The night when the Mediterranean lights up memory

The sticky heat. The smell of gunpowder. The noise of firecrackers echoing through the streets. Bonfires lighting up the beaches. Coca on the table. People bathing in the sea at midnight, as if the water still preserved some ancient power. Year after year, when Saint John’s Eve arrives, the Mediterranean seems to remember something that we no longer know how to explain completely. But we repeat it. And that, in history, is never a minor thing.

Because Saint John’s Eve is not only a popular celebration. It is a survival. A collective memory disguised as a festive night. An ancestral ritual that has crossed empires, religions, calendar changes, industrial revolutions, massive urban developments and digital screens without completely losing its symbolic centre: fire, water, night, the body, community and the passage of time.

There are traditions that endure because they are beautiful. Others endure because they are useful. But there are a few that persist because they respond to a deep need. Saint John’s Eve belongs to this last category. In an accelerated, fragmented and increasingly artificial society, we continue to need rituals that return us —even if only for a few hours— to nature, to community and to an older way of understanding ourselves. Modernity has changed the tools, but it has not eliminated the needs.

When the sun governed time

Before clocks, work calendars and mobile phone notifications, time was marked by the sky. It was not an administrative abstraction, but a physical experience. It was seen, suffered and celebrated. Agricultural and livestock communities lived according to the solar cycles because their survival literally depended on them: sowing too early or harvesting too late could mean hunger.

The summer solstice was, in this sense, one of the great turning points of the year. The shortest night. The longest day. The moment when light seemed to impose itself definitively over darkness, even if only to begin, immediately afterwards, its slow retreat. This paradox —the triumph that already contains decline— explains much of its symbolic force.

Mediterranean peoples understood nature as a succession of cycles: birth, growth, fullness, harvest and disappearance. Nothing was linear. Everything returned, but never exactly the same. In this world, fire was not only heat or spectacle. It was purification, protection and fertility. It was a way of speaking with the invisible.

That is why bonfires were lit. To frighten away evil spirits, to protect the harvests, to burn the old and begin a new cycle. Jumping over the fire was not a simple test of youthful daring, but a gesture of passage: crossing the flames to leave behind an old skin. In the same way, bathing in the sea during that night had a purifying dimension. Water and fire, apparently opposed, shared the same function: to cleanse, renew, begin again. Today we do it almost by inertia, but inertia is often a memory that has forgotten its words.

The Mediterranean and the Atlantic: two ways of living together

Saint John’s Eve also explains a Mediterranean way of understanding life. Because the Mediterranean is not only a geography. It is a cultural form, a way of inhabiting time, space and others.

It is the street as an extension of the home. It is the square as the natural stage of public life. It is shared food, long conversation, the table that always admits one more chair, noise as proof that there is still life. It is also a certain resistance to turning existence into a succession of private, silent and functionally efficient spaces.

Opposite this view, there is another, more Atlantic one, which has historically ordered life in a different way. Not worse, but different. The Atlantic has often been the world of distance, of the port open outwards, of long navigation, of trade, of persistent rain and of the domestic interior as refuge. Where the Mediterranean tends to expose life in the street, the Atlantic has tended to protect it inside the house, the club, the institution or the rule.

It is not only a question of climate, although climate is never innocent. It is a way of looking. The Mediterranean celebrates proximity; the Atlantic manages distance. The Mediterranean improvises around a table; the Atlantic builds procedures. The Mediterranean understands community as a pact; the Atlantic, often, as an imposition. In one case, collective life is born from contact. In the other, from organisation.

The Iberian Peninsula is interesting precisely because it contains these two views. Although some insist on homogenising it —as if an administrative border could erase centuries of moral geography—, the peninsula is not a single way of living. It is a coexistence of landscapes, rhythms and cultures. There is a Mediterranean Iberia, open to the street, to fire, to the square and to the shared celebration. And there is an Atlantic Iberia, made of mists, ports, damp stone, long distances and a more restrained relationship with public space. The problem is not that they coexist. The problem is wanting to deny it.

Because a mature political community does not need to pretend uniformity. On the contrary: it should know how to read its differences without always turning them into conflict. Geography does not mechanically determine the character of peoples, but it does educate habits, schedules, forms of encounter and ways of celebrating. And, in this sense, Saint John’s Eve is a profoundly Mediterranean celebration because it brings life outside. It places it under the sky. It makes it visible, bodily and shared.

While many modern societies have gradually enclosed life inside increasingly individualised interiors —the house, the car, the office, the screen—, the Mediterranean preserves an ancient inclination towards the outside. Here, life still needs air, body and presence. Saint John’s Eve is a clear expression of this: people leave their homes, occupy streets and beaches, share a table, look at the fire, listen to firecrackers, eat coca, bathe, toast, laugh, embrace. It may seem a minor thing, but it is not.

Societies are not sustained only by laws, markets and infrastructures. They also need shared rituals. They need moments in which the community represents itself to itself, even if it does not formulate it that way. A people that only produces, consumes and communicates digitally may continue to function; but it may slowly cease to feel like a community.

Rituals create belonging because they turn time into narrative. They remind us that we are part of something larger than our immediate biography. That is why these celebrations survive even in the midst of the digital age, because there are human needs that no algorithm can replace: presence, contact, shared rhythm, the awareness that we do not live alone. Technology connects. Ritual binds. And it is not the same thing.

The Christianisation of an older celebration

Like so many other European traditions, the feast of Saint John was absorbed and reinterpreted by Christianity. The Church placed the celebration of the birth of Saint John the Baptist on 24 June, very close to the summer solstice, integrating into the Christian calendar rituals that were already deeply rooted among the population.

This operation was not exceptional. Christianity, like every great cultural architecture, did not only replace previous beliefs; often it translated them. It gave new names to ancient gestures. It gave doctrine to practices that came from much earlier. What could not be eliminated could be ordered. What could not be completely forbidden could be baptised. But beneath the Christian layer, many ancestral practices continued to breathe. The medicinal herbs gathered that night. The baths in the sea. The bonfires. The rituals linked to fertility, protection, luck and renewal. All of this forms part of an extremely ancient cultural substratum that crosses centuries and civilisations.

And this reminds us of an important idea: cultures rarely disappear all at once. They transform. They mix. They adapt. They change language, calendar and moral justification. But many times they continue living under new forms, like embers that persist beneath the ash. Saint John’s Eve is precisely that: an ancient ember beneath a modern celebration.

We still need fire

It is curious. We live surrounded by technology, artificial intelligence, instant consumption and hyperconnectivity. We had never had so many tools to communicate. We had never been able to send so many messages, share so many images, accumulate so much data about ourselves. And yet, few periods have spoken so much about loneliness, anxiety and emotional disconnection. Perhaps that is why we continue to gather around the fire.

Fire forces us to stop. It has a silent authority. It hypnotises without demanding anything. It generates conversation and contemplation at the same time. In front of a bonfire, time ceases to be productive and becomes human again. Nobody looks at a flame in a hurry. Nobody calculates the performance of an instant when fire dances before the sea.

Modernity has made us more efficient, but not necessarily more whole. We have gained comfort, speed and immediate access to almost everything. But we have also lost pauses, thresholds, shared silences and symbolic ways of marking the passage of time. Contemporary life tends to dissolve cycles: everything is available, everything is simultaneous, everything is now. Saint John’s Eve, by contrast, reminds us that human life needs rhythm. That it is not enough to live days; we must know how to distinguish them.

That is why fire continues to speak to us, because it returns us to a very ancient part of ourselves. It reminds us that we are symbolic beings before we are users, consumers or digital profiles. That we need to celebrate. That we need to leave things behind and that we need to begin again. And that, even in a world dominated by screens, we still seek meaning by watching flames dance before the water.

When tradition becomes consumption

Naturally, Saint John’s Eve has not escaped commodification either. No popular celebration remains outside a time that turns almost everything into product, spectacle or excess. The consumer industry has a great ability to empty rituals of their meaning and preserve only their wrapping.

Industrial firecrackers, mass tourism, the alcoholisation of the festive night, dirt on the beaches, noise without measure and a progressive loss of the original symbolism coexist today with the ancestral sediment of the celebration. The risk is evident: that the ritual ceases to be an experience of community and renewal and becomes only intensive entertainment.

But even here it is advisable to avoid easy nostalgia. There has never been a completely pure tradition. Every popular celebration has always mixed spirituality and excess, order and disorder, community and transgression. The question is not to idealise a past that probably did not exist as we imagine it, but to ask ourselves what we want to preserve from the ritual.

Because a tradition does not die only when it ceases to be practised. It also dies when it continues to be practised without understanding anything of what it meant.

And Saint John’s Eve still has something to tell us. Beneath the noise, consumption and surface, that human need to find collective moments that give meaning to the passage of time continues to exist. We continue to light bonfires because, deep down, we continue to need what they represent: to purify, to gather, to remember, to begin again. The problem is not that the celebration changes, but that it changes until it becomes empty.

The fire that still unites us

Every year, during the night of Saint John, the Mediterranean lights up again with small and ephemeral fires. The flames last only a short time, but the gesture comes from very far away. Perhaps without knowing it, we repeat a millenary ritual that speaks of community, renewal and hope. And perhaps this is the real strength of traditions: they allow us to participate in a memory that does not need to be fully understood in order to be felt as alive.

In an age marked by uncertainty, speed and disconnection, Saint John’s Eve reminds us of something essential: human beings need to feel part of a shared narrative. It is not enough to exist individually. We must belong. We must celebrate. We must find moments in which time stops merely passing and acquires meaning.

Perhaps that is why Saint John’s Eve continues to move us, because for a few hours we recover an ancient memory: that of a world that understood that life had rhythms, cycles and sacred moments. A world that knew that light could not be taken for granted and that, precisely for that reason, it had to be celebrated. The night of Saint John does not return us to the past. It reminds us that the past still burns within us. And as long as we continue to look at the fire before the sea, perhaps we have not yet forgotten everything.

And perhaps this is the true function of celebrations that survive the centuries: to remind us that a community is not built only by sharing institutions, markets or infrastructures, but by sharing symbols, rituals and memories. During the night of Saint John, even if only for a few hours, we once again feel that we are part of something collective. Of a human chain much older than ourselves. Fire brings us together, the street reconnects us and the celebration reminds us that no society can sustain itself solely on individualism. Because, in the end, every community needs moments in which to look at itself and recognise itself as alive.

11Onze is the community fintech of Catalonia. Open an account by downloading the app El Canut for Android or iOS and join the revolution!

Traditional Spanish historiography, centred around the Royal Academy of History —with its permanent headquarters in Madrid— still, upholds the concept of the “Reconquista” in the 21st century. This term is laden with political intent, serving to fuel the most Unitarian postulates of Spanish politics—especially on the right and far right—which perpetuates a monolithic and teleological view of the peninsula’s past.

Fortunately, since the end of Franco’s dictatorship, a new generation of historians has broken with the dogmas imposed by the regime, drawing inspiration from the methodologies of the Annals School and the French scientific model. This shift meant accepting that documentary sources did not reflect the entirety of social reality, but only what those in power had decided to record. Thus, most of the society—especially peasant communities—had been deliberately excluded from this official epic narrative.

The progressive incorporation of archaeology as a primary source made it possible to compensate for the documentary bias. This renewed perspective dismantled the traditional narrative and opened the door to studying forms of social organisation and settlement models that had historically been invisible. Thanks to this, it became possible to investigate productive dynamics, distribution processes and territorial reorganisations that until a few decades ago had remained hidden.

Furthermore, this methodology has revealed flagrant contradictions between the documentary record and archaeological remains, exposing numerous cases of falsified documentation, especially in disputes between ecclesiastical institutions and peasant communities, particularly with regard to property, exploitation rights, and territorial boundaries. This has shown that power not only controlled the production of surplus, but also legitimised its right to do so.

Today, the historiographical consensus is clear: the formation of feudalism in the Iberian Peninsula cannot be understood as a linear or homogeneous process. The most recent research shows that there was no single ‘peninsular feudal model’, but rather a constellation of territorial processes with diverse chronologies, intensities, and forms of articulation. Far from being a simple importation of the Frankish model, Castilian-Leonese feudalism was built on a complex foundation that brought together structures inherited from late antiquity, internal transformations derived from military pressure on the border with Al-Andalus, and the concentration of territorial power in the hands of a minority of local elites.

In short, these studies have shown that, over the centuries, power structures have exerted systemic coercion on the subordinate classes, progressively imposing the generation of surpluses to sustain the most unproductive sectors of society. Only through a multifaceted approach—economic, social, cultural, and mental—will it be possible to understand the complexity of a radically plural and diverse peninsular reality, far removed from the simplification that revolves around the supposed and unalterable essence of Spain.

The creation of a new historical reality

The Castilian-Leonese expansion can be interpreted, if one wishes, as a story of the Wild West due to the striking similarity between the two expansions, both in terms of the dynamics of employment and transformation and in their subsequent territorial consolidation. Thus, if we replace Arab scimitars with Indian bows and arrows, swords with cowboy revolvers, and stone castles with the wooden forts of the Seventh Cavalry, the result is a story worthy of the Western film industry.

However, this analogy should serve to distance us from the Spanish epic based on “destiny in the universal” and to accept — once and for all — that the process experienced by the Asturian world at the end of the 8th century is not an isolated event, nor, by any means, the result of a substantial idea. Rather, these events were very similar to those that occurred in other territories of the Hispanic world.

A paradigmatic case was the kingdom of Pamplona, which, only half a century later, adopted a very similar mechanism of legitimisation: the proclamation reigned —without Carolingian endorsement or immediate Caliphate pressure—, supported by the Church and by a heroic narrative —Roland and Roncesvalles— which, in the image of the Asturian model.

Based on this premise, we can understand how the new political reality of the north-west of the peninsula developed from the 9th century onwards. The emergence of a new oligarchy of Oviedo magnates, enriched by an efficient economy of pillage –on Caliphate lands– altered the tribal status quo of collective election, replacing it with the hereditary transmission of power within a single family. This break with the past took concrete and lasting shape with the founding of a new capital on the remains of an ancient Roman military camp. In this way, León became the new epicentre of Asturian-Leonese royal power.

This gesture not only involved the displacement of the political epicentre from Oviedo to León, but also the adoption of a new title — Rex Hispaniae — which evoked the plural notion of Hispania, configured from the ancient late Roman provinces. However, the Navarrese proclaimed Eneko Aritza—or Íñigo Arista—as Rex Pampilonensium, a title that emphasised their autonomy and, in turn, claimed power anchored in a specific territory and a distinct political community. The coexistence of these two formulas—one with a peninsular scope and the other with strictly regional roots—perfectly illustrates the fragmentation of power and the plurality of political projects that characterised the Iberian Peninsula in the early Middle Ages. In short, the notion of “Hispania” was far from being unified under a single crown, but rather became a disputed space, where each kingdom sought to legitimise itself on the basis of its own tradition and genealogy.

The new Leonese dynasty reorganised its political space into four territories: Galicia, Asturias, Cantabria and Bardulia—known from the 10th century onwards as Castile—linked by a modern urban network designed to meet the needs of an aristocracy increasingly dependent on the royal expansionist policy. At the same time, the south was the subject of intense military fortification to guarantee the security of the kingdom. From then on, the territory south of the border was known—both as a political entity and as a defensive space—by the name of Extremadura, from the Latin Extrema Durii, “the end of the Duero”.

Unlike the Asturian valleys of the north, this Extremadura—that is, the strip between the Duero and Tagus rivers—offered wide plains and forests suitable for the progressive and coercive imposition of large-scale cereal and livestock production, the basis of the survival of the Kingdom of León.

Only this perspective explains the enormous economic dynamism that the Leonese dynasty experienced throughout the 10th–12th centuries. Therefore, continuing with the analogy of the Far West—like a gold prospector gone mad— the kingdom of León always needed new territories to continue feeding its greed and that of its allies in order to maintain the political, economic and cultural structure of the kingdom.

Propaganda as a weapon of mass destruction

Whenever the coffers of the Kingdom of León demanded greater revenues, the recipe was invariable: expand at the expense of the lands under Caliphate jurisdiction. This constant thirst for resources was due, above all, to the whims of the elites: the enlargement of a palace or cathedral, the commissioning of a mural painting that responded to purely ornamental and ideological tastes, the acquisition of relics of dubious origin, the purchase of lavish jewellery with spices from the East, and, even more importantly, several devout—and very costly—journeys to venerate the Holy Sepulchre in Jerusalem. In short, these were expenses that were absolutely essential for the smooth running of the kingdom’s internal economy.

In addition, it was necessary to maintain a warrior elite that would guarantee the status of the elites, which represented such a huge economic drain on the royal coffers—and, incidentally, on the peasant communities—that the only way to legitimise it was to keep these warriors constantly on the move. This was to prevent them from becoming bored and starting to look for enemies at home, as numerous episodes documented in the 11th century show. Faced with this danger, the Leonese elites chose to channel feudal violence outwards, inventing and magnifying an external enemy: the infidel of the Caliphate, who, by defending himself against feudal attacks, further justified Leon’s expansionist policy.

But no conquest can last without a narrative to give it moral cover. The chronicles – like television or cinema today – were the perfect amplifier: they decided the plan, cut out reality, inflated the smallest victory and hid the most humiliating defeat. All wrapped up in heroic discourse that turned looting into a pious work and an unworthy manoeuvre into a founding feat. They did not explain what happened, but rather what was convenient for posterity.

And this is where the Albeldense, Rotense and Sebastianense chronicles come into play: pens that write to the rhythm of the sword, drafted ex post to create a tailor-made memory. Thanks to them, the usurpation was disguised as a feat and the Leonese dynasty proclaimed itself the direct heir to the legendary kingdom of the Basques. The ultimate paradox: the same dynasty that, at the time, had done everything possible to differentiate itself — or even renounce — that legacy, now claimed it as its founding pedigree.

To give substance to the legend, they did not hesitate to invent heroes such as Pelayo and battles such as Covadonga—episodes that, at best, are only mentioned in passing in accounts written centuries after the events they purport to describe. In fact, contemporary Arab chronicles do not even mention them, revealing the extent to which these myths are political constructs rather than historical accounts.

These chronicles—the foundation on which the historiographical idea of the ‘Reconquista’ is built—are not a transparent window into the past, but rather a showcase for political and economic propaganda at the service of a dynasty and an aristocracy hungry for land and eager to perpetuate their status. Far from merely explaining events, they anchor the fiction of a historical mission and construct an invented right to intervene in territories and communities that, until then, had lived on the margins of the new machinery of power. A fiction that, more than a millennium later, still breathes… and which, in some Castilian academic circles, continues to be venerated with the blind faith of a dogma.

A territory of “free people”

From the beginning of feudal expansion in the early 9th century, the territories of the north-western peninsula were organised under the legal and administrative formula of dominium, based on Roman law, which designated a dominus or lord as the owner of the land. Therefore, the king or count became, from the outset, the ultimate owner of all the land that was expropriated.

No lord would have any interest in owning land, water, livestock, or mills if there were no peasants capable of organising stable work processes that would convert their efforts into income. For this reason, from the 10th century onwards, León’s expansionist policy was implemented through the communities of ‘town and land’, which would become the key element of political and legal organisation within the newly expropriated territories.

Contrary to what traditional historiography maintains, these territories were not a desert in the literal sense of the word, i.e. completely unpopulated. The term desert has been used in a self-serving way to justify the use of force, when in reality it referred to areas that were not under the effective jurisdiction of Leonese or Castilian power. Free peasant communities lived there, with their own forms of self-government and resource management, which escaped the fiscal and jurisdictional control of the new lords.

The real danger to the aristocracy was not, therefore, a supposed demographic void, but the existence of these independent groups to be subjugated. To achieve this, brutal debt mechanisms were created — letters of settlement, ‘presura’ contracts — which immobilised the population, tied them to the land and allowed large-scale cereal and livestock production to be imposed, with the aim of ensuring the continuity of the lords’ incomes.

Over time, the lands ended up being ceded to other lords, ecclesiastical entities or monasteries, generating a diversity of property regimes — royal, abbatial, ancestral, behetría — which, from the 14th century onwards, would lead to the concentration of power and land in a few hands. Historiography has defined this process as Lordship.

However, at the beginning of the 13th century, this territorial policy ended up suffocating León society. The ambition of the rentiers—the nobility and clergy—demanded more land and, therefore, more peasants to turn it into income. However, since part of the indigenous population had been expelled or massacred, León—now more than ever—found itself with large unpopulated territories. Furthermore, the population of León did not have sufficient demographic capacity as a result of an insufficient birth rate, which prevented the situation from being reversed. For this reason, the Leonese feudal model became, in the long run, inflexible; and, despite providing social stability, it ended up stifling innovation and expansion.

At the same time, Castilian feudalism, which had also originated on the border with Al-Andalus, was shaped by an even more militarised society, where peasants were both farmers and soldiers, forced to defend the territory while producing surplus crops. Therefore, each new conquest required the construction of fortifications and the establishment of settlements that transformed entire communities into defensive units.

This dynamic made Castile a society that was extremely adaptable to the different expansionary circumstances of the successive centuries. For this reason, both the aristocracy—and the clergy—and the peasants shared the same social function: to guarantee territorial dominance. While León preserved a conservative feudalism, Castile deployed a much more aggressive, adaptable and dynamic feudal system, capable of projecting itself hegemonic over the rest of the territories. This model worked as long as there was enough territory to implement it, that is, until the 14th century.

Faced with this scenario of structural exhaustion, the royal family of León opted for a “pragmatic” solution: to sell the kingdom of León to Castile for an annual sum of 15,000 maravedis — about €2 million today — for each member of the family until their death. The agreement was sealed in the Concordia de Benavent (1230).

The Castilian extractive model

Following the purchase of the Kingdom of León, its integration into the Castilian sphere not only transformed the political balance on the peninsula, but also marked a turning point in the model of land exploitation. The former diversity of political and economic structures was absorbed by a system of government that concentrated power and land in the hands of a rentier minority, often absentee landlords, who lived far removed from productive activity. These elites, whether the monarchy, the high nobility or the upper echelons of the church hierarchy, gradually detached themselves from the material needs of the population and focused on perpetuating their privileges.

The Castilian peninsular economy evolved into an extractive model in which wealth did not come from innovation, manufacturing or internal trade, but from the ability to extract agricultural and fiscal rents from a subjugated peasantry, after having experienced the process of seigniorage or loss of freedoms. The territory was now perceived as an inexhaustible source of exploitation, rather than a space for innovation. This logic consolidated a structure of systemic inequality, in which productive work was relegated to the lowest strata, while the elites concentrated wealth and political power.

When, from the 16th century onwards, massive shipments of gold and silver from America began to arrive on the peninsula, this colossal influx of precious metals was not used to diversify the economy, create infrastructure or promote an industrial base of its own. On the contrary, it became fuel to finance distant wars, sustain a deeply corrupt court, maintain an increasingly parasitic aristocracy and pay perpetual debts to German and Italian bankers. Corruption was not a deviation from the system, but a pillar of its functioning: the distribution of honours, positions, and privileges served to ensure political loyalties and perpetuate the rentier circle. The result was that, while the Castilian royal coffers saw tons of gold pouring in, internal productive structures remained anchored in medieval patterns and dependent on rent extraction.

Thus, at the dawn of the 18th century, Castile was burdened with a structural deficit that turned the weakness of the urban fabric, the fragmentation of markets and the persistent concentration of land into insurmountable obstacles to modernisation and industrialisation. The feudal structures, the lack of an autonomous bourgeoisie capable of challenging aristocratic power, and the pre-eminence of agricultural rents over manufacturing production had shaped a dual country: a north with some dynamic urban centres but no capacity for traction, and a south dominated by large, unproductive estates.

This imbalance was not the result of specific circumstances, but rather the continuation—under new forms and new names—of the economic and political model born with the integration of León into Castile. A model that survived intact through each change of dynasty and which, with the arrival of the Bourbons, would not only remain unreformed, but would end up being amplified.

A dynamic that continues to this day

In the early 18th century, the death of the last Habsburg triggered a bloody war of succession. When the Spanish throne finally passed to the Bourbons, many believed that this would mark the beginning of a profound reform of the state, given that Philip V inherited a healthy treasury thanks to the management of his predecessor, Charles II, and the first documented controlled deflation in Western Europe. The royal coffers showed a surplus, an unheard-of situation for a monarch accustomed to the French court, which was permanently in debt due to the extravagant luxuries of Louis XIV.

But in less than ten years, that economic cushion evaporated. Bourbon centralism did not reform the system, but rather shielded it. The state continued to live off rents and depend on external resources, while public assets remained at the service of the private interests of the circles of power—an inertia that, in fact, has continued to this day.

The new administrative apparatus, modelled on the French system and marked by the French mentality—the conception that France is not just a state, but a territorial project that always seeks to be more compact, more controlled and with “perfect” borders—served to control all the peninsular territories and the flow of wealth they generated more directly. Therefore, this system was not used to modernise the economy, let alone to redistribute opportunities. Cronyism, corruption, and the distribution of positions to loyalists not only continued, but became systemic. In this way, the historical imbalance between the peninsular territories was perpetuated.

The hexagon that never closes

Ultimately, the change of dynasty did not mark the birth of a modern Spain, but rather the continuation of a secular mechanism, now with a French accent and wrapped in a more polished narrative. A narrative that drew on the expansionist mentality of the hexagon, but which remains unfinished to this day.

Following this political logic, Castile reached the Cortes of Cadiz (1812) —in the midst of the war against Napoleon— to formulate ‘Spain’ as a unitary state for the first time. The underlying objective was territorial homogenisation, something that was never achieved due to the existence of internal linguistic, legal, cultural and economic diversity.

Napoleon’s defeat and the subsequent Congress of Vienna (1814–1815) drew up a new continental map. The great European powers, obsessed with containing France, created several ‘buffer states’ —such as the Netherlands, Bavaria and Piedmont-Sardinia— to curb possible future French expansion. In this context, Catalonia, due to its geographical position, historical identity and political tradition, had the opportunity to become the fourth leg of this defensive belt in the south. However, the combination of a Spain ruled by an absolutist and discredited Ferdinand VII and Catalan economic elites more interested in maintaining commercial privileges in the empire than in redefining their sovereignty closed that historic opportunity. This episode demonstrates that borders are not always marked by geography, but by political decisions—and renunciations.

Since then, Spain’s clienteles system and structural corruption have not only survived, but have adapted to each regime: from the networks of influence woven during feudal expansion, later evolved through the process of lordship under the Old Regime, to the caciques of the 19th century, the elites of the Restoration, and the intermediaries of the 20th and 21st centuries. The mechanism has always been the same: to concentrate power and resources in a like-minded minority, while proclaiming a unifying discourse that ignores or erases internal differences.

And this is where the concept of ‘Reconquista’ becomes the cornerstone of all Spanish political ideology over the last two hundred years. Through an apparently historical narrative—spanning an uninterrupted period of about a thousand years—this concept was used by the Castilian elites not only to justify unity, but also to present it as an indispensable condition for sustaining the very structure of the state. This structure is nourished by creating economic and political dependencies of the territorial elites on the centre: privileges, contracts, positions, and aid that ensure their loyalty and neutralise any dissent. Without this network of dependencies—where corruption acts as cement—the system would become ungovernable.

Likewise, this dynamic of the Spanish state has also generated internal resistance in some territories which, despite pressure, have managed to fight to preserve their uniqueness, language, culture, and institutions. But this resistance —often underestimated— has also had to combat not only the offensive from the centre, but also the betrayal of those who, without scruples, have sold their country in exchange for favours and perpetual income.

Thus, the imposition of Castilian supremacy over the peninsular plurality is the mechanism that allows this architecture of power to be perpetuated. The hexagon is still unfinished, not because of a lack of centralising will, but because the peninsular reality—radically diverse since its origins—has never been homogenised towards the centre. Only a multifaceted approach would allow Spain to finally take shape.

11Onze is the community fintech of Catalonia. Open an account by downloading the app El Canut for Android or iOS and join the revolution!

Quin abast històric té el relat que apareix a la “Cronica Fratris Salimbene di Adam Ordinis Minorum” la qual en dona fe d’una hipotètica ascensió del rei En Pere II el Gran al cim del Canigó, l’any 1285? I quina relació hi ha entre aquesta narració i la revolta popular esdevinguda a Sicília la primavera de 1282, coneguda com les vespres sicilianes?

A finals del segle XIII, el vell frare franciscà Salimbene d’Adam o de Parma (1221-1290), reclòs en el monestir de Montefalcone (Itàlia), tot realitzant un acte de memòria, redacta les seves impressions personals sobre la seva atzarosa vida. No es tracta d’un cronista apocalíptic, sinó profètic. No proposa una visió tremendista del seu món, sinó que narra uns fets per a la seva posterior reflexió. La seva “Cronica Fratris Salimbene di Adam Ordinis Minorum” escrita entre 1283 i 1290, és una mica de tot: autobiogràfica, història de l’orde, història de les ciutats del nord d’Itàlia, crònica universal del temps de Frederic II Hohenstaufen “stupor mundi” o diari de viatges a França i Itàlia.  

L’origen del mite

La tardor del 1889, G. Uzielle publicava dins del “Bollettino” del Club Alpí Italià un extens article titulat: “Leonardo da Vinci e le Alpi”. Aquest treball estava complementat per tres apèndixs, el tercer dels quals responia al títol: “Ascensione di Pietro III d’Aragona al Canigou”. De fet, es tracta d’un fragment (pàg. 354 – 355 de la primera edició) de la cèlebre crònica d’en Salimbene d’Adam. 

La primera edició moderna de la crònica es va realitzar dins de l’obra “Monumenta Historica ad provincias Parmensem et Placentinensem pertinentia, III” (Parma, 1857). La segona edició, més completa i elegant, fou dirigida per Oswald Holder-Egger i la podem trobar al “Monumenta Germania Historica: Scriptores, llibre XXXII” (Hanover, 1906). Així doncs, la importància de Salimbene d’Adam pel Pirineisme es deu al foli 459 (pàg. 597 – 599 de la segona edició) que duu per nom: “Sobre la mort del rei Pere d’Aragó”.

El context en el qual apareix l’article d’Uzielle al “Bollettino” italià és el context en el qual s’està a punt de materialitzar la gran obra del Pirineisme escrita per Henri Beraldi: “Cent ans aux Pyrénées”. Amb l’edició d’aquesta magna obra —set volums en total— es comença a edificar el corpus de coneixements que posteriorment coneixerem com a Pirineisme el qual es tracta d’una barreja entre la pràctica esportiva combinada amb l’emoció estètica i cultural, sempre desenvolupada dins la serralada dels Pirineus. D’alguna manera, el Pirineisme va ser creat com l’antagònic a l’Alpinisme perquè aquest només representava la pràctica esportiva.  

Beraldi, com a bibliòfil empedreït, crea tot aquest món; rescata personatges del passat: De Carbonnières, Russell, Cadier, Passet, els enginyers geodèsics, Brulle o Lister, etc. Els grans mites de les grans gestes pirinenques hi són presents. Però la cosa no acaba aquí. Cap a 1911, Beraldi signa un article titulat “Tentative de Pierre III au Canigou”, publicat a “Le passé du Pyrénéisme”, on escriu: “Finalment, ens trobem davant d’un primer fet ben caracteritzat d’alpinisme. Pujar per pujar, per conquerir un cim. Tres anys després de les Vespres Sicilianes. Ascensió per Vallmanya o Taurinyà, ascensió dels Cortalets seguida fins al clot dels Estanyols, un lloc molt impressionant amb un temps fosc; sobrevinguda brusca d’una broma negra. Amb poques paraules, temptativa al Canigó el 1285.”

Així doncs, arran d’aquests dos articles i de posteriors treballs més actuals, la historiografia situa com a primera ascensió al cim d’una muntanya la protagonitzada pel rei En Pere II el Gran l’any 1285, al cim del Canigó. Com veurem, el foli 459 de la crònica de Salimbene d’Adam ha estat erròniament interpretat com a verídic, quan en realitat és un tractament metafòric de les disputes de poder entre dos reis —Pere de Catalunya i Carles d’Anjou— i dos territoris, Catalunya i França.

La tessitura a la qual Salimbene d’Adam escriu la seva crònica es realitza dins d’un context molt particular. I és per això que cal analitzar tot el text de la crònica amb rigor i contextualitzar el succés narrat dins d’ella amb la mentalitat social i política del segle XIII. La mirada del present cap al passat s’ha de fer amb ulls crítics perquè, si no ho fem, estem condemnats a deformar la realitat històrica.   

Per tant, tot el que estigui fora d’aquesta línia de treball —rigorositat i contextualització— genera un debat estèril. La principal tasca de l’historiador és crear coneixement i, per a fer-ho possible, no hem de desvincular els esdeveniments ni del seu espai ni del seu temps. Perquè això no succeeixi, tenim al nostre abast un conjunt d’eines —documents, cròniques, anals, cronologies, restes arqueològics, història oral— que ens ajudaran a apropar-nos amb la transparència possible a l’estudi del passat. Però això no acaba aquí. Així doncs, apareix la segona norma que hem de seguir: la lectura de la documentació. La simple lectura no ens porta enlloc, sinó tan sols a la distorsió històrica. Per tant, cal saber llegir entre línies. I aquest és l’error el qual es pretén reparar.

Una mirada rere la crònica

Per a comprendre el rerefons que amaga la crònica de Salimbene d’Adam sobre la narració del Canigó, hem de realitzar un doble esforç: per una banda, hem d’entendre el context sociopolític en la qual fou redactada la crònica i, per l’altre, hem d’analitzar pacientment els successos esdevinguts entre 1280 i 1285. Aquests cinc anys són la clau que ens permetrà desemmascarar el mite.     

El foli 459, apartat A, comença amb el significatiu títol: “De la mort de Pere, rei d’Aragó”. Malgrat aquest inici, Salimbene ja ens ho adverteix en el foli 445, apartat B, quan ens comenta: “Coneixent per avançat, que en menys d’un any, quatre il·lustres personatges, seran lliurades a la mort per voluntat de Déu, allí on es troba el sepulcre de tot vivent” seguit de “El primer serà el rei Carles, el segon el papa Martí, el tercer Felip, rei de França, el quart Pere, rei d’Aragó.” Així doncs, el rei En Pere d’Aragó (de Catalunya) serà la quarta persona rellevant del panorama polític internacional de l’època que passà a millor vida durant aquell any de 1285. 

Recordant el que s’escriu anteriorment, Salimbene comença el text dient-nos que “De la mateixa manera, en el present mil·lenni, durant la vetlla del beat Martí, Pere, rei d’Aragó, va tancar, va concloure amb la seva pròpia mort, el darrer dia; en aquest, el menor dels germans, el guardià que el va escoltar en confessió; fou enterrat a Vila-Nova, en el mateix lloc que els germans menors.” Efectivament, el rei En Pere II de Catalunya va morir la nit del 10 a l’11 de novembre de 1285 —diada de Sant Martí— a Vilafranca del Penedès, encara que el cronista escrigui Villa-nova. De fet, ja feia unes setmanes que havia caigut greument malalt mentre es dirigia cap a Salou per embarcar-se direcció a Mallorca, per arreglar les qüestions familiars amb el seu germà Jaume, donat que aquest havia pres part activa en favor de la croada francesa contra ell rei En Pere. Feia una mica més d’un mes —l’1 d’octubre— que l’exercit del rei En Pere havia vençut les tropes croades al Coll de Panissars.

Les vespres sicilianes 

Però els conflictes no només es reduïen a qüestions familiars. A l’origen de la croada s’hi trobava la qüestió siciliana. Veient-se la mort de prop i sota pressió, el rei En Pere va demanar que Sicília tornés a l’Església i va demanar “enviar una ambaixada al papa Honori —quart—, per a obtenir concòrdia entre els fills de Pere d’Aragó i els fills de França que es comentava que eren consanguinis” i així resoldre el conflicte polític. 

Finalment, el darrer problema que havia de solucionar —arran de la croada francesa— era la qüestió castellà per la Regió de Múrcia. Però ni els problemes familiars, ni la qüestió siciliana i, ni de bon tros, els problemes amb Castella pogué fer-se’n càrrec, ja que la malaltia va posar fi a la seva vida.

El foli 459, apartat B, comença amb el suggerent títol: “Sobre la recomanació de Pere, rei d’Aragó, que queda evidenciat amb un exemple del que s’ha exposat amb anterioritat”. Aquest exemple és el que més controvèrsia ha suscitat dins del panorama historiogràfic.

Salimbene d’Adam ens presenta el protagonista de la seva narració, elogiant-lo de manera heroica “Aquest rei Pere d’Aragó fou un home de gran cor, un fort soldat, i savi en la guerra” i demostrada per mitjà d’actes passats. “Doncs aquest home tingué una gran audàcia, i molta empenta”, i més concretament pel “… que es fa palès en l’empresa del regne de Sicília, que contra el rei Carles —d’Anjou— i el papa Martí —quart— es va atrevir a envair-los.” Al llarg de tota la crònica, Salimbene d’Adam ens descriu detalladament tot aquest afer. De fet, el tema sicilià serà un dels grans conflictes del segle XIII. A l’origen del conflicte s’hi troba la qüestió de qui ha de posseir l’illa. L’interès sobre Sicília es deu, principalment, a què l’illa és el graner de la Mediterrània i la clau de la ruta del comerç cap a orient.

Carles d’Anjou havia cercat projectar la seva persona per tota la Mediterrània per mitjà d’una nova croada. Amb la intenció de donar un cop d’efecte als seus adversaris, projectava un nou saqueig sobre Constantinoble, reproduint els esquemes de la quarta croada (1204). Però la situació es va torçar quan el sud italià s’enfrontà obertament a la seva política personal. Els sicilians havien començat a comprendre que la seva projecció com a república —similar a la de Gènova o Venècia— estava en greu perill. Aquest debat, Carles no el va entendre i va preferir destruir tal iniciativa.

Seguint la política insular del seu pare —el rei En Jaume el Conqueridor—, el 30 d’agost de 1282 un poderós estol català comandat pel rei En Pere va desembarcar a les costes de Sicília —concretament a Trapani—, provinent de la costa tunisenca d’Al-Coll, on hi havia anat a ajudar el seu vassall i aliat Abu-Bekr, senyor de Constantina. Un cop a Sicília, el rei En Pere es dirigirà cap a Palerm per ser coronat rei el 27 de setembre de 1282. La seva presència allí no era gratuïta: la seva esposa era Constança de Sicília, neta de Frederic II Hohenstaufen “stupor mundi”. Amb aquest acte, el rei En Pere reivindicava la memòria del passat de la família Hohenstaufen a l’illa, el passat que havia intentat esborrar la política de Carles d’Anjou. Els sicilians estaven convençuts que aquesta —la catalana— era la millor opció i la més encertada per a forjar el seu projecte. És per això que els sicilians, el 31 de març de 1282, s’havien alçat en armes contra el domini francès a l’illa. Aquest fet fou conegut com la revolta de les vespres sicilianes.

El conflicte va posar en escac la política de Carles, conduint-lo a una situació tensa. La negativa del rei En Pere d’abandonar Sicília el va conduir a dos nous horitzons: la disputa bèl·lica contra Carles i la disputa legal contra el papa. D’ambdues en va sortir victoriós. Mentre que a Carles el va esclafar a Nicotera —Calàbria— a les forces del papa les va destrossar a Panissars.

Un exemple per l’audiència 

Salimbene ens explica que per a demostrar tot això, posarà un altre exemple sobre la valentia demostrada pel rei En Pere: “Evident, encara que seguit d’un altre exemple, amb això que clarament exposem”. Cal dir que a l’edat mitjana era molt normal recórrer a exemples fantàstics, impossibles de realitzar pels mortals, un terreny reservat tan sols per als herois. La finalitat de l’exemple és captar millor l’atenció del lector, com així ha estat. Aquest recurs de ficcionar un episodi per reforçar la imatge d’un rei valent no és un cas aïllat en la literatura medieval. Per exemple, en la tradició francesa, es troben històries similars sobre Carlemany i la seva llegendària ascensió als Pirineus, on es diu que va rebre una revelació divina sobre la seva missió a Hispània. Aquesta narració simbolitza la seva campanya per expandir el cristianisme i el seu paper com a defensor de la fe. De la mateixa manera, també es poden trobar paral·lelismes amb Ricard Cor de Lleó i les seves aventures a Terra Santa, així les novel·les cavalleresques franceses, situa l’heroi dins d’un espai d’incertesa —d’aventura— com és el bosc, per reafirmar el seu poder i coratge.

Salimbene ens situa el seu exemple en un espai concret “En els confins de Provença i d’Hispània” i ens presenta l’objectiu “s’aixeca una alta muntanya, que la gent del país l’anomena Mont Canigó” i l’envolta de misteri “encara que nosaltres podríem anomenar-la Mont Tenebrós.” Atès que el protagonista de l’exemple és el rei català, Salimbene, segurament va optar per escollir un espai geogràfic del territori del rei.

Des de temps llunyans, el Canigó havia estat considerada com la muntanya més alta de la serralada dels Pirineus, impossible d’arribar-hi. Però per si no havia quedat prou clar que l’empresa és molt arriscada, recorre a una descripció geogràfica que li ofereix el gram geògraf grec del segle II, Ptolemaeus d’Alexandria a la seva “Geographia” el qual va recollir observacions empíriques que permetien identificar punts de referència geogràfics rellevants per a la navegació: “Doncs, aquesta muntanya que els mariners veuen primer a l’arribada, després de partir és el darrer punt que podem veure, perquè quan ha desaparegut, cap altre és visible.” D’aquesta manera, l’objectiu impossible ha quedat fixat. Malgrat haver tingut alguns problemes interns, com ara les guerres amb els sarraïns, la revolta dels barons o els problemes familiars, la política insular iniciada pel rei En Pere arran del seu casori amb Constança de Sicília —el 13 de juny de 1262— ja no tindrà fre. El rei En Pere seguirà la seva política fins a les darreres conseqüències, encara que això esdevingui una qüestió personal.

Després d’emfasitzar sobre la perillositat de l’empresa plantejada pel rei En Pere, el cronista continua escrivint: “Mai cap home hi ha habitat, ni cap fill d’home s’ha atrevit a pujar-hi a causa de la seva alçada extraordinària, per la dificultat de l’itinerari i per l’esforç”. Malgrat haver tingut alguns recels importants a l’interior del reialme, sobretot per part de l’Església sobre les seves intencions d’envair Sicília, el rei En Pere va persistir en la idea inicial i va decidir tirar endavant amb l’aventura. En un primer moment, el rei En Pere comptarà amb el suport polític de dos importants aliats: Castella i Constantinoble. És per això que Salimbene ens diu: “Doncs bé, Pere d’Aragó havent decidit a pujar a la muntanya va cridar al seu costat a dos cavallers, amics íntims, que ell honrava amb el seu afecte, cosa que li prometeren no separar-se mai d’ell.”

Com ja hem dit abans, la campanya de Sicília va començar el 30 d’agost de 1282. Un cop iniciada, aturar-la era quasi impossible, malgrat l’excomunicació papal del 9 de novembre de 1282. En aquest punt, Salimbene ens parla que “Mentre pujaven sentiren trons espantosos i del tot terribles sentiren trons espantosos i del tot terribles” fins que els seus companys “caigueren a terra, morts de por sota el pes de la por i de l’espant d’allò que els havia vingut” que malgrat els esforços del rei En Pere per a restituir la situació, els dos companys “fins a perdre el coratge.” En realitat, les dues aliances que havia signat amb Castella i Constantinoble mai arribaren a fer-se efectives. Per altra banda, vist que l’excomunicació papal no havia donat resultats, el papa va lliurar els regnes del rei En Pere a qualsevol príncep cristià que els volgués conquerir. Per això, el 27 d’agost de 1283 l’oferia al rei de França i el 27 de febrer de 1284 —en una cerimònia celebrada a París— donava la investidura a Felip III de França, l’Ardit. Des d’aquell moment, la croada començava a dibuixar-se. Malgrat tot això, el rei En Pere va continuar amb la seva empresa.

El desafiament de Bordeus 

Però hi ha un fet que encara honra més la figura del rei Pere. Al foli 427, Salimbene ens explica amb gran detall el famós desafiament de Bordeus. Carles d’Anjou havia comunicat, per mitjà d’una ambaixada al rei En Pere, que aquest no havia estat cavalleresc i que havia entrat a Sicília sense raó. Per tant, aquesta qüestió l’havien de solucionar cavallerosament —o sigui, a cops d’espasa— i per aquest motiu se citaren per l’1 de juny de 1283 a la ciutat de Bordeus amb la finalitat de solucionar la qüestió siciliana. Ràpidament, el rei En Pere, s’adonà que es tractava d’una maniobra de distracció del rei francès per allunyar-lo i matar-lo lluny del seu regne —com li havia succeït al seu avi a Muret— cosa que l’alertà a marxar prematurament de Bordeus. I preveient la imminent invasió de Catalunya per les trobes croades del papa i del rei francès, el rei En Pere va demanar ajuda als seus aliats. La negativa fou total i al rei En Pere no li va quedar cap altre remei que afrontar la situació tot sol. És per motiu que Salimbene ens diu que davant d’aquest fet “Pere va decidir pujar amb grans dificultats tot sol.”

Així doncs, el rei En Pere va disposar el seu exèrcit —per tal de barrar al pas a les tropes croades— en els principals colls de la serra de l’Albera: Panissars, Pertús i Banyuls. Malgrat els intents dels croats per passar-hi, les tropes del rei En Pere van poder frenar els intents. Però va ser l’abat de Sant Pere de Rodes qui va mostrar a les tropes croades el pas del Coll de la Maçana —prop el castell de Requesens—, la qual cosa els va permetre travessar l’Albera —12 de juny de 1285— i arribar ràpidament fins a Girona per posar-hi setge. Després d’uns mesos d’intensos combats —terrestres i navals— les tropes catalanes venceren les tropes croades. Potser, de totes elles, la coneguda és la batalla del Coll de Panissars de l’1 d’octubre de 1285. 

El doble sentit de la crònica

I ara entrem en la qüestió més delirant de la narració. Salimbene ens explica que “I quan fou al cim de la muntanya —el rei En Pere—, hi va trobar un llac” i en veure’l “aquell lloc, hi va tirar una pedra. Aleshores sortir un drac horrible, de gran dimensió que es va posar a volar per tot l’aire que omplia d’ombres i que l’enfosquia amb el seu alè. Després —d’aquest succés— el rei En Pere va iniciar el descens.”

Aquest és el fragment on rau la gran metàfora que amaga el text de Salimbene per explicar el regnat d’En Pere II el Gran. La política insular del rei En Pere el va conduir a fitxar com a objectiu principal Sicília (el llac); després de temptejar la zona amb les campanyes de Tunísia, finalment hi ha el desembarcament a Trapani (tira la pedra); el papa Martí IV l’excomunica i posa tot els seus regnes sota la jurisdicció del rei francès (surt un gran i horrible drac); els francesos envaeixen Catalunya seguint la proclama de la croada dictaminada per la Santa Seu (el cel s’enfosqueix amb l’alè del drac); finalment, el rei En Pere surt victoriós de Bordeus i de la croada contra Catalunya (inicia el descens).

Finalitzada la seva aventura, Salimbene li reconeix els seus mèrits i les compara amb les empreses realitzades pel gran heroi llatí: Alexandre el gran. És per això que Salimbene ens diu: “Segons jo —Salimbene—, la gesta de Pere d’Aragó es pot comparar amb les gestes d’Alexandre, que amb moltes terribles empreses i gestes es va esforçar per a merèixer els elogis de la posteritat.”

La fi del mite

La figura del rei En Pere II el Gran de Catalunya no deixa de ser interessant pels esdeveniments que són lligats a ella. No es va astorar davant de tantes adversitats, arribant a meravellar als seus adversaris. Va saber afrontar el seu repte i el va superar. I aquesta és la seva metàfora; la seva existència personal. I aquesta és la mirada que recull Salimbene a la seva crònica. És per això que el context en la qual apareix la figura del rei En Pere II de Catalunya (d’Aragó) dins la crònica és sempre relatiu a la problemàtica siciliana. Aquesta qüestió, Salimbene la descriu d’una manera clara, descrivint l’evolució des de l’època de l’emperador Frederic II Hohenstaufen “stupor mundi”, passant pel període del rei Manfred i Carles d’Anjou fins a arribar al rei En Pere II de Catalunya.

Salimbene intueix que el rei En Pere II el Gran de Catalunya —igual que ho serà Carles d’Anjou— serà un dels personatges rellevants del panorama polític del segle XIII. Ho creu perquè coneix de primera mà els esdeveniments. Sap que el rei En Pere va haver de recórrer un llarg camí i va haver d’afrontar-se a tota mena de penalitats per assolir el seu objectiu final. És per això que Salimbene, reconeixent-li la seva tenacitat i la seva convicció de si mateix, ens mostra una certa simpatia vers el rei català. I per aquesta raó no ens ha d’estranyar la lloança metafòrica que realitza a la seva crònica un cop s’assabenta que el rei ha mort.

El problema —com sempre— rau en la mirada amb la qual ens apropem al passat. Des d’un punt de vista rigorós, tothom sap que l’existència d’un llac al cim d’una muntanya és més que improbable, perquè si així fos estaríem desafiant a les lleis de la física. És de sentit comú. Per no parlar sobre l’existència de dracs. Si neguem aquestes dues premisses, el nostre pensament com a historiadors ens ha de situar enfront d’una pregunta clau: Què ens intenta explicar el cronista a través de la seva narració? 

En canvi, si no realitzem aquest petit esforç i reconduïm la narració fictícia cap a la realitat, amb la finalitat de donar-li veracitat, ens endinsem per un camí molt perillós. Malgrat això, hom s’hi ha endinsat. És per això que trobem datacions a l’acció que narra en Salimbene. Ni el 1276, i encara menys el 1285 són possibles. No ho són perquè mai va existir l’aventura del Canigó, encara que la idea romàntica d’un feudal davant la muntanya sigui tan suggerent: La veritable aventura fou Sicília. El Pirineisme comença quan l’home té curiositat per entendre la realitat i es llança a l’aventura de l’observació, però… això són figues d’un altre paner. 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Des de temps immemorials, allò que els geògrafs grecs van definir com a Península Ibèrica, ha esdevingut el solar on s’ha construït una Història, la qual ha anat forjant diferents realitats i maneres de ser. Però amb l’esdevenir d’Espanya —a principis del XIX— diferents concepcions polítiques han cercat la manera de vertebrar-la a qualsevol preu. Per aquest motiu, alguns s’han entestat a demostrar una fictícia uniformitat històrica i territorial, pel simple fet de compartir una mateixa geografia. Catalunya ha compartit aquest solar, però la seva realitat històrica és una altra i és bo recordar-ho, ara que el debat torna a estar obert.  

La història tradicional d’Espanya s’ha construït d’acord amb la premissa d’atorgar un protagonisme únic a Castella —perllongada amb Andalusia i Extremadura— la qual ha estat exclusivament identificada amb Espanya. A la perifèria, especialment el llevant mediterrani i el nord-oest peninsular, se li ha permès tenir o bé un paper secundari o bé adquirir una certa rellevància de manera puntual, sobretot en els moments on la decadència castellana es feia més palesa. 

Així doncs, Castella —sempre sota una òptica negacionista— ha fet creure que existeix una “nació espanyola” i unes identitats “perifèriques” que les ha autodefinit com a nacionalitats. Però la realitat és una altra. La nació espanyola com la nació catalana o la nació basca són, existeixen, perquè són viscudes i percebudes pels qui així mateix diuen formar-ne part. Per tant, es torna a fer ús de la banalització per tal de confondre l’opinió pública i intentar evitar qualsevol procés d’autodeterminació legítim. En aquest sentit, la construcció identitària de la nació espanyola es torna ben sovint una destrucció sistemàtica de les “perifèries”, és a dir, l’espanyolisme acaba construint la seva identitat a còpia de reprimir les diferències del territori que considera nacional. 

Aquesta visió ha posat de manifest el greu problema sobre la realitat històrica d’Espanya. En primer lloc, ha evidenciat la imperfecció d’Espanya com a projecte polític atès que ha mostrat reiteradament els continus problemes d’adaptabilitat a l’estàndard occidental, sobretot pel que fa a dinàmiques d’adopció del capitalisme, el liberalisme i el racionalisme en el triple aspecte de l’econòmic, el polític i el cultural. I, en segon lloc, i encara més important, el fracàs més absolut de Castella en la seva tasca de fer d’Espanya una comunitat harmònica, plenament satisfeta amb ella mateixa i tolerant amb la resta de territoris que la componen. Si s’amaga la plurinacionalitat de l’estat, es deforma el passat.

Esmicolant “la unitat de destí en el fet universal”

Dins del sistema escolar franquista, la historiografia es va articular en funció del concepte de “Reconquesta”, el qual es tracta d’un concepte historiogràfic —emprat encara en els currículums de secundària de Castella— que descriu el procés de recuperació —puix els musulmans no eren legítims propietaris de la geografia hispànica— del món feudal per sobre del món musulmà i jueu. Aquest procés arrencaria poc després de l’arribada dels àrabs a la península Ibèrica (segle VIII) i finalitzaria amb els Reis Catòlics (segle XV), els quals acabarien unificant “Espanya” com un Estat integral. Aquesta Reconquesta acabaria forjant “l’esperit espanyol”. 

A mitjan segle passat, un conjunt d’historiadors —a fi de legitimar els vencedors de la Guerra Civil— emprengueren la tasca de construir els arguments històrics on se sustentés el nou règim. El corpus teòric es va basar a trobar “l’essència d’Espanya”. Per tant, la historiografia espanyolista va arribar a “demostrar” que realment existien uns trets distintius de continuïtat entre el passat prehistòric fins a l’actualitat els quals defineixen aquest “esperit espanyol”.  

Actualment, les investigacions tendeixen a trencar l’homogeneïtat territorial de les províncies i mostren una predisposició cada vegada més clara a realitzar recerques que subratllin més les diferències socials i territorials, com per exemple els darrers estudis sobre els hispanogots del segle VIII, on es constaten diferències significatives entre les societats peninsulars, principalment condicionades pels hàbitats on desenvolupen les seves activitats. Les evidències arqueològiques —sense defugir de les fonts documentals— demostren fefaentment que el procés de romanització les va afectar de manera molt diferent.  

Per tant, les crisis de l’antiguitat tardana dels segles III al VIII provocarien canvis molt més profunds, els quals afectarien de manera desigual als diferents territoris peninsulars. En conseqüència, l’arribada dels àrabs a la península Ibèrica també afectaria aquestes societats de diferent manera, per la qual cosa, la idea de la continuïtat entre el regne visigot i les consegüents formacions polítiques es diluiria com el sucre.

L’arqueologia ha confirmat que la penetració del món musulmà dins el territori peninsular no va ser tan traumàtic com s’ha volgut fer creure. Les restes arqueològiques revelen que, després de la conquesta, el territori peninsular mai va ser abandonat. Per tant, tot això demostraria que molts hispanogots van professar la nova fe musulmana, no tant per convicció com per mantenir la propietat de la terra. I aquesta terra es veurà transformada per la introducció de nous sistemes de producció agrària, basats principalment en la gestió i la força de l’aigua.

Deslegitimar l’origen per anul·lar la diferència 

A partir del segle IX, la majoria dels territoris peninsulars s’organitzaran com a regnes, i el rei esdevindrà el seu màxim representant. En canvi, als territoris del nord-est peninsular el comtat serà l’estructura administrativa que s’implementarà, i el comte —imposat des d’Aquisgrà— s’encarregarà d’administrar justícia, garantir l’ordre públic i gestionar la fiscalitat.

Aquest element diferenciador —com fou l’organització carolíngia del territori català— serà àmpliament combatut per la historiografia franquista a través d’una política de disminució de la seva rellevància. Per aquest motiu, se la considerarà una estructura de govern amb poca rellevància històrica i, per això es durà a terme una nul·la voluntat de difusió —tant en els cercles acadèmics com en els currículums escolars— la qual cosa afectarà el seu coneixement. 

Per tant, no ens ha de resultar estrany que aquests d’historiadors no vulguin entendre que la nostra singularitat és el resultat d’un enquadrament jurídic diferent de la matriu hispànica. El territori català serà adscrit seguint la política carolíngia de la Renovatio Imperii. Segurament, fou per aquest motiu la seva nul·la difusió, atès que l’essència d’Espanya quedava molt llunyana! 

Certament, el títol de rei és un dels càrrecs polítics més antics i coneguts. L’arrel més antiga de la paraula la trobem a l’indoeuropeu REG (regir/governar) la qual evolucionarà al llatí com a REX. En el context de les transformacions polítiques que es van succeir a partir del segle IV a l’occident europeu, amplis territoris seran governats per líders militars d’origen germànic, els quals progressivament s’alliberaran del domini de Roma i s’organitzaran com a regnes. Els nous cabdills territorials —siguin gots, francs o sueus— seguiran la seva tradició jurídica i adoptaran el títol de rex com a màxima figura política. 

Per tant, tots els sobirans peninsulars seran continuadors de la seva legalitat jurídica. Mentre que les dinasties astur-lleonesa o na­varresa o castellana continuaran utilitzant el títol de rei, el sobirà català utilitzarà el títol de comte, atès que legalment continuarà lligat a la dinastia francesa —hereva de la legalitat carolíngia a través de la família Capeta— i legitimada pel Papa, fins a la signatura del Tractat de Corbeil i ratificat al Tractat d’Anagni de mitjan segle XIII. A la pràc­tica, tots seran sobirans amb la mateixa potestat, tant si són reis com si som comtes.

El fet més paradoxal sobre la història d’Espanya —edificada a partir del concepte historiogràfic de la Reconquesta— és que es construeix a partir d’una falsa premissa com és la d’assignar una legitimitat continuadora del regne visigot vers el regne astur. 

Està àmpliament estudiada que aquesta màxima no és certa. Els experts han demostrat que les poblacions indígenes cantàbriques —siguin asturs, càntabres o vascons— sempre van mantenir una relació molt distant i bèl·lica amb el món romà, visigot, àrab o carolingi. Per tant, el seu aïllament es deuria més per un problema d’escàs enquadrament administratiu que no pas per una resistència ferotge contra uns conqueridors romans, visigots, àrabs o carolingis. En conseqüència, el pamflet propagandístic que suposen les tres cròniques d’Alfons III d’Astúries —sobretot l’Albeldense, que de fet és d’on surt el famós concepte de Reconquesta— s’han de llegir com allò que són: una legitimació jurídica davant l’opinió pública (i Déu) de l’agressió efectuada contra una part de la població hispànica que l’única cosa que tenen de diferent —respecte a la resta de la població— és que professen una religió diferent.

La voluntat d’alterar la realitat

“In Dei nomine. Ego Ramirus, Dei gratia rex aragonensis, dono tibi, Raimundo [Berengario], barchinonensium comes et marchio, filiam meam in uxorem, cum tocius regni aragonensis integritate, sicut pater meus Sancius, rex, vel fratres mei, Petrus et Ildefonsus…” és, sens dubte, un dels fragments claus de la història de Catalunya que ha suscitat major bel·ligerància historiogràfica, sobretot per la part aragonesa. 

Aquest fragment correspon a les famoses “Capitulacions Matrimonials de Barbastre”, les quals van ser ratificades amb la “Renúncia de Saragossa” —ambdues de l’any 1137— per la qual el rei Ramir II d’Aragó, el Monjo, comunicava públicament als seus súbdits que donava la seva filla, el seu regne i els seus honors al comte Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, i que aquesta donació se segellarà a través del matrimoni entre el comte de Barcelona i la seva filla, Peronella.  

En conseqüència, el comte de Barcelona serà nomenat príncep hereu d’Aragó, i Ramir —tot i mantenir el títol— retornarà al monestir de Sant Pere el Vell d’Osca, d’on va sortir a correcuita per ser coronat rei. Per la seva banda, Peronella —amb tan sols un any— serà enviada a Barcelona per ser educada com a futura comtessa consort de Barcelona i reina d’Aragó. Tretze anys més tard, el comte Ramon Berenguer es casarà amb ella a Lleida, un cop va tenir l’edat legal per fer-ho, o sigui, catorze anys. Aleshores, serà el primogènit d’aquesta unió —Alfons el Trobador— qui esdevindrà la primera persona que ostentarà els dos títols —el de comte i el de rei— la qual cosa legitimarà la nova concepció política sorgida d’aquella donació. 

La realitat històrica no manipulada referma el fet que després de la “Renúncia pública de Saragossa” el regne d’Aragó quedà en un segon pla polític, atès que voluntàriament s’havia desposseït del seu valor successori, element clau al segle XII. Malgrat això, els successius comtes de Barcelona respectaran i mantindran sempre totes les institucions aragoneses, marcant l’inici de la Confederació Catalanoaragonesa. 

Per tant, és bàsic no caure en el parany polític que circula entre certs cercles espanyolistes, els quals argumenten que Peronella d’Aragó fou l’element clau que va permetre annexionar els comtats catalans al regne d’Aragó. Voler fer creure que una princesa d’un any enamori a un comte de Barcelona de vint-i-quatre anys, i que aquest —en plena expansió dels seus dominis— ofereixi els seus territoris a Aragó a canvi d’obtenir “un títol de més prestigi”, és ser un neci! I per reblar el clau, el fet de construir dues genealogies paral·leles —Alfons I de Catalunya és el mateix que Alfons II d’Aragó— demostra que existeix maldat i voluntat de tergiversar la realitat. 

La veritable problemàtica a la qual s’enfronta Aragó a principis del segle XII és la de trobar una solució jurídica al testament del rei Alfons I el Batallador, el qual havent mort sense descendència, havia donat tots els seus territoris als Ordes militars, i això va provocar un terrabastall institucional. Els castellans —aprofitant aquest buit de poder i legitimats per la repudiada exmuller del rei— iniciaren la invasió de Saragossa, seguida per la desconnexió de Navarra a través de la figura de Garcia Ramírez, conegut com el Restaurador. D’aquesta manera, Aragó quedava molt debilitada econòmicament amb el consegüent risc de desaparèixer. 

En contra del que han difós els extremistes aragonesos, la unió d’Aragó amb els comtats catalans va ser l’única sortida viable per a l’oligarquia aragonesa. Va ser l’única forma per frenar la pressió exercida, tant per castellans com per navarresos, i així poder potenciar la seva economia agrària i ramadera amb una sortida clara als mercats mediterranis.

Posar els límits al poder

A finals del segle XI, una nova mentalitat aparegué dins la societat barcelonina, la qual es basà en el treball, la moral empresarial i l’amistat. Per aquest motiu, Barcelona va poder desenvolupar una forma pròpia d’acumulació de capitals, assentada en l’augment i la millora de la producció agrícola del seu territori, cosa que li permeté esdevenir l’epicentre administratiu dels comtats catalans. Les nocions de benefici, d’inversió i de capital cristal·litzen al llarg del segle XII i condueixen als comtes de Barcelona a la conquesta de les ciutats de Tortosa, Lleida i Balaguer, i a l’intent frustrat de conquerir Mallorca. 

I tot plegat serà possible gràcies a un clima d’estabilitat social que després del terrabastall polític que havien suposat les revoltes feudals, es van acabar imposant les convenientiae o pactes feudals entre iguals. A partir d’aleshores, la cultura del pacte es va anar generalitzant per tots els comtats catalans i esdevindrà una de les particularitats de la nostra manera de ser. Fruit d’aquell pacte, es redactaria la primera versió dels Usatges de Barcelona, base del dret consuetudinari català. 

De manera gradual, la sobirania catalana s’anirà repartint entre els diferents braços —comte, noblesa, clergat i ciutadans honrats— que representaran gran part de la societat. Per tant, aquesta política constitucionalista serà un dels trets distintius de la Corona que a partir del segle XIII s’anirà ampliant a mesura que es continuïn executant les polítiques expansionistes comtals. Aquests nous territoris seran configurats com a Estats, on la Corona vetllarà per a mantenir les particularitats de cada territori. Aleshores, Catalunya passarà a definir-se com a Principat, atès que la seva màxima autoritat serà la figura d’un príncep o el primer entre iguals. 

A diferència de la resta de territoris peninsulars —on la problemàtica del poder se centrarà sobre la sacralització— a Catalunya, el conflicte se situarà sobre el seu ús. La constant evolució del dret català acabarà atorgant poder al comte per cessió (entre iguals). Per tant, se l’obligarà a gestionar correctament la seva despesa i a respectar els diferents furs, costums, privilegis o usatges dels seus territoris. D’aquesta manera, es fomentarà el pactisme entre iguals, amb la finalitat d’equilibrar els interessos econòmics entre la noblesa, el clergat i la burgesia, a fi de mantenir l’estabilitat social.  

Com a resultat —i molt abans que els anglesos— les Corts Catalanes esdevindran el model perfecte de parlamentarisme, les quals constituiran el nucli de la tradició pactista catalana que ha arribat fins als nostres dies. Malauradament, amb la derrota del 1714 i la implantació del Decret de Nova Planta, la Confederació Catalanoaragonesa va ser fulminada i esmicolada en diferents províncies d’una nova monarquia centralitzada que governaria per a tota la península Ibèrica sense diferències legals.  

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Newton’s first law states that an object always tends to be either at rest or in motion, rectilinear motion, unless an external force alters its state. Therefore, if a centripetal force acts on this object, it will be trapped by an invisible force called the central force. In this way, the object will see its movement altered, its inertia modified, and it will be difficult for it to return to its original physical state.

The Aragonese economist and historian José Larraz López, a distinguished member of the Royal Academy of Moral and Political Sciences, wrote an interesting book on economics in 1943 entitled ‘La época del mercantilismo en Castilla (1500-1700)’. He was a procurator in Franco’s Cortes and Franco’s minister in 1939, just after the end of the civil war – and therefore a man committed to Franco’s dictatorship to the bone – and when referring to the unity of Spain, he argued that the political reality of that time – between the 15th and 18th centuries – had been very different from that of his own time. Consequently, we could not speak of the existence of a single unitary state – Spain – for all those centuries, which would be the case after the arrival of the Bourbons.

The fact is that both Galicia, Asturias, Cantabria, León and Castile – the original core of the kingdom – and the three Basque provinces – Alava, Guipúzcoa and Vizcaya – plus Extremadura, Andalusia and Murcia will end up forming part of the same integrated body. In this way, the central part of the Iberian Peninsula – the area stretching from the Cantabrian coast to the Strait of Gibraltar – will end up sharing the same border, and the same Cortes will legislate the territories – the Castilian Cortes – which will use the same currency and all together will follow the same economic and fiscal policy. Pardon, except for the three Basque provinces which, from the 14th century onwards, would be exempt from all Castilian taxes. It is therefore clear that the other peninsular territories – Portugal and the Catalan-Aragonese Confederation – were never part of this Castilian matrix.

Indeed, in the mid-15th century, the Iberian Peninsula was divided into five political blocs of unequal importance: Portugal, the territories of the Crown of Castile, the Kingdom of Navarre, the Catalan-Aragonese Confederation and the Muslim Emirate of Granada. In fact, by the middle of the 15th century, each of these groups of territories would eventually acquire a very distinct personality and become original societies with their own customs, their own legal peculiarities, their own institutions and even their own language.

That a historian of the darkest period of the dictatorship – such as José Larraz López – should serve to combat the colossal misinformation or ignorance wanted by current Spanishism should shame a part of the political class, the media – including the ‘influencers’ hidden behind the networks – who time and again, from their supreme tribunes, have not tired and will never tire of proclaiming the existence of a unitary Spain for more than five hundred years.

The Castilian oligarchy -for too long and although speaking Catalan in private-repeats over and over again the same mistake when they speak of Spain as a political reality since the 15th century, referring to it as ‘the oldest nation in Europe’. If they understood once and for all that from the 15th century to the early 18th century, Castile pursued a policy of zero integration of the Mediterranean – and Portuguese – world, and that this was only possible through the use of force, combined with persistent repression and a constant plundering of economic resources in order to modulate their legitimate aspirations, it would surely help them to understand many issues that happen to us today as a state. More specifically, it would help them to understand that the Spanish project – as it has been set out since the arrival of the Bourbons – is totally unsustainable.

The beginning of the Hispanic divergences

After the Navas de Tolosa, Castile definitively entered the interior of the lower Meseta, which provoked a period of extreme euphoria in view of the possibilities offered by the new territory. But it soon realised that, despite its determination, it was encountering the same problem that León had encountered at the end of the 12th century. It was after the Concordia de Benavent – the agreement on the purchase of the kingdom of León by Castile – that Castile – except the Nazarí Kingdom – acquired practically the current perimeter.

The lower plateau, with its mountainous and rugged terrain -especially in the areas closest to the Central system-had land that was unsuitable for agriculture -except for the Guadalquivir valley-, with scarce and poor quality pastures, which, added to the strong climatic variability between summer and winter, were too adverse factors to be able to take control quickly. In addition, there were three even more determining factors: the low birth rate of the population in the north, the lack of mobility of inhabitants from the north to the south – despite the promotion of the ‘presuras’ or territorial divisions – and the consequences of applying an excessively repressive policy against the native population – by arguing nonsense – which culminated in the expulsion of the Andalusian Moriscos.

All these factors would have a very negative impact on the Castilian economy because any manufacturing and commercial activity, such as trade with the East or Africa across the Straits of Gibraltar, would be nipped in the bud. In any case, the Monarchy – in order to prolong its expansionary policy – continued to need to increase its regular income, which contributed to a situation of extreme inflation, resulting in a monetary alteration and generating a permanent deficit in its balance of trade.

As a solution, the Monarchy exerted strong fiscal pressure on some sectors of the population – such as the Jews, for example – but above all on the great transhumant herds of the upper plateau, just at the time when both Flanders and northern Italy were becoming the great buyers of Castilian wool. This plains traffic had catapulted Burgos to the forefront of European cities and turned the Cantabrian Sea into an important maritime axis towards Europe, which stimulated the birth of a textile industry. But all this faded away as soon as the interests of the nobility – the owners of the land, based on ancient rights of conquest – prevailed over any private initiative of the plainsmen, which made it impossible for the economy to flourish in the following centuries.

Faced with economic suffocation, the Monarchy – in order to boost the economy – resorted to the credit offered by the Jewish communities settled in the main Hispanic cities. So it was, sooner rather than later, that kings, nobles, military orders, ecclesiastical communities and ‘councils’ – and even individuals or ‘situados’, as they were known at the time – ended up abusing credit, which in the long run became a real internal problem. Faced with the heavy indebtedness of the Castilian public treasury, the Monarchy – as a result of the generalisation of non-payments – began to reform its financial system, although the real trigger was the promulgation of the Edict of Granada – also known as the Decree of the Alhambra – by which the Catholic Monarchs decreed the expulsion of all Jews from the Hispanic territories, which meant obtaining large assets for the Monarchy in the short term.

As for the rest of the peninsular territories – above all the Mediterranean and the Portuguese Atlantic world – they were able to find in the sea a lever for growth that allowed them to continue with their expansionist policies. For example, the Catalan commercial bourgeoisie was able to take advantage of the consequences of the war with France – the famous crusade of Philip Ardid – to boost its manufacturing industry. The creation of the Consulates of the Sea and the extension of old maritime routes – begun in the 10th century – were the mechanisms of penetration that the Catalan-Aragonese Confederation used to satisfy the demand for its products – rags, iron tools, coral, leather, spices and slaves – both in the mainland markets – Lisbon, Donostia, Bilbao and Seville – and in the foreign markets of Sardinia, Sicily, Bruges, Constantinople, Tunisia and Alexandria.

A territory made up of free people

From the beginning of feudal expansion – at the beginning of the 9th century – the territories of the northwest peninsular were configured under the juridical-administrative formula of ‘dominium’, based on Roman law, which meant that the holder of the land property was a ‘dominus’ or lord. Therefore, the king or the count – the highest figure in the social pyramid – from the beginning became the final owner – directly or indirectly – of all those lands that were expropriated.

It should be borne in mind that no lord would have the slightest interest in owning land, water, herds or mills if there were no peasants capable of organising stable work processes that would lead to the conversion of effort into income. Therefore, with the creation of Extremadura from the 9th century onwards, the Castilian-Leonese expansionist policy was implemented by means of the ‘villa and land’ communities, which would become the key element of political-legal organisation within the ‘new expropriated territories’. In this way, the landscape of the Meseta was articulated on the basis of the foundation of a series of major towns – walled and with representation in the Castilian Cortes – on which depended six or eight unwalled hamlets located around the main town.

For the lords, the real danger lay in the existence – within that vast territory – of free peasant communities that could escape the new jurisdiction. For this reason, they created mechanisms that involved a brutal indebtedness of those communities of ‘villa and land’ through the famous settlement charters or ‘asentamientos’ and the ‘presura’ contracts, so that they would lose all possible mobility, remain attached to the land and, in this way, ensure the return of the debts contracted.

And since the king’s life was so ‘sacrificial’ – it still is today when they indulge in the luxury of elephant hunting – they ended up ceding the land for services rendered to other lords, ecclesiastical bodies or monasteries. Therefore, it depended on who was the final rentier – that is, the owner – whether the land was known as ‘realengas’, if it belonged to the king; if it belonged to an abbot or a bishop; ‘de solariego’, if it belonged to a nobleman or a military order; or de ‘behetría’, if it was the villagers themselves who chose the lord. In the long run, all these types of property would contribute to the formation of the large estates of the region – known as the process of ‘seigniorialisation’ – which, from the 14th century onwards, would lead to the concentration of much power, both economic and territorial, in a very small part of the Castilian population.

Towards a new conception of the state

At the end of the 15th century, the Castilian-Leonese world would end up ‘expropriating’ some 385,000 km² of land – between the upper and lower plateau – on which nearly four and a half million people would live, including the Nassari population. In the rest of the peninsula, the population would be distributed as follows: in the territories of the Catalan-Aragonese Confederation, about nine hundred thousand people would live on about 110,000 km²; about one hundred and twenty thousand people would live on 11,000 km² in Navarre; and in Portugal, one million people would live on 88,000 km².

Castile, although it was the largest territory in the Iberian Peninsula, continued to experience continuous economic and demographic problems, mainly driven by the process of consolidation of ‘seigniorialisation’, to the detriment of the exhausted expansive economy, which had been based on the indiscriminate expropriation of land and the reallocation of property through physical coercion.

Then, during the second half of the 15th century, the Castilian Monarchy began a process of economic transformation through monetary and fiscal reform, which led to a major social imbalance, to the point that it ended up having a direct impact on noble interests. As a result, major disturbances broke out throughout the kingdom and, unable to calm things down, the Monarchy applied a policy of manorial satisfaction by offering more land, more rights and more pensions for life at the expense of the public treasury and financed by a special tax on the population of the towns of the ‘Comuneros0. To top it all off, in the early 16th century, the main Communities of Castile were forced to assume a considerable tax to cover the purchase of the Imperial title – by the Habsburg family – which led to the famous Revolt of the ‘Comuneros’.

Even so, this policy had an insufficient impact in placating the ambitions of the nobility, which brought to light the existence of a much deeper division within the Castilian aristocracy. The existence of two politically antagonistic factions soon became apparent: on the one hand, there were the Pacheco, Villena and Girón families, who were in favour of taking a more active part in the kingdom’s major political decisions and therefore saw the need to weaken the Monarchy in order to control it. On the other hand, there were the Santillanas and Mendozas who understood that the time had come to abstain from power because the Monarchy was the one that had to guarantee the stability of the kingdom to ensure its ‘seigniorial’ privileges… ‘in saecula saeculorum’.

After the Castilian Civil War (1475-1479), the two largest territories of the Iberian Peninsula – the Kingdom of Castile and the Catalan-Aragonese Confederation – created a new political entity known as the Hispanic Monarchy, which was soon joined by Granada (1492), Portugal (1497) and Navarre (1512). That new dynastic state was shaped by the union of only two key elements: the army and foreign policy. For the rest of the elements that would make up the modern state, such as borders, currencies, laws and institutions, they remained completely separate.

Thus, the configuration and distribution of power – agreed by both sides at the Concordia de Segovia – was structured as follows: while Castile was structured according to the sacralised authority of the queen and always above the nobility and the church – thanks to an effective policy of numbing the Cortes – the Catalan-Aragonese Confederation was organised around the Constitution of Observance, which would always oblige the king to govern and make agreements in accordance with the laws of the Principality.

In the long run, Castile would offer less resistance to the Hispanic monarchs, something that would not happen within the Catalan-Aragonese Confederation, which, while respecting all its legal-political realities, would end up limiting the non-agreed initiatives between the different arms – count-king, nobility, clergy and honest citizens – that would represent part of the confederate society. The historian John Elliott in his famous book ‘Imperial Spain (1469-1716)’ very aptly defined it as follows: the Spanish sovereigns (Castilians) were absolute kings in Castile and constitutional monarchs in Aragon (Catalonia).

The unconscious empire

Only chance and the trade winds led the first navigators of the Catalan-Aragonese Confederation to the most populated area of the American continent. From the very beginning of the westward voyages, the first navigators were certain and aware that where they had arrived was not the East Indies, but a completely different territory. Realising this fact, the Castilian Monarchy deployed all its modern legal and administrative machinery to legitimately possess it. Without entrusting itself to anyone and by right of conquest, the Monarchy once again claimed ownership of those territories, ignoring the indigenous population.

The discovery of important deposits of precious metals – between Mexico and Peru – led to the founding or re-founding of important American cities, which acquired a new territorial role in order to ensure a regular flow of wealth to Castile. Thus, acting as nouveau riche, Castile would spend an indecent amount of economic resources to build its concept of civilisation, based on Catholicism. This obsession – sometimes uncontrolled – would lead them to embark on a myriad of conflicts of all kinds, such as theological disputes, family conflicts, commercial affairs or lavish megalomaniac constructions.

However, at the beginning of the 17th century, the American mines began to show signs of depletion, which became more pronounced as the century progressed. Faced with this slowdown, and in order to maintain the same rate of expenditure, the Monarchy resorted to loans from German banks – the Fuggers and the Welsers – and the Genoese banks of the Spinola, Centurione, Balbi, Strata and, above all, Gio Luca Pallavicino families. It would then be forced to raise taxes and exert fiscal pressure on the whole of Hispanic society. We remember the famous ‘Union of Arms’ of the Duke of Olivares. Faced with a generalised avalanche of non-payments, the State entered into a process of successive bankruptcies (1627, 1647, 1652 and 1662), which contributed to projecting a very unfavourable image of Spain in the eyes of the other European chancelleries.

Spain’s history is still stigmatised today by a ‘black legend’ conceived between the 16th and 17th centuries – both by the Lutherans of Wittenberg and the Dutch of Dillenburg – which sought to chip away at its hegemony in the world. Subsequently, in order to control the raw materials of the Castilian and Portuguese colonies, the English would amplify Protestant propaganda as a key element of discrediting the colonial elites, something that would help them to initiate and finance the independence processes of the Spanish colonies throughout the 19th century.

The Bourbon drift

Castile – and later Spain – has always found itself in a dangerous vicious circle, in which the State’s expenditure has been excessive, and it has needed to continually increase taxes to balance its income, which has led – over a prolonged period of time – to an excessive fiscal pressure on the population as a whole.

With the entry of the Bourbons – after a long campaign to discredit the Habsburgs – the economic problems worsened when, through the use of continuous loans, on-lending, negotiations and renegotiations, these only served to satisfy their personal ‘grandeur’, to the detriment of the modernisation of society by the Enlightenment spirit that prevailed throughout Europe.

The Bourbons were always aware that the only way to economically sustain the entire Hispanic kingdom was to annex all the peninsular territories and thus form a new geopolitical hexagon. However, this was not possible because from the end of the 17th century, Portugal was no longer part of the Hispanic Monarchy, although attempts were made to annex it on three occasions during the 19th and 20th centuries. Therefore, efforts could only focus on the territories of the Levant peninsular which, first with the War of Succession and then with the Nueva Planta Decrees, allowed the Bourbons to link productive sectors – master craftsmen and merchants – to the new centralist system. As a result, this loyalty to the Bourbons allowed those who supported the new regime to gain access to large public contracts, which led to their absolute dependence on the new centralist system, which ended up weaving a web of widespread corruption at all levels of public administration.

There is no shortage of examples, such as when at the beginning of the 19th century Queen Maria Cristina – widow of Ferdinand VII – handed over power to the Spanish liberals, who at the same time made a pact with the Catalan industrial bourgeoisie to forge a self-interested political and socio-biological alliance that would materialise with the institution of a protectionist system. In this way, the Catalan mercantile tradition was squandered and the spirit of 1705 was betrayed, because the Bourbon refusal to free trade the Principality with England and the Netherlands – its main trading partners – initiated the whole process that would converge on 11 September 1714.

Nor did the establishment of the ‘democratic regime of “78” improve matters for the interests of the Levant peninsular. In fact, we Catalans, Valencians and Balearic Islanders suffer the consequences on a daily basis when, year after year, we contribute a massive amount of our GDP to the State coffers for the sake of a ‘solidarity-based centrality’ and, let us remember, with the approval of politicians, industrialists and bankers. And the story continues to the present day, when after a politically and socially intense decade, the State has just proposed to Catalonia – soon it will also propose it to Valencia and the Islands – a singular financing, surely conditioned by a great solidarity.

History had already warned Philip II when he visited his father, Emperor Charles of Habsburg, for the last time in the monastery of Yuste, when he advised him that if he wanted to increase the empire, he should locate the capital in Lisbon, because this would mean linking it to the New World; if he wanted to preserve it, he should locate it in Barcelona, in other words, link it to the classical tradition; and if he wanted to lose it, he should locate the capital in Madrid. And indeed, Madrid was the most poorly communicated capital in Europe until the beginning of the 20th century, when, thanks to the development of airlines and the construction of reservoirs, it managed to revitalise that solitude in the middle of the Castilian plateau.

We return to Newton. And how can we move from a centripetal force to a centrifugal force? Well, this will only be possible if there is a tangential acceleration that allows the velocity modulus of the object to vary and, in this way, it will be able to return to its original physical state. So, will technological innovation bring about an acceleration of the economic movement that, by taking advantage of ‘Open Banking’ and ‘Embedded Finance’, will bring about the tangential force that will make it possible to return to our original stage? It is up to us to achieve this!

11Onze is the community fintech of Catalonia. Open an account by downloading the app El Canut for Android or iOS and join the revolution!

L’exuberància econòmica de finals del segle XVII farà creure a les monarquies europees que la riquesa del món és estàtica i que només cal repartir-la. La constant entrada d’or i de plata dins l’economia els permetrà universalitzar la seva idea de civilització, i s’aprofitaran de la meravella causada en aquelles cultures amb pràctiques i creences ancestrals. Dels 700 milions de persones que habitaran el món, quasi 120 milions viuran a Europa, atès que la mundialització —iniciada dos segles abans— els possibilitarà una varietat alimentària que els permetrà allargar la seva esperança de vida. 

En finalitzar el segle, els europeus hauran verificat empíricament tota la terra, la qual cosa els permetrà generar una cartografia basada en l’observació de la realitat. Lluny quedarà aquella geografia imaginària fonamentada en les supersticions dogmàtiques. D’aquesta manera, apareixeran infinitud de descripcions sobre civilitzacions exòtiques dins l’imaginari europeu, el qual dibuixarà un canvi en els gustos —més orientalitzats— i suscitarà una progressiva actitud crítica davant les creences que els europeus tenen sobre el món. Aquest sentiment d’universalitat cultural s’anirà diluint a mesura que l’europeu entengui que el món també està habitat per una multitud de cultures i civilitzacions, les quals són diferents de les descripcions contingudes a la Bíblia.

Per tant, l’adopció del pensament crític comportarà la codificació enciclopèdica de la natura a través del revolucionari mètode científic, el qual es basarà en l’observació, l’experimentació i l’especulació empírica. La física —escrita amb llenguatge matemàtic— descriurà les formes i les mides dels cossos celestes, mitjançant l’ús de la recentment creada geometria analítica. I a partir d’aquest moment, la ciència esdevindrà un corpus de coneixement diferenciat de la filosofia i la religió. Tot plegat desembocarà en una percepció de la realitat que provocarà que les elits intel·lectuals europees es qüestionin conceptes tan bàsics com la propietat, la justícia, el poder i, per damunt de tot, la religió.

El qüestionament de la divinització del poder

De forma clara, l’Església — tant la catòlica com la protestant— haurà de fer front a multitud de veus discordants que dubtaran sobre l’origen diví dels textos sagrats, atès que es qüestionarà l’autoria divina de les Sagrades Escriptures. Aleshores, la religió esdevindrà un assumpte individual i privat entre l’home o la dona amb Déu. I en virtut d’aquesta privatització, els europeus progressivament s’alliberaran de dependre obligatòriament de les disciplines dogmàtiques imposades per l’Església des del segle X. 

El fet de qüestionar el fonament sagrat que justificava l’existència dels Estats cristians, esquerdarà la legitimitat confessional de l’autoritat política representada pel monarca. Amb la presa de consciència del propi jo —a través del principi racional “cogito ergo sum”— s’inaugurarà la filosofia moderna que portarà als savis il·lustrats a qüestionar obertament la divinització del poder reial. 

Aquest innovador pensament racional provocarà un xoc frontal entre els partidaris del poder absolut —en mans d’una sola persona i defensat aferrissadament per totes les monarquies europees— contra els defensors de l’estat natural de l’ésser humà, els quals argumentaran que “cap home no pot ser sotmès a la voluntat arbitrària d’un altre home, ni pot ser obligat a obeir lleis que un altre home no seguiria com ell.” Aquest pensament provocarà una profunda crisi de la consciència europea, la qual obrirà el camí cap a la invenció de la llibertat i la reclamació de la igualtat social.

El poder absolut i el mercantilisme

Els teòrics del poder monàrquic —com Jean Bodin o Thomas Hobbes— justificaran l’absolutisme com la forma més perfecta de govern i l’única capaç de gestionar la gran acumulació de riqueses que s’extreuen de les colònies. L’alt funcionariat —designat pel mateix rei— desenvoluparà mecanismes cada vegada més eficaços per organitzar meticulosament les finances de l’Estat, atès que els seus guanys no només s’aconseguiran per mitjà de la introducció de gran quantitat d’or i de plata dins del sistema econòmic, sinó que també es maximitzaran les exportacions i minimitzaran les importacions amb l’ajuda d’estratègics aranzels. 

Convençuts que la riquesa del món era estàtica perquè només calia agafar-la, intercanviar-la o robar-la, les monarquies absolutistes perseguiran qualsevol intromissió o iniciativa privada que desestabilitzi el sistema del comerç internacional, com per exemple la persecució sistemàtica de la pirateria. En canvi, la multitud de conflictes bèl·lics entre les diferents monarquies europees —al llarg del XVII i XVIII— seran vistos com un intercanvi necessari de riqueses, territoris o persones en què totes hi sortiran guanyant o perdent, i d’aquesta manera es mantindrà el sistema econòmic viu, el qual sempre haurà de sumar zero.   

Les monarquies europees —aclaparades per l’abundància— s’oblidaran completament de la vida dels seus súbdits. Meravellades per la situació, seran incapaces d’aplicar millores socials i econòmiques i aviat toparan amb el greu problema de la pobresa col·lectiva dins les seves societats. I en un context d’un incipient conflicte social —com serà el de principis del segle XVIII—, els economistes de l’època, Colbert, Mun, Serra o Misselden, defensaran l’aplicació d’una política de salaris baixos com única via per aconseguir la competitivitat en el comerç internacional, seguit del pervers argument que “si la població disposa de salaris superiors al nivell de subsistència, aquests esdevindran els causants de la reducció en l’esforç laboral.” 

La riquesa extreta de les colònies, no només s’acumularà o es transformarà en els recursos productius que l’economia requereix, sinó que sobretot s’utilitzarà per ser exhibida a través de les arts —arquitectura, pintura i escultura—, les ciències i la cultura. I tot plegat desembocarà en una paradoxa quan les principals monarquies absolutistes —francesa, austríaca, russa o castellana— seran capaces de viure dins dels seus fastuosos palaus, en la més exquisida i refinada opulència, sense importar-los l’escassetat de recursos amb els quals vivien la majoria dels seus súbdits. Tanmateix, aquesta dinàmica estructural s’esmicolarà amb la irrupció del racionalisme il·lustrat dins del pensament europeu, que contribuirà al trencament definitiu de l’statu quo de segles d’excessos monàrquics. El despotisme il·lustrat li atribuirà al monarca la missió de portar el progrés econòmic i el benestar social a tots els seus súbdits, cosa que produirà infinitud de conflictes socials. I en aquest punt, no totes les monarquies europees abordaran el problema de redistribuir la riquesa de la mateixa manera.

Dues solucions per a un mateix problema

Una de les respostes la donarà la Corona de Castella a través de les seves polítiques econòmiques, les quals encara li permetran ostentar una relativa predominança internacional. Malgrat tot, l’extracció massiva de metalls preciosos del “Nou Món” —que li havia permès obcecar-se amb la seva particular idea d’universalització cultural— li havia provocat una miopia i una nul·la adaptabilitat als moviments canviants de l’economia. Per tant, davant el repte de redistribuir la prosperitat entre els seus súbdits, es trobarà atrapada entre un deute gegantí i una societat poc dinàmica que dependrà majoritàriament de les decisions reials i dels recursos que arriben de les colònies. Tot plegat posarà de manifest l’existència d’una piràmide social parasitària que provocarà que un sol camperol —condicionat pel sistema de censos i de furs— estigui obligat a alimentar a trenta no-productors.   

Per tant, l’estratègia que seguirà la Corona de Castella —a través dels ‘validos’ del rei, els famosos duc de Lerma, el comte-duc d’Olivares o el pare Nithard— serà la d’exercir una forta pressió fiscal mitjançant l’increment o creació de nous impostos sobre les fràgils economies camperoles, o sobre les classes urbanes per mitjà de constants pujades de preus i baixades de salaris. Aquest programa econòmic buscarà obtenir els màxims recursos per a continuar sustentant la idea d’Imperi, atès que fins aleshores els havia permès gaudir d’una balança comercial positiva. En contraposició, se situaran la noblesa i el clergat, els quals quedaran totalment exemptes de totes aquestes càrregues fiscals, a part de permetre’ls incrementar el cobrament de les seves rentes. Al capdavall, tot desembocarà en un important empobriment de la societat castellana, amb conseqüències tan desastroses sobre la natalitat i el despoblament de grans territoris de la Meseta, i que no es recuperarà totalment fins a principis del segle XX. I per reblar el clau, la societat serà segrestada pel Tribunal del Santo Oficio de la Inquisición, la qual vetllarà —a través de la censura, la crema de llibres “prohibits” i un integrisme misogin— perquè no germini cap pensament crític que defugi de la línia oficialista. 

Per altra banda, trobem la resposta dels territoris del nord d’Europa —com són la Corona anglesa i les disset Províncies Unides— la qual suposarà introduir amb fermesa les idees il·lustrades dins la societat, la política i l’economia. Mentre Anglaterra acabarà constituint-se en una monarquia parlamentària, a través d’un procés polític que limitarà el poder del monarca i la separació de poders, la unió militar d’Utrecht —constituïda per les disset Províncies Unides— combatrà enèrgicament fins a la Pau de Münster l’ocupació de la Corona de Castella per esdevenir la república de les Províncies Unides del Nord. Ambdós territoris adoptaran una nova mirada sobre el comerç que provocarà la mutació del sistema econòmic i adoptarà una lògica de lliure mercat sense restriccions ni proteccions estatals. La generació de riquesa ja no es farà a través de la sang, sinó que serà per mitjà de l’habilitat que tingui l’individu en l’acumulació de capitals cosa que farà aparèixer la plusvàlua, origen de la nova conflictivitat. I en aquest nou paradigma econòmic, l’Estat ja no hi tindrà cabuda atès que els elements bàsics i irreductibles que impulsaran aquesta nova mentalitat serà —tant per empreses com per individus— sota l’imperatiu econòmic de maximitzar els guanys i minimitzar les pèrdues.

Canvi de paradigma econòmic

La universalitat cultural que havia imperat fins aleshores serà substituïda per nous raonaments basats en “si es pot demostrar que el rendiment econòmic que tota la producció industrial del món ha d’estar concentrada a Madagascar o a les illes Fiji o que tota la població d’Àfrica negra s’ha de traslladar al Nou Món per a treballar en les plantacions de cotó o de la canya de sucre, no existeix cap argument econòmic que pugui aturar aquestes iniciatives.” I d’aquesta manera, el capitalisme imposarà una globalització cada vegada més extensa i arribarà a regions cada vegada més remotes, les quals seran transformades de manera més profunda. 

El món es dividirà en parcel·les productives seguint criteris globals com “no té cap sentit produir plàtans a Noruega perquè la seva producció és molt més barata a Hondures”. Per tant, quan els terratinents argentins només produeixin carn o els grangers australians només esdevinguin experts productors de llana, serà el moment en què hauran abandonat la seva pròpia producció agrícola, ja que els resultarà més beneficiós comprar les produccions cereals per l’autoconsum a l’exterior. D’aquesta manera, aquestes transaccions els permetrà especular i treure més rendiment econòmic a les seves inversions. 

I en aquest sentit, tant Anglaterra com Holanda esdevindran els únics exportadors de capitals i serveis financers a les colònies americanes o asiàtiques amb la finalitat de desestabilitzar els antics imperis —Castella i Portugal— i d’aquesta manera assegurar-se les matèries primeres per a la incipient revolució industrial. Les borses de Londres o Anvers —fundades a finals del XVII— esdevindran les capitals comercials de la nova economia que es basarà sobre les expectatives d’un dinamisme especulatiu, les quals seran participades principalment pels descendents d’aquells jueus sefardites expulsats per la Monarquia Hispànica a finals dels XV.

Des del principi, tant Anglaterra com Holanda van tenir la certesa que per desenvolupar el nou paradigma econòmic calia engegar un procés de concentració de l’activitat econòmica per mitjà de la urbanització de les zones costaneres, cosa que els possibilità l’impuls de la construcció naval i el desenvolupament de manufactures properes als ports. Això els va permetre convertir els seus litorals en espais econòmicament molt dinàmics i potents. Un fet similar succeirà a la costa peninsular mediterrània, la qual passarà a ser un dels territoris amb un creixement econòmic similar al dels territoris del nord d’Europa. Serà aleshores quan Catalunya adquirirà la cohesió territorial sobre les bases d’un sistema urbà estretament entrellaçat amb Barcelona —com a centre comercial i polític— alhora que es desenvoluparà la indústria pels pobles propers —Sants i Sant Martí de Provençals— i l’activitat mercantil es reorientarà cap a l’Atlàntic i l’interior peninsular.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La Unió Europea s’enfronta al seu declivi polític, econòmic i militar en el món. Els interessos particulars dels diferents Estats li priven d’una veu forta en el context internacional, on habitualment actua supeditada als desitjos dels Estats Units. En aquest context, la sobirania real d’Europa és gairebé una utopia.

S’apropen temps convulsos a Europa. La guerra d’Ucraïna ha disparat la tensió amb Rússia, que cada vegada estreta més els seus llaços amb la Xina. El conflicte ha portat els governs europeus a reforçar la seva aliança amb els Estats Units i replantejar-se les seves polítiques de defensa i energia. A més, la guerra ha provocat tensions en el propi si de la Unió Europea, que probablement aniran en augment.

On podem arribar? És difícil de dir. Europa ha recorregut un llarg camí des del pla Schuman de 1950 i el Tractat de Roma de 1957, que l’ha convertit en la segona major democràcia i la tercera major economia del món. Però, després del somni d’unió i prosperitat europea que va generar la caiguda del bloc comunista l’any 1989, l’idealisme europeu s’ha anat fonent com un terròs de sucre. Ho ha fet en un “desordre internacional” tutelat pels Estats Units i marcat per crisis econòmiques, pandèmies, un procés de desglobalització parcial i conflictes entre les grans potències.

Mai com ara la Unió Europea havia hagut de fer front a una situació internacional que avança cap a la multipolaritat i està plagada de crisi que plantegen nombroses amenaces i reptes. I ni tan sols ha estat capaç de desenvolupar la tan anhelada Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC).

Una certesa: la política exterior continua encara és un dels elements menys integrats de la UE. Així ho va demostrar, per exemple, el canceller alemany Olaf Scholz en un viatge a la Xina a principis de novembre de 2022. Aquesta visita va rebre una pluja de crítiques per part dels socis europeus perquè denotava un unilateralisme descarnat, ja que els interessos d’Alemanya xocaven amb els de la resta dels membres de la Unió Europea.

La desunió europea

No és cap secret que cada país defensa els seus interessos. Com advertia recentment Martin Wolf, responsable d’economia del ‘Financial Times’, alguns dels principals problemes als quals s’enfronta la UE tenen el seu origen en el fet que no es tracta d’un Estat, sinó d’una confederació d’Estats. D’aquí es deriven les dificultats de gestionar economies divergents dins d’una unió monetària en la qual el Banc Central Europeu exerceix un paper essencialment polític per evitar desequilibris insalvables entre les diferents economies.

Falta una veritable integració. La realitat és que el mercat únic europeu no està integrat com ho està el dels Estats Units, per exemple. La falta de dinamisme en un sector crucial en l’actualitat, com ho és el de les tecnologies de la informació i la comunicació, s’explica en gran manera per aquest fet. És simptomàtic que només una empresa europea, ASML, figuri entre les deu empreses tecnològiques més valuoses del món.

Res convida a l’optimisme. En un context internacional més fragmentat i amb majors pulsions nacionalistes, fins i tot Alemanya, que és l’autèntic motor d’Europa, cada vegada té més dificultats per trobar mercats que absorbeixin la seva producció. Els elevats costos energètics són una amenaça per a la seva indústria pesant. I s’afegeix l’embranzida de la Xina i els avenços dels Estats Units cap a una política intervencionista i proteccionista.

Aquesta situació fa que es trobi a faltar una veritable política europea comuna, llastrada pels interessos nacionals particulars, que fins i tot amenacen l’existència del mercat únic.

El rol d’Europa en el món

Una qüestió vital per a Europa, com assenyala Wolf, és definir el paper que vol exercir en el món, si desitja continuar sent un aliat “servil” dels Estats Units, convertir-se en un pont entre blocs o recuperar l’estatus de potència. La primera opció sembla la més plausible, ja que per tornar a convertir-se en una potència necessitaria una unió política i fiscal molt més profunda, a més de superar les desconfiances internes.

L’ascens de la Xina, l’Índia, Rússia i altres països com a potències econòmiques i militars obliga la Unió Europea a ser un actor amb una única veu en assumptes d’importància global si aspira a ser un dels “pols” rellevants en el futur multipolar. Però, com més activa i independent vulgui ser la Unió Europea, més crucial serà aprofundir en el seu federalisme, un procés plagat d’espines per les reticències nacionalistes.

L’auge populista

L’avanç dels moviments populistes a Europa des de la crisi financera de 2008 i la crisi migratòria de 2016 suposa una amenaça en aquest sentit. La majoria es caracteritzen pel seu euroescepticisme, ja que consideren que l’arrel dels problemes socioeconòmics a Europa és la integració europea i la presa de decisions de Brussel·les.

No estem davant un moviment marginal: un estudi del Pew Research Center mostra que els partits euroescèptics ja ocupen el 29% dels escons del Parlament Europeu, la xifra més alta de la història. Per tant, una part important dels qui prenen les grans decisions sobre el futur de la Unió Europea són també els qui s’oposen a una major integració. I, sense aquesta integració, és difícil que Europa recuperi un paper protagonista en el panorama internacional.

Escassos avenços

La Unió Europea va establir diverses prioritats per al període 2019-2024, entre elles la protecció i la llibertat dels ciutadans, el desenvolupament d’una economia forta, la sostenibilitat a Europa i la promoció dels valors i interessos europeus a escala mundial. Per desgràcia, els avenços en aquests àmbits han estat escassos.

Vivim en un món caracteritzat pel desordre, el creixent proteccionisme i els conflictes entre grans potències. Sens dubte, no és el món amb el qual somiaven els fundadors de la Unió Europea. Però si els seus dirigents actuals desitgen preservar alguna cosa de l’esperit original, haurien d’enfortir les bases del projecte i avançar cap a una sobirania real d’Europa. Per a això seria imprescindible frenar la desindustrialització, impulsar la transformació digital, aprofundir en la integració i establir una veu única en el món.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

A mesura que el segle XXI ha deixat enrere el bel·ligerant segle XX, el sistema econòmic s’ha anat fent cada vegada més complex. Pel camí, algunes crisis han estat terriblement violentes i de conseqüències devastadores; altres, anecdòtiques. Finalitzem aquesta radiografia sobre les grans crisis de la història de la humanitat.    

Malgrat que el segle XX és un segle curt, les seves conseqüències afecten encara el nostre dia a dia. La historiografia considera que el seu arc cronològic va des del final de la Primera Guerra Mundial (1918) fins a la caiguda del mur de Berlín (1989), tot i que es podria allargar fins a l’atac de les torres bessones de Nova York (2001). La intensitat dels esdeveniments és de tal magnitud que ens obliga a reflexionar cap on anem. Per això, el segle XXI l’hem iniciat amb un munt de preguntes transcendentals a respondre: la crisi climàtica, el model productiu, el consum, l’habitatge, la relació amb els diners, la tecnologia, la llibertat… Sabrem trobar respostes que beneficiïn el conjunt de les societats?

1929: El megacrac

Hi ha fets històrics… i després hi ha EL FET històric. I, per al món contemporani, aquest l’és. És la frontissa que marca un abans i un després. Una concatenació de decisions polítiques, econòmiques i socials que acabarien portant el món a l’abisme. Les seves causes i conseqüències han estat estudiades per totes les disciplines de les ciències socials. I, encara avui, es pren com la referència per definir si una crisi econòmica tindrà un impacte més o menys gran. Parlem del crac borsari americà de l’octubre de 1929.

L’economia americana de principis dels anys 20 del segle XX es va assentar seguint un esquema purament especulatiu, la qual cosa va provocar un important desfasament entre l’economia real i l’activitat borsària, que s’aniria agreujant i agreujant cada cop més.

Davant del tancament dels mercats europeus i del descens dels preus agraris, el govern americà i els bancs van intentar contrarestar-ho amb l’oferta d’un volum considerable de crèdits. Aquestes mesures van donar lloc a una gran abundància de capitals a curt termini i a l’especulació, especialment a partir del 1926. Per a més desgràcia, les autoritats monetàries no van actuar a temps per posar fre a aquest lucre malaltís.

Així va ser que, en començar l’octubre del 1929, es van produir tendències a l’alça de les inversions. Però quan la venda d’accions es va disparar, el 24 d’octubre es va desfermar el pànic, i el mateix va succeir el dimarts 29 d’octubre. La caiguda de la borsa va ser inevitable a causa de la nul·la demanda d’accions i es va desencadenar una crisi global de dimensions bíbliques. Apocalíptica. Molt pitjor que la crisi anglesa de 1720, atès que va afectar el món sencer.

Fins al 1932, uns 5.096 bancs es van declarar en suspensió de pagaments. El seu esfondrament va arrossegar a la fallida moltes empreses, que veien com s’acumulaven els estocs de mercaderies, cosa que va comportar un important descens dels preus, especialment en el sector agrari. Finalment, el descens de l’activitat econòmica va provocar un augment desbocat de l’atur. 

Per frenar l’hemorràgia del sistema financer, a partir de 1931, la repatriació massiva de capitals nord-americans d’Europa —que havien ajudat a finançar la postguerra de la Primera Guerra Mundial— va provocar les fallides dels bancs europeus, principalment austríacs i alemanys. A partir d’aquí, la història és coneguda. El món sencer es veié abocat a una llarga nit apocalíptica.

1945: Després de l’Apocalipsi

60 milions de morts. Aquest és el cost total en vides que va haver de pagar la humanitat per la Segona Guerra Mundial. La destrucció de ciutats, pobles, infraestructures, paisatges, béns materials, indústria… fou gegantí. Descomunal. La despesa econòmica ha estat xifrada en 200.000 milions de dòlars del 1947, la qual cosa equivaldria actualment a uns tres bilions de dòlars. La devastació d’Europa i parts de l’extrem asiàtic, com ara el Japó, va ser de tal magnitud que el món sencer va experimentar una profunda i dolorosa postguerra. Calia començar a escriure la història de nou amb urgència. Però, quines opcions hi havia?

Igual que havia succeït en el passat en la resolució de conflictes bèl·lics, com ara al Congrés de Viena per redibuixar el mapa d’Europa després de la derrota napoleònica o al Tractat de Versalles després de la Primera Guerra Mundial, la trobada entre vencedors era un fet imminent. Calia projectar el futur i, per aquest motiu, els aliats es van reunir a la ciutat alemanya de Potsdam, l’estiu de 1945.

Els acords van tenir una resolució relativa, perquè es van anar configurant en les següents dècades. Tanmateix, els vencedors van actuar més com a notaris de la nova situació geopolítica que no pas com a cervells de la nova reordenació mundial. Per tant, la Conferència de Potsdam va visualitzar amb claredat la divisió del món en dos blocs. Dos models polítics, socials i econòmics que provocarien diversos conflictes armats de baixa intensitat al llarg de les següents quatre dècades.

L’avenç tecnològic que va suposar la Segona Guerra Mundial portaria la humanitat a sortir a l’espai exterior, a la Lluna i més enllà, però també va suposar el desenvolupament de la bomba atòmica com a arma de destrucció massiva. Aquesta amenaça ha estat emprada des d’aleshores com a instrument de pressió política.

1973: Si jugues amb foc, et pots cremar

Acabada la Segona Guerra Mundial, el model de creixement que va adoptar el món occidental, inclòs el Japó, es va basar en el consum massiu de petroli. D’aleshores ençà, l’economia d’Occident ha tingut una forta dependència d’aquest recurs limitat. I és ben sabut que, si vols que la teva economia funcioni correctament, has de saber quines són les teves amistats i ser conseqüent amb els teus actes.

El 6 d’octubre de 1973, el dia del Iom Kippur o Dia de l’Expiació del Pecat, la festivitat més important pels jueus, tropes d’Egipte i de Síria van llançar una gran ofensiva contra Israel per tal recuperar el Sinaí i els Alts del Golan perduts el 1967. Després de tres setmanes de combats, els israelians, amb el suport dels Estats Units, van aconseguir restablir la seva hegemonia a la zona.

Aleshores, els països àrabs de l’OPEP, és a dir, els que controlaven el petroli, no contents amb la situació, van decidir embargar el petroli a tots els països occidentals com a represàlia vers els qui havien donat suport al conflicte. La mesura va provocar un increment desorbitat del preu del petroli —es va passar de pagar 2,90 dòlars a 11,90— cosa que va provocar un fort augment de la inflació a escala mundial.

Per a l’economia nord-americana, principal motor econòmic d’Occident, l’embargament va suposar una desacceleració dràstica de l’economia, amb el consegüent augment de l’atur. De fet, ja feia mesos que el mercat havia començat a mostrar símptomes preocupants de desacceleració, als quals se sumava la decisió del president Nixon de deslligar el dòlar del patró or. Així va ser com, amb la fi del sistema pactat en els acords de Bretton Woods, es va abocar l’economia a l’abisme.

L’embargament va durar sis mesos i va generar importants problemes de subministrament energètic, així com una etapa de baix creixement econòmic generalitzat a escala mundial. Alguns països, com França, van buscar altres fonts energètiques, com l’energia nuclear, mentre que els Estats Units i el Canadà van optar per la crema de residus de fusta. 

Precisament, el nostre present ens obliga a plantejar-nos si aquest model de consum energètic desbocat, que ha estat durant dècades la principal font de creixement per al món occidental, es pot continuar mantenint. La crisi climàtica és una realitat ben palpable i cal treballar de valent per trobar solucions reals que promoguin un canvi de model productiu i de consum molt més sostenible.

1988: El sistema va col·lapsar

Si volien sobreviure, havien de fer un pas endavant. Per no col·lapsar, calia fer una reforma molt rellevant, i mil·limètricament calculada, del sistema implementat el 1917. L’encarregat de dur a terme aquest repte gegantí va ser un jove advocat, escollit primer secretari del Partit Comunista tres anys abans, i sobre el qual la vella guàrdia tenia dipositades totes les esperances. A principis de la dècada dels 80 del segle XX, l’URSS estava davant d’una cruïlla històrica important. Com era possible que, essent la segona potència industrial del món, no fos capaç de produir prou béns de consum i aliments per satisfer les necessitats de la seva població?

La situació s’havia fet més que evident a partir dels 70, quan el sistema soviètic s’havia mostrat ineficaç pel que feia a planificació central. I a això s’hi sumava el pes descomunal de la despesa militar, un endarreriment tecnològic brutal i una deficient qualitat del treball a causa d’una mà d’obra desmotivada. A més, tot això era gestionat per un partit únic conformat per velles glòries!

Les reformes econòmiques i polítiques promogudes a partir del 1988 pel primer secretari del Partit Comunista rus, Mikhaïl Gorbatxov, anaven encaminades a reajustar el sistema sense destruir-lo. Aquest reajustament implicava una liberalització del mercat i una obertura del comerç exterior. No obstant això, tard o d’hora, se sabia que ambdues opcions desembocarien en una democratització de la societat. L’acceptació explícita de la transició d’una economia centralitzada i planificada cap a l’economia de mercat posava fi a més de 70 anys d’experiment soviètic, iniciat en aquella llunyana Revolució d’Octubre del 1917.

Malgrat totes les mesures dutes a terme, la Perestroika va fracassar. El debilitament del poder central, la reactivació dels nacionalismes i l’aparició d’importants conflictes interns va accelerar el final de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques en menys de tres anys. Després d’això, li va seguir un període de fortes crisis als antics territoris de l’URSS, molts dels quals encara perduren avui en dia, com demostra el que passa a Ucraïna, on es barregen motius històrics i interessos geopolítics derivats de la guerra freda.       

2001: ‘Corralito’, quan els diners es van volatilitzar

I van voler tocar el cel. A principis dels 90, l’Argentina havia posat en marxa el Pla de Convertibilitat, que consistia a mantenir un canvi fix d’un peso per un dòlar (1:1). Aquesta mesura pretenia acabar amb la hiperinflació i estabilitzar els preus a través del creixement econòmic. D’aquesta manera, es buscava reduir el dèficit fiscal després d’un període de recessió amb el consegüent endeutament de l’Estat.

A principis del 2000, el deute extern argentí provocat per la convertibilitat va començar a ser cada vegada més important, cosa que va propiciar un augment exponencial del dèficit fiscal. Tot plegat, va començar a generar desconfiança entre els inversors, tant interns com externs, que, moguts pel rumor d’una possible suspensió de pagaments de l’Estat, van iniciar una fugida massiva de capitals.

El drama de tot plegat va començar un fatídic 3 de desembre de 2001, quan l’Argentina es va enfrontar a una limitació de la llibertat dels titulars dels comptes per disposar de diners en efectiu dipositats a les entitats bancàries. Aquest ‘corralito’ va ser decretat pel president de la República per estabilitzar l’economia, la qual cosa va provocar l’efecte contrari.

Què havia fet l’Estat davant d’una situació extrema? Doncs demanar un préstec de 40.000 milions de dòlars al Fons Monetari Internacional (FMI) l’any 2000. I quan se li van acabar, què va fer? Doncs tornar a demanar un altre préstec de 30.000 milions de dòlars a l’FMI el 2001. D’aquesta manera, el novembre del 2001, el deute públic de la República Argentina es va situar a prop dels 145.000 milions de dòlars. O sigui, un 150% del seu PIB. Per tenir una equivalència i ser conscients de la magnitud de la tragèdia, les economies occidentals d’aquell període estaven a prop del 50% d’endeutament del seu PIB. Un any més tard, l’Argentina abandonava la convertibilitat [1:1,45], devaluava la seva moneda i es declarava en bancarrota.  

La taxa d’atur s’havia situat a prop del 35%, la prima de risc s’elevà per sobre dels 5.000 punts, la inflació se situà en el 52% i el 60% de la població esdevindria pobre en els següents anys. Davant d’aquesta situació tan dramàtica, esclataren importants aldarulls a les principals ciutats argentines. I quina va ser la reacció de l’Estat? Una contundent i indiscriminada repressió. Les seqüeles d’aquella crisi perduren en la societat argentina i la por d’un altre ‘corralito’ continua existint en la seva memòria. Es calcula que en 11 mesos, quasi 25.000 milions es van volatilitzar. El 2010, Grècia va viure una situació similar al ‘corralito’ d’Argentina.

2008: Una hipoteca dona tant?

Segur que aquesta història et sona: “Tenia un piset que em van deixar els meus pares en herència. El vaig vendre. Amb l’import obtingut, vaig comprar un terreny que vaig hipotecar per construir la casa dels meus somnis, perquè sempre havia volgut viure fora de la ciutat. D’aquesta operació financera em van quedar uns estalvis.

Un bon dia, vaig rebre la trucada del meu assessor, el del banc de tota la vida, el qual m’oferia invertir els meus estalvis en la promoció d’una luxosa urbanització de cases unifamiliars a prop del mar. Semblava una inversió segura. Com que estava avalada pel mateix banc, hi vaig confiar. Llavors, el meu assessor em va comentar, sense estar signat enlloc, que amb aquesta operació podria viure despreocupadament dels diners la resta de la meva vida.

Aleshores, va ser quan em vaig engrescar. Per la confiança que em generava l’operació, per la gestió personalitzada de tants anys plegats i, per dir-ho clar i català, per guanyar més diners, vaig sumar als estalvis una ampliació de la hipoteca de la casa. També vaig demanar una mica més per construir-me una piscina, renovar-me el cotxe i, fins i tot, vaig anar de vacances a les Illes Fiji.

Però un dilluns fatídic em va trucar l’assessor per comentar-me que la promoció havia estat un fracàs i que, per tant, ho havia perdut tot. A partir d’aquell moment, la quota mensual de la meva hipoteca se’m va incrementar un 800%”.

Aquesta va ser la il·lusió amb què el sistema financer, encapçalat principalment pels bancs, va fer creure a molta gent que era possible viure en un món feliç. Tanmateix, a partir del 2008, la realitat va ser una altra: un veritable desastre que, sumat a altres productes que el sistema financer va desenvolupar i comercialitzar, com les hipoteques ‘subprime’, les preferents o els futurs, acabaria engolint la cobdícia d’aquest mateix sistema.

Infinitat d’estudis, articles, entrevistes, reportatges, documentals o pel·lícules han explicat fins a l’avorriment la crisi financera global del 2008, que va tenir el seu origen en la comercialització d’un conjunt de bons d’habitatges col·locats al mercat pels principals bancs als Estats Units. En un principi, aquests bons immobiliaris oferien a l’inversor un alt rendiment amb un risc baix. Aviat, això va propiciar que aquests productes es convertissin en l’instrument de moda i els preferits pels bancs.

Els bons estaven sustentats per un conjunt d’habitatges hipotecats, amb pagaments regulars al corrent per part dels propietaris. En aquesta fase, la taxa d’interès es mantenia baixa. Fins aquí, un producte normal del 2000 que oferien els bancs. Però la cosa va començar a canviar a partir del 2006, quan algun espavilat va trobar la manera de mantenir el flux constant de capital que aquests bons generaven.

Per tant, la clau de volta radicava en ampliar el mercat i començar a oferir crèdits hipotecaris a tort i a dret, sense comprovar ni ingressos regulars ni l’historial creditici de qui l’anava a adquirir. Segurament, l’espavilat d’abans ja sabia que això tenia un límit, perquè les cases són finites i els pagadors regulars, també. Perquè, què passa quan un no paga? El sistema ho pot assumir. I què passa quan dos no paguen? El sistema encara pot assumir-ho. I què passa quan molts no paguen? Aquí és quan apareix el problema. Tot s’esfondra. La resta és sabut. 

A mitjans dels anys 80, l’economia japonesa ja havia passat per un procés similar de revalorització d’actius financers i immobiliaris, que els experts havien considerat com una de les majors bombolles especulatives de la història moderna. El 2006 ningú va mirar al passat. Només uns pocs se’n van adonar. Si t’interessa saber com s’ho van fer, no et pots perdre la pel·lícula ‘The Big Short’ (2015).

2022: Cap a una simbiosi amigable

Potser va ser massa agosarat i el temps ha demostrat que es va equivocar. Va ser en el context de la caiguda del mur de Berlín, l’any 1989, quan el politòleg nord-americà Francis Fukuyama va publicar el seu cèlebre i polèmic article sobre “el final de la història”.

La tesi plantejava que, amb el final de la guerra freda, la història havia arribat a la seva fi, perquè s’havia arribat a una uniformitat ideològica global. Aquesta afirmació se sustentava sobre la idea que havia estat la democràcia liberal, representada pel capitalisme occidental, la que havia estat capaç de fer caure el comunisme del bloc soviètic i, per tant, seria capaç de frenar en el futur altres guerres i revolucions. Però realment la història s’havia acabat?

La realitat del nostre present ens obliga a mirar cap al passat per entendre el que ens està succeint. I el debat actual pivota sobre l’enfrontament de dos models, a priori antagònics, que busquen una simbiosi amigable, i que troben la seva hipèrbole en dues novel·les distòpiques escrites precisament al segle XX.

D’una banda, tenim el model que tan bé va descriure l’escriptor Aldous Huxley a la distopia ‘Un món feliç’ (1932), en què descriu un món on les persones són controlades per mitjà de l’entreteniment, les drogues i unes relacions afectives deformades. De l’altra, el model que va descriure George Orwell a la també distòpica novel·la ‘1984’ (1949), on planteja un món dirigit per una elit que, per mitjà del llenguatge i de la manipulació de la ment, ens vigila i castiga amb violència.

Serà la quarta revolució industrial, amb tota aquesta hiperconnectivitat, la que possibilitarà la coexistència d’‘Un món feliç’ i de ‘1984’ en una mateixa matriu? Són Rússia i la Xina la concreció d’aquesta simbiosi? Què passarà amb Occident, que s’encamina més aviat cap a un ‘Don’t look up!’ (No miris amunt!), com a la pel·lícula que porta el mateix nom?

Arribem al final d’aquesta radiografia econòmica, on hem analitzat les crisis dels darrers segles a partir de moments concrets. I, a mesura que ens hem apropat al present, hem abandonat l’anàlisi històrica amb què les ciències socials interpreten l’esdevenir de les generacions per convertir-nos en opinadors de l’actualitat. Com més a prop som del que ens passa, més perdem la perspectiva necessària per comprendre amb mirada crítica el que succeeix. Encara no som capaços de percebre la multidimensionalitat del present històric, perquè ens manca el pòsit temporal. 

Molts dels esdeveniments actuals encara estan en marxa i molts altres ni tan sols han començat. Quin futur ens espera? No ho sabem. Sí que sabem què va succeir en el passat, sí que sabem que hi ha preguntes que la història ens ajuda a respondre. I, sobretot, sí que sabem que serà de vital importància preparar-se, construir una cultura financera sòlida, en comunitat i amb llibertat, per no tornar a caure en l’abisme, pel que vindrà.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

There is a golden thread that runs through the entire history of humanity. It is not found in books, nor in the borders of ancient empires, but it is as real as the stones of temples or the blood of conquests. That thread is gold. Not as a simple metal, but as a symbol laden with meaning: divinity, power, beauty, wealth, and control. 

From the moment humans discovered the ability to work with precious metals, these metals became a mirror in which each civilisation projected its dreams and fears. For the Egyptians, gold was the flesh of the gods; for the Romans, the key to world domination; for the medieval Church, the materialisation of divine glory; and for modern states, the basis for controlling the global economy. 

Over the centuries, gold has changed form, but not function. It has been idolised and plundered, buried and unearthed, turned into currency, reliquary or state jewel. It has built palaces, but it has also destroyed empires. Not only that, but it has symbolised both eternity and decadence.

Gold in Egypt, a reflection of solar divinity and Pharaonic eternity

In Ancient Egypt, gold was not just a valuable resource. It was, literally, the flesh of the gods. This symbolic conception is reflected in many sacred texts, such as the “Book of the Dead”, which describes the relationship between the god Ra—the supreme solar deity—and the precious metal. Gold, impervious to corrosion and the passage of time, became the perfect symbol of divine eternity.

The pharaohs, conceived as living incarnations of Horus and sons of Ra, used gold to legitimise and perpetuate their power. Not only did they decorate tombs and temples with this metal, but many ritual objects, sarcophagi, masks and liturgical jewellery were also crafted from pure gold, such as the famous funeral mask of Tutankhamen (14th century BC), which in itself is an exaltation of gold as a symbol of immortality.

Gold in Rome, currency of conquest and imperial rule

If for the Egyptians gold was divine flesh, for the Romans it became the driving force of an empire. With Rome, the noble metal was de-divinised and transformed into a tool of earthly power: the foundation of a monetary system, the reward of a legionary, the key to bribery and the symbol of imperial greatness.

The first major step was taken by Julius Caesar, who between 46 and 44 BC minted large quantities of aureus to finance his ambitious military expansion. The aureus, a gold coin of the highest purity, was equivalent to 25 silver denarii and symbolised not only wealth but also authority.

Gold in the Carolingian world: the sacralisation of power and the renewal of the Empire

With the fall of Rome, the Western world entered a long period of transition. But gold did not disappear: it changed hands and meaning. It was Charlemagne, King of the Franks and first Emperor of the Holy Roman Empire, who reformulated the role of gold as a tool of political and religious legitimacy.

His reign, which lasted from 742 to 814, marked a turning point. In Aachen, the symbolic capital of his power, a monumental palatine chapel was built, inspired by the Byzantine model of San Vitale in Ravenna. Domes, mosaics, and relics framed in gold show that the new Rome will not be a city, but an idea: the Renovatio Imperii Romanorum. Charlemagne himself was crowned by surprise by Pope Leo III in 800, in a ceremony full of golden liturgy that sought to consolidate the alliance between the throne and the altar. 

The Renovatio Imperii Romanorum is thus based on a return to order, law and faith. Gold, in this context, is not a currency in regular circulation — since the Frankish economy is essentially rural — but a symbol of hierarchy, the sacred and mission. It is the halo of power incarnate. 

Al-Andalus gold: splendour, refinement and wisdom

At the same time, another vision of gold flourished on the Iberian Peninsula. Under Abd al-Rahman III, the Caliphate of Córdoba reached its peak, becoming one of the most brilliant cultural centres of the Middle Age. Here, gold was not just power: it was refinement, science, and beauty.

The Mosque of Córdoba, enlarged and embellished during his reign, makes masterful use of gold in its interior decoration. Byzantine mosaics, imported directly from Constantinople, cover the mihrab with subtle gilding that captures the light and elevates the space. Unlike Christian monumentality, here gold does not impose: it seduces.
The Caliphate mints the dinar, a gold coin with Koranic inscriptions, which circulates throughout al-Andalus and the Maghreb, demonstrating the commercial and political dynamism of Islam on the peninsula. But it is not just an economic issue: the dinar also acts as a calling card for Muslim power, at a time when calligraphy replaces iconography as an expression of faith. 

The court of Córdoba also became a centre for translation, astronomy, medicine, and philosophy. Gold financed libraries, schools, and gardens. In fact, the people of Córdoba understood wealth differently: not as accumulation, but as cultural fertility. Thus, while the Carolingians reinforced the sacralisation of power with liturgical gold, the Umayyads of Córdoba saw it as a way to project sophistication and intellectual leadership. Two ways of shining in the same era.

Feudal gold: financing churches, castles, and crusades

The European Middle Ages were a fragmented, rural and theocratic world. In this context, gold—scarcer than in previous eras—took on a heightened value: it was not only wealth, but also a means of accessing divine grace or projecting feudal authority.

With the start of the Crusades in the 11th century, this metal began to move on a large scale once again. The expedition of the European monarchies to Jerusalem cannot be understood without the financial support of the feudal lords, who mortgaged lands, sold titles and even ceded castles to obtain gold. Under the religious pretext, the real objective was the possession of territories in the Holy Land, as spoils of war and control of the trade routes between East and West.

Thus, medieval gold was not everyday currency—silver dominated minor transactions—but it was a privileged instrument for connecting land, faith, and sword. Its presence in relics, altarpieces and processional crosses testifies to a value that transcends economics: gold as a visual language of transcendence.

The gold of Mali: African splendour and global impact

While Europe ploughed fields and built cathedrals, an empire of bewildering wealth flourished in the heart of Africa: the Mali Empire. And its most emblematic ruler, Mansa Musa I, has gone down in history—not only for his devotion—but for being the richest person humanity has ever known.

His journey to Mecca in 1324 is legendary. According to the Arab historian Ibn Fadlallah al-Umari, Musa distributed so many kilos of gold in the markets of Cairo that the price of the metal plummeted for a decade. He brought thousands of slaves, horses, and camels laden with pure gold from the mines of Bambouk and Bure, in present-day Mali. This episode is not a romantic exaggeration: it is documented by various sources and even appears in the famous Catalan Atlas (1375), where Mansa Musa is depicted holding a golden sphere in his hand.

His reign marked a cultural and architectural explosion: the great mosque of Djenné was founded, and the city of Timbuktu became a centre of learning, where manuscripts were copied and Greco-Arabic knowledge was preserved. Mali’s gold was not used to conquer: it was used to educate, trade and establish relations with the Islamic and Mediterranean worlds.

Mexico’s gold: sacred symbol and sweat of the sun

When the Spanish conquistadors set foot in Tenochtitlan in 1519, they were so impressed by the order, symmetry, and monumentality of the city that Cortés himself compared it to Venice. But there was one element that eclipsed all others: gold.

In the Aztec religious universe, gold was not currency or an accumulable asset. It was, literally, the sweat of the sun —teocuitlatl—, a sacred material that could only be worked by specialised craftsmen, the Toltecs. It was used to make masks, ceremonial discs, ornaments for the gods and ritual objects. Its function was symbolic and spiritual, not commercial. Unlike in Europe, there were no gold coins or banking systems here, but rather an economy based on tribute and barter, with cocoa as the most common means of payment.

Moctezuma II, emperor of the Aztecs, maintained a refined court where gold was part of divine worship and state ceremonies. Sources such as Cortés’s Letters of Relation and Bernal Díaz del Castillo’s True History of the Conquest of New Spain describe the riches of the imperial palace with fascination and greed: ‘They had so many pieces of gold, so beautiful and mysterious, that no Christian king possessed any like them.’

But that same gold, which was sacred in Aztec logic, was capital to the Europeans. The misunderstanding between the two visions was absolute. The Aztecs offered gold to Cortés as a sign of respect and hospitality. He interpreted it as submission. From then on, the plundering began.

Gold in Castile: from greed to imperial decline

With the conquest of America, the Spanish monarchy—first under the Catholic Monarchs, and later under Charles I and Philip II—gained access to quantities of gold and silver that had been unthinkable until then. Between 1503 and 1660 alone, it is estimated that more than 180 tonnes of gold and 16,000 tonnes of silver arrived in Seville from the colonies, especially Peru and Mexico. This flow, known as the “gold of the Indies”, became the backbone of Castilian imperial power.

But this treasure, far from consolidating a stable empire, poisoned the peninsular economy. Gold made it possible to wage continuous wars in Flanders and Italy, but it was not reinvested in productive structures. Unlike England or Holland, Castile opted for military spending and imports, causing rampant inflation and foreign dependence. The metaphor is clear: a rich empire… but a poor one.

Philip II symbolises this paradox. Under his reign, El Escorial was built, a palace-monastery-fortress that was intended to be both the religious and administrative centre of the empire. Its architecture is severe, hieratic, almost otherworldly, but laden with symbols of power. The gold does not shine as it does at Versailles: it weighs heavily. It is the material reminder of an empire that aspires to dominate the world from a stone desert.

Papal gold: from luxury to eternal art

In Rome, however, gold takes on another function. With the Renaissance, the Catholic Church promotes artistic and spiritual renewal… and gold becomes God’s favourite pigment. Pope Julius II, known as “the warrior pope”, understood that in order to reaffirm Rome’s spiritual power, it was necessary to master the language of beauty. And gold was the perfect medium.

During his pontificate, he hired the best artists of the time: Michelangelo, Raphael, Bramante… and promoted the construction of the new St. Peter’s Basilica, with a dome that still defines the Roman skyline today. Gold covers altars, domes, frescoes, liturgical objects and altarpieces. But here it is not just belief: it is a visual catechesis. The message is clear: the glory of God must be tangible. In a Europe divided by the first Protestant criticisms, Rome speaks through art. And gold becomes the language of faith.

Gold in France: the backdrop for absolute power

If in Rome gold is sacred art, in France it becomes the theatre of absolute power. With Louis XIV —the Sun King— Versailles is transformed into a monumental backdrop where every cornice, every mirror and every golden ornament communicates a single idea: everything revolves around the king.

The gold of Versailles is not used to pay for wars—of which there will be many, as it is the basis of mercantilism—nor to convince the people—who are starving—but to project the myth of the omnipotent monarch. In the words of Louis XIV himself: ‘I am the State.’

This means that gold is not distributed: it is concentrated. In the Hall of Mirrors, with more than 350 mirrors facing 17 gilded windows, the multiple reflections of the king create an illusion of infinity. It is the theatricalisation of power made palace.

Gold in England: regulation, trust and an invisible empire

With the advent of the Industrial Revolution and the development of the modern banking system, gold no longer circulates in sacks or carriages. Now, it is stored in security vaults and underpins the value of currency. It is the era of the gold standard.

England, a pioneer in centralised banking, established the gold standard in 1717 with the reform of the monetary system led by Isaac Newton, then director of the Royal Mint. Newton officially set the value of the pound sterling based on a specific amount of gold. This established a new relationship: gold = trust.

The Goldsmiths’ Company of London, founded in 1327, became one of the key institutions in the development of this system. Initially a guild of goldsmiths, it eventually evolved into a regulatory body and guarantor of the weight and purity of gold, creating standards that still govern the market today (Good Delivery List).

With the gold standard, the major industrial powers stabilised their currencies and generated international confidence. Gold does not need to be seen, it is enough to know that it is there. And so an invisible empire was built, with central banks holding tons of gold — such as the Bank of England or the Federal Reserve Bank of New York — making the metal a silent pillar of the world order.

Gold became the dollar. And the world became dollarised

After two world wars, European states are ruined, but the United States retains massive gold reserves. Thus, in July 1944, in Bretton Woods (New Hampshire), a new international monetary system is decided: all currencies will be linked to the dollar, and the dollar in turn to gold: £35 per ounce of gold.
Thus, the dollar becomes the new gold, and the United States its manager. This decision transforms the world: international trade, finance, diplomatic relations… everything begins to revolve around the dollar. It is a monetary hegemony with a gold base.

But at the same time, the great contradiction began: the US printed more dollars than it could back with gold. Europe and Japan grew, the Vietnam War became extremely expensive, and confidence faltered. Suddenly, gold weighed too much… or too little.

The dollar abandons the gold standard. The world is thrown off balance

On 15 August 1971, Richard Nixon unilaterally announces the suspension of the dollar’s convertibility into gold. The Bretton Woods system collapses. For the first time, money no longer has an objective physical reference. Now, its value is based solely on trust and the management of central banks.

This marks the beginning of the era of fiat money, in which banknotes and digital zeros have value because… we decide they do. This opens the door to debt expansion, financial liberalisation and speculative bubbles.

Meanwhile, gold — expelled from the system — once again grows as a safe-haven asset. The oil crises (1973 and 1979), rampant inflation in the 1980s, the fall of the Berlin Wall and the financial crises of the 21st century (2008, 2020…) mean that gold is once again considered insurance against uncertainty.

When all else fails, gold remains.

Today, in the 21st century, when cryptocurrencies are fluctuating wildly, public debt is reaching astronomical levels, and mistrust of institutions is becoming chronic, gold remains a silent but powerful benchmark.

Central banks in countries such as China, Russia, Turkey, and India are buying tonnes of gold to de-dollarise their reserves. Institutional investors see it as insurance against inflation and volatility. And more and more citizens see it as a form of personal sovereignty, outside the banking system.

Gold does not pay interest. It does not promise returns. But it does not lie. It is tangible, finite, universally recognised. When everything else falters — when stock markets fall, when governments falter, when currencies fluctuate — gold remains. And that is why, after millennia, it remains the eternal reflection of civilisations. 

Protecting savings with physical gold has been one of the main contributions of 11Onze to its community and, now, the range of products is expanding. Therefore, in the face of volatility, still high inflation and the growing crisis of confidence in the banking system, gold is once again strengthening as a safe-haven asset. Discover Seed Gold at Preciosos 11Onze.

L’arc cronològic que va des del Tractat de Tordesillas fins a la declaració d’independència dels Estats Unitats d’Amèrica suposa el primer procés —a escala mundial— del repartiment i explotació de tot el món, per part de les monarquies europees. Durant aquest període, es passarà dels suculents ingressos produïts pels botins de guerra o pels saquejos indiscriminats de les poblacions autòctones a una borratxera d’or i de plata —sense precedents— introduïda dins l’economia europea. Per aquest motiu, la construcció dels primers imperis colonials es basaran en una economia mercantil que els permetrà estar a l’altura de les expectatives.

Des de l’inici, les monarquies europees tingueren la convicció que tots els territoris del món els pertanyien per dret de conquesta. D’aquesta manera, la cartografia els va permetre anar ampliant i posseint la propietat d’una terra, sobre la qual es van autolegitimar com a possessors per imposar —no sempre a través de la força— el seu model de civilització per sobre les societats nadiues.

Aquest procés de supremacia cultural es fonamentà sobre la certesa religiosa de qüestionar la veritable naturalesa humana dels nadius. I la ferma creença en aquest raonament motivarà les monarquies europees a projectar una geografia de grans espais per a cristianitzar. La cobdícia dels nouvinguts donarà lloc a nombrosos abusos i genocidis, però també suposarà una catàstrofe demogràfica sense precedents en quant els territoris del nou món veuran reduïda a un 80% de la seva població nadiua.

El progressiu desenvolupament de les tècniques marítimes —com ara, la millora de la brúixola, la construcció de les caravel·les o l’actualització dels mapamundis— permetrà als europeus ser capaços de navegar per tots els mars i oceans que configuren el planeta en pocs anys. Aquesta gesta tindrà com a conseqüència la divisió del món en dues meitats, dues línies geogràfiques que, traçades entre els dos pols, els atorgarà la potestat rubricada per l’autoritat papal a repartir-se el món per zones de navegació, de pesca i de conquesta. La primera línia se situarà a 370 llegües a l’oest de les Illes del Cap Verd, mentre que la segona es fixarà a 297,5 llegües a l’est de les illes Moluques.

El descobriment d’importants jaciments de metalls preciosos a Amèrica —entre Mèxic i el Perú— o l’arribada a les illes de les espècies del sud-est asiàtic, propicià la fundació o refundació d’importants ciutats americanes, africanes o asiàtiques, les quals adquiriran un altre rol territorial a fi d’assegurar importants fluxos de riquesa vers Europa regularment. D’aquesta manera, les monarquies europees començaren a controlar tot el comerç que passarà pels seus territoris, amb la voluntat de protegir els seus guanys econòmics.

Des de principis del segle XVI fins a mitjan segle XVIII, els primers imperis colonials mantindran un estricte monopoli mercantilista amb les seves colònies, i es prohibirà comerciar amb persones o empreses que no siguin súbdits o afins a la Corona. Castella, per exemple, considerarà els anglesos, holandesos o francesos, no pas com a competidors sinó com enemics, causants de pràctiques corsàries i instigadors d’actes de pirateria.

El sistema mercantilista colonial

El comerç amb les colònies es fonamentarà sota la premissa que els colons hauran de vendre les seves matèries primeres —a baix cost i amb alts impostos— exclusivament a empreses designades per la Corona. Alhora, els colons només podran comprar els productes de consum manufacturats per aquest selecte grup d’empresaris. D’aquesta manera, les monarquies afavoriran l’enriquiment il·limitat d’empreses i individus propers a l’Estat, atès que se’ls anul·larà la competència. Aquest sistema mercantilista crearà necessitats inútils per als nadius i buscarà el manteniment perpetu del subdesenvolupament de les colònies —tant americanes, africanes com asiàtiques— amb el propòsit d’anul·lar possibles competidors directes amb la metròpolis.

I per reblar el clau, l’alt funcionariat proper al consell del rei també hi jugarà un paper molt destacat en aquest innovador sistema econòmic, ja que disposava de la capacitat d’agilitzar o endarrerir tràmits burocràtics per afavorir uns o altres. Per tant, serà inevitable l’aparició d’un comerç il·lícit i paral·lel entre colònies i propiciarà que molts empresaris, tant grans com petits, cerquin la manera de burlar-se dels controls burocràtics imposats per la mateixa Corona. 

Actuant com a nou-rics, els primers imperis colonials —principalment Castella— gastaran una quantitat indecent de recursos econòmics per a construir el seu concepte de civilització. Aquesta obsessió —de vegades incontrolada— els portarà a embarcar-se en infinitat de conflictes de tota mena, com ara: disputes teològiques, conflictes familiars, afers comercials o fastuoses construccions megalòmanes.      

Finançant l’imperi amb metalls preciosos

Coincidint amb el moment de major extracció econòmica de les colònies americanes —entre finals XVI i principis del XVII— Castella destinarà més de 7 milions de ducats al manteniment de la seva flota al Mediterrani durant la famosa batalla de Lepant. En uns set anys aproximadament, es gastarà la barbaritat d’11,7 milions de ducats per a finançar les innumerables campanyes de Flandes.

Per commemorar la victòria a la batalla de Saint-Quentin contra les tropes franceses, es destinaran prop més de 6,5 milions de ducats per a construir el fastuós Reial Monestir de Sant Llorenç de l’Escorial. Gràcies a la construcció i posada en marxa de la Grande y Felicísima Armada, la conegudíssima Armada invencible pels seus adversaris, enviaran 9 milions de ducats directament al fons del mar. I com no podia ser d’una altra manera, aquesta civilització catòlica i universal necessitarà la construcció d’una nova capital a la riba del riu Manzanares. Per al lector que tingui curiositat per la conversió, el ducat del segle XVI i de començaments del segle XVII tindria actualment una equivalència d’uns 167,1 euros. Cert, les xifres són… esfereïdores!

Per tant, entre el 1500 i el 1650, la monarquia castellana —i per proximitat, la resta de monarquies europees— viurà dins d’una veritable bombolla econòmica generada per l’entrada massiva dels metalls preciosos. Els darrers estudis estimen que la Corona castellana hauria extret de les colònies americanes unes 17.000 tones de plata i unes 70 tones d’or. Aquesta borratxera de metalls conduirà a l’Estat a tenir una visió tergiversada de l’economia real.

La paradoxa es produirà quan, malgrat la ingent entrada d’or i de plata i el cobrament d’impostos elevats, no arribaran a cobrir totes les despeses produïdes per l’Estat. Tinguem present que la Corona castellana només utilitzarà aquesta extraordinària riquesa per a finançar tots els deliris de grandesa de les elits castellanes, que en la majoria de les vegades toparà directament amb les necessitats reals de la població. Per aquest motiu, quan les oligarquies d’un país estan més interessades a treballar per la fastuositat que no pas per les possibilitats reals que ofereix la reinversió de capitals, tot plegat condueix a la destrucció del propi teixit productiu. 

Endeutament de la Corona castellana

A mitjan segle XVII, la Corona castellana arribarà a tenir un deute econòmic de més de 100 milions de ducats. Aquest deute gegantí els obligarà a declarar successives suspensions de pagaments. Per a tapar aquest forat, la Corona es veurà obligada a emetre gran quantitat de deute públic que anirà a parar a mans dels principals bancs europeus, com ara la banca alemanya —els Fugger o els Welser— i la banca genovesa dels Spínola, Centurione, Balbi, Strata i, sobretot, Gio Luca Pallavicino. La Corona pagarà els Welser a través de la concessió de l’explotació de les mines de Mèxic i el dret de conquesta sobre extensos territoris a les actuals Veneçuela i Colòmbia. Per la seva banda, els Fugger aconseguiran totes les concessions comercials sobre els territoris de Xile i el Perú. Actualment, són unes de les famílies més poderoses del continent. I, tots els luxosos palaus de l’strada nuova de Gènova, artèria del luxe de la ciutat, encara avui constitueixen la concentració més gran de residències aristocràtiques de tota Europa.

Davant les successives crisis financeres que la Corona castellana començarà a patir, molts empresaris europeus residents a les colònies americanes preferiran no embarcar els seus metalls preciosos cap als ports castellans —monopoli concedit a Cadis i Sevilla— per por a les massives confiscacions decretades per la Corona. Per això, buscaran invertir els seus actius en altres sectors emergents de l’economia colonial de finals del segle XVII, com seran l’agricultura, la ramaderia i la producció de manufactures. 

Per tant, la Corona castellana es veurà obligada a cercar noves fonts regulars d’ingressos. Per aquest motiu, posarà en marxa l’ambiciós pla del ministre del rei —el comte duc d’Olivares— conegut com la Unión de Armas, el qual pretendrà que cada regne que formi part de la Monarquia Hispànica —o sigui, principalment Portugal i la Corona d’Aragó— aportin un nombre determinat de diners i soldats.

Flexibilitzant el monopoli comercial

Portugal, que formava part de la Monarquia Hispànica des de finals del segle XVI, es negarà a concedir qualsevol aportació econòmica de més, donat que Castella explota les seves colònies, la qual cosa acabarà amb un conflicte bèl·lic que durarà més de 28 anys. Finalment, amb el suport econòmic d’Anglaterra i Holanda, Portugal aconseguirà deslligar-se del control dels Àustries, però el preu que haurà de pagar comportarà la cessió d’importants territoris del Brasil i el canvi de titularitat sobre les colònies de Ceilan —actual Sri Lanka—, Ciutat del Cap, Goa, Bombai, Macau i Nagasaki, entre d’altres.

Pel que fa a la Corona d’Aragó, l’oligarquia castellana no calibrarà la situació correctament quan accepti que el rei Felip IV juri les constitucions catalanes, condició sine qua non per obtenir els fons desitjats. La ignorància sobre les lleis que regulaven les funcions del rei dins dels territoris catalans serà el focus d’importants discussions institucionals, puix el rei —dins del Principat— estava obligat per llei a donar explicacions sobre la utilització dels recursos concedits. Per la seva banda, els catalans estaven més interessats a aprovar les seves propostes de noves constitucions catalanes i que s’atenguessin els greuges, que no pas a participar en guerres absurdes.

Però a la gènesi del debat institucional —entre Castella i el Principat— hi trobem un problema molt més profund. Si des de finals del segle XVI, Castella havia transitat cap a un sistema polític de caràcter absolutista, on el poder només resideix en una sola persona, la qual decideix sense haver de rendir comptes a cap parlament, al Principat passava el contrari, on les Corts Generals de Catalunya havien esdevingut l’òrgan legislatiu que representava tots els estaments de la societat, inclòs el rei.

L’entrada constant de metalls preciosos dins l’economia castellana es mantindrà estable fins a mitjan segle XVIII, però només un percentatge molt ínfim restarà dins del sistema econòmic castellà, atès que la resta continuarà utilitzant-se per a eixugar el monstruós deute de l’Estat. La historiografia estima que fins a l’any 1820, l’Estat espanyol no es recuperarà d’aquesta grandiosa despesa i serà —en gran part— pel fet d’haver-se annexionat l’economia productiva de tota la franja mediterrània peninsular a principis del segle XVIII. 

El sistema de privilegis i monopolis desenvolupats per la política comercial borbònica continuarà fent aigües i es veurà en la necessitat d’introduir nous agents per a garantir la viabilitat del comerç amb Amèrica. Per tant, amb el Reial decret de Lliure Comerç del 2 de febrer de 1778 trencarà definitivament el monopoli de Cadis i Sevilla i afavorirà el comerç directe de Catalunya amb Amèrica, que aportarà una nova manera de fer. Actualment, i curiosament, el 34% del PIB de l’Estat espanyol el continua aportant l’economia productiva de tota la franja mediterrània peninsular. Doncs, res és casual…

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!