Judici als Colom

Fins a mitjan segle XX, la versió oficial sobre l’expedició transoceànica que va suposar la descoberta del “Nou Món” es va moure entre el mite i l’argumentari romàntic. Però res del que s’havia explicat fins aleshores ha resultat ser del tot cert, ni tan sols ho són els indrets tant de sortida com de tornada. Durant dècades, un reduït grup d’historiadors —rebutjats per l’Acadèmia i ignorats pels mitjans— han persistit en el seu treball de desllorigar una teranyina premeditada de falsedats que envolten els veritables fets. 

Si defugim de la fantasia i ens centrem a fer una veritable anàlisi de la realitat històrica, la qual està fonamentada en l’estudi objectiu i científic de les fonts documentals —siguin directes o indirectes, primàries o secundàries— ràpidament ens adonarem que la usurpació de la identitat històrica sobre l’expedició transoceànica realitzada contra l’almirall català Cristòfol Colom és un fet real. I és així! 

Sense cap motxilla —ni econòmica ni institucional— que condicioni les recerques, un reduït grup d’historiadors han estat capaços de trobar la mirada silenciada per la censura castellana sobre el descobriment d’Amèrica i la identitat real dels seus protagonistes. Els estudis comparatius de manuals divulgatius, històries generals o planisferis, tant d’edicions castellanes, portugueses com franceses, han permès descobrir com la Corona de Castella —a través d’una punyent censura recolzada per unes de lleis específiques— va arribar a controlar la major part dels textos que narren els fets sobre l’empresa americana. Per sort, la curiositat ha desemmascarat la manipulació i ha revelat la tosquedat amb la qual va treballar la Corona de Castella per a fiscalitzar els fets, a fi de confondre l’opinió pública sobre la veritable autoria de la descoberta.

Per tant, tampoc ens ha d’estranyar que “l’epopeia castellana” aparegui a principis del segle XVI, just quan en Colom és desposseït de tots els títols signats a les “Capitulacions de Santa Fe” que, recordem-ho, fou el marc jurídic per on se sustentà tot el descobriment d’Amèrica. Amb aquell judici, la Corona va aconseguir que els Colom esdevinguessin una família inofensiva per al poder. Certament, a partir d’aleshores s’inicià un llarg període de litigis —primer contra en Cristòfol Colom i després cap als seus descendents— per anul·lar els acords. Durant més de vuitanta anys, la família Colom pledejarà contra la monarquia, però esdevindrà una qüestió estèril. 

Una documentació adulterada

La tasca engegada —primer per la Corona de Castella i més tard per Espanya— ha promogut al llarg dels segles un garbuix de versions oficials i singulars, amb infinitat de dades barrejades, llocs inversemblants de partença o tornada, personatges reals barrejats amb ficticis, canvis d’identitat o disparitat d’orígens naturals dels principals personatges. Això ha permès configurar un relat novel·lesc, mutable als gustos de l’audiència i perfecte per a cobrir les necessitats de la política d’Espanya, en cada moment. Per tant, no ens ha d’estranyar que l’èpica s’hagi fonamentat en una premeditada nebulosa. Però aquest premeditat emboirament s’ha començat a dissipar amb l’aparició de destacats estudis forans als cercles espanyolistes, els quals han aconseguit revertir la tendència de repetir com un mantra la narració oficial. 

Un exemple d’aquest canvi de tendència han estat les investigacions de la historiadora nord-americana Alícia Gould, les quals han permès resseguir tots els cognoms dels expedicionaris que apareixen en els suposats registres oficials dels diferents viatges d’en Colom, i s’ha arribat a la següent conclusió: res és veritable, tot és fum! Perquè la seva recerca ha anat molt més enllà dels textos on hi apareixen els llistats dels noms dels tripulants. La recerca ha constatat que la majoria dels cognoms dels tripulants no tenen cap continuació documental que certifiqui que tal mariner o personatge —que apareix als llistats— va tenir una existència efectiva i real. Però també sobta moltíssim que en aquests famosos llistats no hi aparegui cap cognom català entre la tripulació. Aleshores, si pensem que tots aquests cognoms han estat adulterats i busquem els seus equivalents en català —Garay per Garau o Fernández per Ferrandis o  Cases per Casaus—, resulta que tots encaixen amb cognoms ben documentats, no només com a personatges reals catalans de carn i ossos, sinó com a mariners, cosmògrafs o militars.     

En conclusió, les cròniques colombines que ens han arribat denoten un clar adulterament, atès que estan plenes d’anacronismes i importants incoherències temporals, cosa que esdevé inexplicable quan teòricament —la font principal— va ser escrita per un bibliòfil, culte i amb gran memòria, com fou el fill d’en Colom. La crítica textual ha permès demostrar que tots aquests suposats originals han estat retocats. Per aquest motiu, creure’s les fonts a ulls clucs, sense exercir cap mena de crítica documental, ni sospitar de les intencionalitats polítiques dels arranjadors dels llibres, ens porta, més que al rigor i a l’academicisme historiogràfic, directament a la fe.

El punt de sortida de l’expedició

Avui sabem per destacats treballs de recerca de les historiadores —tant de la pionera Núria Coll com de l’Eva Sans— que la vil·la de Pals d’Empordà va tenir un important port natural. I ho sabem perquè aquests estudis han permès documentar infinitud de testimonis que parlen sobre transaccions comercials que s’hi duien a terme i, per tant, havia esdevingut un rellevant port comercial des de principis del segle XIII. A més, la toponímia i l’arqueologia del paisatge han permès identificar tant restes d’edificacions com accidents geogràfics documentats en antigues cartografies. Tot això, compaginat amb estudis paleo-hidrogràfics de l’entorn de Pals, venen a confirmar allò que els documents testimonien. 

Si tenim present que la superfície del planeta està exposada a un canvi constant que provoca moviments regulars, i entenem que els mars s’allunyen de les platges o a l’inrevés, entendrem que l’entorn de Pals de finals del segle XV no té res a veure amb el paisatge de Pals que veiem avui en dia. És obvi!

Per tant, allò que sorprèn més de la versió oficial —referent al punt de partença de l’expedició transoceànica d’en Colom— és el topònim d’on surt: Palos de Moguer. Sens dubte és el mateix cas que Sant Esteve de les Roures, dos indrets que no existeixen, ni han existit mai. Certament, a la província de Huelva existeixen dos pobles, separats per 16 km, que responen al topònim de Palos de la Frontera i Moguer. Ambdós casos es troben a més de 40 km del litoral atlàntic. I per si no n’hi hagués prou, encara sorprèn més quan cap dels dos indrets mai ha estat envoltat per muralles ni han tingut un campanar d’estil gòtic català de 21,28 metres d’alçada. 

Tinguem present que el segle XV, Catalunya havia esdevingut una important potència nàutica europea. De fet, és on hi havia les més destacades escoles de pilots, centres de cosmografia, tallers d’instrumentació per la navegació i munt d’especialistes en confecció de cartes nàutiques. A més, des de mitjan segle XIII, el Principat havia dut a terme una política insular molt activa que va consolidar més d’un centenar de consolats de mar escampats arreu de la Mediterrània. 

En canvi, per la mateixa època, a Castella no hi havia ni escoles de nàutica, ni escoles de pilots, ni centres de cosmografia, ni cap mena d’infraestructura nàutica capaç de dur a terme una expedició transoceànica com la que realitzà l’almirall català Cristòfol Colom. Són molts els historiadors que remarquen la profunda contradicció que suposa l’empresa americana en si mateixa, atès que aquesta seria executada en un context on Castella encara continuava guerrejant dins del seu territori contra el món àrab, no disposava de cap infraestructura comercial desenvolupada, i menys encara, tenia una flota naval prou potent per dur-la a terme. En un context d’una profunda crisi econòmica —que acabarà amb la revolta de les Comunitats castellanes— es fa estrany que Castella tingués alhora prou capacitat militar, i sobretot nàutica, per engegar una empresa transatlàntica. Com a dada rellevant, la creació del primer consolat castellà —el de Sevilla— es farà efectiu l’any 1543. 

Però la prova definitiva sobre el punt de sortida de l’expedició d’en Colom ens la dona l’Antonio de Herrera a la portada de la seva obra “Historia General de los Hechos de los Castellanos en las Islas y Tierra Firme del Mar Oceano”, on en ambdues edicions de 1601 i la de 1726 hi apareix un gravat que teòricament vol il·lustrar “la villa de Palos” d’Andalusia, quan en realitat ens està representant meticulosament la silueta de vil·la de Pals d’Empordà. Només cal observar el gravat per reconèixer ràpidament el seu característic campanar. Tanmateix, hi apareix la representació de les tres caravel·les, les quals curiosament duen la bandera catalana, cosa que es repeteix successivament en els gravats que il·lustren l’interior de l’obra. I per si tot això no fos suficient, la cita que acompanya el gravat diu textualment: “El Almirante salió de Palos, villa del conde de Miranda, a descubrir”. Doncs, com ha remarcat la historiografia espanyola, el Palos andalús pertanyia al comte de Niebla. En canvi, el senyor de Miranda era el comte d’Empúries. Continuem!

El punt de tornada i recepció de l’expedició

Avui sabem del cert que l’almirall català Cristòfol Colom va ser rebut amb tots els honors pels monarques catòlics al Palau Reial de Barcelona, el 3 d’abril de 1493, després d’haver completat el primer viatge transoceànic. I aquest esdeveniment —acceptat per tota la historiografia— fou absolutament silenciat per la versió oficial fins no fa gaire. 

Durant segles, tant Portugal com Andalusia van ostentar d’aquest privilegi, fins a la irrupció de l’estudi de l’historiador Antoni Rumeu de Armas, que a través del seu extens treball “Colón en Barcelona” —i publicat en plena dictadura franquista (1944)— va tenir la valentia de documentar l’arribada del Descobridor d’Amèrica a la capital catalana. L’estudi d’en Rumeu de Armas fou un treball clau per al futur dels estudis colombins, i va contribuir amb una innovadora recerca —pel detall i per la precisió de la investigació— a testimoniar com la ciutat de Barcelona tingué un paper fonamental en la descoberta del “Nou Món”. A partir d’aleshores, no han parat d’aparèixer documents de tota mena que constaten que la rebuda del descobridor es va fer a Barcelona.

Rumeu de Armas va ser capaç de demostrar que la versió oficial estava edificada sobre una falsedat quan es parlava de Palos de Moguer com el lloc de sortida i tornada de l’expedició. L’anàlisi de la documentació —sobretot del diari de bord— va permetre demostrar que el binomi Pals d’Empordà-Barcelona foren els veritables punts de partença, tornada i recepció de l’expedició. Del diari de bord també s’hi dedueix que l’expedició va ser planificada com un viatge de reconeixement. Per tant, d’una curta durada i amb una tornada més o menys fixada. 

En aquest primer viatge, en Colom havia aconseguit trobar el continent perdut del qual en parlaven infinitat de textos antics: les terres existents a l’altra banda de l’Atlàntic “i que des de l’enfonsament de l’Atlàntida havien quedat incomunicades”. I com a prova d’aquesta descoberta, d’aquest “Nou Món”, va presentar davant els reis i les altes instàncies del regne, els indígenes, animals, metalls preciosos i plantes que havien portat. Proves fefaents que demostraven que venien d’unes terres fins aleshores desconegudes.

Tanmateix, els Reis Catòlics —des de l’estiu de 1492— s’allotjaren entre Barcelona, Girona i Figueres, atès que el Principat es trobava immers en un conflicte territorial amb els francesos, que havien envaït la Cerdanya i el Rosselló, a fi de bescanviar-los pel regne de Nàpols. Aleshores, el rei Ferran el Catòlic —que vetllava pels interessos dels seus estats— va començar a organitzar la defensa militar del territori. I és per aquest motiu que ambdós monarques trobant-se a Catalunya i sabent que l’expedició era només de reconeixement i, per tant, de curta durada, esperaren la tornada d’en Colom a Barcelona. I fou allí fins on s’hi va acostar una delegació portuguesa per a negociar el repartiment de les noves terres descobertes, procés que finalitzarà amb el Tractat de Tordesillas. I també fou fins allí on arribaren les butlles de donació pontifícia —del Papa Borja, “il papa catalano”— les quals foren fetes públiques pel bisbe Pere Garcia de Barcelona. A més, les cròniques contemporànies expliquen que l’audiència de Barcelona va tenir un grandíssim ressò, i que la rebuda va ser una autèntica festa popular i espontània, amb tots els barcelonins festejant-ho al carrer, un fet que no recull cap crònica castellana. 

Tal com explica la crònica del Pare Casaus, l’or que va arribar del segon viatge d’en Colom va ser requisat íntegrament pels oficials i duaners del regne, cosa que va permetre sufragar la campanya de recuperació de la Cerdanya i el Rosselló, i va permetre finançar la construcció de la fortalesa de Salses. Però el fet més preocupant succeirà en el decurs del tercer viatge, quan en Francisco de Bobadilla —amb amplis poders per jutjar l’almirall— confiscarà la totalitat de la seva mercaderia argumentant que no s’havien enviat totes les riqueses promeses a la Corona. D’aquesta manera va començar una autèntica campanya de desprestigi públic que acabaria amb la detenció d’en Colom. 

Tota la documentació sobre el procés contra Colom ha desaparegut. Per fonts indirectes, se sap que la Corona va requisar tota la documentació que Colom havia d’aportar en defensa pròpia. I també se sap que els informes en què es van basar les acusacions van ser elaborats per Pere Bertran Margarit i Bernat Boïl, representants de la Corona. Per tant, no ens ha d’estranyar el tipus de judici-farsa —cosa a què ja ens té acostumats la Corona de Castella—  en el qual es va veure involucrat primer en Cristòfol Colom i després la seva família. En un acte de gosadia extraordinària, la Corona es va extralimitar quan va desposseir per mitjà de falsedats—al navegant més famós del moment— de tots els seus títols adquirits merescudament. 

Arribats fins aquí, la història del descobriment d’Amèrica esdevé una qüestió immoral pels catalans. Des del segle XV, la catalanofòbia ha marcat les relacions entre Castella i Catalunya. No podem continuar acceptant l’origen genovès del Descobridor, no podem continuar creient que la configuració de la tripulació de les tres caravel·les fos castellana i —per sobre de tot— no podem continuar legitimant Castella com la promotora de l’expedició transoceànica que va suposar la descoberta del “Nou Món”. Perdó, segons la versió oficial, amb l’ajuda inestimable de la reina Isabel de Castella que —amb l’empenyorament de les seves joies personals— va ajudar a sufragar totes les despeses del viatge. Tot plegat, no té cap sentit!  

BIBLIOGRAFIA BÀSICA

• Antonio Rumeu de Armas: En Colom a Barcelona, Editorial Llibres de l’Índex, 2012. 
• Eva Sans i Narcís Subirana: El Port de Pals. ANNALS de l’Institut d’Estudis Gironins, Volum LIV, Girona, 2013.
• David Bassa i Jordi Bilbeny: Totes les preguntes sobre Cristòfor Colom. Col·lecció Descoberta, Editorial Llibres de l’Índex, 2015.
• Jordi Vila: Les Capitulacions colombines de 1492: un document català. 1r Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica, Arenys de Munt, 2001.
• Jordi Bilbeny: Cristòfor Colom, príncep de Catalunya, Proa, Col. Perfils, Barcelona, 2006.
• Jordi Bilbeny: Inquisició i Decadència: Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI, Librooks, Barcelona, 2018.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Ens endinsem per primera vegada per un camí pedregós on es barregen multitud de plans. L’objectivitat històrica —basada en el rigor documental— ha estat abduïda per un relat clarament intencionat que ha buscat justificar tota allò que servís per a construir una unitat de destí universal. Dubtar sobre el relat oficial que envolta el “Descobriment d’Amèrica” —on es fonamenta la matriu hispànica— ha obligat a infinitat d’historiadors a haver de treballar al marge de l’Acadèmia, sense cap altre recurs que la seva argúcia i intel·ligència. 

La matèria primera en la qual es fonamenta la història són les fonts documentals. Cròniques, cartularis, testaments, contractes, disposicions, novel·les, cants, restes arqueològiques o ‘Lebenswelt’, són una tipologia documental específica que cada historiador utilitza per a entendre i explicar el passat que —filtrat pel seu marc mental— acabarà modelant una percepció concreta d’aquella realitat.

És per aquest motiu que, durant la creació del coneixement, un s’endinsarà en apassionants debats, entre constructius i estèrils. Desacreditar l’adversari amb atacs personals és símptoma d’incapacitat dialèctica. Per tant, tot allò que estigui fora del rigor empíric ens evoca cap al món de la ficció o la xerrameca de cafè. Però, què passa quan una font documental es demostra que ha estat alterada, manipulada o cremada?

Les capitulacions de Santa Fe

Establerts al campament de Santa Fe de Granada, els recents vencedors de la guerra de Granada, els més que coneguts Reis Catòlics —títol atorgat pel papa Alexandre VI el 1496— signaven el 30 d’abril de 1492 unes capitulacions o acords amb en Cristòfol Colom per a dur a terme una important empresa ultraoceànica.

Els acords signats —coneguts com Les capitulacions de Santa Fe— esdevindran el marc jurídic per on se sustentarà tot el descobriment d’Amèrica, però també seran l’origen dels futurs litigis entre la Corona i la família Colom. Així mateix, hi quedarà palès l’atorgament dels títols d’almirall, virrei i governador general de tots els territoris descoberts i tots els beneficis que se’n derivessin d’aquesta empresa.

Les capitulacions adquiriran una importància jurídica cabdal per en Colom i els seus descendents, i per aquest motiu no se’n desprendrà mai en vida. De l’existència d’aquest original, se’n té constància fins al 1526, quan apareix per darrera vegada entre els documents conservats a l’Arxiu dels Colom al monestir cartoixà de Santa María de las Cuevas (Sevilla). Malauradament, aquest original no ens ha arribat mai.  

Al mateix temps que es lliurava a en Colom l’original de les capitulacions, s’inscrivia una còpia de l’original en el corresponent Llibre-Registre de disposicions legals de la Cancelleria Reial catalanoaragonesa de Barcelona. Aquesta entrada està registrada al llibre 3.569, folis 135 i 136, a la secció de ‘Diversorum sigilli secreti’, datada el mateix dia de la seva expedició, o sigui el 17 d’abril de 1492. Però així com es palesa al registre català, fins a la data no s’ha constatat cap registre similar en qualsevol cedulari castellà. I és ben sabut que les recerques sistemàtiques dutes a terme des de fa segles en els principals arxius castellans —Simancas, Índies o Duc de Veragua— han resultat infructuoses fins al moment.

La construcció jurídica de l’empresa marítima  

La potestat legislativa a la Corona d’Aragó no pertanyia privativament al monarca, sinó que havia de desenvolupar-la juntament amb els tres estaments: noblesa, clerecia i ciutats i viles. Si la iniciativa provenia del monarca, naixia la constitució, mentre que si sortia dels estaments de les corts, naixia el capítol de cort.

Des de 1363, es té constància d’aquesta pràctica jurídica a l’hora d’aparellar armades per part del rei amb els diputats dels diferents regnes de la Corona catalanoaragonesa. És per aquest motiu, que el rei Ferran va signar les capitulacions amb Colom, motiu pel qual queda recollit en un dels acords “perquè sia feta Armada en la Senyora del Senyor Rey, de Galées”. Per tant, ni a les fonts legals del dret castellà contemporànies, ni a les del dret pròpiament indià, es trobaran normes a través de les quals puguin ser fixats els conceptes jurídics que apareixen detalladament a les capitulacions.    

Les capitulacions seran negociades i preparades a Barcelona per un comitè format per en Joan de Coloma —representant de la Cancelleria Catalana i secretari personal del rei— i per en Joan Peres —representant d’en Colom— el qual era un destacat doctor en medicina i reconegut cosmògraf i propietari del castell de Sant Miquel, als afores de Pals d’Empordà. I serà des de l’antic port d’aquesta vila empordanesa, avui ja desaparegut, des d’on salparà l’expedició ultraoceànica.   

Quan les dues parts arribaren a l’acord —el 17 d’abril de 1492— les capitulacions foren enviades immediatament al campament de Santa Fe de Granada —on s’allotjaven els monarques catòlics— per a la seva ratificació oficial (el 30 d’abril de 1492) i, posteriorment, van ser entregades a en Cristòfol Colom. Finalment, a principis de 1493, les Corts Generals celebrades a Barcelona ratificaran l’acord. Tot plegat justifica el perquè aquestes ‘Capitulacions’ es van guardar únicament a l’Arxiu de la Corona d’Aragó: perquè és allí on es registraven i s’arxivaven els documents de la magistratura afectada.

El finançament de l’empresa marítima  

Tots els textos conservats evidencien amb molta claredat que els diners de l’empresa ultraoceànica els va avançar —en gran part— un valencià assentat a Barcelona, Lluís de Santàngel, que fou l’escrivà de racions de la Cancelleria catalana, la qual sovint exercia funcions fiscals. L’empresa també seria sufragada per altres il·lustres personatges com ara Gabriel Sanxis —tresorer general de la Corona d’Aragó—, Joan Cabrero —cambrer del rei Ferran— i Alfons de la Cavalleria, conseller reial. Es dona la circumstància que tots aquests il·lustres personatges tenien vincles comercials amb la família Colom de Barcelona des de feia dècades.

Tots els documents referents als pagaments reials de l’empresa ultraoceànica, compten les xifres en ducats, que era la moneda catalana. En canvi, aquesta moneda no s’utilitzarà a Castella fins al 1497 quan, després d’una forta oposició dels municipis castellans per considerar-la una moneda estrangera, serà imposada pels monarques.

Tinguem present que les estructures dels dos estats, Aragó i Castella, sempre es van mantenir separades, malgrat que es van crear organismes comuns a les dues corones, com ara la Inquisició. Per tant, cada corona tenia la seva tresoreria, amb el seu tresorer, els seus escrivans i els seus arxius reials. En conseqüència, si apliquem el mètode científic per esbrinar qui va pagar l’empresa de la descoberta, només caldrà repassar els llibres de comptes d’ambdues tresoreries. Malauradament, és impossible repassar el llibre de comptes de la tresoreria catalana atès que ha desaparegut. En canvi, altres fonts contemporànies catalanes parlen que s’estaven destinant milers de ducats per pagar naus i tripulacions durant tot aquell període.  

Ara bé, i què passa quan repassem el llibre de comptes de la tresoreria general castellana? Per cert, és públic i en edició moderna! Doncs que no hi apareix cap sortida de diners destinada a cap expedició marítima durant els anys noranta del segle XV. No hi ha cap document que parli de diners referents a naus, pilots, tripulacions o expedicions de cap classe.

El triomf de l’empresa marítima

Cristòfol Colom va ser rebut amb tots els honors pels monarques catòlics al Palau Reial de Barcelona, el 3 d’abril de 1493, després d’haver completat el primer viatge transoceànic. Les cròniques contemporànies expliquen que l’audiència va tenir un grandíssim ressò, i va aplegar un munt de curiosos vinguts de tot arreu.

Colom havia aconseguit trobar el continent perdut del qual en parlaven infinitat de textos antics: les terres existents a l’altra banda de l’Atlàntic “i que des de l’enfonsament de l’Atlàntida havien quedat incomunicades”. I com a prova d’aquesta descoberta —d’aquest “Nou Món”— va presentar davant els reis i a les altes instàncies del regne, els indígenes, animals, metalls i plantes que havien portat. Proves fefaents que demostraven que venien d’unes terres fins aleshores desconegudes.

De fet, a les Capitulacions de Santa Fe queda escrit que l’empresa es compromet a descobrir uns territoris “que estan en direcció a les Índies”. Com que aleshores no hi havia cap referent geogràfic per il·lustrar una expedició que tenia com a objectiu anar a l’altra banda de l’Atlàntic, es va utilitzar el referent geogràfic de les Índies i la Xina del Gran Khan. Ambdós casos, àmpliament descrits pels Viatges de Marco Polo, de finals del segle XIII.

Com constaten els documents oficials dels primers viatges colombins, els topònims emprats per a designar els “nous llocs” seran: la Florida, l’illa Montserrat, la regió de Valençuela, l’illa Margalida o la Jamaïca. Serà a partir de l’expulsió d’en Colom de totes les seves possessions americanes i el canvi de la política de la Corona —a mitjan segle XVI— que hi començaran a aparèixer els topònims castellans.       

Els litigis arran de la descoberta de l’empresa marítima

Quan Colom va tornar del seu primer viatge, els reis li van confirmar tots els poders estipulats a les Capitulacions de Santa Fe. Però en tornar de la segona expedició, la monarquia es va adonar que les terres descobertes no eren quatre illes perdudes, sinó que es tractava realment de terra ferma. Aquesta percepció va provocar que la monarquia es replantegés els poders atorgats a en Colom.

El problema jurídic amb què es topà la monarquia era greu. Eren conscients que havien acceptat i signat unes capitulacions, en les quals es permetia el naixement d’una nova dinastia instal·lada en un Nou Món i on Colom esdevindria el virrei vitalici, a més de ser un títol hereditari!

Coneixedors d’aquesta problemàtica i en absència de l’afectat —ja que es trobava d’expedició— el rei Ferran canviaria les regles del joc. La reforma virregnal de 1493 va comportar una limitació del poder del virrei, el qual quedaria subjugat al poder del rei i la possibilitat de destituir-lo sempre que es demostrés traïció a la Corona. El 1500, Francisco de Bobadilla acusaria Colom de trair la Corona.

Tota la documentació sobre el procés contra Colom ha desaparegut. Per fonts indirectes, se sap que la Corona va requisar tota la documentació que Colom havia d’aportar en defensa pròpia. I també se sap que els informes en què es van basar les acusacions van ser elaborats per Pere Bertran Margarit i Bernat Boïl.

I després de tot aquest muntatge, Colom va ser alliberat però desposseït de tots els títols signats a les capitulacions. O sigui, va esdevenir un personatge inofensiu per al poder. A partir del segle XVI, s’iniciarà un llarg període de litigis —primer contra Colom i després cap als seus descendents— per a restituir els acords. Durant més de vuitanta anys, la família Colom pledejarà contra la monarquia, però esdevindrà una qüestió estèril. 

BIBLIOGRAFIA BÀSICA

David Bassa i Jordi Bilbeny: Totes les preguntes sobre Cristòfor Colom. Col·lecció Descoberta, Llibres de l’Índex, 2015.

Jordi Vila: Les Capitulacions colombines de 1492: un document català. 1r Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica, Arenys de Munt, 2001.

Jordi Bilbeny: Cristòfor Colom, príncep de Catalunya, Proa, Col. Perfils, Barcelona, 2006.

Jordi Bilbeny: Inquisició i Decadència: Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI, Librooks, Barcelona, 2018.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’ app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El rumber barceloní Joan Ximénez Valentí, el Petitet, va morir ahir 11 d’octubre de 2024. La rumba catalana perd un dels seus grans referents. Des d’11Onze volem expressar el condol a la família i lamentar la mort de l’autor del nostre himne, “La rumba dels calerons”.

“El Petitet era una d’aquelles persones especials, dotada de talent, alegria i una capacitat creativa fora de tota mesura. Era fàcil adonar-se’n a casa seva. Estaves amb ell, al menjador, xerrant davant de la tele i t’adonaves que ell, connectat amb la màquina que l’ajudava a respirar per la miastenia gravis que patia, anava movent els dits rítmicament: estava pensant música. Sempre estava pensant música”, explica Toni Mata, director de continguts i comunicació d’11Onze.

En Joan Ximénez, gitano del carrer de la Cera, era fill de Ramón el Huesos (un dels primers palmeros de Peret) i ha estat un dels més destacats de la rumba catalana de les darreres dècades. De quan el Raval era dels gitanos que treballaven al tèxtil i sortien mudats al carrer, “els gitanos guapos”, que deia Petitet. De quan la roba estesa donava color als carrers i la rumba va ser la música urbana més potent d’Europa. En aquella època els rumbers omplien els locals de música i en Petitet, amb el seu grup Tobago i el seu disc Rumbamanía, competia en vendes amb David Bowie i Michael Jackson.

Però aquell món va desaparèixer, i la malaltia va condicionar els darrers anys de la vida d’en Petitet. Tot i això, va tenir força per complir una promesa. Quan la seva mare era al seu llit de mort, ell li va prometre que duria la rumba catalana al Liceu. I ho va aconseguir, perquè “quan un gitano et dona la paraula, ja està”. Aquella aventura, la de portar una música de la gent com és la rumba a la casa de l’òpera i les classes altes, va ser recollida en el documental Petitet, de Carles Bosch. El film va ser reconegut amb Premi Gaudí a la millor pel·lícula documental. El guionista d’aquella pel·lícula, David Vidal, és l’autor d’aquest obituari al Petitet.

El Petitet i 11Onze

“El 2022 vam contactar amb el Petitet perquè volíem fer una cançó per 11Onze. Volíem una rumba perquè és catalana, és alegre, és de la gent i representa als gitanos, que molt sovint han hagut de viure als marges de la societat i han sabut sobreviure. Tot això connectava directament amb l’ideari de la nostra entitat”, explica Toni Mata. L’entesa va ser immediata. En Petitet va comprendre i abraçar la idea d’11Onze i la seva visió comunitària. La col·laboració va donar lloc a La rumba dels calerons, la primera rumba crítica mai composta. 

“En Petitet era un perfeccionista”, recorda Mata, “m’anava enviant versions, ajustant la lletra, afegint capes de música… fins i tot va convèncer una arpista del Liceu perquè vingués a l’estudi a gravar. Això sí, l’arpa faria de piano, i sense partitura! L’arpista ho va aconseguir, però, realment estava clar que el Petitet i la seva colla estaven fets d’una altra pasta”. El videoclip de “La rumba dels calerons” es va gravar a la rambla del Raval, en una gran festa popular tocant pels carrers que van veure créixer el Petitet i la rumba catalana. 

Avui 11Onze i tots els que el van conèixer i gaudir lamenten la mort del Petitet. “Amb ell perdem l’autor del nostre himne, una bellíssima persona, fidel, digne i ple d’amor per la gent”, afirma James Sène, president d’11Onze. A “La rumba dels calerons”, explica Toni Mata, “ell acabava demanant la pau al món. No ho va aconseguir, però, sens dubte, el va fer una mica millor”. Ens acomiadem del Petitet, transmetent el condol a la família i ballant amb ell perquè, com sempre deia, “és millor riure, que plorar”.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El segle XV, Catalunya va començar amb el Compromís de Casp, una assemblea de notables convocada amb l’únic objectiu d’escollir el següent rei de la Corona catalanoaragonesa. La mort de Martí l’Humà sense descendència legítima i sense haver nomenat oficialment successor al candidat natural Jaume d’Urgell, va donar molta força a la candidatura de Ferran d’Antequera, regent de Castella. I tot plegat, quina relació existeix amb el descobriment d’Amèrica?    

Al final del segle XIII, va cessar abruptament el procés expansiu que de manera sostinguda havia afectat tot Europa durant els dos segles anteriors. Era el primer símptoma de l’esgotament del sistema feudal. Des d’aleshores, les grans fams i epidèmies dels segles XIV i XV, posarien en evidència els forts desequilibris d’un sistema ja obsolet. 

La crisi generalitzada del feudalisme va afectar totes les estructures materials, socials i mentals. Fams i epidèmies determinaren reajustaments dels sistemes d’explotació agraris, el caràcter contradictori dels quals va fomentar les lluites camperoles i les reaccions senyorials, típiques del període. Les ciutats, beneficiades al començament pel fluix migratori camperol, es veieren commogudes per les tendències immobilistes de les oligarquies i els programes democratitzadors d’amplis sectors socials urbans.

Les monarquies europees es van trobar atrapades en aquest context de conflicte. La seva autonomia d’acció els exigia un drenatge més eficaç de recursos, que superés la vella malla de drets feudals, de gestió complexa i de rendiments incerts, encara que clarament insuficients. El concepte, tantes vegades repetit, que el rei “deu viure de lo seu” va constituir un hàbil estratagema per a limitar la monarquia, sostraient-li el control dels recursos financers.

La desigual textura econòmica i social dels països que componien la Corona catalanoaragonesa va determinar cronologies i desenvolupaments específics de la crisi. L’any 1333, “lo mal any primer”, va romandre com a símbol de la crisi agrària catalana, situació extensible a Mallorca; però Aragó, i també València, experimentaren greus dificultats arran de la crisi de les Unions (1347-48) i de la Guerra dels Dos Peres (1356-75). La diversitat social i institucional de la Corona va imposar continguts diferenciats a la crisi: el problema de remença fou una qüestió específica de Catalunya; a Mallorca, el camperolat era de condició lliure; i a Aragó i València, els mudèjars van constituir la massa dels treballadors en condicions de servitud rigorosa. Per això mateix, a Catalunya es va lluitar per l’adquisició de drets econòmics i jurídics. A Mallorca, els forans van combatre, al so de “qui deu que pac”, contra la corrupció administrativa generada pel deute públic i l’administració dels impostos. I a Aragó i València, no hi hagué lluites camperoles, exceptuant anècdotes aïllades, durant els segles XIV i XV.

El marc politicoinstitucional de la Corona catalanoaragonesa

La unió dinàstica d’Aragó i Catalunya, el 1137, determinà l’estructura politicoadministrativa de la Corona. Tant Aragó com Catalunya s’incorporaren, en aquella data, com a entitats que mantenien íntegres les seves disparitats econòmiques, fiscals i institucionals. Es tractava d’una confederació. Les conquestes de Mallorca i València, al segle XIII, no quedaren com a prolongacions de Catalunya o d’Aragó, sinó que ambdues entitats se sumaren a la Corona en qualitat de regnes dotats d’autonomia interna. Sicília, Sardenya i Nàpols, també amb el títol de regnes, s’incorporaren posteriorment a aquesta peculiar estructura. 

Darrere d’aquesta façana institucional, tanmateix, Catalunya va exercir la direcció durant bona part del segle XIV. El disseny de l’expansió mediterrània fou obra seva. Mallorca, poblada aclaparadorament per catalans, fou en alguns aspectes una prolongació del Principat; sense corts privatives, quan acudia a les convocatòries generals els seus representants se sumaven a la representació catalana, encara que esporàdicament fes valer la seva condició de regne separat. Durant el segle XV, València va assumir el paper econòmic de Catalunya, però no el lideratge que aquesta havia tingut dins la confederació.

L’estructura federativa de la Corona i les diferents circumstàncies de la incorporació de territoris determinaren la desigual intensitat de l’acció monàrquica en cada regne. Resulta evident la distinció entre els territoris units mitjançant pacte dinàstic, Aragó i Catalunya, i els territoris conquerits, València i les illes Balears. En aquests darrers, per norma general, la monarquia operà amb menys contribucions. Ni Mallorca ni València no van conèixer figures equiparables la justícia d’Aragó o a la Diputació del General de Catalunya. A Mallorca i València el rei va arribar a designar els càrrecs rectors dels municipis i els components de les assemblees per assegurar-se la continuïtat del drenatge econòmic. Per aquestes raons, Mallorca es doblegà a les demandes financeres de la monarquia, a la segona meitat del segle XIV, fins al límit de les seves possibilitats. Durant el segle XV, València en va prendre el relleu; la seva contribució a les empreses d’Alfons el Magnànim i, sobretot, de Ferran el Catòlic, va portar el municipi vora la fallida.

Malgrat l’eficàcia desigual de la monarquia en la captació de recursos, l’acció de la Corona en el terreny legislatiu, judicial i financer estigué sotmesa a control. Fou la teoria del pactisme. El principi va ser enunciat clarament per Francesc Eiximenis, que va assenyalar que tota autoritat emanava de la comunitat, ja que aquella no era sinó la síntesi de l’exercici de la llei que, a la vegada, era el conjunt de costums. El poder reial provenia d’un contracte tàcit entre el monarca i el poble, i ambdós s’obligaven al compliment de la llei. El sistema operava, a la pràctica, de manera que el rei no era proclamat fins després d’haver jurat els furs o constitucions. Tampoc no podia establir o abolir disposicions generals sense el coneixement i consentiment de les corts. L’aplicació i administració de la llei, és a dir, la justícia, estava limitada per la trama de jurisdiccions feudals de vell encuny, pel seguiment realitzat per les corts, i per institucions com ara la justícia d’Aragó.

En tot cas, la gestió executiva dels monarques quedava particularment limitada per l’escassetat de recursos ordinaris a la seva disposició. Com a tota monarquia feudal, el rei disposava d’un patrimoni privat, format per monopolis, drets sobre l’activitat agrària i comercial, taxes judicials i altres ingressos aleatoris. Les creixents necessitats econòmiques conduïren a una millora de la gestió i coordinació financeres, amb la creació del mestre racional al final del segle XIII. Però el sistema, malgrat les seves virtualitats, va mostrar aviat que era limitat. El disseny d’una política imperialista a la Mediterrània, durament combatuda per Gènova, exigí esforços financers colossals amb relació a les possibilitats que oferia el patrimoni reial. Aquest patrimoni estava adaptat a circumstàncies històriques superades, perquè tenia una base agrària que el feia poc adaptable. Però la seva magnitud permetia certs marges de maniobra, tot i que sempre perillosos, com a garantia de préstecs hipotecaris i hipoteques i, en darrera instància, la venda de drets i jurisdiccions.

Els Trastàmara arriben a la Corona catalanoaragonesa

Juntament amb el tractat de Corbeil (1259), que va comportar la renúncia al predomini català al sud de França, possiblement el Compromís de Casp ha estat el segon gran tema objecte de polèmica per la historiografia catalana.

Després de la mort de Martí el Jove, el 1409, Martí l’Humà posà en marxa diverses iniciatives successives: el seu matrimoni amb Margarida de Prades i el nomenament de Jaume d’Urgell com a governador i lloctinent general, càrrec reservat generalment als hereus. Cap no donà resultat. Ni el rei obtingué la successió desitjada, ni Jaume d’Urgell va saber assegurar-la-hi des del seu càrrec de privilegi. Pocs mesos abans de la seva mort, el rei intentà encara una nova fórmula, que consistia a reunir una assemblea de notables per assessorar-lo en el tema de la successió. L’assemblea no arribà a reunir-se a causa de la mort del monarca al final del 1410. La qüestió successòria quedà, doncs, oberta. 

Després d’un dramàtic interregne, la primavera de 1412 es reuniren a la vila aragonesa de Casp els representants dels parlaments català, valencià i aragonès per escollir, entre els quatre candidats —Ferran d’Antequera, Jaume d’Urgell, Alfons de Gandia i Frederic de Luna—, el nou rei de la Confederació. A instàncies dels aragonesos i recolzats per l’exèrcit castellà, els mallorquins havien quedat exclosos de l’elecció amb la clara intenció d’impedir un possible empat. Per tant, transcorreguts tres mesos de deliberació, els representants van triar en Ferran d’Antequera, cosa que suposava per primera vegada l’entronització d’una dinastia castellana —els Trastàmara— per a governar la Corona catalanoaragonesa.

L’esclat de la revolta urgellista

De fet, la candidatura Trastàmara a la Corona catalanoaragonesa ja havia estat planejada per Enric III de Castella —pare d’en Ferran—, però les seves ambicions sempre havien topat amb l’oposició de la noblesa i la societat catalana, en general. Una situació que el controvertit Compromís de Casp va aconseguir capgirar, trasbalsant violentament Catalunya.

La negativa de no acceptar la resolució de Casp va conduir a bona part de la societat catalana a enfrontar-se obertament contra el nou rei Ferran. D’aquesta manera, esclataren infinitat de revoltes —fonamentades per les més que evidents argúcies castellanes emprades en l’elecció— les quals foren encapçalades pel mateix comte d’Urgell. Per aquest motiu, la revolta (1412-1414) enfrontà els partidaris de la causa urgellista contra les tropes Trastàmara, i va derivar en violents enfrontaments. Després de quasi dos anys de sagnants combats, les tropes castellanes —i aragoneses— imposaren la seva superioritat, detingueren el comte d’Urgell, com a principal instigador i l’empresonen a perpetuïtat.

Havent sufocat les aspiracions urgellistes, el regnat de Ferran I es va caracteritzar per no dur a terme ni consolidar cap acció política concreta. I en pujar al tron el seu fill Alfons el Magnànim el 1416, la situació s’agreujà més quan el rei va fomentar un clima d’incomunicació, a vegades de confrontació, entre el rei i els estaments catalans. A més, amb el trasllat de la Cort a Nàpols, l’allunyà definitivament de la realitat dels seus regnes ibèrics, cosa que contribuí a l’aparició de noves revoltes, aquest cop protagonitzades per la pagesia, o sigui els remences.

La guerra civil catalana

A la mort del rei Alfons el Magnànim el 1458, el va succeir el seu germà en Joan II, el qual es va trobar amb una oligarquia catalana encara més recelosa contra les polítiques del Trastàmara, sobretot pel que fa a les seves pràctiques autoritàries. Per aquest motiu, i de manera progressiva, l’oligarquia catalana va anant decantar-se cap a l’opció que representava el príncep Carles de Viana —amb un tarannà més dialogant—, que encara essent fill de Joan II, hi estava obertament enfrontat. Les disputes entre pare i fill es van anar accentuant, cosa que va acabar amb l’empresonament del príncep i, per tant, la vulneració dels fonaments de les constitucions catalanes. O almenys, aquesta va ser l’excusa per la qual la Generalitat es va alçar en armes contra el rei Joan II, iniciant així la guerra civil catalana (1462-1472).

Durant el conflicte, la Generalitat va intentar desvincular el rei Joan II de la Corona catalanoaragonesa, per mitjà de l’oferiment d’aquesta, primer a Pere de Portugal, com a net del comte Jaume d’Urgell i que governaria fins a la seva mort, el 1466; i segon al duc de Provença, en Renat d’Anjou, el qual aportaria tropes franceses al contenciós bèl·lic. Malgrat això, la victòria es decantà del bàndol de Joan II, el qual va prometre un perdó general i fidelitat a les lleis i constitucions catalanes.

Mentrestant, però, Joan II havia casat el seu fill Ferran amb la seva cosina segona, la infanta Isabel de Castella el 1469, que cinc anys més tard accediria al tron castellà. Així, a la mort de Joan II, el 1479, Ferran va pujar al tron de la Corona catalanoaragonesa, cosa que va suposar la unió dinàstica d’ambdues Corones, però no territorial.  

La consolidació de la dinastia castellana dels Trastàmara al tron de Catalunya va anar acompanyada de constants revoltes i enfrontaments armats. Això és important per entendre la desconfiança mútua que planava en totes les relacions entre el rei Ferran el Catòlic i l’oligarquia catalana. En aquest context, s’ha d’emmarcar el regicidi frustrat que, el 7 de desembre de 1492, va patir el rei Ferran quan fou apunyalat pel remença en Joan de Canyamars enmig d’una audiència pública celebrada a Barcelona. I fou en aquesta atmosfera política, l’època en la qual es va forjar l’empresa colombina de descoberta.

Una família barcelonina del segle XV

L’existència d’abundant documentació referent a la família barcelonina dels Colom és molt extensa i contrastada. El seu àlbum familiar el formen humanistes, diputats, diplomàtics, mercaders, navegants, bisbes, almiralls, militars, cosmògrafs, bibliòfils i banquers. Els Colom, de fet, van ser els fundadors de la Taula de Canvi, la primera banca moderna d’Europa. És a dir, era una família extremadament vinculada a la cort reial i a la fiscalitat.  

Segons les cròniques, el Descobridor estava vinculat a les quatre grans corts europees: la portuguesa, la francesa, l’anglesa i espanyola (o sigui, la catalana). Se sap del cert que el barceloní Cristòfol Colom estava vinculat als Urgell, que es va casar amb una Coïmbra —Felipa— que el lligava a la cort portuguesa i, de retruc, a l’anglesa, perquè la família reial de Portugal eren els Lancaster, la dinastia reial anglesa, i que tenia entrada a la cort francesa, atès que els Urgell i els Anjou eren parents.

Tot plegat està àmpliament documentat, però la historiografia oficial no en fa cas perquè parteix de la premissa que el Descobridor no podia ser català. Però, està clar, que els historiadors han estat incapaços de justificar totes aquestes vinculacions reials amb el Colombo llaner, inculte i plebeu. Per a ells, la Cort, en lloc de ser l’extensió política de la família reial —com afirmen els experts—, és una mena de beneficència, on s’acull qualsevol rodamon, se’l manté durant set anys i se li paguen els vicis nàutics.

En resum, la documentació relativa a la família barcelonina dels Colom palesa l’existència d’un personatge molt destacat en la navegació i en el comerç, el qual va emprendre el seu camí formatiu com a mariner des de ben jovenet. A través del llibre de comptes de la família Colom —senyal de família important— se’n dedueix que va voltar per tota la Mediterrània —des de Barcelona fins a Grècia, passant per Egipte— i per l’Atlàntic —des de Groenlàndia fins a l’Àfrica equatorial— cosa que el Colombo genovès no es va moure mai de Gènova. Per tant, és grotesc pensar que un home a qui els reis van atorgar els càrrecs de virrei i almirall menteixi sobre la seva trajectòria, experiència i tradició familiar.

El darrer reducte rebel

L’Empordà —sempre favorable a la Generalitat— va ser el darrer reducte dels catalans fidels a Renat d’Anjou, a l’hora de rendir-se davant les tropes del rei Joan II Sense Fe. De fet, esdevingué un important focus en el qual hi acabà vivint una part de l’oligarquia catalana —contraris als Trastàmara—, conjuntament amb un contingent de tropes franceses i un important grapat de corsaris portuguesos, vinguts durant l’època de Pere de Portugal. I entre aquells “rebels” hi trobem els Ianes o Yàñez Pinçon —un d’ells, capità del castell de Palau-saverdera— o En Pero Vasques de Saavedra, sotasignant del document de rendició —signat a Peralada— del qual les cròniques en parlen com a “que era alcalde de la vila y fortaleza de Palos”. No cal recordar que el Palos andalús mai va tenir muralles.

A més, serà el mateix Descobridor qui a través d’una carta adreçada a En Ferran el Catòlic, li explicarà que amb anterioritat havia dirigit una operació naval, a prop de Marsella, a les ordres del rei Renat d’Anjou quan aquest va ser proclamat rei per Generalitat el 1466. A més, també aprofitarà per descriure amb gran detall altres batalles navals i fets històrics que ocorregueren durant la guerra civil catalana.

Tanmateix, acabada la guerra, el rei Joan II Sense Fe va exigir a tots els pobles rebels, el pagament d’una multa com a compensació per la traïció als Trastàmara. Per aquest motiu, hi ha infinitat de documents que parlen d’aquests pagaments de multes o les reclamacions d’aquestes. Per tant, també encaixa amb les referències històriques que expliquen que “esta villa de Palos, como tenía una fuerte deuda por sus acciones contrarias a la Corona…” faci referència al Pals empordanès.

I encara resulta més evident que durant les negociacions amb la monarquia per materialitzar l’empresa de descoberta, el Descobridor demanés explícitament als monarques que permetés que “Palos salde su deuda con la Corona ofreciendo hombres para la expedición” i quan la reina Isabel respongui ho faci amb d’aquesta manera: “la reina y señora de Palos confirma que la deuda que teníais con nos, queda redimida pero la tendréis que pagar con hombres”.

Finalment, quan es redactin les Capitulacions de Santa Fe, aquesta clàusula quedarà escrita en la forma i en el contingut sencer. D’aquesta manera, el Descobridor s’assegurava que els Reis Catòlics no aprofitarien la seva marxa per a manllevar-los les propietats, com a revenja per la seva rebel·lió. La malfiança que demostra aquesta clàusula només s’entén en un context d’enfrontament i de desconfiança política, com el que s’havia viscut a Catalunya amb els Trastàmara.

I què hauria passat si En Colom hagués pogut executar les clàusules contingudes dins les Capitulacions de Santa Fe? No ho sabrem mai! Però sí que sabem que sense saber-ho, els Reis Catòlics havien signat un contracte —les Capitulacions— amb el Descobridor que permetria el naixement d’una nova dinastia reial, ja que les Índies esdevindrien un nou regne i En Colom en seria el virrei vitalici. I a més, el càrrec seria hereditari.

Tal com explica la crònica del Pare Casaus, l’or que va arribar del segon viatge d’en Colom va ser requisat íntegrament pels oficials i duaners del regne, cosa que va permetre sufragar la campanya de recuperació de la Cerdanya i el Rosselló els quals havien estat empenyorats per Joan II per a finançar la guerra civil contra la Generalitat. Però el fet més preocupant succeirà en el decurs del tercer viatge, quan en Francisco de Bobadilla —amb amplis poders per jutjar l’Almirall— confiscarà la totalitat de la seva mercaderia argumentant que no s’havien enviat totes les riqueses promeses a la Corona. D’aquesta manera va començar una autèntica campanya de desprestigi públic que acabaria amb la detenció d’en Colom.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Al llarg de la humanitat, s’han ensorrat imperis, molts sistemes econòmics han fet fallida i s’han produït desenes de col·lapses de divises. Tanmateix, l’or sempre ha estat el valor refugi on escudar-se per protegir patrimonis i riqueses. A 11Onze fem un repàs de la història del valor de l’or. 

Aquesta història de les riqueses i de l’or comença fa prop l’any 3000 aC. Els egipcis antics van ser els primers a crear joies amb aquest metall preciós. No obstant això, no va ser fins al segle VI aC. quan l’or va començar a fer-se servir com a moneda de canvi. Va ser de la mà dels comerciants, que buscaven un model que els permetés estandarditzar les seves transaccions.

Aquest model que feia servir l’or es va fer hegemònic al món conegut, tant a Europa com a Àfrica, Àsia o Amèrica. L’or es va convertir en un veritable símbol de riquesa i patrimoni. I, de mica en mica, es van buscar maneres de refinar aquell sistema. La primera vegada que es va estandarditzar el valor d’una moneda que encara continua en circulació per representar el govern d’un país va ser a Gran Bretanya prop del 1066. Així es va donar nom a la lliura esterlina.

I va ser precisament sobre la lliura esterlina que es va establir per primera vegada el patró or. Però no va ser fins força segles més tard, segons els historiadors. Així, el 1717 s’estableix el primer estàndard basat en l’or, i ho fa de la mà, ni més ni menys, que d’Isaac Newton. És el científic qui, en un assaig sobre el sistema monetari, estableix una proporció d’or a plata que defineix una relació entre les monedes d’or i el penic de plata que hauria de ser la unitat de compte estàndard en la Llei de la Reina Anna de Gran Bretanya.

Això no obstant, un veritable patró or demana que hi hagi una font de bitllets i monedes de curs legal, i que aquesta font estigui sostinguda per la convertibilitat a l’or. I això no va succeir a Anglaterra fins que David Hume desenvolupa el sistema de patró or el 1752. A partir d’aleshores, aquest patró or es va anar estenent a la resta de països i serà el sistema monetari característic del segle XIX.

D’aquesta manera, en el patró or s’estableix que la moneda d’un país és totalment convertible en grams d’or, és a dir, s’estandarditza quina proporció d’or hi ha en cadascuna de les monedes encunyades en circulació. De fet, els bancs centrals tenien l’obligació de canviar divises en or si un ciutadà ho demanava. I, a més, existia la lliure circulació de capital, és a dir, que els individus podien exportar i importar capitals en or, sovint representats en paper moneda més que en metàl·lic.

Tot i que el dòlar ja era una moneda espanyola en circulació a les Amèriques, no va ser fins 20 anys després de la seva fundació, el 1792, que els Estats Units també van adoptar el patró or per encunyar el dòlar americà i, en fer-ho, van anar guanyant protagonisme en el món monetari. Tanmateix, després de la Primera Guerra Mundial i del crac del 1929 i la Gran Depressió, molts països van decidir abandonar el patró or per poder devaluar les seves monedes i recuperar una economia que anava de mal borràs. 

La fi del patró or

La conferència de Bretton Woods del 1944 va marcar el camí: es va acordar que es vincularien totes les divises al dòlar, amb la condició de mantenir el dòlar a un tipus de canvi fix amb el preu de l’or. El model, però, va durar uns escassos 30 anys, fins al 1971, quan el president Richard Nixon va posar fi al patró or per poder reflotar l’economia americana durant la Guerra del Vietnam, de la mateixa manera que ho havien fet abans altres governs pel crac del 1929.

A partir d’aquell moment, el dòlar i la resta de divises que hi ha al món, incloses les criptomonedes com el bitcoin, són el que s’anomena monedes ‘fiat’, és a dir, que depenen completament de la confiança que els donem, com ha explicat a La Plaça el responsable de producte d’11Onze, Jordi Sánchez. Per tant, no estan avalades per metalls preciosos i això fa que siguin més inestables.

De fet, la fi del patró or és, per a molts experts, l’inici de la perversió de tot el sistema monetari, que imprimeix bitllets quan li convé, i que fa que, actualment, el valor del dòlar estigui sobredimensionat i ocasioni turbulències a l’economia que poden desencadenar una crisi global de deute. És per això que l’or torna a ser el valor segur que dona protecció als inversors.

Protegir-se i evitar les bombolles d’or

L’or no ha deixat de tenir mai importància en l’economia mundial. Sense anar més lluny, els balanços dels bancs centrals europeus, com el Banc Central Europeu (BCE), la Reserva Federal dels Estats Units i el Banc d’Anglaterra, i organismes internacionals com el Fons Monetari Internacional (FMI) han de mantenir aproximadament la cinquena part de les reserves mundials del metall preciós. Així s’eviten bombolles de l’or i es controla la seva cotització.

A més, en contextos convulsos com el que vivim, els governs protegeixen les reserves del país comprant or, com estan fent la Xina i l’Índia actualment, tal com desgranava l’exsecretari general de la Cecot, David Garrofé, en un dels darrers episodis del podcast Ens Interessa. Precisament perquè la ciutadania corrent també tingui l’oportunitat de protegir el seu patrimoni de la inflació rampant, 11Onze ha llançat Preciosos 11Onze. 

El material que floreix de la terra

Cal tenir present que l’or és un material preciós limitat, motiu pel qual és difícil que perdi el seu valor, i es troba a la natura en estat pur, en trossets allargassats o en partícules petites. A finals del 2006, s’estimava que l’or que s’havia minat al llarg de la història equivalia a 158.000 tones, el que representa només un cub de 20 metres de costat. 

L’or com a element, a banda del seu color groc metàl·lic inigualable, destaca entre la resta de metalls perquè és el més mal·leable i dúctil que es coneix. Els científics valoren la seva densitat i l’alt punt de fusió que té. També l’alta afinitat electrònica, que el fa un bon conductor de la calor i l’electricitat. A més, no l’afecta l’aire ni la majoria d’agents químics. En economia, l’or és també així de confiable.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

El conflicte a Ucraïna és l’últim exemple que ha posat de manifest la creixent importància de les sancions econòmiques com a instruments de coacció en les relacions geopolítiques internacionals. Analitzem com el SWIFT, un protocol de comunicació entre bancs, ha esdevingut una arma estratègica d’Occident.

L’origen de les telecomunicacions entre les xarxes bancàries globals es remunta a mitjan segle XIX, quan el recentment desenvolupat telègraf elèctric va permetre unes comunicacions més àgils entre mercats borsaris. El telègraf establia un sistema de negociació continu, de quasi temps real, que reduïa les diferències entre els preus dels valors de mercats separats per grans distàncies geogràfiques.

L’any 1872, la Western Union va fer servir la seva xarxa telegràfica existent per llançar el primer servei de transferències electròniques que va ser àmpliament emprat. Un remitent pagava diners a una oficina telegràfica, i l’operador transmetia un missatge per permetre la transferència de diners a una altra oficina, que mitjançant contrasenyes i llibres de codis era verificada perquè els fons fossin lliurats a un destinatari.

A principis del segle XX el telègraf va ser lentament substituït per les màquines de teletip o tèlex, un sistema desenvolupat per Alemanya que aprofitava les línies telegràfiques i permetia als usuaris escriure un missatge en algun lloc i imprimir-lo en l’altre costat del món. Tot i que tèlex va proporcionar al sector bancari una plataforma bàsica per als negocis, i un mitjà operatiu a través del qual podien començar a expandir-se, la necessitat d’assegurar-se que els missatges fossin segurs i precisos afegia molta complexitat al sistema, que aviat es va veure incapaç d’assumir la pressió d’un món financer cada cop més globalitzat.

A mesura que l’increment de transaccions va fer evident que els límits d’aquest sistema de comunicació suposaven una restricció per a l’expansió del negoci bancari, els bancs, especialment els europeus, van decidir explorar altres opcions. Una decisió esperonada per un subsidiari del banc americà, el First National City Bank (FNCB), que volia obligar els altres bancs a fer servir el seu sistema de tèlex patentat. Un ultimàtum que va horroritzar els bancs europeus, que veien com es passava d’un sistema basat en la cooperació entre rivals a un monopoli a les mans del soci americà.

Els bancs de 15 països van crear una empresa privada, SWIFT, les sigles en anglès de Society for Worldwide Interbank Telecommunication o Societat per a les Comunicacions Interbancàries i Financeres Mundials, amb seu a Brussel·les, i dirigida com una empresa cooperativa global. SWIFT va simplificar els procediments i minimitzar els errors fent servir un format estandarditzat de missatgeria que va ser adoptat globalment.

Xarxes de comunicació i la coerció estatal

L’estira-i-arronsa entre el nou i Vell Continent pel control d’un sistema global de comunicacions interbancàries va posar de manifest un fenomen que ja s’havia vist amb l’aparició del telègraf durant l’època colonial. Mentre que aquests sistemes de comunicació no es van crear pensant en la geopolítica, era inevitable que els grans actors de l’economia global els utilitzessin com a eines per controlar, espiar i castigar altres estats que competeixen pels mateixos interessos.

Un fet que no deixa de ser irònic en el cas de SWIFT, creat per Europa per mantenir la seva sobirania respecte dels Estats Units, però que finalment ha estat incapaç de resistir-se a obeir les ordres de Washington, fins i tot quan van en contra d’interessos europeus, com va passar quan el president Donald Trump va abandonar unilateralment l’acord nuclear amb l’Iran.

Els politòlegs Henry Farrell i Abraham Newman ho defineixen com a interdependència armada, “weaponized interdependence”. Pel que fa al SWIFT, expliquen: “En aquest món, les xarxes que permeten la interdependència global ja no serveixen com a mitjans neutrals de transmissió d’informació o diners. Per contra, s’estan convertint en les eines de projecció de poder dels grans estats”.

L’ús de sancions per part del govern americà, contra enemics i aliats, purament per interessos econòmics i geopolítics, no va començar amb l’administració del president Donald Trump, però és cert que Trump va fer una expansió sense precedents de les mesures econòmiques punitives per promoure l’agenda de la seva administració. Un abús d’una posició de privilegi que inicialment dona bons resultats, però que és contraproduent a llarg termini quan altres estats qüestionen les aliances amb els Estats Units, i busquen alternatives a les eines monetàries lligades al poder hegemònic d’aquest país.

Sistemes alternatius i les criptomonedes

Les últimes sancions econòmiques a Rússia, i l’exclusió d’alguns dels seus bancs del sistema SWIFT, segueixen la mateixa tendència dels últims anys, i no fan més que consolidar els esforços per part de la Xina, Rússia, i fins i tot la Unió Europea, per buscar sistemes alternatius que puguin blindar les seves economies. Una nova sacsejada del sistema que podria desencadenar una reacció de canvi en cadena.

El 2017, Rússia va posar en funcionament el Financial Messaging System of the Bank of Russia (SPFS), equivalent al SWIFT, i el 2015, la Xina va llançar un sistema semblant anomenat The Cross-Border Interbank Payment System (CIPS). Dos sistemes alternatius que encara queden lluny de poder substituir totalment al SWIFT, però que si més no ajuden a reduir l’efectivitat de les possibles sancions imposades a bancs d’aquests dos països per deixar-los fora del protocol de comunicació interbancària establert pels bancs occidentals.

Per altra banda, la revolució de les criptomonedes basades en les cadenes de blocs són una altra eina que països com Corea del Nord i l’Iran ja han utilitzat per eludir sancions econòmiques, i l’exclusió dels seus bancs de l’ecosistema del SWIFT. El ruble digital és només una de les diverses eines digitals mitjançant les quals el govern rus pot impulsar el comerç bilateral amb països aliats, tal com ja ha fet la Xina amb el iuan digital.

Això no obstant, és indubtable que l’ús de sancions econòmiques tindran un impacte significatiu en l’economia de Rússia, i encara menys en la de la Unió Europea. Tanmateix, també és evident que l’abús d’aquesta eina de persuasió o càstig n’està minvant l’efectivitat i promovent la creació de sistemes alternatius, que en última instància són inevitables en un escenari geopolític global multipolar, que ja no es conforma a estar sotmès a les imposicions i interessos d’un sol país.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’apropiació del poder governamental per part de les grans corporacions no és cap novetat, tanmateix, un informe d’Oxfam Intermón presentat a l’Assemblea General de les Nacions Unides adverteix que la influència de l’oligarquia global s’ha disparat i està conformant les regles del joc a favor seu, a costa de la resta de la població.

Algunes de les dades presentades en l’informe d’Oxfam, “Multilateralisme en una Era d’Oligarquia Global”, són alarmants: l’1% més ric de la població mundial acumula més riquesa que el 95% restant, posseeix el 43% de tots els actius financers globals i dues multinacionals són propietàries del 40% del mercat mundial de llavors.

L’estudi elaborat amb dades d’UBS concreta que més d’un terç de les 50 majors empreses del món tenen a un milmilionari com a director executiu o accionista principal i que la capitalització borsària total d’aquestes empreses ascendeix a 13,3 bilions de dòlars. A més, les tres grans corporacions gestores de fons —BlackRock, State Street i Vanguard, que col·lectivament posseeixen el 89% del S&P 500— gestionen 20 bilions de dòlars en actius, prop d’una cinquena part de tots els actius d’inversió a tot el món.

Aquesta concentració extrema de la riquesa i del poder econòmic en mans de poques persones i corporacions no només els atorga una influència desproporcionada sobre els governs i les decisions polítiques a escala global, sinó que alimenta la desigualtat tant dins dels països com entre ells.

“L’ombra de l’oligarquia mundial plana sobre l’Assemblea General de les Nacions Unides. Els ultrarics i les mega-empreses que ells controlen estan conformant les regles del joc a favor seu, a costa de la resta de la població. Les Nacions Unides estan perdent capacitat d’acció enfront del poder creixent dels milmilionaris”, afirma Franc Cortada, director d’Oxfam Intermón.

Necessitat d’un canvi cap al multilateralisme

Aquest nou model governamental —segons el qual el poder i la presa de decisions no estan en mans de governs democràtics sinó de grans corporacions i una petita elit econòmica— forma les bases d’una corporatocràcia que s’ha globalitzat i on els interessos de les grans corporacions i dels més rics sovint es prioritzen per sobre del benestar col·lectiu.

En aquest context, les polítiques públiques s’encaminen a afavorir la desregulació, la reducció d’impostos per als més rics i les grans empreses, mentre que la inversió en serveis socials, educació i sanitat queda en un segon pla. Segons Oxfam, es calcula que cada any es perden bilions de dòlars en ingressos d’impostos a causa de l’evasió i elusió fiscal. Aquesta pèrdua d’ingressos públics afecta directament la capacitat dels governs per finançar serveis essencials.

“En els últims anys, els ultrarics i les empreses amb més poder han utilitzat la seva enorme influència per a frenar els esforços per a resoldre els principals problemes del planeta, com la lluita contra l’evasió i l’elusió fiscal, assegurar que les vacunes contra la COVID-19 siguin accessibles per a totes les persones, o cancel·lar els deutes insostenibles dels països del sud global”, ha explicat Cortada.

És per això que Oxfam insta a una acció conjunta i multilateral per a impulsar un nou marc de fiscalitat internacional, la cancel·lació del deute públic i noves lleis de propietat intel·lectual enfront de futures pandèmies.

Si més no, el director de l’ONG deixa clar que l’actual sistema econòmic no és sostenible i que “només un multilateralisme basat en l’equitat i justícia pot revertir la intensificació del poder d’una oligarquia global”. I afegeix que “alguns líders mundials estan demostrant ser conscients d’això i han incrementat els seus esforços contra la desigualtat. Però han de ser més i amb major força.”

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Les vacances, el descans i l’oci van ser una de les eines més populars utilitzades pel nazisme. Calien treballadors descansats perquè fossin productius i sobretot que estiguessin apaivagats. Els nazis combatien el conflicte social amb balnearis i activitats lúdiques.

Gaudir d’unes merescudes vacances és un dels axiomes més fortament gravats en el subconscient de les societats occidentals. No només es considera una gran conquesta dels treballadors sinó una mena de refugi mental en el qual ens amaguem durant tot un any de penúries laborals. Quan la feina és feixuga i el cansament o la inapetència derroten l’ànim dels treballadors, aquests es posen a pensar en què faran a les vacances. A on anar? Què fer? Aquesta pastanaga que ens posem davant ajuda a molts ciutadans a passar un dia rere l’altre, però com contribueix a la perpetuació d’un model de societat que ens fa infeliços i dependents?

Entre els 1933 i l’any 1945 a l’Alemanya nazi hi va existir l’organització Kraft durch Freude (KdF) que, literalment, vol dir “força a través de l’alegria”. L’objectiu era ben senzill: la gent feliç no es revolta. Això havia de garantir la pau social i, conseqüentment, mantenir la vigència i l’empenta del projecte nazi. Inspirant-se en el feixisme italià (que uns anys abans havia llençat l’Opera Nazionale Dopolavoro) els alemanys van dissenyar un seguit d’activitats que, per primera vegada, posaven certs luxes a l’abast de tota la població amb preus populars. Per fi les classes baixes podrien tastar els plaers de les classes altes: dies de descans en balnearis o en ciutats residencials a la costa, o un creuer, o anar al teatre, o al cinema, o practicar vela o tenis… Per fi els 42.000 treballadors de Siemens, per exemple, podrien fer alguna cosa més que anar-se a remullar als llacs o a passejar pels boscos el cap de setmana. Tot amb l’objectiu indissimulat d’augmentar la productivitat i la cohesió.

L’èxit de la KdF: l’apaivagament

Segons Robert Ley, fundador de la KdF, Hitler desitjava que “a cada treballador se li concedeixi un període de vacances suficient i que tot es disposi de manera que aquestes vacances i la resta del seu temps lliure serveixin realment de descans i recuperació. Ho desitjo perquè vull un poble amb nervis d’acer, perquè l’única manera de fer política en gran és amb un poble que manté la calma”. L’èxit de la iniciativa va ser bruta i, l’any 1938, la KdF va arribar a superar els 10 milions de clients en un any. Es va fer tan important que arribaria a tenir 7.000 treballadors, convertint-se en l’agència de viatges més gran del món. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, l’any 1939, 43 milions d’alemanys havien viatjat amb la KdF i havien gastat milions de marcs en una empresa que, finalment, alimentaria la maquinària de guerra. L’objectiu s’havia complert: la població havia estat apaivagada i s’havien concentrat els diners en les mans de les elits nazis.

El Kdf-Wagen

L’assumpte d’oferir luxes inabastables fins aleshores a la població va impulsar fins i tot la creació del KdF-Wagen, llençant el que després es coneixeria com a Volkswagen (“cotxe del poble”, l’escarabat). La del KdF-Wagen va ser, a més, una magnífica maniobra financera per finançar la guerra, perquè els ciutadans compraven el cotxe a terminis, pagant una quantitat setmanal i no rebien el cotxe fins que l’havien pagat del tot. Allò va servir perquè molts treballadors feliços, en realitat, financessin la producció de material bèl·lic quan va ser preferible dedicar els esforços a la guerra abans que fabricar cotxes per entregar als clients.

La confusió essencial

Durant la Revolució Francesa, el jacobí Robespierre assegurava que “l’ésser humà ha nascut per a la felicitat i la llibertat, però a tot arreu és esclau i desgraciat”. Aquesta idea, que implica que mereixem ser feliços i lliures ha estat intel·ligentment utilitzada tant pels nazis, com pels feixistes italians, els franquistes espanyols i actualment per totes les societats de consum. Les vacances, de quinze dies, de vint-i-tres dies per any natural, d’un mes o de dos, són avui l’eina que els nazis pretenien. Una màquina d’apaivagar societats, plena de ciutadans que fan i desfan maletes mentre revisen amb un somriure les fotos dels seus moments de suposada llibertat.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Fa més de 3.000 anys, abans de la irrupció de Grècia, la humanitat ja disposava de societats desenvolupades i interconnectades econòmicament. Aquesta mena de globalisme pretèrit va provocar una fallida en cadena quan el canvi climàtic, les migracions i les noves tecnologies van fer caure la primera peça del dòmino.

La globalització no és un invent del segle XXI, ni del XX, ni tan sols del colonialisme i l’imperialisme que tanta sang van vessar. Molt abans la humanitat ja havia teixit una xarxa comercial connectant societats més avançades del que sovint pensem. A l’Edat de Bronze, cap al segon mil·lenni abans de Crist, hi havia diverses civilitzacions ben desenvolupades al voltant del mar Mediterrani. Parlem de l’antiga Babilònia (a l’actual Iraq), la cultura Micènica (a l’actual Grècia, que controlava el comerç amb la península Itàlica), l’imperi Hitita (actual Turquia) i l’Antic Egipte. Aquestes quatre civilitzacions havien establert unes relacions comercials que, més enllà de conflictes puntuals, els permetien el progrés mutu.

Com van col·lapsar?

Aquell món globalitzat i cosmopolita va ser esborrat del mapa en la que és considerada com una de les grans catàstrofes de la humanitat. I tot va començar amb catàstrofes climàtiques: una forta disminució de les pluges (durant tres segles) va deixar molt tocats els centres de producció d’aliments claus de la civilització. El mirall amb l’actualitat és espaordidor si pensem en l’acumulació de males collites i la conseqüent pujada de preus dels aliments bàsics que ja fa anys que escuren les butxaques dels ciutadans del nostre país.

La falta de pluges va provocar la fam i la fam va convertir-se en una migració desesperada i violenta. Ara aquells miserables són coneguts com els Pobles de la Mar, una munió de pobles units per la gana que es movien pel món buscant alguna cosa per menjar i que van arrasar primer Micenes, després l’imperi Hitita i que van trobar el seu mur de contenció amb Egipte. El faraó Ramsès III els va poder aturar a la desembocadura del Nil, però la grandíssima despesa bèl·lica va deixar la seva societat també tocada de mort. Així la pobresa es va estendre per Egipte i Babilònia, sobretot perquè havien perdut els seus dos principals clients i no tenien a qui vendre ni a qui comprar. Aquells imperis moderns i interconnectats van fer fallida i van donar lloc a petites ciutats-estat autàrquiques, tancades en si mateixes, mirant només de sobreviure. És el que es coneix com l’Època Fosca, que es va allargar fins a l’aparició de les polis gregues.

Repetirem la història?

Les societats i les economies modernes estan més connectades que mai, d’una manera que no és comparable a l’Edat de Bronze. Si al Japó hi ha un sotrac econòmic, la fiblada arriba tot el món en un devastador efecte papallona. Així mateix, però, hi ha més mecanismes i recursos dels que hi ha hagut en cap altre moment de la història per tal d’evitar que la catàstrofe sigui tràgica.

La primera clau, com ens ensenya la història, és la producció d’aliments. Garantir un nivell mínim de benestar al gruix de la població mundial és essencial per a la supervivència mútua. Ara bé, hi ha elements difícils de controlar. La natura, el canvi climàtic, les pors i desconfiances que generen conflictes de tota mena… el món és un polvorí sempre a punt per explotar. La qüestió és si la humanitat serà hàbil per mullar la metxa.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El sector vinícola de Catalunya factura més de 3.200 milions d’euros i dona feina a gairebé 10.500 persones. El volum de negoci d’aquesta cadena de valor s’ha duplicat des de l’any 2016, erigint-se en un referent global quant a qualitat vitivinícola, cultiu, elaboració i distribució.

Catalunya compta amb una rica tradició vitivinícola que es reflecteix en les seves dotze denominacions d’origen (DO): Alella, Catalunya, Cava, Conca de Barberà, Costers del Segre, Empordà, Montsant, Penedès, Pla de Bages, Priorat, Tarragona i Terra Alta. Aquests territoris són reconeguts tant en l’àmbit nacional com internacional per la producció de vins de qualitat i formen part d’un ecosistema vinícola que continua creixent en totes les seves especialitats.

Això és el que es desprèn de l’últim estudi sobre La cadena de valor vitivinícola a Catalunya, elaborat pel Departament d’Empresa i Treball de la Generalitat a través d’ACCIÓ, l’Agència per la Competitivitat de l’Empresa, que analitza l’estat de salut del sector dels vins i caves de Catalunya. 

Segons aquest informe, el volum de negoci d’aquest sector s’ha duplicat des de l’any 2016, quan es va analitzar aquest àmbit per última vegada, amb un 62% més d’empreses que facturen 3.267 milions d’euros anuals (un increment del 104%), l’equivalent a l’1,2% del PIB, i que donen feina a 10.460 persones.

Es tracta d’un teixit empresarial plenament consolidat, on la majoria de les empreses, el 81,2%, tenen més de deu anys de vida. El document també apunta que el 95,7% de les empreses catalanes d’aquest sector són pimes amb menys de 50 M€ de facturació. L’Alt Penedès, Priorat, Barcelonès, Vallès Occidental i Baix Llobregat són les comarques que concentren més empreses relacionades amb la cadena de valor vitivinícola, destacant la zona de Barcelona, amb el 55,6% del total.

Catalunya, un referent exportador

L’informe apunta que gairebé la meitat (49,5%) de les empreses del sector vitivinícola són exportadores i més d’un terç (35,4%) són exportadores regulars, fent de Catalunya la regió amb més exportadors regulars de productes vitivinícoles. Només l’any passat, les exportacions de vins i caves des del Principat van sumar 615 milions d’euros, cinc vegades més que el volum d’importació d’aquests productes.

Al llarg dels últims deu anys, les empreses catalanes han concentrat el 21,1% del total de vendes de vi i cava de l’Estat espanyol a l’exterior, consolidant-se com a territori líder tant en nombre d’empreses que fan negoci internacional com per volum de negoci generat. Així mateix, és la regió líder en exportadors regulars de productes vitivinícoles, equivalent al 30,6% del total d’Espanya.

El document també destaca que el sector vitivinícola català és un referent global quant a qualitat vitivinícola, cultiu, elaboració i distribució. En aquest sentit, recalca la importància de la distinció de Vi de Finca Qualificada (VFQ), que és el màxim reconeixement que pot rebre el vi català per part del Govern de la Generalitat i una eina de gran utilitat per millorar el posicionament d’aquests productors en mercats clau de tot el món.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!