Tradicions catalanes que perduren

En plena era digital i globalitzada, les tradicions de Nadal catalanes continuen essent un punt d’identitat i cohesió cultural. No són folklore “antic”, sinó memòria viva que explica qui som. Recorden que la modernitat no anul·la l’arrel, sinó que la necessita per donar sentit al present. I és precisament aquesta combinació de continuïtat i transformació la que manté les tradicions en un estat de vitalitat sorprenent.

La Catalunya del segle XXI conviu amb pantalles, algoritmes, intel·ligència artificial i un consum globalitzat que difumina llengües, ritmes i maneres de viure. Però cada desembre reapareix, com un reflex de la llarga durada històrica, un país antic que recorda d’on ve. 

Durant segles, les comunitats catalanes hem utilitzat les festivitats d’hivern per ordenar el temps i reforçar els llaços socials en l’època més fràgil de l’any. I avui, malgrat l’acceleració tecnològica, entre tions que desperten rialles, pessebres vivents que ocupen carrers i masies, Pastorets que omplen teatres i fires d’hivern que encenen els pobles, la cultura popular demostra que no és un vestigi, sinó que és una memòria activa que ha sabut adaptar-se per continuar explicant-nos.

Per què les tradicions aguanten?

Històricament, Nadal no era només una celebració religiosa, sinó un ritual de cohesió en la cruïlla agrícola de l’hivern. Entre el solstici i el calendari litúrgic, les comunitats s’asseguraven un espai comú on reforçar la solidaritat i, si calia, redistribuir recursos per garantir la supervivència de tothom. L’arbre, el tió o les figures del pessebre neixen d’aquest mateix impuls, el de donar forma simbòlica a la idea de comunitat.

En temps d’incertesa —que no són tan diferents dels d’abans— aquestes tradicions ofereixen permanència, un punt fix en un món canviant. I funcionen com una pedagogia identitària les quals expliquen d’on venim sense imposar un discurs, simplement repetint gestos que contenen segles de memòria acumulada. Cada generació hi afegeix matisos, però el sentit profund persisteix, amb la finalitat de reconèixer-nos en allò que ens ha fet poble.

La narrativa simbòlica d’un poble

Hi ha tres elements que expliquen la singularitat del Nadal català —i la manera com la nostra cultura converteix el mite en pedagogia col·lectiva— són els Reis Mags, el Caganer i el Tió. Tres figures que, lluny de ser simples curiositats folklòriques, resumeixen tres maneres d’entendre la nostra relació amb el món:

1. El Tió és molt més que un joc infantil: és un ritual agrícola antic adaptat a la modernitat. Alimentar-lo setmanes abans de Nadal no és un caprici, sinó una metàfora poderosa perquè allò que cuidem, creix; allò que compartim, retorna. En un món accelerat, aquest tronc humanitzat recorda que l’abundància no és immediata, sinó resultat de la constància i la cura. El “cagar” regals —una inversió simbòlica exquisidament catalana— transforma l’esperança en un acte comunitari. S’hi barreja humor, màgia i pedagogia de l’espera, cosa que esdevé un aprenentatge imprescindible per als infants i un recordatori essencial per als adults.
2. Pocs símbols expliquen tan bé l’ànima catalana com el Caganer. Aquesta figura, que escandalitza visitants, però que nosaltres entenem com un gest natural i necessari, és la síntesi d’una mirada popular que s’ha resistit sempre a l’autoritat solemne. Posar el Caganer al pessebre és humanitzar el relat bíblic, però també recordar que tota vida —i tota societat— es basa en processos humils, materials i sovint invisibles. És un contrapunt democràtic que reflecteix que on hi ha poder, hi posem una rialla. Allà on hi ha mite, hi posem un toc d’ironia. És la manera catalana d’equilibrar el sacre i el profà, evitant que cap dels dos domini del tot el relat col·lectiu.
3. Els Reis Mags són la part més universal de la nostra tradició de Nadal, però Catalunya n’ha fet una lectura particular. Les cavalcades, que omplen carrers i barris, són una coreografia comunitària on autoritats, entitats i veïns participen d’un ritual compartit. Més enllà dels regals, els Reis Mags representen la idea de saviesa i generositat que ve de fora, com un record que les cultures es construeixen en diàleg constant amb l’exterior. L’Orient que imaginem no és geogràfic, sinó simbòlic d’un lloc d’on arriben coneixement, misteri i esperança. 

En conjunt, totes elles expliquen un mateix principi en la qual la cultura catalana no entén Nadal com un producte de consum, sinó com una constel·lació de relats —alguns màgics, alguns irreverents— que connecten generacions i reforcen el sentit de comunitat. En un món globalitzat, aquesta combinació de retorn, humor i saviesa continua essent una de les formes més fines d’autodefensa cultural.

Pessebres vivents: patrimoni que no s’apaga

Els primers pessebres vivents catalans apareixen a mitjan segle XX, però beuen d’una tradició molt més antiga, provinent de les representacions sacres medievals i la cultura teatral dels gremis. Quan un poble decideix muntar un pessebre vivent, no només recrea un episodi bíblic, sinó que connecta amb un model d’autoorganització comunitària que ve de molt lluny.

Són un fenomen etnogràfic singular perquè impliquen tot un poble. Els pessebres vivents activen un ecosistema comunitari on avis, adults i infants hi aporten ofici, logística i vitalitat. No és un espectacle extern, sinó que és la memòria d’un poble posada en moviment. 

Aquests esdeveniments generen economia local, atès que els visitants reactiven allotjaments, restauració i artesania, i donen aire a oficis tradicionals sovint marginals. El pessebre vivent esdevé un motor hivernal que demostra que la cultura també és economia.

I, finalment, retornen una mena d’autoestima territorial. Convertir places, boscos i carrerons en Betlem és reivindicar el paisatge i la història pròpia. El poble es mira amb uns ulls nous i el territori passa de decorat a patrimoni compartit. Per tant, el seu èxit creixent és revelador, perquè en un món saturat de pantalles, la gent busca experiència, materialitat, contacte humà. El pessebre vivent ofereix just això: una veritat compartida.

Els Pastorets: un teatre que sobreviu a tot

“Els Pastorets” catalans —hereus directes de les representacions medievals del Misteri i sistematitzats al segle XIX— constitueixen un cas d’estudi excepcional en la història del teatre popular. Combinant religió, sàtira i crítica social, han resistit dictadures, censures i mutacions culturals profundes sense perdre vitalitat. La seva força radica en una aliança singular de paròdia, pedagogia i arrelament.

D’una banda, la seva paròdia estructural —amb diables que amplifiquen els vicis del poder i pastors que escenifiquen, amb tendresa i humor, la ingenuïtat humana— actua com un mirall crític permanent. És aquesta capacitat de fer visible l’absurd del món la que manté l’obra viva, renovada i sempre actual.

De l’altra, el valor pedagògic que han assumit les entitats de teatre amateur, especialment a partir de l’impuls associatiu del primer terç del segle XX, ha convertit “Els Pastorets” en una autèntica escola de ciutadania per la disciplina compartida, el treball en equip, la responsabilitat generacional i l’aprenentatge intergeneracional. En aquest sentit, el teatre popular ha funcionat com un espai de formació moral tan potent com qualsevol aula.

I, finalment, l’obra arrela perquè cada comunitat n’ha fet la versió, adaptant llenguatge, humor i escenes a la mateixa realitat local. No és una tradició congelada en un manual, sinó que és una pràctica viva que el poble repensa, reinventa i actualitza. Per això “Els Pastorets” són, encara avui, la pedrera del teatre català el qual ha esdevingut un espai on es formen actors, es construeixen comunitats i es manté viva la relació entre cultura popular i creació escènica. Déu i el Dimoni comparteixen escenari, però la lliçó és sempre humana, perquè quan una tradició passa per mans del poble, no es conserva —evoluciona.

Fires, mercats i gastronomia: l’hivern com a economia moral

Les fires d’hivern, hereves directes de l’economia preindustrial, van néixer com a punts de trobada on es renovaven contractes de conreu, es venien eines i es mantenien xarxes comercials que garantien la supervivència local. 

Aquest llegat persisteix en cites com la Fira Medieval de Vic, el mercat d’avets d’Espinelves o les nombroses fires d’artesania del país, que avui recuperen tres funcions essencials: sostenen una economia de proximitat que permet a productors i artesans mantenir viva la seva activitat; preserven oficis tradicionals —fusters, cistellers, ceramistes, formatgers— que sovint només troben en aquests espais un aparador real; i reforcen una identitat gastronòmica que converteix l’escudella, els galets, els canelons o els torrons en relats materials de la nostra història, feta d’enginy i d’escassetat. 

Més que un mercat, aquestes fires catalanes actuen com una autèntica economia moral en el sentit més estricte de la tesi formulada per l’historiador E. P. Thompson a “The Moral Economy of the English Crowd in the Eighteenth Century” el quan explica com l’economia és un sistema d’intercanvi on el valor no es mesura només en diners, sinó en la confiança, continuïtat i reconeixement mutu. 

Per tant, allò que s’hi ven i s’hi compra respon a un codi comunitari que protegeix oficis, garanteix la dignitat del productor i manté viu l’equilibri social. En aquest sentit, la fira recupera un principi antic, però essencial com que l’economia és sostenible quan serveix el poble, i no quan el desarrela.

La memòria com a eina de futur

En aquest sentit, les tradicions catalanes que perduren no són un refugi del passat, sinó un pont que uneix generacions en un temps on tot tendeix a oblidar-se ràpidament. Un poble que no es reconeix en les seves pràctiques simbòliques perd el fil que l’ha sostingut. En canvi, un poble que les revisa i les manté, guanya en coherència i en futur. El Nadal català, amb la seva barreja d’antiguitat i reinvenció, ens recorda que la veritable força d’una cultura no és resistir, sinó saber transformar-se sense perdre l’ànima.

Això és perquè, al capdavall, les tradicions no són petjades del que vam ser, sinó brúixoles del que encara podem ser. La modernitat avança de pressa, però només arrela quan troba una història que l’aculli. Per això, el futur d’un país no es mesura pel que innova, sinó pel que és capaç de preservar amb sentit. Perquè un poble que perd les seves tradicions es queda sense memòria; i un poble sense memòria, simplement, deixa d’existir.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Diuen que la Constitució del 78 és el pilar de la democràcia espanyola. Potser ho és, però també és el seu cinturó de castedat. Tot el que pretén respirar fora del centre és reprimit en nom de la unitat. Allò que es va redactar per garantir l’autonomia ha acabat convertint-se en un mecanisme de submissió, un text que confon lleialtat amb obediència i convivència amb silenci.

Quan l’actual president de la Junta de Comunitats de Castella-la Manxa, el Sr. Emiliano García-Page va afirmar que “tots els diners dels catalans són nostres”, no feia una “boutade electoral”, sinó que estava pronunciant —sense filtres— la veritat més profunda d’un sistema dissenyat per convertir la solidaritat en apropiació. Des de la centralització borbònica del segle XVIII fins al règim constitucional del 1978, Espanya ha construït un model que confon unitat amb submissió i que troba a Madrid el seu centre gravitatori. Allò que històricament era una necessitat administrativa s’ha convertit avui en una forma de dominació econòmica i simbòlica.

Mentre la capital es proclama motor del progrés, la realitat és més prosaica, perquè Madrid no genera riquesa, sinó que l’absorbeix. El seu “miracle madrileny” és el resultat d’una arquitectura fiscal i jurídica feta per concentrar poder i renda, ofegant els territoris productius que sostenen el país.

El vincle directe amb la “España vaciada”

Segons l’Agència Tributària, Madrid aportava el 19,5 % del PIB estatal el 2023, però declarava el 24 % de les rendes més altes. La diferència no és productivitat, sinó absorció: la riquesa neix a la perifèria —Catalunya, País Valencià i Balears— i es declara al centre. L’Estat ha bastit un model radial en què tot —empreses, institucions, mitjans i esport— orbita al voltant d’un sol nucli, mentre el territori s’esllangueix.

Amb la bonificació del 100 % de l’Impost de Patrimoni i Successions i una fiscalitat a mida per a les grans fortunes, Madrid ha creat un paradís fiscal interior dins del mateix Estat. Més de 25.000 contribuents d’alt patrimoni hi han fixat residència en l’última dècada. El capital s’hi refugia, la perifèria s’esgota i l’Estat observa satisfet, perquè aquest desequilibri li és funcional.

Aquesta concentració de riquesa al centre no només empobreix els territoris productius, sinó que accelera el buidatge de bona part del país. Les zones rurals i industrials, privades d’inversió i activitat econòmica, pateixen un èxode constant de població jove i una dependència creixent de subvencions. L’anomenada “España vaciada” no és un fenomen natural ni demogràfic, sinó la conseqüència directa d’un Estat que xucla recursos, talent i oportunitats cap a Madrid.

Aquesta competència deslleial no es corregeix, sinó que s’estimula i s’impulsa. La suposada solidaritat constitucional és, en realitat, un mecanisme d’espoli legalitzat per tot el territori. I quan algun territori denuncia l’abús, ràpidament se’l titlla d’insolidari. Per tant, la paradoxa de tot plegat és massa completa, perquè qui sosté l’Estat és acusat de voler trencar-lo.

La densitat com a estratègia de dominació

La demografia —de fet— n’ha estat la primera conseqüència visible. A partir del 1950, la Meseta va començar a buidar-se de manera sostinguda, empesa per la necessitat d’alimentar a Madrid amb una gran quantitat de capital humà.

Aquest flux intern de població no va ser espontani, ja que responia a una estratègia d’Estat per reforçar el centre polític i administratiu. Madrid no va créixer per ser el motor econòmic del país, sinó per esdevenir-ne la seu de poder.

Aquesta concentració massiva va transformar la ciutat en un ecosistema de funcionaris, gestors, servidors públics i comissionistes, més que no pas de productors o innovadors o de start-ups. No és casualitat geogràfica, sinó el resultat d’un projecte polític de densitat de població, perquè allà on s’acumula població, s’acumula representació; i on hi ha representació, hi ha legitimitat.

La majoria parlamentària que garanteix aquest statu quo no és fruit de l’atzar. El 45 % dels escons del Congrés es reparteixen entre Madrid i les dues Mesetes, una configuració que converteix la concentració demogràfica en hegemonia política permanent. La Llei Electoral, dissenyada per sobreponderar la província com a unitat de representació, assegura que el centre governi fins i tot quan no té majoria social.

D’aquesta manera, la creació del bipartidisme —PSOE i PP— ha permès actuar com les dues cares d’un mateix règim, alternant-se en el poder sense alterar-ne el fonament. Així, Madrid no només s’ha blindat amb la llei i amb els vots, sinó també amb la moral del poder, sota aquella convicció tan arrelada que tot el que és central és racional, i tot el que és perifèric és sospitós.

Amb el temps, aquesta demografia induïda i aquesta sobreponderació electoral han esdevingut la base material i simbòlica del poder central. Quan arriba la democràcia, Madrid ja concentra prou pes electoral per condicionar qualsevol majoria. L’equilibri territorial deixa de ser un objectiu per convertir-se en una anomalia estadística. A partir d’aleshores, la concentració s’interpreta com a “eficiència” i el buidatge de la perifèria com una conseqüència natural del mercat.

Però en realitat, també en aquest aspecte demogràfic s’ha seguit la mateixa lògica de sempre, on la dependència esdevé el mètode de cohesió. Per tant, el centre creix a costa de la perifèria, i la perifèria es manté fidel perquè depèn de les transferències, dels contractes o de la presència institucional. I com en tota estructura històrica de dominació, la corrupció hi actua com un mecanisme de pau social, la qual compensa greuges, compra lleialtats i evita reformes que podrien desfer el sistema.

Així, la política demogràfica, l’economia radial i la corrupció estructural formen un únic engranatge. El poder no només s’exerceix des del centre, sinó que es fabrica des del centre, amb població, recursos i narratives posades al servei d’una mateixa finalitat —mantenir la unitat per mitjà de la dependència.

La corrupció com a argamassa

Cap estructura es manté sense ciment, i a Espanya aquest ciment és la corrupció. No és un vici modern, sinó una herència orgànica. Ja a les corts lleoneses del segle XI, el favor era la moneda de governar: la burocràcia servia per concedir, no pas per administrar. En aquest context, tant amb els Àustries com després amb els Borbons, aquest sistema cortesà es va amplificar i millorar, per esdevenir un mètode incrustat dins les entranyes de l’Estat. Quan Espanya encara no ho era —quan només era un mosaic de regnes governats des del centre —a través del projecte fallit de la Monarquia Hispànica— la gràcia substituïa el dret, i la lleialtat política passava per l’obediència econòmica.

Per tant, aquest patró no es va ni s’ha trencat mai, simplement s’ha modernitzat. Allà on abans hi havia mercès reials, avui hi ha contractes públics; on hi havia virreis, ara hi ha delegacions de govern; i on hi havia clienteles, ara hi ha partits. La corrupció actua com a continuïtat històrica del poder personalista, l’argamassa invisible que uneix les elits centrals amb les perifèries obedients.

I quan l’obediència falla, el mecanisme és l’endeutament. Provocar el deute és la forma moderna de sotmetre el territori. Les autonomies, mancats de sobirania fiscal i obligades a finançar serveis essencials amb recursos insuficients, es veuen abocades a recórrer a instruments com el Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA), un mecanisme dissenyat pel Ministeri d’Hisenda per proveir liquiditat… però a canvi d’una dependència estructural.

A través del FLA, allò que abans els havia negat en finançament —imposant condicions i controls—, ara transformen el deute en submissió política. Aquest mecanisme converteix la necessitat financera en dependència institucional, i la dependència, en lleialtat forçada. Així, l’espoli i l’endeutament funcionen com dues cares de la mateixa moneda, una moneda que sempre cau de cara per al centre i de creu per a la perifèria.

La llei com a escut

El fonament d’aquesta arquitectura no és econòmic, sinó jurídic. La Constitució del 1978, presentada com un pacte de convivència, va consagrar la unitat d’Espanya com a principi dogmàtic.

En aquest sentit, l’article 2 defineix Espanya com a “indissoluble”; l’article 138 promet “l’equilibri econòmic entre territoris”, però no fixa cap instrument per assegurar-lo; i l’article 156 reconeix l’autonomia financera de les comunitats, sempre que no es qüestioni la unitat. El resultat és un dret constitucional al centralisme, en què qualsevol descentralització efectiva es percep com una concessió, no com un dret.

La mateixa estructura jurídica reforça aquesta asimetria. L’Estat manté competències “bàsiques” en gairebé tots els àmbits —sanitat, educació, energia, fiscalitat— a través del que el Tribunal Constitucional anomena “principi d’igualtat bàsica dels espanyols”. Aquest principi, aparentment neutre, permet recentralitzar competències sempre que el govern central consideri que cal “garantir la cohesió nacional” o “evitar desigualtats territorials”. És el mecanisme jurídic que fa possible que l’Estat decideixi sobre impostos, infraestructures o recursos naturals que, en altres països federals, serien competència pròpia dels territoris. 

El sistema de finançament autonòmic n’és un exemple paradigmàtic: les comunitats recapten una part limitada dels impostos, però depenen de transferències anuals que el Ministeri d’Hisenda pot ajustar discrecionalment. Això genera una dependència estructural que transforma el principi d’autonomia en una ficció administrativa. 

I en aquest engranatge legal i financer, els bancs juguen un paper essencial. Entitats com La Caixa o el Banc Sabadell —originàriament nascudes per canalitzar l’estalvi i el crèdit productiu del teixit català— han acabat actuant com peons estructurals del sistema centralista. No per ideologia, sinó per necessitat de supervivència dins un marc regulador, fiscal i polític que recompensa la submissió i castiga la dissidència. 

El trasllat de seus socials després del referèndum del 2017 n’és la prova més evident: una operació jurídica presentada com a “decisió empresarial”, però que responia a una pressió política explícita de l’Estat i del Banc d’Espanya, decidida a utilitzar la por financera com a eina de control territorial.

Així, les mateixes entitats que van néixer per donar suport a l’economia productiva catalana s’han convertit en garants de l’statu quo, assegurant que els fluxos de crèdit i inversió continuïn passant pel centre i que l’estructura de dependència no es trenqui. 

D’aquesta manera, Madrid pot actuar com a paradís fiscal, aplicant bonificacions i rebaixes d’impostos que atrauen capitals, mentre Catalunya o el País Valencià no poden gestionar íntegrament els seus propis recursos sense ser acusats de trencar la unitat d’Espanya. Aleshores, el missatge és clar: la llibertat econòmica del centre és “eficiència”; la dels altres, “insolidaritat”. 

La llei s’erigeix així en l’escut del privilegi, transformant la desigualtat en norma i la dissidència en delicte moral. D’aquesta manera, permet el centralisme no defensar-se amb l’exèrcit, sinó que per mitjà de codis legals, bancs dòcils i institucions econòmiques disciplinades que fan del poder una qüestió de dret, i del dret, una eina de control.

Quan el territori qüestiona el sistema

El moviment independentista català no va ser —com es va voler presentar— un deliri identitari, sinó una reacció política davant un sistema econòmic i institucional insostenible. Durant dècades, Catalunya havia confiat en la idea que l’autogovern podia coexistir amb la lleialtat constitucional, però la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 contra l’Estatut d’Autonomia va trencar definitivament aquesta ficció.

Quan l’Estat va declarar inconstitucionals articles aprovats en referèndum i ratificats pel Congrés, va deixar clar que l’autonomia tenia límits de cartró: l’autogovern existia només mentre no posés en qüestió el centre. La demanda d’un finançament just no era només una qüestió comptable; era, en realitat, una denúncia del model extractiu que alimenta el cor de l’Estat amb els recursos de tot el llevant peninsular.

Perquè en el centre del debat econòmic hi van aparèixer les balances fiscals, el dèficit d’inversions, les infraestructures radials, cosa que va desembocar en un qüestionament de sobirania política, perquè evidenciava que la dependència financera és el veritable mecanisme de submissió.

El Procés del 2017 va posar en evidència que el centralisme no és una disfunció del sistema, sinó la seva essència fundacional. Quan una part del territori va gosar posar-ho en qüestió, l’Estat va respondre no amb diàleg, sinó amb represàlia institucional i mobilització judicial. En aquella resposta, la monarquia borbònica hi va jugar un paper especialment actiu, convertint-se en garant simbòlic del vell ordre.

Amb l’aplicació de l’article 155, la intervenció de la Generalitat i la persecució penal de líders polítics i civils van mostrar la crua realitat: la Constitució no és un marc de convivència, sinó un contracte de submissió que s’activa quan algú en prova els límits.

Per aquest motiu, el suposat “Nou Finançament Singular” que avui el PSOE i la seva filial pregonen als quatre vents, oferint-li a Catalunya, és una absoluta contradicció en tots els seus termes. Perquè si fos realment singular, trencaria la uniformitat fiscal que garanteix el poder del centre i implosionaria l’edifici constitucional sobre el qual es construeix el règim del 78.

El sistema no pot reformar-se sense destruir-se, perquè la seva fortalesa és la seva rigidesa. Aquest sistema va ser creat per viure de la centralització, i la centralització és incompatible amb la llibertat econòmica dels territoris.

Darrere del miratge del 78

Com ja advertia Montesquieu, “quan el poder es concentra, la llibertat s’esvaeix”. Espanya ha convertit aquesta màxima en programa d’Estat. Madrid actua com una metròpoli interior que governa per atracció i dependència: fiscal, mediàtica, política i esportiva. La corrupció engreixa els engranatges, la llei en consagra la legitimitat i la demografia en garanteix la continuïtat.

Per això, parlar de finançament singular és, avui, un oxímoron: cap singularitat és possible dins d’un sistema dissenyat per anul·lar-la. El centralisme madrileny no és una patologia, sinó que és el cor mateix del règim.

I mentre la riquesa continuï viatjant del llevant peninsular cap al centre, Espanya continuarà essent un Estat de dependències amb aparença de democràcia. El veritable miracle no és Madrid: és que el país encara aguanti. Perquè —com sempre— el poder no resideix on es treballa, sinó on s’arbitra la distribució del mèrit. Potser la pregunta no és si Espanya pot canviar, sinó si realment vol fer-ho.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Hi ha un fil daurat que travessa tota la història de la humanitat. No el trobem als llibres, ni tampoc a les fronteres dels antics imperis, però és tan real com les pedres dels temples o la sang de les conquestes. Aquest fil és l’or. No pas com a simple metall, sinó com a símbol carregat de significat: de divinitat, de poder, de bellesa, de riquesa i de control.

Des del moment en què l’ésser humà descobreix la capacitat de treballar el metall noble, aquest esdevé un mirall on cada civilització projecta els seus somnis i les seves pors. Per als egipcis, l’or era la carn dels déus; per als romans, la clau del domini del món; per a l’Església medieval, la materialització de la glòria divina; i per als estats moderns, la base per controlar l’economia global.

Al llarg dels segles, l’or ha canviat de forma, però no de funció. Ha estat idolatrat i saquejat, enterrat i desenterrat, convertit en moneda, en reliquiari o en joia d’Estat. Ha construït palaus, però també ha destruït imperis. Ha simbolitzat tant l’eternitat com la decadència.

L’or a Egipte, reflex de l’eternitat faraònica

A l’antic Egipte, l’or no era només un recurs valuós. Era, literalment, la carn dels déus. Aquesta concepció simbòlica es troba recollida en múltiples textos sagrats com el “Llibre dels Morts”, on es descriu la relació entre el déu Ra —la divinitat solar suprema— i el metall preciós. L’or, immutable davant la corrosió i el temps, esdevenia el símbol perfecte de l’eternitat divina.

Els faraons, concebuts com a encarnacions vives d’Horus i fills de Ra, utilitzaven l’or per legitimar i perpetuar el seu poder. No només decoraven tombes i temples amb aquest metall: molts objectes rituals, sarcòfags, màscares i joiells d’ús litúrgic estaven treballats en or pur, com la famosa màscara funerària de Tutankamon (s. XIV aC), que en si mateixa és una exaltació de l’or com a suport de la immortalitat.

L’or a Roma, moneda de conquesta i domini imperial

Si per als egipcis l’or era carn divina, per als romans va esdevenir el motor d’un imperi. Amb Roma, el metall noble es desdivinitza i es converteix en eina de poder terrenal: el fonament d’un sistema monetari, la recompensa d’un legionari, la clau d’un suborn i el símbol de la grandesa imperial.

El primer gran pas en aquest sentit el dona Juli Cèsar, que entre el 46 i el 44 aC encunya grans quantitats d’aureus per finançar la seva ambiciosa expansió militar. L’aureus, una moneda d’or d’altíssima puresa, equivalia a 25 denaris d’argent i simbolitzava no només riquesa sinó autoritat.

L’or al món Carolingi i la renovació de l’Imperi

Amb la caiguda de Roma, el món occidental entra en una llarga transició. Però l’or no desapareix: canvia de mans i de sentit. Serà Carlemany, rei dels francs i primer emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, qui reformuli el paper de l’or com a eina de legitimitat política i religiosa.

El seu regnat esdevingut entre el 742 i el 814 marca una inflexió. A Aquisgrà, capital simbòlica del seu poder, es construeix una capella palatina monumental, inspirada en el model bizantí de Sant Vitale de Ravenna. Cúpules, mosaics i relíquies emmarcades en or mostren que la nova Roma no serà una ciutat, sinó una idea: la Renovatio Imperii Romanorum. El mateix Carlemany és coronat per sorpresa pel papa Lleó III l’any 800, en una cerimònia plena de litúrgia daurada que busca consolidar l’aliança entre el tron i l’altar.

La Renovatio Imperii Romanorum es fonamenta, doncs, en un retorn a l’ordre, a la llei, a la fe. L’or, en aquest context, no és moneda de circulació habitual atès que l’economia franca és essencialment rural, sinó símbol de jerarquia, de sagrat i de missió. És l’aurèola del poder encarnat.

L’or cordovès: esplendor, refinament i saviesa

Paral·lelament, a la península Ibèrica, floreix una altra visió de l’or. Amb Abd al-Rahman III, el Califat de Còrdova assoleix el seu màxim esplendor, esdevenint un dels centres culturals més brillants de l’edat mitjana. Aquí, l’or no és tan sols poder: és refinament, és ciència, és bellesa.

La Mesquita de Còrdova, ampliada i embellida durant el seu regnat, fa un ús magistral de l’or en la decoració interior. Mosaics bizantins, importats directament de Constantinoble, recobreixen el mihrab amb daurats subtils que capten la llum i eleven l’espai. A diferència de la monumentalitat cristiana, aquí l’or no imposa: sedueix.

El Califat encunya el dinar, moneda d’or amb inscripcions coràniques, que circula per tot l’Al-Àndalus i el Magrib, demostrant el dinamisme comercial i polític de l’Islam peninsular. Però no és només una qüestió econòmica: el dinar serveix també com a carta de presentació del poder musulmà, en una època en què la cal·ligrafia substitueix la iconografia com a expressió de fe.

La cort cordovesa esdevé, a més, centre de traducció, astronomia, medicina i filosofia. L’or finança biblioteques, escoles i jardins. De fet, és els cordovesos entenen la riquesa d’una altra manera, no com a acumulació, sinó com a fertilitat cultural. Així, mentre els carolingis reforcen la sacralització del poder amb or litúrgic, els omeies de Còrdova hi veuen una via per projectar sofisticació i lideratge intel·lectual. Dues maneres de brillar en una mateixa època.

L’or feudal: finançar esglésies, castells i croades

L’edat mitjana europea és un món fragmentat, rural i teocràtic. En aquest context, l’or —més escàs que en èpoques anteriors— adquireix un valor redoblat: no és només riquesa, sinó mitjà per accedir a la gràcia divina o projectar autoritat feudal.

Amb l’arrencada de les Croades— el segle XI— veu com aquest metall torna a moure’s a gran escala. L’expedició de les monarquies europees cap a Jerusalem no s’explica sense el suport financer dels senyors feudals, que hipotequen terres, venen títols i fins i tot cedeixen castells per obtenir or. Sota el pretext religiós, el veritable objectiu s’emmarcarà en la possessió de territoris a Terra Santa, com a botí de guerra i control de les rutes comercials d’est a oest.

Així, l’or medieval no és moneda quotidiana —la plata domina les transaccions menors—, però sí instrument privilegiat per connectar terra, fe i espasa. La seva presència en les relíquies, els retaules i les creus processionals testimonia un valor que transcendeix l’economia: l’or com a llenguatge visual de la transcendència.

L’or de Mali: esplendor africana i impacte global

Mentre Europa llaura camps i construeix catedrals, al cor d’Àfrica floreix un imperi d’una riquesa desconcertant: l’Imperi de Mali. I el seu sobirà més emblemàtic, Mansa Musa I, el qual ha passat a la història —no només per la seva devoció— sinó per ser la persona més rica que la humanitat ha conegut mai.

El seu viatge a la Meca, el 1324, és llegendari. Segons l’historiador àrab Ibn Fadlallah al-Umari, Musa va repartir tants quilos d’or pels mercats del Caire que el preu del metall es va desplomar durant una dècada. Portava milers d’esclaus, cavalls i camells carregats amb or pur de les mines de Bambouk i Bure, a l’actual Mali. Aquest episodi no és una exageració romàntica: és testimoniat per diverses fonts i fins i tot apareix en el famós Atles Català (1375), on Mansa Musa hi és dibuixat amb una esfera d’or a la mà.

El seu regnat suposà una explosió cultural i arquitectònica: es funda la gran mesquita de Djenné, i la ciutat de Tombuctú esdevé centre de saber, on es copien manuscrits i es preserva el coneixement greco-àrab. L’or malià no serveix per conquerir: serveix per educar, comerciar i establir relacions amb el món islàmic i mediterrani.

L’or de Mèxic: símbol sagrat i suor del sol

Quan els conqueridors espanyols van posar el peu a Tenochtitlán l’any 1519, van quedar tan impressionats per l’ordre, la simetria i la monumentalitat de la ciutat que Cortés mateix la va comparar a Venècia. Però hi havia un element que va eclipsar tots els altres: l’or.

En l’univers religiós dels asteques, l’or no era una moneda ni un bé acumulable. Era literalment la suor del sol —teocuitlatl—, una matèria sagrada que només podia ser treballada per artesans especialitzats, les tolteques. Amb ell s’elaboraven màscares, discs cerimonials, ornaments per als déus i objectes rituals. La seva funció era simbòlica i espiritual, no mercantil. A diferència d’Europa, aquí no hi havia monedes d’or ni sistemes bancaris, sinó una economia basada en el tribut i l’intercanvi, amb el cacau com a mitjà més habitual de pagament.

Moctezuma II, emperador dels asteques, mantenia una cort refinada on l’or era part del culte diví i del cerimonial d’Estat. Les fonts —com les Cartes de Relació de Cortés o la Verdadera Història de la Conquista de la Nueva Hispània de Bernal Díaz del Castillo— descriuen les riqueses del palau imperial amb fascinació i cobdícia: “Tenien tantes peces d’or, tan belles i misterioses, que cap rei cristià no les posseïa iguals.”

Però aquest mateix or, que en lògica asteca era sagrat, per als europeus era capital. La incomprensió entre les dues visions fou absoluta. Els asteques oferiren or a Cortés com a senyal de respecte i hospitalitat. Ell ho interpretà com a submissió. A partir d’aquí, l’espoli començà.

L’or a Castella: de la cobdícia a la decadència imperial

Amb la conquesta d’Amèrica, la monarquia hispànica —sota els Reis Catòlics primer, i sobretot amb Carles I i Felip II després— accedeix a quantitats d’or i plata fins llavors impensables. Només entre 1503 i 1660, es calcula que arribaren a Sevilla més de 180 tones d’or i 16.000 de plata procedents de les colònies, especialment del Perú i Mèxic. Aquest flux, conegut com l’“or d’Índies”, esdevingué la columna vertebral del poder imperial castellà.

Però aquest tresor —lluny de consolidar un imperi estable— enverinà l’economia peninsular. L’or permetia mantenir guerres contínues als Països Baixos o Itàlia, però no es reinvertia en estructures productives. A diferència d’Anglaterra o Holanda, Castella va optar per la despesa militar i la importació, provocant inflació galopant i dependència exterior. La metàfora és clara: un imperi ric… però pobre.

Felip II simbolitza aquesta paradoxa. Sota el seu regnat es construeix l’Escorial, un palau-monestir-fortalesa que vol ser alhora centre religiós i administratiu de l’Imperi. La seva arquitectura és severa, hieràtica, gairebé antimundana, però carregada de símbols de poder. L’or no brilla com a Versalles: pesa. És el record material d’un imperi que aspira a dominar el món des d’un desert de pedra.

L’or papal: del luxe a l’art etern

A Roma, en canvi, l’or adopta una altra funció. Amb el Renaixement, l’Església catòlica impulsa una renovació artística i espiritual… i l’or esdevé el pigment preferit de Déu. El papa Juli II, conegut com “el papa guerrer”, entén que per reafirmar el poder espiritual de Roma cal dominar el llenguatge de la bellesa. I l’or n’és el canal.

Durant el seu pontificat, contracta els millors artistes del moment: Miquel Àngel, Rafael, Bramante… i impulsa la construcció de la nova Basílica de Sant Pere, amb una cúpula que encara avui defineix l’horitzó romà. L’or recobreix altars, cúpules, frescos, objectes litúrgics i retaules. Però aquí no és només creença, és catequesi visual. El missatge és clar: la glòria de Déu ha de ser tangible. En una Europa dividida per les primeres crítiques protestants, Roma fa parlar l’art. I l’or esdevé llenguatge de fe. 

L’or a França: escenografia del poder absolut

Si a Roma l’or és art sagrat, a França esdevé teatre del poder absolut. Amb Lluís XIV —el Rei Sol— Versalles es transforma en una escenografia monumental on cada cornisa, cada mirall i cada ornament daurat comunica una única idea: tot gira al voltant del rei.

L’or de Versalles no serveix per pagar guerres— n’hi haurà unes quantes perquè és la base del mercantilisme—, ni per convèncer el poble — pateix fam—, sinó per projectar el mite del monarca omnipotent. En paraules del mateix Lluís XIV: “L’Estat soc jo.”

Això vol dir que l’or no es reparteix: es concentra. A la Galeria dels Miralls, amb més de 350 miralls oposats a 17 finestres daurades, el reflex múltiple del rei crea una il·lusió d’infinit. És la teatralització del poder fet palau.

L’or a Anglaterra: regulació, confiança i imperi invisible

Amb l’arribada de la revolució industrial i el desenvolupament del sistema bancari modern, l’or ja no circula en bosses ni en carrosses. Ara, es guarda en cambres de seguretat i es fonamenta el valor de la moneda. És l’era del patró or.

Anglaterra, pionera en la banca centralitzada, estableix el patró or a partir de 1717 amb la reforma del sistema monetari liderada per Isaac Newton, aleshores director de la Royal Mint. Newton fixa oficialment el valor de la lliura esterlina en funció d’una quantitat concreta d’or. Amb això, es posa en marxa una nova relació: or = confiança.

La Goldsmiths’ Company de Londres, fundada l’any 1327, esdevé una de les institucions clau en el desenvolupament d’aquest sistema. Inicialment, era el gremi d’orfebres que amb el temps evolucionarà cap a un organisme regulador i garant del pes i la puresa de l’or, creant estàndards que encara avui regeixen el mercat (Good Delivery List).

Amb el patró or, les grans potències industrials estabilitzen les seves monedes i generen confiança internacional. L’or no cal veure’l, només cal saber que hi és. I així es construeix un imperi invisible, amb bancs centrals que custodien tones d’or —com el Bank of England o el Federal Reserve Bank de Nova York—, fent del metall un pilar silenciós de l’ordre mundial.

L’or esdevé dòlar. I el món es dolaritza

Després de dues guerres mundials, els estats europeus estan arruïnats, però els Estats Units conserven reserves d’or massives. Així, el juliol de 1944, a Bretton Woods, a New Hampshire, es decideix un nou sistema monetari internacional: totes les monedes es vincularan al dòlar, i aquest alhora estarà vinculat a l’or: 35 $ per una unça d’or.

Així, el dòlar esdevé el nou or, i els Estats Units el seu gestor. Aquesta decisió transforma el món: el comerç internacional, les finances, les relacions diplomàtiques… tot comença a girar al voltant del dòlar. És una hegemonia monetària amb base daurada.

Però a la vegada comença la gran contradicció: EUA imprimeixen més dòlars del que poden garantir amb or. Europa i el Japó creixen, la Guerra del Vietnam esdevé caríssima, i la confiança trontolla. De sobte, l’or torna a tenir massa pes… o massa poc.

El dòlar abandona el patró or. El món es desajusta

El 15 d’agost de 1971, Richard Nixon anuncia unilateralment la suspensió de la convertibilitat del dòlar en or. El sistema Bretton Woods s’esfondra. Per primera vegada, els diners deixen de tenir una referència física objectiva. Ara, el seu valor es basa només en la confiança i la gestió dels bancs centrals.

És l’inici de l’era del diner fiduciari, dels diners “fiats”, en què els bitllets i els zeros digitals tenen valor perquè… ho decidim. Això obre la porta a l’expansió del deute, la liberalització financera i les bombolles especulatives.

Mentrestant, l’or —expulsat del sistema— torna a créixer com a actiu refugi. Les crisis del petroli (1973 i 1979), la inflació desbocada dels anys vuitanta, la caiguda del mur de Berlín i les crisis financeres del segle XXI (2008, 2020…) fan que l’or sigui de nou considerat una assegurança contra la incertesa.

Quan tot trontolla, l’or roman

Avui, en ple segle XXI, quan les criptomonedes ballen, quan el deute públic assoleix xifres astronòmiques i quan la desconfiança cap a les institucions esdevé crònica, l’or persisteix com a referència silenciosa però poderosa.

Els bancs centrals de països com la Xina, Rússia, Turquia o l’Índia compren tones d’or per desdolaritzar les seves reserves. Els inversors institucionals el consideren una assegurança davant la inflació i la volatilitat. I cada vegada més ciutadans el veuen com una forma de sobirania personal, fora del sistema bancari.

L’or no dona interessos. No promet rendiments. Però no menteix. És tangible, finit, universalment reconegut. Quan tot trontolla —quan les borses cauen, quan els governs dubten, quan les monedes fluctuen—, l’or roman. I per això, després de mil·lennis, continua essent el reflex etern de les civilitzacions.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Al llarg de la nostra educació hem après grans referents que han marcat la història per les seves troballes o investigacions. La gran majoria d’ells, noms d’homes que han aconseguit l’èxit. El que no t’expliquen als llibres, és que molts d’aquests referents han treballat conjuntament amb dones sense les quals la seva gesta no hagués estat possible.

A tots els sectors laborals trobem a dones que han estat invisibilitzades simplement pel fet de ser dones. Fins i tot, en molts dels casos, la seva feina ha estat atribuïda a la figura d’un home que s’ha emportat tot el reconeixement i el món de l’economia no és cap excepció. Volem donar llum a aquestes dones que han quedat a l’ombra i reivindicar la seva aportació a la història.

Beatrice Webb, idees revolucionàries

Des de molt petita, la Beatrice tenia moltes inquietuds intel·lectuals i va mostrar-se molt interessada per les idees socialistes fruit de les idees revolucionàries que corrien en aquell moment. Va néixer en el 1858 a Gloucester (Anglaterra), en una època en la qual el sector obrer de la Revolució Industrial patia l’explotació indiscriminada de la patronal i les famílies vivien en la misèria. Impulsada per aquest context i la seva delicada salut, Beatrice va portar a terme una educació pràcticament autodidacta molt enfocada en la filosofia, les ciències i les lletres.

El 1890 va conèixer a l’intel·lectual socialista Sidney Webb qui després va esdevenir el seu marit. Junts van començar a treballar en noves teories i celebrant reunions amb altres simpatitzants del socialisme on discutien durant hores diferents temàtiques. El 1897 van publicar el que seria el treball més important de les seves vides i un instrument clau per entendre la revolució socialista no marxista d’Anglaterra, ‘Democràcia Industrial’.

A ells se’ls atribueix la idea d’un Estat que garanteixi una vida digna als seus ciutadans, un terme que ella mateixa va denominar ‘house – keeping state’. Malgrat conformar un perfecte tàndem i haver treballat junts en diferents publicacions, només el nom del seu marit, Sydney Webb, va passar a la història com un dels reformistes socials més importants a Anglaterra.

Anna Schwartz, essencial per a la teoria monetarista

Si mencionem el cognom Friedman, és probable hàgim sentit a parlar d’ell o fins i tot, el reconeguem com el pare de la teoria monetarista. I, certament, ell va contribuir en la creació de la seva reputació, però va comptar amb l’ajuda d’Anna Schwartz, una investigadora que va quedar a l’ombra del prestigi de Friedman. 

Nascuda a Nova York en el 1915, va passar gran part dels seus anys de vida treballant a la National Bureau of Economic Research de la seva ciutat natal. El 1963, però, la seva carrera va fer un salt gràcies a la publicació d’‘Una història monetària dels Estats Units, 1867–1960’ (‘A Monetary History of the United States, 1867–1960’), un treball que va veure la llum gràcies a la investigació conjunta de Schwartz i Milton Friedman. L’obra va marcar la història de l’economia nord-americana i encara avui és un referent sobre la bona gestió de l’economia i com evitar fluctuacions en l’àmbit nacional.

Friedman va ser nomenat com el pare fundador de la teoria monetarista relegant a Schwartz a un segon lloc. El 1976 va rebre el Nobel de l’Economia gràcies a l’obra fruit de la feina conjunta amb Schwartz, però ella no va rebre cap menció en el comitè ni tampoc a l’esfera pública. Anys després, crítics britànics van destacar a la investigadora reclamant la seva importància en el desenvolupament de la teoria, però tot i això, no va obtenir el seu reconeixement.

Elles són només dos exemples de referents femenins que han contribuït a la història, però que pel fet de ser dones han quedat en un segon pla, a l’ombra. Ara, amb més recursos dels que comptaven abans i una mirada més crítica, podem treure la pols a aquelles figures que malgrat haver aportat el seu granet de sorra, han quedat excloses dels llibres d’història.

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.

El rumber barceloní Joan Ximénez Valentí, el Petitet, va morir ahir 11 d’octubre de 2024. La rumba catalana perd un dels seus grans referents. Des d’11Onze volem expressar el condol a la família i lamentar la mort de l’autor del nostre himne, “La rumba dels calerons”.

“El Petitet era una d’aquelles persones especials, dotada de talent, alegria i una capacitat creativa fora de tota mesura. Era fàcil adonar-se’n a casa seva. Estaves amb ell, al menjador, xerrant davant de la tele i t’adonaves que ell, connectat amb la màquina que l’ajudava a respirar per la miastenia gravis que patia, anava movent els dits rítmicament: estava pensant música. Sempre estava pensant música”, explica Toni Mata, director de continguts i comunicació d’11Onze.

En Joan Ximénez, gitano del carrer de la Cera, era fill de Ramón el Huesos (un dels primers palmeros de Peret) i ha estat un dels més destacats de la rumba catalana de les darreres dècades. De quan el Raval era dels gitanos que treballaven al tèxtil i sortien mudats al carrer, “els gitanos guapos”, que deia Petitet. De quan la roba estesa donava color als carrers i la rumba va ser la música urbana més potent d’Europa. En aquella època els rumbers omplien els locals de música i en Petitet, amb el seu grup Tobago i el seu disc Rumbamanía, competia en vendes amb David Bowie i Michael Jackson.

Però aquell món va desaparèixer, i la malaltia va condicionar els darrers anys de la vida d’en Petitet. Tot i això, va tenir força per complir una promesa. Quan la seva mare era al seu llit de mort, ell li va prometre que duria la rumba catalana al Liceu. I ho va aconseguir, perquè “quan un gitano et dona la paraula, ja està”. Aquella aventura, la de portar una música de la gent com és la rumba a la casa de l’òpera i les classes altes, va ser recollida en el documental Petitet, de Carles Bosch. El film va ser reconegut amb Premi Gaudí a la millor pel·lícula documental. El guionista d’aquella pel·lícula, David Vidal, és l’autor d’aquest obituari al Petitet.

El Petitet i 11Onze

“El 2022 vam contactar amb el Petitet perquè volíem fer una cançó per 11Onze. Volíem una rumba perquè és catalana, és alegre, és de la gent i representa als gitanos, que molt sovint han hagut de viure als marges de la societat i han sabut sobreviure. Tot això connectava directament amb l’ideari de la nostra entitat”, explica Toni Mata. L’entesa va ser immediata. En Petitet va comprendre i abraçar la idea d’11Onze i la seva visió comunitària. La col·laboració va donar lloc a La rumba dels calerons, la primera rumba crítica mai composta. 

“En Petitet era un perfeccionista”, recorda Mata, “m’anava enviant versions, ajustant la lletra, afegint capes de música… fins i tot va convèncer una arpista del Liceu perquè vingués a l’estudi a gravar. Això sí, l’arpa faria de piano, i sense partitura! L’arpista ho va aconseguir, però, realment estava clar que el Petitet i la seva colla estaven fets d’una altra pasta”. El videoclip de “La rumba dels calerons” es va gravar a la rambla del Raval, en una gran festa popular tocant pels carrers que van veure créixer el Petitet i la rumba catalana. 

Avui 11Onze i tots els que el van conèixer i gaudir lamenten la mort del Petitet. “Amb ell perdem l’autor del nostre himne, una bellíssima persona, fidel, digne i ple d’amor per la gent”, afirma James Sène, president d’11Onze. A “La rumba dels calerons”, explica Toni Mata, “ell acabava demanant la pau al món. No ho va aconseguir, però, sens dubte, el va fer una mica millor”. Ens acomiadem del Petitet, transmetent el condol a la família i ballant amb ell perquè, com sempre deia, “és millor riure, que plorar”.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Al llarg de la humanitat, s’han ensorrat imperis, molts sistemes econòmics han fet fallida i s’han produït desenes de col·lapses de divises. Tanmateix, l’or sempre ha estat el valor refugi on escudar-se per protegir patrimonis i riqueses. A 11Onze fem un repàs de la història del valor de l’or. 

Aquesta història de les riqueses i de l’or comença fa prop l’any 3000 aC. Els egipcis antics van ser els primers a crear joies amb aquest metall preciós. No obstant això, no va ser fins al segle VI aC. quan l’or va començar a fer-se servir com a moneda de canvi. Va ser de la mà dels comerciants, que buscaven un model que els permetés estandarditzar les seves transaccions.

Aquest model que feia servir l’or es va fer hegemònic al món conegut, tant a Europa com a Àfrica, Àsia o Amèrica. L’or es va convertir en un veritable símbol de riquesa i patrimoni. I, de mica en mica, es van buscar maneres de refinar aquell sistema. La primera vegada que es va estandarditzar el valor d’una moneda que encara continua en circulació per representar el govern d’un país va ser a Gran Bretanya prop del 1066. Així es va donar nom a la lliura esterlina.

I va ser precisament sobre la lliura esterlina que es va establir per primera vegada el patró or. Però no va ser fins força segles més tard, segons els historiadors. Així, el 1717 s’estableix el primer estàndard basat en l’or, i ho fa de la mà, ni més ni menys, que d’Isaac Newton. És el científic qui, en un assaig sobre el sistema monetari, estableix una proporció d’or a plata que defineix una relació entre les monedes d’or i el penic de plata que hauria de ser la unitat de compte estàndard en la Llei de la Reina Anna de Gran Bretanya.

Això no obstant, un veritable patró or demana que hi hagi una font de bitllets i monedes de curs legal, i que aquesta font estigui sostinguda per la convertibilitat a l’or. I això no va succeir a Anglaterra fins que David Hume desenvolupa el sistema de patró or el 1752. A partir d’aleshores, aquest patró or es va anar estenent a la resta de països i serà el sistema monetari característic del segle XIX.

D’aquesta manera, en el patró or s’estableix que la moneda d’un país és totalment convertible en grams d’or, és a dir, s’estandarditza quina proporció d’or hi ha en cadascuna de les monedes encunyades en circulació. De fet, els bancs centrals tenien l’obligació de canviar divises en or si un ciutadà ho demanava. I, a més, existia la lliure circulació de capital, és a dir, que els individus podien exportar i importar capitals en or, sovint representats en paper moneda més que en metàl·lic.

Tot i que el dòlar ja era una moneda espanyola en circulació a les Amèriques, no va ser fins 20 anys després de la seva fundació, el 1792, que els Estats Units també van adoptar el patró or per encunyar el dòlar americà i, en fer-ho, van anar guanyant protagonisme en el món monetari. Tanmateix, després de la Primera Guerra Mundial i del crac del 1929 i la Gran Depressió, molts països van decidir abandonar el patró or per poder devaluar les seves monedes i recuperar una economia que anava de mal borràs. 

La fi del patró or

La conferència de Bretton Woods del 1944 va marcar el camí: es va acordar que es vincularien totes les divises al dòlar, amb la condició de mantenir el dòlar a un tipus de canvi fix amb el preu de l’or. El model, però, va durar uns escassos 30 anys, fins al 1971, quan el president Richard Nixon va posar fi al patró or per poder reflotar l’economia americana durant la Guerra del Vietnam, de la mateixa manera que ho havien fet abans altres governs pel crac del 1929.

A partir d’aquell moment, el dòlar i la resta de divises que hi ha al món, incloses les criptomonedes com el bitcoin, són el que s’anomena monedes ‘fiat’, és a dir, que depenen completament de la confiança que els donem, com ha explicat a La Plaça el responsable de producte d’11Onze, Jordi Sánchez. Per tant, no estan avalades per metalls preciosos i això fa que siguin més inestables.

De fet, la fi del patró or és, per a molts experts, l’inici de la perversió de tot el sistema monetari, que imprimeix bitllets quan li convé, i que fa que, actualment, el valor del dòlar estigui sobredimensionat i ocasioni turbulències a l’economia que poden desencadenar una crisi global de deute. És per això que l’or torna a ser el valor segur que dona protecció als inversors.

Protegir-se i evitar les bombolles d’or

L’or no ha deixat de tenir mai importància en l’economia mundial. Sense anar més lluny, els balanços dels bancs centrals europeus, com el Banc Central Europeu (BCE), la Reserva Federal dels Estats Units i el Banc d’Anglaterra, i organismes internacionals com el Fons Monetari Internacional (FMI) han de mantenir aproximadament la cinquena part de les reserves mundials del metall preciós. Així s’eviten bombolles de l’or i es controla la seva cotització.

A més, en contextos convulsos com el que vivim, els governs protegeixen les reserves del país comprant or, com estan fent la Xina i l’Índia actualment, tal com desgranava l’exsecretari general de la Cecot, David Garrofé, en un dels darrers episodis del podcast Ens Interessa. Precisament perquè la ciutadania corrent també tingui l’oportunitat de protegir el seu patrimoni de la inflació rampant, 11Onze ha llançat Preciosos 11Onze. 

El material que floreix de la terra

Cal tenir present que l’or és un material preciós limitat, motiu pel qual és difícil que perdi el seu valor, i es troba a la natura en estat pur, en trossets allargassats o en partícules petites. A finals del 2006, s’estimava que l’or que s’havia minat al llarg de la història equivalia a 158.000 tones, el que representa només un cub de 20 metres de costat. 

L’or com a element, a banda del seu color groc metàl·lic inigualable, destaca entre la resta de metalls perquè és el més mal·leable i dúctil que es coneix. Els científics valoren la seva densitat i l’alt punt de fusió que té. També l’alta afinitat electrònica, que el fa un bon conductor de la calor i l’electricitat. A més, no l’afecta l’aire ni la majoria d’agents químics. En economia, l’or és també així de confiable.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

L’apropiació del poder governamental per part de les grans corporacions no és cap novetat, tanmateix, un informe d’Oxfam Intermón presentat a l’Assemblea General de les Nacions Unides adverteix que la influència de l’oligarquia global s’ha disparat i està conformant les regles del joc a favor seu, a costa de la resta de la població.

Algunes de les dades presentades en l’informe d’Oxfam, “Multilateralisme en una Era d’Oligarquia Global”, són alarmants: l’1% més ric de la població mundial acumula més riquesa que el 95% restant, posseeix el 43% de tots els actius financers globals i dues multinacionals són propietàries del 40% del mercat mundial de llavors.

L’estudi elaborat amb dades d’UBS concreta que més d’un terç de les 50 majors empreses del món tenen a un milmilionari com a director executiu o accionista principal i que la capitalització borsària total d’aquestes empreses ascendeix a 13,3 bilions de dòlars. A més, les tres grans corporacions gestores de fons —BlackRock, State Street i Vanguard, que col·lectivament posseeixen el 89% del S&P 500— gestionen 20 bilions de dòlars en actius, prop d’una cinquena part de tots els actius d’inversió a tot el món.

Aquesta concentració extrema de la riquesa i del poder econòmic en mans de poques persones i corporacions no només els atorga una influència desproporcionada sobre els governs i les decisions polítiques a escala global, sinó que alimenta la desigualtat tant dins dels països com entre ells.

“L’ombra de l’oligarquia mundial plana sobre l’Assemblea General de les Nacions Unides. Els ultrarics i les mega-empreses que ells controlen estan conformant les regles del joc a favor seu, a costa de la resta de la població. Les Nacions Unides estan perdent capacitat d’acció enfront del poder creixent dels milmilionaris”, afirma Franc Cortada, director d’Oxfam Intermón.

Necessitat d’un canvi cap al multilateralisme

Aquest nou model governamental —segons el qual el poder i la presa de decisions no estan en mans de governs democràtics sinó de grans corporacions i una petita elit econòmica— forma les bases d’una corporatocràcia que s’ha globalitzat i on els interessos de les grans corporacions i dels més rics sovint es prioritzen per sobre del benestar col·lectiu.

En aquest context, les polítiques públiques s’encaminen a afavorir la desregulació, la reducció d’impostos per als més rics i les grans empreses, mentre que la inversió en serveis socials, educació i sanitat queda en un segon pla. Segons Oxfam, es calcula que cada any es perden bilions de dòlars en ingressos d’impostos a causa de l’evasió i elusió fiscal. Aquesta pèrdua d’ingressos públics afecta directament la capacitat dels governs per finançar serveis essencials.

“En els últims anys, els ultrarics i les empreses amb més poder han utilitzat la seva enorme influència per a frenar els esforços per a resoldre els principals problemes del planeta, com la lluita contra l’evasió i l’elusió fiscal, assegurar que les vacunes contra la COVID-19 siguin accessibles per a totes les persones, o cancel·lar els deutes insostenibles dels països del sud global”, ha explicat Cortada.

És per això que Oxfam insta a una acció conjunta i multilateral per a impulsar un nou marc de fiscalitat internacional, la cancel·lació del deute públic i noves lleis de propietat intel·lectual enfront de futures pandèmies.

Si més no, el director de l’ONG deixa clar que l’actual sistema econòmic no és sostenible i que “només un multilateralisme basat en l’equitat i justícia pot revertir la intensificació del poder d’una oligarquia global”. I afegeix que “alguns líders mundials estan demostrant ser conscients d’això i han incrementat els seus esforços contra la desigualtat. Però han de ser més i amb major força.”

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

El sector vinícola de Catalunya factura més de 3.200 milions d’euros i dona feina a gairebé 10.500 persones. El volum de negoci d’aquesta cadena de valor s’ha duplicat des de l’any 2016, erigint-se en un referent global quant a qualitat vitivinícola, cultiu, elaboració i distribució.

Catalunya compta amb una rica tradició vitivinícola que es reflecteix en les seves dotze denominacions d’origen (DO): Alella, Catalunya, Cava, Conca de Barberà, Costers del Segre, Empordà, Montsant, Penedès, Pla de Bages, Priorat, Tarragona i Terra Alta. Aquests territoris són reconeguts tant en l’àmbit nacional com internacional per la producció de vins de qualitat i formen part d’un ecosistema vinícola que continua creixent en totes les seves especialitats.

Això és el que es desprèn de l’últim estudi sobre La cadena de valor vitivinícola a Catalunya, elaborat pel Departament d’Empresa i Treball de la Generalitat a través d’ACCIÓ, l’Agència per la Competitivitat de l’Empresa, que analitza l’estat de salut del sector dels vins i caves de Catalunya. 

Segons aquest informe, el volum de negoci d’aquest sector s’ha duplicat des de l’any 2016, quan es va analitzar aquest àmbit per última vegada, amb un 62% més d’empreses que facturen 3.267 milions d’euros anuals (un increment del 104%), l’equivalent a l’1,2% del PIB, i que donen feina a 10.460 persones.

Es tracta d’un teixit empresarial plenament consolidat, on la majoria de les empreses, el 81,2%, tenen més de deu anys de vida. El document també apunta que el 95,7% de les empreses catalanes d’aquest sector són pimes amb menys de 50 M€ de facturació. L’Alt Penedès, Priorat, Barcelonès, Vallès Occidental i Baix Llobregat són les comarques que concentren més empreses relacionades amb la cadena de valor vitivinícola, destacant la zona de Barcelona, amb el 55,6% del total.

Catalunya, un referent exportador

L’informe apunta que gairebé la meitat (49,5%) de les empreses del sector vitivinícola són exportadores i més d’un terç (35,4%) són exportadores regulars, fent de Catalunya la regió amb més exportadors regulars de productes vitivinícoles. Només l’any passat, les exportacions de vins i caves des del Principat van sumar 615 milions d’euros, cinc vegades més que el volum d’importació d’aquests productes.

Al llarg dels últims deu anys, les empreses catalanes han concentrat el 21,1% del total de vendes de vi i cava de l’Estat espanyol a l’exterior, consolidant-se com a territori líder tant en nombre d’empreses que fan negoci internacional com per volum de negoci generat. Així mateix, és la regió líder en exportadors regulars de productes vitivinícoles, equivalent al 30,6% del total d’Espanya.

El document també destaca que el sector vitivinícola català és un referent global quant a qualitat vitivinícola, cultiu, elaboració i distribució. En aquest sentit, recalca la importància de la distinció de Vi de Finca Qualificada (VFQ), que és el màxim reconeixement que pot rebre el vi català per part del Govern de la Generalitat i una eina de gran utilitat per millorar el posicionament d’aquests productors en mercats clau de tot el món.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Arriba la selectivitat, la prova d’accés a la universitat que decideix el futur de milers d’estudiants i que enguany es farà del 14 al 16 de juny. Descobrim selectivitat.io, l’eina definitiva per a preparar la selectivitat sense morir en l’intent.

L’any 2021, i amb només 22 anys, Jaume Plana va crear selectivitat.io, una plataforma que ofereix tot el material didàctic per afrontar el batxillerat, així com per a preparar-se per a les proves de selectivitat. La iniciativa neix de l’experiència d’en Jaume i altres persones del seu entorn que sentien, tal com descriu ell, una sensació d’abandonament a l’hora d’estudiar i preparar-se per a aquests exàmens.

Amb només un any i escaig, la plataforma ha recollit tot el material necessari per a les matèries que es cursen a batxillerat: apunts que envien els mateixos estudiants, apunts d’acadèmies i professionals, exàmens de prova, calculadora de notes, cursos o podcasts. Tot amb la filosofia d’accés lliure, tal com explica Plana: “És gratuïta ara i per sempre, creiem que el material educatiu no s’ha de pagar”.

A aquests serveis bàsics i gratuïts s’hi sumen serveis addicionals de pagament per als estudiants que puguin necessitar el suport d’un professor que els ajudi a resoldre dubtes i acompanyar-los en aquest procés.

La nota que decideix el teu futur

És la coneguda, i temuda per a alguns, nota de tall. La nota que s’extreu de la selectivitat i la que decidirà a quina carrera i a quina universitat pot accedir l’estudiant, dins el ventall d’opcions que ell o ella hagi escollit. Un sistema que el mateix Plana considera injust i amb un gran risc, la pèrdua de talent pel camí: “Hi ha gent increïble que seria perfecta per a oposicions, però no pot arribar-hi mai perquè el filtratge és per nota” quan el món laboral, remarca, “no es basa en notes”.

El sistema educatiu actual posa les notes al centre des de l’inici. Fins i tot en l’etapa preescolar (de tres a cinc anys) hi ha centres que inicien als alumnes en aquest sistema de selecció que els acompanyarà la resta de vida acadèmica. S’acostumen, doncs, a la selecció per notes.

No obstant, Plana apunta que no se’ls prepara per a viure aquest estudi conscientment i aprofitar-lo. Són milers d’estudiants que per falta d’eines d’organització, d’acompanyament o per temor a no sortir-se’n acaben fracassant dins d’aquest sistema.

La pressió tanca portes

La gestió de la pressió pot arribar a ser molt important de cara al resultat en les proves de selectivitat. En aquest sentit, és rellevant la preparació mental dels alumnes, com explica Plana: “La gent que treu un 14 o molt bones notes és gent molt bona estudiant i que sap portar molt bé la pressió”.

També apunta Jaume Plana que no estem preparats per al fracàs, ja que no ens eduquen per a poder-lo identificar com quelcom natural i, fins i tot, positiu. Ben al contrari, s’assenyala a aquells qui fracassen.

La pressió a l’hora d’encarar els estudis es trasllada, posteriorment, a la manera d’enfocar el mercat laboral, esdevenint un pilar limitant per a molts joves. 

Així doncs, a la preparació acadèmica de cara a la selectivitat s’hi suma la preparació mental que, arran de la conversa, identifiquem en tres grans aspectes: tenir el suport i l’acompanyament per poder fer front a aquestes proves; saber i ser conscients que no passa res si se suspèn, ja que hi haurà noves oportunitats, i finalment tenir clar que les aptituds seran més importants pel nostre futur que qualsevol nota.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Ens hem oblidat de jugar? No. Sempre hem jugat i ho continuem fent, tinguem l’edat que tinguem. Però la societat ha canviat i ara juguem a coses diferents. En parlem amb Víctor Baroja, president de la Federació Catalana de Jocs, Esports i Deports Tradicionals.

Amb el frenètic ritme de vida, ens hem oblidat de jugar? En absolut, segons Víctor Baroja: “No conec cap nen, nena o jove que no jugui”, ens diu. La humanitat sempre ha utilitzat el joc com una forma de relacionar-se. Ara ho segueix fent, però de maneres diferents. Molts dels jocs que ens acompanyen avui no són més que versions millorades dels que jugaven els nostres avantpassats.

Això sí, no es pot obviar la irrupció de la tecnologia a la nostra vida. El temps que abans dedicàvem a juntar-nos a les places amb amics per a jugar a l’aire lliure o gaudir de jocs de taula s’ha vist afectat per la simplicitat i agilitat que ens donen les pantalles.

Tot i així, podem dir que les pantalles ens han robat el temps de joc? “La pantalla no deixa de ser un instrument que ens ha canviat a escala sociològica”, afirma el president de la Federació Catalana de Jocs, Esports i Deports Tradicionals. I continua: “La nostra vida està compartimentada en espais que són com bombolles, i el que ha passat amb les pantalles és que totes les nostres bombolles estan connectades amb un simple clic, podem passar de programar una reunió de feina a jugar al Paraulògic en qüestió de segons”. 

Vestigis del passat

Tot i que la pantalla, ben utilitzada, no és dolenta, “el que mai podrà substituir serà el cara a cara, el fet de baixar a una plaça, tocar-te i que t’envoltin els sons típics dels jocs en comunitat, com, per exemple, el soroll de la fitxa de dòmino picant a la taula”, explica Baroja.

No només els sons, sinó també l’olor del taulell de joc quan l’obríem per a treure les peces o les tradicions que envolten al joc tradicional… Tot això són intangibles que formen part del nostre patrimoni. En Victor ho anomena la “memòria lúdica”, que ens entronca amb el passat històric, amb les generacions que ens han precedit, i “és la peça que fa singular al joc tradicional”.

La banda sonora dels nostres jocs

“Sonos Ludum” és el nom del projecte que han creat des de la federació per a atresorar els sons característics que es produeixen durant els jocs tradicionals: el so del salt a la corda, les peces del dominó, l’impacte de les bitlles, etc.

El projecte pretén estimular la nostra sensibilitat a través dels sons que, tot i haver canviat amb el temps, segueixen portant-nos a un punt de l’espai temps, alhora llunyà i proper, on el joc ens apropa com a éssers socials. La nostra voluntat d’aplegar-nos al voltant d’una taula per a compartir aquest temps de gresca i diversió segueix latent.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!