L'or: el metall que la natura va fer gairebé perfecte

Quan Howard Carter va obrir la tomba de Tutankamon el novembre de 1922, va quedar sense paraules. Davant seu apareixia un tresor que havia romàs ocult durant més de tres mil anys: estàtues, joies, ornaments i la icònica màscara funerària del jove faraó. El temps havia deteriorat la fusta, els teixits i altres materials, però hi havia un element que semblava haver ignorat completament el pas dels segles. L’or continuava brillant gairebé igual que el dia que els artesans egipcis l’havien treballat.

Aquella escena resumeix millor que cap altra la naturalesa d’aquest metall. Mentre gairebé tots els materials que coneixem envelleixen, es degraden o reaccionen amb el seu entorn, l’or sembla desafiar el temps. No és casualitat que totes les grans civilitzacions l’hagin associat amb la immortalitat, el poder o la divinitat. Sense saber-ho, havien identificat un dels materials més extraordinaris que existeixen a la natura. El metall rei té moltíssims usos que desgranarem en aquest article i també serveix per fer créixer els teus estalvis amb Or Llavor.

Durant milers d’anys, el seu valor s’ha relacionat amb la riquesa. Avui continua ocupant un lloc destacat en les reserves dels bancs centrals i en les carteres de molts inversors. Però reduir l’or a un actiu financer és quedar-se només amb una petita part de la història. La seva autèntica singularitat és científica.

L’or és un dels pocs materials capaç de combinar una estabilitat química gairebé absoluta amb una excel·lent conductivitat elèctrica, una flexibilitat extraordinària i una resistència que el converteixen en imprescindible per fabricar des d’un telèfon intel·ligent fins al telescopi espacial més sofisticat mai construït.

En altres paraules, la natura va crear un metall tan ben dissenyat que, després de mil·lennis de desenvolupament tecnològic, encara no hem trobat cap altre material que el substitueixi completament.

L’or en xifres

Abans d’entendre per què és tan especial, val la pena conèixer el seu «DNI».

Cap altre metall reuneix totes aquestes característiques simultàniament. Alguns condueixen millor l’electricitat. Altres són més lleugers o més resistents. Però només l’or aconsegueix aquest equilibri tan extraordinari.

El metall que sembla immune al temps

El ferro s’oxida. El coure es cobreix d’una pàtina verdosa. La plata s’enfosqueix amb els anys. Tots els metalls mantenen una batalla constant amb el seu entorn. L’or, en canvi, gairebé no hi participa.

Els seus àtoms presenten una configuració electrònica tan estable que reaccionen molt poc amb l’oxigen, la humitat o la majoria de substàncies químiques presents a la natura. Això significa que una joia enterrada durant segles pot sortir de la terra amb una brillantor sorprenent, necessitant poc més que una neteja superficial.

Aquesta estabilitat és precisament el motiu pel qual els objectes d’or han arribat fins als nostres dies en un estat de conservació excepcional. Moltes peces trobades en jaciments arqueològics tenen milers d’anys i, tanmateix, conserven el mateix aspecte que devien tenir quan van ser creades. És una característica tan poc habitual que durant segles els alquimistes van considerar l’or el metall perfecte. No anaven del tot desencaminats.

El líquid que desafia el rei dels metalls

Hi ha molt poques substàncies capaces d’atacar químicament l’or. La més coneguda és l’aigua règia, una barreja d’àcid nítric i àcid clorhídric.

El seu nom no és casual. Els alquimistes la van batejar com a «aigua dels reis» perquè era l’únic líquid conegut capaç de dissoldre el que ells consideraven el rei dels metalls. Aquest mateix principi continua utilitzant-se avui en laboratoris i en alguns processos de refinament.

El metall que es deixa modelar com cap altre

Si la resistència química ja és sorprenent, les seves propietats físiques encara ho són més. L’or és el metall més mal·leable que existeix. Un petit lingot pot ser colpejat una vegada i una altra fins a convertir-se en una làmina gairebé inimaginablement fina. El conegut pa d’or, utilitzat per decorar retaules, cúpules, escultures i edificis històrics, pot arribar a tenir un gruix d’aproximadament 0,0001 mil·límetres. Per fer-nos una idea, és prop de cent vegades més prim que un cabell humà. Quan els artesans apliquen aquestes làmines sobre una superfície, pràcticament estan treballant amb una pel·lícula d’àtoms.

La seva ductilitat és igualment espectacular. Amb només un gram d’or es pot fabricar un fil continu de prop de tres quilòmetres de longitud sense que arribi a trencar-se. Aquesta combinació de flexibilitat i resistència explica per què l’or ha estat tan apreciat pels orfebres des de fa més de cinc mil anys i, alhora, per què continua sent tan útil en la indústria moderna.

Una curiositat gairebé increïble

Quan les làmines d’or es fan extraordinàriament fines deixen de ser completament opaques. La llum comença a travessar-les i adquireixen una lleugera tonalitat verdosa. Costa imaginar que un metall pugui arribar a comportar-se gairebé com un vidre, però l’or torna a demostrar que és un material ple d’excepcions.

El color que només explica Einstein

Hi ha una pregunta que durant segles va desconcertar els científics. Per què l’or és groc?

La majoria dels metalls són platejats o grisos perquè reflecteixen pràcticament totes les longituds d’ona de la llum visible de manera similar. L’or fa una cosa diferent: absorbeix principalment la llum blava i reflecteix amb més intensitat els tons grocs i vermellosos.

La resposta, sorprenentment, no es troba en la química clàssica. Els electrons dels àtoms d’or es mouen a velocitats tan elevades que entren en joc els efectes relativistes descrits per Albert Einstein. Aquestes correccions alteren lleugerament els nivells energètics dels electrons i, en conseqüència, la manera com el metall interactua amb la llum. Dit d’una manera molt simplificada, l’or és groc gràcies a la teoria de la relativitat.

És una de les poques ocasions en què una teoria que solem relacionar amb els forats negres o les galàxies llunyanes explica el color d’un objecte que podem sostenir a la mà.

Una mina… dins del teu calaix

Probablement tens més or a casa del que imagines. Cada telèfon intel·ligent incorpora petites quantitats d’aquest metall als seus microprocessadors, connectors i circuits electrònics. També n’hi ha als ordinadors, les tauletes, els televisors, les consoles, els servidors d’internet i bona part dels equips mèdics moderns.

La quantitat és molt petita, sovint només unes desenes de mil·ligrams per dispositiu, però suficient perquè aquests contactes continuïn funcionant durant anys sense oxidar-se ni perdre conductivitat.

Aquest fet ha donat lloc a una dada que sembla extreta d’un llibre de curiositats: una tona de telèfons mòbils reciclats pot arribar a contenir més or que una tona de mineral procedent d’algunes explotacions mineres. Per això els experts ja no només parlen de mines subterrànies. També parlen de mineria urbana, un concepte que consisteix a recuperar els metalls valuosos amagats dins dels aparells electrònics que deixem d’utilitzar. Cada mòbil oblidat en un calaix és, en realitat, una petita reserva d’un dels materials més valuosos i útils del planeta.

Del teu telèfon… fins a les estrelles

Les propietats de l’or no només són útils a la Terra. També han resultat imprescindibles per explorar l’espai. Quan un astronauta surt a l’exterior de l’Estació Espacial Internacional, ha d’afrontar unes condicions extremes. Sense l’atmosfera terrestre, la radiació solar és molt més intensa i les temperatures poden variar centenars de graus en qüestió de minuts. Per això, els visors dels cascos espacials estan recoberts amb una capa d’or tan fina que és gairebé invisible. La seva funció és reflectir bona part de la radiació infraroja del Sol, reduint l’escalfament del casc i protegint els ulls de l’astronauta.

El mateix principi s’aplica als satèl·lits. Molts incorporen làmines d’or que protegeixen sensors i components electrònics especialment sensibles. En òrbita, una mateixa superfície pot superar els 120 °C quan rep directament la llum solar i baixar per sota dels -150 °C quan entra a l’ombra de la Terra. La capacitat de l’or per reflectir la calor contribueix a mantenir aquests equips dins dels marges de funcionament.

Un dels exemples més espectaculars és el telescopi espacial James Webb. Els seus divuit miralls hexagonals estan recoberts amb una capa d’or de només unes centèsimes de micra de gruix. És tan fina que el metall utilitzat en tot el telescopi pesa menys que una pilota de golf. Aquest recobriment no s’hi va col·locar pel seu valor econòmic, sinó perquè és el material que millor reflecteix la radiació infraroja. Gràcies a aquesta propietat, el James Webb és capaç d’observar galàxies que es van formar pocs centenars de milions d’anys després del Big Bang.

El metall que conviu amb el nostre cos

Poques persones relacionen l’or amb la medicina. Tanmateix, és un dels materials més apreciats pels investigadors i pels fabricants de dispositius mèdics. La clau torna a ser la seva extraordinària estabilitat.

L’or és biocompatible, és a dir, conviu molt bé amb els teixits humans. Com que pràcticament no reacciona químicament, és molt poc probable que provoqui inflamacions, corrosió o reaccions al·lèrgiques. Aquesta és una de les raons per les quals s’utilitza des de fa dècades en aplicacions on la fiabilitat és essencial.

Durant molts anys va ser habitual trobar corones i pròtesis dentals fabricades amb aliatges d’or. També és present en marcapassos, alguns implants i diversos dispositius electrònics que han de funcionar durant molts anys dins del cos humà.

Però el futur sembla encara més prometedor. La nanotecnologia ha obert la porta a utilitzar partícules d’or milers de vegades més petites que el gruix d’un cabell. Aquestes nanopartícules poden actuar com a vehicles microscòpics capaços de transportar medicaments fins a cèl·lules molt concretes, reduint els efectes secundaris dels tractaments.

Els investigadors també estudien el seu ús en sistemes de diagnòstic precoç i en noves teràpies contra diversos tipus de càncer. És fascinant pensar que el mateix metall que va decorar les tombes dels faraons avui contribueix al desenvolupament de la medicina del futur.

Un metall que gairebé mai provoca al·lèrgies

Moltes persones són al·lèrgiques al níquel, al crom o a altres metalls presents en joieria i implants. L’or d’alta puresa, en canvi, presenta una incidència molt baixa de reaccions al·lèrgiques. Aquesta és una de les seves grans fortaleses quan es tracta de fabricar dispositius destinats a romandre durant anys en contacte amb el cos humà.

L’or és tan estable que fins i tot pot formar part dels aliments. L’additiu E175 correspon a l’or comestible, utilitzat per decorar bombons, postres, licors, caves o plats d’alta gastronomia. No aporta sabor ni valor nutritiu. El seu paper és exclusivament decoratiu.

Què vol dir que una joia sigui de 18 quirats?

Una de les idees més esteses és pensar que els quirats indiquen la qualitat d’una joia. En realitat, el que indiquen és la seva puresa. El sistema divideix l’aliatge en vint-i-quatre parts. Si totes són or, parlem de 24 quirats. Si només divuit de les vint-i-quatre parts són or i la resta corresponen a altres metalls, la peça és de 18 quirats.

L’or pur és extraordinàriament tou. Si una aliança fos de 24 quirats es ratllaria amb molta facilitat. Per això la majoria de joies es fabriquen amb aliatges de 18 quirats, que mantenen el color característic de l’or però ofereixen una resistència molt superior al desgast quotidià.

El metall que mai desapareix

Hi ha una dada que resumeix millor que cap altra la singularitat de l’or. Pràcticament tot l’or extret al llarg de la història continua existint. A diferència del petroli, del carbó o del gas natural, l’or no es crema ni es consumeix. Es fon, es reutilitza i es transforma una vegada i una altra sense perdre les seves propietats.

Una moneda romana pot haver estat convertida en una copa medieval. Segles després, aquella mateixa copa podria haver acabat transformada en una joia, després en un component electrònic i, potser algun dia, formar part d’un satèl·lit.

Els objectes canvien. Els àtoms continuen sent exactament els mateixos.

Els especialistes calculen que la humanitat ha extret aproximadament 216.000 tones d’or al llarg de la història. Pot semblar una quantitat immensa. Però si reuníssim tot aquest or en un únic bloc formaríem un cub d’uns 22 metres de costat, aproximadament l’alçada d’un edifici de set plantes.

Tot l’or que ha passat per les mans dels faraons, dels emperadors romans, dels reis medievals, dels bancs centrals i de la indústria moderna cabria dins d’un únic edifici.

És curiós comprovar que només una petita part acaba a la indústria. Però aquesta petita fracció és fonamental per fabricar ordinadors, satèl·lits, equips mèdics, sistemes de telecomunicacions i multitud de tecnologies sense les quals avui seria impossible imaginar el nostre dia a dia.

Un regal nascut abans que existís la Terra

La història de l’or no comença en una mina. Ni tan sols al nostre planeta.

Els científics creuen que la major part de l’or existent a l’univers es va formar durant alguns dels esdeveniments més violents que coneix la física: les explosions de supernoves i, sobretot, les col·lisions entre estrelles de neutrons.

Quan aquests objectes immensament densos xoquen entre si, alliberen una energia colossal capaç de crear elements pesants com l’or, el platí o l’urani. Els nous àtoms són expulsats a l’espai i, amb el pas de milions d’anys, passen a formar part de noves estrelles, planetes i sistemes solars. Entre aquell núvol de matèria també hi havia els àtoms que, molt temps després, acabarien formant la Terra. I, molt més tard encara, una aliança, un microxip, un satèl·lit o un telescopi espacial.

És una idea que costa assimilar. Els àtoms d’or que avui sostenim entre els dits són més antics que el nostre planeta. Han sobreviscut a explosions estel·lars, a la formació del Sistema Solar, a l’aparició de la vida i a tota la història de la humanitat.

Potser aquest és el seu veritable valor. No perquè sigui escàs. Ni perquè sigui bonic. Ni tan sols perquè sigui un refugi econòmic. L’or és especial perquè representa una combinació gairebé irrepetible de propietats que la natura va perfeccionar molt abans que existíssim nosaltres. Un metall que continua brillant després de mil·lennis, que fa possible algunes de les tecnologies més avançades del món i que ens recorda que, de vegades, els objectes més quotidians amaguen una història que comença molt més enllà del nostre planeta.

La propera vegada que observis una joia d’or, potser ja no hi veuràs només un metall preciós. Hi veuràs un fragment d’una estrella extingida fa milers de milions d’anys que, després d’un viatge inimaginable pel cosmos, ha acabat a les teves mans.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Al llarg de la humanitat, s’han ensorrat imperis, molts sistemes econòmics han fet fallida i s’han produït desenes de col·lapses de divises. Tanmateix, l’or sempre ha estat el valor refugi on escudar-se per protegir patrimonis i riqueses. A 11Onze fem un repàs de la història del valor de l’or. 

Aquesta història de les riqueses i de l’or comença fa prop l’any 3000 aC. Els egipcis antics van ser els primers a crear joies amb aquest metall preciós. No obstant això, no va ser fins al segle VI aC. quan l’or va començar a fer-se servir com a moneda de canvi. Va ser de la mà dels comerciants, que buscaven un model que els permetés estandarditzar les seves transaccions.

Aquest model que feia servir l’or es va fer hegemònic al món conegut, tant a Europa com a Àfrica, Àsia o Amèrica. L’or es va convertir en un veritable símbol de riquesa i patrimoni. I, de mica en mica, es van buscar maneres de refinar aquell sistema. La primera vegada que es va estandarditzar el valor d’una moneda que encara continua en circulació per representar el govern d’un país va ser a Gran Bretanya prop del 1066. Així es va donar nom a la lliura esterlina.

I va ser precisament sobre la lliura esterlina que es va establir per primera vegada el patró or. Però no va ser fins força segles més tard, segons els historiadors. Així, el 1717 s’estableix el primer estàndard basat en l’or, i ho fa de la mà, ni més ni menys, que d’Isaac Newton. És el científic qui, en un assaig sobre el sistema monetari, estableix una proporció d’or a plata que defineix una relació entre les monedes d’or i el penic de plata que hauria de ser la unitat de compte estàndard en la Llei de la Reina Anna de Gran Bretanya.

Això no obstant, un veritable patró or demana que hi hagi una font de bitllets i monedes de curs legal, i que aquesta font estigui sostinguda per la convertibilitat a l’or. I això no va succeir a Anglaterra fins que David Hume desenvolupa el sistema de patró or el 1752. A partir d’aleshores, aquest patró or es va anar estenent a la resta de països i serà el sistema monetari característic del segle XIX.

D’aquesta manera, en el patró or s’estableix que la moneda d’un país és totalment convertible en grams d’or, és a dir, s’estandarditza quina proporció d’or hi ha en cadascuna de les monedes encunyades en circulació. De fet, els bancs centrals tenien l’obligació de canviar divises en or si un ciutadà ho demanava. I, a més, existia la lliure circulació de capital, és a dir, que els individus podien exportar i importar capitals en or, sovint representats en paper moneda més que en metàl·lic.

Tot i que el dòlar ja era una moneda espanyola en circulació a les Amèriques, no va ser fins 20 anys després de la seva fundació, el 1792, que els Estats Units també van adoptar el patró or per encunyar el dòlar americà i, en fer-ho, van anar guanyant protagonisme en el món monetari. Tanmateix, després de la Primera Guerra Mundial i del crac del 1929 i la Gran Depressió, molts països van decidir abandonar el patró or per poder devaluar les seves monedes i recuperar una economia que anava de mal borràs. 

La fi del patró or

La conferència de Bretton Woods del 1944 va marcar el camí: es va acordar que es vincularien totes les divises al dòlar, amb la condició de mantenir el dòlar a un tipus de canvi fix amb el preu de l’or. El model, però, va durar uns escassos 30 anys, fins al 1971, quan el president Richard Nixon va posar fi al patró or per poder reflotar l’economia americana durant la Guerra del Vietnam, de la mateixa manera que ho havien fet abans altres governs pel crac del 1929.

A partir d’aquell moment, el dòlar i la resta de divises que hi ha al món, incloses les criptomonedes com el bitcoin, són el que s’anomena monedes ‘fiat’, és a dir, que depenen completament de la confiança que els donem, com ha explicat a La Plaça el responsable de producte d’11Onze, Jordi Sánchez. Per tant, no estan avalades per metalls preciosos i això fa que siguin més inestables.

De fet, la fi del patró or és, per a molts experts, l’inici de la perversió de tot el sistema monetari, que imprimeix bitllets quan li convé, i que fa que, actualment, el valor del dòlar estigui sobredimensionat i ocasioni turbulències a l’economia que poden desencadenar una crisi global de deute. És per això que l’or torna a ser el valor segur que dona protecció als inversors.

Protegir-se i evitar les bombolles d’or

L’or no ha deixat de tenir mai importància en l’economia mundial. Sense anar més lluny, els balanços dels bancs centrals europeus, com el Banc Central Europeu (BCE), la Reserva Federal dels Estats Units i el Banc d’Anglaterra, i organismes internacionals com el Fons Monetari Internacional (FMI) han de mantenir aproximadament la cinquena part de les reserves mundials del metall preciós. Així s’eviten bombolles de l’or i es controla la seva cotització.

A més, en contextos convulsos com el que vivim, els governs protegeixen les reserves del país comprant or, com estan fent la Xina i l’Índia actualment, tal com desgranava l’exsecretari general de la Cecot, David Garrofé, en un dels darrers episodis del podcast Ens Interessa. Precisament perquè la ciutadania corrent també tingui l’oportunitat de protegir el seu patrimoni de la inflació rampant, 11Onze ha llançat Preciosos 11Onze. 

El material que floreix de la terra

Cal tenir present que l’or és un material preciós limitat, motiu pel qual és difícil que perdi el seu valor, i es troba a la natura en estat pur, en trossets allargassats o en partícules petites. A finals del 2006, s’estimava que l’or que s’havia minat al llarg de la història equivalia a 158.000 tones, el que representa només un cub de 20 metres de costat. 

L’or com a element, a banda del seu color groc metàl·lic inigualable, destaca entre la resta de metalls perquè és el més mal·leable i dúctil que es coneix. Els científics valoren la seva densitat i l’alt punt de fusió que té. També l’alta afinitat electrònica, que el fa un bon conductor de la calor i l’electricitat. A més, no l’afecta l’aire ni la majoria d’agents químics. En economia, l’or és també així de confiable.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

L’apropiació del poder governamental per part de les grans corporacions no és cap novetat, tanmateix, un informe d’Oxfam Intermón presentat a l’Assemblea General de les Nacions Unides adverteix que la influència de l’oligarquia global s’ha disparat i està conformant les regles del joc a favor seu, a costa de la resta de la població.

Algunes de les dades presentades en l’informe d’Oxfam, “Multilateralisme en una Era d’Oligarquia Global”, són alarmants: l’1% més ric de la població mundial acumula més riquesa que el 95% restant, posseeix el 43% de tots els actius financers globals i dues multinacionals són propietàries del 40% del mercat mundial de llavors.

L’estudi elaborat amb dades d’UBS concreta que més d’un terç de les 50 majors empreses del món tenen a un milmilionari com a director executiu o accionista principal i que la capitalització borsària total d’aquestes empreses ascendeix a 13,3 bilions de dòlars. A més, les tres grans corporacions gestores de fons —BlackRock, State Street i Vanguard, que col·lectivament posseeixen el 89% del S&P 500— gestionen 20 bilions de dòlars en actius, prop d’una cinquena part de tots els actius d’inversió a tot el món.

Aquesta concentració extrema de la riquesa i del poder econòmic en mans de poques persones i corporacions no només els atorga una influència desproporcionada sobre els governs i les decisions polítiques a escala global, sinó que alimenta la desigualtat tant dins dels països com entre ells.

“L’ombra de l’oligarquia mundial plana sobre l’Assemblea General de les Nacions Unides. Els ultrarics i les mega-empreses que ells controlen estan conformant les regles del joc a favor seu, a costa de la resta de la població. Les Nacions Unides estan perdent capacitat d’acció enfront del poder creixent dels milmilionaris”, afirma Franc Cortada, director d’Oxfam Intermón.

Necessitat d’un canvi cap al multilateralisme

Aquest nou model governamental —segons el qual el poder i la presa de decisions no estan en mans de governs democràtics sinó de grans corporacions i una petita elit econòmica— forma les bases d’una corporatocràcia que s’ha globalitzat i on els interessos de les grans corporacions i dels més rics sovint es prioritzen per sobre del benestar col·lectiu.

En aquest context, les polítiques públiques s’encaminen a afavorir la desregulació, la reducció d’impostos per als més rics i les grans empreses, mentre que la inversió en serveis socials, educació i sanitat queda en un segon pla. Segons Oxfam, es calcula que cada any es perden bilions de dòlars en ingressos d’impostos a causa de l’evasió i elusió fiscal. Aquesta pèrdua d’ingressos públics afecta directament la capacitat dels governs per finançar serveis essencials.

“En els últims anys, els ultrarics i les empreses amb més poder han utilitzat la seva enorme influència per a frenar els esforços per a resoldre els principals problemes del planeta, com la lluita contra l’evasió i l’elusió fiscal, assegurar que les vacunes contra la COVID-19 siguin accessibles per a totes les persones, o cancel·lar els deutes insostenibles dels països del sud global”, ha explicat Cortada.

És per això que Oxfam insta a una acció conjunta i multilateral per a impulsar un nou marc de fiscalitat internacional, la cancel·lació del deute públic i noves lleis de propietat intel·lectual enfront de futures pandèmies.

Si més no, el director de l’ONG deixa clar que l’actual sistema econòmic no és sostenible i que “només un multilateralisme basat en l’equitat i justícia pot revertir la intensificació del poder d’una oligarquia global”. I afegeix que “alguns líders mundials estan demostrant ser conscients d’això i han incrementat els seus esforços contra la desigualtat. Però han de ser més i amb major força.”

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

El sector vinícola de Catalunya factura més de 3.200 milions d’euros i dona feina a gairebé 10.500 persones. El volum de negoci d’aquesta cadena de valor s’ha duplicat des de l’any 2016, erigint-se en un referent global quant a qualitat vitivinícola, cultiu, elaboració i distribució.

Catalunya compta amb una rica tradició vitivinícola que es reflecteix en les seves dotze denominacions d’origen (DO): Alella, Catalunya, Cava, Conca de Barberà, Costers del Segre, Empordà, Montsant, Penedès, Pla de Bages, Priorat, Tarragona i Terra Alta. Aquests territoris són reconeguts tant en l’àmbit nacional com internacional per la producció de vins de qualitat i formen part d’un ecosistema vinícola que continua creixent en totes les seves especialitats.

Això és el que es desprèn de l’últim estudi sobre La cadena de valor vitivinícola a Catalunya, elaborat pel Departament d’Empresa i Treball de la Generalitat a través d’ACCIÓ, l’Agència per la Competitivitat de l’Empresa, que analitza l’estat de salut del sector dels vins i caves de Catalunya. 

Segons aquest informe, el volum de negoci d’aquest sector s’ha duplicat des de l’any 2016, quan es va analitzar aquest àmbit per última vegada, amb un 62% més d’empreses que facturen 3.267 milions d’euros anuals (un increment del 104%), l’equivalent a l’1,2% del PIB, i que donen feina a 10.460 persones.

Es tracta d’un teixit empresarial plenament consolidat, on la majoria de les empreses, el 81,2%, tenen més de deu anys de vida. El document també apunta que el 95,7% de les empreses catalanes d’aquest sector són pimes amb menys de 50 M€ de facturació. L’Alt Penedès, Priorat, Barcelonès, Vallès Occidental i Baix Llobregat són les comarques que concentren més empreses relacionades amb la cadena de valor vitivinícola, destacant la zona de Barcelona, amb el 55,6% del total.

Catalunya, un referent exportador

L’informe apunta que gairebé la meitat (49,5%) de les empreses del sector vitivinícola són exportadores i més d’un terç (35,4%) són exportadores regulars, fent de Catalunya la regió amb més exportadors regulars de productes vitivinícoles. Només l’any passat, les exportacions de vins i caves des del Principat van sumar 615 milions d’euros, cinc vegades més que el volum d’importació d’aquests productes.

Al llarg dels últims deu anys, les empreses catalanes han concentrat el 21,1% del total de vendes de vi i cava de l’Estat espanyol a l’exterior, consolidant-se com a territori líder tant en nombre d’empreses que fan negoci internacional com per volum de negoci generat. Així mateix, és la regió líder en exportadors regulars de productes vitivinícoles, equivalent al 30,6% del total d’Espanya.

El document també destaca que el sector vitivinícola català és un referent global quant a qualitat vitivinícola, cultiu, elaboració i distribució. En aquest sentit, recalca la importància de la distinció de Vi de Finca Qualificada (VFQ), que és el màxim reconeixement que pot rebre el vi català per part del Govern de la Generalitat i una eina de gran utilitat per millorar el posicionament d’aquests productors en mercats clau de tot el món.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La calor enganxosa. L’olor de pólvora. El soroll dels petards ressonant pels carrers. Les fogueres il·luminant les platges. La coca sobre la taula. Gent banyant-se al mar a mitjanit, com si l’aigua encara conservés algun poder antic. Any rere any, quan arriba la revetlla de Sant Joan, el Mediterrani sembla recordar alguna cosa que nosaltres ja no sabem explicar del tot. Però la repetim. I això, en història, mai és menor.

Perquè Sant Joan no és només una festa popular. És una supervivència. Una memòria col·lectiva disfressada de revetlla. Un ritual ancestral que ha travessat imperis, religions, canvis de calendari, revolucions industrials, urbanitzacions massives i pantalles digitals sense perdre del tot el seu centre simbòlic: el foc, l’aigua, la nit, el cos, la comunitat i el pas del temps.

Hi ha tradicions que duren perquè són boniques. D’altres duren perquè són útils. Però n’hi ha unes poques que persisteixen perquè responen a una necessitat profunda. Sant Joan pertany a aquesta darrera categoria. En una societat accelerada, fragmentada i cada vegada més artificial, continuem necessitant rituals que ens retornin —ni que sigui per unes hores— a la natura, a la comunitat i a una forma més antiga de comprendre’ns. La modernitat ha canviat les eines, però no ha eliminat les necessitats.

Quan el sol governava el temps

Abans dels rellotges, dels calendaris laborals i de les notificacions al mòbil, el temps el marcava el cel. No era una abstracció administrativa, sinó una experiència física. Es veia, es patia i es celebrava. Els pobles agrícoles i ramaders vivien pendents dels cicles solars perquè d’això depenia literalment la seva supervivència: sembrar massa aviat o collir massa tard podia significar la fam.

El solstici d’estiu era, en aquest sentit, un dels grans punts d’inflexió de l’any. La nit més curta. El dia més llarg. El moment en què la llum semblava imposar-se definitivament sobre la foscor, encara que només fos per començar, immediatament després, el seu lent retrocés. Aquesta paradoxa —el triomf que ja conté la decadència— explica bona part de la seva força simbòlica.

Els pobles mediterranis entenien la natura com una successió de cicles: naixement, creixement, plenitud, collita i desaparició. Res no era lineal. Tot tornava, però mai exactament igual. En aquest món, el foc no era només calor ni espectacle. Era purificació, protecció i fertilitat. Era una manera de parlar amb l’invisible.

Per això s’encenien fogueres. Per espantar mals esperits, per protegir les collites, per cremar allò vell i iniciar un nou cicle. Saltar el foc no era una simple prova d’atreviment juvenil, sinó un gest de pas: travessar les flames per deixar enrere una pell antiga. De la mateixa manera, banyar-se al mar durant aquella nit tenia una dimensió purificadora. L’aigua i el foc, aparentment oposats, compartien una mateixa funció: netejar, renovar, recomençar. Avui ho fem gairebé per inèrcia, però la inèrcia, sovint, és una memòria que ha oblidat les seves paraules.

El Mediterrani i l’Atlàntic: dues maneres de viure junts

La revetlla de Sant Joan també explica una manera mediterrània d’entendre la vida. Perquè el Mediterrani no és només una geografia. És una forma cultural, una manera d’habitar el temps, l’espai i els altres.

És el carrer com a extensió de la casa. És la plaça com a escenari natural de la vida pública. És el menjar compartit, la conversa llarga, la taula que sempre admet una cadira més, el soroll com a prova que encara hi ha vida. És també una certa resistència a convertir l’existència en una successió d’espais privats, silenciosos i funcionalment eficients.

Davant d’aquesta mirada, n’hi ha una altra, més atlàntica, que ha ordenat històricament la vida d’una manera diferent. No pitjor, però sí distinta. L’Atlàntic ha estat sovint el món de la distància, del port obert cap enfora, de la navegació llarga, del comerç, de la pluja persistent i de l’interior domèstic com a refugi. Allà on el Mediterrani tendeix a exposar la vida al carrer, l’Atlàntic ha tendit a protegir-la dins la casa, el club, la institució o la norma.

No és només una qüestió de clima, encara que el clima mai és innocent. És una manera de mirar. El Mediterrani celebra la proximitat; l’Atlàntic administra la distància. El Mediterrani improvisa al voltant d’una taula; l’Atlàntic construeix procediments. El Mediterrani entén la comunitat com a pacte; l’Atlàntic, sovint, com a imposició. En un cas, la vida col·lectiva neix del contacte. En l’altre, de l’organització.

La península Ibèrica és interessant precisament perquè conté aquestes dues mirades. Encara que alguns s’entestin a homogenitzar-la —com si una frontera administrativa pogués esborrar segles de geografia moral—, la península no és una sola manera de viure. És una convivència de paisatges, ritmes i cultures. Hi ha una Ibèria mediterrània, oberta al carrer, al foc, a la plaça i a la festa compartida. I hi ha una Ibèria atlàntica, feta de boires, ports, pedra humida, distàncies llargues i una relació més continguda amb l’espai públic. El problema no és que convisquin. El problema és voler negar-ho.

Perquè una comunitat política madura no necessita fingir uniformitat. Al contrari: hauria de saber llegir les seves diferències sense convertir-les sempre en conflicte. La geografia no determina mecànicament el caràcter dels pobles, però sí que educa hàbits, horaris, formes de trobada i maneres de celebrar. I, en aquest sentit, Sant Joan és una festa profundament mediterrània perquè treu la vida fora. La posa sota el cel. La fa visible, corporal i compartida.

Mentre moltes societats modernes han anat tancant la vida dins d’interiors cada cop més individualitzats —la casa, el cotxe, l’oficina, la pantalla—, el Mediterrani conserva una inclinació antiga cap a l’exterior. Aquí, la vida encara necessita aire, cos i presència. Sant Joan n’és una expressió clara: la gent surt de casa, ocupa carrers i platges, comparteix taula, mira el foc, escolta petards, menja coca, es banya, brinda, riu, s’abraça. Pot semblar una cosa menor, però no ho és pas.

Les societats no es mantenen només amb lleis, mercats i infraestructures. També necessiten rituals compartits. Necessiten moments en què la comunitat es representi a si mateixa, encara que no ho formuli així. Un poble que només produeix, consumeix i es comunica digitalment pot continuar funcionant; però pot deixar, lentament, de sentir-se comunitat.

Els rituals creen pertinença perquè converteixen el temps en relat. Ens recorden que formem part d’alguna cosa més gran que la nostra biografia immediata. Per això aquestes celebracions sobreviuen fins i tot en plena era digital, perquè hi ha necessitats humanes que cap algoritme pot substituir: la presència, el contacte, el ritme compartit, la consciència que no vivim sols. La tecnologia connecta. El ritual vincula. I no és el mateix.

La cristianització d’una festa més antiga

Com tantes altres tradicions europees, la festa de Sant Joan va ser absorbida i reinterpretada pel cristianisme. L’Església va situar la celebració del naixement de Sant Joan Baptista el 24 de juny, molt a prop del solstici d’estiu, integrant dins el calendari cristià uns rituals que ja estaven profundament arrelats entre la població.

Aquesta operació no va ser excepcional. El cristianisme, com tota gran arquitectura cultural, no només va substituir creences anteriors; sovint les va traduir. Va posar noms nous a gestos antics. Va donar una doctrina a pràctiques que venien de molt abans. Allò que no es podia eliminar, es podia ordenar. Allò que no es podia prohibir del tot, es podia batejar.

Però sota la capa cristiana, moltes pràctiques ancestrals van continuar respirant. Les herbes remeieres collides aquella nit. Els banys al mar. Les fogueres. Els rituals vinculats a la fertilitat, a la protecció, a la sort i a la renovació. Tot plegat forma part d’un substrat cultural antiquíssim que travessa segles i civilitzacions.

I això ens recorda una idea important: les cultures rarament desapareixen de cop. Es transformen. Es barregen. S’adapten. Canvien de llenguatge, de calendari i de justificació moral. Però moltes vegades continuen vivint sota formes noves, com les brases que persisteixen sota la cendra. Sant Joan és precisament això: una brasa antiga sota una festa moderna.

Continuem necessitant el foc

És curiós. Vivim envoltats de tecnologia, intel·ligència artificial, consum instantani i hiperconnectivitat. Mai havíem tingut tantes eines per comunicar-nos. Mai havíem pogut enviar tants missatges, compartir tantes imatges, acumular tantes dades sobre nosaltres mateixos. I, tanmateix, poques èpoques han parlat tant de solitud, ansietat i desconnexió emocional. Potser per això continuem reunint-nos al voltant del foc.

El foc obliga a aturar-se. Té una autoritat silenciosa. Hipnotitza sense exigir res. Genera conversa i contemplació alhora. Davant d’una foguera, el temps deixa de ser productiu i torna a ser humà. Ningú mira una flama amb pressa. Ningú calcula el rendiment d’un instant quan el foc dansa davant del mar.

La modernitat ens ha fet més eficients, però no necessàriament més sencers. Hem guanyat comoditat, velocitat i accés immediat a gairebé tot. Però també hem perdut pauses, llindars, silencis compartits i formes simbòliques de marcar el pas del temps. La vida contemporània tendeix a dissoldre els cicles: tot és disponible, tot és simultani, tot és ara. Sant Joan, en canvi, ens recorda que la vida humana necessita ritme. Que no n’hi ha prou amb viure dies; cal saber-los distingir.

Per això el foc continua parlant-nos, perquè ens retorna a una part molt antiga de nosaltres mateixos. Ens recorda que som éssers simbòlics abans que usuaris, consumidors o perfils digitals. Que necessitem celebrar. Que necessitem deixar enrere i que necessitem començar de nou. I que, fins i tot en un món dominat per pantalles, encara busquem sentit mirant unes flames dansar davant de l’aigua.

Quan la tradició es converteix en consum

Naturalment, Sant Joan tampoc ha escapat de la mercantilització. Cap celebració popular queda al marge d’un temps que ho converteix gairebé tot en producte, espectacle o excés. La indústria del consum té una gran habilitat per buidar els rituals del seu sentit i conservar-ne només l’embolcall.

Petards industrials, turisme massiu, alcoholització de la revetlla, brutícia a les platges, soroll sense mesura i una progressiva pèrdua del simbolisme original conviuen avui amb el pòsit ancestral de la festa. El risc és evident: que el ritual deixi de ser una experiència de comunitat i renovació per convertir-se només en entreteniment intensiu.

Però fins i tot aquí convé evitar la nostàlgia fàcil. No hi ha hagut mai una tradició completament pura. Tota festa popular ha barrejat sempre espiritualitat i excés, ordre i desordre, comunitat i transgressió. La qüestió no és idealitzar un passat que probablement tampoc no va existir com l’imaginem, sinó preguntar-nos què volem preservar del ritual. Perquè una tradició no mor només quan deixa de practicar-se. També mor quan continua practicant-se sense entendre res del que significava.

I Sant Joan encara té alguna cosa a dir-nos. Sota el soroll, el consum i la superfície, continua existint aquella necessitat humana de trobar moments col·lectius que donin sentit al pas del temps. Continuem encenent fogueres perquè, en el fons, continuem necessitant el que representen: purificar, reunir, recordar, recomençar. El problema no és que la festa canviï, sinó que és que canviï fins a quedar buida.

El foc que encara ens uneix

Cada any, durant la nit de Sant Joan, el Mediterrani torna a il·luminar-se amb focs petits i efímers. Les flames duren poc, però el gest ve de molt lluny. Potser sense saber-ho, repetim un ritual mil·lenari que parla de comunitat, renovació i esperança. I potser aquesta és la força real de les tradicions: ens permeten participar d’una memòria que no cal comprendre del tot per sentir-la viva.

En una època marcada per la incertesa, la velocitat i la desconnexió, Sant Joan ens recorda una cosa essencial: els humans necessitem sentir-nos part d’un relat compartit. No n’hi ha prou amb existir individualment. Cal pertànyer. Cal celebrar. Cal trobar moments en què el temps deixi de passar simplement i adquireixi sentit.

Potser per això Sant Joan continua emocionant-nos, perquè durant unes hores recuperem una memòria antiga: la d’un món que entenia que la vida tenia ritmes, cicles i moments sagrats. Un món que sabia que la llum no es podia donar per descomptada i que, precisament per això, calia celebrar-la. La nit de Sant Joan no ens retorna al passat. Ens recorda que el passat encara crema dins nostre. I mentre continuem mirant el foc davant del mar, potser encara no ho hem oblidat tot.

I potser aquesta és la veritable funció de les festes que sobreviuen als segles: recordar-nos que una comunitat no es construeix només compartint institucions, mercats o infraestructures, sinó compartint símbols, rituals i memòries. Durant la nit de Sant Joan, encara que sigui només per unes hores, tornem a sentir que formem part d’alguna cosa col·lectiva. D’una cadena humana molt més antiga que nosaltres mateixos. El foc ens reuneix, el carrer ens reconnecta i la celebració ens recorda que cap societat pot sostenir-se únicament sobre l’individualisme. Perquè, al final, tota comunitat necessita moments on mirar-se a si mateixa i reconèixer-se viva.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució

Durant segles, el poder no s’ha definit només per la força, la bandera o la llei. S’ha definit, sobretot, per una pregunta molt més elemental: qui recapta, qui administra i qui decideix. La política pot vestir-se de grans paraules, però la seva arquitectura real acostuma a trobar-se en un lloc molt menys retòric: la caixa.

Catalunya ho sap prou bé. Cada vegada que el debat sobre el finançament torna al centre de la vida pública, reapareix una qüestió de fons que sovint queda tapada per la boira del tacticisme: no es tracta només de quants diners arriben, sinó de qui té la capacitat efectiva de decidir sobre aquests diners. La diferència és substancial. Una cosa és disposar dels propis recursos; una altra, molt diferent, és esperar que et siguin retornats en forma de promesa, inversió o compromís plurianual.

La Generalitat defensa que el nou model de finançament comportaria 4.686 milions d’euros addicionals per a Catalunya i reforçaria l’autonomia financera del país. Però, al mateix temps, el debat continua envoltat de matisos, calendaris, reformes legals i negociacions pendents. La mateixa discussió sobre la recaptació de l’IRPF ha anat apareixent i reconfigurant-se enmig d’acords polítics, ajornaments i propostes d’aplicació progressiva.

Mentrestant, sobre la taula pública apareixen grans inversions d’impacte immediat. Corredors ferroviaris, infraestructures estratègiques, modernitzacions pendents, plans plurianuals i compromisos que sovint es presenten com a històrics. La línia orbital ferroviària, plantejada amb un cost aproximat de 5.200 milions d’euros i un horitzó d’execució fins al 2040, n’és un exemple recent i eloqüent. La infraestructura pot ser necessària, fins i tot urgent. Però la pregunta política no és només si cal fer-la. La pregunta decisiva és una altra: qui decideix, qui paga, qui executa i qui administra el calendari?

Quan la inversió substitueix la sobirania

Una inversió milionària pot semblar una victòria. Pot generar titulars, fotografies, rodes de premsa i aquella sensació tan contemporània que alguna cosa es mou. Però si aquesta inversió depèn del calendari de l’Estat, de la força negociadora del moment i de la bilateralitat política, aleshores no és poder propi. És assignació condicionada. I tota assignació condicionada té una naturalesa fràgil: pot accelerar-se, retardar-se, fragmentar-se o reinterpretar-se.

La inversió no és sobirania. Pot ser útil, pot ser justa, pot ser imprescindible. Però no equival a tenir la clau de la caixa. Una administració que recapta, gestiona i decideix directament sobre els seus recursos pot planificar amb responsabilitat. Pot establir prioritats. Pot equivocar-se, naturalment, però l’error és seu i la decisió també. En canvi, quan un territori aporta, espera i negocia, entra en una lògica diferent. Ja no actua plenament com a subjecte fiscal, sinó com a demandant davant d’un centre que conserva la capacitat de concedir. I la concessió, fins i tot quan és abundant, no deixa de ser concessió.

Un país nou amb infraestructures velles

Aquest debat esdevé encara més urgent quan s’observa l’estat material del país. Catalunya ha canviat de dimensió, però moltes de les seves infraestructures continuen pensades per a una societat anterior. No és només que siguin velles; és que sovint responen a una escala demogràfica que ja no existeix. El país dels sis milions ha quedat enrere. Catalunya ja supera els 8,2 milions d’habitants, segons les estimacions provisionals de l’Idescat a 1 de gener de 2026, i en només un quart de segle ha crescut prop de dos milions de persones. Aquesta dada no és una curiositat estadística. És una advertència política.

Un país que creix d’aquesta manera necessita trens, carreteres, habitatge, energia, aigua, hospitals, escoles, aeroports i polígons dimensionats per a la realitat present i per a l’horitzó futur. Encara que les projeccions oficials puguin oscil·lar segons escenaris demogràfics, la planificació pública hauria d’assumir una pregunta exigent: què passa si hem de governar un país de nou milions llargs o, en termes de pressió real sobre serveis i mobilitat, una Catalunya que ha de pensar ja en l’escenari dels deu milions? Planificar no és esperar que la realitat truqui a la porta. Planificar és obrir-la abans que s’acumuli la gent al replà.

I aquí és on la trampa de les inversions es torna més evident. Perquè quan una infraestructura és necessària avui, però es promet per d’aquí a quinze o vint anys, el país no està planificant: està administrant el retard. Una obra prevista per resoldre un problema present pot acabar inaugurant-se quan el problema ja ha canviat d’escala. Aleshores, la inversió arriba tard, cara i sovint insuficient.

El calendari com a instrument de poder

Catalunya coneix massa bé aquesta litúrgia del retard. La línia 9 del metro de Barcelona va començar les obres el 2002 i la connexió completa s’ha situat en l’horitzó 2031, gairebé tres dècades després de l’inici dels treballs. La Sagrera acumula anys de demora: havia d’estar operativa el 2012 i les previsions l’han desplaçada cap al 2027 o més enllà, segons els calendaris i les fases del projecte. L’ampliació de l’aeroport del Prat, per la seva banda, reapareix cíclicament com una promesa estratègica, envoltada de desacords institucionals, condicionants ambientals i calendaris polítics que semblen avançar sempre més lentament que les necessitats del país. Això no és només mala gestió. És una forma d’estructura.

Quan les grans decisions depenen de cicles polítics llargs, d’administracions superposades i d’una capacitat fiscal limitada, el temps deixa de ser una variable tècnica i es converteix en un instrument de poder. Qui pot prometre també pot ajornar. Qui pot ajornar també pot condicionar. I qui condiciona el calendari acaba condicionant el desenvolupament.

El problema, doncs, no és que arribin inversions. Catalunya necessita infraestructures, modernització ferroviària, execució pressupostària i una correcció evident de dèficits acumulats. El problema és confondre inversió amb autonomia. Rebre més diners no significa necessàriament decidir millor. I disposar de més compromisos no significa tenir més poder si la decisió última continua situada fora del propi marc institucional.

Aquesta és la gran substitució psicològica: deixar de preguntar “com gestionem els nostres recursos?” i començar a preguntar “què ens prometran?”. És un canvi subtil, però profund. El centre del debat es desplaça de la responsabilitat a l’expectativa; de la capacitat fiscal a l’anunci; de la sobirania econòmica a la negociació permanent.

El BOE, el crèdit i la dependència invisible

Cap estat modern renuncia fàcilment a les eines que li permeten modular el territori. La inversió pública n’és una de les més eficaces perquè opera amb aparença de neutralitat tècnica. No cal imaginar conspiracions obscures. El mecanisme és molt més simple i molt més antic: qui controla el flux dels recursos controla també una part del comportament institucional dels qui en depenen. La política de la pastanaga no necessita grans discursos. En té prou amb calendaris.

Però aquesta modulació no afecta només les institucions. També penetra dins la societat civil i, sobretot, dins el teixit empresarial. Quan el BOE, les licitacions, les subvencions, els PERTE, els fons europeus o els grans contractes públics passen per filtres administratius controlats des del centre, moltes empreses catalanes queden atrapades en una teranyina subtil: no són formalment obligades a res, però aprenen ràpidament què convé dir, què convé callar i fins on convé arribar. La dependència econòmica produeix prudència política; i la prudència, quan es converteix en hàbit, acaba fabricant silenci.

L’Estat no necessita imposar una consigna explícita si pot administrar els incentius. En té prou amb convertir l’accés als recursos en una gramàtica de comportament. Així, una part de la societat catalana deixa de pensar en termes de projecte col·lectiu i comença a pensar en termes d’expedient, convocatòria i resolució favorable. No és repressió, sinó que més avit és domesticació administrativa. I potser per això és tan eficaç. Al final, aquesta  dependència moderna rarament porta uniforme i si formularis.

Aquí la teranyina es completa. L’Estat pot administrar la inversió, el BOE pot ordenar els incentius i la banca pot capturar una part de les plusvàlues generades pel mateix teixit productiu. Moltes empreses catalanes creen valor, però aquest valor no sempre es transforma en capacitat expansiva pròpia. Sovint queda absorbit per pòlisses de crèdit, refinançaments, avals, productes financers, comissions i una relació permanent de dependència amb l’entitat bancària.

El banc no només presta diners: administra el marge de maniobra. Decideix ritmes, riscos, garanties i condicions. I quan l’empresa viu pendent del crèdit, la seva llibertat estratègica s’estreny. Pot facturar més, créixer més i exportar més, però continuar atrapada en una economia on l’oxigen financer no li pertany del tot.

És la forma més sofisticada de dependència: produir riquesa sense controlar-ne plenament la destinació. L’Estat promet, el BOE filtra, la subvenció orienta i el banc reté. La teranyina perfecta no empresona amb murs; empresona amb calendaris, expedients i deute.

Això no vol dir que tota subvenció sigui nociva, que tota inversió sigui una trampa o que tot crèdit sigui una forma de submissió. La realitat és més complexa, i precisament per això cal mirar-la sense consignes. Les subvencions poden impulsar projectes necessaris. El crèdit pot permetre créixer. La inversió pública pot corregir dèficits històrics. Però quan aquests tres mecanismes es converteixen en substituts de la capacitat pròpia de decidir, aleshores deixen de ser instruments i passen a ser dependències.

Una economia sana utilitza el crèdit, però no hi viu agenollada. Una empresa forta pot accedir a ajuts, però no n’ha de dependre per orientar la seva estratègia. Un país madur pot rebre inversions, però no pot construir el seu futur esperant que algú altre decideixi quan toca modernitzar-lo.

Quan una obra estratègica depèn d’un acord polític, d’una comissió bilateral o d’una majoria parlamentària concreta, la infraestructura deixa de ser només infraestructura. Es converteix també en missatge. Diu qui pot prometre, qui pot esperar, qui pot pressionar i qui ha d’agrair. I en política, l’agraïment institucional és sovint la forma més elegant de la dependència.

Això no invalida cap inversió concreta. La línia orbital pot ser necessària. La L9 és imprescindible. La Sagrera pot transformar la mobilitat metropolitana. L’aeroport requereix un debat seriós, rigorós i no propagandístic. El reforç del finançament pot ser positiu. L’arribada de més recursos pot alleujar tensions reals en serveis públics, mobilitat i administració. Però res d’això resol automàticament la qüestió central: Catalunya vol més promeses o vol més capacitat de decisió?

Decidir o esperar

Una economia madura no pot basar el seu futur en promeses plurianuals administrades políticament. Necessita capacitat fiscal, estabilitat normativa, execució pressupostària i responsabilitat directa. Necessita poder vincular allò que aporta amb allò que decideix. Necessita, en definitiva, deixar de viure pendent de si la inversió arriba, quan arriba i sota quines condicions arriba.

Perquè el debat de fons no és comptable. És polític en el sentit més profund del terme. Qui decideix el ritme del teu desenvolupament? Qui ordena les prioritats del teu territori? Qui transforma els teus impostos en escoles, trens, hospitals, habitatge o recerca? Tu? O aquell que primer concentra els recursos i després n’administra el retorn?

La resposta a aquesta pregunta defineix la qualitat real de l’autogovern. Per això, la trampa de les inversions consisteix a fer passar per poder allò que sovint només és retorn condicionat. Consisteix a convertir una promesa en horitzó, un calendari en esperança i una assignació pressupostària en substitut de la sobirania fiscal.

No és el mateix disposar dels teus recursos que esperar que te’ls retornin.

I un país que ha passat dels sis als vuit milions d’habitants no pot continuar governant-se amb infraestructures pensades per al passat, calendaris que arriben tard, empreses pendents del BOE i un sistema productiu massa sovint obligat a negociar el seu propi oxigen financer. Perquè la dependència, encara que arribi en alta velocitat, embolicada amb xifres històriques o disfressada de producte bancari, continua sent dependència. I la llibertat econòmica d’un país no comença quan li prometen inversions, sinó quan pot decidir què fer amb la riquesa que ell mateix genera.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

En plena era digital i globalitzada, les tradicions de Nadal catalanes continuen essent un punt d’identitat i cohesió cultural. No són folklore “antic”, sinó memòria viva que explica qui som. Recorden que la modernitat no anul·la l’arrel, sinó que la necessita per donar sentit al present. I és precisament aquesta combinació de continuïtat i transformació la que manté les tradicions en un estat de vitalitat sorprenent.

La Catalunya del segle XXI conviu amb pantalles, algoritmes, intel·ligència artificial i un consum globalitzat que difumina llengües, ritmes i maneres de viure. Però cada desembre reapareix, com un reflex de la llarga durada històrica, un país antic que recorda d’on ve. 

Durant segles, les comunitats catalanes hem utilitzat les festivitats d’hivern per ordenar el temps i reforçar els llaços socials en l’època més fràgil de l’any. I avui, malgrat l’acceleració tecnològica, entre tions que desperten rialles, pessebres vivents que ocupen carrers i masies, Pastorets que omplen teatres i fires d’hivern que encenen els pobles, la cultura popular demostra que no és un vestigi, sinó que és una memòria activa que ha sabut adaptar-se per continuar explicant-nos.

Per què les tradicions aguanten?

Històricament, Nadal no era només una celebració religiosa, sinó un ritual de cohesió en la cruïlla agrícola de l’hivern. Entre el solstici i el calendari litúrgic, les comunitats s’asseguraven un espai comú on reforçar la solidaritat i, si calia, redistribuir recursos per garantir la supervivència de tothom. L’arbre, el tió o les figures del pessebre neixen d’aquest mateix impuls, el de donar forma simbòlica a la idea de comunitat.

En temps d’incertesa —que no són tan diferents dels d’abans— aquestes tradicions ofereixen permanència, un punt fix en un món canviant. I funcionen com una pedagogia identitària les quals expliquen d’on venim sense imposar un discurs, simplement repetint gestos que contenen segles de memòria acumulada. Cada generació hi afegeix matisos, però el sentit profund persisteix, amb la finalitat de reconèixer-nos en allò que ens ha fet poble.

La narrativa simbòlica d’un poble

Hi ha tres elements que expliquen la singularitat del Nadal català —i la manera com la nostra cultura converteix el mite en pedagogia col·lectiva— són els Reis Mags, el Caganer i el Tió. Tres figures que, lluny de ser simples curiositats folklòriques, resumeixen tres maneres d’entendre la nostra relació amb el món:

1. El Tió és molt més que un joc infantil: és un ritual agrícola antic adaptat a la modernitat. Alimentar-lo setmanes abans de Nadal no és un caprici, sinó una metàfora poderosa perquè allò que cuidem, creix; allò que compartim, retorna. En un món accelerat, aquest tronc humanitzat recorda que l’abundància no és immediata, sinó resultat de la constància i la cura. El “cagar” regals —una inversió simbòlica exquisidament catalana— transforma l’esperança en un acte comunitari. S’hi barreja humor, màgia i pedagogia de l’espera, cosa que esdevé un aprenentatge imprescindible per als infants i un recordatori essencial per als adults.
2. Pocs símbols expliquen tan bé l’ànima catalana com el Caganer. Aquesta figura, que escandalitza visitants, però que nosaltres entenem com un gest natural i necessari, és la síntesi d’una mirada popular que s’ha resistit sempre a l’autoritat solemne. Posar el Caganer al pessebre és humanitzar el relat bíblic, però també recordar que tota vida —i tota societat— es basa en processos humils, materials i sovint invisibles. És un contrapunt democràtic que reflecteix que on hi ha poder, hi posem una rialla. Allà on hi ha mite, hi posem un toc d’ironia. És la manera catalana d’equilibrar el sacre i el profà, evitant que cap dels dos domini del tot el relat col·lectiu.
3. Els Reis Mags són la part més universal de la nostra tradició de Nadal, però Catalunya n’ha fet una lectura particular. Les cavalcades, que omplen carrers i barris, són una coreografia comunitària on autoritats, entitats i veïns participen d’un ritual compartit. Més enllà dels regals, els Reis Mags representen la idea de saviesa i generositat que ve de fora, com un record que les cultures es construeixen en diàleg constant amb l’exterior. L’Orient que imaginem no és geogràfic, sinó simbòlic d’un lloc d’on arriben coneixement, misteri i esperança. 

En conjunt, totes elles expliquen un mateix principi en la qual la cultura catalana no entén Nadal com un producte de consum, sinó com una constel·lació de relats —alguns màgics, alguns irreverents— que connecten generacions i reforcen el sentit de comunitat. En un món globalitzat, aquesta combinació de retorn, humor i saviesa continua essent una de les formes més fines d’autodefensa cultural.

Pessebres vivents: patrimoni que no s’apaga

Els primers pessebres vivents catalans apareixen a mitjan segle XX, però beuen d’una tradició molt més antiga, provinent de les representacions sacres medievals i la cultura teatral dels gremis. Quan un poble decideix muntar un pessebre vivent, no només recrea un episodi bíblic, sinó que connecta amb un model d’autoorganització comunitària que ve de molt lluny.

Són un fenomen etnogràfic singular perquè impliquen tot un poble. Els pessebres vivents activen un ecosistema comunitari on avis, adults i infants hi aporten ofici, logística i vitalitat. No és un espectacle extern, sinó que és la memòria d’un poble posada en moviment. 

Aquests esdeveniments generen economia local, atès que els visitants reactiven allotjaments, restauració i artesania, i donen aire a oficis tradicionals sovint marginals. El pessebre vivent esdevé un motor hivernal que demostra que la cultura també és economia.

I, finalment, retornen una mena d’autoestima territorial. Convertir places, boscos i carrerons en Betlem és reivindicar el paisatge i la història pròpia. El poble es mira amb uns ulls nous i el territori passa de decorat a patrimoni compartit. Per tant, el seu èxit creixent és revelador, perquè en un món saturat de pantalles, la gent busca experiència, materialitat, contacte humà. El pessebre vivent ofereix just això: una veritat compartida.

Els Pastorets: un teatre que sobreviu a tot

“Els Pastorets” catalans —hereus directes de les representacions medievals del Misteri i sistematitzats al segle XIX— constitueixen un cas d’estudi excepcional en la història del teatre popular. Combinant religió, sàtira i crítica social, han resistit dictadures, censures i mutacions culturals profundes sense perdre vitalitat. La seva força radica en una aliança singular de paròdia, pedagogia i arrelament.

D’una banda, la seva paròdia estructural —amb diables que amplifiquen els vicis del poder i pastors que escenifiquen, amb tendresa i humor, la ingenuïtat humana— actua com un mirall crític permanent. És aquesta capacitat de fer visible l’absurd del món la que manté l’obra viva, renovada i sempre actual.

De l’altra, el valor pedagògic que han assumit les entitats de teatre amateur, especialment a partir de l’impuls associatiu del primer terç del segle XX, ha convertit “Els Pastorets” en una autèntica escola de ciutadania per la disciplina compartida, el treball en equip, la responsabilitat generacional i l’aprenentatge intergeneracional. En aquest sentit, el teatre popular ha funcionat com un espai de formació moral tan potent com qualsevol aula.

I, finalment, l’obra arrela perquè cada comunitat n’ha fet la versió, adaptant llenguatge, humor i escenes a la mateixa realitat local. No és una tradició congelada en un manual, sinó que és una pràctica viva que el poble repensa, reinventa i actualitza. Per això “Els Pastorets” són, encara avui, la pedrera del teatre català el qual ha esdevingut un espai on es formen actors, es construeixen comunitats i es manté viva la relació entre cultura popular i creació escènica. Déu i el Dimoni comparteixen escenari, però la lliçó és sempre humana, perquè quan una tradició passa per mans del poble, no es conserva —evoluciona.

Fires, mercats i gastronomia: l’hivern com a economia moral

Les fires d’hivern, hereves directes de l’economia preindustrial, van néixer com a punts de trobada on es renovaven contractes de conreu, es venien eines i es mantenien xarxes comercials que garantien la supervivència local. 

Aquest llegat persisteix en cites com la Fira Medieval de Vic, el mercat d’avets d’Espinelves o les nombroses fires d’artesania del país, que avui recuperen tres funcions essencials: sostenen una economia de proximitat que permet a productors i artesans mantenir viva la seva activitat; preserven oficis tradicionals —fusters, cistellers, ceramistes, formatgers— que sovint només troben en aquests espais un aparador real; i reforcen una identitat gastronòmica que converteix l’escudella, els galets, els canelons o els torrons en relats materials de la nostra història, feta d’enginy i d’escassetat. 

Més que un mercat, aquestes fires catalanes actuen com una autèntica economia moral en el sentit més estricte de la tesi formulada per l’historiador E. P. Thompson a “The Moral Economy of the English Crowd in the Eighteenth Century” el quan explica com l’economia és un sistema d’intercanvi on el valor no es mesura només en diners, sinó en la confiança, continuïtat i reconeixement mutu. 

Per tant, allò que s’hi ven i s’hi compra respon a un codi comunitari que protegeix oficis, garanteix la dignitat del productor i manté viu l’equilibri social. En aquest sentit, la fira recupera un principi antic, però essencial com que l’economia és sostenible quan serveix el poble, i no quan el desarrela.

La memòria com a eina de futur

En aquest sentit, les tradicions catalanes que perduren no són un refugi del passat, sinó un pont que uneix generacions en un temps on tot tendeix a oblidar-se ràpidament. Un poble que no es reconeix en les seves pràctiques simbòliques perd el fil que l’ha sostingut. En canvi, un poble que les revisa i les manté, guanya en coherència i en futur. El Nadal català, amb la seva barreja d’antiguitat i reinvenció, ens recorda que la veritable força d’una cultura no és resistir, sinó saber transformar-se sense perdre l’ànima.

Això és perquè, al capdavall, les tradicions no són petjades del que vam ser, sinó brúixoles del que encara podem ser. La modernitat avança de pressa, però només arrela quan troba una història que l’aculli. Per això, el futur d’un país no es mesura pel que innova, sinó pel que és capaç de preservar amb sentit. Perquè un poble que perd les seves tradicions es queda sense memòria; i un poble sense memòria, simplement, deixa d’existir.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Diuen que la Constitució del 78 és el pilar de la democràcia espanyola. Potser ho és, però també és el seu cinturó de castedat. Tot el que pretén respirar fora del centre és reprimit en nom de la unitat. Allò que es va redactar per garantir l’autonomia ha acabat convertint-se en un mecanisme de submissió, un text que confon lleialtat amb obediència i convivència amb silenci.

Quan l’actual president de la Junta de Comunitats de Castella-la Manxa, el Sr. Emiliano García-Page va afirmar que “tots els diners dels catalans són nostres”, no feia una “boutade electoral”, sinó que estava pronunciant —sense filtres— la veritat més profunda d’un sistema dissenyat per convertir la solidaritat en apropiació. Des de la centralització borbònica del segle XVIII fins al règim constitucional del 1978, Espanya ha construït un model que confon unitat amb submissió i que troba a Madrid el seu centre gravitatori. Allò que històricament era una necessitat administrativa s’ha convertit avui en una forma de dominació econòmica i simbòlica.

Mentre la capital es proclama motor del progrés, la realitat és més prosaica, perquè Madrid no genera riquesa, sinó que l’absorbeix. El seu “miracle madrileny” és el resultat d’una arquitectura fiscal i jurídica feta per concentrar poder i renda, ofegant els territoris productius que sostenen el país.

El vincle directe amb la “España vaciada”

Segons l’Agència Tributària, Madrid aportava el 19,5 % del PIB estatal el 2023, però declarava el 24 % de les rendes més altes. La diferència no és productivitat, sinó absorció: la riquesa neix a la perifèria —Catalunya, País Valencià i Balears— i es declara al centre. L’Estat ha bastit un model radial en què tot —empreses, institucions, mitjans i esport— orbita al voltant d’un sol nucli, mentre el territori s’esllangueix.

Amb la bonificació del 100 % de l’Impost de Patrimoni i Successions i una fiscalitat a mida per a les grans fortunes, Madrid ha creat un paradís fiscal interior dins del mateix Estat. Més de 25.000 contribuents d’alt patrimoni hi han fixat residència en l’última dècada. El capital s’hi refugia, la perifèria s’esgota i l’Estat observa satisfet, perquè aquest desequilibri li és funcional.

Aquesta concentració de riquesa al centre no només empobreix els territoris productius, sinó que accelera el buidatge de bona part del país. Les zones rurals i industrials, privades d’inversió i activitat econòmica, pateixen un èxode constant de població jove i una dependència creixent de subvencions. L’anomenada “España vaciada” no és un fenomen natural ni demogràfic, sinó la conseqüència directa d’un Estat que xucla recursos, talent i oportunitats cap a Madrid.

Aquesta competència deslleial no es corregeix, sinó que s’estimula i s’impulsa. La suposada solidaritat constitucional és, en realitat, un mecanisme d’espoli legalitzat per tot el territori. I quan algun territori denuncia l’abús, ràpidament se’l titlla d’insolidari. Per tant, la paradoxa de tot plegat és massa completa, perquè qui sosté l’Estat és acusat de voler trencar-lo.

La densitat com a estratègia de dominació

La demografia —de fet— n’ha estat la primera conseqüència visible. A partir del 1950, la Meseta va començar a buidar-se de manera sostinguda, empesa per la necessitat d’alimentar a Madrid amb una gran quantitat de capital humà.

Aquest flux intern de població no va ser espontani, ja que responia a una estratègia d’Estat per reforçar el centre polític i administratiu. Madrid no va créixer per ser el motor econòmic del país, sinó per esdevenir-ne la seu de poder.

Aquesta concentració massiva va transformar la ciutat en un ecosistema de funcionaris, gestors, servidors públics i comissionistes, més que no pas de productors o innovadors o de start-ups. No és casualitat geogràfica, sinó el resultat d’un projecte polític de densitat de població, perquè allà on s’acumula població, s’acumula representació; i on hi ha representació, hi ha legitimitat.

La majoria parlamentària que garanteix aquest statu quo no és fruit de l’atzar. El 45 % dels escons del Congrés es reparteixen entre Madrid i les dues Mesetes, una configuració que converteix la concentració demogràfica en hegemonia política permanent. La Llei Electoral, dissenyada per sobreponderar la província com a unitat de representació, assegura que el centre governi fins i tot quan no té majoria social.

D’aquesta manera, la creació del bipartidisme —PSOE i PP— ha permès actuar com les dues cares d’un mateix règim, alternant-se en el poder sense alterar-ne el fonament. Així, Madrid no només s’ha blindat amb la llei i amb els vots, sinó també amb la moral del poder, sota aquella convicció tan arrelada que tot el que és central és racional, i tot el que és perifèric és sospitós.

Amb el temps, aquesta demografia induïda i aquesta sobreponderació electoral han esdevingut la base material i simbòlica del poder central. Quan arriba la democràcia, Madrid ja concentra prou pes electoral per condicionar qualsevol majoria. L’equilibri territorial deixa de ser un objectiu per convertir-se en una anomalia estadística. A partir d’aleshores, la concentració s’interpreta com a “eficiència” i el buidatge de la perifèria com una conseqüència natural del mercat.

Però en realitat, també en aquest aspecte demogràfic s’ha seguit la mateixa lògica de sempre, on la dependència esdevé el mètode de cohesió. Per tant, el centre creix a costa de la perifèria, i la perifèria es manté fidel perquè depèn de les transferències, dels contractes o de la presència institucional. I com en tota estructura històrica de dominació, la corrupció hi actua com un mecanisme de pau social, la qual compensa greuges, compra lleialtats i evita reformes que podrien desfer el sistema.

Així, la política demogràfica, l’economia radial i la corrupció estructural formen un únic engranatge. El poder no només s’exerceix des del centre, sinó que es fabrica des del centre, amb població, recursos i narratives posades al servei d’una mateixa finalitat —mantenir la unitat per mitjà de la dependència.

La corrupció com a argamassa

Cap estructura es manté sense ciment, i a Espanya aquest ciment és la corrupció. No és un vici modern, sinó una herència orgànica. Ja a les corts lleoneses del segle XI, el favor era la moneda de governar: la burocràcia servia per concedir, no pas per administrar. En aquest context, tant amb els Àustries com després amb els Borbons, aquest sistema cortesà es va amplificar i millorar, per esdevenir un mètode incrustat dins les entranyes de l’Estat. Quan Espanya encara no ho era —quan només era un mosaic de regnes governats des del centre —a través del projecte fallit de la Monarquia Hispànica— la gràcia substituïa el dret, i la lleialtat política passava per l’obediència econòmica.

Per tant, aquest patró no es va ni s’ha trencat mai, simplement s’ha modernitzat. Allà on abans hi havia mercès reials, avui hi ha contractes públics; on hi havia virreis, ara hi ha delegacions de govern; i on hi havia clienteles, ara hi ha partits. La corrupció actua com a continuïtat històrica del poder personalista, l’argamassa invisible que uneix les elits centrals amb les perifèries obedients.

I quan l’obediència falla, el mecanisme és l’endeutament. Provocar el deute és la forma moderna de sotmetre el territori. Les autonomies, mancats de sobirania fiscal i obligades a finançar serveis essencials amb recursos insuficients, es veuen abocades a recórrer a instruments com el Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA), un mecanisme dissenyat pel Ministeri d’Hisenda per proveir liquiditat… però a canvi d’una dependència estructural.

A través del FLA, allò que abans els havia negat en finançament —imposant condicions i controls—, ara transformen el deute en submissió política. Aquest mecanisme converteix la necessitat financera en dependència institucional, i la dependència, en lleialtat forçada. Així, l’espoli i l’endeutament funcionen com dues cares de la mateixa moneda, una moneda que sempre cau de cara per al centre i de creu per a la perifèria.

La llei com a escut

El fonament d’aquesta arquitectura no és econòmic, sinó jurídic. La Constitució del 1978, presentada com un pacte de convivència, va consagrar la unitat d’Espanya com a principi dogmàtic.

En aquest sentit, l’article 2 defineix Espanya com a “indissoluble”; l’article 138 promet “l’equilibri econòmic entre territoris”, però no fixa cap instrument per assegurar-lo; i l’article 156 reconeix l’autonomia financera de les comunitats, sempre que no es qüestioni la unitat. El resultat és un dret constitucional al centralisme, en què qualsevol descentralització efectiva es percep com una concessió, no com un dret.

La mateixa estructura jurídica reforça aquesta asimetria. L’Estat manté competències “bàsiques” en gairebé tots els àmbits —sanitat, educació, energia, fiscalitat— a través del que el Tribunal Constitucional anomena “principi d’igualtat bàsica dels espanyols”. Aquest principi, aparentment neutre, permet recentralitzar competències sempre que el govern central consideri que cal “garantir la cohesió nacional” o “evitar desigualtats territorials”. És el mecanisme jurídic que fa possible que l’Estat decideixi sobre impostos, infraestructures o recursos naturals que, en altres països federals, serien competència pròpia dels territoris. 

El sistema de finançament autonòmic n’és un exemple paradigmàtic: les comunitats recapten una part limitada dels impostos, però depenen de transferències anuals que el Ministeri d’Hisenda pot ajustar discrecionalment. Això genera una dependència estructural que transforma el principi d’autonomia en una ficció administrativa. 

I en aquest engranatge legal i financer, els bancs juguen un paper essencial. Entitats com La Caixa o el Banc Sabadell —originàriament nascudes per canalitzar l’estalvi i el crèdit productiu del teixit català— han acabat actuant com peons estructurals del sistema centralista. No per ideologia, sinó per necessitat de supervivència dins un marc regulador, fiscal i polític que recompensa la submissió i castiga la dissidència. 

El trasllat de seus socials després del referèndum del 2017 n’és la prova més evident: una operació jurídica presentada com a “decisió empresarial”, però que responia a una pressió política explícita de l’Estat i del Banc d’Espanya, decidida a utilitzar la por financera com a eina de control territorial.

Així, les mateixes entitats que van néixer per donar suport a l’economia productiva catalana s’han convertit en garants de l’statu quo, assegurant que els fluxos de crèdit i inversió continuïn passant pel centre i que l’estructura de dependència no es trenqui. 

D’aquesta manera, Madrid pot actuar com a paradís fiscal, aplicant bonificacions i rebaixes d’impostos que atrauen capitals, mentre Catalunya o el País Valencià no poden gestionar íntegrament els seus propis recursos sense ser acusats de trencar la unitat d’Espanya. Aleshores, el missatge és clar: la llibertat econòmica del centre és “eficiència”; la dels altres, “insolidaritat”. 

La llei s’erigeix així en l’escut del privilegi, transformant la desigualtat en norma i la dissidència en delicte moral. D’aquesta manera, permet el centralisme no defensar-se amb l’exèrcit, sinó que per mitjà de codis legals, bancs dòcils i institucions econòmiques disciplinades que fan del poder una qüestió de dret, i del dret, una eina de control.

Quan el territori qüestiona el sistema

El moviment independentista català no va ser —com es va voler presentar— un deliri identitari, sinó una reacció política davant un sistema econòmic i institucional insostenible. Durant dècades, Catalunya havia confiat en la idea que l’autogovern podia coexistir amb la lleialtat constitucional, però la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 contra l’Estatut d’Autonomia va trencar definitivament aquesta ficció.

Quan l’Estat va declarar inconstitucionals articles aprovats en referèndum i ratificats pel Congrés, va deixar clar que l’autonomia tenia límits de cartró: l’autogovern existia només mentre no posés en qüestió el centre. La demanda d’un finançament just no era només una qüestió comptable; era, en realitat, una denúncia del model extractiu que alimenta el cor de l’Estat amb els recursos de tot el llevant peninsular.

Perquè en el centre del debat econòmic hi van aparèixer les balances fiscals, el dèficit d’inversions, les infraestructures radials, cosa que va desembocar en un qüestionament de sobirania política, perquè evidenciava que la dependència financera és el veritable mecanisme de submissió.

El Procés del 2017 va posar en evidència que el centralisme no és una disfunció del sistema, sinó la seva essència fundacional. Quan una part del territori va gosar posar-ho en qüestió, l’Estat va respondre no amb diàleg, sinó amb represàlia institucional i mobilització judicial. En aquella resposta, la monarquia borbònica hi va jugar un paper especialment actiu, convertint-se en garant simbòlic del vell ordre.

Amb l’aplicació de l’article 155, la intervenció de la Generalitat i la persecució penal de líders polítics i civils van mostrar la crua realitat: la Constitució no és un marc de convivència, sinó un contracte de submissió que s’activa quan algú en prova els límits.

Per aquest motiu, el suposat “Nou Finançament Singular” que avui el PSOE i la seva filial pregonen als quatre vents, oferint-li a Catalunya, és una absoluta contradicció en tots els seus termes. Perquè si fos realment singular, trencaria la uniformitat fiscal que garanteix el poder del centre i implosionaria l’edifici constitucional sobre el qual es construeix el règim del 78.

El sistema no pot reformar-se sense destruir-se, perquè la seva fortalesa és la seva rigidesa. Aquest sistema va ser creat per viure de la centralització, i la centralització és incompatible amb la llibertat econòmica dels territoris.

Darrere del miratge del 78

Com ja advertia Montesquieu, “quan el poder es concentra, la llibertat s’esvaeix”. Espanya ha convertit aquesta màxima en programa d’Estat. Madrid actua com una metròpoli interior que governa per atracció i dependència: fiscal, mediàtica, política i esportiva. La corrupció engreixa els engranatges, la llei en consagra la legitimitat i la demografia en garanteix la continuïtat.

Per això, parlar de finançament singular és, avui, un oxímoron: cap singularitat és possible dins d’un sistema dissenyat per anul·lar-la. El centralisme madrileny no és una patologia, sinó que és el cor mateix del règim.

I mentre la riquesa continuï viatjant del llevant peninsular cap al centre, Espanya continuarà essent un Estat de dependències amb aparença de democràcia. El veritable miracle no és Madrid: és que el país encara aguanti. Perquè —com sempre— el poder no resideix on es treballa, sinó on s’arbitra la distribució del mèrit. Potser la pregunta no és si Espanya pot canviar, sinó si realment vol fer-ho.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Al llarg de la nostra educació hem après grans referents que han marcat la història per les seves troballes o investigacions. La gran majoria d’ells, noms d’homes que han aconseguit l’èxit. El que no t’expliquen als llibres, és que molts d’aquests referents han treballat conjuntament amb dones sense les quals la seva gesta no hagués estat possible.

A tots els sectors laborals trobem a dones que han estat invisibilitzades simplement pel fet de ser dones. Fins i tot, en molts dels casos, la seva feina ha estat atribuïda a la figura d’un home que s’ha emportat tot el reconeixement i el món de l’economia no és cap excepció. Volem donar llum a aquestes dones que han quedat a l’ombra i reivindicar la seva aportació a la història.

Beatrice Webb, idees revolucionàries

Des de molt petita, la Beatrice tenia moltes inquietuds intel·lectuals i va mostrar-se molt interessada per les idees socialistes fruit de les idees revolucionàries que corrien en aquell moment. Va néixer en el 1858 a Gloucester (Anglaterra), en una època en la qual el sector obrer de la Revolució Industrial patia l’explotació indiscriminada de la patronal i les famílies vivien en la misèria. Impulsada per aquest context i la seva delicada salut, Beatrice va portar a terme una educació pràcticament autodidacta molt enfocada en la filosofia, les ciències i les lletres.

El 1890 va conèixer a l’intel·lectual socialista Sidney Webb qui després va esdevenir el seu marit. Junts van començar a treballar en noves teories i celebrant reunions amb altres simpatitzants del socialisme on discutien durant hores diferents temàtiques. El 1897 van publicar el que seria el treball més important de les seves vides i un instrument clau per entendre la revolució socialista no marxista d’Anglaterra, ‘Democràcia Industrial’.

A ells se’ls atribueix la idea d’un Estat que garanteixi una vida digna als seus ciutadans, un terme que ella mateixa va denominar ‘house – keeping state’. Malgrat conformar un perfecte tàndem i haver treballat junts en diferents publicacions, només el nom del seu marit, Sydney Webb, va passar a la història com un dels reformistes socials més importants a Anglaterra.

Anna Schwartz, essencial per a la teoria monetarista

Si mencionem el cognom Friedman, és probable hàgim sentit a parlar d’ell o fins i tot, el reconeguem com el pare de la teoria monetarista. I, certament, ell va contribuir en la creació de la seva reputació, però va comptar amb l’ajuda d’Anna Schwartz, una investigadora que va quedar a l’ombra del prestigi de Friedman. 

Nascuda a Nova York en el 1915, va passar gran part dels seus anys de vida treballant a la National Bureau of Economic Research de la seva ciutat natal. El 1963, però, la seva carrera va fer un salt gràcies a la publicació d’‘Una història monetària dels Estats Units, 1867–1960’ (‘A Monetary History of the United States, 1867–1960’), un treball que va veure la llum gràcies a la investigació conjunta de Schwartz i Milton Friedman. L’obra va marcar la història de l’economia nord-americana i encara avui és un referent sobre la bona gestió de l’economia i com evitar fluctuacions en l’àmbit nacional.

Friedman va ser nomenat com el pare fundador de la teoria monetarista relegant a Schwartz a un segon lloc. El 1976 va rebre el Nobel de l’Economia gràcies a l’obra fruit de la feina conjunta amb Schwartz, però ella no va rebre cap menció en el comitè ni tampoc a l’esfera pública. Anys després, crítics britànics van destacar a la investigadora reclamant la seva importància en el desenvolupament de la teoria, però tot i això, no va obtenir el seu reconeixement.

Elles són només dos exemples de referents femenins que han contribuït a la història, però que pel fet de ser dones han quedat en un segon pla, a l’ombra. Ara, amb més recursos dels que comptaven abans i una mirada més crítica, podem treure la pols a aquelles figures que malgrat haver aportat el seu granet de sorra, han quedat excloses dels llibres d’història.

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.

El rumber barceloní Joan Ximénez Valentí, el Petitet, va morir ahir 11 d’octubre de 2024. La rumba catalana perd un dels seus grans referents. Des d’11Onze volem expressar el condol a la família i lamentar la mort de l’autor del nostre himne, “La rumba dels calerons”.

“El Petitet era una d’aquelles persones especials, dotada de talent, alegria i una capacitat creativa fora de tota mesura. Era fàcil adonar-se’n a casa seva. Estaves amb ell, al menjador, xerrant davant de la tele i t’adonaves que ell, connectat amb la màquina que l’ajudava a respirar per la miastenia gravis que patia, anava movent els dits rítmicament: estava pensant música. Sempre estava pensant música”, explica Toni Mata, director de continguts i comunicació d’11Onze.

En Joan Ximénez, gitano del carrer de la Cera, era fill de Ramón el Huesos (un dels primers palmeros de Peret) i ha estat un dels més destacats de la rumba catalana de les darreres dècades. De quan el Raval era dels gitanos que treballaven al tèxtil i sortien mudats al carrer, “els gitanos guapos”, que deia Petitet. De quan la roba estesa donava color als carrers i la rumba va ser la música urbana més potent d’Europa. En aquella època els rumbers omplien els locals de música i en Petitet, amb el seu grup Tobago i el seu disc Rumbamanía, competia en vendes amb David Bowie i Michael Jackson.

Però aquell món va desaparèixer, i la malaltia va condicionar els darrers anys de la vida d’en Petitet. Tot i això, va tenir força per complir una promesa. Quan la seva mare era al seu llit de mort, ell li va prometre que duria la rumba catalana al Liceu. I ho va aconseguir, perquè “quan un gitano et dona la paraula, ja està”. Aquella aventura, la de portar una música de la gent com és la rumba a la casa de l’òpera i les classes altes, va ser recollida en el documental Petitet, de Carles Bosch. El film va ser reconegut amb Premi Gaudí a la millor pel·lícula documental. El guionista d’aquella pel·lícula, David Vidal, és l’autor d’aquest obituari al Petitet.

El Petitet i 11Onze

“El 2022 vam contactar amb el Petitet perquè volíem fer una cançó per 11Onze. Volíem una rumba perquè és catalana, és alegre, és de la gent i representa als gitanos, que molt sovint han hagut de viure als marges de la societat i han sabut sobreviure. Tot això connectava directament amb l’ideari de la nostra entitat”, explica Toni Mata. L’entesa va ser immediata. En Petitet va comprendre i abraçar la idea d’11Onze i la seva visió comunitària. La col·laboració va donar lloc a La rumba dels calerons, la primera rumba crítica mai composta. 

“En Petitet era un perfeccionista”, recorda Mata, “m’anava enviant versions, ajustant la lletra, afegint capes de música… fins i tot va convèncer una arpista del Liceu perquè vingués a l’estudi a gravar. Això sí, l’arpa faria de piano, i sense partitura! L’arpista ho va aconseguir, però, realment estava clar que el Petitet i la seva colla estaven fets d’una altra pasta”. El videoclip de “La rumba dels calerons” es va gravar a la rambla del Raval, en una gran festa popular tocant pels carrers que van veure créixer el Petitet i la rumba catalana. 

Avui 11Onze i tots els que el van conèixer i gaudir lamenten la mort del Petitet. “Amb ell perdem l’autor del nostre himne, una bellíssima persona, fidel, digne i ple d’amor per la gent”, afirma James Sène, president d’11Onze. A “La rumba dels calerons”, explica Toni Mata, “ell acabava demanant la pau al món. No ho va aconseguir, però, sens dubte, el va fer una mica millor”. Ens acomiadem del Petitet, transmetent el condol a la família i ballant amb ell perquè, com sempre deia, “és millor riure, que plorar”.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!