La Castanyada: celebrar el llegat agrícola

Què té de màgic la festivitat de Tots Sants? Celebrem la Castanyada com qui celebra el Halloween als països anglosaxons? Venerem la mort o la vida? Festejar la tardor amb panellets, castanyes i moniatos té més a veure amb el nostre passat agrícola de què pensem.

 

El procés genètic i cultural que els humans vam experimentar ara fa uns cinc milions d’anys ens va capacitar per transformar objectes en utensilis, fet que ens va permetre adaptar-nos amb més eficàcia als diferents climes de la terra. La mobilitat va ser clau per a la nostra supervivència. Però, ara fa 10.000 anys aproximadament, aquest nomadisme es va veure alterat per un descobriment encara més revolucionari: l’agricultura. 

La possibilitat de produir l’aliment propi va comportar que ens establíssim en zones aptes per al conreu i, al mateix temps, ens va permetre estabular els ramats salvatges per a assegurar-nos la proteïna de tot l’any. Aquestes societats sedentàries primitives van quedar condicionades per sempre més per un calendari agrícola i ramader. Serà aleshores quan apareixeran les primeres evidències del culte als déus, a les deesses i als avantpassats. 

I què hi té a veure tot plegat amb Tots Sants? Doncs que l’antropologia ha estudiat a fons com, en l’origen de la festivitat hi ha un patró, una creença, que es dona de manera similar en infinitat de cultures d’arreu del món. El seu punt de partida sempre és el mateix: la celebració del naixement d’un període d’obscuritat que s’allarga fins a un període de llum. Així és com trobem festivitats com les de la Pomona romana, la del Samhain celta o l’Udazkena basca. 

D’aquesta manera, el Samhain o l’Udazkena marcaven l’inici en el calendari agrícola del període en què els camps i les terres semblaven ermes —similar al món dels difunts— fins que, amb l’arribada de la primavera, tot tornava a començar. S’iniciava així un nou cicle de la vida. Aquestes creences paganes que practicaven els habitants del ‘pagus’ —els pagesos— van mantenir-se ben arrelades durant mil·lennis fins a la irrupció del cristianisme al segle I. 

El món catòlic s’apropia de les tradicions paganes

L’inici de la fi del paganisme va venir de la mà del papa Bonifaci IV, que l’any 610 va consagrar el Panteó romà d’Agripa, que fins aleshores s’havia dedicat al culte pagà de Júpiter. Aprofitant aquest fet, va instituir una festa que commemorava tots els sants desconeguts i anònims de la cristiandat i que se celebrava el 13 de maig. 

Però no va ser fins a mitjan segle IX, arran del Renaixement carolingi, quan s’instaura, definitivament i per tot l’occident medieval, el que coneixem com la festivitat de Tots Sants. L’encíclica papal de Gregori IV de l’any 840 va promulgar la cristianització definitiva de tots els territoris de l’imperi i va obligar a substituir les festes paganes, com ara el Samhain o les de Pomona, per la de Tots Sants, canviant la data de celebració a l’1 de novembre. Durant centúries, el món catòlic va continuar la seva política de suplantar tradicions ancestrals paganes per esdeveniments d’església, mentre que al món anglosaxó, on el protestantisme era preeminent, va relaxar aquesta pressió. 

Avui dia, observem que mentre Tots Sants és més aviat fosc, trist, de plorera i silenci, en canvi, Halloween —‘All Hallow’s Eve’— és festiva, dolça, divertida i, això sí, molt amplificada per l’aparell propagandístic nord-americà. A la resta del món, com ara Filipines o Mèxic —i sobretot arran de la pel·lícula ‘Coco’, de Pixar—, la festivitat té, encara més, un caire festiu: no només es visita la tomba del difunt, sinó que se celebra un pícnic familiar al seu voltant, on es col·loquen màscares, cintes de colors i, fins i tot, es cuinen plats especials. 

 

A Catalunya, alegria i severitat

Pel que fa a la nostra cultura, segons narra el folklorista i etnòleg Joan Amades al seu conegut ‘Costumari català’ (Salvat Editors, 1982), el dia de Tots Sants té dues cares ben diferents: l’alegre i festiva del matí i la rigorosa i severa de la tarda. Això és així perquè, tal com recorda Amades, hi ha una creença molt popular que, just quan fa mig dia de l’1 de novembre, les persones que han mort fa poc temps tornen unes hores a viure amb la família. 

Fins i tot hi havia la tradició, en algunes cases de Barcelona, de posar el plat a taula per al difunt, com si fos un convidat més. Així mateix, era molt comú, l’1 de novembre, convocar els difunts a casa, però també ajudar-los a tornar a l’eternitat. Per això, a la façana de les cases era habitual penjar-hi uns fanalets, i també s’hi posaven sobre les tombes. 

Al costumari, Amades també rememora un costum típic de les poblacions rurals, on era popular fer ofrenes de pa als difunts dins els cementiris. Aquesta tradició va evolucionar fins als populars panellets, que els forners van convertir en un negoci. 

Continuant amb la gastronomia, per aquestes dates les castanyes, els moniatos i els panellets han estat i són els aliments més usuals. A tall d’anècdota, per exemple, s’explica que en algunes zones de Catalunya hi havia la superstició que menjar castanyes feia caure els cabells i, per això, les dones no en volien menjar. Per aquest motiu, les castanyes se substituïen per pinyons. Potser per això molts panellets s’embolcallen amb les llavors del pi.

En definitiva, la festivitat de Tots Sants, d’avui, d’abans i de molt abans, sempre respon al mateix esperit: mantenir viva la memòria dels nostres avantpassats i venerar el cicle de la vida que tan bé s’expressa en el món de pagès. 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si vols aprofundir en aquest tema, et recomanem:

Cultura

Coneixes l’origen de la revetlla de Sant Joan?

6min lectura

El 23 de juny celebrem la revetlla de Sant Joan. Una...

Cultura

Pagaries més per un turisme sostenible?

6min lectura

El turisme sostenible o ecoturisme és el sector turístic amb...

Cultura

Viure al poble, un privilegi de tota la vida

6min lectura

Durant la pandèmia, moltes famílies han decidit abandonar...



Amb l’arribada de la tardor, els dies s’escurcen i tornen les ganes de sofà, manta i una bona pel·lícula. Però, el cinema també pot ser una magnífica porta d’entrada a l’economia. Bombolles, especulació, fraus empresarials, paradisos fiscals, rescats bancaris o informació privilegiada. A 11Onze hem seleccionat onze pel·lícules i documentals que ens permetran entendre alguns dels mecanismes i episodis més sorprenents de les finances modernes.

 

Volem entreteniment, sí. Però també classes accelerades d’economia mentre mengem crispetes. És possible? Aquí llistem 11Onze pel·lícules per aprendre finances des del sofà.

  • ‘Wall Street’: quan la cobdícia es converteix en cultura. Oliver Stone va retratar a Wall Street (1987) l’eufòria financera dels Estats Units dels anys vuitanta. Bud Fox és un jove broker obsessionat a triomfar que entra en l’òrbita de Gordon Gekko, un poderós inversor que representa una manera d’entendre els negocis on els diners, el poder i la informació van estretament lligats. 
    Borsa, adquisicions empresarials, especulació i informació privilegiada es barregen en un clàssic que, gairebé quatre dècades després, continua plantejant una pregunta incòmodament actual: on acaba l’ambició i on comença la cobdícia? 

Què hi aprendràs? Borsa, fusions i adquisicions, especulació i insider trading.

  • ‘Rogue Trader’: quan ningú controla qui assumeix el risc. Basada en el cas real de Nick Leeson, Rogue Trader (1999), dirigida per James Dearden, ens porta al món del trading de derivats a través d’un operador del banc britànic Barings.
    Més que una història sobre encertar o equivocar-se invertint, és una lliçó sobre la importància dels controls interns. Què pot passar quan una mateixa persona acumula massa capacitat per operar i massa poca supervisió? La pel·lícula permet descobrir un món on una decisió aparentment petita pot multiplicar-se gràcies al palanquejament.

Què hi aprendràs? Derivats, palanquejament, risc operacional i controls interns.

  • ‘Enron’: quan els números deixen d’explicar la realitat. Aquí no hi ha ficció. Enron: The Smartest Guys in the Room (2005), documental dirigit per Alex Gibney, explica un dels escàndols corporatius més coneguts dels Estats Units. Enron havia arribat a ser una de les empreses més admirades del país abans que afloressin les pràctiques que s’amagaven darrere dels seus espectaculars resultats.
    El documental mostra fins a quin punt els incentius, la cultura empresarial i una comptabilitat extremadament agressiva poden distorsionar la imatge d’una companyia. Una advertència especialment interessant per a qualsevol inversor: uns comptes brillants no sempre expliquen tota la història.

Què hi aprendràs? Comptabilitat, conflictes d’interès, incentius i govern corporatiu.

  • ‘Boiler Room’: vendre la inversió perfecta. Un grup de joves brokers aprèn a vendre accions per telèfon amb una capacitat de persuasió extraordinària. Boiler Room (2000), de Ben Younger, ens introdueix en un entorn on la pressió comercial i la promesa de fer-se ric ràpidament poden pesar molt més que la qualitat real de la  inversió.
    La pel·lícula és especialment útil per entendre com funcionen determinades tècniques de venda agressiva i per què la urgència és una arma tan poderosa quan es tracta dels nostres diners.

Què hi aprendràs? Boiler rooms, penny stocks, venda agressiva i manipulació borsària.

  • ‘The Wolf of Wall Street’: quan vendre importa més que invertir. Martin Scorsese va portar al cinema el 2013 la història de Jordan Belfort, un corredor de borsa que va construir el seu negoci al voltant d’unes tècniques comercials extremadament agressives.
    Més enllà dels excessos que han convertit The Wolf of Wall Street en una de les pel·lícules financeres més populars de les últimes dècades, la història mostra una qüestió essencial: el conflicte que apareix quan qui ens ven una inversió té incentius molt diferents dels nostres.

Què hi aprendràs? Penny stocks, comissions, tècniques de venda i manipulació del petit inversor.

  • ‘The Big Short’: els que van qüestionar el consens. Com pot una crisi hipotecària acabar sacsejant el sistema financer mundial? The Big Short (2015), dirigida per Adam McKay i basada en el llibre de Michael Lewis, ens porta als anys previs a la crisi del 2008 seguint diversos inversors que comencen a qüestionar la solidesa del boom immobiliari nord-americà.

La seva gran virtut és explicar amb humor conceptes que semblen reservats als especialistes. I planteja una idea especialment poderosa: que tothom confiï en un mercat no significa necessàriament que algú hagi comprovat què hi ha a sota.

Què hi aprendràs? Hipoteques subprime, titulització, CDO, credit default swaps i bombolles financeres.

  • ‘Margin Call’: una nit al cor d’un banc d’inversió. Un jove analista descobreix que els models de risc de la firma on treballa amaguen un problema potencialment enorme. A partir d’aquí, Margin Call (2011), de J. C. Chandor, concentra pràcticament tota l’acció en unes hores dins d’un banc d’inversió.
    És ficció, però el context recorda inevitablement els moments de màxima tensió de la crisi financera. No necessita persecucions ni grans efectes especials. Només reunions, pantalles i executius davant d’una pregunta: què fas quan descobreixes que has assumit molt més risc del que pensaves?

Què hi aprendràs? Gestió del risc, palanquejament, valoració d’actius i funcionament intern d’un banc d’inversió.

  • ‘Too Big to Fail’: quan un banc és massa gran per caure. Too Big to Fail (2011), dirigida per Curtis Hanson, observa la crisi financera des d’un altre costat de la taula. En lloc dels inversors o els operadors de Wall Street, posa el focus en els grans bancs, la Reserva Federal i el Tresor nord-americà durant alguns dels moments més crítics del 2008. 

La pel·lícula permet entendre un dels grans dilemes de qualsevol crisi sistèmica: què passa quan la caiguda d’una empresa privada pot posar en perill moltes altres institucions?

Què hi aprendràs? Risc sistèmic, rescats bancaris, liquiditat i risc moral.

  • ‘Inside Job’: anatomia d’una crisi. Si The Big Short dramatitza el camí cap a la crisi del 2008, Inside Job (2010) intenta disseccionar el sistema que la va fer possible. El documental de Charles Ferguson, guanyador de l’Oscar al millor documental, recorre la desregulació financera, l’endeutament, les agències de qualificació i els conflictes d’interès que envoltaven Wall Street. 

És probablement la peça més pedagògica de la selecció per entendre que una gran crisi rarament té una única causa. Quan els incentius equivocats es combinen amb deute, opacitat i poc control, el risc es pot estendre molt més enllà de qui l’ha assumit.

Què hi aprendràs? Desregulació, agències de ràting, conflictes d’interès i causes de la crisi financera del 2008.

  • ‘The Laundromat’: seguir el rastre dels diners. Com pot ser tan difícil saber qui és el propietari real d’una empresa? The Laundromat (2019), dirigida per Steven Soderbergh i inspirada en l’escàndol dels Papers de Panamà, utilitza l’humor negre per endinsar-nos en el complex univers de les estructures offshore. 

La pel·lícula permet entendre com societats creades en diferents jurisdiccions poden formar estructures difícils de seguir i per què conèixer el beneficiari real dels diners és una qüestió fonamental per a la transparència financera. 

Què hi aprendràs? Societats offshore, societats pantalla, beneficiari efectiu, paradisos fiscals i opacitat financera.

  • ‘Arbitrage’: quan els números han d’aguantar fins que arribi el comprador. Robert Miller és un poderós gestor financer que està a punt de culminar una de les operacions més importants de la seva carrera: vendre el seu imperi d’inversió. Però darrere d’una aparença d’èxit s’amaga un problema que podria fer descarrilar tota l’operació. Arbitrage (2012), dirigida per Nicholas Jarecki i protagonitzada per Richard Gere, converteix aquesta tensió en un thriller financer sobre diners, reputació i poder.                                                                                                        

La pel·lícula planteja una qüestió especialment interessant per a qualsevol inversor: què passa quan el valor d’un negoci depèn que ningú descobreixi el que realment hi ha als seus comptes? A mesura que s’acosta la venda de l’empresa, queda clar que una pèrdua financera ocultada pot afectar no només el patrimoni del protagonista, sinó també la confiança sobre la qual s’ha construït tot el negoci.
Què hi aprendràs? Frau financer, manipulació comptable, hedge funds, valoració empresarial, liquiditat i due diligence.

 

Una petita història dels excessos financers

Vistes en aquest ordre, aquestes 11Onze pel·lícules expliquen alguna cosa més que onze bones històries.

Wall Street ens transporta a l’eufòria financera dels vuitanta. Rogue Trader i Enron mostren què pot passar quan fallen els controls. Boiler Room i The Wolf of Wall Street posen el focus en els incentius, la venda agressiva i la manipulació. I després arriba el gran terratrèmol del 2008: The Big Short explica com es va acumular el risc; Margin Call, com es viu des de dins d’una entitat; Too Big to Fail, el problema des de les institucions, i Inside Job, les causes estructurals que hi havia al darrere. Finalment, The Laundromat i Arbitrage amplia el focus cap a l’opacitat de les finances globals.

Èpoques diferents. Personatges diferents. Crisis diferents. Però un patró es repeteix. Quan els incentius per guanyar diners són més forts que els mecanismes que haurien de controlar el risc, algú acaba pagant les conseqüències. I aquesta potser és la gran lliçó financera que comparteixen totes aquestes històries.

Entendre les finances no consisteix només a saber què és una acció, un bo o un derivat. També significa entendre els incentius de qui ven, de qui compra, de qui presta, de qui regula i de qui assumeix el risc.

Aquesta tardor tenim, doncs, una bona excusa per aprendre economia d’una manera diferent. Apagar els llums, preparar les crispetes i prémer el “play” també pot ser una magnífica manera de començar a entendre com funcionen els diners. 

 

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Si vols aprofundir en aquest tema, et recomanem:

Cultura

El palanquejament i les crisis financeres

9min lectura

Les crisis financeres sovint estan precedides per...

Cultura

Com funciona el procés de blanqueig de capitals?

9min lectura

Les operacions de blanqueig de capitals...

Cultura

Els europeus suspenen en educació financera

9min lectura

Només un de cada tres ciutadans adults europeus...



Als anys 50 del segle XX es van crear les targetes de crèdit i amb l’arribada dels telèfons intel·ligents es van popularitzar les virtuals. Repassem la història de les targetes i les seves possibilitats.

 

Fa seixanta anys de la primera targeta de pagament i, des d’aquell dia, la nostra manera de comprar ha canviat per adaptar-se fins a arribar a l’era del comerç digital, donant també un canvi radical en la nostra forma de pagament. La forma de consumir canvia constantment, s’ha pogut comprovar amb l’increment de l’e-commerce, arran de l’inici de la pandèmia de la Covid-19 d’aquest passat 2020, com es pot veure en l’estudi fet per Kantar, qui assegura que 3 de cada 4 llars espanyoles han fet compres per internet durant aquest passat any 2020, i que aquestes llars continuen comprant en línia aquest 2021. Les llars que ara compren per Internet són un 74,4%, això ha incrementat els consumidors d’e-commerce en un 8,4% des del 2017. Segons detalla Kantar en el seu estudi, el 26,6% dels consumidors restants són persones grans que es desplacen a comprar personalment elles mateixes els productes, ja que prefereixen un tracte personalitzat. I de la mateixa manera que ha canviat el model de consum, també ha canviat el model de pagament. Benvinguts a l’era de les targetes virtuals.

Què són les targetes virtuals? 

Les targetes virtuals són targetes més segures, i a diferència de les targetes de pagament convencionals, són completament virtuals. El seu pagament és exclusivament per compres virtuals, amb la possibilitat, també, de poder pagar en establiments físics si tens la targeta vinculada al wallet del teu smartphone. La targeta virtual disposa d’un número, d’una data de caducitat i també d’un número de control, com detalla Rankia. La web financera també diu que els controls de seguretat de les targetes virtuals són molt variats. Alguns bancs tenen un codi dinàmic que va canviant en cada compra, mentre d’altres permeten realitzar molt poques compres, i en cas de quedar diners a la targeta, aquests diners tornen automàticament al compte del qual va ser recarregada la targeta. Cada client és lliure de fer una nova targeta virtual quan la necessiti, així de senzill.

Com va néixer la targeta virtual?

Des de la primera targeta de pagament del món de Diners Club l’any 1950, el món de les targetes de pagament ha donat moltes voltes, passant per l’arribada de les targetes de crèdit a Espanya als anys seixanta, fins a arribar a les targetes virtuals, segons detalla la web de Finanzas. La pàgina especialitzada en finances recorda que les targetes virtuals van néixer juntament amb l’arribada de la telefonia mòbil, amb els sistemes de pagament anomenats “wallets”.

Com estan regulades?

La regulació europea PSD2, la nova normativa europea de serveis de pagament electrònics, va entrar en vigor el setembre del 2018, amb la finalitat de reforçar la seguretat dels consumidors amb els sistemes de pagament del comerç electrònic. Amb aquesta regulació, que ja fa tres anys que és vigent, es pot dir que alguna cosa ha d’estar canviant en la nova manera de fer pagaments. En definitiva, podem dir que les targetes virtuals han arribat per quedar-se com un mitjà més de pagament.

 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquest article, et recomanem:

Finances

Com protegir-nos de les estafes en línia?

5min lectura

Cada any hi ha milions de persones arreu del món...

Economia

Les fintech, el futur de la banca és ara

4min lectura

Cada vegada són més les empreses que fusionen...

Tecnologia

Targetes virtuals per a compres segures

4min lectura

Les targetes virtuals són el principal mètode de...



Durant la Diada els catalans ens deixem endur pel romanticisme i els ídols de la resistència que van intentar preservar les llibertats. Casanova, Villarroel, Moragues, Carrasclet… però les guerres són una qüestió de diners i cal mirar-les amb fredor i autocrítica. Hi ha una colla de catalans que van optar per fer negoci amb l’invasor, essent així decisius per a la seva victòria.

 

Toni Mata. Director de continguts i mitjans d’11Onze.

 

Que les guerres les guanyen els diners és una cosa que se sap des de fa més de 2.400 anys. Ja ho va deixar escrit Tucídides parlant de les guerres del Peloponès. Però quan s’acosta l’11 de setembre els catalans tendim a treure la llista de greuges en lloc de posar-nos a pensar on la vam cagar. El cap del general Moragues exposat durant dotze anys en una gàbia, la brutalitat de la repressió, la resistència de Villarroel, la persistència de Carrasclet, el poble enterrant els traïdors fora muralles perquè “al Fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor”… Tot això està molt bé. Però qualsevol país que pretengui ser-ho s’ha de prendre una mica més seriosament a si mateix i deixar-se de romanços. Si l’any 1714 Catalunya va caure va ser perquè es va perdre una guerra i, si es va perdre va ser per molts factors. Un dels que va ser clau és el col·laboracionisme.

 

Qui es va fer ric amb la victòria de Felip V?

L’avenç de Felip V per Catalunya no hauria estat possible sense que una sèrie de catalans hi contribuïssin prioritzant el benefici econòmic individual per davant del país. Potser aquells ciutadans no tenien consciència de país, però qui sí que la tenia era l’exèrcit borbònic que, tal com explica l’historiador d’11Onze Oriol Garcia en aquest article, va mantenir el 65% de les seves tropes als Països Catalans durant anys per consolidar la invasió.

Efectivament, hi ha catalans que van decidir fer negoci amb els Borbons mentre aquests destruïen el país i les llibertats de tots. I es van fer rics! Es van fer rics subministrant aliments o tota mena de necessitats que tenia l’exèrcit invasor a mesura que avançava. Què hauria passat si aquests subministraments bàsics haguessin quedat tallats a la rereguarda? Felip V hauria pogut mantenir la contesa bèl·lica? Fa de mal dir, però és ben sabut que la flota naval austriacista (que comptava amb el suport català) era capaç de mantenir el subministrament de les seves tropes, però la borbònica no. Depenien del que poguessin comprar a terra ferma.

Per això, a 11Onze hem volgut demanar al nostre historiador que se submergís en els estudis sobre aquesta idea: quins catalans hi van guanyar amb la victòria de Felip V? És a dir, qui el va ajudar i se’n va beneficiar? I el resultat és espaordidor. Prop d’una trentena de famílies catalanes es van fer riques traint el seu propi país. Famílies que van obrir les portes a l’invasor i van ser convenientment recompensades amb contractes públics a partir de 1714. La nova elit catalana es va configurar durant la guerra de Successió. El poble intentava resistir, però alguns apostaven per intentar fer fortuna a costa d’entregar el país a l’enemic. Hem llistat els casos més rellevants, amb noms i cognoms, perquè més de 300 anys després siguem més conscients que mai que alguns catalans van tenir un paper clau en la derrota de Catalunya. 

 

Trencar la dependència

És el que en podríem anomenar, les paguetes de 1714, fent un símil amb la terminologia actual. La història és reiterativa i és imprescindible conèixer-la per detectar els errors que duen a les desgràcies. És possible defensar Catalunya i que el teu negoci o el de la teva família depengui directament dels ajuts espanyols de l’ICO? O el teu sou? La història diu que no. De la història sabem que és impossible parlar cara a cara o defensar-se d’algú de qui tens una dependència econòmica. I sabem que hi ha catalans capaços de vendre a Déu i a sa mare per un plat de llenties. La consciència nacional estava al segle XVIII (i potser ara?) en un segon terme, per a alguns.

En qualsevol cas, per començar a canviar les coses és ben clar que el primer que hem de fer és dir-nos la veritat. És un compromís que tenim a 11Onze. Per això hem volgut fer aquesta revisió històrica per poder-nos dir clarament: Catalunya no va ser derrotada el 1714 perquè fos abandonada pels anglesos. No tot és culpa d’algú altre. Catalunya va ser venuda per alguns catalans. 

Descobreix les famílies que es van enriquir amb la derrota de 1714 a 11Onze TV.

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Cultura

Desencontres Catalunya-Espanya

10min lectura

L’economia ha estat una de les grans protagonistes de la

Economia

Història de la banca a Catalunya

5min lectura

La primera societat de banca moderna a Catalunya va ser

Cultura

Les victòries dels catalans

7min lectura

El 8 d’abril del 2021 s’ha publicat el nou llibre del periodista



La igualtat entre dones i homes no només s’assoleix adquirint el dret de sufragi universal. La plena igualtat radica en canviar les estructures més profundes de la societat patriarcal. S’ha de treballar per aconseguir una societat que reflecteixi una verdadera relació entre iguals. Seguim amb l’exercici històric sobre grans personatges femenins de la nostra història contemporània.

 

A principis del segle XIX Catalunya va emprendre el camí cap a la modernitat per mitjà del procés d’industrialització. La mecanització de la indústria tèxtil i la vertebració del territori, amb la construcció de la xarxa ferroviària i de carreteres, van possibilitar que el país esdevingués una de les economies més dinàmiques d’Europa.

El capitalisme sorgit de tot aquell procés va comportar la generació de grans beneficis per a pocs a costa de grans desajustos socials. Inevitablement, aparegué el moviment obrer, que obligà a les classes més benestants a reflexionar sobre si era lícit obtenir uns beneficis constants sense efectuar un repartiment equitatiu de la riquesa. Aleshores aparegué la pregunta clau: la lluita de classes és inevitable?

La Història ha vist com en els darrers segles infinitat de teòrics han abordat la qüestió. Molts han teoritzat i legitimat voluntats obreres contra l’explotació laboral burgesa. I infinitud de moviments sindicals han treballat per alliberar l’obrer de l’opressió del patró. 

 

Interessos contraposats

La lluita de classes ha portat als obrers a utilitzar el dret a vaga i, com a darrera opció, l’enfrontament físic per assolir les seves reivindicacions. I als burgesos, recolzats en la potència de la plusvàlua, els ha permès pressionar a institucions públiques per contrarestar les legítimes reclamacions dels treballadors. Quan aquesta entesa ha estat impossible, han aparegut la guerra i els camps de concentració.

La dialèctica sobre les estratègies revolucionàries a seguir per a l’abolició del capitalisme i els processos per assolir una societat igualitària —que també significaria el final de l’opressió cap a les dones— va esdevenir el cavall de batalla del feminisme radical de la primera part del segle XX. 

Moltes han cregut que, per eliminar la desigualtat de gènere, primer calia lluitar per posar fi a les classes socials, el patriarcat i l’Església. Després de tot això, s’aconseguirà l’emancipació real de la dona. El sufragi universal femení no seria suficient, només una il·lusió progressista per controlar la seva veu. Per tant, per a les anarcofeministes calia anar molt més enllà. Seria la dictadura del proletariat qui portaria la plena igualtat d’ambdós gèneres? En aquest procés, seria necessari també destruir l’Estat, símbol de control burgès?

Una líder anarquista

Ningú haguera imaginat mai que una líder anarquista com Frederica Montseny i Mañé (1905-1994) arribés tan lluny. Filla única d’un matrimoni que militava en les incipients idees llibertàries, forjaria el seu caràcter revolucionari ja des de ben petita. L’adquisició de coneixement, efectuat per línia materna, la impregnaria d’un fort sentiment de llibertat, el qual modelaria el seu caràcter com a dona.

Frederica Montseny entenia que la lluita de classes era el camí necessari per assolir la plena llibertat individual, el poder de decisió i l’elecció de la forma de vida. Tot plegat configuraria l’essència de l’individu dins la societat. I, en aquest procés d’alliberament, tant per a dones com per a homes, seria de vital importància l’adquisició de coneixement.

Aquesta líder anarquista entén que les dones han de viure en absoluta llibertat i que ha d’haver-hi un equilibri perfecte entre dones i homes. Per tant, el seu marc mental està molt lluny del jo femení com a complement de tu masculí que imperava a la seva època, la qual cosa la portaria a l’exili a partir del gener de 1939.

De ben joveneta va destacar per la seva facilitat per a l’escriptura, així que va començar a col·laborar a la premsa anarquista i finalment es va afiliar a la Confederació Sindical dels Treballadors (CNT). Tant ‘La Revista Blanca’, òrgan teòric de l’anarquisme espanyol, com el diari ‘El lluitador’, de caràcter més satíric, esdevindrien uns immillorables altaveus per divulgar el seu pensament anarquista: entre 1923 i 1936 Frederica Montseny va escriure més de sis-cents articles. 

 

Una anarquista al Govern

La Història li tenia preparada un repte gegantí, d’aquells que et situen davant d’un dilema existencial important. Pocs mesos després de començar la Guerra Civil, el sindicalista Francisco Largo Caballero va constituir un govern d’unitat nacional, on havien d’estar representades totes les forces progressistes i revolucionàries que configuraven el panorama polític de l’Estat. El seu govern inclouria republicans, liberals i membres del PSOE, el PCE, el POUM i també la CNT.

D’aquesta manera, Frederica Montseny va esdevenir la primera dona a la història d’Espanya a ocupar un càrrec ministerial, com fou la cartera de Sanitat i Assistència Social. La decisió no havia estat gens fàcil per la seva ideologia i la pressió del sector més purista de l’anarquisme, que li reclamava la renúncia al càrrec.

La tossuderia i l’oportunitat de la situació van portar Montseny a impulsar el primer decret que legalitzava l’avortament. D’aquesta manera, s’avançava cinquanta anys al dret de la dona a decidir sobre el seu propi cos. 

 

Exili forçat

No obstant això, tot es va interrompre arran del triomf del feixisme a Espanya. A l’exili francès es toparia amb el feixisme nazi, el qual estaria a punt d’acabar amb la seva vida. Va romandre a França fins el 1977, quan va tornar per reconstruir el sindicat anarquista i prosseguir amb la tasca interrompuda el 1939. Tanmateix, el món havia canviat i la revolució havia quedat relegada per l’estat de benestar. 

Frederica Montseny va ser una de les primeres veus que va establir una correlació directa entre l’alliberament de les dones i les idees llibertàries. No es va considerar mai feminista, tot i que les seves tesis han acabat formant part del cos ideològic del feminisme contemporani.

 

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Cultura

Carme Karr

7min lectura

De la mà de l’agent d’11Onze i historiador Oriol Garcia Farré, prosseguim amb

Cultura

Francesca Bonnemaison

7min lectura

Emprenem un recorregut per la història amb el primer de sis articles sobre la lluita de la dona

Management

Lideratge femení

6min lectura

Les dones ocupen tan sols un 34% dels càrrecs directius a Espanya.



Prosseguim amb l’aproximació a la història de la dona contemporània. En aquest cas ho fem recordant la figura de Carme Karr, que va encarnar el feminisme progressista a cavall dels segles XIX i XX i va tenir un paper clau en la instauració del sufragi universal femení.

 

La Història ha estat escrita per l’home. Durant segles, el gènere masculí ha construït una narració sobre els seus fets —principalment de l’esfera pública— i ha minimitzat o ignorat les contribucions de la dona.

Guerra, política, diplomàcia o gestió han edificat aquesta realitat. Per tant, el paper atorgat a la dona ha estat el típicament reservat al seu gènere: esposa, mare, filla, amant… Simplificant, la visió masculina s’ha acabat imposant sobre la realitat femenina.

Des de temps ancestrals, la diferenciació sexual del treball va comportar un repartiment de tasques segons el sexe, empès en gran part per les característiques biològiques. L’evolució de les societats basades en aquesta distinció acabaria provocant un aprenentatge diferenciat entre dones i homes, que el capitalisme transformarà en clamorosa desigualtat. 

 

Veus contestatàries

Paral·lelament a aquest fet, es van alçar veus que, per coneixement, capacitat i intel·ligència, combatrien enèrgicament la injustícia social de gènere i manifestarien una clara voluntat d’assolir la plena igualtat entre homes i dones, encara que això els costés la vida.

La societat catalana de principis de segle XX no va saber com aturar l’impacte que va suposar l’aparició de Carme Karr i Alfonsetti (1865-1943) dins del panorama intel·lectual barceloní. El fet de néixer en un ambient burgès, cosmopolita i europeu —juntament amb el domini de diversos idiomes— li atorgarà una gran amplitud de mires.

La Història l’ha reconegut com la primera periodista amb publicació regular del país. Havia adquirit experiència en el planter de les revistes ‘Joventut’ i ‘L’Avenç’. Però pel que se la coneix més àmpliament és per la seva tasca al capdavant de la revista ‘Feminal’. 

 

Un altaveu feminista

Des d’aquest altaveu de llibertat de gènere —creat i pensat per a dones— Karr treballaria intensament per elevar l’intel·lecte de les lectores que s’asseien a llegir a la recentment creada Biblioteca Popular de la Dona.

Amb infinitud de col·laboracions i aportacions de primer nivell d’arreu d’Europa, ‘Feminal’ va actuar per reivindicar enèrgicament el paper de la dona dins la societat. Els temes que tractava no acostumaven a ser trivials, sinó que hi destacaven, sobretot, temes punyents d’interès comú. Als annals del periodisme quedarà l’enfrontament escrit entre Carme Karr i Eugeni d’Ors sobre la capacitat intel·lectual de la dona a l’hora d’abordar temàtiques culturals “tan complexes” com la poesia, l’art o la música. No dubteu pas de qui en va sortir escaldat!          

Fou a través dels seus escrits que Karr projectà un model de dona basada en la modernitat i l’humanisme. La clau de volta del seu ideari va pivotar, primer, en l’adquisició d’una cultura femenina pròpia, factor bàsic per al progrés de la societat. I després, en l’obtenció d’un reconeixement absolut de tots els seus drets.

Cultura i feminisme, junts en públic per primer cop

Va ser un dimecres 6 d’abril de 1910 quan per primera vegada a una dona se li va permetre parlar en públic sobre cultura i feminisme. I encara més mèrit va tenir fer-ho davant d’un auditori majoritàriament masculí i gens avesat a escoltar les dones, com era l’Ateneu Barcelonès de principis del segle XX.

La curiositat actual ens evoca a preguntar-nos sobre com devien sentir-se aquells homes en escoltar per boca d’una dona i segurament per primera vegada la importància de normalitzar el món de les dones dins la seva societat patriarcal.

Aquest discurs és àmpliament recordat atès que s’abordà obertament la necessitat de crear institucions exclusivament per a la formació femenina. Aquests centres de cultura per a dones haurien d’esdevenir l’eina fonamental que les permetés adquirir el nivell professional adequat i traçar, d’aquesta manera, el camí cap a la plena igualtat laboral.

Lligada a l’estratègia noucentista, també calia treballar en la reglamentació de qüestions més específiques del gènere, com ara són les mútues que les protegís durant la maternitat o la creació de borses de treball femení. 

 

Ressó a Madrid

L’èxit va ser clamorós. L’impacte social de la conferència va ser de tal magnitud que es va haver de repetir els dos dimecres següents: el 13 i el 20 d’abril. Però la cosa no es va aturar aquí. Les reivindicacions van arribar fins a Madrid, a través d’una missiva enviada al diputat de Solidaritat Catalana Francesc Macià. El futur 122è president de la Generalitat de Catalunya va entendre que aquella reivindicació era legítima i necessària per a modernitzar la societat catalana.

Tot plegat suposa un punt d’inflexió per a Carme Karr. A principis dels anys vint la periodista es converteix en activista, i una de les primeres accions que realitzaria en aquesta nova etapa seria impulsar l’associació Acció Femenina, la qual treballaria incansablement per establir el sufragi universal femení, entre altres accions.

El concepte de sufragi universal femení que defensava Carme Karr estava molt més a prop de les sufragistes britàniques i nord-americanes que no pas de l’Asociación Nacional de Mujeres Españolas (ANME), la qual la consideraven massa radicals.

L’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 va esdevenir un perfecte altaveu per a Catalunya i per a Carme Karr per mostrar al món que la societat catalana ja era moderna. A Carme Karr se li va encomanar la direcció del Pavelló de la Dona, el contingut del qual va ser ideat per trencar els prejudicis de l’època sobre les dones.

 

Un avenç de curt recorregut

La Segona República va portar el sufragi universal femení a tot l’Estat. Per primera vegada, la dona va poder votar. La Història feia justícia després de tantes dècades d’esforç i reivindicació legítima. D’aquesta manera s’imposava al feminisme conservador, que defensava que el paper social de la dona havia de centrar-se en dos apartats: la família i la religió.

Però la victòria va durar poc. Carme Karr va quedar profundament afectada arran de l’esclat de la Guerra Civil, la instauració del franquisme i l’inici de la Segona Guerra Mundial.

Per a una persona intel·ligent, amant de la llibertat i absolutament pacifista, se li va fer difícil d’entendre com una banda d’obtusos estaven imposant per la força de les armes un model de dona que les obligava a tornar a les seves llars i ser apartades de la vida pública. Veure que dècades d’esforç s’esfumaven en un instant la va empènyer cap a l’abisme depressiu.

Gràcies a la tasca de Carme Karr i de les seves contemporànies, el sufragi universal femení va ser una realitat a tot l’Estat. Aquella generació de dones va treballar per la creació d’una consciència femenina que reivindicava la necessitat d’articular una cultura des del jo femení.

 

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Cultura

Francesca Bonnemaison

7min lectura

Emprenem un recorregut per la història amb el primer article sobre la lluita de la dona.

Management

Lideratge femení

6min lectura

Les dones ocupen tan sols un 34% dels càrrecs directius a Espanya.

Economia

Dirigir amb empatia

5min lectura

En general, en les organitzacions, el lideratge que ha destacat seria el del líder.



L’any 2016 va passar una cosa que molts experts consideraven impossible. AlphaGo, un programa desenvolupat per DeepMind, va derrotar el campió mundial Lee Sedol en una partida de Go, un joc de taula tan complex que durant dècades s’havia pensat que cap ordinador seria capaç de dominar-lo. La sorpresa no va ser només la victòria. Alguns dels moviments que va fer la màquina van desconcertar els mateixos grans mestres, que els van qualificar de creatius i inesperats.

 

Aquell dia es va fer evident que la intel·ligència artificial havia entrat en una nova etapa. Darrere d’aquella demostració hi havia una tecnologia que avui mou ChatGPT, els assistents de veu, els traductors automàtics o els sistemes que ajuden a detectar malalties: el deep learning. Però, què és exactament i per què està transformant tants sectors alhora?

 

Quan els ordinadors només seguien ordres

Durant bona part de la història de la informàtica, els ordinadors només feien allò que els programadors els havien dit que fessin. Si volíem que un sistema reconegués un gat en una fotografia, calia definir les característiques que havia de buscar: la forma de les orelles, els bigotis, el musell o la cua.

Aquesta manera de programar funciona molt bé quan les regles són clares, però es queda curta davant de problemes molt més complexos, com entendre una conversa, interpretar una radiografia o distingir una persona entre milions de rostres.

El primer gran canvi va arribar amb el machine learning. En lloc d’escriure totes les instruccions, els investigadors van començar a mostrar milers d’exemples als ordinadors perquè fossin ells qui descobrissin els patrons. Tot i així, els humans continuaven decidint quina informació era important.

 

Què fa diferent el deep learning?

El deep learning és una evolució del machine learning que elimina bona part d’aquesta intervenció humana. En comptes d’indicar-li què ha de buscar, el sistema aprèn per si mateix quins patrons són rellevants.

Per aconseguir-ho utilitza xarxes neuronals artificials, estructures inspirades molt lliurement en el funcionament del cervell humà. Aquestes xarxes estan formades per múltiples capes de neurones connectades entre si. Les primeres detecten elements molt simples, com línies, colors o contrastos. Les següents combinen aquesta informació per identificar formes més complexes, i les últimes són capaces de reconèixer un objecte, entendre una frase o predir una resposta.

La paraula deep («profund») fa referència precisament a aquesta successió de capes. Com més profund és el model, més complexos poden arribar a ser els patrons que aprèn.

És aquesta capacitat d’aprendre automàticament què és important la que ha convertit el deep learning en el motor de la intel·ligència artificial moderna.

 

Aprendre també és equivocar-se

Quan una persona aprèn un idioma o toca un instrument, millora a base de repetir, equivocar-se i corregir els errors. Les xarxes neuronals funcionen d’una manera semblant.

Durant l’entrenament, el model analitza una enorme quantitat de dades, fa una predicció i comprova si és correcta. Si s’ha equivocat, ajusta lleugerament milions de petits paràmetres matemàtics que determinen el seu comportament. Aquest procés es repeteix milions de vegades fins que l’error és cada vegada més petit.

Per això els models actuals poden arribar a reconèixer veus, traduir idiomes o generar textos amb una precisió sorprenent. No perquè «pensin» com nosaltres, sinó perquè han après a identificar patrons estadístics extraordinaràriament complexos.

 

La revolució també és de maquinari

Si aquesta tecnologia existeix des dels anys vuitanta, per què només ara ha explotat?

La resposta no és només als algoritmes. També és al maquinari.

Entrenar una xarxa neuronal implica executar bilions d’operacions matemàtiques. Els processadors tradicionals (CPU) no estaven pensats per afrontar aquest tipus de càlculs de manera eficient. En canvi, les GPU, creades inicialment per generar els gràfics dels videojocs, poden realitzar milions d’operacions en paral·lel.

Quan els investigadors van descobrir que aquestes targetes gràfiques eren ideals per entrenar xarxes neuronals, el desenvolupament del deep learning es va accelerar de manera exponencial. Empreses com NVIDIA, que durant anys havien estat associades gairebé exclusivament al món dels videojocs, es van convertir en peces fonamentals de la revolució de la intel·ligència artificial.

Sense aquesta evolució del maquinari, probablement ChatGPT o Gemini encara serien projectes de laboratori.

 

Una tecnologia que ja conviu amb nosaltres

El deep learning és molt més present del que imaginem. Ens desbloqueja el telèfon mitjançant el reconeixement facial, filtra el correu brossa, detecta operacions bancàries fraudulentes, tradueix textos en temps real i ajuda els radiòlegs a identificar lesions que poden passar desapercebudes.

També és la base dels grans models de llenguatge que han popularitzat la intel·ligència artificial generativa. Aquests sistemes no busquen informació a Internet cada vegada que responen, sinó que utilitzen els patrons apresos durant el seu entrenament per predir quina és la resposta més probable.

Aquest mateix principi també s’està aplicant al desenvolupament de nous medicaments, a la investigació científica, a la conducció autònoma i fins i tot a la predicció de fenòmens meteorològics.

 

El futur també planteja interrogants

El deep learning ha demostrat un potencial extraordinari, però no està exempt de limitacions. Aquests models consumeixen grans quantitats d’energia, necessiten volums immensos de dades i sovint funcionen com una «caixa negra»: ofereixen resultats molt precisos, però ni els seus creadors poden explicar sempre amb exactitud com han arribat a una determinada conclusió.

També hi ha una qüestió estratègica. Desenvolupar els models més avançats requereix infraestructures valorades en milers de milions d’euros, fet que concentra aquesta capacitat tecnològica en mans d’un nombre molt reduït d’empreses. En un món cada vegada més dependent de la intel·ligència artificial, controlar les dades, els xips i la potència de càlcul pot acabar sent tan rellevant com controlar l’energia o les matèries primeres.

 

Una revolució que només acaba de començar

El deep learning no és simplement una nova tècnica informàtica. És el gran salt que ha permès que les màquines deixin de limitar-se a seguir instruccions i comencin a aprendre de l’experiència. Aquesta diferència, aparentment subtil, és la que està transformant sectors sencers i redefinint la relació entre persones i tecnologia.

Encara és aviat per saber fins on arribarà aquesta revolució, però una cosa sembla clara: entendre què és el deep learning ja no és només una curiositat per a enginyers. És una manera d’entendre una de les tecnologies que marcarà el futur de l’economia, la ciència i la societat.

 

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Si vols aprofundir en aquest tema, et recomanem:

Cultura

La millora del sistema extractiu

6min lectura

L’exuberància econòmica de finals del segle XVII farà...

Cultura

CBDC: utopia o distopia monetària?

6min lectura

Sigui quin sigui el futur dels diners, sembla que les...

Cultura

IA: Tecnologia per a salvar vides

6min lectura

La intel·ligència artificial genera admiració i rebuig...



El turisme és una de les indústries que mou més capital arreu del món. Segons l’informe de l’Organització Mundial del Turisme (UNWTO), l’any 2019 es van registrar 1.400 milions de turistes internacionals i es comptabilitzen entre 100 i 120 milions de llocs de treball vinculats.

 

És un sector, per tant, amb un pes innegable en l’economia mundial i, més particularment, amb una afectació directa a pràcticament tots els habitants del planeta, ja sigui de forma activa com a viatgers o passiva com a locals. 

 

El sector turístic demana regulació i responsabilitat

Donada la seva importància, des de fa anys són cada vegada més els organismes, empreses i col·lectius que demanen un sistema de turisme sostenible que sigui capaç de mantenir-se en el temps i nodrir a la població. Tot apunta al fet que la indústria seguirà creixent els pròxims anys i, per tant, si no canvia el model, augmentarà al mateix ritme l’impacte negatiu que genera. Actualment tots estem familiaritzats amb el concepte de sostenibilitat i fins i tot hem adoptat certes conductes diàries que contribueixen a respectar el medi ambient. Una actitud que canvia en major o menor mesura quan viatgem: deixar llums encesos, reciclar, cuidar l’espai públic, utilitzar mètodes de transport més ecològics, gastar l’aigua necessària, utilitzar menys plàstic… accions que ens poden passar per alt quan estem de vacances i que, per si soles, no generen impacte, però que poden suposar una gran problemàtica quan les multipliques per 1.400 milions de persones.

En aquest context, i amb la urgència de canviar el model turístic cap a una perspectiva més responsable, apareix el concepte de turisme sostenible, entès com aquell que “satisfà les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures per satisfer les seves pròpies necessitats”, tal com es descriu a l’informe Brundtland. Es tractarà, doncs, de minimitzar l’impacte negatiu que genera el sector actualment i maximitzar-ne els beneficis, principalment des de tres grans pilars: mediambiental, sociocultural i econòmic. 

 

Reduir l’impacte mediambiental per preservar el futur 

El turisme depèn de la qualitat del medi ambient per sobreviure i evolucionar, però paradoxalment, és una de les principals activitats que el perjudica. Construcció d’infraestructures com aeroports i carreteres, sistemes de transport altament contaminants per terra, mar i aire, creació d’equipaments i complexos turístics com restaurants, botigues, camps de golf o zones esportives són exemple de l’impacte negatiu que suposa per qualsevol regió. Tot això també posa en perill la fauna i flora de la zona, fet que en els últims anys ha agreujat la situació de centenars d’espècies, especialment marines, que no han suportat els canvis que la contaminació humana ha provocat en el seu hàbitat natural. 

Paral·lelament, ha sigut gràcies al turisme que algunes zones naturals han esdevingut espais protegits o bé se’n té una cura especial orientada a la preservació de l’espai de cara al futur. Aquest és l’impacte positiu pel qual ha d’apostar el turisme sostenible, aconseguir el manteniment i cura dels espais, tant naturals com urbans, per part dels organismes governants i afavorir així tant als ciutadans locals com als futurs visitants.

 

Controlar l’impacte sociocultural i apostar per la riquesa de la diversitat

La voluntat de viatjar sovint ve motivada per la inquietud de conèixer altres països, amb tot el que això implica: cultura, llengua, menjar i costums. Es busca la diversitat dins de la globalitat, i això impulsa el respecte, la tolerància i el coneixement per ambdues parts, però especialment des del punt de vista visitant. Pel turisme sostenible és indispensable aquesta preservació cultural, però sobretot ho és el respecte per aquesta. Garantir una experiència de valor, per tant, ha de suposar garantir la riquesa sociocultural.

Un turisme no planificat, més enllà de ser una molèstia pels habitants locals, pot provocar conseqüències nefastes en la seva vida i qualitat de vida, un fet que algunes zones de Catalunya ja han viscut de primera mà en termes de gentrificació, és a dir, un augment desmesurat dels preus dels habitatges i terrenys que obliguen als, fins ara habitants, a buscar alternatives més econòmiques, deixant pas a aquells que poden invertir-hi, un fet que en algunes ocasions pot no tenir relació directa amb el turisme, però que, sens dubte, ha suposat un agreujant. 

L’augment dels preus dels productes en zones turístiques és una altra de les causes que desestabilitza als locals, obligant-los a assumir uns preus molt per sobre dels estàndards que podrien trobar en qualsevol altre carrer de la ciutat no transitat per turistes. En el cas de Barcelona, la crisi del coronavirus va obligar a molts restaurants de zones turístiques a rebaixar als preus fins a equiparar-los als de la resta de la ciutat, mostrant així la guerra de preus que suposa la indústria del turisme. Evitar això a través de polítiques reguladores no només protegiria als ciutadans locals sinó que també asseguraria als turistes que s’està pagant el preu just pel producte.

 

Impacte econòmic positiu: invertir en les persones

Des d’un punt de vista econòmic, és lògic que, com a indústria, el turisme ha de proporcionar beneficis a la zona en qüestió, però el repte és fer-ho de forma equitativa i sostenible. De res servirà millorar la facturació si això no crea un impacte positiu en la zona d’acollida. És a dir, perquè tingui un benefici real, ha de suposar un avantatge per a totes les parts implicades, i si es gestiona de forma eficient i controlada, el turisme pot tenir el gran poder d’enriquir a la població a través de la creació i manteniment de llocs de treball, siguin directes o indirectes. 

Per contra, algunes multinacionals, lluny d’aplicar un sistema de turisme sostenible opten per fer tot el contrari, l’anomenada “fugida”. Són models de negoci on els diners generats no es queden al país d’acolliment ni suposen un benefici per aquest, per exemple en el cas d’hotels amb un règim de tot inclòs, en què els clients no es mouen del recinte i, per tant, no generen impacte positiu en l’economia de la zona. Sí que en generen, però, de caràcter negatiu pel que fa a impostos, ja que les infraestructures necessàries per acollir el turisme sovint es financen a través d’aquesta via. Caldrà, doncs, posar a la balança l’impacte que genera el turisme a la zona i el cost que suposa per la població. Si no existeix aquest equilibri, segurament ens trobem davant d’un sistema poc sostenible i que, per tant, caldrà remodelar.

El turisme, al cap i a la fi, és responsabilitat de tots, ja que tots en algun moment hi hem estat implicats. Hi ha accions, per tant, que depenen únicament de la responsabilitat i el compromís individual d’apostar per un model de vida sostenible, també quan viatgem. L’altra part de la gestió, i la de més impacte, correspondrà a les organitzacions privades i organismes públics que hauran de planificar el turisme de cara als pròxims anys amb una premissa clara: una aposta per la sostenibilitat serà una aposta pel futur.

 

T’encanta viatjar? Amb 11Onze Viatges pots reservar allotjament al millor preu, sense escanyar a la indústria turística.

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Sostenibilitat

Pagaries més per un turisme sostenible?

4min lectura

El turisme sostenible o ecoturisme és el sector turístic

Cultura

L’enoturisme resisteix a la pandèmia

5min lectura

En aquests temps tan convulsos i difícils per al sector turístic

Turisme espacial

1min lectura

Turisme espacial… ecològic?, criteris científics?, investigació?



Planejar les vacances, fer la maleta i agafar un llibre. L’estiu és sinònim de desconnexió i la lectura n’és la gran protagonista. Us portem una recomanació de llibres perquè viatgin amb vosaltres aquest estiu.

 

Recentment, un estudi constatava que llegir ens fa més empàtics. Amb l’única condició que sigui literatura de qualitat, els investigadors van constatar que les persones que llegeixen són capaces de reconèixer l’estat emocional dels personatges i milloren la imaginació i l’agilitat mental. 

I no només això, també es diu popularment que llegir ens fa atractius; de fet, seria com la gimnàstica cerebral: estimula l’activitat mental, la concentració, ens desconnecta de problemes i angoixes, i ens permet viatjar a nous mons. Són molts els beneficis de la lectura, i tots expliquen la importància de fomentar-la des de ben petits. Així que apunta els títols que no et pots perdre aquest estiu i comença a entrenar el cervell!

  • 21 lliçons per al segle XXI (2018) de Yuval Noah Harari. En aquesta nova entrega, l’autor de Sapiens (2014) i Homo Deus (2016) ens descriu les lliçons fonamentals per viure en aquest segle. Amb les seves teories ens convida a la reflexió, dibuixant escenaris que descriuen els principals reptes actuals. Repassa qüestions socials, polítiques i existencials, i alerta dels perills tecnològics, des d’un punt de vista quotidià que defineix l’impacte de tot això en la nostra vida, present i futura. 
  • Fake You: Fake News i desinformació (2018) de Simona Levi. El fenomen de les notícies falses qüestiona la salut informativa de mitjans, partits polítics, governs o empreses. Sovint, controlar-ho passa per retallar llibertat d’expressió i d’informació als ciutadans. Simona Levi qüestiona aquesta legislació, basada a trencar drets fonamentals, en una obra que es converteix en una arma per lluitar contra la manipulació, la mentida i la falsificació. 
  • La Vegetariana (2017) de Han Kang. No tracta el vegetarianisme, tot i que la història comença quan la protagonista deixa de menjar carn. Una decisió individual que esdevé un repte social, un símbol de rebel·lia contra el que és convencional. Abandonar la submissió i plantar cara al sistema. Un relat commovedor i incòmode per descriure què passa quan qüestiones el que està acceptat i et saltes les normes, i fins on arriba la capacitat humana per dur-ho a terme fins a les últimes conseqüències. 
  • El raïm de la ira (1939) de John Steinbeck. Narra l’ensorrament del somni americà arran de la Gran Depressió. Un context de crisi econòmica i financera que aboca la família protagonista a emigrar i iniciar una recerca vital per assegurar-se la feina, la dignitat i el futur. Un relat més actual que mai on es confronta el poder, la igualtat i la justícia als Estats Units. 
  • El hambre (2014) de Martín Caparrós. Malbaratar menjar i passar fam són els principals conceptes que repassa Caparrós en aquest llibre que l’ha portat a viatjar per països d’arreu del món on la gana és la gran protagonista. Un llibre que repassa el menjar des de tots els punts de vista, des dels que especulen fins als que el necessiten, per explicar i denunciar una problemàtica mundial en la qual tots estem implicats.
  • El conte de la serventa (1985) de Margaret Atwood. Una distopia inquietant que ha tornat a ser d’actualitat. En una societat totalitària i teocràtica, les dones han estat reduïdes a mers instruments de reproducció. Atwood alerta del perill real que representa la pèrdua de drets conquerits. La lectura és dura, però necessària.
  • L’ordre del dia (2017) d’Éric Vuillard. Guanyadora del premi Goncourt, aquesta breu, però incisiva obra narra les entranyes del poder econòmic i polític a la vigília del nazisme. Amb un estil irònic i lúcid, Vuillard retrata com els grans esdeveniments històrics s’entrellacen amb la mediocritat dels qui decideixen. 
  • Les invisibles (2020) de Toni Morrison. Una tria personal: qualsevol obra de Toni Morrison val la pena, però Les invisibles destaca per la seva profunditat i sensibilitat. La història de dones afroamericanes que lluiten per trobar veu, identitat i llibertat en un món que les ignora. Poètic i colpidor. 

Hi ha llibres que distreuen, d’altres que commouen, i alguns que et canvien la manera de veure les coses. Sigui quin sigui el teu ritme estival, escull-ne un i deixa’t portar. Potser aquest estiu no canviaràs el món, però potser un bon llibre et farà veure’l amb uns altres ulls.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquest article, et recomanem:

Cultura

Les millors sèries sobre el món financer

5min lectura

En aquest article ens hem interessat per les que estan...

Cultura

Operació Biquini? No, gràcies!

5min lectura

L’any 1946 l’enginyer francès Louis Réard va dissenyar el...

Cultura

Com seran les vacances d’estiu dels catalans?

5min lectura

La temporada d’estiu 2021 ve marcada per menys...



Com ja havia succeït amb la resolució de passats conflictes bèl·lics, la trobada entre els vencedors de la Segona Guerra Mundial a la ciutat alemanya de Potsdam l’estiu de 1945 va tornar a dividir el món en dos blocs. Les grans potències occidentals van posar en pràctica un nou model econòmic que els permetria imposar la seva preeminència per sobre d’altres països.

 

Dos models polítics, socials i econòmics —en principi antagònics— que durant dècades s’enfrontarien diverses vegades en petits conflictes armats, de baixa intensitat i que esdevindrien la gran palanca de creixement econòmic per al món occidental.

Però la Conferència de Potsdam també va constatar que el capitalisme industrial —iniciat a finals del segle XVIII— era un model econòmic esgotat. Els més de seixanta milions de morts a conseqüència de la Segona Guerra Mundial, obligava les antigues monarquies europees —ara evolucionades a democràcies occidentals— a adoptar formes molt més sibil·lines d’aconseguir els seus objectius econòmics. Per tant, la nova estratègia extractiva havia de ser menys catastròfica i més efectiva. Per aquest motiu, el nou model econòmic que s’anirà desplegant progressivament ja no implicarà haver d’ocupar un territori físicament, sinó que n’hi haurà prou amb controlar les elits locals.  

Amb aquesta nova estratègia, els Estats Units, com a grans vencedors i sustentats per una potent maquinària militar, seran capaços de desplaçar el centre econòmic mundial —d’Europa a Amèrica del Nord— per mitjà de la imposició de la seva moneda, la pressió financera exercida pels seus bancs, i amb la creació d’una dependència tecnològica a escala global. Per tant, la implantació de les seves més que conegudes multinacionals —Amazon, Nike, Coca-Cola, Pepsi, Apple, McDonald, Disney o HP, entre d’altres— els permetrà conquerir directament o indirectament a la quasi totalitat del món. L’entreteniment, principalment el cinema i els grans esdeveniments esportius com els Jocs Olímpics, la Super Bowl o Mundials de Futbol, seran les veritables armes de subjugació mental i material que possibilitaran estendre el somni nord-americà arreu del món.

Els Estats Units seran capaços de desplaçar el centre econòmic mundial —d’Europa vers a Nord-amèrica— per mitjà de la imposició de la seva moneda, una pressió financera exercida pels seus bancs, i per la creació d’una dependència tecnològica a escala global.

La pau social, base de la nova eficiència econòmica

Tot va començar la primavera del 1951 a Mont-real, quan representants de diferents agències d’intel·ligència occidentals es van reunir en secret amb professors universitaris de psiquiatria a l’hotel Ritz-Carlton de la ciutat canadenca. Del resultat d’aquella reunió se sap, per documents desclassificats, que l’exèrcit nord-americà va invertir una gran quantitat de diners a la Universitat McGill de Mont-real per a investigar sobre l’aïllament sensorial. 

La investigació va ser iniciada pel Dr. Donald Olding Hebb, qui acabaria abandonant el projecte en adonar-se de la magnitud de la tragèdia, i acabada pel Dr. Donald Ewen Cameron, el qual les portaria fins a un nivell superior. Cameron arribà a experimentar amb un gran nombre de pacients que van ser sotmesos a una multitud de sessions d’electroxocs, combinades amb cures de son i una constant repetició de missatges gravats fins a l’extenuació mental. 

L’estudi va constatar que l’aïllament sensorial no deixa de ser una manera de generar una monotonia extrema que acabava provocant una reducció de la capacitat de pensament crític a través de l’ennuvolament de la ment de l’individu. Per tant, quan una persona no és capaç de raonar… mal assumpte!     

Els resultats de tots aquests experiments permetran a les agències d’intel·ligència occidental dissenyar mecanismes de control sobre la seva pròpia població amb l’objectiu de garantir l’estabilitat social dins les democràcies. En conseqüència, es repetirà fins a l’avorriment la idea de llibertat d’expressió, llibertat de premsa i el dret a la propietat privada, base fonamental del lliure mercat. I a fi de garantir l’eficiència econòmica, es farà de la competència un instrument per a impulsar el creixement econòmic, constant amb la premissa que “si l’empresa del costat té millors productes i més vendes que jo, en conseqüència, hauré de desenvolupar millors idees per a ser millor que la meva competència.” 

I una altra qüestió no menor respecte als estudis sobre l’aïllament sensorial, és que permetran a les agències d’intel·ligència occidentals elaborar manuals d’interrogatori —com el famós manual KUBARK de l’exèrcit dels EUA i de la CIA— els quals es posaran en pràctica contra els dissidents del sistema, tant interns com externs, als postulats occidentals.  

La gestió de la por

L’avenç tecnològic que va suposar la Segona Guerra Mundial portaria la humanitat a sortir a l’espai exterior —a la Lluna i més enllà— però també va suposar el desenvolupament de la bomba atòmica com arma de destrucció global. Aquesta serà emprada com a instrument de pressió política que encara avui persisteix.

Els cinc països principals que fabriquen armes al món — els Estats Units, Anglaterra, França, Rússia i la Xina— són els que tenen a càrrec seu la nostra pau. Fan el negoci de la guerra, però venen la pau, sobretot a través dels mitjans d’informació al servei dels poders hegemònics occidentals que fan un examen de democràcia a cada país. Són grans mitjans de comunicació que confonen la llibertat d’expressió amb la llibertat de pressió i decideixen qui és un dictador o un colpista, que curiosament té el “mal costum” de fer votar a la gent per saber què pensen sobre aquella política o una altra qüestió que els pugui afectar. I aquells mitjans que no segueixen aquestes directrius són clausurats o portats als confins del sistema. Els mitjans mostren una realitat que moltes vegades no existeix a fi de suggestionar-nos, incomunicar-nos i enfrontar-nos entre nosaltres!

Països com els Estats Units, Anglaterra, França, Rússia i la Xina fan el negoci de la guerra, però venen la pau, sobretot a través dels mitjans d’informació al servei dels poders hegemònics occidentals que fan un examen de democràcia a cada país.

La teràpia de xoc econòmic

Com tothom sap, el crac del 1929 a Wall Street va desencadenar la Gran Depressió dels anys trenta. Fins al 1932, uns 5.096 bancs es van declarar en suspensió de pagaments. El seu esfondrament va arrossegar moltes empreses a la fallida, les quals veien com s’acumulaven els estocs de mercaderies, i va comportar un important descens dels preus, especialment en el sector agrari. Finalment, el descens de l’activitat econòmica va provocar un augment desbocat de la desocupació. 

Influenciat per l’economista John M. Keynes, el recentment proclamat president dels Estats Units, F. D. Roosevelt, va posar en marxa un important programa d’ocupació pública perquè la gent pogués tornar a treballar: la política coneguda com a New Deal. Però no serà fins després de la Segona Guerra Mundial quan finalitzarà la depressió, gràcies en gran part a la implantació del famós pla Marshall, el qual generalitzarà el model regulador i intervencionista de Keynes a la majoria dels territoris occidentals.  

Contrari als postulats de Keynes, trobem ja a finals dels anys quaranta del segle XX, un reduït grup d’intel·lectuals —coneguts amb el nom de la Societat Mont Pelerin i dirigits per l’economista austríac Friedrich August von Hayek— els quals estaven convençuts que si els governs deixaven de prestar serveis i de regular els mercats, els problemes de l’economia mundial es resoldrien sols. Un dels seus màxims representants i professor d’economia a la Universitat de Chicago, Milton Friedman, creia que a través d’una teràpia de xoc econòmic impulsaria a les societats a acceptar un capitalisme més pur i desregulat.  

Certament, les tesis de la doctrina del xoc s’han acabat imposant arreu del món en diferents processos. Aquestes mesures radicals han triomfat no tant de la mà de la llibertat i la democràcia, com de la seva imposició gràcies a xocs, crisis i estats d’emergència. Per tant, lluny d’endolcir el paper dels Estats Units a l’hora d’esdevenir un país hegemònic en l’àmbit mundial, la seva capacitat de controlar el món ve donada per les sancions, restriccions, bloquejos, congelacions, confiscacions o la intervenció militar.

I per damunt de tot, ha estat fonamental el paper que ha jugat la creació d’una burocràcia internacional específica, generada estrictament per no dependre de les Nacions Unides i, per tant, per estar exempta de qualsevol control directe que pugui molestar a la comunitat internacional. Aquests organismes supranacionals —Banc Mundial, Organització Mundial del Comerç i Fons Monetari Internacional— han executat mil·limètricament totes aquestes teràpies de xoc econòmic arreu del món, combinant la pressió política amb l’extorsió. I d’exemples no en falten!

En Milton Friedman creia que a través d’una teràpia de xoc econòmic impulsaria a les societats a acceptar un capitalisme més pur i desregulat

Un sistema necessitat de gàngsters econòmics

El 2004, el nord-americà John Perkins —un antic treballador de la consultora americana CHA Consulting, Inc.— va publicar un interessant llibre titulat “Confessions of an Economic Hit Man”, en el qual explica amb tota mena de detalls com va participar en diferents processos de colonització econòmica dels països del Tercer Món, especialment al continent sud-americà, durant els anys vuitanta. 

Perkins, com a economista en cap de CHA Consulting, tenia la tasca d’identificar països amb recursos naturals que interessaven als clients —majoritàriament corporacions— que representava la seva consultora. 

Un cop identificats, la següent fase consistia a enviar un “petit exèrcit de xacals” cap al país en qüestió per a prometre’ls que, amb la venda dels seus recursos, el país assoliria l’estàndard occidental, pel que fa a benestar social i estabilitat econòmica. I finalment, s’obligava el país a sol·licitar un gran préstec —a través del Banc Mundial o altres organitzacions vinculades— justificat davant l’opinió pública com a part de l’acord i pel fet de no disposar ni de la tecnologia ni de la infraestructura necessària per extreure, produir o manufacturar el recurs natural.   

Però aquesta quantitat de diners no arribaven mai al país en qüestió, ja que sortien del Banc Mundial —amb seu a Washington— i es desviaven a un compte a Houston, Texas o San Francisco, on curiosament el titular era una empresa que treballava per a la consultora, i que estava especialitzada en la construcció de la infraestructura necessària per extreure, produir o manufacturar el recurs natural. 

Per tant, els diners servien per a pagar les despeses de les obres —centrals elèctriques, carreteres, parcs industrials, ports— que al final només generaven grans beneficis per a les empreses adjudicatàries. Cert és que, en grau menor, també acabaven enriquint a una minoria local que posseïen les indústries bàsiques o els establiments comercials, però en detriment de la majoria. Per tant, al final del procés tots els recursos econòmics del país destinats a la sanitat, l’educació o altres serveis públics servien per a pagar aquells préstecs. Tal com explica en John Perkins, el fet de conèixer ‘a prioiri’ la incapacitat del país per retornar els préstecs era una part important per executar el pla. 

D’aquesta manera, el sistema ha permès que corporacions occidentals o organismes supranacionals —Banc Mundial, Organització Mundial del Comerç i Fons Monetari Internacional— acabin creant una mena d’imperi paral·lel que controla àmplies zones del planeta: les anomenades “zones d’influència”. És per aquest motiu, que les democràcies occidentals tenen la capacitat de dir a un d’aquests països “influenciats voluntàriament” que si no pot pagar els seus préstecs, sempre pot vendre’s l’explotació dels seus recursos… això sí, sense l’obligació d’un compromís social o mediambiental; o ha de permetre la construcció d’una base militar al seu territori, o ha de votar contra determinats països considerats “enemics” a la següent trobada de les Nacions Unides.

 Quan el president d’un d’aquests països no accepta, la major part de les vegades s’acaba intervenint o enderrocant el govern. El procés s’inicia amb una forta campanya de desprestigi nacional i internacional, es creen notícies falses de tota mena per condicionar l’opinió pública i, al final —en favor de la democràcia—, s’executa el cop d’estat totalment justificat. I si la cosa no surt bé, se l’acabava assassinant. La història contemporània està plena d’exemples: Mossadeq a l’Iran (1953), Ngô Đình Diệm al Vietnam (1955), Lumumba al Congo (1960) o Allende a Xile (1973). I més recentment, les pressions de tota mena que han hagut de suportar en Lula da Silva per frenar la desforestació de l’Amazònia brasilera, Maduro per nacionalitzar el petroli veneçolà o Petro per la descarbonització de l’economia Colombiana.

L’economia de la mort 

El 2009, en plena recessió global, el psicòleg anglès Oliver James va publicar el llibre “The Selfish Capitalist”, el qual conclou que darrere de les malalties mentals de la societat occidental actual, s’hi amaga el capitalisme practicat els darrers cinquanta anys. Simplificant molt, la tesi del llibre exposa com l’economia neoliberal anglosaxona ha empès als individus a voler tenir cada cop més i més cotxes, telèfons mòbils, roba, diners… i tot plegat ha desembocat en una insatisfacció permanent de l’individu. Basant-se en un estudi publicat per l’Organització Mundial de la Salut el 2004, conclou que les malalties mentals afecten quasi un 23% de la població al món anglosaxó i a un 11,5% a la resta dels països europeus, atès que van entrar més tard en la roda neoliberal.  

Per exemple, als Estats Units, el nombre de joves estudiants amb un deute descomunal va en augment, de la mateixa manera que hi ha un nombre brutal de gent endeutada per tractaments sanitaris, per targetes de crèdit o per hipoteques. Per tant, aquest sistema que es va dissenyar per a explotar els països anomenats “en vies de desenvolupament”, ara s’ha girat en contra d’occident. 

Per altra banda, l’economia neoliberal ha buscat maximitzar els beneficis a curt termini sense tenir en compte el cost social i l’impacte mediambiental. I en aquest aspecte, els neoliberals com en Friedman es van equivocar: més enllà del curt termini, cal incrementar els beneficis a llarg termini, d’aquesta manera hi sortirem tots guanyant. Si ens guiem pel propòsit de pagar una taxa de rendiment decent als inversors que inverteixen, podrem començar a canviar el model.Segons el darrer informe de l’Institut Internacional d’Estudis per a la Pau d’Estocolm (SIPRI), la despesa militar mundial total va augmentar un 3,7% en termes reals el 2022, fins a assolir un nou màxim històric de 2,24 bilions de dòlars. Si gran part d’aquests diners es destinessin a pagar a les mateixes empreses que obtenen aquests contractes milionaris, però en comptes de pagar per fabricar míssils, es fes per a recollir tots els plàstics dels oceans, recuperar els medis naturals destruïts, netejar els abocaments de residus dels oceans… el planeta en sortiria guanyant. I en aquest procés, les noves tecnologies ens poden ajudar a fer-ho possible.

Aquest sistema que es va dissenyar per a explotar els països anomenats “en vies de desenvolupament” i ara s’ha girat en contra d’occident.

La multipolaritat

Aquest sistema ha funcionat mentre els guanyadors han estat els Estats Units, ja que permetia que els seus aliats s’emportessin un tros del pastís amb la condició que recolzessin la seva política internacional o facilitessin l’accés de les seves empreses als seus mercats. Els Estats Units han estat capaços de compartir el pastís amb tots aquells que s’alineessin, però no amb aquells que estiguessin disposats a disputar-li els seus interessos econòmics.   

Arribats aquí, entrem en una nova era on la distribució del poder polític, militar i financer ja no recaurà en un sol país. En poques paraules, el món deixarà de ballar al so d’una sola música. De fet, ja hem començat a ballar al so de la música oriental, sota ritmes de la balalaica, combinada amb una mica de samba, uns tocs d’Indi-pop i una pinzellada de mbaqanga.

 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquest article, et recomanem:

Cultura

L’eclosió del sistema extractiu

12min lectura

L’adopció d’una nova lògica econòmica a principis del...

Economia

Estem a les portes d’un nou ordre mundial?

5min lectura

Els imperis sorgeixen i desapareixen de manera...

Cultura

Geopolítica: de l’hegemonia a la multipolaritat

4min lectura

L’estira-i-arronsa geopolític dels últims anys entre...



App Store Google Play