Catalunya davant la nova globalització
En plena reconfiguració del comerç mundial, amb blocs geopolítics cada vegada més definits i acords comercials que responen a interessos estratègics més que no pas a dogmes ideològics, les economies que no s’adaptin corren el risc de quedar atrapades en un tauler que ja no controlen. La nova globalització —fragmentada, competitiva i marcada per la inseguretat financera— obliga territoris com Catalunya a repensar el seu paper en el món. El context és incert, però no estèril: el repte no és evitar el canvi, sinó saber convertir-lo en força real.
La “nova globalització” no és una continuïtat del món hiperconnectat i barat que va dominar des dels anys noranta fins a la crisi del 2008. Aquell període es basava en una producció deslocalitzada, costos ínfims i cadenes de subministrament que travessaven mig planeta amb una fluïdesa gairebé automàtica. Avui, aquest model ja no és viable. Les crisis successives —financera, sanitària, energètica i geopolítica— han exposat la fragilitat d’un sistema excessivament dependent d’un únic centre industrial i d’unes rutes comercials que ja no són segures ni previsibles.
La nova fase no suposa la fi del comerç internacional, sinó la fi de la seva neutralitat. El món avança cap a una globalització més política que econòmica, articulada a través de blocs, aliances selectives i grans acords que busquen assegurar mercats, recursos i influència. Els tractats que tornen a signar-se no restauren el vell lliure comerç: el reformulen. La reindustrialització, les sobiranies estratègiques, els controls tecnològics i l’accés garantit a matèries primeres defineixen un escenari on l’eficiència ja no és l’únic criteri; la seguretat i la posició geopolítica hi pesen tant o més.
En paral·lel, la dimensió financera accentua la inestabilitat. L’augment del deute global, la volatilitat monetària i l’ús creixent de l’economia com a instrument de pressió geopolítica eleven el risc estructural. La nova globalització no és només un canvi en els fluxos comercials, sinó un nou ordre econòmic on les regles són més estrictes, menys automàtiques i profundament condicionades pel context internacional. Adaptar-s’hi ja no és una opció: és una condició de supervivència.
Catalunya enmig del sisme global
Aquest nou escenari situa Catalunya en una posició alhora privilegiada i fràgil. És una de les economies més obertes d’Europa: les exportacions de béns ja representen prop del 36% del PIB i freguen els 100.000 milions d’euros anuals. Això implica que cada sotrac mundial es trasllada immediatament aquí, però també que qualsevol reconfiguració de cadenes de valor —nearshoring, relocalització, diversificació de proveïdors— pot jugar a favor del país si sap oferir-se com a hub productiu fiable.
El problema és que el teixit productiu català està fortament exposat als sectors més sensibles del nou context global: la química, l’automoció, l’agroalimentari i la maquinària industrial. Són activitats intensives en energia, tecnologia i capital, sotmeses a regulacions exigents i a una competència internacional creixent. El sector tecnològic i d’alt valor afegit avança, però ho fa en un entorn marcat per guerres comercials, controls d’exportació i una cursa global per dominar les tecnologies clau.
El cicle recent d’exportacions mostra aquest sisme: el 2023 va ser un any de rècord, però el 2024 el motor exterior s’ha afeblit per la feblesa de la demanda europea i el retrocés de l’automoció i dels béns d’equipament. Catalunya continua exportant molt, però en un entorn molt més incert i amb menys vent de cua.
Les dades recents ho confirmen. Després d’un 2023 excepcional en exportacions, el 2024 ha mostrat signes de desacceleració, especialment per la feblesa de la demanda europea i el retrocés de sectors com l’automoció i els béns d’equipament. Catalunya continua exportant molt, però ho fa en un món amb menys vent de cua i més friccions. La resiliència existeix, però ja no és suficient per si sola.
Alhora, el país disposa d’una base innovadora rellevant i d’un capital humà competitiu, especialment en sectors d’alta i mitjana-alta tecnologia. El límit no és el talent, sinó l’escala i les infraestructures. El dèficit crònic en logística —corredor mediterrani, xarxa ferroviària, ports, aeroport— i un sistema de finançament restrictiu penalitzen la capacitat de jugar en primera divisió. Catalunya té potencial, però arrossega colls d’ampolla que la fan més vulnerable del que aparenta.
Riscos, oportunitats i obstacles
La nova globalització endureix l’entorn. Els aranzels selectius, el proteccionisme estratègic i les tensions en energia, tecnologia i matèries primeres compliquen l’activitat exportadora. Els tipus d’interès elevats encareixen el finançament, mentre que la volatilitat de les divises incrementa la incertesa. A tot això s’hi afegeix un risc estructural evident: la concentració de les exportacions catalanes en pocs mercats europeus fa el país especialment dependent de l’estat de salut de la UE.
Però aquest mateix escenari obre oportunitats reals. El retorn parcial de la producció a Europa, la reindustrialització verda, la transició energètica i la digitalització encaixen amb les capacitats del territori. Catalunya pot esdevenir un node industrial i tecnològic rellevant si ofereix estabilitat reguladora, infraestructures eficients i una estratègia clara. La reducció de dependències asiàtiques i la signatura d’acords comercials selectius poden traduir-se en nova inversió si el país sap llegir bé el moment.
Els obstacles interns, però, continuen sent determinants. Infraestructures insuficients, fragmentació administrativa, pressió fiscal poc competitiva i manca d’una política industrial amb ambició limiten la capacitat d’aprofitar el context. Superar-ho exigeix decisions clares: diversificar mercats, apostar per sectors de valor afegit, reforçar la indústria i les pimes exportadores, i avançar cap a sobiranies estratègiques —energètica, logística, tecnològica i financera— amb criteri i visió de llarg termini.
Mirant endavant
El món no tornarà al model previ a la pandèmia. La globalització que ve no premia la inèrcia, sinó la capacitat d’anticipació. Les empreses catalanes han demostrat resiliència i competitivitat, però el nou escenari exigeix alguna cosa més: visió estratègica, coordinació i capacitat de decisió col·lectiva. Si Catalunya vol ser protagonista en aquest tauler fragmentat, no n’hi ha prou amb resistir el risc. Cal aprendre a governar-lo. Només així podrà jugar —i guanyar— en l’economia del segle XXI.
11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!
Brussel·les vol assegurar la sobirania de la Unió Europea millorant l’autonomia, competitivitat i resiliència del seu sector industrial, per reduir la seva dependència en altres actors globals.
El sector industrial de la Unió Europea encara representa més del 20% de la seva economia, genera uns 35 milions de llocs de treball i equival al 80% de les exportacions de béns, tanmateix, està en perill de quedar-se a la cua del de les dues grans potències del món, la Xina i els Estats Units, que estan promovent processos de reindustrialització massius.
El desfalc de les cadenes de valor de proveïment de matèries primeres i semiconductors causat per la pandèmia i les sancions a Rússia van posar de manifest la necessitat de reflexionar sobre com impulsar polítiques de reindustrialització que garanteixin l’autonomia estratègica dels 27 estats membres.
Era evident que s’havia de reforçar la base estructural en sectors clau, com l’alta tecnologia de doble ús, el subministrament energètic, les matèries primeres, les terres rares i la indústria de defensa, mentre s’afavoria la transició energètica cap a un nou model econòmic menys dependent dels hidrocarburs.
Finançar la sobirania tecnològica i la transició energètica
En aquest context, es van llançar els fons Next Generation de la UE, un programa acordat com a resposta econòmica a la pandèmia de la Covid-19 i dotat amb 800.000 milions d’euros que s’havien de destinar a finançar les transicions digital i ecològica.
Ara bé, una gran part d’aquest finançament s’ha vist obstaculitzat per la burocràcia. Fins a desembre del 2023 només havien desemborsat al voltant del 30% de les subvencions i préstecs disponibles, segons dades de la UE. Aquesta pèssima gestió de les ajudes del programa, allunya la possibilitat d’una transformació del model econòmic que es pretenia canviar.
El mateix mes de desembre que els ministres de la UE es posaven d’acord en augmentar la producció de tecnologies verdes per mitjà del Reglament sobre la Indústria de Zero Emissions Netes. L’objectiu és cobrir el 40% de les necessitats de la UE en productes de tecnologies estratègiques, com els panells solars fotovoltaics o les turbines eòliques, per poder competir amb la Xina.
Així mateix, es posava en marxa la iniciativa de “Chips for Europe” amb l’objectiu d’impulsar la sobirania tecnològica del continent, garantint que Europa compleixi el seu objectiu de la dècada digital de duplicar la seva quota de mercat mundial en semiconductors fins al 20%. Un projecte que s’ha vist reforçat amb iniciatives estatals com els PERTE de l’Estat espanyol o les subvencions de més de 22.000 milions d’euros per part d’Alemanya als fabricants de semiconductors perquè estableixin plantes de producció al seu territori.
La sobirana implica actuar com a una entitat sobirana
Un punt que les institucions europees no poden obviar, és que garantir la sobirania industrial no sols ha de basar-se en l’ús de subvencions, sinó en un canvi de mentalitat en l’àmbit geopolític. Europa ha d’imposar la seva pròpia política exterior en comptes d’actuar com una entitat supeditada als interessos econòmics dels Estats Units.
Les sancions econòmiques imposades pels Estats Units a Rússia, l’Iran i la Xina en les últimes dècades, però especialment a Rússia arran de la guerra a Ucraïna, posen en qüestió el ‘cui bono’ que hi ha darrere els interessos econòmics dels actors involucrats en aquests conflictes. Aquestes sancions econòmiques han beneficiat enormement als Estats Units i han tingut conseqüències devastadores per a les economies dels països membres de la Unió Europea.
Les creixents tensions entre els Estats Units i la Xina són el preludi d’una repetició de l’estira-i-arronsa geopolític que s’ha vist amb Rússia, que ha desembocat en un conflicte bèl·lic a Europa i que ha perjudicat enormement el sector industrial europeu. El bloc econòmic de la Unió Europea té prou poder i capacitat de negociació per vetllar pels interessos del seu sector industrial enfront dels grans actors globals, però això implica afrontar un fet que és ineludible, la Unió Europea actuarà com una entitat sobirana o no serà.
11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!
Països fora de l’esfera occidental estan comprant grans quantitats d’or i establint sistemes monetaris alternatius a l’hegemonia del dòlar. Però és possible tornar al patró or? Xavi Viñolas, redactor d’11Onze ens en fa cinc cèntims.
Les conseqüències de la bombolla del deute sobirà dels estats i d’una inflació desbocada que no para d’augmentar poden ser desastroses per a l’economia global. Els estats estan imprimint grans quantitats de diners a causa de la crisi provocada per la pandèmia de la Covid-19, i, per tant, acumulant un deute públic que difícilment es podrà pagar sense més impostos i retallades a càrrec del contribuent.
Aquest és un escenari que ens podria fer plantejar la plausibilitat de tornar al patró or, és a dir, un sistema monetari segons el qual el valor de les divises està sostingut per la seva convertibilitat a l’or, i on els estats veuen limitada la seva capacitat d’imprimir diners que no es puguin substanciar amb les seves reserves d’or. Un sistema que també controlaria gran part de l’especulació que trobem en el sistema monetari actual, sovint clau en la creació de bombolles financeres.
Però realment és factible tornar al patró or? Algun país ho ha provat? Quines alternatives al sistema monetari establert s’estan perfilant? Per saber-ne més mireu el vídeo que hi ha a continuació.
Estem tornant al patró or?
Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.
La celebració de la pròxima cimera dels BRICS que tindrà lloc a Sud-àfrica el 22 d’agost podria sacsejar l’estructura financera global amb la presentació del full de ruta per la creació d’una nova moneda global garantida per l’or físic.
L’agència de notícies russa RT informava que l’ambaixada russa a Kènia va anunciar la iniciativa: “Els BRICS planegen introduir una nova moneda comercial recolzada per or a la cimera del mes d’agost. El patró or serà molt beneficiós per a enfortir la moneda única”. A més, afegia que “41 països han demanat unir-se als BRICS”.
No és cap secret que els cinc estats emergents que conformen el grup dels BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica) estan treballant en la introducció de la seva pròpia divisa. Rússia i la Xina, els principals impulsors d’aquesta idea, fa dècades que van firmar acords per iniciar programes de desdolarització per protegir i blindar les seves economies davant les sancions del govern dels EUA i el Fons Monetari Internacional (FMI).
Es tractaria d’una moneda digital basada en el iuan xinès, encriptada per fer efectius els pagaments deguts entre les parts participants, però a diferència de les criptomonedes no estaria descentralitzada. Tanmateix, si finalment es confirma la decisió d’adoptar una nova moneda global vinculada a matèries primeres, concretament a l’or, podria redefinir l’estructura financera global i representar una amenaça significativa pel dòlar com a moneda de reserva mundial.
Una proposta factible a llarg termini?
La ministra de Relacions Internacionals i Cooperació de Sud-àfrica, Naledi Pandor, declarava que els BRICS volen “garantir que no siguem víctimes de sancions que tinguin efectes secundaris en països que no estan implicats en els assumptes que han donat lloc a aquestes sancions unilaterals”, i que la discussió sobre la viabilitat d’una moneda comuna està a l’horitzó.
D’altra banda, Leslie Maasdorp, vicepresident del New Development Bank dels BRICS, avisava que: “Passarà molt de temps fins que es desenvolupin els moviments de divises, per la qual cosa qualsevol debat sobre monedes alternatives és, de fet, una aspiració molt més a mitjà i llarg termini“, i afegia que tot i que s’estan considerant propostes, “ara mateix no hi ha cap suggeriment de crear una moneda BRICS i el iuan Xinès està molt lluny de convertir-se en una moneda de reserva”.
En aquest context, l’Índia s’ha desmarcat dels seus socis del grup, anunciant que podria no participar en el llançament d’una moneda única. Subrahmanyam Jaishankar, ministre d’afers exteriors, declarava en una roda de premsa celebrada el dilluns 3 de juliol de 2023, que l’Índia no té plans per a crear una moneda BRICS. En el seu lloc, l’Índia se centra en l’enfortiment de la seva moneda nacional, la rupia, i fer la rupia més forta serà la principal prioritat del govern.
La rivalitat geopolítica entre la Xina i l’Índia feia preveure possibles tensions, especialment quan tenim en compte que l’Índia considera que la Xina, liderada per Xi Jinping, està intentant convertir-se en una superpotència econòmica i militar mundial i que els BRICS podrien ser el trampolí per a aconseguir aquest objectiu.
Una cosa està clara, la cimera que se celebrarà del 22 al 24 d’agost a Ciutat del Cap, no passarà desapercebuda i serà observada amb interès i preocupació pels actors occidentals hegemònics que s’oposen al reequilibri i repartiment del poder global.
Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.
Els bancs que faciliten el negoci del sector de la defensa i el control de fronteres han incrementat les seves inversions en empreses armamentístiques.
Aquesta és la conclusió d’un informe publicat el mes de març que va ser elaborat pel Centre Delàs d’Estudis per la Pau arran de la campanya Banca Armada, amb el qual pretén informar i sensibilitzar a la societat perquè exigeixi que les entitats financeres tallin tota la seva relació amb les indústries de defensa i seguretat.
Es tracta d’una iniciativa finançada per l’Ajuntament de Barcelona dins del marc del projecte “De la banca armada a la banca ètica, el desarmament comença aquí”, que, a més del Centre Delàs, ha comptat amb la participació de diverses entitats que treballen en l’àmbit de la desmilitarització, del finançament ètic i de la cultura de la pau, com la ‘Fundación de Finanzas éticas”, la Coop57, i l’Alternativa Antimilitarista Moc.
Concretament, l’informe, es fixa en els actors que faciliten la militarització dels països al voltant de la Mediterrània i el control de fronteres, que els activistes de la campanya descriuen com a ‘guerra de fronteres’. Paral·lelament, critica a la Unió Europea per fer que les seves fronteres siguin cada vegada més impenetrables davant de l’allau d’immigrants, victimitzant i vulnerant els drets d’aquestes persones.
Tota la gran banca hi està involucrada
Dins del rànquing internacional de la Banca Armada no se salva pràcticament ningú, hi consten grans inversors institucionals, entitats financeres i companyies asseguradores, la major part d’elles radicades als Estats Units. Pel que fa a la Unió Europea, destaquen entitats com Deutsche Bank, BNP Paribas Crédit Agricole i Barclays Bank.
En aquesta llista també hi trobem al Banco Santander i al BBVA amb 4.985 i 4.752 milions de dòlars, respectivament, seguides de la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI), una entitat pública, amb 4.129 milions, les úniques entitats de l’estat Espanyol es troben en aquest rànquing mundial.
Respecte al País Valencià, en destaquen entitats bancàries com el grup Bankia-CaixaBank i el Banco Sabadell, amb 182 i 95 milions respectivament. Concretament, entre crèdits i préstecs, CaixaBank ha invertit fins a 110 milions d’euros en Boeing i Banco Sabadell 66 milions en Airbus. Tot i que es tracta d’empreses aeroespacials que només tenen una part de la seva facturació en sector de defensa, especialment Airbus amb un 82% dedicat a l’aviació comercial i el 18% a la indústria de defensa, l’informe també inclou les seves empreses subsidiàries i participacions en entitats que sí que tenen una relació directa amb la indústria armamentística.
Potser el més sorprenent d’aquest informe és la presència de cooperatives de crèdit com Caixa d’Enginyers i Caja Rural, ja que tenen inversions en empreses que contribueixen al control de fronteres a través de la fabricació de radars o consultoria tecnològica de l’espai fronterer Schengen. I és que davant d’un sector industrial totalment globalitzat, que acapara tota mena d’empreses no només del sector aeroespacial sinó d’altres àmbits tecnològics, desvincular la banca de la indústria de defensa, dos sectors altament polititzats, sembla pràcticament missió impossible.
11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!
La majoria hem assumit que la pensió de jubilació suposarà una reducció important de la nostra capacitat adquisitiva, si bé encara són pocs els que estan prenent mesures. T’oferim cinc consells financers per gaudir d’una jubilació digna, la qual cosa en cap cas implica contractar un pla de pensions.
El futur de les pensions està en dubte. L’envelliment de la població i l’esperança més gran de vida estan dinamitant el precari equilibri entre els ingressos per cotitzacions i els pagaments de pensions. Es calcula que la Seguretat Social va tancar 2022 amb un dèficit de gairebé 5.000 milions d’euros. I el forat es fa més gran cada dia.
El panorama és tan ombrívol que l’economista Javier Díaz-Giménez advertia a l’octubre que per a equilibrar el sistema seria necessari reduir a la meitat les pensions, duplicar les contribucions i retardar la jubilació als 74 anys.
Falta de preparació
Malgrat la incertesa sobre el futur de les pensions, una recent enquesta de l’Organització de Consumidors i Usuaris posa de manifest que set de cada deu persones no estan preparant la seva jubilació. I això que la majoria assumeix que els seus ingressos minvaran després de la jubilació.
Dos de cada cinc no ho fan per incapacitat material: o bé no tenen suficients ingressos per a estalviar (20%) o tenen altres despeses a les quals han de donar prioritat (20%). Un 35% no es prepara pel que gairebé podria considerar-se “irresponsabilitat”, ja que creuen que la seva pensió serà suficient, es consideren massa joves o directament no els preocupa. I un 19% al·lega desconeixement, perquè no saben com preparar-se financerament.
Consells per conservar poder adquisitiu
Sobretot pensant en els membres d’aquest últim grup, aquí van alguns consells per millorar la nostra situació econòmica durant la jubilació:
- Com més aviat millor, millor. S’equivoquen aquells que es consideren massa joves per preocupar-se per la seva jubilació. L’interès compost fa que començar a estalviar abans suposi una gran diferència en la quantitat disponible per a la jubilació. Si cada any invertim una mateixa quantitat i obtenim una rendibilitat del 5%, començar als 20 anys ens permetrà retirar-nos amb gairebé el doble de capital que si comencem als 30. Cal tenir en compte que els rendiments de cada any se sumen al capital sobre el que es calculen els interessos del següent, amb la qual cosa començar abans multiplica els resultats finals.
- Estalvia el que puguis. La quantitat ideal depèn de les teves possibilitats i els teus objectius. Com mostra l’enquesta de l’OCU, hi ha un percentatge important de persones que gairebé no poden dedicar res a la seva jubilació. Si no és el teu cas, un bon punt de partida seria invertir entre el 10 i el 15% dels teus ingressos. Si cada any pots augmentar l’aportació, millor.
- Ni fons de pensions ni gairebé cap fons d’inversió. Un estudi adverteix que la rendibilitat mitjana dels fons de pensions del mercat espanyol entre 2006 i 2021 (1,83%) va ser fins i tot inferior a la dels bons de l’estat en aquest mateix període (4%). I una cosa similar va succeir amb els fons d’inversió, ja que la seva rendibilitat mitjana va ser de l’1,91%. La recerca mostra que només 64 dels 562 fons d’inversió analitzats van tenir una rendibilitat superior a la dels bons de l’estat.
- Diversifica. A l’hora d’invertir sempre es diu que no és bo posar tots els ous en la mateixa cistella. Per equilibrar rendibilitat i risc, convé tenir una cartera diversificada, on poden tenir cabuda accions, bons, actius immobiliaris, or i fins i tot criptoactius. La idea és no exposar-se a un únic tipus d’actiu que pugui desplomar-se i volatilitzar els nostres estalvis. I els percentatges de cada actiu dependran de la nostra edat i el risc que estem disposats a assumir.
- L’atractiu dels fons indexats. Dins d’aquesta cartera diversificada, val la pena que tinguin un protagonisme especial els fons indexats de les grans borses internacionals. Aquesta opció és més senzilla, segura i barata que jugar en bossa, ja que els fons indexats compren totes les accions o bons d’una categoria o mercat, amb el que les nostres pèrdues o guanys s’ajusten a la seva evolució global. Convé pensar en gran perquè la rendibilitat mitjana de l’IBEX-35 entre 2006 i 2021 va ser només de l’1,35%, mentre que la del S&P500 va ser del 10,7%.
Segons l’enquesta de l’OCU, avui dia només un de cada deu jubilats compta amb altres fonts d’ingressos diferents de la pensió pública, sobretot el lloguer de propietats immobiliàries i els plans de pensions. Per això, no és d’estranyar que un bon percentatge dels pensionistes es penedeixin de no haver estalviat alguna cosa més pensant en el futur. Val la pena que el seu lament ens serveixi d’advertiment.
Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.
En les pròximes tres dècades el deute públic dels Estats Units i altres grans economies es dispararà. La necessitat d’imprimir diners amb què pagar-la i una molt limitada millora de la capacitat productiva faran difícil mantenir la inflació sota control.
El dèficit dels Estats Units l’any 2022 va ser molt de menor que el registrat en 2020 i 2021 a causa de l’augment dels ingressos i la reducció dels ingents estímuls destinats a contrarestar els efectes de la pandèmia.
No obstant això, aquesta dada és enganyosa. Segons les previsions de l’Oficina Pressupostària del Congrés dels Estats Units, el dèficit federal anual durant el període 2022-2052 se situarà en una mitjana del 7,3% del PIB, més del doble de la mitjana de l’últim mig segle, i tendirà a augmentar any rere any, fins a l’11,1% del PIB en 2052.
Això significa que el deute federal dels Estats Units passarà de suposar menys del 40% del PIB l’any 2000 a més del 185% en 2052. S’espera que la ràtio del deute respecte a la producció del país comenci a disparar-se en 2024 i superi el seu màxim històric en 2031, quan arribarà al 107%.
Aquest enorme increment de l’endeutament es deu en gran manera a l’augment dels costos per interessos, ja que es multiplicaran per més de quatre al llarg del període i assoliran el 7,2% del PIB en 2052, segons les estimacions. Quant al dèficit primari, en el qual s’exclouen els desemborsaments nets per interessos, gairebé es doblarà en els pròxims 30 anys, amb la qual cosa fregarà el 4% en 2052.
Conseqüències indesitjades
Aquest escenari podria alentir el creixement econòmic de la primera potència mundial, augmentar el risc d’una crisi fiscal i limitar el marge de maniobra polític davant futures crisis.
També fa difícil que es contingui la inflació si tenim en compte que cada vegada serà més complicat incrementar la capacitat productiva: les baixes taxes de natalitat dificultaran cada vegada més el reemplaçament dels ‘baby boomers’ que s’aniran jubilant, amb la qual cosa es podria reduir la mà d’obra disponible, mentre que el creixement de la productivitat tendeix a alentir-se.
Si els bancs centrals dels Estats Units i altres potències econòmiques es veuen obligats a multiplicar la impressió de diners per fer front al deute públic i l’oferta de productes i serveis del mercat no creix en la mateixa mesura, aquest desequilibri estimularà la inflació. En augmentar més els diners en circulació que els béns i serveis disponibles, els preus tendeixen a pujar.
Qui posa el cascavell al gat?
L’única mesura factible per limitar la ràtio d’endeutament seria restringir la despesa pública, però és difícil que cap polític, sigui del signe que sigui, s’atreveixi a plantejar una mesura tan impopular. Per això, tot apunta al fet que la despesa pública i el consegüent dèficit, tant a Europa com als Estats Units, continuïn incrementant-se sense control en les pròximes dècades.
En lloc d’afrontar el problema, els polítics prefereixen amagar-lo sota la catifa. Ja se’l trobarà la pròxima generació.
Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.
L’automatització del treball està creant una metamorfosi ocupacional, en la qual es transfereixen tasques fetes habitualment per humans a un conjunt de tecnologies. L’economia no se’n salva, i la intel·ligència artificial també hi guanya terreny. Però, els algoritmes de predicció econòmica són una alternativa real als economistes?
A conseqüència del procés de digitalització de les últimes dècades es generen quantitats ingents de dades que estan transformant els mètodes amb què analitzem els models estadístics. Emmagatzemar, registrar i analitzar aquest flux constant d’informació s’ha convertit en una tasca essencial pel funcionament de molts sectors de l’economia.
Una revolució tecnològica que ha obert noves possibilitats en la capacitat de predicció econòmica i financera. L’anàlisi d’aquestes grans bases de dades, el que es coneix com el ‘big data’, no seria possible sense la intel·ligència artificial (IA). Un terme bastant ampli que engloba tot un conjunt d’idees.
Tanmateix, en aquest àmbit hi trobem dos conceptes: el ‘machine learning’ (ML) i el ‘deep learning’ (DL), algoritmes matemàtics que permeten als ordinadors identificar patrons en les dades i fer prediccions imitant els humans. Dos avenços computacionals que formen la base de la predicció econòmica amb intel·ligència artificial.
Una bola de cristall algorítmica
Els experts solen comparar la predicció algorítmica amb “una bola de cristall”. I, de fet, aquesta metàfora és la que trobem en el títol d’un estudi intern publicat pel Fons Monetari Internacional (FMI), amb el qual els autors de la investigació, Jin-Kyu Jung, Manasa Patnam i Anna Ter-Martirosyan, miren d’establir si els algoritmes de predicció macroeconòmica poden millorar els resultats pronosticats pels mateixos economistes de l’FMI.
L’estudi aplica tres algoritmes diferents d’aprenentatge automàtic a un problema comú de previsió econòmica, i els resultats són sorprenents. En els tres casos, la predicció amb algoritmes va superar àmpliament en exactitud als economistes del Fons Monetari Internacional.
En les observacions, els autors avisen que encara hi ha factors que requereixen més investigació. També alerta que, perquè aquestes prediccions siguin realment efectives, s’haurien d’incloure observacions en temps real. Així mateix, expliquen que hi ha una certa llibertat en la introducció dels paràmetres que usen els algoritmes, i que això pot ser clau per determinar la seva efectivitat.
Tanmateix, en la seva conclusió coincideixen en el fet que el potencial del ‘machine learning’ en vers l’anàlisi estadística de dades econòmiques és evident; i que, encara que aquestes prediccions fetes per algoritmes no poden substituir totalment la feina dels economistes, representen una valuosa referència addicional a l’hora de prendre decisions sobre predicció econòmica.
11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!
Els Balcans Occidentals, una regió situada al sud-est d’Europa, s’ha convertit en un objectiu estratègic per a la Xina en termes d’inversions i influència. El gegant asiàtic ha aprofitat el buit deixat per la Unió Europea després d’anys d’infructuoses negociacions sobre el lent procés d’adhesió amb els països de la península.
Durant les dues últimes dècades, la Xina ha tret partit de l’espectacular creixement de la seva economia incrementant la seva influència arreu del món a través del comerç i inversions. Beijing, amb el seu enfocament en vincular altres països a la Iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda, inverteix el seu capital ajudant a aixecar les economies regionals de parts del món oblidades per Occident a canvi de recursos naturals i accés als seus mercats.
Aquesta expansió de llaços comercials s’ha concentrat principalment en el continent africà, impulsant un nou model de desenvolupament econòmic més benevolent que l’alternativa neoliberal dels poders colonials occidentals. Tanmateix, l’ascendent abast global del gegant asiàtic també és palpable al continent europeu, especialment dins del grup de països dels Balcans Occidentals que no formen part de la UE: Albània, Bòsnia i Hercegovina, Kosovo, Macedònia del Nord, Montenegro i Sèrbia.
La península dels Balcans Occidentals és una regió rica en recursos naturals i un element cabdal per al desenvolupament del projecte xinès amb la finalitat de facilitar les seves exportacions a Europa. Això no obstant, una gran part d’aquests països tenen unes infraestructures poc desenvolupades i malmeses després d’anys de conflictes militars, inestabilitat política i manca d’inversió. Concretament, les guerres iugoslaves durant la dècada dels 90 i posteriors crisis polítiques van ser la principal causa de la fragmentació del mercat balcànic i de la destrucció i subseqüent abandó de la seva infraestructura.
És per això que hi ha un gran potencial de desenvolupament econòmic en l’antany espai d’influència soviètica, que la Xina ha suplantat mentre la UE es mirava el melic. Aquesta presència cada vegada més evident del gegant asiàtic ha generat algunes reaccions divergents entre els països de la regió, i preocupa especialment als Estats Units i la Unió Europea, que veuen minvat el seu poder de persuasió a l’hora de dictar les aliances geoestratègiques i comercials d’aquests estats.
Un Pla Marshall a l’estil xinès
A partir de la crisi econòmica global del 2008, que també s’abatia sobre els Balcans, la Xina va veure la regió com un lloc ideal per a oferir les seves inversions, préstecs i exportació de productes. Una dècada després, 136 projectes activats per un valor de 32.000 milions d’euros en els sectors energètics, metal·lúrgics, de la mineria, dels transports i infraestructures s’han fet realitat.
Des dels 61 plans d’inversió aprovats per infraestructures crítiques i construcció de fàbriques a Sèrbia fins als 30 projectes actius en el sector de l’energia a Bòsnia i Hercegovina, els estats més pobres del continent europeu rebien amb les mans obertes al país asiàtic. A la vegada que la Xina els feia donacions de material sanitari i vacunes durant la pandèmia mentre es queixaven de la falta de solidaritat de la Unió Europea que els donava l’esquena.
És veritat que atès que molts d’aquests projectes s’implementen en països amb una situació macroeconòmica precària, un limitat accés a finançament i una situació política relativament inestable, no tenen gaires opcions de trobar altres fonts d’inversió. Encara que aquesta situació pot canviar en un futur, el soci asiàtic ha establert les bases d’una cooperació que difícilment s’esvairan quan millori l’estabilitat econòmica-política d’aquests estats.
El cost ocult de les inversions
Els beneficis d’aquesta expansió dels llaços comercials entre els dos continents són evidents. Les inversions xineses han ajudat a millorar la infraestructura i han creat llocs de treball als Balcans, contribuint al desenvolupament econòmic i a la reducció de la pobresa. A més, s’han establert acords de cooperació en àmbits com la cultura, l’educació i la sanitat, fomentant una major interdependència i reforçant les relacions econòmiques i diplomàtiques entre les dues parts.
No obstant això, també hi ha una contrapartida menys positiva que de vegades acompanya a les inversions xineses. Alguns d’aquests projectes han estat subjectes de denúncies i protestes per l’explotació laboral i danys mediambientals facilitats per una legislació laxa i una corrupció governamental endèmica. Un bon exemple d’aquestes males pràctiques va tenir lloc durant la construcció de la planta de pneumàtics de Linglong a Zrenjanin (Sèrbia) amb migrants portats de Vietnam que, segons va denunciar l’Associació Ciutadana Zrenjanin Acció, treballaven i convivien en condicions infrahumanes.
De la mateixa manera, una de les principals crítiques és la manca de transparència dels projectes d’inversió i de les possibles conseqüències de no poder fer front als préstecs multimilionaris que sovint els fan viables. El temps dirà si la Xina seguirà el mateix camí que els poders occidentals amb el Fons Monetari Internacional, generant deutes insostenibles per als països receptors de les seves ‘ajudes’ que comporten una pèrdua de sobirania i la venda dels seus béns i recursos a preus de saldo.
Deixats de la mà de la Unió Europea
Lluny queda la cimera UE-Balcans occidentals Salònica del 21 de juny de 2003, on es promovia el missatge que els Balcans podrien ser membres de la Unió Europea en 10 o 15 anys. Es volia vendre la idea d’una integració europea que més tard va passar a segon pla a causa de la crisi financera del final de la dècada, després per culpa del Brexit i més tard pels resultats electorals als Estats Units i el conflicte a Ucraïna.
Si bé és cert que la UE ha seguit creixent en diversos processos d’adhesió de nous estats membres de l’Europa Central i Occidental, els països dels Balcans Occidentals segueixen a la cua, estancats en negociacions que semblen no avançar 20 anys després de les promeses. Això ha fet perdre credibilitat a la Unió Europea i ha provocat que grans sectors de la població d’aquesta regió, anteriorment molt proeuropeus, avui se sentin traïts per la UE.
Les darreres cimeres europees de caràcter majoritàriament simbòlic i la posada en marxa d’una tímida alternativa europea a la nova Ruta de la Seda, per a ajudar als països en vies de desenvolupament a canvi d’una intensificació dels llaços comercials amb la UE i un refredament de les seves relacions econòmiques amb la Xina i Rússia, és poc probable que canviïn la percepció que tenen els Balcans Occidentals d’una Unió Europea que ja fa anys que ni hi és ni se l’espera.
Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.
L’espectacular creixement econòmic de la Xina s’ha vist reflectit en l’ascendent influència del gegant asiàtic al continent africà. Amb unes inversions que s’estenen per tot el territori i que tenen implicacions geopolítiques globals.
Com a segona economia mundial, la Xina està ampliant el seu abast global i aprofitant els vastos recursos i mercats africans. En aquest procés, el gegant asiàtic s’ha convertit en el principal soci comercial d’Àfrica, realitzant grans inversions en infraestructures, recursos i empreses al llarg del continent.
Per la seva part, els governs africans veuen una oportunitat en aquest increment de la presència xinesa al seu territori, diversificant les seves aliances estratègiques globals a través d’un nou model de desenvolupament econòmic més benevolent que l’alternativa neoliberal dels poders colonials occidentals.
D’altra banda, lògicament Europa i els Estats Units veuen amenaçada la seva posició hegemònica a l’hora de decretar quines polítiques econòmiques són més convenients pel continent, o per a ells mateixos, i acusen la Xina d’imperialisme.
Préstecs i infraestructura a canvi de recursos naturals
Hi ha diversos factors que han contribuït a aquest canvi de paradigma. Una de les claus és la recerca de recursos naturals per alimentar el ràpid creixement de l’economia xinesa. Àfrica és rica en minerals i hidrocarburs que són crítics per al creixement econòmic de la Xina.
Amb aquestes inversions, Pequín s’assegura el seu accés a les matèries primeres necessàries perquè la seva economia continuï creixent, al mateix temps que incrementa les exportacions dels seus productes, serveis i contractacions pel desenvolupament d’infraestructures en els 53 països africans amb els quals manté relacions diplomàtiques i comercials.
Així mateix, no es pot obviar el desig de posicionar-se per aprofitar el gran mercat de consumidors del continent africà. Amb una població de més de 1.400 milions de persones, que espera doblar el 2050, Àfrica és una de les regions amb més creixement del PIB, i es preveu que mantingui una tendència de creixement estable i constant entre 2023 i 2027.
A diferència de les polítiques de privatitzacions i de desregulacions dels mercats promogudes pel Banc Mundial i l’FMI, pensades per beneficiar corporacions occidentals a costa de la misèria de la població local, que acabarà retornant els préstecs, la Xina proporciona un tipus de finançament sense interferir en les polítiques econòmiques i que és percebuda com a un tracte menys desigual entre dos actors estatals.
Dit això, queda per veure si d’avant d’un increment del sobreendeutament i possibles impagaments, la Xina seguirà perdonant el deute a països a africans a canvi d’influència i nous contractes, o es decantarà pel model occidental de lligar-los en una espiral de deute impagable per a acabar de delmar la poca sobirania que tenen.
11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!
