Disseny d’interior per a pisos petits i sostenibles

Sigui per la situació laboral o per voler viure a prop de les àrees metropolitanes, cada dia hi ha més gent que opta per viure en pisos no gaire grans. Ara bé, viure en un pis petit, pot facilitar el fet de viure en un pis ecològic. Analitzem com podem tenir en pocs metres quadrats una llar sostenible.

Segons la pàgina web de la revista Architectural Digest, és cada dia més comú optar per aquesta tendència d’habitatges amb toc minimalista, són els anomenats microhabitatges. Primer perquè són econòmics, i, en segon lloc, perquè representen un estil de vida sostenible, on menys és més. En aquesta mena de llars hi trobem tot el necessari per viure i ens conviden a fer-ho sense carregar-nos d’objectes innecessaris. Per entrar en matèria i poder-nos situar respecte a com podem disposar d’una micro llar sostenible, la mateixa web d’Architectural Digest, ens proposa i fa diversos consells i observacions.

Sostenibilitat, un factor essencial

El consum energètic és un valor afegit d’aquestes llars, atès que no necessiten un consum elevat d’electricitat. D’altra banda, cal fer dels espais de la casa espais molt adaptats a les necessitats de les persones que hi viuen i al seu estil de vida, juntament amb mobles multifuncionals, que podran ser un bon aliat en el moment d’emmagatzemar. Una recomanació important és la mida de les finestres, n’hi ha d’haver poques però grans, abans que moltes i petites. Com també és altament recomanable per augmentar la sensació d’espai al microhabitatge, disposar de diversos miralls. La periodista Sara Barragán, autora de l’article d’Architectural Digest, també ens recorda la importància de fer ús d’una bona paleta de colors neutres, tant a les parets com al terra de la llar.

L’aerotèrmia és, segons Arquitectura sostenible, una font d’energia renovable, que aprofita l’energia de l’aire per poder produir aigua calenta, a fi que puguem fer ús de la calefacció i que gaudim d’una bona climatització a la nostra micro llar.

Però per acabar de disposar d’una micro llar sostenible, encara en cal seguir algunes recomanacions més. I per això hem visitat la web d’Arquitectura Sostenible, que ens dona una sèrie de consells per rehabilitar la nostra llar de manera sostenible. Primer de tot, s’ha d’aconseguir un bon aïllament de les parets. Revisar-les bé i no donar-les per bones d’entrada és part de l’èxit. Tot seguit, tindrem cura que les finestres ens proporcionin la llum que volem i que estiguin correctament aïllades, o mitjançant l’ús de juntes, o canviant els vidres, o bé canviant-les del tot. Una solució més cara, però que si convé, serà bo pensar en el benefici i el benestar que ens proporcionaran.

Les instal·lacions també són importants, cal fer revisar la instal·lació elèctrica per una persona qualificada per saber si la llar està preparada pel tipus de potència que necessitem, i comprovar si canviant la instal·lació elèctrica disposarem d’una major eficiència energètica. El tema de la fontaneria, tal com ens recorda la web d’Arquitectura sostenible, no és menys important. No dubtem a substituir les antigues canonades de plom per unes noves d’acer inoxidable o ceràmica si es dona el cas. Per últim, es recorda que en un pis petit no podem disposar d’energia renovable sense haver-ho consultat abans amb la nostra comunitat de veïns. Per això Arquitectura sostenible ens aconsella instal·lar un sistema d’aerotèrmia. Aquests sistemes són una font d’energia renovable que aprofita l’energia de l’aire per poder produir aigua calenta, a fi que puguem fer ús de la calefacció i gaudim també d’una bona climatització a la nostra micro llar.

Les famoses Tiny Houses tenen menys de 40 metres quadrats i, com s’ha dit amb relació a les necessitats d’una casa sostenible i no gaire gran, aquest tipus de llar dona resposta a totes les comoditats necessàries per viure.

I pels que busqueu petits tresors…

Amb la idea de com fer de les nostres llars petits paradisos de la sostenibilitat, us volem recomanar també unes pàgines on podreu conèixer les petites cases del futur: Les conegudes Tiny houses. Tenen menys de 40 m² i com hem dit pel que fa a les necessitats d’una casa sostenible i no gaire gran, aquest tipus de llar dona resposta a totes les comoditats necessàries per viure. 

Amb aquesta moda a l’alça, són moltes les webs que ofereixen solucions per oferir-te aquest tipus de llar segons les teves necessitats personals. Si mirem per internet en podrem trobar de més modernes, com les d’aquesta pàgina web francesa anomenada Tiny House Bimfy. I pels més sofisticats, la pàgina web de Casas Nordicas, que ofereix la possibilitat de comprar tiny houses fetes a Finlàndia, amb el transport inclòs. Aquestes petites llars fetes a Finlàndia, a banda de disposar de totes les comoditats que necessitem per viure, destaquen especialment per les seves solucions en relació amb l’aïllament tèrmic.

Així doncs, bé sigui dissenyant o reformant o prenent la decisió de comprar una Tiny House, les mini cases ecològiques i sostenibles del futur, són també, si es vol, el present que truca a la porta.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El president de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC), Ramon Sarroca, defensa el model cooperatiu agrari del país com un pilar fonamental. Cent anys després de la seva aparició, ha encarat la globalització i la industrialització amb èxit, però encara no permet la sobirania alimentària del territori.

En les darreres dècades, fenòmens com la globalització, la digitalització o la industrialització han accelerat canvis socials i econòmics que, en la majoria de casos, no s’han traslladat a les zones rurals. La paradoxa recau en el fet que és precisament del camp d’on en depèn la nostra supervivència. A escala agrària, Catalunya és un país petit i divers.

Així ens ho explica Sarroca, que destaca que la producció minifundista a casa nostra no es pot comparar amb les grans hectàrees de terreny que trobem en països llatinoamericans, per exemple. Això, sumat a les condicions del terreny, el clima o els tipus de conreu, fa que la producció agrària de Catalunya no sigui prou en relació amb la demanda del mercat. 

Lluny de la sobirania alimentària

Sarroca calcula que, encara que tota la producció catalana es quedés a la zona, es podria abastir potser una mica més de la meitat de la població. Així doncs, la sobirania alimentària de Catalunya queda molt lluny, per una qüestió de producció, però també de consum. Tot i que la pandèmia ha alterat lleugerament els patrons de consum i ha aconseguit incidir més en els productes de proximitat i la compra local, la realitat és que des del sector agrari aquest canvi no és prou: “Tenim poca memòria, intentem tornar a fer les mateixes coses, amb les mateixes orientacions, que abans de la pandèmia”, apunta Sarroca. 

I afegeix que, més enllà d’apostar per productes de proximitat, el primer filtre que caldria tenir en compte com a consumidors és el de comprar productes de temporada. “Al món cooperatiu fa molts anys que intentem explicar que no és normal menjar préssecs o cireres a Catalunya al mes de desembre”, lamenta Sarroca. Fer-ho promou el creixement de la importació i treu força als productors locals, que veuen any rere any com les quatre grans distribuïdores estatals controlen gairebé tot el que menja el consumidor final.

Comptar amb el camp

Un altre tema que preocupa al sector agrari és el nou model de transició energètica que s’està plantejant i, en alguns casos, executant a Catalunya. El debat gira entorn del fet que cal una gran superfície per les energies renovables, i la qüestió és si cal fer-ho sacrificant terreny agrari, tal com denuncia Sarroca. Ens explica que a Catalunya existeixen zones on les condicions del terreny fan impossible que s’hi pugui conrear. De la mateixa manera, hi ha teulades de polígons, carreteres i altres infraestructures que podrien fer la mateixa funció i, alhora, contribuir a preservar el terreny agrícola.

Sarroca adverteix que “un món rural cohesionat és el que ha de donar tranquil·litat al món urbà”. Sanitat, Educació, oportunitats laborals o accés bancari… Les cooperatives obren el ventall d’actuació que es poden engegar per tal d’incidir, directament o indirecta, en tots aquests àmbits, i aconseguir que el món rural realment sigui el motor social i econòmic per impulsar el país.

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.

L’hidrogen verd es presenta com el combustible del futur, i promet subministrar energia neutra en carboni. No obstant això, no és la primera vegada que l’hidrogen és aclamat com l’energia del futur per després topar amb l’elevat cost de producció i les dificultats amb el transport i l’emmagatzematge, que n’alenteixen la introducció al mercat. Ha arribat el seu moment?

L’hidrogen produït a partir de combustibles fòssils, generalment mitjançant el procés de reformat amb gas natural, es fa servir principalment en la indústria química i de refinatge, i la seva producció és responsable de l’emissió de 830 milions de tones de diòxid de carboni a l’any. Tanmateix, és menys tòxic i es dispersa més fàcilment que el gas natural.

Mentre que l’hidrogen verd evitarà en gran part aquesta contaminació, encara queden inconvenients a resoldre. Actualment, l’emmagatzematge d’hidrogen requereix una pressió extremadament alta i, per tant, és massa car i ineficient per al seu ús generalitzat en la indústria de l’automoció.

La Xina, conegut com el gegant asiàtic i principal productor mundial d’hidrogen elaborat a partir d’hidrocarburs, i altres països com Austràlia, l’Aràbia Saudita, Alemanya, Espanya i Xile comencen a fer la transició cap a l’hidrogen verd amb projectes multimilionaris que fan pensar que l’hidrogen verd ha arribat per a quedar-se.

Què és l’hidrogen verd?

Tot i que l’hidrogen és l’element químic més abundant a l’univers, i el tercer en la superfície de la Terra, després de l’oxigen i el silici, no és pròpiament una forma d’energia primària, sinó un compost químic, que existeix en combinació amb altres elements, i que pot tenir usos energètics.

Així com l’hidrogen convencional que s’obté d’hidrocarburs requereix grans quantitats d’energia i és un procés costós, el verd, també conegut com a hidrogen renovable o e-hydrogen, es genera a partir d’electricitat procedent d’energies renovables, a través d’un procés anomenat electròlisi de l’aigua. L’electròlisi és un procés químic que fa servir l’electricitat per separar l’hidrogen de l’oxigen que hi ha en l’aigua.

Que no emeti gasos contaminats en produir-se el fa 100% sostenible, però les despeses de producció són més elevades que amb l’hidrogen tradicional. Malgrat això, experts en energia preveuen que el preu de producció d’hidrogen verd baixi considerablement els pròxims anys fins a equiparar-se al de l’hidrogen produït a partir d’hidrocarburs.

La Unió Europea no es vol quedar enrere

Europa vol evitar que el lideratge que té en l’hidrogen verd es perdi a favor de la Xina, com va passar amb els panells solars. En aquest sentit, ha posat en marxa un pla d’industrialització emmarcat dins del projecte Horizon Europe, per impulsar i accelerar la recerca i el desenvolupament de l’hidrogen verd amb una inversió inicial de 2.000 milions d’euros.

L’objectiu del projecte és ampliar els electrolitzadors d’hidrogen ecològics, que es fan servir per dividir l’aigua en hidrogen i, d’aquesta manera, reduir el cost d’una tecnologia que avui és massa cara per a competir en el mercat. La meta és construir clústers d’hidrogen desplegats per tota Europa, i reunir infraestructures relacionades amb l’hidrogen, tal com s’ha fet amb la xarxa elèctrica.

La introducció de noves fonts d’energia renovable els pròxims anys serà crucial per al medi ambient. Ja podem donar la benvinguda, el comú de les persones i el planeta, a la competició geopolítica entre les grans potències econòmiques globals per liderar aquesta nova font d’energia.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

Tot i que les autoritats sanitàries insisteixen que l’aigua de l’aixeta és totalment salubre, nombroses veus avisen sobre la falta de controls exhaustius. Metalls pesants, compostos orgànics volàtils, pesticides, herbicides, productes farmacèutics i microplàstics suposen un risc per a la nostra salut.

Al desembre de 2020, el Parlament Europeu aprovava la Directiva de l’aigua potable per a millorar la qualitat de l’aigua de l’aixeta i reduir el consum d’aigua embotellada. Aquesta directiva preveia la imposició d’uns límits més estrictes per a alguns contaminants com el plom. També plantejava l’elaboració d’una llista amb les substàncies o compostos que amoinen a l’opinió pública i la comunitat científica per a la seva supervisió.

La realitat és que, gairebé un any i mig després, la Comissió Europea segueix sense haver elaborat aquesta llista, on havien de figurar productes farmacèutics, disruptors endocrins i microplàstics que poden danyar la nostra salut.

Avui dia encara és difícil trobar aigua corrent incolora, inodora i insípida. En la majoria dels casos, l’aigua de l’aixeta incorpora múltiples substàncies, des del clor utilitzat per a potabilitzar-la, que pot donar a l’aigua un característic mal sabor, fins a altres més nocives, com a metalls pesants, compostos orgànics volàtils, pesticides, herbicides, productes farmacèutics, microplàstics, bacteris i virus.

Els controls rutinaris només comproven els nivells d’aquells elements contaminants que ja estan legislats, però són una petita part. Per exemple, el projecte Outbiotics, que es desenvolupa a Catalunya, Aragó, Navarra, País Basc i el sud de França, ha trobat antibiòtics com amoxicilina, ciprofloxacina, enrofloxacina, azitromicina, sulfadiazina, sulfametoxazol i trimetoprima en aigües naturals prepotables.

Estudis com el publicat per la prestigiosa revista ‘Environmental Health’ deixen clara la necessitat de reduir les substàncies perfluoroalquilades presents en l’aigua de l’aixeta de tot el món per a millorar la nostra salut, ja que són considerades disruptors endocrins.

Els persistents metalls pesats

L’activitat industrial i minera allibera metalls tòxics com plom, mercuri, cadmi, arsènic i crom, que poden arribar a aqüífers i rius, contaminant el sòl i acumulant-se en plantes i teixits orgànics. L’exposició a aquests elements està relacionada amb problemes de salut com diversos tipus de càncer, danys en el ronyó i retards en el desenvolupament.

El plom també pot infiltrar-se a l’aigua potable per la corrosió de les canonades de servei, les aixetes de llautó cromat i els elements fixos amb soldadures de plom.

L’Agència de Protecció Ambiental d’Estats Units (EPA) va determinar que el nivell màxim d’aquest metall pesant en l’aigua potable hauria de ser zero, “ja que el plom és un metall tòxic que pot danyar la salut humana, fins i tot en nivells de baixa exposició”, a més de poder “bioacumularse en el cos amb el temps”.

Els nens són especialment vulnerables a aquest metall, ja que l’absorbeixen més fàcilment que els adults i la seva eliminació renal és menys efectiva. El plom pot afectar el seu desenvolupament cerebral, reduir la seva capacitat de concentració i afectar el seu rendiment acadèmic.

La invasió dels microplàstics

Un estudi realitzat per l’organització periodística Orb Media en col·laboració amb investigadors de la Universitat Estatal de Nova York i la Universitat de Minnesota mostra que els microplàstics van arribar ja fa anys a l’aigua corrent de tot el món.

El 83% de les mostres d’aigua potable recollides en els cinc continents durant la dècada passada ja contenien microplàstics. els Estats Units presentava la taxa més alta de contaminació i, tot i que la d’Europa era la més baixa, continuava sent molt elevada (72%). La mitjana de fibres plàstiques trobades en cada 500 ml d’aigua oscil·lava entre 4,8 als Estats Units i 1,9 a Europa.

Plaguicides sense control

Un recent informe d’Ecologistes en Acció denuncia l’escàs control de substàncies químiques sospitoses de poder contaminar les aigües de consum humà. És el cas de molts plaguicides, herbicides i biocides.

El sofre, que és el més utilitzat al camp, no s’ha buscat en cap de les anàlisis d’aigua realitzades pels municipis espanyols en els últims anys. I el mateix succeeix amb substàncies tan comunes en agricultura i ramaderia com metam sodi (només consta una cerca al 2019), oxiclorur de coure, oli de paradina, hidròxid de coure i propamocarb.

A més, l’informe critica la falta d’obligació legal en la realització d’anàlisis completes en poblacions petites i la seva poca fiabilitat per l’absència de límits quantificats i la no acreditació dels laboratoris contractats. Aquesta organització ha constatat l’absència de controls complets fins i tot en municipis declarats per les pròpies comunitats autònomes com a vulnerables a nitrats.

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.

Els residus plàstics formen ja ingents illes al mar i han arribat fins i tot al més profund de l’oceà. Aquests abocaments suposen una tragèdia ecològica que algunes iniciatives pretenen mitigar. La salut dels nostres mars i de la pròpia humanitat està en joc.

L’ONU estima que en 2050 els oceans contindran més plàstic que peixos. I és que cada any acaben al mar deu milions de tones de residus plàstics de tota mena, com, per exemple, l’envàs de l’aigua embotellada.

Això ha generat la formació de grans “illes” de plàstic a l’aigua. Per a fer-se una idea de la magnitud del problema, només cal dir que la major d’aquestes illes se situa en el Pacífic i triplica l’extensió de França.

Les conseqüències són dramàtiques per al planeta perquè molts animals marins ingereixen aquest plàstic i més d’un milió acaben morint cada any per la seva culpa.

Els microplàstics, aquelles peces amb una grandària inferior als 5 mil·límetres, fins i tot poden arribar al nostre organisme a través dels peixos que mengem. Les conseqüències van des de l’estrès oxidatiu de les nostres cèl·lules fins a la deterioració de l’ADN.

Tres iniciatives d’èxit

Per això, des de la societat civil cada vegada sorgeixen més iniciatives per a reduir la quantitat de plàstic que acaba als oceans, danyant la vida marina, contribuint al canvi climàtic i embrutant un bé essencial com és l’aigua.

Un exemple és el programa Water Heroes FC, impulsat per Xylem i el Manchester City. Aquest projecte, en el qual participa Pep Guardiola, intenta conscienciar al públic sobre els problemes de l’aigua i promou accions per a mitigar-los. Una de les seves iniciatives, “Plogging with Pep”, anima al públic a recollir escombraries mentre camina, corre o realitza qualsevol altre esport a l’aire lliure.

Un altre cas d’èxit són les Ocean Initiatives, de la Surfrider Foundation Europe. Amb 25 anys d’història, aquest programa de voluntariat mobilitza cada any a 40.000 participants en 40 països, que s’organitzen per a retirar escombraries de platges i vies fluvials.

Un tercer exemple és el projecte Ocean Cleanup, fundat fa una dècada per un jove de tan sols 20 anys. En aquest cas es tracta d’estructures flotants que aprofiten els corrents per a recollir les escombraries de rius i oceans. El seu ambiciós objectiu és eliminar el 90 per cent del plàstic flotant d’aquí al 2040.

Es tracta de tres exemples de com es pot contribuir a contenir les escombraries marines i mitigar la contaminació dels oceans. Cal no oblidar que suposen el 97 per cent de l’aigua del planeta.

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.

És possible aturar l’escalfament global? Durant gairebé una dècada l’organització Project Drawdown ha insistit que no es tracta d’una utopia si es prenen les mesures adequades per detenir l’acumulació de gasos d’efecte d’hivernacle en l’atmosfera.

Les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle van assolir en la dècada passada màxims històrics, per la qual cosa el ritme de l’escalfament global s’ha intensificat. La temperatura està augmentant a un ritme de gairebé 0,2 °C per dècada. I el pitjor és que podria pujar 1,5 °C més entre 2030 i 2052, segons un informe de l’ONU.

En aquest context, la publicació l’any 2017 del llibre ‘Drawdown’ va generar un enorme ressò mediàtic. Amb prop d’un centenar de propostes, es tractava del pla més complet fins a aquell moment per revertir l’escalfament global. El títol feia referència a aquest desitjat moment futur en el qual els nivells de gasos d’efecte d’hivernacle en l’atmosfera deixin d’augmentar i iniciïn un descens gradual que eviti conseqüències catastròfiques.

L’equip editorial del llibre va continuar avançant en les seves propostes per assolir aquest “punt crucial per a la vida en la Terra; un punt que hem d’assolir de forma tan ràpida, segura i equitativa com sigui possible”, segons detallen en el seu web. L’any 2020 van publicar “L’informe Drawdown”, que actualitza les seves propostes i planteja una sèrie de reflexions fonamentals sobre l’equilibri climàtic.

Un informe de referència

Les seves solucions posen l’accent principalment en els àmbits energètic, industrial, alimentari, del transport i de la construcció, en sumar el 90% de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle. Les propostes, que pretenen servir de punt de partida per a legisladors, institucions i individus, es basen en deu idees clau que haurien de guiar els esforços de la humanitat per evitar el desastre mediambiental.

1. És possible assolir el punt «drawdown» a mitjan segle. Sí, malgrat les dificultats, és possible aturar l’increment de les emissions, però per a això és necessari maximitzar les solucions climàtiques disponibles en l’actualitat. Com adverteix l’informe, “disponible és millor que nou, i la societat està preparada per començar aquesta transformació avui dia”.
2. Es precisa un sistema complet de solucions. No existeix un remei únic i miraculós per a un problema tan complex com la crisi climàtica. Moltes de les solucions poden combinar-se i fer que es retroalimentin per obtenir l’impacte més gran possible. Per exemple, els edificis eficients fan que la generació d’electricitat renovable sigui més viable.
3. Les solucions rarament tenen només un impacte climàtic. Moltes d’elles poden generar ocupació, millorar la resiliència davant impactes climàtics com a tempestes i sequeres, i proporcionar altres beneficis mediambientals com la preservació de recursos hídrics.
4. L’estalvi que suposen les solucions climàtiques supera de manera significativa als costos. Els arguments sobre la falta de viabilitat econòmica de l’acció climàtica són falsos. L’informe calcula que els estalvis operatius nets multipliquen per entre quatre i cinc els costos d’implementació nets. I si tenim en compte el valor financer dels beneficis associats, com l’estalvi en serveis sanitaris gràcies a la reducció de la pol·lució, i els danys climàtics evitats, com la reducció de les pèrdues en agricultura, l’argument econòmic és encara més sòlid.
5. És fonamental impulsar les solucions que redueixen o substitueixen l’ús de combustibles fòssils. L’ús de combustibles fòssils per a electricitat, transport i calefacció genera dos terços de les emissions de gasos que atrapen calor en el món. D’aquí la importància d’aquest apartat. Aproximadament el 30% de les solucions proposades en l’informe plantegen una reducció del seu ús a través d’una major eficiència i gairebé altre 30% planteja alternatives. Aquestes mesures, que abasten des de l’impuls de les energies solar i eòlica a la readaptació d’edificis, poden proporcionar gairebé dos terços de les reduccions d’emissions necessàries per a arribar al punt «drawdown».
6. Cal afavorir els embornals de carboni de la naturalesa. Si volem evitar que es desbordi l’aigua d’una banyera, podem tancar l’aixeta, però també llevar el tap perquè el líquid se’n vagi per l’embornal. Una cosa similar succeeix amb el carboni en la naturalesa. Les activitats humanes poden afavorir els embornals de carboni naturals, i moltes solucions climàtiques basades en ecosistemes o relacionats amb l’agricultura tenen el doble benefici de reduir emissions i absorbir el carboni.
7. No es para prou atenció a algunes de les solucions climàtiques de major impacte. L’informe adverteix que, més enllà de les turbines eòliques terrestres i les plantes fotovoltaiques a escala industrial, és imprescindible avançar en aspectes com la reducció dels desaprofitaments alimentaris o millorar els processos de deixalla de refrigerants químics, que són potents gasos d’efecte d’hivernacle.
8. Es precisen acceleradors per a impulsar solucions a l’escala, velocitat i abast necessaris. Alguns acceleradors, com el canvi de polítiques i el desplaçament de capitals, estan més pròxims i tenen impactes més directes. Uns altres, com els canvis culturals i la generació de poder polític, estan més allunyats i són més indirectes en els seus efectes.
9. Els canvis s’han de donar a tots els nivells, des de l’individual fins al global. La crisi climàtica requereix canvis sistèmics i estructurals en la nostra societat. Són necessàries intervencions a escala individual, de comunitat, organitzativa, regionals, nacional i global per maximitzar els beneficis i aconseguir la transformació.
10. Seran necessaris molt compromís, col·laboració i enginy per revertir l’actual situació. L’informe adverteix que “la senda en la qual ens trobem és molt més que arriscada, i és fàcil sentir-se paralitzat per aquest perill.” Tot i això, també recalca que el canvi és possible: “junts podem construir un pont des d’on estem ara cap al món que volem” per a les generacions esdevenidores.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.

És la nova tendència mundial que democratitza l’accés al luxe des d’una visió sostenible i responsable amb el medi ambient.

Els laboratoris del segle XXI han aconseguit imitar els diamants naturals amb un nou producte sintètic que manté les característiques químiques, òptiques, tèrmiques i físiques de la pedra original. El producte final és pràcticament impossible de diferenciar a simple vista, però el procés d’obtenció sí que es diferencia, i molt. Però, tot i mostrar-se com una alternativa sostenible, el mercat de diamants, sintètics o naturals, segueix marcat per la controvèrsia.

Aquestes rèpliques es creen en un període de set a deu dies, posteriorment es tallen i es classifiquen seguint els mateixos estàndards que els diamants naturals. L’Institut Gemmològic Internacional reconeix aquests nous diamants i fins i tot els certifica, per garantir que compleixen els requisits per ser considerats diamants sintètics i no simples falsificacions de diamants.

La fi dels diamants de sang

El procés d’obtenció de diamants és un dels més criticats històricament, a causa de la relació directa entre la seva obtenció i l’explotació de recursos naturals. Es calcula que per cada quirat de diamants es mouen unes 250 tones de terra, i el drenatge àcid que cal fer per a la seva extracció, més enllà del terreny, contamina aigües superficials i subterrànies.

A aquesta problemàtica s’hi suma l’explotació de persones i la lluita dels països per accedir a aquestes mines estratègiques i d’alt interès econòmic, que sovint es troben ocupades i militaritzades. Són els anomenats “diamants de sang”, que a causa de la seva comercialització a països rics, financen conflictes armats. El Procés Kimberley, instaurat el 2003, és un compromís signat per 56 països, a fi de frenar la producció d’aquest tipus de diamants. 

Actualment, fruit dels acords presos pels països membres, només un 0,2% dels diamants que arriben al consumidor final són diamants de sang. Tanmateix, el procés d’obtenció i distribució segueix qüestionat arreu del món, en el que sembla ser un conflicte amb més interessos que solucions.

Dels diamants falsos als diamants ecològics

L’any 1952 apareixen els primers diamants creats al laboratori a través del mètode HPHT (alta pressió i alta temperatura). Des d’aleshores, han aparegut diversos laboratoris i mètodes que imiten aquest mineral, sempre associats al mercat negre i amb l’objectiu d’aconseguir imitacions a preus més baixos.

En els darrers anys, però, el mercat dels diamants ha evolucionat cap a una visió ecològica, que rebutja l’explotació social i mediambiental sense renunciar al luxe associat als diamants. Però la controvèrsia és deguda a la quantitat d’energia que necessiten els laboratoris per produir-los, un fet comú en qualsevol indústria, però que en qüestiona l’etiqueta de sostenibilitat. Les fonts d’energia utilitzades, la quantitat d’aigua necessària i la gestió de la distribució i els residus poden ser elements clau per frenar aquest impacte.

Democratització dels diamants per atraure públic jove

L’ecologia i el preu (entre un 40% i un 50% més econòmic), són els dos grans factors que han aconseguit apropar els diamants al conjunt de la societat, incloses les persones joves. Celebritats com Leonardo DiCaprio, Penélope Cruz o Meghan Markle s’apunten a la moda del luxe sintètic en les seves aparicions públiques i fins i tot marques de joies, com la danesa Pandora, s’hi sumen de forma radical: només comercialitzaran diamants sintètics.

Així doncs, s’obre un nou escenari en què el món dels diamants canvia totalment de perspectiva. Passa de l’explotació a la consciència ambiental, dels preus desorbitats a l’ampliació de la competència, i deixa de ser un luxe a l’abast de pocs per obrir-se a nous públics. La creació de diamants sintètics no suposa, ara per ara, una massificació del sector, de manera que el producte segueix conservant un alt valor, però per primera vegada se situa a l’abast del gran públic.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

Davant la creixent pressió per reduir les emissions de CO₂, el sector de l’aviació comercial està explorant la viabilitat d’utilitzar combustibles més sostenibles. Tot i que encara queden alguns reptes per superar, el SAF (Sustainable Aviation Fuel) i l’hidrogen verd es presenten com a possibles solucions per a descarbonitzar el transport aeri.

Per bé que en els darrers 30 anys el sector de l’aviació ha aconseguit reduir la seva petjada de carboni en un 50%, encara representa el 2,5% de les emissions globals de CO₂, el 13,9% de les emissions del transport de mercaderies, i depèn predominantment dels combustibles d’aviació convencionals. 

En el marc europeu d’aconseguir ser el primer continent climàticament neutre pel 2050, assolir aquesta fita passarà necessàriament per un sector industrial que avanci en el desenvolupament de tecnologies capdavanteres per a disposar de combustibles més nets, impulsant la propulsió de motors d’aviació híbrids i gestionant eficientment el trànsit aeri.

A diferència del què s’ha vist en la indústria de l’automòbil, el sector de l’aviació no es pot electrificar tan fàcilment. La propulsió elèctrica amb bateries només és factible aplicar-la en petites aeronaus o avions regionals que realitzen recorreguts curts i porten càrregues de menor envergadura, almenys en un futur pròxim. 

En aquest sentit, Abel Jiménez, enginyer cap del fabricant de motors ITP Aero, apunta que “com a mínim durant les pròximes dues dècades, la principal forma de propulsió dels avions continuarà sent el motor de combustió”. Per tant, la transició cap a una aeronàutica neutra en carboni requerirà l’adopció d’alternatives més viables i immediates basades en la capacitat tecnològica actual.

Combustible d’aviació sostenible (SAF)

El SAF (Sustainable Aviation Fuel) pot ser utilitzat en els motors d’avions convencionals sense necessitar grans modificacions tècniques. Es tracta d’un combustible produït a partir de residus orgànics, com ara oli de cuina usat, residus agrícoles o restes de la indústria agroalimentària. Els seus defensors argumenten que pot reduir les emissions de CO₂ fins a un 80% en comparació amb el querosè tradicional.

No obstant això, produir i distribuir SAF no és una tasca senzilla. D’una banda, l’oferta de la matèria primera necessària és cada vegada més escassa, per l’altre, recol·lectar l’oli de milers de cuines i transportar el combustible des de les refineries a milers d’aeroports és car, laboriós i requereix molt temps.

A més, amb l’objectiu de mantenir la sostenibilitat d’aquest combustible, els fabricants de SAE no poden competir amb la producció normal d’aliments mitjançant l’ús de terres agrícoles de primera necessitat, l’ús d’aigua o de matèries primeres que no siguin residus.

Això encareix el producte final, que actualment és de dues a dues vegades i mitja més car que el combustible d’aviació convencional. Ampliar aquest procés per abaratir costos implica la creació de noves cadenes de subministrament i fer-lo de manera sostenible tampoc és fàcil.

Així doncs, estem lluny de tenir la capacitat de produir i distribuir SAF de manera sostenible en grans quantitats. Actualment, aquest combustible només representa una ínfima part de les necessitats totals del sector aeri i, encara que, segons l’Associació de Transport Aeri Internacional, enguany la seva producció es triplicarà respecte als nivells de 2023, tan sols cobrirà un 0,53% de la demanda de combustible d’aviació.

Hidrogen, una tecnologia prometedora

Molts analistes de la indústria de l’aviació creuen que l’ús de l’hidrogen verd o hidrogen produït amb energies renovables és el camí a seguir. L’avantatge principal de l’hidrogen és que no emet CO₂ durant la seva combustió; el producte final és aigua. Això el converteix en una tecnologia ideal per assolir la neutralitat climàtica.

Pot ser utilitzat com a combustible en motors de combustió o en cèl·lules de combustible que generen electricitat per alimentar motors elèctrics. Empreses com Airbus, Rolls-Royce, Safran i MTU han anunciat plans per desenvolupar avions comercials impulsats per hidrogen que podrien estar en operació cap al 2035.

David Álvaro Granero, Engineering Senior Site Rep (ESSR) a Airbus, va indicar que estan treballant per oferir un 100% de capacitat SAF en els seus avions abans del 2030 i, quant a l’hidrogen, estan valorant tres opcions: la combustió directa de l’hidrogen líquid amb turbohèlix o turbofan, les piles de combustible d’hidrogen per aconseguir una propulsió elèctrica i una arquitectura híbrida combinant les dues opcions.

L’hidrogen produït amb energies renovables no és tan assequible com el querosè, però no és tan car com el SAF i seria molt més fàcil escalar la seva producció. Això no obstant, com a combustible d’aviació, també presenta alguns desavantatges, com la seva baixa densitat aparent i la dificultat d’emmagatzemar-ho i transportar-ho a causa de la seva inflamabilitat i risc d’explosió. La qual cosa requerirà que els aeroports efectuïn grans inversions per construir tota una nova infraestructura pel seu emmagatzemant i distribució. 

En última instància, queda clar que, per ser efectives, el conjunt de solucions que s’adoptin per descarbonitzar la indústria de l’aviació requeriran la col·laboració de tots els actors del sector en l’àmbit global.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Un cop s’acaben les festes nadalenques, és hora de posar ordre a tanta decoració. Sovint l’avet, el pessebre o el tió són els objectes més preuats de la casa, però també els més difícils de reutilitzar i reciclar. A 11Onze et donem quatre consells per endreçar per Nadal de la manera més sostenible. 

L’avet, les garlandes, les boles, els llums de colors, els paraments de taula… Abans de posar-nos a recollir tots els guarniments nadalencs, hem de tenir clara una cosa: com més sostenible sigui el material que fem servir, millor. Les vaixelles? De ceràmica! Les estovalles? De fil! Les garlandes i les boles? De paper i de vidre! L’avet? Natural! I el pessebre? El pessebre és per tota la vida.

1. Cada cosa al seu lloc, i quan toca. Sembla una obvietat, però el primer consell per fer endreça de casa, amb tant guarniment i tanta teca, és conèixer bé perquè serveix cada contenidor de residu. Ho repassem: el verd és el per al vidre, el blau per al paper i el cartó, el groc per als envasos plàstics i metàl·lics, el marró per a la brossa orgànica i el gris per a la deixalla sobrant. I recorda, l’oli també es pot reciclar! Si tens dubtes, sempre pots consultar la pàgina web de l’Agència de Residus de Catalunya. A més, aquestes festes també hem de procurar no baixar les deixalles en dies festius, no sigui que la festa de brossa ens la trobem a la vorera l’endemà.
2. No desaprofitis menjar. Els experts asseguren que cada any es malgasten fins a 1.300 tones d’aliment a tot el món. El desaprofitament dels aliments és una de les xacres ecològiques i econòmiques més grans que ha d’afrontar la nostra societat global. Per això, si després de tanta celebració et sobra menjar, potser és una bona idea recórrer a la cuina d’aprofitament. Si realment et sobra menjar sense estrenar, pots preguntar al Banc dels Aliments més proper o alguna entitat social del barri. 
3. Recull l’avet. Els avets, sempre que siguin naturals, i per això és recomanable que així sigui, es poden reciclar cada any. La majoria de municipis de Catalunya posen a l’abast de la ciutadania punts de reciclatge d’avets. S’instal·len l’endemà de Reis. A Barcelona estan oberts les 24 hores del dia, i n’hi ha a cada districte. Consulta la web del teu municipi per saber on estan ubicats aquests centres neuràlgics del reciclatge nadalenc.  
4. Reutilitza tant com puguis. Els paraments de Nadal, les garlandes, les boles i tota la resta de decoració nadalenca, inclosos els estimats pessebres, s’han de poder reutilitzar any rere any. Per això, és una bona idea incentivar compres de qualitat i que tots els guarniments siguin un petit tresor familiar que passa de generació en generació.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Les dades són clares: el moment d’actuar si volem aturar el canvi climàtic és ara, segons un informe de l’ONU. Per a aconseguir-ho, caldria reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle a gairebé la meitat d’aquí a 2030 i que fossin nul·les a meitat de segle. En cas contrari, la batalla estarà perduda.

Les emissions de gasos d’efecte hivernacle van arribar en la dècada passada a màxims històrics. Tot i que el ritme de creixement ha disminuït, l’informe “Climate Change 2022: Mitigation of Climate Change” adverteix que només serà possible limitar l’escalfament global a 1,5 °C si es produeix una reducció immediata i profunda de les emissions.

Per a això, són necessàries grans transicions en el sector energètic, segons aquest informe, elaborat pel Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), que depèn de l’ONU. Aquestes passen per una reducció substancial de l’ús de combustibles fòssils, una electrificació generalitzada, una major eficiència energètica i l’ús de combustibles alternatius com l’hidrogen.

Cal tenir en compte que entre 2010 i 2019, per exemple, el preu de l’energia solar i les bateries de liti va baixar un 85 % i el de l’energia eòlica un 55 %, la qual cosa ha permès l’expansió d’aquestes fonts d’energia alternativa.

“Estem en una cruïlla”, afirmava Hoesung Lee, president de l’IPCC, després de la publicació de l’informe. Lee veu factible aturar el canvi climàtic si existeix la voluntat política: “Les decisions que prenguem ara poden assegurar un futur habitable. Disposem de les eines i els coneixements necessaris per a limitar l’escalfament”.

Anys crítics per davant

El problema del canvi climàtic és que ens estem quedant sense temps. Segons l’informe, per a limitar l’escalfament a uns 1,5 °C, és necessari que les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle comencin a baixar a partir de 2025, en tan sols tres anys, i es redueixin a gairebé la meitat pel 2030. A més, les emissions netes de diòxid de carboni a nivell mundial haurien de baixar a zero a principis de la dècada de 2050.

“Comptar amb les polítiques, la infraestructura i la tecnologia adequades per a permetre canvis en els nostres estils de vida i comportaments pot suposar una reducció del 40-70 % de les emissions de gasos d’efecte hivernacle per al 2050”, explicava Priyadarshi Shukla, un dels autors de l’estudi.

A més, Shukla indicava que “si prenem les mesures necessàries per a limitar l’escalfament a 2 °C o menys, el Producte Interior Brut (PIB) mundial seria només uns pocs punts percentuals menor al 2050 que si mantenim les polítiques actuals”.

Múltiples mesures possibles

Segons l’informe, la reducció de les emissions a les zones urbanes pot aconseguir-se mitjançant un menor consum d’energia (amb ciutats més compactes i peatonals), l’electrificació del transport en combinació amb fonts d’energia de baixes emissions i una major captació de CO₂ gràcies als espais verds. Un dels líders de la recerca, Jim Skea, destacava en particular la importància de l’eficiència energètica dels edificis per a reduir les emissions urbanes.

A més, algunes solucions fins i tot poden ajudar a limitar els impactes associats al canvi climàtic. Per exemple, les xarxes de parcs, els aiguamolls i l’agricultura urbana poden reduir el risc d’inundacions i els efectes de les illes de calor.

La reducció de les emissions en la indústria, que suposen una quarta part del total, requerirà nous processos de producció, generació d’energia elèctrica de baixes o nul·les emissions, hidrogen i, quan sigui necessari, la captura i l’emmagatzematge de carboni, segons l’informe. També un ús més eficient dels materials i la reducció de residus.

En el cas de materials bàsics com l’acer, els materials de construcció i els productes químics, l’informe adverteix que ja s’estan assajant processos de producció amb emissions de gasos d’efecte hivernacle baixos o nuls.

L’informe mostra que, si bé els fluxos financers són entre tres i sis vegades inferiors als necessaris per a limitar l’escalfament per sota dels 2 °C al 2030, hi ha suficient capital i liquiditat a nivell mundial per a aconseguir la inversió requerida. Per això, reclama senyals clars a governs i institucions internacionals, així com una major coordinació.

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.