El oro ruso y el juego de ajedrez geopolítico

La nueva guerra fría entre los Estados Unidos y Rusia se ha visto espoleada por el conflicto en Ucrania. Las sanciones económicas impuestas por el bloque occidental controlado por el gigante americano están castigando la economía rusa, pero también la de la Unión Europea. Rusia ha tomado medidas para contrarrestar la amenaza americana y el oro juega un papel clave que puede desencadenar un cambio de paradigma en el orden económico internacional.

El uso de sanciones económicas por parte de los Estados Unidos y de sus estados clientelistas como instrumento de coacción no es nuevo. En las últimas décadas ha acontecido una doctrina que se ha aplicado extensamente desde la administración americana. Tanto demócratas como republicanos las han utilizado contra cualquier país que se oponga a los intereses económicos o políticos norteamericanos.

A lo largo de la historia se ha demostrado que la aplicación de sanciones no es efectiva a la hora de forzar un cambio de comportamiento. Aun así, puede ser una herramienta útil cuando se quiere castigar económicamente a un país, especialmente a la clase trabajadora, o debilitar su capacidad defensiva en preparación para un golpe de estado o una intervención militar. Aun así, la aplicación de estas medidas de coerción económica también tiene una contrapartida.

Mientras que países con poca capacidad militar o influencia económica global no tienen más remedio que recurrir al mercado negro o a acuerdos comerciales con estados no aliados a Occidente a fin de eludir las sanciones económicas, grandes actores globales como China o Rusia están creando un sistema económico alternativo o multilateral para blindar sus economías, así como su capacidad tecnológica y militar.

Alternativas a la interdependencia occidental

Como en tantos conflictos internacionales, la retórica aplicada por los medios de información y políticos occidentales cuando repiten constantemente que la “comunidad internacional” han decidido según qué cosas o que condenan las acciones de según qué países, no podemos olvidar que esta supuesta “comunidad internacional” solo engloba a los Estados Unidos, Canadá, el Reino Unido, la Unión Europea, y quizás Australia, Japón y alguna isla de la Micronesia, pero deja fuera de juego a gran parte de la comunidad internacional que o bien es contraria a esta retórica o prefiere mantenerse neutral.

Por lo tanto, tenemos que tener presente este mundo multilateral a la hora de entender que, si bien la mal llamada “comunidad internacional” incluye una parte muy significativa de los actores globales más influyentes, hay otros bloques económicos importantes como el asiático, encabezado por China, bastante relevantes y que están aumentando su influencia global año tras año.

Dicho esto, es cierto que el poder de influencia del que presume Occidente gracias a su dominio de las herramientas de interconexión del sistema financiero mundial va más allá de su miópica definición de comunidad internacional. La hegemonía del dólar como moneda de reserva mundial, el protocolo Swift de comunicaciones entre bancos, transacciones bancarias a través de Visa o Mastercard, junto con el control del Fondo Monetario Internacional y Banco Mundial, otorgan a Occidente, especialmente a los Estados Unidos, una capacidad de persuasión sin parangón.

En este sentido, tanto Rusia como China ya han creado sistemas alternativos que han entrado en funcionamiento en los últimos años y que en mayor o menor medida están menguando los efectos negativos de las sanciones impuestas por parte de Occidente en las últimas décadas, y más recientemente debido al conflicto en Ucrania. El dinero digital nacional o sistemas de pagos entre comerciantes, como UnionPay y Mir, ven incrementada su popularidad más allá de las fronteras de estos dos países.

La nueva fiebre del oro nos acerca al patrón

No es ningún secreto que países fuera de la esfera occidental hace años que están comprando grandes cantidades de oro, pero quizás no es tan conocido que bancos centrales de otros estados están haciendo lo mismo. El valor refugio de este metal precioso en tiempo de crisis está más que establecido, pero el incremento del interés en la compra de oro transciende la preocupación por la burbuja de la deuda soberana de los estados o una inflación desbocada.

Cómo se vio el mes pasado desde Rusia, también puede servir para estabilizar un sistema monetario según el cual el valor de las divisas esté sostenido por su convertibilidad al oro. Lo que se conoce como el “patrón oro”. Así, pues, el Gobierno ruso anunció la convertibilidad, temporal, del rublo al oro a un precio fijo, lo cual estabilizó el valor del rublo, recuperándose de la caída ante el dólar.

Aun así, queda por ver qué estrategia final se quiere seguir y las consecuencias para el sistema monetario internacional. El anuncio por parte del Gobierno ruso que países que aplicaran las sanciones impuestas por los Estados Unidos tendrían que comprar petróleo y gas natural pagando en rublos o en oro podría provocar que gran parte del comercio mundial de energía se aleje del dólar, rompiendo el statu quo establecido.

Aunque, como informó el ministro de Finanzas ruso, Antón Siluanov, las sanciones occidentales han congelado la mitad de las reservas de divisas y de oro del país, cerca de 300.000 millones de dólares, Rusia sigue siendo el segundo productor de oro mundial, después de China, y tiene reservas por un valor de 140.000 millones de dólares. La dificultad intrínseca de hacer un seguimiento de las compras o ventas hechas con metales preciosos pone en entredicho la efectividad de las sanciones.

La viabilidad de que Rusia mantenga el rublo ligado al oro está estrechamente relacionada con la demanda de energía rusa. La interdependencia con países de la Unión Europea menguará, a pesar de que países como Hungría y Alemania ya han anunciado que seguirán comprando gas a Rusia pagando en rublos, o euros convertidos a rublos, a través de la cuenta bancaria de Gazprom.

Aun así, teniendo en cuenta la multi-polaridad del poder global y la respuesta de la comunidad internacional (real), no se puede subestimar la habilidad de Moscú para dar un movimiento ganador en esta partida de juego de ajedrez geopolítico internacional.

Si quieres descubrir la mejor opción para proteger tus ahorros, entra en Preciosos 11Onze. Te ayudaremos a comprar al mejor precio el valor refugio por excelencia: el oro físico.

El mundo evoluciona constantemente, pero la información no siempre se mueve al mismo ritmo. Wikipedia recoge esta necesidad y la hace su fortaleza: todo lo que necesitas saber, lo tienes a un clic. Hablamos con Pau Colominas, wikipedista y uno de los responsables de redes sociales de la versión en lengua catalana de esta enciclopedia.

En un mundo donde todo avanza a un ritmo acelerado, mantener la información actualizada al momento es prácticamente un lujo exclusivo de las redes sociales. Con un filtro de objetividad (en más o menos medida) y bajo códigos deontológicos, se suman los medios de comunicación para explicar los acontecimientos diarios que suceden por todas partes. Pero, ¿dónde queda recogida toda esta información? Sean hechos, personas, conceptos o fechas, el alcance de información desde internet es tan compleja que llega a ser difusa y, incluso, poco fiable.

En un nuevo episodio de Personas, hablamos con Pau Colominas sobre la Wikipedia, una enciclopedia libre donde un gran número de voluntarios recogen y difunden todo tipo de contenidos en nuestra lengua. Todo lo que encontraríamos en una enciclopedia impresa, está. Con un matiz importante: la información se puede actualizar al momento. Un hito que solo se puede conseguir gracias a la digitalización y al esfuerzo de centenares de wikipedistas que dedican tiempo a difundir conocimiento en catalán para la comunidad catalana e internacional.

Búsquedas en catalán y de calidad

Pau Colominas pone sobre la mesa un dato crucial: “el catalán fue la segunda lengua en colgar contenidos a la plataforma, por detrás del inglés”. Desde entonces, la creación de contenidos en nuestra lengua ha ido en aumento, hasta llegar a los 700.000 artículos que encontramos actualmente. El impacto de nuestra lengua en la plataforma es relevante, y Colominas destaca especialmente la calidad de este contenido, que, a menudo, comenta, “es hasta superior al de otras lenguas”.

El foco del problema, pero, se mantiene a la hora de hacer las búsquedas, y nos remarca que “incluso los catalanes nativos suelen hacer búsquedas a internet en lengua castellana”. Entre los motivos, Colominas identifica la configuración de los ordenadores y buscadores, y el imaginario de tiempos pasados en que la presencia del catalán en internet era baja y con contenidos de menor calidad.

La implicación de toda una comunidad para difundir conocimiento

Un gran equipo de voluntarios hace posible que la misión de la Wikipedia llegue a buen puerto. Nos explica Colominas que no hace falta ser un erudito en ninguno de las materias, sino tener la voluntad de dedicar tiempo. Remarca que la difusión de conocimiento no parte del contenido , sino de las fuentes: “la garantía de la Wikipedia es la garantía de las fuentes que usas”.

Toda la información que recoge la Wikipedia se caracteriza porque ha sido publicada con anterioridad, y esto por sí solo ya reduce el margen para la inventiva. Además, un equipo de wikipedistas como el Pau filtran e identifican cualquier contenido que pueda atentar contra personas o colectivos o bien que pueda suponer un conflicto de intereses.

11Onze es la comunidad fintech de Cataluña. Abre una cuenta descargando la super app El Canut en Android y Apple. ¡Únete a la revolución!

La mayoría de las veces aprendemos sobre economía de forma autodidacta. En la escuela no se enseñan suficientes conceptos financieros. Por eso, si quieres que tu hijo o hija tenga conocimientos en este campo, te recomendamos cinco libros para entender el valor del dinero y del ahorro.

11Onze es la comunidad fintech de Cataluña. Abre una cuenta descargando la super app El Canut en Android y Apple. ¡Únete a la revolución!

El Gremio de Libreros prevé una jornada récord para esta Diada, porque hay más paradas que nunca. Pero entre este mar de novedades, ¿cuáles tienen relación con la economía o el momento actual? Os hacemos unas recomendaciones.

11Onze es la fintech comunitaria de Cataluña. Abre una cuenta descargando la app El Canut en Android y Apple. ¡Únete a la revolución!

En un mundo cada vez más conectado —y más acelerado— encontrar momentos para detenerse y mirar hacia fuera (o adentro) se ha convertido en todo un lujo. Y en este contexto, los libros siguen siendo uno de los mejores medios para viajar. No hace falta hacer la maleta ni comprar billetes de avión: la lectura nos lleva lejos, nos transforma y nos devuelve diferentes.

Os proponemos un recorrido literario por los viajes —históricos e interiores— a través de la literatura catalana. Una selección de obras que nos tocan mundo sin salir de casa: 

• Viaje a Rusia, Josep Pla.
  Publicado en 1925, recoge las crónicas del viaje de Pla a la Rusia postrevolucionaria. Llegó un año después de la muerte de Lenin, y se encontró con figuras como Andreu Nin. Su mirada aguda, irónica y lúcida transforma el relato periodístico en un documento literario de primer orden.
• El último arriero, Josep Maria Espinàs.
  Una travesía a pie por el Valle de Arán y el Pallars de 1956. Espinàs, con su tono cercano y observador, nos adentra en un mundo rural que hoy parece casi mítico. El paisaje, la gente y los detalles hacen de esta obra un paseo emocional y cultural por el Pirineo de otros tiempos.
• El gran libro de los exploradores catalanes, Joan de Déu Prats. Con ilustraciones de Maria Padilla, este libro recupera historias fascinantes de catalanes que recorrieron el mundo entero: desde la corte del Gran Kan hasta África o India. Una obra cuidadosamente documentada y visualmente deliciosa, publicada en 2021.
• Marruecos sensual y fanático, Aurora Bertrana.
  Publicado en 1936, narra el viaje a Marruecos de la autora gerundense. Libro valiente, de una mujer avanzada a su tiempo, que analiza las relaciones entre hombres y mujeres en una cultura diferente. Una mirada crítica y apasionada, llena de humanidad y respeto.
• Historias de Japón, Xavier Moret.
  Una inmersión directa en la cultura japonesa a través de los viajes del autor por Tokio, Kioto, Osaka y las islas Honshu, Kyushu y Shikoku. Moret nos guía con buen humor y curiosidad por el país de los contrastes. Una lectura ideal para abrir horizontes.
• El Pájaro de fuego, Emili Teixidor.
  Aparentemente juvenil, pero con capas que pueden ser disfrutadas por cualquier lector. Ambientada en el siglo XIII, sigue los pasos de un joven trovador que se adentra en el mundo de los cátaros, monasterios y juglares. Una gran aventura literaria ambientada en la edad media catalana.
• Días de frontera, Vicenç Pagès Jordà.
  Una mirada distinta del concepto de viaje: la frontera. Esta novela se sitúa a caballo entre Figueres, La Jonquera y Perpiñán, donde la geografía se funde con las tensiones emocionales de una pareja. Un libro delicado y profundo que nos habla de los espacios físicos y de los límites personales.
• Todas mis madres, Victoria Szpunberg.
  Una historia de migración, identidad y raíces. De Barcelona a Argentina y de vuelta, pasando por el exilio y la reconstrucción de la memoria familiar. Un viaje que no se realiza con los pies, sino con el corazón y la memoria. Una de las voces femeninas contemporáneas más potentes del panorama catalán.

Los libros son auténticos compañeros de viaje. Nos hacen crecer, imaginar y entender el mundo desde ángulos inesperados. Por eso, hoy más que nunca, vale la pena reanudar esa cita de Joana Raspall: “Con los libros para amigos no te faltará compañía. Cada página puede ser una estrella que te hace de guía” Buen viaje literario.

11Onze es la comunidad fintech de Cataluña. Abre una cuenta descargando la app El Canut para Android o iOS. ¡Únete a la revolución!

D’ençà que l’ésser humà va deixar el nomadisme per constituir-se en societats sedentàries, l’aparició de l’estratificació social, basada en l’acumulació de riquesa, va esdevenir un fet. Des de llavors s’han alternat períodes de bonança i de crisis. En aquesta primera part, repassem la història de les grans crisis dels segles XVII, XVIII i XIX.

En el naixement del capitalisme incipient, les crisis van sorgir sobretot per l’expansió dels mercats, els grans monopolis comercials, el consum de productes de moda i les males collites provocades per canvis mediambientals. Des de la crisi de les tulipes, fins a les companyies del mar del sud, passant per les guerres napoleòniques, els problemes del deute, de la depreciació, de la inflació i la consegüent caiguda de règims polítics emergien com ho fan avui dia. Com s’ho van fer aleshores? Com aquestes crisis van fer caure l’antic règim? Les respostes que van trobar ens poden ajudar a comprendre el nostre aquí i ara.

1637: Per què les tulipes costen tant? 

Amb la Unió d’Utrecht, les 17 Províncies Unides es van conjurar per treballar plegades per deslligar-se de l’ocupació de la Corona de Castella. Aquesta lluita comuna els va permetre viure una pujança econòmica i comercial que les va dur a un dels períodes més daurats de la seva història. El procés de creixement econòmic va fer eclosió a principis del segle XVII, quan ja constituïdes com a República Holandesa, van esdevenir la primera potència econòmica mundial. Era possible compaginar l’ètica protestant i l’esperit del capitalisme sorgit dels monopolis comercials de les mars del Japó?

Sí, i el pintor neerlandès Frans Hals ho va retratar. L’artista, considerat el gran retratista flamenc del segle XVII, va pintar per a la posteritat infinitat de retrats per a les classes acomodades holandeses, que tenien molt d’interès a deixar constància de la seva bona fortuna. Un clar exemple és el seu conegut quadre ‘Retrat d’una parella’, que mostra a un matrimoni agafant-se de la mà, símbol de lleialtat.

En aquest context d’exuberància econòmica, fou quan les tulipes van adquirir una rellevància incomprensible, atès que van convertir-se en l’expressió de major ostentació econòmica que es podia mostrar en públic. Perquè ens fem una idea, durant la dècada dels anys 20, només un bulb de tulipa es podia vendre fàcilment per 1.000 florins, mentre que el sou mitjà anual d’un holandès era de 150 florins. És a dir: un neerlandès mitjà havia de treballar durant quasi deu anys per adquirir un bulb de tulipa exòtic.

Aquest exotisme desmesurat va desembocar en una bogeria per la compra de tulipes a futur que duraria anys, fins a arribar a provocar una crisi financera descomunal i la fallida total del sistema econòmic holandès a partir del 6 de febrer de 1637. Aquesta bombolla de les tulipes que va petar potser ens recorda a la bombolla immobiliària del 2008 i les maleïdes hipoteques ‘subprime’. 

1720: Qui té un amic, té un tresor

Si t’ofereixen l’oportunitat d’invertir en una empresa i t’asseguren que et reportarà moltíssims beneficis, segurament t’ho pensaràs. Després, et faràs la següent pregunta: aquesta empresa exactament què produeix per generar tants beneficis? A l’Anglaterra de principis del segle XVIII, molts inversors —petits, grans i molt grans— aquesta pregunta la van obviar. De fet, ni tan sols se la van plantejar.

L’afany per conquerir nous mercats per tal d’incrementar les balances comercials de les principals monarquies europees —castellana, francesa i anglesa— va provocar importants conflictes bèl·lics continentals. I, tots ells, comportaven uns elevadíssims costos econòmics per als eraris públics. Per això, es van veure obligades a cercar el control de nous territoris d’ultramar, principalment de les Amèriques; i el domini del món, en general.

L’emissió de deute era una de les fórmules emprades pels Estats per finançar les seves polítiques expansionistes. A l’Anglaterra del 1719, la Companyia dels Mars del Sud era una de les moltes empreses que compraven part del deute. A la vegada, l’empresa emetia accions per finançar-se i amb aquests diners tornava a comprar deute. Tanmateix, a diferència de la resta de competidors, la Companyia dels Mars del Sud va aconseguir un acord crucial d’exclusivitat en esdevenir l’única companyia anglesa amb potestat per comerciar directament amb les colònies sud-americanes de la Corona Castellana.

Aquest acord va provocar que els mercats financers es veiessin desbordats per una gran eufòria compradora d’accions de la companyia. Tanmateix, no hem d’oblidar que tot aquest engranatge —ple de trucs organitzats—, era mogut per l’Estat anglès per finançar-se. El fet curiós és que aquesta companyia pràcticament no va exercir mai cap activitat, però les seves accions van pujar més d’un 1.000% en menys d’un any.

Així i tot, quan l’eufòria va desaparèixer i els preus de les accions van col·lapsar, va haver-hi una crisi de liquiditat, que es va estendre per tota l’economia anglesa i va desencadenar en una crisi de dimensions bíbliques. Per davant es va emportar a milers d’inversors que ho van perdre tot, el govern va dimitir en bloc, el Parlament es va dissoldre i una comissió gestora es va fer càrrec de la gestió del país. Els representants de la Companyia dels Mars del Sud van acabar tots a la Torre de Londres. Finalment, Anglaterra va entrar en una llarga i profunda recessió econòmica que va durar dècades.

1797: La construcció d’una nova capital

Reunits a la ciutat de Filadèlfia, 55 representants de les antigues colònies americanes es disposaven a redactar una innovadora i revolucionària Carta Magna per a la incipient nació. Enrere quedava la guerra i el futur semblava prometedor. La nova constitució —d’arrel il·lustrada— s’inspirava en els principis de la llibertat i la igualtat. Aquella generació d’europeus que havien crescut i lluitat per implementar els principis de la raó en les seves societats, van observar el revolucionari sistema democràtic i republicà dels recentment nascuts Estats Units com el pas definitiu cap a la modernitat. A partir d’aleshores, tots els homes esdevindrien iguals per naturalesa i davant la llei.

La constitució nord-americana plantejava la creació d’un govern federal, limitat en les seves competències, però superior als Estats, equipat amb branques executiva i judicial, i un cos legislatiu bicameral: el Senat i la Cambra de Representants. I tots aquests organismes, on s’havien d’ubicar? S’havia de construir una nova capital?

Les discussions per decidir la ubicació van ser llargues i tenses, encara que al final es va decidir que es construiria en uns extensos terrenys sobre el riu Potomac, al sud de Baltimore. L’urbanisme de la capital havia de representar l’esperit il·lustrat mitjançant grans avingudes, rotondes, extenses zones enjardinades, i tot havia de respirar un estil neoclàssic. Tanmateix, què passa quan comences a construir la capital i més del 40% dels terrenys són privats?

La North American Land Company pretenia, amb la compra dels lots de terra, vendre’ls a inversors europeus. Així i tot, aquesta venda massiva no es va materialitzar, perquè Europa estava massa entretinguda amb Napoleó, causant principal de la tensió monetària i la retirada massiva de dipòsits dels principals bancs europeus. Per això, la North American Land Company va accedir als principals mercats crediticis europeus —anglès, francès i holandès—, va provocar la desfeta de la xarxa creditícia de l’Atlàntic, i va acabar per accelerar el col·lapse del sistema i en una important aturada comercial. 

1815: El món després de Viena

Una figura a cavall va emergir entre les boires matinals a la Prairie de la Rencontre, a prop de Grenoble. Dirigint-se a l’exèrcit —que el venia a detenir per haver-se escapat de l’illa d’Elba— va cridar: “Soldats! Soc el vostre emperador. No em reconeixeu?”. Al cap d’un mes i mig, entrava a París entre crits de “Visca l’Emperador!”. La història estava disposada a donar-li una nova oportunitat a en Napoleó Bonaparte.

La restauració de la monarquia francesa —i, per tant, de l’antic règim— xocava de ple amb l’esperit revolucionari que Napoleó havia estat combatent durant quasi dues dècades.  Semblava que les dues concepcions sobre la gestió del poder eren irreconciliables i calia dirimir-ho en el camp de batalla. Realment, Waterloo va significar la fi del somni revolucionari d’en Bonaparte?

Els vencedors de Waterloo —Àustria, Gran Bretanya, Rússia, Prússia i França— es van citar a Viena per restaurar l’antic ordre prerevolucionari. Convençuts de redreçar la situació, aviat es van adonar que les guerres napoleòniques havien produït uns canvis radicals i profunds a Europa, així com a altres parts del món. Tots els esforços per revertir les polítiques napoleòniques van ser infructuosos. 

Durant quasi 20 anys, la subjugació dels països europeus sota l’Imperi Francès va permetre introduir moltes de les característiques liberals de la Revolució Francesa: la democràcia, les lleis, el procés judicial de les Corts, l’abolició de la servitud, la reducció del poder de l’Església catòlica i la demanda d’un límit als poders de la monarquia. Un dels llegats més importants de l’expansió napoleònica a Europa va ser la instauració del dret civil i les seves institucions.

1845: El genocidi gastronòmic de la patata

A partir del segle XII, Irlanda va caure sota el domini d’Anglaterra, que va traslladar a l’illa població no autòctona perquè s’establissin com a colons. Al segle XIV, es van imposar les anomenades Normes de Kilkenny, que prohibien els matrimonis mixtos, així com l’ús del gaèlic i els costums del país. Oliver Cromwell, al segle XVII, va ordenar la confiscació de terres i altres béns dels catòlics irlandesos, que podien passar a mans dels colons protestants anglesos, els únics que podien obtenir beneficis de les terres.

Abans d’aquesta confiscació, l’alimentació tradicional irlandesa es basava en cereals, carn, lactis, verdura i fruites. Després de la confiscació, grans quantitats de productes —cereals, bestiar, lactis, aus— van començar a sortir diàriament dels ports irlandesos cap a Anglaterra. Per això, els irlandesos van ser forçats a mantenir una dieta exclusivament a base de patates i llet.

I de cop i volta, l’any 1845, a les plantacions de patates va aparèixer una terrible plaga provocada pel fong ‘Phytophthora infestans’, que es va estendre ràpidament i va afectar de manera fatídica tots els cultius de patates. La plaga va desencadenar un terrible episodi de fam per tota la pagesia irlandesa, i va causar la mort de més d’un milió de persones. Mentrestant, el Parlament anglès no va prendre cap mesura per ajudar a la pagesia irlandesa: únicament va enviar a Irlanda uns 200.000 soldats per mantenir la situació comercial sota control i evitar l’aixecament de la població. D’aquesta manera, s’assegurava que desenes de milions de caps de bestiar, tones de farina, gra, aus i productes lactis sortissin del país.

Davant d’aquesta situació tan dramàtica —agreujada per uns rigorosos hiverns—, entre el 1845 i el 1849, més d’un milió i mig d’irlandesos van decidir deixar de passar gana a les estepes verdes i emigrar al nou món.

1866: Rendibilitats fictícies

Certs estudis tècnics demostraven que a Ogassa —població situada sota el Taga— hi havia abundància de carbó, fet que possibilitaria l’explotació de la zona a gran escala. Aquesta extracció plantejava la necessitat de construir una xarxa moderna per transportar el material a un baix cost fins a Barcelona per fer funcionar les modernes màquines de vapor de la incipient indústria tèxtil. Per aquest motiu, es van destinar gran quantitat de recursos econòmics —públics i privats— a la construcció de la xarxa ferroviària catalana. Amb aquesta infraestructura es pretenia aconseguir una indústria més competitiva i diversificada.

Ràpidament, la Monarquia es va pujar al carro del desenvolupament territorial per a tot l’àmbit estatal. I la història ens ha ensenyat que la construcció d’una nova gran infraestructura a escala estatal requereix molts recursos econòmics. Moltíssims. Per això, es va haver de reformar el sistema financer estatal per mitjà de dues importants lleis: la Llei de Bancs d’Emissió i la Llei de Societats de Crèdit. 

Però els mecanismes financers que havien fet possible la gran expansió de la dècada van tocar fons el 1866 amb el crac de la Borsa de Barcelona. Simplificant molt, els motius van ser tres. El primer, la progressiva acumulació de pèrdues de les principals empreses creditores —com per exemple, Catalana General de Crèdit, molt implicada en la construcció i explotació ferroviària—, que van anar demostrant que seria impossible recuperar totes les inversions realitzades. Segon, la intensa participació de la societat en el negoci ferroviari, tant en forma d’accions i obligacions en cartera com en préstecs garantits, que seria afectada per una caiguda dràstica de la seva cotització. I tercer, l’increment desmesurat dels tipus d’interès, amb els efectes inevitables sobre tot el sistema financer. Tot plegat acabaria esgotant tots els recursos econòmics atresorats durant dècades.

1879: La mort de les vinyes

La Sentència Arbitral de Guadalupe —de finals del segle XV—, va posar fi a la qüestió de la remença a Catalunya. Una de les seves conseqüències va ser sobre la propietat de la terra, que es va anar disgregant. Les grans propietats es van anar parcel·lant en règim d’emfiteusi, semblant a un arrendament, per mitjà d’un contracte de rabassa morta. Aquest instrument jurídic tenia com a objectiu la cessió al pagès d’unes terres ermes, és a dir, no treballades, perquè aquest hi plantés ceps i treballés la vinya mentre visquessin els ceps que havia plantat. D’aquesta manera, el pagès es convertia en usufructuari de les terres que conreava, a canvi de pagar un cens anual al propietari.

Al llarg dels segles XVIII i XIX, les principals comarques catalanes productores de vi van incrementar exponencialment la seva producció agrària, a causa d’una forta demanda del mercat. Aquest fet va portar a l’increment espectacular d’explotació de noves terres, amb la consegüent necessitat d’una abundant mà d’obra i, a la llarga, un augment demogràfic. La dècada dels anys 80 del segle XIX, Catalunya va viure l’edat d’or de la vitivinicultura, mentre França estava infectada per la fil·loxera.

Aquest insecte americà atacava les arrels de la vinya i les matava lentament, la qual cosa explica la seva lenta extensió territorial. Però la fil·loxera va saltar a Catalunya per l’Empordà l’any 1879. El 1893 va arribar al Penedès, on en vuit anys va arrasar fins a 385.000 hectàrees de vinya. I el 1899 va arribar a la Terra Alta.

Encegats pels beneficis, aquella generació només va pensar en el curt termini. Ni es va plantejar la possibilitat que la fil·loxera els afectés, ni de bon tros que els pagesos haguessin d’arrencar els ceps i, encara menys, passar un temps sense produir. I, si els ceps es morien, què passaria amb els contractes de rabassa morta? La situació es va complicar. I molt. 

Primer de tot, es van substituir el 99% dels ceps europeus —‘Vitis vinifera’— pels ceps americans —‘Vitis rotundifolia’—, atès que són molt més resistents a la fil·loxera. I segon, els propietaris de les terres van considerar trencats el contractes de rabassa morta amb la mort dels ceps, tot i que els rabassaires demanaven la renovació dels contractes per l’excepcionalitat de la situació. Donat l’augment de la conflictivitat, les opcions van anar encaminades en dues direccions: que els antics rabassaires esdevinguessin parcers, la qual cosa volia dir perdre la majoria dels antics drets sobre la terra o emigrar a la ciutat, i esdevenir mà d’obra barata per a les modernes fàbriques tèxtils.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

A la Unió Europea, les dones cobren de mitjana un 13% menys que els homes. I la desigualtat salarial a Catalunya encara és major, ja que frega el 20%. Letònia i Estònia són els únics estats de la UE amb una major desigualtat salarial. Per sort, el problema podria reduir-se gràcies a les noves normes de transparència salarial.

Segons les últimes dades de l’Idescat, les dones a Catalunya cobren un 20% menys que els homes. Mentre que la mitjana del salari brut anual dels homes es va situar l’any 2020 per sobre dels 30.000 euros, el de les dones no va assolir els 24.100 euros. El percentatge és bastant pitjor que el de la Unió Europea, on les dones cobren de mitjana un 13% menys que els homes per hora treballada. De fet, Letònia i Estònia són els únics estats de la UE amb una escletxa major que Catalunya.

El principi d’igualtat de retribució està consagrat en l’article 157 del text fundacional de la Unió Europea. Tot i això, la bretxa salarial de gènere gairebé no s’ha reduit en una dècada, ja que ha passat del 15,8% l’any 2010 al 13% l’any 2020. Per això el 22 de febrer es commemora el Dia Europeu de la Igualtat Salarial, que pretén posar el focus en el problema per a que els membres de la UE prenguin mesures.

Cal tenir en compte que existeixen diverses desigualtats subjacents a aquesta bretxa salarial. No sols és que les dones guanyin menys que els homes quan fan el mateix treball. A més, les dones estan sobrerepresentades en sectors de remuneració relativament baixa, com la prestació de cures i l’educació, mentre que l’anomenat sostre de vidre provoca una infrarepresentació femenina en els càrrecs directius.

Transparència contra la desigualtat

Per sort, la presidència txeca i el Parlament Europeu van arribar al desembre a un acord provisional sobre les normes de transparència retributiva. Aquest facultarà a les dones per a que puguin aplicar el principi d’igualtat de retribució per un mateix treball mitjançant un conjunt de mesures vinculants en matèria de transparència retributiva.

Per evitar la discriminació, les empreses hauran d’assegurar-se que els seus empleats poden accedir als criteris per determinar la remuneració i els possibles augments salarials. Els treballadors i els seus representants també tindran dret a sol·licitar i rebre informació sobre el seu nivell retributiu individual i sobre els nivells retributius mitjans dels treballadors que facin el mateix treball o un treball d’igual valor, desglossats per sexes.

Les empreses amb una plantilla de més de 100 persones també hauran d’informar sobre la bretxa salarial entre treballadores i treballadors. Quan existeixi una diferència en el nivell salarial mitjà entre homes i dones d’almenys un 5% sense justificar, l’ocupador haurà de fer una avaluació que inclogui mesures per a corregir les diferències salarials injustificades.

Sancions per als infractors

Si l’ocupador no respecta el principi d’igualtat de retribució, els treballadors tindran dret a reclamar una indemnització. Els tribunals podran ordenar a l’empresa que posi fi a la infracció i adopti mesures correctores. Tant els organismes d’igualtat com els representants dels treballadors podran actuar en nom d’un o diversos empleats per fer complir el principi d’igualtat de retribució.

Tant de bo aquests siguin els primers passos cap a una igualtat real entre homes i dones quant a retribucions i oportunitats laborals. Faltarà que els estats membres de la UE adaptin la seva legislació a la nova directiva. Per a això disposen d’un termini de tres anys.

És curiós que Luxemburg, el país que té la mitjana salarial més elevada de la UE, amb més de 70.000 euros a l’any, sigui també el que presenta una menor bretxa salarial de gènere: les dones només cobren un 0,7% menys que els homes, segons Eurostat.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Finalitzem el recorregut cronològic que ens ha apropat a la història de la reivindicació del ‘jo femení’, a través de cinc dones que han marcat el curs de la història contemporània, escrita en femení i des de casa nostra. Segles d’història que han donat peu a petites i grans victòries per a la normalització d’un punt de vista basat en pures convencions socials que poc tenen a veure amb la naturalesa humana. Ara, el feminisme al segle XXI continua alçant la veu per una de les reivindicacions històriques més antigues: la igualtat entre dones i homes.

Mirar enrere ens serveix per a comprovar que, malgrat que la història ha estat escrita per homes, les dones han tingut un paper clau. En tots els àmbits i des de totes les lluites. Protagonistes a l’ombra de la història de la humanitat, on cada lluita i cada dret adquirit a favor del gènere femení s’ha debatut de nou més endavant. Una història circular que ens evoca constantment i independentment del país o del moment a un mateix punt: tot el camí recorregut ens ha permès avançar, en més o menys mesura, segons la societat i el prisma subjectiu amb el qual ho mirem. Un avenç, però, insuficient. La lluita no s’atura. La igualtat encara queda lluny per a les joves generacions.

La superioritat masculina i el #patriarcat

La superioritat moral (i res més que moral) entre sexes, ètnies, cultures o classes socials no fa més que evidenciar un afany de control que, lluny de ser natural, neix de construccions socials basades en el poder, sovint vinculat als diners o directament a la força física. Qualsevol raonament o comportament que neixi de la superioritat no podrà ser considerat just i, per tant, no hauria de ser considerat feminista. L’eternització de la lluita feminista ens evoca a múltiples conclusions. En posem una sobre la taula: per continuar avançant, els homes han de prendre partit.

La història ha estat escrita per l’home, el món ha estat liderat per l’home i inclús les religions són altament masculines. Podem parlar de progrés si encara comptem cada dona que per primera vegada accedeix a un lloc de poder? Si calen lleis per aconseguir paritat laboral? Si el cos de la dona, les decisions maternals o la forma de vestir es decideixen per homes arreu del món o si la violència masclista continua assassinant i violant a nenes, noies i dones al costat de casa nostra? Si tot això és el que constitueix el món actual en el qual vivim, canviar-ho ha de ser, sens dubte, una qüestió genèrica. No es pot redefinir el paper de la dona sense redefinir el de l’home. I tot recau en l’educació, que ha d’allunyar-se del patriarcat, el terme que defineix l’organització social dominada per homes.

#NotAllMen, però sí totes les dones

La meitat de la població encara viu sota l’estigma del sexe dèbil, sota el control del patriarcat i amb la certesa que, tot i no veure’s directament afectada una mateixa o les dones del meu entorn, mirant a banda i banda tothom té alguna història propera que evidencia tota la feina que queda per a fer. Al llarg de la història, el feminisme ha passat per diversos estadis que, seguint el context de cada moment, han implicat un tipus de lluita o altra, basada en ideals conservadors, liberals o reivindicatius. Són moltes les dones a les quals podríem posar cara i de les quals podem explicar la història. Algunes d’elles han fet grans avenços per a les dones, altres simplement van aplanar el camí amb idees, obres o obrint portes que fins aleshores restaven tancades.

El feminisme, entès com la recerca d’igualtat entre homes i dones, té tantes interpretacions, corrents o significats com persones en parlin. Interpretacions que varien segons l’educació rebuda, la tradició familiar o els comportaments que cadascú ha vist a casa seva. És comprensible, doncs, que apareguin pensaments com ara que les dones feministes són unes “exagerades”, que “no existeixen desigualtats avui en dia” o que la vida s’ha de viure “tal com s’ha fet tota la vida”, justificant que les tradicions, per més misògines que siguin, s’han de respectar abans que canviar-les per aconseguir paritat. Davant aquesta realitat, amb més èmfasi cal recalcar que el feminisme ha de partir del respecte, la base a partir de la qual s’aspirarà a la llibertat. Pot ser lliure qui viu amb la mirada posada en els altres?

De l’alliberament a la normalització sexual #lovewins

Són moltes les societats que han acceptat que l’orientació sexual no ha de ser motiu d’odi, i molt menys d’agressions o sentències legals. Es normalitza la llibertat sexual i es deixen enrere alguns estigmes vinculats a la sexualitat, especialment entre les generacions joves i en els països occidentals. Una desestigmatització que neix en la consciència sobre el propi cos, la llibertat de decisió, i el respecte cap a altres ideologies. També en la construcció de parelles proliferen corrents com el poliamor o les relacions obertes, que més enllà de l’anhel propi de qualsevol generació de joves per a descobrir-se, provar coses noves i viure experiències, també evidencia i atorga esperança davant un futur que es pronostica com a respectuós i de mentalitat oberta. Judicis morals, els mínims. Llibertat i respecte per sobre de tot.

Una vegada més, i lamentablement, no hi ha cap situació o context lliure d’agressions per part de persones que per sexe o orientació sexual se senten amb superioritat respecte a qui és diferent. L’orientació sexual encara és motiu d’agressions, i no s’aturen tampoc les relacions amoroses conservadores i amb rols de gènere marcats per la presència masculina. Tampoc s’aturen les relacions forçades, la violència física, mental i sexual cap a les dones, la sexualització del cos femení o el judici social i individual cap a les dones per gaudir d’una sexualitat plena i fonamentada amb la seva llibertat. Llibertat, però, que la societat s’esforça a remarcar que és limitada, sempre dins de cànons socials, estàndards i subjecte a múltiples crítiques als ulls del món. Potser per aquest motiu, perquè l’avenç mai és suficient ni generalitzat, la lluita feminista constantment comparteix espai amb la lluita d’altres minories o col·lectius en recerca de la llibertat que per naturalesa hauria de ser adjudicada.

La lluita serà compartida o no serà #MeToo

La realitat de moviments com el #MeToo corrobora que en el moment que una dona alça la veu per a fer una denúncia, n’apareixen milers al seu costat que han viscut el mateix i, sigui per desconeixement, per por, o pel sentiment de normalitat davant d’actituds que no haurien de ser-ho, han preferit callar durant anys. Això és perquè, quin tipus de normalitat pot ser viure en ple segle XXI, on prevalen uns minuts de satisfacció sexual d’un home davant la vida d’una dona? Són moltes les batalles guanyades, els avenços i els escenaris on s’està assolint la paritat. Són molts els homes que han estat educats i eduquen des d’aquest prisma del respecte, independentment del sexe o l’orientació sexual, i també cada vegada són més els joves que creixen sense l’estigma del patriarcat de base i les joves que identifiquen i denuncien qualsevol situació que va en contra de la seva llibertat.

De totes les coses positives que podríem llistar i sentir-nos orgulloses, principalment per respecte a totes les que han dedicat la seva vida a la causa i fins i tot l’han perdut, n’hi ha una que ressalta per damunt de totes: la lluita per la vida. En el moment que desaparegui la superioritat moral que sentencia vides a canvi d’ideals arreu del món, el feminisme podrà fer el pas definitiu per a començar a parlar de llibertat.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Los precios de los alimentos siguen disparados y han crecido un 15,4% aunque el global de la inflación haya descendido. ¿Es posible comer bien y bien de precio? En 11Onze te proponemos 11 platos para sacarle el máximo rendimiento a tu presupuesto.

Los datos del INE (Instituto Nacional de Estadística) revelan un hecho que la gente ya había notado, seguro, al hacer la compra: que los precios de los alimentos no paran de subir. Esto ha provocado, según la OCU, que el 90% de los ciudadanos modifiquen sus hábitos de compra, que compren un 23% menos de comida, que hayan reducido en un 18% la compra de fruta y verduras y que 3 de cada 10 hayan limitado la compra de carne y pescado.

Esto puede provocar que la dieta de las familias bascule hacia compras más baratas y quizás menos saludables. Revisando los datos, existen productos básicos como la leche que han subido un 33,4%, los huevos un 22,9% o las patatas un 18,9%. Las carnes subieron entre un 13% y un 25%, mientras que las legumbres y verduras subieron entre el 11% y el 15%. La fruta ha subido un 4%, pero hay que tener en cuenta que es uno de los productos habitualmente más caros.

Congelar, el gran aliado

¿Qué hacer, pues? Existe el riesgo de tender a una alimentación basada en alimentos procesados, pastas y harinas, que tienen mejores precios pero son peores para nuestra salud. Por eso, lo recomendable de entrada es aprovechar las ofertas para comprar al por mayor, lo que permite reducir el coste por unidad y congelar el sobrante. Evidentemente, es necesario aprovechar las ofertas de carnes y pescados frescos con descuento por fecha de caducidad cercana, porque los podemos congelar directamente. Pero esto también puede hacerse con otros productos. Quesos como el cheddar o la mozzarela se pueden congelar si los piensas utilizar para fundir. También se puede congelar la mantequilla, o huevos hervidos. Y en lo que se refiere a la fruta, lo más recomendable es aprovecharla para hacer compota o pasteles que se pueden congelar.

Recetas tradicionales contra la inflación

Si no desea renunciar a los sabores tradicionales ni a la cocina saludable, puede hacer una inmersión en el Corpus del Patrimonio Culinario Catalán. Encontrará recetas que sacan el máximo rendimiento a los ingredientes más costosos. Hemos seleccionado 11.

• Tortilla con jugo. Una tortilla rellena de legumbres o patatas y acompañada de sofrito. Un plato sencillo, para mojar pan.
• Pollo con chanfaina. Una de las carnes menos caras y saludables, acompañada por uno de los recursos más habituales de la cocina catalana.
• Garbanzos con bacalao y espinacas. Las legumbres son el producto base, el bacalao y las espinacas las complementan.
• Sopa de cebolla. Una buena forma de aprovechar el pan seco y hacer una sopa sabrosa.
• Butifarra con peras. Con unas peras maduras podemos preparar un plato de contraste de sabores con uno de los clásicos de la carne en Cataluña.
• Escudella de calabaza y judías. Poca carne y un buen plato de cuchara.
• Escudella Montserrat. El congrio (o similar) y la coliflor son las estrellas de este plato que también lleva arroz, garbanzos y fideos.
• Arroz en la cazuela. Un clásico de la cocina catalana y una buena forma de servir muy buenos platos con una inversión modesta.
• Arroz de recortes. Si compra un pollo entero para asarlo, aproveche los recortes para hacer este plato de aprovechamiento.
• Arroz a la Piula. Con una base de anchoas, un buen arroz caldoso con un sabor marinero.
• Sardinas con patatas y huevos estrellados. Si te gustan los famosos huevos estrellados aquí tienes una versión nostrada con sardinas.

Ésta es sólo una elección de los miles de recetas del Corpus Culinario del Patrimonio Catalán. Muy a menudo, nuestros antepasados cocinaban sacando mucho rendimiento a una pequeña porción de carne o pescado. Acompañada con legumbres, patatas, verduras o arroz, las raciones que se podían servir con ese ingrediente más caro se multiplicaban. Lo que no sabían entonces, quizás, es que así también hacían de ese plato una comida nutricionalmente más completa y saludable.

Ahora, con una inflación que en el caso de los alimentos sube hasta el 15,4% quizá sea un buen momento de recuperar esa forma de cocinar. Seguramente, además de ahorrar dinero, ganaremos salud.

Y vosotros, ¿qué receta de aprovechamiento preparais en casa?

11Onze es la fintech comunitaria de Cataluña. Abre una cuenta descargando la super app El Canut para Android o iOS. ¡Únete a la revolución!

“Psicosis en la bolsa”, “Wall Street enloquece”, “El mercado entra en depresión”. ¿Cuántas veces hemos leído en la prensa expresiones que comparan la economía con los trastornos de salud mental? Entidades como Obertament consideran que la jerga de la economía estigmatiza y que hay que remediarla.

“Las he visto de todos los colores. Incluso un catedrático de economía, en un artículo de opinión, decía ‘economía esquizoide’, porque, a su juicio, ‘la economía entraba en una disociación entre dos tendencias simultáneas y contradictorias”. Lo denuncia sin tapujos a Dani en el blog de Obertament, donde la entidad hace pedagogía sobre lenguaje inclusivo con cientos de testigos en primera persona. La queja se repite una y otra vez.

Fue precisamente el uso habitual de las palabras “psicosis” y “esquizofrenia” como metáforas peyorativas, lo que hizo saltar todas las alarmas. Desde entonces, Obertament ha elaborado hasta cinco informes con la ayuda del Grup Barnils, con sus campañas correspondientes y con jornadas formativas en todo el territorio para concienciar sobre el estigma que arrastra la salud mental a los medios y, específicamente, en las informaciones de internacional, opinión, política y economía. “La personalidad esquizoide nada tiene que ver con la economía. ¡No me mezcle peras con manzanas!”, remacha Dani.

Porque, sin duda, el primer agravio es utilizar metáforas que consolidan el estigma sin tener presente qué implica tener un trastorno de salud mental. Según la Organización Mundial de la Salud (OMS), una de cada cuatro personas la tiene o la tendrá a lo largo de la vida, y pueden aparecer en cualquier momento, desde la infancia hasta la vejez. Según el último informe de Obertament, por ejemplo, la OMS calcula que cerca de 300 millones de personas en el mundo han tenido una depresión, un 4,4% de la población global.

Y, sin embargo, estas personas se sienten a menudo discriminadas en su entorno familiar y laboral. De hecho, según un estudio publicado por la Universidad Autónoma de Barcelona y Spora Sinergies, el 80,1% de las personas con un problema de salud mental en Cataluña ha sufrido discriminación y estigma, y ​​el 54,9% han sido discriminadas muy a menudo.

Los trastornos, nada que ver con la violencia

Por eso, cuando los medios o profesionales de la economía y la política vinculan la salud mental con conflictos, crisis o contextos de dificultad refuerzan aún más esta discriminación. El segundo agravio, efectivamente, es vincular a los trastornos de salud mental con la violencia. En este sentido, el Consejo del Audiovisual de Cataluña (CAC) advierte en una guía que “se exagera el riesgo de agresividad, se favorecen el miedo y la desconfianza y se ensancha el vacío del desconocimiento sobre los temas de la salud mental.”

Cuando lo hacemos, reproducimos sin querer un discurso que describe la economía como un entorno agresivo, en el que la competición sin moral manda y las suspicacias mueven los hilos del mercado. ¿Es realmente esa la imagen que tenemos de cómo funciona la economía? El CAC también recuerda que utilizar términos como “esquizofrénico”, “bipolar”, “psicosis”, “depresivo” para describir situaciones caóticas, irracionales, extravagantes o para descalificar al adversario; utilizar una adjetivación negativa; u optar por afirmaciones alarmantes y morbosas, “perpetúa falsas creencias y estereotipos”.

Estereotipos que son casi insultos

Y, claro, el tercer agravio es el estereotipo, tal y como denuncia Obertament. A menudo utilizamos expresiones que, de tan normalizadas, no percibimos lo despectivas que son. Así, por ejemplo, a menudo se relacionan temas de actualidad económica que son irreversibles con la salud mental, que se asocia erróneamente con una enfermedad incurable que impide a las personas llevar una vida normalizada.

De esta forma, a menudo se confunde un trastorno mental con una discapacidad psíquica o una demencia. Las entidades también alertan de que, pensando que hacemos un ejercicio de empatía, caemos en “un tono paternalista y compasivo”. Esta idea, además, se refuerza con ilustraciones que despiertan rechazo, tristeza o un abismo interior oscuro y desesperado. Nada más alejado de la realidad. Al fin y al cabo, tal y como denuncia Obertament, acabamos convirtiendo la salud mental en “un cajón de sastre”.

Por eso, por el contrario, las entidades recomiendan utilizar expresiones como “Una persona que tiene o ha tenido…”, utilizar adjetivos y recursos que no hagan referencia a la salud mental, contextualizar bien los trastornos de salud mental, escuchar y respetar más a las personas que tienen este diagnóstico, hacer valer las historias de superación y evitar el sensacionalismo.

Todos estos consejos, al final, hacen que no se ponga el foco sobre la persona, sino sobre la sociedad que provoca trastornos tan habituales como la angustia o la depresión. Si venimos a cambiar colectivamente la economía y construir una banca más justa, más honesta y más ética, en lugar de reproducir prejuicios, puede que lo giremos todo como un calcetín. Empecemos por la lengua.

 11Onze es la fintech comunitaria de Cataluña. Abre una cuenta descargando la app El Canut para Android o iOS. ¡Únete a la revolución!