Sant Jordi: llegir per entendre els diners (i el món)

La diada de Sant Jordi celebra llibres i roses. Cultura i emoció. Però, i si enguany hi afegim una tercera capa? Comprendre com funciona el món que ens envolta. En un context de crisi permanent —inflació, incertesa geopolítica, pressió fiscal—, llegir ja no és només un plaer: és una eina de defensa. I aquí és on La Plaça d’11Onze pren sentit.

Sant Jordi sempre ha estat una festa de cultura. Però avui, la cultura econòmica és més necessària que mai. No es tracta només de saber què passa, sinó d’entendre per què passa. Vivim en una realitat complexa, on conceptes com inflació, tipus d’interès o deute públic condicionen el nostre dia a dia, però continuen sent grans desconeguts per a la majoria.

Això no és casual. Tal com mostra l’article sobre educació financera infantil, el sistema educatiu dedica menys hores a aquests continguts que altres països, malgrat tenir jornades escolars més llargues. El resultat? Adults que prenen decisions econòmiques sense eines. Llegir, doncs, esdevé una forma d’autodefensa.

La Plaça: molt més que contingut

La Plaça no és només un espai on es publiquen articles. És un ecosistema de coneixement pensat per empoderar la comunitat. Aquí no trobaràs només titulars. Trobaràs context. Quan es parla del cost de la vida, no es queda en la superfície: s’explica que el salari mínim necessari per viure dignament a l’àrea metropolitana de Barcelona supera àmpliament l’SMI oficial. Aquesta diferència no és una anècdota: és la clau per entendre per què cada cop és més difícil estalviar.

Quan es parla d’impostos, no es limita a dir que pugen. S’analitza com la inflació actua com un impost ocult que incrementa la pressió fiscal sense necessitat de canviar els tipus impositius.

I quan es parla de diners, es qüestiona el sistema. Articles sobre les CBDC posen sobre la taula un debat incòmode: fins a quin punt estem disposats a cedir control a canvi de comoditat? Aquest espai no et diu què pensar. Et dona eines perquè pensis.

Hi ha una idea que travessa molts dels continguts: el sistema econòmic actual no és neutral. La sèrie d’articles que analitza el sistema extractiu mostra com les grans potències han construït un model que concentra poder a través de la moneda, la tecnologia i les finances. O el concepte de capitalisme clientelar, que evidencia com les relacions entre política i grans empreses poden distorsionar el mercat i perjudicar la majoria. Aquesta mirada crítica és clau, perquè entendre el sistema no és només una qüestió intel·lectual: és una qüestió de supervivència financera.

Decidir amb criteri

Un dels grans reptes actuals és saber on posar els diners. En un món d’incertesa constant, prendre decisions financeres sense criteri pot sortir molt car. És aquí on aquest ecosistema marca la diferència: no es limita a donar respostes ràpides, sinó que obre el ventall d’opcions i t’ajuda a entendre-les. L’or, per exemple, es presenta com un actiu refugiat amb milers d’anys d’història, capaç de preservar valor en moments de crisi i inestabilitat.

Al mateix temps, s’analitzen les criptomonedes com a fenomen disruptiu que està transformant el sistema financer, però també se’n destaca la volatilitat i els riscos associats. Perquè aquí no es tracta de seguir modes ni de buscar fórmules màgiques. Es tracta d’entendre què hi ha darrere de cada decisió. D’entendre les regles del joc per deixar de jugar en desavantatge. Això és el que ofereix La Plaça: criteri, context i eines perquè deixis de reaccionar i comencis a decidir.

Sant Jordi: cultura que protegeix

Regalar un llibre per Sant Jordi és regalar una història. Però també pot ser regalar consciència. En un món on els titulars simplifiquen i les xarxes acceleren, parar-se a llegir és gairebé un acte revolucionari. I si el que llegeixes, a més, t’ajuda a entendre com funciona el diner, el sistema i el poder, encara més. La Plaça converteix la lectura en una eina pràctica: no només informa, transforma.

Potser la gran pregunta és aquesta: de què serveix guanyar diners si no entenem el sistema en què els fem servir? Sense educació financera, qualsevol crisi ens pot agafar desprevinguts. Amb coneixement, en canvi, podem anticipar, protegir i decidir. Aquest Sant Jordi, entre roses i llibres, hi ha una oportunitat clara: començar a mirar l’economia amb uns altres ulls.

Si vols anar més enllà dels titulars, si vols entendre què passa amb els teus diners i formar part d’una comunitat que aposta pel coneixement i la transparència, La Plaça és on comença aquest canvi de mirada. Endinsa’t a La Plaça d’11Onze i comença a llegir el món amb criteri.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució

El Gremi de Llibreters preveu una jornada rècord per aquesta Diada, perquè hi ha més parades que mai. Però entre aquest mar de novetats, quines tenen relació amb l’economia o el moment actual? Us proposem una tria.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

En un món cada cop més connectat —i també més accelerat— trobar moments per aturar-se i mirar enfora (o endins) s’ha convertit en tot un luxe. I en aquest context, els llibres continuen essent un dels millors mitjans per viatjar. No cal fer la maleta ni comprar bitllets d’avió: la lectura ens porta lluny, ens transforma i ens retorna diferents.

Us proposem un recorregut literari pels viatges —físics, històrics i interiors— a través de la literatura catalana. Una selecció d’obres que ens fan tocar món sense sortir de casa:  

• Viatge a Rússia, Josep Pla.
  Publicat el 1925, recull les cròniques del viatge de Pla a la Rússia postrevolucionària. Hi va arribar un any després de la mort de Lenin, i s’hi trobà amb figures com Andreu Nin. La seva mirada aguda, irònica i lúcida transforma el relat periodístic en un document literari de primer ordre.
• L’últim traginer, Josep Maria Espinàs.
  Una travessa a peu per la Vall d’Aran i el Pallars del 1956. Espinàs, amb el seu to proper i observador, ens endinsa en un món rural que avui sembla gairebé mític. El paisatge, la gent i els detalls fan d’aquesta obra una passejada emocional i cultural pel Pirineu d’altres temps.
• El gran llibre dels exploradors catalans, Joan de Déu Prats.
  Amb il·lustracions de Maria Padilla, aquest llibre recupera històries fascinants de catalans que van recórrer el món sencer: des de la cort del Gran Kan fins a l’Àfrica o l’Índia. Una obra acuradament documentada i visualment deliciosa, publicada el 2021.
• El Marroc sensual i fanàtic, Aurora Bertrana.
  Publicat el 1936, narra el viatge al Marroc de l’autora gironina. Llibre valent, d’una dona avançada al seu temps, que analitza les relacions entre homes i dones en una cultura diferent. Una mirada crítica i apassionada, plena d’humanitat i respecte.
• Històries del Japó, Xavier Moret.
  Una immersió directa a la cultura japonesa a través dels viatges de l’autor per Tòquio, Kyoto, Osaka i les illes Honshu, Kyushu i Shikoku. Moret ens guia amb bon humor i curiositat pel país dels contrastos. Una lectura ideal per obrir horitzons.  
• L’Ocell de foc, Emili Teixidor.
  Aparentment juvenil, però amb capes que poden ser gaudides per qualsevol lector. Ambientada al segle XIII, segueix les passes d’un jove trobador que s’endinsa en el món dels càtars, monestirs i joglars. Una gran aventura literària ambientada en l’edat mitjana catalana.
• Dies de frontera, Vicenç Pagès Jordà.
  Una mirada diferent del concepte de viatge: la frontera. Aquesta novel·la se situa a cavall entre Figueres, la Jonquera i Perpinyà, on la geografia es fon amb les tensions emocionals d’una parella. Un llibre delicat i profund, que ens parla dels espais físics i dels límits personals.
• Totes les meves mares, Victòria Szpunberg. 
  Una història de migració, identitat i arrels. De Barcelona a l’Argentina i de tornada, passant per l’exili i la reconstrucció de la memòria familiar. Un viatge que no es fa amb els peus, sinó amb el cor i la memòria. Una de les veus femenines contemporànies més potents del panorama català.

Els llibres són autèntics companys de viatge. Ens fan créixer, imaginar i entendre el món des d’angles inesperats. Per això, avui més que mai, val la pena reprendre aquella cita de Joana Raspall: “Amb els llibres per amics no et faltarà companyia. Cada pàgina pot ser un estel que et fa de guia.” Bon viatge literari.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Quan una ruta es trenca, el món tremola. No és una metàfora: és la realitat d’una economia global que encara avui depèn de camins mil·lenaris. El comerç global no és només una qüestió d’oferta i demanda, sinó, sobretot, una qüestió de geografia. Des de les caravanes de la Ruta de la Seda fins als grans vaixells que travessen els oceans, les rutes comercials han estat les autèntiques artèries que han fet circular la riquesa del món.

Però aquestes artèries no són infal·libles. Quan es bloquegen o es tornen insegures, el sistema es tensiona i emergeixen els conflictes. La història ho demostra una vegada i una altra: darrere de moltes guerres aparentment ideològiques o religioses hi ha, en realitat, la necessitat de controlar el flux de mercaderies, recursos i riquesa. Quan el comerç es veu amenaçat, el poder reacciona.

Les croades en són un exemple paradigmàtic. Tal com explica l’historiador Steven Runciman en la seva obra de referència “A History of the Crusades”, aquests conflictes no es poden entendre només des d’una òptica religiosa, sinó també com una lluita pel control de les rutes comercials entre Orient i Occident. I avui, lluny de desaparèixer, aquesta lògica s’ha sofisticat: ja no es lluita amb espases, sinó amb aranzels, sancions i control logístic. Les formes evolucionen. La batalla és la mateixa.

L’economia mundial sempre ha estat condicionada per la geografia. No és casualitat que els grans imperis hagin sorgit en punts estratègics: cruïlles comercials, ports naturals o zones de pas obligat. Aquests enclavaments no només facilitaven el comerç, sinó que permetien controlar-lo, convertint-se en autèntics centres de poder econòmic i polític.

La lògica és simple: qui controla els fluxos comercials, controla la riquesa. Les rutes comercials funcionen com un sistema circulatori que manté viu el cos econòmic global. Quan el flux és constant, hi ha creixement i estabilitat; però quan es trenca, apareixen tensions, escassetat i inflació, afectant de manera directa tant els mercats com la vida quotidiana.

Quan es trenca la Ruta de la Seda… arriben les croades

La Ruta de la Seda va ser el primer gran sistema global: una xarxa que connectava Àsia i Europa per on circulaven mercaderies, tecnologia i coneixement. Però aquest sistema tenia una debilitat estructural: la seva dependència de l’estabilitat política. Quan els equilibris es trenquen a l’Orient Mitjà i les rutes es tornen insegures, Europa queda desconnectada dels productes d’Orient. I és en aquest context quan apareixen les croades, revestides de discurs religiós però amb un objectiu econòmic clar: recuperar el control dels fluxos comercials.

Davant aquesta inestabilitat terrestre, Europa opta per una solució estratègica: buscar rutes alternatives. Així neixen les grans exploracions marítimes, que converteixen el mar en la nova Ruta de la Seda. El transport marítim ofereix més capacitat, menys costos i una menor dependència de territoris hostils, fet que impulsa l’ascens dels imperis marítims. A partir d’aquest moment, el comerç deixa de ser només intercanvi per esdevenir una eina de poder: neix la geopolítica moderna.

Les rutes marítimes: les noves artèries del món

Avui, més del 80% del comerç mundial viatja per mar. Les rutes marítimes s’han convertit en les grans artèries de l’economia global, autèntiques autopistes invisibles que connecten continents i mercats. Per aquests corredors circulen matèries primeres, energia i productes manufacturats que sostenen el funcionament diari del sistema econòmic mundial.

Alguns punts són especialment crítics, autèntics colls d’ampolla del comerç global: l’estret de Malacca, el canal de Suez, l’estret d’Ormuz o el canal de Panamà. Aquests passos estratègics concentren una gran part del trànsit marítim mundial i, mentre funcionen amb normalitat, permeten que el sistema sigui extraordinàriament eficient. Però aquesta mateixa concentració també els converteix en punts de vulnerabilitat.

Quan una d’aquestes rutes falla, l’impacte és immediat i global. El bloqueig del canal de Suez el 2021 ho va evidenciar en qüestió de dies: retards en les cadenes de subministrament, augment dels costos logístics, escassetat de productes i pressió inflacionària. És la prova més clara que, tot i la seva eficiència, el sistema és també extremadament fràgil.

Aquesta fragilitat no és només història recent. És present. Ara mateix, el focus està posat en l’estret d’Ormuz, per on transita prop d’un 20% del petroli mundial. Qualsevol tensió geopolítica a la zona —com les amenaces de bloqueig o els incidents militars recurrents— té un impacte immediat sobre el preu de l’energia i, en conseqüència, sobre tota l’economia global. No és només una qüestió logística: és una palanca de poder geopolític amb capacitat de desestabilitzar mercats sencers en qüestió d’hores.

La nova guerra comercial de Trump

Les anomenades ‘guerres de Trump’ no són una anomalia: són la versió moderna d’una lògica mil·lenària que avui es lliura amb aranzels, restriccions i pressió sobre les cadenes de subministrament. Igual que en èpoques passades, el domini de les rutes i del comerç continua sent una eina directa de poder entre estats, tal com també passa en els sistemes extractius moderns.

El problema és que aquest model es desenvolupa en un context de màxima dependència global. Hem construït una economia basada en la producció deslocalitzada, la logística global i el sistema “just-in-time”. És un model extraordinàriament eficient, però també profundament vulnerable: quan una ruta es trenca, la cadena sencera s’atura. No hi ha productes, no hi ha producció i els preus es disparen de manera immediata.

El primer impacte d’aquesta disrupció és sempre la inflació. El mecanisme és directe: problemes logístics generen costos més alts, aquests redueixen l’oferta i, finalment, els preus augmenten. És així com la geografia —aparentment llunyana— acaba afectant directament la vida quotidiana. Hem optimitzat el sistema per a l’eficiència, però no per a la resiliència, i això ens ha deixat amb una dependència extrema i una fragilitat sistèmica on qualsevol crisi es propaga arreu com una reacció en cadena.

Tornem a la lògica de les croades?

En els darrers anys, els estats han tornat a actuar amb una lògica que recorda sorprenentment la de fa segles. Protegir rutes comercials, reduir dependències externes i assegurar el control de recursos estratègics s’han convertit en prioritats centrals de les polítiques econòmiques i geopolítiques. No és un fenomen nou, sinó un retorn a patrons històrics coneguts del segle XI i més llunyans, ara desplegats amb eines modernes com sancions financeres, control tecnològic o reconfiguració de cadenes de subministrament.

La lliçó de fons és clara i persistent al llarg del temps. Des de la Ruta de la Seda fins a les actuals rutes marítimes globals, la història ens mostra que qui controla les rutes, controla el món. No és ideologia. És geografia. És economia. És poder.

D’alguna manera, entendre les rutes comercials és entendre el funcionament real del sistema econòmic, cosa que explica per què pugen els preus, per què es produeixen crisis i per què esclaten conflictes. En un món cada cop més tens i incert, aquesta mirada no és només cultura general. És una eina de defensa. Una manera de protegir el teu patrimoni i prendre decisions amb criteri.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Com afecta la gestió ramadera el medi ambient? Dues associacions ramaderes del Segrià (Lleida) han convertit el problema dels purins en una solució. Han creat una planta de compostatge pionera a l’Estat. N’hem parlat en un nou episodi de Persones, amb Miquel Serra, un dels impulsors del projecte.

Amb no més de 10.000 habitants, Alcarràs és el municipi d’Europa amb més densitat de granges per quilòmetre quadrat. En total, aplega 45.000 caps de vedell, 35.000 mares de porcí i unes 250.000 places d’engreix. Per això, per als veïns, la gestió del nitrogen que provoquen els purins era importantíssima per complir amb els estàndards europeus. Així és com va néixer el projecte de la planta de compostatge, impulsada per les dues grans entitats ramaderes del municipi, per convertir els purins en adob. 

I ho van fer de manera col·lectiva, tal com recorda Serra. El projecte els ha costat 1,5 milions d’euros. “Els fems del boví són de millor gestió. I a les granges de porcí, on tenim separadors de fems sòlids i líquids, ens interessava poder gestionar els fems sòlids. La planta de compostatge ens havia de permetre fer una gestió separada entre ambdós fems, perquè el producte de boví està catalogat com a producció ecològica; i el de porcí, no, tot i que sí que es pot fer servir per a agricultura convencional”, detalla Serra, que és membre de l’entitat impulsora a Alcarràs Bioproductors.

Un cas excepcional

I per què no hi ha més plantes de compostatge com la d’Alcarràs arreu del territori? “Fins ara, totes les plantes de compostatge les ha muntat gent que volia fer negoci. I una manera era fer gestió d’altres subproductes que són de difícil tractament i per la qual les empreses pagaven a les plantes de compostatge. Això és el que les feia viables”, explica Serra.

Per contra, a Alcarràs volien una planta de compostatge de fems i purins, sense buscar primer la rendibilitat, sinó el benefici mediambiental i la continuïtat de les seves granges, i això la converteix en un cas únic a l’Estat. “Cal pensar que el nostre negoci és el de produir carn”, argumenta l’impulsor, que explica que, això no obstant, ja hi ha tres multinacionals que s’han interessat per comprar el compostatge que produiran. “Al final estem convençuts que l’aconseguirem fer viable”, reconeix.

Sobre el finançament, encara no s’han plantejat l’ajuda dels fons europeus, perquè la iniciativa va néixer abans, però Serra explica que se senten molt acompanyats pel Departament d’Agricultura i la Diputació de Lleida. “A través del projecte BioHub Km 0, pensat per reactivar l’economia de la zona, hem pogut gestionar una petita subvenció que ens permet ser més ambiciosos”, explica Serra. De fet, la planta de compostatge és només el primer pas per a un projecte més gran d’economia circular i sostenible. Es tracta de generar una alternativa que permeti conservar i valorar el talent del territori. Convertir purins en adob pot ser la solució sostenible definitiva, però segueixen investigant més usos. Per exemple, dels fems se’n pot extreure cel·lulosa que es podria utilitzar per fer teixits. Potser el futur de la moda sostenible serà dur roba feta amb teixits de purins.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

D’ençà que l’ésser humà va deixar el nomadisme per constituir-se en societats sedentàries, l’aparició de l’estratificació social, basada en l’acumulació de riquesa, va esdevenir un fet. Des de llavors s’han alternat períodes de bonança i de crisis. En aquesta primera part, repassem la història de les grans crisis dels segles XVII, XVIII i XIX.

En el naixement del capitalisme incipient, les crisis van sorgir sobretot per l’expansió dels mercats, els grans monopolis comercials, el consum de productes de moda i les males collites provocades per canvis mediambientals. Des de la crisi de les tulipes, fins a les companyies del mar del sud, passant per les guerres napoleòniques, els problemes del deute, de la depreciació, de la inflació i la consegüent caiguda de règims polítics emergien com ho fan avui dia. Com s’ho van fer aleshores? Com aquestes crisis van fer caure l’antic règim? Les respostes que van trobar ens poden ajudar a comprendre el nostre aquí i ara.

1637: Per què les tulipes costen tant? 

Amb la Unió d’Utrecht, les 17 Províncies Unides es van conjurar per treballar plegades per deslligar-se de l’ocupació de la Corona de Castella. Aquesta lluita comuna els va permetre viure una pujança econòmica i comercial que les va dur a un dels períodes més daurats de la seva història. El procés de creixement econòmic va fer eclosió a principis del segle XVII, quan ja constituïdes com a República Holandesa, van esdevenir la primera potència econòmica mundial. Era possible compaginar l’ètica protestant i l’esperit del capitalisme sorgit dels monopolis comercials de les mars del Japó?

Sí, i el pintor neerlandès Frans Hals ho va retratar. L’artista, considerat el gran retratista flamenc del segle XVII, va pintar per a la posteritat infinitat de retrats per a les classes acomodades holandeses, que tenien molt d’interès a deixar constància de la seva bona fortuna. Un clar exemple és el seu conegut quadre ‘Retrat d’una parella’, que mostra a un matrimoni agafant-se de la mà, símbol de lleialtat.

En aquest context d’exuberància econòmica, fou quan les tulipes van adquirir una rellevància incomprensible, atès que van convertir-se en l’expressió de major ostentació econòmica que es podia mostrar en públic. Perquè ens fem una idea, durant la dècada dels anys 20, només un bulb de tulipa es podia vendre fàcilment per 1.000 florins, mentre que el sou mitjà anual d’un holandès era de 150 florins. És a dir: un neerlandès mitjà havia de treballar durant quasi deu anys per adquirir un bulb de tulipa exòtic.

Aquest exotisme desmesurat va desembocar en una bogeria per la compra de tulipes a futur que duraria anys, fins a arribar a provocar una crisi financera descomunal i la fallida total del sistema econòmic holandès a partir del 6 de febrer de 1637. Aquesta bombolla de les tulipes que va petar potser ens recorda a la bombolla immobiliària del 2008 i les maleïdes hipoteques ‘subprime’. 

1720: Qui té un amic, té un tresor

Si t’ofereixen l’oportunitat d’invertir en una empresa i t’asseguren que et reportarà moltíssims beneficis, segurament t’ho pensaràs. Després, et faràs la següent pregunta: aquesta empresa exactament què produeix per generar tants beneficis? A l’Anglaterra de principis del segle XVIII, molts inversors —petits, grans i molt grans— aquesta pregunta la van obviar. De fet, ni tan sols se la van plantejar.

L’afany per conquerir nous mercats per tal d’incrementar les balances comercials de les principals monarquies europees —castellana, francesa i anglesa— va provocar importants conflictes bèl·lics continentals. I, tots ells, comportaven uns elevadíssims costos econòmics per als eraris públics. Per això, es van veure obligades a cercar el control de nous territoris d’ultramar, principalment de les Amèriques; i el domini del món, en general.

L’emissió de deute era una de les fórmules emprades pels Estats per finançar les seves polítiques expansionistes. A l’Anglaterra del 1719, la Companyia dels Mars del Sud era una de les moltes empreses que compraven part del deute. A la vegada, l’empresa emetia accions per finançar-se i amb aquests diners tornava a comprar deute. Tanmateix, a diferència de la resta de competidors, la Companyia dels Mars del Sud va aconseguir un acord crucial d’exclusivitat en esdevenir l’única companyia anglesa amb potestat per comerciar directament amb les colònies sud-americanes de la Corona Castellana.

Aquest acord va provocar que els mercats financers es veiessin desbordats per una gran eufòria compradora d’accions de la companyia. Tanmateix, no hem d’oblidar que tot aquest engranatge —ple de trucs organitzats—, era mogut per l’Estat anglès per finançar-se. El fet curiós és que aquesta companyia pràcticament no va exercir mai cap activitat, però les seves accions van pujar més d’un 1.000% en menys d’un any.

Així i tot, quan l’eufòria va desaparèixer i els preus de les accions van col·lapsar, va haver-hi una crisi de liquiditat, que es va estendre per tota l’economia anglesa i va desencadenar en una crisi de dimensions bíbliques. Per davant es va emportar a milers d’inversors que ho van perdre tot, el govern va dimitir en bloc, el Parlament es va dissoldre i una comissió gestora es va fer càrrec de la gestió del país. Els representants de la Companyia dels Mars del Sud van acabar tots a la Torre de Londres. Finalment, Anglaterra va entrar en una llarga i profunda recessió econòmica que va durar dècades.

1797: La construcció d’una nova capital

Reunits a la ciutat de Filadèlfia, 55 representants de les antigues colònies americanes es disposaven a redactar una innovadora i revolucionària Carta Magna per a la incipient nació. Enrere quedava la guerra i el futur semblava prometedor. La nova constitució —d’arrel il·lustrada— s’inspirava en els principis de la llibertat i la igualtat. Aquella generació d’europeus que havien crescut i lluitat per implementar els principis de la raó en les seves societats, van observar el revolucionari sistema democràtic i republicà dels recentment nascuts Estats Units com el pas definitiu cap a la modernitat. A partir d’aleshores, tots els homes esdevindrien iguals per naturalesa i davant la llei.

La constitució nord-americana plantejava la creació d’un govern federal, limitat en les seves competències, però superior als Estats, equipat amb branques executiva i judicial, i un cos legislatiu bicameral: el Senat i la Cambra de Representants. I tots aquests organismes, on s’havien d’ubicar? S’havia de construir una nova capital?

Les discussions per decidir la ubicació van ser llargues i tenses, encara que al final es va decidir que es construiria en uns extensos terrenys sobre el riu Potomac, al sud de Baltimore. L’urbanisme de la capital havia de representar l’esperit il·lustrat mitjançant grans avingudes, rotondes, extenses zones enjardinades, i tot havia de respirar un estil neoclàssic. Tanmateix, què passa quan comences a construir la capital i més del 40% dels terrenys són privats?

La North American Land Company pretenia, amb la compra dels lots de terra, vendre’ls a inversors europeus. Així i tot, aquesta venda massiva no es va materialitzar, perquè Europa estava massa entretinguda amb Napoleó, causant principal de la tensió monetària i la retirada massiva de dipòsits dels principals bancs europeus. Per això, la North American Land Company va accedir als principals mercats crediticis europeus —anglès, francès i holandès—, va provocar la desfeta de la xarxa creditícia de l’Atlàntic, i va acabar per accelerar el col·lapse del sistema i en una important aturada comercial. 

1815: El món després de Viena

Una figura a cavall va emergir entre les boires matinals a la Prairie de la Rencontre, a prop de Grenoble. Dirigint-se a l’exèrcit —que el venia a detenir per haver-se escapat de l’illa d’Elba— va cridar: “Soldats! Soc el vostre emperador. No em reconeixeu?”. Al cap d’un mes i mig, entrava a París entre crits de “Visca l’Emperador!”. La història estava disposada a donar-li una nova oportunitat a en Napoleó Bonaparte.

La restauració de la monarquia francesa —i, per tant, de l’antic règim— xocava de ple amb l’esperit revolucionari que Napoleó havia estat combatent durant quasi dues dècades.  Semblava que les dues concepcions sobre la gestió del poder eren irreconciliables i calia dirimir-ho en el camp de batalla. Realment, Waterloo va significar la fi del somni revolucionari d’en Bonaparte?

Els vencedors de Waterloo —Àustria, Gran Bretanya, Rússia, Prússia i França— es van citar a Viena per restaurar l’antic ordre prerevolucionari. Convençuts de redreçar la situació, aviat es van adonar que les guerres napoleòniques havien produït uns canvis radicals i profunds a Europa, així com a altres parts del món. Tots els esforços per revertir les polítiques napoleòniques van ser infructuosos. 

Durant quasi 20 anys, la subjugació dels països europeus sota l’Imperi Francès va permetre introduir moltes de les característiques liberals de la Revolució Francesa: la democràcia, les lleis, el procés judicial de les Corts, l’abolició de la servitud, la reducció del poder de l’Església catòlica i la demanda d’un límit als poders de la monarquia. Un dels llegats més importants de l’expansió napoleònica a Europa va ser la instauració del dret civil i les seves institucions.

1845: El genocidi gastronòmic de la patata

A partir del segle XII, Irlanda va caure sota el domini d’Anglaterra, que va traslladar a l’illa població no autòctona perquè s’establissin com a colons. Al segle XIV, es van imposar les anomenades Normes de Kilkenny, que prohibien els matrimonis mixtos, així com l’ús del gaèlic i els costums del país. Oliver Cromwell, al segle XVII, va ordenar la confiscació de terres i altres béns dels catòlics irlandesos, que podien passar a mans dels colons protestants anglesos, els únics que podien obtenir beneficis de les terres.

Abans d’aquesta confiscació, l’alimentació tradicional irlandesa es basava en cereals, carn, lactis, verdura i fruites. Després de la confiscació, grans quantitats de productes —cereals, bestiar, lactis, aus— van començar a sortir diàriament dels ports irlandesos cap a Anglaterra. Per això, els irlandesos van ser forçats a mantenir una dieta exclusivament a base de patates i llet.

I de cop i volta, l’any 1845, a les plantacions de patates va aparèixer una terrible plaga provocada pel fong ‘Phytophthora infestans’, que es va estendre ràpidament i va afectar de manera fatídica tots els cultius de patates. La plaga va desencadenar un terrible episodi de fam per tota la pagesia irlandesa, i va causar la mort de més d’un milió de persones. Mentrestant, el Parlament anglès no va prendre cap mesura per ajudar a la pagesia irlandesa: únicament va enviar a Irlanda uns 200.000 soldats per mantenir la situació comercial sota control i evitar l’aixecament de la població. D’aquesta manera, s’assegurava que desenes de milions de caps de bestiar, tones de farina, gra, aus i productes lactis sortissin del país.

Davant d’aquesta situació tan dramàtica —agreujada per uns rigorosos hiverns—, entre el 1845 i el 1849, més d’un milió i mig d’irlandesos van decidir deixar de passar gana a les estepes verdes i emigrar al nou món.

1866: Rendibilitats fictícies

Certs estudis tècnics demostraven que a Ogassa —població situada sota el Taga— hi havia abundància de carbó, fet que possibilitaria l’explotació de la zona a gran escala. Aquesta extracció plantejava la necessitat de construir una xarxa moderna per transportar el material a un baix cost fins a Barcelona per fer funcionar les modernes màquines de vapor de la incipient indústria tèxtil. Per aquest motiu, es van destinar gran quantitat de recursos econòmics —públics i privats— a la construcció de la xarxa ferroviària catalana. Amb aquesta infraestructura es pretenia aconseguir una indústria més competitiva i diversificada.

Ràpidament, la Monarquia es va pujar al carro del desenvolupament territorial per a tot l’àmbit estatal. I la història ens ha ensenyat que la construcció d’una nova gran infraestructura a escala estatal requereix molts recursos econòmics. Moltíssims. Per això, es va haver de reformar el sistema financer estatal per mitjà de dues importants lleis: la Llei de Bancs d’Emissió i la Llei de Societats de Crèdit. 

Però els mecanismes financers que havien fet possible la gran expansió de la dècada van tocar fons el 1866 amb el crac de la Borsa de Barcelona. Simplificant molt, els motius van ser tres. El primer, la progressiva acumulació de pèrdues de les principals empreses creditores —com per exemple, Catalana General de Crèdit, molt implicada en la construcció i explotació ferroviària—, que van anar demostrant que seria impossible recuperar totes les inversions realitzades. Segon, la intensa participació de la societat en el negoci ferroviari, tant en forma d’accions i obligacions en cartera com en préstecs garantits, que seria afectada per una caiguda dràstica de la seva cotització. I tercer, l’increment desmesurat dels tipus d’interès, amb els efectes inevitables sobre tot el sistema financer. Tot plegat acabaria esgotant tots els recursos econòmics atresorats durant dècades.

1879: La mort de les vinyes

La Sentència Arbitral de Guadalupe —de finals del segle XV—, va posar fi a la qüestió de la remença a Catalunya. Una de les seves conseqüències va ser sobre la propietat de la terra, que es va anar disgregant. Les grans propietats es van anar parcel·lant en règim d’emfiteusi, semblant a un arrendament, per mitjà d’un contracte de rabassa morta. Aquest instrument jurídic tenia com a objectiu la cessió al pagès d’unes terres ermes, és a dir, no treballades, perquè aquest hi plantés ceps i treballés la vinya mentre visquessin els ceps que havia plantat. D’aquesta manera, el pagès es convertia en usufructuari de les terres que conreava, a canvi de pagar un cens anual al propietari.

Al llarg dels segles XVIII i XIX, les principals comarques catalanes productores de vi van incrementar exponencialment la seva producció agrària, a causa d’una forta demanda del mercat. Aquest fet va portar a l’increment espectacular d’explotació de noves terres, amb la consegüent necessitat d’una abundant mà d’obra i, a la llarga, un augment demogràfic. La dècada dels anys 80 del segle XIX, Catalunya va viure l’edat d’or de la vitivinicultura, mentre França estava infectada per la fil·loxera.

Aquest insecte americà atacava les arrels de la vinya i les matava lentament, la qual cosa explica la seva lenta extensió territorial. Però la fil·loxera va saltar a Catalunya per l’Empordà l’any 1879. El 1893 va arribar al Penedès, on en vuit anys va arrasar fins a 385.000 hectàrees de vinya. I el 1899 va arribar a la Terra Alta.

Encegats pels beneficis, aquella generació només va pensar en el curt termini. Ni es va plantejar la possibilitat que la fil·loxera els afectés, ni de bon tros que els pagesos haguessin d’arrencar els ceps i, encara menys, passar un temps sense produir. I, si els ceps es morien, què passaria amb els contractes de rabassa morta? La situació es va complicar. I molt. 

Primer de tot, es van substituir el 99% dels ceps europeus —‘Vitis vinifera’— pels ceps americans —‘Vitis rotundifolia’—, atès que són molt més resistents a la fil·loxera. I segon, els propietaris de les terres van considerar trencats el contractes de rabassa morta amb la mort dels ceps, tot i que els rabassaires demanaven la renovació dels contractes per l’excepcionalitat de la situació. Donat l’augment de la conflictivitat, les opcions van anar encaminades en dues direccions: que els antics rabassaires esdevinguessin parcers, la qual cosa volia dir perdre la majoria dels antics drets sobre la terra o emigrar a la ciutat, i esdevenir mà d’obra barata per a les modernes fàbriques tèxtils.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La banca de reserva fraccionària és un sistema en el qual només una part dels dipòsits ha d’estar disponible per a la seva retirada. La resta es pot utilitzar per invertir o concedir préstecs que contribueixen a expandir l’economia. En l’actualitat, és el sistema bancari emprat en la majoria de les economies del món.

Els dubtes generats sobre la solvència del Silicon Valley Bank i el Credit Suisse van dur els seus clients a retirar els dipòsits de manera massiva al març. Cap dels dos comptava amb les reserves suficients per fer front a l’allau d’estalviadors i empreses que volien emportar-se els seus diners. El primer va acabar col·lapsant i el segon va haver de ser adquirit per UBS després d’una injecció de liquiditat milionària per part del banc central suís.

Els sistemes bancaris en la majoria dels països obliguen les entitats de crèdit a mantenir una petita part dels dipòsits dels seus clients en reserva per fer front a les retirades de fons, sigui en diners físics o en instruments molt líquids. La resta es pot dedicar a inversions i préstecs que contribueixen al creixement de l’economia en mantenir el flux de diners. Aquesta és la base de la banca de reserva fraccionària.

Aquest tipus de banca fa possible un fenomen denominat multiplicador bancari, que expandeix els diners en circulació quan, en rebre un dipòsit, el banc només manté una petita fracció en reserva i presta la resta. D’aquesta manera, dues persones són titulars dels mateixos diners, la que ha fet el dipòsit i la que ha rebut el crèdit. Per això la base monetària, és a dir, els diners reals, és inferior als agregats monetaris del sistema financer.

Més enllà de les seves reserves pròpies, si un banc necessita liquiditat addicional per finançar préstecs, liquidar dipòsits o complir altres obligacions, pot manllevar diners a altres bancs. O, en última instància, recórrer a la finestreta de descompte del banc central del seu país, on pot aconseguir diners a un tipus d’interès més elevat.

El risc del pànic bancari

El problema de la banca de reserva fraccionària és el constant risc d’insolvència davant la retirada massiva de fons d’una entitat, especialment pel procés de desregulació viscut pel sector des dels anys vuitanta del segle passat. En una situació de pànic com la que van viure els clients del Silicon Valley Bank i Credit Suisse, existeix el risc que les retirades de diners superin les reserves disponibles i la capacitat del sistema per injectar la liquiditat suficient.

Es considera que la banca de reserva fraccionària té les seves arrels en l’edat mitjana i va néixer vinculada al comerç de metalls preciosos. Els orfebres van començar a utilitzar l’or dipositat en els seus establiments per emetre préstecs amb interessos a través de pagarés que més tard s’utilitzaven com a mitjà d’intercanvi. Els pagarés emesos van acabar superant la quantitat d’or físic que tenien sota custòdia.

A partir del segle XVII es van generalitzar els bancs que emetien paper moneda. Ja en el segle XIX milers d’entitats en feien. La crisi originada per la fallida de moltes d’elles va dur a la creació dels bancs centrals, que havien de recolzar la moneda que emetien en exclusiva.

La situació de l’eurozona

En l’actualitat, les entitats de crèdit de l’eurozona estan obligades a mantenir en el seu banc central nacional com a mínim l’equivalent a l’1% de passius específics, principalment dipòsits de clients. Això equival a uns 165.000 milions d’euros, segons dades del Banc Central Europeu (BCE). Com indica el Banc d’Espanya, es tracta “d’un instrument de política monetària que afecta les necessitats estructurals de liquiditat del mercat i permet estabilitzar els tipus d’interès a curt termini”.

Aquestes reserves mínimes obligatòries es fixen per a un període de sis a set setmanes, que es coneix com a “període de manteniment”. L’import dels fons que s’han de reservar es calcula en funció del balanç de l’entitat abans que comenci el període de manteniment.

Al final de cadascun d’aquests períodes, els bancs centrals nacionals de l’eurozona paguen interessos a les entitats privades per aquestes reserves mínimes. Aquesta remuneració ha estat vinculada històricament al tipus d’interès de les operacions principals de finançament (OPF), però des de finals de 2022 les reserves mínimes es remuneren al tipus d’interès aplicable a la facilitat de dipòsit. Aquest canvi ajusta millor l’interès pagat per les reserves mínimes als tipus vigents en els mercats monetaris.

La vulnerabilitat de la banca dels Estats Units

El març de 2020, la Reserva Federal va reduir a zero els requisits de reserves per a totes les institucions dipositàries. En el seu lloc, ara es paga als bancs un tipus d’interès específic sobre el seu saldo de reserva per a fomentar el manteniment de reserves.

Aquesta mesura, encaminada a injectar liquiditat en l’economia nord-americana durant la pandèmia, ha augmentat el risc en el sistema bancari dels Estats Units, com es va poder comprovar en el cas del Silicon Valley Bank.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La cotització de l’or supera la cota dels 2.000 dòlars per unça per sisè dia consecutiu en un context de desacceleració econòmica dels Estats Units i pèrdua de valor del dòlar. La crisi bancària i la por a una recessió econòmica tornen a posar al valor refugi per excel·lència en el punt de mira dels inversors.

El preu de l’or s’ha vist impulsat fins a màxims històrics pel debilitament del dòlar després que les dades d’inflació dels Estats Units del mes de març no arribessin als nivells esperats. La inflació interanual es va quedar en el 5%, enfront del 5,2% que s’esperava, la qual cosa va provocar moviments baixistes en el mercat de divises i una disminució dels rendiments dels bons del Tresor davant de les expectatives d’una pausa en les pujades dels tipus d’interès.

El desplom de l’activitat manufacturera dels Estats Units —el nivell més baix en els últims tres anys— i les condicions creditícies més estrictes han estat els altres dos factors que han contribuït al baix rendiment dels bons del Tresor. Irònic, després que molts depositants retiressin els diners dels seus comptes a causa dels baixos interessos que pagaven els bancs, per treure’n més rendiment invertint en bons del Tresor. Això explica, en gran part, la fugida de capital cap a valors més segurs com els metalls preciosos.

Així mateix, la preocupació pel contagi de la crisi bancària, la volatilitat dels mercats financers i la incertesa geopolítica han accentuat encara més l’interès per l’or, no només dels inversors, sinó de governs i bancs centrals que aquest any ja han registrat unes xifres de compres netes que no es veien des de fa més d’una dècada. Unes dades que segueixen la tendència del 2022, quan es va assolir una xifra rècord de 1.136 tones, la quantitat més elevada en els últims cinquanta-cinc anys.

Aquesta escalada de la demanda d’or també s’està veient reflectida en la previsió de les quantitats de monedes d’or que encunyaran les cases de monedes mundials. Concretament, a l’Estat Espanyol, la Fábrica Nacional de Moneda i Timbre (FNMT) anunciava el mes de febrer passat que el Consell de Ministres havia autoritzat la compra de 40 milions d’euros en or per la producció de monedes d’inversió i col·leccionisme, multiplicant per quatre la quantitat de les dues emissions anteriors.

Quina tendència seguirà la cotització de l’or?

Encara que en el context econòmic actual l’or es confirma com una de les millors opcions per protegir els nostres estalvis al llarg d’aquest any, quines són les previsions de cotització a mitjà i llarg termini? Deixant de banda la possible volatilitat puntual, continuarà pujant de preu de l’or? Quines previsions fan els experts?

Primer de tot, cal tenir en compte que el preu dels metalls preciosos està influenciat per una sèrie de factors com l’oferta i la demanda o el context econòmic i geopolític. Així mateix, a diferència les accions o els bons, els metalls preciosos no generen ingressos passius, però són considerats un valor segur en temps d’incertesa econòmica. Per tant, el futur de la seva cotització dependrà d’aquesta premissa.

Els analistes d’UBS apunten que “l’or té tendència a pujar quan el dòlar estatunidenc s’afebleix, i el risc a la baixa per a la divisa americana ha augmentat juntament amb la valoració del mercat monetari de les retallades de tipus de la Reserva Federal”. Tot i que és previsible que hi hagi una certa volatilitat a curt termini, preveuen que “el metall preciós arribi als 2.100 dòlars a finals d’any, i els 2.200 dòlars el març de 2024.”

Paral·lelament, els assessors del Bank of America coincideixen amb UBS, preveient que l’or podria revalorar-se un 10% més aquest 2023. Tanmateix, alguns experts són molt més optimistes: Robert Kiyosaki, conegut inversor i guru de les finances, ha pronosticat 3.800 dòlars l’unça d’or per a finals de 2023, i Juerg Kiener, president executiu de Swiss Àsia Capital, creu que el preu de l’or podria arribar als 4.000 dòlars l’unça a finals d’aquest any. Per tant, sembla evident que tot i que no sabem quina serà la pròxima crisi, analistes i la tendència a l’alça de l’or fan pronosticar que s’acosta el mal temps.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Les crisis financeres sovint estan precedides per ràpids augments del palanquejament, el que es coneix com un boom creditici. Però, què és exactament el palanquejament? I, per què pot deixar a l’economia més vulnerable enfront d’una desacceleració econòmica?

El palanquejament és una estratègia utilitzada per empreses i particulars per a maximitzar el potencial de les seves inversions mitjançant l’ús de fons prestats en lloc de fons propis, bàsicament, a endeutar-se per invertir. En altres paraules, és la relació entre actiu (inversió) i recursos propis, i implica l’ús del deute per a finançar operacions comercials o projectes d’inversió, permetent invertir més capital del que es té gràcies al préstec que s’ha demanat.

Aquest mètode es basa en la idea que el cost dels préstecs pot ser menor que el rendiment generat per les inversions que es financen amb aquests préstecs. L’efecte palanquejament és positiu quan la rendibilitat econòmica de la inversió és superior al cost del finançament, o negatiu, quan la rendibilitat és inferior al cost del finançament. Això implica que el palanquejament comporta un risc, ja que si les inversions no generen suficient retorn per a cobrir el cost dels préstecs l’inversor pot tenir dificultats per a pagar el seu deute. 

Es tracta d’una pràctica que aplicada en un context macroeconòmic pot ser una arma de doble tall. Per una banda, pot estimular el creixement del PIB o la recuperació de l’economia durant una crisi econòmica, però, per l’altra, un nivell elevat de palanquejament pot exposar a l’economia davant d’una desacceleració de l’activitat o un increment dels preus dels actius. Per tant, creant una bombolla de deute alimentada pel que es coneix com un boom creditici. 

Una dinàmica cíclica d’acumulació, crisi i desvaloració dels actius

L’excessiu palanquejament acumulat pel sector bancari va agreujar significativament la crisi financera de 2008, que va tenir el seu origen en l’esclat de la bombolla immobiliària als Estats Units en el 2006. Un desgavell econòmic que va arruïnar a milions de persones i desencadenar una crisi de liquiditat que va provocar la fallida de grans empreses.

Els bancs es van veure obligats a reduir el seu palanquejament a conseqüència de la pujada dels costos de finançament – en gran part derivats dels impagaments – i a causa de les pressions reguladores per a aconseguir un nivell adequat de capital. Algunes entitats financeres com Lehman Brothers no van poder fer front al col·lapse de la seva enorme cartera d’inversions sostinguda per hipoteques, quatre vegades més gran que el valor del patrimoni dels seus accionistes.

Però aquest col·lapse bancari sense precedents no va sorprendre a tothom de la mateixa manera, Nouriel Roubini, professor emèrit de l’escola de negocis Stem, de la Universitat de Nova York, el setembre del 2006 avisava en un seminari del Fons Monetari Internacional que la sostinguda revaloració de l’habitatge havia induït a molts propietaris a sol·licitar una segona hipoteca, que ara serien incapaços de pagar, i que, per tant, el país s’encaminava cap a “la pitjor crisi immobiliària de les últimes dècades”.

Un deute insostenible al llarg del temps

El mateix Roubini adverteix que encara avui, els bancs són uns dels sectors amb major nivell de palanquejament i que donar suport a una major liquiditat no evitarà una crisi financera i una recessió econòmica. A més, a diferència de l’escenari viscut el 2008, es podrien veure afectats no només els bancs, sinó el sector del mercat d’inversions. 

Els bancs s’enfronten a costos de capital molt més elevats a causa de la pujada de tipus d’interès en els nous préstecs i en els passius que ja han venut. Aquesta pujada de tipus està provocant pèrdues massives als creditors que tenen actius amb rendibilitats a llarg termini, la qual cosa pot causar una crisi de deute, amb elevats dèficits públics i privats.

Aquest encariment del crèdit juntament amb la pujada de preus generalitzada estan soscavant el poder adquisitiu i la solvència de famílies i empreses. És previsible que moltes d’elles deixaran de pagar els préstecs i la morositat no trigarà a estendre’s per tot l’ecosistema financer. A més, Roubini argumenta que “la majoria dels dipositants són ximples i mantindran els seus diners en comptes amb un interès pròxim al 0% quan podrien estar guanyant un 4% o més”. 

I és veritat que el mercat ofereix opcions d’inversió altament segures que donen més rendibilitat que els dipòsits bancaris, però tant si ens decantem per valors segurs com els metalls preciosos o per productes d’inversió assegurats és imperatiu protegir els nostres estalvis davant d’una crisi que sembla inevitable.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Després de parlar del relat i de la sobirania energètica, emergeix una pregunta incòmoda —i, potser, inevitable: què passa quan imaginem un futur descentralitzat dins d’un sistema que, per naturalesa, tendeix a concentrar el poder? Aquesta tensió no és nova. De fet, recorre tota la història econòmica moderna: la lluita entre la capacitat tècnica de distribuir i la necessitat sistèmica de centralitzar.

El Solar Punk no és només una moda visual ni una estètica amable. És, en essència, una impugnació silenciosa però profunda al capitalisme extractiu. No perquè el negui frontalment, sinó perquè en qüestiona el principi rector: que el valor ha de fluir cap al centre per ser eficient.

A primera vista, el Solar Punk es presenta com una reacció optimista a la saturació de narratives distòpiques: plantes en façanes, energia solar als terrats, comunitats autosuficients i tecnologia integrada amb la natura. Però aquesta iconografia, aparentment innocent, amaga una proposta econòmica de gran abast: producció distribuïda, comunitats resilients, reducció de dependències i un reequilibri del poder. I és precisament aquí on rau la seva força —i la seva incomoditat.

Perquè el capitalisme contemporani no és fruit de l’atzar, sinó d’una evolució històrica molt concreta. Tal com ja hem analitzat a La PLaça , el sistema ha passat de conquerir territoris a estructurar dependències. Després de la Segona Guerra Mundial, el centre econòmic mundial es va desplaçar cap als Estats Units, no només per la seva capacitat productiva, sinó per la seva arquitectura financera i la institucionalització del dòlar com a eix global. No es tractava només de produir més, sinó de definir les regles del joc.

Aquest model es basa en una dinàmica extractiva que ha anat refinant-se amb el temps. Ja no parlem només de recursos naturals, sinó d’extracció de rendes financeres, de dades i de valor a través del deute. És un sistema que concentra riquesa i poder en nodes centrals, consolidant dependències que sovint passen desapercebudes perquè s’han normalitzat. I és, precisament, aquesta normalitat la que el Solar Punk posa en qüestió.

Una nova economia… o el límit del sistema?

No és només una qüestió ambiental. És estructural. El model productiu global està dissenyat perquè la riquesa flueixi cap als centres de decisió, i aquesta dinàmica no és accidental: és la condició de la seva estabilitat. La concentració no és una disfunció del sistema; és la seva lògica interna.

Les dades ho confirmen: segons el World Inequality Report, l’1% més ric acumula una part creixent de la riquesa mundial, mentre els sectors estratègics —energia, tecnologia i finances— es consoliden en mans d’uns pocs actors. Tal com ja s’analitza a La xacra del capitalisme clientelar, la proximitat entre poder polític i grans corporacions no és una anomalia, sinó una forma de governança. Quan els recursos es concentren, la capacitat de decisió també ho fa.

En aquest context, el Solar Punk apareix sovint com una proposta mal interpretada. No parla de col·lapse, sinó de regeneració; no d’escassetat, sinó d’eficiència distribuïda; no d’individualisme, sinó de comunitat. Però aquesta lectura, si es queda en la superfície, perd el més rellevant: el seu potencial transformador.

En termes econòmics, el Solar Punk implica microproducció energètica, economia circular, infraestructures locals, tecnologia oberta i reducció d’intermediaris. Però, sobretot, implica una cosa més profunda: una redistribució del flux de valor. I això és el que el fa difícil d’assimilar dins del sistema actual.

Quan una comunitat produeix la seva energia, no només redueix costos: altera la direcció de la renda. Quan finança projectes locals, no només impulsa l’economia: redefineix la relació entre capital i territori. Quan aposta per producció distribuïda, no només guanya autonomia: debilita les dependències estructurals. De fet, a Europa, les comunitats energètiques locals creixen impulsades pel marc regulador de la Unió Europea. No és una revolució declarada, sinó una correcció progressiva.

Aquest plantejament entra en conflicte amb els fonaments del sistema actual. El capitalisme extractiu necessita dependència energètica, financera i tecnològica per sostenir-se. El Solar Punk qüestiona aquests tres pilars de manera simultània. I ho fa sense estridències: no proposa substituir el sistema, sinó reduir-ne la capacitat d’absorció.

Per això el debat real no és estètic, sinó estructural. El model actual mostra esquerdes evidents —vulnerabilitat energètica, endeutament crònic, tensions geopolítiques i fragilitat de les cadenes de subministrament— que no són anomalies, sinó conseqüències d’una arquitectura pensada per concentrar.

El Solar Punk no proposa una ruptura immediata, sinó una adaptació que, si prospera, pot acabar transformant el sistema des de dins. Per tant, no és una revolució frontal, sinó que més aviat una desviació del curs, sense barricades i amb decisions quotidianes que, acumulades, alteren l’estructura.

Cap a una economia més resilient i distribuïda

A 11Onze creiem que entendre el sistema és el primer pas per no dependre’n acríticament. La història econòmica ens ensenya que cap model és immutable, però també que cap transformació és espontània. Sempre hi ha una tensió prèvia, una consciència que madura lentament abans de fer-se visible.

En un entorn cada cop més volàtil, la descentralització energètica i financera no és una moda, sinó una resposta racional a les vulnerabilitats d’un model excessivament concentrat. Però aquesta resposta no és només tècnica. És, sobretot, cultural i moral.

El futur no serà només una qüestió de tecnologia, sinó de com decidim organitzar el poder, els recursos i les dependències. I aquesta decisió no es pren en abstracte: es construeix en cada elecció col·lectiva i en cada estructura que acceptem o qüestionem.

Per això, la qüestió de fons no és si el Solar Punk triomfarà com a estètica, sinó si serem capaços d’assumir el cost —i la responsabilitat— de redistribuir el poder econòmic abans que les tensions del sistema s’intensifiquin. Perquè la història no canvia quan apareixen noves idees, canvia quan aquestes idees es converteixen en estructura. I el futur, com sempre, no és allò que imaginem, sinó allò que decidim sostenir.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució