Abusos bancaris: nul·litat de les hipoteques UCI
Audiències Provincials, com la de Cadis, Saragossa i Astúries, han condemnat a la Unión de Créditos Inmobiliarios (UCI), financera del Banc Santander, per saltar-se les regles de transparència informativa o declarant com a nul el seu sistema d’amortització de capital amb quotes inassumibles que han causat greus perjudicis a moltes famílies.
Durant els anys en què va esclatar la bombolla immobiliària i en plena època de restricció del crèdit per part dels bancs que tradicionalment han acaparat majors quotes del mercat hipotecari a Espanya, el Banc Santander derivava els préstecs hipotecaris d’alt risc a la Unión de Créditos Inmobiliarios (UCI), la seva companyia financera, també participada per BNP Paribas.
Es tractava de préstecs hipotecaris que eren inviables per a la majoria de les entitats financeres a causa de la situació de precarietat econòmica en què es trobaven les persones que demanaven el crèdit, però que eren aprovats per l’UCI. Davant la necessitat d’adquirir un habitatge o canviar de casa, milers de joves parelles i famílies que tenien dificultats per accedir a un crèdit hipotecari tradicional van optar per aquesta alternativa que els hi van presentar com a un producte atractiu i assequible. Es calcula que entre els anys 2009 i 2012 es van comercialitzar més de mig milió d’aquest tipus d’hipoteques.
En la majoria dels casos, aquestes hipoteques es van comercialitzar a través d’agències immobiliàries que oferien la gestió, negociació i tramitació de crèdits hipotecaris amb el seu servei de compravenda d’immobles i que actuaven d’intermediàries de l’UCI. Tanmateix, el consumidor només tenia contacte amb l’UCI el dia de signar el contracte davant de notari, que és quan es trobava davant de tota la paperassa amb la lletra petita.
Un sistema d’amortització amb quotes inassumibles
Per norma general, les hipoteques de les entitats bancàries espanyoles es basen en el sistema d’amortització francès, segons el qual la quota que pagues és constant o fixa i serveix per pagar part dels interessos i part del capital. Durant els primers anys de la hipoteca es paguen més interessos que capital, mentre que en els darrers anys gairebé tot el que es paga és la capital i l’interès baixa.
A diferència d’aquestes hipoteques convencionals, en el sistema d’amortització de capital de les hipoteques d’UCI s’estableix una quota fixa molt baixa durant el període inicial del pagament de la hipoteca (entre 5 i 10 anys), però a un tipus d’interès inusualment alt, i l’import d’interessos que no es cobreix amb la quota se suma al capital del préstec. Per tant, el nostre deute continua augmentant, generant nous interessos encara que ens mantinguem al corrent de pagament de les quotes. El que en termes legals es coneix com a anatocisme i que, en molts casos, ha acabat generant en els últims anys de vida de la hipoteca imports de quotes mensuals desorbitats i inassumibles.
Tot i que això no és una pràctica abusiva per se i està recollida en el Codi de Comerç com a legal, és il·legal i abusiu que el consumidor no sigui informat de l’abast econòmic de la clàusula. Això és el que ha passat amb aquests crèdits hipotecaris de l’UCI, quan el sistema d’amortització aplicable ni tan sols estava correctament especificat en alguns dels contractes hipotecaris i molts dels consumidors no van ser informats d’una manera diligent.
@atilalegal UCI sabia lo que hacia y les dio igual llevar a miles de familias a la ruina con sus hipotecas. Ahora me enfrento a ellos y no pienso pararme en ningún punto del camino. Voy a llegar hasta el final y voy a pelear por TODO lo que les corresponde a mis clientes. Los bancos ya no salen impunes de esto. #uci #hipotecauci #hipoteca #psoe #pp #vox #prestamo #prestamohipotecario #usura #deuda #fondobuitre #bancos
La possibilitat de reclamar l’IRPH
Aquests crèdits hipotecaris feien servir l’Índex de Referència de Préstecs Hipotecaris, més conegut com a IRPH, com a alternativa a l’Euríbor per al càlcul dels interessos en les hipoteques de tipus variable. Es tracta d’un valor que s’obté calculant l’interès mitjà dels bancs que concedeixen hipoteques mensualment i que alguns jutjats consideren pot ser abusiu en la seva aplicació.
Després d’una anàlisi en profunditat de les demandes dels usuaris, el passat 13 de juliol de 2023 el Tribunal de Justícia Europeu (TJUE) va dictar una sentència en relació amb la nul·litat de les clàusules IRPH, corregint així al Tribunal Suprem i establint que els clients tenen la possibilitat de reclamar, però que els tribunals espanyols han de decidir sobre cada cas de manera particular, analitzant si es van complir certs estàndards de transparència en la signatura dels contractes hipotecaris.
És a dir, per a poder reclamar el IRPH, els jutges han de comprovar si la clàusula en el contracte ha estat redactada de manera que sigui comprensible per al client i si encaixa amb la informació que el client va rebre del banc abans de la signatura del contracte. Per altra banda, valoren si es va oferir al consumidor la possibilitat de contractar el préstec referenciat a l’Euríbor, explicant-li les diferències entre l’un i l’altre.
@atilalegal Declaran NULO el sistema de amortización de Uci. Aqui te explico porque siempre pagas más. Estamos preparando un paquete de miles de demandas contra Uci para que os devulevan todo vuestro dinero. Basta ya de usura! #hipoteca #prestamohipotecario #uci #bancos #prestamo #usura #psoe #pp #vox #dinero
Una allau de demandes dels consumidors
Encara que enfront de les demandes de milers de consumidors afectats per aquestes hipoteques algunes Audiències Provincials, com les de Cadis, Saragossa i Astúries, ja havien ratificat sentències prèvies de jutjats de primera instància que condemnaven a UCI per no haver explicat prou les característiques d’aquestes hipoteques i per saltar-se les regles de transparència informativa, declarant com a nul el seu sistema d’amortització, la sentència del TJUE obre les portes a moltes més reclamacions per part dels consumidors afectats.
Gràcies a aquesta sentència del Tribunal Suprem, no hi ha un termini concret per a poder reclamar aquesta clàusula abusiva, ja que es pot presentar la reclamació en qualsevol moment, fins i tot després d’haver liquidat per complet el préstec hipotecari. És per això, que alguns despatxos d’advocats s’han especialitzat a encarregar-se d’analitzar aquests préstecs i determinar si escau la reclamació per clàusules abusives.
Un cop més, la banca pagarà per haver enganyat als clients. Unes pràctiques abusives que s’han traduït en copioses multes i sancions per aquestes entitats, així com danys a la seva reputació, però que es repeteixen periòdicament davant d’una regulació i un règim sancionador que es continuen mostrant insuficients per garantir la protecció dels consumidors.
Si vols descobrir com aconseguir guanys pels teus estalvis amb un producte de justícia social, 11Onze Recomana Finança Litigis.
Durant la Diada els catalans ens deixem endur pel romanticisme i els ídols de la resistència que van intentar preservar les llibertats. Casanova, Villarroel, Moragues, Carrasclet… però les guerres són una qüestió de diners i cal mirar-les amb fredor i autocrítica. Hi ha una colla de catalans que van optar per fer negoci amb l’invasor, essent així decisius per a la seva victòria.
Toni Mata. Director de continguts i mitjans d’11Onze.
Que les guerres les guanyen els diners és una cosa que se sap des de fa més de 2.400 anys. Ja ho va deixar escrit Tucídides parlant de les guerres del Peloponès. Però quan s’acosta l’11 de setembre els catalans tendim a treure la llista de greuges en lloc de posar-nos a pensar on la vam cagar. El cap del general Moragues exposat durant dotze anys en una gàbia, la brutalitat de la repressió, la resistència de Villarroel, la persistència de Carrasclet, el poble enterrant els traïdors fora muralles perquè “al Fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor”… Tot això està molt bé. Però qualsevol país que pretengui ser-ho s’ha de prendre una mica més seriosament a si mateix i deixar-se de romanços. Si l’any 1714 Catalunya va caure va ser perquè es va perdre una guerra i, si es va perdre va ser per molts factors. Un dels que va ser clau és el col·laboracionisme.
Qui es va fer ric amb la victòria de Felip V?
L’avenç de Felip V per Catalunya no hauria estat possible sense que una sèrie de catalans hi contribuïssin prioritzant el benefici econòmic individual per davant del país. Potser aquells ciutadans no tenien consciència de país, però qui sí que la tenia era l’exèrcit borbònic que, tal com explica l’historiador d’11Onze Oriol Garcia en aquest article, va mantenir el 65% de les seves tropes als Països Catalans durant anys per consolidar la invasió.
Efectivament, hi ha catalans que van decidir fer negoci amb els Borbons mentre aquests destruïen el país i les llibertats de tots. I es van fer rics! Es van fer rics subministrant aliments o tota mena de necessitats que tenia l’exèrcit invasor a mesura que avançava. Què hauria passat si aquests subministraments bàsics haguessin quedat tallats a la rereguarda? Felip V hauria pogut mantenir la contesa bèl·lica? Fa de mal dir, però és ben sabut que la flota naval austriacista (que comptava amb el suport català) era capaç de mantenir el subministrament de les seves tropes, però la borbònica no. Depenien del que poguessin comprar a terra ferma.
Per això, a 11Onze hem volgut demanar al nostre historiador que se submergís en els estudis sobre aquesta idea: quins catalans hi van guanyar amb la victòria de Felip V? És a dir, qui el va ajudar i se’n va beneficiar? I el resultat és espaordidor. Prop d’una trentena de famílies catalanes es van fer riques traint el seu propi país. Famílies que van obrir les portes a l’invasor i van ser convenientment recompensades amb contractes públics a partir de 1714. La nova elit catalana es va configurar durant la guerra de Successió. El poble intentava resistir, però alguns apostaven per intentar fer fortuna a costa d’entregar el país a l’enemic. Hem llistat els casos més rellevants, amb noms i cognoms, perquè més de 300 anys després siguem més conscients que mai que alguns catalans van tenir un paper clau en la derrota de Catalunya.
Trencar la dependència
És el que en podríem anomenar, les paguetes de 1714, fent un símil amb la terminologia actual. La història és reiterativa i és imprescindible conèixer-la per detectar els errors que duen a les desgràcies. És possible defensar Catalunya i que el teu negoci o el de la teva família depengui directament dels ajuts espanyols de l’ICO? O el teu sou? La història diu que no. De la història sabem que és impossible parlar cara a cara o defensar-se d’algú de qui tens una dependència econòmica. I sabem que hi ha catalans capaços de vendre a Déu i a sa mare per un plat de llenties. La consciència nacional estava al segle XVIII (i potser ara?) en un segon terme, per a alguns.
En qualsevol cas, per començar a canviar les coses és ben clar que el primer que hem de fer és dir-nos la veritat. És un compromís que tenim a 11Onze. Per això hem volgut fer aquesta revisió històrica per poder-nos dir clarament: Catalunya no va ser derrotada el 1714 perquè fos abandonada pels anglesos. No tot és culpa d’algú altre. Catalunya va ser venuda per alguns catalans.
Qui hi va guanyar amb la victòria de Felip V?
Descobreix les famílies que es van enriquir amb la derrota de 1714 a 11Onze TV.
L’estiu és un temps que ens permet fer coses en família, compartir i gaudir d’uns dies de vacances. La pandèmia que ens va tenir tancats a casa l’any passat està remetent i són moltes les famílies que es plantegen sortir de vacances uns quants dies.
Planificar les vacances és una feina que cal fer, especialment, si es viatja amb infants. Buscar un lloc adequat per a ells i, alhora, agradable per als adults, no és tasca fàcil. No totes les destinacions turístiques estan pensades per anar-hi amb infants. Per tant, cal cercar destinacions preparades per acollir famílies, amb espais i activitats pensats per a menuts i grans. De fet, cada vegada més el sector turístic s’especialitza segons les necessitats del client.
Catalunya és un país ple d’oportunitats. Destinació turística per excel·lència, ha sabut diversificar la seva oferta. El turisme familiar n’és una i, avui dia, hi ha una àmplia llista de propostes que s’adapten a tota mena de famílies: nombroses, monoparentals, amb un, dos fills… Per això, a l’hora de triar una destinació s’ha de tenir en compte, entre altres aspectes, el pressupost, els gustos i les edats dels diferents membres de la família, la durada, la distància, etcètera.
Triar un lloc adaptat a les necessitats dels menuts i dels adults és clau. Catalunya té destinacions de qualitat que compleixen amb un seguit de requisits considerats adients per al turisme familiar, als quals l’Agència Catalana de Turisme atorga la marca de Turisme Familiar. Aquest distintiu els acredita com a destinacions que proporcionen una oferta diversificada d’establiments d’allotjament, restauració i d’oci i lleure adreçats als més petits.
L’Iu Alemany ens dona trucs de convivència en família.
Mar o muntanya?
Concretament, són 27 les destinacions que tenen la marca de Turisme familiar. Aquestes són dividides en dos grups: les destinacions de mar i les destinacions de muntanya.
Les destinacions de mar tenen el distintiu de Platja en família. Dinou municipis de la costa el tenen. Hi trobem Pineda de Mar, Castelldefels, Vilanova i la Geltrú, Salou o Cambrils, entre d’altres. Serveis de socorrista, de restauració amb menús infantils, activitats a la sorra, a l’aigua, i un llarg etcètera, pensats per menuts i grans, ajuden a fer passar l’estona amb més facilitat per a tots.
Quant a les famílies que prefereixen les activitats de muntanya, hi ha 8 municipis amb la Marca Natura i Muntanya en família. Els amants de la natura hi trobaran una àmplia oferta lúdica: centres didàctics, esports d’aventura, estacions d’esquí obertes a l’estiu, etcètera.
A més, tant a les destinacions de mar com a les de muntanya hi trobarem allotjaments preparats per acollir famílies: hotels, càmpings o apartaments que fins i tot t’ofereixen servei de cotxet, bressol i cadireta perquè no s’hagin de carregar en l’equipatge; servei de guarderia; activitats complementàries; monitors; etcètera.
Viatjar en família és una oportunitat que se’ns presenta quan podem gaudir d’uns dies de vacances. Planificar-les bé i triar un lloc adequat segons l’edat i els gustos dels més petits de la casa ens garantirà l’èxit de l’estada.
11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!
L’anglicisme “single” fa referència a totes aquelles persones solteres, separades, divorciades, o vídues, independentment de si tenen fills o no, que viuen soles i que no tenen parella. En català potser en podríem dir “vacances monoparentals”.
Aquest article no pretén ser exhaustiu; tot just volem donar a conèixer diferents opcions, tradicionals o innovadores, que puguin fer servei a totes aquelles persones que hagin de decidir les seves vacances singles d’enguany.
Vacances amb mainada
D’oferta de vacances per a singles amb criatures n’hi ha per triar i remenar: càmping, colònies, viatges -més o menys organitzades, més o menys convencionals, més properes o més exòtiques-, estades sense organitzar en allotjaments rurals, càmpings, hotels… La llista és inacabable.
Atès que amb la quitxalla és molt fàcil que qui acabi gaudint les vacances siguin només ells i elles, les solucions de tipus colònies sempre solen ser un bon recurs i a casa nostra en sabem un niu d’això.
N’hi ha de lleure educatiu, com Eix Estels, amb activitats de relaxament i tonificació, com ara ioga, tirolina, bicicletes el·líptiques, strong by fitness, parc acrobàtic sobre els arbres, aquagym, via ferrada, mindfulness, zumba, tir amb arc, rocòdrom…
Si el que ens amoïna en particular és tenir cura de l’alimentació, podem optar per Fundesplai, amb menús basats en la dieta mediterrània, cuina saludable i tipologies de dietes que tenen en compte al·lèrgies i intoleràncies. També ens ofereixen activitats pels infants, com ara, curses d’orientació, olimpíades, “petits científics”, gimcana aquàtica … Activitats per mares i pares, per exemple, aquagym, naturioga, tast de vins i embotits, visites culturals … I activitats conjuntes com parc d’aventura, tir amb arc, rocòdrom, taller de cuina vegetariana, pàdel-surf, caiac …
També podem trobar-ne que fomenten l’autoconeixement, la creativitat i l’equilibri emocional, com ara, Lleuredosmil. Quant a activitats, hi podrem gaudir de les anomenades “familiars de benestar”, que serien ioga en família, banys de bosc (shinrin yoku), mindfulness en família, tallers a la natura, risoteràpia, etc.
Més enllà de l’opció de les colònies, podem trobar empreses especialitzades en viatges i activitats d’oci exclusivament per a famílies monoparentals, com Op & Kids, que, a més, operen més enllà del nostre país i que promouen i incentiven les activitats tradicionals, culturals i naturals.
També hi ha agències de viatges especialitzades, o bé, d’altres que ja han incorporat la modalitat monoparental a la seva cartera de serveis.
L’agent Marifé Fariñas ens dóna idees per viatjar sols.
Vacances “singles” sense mainada
Si som singles sense criatures, o bé, som de vacances i les criatures són amb algú altre, ens trobem en una situació molt menys restrictiva, que ofereix un ventall d’alternatives encara més gran.
Si som partidaris de no recórrer a res d’organitzat, sempre podem crear el nostre propi grup de singles i planificar activitats de tota mena, on el límit serà només la nostra imaginació.
Aquí podríem plantejar-nos viatges amb un alt component d’aventura, on només cal establir una o més destinacions -o bé, un determinat itinerari-, dates i previsió d’equipatge i de despeses. La resta, pot deixar-se en mans de l’aventura.
Fins i tot cal no descartar l’opció valenta d’engegar un viatge en solitari, més o menys planificat, per itineraris o indrets encara inexplorats per nosaltres on, a més de descobrir llocs desconeguts, de ben segur que acabarem relacionant-nos amb més persones que no ens pensem, perquè, sovint, allò que fa la diferència sol ser una mera qüestió d’actitud.
Si aquestes alternatives ens fan una certa mandra, a Internet podem trobar força grups de singles dedicats a tota mena d’activitats: culturals, esportives, lúdiques, etc.
Per exemple, podem trobar viatges culturals i de natura al Centre Europeu de Barcelona, un centre cultural especialitzat en viatges per a singles i compromès amb el turisme sostenible.
Cal no oblidar les opcions organitzades més tradicionals, que ofereixen des de viatges convencionals fins a creuers, passant per tota mena de rutes.
Si tant se val, llavors… Siguem originals!
En aquest apartat us proposem idees per vacances singles que admeten tant l’opció amb mainada, com sense.
L’opció de viatjar en caravana o autocaravana dona molta llibertat, autonomia i flexibilitat, i es pot escollir fer-la en companyia de qui nosaltres vulguem. Per contra, demana estar molt pendents de tots els detalls logístics i legals: abastiment, rutes, disponibilitat de temps, climatologia, facilitats i requisits d’acampada o aparcament, etc.
Fer travesses a peu o en bicicleta de muntanya també és una opció que té molta volada actualment. A banda del requisit -obligatori- d’un bon estat de forma física, aquesta alternativa passa per una acurada planificació inicial de la logística i la intendència, amb el benentès que les travesses, fins i tot les més curtes, impliquen uns quants dies a la intempèrie i, habitualment, en indrets poc o gens poblats.
Una altra opció interessant és l’anomenat xàrter nàutic, que és l’activitat de lloguer d’embarcacions d’esbarjo, amb patró o sense. Aquesta alternativa permet gaudir de paisatges marins que només són accessibles des del mar, aprendre una mica de navegació i tasques de bord, i gaudir d’una pau i un silenci que difícilment trobarem a cap altre lloc. Amb sort, també podrem albirar cetacis i banyar-nos en aigües on potser no ho ha fet ningú abans. El més recomanable és escollir una embarcació de vela; així, no contaminem l’ecosistema marí i, de retruc, estalviem contaminació sonora a les nostres oïdes.
El sector del xàrter nàutic està en plena evolució, especialment pel que fa a la comercialització a través d’Internet. Hi ha companyies que utilitzen eines com ara, aprenentatge automàtic, enregistraments en 360° i chatbots, entre altres innovacions.
Sigui quina sigui l’opció per la qual ens decantem finalment, la nostra recomanació és que en sigui una de respectuosa amb les persones i ambientalment sostenible. I cal no oblidar eventuals restriccions i riscos COVID-19 en funció de les zones i països del nostre itinerari.
11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!
Hi ha paraules que semblaven cosa del passat. Estagflació n’és una. Però avui torna amb força, no només als informes dels bancs centrals, sinó a la realitat quotidiana de milions de persones. Amb energia cara, tensions globals i una economia que s’alenteix, el món s’acosta perillosament a un escenari que recorda als anys 70. La pregunta ja no és si pot passar, sinó si ja hi som.
L’estagflació és un fenomen econòmic poc habitual però devastador, perquè combina tres elements que en teoria no haurien de coexistir: inflació alta, creixement econòmic baix o nul i estancament del mercat laboral. Dit d’una manera simple, tot és més car, però l’economia no millora. És una situació que erosiona el poder adquisitiu i frena la capacitat de progrés de famílies i empreses.
El problema és que aquest escenari trenca les eines tradicionals de política econòmica. Si es pugen els tipus d’interès per frenar la inflació, es refreda encara més l’economia. Si s’estimula el creixement, es corre el risc de disparar encara més els preus. És, en essència, un carreró sense sortida que posa a prova governs, bancs centrals i ciutadans.
De la crisi dels anys 70 a la situació actual
Per entendre el present, cal mirar enrere. Als anys 70, el món occidental va patir una forta estagflació arran de dos xocs clau: l’embargament petrolier de 1973 i la crisi energètica global. El preu del petroli es va disparar, els costos de producció també, i tota l’economia va entrar en una espiral de preus alts i creixement baix. Aquell episodi va marcar una generació sencera i va transformar la política econòmica global durant dècades.
Avui, el fantasma torna amb un nou context. La tensió a l’Iran i el risc sobre l’estret d’Ormuz —per on passa una part clau del petroli mundial— han reobert el problema energètic global. Quan l’energia puja, augmenta el cost de producció, es trasllada als preus finals i es redueix el consum. És exactament el mateix mecanisme que es va viure als anys 70, però en un món molt més interconnectat.
A aquesta situació s’hi suma un entorn especialment fràgil: cadenes de subministrament tensionades, deute públic disparat i una dependència energètica estructural que limita la capacitat de resposta. El resultat és un sistema molt més vulnerable a qualsevol xoc, on qualsevol tensió geopolítica pot desencadenar efectes globals immediats.
Les similituds amb els anys 70 no són només conceptuals. Si comparem ambdós períodes, els paral·lelismes són evidents:
Principals diferències econòmiques.
De fet, les dades actuals reforcen aquest diagnòstic. Segons Eurostat, la inflació a la zona euro s’ha mantingut per sobre de l’objectiu del 2% del Banc Central Europeu en els darrers anys, mentre que l’FMI alerta d’un creixement feble i desigual a Europa. Un escenari que encaixa amb els patrons clàssics d’estagflació.
Les dades dels últims anys dibuixen, doncs, un escenari clar: una inflació persistent, un creixement econòmic feble —especialment a Europa— i una productivitat estancada. Però el problema no és només que els preus pugin, sinó que els salaris no segueixen el mateix ritme. Tal com s’ha analitzat en nombroses publicacions de La Plaça, el cost de la vida s’ha desconnectat dels ingressos reals, erosionant la capacitat d’estalvi de les famílies. I aquesta és la clau: sense poder adquisitiu, no hi ha consum, i sense consum, no hi ha creixement.
L’impacte real: el teu dia a dia
L’estagflació no és un concepte abstracte ni llunyà. Té conseqüències molt concretes en el teu dia a dia, afectant directament la teva capacitat d’estalvi, el cost del deute, el poder adquisitiu i fins i tot els impostos que pagues sense adonar-te’n. És una realitat que es filtra en cada decisió econòmica quotidiana.
- Els estalvis perden valor. Quan hi ha inflació, els diners valen menys amb el temps. Si, a més, l’economia no creix, les oportunitats d’inversió també es redueixen, convertint-se en el pitjor escenari per a l’estalviador. No és casualitat que, en contextos d’incertesa, actius com l’or recuperin protagonisme com a refugi històric.
- Les hipoteques es tensionen. Per combatre la inflació, els bancs centrals pugen els tipus d’interès. La conseqüència directa és clara: hipoteques més cares, crèdit més restringit i menys inversió. Tot plegat contribueix a refredar encara més l’economia.
- Els salaris perden poder adquisitiu. Encara que els sous pugin nominalment, sovint no ho fan al ritme de la inflació. Això genera una sensació cada cop més estesa: treballes igual o més, però arribes pitjor a final de mes. És un fenomen especialment dur per a les classes mitjanes.
- Més pressió fiscal “invisible”. La inflació també incrementa la recaptació pública de manera indirecta. Es paga més IVA perquè els preus són més alts i més IRPF per efecte dels trams. És el que molts economistes consideren una pujada d’impostos encoberta.
Una tempesta perfecta per a l’economia
L’estagflació és especialment perillosa perquè combina el pitjor de dues crisis: la inflació, que empobreix silenciosament, i la recessió, que paralitza l’activitat econòmica. A diferència d’altres escenaris, aquí no hi ha solucions fàcils. Les eines tradicionals deixen de funcionar i la capacitat de resposta dels governs queda limitada. En un món amb nivells de deute elevats, una forta dependència energètica i tensions globals creixents, aquest escenari pot ser molt més persistent del que molts voldrien admetre.
Davant d’aquest context, la gran pregunta és inevitable: què podem fer? Quan l’estagflació apareix, les regles del joc canvien. Ja no n’hi ha prou amb seguir estratègies tradicionals. Cal entendre que la inflació pot no ser temporal, protegir el valor dels diners evitant l’excés de liquiditat, diversificar per reduir riscos i, sobretot, formar-se. L’educació financera deixa de ser opcional i es converteix en una eina essencial per prendre decisions encertades.
Aquest escenari apunta a un canvi de paradigma silenciós. L’estagflació no és només un problema conjuntural, sinó un símptoma d’un model econòmic sota pressió, basat en el deute, l’energia barata i el creixement constant. Quan aquests pilars es debiliten, el sistema trontolla. I és en aquest punt quan la societat es veu obligada a escollir entre ignorar els senyals o adaptar-se. Els anys 70 ja van marcar un abans i un després; avui, tot indica que podríem estar a les portes d’un nou punt d’inflexió.
Entendre l’estagflació no és només cultura econòmica, és supervivència financera. Perquè la realitat és clara: ningú protegirà el teu poder adquisitiu per tu. En un món on els diners perden valor i l’economia trontolla, esperar no és una opció. Les decisions que prenguis avui marcaran el teu futur econòmic.
Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.
Finalitzem el recorregut cronològic que ens ha apropat a la història de la reivindicació del ‘jo femení’, a través de cinc dones que han marcat el curs de la història contemporània, escrita en femení i des de casa nostra. Segles d’història que han donat peu a petites i grans victòries per a la normalització d’un punt de vista basat en pures convencions socials que poc tenen a veure amb la naturalesa humana. Ara, el feminisme al segle XXI continua alçant la veu per una de les reivindicacions històriques més antigues: la igualtat entre dones i homes.
Mirar enrere ens serveix per a comprovar que, malgrat que la història ha estat escrita per homes, les dones han tingut un paper clau. En tots els àmbits i des de totes les lluites. Protagonistes a l’ombra de la història de la humanitat, on cada lluita i cada dret adquirit a favor del gènere femení s’ha debatut de nou més endavant. Una història circular que ens evoca constantment i independentment del país o del moment a un mateix punt: tot el camí recorregut ens ha permès avançar, en més o menys mesura, segons la societat i el prisma subjectiu amb el qual ho mirem. Un avenç, però, insuficient. La lluita no s’atura. La igualtat encara queda lluny per a les joves generacions.
La superioritat masculina i el #patriarcat
La superioritat moral (i res més que moral) entre sexes, ètnies, cultures o classes socials no fa més que evidenciar un afany de control que, lluny de ser natural, neix de construccions socials basades en el poder, sovint vinculat als diners o directament a la força física. Qualsevol raonament o comportament que neixi de la superioritat no podrà ser considerat just i, per tant, no hauria de ser considerat feminista. L’eternització de la lluita feminista ens evoca a múltiples conclusions. En posem una sobre la taula: per continuar avançant, els homes han de prendre partit.
La història ha estat escrita per l’home, el món ha estat liderat per l’home i inclús les religions són altament masculines. Podem parlar de progrés si encara comptem cada dona que per primera vegada accedeix a un lloc de poder? Si calen lleis per aconseguir paritat laboral? Si el cos de la dona, les decisions maternals o la forma de vestir es decideixen per homes arreu del món o si la violència masclista continua assassinant i violant a nenes, noies i dones al costat de casa nostra? Si tot això és el que constitueix el món actual en el qual vivim, canviar-ho ha de ser, sens dubte, una qüestió genèrica. No es pot redefinir el paper de la dona sense redefinir el de l’home. I tot recau en l’educació, que ha d’allunyar-se del patriarcat, el terme que defineix l’organització social dominada per homes.
#NotAllMen, però sí totes les dones
La meitat de la població encara viu sota l’estigma del sexe dèbil, sota el control del patriarcat i amb la certesa que, tot i no veure’s directament afectada una mateixa o les dones del meu entorn, mirant a banda i banda tothom té alguna història propera que evidencia tota la feina que queda per a fer. Al llarg de la història, el feminisme ha passat per diversos estadis que, seguint el context de cada moment, han implicat un tipus de lluita o altra, basada en ideals conservadors, liberals o reivindicatius. Són moltes les dones a les quals podríem posar cara i de les quals podem explicar la història. Algunes d’elles han fet grans avenços per a les dones, altres simplement van aplanar el camí amb idees, obres o obrint portes que fins aleshores restaven tancades.
El feminisme, entès com la recerca d’igualtat entre homes i dones, té tantes interpretacions, corrents o significats com persones en parlin. Interpretacions que varien segons l’educació rebuda, la tradició familiar o els comportaments que cadascú ha vist a casa seva. És comprensible, doncs, que apareguin pensaments com ara que les dones feministes són unes “exagerades”, que “no existeixen desigualtats avui en dia” o que la vida s’ha de viure “tal com s’ha fet tota la vida”, justificant que les tradicions, per més misògines que siguin, s’han de respectar abans que canviar-les per aconseguir paritat. Davant aquesta realitat, amb més èmfasi cal recalcar que el feminisme ha de partir del respecte, la base a partir de la qual s’aspirarà a la llibertat. Pot ser lliure qui viu amb la mirada posada en els altres?
De l’alliberament a la normalització sexual #lovewins
Són moltes les societats que han acceptat que l’orientació sexual no ha de ser motiu d’odi, i molt menys d’agressions o sentències legals. Es normalitza la llibertat sexual i es deixen enrere alguns estigmes vinculats a la sexualitat, especialment entre les generacions joves i en els països occidentals. Una desestigmatització que neix en la consciència sobre el propi cos, la llibertat de decisió, i el respecte cap a altres ideologies. També en la construcció de parelles proliferen corrents com el poliamor o les relacions obertes, que més enllà de l’anhel propi de qualsevol generació de joves per a descobrir-se, provar coses noves i viure experiències, també evidencia i atorga esperança davant un futur que es pronostica com a respectuós i de mentalitat oberta. Judicis morals, els mínims. Llibertat i respecte per sobre de tot.
Una vegada més, i lamentablement, no hi ha cap situació o context lliure d’agressions per part de persones que per sexe o orientació sexual se senten amb superioritat respecte a qui és diferent. L’orientació sexual encara és motiu d’agressions, i no s’aturen tampoc les relacions amoroses conservadores i amb rols de gènere marcats per la presència masculina. Tampoc s’aturen les relacions forçades, la violència física, mental i sexual cap a les dones, la sexualització del cos femení o el judici social i individual cap a les dones per gaudir d’una sexualitat plena i fonamentada amb la seva llibertat. Llibertat, però, que la societat s’esforça a remarcar que és limitada, sempre dins de cànons socials, estàndards i subjecte a múltiples crítiques als ulls del món. Potser per aquest motiu, perquè l’avenç mai és suficient ni generalitzat, la lluita feminista constantment comparteix espai amb la lluita d’altres minories o col·lectius en recerca de la llibertat que per naturalesa hauria de ser adjudicada.
La lluita serà compartida o no serà #MeToo
La realitat de moviments com el #MeToo corrobora que en el moment que una dona alça la veu per a fer una denúncia, n’apareixen milers al seu costat que han viscut el mateix i, sigui per desconeixement, per por, o pel sentiment de normalitat davant d’actituds que no haurien de ser-ho, han preferit callar durant anys. Això és perquè, quin tipus de normalitat pot ser viure en ple segle XXI, on prevalen uns minuts de satisfacció sexual d’un home davant la vida d’una dona? Són moltes les batalles guanyades, els avenços i els escenaris on s’està assolint la paritat. Són molts els homes que han estat educats i eduquen des d’aquest prisma del respecte, independentment del sexe o l’orientació sexual, i també cada vegada són més els joves que creixen sense l’estigma del patriarcat de base i les joves que identifiquen i denuncien qualsevol situació que va en contra de la seva llibertat.
De totes les coses positives que podríem llistar i sentir-nos orgulloses, principalment per respecte a totes les que han dedicat la seva vida a la causa i fins i tot l’han perdut, n’hi ha una que ressalta per damunt de totes: la lluita per la vida. En el moment que desaparegui la superioritat moral que sentencia vides a canvi d’ideals arreu del món, el feminisme podrà fer el pas definitiu per a començar a parlar de llibertat.
11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!
La Covid-19 ha aconseguit portar l’esport a casa. Des de la quarantena, gimnasos i centres esportius s’han hagut d’adaptar a una situació excepcional que no els ha deixat més alternativa que reinventar-se.
L’activitat física ha sigut el gran aliat dels catalans arran de la pandèmia. Alguns per necessitat i altres per sorpresa, però en més o menys mesura tothom s’ha apuntat al que, més enllà d’una moda, en aquell moment era una necessitat vital. El gimnàs virtual ha apropat l’esport a milers de persones, i ho il·lustra un estudi d’Asics en què el 36% dels enquestats declara practicar més esport ara que abans de la pandèmia. El perquè d’aquestes xifres també es recull a l’estudi: al 80% estar actius, encara que sigui des de casa, els suposa una millora física i mental considerable que els ajuda a controlar les emocions i mantenir la ment ocupada. La pràctica esportiva en línia segueix sent una tendència a l’alça que els gimnasos han sabut aprofitar.
Els abonaments als gimnasos virtuals creixen fins a un 400%
La quarantena obria les portes de casa a tot un seguit d’aplicacions i influencers que es van popularitzar a través de les xarxes socials. Els gimnasos virtuals arribaven per a quedar-se. Els avantatges són múltiples: flexibilitat en el lloc i l’hora de fer exercici, evitar desplaçaments, disminuir el cost o evitar la sensació d’inseguretat, vergonya o falta d’iniciativa que pot generar anar a un gimnàs. Així ho descriu Sergio Recio, fundador i director d’Ictiva, un dels pocs gimnasos virtuals creats a Catalunya.
Per a ells, la quarantena va ser un punt d’inflexió en el seu creixement, que l’any 2020 es va disparar fins a un 400% en el nombre d’abonats. Buscaven incentivar l’esport com a mecanisme directe per a millorar la nostra salut mental, i per a no deixar enrere a ningú, van rebaixar tots els preus al 50%. Vuit anys d’experiència, més de mil classes i 21 disciplines avalen que la fórmula virtual d’Ictiva funciona, però l’empresa no s’equipara amb els múltiples projectes d’entrenament virtual que han sorgit arran de la pandèmia i que, lluny de ser un format de gimnàs virtual, han sigut una adaptació del gimnàs presencial o una activitat de distracció més en temps de pandèmia. Des del seu punt de vista, els gimnasos presencials tenen un públic específic, però que no afectarà en l’augment dels gimnasos virtuals en els pròxims anys: “igual que el teletreball ha arribat per quedar-se, entrenar online és un hàbit que se suma a les nostres vides”.
Adaptar-se o morir: els gimnasos presencials es digitalitzen
A Catalunya, els gimnasos virtuals encara són minoria, i de fet no se’n troba cap que sigui exclusivament en català. Aquí el pes fort segueixen sent els centres físics i la tendència, per a pràcticament tots, ha sigut reinventar-se i adoptar el format en línia per a arribar als seus usuaris.
En el cas dels usuaris habituals, la resposta va ser majoritàriament positiva, influenciada pel vincle que molts ja tenen amb els seus entrenadors, i pel pes que té l’esport en les seves vides. Toni Marin, tècnic d’activitats dirigides d’Ekke Lleida, destaca aquesta part social que va més enllà del que és purament esportiu: per a ells connectar en aquell moment “va ser una forma d’adaptar-nos a les necessitats dels socis i mantenir el contacte amb ells, no volíem que se sentissin sols en un moment que va ser molt dur per a tots”. En la mateixa línia van viure-ho usuaris com la Maria (30), per a qui mantenir la rutina del gimnàs incloïa mantenir part de la seva vida social, i precisament fer els entrenaments virtuals conjuntament és el que va ajudar-la a passar la quarantena sola a casa però sentint-se acompanyada.
Per als que no havien trepitjat un gimnàs, l’inici va ser progressiu i amb una gran tasca de recerca a darrere. El ventall d’activitats i entrenadors per a escollir és molt ampli, i aconseguir crear una rutina d’exercici requereix força de voluntat. En aquest sentit, la Pilar (24), usuària de gimnàs des de fa quatre anys, destaca l’auge dels falsos entrenadors que circulen a les xarxes i que realitzen rutines que no sempre són adients des d’un punt de vista esportiu. O si més no, no ho són per a tothom. Fer exercici sense pagar i sense supervisió professional està a l’abast de qualsevol, però pot comportar un risc físic important que cal conèixer.
El món virtual arriba a tots els públics?
Un any després de la quarantena podem extreure les primeres conclusions del que ha suposat la digitalització de l’esport, i la resposta és unànime: el format virtual ha arribat per quedar-se, però sempre com a part complementaria, com a reforç del gimnàs presencial. L’esport es viu plenament quan es comparteix, o com a mínim així es viu des de dins, tal com ens explica la Susanna Segura, cap d’activitats dirigides de Ca n’Arimon, a Mollet del Vallès, qui destaca que “el fet de tenir un professor a qui poder explicar-li què et passa, que et sàpiga corregir i animar, el format online mai ho podrà substituir”. Per ells, que formen part d’un grup que opera a tot Espanya, el format en línia ha arribat a menys gent de la que normalment tenen com a usuaris, “però sí que ens ha servit per a tenir-los connectats amb nosaltres i a partir d’aquí aconseguir que no es desvinculessin del món de l’esport”.
Per al públic de més edat, o els que estaven poc habituats amb la tecnologia, això va suposar un repte, i la Susanna reconeix que la resposta d’aquest col·lectiu va ser majoritàriament negativa. Tot i adaptar rutines d’exercici a casa, amb materials domèstics i amb el principal objectiu d’activar el cos, no es va aconseguir arribar a tothom. De mica en mica, però, tothom qui volia fer activitat física va trobar el seu espai.
A alguns, la digitalització els ha obert les portes a l’expansió, tal com explica la Mònica, professora i coordinadora d’El Taller de Ioga de Premià de Mar: “tenim alumnes d’altres poblacions o d’altres països als quals els agrada la nostra manera d’entendre el ioga i aquesta és la manera que el puguin practicar amb nosaltres”.
En el cas del gimnàs virtual Ictiva també s’ha posat èmfasi a arribar al públic des de la part més personal, amb la creació de classes en directe i xats des d’on comencen a construir una comunitat on els professors traspassen la pantalla per a oferir un tracte personalitzat als usuaris.
“Davant les adversitats, busquem una solució i ens hi llancem”
La capacitat de reinventar-se, tant per als gimnasos com per als usuaris, ha sigut màxima, i la lectura que se’n deriva és àmpliament positiva. Una barreja de superació per haver fet quelcom innovador, d’aprenentatge d’eines de comunicació fins ara inexplorades, d’autoconeixement que es deriva de mesos i mesos entrenant, patint i superant-te sol, des de casa, i la reafirmació que l’esport és salut, sigui com a vàlvula d’escapament, per a socialitzar o per a créixer personalment. Sergio Recio descriu l’esport com un “antidepressiu natural” que incideix directament en la nostra vida, i, sigui de forma presencial o virtual, el sector ha demostrat al llarg d’aquest any que, tal com descriu Toni Marin, “davant les adversitats ens adaptem, busquem una solució i ens hi llancem”.
Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram
Poden els estudiants trobar un pis assequible i adequat a les seves necessitats sense deixar-se un dineral ni acabar compartint habitació amb mitja Barcelona? Des d’11Onze intentarem donar quatre pinzellades i consells sobre les dificultats d’independitzar-se i entrar en la vida adulta.
L’estrès de la selectivitat ja s’ha acabat, i després d’un merescut descans, els alumnes entren en una nova etapa: comença la universitat, una fase de la vida en la qual aprendran sobre el sector en què es volen especialitzar i on els dubtes existencials, lluny d’esvair-se, molts cops es multipliquen.
A aquestes edats i després de tants anys d’esforç, sovint volem aprofitar aquesta sensació de llibertat i viure noves experiències, conèixer amistats diferents i, en definitiva, entrar de ple en la vida adulta, independitzant-nos dels nostres pares: comença la cerca del pis ideal. Això últim, però, pot resultar molt més difícil del que sembla.
El pressupost: un bé escàs
Per a començar amb la nostra recerca, el primer que hem de tenir clar és el pressupost: hem de definir quina és la quantitat màxima de diners que ens podem permetre desemborsar cada mes. Això té una importància capital, tenint en compte que molts estudiants a aquestes edats o bé no tenen ingressos regulars, o bé els que tenen són molt minsos.
Malauradament, però, el preu del lloguer no serà l’únic aspecte a tenir en compte, sinó que també haurem de tenir present la distància entre el pis i la universitat: de res ens servirà el pis amb el lloguer més barat de Catalunya si hem de perdre quatre hores al dia en desplaçar-nos fins a classe! Segurament la clau serà buscar un punt mitjà entre estar suficientment a prop de la universitat però no al centre de la ciutat, amb suficients mitjans de transport disponibles, com ara estacions de metro o de tren.
Com més serem, més riurem?
A part de la distància, hi ha un altre factor que ens pot augmentar o disminuir la despesa mensual: el nombre de companys de pis. Òbviament, com més companys de pis tinguem, menys diners per persona pagarem, però haurem de tenir en compte quina quantitat de persones dins de la mateixa casa podem arribar a suportar, ja que massa gent compartint uns pocs metres quadrats pot arribar a fer-se feixuc, disminuint-nos la qualitat de vida. I d’igual manera, estar nosaltres sols en un pis enorme pot fer-nos sentir sols.
El temps és or: comencem la cerca com més aviat millor
Un cop hem decidit el pressupost que podem gastar en el lloguer, toca començar la recerca! Això sí, podem tenir en compte uns quants consells per tal que aquesta cerca sigui molt més eficient.
Primer, cal tenir sempre present el calendari: gran part de la demanda de pisos de lloguer per a universitaris es concentra, lògicament, abans del començament de la universitat. És per tant molt important començar la cerca abans d’aquest període: així tindràs molta més oferta i podràs triar i remenar. Si per contra, comencem a buscar pis a l’octubre, ens quedarem molt probablement amb els pisos que no hagi volgut ningú, sigui per un preu excessiu o per unes males característiques.
Agència o contactes: què és més eficient?
Una molt bona forma de començar a buscar és, en lloc de mirar primer les agències o els portals immobiliaris de la xarxa, preguntar a coneguts. Us en faríeu creus de la quantitat de gent que prefereix llogar a coneguts i decideix no penjar el seu anunci a internet. D’aquesta manera, a part d’estalviar-nos tot el procés de buscar, potser aconseguiríem una millor habitació pel mateix preu, gràcies a la confiança que tinguin en nosaltres.
Relacionat amb això, molts cops les universitats tenen una borsa d’habitatge on molts propietaris pengen les seves ofertes. Així, molts estudiants se’n poden veure beneficiats si troben una oferta que s’adapta a les seves necessitats, utilitzant el mateix campus o web de la universitat.
En cas de no trobar res amb cap d’aquests mètodes, ja comença a ser hora d’utilitzar les eines més tradicionals de recerca: les agències immobiliàries o els portals web, molts amb la seva pròpia app. Aquí tenim infinitat d’opcions, però algunes de les més conegudes són:
Un cop hàgim decidit amb quin pis ens quedem, haurem de firmar el contracte i oferir la fiança estipulada per aquest. Recordem llegir detingudament el contracte per tal de comprovar que no hi hagi cap errata ni cap condició abusiva. Igualment, revisar l’estat del pis i comprovar que es troba en la mateixa situació que diu el contracte (per exemple, si l’acord diu que les parets estan ben pintades, comprovar que sigui així). No estaria de més fer algunes fotografies de l’estat general de l’habitatge el primer dia.
És per tant necessari pensar-s’ho bé i no llençar-nos a la piscina a la primera oportunitat que vegem: tots hem sentit o hem sigut partícips de veritables històries de terror entre companys de pis, o de pisos d’estudiants que semblen més un abocador de brossa que un habitatge en condicions. Està doncs a les nostres mans evitar que acabem sent protagonistes d’una d’aquestes històries.
Molta sort amb la recerca!
11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!
Enmig del debat sobre els canvis que cal fer a l’educació per revertir el baix nivell de l’alumnat català, el director de continguts i mitjans d’11Onze, Toni Mata, aporta una nova pregunta: per què no s’educa financerament als ciutadans del futur?
Dels mals resultats de l’alumnat català a l’informe PISA se n’ha parlat tant que sembla que l’única solució serà seguir-ne parlant. Parole, parole, parole, que parafrasejava en Xavier Massó de “Professors de Secundària” fa uns dies a Rac1. La veritat, però, és que, de cop i volta el país sembla preocupat perquè els joves no comprenen el que llegeixen. És que és estrany? És que algú li interessa que els nous ciutadans aprenguin res que, realment, els faci capaços de viure una vida plena i tan lliure i feliç com sigui possible? Si d’això es tractés, segurament, el currículum educatiu seria prou diferent i donaria un espai central, de ben segur, a l’educació financera.
A Catalunya els joves surten de secundària i del batxillerat sense saber llegir una nòmina. Sense comprendre com es calculen els impostos ni a què es dediquen. Sense tenir ni la més remota idea de com es calcula una prestació d’atur o una baixa. Sense comprendre com es creen els diners, què és la inflació o com es calculen els interessos d’un préstec. Com han de ser ciutadans lliures els nostres fills si no són capaços de comprendre com es gestiona un bé tan essencial per a les seves vides com és el diner? Algú dirà que al batxillerat humanístic i social s’imparteix una assignatura d’economia. I és cert. Entesos, quedem-nos tranquils que segur que aquests alumnes ho explicaran als de les altres modalitats.
I els adults?
Evidentment, no surten gaire ben parats. Segons els estudis de l’OCDE, només el 34% dels adults europeus tenen coneixements mínims en educació financera. És, molt probablement, aquest desconeixement generalitzat el que fa possible que donem tan poca importància a l’educació financera. És ben cert que els centres de secundària poden demanar participar en el programa d’educació financera a les escoles. Però ja hi som: quines escoles ho demanaran si és opcional? Quants tallers s’oferiran? I, sobretot, qui els farà? Perquè darrere del programa d’educació financera a les escoles que ofereix la Generalitat hi ha tota la gran banca espanyola i espanyola (abans catalana i espanyola). De debò confiarem l’educació financera dels nostres fills i filles a uns tallers impartits pels banquers? I fins a quin punt els banquers tindran interès en què els nostres fills i filles es qüestionin si l’actual és un model acceptable?
És desencoratjador veure com als ciutadans del futur se’ls neguen eines bàsiques per a la vida adulta: què en saben d’educació financera?
És francament desencoratjador veure com el Departament d’Educació no ofereix als nostres infants les eines mínimes per comprendre el món i moure-s’hi amb una certa autonomia. Però tot plegat té un gran sentit sistèmic perquè garanteix generacions de ciutadans dependents i, per tant, molt còmodes. Si no coneixes com funciona el món, és impossible canviar-lo.
Això sí, tothom tranquil! El Departament d’Educació va anunciar la creació d’una comissió d’experts on, de ben segur, hi haurà representants de prestigioses fundacions que al seu torn estan plenes de més experts i que estan ben regades d’ajudes. Així quan es reuneixin en aquesta comissió estaran ben contents i ningú alçarà la mà per dir que, si han de contractar experts, comissions i fundacions per fer la feina del Departament d’Educació, ben bé per a què serveix el Departament d’Educació? D’aquesta manera podríem tornar a l’educació financera i ens adonaríem que conèixer com es gestionen els diners públics també és un tema perillós perquè algú es podria fer aquesta mena de preguntes que no convenen a ningú.
Mirem de posar-hi remei
A 11Onze estem abocats a l’educació financera des del principi. Hi ha cursos disponibles a Aprendre, vam començar a desplegar el projecte d’11Onze Escola, vam posar en marxa la sèrie El Diner, i seguim formant i informant sobre economia i finances cada dia des d’11Onze Magazine. Mirem de fer l’economia comprensible perquè els ciutadans siguin capaços de prendre decisions fonamentades.
Però la veritat absoluta és que els ciutadans estem sols. I que passen els anys i la sensació de solitud s’incrementa. I que només hi ha un camí: ajuntar-se i esforçar-se. D’aquí la voluntat d’11Onze de crear una comunitat educada i formada financerament. Només l’educació ens farà lliures. I, és ben clar, aquest és el problema.
11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!
Aprendre el valor dels diners pot ser molt més que un joc per la canalla. Transmetre’ls els valors de l’economia els pot aportar valors com la responsabilitat, la col·laboració, l’estalvi, aprendre a negociar o, fins i tot, emprendre.
Els experts recomanen començar a parlar de la gestió econòmica particular i familiar a partir dels set anys, quan els infants ja poden conscienciar-se que el caixer no dona els diners perquè és màgic, sinó perquè els adults, amb la seva feina, els guanyen i els guarden al banc.
És al nucli familiar on s’aprenen els primers valors sobre els diners. Actualment, la majoria d’infants de la nostra societat han crescut en un sistema consumista que els ha acostumat a tenir-ho tot, i a tenir-ho ja. En aquest sentit, la primera lliçó que cal aprendre és que l’accés als diners està limitat a la capacitat de producció d’un mateix. Cal fer-los veure el valor de viure dins de les seves limitacions, i que des de molt joves siguin conscients que saber gastar és tan important com saber com estalviar.
Els nens i els adolescents, els grans consumidors
Montse Junyent, formada en direcció i administració d’empreses, aconsella transmetre als infants “el valor dels diners, que costen de guanyar i que se n’ha de fer un ús ètic”. Mostrar-los, des de petits, que totes les decisions que prenem tenen una incidència econòmica, des de la compra i acumulació de joguines, fins a la pràctica de comprar i llançar, el malbaratament d’aliments, o fins i tot l’ús de bosses de plàstic. Els infants poden entendre que una d’aquestes bosses pot acabar al mar i trigar quatre-cents cinquanta anys a desintegrar-se. Conscienciar-los que la Terra és finita i ens hem de responsabilitzar i cuidar-la a través d’accions de consum sostenibles. Adults i nens han de ser conseqüents amb aquesta idea i actuar amb responsabilitat en tots els àmbits, en la nostra relació amb la gent, amb l’entorn, el món o la nostra manera de consumir.
Junyent també defensa l’economia del bé comú, amb la finalitat de “contribuir a la construcció d’un sistema de vida més sostenible i just”. Aposta per “transmetre i donar a conèixer models econòmics alternatius sostenibles i ajudar les criatures a créixer com a persones compromeses, amb criteri, informació i voluntat de canviar allò que no els agradi”. És a dir, donar als infants totes aquelles eines que els permetin ser independents i prendre les seves pròpies decisions, basades en valors com el compromís, la sostenibilitat, l’honestedat, la innovació o la creativitat.
Valors que es poden transmetre de moltes maneres, també a través de jocs o contes, i que comencen a l’escola. La sostenibilitat, per exemple, és un dels temes que més preocupa actualment, i per tant del qual es parla, i molt, dins del sistema educatiu. Per contra, segons Junyent, parlar d’economia des d’una visió ètica i responsable, no s’imparteix tant com caldria.
El valor dels diners a través de la setmanada
Molts pares tenen dubtes sobre si han de donar diners als fills. Sovint es pregunten quan haurien de començar a donar-los la setmanada, i quina és la quantitat ideal.
La setmanada pot esdevenir una manera determinant per ensenyar els nens a administrar i valorar els diners, un aprenentatge que els serà de gran utilitat de cara al futur. No hi ha una edat establerta per començar a utilitzar els diners, però és imprescindible que en el moment que ho facin, han de comprendre el seu valor i la importància de l’estalvi.
Alguns pares relacionen la setmanada amb la realització de tasques de la llar, una visió que molts altres posen en dubte, justificant que tots els membres de la família han de col·laborar en aquest tipus d’activitats. Sigui quina sigui la mentalitat, la qüestió és que el model d’educació que rep l’infant sigui coherent. Per tant, no es tracta de donar setmanada o no, sinó de buscar la fórmula perfecta perquè l’aprenentatge sigui a través dels valors.
Suggerir als fills en què haurien de gastar-se la setmanada
A mesura que l’infant creixi, la setmanada podrà anar augmentant, sempre en funció de l’ús que se’n faci. És important suggerir als fills en què haurien de gastar-la, tenint en compte els seus desitjos i la necessitat que tenen d’un cert producte. Més enllà d’evitar la compra de productes que no els puguin beneficiar, és important establir una conversa fluida, sense imposar res, on fer-li veure les conseqüències de cadascuna de les seves compres. També serà un bon moment per mostrar-los noves formes de consum, sempre apostant per un model de consum sostenible, que pugui aportar-los un benefici real i el més prolongat en el temps, i que entenguin, en definitiva, que els diners hi són per facilitar-los la vida i que utilitzar-los de forma inconscient pot portar-los a situacions negatives.
El més comú és iniciar aquest aprenentatge cap als cinc o sis anys, tot i que també pot ser beneficiós fer-ho en edat preescolar. Per exemple, se’ls pot mostrar com recollir les seves joguines pot tenir una recompensa, sigui en forma de llaminadura o d’alguna altra cosa, la qüestió és assolir l’aprenentatge que, si les nostres accions tenen un impacte positiu, en som recompensats. I potser en un primer moment serà a través de coses materials, o quan comencem a treballar serà a través dels diners, però amb els anys aquest aprenentatge els farà entendre que la millor recompensa és la que es fa un mateix, des dels mateixos valors.
Ensenyar a estalviar i compartir
Una bona manera de mostrar la importància d’estalviar pot ser dividir els diners que rep l’infant, des de petit, en dues parts. La primera en forma de guardiola que pot tenir a casa, i on guardaran tots aquells diners que es pugui gastar, el que vindria a ser l’economia diària. Per altra banda, pot tenir un compte al banc on aportar aquells diners destinats a l’estalvi futur. D’aquesta manera, crearà una relació amb els diners des de les dues perspectives i entendrà la seva transcendència.
Un altre aprenentatge important serà el de compartir. Els diners no tenen per què ser de possessió individual, també es poden compartir. Una idea que socialment pot semblar controvertida, ja que ens relacionem amb els diners des del punt de vista de la possessió i, per tant, els individualitzem. Educar els infants en aquest sentit els permetrà viure aquesta relació des d’un altre punt de vista, amb més visió col·lectiva i de responsabilitat social. És important demostrar, a través de l’exemple, que els diners poden ser una via per ajudar als altres, des de fer donatius pels més desfavorits fins a comprar en una botiga determinada on els beneficis es destinin a projectes socials. Hi ha moltes maneres d’ajudar, i val la pena inculcar aquest hàbit en els infants i joves.
Com a conclusió, els infants han de rebre lliçons clares respecte als diners, i la millor manera sempre serà la pràctica, copiant les conductes que veuen a casa. Per tant, els pares han de ser l’exemple d’aquest aprenentatge, ensenyar-los no a comprar per impuls, sinó a planificar les seves metes, tant a curt com a llarg termini. Quan sigui el moment oportú, se’ls pot incentivar a fer petites tasques remunerades, i si s’enfoca des d’un punt de vista educatiu, donar-los setmanada pot esdevenir una manera determinant d’ensenyar als infants a administrar i valorar els diners, una lliçó que pot marcar les seves vides. Finalment, i tenint en compte el pes que tenen les noves generacions de cara al futur, contribuir a un aprenentatge enfocat a la construcció d’un sistema de vida més sostenible i just per a tots.
Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram
