SWIFT: ús i abús d’una combinació alfanumèrica

El conflicte a Ucraïna és l’últim exemple que ha posat de manifest la creixent importància de les sancions econòmiques com a instruments de coacció en les relacions geopolítiques internacionals. Analitzem com el SWIFT, un protocol de comunicació entre bancs, ha esdevingut una arma estratègica d’Occident.

L’origen de les telecomunicacions entre les xarxes bancàries globals es remunta a mitjan segle XIX, quan el recentment desenvolupat telègraf elèctric va permetre unes comunicacions més àgils entre mercats borsaris. El telègraf establia un sistema de negociació continu, de quasi temps real, que reduïa les diferències entre els preus dels valors de mercats separats per grans distàncies geogràfiques.

L’any 1872, la Western Union va fer servir la seva xarxa telegràfica existent per llançar el primer servei de transferències electròniques que va ser àmpliament emprat. Un remitent pagava diners a una oficina telegràfica, i l’operador transmetia un missatge per permetre la transferència de diners a una altra oficina, que mitjançant contrasenyes i llibres de codis era verificada perquè els fons fossin lliurats a un destinatari.

A principis del segle XX el telègraf va ser lentament substituït per les màquines de teletip o tèlex, un sistema desenvolupat per Alemanya que aprofitava les línies telegràfiques i permetia als usuaris escriure un missatge en algun lloc i imprimir-lo en l’altre costat del món. Tot i que tèlex va proporcionar al sector bancari una plataforma bàsica per als negocis, i un mitjà operatiu a través del qual podien començar a expandir-se, la necessitat d’assegurar-se que els missatges fossin segurs i precisos afegia molta complexitat al sistema, que aviat es va veure incapaç d’assumir la pressió d’un món financer cada cop més globalitzat.

A mesura que l’increment de transaccions va fer evident que els límits d’aquest sistema de comunicació suposaven una restricció per a l’expansió del negoci bancari, els bancs, especialment els europeus, van decidir explorar altres opcions. Una decisió esperonada per un subsidiari del banc americà, el First National City Bank (FNCB), que volia obligar els altres bancs a fer servir el seu sistema de tèlex patentat. Un ultimàtum que va horroritzar els bancs europeus, que veien com es passava d’un sistema basat en la cooperació entre rivals a un monopoli a les mans del soci americà.

Els bancs de 15 països van crear una empresa privada, SWIFT, les sigles en anglès de Society for Worldwide Interbank Telecommunication o Societat per a les Comunicacions Interbancàries i Financeres Mundials, amb seu a Brussel·les, i dirigida com una empresa cooperativa global. SWIFT va simplificar els procediments i minimitzar els errors fent servir un format estandarditzat de missatgeria que va ser adoptat globalment.

Xarxes de comunicació i la coerció estatal

L’estira-i-arronsa entre el nou i Vell Continent pel control d’un sistema global de comunicacions interbancàries va posar de manifest un fenomen que ja s’havia vist amb l’aparició del telègraf durant l’època colonial. Mentre que aquests sistemes de comunicació no es van crear pensant en la geopolítica, era inevitable que els grans actors de l’economia global els utilitzessin com a eines per controlar, espiar i castigar altres estats que competeixen pels mateixos interessos.

Un fet que no deixa de ser irònic en el cas de SWIFT, creat per Europa per mantenir la seva sobirania respecte dels Estats Units, però que finalment ha estat incapaç de resistir-se a obeir les ordres de Washington, fins i tot quan van en contra d’interessos europeus, com va passar quan el president Donald Trump va abandonar unilateralment l’acord nuclear amb l’Iran.

Els politòlegs Henry Farrell i Abraham Newman ho defineixen com a interdependència armada, “weaponized interdependence”. Pel que fa al SWIFT, expliquen: “En aquest món, les xarxes que permeten la interdependència global ja no serveixen com a mitjans neutrals de transmissió d’informació o diners. Per contra, s’estan convertint en les eines de projecció de poder dels grans estats”.

L’ús de sancions per part del govern americà, contra enemics i aliats, purament per interessos econòmics i geopolítics, no va començar amb l’administració del president Donald Trump, però és cert que Trump va fer una expansió sense precedents de les mesures econòmiques punitives per promoure l’agenda de la seva administració. Un abús d’una posició de privilegi que inicialment dona bons resultats, però que és contraproduent a llarg termini quan altres estats qüestionen les aliances amb els Estats Units, i busquen alternatives a les eines monetàries lligades al poder hegemònic d’aquest país.

Sistemes alternatius i les criptomonedes

Les últimes sancions econòmiques a Rússia, i l’exclusió d’alguns dels seus bancs del sistema SWIFT, segueixen la mateixa tendència dels últims anys, i no fan més que consolidar els esforços per part de la Xina, Rússia, i fins i tot la Unió Europea, per buscar sistemes alternatius que puguin blindar les seves economies. Una nova sacsejada del sistema que podria desencadenar una reacció de canvi en cadena.

El 2017, Rússia va posar en funcionament el Financial Messaging System of the Bank of Russia (SPFS), equivalent al SWIFT, i el 2015, la Xina va llançar un sistema semblant anomenat The Cross-Border Interbank Payment System (CIPS). Dos sistemes alternatius que encara queden lluny de poder substituir totalment al SWIFT, però que si més no ajuden a reduir l’efectivitat de les possibles sancions imposades a bancs d’aquests dos països per deixar-los fora del protocol de comunicació interbancària establert pels bancs occidentals.

Per altra banda, la revolució de les criptomonedes basades en les cadenes de blocs són una altra eina que països com Corea del Nord i l’Iran ja han utilitzat per eludir sancions econòmiques, i l’exclusió dels seus bancs de l’ecosistema del SWIFT. El ruble digital és només una de les diverses eines digitals mitjançant les quals el govern rus pot impulsar el comerç bilateral amb països aliats, tal com ja ha fet la Xina amb el iuan digital.

Això no obstant, és indubtable que l’ús de sancions econòmiques tindran un impacte significatiu en l’economia de Rússia, i encara menys en la de la Unió Europea. Tanmateix, també és evident que l’abús d’aquesta eina de persuasió o càstig n’està minvant l’efectivitat i promovent la creació de sistemes alternatius, que en última instància són inevitables en un escenari geopolític global multipolar, que ja no es conforma a estar sotmès a les imposicions i interessos d’un sol país.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’apropiació del poder governamental per part de les grans corporacions no és cap novetat, tanmateix, un informe d’Oxfam Intermón presentat a l’Assemblea General de les Nacions Unides adverteix que la influència de l’oligarquia global s’ha disparat i està conformant les regles del joc a favor seu, a costa de la resta de la població.

Algunes de les dades presentades en l’informe d’Oxfam, “Multilateralisme en una Era d’Oligarquia Global”, són alarmants: l’1% més ric de la població mundial acumula més riquesa que el 95% restant, posseeix el 43% de tots els actius financers globals i dues multinacionals són propietàries del 40% del mercat mundial de llavors.

L’estudi elaborat amb dades d’UBS concreta que més d’un terç de les 50 majors empreses del món tenen a un milmilionari com a director executiu o accionista principal i que la capitalització borsària total d’aquestes empreses ascendeix a 13,3 bilions de dòlars. A més, les tres grans corporacions gestores de fons —BlackRock, State Street i Vanguard, que col·lectivament posseeixen el 89% del S&P 500— gestionen 20 bilions de dòlars en actius, prop d’una cinquena part de tots els actius d’inversió a tot el món.

Aquesta concentració extrema de la riquesa i del poder econòmic en mans de poques persones i corporacions no només els atorga una influència desproporcionada sobre els governs i les decisions polítiques a escala global, sinó que alimenta la desigualtat tant dins dels països com entre ells.

“L’ombra de l’oligarquia mundial plana sobre l’Assemblea General de les Nacions Unides. Els ultrarics i les mega-empreses que ells controlen estan conformant les regles del joc a favor seu, a costa de la resta de la població. Les Nacions Unides estan perdent capacitat d’acció enfront del poder creixent dels milmilionaris”, afirma Franc Cortada, director d’Oxfam Intermón.

Necessitat d’un canvi cap al multilateralisme

Aquest nou model governamental —segons el qual el poder i la presa de decisions no estan en mans de governs democràtics sinó de grans corporacions i una petita elit econòmica— forma les bases d’una corporatocràcia que s’ha globalitzat i on els interessos de les grans corporacions i dels més rics sovint es prioritzen per sobre del benestar col·lectiu.

En aquest context, les polítiques públiques s’encaminen a afavorir la desregulació, la reducció d’impostos per als més rics i les grans empreses, mentre que la inversió en serveis socials, educació i sanitat queda en un segon pla. Segons Oxfam, es calcula que cada any es perden bilions de dòlars en ingressos d’impostos a causa de l’evasió i elusió fiscal. Aquesta pèrdua d’ingressos públics afecta directament la capacitat dels governs per finançar serveis essencials.

“En els últims anys, els ultrarics i les empreses amb més poder han utilitzat la seva enorme influència per a frenar els esforços per a resoldre els principals problemes del planeta, com la lluita contra l’evasió i l’elusió fiscal, assegurar que les vacunes contra la COVID-19 siguin accessibles per a totes les persones, o cancel·lar els deutes insostenibles dels països del sud global”, ha explicat Cortada.

És per això que Oxfam insta a una acció conjunta i multilateral per a impulsar un nou marc de fiscalitat internacional, la cancel·lació del deute públic i noves lleis de propietat intel·lectual enfront de futures pandèmies.

Si més no, el director de l’ONG deixa clar que l’actual sistema econòmic no és sostenible i que “només un multilateralisme basat en l’equitat i justícia pot revertir la intensificació del poder d’una oligarquia global”. I afegeix que “alguns líders mundials estan demostrant ser conscients d’això i han incrementat els seus esforços contra la desigualtat. Però han de ser més i amb major força.”

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Les vacances, el descans i l’oci van ser una de les eines més populars utilitzades pel nazisme. Calien treballadors descansats perquè fossin productius i sobretot que estiguessin apaivagats. Els nazis combatien el conflicte social amb balnearis i activitats lúdiques.

Gaudir d’unes merescudes vacances és un dels axiomes més fortament gravats en el subconscient de les societats occidentals. No només es considera una gran conquesta dels treballadors sinó una mena de refugi mental en el qual ens amaguem durant tot un any de penúries laborals. Quan la feina és feixuga i el cansament o la inapetència derroten l’ànim dels treballadors, aquests es posen a pensar en què faran a les vacances. A on anar? Què fer? Aquesta pastanaga que ens posem davant ajuda a molts ciutadans a passar un dia rere l’altre, però com contribueix a la perpetuació d’un model de societat que ens fa infeliços i dependents?

Entre els 1933 i l’any 1945 a l’Alemanya nazi hi va existir l’organització Kraft durch Freude (KdF) que, literalment, vol dir “força a través de l’alegria”. L’objectiu era ben senzill: la gent feliç no es revolta. Això havia de garantir la pau social i, conseqüentment, mantenir la vigència i l’empenta del projecte nazi. Inspirant-se en el feixisme italià (que uns anys abans havia llençat l’Opera Nazionale Dopolavoro) els alemanys van dissenyar un seguit d’activitats que, per primera vegada, posaven certs luxes a l’abast de tota la població amb preus populars. Per fi les classes baixes podrien tastar els plaers de les classes altes: dies de descans en balnearis o en ciutats residencials a la costa, o un creuer, o anar al teatre, o al cinema, o practicar vela o tenis… Per fi els 42.000 treballadors de Siemens, per exemple, podrien fer alguna cosa més que anar-se a remullar als llacs o a passejar pels boscos el cap de setmana. Tot amb l’objectiu indissimulat d’augmentar la productivitat i la cohesió.

L’èxit de la KdF: l’apaivagament

Segons Robert Ley, fundador de la KdF, Hitler desitjava que “a cada treballador se li concedeixi un període de vacances suficient i que tot es disposi de manera que aquestes vacances i la resta del seu temps lliure serveixin realment de descans i recuperació. Ho desitjo perquè vull un poble amb nervis d’acer, perquè l’única manera de fer política en gran és amb un poble que manté la calma”. L’èxit de la iniciativa va ser bruta i, l’any 1938, la KdF va arribar a superar els 10 milions de clients en un any. Es va fer tan important que arribaria a tenir 7.000 treballadors, convertint-se en l’agència de viatges més gran del món. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, l’any 1939, 43 milions d’alemanys havien viatjat amb la KdF i havien gastat milions de marcs en una empresa que, finalment, alimentaria la maquinària de guerra. L’objectiu s’havia complert: la població havia estat apaivagada i s’havien concentrat els diners en les mans de les elits nazis.

El Kdf-Wagen

L’assumpte d’oferir luxes inabastables fins aleshores a la població va impulsar fins i tot la creació del KdF-Wagen, llençant el que després es coneixeria com a Volkswagen (“cotxe del poble”, l’escarabat). La del KdF-Wagen va ser, a més, una magnífica maniobra financera per finançar la guerra, perquè els ciutadans compraven el cotxe a terminis, pagant una quantitat setmanal i no rebien el cotxe fins que l’havien pagat del tot. Allò va servir perquè molts treballadors feliços, en realitat, financessin la producció de material bèl·lic quan va ser preferible dedicar els esforços a la guerra abans que fabricar cotxes per entregar als clients.

La confusió essencial

Durant la Revolució Francesa, el jacobí Robespierre assegurava que “l’ésser humà ha nascut per a la felicitat i la llibertat, però a tot arreu és esclau i desgraciat”. Aquesta idea, que implica que mereixem ser feliços i lliures ha estat intel·ligentment utilitzada tant pels nazis, com pels feixistes italians, els franquistes espanyols i actualment per totes les societats de consum. Les vacances, de quinze dies, de vint-i-tres dies per any natural, d’un mes o de dos, són avui l’eina que els nazis pretenien. Una màquina d’apaivagar societats, plena de ciutadans que fan i desfan maletes mentre revisen amb un somriure les fotos dels seus moments de suposada llibertat.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Fa més de 3.000 anys, abans de la irrupció de Grècia, la humanitat ja disposava de societats desenvolupades i interconnectades econòmicament. Aquesta mena de globalisme pretèrit va provocar una fallida en cadena quan el canvi climàtic, les migracions i les noves tecnologies van fer caure la primera peça del dòmino.

La globalització no és un invent del segle XXI, ni del XX, ni tan sols del colonialisme i l’imperialisme que tanta sang van vessar. Molt abans la humanitat ja havia teixit una xarxa comercial connectant societats més avançades del que sovint pensem. A l’Edat de Bronze, cap al segon mil·lenni abans de Crist, hi havia diverses civilitzacions ben desenvolupades al voltant del mar Mediterrani. Parlem de l’antiga Babilònia (a l’actual Iraq), la cultura Micènica (a l’actual Grècia, que controlava el comerç amb la península Itàlica), l’imperi Hitita (actual Turquia) i l’Antic Egipte. Aquestes quatre civilitzacions havien establert unes relacions comercials que, més enllà de conflictes puntuals, els permetien el progrés mutu.

Com van col·lapsar?

Aquell món globalitzat i cosmopolita va ser esborrat del mapa en la que és considerada com una de les grans catàstrofes de la humanitat. I tot va començar amb catàstrofes climàtiques: una forta disminució de les pluges (durant tres segles) va deixar molt tocats els centres de producció d’aliments claus de la civilització. El mirall amb l’actualitat és espaordidor si pensem en l’acumulació de males collites i la conseqüent pujada de preus dels aliments bàsics que ja fa anys que escuren les butxaques dels ciutadans del nostre país.

La falta de pluges va provocar la fam i la fam va convertir-se en una migració desesperada i violenta. Ara aquells miserables són coneguts com els Pobles de la Mar, una munió de pobles units per la gana que es movien pel món buscant alguna cosa per menjar i que van arrasar primer Micenes, després l’imperi Hitita i que van trobar el seu mur de contenció amb Egipte. El faraó Ramsès III els va poder aturar a la desembocadura del Nil, però la grandíssima despesa bèl·lica va deixar la seva societat també tocada de mort. Així la pobresa es va estendre per Egipte i Babilònia, sobretot perquè havien perdut els seus dos principals clients i no tenien a qui vendre ni a qui comprar. Aquells imperis moderns i interconnectats van fer fallida i van donar lloc a petites ciutats-estat autàrquiques, tancades en si mateixes, mirant només de sobreviure. És el que es coneix com l’Època Fosca, que es va allargar fins a l’aparició de les polis gregues.

Repetirem la història?

Les societats i les economies modernes estan més connectades que mai, d’una manera que no és comparable a l’Edat de Bronze. Si al Japó hi ha un sotrac econòmic, la fiblada arriba tot el món en un devastador efecte papallona. Així mateix, però, hi ha més mecanismes i recursos dels que hi ha hagut en cap altre moment de la història per tal d’evitar que la catàstrofe sigui tràgica.

La primera clau, com ens ensenya la història, és la producció d’aliments. Garantir un nivell mínim de benestar al gruix de la població mundial és essencial per a la supervivència mútua. Ara bé, hi ha elements difícils de controlar. La natura, el canvi climàtic, les pors i desconfiances que generen conflictes de tota mena… el món és un polvorí sempre a punt per explotar. La qüestió és si la humanitat serà hàbil per mullar la metxa.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El sector vinícola de Catalunya factura més de 3.200 milions d’euros i dona feina a gairebé 10.500 persones. El volum de negoci d’aquesta cadena de valor s’ha duplicat des de l’any 2016, erigint-se en un referent global quant a qualitat vitivinícola, cultiu, elaboració i distribució.

Catalunya compta amb una rica tradició vitivinícola que es reflecteix en les seves dotze denominacions d’origen (DO): Alella, Catalunya, Cava, Conca de Barberà, Costers del Segre, Empordà, Montsant, Penedès, Pla de Bages, Priorat, Tarragona i Terra Alta. Aquests territoris són reconeguts tant en l’àmbit nacional com internacional per la producció de vins de qualitat i formen part d’un ecosistema vinícola que continua creixent en totes les seves especialitats.

Això és el que es desprèn de l’últim estudi sobre La cadena de valor vitivinícola a Catalunya, elaborat pel Departament d’Empresa i Treball de la Generalitat a través d’ACCIÓ, l’Agència per la Competitivitat de l’Empresa, que analitza l’estat de salut del sector dels vins i caves de Catalunya. 

Segons aquest informe, el volum de negoci d’aquest sector s’ha duplicat des de l’any 2016, quan es va analitzar aquest àmbit per última vegada, amb un 62% més d’empreses que facturen 3.267 milions d’euros anuals (un increment del 104%), l’equivalent a l’1,2% del PIB, i que donen feina a 10.460 persones.

Es tracta d’un teixit empresarial plenament consolidat, on la majoria de les empreses, el 81,2%, tenen més de deu anys de vida. El document també apunta que el 95,7% de les empreses catalanes d’aquest sector són pimes amb menys de 50 M€ de facturació. L’Alt Penedès, Priorat, Barcelonès, Vallès Occidental i Baix Llobregat són les comarques que concentren més empreses relacionades amb la cadena de valor vitivinícola, destacant la zona de Barcelona, amb el 55,6% del total.

Catalunya, un referent exportador

L’informe apunta que gairebé la meitat (49,5%) de les empreses del sector vitivinícola són exportadores i més d’un terç (35,4%) són exportadores regulars, fent de Catalunya la regió amb més exportadors regulars de productes vitivinícoles. Només l’any passat, les exportacions de vins i caves des del Principat van sumar 615 milions d’euros, cinc vegades més que el volum d’importació d’aquests productes.

Al llarg dels últims deu anys, les empreses catalanes han concentrat el 21,1% del total de vendes de vi i cava de l’Estat espanyol a l’exterior, consolidant-se com a territori líder tant en nombre d’empreses que fan negoci internacional com per volum de negoci generat. Així mateix, és la regió líder en exportadors regulars de productes vitivinícoles, equivalent al 30,6% del total d’Espanya.

El document també destaca que el sector vitivinícola català és un referent global quant a qualitat vitivinícola, cultiu, elaboració i distribució. En aquest sentit, recalca la importància de la distinció de Vi de Finca Qualificada (VFQ), que és el màxim reconeixement que pot rebre el vi català per part del Govern de la Generalitat i una eina de gran utilitat per millorar el posicionament d’aquests productors en mercats clau de tot el món.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Arriba la selectivitat, la prova d’accés a la universitat que decideix el futur de milers d’estudiants i que enguany es farà del 14 al 16 de juny. Descobrim selectivitat.io, l’eina definitiva per a preparar la selectivitat sense morir en l’intent.

L’any 2021, i amb només 22 anys, Jaume Plana va crear selectivitat.io, una plataforma que ofereix tot el material didàctic per afrontar el batxillerat, així com per a preparar-se per a les proves de selectivitat. La iniciativa neix de l’experiència d’en Jaume i altres persones del seu entorn que sentien, tal com descriu ell, una sensació d’abandonament a l’hora d’estudiar i preparar-se per a aquests exàmens.

Amb només un any i escaig, la plataforma ha recollit tot el material necessari per a les matèries que es cursen a batxillerat: apunts que envien els mateixos estudiants, apunts d’acadèmies i professionals, exàmens de prova, calculadora de notes, cursos o podcasts. Tot amb la filosofia d’accés lliure, tal com explica Plana: “És gratuïta ara i per sempre, creiem que el material educatiu no s’ha de pagar”.

A aquests serveis bàsics i gratuïts s’hi sumen serveis addicionals de pagament per als estudiants que puguin necessitar el suport d’un professor que els ajudi a resoldre dubtes i acompanyar-los en aquest procés.

La nota que decideix el teu futur

És la coneguda, i temuda per a alguns, nota de tall. La nota que s’extreu de la selectivitat i la que decidirà a quina carrera i a quina universitat pot accedir l’estudiant, dins el ventall d’opcions que ell o ella hagi escollit. Un sistema que el mateix Plana considera injust i amb un gran risc, la pèrdua de talent pel camí: “Hi ha gent increïble que seria perfecta per a oposicions, però no pot arribar-hi mai perquè el filtratge és per nota” quan el món laboral, remarca, “no es basa en notes”.

El sistema educatiu actual posa les notes al centre des de l’inici. Fins i tot en l’etapa preescolar (de tres a cinc anys) hi ha centres que inicien als alumnes en aquest sistema de selecció que els acompanyarà la resta de vida acadèmica. S’acostumen, doncs, a la selecció per notes.

No obstant, Plana apunta que no se’ls prepara per a viure aquest estudi conscientment i aprofitar-lo. Són milers d’estudiants que per falta d’eines d’organització, d’acompanyament o per temor a no sortir-se’n acaben fracassant dins d’aquest sistema.

La pressió tanca portes

La gestió de la pressió pot arribar a ser molt important de cara al resultat en les proves de selectivitat. En aquest sentit, és rellevant la preparació mental dels alumnes, com explica Plana: “La gent que treu un 14 o molt bones notes és gent molt bona estudiant i que sap portar molt bé la pressió”.

També apunta Jaume Plana que no estem preparats per al fracàs, ja que no ens eduquen per a poder-lo identificar com quelcom natural i, fins i tot, positiu. Ben al contrari, s’assenyala a aquells qui fracassen.

La pressió a l’hora d’encarar els estudis es trasllada, posteriorment, a la manera d’enfocar el mercat laboral, esdevenint un pilar limitant per a molts joves. 

Així doncs, a la preparació acadèmica de cara a la selectivitat s’hi suma la preparació mental que, arran de la conversa, identifiquem en tres grans aspectes: tenir el suport i l’acompanyament per poder fer front a aquestes proves; saber i ser conscients que no passa res si se suspèn, ja que hi haurà noves oportunitats, i finalment tenir clar que les aptituds seran més importants pel nostre futur que qualsevol nota.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Ens hem oblidat de jugar? No. Sempre hem jugat i ho continuem fent, tinguem l’edat que tinguem. Però la societat ha canviat i ara juguem a coses diferents. En parlem amb Víctor Baroja, president de la Federació Catalana de Jocs, Esports i Deports Tradicionals.

Amb el frenètic ritme de vida, ens hem oblidat de jugar? En absolut, segons Víctor Baroja: “No conec cap nen, nena o jove que no jugui”, ens diu. La humanitat sempre ha utilitzat el joc com una forma de relacionar-se. Ara ho segueix fent, però de maneres diferents. Molts dels jocs que ens acompanyen avui no són més que versions millorades dels que jugaven els nostres avantpassats.

Això sí, no es pot obviar la irrupció de la tecnologia a la nostra vida. El temps que abans dedicàvem a juntar-nos a les places amb amics per a jugar a l’aire lliure o gaudir de jocs de taula s’ha vist afectat per la simplicitat i agilitat que ens donen les pantalles.

Tot i així, podem dir que les pantalles ens han robat el temps de joc? “La pantalla no deixa de ser un instrument que ens ha canviat a escala sociològica”, afirma el president de la Federació Catalana de Jocs, Esports i Deports Tradicionals. I continua: “La nostra vida està compartimentada en espais que són com bombolles, i el que ha passat amb les pantalles és que totes les nostres bombolles estan connectades amb un simple clic, podem passar de programar una reunió de feina a jugar al Paraulògic en qüestió de segons”. 

Vestigis del passat

Tot i que la pantalla, ben utilitzada, no és dolenta, “el que mai podrà substituir serà el cara a cara, el fet de baixar a una plaça, tocar-te i que t’envoltin els sons típics dels jocs en comunitat, com, per exemple, el soroll de la fitxa de dòmino picant a la taula”, explica Baroja.

No només els sons, sinó també l’olor del taulell de joc quan l’obríem per a treure les peces o les tradicions que envolten al joc tradicional… Tot això són intangibles que formen part del nostre patrimoni. En Victor ho anomena la “memòria lúdica”, que ens entronca amb el passat històric, amb les generacions que ens han precedit, i “és la peça que fa singular al joc tradicional”.

La banda sonora dels nostres jocs

“Sonos Ludum” és el nom del projecte que han creat des de la federació per a atresorar els sons característics que es produeixen durant els jocs tradicionals: el so del salt a la corda, les peces del dominó, l’impacte de les bitlles, etc.

El projecte pretén estimular la nostra sensibilitat a través dels sons que, tot i haver canviat amb el temps, segueixen portant-nos a un punt de l’espai temps, alhora llunyà i proper, on el joc ens apropa com a éssers socials. La nostra voluntat d’aplegar-nos al voltant d’una taula per a compartir aquest temps de gresca i diversió segueix latent.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’oferta d’ocupació pública que aquest any han aprovat la Generalitat i l’Estat central supera les 60.000 places. Per si et planteges preparar-te una oposició a funcionari, t’oferim deu consells per fer-ho amb garanties.

Davant de la inestabilitat del mercat laboral, potser et planteges preparar-te unes oposicions a funcionari. Sens dubte, és un bon moment per fer-ho per la gran oferta d’ocupació pública que han anunciat tant la Generalitat com el Govern central.

Si decideixes fer el pas, el primer que has de tenir clar és quina és l’opció que s’adapta millor als teus interessos, el teu perfil i les teves capacitats. A més, sigues conscient que necessitaràs cert esperit de sacrifici per treure hores d’estudi cada dia, ser constant i no perdre mai la motivació.

Júlia Pérez, directora de les acadèmies de formació Adams a Catalunya, comparteix deu consells fonamentals per preparar unes oposicions a funcionari amb garanties d’èxit.

1. Objectiu sempre present. Per mantenir la motivació, no s’ha de perdre mai de vista la meta per la qual ens estem esforçant.
2. Gestió del temps. S’ha de tenir clar quant temps hem d’estudiar. Com més hores al dia hi puguem dedicar, millor. Però, en qualsevol cas, és necessari fer una planificació realista per comprovar quants mesos necessitarem per preparar l’oposició.
3. Estudiar bé. Hem de tenir en compte que estudiar no és passar moltes hores davant d’un llibre. És imprescindible trobar fórmules per treure suc al temps.
4. Gaudir de l’estudi. Hem d’intentar passar-nos-ho bé mentre estudiem perquè tantes hores d’estudi no siguin un infern. 
5. Organització. Cal ser molt organitzat perquè passarem moltes hores sols davant de llibres, apunts i testos.
6. Suport. És necessari sentir que el nostre entorn, tant la família com els amics, ens donen suport i ajuden.
7. Entrenar, entrenar i entrenar. Això és una carrera de fons, així que convé fer molta pràctica d’examen.
8. Pensaments negatius sota control. Segur que els tindrem, així que hem d’intentar controlar-los. En aquest sentit, ajuda molt el primer punt: tenir el nostre objectiu clar i sempre present.
9. Millor en companyia. Hem d’estar ben acompanyats. Per això ajuda molt comptar amb professors i altres opositors que ens ajudin a no sentir-nos tan sols.
10. Cura d’un mateix. Els opositors s’han de cuidar molt, tant el cos com la ment, i no deixar de pensar mai que es pot assolir l’objectiu. De fet, moltíssimes persones ho aconsegueixen cada any. Per què no has de ser tu un d’ells?

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

S’acaben de complir vint anys de la independència de Timor Oriental, el primer territori que va aconseguir independitzar-se en el segle XXI. Fins ara han seguit les seves passes Montenegro l’any 2006; Kosovo, Abkhàzia i Ossètia del Sud en el 2008, i Sudan del Sud en el 2011.

El 20 de maig de 2002 es feia efectiva la independència de Timor Oriental, també conegut com a Timor-Leste,  després d’una cruel ocupació indonèsia i una transició tutelada per l’ONU. Els següents van ser Montenegro en el 2006 i Kosovo en el 2008, després de més d’una dècada de conflictes als Balcans. També en el 2008 uns pocs països van reconèixer la independència d’Abkhàzia i Ossètia del Sud en el seu conflicte amb Geòrgia. L’últim país a independitzar-se en el que portem de segle XXI ha estat Sudan del Sud en el 2011.

Timor Oriental (2002)

El 20 de maig de 2002 aconseguia la plena independència aquest enclavament situat en la meitat oriental de l’illa de Timor. Ho feia després d’una transició de més de dos anys sota control de l’ONU. Abans havia hagut de patir segles de colonització portuguesa i una brutal ocupació indonèsia. El nou país, emplaçat entre Austràlia i Indonèsia, era en aquell moment el més pobre d’Àsia.

La descolonització de Timor Oriental té uns certs paral·lelismes amb la del Sàhara Occidental. Igual que la retirada d’Espanya de la colònia africana va propiciar l’ocupació del Marroc, la retirada portuguesa en el 1975 va ser aprofitada per Indonèsia per a envair el territori i iniciar una cruel repressió, que va provocar entre 100.000 i 250.000 morts.

En el referèndum promogut per l’ONU l’any 1999 va guanyar l’opció de la independència, que es va fer efectiva en el 2002. Tot i això, la inestabilitat política i social va continuar fins a 2012, any en què la missió de l’ONU va abandonar definitivament el país.

Timor Oriental, amb una extensió que no arriba a la meitat de Catalunya i una població de més d’un milió d’habitants, compta amb una constitució inspirada en la portuguesa. El seu producte interior brut (PIB) ha passat de menys de 500 milions de dòlars l’any 2002 a superar els 1.800 milions en el 2020.

Montenegro (2006)

El territori de Montenegro va passar al llarg de dos mil·lennis pel control de romans, bizantins, serbis i otomans, amb alguns intervals d’autonomia. L’any 1878 es va convertir en un principat, però, arran de la Primera Guerra Mundial, es va integrar en el que després acabaria sent Iugoslàvia, amb Eslovènia, Croàcia, Sèrbia, Macedònia i Bòsnia i Hercegovina.

Les tensions nacionals entre les diferents repúbliques es van mantenir després de la Segona Guerra Mundial, amb Iugoslàvia en l’òrbita comunista. Per a aplacar-les, es va aprovar l’any 1974 una nova Constitució que garantia l’autodeterminació de cadascuna de les sis repúbliques iugoslaves.

El conflicte ètnic va esclatar en la dècada de 1990. Iugoslàvia es va desmembrar i només Montenegro es va mantenir unida a Sèrbia, encara que un referèndum el 21 de maig de 2006 va establir també la separació de tots dos països. La independència va ser aprovada amb més del 55 % dels vots, la condició que havia establert la Unió Europea per a acceptar al nou Estat.

Des de la seva independència, el PIB de Montenegro ha passat de 2.722 milions de dòlars l’any 2006 a 4.779 milions en el 2020. La Unió Europea ha atorgat al país balcànic l’estatus de candidat a l’adhesió.

Kosovo (2008)

Igual que Montenegro, Kosovo va passar per la dominació de múltiples imperis i regnes abans d’acabar integrada a Iugoslàvia. A més, els enfrontaments ètnics han marcat la seva història des de l’Edat mitjana.

L’assemblea de la regió va proclamar en el 1990 la República de Kosovo dins de Iugoslàvia i dos anys més tard va declarar la independència, tot i que Sèrbia no va reconèixer aquesta decisió. La guerra que va enfrontar a serbis i albanesos entre 1998 i 1999 va concloure amb la intervenció de l’OTAN i l’establiment d’un protectorat de l’ONU.

El Parlament de Kosovo va proclamar la seva independència de manera unilateral el 17 de febrer de 2008, tot i que va seguir sota la tutela internacional durant quatre anys. Un centenar de països i organismes multilaterals han reconegut a la nova república, encara que alguns Estats, entre els quals es troba Espanya, segueixen sense acceptar la seva independència.

El PIB de Kosovo, amb una població de gairebé dos milions de persones, ha passat de 5.690 milions de dòlars l’any 2008 a 7.610 milions en el 2020.

Abkhàzia i Ossètia del Sud (2008)

La situació d’Abkhàzia i Ossètia del Sud recorda una mica la de les províncies separatistes d’Ucraïna. Aquests dos territoris prorussos del Caucas van proclamar la seva independència de Geòrgia un any després del desmembrament de l’URSS, però cap país va reconèixer oficialment els dos nous Estats fins l’any 2008.

La guerra de 2008 entre Geòrgia i aquestes dues províncies separatistes va motivar la participació de Rússia, que va decantar la balança a favor d’Abkhàzia i Ossètia del Sud. Rússia i altres quatre països van reconèixer la seva independència, però la majoria de la comunitat internacional continua considerant-les part de Geòrgia.

El territori d’Abkhàzia ocupa 8.665 km², mentre que el d’Ossètia del Sud no arriba als 4.000 km². Quant a la població, la de la primera no arriba al quart de milió d’habitants, mentre que la segona supera lleugerament els 50.000. S’estima que l’any 2020 el PIB d’Abkhàzia no arribava als 500 milions de dòlars i el d’Ossètia del Sud estava entorn dels 100 milions. L’economia de tots dos territoris depèn en gran mesura de Rússia.

Sudan del Sud (2011)

Situat al sud del desert del Sàhara, a Àfrica Central, Sudan va ser dominat en l’antiguitat pels nubis. Després de segles d’independència, a principis del segle XIX va quedar sota control turc. I, després d’un nou període d’independència, l’any 1899 va ser envaït per Egipte, que en aquell moment era un protectorat del Regne Unit.

Sudan va deixar de ser colònia britànica l’any 1956, però les diferències ètniques i religioses el van sumir en una guerra civil fins l’any 1972 entre el nord, on predominen els musulmans, i el sud, on són majoria els cristians i els animistes.

El conflicte va tornar a esclatar l’any 1983 i es va prolongar fins 2005. Al gener d’aquest any es va signar un acord de pau que garantia un període de sis anys d’autonomia per a la regió del sud, després del qual se celebraria un referèndum d’independència.

En el plebiscit, celebrat a principis de 2011, la independència va obtenir un suport superior al 98 %. La independència de l’estat meridional va ser proclamada oficialment el 9 de juliol d’aquest any, amb la qual cosa el país va quedar dividit entre Sudan i Sudan del Sud.

Amb un territori gairebé tan gran com el de França, la seva població voreja els 13 milions de persones i el seu PIB supera lleugerament els 3.000 milions de dòlars.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El món evoluciona constantment, però la informació no sempre es mou al mateix ritme. Viquipèdia recull aquesta necessitat i en fa la seva fortalesa: tot el que necessites saber, ho tens a un clic. En parlem amb Pau Colominas, viquipedista i un dels responsables de xarxes socials d’aquesta enciclopèdia en llengua catalana.

En un món on tot avança a un ritme accelerat, mantenir la informació actualitzada al moment és pràcticament un luxe exclusiu de les xarxes socials. Amb un filtre d’objectivitat (en més o menys mesura) i sota codis deontològics, s’hi sumen els mitjans de comunicació  per explicar els esdeveniments diaris que succeeixen arreu. Però, on queda recollida tota aquesta informació? Siguin fets, persones, conceptes o dates, l’abast d’informació des d’internet és tan complexa que arriba a ser boirosa i, fins i tot, poc fiable.

En un nou episodi de Persones, parlem amb Pau Colominas sobre la Viquipèdia, una enciclopèdia lliure on un gran gruix de voluntaris recullen i difonen tota mena de continguts en la nostra llengua. Tot el que trobaríem en una enciclopèdia de paper, hi és. Amb un matís important: la informació es pot actualitzar al moment. Una fita que només es pot aconseguir gràcies a la digitalització i a l’esforç de centenars de viquipedistes que dediquen temps a difondre coneixement en català per a la comunitat catalana i internacional.

Cerques en català i de qualitat

Pau Colominas posa sobre la taula una dada crucial: “el català fou la segona llengua en penjar continguts a la plataforma, per darrere de l’anglès”. Des d’aleshores, la creació de continguts en la nostra llengua ha anat en augment, fins a arribar als 700.000 articles que trobem actualment. L’impacte de la nostra llengua a la plataforma és rellevant, i Colominas destaca especialment la qualitat d’aquest contingut, que sovint, comenta, “és superior al d’altres llengües i tot”. 

El focus del problema, però, es manté a l’hora de fer les cerques, i ens remarca que “fins i tot els catalans nadius solen fer cerques a internet en llengua castellana”. Entre els motius, Colominas identifica la configuració dels ordinadors i cercadors, i l’imaginari de temps passats en què la presència del català a internet era baix i amb continguts de menys qualitat.

La implicació de tota una comunitat per a difondre coneixement

Un gran equip de voluntaris fa possible que la missió de la Viquipèdia arribi a bon port. Ens explica Colominas que no fa falta ser un erudit en cap de les matèries sinó tenir la voluntat de dedicar-hi temps. Remarca que la difusió de coneixement no parteix del contingut sinó de les fonts: “la garantia de la Viquipèdia és la garantia de les fonts que fas servir”. 

Tota la informació que recull la Viquipèdia es caracteritza perquè ha estat publicada amb anterioritat, i això per si sol ja redueix el marge per a la inventiva. A més a més, un equip de viquipedistes com el Pau filtren i identifiquen qualsevol contingut que pugui atemptar contra persones o col·lectius o bé que pugui suposar un conflicte d’interessos.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!