El BCE posa límits a la IA, arriba SENSO

Europa exigeix als grans bancs plans per gestionar els riscos de la intel·ligència artificial. Una nova realitat que reforça la necessitat d’una IA transparent, responsable i centrada en el client. 

El Banc Central Europeu (BCE) ha demanat als principals bancs de la zona euro que presentin abans del 31 d’octubre de 2026 un pla d’acció per identificar, gestionar i reduir els riscos derivats de l’ús de la intel·ligència artificial. La decisió confirma un canvi de paradigma: la IA ja no es considera només una eina per millorar l’eficiència, sinó una tecnologia que ha de complir els mateixos estàndards de transparència, governança i control que qualsevol altra infraestructura crítica del sistema financer.

L’organisme supervisor considera que la intel·ligència artificial ja forma part del dia a dia de les entitats financeres i que el seu desenvolupament ha d’anar acompanyat de mecanismes que garanteixin la seguretat dels clients, la supervisió humana i la traçabilitat de les decisions.

La confiança, el veritable valor de la IA

Aquest nou enfocament regulador posa de manifest que el debat ja no gira al voltant de si la banca utilitzarà intel·ligència artificial, sinó de com ho farà.

Per a Isaac Sene, Chief AI Officer de SENSO, aquesta és la clau.

«La intel·ligència artificial només és útil si genera confiança. La tecnologia ha d’ajudar les persones a prendre millors decisions, no substituir el seu criteri.»

Segons Sene, la IA aplicada a les finances ha de ser capaç d’explicar les seves recomanacions, actuar amb transparència i mantenir sempre l’usuari al centre.

«Durant anys hem parlat del potencial de la IA. Ara ha arribat el moment de parlar de responsabilitat. Les persones han de saber per què reben una recomanació i mantenir sempre el control sobre les seves decisions.»

SENSO, una IA pensada per protegir i optimitzar el patrimoni

Amb aquesta visió, 11Onze s’ha aliat amb SENSO, una plataforma d’intel·ligència artificial creada per ajudar els clients a entendre millor el seu patrimoni, identificar oportunitats d’optimització i prendre decisions financeres més informades.

Lluny de substituir l’assessorament humà, SENSO utilitza la intel·ligència artificial per analitzar la situació patrimonial de cada client, detectar oportunitats de millora i oferir recomanacions personalitzades adaptades als seus objectius.

«El futur de les finances no dependrà de qui tingui la IA més potent, sinó de qui sigui capaç d’utilitzar-la amb més responsabilitat. La confiança serà el gran diferencial dels pròxims anys.», conclou Isaac Sene.

Què és SENSO?

Senso és la plataforma d’intel·ligència artificial desenvolupada per ajudar els clients a gestionar el seu patrimoni de manera més eficient. 

Entre les seves funcionalitats destaquen:

• Visió global del patrimoni del client.
• Anàlisi intel·ligent de la situació financera.
• Recomanacions personalitzades basades en els objectius de cada usuari.
• Detecció d’oportunitats d’optimització patrimonial.
• Fa seguiment de les implicacions fiscals de les operacions de l’usuari d’acord amb la normativa espanyola.
• Suport a la presa de decisions, mantenint sempre el control en mans del client.

SENSO neix amb un objectiu clar: posar la intel·ligència artificial al servei de les persones perquè puguin comprendre millor les seves finances i gestionar el seu patrimoni amb més confiança.

Les reivindicacions del professorat van molt més enllà d’un conflicte laboral: són un advertiment sobre el futur d’una societat que corre el risc de convertir el coneixement en un privilegi. Quan una societat abandona l’escola pública, abandona el seu futur.

Les mobilitzacions del professorat que s’han repetit durant els darrers anys a Catalunya no són només un conflicte laboral. Són el símptoma d’un problema molt més profund. Quan mestres i professors reclamen menys alumnes per aula, més personal de suport, menys burocràcia, salaris dignes i recursos per fer possible una escola inclusiva, no estan parlant únicament de les seves condicions de treball. Estan advertint que un dels pilars fonamentals de qualsevol societat moderna s’està esquerdant.

A Catalunya, el malestar docent s’ha expressat amb vagues, manifestacions i protestes massives. Les demandes són clares: més pressupost, més professionals, més suport psicològic i social, reducció de ràtios i menys càrrega administrativa. En una protesta recent a Barcelona, els docents reclamaven “integradores socials i psicòlegs” abans que més pantalles, una frase que resumeix perfectament el fons del debat: el problema de l’escola no és només tecnològic, és humà.

La qüestió, per tant, no és si els mestres tenen raó o no en una negociació concreta. La qüestió és si una societat pot permetre’s ignorar els professionals que cada dia veuen, abans que ningú, les conseqüències de la desigualtat, la pobresa, la desestructuració familiar, la precarietat i la manca de recursos públics.

Invertir en educació és invertir en prosperitat

L’educació pública és probablement la inversió més rendible que pot fer un país. No hi ha cap altra política pública amb una capacitat tan gran per transformar l’economia, reduir desigualtats, millorar la sans crítics. Però, paradoxalment, massa sovint es tracta com una despesa més, una partida que es pot ajustar quan els pressupostos no quadren.

Les dades internacionals mostren una realitat difícil de rebatre. Els països que més aposten per l’educació pública són també els que acostumen a presentar millors indicadors de cohesió social, innovació, confiança institucional i qualitat democràtica. Segons dades del Banc Mundial, Suècia destinava el 2022 un 7,3% del PIB a educació, mentre que Dinamarca i Finlàndia hi destinaven un 6,4%. Espanya se situava en el 4,6%, per sota de la mitjana de la Unió Europea, que era del 4,7%.

Aquesta diferència no és només comptable. És política. Els països nòrdics fa dècades que entenen l’educació com una infraestructura estratègica. No com un servei assistencial, ni com una despesa social, ni com un aparador de reformes educatives. L’entenen com la base del seu model de societat.

Finlàndia n’és l’exemple més citat, però sovint se n’explica només la superfície. El seu èxit no es basa en una fórmula màgica, sinó en una decisió col·lectiva molt clara: garantir que qualsevol escola pública pugui oferir una educació d’alt nivell. No es tracta de crear uns quants centres excel·lents per a una minoria, sinó d’elevar el nivell general del sistema perquè el lloc de naixement o la renda familiar no determinin el futur d’un infant.

Aquesta és la diferència entre una societat que vol aprofitar tot el seu talent i una societat que només cultiva el talent dels qui ja tenen privilegis.

Quan el coneixement torna a ser un privilegi

Quan l’educació es mercantilitza, el coneixement deixa de ser un dret i es converteix progressivament en un producte. I quan això passa, les oportunitats comencen a concentrar-se allà on ja es concentra la riquesa. L’escola privada pot presentar-se com una opció individual, però quan el sistema públic s’afebleix, aquesta “opció” deixa de ser neutral. Es converteix en una via de segregació silenciosa.

No cal atacar frontalment l’educació privada per veure’n els riscos. N’hi ha prou amb observar què passa quan l’educació pública perd qualitat: les famílies amb més recursos busquen alternatives, els centres públics concentren més complexitat social, la desigualtat educativa augmenta i l’ascensor social es bloqueja. El resultat és una societat on l’origen pesa més que l’esforç i on el talent queda condicionat pel compte corrent familiar.

La història ens ho recorda constantment. Durant segles, l’educació va ser patrimoni de les elits. El coneixement era una forma de poder i, precisament per això, es mantenia fora de l’abast de la majoria. La gran revolució dels sistemes públics d’educació va ser trencar aquesta lògica. Per primera vegada, milions de persones van poder accedir a eines que abans estaven reservades a una minoria: lectura, pensament crític, ciència, història, matemàtiques, cultura i consciència cívica.

Sense aquesta democratització del coneixement no s’entenen les classes mitjanes modernes, ni el desenvolupament industrial europeu, ni la innovació científica, ni la consolidació de les democràcies contemporànies. Una societat educada és més difícil de manipular. Llegeix més, pregunta més, contrasta més i accepta menys dogmes. Per això l’escola pública no és només una institució educativa. És una garantia democràtica.

En ple segle XXI, aquesta funció és encara més important. La intel·ligència artificial, la desinformació, la polarització política, la crisi climàtica, la transformació del mercat laboral i la complexitat del sistema financer exigeixen ciutadans molt més preparats que en qualsevol altra època. I, tanmateix, encara discutim si cal invertir més en educació.

La pregunta correcta no és quant costa una educació pública de qualitat. La pregunta correcta és quant ens costarà no tenir-la?

Perquè una educació insuficient no apareix immediatament com una factura. Apareix anys després en forma de baixa productivitat, desigualtat, fracàs escolar, precarietat, dependència tecnològica, desafecció democràtica i vulnerabilitat davant la manipulació. Les retallades educatives sempre semblen estalvis a curt termini, però acaben sent deutes socials a llarg termini.

L’assignatura pendent: formar ciutadans financerament lliures

Defensar l’educació pública no significa negar l’existència d’altres models educatius. Significa afirmar una idea molt més elemental: cap societat avançada pot construir el seu futur sobre una escola pública feble. L’educació privada pot complementar un sistema, però no pot substituir la funció igualadora, democràtica i cohesionadora d’una xarxa pública forta, ben finançada i exigent.

I aquesta defensa del coneixement no s’acaba a l’escola. Al contrari. Una societat realment avançada és aquella que converteix el coneixement en un bé públic accessible durant tota la vida. L’educació no s’acaba quan un jove obté un títol acadèmic. Les transformacions tecnològiques, econòmiques i socials obliguen qualsevol ciutadà a continuar aprenent si vol mantenir la seva autonomia i la seva capacitat de decisió.

En aquest context, hi ha una disciplina que continua sent una de les grans absents dels currículums educatius: l’educació financera. Resulta difícil entendre que una persona pugui completar tot el seu recorregut educatiu sense haver rebut una formació sòlida sobre el funcionament dels diners, els efectes de la inflació, la creació de deute, els mecanismes de l’estalvi o la protecció del patrimoni.

Aquesta absència té conseqüències molt reals. Milions de persones prenen decisions econòmiques que condicionaran tota la seva vida sense disposar dels coneixements necessaris per entendre plenament allò que signen, allò que compren o allò que inverteixen.

Al capdavall, la llibertat econòmica no comença amb els diners. Comença amb el coneixement. I de la mateixa manera que una escola pública forta és imprescindible per construir una societat més justa, una ciutadania formada financerament és imprescindible per construir una societat més lliure, més crítica i menys dependent dels interessos d’aquells que tradicionalment han concentrat el poder econòmic.

Per això, quan defensem l’educació, no defensem només les escoles. Defensem el dret de les persones a comprendre el món que les envolta. Perquè només qui entén les regles del joc pot aspirar realment a canviar-les.

Aquesta necessitat de coneixement no s’acaba a les aules. En una societat cada vegada més complexa, entendre com funcionen els diners, la inflació, el deute o els sistemes monetaris és també una forma de llibertat. Malauradament, l’educació financera continua sent una de les grans assignatures pendents del nostre temps.

A 11Onze creiem que el coneixement financer ha de formar part de la cultura general de qualsevol ciutadà. Per això, des de La Plaça treballem per apropar aquests conceptes a la nostra comunitat d’una manera rigorosa i accessible. Si vols aprofundir en aquesta mirada, la sèrie “ El diner “ ofereix un recorregut imprescindible per entendre els mecanismes que han modelat l’economia moderna. Perquè el coneixement continua sent la millor eina per construir una societat més lliure, més crítica i més conscient del seu futur.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució

Mentre una minoria concentra una part creixent de la riquesa mundial, milions de persones veuen com l’accés a l’habitatge, l’estalvi i la prosperitat esdevé cada vegada més difícil. La desigualtat econòmica ja no és una qüestió ideològica. És una realitat mesurable que condiciona el futur de les nostres societats.

Durant dècades, les economies occidentals han construït el seu relat sobre una promesa aparentment senzilla: si l’economia creix, tothom hi acaba guanyant. Aquest principi va funcionar raonablement bé durant bona part del segle XX. Després de la Segona Guerra Mundial, Europa i els Estats Units van viure una expansió econòmica que va permetre la consolidació de les classes mitjanes, l’accés generalitzat a l’habitatge i una millora sostinguda del nivell de vida.

Tanmateix, les dades dels darrers quaranta anys apunten cap a una realitat diferent. La riquesa continua creixent, però cada vegada es concentra en menys mans. Paral·lelament, una part significativa de la població experimenta dificultats creixents per acumular patrimoni, mantenir el seu poder adquisitiu o garantir unes expectatives de futur similars a les de generacions anteriors. La gran paradoxa del nostre temps és que vivim en el període de major abundància material de la història mentre augmenta la percepció de precarietat, inseguretat i empobriment.

Un món cada vegada més ric… i més desigual

La concentració de la riquesa és un dels fenòmens econòmics més rellevants del segle XXI. Segons el World Inequality Lab, el 10% més ric de la població espanyola controla prop del 60% de tota la riquesa privada del país, mentre que la meitat de la població amb menys recursos disposa d’una petita fracció del patrimoni total.

A escala global, la situació és similar. Les dades del World Inequality Lab, l’OCDE i el World Inequality Report mostren que la riquesa dels grans patrimonis ha crescut a un ritme molt superior al de l’economia real durant les darreres dècades. Les crisis financeres, les polítiques monetàries expansives i la revalorització dels actius han acabat afavorint especialment aquells que ja disposaven de patrimoni.

No estem parlant únicament de milionaris. La diferència fonamental es troba entre qui posseeix actius que es revaloritzen amb el temps —habitatges, accions, empreses o metalls preciosos— i qui depèn exclusivament del seu salari per mantenir el seu nivell de vida. Aquesta diferència és la que està configurant una nova divisió social que travessa bona part de les economies desenvolupades.

Catalunya: menys desigualtat estadística, més dificultats per prosperar

Catalunya presenta indicadors de desigualtat inferiors a la mitjana espanyola. L’índex de Gini se situa per sota del conjunt de l’Estat i la distribució de la renda és relativament més equilibrada que en altres territoris. Però la renda només explica una part de la història.

La qüestió clau és el patrimoni. Una família pot disposar d’uns ingressos correctes i, tanmateix, trobar-se en una situació de vulnerabilitat si no pot comprar un habitatge, si destina una part excessiva dels seus ingressos al lloguer o si és incapaç de generar estalvi.

Les darreres dades d’Idescat indiquen que gairebé una quarta part de la població catalana es troba en risc de pobresa o exclusió social. Al mateix temps, l’accés a l’habitatge s’ha convertit en una de les principals preocupacions econòmiques dels ciutadans.

Aquesta realitat explica una percepció cada vegada més estesa: moltes persones treballen, estudien i produeixen més que mai, però senten que els costa més prosperar que als seus pares.

De la societat salarial a la societat patrimonial

Per entendre aquesta transformació cal mirar enrere. Durant bona part del segle XX, el treball constituïa el principal mecanisme d’ascens social. Els salaris evolucionaven de manera relativament paral·lela a la productivitat i permetien construir un patrimoni familiar progressivament.

Aquest equilibri va començar a modificar-se a partir dels anys vuitanta. La liberalització financera, la globalització productiva i la desregulació dels mercats van afavorir una expansió sense precedents dels mercats de capitals. Mentrestant, els salaris van créixer a un ritme molt més moderat.

L’economista Thomas Piketty (2013) a “Le Capital au XXIe siècle“ va sintetitzar aquesta dinàmica amb una idea que s’ha convertit en una referència internacional: quan la rendibilitat del capital supera de manera persistent el creixement dels salaris i de l’economia productiva, la riquesa tendeix a concentrar-se (r > g). Això és exactament el que ha passat durant les darreres dècades.

Qui posseïa habitatges, accions o participacions empresarials ha vist créixer el valor dels seus actius, en canvi qui només disposava del seu salari ha hagut d’afrontar una inflació acumulada, una pressió fiscal considerable i un encariment continuat dels béns essencials. La conseqüència és que les economies occidentals han evolucionat progressivament cap a una societat patrimonial, on la possessió d’actius és cada vegada més determinant que no pas la capacitat de treball.

La vivenda: la gran fàbrica de desigualtat

Si hi ha un element que exemplifica aquesta transformació és l’habitatge. Durant dècades, comprar un pis va ser la principal eina d’acumulació patrimonial de les classes mitjanes. Avui, aquesta possibilitat s’allunya per a una part creixent de la població.

Els preus dels habitatges han crescut molt més ràpidament que els salaris, especialment a les grans àrees metropolitanes. Això obliga moltes famílies a destinar una proporció cada vegada més elevada dels seus ingressos a pagar un lloguer o una hipoteca. El resultat és una divisió social cada vegada més visible entre propietaris i no propietaris.

Els primers acumulen patrimoni gràcies a la revalorització dels actius immobiliaris. Els segons veuen com una part important dels seus ingressos es destina a finançar aquest mateix patrimoni sense arribar-ne a ser titulars.

Quan la desigualtat deixa de ser un problema econòmic

La desigualtat extrema no és només una qüestió de justícia social. És també una qüestió de sostenibilitat econòmica i democràtica. L’FMI i l’OCDE han advertit reiteradament que una concentració excessiva de la riquesa tendeix a reduir el creixement a llarg termini, limita la mobilitat social i afebleix la cohesió institucional.

Però hi ha un altre element encara més preocupant. Quan una part significativa de la població percep que treballar, estudiar o esforçar-se ja no garanteix una millora real de les condicions de vida, la confiança en les institucions es deteriora. La frustració social augmenta i apareixen fenòmens com la polarització política, l’abstenció electoral o el creixement de moviments populistes.

La història demostra que les societats amb desigualtats extremes tendeixen a ser menys estables i més vulnerables a episodis de tensió social. No és casualitat que aquest debat hagi tornat a ocupar el centre de l’agenda econòmica internacional.

El risc d’un nou feudalisme econòmic

Alguns economistes i sociòlegs alerten que les economies occidentals podrien estar avançant cap a una estructura que recorda alguns trets de les societats preindustrials.

Una minoria cada vegada més reduïda concentra els actius productius i immobiliaris. Una majoria cada vegada més àmplia depèn exclusivament dels ingressos laborals per sostenir el seu nivell de vida.

En aquest escenari, l’herència recupera una importància creixent, la mobilitat social es redueix i les oportunitats econòmiques tendeixen a reproduir-se dins dels mateixos grups familiars. El risc no és únicament econòmic. També és democràtic. Quan la riquesa es concentra, també tendeix a concentrar-se la capacitat d’influència sobre les decisions polítiques, reguladores i mediàtiques.

No existeix una solució única ni immediata. Les administracions poden actuar sobre la fiscalitat, l’accés a l’habitatge, la competència empresarial o les oportunitats educatives. Però aquestes reformes requereixen consensos polítics i temps.

Mentrestant, els ciutadans han d’afrontar un repte immediat: protegir el fruit del seu treball.

En un món on la inflació erosiona el valor dels diners, els actius s’encareixen i la concentració de la riquesa continua avançant, l’estalvi tradicional ja no és suficient per si sol. Resulta imprescindible comprendre el funcionament dels mercats, la diversificació dels actius, els riscos financers i els mecanismes que permeten preservar el valor del patrimoni al llarg del temps. L’educació financera deixa de ser un coneixement complementari per convertir-se en una eina de defensa econòmica.

La gran fractura del segle XXI no separa només rics i pobres. També diferencia aquells que entenen com funcionen els diners d’aquells que es veuen obligats a reaccionar davant les decisions econòmiques que prenen altres. En un context d’inflació persistent, endeutament global, encariment dels actius i concentració creixent de la riquesa, el coneixement financer ja no és una opció: és una necessitat.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Durant anys ens han parlat de la inflació, de les crisis financeres, del preu de l’habitatge o de la intel·ligència artificial. Però hi ha un problema molt més profund que avança lentament i gairebé en silenci: la demografia. Cada vegada hi ha menys treballadors per sostenir més jubilats. 

Segons les últimes projeccions de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), els majors de 65 anys passaran de representar el 20,4% de la població actual a més del 30% cap a mitjan segle. I això afecta directament les pensions, els impostos i la capacitat d’estalvi de milions de persones. La pregunta és tan simple com incòmoda: qui pagarà tot això?

Menys població activa significa menys cotitzacions, menys ingressos fiscals i més pressió sobre un estat del benestar pensat per a una realitat que ja no existeix. El sistema públic de pensions funciona sobre una lògica de repartiment: els treballadors d’avui paguen les pensions d’avui. Però si la base de cotitzants s’estreny i la despesa en pensions, sanitat i dependència creix, l’equilibri es torna cada vegada més fràgil.

Aquest és el problema que gairebé ningú vol explicar amb claredat. O es reformen les estructures econòmiques, o les pròximes generacions hauran d’assumir més impostos, més deute o pensions menys generoses. La demografia no fa soroll, però condiciona el futur de qualsevol economia. I com més tard s’afronti, més cara serà la factura.

La piràmide s’ha girat

Durant bona part de la història moderna, les societats occidentals van créixer sobre una base demogràfica sòlida: cada generació era més nombrosa que l’anterior. Això volia dir més treballadors, més consumidors i més contribuents per sostenir l’activitat econòmica i els serveis públics.

Aquest equilibri va permetre finançar pensions, sanitat universal i educació pública sota una premissa molt clara: sempre hi hauria prou població activa per pagar la factura. Però aquesta realitat s’està desfent. La natalitat cau, mentre l’esperança de vida continua augmentant.

El resultat és una piràmide poblacional cada vegada més invertida. Segons Eurostat, la taxa de fecunditat de la Unió Europea es va situar en 1,38 fills per dona el 2023, molt per sota dels 2,1 necessaris per garantir el relleu generacional. A Espanya, aquesta xifra va ser d’1,12 fills per dona, una de les més baixes de la Unió Europea. Mentrestant, l’esperança de vida continua augmentant. Neixen menys infants, hi ha menys treballadors futurs i creix el nombre de persones jubilades. La qüestió no és si aquest canvi demogràfic tindrà conseqüències. La qüestió és qui assumirà el cost de l’adaptació.

L’equilibri que es trenca

Molta gent creu que les seves cotitzacions es guarden en un compte personal per pagar la seva jubilació futura. Però el sistema públic espanyol funciona principalment amb un model de repartiment: els treballadors d’avui financen les pensions d’avui.

Aquest model només és sostenible mentre hi ha prou cotitzants per cada pensionista. Fa dècades, la proporció era molt més favorable. Ara, amb menys població activa i més persones jubilades, l’equilibri es debilita. De fet, l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) preveu que la despesa en pensions continuarà augmentant durant les pròximes dècades com a conseqüència de la jubilació de la generació del ‘baby boom’. La pregunta és inevitable: com es pagarà tot això?

La pressió no afecta només les pensions. L’envelliment també incrementa la despesa sanitària, els serveis assistencials i la dependència. Això obliga els pressupostos públics a dedicar cada vegada més recursos a una despesa estructural creixent, mentre la base de contribuents no augmenta al mateix ritme.

El risc és que les generacions més joves acabin assumint la factura amb més impostos, més cotitzacions o més deute. I això pot reduir encara més la seva capacitat d’estalvi, d’accedir a l’habitatge i de formar una família. És un cercle viciós: menys natalitat genera més pressió fiscal futura, i més pressió fiscal dificulta la natalitat.

La immigració pot solucionar el problema?

Per mantenir les prestacions actuals, els governs poden veure’s obligats a incrementar la pressió fiscal sobre les generacions en edat de treballar. Això vol dir més cotitzacions socials, més impostos sobre la renda o més càrrega indirecta sobre el consum. En un context de salaris tensionats i cost de vida elevat, aquesta pressió pot reduir encara més la capacitat d’estalvi de les famílies.

El risc és evident: una generació que paga més, però que accedeix més tard a l’habitatge, cobra salaris relativament estancats i assumeix unes despeses creixents, tindrà més dificultats per construir un projecte vital estable. I això inclou formar una família. És el cercle viciós de la demografia: menys natalitat avui implica menys cotitzants demà, i menys cotitzants demà impliquen més pressió fiscal en el futur.

La immigració pot ajudar a compensar part d’aquesta manca de població activa, però no és una solució automàtica ni suficient per si sola. De fet, les mateixes projeccions de l’INE indiquen que una part important del creixement poblacional previst per a les pròximes dècades dependrà dels fluxos migratoris. Tot i això, la integració laboral, l’accés a l’habitatge i les polítiques d’inclusió continuaran sent factors determinants perquè aquesta aportació es tradueixi en una millora real de l’equilibri demogràfic.

La demografia és probablement el problema econòmic més important del segle XXI. No perquè passi de cop, sinó perquè avança lentament mentre la majoria mira cap a una altra banda. Les pensions, els impostos i la capacitat d’estalvi de les pròximes generacions es decidiran molt abans que arribi la factura. Per això, entendre aquests canvis no és només una qüestió d’economia, sinó una necessitat per protegir el nostre futur financer i perquè prendre bones decisions comença sempre per disposar de bona informació.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució

Vivim envoltats de diners, però cada vegada menys persones entenen què són realment. Inflació persistent, deute desbocat, especulació i desconfiança institucional. En aquest context, emergeix una actitud silenciosa però perillosa: el nihilisme financer. Una manera de mirar l’economia amb escepticisme radical, assumint que res té valor real i que el sistema és, en el fons, una ficció sostinguda per la fe. Però què implica això? I com ens afecta?

El sistema financer modern ja no es fonamenta en actius tangibles com l’or, sinó en un element molt més intangible: la confiança. Des de l’abandonament del patró or als anys setanta, les monedes han esdevingut fiduciàries, és a dir, no tenen un valor intrínsec propi, sinó que depenen de la credibilitat dels governs i institucions que les emeten. Aquesta transformació va permetre una major flexibilitat econòmica, però també va obrir la porta a una expansió monetària sense precedents, desvinculada de qualsevol límit físic o material.

Ara bé, aquesta confiança no és infinita ni incondicional. Quan la ciutadania percep que el sistema és opac, injust o manipulat en benefici d’una minoria, es produeix una erosió progressiva de la seva legitimitat. És en aquest punt on emergeix el nihilisme financer: una actitud que qüestiona el valor real dels diners i la integritat de les regles del joc. Els diners deixen de ser una eina fiable per convertir-se en una construcció fràgil, dependent d’un consens social que comença a esquerdar-se.

Aquesta desafecció no és merament teòrica o filosòfica, sinó que té arrels profundes en l’experiència recent. Dècades marcades per crisis financeres, rescats bancaris i polítiques monetàries expansives han anat deteriorant el poder adquisitiu i la percepció de justícia econòmica. Quan els ciutadans comproven que els errors del sistema es socialitzen mentre els beneficis es concentren, la confiança es transforma en escepticisme. I és en aquest escenari, precisament, on el nihilisme financer deixa de ser una idea abstracta per convertir-se en una resposta cada cop més estesa.

Del valor real a la ficció monetària

Durant segles, l’or va actuar com a pilar del sistema econòmic global. La seva naturalesa limitada i la impossibilitat de crear-lo arbitràriament imposaven una disciplina que frenava els excessos monetaris. Aquest ancoratge material garantia, en certa manera, una relació directa entre riquesa i realitat física. Avui, però, aquest vincle s’ha trencat: els bancs centrals poden expandir la massa monetària amb una flexibilitat gairebé il·limitada, redefinint constantment les regles del joc.

Aquesta transformació ha tingut conseqüències profundes. El pas a un sistema de diners fiduciari implica que el valor de la moneda ja no depèn d’un actiu tangible, sinó de la confiança col·lectiva. Una confiança que pot erosionar-se fàcilment en contextos d’incertesa o mala gestió, i que exposa els ciutadans a un risc constant de pèrdua de poder adquisitiu a causa de la inflació. En aquest escenari, el valor dels diners esdevé més volàtil i, sovint, més difícil de comprendre.

D’aquí neix una paradoxa inquietant: treballem per obtenir diners que poden perdre valor amb el pas del temps, estalviem en una unitat de compte que es devalua i invertim en mercats que, en molts casos, semblen desconnectats de l’economia real. Aquesta desconnexió progressiva alimenta una sensació de desafecció creixent. El sistema continua funcionant, però cada cop hi ha més persones que deixen de creure-hi plenament.

Una generació que ja no creu en el sistema

El nihilisme financer no és una idea abstracta, sinó una realitat que es tradueix en comportaments quotidians. Cada cop més joves renuncien a estalviar perquè perceben l’accés a l’habitatge com una meta inassolible, mentre molts inversors opten per l’especulació a curt termini davant la manca de confiança en el llarg termini.

Al mateix temps, s’estén la sensació que el sistema està “trucat”. No és casualitat: a Barcelona, el salari necessari per viure dignament supera àmpliament el que cobren molts treballadors, evidenciant una bretxa creixent entre ingressos i cost de la vida. Quan treballar deixa de garantir estabilitat, l’esforç perd sentit i la credibilitat del sistema es comença a esquerdar.

Aquest desencís no apareix del no-res. Té arrels profundes en un model econòmic que ha evolucionat cap a formes de capitalisme extractiu, on el poder financer i polític es concentra i sovint opera en benefici propi. 

Aquest funcionament genera desigualtats, erosiona la confiança en les institucions i alimenta la percepció que les regles no són iguals per a tothom. A més, el capitalisme clientelar reforça aquesta dinàmica a través de relacions opaques entre empreses i governs que distorsionen el mercat. En aquest context, el nihilisme financer esdevé una resposta gairebé inevitable: si el sistema no és just, per què hauríem de creure-hi?

Davant d’aquesta realitat, s’obren dues vies. La primera és la fugida: buscar alternatives fora del sistema tradicional, com les criptomonedes o l’economia paral·lela, tot i els riscos evidents que comporten, com la volatilitat i l’especulació. La segona és més exigent, però també més transformadora: entendre el sistema per recuperar el control. 

Comprendre la inflació, el paper dels bancs centrals i els mecanismes reals del mercat permet prendre decisions més informades i menys reactives. En un entorn incert, el coneixement es converteix en l’eina més poderosa per combatre el nihilisme i reconstruir una relació més conscient amb els diners.

Recuperar el sentit dels diners

El nihilisme financer és, en el fons, una crisi de significat. Els diners no han desaparegut, però per a molta gent han deixat de tenir un sentit clar, estable i comprensible. Quan la unitat que ha d’ordenar l’economia es percep com a volàtil o manipulable, es trenca el vincle entre esforç, valor i recompensa. I sense aquest vincle, el sistema esdevé difícil de justificar.

Tanmateix, tota crisi amaga una oportunitat. Aquest moment de desafecció pot ser el punt de partida per repensar què entenem per valor. Pot impulsar-nos a recuperar referències més tangibles, a prioritzar estratègies de llarg termini i a abandonar la dependència de dinàmiques especulatives. Sobretot, pot ser l’espurna que ens porti a posar el coneixement financer al centre de les nostres decisions, tal com defensa 11Onze, com a eina essencial per construir un futur més sòlid.

Perquè el veritable risc no és la inflació, ni tan sols les crisis cícliques. El veritable perill és la pèrdua de confiança. Un sistema financer pot adaptar-se a la volatilitat, però no pot sostenir-se si la societat deixa de creure en ell. Quan això passa, les conseqüències transcendeixen l’economia: afecten la cohesió social, la legitimitat política i l’estabilitat estructural de tot el sistema.

El repte no és abandonar els diners, sinó recuperar-ne el sentit. Entendre’ls, qüestionar-los i utilitzar-los amb criteri. Perquè només qui comprèn el sistema pot deixar de ser-ne una víctima i començar a ser-ne protagonista. I és aquí, precisament, on comença la veritable llibertat financera.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució

Cada Nadal generem tones de residus, fem compres que no necessitem i llencem més menjar que mai. La bona notícia és que existeixen alternatives que no treuen màgia i, en canvi, reforcen el vincle comunitari. Celebrar amb consciència és possible —i potser, fins i tot, més feliç.

Nadal és sinònim de llums, embolcalls i abundància, però també de malbaratament. Segons l’Agència de Residus de Catalunya, durant les festes es generen un 20% més de deixalles que en qualsevol altre període de l’any. Només els embolcalls de regals i paper d’un sol ús arriben a més de 10.000 tones de residus addicionals.

Pel que fa al menjar, la situació no és millor, atès que es calcula que una quarta part dels àpats de Nadal acaba a les escombraries, especialment aliments cuinats o frescos mal planificats. I això sense comptar la despesa energètica de les llums decoratives o el transport per a compres massives.

Aquest excés té conseqüències directes a través d’un increment de més emissions de CO₂, més despesa familiar i més pressió sobre els recursos locals. El que havia de ser una celebració de proximitat i afecte, sovint es converteix en una cursa de consum accelerat.

Reciclar sí, però millor reutilitzar

Reciclar és necessari, però reutilitzar és revolucionari. Abans de comprar noves decoracions, pensem en què ja tenim: garlandes de paper reciclades, espelmes fetes amb restes de cera, o ornaments de fusta recuperada. A molts municipis catalans s’organitzen tallers de manualitats sostenibles on es donen noves vides a materials antics.

També creixen els mercats d’intercanvi —de joguines, roba o llibres— que permeten renovar sense comprar. L’Ajuntament de Barcelona, per exemple, promou cada any la campanya “Renova les teves joguines”, amb punts d’intercanvi solidaris.

Aquesta economia circular no és només un gest ecològic, sinó que és un acte cultural. Recuperar el valor de l’objecte, la història que hi ha darrere, i fer del regal un símbol d’afecte real, no de despesa.

Alimentació circular

El menjar és un dels grans protagonistes de Nadal… i també del seu malbaratament. La clau és la planificació. Comprar en quantitats realistes, apostar pel producte local i de temporada, i pensar en receptes d’aprofitament pot reduir fins a un 40% dels residus alimentaris segons l’Agència Catalana de Consum.

Les sobralles poden convertir-se en plats nous, com ara croquetes amb el pollastre del rostit, cremes de verdures o postres amb fruita madura. Cada àpat aprofitat és un acte d’estalvi i responsabilitat.

I fins i tot, en alguns barris ja experimenten amb menús comunitaris on cada família aporta un plat, reduint la despesa i fomentant el sentiment de col·lectivitat. Nadal no és gastar més, sinó compartir millor.

Comunitat i solidaritat real

El Nadal sostenible també és socialment just. En molts pobles i barris, les iniciatives per compartir temps, menjar o joguines van més enllà de la caritat: són projectes de cohesió. 

Bancs d’aliments locals, xarxes de suport mutu o entitats veïnals organitzen dinars per a gent gran o famílies vulnerables. Altres, com la “Marató de joguines solidàries”, recullen regals per redistribuir-los amb criteris d’equitat.

La solidaritat no és donar el que sobra, sinó reconèixer-nos com a comunitat. Cal recuperar el sentit de les festes com un espai d’encontre, d’empatia i de cooperació pot ser el millor regal d’aquest Nadal.

Fer un Nadal més sostenible no és restar alegria, sinó que és sumar responsabilitat i vincle. Potser cal menys embolcall i més mirada, menys despesa i més temps compartit. Perquè, al cap i a la fi, el veritable esperit nadalenc no és consumir, sinó compartir vida.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Tradicionalment, s’ha associat el luxe a la riquesa material: joies, cotxes, grans mansions i tot allò que impliqui fer una despesa alta de diners. Però com tantes altres coses a la vida, el luxe també ha evolucionat i és la generació Z, la que comprèn els joves nascuts entre l’any 1995 i el 2000, aproximadament, la que està marcant el nou rumb.

Entenent el luxe com “l’abundància de riqueses i comoditats”, es desmarquen del que és purament material per donar valor a tot allò que els envolta. Busquen l’abundància en el seu sentit més ampli, al mateix temps que creix la consciència social i col·lectiva. Són la generació que han nascut i creixen en un món marcat per les crisis econòmiques, la precarietat laboral en molts sectors, l’alta competència acadèmica, la incertesa de cara al futur i un planeta greument afectat pel canvi climàtic que ningú sap cap on evolucionarà. En definitiva, són la generació que no pot predir el seu futur. I això els porta a viure el present des d’una altra perspectiva, més humanitzada i conscient amb els seus actes.

Una vida digna, el nou luxe

Nascuts en plena era digital, aquesta generació no té por al canvi sinó que el provoca, amb un alt nivell de maduresa adaptativa que els ha ensenyat a viure en una societat on constantment tot el que es considera preestablert es modifica o evoluciona. Des de la política fins al món digital. La flexibilitat per adaptar-se als canvis és, sens dubte, un dels seus valors característics i el que els permetrà la supervivència en aquest món marcat pel canvi constant. 

Justament és aquesta sensació de no poder aferrar-se a res el que els canvia l’ordre de prioritats, posant el focus en allò que veiem i sentim per davant d’allò que posseïm. Tornar al més bàsic, deconstruir per tornar a construir. Els joves miren un món ple de possibilitats amb una sola esperança: que els sigui possible viure-hi dignament. Poder accedir als estudis desitjats, trobar una feina ben remunerada i amb projecció de futur o que els sigui possible independitzar-se i mantenir una qualitat de vida òptima sense renunciar a res d’allò que es considera bàsic. Aquesta és la definició de luxe per gran part de la generació Z, i alhora és el repte a assolir per a la majoria. 

Innovació i cultura, els pilars d’un futur per construir

La innovació i l’emprenedoria estan a l’ordre del dia per aquest col·lectiu, que veu créixer diàriament la seva capacitat creativa i empresarial, seguint un camí que la generació anterior ja havia iniciat. Negocis digitals, consultories, venda online, influencers, freelance de tota classe de serveis, startups… Cada vegada són més els joves que, després d’anys d’estudi, opten per llançar-se al mercat per si mateixos. Si la societat no els pot assegurar un futur, seran ells qui se’l crearan a mida, amb l’esforç i dedicació que això comporta. L’aprenentatge i la maduresa d’aquesta generació en termes de buscar-se la vida no només els marca a ells sinó que dona una nova perspectiva a les generacions passades, que veuen en aquest nou món digital un aparador on reinventar-se, i de la mateixa manera obren les portes a generacions futures que ja no creixen contemplant una sola manera de viure. 

Canvia, també, la relació amb els diners i ja no preval la idea de posseir sinó de gaudir. El luxe no és tenir una casa sinó escollir el lloc on vols viure. No és tenir un vehicle de transport sinó poder-te moure de la manera més còmoda i econòmica possible, sempre amb visió sostenible. El luxe tampoc és menjar a restaurants cars sinó apostar per la proximitat i l’ecologia i tornar a gaudir dels aliments reals. O poder visitar museus, llegir llibres o consumir cultura en qualsevol format que et transporta a llocs que et facin pensar, somiar o remoguin la consciència. No n’hi ha prou a entrenar el cos, també cal entrenar el cervell, i molt. I aquest és un valor que, més enllà de caracteritzar la generació Z, marca el futur d’una societat avançada fonamentada en la cultura, el coneixement, i el pensament crític. La llibertat, en aquest sentit, és el seu aliat, i segurament serà el principi al qual no renunciaran mai, ja que fer-ho suposaria perdre l’essència que els ha dut fins aquí.

La generació digital en tres paraules: connectar, desconnectar i compartir

Tot està connectat, i la digitalització n’ha sigut la principal responsable. El coneixement i la informació es mouen a un ritme cada vegada més accelerat, les tendències canvien constantment i, des de fa anys, es creen pràcticament de forma exclusiva a través de les xarxes socials. La interacció social pren una nova forma i esdevé, de manera natural, una via de comunicació que s’utilitza diàriament, sigui directament amb persones de l’entorn o indirectament amb empreses, bancs o entre usuaris. Sempre que es fa servir de forma correcta, el món en línia obre un ventall de possibilitats que cada dia és més gran, i en el qual els joves troben la seva via de connexió.

La generació Z, però, va més enllà de l’àmbit digital i busca una connexió real tant amb persones com amb l’entorn, començant per un mateix. Tan important és estar connectat com saber desconnectar. Encara que, de forma generalitzada, pugem la nostra vida a les xarxes, la vida real no la trobem allà. I tant la generació Z com les generacions anteriors han sabut diferenciar aquests dos conceptes i fer un ús de les xarxes més o menys responsable però sempre amb la finalitat de crear una comunitat on compartir i relacionar-se. Envoltar-te de persones que sumen també és un luxe.

La revolució de començar de nou

Augmenta la consciència sobre el poder individual i col·lectiu que, gràcies al coneixement adquirit de generacions passades, permet als joves dibuixar un nou panorama social on tot és susceptible de canviar, tal com s’ha demostrat en els últims anys i en diverses situacions. El món canvia constantment, per tant, també hauria de fer-ho la forma en què la societat s’hi relaciona. Per exemple, apostar per un estil de vida sostenible és un must per les noves generacions. I on molts veuen una moda, ells veuen simplement una manera de viure que els pot assegurar conservar un món més o menys semblant al que tenim actualment. 

I tot i que molts d’ells aconseguiran assolir un nivell econòmic que els permet comprar-se tots aquells luxes materials que desitgin, la veritable victòria per la generació Z serà no perdre mai de vista el perquè de les seves accions. No desconnectar mai d’aquest esperit renovador que, més enllà de marcar-los a ells, ha marcat a tota una societat, demostrant al món que res és permanent i que en el canvi apareix la riquesa. 

Ara, la generació Z contempla, amb responsabilitat, un escenari que poques vegades abans s’ha vist, perquè tenen generacions per davant que no han perdut del tot aquest esperit renovador i revolucionari i que, lluny de conformar-se amb el sistema establert, segueixen fermament orientats en la lluita per un futur més digne. Perquè, al cap i a la fi, entre tot el que podem considerar o no luxe, pensem que un futur digne no hauria de ser un luxe per ningú.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La taxa d’emancipació se situa a vint-i-nou anys, l’atur juvenil voreja el 30 % i el 90 % de les contractacions són temporals. Aquest és el context en què cada any milers de joves s’han d’emancipar, en situació de risc i sense suport familiar. Tot és encara més complicat si t’emancipes després de ser un menor tutelat.

Són joves que han hagut de marxar de casa en circumstàncies molt diverses o sense pares que se’n puguin fer càrrec, sigui de forma temporal o prolongada en el temps. La càrrega emocional darrere dels menors tutelats els obliga a créixer per avançat i madurar dins d’una societat que els estigmatitza i, en el cas dels estrangers, els discrimina.

La complexitat de la situació s’agreuja quan tot això s’ha de viure durant la infantesa. Garantir la seva protecció i assistència és una tasca primordial a escala social que sovint queda invisibilitzada. No podem posar cares a tots els protagonistes d’aquestes històries, però intentarem aportar dades que ens apropin a la seva realitat, viscuda des de Catalunya. Parlem amb en Josep, pare d’acollida, i amb en Joan Carles Martín, director de serveis de l’ASJTET Girona que gestiona la cooperativa Suara. 

Catalunya, pionera en el programa de suport a extutelats

Les estadístiques del Departament de Drets Socials de la Generalitat comptabilitzen, en data de maig de 2021, 7.590 menors en mesura de protecció, dels quals 334 han arribat aquest mateix any. Catalunya va ser pionera en reconèixer la necessitat de protecció per a joves extutelats i ho reconeix legalment des del 2010. La resta de comunitats autònomes s’hi han sumat en més o menys mesura, però la xarxa que s’ha creat a Catalunya i la seva posició geogràfica segueixen sent un reclam per als menors estrangers que arriben al país.

La Generalitat compta amb una gran xarxa de suport als menors tutelats a través de la DGAIA, la Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència, que s’encarrega de vetllar pels drets dels infants i procurar que se’ls ofereixin oportunitats i qualitat de vida. D’aquí es deriva, entre altres, el CRAE, el Centre Residencial d’Acció Educativa, on són acollits centenars de nens i nenes que no accedeixen a famílies d’acollida.

Un cop finalitza la tutela de l’estat, Catalunya encara els ofereix un altre recurs: l’ASJTET, l’Àrea de Suport a Joves Tutelats i Extutelats que els acompanya, mitjançant una xarxa de recursos concertats a les entitats, en el procés d’emancipació entre els 18 i els 21 anys. Suport professional per a accedir a un habitatge, que pot ser assistit o no; suport acadèmic per a acompanyar-los en la formació, i inserció laboral per a guanyar independència, juntament amb una prestació mínima a la qual poden accedir per a iniciar aquesta nova etapa d’emancipació, sovint forçada pel context. 

Infants a la recerca d’un futur

En el cas del Josep, pare d’acollida d’un nen d’onze anys, el procés d’emancipació encara els queda lluny. L’acollida implica estar amb el menor fins que els pares es recuperin; per tant, res els pot assegurar que arribaran junts als 18 anys. 

Serà el menor qui decideixi, en el seu moment, on vol viure, però sens dubte ells voldran contribuir en el seu creixement: «Ell té molt clar que no vol tornar amb els pares; ens diu que els seus pares no tenen una bona qualitat de vida, i ell vol qualitat de vida. Nosaltres li hem dit que pot venir amb nosaltres i, si vol seguir estudiant, també l’ajudarem». 

Són l’exemple de com acollir pot suposar el naixement d’una segona família que, tot i no ser de sang, aporta a l’infant una atenció afectiva que mai havia tingut. Ell i la seva parella són una família col·laboradora a temps parcial; per tant, només el veuen els caps de setmana i per vacances, tot i que mantenen el contacte entre setmana i sovint fan videotrucades o el van a veure als partits de futbol. 

Ens explica que és suport 100 % emocional, i que gràcies a aquesta experiència el nen va molt millor a l’escola. De fet, el dia de tornar al centre on s’està entre setmana, els pregunta contínuament pels minuts que queden fins a l’hora de marxar i «tornar a la seva crua realitat» que encara l’ha d’acompanyar durant set anys més.

Càrrega emocional a tres bandes

«En aquest món es pot aprendre de dues maneres: des de les coses ben fetes o des de les coses mal fetes. Aquests joves han après a fer bé les coses perquè la pauta era fer-les malament per part dels seus pares». Les paraules d’en Joan Carles descriuen la realitat de molts joves extutelats. Una càrrega emocional a tres bandes per als joves, qui ho pateixen especialment, però també per a les famílies d’acollida i els professionals socials que es dediquen a ajudar-los i intentar facilitar-los les coses.

Es troben que les experiències vitals que arrosseguen solen ser especialment dures en els autòctons. Famílies desestructurades, poca qualitat de vida, pares sense interès per donar una vida digna als fills, abusos i violacions, i tantes altres circumstàncies que fan que, per a alguns joves, accedir al servei de tutela sigui una oportunitat per a progressar, i potser l’única. Altres, tot i no ser la majoria, esperaran amb ganes els divuit anys per a tornar amb els pares.

Una emancipació marcada per l’estigma social 

Ho pateixen els autòctons i s’agreuja en el cas dels estrangers. La dificultat de la inserció social per als extutelats se suma a les circumstàncies personals i a la càrrega emocional que la majoria arrosseguen. «La característica comuna que tenen tots és que a casa no han estat protegits o estimats», ens explica en Joan Carles. Una realitat sovint massa complexa per a viure-la sense acompanyament familiar, i on el suport que es realitza des de l’ASJTET i des d’entitats com Suara esdevé vital.

Per sort, la xarxa d’acompanyament és àmplia a Catalunya, però la demanda ho és més. L’arribada massiva de joves estrangers en els darrers anys ha saturat el sistema i ha comportat que molts autòctons no siguin tutelats si no es troben en una situació molt precària. Per a tots ells, la inserció social és clau perquè es puguin adaptar a la societat: «Aquesta és la roda que s’hauria de trencar en un bon estat de benestar, procurar que els fills de la gent que ha estat tutelada no siguin també tutelats». Una tasca social d’integració que sovint queda tacada pel racisme i que ha portat les seves vides a ser objecte de campanyes polítiques.

El racisme, la dificultat afegida per als joves immigrants

A Catalunya, els menors que han fet procés migratori són actualment 1.353, un 95,9 % dels quals són nois, i el 60,7 % tenen disset anys, és a dir, que voregen l’edat d’emancipació. Tutelar aquests menors estrangers significa que els pares renuncien al seu fill.

Després d’anys d’experiència, en Joan Carles remarca que «no te’n vas del teu país, de casa teva, en pastera o sota un camió ni vens a un lloc on estàs sol perquè sí». Molts persegueixen el somni europeu que els ofereix una oportunitat fora del seu poble, on ja tenen el destí marcat. Altres ho fan per encàrrec familiar d’anar a treballar i enviar diners. Diferents motius que descriuen una dura realitat: milers de menors d’edat arrisquen la vida a la recerca d’un futur.

Explica que des de Suara es troben cada dia amb dificultats perquè els joves estrangers accedeixin a feines o habitatges, tot i tenir ingressos, parlar l’idioma i estudiar. «Necessitem una societat amb memòria. Molts dels nostres avis van desplaçar-se per a sobreviure en sortir de la postguerra; no sé si estem tornant el que devem. Però no perdem l’esperança, nosaltres estem allà i continuarem treballant. És un treball d’arquitectura, d’anar col·locant les coses una a una perquè ells es puguin anar aguantant i puguin tirar endavant».

Unir esforços per a oferir-los una vida digna 

Comenta en Josep, des de la seva experiència, que l’acollida i tot el que envolta els menors tutelats no només és un tema invisibilitzat sinó que, quan se’n parla, s’opta més per la morbositat de la situació que pel suport i l’atenció que realment es mereix la situació. «Hi ha molts nens que no troben famílies i, per sort, nosaltres en el nostre entorn som un aparador. Es coneix l’adopció, però no l’acollida». 

El treball psicològic per a uns i altres és dur, però la recompensa és encara més gran, i en això coincideixen tots els testimonis. Al cap i a la fi, d’això tracta la vida: d’aportar, d’acceptar debilitats, de sumar fortaleses i que cadascú posi el seu granet de sorra per construir una societat lliure i justa on tothom tingui un lloc i, sobretot, una oportunitat, independentment de l’origen o el que hagi viscut.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

Pobles i micropobles de Catalunya pateixen despoblament des de fa dècades. Una tendència marcada per les oportunitats laborals i la centralització del teixit empresarial a les ciutats que la pandèmia ha capgirat de forma definitiva: torna el desplaçament rural.

Des de l’any 2019 les dades demogràfiques demostren que s’està aconseguint frenar el despoblament rural a Catalunya, gràcies a vora 4.000 persones que s’hi han desplaçat. Des d’aleshores, i en especial des de la pandèmia, les xifres no han deixat d’augmentar. L’Ajuntament de Barcelona constatava a principis de 2021 que més de 13.000 empadronats havien abandonat la ciutat per marxar de l’àrea metropolitana o a municipis rurals. 

Cada cop més gent teletreballa des dels pobles. La cap d’agents 11Onze Lara de Castro, ens explica com fer-ho.

L’administració incentiva el repoblament rural 

Des dels Ajuntaments, l’objectiu és captar nous habitants, principalment famílies i gent jove que frenin l’envelliment de la població rural. Però aconseguir-ho només serà possible si s’hi sumen tots els actors.

Des del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat es va llançar, a finals de 2020, el programa de promoció de l’habitatge en el món rural. Dos milions d’euros destinats a rehabilitar habitatges en desús per afavorir el trasllat de noves famílies. En pobles com Garidells, a l’Alt Camp, és precisament la manca d’habitatge que els ha portat a perdre 18,8% dels seus habitants en els darrers deu anys fins a situar-se en 190 empadronats.

També entra en joc la gestió des de les Diputacions, com és el cas de la Diputació de Lleida que dies enrere presentava la nova partida pressupostària per frenar el despoblament a través d’accions com incentivar la connectivitat digital o el teixit empresarial. En l’àmbit local els Ajuntaments també creen campanyes de promoció, ja sigui a través de rehabilitació d’espais, ajudes a persones joves, o posar el focus en els avantatges de la nova vida que se’ls ofereix, com va fer l’Ajuntament de Cardona amb la campanya “Una nova vida”.

Des del teixit social, per altra banda, s’han creat iniciatives ciutadanes per omplir de vida els pobles. És el cas de Repoblem, el compte que ha revolucionat les xarxes socials unint projectes i oportunitats de l’àmbit rural i persones que hi poden estar interessades.  

La psicologia avala els beneficis de la vida rural

El psicòleg social i mediambiental Mathew White va realitzar un estudi amb 10.000 persones durant divuit anys i va constatar que les persones amb més contacte amb la natura presentaven menys fatiga mental, taxes de depressió més baixes i més qualitat de vida.

La capacitat de desconnexió, d’allunyar-se del ritme frenètic i l’estrès visual de la ciutat o la facilitat per accedir a productes naturals i ecològics són alguns dels avantatges que els habitants rurals valoren més. També augmenta el sentiment de pertànyer a una comunitat, i això pot reduir la sensació d’aïllament i soledat. 

És el cas de la Susanna, que durant vint anys ha viscut a Pallejà i ara torna amb tota la família a Gandesa, d’on és originària. És sanitària, i per ella i la seva família el confinament va ser el punt decisiu per tornar al poble. Els avantatges estan clars: “més llibertat, i amb la pandèmia, també molta més seguretat”. La contrapartida va ser el canvi de vida social, ja que són poques les amistats que hi viuen tot l’any. 

L’exclusió financera i digital, l’assignatura pendent 

Exclusió financera, digital o de comunicacions són els principals reptes als quals s’enfronten els pobles. El sistema de comunicacions, de transport i fins i tot el teixit empresarial està clarament centralitzat a les grans ciutats, i això pot suposar un gran repte pels seus habitants, que s’han de desplaçar per fer qualsevol gestió. 

La pandèmia ha demostrat que tenir accés a la xarxa digital obre un món de possibilitats per treballar o estudiar des de qualsevol punt. Més llibertat individual per decidir, però amb un gran condicionant com és la connectivitat.

Catalunya afronta el repte de portar connexió a totes aquestes zones en un escenari tecnològicament inèdit en què es postula internacionalment com a punt estratègic pel desenvolupament de l’estratègia 5G. Una revolució en el món de les comunicacions que vol oferir a Catalunya la consolidació intersectorial del teixit social i productiu. Fomentar una nova indústria tecnològica, atraure talent, situar-se com a líder mundial en 5G i unir administració i operadors de telecomunicacions per accelerar el desplegament i la cobertura del 5G a tot el territori.

Reptes, projectes i demandes que configuren el mapa actual del despoblament a Catalunya i demostren que el full de ruta, en aquest sentit, queda clar: si la distribució territorial ha d’incloure en els pobles, els pobles han de tenir accés a tots els serveis.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

La línia d’avals subscrita entre l’Institut de Crèdit Oficial (ICO) i el Govern per cobrir el 20% del valor total del crèdit d’un habitatge finalitzarà el 31 de desembre de 2025. T’expliquem quins requisits i condicions s’han de complir per accedir-hi.

Per evitar que la manca d’estalvis sigui un impediment per a l’accés a l’habitatge en propietat de joves que no disposen dels diners suficients per a pagar l’entrada del 20%, el Govern de l’Estat, en col·laboració amb l’Institut de Crèdit Oficial (ICO), ha posat en marxa un aval hipotecari amb el qual es pot finançar fins al 100% de la compra d’un habitatge. Aquesta mesura és gratuïta tant per al titular del préstec com per al banc que el concedeix.

La línia d’avals amb l’ICO està dotada amb 2.500 milions d’euros i s’adreça als joves de menys de trenta-cinc anys i a famílies amb fills a càrrec seu, per ajudar-los a comprar el seu primer habitatge. El Govern preveu que aquesta mesura ajudarà més de 50.000 ciutadans solvents que no han pogut estalviar prou per a l’entrada de la compra d’una casa o d’un pis, ja que, per norma general, les entitats financeres només financen, aproximadament, un 80% del valor de taxació de l’immoble.

Aquest aval pot ascendir fins al 25% en cas que l’habitatge adquirit disposi d’una qualificació energètica D o superior i tindrà una vigència de deu anys des que es formalitzi l’operació. El termini per formalitzar els préstecs que s’acullin a aquesta línia d’avals finalitzarà el 31 de desembre de 2025, establint-se la possibilitat en el conveni de poder ampliar el termini fins a 2027. En el cas de Catalunya, el preu de l’habitatge a adquirir no podrà superar els 300.000 euros. 

Requisits addicionals que han de complir els sol·licitants

Els avals estan pensats per a persones físiques majors d’edat, amb residència legal en Espanya, acreditada de manera contínua i ininterrompuda durant els dos anys anteriors a la sol·licitud del préstec i amb ingressos que no superin els 37.800 euros bruts a l’any (4,5 vegades l’IPREM).

Si dues persones compren l’habitatge, el límit d’ingressos es duplica. A més, tret d’algunes excepcions, no poden disposar amb anterioritat d’un altre habitatge i el patrimoni màxim de l’avalat no pot superar els 100.000 euros.

Durant el termini de l’aval (fins a deu anys), l’habitatge ha de ser la residència habitual del beneficiari, llevat que hi hagi circumstàncies que requereixin un canvi, com ara la consumació d’un matrimoni, separació matrimonial, trasllat laboral, obtenció de primera ocupació o d’ocupació més avantatjosa. En aquests casos l’habitatge es podrà posar de lloguer.

Per a accedir als avals ICO, cal seguir un procediment estipulat en el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE), que també detalla els documents que cal presentar.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.