Nosaltres [i ells]

Des de temps immemorials, allò que els geògrafs grecs van definir com a Península Ibèrica, ha esdevingut el solar on s’ha construït una Història, la qual ha anat forjant diferents realitats i maneres de ser. Però amb l’esdevenir d’Espanya —a principis del XIX— diferents concepcions polítiques han cercat la manera de vertebrar-la a qualsevol preu. Per aquest motiu, alguns s’han entestat a demostrar una fictícia uniformitat històrica i territorial, pel simple fet de compartir una mateixa geografia. Catalunya ha compartit aquest solar, però la seva realitat històrica és una altra i és bo recordar-ho, ara que el debat torna a estar obert.  

La història tradicional d’Espanya s’ha construït d’acord amb la premissa d’atorgar un protagonisme únic a Castella —perllongada amb Andalusia i Extremadura— la qual ha estat exclusivament identificada amb Espanya. A la perifèria, especialment el llevant mediterrani i el nord-oest peninsular, se li ha permès tenir o bé un paper secundari o bé adquirir una certa rellevància de manera puntual, sobretot en els moments on la decadència castellana es feia més palesa. 

Així doncs, Castella —sempre sota una òptica negacionista— ha fet creure que existeix una “nació espanyola” i unes identitats “perifèriques” que les ha autodefinit com a nacionalitats. Però la realitat és una altra. La nació espanyola com la nació catalana o la nació basca són, existeixen, perquè són viscudes i percebudes pels qui així mateix diuen formar-ne part. Per tant, es torna a fer ús de la banalització per tal de confondre l’opinió pública i intentar evitar qualsevol procés d’autodeterminació legítim. En aquest sentit, la construcció identitària de la nació espanyola es torna ben sovint una destrucció sistemàtica de les “perifèries”, és a dir, l’espanyolisme acaba construint la seva identitat a còpia de reprimir les diferències del territori que considera nacional. 

Aquesta visió ha posat de manifest el greu problema sobre la realitat històrica d’Espanya. En primer lloc, ha evidenciat la imperfecció d’Espanya com a projecte polític atès que ha mostrat reiteradament els continus problemes d’adaptabilitat a l’estàndard occidental, sobretot pel que fa a dinàmiques d’adopció del capitalisme, el liberalisme i el racionalisme en el triple aspecte de l’econòmic, el polític i el cultural. I, en segon lloc, i encara més important, el fracàs més absolut de Castella en la seva tasca de fer d’Espanya una comunitat harmònica, plenament satisfeta amb ella mateixa i tolerant amb la resta de territoris que la componen. Si s’amaga la plurinacionalitat de l’estat, es deforma el passat.

Esmicolant “la unitat de destí en el fet universal”

Dins del sistema escolar franquista, la historiografia es va articular en funció del concepte de “Reconquesta”, el qual es tracta d’un concepte historiogràfic —emprat encara en els currículums de secundària de Castella— que descriu el procés de recuperació —puix els musulmans no eren legítims propietaris de la geografia hispànica— del món feudal per sobre del món musulmà i jueu. Aquest procés arrencaria poc després de l’arribada dels àrabs a la península Ibèrica (segle VIII) i finalitzaria amb els Reis Catòlics (segle XV), els quals acabarien unificant “Espanya” com un Estat integral. Aquesta Reconquesta acabaria forjant “l’esperit espanyol”. 

A mitjan segle passat, un conjunt d’historiadors —a fi de legitimar els vencedors de la Guerra Civil— emprengueren la tasca de construir els arguments històrics on se sustentés el nou règim. El corpus teòric es va basar a trobar “l’essència d’Espanya”. Per tant, la historiografia espanyolista va arribar a “demostrar” que realment existien uns trets distintius de continuïtat entre el passat prehistòric fins a l’actualitat els quals defineixen aquest “esperit espanyol”.  

Actualment, les investigacions tendeixen a trencar l’homogeneïtat territorial de les províncies i mostren una predisposició cada vegada més clara a realitzar recerques que subratllin més les diferències socials i territorials, com per exemple els darrers estudis sobre els hispanogots del segle VIII, on es constaten diferències significatives entre les societats peninsulars, principalment condicionades pels hàbitats on desenvolupen les seves activitats. Les evidències arqueològiques —sense defugir de les fonts documentals— demostren fefaentment que el procés de romanització les va afectar de manera molt diferent.  

Per tant, les crisis de l’antiguitat tardana dels segles III al VIII provocarien canvis molt més profunds, els quals afectarien de manera desigual als diferents territoris peninsulars. En conseqüència, l’arribada dels àrabs a la península Ibèrica també afectaria aquestes societats de diferent manera, per la qual cosa, la idea de la continuïtat entre el regne visigot i les consegüents formacions polítiques es diluiria com el sucre.

L’arqueologia ha confirmat que la penetració del món musulmà dins el territori peninsular no va ser tan traumàtic com s’ha volgut fer creure. Les restes arqueològiques revelen que, després de la conquesta, el territori peninsular mai va ser abandonat. Per tant, tot això demostraria que molts hispanogots van professar la nova fe musulmana, no tant per convicció com per mantenir la propietat de la terra. I aquesta terra es veurà transformada per la introducció de nous sistemes de producció agrària, basats principalment en la gestió i la força de l’aigua.

Deslegitimar l’origen per anul·lar la diferència 

A partir del segle IX, la majoria dels territoris peninsulars s’organitzaran com a regnes, i el rei esdevindrà el seu màxim representant. En canvi, als territoris del nord-est peninsular el comtat serà l’estructura administrativa que s’implementarà, i el comte —imposat des d’Aquisgrà— s’encarregarà d’administrar justícia, garantir l’ordre públic i gestionar la fiscalitat.

Aquest element diferenciador —com fou l’organització carolíngia del territori català— serà àmpliament combatut per la historiografia franquista a través d’una política de disminució de la seva rellevància. Per aquest motiu, se la considerarà una estructura de govern amb poca rellevància històrica i, per això es durà a terme una nul·la voluntat de difusió —tant en els cercles acadèmics com en els currículums escolars— la qual cosa afectarà el seu coneixement. 

Per tant, no ens ha de resultar estrany que aquests d’historiadors no vulguin entendre que la nostra singularitat és el resultat d’un enquadrament jurídic diferent de la matriu hispànica. El territori català serà adscrit seguint la política carolíngia de la Renovatio Imperii. Segurament, fou per aquest motiu la seva nul·la difusió, atès que l’essència d’Espanya quedava molt llunyana! 

Certament, el títol de rei és un dels càrrecs polítics més antics i coneguts. L’arrel més antiga de la paraula la trobem a l’indoeuropeu REG (regir/governar) la qual evolucionarà al llatí com a REX. En el context de les transformacions polítiques que es van succeir a partir del segle IV a l’occident europeu, amplis territoris seran governats per líders militars d’origen germànic, els quals progressivament s’alliberaran del domini de Roma i s’organitzaran com a regnes. Els nous cabdills territorials —siguin gots, francs o sueus— seguiran la seva tradició jurídica i adoptaran el títol de rex com a màxima figura política. 

Per tant, tots els sobirans peninsulars seran continuadors de la seva legalitat jurídica. Mentre que les dinasties astur-lleonesa o na­varresa o castellana continuaran utilitzant el títol de rei, el sobirà català utilitzarà el títol de comte, atès que legalment continuarà lligat a la dinastia francesa —hereva de la legalitat carolíngia a través de la família Capeta— i legitimada pel Papa, fins a la signatura del Tractat de Corbeil i ratificat al Tractat d’Anagni de mitjan segle XIII. A la pràc­tica, tots seran sobirans amb la mateixa potestat, tant si són reis com si som comtes.

El fet més paradoxal sobre la història d’Espanya —edificada a partir del concepte historiogràfic de la Reconquesta— és que es construeix a partir d’una falsa premissa com és la d’assignar una legitimitat continuadora del regne visigot vers el regne astur. 

Està àmpliament estudiada que aquesta màxima no és certa. Els experts han demostrat que les poblacions indígenes cantàbriques —siguin asturs, càntabres o vascons— sempre van mantenir una relació molt distant i bèl·lica amb el món romà, visigot, àrab o carolingi. Per tant, el seu aïllament es deuria més per un problema d’escàs enquadrament administratiu que no pas per una resistència ferotge contra uns conqueridors romans, visigots, àrabs o carolingis. En conseqüència, el pamflet propagandístic que suposen les tres cròniques d’Alfons III d’Astúries —sobretot l’Albeldense, que de fet és d’on surt el famós concepte de Reconquesta— s’han de llegir com allò que són: una legitimació jurídica davant l’opinió pública (i Déu) de l’agressió efectuada contra una part de la població hispànica que l’única cosa que tenen de diferent —respecte a la resta de la població— és que professen una religió diferent.

La voluntat d’alterar la realitat

“In Dei nomine. Ego Ramirus, Dei gratia rex aragonensis, dono tibi, Raimundo [Berengario], barchinonensium comes et marchio, filiam meam in uxorem, cum tocius regni aragonensis integritate, sicut pater meus Sancius, rex, vel fratres mei, Petrus et Ildefonsus…” és, sens dubte, un dels fragments claus de la història de Catalunya que ha suscitat major bel·ligerància historiogràfica, sobretot per la part aragonesa. 

Aquest fragment correspon a les famoses “Capitulacions Matrimonials de Barbastre”, les quals van ser ratificades amb la “Renúncia de Saragossa” —ambdues de l’any 1137— per la qual el rei Ramir II d’Aragó, el Monjo, comunicava públicament als seus súbdits que donava la seva filla, el seu regne i els seus honors al comte Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, i que aquesta donació se segellarà a través del matrimoni entre el comte de Barcelona i la seva filla, Peronella.  

En conseqüència, el comte de Barcelona serà nomenat príncep hereu d’Aragó, i Ramir —tot i mantenir el títol— retornarà al monestir de Sant Pere el Vell d’Osca, d’on va sortir a correcuita per ser coronat rei. Per la seva banda, Peronella —amb tan sols un any— serà enviada a Barcelona per ser educada com a futura comtessa consort de Barcelona i reina d’Aragó. Tretze anys més tard, el comte Ramon Berenguer es casarà amb ella a Lleida, un cop va tenir l’edat legal per fer-ho, o sigui, catorze anys. Aleshores, serà el primogènit d’aquesta unió —Alfons el Trobador— qui esdevindrà la primera persona que ostentarà els dos títols —el de comte i el de rei— la qual cosa legitimarà la nova concepció política sorgida d’aquella donació. 

La realitat històrica no manipulada referma el fet que després de la “Renúncia pública de Saragossa” el regne d’Aragó quedà en un segon pla polític, atès que voluntàriament s’havia desposseït del seu valor successori, element clau al segle XII. Malgrat això, els successius comtes de Barcelona respectaran i mantindran sempre totes les institucions aragoneses, marcant l’inici de la Confederació Catalanoaragonesa. 

Per tant, és bàsic no caure en el parany polític que circula entre certs cercles espanyolistes, els quals argumenten que Peronella d’Aragó fou l’element clau que va permetre annexionar els comtats catalans al regne d’Aragó. Voler fer creure que una princesa d’un any enamori a un comte de Barcelona de vint-i-quatre anys, i que aquest —en plena expansió dels seus dominis— ofereixi els seus territoris a Aragó a canvi d’obtenir “un títol de més prestigi”, és ser un neci! I per reblar el clau, el fet de construir dues genealogies paral·leles —Alfons I de Catalunya és el mateix que Alfons II d’Aragó— demostra que existeix maldat i voluntat de tergiversar la realitat. 

La veritable problemàtica a la qual s’enfronta Aragó a principis del segle XII és la de trobar una solució jurídica al testament del rei Alfons I el Batallador, el qual havent mort sense descendència, havia donat tots els seus territoris als Ordes militars, i això va provocar un terrabastall institucional. Els castellans —aprofitant aquest buit de poder i legitimats per la repudiada exmuller del rei— iniciaren la invasió de Saragossa, seguida per la desconnexió de Navarra a través de la figura de Garcia Ramírez, conegut com el Restaurador. D’aquesta manera, Aragó quedava molt debilitada econòmicament amb el consegüent risc de desaparèixer. 

En contra del que han difós els extremistes aragonesos, la unió d’Aragó amb els comtats catalans va ser l’única sortida viable per a l’oligarquia aragonesa. Va ser l’única forma per frenar la pressió exercida, tant per castellans com per navarresos, i així poder potenciar la seva economia agrària i ramadera amb una sortida clara als mercats mediterranis.

Posar els límits al poder

A finals del segle XI, una nova mentalitat aparegué dins la societat barcelonina, la qual es basà en el treball, la moral empresarial i l’amistat. Per aquest motiu, Barcelona va poder desenvolupar una forma pròpia d’acumulació de capitals, assentada en l’augment i la millora de la producció agrícola del seu territori, cosa que li permeté esdevenir l’epicentre administratiu dels comtats catalans. Les nocions de benefici, d’inversió i de capital cristal·litzen al llarg del segle XII i condueixen als comtes de Barcelona a la conquesta de les ciutats de Tortosa, Lleida i Balaguer, i a l’intent frustrat de conquerir Mallorca. 

I tot plegat serà possible gràcies a un clima d’estabilitat social que després del terrabastall polític que havien suposat les revoltes feudals, es van acabar imposant les convenientiae o pactes feudals entre iguals. A partir d’aleshores, la cultura del pacte es va anar generalitzant per tots els comtats catalans i esdevindrà una de les particularitats de la nostra manera de ser. Fruit d’aquell pacte, es redactaria la primera versió dels Usatges de Barcelona, base del dret consuetudinari català. 

De manera gradual, la sobirania catalana s’anirà repartint entre els diferents braços —comte, noblesa, clergat i ciutadans honrats— que representaran gran part de la societat. Per tant, aquesta política constitucionalista serà un dels trets distintius de la Corona que a partir del segle XIII s’anirà ampliant a mesura que es continuïn executant les polítiques expansionistes comtals. Aquests nous territoris seran configurats com a Estats, on la Corona vetllarà per a mantenir les particularitats de cada territori. Aleshores, Catalunya passarà a definir-se com a Principat, atès que la seva màxima autoritat serà la figura d’un príncep o el primer entre iguals. 

A diferència de la resta de territoris peninsulars —on la problemàtica del poder se centrarà sobre la sacralització— a Catalunya, el conflicte se situarà sobre el seu ús. La constant evolució del dret català acabarà atorgant poder al comte per cessió (entre iguals). Per tant, se l’obligarà a gestionar correctament la seva despesa i a respectar els diferents furs, costums, privilegis o usatges dels seus territoris. D’aquesta manera, es fomentarà el pactisme entre iguals, amb la finalitat d’equilibrar els interessos econòmics entre la noblesa, el clergat i la burgesia, a fi de mantenir l’estabilitat social.  

Com a resultat —i molt abans que els anglesos— les Corts Catalanes esdevindran el model perfecte de parlamentarisme, les quals constituiran el nucli de la tradició pactista catalana que ha arribat fins als nostres dies. Malauradament, amb la derrota del 1714 i la implantació del Decret de Nova Planta, la Confederació Catalanoaragonesa va ser fulminada i esmicolada en diferents províncies d’una nova monarquia centralitzada que governaria per a tota la península Ibèrica sense diferències legals.  

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Arriba la selectivitat, la prova d’accés a la universitat que decideix el futur de milers d’estudiants i que enguany es farà del 14 al 16 de juny. Descobrim selectivitat.io, l’eina definitiva per a preparar la selectivitat sense morir en l’intent.

L’any 2021, i amb només 22 anys, Jaume Plana va crear selectivitat.io, una plataforma que ofereix tot el material didàctic per afrontar el batxillerat, així com per a preparar-se per a les proves de selectivitat. La iniciativa neix de l’experiència d’en Jaume i altres persones del seu entorn que sentien, tal com descriu ell, una sensació d’abandonament a l’hora d’estudiar i preparar-se per a aquests exàmens.

Amb només un any i escaig, la plataforma ha recollit tot el material necessari per a les matèries que es cursen a batxillerat: apunts que envien els mateixos estudiants, apunts d’acadèmies i professionals, exàmens de prova, calculadora de notes, cursos o podcasts. Tot amb la filosofia d’accés lliure, tal com explica Plana: “És gratuïta ara i per sempre, creiem que el material educatiu no s’ha de pagar”.

A aquests serveis bàsics i gratuïts s’hi sumen serveis addicionals de pagament per als estudiants que puguin necessitar el suport d’un professor que els ajudi a resoldre dubtes i acompanyar-los en aquest procés.

La nota que decideix el teu futur

És la coneguda, i temuda per a alguns, nota de tall. La nota que s’extreu de la selectivitat i la que decidirà a quina carrera i a quina universitat pot accedir l’estudiant, dins el ventall d’opcions que ell o ella hagi escollit. Un sistema que el mateix Plana considera injust i amb un gran risc, la pèrdua de talent pel camí: “Hi ha gent increïble que seria perfecta per a oposicions, però no pot arribar-hi mai perquè el filtratge és per nota” quan el món laboral, remarca, “no es basa en notes”.

El sistema educatiu actual posa les notes al centre des de l’inici. Fins i tot en l’etapa preescolar (de tres a cinc anys) hi ha centres que inicien als alumnes en aquest sistema de selecció que els acompanyarà la resta de vida acadèmica. S’acostumen, doncs, a la selecció per notes.

No obstant, Plana apunta que no se’ls prepara per a viure aquest estudi conscientment i aprofitar-lo. Són milers d’estudiants que per falta d’eines d’organització, d’acompanyament o per temor a no sortir-se’n acaben fracassant dins d’aquest sistema.

La pressió tanca portes

La gestió de la pressió pot arribar a ser molt important de cara al resultat en les proves de selectivitat. En aquest sentit, és rellevant la preparació mental dels alumnes, com explica Plana: “La gent que treu un 14 o molt bones notes és gent molt bona estudiant i que sap portar molt bé la pressió”.

També apunta Jaume Plana que no estem preparats per al fracàs, ja que no ens eduquen per a poder-lo identificar com quelcom natural i, fins i tot, positiu. Ben al contrari, s’assenyala a aquells qui fracassen.

La pressió a l’hora d’encarar els estudis es trasllada, posteriorment, a la manera d’enfocar el mercat laboral, esdevenint un pilar limitant per a molts joves. 

Així doncs, a la preparació acadèmica de cara a la selectivitat s’hi suma la preparació mental que, arran de la conversa, identifiquem en tres grans aspectes: tenir el suport i l’acompanyament per poder fer front a aquestes proves; saber i ser conscients que no passa res si se suspèn, ja que hi haurà noves oportunitats, i finalment tenir clar que les aptituds seran més importants pel nostre futur que qualsevol nota.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Ens hem oblidat de jugar? No. Sempre hem jugat i ho continuem fent, tinguem l’edat que tinguem. Però la societat ha canviat i ara juguem a coses diferents. En parlem amb Víctor Baroja, president de la Federació Catalana de Jocs, Esports i Deports Tradicionals.

Amb el frenètic ritme de vida, ens hem oblidat de jugar? En absolut, segons Víctor Baroja: “No conec cap nen, nena o jove que no jugui”, ens diu. La humanitat sempre ha utilitzat el joc com una forma de relacionar-se. Ara ho segueix fent, però de maneres diferents. Molts dels jocs que ens acompanyen avui no són més que versions millorades dels que jugaven els nostres avantpassats.

Això sí, no es pot obviar la irrupció de la tecnologia a la nostra vida. El temps que abans dedicàvem a juntar-nos a les places amb amics per a jugar a l’aire lliure o gaudir de jocs de taula s’ha vist afectat per la simplicitat i agilitat que ens donen les pantalles.

Tot i així, podem dir que les pantalles ens han robat el temps de joc? “La pantalla no deixa de ser un instrument que ens ha canviat a escala sociològica”, afirma el president de la Federació Catalana de Jocs, Esports i Deports Tradicionals. I continua: “La nostra vida està compartimentada en espais que són com bombolles, i el que ha passat amb les pantalles és que totes les nostres bombolles estan connectades amb un simple clic, podem passar de programar una reunió de feina a jugar al Paraulògic en qüestió de segons”. 

Vestigis del passat

Tot i que la pantalla, ben utilitzada, no és dolenta, “el que mai podrà substituir serà el cara a cara, el fet de baixar a una plaça, tocar-te i que t’envoltin els sons típics dels jocs en comunitat, com, per exemple, el soroll de la fitxa de dòmino picant a la taula”, explica Baroja.

No només els sons, sinó també l’olor del taulell de joc quan l’obríem per a treure les peces o les tradicions que envolten al joc tradicional… Tot això són intangibles que formen part del nostre patrimoni. En Victor ho anomena la “memòria lúdica”, que ens entronca amb el passat històric, amb les generacions que ens han precedit, i “és la peça que fa singular al joc tradicional”.

La banda sonora dels nostres jocs

“Sonos Ludum” és el nom del projecte que han creat des de la federació per a atresorar els sons característics que es produeixen durant els jocs tradicionals: el so del salt a la corda, les peces del dominó, l’impacte de les bitlles, etc.

El projecte pretén estimular la nostra sensibilitat a través dels sons que, tot i haver canviat amb el temps, segueixen portant-nos a un punt de l’espai temps, alhora llunyà i proper, on el joc ens apropa com a éssers socials. La nostra voluntat d’aplegar-nos al voltant d’una taula per a compartir aquest temps de gresca i diversió segueix latent.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’oferta d’ocupació pública que aquest any han aprovat la Generalitat i l’Estat central supera les 60.000 places. Per si et planteges preparar-te una oposició a funcionari, t’oferim deu consells per fer-ho amb garanties.

Davant de la inestabilitat del mercat laboral, potser et planteges preparar-te unes oposicions a funcionari. Sens dubte, és un bon moment per fer-ho per la gran oferta d’ocupació pública que han anunciat tant la Generalitat com el Govern central.

Si decideixes fer el pas, el primer que has de tenir clar és quina és l’opció que s’adapta millor als teus interessos, el teu perfil i les teves capacitats. A més, sigues conscient que necessitaràs cert esperit de sacrifici per treure hores d’estudi cada dia, ser constant i no perdre mai la motivació.

Júlia Pérez, directora de les acadèmies de formació Adams a Catalunya, comparteix deu consells fonamentals per preparar unes oposicions a funcionari amb garanties d’èxit.

1. Objectiu sempre present. Per mantenir la motivació, no s’ha de perdre mai de vista la meta per la qual ens estem esforçant.
2. Gestió del temps. S’ha de tenir clar quant temps hem d’estudiar. Com més hores al dia hi puguem dedicar, millor. Però, en qualsevol cas, és necessari fer una planificació realista per comprovar quants mesos necessitarem per preparar l’oposició.
3. Estudiar bé. Hem de tenir en compte que estudiar no és passar moltes hores davant d’un llibre. És imprescindible trobar fórmules per treure suc al temps.
4. Gaudir de l’estudi. Hem d’intentar passar-nos-ho bé mentre estudiem perquè tantes hores d’estudi no siguin un infern. 
5. Organització. Cal ser molt organitzat perquè passarem moltes hores sols davant de llibres, apunts i testos.
6. Suport. És necessari sentir que el nostre entorn, tant la família com els amics, ens donen suport i ajuden.
7. Entrenar, entrenar i entrenar. Això és una carrera de fons, així que convé fer molta pràctica d’examen.
8. Pensaments negatius sota control. Segur que els tindrem, així que hem d’intentar controlar-los. En aquest sentit, ajuda molt el primer punt: tenir el nostre objectiu clar i sempre present.
9. Millor en companyia. Hem d’estar ben acompanyats. Per això ajuda molt comptar amb professors i altres opositors que ens ajudin a no sentir-nos tan sols.
10. Cura d’un mateix. Els opositors s’han de cuidar molt, tant el cos com la ment, i no deixar de pensar mai que es pot assolir l’objectiu. De fet, moltíssimes persones ho aconsegueixen cada any. Per què no has de ser tu un d’ells?

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

S’acaben de complir vint anys de la independència de Timor Oriental, el primer territori que va aconseguir independitzar-se en el segle XXI. Fins ara han seguit les seves passes Montenegro l’any 2006; Kosovo, Abkhàzia i Ossètia del Sud en el 2008, i Sudan del Sud en el 2011.

El 20 de maig de 2002 es feia efectiva la independència de Timor Oriental, també conegut com a Timor-Leste,  després d’una cruel ocupació indonèsia i una transició tutelada per l’ONU. Els següents van ser Montenegro en el 2006 i Kosovo en el 2008, després de més d’una dècada de conflictes als Balcans. També en el 2008 uns pocs països van reconèixer la independència d’Abkhàzia i Ossètia del Sud en el seu conflicte amb Geòrgia. L’últim país a independitzar-se en el que portem de segle XXI ha estat Sudan del Sud en el 2011.

Timor Oriental (2002)

El 20 de maig de 2002 aconseguia la plena independència aquest enclavament situat en la meitat oriental de l’illa de Timor. Ho feia després d’una transició de més de dos anys sota control de l’ONU. Abans havia hagut de patir segles de colonització portuguesa i una brutal ocupació indonèsia. El nou país, emplaçat entre Austràlia i Indonèsia, era en aquell moment el més pobre d’Àsia.

La descolonització de Timor Oriental té uns certs paral·lelismes amb la del Sàhara Occidental. Igual que la retirada d’Espanya de la colònia africana va propiciar l’ocupació del Marroc, la retirada portuguesa en el 1975 va ser aprofitada per Indonèsia per a envair el territori i iniciar una cruel repressió, que va provocar entre 100.000 i 250.000 morts.

En el referèndum promogut per l’ONU l’any 1999 va guanyar l’opció de la independència, que es va fer efectiva en el 2002. Tot i això, la inestabilitat política i social va continuar fins a 2012, any en què la missió de l’ONU va abandonar definitivament el país.

Timor Oriental, amb una extensió que no arriba a la meitat de Catalunya i una població de més d’un milió d’habitants, compta amb una constitució inspirada en la portuguesa. El seu producte interior brut (PIB) ha passat de menys de 500 milions de dòlars l’any 2002 a superar els 1.800 milions en el 2020.

Montenegro (2006)

El territori de Montenegro va passar al llarg de dos mil·lennis pel control de romans, bizantins, serbis i otomans, amb alguns intervals d’autonomia. L’any 1878 es va convertir en un principat, però, arran de la Primera Guerra Mundial, es va integrar en el que després acabaria sent Iugoslàvia, amb Eslovènia, Croàcia, Sèrbia, Macedònia i Bòsnia i Hercegovina.

Les tensions nacionals entre les diferents repúbliques es van mantenir després de la Segona Guerra Mundial, amb Iugoslàvia en l’òrbita comunista. Per a aplacar-les, es va aprovar l’any 1974 una nova Constitució que garantia l’autodeterminació de cadascuna de les sis repúbliques iugoslaves.

El conflicte ètnic va esclatar en la dècada de 1990. Iugoslàvia es va desmembrar i només Montenegro es va mantenir unida a Sèrbia, encara que un referèndum el 21 de maig de 2006 va establir també la separació de tots dos països. La independència va ser aprovada amb més del 55 % dels vots, la condició que havia establert la Unió Europea per a acceptar al nou Estat.

Des de la seva independència, el PIB de Montenegro ha passat de 2.722 milions de dòlars l’any 2006 a 4.779 milions en el 2020. La Unió Europea ha atorgat al país balcànic l’estatus de candidat a l’adhesió.

Kosovo (2008)

Igual que Montenegro, Kosovo va passar per la dominació de múltiples imperis i regnes abans d’acabar integrada a Iugoslàvia. A més, els enfrontaments ètnics han marcat la seva història des de l’Edat mitjana.

L’assemblea de la regió va proclamar en el 1990 la República de Kosovo dins de Iugoslàvia i dos anys més tard va declarar la independència, tot i que Sèrbia no va reconèixer aquesta decisió. La guerra que va enfrontar a serbis i albanesos entre 1998 i 1999 va concloure amb la intervenció de l’OTAN i l’establiment d’un protectorat de l’ONU.

El Parlament de Kosovo va proclamar la seva independència de manera unilateral el 17 de febrer de 2008, tot i que va seguir sota la tutela internacional durant quatre anys. Un centenar de països i organismes multilaterals han reconegut a la nova república, encara que alguns Estats, entre els quals es troba Espanya, segueixen sense acceptar la seva independència.

El PIB de Kosovo, amb una població de gairebé dos milions de persones, ha passat de 5.690 milions de dòlars l’any 2008 a 7.610 milions en el 2020.

Abkhàzia i Ossètia del Sud (2008)

La situació d’Abkhàzia i Ossètia del Sud recorda una mica la de les províncies separatistes d’Ucraïna. Aquests dos territoris prorussos del Caucas van proclamar la seva independència de Geòrgia un any després del desmembrament de l’URSS, però cap país va reconèixer oficialment els dos nous Estats fins l’any 2008.

La guerra de 2008 entre Geòrgia i aquestes dues províncies separatistes va motivar la participació de Rússia, que va decantar la balança a favor d’Abkhàzia i Ossètia del Sud. Rússia i altres quatre països van reconèixer la seva independència, però la majoria de la comunitat internacional continua considerant-les part de Geòrgia.

El territori d’Abkhàzia ocupa 8.665 km², mentre que el d’Ossètia del Sud no arriba als 4.000 km². Quant a la població, la de la primera no arriba al quart de milió d’habitants, mentre que la segona supera lleugerament els 50.000. S’estima que l’any 2020 el PIB d’Abkhàzia no arribava als 500 milions de dòlars i el d’Ossètia del Sud estava entorn dels 100 milions. L’economia de tots dos territoris depèn en gran mesura de Rússia.

Sudan del Sud (2011)

Situat al sud del desert del Sàhara, a Àfrica Central, Sudan va ser dominat en l’antiguitat pels nubis. Després de segles d’independència, a principis del segle XIX va quedar sota control turc. I, després d’un nou període d’independència, l’any 1899 va ser envaït per Egipte, que en aquell moment era un protectorat del Regne Unit.

Sudan va deixar de ser colònia britànica l’any 1956, però les diferències ètniques i religioses el van sumir en una guerra civil fins l’any 1972 entre el nord, on predominen els musulmans, i el sud, on són majoria els cristians i els animistes.

El conflicte va tornar a esclatar l’any 1983 i es va prolongar fins 2005. Al gener d’aquest any es va signar un acord de pau que garantia un període de sis anys d’autonomia per a la regió del sud, després del qual se celebraria un referèndum d’independència.

En el plebiscit, celebrat a principis de 2011, la independència va obtenir un suport superior al 98 %. La independència de l’estat meridional va ser proclamada oficialment el 9 de juliol d’aquest any, amb la qual cosa el país va quedar dividit entre Sudan i Sudan del Sud.

Amb un territori gairebé tan gran com el de França, la seva població voreja els 13 milions de persones i el seu PIB supera lleugerament els 3.000 milions de dòlars.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El món evoluciona constantment, però la informació no sempre es mou al mateix ritme. Viquipèdia recull aquesta necessitat i en fa la seva fortalesa: tot el que necessites saber, ho tens a un clic. En parlem amb Pau Colominas, viquipedista i un dels responsables de xarxes socials d’aquesta enciclopèdia en llengua catalana.

En un món on tot avança a un ritme accelerat, mantenir la informació actualitzada al moment és pràcticament un luxe exclusiu de les xarxes socials. Amb un filtre d’objectivitat (en més o menys mesura) i sota codis deontològics, s’hi sumen els mitjans de comunicació  per explicar els esdeveniments diaris que succeeixen arreu. Però, on queda recollida tota aquesta informació? Siguin fets, persones, conceptes o dates, l’abast d’informació des d’internet és tan complexa que arriba a ser boirosa i, fins i tot, poc fiable.

En un nou episodi de Persones, parlem amb Pau Colominas sobre la Viquipèdia, una enciclopèdia lliure on un gran gruix de voluntaris recullen i difonen tota mena de continguts en la nostra llengua. Tot el que trobaríem en una enciclopèdia de paper, hi és. Amb un matís important: la informació es pot actualitzar al moment. Una fita que només es pot aconseguir gràcies a la digitalització i a l’esforç de centenars de viquipedistes que dediquen temps a difondre coneixement en català per a la comunitat catalana i internacional.

Cerques en català i de qualitat

Pau Colominas posa sobre la taula una dada crucial: “el català fou la segona llengua en penjar continguts a la plataforma, per darrere de l’anglès”. Des d’aleshores, la creació de continguts en la nostra llengua ha anat en augment, fins a arribar als 700.000 articles que trobem actualment. L’impacte de la nostra llengua a la plataforma és rellevant, i Colominas destaca especialment la qualitat d’aquest contingut, que sovint, comenta, “és superior al d’altres llengües i tot”. 

El focus del problema, però, es manté a l’hora de fer les cerques, i ens remarca que “fins i tot els catalans nadius solen fer cerques a internet en llengua castellana”. Entre els motius, Colominas identifica la configuració dels ordinadors i cercadors, i l’imaginari de temps passats en què la presència del català a internet era baix i amb continguts de menys qualitat.

La implicació de tota una comunitat per a difondre coneixement

Un gran equip de voluntaris fa possible que la missió de la Viquipèdia arribi a bon port. Ens explica Colominas que no fa falta ser un erudit en cap de les matèries sinó tenir la voluntat de dedicar-hi temps. Remarca que la difusió de coneixement no parteix del contingut sinó de les fonts: “la garantia de la Viquipèdia és la garantia de les fonts que fas servir”. 

Tota la informació que recull la Viquipèdia es caracteritza perquè ha estat publicada amb anterioritat, i això per si sol ja redueix el marge per a la inventiva. A més a més, un equip de viquipedistes com el Pau filtren i identifiquen qualsevol contingut que pugui atemptar contra persones o col·lectius o bé que pugui suposar un conflicte d’interessos.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

El Gremi de Llibreters preveu una jornada rècord per aquesta Diada, perquè hi ha més parades que mai. Però entre aquest mar de novetats, quines tenen relació amb l’economia o el moment actual? Us proposem una tria.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

L’estira-i-arronsa geopolític dels últims anys entre Orient i Occident ha posat de manifest un canvi de paradigma que és cada dia més evident. Hem tornat a un món multipolar on l’hegemonia dels Estats Units va perdent força any rere any. Analitzem les causes i conseqüències d’aquest reequilibri i repartiment del poder global.

El món està més interconnectat que mai, però el poder està més repartit. La distribució del poder en la geopolítica mundial ha variat històricament entre els Estats. Del sistema bipolar establert durant el període de la Guerra Freda, en què dues grans potències compartien el poder, es va passar a un món unipolar després del col·lapse de l’URSS i el bloc comunista. Aquest canvi de l’ordre mundial va establir una hegemonia nord-americana substantivament basada en dues columnes: el poder militar i l’econòmic.

Tanmateix, l’abast i la preeminència de la influència geopolítica estatunidenca era única i anava molt més enllà de la definició d’una superpotència tradicional. D. Hubert Vedrine, ministre d’Afers Exteriors francès, va encunyar un nou terme, hiperpotència, per descriure un domini de poder que no només dictava l’àmbit econòmic, tecnològic o militar global, sinó que també incloïa l’imperialisme cultural que detallaven sarcàsticament els membres del grup de música alemany Rammstein en la coneguda cançó Amerika.

Dit això, la comunitat internacional no va trigar a plantar les llavors per desafiar aquest nou statu quo. Economies emergents, com el bloc format pels BRICS, van començar a situar-se de manera organitzada en l’escena internacional, donant sentit al concepte de món multipolar que definia les bases d’un nou ordre polític i econòmic.

L’ascens d’Àsia i el declivi d’Occident

El 1988, el líder xinès Deng Xiaoping va dir al llavors primer ministre indi Rajiv Gandhi

que l’arribada del ‘segle asiàtic’ estava lluny de ser un fet fins que la Xina, l’Índia i els països veïns es desenvolupessin. Tres dècades després, pocs dubten que estem vivint una nova època daurada del continent asiàtic. Àsia és la regió de major creixement del món i el contribuent més gran al PIB global, amb la Xina com la segona economia mundial.

Els cicles econòmics i els mercats financers se centren cada vegada menys en els Estats Units. L’ús i abús de les sancions econòmiques en vers qualsevol corporació o país, fins i tot països aliats, que no se sotmet als interessos del gegant americà, no fa més que consolidar els esforços per part de la Xina, Rússia i altres països no alineats al bloc geopolític occidental a crear sistemes econòmics alternatius.

Beijing, amb el seu enfocament en aconseguir la independència tecnològica i vinculació d’altres països a la Iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda (del seu nom en anglès Belt and Road Initiative), inverteix el seu capital, ajudant a aixecar les economies regionals de parts del món oblidades per Occident, o a les que els antics poders colonials exigeixen molt més, sovint amb l’ús de la força, per rebre molt poc a canvi. Tot un conjunt de múltiples aliances que divideixen i distribueixen encara més els centres de poder i influència.

Encara que ens trobem davant d’un reequilibri necessari i inevitable de l’ordre mundial, en última instància, que els Estats puguin fer un bon ús de la ressurgència d’aquesta nova tendència cap a la multipolaritat dependrà de la seva ubicació geoestratègica, demografia, recursos energètics i, sobretot, del seu poder econòmic, que demarcarà els límits de la seva autonomia relativa a les superpotències establertes.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

La majoria de vegades aprenem sobre economia de forma autodidàctica. A l’escola no s’ensenyen prou conceptes financers. Per això, si vols que el teu fill o filla tingui coneixements en aquest camp, et recomanem cinc llibres per entendre el valor dels diners i de l’estalvi.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

L’economia catalana està conformada per una veritable “gran teranyina”, com l’anomena Roger Vinton en el títol del seu llibre. Davant d’aquesta idea, i de la sospita que els nusos i els actors d’aquesta teranyina estan ben poc explicats, han aparegut de forma recurrent un bon nombre de llibres que intenten desenteranyinar-la. A 11Onze en fem un repàs.

Les reflexions que recollim a continuació, siguin de tall memoríalístic, com els de Josep Pla i Cristian Segura, o en forma d’assaig periodístic, com els de Roger Vinton, Gemma Garcia Fàbregas, Jordi Amat, Pere Cullell i Andreu Farràs, descriuen com funciona l’economia productiva i financera en mans d’unes elits que prefereixen romandre sempre en l’ombra.

• ‘Homenots’, de Josep Pla. ‘Homenots’ és una sèrie de 60 semblances fetes per Josep Pla sobre personatges del seu temps. Es van publicar entre el 1958 i el 1962 a l’Editorial Selecta i entre el 1969 i el 1974 a l’Editorial Destino en quatre volums. En el prefaci d’un dels volums, Pla afirmava que, per a ell, “un homenot és un tipus singular, insòlit, una persona que s’ha significat, en una qualsevol activitat, d’una manera remarcable”. Entre aquests perfils destaquen els de Prat de la Riba, Jaume Bofill, Joan Miquel Avellí i Ramon Godó, entre molts d’altres, que configuren el substrat econòmic i polític del país.
• ‘L’oasi català’ (2001), de Pere Cullell i Andreu Farràs. L’oasi català fa referència a les relacions estretes que es van gestar entre la burgesia catalana i el centralisme de la cort a Madrid del segle XIX. El terme sembla que el va encunyar el periodista Manuel Brunet. I sembla que, avui dia, hi hauria unes 400 persones que representarien aquesta elit catalana repartida en centres culturals i econòmics. Amb aquesta expressió van titular els periodistes Pere Cullell i Andreu Farràs el seu assaig, on expliquen les relacions familiars, educatives i d’estiueig de bona part d’aquests prohoms de la societat catalana, i que abracen tot el ventall polític català.
• ‘Els senyors del boom’ (2014), de Gemma Garcia Fàbregas. La periodista toca a fons una història molt sensible, la de la febre de l’or immobiliari viscuda als Països Catalans i els seus impactes socials, polítics i econòmics, amb informació de primera mà i una anàlisi molt documentada que obre una perspectiva nova sobre els motius d’una catàstrofe anunciada com va ser la de la bombolla immobiliària.
• La gran teranyina (2017), de Roger Vinton. ‘La gran teranyina’ revela l’estructura opaca des d’on determinats agents exerceixen el poder a través del qual controlen fets i situacions que afecten diàriament la nostra societat. Aquest llibre ens permet, en paraules del mateix Vinton, “obrir els ulls i ser conscients de l’immens poder de l’individu”. Una investigació profunda que canvia la percepció que es té de Catalunya i que alguns han considerat un veritable manual de consulta o de brúixola en la selva del poder.
• ‘El fill del xofer’ (2020), de Jordi Amat. Arran de la figura fosca d’Alfons Quintà —periodista, advocat, oficial de la Marina Mercant i jutge, que el 19 de desembre de 2016 va assassinar la seva dona i després es va suïcidar amb una escopeta de caça—, Jordi Amat fa una reflexió sobre el poder. Darrere d’una carrera periodística fulgurant, que transcorre per la direcció de TV3 o les tertúlies d’Intereconomía, s’oculta una trajectòria fosca plena de xantatges, persecucions sexuals, abusos d’autoritat i tripijocs diversos, que mostra com funcionen les clavegueres del poder a Catalunya.
• ‘Gent d’ordre’ (2021), de Cristian Segura. A mig camí entre l’assaig, unes memòries i una crònica periodística, Cristian Segura escriu un retrat exhaustiu de les elits barcelonines. Una societat en transformació per causa de la globalització, de la consolidació de l’estat del benestar i també per l’hegemonia del nacionalisme català. Les elits no desapareixen, es transformen. I Barcelona n’és el paradigma.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!