La implacable implementació del iuan digital

Des del seu llançament el 2020, la introducció del iuan digital continua cobrant impuls després que aquest mes d’octubre es fes servir, per primera vegada, per a liquidar transaccions de petroli transfrontereres. Ara es prepara per a fer un altre salt endavant amb la seva integració en el comerç de matèries primeres i serveis amb Hong Kong.

Les economies emergents han estat pioneres en l’adopció de les monedes digitals controlades pels bancs centrals (CBDC) sota la premissa d’ampliar l’accés als serveis financers i digitalitzar les seves economies, mentre obvien esmentar que, al contrari que les criptomonedes, també augmenten la seva capacitat de rastrejar i controlar a la ciutadania. 

En el cas de la Xina, però, si afegeix la necessitat de tenir una alternativa al sistema monetari global, basat en l’hegemonia del dòlar i dominat per institucions financeres occidentals, per blindar la seva economia enfront de les sancions dels Estats Units, en aquest cas, a través de la desdolarització.

En aquest context, i a mesura que el món avança cap a l’aparentment imparable adopció de les monedes digitals, el iuan digital xinès, denominat e-CNY, s’ha situat al capdavant de les CBDC. Des del seu llançament el 2020 i després d’un començament lent, l’adopció de la divisa digital xinesa s’ha accelerat ràpidament, amb gairebé 6 milions de comerciants registrats per a utilitzar la nova moneda a més de 26 ciutats que serveixen de banc de proves per tot el país.

L’exgovernador del Banc Popular de la Xina (PBOC), Yi Gang, va declarar al juliol que les transaccions totals havien assolit un valor acumulat d’1,8 bilions de iuans (234.00 milions d’euros) a la fi de juny del 2023, amb 120 milions de moneders digitals en ple funcionament.

Utilitzat per primera vegada per liquidar una transacció de petroli

Segons va anunciar la Borsa de Petroli i Gas Natural de Shanghai (SHPGX), el iuan digital es va fer servir per primera vegada per a liquidar una transacció petroliera quan l’empresa estatal Petro China International Corporation va comprar 1 milió de barrils de cru el 19 d’octubre.

El venedor i el preu de la transacció no van ser revelats, però aquesta acció ve donada com a resposta a la petició per part del Comitè Municipal del Partit i Govern Municipal de Shanghai perquè s’apliqui la moneda digital del banc central xinès al comerç internacional, segons apuntaven oficials de la Borsa de Shanghai. La transacció es produïa l’endemà que la China National Offshore Oil Corp i la francesa Engie tanquessin una operació de gas natural liquat liquidada en iuans en el mateix SHPGX.

Aquestes transaccions suposen un gran pas en l’ús del iuan en el mercat internacional i donen una nova empenta a la tendència global cap a la desdolarització esperonada per Rússia i la Xina. China Daily, informava que en els tres primers trimestres de 2023, l’ús del iuan en les liquidacions transfrontereres va augmentar un 35% interanual, assolint els 1,3 bilions d’euros.

La notícia arriba poc després que Hong Kong anunciés que es prepara per a provar la integració del iuan digital xinès amb el seu sistema nacional de pagaments ràpids (FPS), al mateix temps que promou la seva integració per a liquidar transaccions de matèries primeres i serveis. Aquests fets deixen clar que, tot i que el projecte d’una CBDC xinesa es va centrar inicialment en l’àmbit nacional, l’e-CNY s’està establint com a la moneda digital centralitzada més avançada en el context de les transaccions internacionals. 

11Onze Recomana Bitvavo, les criptomonedes de manera fàcil, segura i a baix preu.

Cada cop més economistes adverteixen d’un col·lapse financer imminent. Però, què hi ha darrere d’aquest relat de por? Més enllà de les dades macroeconòmiques, el veritable risc podria ser la reacció humana: la desconfiança, la fugida massiva d’actius i la profecia autocomplerta. Quan el mercat creu que tot s’enfonsa, sovint és aleshores quan realment cau.

Vivim en una economia que es mou tant per dades com per emocions. Els indicadors són importants, però la confiança —o la seva absència— és el veritable motor. Quan un economista mediàtic anuncia una crisi imminent, no només informa: condiciona el comportament dels inversors, dels consumidors i fins i tot dels governs. L’economia, al capdavall, és un organisme viu que reacciona al relat dominant. Si el relat és de por, la por es converteix en política monetària, en fugida cap a refugis com l’or i, finalment, en realitat econòmica. És la profecia autocomplerta.

Aquest mecanisme és cada cop més evident en l’era digital. Els rumors d’un “col·lapse del 2026”, l’acumulació d’or per part dels bancs centrals o la por a l’enfonsament del dòlar no només reflecteixen dades, sinó que les creen. Els mercats actuals són espais de percepció col·lectiva, on l’economia es juga tant als gràfics com als titulars de les xarxes socials. En aquest escenari, la narrativa és una arma econòmica capaç de moure capitals, redibuixar expectatives i transformar la por en moviment de mercat.

La por com a estratègia de poder

La història econòmica mostra que les crisis no són només conseqüència d’excessos financers, sinó també d’estratègies de control.

Després del 1929, el pànic va permetre reestructurar Wall Street. Després del 2008, el pànic va legitimar rescats bancaris massius. I avui, davant una crisi de deute global, el pànic pot justificar noves formes de control financer, com les monedes digitals d’estat (CBDC), que prometen seguretat, però limiten llibertats individuals.

La por no és només una emoció, és una eina de governança econòmica. Els bancs centrals ho saben i la utilitzen per dirigir fluxos de capital. Quan la por es converteix en política monetària, la democràcia financera entra en recessió.

El paper de l’or i la confiança perduda

És cert que l’or, com s’ha explicat en múltiples articles de La Plaça, és un refugi històric. Però el motiu pel qual avui bat rècords no és només econòmic, sinó antropològic: representa la confiança perduda en els sistemes moderns. No obstant això, si la compra massiva d’or respon més al pànic que a l’estratègia, pot generar una nova bombolla —una “bombolla de confiança”. Com més gent fuig del sistema, més inestable esdevé el sistema.

Per això, més enllà d’acumular or per por del futur, també cal aprendre a gestionar el pànic. Invertir amb criteri, diversificar amb coneixement i entendre que la confiança és un actiu tan valuós com l’or mateix.

L’educació financera com a vacuna

A 11Onze ho hem dit sovint que sense educació financera, som vulnerables. Les prediccions de col·lapse funcionen perquè molts ciutadans no entenen com s’articulen els cicles econòmics.
Educar-nos en finances és la millor manera d’immunitzar-nos contra el pànic col·lectiu. Com més entenem els mecanismes del mercat —com es creen els deutes sobirans, com es mouen els capitals, com es fixen els tipus d’interès—, menys poder tindrà la por per condicionar les nostres decisions. Doncs, potser el veritable col·lapse no serà econòmic, sinó cognitiu quan una societat que reacciona abans d’entendre. 

Les crisis sempre arriben, però també passen. El que defineix la maduresa d’una comunitat financera és com es prepara, no com s’espanta. El pànic genera volatilitat; el coneixement genera estabilitat. I en aquest equilibri hi ha la clau per preservar la llibertat econòmica que tots necessitem.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

En un entorn financer cada cop més imprevisible, saber què fan els grans inversors pot marcar la diferència entre reaccionar tard o anticipar-se. Dos indicadors poc coneguts —el DIX i el GEX— ens ajuden a llegir aquest moviment subterrani. No cal ser analista de Wall Street per entendre’ls: només cal mirar el mercat amb ulls d’observador.

Quan mires el preu d’una acció o d’un índex, només veus la punta de l’iceberg. Sota la superfície, hi ha milers d’operacions institucionals que no passen pel mercat públic. Els grans fons, bancs i asseguradores operen sovint en uns espais anomenats “dark pools” —literalment, “piscines fosques”— on poden comprar o vendre grans volums sense que el mercat se n’adoni immediatament.

Aquests espais paral·lels permeten evitar moviments bruscos de preu. Però també són una finestra al veritable sentiment institucional: allà és on els grans mouen fitxa abans que la resta vegi res.

Per mesurar què hi passa, l’empresa SqueezeMetrics va crear el DIX o Dark Index. Aquest indicador ens mostra si, dins d’aquests mercats opacs, les institucions estan comprant o venent.

El DIX: la petjada dels grans dins la foscor

Imagina’t que vas a un supermercat. A la zona pública, la gent compra amb normalitat. Però hi ha una porta al fons, per on surten carretons plens: és la zona dels compradors grossos.  

El DIX ens diu si aquests carretons surten carregats o buits. Per tant, quan: 

• el DIX és alt (per sobre del 45%), vol dir que hi ha compres netes institucionals. És a dir, els grans acumulen accions de manera silenciosa. Sol ser un senyal d’optimisme: acumulen ara el que creuen que valdrà més demà.
• en canvi, un DIX baix (per sota del 40%) indica vendes netes. Els grans redueixen posicions o distribueixen beneficis, sovint abans d’una correcció.

Aquest indicador no ens diu “quan” pujarà o baixarà el mercat, però sí “qui” està movent-se i cap on. Quan els diners institucionals entren fort, el mercat sol pujar en les setmanes següents. Quan surten, sovint és preludi de turbulències.

El GEX: la temperatura de la volatilitat

Si el DIX ens parla del “què”, el GEX o Gamma Exposure ens parla del “com”. En aquest cas, no ens fixem en els grans inversors, sinó en els market makers, els intermediaris que donen liquiditat al mercat d’opcions, especialment sobre l’índex S&P 500.

Aquests professionals utilitzen una tècnica anomenada “delta hedging” per cobrir riscos. En funció del volum d’opcions de compra o venda en circulació, ajusten les seves posicions. El GEX mesura fins a quin punt aquests ajustos poden amortir o amplificar els moviments del mercat. D’aquesta manera:  

• un GEX alt indica estabilitat. Els market makers actuen com a coixins, esmorteint la volatilitat.
• un GEX baix o negatiu reflecteix tensió. Els seus ajustos amplifiquen cada moviment i el mercat es torna més nerviós, com una corda tibant que pot trencar-se per qualsevol notícia.

En paraules planeres: el GEX és el termòmetre emocional del mercat. Si puja, hi ha calma. Si baixa, hi ha por.  

Quan unim el DIX i el GEX: una brúixola institucional

Cap indicador és perfecte per si sol, però junts ofereixen una visió molt més completa.
El DIX ens diu què fan els diners institucionals, els quals fan referència al capital que gestionen grans entitats financeres —com fons d’inversió, asseguradores, bancs o fons de pensions— que mouen volums molt superiors als dels inversors particulars. Mentre que el GEX ens diu com pot reaccionar el mercat davant aquests moviments. Per exemple, aquesta seria la lectura combinada que fan molts gestors professionals:

Un exemple real: el març de 2020

Durant les primeres setmanes de la pandèmia, el DIX va caure en picat mentre el GEX es tornava negatiu. Les institucions venien, els market makers amplificaven els moviments i el resultat va ser una de les caigudes més ràpides de la història de les borses.

Quan, a finals de març, el DIX va començar a pujar mentre el GEX recuperava terreny, el mercat va iniciar el seu espectacular rebot. Aquesta combinació va anticipar, amb uns dies d’avantatge, el canvi de tendència que molts inversors particulars no van veure fins molt més tard. Potser no disposes d’un equip d’anàlisi o d’un algoritme de seguiment de fluxos institucionals, però comprendre com funcionen aquests indicadors t’ajuda a interpretar millor les emocions del mercat.

Saber quan els “diners intel·ligents” entren o surten és com tenir un mapa meteorològic: no evita la tempesta, però t’ajuda a decidir si cal sortir amb paraigua.

Aquest concepte fa referència als grans inversors professionals —bancs, fons de cobertura, asseguradores o institucions públiques— que disposen d’informació, eines i capacitat d’anàlisi molt superiors a les d’un inversor particular. Sovint són els primers a detectar canvis de cicle econòmic o moviments de mercat, i els seus fluxos de capital poden anticipar el que després farà la resta d’inversors.

Per això, seguir la pista dels “diners intel·ligents” no és un intent d’imitar-los, sinó una manera d’interpretar el sentiment real del mercat. Si aquestes institucions acumulen posicions en silenci, probablement esperen millors temps. Si redueixen exposició, potser ve una tempesta. El repte no és endevinar el futur, sinó saber llegir els senyals que deixen els qui mouen el capital més influent.

A més, el DIX i el GEX recorden una lliçó fonamental com són que els mercats no es mouen només per dades o notícies, sinó pel comportament col·lectiu d’inversors, institucions i intermediaris. I entendre aquest comportament és clau per invertir amb cap i no amb cor.

Saber irar darrere les cortines del mercat

El món financer sovint sembla una partida d’escacs jugada entre gegants. Però fins i tot els jugadors petits poden observar el tauler i entendre els moviments. Els indicadors com el DIX i el GEX ens permeten veure la dinàmica institucional amagada, allò que no surt als titulars, però que mou els preus. 

No són eines màgiques ni serveixen per fer “trading” instantani, però sí per interpretar tendències i calibrar el risc. Si aprenem a utilitzar-los, podem actuar amb més criteri i menys emoció —i això, en finances, és una gran diferència.

Els mercats no premien qui endevina, sinó qui entén. El DIX i el GEX no són boles de vidre, però sí finestres que deixen entreveure el que passa darrere de les cortines dels grans capitals. Aprendre a llegir-los és aprendre a llegir el comportament humà en la seva expressió més concentrada: la por, la cobdícia i la confiança.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

Les compres rècord d’or per part dels bancs centrals, que estan igualant les seves reserves d’or amb relació al PIB amb altres països, reviven el debat sobre la possibilitat d’un reinici del sistema monetari actual que estigui basat en un nou patró or.

Els bancs centrals de tot el món han estat comprant quantitats rècord d’or des de principis de 2022. El ritme i la regularitat amb què els bancs centrals estan acumulant or no té precedents, ja que al llarg de la història recent han estat majoritàriament venedors del metall preciós.

Aquesta extraordinària demanda d’or per part dels bancs centrals, la més gran en els últims 55 anys, s’atribueix a la voluntat de diversificar les seves reserves i reduir la dependència del dòlar enfront d’un canvi de paradigma cap a un món multipolar que és cada dia més evident.

La crisi bancària estatunidenca, les tensions geopolítiques, els conflictes bèl·lics i la postura de la Reserva Federal dels Estats Units de mantenir els tipus d’interès han sigut alguns dels principals factors que han contribuït al fet que l’or continués sent un valor refugi per als inversors i bancs centrals al llarg d’aquest any.

Però més enllà de la capacitat intrínseca de l’or físic per mantenir el seu valor davant de la incertesa econòmica, hi ha indicadors que fan pensar que aquesta acumulació d’or per part dels bancs centrals no és res més que l’avantsala d’un reinici del sistema monetari internacional i d’un possible retorn al patró or.

Reserves d’or en relació amb el PIB

Aerdt Houben, Director de Mercats Financers del Banc Central Holandès (DNB), ha parlat recentment del valor que podria tenir l’or en un escenari de col·lapse financer, declarant que si es produeix una crisi financera, el preu de l’or es dispararà, i les reserves oficials d’or es poden fer servir per a sostenir un nou patró or. 

El DNB ha igualat les seves reserves d’or, en relació amb el PIB, a les d’altres països de l’eurozona i de fora d’Europa. El mateix cas del banc central polonès, que en els últims anys ha comprat unes 300 tones d’or per a equiparar la seva ràtio d’or i PIB amb la mitjana de l’eurozona.

No tots els bancs centrals de l’eurozona són transparents respecte a l’alineació de les seves reserves d’or amb el PIB, però tot i que no hi ha cap acord ni mandat oficial i que els bancs centrals europeus han comunicat que no existeix cap obligació legal de coordinar les reserves, sembla que existeix un acord extraoficial per equilibrar les reserves d’or entre si mateixos.

En tot cas, donada l’evident alineació de les reserves d’or dels bancs europeus en les últimes dècades, alguns analistes creuen que es tracta d’un pla B per estabilitzar les seves economies passant a un patró or en cas d’un col·lapse del sistema monetari global actual. No gaire diferent del que s’especula que la Xina i Rússia han estat fent en els últims anys amb les seves compres massives d’or.

Les males polítiques monetàries que van provocar la bombolla immobiliària i la manera en què s’ha administrat les divises fiat des de la crisi del 2008, depreciant el dòlar i exportant problemes interns dels Estats Units a la resta del món, juntament amb les sancions econòmiques a països no-alineats amb els interessos geopolítics i econòmics d’Occident, han soscavat la credibilitat del sistema monetari internacional. Una alternativa basada en un nou patró or, més multipolar, més estable i menys inflacionista, sembla més a prop que mai i els bancs centrals globals no es volen quedar enrere.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat. Davant de la volatilitat de l’encara alta inflació i de la creixent crisi de confiança en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Mentre els bancs centrals continuen imprimint diners per mantenir viu el sistema, el preu de l’or continua escalant fins a màxims històrics. Però és realment l’or el que puja, o són els diners els que perden valor?

L’agost del 1971, Richard Nixon va anunciar que els Estats Units trencaven el vincle entre el dòlar i l’or. Aquell gest, aparentment tècnic, va capgirar el sistema monetari global. Des d’aleshores, els diners no estan avalats per cap actiu físic. Són “fiat”, és a dir, depenen únicament de la confiança en qui els emet. El seu valor ja no prové d’una quantitat d’or, sinó de la fe col·lectiva que continuaran servint per comprar béns i pagar deutes. Però hi ha un problema: la confiança, quan es força, també s’infla. I com més diners es creen, menys valor té cadascun d’ells.

Els bancs centrals del món han multiplicat la massa monetària com mai. Només entre el 2020 i el 2023, la base monetària global va créixer més d’un 120 %, segons el Fons Monetari Internacional (FMI), mentre que la producció de riquesa real —el PIB mundial— només ho va fer un 10 %.

La diferència la paguem tots, tant en forma d’inflació com en pèrdua de poder adquisitiu i augment del cost de la vida. Aquest procés, conegut com sobre emissió monetària, genera la paradoxa que vivim avui: tenim més diners, però podem comprar menys coses. I, de retruc, es distorsiona el valor de tots els actius.

Una muntanya de deute sense or al darrere

Segons l’Institut de Finances Internacionals (IIF), el deute global ja supera els 338 bilions de dòlars. En canvi, tot l’or conegut al planeta —unes 273.000 tones, segons el World Gold Council— representa la base física que històricament ha servit per garantir el valor dels diners.

Si dividíssim aquest volum total de deute per la quantitat d’or existent, cada quilo d’or hauria de “cobrir” més d’1,2 milions de dòlars de passius financers. Dit d’una altra manera, si l’or tornés a exercir el seu paper com a mesura real de la riquesa, el seu preu hauria de ser entre deu i onze vegades superior a l’actual.

Aquesta desproporció posa de manifest dècades d’expansió monetària sense fre i la profunda desconnexió entre els diners creats i el valor real que representen. Quan veiem el preu de l’or en màxims històrics —preu actual per unça — és temptador pensar que el metall s’ha encarit. Però és el contrari, perquè són els diners els que han perdut valor.

L’or pot comprar avui pràcticament el mateix que fa cinquanta anys: un cotxe modest, unes quantes tones de blat o unes poques setmanes de treball qualificat. En canvi, els diners d’avui tenen una capacitat de compra molt inferior. En paraules simples: l’or no s’ha revalorat, els diners s’han diluït.

No és casualitat que els bancs centrals siguin avui els majors compradors d’or del món. El World Gold Council registra compres rècord durant els darrers tres anys, amb la Xina, Rússia, Turquia i Polònia al capdavant. Només el 2024, els bancs centrals van adquirir 1.037 tones netes, el volum més alt des de 1950. Mentre proclamen estabilitat monetària, acumulen or com a assegurança contra el mateix sistema que gestionen. És una contradicció reveladora: confien més en l’or que en les seves pròpies monedes.

A més, la sobre emissió monetària és una forma de deute invisible. Cada vegada que un banc central crea diners per finançar dèficits o rescats, el cost real recau sobre la ciutadania. Els estalvis existents perden valor sense que ningú voti aquesta decisió. És un impost silenciós i regressiu, devastador per a les rendes mitjanes i per a l’estalvi familiar. 

El resultat és un cercle viciós: més inflació, més endeutament i més emissió de diners per sostenir-lo.

Cap al límit del sistema

Aquest desajust monetari està portant el sistema a un punt crític. La confiança —el pilar invisible dels diners fiat— comença a esquerdar-se. Cada crisi financera, cada rescat, cada impressió massiva erosiona la credibilitat de les institucions monetàries. I la història mostra que cap sistema basat únicament en la confiança ha perdurat indefinidament.

Diversos analistes parlen ja d’un possible “reset monetari” global, on l’or i altres actius reals recuperin el seu paper com a referència de valor. Potser no tornarem al patró or, però la necessitat d’una base tangible és més evident que mai. En un món on els diners es creen amb un clic, l’or ens recorda una veritat incòmoda: el valor real no es pot imprimir.

Les monedes poden perdre sentit, els mercats poden trontollar, però l’or continua allà, immutable, com a mesura física del valor i com a refugi davant la incertesa. Potser no és només una inversió. Potser és una forma de memòria econòmica: la garantia que, passi el que passi amb els diners de paper o les xifres digitals, sempre hi haurà alguna cosa real darrere del concepte de riquesa.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

Alguns conceptes són bàsics per a entendre per què estem a la vora d’una recessió, cap a on s’encamina el nou ordre econòmic mundial i quins seran els seus protagonistes.

El “Gran Reinici” és el nom d’una iniciativa del Fòrum Econòmic Mundial que pretenia repensar el model econòmic capitalista una vegada superats els estralls provocats per la pandèmia. La realitat és que a la crisi sanitària s’han sumat una crisi de deute i una crisi inflacionària que ens han situat a la vora de la recessió.

En el context actual, el “gran reinici del capitalisme” que reclamava aquest organisme internacional es fa més necessari que mai. Repassem alguns conceptes clau per entendre com hem arribat a una situació pròxima al col·lapse i quins factors condicionaran el futur pròxim de l’economia.

Àsia

L’eix de l’economia global s’està desplaçant d’Europa i els Estats Units cap a Àsia. Segons un estudi de la consultora McKinsey, l’any 2040 el continent asiàtic suposarà més de la meitat del producte interior brut mundial i un 40 % del consum. La pèrdua de protagonisme d’Europa és evident i l’FMI preveu que almenys la meitat dels països de l’eurozona entraran en recessió en els pròxims mesos.

Canvi climàtic

L’escalfament global ha obligat a deixar enrere la idea d’un creixement il·limitat a costa d’esgotar els recursos naturals i ha donat pas a la idea de l’economia circular, amb oportunitats en el camp de l’economia “verda”. Com ha posat de manifest la COP27, ara falta definir fins a quin punt els països industrialitzats assumiran el cost econòmic del canvi climàtic que han generat i quines mesures estan disposats a adoptar per alentir l’escalfament en un context de crisi econòmica.

Descentralització

Les noves tecnologies estan permetent l’aparició de productes i serveis que escapen al control dels Estats i les grans corporacions. Com apuntava James Sène, president d’11Onze, en una sessió de Fintech Talks, ens trobem davant una “transició del model antic, totalment dominat per uns pocs, a un nou model que arriba a més gent i està descentralitzat”. La descentralització de la creació monetària, per exemple, ha estat un dels grans pilars de les criptomonedes.

Desigualtat

Les dades de l’informe “World Inequality Report 2022” mostren que el 10 % de la població més rica del planeta ha acumulat des de mitjan anys noranta el 76 % de la riquesa generada al món. De fet, el 38 % es va concentrar a les mans de l’1 % de la població mundial. I la meitat de la població més pobra s’ha hagut de conformar amb les engrunes: el 2% de la riquesa generada durant aquestes últimes dècades. Per desgràcia, aquesta escletxa entre els superrics i el comú dels mortals no ha fet més que eixamplar-se durant la pandèmia. I els experts coincideixen que aquesta creixent desigualtat suposa un fre per al desenvolupament econòmic mundial.

Deute públic

El deute públic en el món s’ha disparat en els últims anys i limita el creixement econòmic. Tot i que el límit que estableix el Tractat de Maastricht per als Estats de la Unió Europea és del 60 % del seu PIB, el conjunt de països de la zona euro ja porta més d’un any per sobre del 100 %, segons dades d’Eurostat. La situació fora d’Europa no és millor, ja que el Fons Monetari Internacional estima que, a la fi de 2021, el deute públic global també representava el 100 % del PIB mundial. A més, els nivells de deute podrien empitjorar si la crisi s’accentua.

Estagflació

Des de març de 2021, els preus han pujat amb força i de forma gairebé ininterrompuda. La inflació a Catalunya, que va arribar a superar a l’estiu el 10 % interanual, es va situar a l’octubre prop del 7 %. La situació més enllà de les nostres fronteres no és millor, ja que la inflació d’aquest mateix mes en el conjunt de la zona euro va arribar al 10,7 %. S’espera que les successives pujades dels tipus d’interès contribueixin a controlar uns nivells d’inflació desconeguts des dels anys vuitanta del segle passat. El preu a pagar serà un major estancament de l’economia, que portarà a la recessió de les grans economies.

Impressió de moneda fiat

S’estima que el total de diners en circulació en el món, incloent-hi bitllets, monedes, xecs i pagarés, supera els 60 bilions d’euros. El problema és que una part considerable d’aquests bitllets s’han posat en circulació en els últims anys. Per exemple, només l’any 2020 l’oferta monetària dels Estats Units va augmentar un 24 %. La majoria dels bancs centrals s’han dedicat a imprimir moneda per fer front a un deute públic galopant. I aquest augment de moneda fiat ha estat el principal responsable de l’actual inflació.

Monedes digitals

Davant l’avanç de les criptodivises, que plantegen un model monetari totalment descentralitzat, els Estats treballen a contrarellotge en el desenvolupament de monedes digitals controlades pels bancs centrals (CBDC) per mantenir un sistema financer centralitzat. A la Xina, més de 260 milions de persones ja han utilitzat el iuan digital (e-CNY). A Europa, la Comissió Europea preveu que la regulació sobre l’euro digital estigui llesta a principis de 2023 i que aquesta moneda digital entri en funcionament l’any 2025. L’objectiu en un primer moment és que l’euro digital, gestionat i supervisat pel Banc Central Europeu, no substitueixi els diners en efectiu, sinó que els complementi.

Poder corporatiu

Les grans multinacionals tenen un poder creixent enfront de la minvant capacitat d’influència dels Estats. Moltes d’aquestes corporacions supervisen enormes cadenes de subministrament, venen els seus productes a tot el món i tenen uns ingressos superiors als de molts governs. De fet, si fos un país, Walmart seria el desè per nivell d’ingressos. La globalització ha capgirat les relacions de poder i en molts casos les grans corporacions es permeten eludir el pagament d’impostos amb total impunitat.

Subscripció

Com assenyalàvem en un article de La Plaça, està sorgint un nou model mutualista, més comunitari i basat en la compartició de béns i serveis, com a alternativa al model de compra i ús individual. En els models de negoci de subscripció cada client paga quotes que li permeten l’accés prolongat a un bé o servei en lloc de realitzar un gran pagament per endavant per posseir aquest bé o servei. Aquest model de negoci cada vegada és més freqüent en la indústria informàtica, de l’entreteniment o de l’automoció.

Tipus d’interès creixents

Després d’11 anys sense augments, el Banc Central Europeu va iniciar al juliol l’escalada dels tipus d’interès a Europa. De moment, ja han arribat al 2 % i la previsió és que continuïn incrementant-se en els propers mesos per refredar encara més l’economia i frenar la inflació. El BCE s’ha alineat amb la majoria de bancs centrals del món, que també estan incrementant les seves taxes d’interès per combatre l’escalada de preus. Aquesta mesura repercutirà directament en la butxaca de molts ciutadans, ja que les quotes de les hipoteques i dels préstecs amb interès variable resultaran cada vegada més elevades.

Virtualitat

No vivim en un món virtual, però sí virtualitzat, ja que “el que passa en el món digital té un impacte real en la nostra vida”, com advertia James Sène en una sessió sobre l’actual situació econòmica. En aquest sentit, el president d’11Onze vaticinava que el metavers, l’economia del qual depèn de l’autenticació de les propietats digitals, jugarà un paper clau a l’hora de digitalitzar les nostres identitats.

Si vols que el teu negoci faci un gran salt, utilitza 11Onze Business. El nostre compte d’empresa i autònoms ja està disponible. Informa-te’n!

Mentre Occident s’endeuta per sostenir un sistema que ja fa aigües, la Xina està movent fitxa per redissenyar les regles del joc. Les seves maniobres monetàries, aparentment tècniques, apunten a una revolució silenciosa: la devaluació de les monedes fiat a través d’injeccions massives de liquiditat i l’acumulació agressiva d’or com a nou pilar del sistema financer global.

En aquesta partida geoeconòmica, el metall preciós torna a ser protagonista —i no per nostàlgia, sinó per supervivència. Quan l’or va superar la barrera dels 4.000 dòlars per unça, molts analistes ho van atribuir a la inestabilitat dels mercats. Però darrere d’aquesta pujada hi ha molt més que especulació. El valor de l’or no s’explica només per les dinàmiques del mercat, sinó per decisions polítiques que el fan brillar —o enfosquir—.

Fins al 1971, el sistema monetari internacional es basava en l’or. Els Acords de Bretton Woods (1944) havien fixat la paritat del dòlar a 35 $ per unça, convertint la moneda nord-americana en la referència mundial. Quan Richard Nixon va trencar aquest vincle, el món va entrar en l’era dels diners fiduciaris (fiat): monedes basades únicament en la confiança i en la capacitat dels estats per emetre deute.

Aquesta “fe monetària” va funcionar durant unes dècades. Els bancs centrals imprimien diners, les economies creixien i els mercats es mantenien estables. Però la crisi financera del 2008 va trencar la màgia, quan imprimir diners ja no genera riquesa real, sinó que només infla bombolles. I ara, mig segle després, la Xina sembla disposada a accelerar el final d’aquest model.

La jugada doble de Pequín

L’estratègia xinesa sembla contradictòria a l’hora d’injectar liquiditat mentre compra or. Però en realitat és una enginyeria monetària amb dos objectius clars:

1. Controlar la seva economia interna. L’economia xinesa s’ha desaccelerat després de dècades de creixement vertiginós. Per evitar un xoc social, el Banc Popular de la Xina ha abaixat tipus, ha ampliat els crèdits i ha impulsat la inversió estatal. Aquest estímul manté el consum, però també devalua el iuan, augmentant la competitivitat exportadora. Alhora, cada onada de liquiditat xinesa es propaga pels mercats internacionals i contribueix a debilitar les monedes fiat occidentals.
2. Blindar-se amb or. Pequín sap que cada iuan emès redueix el seu valor real. Per això compensa amb or. Segons el World Gold Council, el Banc Central de la Xina ha afegit més de 300 tones d’or només el 2024, acumulant reserves durant més de divuit mesos consecutius. L’or ja representa més del 15% de les reserves xineses, i aquesta proporció continua creixent. El missatge és clar: mentre Occident imprimeix bitllets, Pequín imprimeix poder.

No és un retorn formal al patró or, sinó una transició silenciosa cap a un sistema mixt de diners digitals recolzats en actius reals. L’or torna a ser la columna vertebral de la confiança.

La mort lenta de les monedes fiat

Des de la crisi del 2008, la Reserva Federal, el BCE i el Banc d’Anglaterra han duplicat o triplicat els seus balanços. El deute global ja supera els 315 bilions de dòlars, segons l’Institute of International Finance. Aquesta expansió ha sostingut l’activitat econòmica, però també ha creat una dependència crònica: el sistema només sobreviu si cada any s’hi afegeix més liquiditat.

La Xina ha après la lliçó i la gira a favor seu. No vol sostenir el sistema, sinó redefinir-lo. En lloc de competir amb el dòlar dins les seves regles, Pequín n’està escrivint unes de noves, a través d’una clara dependència del crèdit i de més actius tangibles. Per tant, cada vegada que els bancs centrals anuncien una baixada de tipus, els mateixos patrons es repeteixen: l’or puja, el bitcoin puja, les borses respiren. Però hi ha una diferència essencial. El metall preciós no depèn de ningú: no és passiu d’un banc, ni pot ser “imprès” per cap govern. És escàs, tangible i universal.

El bitcoin, per la seva banda, és el seu equivalent digital, pel que fa a escassetat programada i resistència a la censura. Però la seva volatilitat encara el fa un actiu especulatiu. L’or, en canvi, és la memòria estable de la riquesa. Fa cinc mil anys que sustenta la confiança econòmica humana. Per tant, No és casualitat que bancs centrals i inversors institucionals tornin a carregar or. Quan la confiança trontolla, l’or es converteix en la moneda del sentit comú.

L’or com a arma geopolítica

Per a la Xina, acumular or és molt més que una política monetària, sinó que es tracta d’una estratègia de sobirania. Des del 2010 ha reduït la seva exposició al dòlar del 70% al 50%, mentre augmentava reserves d’or i acords comercials bilaterals en iuan. En paral·lel, ha creat sistemes de pagament alternatius al SWIFT, com el CIPS (Cross-Border Interbank Payment System), que permet transaccions fora del control dels Estats Units.

Cada unça d’or a les reserves xineses és una unça menys de dependència del dòlar. En un món on el sistema financer s’utilitza com a eina de sanció, tenir or equival a tenir llibertat. La història ho demostra quan els EUA van acumular el 70% de l’or mundial després de la Segona Guerra Mundial, i això els va permetre dominar l’economia global durant dècades. Ara, Pequín està fent exactament el mateix, però en un context digital i multipolar.

Mentre la Xina planifica a dècades vista, Occident governa a cop d’eleccions. Els EUA acumulen un deute superior als 35 bilions de dòlars, amb un cost d’interessos que ja supera la despesa militar. Europa, per la seva banda, s’enfonsa en la seva pròpia rigidesa burocràtica: més impostos, menys innovació i una dependència energètica creixent.

El Vell Continent, antic bressol industrial, sembla avui una economia de manteniment. La seva aposta per la regulació i la fiscalitat ha penalitzat l’estalvi i l’emprenedoria. Mentre Silicon Valley i Shenzhen competeixen pel domini tecnològic, Brussel·les debat sobre etiquetes i normatives. El risc és clar: un futur digital i daurat sense Europa.

Dels diners digitals als diners tangibles

La paradoxa és que la mateixa tecnologia que ha obert la porta a les criptomonedes està donant nova vida a l’or. La Xina ho ha entès: desenvolupa simultàniament el seu iuan digital (e-CNY) i acumula or físic. L’objectiu? Crear una moneda digital sobirana, recolzada en actius reals i capaç de competir amb el dòlar sense dependre’n.

Europa, en canvi, veu les CBDC com una eina de control, més que de llibertat. Pequín les entén com un instrument d’independència. En aquest context, l’or és la garantia que dona credibilitat al iuan digital, reforçant-lo com a alternativa global.

Els mercats no només reflecteixen dades, sinó emocions col·lectives. Quan els inversors perceben que els governs han perdut el control del deute o de la inflació, busquen refugi. L’or i altres actius durs esdevenen símbols d’una cosa més profunda, com és la pèrdua de fe en el sistema fiat.

Aquest és, en realitat, el veritable epicentre de la crisi actual: una crisi de confiança. Els diners fiduciaris només tenen valor mentre la gent hi creu. I cada vegada que un banc central imprimeix milers de milions de la “res”, aquesta fe s’esquerda una mica més. A més, la Xina està aprofitant aquesta fissura. Cada compra d’or, cada acord comercial en iuan, cada nova reserva fora del dòlar és una jugada en una partida d’escacs global que Occident sembla no veure.

Cap a un nou ordre monetari mundial

El món s’encamina cap a un equilibri multipolar on l’or tornarà a jugar un paper central, no com a moneda, sinó com a garantia de confiança. Els països amb reserves tangibles —Xina, Rússia, Índia— guanyaran poder; els que depenen del crèdit, el perdran. L’or podria actuar com a suport parcial per a noves divises digitals internacionals, o com a instrument de compensació entre estats fora del sistema SWIFT. No seria un retorn al patró or clàssic, sinó un model híbrid entre la tecnologia digital sustentada en valor real.

Per tant, Pequín no està trencant el sistema, sinó que l’està substituint progressivament, amb paciència d’una civilització que pensa en segles, no en trimestres. D’alguna manera, està construint el seu propi Bretton Woods del segle XXI.

Per als ciutadans occidentals, la lliçó és clara quan els diners de paper es devaluen, però el metall real conserva valor. En un món inundat de liquiditat i inestabilitat, el que és tangible torna a ser poder. L’or, que durant mil·lennis ha estat símbol de riquesa, torna a ser avui una eina de protecció davant la fragilitat del sistema.

Com hem repetit en diverses ocasions a La Plaça: “Quan la confiança s’esvaeix, el valor es refugia en el que és real.” I quan la pols del sistema fiat s’assenti, l’or —immutabilitat ancestral— continuarà brillant, no com un símbol del passat, sinó com la base del futur.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

Cada cop es va establint un consens més general en la nostra societat que accepta que el creixement econòmic ha de respectar unes normes de sostenibilitat i que debat com lligar ecologia i economia.

El creixement econòmic, com a pilar del sistema capitalista, s’ha associat sovint a la condició urbana, al creixement de les ciutats i a l’ampliació sense gaire limitació de les seves àrees metropolitanes. I tant els serveis com les infraestructures que hi calen han anat estenent-se, modificant el territori i, de retruc, deixant al marge l’entorn natural i les conseqüències de la seva alteració.

Ara és evident que això ha provocat una emergència ecològica i moltes consciències han canviat. S’afegeixen a la visió que l’economia no pot oblidar la natura, una idea cada cop més assumida. Fora de l’entramat més purament urbà és segurament on més passos es fan en aquesta direcció, moguts per la sensibilitat de la conservació del paisatge i del patrimoni natural.

Seguint aquest objectiu de protecció i valoració d’aquest patrimoni, el món local va crear les Cartes del paisatge. Des de 2006 el Decret 343 de la Generalitat desenvolupa la Llei 8/2005 per a la protecció, gestió i ordenació del paisatge, tot i que algunes comarques com l’Alt Penedès ja disposaven de la seva particular des de 2002.

L’encaix sostenible de l’economia

La promoció d’aquells sectors que s’adapten millor a natura i territori, com ara el vitivinícola, són una de les apostes més freqüents. Un tipus d’indústria que encaixa agricultura i turisme, aportant beneficis a la comarca per un mínim de dues vies i potenciant el paisatge; alguns estudis demostren que les vendes augmenten quan el comprador les lliga a un entorn.

Mantenir aquesta sostenibilitat, però, de vegades no és tan senzill. La primera qüestió és relativa al turisme, del qual hem parlat, i a la protecció del paisatge com un escenari exclusiu per a la seva massificació. Això pot incidir, de fet, en la comoditat i el dia a dia dels mateixos habitants. En segon terme, podríem tornar a tot allò que requereix la indústria, que finalment donarà feina i deixarà guanys en forma d’impostos, com ara la creació de polígons.

Una qüestió de mobilitat i d’energia

Les infraestructures per a la mobilitat i el transport i la generació de l’energia que cal per a bellugar-ho tot són potser els dos factors on l’economia troba més dificultats per fer-se sostenible. I el món local ha respost amb molta cautela i preocupació als plans, cada cop més imminents, de la creació de parcs eòlics o fotovoltaics que, si bé semblen encaminar-se a la generació d’una energia més neta, es pensa que xocarien de ple amb la cura del paisatge.

Un dels arguments del territori fa ressaltar que si les zones urbanes són les grans consumidores d’energia, haurien també de rebre elles l’impacte de generar-les —i s’han fet propostes, com cobrir els sostres de les zones industrials amb plaques solars. Ara bé, la paralització de les decisions pel debat —a Catalunya només s’ha instal·lat un molí de vent generador en dotze anys— no atura el que poden fer d’altres i hi ha qui considera que es perden oportunitats; recentment, per exemple, es va presentar un projecte de parc eòlic a l’Aragó per nodrir d’energia renovable el nostre país.

Però les grans ciutats tenen més debats oberts entre créixer o garantir uns mínims ecològics i, com hem comentat, el transport n’és un de fonamental. Recentment, ha tornat a primera línia la proposta d’ampliació de l’aeroport del Prat, un projecte que des d’un sector empresarial es veu de país, imprescindible per situar Barcelona i Catalunya com un pol atractiu i accessible per als negocis, mentre que molts ciutadans i col·lectius el veuen del tot insostenible, demanant una discussió molt més profunda sobre com i quant volem créixer. Segurament aquesta última és la clau del debat que ens cal afrontar aviat.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.

Treballar menys hores per viure millor. Aquesta és la filosofia que impulsa la proposta de la jornada laboral de quatre dies sense reducció salarial. Una idea que no és nova, però que ha tornat amb força en un moment en què la conciliació familiar, la salut mental i la productivitat han passat al centre del debat social i econòmic.

A principis del segle XX, economistes i sindicalistes ja defensaven que el progrés tecnològic havia de permetre reduir les hores de feina. Henry Ford, que molts consideraven un visionari excèntric, va ser un dels primers industrials a establir la setmana laboral de cinc dies i 40 hores. El temps li va donar la raó: la productivitat va créixer i el consum també, alimentant un nou model econòmic que encara avui és el patró de referència.

Un segle més tard, Espanya manté la jornada oficial de 40 hores setmanals, però amb un rendiment per sota de la mitjana europea. Segons CaixaBank Research, el PIB per hora treballada equival només al 76% de la mitjana de la zona euro. Malgrat treballar més hores que molts veïns europeus, el presentisme continua pesant molt: encara valorem més el temps asseguts a l’oficina que els resultats obtinguts. La pandèmia va sacsejar aquest model. El teletreball i la flexibilitat horària van demostrar que es podia produir sense presència física constant, i la salut mental es va situar al centre del debat laboral.

Experiències internacionals

Alguns països han convertit la jornada de quatre dies en un laboratori social i econòmic. Islàndia n’és un dels casos més citats: entre 2015 i 2019 es van fer assaigs amb uns 2.500 treballadors. L’èxit va ser tal que, posteriorment, el 86% de la població laboral va accedir a condicions amb jornades reduïdes o modificades. Els resultats van ser contundents: menys estrès, millor conciliació i una productivitat que no només es va mantenir, sinó que en molts casos va augmentar.

El Regne Unit va posar a prova la jornada de quatre dies el 2022 amb 61 empreses i prop de 3.000 treballadors. Segons l’informe d’Autonomy, el 92% de les empreses van decidir mantenir-la després del pilot. Els motius principals: millora del benestar dels empleats i retenció de talent. A més, els ingressos empresarials van créixer un 1,4% de mitjana durant el període.

Espanya: primeres passes

Dins el nostre territori, la Generalitat Valenciana ha estat pionera impulsant ajuts a ajuntaments i empreses que volguessin provar la jornada de quatre dies, encara que de moments només han estat bones intencions de cara a l’opinió pública. I en l’àmbit estatal, hi ha hagut propostes per subvencionar petites i mitjanes empreses, però encara no s’ha desplegat un pla general amb total eficiència. Algunes companyies privades, com Delsol, Desigual o Telefònica, han explorat fórmules de flexibilitat horària, però sense arribar a aplicar una jornada completa de quatre dies.

Pros i contres

Els defensors de la jornada curta en destaquen molts beneficis: millora de la salut i el benestar dels treballadors, més temps per a la família i la formació, reducció de les emissions pel menor transport i, paradoxalment, un augment de la productivitat real. En els pilots internacionals, la reducció de l’estrès i del burnout ha estat una constant.

Tanmateix, no tot són flors i violes. Sectors amb atenció contínua, com la sanitat, l’hostaleria o el comerç, tenen dificultats per aplicar aquest canvi. Les petites empreses poden veure’s ofegades si no poden reorganitzar torns o ampliar plantilla. I hi ha qui alerta que concentrar la mateixa càrrega de feina en menys dies pot generar més estrès en lloc de reduir-lo.

Un debat de futur

La jornada laboral de quatre dies és molt més que una qüestió d’horaris: és un debat sobre com volem repartir el temps i la riquesa. En un món on la intel·ligència artificial i l’automatització poden reduir encara més la necessitat de treball humà, la clau serà repartir els beneficis d’aquesta productivitat i garantir que arriben a tothom.

El que fa un segle semblava una utopia avui és perfectament viable. La gran incògnita no és si funciona —els estudis i experiències ja ho demostren—, sinó si tindrem el coratge polític i empresarial per fer-ho possible.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Els propietaris d’un habitatge, quan arriben a l’edat de la jubilació, poden considerar diverses opcions per a mantenir estable el seu nivell de renda. Expliquem l’opció de la hipoteca inversa.

La hipoteca inversa és, ras i curt, un crèdit que concedeix una entitat financera, que és garantit per una hipoteca que recau, normalment, sobre l’habitatge habitual del client. Si en una hipoteca ordinària es demanen els diners per a adquirir l’habitatge, i el deutor ha de tornar-los de manera periòdica, en la hipoteca inversa s’ofereix la propietat a canvi de rebre el préstec en prestacions també periòdiques, o en la quantitat acordada d’un sol cop.

Aquest producte està destinat a persones que superen els seixanta-cinc anys, a aquelles amb un grau de discapacitat igual o superior al 33 %, o que tinguin una severa o gran dependència. La hipoteca inversa sobre l’habitatge del qual són propietaris, els aportarà una renda addicional, alhora que la devolució d’aquest préstec no els serà exigible fins al moment de la seva defunció.

Hem de considerar que, al contrari que en una hipoteca normal, el deute no es va pagant i disminueix amb el temps. Al contrari, aquest augmenta a mesura que es van rebent prestacions i fins que el titular mor o s’assoleix el percentatge màxim segons el valor de taxació acordat quan se signa la hipoteca. Arribats a aquest cas, els hereus podrien optar per fer-se’n càrrec de la devolució fins a extingir el deute, si volen mantenir la propietat.

Els avantatges d’una hipoteca inversa

Aquest producte neix als anys seixanta als Estats Units i al Regne Unit, on, amb el nom de reverse mortgage, es va expandir sota la idea de fer servir un immoble, del qual s’és propietari, per a obtenir finançament. A Espanya es va adaptar i es troba regulada per la Llei 41/2007, en la seva disposició addicional primera (DA 1a). Després va ser modificada en l’article 5 de la Llei 1/2013, que reforçava la protecció dels deutors, entre altres detalls.

Arribats a l’edat de la merescuda jubilació, per a moltes persones pot ser interessant l’alternativa de la hipoteca inversa, per a no veure reduït el nivell de vida quan es deixa de treballar. A Catalunya es donen factors com ara un índex molt elevat de propietaris dels seus habitatges, l’augment de la longevitat, i unes perspectives no massa bones per a les pensions o les prestacions públiques, que obren el mercat d’aquest producte.

Un altre avantatge és que la propietat de l’habitatge no es transmet, sinó que es conserva, de manera que el beneficiari rep la renda i pot seguir vivint a casa seva, o, fins i tot, pot llogar-la. Ara bé, seran els hereus els que, per a mantenir l’immoble, quan es produeixi la defunció del titular, hauran de decidir si fan front al deute acumulat.

Com es calcula la renda

El primer que s’haurà d’establir serà la quantitat de capital que s’oferirà com a préstec en la hipoteca. Per a fer-ho, l’entitat considerarà, en primer lloc i més important, el valor de l’immoble que s’ofereix com a garantia. Per això, una taxació correcta serà fonamental. També es tindran en compte l’edat del titular, la seva esperança de vida, o si l’habitatge és o no l’habitual.

Les rendes que es rebran es calcularan en funció del capital acordat del préstec i condicionades per com decideixi el titular rebre-les. En primer lloc, es pot fer en un sol ingrés total o bé de forma periòdica (normalment, un pagament mensual). En segon lloc, i si s’opta per l’opció periòdica, també es pot escollir que sigui temporal o vitalícia.

Amb l’opció temporal, els pagaments es rebran fins que s’hagi exhaurit el total del capital acordat. El client no rebrà ja més ingressos, però tampoc haurà de fer front al deute fins a la seva defunció. El deute, això sí, continuarà generant interessos. L’opció vitalícia estira el capital durant tota la vida del client i, per tant, les quantitats rebudes seran menors.

Per últim, cal apuntar que les rendes de la hipoteca inversa no tributen com a rendiment en l’impost sobre la renda de les persones físiques i presenta exempcions en els pagaments dels documents notarials i actes jurídics que calen per a formalitzar-la.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!