Per una compra conscient, regals solidaris

Que si té de tot, que si serà de la seva talla, que si li agradarà… Regalar per Nadal de vegades pot ser un maldecap. Però no hem de comprar per comprar. Podem fer regals de forma conscient, responsable i solidària. La cap de producte junior Sara Casals ens en dona algunes pistes.

Amb els regals solidaris l’encertaràs sempre i hi ha tanta varietat com organitzacions no governamentals, entitats socials i federacions hi ha al món. D’entrada, el regal pot ser una targeta solidària amb la qual fem una donació en nom d’una tercera persona. Però també poden ser regals, perquè aquestes entitats acostumen a tenir botigues virtuals on difonen la seva causa amb marxandatge. Us llistem algunes:

• Arrels Fundació, un taller de dignitat. Aquesta entitat que dona suport a les persones sense llar, fa temps que les ajuda mitjançant un taller ocupacional, on elaboren un ampli ventall de productes. A la seva botiga hi trobareu un munt d’objectes fets per persones en situació de vulnerabilitat. Enguany, a més, han obert una botiga física al centre de Barcelona, La Troballa, on es poden trobar tots els seus productes.
• Proactiva Open Arms, contra la crisi del refugi. L’ONG que rescata persones a les portes d’Europa, a la mar mediterrània, té una botiga on ven tot de productes de marxandatge, però on a més pots trobar regals especials, com entrades a concerts solidaris o targetes de regal per donar suport a la seva causa.
• Botiga solidària de Sant Joan de Déu, el regal doble. En aquesta botiga solidària pots fer dos regals en un: faràs feliç la persona que rebrà el regal, però ajudaràs totes les persones que necessiten ser cuidades. S’hi poden trobar des de mitjons, fins a neules, polseres, llibretes, caixes de xocolatines i caramels i, fins i tot, regals d’empresa.
• Top Manta, la botiga de la diversitat. Una bona colla de venedors ambulants de Barcelona, farts de la persecució policial i esgotats per les traves en la regularització de la seva situació administrativa, van fundar Top Manta, una marca ecològica, diversa, solidària i de disseny. Tenen peces de roba exclusives realitzades per dissenyadors i il·lustradors de renom i el seu darrer model de vamba, l’Ande Dem, ha estat tot un èxit de vendes.

Remena per internet i troba’n moltes més: l’associació de pallassos d’hospital Pallapupas, la Fundació Josep Carreras contra la leucèmia, Amics de la Gent Gran, l’AFANOC contra el càncer infantil… La llista és interminable, però t’animem a explorar-la sencera!

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.

A través d’11Onze Segurs pots assegurar el teu vehicle amb la mútua catalana Mussap amb un descompte del 5%. Fundada l’any 1932 a Barcelona com a mútua de treball agrícola, va comptar amb el suport de Francesc Macià i recentment ha estat reconeguda amb el Segell EthSI de qualitat ètica.

Un dels objectius d’11Onze és oferir a la seva comunitat productes de la màxima qualitat, que encaixin amb els seus valors i que tinguin un preu competitiu. Per aquest motiu, fa uns mesos es va posar en marxa 11Onze Segurs, per donar alternatives a la gent de La Plaça, també pel que fa a les assegurances. Una de les apostes ha estat iniciar una col·laboració amb la mútua catalana Mussap, fundada l’any 1932 amb la presència del president Francesc Macià.

En conversa amb el director comercial de Mussap, Marc Castell, analitzem els punts forts de les assegurances ofertes a través d’11Onze Segurs: les màximes cobertures a preus competitius. “És cert que el preu depèn del tipus de conductor i vehicle”, apunta Castell “però en alguns segments estem per sota de la mitjana del mercat”.

Els valors de Mussap

La companyia destaca per la seva qualitat, la transparència i el seu arrelament al país. “Tenim oficina pròpia a totes les capitals catalanes i tenim presència a tot el país. Tenim molt clara la nostra identitat i ens sentim molt partícips d’una societat que, no només ens ha vist néixer, sinó que ens ha fet créixer amb la seva confiança”, assegura Castell. En aquest sentit, la visió és molt propera a la d’11Onze, que té com a un dels seus objectius estimular l’economia catalana. Aquest fet passa, evidentment, per consumir béns i serveis del país.

A més, però, la qualitat de Mussap ha estat avalada recentment amb la concessió del Segell EthSI. Es tracta d’un distintiu de qualitat ètica i solidària que valora el grau de transparència i bones pràctiques que duen a terme les companyies asseguradores, els gestors asseguradors i els productes que comercialitzen.

Digital i amb descompte

Si voleu saber quin preu tindria assegurar el vostre vehicle amb 11Onze Segurs i Mussap, podeu entrar a la pàgina d’11Onze Segurs on trobareu un simulador. Només pel fet de ser d’11Onze, aconseguireu un descompte addicional del 5% sobre el preu de la prima anual. Amb 11Onze Segurs i Mussap tots els tràmits es poden fer en català i de manera àgil. Per exemple, es poden declarar sinistres digitalment o trucar al telèfon d’assistència.

Per conèixer en profunditat el producte i la visió de Mussap, podeu escoltar la conversa a 11Onze Pòdcast. En Marc Castell, director comercial de la mútua, ha volgut deixar una idea ben clara sobre l’experiència i la identitat de Mussap: “No trobareu una entitat de més de 90 anys que continuï sent ella mateixa, mantenint la seva essència, sense haver estat absorbida, ni fusionada. Som una marca amb molta personalitat, identitat, i independència”.

Si vols descobrir la millor proposta per assegurar el teu vehicle entra a 11Onze Segurs, assegurances amb els valors d’11Onze.

No és una percepció, sinó una realitat: amb la globalització, els rics s’han fet més rics i els pobres, més pobres. Des de mitjan anys noranta, el 10 % més acabalat de la població mundial ha acumulat més de tres quarts de tota la riquesa generada, mentre que la meitat més pobra només va aconseguir el 2 %.

Després de tres dècades de globalització comercial i financera, les desigualtats mundials continuen sent extremadament pronunciades. Es pot dir que són tan grans avui com en el moment àlgid de l’imperialisme occidental. A més, la pandèmia de covid ha accentuat encara més les diferències d’ingressos.

Les dades de l’informe “World Inequality Report 2022” mostren que el 10 % de la població més rica del planeta ha acumulat des de mitjan anys noranta ni més ni menys que el 76 % de la riquesa generada. De fet, el 38 % es va concentrar a les mans de l’1 % de la població mundial. I la meitat de la població més pobra s’ha hagut de conformar amb les engrunes: el 2 % de la riquesa generada durant aquestes últimes dècades. I aquesta escletxa s’ha engrandit durant la pandèmia.

La gran diferència respecte a l’època de la colonització és que aquestes desigualtats no són tant una qüestió de països rics respecte a països pobres com de diferències individuals dins dels Estats. En aquest sentit, Europa és la regió amb diferències menys accentuades, mentre que la distribució de renda més desigual es dona al Nord d’Àfrica i Orient Mitjà. A més, les diferències entre gèneres també continuen sent considerables.

Un problema global

Un informe previ de l’ONU, el “World Social Report 2020”, també indicava que la desigualtat d’ingressos ha augmentat dins de la majoria dels països desenvolupats i en alguns països de renda mitjana, inclosa la Xina, que té l’economia de més ràpid creixement del món.

Si bé és cert que la diferència d’ingressos mitjans entre països s’està reduint, continua havent-hi grans diferències entre les regions més riques i les més pobres: la renda mitjana a Amèrica del Nord, per exemple, és 16 vegades superior a la dels habitants de l’Àfrica subsahariana.

Un fre per al desenvolupament

La desigualtat creixent entre individus agreuja els riscos de divisió i obstaculitza el desenvolupament econòmic i social. “Les disparitats d’ingressos i la falta d’oportunitats estan creant un cercle viciós de desigualtat, frustració i descontentament entre generacions”, indica el secretari general de l’ONU, António Guterres, en el pròleg de l’informe d’aquesta organització, la qual cosa provoca cada vegada més protestes tant als països desenvolupats com en els que estan en vies de desenvolupament.

Una de les conseqüències de la desigualtat és l’alentiment del creixement econòmic. En les societats desiguals, amb grans disparitats en àmbits com l’atenció sanitària i l’educació, les persones tenen més probabilitats de romandre atrapades en la pobresa al llarg de diverses generacions.

La influència de la innovació

No podem passar per alt que els ràpids avanços en àrees com la biologia i la genètica, així com la robòtica i la intel·ligència artificial, estan transformant les societats a un ritme vertiginós.

Tot i que la innovació tecnològica pot accelerar el creixement econòmic, oferint noves possibilitats en camps com l’atenció sanitària, l’educació, la comunicació i la productivitat, també està eliminant categories senceres de llocs de treball i provocant un augment de la desigualtat salarial.

Si bé els treballadors altament qualificats estan obtenen els beneficis de l’anomenada “quarta revolució industrial”, els treballadors poc i mitjanament qualificats, que es dediquen a tasques manuals i cognitives rutinàries, estan veient com es redueixen les seves oportunitats.

La llosa del canvi climàtic

Amb la crisi climàtica, les poblacions vulnerables estan suportant el major pes de la degradació mediambiental i els fenòmens meteorològics extrems. De fet, el canvi climàtic està agreujant la situació dels països més pobres del món i podria revertir els progressos en la reducció de la desigualtat entre nacions.

Si les mesures per fer front a la crisi climàtica avancen com s’espera, es perdran llocs de treball en els sectors contaminants, com la indústria del carbó, però la nova economia “verda” podria donar lloc a guanys nets d’ocupació.

La tragèdia de l’emigració forçada

Com assenyala l’ONU, “la migració és un poderós símbol de la desigualtat mundial”. De totes maneres, malgrat el que se sol pensar, emigren més a l’estranger els habitants dels països de renda mitjana que els de renda baixa. La causa probablement sigui la falta de possibilitats materials per a fer-ho en els llocs més pobres.

En general, es considera que la migració internacional beneficia tant als migrants com als seus països d’origen, ja que envien diners a casa. També es veuen beneficiats els països de destí. En alguns casos, quan els immigrants competeixen per un treball poc qualificat, els salaris poden veure’s pressionats a la baixa, augmentant la desigualtat. Però si ofereixen qualificacions que escassegen o accepten treballs que uns altres no estan disposats a fer, tenen un efecte positiu sobre la desocupació.

Aquestes migracions estan fent que, per primera vegada en la història, hi hagi més persones que viuen en zones urbanes que en zones rurals, una tendència que s’espera que continuï en els pròxims anys. I cal no oblidar que, tot i que les ciutats impulsen el creixement econòmic, són més desiguals que les zones rurals.

El poder de les polítiques públiques

La reducció de les desigualtats ha de tenir un paper central en les polítiques públiques. Això es tradueix a prendre mesures per garantir que les noves tecnologies s’utilitzin per reduir la pobresa i crear llocs de treball; que les persones vulnerables siguin més resistents a l’efecte del canvi climàtic; que les ciutats siguin més inclusives; i que la migració es produeixi de manera segura, ordenada i regular.

Per tal que els països siguin més igualitaris, és necessari impulsar una igualtat real d’oportunitats, amb mesures com l’accés universal a l’educació; polítiques fiscals que contemplin l’apartat social; i una legislació que abordi els prejudicis i la discriminació, al mateix temps que promogui una major participació dels grups desfavorits.

Si vols que el teu negoci faci un gran salt, utilitza 11Onze Business. El nostre compte d’empresa i autònoms ja està disponible. Informa-te’n!

I l’endemà, res va tornar a ser igual. L’estat català desaparegué ‘ipso facto’ amb l’abolició de la Generalitat, el desmembrament municipal i l’anul·lació de les constitucions catalanes arran de la pèrdua de la guerra de Successió (1701 -1714). Després d’això, l’única administració que va restar activa a Catalunya fou l’exèrcit d’ocupació, que mantenint uns 25.000 soldats permanents dins del Principat, va consolidar l’objectiu borbònic a base d’una dura repressió que es perllongaria fins a mitjan segle XVIII. Però no tothom en va sortir mal parat…

Arran de la victòria, s’instal·larà a Catalunya de manera permanent l’elit de l’exèrcit borbònic: les Reials Guàrdies Castellanes i les Reials Guàrdies Valones, reforçades amb altres contingents especials d’ocupació militar. El total de tropes desplegades per tot el territori català fou d’un 47% respecte a la resta de la península Ibèrica. I si li sumem les desplegades per la resta dels territoris dels Països Catalans -València, Mallorca i Aragó- la cosa s’enfila fins al 65%. Una invasió en tota regla.

La redacció del Decret de Nova Planta convertirà Catalunya en una província més d’una nova monarquia centralitzada que governarà per a tota la península Ibèrica sense diferències legals. Per tant, el somni d’una monarquia hispànica fonamentada en l’existència de diferents regnes i realitats culturals peninsulars s’esmicolarà, però no desapareixerà. A partir d’aleshores només existiran unes úniques Corts, les de Castella, que representaran el conjunt dels territoris peninsulars, però s’enfocaran cap a una nova construcció política vertebrada al voltant d’identificar Castella amb el nou Estat.

La Catalunya del segle XVIII serà un territori governat únicament per militars. El cap suprem de l’administració de Catalunya serà el Capità General. L’administració territorial –los corregimientos– estaran en mans dels ‘corregidores’, que sempre seran militars. L’ordre públic -en primera instància- estarà sempre a càrrec de l’exèrcit i de les famoses “Esquadres d’en Veciana”. Aquesta institució fou fundada el 1719 per en Pere Anton Veciana i Rabassa, un desertor de la causa austriacista que a principis del 1713 va decidir posar-se al servei del rei Borbó i crear una organització paramilitar i policial que treballaria al servei del Capità General -en Francisco Pío de Saboya y Moura-, amb la missió de continuar reprimint la resistència borbònica interna. 

Veciana posarà en marxa un sistema de fitxes criminals -conegudes com a ‘sumàries’– que permetran al cos sistematitzar la informació policial. També crearà una xarxa de confidents pel territori i organitzarà els primers agents infiltrats dins la resistència. El 1735, Veciana haurà de renunciar al càrrec per motius d’edat i serà aleshores quan el Capità General traspassarà les responsabilitats del cos al seu fill, en Pere Màrtir Veciana. Des d’aleshores, el comandament del cos recaurà hereditàriament en la família Veciana durant cinc generacions, fins al 1836.

Repressió i terrorisme d’Estat

Durant onze anys, Catalunya serà un país sotmès a una duríssima repressió militar, la qual es perllongarà fins al 1725, quan mitjançant el Tractat de Viena celebrat entre els representants de Felip V de Castella i Carles VI d’Àustria, ambdues parts es reconeixeran mútuament els drets successoris i es posarà fi al plet dinàstic.

I què va passar amb els partidaris que van lluitar a favor de l’opció de l’arxiduc d’Àustria? Durant la guerra, a mesura que els exèrcits borbònics anaren ocupant el Principat, s’aplicà una mena de ‘terrorisme militar’ que consistia a perseguir la població local, independentment del grau de vinculació que hom hagués tingut amb la causa austriacista, amb l’objectiu de minar la moral. Després de la caiguda de Barcelona, es va perseguir indiscriminadament els principals comandaments militars que no havien pogut fugir cap a Àustria -com ara Antoni de Villarroel- i seran enviats a presons disseminades per la geografia ibèrica. La majoria acabaran morint sense recuperar mai la llibertat o d’altres seran enviats a galeres.

La llarga postguerra permetrà mantenir la repressió contra tots els elements armats que encara lluitaven contra el nou ordenament jurídic, com per exemple els coneguts ‘carrasclets’. Però també es perseguirà a totes aquelles famílies que tenien membres exiliats a Àustria, i a les quals se’ls prohibirà mantenir qualsevol relació epistolar. Als perdedors de la guerra se’ls embargaran propietats i se’ls anul·laran tots els seus drets. Fins i tot, se’ls prohibirà la participació en tots els concursos públics o la sol·licitud d’ajuts a l’Estat.

L’establiment de contingents permanents a Catalunya suposarà un augment important de la demanda militar derivada del necessari proveïment de les tropes reials. Segons es desprèn dels Manuals Generals de la Intendència de Catalunya -institució creada per a gestionar la postguerra- entre el 1714 i el 1735 s’hi troben recollits un total de 271 ‘asientos’ o contractes directament relacionats amb el proveïment de materials a l’exèrcit i a l’armada: pólvora, armes, trens d’artilleria, uniformes, menjar, ferratges pels cavalls. 

Els ‘asientos’ també servien per a la construcció o l’abastiment de casernes, com la Ciutadella, i per a produir tot el necessari per a les posteriors campanyes militars borbòniques,  com les d’Itàlia. I aquest abastiment es donarà gràcies a l’existència d’una considerable estructura productiva, comercial i financera que s’havia mantingut inalterada malgrat la guerra, i que serà capaç de produir de manera solvent els ‘asientos’ que la monarquia necessitarà durant les següents dècades.

Col·laboracionisme català

Aleshores, la pregunta a formular-nos és clara: com va ser possible mantenir una estructura productiva catalana dins del context bèl·lic de principis del XVIII? Com es va poder abastir l’exèrcit borbònic durant la invasió de Catalunya i el setge de Barcelona en un territori que desconeixia completament? Doncs amb l’ajuda de personatges locals que van abastir, prestar o ajudar l’exèrcit d’ocupació borbònic amb queviures, diners i logístiques durant tot aquell convuls període. Es tracta d’un grup de comerciants que canviaren de bàndol -igual que Pere Anton de Veciana- a la cerca d’una situació personal més favorable i aprofitant les circumstàncies per millorar la seva posició social i econòmica.

Noms com els Milans d’Arenys, els Mates i els Lapeira de Mataró o els Massiques de Vilassar i molts d’altres seran grans nissagues familiars que fonamentaran el seu prestigi al llarg del segle XVIII per haver obtingut importants privilegis com a agraïment pels serveis prestats durant l’ocupació del Principat. Molts d’aquest “il·lustres” personatges seran col·locats en institucions claus per al desplegament i execució del Decret de Nova Planta, perquè d’una altra manera no hauria estat possible.

El nou règim passaria “un cotó desinfectant per sobre Catalunya”, per construir posteriorment una nova xarxa de fidelitats locals que el consolidés dins del territori. Per aquest motiu, col·locaren al capdavant d’institucions claus, com ara el Tresor General (la fiscalitat de Catalunya), la Intendència General (abastiment i logística de Catalunya), les Confiscacions de Catalunya (embargament de propietats) o la Taula de canvi (Banc comunal), un sector minoritari, però nodrit, de la població del Principat que, per diferents raons, es van posicionar al cantó de la proposta borbònica. D’aquesta manera, la monarquia combinarà el principi d’autoritat, representat per les lleis desplegades al Decret de Nova Planta, amb una gran burocràcia institucional i una flexibilitat amb certs sectors socials locals,  principalment els mestres artesans i mercaders, amb suficients recursos econòmics per dinamitzar l’economia.

La vinculació interessada d’aquests sectors de la societat catalana vers al nou estat Borbó els comportà l’accés a noves fonts de renda derivades directament de les noves polítiques de l’absolutisme borbònic. La fidelització els permetrà accedir als grans contractes públics, la qual cosa els abocarà a una corrupció generalitzada en tots els nivells de la gestió pública.

Fins a finals de la dècada del 1740, Catalunya viurà un període dolorós d’adaptació a la nova condició de nació vençuda, sempre sospitosa de desafecció. A partir d’aleshores, les  decisions en matèria de política econòmica ja no es prendran a Barcelona, sinó a la Cort borbònica, seguint uns criteris basats en els somnis de grandesa de la nova monarquia regnant, independentment de les necessitats dels seus súbdits.

BIBLIOGRAFIA BÀSICA

Benet Oliva i Ricós: ‘Els proveïdors catalans de l’exèrcit borbònic durant el setge de Barcelona de 1713/1714’, Universitat de Barcelona, Barcelona, 2014.

David Ferré Gispets: Els efectes del “Contractor State” borbònic a la Catalunya d’inicis del segle XVIII, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2019.

Josep Maria Delgado Ribas: ‘Barcelona i el model econòmic de l’absolutisme borbònic: un tret per la culata’, Barcelona Quaderns d’Història, 23 (2016), pàg. 225-242.

Josep Juan Vidal: ‘Les conseqüències de la guerra de Successió: nous imposts a la Corona d’Aragó, una penalització o un futur impuls per al creixement econòmic?’, Universitat de les Illes Balears, Palma de Mallorca, 2013.

Descobreix les famílies que es van enriquir amb la derrota de 1714 a 11Onze TV.

Cobrir les necessitats bàsiques de les persones sense llar que viuen als carrers de Barcelona, sensibilitzar a la ciutadania i denunciar situacions injustes són els tres pilars d’actuació i raó de ser d’Arrels Fundació en la seva lluita contra el sensellarisme. Parlem amb el director d’Arrels, Ferran Busquets, per saber què fa i com afronta l’entitat la situació econòmica actual.

En un context econòmic marcat per la pujada de la inflació i quan ens trobem a les portes d’una nova recessió, la problemàtica social de l’exclusió residencial té el seu màxim exponent en el fenomen del sensellarisme. Entitats com Arrels ajuden i fan visibles als invisibles d’una societat que no sempre prioritza el benestar social de les persones.

Però què fa exactament la fundació Arrels? La seva missió es divideix en tres parts: atenció a les persones, sensibilització i denúncia. Com explica Busquets, “nosaltres atenem a unes 230 persones, que estan allotjades amb els nostres diferents serveis, i arribem a més de 500 persones que estan dormint al carrer”. 

Tanmateix, s’ha de conscienciar a la societat i canviar la visió que té de les persones sense llar, “explicar a la ciutadania la realitat de les persones que dormen al carrer i posar sobre la taula, i públicament, situacions molt injustes”, apunta el director d’Arrels.

La importància del capital humà de la fundació

L’estigma social i els prejudicis que culpen o fan responsables de la seva situació a les persones sense llar sovint no reflecteixen la complexitat de les múltiples causes que porten a l’exclusió residencial. Com puntualitza Busquets, “les persones que dormen al carrer tenen una gran estigmatització: ‘són al carrer perquè volen, són uns borratxos…’, però hi ha moltíssimes persones que arriben al carrer perquè no tenen les mateixes opcions que tenim la resta de la gent”.

La sensació de fracàs en acabar dormint al carrer té un impacte psicològic important que 

constitueix un factor de risc de patir problemes de salut mental. És aquí, on la importància del capital humà i professionals socials són clau per donar suport a aquestes persones en situació de vulnerabilitat. 

“La decisió més important que prenem a la fundació és la contractació de persones o entrada de voluntaris, perquè s’ha d’establir un vincle amb aquesta gent que ens situa en el mateix pla que nosaltres situem a la nostra família”, afirma Busquets.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

És sostenible el sistema de pensions? Com hauria de canviar la seguretat social per poder suportar l’envelliment de la població? Podem confiar que l’Estat continuarà pagant les pensions? És bona idea dependre de la decisió del govern de torn? Tot plegat ho respon el catedràtic d’Economia Política Jesús Huerta de Soto a la sèrie documental “Ni justícia ni social”.

A 11Onze, la nostra voluntat és apropar el coneixement econòmic a la població perquè tothom sigui conscient del que passa i pugui pensar què cal fer. Aquest dimarts, us recomanem una producció que Value School ha estrenat recentment. Es tracta de la sèrie documental ‘Ni justícia, ni social’, dirigida per Jesús Huerta de Soto, catedràtic d’Economia Política de la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid.

Dependre de l’Estat

El sistema de pensions públiques el va crear Otto von Bismarck, pare de l’Alemanya moderna i el seu primer canceller. L’any 1889 va fundar el primer sistema de jubilacions de la història. I ho va fer per motius polítics. En aquell moment, necessitava aturar l’avenç del socialisme i, amb aquesta mesura es va guanyar el favor dels treballadors. Aleshores, Bismarck tenia un objectiu claríssim a llarg termini: fer que els ciutadans fossin dependents de l’Estat.

Aquella mesura política va fer fortuna i es va escampar pel món. El 1935 el president dels Estats Units, Franklin Delano Roosevelt (el pare del ‘New Deal’) va crear la Seguretat Social moderna. Apostava per un sistema de pensions de repartiment, no de capitalització. Quina diferència hi ha? El sistema de capitalització fa que cada treballador aparti una part del seu sou de manera nominal i la recuperi en jubilar-se. Com una mena de pla de pensions públic: et generes la teva pròpia pensió. 

En canvi, el sistema de repartiment aposta perquè siguin els treballadors actuals els que paguin les pensions actuals. És a dir, l’Estat té una entrada i una sortida de diners. Això, el 1935, no era problema perquè als Estats Units hi havia 52 treballadors per cada jubilat. Actualment, però, la mitjana europea i nord-americana és de dos treballadors per cada jubilat. I, per tant, el sistema s’enfonsa. Més encara si es té en compte que les pensions són superiors als salaris dels treballadors. Això vol dir que mantenir el sistema de pensions actual suposa destruir l’estalvi i, en conseqüència, la capacitat econòmica dels treballadors.

Però el sistema de repartiment de pensions té el problema que crea dependència per part dels treballadors quan es jubilen. S’ha destruït l’estalvi, perquè no tenen capacitat d’estalviar i perquè, a més, es refien que l’Estat els pagarà una pensió. Actualment, el 70% dels jubilats espanyols depenen de la seva pensió. Aleshores què cal fer?

Recuperar el model de la Segona República

A Espanya, abans del cop d’estat que va dur a la Guerra Civil i la dictadura, ja existia el que s’anomenava “Régimen de capitalización en el retiro obrero”. És a dir, un sistema de capitalització nominal per als treballadors. Franco va apostar pel sistema de repartiment i ho va fer, evidentment, gastant els diners acumulats pel sistema de capitalització. Allò el va fer molt popular, però acabava d’hipotecar el futur de les pensions.

En aquest episodi de “Ni justícia, ni social”, Huerta de Soto aposta per tornar al sistema de capitalització de pensions. I troba una manera per evitar que el canvi d’un sistema a l’altre impacti directament en el deute públic. Un joc de mans econòmic que depèn exclusivament de canviar el sistema financer. Novament, la banca privada està al mig del problema, però amb polítics valents també podria estar a mig camí de la solució.

Episodi 1 de “Ni justícia, ni social. Les pensions”.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Segur que has sentit a parlar de l’economia col·laborativa, és a dir, totes aquelles activitats que suposen un intercanvi de béns i serveis entre persones. Però què caracteritza exactament aquest model? Com posar-lo en pràctica en l’era digital?

Abans que l’economia col·laborativa fos tendència, el seu consum es limitava al cercle més pròxim. Tot quedava a casa, tenia una escala gairebé familiar. Tanmateix, gràcies a Internet, és possible connectar amb persones de tot el món amb interessos comuns. La digitalització de la societat i la crisi econòmica han afavorit el desenvolupament de nous models de negoci i noves formes de consum.

L’economia col·laborativa té diversos avantatges. El primer, i més important, és que permet optimitzar els recursos, perquè podem donar més utilitat als nostres productes. A més, també ofereix al consumidor final més varietat. Alhora, és un bon model per estalviar, perquè els clients poden comprar béns i serveis de segona mà a un preu inferior al de mercat. Tot plegat genera un ecosistema basat en el compromís, la solidaritat i la generació d’idees, sovint de la mà d’emprenedors amb nous negocis, que generen ocupació, riquesa i innovació.

D’altra banda, però, també cal tenir present que l’economia col·laborativa, en tractar-se d’un model entre particulars, no té un mercat regulat legalment i la competència és força deslleial. Per això, és un sector que dona lloc a queixes i protestes dels sectors afectats, fet que pot desprotegir al consumidor. 

Economia compartida, un ventall de possibilitats

Dins d’aquest model d’economia col·laborativa, que sovint també s’anomena “economia compartida”, n’hi ha de moltes menes diferents, amb diferents funcions, que varien en funció de les necessitats i els productes. Hi ha, per exemple, els negocis de consum col·laboratiu, que fan servir plataformes digitals a través de les quals els usuaris es posen en contacte per intercanviar béns o articles, com el transport col·laboratiu, l’allotjament col·laboratiu i el comerç col·laboratiu de segona mà, entre d’altres.

També hi ha les empreses de coneixement obert, és a dir, tots aquells negocis que promouen la difusió del coneixement sense barreres legals o administratives. Poden presentar-se en el dia a dia o a través de plataformes informàtiques a les quals acudeixen usuaris amb necessitats. Així mateix, trobem el model de producció col·laborativa, és a dir, xarxes d’interacció digital que promouen la difusió de projectes o serveis de tota mena. La diferència amb els dos models anteriors és que el que s’ofereix també es produeix en el si d’aquestes plataformes.

Finalment, trobem les iniciatives de finances col·laboratives. Microcrèdits, préstecs, estalvis, donacions i vies de finançament s’inclouen en aquest subgrup, on els usuaris es posen en contacte per satisfer necessitats en qualsevol d’aquests aspectes. El millor exemple el veiem en les plataformes de ‘crowdfunding’, un model de finançament per aquells que desitgen fer donacions per iniciatives concretes.

Les quatre característiques del model

Malgrat l’heterogeneïtat dels negocis i indústries que s’engloben dins d’aquest model, les empreses de l’economia col·laborativa es poden descriure a través de quatre característiques:

1. Fan servir tecnologies de la informació (TIC), disponibles a través de plataformes basades en la web, com les “aplicacions” mòbils en dispositius amb accés a Internet, per a facilitar les transaccions entre dues parts.
2. Confien en els sistemes de qualificació basats ​​en l’usuari, per al control de qualitat, la qual cosa garanteix un nivell de confiança entre els consumidors i els proveïdors de serveis que no s’han trobat prèviament.
3. Ofereixen als treballadors flexibilitat, perquè aquest equip sovint brinda els seus serveis a través de plataformes de correspondència digital.
4. L’equip disposa de les seves eines pròpies. En la mesura en què les eines i els actius són necessaris per a proporcionar un servei, les empreses de correspondència digital confien que els treballadors usin els seus.

En definitiva, el model d’economia col·laborativa pot ajudar a fer créixer els nostres negocis, perquè permet als consumidors estalviar, perquè aposta pel desenvolupament sostenible, perquè impulsa una nova gestió dels recursos, perquè hi ha més oferta i perquè, al final, tot plegat suposa un benefici mediambiental.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

En aquests moments, més que mai, cal apostar pels productes de proximitat, perquè es pugui continuar la tasca que desenvolupen 8000 viticultors i els 800 cellers que hi ha a Catalunya. Cellers que, amb el confinament i el tancament de restaurants i bars i l’aturada de l’exportació, estan tenint dificultats per arribar a les seves vendes estimades i fer front a les despeses d’estructura

La cultura, la tradició i el paisatge del vi formen part de la història de Catalunya. El nostre país compta amb 12 denominacions d’origen que avalen la qualitat dels nostres vins: Alella, Catalunya, Cava, Conca de Barberà, Costers del Segre, Empordà, Montsant, Penedès, Pla del Bages, Priorat, Tarragona i Terra Alta. En cada una d’aquestes zones, la geografia, el clima i les varietats de raïm fan que els vins elaborats a Catalunya siguin diversos entre ells, però amb un denominador comú: productes de qualitat gràcies a la dedicació i l’afany de superació dels productors i elaboradors.

• Catalunya, bressol de la viticultura 

CEVIPE (Centre Vinícola del Penedès) és una empresa cooperativa de segon grau que integra 16 cooperatives vinícoles arrelades al territori de l’Alt i Baix Penedès, el Garraf, el Tarragonès, l’Alt Camp i la Conca de Barberà. La seva missió és oferir recursos tècnics i humans per a millorar la renda econòmica dels viticultors i, per tant, orienten els seus objectius en un procés de millora continua, des de la qualitat del cultiu de la vinya fins a l’elaboració i comercialització dels vins i caves. El compromís amb el territori és un actiu exclusiu, emparant els seus productes sota el distintiu de qualitat de les diferents Denominacions d’Origen de Catalunya i de la Denominació d’Origen Cava.

L’entitat va néixer l’any 1985, quan les cinc cooperatives del Baix Penedès Albinyana, Bellvei, Llorenç, Calafell i Vendrell van fundar la cooperativa de segon grau amb la finalitat de facilitar els processos d’innovació i modernització, al mateix temps que reduïen costos i s’assolia una concentració en el volum d’oferta en el mercat del cava. El bon funcionament i l’augment de la demanda d’aquests vins va propiciar el procés d’integració de més cooperatives al grup. 

Gràcies a la unió d’aquestes cooperatives es va poder invertir en equips de refrigeració per fermentar el most a temperatura controlada, un sistema que es començava a estendre a altres punts d’Europa i que a Catalunya encara era residual. El sistema d’elaboració tradicional quedava enrere i començava una nova era pel que fa a la qualitat del vi. El mercat demanava vins afruitats i de gust agradable, i això només es podia aconseguir fermentant els mostos a baixa temperatura, per evitar la vaporització de les aromes. En aquests vins, la demanda ja era molt superior i seguia creixent.

• De Catalunya a Europa: els vins catalans s’obren camí

L’incentiu econòmic, juntament amb la visió de futur dels dirigents de CEVIPE, va facilitar la posada en marxa d’un sistema productiu modern i de qualitat que va afavorir la conquesta dels mercats i, com a conseqüència, l’increment de clients. Això va motivar el procés d’integració de més cooperatives al grup, i va suposar un important esforç econòmic en el sector cooperatiu d’aquesta regió que va veure imprescindible modernitzar els seus cellers per obtenir el vi base que demanaven les empreses comercialitzadores del sector.

A finals dels anys vuitanta i inicis dels noranta, CEVIPE va començar a obrir-se a Europa per donar a conèixer els seus vins, principalment a Alemanya, França i Luxemburg. Actualment, el volum d’exportació està al voltant d’un 20%. L’obertura a Europa va professionalitzar i ampliar els punts de mira de la cooperativa, que juga un paper primordial en l’equilibri de l’oferta i la demanda en benefici del manteniment de les explotacions vinícoles de la zona.

CEVIPE té més de 2.200 socis viticultors, aquests cultiven més de 6.200 hectàrees, amb una producció mitjana de 55 milions de quilos cada any i una facturació mitjana de 30 milions d’euros anuals. Estan presents a 5 Denominacions d’Origen diferents.

A més de les seves 3 agrobotigues situades al poble del Vendrell i a L’Arboç, compten amb una pàgina web des d’on es pot comprar còmodament des de qualsevol punt amb connexió a internet i, fins i tot, demanar encàrrecs a domicili.

• Un Sant Jordi marcat pel vi

A Catalunya hi ha 62 cooperatives vitivinícoles que elaboren el 50% del vi català i aglutinen més de la meitat dels viticultors. La Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC) va dur a terme un concurs el dia de Sant Jordi de l’any passat, en plena pandèmia, on demanaven als participants “Amb quin llibre i vi de cooperativa celebraràs Sant Jordi?”, una iniciativa molt celebrada des de casa sota el hastag #santjordiacasa que impulsava, de forma divertida, una nova manera de celebrar la diada a través del vi. El guanyador va ser Jaume Rojals, amb una publicació a Facebook, que recomanava el vi “Llàgrimes de Tardor” de la cooperativa Sant Josep Wines, de Bot, i el llibre “L’Església del Mar”, va ser escollit mitjançant un sorteig aleatori en línia entre tots els participants.

El resultat: els usuaris van recomanar més de 50 vins cooperatius i, a través dels perfils de Twitter i Facebook de la FCAC, es van rebre nombroses publicacions de consumidors recomanant llibres, juntament amb aquests 50 vins d’arreu del territori. Les cooperatives que van ser més representades van ser Cellers Domenys, Celler Batea, Celler Cooperatiu de Gandesa, Empordàlia i Sant Josep Wines. També se’n van recomanar vins del Celler Cooperatiu de Garriguella, Vinícola del Priorat, Cooperativa de Bràfim, Covides, Celler Cooperatiu d’Espolla, Cooperativa Falset Marçà, Vinícola de Sarral, Cooperativa Agrícola de Corbera d’Ebre, Cooperativa de Salomó o Cooperativa d’Ulldemolins, entre d’altres.

A les portes d’un nou Sant Jordi, i amb l’esperança de poder-ho celebrar al carrer com era tradició, el sector del vi obre una nova possibilitat a la ciutadania tot demostrant que, encara que ens quedem a casa, si ho fem en companyia d’un bon vi de proximitat, la celebració serà doble. Així doncs, tant si s’omplen els carrers de roses i llibres com si no, amb quin vi cooperatiu celebraràs Sant Jordi aquest any?

En el mercat immobiliari, i concretament en el del lloguer, ens podem trobar amb situacions molt diverses i que poden suposar abusos i incompliments de la normativa vigent en cada moment. Però tots els abusos els pateix el llogater? O el propietari també es pot veure indefens?

El setembre passat, va entrar en vigor la nova Llei de contenció de preus del lloguer (Llei 11/2020 de 18 de setembre), amb l’objectiu de frenar la ingent pujada de preus que s’estava vivint, especialment a Barcelona i àrea metropolitana. Amb aquesta es rebaixa i congela el preu dels nous contractes de lloguer en zones amb alta demanda d’habitatge. S’ha aconseguit una reducció del 4,12% de mitjana.

Amb aquestes mesures, sembla que els polítics responen a les demandes de plataformes i sindicats, en favor d’un habitatge a preus assequibles o, si més no, regulats. Fins i tot, s’ha publicat una Guia Ràpida per conèixer l’abast de la nova normativa.

Quins són els abusos?

És evident que era insostenible mantenir el model alcista en els preus de l’arrendament, tal com ha estat passant els darrers anys. Els llogaters tenen uns drets bàsics que a vegades es veuen vulnerats, i que haurien de denunciar en cas de trobar-se en alguna d’aquestes situacions d’abús:

• En firmar el contracte de lloguer, el propietari ha d’entregar la cèdula d’habitabilitat i el certificat energètic. L’obtenció d’aquests documents té un cost, per la qual cosa, alguns propietaris poden intentar arrendar l’habitatge sense tenir-los, tot i ser obligatoris. Pel lloguer de locals només és obligatori el certificat energètic. 
• Fer un ús pacífic de l’habitatge, sense que el propietari ho pugui pertorbar. Molts cops es produeix l’anomenat bullying (assetjament) immobiliari, que consisteix a fer la vida impossible al llogater perquè marxi, i així poder especular amb aquell habitatge. Aquestes accions les solen dur a terme els grans tenidors, com ara fons d’inversió.
• El propietari s’ha de fer càrrec de les reparacions necessàries i de conservació. El llogater pot fer aquestes reparacions si són urgents, previ avís, i se li podrà descomptar del preu, però a vegades no s’accepten aquestes reparacions com a necessàries, i no hi ha retorn del cost.
• Pot resoldre el contracte i recuperar la fiança, però hi ha propietaris que no la volen tornar, i podria ser que aquests diners no s’haguessin dipositat a l’INCASÒL, tal com és preceptiu. Això pot significar que no s’hagi registrat el contracte de lloguer i, per això, podríem tenir més dificultats per la recuperació de la fiança.

Ara bé, el dret al retorn de la fiança es perd si es deixa l’habitatge amb desperfectes, que poden suposar un cost de reparació.

Protecció dels propietaris

Tot i això, ens podem trobar que el propietari no sigui el culpable d’una relació conflictiva amb l’arrendador. Per exemple, pot passar que l’habitatge no hagi estat llogat legalment, sinó que algú hagi decidit entrar-hi a viure sense permís; que hi hagi impagaments de la renda acordada; o, fins i tot, que hi hagi un mal comportament del llogater.

La nova llei no resol cap d’aquestes situacions en les quals un propietari es pot trobar i que, com a ciutadà, també té dret que se li donin eines per a resoldre-les. L’única previsió que es fa és de cara als petits tenidors que puguin estar en situació de vulnerabilitat, als quals se’ls permet una pujada del 5% del lloguer, per sobre dels màxims establerts.

El propietari es pot trobar en situació d’indefensió amb facilitat, ja que es considera que és la part forta del tracte. Però el cert és que pot veure com un llogater deixa de pagar-li o li fa malbé l’habitatge, i que la solució al problema sempre ha de passar pels jutjats, fet que li suposa un alt cost de temps i de diners. 

La qüestió és que aquesta problemàtica afecta de la mateixa manera als fons d’inversió i a petits tenidors. Amb les noves regulacions, sembla que aquesta situació comença a revertir, ja que tenen en compte la diversitat de propietaris que hi ha, i fan una mica més equitatiu el repartiment de responsabilitats en aquesta bogeria que és el mercat immobiliari.

Si vols conèixer opcions superiors per rendibilitzar els teus diners entra a Fons Garantits. Des d’11Onze Recomana et proposem les millors opcions del mercat.

Quan un parla de justícia a les empreses, ben aviat surt el nostre alter ego legalista, i ens diem, ben convençuts que nosaltres complim totes i cadascuna de les lleis. Considerem que complint les lleis ja no cal cap més valoració moral de si les lleis estant bé o en caldria una actualització. La implementació de la justícia no es pot deixar en mans dels experts en ètica o dels advocats. No podem simplificar la valoració de què és just concretant-ho amb què és legal. Practicar l’ètica necessita educar el judici pràctic.

Fa relativament poc un jurista important comentava que si haguéssim d’esperar a canviar la legalitat amb el permís d’aquells que hi guanyen amb les lleis actuals, encara existiria l’esclavitud. I res més cert. De fet, a les empreses, les lleis són un mínim irrenunciable, però la justícia, i sobretot, el fet de produir resultats justos en el repartiment de recursos, responsabilitats, recompenses i reconeixements, sembla que va més enllà d’aquests mínims legals. La tasca de dirigir empreses inclou valorar si els sistemes empresarials que reparteixen els recursos tangibles o intangibles són els adequats. Aquesta valoració l’aparta del compliment de la legalitat, i més encara de la neutralitat. S’ha de prendre una decisió que s’escapa de consideracions merament tècniques, fent necessària la valoració de les conseqüències que resulten de la decisió, i si aquestes conseqüències són bones o no per tothom.

La llei no és suficient, cal anar un pas més enllà

Utilitzar una pretesa tècnica neutra (o llei positiva) porta a obviar que no ho és de neutra. Fem veure que utilitzem una ciència econòmica pretesament lliure de valoracions morals. I alimentem amb ella els continguts tècnics de molts programes de directius. Això après, s’acaba implementant a l’empresa. Pensem que la llei (tècnica) ja és suficient, i anem més enllà, deleguem els aspectes morals als experts en ètica. I ho justifiquem amb una tesi de separació que considera que els fets es poden observar sense valorar-los. Es menysprea com a poc científic qualsevol judici de valor, i es fa amb arguments del tipus, “estem parlant de coses factuals, estem parlant de ciència, de coses objectives”.  Aquesta neutralitat amb què es volen valorar les decisions és impossible. La tesi de separació convindria descartar-la, més que per inútil, per falsa. La implementació de les valoracions morals es fa necessària, essent els criteris de justícia un aspecte necessari per discriminar criteris a utilitzar en les decisions.

Les lleis econòmiques no van soles, com la llei de la gravetat, sinó que són fenòmens que actuen sobre les persones, que tenen voluntat, motivació i que aprenen per bé o mal. Utilitzar les lleis econòmiques pretenent que les persones ni es motiven, ni tenen voluntat ni aprenen, perpetua, l’statu quo, o l’empitjora. Decidir quins criteris han de prevaldre a l’hora de prendre una decisió, discernir entre opcions i ser capaços de preveure les conseqüències que les decisions tenen sobre els altres. La funció de les empreses per alguns economistes és només crear beneficis, com més millor. Però no hi ha cap llei determinista que pugui forçar aquesta funció. De fet, observant la realitat, fer que les empreses només tinguin la funció social de tenir beneficis, no ens ha portat massa lluny, i per tant sembla just proposar-ne d’altres. Fer que la seva funció sigui la de generar justícia i fer que la justícia sigui intermediària pel bé comú es fa del tot necessari. Les empreses han de trobar la seva utilitat i la seva funció social. Si acaben enfocant-se al bé comú, promocionant la justícia entre tots els grups d’interès, trobaran molts més adeptes que els actuals, i realitzaran una funció millor.

Empreses de persones per persones

Un altre factor important que cal tenir en compte i que sovint passa desapercebut, és que l’empresa com una comunitat de persones que participa d’una comunitat més àmplia, on les persones poden desenvolupar-s’hi i trobar-hi un sentit, permet aportar una legitimació més àmplia i autèntica a l’activitat empresarial i ajuda a entendre la mateixa existència de les empreses, el seu sentit. Veure-les com una eina perquè tres s’hi facin rics, té un sentit petit, que ara mateix comença a ser molt ridícul per molta gent. I com poden distingir unes empreses que contribueixen al bé comú de les que no? Una manera senzilla és mirar la seva missió, i sobretot la implementació: els fets. Els fets parlen molt més que les paraules. 

Veure si les empreses diuen que resolen i resolen necessitats reals amb els seus productes i serveis (contribueixen a un bé comú social), i veure de quina manera ho fan, és a dir, com utilitzen els recursos i com tracten les persones (bé comú intern), es fa del tot imprescindible si volem tenir un teixit empresarial que també ajudi a canviar consciències. La contribució al bé comú és el que fa que les empreses puguin tenir sentit i desplegar tot el seu potencial.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!