Dues dones ignorades pels llibres d’història

Al llarg de la nostra educació hem après grans referents que han marcat la història per les seves troballes o investigacions. La gran majoria d’ells, noms d’homes que han aconseguit l’èxit. El que no t’expliquen als llibres, és que molts d’aquests referents han treballat conjuntament amb dones sense les quals la seva gesta no hagués estat possible.

A tots els sectors laborals trobem a dones que han estat invisibilitzades simplement pel fet de ser dones. Fins i tot, en molts dels casos, la seva feina ha estat atribuïda a la figura d’un home que s’ha emportat tot el reconeixement i el món de l’economia no és cap excepció. Volem donar llum a aquestes dones que han quedat a l’ombra i reivindicar la seva aportació a la història.

Beatrice Webb, idees revolucionàries

Des de molt petita, la Beatrice tenia moltes inquietuds intel·lectuals i va mostrar-se molt interessada per les idees socialistes fruit de les idees revolucionàries que corrien en aquell moment. Va néixer en el 1858 a Gloucester (Anglaterra), en una època en la qual el sector obrer de la Revolució Industrial patia l’explotació indiscriminada de la patronal i les famílies vivien en la misèria. Impulsada per aquest context i la seva delicada salut, Beatrice va portar a terme una educació pràcticament autodidacta molt enfocada en la filosofia, les ciències i les lletres.

El 1890 va conèixer a l’intel·lectual socialista Sidney Webb qui després va esdevenir el seu marit. Junts van començar a treballar en noves teories i celebrant reunions amb altres simpatitzants del socialisme on discutien durant hores diferents temàtiques. El 1897 van publicar el que seria el treball més important de les seves vides i un instrument clau per entendre la revolució socialista no marxista d’Anglaterra, ‘Democràcia Industrial’.

A ells se’ls atribueix la idea d’un Estat que garanteixi una vida digna als seus ciutadans, un terme que ella mateixa va denominar ‘house – keeping state’. Malgrat conformar un perfecte tàndem i haver treballat junts en diferents publicacions, només el nom del seu marit, Sydney Webb, va passar a la història com un dels reformistes socials més importants a Anglaterra.

Anna Schwartz, essencial per a la teoria monetarista

Si mencionem el cognom Friedman, és probable hàgim sentit a parlar d’ell o fins i tot, el reconeguem com el pare de la teoria monetarista. I, certament, ell va contribuir en la creació de la seva reputació, però va comptar amb l’ajuda d’Anna Schwartz, una investigadora que va quedar a l’ombra del prestigi de Friedman. 

Nascuda a Nova York en el 1915, va passar gran part dels seus anys de vida treballant a la National Bureau of Economic Research de la seva ciutat natal. El 1963, però, la seva carrera va fer un salt gràcies a la publicació d’‘Una història monetària dels Estats Units, 1867–1960’ (‘A Monetary History of the United States, 1867–1960’), un treball que va veure la llum gràcies a la investigació conjunta de Schwartz i Milton Friedman. L’obra va marcar la història de l’economia nord-americana i encara avui és un referent sobre la bona gestió de l’economia i com evitar fluctuacions en l’àmbit nacional.

Friedman va ser nomenat com el pare fundador de la teoria monetarista relegant a Schwartz a un segon lloc. El 1976 va rebre el Nobel de l’Economia gràcies a l’obra fruit de la feina conjunta amb Schwartz, però ella no va rebre cap menció en el comitè ni tampoc a l’esfera pública. Anys després, crítics britànics van destacar a la investigadora reclamant la seva importància en el desenvolupament de la teoria, però tot i això, no va obtenir el seu reconeixement.

Elles són només dos exemples de referents femenins que han contribuït a la història, però que pel fet de ser dones han quedat en un segon pla, a l’ombra. Ara, amb més recursos dels que comptaven abans i una mirada més crítica, podem treure la pols a aquelles figures que malgrat haver aportat el seu granet de sorra, han quedat excloses dels llibres d’història.

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.

Al llarg de la història, el concepte de frontera ha estat objecte de múltiples interpretacions. Per als romans, la frontera o limes era concebuda com una zona d’influència i control, més que no pas com una línia fixa. En canvi, en el món medieval, la frontera —coneguda com a marca o extremadura— era un espai dinàmic, flexible i sovint carregat d’oportunitats comercials i polítiques. No obstant això, a partir de mitjan segle XVII, la frontera es transformà en una línia jurídica de separació entre territoris, adquirint un caràcter marcadament administratiu.

Aquesta nova concepció de fronterera tingué conseqüències profundes en la configuració política d’Europa. La reorganització del mapa polític afavorí la consolidació de noves sobiranies estatals, però també significà el trencament de realitats culturals, socials, polítiques i econòmiques que havien estat cohesionades durant segles. Així, qualsevol persona, comunitat o territori que qüestionés aquest nou principi de sobirania —basat en la unitat absoluta i indivisible de l’Estat— s’enfrontava a dures represàlies militars i polítiques.

Seguint aquesta evolució, el concepte de frontera ha estat àmpliament analitzat per diverses disciplines de les Ciències Socials. Fins fa poc, aquests estudis han estat condicionats per perspectives politicohistòriques que han interpretat la frontera com un element fonamental per a la definició dels Estats. Un exemple d’això són les teories polítiques dels segles XIX i XX, que van justificar la delimitació precisa del territori i l’ús estratègic de la frontera com a instrument de defensa i afirmació de la sobirania estatal. Amb el temps, la política va permetre que l’Estat associés la seva identitat amb el concepte de nació, forçant així la unificació de diverses realitats històriques sota el model de Estat nació tot i que aquest procés acabaria generant tensions internes.

Tanmateix, els estudis més recents de geografia històrica han permès reformular la noció de frontera. S’ha demostrat que les fronteres no són simples línies físiques inamovibles, sinó que constitueixen espais de contacte dinàmics on es produeixen interaccions socials, econòmiques i culturals constants. Aquesta perspectiva desmunta la idea tradicional de frontera com un mur infranquejable i la redefineix com una zona de transició i relació. Un exemple paradigmàtic d’aquesta nova mirada és la tesi doctoral d’Òscar Jané Checa, que aporta una anàlisi rigorosa i ben documentada sobre la construcció de la frontera pirinenca al segle XVII i el seu impacte en la realitat catalana. Estudis com aquest ajuden a comprendre que la frontera no és només una divisió imposada, sinó també un espai viu que modela i transforma les societats que l’habiten.

Elements geogràfics que configuren una identitat

L’origen dels Països Catalans es remunta a l’època carolíngia quan, amb la política de la Renovatio Imperii, es van organitzar els territoris del sud dels Pirineus —des de Pamplona fins a Barcelona— en marques defensives enfront del món andalusí. Fins al segle XIII, els comtes de Barcelona van mantenir interessos al nord dels Pirineus, però després de la batalla de Muret, l’expansió es va reorientar cap al sud peninsular i l’est insular. Aquest procés fou possible gràcies a tres elements geopolítics fonamentals.

El primer element clau fou el mar, entès com a principal eix de comunicació i vertebració territorial. Això va permetre establir un triangle de riquesa entre València, Mallorca i Barcelona, un model que, malgrat els embats centralistes, encara avui persisteix com a referent econòmic i cultural.

El segon element determinant fou la diferència d’altitud entre la Meseta castellana i el litoral mediterrani. L’estructura física dels Països Catalans ha afavorit, des de l’antiguitat, una elevada densitat poblacional a les zones litorals i a les valls baixes, en contrast amb les regions interiors més elevades i aïllades. Aquesta realitat geogràfica ha donat lloc a models de poblament diferenciats: una costa oberta a les comunicacions i a l’intercanvi, mentre que l’interior ha mantingut una població més dispersa i autosuficient.

Aquesta distribució es pot observar clarament en un mapa nocturn de la península Ibèrica, on les zones més il·luminades corresponen a la Vall de l’Ebre —Saragossa—, el litoral mediterrani —des de la plana del Rosselló fins a Múrcia—, la Vall del Guadalquivir, la desembocadura del Tajo, les petites valls del litoral cantàbric i el centre peninsular, per ser-ne la capital. La resta del territori roman en la foscor, indicant una baixa densitat demogràfica que reflecteix la realitat de l’Espanya buida. 

El tercer element clau és la presència d’un gran desert demogràfic. Aquesta àrea, coneguda com la Serrania celtibèrica, presenta una densitat de població extremadament baixa i ha estat històricament desconnectada d’altres regions peninsulars. Es tracta de la segona zona menys poblada d’Europa, només per darrere de la Lapònia finlandesa. Aquest desert s’estén des de Tortosa, al nord amb Saragossa, a l’oest amb Madrid i al sud amb Ciudad Real. Aquest buit poblacional ha actuat al llarg dels segles com una barrera natural que ha preservat els Països Catalans del contacte directe amb l’interior peninsular, i ha reforçat la seva singularitat geopolítica. Només alguns accessos, com la Vall de l’Ebre —seguint la via fluvial— a través de l’eix Tortosa-Lleida-Saragossa i l’horta d’Alacant, han permès una certa connexió amb l’interior.

I aquesta separació física també s’ha reproduït al nord, on el migdia francès presenta característiques similars, tot i que en menor grau. Això explicaria per què els territoris catalans de l’Estat francès (Rosselló) i de l’Estat espanyol han viscut històricament aïllats els uns dels altres. 

Aquest marc geopolític, juntament amb la llengua com a element distintiu, ha consolidat la idea d’un país amb una estructura homogènia i amb sentit propi. Més enllà de la unitat lingüística de Salses a Guardamar, la configuració geogràfica explica la continuïtat territorial de la llengua catalana, que va expandir-se seguint un recorregut lògic sense obstacles naturals significatius.

Rivalitats dinàstiques i enfrontaments familiars

Després de la Guerra Civil castellana (1475-1479), els dos territoris més extensos de la península Ibèrica —el regne de Castella i la Confederació Catalanoaragonesa— van crear plegats una nova entitat política coneguda com la Monarquia Hispànica, a la qual aviat s’afegirien Granada (1492), Portugal (1497) i Navarra (1512). Aquest nou estat dinàstic es va configurar a partir de dos elements clau: l’exèrcit i la política exterior. Per contra, altres aspectes fonamentals de l’Estat modern, com les fronteres, la moneda, les lleis i les institucions, van romandre totalment separats per a cada territori. La Confederació Catalanoaragonesa, tot i formar part d’aquesta estructura dinàstica, va mantenir inicialment les seves pròpies institucions i sistemes jurídics, fet que va generar tensions recurrents amb la monarquia hispànica durant els segles posteriors.

El descobriment d’importants jaciments de metalls preciosos —entre Mèxic i el Perú— va propiciar la fundació o refundació de ciutats americanes, que van adquirir un paper territorial estratègic per garantir un flux constant de riquesa cap a Castella. Això va convertir Castella en un actor econòmic amb grans recursos, però també en un estat que gastava sumes desorbitades per construir la seva pròpia idea de civilització, basada en el catolicisme. Aquesta obsessió, sovint descontrolada, la va portar a embarcar-se en nombrosos conflictes de diversa índole, com disputes teològiques, enfrontaments dinàstics, afers comercials i projectes arquitectònics monumentals. A més, a principis del segle XVI, les principals Comunitats de Castella es van veure obligades a assumir un impost considerable per finançar la compra del títol imperial per part de la família dels Habsburg, fet que va desencadenar la famosa Revolta dels Comuners.

Amb l’adquisició del títol imperial, França —governada en aquell moment per la dinastia Valois— va percebre els Habsburg com el seu principal enemic, ja que amb aquella compra la família dels Àustries passava a controlar la major part dels territoris que envoltaven el regne francès. Aquesta situació agreujava encara més els reptes econòmics de França a mitjan segle XVI, puix els Habsburg, de manera indirecta, condicionaven la mobilitat comercial i restringien les oportunitats de creixement.

En conseqüència, sectors fonamentals com l’agricultura —especialment la vinya, el blat i altres cereals— i la manufactura tèxtil, que constituïen el motor econòmic del regne francès, es van veure limitats per les dificultats d’accés als mercats d’Itàlia i de les Províncies Unides. Ciutats clau com Lió, París i Marsella van experimentar els efectes d’aquest bloqueig, i es va veure coartada la seva llibertat comercial i la seva capacitat d’expansió econòmica.

Fou per aquest motiu —tot i ser una societat eminentment catòlica— que França va donar suport a les faccions protestants holandeses i alemanyes, a fi de contrarestar l’expansionisme hispànic. Aquesta estratègia s’inscrivia en el principi geopolític del Grand Dessein, que buscava envoltar els dominis hispànics amb aliats hostils per desgastar la influència dels Habsburg a Europa. Com a conseqüència, durant els següents segles, la Monarquia Hispànica i França s’enfrontaran aferrissadament pel control d’Europa.

Canvi en la dinàmica econòmica europea

A principis del segle XVII, les mines americanes començaren a mostrar signes d’esgotament, una tendència que s’accentuaria a mesura que avançava el segle. Aquesta desacceleració en l’entrada de metalls preciosos va posar en perill l’economia de la Monarquia Hispànica, que —per mantenir el seu elevat ritme de despesa— es va veure obligada a recórrer al préstec de bancs alemanys i la banca genovesa. Aquesta dependència financera va derivar en una pujada generalitzada dels impostos i en una forta pressió fiscal sobre tota la societat hispànica. Així, la monarquia es va veure forçada a buscar nous mecanismes de finançament, la qual cosa la portaria a exigir majors contribucions als diferents regnes de la Monarquia Hispànica.

En aquest context, el març de 1626, Barcelona va rebre el rei Felip IV, qui havia arribat a la ciutat per jurar les constitucions catalanes. No obstant això, el veritable objectiu de la visita era desencallar l’ambiciós pla del ministre del rei, el comte-duc d’Olivares. El projecte, conegut com la “Unión de Armas”, pretenia que cada regne de la Monarquia Hispànica, inclosa la Confederació Catalanoaragonesa, contribuís amb un nombre determinat de diners i soldats, una càrrega que fins aleshores havia recaigut principalment sobre Castella, atès que tenia el monopoli exclusiu dels metalls preciosos americans, a més de no haver-lo compartit mai.

Tanmateix, les oligarquies castellanes no van calibrar bé les implicacions del jurament de les constitucions catalanes. Mentre que aquest atorgava a Felip IV el títol de comte de Barcelona, també restringia la seva capacitat de disposar lliurement dels recursos econòmics de Catalunya. Això significava que el monarca necessitava el consentiment de la Diputació del General i de les Corts per obtenir nous impostos o sol·licitar recursos extraordinaris, cosa que limitava considerablement la capacitat de la monarquia per executar el projecte d’Olivares.

Durant aquella visita, les institucions catalanes van mostrar-li al rei més interès en la resolució de greuges que elles consideraven essencials que no pas en contribuir als conflictes militars d’interès exclusivament monàrquic. Entre aquestes reivindicacions destacaven la demanda de bloquejar les ingerències del Consell de Castella en els afers del Principat —iniciades en temps de Felip II—, la protecció del comerç català, la limitació dels privilegis de la Mesta castellana i altres monopolis que beneficiaven Castella en detriment de Catalunya, així com mesures per a protegir el comerç mediterrani davant la pirateria i la competència francesa i genovesa. De fet, Catalunya mai es va negar a defensar-se de possibles amenaces, però rebutjava una imposició fiscal i militar que vulnerés el seu ordenament jurídic.

Sense opcions clares a l’horitzó i excessivament condicionada per la seva política internacional, la Monarquia Hispànica va acabar per imposar una militarització forçada i un augment de la pressió fiscal — negociació prèvia— amb les institucions catalanes, cosa que va alimentar encara més la tensió entre el govern central i Catalunya. Aquesta conjuntura de malestar fou percebuda per la monarquia francesa com una oportunitat per debilitar el poder hispànic a la península Ibèrica. Des de feia dècades, França buscava fissures en la Monarquia Hispànica i la situació a Catalunya li va proporcionar el pretext ideal per intervenir-hi.

L’oportunitat es va presentar el 1639, quan la crisi social i institucional catalana va esdevenir el terreny fèrtil per a la insurrecció. França va actuar amb una estratègia calculada de desestabilització, basada en tres grans eixos. Primer, va oferir suport diplomàtic i polític a Catalunya, reconeixent la seva sobirania sota protecció francesa. En segon lloc, va intervenir militarment al Rosselló i altres zones catalanes, la qual cosa reforçava la percepció que França podia ser un aliat contra Castella. Finalment, va fomentar la divisió interna a Catalunya, jugant amb la rivalitat entre els partidaris de la resistència i aquells que veien en una aliança amb París una opció política viable. Amb aquests moviments, França va aconseguir afeblir la presència hispànica i situar-se com a actor clau en el conflicte català.

Identitats en conflicte

Davant la repressió de Felip IV i la política centralitzadora dels Àustries —encapçalada pel comte Duc d’Olivares—, Catalunya va proclamar Lluís XIII com a comte de Barcelona el 1641. Aquesta decisió va implicar una reformulació del discurs identitari català, situat entre la defensa de les seves institucions pròpies i la necessitat d’una aliança estratègica amb França.

Igualment, aquesta vinculació amb França no va ser homogènia ni exempta de tensions. La presència francesa a Catalunya no va comportar una integració plena dins la monarquia francesa, sinó que va generar descontentament entre diversos sectors de la societat, perquè a mesura que el suport militar francès es va anar transformant en una ocupació efectiva, la desafecció envers França va anar creixent, va afavorir finalment el retorn de Catalunya sota sobirania castellana el 1652.

La tesi de l’Oscar Jané Checa posa de manifest que la redefinició de les identitats no es va produir només a Catalunya, sinó també a França i Castella. Per a Castella, Catalunya esdevenia —i encara avui— una regió rebel que qüestionava el projecte imperial dels Àustries. Mentre que per a França, la Catalunya nord-oriental era un territori el qual es podria convertir en un territori fronterer que calia administrar i assimilar. I Catalunya —com sempre— va anar oscil·lant entre la defensa de les seves institucions i la necessitat d’encaixar d’alguna manera entre una de les dues monarquies veïnes.

Paral·lelament, la situació financera de la Monarquia Hispànica es va anar deteriorant. Davant la incapacitat de fer front als deutes contrets, l’Estat va entrar en un cicle de bancarrotes successives (1627, 1647, 1652 i 1662), fet que va minvar la seva credibilitat davant les cancelleries europees i va afeblir la seva posició internacional. En canvi, França va començar a aplicar el colbertisme, una forma de mercantilisme el qual fomentava la indústria, les manufactures de luxe i la navegació, convertint-la en poc temps en la gran potència econòmica europea de l’època de Lluís XIV. 

Un matí a l’illa dels Faisans

El 7 de novembre de 1659, l’illa dels Faisans, un illot fluvial situat a la desembocadura del riu Bidasoa, entre Hendaia i Irun, es convertí en l’escenari d’un moment crucial per a la història d’Europa: la signatura del Tractat dels Pirineus. Aquest acord posava fi a la llarga guerra entre les monarquies hispànica i francesa, un conflicte iniciat el 1635 en el context de la Guerra dels Trenta Anys.

L’illa dels Faisans, de dimensions modestes, havia estat triada per la seva ubicació estratègica com a territori neutral entre les dues potències. D’un costat, Luis de Haro, marquès del Carpio i home de confiança de Felip IV, representava una monarquia hispànica esgotada per dècades de guerres i immersa en un declivi inexorable. De l’altre, Jules Mazarin, el poderós primer ministre de Lluís XIV, defensava els interessos d’una França en ascens, consolidada com a potència emergent a Europa.

França, a més, arribava amb els deures fets. Des de feia mesos, el jurista, historiador i eclesiàstic Pierre de Marca, comissari reial, treballava en la delimitació de la nova frontera entre el Regne de França i la Monarquia Hispànica, especialment pel que fa a la incorporació del Rosselló i la Cerdanya. La seva obra pòstuma, “Marca Hispànica” (1688), esdevingué una referència fonamental en l’estudi de la frontera pirinenca i en la construcció de la identitat territorial francesa. Tot i no ser geògraf ni cartògraf, la seva influència en la configuració política del territori el convertí en una figura clau de la geopolítica del segle XVII.

Quan les plomes s’uniren al paper, es va confirmar la cessió de diverses places fortes i territoris que reconfiguraven la realitat política de la península Ibèrica. Castella cedia a França el comtat del Rosselló, el Conflent, el Vallespir i part de la Cerdanya, així es consolidava la divisió de Catalunya. Paral·lelament, el tractat estipulava el matrimoni de Maria Teresa d’Àustria, infanta de Castella, amb Lluís XIV de França, un enllaç dinàstic que pretenia segellar la pau mitjançant la unió familiar.

Mentre notaris i testimonis certificaven l’acord, a Madrid i París es preparaven les celebracions. Tanmateix, per als habitants de les regions afectades, especialment a Catalunya, la signatura d’aquell tractat representava una ferida profunda. I hauran de passar més de quaranta anys perquè la Monarquia Hispànica notifiqui oficialment a la Generalitat la cessió d’aquells territoris. La nova frontera pirinenca suposava un tall definitiu en el territori històric, i alhora una escletxa per on s’encendria, dècades més tard, la guerra de Successió Hispànica (1701-1715). Aquest conflicte, amb conseqüències tràgiques per a la Confederació Catalanoaragonesa, acabaria per instaurar el model borbònic a la península Ibèrica, alterant de manera irreversible l’equilibri polític i nacional de la regió.

La fractura econòmica i institucional de la frontera

Un dels elements clau en la integració de la Catalunya Nord a l’òrbita francesa —a part de la construcció d’infinitat de forts i fortaleses com Montlluís, Bellegarde, Prats de Molló, Vilafranca del Conflent, Perpinyà, Salses o Colliure— va ser la fiscalitat, especialment a través de l’impost de la sal, un producte essencial per a la conservació dels aliments. Mentre a la resta de Catalunya, la sal —provinent de les mines de Súria i Cardona— continuava sotmesa al sistema fiscal hispànic, els nous territoris francesos es van incorporar al règim de la gabelle, una l’alta taxa sobre la sal imposada per l’Estat francès, que a partir d’aleshores la consumiran de les salines de Peyriac-de-Mer, Sigean i Gruissan. Aquest canvi va obligar els habitants de la regió a modificar les seves estructures comercials i va reforçar la seva dependència econòmica de la monarquia francesa.

En conseqüència, molts productes que abans circulaven lliurement entre els territoris del nord i del sud dels Pirineus van quedar subjectes a taxes i regulacions imposades per ambdues monarquies. No obstant això, aquestes restriccions van generar noves dinàmiques comercials al marge de les lleis estatals. El contraban esdevingué una activitat econòmica de gran importància per a moltes comunitats frontereres, que trobaven en aquesta pràctica una forma de supervivència i prosperitat.

Amb el pas dels anys, aquesta fractura econòmica es va consolidar amb una assimilació institucional i cultural progressiva. L’administració francesa va desmantellar les institucions pròpies del Rosselló i la Cerdanya i va imposar progressivament la llengua francesa en l’educació i els àmbits oficials. Aquest procés va segellar la separació definitiva entre la Catalunya del sud i la del nord, generant una nova frontera que transcendia la geografia i esdevenia una fractura política i identitària que encara avui perdura.

Darrera reflexió sobre la frontera contemporània

Més de tres segles després, la frontera traçada al segle XVII continua tenint implicacions significatives. La Catalunya Nord, integrada administrativament dins de l’Estat francès, conserva trets culturals i històrics comuns amb la resta dels Països Catalans, però la seva integració a la República Francesa ha anat erosionant progressivament les seves especificitats. La frontera, que en el passat era una barrera administrativa i econòmica, ha esdevingut avui una separació simbòlica que marca la distància entre dues realitats polítiques i jurídiques diferents.

Aquestes fronteres, fixades amb la Pau de Westfàlia (1648) i reforçades pel Tractat dels Pirineus (1659), van ser concebudes com a línies infranquejables en un món dominat pels Estats Nació No obstant això, aquest model estatal ha entrat en crisi. La globalització, la construcció europea i les reivindicacions de les identitats nacionals qüestionen els límits fixats fa segles. Alexandre Deulofeu, amb la seva teoria de “La matemàtica de la història”, afirmava que els imperis i les nacions segueixen cicles previsibles de pujança i decadència, i que el model construït a Westfalià de sobiranies estatals forçades està destinat a desaparèixer.

En un context europeu on les fronteres es redefineixen constantment, la Unió Europea ha permès una major permeabilitat territorial, però les tensions identitàries i les lluites per l’autodeterminació demostren que la frontera no és només un límit geogràfic, sinó també una construcció política i històrica mutable. Així com el segle XVII va ser determinant per a la configuració de Estat nació modern, el segle XXI planteja nous desafiaments sobre la sobirania, les identitats nacionals i el paper de les fronteres en una Europa en transformació.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El rumber barceloní Joan Ximénez Valentí, el Petitet, va morir ahir 11 d’octubre de 2024. La rumba catalana perd un dels seus grans referents. Des d’11Onze volem expressar el condol a la família i lamentar la mort de l’autor del nostre himne, “La rumba dels calerons”.

“El Petitet era una d’aquelles persones especials, dotada de talent, alegria i una capacitat creativa fora de tota mesura. Era fàcil adonar-se’n a casa seva. Estaves amb ell, al menjador, xerrant davant de la tele i t’adonaves que ell, connectat amb la màquina que l’ajudava a respirar per la miastenia gravis que patia, anava movent els dits rítmicament: estava pensant música. Sempre estava pensant música”, explica Toni Mata, director de continguts i comunicació d’11Onze.

En Joan Ximénez, gitano del carrer de la Cera, era fill de Ramón el Huesos (un dels primers palmeros de Peret) i ha estat un dels més destacats de la rumba catalana de les darreres dècades. De quan el Raval era dels gitanos que treballaven al tèxtil i sortien mudats al carrer, “els gitanos guapos”, que deia Petitet. De quan la roba estesa donava color als carrers i la rumba va ser la música urbana més potent d’Europa. En aquella època els rumbers omplien els locals de música i en Petitet, amb el seu grup Tobago i el seu disc Rumbamanía, competia en vendes amb David Bowie i Michael Jackson.

Però aquell món va desaparèixer, i la malaltia va condicionar els darrers anys de la vida d’en Petitet. Tot i això, va tenir força per complir una promesa. Quan la seva mare era al seu llit de mort, ell li va prometre que duria la rumba catalana al Liceu. I ho va aconseguir, perquè “quan un gitano et dona la paraula, ja està”. Aquella aventura, la de portar una música de la gent com és la rumba a la casa de l’òpera i les classes altes, va ser recollida en el documental Petitet, de Carles Bosch. El film va ser reconegut amb Premi Gaudí a la millor pel·lícula documental. El guionista d’aquella pel·lícula, David Vidal, és l’autor d’aquest obituari al Petitet.

El Petitet i 11Onze

“El 2022 vam contactar amb el Petitet perquè volíem fer una cançó per 11Onze. Volíem una rumba perquè és catalana, és alegre, és de la gent i representa als gitanos, que molt sovint han hagut de viure als marges de la societat i han sabut sobreviure. Tot això connectava directament amb l’ideari de la nostra entitat”, explica Toni Mata. L’entesa va ser immediata. En Petitet va comprendre i abraçar la idea d’11Onze i la seva visió comunitària. La col·laboració va donar lloc a La rumba dels calerons, la primera rumba crítica mai composta. 

“En Petitet era un perfeccionista”, recorda Mata, “m’anava enviant versions, ajustant la lletra, afegint capes de música… fins i tot va convèncer una arpista del Liceu perquè vingués a l’estudi a gravar. Això sí, l’arpa faria de piano, i sense partitura! L’arpista ho va aconseguir, però, realment estava clar que el Petitet i la seva colla estaven fets d’una altra pasta”. El videoclip de “La rumba dels calerons” es va gravar a la rambla del Raval, en una gran festa popular tocant pels carrers que van veure créixer el Petitet i la rumba catalana. 

Avui 11Onze i tots els que el van conèixer i gaudir lamenten la mort del Petitet. “Amb ell perdem l’autor del nostre himne, una bellíssima persona, fidel, digne i ple d’amor per la gent”, afirma James Sène, president d’11Onze. A “La rumba dels calerons”, explica Toni Mata, “ell acabava demanant la pau al món. No ho va aconseguir, però, sens dubte, el va fer una mica millor”. Ens acomiadem del Petitet, transmetent el condol a la família i ballant amb ell perquè, com sempre deia, “és millor riure, que plorar”.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Al llarg de la humanitat, s’han ensorrat imperis, molts sistemes econòmics han fet fallida i s’han produït desenes de col·lapses de divises. Tanmateix, l’or sempre ha estat el valor refugi on escudar-se per protegir patrimonis i riqueses. A 11Onze fem un repàs de la història del valor de l’or. 

Aquesta història de les riqueses i de l’or comença fa prop l’any 3000 aC. Els egipcis antics van ser els primers a crear joies amb aquest metall preciós. No obstant això, no va ser fins al segle VI aC. quan l’or va començar a fer-se servir com a moneda de canvi. Va ser de la mà dels comerciants, que buscaven un model que els permetés estandarditzar les seves transaccions.

Aquest model que feia servir l’or es va fer hegemònic al món conegut, tant a Europa com a Àfrica, Àsia o Amèrica. L’or es va convertir en un veritable símbol de riquesa i patrimoni. I, de mica en mica, es van buscar maneres de refinar aquell sistema. La primera vegada que es va estandarditzar el valor d’una moneda que encara continua en circulació per representar el govern d’un país va ser a Gran Bretanya prop del 1066. Així es va donar nom a la lliura esterlina.

I va ser precisament sobre la lliura esterlina que es va establir per primera vegada el patró or. Però no va ser fins força segles més tard, segons els historiadors. Així, el 1717 s’estableix el primer estàndard basat en l’or, i ho fa de la mà, ni més ni menys, que d’Isaac Newton. És el científic qui, en un assaig sobre el sistema monetari, estableix una proporció d’or a plata que defineix una relació entre les monedes d’or i el penic de plata que hauria de ser la unitat de compte estàndard en la Llei de la Reina Anna de Gran Bretanya.

Això no obstant, un veritable patró or demana que hi hagi una font de bitllets i monedes de curs legal, i que aquesta font estigui sostinguda per la convertibilitat a l’or. I això no va succeir a Anglaterra fins que David Hume desenvolupa el sistema de patró or el 1752. A partir d’aleshores, aquest patró or es va anar estenent a la resta de països i serà el sistema monetari característic del segle XIX.

D’aquesta manera, en el patró or s’estableix que la moneda d’un país és totalment convertible en grams d’or, és a dir, s’estandarditza quina proporció d’or hi ha en cadascuna de les monedes encunyades en circulació. De fet, els bancs centrals tenien l’obligació de canviar divises en or si un ciutadà ho demanava. I, a més, existia la lliure circulació de capital, és a dir, que els individus podien exportar i importar capitals en or, sovint representats en paper moneda més que en metàl·lic.

Tot i que el dòlar ja era una moneda espanyola en circulació a les Amèriques, no va ser fins 20 anys després de la seva fundació, el 1792, que els Estats Units també van adoptar el patró or per encunyar el dòlar americà i, en fer-ho, van anar guanyant protagonisme en el món monetari. Tanmateix, després de la Primera Guerra Mundial i del crac del 1929 i la Gran Depressió, molts països van decidir abandonar el patró or per poder devaluar les seves monedes i recuperar una economia que anava de mal borràs. 

La fi del patró or

La conferència de Bretton Woods del 1944 va marcar el camí: es va acordar que es vincularien totes les divises al dòlar, amb la condició de mantenir el dòlar a un tipus de canvi fix amb el preu de l’or. El model, però, va durar uns escassos 30 anys, fins al 1971, quan el president Richard Nixon va posar fi al patró or per poder reflotar l’economia americana durant la Guerra del Vietnam, de la mateixa manera que ho havien fet abans altres governs pel crac del 1929.

A partir d’aquell moment, el dòlar i la resta de divises que hi ha al món, incloses les criptomonedes com el bitcoin, són el que s’anomena monedes ‘fiat’, és a dir, que depenen completament de la confiança que els donem, com ha explicat a La Plaça el responsable de producte d’11Onze, Jordi Sánchez. Per tant, no estan avalades per metalls preciosos i això fa que siguin més inestables.

De fet, la fi del patró or és, per a molts experts, l’inici de la perversió de tot el sistema monetari, que imprimeix bitllets quan li convé, i que fa que, actualment, el valor del dòlar estigui sobredimensionat i ocasioni turbulències a l’economia que poden desencadenar una crisi global de deute. És per això que l’or torna a ser el valor segur que dona protecció als inversors.

Protegir-se i evitar les bombolles d’or

L’or no ha deixat de tenir mai importància en l’economia mundial. Sense anar més lluny, els balanços dels bancs centrals europeus, com el Banc Central Europeu (BCE), la Reserva Federal dels Estats Units i el Banc d’Anglaterra, i organismes internacionals com el Fons Monetari Internacional (FMI) han de mantenir aproximadament la cinquena part de les reserves mundials del metall preciós. Així s’eviten bombolles de l’or i es controla la seva cotització.

A més, en contextos convulsos com el que vivim, els governs protegeixen les reserves del país comprant or, com estan fent la Xina i l’Índia actualment, tal com desgranava l’exsecretari general de la Cecot, David Garrofé, en un dels darrers episodis del podcast Ens Interessa. Precisament perquè la ciutadania corrent també tingui l’oportunitat de protegir el seu patrimoni de la inflació rampant, 11Onze ha llançat Preciosos 11Onze. 

El material que floreix de la terra

Cal tenir present que l’or és un material preciós limitat, motiu pel qual és difícil que perdi el seu valor, i es troba a la natura en estat pur, en trossets allargassats o en partícules petites. A finals del 2006, s’estimava que l’or que s’havia minat al llarg de la història equivalia a 158.000 tones, el que representa només un cub de 20 metres de costat. 

L’or com a element, a banda del seu color groc metàl·lic inigualable, destaca entre la resta de metalls perquè és el més mal·leable i dúctil que es coneix. Els científics valoren la seva densitat i l’alt punt de fusió que té. També l’alta afinitat electrònica, que el fa un bon conductor de la calor i l’electricitat. A més, no l’afecta l’aire ni la majoria d’agents químics. En economia, l’or és també així de confiable.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

L’apropiació del poder governamental per part de les grans corporacions no és cap novetat, tanmateix, un informe d’Oxfam Intermón presentat a l’Assemblea General de les Nacions Unides adverteix que la influència de l’oligarquia global s’ha disparat i està conformant les regles del joc a favor seu, a costa de la resta de la població.

Algunes de les dades presentades en l’informe d’Oxfam, “Multilateralisme en una Era d’Oligarquia Global”, són alarmants: l’1% més ric de la població mundial acumula més riquesa que el 95% restant, posseeix el 43% de tots els actius financers globals i dues multinacionals són propietàries del 40% del mercat mundial de llavors.

L’estudi elaborat amb dades d’UBS concreta que més d’un terç de les 50 majors empreses del món tenen a un milmilionari com a director executiu o accionista principal i que la capitalització borsària total d’aquestes empreses ascendeix a 13,3 bilions de dòlars. A més, les tres grans corporacions gestores de fons —BlackRock, State Street i Vanguard, que col·lectivament posseeixen el 89% del S&P 500— gestionen 20 bilions de dòlars en actius, prop d’una cinquena part de tots els actius d’inversió a tot el món.

Aquesta concentració extrema de la riquesa i del poder econòmic en mans de poques persones i corporacions no només els atorga una influència desproporcionada sobre els governs i les decisions polítiques a escala global, sinó que alimenta la desigualtat tant dins dels països com entre ells.

“L’ombra de l’oligarquia mundial plana sobre l’Assemblea General de les Nacions Unides. Els ultrarics i les mega-empreses que ells controlen estan conformant les regles del joc a favor seu, a costa de la resta de la població. Les Nacions Unides estan perdent capacitat d’acció enfront del poder creixent dels milmilionaris”, afirma Franc Cortada, director d’Oxfam Intermón.

Necessitat d’un canvi cap al multilateralisme

Aquest nou model governamental —segons el qual el poder i la presa de decisions no estan en mans de governs democràtics sinó de grans corporacions i una petita elit econòmica— forma les bases d’una corporatocràcia que s’ha globalitzat i on els interessos de les grans corporacions i dels més rics sovint es prioritzen per sobre del benestar col·lectiu.

En aquest context, les polítiques públiques s’encaminen a afavorir la desregulació, la reducció d’impostos per als més rics i les grans empreses, mentre que la inversió en serveis socials, educació i sanitat queda en un segon pla. Segons Oxfam, es calcula que cada any es perden bilions de dòlars en ingressos d’impostos a causa de l’evasió i elusió fiscal. Aquesta pèrdua d’ingressos públics afecta directament la capacitat dels governs per finançar serveis essencials.

“En els últims anys, els ultrarics i les empreses amb més poder han utilitzat la seva enorme influència per a frenar els esforços per a resoldre els principals problemes del planeta, com la lluita contra l’evasió i l’elusió fiscal, assegurar que les vacunes contra la COVID-19 siguin accessibles per a totes les persones, o cancel·lar els deutes insostenibles dels països del sud global”, ha explicat Cortada.

És per això que Oxfam insta a una acció conjunta i multilateral per a impulsar un nou marc de fiscalitat internacional, la cancel·lació del deute públic i noves lleis de propietat intel·lectual enfront de futures pandèmies.

Si més no, el director de l’ONG deixa clar que l’actual sistema econòmic no és sostenible i que “només un multilateralisme basat en l’equitat i justícia pot revertir la intensificació del poder d’una oligarquia global”. I afegeix que “alguns líders mundials estan demostrant ser conscients d’això i han incrementat els seus esforços contra la desigualtat. Però han de ser més i amb major força.”

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Les vacances, el descans i l’oci van ser una de les eines més populars utilitzades pel nazisme. Calien treballadors descansats perquè fossin productius i sobretot que estiguessin apaivagats. Els nazis combatien el conflicte social amb balnearis i activitats lúdiques.

Gaudir d’unes merescudes vacances és un dels axiomes més fortament gravats en el subconscient de les societats occidentals. No només es considera una gran conquesta dels treballadors sinó una mena de refugi mental en el qual ens amaguem durant tot un any de penúries laborals. Quan la feina és feixuga i el cansament o la inapetència derroten l’ànim dels treballadors, aquests es posen a pensar en què faran a les vacances. A on anar? Què fer? Aquesta pastanaga que ens posem davant ajuda a molts ciutadans a passar un dia rere l’altre, però com contribueix a la perpetuació d’un model de societat que ens fa infeliços i dependents?

Entre els 1933 i l’any 1945 a l’Alemanya nazi hi va existir l’organització Kraft durch Freude (KdF) que, literalment, vol dir “força a través de l’alegria”. L’objectiu era ben senzill: la gent feliç no es revolta. Això havia de garantir la pau social i, conseqüentment, mantenir la vigència i l’empenta del projecte nazi. Inspirant-se en el feixisme italià (que uns anys abans havia llençat l’Opera Nazionale Dopolavoro) els alemanys van dissenyar un seguit d’activitats que, per primera vegada, posaven certs luxes a l’abast de tota la població amb preus populars. Per fi les classes baixes podrien tastar els plaers de les classes altes: dies de descans en balnearis o en ciutats residencials a la costa, o un creuer, o anar al teatre, o al cinema, o practicar vela o tenis… Per fi els 42.000 treballadors de Siemens, per exemple, podrien fer alguna cosa més que anar-se a remullar als llacs o a passejar pels boscos el cap de setmana. Tot amb l’objectiu indissimulat d’augmentar la productivitat i la cohesió.

L’èxit de la KdF: l’apaivagament

Segons Robert Ley, fundador de la KdF, Hitler desitjava que “a cada treballador se li concedeixi un període de vacances suficient i que tot es disposi de manera que aquestes vacances i la resta del seu temps lliure serveixin realment de descans i recuperació. Ho desitjo perquè vull un poble amb nervis d’acer, perquè l’única manera de fer política en gran és amb un poble que manté la calma”. L’èxit de la iniciativa va ser bruta i, l’any 1938, la KdF va arribar a superar els 10 milions de clients en un any. Es va fer tan important que arribaria a tenir 7.000 treballadors, convertint-se en l’agència de viatges més gran del món. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, l’any 1939, 43 milions d’alemanys havien viatjat amb la KdF i havien gastat milions de marcs en una empresa que, finalment, alimentaria la maquinària de guerra. L’objectiu s’havia complert: la població havia estat apaivagada i s’havien concentrat els diners en les mans de les elits nazis.

El Kdf-Wagen

L’assumpte d’oferir luxes inabastables fins aleshores a la població va impulsar fins i tot la creació del KdF-Wagen, llençant el que després es coneixeria com a Volkswagen (“cotxe del poble”, l’escarabat). La del KdF-Wagen va ser, a més, una magnífica maniobra financera per finançar la guerra, perquè els ciutadans compraven el cotxe a terminis, pagant una quantitat setmanal i no rebien el cotxe fins que l’havien pagat del tot. Allò va servir perquè molts treballadors feliços, en realitat, financessin la producció de material bèl·lic quan va ser preferible dedicar els esforços a la guerra abans que fabricar cotxes per entregar als clients.

La confusió essencial

Durant la Revolució Francesa, el jacobí Robespierre assegurava que “l’ésser humà ha nascut per a la felicitat i la llibertat, però a tot arreu és esclau i desgraciat”. Aquesta idea, que implica que mereixem ser feliços i lliures ha estat intel·ligentment utilitzada tant pels nazis, com pels feixistes italians, els franquistes espanyols i actualment per totes les societats de consum. Les vacances, de quinze dies, de vint-i-tres dies per any natural, d’un mes o de dos, són avui l’eina que els nazis pretenien. Una màquina d’apaivagar societats, plena de ciutadans que fan i desfan maletes mentre revisen amb un somriure les fotos dels seus moments de suposada llibertat.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El sector vinícola de Catalunya factura més de 3.200 milions d’euros i dona feina a gairebé 10.500 persones. El volum de negoci d’aquesta cadena de valor s’ha duplicat des de l’any 2016, erigint-se en un referent global quant a qualitat vitivinícola, cultiu, elaboració i distribució.

Catalunya compta amb una rica tradició vitivinícola que es reflecteix en les seves dotze denominacions d’origen (DO): Alella, Catalunya, Cava, Conca de Barberà, Costers del Segre, Empordà, Montsant, Penedès, Pla de Bages, Priorat, Tarragona i Terra Alta. Aquests territoris són reconeguts tant en l’àmbit nacional com internacional per la producció de vins de qualitat i formen part d’un ecosistema vinícola que continua creixent en totes les seves especialitats.

Això és el que es desprèn de l’últim estudi sobre La cadena de valor vitivinícola a Catalunya, elaborat pel Departament d’Empresa i Treball de la Generalitat a través d’ACCIÓ, l’Agència per la Competitivitat de l’Empresa, que analitza l’estat de salut del sector dels vins i caves de Catalunya. 

Segons aquest informe, el volum de negoci d’aquest sector s’ha duplicat des de l’any 2016, quan es va analitzar aquest àmbit per última vegada, amb un 62% més d’empreses que facturen 3.267 milions d’euros anuals (un increment del 104%), l’equivalent a l’1,2% del PIB, i que donen feina a 10.460 persones.

Es tracta d’un teixit empresarial plenament consolidat, on la majoria de les empreses, el 81,2%, tenen més de deu anys de vida. El document també apunta que el 95,7% de les empreses catalanes d’aquest sector són pimes amb menys de 50 M€ de facturació. L’Alt Penedès, Priorat, Barcelonès, Vallès Occidental i Baix Llobregat són les comarques que concentren més empreses relacionades amb la cadena de valor vitivinícola, destacant la zona de Barcelona, amb el 55,6% del total.

Catalunya, un referent exportador

L’informe apunta que gairebé la meitat (49,5%) de les empreses del sector vitivinícola són exportadores i més d’un terç (35,4%) són exportadores regulars, fent de Catalunya la regió amb més exportadors regulars de productes vitivinícoles. Només l’any passat, les exportacions de vins i caves des del Principat van sumar 615 milions d’euros, cinc vegades més que el volum d’importació d’aquests productes.

Al llarg dels últims deu anys, les empreses catalanes han concentrat el 21,1% del total de vendes de vi i cava de l’Estat espanyol a l’exterior, consolidant-se com a territori líder tant en nombre d’empreses que fan negoci internacional com per volum de negoci generat. Així mateix, és la regió líder en exportadors regulars de productes vitivinícoles, equivalent al 30,6% del total d’Espanya.

El document també destaca que el sector vitivinícola català és un referent global quant a qualitat vitivinícola, cultiu, elaboració i distribució. En aquest sentit, recalca la importància de la distinció de Vi de Finca Qualificada (VFQ), que és el màxim reconeixement que pot rebre el vi català per part del Govern de la Generalitat i una eina de gran utilitat per millorar el posicionament d’aquests productors en mercats clau de tot el món.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Arriba la selectivitat, la prova d’accés a la universitat que decideix el futur de milers d’estudiants i que enguany es farà del 14 al 16 de juny. Descobrim selectivitat.io, l’eina definitiva per a preparar la selectivitat sense morir en l’intent.

L’any 2021, i amb només 22 anys, Jaume Plana va crear selectivitat.io, una plataforma que ofereix tot el material didàctic per afrontar el batxillerat, així com per a preparar-se per a les proves de selectivitat. La iniciativa neix de l’experiència d’en Jaume i altres persones del seu entorn que sentien, tal com descriu ell, una sensació d’abandonament a l’hora d’estudiar i preparar-se per a aquests exàmens.

Amb només un any i escaig, la plataforma ha recollit tot el material necessari per a les matèries que es cursen a batxillerat: apunts que envien els mateixos estudiants, apunts d’acadèmies i professionals, exàmens de prova, calculadora de notes, cursos o podcasts. Tot amb la filosofia d’accés lliure, tal com explica Plana: “És gratuïta ara i per sempre, creiem que el material educatiu no s’ha de pagar”.

A aquests serveis bàsics i gratuïts s’hi sumen serveis addicionals de pagament per als estudiants que puguin necessitar el suport d’un professor que els ajudi a resoldre dubtes i acompanyar-los en aquest procés.

La nota que decideix el teu futur

És la coneguda, i temuda per a alguns, nota de tall. La nota que s’extreu de la selectivitat i la que decidirà a quina carrera i a quina universitat pot accedir l’estudiant, dins el ventall d’opcions que ell o ella hagi escollit. Un sistema que el mateix Plana considera injust i amb un gran risc, la pèrdua de talent pel camí: “Hi ha gent increïble que seria perfecta per a oposicions, però no pot arribar-hi mai perquè el filtratge és per nota” quan el món laboral, remarca, “no es basa en notes”.

El sistema educatiu actual posa les notes al centre des de l’inici. Fins i tot en l’etapa preescolar (de tres a cinc anys) hi ha centres que inicien als alumnes en aquest sistema de selecció que els acompanyarà la resta de vida acadèmica. S’acostumen, doncs, a la selecció per notes.

No obstant, Plana apunta que no se’ls prepara per a viure aquest estudi conscientment i aprofitar-lo. Són milers d’estudiants que per falta d’eines d’organització, d’acompanyament o per temor a no sortir-se’n acaben fracassant dins d’aquest sistema.

La pressió tanca portes

La gestió de la pressió pot arribar a ser molt important de cara al resultat en les proves de selectivitat. En aquest sentit, és rellevant la preparació mental dels alumnes, com explica Plana: “La gent que treu un 14 o molt bones notes és gent molt bona estudiant i que sap portar molt bé la pressió”.

També apunta Jaume Plana que no estem preparats per al fracàs, ja que no ens eduquen per a poder-lo identificar com quelcom natural i, fins i tot, positiu. Ben al contrari, s’assenyala a aquells qui fracassen.

La pressió a l’hora d’encarar els estudis es trasllada, posteriorment, a la manera d’enfocar el mercat laboral, esdevenint un pilar limitant per a molts joves. 

Així doncs, a la preparació acadèmica de cara a la selectivitat s’hi suma la preparació mental que, arran de la conversa, identifiquem en tres grans aspectes: tenir el suport i l’acompanyament per poder fer front a aquestes proves; saber i ser conscients que no passa res si se suspèn, ja que hi haurà noves oportunitats, i finalment tenir clar que les aptituds seran més importants pel nostre futur que qualsevol nota.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Ens hem oblidat de jugar? No. Sempre hem jugat i ho continuem fent, tinguem l’edat que tinguem. Però la societat ha canviat i ara juguem a coses diferents. En parlem amb Víctor Baroja, president de la Federació Catalana de Jocs, Esports i Deports Tradicionals.

Amb el frenètic ritme de vida, ens hem oblidat de jugar? En absolut, segons Víctor Baroja: “No conec cap nen, nena o jove que no jugui”, ens diu. La humanitat sempre ha utilitzat el joc com una forma de relacionar-se. Ara ho segueix fent, però de maneres diferents. Molts dels jocs que ens acompanyen avui no són més que versions millorades dels que jugaven els nostres avantpassats.

Això sí, no es pot obviar la irrupció de la tecnologia a la nostra vida. El temps que abans dedicàvem a juntar-nos a les places amb amics per a jugar a l’aire lliure o gaudir de jocs de taula s’ha vist afectat per la simplicitat i agilitat que ens donen les pantalles.

Tot i així, podem dir que les pantalles ens han robat el temps de joc? “La pantalla no deixa de ser un instrument que ens ha canviat a escala sociològica”, afirma el president de la Federació Catalana de Jocs, Esports i Deports Tradicionals. I continua: “La nostra vida està compartimentada en espais que són com bombolles, i el que ha passat amb les pantalles és que totes les nostres bombolles estan connectades amb un simple clic, podem passar de programar una reunió de feina a jugar al Paraulògic en qüestió de segons”. 

Vestigis del passat

Tot i que la pantalla, ben utilitzada, no és dolenta, “el que mai podrà substituir serà el cara a cara, el fet de baixar a una plaça, tocar-te i que t’envoltin els sons típics dels jocs en comunitat, com, per exemple, el soroll de la fitxa de dòmino picant a la taula”, explica Baroja.

No només els sons, sinó també l’olor del taulell de joc quan l’obríem per a treure les peces o les tradicions que envolten al joc tradicional… Tot això són intangibles que formen part del nostre patrimoni. En Victor ho anomena la “memòria lúdica”, que ens entronca amb el passat històric, amb les generacions que ens han precedit, i “és la peça que fa singular al joc tradicional”.

La banda sonora dels nostres jocs

“Sonos Ludum” és el nom del projecte que han creat des de la federació per a atresorar els sons característics que es produeixen durant els jocs tradicionals: el so del salt a la corda, les peces del dominó, l’impacte de les bitlles, etc.

El projecte pretén estimular la nostra sensibilitat a través dels sons que, tot i haver canviat amb el temps, segueixen portant-nos a un punt de l’espai temps, alhora llunyà i proper, on el joc ens apropa com a éssers socials. La nostra voluntat d’aplegar-nos al voltant d’una taula per a compartir aquest temps de gresca i diversió segueix latent.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’oferta d’ocupació pública que aquest any han aprovat la Generalitat i l’Estat central supera les 60.000 places. Per si et planteges preparar-te una oposició a funcionari, t’oferim deu consells per fer-ho amb garanties.

Davant de la inestabilitat del mercat laboral, potser et planteges preparar-te unes oposicions a funcionari. Sens dubte, és un bon moment per fer-ho per la gran oferta d’ocupació pública que han anunciat tant la Generalitat com el Govern central.

Si decideixes fer el pas, el primer que has de tenir clar és quina és l’opció que s’adapta millor als teus interessos, el teu perfil i les teves capacitats. A més, sigues conscient que necessitaràs cert esperit de sacrifici per treure hores d’estudi cada dia, ser constant i no perdre mai la motivació.

Júlia Pérez, directora de les acadèmies de formació Adams a Catalunya, comparteix deu consells fonamentals per preparar unes oposicions a funcionari amb garanties d’èxit.

1. Objectiu sempre present. Per mantenir la motivació, no s’ha de perdre mai de vista la meta per la qual ens estem esforçant.
2. Gestió del temps. S’ha de tenir clar quant temps hem d’estudiar. Com més hores al dia hi puguem dedicar, millor. Però, en qualsevol cas, és necessari fer una planificació realista per comprovar quants mesos necessitarem per preparar l’oposició.
3. Estudiar bé. Hem de tenir en compte que estudiar no és passar moltes hores davant d’un llibre. És imprescindible trobar fórmules per treure suc al temps.
4. Gaudir de l’estudi. Hem d’intentar passar-nos-ho bé mentre estudiem perquè tantes hores d’estudi no siguin un infern. 
5. Organització. Cal ser molt organitzat perquè passarem moltes hores sols davant de llibres, apunts i testos.
6. Suport. És necessari sentir que el nostre entorn, tant la família com els amics, ens donen suport i ajuden.
7. Entrenar, entrenar i entrenar. Això és una carrera de fons, així que convé fer molta pràctica d’examen.
8. Pensaments negatius sota control. Segur que els tindrem, així que hem d’intentar controlar-los. En aquest sentit, ajuda molt el primer punt: tenir el nostre objectiu clar i sempre present.
9. Millor en companyia. Hem d’estar ben acompanyats. Per això ajuda molt comptar amb professors i altres opositors que ens ajudin a no sentir-nos tan sols.
10. Cura d’un mateix. Els opositors s’han de cuidar molt, tant el cos com la ment, i no deixar de pensar mai que es pot assolir l’objectiu. De fet, moltíssimes persones ho aconsegueixen cada any. Per què no has de ser tu un d’ells?

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!