L’obsolescència programada, motor del consum?

La vida útil dels productes s’escurça cada vegada més i ens veiem obligats a reemplaçar-los compulsivament. És el que es coneix com a obsolescència programada. Així és com l’economia s’assegura créixer. Però la mort prematura dels productes és realment el motor del mercat?

Benvinguts a Livermore, Califòrnia. Aquí és on trobem la bombeta més longeva del món, situada al parc de bombers del municipi. Va ser fabricada a Shelby, Ohio, cap al 1895, i el seu filament és un invent d’Adolphe Chaillet creat expressament per durar.

La imatge de la bombeta es pot veure per internet 24 hores al dia i, de moment, ja ha durat més que tres webcams. Uns anys enrere, l’any 1871, l’inventor de la bombeta Thomas A. Edison havia aconseguit produir una petita bombeta d’una resistència comparativament enorme, amb la qual l’any 1881 aconseguia una durada de 1.500 hores.

Uns anys més tard, el 1924, un grup d’homes es van reunir a Ginebra amb un pla secret: crear el primer càrtel per a controlar la producció de bombetes mundial i repartir-se’n els beneficis. El càrtel es va anomenar Phoebus i l’integraven els principals fabricants de bombetes d’Europa, Estats Units i, fins i tot, de les colònies d’Àsia i Àfrica. En aquell moment, Phoebus va anunciar orgullós una durada de fins a 2.500 hores en les seves bombetes.

Malgrat els progressos de la ciència, la fita de Phoebus es va truncar l’any següent pel “Comitè de les 1.000 hores de vida”, creat per reduir tècnicament la vida útil de les bombetes. Phillips (Holanda), General Electric (USA), OSRAM (Alemanya) o Lámparas Zeta (Espanya), entre altres, en formaven part.

Per què s’escurça la vida dels productes?

L’obsolescència és la depreciació dels béns d’equipament a conseqüència del progrés tècnic. Seguint aquesta idea, l’obsolescència planificada o programada és la pràctica com a mínim reprovable d’empreses i de fabricants per a oferir uns productes amb unes prestacions i qualitats inferiors a la tecnologia de què es disposa. L’objectiu és que aquests objectes deixin de funcionar després d’un temps determinat i que el consumidor es vegi obligat a reemplaçar-los.

La raó principal per la qual les empreses dissenyen productes tenint en compte l’obsolescència programada té a veure, evidentment, amb l’argument que incrementen les vendes. En un article al Printers Ink, un manual de publicitat del 1928, ja s’argumentava com “un article que no es fa malbé és una tragèdia per als negocis”. Per tant, la principal causa de l’augment de l’obsolescència programada ha estat, al capdavall, el mateix sistema econòmic que regeix les nostres societats. Un sistema econòmic basat en l’economia del creixement, en què la lògica no és créixer per a satisfer les necessitats, sinó per a augmentar beneficis.

En resum, els empresaris diran: un sistema econòmic basat en el creixement, és clar, no té futur sense creixement; i, per tant, si el consumidor no compra, l’economia no creix. El dissenyador industrial Brooks Stevens, sovint citat com l’inventor de l’obsolescència programada, la va definir com “la necessitat de posseir una cosa una mica més nova, una mica millor, una mica abans del que és necessari”, tot i que la seva idea era fer que el consumidor desitgés sempre una cosa nova, en lloc de crear productes de baixa qualitat que calgués reemplaçar contínuament. 

És viable una economia sense obsolescència programada?

Possiblement hi ha una alternativa a l’obsolescència programada, però només si es compta amb el suport de l’administració i el teixit empresarial. A casa nostra ja existeixen diverses iniciatives que busquen reduir l’impacte de l’obsolescència programada. És el cas de l’associació catalana Millor Que Nou, que promou la reparació d’aparells i l’intercanvi com a alternativa per a generar un major nombre de deixalles tecnològiques.

Per altra banda, la Fundació Energia i Innovació Sostenible (Feniss) va concloure que una família de quatre membres podria estalviar 50.000 euros al llarg de tota la vida si els electrodomèstics duressin més o si fossin dissenyats per a ser reparats. Els experts expliquen que posar etiquetes sobre la durabilitat dels productes podria ajudar el consumidor a prendre decisions de compra.

La Unió Europea també hi ha pres part i aposta per models d’economia circular. Les marques de tecnologia han de permetre que es puguin retirar les peces dels seus productes per a ser reemplaçades. També es planteja crear un segell per a productes fàcils de reparar, una de les propostes de l’anomenada Llei pel dret a reparar, que té com a objectiu augmentar la vida útil dels dispositius electrònics per a aconseguir un menor impacte mediambiental i acabar, així, amb l’obsolescència programada.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Sigui per la situació laboral o per voler viure a prop de les àrees metropolitanes, cada dia hi ha més gent que opta per viure en pisos no gaire grans. Ara bé, viure en un pis petit, pot facilitar el fet de viure en un pis ecològic. Analitzem com podem tenir en pocs metres quadrats una llar sostenible.

Segons la pàgina web de la revista Architectural Digest, és cada dia més comú optar per aquesta tendència d’habitatges amb toc minimalista, són els anomenats microhabitatges. Primer perquè són econòmics, i, en segon lloc, perquè representen un estil de vida sostenible, on menys és més. En aquesta mena de llars hi trobem tot el necessari per viure i ens conviden a fer-ho sense carregar-nos d’objectes innecessaris. Per entrar en matèria i poder-nos situar respecte a com podem disposar d’una micro llar sostenible, la mateixa web d’Architectural Digest, ens proposa i fa diversos consells i observacions.

Sostenibilitat, un factor essencial

El consum energètic és un valor afegit d’aquestes llars, atès que no necessiten un consum elevat d’electricitat. D’altra banda, cal fer dels espais de la casa espais molt adaptats a les necessitats de les persones que hi viuen i al seu estil de vida, juntament amb mobles multifuncionals, que podran ser un bon aliat en el moment d’emmagatzemar. Una recomanació important és la mida de les finestres, n’hi ha d’haver poques però grans, abans que moltes i petites. Com també és altament recomanable per augmentar la sensació d’espai al microhabitatge, disposar de diversos miralls. La periodista Sara Barragán, autora de l’article d’Architectural Digest, també ens recorda la importància de fer ús d’una bona paleta de colors neutres, tant a les parets com al terra de la llar.

L’aerotèrmia és, segons Arquitectura sostenible, una font d’energia renovable, que aprofita l’energia de l’aire per poder produir aigua calenta, a fi que puguem fer ús de la calefacció i que gaudim d’una bona climatització a la nostra micro llar.

Però per acabar de disposar d’una micro llar sostenible, encara en cal seguir algunes recomanacions més. I per això hem visitat la web d’Arquitectura Sostenible, que ens dona una sèrie de consells per rehabilitar la nostra llar de manera sostenible. Primer de tot, s’ha d’aconseguir un bon aïllament de les parets. Revisar-les bé i no donar-les per bones d’entrada és part de l’èxit. Tot seguit, tindrem cura que les finestres ens proporcionin la llum que volem i que estiguin correctament aïllades, o mitjançant l’ús de juntes, o canviant els vidres, o bé canviant-les del tot. Una solució més cara, però que si convé, serà bo pensar en el benefici i el benestar que ens proporcionaran.

Les instal·lacions també són importants, cal fer revisar la instal·lació elèctrica per una persona qualificada per saber si la llar està preparada pel tipus de potència que necessitem, i comprovar si canviant la instal·lació elèctrica disposarem d’una major eficiència energètica. El tema de la fontaneria, tal com ens recorda la web d’Arquitectura sostenible, no és menys important. No dubtem a substituir les antigues canonades de plom per unes noves d’acer inoxidable o ceràmica si es dona el cas. Per últim, es recorda que en un pis petit no podem disposar d’energia renovable sense haver-ho consultat abans amb la nostra comunitat de veïns. Per això Arquitectura sostenible ens aconsella instal·lar un sistema d’aerotèrmia. Aquests sistemes són una font d’energia renovable que aprofita l’energia de l’aire per poder produir aigua calenta, a fi que puguem fer ús de la calefacció i gaudim també d’una bona climatització a la nostra micro llar.

Les famoses Tiny Houses tenen menys de 40 metres quadrats i, com s’ha dit amb relació a les necessitats d’una casa sostenible i no gaire gran, aquest tipus de llar dona resposta a totes les comoditats necessàries per viure.

I pels que busqueu petits tresors…

Amb la idea de com fer de les nostres llars petits paradisos de la sostenibilitat, us volem recomanar també unes pàgines on podreu conèixer les petites cases del futur: Les conegudes Tiny houses. Tenen menys de 40 m² i com hem dit pel que fa a les necessitats d’una casa sostenible i no gaire gran, aquest tipus de llar dona resposta a totes les comoditats necessàries per viure. 

Amb aquesta moda a l’alça, són moltes les webs que ofereixen solucions per oferir-te aquest tipus de llar segons les teves necessitats personals. Si mirem per internet en podrem trobar de més modernes, com les d’aquesta pàgina web francesa anomenada Tiny House Bimfy. I pels més sofisticats, la pàgina web de Casas Nordicas, que ofereix la possibilitat de comprar tiny houses fetes a Finlàndia, amb el transport inclòs. Aquestes petites llars fetes a Finlàndia, a banda de disposar de totes les comoditats que necessitem per viure, destaquen especialment per les seves solucions en relació amb l’aïllament tèrmic.

Així doncs, bé sigui dissenyant o reformant o prenent la decisió de comprar una Tiny House, les mini cases ecològiques i sostenibles del futur, són també, si es vol, el present que truca a la porta.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El president de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC), Ramon Sarroca, defensa el model cooperatiu agrari del país com un pilar fonamental. Cent anys després de la seva aparició, ha encarat la globalització i la industrialització amb èxit, però encara no permet la sobirania alimentària del territori.

En les darreres dècades, fenòmens com la globalització, la digitalització o la industrialització han accelerat canvis socials i econòmics que, en la majoria de casos, no s’han traslladat a les zones rurals. La paradoxa recau en el fet que és precisament del camp d’on en depèn la nostra supervivència. A escala agrària, Catalunya és un país petit i divers.

Així ens ho explica Sarroca, que destaca que la producció minifundista a casa nostra no es pot comparar amb les grans hectàrees de terreny que trobem en països llatinoamericans, per exemple. Això, sumat a les condicions del terreny, el clima o els tipus de conreu, fa que la producció agrària de Catalunya no sigui prou en relació amb la demanda del mercat. 

Lluny de la sobirania alimentària

Sarroca calcula que, encara que tota la producció catalana es quedés a la zona, es podria abastir potser una mica més de la meitat de la població. Així doncs, la sobirania alimentària de Catalunya queda molt lluny, per una qüestió de producció, però també de consum. Tot i que la pandèmia ha alterat lleugerament els patrons de consum i ha aconseguit incidir més en els productes de proximitat i la compra local, la realitat és que des del sector agrari aquest canvi no és prou: “Tenim poca memòria, intentem tornar a fer les mateixes coses, amb les mateixes orientacions, que abans de la pandèmia”, apunta Sarroca. 

I afegeix que, més enllà d’apostar per productes de proximitat, el primer filtre que caldria tenir en compte com a consumidors és el de comprar productes de temporada. “Al món cooperatiu fa molts anys que intentem explicar que no és normal menjar préssecs o cireres a Catalunya al mes de desembre”, lamenta Sarroca. Fer-ho promou el creixement de la importació i treu força als productors locals, que veuen any rere any com les quatre grans distribuïdores estatals controlen gairebé tot el que menja el consumidor final.

Comptar amb el camp

Un altre tema que preocupa al sector agrari és el nou model de transició energètica que s’està plantejant i, en alguns casos, executant a Catalunya. El debat gira entorn del fet que cal una gran superfície per les energies renovables, i la qüestió és si cal fer-ho sacrificant terreny agrari, tal com denuncia Sarroca. Ens explica que a Catalunya existeixen zones on les condicions del terreny fan impossible que s’hi pugui conrear. De la mateixa manera, hi ha teulades de polígons, carreteres i altres infraestructures que podrien fer la mateixa funció i, alhora, contribuir a preservar el terreny agrícola.

Sarroca adverteix que “un món rural cohesionat és el que ha de donar tranquil·litat al món urbà”. Sanitat, Educació, oportunitats laborals o accés bancari… Les cooperatives obren el ventall d’actuació que es poden engegar per tal d’incidir, directament o indirecta, en tots aquests àmbits, i aconseguir que el món rural realment sigui el motor social i econòmic per impulsar el país.

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.

Els sistemes digitals que fan ús de la intel·ligència artificial s’estan implantant de mica en mica, i són l’eix sobre el qual gira la quarta revolució industrial. Tanmateix, aquests canvis també modifiquen la nostra vida laboral i plantegen qüestions ètiques. El monitoratge basat en algoritmes pot decidir si l’empresa ha d’acomiadar un empleat?

Fa molts anys que les distopies tecnològiques són un gènere popular en el cinema i literatura de ciència-ficció. En aquests escenaris futurs, com els que apareixen a les novel·les d’Aldous Huxley o en sèries com ‘Black Mirror’, els humans som objecte d’un control omnímode amb l’ajuda de la intel·ligència artificial. Aquestes distopies han alimentat tota mena de teories conspiranoiques, però, amb l’èxit del teletreball i plataformes com Uber, Glovo o Amazon Flex, corren el risc de deixar de ser ficció per convertir-se en una trista realitat del nostre dia a dia laboral.

Culpa del mètode o de l’algoritme?

No és cap secret que plataformes digitals com Amazon fa anys que fan ús d’algoritmes per gestionar els milions de clients i comerciants del seu mercat en línia. Es tracta de programes informàtics coneguts com a “bots” (afèresi de “robots”) que ajuden a evitar el frau comercial, però amb els quals no pots dialogar en cas de disputa.

Aquesta mateixa gestió per algoritme Amazon l’ha emprat recentment amb Amazon Flex, una modalitat de treball que permet als treballadors autònoms guanyar ingressos extres gràcies als repartiments de paqueteria. Tanmateix, segons una investigació de Bloomberg, alguns d’aquests treballadors han estat acomiadats per correu electrònic automatitzat i enviat per un algoritme. L’algoritme ha decidit, basant-se en paràmetres més enllà del control de l’empleat, que la seva productivitat no era prou per justificar el lloc de treball.

Ens trobem en un cas similar amb Xsolla, una fintech russa que va acomiadar 147 empleats, un 30% de la seva plantilla, fent servir un sistema d’avaluació per algoritme. Aquest acomiadament es va fer viral quan el fundador de la companyia va explicar per correu electrònic als treballadors, i de males formes a les xarxes socials, que el sistema d’intel·ligència artificial  (IA) havia determinat que els treballadors estaven poc implicats i eren poc productius.

Però sense haver de recórrer a casos extrems, és indubtable que el monitoratge del temps de treball i la recollida massiva de dades sobre el teu rendiment per part de sistemes d’IA són una realitat. Aquest mètode s’està implantant per cobrir la manca de supervisió humana a causa del teletreball. Moltes empreses ja utilitzen infinitat d’eines i aplicacions informàtiques, com Microsoft Productivity Score, Track People, Hubstaff i Asana per espiar o controlar la productivitat dels seus empleats. Possiblement, l’aplicació dels algoritmes de control, en si mateixa, no sigui el problema, sinó del mètode d’ús d’aquestes eines per part de les empreses, que sí que haurien de ser qüestionades.

Un mal necessari que s’ha de regular

L’ús i abús d’alguns d’aquests dispositius de monitoratge pot comportar la vulneració de drets fonamentals relacionats amb la privacitat dels treballadors. Un fet que ha provocat que la Unió Europea hagi dissenyat una nova regulació, que encara no s’ha aplicat, per minimitzar les repercussions negatives d’aquest ràpid augment en l’ús de la robòtica i la intel·ligència artificial en el nostre entorn socioeconòmic i laboral.

La mateixa legislació espanyola reconeix que les empreses tenen dret a adoptar les mesures de vigilància i control que considerin més oportunes per comprovar que el treballador compleix amb les seves obligacions i deures laborals, sempre que es respecti la seva dignitat. Però, dins la Llei de Protecció de Dades, existeix una normativa més específica, relacionada amb la protecció de dades dins dels entorns digitals, que diu que els treballadors tenen dret a la intimitat en l’ús dels aparells digitals posats a la seva disposició per l’empresa.

La normalització de la convivència laboral entre persones i intel·ligència artificial tot just comença, i passaran anys fins que no es resolgui la incertesa jurídica, legislativa i reglamentaria que ocasiona. Però sobretot, requerirà un esforç de transparència i confiança per ambdues parts, treballadors i empreses, per delimitar les línies vermelles que no s’haurien de creuar.

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.

L’hidrogen verd es presenta com el combustible del futur, i promet subministrar energia neutra en carboni. No obstant això, no és la primera vegada que l’hidrogen és aclamat com l’energia del futur per després topar amb l’elevat cost de producció i les dificultats amb el transport i l’emmagatzematge, que n’alenteixen la introducció al mercat. Ha arribat el seu moment?

L’hidrogen produït a partir de combustibles fòssils, generalment mitjançant el procés de reformat amb gas natural, es fa servir principalment en la indústria química i de refinatge, i la seva producció és responsable de l’emissió de 830 milions de tones de diòxid de carboni a l’any. Tanmateix, és menys tòxic i es dispersa més fàcilment que el gas natural.

Mentre que l’hidrogen verd evitarà en gran part aquesta contaminació, encara queden inconvenients a resoldre. Actualment, l’emmagatzematge d’hidrogen requereix una pressió extremadament alta i, per tant, és massa car i ineficient per al seu ús generalitzat en la indústria de l’automoció.

La Xina, conegut com el gegant asiàtic i principal productor mundial d’hidrogen elaborat a partir d’hidrocarburs, i altres països com Austràlia, l’Aràbia Saudita, Alemanya, Espanya i Xile comencen a fer la transició cap a l’hidrogen verd amb projectes multimilionaris que fan pensar que l’hidrogen verd ha arribat per a quedar-se.

Què és l’hidrogen verd?

Tot i que l’hidrogen és l’element químic més abundant a l’univers, i el tercer en la superfície de la Terra, després de l’oxigen i el silici, no és pròpiament una forma d’energia primària, sinó un compost químic, que existeix en combinació amb altres elements, i que pot tenir usos energètics.

Així com l’hidrogen convencional que s’obté d’hidrocarburs requereix grans quantitats d’energia i és un procés costós, el verd, també conegut com a hidrogen renovable o e-hydrogen, es genera a partir d’electricitat procedent d’energies renovables, a través d’un procés anomenat electròlisi de l’aigua. L’electròlisi és un procés químic que fa servir l’electricitat per separar l’hidrogen de l’oxigen que hi ha en l’aigua.

Que no emeti gasos contaminats en produir-se el fa 100% sostenible, però les despeses de producció són més elevades que amb l’hidrogen tradicional. Malgrat això, experts en energia preveuen que el preu de producció d’hidrogen verd baixi considerablement els pròxims anys fins a equiparar-se al de l’hidrogen produït a partir d’hidrocarburs.

La Unió Europea no es vol quedar enrere

Europa vol evitar que el lideratge que té en l’hidrogen verd es perdi a favor de la Xina, com va passar amb els panells solars. En aquest sentit, ha posat en marxa un pla d’industrialització emmarcat dins del projecte Horizon Europe, per impulsar i accelerar la recerca i el desenvolupament de l’hidrogen verd amb una inversió inicial de 2.000 milions d’euros.

L’objectiu del projecte és ampliar els electrolitzadors d’hidrogen ecològics, que es fan servir per dividir l’aigua en hidrogen i, d’aquesta manera, reduir el cost d’una tecnologia que avui és massa cara per a competir en el mercat. La meta és construir clústers d’hidrogen desplegats per tota Europa, i reunir infraestructures relacionades amb l’hidrogen, tal com s’ha fet amb la xarxa elèctrica.

La introducció de noves fonts d’energia renovable els pròxims anys serà crucial per al medi ambient. Ja podem donar la benvinguda, el comú de les persones i el planeta, a la competició geopolítica entre les grans potències econòmiques globals per liderar aquesta nova font d’energia.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

Al llarg de la nostra educació hem après grans referents que han marcat la història per les seves troballes o investigacions. La gran majoria d’ells, noms d’homes que han aconseguit l’èxit. El que no t’expliquen als llibres, és que molts d’aquests referents han treballat conjuntament amb dones sense les quals la seva gesta no hagués estat possible.

A tots els sectors laborals trobem a dones que han estat invisibilitzades simplement pel fet de ser dones. Fins i tot, en molts dels casos, la seva feina ha estat atribuïda a la figura d’un home que s’ha emportat tot el reconeixement i el món de l’economia no és cap excepció. Volem donar llum a aquestes dones que han quedat a l’ombra i reivindicar la seva aportació a la història.

Beatrice Webb, idees revolucionàries

Des de molt petita, la Beatrice tenia moltes inquietuds intel·lectuals i va mostrar-se molt interessada per les idees socialistes fruit de les idees revolucionàries que corrien en aquell moment. Va néixer en el 1858 a Gloucester (Anglaterra), en una època en la qual el sector obrer de la Revolució Industrial patia l’explotació indiscriminada de la patronal i les famílies vivien en la misèria. Impulsada per aquest context i la seva delicada salut, Beatrice va portar a terme una educació pràcticament autodidacta molt enfocada en la filosofia, les ciències i les lletres.

El 1890 va conèixer a l’intel·lectual socialista Sidney Webb qui després va esdevenir el seu marit. Junts van començar a treballar en noves teories i celebrant reunions amb altres simpatitzants del socialisme on discutien durant hores diferents temàtiques. El 1897 van publicar el que seria el treball més important de les seves vides i un instrument clau per entendre la revolució socialista no marxista d’Anglaterra, ‘Democràcia Industrial’.

A ells se’ls atribueix la idea d’un Estat que garanteixi una vida digna als seus ciutadans, un terme que ella mateixa va denominar ‘house – keeping state’. Malgrat conformar un perfecte tàndem i haver treballat junts en diferents publicacions, només el nom del seu marit, Sydney Webb, va passar a la història com un dels reformistes socials més importants a Anglaterra.

Anna Schwartz, essencial per a la teoria monetarista

Si mencionem el cognom Friedman, és probable hàgim sentit a parlar d’ell o fins i tot, el reconeguem com el pare de la teoria monetarista. I, certament, ell va contribuir en la creació de la seva reputació, però va comptar amb l’ajuda d’Anna Schwartz, una investigadora que va quedar a l’ombra del prestigi de Friedman. 

Nascuda a Nova York en el 1915, va passar gran part dels seus anys de vida treballant a la National Bureau of Economic Research de la seva ciutat natal. El 1963, però, la seva carrera va fer un salt gràcies a la publicació d’‘Una història monetària dels Estats Units, 1867–1960’ (‘A Monetary History of the United States, 1867–1960’), un treball que va veure la llum gràcies a la investigació conjunta de Schwartz i Milton Friedman. L’obra va marcar la història de l’economia nord-americana i encara avui és un referent sobre la bona gestió de l’economia i com evitar fluctuacions en l’àmbit nacional.

Friedman va ser nomenat com el pare fundador de la teoria monetarista relegant a Schwartz a un segon lloc. El 1976 va rebre el Nobel de l’Economia gràcies a l’obra fruit de la feina conjunta amb Schwartz, però ella no va rebre cap menció en el comitè ni tampoc a l’esfera pública. Anys després, crítics britànics van destacar a la investigadora reclamant la seva importància en el desenvolupament de la teoria, però tot i això, no va obtenir el seu reconeixement.

Elles són només dos exemples de referents femenins que han contribuït a la història, però que pel fet de ser dones han quedat en un segon pla, a l’ombra. Ara, amb més recursos dels que comptaven abans i una mirada més crítica, podem treure la pols a aquelles figures que malgrat haver aportat el seu granet de sorra, han quedat excloses dels llibres d’història.

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.

El motivador anglès Simon Sinek ha desenvolupat tota una teoria per explicar per què algunes empreses i alguns professionals assoleixen l’èxit. A aquesta teoria l’ha anomenat ‘The golden circle’ o ‘El cercle daurat’. La cap d’agents Lara de Castro explica com podem aprofitar-nos d’aquesta inspiració per triomfar en els negocis.

Segons Sinek, el secret resideix en la manera com expliquem les coses. Com inspirem els altres? Com transmeten les nostres idees i els nostres projectes? Com fer que els altres creguin tant com tu en les iniciatives que vols emprendre? La clau està a començar amb el perquè; després, seguir amb el com; i, per últim, explicar el què. El projecte d’11Onze, per exemple, es pot explicar d’una manera convencional o fent servir el mètode d’‘El cercle daurat’. Amb quina de les dues històries connectes més? Mira el vídeo de sota, i descobreix-ho!

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.

Tot i que les autoritats sanitàries insisteixen que l’aigua de l’aixeta és totalment salubre, nombroses veus avisen sobre la falta de controls exhaustius. Metalls pesants, compostos orgànics volàtils, pesticides, herbicides, productes farmacèutics i microplàstics suposen un risc per a la nostra salut.

Al desembre de 2020, el Parlament Europeu aprovava la Directiva de l’aigua potable per a millorar la qualitat de l’aigua de l’aixeta i reduir el consum d’aigua embotellada. Aquesta directiva preveia la imposició d’uns límits més estrictes per a alguns contaminants com el plom. També plantejava l’elaboració d’una llista amb les substàncies o compostos que amoinen a l’opinió pública i la comunitat científica per a la seva supervisió.

La realitat és que, gairebé un any i mig després, la Comissió Europea segueix sense haver elaborat aquesta llista, on havien de figurar productes farmacèutics, disruptors endocrins i microplàstics que poden danyar la nostra salut.

Avui dia encara és difícil trobar aigua corrent incolora, inodora i insípida. En la majoria dels casos, l’aigua de l’aixeta incorpora múltiples substàncies, des del clor utilitzat per a potabilitzar-la, que pot donar a l’aigua un característic mal sabor, fins a altres més nocives, com a metalls pesants, compostos orgànics volàtils, pesticides, herbicides, productes farmacèutics, microplàstics, bacteris i virus.

Els controls rutinaris només comproven els nivells d’aquells elements contaminants que ja estan legislats, però són una petita part. Per exemple, el projecte Outbiotics, que es desenvolupa a Catalunya, Aragó, Navarra, País Basc i el sud de França, ha trobat antibiòtics com amoxicilina, ciprofloxacina, enrofloxacina, azitromicina, sulfadiazina, sulfametoxazol i trimetoprima en aigües naturals prepotables.

Estudis com el publicat per la prestigiosa revista ‘Environmental Health’ deixen clara la necessitat de reduir les substàncies perfluoroalquilades presents en l’aigua de l’aixeta de tot el món per a millorar la nostra salut, ja que són considerades disruptors endocrins.

Els persistents metalls pesats

L’activitat industrial i minera allibera metalls tòxics com plom, mercuri, cadmi, arsènic i crom, que poden arribar a aqüífers i rius, contaminant el sòl i acumulant-se en plantes i teixits orgànics. L’exposició a aquests elements està relacionada amb problemes de salut com diversos tipus de càncer, danys en el ronyó i retards en el desenvolupament.

El plom també pot infiltrar-se a l’aigua potable per la corrosió de les canonades de servei, les aixetes de llautó cromat i els elements fixos amb soldadures de plom.

L’Agència de Protecció Ambiental d’Estats Units (EPA) va determinar que el nivell màxim d’aquest metall pesant en l’aigua potable hauria de ser zero, “ja que el plom és un metall tòxic que pot danyar la salut humana, fins i tot en nivells de baixa exposició”, a més de poder “bioacumularse en el cos amb el temps”.

Els nens són especialment vulnerables a aquest metall, ja que l’absorbeixen més fàcilment que els adults i la seva eliminació renal és menys efectiva. El plom pot afectar el seu desenvolupament cerebral, reduir la seva capacitat de concentració i afectar el seu rendiment acadèmic.

La invasió dels microplàstics

Un estudi realitzat per l’organització periodística Orb Media en col·laboració amb investigadors de la Universitat Estatal de Nova York i la Universitat de Minnesota mostra que els microplàstics van arribar ja fa anys a l’aigua corrent de tot el món.

El 83% de les mostres d’aigua potable recollides en els cinc continents durant la dècada passada ja contenien microplàstics. els Estats Units presentava la taxa més alta de contaminació i, tot i que la d’Europa era la més baixa, continuava sent molt elevada (72%). La mitjana de fibres plàstiques trobades en cada 500 ml d’aigua oscil·lava entre 4,8 als Estats Units i 1,9 a Europa.

Plaguicides sense control

Un recent informe d’Ecologistes en Acció denuncia l’escàs control de substàncies químiques sospitoses de poder contaminar les aigües de consum humà. És el cas de molts plaguicides, herbicides i biocides.

El sofre, que és el més utilitzat al camp, no s’ha buscat en cap de les anàlisis d’aigua realitzades pels municipis espanyols en els últims anys. I el mateix succeeix amb substàncies tan comunes en agricultura i ramaderia com metam sodi (només consta una cerca al 2019), oxiclorur de coure, oli de paradina, hidròxid de coure i propamocarb.

A més, l’informe critica la falta d’obligació legal en la realització d’anàlisis completes en poblacions petites i la seva poca fiabilitat per l’absència de límits quantificats i la no acreditació dels laboratoris contractats. Aquesta organització ha constatat l’absència de controls complets fins i tot en municipis declarats per les pròpies comunitats autònomes com a vulnerables a nitrats.

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.

No importa el cas de corrupció que ara estigui ocupant el debat públic, l’important és que mai desapareix. Quin paper té la corrupció en el funcionament dels estats moderns? De quina manera la podem combatre?

La corrupció ens indigna perquè devora recursos públics que procedeixen directament dels impostos dels ciutadans. Però per molt que ens enfadi, per molt que les lleis la persegueixin, sempre hi ha un nou cas de corrupció. Un estudi de 2018 del Partit dels Verds europeus, calculava que la corrupció provoca a la Unió Europea danys econòmics per valor de 904.000 milions d’euros. Per posar-ho en context: són diners que gairebé tripliquen l’esforç en defensa de tota la UE. 

Al documental del canal Arte, “La corrupció, un mal necessari?” es pregunten per què no desapareix mai la corrupció. És possible que sigui un lubricant necessari per corregir la ineficiència del sector públic? L’historiador Jens Ivo Engels, defensa que sense el clientelisme no hauria sigut possible crear els estats moderns, perquè fomentava la lleialtat entre el patró i el proveïdor. Amb la Revolució Francesa i la creació del funcionariat als estats moderns, cap a l’any 1800, la corrupció hauria d’haver desaparegut. Ja hi havia treballadors públics amb un sou que no havien, per tant, de ser temptats per pràctiques corruptes. Però no va ser així. Per què?

La corrupció, contra l’esclavitud

Encara que sigui sorprenent, la corrupció va acabar amb l’esclavitud als Estats Units. El mític Abraham Lincoln no tenia majoria a la Cambra de Representants, així és que va subornar alguns rivals polítics perquè votessin a favor. Podríem pensar, doncs, que un cert grau de corrupció és necessari? No, evidentment. Un estudi de l’FMI avisava ja el 2002 que, com més corrupta és una societat pitjor els va als seus ciutadans. Neixen menys criatures, hi ha més abandonament dels estudis, els serveis públics són pitjors… Encara més, segons investigacions de les universitats de Newcastle i de Copenhaguen, el nivell de corrupció repercuteix directament en la salut mental de la ciutadania.

Com defensar-se de la corrupció

La pregunta és simple: com pot la societat combatre la corrupció? Si no se sap d’on surt, com es produeix i ningú vol ser titllat de corrupte? Com es combat un mal tan normalitzat que, sovint, ni es veu? Per mesurar la corrupció, existeix l’Índex de Percepció de la Corrupció. Actualment, Espanya està qualificada de la seixantena economia menys corrupta, empatada amb Botswana o Cap Verd. El camí cap a un país més net de corrupció el marca Estònia, amb una gran implicació de la ciutadania.

Si voleu conèixer millor la història de la corrupció, com funciona i com es pot combatre, podeu veure “La corrupció, un mal necessari?” del canal Arte.

Saps que el primer que va predir l’aparició de les targetes de crèdit va ser l’escriptor Edward Bellamy el 1888? De la història de la targeta n’hem parlat a La Plaça abastament. I, ara, en tornem a fer un repàs amb la nostra agent 11Onze Jennifer Roca. 

La primera targeta de crèdit la va crear el 1914 la companyia Western Union per als seus clients més selectes amb la idea d’oferir-los crèdits sense recàrrecs. Però va ser Frank McNamara, el 1949 a Nova York, qui tindria la idea d’una targeta universal amb dos amics més, quan es va adonar que s’havia deixat els diners a casa i la seva dona va haver de portar-li la cartera per poder pagar el sopar. En vols saber tots els detalls? Mira el vídeo!

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.