Quant contaminen realment els nostres ‘e-mails’?

En els últims anys s’ha estès el mite que la nostra mala gestió del correu electrònic és summament nociva per al medi ambient. Les últimes recerques relativitzen el seu impacte i apunten a altres hàbits digitals com a responsables d’una part apreciable de l’escalfament global.

El llibre ‘How Bad Are Bananas? The Carbon Footprint of Everything’, publicat l’any 2010, ha popularitzat la idea que els correus electrònics provoquen una gran petjada de carboni. El seu autor estimava que cada missatge, encara que només sigui per a respondre “gràcies”, genera un mínim de 0,3 grams de CO₂ pel consum energètic associat als nostres dispositius i, sobretot, als grans centres de dades. I cal tenir en compte que cada dia s’envien entre 150.000 i 300.000 milions de correus electrònics en el món, tot i que la majoria són ‘spam’.

Algunes recerques recents relativitzen aquest suposat perjudici mediambiental dels nostres missatges. A part d’alliberar una mica d’espai en els servidors que els allotgen, no hi ha proves que es redueixi substancialment el consum energètic de la infraestructura digital si evitem els nostres correus prescindibles i esborrem els innecessaris.

Molt poques vegades encenem un mòbil o ordinador només per enviar un correu electrònic i tant els sistemes d’emmagatzematge com els de transmissió de dades funcionen sense descans, fins i tot quan no els utilitzem, per la qual cosa el consum d’energia es manté bastant estable.

Una perspectiva actualitzada

Amb les noves estimacions, es calcula que escalfar aigua en una tetera requereix més electricitat que l’enviament i magatzematge de mil correus electrònics. I eliminar aquest miler de missatges de la nostra safata tindria un benefici de carboni d’uns cinc grams de CO₂, el mínim que generaria el nostre ordinador en mitja hora si el mantenim encès per esborrar-los. Tot i que costi assimilar-ho, esborrar manualment els correus electrònics pot tenir un major impacte en les emissions de carboni que emmagatzemar-los.

En realitat, una primera mesura eficaç per limitar la petjada de carboni del correu electrònic és reduir en la mesura que sigui possible el nombre de dispositius electrònics que fem servir per gestionar-lo i conservar-los el temps més gran possible, ja que la seva fabricació genera una petjada de carboni important.

Però, sobretot, salvaguardar el medi ambient implica emprar dispositius que ofereixin una bona eficiència energètica i racionalitzar el temps en què els mantenim encesos: cal no oblidar que una part de l’electricitat amb la qual alimentem aquests dispositius té el seu origen en combustibles fòssils.

L’origen d’un trànsit excessiu

Òbviament, evitar correus innecessaris, escriure de manera concisa, incloure enllaços a arxius en lloc d’adjuntar-los, limitar el nombre de destinataris, buidar regularment la carpeta de ‘spam’ i donar-se de baixa de butlletins que realment no ens interessen són bones pràctiques que reduiran el trànsit d’Internet. Però, si realment volem contribuir amb els nostres hàbits digitals a la bona salut del planeta, hauríem de mirar més enllà del nostre correu electrònic.

Els intercanvis de correus només representen l’1% del trànsit d’Internet, la qual cosa és una minúcia si ho comparem amb els serveis de ‘streaming’ de vídeo, que ja suposen més del 80% del que transita per la xarxa. I això sí que suposa una quantitat apreciable de tones de CO₂.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.

La Cambra de Representants dels Estats Units ha aprovat un altre paquet d’ajuda de 57.000 milions d’euros per a Ucraïna i uns 24.700 milions més per a Israel. Però quins seran els beneficiaris d’aquests diners? Els pobles que estan patint una catàstrofe humanitària o la indústria armamentística?

Després de mesos de bloqueig d’un grup de legisladors republicans, en una excepcional sessió de cap de setmana, la Cambra de Representants dels Estats Units aprovava aquest dissabte un paquet addicional d’uns 89.000 milions d’euros en assistència per a Ucraïna, Israel i Taiwan.

Les tres partides d’ajuda exterior es van votar de manera independent i aportaran 57.000 milions d’euros per a Ucraïna, 24.700 milions per a Israel i 7.600 milions per a la seguretat de la regió de l’Indo-Pacífic, incloent-hi milers de milions per a Taiwan. El paquet també inclou la prohibició, fins al març de 2025, del finançament a l’Agència de l’ONU per als Refugiats de Palestina a Orient Pròxim (UNRWA, per les seves sigles en anglès), que proporciona assistència vital a Gaza.

La major part d’aquesta ajuda es destinarà al suport armamentístic, incloent-hi nous sistemes d’armament per a l’exèrcit ucraïnès i israelià directament de contractistes de defensa estatunidencs, així com per al reproveïment dels arsenals d’armament dels Estats Units i els seus aliats. Recordem que l’administració Biden està a punt d’aprovar la venda a Israel de fins a 50 avions de combat F-15 en un acord que s’espera que superi els 18.000 milions de dòlars.

Segons la retòrica oficial del govern del president Joe Biden, aquests diners són un sacrifici urgent i necessari en un moment en què els aliats dels Estats Units estan assetjats per amenaces i guerres. Els opositors Republicans del projecte de llei argumentaven que aquestes partides pressupostàries haurien d’estar lligades a fer front als problemes de seguretat de les fronteres nacionals i a la creixent càrrega del deute del país, advertint contra la despesa de més fons, que en gran manera es canalitzen directament a la indústria armamentística.

Es disparen els beneficis de la indústria armamentística

El paquet d’assistència militar aprovat aquest passat cap de setmana és l’últim de tot un seguit d’importants subvencions o reciclatge d’impostos cap al sector armamentístic que s’han produït d’ençà que va esclatar la guerra a Ucraïna, i que s’han convertit en una mina d’or per a la industrial militar estatunidenca i europea. Es tracta d’un fet que es repeteix en cada conflicte armat i que, per tant, no ens hauria de sorprendre.

Segons un estudi realitzat per GlobalTimes, els contractistes d’armes dels Estats Units van rebre gairebé la meitat —400.000 milions de dòlars— dels 858.000 milions destinats al pressupost de defensa de 2023. Des de l’inici de la guerra a Ucraïna, les majors empreses del sector que cotitzen a Wall Street han acumulat pujades en la seva cotització per valor de 24.000 milions d’euros.

A més, les vendes d’armes estatunidenques a l’estranger van augmentar considerablement l’any passat, assolint la xifra rècord de 223.000 milions d’euros, un 56% més que en 2022, segons dades del Departament d’Estat.

Quant a la resta de l’OTAN, la decisió de les principals membres d’augmentar la seva inversió en defensa a causa de la pressió dels Estats Units ha disparat la projecció de creixement de moltes multinacionals de la indústria armamentística que, en alguns casos, han registrat alces de fins a 150% en borsa i guanys per sobre del 300% respecte a l’any anterior, com és el cas de l’alemanya Rheinmetall.

En el cas d’Espanya, està experimentant l’increment més gran en despesa militar dels últims 40 anys. El pressupost en defensa ja representa un 23% més respecte al passat 2022, sent aquesta la partida amb major creixement de la despesa estatal. Empreses del sector de la defensa, com Indra, Navantia o Santa Bàrbara de Sistemas, n’han tret grans beneficis.

Tenint en compte el genocidi a Gaza i que la guerra a Ucraïna fa mesos que és força evident que està més que perduda, costa entendre com aquestes noves partides d’armament beneficien a algú, més enllà de la indústria de defensa i a les butxaques dels polítics que hi estan lligats. Però com va dir Serge Varlay, treballador de BlackRock: els polítics són fàcils de comprar i la guerra és bona per als negocis.

Si vols descobrir com aconseguir guanys pels teus estalvis amb un producte de justícia social, 11Onze Recomana Finança Litigis.

Arriba la selectivitat, la prova d’accés a la universitat que decideix el futur de milers d’estudiants i que enguany es farà del 14 al 16 de juny. Descobrim selectivitat.io, l’eina definitiva per a preparar la selectivitat sense morir en l’intent.

L’any 2021, i amb només 22 anys, Jaume Plana va crear selectivitat.io, una plataforma que ofereix tot el material didàctic per afrontar el batxillerat, així com per a preparar-se per a les proves de selectivitat. La iniciativa neix de l’experiència d’en Jaume i altres persones del seu entorn que sentien, tal com descriu ell, una sensació d’abandonament a l’hora d’estudiar i preparar-se per a aquests exàmens.

Amb només un any i escaig, la plataforma ha recollit tot el material necessari per a les matèries que es cursen a batxillerat: apunts que envien els mateixos estudiants, apunts d’acadèmies i professionals, exàmens de prova, calculadora de notes, cursos o podcasts. Tot amb la filosofia d’accés lliure, tal com explica Plana: “És gratuïta ara i per sempre, creiem que el material educatiu no s’ha de pagar”.

A aquests serveis bàsics i gratuïts s’hi sumen serveis addicionals de pagament per als estudiants que puguin necessitar el suport d’un professor que els ajudi a resoldre dubtes i acompanyar-los en aquest procés.

La nota que decideix el teu futur

És la coneguda, i temuda per a alguns, nota de tall. La nota que s’extreu de la selectivitat i la que decidirà a quina carrera i a quina universitat pot accedir l’estudiant, dins el ventall d’opcions que ell o ella hagi escollit. Un sistema que el mateix Plana considera injust i amb un gran risc, la pèrdua de talent pel camí: “Hi ha gent increïble que seria perfecta per a oposicions, però no pot arribar-hi mai perquè el filtratge és per nota” quan el món laboral, remarca, “no es basa en notes”.

El sistema educatiu actual posa les notes al centre des de l’inici. Fins i tot en l’etapa preescolar (de tres a cinc anys) hi ha centres que inicien als alumnes en aquest sistema de selecció que els acompanyarà la resta de vida acadèmica. S’acostumen, doncs, a la selecció per notes.

No obstant, Plana apunta que no se’ls prepara per a viure aquest estudi conscientment i aprofitar-lo. Són milers d’estudiants que per falta d’eines d’organització, d’acompanyament o per temor a no sortir-se’n acaben fracassant dins d’aquest sistema.

La pressió tanca portes

La gestió de la pressió pot arribar a ser molt important de cara al resultat en les proves de selectivitat. En aquest sentit, és rellevant la preparació mental dels alumnes, com explica Plana: “La gent que treu un 14 o molt bones notes és gent molt bona estudiant i que sap portar molt bé la pressió”.

També apunta Jaume Plana que no estem preparats per al fracàs, ja que no ens eduquen per a poder-lo identificar com quelcom natural i, fins i tot, positiu. Ben al contrari, s’assenyala a aquells qui fracassen.

La pressió a l’hora d’encarar els estudis es trasllada, posteriorment, a la manera d’enfocar el mercat laboral, esdevenint un pilar limitant per a molts joves. 

Així doncs, a la preparació acadèmica de cara a la selectivitat s’hi suma la preparació mental que, arran de la conversa, identifiquem en tres grans aspectes: tenir el suport i l’acompanyament per poder fer front a aquestes proves; saber i ser conscients que no passa res si se suspèn, ja que hi haurà noves oportunitats, i finalment tenir clar que les aptituds seran més importants pel nostre futur que qualsevol nota.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

S’acaben de complir vint anys de la independència de Timor Oriental, el primer territori que va aconseguir independitzar-se en el segle XXI. Fins ara han seguit les seves passes Montenegro l’any 2006; Kosovo, Abkhàzia i Ossètia del Sud en el 2008, i Sudan del Sud en el 2011.

El 20 de maig de 2002 es feia efectiva la independència de Timor Oriental, també conegut com a Timor-Leste,  després d’una cruel ocupació indonèsia i una transició tutelada per l’ONU. Els següents van ser Montenegro en el 2006 i Kosovo en el 2008, després de més d’una dècada de conflictes als Balcans. També en el 2008 uns pocs països van reconèixer la independència d’Abkhàzia i Ossètia del Sud en el seu conflicte amb Geòrgia. L’últim país a independitzar-se en el que portem de segle XXI ha estat Sudan del Sud en el 2011.

Timor Oriental (2002)

El 20 de maig de 2002 aconseguia la plena independència aquest enclavament situat en la meitat oriental de l’illa de Timor. Ho feia després d’una transició de més de dos anys sota control de l’ONU. Abans havia hagut de patir segles de colonització portuguesa i una brutal ocupació indonèsia. El nou país, emplaçat entre Austràlia i Indonèsia, era en aquell moment el més pobre d’Àsia.

La descolonització de Timor Oriental té uns certs paral·lelismes amb la del Sàhara Occidental. Igual que la retirada d’Espanya de la colònia africana va propiciar l’ocupació del Marroc, la retirada portuguesa en el 1975 va ser aprofitada per Indonèsia per a envair el territori i iniciar una cruel repressió, que va provocar entre 100.000 i 250.000 morts.

En el referèndum promogut per l’ONU l’any 1999 va guanyar l’opció de la independència, que es va fer efectiva en el 2002. Tot i això, la inestabilitat política i social va continuar fins a 2012, any en què la missió de l’ONU va abandonar definitivament el país.

Timor Oriental, amb una extensió que no arriba a la meitat de Catalunya i una població de més d’un milió d’habitants, compta amb una constitució inspirada en la portuguesa. El seu producte interior brut (PIB) ha passat de menys de 500 milions de dòlars l’any 2002 a superar els 1.800 milions en el 2020.

Montenegro (2006)

El territori de Montenegro va passar al llarg de dos mil·lennis pel control de romans, bizantins, serbis i otomans, amb alguns intervals d’autonomia. L’any 1878 es va convertir en un principat, però, arran de la Primera Guerra Mundial, es va integrar en el que després acabaria sent Iugoslàvia, amb Eslovènia, Croàcia, Sèrbia, Macedònia i Bòsnia i Hercegovina.

Les tensions nacionals entre les diferents repúbliques es van mantenir després de la Segona Guerra Mundial, amb Iugoslàvia en l’òrbita comunista. Per a aplacar-les, es va aprovar l’any 1974 una nova Constitució que garantia l’autodeterminació de cadascuna de les sis repúbliques iugoslaves.

El conflicte ètnic va esclatar en la dècada de 1990. Iugoslàvia es va desmembrar i només Montenegro es va mantenir unida a Sèrbia, encara que un referèndum el 21 de maig de 2006 va establir també la separació de tots dos països. La independència va ser aprovada amb més del 55 % dels vots, la condició que havia establert la Unió Europea per a acceptar al nou Estat.

Des de la seva independència, el PIB de Montenegro ha passat de 2.722 milions de dòlars l’any 2006 a 4.779 milions en el 2020. La Unió Europea ha atorgat al país balcànic l’estatus de candidat a l’adhesió.

Kosovo (2008)

Igual que Montenegro, Kosovo va passar per la dominació de múltiples imperis i regnes abans d’acabar integrada a Iugoslàvia. A més, els enfrontaments ètnics han marcat la seva història des de l’Edat mitjana.

L’assemblea de la regió va proclamar en el 1990 la República de Kosovo dins de Iugoslàvia i dos anys més tard va declarar la independència, tot i que Sèrbia no va reconèixer aquesta decisió. La guerra que va enfrontar a serbis i albanesos entre 1998 i 1999 va concloure amb la intervenció de l’OTAN i l’establiment d’un protectorat de l’ONU.

El Parlament de Kosovo va proclamar la seva independència de manera unilateral el 17 de febrer de 2008, tot i que va seguir sota la tutela internacional durant quatre anys. Un centenar de països i organismes multilaterals han reconegut a la nova república, encara que alguns Estats, entre els quals es troba Espanya, segueixen sense acceptar la seva independència.

El PIB de Kosovo, amb una població de gairebé dos milions de persones, ha passat de 5.690 milions de dòlars l’any 2008 a 7.610 milions en el 2020.

Abkhàzia i Ossètia del Sud (2008)

La situació d’Abkhàzia i Ossètia del Sud recorda una mica la de les províncies separatistes d’Ucraïna. Aquests dos territoris prorussos del Caucas van proclamar la seva independència de Geòrgia un any després del desmembrament de l’URSS, però cap país va reconèixer oficialment els dos nous Estats fins l’any 2008.

La guerra de 2008 entre Geòrgia i aquestes dues províncies separatistes va motivar la participació de Rússia, que va decantar la balança a favor d’Abkhàzia i Ossètia del Sud. Rússia i altres quatre països van reconèixer la seva independència, però la majoria de la comunitat internacional continua considerant-les part de Geòrgia.

El territori d’Abkhàzia ocupa 8.665 km², mentre que el d’Ossètia del Sud no arriba als 4.000 km². Quant a la població, la de la primera no arriba al quart de milió d’habitants, mentre que la segona supera lleugerament els 50.000. S’estima que l’any 2020 el PIB d’Abkhàzia no arribava als 500 milions de dòlars i el d’Ossètia del Sud estava entorn dels 100 milions. L’economia de tots dos territoris depèn en gran mesura de Rússia.

Sudan del Sud (2011)

Situat al sud del desert del Sàhara, a Àfrica Central, Sudan va ser dominat en l’antiguitat pels nubis. Després de segles d’independència, a principis del segle XIX va quedar sota control turc. I, després d’un nou període d’independència, l’any 1899 va ser envaït per Egipte, que en aquell moment era un protectorat del Regne Unit.

Sudan va deixar de ser colònia britànica l’any 1956, però les diferències ètniques i religioses el van sumir en una guerra civil fins l’any 1972 entre el nord, on predominen els musulmans, i el sud, on són majoria els cristians i els animistes.

El conflicte va tornar a esclatar l’any 1983 i es va prolongar fins 2005. Al gener d’aquest any es va signar un acord de pau que garantia un període de sis anys d’autonomia per a la regió del sud, després del qual se celebraria un referèndum d’independència.

En el plebiscit, celebrat a principis de 2011, la independència va obtenir un suport superior al 98 %. La independència de l’estat meridional va ser proclamada oficialment el 9 de juliol d’aquest any, amb la qual cosa el país va quedar dividit entre Sudan i Sudan del Sud.

Amb un territori gairebé tan gran com el de França, la seva població voreja els 13 milions de persones i el seu PIB supera lleugerament els 3.000 milions de dòlars.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El món evoluciona constantment, però la informació no sempre es mou al mateix ritme. Viquipèdia recull aquesta necessitat i en fa la seva fortalesa: tot el que necessites saber, ho tens a un clic. En parlem amb Pau Colominas, viquipedista i un dels responsables de xarxes socials d’aquesta enciclopèdia en llengua catalana.

En un món on tot avança a un ritme accelerat, mantenir la informació actualitzada al moment és pràcticament un luxe exclusiu de les xarxes socials. Amb un filtre d’objectivitat (en més o menys mesura) i sota codis deontològics, s’hi sumen els mitjans de comunicació  per explicar els esdeveniments diaris que succeeixen arreu. Però, on queda recollida tota aquesta informació? Siguin fets, persones, conceptes o dates, l’abast d’informació des d’internet és tan complexa que arriba a ser boirosa i, fins i tot, poc fiable.

En un nou episodi de Persones, parlem amb Pau Colominas sobre la Viquipèdia, una enciclopèdia lliure on un gran gruix de voluntaris recullen i difonen tota mena de continguts en la nostra llengua. Tot el que trobaríem en una enciclopèdia de paper, hi és. Amb un matís important: la informació es pot actualitzar al moment. Una fita que només es pot aconseguir gràcies a la digitalització i a l’esforç de centenars de viquipedistes que dediquen temps a difondre coneixement en català per a la comunitat catalana i internacional.

Cerques en català i de qualitat

Pau Colominas posa sobre la taula una dada crucial: “el català fou la segona llengua en penjar continguts a la plataforma, per darrere de l’anglès”. Des d’aleshores, la creació de continguts en la nostra llengua ha anat en augment, fins a arribar als 700.000 articles que trobem actualment. L’impacte de la nostra llengua a la plataforma és rellevant, i Colominas destaca especialment la qualitat d’aquest contingut, que sovint, comenta, “és superior al d’altres llengües i tot”. 

El focus del problema, però, es manté a l’hora de fer les cerques, i ens remarca que “fins i tot els catalans nadius solen fer cerques a internet en llengua castellana”. Entre els motius, Colominas identifica la configuració dels ordinadors i cercadors, i l’imaginari de temps passats en què la presència del català a internet era baix i amb continguts de menys qualitat.

La implicació de tota una comunitat per a difondre coneixement

Un gran equip de voluntaris fa possible que la missió de la Viquipèdia arribi a bon port. Ens explica Colominas que no fa falta ser un erudit en cap de les matèries sinó tenir la voluntat de dedicar-hi temps. Remarca que la difusió de coneixement no parteix del contingut sinó de les fonts: “la garantia de la Viquipèdia és la garantia de les fonts que fas servir”. 

Tota la informació que recull la Viquipèdia es caracteritza perquè ha estat publicada amb anterioritat, i això per si sol ja redueix el marge per a la inventiva. A més a més, un equip de viquipedistes com el Pau filtren i identifiquen qualsevol contingut que pugui atemptar contra persones o col·lectius o bé que pugui suposar un conflicte d’interessos.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

El Fons Monetari Internacional es va fundar amb l’objectiu de promoure la cooperació monetària internacional, facilitar el comerç global i contribuir a l’estabilitat financera. Tanmateix, al llarg del temps el seu mandat es va ampliar per donar “suport” a les economies en dificultats i ha evolucionat fins a convertir-se en una eina al servei dels interessos neoliberals.

Entre el 15 i 20 d’abril s’està celebrant a Washington la reunió anual de primavera del Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial. Aquestes reunions es fan, oficialment, per agrupar esforços per a posar fi a la pobresa extrema i promoure una prosperitat compartida. 

L’organisme internacional es va establir el 1944 amb l’objectiu de promoure la cooperació monetària, facilitar el comerç internacional i contribuir a l’estabilitat financera. Des de la seva fundació, volia eliminar les restriccions que dificulten l’expansió del comerç mundial, l’estabilitat canviària i evitar les devaluacions competitives de divises entre països. 

Amb la fi dels sistemes de canvi fixos després que es va eliminar el patró or durant els anys setanta, la seva funció va canviar. L’arribada del neoliberalisme a les polítiques econòmiques dels Estats Units i de l’Europa Occidental va significar un nou rol per l’FMI, que va passar a finançar les nacions que tenien problemes per pagar el seu deute i quadrar les seves balances de pagaments.

Un salvavides que comporta disturbis civils i misèria social

L’ajuda financera de l’FMI no és gratuïta, com és ben sabut, els préstecs venen acompanyats de fortes mesures d’austeritat, antiobreres i antipopulars, que afecten desmesuradament els sectors de la població amb menys recursos i sovint acaben beneficiant a les elits.

El mecanisme que sol utilitzar l’FMI a aquest efecte és la imposició de condicionalitats, com la condonació de préstecs a països que necessiten suport per a la seva balança de pagaments, o com en el cas de Pakistan, la transferència d’armes a Ucraïna. Dit d’altra manera, es fa servir l’FMI com a una eina més de la política exterior de les corporatocràcies occidentals.

Les condicions que s’imposen als països deutors obren les seves economies a la penetració del capital, corporacions i inversors estrangers. Això es porta a terme amb privatitzacions dels serveis públics i amb la venda de les joies de la corona dels països que reben aquesta “ajuda”, especialment quant als recursos naturals i a les seves terres.

Per norma general, l’FMI exigeix que els governs redueixin la despesa pública, apugin els impostos i apliquin reformes destinades a reduir la seva ràtio deute/PIB. Retallar les subvencions socials als combustibles i als aliments o reduir la inversió pública en hospitals, escoles i carreteres, esdevenen la “nova normalitat”.

Evidentment, aquestes mesures draconianes d’austeritat provoquen manifestacions i revoltes entre les poblacions afectades que es coneixen en el món anglosaxó com a “IMF riots”. Un terme encunyat per a descriure les onades de protestes que es van produir als països en vies de desenvolupament durant les dècades de 1980 i 1990, i que defineixen perfectament les conseqüències de les accions d’un bomber financer que es dedica a calar focs.

Les crisis econòmiques de Mèxic o Grècia i posteriors rescats de l’FMI van posar l’accent sobre el paper negatiu que ha jugat aquest organisme en els últims anys, però l’historial, àmpliament documentat, de les seves intervencions en els últims 50 ha estat més que pèssim. Encara que organitzacions humanitàries com Oxfam i CAFOD no es cansen d’avisar que les “campanyes d’austeritat” de l’FMI perjudiquen greument els països pobres i que ha jugat un paper “devastador” en la crisi mundial del deute, l’organisme de crèdit internacional dona pocs senyals de canviar de rumb. 

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

El transport de mercaderies segueix creixent, impulsat per un model econòmic globalitzat. Les cadenes de subministrament s’han tornat més complexes i l’emissió de gasos d’efecte hivernacle s’ha disparat en els últims anys. Només un canvi en els nostres hàbits de consum pot revertir la tendència.

La globalització i l’increment del comerç han fet que cada any es moguin milers de milions de tones de càrrega pel món en camions, vaixells, trens i avions. L’Agència Internacional de l’Energia (AIE) estimava en el 2018 que aquest moviment de mercaderies genera el 8 % de les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle, i fins a l’11 % si s’inclouen els produïts en magatzems i ports. Si no es prenen mesures, el transport de mercaderies es convertirà en el sector més contaminant pel 2050.

El transport terrestre, bàsicament en camió i furgoneta, representa el 62 % d’aquestes emissions. Tot i que el combustible utilitzat en el transport marítim és molt més contaminant, el fet que la capacitat de càrrega per vehicle sigui molt inferior en el terrestre ho fa molt més ineficient des d’un punt de vista mediambiental. Per la mateixa quantitat de càrrega i distància, el transport per carretera genera més de 100 vegades més CO₂ que el marítim.

A més, el transport de mercaderies per carretera és un sector en ràpid creixement, en part pel l’auge del comerç electrònic i el lliurament a domicili. I es tracta del segment de transport més difícil de descarbonizar, ja que la utilització d’energies netes està molt menys desenvolupada que en el transport de persones.

La llei de la mar

El transport marítim és la columna vertebral del comerç mundial. L’any 2018 es van transportar 11.000 milions de tones de mercaderies per mar i les emissions de CO₂ relacionades van ascendir a més de 700 milions de tones.

La importància d’aquest sector és tal que va quedar fora de l’Acord de París de 2016 i es preveu que en 2050 representi fins al 10 % de les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle si no es prenen mesures. La demanda de matèries primeres i el transport de contenidors no deixa de créixer.

Cal tenir en compte que els grans vaixells funcionen amb combustibles fòssils molt contaminants, sobretot fuel pesant, que conté altes quantitats de sofre, cendres, metalls pesants i altres residus tòxics.

Un problema anomenat sofre

Fins l’any 2020, el límit màxim de sofre en els combustibles per al transport marítim era del 3,5 %, mentre que el permès per la Unió Europea en els carburants per al transport per carretera és del 0,00001 %. Una dada publicada pel diari ‘The Guardian’ fa uns anys resulta molt revelador: 15 dels vaixells més grans del món contaminaven tant com 760 milions d’automòbils.

Després d’anys de consultes, l’Organització Marítima Internacional (OMI) va reduir en 2020 el nivell de sofre permès en el combustible per a vaixells del 3,5 % a un 0,5 % aproximadament. Així i tot, la previsió que el trànsit marítim de mercaderies continuï augmentant fins a duplicar en 2050 els nivells de 2005 limita notablement l’impacte d’aquesta mesura.

Més contaminació

Els informes de l’OMI publicats en els últims anys han revelat que, en lloc de reduir-se, les emissions dels vaixells han augmentat un 10 % des de 2008 i continuaran fent-ho si no hi ha canvis dràstics. De fet, si tot el transport marítim fos un país, seria el sisè més contaminant del món, per davant d’Alemanya.

El Comitè de Protecció del Medi Ambient Marí d’aquesta organització va plantejar en 2020 una reducció parcial d’emissions de CO₂ per a aquesta dècada i ampliar la rebaixa fins al 50 % en 2050. No obstant això, l’organització que regula el trànsit marítim internacional va prescindir de les recomanacions i només va acordar mesures a curt termini i no vinculants.

La conseqüència és que les emissions de CO₂ dels vaixells de càrrega continuaran augmentant en els pròxims anys. Si el sector navilier no posa en marxa estratègies verdes, la seva producció de gasos d’efecte hivernacle creixerà un 15 % d’aquí a 2030. I si segueix les recomanacions de l’OMI, aquest percentatge gairebé no variarà.

En aquest context, l’única solució per a frenar l’impacte del transport de mercaderies en el medi ambient passa per canvis en els nostres hàbits de consum personals: sobretot reduir el volum i el pes de les nostres compres, i prioritzar els productes de proximitat.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.

El Gremi de Llibreters preveu una jornada rècord per aquesta Diada, perquè hi ha més parades que mai. Però entre aquest mar de novetats, quines tenen relació amb l’economia o el moment actual? Us proposem una tria.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

L’estira-i-arronsa geopolític dels últims anys entre Orient i Occident ha posat de manifest un canvi de paradigma que és cada dia més evident. Hem tornat a un món multipolar on l’hegemonia dels Estats Units va perdent força any rere any. Analitzem les causes i conseqüències d’aquest reequilibri i repartiment del poder global.

El món està més interconnectat que mai, però el poder està més repartit. La distribució del poder en la geopolítica mundial ha variat històricament entre els Estats. Del sistema bipolar establert durant el període de la Guerra Freda, en què dues grans potències compartien el poder, es va passar a un món unipolar després del col·lapse de l’URSS i el bloc comunista. Aquest canvi de l’ordre mundial va establir una hegemonia nord-americana substantivament basada en dues columnes: el poder militar i l’econòmic.

Tanmateix, l’abast i la preeminència de la influència geopolítica estatunidenca era única i anava molt més enllà de la definició d’una superpotència tradicional. D. Hubert Vedrine, ministre d’Afers Exteriors francès, va encunyar un nou terme, hiperpotència, per descriure un domini de poder que no només dictava l’àmbit econòmic, tecnològic o militar global, sinó que també incloïa l’imperialisme cultural que detallaven sarcàsticament els membres del grup de música alemany Rammstein en la coneguda cançó Amerika.

Dit això, la comunitat internacional no va trigar a plantar les llavors per desafiar aquest nou statu quo. Economies emergents, com el bloc format pels BRICS, van començar a situar-se de manera organitzada en l’escena internacional, donant sentit al concepte de món multipolar que definia les bases d’un nou ordre polític i econòmic.

L’ascens d’Àsia i el declivi d’Occident

El 1988, el líder xinès Deng Xiaoping va dir al llavors primer ministre indi Rajiv Gandhi

que l’arribada del ‘segle asiàtic’ estava lluny de ser un fet fins que la Xina, l’Índia i els països veïns es desenvolupessin. Tres dècades després, pocs dubten que estem vivint una nova època daurada del continent asiàtic. Àsia és la regió de major creixement del món i el contribuent més gran al PIB global, amb la Xina com la segona economia mundial.

Els cicles econòmics i els mercats financers se centren cada vegada menys en els Estats Units. L’ús i abús de les sancions econòmiques en vers qualsevol corporació o país, fins i tot països aliats, que no se sotmet als interessos del gegant americà, no fa més que consolidar els esforços per part de la Xina, Rússia i altres països no alineats al bloc geopolític occidental a crear sistemes econòmics alternatius.

Beijing, amb el seu enfocament en aconseguir la independència tecnològica i vinculació d’altres països a la Iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda (del seu nom en anglès Belt and Road Initiative), inverteix el seu capital, ajudant a aixecar les economies regionals de parts del món oblidades per Occident, o a les que els antics poders colonials exigeixen molt més, sovint amb l’ús de la força, per rebre molt poc a canvi. Tot un conjunt de múltiples aliances que divideixen i distribueixen encara més els centres de poder i influència.

Encara que ens trobem davant d’un reequilibri necessari i inevitable de l’ordre mundial, en última instància, que els Estats puguin fer un bon ús de la ressurgència d’aquesta nova tendència cap a la multipolaritat dependrà de la seva ubicació geoestratègica, demografia, recursos energètics i, sobretot, del seu poder econòmic, que demarcarà els límits de la seva autonomia relativa a les superpotències establertes.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

El Fons Monetari Internacional millora les previsions de creixement de l’economia espanyola per aquest any i la situa molt per sobre de la mitjana de l’euro zona. Tanmateix, estima que la taxa d’atur quedarà en l’11,6%, tres dècimes més del que va pronosticar a l’octubre.

El Fons Monetari Internacional (FMI) ha anunciat aquest dimarts que retalla la seva previsió de creixement de totes les grans economies de l’euro zona d’enguany i el pròxim any, amb l’excepció d’Espanya, que pronostica que creixerà més del doble de la mitjana de zona euro.

Concretament, ha ajustat a l’alça l’estimació de creixement del PIB espanyol, alineant-se amb l’1,9% que preveu el Banc d’Espanya per aquest any, mentre que per a 2025 manté la seva previsió del 2,1%, més optimista que l’1,9% pronosticat pel Banc d’Espanya.

Quant a la resta de l’euro zona, rebaixa l’avanç del producte interior brut (PIB) fins al 0,8% el 2024, i fins a l’1,5% el 2025, una i dues dècimes menys respectivament que en l’actualització publicada al gener. 

Així mateix, estima que el creixement del PIB alemany es reduirà en tres dècimes en tots dos exercicis i només creixerà un 0,2% i un 1,3% respectivament. Per part de França, preveu que el seu PIB també caigui en tres dècimes, fins al 0,7% aquest any i a l’1,4% el 2025. Per a Itàlia, l’organisme manté la seva previsió de creixement en el 0,7% per a 2024 i revisa a la baixa, en quatre dècimes, la de 2025 fins al 0,7%.

Pel que fa al PIB mundial avançarà una mica més de l’esperat, amb una variació del 3,2% el 2024, una dècima més que en l’informe anterior, i del 3,1% el 2025. Aquesta millora es deu en part al creixement dels Estats Units, que creixerà fins al 2,7% enguany, abans de desaccelerar-se a l’1,9% el 2025.

Estancament del deute públic i la desocupació

L’FMI apunta que “la inflació podria reduir-se més ràpid del que es preveu si la taxa d’activitat laboral continua augmentant, la qual cosa permetria als bancs centrals avançar els seus plans de flexibilització”. 

En aquest context, vaticina que Espanya serà l’última gran economia de l’euro a superar l’episodi inflacionista. Concretament, preveu que la inflació a Espanya baixi fins al 2,7% el 2024, enfront del 3,9% de la seva anterior estimació.

Tot i l’optimisme pel que fa al creixement del PIB espanyol, l’organisme no espera una reducció substancial dels nivells d’atur i deute fins al final de la present dècada, i apunta que el dèficit seguirà per sobre del 3% fins al 2029.

Així mateix, el deute públic, que enguany se situarà per sobre del 106% del PIB, només baixarà lleugerament durant el 2025, situant-se per sota del 105%, i es mantindrà així fins que al període del 2028 i 2029, quan baixarà al 104,6% i al 104,2%, respectivament.

Per altra banda, l’FMI espera que aquest any l’atur a Espanya baixi fins a l’11,6% i a l’11,3% l’any vinent, enfront del 6,5% i el 6,4% estimat respectivament per a l’eurozona, mantenint-se al voltant de l’11% durant els següents exercicis.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.