Riscos geopolítics i la cotització de l'or

Els precedents històrics ens han ensenyat que l’or té tendència a pujar de preu enfront de les tensions geopolítiques. Tanmateix, la cotització de l’or és multifacètica i rarament respon a un sol detonant, si no que es regeix per diversos factors. Quins riscos geopolítics cal tenir en compte en el context actual?

Tot i que va experimentar algunes fluctuacions al llarg de l’any, el preu de l’or va pujar un 15% el 2023 fins a assolir el seu màxim històric de 2.130,20 dòlars l’unça. La crisi bancària estatunidenca, les tensions geopolítiques, els conflictes bèl·lics i la postura de la Reserva Federal dels Estats Units de mantenir els tipus d’interès van ser alguns dels principals factors que van contribuir al fet que l’or continués sent un valor refugi per als inversors.

Aquest any, a banda dels conflictes bèl·lics i geopolítics, la falta de claredat entorn del calendari del cicle de relaxació de la política monetària de la Reserva Federal estatunidenca i la creixent popularitat de la candidatura de Donald Trump, poden tenir un impacte substancial en les eleccions de 2024, el panorama geopolític i la revaloració de l’or. Però centrem-nos en la geopolítica.

Desdolarització i diversificació de reserves

Quant a les sancions econòmiques contra Rússia arran de la guerra a Ucraïna, aquestes van disparar els preus dels hidrocarburs i altres matèries primeres, al mateix temps que soscavaven la credibilitat del sistema financer global en militaritzar el dòlar i en confiscar les reserves russes, provocant un increment de la demanda d’or per part dels bancs centrals.

Una enquesta feta per Invesco, empresa global de gestió d’actius, a 85 fons sobirans i 57 bancs centrals, mostrava que gairebé el 60% de les entitats consultades estan preocupades pel precedent de les sancions contra Rússia i consideren que aquests fets han provocat que l’or sigui un actiu més atractiu, mentre que el 68% manté les reserves a les seves arques en comparació amb el 50% del 2020.

En aquest context, la creixent tendència a la desdolarització no dona senyals d’aturar-se. Segons l’FMI, la quota de mercat del dòlar estatunidenc com a moneda de reserva mundial ha caigut del 66% del 2003 al 58,4% a la fi del quart trimestre del 2023. Un fet que sembla confirmar que el sistema financer internacional es troba davant d’un procés de transformació imparable, encoratjat per les grans economies emergents que formen part del grup dels BRICS.

Augment de les tensions a l’Orient Mitjà

El conflicte bèl·lic desencadenat entre Israel i Palestina el passat 7 d’octubre feia pujar el preu de l’or més d’un 10%, assolint un màxim per sobre dels 1.900 euros l’unça. Aquesta pujada del preu de l’or venia donada no tant pel conflicte armat entre aquests dos actors, com per les possibles ramificacions que podia tenir si s’hi involucraven altres països de la regió i de l’esfera occidental. 

Mentre que l’estira-i-arronsa bèl·lic entre Hezbollah i Israel a conseqüència de la massacre a Gaza corria perill de descontrolar-se, Ansar Al·lah, la resistència islamista més coneguda com a moviment Houthi i que opera al Iemen, també se solidaritzava amb Palestina atacant els vaixells que transiten pel mar Roig amb destinació a Israel i a altres països que encara alimenten el genocidi.

Això va disparar exponencialment els costos del transport marítim i el risc de revifar la flama de la guerra al Iemen després de l’últim alto el foc, esperonant a l’alça el preu de l’or. La resposta dels Estats Units i alguns dels seus estats clientelars no es va fer esperar i els bombardejos al Iemen continuen el dia d’avui. 

Pel que fa a l’ocupació il·legal de Síria per part de l’exèrcit dels Estats Units, aquesta continua provocant una resposta a càrrec de grups de resistència armada. L’atac a una de les bases militars estatunidenques ha estat seguit per un increment dels bombardejos dels EUA a Síria i a l’Iraq, contra objectius militars que Washington lliga al govern iranià.

En aquest context, les amenaces dels EUA contra l’Iran, acusant-lo de donar suport a Síria, Iemen i Palestina, són un clar intent d’ampliar el conflicte actual. La qual cosa també tindria ramificacions per l’economia global, els mercats financers i el valor de l’or com a actiu refugi per als inversors.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

En un entorn financer cada cop més imprevisible, saber què fan els grans inversors pot marcar la diferència entre reaccionar tard o anticipar-se. Dos indicadors poc coneguts —el DIX i el GEX— ens ajuden a llegir aquest moviment subterrani. No cal ser analista de Wall Street per entendre’ls: només cal mirar el mercat amb ulls d’observador.

Quan mires el preu d’una acció o d’un índex, només veus la punta de l’iceberg. Sota la superfície, hi ha milers d’operacions institucionals que no passen pel mercat públic. Els grans fons, bancs i asseguradores operen sovint en uns espais anomenats “dark pools” —literalment, “piscines fosques”— on poden comprar o vendre grans volums sense que el mercat se n’adoni immediatament.

Aquests espais paral·lels permeten evitar moviments bruscos de preu. Però també són una finestra al veritable sentiment institucional: allà és on els grans mouen fitxa abans que la resta vegi res.

Per mesurar què hi passa, l’empresa SqueezeMetrics va crear el DIX o Dark Index. Aquest indicador ens mostra si, dins d’aquests mercats opacs, les institucions estan comprant o venent.

El DIX: la petjada dels grans dins la foscor

Imagina’t que vas a un supermercat. A la zona pública, la gent compra amb normalitat. Però hi ha una porta al fons, per on surten carretons plens: és la zona dels compradors grossos.  

El DIX ens diu si aquests carretons surten carregats o buits. Per tant, quan: 

• el DIX és alt (per sobre del 45%), vol dir que hi ha compres netes institucionals. És a dir, els grans acumulen accions de manera silenciosa. Sol ser un senyal d’optimisme: acumulen ara el que creuen que valdrà més demà.
• en canvi, un DIX baix (per sota del 40%) indica vendes netes. Els grans redueixen posicions o distribueixen beneficis, sovint abans d’una correcció.

Aquest indicador no ens diu “quan” pujarà o baixarà el mercat, però sí “qui” està movent-se i cap on. Quan els diners institucionals entren fort, el mercat sol pujar en les setmanes següents. Quan surten, sovint és preludi de turbulències.

El GEX: la temperatura de la volatilitat

Si el DIX ens parla del “què”, el GEX o Gamma Exposure ens parla del “com”. En aquest cas, no ens fixem en els grans inversors, sinó en els market makers, els intermediaris que donen liquiditat al mercat d’opcions, especialment sobre l’índex S&P 500.

Aquests professionals utilitzen una tècnica anomenada “delta hedging” per cobrir riscos. En funció del volum d’opcions de compra o venda en circulació, ajusten les seves posicions. El GEX mesura fins a quin punt aquests ajustos poden amortir o amplificar els moviments del mercat. D’aquesta manera:  

• un GEX alt indica estabilitat. Els market makers actuen com a coixins, esmorteint la volatilitat.
• un GEX baix o negatiu reflecteix tensió. Els seus ajustos amplifiquen cada moviment i el mercat es torna més nerviós, com una corda tibant que pot trencar-se per qualsevol notícia.

En paraules planeres: el GEX és el termòmetre emocional del mercat. Si puja, hi ha calma. Si baixa, hi ha por.  

Quan unim el DIX i el GEX: una brúixola institucional

Cap indicador és perfecte per si sol, però junts ofereixen una visió molt més completa.
El DIX ens diu què fan els diners institucionals, els quals fan referència al capital que gestionen grans entitats financeres —com fons d’inversió, asseguradores, bancs o fons de pensions— que mouen volums molt superiors als dels inversors particulars. Mentre que el GEX ens diu com pot reaccionar el mercat davant aquests moviments. Per exemple, aquesta seria la lectura combinada que fan molts gestors professionals:

Un exemple real: el març de 2020

Durant les primeres setmanes de la pandèmia, el DIX va caure en picat mentre el GEX es tornava negatiu. Les institucions venien, els market makers amplificaven els moviments i el resultat va ser una de les caigudes més ràpides de la història de les borses.

Quan, a finals de març, el DIX va començar a pujar mentre el GEX recuperava terreny, el mercat va iniciar el seu espectacular rebot. Aquesta combinació va anticipar, amb uns dies d’avantatge, el canvi de tendència que molts inversors particulars no van veure fins molt més tard. Potser no disposes d’un equip d’anàlisi o d’un algoritme de seguiment de fluxos institucionals, però comprendre com funcionen aquests indicadors t’ajuda a interpretar millor les emocions del mercat.

Saber quan els “diners intel·ligents” entren o surten és com tenir un mapa meteorològic: no evita la tempesta, però t’ajuda a decidir si cal sortir amb paraigua.

Aquest concepte fa referència als grans inversors professionals —bancs, fons de cobertura, asseguradores o institucions públiques— que disposen d’informació, eines i capacitat d’anàlisi molt superiors a les d’un inversor particular. Sovint són els primers a detectar canvis de cicle econòmic o moviments de mercat, i els seus fluxos de capital poden anticipar el que després farà la resta d’inversors.

Per això, seguir la pista dels “diners intel·ligents” no és un intent d’imitar-los, sinó una manera d’interpretar el sentiment real del mercat. Si aquestes institucions acumulen posicions en silenci, probablement esperen millors temps. Si redueixen exposició, potser ve una tempesta. El repte no és endevinar el futur, sinó saber llegir els senyals que deixen els qui mouen el capital més influent.

A més, el DIX i el GEX recorden una lliçó fonamental com són que els mercats no es mouen només per dades o notícies, sinó pel comportament col·lectiu d’inversors, institucions i intermediaris. I entendre aquest comportament és clau per invertir amb cap i no amb cor.

Saber irar darrere les cortines del mercat

El món financer sovint sembla una partida d’escacs jugada entre gegants. Però fins i tot els jugadors petits poden observar el tauler i entendre els moviments. Els indicadors com el DIX i el GEX ens permeten veure la dinàmica institucional amagada, allò que no surt als titulars, però que mou els preus. 

No són eines màgiques ni serveixen per fer “trading” instantani, però sí per interpretar tendències i calibrar el risc. Si aprenem a utilitzar-los, podem actuar amb més criteri i menys emoció —i això, en finances, és una gran diferència.

Els mercats no premien qui endevina, sinó qui entén. El DIX i el GEX no són boles de vidre, però sí finestres que deixen entreveure el que passa darrere de les cortines dels grans capitals. Aprendre a llegir-los és aprendre a llegir el comportament humà en la seva expressió més concentrada: la por, la cobdícia i la confiança.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

Les compres rècord d’or per part dels bancs centrals, que estan igualant les seves reserves d’or amb relació al PIB amb altres països, reviven el debat sobre la possibilitat d’un reinici del sistema monetari actual que estigui basat en un nou patró or.

Els bancs centrals de tot el món han estat comprant quantitats rècord d’or des de principis de 2022. El ritme i la regularitat amb què els bancs centrals estan acumulant or no té precedents, ja que al llarg de la història recent han estat majoritàriament venedors del metall preciós.

Aquesta extraordinària demanda d’or per part dels bancs centrals, la més gran en els últims 55 anys, s’atribueix a la voluntat de diversificar les seves reserves i reduir la dependència del dòlar enfront d’un canvi de paradigma cap a un món multipolar que és cada dia més evident.

La crisi bancària estatunidenca, les tensions geopolítiques, els conflictes bèl·lics i la postura de la Reserva Federal dels Estats Units de mantenir els tipus d’interès han sigut alguns dels principals factors que han contribuït al fet que l’or continués sent un valor refugi per als inversors i bancs centrals al llarg d’aquest any.

Però més enllà de la capacitat intrínseca de l’or físic per mantenir el seu valor davant de la incertesa econòmica, hi ha indicadors que fan pensar que aquesta acumulació d’or per part dels bancs centrals no és res més que l’avantsala d’un reinici del sistema monetari internacional i d’un possible retorn al patró or.

Reserves d’or en relació amb el PIB

Aerdt Houben, Director de Mercats Financers del Banc Central Holandès (DNB), ha parlat recentment del valor que podria tenir l’or en un escenari de col·lapse financer, declarant que si es produeix una crisi financera, el preu de l’or es dispararà, i les reserves oficials d’or es poden fer servir per a sostenir un nou patró or. 

El DNB ha igualat les seves reserves d’or, en relació amb el PIB, a les d’altres països de l’eurozona i de fora d’Europa. El mateix cas del banc central polonès, que en els últims anys ha comprat unes 300 tones d’or per a equiparar la seva ràtio d’or i PIB amb la mitjana de l’eurozona.

No tots els bancs centrals de l’eurozona són transparents respecte a l’alineació de les seves reserves d’or amb el PIB, però tot i que no hi ha cap acord ni mandat oficial i que els bancs centrals europeus han comunicat que no existeix cap obligació legal de coordinar les reserves, sembla que existeix un acord extraoficial per equilibrar les reserves d’or entre si mateixos.

En tot cas, donada l’evident alineació de les reserves d’or dels bancs europeus en les últimes dècades, alguns analistes creuen que es tracta d’un pla B per estabilitzar les seves economies passant a un patró or en cas d’un col·lapse del sistema monetari global actual. No gaire diferent del que s’especula que la Xina i Rússia han estat fent en els últims anys amb les seves compres massives d’or.

Les males polítiques monetàries que van provocar la bombolla immobiliària i la manera en què s’ha administrat les divises fiat des de la crisi del 2008, depreciant el dòlar i exportant problemes interns dels Estats Units a la resta del món, juntament amb les sancions econòmiques a països no-alineats amb els interessos geopolítics i econòmics d’Occident, han soscavat la credibilitat del sistema monetari internacional. Una alternativa basada en un nou patró or, més multipolar, més estable i menys inflacionista, sembla més a prop que mai i els bancs centrals globals no es volen quedar enrere.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat. Davant de la volatilitat de l’encara alta inflació i de la creixent crisi de confiança en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Mentre els bancs centrals continuen imprimint diners per mantenir viu el sistema, el preu de l’or continua escalant fins a màxims històrics. Però és realment l’or el que puja, o són els diners els que perden valor?

L’agost del 1971, Richard Nixon va anunciar que els Estats Units trencaven el vincle entre el dòlar i l’or. Aquell gest, aparentment tècnic, va capgirar el sistema monetari global. Des d’aleshores, els diners no estan avalats per cap actiu físic. Són “fiat”, és a dir, depenen únicament de la confiança en qui els emet. El seu valor ja no prové d’una quantitat d’or, sinó de la fe col·lectiva que continuaran servint per comprar béns i pagar deutes. Però hi ha un problema: la confiança, quan es força, també s’infla. I com més diners es creen, menys valor té cadascun d’ells.

Els bancs centrals del món han multiplicat la massa monetària com mai. Només entre el 2020 i el 2023, la base monetària global va créixer més d’un 120 %, segons el Fons Monetari Internacional (FMI), mentre que la producció de riquesa real —el PIB mundial— només ho va fer un 10 %.

La diferència la paguem tots, tant en forma d’inflació com en pèrdua de poder adquisitiu i augment del cost de la vida. Aquest procés, conegut com sobre emissió monetària, genera la paradoxa que vivim avui: tenim més diners, però podem comprar menys coses. I, de retruc, es distorsiona el valor de tots els actius.

Una muntanya de deute sense or al darrere

Segons l’Institut de Finances Internacionals (IIF), el deute global ja supera els 338 bilions de dòlars. En canvi, tot l’or conegut al planeta —unes 273.000 tones, segons el World Gold Council— representa la base física que històricament ha servit per garantir el valor dels diners.

Si dividíssim aquest volum total de deute per la quantitat d’or existent, cada quilo d’or hauria de “cobrir” més d’1,2 milions de dòlars de passius financers. Dit d’una altra manera, si l’or tornés a exercir el seu paper com a mesura real de la riquesa, el seu preu hauria de ser entre deu i onze vegades superior a l’actual.

Aquesta desproporció posa de manifest dècades d’expansió monetària sense fre i la profunda desconnexió entre els diners creats i el valor real que representen. Quan veiem el preu de l’or en màxims històrics —preu actual per unça — és temptador pensar que el metall s’ha encarit. Però és el contrari, perquè són els diners els que han perdut valor.

L’or pot comprar avui pràcticament el mateix que fa cinquanta anys: un cotxe modest, unes quantes tones de blat o unes poques setmanes de treball qualificat. En canvi, els diners d’avui tenen una capacitat de compra molt inferior. En paraules simples: l’or no s’ha revalorat, els diners s’han diluït.

No és casualitat que els bancs centrals siguin avui els majors compradors d’or del món. El World Gold Council registra compres rècord durant els darrers tres anys, amb la Xina, Rússia, Turquia i Polònia al capdavant. Només el 2024, els bancs centrals van adquirir 1.037 tones netes, el volum més alt des de 1950. Mentre proclamen estabilitat monetària, acumulen or com a assegurança contra el mateix sistema que gestionen. És una contradicció reveladora: confien més en l’or que en les seves pròpies monedes.

A més, la sobre emissió monetària és una forma de deute invisible. Cada vegada que un banc central crea diners per finançar dèficits o rescats, el cost real recau sobre la ciutadania. Els estalvis existents perden valor sense que ningú voti aquesta decisió. És un impost silenciós i regressiu, devastador per a les rendes mitjanes i per a l’estalvi familiar. 

El resultat és un cercle viciós: més inflació, més endeutament i més emissió de diners per sostenir-lo.

Cap al límit del sistema

Aquest desajust monetari està portant el sistema a un punt crític. La confiança —el pilar invisible dels diners fiat— comença a esquerdar-se. Cada crisi financera, cada rescat, cada impressió massiva erosiona la credibilitat de les institucions monetàries. I la història mostra que cap sistema basat únicament en la confiança ha perdurat indefinidament.

Diversos analistes parlen ja d’un possible “reset monetari” global, on l’or i altres actius reals recuperin el seu paper com a referència de valor. Potser no tornarem al patró or, però la necessitat d’una base tangible és més evident que mai. En un món on els diners es creen amb un clic, l’or ens recorda una veritat incòmoda: el valor real no es pot imprimir.

Les monedes poden perdre sentit, els mercats poden trontollar, però l’or continua allà, immutable, com a mesura física del valor i com a refugi davant la incertesa. Potser no és només una inversió. Potser és una forma de memòria econòmica: la garantia que, passi el que passi amb els diners de paper o les xifres digitals, sempre hi haurà alguna cosa real darrere del concepte de riquesa.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

Els bancs espanyols són els que menys paguen als clients pels seus dipòsits. Actualment diversos acadèmics atribueixen la responsabilitat de la Gran Inflació dels anys setanta del segle XX al fet que els ciutadans deixessin de veure remunerats els seus estalvis, empenyent-los a gastar i a impulsar la inflació.

Els bancs espanyols paguen pels comptes a la vista dels seus clients un 0,04% i un 0,64% pels dipòsits. Són, de lluny, els més avars d’Europa, ja que a la UE es paga, de mitjana, un 70% més. Això succeeix al mateix temps que presenten beneficis rècord. Les dades no només parlen d’una cobdícia forassenyada per part del sistema bancari espanyol, també podria ser una amenaça per al conjunt de l’economia. I és que la reducció de la remuneració de l’estalvi sembla que va ser clau per provocar la Gran Inflació dels anys setanta als Estats Units, amb un efecte devastador a les economies d’arreu del món.

Menys rendiments, més despesa

Tot plegat s’explica en un article científic de l’economista Itamar Drecshler, professor de la Universitat de Pensilvània i autor del citat article en col·laboració amb dos investigadors de la Universitat de Nova York. A l’article els acadèmics proposen una relectura dels desencadenants d’una de les majors crisis financeres de la història, que es va endur els estalvis de milions de persones. Aleshores, el període inflacionari es va allargar de 1965 a 1982 i va arribar al 14%. 

En aquella època hi van confluir una sèrie de factors que van afectar terriblement l’economia: la grandíssima despesa pública per sufragar la guerra del Vietnam amb el conseqüent abandonament del Patró Or per la impossibilitat de recolzar aquell volum de deute; la crisi del petroli i també una espiral salaris-preus que anaven perseguint-se i empenyent-se mútuament. Tot plegat no es va poder controlar fins que el president de la Reserva Federal Paul Volcker va apujar el preu dels diners agressivament, empenyent el país a una recessió per restablir l’autoritat de la Fed.

Però hi ha un element més sobre la taula que, fins ara, no s’havia apuntat com a responsable de la inflació i que hi podria haver tingut molt a veure. L’any 1965 es va posar en marxa una legislació financera coneguda com a Regulació Q. A la pràctica imposava una limitació a la remuneració dels estalvis, fet que impedia que els ciutadans es beneficiessin de possibles pujades d’interès. Penalitzar d’aquesta manera l’estalvi va provocar que moltíssimes persones deixessin de veure cap sentit a estalviar, així és que van preferir gastar. Com a conseqüència, l’augment de demanda va provocar la pujada dels preus. La inflació, evidentment, va tenir l’efecte de reduir encara més l’estalvi, perquè calia més diners per comprar béns de consum que abans eren més barats. Aquesta espiral va danyar intensament l’economia d’Estats Units i es va escampar internacionalment.

Es repeteix la història?

L’actual escenari té punts en comú amb el que es va viure als anys setanta o, si més no, s’estan repetint alguns dels errors. El principal podria ser penalitzar l’estalvi dels ciutadans en un cicle inflacionari. Perquè tant la Reserva Federal com el BCE ja han pujat decididament els tipus d’interès, però els bancs no ho han traslladat als clients. En aquest context cal recordar que el 2021 la inflació a Espanya va ser del 3,1%, el 2022 del 8,4%, i el 2023 va tornar al 3,1%. Això implica una pujada de preus mitjana del 14,5% en tres anys. Però, a més, cal tenir en compte que en alguns productes bàsics de la cistella de la compra els preus han pujat per damunt del 30%. Si hi afegim l’altíssima despesa pública per suportar els conflictes bèl·lics en marxa tenim un panorama sorprenentment familiar a l’ocorregut als anys setanta. I, no aprenent dels errors històrics, la banca continua moguda per l’avarícia en lloc de repercutir en els clients els rendiments que els alts tipus d’interès del BCE els generen.

Una de les millors opcions a nivell individual començar a frenar aquesta espiral és trobar fórmules d’estalvi que evitin un consumisme excessiu que alimenti, encara més, el remolí inflacionista. A 11Onze ens esforcem a oferir opcions perquè els nostres usuaris no vegin degradats els seus estalvis. Ho fem a través de productes com l’Or de Preciosos 11Onze, però també a través de productes com el Finança Litigis que 11Onze Recomana i que permeten aconseguir guanys de més de 9% pels diners aportats. El que, sens dubte, no ajuda a frenar la inflació és gastar els nostres estalvis en productes sobrevalorats o deixar que els diners minvin en comptes sense rendiments.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

El 24 d’octubre es commemora el Dia Internacional contra el Canvi Climàtic per conscienciar sobre un dels principals desafiaments que afronta la humanitat. S’estima que les activitats humanes han provocat l’augment d’1 °C en la temperatura del planeta respecte a l’era preindustrial. I l’escalfament global podria suposar 1,5 °C addicionals entre 2030 i 2052 si no es prenen mesures dràstiques.

L’escalfament global provocat per l’acció humana s’està intensificant. Es calcula que la temperatura de la Terra havia augmentat 0,08 °C per dècada des de 1880, tot i que el ritme des de 1981 s’ha doblat. La temperatura està pujant actualment a un ritme de gairebé 0,2 °C cada dècada, encara que en regions com l’Àrtic el ritme és fins a dues o tres vegades major. I el pitjor és que podria pujar 1,5 °C més entre 2030 i 2052, segons un informe de l’ONU.

La major part de l’escalfament s’ha produit en els últims 40 anys. De fet, els nou anys compresos entre 2013 i 2021 es troben entre els deu més càlids des que es tenen registres, segons els mesuraments de l’Administració nord-americana. I s’estima que els anys 2016 i 2020 han estat els més càlids de la història.

A la recerca de responsables

Fenòmens naturals com l’activitat volcànica o les variacions en l’òrbita de la Terra influeixen en l’escalfament global, però els canvis observats en el clima del planeta des de mitjan segle XX es deuen fonamentalment a l’activitat humana.

La causa principal és la crema de combustibles fòssils, que ha anat augmentant a mesura que ho ha fet la població humana. La seva combustió genera gasos amb efecte d’hivernacle que atrapen els raigs del Sol en l’atmosfera terrestre, elevant la temperatura mitjana de la superfície del planeta.

Els gasos que més contribueixen al problema són el diòxid de carboni, els clorofluorocarburs, el vapor d’aigua, el metà i l’òxid nitrós. Les seves concentracions en l’atmosfera es troben en els nivells més alts dels últims dos milions d’anys.

Els blocs de gel extrets de Groenlàndia, l’Antàrtida i algunes glaceres revelen que el ritme d’escalfament actual és deu vegades superior al que es va produir immediatament després de l’última glaciació. El diòxid de carboni procedent de les activitats humanes està augmentant unes 250 vegades més ràpid que el procedent de fonts naturals.

No tots els països contribueixen per igual a l’escalfament global: els 100 països que menys emeten generen el 3 % de les emissions totals, mentre que els deu amb majors emissions generen el 68 %.

L’impacte en els oceans

El nivell global de la mar ha augmentat uns 20 centímetres en l’últim segle. No obstant això, el ritme de les dues últimes dècades gairebé doblega el del segle passat i s’accelera lleugerament cada any. No és d’estranyar. Segons la NASA, Groenlàndia va perdre una mitjana de 279.000 milions de tones de gel l’any entre 1993 i 2019, mentre que l’Antàrtida va perdre uns 148.000 milions de tones l’any.

A més, s’estima que, des del començament de la Revolució Industrial, l’acidesa de les aigües superficials de l’oceà ha augmentat un 30 % per l’augment de les emissions de diòxid de carboni. L’oceà ha absorbit entre el 20 % i el 30 % de les emissions generades per la humanitat en les últimes dècades i els 100 metres superiors mostren un escalfament de més de 0,3 °C des de 1969.

Efectes persistents

Una mala notícia és que l’escalfament provocat per les emissions d’origen humà des del període preindustrial fins al present persistirà durant segles o mil·lennis i continuarà provocant nous canvis a llarg termini en el clima.

De totes maneres, els riscos futurs relacionats amb el clima dependran del ritme, el pic i la durada de l’escalfament. En conjunt, seran majors si l’escalfament global supera els 1,5 °C en les pròximes dècades. I, per desgràcia, es preveu que l’escalfament global podria assolir uns 3,2 °C a la fi d’aquest segle.

Tot i que cada vegada més països s’estan comprometent a assolir un nivell zero d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle en 2050, és necessari que la meitat d’aquestes reduccions es produeixin abans de 2030 per mantenir l’escalfament per sota d’1,5 °C. De fet, la producció de combustibles fòssils hauria de disminuir aproximadament un 6 % l’any entre 2020 i 2030.

L’escalfament global ja està provocant canvis en els patrons meteorològics i suposa una greu amenaça pels fenòmens extrems que desencadena: intenses sequeres, greus incendis, tempestes catastròfiques i una seriosa disminució de la biodiversitat.

Podem pagar la factura del canvi energètic ara o pagar la del canvi climàtic en les pròximes dècades.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.

Tot i que qualsevol moment de l’any és bo per començar a estalviar, també és veritat que fàcilment podem trobar una excusa per no fer-ho mai. La pèrdua de poder adquisitiu per la inflació desbocada, els sous baixos, les rebaixes, el Black Friday! No obstant això, hi ha mètodes d’estalvi que requereixen un mínim esforç i estan a l’abast de quasi tothom. Càrol Rafales, de l’equip de producte d’11Onze, ens en presenta un de ben senzill de seguir.

Són moltes les persones que tracten d’estalviar per fer front a imprevistos, preveure futures compres o planificar unes bones vacances. Tantes com les que no saben com fer-ho, o que comencen a estalviar tot animades, però ho deixen córrer al cap de poc temps. Potser la clau està en anar pas a pas i començar a estalviar petites quantitats. Com apunta Rafales, “veritat que si us dic d’estalviar un euro la primera setmana, i dos la segona, no us sembla tan difícil?”.

Doncs en això es basa el repte d’estalvi de les 52 setmanes. Un mètode per estalviar fàcilment que consisteix a posar una quantitat de diners, durant 52 setmanes, en una guardiola, pot o el que t’agradi més, equivalent al número de la setmana que toqui.

De mica en mica s’omple la pica

Estalviar un euro la primera setmana, dos la segona, i així successivament, ens pot semblar ridícul, però si tenim en compte que al cap de l’any haurem estalviat 1.387 €, estem parlant d’una xifra que no és gens menyspreable. I que en tot cas, si tens un nivell d’ingressos prou elevat, “pots començar amb una xifra més elevada de” per exemple “21 €, per aconseguir més de 2.300 € al final de l’any”, explica Rafales.

Si no ens en refiem de la nostra constància en seguir aquest mètode, sempre podem programar una transferència setmanal a un compte d’estalvi, que fins i to ens pot donar uns interessos. A més, d’aquesta manera ens assegurem que aquests diners siguin de difícil accés ràpid, evitant temptacions de trencar la guardiola.

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.

Alguns conceptes són bàsics per a entendre per què estem a la vora d’una recessió, cap a on s’encamina el nou ordre econòmic mundial i quins seran els seus protagonistes.

El “Gran Reinici” és el nom d’una iniciativa del Fòrum Econòmic Mundial que pretenia repensar el model econòmic capitalista una vegada superats els estralls provocats per la pandèmia. La realitat és que a la crisi sanitària s’han sumat una crisi de deute i una crisi inflacionària que ens han situat a la vora de la recessió.

En el context actual, el “gran reinici del capitalisme” que reclamava aquest organisme internacional es fa més necessari que mai. Repassem alguns conceptes clau per entendre com hem arribat a una situació pròxima al col·lapse i quins factors condicionaran el futur pròxim de l’economia.

Àsia

L’eix de l’economia global s’està desplaçant d’Europa i els Estats Units cap a Àsia. Segons un estudi de la consultora McKinsey, l’any 2040 el continent asiàtic suposarà més de la meitat del producte interior brut mundial i un 40 % del consum. La pèrdua de protagonisme d’Europa és evident i l’FMI preveu que almenys la meitat dels països de l’eurozona entraran en recessió en els pròxims mesos.

Canvi climàtic

L’escalfament global ha obligat a deixar enrere la idea d’un creixement il·limitat a costa d’esgotar els recursos naturals i ha donat pas a la idea de l’economia circular, amb oportunitats en el camp de l’economia “verda”. Com ha posat de manifest la COP27, ara falta definir fins a quin punt els països industrialitzats assumiran el cost econòmic del canvi climàtic que han generat i quines mesures estan disposats a adoptar per alentir l’escalfament en un context de crisi econòmica.

Descentralització

Les noves tecnologies estan permetent l’aparició de productes i serveis que escapen al control dels Estats i les grans corporacions. Com apuntava James Sène, president d’11Onze, en una sessió de Fintech Talks, ens trobem davant una “transició del model antic, totalment dominat per uns pocs, a un nou model que arriba a més gent i està descentralitzat”. La descentralització de la creació monetària, per exemple, ha estat un dels grans pilars de les criptomonedes.

Desigualtat

Les dades de l’informe “World Inequality Report 2022” mostren que el 10 % de la població més rica del planeta ha acumulat des de mitjan anys noranta el 76 % de la riquesa generada al món. De fet, el 38 % es va concentrar a les mans de l’1 % de la població mundial. I la meitat de la població més pobra s’ha hagut de conformar amb les engrunes: el 2% de la riquesa generada durant aquestes últimes dècades. Per desgràcia, aquesta escletxa entre els superrics i el comú dels mortals no ha fet més que eixamplar-se durant la pandèmia. I els experts coincideixen que aquesta creixent desigualtat suposa un fre per al desenvolupament econòmic mundial.

Deute públic

El deute públic en el món s’ha disparat en els últims anys i limita el creixement econòmic. Tot i que el límit que estableix el Tractat de Maastricht per als Estats de la Unió Europea és del 60 % del seu PIB, el conjunt de països de la zona euro ja porta més d’un any per sobre del 100 %, segons dades d’Eurostat. La situació fora d’Europa no és millor, ja que el Fons Monetari Internacional estima que, a la fi de 2021, el deute públic global també representava el 100 % del PIB mundial. A més, els nivells de deute podrien empitjorar si la crisi s’accentua.

Estagflació

Des de març de 2021, els preus han pujat amb força i de forma gairebé ininterrompuda. La inflació a Catalunya, que va arribar a superar a l’estiu el 10 % interanual, es va situar a l’octubre prop del 7 %. La situació més enllà de les nostres fronteres no és millor, ja que la inflació d’aquest mateix mes en el conjunt de la zona euro va arribar al 10,7 %. S’espera que les successives pujades dels tipus d’interès contribueixin a controlar uns nivells d’inflació desconeguts des dels anys vuitanta del segle passat. El preu a pagar serà un major estancament de l’economia, que portarà a la recessió de les grans economies.

Impressió de moneda fiat

S’estima que el total de diners en circulació en el món, incloent-hi bitllets, monedes, xecs i pagarés, supera els 60 bilions d’euros. El problema és que una part considerable d’aquests bitllets s’han posat en circulació en els últims anys. Per exemple, només l’any 2020 l’oferta monetària dels Estats Units va augmentar un 24 %. La majoria dels bancs centrals s’han dedicat a imprimir moneda per fer front a un deute públic galopant. I aquest augment de moneda fiat ha estat el principal responsable de l’actual inflació.

Monedes digitals

Davant l’avanç de les criptodivises, que plantegen un model monetari totalment descentralitzat, els Estats treballen a contrarellotge en el desenvolupament de monedes digitals controlades pels bancs centrals (CBDC) per mantenir un sistema financer centralitzat. A la Xina, més de 260 milions de persones ja han utilitzat el iuan digital (e-CNY). A Europa, la Comissió Europea preveu que la regulació sobre l’euro digital estigui llesta a principis de 2023 i que aquesta moneda digital entri en funcionament l’any 2025. L’objectiu en un primer moment és que l’euro digital, gestionat i supervisat pel Banc Central Europeu, no substitueixi els diners en efectiu, sinó que els complementi.

Poder corporatiu

Les grans multinacionals tenen un poder creixent enfront de la minvant capacitat d’influència dels Estats. Moltes d’aquestes corporacions supervisen enormes cadenes de subministrament, venen els seus productes a tot el món i tenen uns ingressos superiors als de molts governs. De fet, si fos un país, Walmart seria el desè per nivell d’ingressos. La globalització ha capgirat les relacions de poder i en molts casos les grans corporacions es permeten eludir el pagament d’impostos amb total impunitat.

Subscripció

Com assenyalàvem en un article de La Plaça, està sorgint un nou model mutualista, més comunitari i basat en la compartició de béns i serveis, com a alternativa al model de compra i ús individual. En els models de negoci de subscripció cada client paga quotes que li permeten l’accés prolongat a un bé o servei en lloc de realitzar un gran pagament per endavant per posseir aquest bé o servei. Aquest model de negoci cada vegada és més freqüent en la indústria informàtica, de l’entreteniment o de l’automoció.

Tipus d’interès creixents

Després d’11 anys sense augments, el Banc Central Europeu va iniciar al juliol l’escalada dels tipus d’interès a Europa. De moment, ja han arribat al 2 % i la previsió és que continuïn incrementant-se en els propers mesos per refredar encara més l’economia i frenar la inflació. El BCE s’ha alineat amb la majoria de bancs centrals del món, que també estan incrementant les seves taxes d’interès per combatre l’escalada de preus. Aquesta mesura repercutirà directament en la butxaca de molts ciutadans, ja que les quotes de les hipoteques i dels préstecs amb interès variable resultaran cada vegada més elevades.

Virtualitat

No vivim en un món virtual, però sí virtualitzat, ja que “el que passa en el món digital té un impacte real en la nostra vida”, com advertia James Sène en una sessió sobre l’actual situació econòmica. En aquest sentit, el president d’11Onze vaticinava que el metavers, l’economia del qual depèn de l’autenticació de les propietats digitals, jugarà un paper clau a l’hora de digitalitzar les nostres identitats.

Si vols que el teu negoci faci un gran salt, utilitza 11Onze Business. El nostre compte d’empresa i autònoms ja està disponible. Informa-te’n!

L’accés a l’habitatge s’ha convertit en el principal fre al progrés econòmic real de les famílies catalanes. Tot i que els salaris han crescut nominalment, el preu dels habitatges ho ha fet gairebé el doble en la darrera dècada.

La ràtio preu/sou —que mesura quants anys de salari brut calen per adquirir un habitatge— ja supera els 9 anys a Catalunya i els 11 a Barcelona. Aquesta desconnexió entre ingressos i cost residencial explica millor que cap altra dada macroeconòmica la sensació d’empobriment general. Treballem més, però comprem menys vida.

Els governs proclamen que els sous pugen, les estadístiques ho corroboren i les empreses s’hi emmirallen. Però quan la nòmina aterra al compte corrent i s’enfronta al cost de la vida, el relat s’esmicola. Els números no enganyen: la distància entre ingressos i preu de l’habitatge és avui tan gran que fa una dècada hauria semblat una exageració.

Salaris que pugen, poder adquisitiu que baixa

Segons l’Idescat, el salari brut mitjà anual a Catalunya el 2023 va ser de 29.978 € (homes: 32.721 €, dones: 27.240 €), una bretxa salarial que encara persisteix. L’INE situa el salari estatal lleugerament per sota, amb 28.049 €.

Tot i aquest augment nominal, la inflació acumulada superior al 15 % entre 2020 i 2024 ha erosionat el poder de compra. Si ajustem per l’IPC, la pèrdua real de poder adquisitiu és d’un 6 % en cinc anys, segons Eurostat.

En teoria, els salaris milloren. En la pràctica, no prou: l’encariment de béns essencials —energia, alimentació, transport— avança més ràpidament que les nòmines. L’Observatori del Treball ja alertava el 2022 que, malgrat l’alça nominal, el poder adquisitiu retrocedia. Més diners en xifres, menys abast real.

Aquesta erosió fa que els ingressos creixin en euros corrents, però disminueixin en capacitat de compra. L’estalvi mitjà de les llars s’ha reduït, mentre el consum essencial absorbeix una part creixent del pressupost familiar.

El mur del preu: habitatge inabastable

El mercat confirma la tensió. A escala catalana, el m² es mou entre 2.400 i 2.500 €, segons els principals portals immobiliaris, mentre que a Barcelona ciutat s’aproxima als 5.000 €/m². L’Estadística Registral Immobiliària certifica rècords recents de preu i increments sostinguts en les vendes.

En termes històrics, el cicle actual ja supera els màxims de la bombolla immobiliària, fins i tot ajustat per inflació. Amb un matís: avui l’oferta és curta i el crèdit, més selectiu.

Un pis de 75 m² a 2.500 €/m² costa uns 187.500 €. Amb un salari brut de 30.000 € anuals, equival a 6,25 anys de sou íntegre (sense impostos ni interessos). A Barcelona, amb preus de 4.500–5.000 €/m², el tiquet puja a 337.500–375.000 €, i la ràtio supera els 11 o 12 anys.

El Banc d’Espanya utilitza la relació preu de l’habitatge / renda disponible com a indicador de l’esforç. A escala estatal ja és elevada (6–7), però a les àrees urbanes catalanes arriba fàcilment als 9 o 10 anys. És el temps d’una dècada… concentrat en un sostre.

Quan la casa s’empassa una porció creixent dels ingressos, tot l’altre es contreu: alimentació, salut, mobilitat, educació, cultura. No només costa estalviar; cada any hi ha menys marge per als imprevistos. I al lloguer, la pressió no és menor: a Barcelona, un pis de 70 m² voreja els 1.200–1.300 € mensuals, una part molt significativa del sou net d’un jove.

Quan la quota —de lloguer o hipoteca— supera el 30 % dels ingressos, es parla de sobreesforç residencial. A Catalunya, una part molt notable de la població ja hi viu. El resultat: emancipació tardana, cohabitacions perllongades i el lloguer compartit com a solució estructural.

Un mercat que juga en una altra lliga

El problema no és només cíclic, sinó estructural. Catalunya arrossega un dèficit crònic d’habitatge: durant anys s’ha construït molt menys del que reclama la demografia i la formació de noves llars. El sòl assequible escasseja, la tramitació s’eternitza i l’obra nova arriba a compte-gotes.

En paral·lel, l’entrada de grans inversors i l’ús de l’habitatge com a actiu financer global han accentuat la pressió alcista. La casa ha deixat de ser només un lloc on viure per esdevenir dipòsit de valor, assegurança i aposta. Quan el mercat s’escalfa, la ciutadania es refreda: treballa, estalvia… i no hi arriba.

El preu de compra és només la portada. A dins hi ha ITP o IVA, AJD, notaria, registre, gestoria i altres despeses que poden sumar un 10–12 % extra sobre el preu inicial. I un cop finançat, arriben els interessos: amb tipus més alts que fa uns anys, la càrrega total d’una hipoteca pot estirar-se durant dues generacions.

Parlar de propietat com a sinònim d’estabilitat s’ha tornat irònic. La casa dona sostre, sí, però també condiciona decisions vitals: tenir fills, canviar de feina, moure’s de ciutat. La tens, però et té.

El mecanisme de l’extracció

Aquest model funciona com un mecanisme d’extracció de renda que recau principalment sobre la classe mitjana. No és casualitat que baixi la natalitat, pugi l’edat d’emancipació i la vida es planifiqui segons l’evolució del tipus d’interès.

L’habitatge, que hauria de ser el punt de partida d’una vida digna, s’ha convertit en una condicionalitat. És una “presó daurada” on la llibertat no la marquen les parets, sinó l’anualitat.

Cap a un nou contracte residencial

Sortir d’aquest bucle exigeix polítiques integrals i constància. Per aquest motiu, caldrà…  

• Impuls sostingut d’habitatge públic, social i cooperatiu, perquè el dret a un sostre no depengui del cicle.
• Agilitat urbanística i millor gestió del sòl per accelerar l’obra nova assequible.
• Fiscalitat selectiva que penalitzi l’infraús i incentivi la rehabilitació.
• Transparència i governança del lloguer, amb eines d’estabilització allà on hi hagi tensió acreditada.
• Eficiència energètica per reduir la factura mensual i millorar la qualitat de vida.

Habitatge: dret o hipoteca vitalícia?

El valor d’una casa no s’hauria de mesurar en euros per metre quadrat, sinó en tranquil·litat: la certesa que hi pots viure sense ofegar-te. Si calen deu anys de sou per pagar-la —i sense comptar impostos, despeses i interessos—, el problema no és només el preu: és quin lloc ocupa l’habitatge dins del nostre contracte social. Reequilibrar-lo no és una opció; és condició de futur.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

No és una percepció, sinó una realitat: amb la globalització, els rics s’han fet més rics i els pobres, més pobres. Des de mitjan anys noranta, el 10 % més acabalat de la població mundial ha acumulat més de tres quarts de tota la riquesa generada, mentre que la meitat més pobra només va aconseguir el 2 %.

Després de tres dècades de globalització comercial i financera, les desigualtats mundials continuen sent extremadament pronunciades. Es pot dir que són tan grans avui com en el moment àlgid de l’imperialisme occidental. A més, la pandèmia de covid ha accentuat encara més les diferències d’ingressos.

Les dades de l’informe “World Inequality Report 2022” mostren que el 10 % de la població més rica del planeta ha acumulat des de mitjan anys noranta ni més ni menys que el 76 % de la riquesa generada. De fet, el 38 % es va concentrar a les mans de l’1 % de la població mundial. I la meitat de la població més pobra s’ha hagut de conformar amb les engrunes: el 2 % de la riquesa generada durant aquestes últimes dècades. I aquesta escletxa s’ha engrandit durant la pandèmia.

La gran diferència respecte a l’època de la colonització és que aquestes desigualtats no són tant una qüestió de països rics respecte a països pobres com de diferències individuals dins dels Estats. En aquest sentit, Europa és la regió amb diferències menys accentuades, mentre que la distribució de renda més desigual es dona al Nord d’Àfrica i Orient Mitjà. A més, les diferències entre gèneres també continuen sent considerables.

Un problema global

Un informe previ de l’ONU, el “World Social Report 2020”, també indicava que la desigualtat d’ingressos ha augmentat dins de la majoria dels països desenvolupats i en alguns països de renda mitjana, inclosa la Xina, que té l’economia de més ràpid creixement del món.

Si bé és cert que la diferència d’ingressos mitjans entre països s’està reduint, continua havent-hi grans diferències entre les regions més riques i les més pobres: la renda mitjana a Amèrica del Nord, per exemple, és 16 vegades superior a la dels habitants de l’Àfrica subsahariana.

Un fre per al desenvolupament

La desigualtat creixent entre individus agreuja els riscos de divisió i obstaculitza el desenvolupament econòmic i social. “Les disparitats d’ingressos i la falta d’oportunitats estan creant un cercle viciós de desigualtat, frustració i descontentament entre generacions”, indica el secretari general de l’ONU, António Guterres, en el pròleg de l’informe d’aquesta organització, la qual cosa provoca cada vegada més protestes tant als països desenvolupats com en els que estan en vies de desenvolupament.

Una de les conseqüències de la desigualtat és l’alentiment del creixement econòmic. En les societats desiguals, amb grans disparitats en àmbits com l’atenció sanitària i l’educació, les persones tenen més probabilitats de romandre atrapades en la pobresa al llarg de diverses generacions.

La influència de la innovació

No podem passar per alt que els ràpids avanços en àrees com la biologia i la genètica, així com la robòtica i la intel·ligència artificial, estan transformant les societats a un ritme vertiginós.

Tot i que la innovació tecnològica pot accelerar el creixement econòmic, oferint noves possibilitats en camps com l’atenció sanitària, l’educació, la comunicació i la productivitat, també està eliminant categories senceres de llocs de treball i provocant un augment de la desigualtat salarial.

Si bé els treballadors altament qualificats estan obtenen els beneficis de l’anomenada “quarta revolució industrial”, els treballadors poc i mitjanament qualificats, que es dediquen a tasques manuals i cognitives rutinàries, estan veient com es redueixen les seves oportunitats.

La llosa del canvi climàtic

Amb la crisi climàtica, les poblacions vulnerables estan suportant el major pes de la degradació mediambiental i els fenòmens meteorològics extrems. De fet, el canvi climàtic està agreujant la situació dels països més pobres del món i podria revertir els progressos en la reducció de la desigualtat entre nacions.

Si les mesures per fer front a la crisi climàtica avancen com s’espera, es perdran llocs de treball en els sectors contaminants, com la indústria del carbó, però la nova economia “verda” podria donar lloc a guanys nets d’ocupació.

La tragèdia de l’emigració forçada

Com assenyala l’ONU, “la migració és un poderós símbol de la desigualtat mundial”. De totes maneres, malgrat el que se sol pensar, emigren més a l’estranger els habitants dels països de renda mitjana que els de renda baixa. La causa probablement sigui la falta de possibilitats materials per a fer-ho en els llocs més pobres.

En general, es considera que la migració internacional beneficia tant als migrants com als seus països d’origen, ja que envien diners a casa. També es veuen beneficiats els països de destí. En alguns casos, quan els immigrants competeixen per un treball poc qualificat, els salaris poden veure’s pressionats a la baixa, augmentant la desigualtat. Però si ofereixen qualificacions que escassegen o accepten treballs que uns altres no estan disposats a fer, tenen un efecte positiu sobre la desocupació.

Aquestes migracions estan fent que, per primera vegada en la història, hi hagi més persones que viuen en zones urbanes que en zones rurals, una tendència que s’espera que continuï en els pròxims anys. I cal no oblidar que, tot i que les ciutats impulsen el creixement econòmic, són més desiguals que les zones rurals.

El poder de les polítiques públiques

La reducció de les desigualtats ha de tenir un paper central en les polítiques públiques. Això es tradueix a prendre mesures per garantir que les noves tecnologies s’utilitzin per reduir la pobresa i crear llocs de treball; que les persones vulnerables siguin més resistents a l’efecte del canvi climàtic; que les ciutats siguin més inclusives; i que la migració es produeixi de manera segura, ordenada i regular.

Per tal que els països siguin més igualitaris, és necessari impulsar una igualtat real d’oportunitats, amb mesures com l’accés universal a l’educació; polítiques fiscals que contemplin l’apartat social; i una legislació que abordi els prejudicis i la discriminació, al mateix temps que promogui una major participació dels grups desfavorits.

Si vols que el teu negoci faci un gran salt, utilitza 11Onze Business. El nostre compte d’empresa i autònoms ja està disponible. Informa-te’n!