Or: millor rendibilitat del que et pensaves

El paper de l’or com a actiu indispensable per diversificar i reduir el risc d’una cartera d’inversions enfront de la incertesa econòmica està més que demostrat. Tanmateix, segons una anàlisi feta pel Consell Mundial de l’Or, la seva capacitat de proporcionar rendibilitat a llarg termini és més elevada del que generalment se sol assumir.

Encara que generalment es percep com una opció conservadora per reduir el risc de les nostres inversions i que la seva funció principal és la de dipòsit de valor, un informe elaborat pel Consell Mundial de l’Or (WGC) conclou que les anàlisis tradicionals dels rendiments de l’or deixen de banda alguns factors importants que revelen una rendibilitat a llarg termini millor del que se sol pensar.

Segons el WGC, existeixen marcs per a estimar la rendibilitat de l’or a llarg termini, però manquen d’un enfocament sòlid que s’ajusti a les hipòtesis del mercat de capitals per a altres classes d’actius. Aquestes estimacions estan estretament correlacionades amb el nivell general de preus mesurat per l’índex de preus de consum (IPC). D’acord amb aquesta premissa, la rendibilitat esperada de l’or a llarg termini sol oscil·lar entre el 0% i l’1%.

No obstant això, l’anàlisi feta per l’organisme conclou que, si bé els estudis existents són rics en informació, amb freqüència es basen en dues pautes que, en la seva opinió, “caracteritzen erròniament a l’or i han portat a conclusions esbiaixades”. 

El Patró Or i la inversió financera

Per començar, gairebé tots els models utilitzen dades de períodes amb patró or. Tot i que el Consell Mundial de l’Or accepta que per norma general és millor tenir tantes dades històriques com sigui possible, en analitzar els preus de l’or, la cronologia més llarga esbiaixa les dades perquè durant la major part del segle XX el preu de l’or el fixaven els bancs centrals.

“Encara que el seu rendiment històric durant els períodes del Patró Or és una referència interessant, el més important és la seva estructura de mercat i el seu comportament després de 1971”. Per tant, a fi d’evitar aquest biaix, l’organisme utilitza dades a partir del 1971 per fer la seva anàlisi. 

L’altre factor que pot provocar que l’anàlisi del comportament a llarg termini de l’or sigui poc fiable és que els models solen assumir que la inversió financera impulsa gairebé exclusivament la demanda, ignorant altres factors importants d’aquesta. Segons l’estudi, la inversió financera representa un percentatge relativament petit de la demanda en relació amb les reserves d’or existents, mentre que altres fonts són més importants a llarg termini.

En conclusió, fent servir aquest model revisat que proposa el Consell Mundial de l’Or, la rendibilitat de l’or ha estat molt millor en els últims cinquanta anys del que suggereixen les anàlisis convencionals, amb una mitjana anual del 8%. El mateix model preveu una rendibilitat mitjana anual del 5,2% durant els pròxims quinze anys.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Tradicionalment, s’ha associat el luxe a la riquesa material: joies, cotxes, grans mansions i tot allò que impliqui fer una despesa alta de diners. Però com tantes altres coses a la vida, el luxe també ha evolucionat i és la generació Z, la que comprèn els joves nascuts entre l’any 1995 i el 2000, aproximadament, la que està marcant el nou rumb.

Entenent el luxe com “l’abundància de riqueses i comoditats”, es desmarquen del que és purament material per donar valor a tot allò que els envolta. Busquen l’abundància en el seu sentit més ampli, al mateix temps que creix la consciència social i col·lectiva. Són la generació que han nascut i creixen en un món marcat per les crisis econòmiques, la precarietat laboral en molts sectors, l’alta competència acadèmica, la incertesa de cara al futur i un planeta greument afectat pel canvi climàtic que ningú sap cap on evolucionarà. En definitiva, són la generació que no pot predir el seu futur. I això els porta a viure el present des d’una altra perspectiva, més humanitzada i conscient amb els seus actes.

Una vida digna, el nou luxe

Nascuts en plena era digital, aquesta generació no té por al canvi sinó que el provoca, amb un alt nivell de maduresa adaptativa que els ha ensenyat a viure en una societat on constantment tot el que es considera preestablert es modifica o evoluciona. Des de la política fins al món digital. La flexibilitat per adaptar-se als canvis és, sens dubte, un dels seus valors característics i el que els permetrà la supervivència en aquest món marcat pel canvi constant. 

Justament és aquesta sensació de no poder aferrar-se a res el que els canvia l’ordre de prioritats, posant el focus en allò que veiem i sentim per davant d’allò que posseïm. Tornar al més bàsic, deconstruir per tornar a construir. Els joves miren un món ple de possibilitats amb una sola esperança: que els sigui possible viure-hi dignament. Poder accedir als estudis desitjats, trobar una feina ben remunerada i amb projecció de futur o que els sigui possible independitzar-se i mantenir una qualitat de vida òptima sense renunciar a res d’allò que es considera bàsic. Aquesta és la definició de luxe per gran part de la generació Z, i alhora és el repte a assolir per a la majoria. 

Innovació i cultura, els pilars d’un futur per construir

La innovació i l’emprenedoria estan a l’ordre del dia per aquest col·lectiu, que veu créixer diàriament la seva capacitat creativa i empresarial, seguint un camí que la generació anterior ja havia iniciat. Negocis digitals, consultories, venda online, influencers, freelance de tota classe de serveis, startups… Cada vegada són més els joves que, després d’anys d’estudi, opten per llançar-se al mercat per si mateixos. Si la societat no els pot assegurar un futur, seran ells qui se’l crearan a mida, amb l’esforç i dedicació que això comporta. L’aprenentatge i la maduresa d’aquesta generació en termes de buscar-se la vida no només els marca a ells sinó que dona una nova perspectiva a les generacions passades, que veuen en aquest nou món digital un aparador on reinventar-se, i de la mateixa manera obren les portes a generacions futures que ja no creixen contemplant una sola manera de viure. 

Canvia, també, la relació amb els diners i ja no preval la idea de posseir sinó de gaudir. El luxe no és tenir una casa sinó escollir el lloc on vols viure. No és tenir un vehicle de transport sinó poder-te moure de la manera més còmoda i econòmica possible, sempre amb visió sostenible. El luxe tampoc és menjar a restaurants cars sinó apostar per la proximitat i l’ecologia i tornar a gaudir dels aliments reals. O poder visitar museus, llegir llibres o consumir cultura en qualsevol format que et transporta a llocs que et facin pensar, somiar o remoguin la consciència. No n’hi ha prou a entrenar el cos, també cal entrenar el cervell, i molt. I aquest és un valor que, més enllà de caracteritzar la generació Z, marca el futur d’una societat avançada fonamentada en la cultura, el coneixement, i el pensament crític. La llibertat, en aquest sentit, és el seu aliat, i segurament serà el principi al qual no renunciaran mai, ja que fer-ho suposaria perdre l’essència que els ha dut fins aquí.

La generació digital en tres paraules: connectar, desconnectar i compartir

Tot està connectat, i la digitalització n’ha sigut la principal responsable. El coneixement i la informació es mouen a un ritme cada vegada més accelerat, les tendències canvien constantment i, des de fa anys, es creen pràcticament de forma exclusiva a través de les xarxes socials. La interacció social pren una nova forma i esdevé, de manera natural, una via de comunicació que s’utilitza diàriament, sigui directament amb persones de l’entorn o indirectament amb empreses, bancs o entre usuaris. Sempre que es fa servir de forma correcta, el món en línia obre un ventall de possibilitats que cada dia és més gran, i en el qual els joves troben la seva via de connexió.

La generació Z, però, va més enllà de l’àmbit digital i busca una connexió real tant amb persones com amb l’entorn, començant per un mateix. Tan important és estar connectat com saber desconnectar. Encara que, de forma generalitzada, pugem la nostra vida a les xarxes, la vida real no la trobem allà. I tant la generació Z com les generacions anteriors han sabut diferenciar aquests dos conceptes i fer un ús de les xarxes més o menys responsable però sempre amb la finalitat de crear una comunitat on compartir i relacionar-se. Envoltar-te de persones que sumen també és un luxe.

La revolució de començar de nou

Augmenta la consciència sobre el poder individual i col·lectiu que, gràcies al coneixement adquirit de generacions passades, permet als joves dibuixar un nou panorama social on tot és susceptible de canviar, tal com s’ha demostrat en els últims anys i en diverses situacions. El món canvia constantment, per tant, també hauria de fer-ho la forma en què la societat s’hi relaciona. Per exemple, apostar per un estil de vida sostenible és un must per les noves generacions. I on molts veuen una moda, ells veuen simplement una manera de viure que els pot assegurar conservar un món més o menys semblant al que tenim actualment. 

I tot i que molts d’ells aconseguiran assolir un nivell econòmic que els permet comprar-se tots aquells luxes materials que desitgin, la veritable victòria per la generació Z serà no perdre mai de vista el perquè de les seves accions. No desconnectar mai d’aquest esperit renovador que, més enllà de marcar-los a ells, ha marcat a tota una societat, demostrant al món que res és permanent i que en el canvi apareix la riquesa. 

Ara, la generació Z contempla, amb responsabilitat, un escenari que poques vegades abans s’ha vist, perquè tenen generacions per davant que no han perdut del tot aquest esperit renovador i revolucionari i que, lluny de conformar-se amb el sistema establert, segueixen fermament orientats en la lluita per un futur més digne. Perquè, al cap i a la fi, entre tot el que podem considerar o no luxe, pensem que un futur digne no hauria de ser un luxe per ningú.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Hem escoltat moltes vegades que els sous dels directius es troben per damunt del què seria raonable i just. Que, de fet, les diferències entre el que cobra més en una empresa i el que cobra menys no poden ser infinites. I de fet haurien de ser molt finites i acotades. No és raonable pensar que en una empresa hi hagi d’haver algú que tingui una responsabilitat infinitament més alta que la de la resta dels treballadors. Però si mirem la realitat veurem que acceptem que sigui al contrari. I això és bo?

Si mirem les empreses que han fet fallida sobretot per les accions irresponsables d’uns pocs, veurem que en general no se’ls pot fer tornar allò que han pres, o reparar allò que han espatllat. En alguns casos es poden perseguir certes responsabilitats de manera penal, però són els mínims, donat que el lucre o l’avarícia excessius no sembla que estiguin contemplats com a delicte en el Codi Penal. De fet, ser avariciós (però dient-li ambiciós), és una conducta que s’anima de manera bastant general a les empreses. 

Però no sempre el directiu negligent es mou per avarícia quan pren conductes que poden portar al desastre. I moltes vegades aquestes conductes i decisions de persones que es troben al càrrec de situacions de molt risc, no poden ser detectades a temps, per evitar les conseqüències indesitjables. Podríem trobar casos recents, com ho serien per exemple aquells on perilla el futur econòmic de persones que hi tenen estalvis per a la jubilació (casos de fallida d’entitats financeres) o encara més importants, aquells casos en què es poden perdre vides humanes.

Més control, menys problemes?

Ens preguntem com pot ser que es deixi en mans, de vegades, d’una sola persona qüestions tan importants, i que pugui ser la negligència d’una sola persona (per un excés d’avarícia o per una possible deixadesa), l’única causa d’una desgràcia que no s’ha pogut evitar. Aquests casos ens fan pensar en com es podria resoldre la situació per a poder evitar tan nefastes conseqüències. Es poden posar controls que fessin possible evitar aquestes conseqüències? I quins controls haurien de ser aquests? Però encara més rellevant, té sentit que determinades decisions, accions i conductes es troben en mans de pocs directius? És aquesta la manera més eficaç d’exercir el control per tal d’evitar allò que no es vulgui de cap manera?

Sembla clar que en un sistema on el que té responsabilitat se’l premia de manera massa generosa, i se’l fa responsable i infal·lible, no és bo per a ningú. A llarg termini, ni pel directiu mateix, encara que a curt pugui semblar que sí. Crea una falsa motivació amb aspiracions, del tipus piràmide, on tothom vol arribar a dalt. Però quan hi arriba ha de ser infal·lible: zero defectes i cap possibilitat de fallar. En cas que no tingui mala fe pot acabar molt malament, si les conseqüències de la seva acció o omissió són desastroses.

I tot i actuar de mala fe, si mesura bé les conseqüències de l’acció, i no són punibles, pot acabar amb el benestar de molta gent i resultar impune. I incorporar controls formals no resulta factible donat que crear controls que puguin preveure-ho tot no és possible. Com ho podem fer doncs? Sembla que una manera seria fomentar la cultura de la corresponsabilitat. Tots podem ser avariciosos, però si entre tots hem d’arribar a un objectiu, i ens hem de donar suport els uns amb els altres, les temptacions són menors. De la mateixa manera, els errors humans es compensen perquè que una persona pugui ser negligent o tenir un excés de confiança és possible, però que tots el tinguem alhora, ja sembla més complicat. La pressió disminueix, el control dels uns als altres ens fa més cautelosos, i a més, i molt important, hem de compartir el mèrit quan les coses van bé. Això ens ajuda a ser realistes de què un de sol arriba molt menys lluny que un equip ben avingut.

Compartir per explotar el potencial de les persones

Les organitzacions funcionen millor quan les persones donen el màxim d’elles mateixes i ho fan motivades més enllà del sou percebut o de l’estatus que obtenen a la feina. I fan la seva feina sense seguir la lletra gran i petita del seu contracte laboral, i per tant tenen una implicació que va més enllà de les seves obligacions contractuals.  

En moments de dificultat, les empreses poden tirar endavant si els treballadors tenen motivacions internes que fan que vagin més enllà de les seves obligacions, aportant aquella qualitat que no es pot mesurar, però que és clau per crear un clima laboral favorable a la col·laboració i on treballar pot aportar satisfacció a tothom. Sembla utòpic dir això, però molts empresaris tenen clar que les seves empreses funcionen quan les persones es troben valorades al lloc de treball i poden fer-s’hi professionalment. I, per tant, fomenten de manera activa aquest ambient de confiança on els treballadors tinguin ganes d’aportar aquest plus que no es troba ni remunerat econòmicament ni especificat en un contracte laboral.

La solidaritat té una naturalesa espontània i voluntària. Fomentar-la s’ha de fer des del reconeixement que el treballador ho fa perquè vol, i que té mèrit, precisament, perquè ho fa així. El què és espontani per part del treballador pot ser reconegut. Però ho ha de ser reconeixent la seva naturalesa espontània, mai a través d’un incentiu associat al compliment d’un objectiu. Cal tenir-ho present per a no perdre aquella qualitat tan especial que requereix un reconeixement autèntic, sense forçar que hi sigui.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

La llengua catalana està plena de refranys on la saviesa popular aconsellava sobre economia, és a dir, on la comunitat s’ajudava. En fem un recull i n’analitzem l’origen.

La paremiologia és la ciència que estudia l’origen i el significat dels refranys, i és tan antiga com la mateixa llengua. En trobem mostres en les traduccions dels proverbis de la Bíblia, en llibres jueus i àrabs de sentències traduïts al català. Els podem trobar a l’obra del filòsof Ramon Llull o de l’escriptor Francesc Eiximenis, en el llibre Tirant lo Blanc… Des de final del segle XVI, el refrany passa per davant dels proverbis. Aquests són tan sols exemples de com la paremiologia està present des de temps immemorials: Proverbis de Guillem de Cervera (1180), Llibre de Doctrina del Rei Jaume d’Aragó (1290), i així, fins a arribar a llibres com el de Baldiri Reixach o el de Carles Amat, usats per l’ensenyament. Un dels paremiòlegs del nostre país és el Víctor Pàmies i Riudor; a través del seu treball podem conèixer l’origen, la història, l’etimologia…

A tall d’exemple, uns quants refranys, relacionats amb els diners i la inversió. La saviesa popular sempre ens dona bons consells.

• L’aigua va allà on n’hi ha més.
  Es refereix als diners: que qui més n’inverteix, més beneficis obté. (De fet, l’aigua tendeix a acumular-se: formant rius, en el mar…) Ve a dir que: Els diners van on n’hi ha.
• Sabater amic o parent, calça car i dolent.
  Adverteix que, qui dona diners per guanyar una amistat o trobar l’amor, en surt mal parat perquè tothom s’aprofita de l’amabilitat.
• Per casar filles i donzelles no venguis moltons ni ovelles.
  Significa que no s’ha de desfer mai el patrimoni familiar. (Abans, per a casar una filla se l’havia de dotar amb alguns bens: diners, joies, mobles, parament de taula i de llit, animals, terres…)
• Béns de campana, Déu els dona i el diable els escampa.
  Ens diu que aquells guanys que arriben fàcilment, sense esforç, són els més fàcils de perdre. 
• Diners de tot fan veritat i del jutge advocat.
  Ens diu que amb diners aconseguim canviar la realitat segons els nostres interessos. 
• Si a qui deus no pots pagar, humilment li has de parlar.
  Aquest refrany ens diu que cal ser humil amb els nostres creditors quan no podem pagar-los el que els devem, per tal d’evitar represàlies.
• Germans, els pans; parents, els qüens; i coneguts, els papers de menuts (qüens = diners). Entre germans es comparteix fins i tot l’aliment, entre parents es poden fiar o demanar diners, i entre coneguts, res de tot això.
• Educació i diner fan al fill cavaller.
  L’educació fa persona cabal i els diners ho proclamen.
• Al marit, barca; la muller, arca (arca = cofre = caixa dels diners).
  Els marits feien feina física i les dones administraven els diners de la família. Significa que cada u ha de fer les tasques per a les quals està millor preparat.
• Sastres, música i sabaters, moltes postures i pocs diners
  Mouen molt les mans i el cos a canvi de poc benefici.
• Si la butxaca no sona, els músics no poden tocar.
  Amb economia precària no es poden fer grans coses.
• Pagant, sant Pere canta / En pagar, sant Pere canta / Pagant, mossèn Pere canta.
  Els diners aconsegueixen les coses més impensables.
• Si vols enganyar al marxant, posa-li la “ganància” per davant.
  Els diners en efectiu davant dels ulls solen decidir de seguida a qui ven. 
• Qui pren, son cor ven.
  Qui accepta diners, regals o favors d’algú, queda en deute material o moral. 
• A on vas, diners? Allí a on n’hi ha més.
  Vol dir que posseir diners és el principi per tenir-ne més.

Els refranys a Catalunya

Els refranys es poden categoritzar en funció de la temàtica. Segons Joan Fontana, José Enrique Gargallo, Víctor Pàmies i Xus Ugarte en el seu treball Els refranys més usuals de la Llengua Catalana, existeixen 15 grans temes:

1. Refranys meteorològics.
2. Refranys del calendari.
3. Sobre oficis i beneficis (diners, treballs, oficis…). 
4. Refranys sobre religió i creences. 
5. Refranys sobre la llar i la família.
6. Refranys sobre homes i dones. El cos humà i les edats de la vida. 
7. Refranys de flora, fauna i natura.
8. Refranys sobre qualitats i sentiments de les persones. 
9. Refranys sobre salut i malaltia. 
10. Refranys sobre el menjar i beure. 
11. Refranys geogràfics. 
12. Refranys sobre festes i lleure.
13. Refranys sobre consells.
14. Refranys sobre moral.
15. Calaix de sastre.

Els refranys tenen dos significats, el significat literal i un de figurat, que fa d’exemple pel significat literal. Més enllà de com fer servir els refranys en el nostre parlar habitual, aquests són trossos de discurs prefabricat. A banda que pel fet de ser coneguts per la majoria d’integrants de la comunitat de parlants, es poden utilitzar per fer referència a les idees que amaguen com una drecera per tal d’evitar d’explicar-los.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

Has de contractar una assegurança per a la llar quan et concedeixen una hipoteca? La resposta és sí. Però això no significa que estiguis obligat a contractar-la amb el banc que t’ha concedit el préstec. I si ho has fet, tens dret a canviar a qualsevol asseguradora que t’ofereixi millors condicions. T’oferim totes les claus per a aconseguir-ho.

Tradicionalment, els bancs han aprofitat la concessió d’una hipoteca per forçar la contractació d’altres productes, sobretot assegurances per a la llar i de vida, que en la majoria dels casos ofereixen unes condicions poc competitives. Per sort, la llei hipotecària de 2019 deixa clar que, si bé l’entitat financera pot exigir la contractació d’una assegurança per a la llar, el client té tot el dret a contractar-la amb la companyia que millors condicions li ofereixi. I fins i tot pot canviar d’asseguradora si li interessa.

L’única condició per a canviar és esperar al venciment anual de la pòlissa contractada amb el banc. Mitjançant notificació formal realitzada amb dos mesos d’antelació al venciment de la pòlissa, el client pot indicar a l’entitat bancària la seva decisió de no renovar el contracte de l’assegurança al seu venciment.

A més, l’usuari ha de presentar al banc una còpia de la nova pòlissa, en la qual ha de figurar la cessió de drets corresponent al capital que encara està subjecte a hipoteca. Es tracta d’un formalisme que la nova companyia et pot ajudar a fer correctament.

Interessos vinculats

Un assumpte espinós a l’hora canviar d’assegurança sol ser la vinculació del tipus d’interès de la hipoteca amb la contractació de l’assegurança amb el banc. De fet, és probable que les clàusules de la hipoteca contemplin una pujada del tipus d’interès si l’assegurança no es contracta amb el banc.

En aquest cas, cal ser acurats per no sortir perjudicats econòmicament i calcular quant guanyem i quant perdem amb el canvi. Pot produir-se un lleu perjudici econòmic en els primers anys d’hipoteca, quan la part de la quota corresponent a interessos és molt alta i la d’amortització de capital és molt baixa. En canvi, amb el pas dels anys, l’impacte del tipus d’interès es converteix en mínim perquè gairebé tot el que paguem és capital, així que aquesta clàusula coercitiva ja no suposa cap impediment per canviar l’assegurança de llar a una altra companyia.

Utilitzant una calculadora hipotecària és possible saber quina és la data exacta en la qual ens interessa canviar d’asseguradora per beneficiar-nos de millors condicions i preu. L’estalvi és significatiu en més ocasions de les que ens imaginem.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

Podem viure bé sense haver d’hipotecar la nostra vida i disposar d’un futur prometedor sense maldecaps econòmics? Existeix la possibilitat de portar una vida de milionari sense tenir grans ingressos?

El primer exercici per saber la realitat d’aquest fet és cercar a Internet el nom d’aquesta periodista financera: Michelle McGagh. Deures fets? Doncs seguim. Com hem pogut veure, quan busquem a internet el nom d’aquesta periodista anglesa, hem comprovat que l’any 2015 va decidir deixar de gastar diners durant tot un any. Després d’un any d’estalvi extrem, sense ni tan sols gastar diners en transports, ni restaurants, va permetre a la periodista estalviar més de 20.000 lliures en un any, gairebé la quantitat necessària per poder-se comprar fins i tot un cotxe nou. 

Amb aquest exemple anterior, podem comprovar que és possible viure bé amb una vida més austera, sense fer ús de grans luxes ni ostentacions. Existeix també un altre mètode molt de moda anomenat moviment FIRE (Financial Independence, Retire Early) que, traduït al català, significa “independència financera per jubilar-se aviat”. Però, què és aquest moviment?

Un moviment que promou una jubilació abans de temps

La idea principal d’aquest moviment és estalviar el màxim de diners possibles per poder-nos jubilar abans dels cinquanta anys. Aquest estil de vida està basat a viure lliurement i portar una vida sense consumisme, desfer-nos de les nostres despeses com més aviat millor, portar una vida “fes-ho tu mateix”, controlar les despeses personals, fer ús intel·ligent de les nostres inversions, ser pràctic i sobretot: treballar en allò que ens agrada. El perfil d’aquest curiós moviment és cada vegada més vist en gent jove que vol sortir de la roda en què el món està lligat, joves que volen jubilar-se aviat per poder gaudir d’una tranquil·litat econòmica abans de fer cinquanta anys gràcies al peculiar moviment. 

Podem viure bé sense ser milionari? 

La resposta a aquesta pregunta sempre va enfocada a allò que volem arribar a generar a la vida. Sempre dependrà de l’estil de vida que volem portar o fins a on volem fer un bon ús de la nostra economia. Els diners poden tenir un significat ben diferent segons l’ús que en fem. Si una persona guanya un sou desorbitat, en cap cas això voldrà dir que aquesta persona pot portar una vida de milionari sempre. Quantes vegades hem llegit a la premsa articles de famosos actors i actrius que després de guanyar milions de dòlars en les seves pel·lícules s’han quedat amb una mà davant i una darrere? 

També està el fet que la quantitat de milions que té una persona no demostra que sigui plenament feliç. Existeix el país més feliç del món, i això està demostrat, perquè en aquest país, el Bhutan, un reialme i estat independent de l’Àsia meridional, calcula l’índex de Felicitat Interna Bruta (FIB), que mesura la qualitat de vida que té aquest país segons la conservació dels seus costums, la cura del medi ambient i el creixement econòmic. 

Internet està ple de blogs que comparen si els diners donen o no la felicitat. Clarament, ajuden a poder portar una vida més tranquil·la, però no per aquest motiu tenir diners ens aporta felicitat. La pandèmia de la Covid-19 també ha accelerat les desigualtats socials entre la població. El món necessita reinventar-se i ensenyar a les escoles l’ofici de la felicitat. La humanitat s’ha posat la mascareta i darrere s’amaguen milions d’ulls amb necessitat d’un somriure o una abraçada. Potser cal que ensenyem més les pautes per viure bé amb el necessari que l’obsessió de voler convertir-nos en milionaris per resoldre els problemes econòmics. 

Hi ha un savi que diu que el món és ple de diners, que en fem un bon ús i que després els tornem a deixar lliures com estaven abans que fossin a les nostres mans. Tenir un compte bancari ple de diners tampoc ens fa ni més feliços ni més lliures, i viure bé va lligat a la nostra manera de ser i de conèixer el món que ens envolta. Com deia Bob Marley, “els diners no poden comprar la vida”.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

Cada any s’extreuen més de 3.000 tones d’or en el món. Tot i això, la indústria minera s’enfronta a creixents problemes relacionats amb el canvi climàtic, des de la gestió d’una aigua cada vegada més escassa en algunes zones fins als despreniments i el trencament de preses en altres llocs a causa de pluges cada vegada més torrencials.

Ningú pot negar que les mines d’or contaminen. L’ús de materials com el mercuri o el cianur en el procés d’extracció suposen un risc per a l’entorn. A més, aquestes explotacions generen una gran quantitat de gasos d’efecte d’hivernacle perquè són necessàries enormes quantitats d’energia per a processar tantes tones de material.

Malgrat aquesta contribució negativa al canvi climàtic, també és cert que l’or està tenint un paper rellevant en la transició cap a una economia de baixes emissions de carboni. Entre altres aplicacions, aquest mineral millora l’eficiència dels panells solars, s’utilitzen catalitzadors d’or per convertir el CO₂ en combustible i les nanopartícules d’or potencien el rendiment de les bateries d’hidrogen.

Una indústria vulnerable al canvi climàtic

Pel seu gran valor i utilitat, sembla impossible prescindir del metall preciós per excel·lència. Però la seva extracció no és aliena a l’efecte de l’escalfament global i els fenòmens meteorològics extrems. Un informe del World Gold Council exposa els principals riscos del canvi climàtic per a les explotacions d’aquest mineral i les poblacions que viuen d’elles.

Els impactes físics aguts es manifesten normalment en forma de fenòmens meteorològics, com tempestes tropicals, incendis forestals, sequeres i inundacions, mentre que els impactes crònics es refereixen a canvis duradors en, per exemple, la temperatura mitjana de l’aire o de la terra, el nivell de la mar, l’acidificació de l’aigua o la qualitat del sòl. No es poden passar per alt els efectes combinats de tots dos tipus de risc, amplificant l’amenaça per als processos de les infraestructures mineres i les comunitats locals.

Cal tenir en compte que les mines d’or tenen un paper fonamental en el desenvolupament econòmic i social d’algunes economies emergents. A més, algunes de les nacions que alberguen aquestes explotacions mineres es troben entre les més vulnerables als efectes destructius del canvi climàtic i els fenòmens meteorològics extrems associats.

El drama de l’aigua

La gestió hídrica s’ha identificat com una qüestió bàsica per a les mines d’or, ja que es requereix una gran quantitat d’aigua en el processament dels minerals extrets. La falta d’aigua en moltes zones del planeta pot provocar conflictes amb la població local pel repartiment d’aquest bé escàs, així com una major salinitat, la qual cosa augmenta la corrosió dels equips de les plantes de processament.

L’augment de precipitacions extremes en altres parts del món també suposa un risc, ja que poden provocar la inundació dels runams i els pous, com ha succeït recentment en algunes mines d’Àfrica i Austràlia, o el desbordament de les preses de residus.

Diverses mines del Perú han alertat del risc que l’augment de les precipitacions provoqui corriments de terres (i, en concret, allaus de llot), la qual cosa exigiria un augment de les mesures de seguretat en el disseny de les basses d’emmagatzematge, els murs i els terraplens.

Increment de les temperatures

L’augment de les temperatures mitjanes, reflectit en el nombre de dies que superen l’índex d’estrès tèrmic, està repercutint en la seguretat, el benestar i la productivitat dels treballadors. Un exemple és l’increment de malalties vinculades a climes càlids, com la malària o la febre groga.

L’eficàcia i el rendiment dels equips miners també es veuen minvats per la pujada dels termòmetres. Es preveu que en llocs com Turquia, Grècia, el Brasil, Austràlia i Amèrica del Nord, amb alt risc de calor extrema, es produeixin avaries més freqüents en els equips. A més, serà necessària més energia per refrigerar les mines subterrànies i els edificis i instal·lacions de superfície.

En algunes parts del Canadà, on el sòl gelat facilita l’accés dels equips de perforació, l’augment de les temperatures planteja una sèrie de reptes diferents. Els cicles de congelació-descongelació afectaran l’enginyeria de processos i els programes de manteniment d’actius.

A més, el canvi climàtic és un factor a tenir en compte en els programes de tancament de mines i regeneració de terrenys, ja que l’augment de les temperatures pot reduir l’eficàcia d’aquests programes i les precipitacions extremes poden erosionar les zones rehabilitades.

Complicacions pel subministrament d’energia

Segons l’informe, el subministrament d’energia es veurà considerablement pertorbat pels augments de temperatura a llarg termini, que generen un desgast addicional dels sistemes. A més, fenòmens meteorològics com les tempestes i els incendis poden afectar les línies elèctriques o les infraestructures relacionades amb les comunicacions.

Una forta tempesta l’any 2018 va provocar el col·lapse de les línies elèctriques que proveïen una mina a Sud-àfrica. Els generadors de reserva també van resultar danyats durant la pujada de tensió en un pou, la qual cosa va deixar sense subministrament elèctric d’emergència al personal, que no va poder pujar a la superfície fins que es van instal·lar línies elèctriques temporals l’endemà passat.

D’altra banda, tant el baix nivell dels embassaments com la pujada del nivell de la mar estan afectant la producció d’energia hidroelèctrica de la qual es nodreixen algunes mines d’or.

Davant tots aquests riscos vinculats al canvi climàtic, a les empreses mineres no els queda més remei que adoptar mesures orientades a millorar la planificació i el disseny de les seves infraestructures, així com augmentar el seu compromís amb les comunitats locals, com destaca l’informe del World Gold Council.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

L’adopció d’una nova lògica econòmica a principis del segle XIX, permetrà adquirir una posició dominant a anglesos i holandesos per damunt de la resta d’economies europees, i per extensió, per damunt de la resta d’economies del món. Aquest fet provocà que les antigues monarquies europees —Castella, Portugal, França, Àustria, Prússia o Rússia— busquessin la manera d’abraçar aquella moderna visió socioeconòmica amb la finalitat d’erradicar la seva pobresa endèmica, però a diferència dels primers, els conduiria cap a uns tumultuosos processos d’adaptabilitat vers el nou sistema econòmic. 

A principis del segle XVII, els primers imperis colonials d’arrel profundament catòlica —com Castella o Portugal— es dessagnaven estructuralment a conseqüència del combat aferrissat durant dècades contra el món protestant i turc, cosa que els estava provocant importants pèrdues de recursos econòmics i una creixent deslegitimació territorial. La repressió exercida pels integristes catòlics castellans —amb el seu rei al capdavant— contra el món calvinista holandès, lluny de subjugar definitivament aquells territoris, va provocar l’efecte contrari, ja que els va fer aflorar un instint de supervivència àmpliament estudiat per les Ciències Socials.

A l’origen del conflicte hi trobem la negativa holandesa de contribuir econòmicament a la causa imperial hispana, la qual buscava universalitzar la cultura catòlica. Durant més de vuitanta anys, les trobes imperials buscaren la manera de trencar l’anell protector holandès que s’havia anat construint per a contrarestar la pressió exercida pels famosos terços de Flandes. Aquesta línia de defensa estava composta per quaranta-tres ciutats i cinquanta-cinc fortificacions. Obligats a viure dins d’aquell microcosmos territorial, la supervivència holandesa —com a poble— exigia racionalitzar i sistematitzar les iniciatives públiques i privades. 

Primer de tot, Amsterdam esdevindria l’epicentre del poder de les disset Províncies Unides. Des d’allí, es fomentaria la creació d’un mercat lliure i obert que fos capaç de satisfer les necessitats —en aquell context de guerra permanent— de totes les ciutats del territori neerlandès. Per això, s’animaria a diversificar l’agricultura com a base de la futura especialització i divisió del treball, es fomentaria la innovació tecnològica a fi de millorar la producció agrícola, es promourien fires i mercats per a fomentar l’intercanvi de béns i serveis, s’amplificarien les xarxes comercials internes i es buscarien rutes comercials externes a través del desenvolupament d’una potent indústria naval, i es garantiria el dret a la propietat privada dels mitjans productius. Però per damunt de tot, el govern de la federació de les Províncies Unides vetllaria pel compliment de tots els contractes comercials i asseguraria la plena llibertat de moviment, tant de persones com de mercaderies, per mitjà de la creació d’un exèrcit permanent holandès. 

Per tant, tot aquest nivell d’organització fruit de la conjunció entre la cosa pública i el fet privat estaria pensat per a satisfer les necessitats de la població davant la pressió catòlica, la qual provocaria un augment significatiu de la despesa pública. Per a reduir-la, es desenvoluparia un mecanisme de finançament que consistiria en l’emissió de títols de deute pública a llarg termini, els quals serien negociats a la recentment creada borsa de valors d’Amsterdam.

I Descartes va venir al rescat!

Un fet transcendent serà la contribució del filòsof René Descartes a la mentalitat de la societat del nord d’Europa. A través del seu tractat “L’Home” argumentarà que els humans estem dividits per dos components distints: una ment immaterial i un cos material, entès aquest darrer com una màquina perfecta. D’aquesta manera, aconseguirà separar la ment del cos i establir una relació jeràrquica entre ambdós. Per tant, donat que les classes senyorials dominen la naturalesa i busquen controlar-la amb finalitats productives, la ment haurà de dominar el cos amb el mateix propòsit. 

Aquesta mirada serà aprofitada pels calvinistes per a modelar al “bon cristià”, atès que serà aquell que controli el seu cos, les seves passions, els seus desitjos i d’aquesta manera acabarà autoimposant-se un orde regular i productiu. Per tant, qualsevol inclinació cap a l’alegria, el joc, l’espontaneïtat o els plaers de l’experiència corporal es consideraran potencialment immorals. 

Totes aquestes idees es fusionaran en un nou sistema de valors explícits: l’ociositat és pecat i la productivitat és virtut. Dins la teologia calvinista, el guany es convertirà en símbol de l’èxit moral. Serà la prova de la salvació. Per a maximitzar el guany, s’animarà a les persones a què organitzin les seves vides entorn de la productivitat i aquells que es quedin enrere —durant la carrera per la productivitat o caiguin en la pobresa— seran marcats amb l’estigma del pecat. Aquesta nova ètica de disciplina i d’autodomini es convertirà en el centre de la cultura del capitalisme. 

La creació de nous monopolis

Fins aleshores, les expedicions comercials funcionaven a partir de petites flotes creades i controlades expressament per les monarquies. La major part de les vegades, l’empresa es constituïa per un sol viatge comercial i, al seu retorn, la petita flota es liquidava amb la finalitat de no assumir els costos de manteniment. Per tant, la inversió en aquestes empreses era costosíssima i resultava d’alt risc, no només pels perills habituals de la pirateria, les malalties i els naufragis, sinó també per les condicions del mercat d’espècies, on actuava una demanda inelàstica —poc sensible al canvi de preus— amb una oferta relativament elàstica —canvi de preus que feia augmentar l’oferta—, la qual cosa podia provocar que els preus caiguessin just en el moment equivocat i arruïnessin les perspectives de rendibilitat de l’empresa. 

Per tant, si l’expedició comercial tenia èxit, s’ha calculat que la rendibilitat estava a prop del 400% respecte a la inversió inicial, cosa que permetia a la Corona dinamitzar la seva economia. En canvi, si resultava un fracàs, era la mateixa Corona qui assumia les pèrdues i, en conseqüència, era la població qui acabava pagant el deute a través de la pujada d’impostos i la reducció de salaris, atès que la Monarquia gestionava la violència. 

Però a principis del XVII, a través de la formalització d’uns acords estables —coneguts com a càrtels— es va obtenir dels respectius governs d’Anglaterra i d’Holanda unes cartes de privilegi concedides a iniciatives privades del sector de les espècies per a comerciar amb les Índies Orientals. Amb la creació de la Companyia Britànica de les Índies Orientals i la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals es van posar en marxa uns mecanismes empresarials capaços de controlar l’oferta i minimitzar el risc en el comerç mundial de les espècies. 

La novetat rau en el procés fundacional d’ambdues companyies quan toparen amb la problemàtica del finançament. Donada l’envergadura i els alts costos associats, els fundadors de les companyies no van ser capaços de finançar la totalitat del cost del projecte, cosa que va provocar l’obligatorietat d’aconseguir finançament mitjançant la venda de part dels seus valors a mercaders i petits estalviadors, als quals van concedir-los una part dels futurs beneficis de les companyies a canvi. 

La borsa esdevé la clau del nou sistema

D’aquesta manera, tant la Companyia Britànica de les Índies Orientals com la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals seran les primeres empreses participades per accionistes, les quals cotitzaran a la borsa de valors de Londres i Amsterdam, respectivament. A partir d’aleshores, qualsevol empresa anglesa que cerqués finançament tindria la possibilitat de comerciar amb els seus propis valors. En menys de cent anys, més d’un centenar empreses angleses comercialitzaran els seus propis valors a la borsa de Londres. Per la seva part, qualsevol resident dins les Províncies Unides tindrà la possibilitat de registrar per escrit —en qualsevol de les 17 Cambres holandeses— la quantitat de diners que vulgui invertir en borsa. A principis del segle XIX, ambdues companyies repartiran dividends anuals per valor d’un 40% a tots els seus accionistes i seran les primeres companyies que publicaran els seus beneficis anualment.

Sustentats per la racionalitat metòdica pròpia del món protestant, tant anglesos com holandesos aconseguiran donar continuïtat comercial a aquelles companyies, que a la llarga es convertiran en veritables multinacionals durant quasi tres-cents anys, gràcies a la utilització de la borsa de valors com a mecanisme per a finançar les futures expansions comercials. D’aquesta manera, el nou sistema econòmic s’autoregularà de manera més dinàmica i eficient, a diferència de l’antic sistema centralitzat, el qual encara restarà plenament vigent. Els nous mecanismes financers i les contínues iniciatives privades esmicolaran en pocs anys els antics monopolis comercials controlats pels primers imperis colonials, els quals s’havien autolegitimat per dret de conquesta a través dels Tractats de Tordesillas, Saragossa i Cateau-Cambrésis. 

Les dues companyies s’estructuraran com una corporació moderna de la cadena de subministrament global integrada verticalment i dividida per un conglomerat d’empreses que les permetrà diversificar-se en múltiples activitats comercials i industrials, com ara el comerç internacional, la construcció naval i la producció i comercialització d’espècies. Les companyies adquiriran tal envergadura a principis del XIX que obtindran poders quasi governamentals sobre les seves colònies, com per exemple la capacitat de fer la guerra, empresonar i executar condemnats, negociar tractats, emetre moneda, disposar de bandera pròpia o conquerir nous territoris. El cas més extrem es donarà amb la Companyia Britànica de les Índies Orientals que governarà l’Índia fins a la seva dissolució —a finals del XIX— quan passarà directament a mans de la Corona britànica. 

Per tant, mai podrem entendre la revolució industrial anglesa de finals del segle XVIII, si ho deslliguem de la revolució financera iniciada a principis del segle XVII. A mesura que Anglaterra sigui capaç d’aconseguir més matèries primeres i més mercats es veurà abocada a mecanitzar tots els seus processos productius, a fi de satisfer la creixent demanda mundial. A mitjan segle XIX, arribarà a controlar el 30% dels mercats mundials, encara que això canviarà en finalitzar el segle quan li apareguin nous competidors.

Un sistema per a satisfer el benestar social

A diferència del mercantilisme, el capitalisme decidirà no consumir tots els seus béns, atès que s’organitzarà de manera racional i metòdica amb l’únic propòsit de produir, acumular i invertir els seus béns per produir-ne més i més. En aquest sentit, les decisions d’inversió de capital estaran determinades per les expectatives del benefici, per la qual cosa la rendibilitat del capital invertit tindrà un paper fonamental en qualsevol activitat econòmica. 

Els savis il·lustrats defensaven el capitalisme com l’únic sistema econòmic capaç de generar prou riquesa per a satisfer el benestar social, el qual només seria possible mantenir a condició que es generés un creixement econòmic continuat en la producció de béns i serveis. Així doncs, cobrir aquesta crucial necessitat social només serà possible si es dona una progressiva especialització en el treball o bé si es van adquirint noves habilitats per part d’individus, empreses, territoris o països. Però també caldrà mantenir inalterable i sense intromissions l’existència de la lliure competència —argumentada mitjançant la llei de l’oferta i la demanda— la qual requerirà una voluntat de voler fer-ho sense coercions ni fraus per part dels partícips durant les transaccions comercials.

Aquest innovador sistema econòmic implicarà una nova manera de fer que es fonamentarà sobre l’existència de tres axiomes claus: l’acumulació de capitals com a font per al desenvolupament econòmic, una aferrissada privatització dels mitjans productius i l’obligatorietat d’obtenir beneficis constants. Per tant, els teòrics del capitalisme seran coneixedors que el manteniment del nou sistema econòmic obligarà a cercar sistemàticament nous mercats i a crear noves dependències de consum cada vegada més agressives entre individus, empreses, territoris o països d’arreu del món.

La perversitat del sistema

Dins del mateix sistema s’hi amaga el detonant d’autodestrucció que s’activa quan un bé comença a pujar cada cop més de preu, empès per la idea que el seu valor mai no podrà caure. Existeixen pocs àmbits de l’activitat humana en què la memòria històrica compti tan poc com en el camp de les finances. 

Les crisis i les bombolles financeres s’han anat repetint —d’una manera més o menys cíclica— des que el 6 de febrer de 1637, la inversió en bulbs de tulipes a Holanda inflés els preus fins al punt que un bulb podia arribar a valer el mateix que una casa, o quan el 1720 l’Estat anglès es va dedicar a modificar fraudulentament el valor real de les accions de la Companyia dels Mars del Sud per col·locar-hi deute, cosa que els acabaria desencadenant una crisi de dimensions bíbliques dins la seva economia. 

Podran ser tulipes, participacions d’empreses públiques, deute d’un país que està creixent, inversions en ferrocarrils, accions d’empreses puntcom o actius financers complexos, però al final sempre hi haurà un detonant: una guerra, una fallida, un rumor o simplement algú més llest que provocarà que uns quants s’avancin i venguin els valors, i darrere d’ells ho intenti la resta sense aconseguir-ho. Això que actualment denominem “l’esclat de la bombolla”. Es contreu el crèdit, el flux de diners es paralitza, i allò que abans valia molt ara no val res. Comença la crisi. Cada cop més gran, més expansiva i molt més contagiosa.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

“Independència econòmica és que no depens de ningú ni de res per poder viure”. Ras i curt. Així de clar ho té el nostre director financer, Oriol Tafanell. Resseguim, pas a pas, els seus consells, i responem com la comunitat 11Onze farà camí per arribar-hi.

Abans, però, cal que ens demanem per què és tan important que ens empoderem. “La independència econòmica et permet decidir què vols fer a la vida i això, encara que sovint separem el cor del cap, et fa estar més fort emocionalment”, resumeix Tafanell només començar. Amb independència econòmica, ens oblidem de les tensions, dels nervis, de no dormir a les nits i de l’angoixa. La independència econòmica, doncs, la construïm, primer, individualment; i, després, lluitem per assolir-la col·lectivament. Anem a veure-ho!

Tres consells per emancipar-se individualment

1. Fes-te un pressupost. El nostre director financer és concís: “El més bàsic és fer-se un pressupost, saber quins ingressos obtens i quines despeses generes”, ens diu. Si els ingressos no són prou per pagar totes les despeses, el més lògic és rebaixar les darreres. I posa un exemple: “Si has fet un pressupost pensant que pagaràs un lloguer de 1.000 euros al mes, però després hi afegeixes la roba, el menjar, els subministraments, i no et dona, potser has de veure si el lloguer que tens és massa alt. Si t’encaparres o saps que no pots reduir aquesta despesa de cap manera, has de mirar com obtenir més diners”. Per a Tafanell, és importantíssim saber quants diners tenim, com ho gestionem i, per això, considera imprescindible una aplicació com la que tindran els clients d’11Onze, El Canut: “La gent tindrà la possibilitat de veure on i com estan els seus diners, aprendrà a gestionar-los, a moure’s financerament. És una eina”, resumeix.
2. Obliga’t a estalviar. Encara que hagis aconseguit un equilibri estable entre ingressos i despeses, Tafanell recomana que els ingressos sempre siguin superiors a les despeses, per un senzill motiu: la incertesa. “Has de poder enfrontar els sotracs, i a la vida n’hi ha contínuament: perquè et quedes sense feina, perquè se t’espatlla la nevera… Qualsevol situació pot causar un daltabaix. Per això, el que realment et farà independent econòmicament és que els ingressos et permetin estalviar”, assevera. 
3. Detalla en què has de gastar els diners. Per últim, el nostre director financer recorda que cada etapa de la vida ha de marcar unes prioritats d’estalvi. “Així, de jove, si estudies gràcies a la família, és important treballar per estalviar. Després, vius en parella, tens fills o et construeixes una trajectòria professional, i els estalvis serveixen per poder pagar el que et ve a sobre. I, al final, quan ja estem encarcarats, hem de mirar d’invertir els estalvis en un bon pla de pensions, en la jubilació”, repassa Tafanell. La clau, segons ell, és anar fent “una mica cada dia, mantenir una disciplina durant tota la vida”. 

Els cinc objectius per a l’empoderament col·lectiu

1. Reduir el deute. “Avui en dia, amb la situació econòmica en què ens trobem, si ets jove, estudia i treballa, estalvia. Ara, cal pencar. A ciutats com Barcelona, pagar un lloguer és pràcticament impossible. I això s’ha de canviar, és clar. Una renda universal? En un país com el nostre, tot i que ja ho voldríem, ens n’hem d’oblidar”, admet el nostre cap financer. I ens recorda que “Espanya és un país altament deficitari”. “Si la independència econòmica col·lectiva és mantenir les despeses i els ingressos d’un país, no ens podem endeutar. I a l’Estat l’endeutament creix i creix, tot se’n va a pagar interessos”, detalla.
2. Solidaritat vol dir pagar impostos. Per això, és imprescindible, segons Tafanell, “ser molt solidari”. “Això significa que no treballi ningú en negre i que tothom pagui impostos”, resumeix. A gran escala, implica evitar les evasions d’impostos, els paradisos fiscals. “És insolidari, i l’únic que fa és malmetre l’economia col·lectiva del país”. De fet, com més gent pagui impostos, explica Tafanell, menys impostos haurem de pagar. 
3. Seguir educant el món. “Hi ha massa capital que no paga diners. Això s’ha d’acabar”, etziba, i això el porta, inevitablement, a parlar de la cultura empresarial dels països mediterranis i que resumeix amb aquella malaguanyada dita: “Feta la llei, feta la trampa”. “No pot ser que el primer que busquem és com escapolir-nos, com aprofitar-nos al màxim del sistema. Tothom fa mil i una martingales”, apunta el nostre director financer amb el seu tarannà afable. La picaresca, diu, fa que la taxa d’atur hagi arribat al 25%, com ha passat durant la pandèmia, i no hi hagi una revolta. Per això, considera imprescindible la reflexió i el debat que la comunitat 11Onze proposa a La Plaça. “I a partir d’aquí, seguir educant. Nosaltres podem ajudar-hi, i tant. Per això hem fet una comunitat financera”, assevera. 
4. Refer el teixit econòmic. Precisament, la comunitat que 11Onze teixeix amb paciència és la clau per refer un teixit econòmic català que, confessa Tafanell, “ja no existeix pràcticament”. “A Catalunya estàvem molt orgullosos de ser un país d’emprenedors, però les segones i terceres generacions de directius es van vendre totes les empreses exitoses a les multinacionals, a qui no els importa si la seu és a Catalunya o Moçambic”, es lamenta el director financer. A més, en lloc d’invertir els diners d’aquestes vendes en innovació i desenvolupament, s’han destinat al sector immobiliari, a l’especulació. 
5. Definir la nostra col·lectivitat. El darrer objectiu per assolir la independència econòmica és, doncs, definir molt bé quina és la nostra col·lectivitat. “Si és només el territori de Catalunya, i no hem d’arrossegar el dèficit de tota Espanya, el poder que tenim per construir-nos econòmicament és impressionant”, assegura. I conclou: “La independència de Catalunya és un somni, sí, però jo crec que és ben realitzable. Hem de preparar la gent per quan sigui possible. Com fer-ho? Prou paraules. Hem de tocar el carrer”.

Si vols que el teu negoci faci un gran salt, utilitza 11Onze Business. El nostre compte d’empresa i autònoms ja està disponible. Informa-te’n!

La comissió d’obertura que cobren els bancs quan demanem un préstec es pot considerar abusiva si no es compleixen certs requisits de transparència. Diversos jutjats s’han pronunciat sobre la seva nul·litat en considerar que no corresponen a cap servei efectiu de l’entitat.

El passat 16 de març el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va tirar per terra el plantejament de la jurisprudència espanyola i va obrir la porta a què la comissió d’obertura d’un crèdit o hipoteca es pugui considerar com una clàusula abusiva. La sentència del TJUE estableix que la comissió d’obertura d’un crèdit o hipoteca no forma part de l’objecte principal del contracte, tenint un caràcter “accessori” i, per tant, pot ser una clàusula abusiva.

El tribunal europeu donava resposta al cas que enfrontava CaixaBank amb un client després que un jutjat obligués a l’entitat tornar a 845 euros que li havia cobrat en concepte de comissió d’obertura d’un crèdit amb garantia hipotecària, en considerar que aquesta comissió era abusiva. 

Després de recórrer sense èxit, CaixaBank va optar per portar el cas al Tribunal Suprem, el qual va demanar al TJUE que es pronunciés sobre la jurisprudència espanyola que considera que la comissió d’obertura regula un element essencial del contracte i no pot apreciar-se el seu caràcter abusiu si està redactada de manera clara i comprensible. 

Tanmateix, per al TJUE es tracta d’una obligació no essencial del contracte, o en altres paraules, considera que és un invent del banc per guanyar diners, que realment no obeeix a cap servei o despesa concreta diferenciada de la mateixa activitat del préstec.

Sobre la nul·litat de la comissió d’obertura

Primer de tot, cal tenir en compte que una comissió d’obertura no sempre serà declarada com a abusiva. La nul·litat del cobrament d’una comissió es determinarà després d’investigar si el banc va acreditar degudament, previ a la signatura del contracte, que va fer un estudi de risc tant del client com de l’operació financera, i una vegada el jutge valori si hi ha un desequilibri important entre els drets i les obligacions de les dues parts, avaluant si el client va ser informat de manera clara i comprensible.

Dit això, al dia d’avui, diversos Jutjats ja s’han pronunciat declarant nul·les algunes comissions d’obertura en considerar que no corresponen a cap servei prestat ni a despeses justificades, i obligant als bancs a la devolució de l’import d’aquestes comissions més els interessos d’ençà que es va pagar la comissió inicial. D’aquesta manera, els bancs podrien enfrontar-se a una nova onada de reclamacions judicials com va succeir després que el tribunal europeu també tombés les clàusules sòl i l’IAJD.

En el supòsit que consideris que la comissió d’obertura del teu préstec hipotecari pot ser abusiva, pots reclamar directament al servei d’atenció al client de la teva entitat bancària per exigir que et retornin el que t’hagin cobrat. D’altra banda, et pots posar en contacte amb una assessoria jurídica per contractar els serveis d’un advocat que pugui assessorar-te sobre el teu cas particular i defensar els teus drets.

Finança les demandes contra els bancs. Fes justícia i aconsegueix rendiments pels teus estalvis per damunt de la inflació gràcies a les indemnitzacions que hauran de pagar els bancs. Tota la informació sobre Finança Litigis la trobaràs a 11Onze Recomana.