Nosaltres [i ells]

Des de temps immemorials, allò que els geògrafs grecs van definir com a Península Ibèrica, ha esdevingut el solar on s’ha construït una Història, la qual ha anat forjant diferents realitats i maneres de ser. Però amb l’esdevenir d’Espanya —a principis del XIX— diferents concepcions polítiques han cercat la manera de vertebrar-la a qualsevol preu. Per aquest motiu, alguns s’han entestat a demostrar una fictícia uniformitat històrica i territorial, pel simple fet de compartir una mateixa geografia. Catalunya ha compartit aquest solar, però la seva realitat històrica és una altra i és bo recordar-ho, ara que el debat torna a estar obert.  

Oriol Garcia Farré, historiador i agent 11Onze

La història tradicional d’Espanya s’ha construït d’acord amb la premissa d’atorgar un protagonisme únic a Castella —perllongada amb Andalusia i Extremadura— la qual ha estat exclusivament identificada amb Espanya. A la perifèria, especialment el llevant mediterrani i el nord-oest peninsular, se li ha permès tenir o bé un paper secundari o bé adquirir una certa rellevància de manera puntual, sobretot en els moments on la decadència castellana es feia més palesa. 

Així doncs, Castella —sempre sota una òptica negacionista— ha fet creure que existeix una “nació espanyola” i unes identitats “perifèriques” que les ha autodefinit com a nacionalitats. Però la realitat és una altra. La nació espanyola com la nació catalana o la nació basca són, existeixen, perquè són viscudes i percebudes pels qui així mateix diuen formar-ne part. Per tant, es torna a fer ús de la banalització per tal de confondre l’opinió pública i intentar evitar qualsevol procés d’autodeterminació legítim. En aquest sentit, la construcció identitària de la nació espanyola es torna ben sovint una destrucció sistemàtica de les “perifèries”, és a dir, l’espanyolisme acaba construint la seva identitat a còpia de reprimir les diferències del territori que considera nacional. 

Aquesta visió ha posat de manifest el greu problema sobre la realitat històrica d’Espanya. En primer lloc, ha evidenciat la imperfecció d’Espanya com a projecte polític atès que ha mostrat reiteradament els continus problemes d’adaptabilitat a l’estàndard occidental,  sobretot pel que fa a dinàmiques d’adopció del capitalisme, el liberalisme i el racionalisme en el triple aspecte de l’econòmic, el polític i el cultural. I, en segon lloc, i encara més important, el fracàs més absolut de Castella en la seva tasca de fer d’Espanya una comunitat harmònica, plenament satisfeta amb ella mateixa i tolerant amb la resta de territoris que la componen. Si s’amaga la plurinacionalitat de l’estat, es deforma el passat.

Esmicolant “la unitat de destí en el fet universal”

Dins del sistema escolar franquista, la historiografia es va articular en funció del concepte de “Reconquesta”, el qual es tracta d’un concepte historiogràfic —emprat encara en els currículums de secundària de Castella— que descriu el procés de recuperació —puix els musulmans no eren legítims propietaris de la geografia hispànica— del món feudal per sobre del món musulmà i jueu. Aquest procés arrencaria poc després de l’arribada dels àrabs a la península Ibèrica (segle VIII) i finalitzaria amb els Reis Catòlics (segle XV), els quals acabarien unificant “Espanya” com un Estat integral. Aquesta Reconquesta acabaria forjant “l’esperit espanyol”. 

A mitjan segle passat, un conjunt d’historiadors —a fi de legitimar els vencedors de la Guerra Civil— emprengueren la tasca de construir els arguments històrics on se sustentés el nou règim. El corpus teòric es va basar a trobar “l’essència d’Espanya”. Per tant, la historiografia espanyolista va arribar a “demostrar” que realment existien uns trets distintius de continuïtat entre el passat prehistòric fins a l’actualitat els quals defineixen aquest “esperit espanyol”.  

Actualment, les investigacions tendeixen a trencar l’homogeneïtat territorial de les províncies i mostren una predisposició cada vegada més clara a realitzar recerques que subratllin més les diferències socials i territorials, com per exemple els darrers estudis sobre els hispanogots del segle VIII, on es constaten diferències significatives entre les societats peninsulars, principalment condicionades pels hàbitats on desenvolupen les seves activitats. Les evidències arqueològiques —sense defugir de les fonts documentals— demostren fefaentment que el procés de romanització les va afectar de manera molt diferent.  

Per tant, les crisis de l’antiguitat tardana dels segles III al VIII provocarien canvis molt més profunds, els quals afectarien de manera desigual als diferents territoris peninsulars. En conseqüència, l’arribada dels àrabs a la península Ibèrica també afectaria aquestes societats de diferent manera, per la qual cosa, la idea de la continuïtat entre el regne visigot i les consegüents formacions polítiques es diluiria com el sucre.

L’arqueologia ha confirmat que la penetració del món musulmà dins el territori peninsular no va ser tan traumàtic com s’ha volgut fer creure. Les restes arqueològiques revelen que, després de la conquesta, el territori peninsular mai va ser abandonat. Per tant, tot això demostraria que molts hispanogots van professar la nova fe musulmana, no tant per convicció com per mantenir la propietat de la terra. I aquesta terra es veurà transformada per la introducció de nous sistemes de producció agrària, basats principalment en la gestió i la força de l’aigua.

Deslegitimar l’origen per anul·lar la diferència 

A partir del segle IX, la majoria dels territoris peninsulars s’organitzaran com a regnes, i el rei esdevindrà el seu màxim representant. En canvi, als territoris del nord-est peninsular el comtat serà l’estructura administrativa que s’implementarà, i el comte —imposat des d’Aquisgrà— s’encarregarà d’administrar justícia, garantir l’ordre públic i gestionar la fiscalitat.

Aquest element diferenciador —com fou l’organització carolíngia del territori català— serà àmpliament combatut per la historiografia franquista a través d’una política de disminució de la seva rellevància. Per aquest motiu, se la considerarà una estructura de govern amb poca rellevància històrica i, per això es durà a terme una nul·la voluntat de difusió —tant en els cercles acadèmics com en els currículums escolars— la qual cosa afectarà el seu coneixement. 

Per tant, no ens ha de resultar estrany que aquests d’historiadors no vulguin entendre que la nostra singularitat és el resultat d’un enquadrament jurídic diferent de la matriu hispànica. El territori català serà adscrit seguint la política carolíngia de la Renovatio Imperii. Segurament, fou per aquest motiu la seva nul·la difusió, atès que l’essència d’Espanya quedava molt llunyana! 

Certament, el títol de rei és un dels càrrecs polítics més antics i coneguts. L’arrel més antiga de la paraula la trobem a l’indoeuropeu REG (regir/governar) la qual evolucionarà al llatí com a REX. En el context de les transformacions polítiques que es van succeir a partir del segle IV a l’occident europeu, amplis territoris seran governats per líders militars d’origen germànic, els quals progressivament s’alliberaran del domini de Roma i s’organitzaran com a regnes. Els nous cabdills territorials —siguin gots, francs o sueus— seguiran la seva tradició jurídica i adoptaran el títol de rex com a màxima figura política. 

Per tant, tots els sobirans peninsulars seran continuadors de la seva legalitat jurídica. Mentre que les dinasties astur-lleonesa o na­varresa o castellana continuaran utilitzant el títol de rei, el sobirà català utilitzarà el títol de comte, atès que legalment continuarà lligat a la dinastia francesa —hereva de la legalitat carolíngia a través de la família Capeta— i legitimada pel Papa, fins a la signatura del Tractat de Corbeil i ratificat al Tractat d’Anagni de mitjan segle XIII. A la pràc­tica, tots seran sobirans amb la mateixa potestat, tant si són reis com si som comtes.

El fet més paradoxal sobre la història d’Espanya —edificada a partir del concepte historiogràfic de la Reconquesta— és que es construeix a partir d’una falsa premissa com és la d’assignar una legitimitat continuadora del regne visigot vers el regne astur. 

Està àmpliament estudiada que aquesta màxima no és certa. Els experts han demostrat que les poblacions indígenes cantàbriques —siguin asturs, càntabres o vascons— sempre van mantenir una relació molt distant i bèl·lica amb el món romà, visigot, àrab o carolingi. Per tant, el seu aïllament es deuria més per un problema d’escàs enquadrament administratiu que no pas per una resistència ferotge contra uns conqueridors romans, visigots, àrabs o carolingis. En conseqüència, el pamflet propagandístic que suposen les tres cròniques d’Alfons III d’Astúries —sobretot l’Albeldense, que de fet és d’on surt el famós concepte de Reconquesta— s’han de llegir com allò que són: una legitimació jurídica davant l’opinió pública (i Déu) de l’agressió efectuada contra una part de la població hispànica que l’única cosa que tenen de diferent —respecte a la resta de la població— és que professen una religió diferent.

La voluntat d’alterar la realitat

“In Dei nomine. Ego Ramirus, Dei gratia rex aragonensis, dono tibi, Raimundo [Berengario], barchinonensium comes et marchio, filiam meam in uxorem, cum tocius regni aragonensis integritate, sicut pater meus Sancius, rex, vel fratres mei, Petrus et Ildefonsus…” és, sens dubte, un dels fragments claus de la història de Catalunya que ha suscitat major bel·ligerància historiogràfica, sobretot per la part aragonesa. 

Aquest fragment correspon a les famoses “Capitulacions Matrimonials de Barbastre”, les quals van ser ratificades amb la “Renúncia de Saragossa” —ambdues de l’any 1137— per la qual el rei Ramir II d’Aragó, el Monjo, comunicava públicament als seus súbdits que donava la seva filla, el seu regne i els seus honors al comte Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, i que aquesta donació se segellarà a través del matrimoni entre el comte de Barcelona i la seva filla, Peronella.  

En conseqüència, el comte de Barcelona serà nomenat príncep hereu d’Aragó, i Ramir —tot i mantenir el títol— retornarà al monestir de Sant Pere el Vell d’Osca, d’on va sortir a correcuita per ser coronat rei. Per la seva banda, Peronella —amb tan sols un any— serà enviada a Barcelona per ser educada com a futura comtessa consort de Barcelona i reina d’Aragó. Tretze anys més tard, el comte Ramon Berenguer es casarà amb ella a Lleida, un cop va tenir l’edat legal per fer-ho, o sigui, catorze anys. Aleshores, serà el primogènit d’aquesta unió —Alfons el Trobador— qui esdevindrà la primera persona que ostentarà els dos títols —el de comte i el de rei— la qual cosa legitimarà la nova concepció política sorgida d’aquella donació. 

La realitat històrica no manipulada referma el fet que després de la “Renúncia pública de Saragossa” el regne d’Aragó quedà en un segon pla polític, atès que voluntàriament s’havia desposseït del seu valor successori, element clau al segle XII. Malgrat això, els successius comtes de Barcelona respectaran i mantindran sempre totes les institucions aragoneses, marcant l’inici de la Confederació Catalanoaragonesa. 

Per tant, és bàsic no caure en el parany polític que circula entre certs cercles espanyolistes, els quals argumenten que Peronella d’Aragó fou l’element clau que va permetre annexionar els comtats catalans al regne d’Aragó. Voler fer creure que una princesa d’un any enamori a un comte de Barcelona de vint-i-quatre anys, i que aquest —en plena expansió dels seus dominis— ofereixi els seus territoris a Aragó a canvi d’obtenir “un títol de més prestigi”, és ser un neci! I per reblar el clau, el fet de construir dues genealogies paral·leles —Alfons I de Catalunya és el mateix que Alfons II d’Aragó— demostra que existeix maldat i voluntat de tergiversar la realitat. 

La veritable problemàtica a la qual s’enfronta Aragó a principis del segle XII és la de trobar una solució jurídica al testament del rei Alfons I el Batallador, el qual havent mort sense descendència, havia donat tots els seus territoris als Ordes militars, i això va provocar un terrabastall institucional. Els castellans —aprofitant aquest buit de poder i legitimats per la repudiada exmuller del rei— iniciaren la invasió de Saragossa, seguida per la desconnexió de Navarra a través de la figura de Garcia Ramírez, conegut com el Restaurador. D’aquesta manera, Aragó quedava molt debilitada econòmicament amb el consegüent risc de desaparèixer. 

En contra del que han difós els extremistes aragonesos, la unió d’Aragó amb els comtats catalans va ser l’única sortida viable per a l’oligarquia aragonesa. Va ser l’única forma per frenar la pressió exercida, tant per castellans com per navarresos, i així poder potenciar la seva economia agrària i ramadera amb una sortida clara als mercats mediterranis.

Posar els límits al poder

A finals del segle XI, una nova mentalitat aparegué dins la societat barcelonina, la qual es basà en el treball, la moral empresarial i l’amistat. Per aquest motiu, Barcelona va poder desenvolupar una forma pròpia d’acumulació de capitals, assentada en l’augment i la millora de la producció agrícola del seu territori, cosa que li permeté esdevenir l’epicentre administratiu dels comtats catalans. Les nocions de benefici, d’inversió i de capital cristal·litzen al llarg del segle XII i condueixen als comtes de Barcelona a la conquesta de les ciutats de Tortosa, Lleida i Balaguer, i a l’intent frustrat de conquerir Mallorca. 

I tot plegat serà possible gràcies a un clima d’estabilitat social que després del terrabastall polític que havien suposat les revoltes feudals, es van acabar imposant les convenientiae o pactes feudals entre iguals. A partir d’aleshores, la cultura del pacte es va anar generalitzant per tots els comtats catalans i esdevindrà una de les particularitats de la nostra manera de ser. Fruit d’aquell pacte, es redactaria la primera versió dels Usatges de Barcelona, base del dret consuetudinari català. 

De manera gradual, la sobirania catalana s’anirà repartint entre els diferents braços —comte, noblesa, clergat i ciutadans honrats— que representaran gran part de la societat. Per tant, aquesta política constitucionalista serà un dels trets distintius de la Corona que a partir del segle XIII s’anirà ampliant a mesura que es continuïn executant les polítiques expansionistes comtals. Aquests nous territoris seran configurats com a Estats, on la Corona vetllarà per a mantenir les particularitats de cada territori. Aleshores, Catalunya passarà a definir-se com a Principat, atès que la seva màxima autoritat serà la figura d’un príncep o el primer entre iguals. 

A diferència de la resta de territoris peninsulars —on la problemàtica del poder se centrarà sobre la sacralització— a Catalunya, el conflicte se situarà sobre el seu ús. La constant evolució del dret català acabarà atorgant poder al comte per cessió (entre iguals). Per tant, se l’obligarà a gestionar correctament la seva despesa i a respectar els diferents furs, costums, privilegis o usatges dels seus territoris. D’aquesta manera, es fomentarà el pactisme entre iguals, amb la finalitat d’equilibrar els interessos econòmics entre la noblesa, el clergat i la burgesia, a fi de mantenir l’estabilitat social.  

Com a resultat —i molt abans que els anglesos— les Corts Catalanes esdevindran el model perfecte de parlamentarisme, les quals constituiran el nucli de la tradició pactista catalana que ha arribat fins als nostres dies. Malauradament, amb la derrota del 1714 i la implantació del Decret de Nova Planta, la Confederació Catalanoaragonesa va ser fulminada i esmicolada en diferents províncies d’una nova monarquia centralitzada que governaria per a tota la península Ibèrica sense diferències legals.  

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Banco Sabadell i CaixaBank van néixer a Catalunya, però el 2017 ja tenien més del 70% del negoci fora del país que els va fer prosperar. Molta gent ho va descobrir quan l’octubre de 2017 les dues entitats van traslladar la seva seu, com a resposta al moviment independentista.

El 1844 va néixer La Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, que més endavant donaria lloc a La Caixa. El 1881 la burgesia industrial sabadellenca va crear Banc Sabadell. Les dues entitats van néixer i créixer a Catalunya fins a convertir-se en actors molt rellevants en el sistema financer espanyol. L’octubre de 2017 les dues entitats van traslladar les seves seus socials fora de Catalunya, com a reacció al moviment social independentista i el referèndum de l’1 d’octubre. Però quin sentit tenia tot plegat?

Les raons per marxar de Catalunya

La principal raó per abandonar als catalans va ser que “la gent no tenia clar que el banc continués en la zona euro” si mantenia la seva seu a Barcelona, segons va explicar l’aleshores president de CaixaBank, Jordi Gual, el febrer de 2020 en la comissió del Parlament sobre l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola. Una excusa feble, perquè la llicència bancària depèn del Banc d’Espanya, tinguis la seu a Barcelona, a València, a París o a qualsevol altre lloc.

Hi ha molts bancs estrangers que operen a Espanya, només cal tramitar la llicència i que el Banc d’Espanya l’autoritzi. Per tant, en el cas que Catalunya s’hagués independitzat, els bancs catalans haurien seguit operant sota el paraigua del Banc d’Espanya a no ser que aquest hagués cancel·lat la llicència. Evidentment, això seria molt difícil de fer perquè realment sí que crearia desconfiança en el sistema financer espanyol i en el mateix Banc d’Espanya.

Un motiu clar per entendre el trasllat dels dos bancs fora de Catalunya i comprendre que, de fet, el Banc d’Espanya mai els hauria retirat la llicència, és que l’any 2017 cap dels dos bancs era català. Banc Sabadell concentrava aleshores només el 29% del seu negoci a Catalunya. I CaixaBank encara menys, el 22%. És evident que el Banc d’Espanya no retiraria la llicència per operar a Espanya de dos bancs amb més del 70% d’actius a l’estat espanyol (excloent Catalunya).

Entitats fetes pels catalans

La resposta transversal de la societat catalana el 3 d’octubre va ser determinant. El 5 d’octubre Banc Sabadell anunciava el trasllat del seu domicili social a Alacant, aprofitant que ja comptava amb instal·lacions allí. Es convertia en la primera gran empresa de l’Ibex a marxar de Catalunya. L’endemà era CaixaBank la que aprovava el seu trasllat a València, aprofitant les instal·lacions que tenia del Banc de València, i la Fundació La Caixa se n’anava a Palma de Mallorca.

El moviment va ser interpretat com una pressió indissimulada dels dos bancs a la ciutadania catalana que els havia fet grans. Però la realitat és que l’únic que van fer les dues entitats és moure’s seguint el seu model de negoci. Catalunya representava menys del 30% del volum del Sabadell i CaixaBank. L’octubre del 2017 ja no eren bancs catalans treballant per als catalans, és una idea falsa que la ciutadania ho va descobrir de manera traumàtica aquell octubre de fa 5 anys. CaixaBank i Banc Sabadell ja eren grans corporacions financeres amb més negoci fora de Catalunya que a dins, per tant, van seguir els seus interessos.

A finals d’octubre, la cotització de CaixaBank era de 192.717 milions d’euros en dipòsits i Banc Sabadell, 98.654 milions d’euros. Quant al seu valor en Borsa, la recuperació va costar mesos: no va ser fins a principis de 2018 quan tant CaixaBank com Banc Sabadell van recuperar la seva valoració prèvia al referèndum d’independència. En el cas de CaixaBank, tornava a situar-se per sobre dels 25.000 milions d’euros i Banc Sabadell pujava per sobre dels 10.000 milions d’euros.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Durant la Diada els catalans ens deixem endur pel romanticisme i els ídols de la resistència que van intentar preservar les llibertats. Casanova, Villarroel, Moragues, Carrasclet… però les guerres són una qüestió de diners i cal mirar-les amb fredor i autocrítica. Hi ha una colla de catalans que van optar per fer negoci amb l’invasor, essent així decisius per a la seva victòria.

Toni Mata. Director de continguts i mitjans d’11Onze.

Que les guerres les guanyen els diners és una cosa que se sap des de fa més de 2.400 anys. Ja ho va deixar escrit Tucídides parlant de les guerres del Peloponès. Però quan s’acosta l’11 de setembre els catalans tendim a treure la llista de greuges en lloc de posar-nos a pensar on la vam cagar. El cap del general Moragues exposat durant dotze anys en una gàbia, la brutalitat de la repressió, la resistència de Villarroel, la persistència de Carrasclet, el poble enterrant els traïdors fora muralles perquè “al Fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor”… Tot això està molt bé. Però qualsevol país que pretengui ser-ho s’ha de prendre una mica més seriosament a si mateix i deixar-se de romanços. Si l’any 1714 Catalunya va caure va ser perquè es va perdre una guerra i, si es va perdre va ser per molts factors. Un dels que va ser clau és el col·laboracionisme.

Qui es va fer ric amb la victòria de Felip V?

L’avenç de Felip V per Catalunya no hauria estat possible sense que una sèrie de catalans hi contribuïssin prioritzant el benefici econòmic individual per davant del país. Potser aquells ciutadans no tenien consciència de país, però qui sí que la tenia era l’exèrcit borbònic que, tal com explica l’historiador d’11Onze Oriol Garcia en aquest article, va mantenir el 65% de les seves tropes als Països Catalans durant anys per consolidar la invasió.

Efectivament, hi ha catalans que van decidir fer negoci amb els Borbons mentre aquests destruïen el país i les llibertats de tots. I es van fer rics! Es van fer rics subministrant aliments o tota mena de necessitats que tenia l’exèrcit invasor a mesura que avançava. Què hauria passat si aquests subministraments bàsics haguessin quedat tallats a la rereguarda? Felip V hauria pogut mantenir la contesa bèl·lica? Fa de mal dir, però és ben sabut que la flota naval austriacista (que comptava amb el suport català) era capaç de mantenir el subministrament de les seves tropes, però la borbònica no. Depenien del que poguessin comprar a terra ferma.

Per això, a 11Onze hem volgut demanar al nostre historiador que se submergís en els estudis sobre aquesta idea: quins catalans hi van guanyar amb la victòria de Felip V? És a dir, qui el va ajudar i se’n va beneficiar? I el resultat és espaordidor. Prop d’una trentena de famílies catalanes es van fer riques traint el seu propi país. Famílies que van obrir les portes a l’invasor i van ser convenientment recompensades amb contractes públics a partir de 1714. La nova elit catalana es va configurar durant la guerra de Successió. El poble intentava resistir, però alguns apostaven per intentar fer fortuna a costa d’entregar el país a l’enemic. Hem llistat els casos més rellevants, amb noms i cognoms, perquè més de 300 anys després siguem més conscients que mai que alguns catalans van tenir un paper clau en la derrota de Catalunya. 

Trencar la dependència

És el que en podríem anomenar, les paguetes de 1714, fent un símil amb la terminologia actual. La història és reiterativa i és imprescindible conèixer-la per detectar els errors que duen a les desgràcies. És possible defensar Catalunya i que el teu negoci o el de la teva família depengui directament dels ajuts espanyols de l’ICO? O el teu sou? La història diu que no. De la història sabem que és impossible parlar cara a cara o defensar-se d’algú de qui tens una dependència econòmica. I sabem que hi ha catalans capaços de vendre a Déu i a sa mare per un plat de llenties. La consciència nacional estava al segle XVIII (i potser ara?) en un segon terme, per a alguns.

En qualsevol cas, per començar a canviar les coses és ben clar que el primer que hem de fer és dir-nos la veritat. És un compromís que tenim a 11Onze. Per això hem volgut fer aquesta revisió històrica per poder-nos dir clarament: Catalunya no va ser derrotada el 1714 perquè fos abandonada pels anglesos. No tot és culpa d’algú altre. Catalunya va ser venuda per alguns catalans. 

Descobreix les famílies que es van enriquir amb la derrota de 1714 a 11Onze TV.

El conflicte a Ucraïna és l’últim exemple que ha posat de manifest la creixent importància de les sancions econòmiques com a instruments de coacció en les relacions geopolítiques internacionals. Analitzem com el SWIFT, un protocol de comunicació entre bancs, ha esdevingut una arma estratègica d’Occident.

L’origen de les telecomunicacions entre les xarxes bancàries globals es remunta a mitjans del segle XIX, quan el recentment desenvolupat telègraf elèctric va permetre unes comunicacions més àgils entre mercats borsaris. El telègraf establia un sistema de negociació continu, de quasi temps real, que reduïa les diferències entre els preus dels valors de mercats separats per grans distàncies geogràfiques.

L’any 1872, la Western Union va fer servir la seva xarxa telegràfica existent per llançar el primer servei de transferències electròniques que va ser àmpliament emprat. Un remitent pagava diners a una oficina telegràfica, i l’operador transmetia un missatge per permetre la transferència de diners a una altra oficina, que mitjançant contrasenyes i llibres de codis era verificada perquè els fons fossin lliurats a un destinatari.

A principis del segle XX el telègraf va ser lentament substituït per les màquines de teletip o tèlex, un sistema desenvolupat per Alemanya que aprofitava les línies telegràfiques i permetia als usuaris escriure un missatge en algun lloc i imprimir-lo en l’altre costat del món. Tot i que tèlex va proporcionar al sector bancari una plataforma bàsica per als negocis, i un mitjà operatiu a través del qual podien començar a expandir-se, la necessitat d’assegurar-se que els missatges fossin segurs i precisos afegia molta complexitat al sistema, que aviat es va veure incapaç d’assumir la pressió d’un món financer cada cop més globalitzat.

A mesura que l’increment de transaccions va fer evident que els límits d’aquest sistema de comunicació suposaven una restricció per a l’expansió del negoci bancari, els bancs, especialment els europeus, van decidir explorar altres opcions. Una decisió esperonada per un subsidiari del banc americà, el First National City Bank (FNCB), que volia obligar els altres bancs a fer servir el seu sistema de tèlex patentat. Un ultimàtum que va horroritzar els bancs europeus, que veien com es passava d’un sistema basat en la cooperació entre rivals a un monopoli a les mans del soci americà.

Els bancs de 15 països van crear una empresa privada, SWIFT, les sigles en anglès de Society for Worldwide Interbank Telecommunication o Societat per a les Comunicacions Interbancàries i Financeres Mundials, amb seu a Brussel·les, i dirigida com una empresa cooperativa global. SWIFT va simplificar els procediments i minimitzar els errors fent servir un format estandarditzat de missatgeria que va ser adoptat globalment.

Xarxes de comunicació i la coerció estatal

L’estira-i-arronsa entre el nou i vell continent pel control d’un sistema global de comunicacions interbancàries va posar de manifest un fenomen que ja s’havia vist amb l’aparició del telègraf durant l’època colonial. Mentre que aquests sistemes de comunicació no es van crear pensant en la geopolítica, era inevitable que els grans actors de l’economia global els utilitzessin com a eines per controlar, espiar i castigar altres estats que competeixen pels mateixos interessos.

Un fet que no deixa de ser irònic en el cas de SWIFT, creat per Europa per mantenir la seva sobirania respecte dels Estats Units, però que finalment ha estat incapaç de resistir-se a obeir les ordres de Washington, fins i tot quan van en contra d’interessos europeus, com va passar quan el president Donald Trump va abandonar unilateralment l’acord nuclear amb l’Iran.

Els politòlegs Henry Farrell i Abraham Newman ho defineixen com a interdependència armada, “weaponized interdependence”. Pel que fa al SWIFT, expliquen: “En aquest món, les xarxes que permeten la interdependència global ja no serveixen com a mitjans neutrals de transmissió d’informació o diners. Per contra, s’estan convertint en les eines de projecció de poder dels grans estats”.

L’ús de sancions per part del govern americà, contra enemics i aliats, purament per interessos econòmics i geopolítics, no va començar amb l’administració del president Donald Trump, però és cert que Trump va fer una expansió sense precedents de les mesures econòmiques punitives per promoure l’agenda de la seva administració. Un abús d’una posició de privilegi que inicialment dona bons resultats, però que és contraproduent a llarg termini quan altres estats qüestionen les aliances amb els Estats Units, i busquen alternatives a les eines monetàries lligades al poder hegemònic d’aquest país.

Sistemes alternatius i les criptomonedes

Les últimes sancions econòmiques a Rússia, i l’exclusió d’alguns dels seus bancs del sistema SWIFT, segueixen la mateixa tendència dels últims anys, i no fan més que consolidar els esforços per part de la Xina, Rússia, i fins i tot la Unió Europea, per buscar sistemes alternatius que puguin blindar les seves economies. Una nova sacsejada del sistema que podria desencadenar una reacció de canvi en cadena.

El 2017, Rússia va posar en funcionament el Financial Messaging System of the Bank of Russia (SPFS), equivalent al SWIFT, i el 2015, la Xina va llançar un sistema semblant anomenat The Cross-Border Interbank Payment System (CIPS). Dos sistemes alternatius que encara queden lluny de poder substituir totalment al SWIFT, però que si més no ajuden a reduir l’efectivitat de les possibles sancions imposades a bancs d’aquests dos països per deixar-los fora del protocol de comunicació interbancària establert pels bancs occidentals.

Per altra banda, la revolució de les criptomonedes basades en les cadenes de blocs són una altra eina que països com Corea del Nord i l’Iran ja han utilitzat per eludir sancions econòmiques, i l’exclusió dels seus bancs de l’ecosistema del SWIFT. El ruble digital és només una de les diverses eines digitals mitjançant les quals el govern rus pot impulsar el comerç bilateral amb països aliats, tal com ja ha fet la Xina amb el yuan digital.

Això no obstant, és indubtable que l’ús de sancions econòmiques tindran un impacte significatiu en l’economia de Rússia, i en menor mesura en la de la Unió Europea. Tanmateix, també és evident que l’abús d’aquesta eina de persuasió o càstig n’està minvant la seva efectivitat i promovent la creació de sistemes alternatius, que en última instància són inevitables en un escenari geopolític global multipolar, que ja no es conforma a estar sotmès a les imposicions i interessos d’un sol país.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’adopció d’una nova lògica econòmica a principis del segle XIX, permetrà adquirir una posició dominant a anglesos i holandesos per damunt de la resta d’economies europees, i per extensió, per damunt de la resta d’economies del món. Aquest fet provocà que les antigues monarquies europees —Castella, Portugal, França, Àustria, Prússia o Rússia— busquessin la manera d’abraçar aquella moderna visió socioeconòmica amb la finalitat d’erradicar la seva pobresa endèmica, però a diferència dels primers, els conduiria cap a uns tumultuosos processos d’adaptabilitat vers el nou sistema econòmic. 

Oriol Garcia Farré, historiador i agent 11Onze

A principis del segle XVII, els primers imperis colonials d’arrel profundament catòlica —com Castella o Portugal— es dessagnaven estructuralment a conseqüència del combat aferrissat durant dècades contra el món protestant i turc, cosa que els estava provocant importants pèrdues de recursos econòmics i una creixent deslegitimació territorial. La repressió exercida pels integristes catòlics castellans —amb el seu rei al capdavant— contra el món calvinista holandès, lluny de subjugar definitivament aquells territoris, va provocar l’efecte contrari, ja que els va fer aflorar un instint de supervivència àmpliament estudiat per les Ciències Socials.

A l’origen del conflicte hi trobem la negativa holandesa de contribuir econòmicament a la causa imperial hispana, la qual buscava universalitzar la cultura catòlica. Durant més de vuitanta anys, les trobes imperials buscaren la manera de trencar l’anell protector holandès que s’havia anat construint per a contrarestar la pressió exercida pels famosos terços de Flandes. Aquesta línia de defensa estava composta per quaranta-tres ciutats i cinquanta-cinc fortificacions. Obligats a viure dins d’aquell microcosmos territorial, la supervivència holandesa —com a poble— exigia racionalitzar i sistematitzar les iniciatives públiques i privades. 

Primer de tot, Amsterdam esdevindria l’epicentre del poder de les disset Províncies Unides. Des d’allí, es fomentaria la creació d’un mercat lliure i obert que fos capaç de satisfer les necessitats —en aquell context de guerra permanent— de totes les ciutats del territori neerlandès. Per això, s’animaria a diversificar l’agricultura com a base de la futura especialització i divisió del treball, es fomentaria la innovació tecnològica a fi de millorar la producció agrícola, es promourien fires i mercats per a fomentar l’intercanvi de béns i serveis, s’amplificarien les xarxes comercials internes i es buscarien rutes comercials externes a través del desenvolupament d’una potent indústria naval, i es garantiria el dret a la propietat privada dels mitjans productius. Però per damunt de tot, el govern de la federació de les Províncies Unides vetllaria pel compliment de tots els contractes comercials i asseguraria la plena llibertat de moviment, tant de persones com de mercaderies, per mitjà de la creació d’un exèrcit permanent holandès. 

Per tant, tot aquest nivell d’organització fruit de la conjunció entre la cosa pública i el fet privat estaria pensat per a satisfer les necessitats de la població davant la pressió catòlica, la qual provocaria un augment significatiu de la despesa pública. Per a reduir-la, es desenvoluparia un mecanisme de finançament que consistiria en l’emissió de títols de deute pública a llarg termini, els quals serien negociats a la recentment creada borsa de valors d’Amsterdam.

I Descartes va venir al rescat!

Un fet transcendent serà la contribució del filòsof René Descartes a la mentalitat de la societat del nord d’Europa. A través del seu tractat “L’Home” argumentarà que els humans estem dividits per dos components distints: una ment immaterial i un cos material, entès aquest darrer com una màquina perfecta. D’aquesta manera, aconseguirà separar la ment del cos i establir una relació jeràrquica entre ambdós. Per tant, donat que les classes senyorials dominen la naturalesa i busquen controlar-la amb finalitats productives, la ment haurà de dominar el cos amb el mateix propòsit. 

Aquesta mirada serà aprofitada pels calvinistes per a modelar al “bon cristià”, atès que serà aquell que controli el seu cos, les seves passions, els seus desitjos i d’aquesta manera acabarà autoimposant-se un orde regular i productiu. Per tant, qualsevol inclinació cap a l’alegria, el joc, l’espontaneïtat o els plaers de l’experiència corporal es consideraran potencialment immorals. 

Totes aquestes idees es fusionaran en un nou sistema de valors explícits: l’ociositat és pecat i la productivitat és virtut. Dins la teologia calvinista, el guany es convertirà en símbol de l’èxit moral. Serà la prova de la salvació. Per a maximitzar el guany, s’animarà a les persones a què organitzin les seves vides entorn de la productivitat i aquells que es quedin enrere —durant la carrera per la productivitat o caiguin en la pobresa— seran marcats amb l’estigma del pecat. Aquesta nova ètica de disciplina i d’autodomini es convertirà en el centre de la cultura del capitalisme. 

La creació de nous monopolis

Fins aleshores, les expedicions comercials funcionaven a partir de petites flotes creades i controlades expressament per les monarquies. La major part de les vegades, l’empresa es constituïa per un sol viatge comercial i, al seu retorn, la petita flota es liquidava amb la finalitat de no assumir els costos de manteniment. Per tant, la inversió en aquestes empreses era costosíssima i resultava d’alt risc, no només pels perills habituals de la pirateria, les malalties i els naufragis, sinó també per les condicions del mercat d’espècies, on actuava una demanda inelàstica —poc sensible al canvi de preus— amb una oferta relativament elàstica —canvi de preus que feia augmentar l’oferta—, la qual cosa podia provocar que els preus caiguessin just en el moment equivocat i arruïnessin les perspectives de rendibilitat de l’empresa. 

Per tant, si l’expedició comercial tenia èxit, s’ha calculat que la rendibilitat estava a prop del 400% respecte a la inversió inicial, cosa que permetia a la Corona dinamitzar la seva economia. En canvi, si resultava un fracàs, era la mateixa Corona qui assumia les pèrdues i, en conseqüència, era la població qui acabava pagant el deute a través de la pujada d’impostos i la reducció de salaris, atès que la Monarquia gestionava la violència. 

Però a principis del XVII, a través de la formalització d’uns acords estables —coneguts com a càrtels— es va obtenir dels respectius governs d’Anglaterra i d’Holanda unes cartes de privilegi concedides a iniciatives privades del sector de les espècies per a comerciar amb les Índies Orientals. Amb la creació de la Companyia Britànica de les Índies Orientals i la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals es van posar en marxa uns mecanismes empresarials capaços de controlar l’oferta i minimitzar el risc en el comerç mundial de les espècies. 

La novetat rau en el procés fundacional d’ambdues companyies quan toparen amb la problemàtica del finançament. Donada l’envergadura i els alts costos associats, els fundadors de les companyies no van ser capaços de finançar la totalitat del cost del projecte, cosa que va provocar l’obligatorietat d’aconseguir finançament mitjançant la venda de part dels seus valors a mercaders i petits estalviadors, als quals van concedir-los una part dels futurs beneficis de les companyies a canvi. 

La borsa esdevé la clau del nou sistema

D’aquesta manera, tant la Companyia Britànica de les Índies Orientals com la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals seran les primeres empreses participades per accionistes, les quals cotitzaran a la borsa de valors de Londres i Amsterdam, respectivament. A partir d’aleshores, qualsevol empresa anglesa que cerqués finançament tindria la possibilitat de comerciar amb els seus propis valors. En menys de cent anys, més d’un centenar empreses angleses comercialitzaran els seus propis valors a la borsa de Londres. Per la seva part, qualsevol resident dins les Províncies Unides tindrà la possibilitat de registrar per escrit —en qualsevol de les 17 Cambres holandeses— la quantitat de diners que vulgui invertir en borsa. A principis del segle XIX, ambdues companyies repartiran dividends anuals per valor d’un 40% a tots els seus accionistes i seran les primeres companyies que publicaran els seus beneficis anualment.

Sustentats per la racionalitat metòdica pròpia del món protestant, tant anglesos com holandesos aconseguiran donar continuïtat comercial a aquelles companyies, que a la llarga es convertiran en veritables multinacionals durant quasi tres-cents anys, gràcies a la utilització de la borsa de valors com a mecanisme per a finançar les futures expansions comercials. D’aquesta manera, el nou sistema econòmic s’autoregularà de manera més dinàmica i eficient, a diferència de l’antic sistema centralitzat, el qual encara restarà plenament vigent. Els nous mecanismes financers i les contínues iniciatives privades esmicolaran en pocs anys els antics monopolis comercials controlats pels primers imperis colonials, els quals s’havien autolegitimat per dret de conquesta a través dels Tractats de Tordesillas, Saragossa i Cateau-Cambrésis. 

Les dues companyies s’estructuraran com una corporació moderna de la cadena de subministrament global integrada verticalment i dividida per un conglomerat d’empreses que les permetrà diversificar-se en múltiples activitats comercials i industrials, com ara el comerç internacional, la construcció naval i la producció i comercialització d’espècies. Les companyies adquiriran tal envergadura a principis del XIX que obtindran poders quasi governamentals sobre les seves colònies, com per exemple la capacitat de fer la guerra, empresonar i executar condemnats, negociar tractats, emetre moneda, disposar de bandera pròpia o conquerir nous territoris. El cas més extrem es donarà amb la Companyia Britànica de les Índies Orientals que governarà l’Índia fins a la seva dissolució —a finals del XIX— quan passarà directament a mans de la Corona britànica. 

Per tant, mai podrem entendre la revolució industrial anglesa de finals del segle XVIII, si ho deslliguem de la revolució financera iniciada a principis del segle XVII. A mesura que Anglaterra sigui capaç d’aconseguir més matèries primeres i més mercats es veurà abocada a mecanitzar tots els seus processos productius, a fi de satisfer la creixent demanda mundial. A mitjan segle XIX, arribarà a controlar el 30% dels mercats mundials, encara que això canviarà en finalitzar el segle quan li apareguin nous competidors.

Un sistema per a satisfer el benestar social

A diferència del mercantilisme, el capitalisme decidirà no consumir tots els seus béns, atès que s’organitzarà de manera racional i metòdica amb l’únic propòsit de produir, acumular i invertir els seus béns per produir-ne més i més. En aquest sentit, les decisions d’inversió de capital estaran determinades per les expectatives del benefici, per la qual cosa la rendibilitat del capital invertit tindrà un paper fonamental en qualsevol activitat econòmica. 

Els savis il·lustrats defensaven el capitalisme com l’únic sistema econòmic capaç de generar prou riquesa per a satisfer el benestar social, el qual només seria possible mantenir a condició que es generés un creixement econòmic continuat en la producció de béns i serveis. Així doncs, cobrir aquesta crucial necessitat social només serà possible si es dona una progressiva especialització en el treball o bé si es van adquirint noves habilitats per part d’individus, empreses, territoris o països. Però també caldrà mantenir inalterable i sense intromissions l’existència de la lliure competència —argumentada mitjançant la llei de l’oferta i la demanda— la qual requerirà una voluntat de voler fer-ho sense coercions ni fraus per part dels partícips durant les transaccions comercials.

Aquest innovador sistema econòmic implicarà una nova manera de fer que es fonamentarà sobre l’existència de tres axiomes claus: l’acumulació de capitals com a font per al desenvolupament econòmic, una aferrissada privatització dels mitjans productius i l’obligatorietat d’obtenir beneficis constants. Per tant, els teòrics del capitalisme seran coneixedors que el manteniment del nou sistema econòmic obligarà a cercar sistemàticament nous mercats i a crear noves dependències de consum cada vegada més agressives entre individus, empreses, territoris o països d’arreu del món.

La perversitat del sistema

Dins del mateix sistema s’hi amaga el detonant d’autodestrucció que s’activa quan un bé comença a pujar cada cop més de preu, empès per la idea que el seu valor mai no podrà caure. Existeixen pocs àmbits de l’activitat humana en què la memòria històrica compti tan poc com en el camp de les finances. 

Les crisis i les bombolles financeres s’han anat repetint —d’una manera més o menys cíclica— des que el 6 de febrer de 1637, la inversió en bulbs de tulipes a Holanda inflés els preus fins al punt que un bulb podia arribar a valer el mateix que una casa, o quan el 1720 l’Estat anglès es va dedicar a modificar fraudulentament el valor real de les accions de la Companyia dels Mars del Sud per col·locar-hi deute, cosa que els acabaria desencadenant una crisi de dimensions bíbliques dins la seva economia. 

Podran ser tulipes, participacions d’empreses públiques, deute d’un país que està creixent, inversions en ferrocarrils, accions d’empreses puntcom o actius financers complexos, però al final sempre hi haurà un detonant: una guerra, una fallida, un rumor o simplement algú més llest que provocarà que uns quants s’avancin i venguin els valors, i darrere d’ells ho intenti la resta sense aconseguir-ho. Això que actualment denominem “l’esclat de la bombolla”. Es contreu el crèdit, el flux de diners es paralitza, i allò que abans valia molt ara no val res. Comença la crisi. Cada cop més gran, més expansiva i molt més contagiosa.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El 50% de les criatures refugiades no poden fer primària i el 22% dels joves no poden fer secundària, segons dades d’ACNUR. Es vulnera, per tant un dels drets més importants de la infància, el de l’educació. 11Onze s’Arremanga col·labora amb Better Shelter per construir Escoles Refugi per als nens i nenes del nord de Síria afectats pels terratrèmols del darrer mes de febrer.

Síria porta més de 12 anys de crisi, encadenant una guerra amb uns terratrèmols devastadors. Tot plegat ha provocat que hi hagi uns 7 milions de persones desplaçades internament. Un dels col·lectius més vulnerables són els nens i nenes que, no només han perdut la casa o la família sinó també la possibilitat de seguir sent criatures i formar-se.

El paper de l’educació

Un informe de la UNESCO posar de relleu el paper clau de l’educació per crear un futur millor per a tothom. I és que, quan hi ha baixos nivells d’accés a l’educació i alts nivells de desigualtat en l’educació, augmenten el risc de violència i conflicte. Tot plegat és un peix que es mossega la cua. Observades durant 21 anys, les zones amb taxes d’educació molt baixes tenien un 50% més de probabilitats d’experimentar conflictes.

Quins alumnes hi ha les aules

ACNUR calcula que, quan hi ha una catàstrofe, els alumnes refugiats acaben perdent una mitjana d’entre 3 i 4 cursos lectius. A més, evidentment, no són classes normals. S’hi poden trobar nens que han perdut la família, que han patit abusos, que han perdut les seves cases i que poden patir discapacitats. 

Tot i les dificultats, aquestes aules poden transformar als infants. Poden aprendre a llegir, a escriure i matemàtiques. Si els va bé, seguiran amb matèries específiques com ciències, geografia i història. Però, a més, també aprendran atenció mèdica bàsica i higiene. Estudiaran els drets humans i com i de qui obtenir ajuda. Se’ls prepara per tant, per a un món dur que, de ben petits, ja els ha donat fortes garrotades.

Però la funció dels mestres no és només educar els infants, sinó tenir-los en un espai segur. Això és el que són, també, les Escoles Refugi que 11Onze s’Arremanga impulsa amb Better Shelter: llocs on no et pot passar res dolent.

Com són les Escoles Refugi de Better Shelter?

11Onze s’Arremanga

Des d’11Onze hem decidit arremangar-nos i volem construir 50 Escoles Refugi per a les criatures del nord de Síria. Així podrem ajudar a 1.750 nens i nenes. Per tal de fer-ho possible, calen 100.000 euros que 11Onze s’Arremanga farà arribar a Better Shelter perquè dugui a terme l’acció sobre el terreny. Comptem amb tu?

El capitalisme conscient és tota una filosofia econòmica i política. El seu objectiu és fer del capitalisme el sistema de cooperació social i progrés humà més poderós que hagi existit mai. La cap d’agents Mireia Cano ens explica per què alguns experts defensen que aquest canvi és possible.

Els creadors del concepte “capitalisme conscient” són l’empresari John Mackey i el professor de màrqueting Rajendra Sisodia. Ambdós han posat fil a l’agulla i han fundat l’ONG Capitalisme Conscient per difondre la seva idea i incidir en les polítiques i l’economia d’arreu del món. Mackey i Sisodia es basen en el poder de les empreses per transformar el món i crear un impacte positiu.

Però com s’aconsegueix tot això? Es pot modificar el capitalisme, que es basa en la defensa de la propietat privada i en la generació de riquesa individual, per què sigui una eina de progrés col·lectiu? La clau està, segons ambdós autors, en la gestió empresarial, que sintetitzen a partir de quatre objectius bàsics:

1. Definir un propòsit superior, és a dir, que l’empresa tingui una raó de ser més enllà del seu benefici.
2. Orientar-se cap als nostres grups d’interès, és a dir, fer néixer un ecosistema per beneficiar tota la comunitat que forma part de l’empresa. 
3. Col·locar al capdavant líders conscients, per generar un veritable valor afegit.
4. Generar una cultura empresarial conscient, que defensi i posi en pràctica el nostre propòsit.

Ja hi ha moltes empreses que treballen amb aquests quatre consells ben presents i també hi ha cada vegada més consumidors que busquen comprar productes d’una forma més conscient. En vols saber més sobre capitalisme conscient? Acaba de veure el vídeo de sota!

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

Planejar les vacances, fer la maleta i agafar un llibre. L’estiu és sinònim de desconnexió i la lectura n’és la gran protagonista. Us portem una recomanació de llibres perquè viatgin amb vosaltres aquest estiu.

Recentment, un estudi constatava que llegir ens fa més empàtics. Amb l’única condició que sigui literatura de qualitat, els investigadors van constatar que les persones que llegeixen són capaces de reconèixer l’estat emocional dels personatges i milloren la imaginació i l’agilitat mental. 

I no només això, també es diu popularment que llegir ens fa atractius; de fet, seria com la gimnàstica cerebral: estimula l’activitat mental, la concentració, ens desconnecta de problemes i angoixes, i ens permet viatjar a nous mons. Són molts els beneficis de la lectura, i tots expliquen la importància de fomentar-la des de ben petits. Així que apunta els títols que no et pots perdre aquest estiu i comença a entrenar el cervell!

21 lliçons per al segle XXI de Yuval Noah Harari

En aquesta nova entrega, l’autor de Sàpiens i Homo Deus ens descriu les lliçons fonamentals per viure en aquest segle. Amb les seves teories ens convida a la reflexió, dibuixant escenaris que descriuen els principals reptes actuals. Repassa qüestions socials, polítiques i existencials, i alerta dels perills tecnològics, des d’un punt de vista quotidià que defineix l’impacte de tot això en la nostra vida, present i futura.

Fake You: Fake News i desinformació de Simona Levi

El fenomen de les notícies falses qüestiona la salut informativa de mitjans, partits polítics, governs o empreses. Sovint, controlar-ho passa per retallar llibertat d’expressió i d’informació als ciutadans. Simona Levi qüestiona aquesta legislació, basada a trencar drets fonamentals, en una obra que es converteix en una arma per lluitar contra la manipulació, la mentida i la falsificació.

Vegetariana de Han Kang

No tracta el vegetarianisme, tot i que la història comença quan la protagonista deixa de menjar carn. Una decisió individual que esdevé un repte social, un símbol de rebel·lia contra el que és convencional. Abandonar la submissió i plantar cara al sistema. Un relat commovedor i incòmode per descriure què passa quan qüestiones el que està acceptat i et saltes les normes, i fins on arriba la capacitat humana per dur-ho a terme fins a les últimes conseqüències.

El raïm de la ira de John Steinbeck

Narra l’ensorrament del somni americà arran de la Gran Depressió. Un context de crisi econòmica i financera que aboca la família protagonista a emigrar i iniciar una recerca vital per assegurar-se la feina, la dignitat i el futur. Un relat més actual que mai on es confronta el poder, la igualtat i la justícia als Estats Units.

El hambre de Martín Caparrós

Malbaratar menjar i passar gana són els principals conceptes que repassa Caparrós en aquest llibre que l’ha portat a viatjar per països d’arreu del món on la gana és la gran protagonista. Un llibre que repassa el menjar des de tots els punts de vista, des dels que especulen fins als que el necessiten, per explicar i denunciar una problemàtica mundial en la qual tots estem implicats.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Les dues sondes del Programa Voyager llançades el 1977 a l’espai per la NASA tenien com a missió explorar els planetes exteriors del nostre sistema solar. Les acompanya un disc de gramòfon fabricat de coure i cobert amb or que conté un missatge per donar a conèixer l’existència de vida a la Terra a possibles éssers extraterrestres intel·ligents.

En la immensitat del cosmos, dues diminutes càpsules del temps travessen l’espai interestel·lar amb un missatge pensat per donar a conèixer la nostra existència a qualsevol forma de vida extraterrestre intel·ligent que es puguin trobar pel camí. Un missatge en una ampolla còsmica que conté una petita mostra del que són la humanitat i el planeta Terra, però que també simbolitza el nostre afany i capacitat per descobrir noves fronteres.

Carl Sagan, conegut astrofísic, astrònom i divulgador científic estatunidenc, va ser l’encarregat de liderar l’equip que va crear el “Golden Record” el 1972.  El disc d’or del Programa Voyager seria una actualització de les plaques muntades anteriorment a les sondes Pioneer, amb molta més informació sobre la vida a la Terra i l’essència de la humanitat.

Els discs fan trenta centímetres de diàmetre, es van fabricar de coure i es van recobrir d’or. Es van triar aquests metalls per la seva estabilitat química i propietats tèrmiques, ja que havien de ser prou resistents per aguantar les forces del llançament i posteriors canvis tèrmics a l’espai. També s’hi va afegir una minúscula quantitat d’urani-235 pensada per servir de rellotge, de manera que un futur descobridor extraterrestre pogués deduir la seva antiguitat.

El contingut dels discos d’or

El batec d’un cor, el cant dels ocells, el concert de Brandenburg de Bach, un ballarí de Bali, un embrió humà… Els discos d’or inclouen un compendi de sons, imatges i informació que ofereixen una visió general de la Terra i els seus habitants. El contingut dels discs va des de salutacions en diverses llengües fins a gravacions de música popular, sons de la naturalesa, fotografies de persones i paisatges, i fins i tot instruccions de com reproduir el disc.

S’hi van incloure 90 minuts de música amb peces de diferents tradicions culturals, des de música clàssica fins a música popular de diversos països. La intenció era capturar la diversitat cultural i l’expressió artística humana i mostrar-la a la resta de l’univers. Aquesta idea quedava plasmada en una inscripció en el disc: “Als creadors de música – tots els mons, tots els temps”.

També es van enregistrar sons de la naturalesa seleccionats per a mostrar alguns exemples de com és la vida a la Terra, transmeten la riquesa i la complexitat del nostre entorn natural. Així com 115 fotografies en format analògic, des d’impressionants paisatges fins a representacions d’anatomia humana i diagrames científics. A més, es van incloure missatges de salutació en 55 llengües diferents (no, no hi ha cap salutació en català) per mostrar la diversitat lingüística del nostre planeta.

Les sondes espacials Voyager són els objectes creats per l’home més distants de la Terra i els primers en arribar a l’espai interestel·lar. Gràcies als últims esforços de la NASA, tindran una vida útil fins al voltant del 2026 i després continuaran el seu viatge en silenci. La probabilitat que siguin trobades per alguna vida extraterrestre intel·ligent és extremadament petita, però el missatge contingut als discs d’or perdurarà per sempre més a l’espai sideral.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

El 23 de juny celebrem la revetlla de Sant Joan. Una festa que sempre ha tingut un gran significat dins el folklore català. Amb aquest article us volem apropar una mica més per descobrir part dels secrets d’aquesta nit tan màgica i tan plena de foc de casa nostra.

Ha arribat la temporada d’avarques i espardenyes, i amb això, donem per inaugurat l’estiu i el temps de la calor a Catalunya. Hi ha, però, una festa que determina encara més el tret de sortida de la temporada, parlem de la nit més màgica, d’aquella que arriba amb dos dies de retard respecte al solstici d’estiu: la Revetlla o Nit de Sant Joan, també coneguda com la Nit de les Bruixes o Nit del Foc, i que és celebrada arreu dels Països Catalans. 

Els primers, els grecs

Per poder-nos endinsar en la història de la nit del 23 de juny, vigília de Sant Joan, res millor que donar una ullada al Costumari català, el llibre de referència quant a les nostres tradicions i costums, escrit l’any 1952 pel folklorista i etnòleg barceloní Joan Amades.

Segons Amades, la tradició de celebrar aquesta festa, en honor a l’entrada de l’estiu, data de l’època romana, quan els romans sortien a recollir la berbena (Verbena officinalis), herba amb moltíssimes propietats i algun secret de més, que encara dona nom a la festa en castellà, tot i que amb una v inicial. Els romans feien servir aquesta planta herbàcia per a usos medicinals i màgics, i creien que si la recollien durant la nit de Sant Joan, els portaria felicitat i riquesa. Però ells no van ser els primers a fer xerinola en aquesta data. Ho foren els grecs, els quals feien fogueres per festejar el naixement del déu Apol·lo, considerat com el déu del Sol. És conegut que a Barcelona se celebrava la revetlla al carrer des del segle XV, on ja hi havia la tradició, antiga i perduda, de sortir a buscar herbes medicinals la nit de Sant Joan. 

I és així que la celebració i les fogueres han perdurat tant en el temps, essent durant anys, el foc el tret més diferencial d’aquesta festa. I si avui en dia les fogueres s’encenen per barris o carrers de les diferents ciutats o viles, antigament era costum encendre-les davant de les masies o les cases més aïllades. Concretament eren enceses quatre fogueres, una per cadascun dels quatre vents, per a protegir la llar de malalties, lladres, mals esperits i embruixaments. Amades especifica que fins i tot la gent que vivia allunyada i sola dins els boscos, aquella nit encenia un fogueró per petit que fos. Però sembla ser, segons podem llegir al Costumari, que, de la mateixa manera que actualment estan prohibides en ambients rurals i llocs rodejats de bosc, també van estar prohibides antigament a moltes ciutats per por de provocar incendis. Es té constància de lleis antigues promulgades arreu per intentar evitar que la gent n’encengués, així com de prohibicions per motius religiosos. Aquesta festa d’origen pagà, va superar els entrebancs en la clandestinitat i el foc mai va deixar de ser-hi present. I així, a poc a poc, es va reprendre i normalitzar el costum d’encendre focs als carrers i places de totes les viles de les ciutats dels Països Catalans. 

L’escriptor també ens detalla al seu llibre, que a les fogueres s’hi cremava llenya i mobles vells, que recaptava la quitxalla de cada barri, al crit de: “Hi ha res pel foc de Sant Joan?”. La llenya i els estris per cremar que recaptava la canalla la transportaven en una vella estora que feia de carretó, i després l’amagaven en alguna quadra o safareig, perquè no fos saquejada per alguna colla d’algun altre carrer, i la guardaven fins a l’esperada nit de revetlla. També era molt típic de la nit de Sant Joan, que mentre la mainada anava tirant els trastos vells i la llenya a la foguera anessin cantant: “Tireu-hi al foc de Sant Joan, tireu-hi, tireu-hi”.

Finalment, i atesa la calor que es pateix sempre en aquesta època, i per si us penseu que tot és foc per Sant Joan, bo és de recordar que la revetlla també va associada a l’aigua, als banys de mitjanit i a moltes formes festives de remullar-se, llençant-se galledes plenes d’aigua pels carrers, o, fins i tot, des dels balcons.Són aquestes, doncs, algunes de les tradicions que guarda la nostra terra. I aquest any, amb més motiu que mai, després de passar confinats i amb restriccions l’any 2020, celebrem la revetlla de Sant Joan. Fem, doncs, cas de les paraules que ens va deixar Joan Maragall: “Ja les podeu fer ben altes – les fogueres aquest any”.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!