Diccionari del nou ordre econòmic mundial

Alguns conceptes són bàsics per a entendre per què estem a la vora d’una recessió, cap a on s’encamina el nou ordre econòmic mundial i quins seran els seus protagonistes.

El “Gran Reinici” és el nom d’una iniciativa del Fòrum Econòmic Mundial que pretenia repensar el model econòmic capitalista una vegada superats els estralls provocats per la pandèmia. La realitat és que a la crisi sanitària s’han sumat una crisi de deute i una crisi inflacionària que ens han situat a la vora de la recessió.

En el context actual, el “gran reinici del capitalisme” que reclamava aquest organisme internacional es fa més necessari que mai. Repassem alguns conceptes clau per entendre com hem arribat a una situació pròxima al col·lapse i quins factors condicionaran el futur pròxim de l’economia.

Àsia

L’eix de l’economia global s’està desplaçant d’Europa i els Estats Units cap a Àsia. Segons un estudi de la consultora McKinsey, l’any 2040 el continent asiàtic suposarà més de la meitat del producte interior brut mundial i un 40 % del consum. La pèrdua de protagonisme d’Europa és evident i l’FMI preveu que almenys la meitat dels països de l’eurozona entraran en recessió en els pròxims mesos.

Canvi climàtic

L’escalfament global ha obligat a deixar enrere la idea d’un creixement il·limitat a costa d’esgotar els recursos naturals i ha donat pas a la idea de l’economia circular, amb oportunitats en el camp de l’economia “verda”. Com ha posat de manifest la COP27, ara falta definir fins a quin punt els països industrialitzats assumiran el cost econòmic del canvi climàtic que han generat i quines mesures estan disposats a adoptar per alentir l’escalfament en un context de crisi econòmica.

Descentralització

Les noves tecnologies estan permetent l’aparició de productes i serveis que escapen al control dels Estats i les grans corporacions. Com apuntava James Sène, president d’11Onze, en una sessió de Fintech Talks, ens trobem davant una “transició del model antic, totalment dominat per uns pocs, a un nou model que arriba a més gent i està descentralitzat”. La descentralització de la creació monetària, per exemple, ha estat un dels grans pilars de les criptomonedes.

Desigualtat

Les dades de l’informe “World Inequality Report 2022” mostren que el 10 % de la població més rica del planeta ha acumulat des de mitjan anys noranta el 76 % de la riquesa generada al món. De fet, el 38 % es va concentrar a les mans de l’1 % de la població mundial. I la meitat de la població més pobra s’ha hagut de conformar amb les engrunes: el 2% de la riquesa generada durant aquestes últimes dècades. Per desgràcia, aquesta escletxa entre els superrics i el comú dels mortals no ha fet més que eixamplar-se durant la pandèmia. I els experts coincideixen que aquesta creixent desigualtat suposa un fre per al desenvolupament econòmic mundial.

Deute públic

El deute públic en el món s’ha disparat en els últims anys i limita el creixement econòmic. Tot i que el límit que estableix el Tractat de Maastricht per als Estats de la Unió Europea és del 60 % del seu PIB, el conjunt de països de la zona euro ja porta més d’un any per sobre del 100 %, segons dades d’Eurostat. La situació fora d’Europa no és millor, ja que el Fons Monetari Internacional estima que, a la fi de 2021, el deute públic global també representava el 100 % del PIB mundial. A més, els nivells de deute podrien empitjorar si la crisi s’accentua.

Estagflació

Des de març de 2021, els preus han pujat amb força i de forma gairebé ininterrompuda. La inflació a Catalunya, que va arribar a superar a l’estiu el 10 % interanual, es va situar a l’octubre prop del 7 %. La situació més enllà de les nostres fronteres no és millor, ja que la inflació d’aquest mateix mes en el conjunt de la zona euro va arribar al 10,7 %. S’espera que les successives pujades dels tipus d’interès contribueixin a controlar uns nivells d’inflació desconeguts des dels anys vuitanta del segle passat. El preu a pagar serà un major estancament de l’economia, que portarà a la recessió de les grans economies.

Impressió de moneda fiat

S’estima que el total de diners en circulació en el món, incloent-hi bitllets, monedes, xecs i pagarés, supera els 60 bilions d’euros. El problema és que una part considerable d’aquests bitllets s’han posat en circulació en els últims anys. Per exemple, només l’any 2020 l’oferta monetària dels Estats Units va augmentar un 24 %. La majoria dels bancs centrals s’han dedicat a imprimir moneda per fer front a un deute públic galopant. I aquest augment de moneda fiat ha estat el principal responsable de l’actual inflació.

Monedes digitals

Davant l’avanç de les criptodivises, que plantegen un model monetari totalment descentralitzat, els Estats treballen a contrarellotge en el desenvolupament de monedes digitals controlades pels bancs centrals (CBDC) per mantenir un sistema financer centralitzat. A la Xina, més de 260 milions de persones ja han utilitzat el iuan digital (e-CNY). A Europa, la Comissió Europea preveu que la regulació sobre l’euro digital estigui llesta a principis de 2023 i que aquesta moneda digital entri en funcionament l’any 2025. L’objectiu en un primer moment és que l’euro digital, gestionat i supervisat pel Banc Central Europeu, no substitueixi els diners en efectiu, sinó que els complementi.

Poder corporatiu

Les grans multinacionals tenen un poder creixent enfront de la minvant capacitat d’influència dels Estats. Moltes d’aquestes corporacions supervisen enormes cadenes de subministrament, venen els seus productes a tot el món i tenen uns ingressos superiors als de molts governs. De fet, si fos un país, Walmart seria el desè per nivell d’ingressos. La globalització ha capgirat les relacions de poder i en molts casos les grans corporacions es permeten eludir el pagament d’impostos amb total impunitat.

Subscripció

Com assenyalàvem en un article de La Plaça, està sorgint un nou model mutualista, més comunitari i basat en la compartició de béns i serveis, com a alternativa al model de compra i ús individual. En els models de negoci de subscripció cada client paga quotes que li permeten l’accés prolongat a un bé o servei en lloc de realitzar un gran pagament per endavant per posseir aquest bé o servei. Aquest model de negoci cada vegada és més freqüent en la indústria informàtica, de l’entreteniment o de l’automoció.

Tipus d’interès creixents

Després d’11 anys sense augments, el Banc Central Europeu va iniciar al juliol l’escalada dels tipus d’interès a Europa. De moment, ja han arribat al 2 % i la previsió és que continuïn incrementant-se en els propers mesos per refredar encara més l’economia i frenar la inflació. El BCE s’ha alineat amb la majoria de bancs centrals del món, que també estan incrementant les seves taxes d’interès per combatre l’escalada de preus. Aquesta mesura repercutirà directament en la butxaca de molts ciutadans, ja que les quotes de les hipoteques i dels préstecs amb interès variable resultaran cada vegada més elevades.

Virtualitat

No vivim en un món virtual, però sí virtualitzat, ja que “el que passa en el món digital té un impacte real en la nostra vida”, com advertia James Sène en una sessió sobre l’actual situació econòmica. En aquest sentit, el president d’11Onze vaticinava que el metavers, l’economia del qual depèn de l’autenticació de les propietats digitals, jugarà un paper clau a l’hora de digitalitzar les nostres identitats.

Si vols que el teu negoci faci un gran salt, utilitza 11Onze Business. El nostre compte d’empresa i autònoms ja està disponible. Informa-te’n!

Mentre Occident s’endeuta per sostenir un sistema que ja fa aigües, la Xina està movent fitxa per redissenyar les regles del joc. Les seves maniobres monetàries, aparentment tècniques, apunten a una revolució silenciosa: la devaluació de les monedes fiat a través d’injeccions massives de liquiditat i l’acumulació agressiva d’or com a nou pilar del sistema financer global.

En aquesta partida geoeconòmica, el metall preciós torna a ser protagonista —i no per nostàlgia, sinó per supervivència. Quan l’or va superar la barrera dels 4.000 dòlars per unça, molts analistes ho van atribuir a la inestabilitat dels mercats. Però darrere d’aquesta pujada hi ha molt més que especulació. El valor de l’or no s’explica només per les dinàmiques del mercat, sinó per decisions polítiques que el fan brillar —o enfosquir—.

Fins al 1971, el sistema monetari internacional es basava en l’or. Els Acords de Bretton Woods (1944) havien fixat la paritat del dòlar a 35 $ per unça, convertint la moneda nord-americana en la referència mundial. Quan Richard Nixon va trencar aquest vincle, el món va entrar en l’era dels diners fiduciaris (fiat): monedes basades únicament en la confiança i en la capacitat dels estats per emetre deute.

Aquesta “fe monetària” va funcionar durant unes dècades. Els bancs centrals imprimien diners, les economies creixien i els mercats es mantenien estables. Però la crisi financera del 2008 va trencar la màgia, quan imprimir diners ja no genera riquesa real, sinó que només infla bombolles. I ara, mig segle després, la Xina sembla disposada a accelerar el final d’aquest model.

La jugada doble de Pequín

L’estratègia xinesa sembla contradictòria a l’hora d’injectar liquiditat mentre compra or. Però en realitat és una enginyeria monetària amb dos objectius clars:

1. Controlar la seva economia interna. L’economia xinesa s’ha desaccelerat després de dècades de creixement vertiginós. Per evitar un xoc social, el Banc Popular de la Xina ha abaixat tipus, ha ampliat els crèdits i ha impulsat la inversió estatal. Aquest estímul manté el consum, però també devalua el iuan, augmentant la competitivitat exportadora. Alhora, cada onada de liquiditat xinesa es propaga pels mercats internacionals i contribueix a debilitar les monedes fiat occidentals.
2. Blindar-se amb or. Pequín sap que cada iuan emès redueix el seu valor real. Per això compensa amb or. Segons el World Gold Council, el Banc Central de la Xina ha afegit més de 300 tones d’or només el 2024, acumulant reserves durant més de divuit mesos consecutius. L’or ja representa més del 15% de les reserves xineses, i aquesta proporció continua creixent. El missatge és clar: mentre Occident imprimeix bitllets, Pequín imprimeix poder.

No és un retorn formal al patró or, sinó una transició silenciosa cap a un sistema mixt de diners digitals recolzats en actius reals. L’or torna a ser la columna vertebral de la confiança.

La mort lenta de les monedes fiat

Des de la crisi del 2008, la Reserva Federal, el BCE i el Banc d’Anglaterra han duplicat o triplicat els seus balanços. El deute global ja supera els 315 bilions de dòlars, segons l’Institute of International Finance. Aquesta expansió ha sostingut l’activitat econòmica, però també ha creat una dependència crònica: el sistema només sobreviu si cada any s’hi afegeix més liquiditat.

La Xina ha après la lliçó i la gira a favor seu. No vol sostenir el sistema, sinó redefinir-lo. En lloc de competir amb el dòlar dins les seves regles, Pequín n’està escrivint unes de noves, a través d’una clara dependència del crèdit i de més actius tangibles. Per tant, cada vegada que els bancs centrals anuncien una baixada de tipus, els mateixos patrons es repeteixen: l’or puja, el bitcoin puja, les borses respiren. Però hi ha una diferència essencial. El metall preciós no depèn de ningú: no és passiu d’un banc, ni pot ser “imprès” per cap govern. És escàs, tangible i universal.

El bitcoin, per la seva banda, és el seu equivalent digital, pel que fa a escassetat programada i resistència a la censura. Però la seva volatilitat encara el fa un actiu especulatiu. L’or, en canvi, és la memòria estable de la riquesa. Fa cinc mil anys que sustenta la confiança econòmica humana. Per tant, No és casualitat que bancs centrals i inversors institucionals tornin a carregar or. Quan la confiança trontolla, l’or es converteix en la moneda del sentit comú.

L’or com a arma geopolítica

Per a la Xina, acumular or és molt més que una política monetària, sinó que es tracta d’una estratègia de sobirania. Des del 2010 ha reduït la seva exposició al dòlar del 70% al 50%, mentre augmentava reserves d’or i acords comercials bilaterals en iuan. En paral·lel, ha creat sistemes de pagament alternatius al SWIFT, com el CIPS (Cross-Border Interbank Payment System), que permet transaccions fora del control dels Estats Units.

Cada unça d’or a les reserves xineses és una unça menys de dependència del dòlar. En un món on el sistema financer s’utilitza com a eina de sanció, tenir or equival a tenir llibertat. La història ho demostra quan els EUA van acumular el 70% de l’or mundial després de la Segona Guerra Mundial, i això els va permetre dominar l’economia global durant dècades. Ara, Pequín està fent exactament el mateix, però en un context digital i multipolar.

Mentre la Xina planifica a dècades vista, Occident governa a cop d’eleccions. Els EUA acumulen un deute superior als 35 bilions de dòlars, amb un cost d’interessos que ja supera la despesa militar. Europa, per la seva banda, s’enfonsa en la seva pròpia rigidesa burocràtica: més impostos, menys innovació i una dependència energètica creixent.

El Vell Continent, antic bressol industrial, sembla avui una economia de manteniment. La seva aposta per la regulació i la fiscalitat ha penalitzat l’estalvi i l’emprenedoria. Mentre Silicon Valley i Shenzhen competeixen pel domini tecnològic, Brussel·les debat sobre etiquetes i normatives. El risc és clar: un futur digital i daurat sense Europa.

Dels diners digitals als diners tangibles

La paradoxa és que la mateixa tecnologia que ha obert la porta a les criptomonedes està donant nova vida a l’or. La Xina ho ha entès: desenvolupa simultàniament el seu iuan digital (e-CNY) i acumula or físic. L’objectiu? Crear una moneda digital sobirana, recolzada en actius reals i capaç de competir amb el dòlar sense dependre’n.

Europa, en canvi, veu les CBDC com una eina de control, més que de llibertat. Pequín les entén com un instrument d’independència. En aquest context, l’or és la garantia que dona credibilitat al iuan digital, reforçant-lo com a alternativa global.

Els mercats no només reflecteixen dades, sinó emocions col·lectives. Quan els inversors perceben que els governs han perdut el control del deute o de la inflació, busquen refugi. L’or i altres actius durs esdevenen símbols d’una cosa més profunda, com és la pèrdua de fe en el sistema fiat.

Aquest és, en realitat, el veritable epicentre de la crisi actual: una crisi de confiança. Els diners fiduciaris només tenen valor mentre la gent hi creu. I cada vegada que un banc central imprimeix milers de milions de la “res”, aquesta fe s’esquerda una mica més. A més, la Xina està aprofitant aquesta fissura. Cada compra d’or, cada acord comercial en iuan, cada nova reserva fora del dòlar és una jugada en una partida d’escacs global que Occident sembla no veure.

Cap a un nou ordre monetari mundial

El món s’encamina cap a un equilibri multipolar on l’or tornarà a jugar un paper central, no com a moneda, sinó com a garantia de confiança. Els països amb reserves tangibles —Xina, Rússia, Índia— guanyaran poder; els que depenen del crèdit, el perdran. L’or podria actuar com a suport parcial per a noves divises digitals internacionals, o com a instrument de compensació entre estats fora del sistema SWIFT. No seria un retorn al patró or clàssic, sinó un model híbrid entre la tecnologia digital sustentada en valor real.

Per tant, Pequín no està trencant el sistema, sinó que l’està substituint progressivament, amb paciència d’una civilització que pensa en segles, no en trimestres. D’alguna manera, està construint el seu propi Bretton Woods del segle XXI.

Per als ciutadans occidentals, la lliçó és clara quan els diners de paper es devaluen, però el metall real conserva valor. En un món inundat de liquiditat i inestabilitat, el que és tangible torna a ser poder. L’or, que durant mil·lennis ha estat símbol de riquesa, torna a ser avui una eina de protecció davant la fragilitat del sistema.

Com hem repetit en diverses ocasions a La Plaça: “Quan la confiança s’esvaeix, el valor es refugia en el que és real.” I quan la pols del sistema fiat s’assenti, l’or —immutabilitat ancestral— continuarà brillant, no com un símbol del passat, sinó com la base del futur.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

Cada cop es va establint un consens més general en la nostra societat que accepta que el creixement econòmic ha de respectar unes normes de sostenibilitat i que debat com lligar ecologia i economia.

El creixement econòmic, com a pilar del sistema capitalista, s’ha associat sovint a la condició urbana, al creixement de les ciutats i a l’ampliació sense gaire limitació de les seves àrees metropolitanes. I tant els serveis com les infraestructures que hi calen han anat estenent-se, modificant el territori i, de retruc, deixant al marge l’entorn natural i les conseqüències de la seva alteració.

Ara és evident que això ha provocat una emergència ecològica i moltes consciències han canviat. S’afegeixen a la visió que l’economia no pot oblidar la natura, una idea cada cop més assumida. Fora de l’entramat més purament urbà és segurament on més passos es fan en aquesta direcció, moguts per la sensibilitat de la conservació del paisatge i del patrimoni natural.

Seguint aquest objectiu de protecció i valoració d’aquest patrimoni, el món local va crear les Cartes del paisatge. Des de 2006 el Decret 343 de la Generalitat desenvolupa la Llei 8/2005 per a la protecció, gestió i ordenació del paisatge, tot i que algunes comarques com l’Alt Penedès ja disposaven de la seva particular des de 2002.

L’encaix sostenible de l’economia

La promoció d’aquells sectors que s’adapten millor a natura i territori, com ara el vitivinícola, són una de les apostes més freqüents. Un tipus d’indústria que encaixa agricultura i turisme, aportant beneficis a la comarca per un mínim de dues vies i potenciant el paisatge; alguns estudis demostren que les vendes augmenten quan el comprador les lliga a un entorn.

Mantenir aquesta sostenibilitat, però, de vegades no és tan senzill. La primera qüestió és relativa al turisme, del qual hem parlat, i a la protecció del paisatge com un escenari exclusiu per a la seva massificació. Això pot incidir, de fet, en la comoditat i el dia a dia dels mateixos habitants. En segon terme, podríem tornar a tot allò que requereix la indústria, que finalment donarà feina i deixarà guanys en forma d’impostos, com ara la creació de polígons.

Una qüestió de mobilitat i d’energia

Les infraestructures per a la mobilitat i el transport i la generació de l’energia que cal per a bellugar-ho tot són potser els dos factors on l’economia troba més dificultats per fer-se sostenible. I el món local ha respost amb molta cautela i preocupació als plans, cada cop més imminents, de la creació de parcs eòlics o fotovoltaics que, si bé semblen encaminar-se a la generació d’una energia més neta, es pensa que xocarien de ple amb la cura del paisatge.

Un dels arguments del territori fa ressaltar que si les zones urbanes són les grans consumidores d’energia, haurien també de rebre elles l’impacte de generar-les —i s’han fet propostes, com cobrir els sostres de les zones industrials amb plaques solars. Ara bé, la paralització de les decisions pel debat —a Catalunya només s’ha instal·lat un molí de vent generador en dotze anys— no atura el que poden fer d’altres i hi ha qui considera que es perden oportunitats; recentment, per exemple, es va presentar un projecte de parc eòlic a l’Aragó per nodrir d’energia renovable el nostre país.

Però les grans ciutats tenen més debats oberts entre créixer o garantir uns mínims ecològics i, com hem comentat, el transport n’és un de fonamental. Recentment, ha tornat a primera línia la proposta d’ampliació de l’aeroport del Prat, un projecte que des d’un sector empresarial es veu de país, imprescindible per situar Barcelona i Catalunya com un pol atractiu i accessible per als negocis, mentre que molts ciutadans i col·lectius el veuen del tot insostenible, demanant una discussió molt més profunda sobre com i quant volem créixer. Segurament aquesta última és la clau del debat que ens cal afrontar aviat.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.

Treballar menys hores per viure millor. Aquesta és la filosofia que impulsa la proposta de la jornada laboral de quatre dies sense reducció salarial. Una idea que no és nova, però que ha tornat amb força en un moment en què la conciliació familiar, la salut mental i la productivitat han passat al centre del debat social i econòmic.

A principis del segle XX, economistes i sindicalistes ja defensaven que el progrés tecnològic havia de permetre reduir les hores de feina. Henry Ford, que molts consideraven un visionari excèntric, va ser un dels primers industrials a establir la setmana laboral de cinc dies i 40 hores. El temps li va donar la raó: la productivitat va créixer i el consum també, alimentant un nou model econòmic que encara avui és el patró de referència.

Un segle més tard, Espanya manté la jornada oficial de 40 hores setmanals, però amb un rendiment per sota de la mitjana europea. Segons CaixaBank Research, el PIB per hora treballada equival només al 76% de la mitjana de la zona euro. Malgrat treballar més hores que molts veïns europeus, el presentisme continua pesant molt: encara valorem més el temps asseguts a l’oficina que els resultats obtinguts. La pandèmia va sacsejar aquest model. El teletreball i la flexibilitat horària van demostrar que es podia produir sense presència física constant, i la salut mental es va situar al centre del debat laboral.

Experiències internacionals

Alguns països han convertit la jornada de quatre dies en un laboratori social i econòmic. Islàndia n’és un dels casos més citats: entre 2015 i 2019 es van fer assaigs amb uns 2.500 treballadors. L’èxit va ser tal que, posteriorment, el 86% de la població laboral va accedir a condicions amb jornades reduïdes o modificades. Els resultats van ser contundents: menys estrès, millor conciliació i una productivitat que no només es va mantenir, sinó que en molts casos va augmentar.

El Regne Unit va posar a prova la jornada de quatre dies el 2022 amb 61 empreses i prop de 3.000 treballadors. Segons l’informe d’Autonomy, el 92% de les empreses van decidir mantenir-la després del pilot. Els motius principals: millora del benestar dels empleats i retenció de talent. A més, els ingressos empresarials van créixer un 1,4% de mitjana durant el període.

Espanya: primeres passes

Dins el nostre territori, la Generalitat Valenciana ha estat pionera impulsant ajuts a ajuntaments i empreses que volguessin provar la jornada de quatre dies, encara que de moments només han estat bones intencions de cara a l’opinió pública. I en l’àmbit estatal, hi ha hagut propostes per subvencionar petites i mitjanes empreses, però encara no s’ha desplegat un pla general amb total eficiència. Algunes companyies privades, com Delsol, Desigual o Telefònica, han explorat fórmules de flexibilitat horària, però sense arribar a aplicar una jornada completa de quatre dies.

Pros i contres

Els defensors de la jornada curta en destaquen molts beneficis: millora de la salut i el benestar dels treballadors, més temps per a la família i la formació, reducció de les emissions pel menor transport i, paradoxalment, un augment de la productivitat real. En els pilots internacionals, la reducció de l’estrès i del burnout ha estat una constant.

Tanmateix, no tot són flors i violes. Sectors amb atenció contínua, com la sanitat, l’hostaleria o el comerç, tenen dificultats per aplicar aquest canvi. Les petites empreses poden veure’s ofegades si no poden reorganitzar torns o ampliar plantilla. I hi ha qui alerta que concentrar la mateixa càrrega de feina en menys dies pot generar més estrès en lloc de reduir-lo.

Un debat de futur

La jornada laboral de quatre dies és molt més que una qüestió d’horaris: és un debat sobre com volem repartir el temps i la riquesa. En un món on la intel·ligència artificial i l’automatització poden reduir encara més la necessitat de treball humà, la clau serà repartir els beneficis d’aquesta productivitat i garantir que arriben a tothom.

El que fa un segle semblava una utopia avui és perfectament viable. La gran incògnita no és si funciona —els estudis i experiències ja ho demostren—, sinó si tindrem el coratge polític i empresarial per fer-ho possible.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Els propietaris d’un habitatge, quan arriben a l’edat de la jubilació, poden considerar diverses opcions per a mantenir estable el seu nivell de renda. Expliquem l’opció de la hipoteca inversa.

La hipoteca inversa és, ras i curt, un crèdit que concedeix una entitat financera, que és garantit per una hipoteca que recau, normalment, sobre l’habitatge habitual del client. Si en una hipoteca ordinària es demanen els diners per a adquirir l’habitatge, i el deutor ha de tornar-los de manera periòdica, en la hipoteca inversa s’ofereix la propietat a canvi de rebre el préstec en prestacions també periòdiques, o en la quantitat acordada d’un sol cop.

Aquest producte està destinat a persones que superen els seixanta-cinc anys, a aquelles amb un grau de discapacitat igual o superior al 33 %, o que tinguin una severa o gran dependència. La hipoteca inversa sobre l’habitatge del qual són propietaris, els aportarà una renda addicional, alhora que la devolució d’aquest préstec no els serà exigible fins al moment de la seva defunció.

Hem de considerar que, al contrari que en una hipoteca normal, el deute no es va pagant i disminueix amb el temps. Al contrari, aquest augmenta a mesura que es van rebent prestacions i fins que el titular mor o s’assoleix el percentatge màxim segons el valor de taxació acordat quan se signa la hipoteca. Arribats a aquest cas, els hereus podrien optar per fer-se’n càrrec de la devolució fins a extingir el deute, si volen mantenir la propietat.

Els avantatges d’una hipoteca inversa

Aquest producte neix als anys seixanta als Estats Units i al Regne Unit, on, amb el nom de reverse mortgage, es va expandir sota la idea de fer servir un immoble, del qual s’és propietari, per a obtenir finançament. A Espanya es va adaptar i es troba regulada per la Llei 41/2007, en la seva disposició addicional primera (DA 1a). Després va ser modificada en l’article 5 de la Llei 1/2013, que reforçava la protecció dels deutors, entre altres detalls.

Arribats a l’edat de la merescuda jubilació, per a moltes persones pot ser interessant l’alternativa de la hipoteca inversa, per a no veure reduït el nivell de vida quan es deixa de treballar. A Catalunya es donen factors com ara un índex molt elevat de propietaris dels seus habitatges, l’augment de la longevitat, i unes perspectives no massa bones per a les pensions o les prestacions públiques, que obren el mercat d’aquest producte.

Un altre avantatge és que la propietat de l’habitatge no es transmet, sinó que es conserva, de manera que el beneficiari rep la renda i pot seguir vivint a casa seva, o, fins i tot, pot llogar-la. Ara bé, seran els hereus els que, per a mantenir l’immoble, quan es produeixi la defunció del titular, hauran de decidir si fan front al deute acumulat.

Com es calcula la renda

El primer que s’haurà d’establir serà la quantitat de capital que s’oferirà com a préstec en la hipoteca. Per a fer-ho, l’entitat considerarà, en primer lloc i més important, el valor de l’immoble que s’ofereix com a garantia. Per això, una taxació correcta serà fonamental. També es tindran en compte l’edat del titular, la seva esperança de vida, o si l’habitatge és o no l’habitual.

Les rendes que es rebran es calcularan en funció del capital acordat del préstec i condicionades per com decideixi el titular rebre-les. En primer lloc, es pot fer en un sol ingrés total o bé de forma periòdica (normalment, un pagament mensual). En segon lloc, i si s’opta per l’opció periòdica, també es pot escollir que sigui temporal o vitalícia.

Amb l’opció temporal, els pagaments es rebran fins que s’hagi exhaurit el total del capital acordat. El client no rebrà ja més ingressos, però tampoc haurà de fer front al deute fins a la seva defunció. El deute, això sí, continuarà generant interessos. L’opció vitalícia estira el capital durant tota la vida del client i, per tant, les quantitats rebudes seran menors.

Per últim, cal apuntar que les rendes de la hipoteca inversa no tributen com a rendiment en l’impost sobre la renda de les persones físiques i presenta exempcions en els pagaments dels documents notarials i actes jurídics que calen per a formalitzar-la.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

França tremola. No és un terratrèmol visible, però sí profund: les seves finances públiques s’esquerden i les parets del vell edifici europeu comencen a mostrar esquerdes semblants. El país que durant dècades va simbolitzar la força del continent, el motor cultural i polític de la Unió, ha entrat en una crisi que va més enllà dels números. El deute és només el termòmetre; el mal, en canvi, és molt més profund.

Amb un deute que ja supera el 112 % del PIB i un dèficit persistent de més del 5 %, França s’ha convertit en l’alumne reprès per Brussel·les. La Comissió Europea ha obert expedient per incompliment fiscal, mentre els mercats, impacients, han fet pujar la prima de risc francesa als nivells més alts des de la crisi del 2012. Les xifres són clares, però darrere d’elles hi batega un missatge que Europa encara no vol escoltar: el seu model de benestar ja no és sostenible.

Durant dècades, França va creure que la seva riquesa era eterna. L’estat del benestar, nascut després de la Segona Guerra Mundial com a escut social i símbol de progrés, es va convertir en una estructura tan pesada que avui és gairebé inamovible. El sector públic representa més del 57 % del PIB —el percentatge més alt de l’OCDE— i, tanmateix, el país creix menys que la mitjana europea.

La burocràcia, les subvencions i els ajuts s’han convertit en els pilars d’una economia que viu anestesiada pel deute. Segons l’INSEE, la productivitat industrial ha caigut un 8 % en la darrera dècada, mentre els salaris reals es mantenen estancats i la factura fiscal augmenta. França és, avui, una potència esgotada que treballa com un país mitjà, però gasta com si fos un imperi.

Quan el crèdit substitueix la confiança

El 2025, la despesa pública francesa supera els 1,6 bilions d’euros. Només els interessos del deute costen més que el pressupost del Ministeri de Defensa i del de Salut junts. Però París continua demanant préstecs per mantenir la seva maquinària estatal. Patrick Artus, economista de Natixis, ho va resumir sense embuts: “França ja no pot finançar el seu nivell de vida a crèdit”.

El drama, però, no és exclusivament francès. És europeu. Durant anys, la Unió Europea ha confós estabilitat amb prosperitat. Ha imposat regles fiscals per contenir la despesa, però alhora ha permès que el Banc Central Europeu inundés els mercats de liquiditat. El resultat és una paradoxa: governs endeutats i mercats addictes als tipus baixos. Quan el BCE tanca l’aixeta, el miratge s’esvaeix i apareix la realitat, mostrant un continent que viu per sobre de la seva productivitat.

El gegant cansat de l’eurozona

El cas francès és més que una crisi nacional; és un avís de col·lapse sistèmic. França és la segona economia de la zona euro, però la seva pèrdua de competitivitat ha posat en qüestió l’equilibri del projecte europeu. La seva indústria, que havia estat el cor de la producció continental, s’ha deslocalitzat. Els seus joves talents emigren cap a Alemanya o el nord d’Europa. El seu estat social, que havia estat exemple d’igualtat, ara és un laberint d’ineficiències.

Mentrestant, la Banque de France alerta que el cost del deute es menjarà una part creixent dels ingressos fiscals fins al 2030. I a Brussel·les, el debat ja no és si França incomplirà les regles fiscals, sinó quantes excepcions més caldrà inventar per evitar reconèixer l’evidència: ni França ni Europa poden complir-les.

Un sistema sense sobirania

Quan França va entrar a l’euro, va renunciar a la seva arma més poderosa: la capacitat de devaluar i de crear moneda. Avui, París no pot ajustar la seva economia sense passar per la lupa de Frankfurt. El Banc Central Europeu dicta el ritme, i els governs ballen al seu compàs.

Aquesta pèrdua de sobirania és el gran tabú europeu. Els estats han quedat reduïts a gestors del seu propi endeutament. Si volen créixer, han de gastar; si gasten, Brussel·les els sanciona. És un cercle viciós. Cada retallada redueix el consum i els ingressos fiscals, i cada estímul genera més dèficit. El que abans era un instrument de cooperació ara és una camisa de força.

Mario Draghi, que va salvar l’euro el 2012, ho va advertir fa poc: “Europa ha creat una unió monetària sense una veritable unió econòmica.” I França, el país que va imaginar la moneda única com a eina de poder continental, n’és avui la víctima més visible.

El reflex europeu

El mal francès té els mateixos símptomes que l’americà: deute, polarització política i dependència de la banca central. A l’altra banda de l’Atlàntic, Washington imprimeix diners per pagar els seus soldats. A Europa, París s’endeuta per mantenir el seu estat social. Són dues estratègies diferents per sostenir el mateix model: un sistema econòmic que promet més del que pot donar.

França no és, doncs, un cas aïllat. És el sismògraf de què vindrà. Si França trontolla, l’eurozona tremola. La seva prima de risc supera els 80 punts bàsics, Fitch i Moody’s amenacen amb rebaixes de qualificació, i els fons d’inversió redueixen exposició al deute europeu. L’escenari recorda els dies previs a la crisi del 2010, quan ningú volia admetre que la casa començava a cremar.

Un continent davant el seu propi mirall

Europa es troba, de nou, davant la seva contradicció més gran: voler ser una potència econòmica sense poder polític real. Les seves institucions poden multar França, però no poden rescatar-la sense posar en risc tot el sistema. Les seves economies són interdependents, i els seus governs, presoners del vot a curt termini.

El resultat és una sensació d’esgotament general. A París, les protestes per la reforma de les pensions simbolitzen aquest malestar profund les quals mostres una societat que vol conservar drets que ja no pot finançar. No és un problema moral, sinó estructural. França, com la resta d’Europa, viu entre la nostàlgia del seu passat i la por del seu futur.

L’agonia del model europeu

En última instància, el problema no és el deute, sinó la falta de visió. El model europeu s’ha construït sobre la idea que la integració econòmica comportaria prosperitat automàtica. Però sense innovació, productivitat ni sobirania, el projecte es desgasta. França és el seu reflex més dramàtic: massa gran per caure, massa endeutada per créixer.

Si no es replantegen les bases del sistema —una política fiscal comuna, una reindustrialització real, una banca central al servei dels ciutadans—, Europa es condemnarà a una lenta decadència.

França és avui la veu que tremola, però darrere seu se sent el murmuri d’un continent sencer. Els números poden maquillar-se; la realitat, no. L’euro va néixer per unir, però també ha encadenat. I mentre els dirigents europeus debaten sobre dècimes de dèficit, el rellotge del deute continua avançant, com una bomba de precisió. Europa no s’enfonsa de cop; s’esgota lentament. I França, a la corda fluixa, és el seu presagi més clar.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Des del final de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units han estat el garant de l’ordre global i la superpotència militar per excel·lència. Però avui, amb un deute desbocat i un govern paralitzat, Washington es troba davant d’una pregunta incòmoda: fins quan podrà continuar pagant els seus soldats? 

El tancament parcial del govern dels EUA o “shutdown”, la seva paràlisi pressupostària i els interessos d’un deute que ja supera el seu PIB nacional, posen en escac la sostenibilitat del model imperial nord-americà. 

El 2025, el deute federal dels EUA supera els 41 bilions de dòlars, més del 120% del seu PIB. Només els interessos anuals ja superen els 1,2 bilions de dòlars, una quantitat superior al pressupost combinat del Pentàgon i el Departament de Salut. Amb els tipus d’interès elevats, el cost de refinançar aquest deute s’ha convertit en una llosa que devora els ingressos fiscals.

A principis d’octubre, el Congrés no va aconseguir aprovar el pressupost per a l’any fiscal 2026, forçant el tancament parcial del govern federal. Segons estimacions de la Partnership for Public Service i del Congressional Budget Office (CBO), prop de 900.000 treballadors federals podrien ser enviats a casa sense salari, i uns 700.000 més haurien de continuar treballant sense cobrament. En els altres “shutdowns” o tancaments parcials, el Congrés havia garantit per llei el pagament de les tropes, però aquesta vegada la polarització política ha bloquejat fins i tot aquesta mesura.

En un intent de contenció, l’administració Trump ha anunciat el desviament temporal de 8.000 milions de dòlars de fons de recerca i desenvolupament per cobrir les nòmines militars. Una maniobra que, segons Reuters i Associated Press, no podrà mantenir-se si el tancament supera el mes de novembre i que, a més, podria contravenir l’Antideficiency Act, la llei que prohibeix gastar sense autorització del Congrés.

Un exèrcit sense sou i una societat armada

Tot i que el pagament de les tropes és una prioritat absoluta per al govern, la inestabilitat fiscal té efectes sobre la moral i la cohesió interna. Molts soldats viuen amb pressupostos ajustats, i segons el Military Family Advisory Network, un de cada tres membres de famílies militars reconeix que no podria cobrir una emergència de 500 dòlars.

En paral·lel, l’exèrcit nord-americà ha intensificat el seu desplegament a ciutats com Chicago, Atlanta o Filadèlfia, amb l’argument de combatre la violència armada i la crisi migratòria. Fonts independents apunten que aquest moviment busca assegurar el control civil davant possibles disturbis. En un país on hi ha més armes que habitants, qualsevol pèrdua de confiança institucional pot convertir una crisi econòmica en una crisi social.

Els experts coincideixen que els Estats Units no estan a les portes d’una guerra civil, però sí d’una polarització extrema que recorda els darrers dies de la Roma republicana: un Estat dividit, amb un exèrcit que pot esdevenir instrument d’ordre o d’opressió segons qui el controli. Això és perquè això no és la primera vegada que passa.

Quan els imperis deixen de pagar els seus soldats

La història ens ofereix un patró recurrent d’aquesta situació, en què grans imperis han caigut quan ja no han pogut finançar el seu propi poder militar.

A l’Imperi Romà, els impagaments de mercenaris i legionaris van accelerar la descomposició al llarg del segle V. Sense pagament ni aliment, les tropes van començar a saquejar les mateixes províncies de les quals eren les responsables màximes de protegir. De fet, molts dels anomenats “bàrbars” que van contribuir a la caiguda de Roma havien estat abans soldats o aliats impagats de l’exèrcit imperial. 

Durant l’edat mitjana, episodis similars es van repetir. És el cas dels famosos condottieri italians del segle XV, els quals eren contractats per les ciutats-estat com Florència o Venècia, i sovint canviaven de bàndol o saquejaven el territori quan els prínceps o ducs no els podien pagar.

La Castella del segle XVI va viure un procés similar després d’un segle i mig de guerres imperials, les contínues bancarrotes de la Monarquia Hispànica —1557, 1575, 1596 i 1607— van deixar sense finançament estable l’exèrcit dels Terços i la flota d’Índies. Els banquers genovesos i alemanys van tancar el crèdit a la Corona, i les tropes, sense sou, van protagonitzar revoltes com la dels soldats castellans a Anvers el 1576, coneguda com la “Fúria espanyola”, que va devastar la ciutat i va marcar el principi del declivi militar i financer de l’imperi.

Però, també a la França del segle XVII, després de la Guerra dels Trenta Anys, els impagaments als exèrcits reials van provocar motins i desercions massives, forçant la corona a recórrer a costosos préstecs que van hipotecar el futur de l’Estat.

Més endavant, l’Imperi Austrohongarès, en els darrers dies de la Primera Guerra Mundial, també va veure com la fallida econòmica feia impossible mantenir la seva maquinària bèl·lica. I l’URSS, en la dècada de 1980, va entrar en col·lapse quan la caiguda del preu del petroli i el deute intern van fer inviable continuar sostenint l’exèrcit més gran del planeta.

A tots aquests casos, el problema no va ser només econòmic, sinó també polític i social. Quan l’exèrcit deixa de cobrar, l’autoritat del govern s’esvaeix. I el que abans era una estructura de control, es converteix en un factor d’inestabilitat.

El risc d’un “default” silenciat

El deute nord-americà continua sent considerat el pilar del sistema financer mundial, però aquesta confiança no és infinita. Amb el dòlar perdent pes com a moneda de reserva (el seu pes global ha caigut del 70% al 58% en dues dècades, segons el Fons Monetari Internacional), cada vegada més països redueixen la seva exposició als bons del Tresor.

Una eventual suspensió temporal de pagaments o una emissió monetària descontrolada podrien accelerar la desdolarització i desestabilitzar els mercats de capitals. En aquest context, l’or ha pujat prop d’un 20% des de finals d’agost, reflectint la pèrdua de confiança en els actius denominats en dòlars.

A curt termini, els Estats Units poden evitar un col·lapse total venent reserves estratègiques, ajornant projectes i imprimint diners. Però a mitjà termini, el risc és clar: no es pot mantenir un exèrcit global amb finances domèstiques esgotades.

Un imperi davant el mirall

Com tots els imperis abans d’ells, els Estats Units es troben en un punt d’inflexió. L’hegemonia no es perd en un sol dia, sinó quan les estructures que la sostenen deixen de tenir fonament. El deute, la fractura política i la pèrdua de credibilitat institucional s’acumulen. I el perill no és només econòmic, és també moral: un Estat que viu per damunt de les seves possibilitats acaba depenent de la fe dels altres.

L’exèrcit nord-americà ha estat històricament el reflex del seu poder econòmic. Si aquest es debilita, també ho farà el seu paper com a garant de l’ordre mundial. Els mercats ho saben, els bancs centrals ho intueixen i els ciutadans, cada cop més, ho perceben.

Els EUA encara tenen la capacitat de girar full i renegociar el seu deute, reduir la despesa militar i impulsar una nova política fiscal que prioritzi la sostenibilitat. Però això exigeix un consens polític que avui sembla llunyà. Mentre el Congrés es baralla, el rellotge del deute segueix corrent i la pregunta roman oberta. Poden els EUA continuar pagant el seu exèrcit? Encara sí. Però cada dia que passa, la resposta és menys segura.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

L’inversor nord-americà torna a avisar que els Estats Units estan en perill d’un col·lapse financer perquè s’està generant massa deute i hi ha escassetat de compradors. A més, apunta que la inflació, els baixos tipus d’interès i la fragmentació política empitjoraran la situació.

Ray Dalio, reconegut inversor i fundador del fons d’inversió Bridgewater Associates, fa mesos que va avisant del perill d’un col·lapse financer. Durant les negociacions sobre el sostre de deute per evitar una suspensió de pagaments de l’administració americana, Dalio explicava en un post a LinkedIn que no n’hi havia prou amb acordar un nou límit de deute si no es concretava com contenir o reduir la despesa i que “augmentar el límit del deute de la manera en què el Congrés i els presidents han fet repetidament conduirà finalment a un col·lapse financer desastrós».

De fet, no cal ser un gurú de les finances per saber que gastar més del que guanyem i finançar-ho amb deute és la recepta perfecte pel desastre econòmic. Això, però, no és necessàriament sempre veritat si tens la capacitat d’imprimir diners sense conseqüències. L’hegemonia del dòlar com a moneda de reserva mundial i la demanda assegurada d’aquesta divisa gràcies al reciclatge de petrodòlars atorga als Estats Units una de facto “targeta black” que els permet gastar diners sense gaires preocupacions.

Quan no es pot satisfer als deutors i creditors

Tot i aquest comodí, el fundador de Bridgewater apunta que a la llarga no és sostenible, perquè l’augment dels actius i passius de deute més ràpid que els ingressos acaba per fer impossible pagar un tipus d’interès que satisfaci els creditors, i al que hi puguin fer front els deutors. És a dir, els tipus d’interès han de ser prou alts perquè el creditor obtingui un bon rendiment pels seus diners, però no fins al punt que el deutor no pugui pagar el seu deute.

Així mateix, argumenta que aquest escenari pot conduir al pànic i acabar creant una crisi de deute semblant a la reacció en cadena que precedeix a les crisis bancàries, però en aquest cas contra el banc central i amb bons del govern. Una situació que descriu com desastrosa que “causarà un desgavell financer i trastorns socials”

En aquest context, l’inversor creu que ens estem acostant a aquest punt d’inflexió en què la quantitat de deute emès pel govern superarà la demanda, la qual cosa obligaria a una impressió ingent de diners i una venda de bons governamentals que posaria al banc central en una posició insostenible. En altres paraules, els creditors no prestaran més diners i vendran els seus actius de deute -provocant una pujada dels tipus d’interès- o forçaran que el banc central imprimeixi més diners i compri deute en un intent de mantenir els tipus d’interès baixos, per tant, creant inflació i provocant una contracció de l’activitat econòmica. 

Com evitar o preparar-se pel col·lapse

“Crec que s’ha de reformar el sistema i donar una resposta expeditiva amb un bipartidisme intel·ligent”, apunta Dalio en una entrevista a Bloomberg. I afegeix, “Si seguim per aquest camí, en termes del que és probable en els pròxims cinc i deu anys, s’arribaria a un punt en el qual aquest acte d’equilibri es fa molt difícil».

En qualsevol cas, aquestes mesures o canvi de paradigma depenen en gran part dels polítics, sobre els quals la població no té gaire influència independentment dels resultats electorals. Cal recordar que els interessos de la banca i dels poders fàctics tenen prioritat  per sobre dels de la ciutadania. Davant d’una crisi financera només una minoria selecta té accés a informació privilegiada que li permet assessorar la gravetat de la situació per protegir els seus estalvis.

Llavors, com podem protegir les nostres finances davant d’un desastre econòmic que sembla més que probable? Ray Dalio ho té clar, encara que reconeix que té una “petita” quantitat de bitcoin, prefereix l’or, al que descriu com “universal i atemporal”, i continua «no entenc per què la gent s’inclina més pel bitcoin que per l’or. Si ens fixem en l’àmbit internacional, l’or és, per als bancs centrals, el tercer actiu de reserva”. I és que en aquest context econòmic la compra d’or és una de les poques opcions que tenen, no només els bancs, sinó, la gent per salvaguardar els seus diners. 

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

La inflació ha tornat a situar-se al centre del debat econòmic global. Malgrat que als Estats Units els preus han començat a moderar-se amb força, a Europa la desacceleració és molt més lenta i desigual. Quins factors expliquen aquesta diferència? És només qüestió de política monetària o hi ha elements estructurals més profunds que mantenen l’Europa atrapada en la persistència inflacionista?

La inflació no és un fenomen nou, però la seva gestió depèn de les institucions i de la història de cada regió. Als Estats Units, la Reserva Federal (Fed) ha actuat de manera contundent i ràpida: increments agressius dels tipus d’interès i una comunicació clara per reforçar la credibilitat. A Europa, en canvi, el Banc Central Europeu (BCE) ha hagut de maniobrar amb més lentitud i cautela, perquè governa una unió monetària amb economies molt diverses: Alemanya no és Espanya, ni Itàlia és Finlàndia.

A més, el Vell Continent ha arrossegat durant dècades una dependència energètica forta de l’exterior, especialment del gas rus, que ha esdevingut el taló d’Aquil·les de la seva estabilitat de preus.

Els factors econòmics clau

1. L’energia com a motor inflacionari europeu. Segons dades d’Eurostat, l’energia va arribar a explicar fins a un 40% de la inflació a la zona euro l’any 2022. La guerra d’Ucraïna i les sancions a Rússia van disparar el cost del gas i l’electricitat, i això es va traslladar a tota la cadena productiva. Als EUA, en canvi, la independència energètica gràcies al fracking i al petroli domèstic ha esmorteït l’impacte.  
2. Mercat laboral i salaris. Als EUA, el mercat laboral és més flexible i els salaris s’ajusten ràpidament a les expectatives. Això genera un “efecte xoc” inicial més alt, però després els preus tendeixen a estabilitzar-se. A Europa, la negociació col·lectiva i els contractes a llarg termini han fet que els salaris s’hagin revisat amb retard, mantenint viva la inflació subjacent. Segons l’OCDE, el creixement salarial real a Europa es concentra sobretot en els últims dos anys, cosa que ha prolongat la pressió inflacionista. 
3. Política fiscal. El govern dels EUA va aplicar fortes ajudes durant la pandèmia, però després les va reduir amb rapidesa. A Europa, molts estats han mantingut subsidis i ajudes (bonificacions a la gasolina, subsidis a l’energia, IVA reduït en alguns productes). Aquest suport, tot i necessari per protegir famílies i empreses, ha acabat alimentant la persistència dels preus. 
4. Diferències en política monetària. La Fed va començar a apujar tipus el març de 2022 i en pocs mesos ja havia superat el 4%. El BCE, en canvi, no va iniciar les pujades fins a l’estiu del mateix any i de manera més gradual. La conseqüència: la inflació als EUA ha caigut per sota del 3% a mitjan 2024, mentre que la zona euro encara es manté al voltant del 4-5% en molts països (ECB).

Un impacte social i polític diferent

La persistència de la inflació a Europa no és només un problema econòmic: també és polític i social. Els consumidors veuen com la cistella de la compra continua sent molt més cara que fa tres anys, malgrat les promeses de moderació. Aquest malestar alimenta el descontentament i, en molts països, reforça els discursos populistes.

Als EUA, en canvi, la narrativa oficial ha pogut capitalitzar la rapidesa de la Fed, mostrant una certa recuperació de confiança en el sistema econòmic.

Europa davant del mirall

La inflació persistent a Europa és el reflex d’una debilitat estructural: dependència energètica, rigidesa laboral i manca d’agilitat institucional. El BCE ha millorat el seu ritme, però la veritable pregunta és si la Unió Europea està disposada a fer els canvis de fons que necessiten les seves economies.

La lliçó que ens arriba des dels EUA és clara: la rapidesa i la contundència poden ser doloroses al principi, però eviten un patiment més llarg. Europa, atrapada entre la prudència i la complexitat, encara busca la seva sortida.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

L’increment d’esdeveniments climàtics extrems suposa un repte per als governs i la població. Quines són les conseqüències econòmiques del canvi climàtic? Com ens podem preparar per als desastres naturals que afecten el nostre territori? En parlem amb Gemma Vallet, directora d’11Onze District i Carolina Rafales, de l’equip de producte.

Es preveu que l’estiu d’aquest any sigui un dels més calorosos de la sèrie històrica, es tracta d’una previsió que sembla repetir-se any rere any. Una entrada d’estiu marcada per un temps inestable i tempestes. Cada vegada més sovint, els meteoròlegs avisen que ve una nova DANA (depressió aïllada a nivells alts), més coneguda com a gota freda, que pot provocar precipitacions intenses durant hores o dies.

Els efectes del canvi climàtic són cada cop més palpables i no ens queda més remei que adaptar-nos i prendre les mesures necessàries per pal·liar els efectes econòmics i socials que acompanyen aquests esdeveniments climàtics extrems. Com explica Carolina Rafales, “Aquests fenòmens meteorològics poden presentar tempestes violentes i pedregades, per això cal estar preparats”.

Com fer front a una DANA

Aquest fenomen meteorològic es caracteritza per les precipitacions torrencials, sovint violentes i acompanyades de forts vents, que poden produir inundacions. El fet que aquestes precipitacions es produeixin en poc temps i en zones molt localitzades fa que puguin causar d’anys a les infraestructures i edificis perquè es fa difícil canalitzar tanta quantitat d’aigua.

Si la regió on vivim pot ser afectada per una gota freda “és essencial estar informats del desenvolupament de la tempesta i evitar sortir de casa a peu o en cotxe”, apunta Rafales. 

Així mateix, ens recorda que “cal assegurar-se que les canonades i desaigües de casa nostra estan lliures d’obstruccions”.

De la mateixa manera, no estaria de més preparar-nos per si marxés la llum, un dels efectes negatius que sovint acompanyen aquestes tempestes. Rafales ens aconsella tenir sempre els mòbils ben carregats, o bateries externes auxiliars. En casos d’inundacions extremes haurem d’abandonar l’àrea afectada i buscar refugi en una zona alta, per la qual cosa és aconsellable tenir reparat un kit d’emergències que inclogui roba de recanvi, llanternes, una ràdio, una farmaciola i provisions.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.