Decàleg per preparar unes oposicions a funcionari

L’oferta d’ocupació pública que aquest any han aprovat la Generalitat i l’Estat central supera les 60.000 places. Per si et planteges preparar-te una oposició a funcionari, t’oferim deu consells per fer-ho amb garanties.

Davant de la inestabilitat del mercat laboral, potser et planteges preparar-te unes oposicions a funcionari. Sens dubte, és un bon moment per fer-ho per la gran oferta d’ocupació pública que han anunciat tant la Generalitat com el Govern central.

Si decideixes fer el pas, el primer que has de tenir clar és quina és l’opció que s’adapta millor als teus interessos, el teu perfil i les teves capacitats. A més, sigues conscient que necessitaràs cert esperit de sacrifici per treure hores d’estudi cada dia, ser constant i no perdre mai la motivació.

Júlia Pérez, directora de les acadèmies de formació Adams a Catalunya, comparteix deu consells fonamentals per preparar unes oposicions a funcionari amb garanties d’èxit.

1. Objectiu sempre present. Per mantenir la motivació, no s’ha de perdre mai de vista la meta per la qual ens estem esforçant.
2. Gestió del temps. S’ha de tenir clar quant temps hem d’estudiar. Com més hores al dia hi puguem dedicar, millor. Però, en qualsevol cas, és necessari fer una planificació realista per comprovar quants mesos necessitarem per preparar l’oposició.
3. Estudiar bé. Hem de tenir en compte que estudiar no és passar moltes hores davant d’un llibre. És imprescindible trobar fórmules per treure suc al temps.
4. Gaudir de l’estudi. Hem d’intentar passar-nos-ho bé mentre estudiem perquè tantes hores d’estudi no siguin un infern. 
5. Organització. Cal ser molt organitzat perquè passarem moltes hores sols davant de llibres, apunts i testos.
6. Suport. És necessari sentir que el nostre entorn, tant la família com els amics, ens donen suport i ajuden.
7. Entrenar, entrenar i entrenar. Això és una carrera de fons, així que convé fer molta pràctica d’examen.
8. Pensaments negatius sota control. Segur que els tindrem, així que hem d’intentar controlar-los. En aquest sentit, ajuda molt el primer punt: tenir el nostre objectiu clar i sempre present.
9. Millor en companyia. Hem d’estar ben acompanyats. Per això ajuda molt comptar amb professors i altres opositors que ens ajudin a no sentir-nos tan sols.
10. Cura d’un mateix. Els opositors s’han de cuidar molt, tant el cos com la ment, i no deixar de pensar mai que es pot assolir l’objectiu. De fet, moltíssimes persones ho aconsegueixen cada any. Per què no has de ser tu un d’ells?

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Arriba la selectivitat, la prova d’accés a la universitat que decideix el futur de milers d’estudiants i que enguany es farà del 14 al 16 de juny. Descobrim selectivitat.io, l’eina definitiva per a preparar la selectivitat sense morir en l’intent.

L’any 2021, i amb només 22 anys, Jaume Plana va crear selectivitat.io, una plataforma que ofereix tot el material didàctic per afrontar el batxillerat, així com per a preparar-se per a les proves de selectivitat. La iniciativa neix de l’experiència d’en Jaume i altres persones del seu entorn que sentien, tal com descriu ell, una sensació d’abandonament a l’hora d’estudiar i preparar-se per a aquests exàmens.

Amb només un any i escaig, la plataforma ha recollit tot el material necessari per a les matèries que es cursen a batxillerat: apunts que envien els mateixos estudiants, apunts d’acadèmies i professionals, exàmens de prova, calculadora de notes, cursos o podcasts. Tot amb la filosofia d’accés lliure, tal com explica Plana: “És gratuïta ara i per sempre, creiem que el material educatiu no s’ha de pagar”.

A aquests serveis bàsics i gratuïts s’hi sumen serveis addicionals de pagament per als estudiants que puguin necessitar el suport d’un professor que els ajudi a resoldre dubtes i acompanyar-los en aquest procés.

La nota que decideix el teu futur

És la coneguda, i temuda per a alguns, nota de tall. La nota que s’extreu de la selectivitat i la que decidirà a quina carrera i a quina universitat pot accedir l’estudiant, dins el ventall d’opcions que ell o ella hagi escollit. Un sistema que el mateix Plana considera injust i amb un gran risc, la pèrdua de talent pel camí: “Hi ha gent increïble que seria perfecta per a oposicions, però no pot arribar-hi mai perquè el filtratge és per nota” quan el món laboral, remarca, “no es basa en notes”.

El sistema educatiu actual posa les notes al centre des de l’inici. Fins i tot en l’etapa preescolar (de tres a cinc anys) hi ha centres que inicien als alumnes en aquest sistema de selecció que els acompanyarà la resta de vida acadèmica. S’acostumen, doncs, a la selecció per notes.

No obstant, Plana apunta que no se’ls prepara per a viure aquest estudi conscientment i aprofitar-lo. Són milers d’estudiants que per falta d’eines d’organització, d’acompanyament o per temor a no sortir-se’n acaben fracassant dins d’aquest sistema.

La pressió tanca portes

La gestió de la pressió pot arribar a ser molt important de cara al resultat en les proves de selectivitat. En aquest sentit, és rellevant la preparació mental dels alumnes, com explica Plana: “La gent que treu un 14 o molt bones notes és gent molt bona estudiant i que sap portar molt bé la pressió”.

També apunta Jaume Plana que no estem preparats per al fracàs, ja que no ens eduquen per a poder-lo identificar com quelcom natural i, fins i tot, positiu. Ben al contrari, s’assenyala a aquells qui fracassen.

La pressió a l’hora d’encarar els estudis es trasllada, posteriorment, a la manera d’enfocar el mercat laboral, esdevenint un pilar limitant per a molts joves. 

Així doncs, a la preparació acadèmica de cara a la selectivitat s’hi suma la preparació mental que, arran de la conversa, identifiquem en tres grans aspectes: tenir el suport i l’acompanyament per poder fer front a aquestes proves; saber i ser conscients que no passa res si se suspèn, ja que hi haurà noves oportunitats, i finalment tenir clar que les aptituds seran més importants pel nostre futur que qualsevol nota.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

S’acaben de complir vint anys de la independència de Timor Oriental, el primer territori que va aconseguir independitzar-se en el segle XXI. Fins ara han seguit les seves passes Montenegro l’any 2006; Kosovo, Abkhàzia i Ossètia del Sud en el 2008, i Sudan del Sud en el 2011.

El 20 de maig de 2002 es feia efectiva la independència de Timor Oriental, també conegut com a Timor-Leste,  després d’una cruel ocupació indonèsia i una transició tutelada per l’ONU. Els següents van ser Montenegro en el 2006 i Kosovo en el 2008, després de més d’una dècada de conflictes als Balcans. També en el 2008 uns pocs països van reconèixer la independència d’Abkhàzia i Ossètia del Sud en el seu conflicte amb Geòrgia. L’últim país a independitzar-se en el que portem de segle XXI ha estat Sudan del Sud en el 2011.

Timor Oriental (2002)

El 20 de maig de 2002 aconseguia la plena independència aquest enclavament situat en la meitat oriental de l’illa de Timor. Ho feia després d’una transició de més de dos anys sota control de l’ONU. Abans havia hagut de patir segles de colonització portuguesa i una brutal ocupació indonèsia. El nou país, emplaçat entre Austràlia i Indonèsia, era en aquell moment el més pobre d’Àsia.

La descolonització de Timor Oriental té uns certs paral·lelismes amb la del Sàhara Occidental. Igual que la retirada d’Espanya de la colònia africana va propiciar l’ocupació del Marroc, la retirada portuguesa en el 1975 va ser aprofitada per Indonèsia per a envair el territori i iniciar una cruel repressió, que va provocar entre 100.000 i 250.000 morts.

En el referèndum promogut per l’ONU l’any 1999 va guanyar l’opció de la independència, que es va fer efectiva en el 2002. Tot i això, la inestabilitat política i social va continuar fins a 2012, any en què la missió de l’ONU va abandonar definitivament el país.

Timor Oriental, amb una extensió que no arriba a la meitat de Catalunya i una població de més d’un milió d’habitants, compta amb una constitució inspirada en la portuguesa. El seu producte interior brut (PIB) ha passat de menys de 500 milions de dòlars l’any 2002 a superar els 1.800 milions en el 2020.

Montenegro (2006)

El territori de Montenegro va passar al llarg de dos mil·lennis pel control de romans, bizantins, serbis i otomans, amb alguns intervals d’autonomia. L’any 1878 es va convertir en un principat, però, arran de la Primera Guerra Mundial, es va integrar en el que després acabaria sent Iugoslàvia, amb Eslovènia, Croàcia, Sèrbia, Macedònia i Bòsnia i Hercegovina.

Les tensions nacionals entre les diferents repúbliques es van mantenir després de la Segona Guerra Mundial, amb Iugoslàvia en l’òrbita comunista. Per a aplacar-les, es va aprovar l’any 1974 una nova Constitució que garantia l’autodeterminació de cadascuna de les sis repúbliques iugoslaves.

El conflicte ètnic va esclatar en la dècada de 1990. Iugoslàvia es va desmembrar i només Montenegro es va mantenir unida a Sèrbia, encara que un referèndum el 21 de maig de 2006 va establir també la separació de tots dos països. La independència va ser aprovada amb més del 55 % dels vots, la condició que havia establert la Unió Europea per a acceptar al nou Estat.

Des de la seva independència, el PIB de Montenegro ha passat de 2.722 milions de dòlars l’any 2006 a 4.779 milions en el 2020. La Unió Europea ha atorgat al país balcànic l’estatus de candidat a l’adhesió.

Kosovo (2008)

Igual que Montenegro, Kosovo va passar per la dominació de múltiples imperis i regnes abans d’acabar integrada a Iugoslàvia. A més, els enfrontaments ètnics han marcat la seva història des de l’Edat mitjana.

L’assemblea de la regió va proclamar en el 1990 la República de Kosovo dins de Iugoslàvia i dos anys més tard va declarar la independència, tot i que Sèrbia no va reconèixer aquesta decisió. La guerra que va enfrontar a serbis i albanesos entre 1998 i 1999 va concloure amb la intervenció de l’OTAN i l’establiment d’un protectorat de l’ONU.

El Parlament de Kosovo va proclamar la seva independència de manera unilateral el 17 de febrer de 2008, tot i que va seguir sota la tutela internacional durant quatre anys. Un centenar de països i organismes multilaterals han reconegut a la nova república, encara que alguns Estats, entre els quals es troba Espanya, segueixen sense acceptar la seva independència.

El PIB de Kosovo, amb una població de gairebé dos milions de persones, ha passat de 5.690 milions de dòlars l’any 2008 a 7.610 milions en el 2020.

Abkhàzia i Ossètia del Sud (2008)

La situació d’Abkhàzia i Ossètia del Sud recorda una mica la de les províncies separatistes d’Ucraïna. Aquests dos territoris prorussos del Caucas van proclamar la seva independència de Geòrgia un any després del desmembrament de l’URSS, però cap país va reconèixer oficialment els dos nous Estats fins l’any 2008.

La guerra de 2008 entre Geòrgia i aquestes dues províncies separatistes va motivar la participació de Rússia, que va decantar la balança a favor d’Abkhàzia i Ossètia del Sud. Rússia i altres quatre països van reconèixer la seva independència, però la majoria de la comunitat internacional continua considerant-les part de Geòrgia.

El territori d’Abkhàzia ocupa 8.665 km², mentre que el d’Ossètia del Sud no arriba als 4.000 km². Quant a la població, la de la primera no arriba al quart de milió d’habitants, mentre que la segona supera lleugerament els 50.000. S’estima que l’any 2020 el PIB d’Abkhàzia no arribava als 500 milions de dòlars i el d’Ossètia del Sud estava entorn dels 100 milions. L’economia de tots dos territoris depèn en gran mesura de Rússia.

Sudan del Sud (2011)

Situat al sud del desert del Sàhara, a Àfrica Central, Sudan va ser dominat en l’antiguitat pels nubis. Després de segles d’independència, a principis del segle XIX va quedar sota control turc. I, després d’un nou període d’independència, l’any 1899 va ser envaït per Egipte, que en aquell moment era un protectorat del Regne Unit.

Sudan va deixar de ser colònia britànica l’any 1956, però les diferències ètniques i religioses el van sumir en una guerra civil fins l’any 1972 entre el nord, on predominen els musulmans, i el sud, on són majoria els cristians i els animistes.

El conflicte va tornar a esclatar l’any 1983 i es va prolongar fins 2005. Al gener d’aquest any es va signar un acord de pau que garantia un període de sis anys d’autonomia per a la regió del sud, després del qual se celebraria un referèndum d’independència.

En el plebiscit, celebrat a principis de 2011, la independència va obtenir un suport superior al 98 %. La independència de l’estat meridional va ser proclamada oficialment el 9 de juliol d’aquest any, amb la qual cosa el país va quedar dividit entre Sudan i Sudan del Sud.

Amb un territori gairebé tan gran com el de França, la seva població voreja els 13 milions de persones i el seu PIB supera lleugerament els 3.000 milions de dòlars.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El món evoluciona constantment, però la informació no sempre es mou al mateix ritme. Viquipèdia recull aquesta necessitat i en fa la seva fortalesa: tot el que necessites saber, ho tens a un clic. En parlem amb Pau Colominas, viquipedista i un dels responsables de xarxes socials d’aquesta enciclopèdia en llengua catalana.

En un món on tot avança a un ritme accelerat, mantenir la informació actualitzada al moment és pràcticament un luxe exclusiu de les xarxes socials. Amb un filtre d’objectivitat (en més o menys mesura) i sota codis deontològics, s’hi sumen els mitjans de comunicació  per explicar els esdeveniments diaris que succeeixen arreu. Però, on queda recollida tota aquesta informació? Siguin fets, persones, conceptes o dates, l’abast d’informació des d’internet és tan complexa que arriba a ser boirosa i, fins i tot, poc fiable.

En un nou episodi de Persones, parlem amb Pau Colominas sobre la Viquipèdia, una enciclopèdia lliure on un gran gruix de voluntaris recullen i difonen tota mena de continguts en la nostra llengua. Tot el que trobaríem en una enciclopèdia de paper, hi és. Amb un matís important: la informació es pot actualitzar al moment. Una fita que només es pot aconseguir gràcies a la digitalització i a l’esforç de centenars de viquipedistes que dediquen temps a difondre coneixement en català per a la comunitat catalana i internacional.

Cerques en català i de qualitat

Pau Colominas posa sobre la taula una dada crucial: “el català fou la segona llengua en penjar continguts a la plataforma, per darrere de l’anglès”. Des d’aleshores, la creació de continguts en la nostra llengua ha anat en augment, fins a arribar als 700.000 articles que trobem actualment. L’impacte de la nostra llengua a la plataforma és rellevant, i Colominas destaca especialment la qualitat d’aquest contingut, que sovint, comenta, “és superior al d’altres llengües i tot”. 

El focus del problema, però, es manté a l’hora de fer les cerques, i ens remarca que “fins i tot els catalans nadius solen fer cerques a internet en llengua castellana”. Entre els motius, Colominas identifica la configuració dels ordinadors i cercadors, i l’imaginari de temps passats en què la presència del català a internet era baix i amb continguts de menys qualitat.

La implicació de tota una comunitat per a difondre coneixement

Un gran equip de voluntaris fa possible que la missió de la Viquipèdia arribi a bon port. Ens explica Colominas que no fa falta ser un erudit en cap de les matèries sinó tenir la voluntat de dedicar-hi temps. Remarca que la difusió de coneixement no parteix del contingut sinó de les fonts: “la garantia de la Viquipèdia és la garantia de les fonts que fas servir”. 

Tota la informació que recull la Viquipèdia es caracteritza perquè ha estat publicada amb anterioritat, i això per si sol ja redueix el marge per a la inventiva. A més a més, un equip de viquipedistes com el Pau filtren i identifiquen qualsevol contingut que pugui atemptar contra persones o col·lectius o bé que pugui suposar un conflicte d’interessos.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

El Gremi de Llibreters preveu una jornada rècord per aquesta Diada, perquè hi ha més parades que mai. Però entre aquest mar de novetats, quines tenen relació amb l’economia o el moment actual? Us proposem una tria.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

L’estira-i-arronsa geopolític dels últims anys entre Orient i Occident ha posat de manifest un canvi de paradigma que és cada dia més evident. Hem tornat a un món multipolar on l’hegemonia dels Estats Units va perdent força any rere any. Analitzem les causes i conseqüències d’aquest reequilibri i repartiment del poder global.

El món està més interconnectat que mai, però el poder està més repartit. La distribució del poder en la geopolítica mundial ha variat històricament entre els Estats. Del sistema bipolar establert durant el període de la Guerra Freda, en què dues grans potències compartien el poder, es va passar a un món unipolar després del col·lapse de l’URSS i el bloc comunista. Aquest canvi de l’ordre mundial va establir una hegemonia nord-americana substantivament basada en dues columnes: el poder militar i l’econòmic.

Tanmateix, l’abast i la preeminència de la influència geopolítica estatunidenca era única i anava molt més enllà de la definició d’una superpotència tradicional. D. Hubert Vedrine, ministre d’Afers Exteriors francès, va encunyar un nou terme, hiperpotència, per descriure un domini de poder que no només dictava l’àmbit econòmic, tecnològic o militar global, sinó que també incloïa l’imperialisme cultural que detallaven sarcàsticament els membres del grup de música alemany Rammstein en la coneguda cançó Amerika.

Dit això, la comunitat internacional no va trigar a plantar les llavors per desafiar aquest nou statu quo. Economies emergents, com el bloc format pels BRICS, van començar a situar-se de manera organitzada en l’escena internacional, donant sentit al concepte de món multipolar que definia les bases d’un nou ordre polític i econòmic.

L’ascens d’Àsia i el declivi d’Occident

El 1988, el líder xinès Deng Xiaoping va dir al llavors primer ministre indi Rajiv Gandhi

que l’arribada del ‘segle asiàtic’ estava lluny de ser un fet fins que la Xina, l’Índia i els països veïns es desenvolupessin. Tres dècades després, pocs dubten que estem vivint una nova època daurada del continent asiàtic. Àsia és la regió de major creixement del món i el contribuent més gran al PIB global, amb la Xina com la segona economia mundial.

Els cicles econòmics i els mercats financers se centren cada vegada menys en els Estats Units. L’ús i abús de les sancions econòmiques en vers qualsevol corporació o país, fins i tot països aliats, que no se sotmet als interessos del gegant americà, no fa més que consolidar els esforços per part de la Xina, Rússia i altres països no alineats al bloc geopolític occidental a crear sistemes econòmics alternatius.

Beijing, amb el seu enfocament en aconseguir la independència tecnològica i vinculació d’altres països a la Iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda (del seu nom en anglès Belt and Road Initiative), inverteix el seu capital, ajudant a aixecar les economies regionals de parts del món oblidades per Occident, o a les que els antics poders colonials exigeixen molt més, sovint amb l’ús de la força, per rebre molt poc a canvi. Tot un conjunt de múltiples aliances que divideixen i distribueixen encara més els centres de poder i influència.

Encara que ens trobem davant d’un reequilibri necessari i inevitable de l’ordre mundial, en última instància, que els Estats puguin fer un bon ús de la ressurgència d’aquesta nova tendència cap a la multipolaritat dependrà de la seva ubicació geoestratègica, demografia, recursos energètics i, sobretot, del seu poder econòmic, que demarcarà els límits de la seva autonomia relativa a les superpotències establertes.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

La majoria de vegades aprenem sobre economia de forma autodidàctica. A l’escola no s’ensenyen prou conceptes financers. Per això, si vols que el teu fill o filla tingui coneixements en aquest camp, et recomanem cinc llibres per entendre el valor dels diners i de l’estalvi.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

L’economia catalana està conformada per una veritable “gran teranyina”, com l’anomena Roger Vinton en el títol del seu llibre. Davant d’aquesta idea, i de la sospita que els nusos i els actors d’aquesta teranyina estan ben poc explicats, han aparegut de forma recurrent un bon nombre de llibres que intenten desenteranyinar-la. A 11Onze en fem un repàs.

Les reflexions que recollim a continuació, siguin de tall memoríalístic, com els de Josep Pla i Cristian Segura, o en forma d’assaig periodístic, com els de Roger Vinton, Gemma Garcia Fàbregas, Jordi Amat, Pere Cullell i Andreu Farràs, descriuen com funciona l’economia productiva i financera en mans d’unes elits que prefereixen romandre sempre en l’ombra.

• ‘Homenots’, de Josep Pla. ‘Homenots’ és una sèrie de 60 semblances fetes per Josep Pla sobre personatges del seu temps. Es van publicar entre el 1958 i el 1962 a l’Editorial Selecta i entre el 1969 i el 1974 a l’Editorial Destino en quatre volums. En el prefaci d’un dels volums, Pla afirmava que, per a ell, “un homenot és un tipus singular, insòlit, una persona que s’ha significat, en una qualsevol activitat, d’una manera remarcable”. Entre aquests perfils destaquen els de Prat de la Riba, Jaume Bofill, Joan Miquel Avellí i Ramon Godó, entre molts d’altres, que configuren el substrat econòmic i polític del país.
• ‘L’oasi català’ (2001), de Pere Cullell i Andreu Farràs. L’oasi català fa referència a les relacions estretes que es van gestar entre la burgesia catalana i el centralisme de la cort a Madrid del segle XIX. El terme sembla que el va encunyar el periodista Manuel Brunet. I sembla que, avui dia, hi hauria unes 400 persones que representarien aquesta elit catalana repartida en centres culturals i econòmics. Amb aquesta expressió van titular els periodistes Pere Cullell i Andreu Farràs el seu assaig, on expliquen les relacions familiars, educatives i d’estiueig de bona part d’aquests prohoms de la societat catalana, i que abracen tot el ventall polític català.
• ‘Els senyors del boom’ (2014), de Gemma Garcia Fàbregas. La periodista toca a fons una història molt sensible, la de la febre de l’or immobiliari viscuda als Països Catalans i els seus impactes socials, polítics i econòmics, amb informació de primera mà i una anàlisi molt documentada que obre una perspectiva nova sobre els motius d’una catàstrofe anunciada com va ser la de la bombolla immobiliària.
• La gran teranyina (2017), de Roger Vinton. ‘La gran teranyina’ revela l’estructura opaca des d’on determinats agents exerceixen el poder a través del qual controlen fets i situacions que afecten diàriament la nostra societat. Aquest llibre ens permet, en paraules del mateix Vinton, “obrir els ulls i ser conscients de l’immens poder de l’individu”. Una investigació profunda que canvia la percepció que es té de Catalunya i que alguns han considerat un veritable manual de consulta o de brúixola en la selva del poder.
• ‘El fill del xofer’ (2020), de Jordi Amat. Arran de la figura fosca d’Alfons Quintà —periodista, advocat, oficial de la Marina Mercant i jutge, que el 19 de desembre de 2016 va assassinar la seva dona i després es va suïcidar amb una escopeta de caça—, Jordi Amat fa una reflexió sobre el poder. Darrere d’una carrera periodística fulgurant, que transcorre per la direcció de TV3 o les tertúlies d’Intereconomía, s’oculta una trajectòria fosca plena de xantatges, persecucions sexuals, abusos d’autoritat i tripijocs diversos, que mostra com funcionen les clavegueres del poder a Catalunya.
• ‘Gent d’ordre’ (2021), de Cristian Segura. A mig camí entre l’assaig, unes memòries i una crònica periodística, Cristian Segura escriu un retrat exhaustiu de les elits barcelonines. Una societat en transformació per causa de la globalització, de la consolidació de l’estat del benestar i també per l’hegemonia del nacionalisme català. Les elits no desapareixen, es transformen. I Barcelona n’és el paradigma.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Els bancs centrals s’han convertit en una eina imprescindible per al funcionament i la regulació del sistema monetari mundial. Però tot va començar amb el pànic financer provocat pel banquer Johan Palmstruch, creador dels bitllets moderns.

A Johan Palmstruch avui se’l recorda com un pioner, però també el podríem considerar un estafador. Aquest empresari i comerciant holandès, del segle XVII, va modernitzar el sistema monetari i bancari mundial gairebé sense voler. Només per anar fent.

El primer banc central

Suècia estava immersa en conflictes armats que requerien que la corona invertís més i més diners. Per això, Palmstruch va convèncer al rei Carles X Gustau de Suècia de crear l’Stockholms Banco l’any 1657. Era un banc privat, però el director era rei i la meitat dels beneficis eren per la corona. Va ser, per tant, el precursor dels bancs centrals.

El negoci era evident, perquè el banc rebia el suport del govern suec. En aquella època al país hi havia monedes de coure, de plata i d’or. Suècia era un gran productor de coure, però els deutes per les aventures bèl·liques s’acumulaven i la paritat de la moneda de coure amb les de plata i or cada vegada era més difícil. El coure es depreciava per l’arribada de coure d’Àsia a baix cost, fet que provocava que s’arribessin a fer monedes de coure de 19 quilos per mantenir la paritat. 

El paper dels dipòsits

En aquest context, Palmstruch va introduir una altra novetat: va demanar permís per utilitzar els dipòsits dels clients per fer préstecs. Això ara és ben normal, però aleshores era innovador. Ell feia un càlcul de risc i pensava que no es donaria mai la situació que tots els clients es presentessin per reclamar els seus diners. S’equivocava.

El coure va continuar depreciant-se i l’any 1660 el govern suec va decidir emetre noves monedes. Els clients del banc van demanar retirar les seves velles monedes per gastar-les abans que continuessin perdent valor, però Palmstruch no podia retornar els diners a tothom. Quina idea va tenir a continuació?

La creació del bitllet modern

Ara els bitllets són la nostra moneda d’ús comú, però aleshores no van ser res més que una fugida endavant. Una mena de pagaré que es va inventar i va aconseguir que la corona li autoritzés. Els bitllets que imprimien no eren res més que una promesa de pagament. Els Palmstruchers, que és com se’ls coneixia, van ser els primers bitllets moderns. Insistim que es tracta d’una innovació monetària que neix, només, per tapar un forat financer. 

El paper moneda com a certificat de dipòsit ja feia temps que circulava. Però els Palmstruchers van ser els primers bitllets en el sentit actual: emesos en paper per una quantitat fixa, al portador, recolzats pel Govern i sense necessitat d’especificar el dipositant, la quantitat del dipòsit o l’interès. N’hi va haver prou? Evidentment que no.

Rescat i banc central

L’Stockholms Banco va emetre massa bitllets i el crèdit es va disparar. El banc va fer fallida l’any 1664 i el govern el va haver de rescatar i retornar els diners als clients. Palmstruch va anar a la presó, en va sortir l’any 1670 i un any després va morir.

Havia estat condemnat per frau i, curiosament, va acabar creant les entitats que haurien de regular que no hi hagi frau. Com que l’Stockholms Banco va ser liquidat l’any 1667, l’any següent el govern va crear el Banc d’Estocolm. Ara sí, el primer banc central completament públic. Amb control del parlament, amb l’objectiu de finançar al govern i amb la prohibició d’emetre bitllets.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

L’arc cronològic que va des del Tractat de Tordesillas fins a la declaració d’independència dels Estats Unitats d’Amèrica suposa el primer procés —a escala mundial— del repartiment i explotació de tot el món, per part de les monarquies europees. Durant aquest període, es passarà dels suculents ingressos produïts pels botins de guerra o pels saquejos indiscriminats de les poblacions autòctones a una borratxera d’or i de plata —sense precedents— introduïda dins l’economia europea. Per aquest motiu, la construcció dels primers imperis colonials es basaran en una economia mercantil que els permetrà estar a l’altura de les expectatives.

Des de l’inici, les monarquies europees tingueren la convicció que tots els territoris del món els pertanyien per dret de conquesta. D’aquesta manera, la cartografia els va permetre anar ampliant i posseint la propietat d’una terra, sobre la qual es van autolegitimar com a possessors per imposar —no sempre a través de la força— el seu model de civilització per sobre les societats nadiues.

Aquest procés de supremacia cultural es fonamentà sobre la certesa religiosa de qüestionar la veritable naturalesa humana dels nadius. I la ferma creença en aquest raonament motivarà les monarquies europees a projectar una geografia de grans espais per a cristianitzar. La cobdícia dels nouvinguts donarà lloc a nombrosos abusos i genocidis, però també suposarà una catàstrofe demogràfica sense precedents en quant els territoris del nou món veuran reduïda a un 80% de la seva població nadiua.

El progressiu desenvolupament de les tècniques marítimes —com ara, la millora de la brúixola, la construcció de les caravel·les o l’actualització dels mapamundis— permetrà als europeus ser capaços de navegar per tots els mars i oceans que configuren el planeta en pocs anys. Aquesta gesta tindrà com a conseqüència la divisió del món en dues meitats, dues línies geogràfiques que, traçades entre els dos pols, els atorgarà la potestat rubricada per l’autoritat papal a repartir-se el món per zones de navegació, de pesca i de conquesta. La primera línia se situarà a 370 llegües a l’oest de les Illes del Cap Verd, mentre que la segona es fixarà a 297,5 llegües a l’est de les illes Moluques.

El descobriment d’importants jaciments de metalls preciosos a Amèrica —entre Mèxic i el Perú— o l’arribada a les illes de les espècies del sud-est asiàtic, propicià la fundació o refundació d’importants ciutats americanes, africanes o asiàtiques, les quals adquiriran un altre rol territorial a fi d’assegurar importants fluxos de riquesa vers Europa regularment. D’aquesta manera, les monarquies europees començaren a controlar tot el comerç que passarà pels seus territoris, amb la voluntat de protegir els seus guanys econòmics.

Des de principis del segle XVI fins a mitjan segle XVIII, els primers imperis colonials mantindran un estricte monopoli mercantilista amb les seves colònies, i es prohibirà comerciar amb persones o empreses que no siguin súbdits o afins a la Corona. Castella, per exemple, considerarà els anglesos, holandesos o francesos, no pas com a competidors sinó com enemics, causants de pràctiques corsàries i instigadors d’actes de pirateria.

El sistema mercantilista colonial

El comerç amb les colònies es fonamentarà sota la premissa que els colons hauran de vendre les seves matèries primeres —a baix cost i amb alts impostos— exclusivament a empreses designades per la Corona. Alhora, els colons només podran comprar els productes de consum manufacturats per aquest selecte grup d’empresaris. D’aquesta manera, les monarquies afavoriran l’enriquiment il·limitat d’empreses i individus propers a l’Estat, atès que se’ls anul·larà la competència. Aquest sistema mercantilista crearà necessitats inútils per als nadius i buscarà el manteniment perpetu del subdesenvolupament de les colònies —tant americanes, africanes com asiàtiques— amb el propòsit d’anul·lar possibles competidors directes amb la metròpolis.

I per reblar el clau, l’alt funcionariat proper al consell del rei també hi jugarà un paper molt destacat en aquest innovador sistema econòmic, ja que disposava de la capacitat d’agilitzar o endarrerir tràmits burocràtics per afavorir uns o altres. Per tant, serà inevitable l’aparició d’un comerç il·lícit i paral·lel entre colònies i propiciarà que molts empresaris, tant grans com petits, cerquin la manera de burlar-se dels controls burocràtics imposats per la mateixa Corona. 

Actuant com a nou-rics, els primers imperis colonials —principalment Castella— gastaran una quantitat indecent de recursos econòmics per a construir el seu concepte de civilització. Aquesta obsessió —de vegades incontrolada— els portarà a embarcar-se en infinitat de conflictes de tota mena, com ara: disputes teològiques, conflictes familiars, afers comercials o fastuoses construccions megalòmanes.      

Finançant l’imperi amb metalls preciosos

Coincidint amb el moment de major extracció econòmica de les colònies americanes —entre finals XVI i principis del XVII— Castella destinarà més de 7 milions de ducats al manteniment de la seva flota al Mediterrani durant la famosa batalla de Lepant. En uns set anys aproximadament, es gastarà la barbaritat d’11,7 milions de ducats per a finançar les innumerables campanyes de Flandes.

Per commemorar la victòria a la batalla de Saint-Quentin contra les tropes franceses, es destinaran prop més de 6,5 milions de ducats per a construir el fastuós Reial Monestir de Sant Llorenç de l’Escorial. Gràcies a la construcció i posada en marxa de la Grande y Felicísima Armada, la conegudíssima Armada invencible pels seus adversaris, enviaran 9 milions de ducats directament al fons del mar. I com no podia ser d’una altra manera, aquesta civilització catòlica i universal necessitarà la construcció d’una nova capital a la riba del riu Manzanares. Per al lector que tingui curiositat per la conversió, el ducat del segle XVI i de començaments del segle XVII tindria actualment una equivalència d’uns 167,1 euros. Cert, les xifres són… esfereïdores!

Per tant, entre el 1500 i el 1650, la monarquia castellana —i per proximitat, la resta de monarquies europees— viurà dins d’una veritable bombolla econòmica generada per l’entrada massiva dels metalls preciosos. Els darrers estudis estimen que la Corona castellana hauria extret de les colònies americanes unes 17.000 tones de plata i unes 70 tones d’or. Aquesta borratxera de metalls conduirà a l’Estat a tenir una visió tergiversada de l’economia real.

La paradoxa es produirà quan, malgrat la ingent entrada d’or i de plata i el cobrament d’impostos elevats, no arribaran a cobrir totes les despeses produïdes per l’Estat. Tinguem present que la Corona castellana només utilitzarà aquesta extraordinària riquesa per a finançar tots els deliris de grandesa de les elits castellanes, que en la majoria de les vegades toparà directament amb les necessitats reals de la població. Per aquest motiu, quan les oligarquies d’un país estan més interessades a treballar per la fastuositat que no pas per les possibilitats reals que ofereix la reinversió de capitals, tot plegat condueix a la destrucció del propi teixit productiu. 

Endeutament de la Corona castellana

A mitjan segle XVII, la Corona castellana arribarà a tenir un deute econòmic de més de 100 milions de ducats. Aquest deute gegantí els obligarà a declarar successives suspensions de pagaments. Per a tapar aquest forat, la Corona es veurà obligada a emetre gran quantitat de deute públic que anirà a parar a mans dels principals bancs europeus, com ara la banca alemanya —els Fugger o els Welser— i la banca genovesa dels Spínola, Centurione, Balbi, Strata i, sobretot, Gio Luca Pallavicino. La Corona pagarà els Welser a través de la concessió de l’explotació de les mines de Mèxic i el dret de conquesta sobre extensos territoris a les actuals Veneçuela i Colòmbia. Per la seva banda, els Fugger aconseguiran totes les concessions comercials sobre els territoris de Xile i el Perú. Actualment, són unes de les famílies més poderoses del continent. I, tots els luxosos palaus de l’strada nuova de Gènova, artèria del luxe de la ciutat, encara avui constitueixen la concentració més gran de residències aristocràtiques de tota Europa.

Davant les successives crisis financeres que la Corona castellana començarà a patir, molts empresaris europeus residents a les colònies americanes preferiran no embarcar els seus metalls preciosos cap als ports castellans —monopoli concedit a Cadis i Sevilla— per por a les massives confiscacions decretades per la Corona. Per això, buscaran invertir els seus actius en altres sectors emergents de l’economia colonial de finals del segle XVII, com seran l’agricultura, la ramaderia i la producció de manufactures. 

Per tant, la Corona castellana es veurà obligada a cercar noves fonts regulars d’ingressos. Per aquest motiu, posarà en marxa l’ambiciós pla del ministre del rei —el comte duc d’Olivares— conegut com la Unión de Armas, el qual pretendrà que cada regne que formi part de la Monarquia Hispànica —o sigui, principalment Portugal i la Corona d’Aragó— aportin un nombre determinat de diners i soldats.

Flexibilitzant el monopoli comercial

Portugal, que formava part de la Monarquia Hispànica des de finals del segle XVI, es negarà a concedir qualsevol aportació econòmica de més, donat que Castella explota les seves colònies, la qual cosa acabarà amb un conflicte bèl·lic que durarà més de 28 anys. Finalment, amb el suport econòmic d’Anglaterra i Holanda, Portugal aconseguirà deslligar-se del control dels Àustries, però el preu que haurà de pagar comportarà la cessió d’importants territoris del Brasil i el canvi de titularitat sobre les colònies de Ceilan —actual Sri Lanka—, Ciutat del Cap, Goa, Bombai, Macau i Nagasaki, entre d’altres.

Pel que fa a la Corona d’Aragó, l’oligarquia castellana no calibrarà la situació correctament quan accepti que el rei Felip IV juri les constitucions catalanes, condició sine qua non per obtenir els fons desitjats. La ignorància sobre les lleis que regulaven les funcions del rei dins dels territoris catalans serà el focus d’importants discussions institucionals, puix el rei —dins del Principat— estava obligat per llei a donar explicacions sobre la utilització dels recursos concedits. Per la seva banda, els catalans estaven més interessats a aprovar les seves propostes de noves constitucions catalanes i que s’atenguessin els greuges, que no pas a participar en guerres absurdes.

Però a la gènesi del debat institucional —entre Castella i el Principat— hi trobem un problema molt més profund. Si des de finals del segle XVI, Castella havia transitat cap a un sistema polític de caràcter absolutista, on el poder només resideix en una sola persona, la qual decideix sense haver de rendir comptes a cap parlament, al Principat passava el contrari, on les Corts Generals de Catalunya havien esdevingut l’òrgan legislatiu que representava tots els estaments de la societat, inclòs el rei.

L’entrada constant de metalls preciosos dins l’economia castellana es mantindrà estable fins a mitjan segle XVIII, però només un percentatge molt ínfim restarà dins del sistema econòmic castellà, atès que la resta continuarà utilitzant-se per a eixugar el monstruós deute de l’Estat. La historiografia estima que fins a l’any 1820, l’Estat espanyol no es recuperarà d’aquesta grandiosa despesa i serà —en gran part— pel fet d’haver-se annexionat l’economia productiva de tota la franja mediterrània peninsular a principis del segle XVIII. 

El sistema de privilegis i monopolis desenvolupats per la política comercial borbònica continuarà fent aigües i es veurà en la necessitat d’introduir nous agents per a garantir la viabilitat del comerç amb Amèrica. Per tant, amb el Reial decret de Lliure Comerç del 2 de febrer de 1778 trencarà definitivament el monopoli de Cadis i Sevilla i afavorirà el comerç directe de Catalunya amb Amèrica, que aportarà una nova manera de fer. Actualment, i curiosament, el 34% del PIB de l’Estat espanyol el continua aportant l’economia productiva de tota la franja mediterrània peninsular. Doncs, res és casual…

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!