L’habitatge: resolent el maldecap dels joves

Només el 15,8% de la població jove està emancipada, la pitjor dada en dècades. L’atur juvenil i els preus de l’habitatge són els dos grans motius. Ara, l’administració intenta donar solució a través d’una nova Llei de l’habitatge. Però serà prou? En parlem amb els experts.

A l’Estat espanyol, prop de la meitat dels joves d’entre 16 i 29 anys que viuen en un habitatge independent ho fan en un lloguer compartit. Si es vol viure sol, el preu que cal pagar suposa el 91,6% del salari i, si es vol contractar una hipoteca, cal reservar almenys el 55,1% del sou. Tot i que, aparentment, la compra d’un habitatge pot semblar més assequible, la realitat és que els joves tenen vetat el mercat hipotecari. Ni tenen prou estalvis per cobrir la despesa inicial ni gaudeixen d’estabilitat laboral. Així ho constata el Consell de la Joventut d’Espanya en l’estudi anual del 2020.

L’habitatge segueix sent el gran maldecap dels joves que es volen emancipar. Per això, per mirar d’afrontar aquest escenari, el govern de Pedro Sánchez ha anunciat una nova Llei de l’habitatge, que hauria de limitar els preus dels lloguers i afavorir l’accés dels joves a un habitatge digne. A 11Onze hem analitzat la proposta de normativa amb el Sindicat de Llogateres i el president del Consell Nacional de Joventut de Catalunya (CNJC), Guillermo Chirino. 

Quan la llei es queda curta

En una situació d’emergència com l’actual, en què la taxa d’emancipació juvenil ha arribat a mínims històrics, Chirino considera que “l’acció política no pot esperar”. Tanmateix, alerta que, si la llei tarda 12 o 18 mesos a aprovar-se, com és habitual, això dona marge als propietaris per a apujar els preus del lloguer i, per tant, l’eficàcia de la mesura es queda curta. El president del CNJC també avisa que el govern ja ha apuntat que les ajudes de la llei estarien limitades a aquells joves que treballen. “Només això ja descarta més del 50% de joves”, es lamenta Chirino. A més, els polítics han declarat que les ajudes arribarien a uns 50.000 joves, és a dir, a només l’1% dels joves de l’Estat.

“Òbviament, aquesta llei no resoldrà res ni facilitarà l’emancipació del jovent”, critiquen fonts del Sindicat de Llogateres, que afegeixen que no són favorables a finançar el pagament dels habitatges dels joves amb ajudes. “Permet que l’arrendador pensi que, si els joves poden pagar més, aleshores no cal abaixar el preu, sinó que, fins i tot, el pot apujar”, argumenten.

La inspiració del model català

Pel que fa a la regulació dels lloguers, la proposta s’inspira en la norma catalana, l’única proposta legislativa vigent que existeix a l’Estat. Així ho expliquen al Sindicat de Llogateres, que amb el Sindicat d’Inquilins, han treballat intensament en la llei catalana i han lluitat per dur-la a l’àmbit estatal. Malgrat tot, al Sindicat de Llogateres adverteixen que les diferències entre la proposta del govern espanyol i la catalana són substancials i posen en risc l’eficàcia de la mesura en el conjunt de l’Estat.

Per començar, la llei catalana estableix un índex de preus de lloguer, que assegura als inquilins que, en cas de signar o renovar un contracte, el preu es manté igual que en el contracte anterior. A més, si el preu està per sobre d’aquest índex de referència, s’haurà d’abaixar. L’índex es calcula a partir de la mitjana dels preus del lloguer, per a habitatges amb unes característiques similars i dins una zona concreta. En canvi, en la proposta del govern espanyol només els propietaris jurídics, és a dir, aquelles empreses amb més de deu immobles en propietat, estarien obligats a fer una rebaixa en el preu del lloguer.

“A ciutats com Barcelona la concentració de la propietat és molt alta, però només el 30% dels habitatges de lloguer són de propietat jurídica. La majoria són propietat de persones físiques que, tot i tenir més de deu habitatges, no estarien obligades a rebaixar el lloguer”, alerten al Sindicat de Llogateres. A la resta de municipis catalans, on la concentració de la propietat és més baixa, aquesta mesura queda, a parer seu, “totalment descafeïnada”.

Per altra banda, l’aplicació de la rebaixa sembla que serà discrecional, i es deixarà que cada autonomia i, fins i tot, cada municipi decideixi. Per contra, Chirino defensa que, si és una mesura pública, “hauria de ser vinculant per a tothom, ja que d’altra manera pot generar desigualtat i inequitat territorial”. 

Una vida digna per al jovent

Més enllà de les regulacions en el preu del lloguer, la nova llei ha de posar a l’abast dels joves tot un seguit d’ajudes. Però les dificultats per a emancipar-se no semblen tenir una solució definitiva. D’entrada, tot i que per assegurar una vida digna l’habitatge no hauria de suposar més del 30% del salari, la realitat es topa amb uns preus disparats i uns sous massa baixos.

D’aquesta manera, si el salari mitjà dels joves ocupats a l’Estat és de 969 euros, l’import que s’hauria de destinar a l’habitatge no hauria de superar els 290 euros mensuals. Tanmateix, el preu mitjà del lloguer és de 880 euros al mes i, en certes zones de l’Estat, com Barcelona i la seva àrea metropolitana, la xifra supera els 1.000 euros. Així les coses, com es pot ajudar els joves a emancipar-se?

Al Sindicat de Llogateres creuen que, per a facilitar l’emancipació, cal anar a l’arrel del problema: “Cal garantir que tots els habitatges de lloguer abaixin el preu i facilitin l’accés a col·lectius vulnerables. A Catalunya, molts col·lectius d’habitatge reclamem un parc d’habitatge públic de lloguer amb preus assequibles. No es tracta de construir més, sinó de recuperar habitatges i assegurar que els grans propietaris destinen una part al lloguer social”, defensen.

Al CNJC també han creat tallers d’autodefensa llogatera per a detectar les dificultats en què es troben els joves i mirar de trobar-hi respostes. “A Catalunya ja tenim una llei de regulació de preus del lloguer que ha sigut increïblement efectiva. Ha reduït els preus del lloguer en aquelles zones on s’ha aplicat i, a més, ha millorat la confiança en els lloguers”, defensen. Ara, consideren, el que cal és millorar aquesta regulació catalana i ampliar-la per a tot el territori. “Encara ens queda molt de camí per recórrer”, s’esperonen.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Els engranatges econòmics grinyolen cada vegada més. L’augment del preu de l’energia està disparant els costos de producció, mentre que la inflació desbocada està frenant el consum i l’increment dels tipus d’interès encareix els crèdits per a empreses i famílies.

Agost va ser el mes amb l’electricitat més cara de la història a Catalunya, ja que el preu mitjà en el mercat majorista va ser de 307,80 euros/MWh, segons dades de l’Operador del Mercat Ibèric de l’Electricitat (OMIE). I això malgrat aplicar-se l’excepció ibèrica des de juny a Espanya i Portugal, que ha desacoblat el gas del mercat majorista de l’electricitat per reduir el preu de la factura elèctrica. En definitiva, en un any l’electricitat s’ha encarit un 190% i el preu ha pujat un 585% respecte a fa dos anys.

Els preus de tots els combustibles s’han disparat per la guerra a Ucraïna i països com Alemanya o Països Baixos ja han hagut de recórrer al carbó per compensar en part els problemes amb el subministrament de gas i petroli.

L’encariment de l’energia fa que els costos de producció de les empreses creixin exponencialment en tota Europa. L’Índex de Preus Industrials (IPRI), que mesura l’evolució dels preus dels productes fabricats i venuts a l’Estat espanyol en la primera etapa de la seva comercialització, indica que al juliol de 2022 van ser un 40% més cars que l’any anterior. D’aquest increment, més de la meitat es deu directament a l’augment del preu de l’energia. I, a Alemanya, les dades d’agost reflecteixen un encariment del 45% en els preus industrials respecte al mateix mes de 2021.

En aquesta situació, les empreses es troben davant la disjuntiva de traslladar l’augment de costos al consumidor final, amb la qual cosa corren el risc de perdre vendes, o reduir els seus marges, amb la qual cosa també surten perdent. En definitiva, no hi ha una decisió bona, la decisió òptima és la menys dolenta.

Una inflació de dos dígits

Un segon problema que tenalla l’economia és la inflació desbocada. A Catalunya, la variació interanual es va situar a l’agost en el 10,2 %, amb el que assolia per segon mes consecutiu un increment de doble dígit.

A més de l’energia, els preus dels aliments també s’han disparat, sobretot pels costos dels combustibles i els fertilitzants, que podrien augmentar enguany fins a un 70 %. Globalment, es preveu que els preus de les matèries primeres agrícoles augmentin un 18 % al llarg de l’any. I els increments estan afectant especialment productes de primera necessitat com els tomàquets, la carn, l’oli o la llet.

L’escassetat sostinguda d’aliments i els seus elevats preus podrien dur a milions de persones a problemes de desnutrició i generar revoltes populars. De fet, a Sri Lanka i el Perú ja s’han produït disturbis i països com Turquia o Egipte podrien seguir els seus passos.

Tot i això, no tota la responsabilitat de l’augment de la inflació correspon als aliments i l’energia, que són els productes amb valors més volàtils: la inflació subjacent, que no té en compte aquestes categories de productes, ja frega el 6 % a Catalunya.

Per descomptat, a més de devaluar els nostres estalvis, l’increment de la inflació suposa una pèrdua de poder adquisitiu per als ciutadans, la qual cosa llastra el consum i encongeix una mica més el mercat per a les empreses. Així, una segona llosa cau sobre el teixit productiu.

Tipus d’interès a l’alça

Davant l’escalada inflacionària, la majoria de bancs centrals s’han vist obligats a apujar els tipus d’interès per refredar l’economia, empesos per l’agressiva política monetària dels Estats Units, que acaba de pujar-los un 0,75 % per tercer cop enguany. I això tradicionalment ha portat associades més dificultats a Europa i crisis financeres en els mercats emergents i les economies en desenvolupament.

De moment, el Banc Central Europeu ha apujat els tipus d’interès un 1,25% en poc més de dos mesos i s’espera que continuï incrementant-los en les seves pròximes reunions. Aquesta pujada dels tipus d’interès escanya encara més l’economia, ja que encareix tant els crèdits que necessiten les empreses per a invertir i innovar com els crèdits al consum, imprescindibles per a dinamitzar determinats mercats.

En definitiva, amb la pujada dels tipus, una tercera llosa cau sobre els engranatges de l’economia. Per això no és d’estranyar que a l’agost desapareguessin a l’Estat espanyol unes 20.000 pimes i que fins a 90.000 es trobin en fallida tècnica, com indica l’últim baròmetre del Consell General de Col·legis de Gestors Administratius d’Espanya. I les previsions per als pròxims mesos no són optimistes, ja que unes 700.000 tenen problemes de liquiditat.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

L’elevada inflació ha obligat el Banc Central Europeu a incrementar els tipus d’interès per sobre del que es preveia. I es donen per segures més pujades per als pròxims mesos. La qüestió és quant augmentaran i en quina mesura afectarà a la marxa econòmica de l’eurozona.

Avui entren en vigor els nous tipus d’interès aprovats la setmana passada pel Banc Central Europeu. Tot i que la previsió era que l’increment fos d’un 0,25 %, l’entitat que presideix Christine Lagarde va sorprendre els mercats amb una pujada del 0,50 %. Es tracta del primer augment en 11 anys i el major des de l’any 2000.

La decisió del Consell de Govern del BCE afecta als tres tipus d’interès clau, amb la qual cosa el de les operacions principals de finançament se situa en el 0,50 %, el de la facilitat marginal de crèdit passa a ser del 0,75 % i el de la facilitat de dipòsit abandona l’interès negatiu per quedar en el 0,00 %.

Amb aquesta decisió, el BCE se suma a la majoria de bancs centrals del món, que en els últims mesos ja han fet el pas d’incrementar les seves taxes d’interès per a combatre l’escalada de preus. Les pèssimes dades sobre la inflació, que al juny va arribar al 8,6 % en l’eurozona, han empès el BCE a realitzar una pujada major de la prevista. També la forta pujada dels tipus d’interès en països com els Estats Units, que ha augmentat els tipus tres vegades des del maig, i la feblesa de l’euro han influït en la decisió.

Com evolucionaran els tipus d’interès?

Tot indica que els tipus d’interès continuaran pujant en els pròxims mesos, tot i que el percentatge s’anirà decidint “reunió a reunió”, segons el regulador bancari europeu. L’objectiu és recuperar taxes del “2 % d’inflació a mitjà termini”.

Els analistes especulen que l’oscil·lació dels tipus d’interès podria situar-se l’any que ve entre l’1 % i el 3 %. Com a referència, el governador del Banc de França, François Villeroy de Galhau, estimava recentment que podria ser d’entre l’1 % i el 2 %.

En qualsevol cas, el BCE sembla decidit a prioritzar la contenció de la inflació, tot i que la pujada d’interessos acabi generant una recessió en alguns països de la zona euro. De fet, ja hi ha qui considera que provocar una recessió és l’única fórmula realista per retornar la inflació a nivells raonables.

S’ha de tenir en compte que la pujada de tipus encarirà els préstecs tant de particulars (incloses les hipoteques) com d’empreses. Per tant, hauria de reduir el consum privat i les inversions corporatives, la qual cosa refredarà l’economia.

De moment, tot indica que la pròxima pujada de tipus es produirà al setembre, quan es torni a reunir el Consell de Govern del BCE. Més enllà d’aquesta data, Lagarde només indicava que, “si veiem que la inflació s’estabilitza en un 2% a mitjà termini, serà apropiada una major normalització progressiva dels tipus d’interès cap a una taxa neutral”.

Primes de risc sota vigilància

Les primeres damnificades per la pujada dels tipus d’interès són les primes de risc del deute dels països de l’eurozona amb una situació més vulnerable: Grècia, Itàlia, Espanya i Portugal. Davant la possibilitat d’una recessió econòmica provocada per l’augment de tipus, els inversors cada vegada veuen menys atractiu adquirir deute dels països amb una economia més fràgil.

Per això, el BCE ha acompanyat l’anunci de la pujada de tipus amb el de la creació del TPI [sigles en anglès de l’Instrument per a la Protecció de la Transmissió de la política monetària], un mecanisme per a evitar que es disparin les primes de risc dels països perifèrics i es produeixi una fragmentació financera de la zona euro. No es pot oblidar la situació d’inestabilitat que viu Itàlia, per exemple, amb la dimissió dies enrere de Mario Draghi com primer ministre i la convocatòria d’eleccions.

En el seu comunicat, el BCE indica que aquest TPI “serà un complement del conjunt d’instruments del consell de govern, i pot activar-se per a contrarestar una dinàmica de mercat desordenada i injustificada que suposi una greu amenaça per a la transmissió de la política monetària en tota la zona de l’euro. I afegeix que la magnitud de les compres del TPI dependrà “de la gravetat dels riscos que afecten la transmissió de la política monetària”. En qualsevol cas, el BCE pretén que aquesta eina sigui l’últim recurs, ja que la primera línia de defensa serà la reinversió “flexible” dels bons sobirans que ara té en cartera.

A més, aquesta intervenció no estarà exempta de condicions, ja que els països “rescatats” hauran de complir els compromisos i reformes que fixa el Fons de Recuperació i les diferents recomanacions de la UE.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Al llarg de la humanitat, s’han ensorrat imperis, molts sistemes econòmics han fet fallida i s’han produït desenes de col·lapses de divises. Tanmateix, l’or sempre ha estat el valor refugi on escudar-se per protegir patrimonis i riqueses. A 11Onze fem un repàs de la història del valor de l’or. 

Aquesta història de les riqueses i de l’or comença fa prop l’any 3000 aC. Els egipcis antics van ser els primers a crear joies amb aquest metall preciós. No obstant això, no va ser fins al segle VI aC. quan l’or va començar a fer-se servir com a moneda de canvi. Va ser de la mà dels comerciants, que buscaven un model que els permetés estandarditzar les seves transaccions.

Aquest model que feia servir l’or es va fer hegemònic al món conegut, tant a Europa com a Àfrica, Àsia o Amèrica. L’or es va convertir en un veritable símbol de riquesa i patrimoni. I, de mica en mica, es van buscar maneres de refinar aquell sistema. La primera vegada que es va estandarditzar el valor d’una moneda que encara continua en circulació per representar el govern d’un país va ser a Gran Bretanya prop del 1066. Així es va donar nom a la lliura esterlina.

I va ser precisament sobre la lliura esterlina que es va establir per primera vegada el patró or. Però no va ser fins força segles més tard, segons els historiadors. Així, el 1717 s’estableix el primer estàndard basat en l’or, i ho fa de la mà, ni més ni menys, que d’Isaac Newton. És el científic qui, en un assaig sobre el sistema monetari, estableix una proporció d’or a plata que defineix una relació entre les monedes d’or i el penic de plata que hauria de ser la unitat de compte estàndard en la Llei de la Reina Anna de Gran Bretanya.

Això no obstant, un veritable patró or demana que hi hagi una font de bitllets i monedes de curs legal, i que aquesta font estigui sostinguda per la convertibilitat a l’or. I això no va succeir a Anglaterra fins que David Hume desenvolupa el sistema de patró or el 1752. A partir d’aleshores, aquest patró or es va anar estenent a la resta de països i serà el sistema monetari característic del segle XIX.

D’aquesta manera, en el patró or s’estableix que la moneda d’un país és totalment convertible en grams d’or, és a dir, s’estandarditza quina proporció d’or hi ha en cadascuna de les monedes encunyades en circulació. De fet, els bancs centrals tenien l’obligació de canviar divises en or si un ciutadà ho demanava. I, a més, existia la lliure circulació de capital, és a dir, que els individus podien exportar i importar capitals en or, sovint representats en paper moneda més que en metàl·lic.

Tot i que el dòlar ja era una moneda espanyola en circulació a les Amèriques, no va ser fins 20 anys després de la seva fundació, el 1792, que els Estats Units també van adoptar el patró or per encunyar el dòlar americà i, en fer-ho, van anar guanyant protagonisme en el món monetari. Tanmateix, després de la Primera Guerra Mundial i del crac del 1929 i la Gran Depressió, molts països van decidir abandonar el patró or per poder devaluar les seves monedes i recuperar una economia que anava de mal borràs. 

La fi del patró or

La conferència de Bretton Woods del 1944 va marcar el camí: es va acordar que es vincularien totes les divises al dòlar, amb la condició de mantenir el dòlar a un tipus de canvi fix amb el preu de l’or. El model, però, va durar uns escassos 30 anys, fins al 1971, quan el president Richard Nixon va posar fi al patró or per poder reflotar l’economia americana durant la Guerra del Vietnam, de la mateixa manera que ho havien fet abans altres governs pel crac del 1929.

A partir d’aquell moment, el dòlar i la resta de divises que hi ha al món, incloses les criptomonedes com el bitcoin, són el que s’anomena monedes ‘fiat’, és a dir, que depenen completament de la confiança que els donem, com ha explicat a La Plaça el responsable de producte d’11Onze, Jordi Sánchez. Per tant, no estan avalades per metalls preciosos i això fa que siguin més inestables.

De fet, la fi del patró or és, per a molts experts, l’inici de la perversió de tot el sistema monetari, que imprimeix bitllets quan li convé, i que fa que, actualment, el valor del dòlar estigui sobredimensionat i ocasioni turbulències a l’economia que poden desencadenar una crisi global de deute. És per això que l’or torna a ser el valor segur que dona protecció als inversors.

Protegir-se i evitar les bombolles d’or

L’or no ha deixat de tenir mai importància en l’economia mundial. Sense anar més lluny, els balanços dels bancs centrals europeus, com el Banc Central Europeu (BCE), la Reserva Federal dels Estats Units i el Banc d’Anglaterra, i organismes internacionals com el Fons Monetari Internacional (FMI) han de mantenir aproximadament la cinquena part de les reserves mundials del metall preciós. Així s’eviten bombolles de l’or i es controla la seva cotització.

A més, en contextos convulsos com el que vivim, els governs protegeixen les reserves del país comprant or, com estan fent la Xina i l’Índia actualment, tal com desgranava l’exsecretari general de la Cecot, David Garrofé, en un dels darrers episodis del podcast Ens Interessa. Precisament perquè la ciutadania corrent també tingui l’oportunitat de protegir el seu patrimoni de la inflació rampant, 11Onze ha llançat Preciosos 11Onze. 

El material que floreix de la terra

Cal tenir present que l’or és un material preciós limitat, motiu pel qual és difícil que perdi el seu valor, i es troba a la natura en estat pur, en trossets allargassats o en partícules petites. A finals del 2006, s’estimava que l’or que s’havia minat al llarg de la història equivalia a 158.000 tones, el que representa només un cub de 20 metres de costat. 

L’or com a element, a banda del seu color groc metàl·lic inigualable, destaca entre la resta de metalls perquè és el més mal·leable i dúctil que es coneix. Els científics valoren la seva densitat i l’alt punt de fusió que té. També l’alta afinitat electrònica, que el fa un bon conductor de la calor i l’electricitat. A més, no l’afecta l’aire ni la majoria d’agents químics. En economia, l’or és també així de confiable.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Un estudi demostra que els beneficis de la biodiversitat equivalen al doble del PIB mundial. 

Cap país ha aconseguit els objectius marcats en termes de diversitat fixats en el Conveni sobre la Diversitat Biològica, amb data límit de 2020. Ara, ens enfrontem a un dèficit de finançament de més de 700 mil milions de dòlars fins a l’any 2030, ha advertit el secretari general de l’ONU. 

Per això, 2021 havia de ser l’any per a la reconciliació entre la humanitat i la naturalesa. Fins ara hem estat destruint el nostre planeta, hem abusat d’ell com si en tinguéssim un de recanvi, el nostre consum de recursos actuals requereix gairebé dos planetes, però només en tenim un. Si comparem la història de la terra amb un any natural, hem usat un terç d’aquests recursos naturals en els últims 0,2 segons. 

Accions com la contaminació de l’aire, la terra i l’aigua han provocat un contraatac per part de la natura que s’evidencia en temperatures rècord, el col·lapse de la diversitat, la propagació dels deserts i en els nombrosos i cada vegada més perillosos fenòmens extrems com incendis, inundacions i huracans.

Un planeta per a la biodiversitat 

La biodiversitat o diversitat biològica és, segons el Conveni Internacional sobre la
Diversitat Biològica, el terme pel qual es fa referència a l’àmplia varietat d’éssers vius sobre la Terra i el que succeeix amb els patrons naturals que la conformen. Són el resultat de milers de milions d’anys d’evolució segons processos naturals i també de la influència creixent de les activitats de l’ésser humà. La biodiversitat comprèn igualment la varietat d’ecosistemes i les diferències genètiques dins de cada espècie, que permeten la combinació de múltiples formes de vida. Les mútues interaccions amb la resta de l’entorn fonamenten el manteniment de la vida sobre el món.

La biodiversitat és una base essencial del nostre benestar econòmic. Si bé l’activitat empresarial és actualment una de les principals causes de les pressions sobre la biodiversitat, com l’ús de la terra, la sobreexplotació o la contaminació, les empreses de tots els sectors també poden ser les principals promotores de la conservació de la biodiversitat. Ara és necessari que totes les parts interessades col·laborin per a integrar el valor de la biodiversitat en la nostra presa de decisions i desenvolupar solucions que harmonitzin la naturalesa i el creixement econòmic.

Biodiversitat en l’empresa 

Moltes empreses no estan disposades que el creixement de la companyia sigui a costa de les persones i del planeta. Per aquesta raó, s’està canviant la forma en què es fan els negocis. Per aquest motiu, s‘han creat plans interns, per ajudar a crear un món en el qual tots puguem viure bé dins dels límits naturals del planeta. Mitjançant l’ús de recursos per abordar problemes com la salut i la higiene, la igualtat de gènere, el canvi climàtic i les deixalles d’envasos plàstics, s’estan generant beneficis a llarg i a curt termini per la societat. 

En 2010 moltes companyies van començar a tenir consciència sostenible, l’impacte que han tingut tots aquests canvis és molt significatiu: s’han disminuït costos i també riscos, i per descomptat, un dels valors més importants ha sigut generar la confiança del consumidor. 

Danone, per exemple, actua contra el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat i l’escassetat d’aigua. Així, està reduint la seva petjada de carboni amb la finalitat d’aconseguir ser zero emissions el 2050. Més enllà dels seus centres productius, treballa aquests objectius en àrees en les quals comparteix responsabilitat, especialment en l’agricultura; impulsant l’agricultura regenerativa, buscant la protecció del sòl, l’aigua i la biodiversitat, promovent el benestar animal i empoderant a una nova generació d’agricultors.

També té polítiques i eines pròpies que tenen com a objectiu el foment de la biodiversitat:

• Exemple d’això és la seva política forestal, en la qual fa una declaració d’intencions per a eliminar la desforestació de la seva cadena de subministrament i contribuir a la reforestació.
• O el fons dedicat a impulsar els seus ecosistemes locals, el Fons Danone Ecosystem, que fa costat a projectes de la companyia que tinguin, a més, una finalitat social. Aquest és el cas de Renueva, un sistema de gestió i revaloració de residus de Danone Aigües que, juntament amb altres col·laboradors, treballen per al reciclatge dels envasos de consum fora de la llar, i compten amb una planta a Barcelona Montcada i Reixac.

17 objectius per a transformar el món

Nacions Unides ha creat 17 objectius per a transformar el nostre món. Els objectius de desenvolupament sostenible són el pla mestre per aconseguir un futur sostenible per a tots. S’interrelacionen entre si i incorporen els desafiaments globals als quals ens enfrontem dia a dia, com la pobresa, la desigualtat, el clima, la degradació ambiental, la prosperitat, la pau i la justícia. 

Per no deixar a ningú enrere, és important que aconseguim complir amb cadascun d’aquests objectius per al 2030:

1. Fi de la pobresa,
2. Fam zero,
3. Salut i benestar,
4.  Educació de qualitat,
5. Igualtat de gènere,
6. Aigua neta i sanejament,
7. Energia assequible i no contaminant,
8. Treball decent i creixement econòmic,
9. Indústria, innovació i infraestructures,
10. Reducció de les desigualtats,
11. Ciutats i comunitats sostenibles,
12. Producció i consum responsables,
13. Acció pel clima, 
14. Vida submarina, 
15. Vida d’ecosistemes terrestres, 
16. Pau, justícia i institucions sòlides, 
17. Aliances per a obtenir els objectius.

I aquest és el nostre objectiu diari i el de les empreses. Probablement, hi haurà moltes companyies que ho posaran en pràctica de manera anònima. En altres apareixeran en la seva pàgina web els plans de desenvolupament i tots aquests canvis que han fet; alguns exemples són: Cepsa, Decathlon, Ferrovial, San Miguel Mahou, Iberdrola, Unilever i Danone, entre altres. 

La biodiversitat forma part del progrés

Hem d’assolir desmitificar la idea de biodiversitat com sinònim d’engrandir les despeses, si no tot el contrari, juntament amb l’economia van agafats de la mà. Gràcies a aquests gestos i a aquests canvis, no només aconseguirem disminuir els costos sinó que també tindrem una vida més sana, duradora i millor per les pròximes generacions. 

Un documental per no perdre’s és “David Attenborough: Una vida en el nostre planeta”, on el prestigiós naturalista reflexiona tant sobre els moments decisius de la seva vida com sobre els canvis devastadors que ha presenciat. El documental està disponible en la plataforma Netflix i aborda alguns dels reptes de la vida en el nostre planeta. Constata tot el terreny que ha perdut la natura global en menys d’un segle, testifica el canvi que ha vist en la naturalesa en els seus més de cinquanta anys de treball i constata que el món és una meravella única i espectacular. A més, Attenborough llança un missatge d’esperança a les generacions futures revelant les solucions per salvar el nostre planeta del desastre.

Podem començar per les famoses 7 R’s: Reciclar, Reutilitzar, Reduir, Redissenyar, Reparar, Renovar i Recuperar. Entre tots, podem aconseguir-ho, Vols formar part d’aquest canvi? 

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

Els 28 catalans entre les 100 fortunes més grans d’Espanya augmenten el valor del seu patrimoni en un 4,2%, fins als 27.200 milions d’euros, mantenint a Catalunya com el segon territori de l’Estat amb més fortunes a la llista de Forbes.

El rànquing anual dels 100 espanyols més rics que elabora l’edició espanyola de la revista Forbes publicat aquest dimarts mostra que el nombre de catalans que apareixen a la llista ha disminuït respecte a l’edició de l’any passat, però els que hi surten han augmentat la seva fortuna. 

Segons el rànquing Forbes, Catalunya compta amb 28 milionaris entre els 100 més rics d’Espanya que han vist augmentada la seva fortuna en un 4,2%, acumulant un patrimoni de fins a 27.200 milions d’euros. El Principat es manté com el segon territori d’Espanya que més grans fortunes acumula, per darrere de Madrid.

Isak Andic, fundador de Mango, i Sol Daurella, presidenta de Coca-Cola Europacific Partners, mantenen la seva posició com les dues persones més riques de Catalunya amb uns patrimonis de 4.500 milions d’euros (+1800 M€) i 3.000 milions (+1000 M€) respectivament. En tercera posició els segueix José María Serra Farré, accionista majoritari del Grup Catalana Occident, amb 1.700 milions d’euros (+200 M€).

El quart català més ric del 2024 és l’empresari Simó Barceló, propietari de la cadena hotels Barceló amb una fortuna de 1.600 milions d’euros. També cal destacar l’entrada en la posició 90 del rànquing global de Joan Font Fabregó, fundador i president de la cadena de supermercats Bonpreu, que acumula 400 milions d’euros, així com la sortida de la família Grífols, habitual durant anys a la llista de Forbes.

El fundador d’Inditex continua sent l’home més ric de l’Estat

Pel que fa al conjunt d’Espanya, la suma de les 100 fortunes espanyoles ascendeix als 250.400 milions d’euros, un increment del 27,7% respecte al passat any. Amancio Ortega, fundador d’Inditex, repeteix com a l’empresari més ric de l’Estat amb un patrimoni de 120.200 milions d’euros (+38.000 M€)  i ja fa una dècada que encapçala la llista espanyola.

En segon lloc, hi trobem a la seva filla, Sandra Ortega, amb un patrimoni que ha crescut fins als 10.400 milions d’euros (+3.300 M€). A continuació hi ha el president de Ferrovial, Rafael del Pino, que completa el podi amb una fortuna valorada en 7.100 milions d’euros (+1.200 M€).

Els segueix el president de Mercadona, Juan Roig, que ascendeix a la quarta posició amb una riquesa de 5.800 milions d’euros (+1.900 M€). Roig posseeix aproximadament un 51% de participació d’aquesta empresa que no cotitza a borsa, i la seva dona, Hortensia Herrero, és propietària del 28%, sumant entre els dos gairebé el 80% (descomptant l’autocartera).

L’ascens més important dins de la llista de Forbes l’ha protagonitzat Vicente Boluda, president de l’Associació Valenciana d’Empresaris, que ha saltat de la posició 35 a la 95 des de l’edició de l’any passat amb un patrimoni de 1.200 milions d’euros. Finalment, quant a les noves entrades al llistat en destaca Jesús Núñez de Gesbolsa Inversiones que es col·loca al vint-i-tresè lloc amb una fortuna de 1.500 milions d’euros.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

La crisi de l’habitatge a Espanya no només ha creat una conjuntura de desigualtat i precarietat que colpeja especialment les classes mitjanes i baixes, sinó que també pot castrar la recuperació econòmica del país, convertint-se en un llast pel creixement del PIB.

El cost de l’habitatge, tant en règim de propietat com de lloguer, segueix pels núvols. Segons dades del Banc d’Espanya, durant el 2023, les llars espanyoles van destinar de mitjana un 39,2% de la seva renda per a fer front al cost de l’habitatge, un 15% més que el 2022, i necessiten set anys i mig de salari brut per a adquirir un habitatge, l’esforç més gran que es registra des de finals de 2011.

El Col·legi de Registradors constata que el preu de l’habitatge s’ha encarit un 2,9% en el segon trimestre de l’any en relació amb el primer, accelerant el seu ritme de pujada, que s’havia incrementat un 0,8% entre gener i març. El preu mitjà ja ha superat els 2.000 euros per metre quadrat, situant-se en els 2.057 euros, enfront dels 1.998 del trimestre anterior.

Quant a la capacitat d’emancipar-se per part dels joves d’entre 16 i 29 anys, Espanya segueix a la cua de les economies avançades. Només el 16,3% dels joves espanyols estan emancipats, lluny del 31,9% de mitjana de la Unió Europea, i aquests, han de dedicar-hi el 92,1% del seu salari, tal com es desprèn de l’últim informe sobre el Balanç General de l’Observatori d’Emancipació Juvenil que fa un seguiment periòdic de les opcions d’accés al mercat laboral i al mercat de l’habitatge de les persones joves.

El punt feble de la recuperació econòmica

La crisi de l’habitatge no només afecta l’individu, sinó que també té repercussions socioeconòmiques en l’àmbit col·lectiu. L’increment dels preus retalla la renda disponible de les famílies, contribuint a l’expulsió de les classes mitjanes i baixes dels centres urbans cap a les perifèries, alhora que disminueix el consum agregat de l’economia i en limita el creixement.

Ho va advertir fa unes setmanes el Consell Econòmic i Social (CES) en la seva Memòria sobre la situació econòmica i laboral d’Espanya: “L’extrema escassetat d’habitatge de lloguer social i assequible existent a Espanya, a més de ser un problema social de primera magnitud que limita l’emancipació dels joves, la creació de llars i l’augment de la natalitat, pot convertir-se en un coll d’ampolla estrangulador del creixement.”

El govern del president Sánchez reconeix el problema i en vol fer un tema destacat de la seva legislatura, “en un context de creixement econòmic tan dinàmic i equilibrat hem d’evitar que l’habitatge es converteixi en un coll d’ampolla”, va dir a principis d’agost. Mentre que el seu homòleg a Catalunya, Salvador Illa, s’ha compromès a fer avenços en aquesta matèria a canvi de ser investit.

La gran preocupació d’alguns economistes és que l’escassetat d’oferta, agreujada pel dèficit de mà d’obra i l’increment de demanda prevista per als pròxims anys, encara empitjorarà més el problema, convertint-se en un llast per al creixement econòmic.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

La crisi entre Israel i l’Iran ha tornat a situar l’estret d’Ormuz al centre de l’actualitat. Però, per entendre per què els mercats reaccionen amb tanta preocupació davant qualsevol amenaça en aquesta regió, cal anar molt més enllà dels titulars i descobrir la història d’un dels punts més estratègics del planeta.

Quan esclata una crisi a l’Orient Mitjà, hi ha un nom que acostuma a aparèixer immediatament als titulars econòmics: l’estret d’Ormuz. Els analistes alerten sobre possibles interrupcions del trànsit marítim, els preus del petroli reaccionen i les grans potències segueixen els esdeveniments amb una atenció gairebé obsessiva.

Per a moltes persones, aquesta preocupació pot semblar exagerada. Al cap i a la fi, es tracta simplement d’un pas marítim situat entre l’Iran i Oman. Però aquesta percepció canvia quan s’entén una de les grans lliçons de la geopolítica: la geografia continua determinant bona part de l’economia mundial.

L’estret d’Ormuz és una estreta via de navegació que connecta el golf Pèrsic amb l’oceà Índic. Des d’un punt de vista geogràfic és relativament petit, però la seva ubicació l’ha convertit, durant segles, en una peça fonamental del comerç internacional. Molt abans que existís el petroli, aquestes aigües ja eren transitades per mercaders que transportaven espècies, seda, metalls preciosos i altres productes entre Orient i Occident. Perses, àrabs, portuguesos i britànics van competir pel seu control perquè entenien una realitat molt simple: qui domina les grans rutes comercials acumula riquesa i influència.

Els portuguesos van ser els primers europeus a adonar-se de la seva importància estratègica quan van ocupar l’illa d’Ormuz al segle XVI. Més tard, l’Imperi Britànic convertiria el golf Pèrsic en una de les seves principals zones d’influència per protegir les comunicacions amb l’Índia. Durant segles, el valor d’aquest corredor marítim va estar associat al comerç. Però tot canviaria amb l’arribada del petroli.

La descoberta dels grans jaciments de petroli de l’Aràbia Saudita, Kuwait, Qatar, l’Iraq i els Emirats Àrabs Units va transformar completament la regió durant el segle XX. Aquell pas marítim que havia servit per transportar mercaderies es convertia ara en la principal porta de sortida d’una de les matèries primeres més importants del món. Des d’aleshores, l’estret d’Ormuz ha passat a ser una de les artèries energètiques més importants del planeta.

Actualment, prop d’una cinquena part del petroli consumit al món travessa aquestes aigües. També hi circula una part significativa del comerç mundial de gas natural liquat. Països com la Xina, l’Índia, el Japó o Corea del Sud depenen enormement de la seguretat d’aquesta ruta marítima per alimentar les seves economies. Això explica per què qualsevol incident genera inquietud. Si el flux de petroli es veiés alterat de manera significativa, els efectes es notarien ràpidament als mercats energètics. El preu del petroli augmentaria, el transport s’encariria i la inflació podria tornar a pressionar les economies de tot el món.

Tanmateix, la importància d’Ormuz va encara més enllà de l’energia: quan el petroli es va convertir en poder monetari.

El final del vincle amb l’or

L’any 1971, el president nord-americà Richard Nixon va posar fi a la convertibilitat del dòlar en or, tancant definitivament l’etapa iniciada amb els Acords de Bretton Woods després de la Segona Guerra Mundial. A partir d’aquell moment, els Estats Units necessitaven reforçar la confiança internacional en la seva moneda. La resposta arribaria pocs anys més tard amb els acords establerts amb l’Aràbia Saudita i altres productors de petroli.

El mecanisme era senzill però extraordinàriament efectiu: el petroli es comercialitzaria principalment en dòlars. Això significava que qualsevol país que volgués comprar energia necessitava disposar abans de moneda nord-americana.

D’aquesta manera naixia el sistema conegut com a petrodòlar. El control de les grans rutes energètiques quedava estretament vinculat a l’hegemonia financera dels Estats Units.

A mesura que el petroli es convertia en el motor de l’economia mundial, la seguretat del golf Pèrsic es transformava en una qüestió estratègica per a Washington. Aquesta realitat va quedar formalment plasmada el gener de 1980, quan el president Jimmy Carter va pronunciar el discurs que donaria origen a la coneguda Doctrina Carter.

En plena Guerra Freda, després de la Revolució Islàmica de l’Iran i de la invasió soviètica de l’Afganistan, Carter va advertir que qualsevol intent d’una potència estrangera de controlar la regió del golf Pèrsic seria considerat una amenaça directa als interessos vitals dels Estats Units i seria rebutjat utilitzant tots els mitjans necessaris, inclosa la força militar. 

La Doctrina Carter convertia la protecció del golf Pèrsic i de l’estret d’Ormuz en un objectiu permanent de la política exterior nord-americana, evidenciant fins a quin punt el control dels fluxos energètics era considerat essencial per preservar l’ordre econòmic internacional liderat pels Estats Units. Durant dècades, aquesta arquitectura energètica i financera va contribuir a consolidar la posició dominant del dòlar i a reforçar la influència global nord-americana.

El procés de desdolarització actual

La crisi actual entre Israel i l’Iran arriba en un moment especialment delicat. El món està experimentant transformacions geopolítiques profundes. La Xina guanya pes econòmic, Rússia intenta reduir la seva dependència del sistema financer occidental i els BRICS exploren alternatives per incrementar l’ús de les seves pròpies monedes en el comerç internacional.

L’Iran participa activament en aquesta tendència. De fet, la seva incorporació als BRICS simbolitza la voluntat de construir un ordre econòmic menys dependent del dòlar. Per això, quan els inversors observen les tensions a l’estret d’Ormuz, no només veuen una possible alteració del subministrament energètic. També hi veuen un dels escenaris on es manifesta la competició entre diferents visions de l’ordre mundial.

Això no significa que el dòlar estigui a punt de perdre el seu paper dominant. Continua sent, amb diferència, la principal moneda internacional. Però sí que indica que la desdolarització s’ha convertit en una de les grans tendències geopolítiques del segle XXI.

L’estret d’Ormuz ens recorda una realitat sovint oblidada: darrere dels grans moviments de l’economia mundial hi ha factors geogràfics, energètics i polítics que continuen condicionant la nostra vida quotidiana. Quan parlem de petroli, inflació o tipus d’interès, també estem parlant de geopolítica. Per això és tan important entendre què passa en punts estratègics com Ormuz. Perquè el món és cada vegada més global, però les conseqüències de les seves crisis continuen arribant fins a la nostra butxaca. 

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

El sector vinícola de Catalunya factura més de 3.200 milions d’euros i dona feina a gairebé 10.500 persones. El volum de negoci d’aquesta cadena de valor s’ha duplicat des de l’any 2016, erigint-se en un referent global quant a qualitat vitivinícola, cultiu, elaboració i distribució.

Catalunya compta amb una rica tradició vitivinícola que es reflecteix en les seves dotze denominacions d’origen (DO): Alella, Catalunya, Cava, Conca de Barberà, Costers del Segre, Empordà, Montsant, Penedès, Pla de Bages, Priorat, Tarragona i Terra Alta. Aquests territoris són reconeguts tant en l’àmbit nacional com internacional per la producció de vins de qualitat i formen part d’un ecosistema vinícola que continua creixent en totes les seves especialitats.

Això és el que es desprèn de l’últim estudi sobre La cadena de valor vitivinícola a Catalunya, elaborat pel Departament d’Empresa i Treball de la Generalitat a través d’ACCIÓ, l’Agència per la Competitivitat de l’Empresa, que analitza l’estat de salut del sector dels vins i caves de Catalunya. 

Segons aquest informe, el volum de negoci d’aquest sector s’ha duplicat des de l’any 2016, quan es va analitzar aquest àmbit per última vegada, amb un 62% més d’empreses que facturen 3.267 milions d’euros anuals (un increment del 104%), l’equivalent a l’1,2% del PIB, i que donen feina a 10.460 persones.

Es tracta d’un teixit empresarial plenament consolidat, on la majoria de les empreses, el 81,2%, tenen més de deu anys de vida. El document també apunta que el 95,7% de les empreses catalanes d’aquest sector són pimes amb menys de 50 M€ de facturació. L’Alt Penedès, Priorat, Barcelonès, Vallès Occidental i Baix Llobregat són les comarques que concentren més empreses relacionades amb la cadena de valor vitivinícola, destacant la zona de Barcelona, amb el 55,6% del total.

Catalunya, un referent exportador

L’informe apunta que gairebé la meitat (49,5%) de les empreses del sector vitivinícola són exportadores i més d’un terç (35,4%) són exportadores regulars, fent de Catalunya la regió amb més exportadors regulars de productes vitivinícoles. Només l’any passat, les exportacions de vins i caves des del Principat van sumar 615 milions d’euros, cinc vegades més que el volum d’importació d’aquests productes.

Al llarg dels últims deu anys, les empreses catalanes han concentrat el 21,1% del total de vendes de vi i cava de l’Estat espanyol a l’exterior, consolidant-se com a territori líder tant en nombre d’empreses que fan negoci internacional com per volum de negoci generat. Així mateix, és la regió líder en exportadors regulars de productes vitivinícoles, equivalent al 30,6% del total d’Espanya.

El document també destaca que el sector vitivinícola català és un referent global quant a qualitat vitivinícola, cultiu, elaboració i distribució. En aquest sentit, recalca la importància de la distinció de Vi de Finca Qualificada (VFQ), que és el màxim reconeixement que pot rebre el vi català per part del Govern de la Generalitat i una eina de gran utilitat per millorar el posicionament d’aquests productors en mercats clau de tot el món.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Quan es parla de cicle econòmic es fa referència a les fluctuacions de l’activitat econòmica que se succeeixen al llarg d’un determinat període de temps i que responen a quatre etapes: recuperació, auge, contracció i depressió. T’expliquem les diferents fases i les seves característiques.

Tot i que històricament les economies de mercat segueixen una tendència creixent, no acostumen a fer-ho d’una manera estable, sinó que es produeixen alts i baixos. Aquestes variacions són cícliques, és a dir, segueixen unes fases d’expansió, contracció, expansió, contracció… i així successivament. Per tant, les fluctuacions de l’activitat econòmica que es repeteixen al llarg del temps són inherents a les economies capitalistes i es coneixen com a cicle econòmic.

El cicle econòmic es pot dividir en quatre fases que descriuen les oscil·lacions de l’activitat econòmica i determinen l’evolució del PIB. Aquestes quatre etapes sovint tenen una intensitat i durada variables en cada cicle, però segueixen sempre un mateix patró.

1. Recuperació o expansió. És la fase ascendent del cicle, després que l’economia ha tocat fons. Es caracteritza per l’optimisme del mercat i dels consumidors que fa augmentar les inversions i la despesa. D’aquesta manera es produeix un increment en la producció, el comerç i l’ocupació. És a dir, totes les variables econòmiques tenen un moviment ascendent.
2. Auge o Cim. L’economia arriba al seu punt màxim de creixement. Això es reflecteix en una baixa taxa de desocupació i una elevada producció. Tanmateix, l’activitat econòmica comença a mostrar senyals d’esgotament o es produeix un sobreescalfament de l’economia a conseqüència de la manca de mà d’obra o escassetat de matèries primeres, la qual cosa pot fer augmentar els costos. Aquest és el punt de transició entre l’expansió i la recessió.
3. Contracció o recessió. Es tracta de la fase descendent del cicle. Aquesta fase es caracteritza per una reducció generalitzada de l’activitat econòmica: es contrau el PIB, cau la producció i augmenta l’atur. Les empreses retallen les inversions i els consumidors redueixen la despesa a causa de la incertesa sobre el futur econòmic.
4. Depressió o fons. L’economia arriba al seu punt més baix del cicle. És la fase de major escassetat de recursos, en la qual l’activitat econòmica està sota mínims i empitjora la qualitat de vida de la població, registrant-se una alta taxa de desocupació. Durant aquesta fase els preus baixen o es mantenen estables.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.