El desplegament del sistema extractiu

L’arc cronològic que va des del Tractat de Tordesillas fins a la declaració d’independència dels Estats Unitats d’Amèrica suposa el primer procés —a escala mundial— del repartiment i explotació de tot el món, per part de les monarquies europees. Durant aquest període, es passarà dels suculents ingressos produïts pels botins de guerra o pels saquejos indiscriminats de les poblacions autòctones a una borratxera d’or i de plata —sense precedents— introduïda dins l’economia europea. Per aquest motiu, la construcció dels primers imperis colonials es basaran en una economia mercantil que els permetrà estar a l’altura de les expectatives.

Des de l’inici, les monarquies europees tingueren la convicció que tots els territoris del món els pertanyien per dret de conquesta. D’aquesta manera, la cartografia els va permetre anar ampliant i posseint la propietat d’una terra, sobre la qual es van autolegitimar com a possessors per imposar —no sempre a través de la força— el seu model de civilització per sobre les societats nadiues.

Aquest procés de supremacia cultural es fonamentà sobre la certesa religiosa de qüestionar la veritable naturalesa humana dels nadius. I la ferma creença en aquest raonament motivarà les monarquies europees a projectar una geografia de grans espais per a cristianitzar. La cobdícia dels nouvinguts donarà lloc a nombrosos abusos i genocidis, però també suposarà una catàstrofe demogràfica sense precedents en quant els territoris del nou món veuran reduïda a un 80% de la seva població nadiua.

El progressiu desenvolupament de les tècniques marítimes —com ara, la millora de la brúixola, la construcció de les caravel·les o l’actualització dels mapamundis— permetrà als europeus ser capaços de navegar per tots els mars i oceans que configuren el planeta en pocs anys. Aquesta gesta tindrà com a conseqüència la divisió del món en dues meitats, dues línies geogràfiques que, traçades entre els dos pols, els atorgarà la potestat rubricada per l’autoritat papal a repartir-se el món per zones de navegació, de pesca i de conquesta. La primera línia se situarà a 370 llegües a l’oest de les Illes del Cap Verd, mentre que la segona es fixarà a 297,5 llegües a l’est de les illes Moluques.

El descobriment d’importants jaciments de metalls preciosos a Amèrica —entre Mèxic i el Perú— o l’arribada a les illes de les espècies del sud-est asiàtic, propicià la fundació o refundació d’importants ciutats americanes, africanes o asiàtiques, les quals adquiriran un altre rol territorial a fi d’assegurar importants fluxos de riquesa vers Europa regularment. D’aquesta manera, les monarquies europees començaren a controlar tot el comerç que passarà pels seus territoris, amb la voluntat de protegir els seus guanys econòmics.

Des de principis del segle XVI fins a mitjan segle XVIII, els primers imperis colonials mantindran un estricte monopoli mercantilista amb les seves colònies, i es prohibirà comerciar amb persones o empreses que no siguin súbdits o afins a la Corona. Castella, per exemple, considerarà els anglesos, holandesos o francesos, no pas com a competidors sinó com enemics, causants de pràctiques corsàries i instigadors d’actes de pirateria.

El sistema mercantilista colonial

El comerç amb les colònies es fonamentarà sota la premissa que els colons hauran de vendre les seves matèries primeres —a baix cost i amb alts impostos— exclusivament a empreses designades per la Corona. Alhora, els colons només podran comprar els productes de consum manufacturats per aquest selecte grup d’empresaris. D’aquesta manera, les monarquies afavoriran l’enriquiment il·limitat d’empreses i individus propers a l’Estat, atès que se’ls anul·larà la competència. Aquest sistema mercantilista crearà necessitats inútils per als nadius i buscarà el manteniment perpetu del subdesenvolupament de les colònies —tant americanes, africanes com asiàtiques— amb el propòsit d’anul·lar possibles competidors directes amb la metròpolis.

I per reblar el clau, l’alt funcionariat proper al consell del rei també hi jugarà un paper molt destacat en aquest innovador sistema econòmic, ja que disposava de la capacitat d’agilitzar o endarrerir tràmits burocràtics per afavorir uns o altres. Per tant, serà inevitable l’aparició d’un comerç il·lícit i paral·lel entre colònies i propiciarà que molts empresaris, tant grans com petits, cerquin la manera de burlar-se dels controls burocràtics imposats per la mateixa Corona. 

Actuant com a nou-rics, els primers imperis colonials —principalment Castella— gastaran una quantitat indecent de recursos econòmics per a construir el seu concepte de civilització. Aquesta obsessió —de vegades incontrolada— els portarà a embarcar-se en infinitat de conflictes de tota mena, com ara: disputes teològiques, conflictes familiars, afers comercials o fastuoses construccions megalòmanes.      

Finançant l’imperi amb metalls preciosos

Coincidint amb el moment de major extracció econòmica de les colònies americanes —entre finals XVI i principis del XVII— Castella destinarà més de 7 milions de ducats al manteniment de la seva flota al Mediterrani durant la famosa batalla de Lepant. En uns set anys aproximadament, es gastarà la barbaritat d’11,7 milions de ducats per a finançar les innumerables campanyes de Flandes.

Per commemorar la victòria a la batalla de Saint-Quentin contra les tropes franceses, es destinaran prop més de 6,5 milions de ducats per a construir el fastuós Reial Monestir de Sant Llorenç de l’Escorial. Gràcies a la construcció i posada en marxa de la Grande y Felicísima Armada, la conegudíssima Armada invencible pels seus adversaris, enviaran 9 milions de ducats directament al fons del mar. I com no podia ser d’una altra manera, aquesta civilització catòlica i universal necessitarà la construcció d’una nova capital a la riba del riu Manzanares. Per al lector que tingui curiositat per la conversió, el ducat del segle XVI i de començaments del segle XVII tindria actualment una equivalència d’uns 167,1 euros. Cert, les xifres són… esfereïdores!

Per tant, entre el 1500 i el 1650, la monarquia castellana —i per proximitat, la resta de monarquies europees— viurà dins d’una veritable bombolla econòmica generada per l’entrada massiva dels metalls preciosos. Els darrers estudis estimen que la Corona castellana hauria extret de les colònies americanes unes 17.000 tones de plata i unes 70 tones d’or. Aquesta borratxera de metalls conduirà a l’Estat a tenir una visió tergiversada de l’economia real.

La paradoxa es produirà quan, malgrat la ingent entrada d’or i de plata i el cobrament d’impostos elevats, no arribaran a cobrir totes les despeses produïdes per l’Estat. Tinguem present que la Corona castellana només utilitzarà aquesta extraordinària riquesa per a finançar tots els deliris de grandesa de les elits castellanes, que en la majoria de les vegades toparà directament amb les necessitats reals de la població. Per aquest motiu, quan les oligarquies d’un país estan més interessades a treballar per la fastuositat que no pas per les possibilitats reals que ofereix la reinversió de capitals, tot plegat condueix a la destrucció del propi teixit productiu. 

Endeutament de la Corona castellana

A mitjan segle XVII, la Corona castellana arribarà a tenir un deute econòmic de més de 100 milions de ducats. Aquest deute gegantí els obligarà a declarar successives suspensions de pagaments. Per a tapar aquest forat, la Corona es veurà obligada a emetre gran quantitat de deute públic que anirà a parar a mans dels principals bancs europeus, com ara la banca alemanya —els Fugger o els Welser— i la banca genovesa dels Spínola, Centurione, Balbi, Strata i, sobretot, Gio Luca Pallavicino. La Corona pagarà els Welser a través de la concessió de l’explotació de les mines de Mèxic i el dret de conquesta sobre extensos territoris a les actuals Veneçuela i Colòmbia. Per la seva banda, els Fugger aconseguiran totes les concessions comercials sobre els territoris de Xile i el Perú. Actualment, són unes de les famílies més poderoses del continent. I, tots els luxosos palaus de l’strada nuova de Gènova, artèria del luxe de la ciutat, encara avui constitueixen la concentració més gran de residències aristocràtiques de tota Europa.

Davant les successives crisis financeres que la Corona castellana començarà a patir, molts empresaris europeus residents a les colònies americanes preferiran no embarcar els seus metalls preciosos cap als ports castellans —monopoli concedit a Cadis i Sevilla— per por a les massives confiscacions decretades per la Corona. Per això, buscaran invertir els seus actius en altres sectors emergents de l’economia colonial de finals del segle XVII, com seran l’agricultura, la ramaderia i la producció de manufactures. 

Per tant, la Corona castellana es veurà obligada a cercar noves fonts regulars d’ingressos. Per aquest motiu, posarà en marxa l’ambiciós pla del ministre del rei —el comte duc d’Olivares— conegut com la Unión de Armas, el qual pretendrà que cada regne que formi part de la Monarquia Hispànica —o sigui, principalment Portugal i la Corona d’Aragó— aportin un nombre determinat de diners i soldats.

Flexibilitzant el monopoli comercial

Portugal, que formava part de la Monarquia Hispànica des de finals del segle XVI, es negarà a concedir qualsevol aportació econòmica de més, donat que Castella explota les seves colònies, la qual cosa acabarà amb un conflicte bèl·lic que durarà més de 28 anys. Finalment, amb el suport econòmic d’Anglaterra i Holanda, Portugal aconseguirà deslligar-se del control dels Àustries, però el preu que haurà de pagar comportarà la cessió d’importants territoris del Brasil i el canvi de titularitat sobre les colònies de Ceilan —actual Sri Lanka—, Ciutat del Cap, Goa, Bombai, Macau i Nagasaki, entre d’altres.

Pel que fa a la Corona d’Aragó, l’oligarquia castellana no calibrarà la situació correctament quan accepti que el rei Felip IV juri les constitucions catalanes, condició sine qua non per obtenir els fons desitjats. La ignorància sobre les lleis que regulaven les funcions del rei dins dels territoris catalans serà el focus d’importants discussions institucionals, puix el rei —dins del Principat— estava obligat per llei a donar explicacions sobre la utilització dels recursos concedits. Per la seva banda, els catalans estaven més interessats a aprovar les seves propostes de noves constitucions catalanes i que s’atenguessin els greuges, que no pas a participar en guerres absurdes.

Però a la gènesi del debat institucional —entre Castella i el Principat— hi trobem un problema molt més profund. Si des de finals del segle XVI, Castella havia transitat cap a un sistema polític de caràcter absolutista, on el poder només resideix en una sola persona, la qual decideix sense haver de rendir comptes a cap parlament, al Principat passava el contrari, on les Corts Generals de Catalunya havien esdevingut l’òrgan legislatiu que representava tots els estaments de la societat, inclòs el rei.

L’entrada constant de metalls preciosos dins l’economia castellana es mantindrà estable fins a mitjan segle XVIII, però només un percentatge molt ínfim restarà dins del sistema econòmic castellà, atès que la resta continuarà utilitzant-se per a eixugar el monstruós deute de l’Estat. La historiografia estima que fins a l’any 1820, l’Estat espanyol no es recuperarà d’aquesta grandiosa despesa i serà —en gran part— pel fet d’haver-se annexionat l’economia productiva de tota la franja mediterrània peninsular a principis del segle XVIII. 

El sistema de privilegis i monopolis desenvolupats per la política comercial borbònica continuarà fent aigües i es veurà en la necessitat d’introduir nous agents per a garantir la viabilitat del comerç amb Amèrica. Per tant, amb el Reial decret de Lliure Comerç del 2 de febrer de 1778 trencarà definitivament el monopoli de Cadis i Sevilla i afavorirà el comerç directe de Catalunya amb Amèrica, que aportarà una nova manera de fer. Actualment, i curiosament, el 34% del PIB de l’Estat espanyol el continua aportant l’economia productiva de tota la franja mediterrània peninsular. Doncs, res és casual…

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Deixar diners a un cristià per a benefici propi era considerat usura, de manera que només es podien fer préstecs als enemics en temps de guerra. Els préstecs condemnaven els banquers a l’infern perquè implicaven un doble pecat: robar diners a un germà i robar temps perquè et torni el préstec. I el temps, només pertany a Déu.

Els interessos que els banquers cobren pels diners que presten estan al centre del negoci bancari i sempre han sigut polèmics. Actualment, ho són perquè els diners es creen del no-res utilitzant el préstec com a actiu, tal com explicàvem al primer capítol de la sèrie El Diner. Però segles enrere la discussió era moral: l’Església considerava que era usura. L’Antic Testament, a l’Èxode era diàfan quan deia: “Si prestes diners a alguna persona pobra del meu poble que visqui amb tu, no et portis amb ella com un prestador, ni li cobris interessos” (Èxode 22: 24). La idea essencial era clara, no estava bé enriquir-se amb la necessitat de l’altre. Aquest precepte ataca directament, per tant, la línia de flotació del negoci bancari.

Cap al segle XII va començar a florir el negoci bancari, però l’Església continuava condemnant a l’infern als banquers. Segons l’opinió dels eclesiàstics de l’època la usura era un pecat doble, perquè estaves usurpant diners a un cristià, però també li estaves robant el temps que hauria d’invertir per guanyar aquells diners que t’hauria de tornar. I aquí hi havia un dels problemes grossos: el temps només li pertanyia a Déu. Per tant, amb els interessos dels préstecs, els banquers estaven robant a un igual i a Déu.

L’oportunitat jueva

L’Església, en conseqüència, prohibia els préstecs amb interessos entre cristians. Es podien fer a enemics, amb la idea de debilitar-los. Els cristians tampoc podien fer préstecs a jueus, perquè l’Església els considerava germans. D’aquesta manera, per dir-ho d’alguna manera, el mercat de potencials clients per als banquers cristians es reduïa notablement. I van ser, precisament, els jueus, els que van aprofitar aquest nínxol de mercat. Va ser aleshores quan van disparar la seva fama com a prestadors, col·locant-se des d’aleshores al centre del negoci financer. No tenien tantes recances: prestaven diners a qui ho demanés a canvi d’un interès. Tot plegat, va acabar obligant l’Església a rectificar. I ho va fer d’una manera molt enginyosa: creant el Purgatori.

El Purgatori dels banquers

Era evident que l’Església havia perdut una oportunitat de negoci per a la cristiandat. Però els potencials banquers no tenien ganes d’anar a l’infern. En aquella època els préstecs eren vistos com una manera d’aprofitar-se del dèbil i no com una manera de permetre a algú tirar endavant una idea. És a dir, evidentment, no existia el concepte de préstec productiu o a emprenedors. En qualsevol cas, l’Església va rectificar creant el Purgatori. Els banquers ja no serien condemnats a l’Infern etern, sinó a un lloc on estarien temporalment fins que poguessin purgar els seus pecats i entrar al Cel. La mesura es basava en el Tractatus de Purgatorio Sancti Patricii del clergue irlandès H. de Saltrey, que explicava el periple d’un cavaller per purgar els seus pecats.

Així va ser com l’Església va buscar un encaix a la usura i als préstecs dins de la Fe. La idea es va estendre entre el clergat durant el segle XIII: els banquers ja es podien salvar i l’Església començava a construir una relació molt més propera amb el poder dels diners.

Per què el dòlar es diu dòlar? D’on va sortir la moneda més emprada del món? La història de la moneda d’Estats Units té una connexió directa amb l’imperi hispànic del segle XVI.

Carles V era l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, rei de la Corona Catalano-aragonesa (perquè era net de Ferran el Catòlic) i rei de les Índies, que havia descobert Cristòfor Colom. I en un racó d’aquest vastíssim imperi hi va néixer la moneda que acabaria evolucionant fins a convertir-se en el dòlar americà. Com va passar això?

A Bohèmia, actual República Txeca, hi havia unes mines de plata que es van començar a utilitzar per fer monedes. Pel nom de la zona, aquelles monedes es van anomenar Joachimstaler, però, a poc a poc, el nom es va reduir a Taler. Aquests Talers es van escampar a l’altra banda de l’Atlàntic i, a força de comerciar amb neerdanlesos i britànics, van començar a referir-s’hi com a Daler. D’aquí va passar a Spanish Daaler i després a Spanish Dollar. Ja només va caldre que es constituís Estats Units l’any 1789, que va convertir el dòlar en la moneda del país.

I el símbol del dòlar?

Doncs tot indica que té a veure amb la simbologia que apareixia als Reales hispànics. Allà s’hi veien les dues columnes d’Hèrcules i el lema plus ultra, significant que els hispans havien anat més enllà de les columnes d’Hèrcules. Per què? Perquè antigament se suposava que les columnes d’Hèrcules eren als penya-segats de l’Estret de Gibraltar, tancant l’accés del Mediterrani a l’Atlàntic. Per tant, anar més enllà d’aquelles columnes era anar cap al desconegut, per això el lema hispànic representava l’atreviment d’haver travessat l’oceà per arribar a les Amèriques. El símbol del dòlar, doncs, serien les columnes d’Hèrcules embolcallades.

Per conèixer en detall la història del dòlar podeu veure el següent vídeo del Canal Arte.

El 50% de les criatures refugiades no poden fer primària i el 22% dels joves no poden fer secundària, segons dades d’ACNUR. Es vulnera, per tant un dels drets més importants de la infància, el de l’educació. 11Onze s’Arremanga col·labora amb Better Shelter per construir Escoles Refugi per als nens i nenes del nord de Síria afectats pels terratrèmols del darrer mes de febrer.

Síria porta més de dotze anys de crisi, encadenant una guerra amb uns terratrèmols devastadors. Tot plegat ha provocat que hi hagi uns 7 milions de persones desplaçades internament. Un dels col·lectius més vulnerables són els nens i nenes que, no només han perdut la casa o la família sinó també la possibilitat de continuar sent criatures i formar-se.

El paper de l’educació

Un informe de la UNESCO posar en relleu el paper clau de l’educació per crear un futur millor per a tothom. I és que, quan hi ha baixos nivells d’accés a l’educació i alts nivells de desigualtat en l’educació, augmenten el risc de violència i conflicte. Tot plegat és un peix que es mossega la cua. Observades durant vint-i-un anys, les zones amb taxes d’educació molt baixes tenien un 50% més de probabilitats d’experimentar conflictes.

Quins alumnes hi ha les aules

ACNUR calcula que, quan hi ha una catàstrofe, els alumnes refugiats acaben perdent una mitjana d’entre 3 i 4 cursos lectius. A més, evidentment, no són classes normals. S’hi poden trobar nens que han perdut la família, que han patit abusos, que han perdut les seves cases i que poden patir discapacitats. 

Tot i les dificultats, aquestes aules poden transformar als infants. Poden aprendre a llegir, a escriure i matemàtiques. Si els va bé, seguiran amb matèries específiques com ciències, geografia i història. Però, a més, també aprendran atenció mèdica bàsica i higiene. Estudiaran els drets humans i com i de qui obtenir ajuda. Se’ls prepara, per tant, per a un món dur que, de ben petits, ja els ha donat fortes garrotades.

Però la funció dels mestres no és només educar els infants, sinó tenir-los en un espai segur. Això és el que són, també, les Escoles Refugi que 11Onze s’Arremanga impulsa amb Better Shelter: llocs on no et pot passar res dolent.

Com són les Escoles Refugi de Better Shelter?

11Onze s’Arremanga

Des d’11Onze hem decidit arremangar-nos i volem construir 50 Escoles Refugi per a les criatures del nord de Síria. Així podrem ajudar a 1.750 nens i nenes. Per tal de fer-ho possible, calen 100.000 euros que 11Onze s’Arremanga farà arribar a Better Shelter perquè dugui a terme l’acció sobre el terreny. Comptem amb tu?

A la Unió Europea, les dones cobren de mitjana un 13% menys que els homes. I la desigualtat salarial a Catalunya encara és major, ja que frega el 20%. Letònia i Estònia són els únics estats de la UE amb una major desigualtat salarial. Per sort, el problema podria reduir-se gràcies a les noves normes de transparència salarial.

Segons les últimes dades de l’Idescat, les dones a Catalunya cobren un 20% menys que els homes. Mentre que la mitjana del salari brut anual dels homes es va situar l’any 2020 per sobre dels 30.000 euros, el de les dones no va assolir els 24.100 euros. El percentatge és bastant pitjor que el de la Unió Europea, on les dones cobren de mitjana un 13% menys que els homes per hora treballada. De fet, Letònia i Estònia són els únics estats de la UE amb una escletxa major que Catalunya.

El principi d’igualtat de retribució està consagrat en l’article 157 del text fundacional de la Unió Europea. Tot i això, la bretxa salarial de gènere gairebé no s’ha reduit en una dècada, ja que ha passat del 15,8% l’any 2010 al 13% l’any 2020. Per això el 22 de febrer es commemora el Dia Europeu de la Igualtat Salarial, que pretén posar el focus en el problema per a que els membres de la UE prenguin mesures.

Cal tenir en compte que existeixen diverses desigualtats subjacents a aquesta bretxa salarial. No sols és que les dones guanyin menys que els homes quan fan el mateix treball. A més, les dones estan sobrerepresentades en sectors de remuneració relativament baixa, com la prestació de cures i l’educació, mentre que l’anomenat sostre de vidre provoca una infrarepresentació femenina en els càrrecs directius.

Transparència contra la desigualtat

Per sort, la presidència txeca i el Parlament Europeu van arribar al desembre a un acord provisional sobre les normes de transparència retributiva. Aquest facultarà a les dones per a que puguin aplicar el principi d’igualtat de retribució per un mateix treball mitjançant un conjunt de mesures vinculants en matèria de transparència retributiva.

Per evitar la discriminació, les empreses hauran d’assegurar-se que els seus empleats poden accedir als criteris per determinar la remuneració i els possibles augments salarials. Els treballadors i els seus representants també tindran dret a sol·licitar i rebre informació sobre el seu nivell retributiu individual i sobre els nivells retributius mitjans dels treballadors que facin el mateix treball o un treball d’igual valor, desglossats per sexes.

Les empreses amb una plantilla de més de 100 persones també hauran d’informar sobre la bretxa salarial entre treballadores i treballadors. Quan existeixi una diferència en el nivell salarial mitjà entre homes i dones d’almenys un 5% sense justificar, l’ocupador haurà de fer una avaluació que inclogui mesures per a corregir les diferències salarials injustificades.

Sancions per als infractors

Si l’ocupador no respecta el principi d’igualtat de retribució, els treballadors tindran dret a reclamar una indemnització. Els tribunals podran ordenar a l’empresa que posi fi a la infracció i adopti mesures correctores. Tant els organismes d’igualtat com els representants dels treballadors podran actuar en nom d’un o diversos empleats per fer complir el principi d’igualtat de retribució.

Tant de bo aquests siguin els primers passos cap a una igualtat real entre homes i dones quant a retribucions i oportunitats laborals. Faltarà que els estats membres de la UE adaptin la seva legislació a la nova directiva. Per a això disposen d’un termini de tres anys.

És curiós que Luxemburg, el país que té la mitjana salarial més elevada de la UE, amb més de 70.000 euros a l’any, sigui també el que presenta una menor bretxa salarial de gènere: les dones només cobren un 0,7% menys que els homes, segons Eurostat.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Dins la nostra memòria perdura intensament el 1714. Poc o molt, tothom sabria explicar què va significar per Catalunya. Tanmateix, aquest període fosc de la història comença a capgirar-se amb el Reial decret de lliure comerç amb Amèrica. Aquest text normatiu serà l’escletxa que propiciarà la industrialització al nostre país. Ho descobrim de la mà de l’agent Oriol Garcia Farré.

Després de la guerra del 1714 a Catalunya se li havia prohibit el comerç directe amb les colònies americanes, la qual cosa va suposar un empobriment brutal. A partir de la dècada de 1750 això va començar a canviar. El sistema de privilegis de la política comercial borbònica feia aigües i els poders fàctics van veure’s en l’obligació d’introduir nous agents per garantir la viabilitat del comerç amb Amèrica. 

D’aquesta manera, el 1756 la Corona permet de nou als vaixells sortir dels ports catalans cap al nou continent i el 1778 Carles III signa el Reial decret de lliure comerç i posa fi al monopoli de Cadis i Sevilla i afavoreix de nou el comerç de Catalunya. Així s’iniciarà una rellevant exportació de productes agrícoles, com el vi, l’aiguardent, la fruita seca o el paper, que permet que la balança comercial de Catalunya augmenti de forma espectacular. Aquest fet és la veritable gènesi de la industrialització de Catalunya.

Botiguers i indians, crònica d’uns emprenedors

Els botiguers seran els impulsors necessaris d’aquesta modernització del país. Les companyies comercials del segle XVIII seran el model a seguir durant més d’un segle per organitzar les exportacions i importacions. El comerç del cotó amb les colònies serà importantíssim perquè Catalunya iniciï un procés de mecanització, que propiciarà el principi de la revolució industrial.

Pocs anys després, una generació d’emprenedors sacsejaran i transformaran les estructures econòmiques i socials de Catalunya. Els primers a fer-ho van ser Josep Bonaplata, Joan Vilaregut i Joan Rull, tots tres vinculats a la fabricació tèxtil. El 1832 van crear la primera indústria tèxtil moguda per la força del vapor de tot l’Estat espanyol, la Fàbrica Bonaplata.

La idea suposarà un abans i un després, el pas definitiu cap a la modernitat. La innovació tecnològica que suposa la mecanització els permetrà ser capdavanters en el seu sector, i impulsar tota la indústria tèxtil a Catalunya. La inquietud, la transformació i la millora que van caracteritzar aquella època són encara en l’ADN del comerç català.

El vapor, clau de la industrialització del país 

L’economia sorgida de la utilització del vapor comportar l’obligatorietat de moure’s a una major velocitat. A la innovació tecnològica i a l’emprenedoria calia donar-los d’un nou sistema de transport. El ferrocarril fou qui va propiciar la intercomunicació dels principals centres productius del tèxtil del país vers el port de Barcelona, vertebrant així tot el territori.  

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

La desigualtat econòmica es manifesta de diverses maneres, i una de les més notòries és la disparitat en els costos de vida entre diferents estrats socials. Un dels enfocaments que fa llum sobre aquesta disparitat és l’Índex de Vimes, creat per l’activista Jack Monroe a partir de la Teoria de les Botes de Vimes.

De vegades els escriptors i els pensadors són els que aporten una mirada més lúcida sobre la societat. És el cas de l’escriptor britànic Sir Terry Pratchet, que una de les novel·les desenvolupa una eina conceptual per comprendre perquè és més car ser pobre. A les novel·les de la sèrie Mundodisco, l’inspector Samuel Vimes, desenvolupa la Teoria de les Botes de Vimes. En resum, ve a dir que si una persona té un sou baix, comprarà botes barates, en comptes de cares. Però que la mala qualitat de les botes barates l’obligarà a comprar botes més sovint, de manera que a mitjà termini haurà gastat més diners en botes que algú que tingui prou diners per comprar unes bones botes que no es trenquin.

Aquest exemple, portat a tota mena de productes produeix la paradoxa que, pel fet de tenir poca liquiditat, un es veu obligat a gastar més i, per tant, a continuar sent pobre. La idea darrere de l’Índex de Vimes és simple, però poderosa: suggereix que ser pobre no sols implica tenir menys diners, sinó que també comporta una sèrie de costos addicionals i barreres que perpetuen el cicle de la pobresa. Aquest concepte ha estat àmpliament adoptat per economistes i activistes com una manera d’entendre i abordar la desigualtat econòmica des d’una perspectiva més holística.

Per què és més car ser pobre?

A més de l’exemple proposat per la Teoria de Vimes (extrapolable a roba, vehicles, informàtica o qualsevol altre producte) hi ha altres variables que fan que la vida de la gent amb pocs recursos pugui resultar més cara. Per exemple, en tenir sous baixos o poc patrimoni, és molt habitual que aquestes persones no tinguin accés a bons préstecs i serveis financers. D’aquesta manera molts acaben recorrent a prestadors d’alt interès a caure a les targetes revolving. Tot això pot generar una espiral de deute i augmentar els costos a llarg termini.

També acaben sent més grans els costos de salut i benestar, perquè les persones amb baixos ingressos no acostumen a tenir accés a la medicina preventiva. Sovint tampoc no tenen una alimentació adequada, perquè no poden consumir aliments de la màxima qualitat. Tot plegat redunda en una major incidència de malalties cròniques i lesions, cosa que alhora genera costos addicionals en forma de tractaments mèdics i pèrdua de productivitat laboral.

Jack Monroe, la desigualtat quotidiana

Aquesta és la visió de l’activista econòmica Jack Monroe, que va demanar permís a la família Pratchett per crear l’Índex de Vimes. El que apunta Monroe és que no té cap sentit que la inflació es calculi tenint en compte tota mena de productes, perquè la gent amb baixos ingressos no consumeix productes cars. I aquests productes cars són els que acostumen a tenir menors increments i atenuen la mitjana inflacionària. Si l’arròs ha pujat un 300% i el xampany un 2%, les tòfones un 1% i el caviar un 1%, l’estadística ha de dir que els preus han pujat un 76%, però en realitat l’esforç del pobre s’ha triplicat.

La proposta de l’Índex de Vimes és calcular la inflació només amb productes de primera necessitat.

L’activista Jack Monroe explica l’Índex de Vimes a la Fira del Llibre d’Edimburg del 2022.

Una cistella de la compra representativa

L’Índex de Vimes ofereix una lent valuosa per comprendre per què ser pobre resulta més costós a la societat moderna. En reconèixer els múltiples factors que contribueixen a aquesta dinàmica, des de l’accés limitat a productes assequibles fins als costos addicionals associats amb la pobresa, podem avançar cap a solucions més efectives que tractin la desigualtat econòmica de manera integral.

La perspectiva d’activistes com Jack Monroe ens recorda que les lluites econòmiques es juguen a la vida quotidiana de les persones i que les solucions han de ser tant estructurals com pràctiques. En incloure una varietat de productes i serveis a la cistella de compra representativa, podem obtenir una imatge més precisa dels desafiaments que enfronten les persones de baixos ingressos i treballar cap a un futur on tothom tingui accés a una vida digna i pròspera.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El Consell Mundial de l’Or produeix un documental on l’actor Idris Elba recorre algun dels escenaris clau del món de l’or. Sud-àfrica, Califòrnia, Ghana, el Congo, Londres, Canadà i Nova Zelanda són alguns dels escenaris de l’increïble viatge de l’or pel planeta i per la història.

Quin paper tenia Nelson Mandela en la indústria minera sud-africana? Com va contribuir l’or a posar fi a l’apartheid? Quants lingots es guarden al Banc d’Anglaterra i per què? Quant de temps triga l’ascensor de la mina de La Ronde, al Canadà, a baixar els més de 3 quilòmetres que ha de caure fins a les galeries d’extracció d’or?

En aquest extraordinari documental, Idris Elba (conegut per sèries com The Wire o Luther) es posa al servei del World Gold Council per descobrir la història de l’or i la relació que hi tenim els humans. Se n’analitzen múltiples aspectes: des de la importància de l’or per al poder fins a l’ús en la bellesa o en la tecnologia actual. L’or és omnipresent en la història de la humanitat, li atribuïm valor i el fem servir per a un munt de coses en el nostre dia a dia.

Gold: a journey, es pot veure en obert i amb subtítols al canal de Youtube del World Gold Council. Hi trobarem una excel·lent fotografia i moments emocionants com quan Elba, d’origen ghanès, és rebut pel rei de Ghana enmig d’una recepció on l’or és l’absolut protagonista.

La importància de l’or

Al documental també s’aprofundeix en les aplicacions de l’or en el progrés de la humanitat. Les nanopartícules d’or són presents als tests reactius per detectar moltes malalties, entre elles la Covid. Però també són clau per als circuits de tots els aparells tecnològics que fem servir i seran essencials per als ordinadors quàntics. L’or ha estat, és i serà, doncs, un material imprescindible per a la indústria.

Però també té efectes col·laterals en el desenvolupament econòmic de la població. Levi-Strauss deu tot el seu negoci a la febre de l’or a Califòrnia que, a més, va provocar el naixement de San Francisco. I el mateix va succeir a Johannesburg, la capital de Sud-àfrica, sorgida gràcies a la mineria d’or. Actualment, en altres zones d’Àfrica, és clau per combatre la malària i per generar energia.

Gold: a journey és una molt bona manera d’obrir la mirada al voltant del metall rei. Tenir or físic no és només una manera d’enriquir-se o de protegir els estalvis com fem des de Preciosos 11Onze. És formar part d’una història que uneix tota la humanitat a través dels temps, i això no passa gaire sovint. Poques coses aconsegueixen un consens tan absolut. No hi ha cap dubte sobre el valor de l’or. No parlem només del valor financer, sinó del valor emocional, històric i industrial d’aquest metall que va venir de l’espai per canviar la vida a la Terra.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Els cinc estats emergents que formen el grup dels BRICS representen cinc de les economies més grans del món. Una força creixent que pretén redefinir l’ordre polític i econòmic internacional, fins ara dominat per les organitzacions creades per les potències occidentals.

El fòrum integrat pel Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica, un grup de grans economies emergents conegut com els BRICS, representa més del 40% de la població i gairebé el 25% del PIB mundial. Una aliança estratègica que ha fixat les bases d’un nou ordre polític i econòmic internacional, pensat per oferir una alternativa al model occidental, fins ara sotmès al poder hegemònic dels Estats Units i del dòlar com a moneda de reserva en l’economia global. 

Molts altres països han manifestat el seu interès per adherir-se al bloc: l’Iran i l’Argentina van sol·licitar la seva adhesió durant el 2022, mentre que l’Aràbia Saudita, Turquia, Algèria i Egipte també han manifestat el seu interès. Tenint en compte que alguns d’aquests països són els principals productors de petroli, no es pot menysprear l’impacte que aquestes adhesions tindrien en reforçar l’esfera d’influència de l’aliança.  

Democratitzant la globalització

Amb la creació d’un nou banc de desenvolupament i un fons d’estabilitat financera, els BRICS exerciran un paper clau en la configuració del sistema financer mundial. L’objectiu és proporcionar fonts alternatives de finançament als països en desenvolupament. S’espera que aquestes iniciatives desafiïn l’statu quo de les institucions financeres tradicionals dominades per Occident, com el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial.

La necessitat de muntar aquesta estructura alternativa ha sorgit, en part, pel fet que l’FMI no s’ha adaptat a la nova situació econòmica d’un món multipolar. Els nous poders emergents ja no es conformen en ser tractats com el pati del darrere dels Estats Units, països on durant dècades s’han instaurat governs, amb la complicitat de l’FMI, per servir els interessos de les corporacions americanes, tal com està passant a Ucraïna.

El persistent veto nord-americà a les propostes de donar als països emergents drets de vot dins més ajustats al seu pes en l’economia mundial, junt amb la negativa a reformar les polítiques restrictives, davant de crisis econòmiques, que asseguren la misèria per la població i grans beneficis per les multinacionals, han esperonat un canvi de paradigma que reequilibrarà el repartiment del poder global.

Desmarcant-se del dòlar

Rússia i la Xina fa dècades que van firmar acords per iniciar programes de desdolarització per protegir i blindar les seves economies davant les sancions del govern dels EUA i el Fons Monetari Internacional (FMI). La guerra comercial contra la Xina i les sancions econòmiques sense precedents contra Rússia arran del conflicte a Ucraïna, han accelerat aquest procés de desdolarització al que cada dia s’hi van sumant més països, preocupats per l’abús de privilegi del gegant americà, a l’hora de militaritzar l’accés i ús del dòlar per servir els seus interessos econòmics i geopolítics.

En aquest context, els BRICS estan estudiant la creació de la seva pròpia divisa, una moneda comuna com proposava Lula da Silva, president del Brasil, que afebliria encara més la capacitat dels Estats Units per portar a terme la seva agressiva política exterior. El president Vladímir Putin, anunciava el juny del 2022, que la idea serà debatuda en la cimera dels BRICS que tindrà lloc a Sud-àfrica l’agost del 2023.

Així mateix, els bancs centrals de la Xina, Rússia, Turquia, Uzbekistan, Qatar i l’Índia, estan comprant i acumulant reserves d’or en quantitats rècord, que no s’havien vist des de fa 55 anys. Un fenomen que alguns analistes geopolítics veuen com un senyal inequívoc que estan diversificant les seves economies per alliberar-se de l’hegemonia del dòlar.

Per altra banda, l’ús de les sancions econòmiques per excloure bancs del protocol de comunicacions interbancàries SWIFT, ha consolidat els esforços per la creació de sistemes alternatius com el (CIPS) xinès o el (SPFS) rus, al qual ja tenen accés 52 entitats financeres de 12 països, i que ja està disponible per a la connexió de bancs dels cinc països que formen l’aliança dels BRICS.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Als anys 50 del segle XX es van crear les targetes de crèdit i amb l’arribada dels telèfons intel·ligents es van popularitzar les virtuals. Repassem la història de les targetes i les seves possibilitats.

Fa seixanta anys de la primera targeta de pagament i, des d’aquell dia, la nostra manera de comprar ha canviat per adaptar-se fins a arribar a l’era del comerç digital, donant també un canvi radical en la nostra forma de pagament. La forma de consumir canvia constantment, s’ha pogut comprovar amb l’increment de l’e-commerce, arran de l’inici de la pandèmia de la Covid-19 d’aquest passat 2020, com es pot veure en l’estudi fet per Kantar, qui assegura que 3 de cada 4 llars espanyoles han fet compres per internet durant aquest passat any 2020, i que aquestes llars continuen comprant en línia aquest 2021. Les llars que ara compren per Internet són un 74,4%, això ha incrementat els consumidors d’e-commerce en un 8,4% des del 2017. Segons detalla Kantar en el seu estudi, el 26,6% dels consumidors restants són persones grans que es desplacen a comprar personalment elles mateixes els productes, ja que prefereixen un tracte personalitzat. I de la mateixa manera que ha canviat el model de consum, també ha canviat el model de pagament. Benvinguts a l’era de les targetes virtuals.

Què són les targetes virtuals? 

Les targetes virtuals són targetes més segures, i a diferència de les targetes de pagament convencionals, són completament virtuals. El seu pagament és exclusivament per compres virtuals, amb la possibilitat, també, de poder pagar en establiments físics si tens la targeta vinculada al wallet del teu smartphone. La targeta virtual disposa d’un número, d’una data de caducitat i també d’un número de control, com detalla Rankia. La web financera també diu que els controls de seguretat de les targetes virtuals són molt variats. Alguns bancs tenen un codi dinàmic que va canviant en cada compra, mentre d’altres permeten realitzar molt poques compres, i en cas de quedar diners a la targeta, aquests diners tornen automàticament al compte del qual va ser recarregada la targeta. Cada client és lliure de fer una nova targeta virtual quan la necessiti, així de senzill.

Com va néixer la targeta virtual?

Des de la primera targeta de pagament del món de Diners Club l’any 1950, el món de les targetes de pagament ha donat moltes voltes, passant per l’arribada de les targetes de crèdit a Espanya als anys seixanta, fins a arribar a les targetes virtuals, segons detalla la web de Finanzas. La pàgina especialitzada en finances recorda que les targetes virtuals van néixer juntament amb l’arribada de la telefonia mòbil, amb els sistemes de pagament anomenats “wallets”.

Com estan regulades?

La regulació europea PSD2, la nova normativa europea de serveis de pagament electrònics, va entrar en vigor el setembre del 2018, amb la finalitat de reforçar la seguretat dels consumidors amb els sistemes de pagament del comerç electrònic. Amb aquesta regulació, que ja fa tres anys que és vigent, es pot dir que alguna cosa ha d’estar canviant en la nova manera de fer pagaments. En definitiva, podem dir que les targetes virtuals han arribat per quedar-se com un mitjà més de pagament.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!