On fer el canvi de moneda quan viatgem?

Abans de sortir de viatge molts ens preguntem si és hem de portar diners en efectiu o fer servir les targetes. I si viatgem a un país que no té l’euro com a moneda oficial, ens sorgeix el dubte de quina és l’opció més adient per obtenir el millor tipus de canvi. Sara Casals, cap de producte júnior d’11Onze, respon a aquestes preguntes.

 

El costum i la facilitat de pagar amb targeta o directament des del mòbil formen part del nostre dia a dia gràcies a la revolució digital dels últims anys. Tanmateix, no tots els països segueixen el mateix ritme de desenvolupament que el nostre sistema financer, i ens podem trobar que el país al que viatgem no tingui una xarxa estesa de caixers automàtics, o les mateixes facilitats per pagar amb targeta a tots els establiments comercials.

Com apunta Sara Casals, “cal tenir en compte que en molts països, el pagament amb targeta no està tan estès, i no trobarem un caixer a cada cantonada”. Per altra banda, també hi ha un tema de seguretat, “la pràctica del robatori de dades de targetes bancàries està molt estès segons el país”, afirma Casals.

Abans de fer un canvi de moneda, has de tenir en compte que no és el mateix fer el canvi traient diners del teu banc que en un caixer en el país de destinació, o canviar divises en l’aeroport. Com explica Casals, “el tipus de canvi que ens ofereixen els nostres bancs és extremadament abusiu, i el mateix passa si canviem a les cases de canvi de l’aeroport de sortida”.

Per tant, el més recomanable és canviar els diners al país de destí. Però, on els canvio? La cap de producte recomana “evitar les cases de canvi de l’aeroport” i buscar establiments que ofereixin un tipus de canvi més favorable i amb menys comissions. Tanmateix, ens avisa que algunes cases de canvi anuncien que no tenen comissions, però després ens ofereixen un tipus de canvi menys favorable.

 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Tecnologia

Targetes virtuals per a compres segures

4min lectura

Les targetes virtuals són el principal mètode de pagament

11Onze

Les mil i una funcions d’El Canut

2min lectura

Obrir comptes amb IBAN europeus, diversificar els

Cultura

Turisme sostenible

7min lectura

El turisme és una de les indústries que mou més capital arreu del món.



La inflació no cessa i el Govern de l’estat manté el seu compromís d’actualitzar les pensions d’acord amb l’IPC, un fet que xoca directament amb la demanda de control del pressupost de la Comissió Europea, situat a un màxim del 3,3% actualment, i amb un nou factor que pot ser decisiu: la jubilació prevista del 50% del funcionariat l’any 2023.

 

L’escenari inflacionari que vivim des de fa mesos situa l’economia de la major part de països de la UE a una possible fase d’estagflació que inevitablement pot conduir a una imminent recessió que, fins al moment, s’ha aconseguit contenir. La Comissió Europea planteja que la solució passa pel control del pressupost: mantenir el dèficit públic per sota del 5% el 2023, i del 3,9% el 2024, i assolir que la despesa no augmenti més del 3,3%, entre altres mesures.

Ens situem a Espanya, on aquest control de la despesa pública no pot superar el 3,3%, i deixa el país amb un marge d’uns 20.000 milions per a la despesa de l’Administració Pública. Una xifra insuficient que anirà orientada a cobrir les pensions gairebé de forma íntegra. A l’alta xifra de despesa que suposen, per si, les pensions, s’hi sumen dos factors clau: la intenció del Govern d’actualitzar les pensions d’acord amb l’IPC i l’augment previst de persones jubilades de cara al pròxim any.

 

Les pensions creixen al ritme de l’IPC

Aquest és l’escenari que contempla el Govern d’Espanya, amb un augment previst de les pensions equiparable al creixement de la inflació, i així no caure en l’empobriment d’aquest gran gruix de la societat. Una acció que suposa tot un repte, tenint en compte que en cas de finalitzar l’any amb un percentatge del 10,8%, com el del mes de juliol, la partida destinada a les pensions també hauria de créixer amb aquest marge. Amb aquesta mesura, el desemborsament previst per a les pensions, que suposen un terç de la despesa total de l’administració, podria ascendir a 17.000 milions d’euros.

Un cost elevat que es pot disparar si creix el nombre de pensionistes, que avui en dia se situa en uns 8,99 milions de persones, segons dades del Ministeri de Treball i Seguretat Social del desembre de 2021. Espanya ja va patir una situació similar el 2020, durant la pandèmia, quan més de 10.500 funcionaris van demanar la prejubilació voluntària davant la incertesa que provocà el traspàs de la gestió de jubilacions d’Hisenda a la Seguretat Social. Això va fer incrementar les peticions un 22% respecte als anys anteriors. 

 

El 50% del funcionariat es preveu jubilar el 2023

La situació actual preveu que l’any 2023 podem situar-nos de nou en un escenari amb un alt percentatge de funcionariat que preveu jubilar-se de forma anticipada. L’edat de jubilació pel funcionariat és de 65 anys pels qui són anteriors al 2011 i de 66 pels que van entrar posteriorment. Igual que la resta d’assalariats, aquests han d’haver cotitzat 15 anys per a rebre una prestació. Existeix un altre cas, més preocupant per l’Estat, com és la jubilació anticipada, a la qual es poden acollir les classes passives, i que permet als funcionaris una jubilació anticipada a partir dels 60 anys, sempre que hagin cotitzat un mínim de 30 anys.

La prestació mitjana per als funcionaris se sol situar en 2.300 euros, segons l’estadística de pensions que elabora mensualment el Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, un 64% més alta que la que reben els jubilats del Règim General de la Seguretat Social, situat en 1.400 euros de mitjana, també en aquest primer trimestre de l’any.

Actualment, la plantilla de funcionariat ascendeix a uns 2,6 milions de persones, de les quals més d’un milió tenen entre 50 i 59 anys, fet que preveu un augment en el flux de jubilacions pot precipitar-se en els pròxims anys. En un intent de frenar aquest escenari, el Ministeri de Seguretat Social estudiarà implementar incentius per tal que els funcionaris de classes passives allarguin la seva vida laboral més enllà dels 60 anys. La proposta del CSIF, el sindicat més gran del col·lectiu de treballadors públics, passa per un incentiu del 5% anual acumulable.

 

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Comunitat

La veritat sobre el sistema de pensions

4min lectura

És sostenible el sistema de pensions?

Economia

Deute públic

6min lectura

El deute públic en el món s’ha disparat en els últims anys i les seves xifres ja són

Economia

Retallades i reformes

5min lectura

Quin preu tindrà el rescat del Banc Central Europeu per a evitar que es dispari la prima



Com es manifesta el masclisme en el món socioeconòmic i en el consumisme de la nostra societat? Som prou conscients dels micromasclismes que ens trobem en el nostre dia a dia? Què ha de fer la dona per incorporar-se i desenvolupar-se plenament al mercat laboral? En un nou episodi de La Plaça de Territori 17, Lara de Castro, de l’equip de Recursos Humans d’11Onze, i Gemma Vallet, directora d’11Onze District, ens responen a totes aquestes preguntes.

 

Afortunadament, les idees, actituds i pràctiques basades en una atribució cultural apresa de la superioritat de l’home cada cop són menys presents en la nostra societat. Això no obstant, encara queda camí per arribar a eliminar les actituds masclistes i micromasclismes del dia a dia. Mirar a l’home si compres un cotxe, o a la dona si compres un aspirador, són pràctiques de comportament que tenim assumides, però que cada vegada grinyolen més davant d’una societat que segueix evolucionant cap a la igualtat de gènere en tots els àmbits socioculturals.

Com apunta de Castro, “tot això és tan quotidià, ens entra tan normal, inclús a les dones, que fins que tot això no es talli d’arrel, no podrem avançar”. Tanmateix, també hi ha d’haver un canvi d’actitud per part de les dones, “anirem acceptant més el nostre cos, la nostra edat, les nostres arrugues i el fet de ser dones. Que nosaltres també som capaces de gestionar segons quines coses que fins ara només havien gestionat els homes”.

Bretxa salarial de gènere, una assignatura pendent

Segons un informe emès per CCOO, la bretxa salarial de gènere s’ha reduït, però el salari mitjà de les dones hauria de créixer un 24% per equiparar-se al dels homes. Com explica Lara de Castro, “La bretxa salarial és immensa. Però tot passa per la confiança, no només la confiança que em confereix el món a l’hora de guanyar diners, sinó que és la confiança que tinc jo mateixa a l’hora de fer aquests diners” i segueix, “quan jo guanyo els diners, això m’empodera i em fa canviar la mentalitat”.

El màrqueting publicitari no ha facilitat aquest empoderament de la dona, al contrari, ha ajudat a reforçar l’actitud masclista de la societat, tanmateix, i com apunta Gemma Vallet, “la publicitat, al final, és un mirall de la societat. I és un mirall que amplifica. Però a mesura que anem adoptant nous comportaments, la publicitat haurà de reflectir aquests nous comportaments”.

 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Cultura

Dones i empresa

5min lectura

La bretxa salarial entre homes i dones és del 12,1% a Catalunya.

Cultura

Carme Karr

7min lectura

De la mà de l’agent d’11Onze i historiador Oriol Garcia Farré, prosseguim amb

Cultura

Edatisme

4min lectura

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’edatisme, la discriminació per motiu



Les últimes dades proporcionades per l’Institut Nacional d’Estadística (INE) apunten que al juliol els preus van pujar un 10,8% interanual. Una taxa d’inflació que no es veia des de l’any 1984. Però, què passaria si els preus seguissin augmentant ràpidament i sense control? Joan Benedicto, agent 11Onze, ens explica què és la hiperinflació i en detalla alguns exemples històrics.

 

Abans d’entendre què és la hiperinflació hem de tenir clar què és la inflació, com explica Benedicto, “la inflació es defineix com l’augment generalitzat i sostingut dels preus dels béns i serveis d’un país en un període determinat de temps”. Tanmateix, quan es produeix “una pujada de preus descontrolada, excessivament elevada, i de com a mínim un 1.000%”, podem parlar d’hiperinflació.

La ràpida pujada de preus, juntament amb la pèrdua del valor real de la moneda, provoca una gran reducció del patrimoni monetari de la població. Com detalla l’agent d’11Onze, “si compro una barra de pa, i en el meu país hi ha una inflació del 1.000%, aquesta barra de pa, al cap d’un any, costarà 11 € en comptes d’1 €”.

A més, cal tenir en compte que en casos reals d’hiperinflació al llarg de la història, les pujades de preus han estat molt més desmesurades que en l’exemple anterior. Així mateix, les conseqüències socials i econòmiques d’aquestes hiperinflacions encara segueixen afectant de manera important a l’economia mundial.

Hiperinflacions al llarg de la història

El cas recent d’hiperinflació més paradigmàtic és, possiblement, el de Veneçuela, que l’any 2018 “va passar a tenir una inflació aproximada del 130.000%”, apunta Benedicto. Tot i que la seva economia ha mostrat una significativa recuperació, amb “una inflació per sota del 700% l’any 2021”, i la fi de l’espiral inflacionària el 2022, l’efecte d’aquesta llarga crisi es reflecteix en la realitat quotidiana dels veneçolans, que veuen com una part significativa de la població continua patint el risc de pobresa extrema i inseguretat alimentària.

Un altre cas és el del 1923 en la República de Weimar, l’actual Alemanya. Després de la Primera Guerra Mundial, el país estava greument tocat en l’àmbit econòmic i sense reserves d’or per poder fer front als pagaments del Tractat de Versalles. El marc es va devaluar i, com explica l’agent d’11Onze “cinc anys després de la guerra, van arribar a una inflació de 665 milions per cent”.

No podem concloure aquest breu recull d’hiperinflacions al llarg de la història sense parlar de la hiperinflació d’Hongria del 1946. Després de la devastació de la Segona Guerra Mundial, l’economia va quedar tan malmesa que els preus es duplicaven cada dia i, com puntualitza Joan Benedicto, “la hiperinflació va arribar a uns màxims de 41.900 bilions per cent, sens dubte, el pitjor cas d’hiperinflació que s’hagi conegut mai”.

 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Macroeconomia vs. microeconomia

1min lectura

En aquest vídeo parlem sobre l’anàlisi i comportament

Cultura

La inflació que ens tenalla

2min lectura

La inflació és una paraula que s’ha colat en el nostre dia a dia.

La inflació, l’enemiga dels nostres estalvis

1min lectura

La inflació, aquest terme que tant sentim últimament i que



A 11Onze ens hem engrescat i hem recopilat alguns dels llibres que s’han escrit en català sobre l’avarícia. Com s’ha construït aquesta mala fama que diu que els catalans tenim un desig excessiu d’adquirir riqueses per guardar-les?

 

A través de tots aquests personatges avars, patètics, miserables i egòlatres, els escriptors catalans han retratat, no només la gasiveria de la burgesia catalana i la mesquinesa del ‘lumpen’ que malda per sobreviure, sinó la societat del seu temps en el seu conjunt, tan patològicament malalta com tots aquells que l’habiten. 

  • L’escanyapobres’ (1884), de Narcís Oller. L’escriptor Narcís Oller (1846-1930) ha deixat a la literatura catalana algunes obres mestres. A ‘L’escanyapobres’, que sovint és lectura obligatòria de batxillerat, abandona el romanticisme i se submergeix de ple en el realisme i el naturalisme. La novel·la narra les desventures de l’Oleguer, l’avar que viu a la masia de la Coma i que, per culpa del seu caràcter esquerp, es baralla amb tots els pagesos de la contrada. Oleguer sempre mostra dues cares: de cara enfora, l’home treballador que manté la masia; però, de cara endins, l’home obsessionat amb els diners que humilia els seus subalterns. A banda de ‘L’escanyapobres’, és obligatori esmentar La febre d’or (1890-1892), perquè és la gran novel·la de la Barcelona del segle XIX, on la burgesia creix sense aturador gràcies a una especulació malsana. L’obra és un retrat d’un moment crucial de la història de Catalunya.
  • Terra Baixa’ (1897), d’Àngel Guimerà. A Catalunya, sobretot durant les primeres dècades del segle XX, hem estat molt dels drames rurals i l’obra teatral d’Àngel Guimerà (1845-1924) és possiblement la que millor ho exemplifica. ‘Terra baixa’ mostra de forma descarnada el conflicte entre les imaginàries terra alta i terra baixa. A partir d’una història d’amor possessiva, el drama tracta les misèries de la vida al camp, les penúries de les llars catalanes de l’època i l’estructura jeràrquica de les societats rurals.
  • Drames rurals’ (1904), de Víctor Català. També narra els drames rurals de la Catalunya de principis de segle XX la nostra Víctor Català (1869-1966), el pseudònim amb què va publicar Caterina Albert. Club Editor recopila en tres volums els contes d’aquesta gran autora catalana, que representa amb una sensibilitat sense precedents la cara més fosca de la vida rural, i que sovint s’acarnissa amb les dones.
  • La Xava’ (1905), de Juli Vallmitjana. Rescatat de l’oblit no fa massa, l’escriptor Juli Vallmitjana (1873-1937) va retratar els ambients més pobres de la Barcelona de principis del segle XX. A ‘La Xava’, com també fa a ‘La ciutat vella’, mostra la parla del carrer als barris de sota de Montjuïc, la lluita descarnada per sobreviure i com els senyorets de Barcelona, avars i narcisistes, feien servir la pobresa més negra per construir la seva bohèmia d’or. Les seves obres, plenes d’històries petites, narren també els grans esdeveniments col·lectius de l’època, i el combat de les classes proletàries i la burgesia.
  • L’auca del senyor Esteve’ (1907), de Santiago Rusiñol. L’obra de Rusiñol (1861-1931), també de principis del segle XX, narra la confrontació i la reconciliació entre el senyor Esteve, un comerciant arquetípic de la petita burgesia, i el seu fill, un artista modernista que no vol heretar el negoci familiar. L’obra va resseguint la vida del protagonista, un home prudent i pràctic, que ja de petit vol dedicar-se exclusivament a la seva botiga de vetes i fils, La Puntual, i que es casa amb Tomaseta, una dona del mateix tarannà. De fons, s’hi endevina Barcelona com una ciutat en procés de modernització.
  • Vida Privada’ (1932), de Josep Maria de Sagarra. Després d’anys de prosperitat de la burgesia catalana a costa de l’explotació dels més pobres, qui narra com ningú la seva decadència és Sagarra (1894-1961). Ho fa a través de la història familiar dels Lloberola, que veu com s’esvaiex tot el seu patrimoni en mans dels més joves de la casa. Sagarra retrata amb ironia el procés de degradació social i moral de la família i fa un retrat de l’alta i la baixa societat, a través de les reunions en salons, sales de juntes i bordells. De Sagarra també cal esmentar altres obres seves, com ‘La rambla de les floristes’ (1935), ‘El cafè de la Marina’ (1933) o ‘L’hostal de la Glòria’ (1931), perquè fan un retrat calidoscòpic dels avars i els miserables que poblen la història de Catalunya del segle XX.
  • El carrer de les Camèlies’ (1966), de Mercè Rodoreda. Qui retrata els anys de la Guerra Civil i la postguerra és Rodorera (1908-1983) a ‘El carrer de les Camèlies’. La novel·la ressegueix la vida de Cecília, una supervivent, que comença la seva vida miserable a La Rambla. Després, viu engabiada en un pis de l’Eixample i acaba venent-se en unes barraques del Carmel. Rodoreda retrata una societat consumida per l’avarícia dels anys anteriors, un viatge a la fosca. Aquesta tristor grisa serà una constant en les obres de Rodoreda, com ara a ‘Aloma’ (1936) o a la famosa ‘La plaça del diamant’ (1962). També retrà comptes amb el passat a la novel·la ‘Mirall trencat’ (1974), un retrat de la decadència burgesa a l’estil de Sagarra. 
  • Feliçment soc una dona’ (1969), de Maria Aurèlia de Capmany. Com ho fa Rodoreda a ‘El carrer de les Camèlies’, Capmany (1918-1991) retrata la societat del seu temps a través del personatge de la Carola, que ha viscut intensament i ha estat víctima dels clarobscurs d’una ciutat avara que creix de manera desordenada. La protagonista enceta, al principi, un viatge a la recerca de la felicitat, però agafa el camí equivocat que li farà perdre tota la innocència. Capmany també retrata aquesta ciutat vençuda pels anys avars a ‘Betúlia’ (1974).
  • Benzina’ (1983), de Quim Monzó. L’efervescència avariciosa dels feliços anys vuitanta del segle XX la retrata Monzó a través de la història de l’Heribert. El personatge, que ha triomfat al món de l’art després d’una conquesta àrdua, viu una vida condescendent i avorrida fins que s’adona que els seus amors l’enganyen amb homes extravagants.
  • El cau del conill’ (2011), de Cristian Segura. Ja al segle XXI, Segura retrata la plàcida existència de l’empresari Amadeu Conill: les partides de tenis al migdia, les demostracions de popularitat a la tribuna del Barça, els vermuts al Turó Park o les tardes de compres a l’Illa Diagonal. ‘El cau del conill’ relata les tribulacions d’un prohom de la burgesia barcelonina en caiguda lliure i el relleu generacional d’una classe social en una decadència feliçment aconseguida en ple món globalitzat.
  • Tsunami’ (2020), d’Albert Pijuan. Finalment, hi trobem els tres cosins de Pijuan, fills dels tres germans fundadors d’un grup turístic amb hotels arreu del món. Als divuit anys, gaudeixen com mai i com ningú durant la inauguració del nou hotel a Sri Lanka: festes, alcohol, submarinisme, paisatges exòtics, luxe asiàtic… Però les coses canviaran dràsticament quan una alerta de tsunami s’escampa per tots els racons de l’oceà Índic.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Cultura

Llibres per a viatjar sense sortir de casa

5min lectura

La pandèmia ens ha pres la llibertat de viatjar físicament

Cultura

Desencontres històrics Catalunya-Espanya

10min lectura

L’economia ha estat una de les grans protagonistes de la

Cultura

Llibres imprescindibles per a aquest estiu

3min lectura

Planejar les vacances, fer la maleta i agafar un llibre.



El sol es va pondre. Una llarga nit, freda i decadent, es va estendre per tota la geografia espanyola durant gairebé quaranta anys. Finalment, les armes havien imposat el “jo per sobre de tu”. Però la convicció i tenacitat de moltes dones va permetre capgirar la situació a mesura que avançava el segle. Continuem amb l’exercici històric que ens proposa Oriol Garcia Farré, agent d’11Onze i historiador, sobre la història de la dona contemporània amb l’aportació de Maria Aurèlia Capmany. 

 

El drama augmentà quan unes 500.000 persones travessaren la frontera amb França entre les acaballes del 1938 i el gener del 1939, fugint de l’horror. De fet, feia mesos que s’intuïa que això passaria. La victòria del feixisme a l’Estat espanyol va ser una realitat a partir de l’abril de 1939, quan es van truncar definitivament les esperances i il·lusions d’una majoria social que havia treballat per crear una societat més justa i igualitària. A partir de llavors, la pau s’imposaria sota l’amenaça constant de presó pels dissidents vers el nou ordre.

El règim imposat a través de les armes estava fonamentat en el nacionalsindicalisme, però després de la Segona Guerra Mundial es veié obligat a transitar cap a una altra concepció del poder amb la finalitat de garantir la seva supervivència. El món sorgit a partir del 1945 ja no seria el mateix que el del final de la Guerra Civil Espanyola, atès que la realitat històrica es construiria a partir de l’enfrontament del blocs capitalista i el comunista.


Fou llavors quan el franquisme va apostar decididament pel nacionalcatolicisme com a articulació social. La retòrica catòlica seria més assumible pels aliats occidentals, guanyadors del conflicte bèl·lic mundial. I la manifestació més visible d’aquesta concepció del poder seria tornar a atorgar l’hegemonia a l’Església, la qual controlaria tots els aspectes de la vida pública i privada de la societat. L’Estat posaria en la nòmina als clergues i dotaria a l’Església d’una àmplia exempció d’impostos i, el més important, li tornaria a atorgar l’absoluta llibertat en la gestió de l’educació. 

 

Involució del paper de la dona

La dictadura franquista destruiria tots els assoliments aconseguits durant la República. L’Església legitimaria la redefinició del paper de la dona dins la societat. Així, el franquisme frenaria totes les conquestes femenines del període anterior argüint un discurs antifeminista, en el qual la dona es percebria com un ésser inferior a l’home, tant espiritualment com intel·lectualment.

Amb aquest pretext, el nou règim relegaria a la dona a les tasques de la llar, com a mare i com a esposa. Moltes dones patirien la repressió del règim, sobretot en el període 1939-1945. Alimentar, socórrer o curar combatents republicans fou considerat un delicte pel qual moltes dones foren empresonades o ubicades en camps de concentració i, fins i tot, afusellades. Altres, condicionades per la por, silenciaren la seva participació en els camps de batalla, esdevenint un record purament privat.

Tanmateix, el règim va legitimar dues organitzacions juvenils, la Sección Femenina i el Frente de Juventudes, les quals foren constituïdes per adoctrinar tots els joves en els principis del ‘movimiento’. D’aquesta manera, es pretenia construir una nova societat articulada obligatòriament pels nous valors que fonamentaven el franquisme.

 

Nou gir polític

Cap a finals de la dècada de 1950 alguna cosa va començar a canviar. El fracàs de l’autarquia i la tensa situació internacional, amb la guerra freda de fons, portaran al règim cap a una obligada reorganització de forces en les famílies de poder. Els falangistes, grans dominadors de l’escena política fins aleshores i garants de la simbologia i retòrica  feixista, seran substituïts per joves polítics tecnòcrates vinculats a l’Opus Dei.

Aquest canvi permetrà al règim generar un nou discurs ideològic i projectar una imatge social més moderna vers l’exterior. D’aquesta manera, el ‘desarrollismo’ afavorirà el creixement d’una classe mitjana espanyola que sustentarà el règim durant unes dècades més, però també li causaria l’aniquilació. Aquest aperturisme controlat, per exemple, tolerarà l’edició d’obres en català, però també permetrà rescatar de les golfes de la memòria les reivindicacions sobre l’igualat social de gènere.

La dona a Catalunya

En aquest context va ser quan Maria Aurèlia Capmany i Farnés (1918-1991) va publicar el seu famós assaig ‘La dona a Catalunya’ (1966), una de les obres cabdals per a la recuperació de les reivindicacions del feminisme a Catalunya. Era filla del folklorista Aureli Capmany i Maria Farnés, i neta del periodista i polític catalanista Sebastià Farnés. Des de petita, Maria Aurèlia Capmany va manifestar una habilitat innata per a l’escriptura i  les activitats literàries en general. L’impacte que va suposar el seu assaig li va permetre deixar la docència per dedicar-se íntegrament a les activitats literàries i el teatre.

La tesi principal que planteja Maria Aurèlia Capmany a ‘La dona a Catalunya’ pivota sobre la concepció que no es pot avançar en el problema del gènere si abans no s’arreglen els problemes socials i polítics de Catalunya. I això ho escriu una persona que era dona, catalana i socialista. O sigui, el dimoni per al Règim! 

 

Un problema palpable

Per a Capmany, el problema de gènere existeix i és palpable dins la societat. El seu assaig manifesta dues problemàtiques importants: per una banda, la definició de les dones com a alteritat i dependència; i, per una altra, les desigualtats socials i l’accés de les dones al món públic. [Recordem-ho, controlat per l’Església.] I, en aquest sentit, la conclusió a la qual arriba Maria Aurèlia Capmany és ben clara: les dones tenen el mateix estatus social que els homes, però només en aparença, perquè la realitat és que totes tenen consciència de la seva manca d’integració, de l’estat d’evolució i de la inestabilitat de la seva inserció a la societat en què viuen.

La dona que treballa pot descobrir fàcilment les condicions objectives de la seva marginació, ja que treballa igual que un home, estudia les mateixes assignatures, obté els mateixos títols que un home, però amb aquests títols farà un treball de segona. Per tant, si una dona vol dedicar-se a una activitat més enllà de les parets de casa seva, ho haurà de fer discretament i sense donar-hi importància. 

En conseqüència, Capmany tornarà a plantejar la tesi dels anys trenta, la qual defensa aferrissadament el “jo igual que tu”. Tanmateix, al llarg de la seva dilatada carrera, primer com escriptora i després com a política, treballarà incansablement per a la igualtat i la integració de la dona dins la societat. Combatrà l’ultraconservadorisme ranci del règim franquista a través de la seva prolífica obra, arribant a la conclusió que la paraula clau per a l’alliberament de la dona és l’emancipació. Com diu la seva cançó de ‘Teatre de cabaret’, fou una dona emancipada que va haver de pensar i decidir, sola i assenyada, i ho va fer des de la llibertat i el diàleg.

 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Cultura

Francesca Bonnemaison

7min lectura

Emprenem un recorregut per la història amb el primer de sis articles sobre la lluita de la

Cultura

Carme Karr

7min lectura

De la mà de l’agent d’11Onze i historiador Oriol Garcia Farré, prosseguim amb

Management

Lideratge femení

5min lectura

Les dones ocupen tan sols un 34% dels càrrecs directius a Espanya.



Planejar les vacances, fer la maleta i agafar un llibre. L’estiu és sinònim de desconnexió i la lectura n’és la gran protagonista. Us portem una recomanació de llibres perquè viatgin amb vosaltres aquest estiu.

 

Recentment, un estudi constatava que llegir ens fa més empàtics. Amb l’única condició que sigui literatura de qualitat, els investigadors van constatar que les persones que llegeixen són capaces de reconèixer l’estat emocional dels personatges i milloren la imaginació i l’agilitat mental. 

I no només això, també es diu popularment que llegir ens fa atractius; de fet, seria com la gimnàstica cerebral: estimula l’activitat mental, la concentració, ens desconnecta de problemes i angoixes, i ens permet viatjar a nous mons. Són molts els beneficis de la lectura, i tots expliquen la importància de fomentar-la des de ben petits. Així que apunta els títols que no et pots perdre aquest estiu i comença a entrenar el cervell!

21 lliçons per al segle XXI de Yuval Noah Harari

En aquesta nova entrega, l’autor de Sàpiens i Homo Deus ens descriu les lliçons fonamentals per viure en aquest segle. Amb les seves teories ens convida a la reflexió, dibuixant escenaris que descriuen els principals reptes actuals. Repassa qüestions socials, polítiques i existencials, i alerta dels perills tecnològics, des d’un punt de vista quotidià que defineix l’impacte de tot això en la nostra vida, present i futura.

 

Fake You: Fake News i desinformació de Simona Levi

El fenomen de les notícies falses qüestiona la salut informativa de mitjans, partits polítics, governs o empreses. Sovint, controlar-ho passa per retallar llibertat d’expressió i d’informació als ciutadans. Simona Levi qüestiona aquesta legislació, basada a trencar drets fonamentals, en una obra que es converteix en una arma per lluitar contra la manipulació, la mentida i la falsificació.

 

Vegetariana de Han Kang

No tracta el vegetarianisme, tot i que la història comença quan la protagonista deixa de menjar carn. Una decisió individual que esdevé un repte social, un símbol de rebel·lia contra el que és convencional. Abandonar la submissió i plantar cara al sistema. Un relat commovedor i incòmode per descriure què passa quan qüestiones el que està acceptat i et saltes les normes, i fins on arriba la capacitat humana per dur-ho a terme fins a les últimes conseqüències.

 

El raïm de la ira de John Steinbeck

Narra l’ensorrament del somni americà arran de la Gran Depressió. Un context de crisi econòmica i financera que aboca la família protagonista a emigrar i iniciar una recerca vital per assegurar-se la feina, la dignitat i el futur. Un relat més actual que mai on es confronta el poder, la igualtat i la justícia als Estats Units.

 

El hambre de Martín Caparrós

Malbaratar menjar i passar gana són els principals conceptes que repassa Caparrós en aquest llibre que l’ha portat a viatjar per països d’arreu del món on la gana és la gran protagonista. Un llibre que repassa el menjar des de tots els punts de vista, des dels que especulen fins als que el necessiten, per explicar i denunciar una problemàtica mundial en la qual tots estem implicats.

 

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Cultura

Les millors sèries sobre el món financer

7min lectura

En aquest article ens hem interessat per les que estan

Cultura

Operació Biquini? No, gràcies!

2min lectura

L’any 1946 l’enginyer francès Louis Réard va dissenyar el

Comunitat

Com seran les vacances d’estiu dels catalans?

3min lectura

La temporada d’estiu 2021 ve marcada per menys restriccions



El turisme és una de les indústries que mou més capital arreu del món. Segons l’informe de l’Organització Mundial del Turisme (UNWTO), l’any 2019 es van registrar 1.400 milions de turistes internacionals i es comptabilitzen entre 100 i 120 milions de llocs de treball vinculats.

 

És un sector, per tant, amb un pes innegable en l’economia mundial i, més particularment, amb una afectació directa a pràcticament tots els habitants del planeta, ja sigui de forma activa com a viatgers o passiva com a locals. 

 

El sector turístic demana regulació i responsabilitat

Donada la seva importància, des de fa anys són cada vegada més els organismes, empreses i col·lectius que demanen un sistema de turisme sostenible que sigui capaç de mantenir-se en el temps i nodrir a la població. Tot apunta al fet que la indústria seguirà creixent els pròxims anys i, per tant, si no canvia el model, augmentarà al mateix ritme l’impacte negatiu que genera. Actualment tots estem familiaritzats amb el concepte de sostenibilitat i fins i tot hem adoptat certes conductes diàries que contribueixen a respectar el medi ambient. Una actitud que canvia en major o menor mesura quan viatgem: deixar llums encesos, reciclar, cuidar l’espai públic, utilitzar mètodes de transport més ecològics, gastar l’aigua necessària, utilitzar menys plàstic… accions que ens poden passar per alt quan estem de vacances i que, per si soles, no generen impacte, però que poden suposar una gran problemàtica quan les multipliques per 1.400 milions de persones.

En aquest context, i amb la urgència de canviar el model turístic cap a una perspectiva més responsable, apareix el concepte de turisme sostenible, entès com aquell que “satisfà les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures per satisfer les seves pròpies necessitats”, tal com es descriu a l’informe Brundtland. Es tractarà, doncs, de minimitzar l’impacte negatiu que genera el sector actualment i maximitzar-ne els beneficis, principalment des de tres grans pilars: mediambiental, sociocultural i econòmic. 

 

Reduir l’impacte mediambiental per preservar el futur 

El turisme depèn de la qualitat del medi ambient per sobreviure i evolucionar, però paradoxalment, és una de les principals activitats que el perjudica. Construcció d’infraestructures com aeroports i carreteres, sistemes de transport altament contaminants per terra, mar i aire, creació d’equipaments i complexos turístics com restaurants, botigues, camps de golf o zones esportives són exemple de l’impacte negatiu que suposa per qualsevol regió. Tot això també posa en perill la fauna i flora de la zona, fet que en els últims anys ha agreujat la situació de centenars d’espècies, especialment marines, que no han suportat els canvis que la contaminació humana ha provocat en el seu hàbitat natural. 

Paral·lelament, ha sigut gràcies al turisme que algunes zones naturals han esdevingut espais protegits o bé se’n té una cura especial orientada a la preservació de l’espai de cara al futur. Aquest és l’impacte positiu pel qual ha d’apostar el turisme sostenible, aconseguir el manteniment i cura dels espais, tant naturals com urbans, per part dels organismes governants i afavorir així tant als ciutadans locals com als futurs visitants.

 

Controlar l’impacte sociocultural i apostar per la riquesa de la diversitat

La voluntat de viatjar sovint ve motivada per la inquietud de conèixer altres països, amb tot el que això implica: cultura, llengua, menjar i costums. Es busca la diversitat dins de la globalitat, i això impulsa el respecte, la tolerància i el coneixement per ambdues parts, però especialment des del punt de vista visitant. Pel turisme sostenible és indispensable aquesta preservació cultural, però sobretot ho és el respecte per aquesta. Garantir una experiència de valor, per tant, ha de suposar garantir la riquesa sociocultural.

Un turisme no planificat, més enllà de ser una molèstia pels habitants locals, pot provocar conseqüències nefastes en la seva vida i qualitat de vida, un fet que algunes zones de Catalunya ja han viscut de primera mà en termes de gentrificació, és a dir, un augment desmesurat dels preus dels habitatges i terrenys que obliguen als, fins ara habitants, a buscar alternatives més econòmiques, deixant pas a aquells que poden invertir-hi, un fet que en algunes ocasions pot no tenir relació directa amb el turisme, però que, sens dubte, ha suposat un agreujant. 

L’augment dels preus dels productes en zones turístiques és una altra de les causes que desestabilitza als locals, obligant-los a assumir uns preus molt per sobre dels estàndards que podrien trobar en qualsevol altre carrer de la ciutat no transitat per turistes. En el cas de Barcelona, la crisi del coronavirus va obligar a molts restaurants de zones turístiques a rebaixar als preus fins a equiparar-los als de la resta de la ciutat, mostrant així la guerra de preus que suposa la indústria del turisme. Evitar això a través de polítiques reguladores no només protegiria als ciutadans locals sinó que també asseguraria als turistes que s’està pagant el preu just pel producte.

 

Impacte econòmic positiu: invertir en les persones

Des d’un punt de vista econòmic, és lògic que, com a indústria, el turisme ha de proporcionar beneficis a la zona en qüestió, però el repte és fer-ho de forma equitativa i sostenible. De res servirà millorar la facturació si això no crea un impacte positiu en la zona d’acollida. És a dir, perquè tingui un benefici real, ha de suposar un avantatge per a totes les parts implicades, i si es gestiona de forma eficient i controlada, el turisme pot tenir el gran poder d’enriquir a la població a través de la creació i manteniment de llocs de treball, siguin directes o indirectes. 

Per contra, algunes multinacionals, lluny d’aplicar un sistema de turisme sostenible opten per fer tot el contrari, l’anomenada “fugida”. Són models de negoci on els diners generats no es queden al país d’acolliment ni suposen un benefici per aquest, per exemple en el cas d’hotels amb un règim de tot inclòs, en què els clients no es mouen del recinte i, per tant, no generen impacte positiu en l’economia de la zona. Sí que en generen, però, de caràcter negatiu pel que fa a impostos, ja que les infraestructures necessàries per acollir el turisme sovint es financen a través d’aquesta via. Caldrà, doncs, posar a la balança l’impacte que genera el turisme a la zona i el cost que suposa per la població. Si no existeix aquest equilibri, segurament ens trobem davant d’un sistema poc sostenible i que, per tant, caldrà remodelar.

El turisme, al cap i a la fi, és responsabilitat de tots, ja que tots en algun moment hi hem estat implicats. Hi ha accions, per tant, que depenen únicament de la responsabilitat i el compromís individual d’apostar per un model de vida sostenible, també quan viatgem. L’altra part de la gestió, i la de més impacte, correspondrà a les organitzacions privades i organismes públics que hauran de planificar el turisme de cara als pròxims anys amb una premissa clara: una aposta per la sostenibilitat serà una aposta pel futur.

 

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Sostenibilitat

Pagaries més per un turisme sostenible?

4min lectura

El turisme sostenible o ecoturisme és el sector turístic

Cultura

L’enoturisme resisteix a la pandèmia

5min lectura

En aquests temps tan convulsos i difícils per al sector turístic

Turisme espacial

1min lectura

Turisme espacial… ecològic?, criteris científics?, investigació?



Vols descobrir continguts interessants a Twitch? Et recomanem 11 canals en català a la xarxa de moda. S’han guanyat la popularitat parlant-nos en el nostre idioma de tota mena de temes, no només videojocs. En tens per triar i remenar.

 

Twitch és una xarxa social que cada cop està agafant més embranzida al món, i Catalunya no és una excepció. L’espontaneïtat del directe atrau més i més seguidors. Tot i que els canals de videojocs són en general els que acumulen més públic, hi ha espai per a continguts molt diversos. Des d’11Onze, et presentem 11 propostes per gaudir d’aquesta xarxa social en el teu idioma.

 

LopezNorman44

Norman López és un dels ‘streamers’ en català més populars, amb prop de 10.000 seguidors. Produeix continguts de videojocs en general, tot i que se centra sobretot en simuladors de carreres. Li agrada l’humor i no defuig la polèmica, ja que es declara fan de la truita de patates sense ceba i diu que prefereix l’hivern a l’estiu. 

 

LauzetaFolk

Després d’un període d’inactivitat a Twitch, LauzetaFolk han tornat amb el seu violí i la seva guitarra per oferir música folk i bon rotllo des de Lleida als seus 7.500 seguidors. En Joan i la Núria, una parella de músics que toca plegada des de 2010, es van unir a aquesta xarxa social el març de 2020.

 

Magori_cat

Gairebé 2.000 persones segueixen aquest canal de pagament centrat sobretot en manga, anime i ‘Bola de drac’. En els seus directes, MagoriArt acostuma a dibuixar mentre xerra amb els seus convidats. A ‘La nit friki’ hi intervenen actors de doblatge en català. Per exemple, recentment hi va participar Victòria Pagès, que havia interpretat el personatge de la Nets al Club Super 3.

 

JacintCasademont

El canal de Jacint Casademont ofereix pòdcasts, tertúlies i entrevistes, amb seccions com ‘Terrors nocturns’ per comentar temes de por i ‘Enigmes pendents’ per parlar de crims. Ja compta amb 1.400 seguidors.

 

EdCaballer

Canal de cuina on la idea és passar una bona estona mentre Ed Caballer prepara el dinar i va parlant una mica de tot: sèries, jocs, actualitat, política… La cuina és el camí per a que els seus prop de 1.000 seguidors passin una bona estona i aprenguin a defensar-se davant dels fogons. Què aprofiti!

 

El_raco_del_manga

Un canal en català sobre manga, anime i cultura japonesa amb un ‘stream’ gairebé per setmana. Trobaràs xerrades, entrevistes, anàlisis, especials, sortejos… Ja el segueixen més de 900 persones.

 

xEikNaga

El canal d’en xEikNaga i els seus amics, que ja aplega més de 700 seguidors, apel·la als esperits més creatius. Maquetes, artesania i creacions diverses per a aquells a qui els agrada fer-s’ho tot ells mateixos. No falla el directe de maquetes el cap de setmana al matí.

 

JaumeFibla

Gairebé cada dia, en Jaume Fibla, més conegut com a Jau a Twitch, ofereix “números musicals amb un toc ‘friqui’”, com ell mateix reconeix, i entrevistes. Al seu canal hi tenen cabuda des de la interpretació molt lliure de cançons traduïdes al català fins a comentaris sobre cultura, cinema o videojocs. Ja aplega gairebé 700 seguidors.

 

EnricBautista

Enric Bautista, que viu a Anglaterra, s’evadeix del Brexit tocant la seva guitarra acústica i cantant en català. I, de tant en tant, entrevistant algun convidat. Pots gaudir de la seva música i els seus comentaris tots els dilluns, dimecres i dissabtes al vespre. Ja compta amb més de 600 seguidors.

 

GranCarles

De dilluns a divendres, aquest actor, periodista i guionista desperta els seus prop de 500 seguidors cada matí a les 8 amb el programa ‘Quiquiriquic’. En Carles interactua amb l’audiència sense embuts.

 

Motor_Esport

Tota l’actualitat del món dels rallies analitzada en català pel Nacho Mateo, l’Eduard Bota, l’Aitor Domingo, en David Rovira i els seus col·laboradors. El canal no derrapa i ja compta amb més de 400 seguidors.

¿Coneixes algun canal de Twitch en català que no ens hem de perdre? Afegeix-lo als comentaris.

 

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Comunitat

Els 11 millors tiktokers en català

4min lectura

Us presentem un recull dels 11 millors perfils de TikTok.

Cultura

Instagramers catalanes

4min lectura

N’hi ha centenars, i a 11Onze n’hem seleccionat prop d’una quinzena.

Cultura

Els ‘youtubers’ catalans que has de conèixer

4min lectura

El compromís amb la llengua ha d’expandir-se per tots els canals



Tot i que ens agrada molt anar a passar el dia a la platja, banyar-nos i gaudir d’una bona estona prop del mar, mai està de més recordar uns quants consells per tal de no patir més del compte sota el fort i calorós sol de l’estiu.

 

El sol no és dolent per a la nostra pell, al contrari: la radiació solar és fonamental perquè el nostre cos pugui sintetitzar la vitamina D, una vitamina essencial que ajuda a absorbir el calci i a enfortir el nostre sistema immunitari.

De fet, hi ha països que, durant l’hivern o algunes èpoques de l’any, quasi no poden gaudir de la llum del sol (com ara diversos indrets del cercle polar àrtic), i es recomana a qui hi viatgi durant aquestes èpoques i s’hi hagi de quedar durant un temps relativament llarg que prengui vitamina D en càpsules, per tal de no patir efectes nocius per al cos. 

 

El sol, entre poc i massa

Ara bé, es calcula que, tenint en compte la potència del sol a l’estiu, no caldrien més de 10 o 15 minuts d’exposició diària al sol per a rebre la quantitat de vitamina D necessària al dia. A partir d’aquí, doncs, una exposició continuada i sense protecció pot ocasionar efectes molt perjudicials per a la nostra pell. 

És per això què és molt important no subestimar els efectes de passar-nos massa hores a la platja, i prendre suficients mesures de protecció per a poder gaudir d’unes bones vacances sense haver-ne de patir després les conseqüències negatives que implica un excés d’exposició solar.

Evitem el migdia

Per a començar, molt important: l’horari. Tots veiem que al matí, quan està sortint el sol, fa menys calor. Passa igual al final del dia, durant la posta de sol. Això es deu al fet que, a causa de la rotació de la Terra, hi ha moments del dia en què els rajos del sol arriben més directament cap a nosaltres: és el que es coneix popularment com «el sol pica més».

Aquestes hores de màxima potència solar són normalment al voltant del migdia, de les 12 a les 16 hores, i són els moments a evitar l’exposició solar indiscriminada: ens posarem a l’ombra, anirem a fer un beure, o tornarem a casa a dinar. 

 

La crema solar, tot l’any!

Però, tot i que evitem les hores de més perill, l’astre rei segueix estant allà dalt, així que hem de protegir-nos igualment la pell. Això passa, sobretot, per utilitzar una bona crema solar que ens ajudi a suportar els efectes nocius de l’excés de rajos ultraviolats.

El més recomanable és utilitzar una crema amb factor de protecció +50 en les zones exposades del cos, i tornar-nos-la a posar almenys cada dues hores. També s’ha de tenir en compte que si anem a l’aigua a refrescar-nos, molt possiblement l’efecte protector de la crema durarà menys i ens n’haurem de tornar a posar abans.

És important no oblidar segons quines parts del cos, com les orelles o els peus, que molts cops no recordem que també estan exposades, per tal de no llevar-nos l’endemà amb una desagradable sorpresa en forma de cremada.

 

El barret com a complement

La crema solar té un problema, però, i és que hi ha zones a les quals no resulta del tot accessible. Es tracta, evidentment, dels cabells. Tot i pensar que aquests ja protegeixen la nostra zona capil·lar, el cert és que una exposició continuada pot ocasionar-nos problemes futurs.

Aleshores, com podem evitar-ho? Tot i que últimament s’estan tornant més populars els protectors solars amb esprai per a posar-se als cabells, la solució més lògica i també més tradicional és molt fàcil: utilitzar una gorra o un barret. D’aquesta manera podem protegir-nos la zona capil·lar sense cap problema.

Si seguim tots aquests consells i a més ens hidratem bé i cada poques hores, res ens impedirà gaudir d’un gran estiu a la platja, a la muntanya, o al lloc que nosaltres preferim!

Bones vacances!

 

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Cultura

Tendències estiu 2021

4min lectura

Ja estem de ple a l’estiu i, com en cada canvi de temporada , allò que portarem o veurem a

Comunitat

Les vacances dels catalans

3min lectura

La temporada d’estiu 2021 ve marcada per menys restriccions

Sostenibilitat

Plantes refrescants

4min lectura

El Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) ha predit que el clima de mitjans de segle



App Store Google Play