Els Balcans: a prop de la Xina i lluny de la UE

Els Balcans Occidentals, una regió situada al sud-est d’Europa, s’ha convertit en un objectiu estratègic per a la Xina en termes d’inversions i influència. El gegant asiàtic ha aprofitat el buit deixat per la Unió Europea després d’anys d’infructuoses negociacions sobre el lent procés d’adhesió amb els països de la península.

Durant les dues últimes dècades, la Xina ha tret partit de l’espectacular creixement de la seva economia incrementant la seva influència arreu del món a través del comerç i inversions. Beijing, amb el seu enfocament en vincular altres països a la Iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda, inverteix el seu capital ajudant a aixecar les economies regionals de parts del món oblidades per Occident a canvi de recursos naturals i accés als seus mercats.

Aquesta expansió de llaços comercials s’ha concentrat principalment en el continent africà, impulsant un nou model de desenvolupament econòmic més benevolent que l’alternativa neoliberal dels poders colonials occidentals. Tanmateix, l’ascendent abast global del gegant asiàtic també és palpable al continent europeu, especialment dins del grup de països dels Balcans Occidentals que no formen part de la UE: Albània, Bòsnia i Hercegovina, Kosovo, Macedònia del Nord, Montenegro i Sèrbia.

La península dels Balcans Occidentals és una regió rica en recursos naturals i un element cabdal per al desenvolupament del projecte xinès amb la finalitat de facilitar les seves exportacions a Europa. Això no obstant, una gran part d’aquests països tenen unes infraestructures poc desenvolupades i malmeses després d’anys de conflictes militars, inestabilitat política i manca d’inversió. Concretament, les guerres iugoslaves durant la dècada dels 90 i posteriors crisis polítiques van ser la principal causa de la fragmentació del mercat balcànic i de la destrucció i subseqüent abandó de la seva infraestructura.

És per això que hi ha un gran potencial de desenvolupament econòmic en l’antany espai d’influència soviètica, que la Xina ha suplantat mentre la UE es mirava el melic. Aquesta presència cada vegada més evident del gegant asiàtic ha generat algunes reaccions divergents entre els països de la regió, i preocupa especialment als Estats Units i la Unió Europea, que veuen minvat el seu poder de persuasió a l’hora de dictar les aliances geoestratègiques i comercials d’aquests estats.

Un Pla Marshall a l’estil xinès

A partir de la crisi econòmica global del 2008, que també s’abatia sobre els Balcans, la Xina va veure la regió com un lloc ideal per a oferir les seves inversions, préstecs i exportació de productes. Una dècada després, 136 projectes activats per un valor de 32.000 milions d’euros en els sectors energètics, metal·lúrgics, de la mineria, dels transports i infraestructures s’han fet realitat.

Des dels 61 plans d’inversió aprovats per infraestructures crítiques i construcció de fàbriques a Sèrbia fins als 30 projectes actius en el sector de l’energia a Bòsnia i Hercegovina, els estats més pobres del continent europeu rebien amb les mans obertes al país asiàtic. A la vegada que la Xina els feia donacions de material sanitari i vacunes durant la pandèmia mentre es queixaven de la falta de solidaritat de la Unió Europea que els donava l’esquena.

És veritat que atès que molts d’aquests projectes s’implementen en països amb una situació macroeconòmica precària, un limitat accés a finançament i una situació política relativament inestable, no tenen gaires opcions de trobar altres fonts d’inversió. Encara que aquesta situació pot canviar en un futur, el soci asiàtic ha establert les bases d’una cooperació que difícilment s’esvairan quan millori l’estabilitat econòmica-política d’aquests estats.

El cost ocult de les inversions

Els beneficis d’aquesta expansió dels llaços comercials entre els dos continents són evidents. Les inversions xineses han ajudat a millorar la infraestructura i han creat llocs de treball als Balcans, contribuint al desenvolupament econòmic i a la reducció de la pobresa. A més, s’han establert acords de cooperació en àmbits com la cultura, l’educació i la sanitat, fomentant una major interdependència i reforçant les relacions econòmiques i diplomàtiques entre les dues parts.

No obstant això, també hi ha una contrapartida menys positiva que de vegades acompanya a les inversions xineses. Alguns d’aquests projectes han estat subjectes de denúncies i protestes per l’explotació laboral i danys mediambientals facilitats per una legislació laxa i una corrupció governamental endèmica. Un bon exemple d’aquestes males pràctiques va tenir lloc durant la construcció de la planta de pneumàtics de Linglong a Zrenjanin (Sèrbia) amb migrants portats de Vietnam que, segons va denunciar l’Associació Ciutadana Zrenjanin Acció, treballaven i convivien en condicions infrahumanes.

De la mateixa manera, una de les principals crítiques és la manca de transparència dels projectes d’inversió i de les possibles conseqüències de no poder fer front als préstecs multimilionaris que sovint els fan viables. El temps dirà si la Xina seguirà el mateix camí que els poders occidentals amb el Fons Monetari Internacional, generant deutes insostenibles per als països receptors de les seves ‘ajudes’ que comporten una pèrdua de sobirania i la venda dels seus béns i recursos a preus de saldo.

Deixats de la mà de la Unió Europea

Lluny queda la cimera UE-Balcans occidentals Salònica del 21 de juny de 2003, on es promovia el missatge que els Balcans podrien ser membres de la Unió Europea en 10 o 15 anys. Es volia vendre la idea d’una integració europea que més tard va passar a segon pla a causa de la crisi financera del final de la dècada, després per culpa del Brexit i més tard pels resultats electorals als Estats Units i el conflicte a Ucraïna.

Si bé és cert que la UE ha seguit creixent en diversos processos d’adhesió de nous estats membres de l’Europa Central i Occidental, els països dels Balcans Occidentals segueixen a la cua, estancats en negociacions que semblen no avançar 20 anys després de les promeses. Això ha fet perdre credibilitat a la Unió Europea i ha provocat que grans sectors de la població d’aquesta regió, anteriorment molt proeuropeus, avui se sentin traïts per la UE.

Les darreres cimeres europees de caràcter majoritàriament simbòlic i la posada en marxa d’una tímida alternativa europea a la nova Ruta de la Seda, per a ajudar als països en vies de desenvolupament a canvi d’una intensificació dels llaços comercials amb la UE i un refredament de les seves relacions econòmiques amb la Xina i Rússia, és poc probable que canviïn la percepció que tenen els Balcans Occidentals d’una Unió Europea que ja fa anys que ni hi és ni se l’espera.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

L’espectacular creixement econòmic de la Xina s’ha vist reflectit en l’ascendent influència del gegant asiàtic al continent africà. Amb unes inversions que s’estenen per tot el territori i que tenen implicacions geopolítiques globals. 

Com a segona economia mundial, la Xina està ampliant el seu abast global i aprofitant els vastos recursos i mercats africans. En aquest procés, el gegant asiàtic s’ha convertit en el principal soci comercial d’Àfrica, realitzant grans inversions en infraestructures, recursos i empreses al llarg del continent.

Per la seva part, els governs africans veuen una oportunitat en aquest increment de la presència xinesa al seu territori, diversificant les seves aliances estratègiques globals a través d’un nou model de desenvolupament econòmic més benevolent que l’alternativa neoliberal dels poders colonials occidentals.

D’altra banda, lògicament Europa i els Estats Units veuen amenaçada la seva posició hegemònica a l’hora de decretar quines polítiques econòmiques són més convenients pel continent, o per a ells mateixos, i acusen la Xina d’imperialisme. 

Préstecs i infraestructura a canvi de recursos naturals

Hi ha diversos factors que han contribuït a aquest canvi de paradigma. Una de les claus és la recerca de recursos naturals per alimentar el ràpid creixement de l’economia xinesa. Àfrica és rica en minerals i hidrocarburs que són crítics per al creixement econòmic de la Xina.

Amb aquestes inversions, Pequín s’assegura el seu accés a les matèries primeres necessàries perquè la seva economia continuï creixent, al mateix temps que incrementa les exportacions dels seus productes, serveis i contractacions pel desenvolupament d’infraestructures en els 53 països africans amb els quals manté relacions diplomàtiques i comercials.

Així mateix, no es pot obviar el desig de posicionar-se per aprofitar el gran mercat de consumidors del continent africà. Amb una població de més de 1.400 milions de persones, que espera doblar el 2050, Àfrica és una de les regions amb més creixement del PIB, i es preveu que mantingui una tendència de creixement estable i constant entre 2023 i 2027.

A diferència de les polítiques de privatitzacions i de desregulacions dels mercats promogudes pel Banc Mundial i l’FMI, pensades per beneficiar corporacions occidentals a costa de la misèria de la població local, que acabarà retornant els préstecs, la Xina proporciona un tipus de finançament sense interferir en les polítiques econòmiques i que és percebuda com a un tracte menys desigual entre dos actors estatals.

Dit això, queda per veure si d’avant d’un increment del sobreendeutament i possibles impagaments, la Xina seguirà perdonant el deute a països a africans a canvi d’influència i nous contractes, o es decantarà pel model occidental de lligar-los en una espiral de deute impagable per a acabar de delmar la poca sobirania que tenen.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Hi ha una manera còmoda d’explicar el present: dir que “tot puja” i assenyalar un culpable extern. La Xina, la guerra, la pandèmia o els mercats. És una explicació simple, tranquil·litzadora, però insuficient. Perquè el món, quan tot sembla car, sovint no és que sigui car, sinó que està mal entès.

El que vivim no és una inflació estructural del planeta, sinó una fragmentació del sistema que Occident mateix va dissenyar ara fa uns trenta anys. I com passa amb totes les estructures que es trenquen, el soroll no prové del cop final, sinó de les esquerdes acumulades.

Després de la Guerra Freda, Occident va creure haver guanyat alguna cosa més que un conflicte: va pensar que havia guanyat el temps. Amb l’enfonsament de l’URSS, el món semblava governable sota una sola lògica, basada en mercats oberts, producció global i consum barat. La política es retirava, donant pas perquè l’economia ocupés el centre. D’alguna manera, aquella visió acabaria imposant-se com a sentit comú.

A partir d’aquí, les decisions van ser clares. Es va deslocalitzar la indústria amb l’objectiu de reduir costos i augmentar marges. La Xina va entrar en aquest sistema no pas com a rival, sinó com a peça funcional d’un nou model productiu a gran escala. En poc temps es va convertir en la fàbrica del món, aportant mà d’obra sense drets equiparables, energia barata i un suport estatal decidit.

Avui, aquest relat sovint es presenta com un error estratègic. Però no ho va ser. Va ser un acord mutu. D’una banda, Occident obtenia preus baixos i inflació controlada; de l’altra, la Xina accedia a creixement, tecnologia i mercats. Ningú no enganyava ningú. Tothom sabia què comprava i què venia.

Beneficis privats, riscos socialitzats

El problema no va aparèixer amb la globalització, sinó amb la seva gestió moral. Les empreses occidentals van obtenir marges extraordinaris, però no van reinvertir-los en teixit industrial propi ni en capacitat productiva a llarg termini. Els estats, per la seva banda, van aprofitar el consum barat per sostenir una estabilitat política artificial, finançada amb deute barat. I les classes mitjanes, sense adonar-se’n encara, van començar a pagar una factura diferida: menys indústria, menys seguretat laboral, menys poder de negociació.

Els efectes van ser graduals però persistents. Sous estancats, precarització silenciosa, cost de la vida creixent. Els productes eren més barats, però el ciutadà era més fràgil. La globalització va reduir preus, sí; però també va erosionar la capacitat del consumidor de sostenir-los a llarg termini. Aquí rau la paradoxa central del nostre temps: mai havíem comprat tant amb una sensació tan profunda d’inseguretat econòmica.

La trampa del dòlar i del deute

És aquí on el sistema adquireix una profunditat que sovint passa desapercebuda. Tot aquest engranatge —producció deslocalitzada, consum sostingut, salaris continguts— s’aguantava sobre un pilar invisible però decisiu: la confiança. El dòlar com a moneda hegemònica i el deute nord-americà com a actiu segur infinit permetien al món funcionar amb una lògica aparentment paradoxal però estable. Els Estats Units podien endeutar-se sense límit, la resta del món podia acumular reserves, i el circuit es tancava amb una fe compartida en el centre del sistema.

Però la confiança no és eterna, ni neutra. Genera dependència monetària, exposa vulnerabilitats geopolítiques i, amb el temps, desperta la temptació de buscar alternatives. Quan una economia global gira massa al voltant d’un sol eix, qualsevol sacsejada esdevé sistèmica. I quan el centre comença a semblar menys fiable —per excés de deute, ús polític de la moneda o inestabilitat interna— la perifèria deixa de voler orbitar per inèrcia. No per hostilitat, sinó per prudència. 

És en aquest punt on comença la fragmentació real. No amb els aranzels de Trump, que només en són la manifestació visible, sinó amb l’esquerda silenciosa de la confiança. Quan el sistema deixa de percebre’s com a equitatiu i previsible, es multipliquen els intents de crear vies paral·leles, acords regionals i monedes alternatives. La globalització no s’ensorra de cop, sinó que es desdobla. I quan això passa, el món no es torna immediatament més car, però sí molt més fràgil.

Quan la Xina deixa de ser taller

El desplaçament del centre de gravetat no és només monetari, sinó que és també productiu i polític. El punt d’inflexió arriba quan la Xina decideix deixar de ser únicament un espai de producció subordinat i aspira a esdevenir un actor estratègic. Ja no només fabrica per a tercers, sinó que planifica a llarg termini, subvenciona sectors clau, exporta excedents i defineix prioritats pròpies. En un món on la confiança en el centre comença a esquerdar-se, aquesta evolució no és una anomalia, sinó una conseqüència lògica. Qui depèn massa d’un sistema acaba intentant governar-ne una part. 

Europa, mentrestant, es mira al mirall i descobreix la seva pròpia nuesa estructural. Energia cara, absència d’una política industrial comuna i una resposta cada cop més defensiva basada en aranzels. Però els aranzels no són força; són el símptoma. Indiquen que el problema no és tant de competència com de fonaments, perquè quan no pots competir, et protegeixes. I quan et protegeixes massa tard, no resols el problema, sinó que només en posposes el diagnòstic.

El món dels blocs

El desplaçament cap a un món fragmentat no implica la desaparició del comerç, sinó la fi d’una ficció: la del comerç neutre, desconnectat de la política i del poder. El que emergeix és un sistema de blocs regionals, on les decisions econòmiques tornen a estar condicionades per interessos estratègics. Hi ha menys globalització i més alineaments; menys eficiència i més política. El flux ja no és lliure, és negociat. I això genera friccions, costos i tensions, però també obre finestres d’oportunitat per a aquells actors que entenguin bé on són i amb qui volen estar. 

Aquest nou escenari no és necessàriament més car per definició. És, sobretot, un món menys fluid, més conscient dels seus límits i molt més fragmentat. La complexitat substitueix la simplicitat, i la dependència cega deixa pas a una interdependència més vigilada. El preu no sempre puja; el que canvia és la facilitat amb què abans tot circulava. I quan la facilitat desapareix, el sistema obliga a pensar, a prioritzar i a prendre decisions que durant dècades s’havien ajornat. 

Davant d’aquest panorama, la fragmentació no exigeix pànic, sinó criteri. Entendre el context és ja una forma de defensa financera. Fragmentar vol dir diversificar, protegir l’estalvi i no confiar-ho tot a un sol sistema ni a una sola promesa. Aquí no es tracta de vendre por, sinó coneixement. Perquè la història ho recorda amb una constància implacable: els sistemes no col·lapsen quan canvia el món, sinó quan la gent insisteix a interpretar-lo amb mapes antics. I avui, més que mai, el problema no és que el món sigui car; és que ja no és simple.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

El 70 % de la superfície del planeta està coberta per aigua, i el volum de negoci que això pot generar converteix l’ecosistema marí en un sector estratègic per a desenvolupar una economia sostenible.

L’economia blava descriu totes aquelles activitats econòmiques vinculades al mar i a ecosistemes marins. Inclou activitats portuàries i de logística, la pesca, la indústria naval, la producció energètica, l’esport, la ciència i activitats tecnològiques. La principal premissa és la sostenibilitat, ja que d’això dependrà el futur tant d’aquest sector econòmic com del planeta en general. 

Objectiu 2050: el 35 % de l’energia es produirà al mar

La Comissió Europea assenyala l’economia blava com a agent clau en el European Green Deal (el tracte verd europeu), que promou el desenvolupament sostenible de tots els països membres. L’oceà actua de regulador del clima, és indispensable en la producció d’oxigen i ofereix energia, aliments i altres recursos sense els quals no podríem viure.

És, per tant, un sector estratègic en la lluita contra el canvi climàtic que, avui dia, posa el focus en dos grans objectius: desenvolupar energia renovable a alta mar, fins a assolir el 35 % de producció energètica l’any 2050 i, per altra banda, fer més sostenibles els ports i els transports, procurant limitar les emissions de carboni i reduir la petjada ecològica dels ports.

Catalunya compta amb un projecte que podria assolir l’objectiu energètic, l’anomenat Parc Tramuntana. Amb la intenció d’esdevenir punt de referència contra el canvi climàtic, l’Empordà presenta aquesta proposta per a crear un parc eòlic marí i flotant al golf de Roses. El projecte entraria en funcionament el 2026 i podria subministrar el 45 % d’energia a la província de Girona, a més de crear 5000 llocs de treball i contribuir a la preservació i regeneració d’ecosistemes marins.

Què és el European Green Deal? El European Research Council ho explica en aquest video.

La Catalunya blava, capdavantera a Europa

A Catalunya, l’any 2018 s’iniciava el pla per a promoure l’economia blava al territori. Des d’aleshores, el sector ha generat més de 200.000 llocs de treball i 35.500 milions d’euros de facturació. Una xifra que situa Catalunya al capdavant dels països europeus on l’economia marítima té major pes intern. La segueixen Portugal, Estònia, Grècia, Malta i Xipre.

El pes que té és innegable, i la implicació empresarial catalana ho corrobora. Per exemple, des del Port de Barcelona s’ha impulsat un projecte per a convertir-lo en un hub d’economia blava, que actuï de punt estratègic per a empreses relacionades amb el sector de forma directa o indirecta.

També aquest any, s’ha creat a les terres de l’Ebre el Clúster d’Empreses d’Economia Blava, una iniciativa oberta a totes les empreses de la zona que vulguin sumar esforços per la preservació mediambiental del Delta i la seva activitat econòmica, majoritàriament marítima.

Un desenvolupament econòmic sostenible implica aprofitar de forma eficient els recursos disponibles, i en aquest sentit Catalunya ha d’aprofitar i utilitzar conscientment tot allò que el mar pot oferir. L’objectiu serà el progrés econòmic i social, però amb el mateix grau d’importància ho serà la preservació mediambiental, perquè tal com avisen des de la Comissió Europea, «no hi pot haver verd sense el blau».

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

Cada gener, Davos es converteix en el centre neuràlgic del poder global. Presidents, banquers, grans empresaris i organismes internacionals hi despleguen discursos sobre cooperació, sostenibilitat i prosperitat compartida. Però mentre les càmeres enfoquen els escenaris principals, hi ha silencis clamorosos que passen desapercebuts. I són precisament aquests silencis els que haurien de preocupar més als ciutadans, als estalviadors i a qualsevol persona que intenti protegir el seu futur econòmic.

El World Economic Forum va néixer als anys setanta amb una vocació aparentment noble: facilitar el diàleg publicoprivat en un món cada vegada més interconnectat. Durant dècades, Davos va ser l’aparador de la globalització triomfant. Creixement, lliure comerç i estabilitat monetària eren les paraules clau.

Avui, el context és radicalment diferent. El que abans era un espai d’optimisme s’ha convertit en un espai defensiu, on les elits intenten preservar un sistema que fa aigües. No perquè Davos hagi perdut influència, sinó perquè el món que va ajudar a construir està entrant en una fase de fricció estructural. 

I aquí apareix la primera gran absència del relat oficial: la crisi de legitimitat. Davos no decideix lleis, no vota pressupostos, no rendeix comptes davant la ciutadania. Però marca agenda. I ho fa des d’una òptica que prioritza l’estabilitat del sistema abans que el benestar de les persones. 

Inflació i deute: el gran elefant a la sala

Un dels temes més citats als passadissos —però rarament abordat amb profunditat als escenaris— és el nivell de deute global. Governs, empreses i famílies arrosseguen volums de deute històrics. La resposta institucional dels últims anys ha estat clara: més liquiditat, més estímuls, més diners creats del no-res.

A Davos es parla de “normalització monetària”, però gairebé ningú explica el cost real d’aquest procés. La inflació no és un accident puntual: és la conseqüència directa d’anys de polítiques monetàries expansives. I aquesta inflació actua com un impost silenciós que erosiona l’estalvi.

El silenci és revelador. Perquè assumir-ho públicament implicaria reconèixer que el poder adquisitiu de les classes mitjanes continuarà sota pressió durant anys, no com una anomalia conjuntural, sinó com una conseqüència estructural del model. Implicaria admetre que l’estalvi en diners fiat és intrínsecament vulnerable, exposat a una erosió constant que no depèn de males decisions individuals, sinó de polítiques monetàries deliberades. I, sobretot, obligaria a dir en veu alta una veritat incòmoda: que el sistema actual necessita inflació per sostenir nivells de deute que, d’una altra manera, serien impagables. Dir-ho seria reconèixer que l’estabilitat es construeix sacrificant valor… i que aquest valor surt, gairebé sempre, de la mateixa butxaca.

Davos parla d’“estabilitat”, però evita dir que aquesta estabilitat es construeix sovint a costa de l’estalviador.

Geopolítica econòmica: el final del lliure mercat tal com el coneixíem

Un altre dels grans temes amagats és la desglobalització selectiva. Oficialment, ningú vol parlar de proteccionisme. Però a la pràctica, les grans potències utilitzen aranzels, sancions, controls tecnològics i polítiques industrials agressives.

El lliure mercat només és lliure mentre convé. Quan els interessos estratègics entren en joc, el discurs canvia. Davos ho sap, però ho formula amb eufemismes: “resiliència”, “cadenes de subministrament segures”, “autonomia estratègica”.

Si això ho traduïm a la nostra realitat, significa que menys comerç global, més blocs econòmics i, inevitablement, més incertesa. Un escenari que té conseqüències immediates i molt concretes: mercats més volàtils, on els moviments bruscos deixen de ser excepcionals; inversions cada cop més polititzades, sotmeses a interessos estratègics i decisions governamentals; i riscos que ja no són només econòmics, sinó clarament geopolítics, amb conflictes, sancions i aliances condicionant el valor dels actius. El lliure mercat, tal com l’havíem entès, ja no és el marc de joc.

Però aquest canvi de paradigma rarament s’explica de manera clara. Potser perquè admetre’l significaria reconèixer que el model global està canviant… i no necessàriament cap a millor. 

Intel·ligència artificial: promesa de productivitat, risc social

Si hi ha un concepte omnipresent a Davos és la intel·ligència artificial. Els discursos són gairebé messiànics: més productivitat, més creixement, més eficiència. Però el debat sobre qui guanya i qui perd queda diluït.

La història econòmica ens ho ensenya: cada revolució tecnològica crea riquesa, però també genera desplaçaments. La diferència és que aquesta vegada la velocitat és vertiginosa. I les estructures socials no s’adapten al mateix ritme.

El que no s’està dient clarament és que aquesta transformació tecnològica no serà indolora: molts llocs de treball seran substituïts abans que apareguin alternatives reals i estables, generant períodes de precarietat que no sempre s’expliquen. Al mateix temps, la concentració de capital pot augmentar encara més, reforçant el poder d’un nombre reduït d’actors que controlen tecnologia, dades i infraestructures. I sense polítiques redistributives sòlides i efectives, la conseqüència és previsible: una bretxa social més ampla, més profunda i més difícil de revertir.

Davos parla d’“upskilling”, però evita parlar de pèrdua de poder negociador dels treballadors i de l’impacte real sobre salaris i estabilitat laboral.

Transició verda: consens discursiu, factura difusa

El clima és un altre consens aparent. Tothom està d’acord que cal una transició energètica. Però la pregunta clau —qui la paga— continua sense resposta clara.

La realitat és que gran part del cost de la transició recau sobre els mateixos de sempre. Sobre els consumidors, a través d’impostos, tarifes energètiques i encariments quotidians que es presenten com a inevitables. Sobre les empreses mitjanes, amb menys capacitat financera i tecnològica per adaptar-se a ritmes imposats des de dalt. I sobre uns estats ja fortament endeutats, que financen la transformació amb més dèficit, traslladant el cost al futur mentre el marge de maniobra fiscal es redueix any rere any.

Mentrestant, els grans actors financers continuen jugant a dues bandes. A Davos, el discurs és verd, responsable i compromès; fora dels focus, però, moltes inversions segueixen criteris estrictament rendibilistes, amb horitzons curts i poca disposició a assumir pèrdues reals. El relat tranquil·litzador amaga així una veritat incòmoda: la transició serà econòmicament dolorosa si no es fa amb criteri, equitat i realisme. I negar-ho només serveix per ajornar conflictes socials i econòmics que acabaran emergint amb més força. 

Tot això pot semblar llunyà, abstracte. Però no ho és. Davos no parla directament de tu, però les seves dinàmiques t’afecten cada dia: quan la inflació erosiona els estalvis, quan la volatilitat sacseja els mercats, quan el deute condiciona les polítiques públiques i quan la tecnologia redefineix el treball. En aquest context, la pregunta clau no és què diu Davos, sinó com et protegeixes tu. I aquí és on el relat oficial falla: perquè demana confiança en el sistema, però ofereix poques garanties reals. El sistema necessita que la ciutadania confiï… fins i tot quan els fonaments són fràgils.

La idea-força que Davos evita

Potser el que no s’està dient a Davos és, precisament, el més important: que la protecció del patrimoni i del futur no vindrà de dalt. No vindrà de cimeres, ni de declaracions solemnes, ni de promeses institucionals. Vindrà del coneixement, del criteri propi i de decisions informades. Entendre com funciona realment el sistema no és ser pessimista, és ser responsable. I en un món d’incerteses estructurals, la millor eina no és la fe cega, sinó la consciència econòmica.

Davos continuarà existint. Continuarà marcant tendències i generant titulars. Però la responsabilitat última no és seva. És nostra. A 11Onze ho tenim clar: parlar d’economia és parlar de sobirania personal. De com protegim l’estalvi, de com entenem els riscos i de com deixem de ser simples espectadors per convertir-nos en actors informats. Perquè el futur no es decideix només a Davos… també es decideix a casa teva.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

Se’ns fa difícil parlar de la mort, però encara ho és més parlar del preu que té morir. Volem trencar el tabú per parlar del procediment i els costos dels serveis funeraris, històricament criticats pels preus elevats i la falta de transparència.

La pandèmia de la Covid-19 ens ha deixat dades molt desagradables, encapçalades per les 23.000 defuncions que s’han registrat a Catalunya des de l’inici de la pandèmia. A aquesta xifra s’hi suma la desesperació de moltes famílies a l’hora de fer front a l’enterrament per a acomiadar el seu familiar dignament, ja sigui per falta de recursos econòmics, per les elevades despeses de la funerària o, en alguns casos, per no poder-se permetre o disposar d’una assegurança de decessos. 

Barcelona crea un protocol de bones pràctiques 

El primer obstacle amb què es troben moltes famílies comença al mateix centre sanitari: per falta d’informació, en molts casos desconeixen el procediment per contractar a l’hospital els serveis funeraris per la mort d’un familiar. Per donar resposta a aquesta necessitat, l’Ajuntament de Barcelona ha creat un protocol de bones pràctiques sobre serveis funeraris, al qual ja s’han adherit deu centres hospitalaris de la ciutat.

La finalitat d’aquest protocol és facilitar informació a les famílies sobre els passos a seguir i afavorir la llibertat a l’hora d’escollir una empresa funerària. Per això, els centres sanitaris, conjuntament amb els cementiris de la ciutat de Barcelona, disposen d’un tríptic on s’informa sobre preus, drets, empreses operadores, el procediment a seguir en cas d’assegurança, els serveis gratuïts i els serveis bonificats. El protocol també detalla com tota aquesta informació l’ha de facilitar el personal sanitari en una zona habilitada, per a mantenir la privacitat.

El preu dels enterraments, limitat pel coronavirus

L’impacte de la pandèmia i la situació de desemparament en què s’han trobat moltes famílies ha portat a la Generalitat a establir que “en cap cas els preus dels serveis funeraris podran ser superiors als vigents amb anterioritat al 14 de març de 2020”. Una mala praxi que ja havien denunciat alguns usuaris de funeràries, que alertaven d’uns preus massa elevats per als difunts per coronavirus.

Actualment, per la falta de transparència i d’informació per part de les funeràries i l’agreujant del coronavirus, es fa complicat establir un preu mitjà d’enterrament a Catalunya. Però per fer-nos una idea, a Barcelona, la limitació dels serveis funeraris durant la pandèmia es va situar en els 1.948,10 euros.

La recurrent falta de transparència

L’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) va dur a terme el 2020 un estudi on analitzava les pàgines web de 50 funeràries de diferents ciutats de l’Estat espanyol, i va arribar a la conclusió que la falta de transparència és constant i recurrent en aquest sector. Només cinc funeràries de les 50 que es van analitzar informaven i detallaven les seves tarifes; altres mostraven el preu de determinats serveis o simplement el cost total; i les 37 restants directament no informaven de preus.

A aquesta falta de transparència s’hi suma la falta de llibertat a l’hora d’escollir funeràries, especialment per a persones amb assegurances de decessos, que només poden escollir entre les opcions que l’asseguradora indica. A l’Estat espanyol, pràcticament la meitat de la població difunta el 2020 tenia assegurança (46,6%) i, per tant, se li limitava la tria. L’associació de petites funeràries Esfune alertava aquest mateix any a la Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència d’aquesta falta de llibertat, que segons el seu estudi afecta el 70% de les famílies, tinguin o no assegurança.

Res no ens lliure de la mort. Per això és tan important que el sector funerari ofereixi garanties i facilitats a les famílies i es comprometi amb la transparència. Perquè el deure de les funeràries és donar una bona mort.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

El 2026 ha començat amb uns Estats Units que han abandonat el llenguatge amable de l’ordre liberal. El món ja no gira entorn de valors compartits, sinó de recursos escassos. I quan aquests recursos esdevenen vitals, la diplomàcia deixa pas a la pressió. El que estem veient no és una suma de conflictes, sinó un canvi de paradigma.

Durant dècades, Washington es va presentar com el garant d’un ordre internacional basat en normes, mercats oberts i institucions multilaterals. El relat era clar: comerç lliure, democràcia, estabilitat. Però aquest model tenia una condició implícita: que els Estats Units controlessin les palanques clau del sistema —energia, finances, rutes comercials i moneda.

Avui, aquest control ja no és indiscutible. La Xina desafia l’hegemonia industrial, Rússia qüestiona l’arquitectura de seguretat europea i cada vegada més països busquen alternatives al dòlar. En aquest context, la política exterior nord-americana ha canviat de to: menys sermons, més múscul.

No és una deriva improvisada, sinó una resposta defensiva. Una geopolítica de supervivència sistèmica en un món on el poder ja no es dona per descomptat.

Quan les sancions substitueixen la invasió

El cas de Veneçuela il·lustra millor que cap altre com ha anat evolucionant l’exercici del poder global. El relat oficial continua parlant de democràcia i drets humans, però a la pràctica apunta en una altra direcció. El control energètic ja no s’exerceix amb marines, sinó amb sancions.

Veneçuela concentra les reserves de petroli més grans del planeta. Durant anys, el bloqueig financer i comercial imposat pels Estats Units ha estrangulat la seva capacitat productiva sense necessitat d’una sola bota sobre el terreny. D’aquesta manera, l’economia ha fet la feina que abans feia l’exèrcit.

Quan el mercat energètic global s’ha tensionat —per la guerra d’Ucraïna, la inflació i la inseguretat dels subministraments— Washington ha ajustat el mecanisme. Ha relaxat parcialment les sancions, no per convicció política, sinó per interès estratègic. El bloqueig no desapareix, però sí que es dosifica.

Les llicències especials concedides a empreses com l’americana Chevron no signifiquen una normalització de les relacions polítiques, sinó una gestió quirúrgica de l’escassetat. Ara Washington decideix qui pot extreure, en quina quantitat, a quin ritme i sota quines condicions. El càstig es transforma en permís, i la sanció esdevé la nova eina de governança. 

Aquest model té un avantatge evident per a l’hegemon, atès que ja no cal ocupar un territori ni enderrocar règims, pràctica molt estesa durant el segle XX.  Ara només n’hi ha prou amb controlar l’aixeta financera i energètica. Però el cost, a la llarga, esdevindrà massa elevat, perquè la utilització sistemàtica de sancions erosionarà la confiança internacional i accelerarà la recerca d’alternatives. D’aquesta manera, ja han començat a aparèixer pagaments fora del sistema dominant, acords bilaterals i sortides progressives del circuit del dòlar.

Per tant, el món s’enfronta a una paradoxa massa clara: com més s’utilitzi la sanció com a arma geopolítica, menys neutral semblarà la moneda que la faci possible.

Quan l’Àrtic ja no és perifèria

Si Veneçuela representa el sud energètic, Groenlàndia simbolitza el nord estratègic. Durant dècades, l’illa va ser percebuda com un espai remot, gairebé anecdòtic, però avui ha esdevingut una peça central del tauler global.

El desgel de l’Àrtic —a conseqüència del canvi climàtic— obre noves rutes marítimes, redueix distàncies comercials i exposa recursos fins ara inaccessibles, com són les terres rares, urani, minerals crítics per a la transició energètica. En paral·lel, Groenlàndia acull infraestructures militars clau per al sistema d’alerta primerenca i la defensa espacial nord-americana.

La pressió de Washington sobre Nuuk i Copenhaguen no és un caprici ni una sortida de to diplomàtica, sinó un missatge clar: l’Àrtic no pot quedar fora del seu radi de control. Ni per influència xinesa, ni per una autonomia plena que escapi a l’òrbita atlàntica.

Aquí la geopolítica adopta una forma més clàssica: presència militar, inversió selectiva, pressió diplomàtica. Però el fons és el mateix que a Veneçuela: la d’assegurar recursos i corredors abans que ho facin els rivals.

Què uneix Caracas i Nuuk? 

Aquest gir de la política exterior nord-americana no respon a un únic factor ni a una conjuntura passatgera. És el resultat d’una combinació de pressions estructurals que afecten el cor mateix del seu poder. Si Veneçuela i Groenlàndia semblen escenaris llunyans i inconnexos, és perquè amaguen un mateix patró. 

Al darrere de la nova assertivitat de Washington hi conflueixen tres vectors clau que expliquen per què el llenguatge ha canviat i per què la coerció econòmica i estratègica ha substituït el consens com a eina principal.

1. La reindustrialització. Els Estats Units han entès que dependre de cadenes globals fràgils és un risc estratègic. Energia barata i minerals crítics són imprescindibles per recuperar capacitat productiva.
2. La geopolítica del dòlar. La moneda nord-americana continua sent hegemònica, però ja no és incontestable. Cada sanció, cada exclusió del sistema financer, alimenta la idea que cal buscar alternatives. No és una desdolarització sobtada, però sí una erosió constant.
3. La credibilitat del poder. Quan una potència percep que el seu lideratge és qüestionat, tendeix a actuar de manera més contundent. No per força, sinó per evitar semblar feble. La fermesa esdevé un fi en si mateix.

El resultat és una política exterior més directa, menys retòrica i molt més pragmàtica. Una política que ja no promet un món millor, sinó que intenta evitar un món pitjor… per als seus interessos.

El risc d’un món sota permís

Aquest gir de la política global té conseqüències profundes. Normalitza la idea que la seguretat justifica sancions indefinides, extractivisme accelerat i la militarització de rutes comercials. L’economia mundial deixa de funcionar com un espai de regles compartides i es transforma en un sistema de llicències i excepcions, on el poder decideix qui pot produir, comerciar o prosperar… i qui no.

Per a Europa —i per a l’estalviador conscient— el missatge és inequívoc. El risc ja no és només financer, ni tan sols econòmic: és sistèmic. Entendre la geopolítica deixa de ser un exercici intel·lectual per convertir-se en una necessitat patrimonial. En un món fragmentat, ignorar el context global ja no és neutral; és una forma d’exposició.

De Veneçuela a Groenlàndia, els Estats Units no improvisen. S’adapten a un món més competitiu i menys dòcil, on el poder es concentra i els marges s’estrenyen. I en aquest escenari, l’estalvi deixa de ser un gest passiu per esdevenir una decisió estratègica: preservar valor, reduir dependències i guanyar autonomia. Quan la geopolítica estreny, la ignorància surt cara. Per això, a 11Onze apostem per mirar més enllà del titular, entendre el fons dels moviments i prendre decisions informades que protegeixin l’estalvi i el patrimoni en temps incerts.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

L’economia catalana està conformada per una veritable “gran teranyina”, com l’anomena Roger Vinton en el títol del seu llibre. Davant d’aquesta idea, i de la sospita que els nusos i els actors d’aquesta teranyina estan ben poc explicats, han aparegut de forma recurrent un bon nombre de llibres que intenten desenteranyinar-la. A 11Onze en fem un repàs.

Les reflexions que recollim a continuació, siguin de tall memoríalístic, com els de Josep Pla i Cristian Segura, o en forma d’assaig periodístic, com els de Roger Vinton, Gemma Garcia Fàbregas, Jordi Amat, Pere Cullell i Andreu Farràs, descriuen com funciona l’economia productiva i financera en mans d’unes elits que prefereixen romandre sempre en l’ombra.

• Homenots (1958-1962) de Josep Pla. ‘Homenots’ és una sèrie de 60 semblances fetes per Josep Pla sobre personatges del seu temps. Es van publicar entre el 1958 i el 1962 a l’Editorial Selecta i entre el 1969 i el 1974 a l’Editorial Destino en quatre volums. En el prefaci d’un dels volums, Pla afirmava que, per a ell, “un homenot és un tipus singular, insòlit, una persona que s’ha significat, en una qualsevol activitat, d’una manera remarcable”. Entre aquests perfils destaquen els de Prat de la Riba, Jaume Bofill, Joan Miquel Avellí i Ramon Godó, entre molts d’altres, que configuren el substrat econòmic i polític del país. 
• L’oasi català (2001) de Pere Cullell i Andreu Farràs. L’oasi català fa referència a les relacions estretes que es van gestar entre la burgesia catalana i el centralisme de la cort a Madrid del segle XIX. El terme sembla que el va encunyar el periodista Manuel Brunet. I sembla que, avui dia, hi hauria unes 400 persones que representarien aquesta elit catalana repartida en centres culturals i econòmics. Amb aquesta expressió van titular els periodistes Pere Cullell i Andreu Farràs el seu assaig, on expliquen les relacions familiars, educatives i d’estiueig de bona part d’aquests prohoms de la societat catalana, i que abracen tot el ventall polític català. 
• Els senyors del boom (2014) de Gemma Garcia Fàbregas. La periodista toca a fons una història molt sensible, la de la febre de l’or immobiliari viscuda als Països Catalans i els seus impactes socials, polítics i econòmics, amb informació de primera mà i una anàlisi molt documentada que obre una perspectiva nova sobre els motius d’una catàstrofe anunciada com va ser la de la bombolla immobiliària. 
• La gran teranyina (2017) de Roger Vinton. ‘La gran teranyina’ revela l’estructura opaca des d’on determinats agents exerceixen el poder a través del qual controlen fets i situacions que afecten diàriament la nostra societat. Aquest llibre ens permet, en paraules del mateix Vinton, “obrir els ulls i ser conscients de l’immens poder de l’individu”. Una investigació profunda que canvia la percepció que es té de Catalunya i que alguns han considerat un veritable manual de consulta o de brúixola en la selva del poder. 
• El fill del xofer (2020) de Jordi Amat. Arran de la figura fosca d’Alfons Quintà —periodista, advocat, oficial de la Marina Mercant i jutge, que el 19 de desembre de 2016 va assassinar la seva dona i després es va suïcidar amb una escopeta de caça—, Jordi Amat fa una reflexió sobre el poder. Darrere d’una carrera periodística fulgurant, que transcorre per la direcció de TV3 o les tertúlies d’Intereconomía, s’oculta una trajectòria fosca plena de xantatges, persecucions sexuals, abusos d’autoritat i tripijocs diversos, que mostra com funcionen les clavegueres del poder a Catalunya. 
• Gent d’ordre (2021) de Cristian Segura. A mig camí entre l’assaig, unes memòries i una crònica periodística, Cristian Segura escriu un retrat exhaustiu de les elits barcelonines. Una societat en transformació per causa de la globalització, de la consolidació de l’estat del benestar i també per l’hegemonia del nacionalisme català. Les elits no desapareixen, es transformen. I Barcelona n’és el paradigma.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Durant dècades, el dòlar ha estat molt més que una moneda. Ha estat una arquitectura de poder. Una eina silenciosa que ha permès als Estats Units finançar dèficits crònics, projectar influència global i condicionar la política exterior de mig món. Però aquest sistema —el del petrodòlar— ja no descansa exclusivament sobre la confiança.

Avui, cada cop més, el dòlar se sosté també sobre la coerció. I quan una moneda deixa de dominar perquè és útil i passa a fer-ho perquè fa por, la seva fragilitat esdevé estructural.

Per entendre el present cal tornar al passat. El 1971, el president Richard Nixon va posar fi unilateralment al patró or. El dòlar deixava de ser convertible en metall preciós i passava a ser una moneda fiduciària. En aparença, una decisió tècnica. En realitat, un terratrèmol monetari amb conseqüències globals.

La resposta nord-americana va ser tan simple com brillant: lligar el dòlar al petroli. A través d’acords amb l’OPEP, i especialment amb Aràbia Saudita, el cru mundial es va començar a comercialitzar gairebé exclusivament en dòlars. Qualsevol país que volgués energia havia de passar abans pel sistema financer nord-americà. I qualsevol excedent de dòlars acabava reciclant-se en deute públic dels Estats Units.

Així va néixer el petrodòlar: un sistema que permet als EUA importar béns reals a canvi de diners creats del no-res, sostenint un model de creixement que cap altra economia podria replicar sense col·lapsar.

El privilegi exorbitant

Durant dècades, aquest sistema va funcionar perquè era, senzillament, eficient. El dòlar era líquid, estable i àmpliament acceptat. Es va convertir en el centre natural del comerç internacional i en la principal reserva de valor per a governs, empreses i bancs centrals. Aquesta hegemonia no necessitava imposar-se per la força: es fonamentava en la confiança. És el que els economistes anomenen poder tou, una forma de dominació subtil però extraordinàriament efectiva.

Aquest privilegi ha permès als Estats Units viure durant anys per sobre de les seves possibilitats sense pagar-ne el preu immediat. Dèficits comercials estructurals, endeutament creixent i expansió monetària sostinguda no han provocat una crisi de confiança com la que patiria qualsevol altra economia. Washington ha pogut fer-ho perquè el món ha continuat demandant dòlars, impulsat pel comerç energètic i pel paper central del seu sistema financer. Però tot privilegi genera abusos. I tot abús, reaccions.

Del poder tou al poder dur

En les darreres dues dècades, el dòlar ha deixat de ser només una eina econòmica per convertir-se en un instrument de pressió geopolítica. Les sancions financeres, la congelació de reserves sobiranes, el bloqueig d’actius i l’expulsió de països del sistema de pagaments internacional han evidenciat que el sistema del dòlar no és neutral.

Quan alguns estats han intentat explorar vies alternatives per comercialitzar els seus recursos energètics fora del dòlar, el cost no sempre ha estat econòmic. Sovint ha estat polític, diplomàtic o estratègic. No es tracta d’afirmar una causalitat simple, sinó d’identificar un patró: sortir del sistema del petrodòlar té costos. I aquests costos no sempre es paguen als mercats.

Quan els països acumulen dòlars perquè són útils, el sistema és sòlid. Quan ho fan perquè temen les conseqüències de no fer-ho, el sistema esdevé fràgil. Aquí neix la desdolarització: no com una rebel·lió ideològica, sinó com una estratègia defensiva.

Les alternatives monetàries: esquerdar el monopoli

En aquest context emergeix la Xina, no com a substitut immediat dels Estats Units, sinó com a arquitecte d’alternatives. Pequín no pretén enderrocar l’ordre existent, sinó esquerdar-lo des de dins. El comerç bilateral en iuans, el sistema de pagaments CIPS —alternativa al sistema de pagament SWITCH—, el Banc Asiàtic d’Inversió en Infraestructures i la Nova Ruta de la Seda ofereixen als països una opció fins fa poc impensable: comerciar, invertir i finançar-se sense haver de passar necessàriament pel dòlar.

Aquesta alternativa és parcial i imperfecta, però suficient per alterar els incentius globals. Quan exportadors mitjans de petroli —d’Àfrica, Àsia Central o Amèrica Llatina— detecten vies de diversificació monetària, el càlcul estratègic canvia. Diversificar no és rebel·lar-se: és protegir-se. Cada contracte energètic fora del dòlar no és una ruptura, però sí un precedent. I els precedents, quan s’acumulen, transformen sistemes sencers.

Europa i Mercosur: el tercer eix monetari

Durant molt de temps, Europa ha estat presentada com un actor passiu, subordinat a l’òrbita nord-americana. Aquesta lectura, però, comença a quedar incompleta. L’acord entre la Unió Europea i Mercosur marca un punt d’inflexió geoestratègic que va més enllà del comerç.

Mercosur no és només un acord comercial: és una palanca monetària. Per primera vegada en dècades, la UE consolida un espai d’intercanvi massiu de matèries primeres, energia i béns industrials on les transaccions poden fer-se tant en dòlars com en euros. No és un desafiament frontal al petrodòlar, però sí una esquerda rellevant en el seu monopoli.

Això situa Europa en un paper nou: ambigu però actiu. Sense trencar amb Washington ni alinear-se plenament amb Pequín, la UE introdueix un tercer eix: el de la competència monetària silenciosa. Permetre que una part del comerç estratègic del Sud Global es denomini en euros no és una decisió tècnica, sinó profundament política.

Europa no esdevé una potència hegemònica alternativa, però deixa de ser només espectadora. En un món multipolar, oferir opcions ja és exercir poder.

Som davant del final del petrodòlar?

Parlar de l’enderrocament del petrodòlar no és parlar d’un col·lapse imminent. El dòlar continuarà sent central durant anys. Cap altra moneda pot substituir-lo avui en liquiditat, profunditat de mercat i confiança acumulada. Però una cosa és centralitat i una altra, molt diferent, és incontestabilitat. I aquesta última és la que comença a esquerdar-se.

El sistema del petrodòlar no caurà d’un dia per l’altre. No ho fan mai, els imperis monetaris. S’esmicolarà lentament, acord a acord, excepció a excepció, contracte a contracte. Quan el “cas excepcional” es repeteix prou vegades, deixa de ser-ho.

La pregunta incòmoda és inevitable: què passa quan una moneda es manté no per la seva fortalesa econòmica, sinó per la por que genera sortir-ne? La història monetària és clara: quan la confiança es transforma en coerció, el sistema entra en fase defensiva. I tard o d’hora, algú s’atreveix a dir prou. No per ideologia, sinó per necessitat.

Per a l’estalviador, per a les empreses i per a les economies petites, aquest canvi d’era no és una abstracció geopolítica. Té conseqüències directes sobre inflació, tipus d’interès, estabilitat financera i preservació del patrimoni. En aquest escenari, dependre d’una sola moneda, d’un sol sistema o d’un sol centre de poder deixar de ser una garantia i esdevé un risc.

Entendre com funciona el sistema del petrodòlar ja no és un exercici acadèmic. És una eina de supervivència econòmica. A 11Onze fa temps que advertim que la sobirania financera comença pel coneixement. I en un món que canvia les regles del joc, qui no les entén, les paga.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

El 2022 ens ha rebut amb la temuda inflació disparada. La llum sembla més un bé de luxe que un servei essencial i, a causa de la crisi de l’energia i dels subministraments, el preu dels productes bàsics de consum, l’anomenat IPC, tampoc deixa de pujar. Com afrontaran les famílies aquest increment desmesurat? Ens ho explica el cap de producte senior Jordi Sánchez. 

Europa ha arribat al 4% d’inflació, una xifra històrica, sobretot si es té en compte que la Unió Europea (UE) marca un màxim del 2% perquè l’economia funcioni correctament. Com ha fet notar l’Institut Nacional d’Estadística (INE), la pujada de preus del gas, l’electricitat i la gasolina ja comença a afectar greument l’IPC. La inflació provoca tanta preocupació que, sense anar més lluny, aquest desembre tots els ministres d’energia de la UE s’han reunit d’urgència. Però com afecta tot aquest context inflacionari a les famílies?

D’entrada, assenyala Sánchez, tot plegat es tradueix en una pèrdua de poder adquisitiu: al poc rendiment que dona la banca tradicional pels dipòsits s’hi suma la pujada de preu. “Com que tot és més car, però els diners que tenim al nostre compte són els mateixos, aleshores estem perdent diners”, argumenta. Alhora, aquesta inflació afecta, pel mateix motiu, als salaris, que no han augmentat al mateix nivell que ho està fent el cost de la vida. I aquesta crisi en cadena, és clar, també afecta les pensions i, de retruc, a la inversió dels Estats.

La lògica macroeconòmica diria que, davant d’aquesta situació, el millor que pots fer, si no pots rendibilitzar els teus estalvis, és gastar-los en tot de béns materials que necessitis. Però, evidentment, això ens pot dur a malgastar. Per això, el cap de producte senior adverteix que hem d’invertir sempre en un producte que iguali o superi aquest augment de la inflació. “Si hi ha una inflació del 4%, has de buscar productes que també hagin pujat o pugin aquest percentatge”, detalla. 

És en aquest sentit que molts estalviadors amb ganes de provar coses noves opten per invertir en borsa o diversificar els seus estalvis, una operació financera de risc que, tanmateix, no assegura assolir aquest percentatge d’augment en els ingressos. Per als perfils més conservadors, Sánchez recomana elaborar un pressupost familiar per mirar de controlar les despeses. Però, de solucions, n’hi ha moltes més. Les vols saber totes? Mira el vídeo de sota!

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.