Terres rares: el poder del segle XXI

Els minerals que gairebé ningú coneix… però que tothom necessita. La primavera del 2025, diversos fabricants europeus d’automòbils van començar a preocupar-se. Algunes peces essencials per continuar produint vehicles podien deixar d’arribar. No era una nova crisi del petroli. Tampoc dels semiconductors. L’origen del problema eren uns minerals pràcticament desconeguts per al gran públic que, sense fer soroll, s’han convertit en una de les armes geopolítiques més poderoses del segle XXI.

Pocs dies després, la Xina anunciava noves restriccions a l’exportació de determinades terres rares i d’imants permanents. La notícia va ocupar titulars als mitjans especialitzats, però per a molts ciutadans va passar desapercebuda. Tanmateix, aquell moviment deixava al descobert una realitat incòmoda: gran part de la tecnologia que utilitzem cada dia depèn d’uns materials que controla, en bona mesura, un únic país.

Fa cent anys, el poder mundial es mesurava en barrils de petroli. Avui, cada vegada més, també es mesura en quilograms de minerals.

No són rares. El que és excepcional és poder-les fabricar

El nom és probablement el primer gran malentès. Les terres rares no són especialment escasses. Alguns dels seus disset elements químics són més abundants que el coure a l’escorça terrestre. El problema és que gairebé mai no es troben concentrats en un mateix lloc. Estan dispersos, barrejats amb altres minerals i separar-los requereix processos químics molt complexos, costosos i amb un impacte ambiental considerable.

Durant anys, Europa i els Estats Units van arribar a una conclusió aparentment lògica: era més barat importar aquests materials que produir-los. Les mines van anar tancant, moltes plantes de refinatge van desaparèixer i aquesta indústria es va anar desplaçant cap a l’Àsia. Mentrestant, la Xina feia exactament el contrari.

Sense fer gaire soroll, va començar a invertir en mines, en tecnologia de refinatge, en plantes químiques i en la fabricació dels components que després comprarien les grans empreses occidentals. Mentre uns pensaven en reduir costos a curt termini, Pequín construïa una estratègia industrial que avui li proporciona un avantatge difícil de replicar. I aquí apareix la gran paradoxa que explica tot aquest article. El recurs més valuós no és el mineral. És el coneixement necessari per transformar-lo.

La mina és només el principi de la història

Quan pensem en una matèria primera, solem imaginar una excavadora extraient roques d’una muntanya. Però, en el cas de les terres rares, aquella és només la primera escena d’una història molt més llarga.

Després arriba el refinatge, on els disset elements químics se separen un a un. A continuació es transformen en aliatges especials i, més tard, en imants permanents extraordinaris, capaços de generar una gran potència ocupant molt poc espai. Només aleshores entren a les fàbriques que produeixen motors elèctrics, robots industrials, aerogeneradors, satèl·lits o telèfons mòbils.

Quan desbloqueges el mòbil amb la cara, escoltes música amb uns auriculars sense fil o utilitzes una eina d’intel·ligència artificial, probablement no hi penses. Però darrere d’aquests gestos quotidians hi ha una cadena industrial que comença en una mina situada a milers de quilòmetres de distància. És una realitat invisible. Precisament per això és tan fàcil oblidar-la.

Els petits elements que mouen la tecnologia més gran

Hi ha molt poques matèries primeres capaces de ser tan discretes i, alhora, tan imprescindibles.

El neodimi permet fabricar els imants que fan possibles els motors dels vehicles elèctrics. El disprosi evita que aquests imants perdin eficàcia quan treballen a temperatures molt elevades. L’europi participa en les pantalles i els sistemes d’il·luminació, mentre que el lantani és present en bateries, càmeres i components òptics.

Sense aquests materials tampoc existirien moltes turbines eòliques modernes, equips mèdics d’alta precisió, satèl·lits, làsers, radars o sistemes de defensa.

Les xifres ajuden a entendre’n la magnitud. Un vehicle elèctric necessita diverses vegades més terres rares que un cotxe convencional, mentre que un únic aerogenerador marí pot incorporar centenars de quilos d’imants fabricats amb aquests materials. Fins i tot els avions de combat més avançats en depenen.

I la intel·ligència artificial, que sovint imaginem com una qüestió exclusivament de programari, també comença aquí. Els centres de dades que entrenen models com ChatGPT necessiten milers de processadors, equips electrònics i sistemes de refrigeració construïts gràcies a una cadena industrial on les terres rares tenen un paper essencial.

Els algoritmes no neixen del no-res. Abans dels algoritmes hi ha la indústria. I abans de la indústria hi ha els minerals.

La Xina va entendre el joc abans que ningú

Durant dècades, el món occidental va mirar cap a una altra banda. Produir terres rares era car, contaminava i generava poc interès polític. La Xina, en canvi, va veure-hi una oportunitat estratègica.

Avui no només és un dels principals productors mundials. El seu gran avantatge és que controla bona part del refinatge i de la fabricació dels imants permanents que després utilitzen empreses d’arreu del món. Aquest domini li permet influir sobre sectors tan diversos com l’automoció, les energies renovables, la indústria militar o l’electrònica de consum.

Quan Pequín anuncia restriccions a les exportacions, els mercats reaccionen perquè saben que substituir aquesta capacitat industrial no és qüestió de mesos, sinó probablement d’anys. Occident ha descobert que externalitzar una indústria durant trenta anys és molt més fàcil que reconstruir-la.

La nova guerra ja no es lliura només pel petroli

Aquest és el motiu pel qual els Estats Units, el Canadà, Austràlia, la Unió Europea i altres països acceleren projectes miners, impulsen noves plantes de refinatge i busquen acords amb socis considerats estratègics. També augmenten les inversions en reciclatge, perquè els dispositius electrònics que avui llencem podrien convertir-se en una futura font de subministrament.

Ja no es tracta únicament de fabricar més cotxes elèctrics o més turbines eòliques.

Es tracta de decidir qui controlarà la indústria del futur. Per això les terres rares han deixat de ser una qüestió geològica per convertir-se en un assumpte de seguretat nacional.

Per què tot això també afecta els teus estalvis?

Les grans transformacions geopolítiques acaben arribant, tard o d’hora, a l’economia quotidiana. Quan hi ha tensions en el subministrament de minerals crítics, els fabricants assumeixen costos més elevats, els projectes industrials es retarden i les empreses veuen alterades les seves previsions. Tot això pot acabar reflectint-se en els mercats financers, en la inflació i en el preu dels productes que consumim.

Comprendre aquesta dependència no significa haver d’invertir en terres rares. Significa entendre millor per què determinades empreses tecnològiques, fabricants d’automòbils o grups industrials reaccionen davant decisions polítiques que, aparentment, tenen lloc molt lluny de casa nostra. Els recursos naturals continuen condicionant l’economia mundial. L’únic que ha canviat és quins recursos són els més valuosos.

El futur també s’extreu de la terra

Durant el segle XX, el petroli va decidir bona part del destí de les economies i dels conflictes internacionals. Al segle XXI, aquesta influència es reparteix entre recursos molt menys coneguts, però igualment imprescindibles. Sense terres rares no hi ha cotxes elèctrics, ni turbines eòliques, ni robots industrials, ni satèl·lits, ni intel·ligència artificial.

La pròxima vegada que agafis el mòbil, escoltis música amb uns auriculars sense fil o demanis una resposta a una IA, recorda que darrere d’aquella tecnologia hi ha una cadena que comença en una mina, continua en una planta de refinatge situada a milers de quilòmetres i acaba condicionant l’economia mundial. Els algoritmes poden semblar el motor del futur. Però sense aquests disset elements químics, el futur simplement no arrencaria.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Vivim en una meritocràcia, on l’esforç es veu recompensat? Realment funciona l’ascensor social? Nombrosos estudis qüestionen si l’èxit socioeconòmic de les persones depèn dels seus mèrits o si està predeterminat pels privilegis que atorga el lloc de naixement o la classe social.

Això que el futur és a les nostres mans, que tantes vegades hem escoltat dels nostres pares i avis, està en dubte. Almenys si no pertanyem a una família acomodada. Un estudi d’Esade mostra que la igualtat d’oportunitats en l’Estat espanyol és una fal·làcia: és 24 vegades més fàcil acabar entre l’1% de població amb major renda si es prové d’una de les famílies amb més ingressos que si es pertany a alguna de les de menys ingressos.

Per sort, la situació a Catalunya és molt millor que a Andalusia o Canàries, ja que ofereix el nivell més gran de mobilitat intergeneracional absoluta i relativa de la mostra, amb taxes similars a Escandinàvia. Però, així i tot, l’ascensor social està clarament desgreixat.

Un model qüestionat

Després de deixar enrere la societat feudal, que estava constituïda per estaments rígids, se suposava que la societat burgesa, basada en la teòrica igualtat davant la llei, havia de permetre que les persones de les classes més baixes progressessin socialment si s’esforçaven prou. Tradicionalment, els estudis eren la principal via d’ascens de les classes humils i mitjanes. No obstant això, cada vegada més experts indiquen que els estudis ja no garanteixen res i que la meritocràcia no existeix.

La idea que en la nostra societat l’esforç preval sobre els privilegis és fonamental per legitimar els sistemes polítics i econòmics liberals occidentals. Per mantenir l’ordre social establert, la majoria dels individus han de creure que poden progressar si s’esforcen prou.

Tot i això, com adverteix Michael Sandel, professor de Dret a Harvard, «el primer problema de la meritocràcia és que les oportunitats en realitat no són iguals per a tothom«. De fet, en les universitats de la denominada Ivy League, que inclou a vuit de les més prestigioses dels Estats Units, hi ha més estudiants que pertanyen a l’1% de les famílies amb més ingressos del país que al 60% amb menys ingressos.

Daniel Sanabria, catedràtic de Psicologia de la Universitat de Granada, afegeix que en realitat «el millor predictor del rendiment acadèmic i de l’èxit professional posterior no és el rendiment cognitiu, és el context sociocultural, que els teus pares tinguin diners.

L’aventura d’emprendre

S’han popularitzat històries de superació de joves emprenedors com Steve Jobs, que va fundar Apple en el garatge de la seva casa. No obstant això, no són casos representatius, sinó extremadament inusuals, històries que únicament li ocorren a una persona d’entre un milió. A més, en molts d’aquests casos existeixen factors determinants de l’èxit que van més enllà del mèrit i de l’esforç personal.

La recerca ha demostrat que la característica més comuna entre els emprenedors és l’accés a capital, sigui a través de la família o contactes que facilitin l’estabilitat financera. Més que una inclinació genètica, sol ser els diners i una xarxa de seguretat el que permet als emprenedors assumir riscos.

De fet, una famosa recerca dels economistes David Blanchflower i Andrew Oswald indica que els mesuraments de la personalitat i les puntuacions dels tests psicològics gairebé no ajuden a predir qui dirigeix el seu propi negoci. En realitat, «el que importa és el capital inicial«, asseguren de manera rotunda en el seu estudi.

En aquest sentit, l’últim Global Entrepreneurship Monitor, que analitza l’emprenedoria en el món, adverteix que les empreses solen posar-se en marxa sovint amb els diners de familiars, amics i companys de feina. I cal tenir en compte que molts fundadors de ‘startups’ no cobren un sou durant algun temps, alguna cosa que poden permetre’s poques persones.

Els rics d’ahir i d’avui

Sembla que la riquesa de les dinasties familiars es perpetuen en el temps molt més enllà del que es pensava, com suggereix una recerca dels economistes italians Guglielmo Barone i Sauro Mocetti. En comprovar la mobilitat intergeneracional i la distribució de la riquesa a Florència comparant els registres de 1427 amb els de 2011, van descobrir que les famílies florentines més riques continuaven tenint els mateixos cognoms gairebé sis-cents anys després. I altres estudis apunten al fet que no es tracta d’un fenomen exclusiu de la Toscana.

L’esforç individual no és cap garantia d’èxit avui dia per als joves. Un informe del Govern espanyol fins i tot reconeix que “néixer en una família amb pocs ingressos condiciona les oportunitats d’educació i desenvolupament molt més que en altres països europeus.” La pobresa s’està convertint cada vegada més en una gàbia sense sortida per a una part important de la població.

Tot i que els títols i la formació especialitzada augmenten en línies generals l’ocupabilitat i la renda mitjana, la majoria d’anàlisi mostren que les capes de la població que neixen en una posició social solen viure i morir en la mateixa posició.

De fet, els joves han vist com es menysté el seu present i s’hipoteca el seu futur. A l’hora de retallar en els últims anys les grans partides pressupostàries, la d’educació ha sortit molt pitjor parada que les de sanitat i pensions. Per tant, el principal dinamitzador de l’ascensor social grinyola més que mai. I el volum de deute públic que hauran de pagar en els pròxims anys s’ha disparat.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

No som prou conscients del poder que tenim com a consumidors per incidir en l’economia. Però ens ho hem de començar a creure: la ciutadania pot capgirar el mercat i fer que el comerç de proximitat i sostenible sigui encara més important.

La pandèmia ens ha fet redescobrir la importància de la comunitat i de la proximitat. Les restriccions en la mobilitat ens han fet adonar que dependre de productes que venen de l’altra punta del món no té cap sentit. De fet, encara estem patint retards en els subministraments i el comerç de productes per culpa del confinament global que hem viscut i dels embolics geopolítics, que no s’aturen mai. 

Quan parlem de productes de proximitat, sovint només pensem en els productes alimentaris, però també cal pensar en els serveis: la telefonia, l’atenció sanitària, l’energia, les finances… Tots aquests serveis els acostumen a oferir grans corporacions que tenen les seves seus fora de Catalunya i, per tant, no inverteixen els seus beneficis en la ciutadania de Catalunya. 

En canvi, si contractem els serveis en companyies, empreses o cooperatives de Catalunya, els beneficis que s’obtenen sí que s’inverteixen a casa nostra, i també contribueixen a donar feina a milers i milers de persones.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Una dècada després que la República Popular de la Xina posés en marxa la Iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda amb l’objectiu de desenvolupar una infraestructura global de comerç i cooperació internacional, el projecte s’enfronta a nous reptes geopolítics que marcaran el seu futur.

La Iniciativa del Cinturó i la Ruta de la Seda o Belt and Road Initiative (BRI, per les seves sigles en anglès), també coneguda com la Nova Ruta de la Seda, es va posar en marxa el 2013 pel president Xi Jinping. Es tracta d’un dels projectes d’infraestructures més ambiciosos mai concebuts, i, originalment, estava pensat per a incrementar el comerç i cooperació econòmica entre l’Àsia Oriental i Europa. Durant els últims deu anys el projecte s’ha ampliat a Àfrica, Oceania i Amèrica Llatina, incrementant exponencialment la inversió en infraestructures.

A més, en aquesta estructura logística s’hi suma la ruta de la seda marítima que inclou ports i infraestructura costanera des del litoral occidental de la Xina a Europa, l’Índia, Àfrica, el Pacífic i Llatinoamèrica. La qual cosa és d’una importància cabdal tenint en compte que la Xina té actualment 95 ports i sis d’ells figuren en el rànquing dels 10 més importants del món.

Amb l’objectiu de connectar al 65% de la població i a un terç del PIB mundial amb la Xina mitjançant la creació d’una xarxa de rutes marítimes i enllaços terrestres, ha captat l’atenció del món pel seu abast global i les seves implicacions econòmiques, polítiques i socials. El govern xinès va anunciar que la iniciativa significa «il·luminar una nova era de globalització», i facilitarà una «època d’or del comerç que beneficiarà a tots”.

Al juliol d’aquest any, les inversions totals en el marc del projecte van superar el bilió de dòlars, fins al punt de competir directament amb el Fons Monetari Internacional (FMI). Aquests diners provenen principalment del Nou Banc de Desenvolupament, del Fons de la Ruta de la Seda i del Banc Asiàtic d’Inversió en Infraestructures (BAII). 

Un imparable món multipolar

Tot i que la iniciativa ha estat elogiada per a fomentar el desenvolupament econòmic i la cooperació entre països, oferint unes condicions beneficioses per totes les parts que no es donaven amb el monopoli dels poders occidentals, també han sorgit algunes veus crítiques. Alguns països participants han expressat preocupació sobre la transparència dels projectes, dubtes per si podran fer front a la càrrega de deute o de quina serà la dependència amb la Xina en cas que no puguin tornar els préstecs. 

Una gran part d’aquestes crítiques i pressió perquè certs països es neguin a col·laborar amb el gegant asiàtic venen per part dels Estats Units, que veu com s’esvaeix cada cop més la seva hegemonia com a poder econòmic i geopolític global en favor d’altres actors emergents, com Rússia i la Xina, que volen mantenir la seva sobirania lliure dels tentacles d’Occident.

L’èxit del projecte el converteix en una eina perfecta per expandir, encara més, la influència política i econòmica de la Xina, tenint accés preferent a nous mercats i recursos naturals fins ara dominats quasi exclusivament pels poders occidentals, que veuen amb desesperació com els cicles econòmics i els mercats financers se centren cada vegada menys amb ells.

En aquest context, l’última cimera dels BRICS, on s’ha anunciat que sis països més s’uniran al bloc econòmic, ha creat una gran expectació. Tanmateix, ha posat de manifest la dificultat d’unificar interessos tenint en compte les sensibilitats de tots els estats membres. L’expansió del BRI pot ser el punt d’unió que tapi les esquerdes, especialment entre els països africans que han demanat que la Xina passi de la construcció d’infraestructures a la industrialització local i d’una Índia també interessada a finançar projectes emblemàtics a països en vies de desenvolupament del sud global, com a contrapartida a Occident.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

En un context econòmic cada cop més volàtil i inflacionari, les operacions a futur tornen a guanyar protagonisme. Tot i semblar un instrument modern i complex, les compres a futur són un mecanisme comercial amb milers d’anys d’història. Civilitzacions com l’egípcia o la romana ja pactaven preus per a mercaderies abans de la collita, protegint-se així de futures fluctuacions.

Avui dia, aquest sistema continua plenament vigent i sofisticat, especialment als mercats organitzats de futurs, com el Chicago Mercantile Exchange (CME) o l’Euronext. En aquests mercats, s’hi poden intercanviar tota mena d’actius: matèries primeres agrícoles (com blat, cafè, sucre o cotó), metalls preciosos (com l’or, la plata o el coure), fonts d’energia (com el petroli, el gas natural o l’electricitat), divises internacionals (dòlar, euro, ien…), així com índexs borsaris i altres productes financers derivats. 

La varietat d’actius negociables i la seva estandardització fan d’aquests mercats una eina fonamental per a empreses, inversors institucionals i governs que volen protegir-se contra riscos de preu, diversificar carteres o assegurar el subministrament de recursos estratègics.

Però, què és exactament una compra a futur?

Una compra a futur és un contracte entre dues parts que pacten, en el present, el preu d’un producte o actiu que serà lliurat o liquidat en una data futura. A diferència de la compra immediata, el lliurament físic o el pagament no es fa en el moment de la signatura, sinó més endavant, segons el calendari acordat.

Aquest tipus d’operacions es duen a terme en mercats regulats, amb normes estandarditzades que garanteixen la seguretat jurídica i financera de les dues parts. Per protegir l’acord, ambdues han de dipositar una garantia inicial (anomenada ‘marge’ o ‘margin’) que serveix com a compromís d’execució.

Posicions llargues i posicions curtes

Dins l’argot financer, els termes posició llarga i posició curta són fonamentals per entendre com funcionen les operacions a futur. Adoptar una posició llarga vol dir comprometre’s a comprar un actiu en una data futura determinada; en canvi, tenir una posició curta significa comprometre’s a vendre aquest actiu en aquell moment. Aquestes posicions no impliquen necessàriament la tinença física del producte —de fet, moltes vegades el contracte es liquida abans de la data de venciment per mitjà de compensació econòmica.

Aquest mecanisme permet que, tant els productors —que volen assegurar el preu de venda— com els compradors industrials o distribuïdors — que volen garantir un preu d’adquisició estable— puguin protegir-se davant la incertesa de mercat.

El contracte a futur ha d’incloure tota la informació essencial per ser executable:

• L’actiu o producte negociat (per exemple, 1.000 barrils de petroli brut).
• La quantitat concreta.
• El preu pactat (fixat en el moment de la signatura).
• La data de venciment o execució.
• La forma de liquidació (pot ser per lliurament físic o per diferència de preu).
• El lloc i les condicions de lliurament, en cas que hi hagi intercanvi físic de mercaderia.
  

Aquest sistema permet fixar condicions amb molta antelació, cosa especialment valuosa en sectors on els preus poden canviar radicalment en pocs dies.

Els avantatges de les compres a futur

• Estabilitat en temps d’inflació. En èpoques d’inflació o escassetat, les compres a futur són una eina de protecció contra la volatilitat dels preus. Empreses agrícoles, fabricants, distribuïdors o fins i tot inversors poden assegurar avui el preu d’un producte que necessitaran demà. 
• Planificació més fiable. Poder anticipar costos o ingressos facilita la planificació financera i logística, i redueix el risc d’imprevistos que poden afectar tota una cadena de subministrament.
• Accés àgil i cost moderat. El funcionament diari dels mercats de futurs assegura una alta liquiditat i una certa facilitat per operar o desfer posicions. A més, el cost inicial d’entrada (la garantia) sol ser relativament baix en comparació amb el valor total del contracte, cosa que permet moure grans volums amb menys capital.

Però també comporten riscos

Tot i els beneficis evidents, les compres a futur no són una fórmula màgica i comporten riscos significatius que cal tenir molt presents abans de fer qualsevol moviment:

• Risc de mercat: Si el preu real de l’actiu en la data de venciment resulta inferior al preu pactat, el comprador haurà de pagar més del valor actual, assumint una pèrdua. I a l’inrevés, si el preu puja i ets venedor, pots estar obligat a vendre per sota del preu de mercat. Això pot afectar de manera directa la rendibilitat de l’operació i, en casos greus, desestabilitzar el pressupost d’una empresa.
• Compromís contractual ferm: Els contractes de futurs no es poden trencar sense conseqüències. Un cop formalitzats, són vinculants, i incomplir-los pot comportar sancions econòmiques importants o pèrdues de la garantia dipositada. Per això és fonamental avaluar molt bé la capacitat de complir amb les condicions pactades abans de signar res.
• Complexitat tècnica: Els mercats de futurs són entorns molt especialitzats. Entendre com funcionen els mecanismes de liquidació, apalancament, garanties i ajustaments diaris requereix una formació prèvia sòlida. Operar-hi sense coneixement pot derivar fàcilment en decisions errònies o precipitades, especialment si es confonen amb operacions especulatives a curt termini.
• Volatilitat i apalancament: En alguns casos, els futurs es fan servir amb apalancament, és a dir, operant amb diners prestats o amb una garantia petita per un volum gran, fet que pot amplificar tant els guanys com les pèrdues. Una petita variació en el preu pot tenir un impacte molt gran sobre el resultat final de l’operació.

Un exemple senzill

Imagina’t una empresa de torradors de cafè que necessita grans quantitats de gra cada mes. Si tem una pujada de preus per culpa de fenòmens climàtics o inestabilitat geopolítica, pot optar per comprar cafè a futur. Pacta el preu ara, assegura l’estoc i evita sorpreses desagradables d’aquí a tres mesos.

Aquest mateix sistema s’utilitza arreu del món amb blat, petroli, sucre, gas, or o fins i tot energia elèctrica.

Una estratègia, no una aposta

Les compres a futur són molt més que una eina financera: són una estratègia de gestió del risc amb un gran potencial per protegir l’estabilitat econòmica d’una empresa o sector. En mans ben formades, permeten anticipar escenaris adversos, protegir els marges comercials, assegurar el subministrament i reduir la dependència dels vaivens del mercat.

Quan els preus fluctuen amb força —per causes com la inflació, tensions geopolítiques, desajustos logístics o sequeres—, aquest tipus d’operació pot marcar la diferència entre sobreviure o perdre el control dels costos. És per això que moltes grans empreses utilitzen els futurs com a element habitual dins del seu pla de previsió financera.

Tanmateix, cal recordar que no són una aposta ni un joc especulatiu per a qui no domini el terreny. Són una estratègia complexa que exigeix coneixement, rigor i disciplina. I com tota bona estratègia, no s’ha d’aplicar a cegues. Cal entendre-la, dimensionar-la i adaptar-la a les necessitats reals de cada negoci o operació.

Al capdavall, els mercats de futurs no ofereixen garanties absolutes, però sí una cosa molt valuosa: la capacitat d’anticipar, gestionar i mitigar el risc en un món cada vegada més impredictible.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

En un moment en què el planeta ens demana responsabilitat i sentit comú, el consum també ha entrat en una nova etapa. Comprar productes nous ja no és l’única opció. Cada cop més persones aposten per allargar la vida útil de tot allò que ja existeix, i això ha donat lloc a una tendència que no només ha vingut per quedar-se, sinó que està canviant la cultura del consum: el recommerce.

El concepte és senzill però potent: vendre i comprar productes de segona mà a través de plataformes digitals. L’objectiu? Reduir residus, reutilitzar allò que encara és útil, i evitar la sobreproducció que alimenta el model de consum tradicional. És la versió pràctica de les tres famoses R de l’economia circular: Reduir, Reutilitzar i Reciclar. 

Aquest canvi d’hàbits, que fins fa uns anys es considerava minoritari o alternatiu, s’ha estès amb força entre aquells consumidors que volen estalviar diners i alhora tenir un impacte positiu en el medi ambient. I per fer-ho possible, ha nascut un ecosistema digital de plataformes que faciliten la compravenda d’objectes de segona mà d’una forma ràpida, segura i assequible. A continuació, destaquem:

• Una de les grans impulsores d’aquesta revolució és Back Market, una plataforma especialitzada en tecnologia recondicionada. Smartphones, ordinadors portàtils, càmeres, petits electrodomèstics… tot passa per mans professionals que asseguren el seu correcte funcionament abans de posar-ho a la venda. A més, la mateixa plataforma actua com a garantia, oferint un servei de postvenda rigorós i àgil. És una forma intel·ligent de comprar tecnologia d’última generació a preus molt més assequibles i sense generar més deixalles electròniques.
• Per als qui volen vendre allò que ja no utilitzen —o trobar gangues en productes de tota mena—, Wallapop continua sent una de les opcions més populars. Aquesta app ha sabut posicionar-se com una mena de mercat de segona mà digital, on la proximitat i el tracte directe entre compradors i venedors en facilita la logística. Des de mobles fins a material esportiu, passant per videojocs o roba infantil, és una finestra oberta al consum responsable i pràctic.
• Una altra plataforma que cal tenir en compte és Letgo, que es diferencia per incorporar tecnologia d’intel·ligència artificial. Aquesta funcionalitat permet reconèixer els objectes a partir d’una imatge, categoritzar-los automàticament i agilitzar la seva publicació. El resultat és una experiència d’usuari molt fluida i eficient, especialment útil per a qui vol vendre sense complicacions.
• En l’àmbit de la mobilitat, Coches.net s’ha convertit en referent. Aquesta app no només permet comprar i vendre cotxes de segona mà, sinó també vehicles nous, de quilòmetre zero, autocaravanes o furgonetes. El valor afegit és la garantia que ofereixen molts dels venedors professionals de la plataforma, fet que genera confiança i redueix riscos en una operació tan sensible com és la compra d’un vehicle.
• La roba, un dels grans focus de consum massiu i contaminació, també té les seves plataformes específiques. Vinted és una comunitat de compravenda de moda que funciona com una xarxa social: les persones venen la seva roba amb fotos o vídeos, i poden seguir-se mútuament. És una manera fresca i divertida de donar una segona vida a peces que ja no fem servir, i a la vegada renovar l’armari sense caure en l’espiral del consum impulsat per la moda ràpida.
• No podem oblidar Milanuncios, un clàssic dels anuncis classificats que ha sabut adaptar-se al món digital. Amb una oferta molt variada que va més enllà dels objectes —feina, habitatge, serveis—, continua sent una plataforma molt útil per a tota mena de transaccions, especialment en entorns més rurals o per a persones que busquen opcions més tradicionals.
• I si parlem de nínxols específics, una app com Bkie demostra fins on pot arribar la personalització dins del recommerce. Dedicada exclusivament a la compravenda de bicicletes i equipament ciclista, ha creat una comunitat pròpia, fidel i activa. Amb el ciclisme en auge, aquesta app ha sabut captar les necessitats d’un col·lectiu exigent que busca qualitat, bon preu i confiança entre usuaris.

Aquesta nova manera de consumir no només té beneficis ambientals i econòmics. També canvia la relació que tenim amb els objectes, ens fa més conscients del seu valor i ens educa en una cultura del consum més madura, menys basada en la novetat i més en l’ús responsable.

Comprar de segona mà, avui, ja no és sinònim de necessitat, sinó de consciència. I el recommerce és una eina poderosa per fer realitat aquest canvi. A través d’aquestes apps, podem comprar millor, vendre allò que no utilitzem i contribuir activament a una economia més sostenible, humana i eficient. Així que la pròxima vegada que pensis a comprar alguna cosa nova, pregunta’t abans: realment ho necessito nou? Potser la resposta et sorprèn… i el planeta t’ho agrairà. 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’any 2016 va passar una cosa que molts experts consideraven impossible. AlphaGo, un programa desenvolupat per DeepMind, va derrotar el campió mundial Lee Sedol en una partida de Go, un joc de taula tan complex que durant dècades s’havia pensat que cap ordinador seria capaç de dominar-lo. La sorpresa no va ser només la victòria. Alguns dels moviments que va fer la màquina van desconcertar els mateixos grans mestres, que els van qualificar de creatius i inesperats.

Aquell dia es va fer evident que la intel·ligència artificial havia entrat en una nova etapa. Darrere d’aquella demostració hi havia una tecnologia que avui mou ChatGPT, els assistents de veu, els traductors automàtics o els sistemes que ajuden a detectar malalties: el deep learning. Però, què és exactament i per què està transformant tants sectors alhora?

Quan els ordinadors només seguien ordres

Durant bona part de la història de la informàtica, els ordinadors només feien allò que els programadors els havien dit que fessin. Si volíem que un sistema reconegués un gat en una fotografia, calia definir les característiques que havia de buscar: la forma de les orelles, els bigotis, el musell o la cua.

Aquesta manera de programar funciona molt bé quan les regles són clares, però es queda curta davant de problemes molt més complexos, com entendre una conversa, interpretar una radiografia o distingir una persona entre milions de rostres.

El primer gran canvi va arribar amb el machine learning. En lloc d’escriure totes les instruccions, els investigadors van començar a mostrar milers d’exemples als ordinadors perquè fossin ells qui descobrissin els patrons. Tot i així, els humans continuaven decidint quina informació era important.

Què fa diferent el deep learning?

El deep learning és una evolució del machine learning que elimina bona part d’aquesta intervenció humana. En comptes d’indicar-li què ha de buscar, el sistema aprèn per si mateix quins patrons són rellevants.

Per aconseguir-ho utilitza xarxes neuronals artificials, estructures inspirades molt lliurement en el funcionament del cervell humà. Aquestes xarxes estan formades per múltiples capes de neurones connectades entre si. Les primeres detecten elements molt simples, com línies, colors o contrastos. Les següents combinen aquesta informació per identificar formes més complexes, i les últimes són capaces de reconèixer un objecte, entendre una frase o predir una resposta.

La paraula deep («profund») fa referència precisament a aquesta successió de capes. Com més profund és el model, més complexos poden arribar a ser els patrons que aprèn.

És aquesta capacitat d’aprendre automàticament què és important la que ha convertit el deep learning en el motor de la intel·ligència artificial moderna.

Aprendre també és equivocar-se

Quan una persona aprèn un idioma o toca un instrument, millora a base de repetir, equivocar-se i corregir els errors. Les xarxes neuronals funcionen d’una manera semblant.

Durant l’entrenament, el model analitza una enorme quantitat de dades, fa una predicció i comprova si és correcta. Si s’ha equivocat, ajusta lleugerament milions de petits paràmetres matemàtics que determinen el seu comportament. Aquest procés es repeteix milions de vegades fins que l’error és cada vegada més petit.

Per això els models actuals poden arribar a reconèixer veus, traduir idiomes o generar textos amb una precisió sorprenent. No perquè «pensin» com nosaltres, sinó perquè han après a identificar patrons estadístics extraordinaràriament complexos.

La revolució també és de maquinari

Si aquesta tecnologia existeix des dels anys vuitanta, per què només ara ha explotat?

La resposta no és només als algoritmes. També és al maquinari.

Entrenar una xarxa neuronal implica executar bilions d’operacions matemàtiques. Els processadors tradicionals (CPU) no estaven pensats per afrontar aquest tipus de càlculs de manera eficient. En canvi, les GPU, creades inicialment per generar els gràfics dels videojocs, poden realitzar milions d’operacions en paral·lel.

Quan els investigadors van descobrir que aquestes targetes gràfiques eren ideals per entrenar xarxes neuronals, el desenvolupament del deep learning es va accelerar de manera exponencial. Empreses com NVIDIA, que durant anys havien estat associades gairebé exclusivament al món dels videojocs, es van convertir en peces fonamentals de la revolució de la intel·ligència artificial.

Sense aquesta evolució del maquinari, probablement ChatGPT o Gemini encara serien projectes de laboratori.

Una tecnologia que ja conviu amb nosaltres

El deep learning és molt més present del que imaginem. Ens desbloqueja el telèfon mitjançant el reconeixement facial, filtra el correu brossa, detecta operacions bancàries fraudulentes, tradueix textos en temps real i ajuda els radiòlegs a identificar lesions que poden passar desapercebudes.

També és la base dels grans models de llenguatge que han popularitzat la intel·ligència artificial generativa. Aquests sistemes no busquen informació a Internet cada vegada que responen, sinó que utilitzen els patrons apresos durant el seu entrenament per predir quina és la resposta més probable.

Aquest mateix principi també s’està aplicant al desenvolupament de nous medicaments, a la investigació científica, a la conducció autònoma i fins i tot a la predicció de fenòmens meteorològics.

El futur també planteja interrogants

El deep learning ha demostrat un potencial extraordinari, però no està exempt de limitacions. Aquests models consumeixen grans quantitats d’energia, necessiten volums immensos de dades i sovint funcionen com una «caixa negra»: ofereixen resultats molt precisos, però ni els seus creadors poden explicar sempre amb exactitud com han arribat a una determinada conclusió.

També hi ha una qüestió estratègica. Desenvolupar els models més avançats requereix infraestructures valorades en milers de milions d’euros, fet que concentra aquesta capacitat tecnològica en mans d’un nombre molt reduït d’empreses. En un món cada vegada més dependent de la intel·ligència artificial, controlar les dades, els xips i la potència de càlcul pot acabar sent tan rellevant com controlar l’energia o les matèries primeres.

Una revolució que només acaba de començar

El deep learning no és simplement una nova tècnica informàtica. És el gran salt que ha permès que les màquines deixin de limitar-se a seguir instruccions i comencin a aprendre de l’experiència. Aquesta diferència, aparentment subtil, és la que està transformant sectors sencers i redefinint la relació entre persones i tecnologia.

Encara és aviat per saber fins on arribarà aquesta revolució, però una cosa sembla clara: entendre què és el deep learning ja no és només una curiositat per a enginyers. És una manera d’entendre una de les tecnologies que marcarà el futur de l’economia, la ciència i la societat.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Davant d’una inflació que continua augmentant, la resistència de l’or al llarg de la història com a dipòsit de valor refugi d’inversió no pot ser subestimada. Tanmateix, no és l’únic metall preciós en el qual podem invertir els nostres estalvis; la plata, el platí o el pal·ladi poden ser bones alternatives. Però quins metalls ofereixen més rendibilitat?

La capacitat dels metalls preciosos per a mantenir gran part del seu valor en situacions de crisi, i oferir una protecció inflacionista basada en el seu valor intrínsec, els converteix en una compra obligada si volem diversificar i rendibilitzar els nostres estalvis. No obstant això, trobem diferències en la rendibilitat que ens ofereixen diferents metalls. En aquesta anàlisi no fem previsions de futur, simplement ens centrem en l’evolució de les cotitzacions d’aquests quatre actius: or, plata, platí i pal·ladi, durant l’últim any i en els últims tres anys, per poder veure fàcilment quins han estat els més rendibles.

Evolució dels últims tres anys

L’històric de l’evolució conjunta dels metalls en els últims tres anys és molt positiu, fets atribuïbles a la pandèmia mundial, que provoca una escassetat de recursos en la indústria, l’increment de la inflació i la inestabilitat dels mercats.

L’or i la plata han experimentat un creixement per sobre del 40% atesa la incertesa econòmica provocada per la pandèmia i es consoliden com a valors refugi per antonomàsia en cas de crisi. Tanmateix, cal tenir en compte que els inversors tendeixen a augmentar la seva exposició a l’or i a la plata quan els tipus d’interès són baixos i la inflació alta per a protegir el valor dels seus diners, i davant la manca de pagament d’interessos. Una situació que es pot revertir si la inflació acaba sent transitòria i els tipus d’interès pugen.

La continuada demanda del platí manté la tendència a l’alça del seu valor amb quasi un 27% de revalorització, però el pal·ladi creix a un ritme espectacular d’un 75%, ja que és un metall escàs i molt demandat per la indústria. Tot tenint en compte la seva progressió, per a la inversió a llarg termini no és molt recomanat a causa de la seva volatilitat de preus, i al fet que la tendència cap a l’electrificació de la indústria de l’automòbil fa previsible menor demanda de catalitzadors.

Si ens fixem en el següent gràfic amb l’evolució del preu en els darrers tres anys, veiem que l’or s’ha revalorat més d’un 40% i la plata gairebé un 47%. Si tenim en compte que la inflació a Espanya el 2021 es va enfilar fins al 6,55%, podem afirmar que les persones que van comprar or i plata van evitar, amb escreix, la devaluació dels estalvis que han patit les persones que tenien euros al seu compte corrent.

Evolució de l’últim any

Durant el 2021, la fluctuació dels preus dels metalls preciosos ha estat diferent. Tots els metalls, excepte la plata, van registrar un augment de preu positiu, alhora que moderat. L’or és el més estable dels metalls, i les pujades i baixades del seu preu sempre tendeixen a l’estabilitat, però durant el primer trimestre de l’any va patir una davallada del seu valor. Una caiguda de preu lligada a l’estímul econòmic de 1.900 milions de dòlars per part de l’administració Biden, i que es repetiria cada vegada que el govern estatunidenc anunciava un nou paquet de mesures per combatre la pandèmia, però tanmateix finalitzant el còmput de l’any en positiu.

Malgrat la tendència alcista de la plata a inicis del 2021, aquesta va registrar una caiguda important de preu en el tancament de l’any, en contra de les prediccions, a causa de la disminució de la demanda industrial. Mentre que inicialment els preus del platí i el pal·ladi també es van desplomar a causa de l’escassa demanda de catalitzadors per a automòbils, gràcies a la caiguda de les vendes, el platí es va estabilitzar acabant l’any en positiu, i el pal·ladi va finalitzar l’any amb la tendència de creixement imparable que s’havia vist els anys anteriors.

Tant si ens decidim per un metall com un altre, cal tenir en compte que la rendibilitat històrica no és indicativa de la rendibilitat a futur i que qualsevol compra comporta cert risc de pèrdua de valor. Un risc que assumim comprem o no, metalls preciosos, perquè el valor dels diners que tenim al banc depèn directament de les decisions dels dirigents d’imprimir més moneda (devaluant la moneda en circulació) o no.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

El turisme és una de les indústries que mou més capital arreu del món. Segons l’informe de l’Organització Mundial del Turisme (UNWTO), l’any 2019 es van registrar 1.400 milions de turistes internacionals i es comptabilitzen entre 100 i 120 milions de llocs de treball vinculats.

És un sector, per tant, amb un pes innegable en l’economia mundial i, més particularment, amb una afectació directa a pràcticament tots els habitants del planeta, ja sigui de forma activa com a viatgers o passiva com a locals. 

El sector turístic demana regulació i responsabilitat

Donada la seva importància, des de fa anys són cada vegada més els organismes, empreses i col·lectius que demanen un sistema de turisme sostenible que sigui capaç de mantenir-se en el temps i nodrir a la població. Tot apunta al fet que la indústria seguirà creixent els pròxims anys i, per tant, si no canvia el model, augmentarà al mateix ritme l’impacte negatiu que genera. Actualment tots estem familiaritzats amb el concepte de sostenibilitat i fins i tot hem adoptat certes conductes diàries que contribueixen a respectar el medi ambient. Una actitud que canvia en major o menor mesura quan viatgem: deixar llums encesos, reciclar, cuidar l’espai públic, utilitzar mètodes de transport més ecològics, gastar l’aigua necessària, utilitzar menys plàstic… accions que ens poden passar per alt quan estem de vacances i que, per si soles, no generen impacte, però que poden suposar una gran problemàtica quan les multipliques per 1.400 milions de persones.

En aquest context, i amb la urgència de canviar el model turístic cap a una perspectiva més responsable, apareix el concepte de turisme sostenible, entès com aquell que “satisfà les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures per satisfer les seves pròpies necessitats”, tal com es descriu a l’informe Brundtland. Es tractarà, doncs, de minimitzar l’impacte negatiu que genera el sector actualment i maximitzar-ne els beneficis, principalment des de tres grans pilars: mediambiental, sociocultural i econòmic. 

Reduir l’impacte mediambiental per preservar el futur 

El turisme depèn de la qualitat del medi ambient per sobreviure i evolucionar, però paradoxalment, és una de les principals activitats que el perjudica. Construcció d’infraestructures com aeroports i carreteres, sistemes de transport altament contaminants per terra, mar i aire, creació d’equipaments i complexos turístics com restaurants, botigues, camps de golf o zones esportives són exemple de l’impacte negatiu que suposa per qualsevol regió. Tot això també posa en perill la fauna i flora de la zona, fet que en els últims anys ha agreujat la situació de centenars d’espècies, especialment marines, que no han suportat els canvis que la contaminació humana ha provocat en el seu hàbitat natural. 

Paral·lelament, ha sigut gràcies al turisme que algunes zones naturals han esdevingut espais protegits o bé se’n té una cura especial orientada a la preservació de l’espai de cara al futur. Aquest és l’impacte positiu pel qual ha d’apostar el turisme sostenible, aconseguir el manteniment i cura dels espais, tant naturals com urbans, per part dels organismes governants i afavorir així tant als ciutadans locals com als futurs visitants.

Controlar l’impacte sociocultural i apostar per la riquesa de la diversitat

La voluntat de viatjar sovint ve motivada per la inquietud de conèixer altres països, amb tot el que això implica: cultura, llengua, menjar i costums. Es busca la diversitat dins de la globalitat, i això impulsa el respecte, la tolerància i el coneixement per ambdues parts, però especialment des del punt de vista visitant. Pel turisme sostenible és indispensable aquesta preservació cultural, però sobretot ho és el respecte per aquesta. Garantir una experiència de valor, per tant, ha de suposar garantir la riquesa sociocultural.

Un turisme no planificat, més enllà de ser una molèstia pels habitants locals, pot provocar conseqüències nefastes en la seva vida i qualitat de vida, un fet que algunes zones de Catalunya ja han viscut de primera mà en termes de gentrificació, és a dir, un augment desmesurat dels preus dels habitatges i terrenys que obliguen als, fins ara habitants, a buscar alternatives més econòmiques, deixant pas a aquells que poden invertir-hi, un fet que en algunes ocasions pot no tenir relació directa amb el turisme, però que, sens dubte, ha suposat un agreujant. 

L’augment dels preus dels productes en zones turístiques és una altra de les causes que desestabilitza als locals, obligant-los a assumir uns preus molt per sobre dels estàndards que podrien trobar en qualsevol altre carrer de la ciutat no transitat per turistes. En el cas de Barcelona, la crisi del coronavirus va obligar a molts restaurants de zones turístiques a rebaixar als preus fins a equiparar-los als de la resta de la ciutat, mostrant així la guerra de preus que suposa la indústria del turisme. Evitar això a través de polítiques reguladores no només protegiria als ciutadans locals sinó que també asseguraria als turistes que s’està pagant el preu just pel producte.

Impacte econòmic positiu: invertir en les persones

Des d’un punt de vista econòmic, és lògic que, com a indústria, el turisme ha de proporcionar beneficis a la zona en qüestió, però el repte és fer-ho de forma equitativa i sostenible. De res servirà millorar la facturació si això no crea un impacte positiu en la zona d’acollida. És a dir, perquè tingui un benefici real, ha de suposar un avantatge per a totes les parts implicades, i si es gestiona de forma eficient i controlada, el turisme pot tenir el gran poder d’enriquir a la població a través de la creació i manteniment de llocs de treball, siguin directes o indirectes. 

Per contra, algunes multinacionals, lluny d’aplicar un sistema de turisme sostenible opten per fer tot el contrari, l’anomenada “fugida”. Són models de negoci on els diners generats no es queden al país d’acolliment ni suposen un benefici per aquest, per exemple en el cas d’hotels amb un règim de tot inclòs, en què els clients no es mouen del recinte i, per tant, no generen impacte positiu en l’economia de la zona. Sí que en generen, però, de caràcter negatiu pel que fa a impostos, ja que les infraestructures necessàries per acollir el turisme sovint es financen a través d’aquesta via. Caldrà, doncs, posar a la balança l’impacte que genera el turisme a la zona i el cost que suposa per la població. Si no existeix aquest equilibri, segurament ens trobem davant d’un sistema poc sostenible i que, per tant, caldrà remodelar.

El turisme, al cap i a la fi, és responsabilitat de tots, ja que tots en algun moment hi hem estat implicats. Hi ha accions, per tant, que depenen únicament de la responsabilitat i el compromís individual d’apostar per un model de vida sostenible, també quan viatgem. L’altra part de la gestió, i la de més impacte, correspondrà a les organitzacions privades i organismes públics que hauran de planificar el turisme de cara als pròxims anys amb una premissa clara: una aposta per la sostenibilitat serà una aposta pel futur.

T’encanta viatjar? Amb 11Onze Viatges pots reservar allotjament al millor preu, sense escanyar a la indústria turística.

Les llums s’apaguen i desenes de milers de persones fixen la mirada en un escenari de San José, al cor de Silicon Valley. Quan apareix Jensen Huang, vestit amb la seva inseparable caçadora negra de cuir, el públic el rep com si fos una estrella del rock. No és una exageració. Els anuncis que farà durant les hores següents poden modificar els plans d’inversió de les empreses més poderoses del món, alterar les expectatives dels mercats i determinar la velocitat amb què avançarà la intel·ligència artificial.

Jensen Huang és el fundador i conseller delegat de Nvidia, una companyia que no fa gaire era coneguda principalment pels aficionats als videojocs. Avui, la seva conferència anual GTC reuneix més de 30.000 desenvolupadors, investigadors i directius, i s’ha convertit en una mena de cimera mundial de la nova economia digital. Quan Huang presenta una arquitectura de processadors, no està anunciant una targeta gràfica més potent. Està mostrant la infraestructura sobre la qual Meta, Microsoft, Google, Amazon o OpenAI intentaran construir els seus negocis durant els anys vinents.

Aquesta és la gran paradoxa de la intel·ligència artificial: les empreses més riques de la història competeixen aferrissadament entre elles, però totes depenen, en major o menor grau, del mateix proveïdor. Nvidia ha aconseguit situar-se al centre d’un coll d’ampolla tecnològic que li permet marcar el ritme de tota la indústria. Ara, els seus millors clients intenten escapar d’aquesta dependència sense deixar de comprar-li milers de milions de dòlars en microxips.

Nvidia no ven microxips: ven temps

L’ascens de Nvidia no es pot entendre només observant el rendiment dels seus processadors. Durant anys, l’empresa va intuir que les unitats de processament gràfic, les conegudes GPU, servien per a molt més que generar imatges de videojocs. La seva capacitat per executar milers de càlculs en paral·lel les feia especialment útils per entrenar xarxes neuronals i models d’intel·ligència artificial.

La companyia no es va limitar a fabricar el maquinari. També va crear CUDA, una plataforma de programació que permet als desenvolupadors utilitzar les GPU per a tasques de computació avançada. Amb el pas dels anys, universitats, laboratoris i empreses van adoptar aquest ecosistema fins a convertir-lo en un estàndard de facto. Per això abandonar Nvidia no és tan senzill com substituir una peça per una altra: implica adaptar programes, biblioteques, equips humans i centres de dades que han estat dissenyats durant anys al voltant de la seva tecnologia.

Aquesta combinació de microxips, programari, xarxes i sistemes complets ha convertit Nvidia en molt més que un fabricant de semiconductors. Quan una empresa aconsegueix accedir abans que els seus competidors a una nova generació d’acceleradors, no compra simplement més capacitat de càlcul. Compra mesos d’avantatge.

En un sector on llançar un model d’intel·ligència artificial mig any abans pot significar captar milions d’usuaris, aquesta diferència té un valor extraordinari. Nvidia, per tant, no ven només silici. Ven velocitat, escala i temps. I el temps és probablement la mercaderia més cara de Silicon Valley.

El dilema de Zuckerberg

Mark Zuckerberg coneix bé el risc de dependre de plataformes alienes. Durant anys, el negoci de Meta ha estat condicionat pels sistemes operatius d’Apple i Google, que controlen els telèfons des dels quals s’accedeix a Facebook, Instagram o WhatsApp. Quan Apple va modificar les seves normes de privacitat, Meta va comprovar com una decisió presa fora de la seva seu podia afectar profundament el seu model publicitari.

La intel·ligència artificial amenaçava de repetir la història, però a una escala encara més gran. Meta gestiona serveis utilitzats diàriament per milers de milions de persones. Cada recomanació d’Instagram, cada anunci seleccionat per Facebook i cada futura resposta generada per Meta AI exigeixen càlcul. Una consulta individual pot semblar insignificant, però quan es multiplica per una comunitat global, el resultat és una demanda colossal d’electricitat, centres de dades i processadors.

Si Meta vol integrar assistents intel·ligents a WhatsApp, Instagram i Facebook, no en té prou amb entrenar un gran model. Després l’ha d’executar contínuament per a milers de milions d’usuaris. Aquesta fase, coneguda com a inferència, pot acabar representant una part enorme del cost total de la intel·ligència artificial.

És aquí on la dependència de Nvidia es converteix en un problema estratègic. Si l’oferta de processadors és insuficient, si els lliuraments es retarden o si el preu de la infraestructura augmenta, Meta no controla completament el calendari de la seva pròpia revolució tecnològica.

La seva resposta ha estat desenvolupar la família de xips MTIA, les sigles de Meta Training and Inference Accelerator. No es tracta d’una nova empresa independent de microxips, sinó d’un programa de silici propi integrat dins l’estratègia d’infraestructures de Meta. L’objectiu és dissenyar acceleradors adaptats a tasques específiques, com ara ordenar continguts, generar recomanacions i executar serveis d’intel·ligència artificial amb més eficiència. Meta preveu desplegar diverses generacions noves de MTIA i ha reforçat la col·laboració amb empreses com Broadcom i Arm per accelerar-ne el desenvolupament.

Això no significa que Zuckerberg estigui trencant amb Nvidia. Meta insisteix que seguirà una estratègia de cartera, combinant els xips propis amb maquinari de diversos proveïdors. De fet, la companyia també ha anunciat acords per diversificar la seva infraestructura amb AMD. La meta no és aconseguir una independència absoluta, sinó evitar que tot el seu futur depengui d’una única porta d’entrada.

La guerra d’independència de Silicon Valley

Meta no és l’única que intenta reduir el peatge de Nvidia. Google fa anys que utilitza els seus TPU per entrenar i executar models. Amazon ha desenvolupat Trainium i Inferentia per als clients del seu núvol. Microsoft treballa en els acceleradors Maia, mentre que Tesla ha dedicat recursos a la plataforma Dojo. Apple ja havia demostrat que dissenyar processadors propis podia permetre-li abandonar Intel i controlar millor l’evolució dels seus productes.

Totes han arribat a una conclusió semblant: quan una tecnologia es converteix en el nucli del negoci, delegar-ne completament el control és perillós.

Aquesta estratègia no implica necessàriament construir un competidor directe dels processadors més avançats de Nvidia. Les GPU són eines molt flexibles, capaces de gestionar una gran varietat de models i aplicacions. En canvi, un xip personalitzat pot estar optimitzat per executar unes poques funcions repetitives de manera més barata i eficient.

La comparació és semblant a la diferència entre una navalla suïssa i una eina industrial creada per fer sempre el mateix moviment. La navalla serveix per a moltes situacions; l’eina específica pot ser molt superior quan s’ha de repetir una tasca milers de milions de vegades. Per això Nvidia pot continuar dominant l’entrenament dels models més exigents mentre els seus clients li van arrabassant, gradualment, determinades càrregues de treball. El risc per a la companyia no és que Meta, Google o Amazon deixin de comprar-li processadors demà, sinó que aprenguin a reservar-los només per a les tasques on siguin realment imprescindibles.

TSMC, la fàbrica que sosté la revolució

La història encara es complica més quan descobrim que Nvidia tampoc és completament independent. L’empresa dissenya els seus processadors, però no disposa de les fàbriques necessàries per produir-los a gran escala. Aquesta responsabilitat recau principalment en TSMC, el gegant taiwanès que també fabrica microxips per a Apple, AMD, Qualcomm i centenars d’altres clients.

TSMC és el gran especialista mundial en la fabricació per encàrrec. El seu avantatge prové de dècades d’experiència, inversions enormes i una capacitat extraordinària per fabricar estructures cada vegada més petites sense perdre rendiment ni fiabilitat. L’any 2025, els processos avançats de set nanòmetres o menys ja representaven el 74% dels seus ingressos per oblies, una dada que mostra fins a quin punt la companyia s’ha situat al centre de la tecnologia més sofisticada. Aquell mateix any va fabricar més de 12.000 productes diferents per a 534 clients.

Aquesta concentració explica per què Taiwan té una importància que supera àmpliament la seva dimensió territorial. Una interrupció greu de les fàbriques de TSMC no afectaria només Nvidia. Sacsejaria la producció de telèfons, ordinadors, automòbils, equips de telecomunicacions i centres de dades arreu del món.

Sovint es parla de l’“escut de silici” taiwanès: la idea que la importància de TSMC ofereix a l’illa una certa protecció geopolítica perquè cap gran potència es pot permetre que la seva producció desaparegui. Però un escut també pot ser una vulnerabilitat. Com més depèn el món d’un petit nombre de fàbriques, més devastadores poden ser les conseqüències d’un conflicte o d’un bloqueig.

ASML, l’empresa que fabrica l’impossible

Encara hi ha un altre nivell de dependència. Per produir els microxips més avançats, TSMC necessita unes màquines que només pot subministrar una empresa neerlandesa: ASML.

Aquestes màquines utilitzen litografia ultraviolada extrema, coneguda com a EUV, per projectar patrons microscòpics sobre les oblies de silici. Treballen amb llum d’una longitud d’ona de 13,5 nanòmetres, pròxima a la dels raigs X, i permeten fabricar els circuits que alimenten les generacions més modernes de processadors. Les noves plataformes d’ASML ja estan dissenyades per donar suport a la producció de xips de dos nanòmetres i, en alguns casos, inferiors.

El procés és tan complex que sembla extret de la ciència-ficció. Per generar la llum necessària, la màquina dispara polsos làser sobre petites gotes d’estany fins a convertir-les en plasma. Després, un sistema de miralls d’una precisió extraordinària dirigeix aquesta llum per imprimir les formes del circuit.

ASML no fabrica els cervells digitals del segle XXI. Fabrica l’eina sense la qual ningú no els podria construir. Aquesta posició l’ha convertit en una peça central de la rivalitat tecnològica entre els Estats Units i la Xina, perquè controlar l’accés a la litografia avançada equival a controlar, en part, qui pot fabricar els processadors del futur.

La cadena queda així exposada amb tota claredat: Meta necessita acceleradors per desplegar la seva intel·ligència artificial; Nvidia dissenya molts dels més potents; TSMC els fabrica, i ASML proporciona les màquines que fan possible aquesta fabricació. Les empreses que aparentment dominen el món digital depenen, al seu torn, d’una xarxa industrial estreta, costosa i geogràficament vulnerable.

El poder ja no surt del subsòl

Durant el segle XX, les grans potències es disputaven pous de petroli, mines, ports i rutes marítimes. El segle XXI no ha eliminat aquelles lluites, però hi ha afegit un nou recurs estratègic: la capacitat de càlcul.

Aquest poder no s’extreu directament de la terra. Es fabrica en sales blanques on una partícula microscòpica pot arruïnar una producció multimilionària, dins de màquines que treballen amb una precisió difícil d’imaginar i mitjançant una cadena de subministrament que travessa continents.

La batalla entre Meta i Nvidia és, per tant, només una part d’una transformació molt més profunda. Zuckerberg no pretén destruir Nvidia, sinó recuperar prou autonomia per decidir el seu propi ritme. Google, Amazon, Microsoft i la resta de gegants persegueixen el mateix objectiu.

Nvidia continua sent la gran vencedora de l’explosió de la intel·ligència artificial. Però el seu èxit conté també la llavor del principal desafiament que haurà d’afrontar: com més poder acumula, més incentius dona als seus clients per buscar una sortida. La guerra dels microxips no decidirà únicament qui fabrica el processador més ràpid. Decidirà qui controla el cost, la velocitat i l’accés a la infraestructura que està redefinint l’economia mundial. I cap de les grans tecnològiques sembla disposada a deixar aquest poder, indefinidament, en mans d’un sol home amb una caçadora negra de cuir.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució.