Existeix una alternativa al sistema extractiu?

La teoria evolutiva és molt més complexa que una reducció a simples competències individuals. El cas és que, a partir de la teoria de l’evolució de les espècies de Charles Darwin, hom va arribar a la conclusió que les jerarquies socials existents dins les societats contemporànies eren el resultat d’una “selecció natural” o de la “supervivència del més apte”. Tanmateix, la tria selectiva i aplicació de conceptes biològics en un marc social i antropològic poden ser molt lesives per la humanitat.

A finals del segle XIX, el naturalista i filòsof anglès Herbert Spencer va impulsar l’aplicació dels conceptes biològics de la “selecció natural” i de la “supervivència del més fort” al camp de les Ciències Socials. D’aquesta manera, Spencer va inventar el concepte de “darwinisme social”, el qual suposava una aplicació tergiversada i intencionada de la teoria evolutiva de Darwin.

 El concepte va fer molt de furor dins dels cercles acadèmics, com per exemple a l’escola econòmica neoclàssica o marginalista, representada pels economistes Jevons, Menger, Walras, Pareto o Marshall. Aquest corrent de pensament econòmic es va centrar principalment a explicar els comportaments individuals i l’intercanvi de béns i serveis, abandonant els grans temes clàssics referents a la generació de riquesa i la seva distribució, les quals havien ocupat les anàlisis econòmiques des de mitjans del XVII. 

Tanmateix, no és cap casualitat que aquest concepte tingués gran acceptació —sobretot entre l’alta societat europea— donat que va aparèixer just en el moment en què les antigues monarquies europees es transformaven en els moderns Estats actuals, adoptaven el capitalisme com l’únic sistema socioeconòmic i abandonaven el mercantilisme per sempre més. 

 D’aquesta manera, els Estats occidentals —incloent-hi els emergents Estats Units— van començar a donar gran importància a la competència entre individus —entengui’s aquí també entre empreses, territoris o països— dins del sempre defensat lliure mercat i a justificar el perquè existeixen actors forts que veuen augmentar la seva riquesa i el seu poder, en contraposició dels agents considerats dèbils que veuen disminuir la seva riquesa i el seu poder, si és que alguna vegada en van tenir! 

 Per tant, el “darwinisme social” només significaria l’expressió ideal de les relacions materials dominants. Des d’aleshores, el concepte ha esdevingut molt popular entre les societats occidentals, el qual ha estat àmpliament divulgat en els cercles acadèmics i socials, atès que ha proporcionat a les societats occidentals una justificació pseudocientífica de les seves posicions privilegiades arreu del món. A més, ha permès continuar justificant racionalment el seu passat colonitzador d’Amèrica, Àfrica i Àsia. I fins i tot, els ha permès justificar la misogínia.

Naturalment, existeixen altres opcions!

Als antípodes de Spencer trobem al geògraf i zoòleg rus Piotr Kropotkin qui, a finals del XIX, aportarà una mirada totalment oposada al “darwinisme social”. Per a Kropotkin, la cooperació és el factor clau en l’evolució humana, mentre que la competència esdevé una qüestió paral·lela. 

A través del seu llibre “El suport mutu: un factor en l’evolució”, Kropotkin desgrana com la cooperació i l’ajuda recíproca són pràctiques comunes i essencials dins la natura. Si els humans renunciem a la solidaritat i la substituïm per la cobdícia, serà quan apareixerà l’estratificació social, es justificarà l’absolutisme i s’acabarà endolcint el feixisme. Aquest darrer estadi no el va poder observar en Piotr Kropotkin, però, en canvi, sí que ho va poder descriure magníficament en George Orwell en la seva coneguda faula de “La revolta dels animals”. 

D’aquesta manera, només una moral basada en la llibertat, la solidaritat i la justícia podrà superar els nostres instints destructius, els quals també formen part de la naturalesa humana. Per tant, serà de vital importància que la ciència esdevingui el fonament de l’ètica, obligant-la a defugir de qualsevol principi sacralitzador del poder. I també serà important l’estudi constant de les estructures socials, les quals ens permetran produir el coneixement necessari per cobrir les necessitats humanes, base per al desenvolupament d’una societat lliure.

Aquells que pensin que “la llibertat és fer tot allò que un vol”, són ximples! Hegel afirmava que “la llibertat és consciència de la necessitat” i Montesquieu, molt bellament deia que “la llibertat és poder fer allò que hem de fer”. Després hi ha els farsants que diuen que “la llibertat és no tenir límits”. I on troba això? Potser en la geometria on només hi ha el punt i la recta o les corbes regulars. No, la vida és pura exigència amb límits. Una llibertat que no sigui amb responsabilitat és un frau —afirma el filòsof espanyol Antonio Escohotado a la seva obra “Los enemigos del comercio. Una historia moral de la propiedad”.

Per tant, el suport mutu és el terme que descriu la cooperació, la reciprocitat i el treball en equip, el qual comporta o implica un benefici mutu per a les persones que cooperen o que hi estan involucrades. Existeixen infinitat d’exemples de mutualisme dins del regne animal i vegetal, com per exemple el treball col·laboratiu que fan les formigues a l’hora de recollir els aliments per l’hivern; o l’estratègia tan eficaç de les plantes, que aprofiten la interacció amb els insectes i ocells per pol·linitzar. Més de cent setanta mil espècies acaben contribuint al 35 % de la producció global de cultius alimentaris. 

Certament, la natura està plena d’exemples i en Kropotkin aporta infinitat d’arguments per a demostrar que els humans som interdependents. De fet, aquesta és la clau del nostre èxit com a espècie dins l’evolució humana, fins al punt que les primeres societats humanes van practicar aquesta estratègia quan va esdevenir una qüestió de supervivència. 

La idea de l’individu socialment independent és un mite que ha estat àmpliament promogut pels Estats occidentals —sobretot al món anglosaxó— i per les grans corporacions multinacionals, les quals han projectat infinitat de models triomfants d’homes i de dones fets a si mateixos. La clara visualització dels seus triomfs ha permès al sistema modelar-nos a partir del concepte de Spencer. D’alguna manera, s’ha aconseguit convertir-nos en consumidors atomitzats i fàcilment controlables, atès que d’ençà que som petits se’ns educa per esdevenir persones individuals, autosuficients, independents, possessores de propietats o portadores de smartphones que, malgrat que ens faciliten la connexió entre nosaltres, paradoxalment ens aboquen a l’aïllament. Sense saber-ho, duem incrustat el darwinisme social dins dels nostres cervells.

Noves maneres per velles estratègies

Cèlebre és la frase de Voltaire quan diu que “la civilització no suprimeix la barbàrie, sinó que la perfecciona.” Encara que sembli estranya, la frase continua essent actual. L’esclavitud ha existit sempre i sempre existirà, només que el món contemporani ha suavitzat els mètodes. Quins són els dos aspectes que un ésser humà defensaria amb la seva vida? Els seus fills i un lloc on romandre. 

I actualment, quins són els dos mecanismes que ens subjuguen al sistema? Doncs, formar una família i adquirir un habitatge. L’habilitat del sistema rau en el fet que ha estat capaç de crear negocis rendibles al voltant d’aquests dos principis. És per això que s’ha fomentat el desig de la propietat privada i la formació de la família ideal com a entitat de consum, al mateix temps que s’han anat congelant els salaris, s’han apujat els preus dels habitatges i han anat augmentant els costos de la vida per criar els nostres fills. D’aquesta manera, s’ha aconseguit una població de dependents i convençuts per gran part de les seves vides. Aquests són algú que s’endeutarà i se sotmetrà davant d’un treball precari o d’una llei injusta a fi de mantenir aquests estàndards que imposa el sistema. És per això que està a les nostres mans dir prou!

El mutualisme a Catalunya

A Catalunya, existeixen infinitat d’exemples de mutualisme, els quals tenen el seu origen en els gremis i les confraries de l’edat mitjana. Des de finals del segle XIX, les mútues, les cooperatives o les associacions han esdevingut un dels trets distintius de la societat catalana. Només cal veure la recaptació de La Marató de TV3 any rere any! La riquesa del seu teixit associatiu mostra una gran diversitat d’entitats que vertebren el nostre país, que van des d’associacions de lleure i esport, de mútues o asseguradores de salut, de previsió social, a cooperatives agràries, passant per associacions culturals o veïnals fins a arribar a les organitzacions polítiques, les caixes d’estalvi o la banca comunitària.

La banca comunitària se sustenta sobre el principi del mutualisme, el qual es basa en les tendències associatives dels éssers humans per a aconseguir satisfer les seves necessitats a través de la cooperació voluntària i pacífica, l’ajuda mútua i la solidaritat en un model on els productors intercanvien lliurement productes i serveis.

Des del primer moment vam explicar que 11Onze és una fincom. Una plataforma fintech on la comunitat pot educar-se financerament, consumir continguts i accedir a un ventall de productes financers en continu creixement: des del compte d’El Canut pots fer la teva gestió bancària, comprar d’or, criptos i aviat tenir accés a préstecs.

Vols saber quin és el gran secret dels catalans?

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Ho van intentar, però no van poder blanquejar la Història. La memòria del passat ha de perdurar per aprendre dels errors i no caure en els mateixos paranys. Els vencedors es van entestar a alterar la realitat històrica i mantenir el ‘jo’ per sobre del ‘tu’. Però, vents del nord ajudaren a canviar la situació que, amb voluntat, perseverança i amb la valentia de moltes dones, aconseguiren posar les coses a lloc. Continuem amb l’exercici històric sobre l’aproximació a la Història de la Dona contemporània. 

La implantació de l’ultraconservadorisme dins la societat espanyola —després de la Guerra Civil— només va suposar una efervescència momentània mancada de solucions reals. La legitimació internacional obtinguda pel règim, materialitzada a finals dels quaranta i que havia descol·locat a l’oposició, no va aportar cap millora substancial respecte a l’estabilitat econòmica, ni tampoc pel que fa a les millores estructurals que necessitava Espanya. En canvi, la repressió sí que va permetre assolir un estricte control sobre les reivindicacions, en tots els àmbits.

Però, passats vint-i-cinc anys des del final de la Guerra Civil, al franquisme se li presentarà una segona oportunitat per a transformar-se. La potència que li oferiren l’entrada massiva de capitals estrangers —amb la supervisió del Fons Monetari Internacional—, permeteren al règim transitar des de l’autarquia cap a un creixement econòmic sense precedents. Fou a través de la implantació dels famosos plans d’estabilització iniciats a finals dels cinquanta que Espanya entrà al segle XX.

I per a commemorar aquella efemèride —el final de la guerra—, el franquisme llançà una amplíssima campanya propagandística amb el sarcàstic eslògan: “XXV Años de Paz”. L’esdeveniment serviria per a exaltar i legitimar internacionalment el règim com a garant de la pau, l’ordre, el progrés i l’estabilitat. Cegats pel “desarrollismo”, la dictadura franquista aprofità per difondre el seu extraordinari oxímoron polític: la democràcia orgànica —actualment evolucionada a monarquia parlamentària— que li permetria sobreviure unes quantes dècades més. Moltes més!

Tanmateix, no deixava de ser una rentada de cara de portes enfora, atès que portes endins les millores socials i polítiques encara estaven per venir. Aleshores, sense saber-ho —o si—, el “miracle econòmic” va afavorir l’aparició de la societat de consum que contribuiria a una major mobilitat de la població, la qual li donaria accés a una diferent tipologia d’informació. Tot plegat desembocaria en una pèrdua progressiva d’influència de l’Església —sobretot en l’àmbit domèstic— i l’aparició de nous hàbits socials i sexuals. 

El model progressista europeu fa evolucionar el règim

Les modes i costums —arribats d’Europa— produïren un canvi significatiu en la mentalitat de la generació dels anys seixanta. Malgrat tot, l’aperturisme —seguint els cànons europeus— obligarà el règim a acceptar el retorn de la dona al món laboral que, conjuntament amb l’arribada de les turistes estrangeres i el ressorgiment del feminisme, provocarà que el model de dona franquista —submisa, domèstica i catòlica— es vagi esmicolant progressivament.

Això no obstant, el franquisme va combatre aquesta ingerència social forana fins al final. Des de les ones de ràdio, el règim feu costat al programa radiofònic del ‘Consultorio de Elena Francis’, el qual va esdevenir un autèntic fenomen sociològic durant dècades. Per tant, la dictadura —a través de la ‘Sección Femenina’— va utilitzar aquest mitjà per a continuar transmetent la seva ideologia i moral ultraconservadora vers la dona.

El ‘Consultorio de Elena Francis’ recomanava a les dones abnegació, resignació, mirar a una altra banda, fer els ulls grossos, tenir paciència, esperar que les coses canviessin o sacrificar-se pels fills i la família. Realment, el rerefons que amagava la quotidianitat femenina a través del format radiofònic era un altre: mestresses de casa soles, relegades a la llar i a les tasques domèstiques, una sexualitat lligada a la maternitat, una homosexualitat ignorada o rebutjada, un matrimoni indissoluble i una culpabilitat sempre atribuïble a la dona. Un drama!

Ofuscats en pivotar el discurs oficial cap al “desarrollismo”, el benestar i el progrés d’Espanya, el règim buscar incansablement deixar enrere tots els ressons que portessin a recuperar la memòria sobre la Guerra Civil. Per aquest motiu —i de manera intencionada—, durant dècades es van anant silenciant les veus de milers de persones que havien hagut de travessar la frontera el gener de 1939. Milers d’exiliats havien estat rebutjats de forma oficial per la Dictadura i forçats a convertir-se en apàtrides.

“Españoles, Franco ha muerto”

Després de la mort del dictador, van sorgir un munt de preguntes inquietants dins la societat espanyola. Una de les primeres va ser: Què havia estat dels exiliats? Montserrat Roig i Fransitorra (1946-1991) la va respondre.

L’obra ‘Els catalans als camps nazis’ (1977) de Montserrat Roig, va mostrar una realitat amagada pel franquisme i desconeguda per bona part de les generacions nascudes a partir dels anys quaranta. Va posar cara i donar veu a tota aquella generació que va haver d’exiliar-se per estar als antípodes dels vencedors de la guerra. Roig va aconseguir desfer la por que impedia parlar a molts dels protagonistes de l’exili i l’holocaust. Va recuperar de l’anonimat a dones tan impactants i amb una vida tan intensa com, per exemple, la de Neus Català la qual donaria a conèixer el relat de la seva vida de resistent a França i estada al camp de concentració nazi de Ravensbrück.

El ressò d’aquest document de testimoniatge sobre la vida dels exiliats als camps de concentració nazis va ser tan immens, que va aportar a Roig una gran notorietat dins la societat de finals dels setanta. Pocs anys més tard, ampliaria la història dels deportats en la tercera part de la seva novel·la ‘L’hora violeta’ (1980). Abans de treballar sobre l’exili oblidat, l’autora  -premi Sant Jordi per la novel·la ‘El temps de les cireres’ (1976)- li havia buscat un sentit a la vida -des de la mirada femenina de la Natàlia- en la Barcelona tardofranquista. Per tot plegat, Montserrat Roig es convertiria en una de les escriptores més llegides i admirades de la literatura catalana contemporània. De fet, la seva àuria encara perdura! 

Però, a partir d’aquí, la narrativa de Montserrat Roig canviarà progressivament, atès que ella experimentarà un profund desencant amb la nova realitat política que s’estava construint. Per un cantó, la seva mirada sobre l’incipient Estat democràtic –allò que han definit com la ‘Transición modélica’- la portarà a tenir problemes seriosos de censures i prohibicions amb l’ens públic que l’havia contractada per a realitzar un seguit d’entrevistes televisives. L’escàndol va ser tan majúscul que fins i tot va arribar al Congrés i al Senat espanyol. I per l’altre, la imposició de la visió pujolista sobre com havia de ser Catalunya -la qual no compartia-, la portaran centrar-se més en la literatura, en la recerca de la seva veu, única i intransferible. Poc abans de morir -per cert, de càncer de mama- es publicarà un recull d’articles amb el suggerent títol ‘Digues que m’estimes encara que sigui mentida’, en el que reflexionarà sobre el seu univers personal -de dona i narradora-, i analitzarà la societat cultural en què s’inscriu. 

A l’assaig ‘Digues que m’estimes encara que sigui mentida’, Montserrat Roig ens parla de la literatura com a coartada per fixar el temps que fuig inclement. Ens parla de les manipulacions de la memòria i dels mitjans de comunicació. Ens ensenya a veure Barcelona a través d’una finestra per on s’aboca la mirada d’una dona, autora, en un món dominat pels cànons de creació masculina. I, per damunt de tot, ens confessa un seguit de reflexions que ens sonen terriblement properes, perquè ens expliquen coses de les geografies personals i les pàtries col·lectives que ens ha tocat compartir.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El sol es va pondre. Una llarga nit, freda i decadent, es va estendre per tota la geografia espanyola durant gairebé quaranta anys. Finalment, les armes havien imposat el “jo per sobre de tu”. Però la convicció i tenacitat de moltes dones va permetre capgirar la situació a mesura que avançava el segle. Continuem amb l’exercici històric sobre la història de la dona contemporània. 

El drama augmentà quan unes 500.000 persones travessaren la frontera amb França entre les acaballes del 1938 i el gener del 1939, fugint de l’horror. De fet, feia mesos que s’intuïa que això passaria. La victòria del feixisme a l’Estat espanyol va ser una realitat a partir de l’abril de 1939, quan es van truncar definitivament les esperances i il·lusions d’una majoria social que havia treballat per crear una societat més justa i igualitària. A partir de llavors, la pau s’imposaria sota l’amenaça constant de presó pels dissidents vers el nou ordre.

El règim imposat a través de les armes estava fonamentat en el nacionalsindicalisme, però després de la Segona Guerra Mundial es veié obligat a transitar cap a una altra concepció del poder amb la finalitat de garantir la seva supervivència. El món sorgit a partir del 1945 ja no seria el mateix que el del final de la Guerra Civil Espanyola, atès que la realitat històrica es construiria a partir de l’enfrontament del bloc capitalista i el comunista.

Fou llavors quan el franquisme va apostar decididament pel nacionalcatolicisme com a articulació social. La retòrica catòlica seria més assumible pels aliats occidentals, guanyadors del conflicte bèl·lic mundial. I la manifestació més visible d’aquesta concepció del poder seria tornar a atorgar l’hegemonia a l’Església, la qual controlaria tots els aspectes de la vida pública i privada de la societat. L’Estat posaria en la nòmina als clergues i dotaria a l’Església d’una àmplia exempció d’impostos i, el més important, li tornaria a atorgar l’absoluta llibertat en la gestió de l’educació. 

Involució del paper de la dona

La dictadura franquista destruiria tots els assoliments aconseguits durant la República. L’Església legitimaria la redefinició del paper de la dona dins la societat. Així, el franquisme frenaria totes les conquestes femenines del període anterior argüint un discurs antifeminista, en el qual la dona es percebria com un ésser inferior a l’home, tant espiritualment com intel·lectualment.

Amb aquest pretext, el nou règim relegaria a la dona a les tasques de la llar, com a mare i com a esposa. Moltes dones patirien la repressió del règim, sobretot en el període 1939-1945. Alimentar, socórrer o curar combatents republicans fou considerat un delicte pel qual moltes dones foren empresonades o ubicades en camps de concentració i, fins i tot, afusellades. Altres, condicionades per la por, silenciaren la seva participació en els camps de batalla, esdevenint un record purament privat.

Tanmateix, el règim va legitimar dues organitzacions juvenils, la Sección Femenina i el Frente de Juventudes, les quals foren constituïdes per adoctrinar tots els joves en els principis del ‘movimiento’. D’aquesta manera, es pretenia construir una nova societat articulada obligatòriament pels nous valors que fonamentaven el franquisme.

Nou gir polític

Cap a finals de la dècada de 1950 alguna cosa va començar a canviar. El fracàs de l’autarquia i la tensa situació internacional, amb la guerra freda de fons, portaran al règim cap a una obligada reorganització de forces en les famílies de poder. Els falangistes, grans dominadors de l’escena política fins aleshores i garants de la simbologia i retòrica feixista, seran substituïts per joves polítics tecnòcrates vinculats a l’Opus Dei.

Aquest canvi permetrà al règim generar un nou discurs ideològic i projectar una imatge social més moderna vers l’exterior. D’aquesta manera, el ‘desarrollismo’ afavorirà el creixement d’una classe mitjana espanyola que sustentarà el règim durant unes dècades més, però també li causaria l’aniquilació. Aquest aperturisme controlat, per exemple, tolerarà l’edició d’obres en català, però també permetrà rescatar de les golfes de la memòria les reivindicacions sobre l’igualat social de gènere.

La dona a Catalunya

En aquest context va ser quan Maria Aurèlia Capmany i Farnés (1918-1991) va publicar el seu famós assaig ‘La dona a Catalunya’ (1966), una de les obres cabdals per a la recuperació de les reivindicacions del feminisme a Catalunya. Era filla del folklorista Aureli Capmany i Maria Farnés, i neta del periodista i polític catalanista Sebastià Farnés. Des de petita, Maria Aurèlia Capmany va manifestar una habilitat innata per a l’escriptura i  les activitats literàries en general. L’impacte que va suposar el seu assaig li va permetre deixar la docència per dedicar-se íntegrament a les activitats literàries i el teatre.

La tesi principal que planteja Maria Aurèlia Capmany a ‘La dona a Catalunya’ pivota sobre la concepció que no es pot avançar en el problema del gènere si abans no s’arreglen els problemes socials i polítics de Catalunya. I això ho escriu una persona que era dona, catalana i socialista. O sigui, el dimoni per al Règim! 

Un problema palpable

Per a Capmany, el problema de gènere existeix i és palpable dins la societat. El seu assaig manifesta dues problemàtiques importants: per una banda, la definició de les dones com a alteritat i dependència; i, per una altra, les desigualtats socials i l’accés de les dones al món públic. [Recordem-ho, controlat per l’Església.] I, en aquest sentit, la conclusió a la qual arriba Maria Aurèlia Capmany és ben clara: les dones tenen el mateix estatus social que els homes, però només en aparença, perquè la realitat és que totes tenen consciència de la seva manca d’integració, de l’estat d’evolució i de la inestabilitat de la seva inserció a la societat en què viuen.

La dona que treballa pot descobrir fàcilment les condicions objectives de la seva marginació, ja que treballa igual que un home, estudia les mateixes assignatures, obté els mateixos títols que un home, però amb aquests títols farà un treball de segona. Per tant, si una dona vol dedicar-se a una activitat més enllà de les parets de casa seva, ho haurà de fer discretament i sense donar-hi importància. 

En conseqüència, Capmany tornarà a plantejar la tesi dels anys trenta, la qual defensa aferrissadament el “jo igual que tu”. Tanmateix, al llarg de la seva dilatada carrera, primer com escriptora i després com a política, treballarà incansablement per a la igualtat i la integració de la dona dins la societat. Combatrà l’ultraconservadorisme ranci del règim franquista a través de la seva prolífica obra, arribant a la conclusió que la paraula clau per a l’alliberament de la dona és l’emancipació. Com diu la seva cançó de ‘Teatre de cabaret’, fou una dona emancipada que va haver de pensar i decidir, sola i assenyada, i ho va fer des de la llibertat i el diàleg.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Les vacances, el descans i l’oci van ser una de les eines més populars utilitzades pel nazisme. Calien treballadors descansats perquè fossin productius i sobretot que estiguessin apaivagats. Els nazis combatien el conflicte social amb balnearis i activitats lúdiques.

Gaudir d’unes merescudes vacances és un dels axiomes més fortament gravats en el subconscient de les societats occidentals. No només es considera una gran conquesta dels treballadors sinó una mena de refugi mental en el qual ens amaguem durant tot un any de penúries laborals. Quan la feina és feixuga i el cansament o la inapetència derroten l’ànim dels treballadors, aquests es posen a pensar en què faran a les vacances. A on anar? Què fer? Aquesta pastanaga que ens posem davant ajuda a molts ciutadans a passar un dia rere l’altre, però com contribueix a la perpetuació d’un model de societat que ens fa infeliços i dependents?

Entre els 1933 i l’any 1945 a l’Alemanya nazi hi va existir l’organització Kraft durch Freude (KdF) que, literalment, vol dir “força a través de l’alegria”. L’objectiu era ben senzill: la gent feliç no es revolta. Això havia de garantir la pau social i, conseqüentment, mantenir la vigència i l’empenta del projecte nazi. Inspirant-se en el feixisme italià (que uns anys abans havia llençat l’Opera Nazionale Dopolavoro) els alemanys van dissenyar un seguit d’activitats que, per primera vegada, posaven certs luxes a l’abast de tota la població amb preus populars. Per fi les classes baixes podrien tastar els plaers de les classes altes: dies de descans en balnearis o en ciutats residencials a la costa, o un creuer, o anar al teatre, o al cinema, o practicar vela o tenis… Per fi els 42.000 treballadors de Siemens, per exemple, podrien fer alguna cosa més que anar-se a remullar als llacs o a passejar pels boscos el cap de setmana. Tot amb l’objectiu indissimulat d’augmentar la productivitat i la cohesió.

L’èxit de la KdF: l’apaivagament

Segons Robert Ley, fundador de la KdF, Hitler desitjava que “a cada treballador se li concedeixi un període de vacances suficient i que tot es disposi de manera que aquestes vacances i la resta del seu temps lliure serveixin realment de descans i recuperació. Ho desitjo perquè vull un poble amb nervis d’acer, perquè l’única manera de fer política en gran és amb un poble que manté la calma”. L’èxit de la iniciativa va ser bruta i, l’any 1938, la KdF va arribar a superar els 10 milions de clients en un any. Es va fer tan important que arribaria a tenir 7.000 treballadors, convertint-se en l’agència de viatges més gran del món. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, l’any 1939, 43 milions d’alemanys havien viatjat amb la KdF i havien gastat milions de marcs en una empresa que, finalment, alimentaria la maquinària de guerra. L’objectiu s’havia complert: la població havia estat apaivagada i s’havien concentrat els diners en les mans de les elits nazis.

El Kdf-Wagen

L’assumpte d’oferir luxes inabastables fins aleshores a la població va impulsar fins i tot la creació del KdF-Wagen, llençant el que després es coneixeria com a Volkswagen (“cotxe del poble”, l’escarabat). La del KdF-Wagen va ser, a més, una magnífica maniobra financera per finançar la guerra, perquè els ciutadans compraven el cotxe a terminis, pagant una quantitat setmanal i no rebien el cotxe fins que l’havien pagat del tot. Allò va servir perquè molts treballadors feliços, en realitat, financessin la producció de material bèl·lic quan va ser preferible dedicar els esforços a la guerra abans que fabricar cotxes per entregar als clients.

La confusió essencial

Durant la Revolució Francesa, el jacobí Robespierre assegurava que “l’ésser humà ha nascut per a la felicitat i la llibertat, però a tot arreu és esclau i desgraciat”. Aquesta idea, que implica que mereixem ser feliços i lliures ha estat intel·ligentment utilitzada tant pels nazis, com pels feixistes italians, els franquistes espanyols i actualment per totes les societats de consum. Les vacances, de quinze dies, de vint-i-tres dies per any natural, d’un mes o de dos, són avui l’eina que els nazis pretenien. Una màquina d’apaivagar societats, plena de ciutadans que fan i desfan maletes mentre revisen amb un somriure les fotos dels seus moments de suposada llibertat.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Durant la llegendària febre de l’or que es va iniciar a la vall del riu American, centenars de milers de persones d’arreu del món van deixar les seves llars per dirigir-se a Califòrnia amb la intenció de fer fortuna amb la mineria del metall daurat. Avui, els antics assentaments miners atreuen excursionistes, turistes i historiadors.

El 24 de gener de 1848, el capatàs James W. Marshall i els seus homes van trobar llavors d’or mentre estaven construint un molí de farina a Sutter’s Mill, el ranxo del general John Sutter, a la vall del riu American. Marshall havia baixat al riu per a inspeccionar els progres del projecte i, segons va explicar més tard: “Em va cridar l’atenció alguna cosa que brillava en el fons de la rasa. . . Ho vaig recollir amb la mà i em va fer un tomb el cor, perquè estava segur que era or… Després en vaig veure més.”

Quan es va córrer la veu, molts jornalers van deixar les seves feines per buscar or al llarg del riu American i els seus afluents. Les notícies sobre aquest descobriment es van escampar ràpidament més enllà de Califòrnia, desencadenant una onada migratòria de persones de tot el món, que van deixar les seves llars per buscar fortuna cap a l’oest dels Estats Units.

En poc més d’un any, gairebé 100.000 persones es van dirigir a Califòrnia des de la resta del país, Europa, Àsia, Australàsia i altres racons del planeta. Aviat, la població de Califòrnia va augmentar exponencialment, no només amb els que esperaven fer-se rics picant pedra per trobar or, sinó amb molts altres emprenedors que es guanyaven la vida proporcionant béns i serveis als miners. 

La ciutat de San Francisco, en particular, es va transformar en un important centre urbà i comercial gràcies al fet que gairebé tots els immigrants que arribaven per mar passaven per la ciutat, igual que la majoria de les mercaderies importades d’altres països. Abarrotada d’hotels, botigues, bars i cases de joc, es va convertir en el lloc ideal perquè els miners gastessin els seus guanys.

De la febre de l’or al ‘Golden State’

El 1860, la població gairebé s’havia triplicat des de 1847, arribant als 308.000 residents. Durant el 1852, el punt àlgid de la mineria, es van extreure uns 2000 milions de dòlars en or que van enriquir alguns d’aquests aventurers. Així i tot, les condicions de treball eren dures, i molts miners van guanyar poc més del que tenien en arribar.

Dues dècades després, la majoria dels miners havien abandonat les mines i trobat altres maneres de guanyar-se la vida. El sector de la ramaderia va créixer exponencialment i, el 1860, les granges Californianes tenien quatre vegades més vaques que el 1848. La xarxa de ferrocarrils, construïda per immigrants xinesos, va posar fi a l’aïllament físic de Califòrnia respecte a la resta dels Estats Units i va contribuir encara més al desenvolupament econòmic de la regió.

Avui, la històrica Gold Country del nord de Califòrnia està en auge per segona vegada després d’experimentar una afluència de nous residents que s’hi van traslladar durant la crisi sanitària. I també gràcies a les centenes de milers d’excursionistes i turistes que visiten la regió atrets per les antigues ciutats mineres a tocar de Sierra Nevada, ara remodelades amb botigues de moda, restaurants i hotels del segle XIX rehabilitats.

Preciosos 11Onze t’ho posa fàcil perquè puguis comprar or al millor preu i amb total seguretat. Truca’ns i parla sense cap compromís amb un dels nostres agents per aclarir qualsevol dubte que puguis tenir i protegeix-te de les crisis econòmiques amb el valor refugi per excel·lència.

La historiografia espanyola tradicional, articulada entorn de la Reial Acadèmia de la Història —amb seu permanent a Madrid—, encara al segle XXI continua sostenint el concepte de “Reconquesta”. Un terme carregat d’intencionalitat política, que serveix per alimentar els postulats més unitaristes de la política espanyola —especialment de la dreta i la ultradreta—, cosa que permet perpetuar una visió monolítica i teleològica del passat peninsular.

Per sort, des de la fi de la dictadura franquista, una nova generació d’historiadors va trencar amb els dogmes imposats pel règim, inspirant-se en les metodologies de l’Escola dels Annals i del model científic francès. Aquest gir va comportar assumir que les fonts documentals no reflectien la totalitat de la realitat social, sinó únicament allò que el poder havia decidit registrar. Així, la major part de la societat —sobretot les comunitats pageses— havia quedat deliberadament exclosa d’aquell relat èpic oficial.

La incorporació progressiva de l’arqueologia com a font primària va permetre compensar el biaix documental. Aquesta mirada renovada va desmuntar la narrativa tradicional i va obrir la porta a estudiar formes d’organització social i models d’assentament històricament invisibilitzats. Gràcies a això, es van poder investigar dinàmiques productives, processos de distribució i reorganitzacions territorials que fins fa poques dècades restaven amagats.

A més, aquesta metodologia ha anat evidenciant les contradiccions flagrants entre el registre documental i les restes arqueològiques, posant al descobert nombrosos casos de documentació falsificada, especialment en litigis entre institucions eclesiàstiques i comunitats pageses, sobretot pel que fa a propietats, drets d’explotació o límits territorials. Aquest fet ha posat de manifest que el poder no només controlava la producció de l’excedent, sinó que legitimava el seu dret a fer-ho.

Avui dia, el consens historiogràfic és clar: la formació del feudalisme a la península Ibèrica no pot entendre’s com un procés lineal ni homogeni. Les recerques més recents mostren que no hi va haver un únic “model feudal peninsular”, sinó una constel·lació de processos territorials amb cronologies, intensitats i formes d’articulació diverses. Lluny d’una simple importació del model franc, el feudalisme castellanolleonès es va construir sobre una base complexa en què conflueixen estructures heretades de l’Antiguitat tardana, transformacions internes derivades de la pressió militar a la frontera amb Al-Àndalus i la concentració del poder territorial en mans d’una minoria d’elits locals.

En definitiva, aquests estudis han mostrat que, al llarg dels segles, les estructures de poder han exercit una coerció sistèmica sobre les capes subalternes, imposant progressivament la generació d’excedents per sostenir els sectors més improductius de la societat. Només a través d’una mirada polièdrica —econòmica, social, cultural i mental— serà possible comprendre la complexitat d’una realitat peninsular radicalment plural i diversa, molt allunyada de la simplificació que pivota sobre la suposada i inalterable essència d’Espanya.

La creació d’una nova realitat històrica

L’expansió castellanolleonesa pot ser llegida —si hom vol— com una història del Far West per la sorprenent similitud entre ambdues expansions, tant en la dinàmica d’ocupació i transformació com en la seva posterior consolidació territorial. Així, si hom substitueix les simitarres àrabs per arcs i fletxes indis, les espases per revòlvers de cowboys i els castells de pedra pels forts de fusta del setè de cavalleria, el resultat és un relat digne de la indústria cinematogràfica del western.

Tanmateix, aquesta analogia ens ha de servir per allunyar-nos de l’èpica espanyola fonamentada en el “destino en lo universal” i assumir —d’una vegada per totes— que el procés viscut pel món astur a finals del segle VIII no és un fet aïllat ni, de bon tros, el resultat d’una idea substancial immutable sobre la perpetuïtat històrica. Es tracta, més aviat, d’esdeveniments plenament similars als que es produïren en altres territoris del solar hispànic. 

Un cas paradigmàtic fou el regne de Pamplona, que, només mig segle més tard, adoptà un mecanisme de legitimació molt semblant: la proclamació regia —sense aval carolingi ni pressió califal immediata—, sustentada per l’Església i per un relat heroic —Roldan i Roncesvalls— que, a imatge del model asturià, convertí una aristocràcia local en dinastia reial.

A partir d’aquest postulat, podem entendre com es va gestar la nova realitat política del nord-oest peninsular a partir del segle IX. L’aparició d’una nova oligarquia de magnats ovetencs, enriquits gràcies a una eficient economia del pillatge —especialment sobre terres califals—, alterà l’status quo tribal d’elecció col·lectiva, substituint-lo per la transmissió hereditària del poder dins una sola família. Aquesta ruptura amb el passat prengué forma concreta i perdurable amb la fundació d’una nova capital sobre les restes d’un antic campament militar romà. D’aquesta manera, Lleó es va convertir en el nou epicentre del poder regi astur-lleonès.

El gest no només implicà el desplaçament de l’epicentre polític d’Oviedo a Lleó, sinó també l’adopció d’una nova intitulació —Rex Hispaniae—, la qual cosa evocava la noció plural de la Hispània, configurada a partir de les antigues províncies tardoromanes. Tanmateix, els navarresos proclamaran a Eneko Aritza —o Íñigo Arista— com a Rex Pampilonensium, una titulació que subratllava la seva autonomia i que, alhora, reivindicava un poder ancorat en un territori concret i en una comunitat política diferenciada. La coexistència d’aquestes dues fórmules —una d’abast peninsular i l’altra d’arrel estrictament regional— il·lustra perfectament la fragmentació del poder i la pluralitat de projectes polítics que caracteritzaren la península Ibèrica a l’alta edat mitjana. En definitiva, la noció d’“Hispània” quedava lluny d’unificar-se sota una sola corona, sinó que esdevenia un espai disputat, on cada regne buscava legitimar-se a partir de la seva pròpia tradició i genealogia.

La nova dinastia lleonesa reorganitzà el seu espai polític en quatre territoris: Galícia, Astúries, Cantàbria i Bardúlia —a partir del segle X, conegut com a Castella—, articulats mitjançant una moderna xarxa urbana concebuda per satisfer les necessitats d’una aristocràcia cada cop més dependent de la política expansiva reial. En paral·lel, el sud fou objecte d’un intens encastellament militar per garantir la seguretat del regne. Des d’aleshores, aquell territori situat al sud de la frontera fou conegut —no tant com a entitat política sinó com a espai de marca defensiva— amb el nom d’Extremadura, del llatí Extrema Durii, “a l’extrem del Duero”.

A diferència de les valls asturianes del nord, aquesta Extremadura —és a dir, la franja compresa entre els rius Duero i Tajo— oferia àmplies planes i boscos aptes per imposar, de manera progressiva i coercitiva, la producció cerealística i ramadera a gran escala, base de la supervivència del regne lleonès.

Només aquesta mirada explica el perquè de l’enorme dinamisme econòmic que la dinastia lleonesa va experimentar al llarg dels segles X–XII. Per tant, continuant amb l’analogia del Far West —com un cercador d’or embogit—, el regne de Lleó sempre va necessitar nous territoris per continuar alimentant la seva cobdícia i la dels seus aliats, a fi de mantenir l’estructura política, econòmica i cultural del regne.

La propaganda com a arma de destrucció massiva

Cada cop que les arques del regne lleonès exigien més ingressos, la recepta era invariable: expandir-se a costa de les terres sota jurisdicció califal. Aquesta set constant de recursos obeïa —sobretot— als capricis de les elits: l’ampliació d’algun palau o catedral, l’encàrrec d’una pintura mural que responia a gust purament ornamental i ideològic, l’adquisició de relíquies de procedència més que dubtosa, la compra de fastuoses joies per engrandir el tresor personal/reial o banquets pantagruèlics amb espècies vingudes de l’Orient, i —encara més important— uns quants viatges devots —i ben costosos— per venerar el Sant Sepulcre de Jerusalem. En resum, despeses absolutament imprescindibles per a la bona marxa de l’economia interna del regne.

A més, calia mantenir una elit guerrera que garantís l’estatus de les elits, cosa que representava una sagnia econòmica tan gran per a les arques reials —i, de retruc, per a les comunitats pageses— que l’única manera de legitimar-la era tenir aquests guerrers sempre en moviment. No fos cas que, avorrits, comencessin a buscar enemics dins de casa, com ben bé mostren nombrosos episodis documentats al segle XI. Davant d’aquest perill, les elits lleoneses optaren per canalitzar la violència feudal cap enfora, inventant i magnificant un enemic extern: l’infidel del món califal que, en defensar-se dels atacs feudals, encara justificava més la política expansiva lleonesa.

Però cap conquesta pot perdurar sense un relat que li doni cobertura moral. Les cròniques —com avui la televisió o el cinema— eren l’amplificador perfecte: escollien el pla, retallaven la realitat, inflaven la victòria més minsa i amagaven la derrota més humiliant. Tot embolcallat en un discurs heroic que convertia un saqueig en obra pia i una maniobra indigna en gesta fundacional. No explicaven el que passava, sinó el que convenia que quedés per a la posteritat.

I aquí és on entren en escena les cròniques Albeldense, Rotense i Sebastianense: plomes que escriuen al ritme que marca l’espasa, redactades ex post per aixecar una memòria feta a mida. Gràcies a elles, la usurpació es disfressà de gesta i la dinastia lleonesa s’autoproclamà hereva directa del llegendari regne dels gots. Paradoxa suprema: la mateixa dinastia que, en el seu moment, havia fet tot el possible per diferenciar-se —o fins i tot renegar— d’aquell llegat, ara el reivindicava com a pedigrí fundacional.

Per donar cos a la llegenda, no dubtaren a inventar herois com Pelai i batalles com Covadonga —episodis que, en el millor dels casos, només apareixen esmentats de passada en relats redactats segles després dels fets que pretenen descriure. De fet, les cròniques àrabs contemporànies ni tan sols en fan menció, cosa que revela fins a quin punt aquests mites són construccions polítiques més que no pas testimonis històrics.

Aquestes cròniques —el fonament sobre el qual s’aixeca la idea historiogràfica de la “Reconquesta”— no són pas una finestra transparent al passat, sinó un aparador de propaganda política i econòmica al servei d’una dinastia i d’una aristocràcia amb fam de terres i amb voluntat de perpetuar el seu estatus. Lluny de limitar-se a explicar esdeveniments, ancoren la ficció d’una missió històrica i construeixen un dret inventat per intervenir sobre territoris i comunitats que, fins aleshores, havien viscut al marge de la nova maquinària de poder. Una ficció que, més d’un mil·lenni després, encara respira… i que, en alguns àmbits acadèmics castellans, continua sent venerada amb la fe cega d’un dogma.

Un territori de “persones lliures”

Des de l’inici de l’expansió feudal —a inicis del segle IX—, els territoris del nord-oest peninsular es van configurar sota la fórmula juridicoadministrativa —fonamentada en el dret romà— del dominium, cosa que designava que, com a titular de la propietat de la terra, hi havia un dominus o senyor. Per tant, el rei o el comte va esdevenir —des del principi— el propietari final de totes aquelles terres que s’anessin expropiant.

Cap senyor tindria interès a posseir terres, aigües, ramats o molins si no hi haguessin pagesos capaços d’organitzar processos de treball estables que convertissin l’esforç en renda. Per això, a partir del segle X, la política expansiva lleonesa es va executar per mitjà de les comunitats de “villa y tierra”, que esdevindrien l’element clau d’organització politicojurídica dins dels nous territoris expropiats.

Contràriament al que sosté la historiografia tradicional, aquests territoris no eren un desert en el sentit literal del mot, és a dir, completament buits de població. El terme desert s’ha utilitzat de forma interessada per justificar l’ocupació, quan en realitat feia referència a zones que no es trobaven sota jurisdicció efectiva del poder lleonès o castellà. Hi vivien comunitats pageses lliures, amb formes pròpies d’autogovern i gestió de recursos, que escapaven al control fiscal i jurisdiccional dels nous senyors.

El veritable perill per a l’aristocràcia no era, doncs, un suposat buit demogràfic, sinó l’existència d’aquests grups independents que calia sotmetre. Per aconseguir-ho, es crearen mecanismes d’endeutament brutal —cartes de poblament, contractes de “pressura”— que immobilitzaven la població, l’adscrivien a la terra i permetien imposar la producció cerealista i ramadera a gran escala, amb l’objectiu d’assegurar la continuïtat de les rendes dels senyors.

Amb el temps, les terres acabaven cedides a altres senyors, entitats eclesiàstiques o monestirs, generant la diversitat de règims de propietat —reialenc, abadenc, solariego, behetria— que, a partir del segle XIV, desembocarien en la concentració de poder i terra en poques mans. La historiografia ha definit aquest procés com a senyoriu.

Però, a principis del segle XIII, aquesta política territorial va acabar ofegant la societat lleonesa. L’ambició dels rendistes —noblesa i clergat— exigia més terres i, per tant, més pagesos que les convertissin en renda. Tanmateix, com que part de la població autòctona havia estat expulsada o massacrada, Lleó —ara sí— es trobà amb amplis territoris despoblats. A més, la població lleonesa no tenia prou capacitat demogràfica a conseqüència d’una natalitat insuficient que impedia revertir la situació. Per aquest motiu, el model feudal lleonès esdevingué, a la llarga, poc flexible; i, tot i aportar estabilitat social, va acabar per frenar la innovació i la capacitat expansiva.

En paral·lel, el feudalisme castellà —el qual també havia nascut a la frontera amb Al-Àndalus— es configurà a partir d’una societat encara més militaritzada, on els pagesos eren alhora agricultors i soldats, obligats a defensar el territori mentre produïen l’excedent. Per tant, a cada nova conquesta s’exigia aixecar fortificacions i establir poblaments que transformaven comunitats senceres en unitats defensives.

Aquesta dinàmica convertí Castella en una societat extremadament adaptable a les diferents conjuntures expansives dels successius segles. Per aquest motiu, tant l’aristocràcia —laica i eclesiàstica— com els camperols compartien la mateixa funció social: garantir el domini territorial. Mentre Lleó preservava un feudalisme conservador, Castella desplegava un sistema feudal molt més agressiu, adaptable i dinàmic, capaç de projectar-se hegemònicament sobre la resta de territoris. Aquest model va funcionar mentre hi hagué prou territori per implementar-lo, és a dir, fins al segle XIV.

Davant aquest panorama d’esgotament estructural, la família reial lleonesa optà per una solució “pragmàtica”: vendre el regne de Lleó a Castella per una suma anual de 15.000 maravedisos —uns 2 milions d’euros actuals— per a cada membre de la família fins a la seva mort. L’acord quedà segellat a la Concòrdia de Benavent (1230).

El model extractiu castellà

Després de la compravenda del regne de Lleó, la seva integració dins l’òrbita castellana no només va transformar l’equilibri polític peninsular, sinó que va marcar un punt d’inflexió en el model d’explotació del territori. L’antiga diversitat d’estructures polítiques i econòmiques quedà absorbida per un sistema de govern que concentrava el poder i la terra en mans d’una minoria rendista, sovint absentista, que vivia allunyada de l’activitat productiva. Aquestes elits, ja fossin la monarquia, la gran noblesa o l’alta jerarquia eclesiàstica, es desvinculaven progressivament de les necessitats materials de la població i se centraven en la perpetuació dels seus privilegis.

L’economia peninsular castellana evolucionà cap a un model extractiu en què la riquesa no provenia de la innovació, la manufactura o el comerç intern, sinó de la capacitat d’extreure rendes agràries i fiscals d’unes masses pageses sotmeses, després d’haver experimentat el procés de senyoriu o pèrdua de llibertats. Ara el territori era percebut com una font inesgotable d’explotació, i no pas com un espai d’innovació. Aquesta lògica consolidà una estructura de desigualtat sistèmica, on el treball productiu quedava relegat a les capes més baixes mentre les elits concentraven la riquesa i el poder polític.

Quan, a partir del segle XVI, començaren a arribar a la península les remeses massives d’or i plata procedents d’Amèrica, aquest influx colossal de metall preciós no es destinà a diversificar l’economia, crear infraestructures o impulsar una base industrial pròpia. Ben al contrari: es convertí en combustible per finançar guerres llunyanes, sostenir una cort profundament corrupta, mantenir una aristocràcia cada cop més parasitària i pagar deutes perpetus amb banquers alemanys i italians. La corrupció no era una desviació del sistema, sinó un pilar del seu funcionament: el repartiment d’honors, càrrecs i privilegis servia per assegurar lleialtats polítiques i perpetuar el cercle rendista. El resultat fou que, mentre les arques reials castellanes veien entrar tones d’or, les estructures productives internes continuaven ancorades en patrons medievals i dependents de l’extracció de rendes.

Així, en arribar el segle XVIII, Castella arrossegava un dèficit estructural que convertia la debilitat del teixit urbà, la fragmentació dels mercats i la persistent concentració de la terra en obstacles insalvables per a la modernització i la industrialització. Les estructures senyorials, la manca d’una burgesia autònoma capaç de desafiar el poder aristocràtic i la preeminència de rendes agràries sobre la producció manufacturera havien modelat un país dual: un nord amb alguns nuclis urbans dinàmics però sense capacitat de tracció, i un sud dominat per grans latifundis improductius.

Aquest desequilibri no era fruit de circumstàncies puntuals, sinó la continuació —sota noves formes i nous noms— del model econòmic i polític nascut amb la integració de Lleó dins Castella. Un model que sobrevisqué intacte a cada canvi de dinastia i que, amb l’arribada dels Borbons, no només no es reformaria, sinó que acabaria amplificant-se.

Una dinàmica que perviu fins avui

A principis del segle XVIII, la mort del darrer Àustria desencadena una cruenta guerra successòria. Quan finalment el tron hispànic passa a mans dels Borbons, molts van creure que seria l’inici d’una reforma profunda de l’Estat, atès que Felip V heretava una hisenda sanejada gràcies a la gestió del seu predecessor, Carles II, i a la primera deflació controlada documentada a l’Europa occidental. Les arques reials presentaven superàvit, una situació inaudita per a un monarca acostumat a la cort francesa permanentment endeutada pels luxes pantagruèlics de Lluís XIV.

Però en poc menys de deu anys, aquell coixí econòmic es volatilitzà. El centralisme borbònic no va reformar el sistema, sinó que el va blindar. L’Estat va continuar vivint de les rendes i depenent de recursos externs, mentre el patrimoni públic seguia al servei dels interessos privats dels cercles de poder —una inèrcia que, de fet, ha arribat fins als nostres dies.

El nou aparell administratiu, calc del model francès, marcat per la mentalitat de l’hexàgon francès —aquella concepció segons la qual França no és només un estat, sinó un projecte territorial que sempre es vol més compacte, més controlat i amb fronteres “perfectes”— va servir per controlar més directament tots els territoris peninsulars i el flux de riquesa que s’hi generava. Per tant, aquest sistema no va ser emprat per modernitzar l’economia, i encara menys per redistribuir oportunitats. El clientelisme, la corrupció i el repartiment de càrrecs a fidels no només es mantenien: es van convertir en una estructura sistèmica. D’aquesta manera, el desequilibri històric entre els territoris peninsulars es consolidà de manera perpètua.

L’hexàgon que mai es tanca

En definitiva, el canvi de dinastia no va suposar el naixement d’una Espanya moderna, sinó la continuïtat d’un mecanisme secular, ara amb accent francès i embolcallat amb un relat més polit. Un relat que bevia de la mentalitat expansionista de l’hexàgon, però encara avui inacabat.

Seguint aquesta lògica política, Castella arribà fins a les Corts de Cadis (1812) —en plena guerra contra Napoleó— per formular per primera vegada “Espanya” com a estat unitari. L’objectiu de fons era l’homogeneïtzació territorial, cosa que mai s’arribà a assolir a causa de l’existència d’una diversitat lingüística, jurídica, cultural i econòmica interna.

La derrota de Napoleó i el posterior Congrés de Viena (1814–1815) van dibuixar un nou mapa continental. Les grans potències europees, obsessionades amb contenir França, van crear diversos “estats tap” —com ara els Països Baixos, Baviera o el Piemont-Sardenya— per frenar possibles expansions futures franceses. En aquest context, Catalunya, per la seva posició geogràfica, identitat històrica i tradició política, va tenir la possibilitat d’esdevenir la quarta pota d’aquest cinturó defensiu al sud. Però la combinació d’una Espanya governada per un Ferran VII absolutista i desacreditat, i d’unes elits econòmiques catalanes més interessades a mantenir els privilegis comercials dins l’imperi que no pas a redefinir la seva sobirania, van tancar aquella oportunitat històrica. Un episodi que demostra que les fronteres no sempre les marca la geografia, sinó les decisions —i renúncies— polítiques.

Des d’aleshores, el sistema clientelar i la corrupció estructural espanyola no només han sobreviscut, sinó que s’han adaptat a cada règim: de les xarxes d’influència teixides durant l’expansió feudal, evolucionades després pel procés de senyoriu de l’Antic Règim, als cacics del segle XIX, a les elits de la Restauració, als intermediaris del franquisme i als lobbies de la democràcia formal dels segles XX i XXI. El mecanisme sempre ha estat el mateix: concentrar poder i recursos en una minoria afí, mentre es proclama un discurs cohesionador que ignora o esborra les diferències internes.

I aquí és on el concepte de “Reconquesta” esdevé la peça clau de tota la ideologia política espanyola dels darrers dos-cents anys. A través d’un relat aparentment històric —amb una durada ininterrompuda d’uns mil anys—, aquest concepte fou emprat per les elits castellanes no només per justificar la unitat, sinó per presentar-la com a condició indispensable per sostenir l’estructura mateixa de l’Estat. Aquesta estructura s’alimenta creant dependències econòmiques i polítiques de les elits territorials envers el centre: privilegis, contractes, càrrecs i ajuts que asseguren la seva lleialtat i neutralitzen qualsevol dissidència. Sense aquesta xarxa de dependències —on la corrupció actua com a ciment—, el sistema esdevindria ingovernable.

Alhora, aquesta dinàmica de l’Estat espanyol també ha generat una resistència interna en alguns territoris que, malgrat les pressions, han sabut lluitar per preservar la seva singularitat, llengua, cultura i institucions pròpies. Però aquesta resistència —sovint menystinguda— també ha hagut de combatre no només l’ofensiva del centre, sinó la traïció d’aquells que, sense escrúpols, han venut el seu país a canvi de favors i rendes perpètues.

Així, la imposició de la supremacia castellana sobre la pluralitat peninsular és el mecanisme que permet perpetuar aquesta arquitectura de poder. L’hexàgon encara resta inacabat, no pas per manca de voluntat centralitzadora, sinó perquè la realitat peninsular —radicalment diversa des dels seus orígens— mai no s’ha acabat homogeneïtzant vers el centre. Només una mirada polièdrica permetria a Espanya vertebrar-se definitivament.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Quin abast històric té el relat que apareix a la “Cronica Fratris Salimbene di Adam Ordinis Minorum” la qual en dona fe d’una hipotètica ascensió del rei En Pere II el Gran al cim del Canigó, l’any 1285? I quina relació hi ha entre aquesta narració i la revolta popular esdevinguda a Sicília la primavera de 1282, coneguda com les vespres sicilianes?

A finals del segle XIII, el vell frare franciscà Salimbene d’Adam o de Parma (1221-1290), reclòs en el monestir de Montefalcone (Itàlia), tot realitzant un acte de memòria, redacta les seves impressions personals sobre la seva atzarosa vida. No es tracta d’un cronista apocalíptic, sinó profètic. No proposa una visió tremendista del seu món, sinó que narra uns fets per a la seva posterior reflexió. La seva “Cronica Fratris Salimbene di Adam Ordinis Minorum” escrita entre 1283 i 1290, és una mica de tot: autobiogràfica, història de l’orde, història de les ciutats del nord d’Itàlia, crònica universal del temps de Frederic II Hohenstaufen “stupor mundi” o diari de viatges a França i Itàlia.  

L’origen del mite

La tardor del 1889, G. Uzielle publicava dins del “Bollettino” del Club Alpí Italià un extens article titulat: “Leonardo da Vinci e le Alpi”. Aquest treball estava complementat per tres apèndixs, el tercer dels quals responia al títol: “Ascensione di Pietro III d’Aragona al Canigou”. De fet, es tracta d’un fragment (pàg. 354 – 355 de la primera edició) de la cèlebre crònica d’en Salimbene d’Adam. 

La primera edició moderna de la crònica es va realitzar dins de l’obra “Monumenta Historica ad provincias Parmensem et Placentinensem pertinentia, III” (Parma, 1857). La segona edició, més completa i elegant, fou dirigida per Oswald Holder-Egger i la podem trobar al “Monumenta Germania Historica: Scriptores, llibre XXXII” (Hanover, 1906). Així doncs, la importància de Salimbene d’Adam pel Pirineisme es deu al foli 459 (pàg. 597 – 599 de la segona edició) que duu per nom: “Sobre la mort del rei Pere d’Aragó”.

El context en el qual apareix l’article d’Uzielle al “Bollettino” italià és el context en el qual s’està a punt de materialitzar la gran obra del Pirineisme escrita per Henri Beraldi: “Cent ans aux Pyrénées”. Amb l’edició d’aquesta magna obra —set volums en total— es comença a edificar el corpus de coneixements que posteriorment coneixerem com a Pirineisme el qual es tracta d’una barreja entre la pràctica esportiva combinada amb l’emoció estètica i cultural, sempre desenvolupada dins la serralada dels Pirineus. D’alguna manera, el Pirineisme va ser creat com l’antagònic a l’Alpinisme perquè aquest només representava la pràctica esportiva.  

Beraldi, com a bibliòfil empedreït, crea tot aquest món; rescata personatges del passat: De Carbonnières, Russell, Cadier, Passet, els enginyers geodèsics, Brulle o Lister, etc. Els grans mites de les grans gestes pirinenques hi són presents. Però la cosa no acaba aquí. Cap a 1911, Beraldi signa un article titulat “Tentative de Pierre III au Canigou”, publicat a “Le passé du Pyrénéisme”, on escriu: “Finalment, ens trobem davant d’un primer fet ben caracteritzat d’alpinisme. Pujar per pujar, per conquerir un cim. Tres anys després de les Vespres Sicilianes. Ascensió per Vallmanya o Taurinyà, ascensió dels Cortalets seguida fins al clot dels Estanyols, un lloc molt impressionant amb un temps fosc; sobrevinguda brusca d’una broma negra. Amb poques paraules, temptativa al Canigó el 1285.”

Així doncs, arran d’aquests dos articles i de posteriors treballs més actuals, la historiografia situa com a primera ascensió al cim d’una muntanya la protagonitzada pel rei En Pere II el Gran l’any 1285, al cim del Canigó. Com veurem, el foli 459 de la crònica de Salimbene d’Adam ha estat erròniament interpretat com a verídic, quan en realitat és un tractament metafòric de les disputes de poder entre dos reis —Pere de Catalunya i Carles d’Anjou— i dos territoris, Catalunya i França.

La tessitura a la qual Salimbene d’Adam escriu la seva crònica es realitza dins d’un context molt particular. I és per això que cal analitzar tot el text de la crònica amb rigor i contextualitzar el succés narrat dins d’ella amb la mentalitat social i política del segle XIII. La mirada del present cap al passat s’ha de fer amb ulls crítics perquè, si no ho fem, estem condemnats a deformar la realitat històrica.   

Per tant, tot el que estigui fora d’aquesta línia de treball —rigorositat i contextualització— genera un debat estèril. La principal tasca de l’historiador és crear coneixement i, per a fer-ho possible, no hem de desvincular els esdeveniments ni del seu espai ni del seu temps. Perquè això no succeeixi, tenim al nostre abast un conjunt d’eines —documents, cròniques, anals, cronologies, restes arqueològics, història oral— que ens ajudaran a apropar-nos amb la transparència possible a l’estudi del passat. Però això no acaba aquí. Així doncs, apareix la segona norma que hem de seguir: la lectura de la documentació. La simple lectura no ens porta enlloc, sinó tan sols a la distorsió històrica. Per tant, cal saber llegir entre línies. I aquest és l’error el qual es pretén reparar.

Una mirada rere la crònica

Per a comprendre el rerefons que amaga la crònica de Salimbene d’Adam sobre la narració del Canigó, hem de realitzar un doble esforç: per una banda, hem d’entendre el context sociopolític en la qual fou redactada la crònica i, per l’altre, hem d’analitzar pacientment els successos esdevinguts entre 1280 i 1285. Aquests cinc anys són la clau que ens permetrà desemmascarar el mite.     

El foli 459, apartat A, comença amb el significatiu títol: “De la mort de Pere, rei d’Aragó”. Malgrat aquest inici, Salimbene ja ens ho adverteix en el foli 445, apartat B, quan ens comenta: “Coneixent per avançat, que en menys d’un any, quatre il·lustres personatges, seran lliurades a la mort per voluntat de Déu, allí on es troba el sepulcre de tot vivent” seguit de “El primer serà el rei Carles, el segon el papa Martí, el tercer Felip, rei de França, el quart Pere, rei d’Aragó.” Així doncs, el rei En Pere d’Aragó (de Catalunya) serà la quarta persona rellevant del panorama polític internacional de l’època que passà a millor vida durant aquell any de 1285. 

Recordant el que s’escriu anteriorment, Salimbene comença el text dient-nos que “De la mateixa manera, en el present mil·lenni, durant la vetlla del beat Martí, Pere, rei d’Aragó, va tancar, va concloure amb la seva pròpia mort, el darrer dia; en aquest, el menor dels germans, el guardià que el va escoltar en confessió; fou enterrat a Vila-Nova, en el mateix lloc que els germans menors.” Efectivament, el rei En Pere II de Catalunya va morir la nit del 10 a l’11 de novembre de 1285 —diada de Sant Martí— a Vilafranca del Penedès, encara que el cronista escrigui Villa-nova. De fet, ja feia unes setmanes que havia caigut greument malalt mentre es dirigia cap a Salou per embarcar-se direcció a Mallorca, per arreglar les qüestions familiars amb el seu germà Jaume, donat que aquest havia pres part activa en favor de la croada francesa contra ell rei En Pere. Feia una mica més d’un mes —l’1 d’octubre— que l’exercit del rei En Pere havia vençut les tropes croades al Coll de Panissars.

Les vespres sicilianes 

Però els conflictes no només es reduïen a qüestions familiars. A l’origen de la croada s’hi trobava la qüestió siciliana. Veient-se la mort de prop i sota pressió, el rei En Pere va demanar que Sicília tornés a l’Església i va demanar “enviar una ambaixada al papa Honori —quart—, per a obtenir concòrdia entre els fills de Pere d’Aragó i els fills de França que es comentava que eren consanguinis” i així resoldre el conflicte polític. 

Finalment, el darrer problema que havia de solucionar —arran de la croada francesa— era la qüestió castellà per la Regió de Múrcia. Però ni els problemes familiars, ni la qüestió siciliana i, ni de bon tros, els problemes amb Castella pogué fer-se’n càrrec, ja que la malaltia va posar fi a la seva vida.

El foli 459, apartat B, comença amb el suggerent títol: “Sobre la recomanació de Pere, rei d’Aragó, que queda evidenciat amb un exemple del que s’ha exposat amb anterioritat”. Aquest exemple és el que més controvèrsia ha suscitat dins del panorama historiogràfic.

Salimbene d’Adam ens presenta el protagonista de la seva narració, elogiant-lo de manera heroica “Aquest rei Pere d’Aragó fou un home de gran cor, un fort soldat, i savi en la guerra” i demostrada per mitjà d’actes passats. “Doncs aquest home tingué una gran audàcia, i molta empenta”, i més concretament pel “… que es fa palès en l’empresa del regne de Sicília, que contra el rei Carles —d’Anjou— i el papa Martí —quart— es va atrevir a envair-los.” Al llarg de tota la crònica, Salimbene d’Adam ens descriu detalladament tot aquest afer. De fet, el tema sicilià serà un dels grans conflictes del segle XIII. A l’origen del conflicte s’hi troba la qüestió de qui ha de posseir l’illa. L’interès sobre Sicília es deu, principalment, a què l’illa és el graner de la Mediterrània i la clau de la ruta del comerç cap a orient.

Carles d’Anjou havia cercat projectar la seva persona per tota la Mediterrània per mitjà d’una nova croada. Amb la intenció de donar un cop d’efecte als seus adversaris, projectava un nou saqueig sobre Constantinoble, reproduint els esquemes de la quarta croada (1204). Però la situació es va torçar quan el sud italià s’enfrontà obertament a la seva política personal. Els sicilians havien començat a comprendre que la seva projecció com a república —similar a la de Gènova o Venècia— estava en greu perill. Aquest debat, Carles no el va entendre i va preferir destruir tal iniciativa.

Seguint la política insular del seu pare —el rei En Jaume el Conqueridor—, el 30 d’agost de 1282 un poderós estol català comandat pel rei En Pere va desembarcar a les costes de Sicília —concretament a Trapani—, provinent de la costa tunisenca d’Al-Coll, on hi havia anat a ajudar el seu vassall i aliat Abu-Bekr, senyor de Constantina. Un cop a Sicília, el rei En Pere es dirigirà cap a Palerm per ser coronat rei el 27 de setembre de 1282. La seva presència allí no era gratuïta: la seva esposa era Constança de Sicília, neta de Frederic II Hohenstaufen “stupor mundi”. Amb aquest acte, el rei En Pere reivindicava la memòria del passat de la família Hohenstaufen a l’illa, el passat que havia intentat esborrar la política de Carles d’Anjou. Els sicilians estaven convençuts que aquesta —la catalana— era la millor opció i la més encertada per a forjar el seu projecte. És per això que els sicilians, el 31 de març de 1282, s’havien alçat en armes contra el domini francès a l’illa. Aquest fet fou conegut com la revolta de les vespres sicilianes.

El conflicte va posar en escac la política de Carles, conduint-lo a una situació tensa. La negativa del rei En Pere d’abandonar Sicília el va conduir a dos nous horitzons: la disputa bèl·lica contra Carles i la disputa legal contra el papa. D’ambdues en va sortir victoriós. Mentre que a Carles el va esclafar a Nicotera —Calàbria— a les forces del papa les va destrossar a Panissars.

Un exemple per l’audiència 

Salimbene ens explica que per a demostrar tot això, posarà un altre exemple sobre la valentia demostrada pel rei En Pere: “Evident, encara que seguit d’un altre exemple, amb això que clarament exposem”. Cal dir que a l’edat mitjana era molt normal recórrer a exemples fantàstics, impossibles de realitzar pels mortals, un terreny reservat tan sols per als herois. La finalitat de l’exemple és captar millor l’atenció del lector, com així ha estat. Aquest recurs de ficcionar un episodi per reforçar la imatge d’un rei valent no és un cas aïllat en la literatura medieval. Per exemple, en la tradició francesa, es troben històries similars sobre Carlemany i la seva llegendària ascensió als Pirineus, on es diu que va rebre una revelació divina sobre la seva missió a Hispània. Aquesta narració simbolitza la seva campanya per expandir el cristianisme i el seu paper com a defensor de la fe. De la mateixa manera, també es poden trobar paral·lelismes amb Ricard Cor de Lleó i les seves aventures a Terra Santa, així les novel·les cavalleresques franceses, situa l’heroi dins d’un espai d’incertesa —d’aventura— com és el bosc, per reafirmar el seu poder i coratge.

Salimbene ens situa el seu exemple en un espai concret “En els confins de Provença i d’Hispània” i ens presenta l’objectiu “s’aixeca una alta muntanya, que la gent del país l’anomena Mont Canigó” i l’envolta de misteri “encara que nosaltres podríem anomenar-la Mont Tenebrós.” Atès que el protagonista de l’exemple és el rei català, Salimbene, segurament va optar per escollir un espai geogràfic del territori del rei.

Des de temps llunyans, el Canigó havia estat considerada com la muntanya més alta de la serralada dels Pirineus, impossible d’arribar-hi. Però per si no havia quedat prou clar que l’empresa és molt arriscada, recorre a una descripció geogràfica que li ofereix el gram geògraf grec del segle II, Ptolemaeus d’Alexandria a la seva “Geographia” el qual va recollir observacions empíriques que permetien identificar punts de referència geogràfics rellevants per a la navegació: “Doncs, aquesta muntanya que els mariners veuen primer a l’arribada, després de partir és el darrer punt que podem veure, perquè quan ha desaparegut, cap altre és visible.” D’aquesta manera, l’objectiu impossible ha quedat fixat. Malgrat haver tingut alguns problemes interns, com ara les guerres amb els sarraïns, la revolta dels barons o els problemes familiars, la política insular iniciada pel rei En Pere arran del seu casori amb Constança de Sicília —el 13 de juny de 1262— ja no tindrà fre. El rei En Pere seguirà la seva política fins a les darreres conseqüències, encara que això esdevingui una qüestió personal.

Després d’emfasitzar sobre la perillositat de l’empresa plantejada pel rei En Pere, el cronista continua escrivint: “Mai cap home hi ha habitat, ni cap fill d’home s’ha atrevit a pujar-hi a causa de la seva alçada extraordinària, per la dificultat de l’itinerari i per l’esforç”. Malgrat haver tingut alguns recels importants a l’interior del reialme, sobretot per part de l’Església sobre les seves intencions d’envair Sicília, el rei En Pere va persistir en la idea inicial i va decidir tirar endavant amb l’aventura. En un primer moment, el rei En Pere comptarà amb el suport polític de dos importants aliats: Castella i Constantinoble. És per això que Salimbene ens diu: “Doncs bé, Pere d’Aragó havent decidit a pujar a la muntanya va cridar al seu costat a dos cavallers, amics íntims, que ell honrava amb el seu afecte, cosa que li prometeren no separar-se mai d’ell.”

Com ja hem dit abans, la campanya de Sicília va començar el 30 d’agost de 1282. Un cop iniciada, aturar-la era quasi impossible, malgrat l’excomunicació papal del 9 de novembre de 1282. En aquest punt, Salimbene ens parla que “Mentre pujaven sentiren trons espantosos i del tot terribles sentiren trons espantosos i del tot terribles” fins que els seus companys “caigueren a terra, morts de por sota el pes de la por i de l’espant d’allò que els havia vingut” que malgrat els esforços del rei En Pere per a restituir la situació, els dos companys “fins a perdre el coratge.” En realitat, les dues aliances que havia signat amb Castella i Constantinoble mai arribaren a fer-se efectives. Per altra banda, vist que l’excomunicació papal no havia donat resultats, el papa va lliurar els regnes del rei En Pere a qualsevol príncep cristià que els volgués conquerir. Per això, el 27 d’agost de 1283 l’oferia al rei de França i el 27 de febrer de 1284 —en una cerimònia celebrada a París— donava la investidura a Felip III de França, l’Ardit. Des d’aquell moment, la croada començava a dibuixar-se. Malgrat tot això, el rei En Pere va continuar amb la seva empresa.

El desafiament de Bordeus 

Però hi ha un fet que encara honra més la figura del rei Pere. Al foli 427, Salimbene ens explica amb gran detall el famós desafiament de Bordeus. Carles d’Anjou havia comunicat, per mitjà d’una ambaixada al rei En Pere, que aquest no havia estat cavalleresc i que havia entrat a Sicília sense raó. Per tant, aquesta qüestió l’havien de solucionar cavallerosament —o sigui, a cops d’espasa— i per aquest motiu se citaren per l’1 de juny de 1283 a la ciutat de Bordeus amb la finalitat de solucionar la qüestió siciliana. Ràpidament, el rei En Pere, s’adonà que es tractava d’una maniobra de distracció del rei francès per allunyar-lo i matar-lo lluny del seu regne —com li havia succeït al seu avi a Muret— cosa que l’alertà a marxar prematurament de Bordeus. I preveient la imminent invasió de Catalunya per les trobes croades del papa i del rei francès, el rei En Pere va demanar ajuda als seus aliats. La negativa fou total i al rei En Pere no li va quedar cap altre remei que afrontar la situació tot sol. És per motiu que Salimbene ens diu que davant d’aquest fet “Pere va decidir pujar amb grans dificultats tot sol.”

Així doncs, el rei En Pere va disposar el seu exèrcit —per tal de barrar al pas a les tropes croades— en els principals colls de la serra de l’Albera: Panissars, Pertús i Banyuls. Malgrat els intents dels croats per passar-hi, les tropes del rei En Pere van poder frenar els intents. Però va ser l’abat de Sant Pere de Rodes qui va mostrar a les tropes croades el pas del Coll de la Maçana —prop el castell de Requesens—, la qual cosa els va permetre travessar l’Albera —12 de juny de 1285— i arribar ràpidament fins a Girona per posar-hi setge. Després d’uns mesos d’intensos combats —terrestres i navals— les tropes catalanes venceren les tropes croades. Potser, de totes elles, la coneguda és la batalla del Coll de Panissars de l’1 d’octubre de 1285. 

El doble sentit de la crònica

I ara entrem en la qüestió més delirant de la narració. Salimbene ens explica que “I quan fou al cim de la muntanya —el rei En Pere—, hi va trobar un llac” i en veure’l “aquell lloc, hi va tirar una pedra. Aleshores sortir un drac horrible, de gran dimensió que es va posar a volar per tot l’aire que omplia d’ombres i que l’enfosquia amb el seu alè. Després —d’aquest succés— el rei En Pere va iniciar el descens.”

Aquest és el fragment on rau la gran metàfora que amaga el text de Salimbene per explicar el regnat d’En Pere II el Gran. La política insular del rei En Pere el va conduir a fitxar com a objectiu principal Sicília (el llac); després de temptejar la zona amb les campanyes de Tunísia, finalment hi ha el desembarcament a Trapani (tira la pedra); el papa Martí IV l’excomunica i posa tot els seus regnes sota la jurisdicció del rei francès (surt un gran i horrible drac); els francesos envaeixen Catalunya seguint la proclama de la croada dictaminada per la Santa Seu (el cel s’enfosqueix amb l’alè del drac); finalment, el rei En Pere surt victoriós de Bordeus i de la croada contra Catalunya (inicia el descens).

Finalitzada la seva aventura, Salimbene li reconeix els seus mèrits i les compara amb les empreses realitzades pel gran heroi llatí: Alexandre el gran. És per això que Salimbene ens diu: “Segons jo —Salimbene—, la gesta de Pere d’Aragó es pot comparar amb les gestes d’Alexandre, que amb moltes terribles empreses i gestes es va esforçar per a merèixer els elogis de la posteritat.”

La fi del mite

La figura del rei En Pere II el Gran de Catalunya no deixa de ser interessant pels esdeveniments que són lligats a ella. No es va astorar davant de tantes adversitats, arribant a meravellar als seus adversaris. Va saber afrontar el seu repte i el va superar. I aquesta és la seva metàfora; la seva existència personal. I aquesta és la mirada que recull Salimbene a la seva crònica. És per això que el context en la qual apareix la figura del rei En Pere II de Catalunya (d’Aragó) dins la crònica és sempre relatiu a la problemàtica siciliana. Aquesta qüestió, Salimbene la descriu d’una manera clara, descrivint l’evolució des de l’època de l’emperador Frederic II Hohenstaufen “stupor mundi”, passant pel període del rei Manfred i Carles d’Anjou fins a arribar al rei En Pere II de Catalunya.

Salimbene intueix que el rei En Pere II el Gran de Catalunya —igual que ho serà Carles d’Anjou— serà un dels personatges rellevants del panorama polític del segle XIII. Ho creu perquè coneix de primera mà els esdeveniments. Sap que el rei En Pere va haver de recórrer un llarg camí i va haver d’afrontar-se a tota mena de penalitats per assolir el seu objectiu final. És per això que Salimbene, reconeixent-li la seva tenacitat i la seva convicció de si mateix, ens mostra una certa simpatia vers el rei català. I per aquesta raó no ens ha d’estranyar la lloança metafòrica que realitza a la seva crònica un cop s’assabenta que el rei ha mort.

El problema —com sempre— rau en la mirada amb la qual ens apropem al passat. Des d’un punt de vista rigorós, tothom sap que l’existència d’un llac al cim d’una muntanya és més que improbable, perquè si així fos estaríem desafiant a les lleis de la física. És de sentit comú. Per no parlar sobre l’existència de dracs. Si neguem aquestes dues premisses, el nostre pensament com a historiadors ens ha de situar enfront d’una pregunta clau: Què ens intenta explicar el cronista a través de la seva narració? 

En canvi, si no realitzem aquest petit esforç i reconduïm la narració fictícia cap a la realitat, amb la finalitat de donar-li veracitat, ens endinsem per un camí molt perillós. Malgrat això, hom s’hi ha endinsat. És per això que trobem datacions a l’acció que narra en Salimbene. Ni el 1276, i encara menys el 1285 són possibles. No ho són perquè mai va existir l’aventura del Canigó, encara que la idea romàntica d’un feudal davant la muntanya sigui tan suggerent: La veritable aventura fou Sicília. El Pirineisme comença quan l’home té curiositat per entendre la realitat i es llança a l’aventura de l’observació, però… això són figues d’un altre paner. 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Des de temps immemorials, allò que els geògrafs grecs van definir com a Península Ibèrica, ha esdevingut el solar on s’ha construït una Història, la qual ha anat forjant diferents realitats i maneres de ser. Però amb l’esdevenir d’Espanya —a principis del XIX— diferents concepcions polítiques han cercat la manera de vertebrar-la a qualsevol preu. Per aquest motiu, alguns s’han entestat a demostrar una fictícia uniformitat històrica i territorial, pel simple fet de compartir una mateixa geografia. Catalunya ha compartit aquest solar, però la seva realitat històrica és una altra i és bo recordar-ho, ara que el debat torna a estar obert.  

La història tradicional d’Espanya s’ha construït d’acord amb la premissa d’atorgar un protagonisme únic a Castella —perllongada amb Andalusia i Extremadura— la qual ha estat exclusivament identificada amb Espanya. A la perifèria, especialment el llevant mediterrani i el nord-oest peninsular, se li ha permès tenir o bé un paper secundari o bé adquirir una certa rellevància de manera puntual, sobretot en els moments on la decadència castellana es feia més palesa. 

Així doncs, Castella —sempre sota una òptica negacionista— ha fet creure que existeix una “nació espanyola” i unes identitats “perifèriques” que les ha autodefinit com a nacionalitats. Però la realitat és una altra. La nació espanyola com la nació catalana o la nació basca són, existeixen, perquè són viscudes i percebudes pels qui així mateix diuen formar-ne part. Per tant, es torna a fer ús de la banalització per tal de confondre l’opinió pública i intentar evitar qualsevol procés d’autodeterminació legítim. En aquest sentit, la construcció identitària de la nació espanyola es torna ben sovint una destrucció sistemàtica de les “perifèries”, és a dir, l’espanyolisme acaba construint la seva identitat a còpia de reprimir les diferències del territori que considera nacional. 

Aquesta visió ha posat de manifest el greu problema sobre la realitat històrica d’Espanya. En primer lloc, ha evidenciat la imperfecció d’Espanya com a projecte polític atès que ha mostrat reiteradament els continus problemes d’adaptabilitat a l’estàndard occidental, sobretot pel que fa a dinàmiques d’adopció del capitalisme, el liberalisme i el racionalisme en el triple aspecte de l’econòmic, el polític i el cultural. I, en segon lloc, i encara més important, el fracàs més absolut de Castella en la seva tasca de fer d’Espanya una comunitat harmònica, plenament satisfeta amb ella mateixa i tolerant amb la resta de territoris que la componen. Si s’amaga la plurinacionalitat de l’estat, es deforma el passat.

Esmicolant “la unitat de destí en el fet universal”

Dins del sistema escolar franquista, la historiografia es va articular en funció del concepte de “Reconquesta”, el qual es tracta d’un concepte historiogràfic —emprat encara en els currículums de secundària de Castella— que descriu el procés de recuperació —puix els musulmans no eren legítims propietaris de la geografia hispànica— del món feudal per sobre del món musulmà i jueu. Aquest procés arrencaria poc després de l’arribada dels àrabs a la península Ibèrica (segle VIII) i finalitzaria amb els Reis Catòlics (segle XV), els quals acabarien unificant “Espanya” com un Estat integral. Aquesta Reconquesta acabaria forjant “l’esperit espanyol”. 

A mitjan segle passat, un conjunt d’historiadors —a fi de legitimar els vencedors de la Guerra Civil— emprengueren la tasca de construir els arguments històrics on se sustentés el nou règim. El corpus teòric es va basar a trobar “l’essència d’Espanya”. Per tant, la historiografia espanyolista va arribar a “demostrar” que realment existien uns trets distintius de continuïtat entre el passat prehistòric fins a l’actualitat els quals defineixen aquest “esperit espanyol”.  

Actualment, les investigacions tendeixen a trencar l’homogeneïtat territorial de les províncies i mostren una predisposició cada vegada més clara a realitzar recerques que subratllin més les diferències socials i territorials, com per exemple els darrers estudis sobre els hispanogots del segle VIII, on es constaten diferències significatives entre les societats peninsulars, principalment condicionades pels hàbitats on desenvolupen les seves activitats. Les evidències arqueològiques —sense defugir de les fonts documentals— demostren fefaentment que el procés de romanització les va afectar de manera molt diferent.  

Per tant, les crisis de l’antiguitat tardana dels segles III al VIII provocarien canvis molt més profunds, els quals afectarien de manera desigual als diferents territoris peninsulars. En conseqüència, l’arribada dels àrabs a la península Ibèrica també afectaria aquestes societats de diferent manera, per la qual cosa, la idea de la continuïtat entre el regne visigot i les consegüents formacions polítiques es diluiria com el sucre.

L’arqueologia ha confirmat que la penetració del món musulmà dins el territori peninsular no va ser tan traumàtic com s’ha volgut fer creure. Les restes arqueològiques revelen que, després de la conquesta, el territori peninsular mai va ser abandonat. Per tant, tot això demostraria que molts hispanogots van professar la nova fe musulmana, no tant per convicció com per mantenir la propietat de la terra. I aquesta terra es veurà transformada per la introducció de nous sistemes de producció agrària, basats principalment en la gestió i la força de l’aigua.

Deslegitimar l’origen per anul·lar la diferència 

A partir del segle IX, la majoria dels territoris peninsulars s’organitzaran com a regnes, i el rei esdevindrà el seu màxim representant. En canvi, als territoris del nord-est peninsular el comtat serà l’estructura administrativa que s’implementarà, i el comte —imposat des d’Aquisgrà— s’encarregarà d’administrar justícia, garantir l’ordre públic i gestionar la fiscalitat.

Aquest element diferenciador —com fou l’organització carolíngia del territori català— serà àmpliament combatut per la historiografia franquista a través d’una política de disminució de la seva rellevància. Per aquest motiu, se la considerarà una estructura de govern amb poca rellevància històrica i, per això es durà a terme una nul·la voluntat de difusió —tant en els cercles acadèmics com en els currículums escolars— la qual cosa afectarà el seu coneixement. 

Per tant, no ens ha de resultar estrany que aquests d’historiadors no vulguin entendre que la nostra singularitat és el resultat d’un enquadrament jurídic diferent de la matriu hispànica. El territori català serà adscrit seguint la política carolíngia de la Renovatio Imperii. Segurament, fou per aquest motiu la seva nul·la difusió, atès que l’essència d’Espanya quedava molt llunyana! 

Certament, el títol de rei és un dels càrrecs polítics més antics i coneguts. L’arrel més antiga de la paraula la trobem a l’indoeuropeu REG (regir/governar) la qual evolucionarà al llatí com a REX. En el context de les transformacions polítiques que es van succeir a partir del segle IV a l’occident europeu, amplis territoris seran governats per líders militars d’origen germànic, els quals progressivament s’alliberaran del domini de Roma i s’organitzaran com a regnes. Els nous cabdills territorials —siguin gots, francs o sueus— seguiran la seva tradició jurídica i adoptaran el títol de rex com a màxima figura política. 

Per tant, tots els sobirans peninsulars seran continuadors de la seva legalitat jurídica. Mentre que les dinasties astur-lleonesa o na­varresa o castellana continuaran utilitzant el títol de rei, el sobirà català utilitzarà el títol de comte, atès que legalment continuarà lligat a la dinastia francesa —hereva de la legalitat carolíngia a través de la família Capeta— i legitimada pel Papa, fins a la signatura del Tractat de Corbeil i ratificat al Tractat d’Anagni de mitjan segle XIII. A la pràc­tica, tots seran sobirans amb la mateixa potestat, tant si són reis com si som comtes.

El fet més paradoxal sobre la història d’Espanya —edificada a partir del concepte historiogràfic de la Reconquesta— és que es construeix a partir d’una falsa premissa com és la d’assignar una legitimitat continuadora del regne visigot vers el regne astur. 

Està àmpliament estudiada que aquesta màxima no és certa. Els experts han demostrat que les poblacions indígenes cantàbriques —siguin asturs, càntabres o vascons— sempre van mantenir una relació molt distant i bèl·lica amb el món romà, visigot, àrab o carolingi. Per tant, el seu aïllament es deuria més per un problema d’escàs enquadrament administratiu que no pas per una resistència ferotge contra uns conqueridors romans, visigots, àrabs o carolingis. En conseqüència, el pamflet propagandístic que suposen les tres cròniques d’Alfons III d’Astúries —sobretot l’Albeldense, que de fet és d’on surt el famós concepte de Reconquesta— s’han de llegir com allò que són: una legitimació jurídica davant l’opinió pública (i Déu) de l’agressió efectuada contra una part de la població hispànica que l’única cosa que tenen de diferent —respecte a la resta de la població— és que professen una religió diferent.

La voluntat d’alterar la realitat

“In Dei nomine. Ego Ramirus, Dei gratia rex aragonensis, dono tibi, Raimundo [Berengario], barchinonensium comes et marchio, filiam meam in uxorem, cum tocius regni aragonensis integritate, sicut pater meus Sancius, rex, vel fratres mei, Petrus et Ildefonsus…” és, sens dubte, un dels fragments claus de la història de Catalunya que ha suscitat major bel·ligerància historiogràfica, sobretot per la part aragonesa. 

Aquest fragment correspon a les famoses “Capitulacions Matrimonials de Barbastre”, les quals van ser ratificades amb la “Renúncia de Saragossa” —ambdues de l’any 1137— per la qual el rei Ramir II d’Aragó, el Monjo, comunicava públicament als seus súbdits que donava la seva filla, el seu regne i els seus honors al comte Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, i que aquesta donació se segellarà a través del matrimoni entre el comte de Barcelona i la seva filla, Peronella.  

En conseqüència, el comte de Barcelona serà nomenat príncep hereu d’Aragó, i Ramir —tot i mantenir el títol— retornarà al monestir de Sant Pere el Vell d’Osca, d’on va sortir a correcuita per ser coronat rei. Per la seva banda, Peronella —amb tan sols un any— serà enviada a Barcelona per ser educada com a futura comtessa consort de Barcelona i reina d’Aragó. Tretze anys més tard, el comte Ramon Berenguer es casarà amb ella a Lleida, un cop va tenir l’edat legal per fer-ho, o sigui, catorze anys. Aleshores, serà el primogènit d’aquesta unió —Alfons el Trobador— qui esdevindrà la primera persona que ostentarà els dos títols —el de comte i el de rei— la qual cosa legitimarà la nova concepció política sorgida d’aquella donació. 

La realitat històrica no manipulada referma el fet que després de la “Renúncia pública de Saragossa” el regne d’Aragó quedà en un segon pla polític, atès que voluntàriament s’havia desposseït del seu valor successori, element clau al segle XII. Malgrat això, els successius comtes de Barcelona respectaran i mantindran sempre totes les institucions aragoneses, marcant l’inici de la Confederació Catalanoaragonesa. 

Per tant, és bàsic no caure en el parany polític que circula entre certs cercles espanyolistes, els quals argumenten que Peronella d’Aragó fou l’element clau que va permetre annexionar els comtats catalans al regne d’Aragó. Voler fer creure que una princesa d’un any enamori a un comte de Barcelona de vint-i-quatre anys, i que aquest —en plena expansió dels seus dominis— ofereixi els seus territoris a Aragó a canvi d’obtenir “un títol de més prestigi”, és ser un neci! I per reblar el clau, el fet de construir dues genealogies paral·leles —Alfons I de Catalunya és el mateix que Alfons II d’Aragó— demostra que existeix maldat i voluntat de tergiversar la realitat. 

La veritable problemàtica a la qual s’enfronta Aragó a principis del segle XII és la de trobar una solució jurídica al testament del rei Alfons I el Batallador, el qual havent mort sense descendència, havia donat tots els seus territoris als Ordes militars, i això va provocar un terrabastall institucional. Els castellans —aprofitant aquest buit de poder i legitimats per la repudiada exmuller del rei— iniciaren la invasió de Saragossa, seguida per la desconnexió de Navarra a través de la figura de Garcia Ramírez, conegut com el Restaurador. D’aquesta manera, Aragó quedava molt debilitada econòmicament amb el consegüent risc de desaparèixer. 

En contra del que han difós els extremistes aragonesos, la unió d’Aragó amb els comtats catalans va ser l’única sortida viable per a l’oligarquia aragonesa. Va ser l’única forma per frenar la pressió exercida, tant per castellans com per navarresos, i així poder potenciar la seva economia agrària i ramadera amb una sortida clara als mercats mediterranis.

Posar els límits al poder

A finals del segle XI, una nova mentalitat aparegué dins la societat barcelonina, la qual es basà en el treball, la moral empresarial i l’amistat. Per aquest motiu, Barcelona va poder desenvolupar una forma pròpia d’acumulació de capitals, assentada en l’augment i la millora de la producció agrícola del seu territori, cosa que li permeté esdevenir l’epicentre administratiu dels comtats catalans. Les nocions de benefici, d’inversió i de capital cristal·litzen al llarg del segle XII i condueixen als comtes de Barcelona a la conquesta de les ciutats de Tortosa, Lleida i Balaguer, i a l’intent frustrat de conquerir Mallorca. 

I tot plegat serà possible gràcies a un clima d’estabilitat social que després del terrabastall polític que havien suposat les revoltes feudals, es van acabar imposant les convenientiae o pactes feudals entre iguals. A partir d’aleshores, la cultura del pacte es va anar generalitzant per tots els comtats catalans i esdevindrà una de les particularitats de la nostra manera de ser. Fruit d’aquell pacte, es redactaria la primera versió dels Usatges de Barcelona, base del dret consuetudinari català. 

De manera gradual, la sobirania catalana s’anirà repartint entre els diferents braços —comte, noblesa, clergat i ciutadans honrats— que representaran gran part de la societat. Per tant, aquesta política constitucionalista serà un dels trets distintius de la Corona que a partir del segle XIII s’anirà ampliant a mesura que es continuïn executant les polítiques expansionistes comtals. Aquests nous territoris seran configurats com a Estats, on la Corona vetllarà per a mantenir les particularitats de cada territori. Aleshores, Catalunya passarà a definir-se com a Principat, atès que la seva màxima autoritat serà la figura d’un príncep o el primer entre iguals. 

A diferència de la resta de territoris peninsulars —on la problemàtica del poder se centrarà sobre la sacralització— a Catalunya, el conflicte se situarà sobre el seu ús. La constant evolució del dret català acabarà atorgant poder al comte per cessió (entre iguals). Per tant, se l’obligarà a gestionar correctament la seva despesa i a respectar els diferents furs, costums, privilegis o usatges dels seus territoris. D’aquesta manera, es fomentarà el pactisme entre iguals, amb la finalitat d’equilibrar els interessos econòmics entre la noblesa, el clergat i la burgesia, a fi de mantenir l’estabilitat social.  

Com a resultat —i molt abans que els anglesos— les Corts Catalanes esdevindran el model perfecte de parlamentarisme, les quals constituiran el nucli de la tradició pactista catalana que ha arribat fins als nostres dies. Malauradament, amb la derrota del 1714 i la implantació del Decret de Nova Planta, la Confederació Catalanoaragonesa va ser fulminada i esmicolada en diferents províncies d’una nova monarquia centralitzada que governaria per a tota la península Ibèrica sense diferències legals.  

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La primera llei de Newton apunta que un objecte sempre tendeix a estar o bé en repòs o bé en un moviment uniforme i rectilini, a menys que una força externa l’obligui a alterar el seu estat. Per aquest motiu, si una força centrípeta actua sobre aquest objecte, aquest es veurà atrapat per una força invisible anomenada central. D’aquesta manera, l’objecte veurà alterat el seu moviment, modificada la seva inèrcia i se li complicarà tornar al seu estadi físic original.

L’economista i historiador aragonès José Larraz López, membre destacat de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques, va escriure el 1943 un interessant llibre d’economia titulat “La época del mercantilismo en Castilla (1500-1700)”. Pel qui va ser procurador a les Corts franquistes i ministre de Franco el 1939, tot just acabava la guerra civil —per tant, home compromès fins al moll de l’os amb la dictadura franquista— a l’hora de referir-se a la unitat d’Espanya argumentava que aquella realitat política —entre els segles XV i el XVIII— havia estat molt diferent respecte a la del seu temps. En conseqüència, no era possible parlar de l’existència d’un mateix Estat unitari —Espanya— durant totes aquelles centúries, cosa que sí que passaria a partir de l’arribada dels Borbons.

El fet és que tant Galícia, Astúries, Cantàbria, Lleó i Castella —el nucli primitiu del regne— com les tres províncies basques —Àlaba, Guipúscoa i Biscaia—, més Extremadura, Andalusia i Múrcia acabaran formant part d’un mateix cos integrat. D’aquesta manera, la part central de la península Ibèrica —l’espai que va des del litoral cantàbric fins a l’estret de Gibraltar— acabarà compartint una mateixa frontera, i els territoris seran legislats per unes mateixes Corts —les castellanes— que utilitzaran una mateixa moneda i tots plegats seguiran una mateixa política econòmica i fiscal. Perdó, menys les tres províncies basques que, ja des del segle XIV, quedaran exemptes de totes les càrregues impositives castellanes. Per tant, queda palès que la resta de territoris peninsulars —Portugal i la Confederació Catalanoaragonesa— mai van formar part d’aquesta matriu castellana.

Certament, a mitjan segle XV, la península Ibèrica estava dividida en cinc blocs polítics d’importància desigual: Portugal, els territoris de la corona de Castella, el regne de Navarra, la Confederació Catalanoaragonesa i l’emirat musulmà de Granada. De fet, a mitjan segle XV, cada un d’aquells conjunts de territoris acabaran per adquirir una personalitat molt diferenciada, i es constituiran en societats originals amb els seus costums, les seves particularitats jurídiques, les seves pròpies institucions i, fins i tot, amb la seva pròpia llengua. 

Que un historiador de l’època més fosca de la dictadura —com és en José Larraz López— serveixi per a combatre la colossal desinformació o ignorància volguda per l’espanyolisme actual hauria d’avergonyir una part de la classe política, els mitjans de comunicació —inclosos els “influencers” amagats rere les xarxes— que una vegada i una altra, des de les seves supremes tribunes no s’han cansat ni es cansaran mai de proclamar l’existència d’una Espanya unitària des de fa més cinc-cents anys.

L’oligarquia castellana —des de fa massa temps i encara que parlant català a la intimitat— repeteix una vegada i una altra el mateix error quan parlen d’Espanya com a realitat política ja des del segle XV, tot referint-se com “la nación más antigua de Europa”. Si entenguessin d’una vegada per totes que des del segle XV fins a principis del XVIII, Castella va dur a terme una política de nul·la d’integració del món mediterrani —i portuguès—, i que aquesta només seria possible gràcies a l’ús de la força, combinada amb una repressió persistent i a un espoli constant dels recursos econòmics a fi de modular les seves legítimes aspiracions, segurament els ajudaria a entendre moltes qüestions que ens succeeixen avui en dia com Estat. I més concretament, els ajudaria a entendre que el projecte d’Espanya —tal com està plantejat des de l’arribada dels Borbons— és del tot insostenible.

L’inici de les divergències hispàniques

Després de la batalla de les Navas de Tolosa —a inicis del segle XIII—, Castella s’endinsà definitivament per l’interior de la Meseta inferior, cosa que li provocà una etapa d’extrema eufòria veient les possibilitats que li oferia el nou territori. Però aviat s’adonà que, tot i tenir molta voluntat, ensopegava amb el mateix problema què havia topat Lleó a finals del segle XII. Després de la Concòrdia de Benavent —acord de compra del regne de Lleó per part de Castella— fou quan Castella —excepte el territori nassarí— adquirí pràcticament el perímetre actual. 

La Meseta inferior, amb una orografia muntanyosa i abrupta —sobretot a les zones més properes al sistema Central— disposava d’unes terres poc aptes per a l’agricultura —excepte la vall del Guadalquivir—, amb escassetat i poca qualitat de les pastures, que sumades a la forta variabilitat climàtica entre estiu i hivern, esdevenien factors massa adversos per poder prendre’n el control ràpidament. A més, cal afegir-hi tres elements encara més determinants com són la baixa natalitat de la població del nord, la nul·la mobilitat d’habitants del nord vers al sud —malgrat fomentar les pressures o repartiments territorials— i les conseqüències d’aplicar una política excessivament repressiva contra la població autòctona —argumentant ximpleries— que culminarà amb l’expulsió dels moriscos andalusos. 

Tots aquests factors repercutiran molt negativament en l’economia castellana perquè s’esberlarà d’arrel qualsevol activitat manufacturera i comercial, com per exemple el comerç amb l’Orient o l’Àfrica a través de l’estret. En qualsevol cas, la Monarquia —a fi de perllongar la seva política expansiva —va continuar necessitant augmentar els seus ingressos regulars, cosa que va contribuir a una situació d’extrema inflació, que va repercutir en una alteració monetària i va generar un dèficit permanent en la seva balança comercial. 

Com a solució, la Monarquia va exercir una forta pressió fiscal sobre alguns sectors de la població —com ara els jueus—, però sobretot vers els grans ramats transhumants de la Meseta superior, just en el moment que tant Flandes com el nord d’Itàlia es convertien en els grans compradors de la llana castellana. Aquest trànsit llaner havia catapultat Burgos cap a la primera línia de ciutats d’Europa i va convertir el cantàbric com un important eix marítim vers Europa, cosa que va estimular el naixement d’una indústria tèxtil. Però tot s’esvaí en el moment que els interessos de la noblesa —propietària de les terres, fonamentada en antics drets de conquesta— van prevaldre per sobre de qualsevol iniciativa privada dels llaners, cosa que va impossibilitar el floriment econòmic dels segles posteriors.  

Davant l’ofec econòmic, la Monarquia —a fi de dinamitzar l’economia— va recórrer al crèdit que oferien les comunitats jueves, assentades en les principals ciutats hispanes. Així fou com més aviat que tard tant reis, nobles com ordes militars, comunitats eclesiàstiques o “concejos” —i fins i tot particulars o “situados”, com se’ls coneixia a l’època— van acabar abusant del crèdit, la qual cosa va esdevenir a la llarga un veritable problema intern. Davant el fort endeutament del tresor públic castellà, la Monarquia —a conseqüència de la generalització d’impagaments— va iniciar una reforma del seu sistema financer, encara que el veritable desllorigador fou la promulgació de l’Edicte de Granada —també conegut com a Decret de l’Alhambra— pel qual els Reis Catòlics decretaven l’expulsió de tots els jueus dels territoris hispans, cosa que va suposar obtenir grans béns a la Monarquia a curt termini. 

Pel que fa a la resta de territoris peninsulars —sobretot el món mediterrani i el món atlàntic portuguès—, van saber trobar en el mar una palanca de creixement que els va permetre continuar amb les seves polítiques expansives. Per exemple, la burgesia comercial catalana va saber aprofitar les conseqüències de la guerra amb França —la famosa croada de Felip l’Ardit— per a potenciar la seva indústria manufacturera. La creació dels Consolats de Mar i l’ampliació d’antigues rutes marítimes —iniciades al segle X— foren els mecanismes de penetració que aprofità la Confederació Catalanoaragonesa per a satisfer la demanda que tenien els seus productes —draps, eines de ferro, coralls, cuirs, espècies o esclaus— tant en els mercats peninsulars —Lisboa, Donostia, Bilbao o Sevilla— com en els mercats estrangers de Sardenya, Sicília, Bruges, Constantinoble, Tunis o Alexandria. 

Un territori format per “persones lliures”

Des de l’inici de l’expansió feudal —a inicis del segle IX—, els territoris del nord-oest peninsular es van configurar sota la fórmula juridicoadministrativa del “dominium”, fonamentada en el dret romà, cosa que significava que el titular de la propietat de la terra era un “dominus” o senyor. Per tant, el rei o el comte —màxima figura en la piràmide social— des del principi va esdevenir el propietari final —directament o indirecta— de totes aquelles terres que s’anessin expropiant. 

Hem de tenir present que cap senyor tindria el menor interès a posseir terres, aigües, ramats o molins si no hi haguessin pagesos capaços d’organitzar processos de treball estables que propiciessin la conversió de l’esforç en una renda. Per tant, amb la creació de l’Extremadura a partir del segle IX, la política expansiva castellanolleonesa es va executar per mitjà de les comunitats de “villa y tierra”, les quals esdevindrien l’element clau d’organització politicojurídica dins dels “nous territoris expropiats”. D’aquesta manera, el paisatge de la Meseta fou articulat a partir de la fundació d’un seguit de viles majors —emmurallades i amb representació a les Corts castellanes— de les quals depenien sis o vuit llogarets sense muralla situats al voltant de la vila principal. 

Per als senyors, el veritable perill pivotava en l’existència —dins d’aquell vast territori— de comunitats pageses lliures que escapessin d’aquella nova jurisdicció. Per aquest motiu, van crear mecanismes que suposessin un endeutament brutal d’aquelles comunitats de “villa y tierra” a través de les famoses cartes de poblament o “asentamientos” i dels contractes de “presura”, amb la finalitat que perdessin tota possible mobilitat, quedessin adscrits a la terra i, d’aquesta manera, asseguressin el retorn dels deutes contrets. 

I com que la vida del rei era tan “sacrificada” —encara avui ho és quan es permeten el luxe d’anar a caçar elefants— aquests acabaven cedint les terres pels serveis prestats a altres senyors, entitats eclesiàstiques o monestirs. Per tant, depenia de qui era el rendista final —o sigui, el propietari— que les terres eren conegudes com de reialenc, si era del rei; d’abadenc, si era d’un abat o d’un bisbe; de “solariego”, si era d’un noble o un orde militar; o de “behetria”, si eren els mateixos vilatans qui escollien el senyor. A la llarga, tota aquesta tipologia de propietats contribuirà a la formació dels grans latifundis “messetaris” —conegut com el procés de senyorialització— que a partir del segle XIV propiciarà la concentració de molt de poder, tant econòmic com territorial, en una part molt ínfima de la població castellana.

Cap a una nova concepció de l’Estat

A finals del segle XV, el món castellanolleonès acabarà “expropiant” uns 385.000 km² de terres —entre la Meseta superior i la inferior—, en les quals hi viuran prop de quatre milions i mig de persones, inclosa la població nassarí. I a la resta de la península, la població estarà repartida de la següent manera: als territoris de la Confederació Catalanoaragonesa hi viuran prop de nou-centes mil persones en uns 110.000 km²; unes cent vint mil persones viuran en 11.000 km² a Navarra; i a Portugal un milió de persones viuran en 88.000 km². 

Castella, encara que era el territori amb més extensió de la península Ibèrica, va continuar experimentant continus problemes econòmics i demogràfics, principalment empès pel procés de consolidació de la senyorialització, en detriment de l’esgotada economia expansiva, la qual s’havia basat en l’expropiació indiscriminada de terres i la reassignació de propietats a través de la coerció física. 

Aleshores, durant la segona meitat del segle XV, la Monarquia castellana va iniciar un procés de transformació econòmica a través d’una reforma monetària i fiscal, cosa que li va provocar un important desajustament social, fins al punt que va acabar repercutint directament als interessos nobiliaris. D’aquesta manera esclataran importants aldarulls per tot el regne i, en veure’s incapaç de calmar els ànims, la Monarquia aplicarà una política de satisfacció senyorial a través de l’oferiment de més terres, més drets i més pensions vitalícies a costa de l’erari públic i finançat mitjançant un impost especial sobre la població de les ciutats comuneres. I per reblar el clau, a principis del segle XVI, les principals Comunitats de Castella es veieren obligades a assumir un considerable impost per a cobrir la compra del títol Imperial —per part de la família dels Habsburg— cosa que desembocà en la famosa Revolta dels Comuners. 

Tanmateix, aquesta política va tenir un impacte insuficient a l’hora d’aplacar les ambicions senyorials, cosa que va fer aflorar l’existència d’una divisió encara molt més profunda en el si de l’aristocràcia castellana. Aviat es va palpar l’existència de dues faccions políticament antagòniques: per una banda, trobem les famílies dels Pacheco, Villena o Girón, els quals eren partidaris de prendre part més activa en les grans decisions polítiques del regne i, per tant, veien necessari afeblir la Monarquia per a controlar-la. I per l’altra, hi havia els Santillana o els Mendoza que entenien que havia arribat el moment d’abstenir-se del poder, perquè la Monarquia —edificada sobre una nova concepció d’Estat— era qui havia de garantir l’estabilitat del regne a fi d’assegurar els seus privilegis senyorials… in saecula saeculorum. 

Després de la Guerra Civil castellana (1475-1479), els dos territoris més extensos de la península Ibèrica —el regne de Castella i la Confederació Catalanoaragonesa— crearen plegats una nova entitat política coneguda amb el nom de Monarquia Hispànica, a la qual aviat li sumarien Granada (1492), Portugal (1497) i Navarra (1512). Aquell nou estat dinàstic fou configurat amb la unió de només dos elements clau: l’exèrcit i la política exterior. Per a la resta d’elements que configuraran l’Estat modern, com ara fronteres, monedes, lleis i institucions, romandran totalment separats. 

D’aquesta manera, la configuració i repartiment del poder —acordat a la Concòrdia de Segòvia per ambdues parts— es va estructurar de la següent manera: mentre Castella s’articularà segons l’autoritat sacralitzada de la reina i sempre per sobre de la noblesa i l’església —gràcies a una eficaç política d’endormiscament de les Corts—, la Confederació Catalanoaragonesa s’organitzà al voltant de la Constitució de l’Observança, la qual obligarà sempre al rei a governar i pactar d’acord amb les lleis del Principat. 

A la llarga, Castella oferirà menys resistència als monarques hispans, cosa que no passarà dins la Confederació Catalanoaragonesa, la qual respectant totes les seves realitats juridicopolítiques, acabaran limitant les iniciatives no pactades entre els diferents braços —comte-rei, noblesa, clergat i ciutadans honrats— que representaran part de la societat confederada. L’historiador John Elliott en el seu famós llibre “Imperial Spain (1469-1716)” molt encertadament ho va definir de la següent manera: els sobirans espanyols (castellans) eren reis absoluts a Castella i monarques constitucionals a Aragó (Catalunya).  

L’imperi inconscient

Només l’atzar i els alisis conduïren els primers navegants de la Confederació Catalanoaragonesa a la zona més poblada del continent americà. Des del principi dels viatges cap a l’oest, els primers navegants van tenir la certesa i la consciència que allí on havien arribat no eren les Índies Orientals, sinó que es tractava d’un territori completament diferent. I en adonar-se d’aquest fet, la Monarquia castellana va desplegar tota la seva moderna maquinària jurídica i administrativa per a posseir-lo legítimament. Sense encomanar-se a ningú i per dret de conquesta, la Monarquia va tornar a adjudicar-se la propietat d’aquells territoris tot ignorant la població autòctona. 

El descobriment d’importants jaciments de metalls preciosos —entre Mèxic i el Perú— propiciarà la fundació o refundació d’importants ciutats americanes, les quals adquiriran un altre rol territorial a fi d’assegurar importants fluxos regulars de riquesa vers Castella. Per tant, actuant com a nou-rics, Castella gastarà una quantitat indecent de recursos econòmics per a construir el seu concepte de civilització, fonamentada en el catolicisme. Aquesta obsessió —de vegades incontrolada— els portarà a embarcar-se en infinitat de conflictes de tota mena, com ara: disputes teològiques, conflictes familiars, afers comercials o fastuoses construccions megalòmanes.       

Però a principis del XVII, les mines americanes començaren a mostrar signes d’esgotament, cosa que s’accentuarà a mesura que avança el segle. Davant d’aquesta desacceleració, i a fi de mantenir el mateix ritme de despesa, la Monarquia recorrerà al préstec de bancs alemanys —els Fugger o els Welser— i la banca genovesa dels Spínola, Centurione, Balbi, Strata i, sobretot, Gio Luca Pallavicino. Aleshores, es veurà obligada a apujar els impostos i a exercir una pressió fiscal sobre el conjunt de tota la societat hispànica. Recordem la famosa “Unión de Armas” del Compte-Duc d’Olivares. Davant d’una allau generalitzat d’impagaments, l’Estat entrarà en un procés de successives bancarrotes (1627, 1647, 1652 i 1662), cosa que contribuirà a projectar-li una imatge molt desfavorable davant la resta de cancelleries europees. 

La història d’Espanya encara avui continua estigmatitzada per una “llegenda negra” concebuda entre els segles XVI i XVII —tant pels luterans de Wittenberg com pels holandesos de Dillenburg—, la qual buscava esmicolar la seva hegemonia al món. Posteriorment, a fi de controlar les matèries primeres de les colònies castellanes i portugueses, els anglesos amplificaran la propaganda protestant, com a element clau de desprestigi davant les elits colonials, cosa que els ajudaria a iniciar i finançar els processos d’independència de les colònies hispanes al llarg del segle XIX.

La deriva borbònica

De manera reiterada, Castella —i després Espanya— s’ha trobat sempre davant d’un perillós cercle viciós, en el qual la despesa contreta per l’Estat ha estat excessiva, i ha necessitat augmentar contínuament els impostos per a equilibrar els ingressos, cosa que l’ha portat —de manera perllongada en el temps— a una desmesurada pressió fiscal sobre el conjunt de la població. 

Amb l’entrada dels Borbons —després d’una llarga campanya de desprestigi contra els Àustries— els problemes econòmics es van agreujar quan, a través de la utilització de continus préstecs, représtecs, negociacions i renegociacions, aquests només serviren per a satisfer la seva “grandeur” personal, en detriment de la modernització de la societat d’acord amb l’esperit il·lustrat que imperava a tot Europa. 

Els Borbons sempre van ser conscients que l’única manera de sustentar econòmicament tot el regne hispànic era annexionant tots els territoris peninsulars i, d’aquesta manera, configurar un nou hexàgon geopolític, similar a l’hexàgon francès. Però això no fou possible perquè des de finals del XVII Portugal ja no formava part de la Monarquia Hispànica, encara que s’intentarà annexionar-lo en tres ocasions durant el XIX i XX. Per tant, els esforços només es van poder centrar sobre els territoris del Llevant peninsular que, primer amb la guerra de Successió i després amb els Decrets de Nova Planta, va permetre als Borbons vincular sectors productius —mestres artesans i mercaders— al nou sistema centralista. En conseqüència, aquesta fidelització vers els Borbons els va permetre —als afins al nou règim— accedir als grans contractes públics, cosa que els va abocar cap a una dependència absoluta del nou sistema centralista la qual acabarà teixint una xarxa de corrupció generalitzada en tots els nivells de la gestió pública.

D’exemples no en falten, com quan a principis del segle XIX la reina Maria Cristina —vídua de Ferran VII— va lliurar el poder als liberals espanyols, que a la vegada pactaren amb la burgesia industrial catalana per a forjar una interessada aliança política i socioideològica que es materialitzaria amb la institució d’un sistema proteccionista. D’aquesta manera es dilapidava la tradició mercantil catalana i es traïa l’esperit del 1705, perquè la negativa borbònica vers el lliure mercat del Principat amb Anglaterra i els Països Baixos —els seus principals socis comercials— va iniciar tot el procés que convergiria en l’11 de setembre de 1714.  

Tampoc amb la instauració del “règim democràtic del 78” la cosa va millorar pels interessos del Llevant peninsular. De fet, les seves conseqüències les patim diàriament els catalans, valencians i balears quan any rere any aportem xifres monstruoses dels nostres PIB a les arques de l’Estat en pro d’una “centralitat solidària” i recordem-ho, amb el vistiplau de polítics, industrials i banquers. I la història continua fins a l’actualitat, quan després d’una dècada políticament i social intensa, l’Estat acaba de proposar-li a Catalunya —aviat també se li proposarà a València i a les Illes— un finançament singular, segurament condicionada per una gran solidaritat. En fi!

La història ja va advertir Felip II quan visità per darrera vegada el seu pare, l’emperador Carles d’Habsburg, al monestir de Yuste quan li va aconsellar que si volia augmentar l’imperi, calia que situés la capital a Lisboa, perquè això significaria lligar-lo amb el Nou Món; si volia conservar-lo, la situés a Barcelona, és a dir, entroncar-lo amb la tradició clàssica; i que si volia perdre’l, situés la capital a Madrid. I, efectivament, Madrid va ser la capital més mal comunicada d’Europa fins a començaments del segle XX quan, gràcies al desenvolupament de les línies aèries i la construcció dels pantans, es va aconseguir dinamitzar aquella solitud enmig de la Meseta castellana. 

Tornem a Newton. I com passarem d’una força centrípeta cap a una força centrífuga? Doncs aquesta només serà possible si existeix una acceleració tangencial que permeti variar el mòdul de velocitat de l’objecte i, d’aquesta manera, podrà tornar al seu estadi físic original. Per tant, serà la innovació tecnològica qui provocarà una acceleració del moviment econòmic que aprofitant-se de “l’Open Banking” i “l’Embedded Finance” esdevinguin la força tangencial que possibiliti retornar al nostre estadi original? Aconseguir-ho està a les nostres mans! 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El segle XV, Catalunya va començar amb el Compromís de Casp, una assemblea de notables convocada amb l’únic objectiu d’escollir el següent rei de la Corona catalanoaragonesa. La mort de Martí l’Humà sense descendència legítima i sense haver nomenat oficialment successor al candidat natural Jaume d’Urgell, va donar molta força a la candidatura de Ferran d’Antequera, regent de Castella. I tot plegat, quina relació existeix amb el descobriment d’Amèrica?    

Al final del segle XIII, va cessar abruptament el procés expansiu que de manera sostinguda havia afectat tot Europa durant els dos segles anteriors. Era el primer símptoma de l’esgotament del sistema feudal. Des d’aleshores, les grans fams i epidèmies dels segles XIV i XV, posarien en evidència els forts desequilibris d’un sistema ja obsolet. 

La crisi generalitzada del feudalisme va afectar totes les estructures materials, socials i mentals. Fams i epidèmies determinaren reajustaments dels sistemes d’explotació agraris, el caràcter contradictori dels quals va fomentar les lluites camperoles i les reaccions senyorials, típiques del període. Les ciutats, beneficiades al començament pel fluix migratori camperol, es veieren commogudes per les tendències immobilistes de les oligarquies i els programes democratitzadors d’amplis sectors socials urbans.

Les monarquies europees es van trobar atrapades en aquest context de conflicte. La seva autonomia d’acció els exigia un drenatge més eficaç de recursos, que superés la vella malla de drets feudals, de gestió complexa i de rendiments incerts, encara que clarament insuficients. El concepte, tantes vegades repetit, que el rei “deu viure de lo seu” va constituir un hàbil estratagema per a limitar la monarquia, sostraient-li el control dels recursos financers.

La desigual textura econòmica i social dels països que componien la Corona catalanoaragonesa va determinar cronologies i desenvolupaments específics de la crisi. L’any 1333, “lo mal any primer”, va romandre com a símbol de la crisi agrària catalana, situació extensible a Mallorca; però Aragó, i també València, experimentaren greus dificultats arran de la crisi de les Unions (1347-48) i de la Guerra dels Dos Peres (1356-75). La diversitat social i institucional de la Corona va imposar continguts diferenciats a la crisi: el problema de remença fou una qüestió específica de Catalunya; a Mallorca, el camperolat era de condició lliure; i a Aragó i València, els mudèjars van constituir la massa dels treballadors en condicions de servitud rigorosa. Per això mateix, a Catalunya es va lluitar per l’adquisició de drets econòmics i jurídics. A Mallorca, els forans van combatre, al so de “qui deu que pac”, contra la corrupció administrativa generada pel deute públic i l’administració dels impostos. I a Aragó i València, no hi hagué lluites camperoles, exceptuant anècdotes aïllades, durant els segles XIV i XV.

El marc politicoinstitucional de la Corona catalanoaragonesa

La unió dinàstica d’Aragó i Catalunya, el 1137, determinà l’estructura politicoadministrativa de la Corona. Tant Aragó com Catalunya s’incorporaren, en aquella data, com a entitats que mantenien íntegres les seves disparitats econòmiques, fiscals i institucionals. Es tractava d’una confederació. Les conquestes de Mallorca i València, al segle XIII, no quedaren com a prolongacions de Catalunya o d’Aragó, sinó que ambdues entitats se sumaren a la Corona en qualitat de regnes dotats d’autonomia interna. Sicília, Sardenya i Nàpols, també amb el títol de regnes, s’incorporaren posteriorment a aquesta peculiar estructura. 

Darrere d’aquesta façana institucional, tanmateix, Catalunya va exercir la direcció durant bona part del segle XIV. El disseny de l’expansió mediterrània fou obra seva. Mallorca, poblada aclaparadorament per catalans, fou en alguns aspectes una prolongació del Principat; sense corts privatives, quan acudia a les convocatòries generals els seus representants se sumaven a la representació catalana, encara que esporàdicament fes valer la seva condició de regne separat. Durant el segle XV, València va assumir el paper econòmic de Catalunya, però no el lideratge que aquesta havia tingut dins la confederació.

L’estructura federativa de la Corona i les diferents circumstàncies de la incorporació de territoris determinaren la desigual intensitat de l’acció monàrquica en cada regne. Resulta evident la distinció entre els territoris units mitjançant pacte dinàstic, Aragó i Catalunya, i els territoris conquerits, València i les illes Balears. En aquests darrers, per norma general, la monarquia operà amb menys contribucions. Ni Mallorca ni València no van conèixer figures equiparables la justícia d’Aragó o a la Diputació del General de Catalunya. A Mallorca i València el rei va arribar a designar els càrrecs rectors dels municipis i els components de les assemblees per assegurar-se la continuïtat del drenatge econòmic. Per aquestes raons, Mallorca es doblegà a les demandes financeres de la monarquia, a la segona meitat del segle XIV, fins al límit de les seves possibilitats. Durant el segle XV, València en va prendre el relleu; la seva contribució a les empreses d’Alfons el Magnànim i, sobretot, de Ferran el Catòlic, va portar el municipi vora la fallida.

Malgrat l’eficàcia desigual de la monarquia en la captació de recursos, l’acció de la Corona en el terreny legislatiu, judicial i financer estigué sotmesa a control. Fou la teoria del pactisme. El principi va ser enunciat clarament per Francesc Eiximenis, que va assenyalar que tota autoritat emanava de la comunitat, ja que aquella no era sinó la síntesi de l’exercici de la llei que, a la vegada, era el conjunt de costums. El poder reial provenia d’un contracte tàcit entre el monarca i el poble, i ambdós s’obligaven al compliment de la llei. El sistema operava, a la pràctica, de manera que el rei no era proclamat fins després d’haver jurat els furs o constitucions. Tampoc no podia establir o abolir disposicions generals sense el coneixement i consentiment de les corts. L’aplicació i administració de la llei, és a dir, la justícia, estava limitada per la trama de jurisdiccions feudals de vell encuny, pel seguiment realitzat per les corts, i per institucions com ara la justícia d’Aragó.

En tot cas, la gestió executiva dels monarques quedava particularment limitada per l’escassetat de recursos ordinaris a la seva disposició. Com a tota monarquia feudal, el rei disposava d’un patrimoni privat, format per monopolis, drets sobre l’activitat agrària i comercial, taxes judicials i altres ingressos aleatoris. Les creixents necessitats econòmiques conduïren a una millora de la gestió i coordinació financeres, amb la creació del mestre racional al final del segle XIII. Però el sistema, malgrat les seves virtualitats, va mostrar aviat que era limitat. El disseny d’una política imperialista a la Mediterrània, durament combatuda per Gènova, exigí esforços financers colossals amb relació a les possibilitats que oferia el patrimoni reial. Aquest patrimoni estava adaptat a circumstàncies històriques superades, perquè tenia una base agrària que el feia poc adaptable. Però la seva magnitud permetia certs marges de maniobra, tot i que sempre perillosos, com a garantia de préstecs hipotecaris i hipoteques i, en darrera instància, la venda de drets i jurisdiccions.

Els Trastàmara arriben a la Corona catalanoaragonesa

Juntament amb el tractat de Corbeil (1259), que va comportar la renúncia al predomini català al sud de França, possiblement el Compromís de Casp ha estat el segon gran tema objecte de polèmica per la historiografia catalana.

Després de la mort de Martí el Jove, el 1409, Martí l’Humà posà en marxa diverses iniciatives successives: el seu matrimoni amb Margarida de Prades i el nomenament de Jaume d’Urgell com a governador i lloctinent general, càrrec reservat generalment als hereus. Cap no donà resultat. Ni el rei obtingué la successió desitjada, ni Jaume d’Urgell va saber assegurar-la-hi des del seu càrrec de privilegi. Pocs mesos abans de la seva mort, el rei intentà encara una nova fórmula, que consistia a reunir una assemblea de notables per assessorar-lo en el tema de la successió. L’assemblea no arribà a reunir-se a causa de la mort del monarca al final del 1410. La qüestió successòria quedà, doncs, oberta. 

Després d’un dramàtic interregne, la primavera de 1412 es reuniren a la vila aragonesa de Casp els representants dels parlaments català, valencià i aragonès per escollir, entre els quatre candidats —Ferran d’Antequera, Jaume d’Urgell, Alfons de Gandia i Frederic de Luna—, el nou rei de la Confederació. A instàncies dels aragonesos i recolzats per l’exèrcit castellà, els mallorquins havien quedat exclosos de l’elecció amb la clara intenció d’impedir un possible empat. Per tant, transcorreguts tres mesos de deliberació, els representants van triar en Ferran d’Antequera, cosa que suposava per primera vegada l’entronització d’una dinastia castellana —els Trastàmara— per a governar la Corona catalanoaragonesa.

L’esclat de la revolta urgellista

De fet, la candidatura Trastàmara a la Corona catalanoaragonesa ja havia estat planejada per Enric III de Castella —pare d’en Ferran—, però les seves ambicions sempre havien topat amb l’oposició de la noblesa i la societat catalana, en general. Una situació que el controvertit Compromís de Casp va aconseguir capgirar, trasbalsant violentament Catalunya.

La negativa de no acceptar la resolució de Casp va conduir a bona part de la societat catalana a enfrontar-se obertament contra el nou rei Ferran. D’aquesta manera, esclataren infinitat de revoltes —fonamentades per les més que evidents argúcies castellanes emprades en l’elecció— les quals foren encapçalades pel mateix comte d’Urgell. Per aquest motiu, la revolta (1412-1414) enfrontà els partidaris de la causa urgellista contra les tropes Trastàmara, i va derivar en violents enfrontaments. Després de quasi dos anys de sagnants combats, les tropes castellanes —i aragoneses— imposaren la seva superioritat, detingueren el comte d’Urgell, com a principal instigador i l’empresonen a perpetuïtat.

Havent sufocat les aspiracions urgellistes, el regnat de Ferran I es va caracteritzar per no dur a terme ni consolidar cap acció política concreta. I en pujar al tron el seu fill Alfons el Magnànim el 1416, la situació s’agreujà més quan el rei va fomentar un clima d’incomunicació, a vegades de confrontació, entre el rei i els estaments catalans. A més, amb el trasllat de la Cort a Nàpols, l’allunyà definitivament de la realitat dels seus regnes ibèrics, cosa que contribuí a l’aparició de noves revoltes, aquest cop protagonitzades per la pagesia, o sigui els remences.

La guerra civil catalana

A la mort del rei Alfons el Magnànim el 1458, el va succeir el seu germà en Joan II, el qual es va trobar amb una oligarquia catalana encara més recelosa contra les polítiques del Trastàmara, sobretot pel que fa a les seves pràctiques autoritàries. Per aquest motiu, i de manera progressiva, l’oligarquia catalana va anant decantar-se cap a l’opció que representava el príncep Carles de Viana —amb un tarannà més dialogant—, que encara essent fill de Joan II, hi estava obertament enfrontat. Les disputes entre pare i fill es van anar accentuant, cosa que va acabar amb l’empresonament del príncep i, per tant, la vulneració dels fonaments de les constitucions catalanes. O almenys, aquesta va ser l’excusa per la qual la Generalitat es va alçar en armes contra el rei Joan II, iniciant així la guerra civil catalana (1462-1472).

Durant el conflicte, la Generalitat va intentar desvincular el rei Joan II de la Corona catalanoaragonesa, per mitjà de l’oferiment d’aquesta, primer a Pere de Portugal, com a net del comte Jaume d’Urgell i que governaria fins a la seva mort, el 1466; i segon al duc de Provença, en Renat d’Anjou, el qual aportaria tropes franceses al contenciós bèl·lic. Malgrat això, la victòria es decantà del bàndol de Joan II, el qual va prometre un perdó general i fidelitat a les lleis i constitucions catalanes.

Mentrestant, però, Joan II havia casat el seu fill Ferran amb la seva cosina segona, la infanta Isabel de Castella el 1469, que cinc anys més tard accediria al tron castellà. Així, a la mort de Joan II, el 1479, Ferran va pujar al tron de la Corona catalanoaragonesa, cosa que va suposar la unió dinàstica d’ambdues Corones, però no territorial.  

La consolidació de la dinastia castellana dels Trastàmara al tron de Catalunya va anar acompanyada de constants revoltes i enfrontaments armats. Això és important per entendre la desconfiança mútua que planava en totes les relacions entre el rei Ferran el Catòlic i l’oligarquia catalana. En aquest context, s’ha d’emmarcar el regicidi frustrat que, el 7 de desembre de 1492, va patir el rei Ferran quan fou apunyalat pel remença en Joan de Canyamars enmig d’una audiència pública celebrada a Barcelona. I fou en aquesta atmosfera política, l’època en la qual es va forjar l’empresa colombina de descoberta.

Una família barcelonina del segle XV

L’existència d’abundant documentació referent a la família barcelonina dels Colom és molt extensa i contrastada. El seu àlbum familiar el formen humanistes, diputats, diplomàtics, mercaders, navegants, bisbes, almiralls, militars, cosmògrafs, bibliòfils i banquers. Els Colom, de fet, van ser els fundadors de la Taula de Canvi, la primera banca moderna d’Europa. És a dir, era una família extremadament vinculada a la cort reial i a la fiscalitat.  

Segons les cròniques, el Descobridor estava vinculat a les quatre grans corts europees: la portuguesa, la francesa, l’anglesa i espanyola (o sigui, la catalana). Se sap del cert que el barceloní Cristòfol Colom estava vinculat als Urgell, que es va casar amb una Coïmbra —Felipa— que el lligava a la cort portuguesa i, de retruc, a l’anglesa, perquè la família reial de Portugal eren els Lancaster, la dinastia reial anglesa, i que tenia entrada a la cort francesa, atès que els Urgell i els Anjou eren parents.

Tot plegat està àmpliament documentat, però la historiografia oficial no en fa cas perquè parteix de la premissa que el Descobridor no podia ser català. Però, està clar, que els historiadors han estat incapaços de justificar totes aquestes vinculacions reials amb el Colombo llaner, inculte i plebeu. Per a ells, la Cort, en lloc de ser l’extensió política de la família reial —com afirmen els experts—, és una mena de beneficència, on s’acull qualsevol rodamon, se’l manté durant set anys i se li paguen els vicis nàutics.

En resum, la documentació relativa a la família barcelonina dels Colom palesa l’existència d’un personatge molt destacat en la navegació i en el comerç, el qual va emprendre el seu camí formatiu com a mariner des de ben jovenet. A través del llibre de comptes de la família Colom —senyal de família important— se’n dedueix que va voltar per tota la Mediterrània —des de Barcelona fins a Grècia, passant per Egipte— i per l’Atlàntic —des de Groenlàndia fins a l’Àfrica equatorial— cosa que el Colombo genovès no es va moure mai de Gènova. Per tant, és grotesc pensar que un home a qui els reis van atorgar els càrrecs de virrei i almirall menteixi sobre la seva trajectòria, experiència i tradició familiar.

El darrer reducte rebel

L’Empordà —sempre favorable a la Generalitat— va ser el darrer reducte dels catalans fidels a Renat d’Anjou, a l’hora de rendir-se davant les tropes del rei Joan II Sense Fe. De fet, esdevingué un important focus en el qual hi acabà vivint una part de l’oligarquia catalana —contraris als Trastàmara—, conjuntament amb un contingent de tropes franceses i un important grapat de corsaris portuguesos, vinguts durant l’època de Pere de Portugal. I entre aquells “rebels” hi trobem els Ianes o Yàñez Pinçon —un d’ells, capità del castell de Palau-saverdera— o En Pero Vasques de Saavedra, sotasignant del document de rendició —signat a Peralada— del qual les cròniques en parlen com a “que era alcalde de la vila y fortaleza de Palos”. No cal recordar que el Palos andalús mai va tenir muralles.

A més, serà el mateix Descobridor qui a través d’una carta adreçada a En Ferran el Catòlic, li explicarà que amb anterioritat havia dirigit una operació naval, a prop de Marsella, a les ordres del rei Renat d’Anjou quan aquest va ser proclamat rei per Generalitat el 1466. A més, també aprofitarà per descriure amb gran detall altres batalles navals i fets històrics que ocorregueren durant la guerra civil catalana.

Tanmateix, acabada la guerra, el rei Joan II Sense Fe va exigir a tots els pobles rebels, el pagament d’una multa com a compensació per la traïció als Trastàmara. Per aquest motiu, hi ha infinitat de documents que parlen d’aquests pagaments de multes o les reclamacions d’aquestes. Per tant, també encaixa amb les referències històriques que expliquen que “esta villa de Palos, como tenía una fuerte deuda por sus acciones contrarias a la Corona…” faci referència al Pals empordanès.

I encara resulta més evident que durant les negociacions amb la monarquia per materialitzar l’empresa de descoberta, el Descobridor demanés explícitament als monarques que permetés que “Palos salde su deuda con la Corona ofreciendo hombres para la expedición” i quan la reina Isabel respongui ho faci amb d’aquesta manera: “la reina y señora de Palos confirma que la deuda que teníais con nos, queda redimida pero la tendréis que pagar con hombres”.

Finalment, quan es redactin les Capitulacions de Santa Fe, aquesta clàusula quedarà escrita en la forma i en el contingut sencer. D’aquesta manera, el Descobridor s’assegurava que els Reis Catòlics no aprofitarien la seva marxa per a manllevar-los les propietats, com a revenja per la seva rebel·lió. La malfiança que demostra aquesta clàusula només s’entén en un context d’enfrontament i de desconfiança política, com el que s’havia viscut a Catalunya amb els Trastàmara.

I què hauria passat si En Colom hagués pogut executar les clàusules contingudes dins les Capitulacions de Santa Fe? No ho sabrem mai! Però sí que sabem que sense saber-ho, els Reis Catòlics havien signat un contracte —les Capitulacions— amb el Descobridor que permetria el naixement d’una nova dinastia reial, ja que les Índies esdevindrien un nou regne i En Colom en seria el virrei vitalici. I a més, el càrrec seria hereditari.

Tal com explica la crònica del Pare Casaus, l’or que va arribar del segon viatge d’en Colom va ser requisat íntegrament pels oficials i duaners del regne, cosa que va permetre sufragar la campanya de recuperació de la Cerdanya i el Rosselló els quals havien estat empenyorats per Joan II per a finançar la guerra civil contra la Generalitat. Però el fet més preocupant succeirà en el decurs del tercer viatge, quan en Francisco de Bobadilla —amb amplis poders per jutjar l’Almirall— confiscarà la totalitat de la seva mercaderia argumentant que no s’havien enviat totes les riqueses promeses a la Corona. D’aquesta manera va començar una autèntica campanya de desprestigi públic que acabaria amb la detenció d’en Colom.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!