Tornem als anys 70? El risc real d’estagflació
Hi ha paraules que semblaven cosa del passat. Estagflació n’és una. Però avui torna amb força, no només als informes dels bancs centrals, sinó a la realitat quotidiana de milions de persones. Amb energia cara, tensions globals i una economia que s’alenteix, el món s’acosta perillosament a un escenari que recorda als anys 70. La pregunta ja no és si pot passar, sinó si ja hi som.
L’estagflació és un fenomen econòmic poc habitual però devastador, perquè combina tres elements que en teoria no haurien de coexistir: inflació alta, creixement econòmic baix o nul i estancament del mercat laboral. Dit d’una manera simple, tot és més car, però l’economia no millora. És una situació que erosiona el poder adquisitiu i frena la capacitat de progrés de famílies i empreses.
El problema és que aquest escenari trenca les eines tradicionals de política econòmica. Si es pugen els tipus d’interès per frenar la inflació, es refreda encara més l’economia. Si s’estimula el creixement, es corre el risc de disparar encara més els preus. És, en essència, un carreró sense sortida que posa a prova governs, bancs centrals i ciutadans.
De la crisi dels anys 70 a la situació actual
Per entendre el present, cal mirar enrere. Als anys 70, el món occidental va patir una forta estagflació arran de dos xocs clau: l’embargament petrolier de 1973 i la crisi energètica global. El preu del petroli es va disparar, els costos de producció també, i tota l’economia va entrar en una espiral de preus alts i creixement baix. Aquell episodi va marcar una generació sencera i va transformar la política econòmica global durant dècades.
Avui, el fantasma torna amb un nou context. La tensió a l’Iran i el risc sobre l’estret d’Ormuz —per on passa una part clau del petroli mundial— han reobert el problema energètic global. Quan l’energia puja, augmenta el cost de producció, es trasllada als preus finals i es redueix el consum. És exactament el mateix mecanisme que es va viure als anys 70, però en un món molt més interconnectat.
A aquesta situació s’hi suma un entorn especialment fràgil: cadenes de subministrament tensionades, deute públic disparat i una dependència energètica estructural que limita la capacitat de resposta. El resultat és un sistema molt més vulnerable a qualsevol xoc, on qualsevol tensió geopolítica pot desencadenar efectes globals immediats.
Les similituds amb els anys 70 no són només conceptuals. Si comparem ambdós períodes, els paral·lelismes són evidents:
Principals diferències econòmiques.
De fet, les dades actuals reforcen aquest diagnòstic. Segons Eurostat, la inflació a la zona euro s’ha mantingut per sobre de l’objectiu del 2% del Banc Central Europeu en els darrers anys, mentre que l’FMI alerta d’un creixement feble i desigual a Europa. Un escenari que encaixa amb els patrons clàssics d’estagflació.
Les dades dels últims anys dibuixen, doncs, un escenari clar: una inflació persistent, un creixement econòmic feble —especialment a Europa— i una productivitat estancada. Però el problema no és només que els preus pugin, sinó que els salaris no segueixen el mateix ritme. Tal com s’ha analitzat en nombroses publicacions de La Plaça, el cost de la vida s’ha desconnectat dels ingressos reals, erosionant la capacitat d’estalvi de les famílies. I aquesta és la clau: sense poder adquisitiu, no hi ha consum, i sense consum, no hi ha creixement.
L’impacte real: el teu dia a dia
L’estagflació no és un concepte abstracte ni llunyà. Té conseqüències molt concretes en el teu dia a dia, afectant directament la teva capacitat d’estalvi, el cost del deute, el poder adquisitiu i fins i tot els impostos que pagues sense adonar-te’n. És una realitat que es filtra en cada decisió econòmica quotidiana.
- Els estalvis perden valor. Quan hi ha inflació, els diners valen menys amb el temps. Si, a més, l’economia no creix, les oportunitats d’inversió també es redueixen, convertint-se en el pitjor escenari per a l’estalviador. No és casualitat que, en contextos d’incertesa, actius com l’or recuperin protagonisme com a refugi històric.
- Les hipoteques es tensionen. Per combatre la inflació, els bancs centrals pugen els tipus d’interès. La conseqüència directa és clara: hipoteques més cares, crèdit més restringit i menys inversió. Tot plegat contribueix a refredar encara més l’economia.
- Els salaris perden poder adquisitiu. Encara que els sous pugin nominalment, sovint no ho fan al ritme de la inflació. Això genera una sensació cada cop més estesa: treballes igual o més, però arribes pitjor a final de mes. És un fenomen especialment dur per a les classes mitjanes.
- Més pressió fiscal “invisible”. La inflació també incrementa la recaptació pública de manera indirecta. Es paga més IVA perquè els preus són més alts i més IRPF per efecte dels trams. És el que molts economistes consideren una pujada d’impostos encoberta.
Una tempesta perfecta per a l’economia
L’estagflació és especialment perillosa perquè combina el pitjor de dues crisis: la inflació, que empobreix silenciosament, i la recessió, que paralitza l’activitat econòmica. A diferència d’altres escenaris, aquí no hi ha solucions fàcils. Les eines tradicionals deixen de funcionar i la capacitat de resposta dels governs queda limitada. En un món amb nivells de deute elevats, una forta dependència energètica i tensions globals creixents, aquest escenari pot ser molt més persistent del que molts voldrien admetre.
Davant d’aquest context, la gran pregunta és inevitable: què podem fer? Quan l’estagflació apareix, les regles del joc canvien. Ja no n’hi ha prou amb seguir estratègies tradicionals. Cal entendre que la inflació pot no ser temporal, protegir el valor dels diners evitant l’excés de liquiditat, diversificar per reduir riscos i, sobretot, formar-se. L’educació financera deixa de ser opcional i es converteix en una eina essencial per prendre decisions encertades.
Aquest escenari apunta a un canvi de paradigma silenciós. L’estagflació no és només un problema conjuntural, sinó un símptoma d’un model econòmic sota pressió, basat en el deute, l’energia barata i el creixement constant. Quan aquests pilars es debiliten, el sistema trontolla. I és en aquest punt quan la societat es veu obligada a escollir entre ignorar els senyals o adaptar-se. Els anys 70 ja van marcar un abans i un després; avui, tot indica que podríem estar a les portes d’un nou punt d’inflexió.
Entendre l’estagflació no és només cultura econòmica, és supervivència financera. Perquè la realitat és clara: ningú protegirà el teu poder adquisitiu per tu. En un món on els diners perden valor i l’economia trontolla, esperar no és una opció. Les decisions que prenguis avui marcaran el teu futur econòmic.
Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.
Finalitzem el recorregut cronològic que ens ha apropat a la història de la reivindicació del ‘jo femení’, a través de cinc dones que han marcat el curs de la història contemporània, escrita en femení i des de casa nostra. Segles d’història que han donat peu a petites i grans victòries per a la normalització d’un punt de vista basat en pures convencions socials que poc tenen a veure amb la naturalesa humana. Ara, el feminisme al segle XXI continua alçant la veu per una de les reivindicacions històriques més antigues: la igualtat entre dones i homes.
Mirar enrere ens serveix per a comprovar que, malgrat que la història ha estat escrita per homes, les dones han tingut un paper clau. En tots els àmbits i des de totes les lluites. Protagonistes a l’ombra de la història de la humanitat, on cada lluita i cada dret adquirit a favor del gènere femení s’ha debatut de nou més endavant. Una història circular que ens evoca constantment i independentment del país o del moment a un mateix punt: tot el camí recorregut ens ha permès avançar, en més o menys mesura, segons la societat i el prisma subjectiu amb el qual ho mirem. Un avenç, però, insuficient. La lluita no s’atura. La igualtat encara queda lluny per a les joves generacions.
La superioritat masculina i el #patriarcat
La superioritat moral (i res més que moral) entre sexes, ètnies, cultures o classes socials no fa més que evidenciar un afany de control que, lluny de ser natural, neix de construccions socials basades en el poder, sovint vinculat als diners o directament a la força física. Qualsevol raonament o comportament que neixi de la superioritat no podrà ser considerat just i, per tant, no hauria de ser considerat feminista. L’eternització de la lluita feminista ens evoca a múltiples conclusions. En posem una sobre la taula: per continuar avançant, els homes han de prendre partit.
La història ha estat escrita per l’home, el món ha estat liderat per l’home i inclús les religions són altament masculines. Podem parlar de progrés si encara comptem cada dona que per primera vegada accedeix a un lloc de poder? Si calen lleis per aconseguir paritat laboral? Si el cos de la dona, les decisions maternals o la forma de vestir es decideixen per homes arreu del món o si la violència masclista continua assassinant i violant a nenes, noies i dones al costat de casa nostra? Si tot això és el que constitueix el món actual en el qual vivim, canviar-ho ha de ser, sens dubte, una qüestió genèrica. No es pot redefinir el paper de la dona sense redefinir el de l’home. I tot recau en l’educació, que ha d’allunyar-se del patriarcat, el terme que defineix l’organització social dominada per homes.
#NotAllMen, però sí totes les dones
La meitat de la població encara viu sota l’estigma del sexe dèbil, sota el control del patriarcat i amb la certesa que, tot i no veure’s directament afectada una mateixa o les dones del meu entorn, mirant a banda i banda tothom té alguna història propera que evidencia tota la feina que queda per a fer. Al llarg de la història, el feminisme ha passat per diversos estadis que, seguint el context de cada moment, han implicat un tipus de lluita o altra, basada en ideals conservadors, liberals o reivindicatius. Són moltes les dones a les quals podríem posar cara i de les quals podem explicar la història. Algunes d’elles han fet grans avenços per a les dones, altres simplement van aplanar el camí amb idees, obres o obrint portes que fins aleshores restaven tancades.
El feminisme, entès com la recerca d’igualtat entre homes i dones, té tantes interpretacions, corrents o significats com persones en parlin. Interpretacions que varien segons l’educació rebuda, la tradició familiar o els comportaments que cadascú ha vist a casa seva. És comprensible, doncs, que apareguin pensaments com ara que les dones feministes són unes “exagerades”, que “no existeixen desigualtats avui en dia” o que la vida s’ha de viure “tal com s’ha fet tota la vida”, justificant que les tradicions, per més misògines que siguin, s’han de respectar abans que canviar-les per aconseguir paritat. Davant aquesta realitat, amb més èmfasi cal recalcar que el feminisme ha de partir del respecte, la base a partir de la qual s’aspirarà a la llibertat. Pot ser lliure qui viu amb la mirada posada en els altres?
De l’alliberament a la normalització sexual #lovewins
Són moltes les societats que han acceptat que l’orientació sexual no ha de ser motiu d’odi, i molt menys d’agressions o sentències legals. Es normalitza la llibertat sexual i es deixen enrere alguns estigmes vinculats a la sexualitat, especialment entre les generacions joves i en els països occidentals. Una desestigmatització que neix en la consciència sobre el propi cos, la llibertat de decisió, i el respecte cap a altres ideologies. També en la construcció de parelles proliferen corrents com el poliamor o les relacions obertes, que més enllà de l’anhel propi de qualsevol generació de joves per a descobrir-se, provar coses noves i viure experiències, també evidencia i atorga esperança davant un futur que es pronostica com a respectuós i de mentalitat oberta. Judicis morals, els mínims. Llibertat i respecte per sobre de tot.
Una vegada més, i lamentablement, no hi ha cap situació o context lliure d’agressions per part de persones que per sexe o orientació sexual se senten amb superioritat respecte a qui és diferent. L’orientació sexual encara és motiu d’agressions, i no s’aturen tampoc les relacions amoroses conservadores i amb rols de gènere marcats per la presència masculina. Tampoc s’aturen les relacions forçades, la violència física, mental i sexual cap a les dones, la sexualització del cos femení o el judici social i individual cap a les dones per gaudir d’una sexualitat plena i fonamentada amb la seva llibertat. Llibertat, però, que la societat s’esforça a remarcar que és limitada, sempre dins de cànons socials, estàndards i subjecte a múltiples crítiques als ulls del món. Potser per aquest motiu, perquè l’avenç mai és suficient ni generalitzat, la lluita feminista constantment comparteix espai amb la lluita d’altres minories o col·lectius en recerca de la llibertat que per naturalesa hauria de ser adjudicada.
La lluita serà compartida o no serà #MeToo
La realitat de moviments com el #MeToo corrobora que en el moment que una dona alça la veu per a fer una denúncia, n’apareixen milers al seu costat que han viscut el mateix i, sigui per desconeixement, per por, o pel sentiment de normalitat davant d’actituds que no haurien de ser-ho, han preferit callar durant anys. Això és perquè, quin tipus de normalitat pot ser viure en ple segle XXI, on prevalen uns minuts de satisfacció sexual d’un home davant la vida d’una dona? Són moltes les batalles guanyades, els avenços i els escenaris on s’està assolint la paritat. Són molts els homes que han estat educats i eduquen des d’aquest prisma del respecte, independentment del sexe o l’orientació sexual, i també cada vegada són més els joves que creixen sense l’estigma del patriarcat de base i les joves que identifiquen i denuncien qualsevol situació que va en contra de la seva llibertat.
De totes les coses positives que podríem llistar i sentir-nos orgulloses, principalment per respecte a totes les que han dedicat la seva vida a la causa i fins i tot l’han perdut, n’hi ha una que ressalta per damunt de totes: la lluita per la vida. En el moment que desaparegui la superioritat moral que sentencia vides a canvi d’ideals arreu del món, el feminisme podrà fer el pas definitiu per a començar a parlar de llibertat.
11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!
La Covid-19 ha aconseguit portar l’esport a casa. Des de la quarantena, gimnasos i centres esportius s’han hagut d’adaptar a una situació excepcional que no els ha deixat més alternativa que reinventar-se.
L’activitat física ha sigut el gran aliat dels catalans arran de la pandèmia. Alguns per necessitat i altres per sorpresa, però en més o menys mesura tothom s’ha apuntat al que, més enllà d’una moda, en aquell moment era una necessitat vital. El gimnàs virtual ha apropat l’esport a milers de persones, i ho il·lustra un estudi d’Asics en què el 36% dels enquestats declara practicar més esport ara que abans de la pandèmia. El perquè d’aquestes xifres també es recull a l’estudi: al 80% estar actius, encara que sigui des de casa, els suposa una millora física i mental considerable que els ajuda a controlar les emocions i mantenir la ment ocupada. La pràctica esportiva en línia segueix sent una tendència a l’alça que els gimnasos han sabut aprofitar.
Els abonaments als gimnasos virtuals creixen fins a un 400%
La quarantena obria les portes de casa a tot un seguit d’aplicacions i influencers que es van popularitzar a través de les xarxes socials. Els gimnasos virtuals arribaven per a quedar-se. Els avantatges són múltiples: flexibilitat en el lloc i l’hora de fer exercici, evitar desplaçaments, disminuir el cost o evitar la sensació d’inseguretat, vergonya o falta d’iniciativa que pot generar anar a un gimnàs. Així ho descriu Sergio Recio, fundador i director d’Ictiva, un dels pocs gimnasos virtuals creats a Catalunya.
Per a ells, la quarantena va ser un punt d’inflexió en el seu creixement, que l’any 2020 es va disparar fins a un 400% en el nombre d’abonats. Buscaven incentivar l’esport com a mecanisme directe per a millorar la nostra salut mental, i per a no deixar enrere a ningú, van rebaixar tots els preus al 50%. Vuit anys d’experiència, més de mil classes i 21 disciplines avalen que la fórmula virtual d’Ictiva funciona, però l’empresa no s’equipara amb els múltiples projectes d’entrenament virtual que han sorgit arran de la pandèmia i que, lluny de ser un format de gimnàs virtual, han sigut una adaptació del gimnàs presencial o una activitat de distracció més en temps de pandèmia. Des del seu punt de vista, els gimnasos presencials tenen un públic específic, però que no afectarà en l’augment dels gimnasos virtuals en els pròxims anys: “igual que el teletreball ha arribat per quedar-se, entrenar online és un hàbit que se suma a les nostres vides”.
Adaptar-se o morir: els gimnasos presencials es digitalitzen
A Catalunya, els gimnasos virtuals encara són minoria, i de fet no se’n troba cap que sigui exclusivament en català. Aquí el pes fort segueixen sent els centres físics i la tendència, per a pràcticament tots, ha sigut reinventar-se i adoptar el format en línia per a arribar als seus usuaris.
En el cas dels usuaris habituals, la resposta va ser majoritàriament positiva, influenciada pel vincle que molts ja tenen amb els seus entrenadors, i pel pes que té l’esport en les seves vides. Toni Marin, tècnic d’activitats dirigides d’Ekke Lleida, destaca aquesta part social que va més enllà del que és purament esportiu: per a ells connectar en aquell moment “va ser una forma d’adaptar-nos a les necessitats dels socis i mantenir el contacte amb ells, no volíem que se sentissin sols en un moment que va ser molt dur per a tots”. En la mateixa línia van viure-ho usuaris com la Maria (30), per a qui mantenir la rutina del gimnàs incloïa mantenir part de la seva vida social, i precisament fer els entrenaments virtuals conjuntament és el que va ajudar-la a passar la quarantena sola a casa però sentint-se acompanyada.
Per als que no havien trepitjat un gimnàs, l’inici va ser progressiu i amb una gran tasca de recerca a darrere. El ventall d’activitats i entrenadors per a escollir és molt ampli, i aconseguir crear una rutina d’exercici requereix força de voluntat. En aquest sentit, la Pilar (24), usuària de gimnàs des de fa quatre anys, destaca l’auge dels falsos entrenadors que circulen a les xarxes i que realitzen rutines que no sempre són adients des d’un punt de vista esportiu. O si més no, no ho són per a tothom. Fer exercici sense pagar i sense supervisió professional està a l’abast de qualsevol, però pot comportar un risc físic important que cal conèixer.
El món virtual arriba a tots els públics?
Un any després de la quarantena podem extreure les primeres conclusions del que ha suposat la digitalització de l’esport, i la resposta és unànime: el format virtual ha arribat per quedar-se, però sempre com a part complementaria, com a reforç del gimnàs presencial. L’esport es viu plenament quan es comparteix, o com a mínim així es viu des de dins, tal com ens explica la Susanna Segura, cap d’activitats dirigides de Ca n’Arimon, a Mollet del Vallès, qui destaca que “el fet de tenir un professor a qui poder explicar-li què et passa, que et sàpiga corregir i animar, el format online mai ho podrà substituir”. Per ells, que formen part d’un grup que opera a tot Espanya, el format en línia ha arribat a menys gent de la que normalment tenen com a usuaris, “però sí que ens ha servit per a tenir-los connectats amb nosaltres i a partir d’aquí aconseguir que no es desvinculessin del món de l’esport”.
Per al públic de més edat, o els que estaven poc habituats amb la tecnologia, això va suposar un repte, i la Susanna reconeix que la resposta d’aquest col·lectiu va ser majoritàriament negativa. Tot i adaptar rutines d’exercici a casa, amb materials domèstics i amb el principal objectiu d’activar el cos, no es va aconseguir arribar a tothom. De mica en mica, però, tothom qui volia fer activitat física va trobar el seu espai.
A alguns, la digitalització els ha obert les portes a l’expansió, tal com explica la Mònica, professora i coordinadora d’El Taller de Ioga de Premià de Mar: “tenim alumnes d’altres poblacions o d’altres països als quals els agrada la nostra manera d’entendre el ioga i aquesta és la manera que el puguin practicar amb nosaltres”.
En el cas del gimnàs virtual Ictiva també s’ha posat èmfasi a arribar al públic des de la part més personal, amb la creació de classes en directe i xats des d’on comencen a construir una comunitat on els professors traspassen la pantalla per a oferir un tracte personalitzat als usuaris.
“Davant les adversitats, busquem una solució i ens hi llancem”
La capacitat de reinventar-se, tant per als gimnasos com per als usuaris, ha sigut màxima, i la lectura que se’n deriva és àmpliament positiva. Una barreja de superació per haver fet quelcom innovador, d’aprenentatge d’eines de comunicació fins ara inexplorades, d’autoconeixement que es deriva de mesos i mesos entrenant, patint i superant-te sol, des de casa, i la reafirmació que l’esport és salut, sigui com a vàlvula d’escapament, per a socialitzar o per a créixer personalment. Sergio Recio descriu l’esport com un “antidepressiu natural” que incideix directament en la nostra vida, i, sigui de forma presencial o virtual, el sector ha demostrat al llarg d’aquest any que, tal com descriu Toni Marin, “davant les adversitats ens adaptem, busquem una solució i ens hi llancem”.
Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram
Poden els estudiants trobar un pis assequible i adequat a les seves necessitats sense deixar-se un dineral ni acabar compartint habitació amb mitja Barcelona? Des d’11Onze intentarem donar quatre pinzellades i consells sobre les dificultats d’independitzar-se i entrar en la vida adulta.
L’estrès de la selectivitat ja s’ha acabat, i després d’un merescut descans, els alumnes entren en una nova etapa: comença la universitat, una fase de la vida en la qual aprendran sobre el sector en què es volen especialitzar i on els dubtes existencials, lluny d’esvair-se, molts cops es multipliquen.
A aquestes edats i després de tants anys d’esforç, sovint volem aprofitar aquesta sensació de llibertat i viure noves experiències, conèixer amistats diferents i, en definitiva, entrar de ple en la vida adulta, independitzant-nos dels nostres pares: comença la cerca del pis ideal. Això últim, però, pot resultar molt més difícil del que sembla.
El pressupost: un bé escàs
Per a començar amb la nostra recerca, el primer que hem de tenir clar és el pressupost: hem de definir quina és la quantitat màxima de diners que ens podem permetre desemborsar cada mes. Això té una importància capital, tenint en compte que molts estudiants a aquestes edats o bé no tenen ingressos regulars, o bé els que tenen són molt minsos.
Malauradament, però, el preu del lloguer no serà l’únic aspecte a tenir en compte, sinó que també haurem de tenir present la distància entre el pis i la universitat: de res ens servirà el pis amb el lloguer més barat de Catalunya si hem de perdre quatre hores al dia en desplaçar-nos fins a classe! Segurament la clau serà buscar un punt mitjà entre estar suficientment a prop de la universitat però no al centre de la ciutat, amb suficients mitjans de transport disponibles, com ara estacions de metro o de tren.
Com més serem, més riurem?
A part de la distància, hi ha un altre factor que ens pot augmentar o disminuir la despesa mensual: el nombre de companys de pis. Òbviament, com més companys de pis tinguem, menys diners per persona pagarem, però haurem de tenir en compte quina quantitat de persones dins de la mateixa casa podem arribar a suportar, ja que massa gent compartint uns pocs metres quadrats pot arribar a fer-se feixuc, disminuint-nos la qualitat de vida. I d’igual manera, estar nosaltres sols en un pis enorme pot fer-nos sentir sols.
El temps és or: comencem la cerca com més aviat millor
Un cop hem decidit el pressupost que podem gastar en el lloguer, toca començar la recerca! Això sí, podem tenir en compte uns quants consells per tal que aquesta cerca sigui molt més eficient.
Primer, cal tenir sempre present el calendari: gran part de la demanda de pisos de lloguer per a universitaris es concentra, lògicament, abans del començament de la universitat. És per tant molt important començar la cerca abans d’aquest període: així tindràs molta més oferta i podràs triar i remenar. Si per contra, comencem a buscar pis a l’octubre, ens quedarem molt probablement amb els pisos que no hagi volgut ningú, sigui per un preu excessiu o per unes males característiques.
Agència o contactes: què és més eficient?
Una molt bona forma de començar a buscar és, en lloc de mirar primer les agències o els portals immobiliaris de la xarxa, preguntar a coneguts. Us en faríeu creus de la quantitat de gent que prefereix llogar a coneguts i decideix no penjar el seu anunci a internet. D’aquesta manera, a part d’estalviar-nos tot el procés de buscar, potser aconseguiríem una millor habitació pel mateix preu, gràcies a la confiança que tinguin en nosaltres.
Relacionat amb això, molts cops les universitats tenen una borsa d’habitatge on molts propietaris pengen les seves ofertes. Així, molts estudiants se’n poden veure beneficiats si troben una oferta que s’adapta a les seves necessitats, utilitzant el mateix campus o web de la universitat.
En cas de no trobar res amb cap d’aquests mètodes, ja comença a ser hora d’utilitzar les eines més tradicionals de recerca: les agències immobiliàries o els portals web, molts amb la seva pròpia app. Aquí tenim infinitat d’opcions, però algunes de les més conegudes són:
Un cop hàgim decidit amb quin pis ens quedem, haurem de firmar el contracte i oferir la fiança estipulada per aquest. Recordem llegir detingudament el contracte per tal de comprovar que no hi hagi cap errata ni cap condició abusiva. Igualment, revisar l’estat del pis i comprovar que es troba en la mateixa situació que diu el contracte (per exemple, si l’acord diu que les parets estan ben pintades, comprovar que sigui així). No estaria de més fer algunes fotografies de l’estat general de l’habitatge el primer dia.
És per tant necessari pensar-s’ho bé i no llençar-nos a la piscina a la primera oportunitat que vegem: tots hem sentit o hem sigut partícips de veritables històries de terror entre companys de pis, o de pisos d’estudiants que semblen més un abocador de brossa que un habitatge en condicions. Està doncs a les nostres mans evitar que acabem sent protagonistes d’una d’aquestes històries.
Molta sort amb la recerca!
11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!
Enmig del debat sobre els canvis que cal fer a l’educació per revertir el baix nivell de l’alumnat català, el director de continguts i mitjans d’11Onze, Toni Mata, aporta una nova pregunta: per què no s’educa financerament als ciutadans del futur?
Dels mals resultats de l’alumnat català a l’informe PISA se n’ha parlat tant que sembla que l’única solució serà seguir-ne parlant. Parole, parole, parole, que parafrasejava en Xavier Massó de “Professors de Secundària” fa uns dies a Rac1. La veritat, però, és que, de cop i volta el país sembla preocupat perquè els joves no comprenen el que llegeixen. És que és estrany? És que algú li interessa que els nous ciutadans aprenguin res que, realment, els faci capaços de viure una vida plena i tan lliure i feliç com sigui possible? Si d’això es tractés, segurament, el currículum educatiu seria prou diferent i donaria un espai central, de ben segur, a l’educació financera.
A Catalunya els joves surten de secundària i del batxillerat sense saber llegir una nòmina. Sense comprendre com es calculen els impostos ni a què es dediquen. Sense tenir ni la més remota idea de com es calcula una prestació d’atur o una baixa. Sense comprendre com es creen els diners, què és la inflació o com es calculen els interessos d’un préstec. Com han de ser ciutadans lliures els nostres fills si no són capaços de comprendre com es gestiona un bé tan essencial per a les seves vides com és el diner? Algú dirà que al batxillerat humanístic i social s’imparteix una assignatura d’economia. I és cert. Entesos, quedem-nos tranquils que segur que aquests alumnes ho explicaran als de les altres modalitats.
I els adults?
Evidentment, no surten gaire ben parats. Segons els estudis de l’OCDE, només el 34% dels adults europeus tenen coneixements mínims en educació financera. És, molt probablement, aquest desconeixement generalitzat el que fa possible que donem tan poca importància a l’educació financera. És ben cert que els centres de secundària poden demanar participar en el programa d’educació financera a les escoles. Però ja hi som: quines escoles ho demanaran si és opcional? Quants tallers s’oferiran? I, sobretot, qui els farà? Perquè darrere del programa d’educació financera a les escoles que ofereix la Generalitat hi ha tota la gran banca espanyola i espanyola (abans catalana i espanyola). De debò confiarem l’educació financera dels nostres fills i filles a uns tallers impartits pels banquers? I fins a quin punt els banquers tindran interès en què els nostres fills i filles es qüestionin si l’actual és un model acceptable?
És desencoratjador veure com als ciutadans del futur se’ls neguen eines bàsiques per a la vida adulta: què en saben d’educació financera?
És francament desencoratjador veure com el Departament d’Educació no ofereix als nostres infants les eines mínimes per comprendre el món i moure-s’hi amb una certa autonomia. Però tot plegat té un gran sentit sistèmic perquè garanteix generacions de ciutadans dependents i, per tant, molt còmodes. Si no coneixes com funciona el món, és impossible canviar-lo.
Això sí, tothom tranquil! El Departament d’Educació va anunciar la creació d’una comissió d’experts on, de ben segur, hi haurà representants de prestigioses fundacions que al seu torn estan plenes de més experts i que estan ben regades d’ajudes. Així quan es reuneixin en aquesta comissió estaran ben contents i ningú alçarà la mà per dir que, si han de contractar experts, comissions i fundacions per fer la feina del Departament d’Educació, ben bé per a què serveix el Departament d’Educació? D’aquesta manera podríem tornar a l’educació financera i ens adonaríem que conèixer com es gestionen els diners públics també és un tema perillós perquè algú es podria fer aquesta mena de preguntes que no convenen a ningú.
Mirem de posar-hi remei
A 11Onze estem abocats a l’educació financera des del principi. Hi ha cursos disponibles a Aprendre, vam començar a desplegar el projecte d’11Onze Escola, vam posar en marxa la sèrie El Diner, i seguim formant i informant sobre economia i finances cada dia des d’11Onze Magazine. Mirem de fer l’economia comprensible perquè els ciutadans siguin capaços de prendre decisions fonamentades.
Però la veritat absoluta és que els ciutadans estem sols. I que passen els anys i la sensació de solitud s’incrementa. I que només hi ha un camí: ajuntar-se i esforçar-se. D’aquí la voluntat d’11Onze de crear una comunitat educada i formada financerament. Només l’educació ens farà lliures. I, és ben clar, aquest és el problema.
11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!
Aprendre el valor dels diners pot ser molt més que un joc per la canalla. Transmetre’ls els valors de l’economia els pot aportar valors com la responsabilitat, la col·laboració, l’estalvi, aprendre a negociar o, fins i tot, emprendre.
Els experts recomanen començar a parlar de la gestió econòmica particular i familiar a partir dels set anys, quan els infants ja poden conscienciar-se que el caixer no dona els diners perquè és màgic, sinó perquè els adults, amb la seva feina, els guanyen i els guarden al banc.
És al nucli familiar on s’aprenen els primers valors sobre els diners. Actualment, la majoria d’infants de la nostra societat han crescut en un sistema consumista que els ha acostumat a tenir-ho tot, i a tenir-ho ja. En aquest sentit, la primera lliçó que cal aprendre és que l’accés als diners està limitat a la capacitat de producció d’un mateix. Cal fer-los veure el valor de viure dins de les seves limitacions, i que des de molt joves siguin conscients que saber gastar és tan important com saber com estalviar.
Els nens i els adolescents, els grans consumidors
Montse Junyent, formada en direcció i administració d’empreses, aconsella transmetre als infants “el valor dels diners, que costen de guanyar i que se n’ha de fer un ús ètic”. Mostrar-los, des de petits, que totes les decisions que prenem tenen una incidència econòmica, des de la compra i acumulació de joguines, fins a la pràctica de comprar i llançar, el malbaratament d’aliments, o fins i tot l’ús de bosses de plàstic. Els infants poden entendre que una d’aquestes bosses pot acabar al mar i trigar quatre-cents cinquanta anys a desintegrar-se. Conscienciar-los que la Terra és finita i ens hem de responsabilitzar i cuidar-la a través d’accions de consum sostenibles. Adults i nens han de ser conseqüents amb aquesta idea i actuar amb responsabilitat en tots els àmbits, en la nostra relació amb la gent, amb l’entorn, el món o la nostra manera de consumir.
Junyent també defensa l’economia del bé comú, amb la finalitat de “contribuir a la construcció d’un sistema de vida més sostenible i just”. Aposta per “transmetre i donar a conèixer models econòmics alternatius sostenibles i ajudar les criatures a créixer com a persones compromeses, amb criteri, informació i voluntat de canviar allò que no els agradi”. És a dir, donar als infants totes aquelles eines que els permetin ser independents i prendre les seves pròpies decisions, basades en valors com el compromís, la sostenibilitat, l’honestedat, la innovació o la creativitat.
Valors que es poden transmetre de moltes maneres, també a través de jocs o contes, i que comencen a l’escola. La sostenibilitat, per exemple, és un dels temes que més preocupa actualment, i per tant del qual es parla, i molt, dins del sistema educatiu. Per contra, segons Junyent, parlar d’economia des d’una visió ètica i responsable, no s’imparteix tant com caldria.
El valor dels diners a través de la setmanada
Molts pares tenen dubtes sobre si han de donar diners als fills. Sovint es pregunten quan haurien de començar a donar-los la setmanada, i quina és la quantitat ideal.
La setmanada pot esdevenir una manera determinant per ensenyar els nens a administrar i valorar els diners, un aprenentatge que els serà de gran utilitat de cara al futur. No hi ha una edat establerta per començar a utilitzar els diners, però és imprescindible que en el moment que ho facin, han de comprendre el seu valor i la importància de l’estalvi.
Alguns pares relacionen la setmanada amb la realització de tasques de la llar, una visió que molts altres posen en dubte, justificant que tots els membres de la família han de col·laborar en aquest tipus d’activitats. Sigui quina sigui la mentalitat, la qüestió és que el model d’educació que rep l’infant sigui coherent. Per tant, no es tracta de donar setmanada o no, sinó de buscar la fórmula perfecta perquè l’aprenentatge sigui a través dels valors.
Suggerir als fills en què haurien de gastar-se la setmanada
A mesura que l’infant creixi, la setmanada podrà anar augmentant, sempre en funció de l’ús que se’n faci. És important suggerir als fills en què haurien de gastar-la, tenint en compte els seus desitjos i la necessitat que tenen d’un cert producte. Més enllà d’evitar la compra de productes que no els puguin beneficiar, és important establir una conversa fluida, sense imposar res, on fer-li veure les conseqüències de cadascuna de les seves compres. També serà un bon moment per mostrar-los noves formes de consum, sempre apostant per un model de consum sostenible, que pugui aportar-los un benefici real i el més prolongat en el temps, i que entenguin, en definitiva, que els diners hi són per facilitar-los la vida i que utilitzar-los de forma inconscient pot portar-los a situacions negatives.
El més comú és iniciar aquest aprenentatge cap als cinc o sis anys, tot i que també pot ser beneficiós fer-ho en edat preescolar. Per exemple, se’ls pot mostrar com recollir les seves joguines pot tenir una recompensa, sigui en forma de llaminadura o d’alguna altra cosa, la qüestió és assolir l’aprenentatge que, si les nostres accions tenen un impacte positiu, en som recompensats. I potser en un primer moment serà a través de coses materials, o quan comencem a treballar serà a través dels diners, però amb els anys aquest aprenentatge els farà entendre que la millor recompensa és la que es fa un mateix, des dels mateixos valors.
Ensenyar a estalviar i compartir
Una bona manera de mostrar la importància d’estalviar pot ser dividir els diners que rep l’infant, des de petit, en dues parts. La primera en forma de guardiola que pot tenir a casa, i on guardaran tots aquells diners que es pugui gastar, el que vindria a ser l’economia diària. Per altra banda, pot tenir un compte al banc on aportar aquells diners destinats a l’estalvi futur. D’aquesta manera, crearà una relació amb els diners des de les dues perspectives i entendrà la seva transcendència.
Un altre aprenentatge important serà el de compartir. Els diners no tenen per què ser de possessió individual, també es poden compartir. Una idea que socialment pot semblar controvertida, ja que ens relacionem amb els diners des del punt de vista de la possessió i, per tant, els individualitzem. Educar els infants en aquest sentit els permetrà viure aquesta relació des d’un altre punt de vista, amb més visió col·lectiva i de responsabilitat social. És important demostrar, a través de l’exemple, que els diners poden ser una via per ajudar als altres, des de fer donatius pels més desfavorits fins a comprar en una botiga determinada on els beneficis es destinin a projectes socials. Hi ha moltes maneres d’ajudar, i val la pena inculcar aquest hàbit en els infants i joves.
Com a conclusió, els infants han de rebre lliçons clares respecte als diners, i la millor manera sempre serà la pràctica, copiant les conductes que veuen a casa. Per tant, els pares han de ser l’exemple d’aquest aprenentatge, ensenyar-los no a comprar per impuls, sinó a planificar les seves metes, tant a curt com a llarg termini. Quan sigui el moment oportú, se’ls pot incentivar a fer petites tasques remunerades, i si s’enfoca des d’un punt de vista educatiu, donar-los setmanada pot esdevenir una manera determinant d’ensenyar als infants a administrar i valorar els diners, una lliçó que pot marcar les seves vides. Finalment, i tenint en compte el pes que tenen les noves generacions de cara al futur, contribuir a un aprenentatge enfocat a la construcció d’un sistema de vida més sostenible i just per a tots.
Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram
Que si té de tot, que si serà de la seva talla, que si li agradarà… Regalar per Nadal de vegades pot ser un maldecap. Però no hem de comprar per comprar. Podem fer regals de forma conscient, responsable i solidària. La cap de producte junior Sara Casals ens en dona algunes pistes.
Amb els regals solidaris l’encertaràs sempre i hi ha tanta varietat com organitzacions no governamentals, entitats socials i federacions hi ha al món. D’entrada, el regal pot ser una targeta solidària amb la qual fem una donació en nom d’una tercera persona. Però també poden ser regals, perquè aquestes entitats acostumen a tenir botigues virtuals on difonen la seva causa amb marxandatge. Us llistem algunes:
- Arrels Fundació, un taller de dignitat. Aquesta entitat que dona suport a les persones sense llar, fa temps que les ajuda mitjançant un taller ocupacional, on elaboren un ampli ventall de productes. A la seva botiga hi trobareu un munt d’objectes fets per persones en situació de vulnerabilitat. Enguany, a més, han obert una botiga física al centre de Barcelona, La Troballa, on es poden trobar tots els seus productes.
- Proactiva Open Arms, contra la crisi del refugi. L’ONG que rescata persones a les portes d’Europa, a la mar mediterrània, té una botiga on ven tot de productes de marxandatge, però on a més pots trobar regals especials, com entrades a concerts solidaris o targetes de regal per donar suport a la seva causa.
- Botiga solidària de Sant Joan de Déu, el regal doble. En aquesta botiga solidària pots fer dos regals en un: faràs feliç la persona que rebrà el regal, però ajudaràs totes les persones que necessiten ser cuidades. S’hi poden trobar des de mitjons, fins a neules, polseres, llibretes, caixes de xocolatines i caramels i, fins i tot, regals d’empresa.
- Top Manta, la botiga de la diversitat. Una bona colla de venedors ambulants de Barcelona, farts de la persecució policial i esgotats per les traves en la regularització de la seva situació administrativa, van fundar Top Manta, una marca ecològica, diversa, solidària i de disseny. Tenen peces de roba exclusives realitzades per dissenyadors i il·lustradors de renom i el seu darrer model de vamba, l’Ande Dem, ha estat tot un èxit de vendes.
Remena per internet i troba’n moltes més: l’associació de pallassos d’hospital Pallapupas, la Fundació Josep Carreras contra la leucèmia, Amics de la Gent Gran, l’AFANOC contra el càncer infantil… La llista és interminable, però t’animem a explorar-la sencera!
Regala Solidaritat
A través d’11Onze Segurs pots assegurar el teu vehicle amb la mútua catalana Mussap amb un descompte del 5%. Fundada l’any 1932 a Barcelona com a mútua de treball agrícola, va comptar amb el suport de Francesc Macià i recentment ha estat reconeguda amb el Segell EthSI de qualitat ètica.
Un dels objectius d’11Onze és oferir a la seva comunitat productes de la màxima qualitat, que encaixin amb els seus valors i que tinguin un preu competitiu. Per aquest motiu, fa uns mesos es va posar en marxa 11Onze Segurs, per donar alternatives a la gent de La Plaça, també pel que fa a les assegurances. Una de les apostes ha estat iniciar una col·laboració amb la mútua catalana Mussap, fundada l’any 1932 amb la presència del president Francesc Macià.
En conversa amb el director comercial de Mussap, Marc Castell, analitzem els punts forts de les assegurances ofertes a través d’11Onze Segurs: les màximes cobertures a preus competitius. “És cert que el preu depèn del tipus de conductor i vehicle”, apunta Castell “però en alguns segments estem per sota de la mitjana del mercat”.
Els valors de Mussap
La companyia destaca per la seva qualitat, la transparència i el seu arrelament al país. “Tenim oficina pròpia a totes les capitals catalanes i tenim presència a tot el país. Tenim molt clara la nostra identitat i ens sentim molt partícips d’una societat que, no només ens ha vist néixer, sinó que ens ha fet créixer amb la seva confiança”, assegura Castell. En aquest sentit, la visió és molt propera a la d’11Onze, que té com a un dels seus objectius estimular l’economia catalana. Aquest fet passa, evidentment, per consumir béns i serveis del país.
A més, però, la qualitat de Mussap ha estat avalada recentment amb la concessió del Segell EthSI. Es tracta d’un distintiu de qualitat ètica i solidària que valora el grau de transparència i bones pràctiques que duen a terme les companyies asseguradores, els gestors asseguradors i els productes que comercialitzen.
Digital i amb descompte
Si voleu saber quin preu tindria assegurar el vostre vehicle amb 11Onze Segurs i Mussap, podeu entrar a la pàgina d’11Onze Segurs on trobareu un simulador. Només pel fet de ser d’11Onze, aconseguireu un descompte addicional del 5% sobre el preu de la prima anual. Amb 11Onze Segurs i Mussap tots els tràmits es poden fer en català i de manera àgil. Per exemple, es poden declarar sinistres digitalment o trucar al telèfon d’assistència.
Per conèixer en profunditat el producte i la visió de Mussap, podeu escoltar la conversa a 11Onze Pòdcast. En Marc Castell, director comercial de la mútua, ha volgut deixar una idea ben clara sobre l’experiència i la identitat de Mussap: “No trobareu una entitat de més de 90 anys que continuï sent ella mateixa, mantenint la seva essència, sense haver estat absorbida, ni fusionada. Som una marca amb molta personalitat, identitat, i independència”.
Si vols descobrir la millor proposta per assegurar el teu vehicle entra a 11Onze Segurs, assegurances amb els valors d’11Onze.
11Onze Recomana, a petició de la comunitat, ha aconseguit que el proveïdor segueixi millorant Finança Litigis: ara pots accedir al producte amb família o amics per aconseguir guanys més alts pels teus estalvis. Els beneficis quadrupliquen la mitjana de rendiments de la banca espanyola.
Finança Litigis és un dels productes més sol·licitats d’11Onze Recomana, fet que ens dona força per demanar millores al nostre proveïdor. En aquest sentit, alguns usuaris van fer notar que els millors rendiments s’aconsegueixen per quantitats més altes, fet que és una barrera d’entrada per a molta gent.
Tal com explica el cap financer d’11Onze, Farhaan Mir: “Per accedir al 9% anual cal aportar 25.000 euros i molta gent no disposa d’aquestes quantitats, però també mereixen poder estalviar. Així és que vam pensar, què podem fer? No podem demanar que es redueixi la quantitat, però sí que pugui ser aportada entre diverses persones”. D’aquesta manera poden estalviar, per exemple, diverses persones de la mateixa família. O un grup d’amics. Cadascun amb la seva pròpia documentació, fent la transferència de la seva quantitat i rebent els guanys que li corresponen al seu compte. L’únic requisit és que l’import agregat correspongui a les quantitats establertes pel proveïdor.
Quadruplicant els rendiments oferts per la banca
Aquest moviment d’11Onze Recomana permet a la seva comunitat accedir a un producte d’estalvi inaudit al país. L’octubre de 2023, la banca espanyola va augmentar els interessos que pagava als seus clients, però segueix sent la banca que ofereix menys rendiments d’Europa, oferint un rendiment mitjà del 2,3%. Finança Litigis, per tant, gairebé quadruplica el que ofereixen els bancs espanyols i, a més, ho fa amb un extra de seguretat, ja que els fons compten amb una assegurança que cobreix el capital principal.
“Ja no cal que estalviïs sol i et perdis les millors propostes. Això és injust. Tothom ha de poder estalviar”.
Estalvi en comunitat
D’aquesta manera, 11Onze reforça la seva visió comunitària oferint ara l’estalvi en comunitat. “Ja no cal que estalviïs sol i et perdis les millors propostes perquè no tens prou diners. Això és injust. Tothom ha de poder estalviar”, rebla Farhaan Mir. El producte ofert pel nostre proveïdor britànic s’ha convertit en un dels productes estrella d’estalvi. Per poder conèixer en profunditat el producte cal ser usuari d’11Onze i entrar a la pàgina de Finança Litigis.
Si ja ets membre de La Plaça pots demanar més informació al nostre proveïdor.
No és una percepció, sinó una realitat: amb la globalització, els rics s’han fet més rics i els pobres, més pobres. Des de mitjan anys noranta, el 10 % més acabalat de la població mundial ha acumulat més de tres quarts de tota la riquesa generada, mentre que la meitat més pobra només va aconseguir el 2 %.
Després de tres dècades de globalització comercial i financera, les desigualtats mundials continuen sent extremadament pronunciades. Es pot dir que són tan grans avui com en el moment àlgid de l’imperialisme occidental. A més, la pandèmia de covid ha accentuat encara més les diferències d’ingressos.
Les dades de l’informe “World Inequality Report 2022” mostren que el 10 % de la població més rica del planeta ha acumulat des de mitjan anys noranta ni més ni menys que el 76 % de la riquesa generada. De fet, el 38 % es va concentrar a les mans de l’1 % de la població mundial. I la meitat de la població més pobra s’ha hagut de conformar amb les engrunes: el 2 % de la riquesa generada durant aquestes últimes dècades. I aquesta escletxa s’ha engrandit durant la pandèmia.
La gran diferència respecte a l’època de la colonització és que aquestes desigualtats no són tant una qüestió de països rics respecte a països pobres com de diferències individuals dins dels Estats. En aquest sentit, Europa és la regió amb diferències menys accentuades, mentre que la distribució de renda més desigual es dona al Nord d’Àfrica i Orient Mitjà. A més, les diferències entre gèneres també continuen sent considerables.
Un problema global
Un informe previ de l’ONU, el “World Social Report 2020”, també indicava que la desigualtat d’ingressos ha augmentat dins de la majoria dels països desenvolupats i en alguns països de renda mitjana, inclosa la Xina, que té l’economia de més ràpid creixement del món.
Si bé és cert que la diferència d’ingressos mitjans entre països s’està reduint, continua havent-hi grans diferències entre les regions més riques i les més pobres: la renda mitjana a Amèrica del Nord, per exemple, és 16 vegades superior a la dels habitants de l’Àfrica subsahariana.
Un fre per al desenvolupament
La desigualtat creixent entre individus agreuja els riscos de divisió i obstaculitza el desenvolupament econòmic i social. “Les disparitats d’ingressos i la falta d’oportunitats estan creant un cercle viciós de desigualtat, frustració i descontentament entre generacions”, indica el secretari general de l’ONU, António Guterres, en el pròleg de l’informe d’aquesta organització, la qual cosa provoca cada vegada més protestes tant als països desenvolupats com en els que estan en vies de desenvolupament.
Una de les conseqüències de la desigualtat és l’alentiment del creixement econòmic. En les societats desiguals, amb grans disparitats en àmbits com l’atenció sanitària i l’educació, les persones tenen més probabilitats de romandre atrapades en la pobresa al llarg de diverses generacions.
La influència de la innovació
No podem passar per alt que els ràpids avanços en àrees com la biologia i la genètica, així com la robòtica i la intel·ligència artificial, estan transformant les societats a un ritme vertiginós.
Tot i que la innovació tecnològica pot accelerar el creixement econòmic, oferint noves possibilitats en camps com l’atenció sanitària, l’educació, la comunicació i la productivitat, també està eliminant categories senceres de llocs de treball i provocant un augment de la desigualtat salarial.
Si bé els treballadors altament qualificats estan obtenen els beneficis de l’anomenada “quarta revolució industrial”, els treballadors poc i mitjanament qualificats, que es dediquen a tasques manuals i cognitives rutinàries, estan veient com es redueixen les seves oportunitats.
La llosa del canvi climàtic
Amb la crisi climàtica, les poblacions vulnerables estan suportant el major pes de la degradació mediambiental i els fenòmens meteorològics extrems. De fet, el canvi climàtic està agreujant la situació dels països més pobres del món i podria revertir els progressos en la reducció de la desigualtat entre nacions.
Si les mesures per fer front a la crisi climàtica avancen com s’espera, es perdran llocs de treball en els sectors contaminants, com la indústria del carbó, però la nova economia “verda” podria donar lloc a guanys nets d’ocupació.
La tragèdia de l’emigració forçada
Com assenyala l’ONU, “la migració és un poderós símbol de la desigualtat mundial”. De totes maneres, malgrat el que se sol pensar, emigren més a l’estranger els habitants dels països de renda mitjana que els de renda baixa. La causa probablement sigui la falta de possibilitats materials per a fer-ho en els llocs més pobres.
En general, es considera que la migració internacional beneficia tant als migrants com als seus països d’origen, ja que envien diners a casa. També es veuen beneficiats els països de destí. En alguns casos, quan els immigrants competeixen per un treball poc qualificat, els salaris poden veure’s pressionats a la baixa, augmentant la desigualtat. Però si ofereixen qualificacions que escassegen o accepten treballs que uns altres no estan disposats a fer, tenen un efecte positiu sobre la desocupació.
Aquestes migracions estan fent que, per primera vegada en la història, hi hagi més persones que viuen en zones urbanes que en zones rurals, una tendència que s’espera que continuï en els pròxims anys. I cal no oblidar que, tot i que les ciutats impulsen el creixement econòmic, són més desiguals que les zones rurals.
El poder de les polítiques públiques
La reducció de les desigualtats ha de tenir un paper central en les polítiques públiques. Això es tradueix a prendre mesures per garantir que les noves tecnologies s’utilitzin per reduir la pobresa i crear llocs de treball; que les persones vulnerables siguin més resistents a l’efecte del canvi climàtic; que les ciutats siguin més inclusives; i que la migració es produeixi de manera segura, ordenada i regular.
Per tal que els països siguin més igualitaris, és necessari impulsar una igualtat real d’oportunitats, amb mesures com l’accés universal a l’educació; polítiques fiscals que contemplin l’apartat social; i una legislació que abordi els prejudicis i la discriminació, al mateix temps que promogui una major participació dels grups desfavorits.
Si vols que el teu negoci faci un gran salt, utilitza 11Onze Business. El nostre compte d’empresa i autònoms ja està disponible. Informa-te’n!
