Les sancions acceleren la repatriació d'or
Un sondeig d’Invesco sobre bancs centrals i fons sobirans publicat aquest dilluns confirma que cada vegada més països estan repatriant les seves reserves d’or com a protecció contra les sancions econòmiques d’Occident.
La tendència d’acumular or davant la incertesa econòmica i geopolítica no és nova. Al llarg del darrer any s’han anat repetint les notícies sobre les compres rècord d’or per part dels bancs centrals que busquen diversificar les seves reserves per protegir-se de la volatilitat dels mercats financers, una inflació desbocada i les tensions geopolítiques provocades pel conflicte a Ucraïna.
Segons dades publicades el passat mes d’abril pel Consell Mundial de l’Or (WGC), els bancs centrals registraven unes compres netes de 125 tones d’or a finals de febrer d’aquest any. Es tracta d’una xifra que, en termes interanuals, no es veia des del 2010 i que segueix la tendència a l’alça experimentada durant el 2022, acabant l’any amb una quantitat rècord de 1.136 tones d’or venudes.
La caiguda dels mercats financers durant l’any passat i la por a una possible gran recessió van generar pèrdues generalitzades, però la congelació de gairebé la meitat de les reserves d’or i divises de Rússia per valor de 640.000 milions de dòlars per part d’Occident a causa del conflicte a Ucraïna sembla haver estat clau a provocar un canvi de política en les estratègies d’inversió d’actors governamentals, esperonant la repatriació de reserves d’or per part dels bancs centrals.
El nostre or al nostre país
Aquesta és la conclusió d’una enquesta feta per Invesco, una empresa global de gestió d’actius, a 85 fons sobirans i 57 bancs centrals. L’estudi mostra que gairebé el 60% de les entitats consultades estan preocupades pel precedent de les sancions contra Rússia i consideren que aquests fets han provocat que l’or sigui un actiu més atractiu, mentre que el 68% manté les reserves a les seves arques en comparació amb el 50% del 2020.
El representant d’un banc central citat de manera anònima declarava: “Teníem or a Londres, però ara l’hem transferit de nou al nostre propi país per a mantenir-lo com un actiu de refugi i tenir-lo fora de perill”. Robert Ringrow, cap d’institucions oficials a Invesco que va supervisar l’informe, confirmava que aquest és el mantra que s’ha vist en l’últim any: “Si l’or és meu, llavors el vull al meu país”.
Les sancions econòmiques que sovint acompanyen a les tensions geopolítiques també són la principal causa de la creixent desdolarització. Tot i que la majoria dels bancs centrals i entitats consultades a l’estudi encara no veuen una alternativa real al dòlar com a moneda de reserva mundial, no és casualitat que mentre que la quota de mercat del dòlar estatunidenc ha caigut fins al 58,4% a la fi del quart trimestre d’aquest any, la demanda d’or està assolint màxims històrics.
Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.
Austràlia és el segon país productor d’or del món, que s’ha convertit en un dels seus principals productes d’exportació. Amb grans inversions d’exploració i nombrosos projectes a punt d’entrar en fase de producció, Austràlia està molt ben posicionada per satisfer la creixent demanda d’or.
Austràlia representa el 10% de la producció mundial d’or, el segon país productor del món després de la Xina. A més, segons dades d’Statista de 2022, és el país amb majors reserves d’or (8.000 tones mètriques) del món, la gran part de les quals estan situades a l’Austràlia Occidental i suposen el 68% del total de la producció.
Les exportacions d’or australià a més de 55 països van generar uns ingressos per valor de 25.800 milions de dòlars el 2022, i s’espera que la producció de les noves mines i les ampliacions de les ja existents impulsin la producció minera d’or a Austràlia fins a 305 tones en el període de 2022-2023, per satisfer la creixent demanda del metall daurat.
Aquest increment de la producció s’ha vist esperonat per les tensions geopolítiques entre els Estats Units, Rússia i la Xina, i la revitalització dels mercats d’inversió i de la joieria. Això és degut, en gran part, a la cerca per part de governs, inversors i ciutadans, d’actius estables en els quals puguin confiar en temps de crisi.
Nous projectes de mineria d’or
El país compta amb dues de les 20 majors mines d’or del món i reserves que sumen més de 380 milions d’unces d’or. Es tracta d’un sector industrial que està en procés de consolidació en l’àmbit mundial, especialment per part de les empreses mineres que tenen explotacions de minerals essencials per a la transició energètica.
Aquesta tendència es va confirmar el passat mes de maig amb el vistiplau del consell d’administració de la minera australiana Newcrest Mining a una oferta d’adquisició de 17.500 milions d’euros presentada pel seu rival estatunidenc Newmont, aplanant així el camí perquè la companyia minera d’or més gran del món reforci el seu control sobre el sector.
El sector miner de l’or, com succeeix amb altres minerals, s’enfronta a un increment dels costos d’extracció, donat que els jaciments són cada vegada menys accessibles. Així i tot, segons detalla Mining Technology, hi ha un centenar de projectes miners d’or en procés de desenvolupament per tot el país, dels quals 11 ja estan en fase de construcció i s’espera que siguin operatius abans del 2025, augmentant la capacitat de producció de les mines d’or australianes en més de 36,2 milions de tones mètriques.
Si més no, el cas d’Austràlia exemplifica com la col·laboració entre el govern i el sector de la mineria és fonamental per fer front a l’estancament de la producció, i per assegurar que la indústria de l’or continuï exercint un paper fonamental en la història i en la prosperitat econòmica del país.
Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.
L’Índia és un dels principals mercats d’or del món. Una enorme quantitat d’aquest or es troba en les llars de la classe treballadora, que el consideren una part important del seu patrimoni, un valor refugi i un sistema d’intercanvi comercial informal en un país on una gran part de la ciutadania encara no té accés a serveis bancaris. El govern fa anys que intenta introduir aquest or en el sistema financer, però canviar una tradició cultural no és feina fàcil.
Segons un estudi fet per l’India Gold Policy Centre (IGPC), es calcula que les famílies índies posseeixen fins a 30.000 tones d’or, una enorme quantitat d’aquest metall preciós que es mostren molt poc disposades a monetitzar. En un país on l’accés als serveis bancaris encara no està a l’abast d’una gran part de la població, especialment en les franges rurals, l’or s’ha considerat com un valor segur i s’ha convertit en la inversió preferida de la ciutadania.
En l’última dècada, l’aposta del Govern per reduir l’exclusió financera de la població s’ha mostrat efectiva, però encara hi ha una part significativa de la ciutadania (190 milions de persones) que està exclosa de l’accés bancari. Tanmateix, l’Índia és un gran exemple de com facilitar la inclusió financera a través d’una sòlida xarxa de connectivitat mòbil i d’Internet, i d’un ampli ecosistema d’empreses emergents fintech que ofereixen accessibilitat i facilitat d’ús dels seus serveis.
No obstant això, el Govern era conscient que calia fer molt més si es volen monetitzar quantitats significatives d’or, encara en mans privades, en l’economia, especialment tenint en compte que aquesta devoció pel metall daurat està tan profundament arrelada en la psique índia. I és que actualment, el 87% de les llars del país, fins i tot les que tenen els nivells d’ingressos més baixos, posseeixen alguna quantitat d’or
El pla governamental de monetització
El 2015 el govern de l’Índia posava en marxa un programa de monetització de l’or, Gold Monetization Scheme (GMS), amb l’objectiu de mobilitzar l’or retingut a les llars i a les institucions del país, per tal d’incrementar el seu ús amb finalitats productives i, a llarg termini, reduir la dependència del país de les importacions de lingots i així mitigar el dèficit comptable.
El Pla de Monetització de l’Or permetia als clients rebre pagaments d’interessos pels seus comptes tan aviat com dipositaven or. Un dipositant que realitzava un dipòsit a curt termini, d’entre un i tres anys, rebia un 2,25% d’interès anual en virtut del pla. A més, el govern també va anunciar el llançament d’un Pla de Bons d’Or Sobirà i la creació de la Moneda d’Or Índia.
Tanmateix, vuit anys després, el World Gold Council (WGC) informava que només el 0,22% (21 tones d’or) dels excedents d’or de les llars índies s’han monetitzat en el marc del programa des que es va posar en marxa el pla del govern. És evident que el programa ha fracassat a l’hora d’incentivar les famílies a desfer-se de l’or físic, potser perquè que no es va entendre plenament la manera en què les llars índies veien la possessió d’or.
Subseqüents canvis en el programa, oferint millors condicions amb el llançament del Revamped Gold Monetisation Scheme (R-GMS), i l’increment d’un 15% en l’impost sobre la importació de lingots d’or han aconseguit reduir les importacions del metall preciós en un 30% respecte al 2022. Tot i això, ha quedat clar que al govern li caldrà fer molt més si vol convèncer a la població índia d’ingressar al banc l’or que té amagat a sota el llit.
Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.
La Xina és el major productor d’or del món i fa anys que compra enormes quantitats d’aquest metall preciós. No obstant això, les xifres oficials de les seves reserves d’or continuen sent absurdament baixes. Quina és la quantitat real de les seves reserves d’or? I per què tant secretisme?
Atès que és la segona economia mundial, la República Popular de la Xina disposa d’enormes reserves de divises. Actualment, és el país del món amb les majors reserves d’or i efectiu -si sumem les dues variables- però la xifra real de les seves reserves del metall daurat és un misteri que preocupa a altres actors globals.
A diferència de molts bancs centrals que comuniquen les seves compres d’or a l’FMI cada trimestre, els bancs centrals de la Xina, Rússia i altres països, compren i emmagatzemen or sense declarar-ho com a reserves. Això explicaria per què la Xina posseeix, almenys segons les dades del World Gold Council (WGC), escasses reserves d’or en relació amb el total de reserves divises.
Per exemple, les reserves de divises de la Xina ascendeixen a 3,20 bilions de dòlars, la xifra més alta de tots els països, i el WGC estima que té 2.113,46 tones d’or en reserves, un 3% del total de les seves reserves. Si ho comparem amb els Estats Units, que acumula un 60% de les seves reserves en or -més de 8.000 tones- o amb la mitjana d’altres països que equival a un 40% i un 50% de les seves reserves, veiem que l’estimació de l’or acumulat per part de la Xina està molt per sota de la quantitat que seria lògic esperar.
La distinció entre or monetari i or no monetari
La mateixa Xina ha admès més d’una vegada que les xifres reals de les seves reserves d’or estan molt per sobre de les dades publicades per WGC, tanmateix, s’ha mantingut en silenci des del 2019. Alguns analistes creuen que el gegant asiàtic podria tenir més de dues vegades les reserves d’or dels Estats Units, mentre que la majoria donen per segur que posseeix almenys el doble de la quantitat d’or declarada oficialment.
Però per poder fer una estimació del volum total real de les reserves d’or de la Xina, primer hem de distingir clarament entre l’or monetari (propietat d’un banc central) i l’or no monetari (propietat del sector privat). Això és important saber-ho perquè la Xina només fa públiques les importacions d’or no monetari.
Sigui importat, extret o reciclat, es calcula que el sector privat Xinès ha acumulat fins a 23.000 tones d’or, que sumat a l’or de l’Estat, podria elevar la quantitat total d’or a la Xina fins a més de 30.000 tones. Una quantitat que sembla fàcilment factible tenint en compte que la Xina és un importador net d’or des dels anys ‘90, tot i que produeix un 15% de l’or mundial que, per tant, es queda en el mercat domèstic.
La militarització del dòlar i del sistema financer global
El control que els Estats Units exerceixen sobre el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM), així com el seu poder de decidir quins bancs tenen accés a SWIFT (Society for Worldwide Interbank Financial Telecommunication), sumat a l’hegemonia del dòlar com a moneda de reserva mundial, els hi confereixen un poder de negociació, intimidació i càstig que és sovint utilitzat per interessos econòmics propis i a costa dels interessos d’altres països.
Aquest és un fet que s’ha evidenciat encara més amb les sancions econòmiques contra Rússia arran de la guerra a Ucraïna i la subseqüent apropiació indeguda de la meitat de les seves reserves de divises i d’or a l’estranger, per intentar soscavar l’estabilitat financera del país. Això, però, no és novetat per una Xina que ha estat objecte de les sancions occidentals durant dècades i que, a més, ha de fer front a una creixent guerra comercial instigada pels EUA, que és emmirallada pels seus estats clientelars a Europa i Oceania.
En aquest context, Pequín veu com Washington continua treballant per agreujar les tensions geopolítiques entre la Xina i Taiwan, cosa que augmenta la possibilitat d’un conflicte bèl·lic indirecte amb els EUA, similar al que està fent front Rússia al continent europeu. En tot cas, és un escenari que reafirma la posició tant de Rússia com de la Xina en el seu intent de desdolarització, fomentant l’ús de les seves divises en el comerç bilateral i incrementant de manera continuada les seves tinences d’or.
Davant d’aquests esdeveniments, no és d’estranyar que la Xina, com fan altres països, es decanti per la discreció a l’hora de donar a conèixer la xifra real de les seves reserves. De la mateixa manera, no es pot descartar que aquesta acumulació “furtiva” d’or estigui relacionada amb el llançament d’una moneda digital recolzada pel metall daurat. Una maniobra estratègica que desestabilitzaria el dòlar i posaria en perill la seva hegemonia, al mateix temps que fomentaria la confiança cap a l’associació política i econòmica dels BRICS.
Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.
David Garrofé té un coneixement profund de les necessitats dels empresaris catalans i les pimes. Durant més de 30 anys ha estat secretari general de la Cecot. Va deixar el càrrec el juny passat i, ara, és un empresari més obrint-se camí en l’era de la Covid-19. Amb aquesta experiència a l’esquena, fa una radiografia complexa del context econòmic que li ha tocat viure a Catalunya, amb un dèficit fiscal sense precedents i una crisi global de deute a tocar.
“La vida de l’empresari és apassionant. Però, és cert, trobo a faltar la vida pública, un espai molt agraït i també sacrificat. Vivim immersos en algunes inèrcies que fan difícils els canvis”, apunta Garrofé només començar. Reconeix que, ara per ara, viu amb el risc empresarial al cos, en un context que l’apassiona. I, tanmateix, creu fermament que la societat civil no pot renunciar a intervenir en el desenvolupament de les polítiques públiques.
Però com pot fer-ho, com pot oferir solucions a la política? “La veritat és que hi ha un punt de decepció, però algun dia l’has d’assumir, també. Hi ha tantes coses que semblen tan lògiques de canviar, que només cal un cert concert i lideratge intern. I aleshores et demanes: però tant costa? Per això soc un enamorat de la capacitat de la societat civil per canviar les coses”, afirma l’empresari.
El consens per la meritocràcia
En la mesura que la societat civil s’organitza, diu Garrofé, és capaç de fer coses molt grans. “No obstant això, venim d’una tradició cultural en què les administracions s’han situat en un paper de superioritat i baixa escolta. Escolten poc i tendeixen a anar per lliure. I es perd aquell principi que el polític és un servidor públic”, es queixa l’empresari, que considera que s’ha creat un aparell administratiu “molt feixuc i inflexible”.
“Massa vegades tenim al capdavant responsables polítics que volen continuar vivint molts anys de la política. Per tant, les seves anàlisis estan més fonamentades pel ‘Què puc fer per continuar en el càrrec?’ en lloc de ‘Què puc fer per transformar les coses?’”, es lamenta. Aquest és el gran mal que afecta Catalunya, però que també limita altres països del món globalitzat. En aquest sentit, Garrofé considera que el que transforma veritablement les coses són els marcs normatius i legislatius que ens emparen: “I nosaltres partim d’un marc, la Transició, que va voler ser democratitzant, però que arrossega molts vicis històrics”.
Per això, considera imprescindible “canviar el marc”. “Necessitem una revolució en la funció pública. En altres països, està professionalitzada, i no hi ha canvis. A partir d’un cert grau, són els millors tècnics que té l’Estat, i no polítics que baixen a fer funcions per a les quals no estan capacitats. I, a més, hi ha un gran rendiment de comptes”, argumenta Garrofé. “Ha d’haver-hi una reforma consensuada per part de la societat per prestigiar la funció pública, perquè sigui més meritocràtica”, defensa.
Episodi 13 | Les reformes que necessitem
El llast del dèficit fiscal
Garrofé està convençut que, en general, sí que valorem el motor que és Catalunya, però considera que existeix un risc més que evident de quedar enrere en la cursa global. “La nostra competència no és Madrid o Màlaga, sinó la Xina, el Vietnam o els Estats Units. Els Estats Units genera una quantitat de patents! Inverteixen quatre vegades més que nosaltres en R+D”, assenyala l’empresari.
A Catalunya s’inverteix poc en investigació, lamenta Garrofé, perquè l’administració no és prou conscient que, de fet, les grans empreses tecnològiques mundials, com Facebook o Google, creixen i es consoliden gràcies al finançament dels fons públics. “És normal que Catalunya, que és principal potència a tot l’Estat, amb un 25% de les exportacions, tingui el pressupost de la Generalitat d’Empresa més petit que el de Cultura? I no vol dir que el de Cultura sigui alt… Així es vol transformar un país?”, es queixa l’empresari.
A més, recorda que el govern espanyol no ha finançat mai Catalunya, que està en una posició geoestratègica privilegiada, com es mereix. “Fins i tot ells ho reconeixen, i cada vegada és més greu. Ha estat un llast per Catalunya. A més, hi ha la manca d’inversió en infraestructures. Estem parlant de 200.000 milions d’euros de manca acumulada”, detalla Garrofé, que es queixa que plou sobre mullat. “Les diferències reals acumulades són espectaculars”, afegeix. Per això, considera que cal forçar els governs a prendre decisions valentes.
La crisi de deute, un crac històric?
Sobre la gestió de les finances públiques posa el crit en el cel, sobretot en un context com ha estat la pandèmia, que ha provocat una incertesa que, admet, “ha vingut per quedar-se” i haurem de saber afrontar. “Els últims deu anys s’han emès tants diners públics com en tot l’agregat de la història de la humanitat”, explica. I recorda que la inflació és la conseqüència d’imprimir tants bitllets.
“Els materials sòlids, com l’alumini, l’aigua, el paper, els ‘hard assets’, que en diuen, valen alguna cosa, però els bitllets? Només són paperets impresos que no valen res”, s’exclama. I recorda que, si la crisi de deute que han acumulat potències com els Estats Units esclata, pot impactar en tot el món sense remei. “I què estan fent els bancs centrals de la Xina o l’Índia? Estan comprant or, sense fer soroll, de mica en mica”, revela.
Les conseqüències més evidents, segons Garrofé, aniran sumant-se en cadena. La primera, la inflació. “Ja l’estem vivint, i diuen que és temporal, però en tenim per anys. La inflació és la misèria dels pobres, perquè als rics més rics no els afecta tant. Ara n’hem acumulat un 6% i, si aquest any n’acumulem una xifra similar, ja haurem perdut un 12% de poder adquisitiu. I com repercuteix això a un conveni col·lectiu?”, es pregunta.
Garrofé és pessimista i creu, com molts altres analistes econòmics, que ve un crac borsari sense precedents, perquè el valor dels diners està sobredimensionat. Així que, com pot la gent corrent combatre aquesta crisi històrica que sembla inevitable i protegir els seus estalvis? Un dels productes que oferirà 11Onze és la compra d’or i altres metalls preciosos, no en inversió, sinó en lingots. “La moneda s’anirà devaluant… I, per tant, què mantindrà el valor dels nostres estalvis? Els actius de tota la vida, els clàssics. Oferir or és un bon servei, i tant”, conclou.
11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!
En general, en les organitzacions, el lideratge que ha destacat seria el del líder carismàtic. Un líder que convenç, mobilitza i acostuma a tenir un ego de considerables dimensions. Que és fred, poc proper, no es preocupa pel benestar mental del seu equip. Vol feina una bona feina feta i que la companyia o l’empresa en qüestió continuï en marxa. Però l’autèntic lideratge, aquell que aporta positivitat i que beneficia tothom de manera subtil i influent, pensant en el bé dels altres, és també el mateix que obté millors resultats. Això sí, crida poc l’atenció.
Tots hem sentit admiració per un líder que desplega seguretat i autoestima (potser aparent, però creïble). Ho hem llegit als llibres, vist a les pel·lícules i fins i tot, hem compartit temps amb aquesta mena d’autoritats. Aquest però, no té per què ser l’únic lideratge que funcioni i sigui efectiu. De fet, un autèntic líder és aquell que crea autoritat al voltant de la seva feina i que no entén de jerarquies ni poder. El soroll d’aquest “líder silenciós” no és pas visible perquè no en fa. No busca gaire protagonisme, fins i tot l’accepta amb certa resignació. La manera de descobrir-ne un és parlar amb persones properes, que tenen ganes de comentar-te les seves bondats.
Una autoritat creada a partir del respecte cap els altres
Sense afany de ser exhaustius podríem dir-ne algunes característiques i potser descobrim que tenim una persona així entre nosaltres. El líder silenciós s’arremanga per treballar i esforçar-se (es lleva ben d’hora, ben d’hora, i potser va a dormir ben tard, ben tard per estar amb la família o fer un cop mà en alguna causa). S’exigeix i en la mateixa mesura també exigeix, i per tant valora, els altres. Assumint la responsabilitat, fins i tot quan no ha estat directament el qui ha fet la pífia. Podríem dir que socialitza els guanys i es queda amb les pèrdues –a l’inrevés d’alguns directius de bancs d’inversió en fallida, que varen socialitzar les pèrdues i es van apropiar dels guanys. Clarament no practicaven el lideratge silenciós. Bé, potser quan van marxar amb una indemnització milionària varen intentar no fer gaire soroll, no fent dringar les monedes, però aquest silenci expost, no compta.
De fet, en els temps actuals on sembla que la corrupció troti sense fre, algunes veus reclamen més controls per limitar els comportaments abusius dels responsables d’organitzacions i polítics. Els controls formals són atractius, i la lògica simple ens porta a creure que més controls creen més control. Pensar així es pot anomenar una“il·lusió de control”. I tots ens hem il·lusionat en algun moment, somiant que les lleis i formalitats evitarien que quatre gats ens facin escurar la butxaca col·lectiva. Però no, els controls formals no poden garantir una solució definitiva. De fet, poden arribar a fer les coses tan complexes, que ens posin en un entramat de formalitats que paralitzin qualsevol acció. Mentre els quatre gats estaran mirant la manera de trobar en la complexitat un buit legal per a poder continuar abusant.
I potser més controls posarien els directius honrats en el viacrucis de la paperassa. Un cert control formal és necessari i indica la bona salut de l’organització, però voler evitar qualsevol descontrol és una mica patològic. Què preferim, evitar qualsevol abús, o fomentar i valorar-ne l’ús correcte?
Un més de l’equip
Tornem al nostre líder. Molt sovint practica amb l’exemple. Diu, “fem això”, i ja s’hi ha posat. Sense excuses. Té un sentiment d’equip, de comunitat. Cuida les relacions entre els seus col·laboradors, de fet hi sent una preocupació real, per com els va la feina i la vida. Vol el seu bé, en majúscules, darrere de cada empleat hi veu una persona. I hi confia. Confia de vegades en les seves possibilitats més enllà del que cadascú confia en un mateix, ajudant a desenvolupar el talent que tots tenim latent. Tots nosaltres quan ens enfrontem amb una feina per primera vegada pensem, en sabré prou? Doncs ell o ella animen i donen marge a l’error, veuen l’esforç que hi ha al darrere de qui té ganes de treballar. Nota que a tots ens agrada aportar el nostre granet de sorra i rebre l’elogi o l’estirada d’orelles amb puntualitat.
Tothom li troba un ego petit. No direm que no en té, mentiríem (i ens ho diria). Però com que es coneix, només li deixa decidir coses menors. I es disculpa i accepta les crítiques. Les fa i les pot rebre, no s’ofèn ni se sent amenaçat davant del talent. Ben al contrari, vol persones amb talent, i sap dir davant de tothom: el mèrit és del Josep o de la Maria, o de tots una mica. I sobretot, sobretot, és silenciós i suau.
Tant de bo entre tots poséssim de moda aquest tipus de persones a les empreses. Tots seríem una miqueta més feliços i potser treballaríem millor. No cal tenir por del teu superior, això no generarà que el treballador en qüestió sigui més productiu, només provocarà apatia cap a ell i la feina. Desitjo que si algun cop coneixeu algun “lider silenciós”, l’elogieu de tant en tant, encara que no li agradin gaire els afalacs. Que no defalleixi.
11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.
Segons dades oficials de la Generalitat, 52.461 beneficiaris han rebut finançament per un total de 5.390 milions d’euros procedents dels fons Next Generation. Més de la meitat dels fons distribuïts ha anat a parar a empreses, un 97% de les quals són pimes, que han rebut un 56% de l’import compromès fins ara.
El visor interactiu posat en marxa pel Departament d’Economia i Hisenda de la Generalitat s’actualitza periòdicament i permet consultar com s’han distribuït aquests recursos a Catalunya, en convocatòries, licitacions i concessions directes realitzades tant per la mateixa Generalitat com pel govern espanyol.
Aquesta eina mostra com dels 7.469,8 milions d’euros dels fons Next Generation assignats a Catalunya, ja se n’han repartit 5.390 milions entre 52.461 beneficiaris entre empreses, corporacions locals, centres de recerca, entitats sense ànim de lucre, particulars i altres entitats del sector públic. D’aquests, més de la meitat han anat a parar a empreses, un 97% de les quals són pimes, que han rebut un 56% dels recursos al tancament del febrer de 2024.
La major part dels recursos s’han adjudicat al sector empresarial. Concretament, 2.748,4 milions (un 51% del total) han anat a parar a 12.439 empreses, mentre que 663 corporacions locals han rebut 1.087,5 milions (un 20%) a través de convocatòries de subvencions i concessions directes. Així mateix, 237 centres de recerca i/o formació han estat beneficiaris amb 984,7 milions (un 18%) i 976 entitats sense ànim de lucre i del tercer sector han rebut 270,9 milions (un 5%). A més, 169,3 milions (un 3%) han anat a parar a 38.021 particulars i 123 milions (un 2%) s’han distribuït entre 125 altres entitats del sector públic.
Sostenibilitat, transició energètica i noves tecnologies
Quant als sectors on s’han destinat dels fons, destaquen els projectes relacionats amb els vehicles elèctrics, com la construcció d’una planta de producció de l’empresa sud-coreana Lotte Energy Materials a Mont-roig del Camp per a fabricar làmines de coure, component clau en les bateries dels cotxes elèctrics. Una nova línia d’assemblatge de Seat a Martorell, així com un servei de subscripció de bateries i la xarxa d’estacions de recàrrega de Silence, o la bateria de càrrega ultra-ràpida que fabricarà Bold Valuable Technology, entre altres.
Per altra banda, una part dels fons també van a parar a empreses com Openchip & Software Technologies, Lhyfe Hidrogeno i Bunge Ibèrica, i serviran per construir infraestructures per a processadors avançats i semiconductors, per desenvolupar projectes d’hidrogen verd o per finançar propostes vinculades al PERTE Agroalimentari, com l’enfortiment industrial, l’acceleració de la sostenibilitat i la competitivitat de la cadena de valor de la proteïna alternativa. Addicionalment, Alier, La Farga YourCopperSolutions i Ametller Origen Obradors han rebut ajuts per al foment de l’economia circular.
Els fons europeus també han arribat a les entitats sense ànim de lucre, que inclouen les entitats del tercer sector, entre les quals s’han repartit 268 milions. En destaquen la Fundació Jaume Bofill, amb més de 16 milions, i la Fundació Agropecuària de Guissona, amb més d’11 milions; seguides de la Fundació la Muntanyeta, amb 7 milions, i la Fundació Catalana de l’Esplai, amb més de 6 milions. L’Associació Dincat, el Clúster de Fotònica i Òptica (SECPHO), la Fundació Sociosanitària i Social Santa Tecla, i la Fundació Santa Teresa del Vendrell han rebut més de 5 milions cadascuna.
11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!
Hem escoltat moltes vegades que els sous dels directius es troben per damunt del què seria raonable i just. Que, de fet, les diferències entre el que cobra més en una empresa i el que cobra menys no poden ser infinites. I de fet haurien de ser molt finites i acotades. No és raonable pensar que en una empresa hi hagi d’haver algú que tingui una responsabilitat infinitament més alta que la de la resta dels treballadors. Però si mirem la realitat veurem que acceptem que sigui al contrari. I això és bo?
Si mirem les empreses que han fet fallida sobretot per les accions irresponsables d’uns pocs, veurem que en general no se’ls pot fer tornar allò que han pres, o reparar allò que han espatllat. En alguns casos es poden perseguir certes responsabilitats de manera penal, però són els mínims, donat que el lucre o l’avarícia excessius no sembla que estiguin contemplats com a delicte en el Codi Penal. De fet, ser avariciós (però dient-li ambiciós), és una conducta que s’anima de manera bastant general a les empreses.
Però no sempre el directiu negligent es mou per avarícia quan pren conductes que poden portar al desastre. I moltes vegades aquestes conductes i decisions de persones que es troben al càrrec de situacions de molt risc, no poden ser detectades a temps, per evitar les conseqüències indesitjables. Podríem trobar casos recents, com ho serien per exemple aquells on perilla el futur econòmic de persones que hi tenen estalvis per a la jubilació (casos de fallida d’entitats financeres) o encara més importants, aquells casos en què es poden perdre vides humanes.
Més control, menys problemes?
Ens preguntem com pot ser que es deixi en mans, de vegades, d’una sola persona qüestions tan importants, i que pugui ser la negligència d’una sola persona (per un excés d’avarícia o per una possible deixadesa), l’única causa d’una desgràcia que no s’ha pogut evitar. Aquests casos ens fan pensar en com es podria resoldre la situació per a poder evitar tan nefastes conseqüències. Es poden posar controls que fessin possible evitar aquestes conseqüències? I quins controls haurien de ser aquests? Però encara més rellevant, té sentit que determinades decisions, accions i conductes es troben en mans de pocs directius? És aquesta la manera més eficaç d’exercir el control per tal d’evitar allò que no es vulgui de cap manera?
Sembla clar que en un sistema on el que té responsabilitat se’l premia de manera massa generosa, i se’l fa responsable i infal·lible, no és bo per a ningú. A llarg termini, ni pel directiu mateix, encara que a curt pugui semblar que sí. Crea una falsa motivació amb aspiracions, del tipus piràmide, on tothom vol arribar a dalt. Però quan hi arriba ha de ser infal·lible: zero defectes i cap possibilitat de fallar. En cas que no tingui mala fe pot acabar molt malament, si les conseqüències de la seva acció o omissió són desastroses.
I tot i actuar de mala fe, si mesura bé les conseqüències de l’acció, i no són punibles, pot acabar amb el benestar de molta gent i resultar impune. I incorporar controls formals no resulta factible donat que crear controls que puguin preveure-ho tot no és possible. Com ho podem fer doncs? Sembla que una manera seria fomentar la cultura de la corresponsabilitat. Tots podem ser avariciosos, però si entre tots hem d’arribar a un objectiu, i ens hem de donar suport els uns amb els altres, les temptacions són menors. De la mateixa manera, els errors humans es compensen perquè que una persona pugui ser negligent o tenir un excés de confiança és possible, però que tots el tinguem alhora, ja sembla més complicat. La pressió disminueix, el control dels uns als altres ens fa més cautelosos, i a més, i molt important, hem de compartir el mèrit quan les coses van bé. Això ens ajuda a ser realistes de què un de sol arriba molt menys lluny que un equip ben avingut.
Compartir per explotar el potencial de les persones
Les organitzacions funcionen millor quan les persones donen el màxim d’elles mateixes i ho fan motivades més enllà del sou percebut o de l’estatus que obtenen a la feina. I fan la seva feina sense seguir la lletra gran i petita del seu contracte laboral, i per tant tenen una implicació que va més enllà de les seves obligacions contractuals.
En moments de dificultat, les empreses poden tirar endavant si els treballadors tenen motivacions internes que fan que vagin més enllà de les seves obligacions, aportant aquella qualitat que no es pot mesurar, però que és clau per crear un clima laboral favorable a la col·laboració i on treballar pot aportar satisfacció a tothom. Sembla utòpic dir això, però molts empresaris tenen clar que les seves empreses funcionen quan les persones es troben valorades al lloc de treball i poden fer-s’hi professionalment. I, per tant, fomenten de manera activa aquest ambient de confiança on els treballadors tinguin ganes d’aportar aquest plus que no es troba ni remunerat econòmicament ni especificat en un contracte laboral.
La solidaritat té una naturalesa espontània i voluntària. Fomentar-la s’ha de fer des del reconeixement que el treballador ho fa perquè vol, i que té mèrit, precisament, perquè ho fa així. El què és espontani per part del treballador pot ser reconegut. Però ho ha de ser reconeixent la seva naturalesa espontània, mai a través d’un incentiu associat al compliment d’un objectiu. Cal tenir-ho present per a no perdre aquella qualitat tan especial que requereix un reconeixement autèntic, sense forçar que hi sigui.
11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!
“Independència econòmica és que no depens de ningú ni de res per poder viure”. Ras i curt. Així de clar ho té el nostre director financer, Oriol Tafanell. Resseguim, pas a pas, els seus consells, i responem com la comunitat 11Onze farà camí per arribar-hi.
Abans, però, cal que ens demanem per què és tan important que ens empoderem. “La independència econòmica et permet decidir què vols fer a la vida i això, encara que sovint separem el cor del cap, et fa estar més fort emocionalment”, resumeix Tafanell només començar. Amb independència econòmica, ens oblidem de les tensions, dels nervis, de no dormir a les nits i de l’angoixa. La independència econòmica, doncs, la construïm, primer, individualment; i, després, lluitem per assolir-la col·lectivament. Anem a veure-ho!
Tres consells per emancipar-se individualment
- Fes-te un pressupost. El nostre director financer és concís: “El més bàsic és fer-se un pressupost, saber quins ingressos obtens i quines despeses generes”, ens diu. Si els ingressos no són prou per pagar totes les despeses, el més lògic és rebaixar les darreres. I posa un exemple: “Si has fet un pressupost pensant que pagaràs un lloguer de 1.000 euros al mes, però després hi afegeixes la roba, el menjar, els subministraments, i no et dona, potser has de veure si el lloguer que tens és massa alt. Si t’encaparres o saps que no pots reduir aquesta despesa de cap manera, has de mirar com obtenir més diners”. Per a Tafanell, és importantíssim saber quants diners tenim, com ho gestionem i, per això, considera imprescindible una aplicació com la que tindran els clients d’11Onze, El Canut: “La gent tindrà la possibilitat de veure on i com estan els seus diners, aprendrà a gestionar-los, a moure’s financerament. És una eina”, resumeix.
- Obliga’t a estalviar. Encara que hagis aconseguit un equilibri estable entre ingressos i despeses, Tafanell recomana que els ingressos sempre siguin superiors a les despeses, per un senzill motiu: la incertesa. “Has de poder enfrontar els sotracs, i a la vida n’hi ha contínuament: perquè et quedes sense feina, perquè se t’espatlla la nevera… Qualsevol situació pot causar un daltabaix. Per això, el que realment et farà independent econòmicament és que els ingressos et permetin estalviar”, assevera.
- Detalla en què has de gastar els diners. Per últim, el nostre director financer recorda que cada etapa de la vida ha de marcar unes prioritats d’estalvi. “Així, de jove, si estudies gràcies a la família, és important treballar per estalviar. Després, vius en parella, tens fills o et construeixes una trajectòria professional, i els estalvis serveixen per poder pagar el que et ve a sobre. I, al final, quan ja estem encarcarats, hem de mirar d’invertir els estalvis en un bon pla de pensions, en la jubilació”, repassa Tafanell. La clau, segons ell, és anar fent “una mica cada dia, mantenir una disciplina durant tota la vida”.
Els cinc objectius per a l’empoderament col·lectiu
- Reduir el deute. “Avui en dia, amb la situació econòmica en què ens trobem, si ets jove, estudia i treballa, estalvia. Ara, cal pencar. A ciutats com Barcelona, pagar un lloguer és pràcticament impossible. I això s’ha de canviar, és clar. Una renda universal? En un país com el nostre, tot i que ja ho voldríem, ens n’hem d’oblidar”, admet el nostre cap financer. I ens recorda que “Espanya és un país altament deficitari”. “Si la independència econòmica col·lectiva és mantenir les despeses i els ingressos d’un país, no ens podem endeutar. I a l’Estat l’endeutament creix i creix, tot se’n va a pagar interessos”, detalla.
- Solidaritat vol dir pagar impostos. Per això, és imprescindible, segons Tafanell, “ser molt solidari”. “Això significa que no treballi ningú en negre i que tothom pagui impostos”, resumeix. A gran escala, implica evitar les evasions d’impostos, els paradisos fiscals. “És insolidari, i l’únic que fa és malmetre l’economia col·lectiva del país”. De fet, com més gent pagui impostos, explica Tafanell, menys impostos haurem de pagar.
- Seguir educant el món. “Hi ha massa capital que no paga diners. Això s’ha d’acabar”, etziba, i això el porta, inevitablement, a parlar de la cultura empresarial dels països mediterranis i que resumeix amb aquella malaguanyada dita: “Feta la llei, feta la trampa”. “No pot ser que el primer que busquem és com escapolir-nos, com aprofitar-nos al màxim del sistema. Tothom fa mil i una martingales”, apunta el nostre director financer amb el seu tarannà afable. La picaresca, diu, fa que la taxa d’atur hagi arribat al 25%, com ha passat durant la pandèmia, i no hi hagi una revolta. Per això, considera imprescindible la reflexió i el debat que la comunitat 11Onze proposa a La Plaça. “I a partir d’aquí, seguir educant. Nosaltres podem ajudar-hi, i tant. Per això hem fet una comunitat financera”, assevera.
- Refer el teixit econòmic. Precisament, la comunitat que 11Onze teixeix amb paciència és la clau per refer un teixit econòmic català que, confessa Tafanell, “ja no existeix pràcticament”. “A Catalunya estàvem molt orgullosos de ser un país d’emprenedors, però les segones i terceres generacions de directius es van vendre totes les empreses exitoses a les multinacionals, a qui no els importa si la seu és a Catalunya o Moçambic”, es lamenta el director financer. A més, en lloc d’invertir els diners d’aquestes vendes en innovació i desenvolupament, s’han destinat al sector immobiliari, a l’especulació.
- Definir la nostra col·lectivitat. El darrer objectiu per assolir la independència econòmica és, doncs, definir molt bé quina és la nostra col·lectivitat. “Si és només el territori de Catalunya, i no hem d’arrossegar el dèficit de tota Espanya, el poder que tenim per construir-nos econòmicament és impressionant”, assegura. I conclou: “La independència de Catalunya és un somni, sí, però jo crec que és ben realitzable. Hem de preparar la gent per quan sigui possible. Com fer-ho? Prou paraules. Hem de tocar el carrer”.
Si vols que el teu negoci faci un gran salt, utilitza 11Onze Business. El nostre compte d’empresa i autònoms ja està disponible. Informa-te’n!
La indústria de l’automoció europea es troba en un moment crític a conseqüència dels alts costos de producció, la pèrdua de competitivitat en vers les marques xineses i de les polèmiques exigències legislatives de la UE. El nou reglament europeu antiemissions que entra en vigor el gener de 2025 pretén avivar unes vendes de cotxes elèctrics estancades i vindrà acompanyat de multes multimilionàries que poden acabar d’enfonsar uns dels pilars de la indústria europea.
La Unió Europea obre el 2025 amb la posada en marxa de la normativa CAFE (per les sigles en anglès, Clean Air for Europe) que obliga que la mitjana d’emissions de CO₂ en els vehicles de cada fabricant es redueixi en un 15 % en comparació amb els nivells del 2021. Entre 2030 i 2034, s’exigirà una reducció del 55% de les emissions dels turismes nous i del 50% en cas de furgonetes.
La normativa CAFE es va aprovar en 2019 i preveu un pla de reducció gradual de les emissions dels vehicles nous comercialitzats a la Unió Europea amb l’objectiu de prohibir les vendes de vehicles de combustió de gasolina, dièsel i híbrids a partir del 2035.
Fins ara, aquest topall estava en 115,1 g/km i des del gener 2025 es reduirà fins a 93,6 g/km. A més, les marques s’enfronten a una multa de 95 euros per cada gram que superi aquest límit, multiplicat pel nombre de cotxes venuts.
La indústria de l’automòbil europea entre l’espasa i la paret
L’Associació Europea de Fabricants d’Automòbils (ACEA, per les seves sigles en anglès) fa temps que adverteix que la indústria de l’automòbil europea probablement no serà capaç de complir el reglament i que pot arribar a pagar fins a 16.000 milions d’euros en multes, xifra que amenaçaria la viabilitat de tota la indústria automobilística europea.
Segons declaracions fetes per la patronal a Europa Press, les vendes de vehicles elèctrics a Europa estan estancades sobre el 13% de la quota de mercat, 10 punts percentuals menys per sota del que haurien d’estar: “Una bretxa massa gran per a tancar-la a temps”.
Els fabricants de cotxes adverteixen que l’adopció massiva del vehicle elèctric, necessària per complir aquestes normatives, no està avançant al ritme esperat. Això es deu a factors com l’elevat preu dels vehicles elèctrics, la manca d’infraestructures de càrrega adequades i les reticències dels consumidors.
En aquest context, es crea una paradoxa segons la qual els fabricants es poden veure obligats a aturar la producció i vendes de cotxes de combustió per compensar la manca de vendes de cotxes elèctrics a fi d’evitar les multes multimilionàries. Tanmateix, afectant encara més la poca rendibilitat de les marques i agreujant les reduccions de plantilla i el tancament de fàbriques.
Les grans marques europees parlen de “potencials danys irreversibles” si no es redueixen les exigències mediambientals i ja fa mesos que estan anunciant retallades de producció, tancaments de fàbriques i un replantejament del seu objectiu de convertir-se en fabricants de vehicles purament elèctrics abans del final d’aquesta dècada.
El repte xinès i la competitivitat en risc
La competència del sector automobilístic de la Xina està erosionant la quota de mercat de la indústria de l’automòbil europea. Els costos de producció a Europa, incloent-hi salaris elevats i preus energètics disparats gràcies al gol en pròpia porta que han significat les sancions contra Rússia, fan que els fabricants europeus tinguin desavantatges respecte als seus competidors xinesos. Aquests últims, amb el suport d’una cadena de subministrament més eficient i subsidis governamentals substancials, estan expandint ràpidament la seva presència al mercat global.
La Unió Europea (UE) ha reconegut aquest desafiament i està intentant respondre amb polítiques de proteccionisme econòmic, però de rebot, també està castigant als fabricants de cotxes europeus que han deslocalitzat la seva producció a la Xina.
Per la seva part, alguns països europeus com França, Itàlia i Romania han intentat sense èxit pressionar a Brussel·les per a retardar l’aplicació de la normativa o de les multes. No obstant això, tenint en compte que el sector de l’automòbil representa el 7% del PIB de la UE i el 6,1% de l’ocupació, amb 13,8 milions de llocs de treball directes o indirectes, no es pot descartar que la Comissió Europea proposi possibles canvis a aquest reglament davant el Parlament Europeu després de redactar el seu informe avaluant l’execució de la nova normativa.
11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!
