Dret de retracte, la clau contra els fons voltors

Si descobreixes que la teva entitat financera ha cedit la hipoteca del teu habitatge a un fons voltor, has de conèixer el dret de retracte. En parlem amb el cap legal d’11Onze, Arcadi Sala-Planell, que ens explica per què és tan difícil d’exercir en cas d’impagament de la hipoteca.

“Els fons voltors són fons internacionals molt potents que es dediquen a comprar hipoteques d’entitats financeres”, comença explicant Sala-Planell. Per “sanejar o maquillar” els seus comptes, continua, les entitats financeres “cedeixen” —i remarca bé la paraula, perquè és la clau per justificar la trava legal, com veurem— les hipoteques dels seus clients en paquets de milers al fons voltors, que consten com a titulars. “Estan adquirint aquests habitatges a un preu ridícul, de tan sols 10.000 euros per habitatge en alguns casos”, alerta el cap legal d’11Onze. 

La història es repeteix: aquest procediment s’assembla massa al que les immobiliàries van utilitzar per ‘cedir’ les anomenades hipoteques ‘subprime’ a fons d’inversió, i que el 2008 va desencadenar una crisi mundial sense precedents. Per això, els experts avisen del risc que esclati una nova bombolla hipotecària. “Fa massa anys que passa… I el problema jurídic amb què es troben els consumidors és que tu segueixes pagant la hipoteca a la teva entitat financera, però pertany a un fons voltor i l’entitat no t’ho comunica…”, avisa Sala-Planell, que considera que hauríem de tenir tot el dret a saber-ho.

Què és el dret de retracte?

Sobretot perquè, tal com explica, quan l’usuari signa el contracte d’una hipoteca amb una entitat financera té dret a retracte, és a dir, dret a adquirir l’habitatge al mateix preu pel qual l’ha adquirit el fons voltor. “Si tens un deute hipotecari de 200.000 euros, per exemple, però la cessió de la hipoteca per part de l’entitat financera al fons voltor ha estat només per 10.000 euros, pagant 10.000 euros t’hauries de poder quedar amb l’habitatge i la resta del deute queda cancel·lat”, assevera el cap legal.

Tanmateix, per evitar la morositat hipotecària, no només hi ha molta desinformació, sinó que s’han posat en marxa un seguit d’argúcies legals per tal d’evitar que la gent exerceixi el seu dret de retracte amb llibertat. És aquí on la paraula “cedir” compleix el seu propòsit. “Les entitats financeres i els fons voltors no fan servir la paraula ‘compravenda’ o ‘venda’ en els seus contractes, sinó ‘cessió de crèdit’ i, per això, els jutges estan denegant les denúncies per qüestions tècniques i no estan prosperant els retractes”, denuncia Sala-Planell. 

Un fons voltor facilita o dificulta un desnonament?

Pel mateix motiu, quan es produeix una execució hipotecària, és a dir, quan la persona no pot pagar la hipoteca, tot i que és el fons voltor qui avisa de l’impagament, l’entitat financera és qui s’encarrega d’executar el desnonament en nom del fons voltor. “Si ho fes el fons voltor, estaria demostrant que és propietari d’una compravenda i, per tant, l’usuari podria reclamar el seu dret de retracte”, argumenta Sala-Planell.

Tanmateix, els fons voltors, no només són els que avisen al propietari de l’impagament de la hipoteca, sinó que, a més, quan l’usuari ha de gestionar el deute o negociar una rebaixa de la hipoteca o una dació en pagament, ho ha de fer amb el fons voltor. La gestió, en aquest punt, es complica. 

Com que molts tribunals no estan dictant a favor dels clients, una de les estratègies més intel·ligents és allargar el procediment. D’aquesta manera, guanyes marge per negociar, però també per trobar alguna clàusula abusiva que serveixi per declarar nul el contracte hipotecari i, per tant, també la seva venda a un fons voltor. Perquè a la pràctica, els fons voltors actuen com el que són, titulars del crèdit hipotecari, però, en canvi, els propietaris no poden reclamar el seu dret de retracte. Com podem desllorigar aquest entramat legal?

Si vols conèixer opcions superiors per rendibilitzar els teus diners entra a Fons Garantits. Des d’11Onze Recomana et proposem les millors opcions del mercat.

La confiança és l’ingredient fonamental de l’economia moderna. Sense ella, els mercats tendeixen a desplomar-se com un castell de naips. Des d’11Onze, repassem 11 moments de la història en què la histèria s’ha apoderat dels inversors i l’economia ha pagat les conseqüències.

Ja en l’Edat Antiga es poden trobar els primers capítols de pànic financer. Tot i això, ha estat amb el desenvolupament del capitalisme i els sistemes financers moderns quan s’han multiplicat els episodis d’histèria col·lectiva, ja que la confiança ha guanyat pes com la pedra angular de tot l’entramat econòmic.

La realitat de l’economia productiva no canvia radicalment d’un dia per a un altre. No es poden construir ni destruir moltes fàbriques en un breu espai de temps, però un succés puntual pot alterar completament la percepció dels inversors i desencadenar una crisi de grans proporcions.

Mentre tothom vol comprar, els preus no deixen de pujar i l’economia sembla gaudir d’una salut de ferro, però quan, per alguna raó, s’imposa la febre venedora, l’efecte bola de neu pot arrasar qualsevol estructura econòmica. Aquí tens alguns dels moments més paradigmàtics de pànic financer dels últims segles.

Febre de les tulipes

Les tulipes es van fer molt populars als Països Baixos entre finals del segle XVI i principis del XVII. Com són flors de temporada, es va crear un mercat de futurs i l’especulació va fer que els preus es disparessin entre 1636 i 1637, en la considerada com a primera bombolla econòmica de la història capitalista. Al final la bombolla va esclatar, va provocar la ruïna de molts inversors i gairebé va provocar el col·lapse de l’economia holandesa. En el segle següent el fenomen de les bombolles es va reproduir al Regne Unit amb la Companyia de les Mars del Sud i a França amb la Companyia del Mississipí.

Crisi de crèdit de 1772

L’optimisme per la marxa de l’Imperi Britànic va provocar una ràpida expansió del crèdit al Regne Unit. L’eufòria va arribar a un abrupte final el 8 de juny de 1772, quan un banc es va enfonsar a causa de les pèrdues en les seves inversions i un dels seus socis va fugir a França. La notícia es va difondre ràpidament i va desencadenar el pànic bancari a Anglaterra, amb llargues cues als bancs per exigir la retirada dels seus diners. La crisi es va estendre ràpidament a altres parts d’Europa i les colònies britàniques d’Amèrica. Les posteriors dificultats per les quals va travessar la Companyia de les Índies Orientals a causa de l’escassetat d’efectiu va portar al govern britànic a aprovar l’any següent una llei que li concedia el monopoli de la venda de te a Amèrica del Nord. Les protestes acabarien per provocar la independència dels Estats Units.

Pànic de 1873

Va ser el causant de la primera «Gran Depressió», una denominació que després es va associar a la crisi dels anys trenta del segle XX als Estats Units. A Europa, al col·lapse de la Borsa de Viena li van seguir les fallides de diversos bancs a Àustria i Alemanya. Als Estats Units, l’enfonsament de diverses entitats bancàries va provocar que la Borsa de Nova York interrompés les seves operacions per primera vegada en la seva història. Diversos països a un costat i un altre de l’Atlàntic van patir un prolongat estancament econòmic. La desmonetizació de la plata a Alemanya i als Estats Units, l’augment de les inversions especulatives, la inflació i la Guerra Franco-Prussiana van ser algunes de les causes del desastre.

Recessió de 1914

A mesura que la Primera Guerra Mundial semblava cada vegada més inevitable, l’afany venedor en els mercats globals va anar augmentant. Al final, es va desencadenar el pànic entre els inversors, que tractaven de desfer-se d’accions i bons per acumular or. El mercat borsari dels Estats Units i la Borsa de Londres van haver de tancar el 31 de juliol i no van reobrir fins a diversos mesos després. La crisi es va contagiar a desenes de països i la majoria de borses del món també van haver de tancar en els següents dies i setmanes.

Crac de 1929

Els bojos anys vint van portar al crac de Wall Street l’any 1929 i la Gran Depressió que va venir a continuació. La bonança econòmica havia estimulat l’especulació en la borsa, moltes vegades gràcies a préstecs que es concedien alegrement. Només en les primeres setmanes d’octubre d’aquest any les cotitzacions borsàries van arribar a pujar un 300%. Però el 24 d’octubre, en el que es coneix com el Dijous Negre, la Borsa de Nova York va patir la pitjor devallada de la seva història. Milers d’inversors ho van perdre tot de la nit al dia i el pànic es va generalitzar. Al final, la crisi va travessar fronteres i va provocar una depressió econòmica mundial. Només als Estats Units uns 15 milions de persones es van quedar sense feina en els anys següents.

Crisi del petroli de 1973

L’enviament d’armes a Israel durant la Quarta Guerra Àrab-Israeliana va provocar l’embargament de petroli als Estats Units i els seus aliats per part de l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP), integrada majoritàriament per països àrabs. Això va donar lloc a un període d’estagflació en les economies occidentals, caracteritzat per una elevada inflació a causa del repunt dels preus del petroli i l’estancament econòmic. Al Regne Unit es va arribar a racionar el subministrament elèctric.

Dilluns Negre de 1987

Després de cinc anys de febre alcista en les Borses, el 19 d’octubre de 1987 els mercats de valors de tot el món es van enfonsar en un breu espai de temps. La devallada es va iniciar a Hong Kong i la histèria financera es va propagar cap a l’oest a mesura que les Borses europees i nord-americanes anaven obrint. L’índex Dow Jones va perdre més d’un 22% en aquesta jornada. Les turbulències dels següents dies van fer que els descensos en molts mercats borsaris superessin el 20% i a Nova Zelanda es va arribar al 60%.

Crisi asiàtica de 1997

La crisi es va iniciar a Tailàndia i es va estendre ràpidament a altres països com Indonèsia, Malàisia, Singapur, Hong Kong i Corea del Sud. Els fluxos de capital especulatiu davant l’elevat creixement dels anomenats “tigres asiàtics” havia generat un excés de deute en les economies d’aquests països. El fet que el govern tailandès es veiés obligat a abandonar el tipus de canvi fix enfront del dòlar nord-americà al juliol de 1997 va desencadenar una onada de pànic en els mercats financers asiàtics i el retorn de milers de milions de dòlars d’inversió estrangera. El Fons Monetari Internacional va haver de sortir al rescat de les economies més afectades per evitar impagaments.

Bombolla de les ‘puntcom’

Algú es recorda de Terra? Va sortir a Borsa el 17 de novembre de 1999 i el primer dia es va revaloritzar un 184%. Després de revaloritzar-se més d’un 1.000% en un trimestre a principis de l’any 2000, el valor de les accions es va desplomar en la Setmana Santa d’aquell any. Tres anys després, Telefónica va acabar recomprant les accions a menys de la meitat del preu al qual van sortir inicialment. Va ser una de les nombroses empreses ‘puntcom’ que, amb l’eclosió d’Internet a finals dels noranta, van veure com se sobredimensionava el seu valor. Es calcula que només en l’Estat espanyol entre 1999 i 2000 es van llançar més de mil empreses el model de negoci de les quals girava entorn d’Internet. Després de l’esclat de la bombolla l’any 2000, molt poques ‘puntcom’ van acabar sobrevivint.

Crisi financera de 2008-2009

El 15 de setembre de 2008 Lehman Brothers, el quart banc d’inversió més gran del món, es va declarar en fallida. Va ser la constatació d’una situació insostenible que va fer que els mercats immobiliari i financer es desplomessin, també al nostre país. Fins llavors, els bancs d’Estats Units havien estat concedint préstecs a clients de dubtosa solvència i els havien reempaquetat com a productes financers “segurs” que es venien a institucions financeres de tot el món. Mentrestant, aquí vivíem la nostra particular bombolla immobiliària, que semblava no tenir sostre. La festa va acabar amb la crisi financera més greu des de la Gran Depressió i una factura milionària per als contribuents, que van haver de salvar al sector bancari.

Pandèmia de COVID-19

L’aparició de la COVID-19 va inocular la por en els mercats de tot el món en els primers mesos de 2020. El que inicialment semblava ser un problema estrictament xinès, es va convertir en poques setmanes en un malson global, que incloïa dues crisis interdependents: una sanitària i una altra econòmica. En menys d’un any van morir milions de persones i el PIB mundial va caure gairebé un 6%, segons les dades del Banc Mundial.

Tots aquests exemples ens mostren com l’eufòria o el pànic poden condicionar la visió de la realitat econòmica. La història està plena de bombolles i cants de sirena que s’han d’evitar.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Sigui per afició o per mirar d’estalviar uns diners, cada dia són més les persones que se sumen a reformar casa seva elles mateixes. Molta gent aprofita unes vacances, d’altres uns dies que tenen de descans i fins i tot n’hi ha que van treure profit del confinament per posar aquell parquet, pintar l’habitació, o, els més valents, reformar el bany o la cuina.

El que està clar és que les coses s’han de fer bé, així que si sou dels que esteu decidits a fer un petit o gran canvi a casa vostra, 11Onze us vol donar uns consells perquè la vostra reforma sigui d’allò més ben planificada i lliure de maldecaps. Hem trobat una guia per ajudar-vos en aquesta aventura a la web de l’OCU.

El primer consell que ens donen és que no improvisem. Si, per exemple, tenim pensat reformar el bany, potser seria bo revisar la instal·lació elèctrica i les canonades velles abans de començar. Un altre consell és sobre qui farà aquesta reforma; la farem nosaltres? Ens ajudarà algun amic o familiar o potser necessitarem també l’ajuda d’un fuster o d’un electricista? La web d’OCU ens recorda amb claredat que també cal una planificació ben detallada de tot el procés de treball, prendre bé les mides de tot, i sobretot; assegurar-se que els elements estructurals no es puguin veure afectats per les obres. I no oblidarem mai consultar si per les obres que farem a casa cal alguna autorització per part de l’ajuntament del nostre poble o ciutat, i és recomanable avisar a la nostra comunitat de veïns en cas de tenir-ne. I tant o més important: Disposar del material necessari i de totes les eines que ens caldran per realitzar les reformes. En aquest sentit, és bo recordar que sempre tenim l’opció de llogar el material, sobretot quan és molt específic. 

Què us sembla això de fer obres a casa? No són una bona manera també de fer unes vacances de km 0, d’allò més econòmiques al mateix temps que feu reformes necessàries per casa o restaureu aquell moble pendent de l’àvia? Doncs no us perdeu el vídeo del nostre agent 11Onze Francesc Serra, que potser us pot acabar de convèncer, la decisió, com sempre, és vostra. 

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

Quan un parla de justícia a les empreses, ben aviat surt el nostre alter ego legalista, i ens diem, ben convençuts que nosaltres complim totes i cadascuna de les lleis. Considerem que complint les lleis ja no cal cap més valoració moral de si les lleis estant bé o en caldria una actualització. La implementació de la justícia no es pot deixar en mans dels experts en ètica o dels advocats. No podem simplificar la valoració de què és just concretant-ho amb què és legal. Practicar l’ètica necessita educar el judici pràctic.

Fa relativament poc un jurista important comentava que si haguéssim d’esperar a canviar la legalitat amb el permís d’aquells que hi guanyen amb les lleis actuals, encara existiria l’esclavitud. I res més cert. De fet, a les empreses, les lleis són un mínim irrenunciable, però la justícia, i sobretot, el fet de produir resultats justos en el repartiment de recursos, responsabilitats, recompenses i reconeixements, sembla que va més enllà d’aquests mínims legals. La tasca de dirigir empreses inclou valorar si els sistemes empresarials que reparteixen els recursos tangibles o intangibles són els adequats. Aquesta valoració l’aparta del compliment de la legalitat, i més encara de la neutralitat. S’ha de prendre una decisió que s’escapa de consideracions merament tècniques, fent necessària la valoració de les conseqüències que resulten de la decisió, i si aquestes conseqüències són bones o no per tothom.

La llei no és suficient, cal anar un pas més enllà

Utilitzar una pretesa tècnica neutra (o llei positiva) porta a obviar que no ho és de neutra. Fem veure que utilitzem una ciència econòmica pretesament lliure de valoracions morals. I alimentem amb ella els continguts tècnics de molts programes de directius. Això après, s’acaba implementant a l’empresa. Pensem que la llei (tècnica) ja és suficient, i anem més enllà, deleguem els aspectes morals als experts en ètica. I ho justifiquem amb una tesi de separació que considera que els fets es poden observar sense valorar-los. Es menysprea com a poc científic qualsevol judici de valor, i es fa amb arguments del tipus, “estem parlant de coses factuals, estem parlant de ciència, de coses objectives”.  Aquesta neutralitat amb què es volen valorar les decisions és impossible. La tesi de separació convindria descartar-la, més que per inútil, per falsa. La implementació de les valoracions morals es fa necessària, essent els criteris de justícia un aspecte necessari per discriminar criteris a utilitzar en les decisions.

Les lleis econòmiques no van soles, com la llei de la gravetat, sinó que són fenòmens que actuen sobre les persones, que tenen voluntat, motivació i que aprenen per bé o mal. Utilitzar les lleis econòmiques pretenent que les persones ni es motiven, ni tenen voluntat ni aprenen, perpetua, l’statu quo, o l’empitjora. Decidir quins criteris han de prevaldre a l’hora de prendre una decisió, discernir entre opcions i ser capaços de preveure les conseqüències que les decisions tenen sobre els altres. La funció de les empreses per alguns economistes és només crear beneficis, com més millor. Però no hi ha cap llei determinista que pugui forçar aquesta funció. De fet, observant la realitat, fer que les empreses només tinguin la funció social de tenir beneficis, no ens ha portat massa lluny, i per tant sembla just proposar-ne d’altres. Fer que la seva funció sigui la de generar justícia i fer que la justícia sigui intermediària pel bé comú es fa del tot necessari. Les empreses han de trobar la seva utilitat i la seva funció social. Si acaben enfocant-se al bé comú, promocionant la justícia entre tots els grups d’interès, trobaran molts més adeptes que els actuals, i realitzaran una funció millor.

Empreses de persones per persones

Un altre factor important que cal tenir en compte i que sovint passa desapercebut, és que l’empresa com una comunitat de persones que participa d’una comunitat més àmplia, on les persones poden desenvolupar-s’hi i trobar-hi un sentit, permet aportar una legitimació més àmplia i autèntica a l’activitat empresarial i ajuda a entendre la mateixa existència de les empreses, el seu sentit. Veure-les com una eina perquè tres s’hi facin rics, té un sentit petit, que ara mateix comença a ser molt ridícul per molta gent. I com poden distingir unes empreses que contribueixen al bé comú de les que no? Una manera senzilla és mirar la seva missió, i sobretot la implementació: els fets. Els fets parlen molt més que les paraules. 

Veure si les empreses diuen que resolen i resolen necessitats reals amb els seus productes i serveis (contribueixen a un bé comú social), i veure de quina manera ho fan, és a dir, com utilitzen els recursos i com tracten les persones (bé comú intern), es fa del tot imprescindible si volem tenir un teixit empresarial que també ajudi a canviar consciències. La contribució al bé comú és el que fa que les empreses puguin tenir sentit i desplegar tot el seu potencial.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

En un context econòmic de gran incertesa, inflació i baixos tipus d’interès, els fons d’inversió garantits poden ser una bona opció pels inversors que volen diversificar els seus estalvis i, alhora, assegurar certa rendibilitat dels seus diners. 

Com diu el seu nom, els fons garantits garanteixen de manera total o parcial el capital invertit, així com una rendibilitat prefixada per a un període de temps. Aquesta rendibilitat va, generalment, referida a l’evolució d’un índex borsari de referència, com l’Ibex-35, i dependrà del fet que es compleixin determinades circumstàncies prèviament establertes.

Per tant, cal tenir en compte que en els fons que ofereixen les entitats bancàries espanyoles la garantia de rendibilitat no sempre està assegurada. La Comisión Nacional del Mercado de Valores (CNMV) defineix aquests productes com a fons que asseguren que, com a mínim, en una determinada data futura es conservarà la totalitat o part de la inversió inicial, i en algun cas també poden oferir una certa rendibilitat assegurada.

A causa del poc risc que comporten, aquests fons normalment proporcionen una baixa rendibilitat i, estan pensats per a aquells inversors que no volen preocupacions amb els seus diners o inversions, tanmateix, constitueixen una bona alternativa als dipòsits a termini fix.

Tipus de fons d’inversió garantits

Dins dels fons d’inversió garantits podem trobar tres categories diferents en funció de si asseguren o no la totalitat de la inversió inicial. Els fons garantits de renda fixa prometen als inversors, a partir de la data de venciment, la recuperació del capital inicial i també una rendibilitat fixa predeterminada. Es tracta d’uns fons especialment pensats per a inversors amb un horitzó de termini per a les inversions d’entre sis mesos i tres anys, que valoren una elevada estabilitat per a les seves inversions en detriment de la rendibilitat.

Per altra banda, els fons garantits de renda variable només asseguren la inversió inicial a partir de la data de venciment. A més, ofereixen la possibilitat d’obtenir retorns vinculats al comportament de diversos actius financers o índexs. No obstant això, l’inversor ha de tenir en compte que si l’evolució no és l’esperada, la rendibilitat pot ser nul·la.

Hi ha una tercera categoria, els fons de garantia parcial, que a diferència dels dos anteriors no asseguren la totalitat de la inversió inicial, sinó un percentatge que sol estar pel 90%. Un major risc que és compensat amb la possibilitat d’una major rendibilitat al venciment, també lligada a l’evolució d’instruments de renda variable, divises o altres actius.

Els baixos tipus d’interès han popularitzat els fons garantits de renda variable o parcial, que ofereixen un bon balanç entre seguretat i rendibilitat en vers els més conservadors, com els de renda fixa, molt segurs però també amb una molt baixa rendibilitat. Però com sempre, abans de fer una inversió és vital avaluar el risc que estem disposats a assumir i definir clarament els objectius d’inversió.

La pregunta, per tant, és: existeix algun fons que generi rendibilitats altes i garanteixi el 100% de la inversió i dels rendiments?

Si vols conèixer opcions superiors per rendibilitzar els teus diners entra a Fons Garantits. Des d’11Onze Recomana et proposem les millors opcions del mercat.

Molta gent té recances a l’hora de contractar una assegurança. De vegades sembla que no surten a compte. Però la història ens diu que sí. El gran sentit de les assegurances, més enllà de petits detalls, és garantir que una greu desgràcia econòmica no ens arruïnarà la vida.

Com explica l’agent d’11Onze Pilar Oltra, les assegurances s’han generat una popularitat “incòmoda” perquè es tendeix a pensar que “contractem fum”. Però la realitat és que ens han acompanyat des de l’Edat Antiga, en què les comunitats humanes ja van començar a col·laborar de forma solidària per garantir-se aliments i caça.

El Codi d’Hammurabi, escrit fa més de quatre mil anys a Babilònia, dedicava centenars de clàusules al préstec a risc de mar. I per la mateixa època els mercaders xinesos compartien riscos intercanviant béns entre els seus vaixells per si algun s’enfonsava. La primera pòlissa marítima que es conserva és de voltants l’any 1300 i també existeix una regulació de les assegurances marítimes des de 1435.

Va ser al segle XVII quan el sector va fer un nou salt endavant. A Londres es va crear la primera asseguradora contra incendis i també va néixer Lloyd’s, que va encunyar els conceptes “d’assegurança, pòlissa i subscriptor en documents molt similars als que signem ara”, com aclareix Oltra.

Millor tenir-la i no necessitar-la que necessitar-la i no tenir-la

Una assegurança ens protegeix davant de calamitats i imprevistos. Per això, com s’acostuma a dir, “sempre és millor tenir-la i no necessitar-la que necessitar-la i no tenir-la”. D’una banda, ens aporta “seguretat” davant d’una eventualitat que pogués succeir i també ens permet “reduir els riscos tant en l’àmbit personal com professional”, com explica l’agent d’11Onze. Per això aporta “molta tranquil·litat”.

Com puntualitza Oltra, en un món sense assegurances seria impossible reconstruir “un edifici després d’un sinistre” i no hi hauria qui assumís “les despeses després d’un terratrèmol”. “Amb elles es propicia que un món incert pugui ser viscut d’una forma segura, i això porta als ciutadans a invertir i creure en un futur”, conclou Pilar Oltra.

L’agent d’11Onze adverteix que és impossible guardar diners per a tots els imprevistos i ho exemplifica amb un exercici en què hauríem de posar diners en diferents capses pels problemes que puguin afectar la nostra vida, la casa, el cotxe… “Fes un càlcul amb el cost de qualsevol d’aquestes situacions que tu ja hagis sofert o d’algun conegut que l’hagi patit. Quant de temps necessitaries per aconseguir-ho? I quan ho has gastat, saps quan tornarà a passar el sinistre? T’asseguro que seríem incapaços de tenir les capses plenes en tot moment”, conclou Oltra.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

Quan se’ns parla dels diners es comenta que són covards, que busquen la inversió segura, que fugen de la incertesa, que s’amaguen en aquelles inversions que donen molt rendiment. Però això es basa en uns supòsits simplificats de la realitat que hauríem d’examinar abans de creure’ns tot allò que se’ns diu. I un d’aquests supòsits és permetre que la informació que circula sobre les inversions sigui transparent i fiable

Quan es discuteix sobre “com organitzar” sempre hi ha una certa tendència derivar cap a la macroeconomia. Per exemple, quan es discuteix la viabilitat de l’Estat català, es confonen termes relacionats amb el “mercat” i l’“organització”.  Es diu que Catalunya no és viable perquè no és atractiu el seu mercat per a invertir-hi, referint-se a la mida del territori o al nombre d’habitants. D’altres comenten les dificultats organitzatives, sobretot de manca d’economies d’escala per tenir costos assumibles. Altres, mirant el mercat del deute, diuen que les emissions de deute català no tindrien sortida.

Per començar, la decisió d’una empresa d’invertir a Catalunya pot valorar-se d’acord amb si troba sinergies entre el seu sistema de valors corporatius i els de la cultura catalana (aspecte organitzatiu). I això sí, haurà analitzat abans sí els mercats potencials la fan viable. Per exemple, si es tracta d’un centre comercial, quantificarà si la localitat on se situï té potencial suficient (res a veure amb els habitants de Catalunya, si no del poble o ciutat en qüestió). Una empresa de serveis mirarà si té accés a mà d’obra qualificada i si la situació geogràfica li dona accés a altres mercats.

Invertir amb consciència

Cal observar aquests dies que aquells que valoren les inversions per assessorar a on han d’invertir els diners aquells que en tenen, tampoc es posen massa d’acord. De cop i volta el bo espanyol es qualifica de bo “escombraries”, i la prima de risc s’enfila. Llavors les declaracions d’alguna autoritat competent fan que torni a baixar la prima i sembla que les aigües turbulentes es tornen més tranquil·les. En cas de tenir diners, els invertiria seguint altres consells menys volubles, però suposo que les agències de ràting les formen persones que valoren la informació que reben, i la deuen fer circular de la millor manera possible, és a dir, en realitat, no deixen de ser persones que miren les notícies i les interpreten a la seva manera. Mirem el cas de Catalunya, tots podíem llegir a certa premsa internacional que havia demanat un rescat a l’Estat Espanyol.

Això sí que fa riure. Seria com si jo ingressés el meu sou a un compte de la comunitat de veïns, i la comunitat de veïns em digués que em rescata quan li dic que em doni diners per a pagar la quota de la comunitat. 

El problema arriba quan aquesta informació que es fa circular potser no és tan confiable com caldria, i les opinions acaben essent certeses que tenen conseqüències molt greus en l’àmbit dels interessos que s’han de pagar pels diners que ens deixen.

Tornem a un exemple casolà, seria com si el rebut de la hipoteca d’un mes a l’altra passés de 800 a 1200 euros perquè el meu veí li diu al banc que no podré pagar, i ho diu perquè un botiguer li explica al meu veí que em va fiar la darrera vegada i li dec la factura de la verdura. En aquests moments m’alegro que la meva hipoteca estigui ben firmada davant d’un notari i inscrita al registre de la propietat! També m’alegro de no haver de fer una ampliació d’hipoteca en aquests moments que el veí i el banquer es troben per conversar sobre les meves minvades finances. 

Més organització o menys mercat

Potser la clau és començar a parlar més de direcció d’organitzacions que d’economia de mercats. Perquè la realitat supera la teoria dels mercats perfectes i una de les raons de ser de l’organització anomenada “Estat” és precisament veure com es poden utilitzar els mercats com un instrument per millorar la vida de les persones. Acceptar que els mercats no són espais perfectes d’intercanvi entre individus, sinó que moltes vegades falta oferta, falta demanda, o bé totes dues.

Així que més que dir que els diners són porucs, podríem dir que depèn. Depèn de qui els té, i com és aquella persona, depèn de si creu en la inversió, o senzillament es tracta de diners sense ànima buscant maximitzar beneficis a curt termini, minimitzar riscos i no comprometre’s amb cap projecte concret. 

Molts petits empresaris utilitzen els diners que guanyen per a poder tirar endavant la seva autoocupació i l’ocupació de les famílies que en depenen, arriscant el seu patrimoni, i fins i tot, invertint quan no hi ha finançament garantit per les entitats que l’haurien de garantir. Aquests diners no els veig porucs, sinó més aviat al contrari, són valents. Però anem a pams, moltes de les opinions que escoltem del món empresarial, les fan moltes vegades grans directius, que no arrisquen el seu capital, i que no són estrictament empresaris.

Suposo que els empresaris, sobretot de PIMES, es troben ocupats treballant i intentant treure forces i recursos d’on sigui per a continuar vius i amb esperança. Ja està bé de parlar dels diners porucs i covards, i comencem a centrar-nos en les persones que els tenen a la butxaca i mirem què en fan. Això portaria a un debat molt més fructífer i productiu. I més autèntic.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Quins són els passos a seguir per a tramitar una herència? Quins impostos he de pagar i en quins tinc reduccions? Què passa si hereto un immoble? Resolem tots els dubtes en aquesta guia ràpida per a tramitar herències.

El primer que cal tenir en compte és que cada cas pot tenir particularitats concretes segons la massa hereditària, la situació familiar o la comunitat autònoma on es trobi, de manera que serà convenient buscar assessorament personalitzat. Tot i això, cal conèixer els passos per a tramitar una herència i tenir en compte la següent informació abans d’iniciar el tràmit.

Quina documentació necessitarem?

Comptarem amb tres documents que ens acompanyaran al llarg de tot el tràmit:

• Certificat de defunció, on s’indiquen les dates de defunció i de registre i les dades del causant. Es pot obtenir al Registre Civil, sigui presencialment, per correu o de forma telemàtica des del Ministeri de Justícia. 
• Certificat d’últimes voluntats. És el document que indica si el causant havia atorgat testament o no, i en cas d’haver-ho fet, a quin notari, de manera que ha de concordar amb el testament real. Es pot obtenir a les gerències territorials del Ministeri de Justícia, per correu, o des de la web del Ministeri.
• Testament. En el cas que n’hagi fet, serà el document base des d’on es nomenaran els hereus, les parts que els corresponen i els béns a heretar. Si no existeix testament, es crea el document abintestat, en el qual s’adjudica l’herència per rang sanguini tal com dicta la llei.

Impost de successions: com calcular-lo?

En primer lloc, cal calcular el valor imposable, és a dir, el valor real de l’herència, i en cas que hi hagi béns immobles, es valorarà segons el preu actual del «mercat». També s’inclouran les assegurances de vida. Al valor imposable caldrà restar-hi deutes i càrregues deduïbles, que en el cas dels immobles a Catalunya es poden reduir fins al 95 % si es compleixen els requisits sol·licitats per l’Agència Tributària de Catalunya, amb un màxim de 500.000 euros.

La base imposable menys les reduccions oportunes donaran l’import de la base liquidable, és a dir, l’import final a pagar. A Catalunya, l’impost de successions i donacions oscil·la entre el 7 % i el 32 %, en funció de la quantitat heretada, i s’ha d’abonar en un màxim de sis mesos des de la data de defunció. 

Els deutes també s’hereten?

Sí, els deutes s’hereten, i també ho fan les hipoteques. En cas d’heretar un immoble amb hipoteca, al pagament de l’impost de successions caldrà sumar-hi els impostos municipals de l’immoble i les quotes mensuals corresponents al préstec. El canvi de titularitat d’hipoteca serà gratuït. Avui dia, però, la majoria d’hipoteques i préstecs personals compten amb assegurança de vida vinculada i, per tant, en cas de defunció del titular la mateixa assegurança abonarà la quantitat pendent. En cas que la hipoteca heretada tingui clàusules abusives, el nou titular les podrà reclamar perquè siguin anul·lades.

Qui pot reclamar la llegítima?

L’article 425-9 del Codi civil de Catalunya reconeix el dret a la llegítima, en el qual els descendents poden reclamar el 25 % de l’herència, independentment de les últimes voluntats del causant. En cas de no tenir fills, seran els ascendents, pare o mare. Encara que s’hagi especificat un hereu universal, aquest només tindrà accés al 75 % de l’herència, excepte si els legitimaris renuncien a la llegítima. 

Què passa si renunciem a l’herència?

En cas de no poder-ho assumir (amb préstec o sense), les persones que hereten tenen l’opció de renunciar-hi. Una renúncia pura no té cap cost, més enllà de l’impost de successions que anirà a càrrec de la nova persona que hereta. En funció del parentiu amb la persona difunta, aquest impost serà més o menys alt. Si es renuncia a favor d’una persona determinada, aleshores sí que caldrà abonar l’impost de successions, ja que cal acceptar l’herència per a després poder-ne fer la transmissió.

Per a tenir més informació concreta sobre el procés d’herència i els impostos vinculats podeu consultar la guia de l’Agència Tributària de Catalunya.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’entrada en vigor de la normativa Basilea III introdueix noves normes reguladores amb l’objectiu de reforçar la supervisió i reduir l’assumpció de riscos en el sector bancari. Pretén limitar l’especulació en la inversió en derivats que tenen l’or com a actiu subjacent.

La crisi financera de 2008 va fer evident que les entitats bancàries no tenien reserves suficients per fer front a una davallada econòmica i cobrir els riscos. Això va conduir a la fallida de grans bancs i entitats financeres, esperonada pel col·lapse de Lehman Brothers. L’efecte dòmino va derivar en una de les majors crisis econòmiques globals de la història. 

Com a resposta, el Comitè de Supervisió Bancària de Basilea (BCBS) va desenvolupar i aprovar un conjunt de mesures reguladores emmarcades en la normativa Basilea III, que imposen uns requisits al sector bancari d’implementar polítiques d’actius dissenyades per reduir la probabilitat que es repeteixi un col·lapse bancari.

Una gran part d’aquests requisits fan referència a les reserves de capital bancari, els tests d’estrès o la liquiditat dels mercats i, com passa amb la resta de normes del Comitè, els membres es comprometen a implementar-les i aplicar-les en les seves jurisdiccions nacionals. Aquesta reforma de la regulació bancària entrarà totalment en vigor a Europa l’1 de gener de 2025, però la normativa referent a les estructures de liquiditat bancària es va començar a aplicar als bancs europeus a partir del 28 de juny del 2021.

Reserves suficients per a cobrir el 85% de l’or no assignat

Els fons d’inversió, contractes de futurs, ETF o altres títols que tenen l’or com a subjacent, però que no assignen una quantitat d’or físic en lingots o monedes als inversors, han permès el mateix model especulatiu basat en els diners FIAT. La nova regulació vol limitar aquest model de negoci basat en l’emissió de títols recolzats per una quantitat d’or que en realitat no existeix, ja que pot generar bombolles financeres desencadenants de crisis econòmiques i el subseqüent col·lapse de bancs.

Així doncs, la normativa reclassifica l’or físic assignat com un actiu de Tier 1 (el nivell més segur), equiparable als diners en efectiu, mentre que encara categoritza l’or paper, o or no assignat, com a Tier 3 (el nivell amb més risc). A més, obliga les entitats financeres a mantenir unes reserves de capital del 85%, fins ara del 0%, per a garantir les transaccions de finançament i compensació de metalls preciosos.

Les possibles conseqüències de la reclassificació de l’or físic en un actiu més segur poden disparar el mercat de l’or assignat, al mateix temps que l’or no assignat esdevé una forma d’inversió menys desitjable. Tanmateix, hauria de disminuir la tendència a la manipulació del preu de l’or, almenys en els mercats de futurs, perquè la manipulació estatal ja és un altre tema.

El temps dirà quina és l’efectivitat d’aquesta nova normativa a l’hora d’evitar que els bancs i les institucions financeres juguin a la ruleta russa amb diners que no són seus. Un joc especulatiu on els contribuents sempre acaben pagant els plats trencats. En qualsevol cas, es confirma el valor de l’or físic com a l’actiu refugi per excel·lència.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

El Banc d’Espanya (BdE) ha comunicat que dona el seu suport al projecte de l’euro digital, poc després que el Banc Central Europeu (BCE) anunciés els seus plans d’avançar cap a una nova fase en el desenvolupament dels nous diners electrònics.

L’euro digital és el que es coneix com una CBDC (Central Bank Digital Currency), és a dir, una divisa electrònica gestionada i supervisada per un banc central, en aquest cas pel Banc Central Europeu (BCE). Podrà ser utilitzada tant per particulars com per empreses i, almenys en principi, no hauria de substituir sinó complementar els diners en efectiu.

Tot i que l’emissió d’un euro digital no és una certesa, després de dos anys d’un estudi preliminar sobre la possible introducció de la nova moneda digital, el dimecres passat la institució europea donava la llum verda als seus funcionaris per avançar cap a la següent fase del projecte. Amb la publicació d’un informe sobre el disseny i la distribució de la CBDC europea, el BCE anunciava que volia “començar a establir les bases per a la possible emissió d’un euro digital” a partir de l’1 de novembre.

Està previst que aquesta segona fase duri aproximadament dos anys, fins al 2025. Durant aquest període de preparació del projecte es finalitzarà el codi normatiu i la selecció de proveïdors per a desenvolupar la plataforma i la infraestructura. Segons el BCE, aquesta fase també servirà per “aplanar el camí per a una possible decisió futura sobre l’emissió d’un euro digital”.

El Banc d’Espanya es posiciona a favor de l’euro digital

Després que el Banc Central Europeu (BCE) anunciés la segona fase del projecte, el Banc d’Espanya (BdE) emetia un comunicat destacant el que considera com els avantatges de la CBDC i donant el seu suport al BCE. Juan Ayuso, director general d’Operacions, Mercats i Sistemes de Pagament del Banc d’Espanya, afirmava que l’euro digital conserva els avantatges de la moneda física.

El banc afirma que el format d’efectiu físic “no permet aprofitar tots els avantatges que ofereix la creixent digitalització de l’economia i la societat”. Un punt contenciós entre els proponents i crítics de les CBDC, que argumenten que els les monedes digitals centralitzades no poden garantir l’anonimat que ofereixen les transaccions en efectiu. Com admetia Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu, “L’anonimat total —com el que ofereix els diners en efectiu— no sembla una opció viable”.

Per altra banda, Josep Borrell, vicepresident de la Comissió Europea, afirmava que no hem de patir per la nostra privacitat i protecció de dades que “les dades personals estarien totalment protegides. Els bancs, ni tan sols el BCE, no veurien ni podrien rastrejar les dades o detalls personals de la gent. Els pagaments sense connexió oferirien un nivell de privacitat similar al que ofereix avui els diners en efectiu”.

Per a tranquil·litzar a la població i a les associacions de consumidors, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu van presentar el juny passat un paquet de propostes legislatives per convèncer al Parlament Europeu i al Consell de la UE de donar suport al llançament de l’euro digital. Les autoritats europees justifiquen la necessitat d’una CBDC  perquè cada vegada hi ha més ciutadans —un 55% segons les seves enquestes— que prefereixen pagar a través de mètodes electrònics.

Tanmateix, Javier Rupérez, president de la plataforma Denaria que dona suport a l’ús dels diners en efectiu, reaccionava a l’anunci del BCE assenyalant que, tot i que creu que l’euro digital podria ser un mitjà de pagament gratuït que “conviurà amb els diners físics, encara no existeixen garanties fermes que assegurin aquesta coexistència”. 

Queda per veure si les CBDC podran garantir els conceptes de privacitat, anonimat i llibertat que ara tenim amb els diners físics i les criptodivises, però el debat està servit i sembla que l’euro digital està cada vegada més a prop.

11Onze Recomana Bitvavo, les criptomonedes de manera fàcil, segura i a baix preu.