Espanya: un model socioeconòmic en decadència

L’exclusió social, la precarietat laboral i el difícil accés a l’habitatge són alguns dels factors que generen ansietat i depressió a una gran part la població. Aquesta deterioració de la qualitat de vida està relacionada amb un dels consums més alts d’ansiolítics d’Europa i posa en qüestió la sostenibilitat del model socioeconòmic actual.

 

Tot i la pèrdua de posicions en el rànquing dels últims anys, segons organitzacions estrangeres Espanya es manté entre les nacions amb un índex de qualitat de vida més alt entre els països desenvolupats. No només això, sinó que el conjunt d’expatriats o ‘expats’ -eufemisme que defineix als immigrants de països ‘del primer món’- que resideixen i treballen a l’Estat espanyol, el segueixen triant com el país amb més qualitat de vida.

Aquest optimisme, però, sembla que no és compartit pels residents autòctons del país. Això és el que es desprèn d’un estudi ecosocial fet recentment per la fundació FUHEM sobre la Qualitat de Vida a Espanya. De fet, després d’analitzar a la societat espanyola centrant-se en tres àmbits -despeses, recursos i treball- arriba a la conclusió que la qualitat de vida dels espanyols ha empitjorat significativament en els darrers anys.

Concretament, l’informe apunta que gairebé la meitat dels espanyols se senten sols i que el 27% de la població, o una de cada quatre persones, es troba en risc de pobresa o exclusió social. Els investigadors socials que han elaborat l’informe afirmen que aquest aïllament social genera ansietat i depressió, i connecten aquesta dada amb l’augment del consum d’ansiolítics a l’Estat, un dels índexs més alts d’Europa.

 

Treball digne, accés a l’habitatge i protecció social

 

La prevalent precarització laboral es tradueix en el fet que al voltant del 15% de la població ocupada d’Espanya també es troba en risc de pobresa o exclusió social i que la pobresa infantil afecta un de cada tres nens menors de 16 anys. En aquest context, dos de cada deu espanyols viuen en condicions d’habitabilitat deficients, sense poder mantenir una temperatura adequada tant a l’hivern com a l’estiu.

Per altra banda, mentre que el 58,1% dels joves tenien accés a un habitatge en propietat el 2007, avui, aquesta xifra s’ha reduït al 25%. Actualment, calen set anys de renda per a comprar un habitatge, molt lluny dels 2,8 anys necessaris de fa tres dècades. A més, tot i que la despesa per a llogar un habitatge no hauria de superar el 30% dels ingressos, quatre de cada 10 persones hi destinen el 40% del seu sou i una cinquena part més del 60%, 6 punts per sobre del 2018 i 12 punts més que en el 2014.

Les retallades en la despesa pública s’han vist reflectides en la manca d’oferta d’habitatges de lloguer social, que el 2020 només representaven l’1,1% del total, clarament insuficient per donar cobertura als 4,5 milions de persones que es troben en situació d’exclusió residencial. Es tracta d’un model immobiliari que no només dificulta l’accés a l’habitatge a la ciutadania, sinó que dona preferència a grans fons d’inversió i a les corporacions bancàries.

 

La urgència del canvi cap a un model més sostenible

 

L’estudi també qüestiona el nostre model de producció i consum que “ha posat la vida sota la tirania de l’eficiència i el rendiment”. Portar una vida poc saludable comporta nivells més alts de “fatiga permanent”, especialment per les llars més pobres que no es poden permetre una dieta més variada i de qualitat. 

Aquest és un problema que s’ha vist aguditzat per l’encariment dels aliments bàsics i per la creixent tendència a fer les compres en grans superfícies comercials, que l’informe relaciona amb l’augment de l’obesitat a l’Estat espanyol, un dels països europeus on s’ha incrementat més en els últims anys.

Així mateix, l’ONG posa l’accent en la necessitat d’aturar la fragmentació territorial que provoca una deterioració social i ecològica, assenyalant que el model de mobilitat protagonitzat pel vehicle privat i la carretera és “altament ineficient”. En aquest sentit, avisen que les inversions públiques que s’han fet per la construcció de grans infraestructures responen més als interessos privats que a l’interès públic. En definitiva, un model productiu, d’inversió i de societat insostenible que facilita les desigualtats, castrant la cohesió social i l’equilibri mediambiental.

 

Un dels objectius d’11Onze és transformar realitats que no ens agraden. Comptem amb una comunitat activa, conscient i responsable. Entra a 11Onze s’Arremanga per descobrir com pots contribuir a ajudar altres persones arreu del món.

Economia

Per què Espanya té els sous tan baixos?

3min lectura

Malgrat tenir el sou mitjà més alt de la història, el salari...

Comunitat

Escoles Refugi: seguretat i dignitat

4min lectura

A 11Onze Podcast parlem amb Miguel Acebrón...

11Onze

David Garrofé: 11 idees per capgirar l’economia

4min lectura

Com podem transformar l’economia? Què li cal a...



Equip Editorial Equip Editorial
  1. Joan Santacruz CarlúsJoan Santacruz Carlús says:
  2. Manuel Bullich BuenoManuel Bullich Bueno says:
  3. Mercè ComasMercè Comas says:
    Mercè

    Està bé, pero el vehicle privat I sobretot el carnet de conduir han fet més per la llibertat de les dones, principalment a pagès, que moltes lacrimògenes reivindicacions feministes.
    Per tenir en compte quan es parla de depressions.
    Catalunya no és només l’ AMB.

    • Jordi CollJordi Coll says:
      Jordi

      Ja tens raó ja, Mercè, amb el que dius…. Moltes gràcies pel teu comentari!!!

      Fa 9 mesos

Deixa una resposta

App Store Google Play