Them [and us]

Newton’s first law states that an object always tends to be either at rest or in motion, rectilinear motion, unless an external force alters its state. Therefore, if a centripetal force acts on this object, it will be trapped by an invisible force called the central force. In this way, the object will see its movement altered, its inertia modified, and it will be difficult for it to return to its original physical state.

The Aragonese economist and historian José Larraz López, a distinguished member of the Royal Academy of Moral and Political Sciences, wrote an interesting book on economics in 1943 entitled ‘La época del mercantilismo en Castilla (1500-1700)’. He was a procurator in Franco’s Cortes and Franco’s minister in 1939, just after the end of the civil war – and therefore a man committed to Franco’s dictatorship to the bone – and when referring to the unity of Spain, he argued that the political reality of that time – between the 15th and 18th centuries – had been very different from that of his own time. Consequently, we could not speak of the existence of a single unitary state – Spain – for all those centuries, which would be the case after the arrival of the Bourbons.

The fact is that both Galicia, Asturias, Cantabria, León and Castile – the original core of the kingdom – and the three Basque provinces – Alava, Guipúzcoa and Vizcaya – plus Extremadura, Andalusia, and Murcia will end up forming part of the same integrated body. In this way, the central part of the Iberian Peninsula – the area stretching from the Cantabrian coast to the Strait of Gibraltar – will end up sharing the same border, and the same Cortes will legislate the territories – the Castilian Cortes – which will use the same currency and all together will follow the same economic and fiscal policy. Pardon, except for the three Basque provinces which, from the 14th century onwards, would be exempt from all Castilian taxes. It is therefore clear that the other peninsular territories – Portugal and the Catalan-Aragonese Confederation – were never part of this Castilian matrix.

Indeed, in the mid-15th century, the Iberian Peninsula was divided into five political blocs of unequal importance: Portugal, the territories of the Crown of Castile, the Kingdom of Navarre, the Catalan-Aragonese Confederation and the Muslim Emirate of Granada. In fact, by the middle of the 15th century, each of these groups of territories would eventually acquire a very distinct personality and become original societies with their own customs, their own legal peculiarities, their own institutions and even their own language.

That a historian of the darkest period of the dictatorship – such as José Larraz López – should serve to combat the colossal misinformation or ignorance wanted by current Spanishism should shame a part of the political class, the media – including the ‘influencers’ hidden behind the networks – who time and again, from their supreme tribunes, have not tired and will never tire of proclaiming the existence of a unitary Spain for more than five hundred years.

The Castilian oligarchy -for too long and although speaking Catalan in private-repeats over and over again the same mistake when they speak of Spain as a political reality since the 15th century, referring to it as ‘the oldest nation in Europe’. If they understood once and for all that from the 15th century to the early 18th century, Castile pursued a policy of zero integration of the Mediterranean – and Portuguese – world, and that this was only possible through the use of force, combined with persistent repression and a constant plundering of economic resources in order to modulate their legitimate aspirations, it would surely help them to understand many issues that happen to us today as a state. More specifically, it would help them to understand that the Spanish project – as it has been set out since the arrival of the Bourbons – is totally unsustainable.

The beginning of the Hispanic divergences

After the Navas de Tolosa, Castile definitively entered the interior of the lower Meseta, which provoked a period of extreme euphoria in view of the possibilities offered by the new territory. But it soon realised that, despite its determination, it was encountering the same problem that León had encountered at the end of the 12th century. It was after the Concordia de Benavent – the agreement on the purchase of the kingdom of León by Castile – that Castile – except the Granada Kingdom, acquired practically the current perimeter.

The lower plateau, with its mountainous and rugged terrain -especially in the areas closest to the Central system-had land that was unsuitable for agriculture -except for the Guadalquivir valley-, with scarce and poor quality pastures, which, added to the strong climatic variability between summer and winter, were too adverse factors to be able to take control quickly. In addition, there were three even more determining factors: the low birth rate of the population in the north, the lack of mobility of inhabitants from the north to the south – despite the promotion of the ‘presuras’ or territorial divisions – and the consequences of applying an excessively repressive policy against the native population – by arguing nonsense – which culminated in the expulsion of the Andalusian Moriscos.

All these factors would have a very negative impact on the Castilian economy because any manufacturing and commercial activity, such as trade with the East or Africa across the Straits of Gibraltar, would be nipped in the bud. In any case, the Monarchy – in order to prolong its expansionary policy – continued to need to increase its regular income, which contributed to a situation of extreme inflation, resulting in a monetary alteration and generating a permanent deficit in its balance of trade.

As a solution, the Monarchy exerted strong fiscal pressure on some sectors of the population – such as the Jews, for example – but above all on the great transhumant herds of the upper plateau, just at the time when both Flanders and northern Italy were becoming the great buyers of Castilian wool. This plains traffic had catapulted Burgos to the forefront of European cities and turned the Cantabrian Sea into an important maritime axis towards Europe, which stimulated the birth of a textile industry. But all this faded away as soon as the interests of the nobility – the owners of the land, based on ancient rights of conquest – prevailed over any private initiative of the plainsmen, which made it impossible for the economy to flourish in the following centuries.

Faced with economic suffocation, the Monarchy – in order to boost the economy – resorted to the credit offered by the Jewish communities settled in the main Hispanic cities. So it was, sooner rather than later, that kings, nobles, military orders, ecclesiastical communities and ‘councils’ – and even individuals or ‘situados’, as they were known at the time – ended up abusing credit, which in the long run became a real internal problem. Faced with the heavy indebtedness of the Castilian public treasury, the Monarchy – as a result of the generalisation of non-payments – began to reform its financial system, although the real trigger was the promulgation of the Edict of Granada – also known as the Decree of the Alhambra – by which the Catholic Monarchs decreed the expulsion of all Jews from the Hispanic territories, which meant obtaining large assets for the Monarchy in the short term.

As for the rest of the peninsular territories – above all the Mediterranean and the Portuguese Atlantic world – they were able to find in the sea a lever for growth that allowed them to continue with their expansionist policies. For example, the Catalan commercial bourgeoisie was able to take advantage of the consequences of the war with France – the famous crusade of Philip Ardid – to boost its manufacturing industry. The creation of the Consulates of the Sea and the extension of old maritime routes – begun in the 10th century – were the mechanisms of penetration that the Catalan-Aragonese Confederation used to satisfy the demand for its products – rags, iron tools, coral, leather, spices and slaves – both in the mainland markets – Lisbon, Donostia, Bilbao and Seville – and in the foreign markets of Sardinia, Sicily, Bruges, Constantinople, Tunisia, and Alexandria.

A territory made up of ‘free people

From the beginning of feudal expansion – at the beginning of the 9th century – the territories of the northwest peninsular were configured under the juridical-administrative formula of ‘dominium’, based on Roman law, which meant that the holder of the land property was a ‘dominus’ or lord. Therefore, the king or the count – the highest figure in the social pyramid – from the beginning became the final owner – directly or indirectly – of all those lands that were expropriated.

It should be borne in mind that no lord would have the slightest interest in owning land, water, herds or mills if there were no peasants capable of organising stable work processes that would lead to the conversion of effort into income. Therefore, with the creation of Extremadura from the 9th century onwards, the Castilian-Leonese expansionist policy was implemented by means of the ‘villa and land’ communities, which would become the key element of political-legal organisation within the ‘new expropriated territories’. In this way, the landscape of the Meseta was articulated on the basis of the foundation of a series of major towns – walled and with representation in the Castilian Cortes – on which depended six or eight unwalled hamlets located around the main town.

For the lords, the real danger lay in the existence – within that vast territory – of free peasant communities that could escape the new jurisdiction. For this reason, they created mechanisms that involved a brutal indebtedness of those communities of ‘villa and land’ through the famous settlement charters or ‘asentamientos’ and the ‘presura’ contracts, so that they would lose all possible mobility, remain attached to the land and, in this way, ensure the return of the debts contracted.

And since the king’s life was so ‘sacrificial’ – it still is today when they indulge in the luxury of elephant hunting – they ended up ceding the land for services rendered to other lords, ecclesiastical bodies or monasteries. Therefore, it depended on who was the final rentier – that is, the owner – whether the land was known as ‘realengas’, if it belonged to the king; if it belonged to an abbot or a bishop; ‘de solariego’, if it belonged to a nobleman or a military order; or de ‘behetría’, if it was the villagers themselves who chose the lord. In the long run, all these types of property would contribute to the formation of the large estates of the region – known as the process of ‘seigniorialisation’ – which, from the 14th century onwards, would lead to the concentration of much power, both economic and territorial, in a very small part of the Castilian population.

Towards a new conception of the stat

At the end of the 15th century, the Castilian-Leonese world would end up ‘expropriating’ some 385,000 km² of land – between the upper and lower plateau – on which nearly four and a half million people would live, including the Granada population. In the rest of the peninsula, the population would be distributed as follows: in the territories of the Catalan-Aragonese Confederation, about nine hundred thousand people would live on about 110,000 km²; about one hundred and twenty thousand people would live on 11,000 km² in Navarre; and in Portugal, one million people would live on 88,000 km².

Castile, although it was the largest territory in the Iberian Peninsula, continued to experience continuous economic and demographic problems, mainly driven by the process of consolidation of ‘seigniorialisation’, to the detriment of the exhausted expansive economy, which had been based on the indiscriminate expropriation of land and the reallocation of property through physical coercion.

Then, during the second half of the 15th century, the Castilian Monarchy began a process of economic transformation through monetary and fiscal reform, which led to a major social imbalance, to the point that it ended up having a direct impact on noble interests. As a result, major disturbances broke out throughout the kingdom and, unable to calm things down, the Monarchy applied a policy of manorial satisfaction by offering more land, more rights and more pensions for life at the expense of the public treasury and financed by a special tax on the population of the towns of the ‘Comuneros0. To top it all off, in the early 16th century, the main Communities of Castile were forced to assume a considerable tax to cover the purchase of the Imperial title – by the Habsburg family – which led to the famous Revolt of the ‘Comuneros’.

Even so, this policy had an insufficient impact in placating the ambitions of the nobility, which brought to light the existence of a much deeper division within the Castilian aristocracy. The existence of two politically antagonistic factions soon became apparent: on the one hand, there were the Pacheco, Villena and Girón families, who were in favour of taking a more active part in the kingdom’s major political decisions and therefore saw the need to weaken the Monarchy in order to control it. On the other hand, there were the Santillanas and Mendozas who understood that the time had come to abstain from power because the Monarchy was the one that had to guarantee the stability of the kingdom to ensure its ‘seigniorial’ privileges… ‘in saecula saeculorum’.

After the Castilian Civil War (1475-1479), the two largest territories of the Iberian Peninsula – the Kingdom of Castile and the Catalan-Aragonese Confederation – created a new political entity known as the Hispanic Monarchy, which was soon joined by Granada (1492), Portugal (1497) and Navarre (1512). That new dynastic state was shaped by the union of only two key elements: the army and foreign policy. For the rest of the elements that would make up the modern state, such as borders, currencies, laws and institutions, they remained completely separate.

Thus, the configuration and distribution of power – agreed by both sides at the Concordia de Segovia – was structured as follows: while Castile was structured according to the sacralised authority of the queen and always above the nobility and the church – thanks to an effective policy of numbing the Cortes – the Catalan-Aragonese Confederation was organised around the Constitution of Observance, which would always oblige the king to govern and make agreements in accordance with the laws of the Principality.

In the long run, Castile would offer less resistance to the Hispanic monarchs, something that would not happen within the Catalan-Aragonese Confederation, which, while respecting all its legal-political realities, would end up limiting the non-agreed initiatives between the different arms – count-king, nobility, clergy and honest citizens – that would represent part of the confederate society. The historian John Elliott in his famous book ‘Imperial Spain (1469-1716)’ very aptly defined it as follows: the Spanish sovereigns (Castilians) were absolute kings in Castile and constitutional monarchs in Aragon (Catalonia).

The unconscious empire

Only chance and the trade winds led the first navigators of the Catalan-Aragonese Confederation to the most populated area of the American continent. From the very beginning of the westward voyages, the first navigators were certain and aware that where they had arrived was not the East Indies, but a completely different territory. Realising this fact, the Castilian Monarchy deployed all its modern legal and administrative machinery to legitimately possess it. Without entrusting itself to anyone and by right of conquest, the Monarchy once again claimed ownership of those territories, ignoring the indigenous population.

The discovery of important deposits of precious metals – between Mexico and Peru – led to the founding or re-founding of important American cities, which acquired a new territorial role in order to ensure a regular flow of wealth to Castile. Thus, acting as nouveau riche, Castile would spend an indecent amount of economic resources to build its concept of civilisation, based on Catholicism. This obsession – sometimes uncontrolled – would lead them to embark on a myriad of conflicts of all kinds, such as theological disputes, family conflicts, commercial affairs or lavish megalomaniac constructions.

However, at the beginning of the 17th century, the American mines began to show signs of depletion, which became more pronounced as the century progressed. Faced with this slowdown, and in order to maintain the same rate of expenditure, the Monarchy resorted to loans from German banks – the Fuggers and the Welsers – and the Genoese banks of the Spinola, Centurione, Balbi, Strata and, above all, Gio Luca Pallavicino families. It would then be forced to raise taxes and exert fiscal pressure on the whole of Hispanic society. We remember the famous ‘Union of Arms’ of the Duke of Olivares. Faced with a generalised avalanche of non-payments, the State entered into a process of successive bankruptcies (1627, 1647, 1652 and 1662), which contributed to projecting a very unfavourable image of Spain in the eyes of the other European chancelleries.

Spain’s history is still stigmatised today by a ‘black legend’ conceived between the 16th and 17th centuries – both by the Lutherans of Wittenberg and the Dutch of Dillenburg – which sought to chip away at its hegemony in the world. Subsequently, in order to control the raw materials of the Castilian and Portuguese colonies, the English would amplify Protestant propaganda as a key element of discrediting the colonial elites, something that would help them to initiate and finance the independence processes of the Spanish colonies throughout the 19th century.

The Bourbon drift

Castile – and later Spain – has always found itself in a dangerous vicious circle, in which the State’s expenditure has been excessive, and it has needed to continually increase taxes to balance its income, which has led – over a prolonged period of time – to an excessive fiscal pressure on the population as a whole.

With the entry of the Bourbons – after a long campaign to discredit the Habsburgs – the economic problems worsened when, through the use of continuous loans, on-lending, negotiations and renegotiations, these only served to satisfy their personal ‘grandeur’, to the detriment of the modernisation of society by the Enlightenment spirit that prevailed throughout Europe.

The Bourbons were always aware that the only way to economically sustain the entire Hispanic kingdom was to annex all the peninsular territories and thus form a new geopolitical hexagon. However, this was not possible because from the end of the 17th century, Portugal was no longer part of the Hispanic Monarchy, although attempts were made to annex it on three occasions during the 19th and 20th centuries. Therefore, efforts could only focus on the territories of the Levant peninsular which, first with the War of Succession and then with the Nueva Planta Decrees, allowed the Bourbons to link productive sectors – master craftsmen and merchants – to the new centralist system. As a result, this loyalty to the Bourbons allowed those who supported the new regime to gain access to large public contracts, which led to their absolute dependence on the new centralist system, which ended up weaving a web of widespread corruption at all levels of public administration.

There is no shortage of examples, such as when at the beginning of the 19th century Queen Maria Cristina – widow of Ferdinand VII – handed over power to the Spanish liberals, who at the same time made a pact with the Catalan industrial bourgeoisie to forge a self-interested political and socio-biological alliance that would materialise with the institution of a protectionist system. In this way, the Catalan mercantile tradition was squandered and the spirit of 1705 was betrayed, because the Bourbon refusal to free trade the Principality with England and the Netherlands – its main trading partners – initiated the whole process that would converge on 11 September 1714.

Nor did the establishment of the ‘democratic regime of “78” improve matters for the interests of the Levant peninsular. In fact, we Catalans, Valencians and Balearic Islanders suffer the consequences on a daily basis when, year after year, we contribute a massive amount of our GDP to the State coffers for the sake of a ‘solidarity-based centrality’ and, let us remember, with the approval of politicians, industrialists, and bankers. And the story continues to the present day, when after a politically and socially intense decade, the State has just proposed to Catalonia – soon it will also propose it to Valencia and the Islands – a singular financing, surely conditioned by a great solidarity.

History had already warned Philip II when he visited his father, Emperor Charles of Habsburg, for the last time in the monastery of Yuste, when he advised him that if he wanted to increase the empire, he should locate the capital in Lisbon, because this would mean linking it to the New World; if he wanted to preserve it, he should locate it in Barcelona, in other words, link it to the classical tradition; and if he wanted to lose it, he should locate the capital in Madrid. And indeed, Madrid was the most poorly communicated capital in Europe until the beginning of the 20th century, when, thanks to the development of airlines and the construction of reservoirs, it managed to revitalise that solitude in the middle of the Castilian plateau.

We return to Newton. And how can we move from a centripetal force to a centrifugal force? Well, this will only be possible if there is a tangential acceleration that allows the velocity modulus of the object to vary and, in this way, it will be able to return to its original physical state. So, will technological innovation bring about an acceleration of the economic movement that, by taking advantage of ‘Open Banking’ and ‘Embedded Finance’, will bring about the tangential force that will make it possible to return to our original stage? It is up to us to achieve this!

11Onze is the community fintech of Catalonia. Open an account by downloading the app El Canut for Android or iOS and join the revolution!

El mapa polític de l’Europa de finals del segle XV es configura després d’infinitat d’esdeveniments socials, polítics i econòmics de caràcter conflictiu ocorreguts durant el segle anterior i amb una població reduïda a menys del 50% a causa de la Pesta Negra. La nova geografia política sorgida d’aquest procés mostrarà una gran varietat de formes institucionals del poder. Al costat de les dues herències del Baix Imperi cristià —el Sacre Imperi i el Papat—, les monarquies feudals sortiran àmpliament reforçades de tot aquest atzucac estructural, la qual cosa les legitimarà per a governar d’una manera diferent i les portarà a construir un nou concepte d’Estat.

Per a sustentar tota aquesta nova concepció de l’Estat, les monarquies europees buscaran els mecanismes bàsics que els permeti consolidar noves estructures estatals amb un caràcter marcadament centralitzador i unipersonal. Per aquest motiu, primer combatran enèrgicament contra totes aquelles famílies poderoses —els Armagnac, els Lancaster, els Bragança, els Mèdici o els Colom— que tinguin la capacitat de disputar les seves decisions. El combat no sempre serà per mitjà de l’ús de la violència, sinó que es començaran a crear complots per deslegitimar-los o se’ls aplicarà una mil·limètrica política matrimonial d’antropofàgia territorial a fi d’ampliar les propietats estatals de forma permanent, sense la necessitat d’un vessament de sang.

La nova concepció política durà a terme un clar arraconament dels òrgans més representatius de la ciutadania —com ara les Corts, els Estats Generals o les Dietes— els quals seran substituïts per un potent consell del rei, molt més especialitzat. D’aquesta manera, l’Estat multiplicarà la seva presència en el territori a través de la creació d’una potent xarxa administrativa vinculada a les diferents activitats del nou sistema de gestió. En poc temps, apareixerà el funcionariat, que esdevindrà vitalici en finalitzar el segle i que permetrà a un segment de la població enriquir-se il·limitadament pel sol fet de treballar a prop del poder. 

Fins aquest moment, les monarquies s’havien finançat amb els seus propis recursos a través de rendes ordinàries vinculades als drets senyorials o els beneficis produïts per les seves possessions, ja fos per l’explotació dels boscos, l’encunyació de monedes o el tràfic d’esclaus. Però ara això ja no seria suficient.

Un canvi de paradigma econòmic

Les monarquies europees calmaran la seva ambició a través de la imposició d’una triple estratègia: primer, convertiran aquells subministraments del sistema feudal en regulars i en abundants, la qual cosa farà aparèixer infinitat de fons de finançament extraordinaris sobre les persones i els béns, com ara les taxes sobre els intercanvis, la famosa gabella sobre la sal o els impostos sobre els habitatges, els focs, entre d’altres; segon, crearan la necessitat de consum, com per exemple nous hàbits alimentaris o la introducció de la moda en la necessitat de vestir; i tercer, forçaran alliberar-se de la necessitat habitual d’haver de demanar consentiment als seus súbdits, els quals —encara representats en òrgans institucionals— toparan amb l’argument que “en temps de pau aquesta petició és del tot innecessària”. Però l’element clau i fonamental que permetrà que tot aquest nou engranatge funcioni a la perfecció serà la creació d’un exèrcit permanent, orientat a controlar l’interior —entre amenaces i persuasions— i a projectar el poder del monarca vers l’exterior. 

L’or continuarà essent el principal problema de l’economia europea atès que encara serà del tot necessari per als intercanvis. Des de l’Antiguitat, la relació Orient-Occident havia passat per infinitud d’alts i baixos, però la seva balança comercial sempre havia estat deficitària —respecte a l’or— atès que el continent asiàtic era pobre en jaciments del preuat metall preciós. L’únic or que arribava amb certa regularitat a Europa —des del segle X— era l’or sudanès, però aquest mai arribarà a satisfer les necessitats de l’economia feudal.

L’estudi i valoració dels clàssics grecollatins

L’atmosfera d’un fort dinamisme econòmic impregnarà tot aquest període, el qual obligarà les monarquies europees a buscar nous camps d’acció i noves fonts de beneficis que permetin mantenir les noves i costosíssimes estructures d’Estat. Europa esdevindrà un espai massa petit per a satisfer la ‘grandeur’ dels naixents Estats moderns, però sobretot testimoniarà un dèficit de matèries primeres. Aleshores serà quan apareixerà el veritable desig d’acostar-se fins a l’origen de les fonts de l’or africà o les espècies orientals.

La cosmovisió de la societat medieval estava condicionada per la religió, les llegendes imaginàries i la desconeixença geogràfica, però això canviarà radicalment a partir del Quattrocento amb la recuperació de manuscrits grecs ignorats per l’Església —que controlava la cultura— atès que eren considerats textos pagans. Amb la introducció de les regles bàsiques sobre la correcta traducció llatina —promoguda per Petrarca i Boccaccio— s’aconseguirà transcriure correctament aquests manuscrits que cobraran un nou sentit. Les relectures de gran quantitat de textos clàssics —com ara Euclides, Pitàgores, Ptolemeu, Eratòstenes i molts d’altres— permetran construir un nou pensament crític que conduirà als savis humanistes a voler verificar quanta certesa contenen els textos antics sobre el món. 

Aquest humanisme afavorirà el trencament definitiu amb la tradició medieval i exaltarà les qualitats pròpies de la naturalesa humana. Permetrà descobrir el jo humà i li donarà un sentit racional a la seva existència. Aquest antropocentrisme deslligarà l’ésser de la meravella metafísica i el situarà davant les portes de la curiositat empírica. La divulgació d’aquest pensament innovador serà possible gràcies la invenció de la impremta de tipus mòbils. Però aquest canvi mental també facilitarà que un reduït grup de persones —instal·lades tant a Sagres com a Nuremberg— comencin a experimentar i aplicar mètodes científics moderns basats en les matemàtiques i l’astronomia, els quals alteraran la cosmovisió universal.

La conquesta i explotació colonial

Tot plegat possibilitarà que ambiciosos homes de negocis es llencin a la cerca de rutes marítimes que els condueixin a nous territoris on trobar abundants productes que els permetin satisfer la creixent demanda dels mercats europeus. I en aquest context, l’Estat afavorirà aquesta economia expansiva participant —de forma indirecta— en les aventures comercials d’aquests atrevits emprenedors que mostraran molta audàcia però poca experiència atlàntica.

L’atzar i els alisis conduïren als primers navegants a la zona més poblada del continent americà. La superfície terrestre del “Nou Món” —sumant tant el nord com el sud— suposa una àrea de 42,5 milions de km2. Abans de l’arribada dels europeus, s’estima que vivien a tot el continent uns 100 milions de persones, en contraposició als 1.000 milions que hi viuen actualment. I d’aquests, uns 80 milions de persones vivien a la franja que va entre Mèxic i el Perú. Per altra banda, en el progressiu descens vers al sud del continent africà, els europeus descobriren que el món musulmà hi havia penetrat molt més enllà del que pensaven. Més enllà de la línia de l’equador s’endinsaren per un món totalment desconegut i descobriren l’Àfrica negra. Amb una àrea de 32 milions de km2, les estimacions actuals parlen d’uns 60 milions de persones que podrien viure en tot el continent africà a finals del segle XV.

Des del principi dels viatges cap a l’oest, els primers navegants van tenir la certesa i la consciència que allí on havien arribat no eren les Índies Orientals, sinó que es tractava d’un territori completament diferent. I en adornar-se d’aquest fet, l’Estat va desplegar tota la seva moderna maquinària jurídica i administrativa per a posseir-lo legítimament. Sense encomanar-se a ningú i per dret de conquesta, les monarquies europees van començar a adjudicar-se la propietat d’aquells territoris tot ignorant la població autòctona. En aquest punt, la religió hi va jugar un paper clau per a justificar la destrucció, aniquilació i extermini de les cultures ancestrals que hi vivien harmònicament. Un camí similar seguirà el continent africà, encara que aquest procés s’iniciarà uns cent anys més tard.

A mesura que els nouvinguts —ja en nom de la Corona— van anar endinsant-se per aquests nous territoris, descobririen que els metalls preciosos no eren l’única font de riquesa. En menys de cinquanta anys, els mercats europeus seran abastits, en quantitats impensables fins aleshores, d’infinitat de productes tropicals, com ara el pebre, el sucre, el cotó o el tabac. La façana atlàntica veurà créixer una important xarxa portuària que anirà des de Cadis fins a Anvers i vertebrarà un nou espai econòmic. I aleshores, la Corona s’autodefinirà Imperi, sempre, amb un sol radiant!

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Is society’s growing awareness of the need for sustainable consumption compatible with sales that promote compulsive shopping? Or is any price cut welcome in the current economic context? How is the textile industry resolving the dilemma of sustainability vs. competitiveness? In this episode of La Plaça, we talk about this and much more with Marco Palmero, CEO of Basi Group, and Gemma Vallet, Director of 11Onze District.

Everything has a cost. The consumption of organic or local food is more sustainable and possibly healthier, but it is also true that it is often more expensive to produce. We could say the same for almost any other consumer product, including those in the fashion industry.

On the one hand, we want quality clothes, locally made, that, with environmental conservation in mind, allow us to leave fast fashion behind and reduce our carbon footprint. On the other hand, we are looking for low prices in accordance with the loss of purchasing power caused by the economic crisis we are suffering.

Sales in the context of a circular economy

Sustainable brands avoid sales on the premise that they prioritise sustainability and durability over indiscriminate mass consumption. What does the rest of the textile industry do? As Palmero explains, if it were up to him, “he would eliminate all sales” but he recognises that “in situations like the current one, where people are struggling” he has to offer the possibility, albeit temporarily, “to give access to products at a better price”.

Sustainability does not have to be at odds with occasional discounts, it is only necessary for companies to act responsibly within their means. As the CEO of Basi Group points out, “we have worked on circularity with our latest collections, ‘upcycling’, using existing fabrics to create new collections”, without forgetting local production, “cutting fabrics in Igualada and sewing in Lleida”. This means smaller productions, but of higher quality and with more added value, which must be reflected in a fair price.

11Onze is the community fintech of Catalonia. Open an account by downloading the super app El Canut for Android or iOS and join the revolution!

Credit cards were created in the 1950s, and with the arrival of smartphones, virtual cards became popular. Let’s review the history of cards and their possibilities.

Sixty years ago the first payment card was introduced and, since that day, the way we shop has changed to adapt to the era of e-commerce, bringing about a radical change in the way we pay. The way we consume is constantly changing, specially with the increase in e-commerce, following the start of the Covid-19 pandemic in 2020, as can be seen in the study carried out by Kantar, which states that 3 out of every 4 Spanish households have made purchases online in 2020, and that these households will continue to shop online in 2021. Households that now shop online account for 74.4%, which has increased e-commerce consumers by 8.4% since 2017. As detailed by Kantar in its study, the remaining 26.6% of consumers are older people who commute to buy products themselves, as they prefer a personalised service. And just as the consumption model has changed, so has the payment model. Welcome to the era of virtual cards.

What are virtual cards? 

Virtual cards are more secure cards, and unlike conventional payment cards, they are completely virtual. They are exclusively used for virtual purchases, but with the possibility to be used in physical establishments if you have the card linked to a wallet on your smartphone. The virtual card has a number, an expiry date, and a control number, as Rankia details. The financial website also states that the security controls of virtual cards are very varied. Some banks have a dynamic code that changes with each purchase, while others allow very few purchases to be made, and if there is money left on the card, this money is automatically returned to the account from which the card was recharged. Each customer is free to make a new virtual card whenever they need it, it’s as simple as that.

How was the virtual card born?

Since the world’s first payment card from Diners Club in 1950, the world of payment cards has come a long way, from the arrival of credit cards in Spain in the 1960s to virtual cards, according to Finanzas. A website specialising in finance reminds us that virtual cards were born with the arrival of mobile telephony, with the payment systems known as “wallets”.

How are they regulated?

The European regulation PSD2, the new European regulation on electronic payment services, came into force in September 2018, with the aim of reinforcing security for consumers with e-commerce payment systems. With this regulation, which has been in force for three years now, it can be said that something is changing in the way we make payments. In short, we can say that virtual cards are here to stay as another means of payment.

11Onze is the community fintech of Catalonia. Open an account by downloading the app El Canut for Android or iOS and join the revolution!

The geopolitical tug-of-war between East and West in recent years has revealed a paradigm shift that is becoming increasingly evident. We have returned to a multipolar world where US hegemony is losing strength year by year. We analyse the causes and consequences of this rebalancing and sharing of global power.

The world is more interconnected than ever, but power is more distributed. The distribution of power in global geopolitics has historically varied between states. From the bipolar system established during the Cold War period, in which two great powers shared power, a unipolar world emerged after the collapse of the USSR and the communist bloc. This change in the world order established a substantive US hegemony based on two pillars: military and economic power.

Yet the scope and pre-eminence of American geopolitical influence was unique and went far beyond the definition of a traditional superpower. D. Hubert Vedrine, the French foreign minister, coined a new term, hyper-power, to describe a domain of power that not only dictated the global economic, technological or military realm, but also included the cultural imperialism sarcastically detailed by members of the German music group Rammstein in the well-known song Amerika.

That said, the international community was quick to plant the seeds to challenge this new status quo. Emerging economies, such as the BRICS bloc, began to position themselves in an organised way on the international stage, giving meaning to the concept of a multipolar world that defined the foundations of a new political and economic order.

The rise of Asia and the decline of the West

In 1988, the Chinese leader Deng Xiaoping told the then Indian prime minister Rajiv Gandhi

that the arrival of the ‘Asian century’ was far from a foregone conclusion until China, India, and neighbouring countries developed. Three decades later, very few doubt that we are living in a new golden age of Asia. Asia is the world’s fastest-growing region and the largest contributor to global GDP, with China as the world’s second-largest economy.

Economic cycles and financial markets are less and less focused on the United States. The use and abuse of economic sanctions against any corporation or country, even allied countries, that does not submit to the interests of the American giant only strengthen efforts by China, Russia, and other countries not aligned to the Western geopolitical bloc to create alternative economic systems.

Beijing, with its focus on gaining technological independence and linking other countries to the Belt and Road Initiative, invests its capital, helping to lift the regional economies of parts of the world forgotten by the West, or from which former colonial powers demand much more, often with the use of force, for little in return. A whole set of multiple alliances that further divide and distribute centres of power and influence.

While we are facing a necessary and inevitable rebalancing of the world order, ultimately, whether states can make good use of the resurgence of this new trend towards multipolarity will depend on their geostrategic location, demographics, energy resources, and, above all, their economic power, which will demarcate the limits of their autonomy relative to the established superpowers.

11Onze is the fintech community of Catalonia. Open an account by downloading the super app El Canut on Android and Apple and join the revolution!

A mesura que el segle XXI ha deixat enrere el bel·ligerant segle XX, el sistema econòmic s’ha anat fent cada vegada més complex. Pel camí, algunes crisis han estat terriblement violentes i de conseqüències devastadores; altres, anecdòtiques. Finalitzem aquesta radiografia sobre les grans crisis de la història de la humanitat.    

Malgrat que el segle XX és un segle curt, les seves conseqüències afecten encara el nostre dia a dia. La historiografia considera que el seu arc cronològic va des del final de la Primera Guerra Mundial (1918) fins a la caiguda del mur de Berlín (1989), tot i que es podria allargar fins a l’atac de les torres bessones de Nova York (2001). La intensitat dels esdeveniments és de tal magnitud que ens obliga a reflexionar cap on anem. Per això, el segle XXI l’hem iniciat amb un munt de preguntes transcendentals a respondre: la crisi climàtica, el model productiu, el consum, l’habitatge, la relació amb els diners, la tecnologia, la llibertat… Sabrem trobar respostes que beneficiïn el conjunt de les societats?

1929: El megacrac

Hi ha fets històrics… i després hi ha EL FET històric. I, per al món contemporani, aquest l’és. És la frontissa que marca un abans i un després. Una concatenació de decisions polítiques, econòmiques i socials que acabarien portant el món a l’abisme. Les seves causes i conseqüències han estat estudiades per totes les disciplines de les ciències socials. I, encara avui, es pren com la referència per definir si una crisi econòmica tindrà un impacte més o menys gran. Parlem del crac borsari americà de l’octubre de 1929.

L’economia americana de principis dels anys 20 del segle XX es va assentar seguint un esquema purament especulatiu, la qual cosa va provocar un important desfasament entre l’economia real i l’activitat borsària, que s’aniria agreujant i agreujant cada cop més.

Davant del tancament dels mercats europeus i del descens dels preus agraris, el govern americà i els bancs van intentar contrarestar-ho amb l’oferta d’un volum considerable de crèdits. Aquestes mesures van donar lloc a una gran abundància de capitals a curt termini i a l’especulació, especialment a partir del 1926. Per a més desgràcia, les autoritats monetàries no van actuar a temps per posar fre a aquest lucre malaltís.

Així va ser que, en començar l’octubre del 1929, es van produir tendències a l’alça de les inversions. Però quan la venda d’accions es va disparar, el 24 d’octubre es va desfermar el pànic, i el mateix va succeir el dimarts 29 d’octubre. La caiguda de la borsa va ser inevitable a causa de la nul·la demanda d’accions i es va desencadenar una crisi global de dimensions bíbliques. Apocalíptica. Molt pitjor que la crisi anglesa de 1720, atès que va afectar el món sencer.

Fins al 1932, uns 5.096 bancs es van declarar en suspensió de pagaments. El seu esfondrament va arrossegar a la fallida moltes empreses, que veien com s’acumulaven els estocs de mercaderies, cosa que va comportar un important descens dels preus, especialment en el sector agrari. Finalment, el descens de l’activitat econòmica va provocar un augment desbocat de l’atur. 

Per frenar l’hemorràgia del sistema financer, a partir de 1931, la repatriació massiva de capitals nord-americans d’Europa —que havien ajudat a finançar la postguerra de la Primera Guerra Mundial— va provocar les fallides dels bancs europeus, principalment austríacs i alemanys. A partir d’aquí, la història és coneguda. El món sencer es veié abocat a una llarga nit apocalíptica.

1945: Després de l’Apocalipsi

60 milions de morts. Aquest és el cost total en vides que va haver de pagar la humanitat per la Segona Guerra Mundial. La destrucció de ciutats, pobles, infraestructures, paisatges, béns materials, indústria… fou gegantí. Descomunal. La despesa econòmica ha estat xifrada en 200.000 milions de dòlars del 1947, la qual cosa equivaldria actualment a uns tres bilions de dòlars. La devastació d’Europa i parts de l’extrem asiàtic, com ara el Japó, va ser de tal magnitud que el món sencer va experimentar una profunda i dolorosa postguerra. Calia començar a escriure la història de nou amb urgència. Però, quines opcions hi havia?

Igual que havia succeït en el passat en la resolució de conflictes bèl·lics, com ara al Congrés de Viena per redibuixar el mapa d’Europa després de la derrota napoleònica o al Tractat de Versalles després de la Primera Guerra Mundial, la trobada entre vencedors era un fet imminent. Calia projectar el futur i, per aquest motiu, els aliats es van reunir a la ciutat alemanya de Potsdam, l’estiu de 1945.

Els acords van tenir una resolució relativa, perquè es van anar configurant en les següents dècades. Tanmateix, els vencedors van actuar més com a notaris de la nova situació geopolítica que no pas com a cervells de la nova reordenació mundial. Per tant, la Conferència de Potsdam va visualitzar amb claredat la divisió del món en dos blocs. Dos models polítics, socials i econòmics que provocarien diversos conflictes armats de baixa intensitat al llarg de les següents quatre dècades.

L’avenç tecnològic que va suposar la Segona Guerra Mundial portaria la humanitat a sortir a l’espai exterior, a la Lluna i més enllà, però també va suposar el desenvolupament de la bomba atòmica com a arma de destrucció massiva. Aquesta amenaça ha estat emprada des d’aleshores com a instrument de pressió política.

1973: Si jugues amb foc, et pots cremar

Acabada la Segona Guerra Mundial, el model de creixement que va adoptar el món occidental, inclòs el Japó, es va basar en el consum massiu de petroli. D’aleshores ençà, l’economia d’Occident ha tingut una forta dependència d’aquest recurs limitat. I és ben sabut que, si vols que la teva economia funcioni correctament, has de saber quines són les teves amistats i ser conseqüent amb els teus actes.

El 6 d’octubre de 1973, el dia del Iom Kippur o Dia de l’Expiació del Pecat, la festivitat més important pels jueus, tropes d’Egipte i de Síria van llançar una gran ofensiva contra Israel per tal recuperar el Sinaí i els Alts del Golan perduts el 1967. Després de tres setmanes de combats, els israelians, amb el suport dels Estats Units, van aconseguir restablir la seva hegemonia a la zona.

Aleshores, els països àrabs de l’OPEP, és a dir, els que controlaven el petroli, no contents amb la situació, van decidir embargar el petroli a tots els països occidentals com a represàlia vers els qui havien donat suport al conflicte. La mesura va provocar un increment desorbitat del preu del petroli —es va passar de pagar 2,90 dòlars a 11,90— cosa que va provocar un fort augment de la inflació a escala mundial.

Per a l’economia nord-americana, principal motor econòmic d’Occident, l’embargament va suposar una desacceleració dràstica de l’economia, amb el consegüent augment de l’atur. De fet, ja feia mesos que el mercat havia començat a mostrar símptomes preocupants de desacceleració, als quals se sumava la decisió del president Nixon de deslligar el dòlar del patró or. Així va ser com, amb la fi del sistema pactat en els acords de Bretton Woods, es va abocar l’economia a l’abisme.

L’embargament va durar sis mesos i va generar importants problemes de subministrament energètic, així com una etapa de baix creixement econòmic generalitzat a escala mundial. Alguns països, com França, van buscar altres fonts energètiques, com l’energia nuclear, mentre que els Estats Units i el Canadà van optar per la crema de residus de fusta. 

Precisament, el nostre present ens obliga a plantejar-nos si aquest model de consum energètic desbocat, que ha estat durant dècades la principal font de creixement per al món occidental, es pot continuar mantenint. La crisi climàtica és una realitat ben palpable i cal treballar de valent per trobar solucions reals que promoguin un canvi de model productiu i de consum molt més sostenible.

1988: El sistema va col·lapsar

Si volien sobreviure, havien de fer un pas endavant. Per no col·lapsar, calia fer una reforma molt rellevant, i mil·limètricament calculada, del sistema implementat el 1917. L’encarregat de dur a terme aquest repte gegantí va ser un jove advocat, escollit primer secretari del Partit Comunista tres anys abans, i sobre el qual la vella guàrdia tenia dipositades totes les esperances. A principis de la dècada dels 80 del segle XX, l’URSS estava davant d’una cruïlla històrica important. Com era possible que, essent la segona potència industrial del món, no fos capaç de produir prou béns de consum i aliments per satisfer les necessitats de la seva població?

La situació s’havia fet més que evident a partir dels 70, quan el sistema soviètic s’havia mostrat ineficaç pel que feia a planificació central. I a això s’hi sumava el pes descomunal de la despesa militar, un endarreriment tecnològic brutal i una deficient qualitat del treball a causa d’una mà d’obra desmotivada. A més, tot això era gestionat per un partit únic conformat per velles glòries!

Les reformes econòmiques i polítiques promogudes a partir del 1988 pel primer secretari del Partit Comunista rus, Mikhaïl Gorbatxov, anaven encaminades a reajustar el sistema sense destruir-lo. Aquest reajustament implicava una liberalització del mercat i una obertura del comerç exterior. No obstant això, tard o d’hora, se sabia que ambdues opcions desembocarien en una democratització de la societat. L’acceptació explícita de la transició d’una economia centralitzada i planificada cap a l’economia de mercat posava fi a més de 70 anys d’experiment soviètic, iniciat en aquella llunyana Revolució d’Octubre del 1917.

Malgrat totes les mesures dutes a terme, la Perestroika va fracassar. El debilitament del poder central, la reactivació dels nacionalismes i l’aparició d’importants conflictes interns va accelerar el final de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques en menys de tres anys. Després d’això, li va seguir un període de fortes crisis als antics territoris de l’URSS, molts dels quals encara perduren avui en dia, com demostra el que passa a Ucraïna, on es barregen motius històrics i interessos geopolítics derivats de la guerra freda.       

2001: ‘Corralito’, quan els diners es van volatilitzar

I van voler tocar el cel. A principis dels 90, l’Argentina havia posat en marxa el Pla de Convertibilitat, que consistia a mantenir un canvi fix d’un peso per un dòlar (1:1). Aquesta mesura pretenia acabar amb la hiperinflació i estabilitzar els preus a través del creixement econòmic. D’aquesta manera, es buscava reduir el dèficit fiscal després d’un període de recessió amb el consegüent endeutament de l’Estat.

A principis del 2000, el deute extern argentí provocat per la convertibilitat va començar a ser cada vegada més important, cosa que va propiciar un augment exponencial del dèficit fiscal. Tot plegat, va començar a generar desconfiança entre els inversors, tant interns com externs, que, moguts pel rumor d’una possible suspensió de pagaments de l’Estat, van iniciar una fugida massiva de capitals.

El drama de tot plegat va començar un fatídic 3 de desembre de 2001, quan l’Argentina es va enfrontar a una limitació de la llibertat dels titulars dels comptes per disposar de diners en efectiu dipositats a les entitats bancàries. Aquest ‘corralito’ va ser decretat pel president de la República per estabilitzar l’economia, la qual cosa va provocar l’efecte contrari.

Què havia fet l’Estat davant d’una situació extrema? Doncs demanar un préstec de 40.000 milions de dòlars al Fons Monetari Internacional (FMI) l’any 2000. I quan se li van acabar, què va fer? Doncs tornar a demanar un altre préstec de 30.000 milions de dòlars a l’FMI el 2001. D’aquesta manera, el novembre del 2001, el deute públic de la República Argentina es va situar a prop dels 145.000 milions de dòlars. O sigui, un 150% del seu PIB. Per tenir una equivalència i ser conscients de la magnitud de la tragèdia, les economies occidentals d’aquell període estaven a prop del 50% d’endeutament del seu PIB. Un any més tard, l’Argentina abandonava la convertibilitat [1:1,45], devaluava la seva moneda i es declarava en bancarrota.  

La taxa d’atur s’havia situat a prop del 35%, la prima de risc s’elevà per sobre dels 5.000 punts, la inflació se situà en el 52% i el 60% de la població esdevindria pobre en els següents anys. Davant d’aquesta situació tan dramàtica, esclataren importants aldarulls a les principals ciutats argentines. I quina va ser la reacció de l’Estat? Una contundent i indiscriminada repressió. Les seqüeles d’aquella crisi perduren en la societat argentina i la por d’un altre ‘corralito’ continua existint en la seva memòria. Es calcula que en 11 mesos, quasi 25.000 milions es van volatilitzar. El 2010, Grècia va viure una situació similar al ‘corralito’ d’Argentina.

2008: Una hipoteca dona tant?

Segur que aquesta història et sona: “Tenia un piset que em van deixar els meus pares en herència. El vaig vendre. Amb l’import obtingut, vaig comprar un terreny que vaig hipotecar per construir la casa dels meus somnis, perquè sempre havia volgut viure fora de la ciutat. D’aquesta operació financera em van quedar uns estalvis.

Un bon dia, vaig rebre la trucada del meu assessor, el del banc de tota la vida, el qual m’oferia invertir els meus estalvis en la promoció d’una luxosa urbanització de cases unifamiliars a prop del mar. Semblava una inversió segura. Com que estava avalada pel mateix banc, hi vaig confiar. Llavors, el meu assessor em va comentar, sense estar signat enlloc, que amb aquesta operació podria viure despreocupadament dels diners la resta de la meva vida.

Aleshores, va ser quan em vaig engrescar. Per la confiança que em generava l’operació, per la gestió personalitzada de tants anys plegats i, per dir-ho clar i català, per guanyar més diners, vaig sumar als estalvis una ampliació de la hipoteca de la casa. També vaig demanar una mica més per construir-me una piscina, renovar-me el cotxe i, fins i tot, vaig anar de vacances a les Illes Fiji.

Però un dilluns fatídic em va trucar l’assessor per comentar-me que la promoció havia estat un fracàs i que, per tant, ho havia perdut tot. A partir d’aquell moment, la quota mensual de la meva hipoteca se’m va incrementar un 800%”.

Aquesta va ser la il·lusió amb què el sistema financer, encapçalat principalment pels bancs, va fer creure a molta gent que era possible viure en un món feliç. Tanmateix, a partir del 2008, la realitat va ser una altra: un veritable desastre que, sumat a altres productes que el sistema financer va desenvolupar i comercialitzar, com les hipoteques ‘subprime’, les preferents o els futurs, acabaria engolint la cobdícia d’aquest mateix sistema.

Infinitat d’estudis, articles, entrevistes, reportatges, documentals o pel·lícules han explicat fins a l’avorriment la crisi financera global del 2008, que va tenir el seu origen en la comercialització d’un conjunt de bons d’habitatges col·locats al mercat pels principals bancs als Estats Units. En un principi, aquests bons immobiliaris oferien a l’inversor un alt rendiment amb un risc baix. Aviat, això va propiciar que aquests productes es convertissin en l’instrument de moda i els preferits pels bancs.

Els bons estaven sustentats per un conjunt d’habitatges hipotecats, amb pagaments regulars al corrent per part dels propietaris. En aquesta fase, la taxa d’interès es mantenia baixa. Fins aquí, un producte normal del 2000 que oferien els bancs. Però la cosa va començar a canviar a partir del 2006, quan algun espavilat va trobar la manera de mantenir el flux constant de capital que aquests bons generaven.

Per tant, la clau de volta radicava en ampliar el mercat i començar a oferir crèdits hipotecaris a tort i a dret, sense comprovar ni ingressos regulars ni l’historial creditici de qui l’anava a adquirir. Segurament, l’espavilat d’abans ja sabia que això tenia un límit, perquè les cases són finites i els pagadors regulars, també. Perquè, què passa quan un no paga? El sistema ho pot assumir. I què passa quan dos no paguen? El sistema encara pot assumir-ho. I què passa quan molts no paguen? Aquí és quan apareix el problema. Tot s’esfondra. La resta és sabut. 

A mitjans dels anys 80, l’economia japonesa ja havia passat per un procés similar de revalorització d’actius financers i immobiliaris, que els experts havien considerat com una de les majors bombolles especulatives de la història moderna. El 2006 ningú va mirar al passat. Només uns pocs se’n van adonar. Si t’interessa saber com s’ho van fer, no et pots perdre la pel·lícula ‘The Big Short’ (2015).

2022: Cap a una simbiosi amigable

Potser va ser massa agosarat i el temps ha demostrat que es va equivocar. Va ser en el context de la caiguda del mur de Berlín, l’any 1989, quan el politòleg nord-americà Francis Fukuyama va publicar el seu cèlebre i polèmic article sobre “el final de la història”.

La tesi plantejava que, amb el final de la guerra freda, la història havia arribat a la seva fi, perquè s’havia arribat a una uniformitat ideològica global. Aquesta afirmació se sustentava sobre la idea que havia estat la democràcia liberal, representada pel capitalisme occidental, la que havia estat capaç de fer caure el comunisme del bloc soviètic i, per tant, seria capaç de frenar en el futur altres guerres i revolucions. Però realment la història s’havia acabat?

La realitat del nostre present ens obliga a mirar cap al passat per entendre el que ens està succeint. I el debat actual pivota sobre l’enfrontament de dos models, a priori antagònics, que busquen una simbiosi amigable, i que troben la seva hipèrbole en dues novel·les distòpiques escrites precisament al segle XX.

D’una banda, tenim el model que tan bé va descriure l’escriptor Aldous Huxley a la distopia ‘Un món feliç’ (1932), en què descriu un món on les persones són controlades per mitjà de l’entreteniment, les drogues i unes relacions afectives deformades. De l’altra, el model que va descriure George Orwell a la també distòpica novel·la ‘1984’ (1949), on planteja un món dirigit per una elit que, per mitjà del llenguatge i de la manipulació de la ment, ens vigila i castiga amb violència.

Serà la quarta revolució industrial, amb tota aquesta hiperconnectivitat, la que possibilitarà la coexistència d’‘Un món feliç’ i de ‘1984’ en una mateixa matriu? Són Rússia i la Xina la concreció d’aquesta simbiosi? Què passarà amb Occident, que s’encamina més aviat cap a un ‘Don’t look up!’ (No miris amunt!), com a la pel·lícula que porta el mateix nom?

Arribem al final d’aquesta radiografia econòmica, on hem analitzat les crisis dels darrers segles a partir de moments concrets. I, a mesura que ens hem apropat al present, hem abandonat l’anàlisi històrica amb què les ciències socials interpreten l’esdevenir de les generacions per convertir-nos en opinadors de l’actualitat. Com més a prop som del que ens passa, més perdem la perspectiva necessària per comprendre amb mirada crítica el que succeeix. Encara no som capaços de percebre la multidimensionalitat del present històric, perquè ens manca el pòsit temporal. 

Molts dels esdeveniments actuals encara estan en marxa i molts altres ni tan sols han començat. Quin futur ens espera? No ho sabem. Sí que sabem què va succeir en el passat, sí que sabem que hi ha preguntes que la història ens ajuda a respondre. I, sobretot, sí que sabem que serà de vital importància preparar-se, construir una cultura financera sòlida, en comunitat i amb llibertat, per no tornar a caure en l’abisme, pel que vindrà.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Ever since human beings abandoned nomadism to form sedentary societies, the emergence of social stratification, based on the accumulation of wealth, has been a reality. Since then, there have been alternating periods of prosperity and crisis. In this first part, we review with 11Onze agent and historian Oriol Garcia Farré the history of the great crises of the 17th, 18th and 19th centuries.

At the birth of incipient capitalism, crises arose mainly due to the expansion of markets, large commercial monopolies, the consumption of fashionable products and bad harvests caused by environmental changes. From the Tulip Crisis, to the South Sea Companies, to the Napoleonic Wars, problems of debt, depreciation, inflation and the consequent fall of political regimes emerged as they do today. How did they do it then? How did these crises bring down the ancient régime? The answers they found can help us understand our here and now.

1637: Why do tulips cost so much?

With the Union of Utrecht, the 17 United Provinces conspired to work together to get rid of the occupation of the Crown of Castile. This common struggle allowed them to experience an economic and commercial boom that led to one of the most golden periods in their history. The process of economic growth came to a head at the beginning of the 17th century, when the Dutch Republic became the world’s leading economic power. Was it possible to combine the Protestant ethic and the spirit of capitalism that emerged from the commercial monopolies of the Japanese seas?

Yes, and the Dutch painter Frans Hals portrayed it. The artist, considered the great Flemish portraitist of the 17th century, painted countless portraits for posterity for the Dutch wealthy classes, who were keen to record their good fortune. A clear example is his well-known painting ‘Portrait of a Couple’, which shows a married couple holding hands, a symbol of loyalty.

It was in this context of economic exuberance that tulips acquired an incomprehensible relevance, as they became the greatest expression of economic ostentation that could be displayed in public. To give you an idea, during the 1920s, a single tulip bulb could easily sell for 1,000 guilders, while the average Dutchman’s annual salary was 150 guilders. In other words, the average Dutchman had to work for almost ten years to buy an exotic tulip bulb.

This excessive exoticism led to a tulip-buying craze that lasted for years, leading to a massive financial crisis and the total collapse of the Dutch economic system from 6 February 1637 onwards. This tulip bubble that burst is perhaps reminiscent of the real estate bubble of 2008 and the cursed subprime mortgages.

1720: He who has a friend, has a treasure

If you are offered the opportunity to invest in a company and you are assured that it will bring you a lot of profit, you will probably think about it. Then you ask yourself the question: what exactly does this company produce to generate so much profit? In early 18th century England, many investors —small, large and very large— ignored the question. In fact, they did not even ask.

The quest to conquer new markets to increase the trade balances of the major European monarchies —Spanish, French and English— led to major continental wars. And all of them entailed extremely high economic costs for the public purse. As a result, they were forced to seek control of new overseas territories, mainly in the Americas, and world domination in general.

Debt issuance was one of the formulas used by states to finance their expansionist policies. In England in 1719, the South Sea Company was one of the many companies that purchased part of the debt. At the same time, the company issued shares to finance itself and with this money it bought back debt. However, unlike the other competitors, the South Sea Company won a crucial exclusivity deal by becoming the only English company with the power to trade directly with the Castilian Crown’s South American colonies.

This agreement caused the financial markets to be overwhelmed by a great buying euphoria for the company’s shares. Even so, we must not forget that this whole scheme —full of organised tricks— was orchestrated by the English state in order to finance itself. The curious fact is that this company was virtually never in business, but its shares rose by more than 1,000% in less than a year.

Yet when the euphoria wore off and share prices collapsed, there was a liquidity crisis, which spread throughout the British economy and triggered a crisis of biblical proportions. Thousands of investors lost everything, the government resigned en bloc, Parliament was dissolved and a management committee took over the running of the country. The representatives of the South Sea Company all ended up in the Tower of London. Finally, England entered a long and deep economic recession that lasted for decades.

1797: Building a new capital

Gathered in Philadelphia, 55 representatives of the former American colonies set about drafting an innovative and revolutionary Magna Carta for the fledgling nation. The war was behind them and the future looked bright. The new constitution —rooted in the Enlightenment— was inspired by the principles of liberty and equality. That generation of Europeans who had grown up and struggled to implement the principles of reason in their societies looked to the revolutionary democratic and republican system of the newly born United States as the ultimate step towards modernity. Henceforth, all men would be equal by nature and before the law.

The American constitution called for the creation of a federal government, limited in its powers, but superior in the states, equipped with executive and judicial branches, and a bicameral legislative body: the Senate and the House of Representatives. And where were all these bodies to be located? Did a new capital have to be built for them?

Discussions to decide the location were long and tense, but in the end it was decided that it would be built on extensive land on the Potomac River in South Baltimore. The capital’s urban planning had to represent the spirit of the Enlightenment with grand avenues, roundabouts, extensive landscaping, and everything had to exude a neoclassical style. Still, what happens when you start building the capital and more than 40% of the land is private?

The North American Land Company intended, with the purchase of the plots of land, to sell them to European investors. However, this massive sale did not materialise, because Europe was too busy with Napoleon, the main cause of the monetary tension and the massive withdrawal of deposits from the main European banks. As a result, the North American Land Company gained access to the main European credit markets —English, French and Dutch— and caused the defeat of the Atlantic credit network, accelerating the collapse of the system and a major commercial slowdown.

1815: The world after Vienna

A figure on horseback emerged from the morning mists on the Prairie de la Rencontre near Grenoble. Addressing the army —which had come to arrest him for having escaped from the island of Elba— he shouted: “Soldiers, I am your emperor! Don’t you recognise me?”. A month and a half later, he entered Paris to shouts of “Long live the Emperor!”. History was ready to give Napoleon Bonaparte another chance.

The restoration of the French monarchy —and thus of the ancien régime— clashed squarely with the revolutionary spirit that Napoleon had been fighting for nearly two decades. It seemed that the two conceptions of power management were irreconcilable and had to be settled on the battlefield. Did Waterloo really mean the end of Bonaparte’s revolutionary dream?

The victors of Waterloo —Austria, Britain, Russia, Prussia and France— met in Vienna to restore the old pre-revolutionary order. Convinced to set things right, they soon realised that the Napoleonic wars had brought about radical and profound changes in Europe, as well as in other parts of the world. All efforts to reverse Napoleonic policies were unsuccessful. 

Lasting almost 20 years, the subjugation of European countries under the French Empire allowed the introduction of many of the liberal features of the French Revolution: democracy, laws, the judicial process of the Cortes, the abolition of serfdom, the reduction of the power of the Catholic Church and the demand for limits on the powers of the monarchy. One of the most important legacies of Napoleonic expansion in Europe was the establishment of civil law and its institutions.

1845: The gastronomic genocide of the potato

From the 12th century onwards, Ireland fell under the rule of England, which brought non-indigenous people to the island to settle as colonists. In the 14th century, the so-called Kilkenny Rules were imposed, banning intermarriage, the use of Gaelic and the customs of the country. Oliver Cromwell in the 17th century ordered the confiscation of land and other property from Irish Catholics, which could pass into the hands of English Protestant settlers, who alone could profit from the land.

Before the confiscation, the traditional Irish diet was based on cereals, meat, dairy products, vegetables and fruit. After the seizure, large quantities of produce —grain, livestock, dairy, poultry— began to leave Irish ports for England on a daily basis. As a result, the Irish were forced to maintain an all-potato, all-milk diet.

Suddenly, in 1845, a terrible blight caused by the fungus ‘Phytophthora infestans’ appeared in the potato plantations, which spread rapidly and fatally affected all potato crops. The blight triggered a terrible episode of famine throughout the Irish peasantry, and caused the death of over a million people. Meanwhile, the English Parliament took no action to help the Irish peasants: it only sent some 200,000 soldiers to Ireland to keep the commercial situation under control and prevent an uprising of the population. This ensured that tens of millions of cattle, tons of flour, grain, poultry and dairy products left the country.

Faced with such a dramatic situation – exacerbated by harsh winters – between 1845 and 1849, more than 1.5 million Irish decided to stop starving on the green steppes and emigrate to the New World.

1866: Fictitious returns

Technical studies showed that there was an abundance of coal in Ogassa, the village below the Taga, which allowed the area to be mined on a large scale. This extraction made it necessary to build a modern network to transport the material at low cost to Barcelona to power the modern steam engines of the incipient textile industry. For this reason, a large amount of economic resources —both public and private— were allocated to the construction of the Catalan railway network. The aim of this infrastructure was to achieve a more competitive and diversified industry.

The Monarchy quickly jumped on the bandwagon of territorial development for the whole of Spain. And history has taught us that the construction of a major new infrastructure on a national scale requires a lot of economic resources. A great deal. That is why the state financial system had to be reformed by means of two important laws: the Law on Banks of Issue and the Law on Credit Societies.

But the financial mechanisms that had made the great expansion of the decade possible hit rock bottom in 1866 with the crash of the Barcelona Stock Exchange. To put it very simply, there were three reasons for this. 

The first was the progressive accumulation of losses by the main creditor companies —such as Catalana General de Crèdit, for example, which was heavily involved in railway construction and operation— which showed that it would be impossible to recover all the investments made. Secondly, the intense participation of the company in the railway business, both in the form of shares and bonds in the portfolio and in guaranteed loans, which would be affected by a drastic fall in its share price. And thirdly, the disproportionate increase in interest rates, with the inevitable effects on the entire financial system. All this would eventually drain all the economic resources accumulated over decades.

1879: The death of the vineyards

The Arbitral Sentence of Guadalupe, at the end of the 15th century, put an end to the question of the ‘remense’ in Catalonia. One of its consequences was on land ownership, which was gradually broken up. The large estates were parcelled out under a regime of emphyteusis, similar to a lease, by means of a ‘rabassa’ —or dead stock— contract. The purpose of this legal instrument was to transfer to the peasant some barren, i.e. unworked, land so that he could plant vines and work the vineyard while the vines he had planted were still alive. In this way, the peasant became the usufructuary of the land he cultivated, in exchange for paying an annual census to the landowner.

Throughout the 18th and 19th centuries, the main wine-producing regions of Catalonia increased their agricultural production exponentially, due to strong market demand. This led to a spectacular increase in the exploitation of new land, with the consequent need for an abundant workforce and, in the long run, a demographic increase. In the 1980s, Catalonia experienced the golden age of viticulture, while France was infected by phylloxera.

This American insect attacked the roots of the vines and slowly killed them, which explains its slow territorial spread. However, phylloxera broke out in Catalonia in the Empordà in 1879. In 1893 it reached the Penedès, where in eight years it devastated up to 385,000 hectares of vines. And in 1899 it reached Terra Alta.

Blinded by profits, that generation only thought in the short term. They did not even consider the possibility that phylloxera would affect them, much less that the farmers would have to uproot the vines and, even less, spend some time without producing. And if the vines died, what would happen to the dead ‘rabassa’ contracts? The situation became complicated. Very complicated. 

First of all, 99% of European vines —‘Vitis vinifera’— were replaced by American vines —‘Vitis rotundifolia’—, as they are much more resistant to phylloxera. Secondly, the landowners considered the dead ‘rabassa’ contracts to be broken with the death of the vines, despite the fact that the ‘rabassaires’ asked for the renewal of the contracts due to the exceptional nature of the situation. Given the increase in conflict, the options went in two directions: that the former ‘rabassaires’ were sharecroppers, which meant losing most of their former land rights, or emigrating to the city, and becoming cheap labour for the modern textile factories.

11Onze is the community fintech of Catalonia. Open an account by downloading the super app El Canut for Android or iOS and join the revolution!

L’arc cronològic que va des del Tractat de Tordesillas fins a la declaració d’independència dels Estats Unitats d’Amèrica suposa el primer procés —a escala mundial— del repartiment i explotació de tot el món, per part de les monarquies europees. Durant aquest període, es passarà dels suculents ingressos produïts pels botins de guerra o pels saquejos indiscriminats de les poblacions autòctones a una borratxera d’or i de plata —sense precedents— introduïda dins l’economia europea. Per aquest motiu, la construcció dels primers imperis colonials es basaran en una economia mercantil que els permetrà estar a l’altura de les expectatives.

Des de l’inici, les monarquies europees tingueren la convicció que tots els territoris del món els pertanyien per dret de conquesta. D’aquesta manera, la cartografia els va permetre anar ampliant i posseint la propietat d’una terra, sobre la qual es van autolegitimar com a possessors per imposar —no sempre a través de la força— el seu model de civilització per sobre les societats nadiues.

Aquest procés de supremacia cultural es fonamentà sobre la certesa religiosa de qüestionar la veritable naturalesa humana dels nadius. I la ferma creença en aquest raonament motivarà les monarquies europees a projectar una geografia de grans espais per a cristianitzar. La cobdícia dels nouvinguts donarà lloc a nombrosos abusos i genocidis, però també suposarà una catàstrofe demogràfica sense precedents en quant els territoris del nou món veuran reduïda a un 80% de la seva població nadiua.

El progressiu desenvolupament de les tècniques marítimes —com ara, la millora de la brúixola, la construcció de les caravel·les o l’actualització dels mapamundis— permetrà als europeus ser capaços de navegar per tots els mars i oceans que configuren el planeta en pocs anys. Aquesta gesta tindrà com a conseqüència la divisió del món en dues meitats, dues línies geogràfiques que, traçades entre els dos pols, els atorgarà la potestat rubricada per l’autoritat papal a repartir-se el món per zones de navegació, de pesca i de conquesta. La primera línia se situarà a 370 llegües a l’oest de les Illes del Cap Verd, mentre que la segona es fixarà a 297,5 llegües a l’est de les illes Moluques.

El descobriment d’importants jaciments de metalls preciosos a Amèrica —entre Mèxic i el Perú— o l’arribada a les illes de les espècies del sud-est asiàtic, propicià la fundació o refundació d’importants ciutats americanes, africanes o asiàtiques, les quals adquiriran un altre rol territorial a fi d’assegurar importants fluxos de riquesa vers Europa regularment. D’aquesta manera, les monarquies europees començaren a controlar tot el comerç que passarà pels seus territoris, amb la voluntat de protegir els seus guanys econòmics.

Des de principis del segle XVI fins a mitjan segle XVIII, els primers imperis colonials mantindran un estricte monopoli mercantilista amb les seves colònies, i es prohibirà comerciar amb persones o empreses que no siguin súbdits o afins a la Corona. Castella, per exemple, considerarà els anglesos, holandesos o francesos, no pas com a competidors sinó com enemics, causants de pràctiques corsàries i instigadors d’actes de pirateria.

El sistema mercantilista colonial

El comerç amb les colònies es fonamentarà sota la premissa que els colons hauran de vendre les seves matèries primeres —a baix cost i amb alts impostos— exclusivament a empreses designades per la Corona. Alhora, els colons només podran comprar els productes de consum manufacturats per aquest selecte grup d’empresaris. D’aquesta manera, les monarquies afavoriran l’enriquiment il·limitat d’empreses i individus propers a l’Estat, atès que se’ls anul·larà la competència. Aquest sistema mercantilista crearà necessitats inútils per als nadius i buscarà el manteniment perpetu del subdesenvolupament de les colònies —tant americanes, africanes com asiàtiques— amb el propòsit d’anul·lar possibles competidors directes amb la metròpolis.

I per reblar el clau, l’alt funcionariat proper al consell del rei també hi jugarà un paper molt destacat en aquest innovador sistema econòmic, ja que disposava de la capacitat d’agilitzar o endarrerir tràmits burocràtics per afavorir uns o altres. Per tant, serà inevitable l’aparició d’un comerç il·lícit i paral·lel entre colònies i propiciarà que molts empresaris, tant grans com petits, cerquin la manera de burlar-se dels controls burocràtics imposats per la mateixa Corona. 

Actuant com a nou-rics, els primers imperis colonials —principalment Castella— gastaran una quantitat indecent de recursos econòmics per a construir el seu concepte de civilització. Aquesta obsessió —de vegades incontrolada— els portarà a embarcar-se en infinitat de conflictes de tota mena, com ara: disputes teològiques, conflictes familiars, afers comercials o fastuoses construccions megalòmanes.      

Finançant l’imperi amb metalls preciosos

Coincidint amb el moment de major extracció econòmica de les colònies americanes —entre finals XVI i principis del XVII— Castella destinarà més de 7 milions de ducats al manteniment de la seva flota al Mediterrani durant la famosa batalla de Lepant. En uns set anys aproximadament, es gastarà la barbaritat d’11,7 milions de ducats per a finançar les innumerables campanyes de Flandes.

Per commemorar la victòria a la batalla de Saint-Quentin contra les tropes franceses, es destinaran prop més de 6,5 milions de ducats per a construir el fastuós Reial Monestir de Sant Llorenç de l’Escorial. Gràcies a la construcció i posada en marxa de la Grande y Felicísima Armada, la conegudíssima Armada invencible pels seus adversaris, enviaran 9 milions de ducats directament al fons del mar. I com no podia ser d’una altra manera, aquesta civilització catòlica i universal necessitarà la construcció d’una nova capital a la riba del riu Manzanares. Per al lector que tingui curiositat per la conversió, el ducat del segle XVI i de començaments del segle XVII tindria actualment una equivalència d’uns 167,1 euros. Cert, les xifres són… esfereïdores!

Per tant, entre el 1500 i el 1650, la monarquia castellana —i per proximitat, la resta de monarquies europees— viurà dins d’una veritable bombolla econòmica generada per l’entrada massiva dels metalls preciosos. Els darrers estudis estimen que la Corona castellana hauria extret de les colònies americanes unes 17.000 tones de plata i unes 70 tones d’or. Aquesta borratxera de metalls conduirà a l’Estat a tenir una visió tergiversada de l’economia real.

La paradoxa es produirà quan, malgrat la ingent entrada d’or i de plata i el cobrament d’impostos elevats, no arribaran a cobrir totes les despeses produïdes per l’Estat. Tinguem present que la Corona castellana només utilitzarà aquesta extraordinària riquesa per a finançar tots els deliris de grandesa de les elits castellanes, que en la majoria de les vegades toparà directament amb les necessitats reals de la població. Per aquest motiu, quan les oligarquies d’un país estan més interessades a treballar per la fastuositat que no pas per les possibilitats reals que ofereix la reinversió de capitals, tot plegat condueix a la destrucció del propi teixit productiu. 

Endeutament de la Corona castellana

A mitjan segle XVII, la Corona castellana arribarà a tenir un deute econòmic de més de 100 milions de ducats. Aquest deute gegantí els obligarà a declarar successives suspensions de pagaments. Per a tapar aquest forat, la Corona es veurà obligada a emetre gran quantitat de deute públic que anirà a parar a mans dels principals bancs europeus, com ara la banca alemanya —els Fugger o els Welser— i la banca genovesa dels Spínola, Centurione, Balbi, Strata i, sobretot, Gio Luca Pallavicino. La Corona pagarà els Welser a través de la concessió de l’explotació de les mines de Mèxic i el dret de conquesta sobre extensos territoris a les actuals Veneçuela i Colòmbia. Per la seva banda, els Fugger aconseguiran totes les concessions comercials sobre els territoris de Xile i el Perú. Actualment, són unes de les famílies més poderoses del continent. I, tots els luxosos palaus de l’strada nuova de Gènova, artèria del luxe de la ciutat, encara avui constitueixen la concentració més gran de residències aristocràtiques de tota Europa.

Davant les successives crisis financeres que la Corona castellana començarà a patir, molts empresaris europeus residents a les colònies americanes preferiran no embarcar els seus metalls preciosos cap als ports castellans —monopoli concedit a Cadis i Sevilla— per por a les massives confiscacions decretades per la Corona. Per això, buscaran invertir els seus actius en altres sectors emergents de l’economia colonial de finals del segle XVII, com seran l’agricultura, la ramaderia i la producció de manufactures. 

Per tant, la Corona castellana es veurà obligada a cercar noves fonts regulars d’ingressos. Per aquest motiu, posarà en marxa l’ambiciós pla del ministre del rei —el comte duc d’Olivares— conegut com la Unión de Armas, el qual pretendrà que cada regne que formi part de la Monarquia Hispànica —o sigui, principalment Portugal i la Corona d’Aragó— aportin un nombre determinat de diners i soldats.

Flexibilitzant el monopoli comercial

Portugal, que formava part de la Monarquia Hispànica des de finals del segle XVI, es negarà a concedir qualsevol aportació econòmica de més, donat que Castella explota les seves colònies, la qual cosa acabarà amb un conflicte bèl·lic que durarà més de 28 anys. Finalment, amb el suport econòmic d’Anglaterra i Holanda, Portugal aconseguirà deslligar-se del control dels Àustries, però el preu que haurà de pagar comportarà la cessió d’importants territoris del Brasil i el canvi de titularitat sobre les colònies de Ceilan —actual Sri Lanka—, Ciutat del Cap, Goa, Bombai, Macau i Nagasaki, entre d’altres.

Pel que fa a la Corona d’Aragó, l’oligarquia castellana no calibrarà la situació correctament quan accepti que el rei Felip IV juri les constitucions catalanes, condició sine qua non per obtenir els fons desitjats. La ignorància sobre les lleis que regulaven les funcions del rei dins dels territoris catalans serà el focus d’importants discussions institucionals, puix el rei —dins del Principat— estava obligat per llei a donar explicacions sobre la utilització dels recursos concedits. Per la seva banda, els catalans estaven més interessats a aprovar les seves propostes de noves constitucions catalanes i que s’atenguessin els greuges, que no pas a participar en guerres absurdes.

Però a la gènesi del debat institucional —entre Castella i el Principat— hi trobem un problema molt més profund. Si des de finals del segle XVI, Castella havia transitat cap a un sistema polític de caràcter absolutista, on el poder només resideix en una sola persona, la qual decideix sense haver de rendir comptes a cap parlament, al Principat passava el contrari, on les Corts Generals de Catalunya havien esdevingut l’òrgan legislatiu que representava tots els estaments de la societat, inclòs el rei.

L’entrada constant de metalls preciosos dins l’economia castellana es mantindrà estable fins a mitjan segle XVIII, però només un percentatge molt ínfim restarà dins del sistema econòmic castellà, atès que la resta continuarà utilitzant-se per a eixugar el monstruós deute de l’Estat. La historiografia estima que fins a l’any 1820, l’Estat espanyol no es recuperarà d’aquesta grandiosa despesa i serà —en gran part— pel fet d’haver-se annexionat l’economia productiva de tota la franja mediterrània peninsular a principis del segle XVIII. 

El sistema de privilegis i monopolis desenvolupats per la política comercial borbònica continuarà fent aigües i es veurà en la necessitat d’introduir nous agents per a garantir la viabilitat del comerç amb Amèrica. Per tant, amb el Reial decret de Lliure Comerç del 2 de febrer de 1778 trencarà definitivament el monopoli de Cadis i Sevilla i afavorirà el comerç directe de Catalunya amb Amèrica, que aportarà una nova manera de fer. Actualment, i curiosament, el 34% del PIB de l’Estat espanyol el continua aportant l’economia productiva de tota la franja mediterrània peninsular. Doncs, res és casual…

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

En aquest nou episodi de la Plaça del magazín radiofònic Territori 17 fusionem la cultura catalana amb la japonesa, conversant amb Tessin Sano, empresari japonès que fa 30 anys que viu a Catalunya, i cofundador de l’Hotel japonès Puigpinós.

Tessin Sano és un empresari català i japonès arrelat a Catalunya i al seu país d’origen, que al llarg de la seva carrera sempre ha intentat fusionar aquestes dues cultures en els seus projectes empresarials. Nascut al Japó, però resident a Catalunya des dels anys 90, Sano va crear Japo.cat, una empresa dedicada a l’intercanvi cultural entre Catalunya i el Japó, que organitza viatges al país nipó a la mida de cada client. 

Un projecte que complementa amb el seu restaurant de cuina japonesa, Kinoko, a Solsona, i l’Hotel japonès Puigpinós. Així doncs, Sano és un reconegut emprenedor que en aquesta conversa ens dona la seva visió de com ha evolucionat el turisme que visita el Japó, convertint-lo en un dels països més visitats del món.

Tradició i modernitat en un mateix lloc

El Japó és un dels pocs països que ha sabut combinar perfectament les tradicions d’una cultura mil·lenària amb metròpolis modernes i cosmopolites que destaquen per ser punteres en avanços tecnològics. Com apunta Sano, “un dels motius per als quals el turisme al Japó té tant èxit és pel contrast entre la tradició i la modernitat”.

Sense deixar de ser un país exòtic, el Japó es manté “proper a l’Occident, però conservant les tradicions japoneses”, afirma Sano. Petits matisos culturals que l’emprenedor català-japonès s’ha assegurat que estiguin representats en el seu hotel japonès, per gaudir de la mateixa experiència de la qual gaudiries al Japó.

T’encanta viatjar? Amb 11Onze Viatges pots reservar allotjament al millor preu, sense escanyar a la indústria turística.

Farhaan Mir, Chief Financial Officer (CFO) d’11Onze, està involucrat en projectes educatius enfocats a crear un món més sostenible, just i equitatiu. Un d’aquests projectes és Da Vinci Life-Skills, i en aquest pòdcast ens explica per què ha arribat el moment canviar el sistema educatiu actual.

La Revolució Industrial va canviar la societat, transformant economies fins llavors basades en l’agricultura, en models econòmics basats en la fabricació mecanitzada a gran escala. L’impacte d’aquest canvi de paradigma també va fer evolucionar el model educatiu, proporcionat pels estats, més regimentat i accessible a gran part de la població.

Tot i això, l’enfocament de l’educació estava centrat en servir les necessitats de la indústria, com apunta Mir, “havies d’aprendre a llegir, escriure i bàsicament gestionar”. Es tractava d’un pla d’estudis estandarditzat i eficient, però impersonal.

La importància de la creativitat

L’afany per incrementar l’eficiència en el lloc de treball sovint venia lligada a un detriment de la individualitat i capacitat creativa d’un model educatiu pensat per formar a persones que s’estaven convertint en part de la maquinària de producció industrial. Subjectes com les arts i la creativitat eren vistos com a secundaris.

Des de Da Vinci Life-Skills es vol replantejar els currículums nacionals posant l’accent en una educació multisensorial i multidisciplinària que posi a les persones al centre. Com explica Mir, “ la retenció, el poder de retenir l’atenció dels nens, és molt més gran quan s’ensenya d’una manera en la qual no es parla als nens, sinó que es parla amb els nens.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!