Fiscalitat de final d’any a Catalunya

Quan s’acosta l’última setmana de desembre, el calendari sembla accelerar-se. Entre dinars, compres i tancaments d’any, reapareix la mateixa pregunta incòmoda de sempre: encara soc a temps de rebaixar la factura fiscal del 2025?

La resposta és que potser sí. I el sorprenent és que una de les eines més potents continua sent la gran desconeguda: l’amortització anticipada de la hipoteca. Una opció que només té sentit per a aquelles persones que encara conserven el dret a la deducció per adquisició d’habitatge habitual en l’àmbit estatal i/o poden aplicar el règim transitori de la deducció autonòmica de Catalunya.

Una deducció heretada del passat

La deducció estatal per adquisició d’habitatge habitual —tant interessos com capital amortitzat— ja no genera nous drets des de l’1 de gener del 2013. Només hi tenen accés els contribuents que van comprar abans d’aquesta data, que complien els requisits que marcava llavors la normativa i que ja havien aplicat aquesta deducció en exercicis anteriors. Sense aquest darrer punt, no et pots acollir al règim transitori.

A Catalunya la situació és similar, on la deducció autonòmica per inversió en habitatge habitual es manté, però únicament per al règim transitori. Per tant, si vas comprar el teu pis o casa després del 31 de desembre del 2012, ni l’Estat ni la Generalitat et permeten aplicar aquesta deducció.

En molts casos s’ha repetit la idea que “pots deduir fins a 1.500 € anuals”, però aquesta és una simplificació. A Catalunya, la referència als 9.040 € correspon als límits establerts per determinades deduccions dins del règim transitori. La quantitat exacta aplicable depèn del supòsit concret i de si es tracta del tram estatal, autonòmic o de casos especials.

Quan l’amortització anticipada té sentit… i quan és inútil

La clau és tan simple com això: si els interessos que pagues cada any ja superen el límit deduïble, amortitzar capital no et donarà cap benefici fiscal addicional. L’amortització, en aquests casos, és invisible a ulls de l’Agència Tributària.

Sovint passa amb hipoteques antigues amb tipus del 3%, perquè si et queden uns 120.000 € pendents, els interessos anuals poden situar-se entre 2.800 € i 3.300 €. Si el límit deduïble és inferior, ja no tens marge. L’amortització anticipada no afegeix res.

A Catalunya, si tens dret al règim transitori, els percentatges del tram autonòmic són del 7,5%, o del 15% en casos de discapacitat. Però sempre dins de la base màxima prevista. En resum, l’amortització anticipada només té sentit si es compleixen tres condicions: 

• Encara no has arribat al límit deduïble (interessos + capital amortitzat). 
• Tens dret al règim transitori, tant estatal com autonòmic.
• Financerament, immobilitzar capital té sentit dins del teu perfil econòmic. 
  

Si alguna d’aquestes peces falla, el benefici fiscal pot ser mínim o inexistent.

Una aritmètica per no enganyar-nos

Si encara tens marge per deduir, l’estratègia és clara: cal posar números sobre la taula, veure què has pagat realment durant l’any i comparar-ho amb el límit que et permet la normativa. Només quan tens aquesta fotografia precisa pots decidir si una amortització anticipada et dona un retorn fiscal real… o només la il·lusió d’estalvi. Per tant, hauràs de fer el següent:

• Calcula que ja has pagat d’interessos + amortització durant l’any. 
• Comprova si aquest import arriba o no al límit deduïble.
• Si tens marge, decideix quina quantitat vols amortitzar abans del 31 de desembre.

I un punt fonamental: la deducció mai equival al total amortitzat. L’error habitual és pensar que cada euro que destines a reduir capital es transforma directament en estalvi fiscal, però no funciona així. Amb la deducció estatal del 15%, per exemple, amortitzar 1.500 € només et retornaria 225 €, una fracció modesta de l’esforç real. I en el cas de la deducció autonòmica, on els percentatges són del 7,5% o del 15% segons el supòsit, el retorn és encara menor, fet que reforça la idea que l’operació només és rendible quan realment tens marge dins del límit deduïble.

Catalunya: què has de revisar, sí o sí

Abans de fer cap moviment, assegura’t de tenir molt clar si realment encaixes dins del règim transitori i quins límits marca la normativa per al teu cas. Només revisant amb detall dates, requisits i bases imposables evitaràs errors que poden convertir una bona intenció fiscal en una operació inútil. Només aleshores sabràs si l’amortització anticipada juga realment a favor teu. Per tant, abans de fer cap moviment, assegura’t de:

• Que l’habitatge habitual es va adquirir abans de l’1 de gener del 2013.
• Que pots aplicar el règim transitori estatal i, si escau, el tram autonòmic de Catalunya (7,5% o 15%). 
• Que no superes els límits previstos en renda i base imposable (en alguns casos, màxim de 30.000 € després de mínims).
• Que la teva hipoteca i les seves condicions compleixen la normativa exigida.
• Que amortitzar no et deixa sense liquiditat ni et resta flexibilitat davant imprevistos.

Recorda que la deducció només s’aplica sobre les quantitats efectivament satisfetes durant l’any —ni compromisos futurs, ni amortitzacions acordades però no pagades.

Una decisió fiscal o una decisió de vida?

L’amortització anticipada pot ser encertada si només et manca un petit tram per arribar al límit deduïble i només en aquests casos és on el benefici fiscal existeix i compensa. Però si els interessos de la hipoteca ja superen el límit, l’amortització no aporta res fiscalment. I pot restar-te liquiditat, capacitat d’inversió i coixí d’estalvi.

L’última setmana de l’any és un bon moment per baixar a la realitat dels números: compara interessos + amortització acumulada amb el límit deduïble real. I només llavors decideix si l’amortització anticipada encaixa amb la teva situació i amb la normativa catalana.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si et preocupa la qualitat de l’aigua que beu la teva família, probablement carreteges grans quantitats de garrafes o d’ampolles d’aigua mineral que al cap de l’any et costen més de 1.000 euros. Amb un filtre a la teva aixeta pots continuar gaudint d’aigua de qualitat, reduir per 15 la teva despesa, ajudar el planeta i estalviar-te maldecaps i d’esquena.

Estalviar no significa necessàriament privar-se de moltes coses. Sovint significa evitar sobrecostos innecessaris en productes essencials. Per això neix Imprescindibles 11Onze, perquè puguis reduir despeses en productes dels quals no pots prescindir.

El primer d’aquests productes disponibles a la web d’11Onze està relacionat amb l’aigua, el líquid essencial per a la vida. Hem de beure’n dos litres diaris i el més habitual és que acabem comprant un munt d’ampolles o garrafes de plàstic, amb el consegüent impacte mediambiental del plàstic que comporten.

Una família de quatre membres hauria de beure una mitjana de 2.920 litres d’aigua a l’any. Això equival a una despesa mínima de 1.196 euros si comprovem els preus de les ampolles d’1,5 litres més populars als principals supermercats d’Espanya i fem la mitjana. 

En termes mediambientals, aquest consum suposa més de 60 kg de plàstic abocats al planeta i una quantitat de CO₂ similar emès a l’atmosfera durant la seva fabricació i transport.

Més de mil euros d’estalvi

És possible beure aigua de bona qualitat, amb bon sabor, estalviar i ajudar a preservar el planeta? La resposta és sí. Tan senzill com substituir el consum d’aigua envasada per aigua filtrada. El filtre Tappwater, que està fet en un 70 % de closca de coco, captura fins a 100 substàncies que podem trobar a l’aigua corrent, metalls pesants inclosos.

Pel que fa a l’estalvi econòmic, la senzilla instal·lació d’aquest filtre, que no requereix cap eina, equival a un estalvi de més de 1.100 euros a l’any per a una família de quatre membres. De gairebé 1.200 euros que suposa la compra d’aigua envasada es passa a menys de 90 euros en total. 

El kit amb el filtre i els recanvis necessaris per al consum anual costen 79,99 euros. I a això només s’han de sumar menys de 10 euros de consum d’aigua de l’aixeta, tenint en compte que el preu mitjà a Espanya és d’aproximadament 0,0019 euros per litre i que amb el paquet anual de Tappwater es poden filtrar fins a 4.800 litres.

El planeta també s’estalvia plàstic i CO₂

 Addicionalment, el medi ambient s’estalvia unes 1.947 ampolles de plàstic que no hauràs de carregar fins a casa i 63 kg de CO₂. I també t’assegures que l’aigua està lliure dels microplàstics que poden desprendre els envasos de plàstic quan es degraden per l’escalfor, i que ja s’ha demostrat que arriben al nostre torrent sanguini. 

Tots els productes de Tappwater passen estrictes proves de qualitat abans de ser enviats als clients, i per això ofereixen una garantia d’un any.

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.

Les propietats físiques de l’or li atorguen una gran versatilitat per ser utilitzat en diverses aplicacions industrials, com ara la considerable infraestructura electrònica necessària per a impulsar el sector de la intel·ligència artificial (IA) que es troba en ràpid creixement.

Al llarg de la història, l’or ha estat considerat com el dipòsit de valor per antonomàsia, la qual cosa l’ha convertit en un actiu essencial per les persones que volen protegir els seus estalvis i per als inversors que volen diversificar les seves carteres en moments d’incertesa econòmica.

Però més enllà de la seva popularitat com a actiu refugi i del seu ús en el sector de la joieria, les propietats físiques de l’or, com la seva alta conductivitat elèctrica i resistència a la corrosió, fan que sigui ideal per ser utilitzat en diverses aplicacions industrials.

Des del món de la medicina on es fa servir en pròtesis i dispositius mèdics implantables, gràcies al fet que no és reactiu ni tòxic, fins a l’electrònica aplicada a les indústries automobilística i aeroespacial, es calcula que unes 300 tones d’or a l’any es fan servir per components electrònics i que el 7% de l’or mundial es troba en aquest tipus de dispositius.

La IA impulsa la demanda d’or 

Encara que la demanda d’or utilitzat en electrònica va assolir el seu màxim el 2010 amb 328 tones, caient fins a les 249 tones el 2023, en els últims trimestres, aquest sector ha experimentat una modesta recuperació i, segons un informe del Consell Mundial de l’Or (WGC), les aplicacions de la IA reforçaran aquesta demanda a curt termini.

La raó és que l’adopció de la IA està impulsant la necessitat de dispositius tecnològics avançats que utilitzen or. Les empreses tecnològiques estan invertint grans quantitats de diners en la creació de nous models i algorismes d’intel·ligència artificial multimodal que poden aprendre, raonar i prendre decisions de manera autònoma després de recopilar i analitzar dades. Amb l’expansió de les aplicacions d’IA en camps com la salut, la seguretat i les finances, s’espera que aquesta tendència continuï a l’alça. 

Tot i que amb l’evolució de les noves tecnologies alguns dels usos tradicionals de l’or poden anar desapareixent —com s’està veient en la producció de llums LED sense components que continguin or— a mesura que les empreses inverteixen en centres de dades, xips i sensors especialitzats, s’espera que la demanda d’or per a usos industrials continuï experimentant un creixement sostingut, consolidant-lo com un actiu indispensable tant en la indústria com en els mercats financers.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

La precarietat no és un accident del sistema, és la seva nova estructura. Ens connecta a tots a través de la incertesa, la dependència i el deute. I només entenent-ho podrem trencar el cercle i recuperar la sobirania sobre les nostres vides.

El sociòleg polonès Zygmunt Bauman va captar com pocs l’essència del nostre temps. Allò que ell anomenava modernitat líquida és avui una realitat palpable: tot el que abans era sòlid —la feina, les relacions, la seguretat econòmica— s’ha tornat fràgil i efímer. El treballador que podia planificar una vida, fer una hipoteca o criar fills amb certa tranquil·litat, ha estat substituït per un individu que encadena feines temporals, subsidis i deutes. Aquesta inestabilitat no és només econòmica: és emocional, psicològica i cívica. Un ciutadà que viu amb por és més fàcil de governar, però també molt menys lliure.

La inseguretat com a instrument de control

Les crisis —financera, sanitària, energètica, climàtica— s’han convertit en una constant. La incertesa ja no és una excepció, sinó una condició estructural. Cada nova onada de dificultats justifica un nou paquet de mesures “temporals” que, amb el temps, es tornen permanents. Mentrestant, la població s’acostuma a viure amb l’aigua al coll: salaris que no arriben a cobrir el cost de la vida, inflació que erosiona l’estalvi, lloguers que devoren sous i una fiscalitat creixent que ofega les classes mitjanes.

Aquesta precarietat generalitzada crea dependència. Els governs la gestionen amb subsidis i ajudes puntuals, mentre la banca i les grans corporacions ofereixen crèdit fàcil per mantenir el consum. És un cercle viciós que transforma els drets socials en favors i el treballador en deutor perpetu. La por de perdre l’ingrés o la casa esdevé una poderosa eina de submissió.

El resultat és una societat que viu pendent del pròxim rebrot econòmic o del pròxim índex de l’IPC, i que acaba confonent la supervivència amb el progrés. Com advertia Bauman, “la llibertat sense seguretat és una condemna, però la seguretat sense llibertat és una presó invisible”.

Del treball estable al treball fràgil

En pocs anys, el concepte de feina s’ha transformat radicalment. La flexibilitat —paraula aparentment positiva— s’ha convertit en sinònim de temporalitat, subcontractació i inseguretat. Els contractes curts i la feina parcial s’han normalitzat fins al punt que ja no sorprenen. En canvi, un contracte indefinit o una jornada de quaranta hores sembla gairebé un privilegi.

Segons l’INE, més del 25% dels treballadors joves a l’Estat espanyol tenen contractes temporals. A Catalunya, el salari mitjà real ha perdut més d’un 7% de poder adquisitiu en els últims cinc anys, mentre el cost de l’habitatge ha augmentat un 30%. La desigualtat entre sous i preus és ja estructural: treballar no garanteix viure dignament.

Aquest model laboral fragmentat genera una població permanentment disponible i fàcil de substituir. El treballador no pot projectar futur ni acumular patrimoni. Quan la feina deixa de ser una font d’estabilitat i passa a ser una lluita diària per la subsistència, el contracte social es trenca.

La precarietat laboral també és precarietat cívica. Un ciutadà sense horitzó no participa, no protesta, no exigeix. Simplement, sobreviu. I aquesta és, potser, la nova victòria del sistema: transformar el treballador en consumidor obedient i esgotat.

La pèrdua de llibertat i la necessitat de sobirania econòmica

La inseguretat econòmica erosiona silenciosament la llibertat. Quan tot depèn del salari del mes o del crèdit concedit, l’autonomia personal es difumina. Vivim en societats aparentment lliures, però sotmeses a mecanismes de control subtils: deute, dependència tecnològica i desinformació constant.

El repte és tornar a construir sobirania. En l’àmbit col·lectiu, això vol dir recuperar el control sobre els recursos bàsics —energia, habitatge, finances— i fomentar economies locals resilients. En l’àmbit individual, vol dir reaprendre hàbits d’autogestió: estalviar, invertir amb criteri, fugir del deute innecessari i apostar per la formació financera com a eina d’alliberament.

L’educació econòmica és la clau per transformar la por en poder. Quan entenem com funciona el sistema, ja no ens hi sotmetem cegament. A 11Onze fa temps que ho defensem: l’estalvi és sobirania, la informació és llibertat i la comunitat és força. 

El camí cap a una societat menys precària no depèn d’esperar solucions externes, sinó per construir seguretat des de baix, des de la cooperació i la consciència. Potser Bauman tenia raó: la precarietat és el nou vincle social. Però encara hi som a temps de convertir aquest vincle en una xarxa de solidaritat, no de submissió.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Encara que la irrupció de la intel·ligència artificial pot suposar una amenaça per a certs sectors laborals, històricament, les tecnologies que automatitzen tasques també creen noves ocupacions i disciplines relacionades amb la programació i desenvolupament d’aquests sistemes automatitzats. 

L’entrada en acció de la IA en l’entorn laboral està seguint un patró similar a les anteriors revolucions tecnològiques. Per una banda, l’avenç de l’automatització disminueix el personal necessari per a fer tasques repetitives o rutinàries, però, per l’altra, genera noves feines que requereixen habilitats tècniques relacionades amb aquestes noves tecnologies. Fem un repàs d’algunes de les noves professions i disciplines que està creant aquest pilar essencial de la indústria 4.0, com són:

Enginyers de prompts

El bon funcionament d’aplicacions d’intel·ligència artificial, com el ChatGPT o el Bard, a l’hora de proporcionar les millors respostes davant la pregunta d’un usuari, depèn en gran manera de la precisió i el context de les instruccions. La feina del ‘prompt engineer’ és una disciplina enfocada a entrenar i ajustar els models de llenguatge basats en intel·ligència artificial amb l’objectiu d’assegurar que generin resultats coherents i útils per a l’usuari. Tot i que no cal saber programar, la creativitat, el pensament crític i l’anàlisi de dades, són habilitats clau per a aquesta professió.

Programadors i Desenvolupadors

En aquest cas, es tracta d’especialistes en el disseny, creació, desenvolupament i implementació de programaris basats en algorismes d’aprenentatge automàtic i xarxes neuronals artificials que són essencials per a proporcionar la base tecnològica. El seu principal objectiu és crear sistemes d’intel·ligència artificial que puguin aprendre i millorar automàticament a partir de les dades introduïdes. 

Processament de Llenguatge Natural

Els experts en Processament de Llenguatge Natural són essencials per a ensenyar a chatbots i processadors de text a comprendre i generar llenguatge humà escrit i parlat. Desenvolupen el model lingüístic perquè els enginyers informàtics l’implementin en un codi eficient i funcional. Si bé aquesta feina no requereix un gran coneixement tecnològic, és desitjable haver estudiat una carrera de lingüística, filologia o traducció, així com una especialització en processament de llenguatge natural o lingüística computacional. 

Analítica i ciència de dades

La intel·ligència artificial és una eina molt útil per a recopilar i analitzar patrons complexos de grans bases de dades. Professionals experts en analítica i ciència de dades són necessaris per a interpretar aquesta informació de manera que es pugui extreure informació útil per donar suport a la presa de decisions d’una organització o empresa. Per fer aquesta feina, cal tenir coneixements d’estadística, matemàtiques i el domini d’eines d’anàlisis de dades com Excel o SQL, juntament amb l’habilitat per comunicar els resultats de manera clara i efectiva.

Auditoria d’Algoritmes

En aquesta disciplina s’avalua la fiabilitat dels resultats dels sistemes que fan ús de la intel·ligència artificial, així com el seu compliment ètic i legal, assegurant que s’apliquin els estàndards i regulacions pertinents. Les auditories algorítmiques són una revisió o supervisió interna que es fa en paral·lel al desenvolupament del sistema d’intel·ligència artificial i periòdicament una vegada s’ha fet el llançament del producte al mercat. Persones amb perfils legals i estudis de ciències socials i ètica són candidats ideals per aquest tipus de feina.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Fa més de 3.000 anys, abans de la irrupció de Grècia, la humanitat ja disposava de societats desenvolupades i interconnectades econòmicament. Aquesta mena de globalisme pretèrit va provocar una fallida en cadena quan el canvi climàtic, les migracions i les noves tecnologies van fer caure la primera peça del dòmino.

La globalització no és un invent del segle XXI, ni del XX, ni tan sols del colonialisme i l’imperialisme que tanta sang van vessar. Molt abans la humanitat ja havia teixit una xarxa comercial connectant societats més avançades del que sovint pensem. A l’Edat de Bronze, cap al segon mil·lenni abans de Crist, hi havia diverses civilitzacions ben desenvolupades al voltant del mar Mediterrani. Parlem de l’antiga Babilònia (a l’actual Iraq), la cultura Micènica (a l’actual Grècia, que controlava el comerç amb la península Itàlica), l’imperi Hitita (actual Turquia) i l’Antic Egipte. Aquestes quatre civilitzacions havien establert unes relacions comercials que, més enllà de conflictes puntuals, els permetien el progrés mutu.

Com van col·lapsar?

Aquell món globalitzat i cosmopolita va ser esborrat del mapa en la que és considerada com una de les grans catàstrofes de la humanitat. I tot va començar amb catàstrofes climàtiques: una forta disminució de les pluges (durant tres segles) va deixar molt tocats els centres de producció d’aliments claus de la civilització. El mirall amb l’actualitat és espaordidor si pensem en l’acumulació de males collites i la conseqüent pujada de preus dels aliments bàsics que ja fa anys que escuren les butxaques dels ciutadans del nostre país.

La falta de pluges va provocar la fam i la fam va convertir-se en una migració desesperada i violenta. Ara aquells miserables són coneguts com els Pobles de la Mar, una munió de pobles units per la gana que es movien pel món buscant alguna cosa per menjar i que van arrasar primer Micenes, després l’imperi Hitita i que van trobar el seu mur de contenció amb Egipte. El faraó Ramsès III els va poder aturar a la desembocadura del Nil, però la grandíssima despesa bèl·lica va deixar la seva societat també tocada de mort. Així la pobresa es va estendre per Egipte i Babilònia, sobretot perquè havien perdut els seus dos principals clients i no tenien a qui vendre ni a qui comprar. Aquells imperis moderns i interconnectats van fer fallida i van donar lloc a petites ciutats-estat autàrquiques, tancades en si mateixes, mirant només de sobreviure. És el que es coneix com l’Època Fosca, que es va allargar fins a l’aparició de les polis gregues.

Repetirem la història?

Les societats i les economies modernes estan més connectades que mai, d’una manera que no és comparable a l’Edat de Bronze. Si al Japó hi ha un sotrac econòmic, la fiblada arriba tot el món en un devastador efecte papallona. Així mateix, però, hi ha més mecanismes i recursos dels que hi ha hagut en cap altre moment de la història per tal d’evitar que la catàstrofe sigui tràgica.

La primera clau, com ens ensenya la història, és la producció d’aliments. Garantir un nivell mínim de benestar al gruix de la població mundial és essencial per a la supervivència mútua. Ara bé, hi ha elements difícils de controlar. La natura, el canvi climàtic, les pors i desconfiances que generen conflictes de tota mena… el món és un polvorí sempre a punt per explotar. La qüestió és si la humanitat serà hàbil per mullar la metxa.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Els esdeveniments meteorològics extrems suposen el risc més gran per la humanitat durant la pròxima dècada, segons constata l’últim Informe de Riscos Globals 2024 del Fòrum Econòmic Mundial. Tanmateix, la desinformació i la incertesa econòmica representen les principals preocupacions a curt termini.

L’informe anual sobre Riscos Globals elaborat pel Fòrum Econòmic Mundial analitza els principals reptes a què s’enfronta el món a dos i deu anys vista. Així mateix, examina possibles cooperacions i diferents enfocaments per a fer front a aquests riscos mundials.

En l’elaboració de l’informe de 2024 s’han enquestat 1.490 experts del món acadèmic, l’empresa, l’administració, la comunitat internacional i la societat civil. Com a complement a aquestes dades, s’hi ha afegit l’Enquesta d’Opinió Executiva (EOS) feta a 11.000 líders empresarials en 113 economies, per a identificar els riscos que suposen l’amenaça més greu per a cada país.

S’analitzen un total de 34 riscos globals, entre els quals es troben factors de caràcter tecnològic i econòmic, així com riscos socials i geopolítics. Com a risc global s’entén la possibilitat que es produeixi un esdeveniment o condició que afectaria negativament una proporció significativa del PIB mundial, la població o els recursos naturals.

Els principals riscos globals estan vinculats al canvi climàtic

Els canvis relacionats amb l’emergència climàtica, com ara els fenòmens meteorològics extrems, la pèrdua de biodiversitat, el col·lapse dels ecosistemes o l’escassetat de recursos naturals, representen l’amenaça més gran per la humanitat en els pròxims deu anys.

Dos terços dels enquestats estan preocupats pels esdeveniments meteorològics extrems durant la pròxima dècada, un factor que també ocupa el segon lloc quant a risc en els pròxims dos anys. En aquest cas, 5 dels 10 principals riscos globals estan relacionats amb el medi ambient i el canvi climàtic.

Entre els responsables d’organitzacions de la societat civil, Kirsten Schuijt, directora general de WWF Internacional, avisava que “a menys que prenem mesures urgents, l’amenaça només s’intensificarà i ens aproparà a infligir danys irreversibles a la societat i als ecosistemes”. De fet, hi ha estudis que mostren que en la dècada de 2030 podrien produir-se canvis potencialment irreversibles en el planeta si les temperatures continuen augmentant.

Augmenta el risc de desinformació i polarització social

La desinformació, inclosa la generada per la intel·ligència artificial, i la polarització social i política ocupen el segon i tercer lloc en el rànquing de preocupacions. Les societats polaritzades són més propenses a fiar-se d’informació (veritable o falsa) que confirma els seus biaixos. A curt termini, la desinformació pot afectar 4.000 milions de persones que votaran en 60 països durant 2024. 

A l’informe s’avisa que els mateixos governs estaran cada vegada més en condicions de determinar quin relat és considerat com “la veritat”, la qual cosa podria permetre als partits polítics monopolitzar el discurs públic i suprimir les veus discrepants. Per tant, es preveu que la desinformació continuï sent utilitzada per actors nacionals i estrangers per ampliar les divisions sociopolítiques. 

En aquest context, la polarització social emergeix com un dels principals riscos que estan interconnectats amb la recessió econòmica i la manca d’oportunitats. A més, les tensions geopolítiques i els conflictes armats estan afectant greument la subsistència de milions de persones, i incrementen la possibilitat que esclati una guerra de conseqüències globals.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

L’estira-i-arronsa geopolític dels últims anys entre Orient i Occident ha posat de manifest un canvi de paradigma que és cada dia més evident. Hem tornat a un món multipolar on l’hegemonia dels Estats Units va perdent força any rere any. Analitzem les causes i conseqüències d’aquest reequilibri i repartiment del poder global.

El món està més interconnectat que mai, però el poder està més repartit. La distribució del poder en la geopolítica mundial ha variat històricament entre els Estats. Del sistema bipolar establert durant el període de la Guerra Freda, en què dues grans potències compartien el poder, es va passar a un món unipolar després del col·lapse de l’URSS i el bloc comunista. Aquest canvi de l’ordre mundial va establir una hegemonia nord-americana substantivament basada en dues columnes: el poder militar i l’econòmic.

Tanmateix, l’abast i la preeminència de la influència geopolítica estatunidenca era única i anava molt més enllà de la definició d’una superpotència tradicional. D. Hubert Vedrine, ministre d’Afers Exteriors francès, va encunyar un nou terme, hiperpotència, per descriure un domini de poder que no només dictava l’àmbit econòmic, tecnològic o militar global, sinó que també incloïa l’imperialisme cultural que detallaven sarcàsticament els membres del grup de música alemany Rammstein en la coneguda cançó Amerika.

Dit això, la comunitat internacional no va trigar a plantar les llavors per desafiar aquest nou statu quo. Economies emergents, com el bloc format pels BRICS, van començar a situar-se de manera organitzada en l’escena internacional, donant sentit al concepte de món multipolar que definia les bases d’un nou ordre polític i econòmic.

L’ascens d’Àsia i el declivi d’Occident

El 1988, el líder xinès Deng Xiaoping va dir al llavors primer ministre indi Rajiv Gandhi

que l’arribada del ‘segle asiàtic’ estava lluny de ser un fet fins que la Xina, l’Índia i els països veïns es desenvolupessin. Tres dècades després, pocs dubten que estem vivint una nova època daurada del continent asiàtic. Àsia és la regió de major creixement del món i el contribuent més gran al PIB global, amb la Xina com la segona economia mundial.

Els cicles econòmics i els mercats financers se centren cada vegada menys en els Estats Units. L’ús i abús de les sancions econòmiques en vers qualsevol corporació o país, fins i tot països aliats, que no se sotmet als interessos del gegant americà, no fa més que consolidar els esforços per part de la Xina, Rússia i altres països no alineats al bloc geopolític occidental a crear sistemes econòmics alternatius.

Beijing, amb el seu enfocament en aconseguir la independència tecnològica i vinculació d’altres països a la Iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda (del seu nom en anglès Belt and Road Initiative), inverteix el seu capital, ajudant a aixecar les economies regionals de parts del món oblidades per Occident, o a les que els antics poders colonials exigeixen molt més, sovint amb l’ús de la força, per rebre molt poc a canvi. Tot un conjunt de múltiples aliances que divideixen i distribueixen encara més els centres de poder i influència.

Encara que ens trobem davant d’un reequilibri necessari i inevitable de l’ordre mundial, en última instància, que els Estats puguin fer un bon ús de la ressurgència d’aquesta nova tendència cap a la multipolaritat dependrà de la seva ubicació geoestratègica, demografia, recursos energètics i, sobretot, del seu poder econòmic, que demarcarà els límits de la seva autonomia relativa a les superpotències establertes.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

Diuen que la Constitució del 78 és el pilar de la democràcia espanyola. Potser ho és, però també és el seu cinturó de castedat. Tot el que pretén respirar fora del centre és reprimit en nom de la unitat. Allò que es va redactar per garantir l’autonomia ha acabat convertint-se en un mecanisme de submissió, un text que confon lleialtat amb obediència i convivència amb silenci.

Quan l’actual president de la Junta de Comunitats de Castella-la Manxa, el Sr. Emiliano García-Page va afirmar que “tots els diners dels catalans són nostres”, no feia una “boutade electoral”, sinó que estava pronunciant —sense filtres— la veritat més profunda d’un sistema dissenyat per convertir la solidaritat en apropiació. Des de la centralització borbònica del segle XVIII fins al règim constitucional del 1978, Espanya ha construït un model que confon unitat amb submissió i que troba a Madrid el seu centre gravitatori. Allò que històricament era una necessitat administrativa s’ha convertit avui en una forma de dominació econòmica i simbòlica.

Mentre la capital es proclama motor del progrés, la realitat és més prosaica, perquè Madrid no genera riquesa, sinó que l’absorbeix. El seu “miracle madrileny” és el resultat d’una arquitectura fiscal i jurídica feta per concentrar poder i renda, ofegant els territoris productius que sostenen el país.

El vincle directe amb la “España vaciada”

Segons l’Agència Tributària, Madrid aportava el 19,5 % del PIB estatal el 2023, però declarava el 24 % de les rendes més altes. La diferència no és productivitat, sinó absorció: la riquesa neix a la perifèria —Catalunya, País Valencià i Balears— i es declara al centre. L’Estat ha bastit un model radial en què tot —empreses, institucions, mitjans i esport— orbita al voltant d’un sol nucli, mentre el territori s’esllangueix.

Amb la bonificació del 100 % de l’Impost de Patrimoni i Successions i una fiscalitat a mida per a les grans fortunes, Madrid ha creat un paradís fiscal interior dins del mateix Estat. Més de 25.000 contribuents d’alt patrimoni hi han fixat residència en l’última dècada. El capital s’hi refugia, la perifèria s’esgota i l’Estat observa satisfet, perquè aquest desequilibri li és funcional.

Aquesta concentració de riquesa al centre no només empobreix els territoris productius, sinó que accelera el buidatge de bona part del país. Les zones rurals i industrials, privades d’inversió i activitat econòmica, pateixen un èxode constant de població jove i una dependència creixent de subvencions. L’anomenada “España vaciada” no és un fenomen natural ni demogràfic, sinó la conseqüència directa d’un Estat que xucla recursos, talent i oportunitats cap a Madrid.

Aquesta competència deslleial no es corregeix, sinó que s’estimula i s’impulsa. La suposada solidaritat constitucional és, en realitat, un mecanisme d’espoli legalitzat per tot el territori. I quan algun territori denuncia l’abús, ràpidament se’l titlla d’insolidari. Per tant, la paradoxa de tot plegat és massa completa, perquè qui sosté l’Estat és acusat de voler trencar-lo.

La densitat com a estratègia de dominació

La demografia —de fet— n’ha estat la primera conseqüència visible. A partir del 1950, la Meseta va començar a buidar-se de manera sostinguda, empesa per la necessitat d’alimentar a Madrid amb una gran quantitat de capital humà.

Aquest flux intern de població no va ser espontani, ja que responia a una estratègia d’Estat per reforçar el centre polític i administratiu. Madrid no va créixer per ser el motor econòmic del país, sinó per esdevenir-ne la seu de poder.

Aquesta concentració massiva va transformar la ciutat en un ecosistema de funcionaris, gestors, servidors públics i comissionistes, més que no pas de productors o innovadors o de start-ups. No és casualitat geogràfica, sinó el resultat d’un projecte polític de densitat de població, perquè allà on s’acumula població, s’acumula representació; i on hi ha representació, hi ha legitimitat.

La majoria parlamentària que garanteix aquest statu quo no és fruit de l’atzar. El 45 % dels escons del Congrés es reparteixen entre Madrid i les dues Mesetes, una configuració que converteix la concentració demogràfica en hegemonia política permanent. La Llei Electoral, dissenyada per sobreponderar la província com a unitat de representació, assegura que el centre governi fins i tot quan no té majoria social.

D’aquesta manera, la creació del bipartidisme —PSOE i PP— ha permès actuar com les dues cares d’un mateix règim, alternant-se en el poder sense alterar-ne el fonament. Així, Madrid no només s’ha blindat amb la llei i amb els vots, sinó també amb la moral del poder, sota aquella convicció tan arrelada que tot el que és central és racional, i tot el que és perifèric és sospitós.

Amb el temps, aquesta demografia induïda i aquesta sobreponderació electoral han esdevingut la base material i simbòlica del poder central. Quan arriba la democràcia, Madrid ja concentra prou pes electoral per condicionar qualsevol majoria. L’equilibri territorial deixa de ser un objectiu per convertir-se en una anomalia estadística. A partir d’aleshores, la concentració s’interpreta com a “eficiència” i el buidatge de la perifèria com una conseqüència natural del mercat.

Però en realitat, també en aquest aspecte demogràfic s’ha seguit la mateixa lògica de sempre, on la dependència esdevé el mètode de cohesió. Per tant, el centre creix a costa de la perifèria, i la perifèria es manté fidel perquè depèn de les transferències, dels contractes o de la presència institucional. I com en tota estructura històrica de dominació, la corrupció hi actua com un mecanisme de pau social, la qual compensa greuges, compra lleialtats i evita reformes que podrien desfer el sistema.

Així, la política demogràfica, l’economia radial i la corrupció estructural formen un únic engranatge. El poder no només s’exerceix des del centre, sinó que es fabrica des del centre, amb població, recursos i narratives posades al servei d’una mateixa finalitat —mantenir la unitat per mitjà de la dependència.

La corrupció com a argamassa

Cap estructura es manté sense ciment, i a Espanya aquest ciment és la corrupció. No és un vici modern, sinó una herència orgànica. Ja a les corts lleoneses del segle XI, el favor era la moneda de governar: la burocràcia servia per concedir, no pas per administrar. En aquest context, tant amb els Àustries com després amb els Borbons, aquest sistema cortesà es va amplificar i millorar, per esdevenir un mètode incrustat dins les entranyes de l’Estat. Quan Espanya encara no ho era —quan només era un mosaic de regnes governats des del centre —a través del projecte fallit de la Monarquia Hispànica— la gràcia substituïa el dret, i la lleialtat política passava per l’obediència econòmica.

Per tant, aquest patró no es va ni s’ha trencat mai, simplement s’ha modernitzat. Allà on abans hi havia mercès reials, avui hi ha contractes públics; on hi havia virreis, ara hi ha delegacions de govern; i on hi havia clienteles, ara hi ha partits. La corrupció actua com a continuïtat històrica del poder personalista, l’argamassa invisible que uneix les elits centrals amb les perifèries obedients.

I quan l’obediència falla, el mecanisme és l’endeutament. Provocar el deute és la forma moderna de sotmetre el territori. Les autonomies, mancats de sobirania fiscal i obligades a finançar serveis essencials amb recursos insuficients, es veuen abocades a recórrer a instruments com el Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA), un mecanisme dissenyat pel Ministeri d’Hisenda per proveir liquiditat… però a canvi d’una dependència estructural.

A través del FLA, allò que abans els havia negat en finançament —imposant condicions i controls—, ara transformen el deute en submissió política. Aquest mecanisme converteix la necessitat financera en dependència institucional, i la dependència, en lleialtat forçada. Així, l’espoli i l’endeutament funcionen com dues cares de la mateixa moneda, una moneda que sempre cau de cara per al centre i de creu per a la perifèria.

La llei com a escut

El fonament d’aquesta arquitectura no és econòmic, sinó jurídic. La Constitució del 1978, presentada com un pacte de convivència, va consagrar la unitat d’Espanya com a principi dogmàtic.

En aquest sentit, l’article 2 defineix Espanya com a “indissoluble”; l’article 138 promet “l’equilibri econòmic entre territoris”, però no fixa cap instrument per assegurar-lo; i l’article 156 reconeix l’autonomia financera de les comunitats, sempre que no es qüestioni la unitat. El resultat és un dret constitucional al centralisme, en què qualsevol descentralització efectiva es percep com una concessió, no com un dret.

La mateixa estructura jurídica reforça aquesta asimetria. L’Estat manté competències “bàsiques” en gairebé tots els àmbits —sanitat, educació, energia, fiscalitat— a través del que el Tribunal Constitucional anomena “principi d’igualtat bàsica dels espanyols”. Aquest principi, aparentment neutre, permet recentralitzar competències sempre que el govern central consideri que cal “garantir la cohesió nacional” o “evitar desigualtats territorials”. És el mecanisme jurídic que fa possible que l’Estat decideixi sobre impostos, infraestructures o recursos naturals que, en altres països federals, serien competència pròpia dels territoris. 

El sistema de finançament autonòmic n’és un exemple paradigmàtic: les comunitats recapten una part limitada dels impostos, però depenen de transferències anuals que el Ministeri d’Hisenda pot ajustar discrecionalment. Això genera una dependència estructural que transforma el principi d’autonomia en una ficció administrativa. 

I en aquest engranatge legal i financer, els bancs juguen un paper essencial. Entitats com La Caixa o el Banc Sabadell —originàriament nascudes per canalitzar l’estalvi i el crèdit productiu del teixit català— han acabat actuant com peons estructurals del sistema centralista. No per ideologia, sinó per necessitat de supervivència dins un marc regulador, fiscal i polític que recompensa la submissió i castiga la dissidència. 

El trasllat de seus socials després del referèndum del 2017 n’és la prova més evident: una operació jurídica presentada com a “decisió empresarial”, però que responia a una pressió política explícita de l’Estat i del Banc d’Espanya, decidida a utilitzar la por financera com a eina de control territorial.

Així, les mateixes entitats que van néixer per donar suport a l’economia productiva catalana s’han convertit en garants de l’statu quo, assegurant que els fluxos de crèdit i inversió continuïn passant pel centre i que l’estructura de dependència no es trenqui. 

D’aquesta manera, Madrid pot actuar com a paradís fiscal, aplicant bonificacions i rebaixes d’impostos que atrauen capitals, mentre Catalunya o el País Valencià no poden gestionar íntegrament els seus propis recursos sense ser acusats de trencar la unitat d’Espanya. Aleshores, el missatge és clar: la llibertat econòmica del centre és “eficiència”; la dels altres, “insolidaritat”. 

La llei s’erigeix així en l’escut del privilegi, transformant la desigualtat en norma i la dissidència en delicte moral. D’aquesta manera, permet el centralisme no defensar-se amb l’exèrcit, sinó que per mitjà de codis legals, bancs dòcils i institucions econòmiques disciplinades que fan del poder una qüestió de dret, i del dret, una eina de control.

Quan el territori qüestiona el sistema

El moviment independentista català no va ser —com es va voler presentar— un deliri identitari, sinó una reacció política davant un sistema econòmic i institucional insostenible. Durant dècades, Catalunya havia confiat en la idea que l’autogovern podia coexistir amb la lleialtat constitucional, però la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 contra l’Estatut d’Autonomia va trencar definitivament aquesta ficció.

Quan l’Estat va declarar inconstitucionals articles aprovats en referèndum i ratificats pel Congrés, va deixar clar que l’autonomia tenia límits de cartró: l’autogovern existia només mentre no posés en qüestió el centre. La demanda d’un finançament just no era només una qüestió comptable; era, en realitat, una denúncia del model extractiu que alimenta el cor de l’Estat amb els recursos de tot el llevant peninsular.

Perquè en el centre del debat econòmic hi van aparèixer les balances fiscals, el dèficit d’inversions, les infraestructures radials, cosa que va desembocar en un qüestionament de sobirania política, perquè evidenciava que la dependència financera és el veritable mecanisme de submissió.

El Procés del 2017 va posar en evidència que el centralisme no és una disfunció del sistema, sinó la seva essència fundacional. Quan una part del territori va gosar posar-ho en qüestió, l’Estat va respondre no amb diàleg, sinó amb represàlia institucional i mobilització judicial. En aquella resposta, la monarquia borbònica hi va jugar un paper especialment actiu, convertint-se en garant simbòlic del vell ordre.

Amb l’aplicació de l’article 155, la intervenció de la Generalitat i la persecució penal de líders polítics i civils van mostrar la crua realitat: la Constitució no és un marc de convivència, sinó un contracte de submissió que s’activa quan algú en prova els límits.

Per aquest motiu, el suposat “Nou Finançament Singular” que avui el PSOE i la seva filial pregonen als quatre vents, oferint-li a Catalunya, és una absoluta contradicció en tots els seus termes. Perquè si fos realment singular, trencaria la uniformitat fiscal que garanteix el poder del centre i implosionaria l’edifici constitucional sobre el qual es construeix el règim del 78.

El sistema no pot reformar-se sense destruir-se, perquè la seva fortalesa és la seva rigidesa. Aquest sistema va ser creat per viure de la centralització, i la centralització és incompatible amb la llibertat econòmica dels territoris.

Darrere del miratge del 78

Com ja advertia Montesquieu, “quan el poder es concentra, la llibertat s’esvaeix”. Espanya ha convertit aquesta màxima en programa d’Estat. Madrid actua com una metròpoli interior que governa per atracció i dependència: fiscal, mediàtica, política i esportiva. La corrupció engreixa els engranatges, la llei en consagra la legitimitat i la demografia en garanteix la continuïtat.

Per això, parlar de finançament singular és, avui, un oxímoron: cap singularitat és possible dins d’un sistema dissenyat per anul·lar-la. El centralisme madrileny no és una patologia, sinó que és el cor mateix del règim.

I mentre la riquesa continuï viatjant del llevant peninsular cap al centre, Espanya continuarà essent un Estat de dependències amb aparença de democràcia. El veritable miracle no és Madrid: és que el país encara aguanti. Perquè —com sempre— el poder no resideix on es treballa, sinó on s’arbitra la distribució del mèrit. Potser la pregunta no és si Espanya pot canviar, sinó si realment vol fer-ho.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Des de fa temps, la història ens retorna a un vell debat encara no resolt: què és ben bé Espanya? Una pregunta difícil que han hagut d’afrontar un grapat de generacions. Pel camí hi ha hagut tota meva de debats, promeses, triomfs i derrotes. I, malgrat tot, encara estem lluny de trobar una resposta. 

Després de la llarga nit franquista, a Espanya se li van plantejar nous reptes a partir de 1975. L’Estat havia de trobar l’equilibri entre la reforma que proposava el govern franquista i la ruptura que demanava part de l’oposició. La solució pactada va ser la de transitar plegats cap a un nou règim fonamentat en una nova Carta Magna. La Constitució espanyola de 1978 es va dividir en deu títols i 169 articles. Al text, el terme “nació” apareix tan sols en dues ocasions, mentre que el terme “Estat” conté 90 entrades.

La primera i més important menció a la “nació” és la que obre el Preàmbul. “La nació espanyola, desitjant establir la justícia, la llibertat i la seguretat i promoure el bé de tots els que la integren, fent ús de la seva sobirania…”, comença el text fundacional, tal com si la mateixa nació redactés el que s’hi llegirà. Més endavant, aquesta “nació” autoproclamada expressa la voluntat de “constituir-se en un Estat social i democràtic de dret”, el qual desplegarà tots els seus òrgans i funcions. 

La “nació”, objecte de litigi

Segons sembla, l’al·lusió a “els que la integren” es refereix als individus. En efecte, l’article 2 fonamenta la Constitució en “la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, la qual “reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”. Justament aquest article és objecte de continu litigi. 

Aquest famós article 2, en realitat, sembla que ens està dient que no són els individus els qui decideixen o desitgen una cosa, sinó que és la nació. Perquè la nació és qui ostenta la sobirania, no el poble. I qui anuncia aquesta proclamació de la sobirania tampoc és el poble, sinó que està personificada en la figura del Rei d’Espanya. Per tant, tot allò que integra la nació resulta confús.

El regne de les “nacionalitats”

Certament, l’al·lusió a les nacionalitats i a les regions apunta a la vella idea de la divisió territorial del regne. Aquesta paraula —“regne”— no s’esmenta enlloc a la Constitució. Cosa estranya, atès que Espanya es configura, en la seva forma, com a regne. Regne d’Espanya, en singular. Però aleshores, què són les nacionalitats? Què amaga el terme per referir-se a aquestes entitats orgàniques etnoculturals?

Sembla evident que es tracta d’un expedient púdic per al·ludir, sense anomenar-los, als antics regnes d’Hispània, a part de Castella, formats per: Catalunya, València, Mallorca, Aragó, Navarra, Galícia, el País Basc, Andalusia (i Portugal). Per tant, quin és el sentit i quina és la funció de les nacionalitats i de les regions? Impossible saber-ho, ja que aquests conceptes no tornen a aparèixer en tot el redactat de la Constitució.

Tot gira entorn de la “reconquesta”

Contra el discurs repetit com un mantra dins del sistema escolar franquista, l’aprenentatge d’Espanya es va articular en funció del concepte de “reconquesta”. Es tracta d’un terme historiogràfic —emprat encara en els currículums de secundària de Castella— que descriu el procés de recuperació del món feudal per sobre del món musulmà i jueu, perquè s’entén que els musulmans no eren els legítims propietaris de la geografia hispànica…

Aquest procés va arrencar poc després de l’arribada dels àrabs a la península Ibèrica al segle VIII i va finalitzar amb els Reis Catòlics al segle XV, els quals acabarien unificant “Espanya” com un Estat integral. Aquesta Reconquesta acabaria forjant “l’esperit espanyol”. O sigui, arguments històrics per justificar el nacionalcatolicisme imposat després de la Guerra Civil.

Tanmateix, no sembla que hagi existit mai ‘de facto’ una “nació espanyola”, és a dir, integradora de nacionalitats i regions, com ens vol fer creure la Constitució actual. Ni tan sols és segur que s’hagi consolidat mai com a Estat-nació, en el sentit modern. Ho veiem a continuació!

De la confederació a l’absolutisme

L’Estat dinàstic, iniciat pels Reis Catòlics, com hem dit, va acabar esdevenint un Estat absolutista. Abans de ser-ho, havia hagut de restringir el poder de la noblesa, forçar l’adscripció a la religió catòlica i cohesionar tot el poder en una devoció lleial al Rei. En contra del que pensen alguns, la llengua va restar al marge d’aquest esquema de poder. Per tant, no va ser mai un element unificador fins a principis del XVIII, encara que el franquisme intentés falsejar la història una vegada més.

El poder es va anar organitzant al voltant de cinc Consells d’Estat: Castella, Aragó, Itàlia, els Països Baixos, Portugal (1580-1640) i les Índies Occidentals. Per tant, els diferents territoris que configuraven la geografia de la Corona d’Hispaniae —plural d’Hispània— mantenien l’administració, la moneda i les lleis pròpies. En aquest sentit, es tractaria d’una mena confederació de nacionalitats, les quals conservaven les seves peculiaritats, furs i tradicions.

El predomini de Castella (que aglutinava Galícia, Astúries i Lleó) sobre els altres regnes existents de la península Ibèrica cada vegada va ser més evident, per extensió i població i, sobretot, després d’incorporar les Índies Occidentals al regne castellà, que ho va fer a títol de “descobriment”, amb tot el que va significar. D’aquesta manera, la progressiva translació de l’economia del mediterrani cap a l’atlàntic va comportar un canvi de paradigma en les relacions entre els diferents territoris que configuraven la Corona Hispànica.

Aquesta pluralitat, no sense sobresalts, va anar derivant cap a una major centralització del poder. Però el salt definitiu va ser després de la guerra de Successió i la subsegüent entronització de la dinastia borbònica al tron castellà. Entre 1707 i 1716, el nou rei Felip V va anar promulgant els coneguts Decrets de Nova Planta pels diferents territoris de la corona d’Aragó com a càstig per la seva rebel·lió i com a dret de conquesta. En canvi, aquesta pèrdua d’autonomia no va afectar mai ni Navarra ni les Províncies Basques, atès que aquests territoris havien estat fidels a la causa borbònica.

Va ser llavors quan Castella es va transformar en l’Espanya borbònica: una monarquia absoluta i fortament centralitzada. Prova d’aquest procés, Felip V escrivia el 1717: “He jutjat per convenient […] reduir tots els meus Regnes d’Espanya a la uniformitat d’unes mateixes lleis, usos, costums i tribunals, governant-se tots igualment per les lleis de Castella”. Així, com a resultat d’una repressió i per dret de conquesta, una Espanya castellanitzada per força es comença a configurar com un modern Estat (d’importació francesa) nacional (d’exportació castellana). Naturalment, la il·lusió va durar ben poc.

La il·lusió fallida de la “república federativa”

L’il·lustrat i escriptor José Marchena (1769-1821), exiliat a Baiona per escapar de la Inquisició, va escriure el 1792 un revelador informe per Jacques Pierre Brissot, un girondí i ministre d’assumptes exteriors de la República Francesa, sobre les dificultats d’implantar a Espanya una constitució semblant a la francesa del 1791. Les seves paraules són força reveladores: “França ha adoptat ara una constitució que fa d’aquesta vasta nació una república unida i indivisible. Però a Espanya, les diverses províncies de les quals tenen costums i usos molt diferents i a la qual s’hi ha d’unir Portugal, només hauria de poder-se formar una república federativa”.

En un sentit similar, el 1808, a Cadis, el cèlebre polític gironí, Antoni de Campmany va escriure, tot just començada la Guerra del Francès, en la famosa publicació ‘El Sentinella’: “… A França, doncs, no hi ha províncies ni nacions; no hi ha Provença ni provençals; ni Normandia ni normands. Tots s’esborraren del mapa dels seus territoris i fins i tot els seus noms […]. Tots es diuen francesos”. I més endavant detalla: “Llavors, què seria ja dels espanyols si no hi hagués hagut Aragonesos, Valencians, Murcians, Andalusos, Asturians, Gallecs, Extremenys, Catalans, Castellans? Cadascun d’aquests noms inflama l’orgull d’aquestes petites nacions, les quals configuren la gran nació”.

Dècada rere dècada, de les nou constitucions espanyoles redactades durant l’edat contemporània (1812-1978), totes tenen en comú —amb petits matisos—, una mateixa afirmació: són una constitució de la monarquia i de confessió catòlica, la religió del Rei i de la nació. Per tant, la unitat de la nació és la unitat de la monarquia.

Existeix, doncs, una nació de nacions?

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!