L’actualitat del sistema extractiu

Com ja havia succeït amb la resolució de passats conflictes bèl·lics, la trobada entre els vencedors de la Segona Guerra Mundial a la ciutat alemanya de Potsdam l’estiu de 1945 va tornar a dividir el món en dos blocs. Les grans potències occidentals van posar en pràctica un nou model econòmic que els permetria imposar la seva preeminència per sobre d’altres països.

Dos models polítics, socials i econòmics —en principi antagònics— que durant dècades s’enfrontarien diverses vegades en petits conflictes armats, de baixa intensitat i que esdevindrien la gran palanca de creixement econòmic per al món occidental.

Però la Conferència de Potsdam també va constatar que el capitalisme industrial —iniciat a finals del segle XVIII— era un model econòmic esgotat. Els més de seixanta milions de morts a conseqüència de la Segona Guerra Mundial, obligava les antigues monarquies europees —ara evolucionades a democràcies occidentals— a adoptar formes molt més sibil·lines d’aconseguir els seus objectius econòmics. Per tant, la nova estratègia extractiva havia de ser menys catastròfica i més efectiva. Per aquest motiu, el nou model econòmic que s’anirà desplegant progressivament ja no implicarà haver d’ocupar un territori físicament, sinó que n’hi haurà prou amb controlar les elits locals.  

Amb aquesta nova estratègia, els Estats Units, com a grans vencedors i sustentats per una potent maquinària militar, seran capaços de desplaçar el centre econòmic mundial —d’Europa a Amèrica del Nord— per mitjà de la imposició de la seva moneda, la pressió financera exercida pels seus bancs, i amb la creació d’una dependència tecnològica a escala global. Per tant, la implantació de les seves més que conegudes multinacionals —Amazon, Nike, Coca-Cola, Pepsi, Apple, McDonald, Disney o HP, entre d’altres— els permetrà conquerir directament o indirectament a la quasi totalitat del món. L’entreteniment, principalment el cinema i els grans esdeveniments esportius com els Jocs Olímpics, la Super Bowl o Mundials de Futbol, seran les veritables armes de subjugació mental i material que possibilitaran estendre el somni nord-americà arreu del món.

La pau social, base de la nova eficiència econòmica

Tot va començar la primavera del 1951 a Mont-real, quan representants de diferents agències d’intel·ligència occidentals es van reunir en secret amb professors universitaris de psiquiatria a l’hotel Ritz-Carlton de la ciutat canadenca. Del resultat d’aquella reunió se sap, per documents desclassificats, que l’exèrcit nord-americà va invertir una gran quantitat de diners a la Universitat McGill de Mont-real per a investigar sobre l’aïllament sensorial. 

La investigació va ser iniciada pel Dr. Donald Olding Hebb, qui acabaria abandonant el projecte en adonar-se de la magnitud de la tragèdia, i acabada pel Dr. Donald Ewen Cameron, el qual les portaria fins a un nivell superior. Cameron arribà a experimentar amb un gran nombre de pacients que van ser sotmesos a una multitud de sessions d’electroxocs, combinades amb cures de son i una constant repetició de missatges gravats fins a l’extenuació mental. 

L’estudi va constatar que l’aïllament sensorial no deixa de ser una manera de generar una monotonia extrema que acabava provocant una reducció de la capacitat de pensament crític a través de l’ennuvolament de la ment de l’individu. Per tant, quan una persona no és capaç de raonar… mal assumpte!     

Els resultats de tots aquests experiments permetran a les agències d’intel·ligència occidental dissenyar mecanismes de control sobre la seva pròpia població amb l’objectiu de garantir l’estabilitat social dins les democràcies. En conseqüència, es repetirà fins a l’avorriment la idea de llibertat d’expressió, llibertat de premsa i el dret a la propietat privada, base fonamental del lliure mercat. I a fi de garantir l’eficiència econòmica, es farà de la competència un instrument per a impulsar el creixement econòmic, constant amb la premissa que “si l’empresa del costat té millors productes i més vendes que jo, en conseqüència, hauré de desenvolupar millors idees per a ser millor que la meva competència.” 

I una altra qüestió no menor respecte als estudis sobre l’aïllament sensorial, és que permetran a les agències d’intel·ligència occidentals elaborar manuals d’interrogatori —com el famós manual KUBARK de l’exèrcit dels EUA i de la CIA— els quals es posaran en pràctica contra els dissidents del sistema, tant interns com externs, als postulats occidentals.  

La gestió de la por

L’avenç tecnològic que va suposar la Segona Guerra Mundial portaria la humanitat a sortir a l’espai exterior —a la Lluna i més enllà— però també va suposar el desenvolupament de la bomba atòmica com arma de destrucció global. Aquesta serà emprada com a instrument de pressió política que encara avui persisteix.

Els cinc països principals que fabriquen armes al món — els Estats Units, Anglaterra, França, Rússia i la Xina— són els que tenen a càrrec seu la nostra pau. Fan el negoci de la guerra, però venen la pau, sobretot a través dels mitjans d’informació al servei dels poders hegemònics occidentals que fan un examen de democràcia a cada país. Són grans mitjans de comunicació que confonen la llibertat d’expressió amb la llibertat de pressió i decideixen qui és un dictador o un colpista, que curiosament té el “mal costum” de fer votar a la gent per saber què pensen sobre aquella política o una altra qüestió que els pugui afectar. I aquells mitjans que no segueixen aquestes directrius són clausurats o portats als confins del sistema. Els mitjans mostren una realitat que moltes vegades no existeix a fi de suggestionar-nos, incomunicar-nos i enfrontar-nos entre nosaltres!

La teràpia de xoc econòmic

Com tothom sap, el crac del 1929 a Wall Street va desencadenar la Gran Depressió dels anys trenta. Fins al 1932, uns 5.096 bancs es van declarar en suspensió de pagaments. El seu esfondrament va arrossegar moltes empreses a la fallida, les quals veien com s’acumulaven els estocs de mercaderies, i va comportar un important descens dels preus, especialment en el sector agrari. Finalment, el descens de l’activitat econòmica va provocar un augment desbocat de la desocupació. 

Influenciat per l’economista John M. Keynes, el recentment proclamat president dels Estats Units, F. D. Roosevelt, va posar en marxa un important programa d’ocupació pública perquè la gent pogués tornar a treballar: la política coneguda com a New Deal. Però no serà fins després de la Segona Guerra Mundial quan finalitzarà la depressió, gràcies en gran part a la implantació del famós pla Marshall, el qual generalitzarà el model regulador i intervencionista de Keynes a la majoria dels territoris occidentals.  

Contrari als postulats de Keynes, trobem ja a finals dels anys quaranta del segle XX, un reduït grup d’intel·lectuals —coneguts amb el nom de la Societat Mont Pelerin i dirigits per l’economista austríac Friedrich August von Hayek— els quals estaven convençuts que si els governs deixaven de prestar serveis i de regular els mercats, els problemes de l’economia mundial es resoldrien sols. Un dels seus màxims representants i professor d’economia a la Universitat de Chicago, Milton Friedman, creia que a través d’una teràpia de xoc econòmic impulsaria a les societats a acceptar un capitalisme més pur i desregulat.  

Certament, les tesis de la doctrina del xoc s’han acabat imposant arreu del món en diferents processos. Aquestes mesures radicals han triomfat no tant de la mà de la llibertat i la democràcia, com de la seva imposició gràcies a xocs, crisis i estats d’emergència. Per tant, lluny d’endolcir el paper dels Estats Units a l’hora d’esdevenir un país hegemònic en l’àmbit mundial, la seva capacitat de controlar el món ve donada per les sancions, restriccions, bloquejos, congelacions, confiscacions o la intervenció militar.

I per damunt de tot, ha estat fonamental el paper que ha jugat la creació d’una burocràcia internacional específica, generada estrictament per no dependre de les Nacions Unides i, per tant, per estar exempta de qualsevol control directe que pugui molestar a la comunitat internacional. Aquests organismes supranacionals —Banc Mundial, Organització Mundial del Comerç i Fons Monetari Internacional— han executat mil·limètricament totes aquestes teràpies de xoc econòmic arreu del món, combinant la pressió política amb l’extorsió. I d’exemples no en falten!

Un sistema necessitat de gàngsters econòmics

El 2004, el nord-americà John Perkins —un antic treballador de la consultora americana CHA Consulting, Inc.— va publicar un interessant llibre titulat “Confessions of an Economic Hit Man”, en el qual explica amb tota mena de detalls com va participar en diferents processos de colonització econòmica dels països del Tercer Món, especialment al continent sud-americà, durant els anys vuitanta. 

Perkins, com a economista en cap de CHA Consulting, tenia la tasca d’identificar països amb recursos naturals que interessaven als clients —majoritàriament corporacions— que representava la seva consultora. 

Un cop identificats, la següent fase consistia a enviar un “petit exèrcit de xacals” cap al país en qüestió per a prometre’ls que, amb la venda dels seus recursos, el país assoliria l’estàndard occidental, pel que fa a benestar social i estabilitat econòmica. I finalment, s’obligava el país a sol·licitar un gran préstec —a través del Banc Mundial o altres organitzacions vinculades— justificat davant l’opinió pública com a part de l’acord i pel fet de no disposar ni de la tecnologia ni de la infraestructura necessària per extreure, produir o manufacturar el recurs natural.   

Però aquesta quantitat de diners no arribaven mai al país en qüestió, ja que sortien del Banc Mundial —amb seu a Washington— i es desviaven a un compte a Houston, Texas o San Francisco, on curiosament el titular era una empresa que treballava per a la consultora, i que estava especialitzada en la construcció de la infraestructura necessària per extreure, produir o manufacturar el recurs natural. 

Per tant, els diners servien per a pagar les despeses de les obres —centrals elèctriques, carreteres, parcs industrials, ports— que al final només generaven grans beneficis per a les empreses adjudicatàries. Cert és que, en grau menor, també acabaven enriquint a una minoria local que posseïen les indústries bàsiques o els establiments comercials, però en detriment de la majoria. Per tant, al final del procés tots els recursos econòmics del país destinats a la sanitat, l’educació o altres serveis públics servien per a pagar aquells préstecs. Tal com explica en John Perkins, el fet de conèixer ‘a prioiri’ la incapacitat del país per retornar els préstecs era una part important per executar el pla. 

D’aquesta manera, el sistema ha permès que corporacions occidentals o organismes supranacionals —Banc Mundial, Organització Mundial del Comerç i Fons Monetari Internacional— acabin creant una mena d’imperi paral·lel que controla àmplies zones del planeta: les anomenades “zones d’influència”. És per aquest motiu, que les democràcies occidentals tenen la capacitat de dir a un d’aquests països “influenciats voluntàriament” que si no pot pagar els seus préstecs, sempre pot vendre’s l’explotació dels seus recursos… això sí, sense l’obligació d’un compromís social o mediambiental; o ha de permetre la construcció d’una base militar al seu territori, o ha de votar contra determinats països considerats “enemics” a la següent trobada de les Nacions Unides.

 Quan el president d’un d’aquests països no accepta, la major part de les vegades s’acaba intervenint o enderrocant el govern. El procés s’inicia amb una forta campanya de desprestigi nacional i internacional, es creen notícies falses de tota mena per condicionar l’opinió pública i, al final —en favor de la democràcia—, s’executa el cop d’estat totalment justificat. I si la cosa no surt bé, se l’acabava assassinant. La història contemporània està plena d’exemples: Mossadeq a l’Iran (1953), Ngô Đình Diệm al Vietnam (1955), Lumumba al Congo (1960) o Allende a Xile (1973). I més recentment, les pressions de tota mena que han hagut de suportar en Lula da Silva per frenar la desforestació de l’Amazònia brasilera, Maduro per nacionalitzar el petroli veneçolà o Petro per la descarbonització de l’economia Colombiana.

L’economia de la mort 

El 2009, en plena recessió global, el psicòleg anglès Oliver James va publicar el llibre “The Selfish Capitalist”, el qual conclou que darrere de les malalties mentals de la societat occidental actual, s’hi amaga el capitalisme practicat els darrers cinquanta anys. Simplificant molt, la tesi del llibre exposa com l’economia neoliberal anglosaxona ha empès als individus a voler tenir cada cop més i més cotxes, telèfons mòbils, roba, diners… i tot plegat ha desembocat en una insatisfacció permanent de l’individu. Basant-se en un estudi publicat per l’Organització Mundial de la Salut el 2004, conclou que les malalties mentals afecten quasi un 23% de la població al món anglosaxó i a un 11,5% a la resta dels països europeus, atès que van entrar més tard en la roda neoliberal.  

Per exemple, als Estats Units, el nombre de joves estudiants amb un deute descomunal va en augment, de la mateixa manera que hi ha un nombre brutal de gent endeutada per tractaments sanitaris, per targetes de crèdit o per hipoteques. Per tant, aquest sistema que es va dissenyar per a explotar els països anomenats “en vies de desenvolupament”, ara s’ha girat en contra d’occident. 

Per altra banda, l’economia neoliberal ha buscat maximitzar els beneficis a curt termini sense tenir en compte el cost social i l’impacte mediambiental. I en aquest aspecte, els neoliberals com en Friedman es van equivocar: més enllà del curt termini, cal incrementar els beneficis a llarg termini, d’aquesta manera hi sortirem tots guanyant. Si ens guiem pel propòsit de pagar una taxa de rendiment decent als inversors que inverteixen, podrem començar a canviar el model.Segons el darrer informe de l’Institut Internacional d’Estudis per a la Pau d’Estocolm (SIPRI), la despesa militar mundial total va augmentar un 3,7% en termes reals el 2022, fins a assolir un nou màxim històric de 2,24 bilions de dòlars. Si gran part d’aquests diners es destinessin a pagar a les mateixes empreses que obtenen aquests contractes milionaris, però en comptes de pagar per fabricar míssils, es fes per a recollir tots els plàstics dels oceans, recuperar els medis naturals destruïts, netejar els abocaments de residus dels oceans… el planeta en sortiria guanyant. I en aquest procés, les noves tecnologies ens poden ajudar a fer-ho possible.

La multipolaritat

Aquest sistema ha funcionat mentre els guanyadors han estat els Estats Units, ja que permetia que els seus aliats s’emportessin un tros del pastís amb la condició que recolzessin la seva política internacional o facilitessin l’accés de les seves empreses als seus mercats. Els Estats Units han estat capaços de compartir el pastís amb tots aquells que s’alineessin, però no amb aquells que estiguessin disposats a disputar-li els seus interessos econòmics.   

Arribats aquí, entrem en una nova era on la distribució del poder polític, militar i financer ja no recaurà en un sol país. En poques paraules, el món deixarà de ballar al so d’una sola música. De fet, ja hem començat a ballar al so de la música oriental, sota ritmes de la balalaica, combinada amb una mica de samba, uns tocs d’Indi-pop i una pinzellada de mbaqanga.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La llengua catalana està plena de refranys on la saviesa popular aconsellava sobre economia, és a dir, on la comunitat s’ajudava. En fem un recull i n’analitzem l’origen.

La paremiologia és la ciència que estudia l’origen i el significat dels refranys, i és tan antiga com la mateixa llengua. En trobem mostres en les traduccions dels proverbis de la Bíblia, en llibres jueus i àrabs de sentències traduïts al català. Els podem trobar a l’obra del filòsof Ramon Llull o de l’escriptor Francesc Eiximenis, en el llibre Tirant lo Blanc… Des de final del segle XVI, el refrany passa per davant dels proverbis. Aquests són tan sols exemples de com la paremiologia està present des de temps immemorials: Proverbis de Guillem de Cervera (1180), Llibre de Doctrina del Rei Jaume d’Aragó (1290), i així, fins a arribar a llibres com el de Baldiri Reixach o el de Carles Amat, usats per l’ensenyament. Un dels paremiòlegs del nostre país és el Víctor Pàmies i Riudor; a través del seu treball podem conèixer l’origen, la història, l’etimologia…

A tall d’exemple, uns quants refranys, relacionats amb els diners i la inversió. La saviesa popular sempre ens dona bons consells.

• L’aigua va allà on n’hi ha més.
  Es refereix als diners: que qui més n’inverteix, més beneficis obté. (De fet, l’aigua tendeix a acumular-se: formant rius, en el mar…) Ve a dir que: Els diners van on n’hi ha.
• Sabater amic o parent, calça car i dolent.
  Adverteix que, qui dona diners per guanyar una amistat o trobar l’amor, en surt mal parat perquè tothom s’aprofita de l’amabilitat.
• Per casar filles i donzelles no venguis moltons ni ovelles.
  Significa que no s’ha de desfer mai el patrimoni familiar. (Abans, per a casar una filla se l’havia de dotar amb alguns bens: diners, joies, mobles, parament de taula i de llit, animals, terres…)
• Béns de campana, Déu els dona i el diable els escampa.
  Ens diu que aquells guanys que arriben fàcilment, sense esforç, són els més fàcils de perdre. 
• Diners de tot fan veritat i del jutge advocat.
  Ens diu que amb diners aconseguim canviar la realitat segons els nostres interessos. 
• Si a qui deus no pots pagar, humilment li has de parlar.
  Aquest refrany ens diu que cal ser humil amb els nostres creditors quan no podem pagar-los el que els devem, per tal d’evitar represàlies.
• Germans, els pans; parents, els qüens; i coneguts, els papers de menuts (qüens = diners). Entre germans es comparteix fins i tot l’aliment, entre parents es poden fiar o demanar diners, i entre coneguts, res de tot això.
• Educació i diner fan al fill cavaller.
  L’educació fa persona cabal i els diners ho proclamen.
• Al marit, barca; la muller, arca (arca = cofre = caixa dels diners).
  Els marits feien feina física i les dones administraven els diners de la família. Significa que cada u ha de fer les tasques per a les quals està millor preparat.
• Sastres, música i sabaters, moltes postures i pocs diners
  Mouen molt les mans i el cos a canvi de poc benefici.
• Si la butxaca no sona, els músics no poden tocar.
  Amb economia precària no es poden fer grans coses.
• Pagant, sant Pere canta / En pagar, sant Pere canta / Pagant, mossèn Pere canta.
  Els diners aconsegueixen les coses més impensables.
• Si vols enganyar al marxant, posa-li la “ganància” per davant.
  Els diners en efectiu davant dels ulls solen decidir de seguida a qui ven. 
• Qui pren, son cor ven.
  Qui accepta diners, regals o favors d’algú, queda en deute material o moral. 
• A on vas, diners? Allí a on n’hi ha més.
  Vol dir que posseir diners és el principi per tenir-ne més.

Els refranys a Catalunya

Els refranys es poden categoritzar en funció de la temàtica. Segons Joan Fontana, José Enrique Gargallo, Víctor Pàmies i Xus Ugarte en el seu treball Els refranys més usuals de la Llengua Catalana, existeixen 15 grans temes:

1. Refranys meteorològics.
2. Refranys del calendari.
3. Sobre oficis i beneficis (diners, treballs, oficis…). 
4. Refranys sobre religió i creences. 
5. Refranys sobre la llar i la família.
6. Refranys sobre homes i dones. El cos humà i les edats de la vida. 
7. Refranys de flora, fauna i natura.
8. Refranys sobre qualitats i sentiments de les persones. 
9. Refranys sobre salut i malaltia. 
10. Refranys sobre el menjar i beure. 
11. Refranys geogràfics. 
12. Refranys sobre festes i lleure.
13. Refranys sobre consells.
14. Refranys sobre moral.
15. Calaix de sastre.

Els refranys tenen dos significats, el significat literal i un de figurat, que fa d’exemple pel significat literal. Més enllà de com fer servir els refranys en el nostre parlar habitual, aquests són trossos de discurs prefabricat. A banda que pel fet de ser coneguts per la majoria d’integrants de la comunitat de parlants, es poden utilitzar per fer referència a les idees que amaguen com una drecera per tal d’evitar d’explicar-los.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

L’adopció d’una nova lògica econòmica a principis del segle XIX, permetrà adquirir una posició dominant a anglesos i holandesos per damunt de la resta d’economies europees, i per extensió, per damunt de la resta d’economies del món. Aquest fet provocà que les antigues monarquies europees —Castella, Portugal, França, Àustria, Prússia o Rússia— busquessin la manera d’abraçar aquella moderna visió socioeconòmica amb la finalitat d’erradicar la seva pobresa endèmica, però a diferència dels primers, els conduiria cap a uns tumultuosos processos d’adaptabilitat vers el nou sistema econòmic. 

A principis del segle XVII, els primers imperis colonials d’arrel profundament catòlica —com Castella o Portugal— es dessagnaven estructuralment a conseqüència del combat aferrissat durant dècades contra el món protestant i turc, cosa que els estava provocant importants pèrdues de recursos econòmics i una creixent deslegitimació territorial. La repressió exercida pels integristes catòlics castellans —amb el seu rei al capdavant— contra el món calvinista holandès, lluny de subjugar definitivament aquells territoris, va provocar l’efecte contrari, ja que els va fer aflorar un instint de supervivència àmpliament estudiat per les Ciències Socials.

A l’origen del conflicte hi trobem la negativa holandesa de contribuir econòmicament a la causa imperial hispana, la qual buscava universalitzar la cultura catòlica. Durant més de vuitanta anys, les trobes imperials buscaren la manera de trencar l’anell protector holandès que s’havia anat construint per a contrarestar la pressió exercida pels famosos terços de Flandes. Aquesta línia de defensa estava composta per quaranta-tres ciutats i cinquanta-cinc fortificacions. Obligats a viure dins d’aquell microcosmos territorial, la supervivència holandesa —com a poble— exigia racionalitzar i sistematitzar les iniciatives públiques i privades. 

Primer de tot, Amsterdam esdevindria l’epicentre del poder de les disset Províncies Unides. Des d’allí, es fomentaria la creació d’un mercat lliure i obert que fos capaç de satisfer les necessitats —en aquell context de guerra permanent— de totes les ciutats del territori neerlandès. Per això, s’animaria a diversificar l’agricultura com a base de la futura especialització i divisió del treball, es fomentaria la innovació tecnològica a fi de millorar la producció agrícola, es promourien fires i mercats per a fomentar l’intercanvi de béns i serveis, s’amplificarien les xarxes comercials internes i es buscarien rutes comercials externes a través del desenvolupament d’una potent indústria naval, i es garantiria el dret a la propietat privada dels mitjans productius. Però per damunt de tot, el govern de la federació de les Províncies Unides vetllaria pel compliment de tots els contractes comercials i asseguraria la plena llibertat de moviment, tant de persones com de mercaderies, per mitjà de la creació d’un exèrcit permanent holandès. 

Per tant, tot aquest nivell d’organització fruit de la conjunció entre la cosa pública i el fet privat estaria pensat per a satisfer les necessitats de la població davant la pressió catòlica, la qual provocaria un augment significatiu de la despesa pública. Per a reduir-la, es desenvoluparia un mecanisme de finançament que consistiria en l’emissió de títols de deute pública a llarg termini, els quals serien negociats a la recentment creada borsa de valors d’Amsterdam.

I Descartes va venir al rescat!

Un fet transcendent serà la contribució del filòsof René Descartes a la mentalitat de la societat del nord d’Europa. A través del seu tractat “L’Home” argumentarà que els humans estem dividits per dos components distints: una ment immaterial i un cos material, entès aquest darrer com una màquina perfecta. D’aquesta manera, aconseguirà separar la ment del cos i establir una relació jeràrquica entre ambdós. Per tant, donat que les classes senyorials dominen la naturalesa i busquen controlar-la amb finalitats productives, la ment haurà de dominar el cos amb el mateix propòsit. 

Aquesta mirada serà aprofitada pels calvinistes per a modelar al “bon cristià”, atès que serà aquell que controli el seu cos, les seves passions, els seus desitjos i d’aquesta manera acabarà autoimposant-se un orde regular i productiu. Per tant, qualsevol inclinació cap a l’alegria, el joc, l’espontaneïtat o els plaers de l’experiència corporal es consideraran potencialment immorals. 

Totes aquestes idees es fusionaran en un nou sistema de valors explícits: l’ociositat és pecat i la productivitat és virtut. Dins la teologia calvinista, el guany es convertirà en símbol de l’èxit moral. Serà la prova de la salvació. Per a maximitzar el guany, s’animarà a les persones a què organitzin les seves vides entorn de la productivitat i aquells que es quedin enrere —durant la carrera per la productivitat o caiguin en la pobresa— seran marcats amb l’estigma del pecat. Aquesta nova ètica de disciplina i d’autodomini es convertirà en el centre de la cultura del capitalisme. 

La creació de nous monopolis

Fins aleshores, les expedicions comercials funcionaven a partir de petites flotes creades i controlades expressament per les monarquies. La major part de les vegades, l’empresa es constituïa per un sol viatge comercial i, al seu retorn, la petita flota es liquidava amb la finalitat de no assumir els costos de manteniment. Per tant, la inversió en aquestes empreses era costosíssima i resultava d’alt risc, no només pels perills habituals de la pirateria, les malalties i els naufragis, sinó també per les condicions del mercat d’espècies, on actuava una demanda inelàstica —poc sensible al canvi de preus— amb una oferta relativament elàstica —canvi de preus que feia augmentar l’oferta—, la qual cosa podia provocar que els preus caiguessin just en el moment equivocat i arruïnessin les perspectives de rendibilitat de l’empresa. 

Per tant, si l’expedició comercial tenia èxit, s’ha calculat que la rendibilitat estava a prop del 400% respecte a la inversió inicial, cosa que permetia a la Corona dinamitzar la seva economia. En canvi, si resultava un fracàs, era la mateixa Corona qui assumia les pèrdues i, en conseqüència, era la població qui acabava pagant el deute a través de la pujada d’impostos i la reducció de salaris, atès que la Monarquia gestionava la violència. 

Però a principis del XVII, a través de la formalització d’uns acords estables —coneguts com a càrtels— es va obtenir dels respectius governs d’Anglaterra i d’Holanda unes cartes de privilegi concedides a iniciatives privades del sector de les espècies per a comerciar amb les Índies Orientals. Amb la creació de la Companyia Britànica de les Índies Orientals i la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals es van posar en marxa uns mecanismes empresarials capaços de controlar l’oferta i minimitzar el risc en el comerç mundial de les espècies. 

La novetat rau en el procés fundacional d’ambdues companyies quan toparen amb la problemàtica del finançament. Donada l’envergadura i els alts costos associats, els fundadors de les companyies no van ser capaços de finançar la totalitat del cost del projecte, cosa que va provocar l’obligatorietat d’aconseguir finançament mitjançant la venda de part dels seus valors a mercaders i petits estalviadors, als quals van concedir-los una part dels futurs beneficis de les companyies a canvi. 

La borsa esdevé la clau del nou sistema

D’aquesta manera, tant la Companyia Britànica de les Índies Orientals com la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals seran les primeres empreses participades per accionistes, les quals cotitzaran a la borsa de valors de Londres i Amsterdam, respectivament. A partir d’aleshores, qualsevol empresa anglesa que cerqués finançament tindria la possibilitat de comerciar amb els seus propis valors. En menys de cent anys, més d’un centenar empreses angleses comercialitzaran els seus propis valors a la borsa de Londres. Per la seva part, qualsevol resident dins les Províncies Unides tindrà la possibilitat de registrar per escrit —en qualsevol de les 17 Cambres holandeses— la quantitat de diners que vulgui invertir en borsa. A principis del segle XIX, ambdues companyies repartiran dividends anuals per valor d’un 40% a tots els seus accionistes i seran les primeres companyies que publicaran els seus beneficis anualment.

Sustentats per la racionalitat metòdica pròpia del món protestant, tant anglesos com holandesos aconseguiran donar continuïtat comercial a aquelles companyies, que a la llarga es convertiran en veritables multinacionals durant quasi tres-cents anys, gràcies a la utilització de la borsa de valors com a mecanisme per a finançar les futures expansions comercials. D’aquesta manera, el nou sistema econòmic s’autoregularà de manera més dinàmica i eficient, a diferència de l’antic sistema centralitzat, el qual encara restarà plenament vigent. Els nous mecanismes financers i les contínues iniciatives privades esmicolaran en pocs anys els antics monopolis comercials controlats pels primers imperis colonials, els quals s’havien autolegitimat per dret de conquesta a través dels Tractats de Tordesillas, Saragossa i Cateau-Cambrésis. 

Les dues companyies s’estructuraran com una corporació moderna de la cadena de subministrament global integrada verticalment i dividida per un conglomerat d’empreses que les permetrà diversificar-se en múltiples activitats comercials i industrials, com ara el comerç internacional, la construcció naval i la producció i comercialització d’espècies. Les companyies adquiriran tal envergadura a principis del XIX que obtindran poders quasi governamentals sobre les seves colònies, com per exemple la capacitat de fer la guerra, empresonar i executar condemnats, negociar tractats, emetre moneda, disposar de bandera pròpia o conquerir nous territoris. El cas més extrem es donarà amb la Companyia Britànica de les Índies Orientals que governarà l’Índia fins a la seva dissolució —a finals del XIX— quan passarà directament a mans de la Corona britànica. 

Per tant, mai podrem entendre la revolució industrial anglesa de finals del segle XVIII, si ho deslliguem de la revolució financera iniciada a principis del segle XVII. A mesura que Anglaterra sigui capaç d’aconseguir més matèries primeres i més mercats es veurà abocada a mecanitzar tots els seus processos productius, a fi de satisfer la creixent demanda mundial. A mitjan segle XIX, arribarà a controlar el 30% dels mercats mundials, encara que això canviarà en finalitzar el segle quan li apareguin nous competidors.

Un sistema per a satisfer el benestar social

A diferència del mercantilisme, el capitalisme decidirà no consumir tots els seus béns, atès que s’organitzarà de manera racional i metòdica amb l’únic propòsit de produir, acumular i invertir els seus béns per produir-ne més i més. En aquest sentit, les decisions d’inversió de capital estaran determinades per les expectatives del benefici, per la qual cosa la rendibilitat del capital invertit tindrà un paper fonamental en qualsevol activitat econòmica. 

Els savis il·lustrats defensaven el capitalisme com l’únic sistema econòmic capaç de generar prou riquesa per a satisfer el benestar social, el qual només seria possible mantenir a condició que es generés un creixement econòmic continuat en la producció de béns i serveis. Així doncs, cobrir aquesta crucial necessitat social només serà possible si es dona una progressiva especialització en el treball o bé si es van adquirint noves habilitats per part d’individus, empreses, territoris o països. Però també caldrà mantenir inalterable i sense intromissions l’existència de la lliure competència —argumentada mitjançant la llei de l’oferta i la demanda— la qual requerirà una voluntat de voler fer-ho sense coercions ni fraus per part dels partícips durant les transaccions comercials.

Aquest innovador sistema econòmic implicarà una nova manera de fer que es fonamentarà sobre l’existència de tres axiomes claus: l’acumulació de capitals com a font per al desenvolupament econòmic, una aferrissada privatització dels mitjans productius i l’obligatorietat d’obtenir beneficis constants. Per tant, els teòrics del capitalisme seran coneixedors que el manteniment del nou sistema econòmic obligarà a cercar sistemàticament nous mercats i a crear noves dependències de consum cada vegada més agressives entre individus, empreses, territoris o països d’arreu del món.

La perversitat del sistema

Dins del mateix sistema s’hi amaga el detonant d’autodestrucció que s’activa quan un bé comença a pujar cada cop més de preu, empès per la idea que el seu valor mai no podrà caure. Existeixen pocs àmbits de l’activitat humana en què la memòria històrica compti tan poc com en el camp de les finances. 

Les crisis i les bombolles financeres s’han anat repetint —d’una manera més o menys cíclica— des que el 6 de febrer de 1637, la inversió en bulbs de tulipes a Holanda inflés els preus fins al punt que un bulb podia arribar a valer el mateix que una casa, o quan el 1720 l’Estat anglès es va dedicar a modificar fraudulentament el valor real de les accions de la Companyia dels Mars del Sud per col·locar-hi deute, cosa que els acabaria desencadenant una crisi de dimensions bíbliques dins la seva economia. 

Podran ser tulipes, participacions d’empreses públiques, deute d’un país que està creixent, inversions en ferrocarrils, accions d’empreses puntcom o actius financers complexos, però al final sempre hi haurà un detonant: una guerra, una fallida, un rumor o simplement algú més llest que provocarà que uns quants s’avancin i venguin els valors, i darrere d’ells ho intenti la resta sense aconseguir-ho. Això que actualment denominem “l’esclat de la bombolla”. Es contreu el crèdit, el flux de diners es paralitza, i allò que abans valia molt ara no val res. Comença la crisi. Cada cop més gran, més expansiva i molt més contagiosa.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’exuberància econòmica de finals del segle XVII farà creure a les monarquies europees que la riquesa del món és estàtica i que només cal repartir-la. La constant entrada d’or i de plata dins l’economia els permetrà universalitzar la seva idea de civilització, i s’aprofitaran de la meravella causada en aquelles cultures amb pràctiques i creences ancestrals. Dels 700 milions de persones que habitaran el món, quasi 120 milions viuran a Europa, atès que la mundialització —iniciada dos segles abans— els possibilitarà una varietat alimentària que els permetrà allargar la seva esperança de vida. 

En finalitzar el segle, els europeus hauran verificat empíricament tota la terra, la qual cosa els permetrà generar una cartografia basada en l’observació de la realitat. Lluny quedarà aquella geografia imaginària fonamentada en les supersticions dogmàtiques. D’aquesta manera, apareixeran infinitud de descripcions sobre civilitzacions exòtiques dins l’imaginari europeu, el qual dibuixarà un canvi en els gustos —més orientalitzats— i suscitarà una progressiva actitud crítica davant les creences que els europeus tenen sobre el món. Aquest sentiment d’universalitat cultural s’anirà diluint a mesura que l’europeu entengui que el món també està habitat per una multitud de cultures i civilitzacions, les quals són diferents de les descripcions contingudes a la Bíblia.

Per tant, l’adopció del pensament crític comportarà la codificació enciclopèdica de la natura a través del revolucionari mètode científic, el qual es basarà en l’observació, l’experimentació i l’especulació empírica. La física —escrita amb llenguatge matemàtic— descriurà les formes i les mides dels cossos celestes, mitjançant l’ús de la recentment creada geometria analítica. I a partir d’aquest moment, la ciència esdevindrà un corpus de coneixement diferenciat de la filosofia i la religió. Tot plegat desembocarà en una percepció de la realitat que provocarà que les elits intel·lectuals europees es qüestionin conceptes tan bàsics com la propietat, la justícia, el poder i, per damunt de tot, la religió.

El qüestionament de la divinització del poder

De forma clara, l’Església — tant la catòlica com la protestant— haurà de fer front a multitud de veus discordants que dubtaran sobre l’origen diví dels textos sagrats, atès que es qüestionarà l’autoria divina de les Sagrades Escriptures. Aleshores, la religió esdevindrà un assumpte individual i privat entre l’home o la dona amb Déu. I en virtut d’aquesta privatització, els europeus progressivament s’alliberaran de dependre obligatòriament de les disciplines dogmàtiques imposades per l’Església des del segle X. 

El fet de qüestionar el fonament sagrat que justificava l’existència dels Estats cristians, esquerdarà la legitimitat confessional de l’autoritat política representada pel monarca. Amb la presa de consciència del propi jo —a través del principi racional “cogito ergo sum”— s’inaugurarà la filosofia moderna que portarà als savis il·lustrats a qüestionar obertament la divinització del poder reial. 

Aquest innovador pensament racional provocarà un xoc frontal entre els partidaris del poder absolut —en mans d’una sola persona i defensat aferrissadament per totes les monarquies europees— contra els defensors de l’estat natural de l’ésser humà, els quals argumentaran que “cap home no pot ser sotmès a la voluntat arbitrària d’un altre home, ni pot ser obligat a obeir lleis que un altre home no seguiria com ell.” Aquest pensament provocarà una profunda crisi de la consciència europea, la qual obrirà el camí cap a la invenció de la llibertat i la reclamació de la igualtat social.

El poder absolut i el mercantilisme

Els teòrics del poder monàrquic —com Jean Bodin o Thomas Hobbes— justificaran l’absolutisme com la forma més perfecta de govern i l’única capaç de gestionar la gran acumulació de riqueses que s’extreuen de les colònies. L’alt funcionariat —designat pel mateix rei— desenvoluparà mecanismes cada vegada més eficaços per organitzar meticulosament les finances de l’Estat, atès que els seus guanys no només s’aconseguiran per mitjà de la introducció de gran quantitat d’or i de plata dins del sistema econòmic, sinó que també es maximitzaran les exportacions i minimitzaran les importacions amb l’ajuda d’estratègics aranzels. 

Convençuts que la riquesa del món era estàtica perquè només calia agafar-la, intercanviar-la o robar-la, les monarquies absolutistes perseguiran qualsevol intromissió o iniciativa privada que desestabilitzi el sistema del comerç internacional, com per exemple la persecució sistemàtica de la pirateria. En canvi, la multitud de conflictes bèl·lics entre les diferents monarquies europees —al llarg del XVII i XVIII— seran vistos com un intercanvi necessari de riqueses, territoris o persones en què totes hi sortiran guanyant o perdent, i d’aquesta manera es mantindrà el sistema econòmic viu, el qual sempre haurà de sumar zero.   

Les monarquies europees —aclaparades per l’abundància— s’oblidaran completament de la vida dels seus súbdits. Meravellades per la situació, seran incapaces d’aplicar millores socials i econòmiques i aviat toparan amb el greu problema de la pobresa col·lectiva dins les seves societats. I en un context d’un incipient conflicte social —com serà el de principis del segle XVIII—, els economistes de l’època, Colbert, Mun, Serra o Misselden, defensaran l’aplicació d’una política de salaris baixos com única via per aconseguir la competitivitat en el comerç internacional, seguit del pervers argument que “si la població disposa de salaris superiors al nivell de subsistència, aquests esdevindran els causants de la reducció en l’esforç laboral.” 

La riquesa extreta de les colònies, no només s’acumularà o es transformarà en els recursos productius que l’economia requereix, sinó que sobretot s’utilitzarà per ser exhibida a través de les arts —arquitectura, pintura i escultura—, les ciències i la cultura. I tot plegat desembocarà en una paradoxa quan les principals monarquies absolutistes —francesa, austríaca, russa o castellana— seran capaces de viure dins dels seus fastuosos palaus, en la més exquisida i refinada opulència, sense importar-los l’escassetat de recursos amb els quals vivien la majoria dels seus súbdits. Tanmateix, aquesta dinàmica estructural s’esmicolarà amb la irrupció del racionalisme il·lustrat dins del pensament europeu, que contribuirà al trencament definitiu de l’statu quo de segles d’excessos monàrquics. El despotisme il·lustrat li atribuirà al monarca la missió de portar el progrés econòmic i el benestar social a tots els seus súbdits, cosa que produirà infinitud de conflictes socials. I en aquest punt, no totes les monarquies europees abordaran el problema de redistribuir la riquesa de la mateixa manera.

Dues solucions per a un mateix problema

Una de les respostes la donarà la Corona de Castella a través de les seves polítiques econòmiques, les quals encara li permetran ostentar una relativa predominança internacional. Malgrat tot, l’extracció massiva de metalls preciosos del “Nou Món” —que li havia permès obcecar-se amb la seva particular idea d’universalització cultural— li havia provocat una miopia i una nul·la adaptabilitat als moviments canviants de l’economia. Per tant, davant el repte de redistribuir la prosperitat entre els seus súbdits, es trobarà atrapada entre un deute gegantí i una societat poc dinàmica que dependrà majoritàriament de les decisions reials i dels recursos que arriben de les colònies. Tot plegat posarà de manifest l’existència d’una piràmide social parasitària que provocarà que un sol camperol —condicionat pel sistema de censos i de furs— estigui obligat a alimentar a trenta no-productors.   

Per tant, l’estratègia que seguirà la Corona de Castella —a través dels ‘validos’ del rei, els famosos duc de Lerma, el comte-duc d’Olivares o el pare Nithard— serà la d’exercir una forta pressió fiscal mitjançant l’increment o creació de nous impostos sobre les fràgils economies camperoles, o sobre les classes urbanes per mitjà de constants pujades de preus i baixades de salaris. Aquest programa econòmic buscarà obtenir els màxims recursos per a continuar sustentant la idea d’Imperi, atès que fins aleshores els havia permès gaudir d’una balança comercial positiva. En contraposició, se situaran la noblesa i el clergat, els quals quedaran totalment exemptes de totes aquestes càrregues fiscals, a part de permetre’ls incrementar el cobrament de les seves rentes. Al capdavall, tot desembocarà en un important empobriment de la societat castellana, amb conseqüències tan desastroses sobre la natalitat i el despoblament de grans territoris de la Meseta, i que no es recuperarà totalment fins a principis del segle XX. I per reblar el clau, la societat serà segrestada pel Tribunal del Santo Oficio de la Inquisición, la qual vetllarà —a través de la censura, la crema de llibres “prohibits” i un integrisme misogin— perquè no germini cap pensament crític que defugi de la línia oficialista. 

Per altra banda, trobem la resposta dels territoris del nord d’Europa —com són la Corona anglesa i les disset Províncies Unides— la qual suposarà introduir amb fermesa les idees il·lustrades dins la societat, la política i l’economia. Mentre Anglaterra acabarà constituint-se en una monarquia parlamentària, a través d’un procés polític que limitarà el poder del monarca i la separació de poders, la unió militar d’Utrecht —constituïda per les disset Províncies Unides— combatrà enèrgicament fins a la Pau de Münster l’ocupació de la Corona de Castella per esdevenir la república de les Províncies Unides del Nord. Ambdós territoris adoptaran una nova mirada sobre el comerç que provocarà la mutació del sistema econòmic i adoptarà una lògica de lliure mercat sense restriccions ni proteccions estatals. La generació de riquesa ja no es farà a través de la sang, sinó que serà per mitjà de l’habilitat que tingui l’individu en l’acumulació de capitals cosa que farà aparèixer la plusvàlua, origen de la nova conflictivitat. I en aquest nou paradigma econòmic, l’Estat ja no hi tindrà cabuda atès que els elements bàsics i irreductibles que impulsaran aquesta nova mentalitat serà —tant per empreses com per individus— sota l’imperatiu econòmic de maximitzar els guanys i minimitzar les pèrdues.

Canvi de paradigma econòmic

La universalitat cultural que havia imperat fins aleshores serà substituïda per nous raonaments basats en “si es pot demostrar que el rendiment econòmic que tota la producció industrial del món ha d’estar concentrada a Madagascar o a les illes Fiji o que tota la població d’Àfrica negra s’ha de traslladar al Nou Món per a treballar en les plantacions de cotó o de la canya de sucre, no existeix cap argument econòmic que pugui aturar aquestes iniciatives.” I d’aquesta manera, el capitalisme imposarà una globalització cada vegada més extensa i arribarà a regions cada vegada més remotes, les quals seran transformades de manera més profunda. 

El món es dividirà en parcel·les productives seguint criteris globals com “no té cap sentit produir plàtans a Noruega perquè la seva producció és molt més barata a Hondures”. Per tant, quan els terratinents argentins només produeixin carn o els grangers australians només esdevinguin experts productors de llana, serà el moment en què hauran abandonat la seva pròpia producció agrícola, ja que els resultarà més beneficiós comprar les produccions cereals per l’autoconsum a l’exterior. D’aquesta manera, aquestes transaccions els permetrà especular i treure més rendiment econòmic a les seves inversions. 

I en aquest sentit, tant Anglaterra com Holanda esdevindran els únics exportadors de capitals i serveis financers a les colònies americanes o asiàtiques amb la finalitat de desestabilitzar els antics imperis —Castella i Portugal— i d’aquesta manera assegurar-se les matèries primeres per a la incipient revolució industrial. Les borses de Londres o Anvers —fundades a finals del XVII— esdevindran les capitals comercials de la nova economia que es basarà sobre les expectatives d’un dinamisme especulatiu, les quals seran participades principalment pels descendents d’aquells jueus sefardites expulsats per la Monarquia Hispànica a finals dels XV.

Des del principi, tant Anglaterra com Holanda van tenir la certesa que per desenvolupar el nou paradigma econòmic calia engegar un procés de concentració de l’activitat econòmica per mitjà de la urbanització de les zones costaneres, cosa que els possibilità l’impuls de la construcció naval i el desenvolupament de manufactures properes als ports. Això els va permetre convertir els seus litorals en espais econòmicament molt dinàmics i potents. Un fet similar succeirà a la costa peninsular mediterrània, la qual passarà a ser un dels territoris amb un creixement econòmic similar al dels territoris del nord d’Europa. Serà aleshores quan Catalunya adquirirà la cohesió territorial sobre les bases d’un sistema urbà estretament entrellaçat amb Barcelona —com a centre comercial i polític— alhora que es desenvoluparà la indústria pels pobles propers —Sants i Sant Martí de Provençals— i l’activitat mercantil es reorientarà cap a l’Atlàntic i l’interior peninsular.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’arc cronològic que va des del Tractat de Tordesillas fins a la declaració d’independència dels Estats Unitats d’Amèrica suposa el primer procés —a escala mundial— del repartiment i explotació de tot el món, per part de les monarquies europees. Durant aquest període, es passarà dels suculents ingressos produïts pels botins de guerra o pels saquejos indiscriminats de les poblacions autòctones a una borratxera d’or i de plata —sense precedents— introduïda dins l’economia europea. Per aquest motiu, la construcció dels primers imperis colonials es basaran en una economia mercantil que els permetrà estar a l’altura de les expectatives.

Des de l’inici, les monarquies europees tingueren la convicció que tots els territoris del món els pertanyien per dret de conquesta. D’aquesta manera, la cartografia els va permetre anar ampliant i posseint la propietat d’una terra, sobre la qual es van autolegitimar com a possessors per imposar —no sempre a través de la força— el seu model de civilització per sobre les societats nadiues.

Aquest procés de supremacia cultural es fonamentà sobre la certesa religiosa de qüestionar la veritable naturalesa humana dels nadius. I la ferma creença en aquest raonament motivarà les monarquies europees a projectar una geografia de grans espais per a cristianitzar. La cobdícia dels nouvinguts donarà lloc a nombrosos abusos i genocidis, però també suposarà una catàstrofe demogràfica sense precedents en quant els territoris del nou món veuran reduïda a un 80% de la seva població nadiua.

El progressiu desenvolupament de les tècniques marítimes —com ara, la millora de la brúixola, la construcció de les caravel·les o l’actualització dels mapamundis— permetrà als europeus ser capaços de navegar per tots els mars i oceans que configuren el planeta en pocs anys. Aquesta gesta tindrà com a conseqüència la divisió del món en dues meitats, dues línies geogràfiques que, traçades entre els dos pols, els atorgarà la potestat rubricada per l’autoritat papal a repartir-se el món per zones de navegació, de pesca i de conquesta. La primera línia se situarà a 370 llegües a l’oest de les Illes del Cap Verd, mentre que la segona es fixarà a 297,5 llegües a l’est de les illes Moluques.

El descobriment d’importants jaciments de metalls preciosos a Amèrica —entre Mèxic i el Perú— o l’arribada a les illes de les espècies del sud-est asiàtic, propicià la fundació o refundació d’importants ciutats americanes, africanes o asiàtiques, les quals adquiriran un altre rol territorial a fi d’assegurar importants fluxos de riquesa vers Europa regularment. D’aquesta manera, les monarquies europees començaren a controlar tot el comerç que passarà pels seus territoris, amb la voluntat de protegir els seus guanys econòmics.

Des de principis del segle XVI fins a mitjan segle XVIII, els primers imperis colonials mantindran un estricte monopoli mercantilista amb les seves colònies, i es prohibirà comerciar amb persones o empreses que no siguin súbdits o afins a la Corona. Castella, per exemple, considerarà els anglesos, holandesos o francesos, no pas com a competidors sinó com enemics, causants de pràctiques corsàries i instigadors d’actes de pirateria.

El sistema mercantilista colonial

El comerç amb les colònies es fonamentarà sota la premissa que els colons hauran de vendre les seves matèries primeres —a baix cost i amb alts impostos— exclusivament a empreses designades per la Corona. Alhora, els colons només podran comprar els productes de consum manufacturats per aquest selecte grup d’empresaris. D’aquesta manera, les monarquies afavoriran l’enriquiment il·limitat d’empreses i individus propers a l’Estat, atès que se’ls anul·larà la competència. Aquest sistema mercantilista crearà necessitats inútils per als nadius i buscarà el manteniment perpetu del subdesenvolupament de les colònies —tant americanes, africanes com asiàtiques— amb el propòsit d’anul·lar possibles competidors directes amb la metròpolis.

I per reblar el clau, l’alt funcionariat proper al consell del rei també hi jugarà un paper molt destacat en aquest innovador sistema econòmic, ja que disposava de la capacitat d’agilitzar o endarrerir tràmits burocràtics per afavorir uns o altres. Per tant, serà inevitable l’aparició d’un comerç il·lícit i paral·lel entre colònies i propiciarà que molts empresaris, tant grans com petits, cerquin la manera de burlar-se dels controls burocràtics imposats per la mateixa Corona. 

Actuant com a nou-rics, els primers imperis colonials —principalment Castella— gastaran una quantitat indecent de recursos econòmics per a construir el seu concepte de civilització. Aquesta obsessió —de vegades incontrolada— els portarà a embarcar-se en infinitat de conflictes de tota mena, com ara: disputes teològiques, conflictes familiars, afers comercials o fastuoses construccions megalòmanes.      

Finançant l’imperi amb metalls preciosos

Coincidint amb el moment de major extracció econòmica de les colònies americanes —entre finals XVI i principis del XVII— Castella destinarà més de 7 milions de ducats al manteniment de la seva flota al Mediterrani durant la famosa batalla de Lepant. En uns set anys aproximadament, es gastarà la barbaritat d’11,7 milions de ducats per a finançar les innumerables campanyes de Flandes.

Per commemorar la victòria a la batalla de Saint-Quentin contra les tropes franceses, es destinaran prop més de 6,5 milions de ducats per a construir el fastuós Reial Monestir de Sant Llorenç de l’Escorial. Gràcies a la construcció i posada en marxa de la Grande y Felicísima Armada, la conegudíssima Armada invencible pels seus adversaris, enviaran 9 milions de ducats directament al fons del mar. I com no podia ser d’una altra manera, aquesta civilització catòlica i universal necessitarà la construcció d’una nova capital a la riba del riu Manzanares. Per al lector que tingui curiositat per la conversió, el ducat del segle XVI i de començaments del segle XVII tindria actualment una equivalència d’uns 167,1 euros. Cert, les xifres són… esfereïdores!

Per tant, entre el 1500 i el 1650, la monarquia castellana —i per proximitat, la resta de monarquies europees— viurà dins d’una veritable bombolla econòmica generada per l’entrada massiva dels metalls preciosos. Els darrers estudis estimen que la Corona castellana hauria extret de les colònies americanes unes 17.000 tones de plata i unes 70 tones d’or. Aquesta borratxera de metalls conduirà a l’Estat a tenir una visió tergiversada de l’economia real.

La paradoxa es produirà quan, malgrat la ingent entrada d’or i de plata i el cobrament d’impostos elevats, no arribaran a cobrir totes les despeses produïdes per l’Estat. Tinguem present que la Corona castellana només utilitzarà aquesta extraordinària riquesa per a finançar tots els deliris de grandesa de les elits castellanes, que en la majoria de les vegades toparà directament amb les necessitats reals de la població. Per aquest motiu, quan les oligarquies d’un país estan més interessades a treballar per la fastuositat que no pas per les possibilitats reals que ofereix la reinversió de capitals, tot plegat condueix a la destrucció del propi teixit productiu. 

Endeutament de la Corona castellana

A mitjan segle XVII, la Corona castellana arribarà a tenir un deute econòmic de més de 100 milions de ducats. Aquest deute gegantí els obligarà a declarar successives suspensions de pagaments. Per a tapar aquest forat, la Corona es veurà obligada a emetre gran quantitat de deute públic que anirà a parar a mans dels principals bancs europeus, com ara la banca alemanya —els Fugger o els Welser— i la banca genovesa dels Spínola, Centurione, Balbi, Strata i, sobretot, Gio Luca Pallavicino. La Corona pagarà els Welser a través de la concessió de l’explotació de les mines de Mèxic i el dret de conquesta sobre extensos territoris a les actuals Veneçuela i Colòmbia. Per la seva banda, els Fugger aconseguiran totes les concessions comercials sobre els territoris de Xile i el Perú. Actualment, són unes de les famílies més poderoses del continent. I, tots els luxosos palaus de l’strada nuova de Gènova, artèria del luxe de la ciutat, encara avui constitueixen la concentració més gran de residències aristocràtiques de tota Europa.

Davant les successives crisis financeres que la Corona castellana començarà a patir, molts empresaris europeus residents a les colònies americanes preferiran no embarcar els seus metalls preciosos cap als ports castellans —monopoli concedit a Cadis i Sevilla— per por a les massives confiscacions decretades per la Corona. Per això, buscaran invertir els seus actius en altres sectors emergents de l’economia colonial de finals del segle XVII, com seran l’agricultura, la ramaderia i la producció de manufactures. 

Per tant, la Corona castellana es veurà obligada a cercar noves fonts regulars d’ingressos. Per aquest motiu, posarà en marxa l’ambiciós pla del ministre del rei —el comte duc d’Olivares— conegut com la Unión de Armas, el qual pretendrà que cada regne que formi part de la Monarquia Hispànica —o sigui, principalment Portugal i la Corona d’Aragó— aportin un nombre determinat de diners i soldats.

Flexibilitzant el monopoli comercial

Portugal, que formava part de la Monarquia Hispànica des de finals del segle XVI, es negarà a concedir qualsevol aportació econòmica de més, donat que Castella explota les seves colònies, la qual cosa acabarà amb un conflicte bèl·lic que durarà més de 28 anys. Finalment, amb el suport econòmic d’Anglaterra i Holanda, Portugal aconseguirà deslligar-se del control dels Àustries, però el preu que haurà de pagar comportarà la cessió d’importants territoris del Brasil i el canvi de titularitat sobre les colònies de Ceilan —actual Sri Lanka—, Ciutat del Cap, Goa, Bombai, Macau i Nagasaki, entre d’altres.

Pel que fa a la Corona d’Aragó, l’oligarquia castellana no calibrarà la situació correctament quan accepti que el rei Felip IV juri les constitucions catalanes, condició sine qua non per obtenir els fons desitjats. La ignorància sobre les lleis que regulaven les funcions del rei dins dels territoris catalans serà el focus d’importants discussions institucionals, puix el rei —dins del Principat— estava obligat per llei a donar explicacions sobre la utilització dels recursos concedits. Per la seva banda, els catalans estaven més interessats a aprovar les seves propostes de noves constitucions catalanes i que s’atenguessin els greuges, que no pas a participar en guerres absurdes.

Però a la gènesi del debat institucional —entre Castella i el Principat— hi trobem un problema molt més profund. Si des de finals del segle XVI, Castella havia transitat cap a un sistema polític de caràcter absolutista, on el poder només resideix en una sola persona, la qual decideix sense haver de rendir comptes a cap parlament, al Principat passava el contrari, on les Corts Generals de Catalunya havien esdevingut l’òrgan legislatiu que representava tots els estaments de la societat, inclòs el rei.

L’entrada constant de metalls preciosos dins l’economia castellana es mantindrà estable fins a mitjan segle XVIII, però només un percentatge molt ínfim restarà dins del sistema econòmic castellà, atès que la resta continuarà utilitzant-se per a eixugar el monstruós deute de l’Estat. La historiografia estima que fins a l’any 1820, l’Estat espanyol no es recuperarà d’aquesta grandiosa despesa i serà —en gran part— pel fet d’haver-se annexionat l’economia productiva de tota la franja mediterrània peninsular a principis del segle XVIII. 

El sistema de privilegis i monopolis desenvolupats per la política comercial borbònica continuarà fent aigües i es veurà en la necessitat d’introduir nous agents per a garantir la viabilitat del comerç amb Amèrica. Per tant, amb el Reial decret de Lliure Comerç del 2 de febrer de 1778 trencarà definitivament el monopoli de Cadis i Sevilla i afavorirà el comerç directe de Catalunya amb Amèrica, que aportarà una nova manera de fer. Actualment, i curiosament, el 34% del PIB de l’Estat espanyol el continua aportant l’economia productiva de tota la franja mediterrània peninsular. Doncs, res és casual…

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El mapa polític de l’Europa de finals del segle XV es configura després d’infinitat d’esdeveniments socials, polítics i econòmics de caràcter conflictiu ocorreguts durant el segle anterior i amb una població reduïda a menys del 50% a causa de la Pesta Negra. La nova geografia política sorgida d’aquest procés mostrarà una gran varietat de formes institucionals del poder. Al costat de les dues herències del Baix Imperi cristià —el Sacre Imperi i el Papat—, les monarquies feudals sortiran àmpliament reforçades de tot aquest atzucac estructural, la qual cosa les legitimarà per a governar d’una manera diferent i les portarà a construir un nou concepte d’Estat.

Per a sustentar tota aquesta nova concepció de l’Estat, les monarquies europees buscaran els mecanismes bàsics que els permeti consolidar noves estructures estatals amb un caràcter marcadament centralitzador i unipersonal. Per aquest motiu, primer combatran enèrgicament contra totes aquelles famílies poderoses —els Armagnac, els Lancaster, els Bragança, els Mèdici o els Colom— que tinguin la capacitat de disputar les seves decisions. El combat no sempre serà per mitjà de l’ús de la violència, sinó que es començaran a crear complots per deslegitimar-los o se’ls aplicarà una mil·limètrica política matrimonial d’antropofàgia territorial a fi d’ampliar les propietats estatals de forma permanent, sense la necessitat d’un vessament de sang.

La nova concepció política durà a terme un clar arraconament dels òrgans més representatius de la ciutadania —com ara les Corts, els Estats Generals o les Dietes— els quals seran substituïts per un potent consell del rei, molt més especialitzat. D’aquesta manera, l’Estat multiplicarà la seva presència en el territori a través de la creació d’una potent xarxa administrativa vinculada a les diferents activitats del nou sistema de gestió. En poc temps, apareixerà el funcionariat, que esdevindrà vitalici en finalitzar el segle i que permetrà a un segment de la població enriquir-se il·limitadament pel sol fet de treballar a prop del poder. 

Fins aquest moment, les monarquies s’havien finançat amb els seus propis recursos a través de rendes ordinàries vinculades als drets senyorials o els beneficis produïts per les seves possessions, ja fos per l’explotació dels boscos, l’encunyació de monedes o el tràfic d’esclaus. Però ara això ja no seria suficient.

Un canvi de paradigma econòmic

Les monarquies europees calmaran la seva ambició a través de la imposició d’una triple estratègia: primer, convertiran aquells subministraments del sistema feudal en regulars i en abundants, la qual cosa farà aparèixer infinitat de fons de finançament extraordinaris sobre les persones i els béns, com ara les taxes sobre els intercanvis, la famosa gabella sobre la sal o els impostos sobre els habitatges, els focs, entre d’altres; segon, crearan la necessitat de consum, com per exemple nous hàbits alimentaris o la introducció de la moda en la necessitat de vestir; i tercer, forçaran alliberar-se de la necessitat habitual d’haver de demanar consentiment als seus súbdits, els quals —encara representats en òrgans institucionals— toparan amb l’argument que “en temps de pau aquesta petició és del tot innecessària”. Però l’element clau i fonamental que permetrà que tot aquest nou engranatge funcioni a la perfecció serà la creació d’un exèrcit permanent, orientat a controlar l’interior —entre amenaces i persuasions— i a projectar el poder del monarca vers l’exterior. 

L’or continuarà essent el principal problema de l’economia europea atès que encara serà del tot necessari per als intercanvis. Des de l’Antiguitat, la relació Orient-Occident havia passat per infinitud d’alts i baixos, però la seva balança comercial sempre havia estat deficitària —respecte a l’or— atès que el continent asiàtic era pobre en jaciments del preuat metall preciós. L’únic or que arribava amb certa regularitat a Europa —des del segle X— era l’or sudanès, però aquest mai arribarà a satisfer les necessitats de l’economia feudal.

L’estudi i valoració dels clàssics grecollatins

L’atmosfera d’un fort dinamisme econòmic impregnarà tot aquest període, el qual obligarà les monarquies europees a buscar nous camps d’acció i noves fonts de beneficis que permetin mantenir les noves i costosíssimes estructures d’Estat. Europa esdevindrà un espai massa petit per a satisfer la ‘grandeur’ dels naixents Estats moderns, però sobretot testimoniarà un dèficit de matèries primeres. Aleshores serà quan apareixerà el veritable desig d’acostar-se fins a l’origen de les fonts de l’or africà o les espècies orientals.

La cosmovisió de la societat medieval estava condicionada per la religió, les llegendes imaginàries i la desconeixença geogràfica, però això canviarà radicalment a partir del Quattrocento amb la recuperació de manuscrits grecs ignorats per l’Església —que controlava la cultura— atès que eren considerats textos pagans. Amb la introducció de les regles bàsiques sobre la correcta traducció llatina —promoguda per Petrarca i Boccaccio— s’aconseguirà transcriure correctament aquests manuscrits que cobraran un nou sentit. Les relectures de gran quantitat de textos clàssics —com ara Euclides, Pitàgores, Ptolemeu, Eratòstenes i molts d’altres— permetran construir un nou pensament crític que conduirà als savis humanistes a voler verificar quanta certesa contenen els textos antics sobre el món. 

Aquest humanisme afavorirà el trencament definitiu amb la tradició medieval i exaltarà les qualitats pròpies de la naturalesa humana. Permetrà descobrir el jo humà i li donarà un sentit racional a la seva existència. Aquest antropocentrisme deslligarà l’ésser de la meravella metafísica i el situarà davant les portes de la curiositat empírica. La divulgació d’aquest pensament innovador serà possible gràcies la invenció de la impremta de tipus mòbils. Però aquest canvi mental també facilitarà que un reduït grup de persones —instal·lades tant a Sagres com a Nuremberg— comencin a experimentar i aplicar mètodes científics moderns basats en les matemàtiques i l’astronomia, els quals alteraran la cosmovisió universal.

La conquesta i explotació colonial

Tot plegat possibilitarà que ambiciosos homes de negocis es llencin a la cerca de rutes marítimes que els condueixin a nous territoris on trobar abundants productes que els permetin satisfer la creixent demanda dels mercats europeus. I en aquest context, l’Estat afavorirà aquesta economia expansiva participant —de forma indirecta— en les aventures comercials d’aquests atrevits emprenedors que mostraran molta audàcia però poca experiència atlàntica.

L’atzar i els alisis conduïren als primers navegants a la zona més poblada del continent americà. La superfície terrestre del “Nou Món” —sumant tant el nord com el sud— suposa una àrea de 42,5 milions de km2. Abans de l’arribada dels europeus, s’estima que vivien a tot el continent uns 100 milions de persones, en contraposició als 1.000 milions que hi viuen actualment. I d’aquests, uns 80 milions de persones vivien a la franja que va entre Mèxic i el Perú. Per altra banda, en el progressiu descens vers al sud del continent africà, els europeus descobriren que el món musulmà hi havia penetrat molt més enllà del que pensaven. Més enllà de la línia de l’equador s’endinsaren per un món totalment desconegut i descobriren l’Àfrica negra. Amb una àrea de 32 milions de km2, les estimacions actuals parlen d’uns 60 milions de persones que podrien viure en tot el continent africà a finals del segle XV.

Des del principi dels viatges cap a l’oest, els primers navegants van tenir la certesa i la consciència que allí on havien arribat no eren les Índies Orientals, sinó que es tractava d’un territori completament diferent. I en adornar-se d’aquest fet, l’Estat va desplegar tota la seva moderna maquinària jurídica i administrativa per a posseir-lo legítimament. Sense encomanar-se a ningú i per dret de conquesta, les monarquies europees van començar a adjudicar-se la propietat d’aquells territoris tot ignorant la població autòctona. En aquest punt, la religió hi va jugar un paper clau per a justificar la destrucció, aniquilació i extermini de les cultures ancestrals que hi vivien harmònicament. Un camí similar seguirà el continent africà, encara que aquest procés s’iniciarà uns cent anys més tard.

A mesura que els nouvinguts —ja en nom de la Corona— van anar endinsant-se per aquests nous territoris, descobririen que els metalls preciosos no eren l’única font de riquesa. En menys de cinquanta anys, els mercats europeus seran abastits, en quantitats impensables fins aleshores, d’infinitat de productes tropicals, com ara el pebre, el sucre, el cotó o el tabac. La façana atlàntica veurà créixer una important xarxa portuària que anirà des de Cadis fins a Anvers i vertebrarà un nou espai econòmic. I aleshores, la Corona s’autodefinirà Imperi, sempre, amb un sol radiant!

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Ens endinsem per primera vegada per un camí pedregós on es barregen multitud de plans. L’objectivitat històrica —basada en el rigor documental— ha estat abduïda per un relat clarament intencionat que ha buscat justificar tota allò que servís per a construir una unitat de destí universal. Dubtar sobre el relat oficial que envolta el “Descobriment d’Amèrica” —on es fonamenta la matriu hispànica— ha obligat a infinitat d’historiadors a haver de treballar al marge de l’Acadèmia, sense cap altre recurs que la seva argúcia i intel·ligència. 

La matèria primera en la qual es fonamenta la història són les fonts documentals. Cròniques, cartularis, testaments, contractes, disposicions, novel·les, cants, restes arqueològiques o ‘Lebenswelt’, són una tipologia documental específica que cada historiador utilitza per a entendre i explicar el passat que —filtrat pel seu marc mental— acabarà modelant una percepció concreta d’aquella realitat.

És per aquest motiu que, durant la creació del coneixement, un s’endinsarà en apassionants debats, entre constructius i estèrils. Desacreditar l’adversari amb atacs personals és símptoma d’incapacitat dialèctica. Per tant, tot allò que estigui fora del rigor empíric ens evoca cap al món de la ficció o la xerrameca de cafè. Però, què passa quan una font documental es demostra que ha estat alterada, manipulada o cremada?

Les capitulacions de Santa Fe

Establerts al campament de Santa Fe de Granada, els recents vencedors de la guerra de Granada, els més que coneguts Reis Catòlics —títol atorgat pel papa Alexandre VI el 1496— signaven el 30 d’abril de 1492 unes capitulacions o acords amb en Cristòfol Colom per a dur a terme una important empresa ultraoceànica.

Els acords signats —coneguts com Les capitulacions de Santa Fe— esdevindran el marc jurídic per on se sustentarà tot el descobriment d’Amèrica, però també seran l’origen dels futurs litigis entre la Corona i la família Colom. Així mateix, hi quedarà palès l’atorgament dels títols d’almirall, virrei i governador general de tots els territoris descoberts i tots els beneficis que se’n derivessin d’aquesta empresa.

Les capitulacions adquiriran una importància jurídica cabdal per en Colom i els seus descendents, i per aquest motiu no se’n desprendrà mai en vida. De l’existència d’aquest original, se’n té constància fins al 1526, quan apareix per darrera vegada entre els documents conservats a l’Arxiu dels Colom al monestir cartoixà de Santa María de las Cuevas (Sevilla). Malauradament, aquest original no ens ha arribat mai.  

Al mateix temps que es lliurava a en Colom l’original de les capitulacions, s’inscrivia una còpia de l’original en el corresponent Llibre-Registre de disposicions legals de la Cancelleria Reial catalanoaragonesa de Barcelona. Aquesta entrada està registrada al llibre 3.569, folis 135 i 136, a la secció de ‘Diversorum sigilli secreti’, datada el mateix dia de la seva expedició, o sigui el 17 d’abril de 1492. Però així com es palesa al registre català, fins a la data no s’ha constatat cap registre similar en qualsevol cedulari castellà. I és ben sabut que les recerques sistemàtiques dutes a terme des de fa segles en els principals arxius castellans —Simancas, Índies o Duc de Veragua— han resultat infructuoses fins al moment.

La construcció jurídica de l’empresa marítima  

La potestat legislativa a la Corona d’Aragó no pertanyia privativament al monarca, sinó que havia de desenvolupar-la juntament amb els tres estaments: noblesa, clerecia i ciutats i viles. Si la iniciativa provenia del monarca, naixia la constitució, mentre que si sortia dels estaments de les corts, naixia el capítol de cort.

Des de 1363, es té constància d’aquesta pràctica jurídica a l’hora d’aparellar armades per part del rei amb els diputats dels diferents regnes de la Corona catalanoaragonesa. És per aquest motiu, que el rei Ferran va signar les capitulacions amb Colom, motiu pel qual queda recollit en un dels acords “perquè sia feta Armada en la Senyora del Senyor Rey, de Galées”. Per tant, ni a les fonts legals del dret castellà contemporànies, ni a les del dret pròpiament indià, es trobaran normes a través de les quals puguin ser fixats els conceptes jurídics que apareixen detalladament a les capitulacions.    

Les capitulacions seran negociades i preparades a Barcelona per un comitè format per en Joan de Coloma —representant de la Cancelleria Catalana i secretari personal del rei— i per en Joan Peres —representant d’en Colom— el qual era un destacat doctor en medicina i reconegut cosmògraf i propietari del castell de Sant Miquel, als afores de Pals d’Empordà. I serà des de l’antic port d’aquesta vila empordanesa, avui ja desaparegut, des d’on salparà l’expedició ultraoceànica.   

Quan les dues parts arribaren a l’acord —el 17 d’abril de 1492— les capitulacions foren enviades immediatament al campament de Santa Fe de Granada —on s’allotjaven els monarques catòlics— per a la seva ratificació oficial (el 30 d’abril de 1492) i, posteriorment, van ser entregades a en Cristòfol Colom. Finalment, a principis de 1493, les Corts Generals celebrades a Barcelona ratificaran l’acord. Tot plegat justifica el perquè aquestes ‘Capitulacions’ es van guardar únicament a l’Arxiu de la Corona d’Aragó: perquè és allí on es registraven i s’arxivaven els documents de la magistratura afectada.

El finançament de l’empresa marítima  

Tots els textos conservats evidencien amb molta claredat que els diners de l’empresa ultraoceànica els va avançar —en gran part— un valencià assentat a Barcelona, Lluís de Santàngel, que fou l’escrivà de racions de la Cancelleria catalana, la qual sovint exercia funcions fiscals. L’empresa també seria sufragada per altres il·lustres personatges com ara Gabriel Sanxis —tresorer general de la Corona d’Aragó—, Joan Cabrero —cambrer del rei Ferran— i Alfons de la Cavalleria, conseller reial. Es dona la circumstància que tots aquests il·lustres personatges tenien vincles comercials amb la família Colom de Barcelona des de feia dècades.

Tots els documents referents als pagaments reials de l’empresa ultraoceànica, compten les xifres en ducats, que era la moneda catalana. En canvi, aquesta moneda no s’utilitzarà a Castella fins al 1497 quan, després d’una forta oposició dels municipis castellans per considerar-la una moneda estrangera, serà imposada pels monarques.

Tinguem present que les estructures dels dos estats, Aragó i Castella, sempre es van mantenir separades, malgrat que es van crear organismes comuns a les dues corones, com ara la Inquisició. Per tant, cada corona tenia la seva tresoreria, amb el seu tresorer, els seus escrivans i els seus arxius reials. En conseqüència, si apliquem el mètode científic per esbrinar qui va pagar l’empresa de la descoberta, només caldrà repassar els llibres de comptes d’ambdues tresoreries. Malauradament, és impossible repassar el llibre de comptes de la tresoreria catalana atès que ha desaparegut. En canvi, altres fonts contemporànies catalanes parlen que s’estaven destinant milers de ducats per pagar naus i tripulacions durant tot aquell període.  

Ara bé, i què passa quan repassem el llibre de comptes de la tresoreria general castellana? Per cert, és públic i en edició moderna! Doncs que no hi apareix cap sortida de diners destinada a cap expedició marítima durant els anys noranta del segle XV. No hi ha cap document que parli de diners referents a naus, pilots, tripulacions o expedicions de cap classe.

El triomf de l’empresa marítima

Cristòfol Colom va ser rebut amb tots els honors pels monarques catòlics al Palau Reial de Barcelona, el 3 d’abril de 1493, després d’haver completat el primer viatge transoceànic. Les cròniques contemporànies expliquen que l’audiència va tenir un grandíssim ressò, i va aplegar un munt de curiosos vinguts de tot arreu.

Colom havia aconseguit trobar el continent perdut del qual en parlaven infinitat de textos antics: les terres existents a l’altra banda de l’Atlàntic “i que des de l’enfonsament de l’Atlàntida havien quedat incomunicades”. I com a prova d’aquesta descoberta —d’aquest “Nou Món”— va presentar davant els reis i a les altes instàncies del regne, els indígenes, animals, metalls i plantes que havien portat. Proves fefaents que demostraven que venien d’unes terres fins aleshores desconegudes.

De fet, a les Capitulacions de Santa Fe queda escrit que l’empresa es compromet a descobrir uns territoris “que estan en direcció a les Índies”. Com que aleshores no hi havia cap referent geogràfic per il·lustrar una expedició que tenia com a objectiu anar a l’altra banda de l’Atlàntic, es va utilitzar el referent geogràfic de les Índies i la Xina del Gran Khan. Ambdós casos, àmpliament descrits pels Viatges de Marco Polo, de finals del segle XIII.

Com constaten els documents oficials dels primers viatges colombins, els topònims emprats per a designar els “nous llocs” seran: la Florida, l’illa Montserrat, la regió de Valençuela, l’illa Margalida o la Jamaïca. Serà a partir de l’expulsió d’en Colom de totes les seves possessions americanes i el canvi de la política de la Corona —a mitjan segle XVI— que hi començaran a aparèixer els topònims castellans.       

Els litigis arran de la descoberta de l’empresa marítima

Quan Colom va tornar del seu primer viatge, els reis li van confirmar tots els poders estipulats a les Capitulacions de Santa Fe. Però en tornar de la segona expedició, la monarquia es va adonar que les terres descobertes no eren quatre illes perdudes, sinó que es tractava realment de terra ferma. Aquesta percepció va provocar que la monarquia es replantegés els poders atorgats a en Colom.

El problema jurídic amb què es topà la monarquia era greu. Eren conscients que havien acceptat i signat unes capitulacions, en les quals es permetia el naixement d’una nova dinastia instal·lada en un Nou Món i on Colom esdevindria el virrei vitalici, a més de ser un títol hereditari!

Coneixedors d’aquesta problemàtica i en absència de l’afectat —ja que es trobava d’expedició— el rei Ferran canviaria les regles del joc. La reforma virregnal de 1493 va comportar una limitació del poder del virrei, el qual quedaria subjugat al poder del rei i la possibilitat de destituir-lo sempre que es demostrés traïció a la Corona. El 1500, Francisco de Bobadilla acusaria Colom de trair la Corona.

Tota la documentació sobre el procés contra Colom ha desaparegut. Per fonts indirectes, se sap que la Corona va requisar tota la documentació que Colom havia d’aportar en defensa pròpia. I també se sap que els informes en què es van basar les acusacions van ser elaborats per Pere Bertran Margarit i Bernat Boïl.

I després de tot aquest muntatge, Colom va ser alliberat però desposseït de tots els títols signats a les capitulacions. O sigui, va esdevenir un personatge inofensiu per al poder. A partir del segle XVI, s’iniciarà un llarg període de litigis —primer contra Colom i després cap als seus descendents— per a restituir els acords. Durant més de vuitanta anys, la família Colom pledejarà contra la monarquia, però esdevindrà una qüestió estèril. 

BIBLIOGRAFIA BÀSICA

David Bassa i Jordi Bilbeny: Totes les preguntes sobre Cristòfor Colom. Col·lecció Descoberta, Llibres de l’Índex, 2015.

Jordi Vila: Les Capitulacions colombines de 1492: un document català. 1r Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica, Arenys de Munt, 2001.

Jordi Bilbeny: Cristòfor Colom, príncep de Catalunya, Proa, Col. Perfils, Barcelona, 2006.

Jordi Bilbeny: Inquisició i Decadència: Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI, Librooks, Barcelona, 2018.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’ app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Fins a mitjan segle XX, la versió oficial sobre l’expedició transoceànica que va suposar la descoberta del “Nou Món” es va moure entre el mite i l’argumentari romàntic. Però res del que s’havia explicat fins aleshores ha resultat ser del tot cert, ni tan sols ho són els indrets tant de sortida com de tornada. Durant dècades, un reduït grup d’historiadors —rebutjats per l’Acadèmia i ignorats pels mitjans— han persistit en el seu treball de desllorigar una teranyina premeditada de falsedats que envolten els veritables fets. 

Si defugim de la fantasia i ens centrem a fer una veritable anàlisi de la realitat històrica, la qual està fonamentada en l’estudi objectiu i científic de les fonts documentals —siguin directes o indirectes, primàries o secundàries— ràpidament ens adonarem que la usurpació de la identitat històrica sobre l’expedició transoceànica realitzada contra l’almirall català Cristòfol Colom és un fet real. I és així! 

Sense cap motxilla —ni econòmica ni institucional— que condicioni les recerques, un reduït grup d’historiadors han estat capaços de trobar la mirada silenciada per la censura castellana sobre el descobriment d’Amèrica i la identitat real dels seus protagonistes. Els estudis comparatius de manuals divulgatius, històries generals o planisferis, tant d’edicions castellanes, portugueses com franceses, han permès descobrir com la Corona de Castella —a través d’una punyent censura recolzada per unes de lleis específiques— va arribar a controlar la major part dels textos que narren els fets sobre l’empresa americana. Per sort, la curiositat ha desemmascarat la manipulació i ha revelat la tosquedat amb la qual va treballar la Corona de Castella per a fiscalitzar els fets, a fi de confondre l’opinió pública sobre la veritable autoria de la descoberta.

Per tant, tampoc ens ha d’estranyar que “l’epopeia castellana” aparegui a principis del segle XVI, just quan en Colom és desposseït de tots els títols signats a les “Capitulacions de Santa Fe” que, recordem-ho, fou el marc jurídic per on se sustentà tot el descobriment d’Amèrica. Amb aquell judici, la Corona va aconseguir que els Colom esdevinguessin una família inofensiva per al poder. Certament, a partir d’aleshores s’inicià un llarg període de litigis —primer contra en Cristòfol Colom i després cap als seus descendents— per anul·lar els acords. Durant més de vuitanta anys, la família Colom pledejarà contra la monarquia, però esdevindrà una qüestió estèril. 

Una documentació adulterada

La tasca engegada —primer per la Corona de Castella i més tard per Espanya— ha promogut al llarg dels segles un garbuix de versions oficials i singulars, amb infinitat de dades barrejades, llocs inversemblants de partença o tornada, personatges reals barrejats amb ficticis, canvis d’identitat o disparitat d’orígens naturals dels principals personatges. Això ha permès configurar un relat novel·lesc, mutable als gustos de l’audiència i perfecte per a cobrir les necessitats de la política d’Espanya, en cada moment. Per tant, no ens ha d’estranyar que l’èpica s’hagi fonamentat en una premeditada nebulosa. Però aquest premeditat emboirament s’ha començat a dissipar amb l’aparició de destacats estudis forans als cercles espanyolistes, els quals han aconseguit revertir la tendència de repetir com un mantra la narració oficial. 

Un exemple d’aquest canvi de tendència han estat les investigacions de la historiadora nord-americana Alícia Gould, les quals han permès resseguir tots els cognoms dels expedicionaris que apareixen en els suposats registres oficials dels diferents viatges d’en Colom, i s’ha arribat a la següent conclusió: res és veritable, tot és fum! Perquè la seva recerca ha anat molt més enllà dels textos on hi apareixen els llistats dels noms dels tripulants. La recerca ha constatat que la majoria dels cognoms dels tripulants no tenen cap continuació documental que certifiqui que tal mariner o personatge —que apareix als llistats— va tenir una existència efectiva i real. Però també sobta moltíssim que en aquests famosos llistats no hi aparegui cap cognom català entre la tripulació. Aleshores, si pensem que tots aquests cognoms han estat adulterats i busquem els seus equivalents en català —Garay per Garau o Fernández per Ferrandis o  Cases per Casaus—, resulta que tots encaixen amb cognoms ben documentats, no només com a personatges reals catalans de carn i ossos, sinó com a mariners, cosmògrafs o militars.     

En conclusió, les cròniques colombines que ens han arribat denoten un clar adulterament, atès que estan plenes d’anacronismes i importants incoherències temporals, cosa que esdevé inexplicable quan teòricament —la font principal— va ser escrita per un bibliòfil, culte i amb gran memòria, com fou el fill d’en Colom. La crítica textual ha permès demostrar que tots aquests suposats originals han estat retocats. Per aquest motiu, creure’s les fonts a ulls clucs, sense exercir cap mena de crítica documental, ni sospitar de les intencionalitats polítiques dels arranjadors dels llibres, ens porta, més que al rigor i a l’academicisme historiogràfic, directament a la fe.

El punt de sortida de l’expedició

Avui sabem per destacats treballs de recerca de les historiadores —tant de la pionera Núria Coll com de l’Eva Sans— que la vil·la de Pals d’Empordà va tenir un important port natural. I ho sabem perquè aquests estudis han permès documentar infinitud de testimonis que parlen sobre transaccions comercials que s’hi duien a terme i, per tant, havia esdevingut un rellevant port comercial des de principis del segle XIII. A més, la toponímia i l’arqueologia del paisatge han permès identificar tant restes d’edificacions com accidents geogràfics documentats en antigues cartografies. Tot això, compaginat amb estudis paleo-hidrogràfics de l’entorn de Pals, venen a confirmar allò que els documents testimonien. 

Si tenim present que la superfície del planeta està exposada a un canvi constant que provoca moviments regulars, i entenem que els mars s’allunyen de les platges o a l’inrevés, entendrem que l’entorn de Pals de finals del segle XV no té res a veure amb el paisatge de Pals que veiem avui en dia. És obvi!

Per tant, allò que sorprèn més de la versió oficial —referent al punt de partença de l’expedició transoceànica d’en Colom— és el topònim d’on surt: Palos de Moguer. Sens dubte és el mateix cas que Sant Esteve de les Roures, dos indrets que no existeixen, ni han existit mai. Certament, a la província de Huelva existeixen dos pobles, separats per 16 km, que responen al topònim de Palos de la Frontera i Moguer. Ambdós casos es troben a més de 40 km del litoral atlàntic. I per si no n’hi hagués prou, encara sorprèn més quan cap dels dos indrets mai ha estat envoltat per muralles ni han tingut un campanar d’estil gòtic català de 21,28 metres d’alçada. 

Tinguem present que el segle XV, Catalunya havia esdevingut una important potència nàutica europea. De fet, és on hi havia les més destacades escoles de pilots, centres de cosmografia, tallers d’instrumentació per la navegació i munt d’especialistes en confecció de cartes nàutiques. A més, des de mitjan segle XIII, el Principat havia dut a terme una política insular molt activa que va consolidar més d’un centenar de consolats de mar escampats arreu de la Mediterrània. 

En canvi, per la mateixa època, a Castella no hi havia ni escoles de nàutica, ni escoles de pilots, ni centres de cosmografia, ni cap mena d’infraestructura nàutica capaç de dur a terme una expedició transoceànica com la que realitzà l’almirall català Cristòfol Colom. Són molts els historiadors que remarquen la profunda contradicció que suposa l’empresa americana en si mateixa, atès que aquesta seria executada en un context on Castella encara continuava guerrejant dins del seu territori contra el món àrab, no disposava de cap infraestructura comercial desenvolupada, i menys encara, tenia una flota naval prou potent per dur-la a terme. En un context d’una profunda crisi econòmica —que acabarà amb la revolta de les Comunitats castellanes— es fa estrany que Castella tingués alhora prou capacitat militar, i sobretot nàutica, per engegar una empresa transatlàntica. Com a dada rellevant, la creació del primer consolat castellà —el de Sevilla— es farà efectiu l’any 1543. 

Però la prova definitiva sobre el punt de sortida de l’expedició d’en Colom ens la dona l’Antonio de Herrera a la portada de la seva obra “Historia General de los Hechos de los Castellanos en las Islas y Tierra Firme del Mar Oceano”, on en ambdues edicions de 1601 i la de 1726 hi apareix un gravat que teòricament vol il·lustrar “la villa de Palos” d’Andalusia, quan en realitat ens està representant meticulosament la silueta de vil·la de Pals d’Empordà. Només cal observar el gravat per reconèixer ràpidament el seu característic campanar. Tanmateix, hi apareix la representació de les tres caravel·les, les quals curiosament duen la bandera catalana, cosa que es repeteix successivament en els gravats que il·lustren l’interior de l’obra. I per si tot això no fos suficient, la cita que acompanya el gravat diu textualment: “El Almirante salió de Palos, villa del conde de Miranda, a descubrir”. Doncs, com ha remarcat la historiografia espanyola, el Palos andalús pertanyia al comte de Niebla. En canvi, el senyor de Miranda era el comte d’Empúries. Continuem!

El punt de tornada i recepció de l’expedició

Avui sabem del cert que l’almirall català Cristòfol Colom va ser rebut amb tots els honors pels monarques catòlics al Palau Reial de Barcelona, el 3 d’abril de 1493, després d’haver completat el primer viatge transoceànic. I aquest esdeveniment —acceptat per tota la historiografia— fou absolutament silenciat per la versió oficial fins no fa gaire. 

Durant segles, tant Portugal com Andalusia van ostentar d’aquest privilegi, fins a la irrupció de l’estudi de l’historiador Antoni Rumeu de Armas, que a través del seu extens treball “Colón en Barcelona” —i publicat en plena dictadura franquista (1944)— va tenir la valentia de documentar l’arribada del Descobridor d’Amèrica a la capital catalana. L’estudi d’en Rumeu de Armas fou un treball clau per al futur dels estudis colombins, i va contribuir amb una innovadora recerca —pel detall i per la precisió de la investigació— a testimoniar com la ciutat de Barcelona tingué un paper fonamental en la descoberta del “Nou Món”. A partir d’aleshores, no han parat d’aparèixer documents de tota mena que constaten que la rebuda del descobridor es va fer a Barcelona.

Rumeu de Armas va ser capaç de demostrar que la versió oficial estava edificada sobre una falsedat quan es parlava de Palos de Moguer com el lloc de sortida i tornada de l’expedició. L’anàlisi de la documentació —sobretot del diari de bord— va permetre demostrar que el binomi Pals d’Empordà-Barcelona foren els veritables punts de partença, tornada i recepció de l’expedició. Del diari de bord també s’hi dedueix que l’expedició va ser planificada com un viatge de reconeixement. Per tant, d’una curta durada i amb una tornada més o menys fixada. 

En aquest primer viatge, en Colom havia aconseguit trobar el continent perdut del qual en parlaven infinitat de textos antics: les terres existents a l’altra banda de l’Atlàntic “i que des de l’enfonsament de l’Atlàntida havien quedat incomunicades”. I com a prova d’aquesta descoberta, d’aquest “Nou Món”, va presentar davant els reis i les altes instàncies del regne, els indígenes, animals, metalls preciosos i plantes que havien portat. Proves fefaents que demostraven que venien d’unes terres fins aleshores desconegudes.

Tanmateix, els Reis Catòlics —des de l’estiu de 1492— s’allotjaren entre Barcelona, Girona i Figueres, atès que el Principat es trobava immers en un conflicte territorial amb els francesos, que havien envaït la Cerdanya i el Rosselló, a fi de bescanviar-los pel regne de Nàpols. Aleshores, el rei Ferran el Catòlic —que vetllava pels interessos dels seus estats— va començar a organitzar la defensa militar del territori. I és per aquest motiu que ambdós monarques trobant-se a Catalunya i sabent que l’expedició era només de reconeixement i, per tant, de curta durada, esperaren la tornada d’en Colom a Barcelona. I fou allí fins on s’hi va acostar una delegació portuguesa per a negociar el repartiment de les noves terres descobertes, procés que finalitzarà amb el Tractat de Tordesillas. I també fou fins allí on arribaren les butlles de donació pontifícia —del Papa Borja, “il papa catalano”— les quals foren fetes públiques pel bisbe Pere Garcia de Barcelona. A més, les cròniques contemporànies expliquen que l’audiència de Barcelona va tenir un grandíssim ressò, i que la rebuda va ser una autèntica festa popular i espontània, amb tots els barcelonins festejant-ho al carrer, un fet que no recull cap crònica castellana. 

Tal com explica la crònica del Pare Casaus, l’or que va arribar del segon viatge d’en Colom va ser requisat íntegrament pels oficials i duaners del regne, cosa que va permetre sufragar la campanya de recuperació de la Cerdanya i el Rosselló, i va permetre finançar la construcció de la fortalesa de Salses. Però el fet més preocupant succeirà en el decurs del tercer viatge, quan en Francisco de Bobadilla —amb amplis poders per jutjar l’almirall— confiscarà la totalitat de la seva mercaderia argumentant que no s’havien enviat totes les riqueses promeses a la Corona. D’aquesta manera va començar una autèntica campanya de desprestigi públic que acabaria amb la detenció d’en Colom. 

Tota la documentació sobre el procés contra Colom ha desaparegut. Per fonts indirectes, se sap que la Corona va requisar tota la documentació que Colom havia d’aportar en defensa pròpia. I també se sap que els informes en què es van basar les acusacions van ser elaborats per Pere Bertran Margarit i Bernat Boïl, representants de la Corona. Per tant, no ens ha d’estranyar el tipus de judici-farsa —cosa a què ja ens té acostumats la Corona de Castella—  en el qual es va veure involucrat primer en Cristòfol Colom i després la seva família. En un acte de gosadia extraordinària, la Corona es va extralimitar quan va desposseir per mitjà de falsedats—al navegant més famós del moment— de tots els seus títols adquirits merescudament. 

Arribats fins aquí, la història del descobriment d’Amèrica esdevé una qüestió immoral pels catalans. Des del segle XV, la catalanofòbia ha marcat les relacions entre Castella i Catalunya. No podem continuar acceptant l’origen genovès del Descobridor, no podem continuar creient que la configuració de la tripulació de les tres caravel·les fos castellana i —per sobre de tot— no podem continuar legitimant Castella com la promotora de l’expedició transoceànica que va suposar la descoberta del “Nou Món”. Perdó, segons la versió oficial, amb l’ajuda inestimable de la reina Isabel de Castella que —amb l’empenyorament de les seves joies personals— va ajudar a sufragar totes les despeses del viatge. Tot plegat, no té cap sentit!  

BIBLIOGRAFIA BÀSICA

• Antonio Rumeu de Armas: En Colom a Barcelona, Editorial Llibres de l’Índex, 2012. 
• Eva Sans i Narcís Subirana: El Port de Pals. ANNALS de l’Institut d’Estudis Gironins, Volum LIV, Girona, 2013.
• David Bassa i Jordi Bilbeny: Totes les preguntes sobre Cristòfor Colom. Col·lecció Descoberta, Editorial Llibres de l’Índex, 2015.
• Jordi Vila: Les Capitulacions colombines de 1492: un document català. 1r Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica, Arenys de Munt, 2001.
• Jordi Bilbeny: Cristòfor Colom, príncep de Catalunya, Proa, Col. Perfils, Barcelona, 2006.
• Jordi Bilbeny: Inquisició i Decadència: Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI, Librooks, Barcelona, 2018.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El segle XV, Catalunya va començar amb el Compromís de Casp, una assemblea de notables convocada amb l’únic objectiu d’escollir el següent rei de la Corona catalanoaragonesa. La mort de Martí l’Humà sense descendència legítima i sense haver nomenat oficialment successor al candidat natural Jaume d’Urgell, va donar molta força a la candidatura de Ferran d’Antequera, regent de Castella. I tot plegat, quina relació existeix amb el descobriment d’Amèrica?    

Al final del segle XIII, va cessar abruptament el procés expansiu que de manera sostinguda havia afectat tot Europa durant els dos segles anteriors. Era el primer símptoma de l’esgotament del sistema feudal. Des d’aleshores, les grans fams i epidèmies dels segles XIV i XV, posarien en evidència els forts desequilibris d’un sistema ja obsolet. 

La crisi generalitzada del feudalisme va afectar totes les estructures materials, socials i mentals. Fams i epidèmies determinaren reajustaments dels sistemes d’explotació agraris, el caràcter contradictori dels quals va fomentar les lluites camperoles i les reaccions senyorials, típiques del període. Les ciutats, beneficiades al començament pel fluix migratori camperol, es veieren commogudes per les tendències immobilistes de les oligarquies i els programes democratitzadors d’amplis sectors socials urbans.

Les monarquies europees es van trobar atrapades en aquest context de conflicte. La seva autonomia d’acció els exigia un drenatge més eficaç de recursos, que superés la vella malla de drets feudals, de gestió complexa i de rendiments incerts, encara que clarament insuficients. El concepte, tantes vegades repetit, que el rei “deu viure de lo seu” va constituir un hàbil estratagema per a limitar la monarquia, sostraient-li el control dels recursos financers.

La desigual textura econòmica i social dels països que componien la Corona catalanoaragonesa va determinar cronologies i desenvolupaments específics de la crisi. L’any 1333, “lo mal any primer”, va romandre com a símbol de la crisi agrària catalana, situació extensible a Mallorca; però Aragó, i també València, experimentaren greus dificultats arran de la crisi de les Unions (1347-48) i de la Guerra dels Dos Peres (1356-75). La diversitat social i institucional de la Corona va imposar continguts diferenciats a la crisi: el problema de remença fou una qüestió específica de Catalunya; a Mallorca, el camperolat era de condició lliure; i a Aragó i València, els mudèjars van constituir la massa dels treballadors en condicions de servitud rigorosa. Per això mateix, a Catalunya es va lluitar per l’adquisició de drets econòmics i jurídics. A Mallorca, els forans van combatre, al so de “qui deu que pac”, contra la corrupció administrativa generada pel deute públic i l’administració dels impostos. I a Aragó i València, no hi hagué lluites camperoles, exceptuant anècdotes aïllades, durant els segles XIV i XV.

El marc politicoinstitucional de la Corona catalanoaragonesa

La unió dinàstica d’Aragó i Catalunya, el 1137, determinà l’estructura politicoadministrativa de la Corona. Tant Aragó com Catalunya s’incorporaren, en aquella data, com a entitats que mantenien íntegres les seves disparitats econòmiques, fiscals i institucionals. Es tractava d’una confederació. Les conquestes de Mallorca i València, al segle XIII, no quedaren com a prolongacions de Catalunya o d’Aragó, sinó que ambdues entitats se sumaren a la Corona en qualitat de regnes dotats d’autonomia interna. Sicília, Sardenya i Nàpols, també amb el títol de regnes, s’incorporaren posteriorment a aquesta peculiar estructura. 

Darrere d’aquesta façana institucional, tanmateix, Catalunya va exercir la direcció durant bona part del segle XIV. El disseny de l’expansió mediterrània fou obra seva. Mallorca, poblada aclaparadorament per catalans, fou en alguns aspectes una prolongació del Principat; sense corts privatives, quan acudia a les convocatòries generals els seus representants se sumaven a la representació catalana, encara que esporàdicament fes valer la seva condició de regne separat. Durant el segle XV, València va assumir el paper econòmic de Catalunya, però no el lideratge que aquesta havia tingut dins la confederació.

L’estructura federativa de la Corona i les diferents circumstàncies de la incorporació de territoris determinaren la desigual intensitat de l’acció monàrquica en cada regne. Resulta evident la distinció entre els territoris units mitjançant pacte dinàstic, Aragó i Catalunya, i els territoris conquerits, València i les illes Balears. En aquests darrers, per norma general, la monarquia operà amb menys contribucions. Ni Mallorca ni València no van conèixer figures equiparables la justícia d’Aragó o a la Diputació del General de Catalunya. A Mallorca i València el rei va arribar a designar els càrrecs rectors dels municipis i els components de les assemblees per assegurar-se la continuïtat del drenatge econòmic. Per aquestes raons, Mallorca es doblegà a les demandes financeres de la monarquia, a la segona meitat del segle XIV, fins al límit de les seves possibilitats. Durant el segle XV, València en va prendre el relleu; la seva contribució a les empreses d’Alfons el Magnànim i, sobretot, de Ferran el Catòlic, va portar el municipi vora la fallida.

Malgrat l’eficàcia desigual de la monarquia en la captació de recursos, l’acció de la Corona en el terreny legislatiu, judicial i financer estigué sotmesa a control. Fou la teoria del pactisme. El principi va ser enunciat clarament per Francesc Eiximenis, que va assenyalar que tota autoritat emanava de la comunitat, ja que aquella no era sinó la síntesi de l’exercici de la llei que, a la vegada, era el conjunt de costums. El poder reial provenia d’un contracte tàcit entre el monarca i el poble, i ambdós s’obligaven al compliment de la llei. El sistema operava, a la pràctica, de manera que el rei no era proclamat fins després d’haver jurat els furs o constitucions. Tampoc no podia establir o abolir disposicions generals sense el coneixement i consentiment de les corts. L’aplicació i administració de la llei, és a dir, la justícia, estava limitada per la trama de jurisdiccions feudals de vell encuny, pel seguiment realitzat per les corts, i per institucions com ara la justícia d’Aragó.

En tot cas, la gestió executiva dels monarques quedava particularment limitada per l’escassetat de recursos ordinaris a la seva disposició. Com a tota monarquia feudal, el rei disposava d’un patrimoni privat, format per monopolis, drets sobre l’activitat agrària i comercial, taxes judicials i altres ingressos aleatoris. Les creixents necessitats econòmiques conduïren a una millora de la gestió i coordinació financeres, amb la creació del mestre racional al final del segle XIII. Però el sistema, malgrat les seves virtualitats, va mostrar aviat que era limitat. El disseny d’una política imperialista a la Mediterrània, durament combatuda per Gènova, exigí esforços financers colossals amb relació a les possibilitats que oferia el patrimoni reial. Aquest patrimoni estava adaptat a circumstàncies històriques superades, perquè tenia una base agrària que el feia poc adaptable. Però la seva magnitud permetia certs marges de maniobra, tot i que sempre perillosos, com a garantia de préstecs hipotecaris i hipoteques i, en darrera instància, la venda de drets i jurisdiccions.

Els Trastàmara arriben a la Corona catalanoaragonesa

Juntament amb el tractat de Corbeil (1259), que va comportar la renúncia al predomini català al sud de França, possiblement el Compromís de Casp ha estat el segon gran tema objecte de polèmica per la historiografia catalana.

Després de la mort de Martí el Jove, el 1409, Martí l’Humà posà en marxa diverses iniciatives successives: el seu matrimoni amb Margarida de Prades i el nomenament de Jaume d’Urgell com a governador i lloctinent general, càrrec reservat generalment als hereus. Cap no donà resultat. Ni el rei obtingué la successió desitjada, ni Jaume d’Urgell va saber assegurar-la-hi des del seu càrrec de privilegi. Pocs mesos abans de la seva mort, el rei intentà encara una nova fórmula, que consistia a reunir una assemblea de notables per assessorar-lo en el tema de la successió. L’assemblea no arribà a reunir-se a causa de la mort del monarca al final del 1410. La qüestió successòria quedà, doncs, oberta. 

Després d’un dramàtic interregne, la primavera de 1412 es reuniren a la vila aragonesa de Casp els representants dels parlaments català, valencià i aragonès per escollir, entre els quatre candidats —Ferran d’Antequera, Jaume d’Urgell, Alfons de Gandia i Frederic de Luna—, el nou rei de la Confederació. A instàncies dels aragonesos i recolzats per l’exèrcit castellà, els mallorquins havien quedat exclosos de l’elecció amb la clara intenció d’impedir un possible empat. Per tant, transcorreguts tres mesos de deliberació, els representants van triar en Ferran d’Antequera, cosa que suposava per primera vegada l’entronització d’una dinastia castellana —els Trastàmara— per a governar la Corona catalanoaragonesa.

L’esclat de la revolta urgellista

De fet, la candidatura Trastàmara a la Corona catalanoaragonesa ja havia estat planejada per Enric III de Castella —pare d’en Ferran—, però les seves ambicions sempre havien topat amb l’oposició de la noblesa i la societat catalana, en general. Una situació que el controvertit Compromís de Casp va aconseguir capgirar, trasbalsant violentament Catalunya.

La negativa de no acceptar la resolució de Casp va conduir a bona part de la societat catalana a enfrontar-se obertament contra el nou rei Ferran. D’aquesta manera, esclataren infinitat de revoltes —fonamentades per les més que evidents argúcies castellanes emprades en l’elecció— les quals foren encapçalades pel mateix comte d’Urgell. Per aquest motiu, la revolta (1412-1414) enfrontà els partidaris de la causa urgellista contra les tropes Trastàmara, i va derivar en violents enfrontaments. Després de quasi dos anys de sagnants combats, les tropes castellanes —i aragoneses— imposaren la seva superioritat, detingueren el comte d’Urgell, com a principal instigador i l’empresonen a perpetuïtat.

Havent sufocat les aspiracions urgellistes, el regnat de Ferran I es va caracteritzar per no dur a terme ni consolidar cap acció política concreta. I en pujar al tron el seu fill Alfons el Magnànim el 1416, la situació s’agreujà més quan el rei va fomentar un clima d’incomunicació, a vegades de confrontació, entre el rei i els estaments catalans. A més, amb el trasllat de la Cort a Nàpols, l’allunyà definitivament de la realitat dels seus regnes ibèrics, cosa que contribuí a l’aparició de noves revoltes, aquest cop protagonitzades per la pagesia, o sigui els remences.

La guerra civil catalana

A la mort del rei Alfons el Magnànim el 1458, el va succeir el seu germà en Joan II, el qual es va trobar amb una oligarquia catalana encara més recelosa contra les polítiques del Trastàmara, sobretot pel que fa a les seves pràctiques autoritàries. Per aquest motiu, i de manera progressiva, l’oligarquia catalana va anant decantar-se cap a l’opció que representava el príncep Carles de Viana —amb un tarannà més dialogant—, que encara essent fill de Joan II, hi estava obertament enfrontat. Les disputes entre pare i fill es van anar accentuant, cosa que va acabar amb l’empresonament del príncep i, per tant, la vulneració dels fonaments de les constitucions catalanes. O almenys, aquesta va ser l’excusa per la qual la Generalitat es va alçar en armes contra el rei Joan II, iniciant així la guerra civil catalana (1462-1472).

Durant el conflicte, la Generalitat va intentar desvincular el rei Joan II de la Corona catalanoaragonesa, per mitjà de l’oferiment d’aquesta, primer a Pere de Portugal, com a net del comte Jaume d’Urgell i que governaria fins a la seva mort, el 1466; i segon al duc de Provença, en Renat d’Anjou, el qual aportaria tropes franceses al contenciós bèl·lic. Malgrat això, la victòria es decantà del bàndol de Joan II, el qual va prometre un perdó general i fidelitat a les lleis i constitucions catalanes.

Mentrestant, però, Joan II havia casat el seu fill Ferran amb la seva cosina segona, la infanta Isabel de Castella el 1469, que cinc anys més tard accediria al tron castellà. Així, a la mort de Joan II, el 1479, Ferran va pujar al tron de la Corona catalanoaragonesa, cosa que va suposar la unió dinàstica d’ambdues Corones, però no territorial.  

La consolidació de la dinastia castellana dels Trastàmara al tron de Catalunya va anar acompanyada de constants revoltes i enfrontaments armats. Això és important per entendre la desconfiança mútua que planava en totes les relacions entre el rei Ferran el Catòlic i l’oligarquia catalana. En aquest context, s’ha d’emmarcar el regicidi frustrat que, el 7 de desembre de 1492, va patir el rei Ferran quan fou apunyalat pel remença en Joan de Canyamars enmig d’una audiència pública celebrada a Barcelona. I fou en aquesta atmosfera política, l’època en la qual es va forjar l’empresa colombina de descoberta.

Una família barcelonina del segle XV

L’existència d’abundant documentació referent a la família barcelonina dels Colom és molt extensa i contrastada. El seu àlbum familiar el formen humanistes, diputats, diplomàtics, mercaders, navegants, bisbes, almiralls, militars, cosmògrafs, bibliòfils i banquers. Els Colom, de fet, van ser els fundadors de la Taula de Canvi, la primera banca moderna d’Europa. És a dir, era una família extremadament vinculada a la cort reial i a la fiscalitat.  

Segons les cròniques, el Descobridor estava vinculat a les quatre grans corts europees: la portuguesa, la francesa, l’anglesa i espanyola (o sigui, la catalana). Se sap del cert que el barceloní Cristòfol Colom estava vinculat als Urgell, que es va casar amb una Coïmbra —Felipa— que el lligava a la cort portuguesa i, de retruc, a l’anglesa, perquè la família reial de Portugal eren els Lancaster, la dinastia reial anglesa, i que tenia entrada a la cort francesa, atès que els Urgell i els Anjou eren parents.

Tot plegat està àmpliament documentat, però la historiografia oficial no en fa cas perquè parteix de la premissa que el Descobridor no podia ser català. Però, està clar, que els historiadors han estat incapaços de justificar totes aquestes vinculacions reials amb el Colombo llaner, inculte i plebeu. Per a ells, la Cort, en lloc de ser l’extensió política de la família reial —com afirmen els experts—, és una mena de beneficència, on s’acull qualsevol rodamon, se’l manté durant set anys i se li paguen els vicis nàutics.

En resum, la documentació relativa a la família barcelonina dels Colom palesa l’existència d’un personatge molt destacat en la navegació i en el comerç, el qual va emprendre el seu camí formatiu com a mariner des de ben jovenet. A través del llibre de comptes de la família Colom —senyal de família important— se’n dedueix que va voltar per tota la Mediterrània —des de Barcelona fins a Grècia, passant per Egipte— i per l’Atlàntic —des de Groenlàndia fins a l’Àfrica equatorial— cosa que el Colombo genovès no es va moure mai de Gènova. Per tant, és grotesc pensar que un home a qui els reis van atorgar els càrrecs de virrei i almirall menteixi sobre la seva trajectòria, experiència i tradició familiar.

El darrer reducte rebel

L’Empordà —sempre favorable a la Generalitat— va ser el darrer reducte dels catalans fidels a Renat d’Anjou, a l’hora de rendir-se davant les tropes del rei Joan II Sense Fe. De fet, esdevingué un important focus en el qual hi acabà vivint una part de l’oligarquia catalana —contraris als Trastàmara—, conjuntament amb un contingent de tropes franceses i un important grapat de corsaris portuguesos, vinguts durant l’època de Pere de Portugal. I entre aquells “rebels” hi trobem els Ianes o Yàñez Pinçon —un d’ells, capità del castell de Palau-saverdera— o En Pero Vasques de Saavedra, sotasignant del document de rendició —signat a Peralada— del qual les cròniques en parlen com a “que era alcalde de la vila y fortaleza de Palos”. No cal recordar que el Palos andalús mai va tenir muralles.

A més, serà el mateix Descobridor qui a través d’una carta adreçada a En Ferran el Catòlic, li explicarà que amb anterioritat havia dirigit una operació naval, a prop de Marsella, a les ordres del rei Renat d’Anjou quan aquest va ser proclamat rei per Generalitat el 1466. A més, també aprofitarà per descriure amb gran detall altres batalles navals i fets històrics que ocorregueren durant la guerra civil catalana.

Tanmateix, acabada la guerra, el rei Joan II Sense Fe va exigir a tots els pobles rebels, el pagament d’una multa com a compensació per la traïció als Trastàmara. Per aquest motiu, hi ha infinitat de documents que parlen d’aquests pagaments de multes o les reclamacions d’aquestes. Per tant, també encaixa amb les referències històriques que expliquen que “esta villa de Palos, como tenía una fuerte deuda por sus acciones contrarias a la Corona…” faci referència al Pals empordanès.

I encara resulta més evident que durant les negociacions amb la monarquia per materialitzar l’empresa de descoberta, el Descobridor demanés explícitament als monarques que permetés que “Palos salde su deuda con la Corona ofreciendo hombres para la expedición” i quan la reina Isabel respongui ho faci amb d’aquesta manera: “la reina y señora de Palos confirma que la deuda que teníais con nos, queda redimida pero la tendréis que pagar con hombres”.

Finalment, quan es redactin les Capitulacions de Santa Fe, aquesta clàusula quedarà escrita en la forma i en el contingut sencer. D’aquesta manera, el Descobridor s’assegurava que els Reis Catòlics no aprofitarien la seva marxa per a manllevar-los les propietats, com a revenja per la seva rebel·lió. La malfiança que demostra aquesta clàusula només s’entén en un context d’enfrontament i de desconfiança política, com el que s’havia viscut a Catalunya amb els Trastàmara.

I què hauria passat si En Colom hagués pogut executar les clàusules contingudes dins les Capitulacions de Santa Fe? No ho sabrem mai! Però sí que sabem que sense saber-ho, els Reis Catòlics havien signat un contracte —les Capitulacions— amb el Descobridor que permetria el naixement d’una nova dinastia reial, ja que les Índies esdevindrien un nou regne i En Colom en seria el virrei vitalici. I a més, el càrrec seria hereditari.

Tal com explica la crònica del Pare Casaus, l’or que va arribar del segon viatge d’en Colom va ser requisat íntegrament pels oficials i duaners del regne, cosa que va permetre sufragar la campanya de recuperació de la Cerdanya i el Rosselló els quals havien estat empenyorats per Joan II per a finançar la guerra civil contra la Generalitat. Però el fet més preocupant succeirà en el decurs del tercer viatge, quan en Francisco de Bobadilla —amb amplis poders per jutjar l’Almirall— confiscarà la totalitat de la seva mercaderia argumentant que no s’havien enviat totes les riqueses promeses a la Corona. D’aquesta manera va començar una autèntica campanya de desprestigi públic que acabaria amb la detenció d’en Colom.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La primera llei de Newton apunta que un objecte sempre tendeix a estar o bé en repòs o bé en un moviment uniforme i rectilini, a menys que una força externa l’obligui a alterar el seu estat. Per aquest motiu, si una força centrípeta actua sobre aquest objecte, aquest es veurà atrapat per una força invisible anomenada central. D’aquesta manera, l’objecte veurà alterat el seu moviment, modificada la seva inèrcia i se li complicarà tornar al seu estadi físic original.

L’economista i historiador aragonès José Larraz López, membre destacat de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques, va escriure el 1943 un interessant llibre d’economia titulat “La época del mercantilismo en Castilla (1500-1700)”. Pel qui va ser procurador a les Corts franquistes i ministre de Franco el 1939, tot just acabava la guerra civil —per tant, home compromès fins al moll de l’os amb la dictadura franquista— a l’hora de referir-se a la unitat d’Espanya argumentava que aquella realitat política —entre els segles XV i el XVIII— havia estat molt diferent respecte a la del seu temps. En conseqüència, no era possible parlar de l’existència d’un mateix Estat unitari —Espanya— durant totes aquelles centúries, cosa que sí que passaria a partir de l’arribada dels Borbons.

El fet és que tant Galícia, Astúries, Cantàbria, Lleó i Castella —el nucli primitiu del regne— com les tres províncies basques —Àlaba, Guipúscoa i Biscaia—, més Extremadura, Andalusia i Múrcia acabaran formant part d’un mateix cos integrat. D’aquesta manera, la part central de la península Ibèrica —l’espai que va des del litoral cantàbric fins a l’estret de Gibraltar— acabarà compartint una mateixa frontera, i els territoris seran legislats per unes mateixes Corts —les castellanes— que utilitzaran una mateixa moneda i tots plegats seguiran una mateixa política econòmica i fiscal. Perdó, menys les tres províncies basques que, ja des del segle XIV, quedaran exemptes de totes les càrregues impositives castellanes. Per tant, queda palès que la resta de territoris peninsulars —Portugal i la Confederació Catalanoaragonesa— mai van formar part d’aquesta matriu castellana.

Certament, a mitjan segle XV, la península Ibèrica estava dividida en cinc blocs polítics d’importància desigual: Portugal, els territoris de la corona de Castella, el regne de Navarra, la Confederació Catalanoaragonesa i l’emirat musulmà de Granada. De fet, a mitjan segle XV, cada un d’aquells conjunts de territoris acabaran per adquirir una personalitat molt diferenciada, i es constituiran en societats originals amb els seus costums, les seves particularitats jurídiques, les seves pròpies institucions i, fins i tot, amb la seva pròpia llengua. 

Que un historiador de l’època més fosca de la dictadura —com és en José Larraz López— serveixi per a combatre la colossal desinformació o ignorància volguda per l’espanyolisme actual hauria d’avergonyir una part de la classe política, els mitjans de comunicació —inclosos els “influencers” amagats rere les xarxes— que una vegada i una altra, des de les seves supremes tribunes no s’han cansat ni es cansaran mai de proclamar l’existència d’una Espanya unitària des de fa més cinc-cents anys.

L’oligarquia castellana —des de fa massa temps i encara que parlant català a la intimitat— repeteix una vegada i una altra el mateix error quan parlen d’Espanya com a realitat política ja des del segle XV, tot referint-se com “la nación más antigua de Europa”. Si entenguessin d’una vegada per totes que des del segle XV fins a principis del XVIII, Castella va dur a terme una política de nul·la d’integració del món mediterrani —i portuguès—, i que aquesta només seria possible gràcies a l’ús de la força, combinada amb una repressió persistent i a un espoli constant dels recursos econòmics a fi de modular les seves legítimes aspiracions, segurament els ajudaria a entendre moltes qüestions que ens succeeixen avui en dia com Estat. I més concretament, els ajudaria a entendre que el projecte d’Espanya —tal com està plantejat des de l’arribada dels Borbons— és del tot insostenible.

L’inici de les divergències hispàniques

Després de la batalla de les Navas de Tolosa —a inicis del segle XIII—, Castella s’endinsà definitivament per l’interior de la Meseta inferior, cosa que li provocà una etapa d’extrema eufòria veient les possibilitats que li oferia el nou territori. Però aviat s’adonà que, tot i tenir molta voluntat, ensopegava amb el mateix problema què havia topat Lleó a finals del segle XII. Després de la Concòrdia de Benavent —acord de compra del regne de Lleó per part de Castella— fou quan Castella —excepte el territori nassarí— adquirí pràcticament el perímetre actual. 

La Meseta inferior, amb una orografia muntanyosa i abrupta —sobretot a les zones més properes al sistema Central— disposava d’unes terres poc aptes per a l’agricultura —excepte la vall del Guadalquivir—, amb escassetat i poca qualitat de les pastures, que sumades a la forta variabilitat climàtica entre estiu i hivern, esdevenien factors massa adversos per poder prendre’n el control ràpidament. A més, cal afegir-hi tres elements encara més determinants com són la baixa natalitat de la població del nord, la nul·la mobilitat d’habitants del nord vers al sud —malgrat fomentar les pressures o repartiments territorials— i les conseqüències d’aplicar una política excessivament repressiva contra la població autòctona —argumentant ximpleries— que culminarà amb l’expulsió dels moriscos andalusos. 

Tots aquests factors repercutiran molt negativament en l’economia castellana perquè s’esberlarà d’arrel qualsevol activitat manufacturera i comercial, com per exemple el comerç amb l’Orient o l’Àfrica a través de l’estret. En qualsevol cas, la Monarquia —a fi de perllongar la seva política expansiva —va continuar necessitant augmentar els seus ingressos regulars, cosa que va contribuir a una situació d’extrema inflació, que va repercutir en una alteració monetària i va generar un dèficit permanent en la seva balança comercial. 

Com a solució, la Monarquia va exercir una forta pressió fiscal sobre alguns sectors de la població —com ara els jueus—, però sobretot vers els grans ramats transhumants de la Meseta superior, just en el moment que tant Flandes com el nord d’Itàlia es convertien en els grans compradors de la llana castellana. Aquest trànsit llaner havia catapultat Burgos cap a la primera línia de ciutats d’Europa i va convertir el cantàbric com un important eix marítim vers Europa, cosa que va estimular el naixement d’una indústria tèxtil. Però tot s’esvaí en el moment que els interessos de la noblesa —propietària de les terres, fonamentada en antics drets de conquesta— van prevaldre per sobre de qualsevol iniciativa privada dels llaners, cosa que va impossibilitar el floriment econòmic dels segles posteriors.  

Davant l’ofec econòmic, la Monarquia —a fi de dinamitzar l’economia— va recórrer al crèdit que oferien les comunitats jueves, assentades en les principals ciutats hispanes. Així fou com més aviat que tard tant reis, nobles com ordes militars, comunitats eclesiàstiques o “concejos” —i fins i tot particulars o “situados”, com se’ls coneixia a l’època— van acabar abusant del crèdit, la qual cosa va esdevenir a la llarga un veritable problema intern. Davant el fort endeutament del tresor públic castellà, la Monarquia —a conseqüència de la generalització d’impagaments— va iniciar una reforma del seu sistema financer, encara que el veritable desllorigador fou la promulgació de l’Edicte de Granada —també conegut com a Decret de l’Alhambra— pel qual els Reis Catòlics decretaven l’expulsió de tots els jueus dels territoris hispans, cosa que va suposar obtenir grans béns a la Monarquia a curt termini. 

Pel que fa a la resta de territoris peninsulars —sobretot el món mediterrani i el món atlàntic portuguès—, van saber trobar en el mar una palanca de creixement que els va permetre continuar amb les seves polítiques expansives. Per exemple, la burgesia comercial catalana va saber aprofitar les conseqüències de la guerra amb França —la famosa croada de Felip l’Ardit— per a potenciar la seva indústria manufacturera. La creació dels Consolats de Mar i l’ampliació d’antigues rutes marítimes —iniciades al segle X— foren els mecanismes de penetració que aprofità la Confederació Catalanoaragonesa per a satisfer la demanda que tenien els seus productes —draps, eines de ferro, coralls, cuirs, espècies o esclaus— tant en els mercats peninsulars —Lisboa, Donostia, Bilbao o Sevilla— com en els mercats estrangers de Sardenya, Sicília, Bruges, Constantinoble, Tunis o Alexandria. 

Un territori format per “persones lliures”

Des de l’inici de l’expansió feudal —a inicis del segle IX—, els territoris del nord-oest peninsular es van configurar sota la fórmula juridicoadministrativa del “dominium”, fonamentada en el dret romà, cosa que significava que el titular de la propietat de la terra era un “dominus” o senyor. Per tant, el rei o el comte —màxima figura en la piràmide social— des del principi va esdevenir el propietari final —directament o indirecta— de totes aquelles terres que s’anessin expropiant. 

Hem de tenir present que cap senyor tindria el menor interès a posseir terres, aigües, ramats o molins si no hi haguessin pagesos capaços d’organitzar processos de treball estables que propiciessin la conversió de l’esforç en una renda. Per tant, amb la creació de l’Extremadura a partir del segle IX, la política expansiva castellanolleonesa es va executar per mitjà de les comunitats de “villa y tierra”, les quals esdevindrien l’element clau d’organització politicojurídica dins dels “nous territoris expropiats”. D’aquesta manera, el paisatge de la Meseta fou articulat a partir de la fundació d’un seguit de viles majors —emmurallades i amb representació a les Corts castellanes— de les quals depenien sis o vuit llogarets sense muralla situats al voltant de la vila principal. 

Per als senyors, el veritable perill pivotava en l’existència —dins d’aquell vast territori— de comunitats pageses lliures que escapessin d’aquella nova jurisdicció. Per aquest motiu, van crear mecanismes que suposessin un endeutament brutal d’aquelles comunitats de “villa y tierra” a través de les famoses cartes de poblament o “asentamientos” i dels contractes de “presura”, amb la finalitat que perdessin tota possible mobilitat, quedessin adscrits a la terra i, d’aquesta manera, asseguressin el retorn dels deutes contrets. 

I com que la vida del rei era tan “sacrificada” —encara avui ho és quan es permeten el luxe d’anar a caçar elefants— aquests acabaven cedint les terres pels serveis prestats a altres senyors, entitats eclesiàstiques o monestirs. Per tant, depenia de qui era el rendista final —o sigui, el propietari— que les terres eren conegudes com de reialenc, si era del rei; d’abadenc, si era d’un abat o d’un bisbe; de “solariego”, si era d’un noble o un orde militar; o de “behetria”, si eren els mateixos vilatans qui escollien el senyor. A la llarga, tota aquesta tipologia de propietats contribuirà a la formació dels grans latifundis “messetaris” —conegut com el procés de senyorialització— que a partir del segle XIV propiciarà la concentració de molt de poder, tant econòmic com territorial, en una part molt ínfima de la població castellana.

Cap a una nova concepció de l’Estat

A finals del segle XV, el món castellanolleonès acabarà “expropiant” uns 385.000 km² de terres —entre la Meseta superior i la inferior—, en les quals hi viuran prop de quatre milions i mig de persones, inclosa la població nassarí. I a la resta de la península, la població estarà repartida de la següent manera: als territoris de la Confederació Catalanoaragonesa hi viuran prop de nou-centes mil persones en uns 110.000 km²; unes cent vint mil persones viuran en 11.000 km² a Navarra; i a Portugal un milió de persones viuran en 88.000 km². 

Castella, encara que era el territori amb més extensió de la península Ibèrica, va continuar experimentant continus problemes econòmics i demogràfics, principalment empès pel procés de consolidació de la senyorialització, en detriment de l’esgotada economia expansiva, la qual s’havia basat en l’expropiació indiscriminada de terres i la reassignació de propietats a través de la coerció física. 

Aleshores, durant la segona meitat del segle XV, la Monarquia castellana va iniciar un procés de transformació econòmica a través d’una reforma monetària i fiscal, cosa que li va provocar un important desajustament social, fins al punt que va acabar repercutint directament als interessos nobiliaris. D’aquesta manera esclataran importants aldarulls per tot el regne i, en veure’s incapaç de calmar els ànims, la Monarquia aplicarà una política de satisfacció senyorial a través de l’oferiment de més terres, més drets i més pensions vitalícies a costa de l’erari públic i finançat mitjançant un impost especial sobre la població de les ciutats comuneres. I per reblar el clau, a principis del segle XVI, les principals Comunitats de Castella es veieren obligades a assumir un considerable impost per a cobrir la compra del títol Imperial —per part de la família dels Habsburg— cosa que desembocà en la famosa Revolta dels Comuners. 

Tanmateix, aquesta política va tenir un impacte insuficient a l’hora d’aplacar les ambicions senyorials, cosa que va fer aflorar l’existència d’una divisió encara molt més profunda en el si de l’aristocràcia castellana. Aviat es va palpar l’existència de dues faccions políticament antagòniques: per una banda, trobem les famílies dels Pacheco, Villena o Girón, els quals eren partidaris de prendre part més activa en les grans decisions polítiques del regne i, per tant, veien necessari afeblir la Monarquia per a controlar-la. I per l’altra, hi havia els Santillana o els Mendoza que entenien que havia arribat el moment d’abstenir-se del poder, perquè la Monarquia —edificada sobre una nova concepció d’Estat— era qui havia de garantir l’estabilitat del regne a fi d’assegurar els seus privilegis senyorials… in saecula saeculorum. 

Després de la Guerra Civil castellana (1475-1479), els dos territoris més extensos de la península Ibèrica —el regne de Castella i la Confederació Catalanoaragonesa— crearen plegats una nova entitat política coneguda amb el nom de Monarquia Hispànica, a la qual aviat li sumarien Granada (1492), Portugal (1497) i Navarra (1512). Aquell nou estat dinàstic fou configurat amb la unió de només dos elements clau: l’exèrcit i la política exterior. Per a la resta d’elements que configuraran l’Estat modern, com ara fronteres, monedes, lleis i institucions, romandran totalment separats. 

D’aquesta manera, la configuració i repartiment del poder —acordat a la Concòrdia de Segòvia per ambdues parts— es va estructurar de la següent manera: mentre Castella s’articularà segons l’autoritat sacralitzada de la reina i sempre per sobre de la noblesa i l’església —gràcies a una eficaç política d’endormiscament de les Corts—, la Confederació Catalanoaragonesa s’organitzà al voltant de la Constitució de l’Observança, la qual obligarà sempre al rei a governar i pactar d’acord amb les lleis del Principat. 

A la llarga, Castella oferirà menys resistència als monarques hispans, cosa que no passarà dins la Confederació Catalanoaragonesa, la qual respectant totes les seves realitats juridicopolítiques, acabaran limitant les iniciatives no pactades entre els diferents braços —comte-rei, noblesa, clergat i ciutadans honrats— que representaran part de la societat confederada. L’historiador John Elliott en el seu famós llibre “Imperial Spain (1469-1716)” molt encertadament ho va definir de la següent manera: els sobirans espanyols (castellans) eren reis absoluts a Castella i monarques constitucionals a Aragó (Catalunya).  

L’imperi inconscient

Només l’atzar i els alisis conduïren els primers navegants de la Confederació Catalanoaragonesa a la zona més poblada del continent americà. Des del principi dels viatges cap a l’oest, els primers navegants van tenir la certesa i la consciència que allí on havien arribat no eren les Índies Orientals, sinó que es tractava d’un territori completament diferent. I en adonar-se d’aquest fet, la Monarquia castellana va desplegar tota la seva moderna maquinària jurídica i administrativa per a posseir-lo legítimament. Sense encomanar-se a ningú i per dret de conquesta, la Monarquia va tornar a adjudicar-se la propietat d’aquells territoris tot ignorant la població autòctona. 

El descobriment d’importants jaciments de metalls preciosos —entre Mèxic i el Perú— propiciarà la fundació o refundació d’importants ciutats americanes, les quals adquiriran un altre rol territorial a fi d’assegurar importants fluxos regulars de riquesa vers Castella. Per tant, actuant com a nou-rics, Castella gastarà una quantitat indecent de recursos econòmics per a construir el seu concepte de civilització, fonamentada en el catolicisme. Aquesta obsessió —de vegades incontrolada— els portarà a embarcar-se en infinitat de conflictes de tota mena, com ara: disputes teològiques, conflictes familiars, afers comercials o fastuoses construccions megalòmanes.       

Però a principis del XVII, les mines americanes començaren a mostrar signes d’esgotament, cosa que s’accentuarà a mesura que avança el segle. Davant d’aquesta desacceleració, i a fi de mantenir el mateix ritme de despesa, la Monarquia recorrerà al préstec de bancs alemanys —els Fugger o els Welser— i la banca genovesa dels Spínola, Centurione, Balbi, Strata i, sobretot, Gio Luca Pallavicino. Aleshores, es veurà obligada a apujar els impostos i a exercir una pressió fiscal sobre el conjunt de tota la societat hispànica. Recordem la famosa “Unión de Armas” del Compte-Duc d’Olivares. Davant d’una allau generalitzat d’impagaments, l’Estat entrarà en un procés de successives bancarrotes (1627, 1647, 1652 i 1662), cosa que contribuirà a projectar-li una imatge molt desfavorable davant la resta de cancelleries europees. 

La història d’Espanya encara avui continua estigmatitzada per una “llegenda negra” concebuda entre els segles XVI i XVII —tant pels luterans de Wittenberg com pels holandesos de Dillenburg—, la qual buscava esmicolar la seva hegemonia al món. Posteriorment, a fi de controlar les matèries primeres de les colònies castellanes i portugueses, els anglesos amplificaran la propaganda protestant, com a element clau de desprestigi davant les elits colonials, cosa que els ajudaria a iniciar i finançar els processos d’independència de les colònies hispanes al llarg del segle XIX.

La deriva borbònica

De manera reiterada, Castella —i després Espanya— s’ha trobat sempre davant d’un perillós cercle viciós, en el qual la despesa contreta per l’Estat ha estat excessiva, i ha necessitat augmentar contínuament els impostos per a equilibrar els ingressos, cosa que l’ha portat —de manera perllongada en el temps— a una desmesurada pressió fiscal sobre el conjunt de la població. 

Amb l’entrada dels Borbons —després d’una llarga campanya de desprestigi contra els Àustries— els problemes econòmics es van agreujar quan, a través de la utilització de continus préstecs, représtecs, negociacions i renegociacions, aquests només serviren per a satisfer la seva “grandeur” personal, en detriment de la modernització de la societat d’acord amb l’esperit il·lustrat que imperava a tot Europa. 

Els Borbons sempre van ser conscients que l’única manera de sustentar econòmicament tot el regne hispànic era annexionant tots els territoris peninsulars i, d’aquesta manera, configurar un nou hexàgon geopolític, similar a l’hexàgon francès. Però això no fou possible perquè des de finals del XVII Portugal ja no formava part de la Monarquia Hispànica, encara que s’intentarà annexionar-lo en tres ocasions durant el XIX i XX. Per tant, els esforços només es van poder centrar sobre els territoris del Llevant peninsular que, primer amb la guerra de Successió i després amb els Decrets de Nova Planta, va permetre als Borbons vincular sectors productius —mestres artesans i mercaders— al nou sistema centralista. En conseqüència, aquesta fidelització vers els Borbons els va permetre —als afins al nou règim— accedir als grans contractes públics, cosa que els va abocar cap a una dependència absoluta del nou sistema centralista la qual acabarà teixint una xarxa de corrupció generalitzada en tots els nivells de la gestió pública.

D’exemples no en falten, com quan a principis del segle XIX la reina Maria Cristina —vídua de Ferran VII— va lliurar el poder als liberals espanyols, que a la vegada pactaren amb la burgesia industrial catalana per a forjar una interessada aliança política i socioideològica que es materialitzaria amb la institució d’un sistema proteccionista. D’aquesta manera es dilapidava la tradició mercantil catalana i es traïa l’esperit del 1705, perquè la negativa borbònica vers el lliure mercat del Principat amb Anglaterra i els Països Baixos —els seus principals socis comercials— va iniciar tot el procés que convergiria en l’11 de setembre de 1714.  

Tampoc amb la instauració del “règim democràtic del 78” la cosa va millorar pels interessos del Llevant peninsular. De fet, les seves conseqüències les patim diàriament els catalans, valencians i balears quan any rere any aportem xifres monstruoses dels nostres PIB a les arques de l’Estat en pro d’una “centralitat solidària” i recordem-ho, amb el vistiplau de polítics, industrials i banquers. I la història continua fins a l’actualitat, quan després d’una dècada políticament i social intensa, l’Estat acaba de proposar-li a Catalunya —aviat també se li proposarà a València i a les Illes— un finançament singular, segurament condicionada per una gran solidaritat. En fi!

La història ja va advertir Felip II quan visità per darrera vegada el seu pare, l’emperador Carles d’Habsburg, al monestir de Yuste quan li va aconsellar que si volia augmentar l’imperi, calia que situés la capital a Lisboa, perquè això significaria lligar-lo amb el Nou Món; si volia conservar-lo, la situés a Barcelona, és a dir, entroncar-lo amb la tradició clàssica; i que si volia perdre’l, situés la capital a Madrid. I, efectivament, Madrid va ser la capital més mal comunicada d’Europa fins a començaments del segle XX quan, gràcies al desenvolupament de les línies aèries i la construcció dels pantans, es va aconseguir dinamitzar aquella solitud enmig de la Meseta castellana. 

Tornem a Newton. I com passarem d’una força centrípeta cap a una força centrífuga? Doncs aquesta només serà possible si existeix una acceleració tangencial que permeti variar el mòdul de velocitat de l’objecte i, d’aquesta manera, podrà tornar al seu estadi físic original. Per tant, serà la innovació tecnològica qui provocarà una acceleració del moviment econòmic que aprofitant-se de “l’Open Banking” i “l’Embedded Finance” esdevinguin la força tangencial que possibiliti retornar al nostre estadi original? Aconseguir-ho està a les nostres mans! 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!