França a la corda fluixa

França tremola. No és un terratrèmol visible, però sí profund: les seves finances públiques s’esquerden i les parets del vell edifici europeu comencen a mostrar esquerdes semblants. El país que durant dècades va simbolitzar la força del continent, el motor cultural i polític de la Unió, ha entrat en una crisi que va més enllà dels números. El deute és només el termòmetre; el mal, en canvi, és molt més profund.

Amb un deute que ja supera el 112 % del PIB i un dèficit persistent de més del 5 %, França s’ha convertit en l’alumne reprès per Brussel·les. La Comissió Europea ha obert expedient per incompliment fiscal, mentre els mercats, impacients, han fet pujar la prima de risc francesa als nivells més alts des de la crisi del 2012. Les xifres són clares, però darrere d’elles hi batega un missatge que Europa encara no vol escoltar: el seu model de benestar ja no és sostenible.

Durant dècades, França va creure que la seva riquesa era eterna. L’estat del benestar, nascut després de la Segona Guerra Mundial com a escut social i símbol de progrés, es va convertir en una estructura tan pesada que avui és gairebé inamovible. El sector públic representa més del 57 % del PIB —el percentatge més alt de l’OCDE— i, tanmateix, el país creix menys que la mitjana europea.

La burocràcia, les subvencions i els ajuts s’han convertit en els pilars d’una economia que viu anestesiada pel deute. Segons l’INSEE, la productivitat industrial ha caigut un 8 % en la darrera dècada, mentre els salaris reals es mantenen estancats i la factura fiscal augmenta. França és, avui, una potència esgotada que treballa com un país mitjà, però gasta com si fos un imperi.

Quan el crèdit substitueix la confiança

El 2025, la despesa pública francesa supera els 1,6 bilions d’euros. Només els interessos del deute costen més que el pressupost del Ministeri de Defensa i del de Salut junts. Però París continua demanant préstecs per mantenir la seva maquinària estatal. Patrick Artus, economista de Natixis, ho va resumir sense embuts: “França ja no pot finançar el seu nivell de vida a crèdit”.

El drama, però, no és exclusivament francès. És europeu. Durant anys, la Unió Europea ha confós estabilitat amb prosperitat. Ha imposat regles fiscals per contenir la despesa, però alhora ha permès que el Banc Central Europeu inundés els mercats de liquiditat. El resultat és una paradoxa: governs endeutats i mercats addictes als tipus baixos. Quan el BCE tanca l’aixeta, el miratge s’esvaeix i apareix la realitat, mostrant un continent que viu per sobre de la seva productivitat.

El gegant cansat de l’eurozona

El cas francès és més que una crisi nacional; és un avís de col·lapse sistèmic. França és la segona economia de la zona euro, però la seva pèrdua de competitivitat ha posat en qüestió l’equilibri del projecte europeu. La seva indústria, que havia estat el cor de la producció continental, s’ha deslocalitzat. Els seus joves talents emigren cap a Alemanya o el nord d’Europa. El seu estat social, que havia estat exemple d’igualtat, ara és un laberint d’ineficiències.

Mentrestant, la Banque de France alerta que el cost del deute es menjarà una part creixent dels ingressos fiscals fins al 2030. I a Brussel·les, el debat ja no és si França incomplirà les regles fiscals, sinó quantes excepcions més caldrà inventar per evitar reconèixer l’evidència: ni França ni Europa poden complir-les.

Un sistema sense sobirania

Quan França va entrar a l’euro, va renunciar a la seva arma més poderosa: la capacitat de devaluar i de crear moneda. Avui, París no pot ajustar la seva economia sense passar per la lupa de Frankfurt. El Banc Central Europeu dicta el ritme, i els governs ballen al seu compàs.

Aquesta pèrdua de sobirania és el gran tabú europeu. Els estats han quedat reduïts a gestors del seu propi endeutament. Si volen créixer, han de gastar; si gasten, Brussel·les els sanciona. És un cercle viciós. Cada retallada redueix el consum i els ingressos fiscals, i cada estímul genera més dèficit. El que abans era un instrument de cooperació ara és una camisa de força.

Mario Draghi, que va salvar l’euro el 2012, ho va advertir fa poc: “Europa ha creat una unió monetària sense una veritable unió econòmica.” I França, el país que va imaginar la moneda única com a eina de poder continental, n’és avui la víctima més visible.

El reflex europeu

El mal francès té els mateixos símptomes que l’americà: deute, polarització política i dependència de la banca central. A l’altra banda de l’Atlàntic, Washington imprimeix diners per pagar els seus soldats. A Europa, París s’endeuta per mantenir el seu estat social. Són dues estratègies diferents per sostenir el mateix model: un sistema econòmic que promet més del que pot donar.

França no és, doncs, un cas aïllat. És el sismògraf de què vindrà. Si França trontolla, l’eurozona tremola. La seva prima de risc supera els 80 punts bàsics, Fitch i Moody’s amenacen amb rebaixes de qualificació, i els fons d’inversió redueixen exposició al deute europeu. L’escenari recorda els dies previs a la crisi del 2010, quan ningú volia admetre que la casa començava a cremar.

Un continent davant el seu propi mirall

Europa es troba, de nou, davant la seva contradicció més gran: voler ser una potència econòmica sense poder polític real. Les seves institucions poden multar França, però no poden rescatar-la sense posar en risc tot el sistema. Les seves economies són interdependents, i els seus governs, presoners del vot a curt termini.

El resultat és una sensació d’esgotament general. A París, les protestes per la reforma de les pensions simbolitzen aquest malestar profund les quals mostres una societat que vol conservar drets que ja no pot finançar. No és un problema moral, sinó estructural. França, com la resta d’Europa, viu entre la nostàlgia del seu passat i la por del seu futur.

L’agonia del model europeu

En última instància, el problema no és el deute, sinó la falta de visió. El model europeu s’ha construït sobre la idea que la integració econòmica comportaria prosperitat automàtica. Però sense innovació, productivitat ni sobirania, el projecte es desgasta. França és el seu reflex més dramàtic: massa gran per caure, massa endeutada per créixer.

Si no es replantegen les bases del sistema —una política fiscal comuna, una reindustrialització real, una banca central al servei dels ciutadans—, Europa es condemnarà a una lenta decadència.

França és avui la veu que tremola, però darrere seu se sent el murmuri d’un continent sencer. Els números poden maquillar-se; la realitat, no. L’euro va néixer per unir, però també ha encadenat. I mentre els dirigents europeus debaten sobre dècimes de dèficit, el rellotge del deute continua avançant, com una bomba de precisió. Europa no s’enfonsa de cop; s’esgota lentament. I França, a la corda fluixa, és el seu presagi més clar.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Des del final de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units han estat el garant de l’ordre global i la superpotència militar per excel·lència. Però avui, amb un deute desbocat i un govern paralitzat, Washington es troba davant d’una pregunta incòmoda: fins quan podrà continuar pagant els seus soldats? 

El tancament parcial del govern dels EUA o “shutdown”, la seva paràlisi pressupostària i els interessos d’un deute que ja supera el seu PIB nacional, posen en escac la sostenibilitat del model imperial nord-americà. 

El 2025, el deute federal dels EUA supera els 41 bilions de dòlars, més del 120% del seu PIB. Només els interessos anuals ja superen els 1,2 bilions de dòlars, una quantitat superior al pressupost combinat del Pentàgon i el Departament de Salut. Amb els tipus d’interès elevats, el cost de refinançar aquest deute s’ha convertit en una llosa que devora els ingressos fiscals.

A principis d’octubre, el Congrés no va aconseguir aprovar el pressupost per a l’any fiscal 2026, forçant el tancament parcial del govern federal. Segons estimacions de la Partnership for Public Service i del Congressional Budget Office (CBO), prop de 900.000 treballadors federals podrien ser enviats a casa sense salari, i uns 700.000 més haurien de continuar treballant sense cobrament. En els altres “shutdowns” o tancaments parcials, el Congrés havia garantit per llei el pagament de les tropes, però aquesta vegada la polarització política ha bloquejat fins i tot aquesta mesura.

En un intent de contenció, l’administració Trump ha anunciat el desviament temporal de 8.000 milions de dòlars de fons de recerca i desenvolupament per cobrir les nòmines militars. Una maniobra que, segons Reuters i Associated Press, no podrà mantenir-se si el tancament supera el mes de novembre i que, a més, podria contravenir l’Antideficiency Act, la llei que prohibeix gastar sense autorització del Congrés.

Un exèrcit sense sou i una societat armada

Tot i que el pagament de les tropes és una prioritat absoluta per al govern, la inestabilitat fiscal té efectes sobre la moral i la cohesió interna. Molts soldats viuen amb pressupostos ajustats, i segons el Military Family Advisory Network, un de cada tres membres de famílies militars reconeix que no podria cobrir una emergència de 500 dòlars.

En paral·lel, l’exèrcit nord-americà ha intensificat el seu desplegament a ciutats com Chicago, Atlanta o Filadèlfia, amb l’argument de combatre la violència armada i la crisi migratòria. Fonts independents apunten que aquest moviment busca assegurar el control civil davant possibles disturbis. En un país on hi ha més armes que habitants, qualsevol pèrdua de confiança institucional pot convertir una crisi econòmica en una crisi social.

Els experts coincideixen que els Estats Units no estan a les portes d’una guerra civil, però sí d’una polarització extrema que recorda els darrers dies de la Roma republicana: un Estat dividit, amb un exèrcit que pot esdevenir instrument d’ordre o d’opressió segons qui el controli. Això és perquè això no és la primera vegada que passa.

Quan els imperis deixen de pagar els seus soldats

La història ens ofereix un patró recurrent d’aquesta situació, en què grans imperis han caigut quan ja no han pogut finançar el seu propi poder militar.

A l’Imperi Romà, els impagaments de mercenaris i legionaris van accelerar la descomposició al llarg del segle V. Sense pagament ni aliment, les tropes van començar a saquejar les mateixes províncies de les quals eren les responsables màximes de protegir. De fet, molts dels anomenats “bàrbars” que van contribuir a la caiguda de Roma havien estat abans soldats o aliats impagats de l’exèrcit imperial. 

Durant l’edat mitjana, episodis similars es van repetir. És el cas dels famosos condottieri italians del segle XV, els quals eren contractats per les ciutats-estat com Florència o Venècia, i sovint canviaven de bàndol o saquejaven el territori quan els prínceps o ducs no els podien pagar.

La Castella del segle XVI va viure un procés similar després d’un segle i mig de guerres imperials, les contínues bancarrotes de la Monarquia Hispànica —1557, 1575, 1596 i 1607— van deixar sense finançament estable l’exèrcit dels Terços i la flota d’Índies. Els banquers genovesos i alemanys van tancar el crèdit a la Corona, i les tropes, sense sou, van protagonitzar revoltes com la dels soldats castellans a Anvers el 1576, coneguda com la “Fúria espanyola”, que va devastar la ciutat i va marcar el principi del declivi militar i financer de l’imperi.

Però, també a la França del segle XVII, després de la Guerra dels Trenta Anys, els impagaments als exèrcits reials van provocar motins i desercions massives, forçant la corona a recórrer a costosos préstecs que van hipotecar el futur de l’Estat.

Més endavant, l’Imperi Austrohongarès, en els darrers dies de la Primera Guerra Mundial, també va veure com la fallida econòmica feia impossible mantenir la seva maquinària bèl·lica. I l’URSS, en la dècada de 1980, va entrar en col·lapse quan la caiguda del preu del petroli i el deute intern van fer inviable continuar sostenint l’exèrcit més gran del planeta.

A tots aquests casos, el problema no va ser només econòmic, sinó també polític i social. Quan l’exèrcit deixa de cobrar, l’autoritat del govern s’esvaeix. I el que abans era una estructura de control, es converteix en un factor d’inestabilitat.

El risc d’un “default” silenciat

El deute nord-americà continua sent considerat el pilar del sistema financer mundial, però aquesta confiança no és infinita. Amb el dòlar perdent pes com a moneda de reserva (el seu pes global ha caigut del 70% al 58% en dues dècades, segons el Fons Monetari Internacional), cada vegada més països redueixen la seva exposició als bons del Tresor.

Una eventual suspensió temporal de pagaments o una emissió monetària descontrolada podrien accelerar la desdolarització i desestabilitzar els mercats de capitals. En aquest context, l’or ha pujat prop d’un 20% des de finals d’agost, reflectint la pèrdua de confiança en els actius denominats en dòlars.

A curt termini, els Estats Units poden evitar un col·lapse total venent reserves estratègiques, ajornant projectes i imprimint diners. Però a mitjà termini, el risc és clar: no es pot mantenir un exèrcit global amb finances domèstiques esgotades.

Un imperi davant el mirall

Com tots els imperis abans d’ells, els Estats Units es troben en un punt d’inflexió. L’hegemonia no es perd en un sol dia, sinó quan les estructures que la sostenen deixen de tenir fonament. El deute, la fractura política i la pèrdua de credibilitat institucional s’acumulen. I el perill no és només econòmic, és també moral: un Estat que viu per damunt de les seves possibilitats acaba depenent de la fe dels altres.

L’exèrcit nord-americà ha estat històricament el reflex del seu poder econòmic. Si aquest es debilita, també ho farà el seu paper com a garant de l’ordre mundial. Els mercats ho saben, els bancs centrals ho intueixen i els ciutadans, cada cop més, ho perceben.

Els EUA encara tenen la capacitat de girar full i renegociar el seu deute, reduir la despesa militar i impulsar una nova política fiscal que prioritzi la sostenibilitat. Però això exigeix un consens polític que avui sembla llunyà. Mentre el Congrés es baralla, el rellotge del deute segueix corrent i la pregunta roman oberta. Poden els EUA continuar pagant el seu exèrcit? Encara sí. Però cada dia que passa, la resposta és menys segura.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

De la mateixa manera que sol·licitem crèdits i altres mecanismes de finançament quan els diners que guanyem no arriben a cobrir les despeses de la nostra llar, és habitual que un Estat demani un préstec quan els seus ingressos no són suficients per afrontar les seves necessitats pressupostàries. T’expliquem d’on surt aquest finançament i les conseqüències d’un deute públic elevat.

El deute públic o deute sobirà és el conjunt de deutes de totes les administracions públiques d’un Estat cap a inversors particulars o altres països, mentre que el saldo negatiu que origina la necessitat de finançament se’l coneix com a dèficit públic. És una forma de finançament que permet al país obtenir ingressos immediats, quan la recaptació d’impostos no és suficient per cobrir les seves necessitats pressupostàries, per a retornar-los gradualment al llarg del temps.

Tot i que les xifres poden resultar sorprenents, en si mateix, el deute sobirà no és ni bo ni dolent. Els països poden requerir finançament per inversions públiques i així estimular el creixement de l’economia, sense patir les conseqüències d’apujar impostos o emetre més moneda pròpia.

Dit això, no és el mateix endeutar-se per fer una inversió que generarà valor a l’economia, que demanar finançament per cobrir una despesa descontrolada. Així mateix, hi ha països que són capaços d’afrontar nivells alts de deute pel fet que els mercats financers confien en la seva capacitat de pagament, gràcies a l’estabilitat de les seves economies o de la seva moneda nacional. 

Finançament a través de títols de deute públic

En funció de les necessitats de finançament de cada país hi ha diferents models d’emissió de títols de deute públic. El termini d’amortització del préstec, a curt, mitjà o llarg termini, i les diverses modalitats d’obtenir interessos en determinen les principals diferencies.

Les Lletres del Tresor tenen el termini de reemborsament més curt, de 3, 6, 12 i fins a 18 mesos, per tant, ofereixen un interès més baix, que els Bons de l’Estat, amb un termini d’entre dos i cinc anys, que a més reparteixen cupons als inversors, que aniran cobrant de manera periòdica.

Per últim, els governs poden emetre Obligacions de l’Estat amb terminis de reemborsament de fins a 30 anys, pensats per a inversors a llarg termini que busquen un retorn d’interessos més elevats. Precisament perquè es tracta d’actius amb un període de venciment tan llarg on el tipus d’interès no depenen tant de la política monetària del Banc Central del país, sinó de factors estructurals de l’economia, són un bon baròmetre del grau de confiança dels inversors en la futura estabilitat econòmica d’un Estat.

Desequilibri pressupostari i endeutament públic desbocat

Les polítiques d’inversió pública expansives arran de l’estancament econòmic provocat per la crisi sanitària han disparat el deute sobirà de molts països fins a rècords històrics. Economistes i organismes internacionals mostren la seva preocupació per l’elevat nivell de deute públic global, que pot acabar sent insostenible per les economies en desenvolupament.

És a dir, el deute és un instrument necessari per al creixement, sempre que sigui sostenible, però la realitat és que les xifres de deute públic en el món han augmentat considerablement en els últims anys, acostant-se a les del PIB global, per tant, estan lluny d’aquesta sostenibilitat. El deute públic d’Espanya segueix marcant rècords històrics, l’últim el passat mes d’agost quan va assolir 1,49 bilions d’euros després de repuntar en 4.440 milions.

Les dades publicades pel Banc d’Espanya el divendres 21 d’octubre en el seu darrer informe econòmic, apuntaven que en els últims 12 mesos s’ha incrementat el deute en 72.029 milions d’euros més. Així mateix, Eurostat afirmava que el deute de la zona euro en el segon trimestre també assolia una xifra rècord de 12,1 bilions d’euros. Com es paga tot això?

Alguns analistes diuen que el deute públic mai es paga realment, és a dir que mai es redueix en termes absoluts perquè sempre es va renovant. Fins i tot quan un Estat fa fallida, com va passar amb Grècia el 2008, es renegocien les condicions i s’emet nou deute. A la pràctica, però, l’estem pagant tots, de manera desigual. Com va passar a Grècia, paga més qui menys té, el que guarda efectiu a la seva butxaca o al compte corrent, que veu com els seus diners cada vegada perden més valor.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

L’inversor nord-americà torna a avisar que els Estats Units estan en perill d’un col·lapse financer perquè s’està generant massa deute i hi ha escassetat de compradors. A més, apunta que la inflació, els baixos tipus d’interès i la fragmentació política empitjoraran la situació.

Ray Dalio, reconegut inversor i fundador del fons d’inversió Bridgewater Associates, fa mesos que va avisant del perill d’un col·lapse financer. Durant les negociacions sobre el sostre de deute per evitar una suspensió de pagaments de l’administració americana, Dalio explicava en un post a LinkedIn que no n’hi havia prou amb acordar un nou límit de deute si no es concretava com contenir o reduir la despesa i que “augmentar el límit del deute de la manera en què el Congrés i els presidents han fet repetidament conduirà finalment a un col·lapse financer desastrós”.

De fet, no cal ser un gurú de les finances per saber que gastar més del que guanyem i finançar-ho amb deute és la recepta perfecte pel desastre econòmic. Això, però, no és necessàriament sempre veritat si tens la capacitat d’imprimir diners sense conseqüències. L’hegemonia del dòlar com a moneda de reserva mundial i la demanda assegurada d’aquesta divisa gràcies al reciclatge de petrodòlars atorga als Estats Units una de facto “targeta black” que els permet gastar diners sense gaires preocupacions.

Quan no es pot satisfer als deutors i creditors

Tot i aquest comodí, el fundador de Bridgewater apunta que a la llarga no és sostenible, perquè l’augment dels actius i passius de deute més ràpid que els ingressos acaba per fer impossible pagar un tipus d’interès que satisfaci els creditors, i al que hi puguin fer front els deutors. És a dir, els tipus d’interès han de ser prou alts perquè el creditor obtingui un bon rendiment pels seus diners, però no fins al punt que el deutor no pugui pagar el seu deute.

Així mateix, argumenta que aquest escenari pot conduir al pànic i acabar creant una crisi de deute semblant a la reacció en cadena que precedeix a les crisis bancàries, però en aquest cas contra el banc central i amb bons del govern. Una situació que descriu com desastrosa que “causarà un desgavell financer i trastorns socials”

En aquest context, l’inversor creu que ens estem acostant a aquest punt d’inflexió en què la quantitat de deute emès pel govern superarà la demanda, la qual cosa obligaria a una impressió ingent de diners i una venda de bons governamentals que posaria al banc central en una posició insostenible. En altres paraules, els creditors no prestaran més diners i vendran els seus actius de deute -provocant una pujada dels tipus d’interès- o forçaran que el banc central imprimeixi més diners i compri deute en un intent de mantenir els tipus d’interès baixos, per tant, creant inflació i provocant una contracció de l’activitat econòmica. 

Com evitar o preparar-se pel col·lapse

“Crec que s’ha de reformar el sistema i donar una resposta expeditiva amb un bipartidisme intel·ligent”, apunta Dalio en una entrevista a Bloomberg. I afegeix, “Si seguim per aquest camí, en termes del que és probable en els pròxims cinc i deu anys, s’arribaria a un punt en el qual aquest acte d’equilibri es fa molt difícil”.

En qualsevol cas, aquestes mesures o canvi de paradigma depenen en gran part dels polítics, sobre els quals la població no té gaire influència independentment dels resultats electorals. Cal recordar que els interessos de la banca i dels poders fàctics tenen prioritat  per sobre dels de la ciutadania. Davant d’una crisi financera només una minoria selecta té accés a informació privilegiada que li permet assessorar la gravetat de la situació per protegir els seus estalvis.

Llavors, com podem protegir les nostres finances davant d’un desastre econòmic que sembla més que probable? Ray Dalio ho té clar, encara que reconeix que té una “petita” quantitat de bitcoin, prefereix l’or, al que descriu com “universal i atemporal”, i continua “no entenc per què la gent s’inclina més pel bitcoin que per l’or. Si ens fixem en l’àmbit internacional, l’or és, per als bancs centrals, el tercer actiu de reserva”. I és que en aquest context econòmic la compra d’or és una de les poques opcions que tenen, no només els bancs, sinó, la gent per salvaguardar els seus diners. 

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

La inflació ha tornat a situar-se al centre del debat econòmic global. Malgrat que als Estats Units els preus han començat a moderar-se amb força, a Europa la desacceleració és molt més lenta i desigual. Quins factors expliquen aquesta diferència? És només qüestió de política monetària o hi ha elements estructurals més profunds que mantenen l’Europa atrapada en la persistència inflacionista?

La inflació no és un fenomen nou, però la seva gestió depèn de les institucions i de la història de cada regió. Als Estats Units, la Reserva Federal (Fed) ha actuat de manera contundent i ràpida: increments agressius dels tipus d’interès i una comunicació clara per reforçar la credibilitat. A Europa, en canvi, el Banc Central Europeu (BCE) ha hagut de maniobrar amb més lentitud i cautela, perquè governa una unió monetària amb economies molt diverses: Alemanya no és Espanya, ni Itàlia és Finlàndia.

A més, el Vell Continent ha arrossegat durant dècades una dependència energètica forta de l’exterior, especialment del gas rus, que ha esdevingut el taló d’Aquil·les de la seva estabilitat de preus.

Els factors econòmics clau

1. L’energia com a motor inflacionari europeu. Segons dades d’Eurostat, l’energia va arribar a explicar fins a un 40% de la inflació a la zona euro l’any 2022. La guerra d’Ucraïna i les sancions a Rússia van disparar el cost del gas i l’electricitat, i això es va traslladar a tota la cadena productiva. Als EUA, en canvi, la independència energètica gràcies al fracking i al petroli domèstic ha esmorteït l’impacte.  
2. Mercat laboral i salaris. Als EUA, el mercat laboral és més flexible i els salaris s’ajusten ràpidament a les expectatives. Això genera un “efecte xoc” inicial més alt, però després els preus tendeixen a estabilitzar-se. A Europa, la negociació col·lectiva i els contractes a llarg termini han fet que els salaris s’hagin revisat amb retard, mantenint viva la inflació subjacent. Segons l’OCDE, el creixement salarial real a Europa es concentra sobretot en els últims dos anys, cosa que ha prolongat la pressió inflacionista. 
3. Política fiscal. El govern dels EUA va aplicar fortes ajudes durant la pandèmia, però després les va reduir amb rapidesa. A Europa, molts estats han mantingut subsidis i ajudes (bonificacions a la gasolina, subsidis a l’energia, IVA reduït en alguns productes). Aquest suport, tot i necessari per protegir famílies i empreses, ha acabat alimentant la persistència dels preus. 
4. Diferències en política monetària. La Fed va començar a apujar tipus el març de 2022 i en pocs mesos ja havia superat el 4%. El BCE, en canvi, no va iniciar les pujades fins a l’estiu del mateix any i de manera més gradual. La conseqüència: la inflació als EUA ha caigut per sota del 3% a mitjan 2024, mentre que la zona euro encara es manté al voltant del 4-5% en molts països (ECB).

Un impacte social i polític diferent

La persistència de la inflació a Europa no és només un problema econòmic: també és polític i social. Els consumidors veuen com la cistella de la compra continua sent molt més cara que fa tres anys, malgrat les promeses de moderació. Aquest malestar alimenta el descontentament i, en molts països, reforça els discursos populistes.

Als EUA, en canvi, la narrativa oficial ha pogut capitalitzar la rapidesa de la Fed, mostrant una certa recuperació de confiança en el sistema econòmic.

Europa davant del mirall

La inflació persistent a Europa és el reflex d’una debilitat estructural: dependència energètica, rigidesa laboral i manca d’agilitat institucional. El BCE ha millorat el seu ritme, però la veritable pregunta és si la Unió Europea està disposada a fer els canvis de fons que necessiten les seves economies.

La lliçó que ens arriba des dels EUA és clara: la rapidesa i la contundència poden ser doloroses al principi, però eviten un patiment més llarg. Europa, atrapada entre la prudència i la complexitat, encara busca la seva sortida.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

L’increment d’esdeveniments climàtics extrems suposa un repte per als governs i la població. Quines són les conseqüències econòmiques del canvi climàtic? Com ens podem preparar per als desastres naturals que afecten el nostre territori? En parlem amb Gemma Vallet, directora d’11Onze District i Carolina Rafales, de l’equip de producte.

Es preveu que l’estiu d’aquest any sigui un dels més calorosos de la sèrie històrica, es tracta d’una previsió que sembla repetir-se any rere any. Una entrada d’estiu marcada per un temps inestable i tempestes. Cada vegada més sovint, els meteoròlegs avisen que ve una nova DANA (depressió aïllada a nivells alts), més coneguda com a gota freda, que pot provocar precipitacions intenses durant hores o dies.

Els efectes del canvi climàtic són cada cop més palpables i no ens queda més remei que adaptar-nos i prendre les mesures necessàries per pal·liar els efectes econòmics i socials que acompanyen aquests esdeveniments climàtics extrems. Com explica Carolina Rafales, “Aquests fenòmens meteorològics poden presentar tempestes violentes i pedregades, per això cal estar preparats”.

Com fer front a una DANA

Aquest fenomen meteorològic es caracteritza per les precipitacions torrencials, sovint violentes i acompanyades de forts vents, que poden produir inundacions. El fet que aquestes precipitacions es produeixin en poc temps i en zones molt localitzades fa que puguin causar d’anys a les infraestructures i edificis perquè es fa difícil canalitzar tanta quantitat d’aigua.

Si la regió on vivim pot ser afectada per una gota freda “és essencial estar informats del desenvolupament de la tempesta i evitar sortir de casa a peu o en cotxe”, apunta Rafales. 

Així mateix, ens recorda que “cal assegurar-se que les canonades i desaigües de casa nostra estan lliures d’obstruccions”.

De la mateixa manera, no estaria de més preparar-nos per si marxés la llum, un dels efectes negatius que sovint acompanyen aquestes tempestes. Rafales ens aconsella tenir sempre els mòbils ben carregats, o bateries externes auxiliars. En casos d’inundacions extremes haurem d’abandonar l’àrea afectada i buscar refugi en una zona alta, per la qual cosa és aconsellable tenir reparat un kit d’emergències que inclogui roba de recanvi, llanternes, una ràdio, una farmaciola i provisions.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

Un sondeig d’Invesco sobre bancs centrals i fons sobirans publicat aquest dilluns confirma que cada vegada més països estan repatriant les seves reserves d’or com a protecció contra les sancions econòmiques d’Occident.

La tendència d’acumular or davant la incertesa econòmica i geopolítica no és nova. Al llarg del darrer any s’han anat repetint les notícies sobre les compres rècord d’or per part dels bancs centrals que busquen diversificar les seves reserves per protegir-se de la volatilitat dels mercats financers, una inflació desbocada i les tensions geopolítiques provocades pel conflicte a Ucraïna.

Segons dades publicades el passat mes d’abril pel Consell Mundial de l’Or (WGC), els bancs centrals registraven unes compres netes de 125 tones d’or a finals de febrer d’aquest any. Es tracta d’una xifra que, en termes interanuals, no es veia des del 2010 i que segueix la tendència a l’alça experimentada durant el 2022, acabant l’any amb una quantitat rècord de 1.136 tones d’or venudes. 

La caiguda dels mercats financers durant l’any passat i la por a una possible gran recessió van generar pèrdues generalitzades, però la congelació de gairebé la meitat de les reserves d’or i divises de Rússia per valor de 640.000 milions de dòlars per part d’Occident a causa del conflicte a Ucraïna sembla haver estat clau a provocar un canvi de política en les estratègies d’inversió d’actors governamentals, esperonant la repatriació de reserves d’or per part dels bancs centrals.

El nostre or al nostre país

Aquesta és la conclusió d’una enquesta feta per Invesco, una empresa global de gestió d’actius, a 85 fons sobirans i 57 bancs centrals. L’estudi mostra que gairebé el 60% de les entitats consultades estan preocupades pel precedent de les sancions contra Rússia i consideren que aquests fets han provocat que l’or sigui un actiu més atractiu, mentre que el 68% manté les reserves a les seves arques en comparació amb el 50% del 2020.

El representant d’un banc central citat de manera anònima declarava: “Teníem or a Londres, però ara l’hem transferit de nou al nostre propi país per a mantenir-lo com un actiu de refugi i tenir-lo fora de perill”. Robert Ringrow, cap d’institucions oficials a Invesco que va supervisar l’informe, confirmava que aquest és el mantra que s’ha vist en l’últim any: “Si l’or és meu, llavors el vull al meu país”.

Les sancions econòmiques que sovint acompanyen a les tensions geopolítiques també són la principal causa de la creixent desdolarització. Tot i que la majoria dels bancs centrals i entitats consultades a l’estudi encara no veuen una alternativa real al dòlar com a moneda de reserva mundial, no és casualitat que mentre que la quota de mercat del dòlar estatunidenc ha caigut fins al 58,4% a la fi del quart trimestre d’aquest any, la demanda d’or està assolint màxims històrics.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Austràlia és el segon país productor d’or del món, que s’ha convertit en un dels seus principals productes d’exportació. Amb grans inversions d’exploració i nombrosos projectes a punt d’entrar en fase de producció, Austràlia està molt ben posicionada per satisfer la creixent demanda d’or. 

Austràlia representa el 10% de la producció mundial d’or, el segon país productor del món després de la Xina. A més, segons dades d’Statista de 2022, és el país amb majors reserves d’or (8.000 tones mètriques) del món, la gran part de les quals estan situades a l’Austràlia Occidental i suposen el 68% del total de la producció.

Les exportacions d’or australià a més de 55 països van generar uns ingressos per valor de 25.800 milions de dòlars el 2022, i s’espera que la producció de les noves mines i les ampliacions de les ja existents impulsin la producció minera d’or a Austràlia fins a 305 tones en el període de 2022-2023, per satisfer la creixent demanda del metall daurat.

Aquest increment de la producció s’ha vist esperonat per les tensions geopolítiques entre els Estats Units, Rússia i la Xina, i la revitalització dels mercats d’inversió i de la joieria. Això és degut, en gran part, a la cerca per part de governs, inversors i ciutadans, d’actius estables en els quals puguin confiar en temps de crisi.

Nous projectes de mineria d’or

El país compta amb dues de les 20 majors mines d’or del món i reserves que sumen més de 380 milions d’unces d’or. Es tracta d’un sector industrial que està en procés de consolidació en l’àmbit mundial, especialment per part de les empreses mineres que tenen explotacions de minerals essencials per a la transició energètica.

Aquesta tendència es va confirmar el passat mes de maig amb el vistiplau del consell d’administració de la minera australiana Newcrest Mining a una oferta d’adquisició de 17.500 milions d’euros presentada pel seu rival estatunidenc Newmont, aplanant així el camí perquè la companyia minera d’or més gran del món reforci el seu control sobre el sector.

El sector miner de l’or, com succeeix amb altres minerals, s’enfronta a un increment dels costos d’extracció, donat que els jaciments són cada vegada menys accessibles. Així i tot, segons detalla Mining Technology, hi ha un centenar de projectes miners d’or en procés de desenvolupament per tot el país, dels quals 11 ja estan en fase de construcció i s’espera que siguin operatius abans del 2025, augmentant la capacitat de producció de les mines d’or australianes en més de 36,2 milions de tones mètriques.

Si més no, el cas d’Austràlia exemplifica com la col·laboració entre el govern i el sector de la mineria és fonamental per fer front a l’estancament de la producció, i per assegurar que la indústria de l’or continuï exercint un paper fonamental en la història i en la prosperitat econòmica del país.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

L’Índia és un dels principals mercats d’or del món. Una enorme quantitat d’aquest or es troba en les llars de la classe treballadora, que el consideren una part important del seu patrimoni, un valor refugi i un sistema d’intercanvi comercial informal en un país on una gran part de la ciutadania encara no té accés a serveis bancaris. El govern fa anys que intenta introduir aquest or en el sistema financer, però canviar una tradició cultural no és feina fàcil.

Segons un estudi fet per l’India Gold Policy Centre (IGPC), es calcula que les famílies índies posseeixen fins a 30.000 tones d’or, una enorme quantitat d’aquest metall preciós que es mostren molt poc disposades a monetitzar. En un país on l’accés als serveis bancaris encara no està a l’abast d’una gran part de la població, especialment en les franges rurals, l’or s’ha considerat com un valor segur i s’ha convertit en la inversió preferida de la ciutadania.

En l’última dècada, l’aposta del Govern per reduir l’exclusió financera de la població s’ha mostrat efectiva, però encara hi ha una part significativa de la ciutadania (190 milions de persones) que està exclosa de l’accés bancari. Tanmateix, l’Índia és un gran exemple de com facilitar la inclusió financera a través d’una sòlida xarxa de connectivitat mòbil i d’Internet, i d’un ampli ecosistema d’empreses emergents fintech que ofereixen accessibilitat i facilitat d’ús dels seus serveis.

No obstant això, el Govern era conscient que calia fer molt més si es volen monetitzar quantitats significatives d’or, encara en mans privades, en l’economia, especialment tenint en compte que aquesta devoció pel metall daurat està tan profundament arrelada en la psique índia. I és que actualment, el 87% de les llars del país, fins i tot les que tenen els nivells d’ingressos més baixos, posseeixen alguna quantitat d’or

El pla governamental de monetització

El 2015 el govern de l’Índia posava en marxa un programa de monetització de l’or, Gold Monetization Scheme (GMS), amb l’objectiu de mobilitzar l’or retingut a les llars i a les institucions del país, per tal d’incrementar el seu ús amb finalitats productives i, a llarg termini, reduir la dependència del país de les importacions de lingots i així mitigar el dèficit comptable.

El Pla de Monetització de l’Or permetia als clients rebre pagaments d’interessos pels seus comptes tan aviat com dipositaven or. Un dipositant que realitzava un dipòsit a curt termini, d’entre un i tres anys, rebia un 2,25% d’interès anual en virtut del pla. A més, el govern també va anunciar el llançament d’un Pla de Bons d’Or Sobirà i la creació de la Moneda d’Or Índia.

Tanmateix, vuit anys després, el World Gold Council (WGC) informava que només el 0,22% (21 tones d’or) dels excedents d’or de les llars índies s’han monetitzat en el marc del programa des que es va posar en marxa el pla del govern. És evident que el programa ha fracassat a l’hora d’incentivar les famílies a desfer-se de l’or físic, potser perquè que no es va entendre plenament la manera en què les llars índies veien la possessió d’or.

Subseqüents canvis en el programa, oferint millors condicions amb el llançament del Revamped Gold Monetisation Scheme (R-GMS), i l’increment d’un 15% en l’impost sobre la importació de lingots d’or han aconseguit reduir les importacions del metall preciós en un 30% respecte al 2022. Tot i això, ha quedat clar que al govern li caldrà fer molt més si vol convèncer a la població índia d’ingressar al banc l’or que té amagat a sota el llit.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

A diferència de les divises fiat, el Bitcoin és una moneda digital descentralitzada que no està sotmesa al control d’un govern o banc central. El seu valor no està definit per una entitat, sinó que es deriva de la confiança del consumidor. Però en què es fonamenta aquesta confiança?

Tot i les diferències, les criptomonedes com el Bitcoin comparteixen algunes similituds amb les monedes fiduciàries tradicionals a les quals tots estem acostumats. Per tant, és important entendre què dona valor als diners fiat abans d’analitzar per què hi ha un gran nombre de persones que veuen al bitcoin com un dipòsit de valor.

Lluny queda un sistema monetari segons el qual el valor de les divises està sostingut per la seva convertibilitat a l’or. D’ençà que el president Richard Nixon va reunir el seu equip a Camp David per anunciar que suspenia la convertibilitat del dòlar amb l’or. El dòlar va passar de ser una moneda que basava el seu valor en l’existència d’una contrapartida en or, a ser una moneda fiduciària, diners fiat, amb un valor que deriva de la relació entre l’oferta i la demanda i l’estabilitat del govern emissor. 

Així doncs, els governs i els bancs centrals poden crear diners per ampliar la seva oferta monetària i estimular la despesa a través de mecanismes econòmics sense preocupar-se de tenir suficients reserves d’or, almenys això és la teoria. Per tant, tot i que aquestes monedes fiduciàries no estan sostingudes per actius tangibles, el seu valor és causat per la confiança col·lectiva en les divises. Com a contrapartida, les polítiques monetàries dels governs i banc centrals, així com l’evolució de l’economia poden fer fluctuar aquesta confiança i el valor de la moneda. 

Descentralització, seguretat i oferta limitada

L’ecosistema monetari del Bitcoin està totalment descentralitzat, és a dir, cap autoritat central regula la base monetària, eliminant la necessitat d’intermediaris i atorgant als usuaris més control sobre les seves transaccions financeres. En eliminar les autoritats centrals, es democratitza la creació de moneda, donant més poder i llibertat a la comunitat d’usuaris.

La creació de Bitcoins segueix unes regles detallades en un protocol molt estricte que es basa en la tecnologia blockchain. Aquesta tecnologia de cadena de blocs utilitza algoritmes criptogràfics i la fa més segures que les monedes físiques i altament immune a crisis. A més, si l’usuari vol fer una transferència o un pagament, té total llibertat, ni el banc, ni VISA, ni Mastercard l’han d’autoritzar. Aquestes característiques i el fet milers de comerciants ja accepten Bitcoin com a pagament per béns i serveis, li han donat un valor d’utilitat.

Per altra banda, des de la seva introducció, es va establir un límit màxim de 21 milions de monedes que es poden minar, la qual cosa introduïa un element d’escassetat intrínsec que també contribueix a donar-li valor, quan tenim en compte la relació entre preu i escassetat. És per això que molta gent considera el Bitcoin com a reserva de valor, tot i la seva volatilitat. La regulació global dels criptoactius i la competència amb altres monedes digitals marcaran el futur del Bitcoin, però en última instància, serà la confiança de la gent el que assegurarà, o no, la seva existència.             

11Onze Recomana Bitvavo, les criptomonedes de manera fàcil, segura i a baix preu.