Educar els joves a ser empresaris

Els joves també han de tenir vocació empresarial. Si els donem les eines, potser s’engresquen a emprendre. Amb aquest objectiu es va crear el programa Escola i Empresa de la Fundació d’Empresaris de Catalunya (FemCAT). Parlem amb la seva presidenta i consellera delegada de Vertix, Elena Massot.

La formació que ofereix FemCat no és poca broma. En els deu anys que porten d’activitat, fins a 770 docents i 300 empresaris de primer nivell han impartit cursos en instituts, i se n’han beneficiat més de 100.000 alumnes. Precisament, explica Massot, el programa Escola i Empresa es va crear el 2009 per aconseguir “un impacte positiu i engrescador”, que ajudés a entendre la importància de l’empresa en el teixit social del país. A més, es busca reconèixer la tasca de l’empresariat. “Volem mostrar la necessitat de l’empresa en la societat, despertar l’interès per aquest món entre els joves, donar una visió de l’empresa que sigui inspiradora i, finalment, mostrar algunes de les habilitats que necessita un empresari”, resumeix la presidenta.

Per transmetre la rellevància de l’empresa va molt bé la primera persona, oi?

Efectivament. Per això l’activitat és en realitat un diàleg entre l’empresari, que sol ocupar un càrrec de direcció, i l’alumnat que hi participa. El ponent explica la rellevància de l’empresa en el teixit social i, més important, descriu la seva vivència. Això permet que l’alumnat faci una reflexió sobre les habilitats que calen per a fer-se càrrec d’un negoci. La conversa i la reflexió sobre les motivacions que porten a algú a impulsar una empresa, la narració del dia a dia, ajuda als estudiants a fer visibles aspectes de l’empresa des d’una perspectiva diferent. Els centres poden rebre aquestes xerrades sense cap cost i els ponents són voluntaris.

Així, tota l’organització va a càrrec de FemCAT

Sí, arreu del territori diverses entitats assumeixen la coordinació i el contacte amb els centres de la seva demarcació. Perquè els ponents hi participin, les entitats catalanes del món empresarial proposen voluntaris que tenen ganes d’explicar la seva experiència.

I en temps de pandèmia, com heu organitzat les formacions?

Des de l’inici, i encara més en pandèmia, és clar, hem constatat la importància d’una gestió de proximitat. Per això, hem intentat mantenir l’activitat al centre, i hi hem fet arribar ponents d’empreses implantades al territori i properes a aquests centres. Per a les entitats empresarials o de promoció econòmica, aquesta formació suposa una oportunitat per acostar-se a l’alumnat i al teixit empresarial local. Al capdavall, el programa també ajuda a apropar l’empresari al territori, perquè comprengui millor quin és l’entorn de què se serveix.

Quin és el retorn que rebeu, tant de l’alumnat com dels ponents?

Per mantenir la qualitat del programa, sempre demanem una avaluació de les sessions, tant als ponents com al professorat. Mitjançant el Net Promoter Score, el professorat ha avaluat aquesta formació amb una nota mitjana de 85,71 sobre 100. Pel que fa als ponents, troben l’experiència molt gratificant, i la majoria recomanen a empresaris que coneixen que hi participin, perquè poden dialogar amb l’alumnat. Pel desè aniversari, per exemple, vam realitzar una enquesta a 106 escoles de tot Catalunya que havien participat en el programa i a una seixantena d’empresaris. El resultat va ser encoratjador: el 98% del professorat creu que l’opinió de l’alumnat sobre el món empresarial ha canviat després de la sessió. I destaquen que el programa és enriquidor, motivador i una finestra al món real molt útil. Per la seva banda, l’alumnat pren consciència de tot l’entramat empresarial a partir de casos reals narrats en primera persona.

Aquest curs teniu esperances de tornar a l’activitat anterior a la pandèmia?

Fins al curs 2018-2019, el programa arribava a vora 15.000 alumnes cada curs, amb unes 400 sessions arreu del territori. Hi ha 160 empresaris actius que hi participen. I el curs, enguany, ha començat amb un bon volum de peticions per part dels centres, així que pensem que, després de dos cursos marcats per la Covid-19, sí que podem tornar a arribar als 15.000 alumnes.

Més enllà dels instituts, feu altres formacions en universitats o per a empreses emergents?

Sí, perquè acostar l’empresa a la societat és un dels pilars de l’activitat de FemCAT. A banda del diàleg amb l’alumnat, també tenim el programa Periodisme i Empresa, a través del qual apropem les pimes catalanes als estudiants de Periodisme, mitjançant visites i xerrades. Alhora, també tenim un conveni signat amb el Parlament de Catalunya des del 2007, gràcies al qual organitzem visites a sectors empresarials per als diputats i diputades. També treballem amb universitats i centres de recerca per facilitar els contactes de transferència de coneixement. Moltes membres del FemCAT col·laboren amb programes de mentoria en entitats socials i noves empreses. No considerem, però, que cap d’aquestes activitats sigui una formació convencional. Més aviat plantegem un intercanvi, perquè la fortalesa principal de FemCAT és que aplega empresaris en actiu, que transmeten els reptes i potencials de l’empresa catalana a través de les seves vivències.

Per últim, en quin moment es troba el teixit empresarial català?

Els darrers quinze anys hem viscut dues crisis molt dures, i la pandèmia ha estat un sotrac molt fort. Ara mateix, la recuperació és molt desigual. Hi ha sectors que han accelerat de cop, i han recuperat el temps perdut, però en d’altres gairebé sembla que l’activitat d’abans de la pandèmia no tornarà mai més. Els alts i baixos i la incertesa encara preveiem que s’allarguin, i caldrà que el món empresarial mantingui la flexibilitat i la rapidesa de resposta que ens hem vist obligats a practicar aquests darrers mesos.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

Des de fa temps, la història ens retorna a un vell debat encara no resolt: què és ben bé Espanya? Una pregunta difícil que han hagut d’afrontar un grapat de generacions. Pel camí hi ha hagut tota meva de debats, promeses, triomfs i derrotes. I, malgrat tot, encara estem lluny de trobar una resposta. 

Després de la llarga nit franquista, a Espanya se li van plantejar nous reptes a partir de 1975. L’Estat havia de trobar l’equilibri entre la reforma que proposava el govern franquista i la ruptura que demanava part de l’oposició. La solució pactada va ser la de transitar plegats cap a un nou règim fonamentat en una nova Carta Magna. La Constitució espanyola de 1978 es va dividir en deu títols i 169 articles. Al text, el terme “nació” apareix tan sols en dues ocasions, mentre que el terme “Estat” conté 90 entrades.

La primera i més important menció a la “nació” és la que obre el Preàmbul. “La nació espanyola, desitjant establir la justícia, la llibertat i la seguretat i promoure el bé de tots els que la integren, fent ús de la seva sobirania…”, comença el text fundacional, tal com si la mateixa nació redactés el que s’hi llegirà. Més endavant, aquesta “nació” autoproclamada expressa la voluntat de “constituir-se en un Estat social i democràtic de dret”, el qual desplegarà tots els seus òrgans i funcions. 

La “nació”, objecte de litigi

Segons sembla, l’al·lusió a “els que la integren” es refereix als individus. En efecte, l’article 2 fonamenta la Constitució en “la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, la qual “reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”. Justament aquest article és objecte de continu litigi. 

Aquest famós article 2, en realitat, sembla que ens està dient que no són els individus els qui decideixen o desitgen una cosa, sinó que és la nació. Perquè la nació és qui ostenta la sobirania, no el poble. I qui anuncia aquesta proclamació de la sobirania tampoc és el poble, sinó que està personificada en la figura del Rei d’Espanya. Per tant, tot allò que integra la nació resulta confús.

El regne de les “nacionalitats”

Certament, l’al·lusió a les nacionalitats i a les regions apunta a la vella idea de la divisió territorial del regne. Aquesta paraula —“regne”— no s’esmenta enlloc a la Constitució. Cosa estranya, atès que Espanya es configura, en la seva forma, com a regne. Regne d’Espanya, en singular. Però aleshores, què són les nacionalitats? Què amaga el terme per referir-se a aquestes entitats orgàniques etnoculturals?

Sembla evident que es tracta d’un expedient púdic per al·ludir, sense anomenar-los, als antics regnes d’Hispània, a part de Castella, formats per: Catalunya, València, Mallorca, Aragó, Navarra, Galícia, el País Basc, Andalusia (i Portugal). Per tant, quin és el sentit i quina és la funció de les nacionalitats i de les regions? Impossible saber-ho, ja que aquests conceptes no tornen a aparèixer en tot el redactat de la Constitució.

Tot gira entorn de la “reconquesta”

Contra el discurs repetit com un mantra dins del sistema escolar franquista, l’aprenentatge d’Espanya es va articular en funció del concepte de “reconquesta”. Es tracta d’un terme historiogràfic —emprat encara en els currículums de secundària de Castella— que descriu el procés de recuperació del món feudal per sobre del món musulmà i jueu, perquè s’entén que els musulmans no eren els legítims propietaris de la geografia hispànica…

Aquest procés va arrencar poc després de l’arribada dels àrabs a la península Ibèrica al segle VIII i va finalitzar amb els Reis Catòlics al segle XV, els quals acabarien unificant “Espanya” com un Estat integral. Aquesta Reconquesta acabaria forjant “l’esperit espanyol”. O sigui, arguments històrics per justificar el nacionalcatolicisme imposat després de la Guerra Civil.

Tanmateix, no sembla que hagi existit mai ‘de facto’ una “nació espanyola”, és a dir, integradora de nacionalitats i regions, com ens vol fer creure la Constitució actual. Ni tan sols és segur que s’hagi consolidat mai com a Estat-nació, en el sentit modern. Ho veiem a continuació!

De la confederació a l’absolutisme

L’Estat dinàstic, iniciat pels Reis Catòlics, com hem dit, va acabar esdevenint un Estat absolutista. Abans de ser-ho, havia hagut de restringir el poder de la noblesa, forçar l’adscripció a la religió catòlica i cohesionar tot el poder en una devoció lleial al Rei. En contra del que pensen alguns, la llengua va restar al marge d’aquest esquema de poder. Per tant, no va ser mai un element unificador fins a principis del XVIII, encara que el franquisme intentés falsejar la història una vegada més.

El poder es va anar organitzant al voltant de cinc Consells d’Estat: Castella, Aragó, Itàlia, els Països Baixos, Portugal (1580-1640) i les Índies Occidentals. Per tant, els diferents territoris que configuraven la geografia de la Corona d’Hispaniae —plural d’Hispània— mantenien l’administració, la moneda i les lleis pròpies. En aquest sentit, es tractaria d’una mena confederació de nacionalitats, les quals conservaven les seves peculiaritats, furs i tradicions.

El predomini de Castella (que aglutinava Galícia, Astúries i Lleó) sobre els altres regnes existents de la península Ibèrica cada vegada va ser més evident, per extensió i població i, sobretot, després d’incorporar les Índies Occidentals al regne castellà, que ho va fer a títol de “descobriment”, amb tot el que va significar. D’aquesta manera, la progressiva translació de l’economia del mediterrani cap a l’atlàntic va comportar un canvi de paradigma en les relacions entre els diferents territoris que configuraven la Corona Hispànica.

Aquesta pluralitat, no sense sobresalts, va anar derivant cap a una major centralització del poder. Però el salt definitiu va ser després de la guerra de Successió i la subsegüent entronització de la dinastia borbònica al tron castellà. Entre 1707 i 1716, el nou rei Felip V va anar promulgant els coneguts Decrets de Nova Planta pels diferents territoris de la corona d’Aragó com a càstig per la seva rebel·lió i com a dret de conquesta. En canvi, aquesta pèrdua d’autonomia no va afectar mai ni Navarra ni les Províncies Basques, atès que aquests territoris havien estat fidels a la causa borbònica.

Va ser llavors quan Castella es va transformar en l’Espanya borbònica: una monarquia absoluta i fortament centralitzada. Prova d’aquest procés, Felip V escrivia el 1717: “He jutjat per convenient […] reduir tots els meus Regnes d’Espanya a la uniformitat d’unes mateixes lleis, usos, costums i tribunals, governant-se tots igualment per les lleis de Castella”. Així, com a resultat d’una repressió i per dret de conquesta, una Espanya castellanitzada per força es comença a configurar com un modern Estat (d’importació francesa) nacional (d’exportació castellana). Naturalment, la il·lusió va durar ben poc.

La il·lusió fallida de la “república federativa”

L’il·lustrat i escriptor José Marchena (1769-1821), exiliat a Baiona per escapar de la Inquisició, va escriure el 1792 un revelador informe per Jacques Pierre Brissot, un girondí i ministre d’assumptes exteriors de la República Francesa, sobre les dificultats d’implantar a Espanya una constitució semblant a la francesa del 1791. Les seves paraules són força reveladores: “França ha adoptat ara una constitució que fa d’aquesta vasta nació una república unida i indivisible. Però a Espanya, les diverses províncies de les quals tenen costums i usos molt diferents i a la qual s’hi ha d’unir Portugal, només hauria de poder-se formar una república federativa”.

En un sentit similar, el 1808, a Cadis, el cèlebre polític gironí, Antoni de Campmany va escriure, tot just començada la Guerra del Francès, en la famosa publicació ‘El Sentinella’: “… A França, doncs, no hi ha províncies ni nacions; no hi ha Provença ni provençals; ni Normandia ni normands. Tots s’esborraren del mapa dels seus territoris i fins i tot els seus noms […]. Tots es diuen francesos”. I més endavant detalla: “Llavors, què seria ja dels espanyols si no hi hagués hagut Aragonesos, Valencians, Murcians, Andalusos, Asturians, Gallecs, Extremenys, Catalans, Castellans? Cadascun d’aquests noms inflama l’orgull d’aquestes petites nacions, les quals configuren la gran nació”.

Dècada rere dècada, de les nou constitucions espanyoles redactades durant l’edat contemporània (1812-1978), totes tenen en comú —amb petits matisos—, una mateixa afirmació: són una constitució de la monarquia i de confessió catòlica, la religió del Rei i de la nació. Per tant, la unitat de la nació és la unitat de la monarquia.

Existeix, doncs, una nació de nacions?

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Catalunya és un país amb una sòlida tradició publicitària. De Barcelona han sorgit agències de publicitat de renom internacional, que han estat reconegudes per la seva creativitat. La publicitat catalana arrenca fa més de 150 anys. A 11Onze repassem els millors moments de la nostra història.

La primera empresa dedicada a la publicitat de l’Estat espanyol neix a Catalunya de la mà de Rafael Roldós (1846-1918). La seva família estava vinculada al món de la impressió i ell va començar la seva trajectòria professional com a corredor d’anuncis per al ‘Diari de Barcelona’ i ben aviat va fundar Roldós y Compañía el 1872. L’exposició ‘Publicitat a Catalunya 1857-1957. Roldós i els pioners’, que es va mostrar al Palau Robert, recull tot aquest llegat.

Actualment, Roldós S.A és una de les empreses de publicitat més antigues del món i durant més de 100 anys va ser l’exemple a seguir per la resta d’agències de publicitat catalanes. A l’experiència de Roldós s’hi van afegir altres agències publicitàries, com les de Pere Prat Gaballí, Rafael Bori, Joan Aubeyzon, José Gardó o Malcolm Thomson, que van ajudar a consolidar la professió que fa de mitjancer entre els anunciants i els mitjans de comunicació. En un primer moment, és clar, les publicitats no tenien gairebé il·lustracions i els textos anaven cara barraca. “Lavado de cabello”, “Ganga, verdad”, “Aviso al público”, “Gran surtido” eren els eslògans comuns per cridar l’atenció dels lectors.

L’ascens del cartellisme

Les il·lustracions, però, guanyen pes de mica en mica. I també és Catalunya el primer lloc de l’Estat espanyol on apareix el cartell modern. La industrialització i la burgesia van ser els grans impulsors del Modernisme, estil carregat i preciosista, on també es va incorporar la publicitat, sempre a l’última moda. Sobretot arran de l’Exposició Universal de 1888, el cartellisme es va estendre arreu del territori, on es van convocar fins i tot concursos. El llibre que millor recull aquesta història és, sens dubte, l’obra dirigida per Carolina Serra, ‘Història de la publicitat de Catalunya’, on es reivindica la importància d’aquest sector.

Així, el primer cartell modernista és d’Alexandre de Riquer per una marca de fotografia l’any 1895. I aviat s’hi sumaran altres de Llorenç Brunet, Modest de Casademunt, Ramon Casas, Joan Llaverías o Francisco de Cidón. Possiblement el cartell més reconegut de l’època és ‘4 gats. Pere Romeu’ de Casas, en què veiem Romeu a la barra del famós restaurant barceloní Els Quatre Gats mirant directament al lector. Però n’hi ha d’altres, com els de l’Anís del Mono o els de Codorniu.

Guerra i repressió: l’aparició de nous formats

Amb la difusió de la ràdio, a finals dels 20 del segle XX, apareixen nous formats publicitaris que fan canviar tota la seva fesomia. La publicitat s’incorpora al món educatiu i els professionals es comencen a organitzar en associacions. El cartellisme, a més, pren una estètica racionalista i, sobretot durant la Guerra Civil, hi triomfaran els missatges polítics i les proclames. D’aleshores, destaca la feina del Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana per lluitar contra el feixisme, amb Jaume Miravitlles al capdavant. D’aquesta època són les reconegudes fotografies-cartell de Pere Català i Pic o la campanya transmèdia “El més petit de tots”.

Després de la Guerra Civil, l’aïllament internacional i la repressió faran desaparèixer completament el català a la publicitat. I no serà fins a principis dels anys 50 que la societat catalana tornarà a mostrar interès pel consum. D’aquesta època són anuncis com Potax o Cerebrino Mandri. Però serà l’any 1956 el que marcarà un abans i un després, perquè és quan Televisió Espanyola inicia les seves primeres emissions i apareixen noves agències de publicitat que canviaran per sempre més els formats publicitaris.

Els Jocs Olímpics i l’auge de l’audiovisual

És durant la dècada dels 60, 70 i 80 que es perfeccionarà la producció, l’art i el cinema publicitaris. S’exploren noves idees, es crea, s’innova i, finalment, es ven. Cal entendre que, en aquella època, els equips de publicistes no havien estudiat cap grau universitari: construeixen la professió a mesura que la practiquen. Així és com es van conformar equips multidisciplinaris, amb cineastes, grafistes, fotògrafs, directors d’art, productors i comercials.

Dels missatges senzills dels 60, com l’“OMO lava más blanco”, als rodatges passaran tan sols unes poques dècades. Amb l’esclat publicitari dels Estats Units i el Regne Unit, triomfen les fotografies i muntatges psicodèlics de Leopoldo Pomés. El més famós possiblement és del conyac Terry amb l’eslògan “Terry me va”. També hi destaquen noms com el de Jaime de la Peña o Pepe Fons, de Group Films. Peña es va endur el Lleó d’Or al Festival Internacional de Cinema Publicitari de Cannes per l’anunci “I Feel Lois”, del 1979. I també aleshores adquireixen renom els germans Moro, que estenen l’ús del ‘jingle’. D’ells són el “Está como nunca” de Fundador (1960) o l’anunci de Gallina Blanca del mateix any, on una gallina fa un ‘striptease’ a càmera.

Però és a partir dels 80 que tot pren una nova dimensió, que culminarà amb una imatge nova per Catalunya i Barcelona amb els Jocs Olímpics del 1992, i la realització de la pel·lícula olímpica per part de les productores Ovideo, Group Films i Lolafilms. Aleshores, l’art underground de fanzines i revistes culturals tindrà una influència cabdal de la mà d’il·lustradors com Mariscal o Nazario. A Group Films s’hi sumen altres agències com MMLB o RCP o Bassat & Asociados, i Barcelona es converteix en la fàbrica d’anuncis de tot l’Estat espanyol. Nenuco, Creu Roja, Byly, Trex… Cap a la dècada dels 90, s’incorporen els efectes especials i l’animació digital, i fins avui.

La publicitat forma part de la nostra memòria col·lectiva. Per això, encara recordem la cançó de la campanya per la llengua “Parla sense vergonya”, aquella altra d’“Envàs, on vas?” o la sensació de pau de l’anunci d’Audi amb l’eslògan “T’agrada conduir?”. Hem organitzat fins i tot batudes veïnals per aconseguir el cartell de La Mercè d’enguany o el de la il·lustradora Paula Bonet. I esperem en candeletes cada estiu l’anunci “Mediterràniament” d’Estrella Damm; i cada Nadal, el de La Grossa i el de Campofrío. La publicitat, ho vulguem o no, ens explica i ens fa.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Dins la nostra memòria perdura intensament el 1714. Poc o molt, tothom sabria explicar què va significar per Catalunya. Tanmateix, aquest període fosc de la història comença a capgirar-se amb el Reial decret de lliure comerç amb Amèrica. Aquest text normatiu serà l’escletxa que propiciarà la industrialització al nostre país. Ho descobrim de la mà de l’agent Oriol Garcia Farré.

Després de la guerra del 1714 a Catalunya se li havia prohibit el comerç directe amb les colònies americanes, la qual cosa va suposar un empobriment brutal. A partir de la dècada de 1750 això va començar a canviar. El sistema de privilegis de la política comercial borbònica feia aigües i els poders fàctics van veure’s en l’obligació d’introduir nous agents per garantir la viabilitat del comerç amb Amèrica. 

D’aquesta manera, el 1756 la Corona permet de nou als vaixells sortir dels ports catalans cap al nou continent i el 1778 Carles III signa el Reial decret de lliure comerç i posa fi al monopoli de Cadis i Sevilla i afavoreix de nou el comerç de Catalunya. Així s’iniciarà una rellevant exportació de productes agrícoles, com el vi, l’aiguardent, la fruita seca o el paper, que permet que la balança comercial de Catalunya augmenti de forma espectacular. Aquest fet és la veritable gènesi de la industrialització de Catalunya.

Botiguers i indians, crònica d’uns emprenedors

Els botiguers seran els impulsors necessaris d’aquesta modernització del país. Les companyies comercials del segle XVIII seran el model a seguir durant més d’un segle per organitzar les exportacions i importacions. El comerç del cotó amb les colònies serà importantíssim perquè Catalunya iniciï un procés de mecanització, que propiciarà el principi de la revolució industrial.

Pocs anys després, una generació d’emprenedors sacsejaran i transformaran les estructures econòmiques i socials de Catalunya. Els primers a fer-ho van ser Josep Bonaplata, Joan Vilaregut i Joan Rull, tots tres vinculats a la fabricació tèxtil. El 1832 van crear la primera indústria tèxtil moguda per la força del vapor de tot l’Estat espanyol, la Fàbrica Bonaplata.

La idea suposarà un abans i un després, el pas definitiu cap a la modernitat. La innovació tecnològica que suposa la mecanització els permetrà ser capdavanters en el seu sector, i impulsar tota la indústria tèxtil a Catalunya. La inquietud, la transformació i la millora que van caracteritzar aquella època són encara en l’ADN del comerç català.

El vapor, clau de la industrialització del país 

L’economia sorgida de la utilització del vapor comportar l’obligatorietat de moure’s a una major velocitat. A la innovació tecnològica i a l’emprenedoria calia donar-los d’un nou sistema de transport. El ferrocarril fou qui va propiciar la intercomunicació dels principals centres productius del tèxtil del país vers el port de Barcelona, vertebrant així tot el territori.  

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

A 11Onze ens hem engrescat i hem recopilat alguns dels llibres que s’han escrit en català sobre l’avarícia. Com s’ha construït aquesta mala fama que diu que els catalans tenim un desig excessiu d’adquirir riqueses per guardar-les?

A través de tots aquests personatges avars, patètics, miserables i egòlatres, els escriptors catalans han retratat, no només la gasiveria de la burgesia catalana i la mesquinesa del ‘lumpen’ que malda per sobreviure, sinó la societat del seu temps en el seu conjunt, tan patològicament malalta com tots aquells que l’habiten. 

• ‘L’escanyapobres’ (1884), de Narcís Oller. L’escriptor Narcís Oller (1846-1930) ha deixat a la literatura catalana algunes obres mestres. A ‘L’escanyapobres’, que sovint és lectura obligatòria de batxillerat, abandona el romanticisme i se submergeix de ple en el realisme i el naturalisme. La novel·la narra les desventures de l’Oleguer, l’avar que viu a la masia de la Coma i que, per culpa del seu caràcter esquerp, es baralla amb tots els pagesos de la contrada. Oleguer sempre mostra dues cares: de cara enfora, l’home treballador que manté la masia; però, de cara endins, l’home obsessionat amb els diners que humilia els seus subalterns. A banda de ‘L’escanyapobres’, és obligatori esmentar ‘La febre d’or’ (1890-1892), perquè és la gran novel·la de la Barcelona del segle XIX, on la burgesia creix sense aturador gràcies a una especulació malsana. L’obra és un retrat d’un moment crucial de la història de Catalunya.
• ‘Terra Baixa’ (1897), d’Àngel Guimerà. A Catalunya, sobretot durant les primeres dècades del segle XX, hem estat molt dels drames rurals i l’obra teatral d’Àngel Guimerà (1845-1924) és possiblement la que millor ho exemplifica. ‘Terra baixa’ mostra de forma descarnada el conflicte entre les imaginàries terra alta i terra baixa. A partir d’una història d’amor possessiva, el drama tracta les misèries de la vida al camp, les penúries de les llars catalanes de l’època i l’estructura jeràrquica de les societats rurals.
• ‘Drames rurals’ (1904), de Víctor Català. També narra els drames rurals de la Catalunya de principis de segle XX la nostra Víctor Català (1869-1966), el pseudònim amb què va publicar Caterina Albert. Club Editor recopila en tres volums els contes d’aquesta gran autora catalana, que representa amb una sensibilitat sense precedents la cara més fosca de la vida rural, i que sovint s’acarnissa amb les dones.
• ‘La Xava’ (1905), de Juli Vallmitjana. Rescatat de l’oblit no fa massa, l’escriptor Juli Vallmitjana (1873-1937) va retratar els ambients més pobres de la Barcelona de principis del segle XX. A ‘La Xava’, com també fa a ‘La ciutat vella’, mostra la parla del carrer als barris de sota de Montjuïc, la lluita descarnada per sobreviure i com els senyorets de Barcelona, avars i narcisistes, feien servir la pobresa més negra per construir la seva bohèmia d’or. Les seves obres, plenes d’històries petites, narren també els grans esdeveniments col·lectius de l’època, i el combat de les classes proletàries i la burgesia.
• ‘L’auca del senyor Esteve’ (1907), de Santiago Rusiñol. L’obra de Rusiñol (1861-1931), també de principis del segle XX, narra la confrontació i la reconciliació entre el senyor Esteve, un comerciant arquetípic de la petita burgesia, i el seu fill, un artista modernista que no vol heretar el negoci familiar. L’obra va resseguint la vida del protagonista, un home prudent i pràctic, que ja de petit vol dedicar-se exclusivament a la seva botiga de vetes i fils, La Puntual, i que es casa amb Tomaseta, una dona del mateix tarannà. De fons, s’hi endevina Barcelona com una ciutat en procés de modernització.
• ‘Vida Privada’ (1932), de Josep Maria de Sagarra. Després d’anys de prosperitat de la burgesia catalana a costa de l’explotació dels més pobres, qui narra com ningú la seva decadència és Sagarra (1894-1961). Ho fa a través de la història familiar dels Lloberola, que veu com s’esvaiex tot el seu patrimoni en mans dels més joves de la casa. Sagarra retrata amb ironia el procés de degradació social i moral de la família i fa un retrat de l’alta i la baixa societat, a través de les reunions en salons, sales de juntes i bordells. De Sagarra també cal esmentar altres obres seves, com ‘La rambla de les floristes’ (1935), ‘El cafè de la Marina’ (1933) o ‘L’hostal de la Glòria’ (1931), perquè fan un retrat calidoscòpic dels avars i els miserables que poblen la història de Catalunya del segle XX.
• ‘El carrer de les Camèlies’ (1966), de Mercè Rodoreda. Qui retrata els anys de la Guerra Civil i la postguerra és Rodorera (1908-1983) a ‘El carrer de les Camèlies’. La novel·la ressegueix la vida de Cecília, una supervivent, que comença la seva vida miserable a La Rambla. Després, viu engabiada en un pis de l’Eixample i acaba venent-se en unes barraques del Carmel. Rodoreda retrata una societat consumida per l’avarícia dels anys anteriors, un viatge a la fosca. Aquesta tristor grisa serà una constant en les obres de Rodoreda, com ara a ‘Aloma’ (1936) o a la famosa ‘La plaça del diamant’ (1962). També retrà comptes amb el passat a la novel·la ‘Mirall trencat’ (1974), un retrat de la decadència burgesa a l’estil de Sagarra. 
• ‘Feliçment soc una dona’ (1969), de Maria Aurèlia de Capmany. Com ho fa Rodoreda a ‘El carrer de les Camèlies’, Capmany (1918-1991) retrata la societat del seu temps a través del personatge de la Carola, que ha viscut intensament i ha estat víctima dels clarobscurs d’una ciutat avara que creix de manera desordenada. La protagonista enceta, al principi, un viatge a la recerca de la felicitat, però agafa el camí equivocat que li farà perdre tota la innocència. Capmany també retrata aquesta ciutat vençuda pels anys avars a ‘Betúlia’ (1974).
• ‘Benzina’ (1983), de Quim Monzó. L’efervescència avariciosa dels feliços anys vuitanta del segle XX la retrata Monzó a través de la història de l’Heribert. El personatge, que ha triomfat al món de l’art després d’una conquesta àrdua, viu una vida condescendent i avorrida fins que s’adona que els seus amors l’enganyen amb homes extravagants.
• ‘El cau del conill’ (2011), de Cristian Segura. Ja al segle XXI, Segura retrata la plàcida existència de l’empresari Amadeu Conill: les partides de tenis al migdia, les demostracions de popularitat a la tribuna del Barça, els vermuts al Turó Park o les tardes de compres a l’Illa Diagonal. ‘El cau del conill’ relata les tribulacions d’un prohom de la burgesia barcelonina en caiguda lliure i el relleu generacional d’una classe social en una decadència feliçment aconseguida en ple món globalitzat.
• ‘Tsunami’ (2020), d’Albert Pijuan. Finalment, hi trobem els tres cosins de Pijuan, fills dels tres germans fundadors d’un grup turístic amb hotels arreu del món. Als divuit anys, gaudeixen com mai i com ningú durant la inauguració del nou hotel a Sri Lanka: festes, alcohol, submarinisme, paisatges exòtics, luxe asiàtic… Però les coses canviaran dràsticament quan una alerta de tsunami s’escampa per tots els racons de l’oceà Índic.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Diuen que no ets tant el que dius com el que fas, i en aquest sentit els catalans fan moltes coses, i el més important, les fan de forma conjunta. A Catalunya es comptabilitzen 74.438 associacions, segons dades del Departament de Justícia del 2020. Una xifra que serveix per entendre la magnitud d’aquesta xarxa en l’àmbit social. L’autoorganització marca i defineix la societat catalana.

Com a concepte, l’associacionisme es refereix a l’organització voluntària de persones que busquen un interès comú, ja sigui de caràcter cultural, polític, esportiu, d’assistència social, de lleure o de qualsevol altre àmbit. El punt important és que aquesta activitat es fa sense ànim de lucre i buscant el benefici de la societat.

De la clandestinitat a la creació del teixit social

Històricament, el terme associacionisme neix al segle XIX arran de les teories del socialisme utòpic, i tot i que a l’època medieval ja es van crear gremis i confraries amb la intenció de defensar els interessos comuns, no va ser fins a l’era de la revolució industrial que van proliferar les associacions com a tals. La finalitat sempre ha sigut la mateixa, vetllar per les necessitats de la societat, i en el moment que el sistema econòmic i empresarial apuntava cap al capitalisme incipient, l’aparició de l’obrerisme organitzat va esdevenir necessari.

Al llarg del segle XIX i XX la societat catalana va crear associacions en diferents àmbits, com és el cas d’ateneus, escoles, cooperatives o sindicats. L’aparició de moltes d’aquestes entitats corresponia a la mancança d’aquests serveis bàsics, com podia ser l’escolarització, la salut o la defensa dels interessos laborals dels treballadors. En els àmbits on no existia protecció social, era la mateixa societat la que buscava mecanismes per protegir-se. També va ser en aquestes dècades que el moviment de recuperació de consciència nacional va aflorar, en un intent de reivindicar la personalitat pròpia de Catalunya i lluitar per la seva preservació. Una fita que va quedar desdibuixada en l’època franquista, quan totes les institucions nacionals catalanes i la xarxa d’associacions van ser perseguides i reprimides. En aquest context, el dret a associació queda pràcticament inhabilitat, però l’associacionisme català sobreviu en la clandestinitat.

L’associacionisme com a reflex del poble català

Els valors de l’associacionisme marquen el camí cap a una societat més compromesa i menys individualista. De fet, si analitzem alguns elements bàsics de la cultura catalana, veiem que aquesta idea està en sintonia amb la realitat cultural. Aplecs, sardanes, festes majors, Sant Jordi… tot implica ajuntar-se, organitzar-se, conviure i compartir. No és casualitat, per tant, que la majoria dels catalans destinin part del seu temps lliure a activitats associatives o socials, amb afany de millorar la qualitat de vida del conjunt del país. 

En la varietat hi ha el gust, i pel que fa a entitats, n’hi ha per a tots els gustos. Qualsevol català pot trobar, avui dia, alguna associació que sigui del seu interès, i on pugui aportar el seu gra de sorra. Inquietuds esportives, històriques, del món de l’alimentació, científiques, acadèmiques, d’assistència social… tot té cabuda en el teixit associatiu català. 

Més enllà d’on arriben els organismes públics, aquesta xarxa de persones imparable pot contribuir de forma activa i molt significativa a crear oportunitats i vetllar pel benefici de tots els col·lectius, ningú pot quedar enrere des d’un punt de vista social. En especial, des de les associacions s’ha fet i es continua fent una tasca imprescindible enfocada a col·lectius exclosos, emergències socials, persones amb menys recursos, afectades per abusos bancaris o del sistema, malalties minoritàries, grups de suport, i un llarg etcètera. Entitats que s’han hagut d’organitzar de forma interna i, en molts casos, sense ajuda pública, per satisfer necessitats bàsiques dels ciutadans, tant físiques com psíquiques, i millorar així la seva qualitat de vida. 

Una tasca que mai ha rebut el suport merescut i que en molts casos es finança a través de donatius i ajudes dels ciutadans. Per sort, la consciència social cada vegada té més pes i la cooperació va més enllà de la mateixa associació per obrir-se a tota la ciutadania, en una circumstància en què el suport de tots i cadascun dels col·laboradors és imprescindible. Amb això s’escenifica que el teixit associatiu té un doble vessant: la participació activa des de dins o la col·laboració des de fora, de manera que n’acaba formant part tota la societat.

La cultura, un pilar bàsic de desenvolupament

A Catalunya, la cultura de tot un poble s’ha mantingut al llarg dels anys i fent front a tota mena de situacions socials i polítiques, gràcies, en bona part, a les associacions i la seva tasca de preservació i enfortiment del teixit cultural. Per fer-nos una idea del pes que suposen, de les 74.438 associacions anteriorment esmentades, 34.261 són de caràcter cultural. La lectura que se’n deriva és que la societat catalana aposta per la cultura i, amb això, aposta pel coneixement, per la llibertat d’expressió i fomenta el pensament crític. 

La cultura juga un paper clau en el desenvolupament d’un territori i esdevé una part imprescindible en la vida dels ciutadans. Més enllà dels llibres, les sèries o els museus, la cultura també és la llengua, la forma de relacionar-nos amb els altres i amb l’entorn, són els costums que ens fan viure d’una determinada manera, celebrant unes dates concretes o donar valor a un sentiment de pertinença en un territori. La solidaritat social o la cooperació són dos valors que també estan altament influïts per la cultura i que, al seu torn, poden influir, i molt, en el funcionament social d’un poble. La cultura ho és pràcticament tot, i les associacions adopten la funció de conservar aquest valor identitari a través d’organitzacions i activitats que en dinamitzin la preservació d’aquests valors.

La cooperació social, una aposta de valor

L’associacionisme entén la creació d’una comunitat des de la base de la inclusió i amb la finalitat de reforçar aquests lligams perquè el treball conjunt permeti al conjunt de la societat avançar més, i avançar millor. En cap cas, però, aquesta unió de persones s’ha de viure des de l’exclusió cap a tots els que no en formen part. Un fet que pot derivar en sentiments negatius per part de la resta de ciutadans, i que s’allunya de la raó de ser d’aquest tipus d’entitats on el respecte i el treball en equip marquen la seva existència. Perdre aquesta essència suposaria individualitzar el moviment i condemnar-lo a desaparèixer.

El sentiment identitari pot tenir un gran impacte en una societat i pot ser determinant en el seu desenvolupament. Un territori que cregui en les seves persones, que vulgui defensar la cultura i que promogui tota mena d’activitats des de l’autoorganització i la tasca voluntària, és, sens dubte, un territori amb inquietud per evolucionar constantment. A Catalunya, el teixit associatiu és testimoni d’aquesta voluntat i creix cada dia amb la mirada posada en el futur, però sense perdre de vista els orígens. Treballar col·lectivament per un futur amb una societat més justa i compromesa és apostar per les persones i assegurar que, des de les associacions, es vetllarà pel seu benestar i el del territori.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Tots n’hem sigut víctimes i, fins i tot, hi contribuïm sense adonar-nos-en. La desinformació, entesa com aquella informació manipulada que es difon amb intenció d’enganyar, és un fenomen tan antic com la comunicació. Combatre les anomenades ‘fake news’ està a l’abast de cadascú de nosaltres.

“La desinformació té una part de falsedat i una part de discurs de l’odi. Per combatre-la ens cal treballar el respecte per l’opinió dels altres, l’empatia, l’ètica i la conversa”. Nereida Carrillo, periodista i impulsora de Learn to Check, adverteix de la raó principal de la desinformació: l’engany. Interessos, poder i informació es barregen en un context social i tecnològic que fa que qualsevol d’aquests continguts es viralitzi i circuli per tot el món en qüestió de segons. La veracitat de la informació traspassa els rols dels periodistes i queda en mans de l’usuari.

La desinformació ha augmentat significativament els darrers anys a causa de les noves tecnologies, que permeten una circulació de la informació més ràpida i global. Però no només les xarxes socials en són altaveus: també ho són els grans mitjans de comunicació, encara que sovint els costi d’admetre-ho. Perquè el fenomen de la desinformació és tan antic com ho és la comunicació i la voluntat del poder hegemònic d’imposar el seu relat. A més, qualsevol informació, ens explica Carrillo, sempre parteix del prisma que aporta l’autor: “La informació objectiva no existeix, sempre hi ha un relat dels fets i expliquem què passa al món a través dels nostres filtres culturals, de gènere o d’edat”, raona.

Convèncer amb arguments

El Col·legi de Periodistes de Catalunya descriu en el primer article del Codi Deontològic que cal informar de manera acurada i precisa. Deixant la recerca de la veritat per a la filosofia, tant en periodisme com en els continguts que es creen i difonen per xarxes el que es persegueix és l’honestedat i la veracitat. La informació ha de ser plural, no ha de confondre, ha d’anar orientada a informar i cal contrastar les fonts per evitar manipulacions. 

Si més no, en tot això és el que ens hauríem de fixar a l’hora de verificar la informació. Un dels objectius ambiciosos de Learn to Check és que qualsevol persona sigui capaç de contrastar la informació que li arribi. Per això només hi ha un camí: la formació en eines i en esperit crític. Gràcies als coneixements que la seva plataforma comparteix en obert, qualsevol pot verificar, sense dependre de mediadors. Una manera d’empoderar la ciutadania aconseguir, entre tots, frenar la desinformació en el que s’anomena verificació distribuïda. La doctora en comunicació també adverteix que a les xarxes ens hem acostumat a defensar la nostra posició des dels extrems: “Els algoritmes de les xarxes socials polaritzen, ens situen a tots en pols oposats i sembla que els matisos no existeixen, que no hi pugui haver intercanvi o converses”.

Veracitat: el filtre el poses tu

En entorns tancats com WhatsApp o Telegram, és molt difícil rastrejar d’on prové la informació, i sovint això ens porta a confondre fonts de confiança amb fonts fiables, ens explica Carrillo. Les fiables són aquelles que han estat contrastades i, per tant, parteixen de la veracitat; mentre que les primeres parteixen de la confiança envers la persona que ens ho envia. Aquest és el principal maldecap de la gent gran, que es deixen endur per la confiança i verifiquen la informació segons qui transmet el missatge o, fins i tot, segons quin mitjà informa d’una notícia.

Per combatre la desinformació, especialment en l’era de xarxes socials, Carrillo defensa que ens cal tornar a la conversa i aprendre a difondre informació i, sobretot, les nostres idees, de forma raonada i amb arguments. “Mentir és una forma molt fàcil i poc ètica de convèncer”, remarca, i afegeix que escoltar a les persones que no pensen com nosaltres, tot i no fer-te canviar d’opinió, et permetrà entendre l’altre. Més empatia i més veracitat per encarar l’era de la comunicació global.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Com ja havia succeït amb la resolució de passats conflictes bèl·lics, la trobada entre els vencedors de la Segona Guerra Mundial a la ciutat alemanya de Potsdam l’estiu de 1945 va tornar a dividir el món en dos blocs. Les grans potències occidentals van posar en pràctica un nou model econòmic que els permetria imposar la seva preeminència per sobre d’altres països.

Dos models polítics, socials i econòmics —en principi antagònics— que durant dècades s’enfrontarien diverses vegades en petits conflictes armats, de baixa intensitat i que esdevindrien la gran palanca de creixement econòmic per al món occidental.

Però la Conferència de Potsdam també va constatar que el capitalisme industrial —iniciat a finals del segle XVIII— era un model econòmic esgotat. Els més de seixanta milions de morts a conseqüència de la Segona Guerra Mundial, obligava les antigues monarquies europees —ara evolucionades a democràcies occidentals— a adoptar formes molt més sibil·lines d’aconseguir els seus objectius econòmics. Per tant, la nova estratègia extractiva havia de ser menys catastròfica i més efectiva. Per aquest motiu, el nou model econòmic que s’anirà desplegant progressivament ja no implicarà haver d’ocupar un territori físicament, sinó que n’hi haurà prou amb controlar les elits locals.  

Amb aquesta nova estratègia, els Estats Units, com a grans vencedors i sustentats per una potent maquinària militar, seran capaços de desplaçar el centre econòmic mundial —d’Europa a Amèrica del Nord— per mitjà de la imposició de la seva moneda, la pressió financera exercida pels seus bancs, i amb la creació d’una dependència tecnològica a escala global. Per tant, la implantació de les seves més que conegudes multinacionals —Amazon, Nike, Coca-Cola, Pepsi, Apple, McDonald, Disney o HP, entre d’altres— els permetrà conquerir directament o indirectament a la quasi totalitat del món. L’entreteniment, principalment el cinema i els grans esdeveniments esportius com els Jocs Olímpics, la Super Bowl o Mundials de Futbol, seran les veritables armes de subjugació mental i material que possibilitaran estendre el somni nord-americà arreu del món.

La pau social, base de la nova eficiència econòmica

Tot va començar la primavera del 1951 a Mont-real, quan representants de diferents agències d’intel·ligència occidentals es van reunir en secret amb professors universitaris de psiquiatria a l’hotel Ritz-Carlton de la ciutat canadenca. Del resultat d’aquella reunió se sap, per documents desclassificats, que l’exèrcit nord-americà va invertir una gran quantitat de diners a la Universitat McGill de Mont-real per a investigar sobre l’aïllament sensorial. 

La investigació va ser iniciada pel Dr. Donald Olding Hebb, qui acabaria abandonant el projecte en adonar-se de la magnitud de la tragèdia, i acabada pel Dr. Donald Ewen Cameron, el qual les portaria fins a un nivell superior. Cameron arribà a experimentar amb un gran nombre de pacients que van ser sotmesos a una multitud de sessions d’electroxocs, combinades amb cures de son i una constant repetició de missatges gravats fins a l’extenuació mental. 

L’estudi va constatar que l’aïllament sensorial no deixa de ser una manera de generar una monotonia extrema que acabava provocant una reducció de la capacitat de pensament crític a través de l’ennuvolament de la ment de l’individu. Per tant, quan una persona no és capaç de raonar… mal assumpte!     

Els resultats de tots aquests experiments permetran a les agències d’intel·ligència occidental dissenyar mecanismes de control sobre la seva pròpia població amb l’objectiu de garantir l’estabilitat social dins les democràcies. En conseqüència, es repetirà fins a l’avorriment la idea de llibertat d’expressió, llibertat de premsa i el dret a la propietat privada, base fonamental del lliure mercat. I a fi de garantir l’eficiència econòmica, es farà de la competència un instrument per a impulsar el creixement econòmic, constant amb la premissa que “si l’empresa del costat té millors productes i més vendes que jo, en conseqüència, hauré de desenvolupar millors idees per a ser millor que la meva competència.” 

I una altra qüestió no menor respecte als estudis sobre l’aïllament sensorial, és que permetran a les agències d’intel·ligència occidentals elaborar manuals d’interrogatori —com el famós manual KUBARK de l’exèrcit dels EUA i de la CIA— els quals es posaran en pràctica contra els dissidents del sistema, tant interns com externs, als postulats occidentals.  

La gestió de la por

L’avenç tecnològic que va suposar la Segona Guerra Mundial portaria la humanitat a sortir a l’espai exterior —a la Lluna i més enllà— però també va suposar el desenvolupament de la bomba atòmica com arma de destrucció global. Aquesta serà emprada com a instrument de pressió política que encara avui persisteix.

Els cinc països principals que fabriquen armes al món — els Estats Units, Anglaterra, França, Rússia i la Xina— són els que tenen a càrrec seu la nostra pau. Fan el negoci de la guerra, però venen la pau, sobretot a través dels mitjans d’informació al servei dels poders hegemònics occidentals que fan un examen de democràcia a cada país. Són grans mitjans de comunicació que confonen la llibertat d’expressió amb la llibertat de pressió i decideixen qui és un dictador o un colpista, que curiosament té el “mal costum” de fer votar a la gent per saber què pensen sobre aquella política o una altra qüestió que els pugui afectar. I aquells mitjans que no segueixen aquestes directrius són clausurats o portats als confins del sistema. Els mitjans mostren una realitat que moltes vegades no existeix a fi de suggestionar-nos, incomunicar-nos i enfrontar-nos entre nosaltres!

La teràpia de xoc econòmic

Com tothom sap, el crac del 1929 a Wall Street va desencadenar la Gran Depressió dels anys trenta. Fins al 1932, uns 5.096 bancs es van declarar en suspensió de pagaments. El seu esfondrament va arrossegar moltes empreses a la fallida, les quals veien com s’acumulaven els estocs de mercaderies, i va comportar un important descens dels preus, especialment en el sector agrari. Finalment, el descens de l’activitat econòmica va provocar un augment desbocat de la desocupació. 

Influenciat per l’economista John M. Keynes, el recentment proclamat president dels Estats Units, F. D. Roosevelt, va posar en marxa un important programa d’ocupació pública perquè la gent pogués tornar a treballar: la política coneguda com a New Deal. Però no serà fins després de la Segona Guerra Mundial quan finalitzarà la depressió, gràcies en gran part a la implantació del famós pla Marshall, el qual generalitzarà el model regulador i intervencionista de Keynes a la majoria dels territoris occidentals.  

Contrari als postulats de Keynes, trobem ja a finals dels anys quaranta del segle XX, un reduït grup d’intel·lectuals —coneguts amb el nom de la Societat Mont Pelerin i dirigits per l’economista austríac Friedrich August von Hayek— els quals estaven convençuts que si els governs deixaven de prestar serveis i de regular els mercats, els problemes de l’economia mundial es resoldrien sols. Un dels seus màxims representants i professor d’economia a la Universitat de Chicago, Milton Friedman, creia que a través d’una teràpia de xoc econòmic impulsaria a les societats a acceptar un capitalisme més pur i desregulat.  

Certament, les tesis de la doctrina del xoc s’han acabat imposant arreu del món en diferents processos. Aquestes mesures radicals han triomfat no tant de la mà de la llibertat i la democràcia, com de la seva imposició gràcies a xocs, crisis i estats d’emergència. Per tant, lluny d’endolcir el paper dels Estats Units a l’hora d’esdevenir un país hegemònic en l’àmbit mundial, la seva capacitat de controlar el món ve donada per les sancions, restriccions, bloquejos, congelacions, confiscacions o la intervenció militar.

I per damunt de tot, ha estat fonamental el paper que ha jugat la creació d’una burocràcia internacional específica, generada estrictament per no dependre de les Nacions Unides i, per tant, per estar exempta de qualsevol control directe que pugui molestar a la comunitat internacional. Aquests organismes supranacionals —Banc Mundial, Organització Mundial del Comerç i Fons Monetari Internacional— han executat mil·limètricament totes aquestes teràpies de xoc econòmic arreu del món, combinant la pressió política amb l’extorsió. I d’exemples no en falten!

Un sistema necessitat de gàngsters econòmics

El 2004, el nord-americà John Perkins —un antic treballador de la consultora americana CHA Consulting, Inc.— va publicar un interessant llibre titulat “Confessions of an Economic Hit Man”, en el qual explica amb tota mena de detalls com va participar en diferents processos de colonització econòmica dels països del Tercer Món, especialment al continent sud-americà, durant els anys vuitanta. 

Perkins, com a economista en cap de CHA Consulting, tenia la tasca d’identificar països amb recursos naturals que interessaven als clients —majoritàriament corporacions— que representava la seva consultora. 

Un cop identificats, la següent fase consistia a enviar un “petit exèrcit de xacals” cap al país en qüestió per a prometre’ls que, amb la venda dels seus recursos, el país assoliria l’estàndard occidental, pel que fa a benestar social i estabilitat econòmica. I finalment, s’obligava el país a sol·licitar un gran préstec —a través del Banc Mundial o altres organitzacions vinculades— justificat davant l’opinió pública com a part de l’acord i pel fet de no disposar ni de la tecnologia ni de la infraestructura necessària per extreure, produir o manufacturar el recurs natural.   

Però aquesta quantitat de diners no arribaven mai al país en qüestió, ja que sortien del Banc Mundial —amb seu a Washington— i es desviaven a un compte a Houston, Texas o San Francisco, on curiosament el titular era una empresa que treballava per a la consultora, i que estava especialitzada en la construcció de la infraestructura necessària per extreure, produir o manufacturar el recurs natural. 

Per tant, els diners servien per a pagar les despeses de les obres —centrals elèctriques, carreteres, parcs industrials, ports— que al final només generaven grans beneficis per a les empreses adjudicatàries. Cert és que, en grau menor, també acabaven enriquint a una minoria local que posseïen les indústries bàsiques o els establiments comercials, però en detriment de la majoria. Per tant, al final del procés tots els recursos econòmics del país destinats a la sanitat, l’educació o altres serveis públics servien per a pagar aquells préstecs. Tal com explica en John Perkins, el fet de conèixer ‘a prioiri’ la incapacitat del país per retornar els préstecs era una part important per executar el pla. 

D’aquesta manera, el sistema ha permès que corporacions occidentals o organismes supranacionals —Banc Mundial, Organització Mundial del Comerç i Fons Monetari Internacional— acabin creant una mena d’imperi paral·lel que controla àmplies zones del planeta: les anomenades “zones d’influència”. És per aquest motiu, que les democràcies occidentals tenen la capacitat de dir a un d’aquests països “influenciats voluntàriament” que si no pot pagar els seus préstecs, sempre pot vendre’s l’explotació dels seus recursos… això sí, sense l’obligació d’un compromís social o mediambiental; o ha de permetre la construcció d’una base militar al seu territori, o ha de votar contra determinats països considerats “enemics” a la següent trobada de les Nacions Unides.

 Quan el president d’un d’aquests països no accepta, la major part de les vegades s’acaba intervenint o enderrocant el govern. El procés s’inicia amb una forta campanya de desprestigi nacional i internacional, es creen notícies falses de tota mena per condicionar l’opinió pública i, al final —en favor de la democràcia—, s’executa el cop d’estat totalment justificat. I si la cosa no surt bé, se l’acabava assassinant. La història contemporània està plena d’exemples: Mossadeq a l’Iran (1953), Ngô Đình Diệm al Vietnam (1955), Lumumba al Congo (1960) o Allende a Xile (1973). I més recentment, les pressions de tota mena que han hagut de suportar en Lula da Silva per frenar la desforestació de l’Amazònia brasilera, Maduro per nacionalitzar el petroli veneçolà o Petro per la descarbonització de l’economia Colombiana.

L’economia de la mort 

El 2009, en plena recessió global, el psicòleg anglès Oliver James va publicar el llibre “The Selfish Capitalist”, el qual conclou que darrere de les malalties mentals de la societat occidental actual, s’hi amaga el capitalisme practicat els darrers cinquanta anys. Simplificant molt, la tesi del llibre exposa com l’economia neoliberal anglosaxona ha empès als individus a voler tenir cada cop més i més cotxes, telèfons mòbils, roba, diners… i tot plegat ha desembocat en una insatisfacció permanent de l’individu. Basant-se en un estudi publicat per l’Organització Mundial de la Salut el 2004, conclou que les malalties mentals afecten quasi un 23% de la població al món anglosaxó i a un 11,5% a la resta dels països europeus, atès que van entrar més tard en la roda neoliberal.  

Per exemple, als Estats Units, el nombre de joves estudiants amb un deute descomunal va en augment, de la mateixa manera que hi ha un nombre brutal de gent endeutada per tractaments sanitaris, per targetes de crèdit o per hipoteques. Per tant, aquest sistema que es va dissenyar per a explotar els països anomenats “en vies de desenvolupament”, ara s’ha girat en contra d’occident. 

Per altra banda, l’economia neoliberal ha buscat maximitzar els beneficis a curt termini sense tenir en compte el cost social i l’impacte mediambiental. I en aquest aspecte, els neoliberals com en Friedman es van equivocar: més enllà del curt termini, cal incrementar els beneficis a llarg termini, d’aquesta manera hi sortirem tots guanyant. Si ens guiem pel propòsit de pagar una taxa de rendiment decent als inversors que inverteixen, podrem començar a canviar el model.Segons el darrer informe de l’Institut Internacional d’Estudis per a la Pau d’Estocolm (SIPRI), la despesa militar mundial total va augmentar un 3,7% en termes reals el 2022, fins a assolir un nou màxim històric de 2,24 bilions de dòlars. Si gran part d’aquests diners es destinessin a pagar a les mateixes empreses que obtenen aquests contractes milionaris, però en comptes de pagar per fabricar míssils, es fes per a recollir tots els plàstics dels oceans, recuperar els medis naturals destruïts, netejar els abocaments de residus dels oceans… el planeta en sortiria guanyant. I en aquest procés, les noves tecnologies ens poden ajudar a fer-ho possible.

La multipolaritat

Aquest sistema ha funcionat mentre els guanyadors han estat els Estats Units, ja que permetia que els seus aliats s’emportessin un tros del pastís amb la condició que recolzessin la seva política internacional o facilitessin l’accés de les seves empreses als seus mercats. Els Estats Units han estat capaços de compartir el pastís amb tots aquells que s’alineessin, però no amb aquells que estiguessin disposats a disputar-li els seus interessos econòmics.   

Arribats aquí, entrem en una nova era on la distribució del poder polític, militar i financer ja no recaurà en un sol país. En poques paraules, el món deixarà de ballar al so d’una sola música. De fet, ja hem començat a ballar al so de la música oriental, sota ritmes de la balalaica, combinada amb una mica de samba, uns tocs d’Indi-pop i una pinzellada de mbaqanga.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Va ser a finals del segle XI quan el feudalisme finalment s’imposaria. Els senyors feudals, nobles o membres de l’Església, obligarien els camperols a entregar un excedent sobre la seva feina, castrant les seves llibertats i forçant l’endeutament d’una gran part de la població. Oriol Garcia Farré, agent d’11Onze i historiador, ens ho explica.

Es tractava d’un sistema polític, econòmic, jurídic i social establert durant l’Edat Mitjana per tot el continent Europeu. Els regnes es dividien en petits territoris que tenien certa independència, els quals eren administrats pels nous senyors feudals, laics i eclesiàstics, que proporcionaven ‘protecció’ als camperols adscrits a la terra, a canvi de tributs i treball.

Almenys aquesta era la retòrica oficial, com explica Garcia, “la majoria de la documentació existent sobre el procés de feudalització només explica el que als senyors o als eclesiàstics els interessà documentar”, i continua, “tingueu present que en aquesta documentació quedaran al marge amplis sectors de la societat, com per exemple els pagesos”.

Obligatorietat de generar un excedent

Amb la imposició del feudalisme, la producció agrícola i ramadera va convertir-se en el pilar de l’economia. L’explotació sistemàtica dels pagesos a través del cobrament de tributs, sense els quals “no hauria estat mai possible la construcció de castells, torres, monestirs o les portalades romàniques”, apunta Garcia, donarà pas a la necessitat de “demandar i lligar noves terres de conreu”.

Així doncs, es va produir una intensificació de l’agricultura esperonada per la coerció dels senyors feudals exercida sobre les comunitats de pagesos lliures, “que durant tot aquest procés de feudalització van estar empeses a abandonar la seva economia de subsistència, amb l’única finalitat de generar un excedent”, afirma Garcia.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Banco Sabadell i CaixaBank van néixer a Catalunya, però el 2017 ja tenien més del 70% del negoci fora del país que els va fer prosperar. Molta gent ho va descobrir quan l’octubre de 2017 les dues entitats van traslladar la seva seu, com a resposta al moviment independentista.

El 1844 va néixer La Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, que més endavant donaria lloc a La Caixa. El 1881 la burgesia industrial sabadellenca va crear Banc Sabadell. Les dues entitats van néixer i créixer a Catalunya fins a convertir-se en actors molt rellevants en el sistema financer espanyol. L’octubre de 2017 les dues entitats van traslladar les seves seus socials fora de Catalunya, com a reacció al moviment social independentista i el referèndum de l’1 d’octubre. Però quin sentit tenia tot plegat?

Les raons per marxar de Catalunya

La principal raó per abandonar als catalans va ser que “la gent no tenia clar que el banc continués en la zona euro” si mantenia la seva seu a Barcelona, segons va explicar l’aleshores president de CaixaBank, Jordi Gual, el febrer de 2020 en la comissió del Parlament sobre l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola. Una excusa feble, perquè la llicència bancària depèn del Banc d’Espanya, tinguis la seu a Barcelona, a València, a París o a qualsevol altre lloc.

Hi ha molts bancs estrangers que operen a Espanya, només cal tramitar la llicència i que el Banc d’Espanya l’autoritzi. Per tant, en el cas que Catalunya s’hagués independitzat, els bancs catalans haurien seguit operant sota el paraigua del Banc d’Espanya a no ser que aquest hagués cancel·lat la llicència. Evidentment, això seria molt difícil de fer perquè realment sí que crearia desconfiança en el sistema financer espanyol i en el mateix Banc d’Espanya.

Un motiu clar per entendre el trasllat dels dos bancs fora de Catalunya i comprendre que, de fet, el Banc d’Espanya mai els hauria retirat la llicència, és que l’any 2017 cap dels dos bancs era català. Banc Sabadell concentrava aleshores només el 29% del seu negoci a Catalunya. I CaixaBank encara menys, el 22%. És evident que el Banc d’Espanya no retiraria la llicència per operar a Espanya de dos bancs amb més del 70% d’actius a l’estat espanyol (excloent Catalunya).

Entitats fetes pels catalans

La resposta transversal de la societat catalana el 3 d’octubre va ser determinant. El 5 d’octubre Banc Sabadell anunciava el trasllat del seu domicili social a Alacant, aprofitant que ja comptava amb instal·lacions allí. Es convertia en la primera gran empresa de l’Ibex a marxar de Catalunya. L’endemà era CaixaBank la que aprovava el seu trasllat a València, aprofitant les instal·lacions que tenia del Banc de València, i la Fundació La Caixa se n’anava a Palma de Mallorca.

El moviment va ser interpretat com una pressió indissimulada dels dos bancs a la ciutadania catalana que els havia fet grans. Però la realitat és que l’únic que van fer les dues entitats és moure’s seguint el seu model de negoci. Catalunya representava menys del 30% del volum del Sabadell i CaixaBank. L’octubre del 2017 ja no eren bancs catalans treballant per als catalans, és una idea falsa que la ciutadania ho va descobrir de manera traumàtica aquell octubre de fa 5 anys. CaixaBank i Banc Sabadell ja eren grans corporacions financeres amb més negoci fora de Catalunya que a dins, per tant, van seguir els seus interessos.

A finals d’octubre, la cotització de CaixaBank era de 192.717 milions d’euros en dipòsits i Banc Sabadell, 98.654 milions d’euros. Quant al seu valor en Borsa, la recuperació va costar mesos: no va ser fins a principis de 2018 quan tant CaixaBank com Banc Sabadell van recuperar la seva valoració prèvia al referèndum d’independència. En el cas de CaixaBank, tornava a situar-se per sobre dels 25.000 milions d’euros i Banc Sabadell pujava per sobre dels 10.000 milions d’euros.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!