Una mica d’Educació (financera), si us plau

Enmig del debat sobre els canvis que cal fer a l’educació per revertir el baix nivell de l’alumnat català, el director de continguts i mitjans d’11Onze, Toni Mata, aporta una nova pregunta: per què no s’educa financerament als ciutadans del futur?

Dels mals resultats de l’alumnat català a l’informe PISA se n’ha parlat tant que sembla que l’única solució serà seguir-ne parlant. Parole, parole, parole, que parafrasejava en Xavier Massó de “Professors de Secundària” fa uns dies a Rac1. La veritat, però, és que, de cop i volta el país sembla preocupat perquè els joves no comprenen el que llegeixen. És que és estrany? És que algú li interessa que els nous ciutadans aprenguin res que, realment, els faci capaços de viure una vida plena i tan lliure i feliç com sigui possible? Si d’això es tractés, segurament, el currículum educatiu seria prou diferent i donaria un espai central, de ben segur, a l’educació financera.

A Catalunya els joves surten de secundària i del batxillerat sense saber llegir una nòmina. Sense comprendre com es calculen els impostos ni a què es dediquen. Sense tenir ni la més remota idea de com es calcula una prestació d’atur o una baixa. Sense comprendre com es creen els diners, què és la inflació o com es calculen els interessos d’un préstec. Com han de ser ciutadans lliures els nostres fills si no són capaços de comprendre com es gestiona un bé tan essencial per a les seves vides com és el diner? Algú dirà que al batxillerat humanístic i social s’imparteix una assignatura d’economia. I és cert. Entesos, quedem-nos tranquils que segur que aquests alumnes ho explicaran als de les altres modalitats.

I els adults?

Evidentment, no surten gaire ben parats. Segons els estudis de l’OCDE, només el 34% dels adults europeus tenen coneixements mínims en educació financera. És, molt probablement, aquest desconeixement generalitzat el que fa possible que donem tan poca importància a l’educació financera. És ben cert que els centres de secundària poden demanar participar en el programa d’educació financera a les escoles. Però ja hi som: quines escoles ho demanaran si és opcional? Quants tallers s’oferiran? I, sobretot, qui els farà? Perquè darrere del programa d’educació financera a les escoles que ofereix la Generalitat hi ha tota la gran banca espanyola i espanyola (abans catalana i espanyola). De debò confiarem l’educació financera dels nostres fills i filles a uns tallers impartits pels banquers? I fins a quin punt els banquers tindran interès en què els nostres fills i filles es qüestionin si l’actual és un model acceptable?

És francament desencoratjador veure com el Departament d’Educació no ofereix als nostres infants les eines mínimes per comprendre el món i moure-s’hi amb una certa autonomia. Però tot plegat té un gran sentit sistèmic perquè garanteix generacions de ciutadans dependents i, per tant, molt còmodes. Si no coneixes com funciona el món, és impossible canviar-lo.

Això sí, tothom tranquil! El Departament d’Educació va anunciar la creació d’una comissió d’experts on, de ben segur, hi haurà representants de prestigioses fundacions que al seu torn estan plenes de més experts i que estan ben regades d’ajudes. Així quan es reuneixin en aquesta comissió estaran ben contents i ningú alçarà la mà per dir que, si han de contractar experts, comissions i fundacions per fer la feina del Departament d’Educació, ben bé per a què serveix el Departament d’Educació? D’aquesta manera podríem tornar a l’educació financera i ens adonaríem que conèixer com es gestionen els diners públics també és un tema perillós perquè algú es podria fer aquesta mena de preguntes que no convenen a ningú.

Mirem de posar-hi remei

A 11Onze estem abocats a l’educació financera des del principi. Hi ha cursos disponibles a Aprendre, vam començar a desplegar el projecte d’11Onze Escola, vam posar en marxa la sèrie El Diner, i seguim formant i informant sobre economia i finances cada dia des d’11Onze Magazine. Mirem de fer l’economia comprensible perquè els ciutadans siguin capaços de prendre decisions fonamentades.

Però la veritat absoluta és que els ciutadans estem sols. I que passen els anys i la sensació de solitud s’incrementa. I que només hi ha un camí: ajuntar-se i esforçar-se. D’aquí la voluntat d’11Onze de crear una comunitat educada i formada financerament. Només l’educació ens farà lliures. I, és ben clar, aquest és el problema.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Aprendre el valor dels diners pot ser molt més que un joc per la canalla. Transmetre’ls els valors de l’economia els pot aportar valors com la responsabilitat, la col·laboració, l’estalvi, aprendre a negociar o, fins i tot, emprendre.

Els experts recomanen començar a parlar de la gestió econòmica particular i familiar a partir dels set anys, quan els infants ja poden conscienciar-se que el caixer no dona els diners perquè és màgic, sinó perquè els adults, amb la seva feina, els guanyen i els guarden al banc.

És al nucli familiar on s’aprenen els primers valors sobre els diners. Actualment, la majoria d’infants de la nostra societat han crescut en un sistema consumista que els ha acostumat a tenir-ho tot, i a tenir-ho ja. En aquest sentit, la primera lliçó que cal aprendre és que l’accés als diners està limitat a la capacitat de producció d’un mateix. Cal fer-los veure el valor de viure dins de les seves limitacions, i que des de molt joves siguin conscients que saber gastar és tan important com saber com estalviar.

Els nens i els adolescents, els grans consumidors

Montse Junyent, formada en direcció i administració d’empreses, aconsella transmetre als infants “el valor dels diners, que costen de guanyar i que se n’ha de fer un ús ètic”. Mostrar-los, des de petits, que totes les decisions que prenem tenen una incidència econòmica, des de la compra i acumulació de joguines, fins a la pràctica de comprar i llançar, el malbaratament d’aliments, o fins i tot l’ús de bosses de plàstic. Els infants poden entendre que una d’aquestes bosses pot acabar al mar i trigar quatre-cents cinquanta anys a desintegrar-se. Conscienciar-los que la Terra és finita i ens hem de responsabilitzar i cuidar-la a través d’accions de consum sostenibles. Adults i nens han de ser conseqüents amb aquesta idea i actuar amb responsabilitat en tots els àmbits, en la nostra relació amb la gent, amb l’entorn, el món o la nostra manera de consumir. 

Junyent també defensa l’economia del bé comú, amb la finalitat de “contribuir a la construcció d’un sistema de vida més sostenible i just”. Aposta per “transmetre i donar a conèixer models econòmics alternatius sostenibles i ajudar les criatures a créixer com a persones compromeses, amb criteri, informació i voluntat de canviar allò que no els agradi”. És a dir, donar als infants totes aquelles eines que els permetin ser independents i prendre les seves pròpies decisions, basades en valors com el compromís, la sostenibilitat, l’honestedat, la innovació o la creativitat. 

Valors que es poden transmetre de moltes maneres, també a través de jocs o contes, i que comencen a l’escola. La sostenibilitat, per exemple, és un dels temes que més preocupa actualment, i per tant del qual es parla, i molt, dins del sistema educatiu. Per contra, segons Junyent, parlar d’economia des d’una visió ètica i responsable, no s’imparteix tant com caldria.

El valor dels diners a través de la setmanada

Molts pares tenen dubtes sobre si han de donar diners als fills. Sovint es pregunten quan haurien de començar a donar-los la setmanada, i quina és la quantitat ideal.

La setmanada pot esdevenir una manera determinant per ensenyar els nens a administrar i valorar els diners, un aprenentatge que els serà de gran utilitat de cara al futur. No hi ha una edat establerta per començar a utilitzar els diners, però és imprescindible que en el moment que ho facin, han de comprendre el seu valor i la importància de l’estalvi. 

Alguns pares relacionen la setmanada amb la realització de tasques de la llar, una visió que molts altres posen en dubte, justificant que tots els membres de la família han de col·laborar en aquest tipus d’activitats. Sigui quina sigui la mentalitat, la qüestió és que el model d’educació que rep l’infant sigui coherent. Per tant, no es tracta de donar setmanada o no, sinó de buscar la fórmula perfecta perquè l’aprenentatge sigui a través dels valors.

Suggerir als fills en què haurien de gastar-se la setmanada

A mesura que l’infant creixi, la setmanada podrà anar augmentant, sempre en funció de l’ús que se’n faci. És important suggerir als fills en què haurien de gastar-la, tenint en compte els seus desitjos i la necessitat que tenen d’un cert producte. Més enllà d’evitar la compra de productes que no els puguin beneficiar, és important establir una conversa fluida, sense imposar res, on fer-li veure les conseqüències de cadascuna de les seves compres. També serà un bon moment per mostrar-los noves formes de consum, sempre apostant per un model de consum sostenible, que pugui aportar-los un benefici real i el més prolongat en el temps, i que entenguin, en definitiva, que els diners hi són per facilitar-los la vida i que utilitzar-los de forma inconscient pot portar-los a situacions negatives.

El més comú és iniciar aquest aprenentatge cap als cinc o sis anys, tot i que també pot ser beneficiós fer-ho en edat preescolar. Per exemple, se’ls pot mostrar com recollir les seves joguines pot tenir una recompensa, sigui en forma de llaminadura o d’alguna altra cosa, la qüestió és assolir l’aprenentatge que, si les nostres accions tenen un impacte positiu, en som recompensats. I potser en un primer moment serà a través de coses materials, o quan comencem a treballar serà a través dels diners, però amb els anys aquest aprenentatge els farà entendre que la millor recompensa és la que es fa un mateix, des dels mateixos valors.

Ensenyar a estalviar i compartir

Una bona manera de mostrar la importància d’estalviar pot ser dividir els diners que rep l’infant, des de petit, en dues parts. La primera en forma de guardiola que pot tenir a casa, i on guardaran tots aquells diners que es pugui gastar, el que vindria a ser l’economia diària. Per altra banda, pot tenir un compte al banc on aportar aquells diners destinats a l’estalvi futur. D’aquesta manera, crearà una relació amb els diners des de les dues perspectives i entendrà la seva transcendència.

Un altre aprenentatge important serà el de compartir. Els diners no tenen per què ser de possessió individual, també es poden compartir. Una idea que socialment pot semblar controvertida, ja que ens relacionem amb els diners des del punt de vista de la possessió i, per tant, els individualitzem. Educar els infants en aquest sentit els permetrà viure aquesta relació des d’un altre punt de vista, amb més visió col·lectiva i de responsabilitat social. És important demostrar, a través de l’exemple, que els diners poden ser una via per ajudar als altres, des de fer donatius pels més desfavorits fins a comprar en una botiga determinada on els beneficis es destinin a projectes socials. Hi ha moltes maneres d’ajudar, i val la pena inculcar aquest hàbit en els infants i joves.

Com a conclusió, els infants han de rebre lliçons clares respecte als diners, i la millor manera sempre serà la pràctica, copiant les conductes que veuen a casa. Per tant, els pares han de ser l’exemple d’aquest aprenentatge, ensenyar-los no a comprar per impuls, sinó a planificar les seves metes, tant a curt com a llarg termini. Quan sigui el moment oportú, se’ls pot incentivar a fer petites tasques remunerades, i si s’enfoca des d’un punt de vista educatiu, donar-los setmanada pot esdevenir una manera determinant d’ensenyar als infants a administrar i valorar els diners, una lliçó que pot marcar les seves vides. Finalment, i tenint en compte el pes que tenen les noves generacions de cara al futur, contribuir a un aprenentatge enfocat a la construcció d’un sistema de vida més sostenible i just per a tots.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

Que si té de tot, que si serà de la seva talla, que si li agradarà… Regalar per Nadal de vegades pot ser un maldecap. Però no hem de comprar per comprar. Podem fer regals de forma conscient, responsable i solidària. La cap de producte junior Sara Casals ens en dona algunes pistes.

Amb els regals solidaris l’encertaràs sempre i hi ha tanta varietat com organitzacions no governamentals, entitats socials i federacions hi ha al món. D’entrada, el regal pot ser una targeta solidària amb la qual fem una donació en nom d’una tercera persona. Però també poden ser regals, perquè aquestes entitats acostumen a tenir botigues virtuals on difonen la seva causa amb marxandatge. Us llistem algunes:

• Arrels Fundació, un taller de dignitat. Aquesta entitat que dona suport a les persones sense llar, fa temps que les ajuda mitjançant un taller ocupacional, on elaboren un ampli ventall de productes. A la seva botiga hi trobareu un munt d’objectes fets per persones en situació de vulnerabilitat. Enguany, a més, han obert una botiga física al centre de Barcelona, La Troballa, on es poden trobar tots els seus productes.
• Proactiva Open Arms, contra la crisi del refugi. L’ONG que rescata persones a les portes d’Europa, a la mar mediterrània, té una botiga on ven tot de productes de marxandatge, però on a més pots trobar regals especials, com entrades a concerts solidaris o targetes de regal per donar suport a la seva causa.
• Botiga solidària de Sant Joan de Déu, el regal doble. En aquesta botiga solidària pots fer dos regals en un: faràs feliç la persona que rebrà el regal, però ajudaràs totes les persones que necessiten ser cuidades. S’hi poden trobar des de mitjons, fins a neules, polseres, llibretes, caixes de xocolatines i caramels i, fins i tot, regals d’empresa.
• Top Manta, la botiga de la diversitat. Una bona colla de venedors ambulants de Barcelona, farts de la persecució policial i esgotats per les traves en la regularització de la seva situació administrativa, van fundar Top Manta, una marca ecològica, diversa, solidària i de disseny. Tenen peces de roba exclusives realitzades per dissenyadors i il·lustradors de renom i el seu darrer model de vamba, l’Ande Dem, ha estat tot un èxit de vendes.

Remena per internet i troba’n moltes més: l’associació de pallassos d’hospital Pallapupas, la Fundació Josep Carreras contra la leucèmia, Amics de la Gent Gran, l’AFANOC contra el càncer infantil… La llista és interminable, però t’animem a explorar-la sencera!

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.

A través d’11Onze Segurs pots assegurar el teu vehicle amb la mútua catalana Mussap amb un descompte del 5%. Fundada l’any 1932 a Barcelona com a mútua de treball agrícola, va comptar amb el suport de Francesc Macià i recentment ha estat reconeguda amb el Segell EthSI de qualitat ètica.

Un dels objectius d’11Onze és oferir a la seva comunitat productes de la màxima qualitat, que encaixin amb els seus valors i que tinguin un preu competitiu. Per aquest motiu, fa uns mesos es va posar en marxa 11Onze Segurs, per donar alternatives a la gent de La Plaça, també pel que fa a les assegurances. Una de les apostes ha estat iniciar una col·laboració amb la mútua catalana Mussap, fundada l’any 1932 amb la presència del president Francesc Macià.

En conversa amb el director comercial de Mussap, Marc Castell, analitzem els punts forts de les assegurances ofertes a través d’11Onze Segurs: les màximes cobertures a preus competitius. “És cert que el preu depèn del tipus de conductor i vehicle”, apunta Castell “però en alguns segments estem per sota de la mitjana del mercat”.

Els valors de Mussap

La companyia destaca per la seva qualitat, la transparència i el seu arrelament al país. “Tenim oficina pròpia a totes les capitals catalanes i tenim presència a tot el país. Tenim molt clara la nostra identitat i ens sentim molt partícips d’una societat que, no només ens ha vist néixer, sinó que ens ha fet créixer amb la seva confiança”, assegura Castell. En aquest sentit, la visió és molt propera a la d’11Onze, que té com a un dels seus objectius estimular l’economia catalana. Aquest fet passa, evidentment, per consumir béns i serveis del país.

A més, però, la qualitat de Mussap ha estat avalada recentment amb la concessió del Segell EthSI. Es tracta d’un distintiu de qualitat ètica i solidària que valora el grau de transparència i bones pràctiques que duen a terme les companyies asseguradores, els gestors asseguradors i els productes que comercialitzen.

Digital i amb descompte

Si voleu saber quin preu tindria assegurar el vostre vehicle amb 11Onze Segurs i Mussap, podeu entrar a la pàgina d’11Onze Segurs on trobareu un simulador. Només pel fet de ser d’11Onze, aconseguireu un descompte addicional del 5% sobre el preu de la prima anual. Amb 11Onze Segurs i Mussap tots els tràmits es poden fer en català i de manera àgil. Per exemple, es poden declarar sinistres digitalment o trucar al telèfon d’assistència.

Per conèixer en profunditat el producte i la visió de Mussap, podeu escoltar la conversa a 11Onze Pòdcast. En Marc Castell, director comercial de la mútua, ha volgut deixar una idea ben clara sobre l’experiència i la identitat de Mussap: “No trobareu una entitat de més de 90 anys que continuï sent ella mateixa, mantenint la seva essència, sense haver estat absorbida, ni fusionada. Som una marca amb molta personalitat, identitat, i independència”.

Si vols descobrir la millor proposta per assegurar el teu vehicle entra a 11Onze Segurs, assegurances amb els valors d’11Onze.

11Onze Recomana, a petició de la comunitat, ha aconseguit que el proveïdor segueixi millorant Finança Litigis: ara pots accedir al producte amb família o amics per aconseguir guanys més alts pels teus estalvis. Els beneficis quadrupliquen la mitjana de rendiments de la banca espanyola.

Finança Litigis és un dels productes més sol·licitats d’11Onze Recomana, fet que ens dona força per demanar millores al nostre proveïdor. En aquest sentit, alguns usuaris van fer notar que els millors rendiments s’aconsegueixen per quantitats més altes, fet que és una barrera d’entrada per a molta gent. 

Tal com explica el cap financer d’11Onze, Farhaan Mir: “Per accedir al 9% anual cal aportar 25.000 euros i molta gent no disposa d’aquestes quantitats, però també mereixen poder estalviar. Així és que vam pensar, què podem fer? No podem demanar que es redueixi la quantitat, però sí que pugui ser aportada entre diverses persones”. D’aquesta manera poden estalviar, per exemple, diverses persones de la mateixa família. O un grup d’amics. Cadascun amb la seva pròpia documentació, fent la transferència de la seva quantitat i rebent els guanys que li corresponen al seu compte. L’únic requisit és que l’import agregat correspongui a les quantitats establertes pel proveïdor.

Quadruplicant els rendiments oferts per la banca

Aquest moviment d’11Onze Recomana permet a la seva comunitat accedir a un producte d’estalvi inaudit al país. L’octubre de 2023, la banca espanyola va augmentar els interessos que pagava als seus clients, però segueix sent la banca que ofereix menys rendiments d’Europa, oferint un rendiment mitjà del 2,3%. Finança Litigis, per tant, gairebé quadruplica el que ofereixen els bancs espanyols i, a més, ho fa amb un extra de seguretat, ja que els fons compten amb una assegurança que cobreix el capital principal.

Estalvi en comunitat

D’aquesta manera, 11Onze reforça la seva visió comunitària oferint ara l’estalvi en comunitat. “Ja no cal que estalviïs sol i et perdis les millors propostes perquè no tens prou diners. Això és injust. Tothom ha de poder estalviar”, rebla Farhaan Mir. El producte ofert pel nostre proveïdor britànic s’ha convertit en un dels productes estrella d’estalvi. Per poder conèixer en profunditat el producte cal ser usuari d’11Onze i entrar a la pàgina de Finança Litigis.

Si ja ets membre de La Plaça pots demanar més informació al nostre proveïdor.

No és una percepció, sinó una realitat: amb la globalització, els rics s’han fet més rics i els pobres, més pobres. Des de mitjan anys noranta, el 10 % més acabalat de la població mundial ha acumulat més de tres quarts de tota la riquesa generada, mentre que la meitat més pobra només va aconseguir el 2 %.

Després de tres dècades de globalització comercial i financera, les desigualtats mundials continuen sent extremadament pronunciades. Es pot dir que són tan grans avui com en el moment àlgid de l’imperialisme occidental. A més, la pandèmia de covid ha accentuat encara més les diferències d’ingressos.

Les dades de l’informe “World Inequality Report 2022” mostren que el 10 % de la població més rica del planeta ha acumulat des de mitjan anys noranta ni més ni menys que el 76 % de la riquesa generada. De fet, el 38 % es va concentrar a les mans de l’1 % de la població mundial. I la meitat de la població més pobra s’ha hagut de conformar amb les engrunes: el 2 % de la riquesa generada durant aquestes últimes dècades. I aquesta escletxa s’ha engrandit durant la pandèmia.

La gran diferència respecte a l’època de la colonització és que aquestes desigualtats no són tant una qüestió de països rics respecte a països pobres com de diferències individuals dins dels Estats. En aquest sentit, Europa és la regió amb diferències menys accentuades, mentre que la distribució de renda més desigual es dona al Nord d’Àfrica i Orient Mitjà. A més, les diferències entre gèneres també continuen sent considerables.

Un problema global

Un informe previ de l’ONU, el “World Social Report 2020”, també indicava que la desigualtat d’ingressos ha augmentat dins de la majoria dels països desenvolupats i en alguns països de renda mitjana, inclosa la Xina, que té l’economia de més ràpid creixement del món.

Si bé és cert que la diferència d’ingressos mitjans entre països s’està reduint, continua havent-hi grans diferències entre les regions més riques i les més pobres: la renda mitjana a Amèrica del Nord, per exemple, és 16 vegades superior a la dels habitants de l’Àfrica subsahariana.

Un fre per al desenvolupament

La desigualtat creixent entre individus agreuja els riscos de divisió i obstaculitza el desenvolupament econòmic i social. “Les disparitats d’ingressos i la falta d’oportunitats estan creant un cercle viciós de desigualtat, frustració i descontentament entre generacions”, indica el secretari general de l’ONU, António Guterres, en el pròleg de l’informe d’aquesta organització, la qual cosa provoca cada vegada més protestes tant als països desenvolupats com en els que estan en vies de desenvolupament.

Una de les conseqüències de la desigualtat és l’alentiment del creixement econòmic. En les societats desiguals, amb grans disparitats en àmbits com l’atenció sanitària i l’educació, les persones tenen més probabilitats de romandre atrapades en la pobresa al llarg de diverses generacions.

La influència de la innovació

No podem passar per alt que els ràpids avanços en àrees com la biologia i la genètica, així com la robòtica i la intel·ligència artificial, estan transformant les societats a un ritme vertiginós.

Tot i que la innovació tecnològica pot accelerar el creixement econòmic, oferint noves possibilitats en camps com l’atenció sanitària, l’educació, la comunicació i la productivitat, també està eliminant categories senceres de llocs de treball i provocant un augment de la desigualtat salarial.

Si bé els treballadors altament qualificats estan obtenen els beneficis de l’anomenada “quarta revolució industrial”, els treballadors poc i mitjanament qualificats, que es dediquen a tasques manuals i cognitives rutinàries, estan veient com es redueixen les seves oportunitats.

La llosa del canvi climàtic

Amb la crisi climàtica, les poblacions vulnerables estan suportant el major pes de la degradació mediambiental i els fenòmens meteorològics extrems. De fet, el canvi climàtic està agreujant la situació dels països més pobres del món i podria revertir els progressos en la reducció de la desigualtat entre nacions.

Si les mesures per fer front a la crisi climàtica avancen com s’espera, es perdran llocs de treball en els sectors contaminants, com la indústria del carbó, però la nova economia “verda” podria donar lloc a guanys nets d’ocupació.

La tragèdia de l’emigració forçada

Com assenyala l’ONU, “la migració és un poderós símbol de la desigualtat mundial”. De totes maneres, malgrat el que se sol pensar, emigren més a l’estranger els habitants dels països de renda mitjana que els de renda baixa. La causa probablement sigui la falta de possibilitats materials per a fer-ho en els llocs més pobres.

En general, es considera que la migració internacional beneficia tant als migrants com als seus països d’origen, ja que envien diners a casa. També es veuen beneficiats els països de destí. En alguns casos, quan els immigrants competeixen per un treball poc qualificat, els salaris poden veure’s pressionats a la baixa, augmentant la desigualtat. Però si ofereixen qualificacions que escassegen o accepten treballs que uns altres no estan disposats a fer, tenen un efecte positiu sobre la desocupació.

Aquestes migracions estan fent que, per primera vegada en la història, hi hagi més persones que viuen en zones urbanes que en zones rurals, una tendència que s’espera que continuï en els pròxims anys. I cal no oblidar que, tot i que les ciutats impulsen el creixement econòmic, són més desiguals que les zones rurals.

El poder de les polítiques públiques

La reducció de les desigualtats ha de tenir un paper central en les polítiques públiques. Això es tradueix a prendre mesures per garantir que les noves tecnologies s’utilitzin per reduir la pobresa i crear llocs de treball; que les persones vulnerables siguin més resistents a l’efecte del canvi climàtic; que les ciutats siguin més inclusives; i que la migració es produeixi de manera segura, ordenada i regular.

Per tal que els països siguin més igualitaris, és necessari impulsar una igualtat real d’oportunitats, amb mesures com l’accés universal a l’educació; polítiques fiscals que contemplin l’apartat social; i una legislació que abordi els prejudicis i la discriminació, al mateix temps que promogui una major participació dels grups desfavorits.

Si vols que el teu negoci faci un gran salt, utilitza 11Onze Business. El nostre compte d’empresa i autònoms ja està disponible. Informa-te’n!

Finalitzem el recorregut cronològic que ens ha apropat a la història de la reivindicació del ‘jo femení’, a través de cinc dones que han marcat el curs de la història contemporània, escrita en femení i des de casa nostra. Segles d’història que han donat peu a petites i grans victòries per a la normalització d’un punt de vista basat en pures convencions socials que poc tenen a veure amb la naturalesa humana. Ara, el feminisme al segle XXI continua alçant la veu per una de les reivindicacions històriques més antigues: la igualtat entre dones i homes.

Mirar enrere ens serveix per a comprovar que, malgrat que la història ha estat escrita per homes, les dones han tingut un paper clau. En tots els àmbits i des de totes les lluites. Protagonistes a l’ombra de la història de la humanitat, on cada lluita i cada dret adquirit a favor del gènere femení s’ha debatut de nou més endavant. Una història circular que ens evoca constantment i independentment del país o del moment a un mateix punt: tot el camí recorregut ens ha permès avançar, en més o menys mesura, segons la societat i el prisma subjectiu amb el qual ho mirem. Un avenç, però, insuficient. La lluita no s’atura. La igualtat encara queda lluny per a les joves generacions.

La superioritat masculina i el #patriarcat

La superioritat moral (i res més que moral) entre sexes, ètnies, cultures o classes socials no fa més que evidenciar un afany de control que, lluny de ser natural, neix de construccions socials basades en el poder, sovint vinculat als diners o directament a la força física. Qualsevol raonament o comportament que neixi de la superioritat no podrà ser considerat just i, per tant, no hauria de ser considerat feminista. L’eternització de la lluita feminista ens evoca a múltiples conclusions. En posem una sobre la taula: per continuar avançant, els homes han de prendre partit.

La història ha estat escrita per l’home, el món ha estat liderat per l’home i inclús les religions són altament masculines. Podem parlar de progrés si encara comptem cada dona que per primera vegada accedeix a un lloc de poder? Si calen lleis per aconseguir paritat laboral? Si el cos de la dona, les decisions maternals o la forma de vestir es decideixen per homes arreu del món o si la violència masclista continua assassinant i violant a nenes, noies i dones al costat de casa nostra? Si tot això és el que constitueix el món actual en el qual vivim, canviar-ho ha de ser, sens dubte, una qüestió genèrica. No es pot redefinir el paper de la dona sense redefinir el de l’home. I tot recau en l’educació, que ha d’allunyar-se del patriarcat, el terme que defineix l’organització social dominada per homes.

#NotAllMen, però sí totes les dones

La meitat de la població encara viu sota l’estigma del sexe dèbil, sota el control del patriarcat i amb la certesa que, tot i no veure’s directament afectada una mateixa o les dones del meu entorn, mirant a banda i banda tothom té alguna història propera que evidencia tota la feina que queda per a fer. Al llarg de la història, el feminisme ha passat per diversos estadis que, seguint el context de cada moment, han implicat un tipus de lluita o altra, basada en ideals conservadors, liberals o reivindicatius. Són moltes les dones a les quals podríem posar cara i de les quals podem explicar la història. Algunes d’elles han fet grans avenços per a les dones, altres simplement van aplanar el camí amb idees, obres o obrint portes que fins aleshores restaven tancades.

El feminisme, entès com la recerca d’igualtat entre homes i dones, té tantes interpretacions, corrents o significats com persones en parlin. Interpretacions que varien segons l’educació rebuda, la tradició familiar o els comportaments que cadascú ha vist a casa seva. És comprensible, doncs, que apareguin pensaments com ara que les dones feministes són unes “exagerades”, que “no existeixen desigualtats avui en dia” o que la vida s’ha de viure “tal com s’ha fet tota la vida”, justificant que les tradicions, per més misògines que siguin, s’han de respectar abans que canviar-les per aconseguir paritat. Davant aquesta realitat, amb més èmfasi cal recalcar que el feminisme ha de partir del respecte, la base a partir de la qual s’aspirarà a la llibertat. Pot ser lliure qui viu amb la mirada posada en els altres?

De l’alliberament a la normalització sexual #lovewins

Són moltes les societats que han acceptat que l’orientació sexual no ha de ser motiu d’odi, i molt menys d’agressions o sentències legals. Es normalitza la llibertat sexual i es deixen enrere alguns estigmes vinculats a la sexualitat, especialment entre les generacions joves i en els països occidentals. Una desestigmatització que neix en la consciència sobre el propi cos, la llibertat de decisió, i el respecte cap a altres ideologies. També en la construcció de parelles proliferen corrents com el poliamor o les relacions obertes, que més enllà de l’anhel propi de qualsevol generació de joves per a descobrir-se, provar coses noves i viure experiències, també evidencia i atorga esperança davant un futur que es pronostica com a respectuós i de mentalitat oberta. Judicis morals, els mínims. Llibertat i respecte per sobre de tot.

Una vegada més, i lamentablement, no hi ha cap situació o context lliure d’agressions per part de persones que per sexe o orientació sexual se senten amb superioritat respecte a qui és diferent. L’orientació sexual encara és motiu d’agressions, i no s’aturen tampoc les relacions amoroses conservadores i amb rols de gènere marcats per la presència masculina. Tampoc s’aturen les relacions forçades, la violència física, mental i sexual cap a les dones, la sexualització del cos femení o el judici social i individual cap a les dones per gaudir d’una sexualitat plena i fonamentada amb la seva llibertat. Llibertat, però, que la societat s’esforça a remarcar que és limitada, sempre dins de cànons socials, estàndards i subjecte a múltiples crítiques als ulls del món. Potser per aquest motiu, perquè l’avenç mai és suficient ni generalitzat, la lluita feminista constantment comparteix espai amb la lluita d’altres minories o col·lectius en recerca de la llibertat que per naturalesa hauria de ser adjudicada.

La lluita serà compartida o no serà #MeToo

La realitat de moviments com el #MeToo corrobora que en el moment que una dona alça la veu per a fer una denúncia, n’apareixen milers al seu costat que han viscut el mateix i, sigui per desconeixement, per por, o pel sentiment de normalitat davant d’actituds que no haurien de ser-ho, han preferit callar durant anys. Això és perquè, quin tipus de normalitat pot ser viure en ple segle XXI, on prevalen uns minuts de satisfacció sexual d’un home davant la vida d’una dona? Són moltes les batalles guanyades, els avenços i els escenaris on s’està assolint la paritat. Són molts els homes que han estat educats i eduquen des d’aquest prisma del respecte, independentment del sexe o l’orientació sexual, i també cada vegada són més els joves que creixen sense l’estigma del patriarcat de base i les joves que identifiquen i denuncien qualsevol situació que va en contra de la seva llibertat.

De totes les coses positives que podríem llistar i sentir-nos orgulloses, principalment per respecte a totes les que han dedicat la seva vida a la causa i fins i tot l’han perdut, n’hi ha una que ressalta per damunt de totes: la lluita per la vida. En el moment que desaparegui la superioritat moral que sentencia vides a canvi d’ideals arreu del món, el feminisme podrà fer el pas definitiu per a començar a parlar de llibertat.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

I l’endemà, res va tornar a ser igual. L’estat català desaparegué ‘ipso facto’ amb l’abolició de la Generalitat, el desmembrament municipal i l’anul·lació de les constitucions catalanes arran de la pèrdua de la guerra de Successió (1701 -1714). Després d’això, l’única administració que va restar activa a Catalunya fou l’exèrcit d’ocupació, que mantenint uns 25.000 soldats permanents dins del Principat, va consolidar l’objectiu borbònic a base d’una dura repressió que es perllongaria fins a mitjan segle XVIII. Però no tothom en va sortir mal parat…

Arran de la victòria, s’instal·larà a Catalunya de manera permanent l’elit de l’exèrcit borbònic: les Reials Guàrdies Castellanes i les Reials Guàrdies Valones, reforçades amb altres contingents especials d’ocupació militar. El total de tropes desplegades per tot el territori català fou d’un 47% respecte a la resta de la península Ibèrica. I si li sumem les desplegades per la resta dels territoris dels Països Catalans -València, Mallorca i Aragó- la cosa s’enfila fins al 65%. Una invasió en tota regla.

La redacció del Decret de Nova Planta convertirà Catalunya en una província més d’una nova monarquia centralitzada que governarà per a tota la península Ibèrica sense diferències legals. Per tant, el somni d’una monarquia hispànica fonamentada en l’existència de diferents regnes i realitats culturals peninsulars s’esmicolarà, però no desapareixerà. A partir d’aleshores només existiran unes úniques Corts, les de Castella, que representaran el conjunt dels territoris peninsulars, però s’enfocaran cap a una nova construcció política vertebrada al voltant d’identificar Castella amb el nou Estat.

La Catalunya del segle XVIII serà un territori governat únicament per militars. El cap suprem de l’administració de Catalunya serà el Capità General. L’administració territorial –los corregimientos– estaran en mans dels ‘corregidores’, que sempre seran militars. L’ordre públic -en primera instància- estarà sempre a càrrec de l’exèrcit i de les famoses “Esquadres d’en Veciana”. Aquesta institució fou fundada el 1719 per en Pere Anton Veciana i Rabassa, un desertor de la causa austriacista que a principis del 1713 va decidir posar-se al servei del rei Borbó i crear una organització paramilitar i policial que treballaria al servei del Capità General -en Francisco Pío de Saboya y Moura-, amb la missió de continuar reprimint la resistència borbònica interna. 

Veciana posarà en marxa un sistema de fitxes criminals -conegudes com a ‘sumàries’– que permetran al cos sistematitzar la informació policial. També crearà una xarxa de confidents pel territori i organitzarà els primers agents infiltrats dins la resistència. El 1735, Veciana haurà de renunciar al càrrec per motius d’edat i serà aleshores quan el Capità General traspassarà les responsabilitats del cos al seu fill, en Pere Màrtir Veciana. Des d’aleshores, el comandament del cos recaurà hereditàriament en la família Veciana durant cinc generacions, fins al 1836.

Repressió i terrorisme d’Estat

Durant onze anys, Catalunya serà un país sotmès a una duríssima repressió militar, la qual es perllongarà fins al 1725, quan mitjançant el Tractat de Viena celebrat entre els representants de Felip V de Castella i Carles VI d’Àustria, ambdues parts es reconeixeran mútuament els drets successoris i es posarà fi al plet dinàstic.

I què va passar amb els partidaris que van lluitar a favor de l’opció de l’arxiduc d’Àustria? Durant la guerra, a mesura que els exèrcits borbònics anaren ocupant el Principat, s’aplicà una mena de ‘terrorisme militar’ que consistia a perseguir la població local, independentment del grau de vinculació que hom hagués tingut amb la causa austriacista, amb l’objectiu de minar la moral. Després de la caiguda de Barcelona, es va perseguir indiscriminadament els principals comandaments militars que no havien pogut fugir cap a Àustria -com ara Antoni de Villarroel- i seran enviats a presons disseminades per la geografia ibèrica. La majoria acabaran morint sense recuperar mai la llibertat o d’altres seran enviats a galeres.

La llarga postguerra permetrà mantenir la repressió contra tots els elements armats que encara lluitaven contra el nou ordenament jurídic, com per exemple els coneguts ‘carrasclets’. Però també es perseguirà a totes aquelles famílies que tenien membres exiliats a Àustria, i a les quals se’ls prohibirà mantenir qualsevol relació epistolar. Als perdedors de la guerra se’ls embargaran propietats i se’ls anul·laran tots els seus drets. Fins i tot, se’ls prohibirà la participació en tots els concursos públics o la sol·licitud d’ajuts a l’Estat.

L’establiment de contingents permanents a Catalunya suposarà un augment important de la demanda militar derivada del necessari proveïment de les tropes reials. Segons es desprèn dels Manuals Generals de la Intendència de Catalunya -institució creada per a gestionar la postguerra- entre el 1714 i el 1735 s’hi troben recollits un total de 271 ‘asientos’ o contractes directament relacionats amb el proveïment de materials a l’exèrcit i a l’armada: pólvora, armes, trens d’artilleria, uniformes, menjar, ferratges pels cavalls. 

Els ‘asientos’ també servien per a la construcció o l’abastiment de casernes, com la Ciutadella, i per a produir tot el necessari per a les posteriors campanyes militars borbòniques,  com les d’Itàlia. I aquest abastiment es donarà gràcies a l’existència d’una considerable estructura productiva, comercial i financera que s’havia mantingut inalterada malgrat la guerra, i que serà capaç de produir de manera solvent els ‘asientos’ que la monarquia necessitarà durant les següents dècades.

Col·laboracionisme català

Aleshores, la pregunta a formular-nos és clara: com va ser possible mantenir una estructura productiva catalana dins del context bèl·lic de principis del XVIII? Com es va poder abastir l’exèrcit borbònic durant la invasió de Catalunya i el setge de Barcelona en un territori que desconeixia completament? Doncs amb l’ajuda de personatges locals que van abastir, prestar o ajudar l’exèrcit d’ocupació borbònic amb queviures, diners i logístiques durant tot aquell convuls període. Es tracta d’un grup de comerciants que canviaren de bàndol -igual que Pere Anton de Veciana- a la cerca d’una situació personal més favorable i aprofitant les circumstàncies per millorar la seva posició social i econòmica.

Noms com els Milans d’Arenys, els Mates i els Lapeira de Mataró o els Massiques de Vilassar i molts d’altres seran grans nissagues familiars que fonamentaran el seu prestigi al llarg del segle XVIII per haver obtingut importants privilegis com a agraïment pels serveis prestats durant l’ocupació del Principat. Molts d’aquest “il·lustres” personatges seran col·locats en institucions claus per al desplegament i execució del Decret de Nova Planta, perquè d’una altra manera no hauria estat possible.

El nou règim passaria “un cotó desinfectant per sobre Catalunya”, per construir posteriorment una nova xarxa de fidelitats locals que el consolidés dins del territori. Per aquest motiu, col·locaren al capdavant d’institucions claus, com ara el Tresor General (la fiscalitat de Catalunya), la Intendència General (abastiment i logística de Catalunya), les Confiscacions de Catalunya (embargament de propietats) o la Taula de canvi (Banc comunal), un sector minoritari, però nodrit, de la població del Principat que, per diferents raons, es van posicionar al cantó de la proposta borbònica. D’aquesta manera, la monarquia combinarà el principi d’autoritat, representat per les lleis desplegades al Decret de Nova Planta, amb una gran burocràcia institucional i una flexibilitat amb certs sectors socials locals,  principalment els mestres artesans i mercaders, amb suficients recursos econòmics per dinamitzar l’economia.

La vinculació interessada d’aquests sectors de la societat catalana vers al nou estat Borbó els comportà l’accés a noves fonts de renda derivades directament de les noves polítiques de l’absolutisme borbònic. La fidelització els permetrà accedir als grans contractes públics, la qual cosa els abocarà a una corrupció generalitzada en tots els nivells de la gestió pública.

Fins a finals de la dècada del 1740, Catalunya viurà un període dolorós d’adaptació a la nova condició de nació vençuda, sempre sospitosa de desafecció. A partir d’aleshores, les  decisions en matèria de política econòmica ja no es prendran a Barcelona, sinó a la Cort borbònica, seguint uns criteris basats en els somnis de grandesa de la nova monarquia regnant, independentment de les necessitats dels seus súbdits.

BIBLIOGRAFIA BÀSICA

Benet Oliva i Ricós: ‘Els proveïdors catalans de l’exèrcit borbònic durant el setge de Barcelona de 1713/1714’, Universitat de Barcelona, Barcelona, 2014.

David Ferré Gispets: Els efectes del “Contractor State” borbònic a la Catalunya d’inicis del segle XVIII, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2019.

Josep Maria Delgado Ribas: ‘Barcelona i el model econòmic de l’absolutisme borbònic: un tret per la culata’, Barcelona Quaderns d’Història, 23 (2016), pàg. 225-242.

Josep Juan Vidal: ‘Les conseqüències de la guerra de Successió: nous imposts a la Corona d’Aragó, una penalització o un futur impuls per al creixement econòmic?’, Universitat de les Illes Balears, Palma de Mallorca, 2013.

Descobreix les famílies que es van enriquir amb la derrota de 1714 a 11Onze TV.

Durant la Diada els catalans ens deixem endur pel romanticisme i els ídols de la resistència que van intentar preservar les llibertats. Casanova, Villarroel, Moragues, Carrasclet… però les guerres són una qüestió de diners i cal mirar-les amb fredor i autocrítica. Hi ha una colla de catalans que van optar per fer negoci amb l’invasor, essent així decisius per a la seva victòria.

Toni Mata. Director de continguts i mitjans d’11Onze.

Que les guerres les guanyen els diners és una cosa que se sap des de fa més de 2.400 anys. Ja ho va deixar escrit Tucídides parlant de les guerres del Peloponès. Però quan s’acosta l’11 de setembre els catalans tendim a treure la llista de greuges en lloc de posar-nos a pensar on la vam cagar. El cap del general Moragues exposat durant dotze anys en una gàbia, la brutalitat de la repressió, la resistència de Villarroel, la persistència de Carrasclet, el poble enterrant els traïdors fora muralles perquè “al Fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor”… Tot això està molt bé. Però qualsevol país que pretengui ser-ho s’ha de prendre una mica més seriosament a si mateix i deixar-se de romanços. Si l’any 1714 Catalunya va caure va ser perquè es va perdre una guerra i, si es va perdre va ser per molts factors. Un dels que va ser clau és el col·laboracionisme.

Qui es va fer ric amb la victòria de Felip V?

L’avenç de Felip V per Catalunya no hauria estat possible sense que una sèrie de catalans hi contribuïssin prioritzant el benefici econòmic individual per davant del país. Potser aquells ciutadans no tenien consciència de país, però qui sí que la tenia era l’exèrcit borbònic que, tal com explica l’historiador d’11Onze Oriol Garcia en aquest article, va mantenir el 65% de les seves tropes als Països Catalans durant anys per consolidar la invasió.

Efectivament, hi ha catalans que van decidir fer negoci amb els Borbons mentre aquests destruïen el país i les llibertats de tots. I es van fer rics! Es van fer rics subministrant aliments o tota mena de necessitats que tenia l’exèrcit invasor a mesura que avançava. Què hauria passat si aquests subministraments bàsics haguessin quedat tallats a la rereguarda? Felip V hauria pogut mantenir la contesa bèl·lica? Fa de mal dir, però és ben sabut que la flota naval austriacista (que comptava amb el suport català) era capaç de mantenir el subministrament de les seves tropes, però la borbònica no. Depenien del que poguessin comprar a terra ferma.

Per això, a 11Onze hem volgut demanar al nostre historiador que se submergís en els estudis sobre aquesta idea: quins catalans hi van guanyar amb la victòria de Felip V? És a dir, qui el va ajudar i se’n va beneficiar? I el resultat és espaordidor. Prop d’una trentena de famílies catalanes es van fer riques traint el seu propi país. Famílies que van obrir les portes a l’invasor i van ser convenientment recompensades amb contractes públics a partir de 1714. La nova elit catalana es va configurar durant la guerra de Successió. El poble intentava resistir, però alguns apostaven per intentar fer fortuna a costa d’entregar el país a l’enemic. Hem llistat els casos més rellevants, amb noms i cognoms, perquè més de 300 anys després siguem més conscients que mai que alguns catalans van tenir un paper clau en la derrota de Catalunya. 

Trencar la dependència

És el que en podríem anomenar, les paguetes de 1714, fent un símil amb la terminologia actual. La història és reiterativa i és imprescindible conèixer-la per detectar els errors que duen a les desgràcies. És possible defensar Catalunya i que el teu negoci o el de la teva família depengui directament dels ajuts espanyols de l’ICO? O el teu sou? La història diu que no. De la història sabem que és impossible parlar cara a cara o defensar-se d’algú de qui tens una dependència econòmica. I sabem que hi ha catalans capaços de vendre a Déu i a sa mare per un plat de llenties. La consciència nacional estava al segle XVIII (i potser ara?) en un segon terme, per a alguns.

En qualsevol cas, per començar a canviar les coses és ben clar que el primer que hem de fer és dir-nos la veritat. És un compromís que tenim a 11Onze. Per això hem volgut fer aquesta revisió històrica per poder-nos dir clarament: Catalunya no va ser derrotada el 1714 perquè fos abandonada pels anglesos. No tot és culpa d’algú altre. Catalunya va ser venuda per alguns catalans. 

Descobreix les famílies que es van enriquir amb la derrota de 1714 a 11Onze TV.

Cobrir les necessitats bàsiques de les persones sense llar que viuen als carrers de Barcelona, sensibilitzar a la ciutadania i denunciar situacions injustes són els tres pilars d’actuació i raó de ser d’Arrels Fundació en la seva lluita contra el sensellarisme. Parlem amb el director d’Arrels, Ferran Busquets, per saber què fa i com afronta l’entitat la situació econòmica actual.

En un context econòmic marcat per la pujada de la inflació i quan ens trobem a les portes d’una nova recessió, la problemàtica social de l’exclusió residencial té el seu màxim exponent en el fenomen del sensellarisme. Entitats com Arrels ajuden i fan visibles als invisibles d’una societat que no sempre prioritza el benestar social de les persones.

Però què fa exactament la fundació Arrels? La seva missió es divideix en tres parts: atenció a les persones, sensibilització i denúncia. Com explica Busquets, “nosaltres atenem a unes 230 persones, que estan allotjades amb els nostres diferents serveis, i arribem a més de 500 persones que estan dormint al carrer”. 

Tanmateix, s’ha de conscienciar a la societat i canviar la visió que té de les persones sense llar, “explicar a la ciutadania la realitat de les persones que dormen al carrer i posar sobre la taula, i públicament, situacions molt injustes”, apunta el director d’Arrels.

La importància del capital humà de la fundació

L’estigma social i els prejudicis que culpen o fan responsables de la seva situació a les persones sense llar sovint no reflecteixen la complexitat de les múltiples causes que porten a l’exclusió residencial. Com puntualitza Busquets, “les persones que dormen al carrer tenen una gran estigmatització: ‘són al carrer perquè volen, són uns borratxos…’, però hi ha moltíssimes persones que arriben al carrer perquè no tenen les mateixes opcions que tenim la resta de la gent”.

La sensació de fracàs en acabar dormint al carrer té un impacte psicològic important que 

constitueix un factor de risc de patir problemes de salut mental. És aquí, on la importància del capital humà i professionals socials són clau per donar suport a aquestes persones en situació de vulnerabilitat. 

“La decisió més important que prenem a la fundació és la contractació de persones o entrada de voluntaris, perquè s’ha d’establir un vincle amb aquesta gent que ens situa en el mateix pla que nosaltres situem a la nostra família”, afirma Busquets.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!