La vida després de ser menor tutelat

La taxa d’emancipació se situa a vint-i-nou anys, l’atur juvenil voreja el 30 % i el 90 % de les contractacions són temporals. Aquest és el context en què cada any milers de joves s’han d’emancipar, en situació de risc i sense suport familiar. Tot és encara més complicat si t’emancipes després de ser un menor tutelat.

Són joves que han hagut de marxar de casa en circumstàncies molt diverses o sense pares que se’n puguin fer càrrec, sigui de forma temporal o prolongada en el temps. La càrrega emocional darrere dels menors tutelats els obliga a créixer per avançat i madurar dins d’una societat que els estigmatitza i, en el cas dels estrangers, els discrimina.

La complexitat de la situació s’agreuja quan tot això s’ha de viure durant la infantesa. Garantir la seva protecció i assistència és una tasca primordial a escala social que sovint queda invisibilitzada. No podem posar cares a tots els protagonistes d’aquestes històries, però intentarem aportar dades que ens apropin a la seva realitat, viscuda des de Catalunya. Parlem amb en Josep, pare d’acollida, i amb en Joan Carles Martín, director de serveis de l’ASJTET Girona que gestiona la cooperativa Suara. 

Catalunya, pionera en el programa de suport a extutelats

Les estadístiques del Departament de Drets Socials de la Generalitat comptabilitzen, en data de maig de 2021, 7.590 menors en mesura de protecció, dels quals 334 han arribat aquest mateix any. Catalunya va ser pionera en reconèixer la necessitat de protecció per a joves extutelats i ho reconeix legalment des del 2010. La resta de comunitats autònomes s’hi han sumat en més o menys mesura, però la xarxa que s’ha creat a Catalunya i la seva posició geogràfica segueixen sent un reclam per als menors estrangers que arriben al país.

La Generalitat compta amb una gran xarxa de suport als menors tutelats a través de la DGAIA, la Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència, que s’encarrega de vetllar pels drets dels infants i procurar que se’ls ofereixin oportunitats i qualitat de vida. D’aquí es deriva, entre altres, el CRAE, el Centre Residencial d’Acció Educativa, on són acollits centenars de nens i nenes que no accedeixen a famílies d’acollida.

Un cop finalitza la tutela de l’estat, Catalunya encara els ofereix un altre recurs: l’ASJTET, l’Àrea de Suport a Joves Tutelats i Extutelats que els acompanya, mitjançant una xarxa de recursos concertats a les entitats, en el procés d’emancipació entre els 18 i els 21 anys. Suport professional per a accedir a un habitatge, que pot ser assistit o no; suport acadèmic per a acompanyar-los en la formació, i inserció laboral per a guanyar independència, juntament amb una prestació mínima a la qual poden accedir per a iniciar aquesta nova etapa d’emancipació, sovint forçada pel context. 

Infants a la recerca d’un futur

En el cas del Josep, pare d’acollida d’un nen d’onze anys, el procés d’emancipació encara els queda lluny. L’acollida implica estar amb el menor fins que els pares es recuperin; per tant, res els pot assegurar que arribaran junts als 18 anys. 

Serà el menor qui decideixi, en el seu moment, on vol viure, però sens dubte ells voldran contribuir en el seu creixement: «Ell té molt clar que no vol tornar amb els pares; ens diu que els seus pares no tenen una bona qualitat de vida, i ell vol qualitat de vida. Nosaltres li hem dit que pot venir amb nosaltres i, si vol seguir estudiant, també l’ajudarem». 

Són l’exemple de com acollir pot suposar el naixement d’una segona família que, tot i no ser de sang, aporta a l’infant una atenció afectiva que mai havia tingut. Ell i la seva parella són una família col·laboradora a temps parcial; per tant, només el veuen els caps de setmana i per vacances, tot i que mantenen el contacte entre setmana i sovint fan videotrucades o el van a veure als partits de futbol. 

Ens explica que és suport 100 % emocional, i que gràcies a aquesta experiència el nen va molt millor a l’escola. De fet, el dia de tornar al centre on s’està entre setmana, els pregunta contínuament pels minuts que queden fins a l’hora de marxar i «tornar a la seva crua realitat» que encara l’ha d’acompanyar durant set anys més.

Càrrega emocional a tres bandes

«En aquest món es pot aprendre de dues maneres: des de les coses ben fetes o des de les coses mal fetes. Aquests joves han après a fer bé les coses perquè la pauta era fer-les malament per part dels seus pares». Les paraules d’en Joan Carles descriuen la realitat de molts joves extutelats. Una càrrega emocional a tres bandes per als joves, qui ho pateixen especialment, però també per a les famílies d’acollida i els professionals socials que es dediquen a ajudar-los i intentar facilitar-los les coses.

Es troben que les experiències vitals que arrosseguen solen ser especialment dures en els autòctons. Famílies desestructurades, poca qualitat de vida, pares sense interès per donar una vida digna als fills, abusos i violacions, i tantes altres circumstàncies que fan que, per a alguns joves, accedir al servei de tutela sigui una oportunitat per a progressar, i potser l’única. Altres, tot i no ser la majoria, esperaran amb ganes els divuit anys per a tornar amb els pares.

Una emancipació marcada per l’estigma social 

Ho pateixen els autòctons i s’agreuja en el cas dels estrangers. La dificultat de la inserció social per als extutelats se suma a les circumstàncies personals i a la càrrega emocional que la majoria arrosseguen. «La característica comuna que tenen tots és que a casa no han estat protegits o estimats», ens explica en Joan Carles. Una realitat sovint massa complexa per a viure-la sense acompanyament familiar, i on el suport que es realitza des de l’ASJTET i des d’entitats com Suara esdevé vital.

Per sort, la xarxa d’acompanyament és àmplia a Catalunya, però la demanda ho és més. L’arribada massiva de joves estrangers en els darrers anys ha saturat el sistema i ha comportat que molts autòctons no siguin tutelats si no es troben en una situació molt precària. Per a tots ells, la inserció social és clau perquè es puguin adaptar a la societat: «Aquesta és la roda que s’hauria de trencar en un bon estat de benestar, procurar que els fills de la gent que ha estat tutelada no siguin també tutelats». Una tasca social d’integració que sovint queda tacada pel racisme i que ha portat les seves vides a ser objecte de campanyes polítiques.

El racisme, la dificultat afegida per als joves immigrants

A Catalunya, els menors que han fet procés migratori són actualment 1.353, un 95,9 % dels quals són nois, i el 60,7 % tenen disset anys, és a dir, que voregen l’edat d’emancipació. Tutelar aquests menors estrangers significa que els pares renuncien al seu fill.

Després d’anys d’experiència, en Joan Carles remarca que «no te’n vas del teu país, de casa teva, en pastera o sota un camió ni vens a un lloc on estàs sol perquè sí». Molts persegueixen el somni europeu que els ofereix una oportunitat fora del seu poble, on ja tenen el destí marcat. Altres ho fan per encàrrec familiar d’anar a treballar i enviar diners. Diferents motius que descriuen una dura realitat: milers de menors d’edat arrisquen la vida a la recerca d’un futur.

Explica que des de Suara es troben cada dia amb dificultats perquè els joves estrangers accedeixin a feines o habitatges, tot i tenir ingressos, parlar l’idioma i estudiar. «Necessitem una societat amb memòria. Molts dels nostres avis van desplaçar-se per a sobreviure en sortir de la postguerra; no sé si estem tornant el que devem. Però no perdem l’esperança, nosaltres estem allà i continuarem treballant. És un treball d’arquitectura, d’anar col·locant les coses una a una perquè ells es puguin anar aguantant i puguin tirar endavant».

Unir esforços per a oferir-los una vida digna 

Comenta en Josep, des de la seva experiència, que l’acollida i tot el que envolta els menors tutelats no només és un tema invisibilitzat sinó que, quan se’n parla, s’opta més per la morbositat de la situació que pel suport i l’atenció que realment es mereix la situació. «Hi ha molts nens que no troben famílies i, per sort, nosaltres en el nostre entorn som un aparador. Es coneix l’adopció, però no l’acollida». 

El treball psicològic per a uns i altres és dur, però la recompensa és encara més gran, i en això coincideixen tots els testimonis. Al cap i a la fi, d’això tracta la vida: d’aportar, d’acceptar debilitats, de sumar fortaleses i que cadascú posi el seu granet de sorra per construir una societat lliure i justa on tothom tingui un lloc i, sobretot, una oportunitat, independentment de l’origen o el que hagi viscut.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

Pobles i micropobles de Catalunya pateixen despoblament des de fa dècades. Una tendència marcada per les oportunitats laborals i la centralització del teixit empresarial a les ciutats que la pandèmia ha capgirat de forma definitiva: torna el desplaçament rural.

Des de l’any 2019 les dades demogràfiques demostren que s’està aconseguint frenar el despoblament rural a Catalunya, gràcies a vora 4.000 persones que s’hi han desplaçat. Des d’aleshores, i en especial des de la pandèmia, les xifres no han deixat d’augmentar. L’Ajuntament de Barcelona constatava a principis de 2021 que més de 13.000 empadronats havien abandonat la ciutat per marxar de l’àrea metropolitana o a municipis rurals. 

Cada cop més gent teletreballa des dels pobles. La cap d’agents 11Onze Lara de Castro, ens explica com fer-ho.

L’administració incentiva el repoblament rural 

Des dels Ajuntaments, l’objectiu és captar nous habitants, principalment famílies i gent jove que frenin l’envelliment de la població rural. Però aconseguir-ho només serà possible si s’hi sumen tots els actors.

Des del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat es va llançar, a finals de 2020, el programa de promoció de l’habitatge en el món rural. Dos milions d’euros destinats a rehabilitar habitatges en desús per afavorir el trasllat de noves famílies. En pobles com Garidells, a l’Alt Camp, és precisament la manca d’habitatge que els ha portat a perdre 18,8% dels seus habitants en els darrers deu anys fins a situar-se en 190 empadronats.

També entra en joc la gestió des de les Diputacions, com és el cas de la Diputació de Lleida que dies enrere presentava la nova partida pressupostària per frenar el despoblament a través d’accions com incentivar la connectivitat digital o el teixit empresarial. En l’àmbit local els Ajuntaments també creen campanyes de promoció, ja sigui a través de rehabilitació d’espais, ajudes a persones joves, o posar el focus en els avantatges de la nova vida que se’ls ofereix, com va fer l’Ajuntament de Cardona amb la campanya “Una nova vida”.

Des del teixit social, per altra banda, s’han creat iniciatives ciutadanes per omplir de vida els pobles. És el cas de Repoblem, el compte que ha revolucionat les xarxes socials unint projectes i oportunitats de l’àmbit rural i persones que hi poden estar interessades.  

La psicologia avala els beneficis de la vida rural

El psicòleg social i mediambiental Mathew White va realitzar un estudi amb 10.000 persones durant divuit anys i va constatar que les persones amb més contacte amb la natura presentaven menys fatiga mental, taxes de depressió més baixes i més qualitat de vida.

La capacitat de desconnexió, d’allunyar-se del ritme frenètic i l’estrès visual de la ciutat o la facilitat per accedir a productes naturals i ecològics són alguns dels avantatges que els habitants rurals valoren més. També augmenta el sentiment de pertànyer a una comunitat, i això pot reduir la sensació d’aïllament i soledat. 

És el cas de la Susanna, que durant vint anys ha viscut a Pallejà i ara torna amb tota la família a Gandesa, d’on és originària. És sanitària, i per ella i la seva família el confinament va ser el punt decisiu per tornar al poble. Els avantatges estan clars: “més llibertat, i amb la pandèmia, també molta més seguretat”. La contrapartida va ser el canvi de vida social, ja que són poques les amistats que hi viuen tot l’any. 

L’exclusió financera i digital, l’assignatura pendent 

Exclusió financera, digital o de comunicacions són els principals reptes als quals s’enfronten els pobles. El sistema de comunicacions, de transport i fins i tot el teixit empresarial està clarament centralitzat a les grans ciutats, i això pot suposar un gran repte pels seus habitants, que s’han de desplaçar per fer qualsevol gestió. 

La pandèmia ha demostrat que tenir accés a la xarxa digital obre un món de possibilitats per treballar o estudiar des de qualsevol punt. Més llibertat individual per decidir, però amb un gran condicionant com és la connectivitat.

Catalunya afronta el repte de portar connexió a totes aquestes zones en un escenari tecnològicament inèdit en què es postula internacionalment com a punt estratègic pel desenvolupament de l’estratègia 5G. Una revolució en el món de les comunicacions que vol oferir a Catalunya la consolidació intersectorial del teixit social i productiu. Fomentar una nova indústria tecnològica, atraure talent, situar-se com a líder mundial en 5G i unir administració i operadors de telecomunicacions per accelerar el desplegament i la cobertura del 5G a tot el territori.

Reptes, projectes i demandes que configuren el mapa actual del despoblament a Catalunya i demostren que el full de ruta, en aquest sentit, queda clar: si la distribució territorial ha d’incloure en els pobles, els pobles han de tenir accés a tots els serveis.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

La línia d’avals subscrita entre l’Institut de Crèdit Oficial (ICO) i el Govern per cobrir el 20% del valor total del crèdit d’un habitatge finalitzarà el 31 de desembre de 2025. T’expliquem quins requisits i condicions s’han de complir per accedir-hi.

Per evitar que la manca d’estalvis sigui un impediment per a l’accés a l’habitatge en propietat de joves que no disposen dels diners suficients per a pagar l’entrada del 20%, el Govern de l’Estat, en col·laboració amb l’Institut de Crèdit Oficial (ICO), ha posat en marxa un aval hipotecari amb el qual es pot finançar fins al 100% de la compra d’un habitatge. Aquesta mesura és gratuïta tant per al titular del préstec com per al banc que el concedeix.

La línia d’avals amb l’ICO està dotada amb 2.500 milions d’euros i s’adreça als joves de menys de trenta-cinc anys i a famílies amb fills a càrrec seu, per ajudar-los a comprar el seu primer habitatge. El Govern preveu que aquesta mesura ajudarà més de 50.000 ciutadans solvents que no han pogut estalviar prou per a l’entrada de la compra d’una casa o d’un pis, ja que, per norma general, les entitats financeres només financen, aproximadament, un 80% del valor de taxació de l’immoble.

Aquest aval pot ascendir fins al 25% en cas que l’habitatge adquirit disposi d’una qualificació energètica D o superior i tindrà una vigència de deu anys des que es formalitzi l’operació. El termini per formalitzar els préstecs que s’acullin a aquesta línia d’avals finalitzarà el 31 de desembre de 2025, establint-se la possibilitat en el conveni de poder ampliar el termini fins a 2027. En el cas de Catalunya, el preu de l’habitatge a adquirir no podrà superar els 300.000 euros. 

Requisits addicionals que han de complir els sol·licitants

Els avals estan pensats per a persones físiques majors d’edat, amb residència legal en Espanya, acreditada de manera contínua i ininterrompuda durant els dos anys anteriors a la sol·licitud del préstec i amb ingressos que no superin els 37.800 euros bruts a l’any (4,5 vegades l’IPREM).

Si dues persones compren l’habitatge, el límit d’ingressos es duplica. A més, tret d’algunes excepcions, no poden disposar amb anterioritat d’un altre habitatge i el patrimoni màxim de l’avalat no pot superar els 100.000 euros.

Durant el termini de l’aval (fins a deu anys), l’habitatge ha de ser la residència habitual del beneficiari, llevat que hi hagi circumstàncies que requereixin un canvi, com ara la consumació d’un matrimoni, separació matrimonial, trasllat laboral, obtenció de primera ocupació o d’ocupació més avantatjosa. En aquests casos l’habitatge es podrà posar de lloguer.

Per a accedir als avals ICO, cal seguir un procediment estipulat en el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE), que també detalla els documents que cal presentar.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Ciberdelinqüents fan servir la tècnica del Caller ID Spoofing per trucar-te simulant el telèfon de la teva entitat bancària i així robar els diners del teu compte.

Es multipliquen les denúncies als Mossos d’Esquadra i a la Policia Nacional per part de víctimes d’una estafa telefònica que s’ha popularitzat en els últims mesos. Mitjançant la tècnica del Caller ID spoofing o suplantació d’identitat, els ciberdelinqüents simulen els números de telèfon de les entitats bancàries dels clients i es guanyaven la seva confiança fins a aconseguir tota la informació necessària per a accedir als seus comptes o fer transferències a comptes fraudulents.

El mètode de l’ID Spoofing és anàleg al de l’SMS Spoofing i consisteix a canviar l’identificador de trucada o número de telèfon. Els ciberdelinqüents fan servir programari de centraletes virtuals fàcilment obtenible a internet per a simular els telèfons dels bancs i fer-se passar pel personal de les entitats.

A partir d’aquí hi ha diferents variacions de la mateixa estafa. Per norma general, els delinqüents es fan passar per agents del departament de frau de l’entitat bancària que investiguen unes operacions fraudulentes i pressionen als clients sobre un suposat bloqueig de compte si no fan el que els hi demanen. Des de comunicar que el client té mal configurada una de les opcions del seu compte corrent i pot ser víctima d’una estafa, fins a alertar que ha estat víctima d’una operació fraudulenta i s’ha de bloquejar el compte o autoritzar una transferència.

@laia814

ESTAFA BANCO SABADELL. URGENTE AYUDA PORFAVOR

♬ sonido original – Laia

Com protegir-se d’aquestes estafes

La clau per protegir-se de qualsevol mena d’estafa és la precaució. Les entitats bancàries insisteixen a desconfiar de qualsevol trucada no esperada per part del banc i a no facilitar informació confidencial com credencials de banca electrònica, dades de targetes o altres mitjans de pagament o informació (nom, DNI, data i lloc de naixement, etc.) que permeti que qualsevol persona es pugui fer passar per nosaltres.

En el cas concret d’una petició sospitosa a través d’un telèfon que suposadament és de l’entitat bancària, es recomana penjar la trucada i posar-se en contacte amb el número d’atenció al client del banc per confirmar que es tractava d’una trucada legítima. D’altra banda, s’insta a accedir a la banca electrònica exclusivament des de l’app de l’entitat bancària, però mai des d’enllaços de missatges de text o correu electrònic.

Així mateix, no et refiïs d’ofertes o promocions que semblen massa bones per a ser certes. En cas de dubte, sempre et pots posar en contacte amb l’entitat bancària o companyia a través dels seus canals oficials.

Com fer una reclamació

En cas que s’efectuïn operacions no autoritzades en el teu compte bancari. Primer, canvia les teves contrasenyes de tots els serveis en línia i fes una reclamació al Servei d’Atenció o Defensa del Client de l’entitat financera. Pots fer-ho amb el full oficial de reclamació o trucant al telèfon gratuït per a incidències i reclamacions, tot demanant el número de referència corresponent a la teva reclamació. 

Paral·lelament, pots interposar una denúncia en una comissaria dels Mossos d’Esquadra, però hi ha poques probabilitats de trobar al responsable directe del delicte, perquè sovint es tracta de grups delictius o de delinqüents que es troben fora del territori nacional.

Si en el termini de trenta dies no has obtingut resposta de l’entitat bancària, o bé la resposta no és satisfactòria, contacta amb l’oficina de consum del teu municipi. Si el banc no et reintegra l’import extret fraudulentament o la mediació no prospera, pots recórrer al Banc d’Espanya o a la via judicial. Recorda que si i l’import de la reclamació no supera els 2.000 euros, no et caldrà advocat ni procurador. Pots trobar més informació aquí.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Un estudi de l’ACNUR sobre l’educació i la seva importància en la inclusió social posa de manifest que un dels reptes més importants que enfronten els infants refugiats és l’accés desigual a l’educació. 

Un denominador comú de les crisis de refugiats és que, independentment de la seva ubicació, quan les famílies es veuen obligades a abandonar les seves llars, l’estabilitat de la vida dels infants es veu inevitablement alterada. Així mateix, la pèrdua de seguretat, dignitat i l’accés a l’educació són algunes de les conseqüències més immediates que afecten les persones desplaçades.

No calia un informe per entendre la importància d’assegurar-se que els nens i joves refugiats tinguin accés al sistema educatiu, però sí que és important conèixer les xifres més enllà dels eslògans genèrics que desdibuixen el problema. Concretament, per poder oferir els recursos i eines necessàries per abordar el problema.

El talent és universal, l’educació no

L’estudi d’AGNUR es basa en dades de més de 40 països de tot el món i emfatitza que, fins i tot abans de la pandèmia, s’estimava que la proporció de nens de 10 anys que no saben llegir ni entendre un text senzill era del 57% als països de renda baixa i mitjana, i del 86% a l’Àfrica subsahariana, on viuen milions de refugiats: “Una educació de mala qualitat i la manca d’accés a escoles i instituts afecten centenars de milions de nens. Però no hi ha dubte que els joves refugiats ho pateixen de manera més aguda.”

Les dades indiquen com els nens refugiats s’estan quedant enrere respecte als no refugiats pel que fa a l’accés a una educació de qualitat. L’índex d’escolarització a les escoles bressol és de tan sols el 42%, mentre que a l’educació primària se situa en el 68%. Pel que fa a l’ensenyament secundari és significativament inferior, 37%, i en estudis superiors no passa del 6%, molt per sota dels nivells mundials, especialment dels països més rics. 

Promovent una visió inclusiva de l’ensenyament podem treballar cap a una realitat on tots els infants, també els refugiats, tinguin les mateixes oportunitats per créixer, aprendre i aspirar a un futur millor. Això requereix un esforç de solidaritat col·lectiva que implica la participació de tota la societat, sense que importin les fronteres.

11Onze s’Arremanga

Des d’11Onze hem decidit arremangar-nos i volem construir 50 Escoles Refugi per a les criatures del nord de Síria. Així podrem ajudar a 1.750 nens i nenes. Per tal de fer-ho possible, calen 100.000 euros que 11Onze s’Arremanga farà arribar a Better Shelter perquè dugui a terme l’acció sobre el terreny. Comptem amb tu?

L’últim informe sobre la desigualtat publicat per Oxfam mostra que des de 2020, les cinc persones més riques del món han duplicat les seves fortunes, mentre que durant el mateix període, quasi cinc mil milions de persones s’han empobrit.

A les portes de la celebració anual del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, que reuneix a caps d’Estat, líders de corporacions i acadèmics de tot el món, Oxfam publica el seu últim informe sobre la desigualtat i demana als països que s’oposin a la influència dels ultrarics en la política fiscal. Com ja és tradició, l’organisme internacional aprofita l’ocasió per a posar en relleu la bretxa entre rics i pobres, però enguany afirma que aquesta bretxa s’ha “sobrealimentat” des de la crisi sanitària.

Els multimilionaris són avui tres bilions d’euros més rics que el 2020. Segons Oxfam, Elon Musk, magnat dels negocis sud-africà, Bernard Arnault, propietari de LVMH, Jeff Bezos, fundador d’Amazon, Larry Ellison d’Oracle, i el guru de la inversió Warren Buffett, han duplicat amb escreix, un 114%, les seves fortunes fins a arribar als 793.000 milions d’euros en tres anys, mentre que la riquesa del 60% de la població més pobre ha disminuït. 

L’organització no governamental apunta que si es manté aquesta tendència, el món podria veure el seu primer bilionari en la pròxima dècada, però que caldran 229 anys per erradicar la pobresa. “No podem seguir amb aquests nivells de desigualtat obscena”, avisa Amitabh Behar, director interí d’Oxfam Internacional, “el capitalisme està al servei dels superrics”.

Poder corporatiu vs. poder públic

Segons Oxfam, els Estats han cedit el poder als monopolis corporatius, permetent a les empreses influir en els salaris que es paguen a la gent, en el preu dels aliments i en els medicaments als quals poden accedir les persones. “El poder corporatiu s’utilitza per a impulsar la desigualtat, escanyant als treballadors i enriquint als accionistes rics, eludint impostos i privatitzant l’Estat”, afirma Oxfam.

En aquest context, Behar declara que la solució ha d’anar encaminada en què el poder públic pugui frenar “el descontrolat poder corporatiu i la desigualtat, modelant el mercat perquè sigui més just i lliure del control multimilionari”, i afegeix que “els governs han d’intervenir per a desmantellar els monopolis, empoderar als treballadors, gravar aquests enormes guanys corporatius i, fonamentalment, invertir en una nova era de béns i serveis públics”.

L’organització recalca que gràcies a la formulació de polítiques fiscals actuals, les corporacions han pogut pagar impostos corporatius més baixos, privant així als governs dels diners que es podrien fer servir per ajudar als més pobres de la societat. Set de les 10 empreses més grans del món tenen un director general multimilionari, o a un multimilionari com el seu accionista principal.

En aquest sentit, el director apunta que els impostos corporatius van disminuir significativament als països de l’OCDE, del 48% el 1980 al 23,1% el 2022, i demana un impost a la riquesa sobre els milionaris i multimilionaris del món que, segons afirma, podria aportar 1,8 bilions de dòlars cada any. De la mateixa manera, insta als governs a limitar la paga dels presidents de les grans empreses i a trencar els monopolis privats.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

En la segona edició del “Que no faltin!”, Susana Rodríguez Urgel, fundadora de The Digital Advisory Board, va compartir els seus coneixements de criptoeconomia amb l’audiència de La Plaça.

Les possibilitats que brinden les noves tecnologies han obert el camí a la criptoeconomia, un nou concepte tecnoeconòmic que coordina a diferents actors del sector de les FinTech, amb la finalitat de crear una economia descentralitzada a través de la tecnologia de cadena de blocs “blockchain” i les criptomonedes.

Com explica Rodríguez, “La digitalització de l’economia i, en concret, el que és el Blockchain, ens porta al ‘ownership’. Tots serem amos del que puguem associar a la nostra identitat digital.”  La col·laboració entre usuaris dona lloc a una nova generació de plataformes que prosperen gràcies a les contribucions d’un bloc de talent global descentralitzat, que no ha de demanar permís a cap entitat governamental.

Ara bé, com apunta l’experta en criptoeconomia, “tota llibertat comporta més responsabilitat”, la davallada del mercat de les criptomonedes no és causat per les noves tecnologies “el problema que estem vivint ara no són les criptomonedes, la tecnologia no té la culpa. Són les persones que estan fent ús d’aquesta tecnologia que, de vegades, són poc ètiques.”

En aquest context, els governs han vist com es quedaven enrere davant d’un canvi de paradigma que pot presentar un desafiament a l’estructura de poder establerta, i sota el seu domini. La creació de les monedes digitals controlades pels bancs centrals (CBDC), serà la base en què se sustentarà, per sobreviure, el sistema financer centralitzat? Podeu veure el capítol complet aquí.

Que no faltin! Capítol: 3

David Garrofé, empresari i secretari general de la patronal catalana CECOT des de 1988 fins al 2021, ens parlarà del futur del mercat laboral. Podràs seguir la conversa en directe des de La Plaça, a partir de les 19:00 del dimarts 13 de desembre. Si hi vols participar com a públic, pots demanar la teva plaça escrivint a [email protected].

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La generació Z ha sofert especialment les conseqüències econòmiques de la pandèmia, amb un nivell de desocupació que va arribar a fregar el 40 %. Tot i que la situació ha millorat respecte a l’any 2020, trobar una feina digna i aconseguir la independència econòmica continua sent una missió gairebé impossible per a una generació que aspira a fer el salt digital.

El mercat laboral està plagat d’espines per a la generació Z, a la qual pertanyen aquells joves nascuts a cavall dels segles XX i XXI. Tot i que no hi ha consens sobre els anys exactes d’inici i finalització, se sol acceptar que inclou als qui van néixer entre mitjans dels 90 i finals de la primera dècada d’aquest segle. Són més de 2.000 milions de persones a tot el món i en pocs anys suposaran més d’un quart de la força laboral total.

Precedida dels ‘millenials’ i seguida pels alfa, es tracta d’una generació que ja ha començat a incorporar-se al mercat laboral. I en molts casos ho ha fet en el pitjor moment, quan el món patia les conseqüències econòmiques de la COVID-19.

Víctimes de la pandèmia

La pandèmia mundial va castigar especialment la generació Z, la taxa de desocupació de la qual va arribar a fregar a Espanya el 40 % l’any 2020, enfront d’un 14 % de la resta de generacions. Aquell any en gairebé tots els països de l’OCDE la taxa de desocupació d’aquest grup demogràfic era el doble o el triple que la d’altres grups de major edat.

La generació Z està sobrerepresentada en sectors com l’hostaleria, el turisme i l’oci, molt afectats per les mesures que es van prendre per frenar pandèmia, així que la destrucció d’ocupació va ser particularment dura per a ells.

El pitjor és que els seus llargs períodes de desocupació en abandonar l’institut o la universitat suposen la pèrdua d’anys d’experiència i capacitació, la qual cosa reduirà les seves opcions de progressar més endavant en l’escala professional. Un estudi assenyala que aquests períodes d’atur poden traduir-se en una reducció del 2 % dels ingressos al llarg de la vida laboral.

Major precarietat

Tot i que la situació econòmica ha millorat des de les èpoques més dures de la pandèmia, trobar un treball digne i aconseguir la independència econòmica continua sent una missió gairebé impossible per als integrants de la generació Z. De fet, a Catalunya la taxa d’atur entre els joves de 16 i 24 anys en el segon trimestre d’enguany seguia per sobre del 25%, més del triple que el de la resta de franges d’edat.

Múltiples factors condicionen aquest elevat atur entre els més joves. Un dels elements que influeixen en la seva precarietat és la temporalitat. L’informe “Joves i mercat de treball”, publicat al març, assenyala que els joves presenten “uns nivells de temporalitat sensiblement més elevats, de manera que el seu accés a l’ocupació es produeix majoritàriament mitjançant modalitats de contractació temporal”.

La primera generació digital

La generació Z destaca per la seva flexibilitat i autonomia, així com pel seu domini de les eines digitals. D’aquí el seu atractiu per a moltes empreses que encara han de fer el salt de la digitalització. També tenen més aversió al risc i més consciència financera que altres generacions, ja que van viure de nens la crisi de 2007-2008.

No obstant això, es tracta d’una generació que no està disposada a acceptar una feina a qualsevol preu, ja que en molts casos valoren altres aspectes per sobre de l’apartat econòmic. A diferència dels seus pares, que aspiraven a una ocupació per a tota la vida, ells busquen més la realització personal. Per això en bastants casos recorren a l’autoocupació per fer realitat els seus propis projectes.

És significatiu que, segons l’informe “Randstad Workmonitor 2022”, més de la meitat dels treballadors (56%) d’entre 18 i 24 anys abandonarien una feina que els impedís gaudir de les seves vides. I és que molts dels membres de la generació Z preferirien estar aturats que ser infeliços en un treball que no els agrada, segons aquest informe.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’Organització de Consumidors i Usuaris, OCU, calcula que les famílies han d’invertir 530 € per cada fill en l’arrencada de curs. Tot el curs costarà 2.728 € a Catalunya. Però tornar a l’escola pot costar només 57 € gràcies a Better Shelter i 11Onze s’Arremanga.

1,3 milions d’alumnes ja han tornat a les aules a Catalunya i, tot i que la xifra d’alumnes ha baixat, hi haurà 1.200 mestres més. Tothom torna a la rutina laboral i educativa, en un curs on moltes famílies s’han pogut beneficiar del val escolar per a material.

Tot i això, l’inici de curs sempre és un repte econòmic per a les famílies, en un moment de menor estalvi per l’augment de la despesa durant les vacances. Enguany els preus segueixen pujant a causa de la inflació i l’OCU ha calculat que cada família necessitarà 530 € per afrontar l’inici de curs. Parlem de despeses de matriculació, material i menjador, extraescolars a banda. En total, a Catalunya el curs tindrà un cost mitjà de 2.728 € per fill. Si detallem aquesta mitjana, resulta que a l’escola pública el cost serà de 1.060 €, a la concertada de 3.045 €  i a la privada de 7.030 €.

Es tracta de xifres que deixen en anècdota el cost de fer tornar a classe als alumnes de les Escoles Refugi que 11Onze s’Arremanga promou amb Better Shelter. Es tracta d’aules per construir en un campament de refugiats del nord de Síria per als alumnes que van perdre la seva escola en els terratrèmols de febrer de 2023. L’objectiu és aconseguir 100.000 € per crear 50 escoles per atendre 1.750 criatures. Per tant, el cost per alumne és de 57 €, incloent-hi la construcció de l’aula. 

Les famílies catalanes afronten una gran despesa aquest inici de curs. Des d’11Onze s’Arremanga, demanem aquest esforç extra perquè aquests alumnes també puguin tenir un curs escolar, com qualsevol altre alumne.

Entra i fes la teva donació a 11Onze s’Arremanga.

A 11Onze Podcast parlem amb Miguel Acebrón García de Eulate, de Better Shelter, per conèixer com les Escoles Refugi canvien les dinàmiques als campaments de refugiats. L’objectiu és crear 50 aules perquè 1.750 nens i nenes afectats pels terratrèmols puguin reprendre les seves classes.

11Onze s’Arremanga per les criatures del nord de Síria col·laborant amb Better Shelter. Els refugis de l’entitat sueca han estat reconeguts internacionalment perquè canvien la concepció dels campaments de refugiats. En aquest cas no s’instal·len les típiques tendes de campanya que associem a campaments temporals, sinó que s’aporta una solució més resistent i duradora.  

En una conversa a 11Onze Podcast Miguel Acebrón García de Eulate, Technical Customer Success Manager de Better Shelter, explicava què pretenien dissenyant aquesta mena de refugis: “Buscàvem una solució diferent. Per nosaltres hi ha dos pilars, la seguretat i la dignitat”. Per això és un refugi rígid, no fet de tela. Estan pensats per durar i per garantir la seguretat i la intimitat dels seus usuaris.

El canvi de l’educació

11Onze ha sol·licitat específicament que els refugis que la comunitat enviï a Síria siguin per construir aules perquè els nens i nenes puguin tornar a classe. Des de Better Shelter es valora molt positivament aquesta acció perquè l’educació, asseguren, canvia les dinàmiques als campaments. Segons en Miguel Acebron García de Eulate: “Hi ha un canvi substancial quan hi ha un sistema d’educació. Quan els nens tenen accés a l’educació comencen a tenir rutines, a jugar amb altres nens, a aprendre i a continuar la seva educació. Però també és bo pels pares, perquè disposen de temps saben que els seus fills estan en un lloc segur. Les escoles canvien la dinàmica”.

La transparència de les donacions

Un fet diferencial del projecte d’11Onze s’Arremanga i Better Shelter és l’absoluta transparència dels costos. A la pàgina d’11Onze s’Arremanga hi consten els preus de cadascun dels elements que calen per fer un refugi. Tal com explicava Miguel Acebron García de Eulate: “Així la gent té una orientació d’en què es traduirà l’import que ens entreguen”.

En la conversa que podeu trobar a 11Onze Podcast, en Miguel també explicava que els campaments de refugiats cada cop han de ser més resistents perquè aquesta situació aparentment transitòria tendeix a allargar-se. De fet, al centre d’Àfrica, ja hi ha a casos de persones que han nascut i han passat tota la seva vida en un campament. Segons indicava, el més dur per als refugiats és la incertesa: “Els refugiats viuen en una gran incertesa. No saben quant de temps estaran en aquella situació, si hauran de migrar de nou o no, on són els seus familiars, quins són els seus mitjans de vida… Tenen molts dubtes sobre el futur”. 

Quan a un campament hi arriba un refugi de Better Shelter, cal imaginar que hi arriba una caixa de l’estil de les que reps quan compres mobles d’Ikea. No és pas perquè sí que la famosa empresa sueca sigui un dels principals impulsors de Better Shelter. Aleshores, comença la construcció del refugi: unes instruccions sense text i un muntatge senzill fan possible que siguin els mateixos refugiats els que participin de la construcció dels seus refugis. És una manera de sentir-se útil i de ser remunerat per una jornada de feina.

Els refugis que impulsen 11Onze s’Arremanga i Better Shelter busquen donar una vida digna i segura als infants del nord de Síria que van veure com la seva vida canviava bruscament per culpa dels terratrèmols. Es poden fer donacions de qualsevol import, l’objectiu és arribar als 100.000 euros per poder instal·lar 50 escoles refugis per atendre 1.750 criatures.