Obres a casa: trucs per fer-ho tu mateix

Sigui per afició o per mirar d’estalviar uns diners, cada dia són més les persones que se sumen a reformar casa seva elles mateixes. Molta gent aprofita unes vacances, d’altres uns dies que tenen de descans i fins i tot n’hi ha que van treure profit del confinament per posar aquell parquet, pintar l’habitació, o, els més valents, reformar el bany o la cuina.

El que està clar és que les coses s’han de fer bé, així que si sou dels que esteu decidits a fer un petit o gran canvi a casa vostra, 11Onze us vol donar uns consells perquè la vostra reforma sigui d’allò més ben planificada i lliure de maldecaps. Hem trobat una guia per ajudar-vos en aquesta aventura a la web de l’OCU.

El primer consell que ens donen és que no improvisem. Si, per exemple, tenim pensat reformar el bany, potser seria bo revisar la instal·lació elèctrica i les canonades velles abans de començar. Un altre consell és sobre qui farà aquesta reforma; la farem nosaltres? Ens ajudarà algun amic o familiar o potser necessitarem també l’ajuda d’un fuster o d’un electricista? La web d’OCU ens recorda amb claredat que també cal una planificació ben detallada de tot el procés de treball, prendre bé les mides de tot, i sobretot; assegurar-se que els elements estructurals no es puguin veure afectats per les obres. I no oblidarem mai consultar si per les obres que farem a casa cal alguna autorització per part de l’ajuntament del nostre poble o ciutat, i és recomanable avisar a la nostra comunitat de veïns en cas de tenir-ne. I tant o més important: Disposar del material necessari i de totes les eines que ens caldran per realitzar les reformes. En aquest sentit, és bo recordar que sempre tenim l’opció de llogar el material, sobretot quan és molt específic. 

Què us sembla això de fer obres a casa? No són una bona manera també de fer unes vacances de km 0, d’allò més econòmiques al mateix temps que feu reformes necessàries per casa o restaureu aquell moble pendent de l’àvia? Doncs no us perdeu el vídeo del nostre agent 11Onze Francesc Serra, que potser us pot acabar de convèncer, la decisió, com sempre, és vostra. 

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

Quan un parla de justícia a les empreses, ben aviat surt el nostre alter ego legalista, i ens diem, ben convençuts que nosaltres complim totes i cadascuna de les lleis. Considerem que complint les lleis ja no cal cap més valoració moral de si les lleis estant bé o en caldria una actualització. La implementació de la justícia no es pot deixar en mans dels experts en ètica o dels advocats. No podem simplificar la valoració de què és just concretant-ho amb què és legal. Practicar l’ètica necessita educar el judici pràctic.

Fa relativament poc un jurista important comentava que si haguéssim d’esperar a canviar la legalitat amb el permís d’aquells que hi guanyen amb les lleis actuals, encara existiria l’esclavitud. I res més cert. De fet, a les empreses, les lleis són un mínim irrenunciable, però la justícia, i sobretot, el fet de produir resultats justos en el repartiment de recursos, responsabilitats, recompenses i reconeixements, sembla que va més enllà d’aquests mínims legals. La tasca de dirigir empreses inclou valorar si els sistemes empresarials que reparteixen els recursos tangibles o intangibles són els adequats. Aquesta valoració l’aparta del compliment de la legalitat, i més encara de la neutralitat. S’ha de prendre una decisió que s’escapa de consideracions merament tècniques, fent necessària la valoració de les conseqüències que resulten de la decisió, i si aquestes conseqüències són bones o no per tothom.

La llei no és suficient, cal anar un pas més enllà

Utilitzar una pretesa tècnica neutra (o llei positiva) porta a obviar que no ho és de neutra. Fem veure que utilitzem una ciència econòmica pretesament lliure de valoracions morals. I alimentem amb ella els continguts tècnics de molts programes de directius. Això après, s’acaba implementant a l’empresa. Pensem que la llei (tècnica) ja és suficient, i anem més enllà, deleguem els aspectes morals als experts en ètica. I ho justifiquem amb una tesi de separació que considera que els fets es poden observar sense valorar-los. Es menysprea com a poc científic qualsevol judici de valor, i es fa amb arguments del tipus, “estem parlant de coses factuals, estem parlant de ciència, de coses objectives”.  Aquesta neutralitat amb què es volen valorar les decisions és impossible. La tesi de separació convindria descartar-la, més que per inútil, per falsa. La implementació de les valoracions morals es fa necessària, essent els criteris de justícia un aspecte necessari per discriminar criteris a utilitzar en les decisions.

Les lleis econòmiques no van soles, com la llei de la gravetat, sinó que són fenòmens que actuen sobre les persones, que tenen voluntat, motivació i que aprenen per bé o mal. Utilitzar les lleis econòmiques pretenent que les persones ni es motiven, ni tenen voluntat ni aprenen, perpetua, l’statu quo, o l’empitjora. Decidir quins criteris han de prevaldre a l’hora de prendre una decisió, discernir entre opcions i ser capaços de preveure les conseqüències que les decisions tenen sobre els altres. La funció de les empreses per alguns economistes és només crear beneficis, com més millor. Però no hi ha cap llei determinista que pugui forçar aquesta funció. De fet, observant la realitat, fer que les empreses només tinguin la funció social de tenir beneficis, no ens ha portat massa lluny, i per tant sembla just proposar-ne d’altres. Fer que la seva funció sigui la de generar justícia i fer que la justícia sigui intermediària pel bé comú es fa del tot necessari. Les empreses han de trobar la seva utilitat i la seva funció social. Si acaben enfocant-se al bé comú, promocionant la justícia entre tots els grups d’interès, trobaran molts més adeptes que els actuals, i realitzaran una funció millor.

Empreses de persones per persones

Un altre factor important que cal tenir en compte i que sovint passa desapercebut, és que l’empresa com una comunitat de persones que participa d’una comunitat més àmplia, on les persones poden desenvolupar-s’hi i trobar-hi un sentit, permet aportar una legitimació més àmplia i autèntica a l’activitat empresarial i ajuda a entendre la mateixa existència de les empreses, el seu sentit. Veure-les com una eina perquè tres s’hi facin rics, té un sentit petit, que ara mateix comença a ser molt ridícul per molta gent. I com poden distingir unes empreses que contribueixen al bé comú de les que no? Una manera senzilla és mirar la seva missió, i sobretot la implementació: els fets. Els fets parlen molt més que les paraules. 

Veure si les empreses diuen que resolen i resolen necessitats reals amb els seus productes i serveis (contribueixen a un bé comú social), i veure de quina manera ho fan, és a dir, com utilitzen els recursos i com tracten les persones (bé comú intern), es fa del tot imprescindible si volem tenir un teixit empresarial que també ajudi a canviar consciències. La contribució al bé comú és el que fa que les empreses puguin tenir sentit i desplegar tot el seu potencial.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

En un context econòmic de gran incertesa, inflació i baixos tipus d’interès, els fons d’inversió garantits poden ser una bona opció pels inversors que volen diversificar els seus estalvis i, alhora, assegurar certa rendibilitat dels seus diners. 

Com diu el seu nom, els fons garantits garanteixen de manera total o parcial el capital invertit, així com una rendibilitat prefixada per a un període de temps. Aquesta rendibilitat va, generalment, referida a l’evolució d’un índex borsari de referència, com l’Ibex-35, i dependrà del fet que es compleixin determinades circumstàncies prèviament establertes.

Per tant, cal tenir en compte que en els fons que ofereixen les entitats bancàries espanyoles la garantia de rendibilitat no sempre està assegurada. La Comisión Nacional del Mercado de Valores (CNMV) defineix aquests productes com a fons que asseguren que, com a mínim, en una determinada data futura es conservarà la totalitat o part de la inversió inicial, i en algun cas també poden oferir una certa rendibilitat assegurada.

A causa del poc risc que comporten, aquests fons normalment proporcionen una baixa rendibilitat i, estan pensats per a aquells inversors que no volen preocupacions amb els seus diners o inversions, tanmateix, constitueixen una bona alternativa als dipòsits a termini fix.

Tipus de fons d’inversió garantits

Dins dels fons d’inversió garantits podem trobar tres categories diferents en funció de si asseguren o no la totalitat de la inversió inicial. Els fons garantits de renda fixa prometen als inversors, a partir de la data de venciment, la recuperació del capital inicial i també una rendibilitat fixa predeterminada. Es tracta d’uns fons especialment pensats per a inversors amb un horitzó de termini per a les inversions d’entre sis mesos i tres anys, que valoren una elevada estabilitat per a les seves inversions en detriment de la rendibilitat.

Per altra banda, els fons garantits de renda variable només asseguren la inversió inicial a partir de la data de venciment. A més, ofereixen la possibilitat d’obtenir retorns vinculats al comportament de diversos actius financers o índexs. No obstant això, l’inversor ha de tenir en compte que si l’evolució no és l’esperada, la rendibilitat pot ser nul·la.

Hi ha una tercera categoria, els fons de garantia parcial, que a diferència dels dos anteriors no asseguren la totalitat de la inversió inicial, sinó un percentatge que sol estar pel 90%. Un major risc que és compensat amb la possibilitat d’una major rendibilitat al venciment, també lligada a l’evolució d’instruments de renda variable, divises o altres actius.

Els baixos tipus d’interès han popularitzat els fons garantits de renda variable o parcial, que ofereixen un bon balanç entre seguretat i rendibilitat en vers els més conservadors, com els de renda fixa, molt segurs però també amb una molt baixa rendibilitat. Però com sempre, abans de fer una inversió és vital avaluar el risc que estem disposats a assumir i definir clarament els objectius d’inversió.

La pregunta, per tant, és: existeix algun fons que generi rendibilitats altes i garanteixi el 100% de la inversió i dels rendiments?

Si vols conèixer opcions superiors per rendibilitzar els teus diners entra a Fons Garantits. Des d’11Onze Recomana et proposem les millors opcions del mercat.

Molta gent té recances a l’hora de contractar una assegurança. De vegades sembla que no surten a compte. Però la història ens diu que sí. El gran sentit de les assegurances, més enllà de petits detalls, és garantir que una greu desgràcia econòmica no ens arruïnarà la vida.

Com explica l’agent d’11Onze Pilar Oltra, les assegurances s’han generat una popularitat “incòmoda” perquè es tendeix a pensar que “contractem fum”. Però la realitat és que ens han acompanyat des de l’Edat Antiga, en què les comunitats humanes ja van començar a col·laborar de forma solidària per garantir-se aliments i caça.

El Codi d’Hammurabi, escrit fa més de quatre mil anys a Babilònia, dedicava centenars de clàusules al préstec a risc de mar. I per la mateixa època els mercaders xinesos compartien riscos intercanviant béns entre els seus vaixells per si algun s’enfonsava. La primera pòlissa marítima que es conserva és de voltants l’any 1300 i també existeix una regulació de les assegurances marítimes des de 1435.

Va ser al segle XVII quan el sector va fer un nou salt endavant. A Londres es va crear la primera asseguradora contra incendis i també va néixer Lloyd’s, que va encunyar els conceptes “d’assegurança, pòlissa i subscriptor en documents molt similars als que signem ara”, com aclareix Oltra.

Millor tenir-la i no necessitar-la que necessitar-la i no tenir-la

Una assegurança ens protegeix davant de calamitats i imprevistos. Per això, com s’acostuma a dir, “sempre és millor tenir-la i no necessitar-la que necessitar-la i no tenir-la”. D’una banda, ens aporta “seguretat” davant d’una eventualitat que pogués succeir i també ens permet “reduir els riscos tant en l’àmbit personal com professional”, com explica l’agent d’11Onze. Per això aporta “molta tranquil·litat”.

Com puntualitza Oltra, en un món sense assegurances seria impossible reconstruir “un edifici després d’un sinistre” i no hi hauria qui assumís “les despeses després d’un terratrèmol”. “Amb elles es propicia que un món incert pugui ser viscut d’una forma segura, i això porta als ciutadans a invertir i creure en un futur”, conclou Pilar Oltra.

L’agent d’11Onze adverteix que és impossible guardar diners per a tots els imprevistos i ho exemplifica amb un exercici en què hauríem de posar diners en diferents capses pels problemes que puguin afectar la nostra vida, la casa, el cotxe… “Fes un càlcul amb el cost de qualsevol d’aquestes situacions que tu ja hagis sofert o d’algun conegut que l’hagi patit. Quant de temps necessitaries per aconseguir-ho? I quan ho has gastat, saps quan tornarà a passar el sinistre? T’asseguro que seríem incapaços de tenir les capses plenes en tot moment”, conclou Oltra.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

Quan se’ns parla dels diners es comenta que són covards, que busquen la inversió segura, que fugen de la incertesa, que s’amaguen en aquelles inversions que donen molt rendiment. Però això es basa en uns supòsits simplificats de la realitat que hauríem d’examinar abans de creure’ns tot allò que se’ns diu. I un d’aquests supòsits és permetre que la informació que circula sobre les inversions sigui transparent i fiable

Quan es discuteix sobre “com organitzar” sempre hi ha una certa tendència derivar cap a la macroeconomia. Per exemple, quan es discuteix la viabilitat de l’Estat català, es confonen termes relacionats amb el “mercat” i l’“organització”.  Es diu que Catalunya no és viable perquè no és atractiu el seu mercat per a invertir-hi, referint-se a la mida del territori o al nombre d’habitants. D’altres comenten les dificultats organitzatives, sobretot de manca d’economies d’escala per tenir costos assumibles. Altres, mirant el mercat del deute, diuen que les emissions de deute català no tindrien sortida.

Per començar, la decisió d’una empresa d’invertir a Catalunya pot valorar-se d’acord amb si troba sinergies entre el seu sistema de valors corporatius i els de la cultura catalana (aspecte organitzatiu). I això sí, haurà analitzat abans sí els mercats potencials la fan viable. Per exemple, si es tracta d’un centre comercial, quantificarà si la localitat on se situï té potencial suficient (res a veure amb els habitants de Catalunya, si no del poble o ciutat en qüestió). Una empresa de serveis mirarà si té accés a mà d’obra qualificada i si la situació geogràfica li dona accés a altres mercats.

Invertir amb consciència

Cal observar aquests dies que aquells que valoren les inversions per assessorar a on han d’invertir els diners aquells que en tenen, tampoc es posen massa d’acord. De cop i volta el bo espanyol es qualifica de bo “escombraries”, i la prima de risc s’enfila. Llavors les declaracions d’alguna autoritat competent fan que torni a baixar la prima i sembla que les aigües turbulentes es tornen més tranquil·les. En cas de tenir diners, els invertiria seguint altres consells menys volubles, però suposo que les agències de ràting les formen persones que valoren la informació que reben, i la deuen fer circular de la millor manera possible, és a dir, en realitat, no deixen de ser persones que miren les notícies i les interpreten a la seva manera. Mirem el cas de Catalunya, tots podíem llegir a certa premsa internacional que havia demanat un rescat a l’Estat Espanyol.

Això sí que fa riure. Seria com si jo ingressés el meu sou a un compte de la comunitat de veïns, i la comunitat de veïns em digués que em rescata quan li dic que em doni diners per a pagar la quota de la comunitat. 

El problema arriba quan aquesta informació que es fa circular potser no és tan confiable com caldria, i les opinions acaben essent certeses que tenen conseqüències molt greus en l’àmbit dels interessos que s’han de pagar pels diners que ens deixen.

Tornem a un exemple casolà, seria com si el rebut de la hipoteca d’un mes a l’altra passés de 800 a 1200 euros perquè el meu veí li diu al banc que no podré pagar, i ho diu perquè un botiguer li explica al meu veí que em va fiar la darrera vegada i li dec la factura de la verdura. En aquests moments m’alegro que la meva hipoteca estigui ben firmada davant d’un notari i inscrita al registre de la propietat! També m’alegro de no haver de fer una ampliació d’hipoteca en aquests moments que el veí i el banquer es troben per conversar sobre les meves minvades finances. 

Més organització o menys mercat

Potser la clau és començar a parlar més de direcció d’organitzacions que d’economia de mercats. Perquè la realitat supera la teoria dels mercats perfectes i una de les raons de ser de l’organització anomenada “Estat” és precisament veure com es poden utilitzar els mercats com un instrument per millorar la vida de les persones. Acceptar que els mercats no són espais perfectes d’intercanvi entre individus, sinó que moltes vegades falta oferta, falta demanda, o bé totes dues.

Així que més que dir que els diners són porucs, podríem dir que depèn. Depèn de qui els té, i com és aquella persona, depèn de si creu en la inversió, o senzillament es tracta de diners sense ànima buscant maximitzar beneficis a curt termini, minimitzar riscos i no comprometre’s amb cap projecte concret. 

Molts petits empresaris utilitzen els diners que guanyen per a poder tirar endavant la seva autoocupació i l’ocupació de les famílies que en depenen, arriscant el seu patrimoni, i fins i tot, invertint quan no hi ha finançament garantit per les entitats que l’haurien de garantir. Aquests diners no els veig porucs, sinó més aviat al contrari, són valents. Però anem a pams, moltes de les opinions que escoltem del món empresarial, les fan moltes vegades grans directius, que no arrisquen el seu capital, i que no són estrictament empresaris.

Suposo que els empresaris, sobretot de PIMES, es troben ocupats treballant i intentant treure forces i recursos d’on sigui per a continuar vius i amb esperança. Ja està bé de parlar dels diners porucs i covards, i comencem a centrar-nos en les persones que els tenen a la butxaca i mirem què en fan. Això portaria a un debat molt més fructífer i productiu. I més autèntic.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Quins són els passos a seguir per a tramitar una herència? Quins impostos he de pagar i en quins tinc reduccions? Què passa si hereto un immoble? Resolem tots els dubtes en aquesta guia ràpida per a tramitar herències.

El primer que cal tenir en compte és que cada cas pot tenir particularitats concretes segons la massa hereditària, la situació familiar o la comunitat autònoma on es trobi, de manera que serà convenient buscar assessorament personalitzat. Tot i això, cal conèixer els passos per a tramitar una herència i tenir en compte la següent informació abans d’iniciar el tràmit.

Quina documentació necessitarem?

Comptarem amb tres documents que ens acompanyaran al llarg de tot el tràmit:

• Certificat de defunció, on s’indiquen les dates de defunció i de registre i les dades del causant. Es pot obtenir al Registre Civil, sigui presencialment, per correu o de forma telemàtica des del Ministeri de Justícia. 
• Certificat d’últimes voluntats. És el document que indica si el causant havia atorgat testament o no, i en cas d’haver-ho fet, a quin notari, de manera que ha de concordar amb el testament real. Es pot obtenir a les gerències territorials del Ministeri de Justícia, per correu, o des de la web del Ministeri.
• Testament. En el cas que n’hagi fet, serà el document base des d’on es nomenaran els hereus, les parts que els corresponen i els béns a heretar. Si no existeix testament, es crea el document abintestat, en el qual s’adjudica l’herència per rang sanguini tal com dicta la llei.

Impost de successions: com calcular-lo?

En primer lloc, cal calcular el valor imposable, és a dir, el valor real de l’herència, i en cas que hi hagi béns immobles, es valorarà segons el preu actual del «mercat». També s’inclouran les assegurances de vida. Al valor imposable caldrà restar-hi deutes i càrregues deduïbles, que en el cas dels immobles a Catalunya es poden reduir fins al 95 % si es compleixen els requisits sol·licitats per l’Agència Tributària de Catalunya, amb un màxim de 500.000 euros.

La base imposable menys les reduccions oportunes donaran l’import de la base liquidable, és a dir, l’import final a pagar. A Catalunya, l’impost de successions i donacions oscil·la entre el 7 % i el 32 %, en funció de la quantitat heretada, i s’ha d’abonar en un màxim de sis mesos des de la data de defunció. 

Els deutes també s’hereten?

Sí, els deutes s’hereten, i també ho fan les hipoteques. En cas d’heretar un immoble amb hipoteca, al pagament de l’impost de successions caldrà sumar-hi els impostos municipals de l’immoble i les quotes mensuals corresponents al préstec. El canvi de titularitat d’hipoteca serà gratuït. Avui dia, però, la majoria d’hipoteques i préstecs personals compten amb assegurança de vida vinculada i, per tant, en cas de defunció del titular la mateixa assegurança abonarà la quantitat pendent. En cas que la hipoteca heretada tingui clàusules abusives, el nou titular les podrà reclamar perquè siguin anul·lades.

Qui pot reclamar la llegítima?

L’article 425-9 del Codi civil de Catalunya reconeix el dret a la llegítima, en el qual els descendents poden reclamar el 25 % de l’herència, independentment de les últimes voluntats del causant. En cas de no tenir fills, seran els ascendents, pare o mare. Encara que s’hagi especificat un hereu universal, aquest només tindrà accés al 75 % de l’herència, excepte si els legitimaris renuncien a la llegítima. 

Què passa si renunciem a l’herència?

En cas de no poder-ho assumir (amb préstec o sense), les persones que hereten tenen l’opció de renunciar-hi. Una renúncia pura no té cap cost, més enllà de l’impost de successions que anirà a càrrec de la nova persona que hereta. En funció del parentiu amb la persona difunta, aquest impost serà més o menys alt. Si es renuncia a favor d’una persona determinada, aleshores sí que caldrà abonar l’impost de successions, ja que cal acceptar l’herència per a després poder-ne fer la transmissió.

Per a tenir més informació concreta sobre el procés d’herència i els impostos vinculats podeu consultar la guia de l’Agència Tributària de Catalunya.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’entrada en vigor de la normativa Basilea III introdueix noves normes reguladores amb l’objectiu de reforçar la supervisió i reduir l’assumpció de riscos en el sector bancari. Pretén limitar l’especulació en la inversió en derivats que tenen l’or com a actiu subjacent.

La crisi financera de 2008 va fer evident que les entitats bancàries no tenien reserves suficients per fer front a una davallada econòmica i cobrir els riscos. Això va conduir a la fallida de grans bancs i entitats financeres, esperonada pel col·lapse de Lehman Brothers. L’efecte dòmino va derivar en una de les majors crisis econòmiques globals de la història. 

Com a resposta, el Comitè de Supervisió Bancària de Basilea (BCBS) va desenvolupar i aprovar un conjunt de mesures reguladores emmarcades en la normativa Basilea III, que imposen uns requisits al sector bancari d’implementar polítiques d’actius dissenyades per reduir la probabilitat que es repeteixi un col·lapse bancari.

Una gran part d’aquests requisits fan referència a les reserves de capital bancari, els tests d’estrès o la liquiditat dels mercats i, com passa amb la resta de normes del Comitè, els membres es comprometen a implementar-les i aplicar-les en les seves jurisdiccions nacionals. Aquesta reforma de la regulació bancària entrarà totalment en vigor a Europa l’1 de gener de 2025, però la normativa referent a les estructures de liquiditat bancària es va començar a aplicar als bancs europeus a partir del 28 de juny del 2021.

Reserves suficients per a cobrir el 85% de l’or no assignat

Els fons d’inversió, contractes de futurs, ETF o altres títols que tenen l’or com a subjacent, però que no assignen una quantitat d’or físic en lingots o monedes als inversors, han permès el mateix model especulatiu basat en els diners FIAT. La nova regulació vol limitar aquest model de negoci basat en l’emissió de títols recolzats per una quantitat d’or que en realitat no existeix, ja que pot generar bombolles financeres desencadenants de crisis econòmiques i el subseqüent col·lapse de bancs.

Així doncs, la normativa reclassifica l’or físic assignat com un actiu de Tier 1 (el nivell més segur), equiparable als diners en efectiu, mentre que encara categoritza l’or paper, o or no assignat, com a Tier 3 (el nivell amb més risc). A més, obliga les entitats financeres a mantenir unes reserves de capital del 85%, fins ara del 0%, per a garantir les transaccions de finançament i compensació de metalls preciosos.

Les possibles conseqüències de la reclassificació de l’or físic en un actiu més segur poden disparar el mercat de l’or assignat, al mateix temps que l’or no assignat esdevé una forma d’inversió menys desitjable. Tanmateix, hauria de disminuir la tendència a la manipulació del preu de l’or, almenys en els mercats de futurs, perquè la manipulació estatal ja és un altre tema.

El temps dirà quina és l’efectivitat d’aquesta nova normativa a l’hora d’evitar que els bancs i les institucions financeres juguin a la ruleta russa amb diners que no són seus. Un joc especulatiu on els contribuents sempre acaben pagant els plats trencats. En qualsevol cas, es confirma el valor de l’or físic com a l’actiu refugi per excel·lència.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

El Banc d’Espanya (BdE) ha comunicat que dona el seu suport al projecte de l’euro digital, poc després que el Banc Central Europeu (BCE) anunciés els seus plans d’avançar cap a una nova fase en el desenvolupament dels nous diners electrònics.

L’euro digital és el que es coneix com una CBDC (Central Bank Digital Currency), és a dir, una divisa electrònica gestionada i supervisada per un banc central, en aquest cas pel Banc Central Europeu (BCE). Podrà ser utilitzada tant per particulars com per empreses i, almenys en principi, no hauria de substituir sinó complementar els diners en efectiu.

Tot i que l’emissió d’un euro digital no és una certesa, després de dos anys d’un estudi preliminar sobre la possible introducció de la nova moneda digital, el dimecres passat la institució europea donava la llum verda als seus funcionaris per avançar cap a la següent fase del projecte. Amb la publicació d’un informe sobre el disseny i la distribució de la CBDC europea, el BCE anunciava que volia “començar a establir les bases per a la possible emissió d’un euro digital” a partir de l’1 de novembre.

Està previst que aquesta segona fase duri aproximadament dos anys, fins al 2025. Durant aquest període de preparació del projecte es finalitzarà el codi normatiu i la selecció de proveïdors per a desenvolupar la plataforma i la infraestructura. Segons el BCE, aquesta fase també servirà per “aplanar el camí per a una possible decisió futura sobre l’emissió d’un euro digital”.

El Banc d’Espanya es posiciona a favor de l’euro digital

Després que el Banc Central Europeu (BCE) anunciés la segona fase del projecte, el Banc d’Espanya (BdE) emetia un comunicat destacant el que considera com els avantatges de la CBDC i donant el seu suport al BCE. Juan Ayuso, director general d’Operacions, Mercats i Sistemes de Pagament del Banc d’Espanya, afirmava que l’euro digital conserva els avantatges de la moneda física.

El banc afirma que el format d’efectiu físic “no permet aprofitar tots els avantatges que ofereix la creixent digitalització de l’economia i la societat”. Un punt contenciós entre els proponents i crítics de les CBDC, que argumenten que els les monedes digitals centralitzades no poden garantir l’anonimat que ofereixen les transaccions en efectiu. Com admetia Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu, “L’anonimat total —com el que ofereix els diners en efectiu— no sembla una opció viable”.

Per altra banda, Josep Borrell, vicepresident de la Comissió Europea, afirmava que no hem de patir per la nostra privacitat i protecció de dades que “les dades personals estarien totalment protegides. Els bancs, ni tan sols el BCE, no veurien ni podrien rastrejar les dades o detalls personals de la gent. Els pagaments sense connexió oferirien un nivell de privacitat similar al que ofereix avui els diners en efectiu”.

Per a tranquil·litzar a la població i a les associacions de consumidors, la Comissió Europea i el Banc Central Europeu van presentar el juny passat un paquet de propostes legislatives per convèncer al Parlament Europeu i al Consell de la UE de donar suport al llançament de l’euro digital. Les autoritats europees justifiquen la necessitat d’una CBDC  perquè cada vegada hi ha més ciutadans —un 55% segons les seves enquestes— que prefereixen pagar a través de mètodes electrònics.

Tanmateix, Javier Rupérez, president de la plataforma Denaria que dona suport a l’ús dels diners en efectiu, reaccionava a l’anunci del BCE assenyalant que, tot i que creu que l’euro digital podria ser un mitjà de pagament gratuït que “conviurà amb els diners físics, encara no existeixen garanties fermes que assegurin aquesta coexistència”. 

Queda per veure si les CBDC podran garantir els conceptes de privacitat, anonimat i llibertat que ara tenim amb els diners físics i les criptodivises, però el debat està servit i sembla que l’euro digital està cada vegada més a prop.

11Onze Recomana Bitvavo, les criptomonedes de manera fàcil, segura i a baix preu.

Les reclamacions per operacions fraudulentes que els clients de la banca van presentar al Banc d’Espanya durant el 2022 duplicaven les de l’any anterior. Una gran part d’aquestes demandes es corresponen a operacions de pagament efectuades amb targeta o per transferència via internet. T’expliquem com protegir-te del frau bancari i quins passos has de seguir per fer una reclamació.

L’últim informe publicat pel Banc d’Espanya en què detalla el nombre de reclamacions i consultes ateses durant el 2022 deixa una imatge preocupant de la gestió tecnològica de la banca espanyola. Les reclamacions per operacions fraudulentes van augmentar un 109,1%, duplicant les de l’exercici anterior. Concretament, es van tramitar 34.146 reclamacions en el Departament de Conducta d’Entitats del Banc d’Espanya i gairebé una de cada tres reclamacions (10.361, el 30,3% del total) estava relacionada amb operacions de pagament efectuades amb targeta (86,1%) o per transferència via internet (13,9%).

Per entitats, CaixaBank, BBVA i Banc Santander són les que més reclamacions reben, principalment pel seu gran volum de negoci, tot i que CaixaBank i BBVA reben més reclamacions de les que els correspondria per quota de mercat. En tot cas, és un problema generalitzat que afecta pràcticament la totalitat de la banca espanyola i que no desapareixerà, atesa la creixent popularitat de les compres per internet.

En general, les aplicacions bancàries i els pagaments en línia són molt segurs, tanmateix, aquesta seguretat també depèn en gran manera del comportament del mateix usuari en evitar que les seves dades personals del compte bancari o de la seva targeta es vegin compromeses. Dit això, tots podem ser víctimes de cobraments sospitosos en el nostre compte o targeta, per tant, fem un repàs a les estafes bancàries més freqüents.

Phishing i Smishing

Les pràctiques del phishing i smishing destaquen com unes de les principals causes que hi ha al darrere de l’increment de les reclamacions al Banc d’Espanya. Consisteixen a enviar a la víctima un correu electrònic (phishing) o un missatge d’SMS/WhatsApp (smishing) parany, per a aconseguir dades personals, com ara contrasenyes, claus bancàries o números de compte i de targetes de crèdit. El correu o missatge dirigeix al client cap a un duplicat fals d’una pàgina web o una aplicació de mòbil molt semblant a alguna de les que utilitza normalment, com pot ser la d’una entitat bancària, de manera que hi entri i se li pugui robar la informació. Els falsos pretextos poden ser molt variats: actualització del sistema, verificació de dades, problemes tècnics. 

Per tant, desconfieu de correus electrònics o SMS que us semblin sospitosos i no els obriu. I, sobretot, no faciliteu les vostres dades privades d’accés als serveis bancaris. Les entitats bancàries mai us demanaran les vostres dades personals o contrasenyes per correu electrònic o missatge de text.

Vishing

El vishing no és res més que una variant de les estafes anteriors que, en aquest cas, s’executa per via telefònica. L’estafador es fa passar per un treballador d’una entitat bancària o una empresa real i facilita un enllaç de parany o demana les dades personals directament a la víctima.

Com en els casos anteriors, hem d’evitar facilitar les nostres dades personals. Així mateix, no et refiïs d’ofertes o promocions que semblen massa bones per a ser certes. En cas de dubte, sempre et pots posar en contacte amb l’entitat bancària o companyia a través dels seus canals oficials.

Com fer una reclamació

En cas que s’efectuïn operacions no autoritzades en el teu compte bancari. Primer, canvia les teves contrasenyes de tots els serveis en línia i fes una reclamació al Servei d’Atenció o Defensa del Client de l’entitat financera. Pots fer-ho amb el full oficial de reclamació o trucant al telèfon gratuït per a incidències i reclamacions, tot demanant el número de referència corresponent a la teva reclamació. 

Paral·lelament, pots interposar una denúncia en una comissaria dels Mossos d’Esquadra, però hi ha poques probabilitats de trobar al responsable directe del delicte, perquè sovint es tracta de grups delictius o de delinqüents que es troben fora del territori nacional.

Si en el termini de trenta dies no has obtingut resposta de l’entitat bancària, o bé la resposta no és satisfactòria, contacta amb l’oficina de consum del teu municipi. Si el banc no et reintegra l’import extret fraudulentament o la mediació no prospera, pots recórrer al Banc d’Espanya o a la via judicial. Recorda que si i l’import de la reclamació no supera els 2.000 euros, no et caldrà advocat ni procurador. Pots trobar més informació aquí.

Protegeix-te de les crisis econòmiques amb el valor refugi per excel·lència: l’or. Si vols que els teus estalvis tinguin valor el dia de demà, Or Patrimoni.

El preu de l’or té tendència a l’alça quan augmenten els riscos geopolítics. Però, quina rellevància té això en relació amb unes eleccions presidencials als Estats Units? Podria una victòria de Donald Trump disparar encara més el preu d’una unça d’or que continua marcant màxims històrics?

Les eleccions presidencials que se celebraran el pròxim 5 de novembre als Estats Units estan alimentant l’especulació entre els inversors sobre com pot evolucionar el preu de l’or en els dies i setmanes posteriors als comicis. Segons un nou informe del Consell Mundial de l’Or (WGC), l’alt risc geopolític pot animar als inversors a buscar l’or com a cobertura.

Encara que, històricament, l’or tendeix a rendir per sota de la seva mitjana a llarg termini en el període pròxim a les eleccions presidencials dels EUA, per norma general, les eleccions estatunidenques no s’han considerat un risc geopolític. Enguany, però, Juan Carlos Artigas, responsable mundial de recerca del Consell Mundial de l’Or, avisa que aquestes eleccions “es produiran en un entorn en el qual els electorats, tant als Estats Units com a la resta del món, estan cada vegada més polaritzats i el risc geopolític és significativament elevat.”

L’anàlisi feta pel WGC suggereix que, “si bé la demanda de lingots i monedes d’or als EUA sembla augmentar, de mitjana, durant les presidències demòcrates, no passa el mateix amb altres segments de la demanda d’inversió”. I apunta al fet que “l’afiliació partidista no té un impacte consistent en el preu durant les eleccions estatunidenques. En canvi, les polítiques econòmiques, tant nacionals com exteriors, de qualsevol president són més rellevants per al comportament dels actius financers, inclòs l’or.”

És apolític l’or?

Segons l’estudi, es pot observar que hi ha dues tendències oposades: L’or sembla tenir una tendència a l’alça sis mesos abans de l’elecció d’un president republicà i es manté estable en el període posterior a les eleccions. Per contra, baixa de preu abans de l’elecció d’un president demòcrata i se situa just per sota de la seva mitjana a llarg termini en els sis mesos posteriors a les eleccions.

Dit això, el WGC sosté que aquests resultats no són estadísticament significatius, ja que existeix una variabilitat apreciable i que hi ha pocs exemples per cadascun dels casos analitzats. Per tant, el preu de l’or possiblement respon més a polítiques específiques que no pas a l’afiliació partidista del president electe. 

En aquest context, les polítiques de retallades fiscals, aranzels i menys regulació que promou la candidatura de Donald Trump es consideren inflacionistes a Wall Street i la Reserva Federal es podria veure obligada a pujar de nou els tipus d’interès. Un escenari que posaria a l’or en “en una posició idònia per a repuntar”, afirmava Gregory Shearer, analista de JPMorgan Chase.

Aquesta percepció que l’or ofereix la millor cobertura per una cartera d’inversions en cas que Donald Trump reprengui la Casa Blanca sembla confirmar-se en l’última enquesta realitzada per Bloomberg. “Entre els 480 enquestats, els partidaris del metall preciós com a valor refugi en cas de reelecció de Trump van superar, dos a un, als que van triar el dòlar estatunidenc”, explicava l’agència de notícies. 

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.