L'origen extraterrestre de l'or

Sens dubte, l’or no és d’aquest planeta. Els científics coincideixen que va arribar a la Terra per una pluja de meteorits. El seu origen pot estar en l’explosió d’una supernova o en el xoc de dues estrelles de neutrons.

L’or que coneixem és un mineral massa preciós per a tenir un origen vulgar. De fet, prové d’una cosa tan brillant com les estrelles i va arribar a la Terra fa uns quatre mil milions d’anys, molt després de la formació del nucli del nostre planeta.

En els seus inicis, fa uns 4.500 milions d’anys, la Terra era bàsicament una bola de magma. Durant el procés de refredament, els materials més densos es van anar enfonsant cap al centre. Per això es van veure arrossegats fins al nucli, compost sobretot per ferro, la major part dels metalls més pesants.

D’aquí ve que no s’entengués la gran quantitat d’or i altres metalls preciosos presents en l’actualitat en el mantell de la Terra. Diverses recerques científiques han conclòs que la presència d’aquest or només es pot explicar per l’impacte de meteorits carregats d’aquest i altres metalls preciosos.

Una de les recerques, publicada en la revista ‘Nature’, calcula que la tempesta de meteorits va poder aportar a la Terra uns 20 trilions de tones de material. I un altre estudi, publicat en l’en la revista ‘Science’, considera que el nostre planeta no hauria estat l’únic receptor d’aquests minerals, ja que també haurien arribat a Mart i a la Lluna de manera similar.

D’on provenia l’or?

Els científics creuen que l’or, igual que la majoria dels elements més pesants que el ferro, es produeix tant per nucleosíntesi de supernoves com per la col·lisió d’estrelles de neutrons. Però es desconeix quin d’aquests dos processos va originar l’or que actualment podem extreure del mantell de la Terra.

A l’interior de les estrelles es produeixen constants processos de fusió nuclear. L’element més abundant i més simple és l’hidrogen, els àtoms del qual contenen un electró i un neutró. Quan es fusionen dos d’aquests àtoms a causa de la pressió i la gravetat, es produeix un àtom d’heli. Al seu torn, la fusió de l’heli produeix liti. I els processos de fusió continuen fins a arribar al ferro, que es comença a formar quan en l’estrella ja no queda més combustible que fusionar.

Les supernoves són estrelles massives que ja no poden desenvolupar reaccions termonuclears en el seu nucli. La pressió les porta a contreure’s sobtadament i col·lapsar. És en aquest procés on molts científics pensen que es formen materials pesants com l’or, encara que alguns astrofísics dubten que el flux de neutrons a l’interior de la supernova sigui suficient per a formar elements pesants en la quantitat necessària.

L’altre possible origen per al nostre or seria un xoc d’estrelles de neutrons, que es formen després del col·lapse de les supernoves. Molt recentment, el 17 d’agost de 2017 es va detectar un d’aquests esdeveniments cataclísmics. S’estima que van col·lidir dues estrelles de neutrons de només uns deu quilòmetres de diàmetre que contenien tanta matèria com el Sol.

En opinió dels científics, un esdeveniment d’aquest tipus va poder generar tant or com la massa de la Terra. Per a això és necessari que el ferro es trobi en un entorn molt ric en neutrons per a poder capturar-los amb gran rapidesa. Com a part d’aquests neutrons sofreixen una ràpida desintegració radioactiva i es converteixen en protons, el ferro, que té 26 protons i 30 neutrons, pot transformar-se en or, que consta de 79 protons i 118 neutrons.

La precipitació de l’or

Segons les principals teories vigents, la gran pluja de meteorits amb els metalls preciosos va provocar una agitació del mantell de la Terra que finalment va acabar generant l’aparició dels dipòsits d’aquests minerals. Els asteroides s’haurien introduït en el mantell terrestre gràcies als enormes processos de convecció.

L’or es troba principalment en àrees amb activitat sísmica o volcànica, que provoquen que l’or surti a la superfície. Durant els terratrèmols, les variacions en la pressió al llarg de la falla poden fer que l’aigua de la roca s’evapori ràpidament. I les substàncies que es dissolen en l’aigua, com l’or i els silicats, precipiten més tard en la superfície. En el cas dels volcans, durant les erupcions expulsen molts minerals que es troben en capes més profundes del mantell terrestre, i un d’ells és l’or.

Tot i que és possible trobar or a tot el món, la distribució geogràfica és molt desigual. Els Estats Units, el Canadà, Austràlia, la Xina, Rússia i Sud-àfrica són els països amb una major concentració d’aquest metall preciós.

El primer capítol de la sèrie The Golden Thread, que aborda la importància que ha tingut i té l’or en diferents àmbits de la nostra vida, incideix en l’origen de l’or i el paper fonamental que ha jugat aquest metall preciós en l’exploració de l’espai.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Els joves també han de tenir vocació empresarial. Si els donem les eines, potser s’engresquen a emprendre. Amb aquest objectiu es va crear el programa Escola i Empresa de la Fundació d’Empresaris de Catalunya (FemCAT). Parlem amb la seva presidenta i consellera delegada de Vertix, Elena Massot.

La formació que ofereix FemCat no és poca broma. En els deu anys que porten d’activitat, fins a 770 docents i 300 empresaris de primer nivell han impartit cursos en instituts, i se n’han beneficiat més de 100.000 alumnes. Precisament, explica Massot, el programa Escola i Empresa es va crear el 2009 per aconseguir “un impacte positiu i engrescador”, que ajudés a entendre la importància de l’empresa en el teixit social del país. A més, es busca reconèixer la tasca de l’empresariat. “Volem mostrar la necessitat de l’empresa en la societat, despertar l’interès per aquest món entre els joves, donar una visió de l’empresa que sigui inspiradora i, finalment, mostrar algunes de les habilitats que necessita un empresari”, resumeix la presidenta.

1. Per transmetre la rellevància de l’empresa va molt bé la primera persona, oi? Efectivament. Per això l’activitat és en realitat un diàleg entre l’empresari, que sol ocupar un càrrec de direcció, i l’alumnat que hi participa. El ponent explica la rellevància de l’empresa en el teixit social i, més important, descriu la seva vivència. Això permet que l’alumnat faci una reflexió sobre les habilitats que calen per a fer-se càrrec d’un negoci. La conversa i la reflexió sobre les motivacions que porten a algú a impulsar una empresa, la narració del dia a dia, ajuda els estudiants a fer visibles aspectes de l’empresa des d’una perspectiva diferent. Els centres poden rebre aquestes xerrades sense cap cost i els ponents són voluntaris.
2. Així, tota l’organització va a càrrec de FemCAT? Sí, arreu del territori diverses entitats assumeixen la coordinació i el contacte amb els centres de la seva demarcació. Perquè els ponents hi participin, les entitats catalanes del món empresarial proposen voluntaris que tenen ganes d’explicar la seva experiència.
3. I en temps de pandèmia, com heu organitzat les formacions? Des de l’inici, i encara més en pandèmia, és clar, hem constatat la importància d’una gestió de proximitat. Per això, hem intentat mantenir l’activitat al centre, i hi hem fet arribar ponents d’empreses implantades al territori i properes a aquests centres. Per a les entitats empresarials o de promoció econòmica, aquesta formació suposa una oportunitat per acostar-se a l’alumnat i al teixit empresarial local. Al capdavall, el programa també ajuda a apropar l’empresari al territori, perquè comprengui millor quin és l’entorn de què se serveix.
4. Quin és el retorn que rebeu, tant de l’alumnat com dels ponents? Per mantenir la qualitat del programa, sempre demanem una avaluació de les sessions, tant als ponents com al professorat. Mitjançant el Net Promoter Score, el professorat ha avaluat aquesta formació amb una nota mitjana de 85,71 sobre 100. Pel que fa als ponents, troben l’experiència molt gratificant, i la majoria recomanen a empresaris que coneixen que hi participin, perquè poden dialogar amb l’alumnat. Pel desè aniversari, per exemple, vam realitzar una enquesta a 106 escoles de tot Catalunya que havien participat en el programa i a una seixantena d’empresaris. El resultat va ser encoratjador: el 98% del professorat creu que l’opinió de l’alumnat sobre el món empresarial ha canviat després de la sessió. I destaquen que el programa és enriquidor, motivador i una finestra al món real molt útil. Per la seva banda, l’alumnat pren consciència de tot l’entramat empresarial a partir de casos reals narrats en primera persona.
5. Aquest curs teniu esperances de tornar a l’activitat anterior a la pandèmia? Fins al curs 2018-2019, el programa arribava a vora 15.000 alumnes cada curs, amb unes 400 sessions arreu del territori. Hi ha 160 empresaris actius que hi participen. I el curs, enguany, ha començat amb un bon volum de peticions per part dels centres, així que pensem que, després de dos cursos marcats per la Covid-19, sí que podem tornar a arribar als 15.000 alumnes.
6. Més enllà dels instituts, feu altres formacions en universitats o per a empreses emergents? Sí, perquè acostar l’empresa a la societat és un dels pilars de l’activitat de FemCAT. A banda del diàleg amb l’alumnat, també tenim el programa Periodisme i Empresa, a través del qual apropem les pimes catalanes als estudiants de Periodisme, mitjançant visites i xerrades. Alhora, també tenim un conveni signat amb el Parlament de Catalunya des del 2007, gràcies al qual organitzem visites a sectors empresarials per als diputats i diputades. També treballem amb universitats i centres de recerca per facilitar els contactes de transferència de coneixement. Moltes membres del FemCAT col·laboren amb programes de mentoria en entitats socials i noves empreses. No considerem, però, que cap d’aquestes activitats sigui una formació convencional. Més aviat plantegem un intercanvi, perquè la fortalesa principal de FemCAT és que aplega empresaris en actiu, que transmeten els reptes i potencials de l’empresa catalana a través de les seves vivències.
7. Finalment, en quin moment es troba el teixit empresarial català? Els darrers quinze anys hem viscut dues crisis molt dures, i la pandèmia ha estat un sotrac molt fort. Ara mateix, la recuperació és molt desigual. Hi ha sectors que han accelerat de cop, i han recuperat el temps perdut, però en d’altres gairebé sembla que l’activitat d’abans de la pandèmia no tornarà mai més. Els alts i baixos i la incertesa encara preveiem que s’allarguin, i caldrà que el món empresarial mantingui la flexibilitat i la rapidesa de resposta que ens hem vist obligats a practicar aquests darrers mesos.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

Se’ns fa difícil parlar de la mort, però encara ho és més parlar del preu que té morir. Volem trencar el tabú per parlar del procediment i els costos dels serveis funeraris, històricament criticats pels preus elevats i la falta de transparència.

La pandèmia de la Covid-19 ens ha deixat dades molt desagradables, encapçalades per les 23.000 defuncions que s’han registrat a Catalunya des de l’inici de la pandèmia. A aquesta xifra s’hi suma la desesperació de moltes famílies a l’hora de fer front a l’enterrament per a acomiadar el seu familiar dignament, ja sigui per falta de recursos econòmics, per les elevades despeses de la funerària o, en alguns casos, per no poder-se permetre o disposar d’una assegurança de decessos. 

Barcelona crea un protocol de bones pràctiques 

El primer obstacle amb què es troben moltes famílies comença al mateix centre sanitari: per falta d’informació, en molts casos desconeixen el procediment per contractar a l’hospital els serveis funeraris per la mort d’un familiar. Per donar resposta a aquesta necessitat, l’Ajuntament de Barcelona ha creat un protocol de bones pràctiques sobre serveis funeraris, al qual ja s’han adherit deu centres hospitalaris de la ciutat.

La finalitat d’aquest protocol és facilitar informació a les famílies sobre els passos a seguir i afavorir la llibertat a l’hora d’escollir una empresa funerària. Per això, els centres sanitaris, conjuntament amb els cementiris de la ciutat de Barcelona, disposen d’un tríptic on s’informa sobre preus, drets, empreses operadores, el procediment a seguir en cas d’assegurança, els serveis gratuïts i els serveis bonificats. El protocol també detalla com tota aquesta informació l’ha de facilitar el personal sanitari en una zona habilitada, per a mantenir la privacitat.

El preu dels enterraments, limitat pel coronavirus

L’impacte de la pandèmia i la situació de desemparament en què s’han trobat moltes famílies ha portat a la Generalitat a establir que “en cap cas els preus dels serveis funeraris podran ser superiors als vigents amb anterioritat al 14 de març de 2020”. Una mala praxi que ja havien denunciat alguns usuaris de funeràries, que alertaven d’uns preus massa elevats per als difunts per coronavirus.

Actualment, per la falta de transparència i d’informació per part de les funeràries i l’agreujant del coronavirus, es fa complicat establir un preu mitjà d’enterrament a Catalunya. Però per fer-nos una idea, a Barcelona, la limitació dels serveis funeraris durant la pandèmia es va situar en els 1.948,10 euros.

La recurrent falta de transparència

L’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) va dur a terme el 2020 un estudi on analitzava les pàgines web de 50 funeràries de diferents ciutats de l’Estat espanyol, i va arribar a la conclusió que la falta de transparència és constant i recurrent en aquest sector. Només cinc funeràries de les 50 que es van analitzar informaven i detallaven les seves tarifes; altres mostraven el preu de determinats serveis o simplement el cost total; i les 37 restants directament no informaven de preus.

A aquesta falta de transparència s’hi suma la falta de llibertat a l’hora d’escollir funeràries, especialment per a persones amb assegurances de decessos, que només poden escollir entre les opcions que l’asseguradora indica. A l’Estat espanyol, pràcticament la meitat de la població difunta el 2020 tenia assegurança (46,6%) i, per tant, se li limitava la tria. L’associació de petites funeràries Esfune alertava aquest mateix any a la Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència d’aquesta falta de llibertat, que segons el seu estudi afecta el 70% de les famílies, tinguin o no assegurança.

Res no ens lliure de la mort. Per això és tan important que el sector funerari ofereixi garanties i facilitats a les famílies i es comprometi amb la transparència. Perquè el deure de les funeràries és donar una bona mort.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

L’economia catalana està conformada per una veritable “gran teranyina”, com l’anomena Roger Vinton en el títol del seu llibre. Davant d’aquesta idea, i de la sospita que els nusos i els actors d’aquesta teranyina estan ben poc explicats, han aparegut de forma recurrent un bon nombre de llibres que intenten desenteranyinar-la. A 11Onze en fem un repàs.

Les reflexions que recollim a continuació, siguin de tall memoríalístic, com els de Josep Pla i Cristian Segura, o en forma d’assaig periodístic, com els de Roger Vinton, Gemma Garcia Fàbregas, Jordi Amat, Pere Cullell i Andreu Farràs, descriuen com funciona l’economia productiva i financera en mans d’unes elits que prefereixen romandre sempre en l’ombra.

• Homenots (1958-1962) de Josep Pla. ‘Homenots’ és una sèrie de 60 semblances fetes per Josep Pla sobre personatges del seu temps. Es van publicar entre el 1958 i el 1962 a l’Editorial Selecta i entre el 1969 i el 1974 a l’Editorial Destino en quatre volums. En el prefaci d’un dels volums, Pla afirmava que, per a ell, “un homenot és un tipus singular, insòlit, una persona que s’ha significat, en una qualsevol activitat, d’una manera remarcable”. Entre aquests perfils destaquen els de Prat de la Riba, Jaume Bofill, Joan Miquel Avellí i Ramon Godó, entre molts d’altres, que configuren el substrat econòmic i polític del país. 
• L’oasi català (2001) de Pere Cullell i Andreu Farràs. L’oasi català fa referència a les relacions estretes que es van gestar entre la burgesia catalana i el centralisme de la cort a Madrid del segle XIX. El terme sembla que el va encunyar el periodista Manuel Brunet. I sembla que, avui dia, hi hauria unes 400 persones que representarien aquesta elit catalana repartida en centres culturals i econòmics. Amb aquesta expressió van titular els periodistes Pere Cullell i Andreu Farràs el seu assaig, on expliquen les relacions familiars, educatives i d’estiueig de bona part d’aquests prohoms de la societat catalana, i que abracen tot el ventall polític català. 
• Els senyors del boom (2014) de Gemma Garcia Fàbregas. La periodista toca a fons una història molt sensible, la de la febre de l’or immobiliari viscuda als Països Catalans i els seus impactes socials, polítics i econòmics, amb informació de primera mà i una anàlisi molt documentada que obre una perspectiva nova sobre els motius d’una catàstrofe anunciada com va ser la de la bombolla immobiliària. 
• La gran teranyina (2017) de Roger Vinton. ‘La gran teranyina’ revela l’estructura opaca des d’on determinats agents exerceixen el poder a través del qual controlen fets i situacions que afecten diàriament la nostra societat. Aquest llibre ens permet, en paraules del mateix Vinton, “obrir els ulls i ser conscients de l’immens poder de l’individu”. Una investigació profunda que canvia la percepció que es té de Catalunya i que alguns han considerat un veritable manual de consulta o de brúixola en la selva del poder. 
• El fill del xofer (2020) de Jordi Amat. Arran de la figura fosca d’Alfons Quintà —periodista, advocat, oficial de la Marina Mercant i jutge, que el 19 de desembre de 2016 va assassinar la seva dona i després es va suïcidar amb una escopeta de caça—, Jordi Amat fa una reflexió sobre el poder. Darrere d’una carrera periodística fulgurant, que transcorre per la direcció de TV3 o les tertúlies d’Intereconomía, s’oculta una trajectòria fosca plena de xantatges, persecucions sexuals, abusos d’autoritat i tripijocs diversos, que mostra com funcionen les clavegueres del poder a Catalunya. 
• Gent d’ordre (2021) de Cristian Segura. A mig camí entre l’assaig, unes memòries i una crònica periodística, Cristian Segura escriu un retrat exhaustiu de les elits barcelonines. Una societat en transformació per causa de la globalització, de la consolidació de l’estat del benestar i també per l’hegemonia del nacionalisme català. Les elits no desapareixen, es transformen. I Barcelona n’és el paradigma.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La majoria de vegades aprenem sobre economia de forma autodidàctica. A l’escola no s’ensenyen prou conceptes financers. Per això, si vols que el teu fill o filla tingui coneixements en aquest camp, et recomanem cinc llibres per entendre el valor dels diners i de l’estalvi.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

Si avui parlem dels Tres Reis com qui parla de parents llunyans, és perquè fa gairebé dos mil anys que Europa necessita creure en visitants que vinguin de més enllà del mapa. A partir d’un relat breu i poc detallat —quatre línies a l’Evangeli de Mateu— la tradició ha edificat una de les ficcions més duradores de la nostra cultura: tres figures exòtiques, coronades, que travessen deserts per homenatjar un infant anònim en un racó marginal de Judea.

El sorprenent no és que aquest relat persistís, sinó allò que revela la seva persistència. Cada generació ha reescrit els Reis d’Orient per respondre a les seves pròpies pors i desitjos. A l’Antiguitat tardana, eren astròlegs perses; a l’edat mitjana, reis feudals; a la Modernitat, bons salvadors que portaven regals. Sempre el mateix esquema: projectar fora allò que no entenem dins.

El que rarament recordem és que, en temps de Jesús, “Orient” no era pas un punt cardinal sinó un imaginari moral. L’imperi romà havia heretat dels grecs la convicció que els secrets més antics —la ciència, la màgia, la saviesa— provenien d’aquells territoris on el sol s’aixeca. L’Orient servia, doncs, com a escenari mental per col·locar-hi els coneixements que Europa encara no s’atrevia a anomenar propis. Era un lloc segur on situar la saviesa sense haver de confrontar la ignorància local.

D’aquí que el relat dels mags funcionés com una mena de frontera simbòlica entre allò que Europa volia ser i allò que encara no podia assumir. Tant si venien de Pèrsia, d’Aràbia o de l’Índia, aportaven una autoritat externa que permetia validar un naixement que, a ulls romans, no tenia cap rellevància. És significatiu que Mateu gairebé no descrigui el paisatge ni la ruta: no li cal. L’Orient no és un itinerari, és una justificació. Un marc conceptual que permet que un infant desconegut quedi immediatament inscrit dins la geopolítica de la transcendència.

Umberto Eco —a Baudolino— ho havia intuït amb aquell humor que dissecciona mites sense trencar-los: les societats no inventen només relats, sinó que inventen geografies que els facin versemblants. I potser per això els Tres Reis continuen caminant: perquè encara busquem un Orient que ens expliqui què ens falta a Occident.

Una història improbable amb funció precisa

El relat tradicional ens diu que els Tres Reis són tres, que són reis i que venen d’Orient. La història, en canvi, camina per un terreny més pedregós. La font original de Mateu és d’una austeritat reveladora: no parla de reis, no fixa cap número i tampoc no identifica cap origen geogràfic concret. 

Ha estat la tradició posterior qui ha projectat una exuberància iconogràfica que diu més de les necessitats polítiques i culturals de cada moment que no pas dels fets. El cristianisme naixent tenia més a guanyar amb un relat flexible que no pas amb una crònica precisa. La imprecisió era una oportunitat: permetia adaptar el mite als públics i, sobretot, als poders. 

Els primers testimonis cristians oscil·len entre dos, quatre o dotze mags, segons la comunitat i el calendari litúrgic. El “tres” emergeix al segle III com una solució narrativa elegant: tres regals, tres figures, tres continents. El número no explica el passat; ordena l’imaginari. Fins i tot la simbologia teològica —or per la reialesa, encens per la divinitat, mirra per la mort futura— s’hi incorpora més tard, quan la litúrgia necessita un guió estable. El relat, doncs, no és memòria: és arquitectura.

Quan Mateu diu “magoi”, parla de savis-sacerdots de tradició irànica, figures que combinaven astrologia, ritual i coneixement natural. Però la cultura medieval —sobretot a partir de l’època carolíngia— els eleva a la categoria de reis. Quina casualitat que passi just quan les monarquies necessiten legitimar el seu poder amb precedents bíblics. Convertir mags en reis permetia als carolingis establir un paral·lelisme útil: si fins i tot els monarques de terres llunyanes es prosternen davant el Crist, qualsevol rei cristià podia presentar-se com a continuador natural d’aquest gest fundacional. La fe esdevenia una còpia en blanc per a l’ordre polític.

No venien d’Orient: venien d’una idea de l’Orient. La geografia aquí és secundària: Pèrsia, Aràbia, Etiòpia, l’Índia… cada segle ha triat el seu mapa. A l’edat mitjana, els tres continents coneguts —Europa, Àsia, Àfrica— s’havien de reflectir en tres personatges, convertits així en símbols d’universalitat. Una invenció brillant que transforma la història en un al·legat: “tota la humanitat reconeix la veritat del Crist”. Però aquesta universalitat imaginada revela un mecanisme encara més profund: Europa sempre ha projectat el que necessita confirmar cap a aquest Orient moral, tan llunyà que ningú no en pot discutir els detalls.

El que resulta realment original —si llegim la tradició com un palimpsest— és que el relat dels mags no funciona com una escena de devoció, sinó com una crítica dissimulada a la ceguesa del poder. Herodes, a pocs quilòmetres del naixement, no sap res del que passa; uns estrangers, en canvi, ho han descobert llegint les estrelles. És un sarcasme polític antic: el poder local, obsessionat amb conservar-se, és incapaç de reconèixer allò que neix a la vora. Els mags busquen un rei i troben un infant; Herodes busca un infant i només reconeix una amenaça. Tot plegat és més que teologia: és diagnòstic.

Aquest desplaçament irònic —els poderosos que no saben, els estrangers que entenen— dota la història d’una profunditat inesperada. Els mags no arriben per confirmar un miracle, sinó per corregir una percepció errònia del món. I és, potser, aquesta funció crítica —més que no pas la seva aparença exòtica— el que ha mantingut viu el relat: la idea que la veritat arriba sovint de fora perquè dins som massa dependents de les nostres pròpies pors.

Allò que busquem i allò que no sabríem veure

Potser el més fascinant dels Tres Reis no és la seva arribada, sinó la incapacitat contemporània d’entendre què buscaven realment. El relat insisteix en una estrella, com si la veritat necessités sempre una llum exterior per fer-se visible. Però la paradoxa és que, quan els mags finalment arriben a Betlem, allò que troben no és una epifania resplendent, sinó un infant vulnerable i una família que intenta sobreviure enmig d’un ordre polític hostil. Els estrangers veuen la promesa; els habitants del lloc, només la precarietat. És un mecanisme universal: l’esperança necessita sovint ulls de fora, perquè els de dins estan massa contaminats per la necessitat de seguretat.

Aquesta història, llegida amb mirada llarga, incòmoda perquè trenca el mite de la clarividència del poder. Herodes consulta els seus savis i només obté por; els mags consulten els astres i hi troben sentit. És un xoc de cosmologies: el poder llegeix el món per defensar-se, mentre el savi el llegeix per comprendre’l. I aquí el relat esdevé actual sense forçar-lo: en un temps que confon informació amb criteri, les societats tornen a sospitar de qualsevol veritat que no confirmi les seves inèrcies. L’estrella, avui, no és símbol religiós, sinó recordatori incòmode: la llum no diu el que volem sentir; diu el que no sabem interpretar.

El miracle dels mags no és la seva arribada, sinó la seva capacitat d’ignorar el soroll del món i seguir una intuïció. Mentre Herodes converteix cada rumor en amenaça, ells transformen una llum fugaç en orientació vital. Potser per això la tradició els ha convertit en figures bondadoses: necessitem creure que encara hi ha humans capaços de llegir el cel sense convertir-lo en instrument de poder. Però el subtext és més incisiu: els mags no actuen per fe, sinó per consciència. I aquesta distinció moral, tan fràgil i tan actual, manté el relat en tensió.

Al capdavall, la història dels Reis ens ensenya que allò que busquem sovint no és allò que trobaríem si sabéssim mirar. Que la veritat no és mai espectacular: és discreta i incòmoda. Que el poder prefereix interpretar abans que entendre. I que la saviesa no consisteix a seguir una estrella, sinó a saber què fer quan la llum ja no hi és.

Perquè, si alguna cosa ens recorden els mags, és que el camí de la veritat és curt quan hi ha llum, però etern quan tenim por.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El capitalisme conscient és tota una filosofia econòmica i política. El seu objectiu és fer del capitalisme el sistema de cooperació social i progrés humà més poderós que hagi existit mai. La cap d’agents Mireia Cano ens explica per què alguns experts defensen que aquest canvi és possible.

Els creadors del concepte “capitalisme conscient” són l’empresari John Mackey i el professor de màrqueting Rajendra Sisodia. Ambdós han posat fil a l’agulla i han fundat l’ONG Capitalisme Conscient per difondre la seva idea i incidir en les polítiques i l’economia d’arreu del món. Mackey i Sisodia es basen en el poder de les empreses per transformar el món i crear un impacte positiu.

Però com s’aconsegueix tot això? Es pot modificar el capitalisme, que es basa en la defensa de la propietat privada i en la generació de riquesa individual, per què sigui una eina de progrés col·lectiu? La clau està, segons ambdós autors, en la gestió empresarial, que sintetitzen a partir de quatre objectius bàsics:

1. Definir un propòsit superior, és a dir, que l’empresa tingui una raó de ser més enllà del seu benefici.
2. Orientar-se cap als nostres grups d’interès, és a dir, fer néixer un ecosistema per beneficiar tota la comunitat que forma part de l’empresa. 
3. Col·locar al capdavant líders conscients, per generar un veritable valor afegit.
4. Generar una cultura empresarial conscient, que defensi i posi en pràctica el nostre propòsit.

Ja hi ha moltes empreses que treballen amb aquests quatre consells ben presents i també hi ha cada vegada més consumidors que busquen comprar productes d’una forma més conscient. En vols saber més sobre capitalisme conscient? Acaba de veure el vídeo de sota!

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

Cada gener, després dels tiberis nadalencs, tornem a la rutina laboral, a guanyar-nos el pa, com es diu comunament. Però això del salari, d’on ve? Per què intercanviem temps per diners amb el nostre treball? Ens ho explica l’agent 11Onze Míriam Frías.

El salari ve de la paraula llatina “salarium”, que vol dir “sal”. Ens hem de remuntar a l’època de l’Imperi Romà per entendre per què als ingressos que obtenim cada mes pel treball se’ls anomena salari. La Via Salària era la ruta comercial per on es transportaven carregaments de sal i als treballadors que treballaven allà se’ls pagava en sal. Vet aquí l’origen.

La sal, o l’or blanc, va convertir-se en una moneda de canvi, perquè era de gran valor per a la conservació dels aliments i, fins i tot, com a remei per curar les ferides. Per què va adquirir la sal tanta importància i què més es podia comprar amb aquesta sal preuada? Acaba de veure el vídeo de sota!

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.

És l’estrella del pessebre, però l’amaguem ben amagat, sovint darrere del naixement de Jesús. El caganer és la figura del pessebre que millor resumeix aquesta dèria catalana per l’escatologia. L’agent Mònica Cornudella ens explica la història d’aquest personatge de culte.

De versions se n’han fet de tots els famosos catalans i d’arreu del món, i n’hi ha qui els col·lecciona, però normalment el caganer porta barretina, una camisa blanca, un pantaló fosc i una faixa, talment representant un pagès o un pastor. És una de les figures més entranyables del pessebre, i sovint actua, dins el bucòlic escenari, una mica com el Wally dels llibres d’‘On és Wally?’: tothom s’esmerça per trobar el racó on es deu haver amagat.

Expliquen els historiadors que la figura del caganer apareix als pessebres catalans a partir del segle XVII, però no es va fer popular fins al segle XIX. La tradició del caganer, tot i l’escatologia evident, està ben acceptada per l’Església. Malgrat que es desconeix per què els catalans vam decidir col·locar una figura fent les seves necessitats enmig del pessebre, l’imaginari col·lectiu ha convingut que, amb les seves femtes, adoba la terra i la fertilitza per a tot l’any. Sigui quin sigui l’origen del caganer, val la pena conèixer-ne més curiositats al vídeo de sota!

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.

Si alguna cosa ens indica que s’acosten les festes de Nadal és veure torrons als aparadors de les pastisseries i als prestatges de les botigues d’alimentació. Els torrons, juntament amb les neules, són, sens dubte, el producte estrella de les postres dels àpats de Nadal. 

L’origen dels torrons, segons la teoria més acceptada, és àrab-jueu. El fet, però, és que n’hi ha d’altres que indiquen que el seu origen és dels Països Catalans, ja sigui pel seu nom, “torró”, o perquè als Països Catalans és on viu el seu punt àlgid. La raó és que de torrons se’n fan des de fa centúries, des d’Alacant fins a la Catalunya Nord, tant de manera artesanal com de manera industrial. 

Avui dia hi ha torrons per a tots els gustos. A banda dels tradicionals —fets d’avellanes, ametlles, mel o sucre i clara d’ou, forts i fluixos—, també n’hi ha de sabors ben diferents i adaptats a totes les necessitats dels clients: per a diabètics, celíacs, vegans… I per a paladars i gustos diferents: de crema cremada, de xocolata amb fruits secs, amb licor, amb fruita, amb sal i un llarg etcètera. Perquè la imaginació del mestre torronaire fa que cada any surtin al mercat torrons amb gustos nous.

Una recepta que ha arribat fins als nostres dies

Els ingredients principals del torró són l’avellana o l’ametlla, la mel o el sucre i la clara d’ou. El primer receptari de cuina on es menciona una recepta de torrons és el ‘Llibre de Sent Soví’, de l’any 1324 i d’autor anònim. Però la més antiga conservada és la del torró d’avellanes que surt al ‘Llibre de totes maneres de confits’ del segle XV. 

De la cuina andalusina hi ha un receptari d’Ibn Razin, del segle XIII. En ambdues receptes es diu que els torrons s’elaboren amb fruits secs, mel i clara d’ou, amb les mateixes proporcions i seguint el mateix procés. Però hi ha una diferència entre elles: el fruit sec que es fa servir. A la recepta àrab fan servir ametlles i nous, mentre que a la catalana s’hi fan servir avellanes. El torró d’Agramunt ha mantingut la recepta medieval del ‘Llibre de totes maneres de confits’, tant pel que fa als ingredients com a l’elaboració.

Agramunt o Xixona?

Així, els torrons poden ser elaborats de manera artesanal i de manera industrial. Els torrons artesanals es fan en petits obradors que estan escampats arreu del territori. N’hi ha uns, però, que tenen el segell de qualitat i de procedència. Els més tradicionals són el torró fort i el torró fluix —popularment coneguts com a torró d’Alacant i torró de Xixona, respectivament— i el torró d’Agramunt. 

Per tal de garantir la qualitat i l’origen del producte, s’han aprovat un seguit de normatives que fa que els torrons artesans quedin legalment protegits. Els torrons estan sota l’empara reguladora de consells reguladors de les identificacions geogràfiques protegides (IGP). Aquests productes han de ser produïts, transformats o elaborats en el lloc que dona nom a la indicació, incloses les denominacions tradicionals de productes agroalimentaris, geogràfiques o no, si compleixen els requisits esmentats al Reglament 510/2006.

D’aquesta manera, el torró d’Agramunt, fet a la població d’Agramunt (Urgell), s’elabora amb la recepta més antiga coneguda i es presenta en tauletes rodones o rectangulars enmig de pa d’àngel de diverses mides i pesos. El percentatge mínim d’ametlla o avellana és del 46% al 60%, segons si el torró és de categoria extra o suprema. Es té constància documental que a Agramunt es fan torrons des del 1741, quan hi havia registrats set mestres torronaires.

Els ingredients dels torrons de Xixona i Alacant són, també, les ametlles, la mel, el sucre i la clara d’ou. La identificació geogràfica de Xixona destaca que el tret diferencial és el procediment, amb tècniques tradicionals pròpies (el torrat, la cocció “punt de bola”, l’anomenat “arrematat”, etc.) i utensilis autòctons (torradors, mecàniques, molins de pedra, refinadors i boixets, entre altres). Es té constància que el 1588 ja es feien torrons a Xixona gràcies a una notícia recollida per l’historiador Joaquim Miret i Sans. I les primeres notícies del torró d’Alacant són de la segona meitat del segle XVI.

Algunes curiositats catalanes

A Catalunya sabem del consum de torrons per Nadal i en altres festivitats importants des del començament del segle XIII, tal com assenyala el ‘Costumari’ del monestir de Sant Cugat del Vallès, escrit entre el 1221 i el 1223. Els torrons, en aquella època, ja eren unes postres festives que compartien taula amb les neules i el piment (una beguda feta amb vi, mel i espècies). També hi ha referències literàries durant el segle XIV. 

El franciscà Francesc Eiximenis considerava que els torrons eren una menja massa luxosa i en la seva obra, ‘Terç del Crestià’, escrita l’any 1384, recomanava que no es mengés torró per combatre el pecat de la golosia. En contra, en aquella època hi havia recomanacions favorables a la menja dels torrons. Per exemple, el metge de la cort, Arnau de Vilanova, en la seva obra ‘Regimen sanitatis ad regem Aragonum’, lloava les virtuts dietètiques dels fruits secs quan eren confits fets amb mel o sucre.

D’altra banda, trobem en documents del 1376 que al monestir de Pedralbes les monges feien torrons per a altres congregacions, com ara, per als frares franciscans. Al segle XIV el consum de torrons es va estendre a totes les classes socials, ja que es té constància que se’n donava als pobres de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona. Al segle XV, no només en menjaven els frares, sinó que també els nobles, que a més de menjar-ne, també els regalaven. 

D’on ve el nom del torró?

Quant al seu nom, el diccionari de la llengua catalana diu: “s. XIV; d’origen incert, probablement der. de ‘torrar’, amb sufix ‘-ó’ d’acció; potser també der. de ‘terra’ en el sentit de ‘terròs’, per comparació amb un conglomerat de terra, que donà en cat. ant. ‘terró’, ‘terronet’, amb assimilació de la ‘-e-’ a la ‘-ó’, afavorida pel verb ‘torrar’”. 

També es diu que el nom de “torró” ve d’un pastisser barceloní del segle XVIII que es deia Torró, un cognom prou popular en aquella època. Joan Coromines considera que el mot “torró”, antigament, era “terró”, i que probablement deriva de terra amb el significat de terròs. D’altra banda, també es creu que es diu “torró” perquè els seus ingredients són torrats.

Un dolç conegut arreu del món

Els torrons, vinguin d’on vinguin, són sens dubte un producte mediterrani. A l’antiga Grècia, durant els jocs olímpics, es donava als atletes una barreja de fruits secs amb mel. A la cultura àrab, hi ha molts dolços fets amb fruits secs barrejats amb mel o sucre, com ara l’‘halva’, però tenen textures diferents del torró. 

Al nord d’Itàlia, a la ciutat de Cremona, s’hi fan unes postres anomenades ‘torrone’, fetes també amb els ingredients clàssics dels torrons. Diu la llegenda que el nom de ‘torrone’ va sorgir el 1441 amb motiu del casament de Francesco Sforza i Bianca Maria Visconti, ducs de Milà. Per celebrar les noces es va preparar un pastís amb la forma del castell de Cremona. A Sicília també hi ha tradició torronera, igual que a la Llombardia, al Vèneto i altres punts d’Itàlia.

A més, a la Catalunya Nord, fer torrons o ‘tourons’ és una tradició que s’ha conservat i moltes pastisseries en fan i venen durant l’època de Nadal. Queda palès que són unes postres tradicionals i arrelades quan la cultura popular n’ha fet, fins i tot, una dita: “Nadal sense torrons, Nadal de ningú”. 

Avui dia, els torrons estan presents arreu del món. Aquest producte artesanal és considerat d’alta qualitat i, com a l’edat mitjana, s’ofereix com a regal. Les seves propietats dietètiques reconegudes el fan una menja sana que, a més d’endolcir-nos la vida, ens ajuda a mantenir una dieta equilibrada.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució