El desplegament del sistema extractiu

L’arc cronològic que va des del Tractat de Tordesillas fins a la declaració d’independència dels Estats Unitats d’Amèrica suposa el primer procés —a escala mundial— del repartiment i explotació de tot el món, per part de les monarquies europees. Durant aquest període, es passarà dels suculents ingressos produïts pels botins de guerra o pels saquejos indiscriminats de les poblacions autòctones a una borratxera d’or i de plata —sense precedents— introduïda dins l’economia europea. Per aquest motiu, la construcció dels primers imperis colonials es basaran en una economia mercantil que els permetrà estar a l’altura de les expectatives.

Des de l’inici, les monarquies europees tingueren la convicció que tots els territoris del món els pertanyien per dret de conquesta. D’aquesta manera, la cartografia els va permetre anar ampliant i posseint la propietat d’una terra, sobre la qual es van autolegitimar com a possessors per imposar —no sempre a través de la força— el seu model de civilització per sobre les societats nadiues.

Aquest procés de supremacia cultural es fonamentà sobre la certesa religiosa de qüestionar la veritable naturalesa humana dels nadius. I la ferma creença en aquest raonament motivarà les monarquies europees a projectar una geografia de grans espais per a cristianitzar. La cobdícia dels nouvinguts donarà lloc a nombrosos abusos i genocidis, però també suposarà una catàstrofe demogràfica sense precedents en quant els territoris del nou món veuran reduïda a un 80% de la seva població nadiua.

El progressiu desenvolupament de les tècniques marítimes —com ara, la millora de la brúixola, la construcció de les caravel·les o l’actualització dels mapamundis— permetrà als europeus ser capaços de navegar per tots els mars i oceans que configuren el planeta en pocs anys. Aquesta gesta tindrà com a conseqüència la divisió del món en dues meitats, dues línies geogràfiques que, traçades entre els dos pols, els atorgarà la potestat rubricada per l’autoritat papal a repartir-se el món per zones de navegació, de pesca i de conquesta. La primera línia se situarà a 370 llegües a l’oest de les Illes del Cap Verd, mentre que la segona es fixarà a 297,5 llegües a l’est de les illes Moluques.

El descobriment d’importants jaciments de metalls preciosos a Amèrica —entre Mèxic i el Perú— o l’arribada a les illes de les espècies del sud-est asiàtic, propicià la fundació o refundació d’importants ciutats americanes, africanes o asiàtiques, les quals adquiriran un altre rol territorial a fi d’assegurar importants fluxos de riquesa vers Europa regularment. D’aquesta manera, les monarquies europees començaren a controlar tot el comerç que passarà pels seus territoris, amb la voluntat de protegir els seus guanys econòmics.

Des de principis del segle XVI fins a mitjan segle XVIII, els primers imperis colonials mantindran un estricte monopoli mercantilista amb les seves colònies, i es prohibirà comerciar amb persones o empreses que no siguin súbdits o afins a la Corona. Castella, per exemple, considerarà els anglesos, holandesos o francesos, no pas com a competidors sinó com enemics, causants de pràctiques corsàries i instigadors d’actes de pirateria.

El sistema mercantilista colonial

El comerç amb les colònies es fonamentarà sota la premissa que els colons hauran de vendre les seves matèries primeres —a baix cost i amb alts impostos— exclusivament a empreses designades per la Corona. Alhora, els colons només podran comprar els productes de consum manufacturats per aquest selecte grup d’empresaris. D’aquesta manera, les monarquies afavoriran l’enriquiment il·limitat d’empreses i individus propers a l’Estat, atès que se’ls anul·larà la competència. Aquest sistema mercantilista crearà necessitats inútils per als nadius i buscarà el manteniment perpetu del subdesenvolupament de les colònies —tant americanes, africanes com asiàtiques— amb el propòsit d’anul·lar possibles competidors directes amb la metròpolis.

I per reblar el clau, l’alt funcionariat proper al consell del rei també hi jugarà un paper molt destacat en aquest innovador sistema econòmic, ja que disposava de la capacitat d’agilitzar o endarrerir tràmits burocràtics per afavorir uns o altres. Per tant, serà inevitable l’aparició d’un comerç il·lícit i paral·lel entre colònies i propiciarà que molts empresaris, tant grans com petits, cerquin la manera de burlar-se dels controls burocràtics imposats per la mateixa Corona. 

Actuant com a nou-rics, els primers imperis colonials —principalment Castella— gastaran una quantitat indecent de recursos econòmics per a construir el seu concepte de civilització. Aquesta obsessió —de vegades incontrolada— els portarà a embarcar-se en infinitat de conflictes de tota mena, com ara: disputes teològiques, conflictes familiars, afers comercials o fastuoses construccions megalòmanes.      

Finançant l’imperi amb metalls preciosos

Coincidint amb el moment de major extracció econòmica de les colònies americanes —entre finals XVI i principis del XVII— Castella destinarà més de 7 milions de ducats al manteniment de la seva flota al Mediterrani durant la famosa batalla de Lepant. En uns set anys aproximadament, es gastarà la barbaritat d’11,7 milions de ducats per a finançar les innumerables campanyes de Flandes.

Per commemorar la victòria a la batalla de Saint-Quentin contra les tropes franceses, es destinaran prop més de 6,5 milions de ducats per a construir el fastuós Reial Monestir de Sant Llorenç de l’Escorial. Gràcies a la construcció i posada en marxa de la Grande y Felicísima Armada, la conegudíssima Armada invencible pels seus adversaris, enviaran 9 milions de ducats directament al fons del mar. I com no podia ser d’una altra manera, aquesta civilització catòlica i universal necessitarà la construcció d’una nova capital a la riba del riu Manzanares. Per al lector que tingui curiositat per la conversió, el ducat del segle XVI i de començaments del segle XVII tindria actualment una equivalència d’uns 167,1 euros. Cert, les xifres són… esfereïdores!

Per tant, entre el 1500 i el 1650, la monarquia castellana —i per proximitat, la resta de monarquies europees— viurà dins d’una veritable bombolla econòmica generada per l’entrada massiva dels metalls preciosos. Els darrers estudis estimen que la Corona castellana hauria extret de les colònies americanes unes 17.000 tones de plata i unes 70 tones d’or. Aquesta borratxera de metalls conduirà a l’Estat a tenir una visió tergiversada de l’economia real.

La paradoxa es produirà quan, malgrat la ingent entrada d’or i de plata i el cobrament d’impostos elevats, no arribaran a cobrir totes les despeses produïdes per l’Estat. Tinguem present que la Corona castellana només utilitzarà aquesta extraordinària riquesa per a finançar tots els deliris de grandesa de les elits castellanes, que en la majoria de les vegades toparà directament amb les necessitats reals de la població. Per aquest motiu, quan les oligarquies d’un país estan més interessades a treballar per la fastuositat que no pas per les possibilitats reals que ofereix la reinversió de capitals, tot plegat condueix a la destrucció del propi teixit productiu. 

Endeutament de la Corona castellana

A mitjan segle XVII, la Corona castellana arribarà a tenir un deute econòmic de més de 100 milions de ducats. Aquest deute gegantí els obligarà a declarar successives suspensions de pagaments. Per a tapar aquest forat, la Corona es veurà obligada a emetre gran quantitat de deute públic que anirà a parar a mans dels principals bancs europeus, com ara la banca alemanya —els Fugger o els Welser— i la banca genovesa dels Spínola, Centurione, Balbi, Strata i, sobretot, Gio Luca Pallavicino. La Corona pagarà els Welser a través de la concessió de l’explotació de les mines de Mèxic i el dret de conquesta sobre extensos territoris a les actuals Veneçuela i Colòmbia. Per la seva banda, els Fugger aconseguiran totes les concessions comercials sobre els territoris de Xile i el Perú. Actualment, són unes de les famílies més poderoses del continent. I, tots els luxosos palaus de l’strada nuova de Gènova, artèria del luxe de la ciutat, encara avui constitueixen la concentració més gran de residències aristocràtiques de tota Europa.

Davant les successives crisis financeres que la Corona castellana començarà a patir, molts empresaris europeus residents a les colònies americanes preferiran no embarcar els seus metalls preciosos cap als ports castellans —monopoli concedit a Cadis i Sevilla— per por a les massives confiscacions decretades per la Corona. Per això, buscaran invertir els seus actius en altres sectors emergents de l’economia colonial de finals del segle XVII, com seran l’agricultura, la ramaderia i la producció de manufactures. 

Per tant, la Corona castellana es veurà obligada a cercar noves fonts regulars d’ingressos. Per aquest motiu, posarà en marxa l’ambiciós pla del ministre del rei —el comte duc d’Olivares— conegut com la Unión de Armas, el qual pretendrà que cada regne que formi part de la Monarquia Hispànica —o sigui, principalment Portugal i la Corona d’Aragó— aportin un nombre determinat de diners i soldats.

Flexibilitzant el monopoli comercial

Portugal, que formava part de la Monarquia Hispànica des de finals del segle XVI, es negarà a concedir qualsevol aportació econòmica de més, donat que Castella explota les seves colònies, la qual cosa acabarà amb un conflicte bèl·lic que durarà més de 28 anys. Finalment, amb el suport econòmic d’Anglaterra i Holanda, Portugal aconseguirà deslligar-se del control dels Àustries, però el preu que haurà de pagar comportarà la cessió d’importants territoris del Brasil i el canvi de titularitat sobre les colònies de Ceilan —actual Sri Lanka—, Ciutat del Cap, Goa, Bombai, Macau i Nagasaki, entre d’altres.

Pel que fa a la Corona d’Aragó, l’oligarquia castellana no calibrarà la situació correctament quan accepti que el rei Felip IV juri les constitucions catalanes, condició sine qua non per obtenir els fons desitjats. La ignorància sobre les lleis que regulaven les funcions del rei dins dels territoris catalans serà el focus d’importants discussions institucionals, puix el rei —dins del Principat— estava obligat per llei a donar explicacions sobre la utilització dels recursos concedits. Per la seva banda, els catalans estaven més interessats a aprovar les seves propostes de noves constitucions catalanes i que s’atenguessin els greuges, que no pas a participar en guerres absurdes.

Però a la gènesi del debat institucional —entre Castella i el Principat— hi trobem un problema molt més profund. Si des de finals del segle XVI, Castella havia transitat cap a un sistema polític de caràcter absolutista, on el poder només resideix en una sola persona, la qual decideix sense haver de rendir comptes a cap parlament, al Principat passava el contrari, on les Corts Generals de Catalunya havien esdevingut l’òrgan legislatiu que representava tots els estaments de la societat, inclòs el rei.

L’entrada constant de metalls preciosos dins l’economia castellana es mantindrà estable fins a mitjan segle XVIII, però només un percentatge molt ínfim restarà dins del sistema econòmic castellà, atès que la resta continuarà utilitzant-se per a eixugar el monstruós deute de l’Estat. La historiografia estima que fins a l’any 1820, l’Estat espanyol no es recuperarà d’aquesta grandiosa despesa i serà —en gran part— pel fet d’haver-se annexionat l’economia productiva de tota la franja mediterrània peninsular a principis del segle XVIII. 

El sistema de privilegis i monopolis desenvolupats per la política comercial borbònica continuarà fent aigües i es veurà en la necessitat d’introduir nous agents per a garantir la viabilitat del comerç amb Amèrica. Per tant, amb el Reial decret de Lliure Comerç del 2 de febrer de 1778 trencarà definitivament el monopoli de Cadis i Sevilla i afavorirà el comerç directe de Catalunya amb Amèrica, que aportarà una nova manera de fer. Actualment, i curiosament, el 34% del PIB de l’Estat espanyol el continua aportant l’economia productiva de tota la franja mediterrània peninsular. Doncs, res és casual…

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La confiança és l’ingredient fonamental de l’economia moderna. Sense ella, els mercats tendeixen a desplomar-se com un castell de naips. Des d’11Onze, repassem 11 moments de la història en què la histèria s’ha apoderat dels inversors i l’economia ha pagat les conseqüències.

Ja en l’Edat Antiga es poden trobar els primers capítols de pànic financer. Tot i això, ha estat amb el desenvolupament del capitalisme i els sistemes financers moderns quan s’han multiplicat els episodis d’histèria col·lectiva, ja que la confiança ha guanyat pes com la pedra angular de tot l’entramat econòmic.

La realitat de l’economia productiva no canvia radicalment d’un dia per a un altre. No es poden construir ni destruir moltes fàbriques en un breu espai de temps, però un succés puntual pot alterar completament la percepció dels inversors i desencadenar una crisi de grans proporcions.

Mentre tothom vol comprar, els preus no deixen de pujar i l’economia sembla gaudir d’una salut de ferro, però quan, per alguna raó, s’imposa la febre venedora, l’efecte bola de neu pot arrasar qualsevol estructura econòmica. Aquí tens alguns dels moments més paradigmàtics de pànic financer dels últims segles.

Febre de les tulipes

Les tulipes es van fer molt populars als Països Baixos entre finals del segle XVI i principis del XVII. Com són flors de temporada, es va crear un mercat de futurs i l’especulació va fer que els preus es disparessin entre 1636 i 1637, en la considerada com a primera bombolla econòmica de la història capitalista. Al final la bombolla va esclatar, va provocar la ruïna de molts inversors i gairebé va provocar el col·lapse de l’economia holandesa. En el segle següent el fenomen de les bombolles es va reproduir al Regne Unit amb la Companyia de les Mars del Sud i a França amb la Companyia del Mississipí.

Crisi de crèdit de 1772

L’optimisme per la marxa de l’Imperi Britànic va provocar una ràpida expansió del crèdit al Regne Unit. L’eufòria va arribar a un abrupte final el 8 de juny de 1772, quan un banc es va enfonsar a causa de les pèrdues en les seves inversions i un dels seus socis va fugir a França. La notícia es va difondre ràpidament i va desencadenar el pànic bancari a Anglaterra, amb llargues cues als bancs per exigir la retirada dels seus diners. La crisi es va estendre ràpidament a altres parts d’Europa i les colònies britàniques d’Amèrica. Les posteriors dificultats per les quals va travessar la Companyia de les Índies Orientals a causa de l’escassetat d’efectiu va portar al govern britànic a aprovar l’any següent una llei que li concedia el monopoli de la venda de te a Amèrica del Nord. Les protestes acabarien per provocar la independència dels Estats Units.

Pànic de 1873

Va ser el causant de la primera “Gran Depressió”, una denominació que després es va associar a la crisi dels anys trenta del segle XX als Estats Units. A Europa, al col·lapse de la Borsa de Viena li van seguir les fallides de diversos bancs a Àustria i Alemanya. Als Estats Units, l’enfonsament de diverses entitats bancàries va provocar que la Borsa de Nova York interrompés les seves operacions per primera vegada en la seva història. Diversos països a un costat i un altre de l’Atlàntic van patir un prolongat estancament econòmic. La desmonetizació de la plata a Alemanya i als Estats Units, l’augment de les inversions especulatives, la inflació i la Guerra Franco-Prussiana van ser algunes de les causes del desastre.

Recessió de 1914

A mesura que la Primera Guerra Mundial semblava cada vegada més inevitable, l’afany venedor en els mercats globals va anar augmentant. Al final, es va desencadenar el pànic entre els inversors, que tractaven de desfer-se d’accions i bons per acumular or. El mercat borsari dels Estats Units i la Borsa de Londres van haver de tancar el 31 de juliol i no van reobrir fins a diversos mesos després. La crisi es va contagiar a desenes de països i la majoria de borses del món també van haver de tancar en els següents dies i setmanes.

Crac de 1929

Els bojos anys vint van portar al crac de Wall Street l’any 1929 i la Gran Depressió que va venir a continuació. La bonança econòmica havia estimulat l’especulació en la borsa, moltes vegades gràcies a préstecs que es concedien alegrement. Només en les primeres setmanes d’octubre d’aquest any les cotitzacions borsàries van arribar a pujar un 300%. Però el 24 d’octubre, en el que es coneix com el Dijous Negre, la Borsa de Nova York va patir la pitjor devallada de la seva història. Milers d’inversors ho van perdre tot de la nit al dia i el pànic es va generalitzar. Al final, la crisi va travessar fronteres i va provocar una depressió econòmica mundial. Només als Estats Units uns 15 milions de persones es van quedar sense feina en els anys següents.

Crisi del petroli de 1973

L’enviament d’armes a Israel durant la Quarta Guerra Àrab-Israeliana va provocar l’embargament de petroli als Estats Units i els seus aliats per part de l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP), integrada majoritàriament per països àrabs. Això va donar lloc a un període d’estagflació en les economies occidentals, caracteritzat per una elevada inflació a causa del repunt dels preus del petroli i l’estancament econòmic. Al Regne Unit es va arribar a racionar el subministrament elèctric.

Dilluns Negre de 1987

Després de cinc anys de febre alcista en les Borses, el 19 d’octubre de 1987 els mercats de valors de tot el món es van enfonsar en un breu espai de temps. La devallada es va iniciar a Hong Kong i la histèria financera es va propagar cap a l’oest a mesura que les Borses europees i nord-americanes anaven obrint. L’índex Dow Jones va perdre més d’un 22% en aquesta jornada. Les turbulències dels següents dies van fer que els descensos en molts mercats borsaris superessin el 20% i a Nova Zelanda es va arribar al 60%.

Crisi asiàtica de 1997

La crisi es va iniciar a Tailàndia i es va estendre ràpidament a altres països com Indonèsia, Malàisia, Singapur, Hong Kong i Corea del Sud. Els fluxos de capital especulatiu davant l’elevat creixement dels anomenats “tigres asiàtics” havia generat un excés de deute en les economies d’aquests països. El fet que el govern tailandès es veiés obligat a abandonar el tipus de canvi fix enfront del dòlar nord-americà al juliol de 1997 va desencadenar una onada de pànic en els mercats financers asiàtics i el retorn de milers de milions de dòlars d’inversió estrangera. El Fons Monetari Internacional va haver de sortir al rescat de les economies més afectades per evitar impagaments.

Bombolla de les ‘puntcom’

Algú es recorda de Terra? Va sortir a Borsa el 17 de novembre de 1999 i el primer dia es va revaloritzar un 184%. Després de revaloritzar-se més d’un 1.000% en un trimestre a principis de l’any 2000, el valor de les accions es va desplomar en la Setmana Santa d’aquell any. Tres anys després, Telefónica va acabar recomprant les accions a menys de la meitat del preu al qual van sortir inicialment. Va ser una de les nombroses empreses ‘puntcom’ que, amb l’eclosió d’Internet a finals dels noranta, van veure com se sobredimensionava el seu valor. Es calcula que només en l’Estat espanyol entre 1999 i 2000 es van llançar més de mil empreses el model de negoci de les quals girava entorn d’Internet. Després de l’esclat de la bombolla l’any 2000, molt poques ‘puntcom’ van acabar sobrevivint.

Crisi financera de 2008-2009

El 15 de setembre de 2008 Lehman Brothers, el quart banc d’inversió més gran del món, es va declarar en fallida. Va ser la constatació d’una situació insostenible que va fer que els mercats immobiliari i financer es desplomessin, també al nostre país. Fins llavors, els bancs d’Estats Units havien estat concedint préstecs a clients de dubtosa solvència i els havien reempaquetat com a productes financers “segurs” que es venien a institucions financeres de tot el món. Mentrestant, aquí vivíem la nostra particular bombolla immobiliària, que semblava no tenir sostre. La festa va acabar amb la crisi financera més greu des de la Gran Depressió i una factura milionària per als contribuents, que van haver de salvar al sector bancari.

Pandèmia de COVID-19

L’aparició de la COVID-19 va inocular la por en els mercats de tot el món en els primers mesos de 2020. El que inicialment semblava ser un problema estrictament xinès, es va convertir en poques setmanes en un malson global, que incloïa dues crisis interdependents: una sanitària i una altra econòmica. En menys d’un any van morir milions de persones i el PIB mundial va caure gairebé un 6%, segons les dades del Banc Mundial.

Tots aquests exemples ens mostren com l’eufòria o el pànic poden condicionar la visió de la realitat econòmica. La història està plena de bombolles i cants de sirena que s’han d’evitar.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

El mapa polític de l’Europa de finals del segle XV es configura després d’infinitat d’esdeveniments socials, polítics i econòmics de caràcter conflictiu ocorreguts durant el segle anterior i amb una població reduïda a menys del 50% a causa de la Pesta Negra. La nova geografia política sorgida d’aquest procés mostrarà una gran varietat de formes institucionals del poder. Al costat de les dues herències del Baix Imperi cristià —el Sacre Imperi i el Papat—, les monarquies feudals sortiran àmpliament reforçades de tot aquest atzucac estructural, la qual cosa les legitimarà per a governar d’una manera diferent i les portarà a construir un nou concepte d’Estat.

Per a sustentar tota aquesta nova concepció de l’Estat, les monarquies europees buscaran els mecanismes bàsics que els permeti consolidar noves estructures estatals amb un caràcter marcadament centralitzador i unipersonal. Per aquest motiu, primer combatran enèrgicament contra totes aquelles famílies poderoses —els Armagnac, els Lancaster, els Bragança, els Mèdici o els Colom— que tinguin la capacitat de disputar les seves decisions. El combat no sempre serà per mitjà de l’ús de la violència, sinó que es començaran a crear complots per deslegitimar-los o se’ls aplicarà una mil·limètrica política matrimonial d’antropofàgia territorial a fi d’ampliar les propietats estatals de forma permanent, sense la necessitat d’un vessament de sang.

La nova concepció política durà a terme un clar arraconament dels òrgans més representatius de la ciutadania —com ara les Corts, els Estats Generals o les Dietes— els quals seran substituïts per un potent consell del rei, molt més especialitzat. D’aquesta manera, l’Estat multiplicarà la seva presència en el territori a través de la creació d’una potent xarxa administrativa vinculada a les diferents activitats del nou sistema de gestió. En poc temps, apareixerà el funcionariat, que esdevindrà vitalici en finalitzar el segle i que permetrà a un segment de la població enriquir-se il·limitadament pel sol fet de treballar a prop del poder. 

Fins aquest moment, les monarquies s’havien finançat amb els seus propis recursos a través de rendes ordinàries vinculades als drets senyorials o els beneficis produïts per les seves possessions, ja fos per l’explotació dels boscos, l’encunyació de monedes o el tràfic d’esclaus. Però ara això ja no seria suficient.

Un canvi de paradigma econòmic

Les monarquies europees calmaran la seva ambició a través de la imposició d’una triple estratègia: primer, convertiran aquells subministraments del sistema feudal en regulars i en abundants, la qual cosa farà aparèixer infinitat de fons de finançament extraordinaris sobre les persones i els béns, com ara les taxes sobre els intercanvis, la famosa gabella sobre la sal o els impostos sobre els habitatges, els focs, entre d’altres; segon, crearan la necessitat de consum, com per exemple nous hàbits alimentaris o la introducció de la moda en la necessitat de vestir; i tercer, forçaran alliberar-se de la necessitat habitual d’haver de demanar consentiment als seus súbdits, els quals —encara representats en òrgans institucionals— toparan amb l’argument que “en temps de pau aquesta petició és del tot innecessària”. Però l’element clau i fonamental que permetrà que tot aquest nou engranatge funcioni a la perfecció serà la creació d’un exèrcit permanent, orientat a controlar l’interior —entre amenaces i persuasions— i a projectar el poder del monarca vers l’exterior. 

L’or continuarà essent el principal problema de l’economia europea atès que encara serà del tot necessari per als intercanvis. Des de l’Antiguitat, la relació Orient-Occident havia passat per infinitud d’alts i baixos, però la seva balança comercial sempre havia estat deficitària —respecte a l’or— atès que el continent asiàtic era pobre en jaciments del preuat metall preciós. L’únic or que arribava amb certa regularitat a Europa —des del segle X— era l’or sudanès, però aquest mai arribarà a satisfer les necessitats de l’economia feudal.

L’estudi i valoració dels clàssics grecollatins

L’atmosfera d’un fort dinamisme econòmic impregnarà tot aquest període, el qual obligarà les monarquies europees a buscar nous camps d’acció i noves fonts de beneficis que permetin mantenir les noves i costosíssimes estructures d’Estat. Europa esdevindrà un espai massa petit per a satisfer la ‘grandeur’ dels naixents Estats moderns, però sobretot testimoniarà un dèficit de matèries primeres. Aleshores serà quan apareixerà el veritable desig d’acostar-se fins a l’origen de les fonts de l’or africà o les espècies orientals.

La cosmovisió de la societat medieval estava condicionada per la religió, les llegendes imaginàries i la desconeixença geogràfica, però això canviarà radicalment a partir del Quattrocento amb la recuperació de manuscrits grecs ignorats per l’Església —que controlava la cultura— atès que eren considerats textos pagans. Amb la introducció de les regles bàsiques sobre la correcta traducció llatina —promoguda per Petrarca i Boccaccio— s’aconseguirà transcriure correctament aquests manuscrits que cobraran un nou sentit. Les relectures de gran quantitat de textos clàssics —com ara Euclides, Pitàgores, Ptolemeu, Eratòstenes i molts d’altres— permetran construir un nou pensament crític que conduirà als savis humanistes a voler verificar quanta certesa contenen els textos antics sobre el món. 

Aquest humanisme afavorirà el trencament definitiu amb la tradició medieval i exaltarà les qualitats pròpies de la naturalesa humana. Permetrà descobrir el jo humà i li donarà un sentit racional a la seva existència. Aquest antropocentrisme deslligarà l’ésser de la meravella metafísica i el situarà davant les portes de la curiositat empírica. La divulgació d’aquest pensament innovador serà possible gràcies la invenció de la impremta de tipus mòbils. Però aquest canvi mental també facilitarà que un reduït grup de persones —instal·lades tant a Sagres com a Nuremberg— comencin a experimentar i aplicar mètodes científics moderns basats en les matemàtiques i l’astronomia, els quals alteraran la cosmovisió universal.

La conquesta i explotació colonial

Tot plegat possibilitarà que ambiciosos homes de negocis es llencin a la cerca de rutes marítimes que els condueixin a nous territoris on trobar abundants productes que els permetin satisfer la creixent demanda dels mercats europeus. I en aquest context, l’Estat afavorirà aquesta economia expansiva participant —de forma indirecta— en les aventures comercials d’aquests atrevits emprenedors que mostraran molta audàcia però poca experiència atlàntica.

L’atzar i els alisis conduïren als primers navegants a la zona més poblada del continent americà. La superfície terrestre del “Nou Món” —sumant tant el nord com el sud— suposa una àrea de 42,5 milions de km2. Abans de l’arribada dels europeus, s’estima que vivien a tot el continent uns 100 milions de persones, en contraposició als 1.000 milions que hi viuen actualment. I d’aquests, uns 80 milions de persones vivien a la franja que va entre Mèxic i el Perú. Per altra banda, en el progressiu descens vers al sud del continent africà, els europeus descobriren que el món musulmà hi havia penetrat molt més enllà del que pensaven. Més enllà de la línia de l’equador s’endinsaren per un món totalment desconegut i descobriren l’Àfrica negra. Amb una àrea de 32 milions de km2, les estimacions actuals parlen d’uns 60 milions de persones que podrien viure en tot el continent africà a finals del segle XV.

Des del principi dels viatges cap a l’oest, els primers navegants van tenir la certesa i la consciència que allí on havien arribat no eren les Índies Orientals, sinó que es tractava d’un territori completament diferent. I en adornar-se d’aquest fet, l’Estat va desplegar tota la seva moderna maquinària jurídica i administrativa per a posseir-lo legítimament. Sense encomanar-se a ningú i per dret de conquesta, les monarquies europees van començar a adjudicar-se la propietat d’aquells territoris tot ignorant la població autòctona. En aquest punt, la religió hi va jugar un paper clau per a justificar la destrucció, aniquilació i extermini de les cultures ancestrals que hi vivien harmònicament. Un camí similar seguirà el continent africà, encara que aquest procés s’iniciarà uns cent anys més tard.

A mesura que els nouvinguts —ja en nom de la Corona— van anar endinsant-se per aquests nous territoris, descobririen que els metalls preciosos no eren l’única font de riquesa. En menys de cinquanta anys, els mercats europeus seran abastits, en quantitats impensables fins aleshores, d’infinitat de productes tropicals, com ara el pebre, el sucre, el cotó o el tabac. La façana atlàntica veurà créixer una important xarxa portuària que anirà des de Cadis fins a Anvers i vertebrarà un nou espai econòmic. I aleshores, la Corona s’autodefinirà Imperi, sempre, amb un sol radiant!

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El conflicte a Ucraïna és l’últim exemple que ha posat de manifest la creixent importància de les sancions econòmiques com a instruments de coacció en les relacions geopolítiques internacionals. Analitzem com el SWIFT, un protocol de comunicació entre bancs, ha esdevingut una arma estratègica d’Occident.

L’origen de les telecomunicacions entre les xarxes bancàries globals es remunta a mitjans del segle XIX, quan el recentment desenvolupat telègraf elèctric va permetre unes comunicacions més àgils entre mercats borsaris. El telègraf establia un sistema de negociació continu, de quasi temps real, que reduïa les diferències entre els preus dels valors de mercats separats per grans distàncies geogràfiques.

L’any 1872, la Western Union va fer servir la seva xarxa telegràfica existent per llançar el primer servei de transferències electròniques que va ser àmpliament emprat. Un remitent pagava diners a una oficina telegràfica, i l’operador transmetia un missatge per permetre la transferència de diners a una altra oficina, que mitjançant contrasenyes i llibres de codis era verificada perquè els fons fossin lliurats a un destinatari.

A principis del segle XX el telègraf va ser lentament substituït per les màquines de teletip o tèlex, un sistema desenvolupat per Alemanya que aprofitava les línies telegràfiques i permetia als usuaris escriure un missatge en algun lloc i imprimir-lo en l’altre costat del món. Tot i que tèlex va proporcionar al sector bancari una plataforma bàsica per als negocis, i un mitjà operatiu a través del qual podien començar a expandir-se, la necessitat d’assegurar-se que els missatges fossin segurs i precisos afegia molta complexitat al sistema, que aviat es va veure incapaç d’assumir la pressió d’un món financer cada cop més globalitzat.

A mesura que l’increment de transaccions va fer evident que els límits d’aquest sistema de comunicació suposaven una restricció per a l’expansió del negoci bancari, els bancs, especialment els europeus, van decidir explorar altres opcions. Una decisió esperonada per un subsidiari del banc americà, el First National City Bank (FNCB), que volia obligar els altres bancs a fer servir el seu sistema de tèlex patentat. Un ultimàtum que va horroritzar els bancs europeus, que veien com es passava d’un sistema basat en la cooperació entre rivals a un monopoli a les mans del soci americà.

Els bancs de 15 països van crear una empresa privada, SWIFT, les sigles en anglès de Society for Worldwide Interbank Telecommunication o Societat per a les Comunicacions Interbancàries i Financeres Mundials, amb seu a Brussel·les, i dirigida com una empresa cooperativa global. SWIFT va simplificar els procediments i minimitzar els errors fent servir un format estandarditzat de missatgeria que va ser adoptat globalment.

Xarxes de comunicació i la coerció estatal

L’estira-i-arronsa entre el nou i vell continent pel control d’un sistema global de comunicacions interbancàries va posar de manifest un fenomen que ja s’havia vist amb l’aparició del telègraf durant l’època colonial. Mentre que aquests sistemes de comunicació no es van crear pensant en la geopolítica, era inevitable que els grans actors de l’economia global els utilitzessin com a eines per controlar, espiar i castigar altres estats que competeixen pels mateixos interessos.

Un fet que no deixa de ser irònic en el cas de SWIFT, creat per Europa per mantenir la seva sobirania respecte dels Estats Units, però que finalment ha estat incapaç de resistir-se a obeir les ordres de Washington, fins i tot quan van en contra d’interessos europeus, com va passar quan el president Donald Trump va abandonar unilateralment l’acord nuclear amb l’Iran.

Els politòlegs Henry Farrell i Abraham Newman ho defineixen com a interdependència armada, “weaponized interdependence”. Pel que fa al SWIFT, expliquen: “En aquest món, les xarxes que permeten la interdependència global ja no serveixen com a mitjans neutrals de transmissió d’informació o diners. Per contra, s’estan convertint en les eines de projecció de poder dels grans estats”.

L’ús de sancions per part del govern americà, contra enemics i aliats, purament per interessos econòmics i geopolítics, no va començar amb l’administració del president Donald Trump, però és cert que Trump va fer una expansió sense precedents de les mesures econòmiques punitives per promoure l’agenda de la seva administració. Un abús d’una posició de privilegi que inicialment dona bons resultats, però que és contraproduent a llarg termini quan altres estats qüestionen les aliances amb els Estats Units, i busquen alternatives a les eines monetàries lligades al poder hegemònic d’aquest país.

Sistemes alternatius i les criptomonedes

Les últimes sancions econòmiques a Rússia, i l’exclusió d’alguns dels seus bancs del sistema SWIFT, segueixen la mateixa tendència dels últims anys, i no fan més que consolidar els esforços per part de la Xina, Rússia, i fins i tot la Unió Europea, per buscar sistemes alternatius que puguin blindar les seves economies. Una nova sacsejada del sistema que podria desencadenar una reacció de canvi en cadena.

El 2017, Rússia va posar en funcionament el Financial Messaging System of the Bank of Russia (SPFS), equivalent al SWIFT, i el 2015, la Xina va llançar un sistema semblant anomenat The Cross-Border Interbank Payment System (CIPS). Dos sistemes alternatius que encara queden lluny de poder substituir totalment al SWIFT, però que si més no ajuden a reduir l’efectivitat de les possibles sancions imposades a bancs d’aquests dos països per deixar-los fora del protocol de comunicació interbancària establert pels bancs occidentals.

Per altra banda, la revolució de les criptomonedes basades en les cadenes de blocs són una altra eina que països com Corea del Nord i l’Iran ja han utilitzat per eludir sancions econòmiques, i l’exclusió dels seus bancs de l’ecosistema del SWIFT. El ruble digital és només una de les diverses eines digitals mitjançant les quals el govern rus pot impulsar el comerç bilateral amb països aliats, tal com ja ha fet la Xina amb el yuan digital.

Això no obstant, és indubtable que l’ús de sancions econòmiques tindran un impacte significatiu en l’economia de Rússia, i en menor mesura en la de la Unió Europea. Tanmateix, també és evident que l’abús d’aquesta eina de persuasió o càstig n’està minvant la seva efectivitat i promovent la creació de sistemes alternatius, que en última instància són inevitables en un escenari geopolític global multipolar, que ja no es conforma a estar sotmès a les imposicions i interessos d’un sol país.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Sens dubte, l’or no és d’aquest planeta. Els científics coincideixen que va arribar a la Terra per una pluja de meteorits. El seu origen pot estar en l’explosió d’una supernova o en el xoc de dues estrelles de neutrons.

L’or que coneixem és un mineral massa preciós per a tenir un origen vulgar. De fet, prové d’una cosa tan brillant com les estrelles i va arribar a la Terra fa uns quatre mil milions d’anys, molt després de la formació del nucli del nostre planeta.

En els seus inicis, fa uns 4.500 milions d’anys, la Terra era bàsicament una bola de magma. Durant el procés de refredament, els materials més densos es van anar enfonsant cap al centre. Per això es van veure arrossegats fins al nucli, compost sobretot per ferro, la major part dels metalls més pesants.

D’aquí ve que no s’entengués la gran quantitat d’or i altres metalls preciosos presents en l’actualitat en el mantell de la Terra. Diverses recerques científiques han conclòs que la presència d’aquest or només es pot explicar per l’impacte de meteorits carregats d’aquest i altres metalls preciosos.

Una de les recerques, publicada en la revista ‘Nature’, calcula que la tempesta de meteorits va poder aportar a la Terra uns 20 trilions de tones de material. I un altre estudi, publicat en l’en la revista ‘Science’, considera que el nostre planeta no hauria estat l’únic receptor d’aquests minerals, ja que també haurien arribat a Mart i a la Lluna de manera similar.

D’on provenia l’or?

Els científics creuen que l’or, igual que la majoria dels elements més pesants que el ferro, es produeix tant per nucleosíntesi de supernoves com per la col·lisió d’estrelles de neutrons. Però es desconeix quin d’aquests dos processos va originar l’or que actualment podem extreure del mantell de la Terra.

A l’interior de les estrelles es produeixen constants processos de fusió nuclear. L’element més abundant i més simple és l’hidrogen, els àtoms del qual contenen un electró i un neutró. Quan es fusionen dos d’aquests àtoms a causa de la pressió i la gravetat, es produeix un àtom d’heli. Al seu torn, la fusió de l’heli produeix liti. I els processos de fusió continuen fins a arribar al ferro, que es comença a formar quan en l’estrella ja no queda més combustible que fusionar.

Les supernoves són estrelles massives que ja no poden desenvolupar reaccions termonuclears en el seu nucli. La pressió les porta a contreure’s sobtadament i col·lapsar. És en aquest procés on molts científics pensen que es formen materials pesants com l’or, encara que alguns astrofísics dubten que el flux de neutrons a l’interior de la supernova sigui suficient per a formar elements pesants en la quantitat necessària.

L’altre possible origen per al nostre or seria un xoc d’estrelles de neutrons, que es formen després del col·lapse de les supernoves. Molt recentment, el 17 d’agost de 2017 es va detectar un d’aquests esdeveniments cataclísmics. S’estima que van col·lidir dues estrelles de neutrons de només uns deu quilòmetres de diàmetre que contenien tanta matèria com el Sol.

En opinió dels científics, un esdeveniment d’aquest tipus va poder generar tant or com la massa de la Terra. Per a això és necessari que el ferro es trobi en un entorn molt ric en neutrons per a poder capturar-los amb gran rapidesa. Com a part d’aquests neutrons sofreixen una ràpida desintegració radioactiva i es converteixen en protons, el ferro, que té 26 protons i 30 neutrons, pot transformar-se en or, que consta de 79 protons i 118 neutrons.

La precipitació de l’or

Segons les principals teories vigents, la gran pluja de meteorits amb els metalls preciosos va provocar una agitació del mantell de la Terra que finalment va acabar generant l’aparició dels dipòsits d’aquests minerals. Els asteroides s’haurien introduït en el mantell terrestre gràcies als enormes processos de convecció.

L’or es troba principalment en àrees amb activitat sísmica o volcànica, que provoquen que l’or surti a la superfície. Durant els terratrèmols, les variacions en la pressió al llarg de la falla poden fer que l’aigua de la roca s’evapori ràpidament. I les substàncies que es dissolen en l’aigua, com l’or i els silicats, precipiten més tard en la superfície. En el cas dels volcans, durant les erupcions expulsen molts minerals que es troben en capes més profundes del mantell terrestre, i un d’ells és l’or.

Tot i que és possible trobar or a tot el món, la distribució geogràfica és molt desigual. Els Estats Units, el Canadà, Austràlia, la Xina, Rússia i Sud-àfrica són els països amb una major concentració d’aquest metall preciós.

El primer capítol de la sèrie The Golden Thread, que aborda la importància que ha tingut i té l’or en diferents àmbits de la nostra vida, incideix en l’origen de l’or i el paper fonamental que ha jugat aquest metall preciós en l’exploració de l’espai.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

A la Unió Europea, les dones cobren de mitjana un 13% menys que els homes. I la desigualtat salarial a Catalunya encara és major, ja que frega el 20%. Letònia i Estònia són els únics estats de la UE amb una major desigualtat salarial. Per sort, el problema podria reduir-se gràcies a les noves normes de transparència salarial.

Segons les últimes dades de l’Idescat, les dones a Catalunya cobren un 20% menys que els homes. Mentre que la mitjana del salari brut anual dels homes es va situar l’any 2020 per sobre dels 30.000 euros, el de les dones no va assolir els 24.100 euros. El percentatge és bastant pitjor que el de la Unió Europea, on les dones cobren de mitjana un 13% menys que els homes per hora treballada. De fet, Letònia i Estònia són els únics estats de la UE amb una escletxa major que Catalunya.

El principi d’igualtat de retribució està consagrat en l’article 157 del text fundacional de la Unió Europea. Tot i això, la bretxa salarial de gènere gairebé no s’ha reduit en una dècada, ja que ha passat del 15,8% l’any 2010 al 13% l’any 2020. Per això el 22 de febrer es commemora el Dia Europeu de la Igualtat Salarial, que pretén posar el focus en el problema per a que els membres de la UE prenguin mesures.

Cal tenir en compte que existeixen diverses desigualtats subjacents a aquesta bretxa salarial. No sols és que les dones guanyin menys que els homes quan fan el mateix treball. A més, les dones estan sobrerepresentades en sectors de remuneració relativament baixa, com la prestació de cures i l’educació, mentre que l’anomenat sostre de vidre provoca una infrarepresentació femenina en els càrrecs directius.

Transparència contra la desigualtat

Per sort, la presidència txeca i el Parlament Europeu van arribar al desembre a un acord provisional sobre les normes de transparència retributiva. Aquest facultarà a les dones per a que puguin aplicar el principi d’igualtat de retribució per un mateix treball mitjançant un conjunt de mesures vinculants en matèria de transparència retributiva.

Per evitar la discriminació, les empreses hauran d’assegurar-se que els seus empleats poden accedir als criteris per determinar la remuneració i els possibles augments salarials. Els treballadors i els seus representants també tindran dret a sol·licitar i rebre informació sobre el seu nivell retributiu individual i sobre els nivells retributius mitjans dels treballadors que facin el mateix treball o un treball d’igual valor, desglossats per sexes.

Les empreses amb una plantilla de més de 100 persones també hauran d’informar sobre la bretxa salarial entre treballadores i treballadors. Quan existeixi una diferència en el nivell salarial mitjà entre homes i dones d’almenys un 5% sense justificar, l’ocupador haurà de fer una avaluació que inclogui mesures per a corregir les diferències salarials injustificades.

Sancions per als infractors

Si l’ocupador no respecta el principi d’igualtat de retribució, els treballadors tindran dret a reclamar una indemnització. Els tribunals podran ordenar a l’empresa que posi fi a la infracció i adopti mesures correctores. Tant els organismes d’igualtat com els representants dels treballadors podran actuar en nom d’un o diversos empleats per fer complir el principi d’igualtat de retribució.

Tant de bo aquests siguin els primers passos cap a una igualtat real entre homes i dones quant a retribucions i oportunitats laborals. Faltarà que els estats membres de la UE adaptin la seva legislació a la nova directiva. Per a això disposen d’un termini de tres anys.

És curiós que Luxemburg, el país que té la mitjana salarial més elevada de la UE, amb més de 70.000 euros a l’any, sigui també el que presenta una menor bretxa salarial de gènere: les dones només cobren un 0,7% menys que els homes, segons Eurostat.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El sol es va pondre. Una llarga nit, freda i decadent, es va estendre per tota la geografia espanyola durant gairebé quaranta anys. Finalment, les armes havien imposat el “jo per sobre de tu”. Però la convicció i tenacitat de moltes dones va permetre capgirar la situació a mesura que avançava el segle. Continuem amb l’exercici històric que ens proposa Oriol Garcia Farré, agent d’11Onze i historiador, sobre la història de la dona contemporània amb l’aportació de Maria Aurèlia Capmany. 

El drama augmentà quan unes 500.000 persones travessaren la frontera amb França entre les acaballes del 1938 i el gener del 1939, fugint de l’horror. De fet, feia mesos que s’intuïa que això passaria. La victòria del feixisme a l’Estat espanyol va ser una realitat a partir de l’abril de 1939, quan es van truncar definitivament les esperances i il·lusions d’una majoria social que havia treballat per crear una societat més justa i igualitària. A partir de llavors, la pau s’imposaria sota l’amenaça constant de presó pels dissidents vers el nou ordre.

El règim imposat a través de les armes estava fonamentat en el nacionalsindicalisme, però després de la Segona Guerra Mundial es veié obligat a transitar cap a una altra concepció del poder amb la finalitat de garantir la seva supervivència. El món sorgit a partir del 1945 ja no seria el mateix que el del final de la Guerra Civil Espanyola, atès que la realitat històrica es construiria a partir de l’enfrontament del blocs capitalista i el comunista.

Fou llavors quan el franquisme va apostar decididament pel nacionalcatolicisme com a articulació social. La retòrica catòlica seria més assumible pels aliats occidentals, guanyadors del conflicte bèl·lic mundial. I la manifestació més visible d’aquesta concepció del poder seria tornar a atorgar l’hegemonia a l’Església, la qual controlaria tots els aspectes de la vida pública i privada de la societat. L’Estat posaria en la nòmina als clergues i dotaria a l’Església d’una àmplia exempció d’impostos i, el més important, li tornaria a atorgar l’absoluta llibertat en la gestió de l’educació. 

Involució del paper de la dona

La dictadura franquista destruiria tots els assoliments aconseguits durant la República. L’Església legitimaria la redefinició del paper de la dona dins la societat. Així, el franquisme frenaria totes les conquestes femenines del període anterior argüint un discurs antifeminista, en el qual la dona es percebria com un ésser inferior a l’home, tant espiritualment com intel·lectualment.

Amb aquest pretext, el nou règim relegaria a la dona a les tasques de la llar, com a mare i com a esposa. Moltes dones patirien la repressió del règim, sobretot en el període 1939-1945. Alimentar, socórrer o curar combatents republicans fou considerat un delicte pel qual moltes dones foren empresonades o ubicades en camps de concentració i, fins i tot, afusellades. Altres, condicionades per la por, silenciaren la seva participació en els camps de batalla, esdevenint un record purament privat.

Tanmateix, el règim va legitimar dues organitzacions juvenils, la Sección Femenina i el Frente de Juventudes, les quals foren constituïdes per adoctrinar tots els joves en els principis del ‘movimiento’. D’aquesta manera, es pretenia construir una nova societat articulada obligatòriament pels nous valors que fonamentaven el franquisme.

Nou gir polític

Cap a finals de la dècada de 1950 alguna cosa va començar a canviar. El fracàs de l’autarquia i la tensa situació internacional, amb la guerra freda de fons, portaran al règim cap a una obligada reorganització de forces en les famílies de poder. Els falangistes, grans dominadors de l’escena política fins aleshores i garants de la simbologia i retòrica  feixista, seran substituïts per joves polítics tecnòcrates vinculats a l’Opus Dei.

Aquest canvi permetrà al règim generar un nou discurs ideològic i projectar una imatge social més moderna vers l’exterior. D’aquesta manera, el ‘desarrollismo’ afavorirà el creixement d’una classe mitjana espanyola que sustentarà el règim durant unes dècades més, però també li causaria l’aniquilació. Aquest aperturisme controlat, per exemple, tolerarà l’edició d’obres en català, però també permetrà rescatar de les golfes de la memòria les reivindicacions sobre l’igualat social de gènere.

La dona a Catalunya

En aquest context va ser quan Maria Aurèlia Capmany i Farnés (1918-1991) va publicar el seu famós assaig ‘La dona a Catalunya’ (1966), una de les obres cabdals per a la recuperació de les reivindicacions del feminisme a Catalunya. Era filla del folklorista Aureli Capmany i Maria Farnés, i neta del periodista i polític catalanista Sebastià Farnés. Des de petita, Maria Aurèlia Capmany va manifestar una habilitat innata per a l’escriptura i  les activitats literàries en general. L’impacte que va suposar el seu assaig li va permetre deixar la docència per dedicar-se íntegrament a les activitats literàries i el teatre.

La tesi principal que planteja Maria Aurèlia Capmany a ‘La dona a Catalunya’ pivota sobre la concepció que no es pot avançar en el problema del gènere si abans no s’arreglen els problemes socials i polítics de Catalunya. I això ho escriu una persona que era dona, catalana i socialista. O sigui, el dimoni per al Règim! 

Un problema palpable

Per a Capmany, el problema de gènere existeix i és palpable dins la societat. El seu assaig manifesta dues problemàtiques importants: per una banda, la definició de les dones com a alteritat i dependència; i, per una altra, les desigualtats socials i l’accés de les dones al món públic. [Recordem-ho, controlat per l’Església.] I, en aquest sentit, la conclusió a la qual arriba Maria Aurèlia Capmany és ben clara: les dones tenen el mateix estatus social que els homes, però només en aparença, perquè la realitat és que totes tenen consciència de la seva manca d’integració, de l’estat d’evolució i de la inestabilitat de la seva inserció a la societat en què viuen.

La dona que treballa pot descobrir fàcilment les condicions objectives de la seva marginació, ja que treballa igual que un home, estudia les mateixes assignatures, obté els mateixos títols que un home, però amb aquests títols farà un treball de segona. Per tant, si una dona vol dedicar-se a una activitat més enllà de les parets de casa seva, ho haurà de fer discretament i sense donar-hi importància. 

En conseqüència, Capmany tornarà a plantejar la tesi dels anys trenta, la qual defensa aferrissadament el “jo igual que tu”. Tanmateix, al llarg de la seva dilatada carrera, primer com escriptora i després com a política, treballarà incansablement per a la igualtat i la integració de la dona dins la societat. Combatrà l’ultraconservadorisme ranci del règim franquista a través de la seva prolífica obra, arribant a la conclusió que la paraula clau per a l’alliberament de la dona és l’emancipació. Com diu la seva cançó de ‘Teatre de cabaret’, fou una dona emancipada que va haver de pensar i decidir, sola i assenyada, i ho va fer des de la llibertat i el diàleg.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’economia catalana està conformada per una veritable “gran teranyina”, com l’anomena Roger Vinton en el títol del seu llibre. Davant d’aquesta idea, i de la sospita que els nusos i els actors d’aquesta teranyina estan ben poc explicats, han aparegut de forma recurrent un bon nombre de llibres que intenten desenteranyinar-la. A 11Onze en fem un repàs.

Les reflexions que recollim a continuació, siguin de tall memoríalístic, com els de Josep Pla i Cristian Segura, o en forma d’assaig periodístic, com els de Roger Vinton, Gemma Garcia Fàbregas, Jordi Amat, Pere Cullell i Andreu Farràs, descriuen com funciona l’economia productiva i financera en mans d’unes elits que prefereixen romandre sempre en l’ombra.

• ‘Homenots’, de Josep Pla. ‘Homenots’ és una sèrie de 60 semblances fetes per Josep Pla sobre personatges del seu temps. Es van publicar entre el 1958 i el 1962 a l’Editorial Selecta i entre el 1969 i el 1974 a l’Editorial Destino en quatre volums. En el prefaci d’un dels volums, Pla afirmava que, per a ell, “un homenot és un tipus singular, insòlit, una persona que s’ha significat, en una qualsevol activitat, d’una manera remarcable”. Entre aquests perfils destaquen els de Prat de la Riba, Jaume Bofill, Joan Miquel Avellí i Ramon Godó, entre molts d’altres, que configuren el substrat econòmic i polític del país.
• ‘L’oasi català’ (2001), de Pere Cullell i Andreu Farràs. L’oasi català fa referència a les relacions estretes que es van gestar entre la burgesia catalana i el centralisme de la cort a Madrid del segle XIX. El terme sembla que el va encunyar el periodista Manuel Brunet. I sembla que, avui dia, hi hauria unes 400 persones que representarien aquesta elit catalana repartida en centres culturals i econòmics. Amb aquesta expressió van titular els periodistes Pere Cullell i Andreu Farràs el seu assaig, on expliquen les relacions familiars, educatives i d’estiueig de bona part d’aquests prohoms de la societat catalana, i que abracen tot el ventall polític català.
• ‘Els senyors del boom’ (2014), de Gemma Garcia Fàbregas. La periodista toca a fons una història molt sensible, la de la febre de l’or immobiliari viscuda als Països Catalans i els seus impactes socials, polítics i econòmics, amb informació de primera mà i una anàlisi molt documentada que obre una perspectiva nova sobre els motius d’una catàstrofe anunciada com va ser la de la bombolla immobiliària.
• La gran teranyina (2017), de Roger Vinton. ‘La gran teranyina’ revela l’estructura opaca des d’on determinats agents exerceixen el poder a través del qual controlen fets i situacions que afecten diàriament la nostra societat. Aquest llibre ens permet, en paraules del mateix Vinton, “obrir els ulls i ser conscients de l’immens poder de l’individu”. Una investigació profunda que canvia la percepció que es té de Catalunya i que alguns han considerat un veritable manual de consulta o de brúixola en la selva del poder.
• ‘El fill del xofer’ (2020), de Jordi Amat. Arran de la figura fosca d’Alfons Quintà —periodista, advocat, oficial de la Marina Mercant i jutge, que el 19 de desembre de 2016 va assassinar la seva dona i després es va suïcidar amb una escopeta de caça—, Jordi Amat fa una reflexió sobre el poder. Darrere d’una carrera periodística fulgurant, que transcorre per la direcció de TV3 o les tertúlies d’Intereconomía, s’oculta una trajectòria fosca plena de xantatges, persecucions sexuals, abusos d’autoritat i tripijocs diversos, que mostra com funcionen les clavegueres del poder a Catalunya.
• ‘Gent d’ordre’ (2021), de Cristian Segura. A mig camí entre l’assaig, unes memòries i una crònica periodística, Cristian Segura escriu un retrat exhaustiu de les elits barcelonines. Una societat en transformació per causa de la globalització, de la consolidació de l’estat del benestar i també per l’hegemonia del nacionalisme català. Les elits no desapareixen, es transformen. I Barcelona n’és el paradigma.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Acusada per haver-se menjat una poma. Estigmatitzada pel pecat de l’home. Controlada pels confessors. Purificada a través del foc redemptor. Atacada per la misogínia. La història de la dona planteja un panorama poc esperançador atès que ha hagut d’acatar una realitat imposada pel gènere masculí. Emprenem un recorregut per la història amb el primer de sis articles sobre la lluita de la dona contemporània per assolir la plena igualtat de la mà d’Oriol Garcia i Farré, agent 11Onze i historiador.    

A principis del segle XX, Catalunya va fer el salt definitiu cap a la modernitat. La generació del 1900 va treballar intensament per modernitzar la societat catalana fins a aconseguir transformar tots els àmbits de la vida quotidiana. Des de la cultura fins a la política seran redefinides i, encara avui, perduren intensament tots aquells canvis tan profunds dins la nostra memòria col·lectiva.

La modernitat anhelava canviar els esquemes anteriors per mitjà de la cultura, la ciència i l’educació, i fou en aquest darrer àmbit on va topar amb l’Església, la qual ostentava -des de feia segles- el monopoli de l’educació. Aleshores, el debat es va articular sobre si per esdevenir moderns calia transitar absolutament cap a una societat plenament laica o existia una altra opció.  

La societat catalana conservadora de l’època esperava que l’esposa d’una de les personalitats més rellevants del panorama polític del moment -com era l’advocat i membre fundador de la Lliga Regionalista, en Narcís Verdaguer i Callís- es mantindria al marge de tota l’efervescència social i cultural del país.

El model social d’aleshores entenia que la dona -amb suficients recursos econòmics- havia de tenir una activitat limitada a les funcions de mestressa de casa i a actes socials que incloïen obres de caritat en l’àmbit parroquial. Per tant, com més blanca era la seva pell, més important era el seu estatus social.

La realitat fou una altra, quan Francesca Bonnemaison i Farriols (1872-1949) -de profundes conviccions religioses, transmeses per línia materna- iniciaria un projecte revolucionari que ho canviaria tot. Sense adonar-se’n, faria trontollar els fonaments més conservadors de la societat catalana.  

Democratitzant l’accés a l’educació

Aplegades al voltant de la parròquia de Santa Anna de Barcelona, les conegudes com a ‘dames cooperadores’ es reuniren un divendres de maig del 1909 a les dependències de la rectoria. Lluny quedaven les acalorades discussions de quina era l’opció més idònia per a constituir la nova entitat dins la parròquia: o bé es creava una obra social per a la joventut femenina adinerada, o bé es fundava un cercle literari exclusiu per a dones de l’alta societat. Però res d’això va succeir.

Amb l’aval d’en mossèn Gatell, s’imposà l’opció suggerida per la senyora Bonnemaison. A partir d’aquell divendres 28 de maig de 1909 es posava en marxa la primera biblioteca pública per a dones de Barcelona. Sí, per a totes les dones de la ciutat i oberta, tant a dones benestants com a dones treballadores.

D’aquesta manera, es posava en pràctica l’ideari noucentista que defensava Francesca Bonnemaison, el qual creia imprescindible acostar la cultura a la dona, la regeneració social i el desenvolupament econòmic del país. Un any més tard es fundava l’lnstitut de Cultura de la Dona i d’aquesta manera es posaven les bases per formar dones de totes les capes socials, que caminessin vers el seu alliberament personal, el reconeixement d’alguns drets bàsics i la igualtat d’oportunitats laborals.

L’ideari que va desplegar la nova institució -tan revolucionària en el seu temps- es fonamentava en tres pilars essencials: El primer s’articulava en el foment de la lectura i la pràctica assenyada de la doctrina cristiana. El segon entenia que l’aprenentatge intel·lectual adquirit per la dona -a través de l’educació- era necessari per ajudar a l’home i no pas per competir amb ell. I el tercer pivotava sobre l’entesa que la dona havia d’esdevenir una bona gestora domèstica que pogués col·laborar en el sosteniment econòmic familiar i en la transmissió de coneixements als fills.  

La posada en marxa de l’lnstitut de Cultura i la Biblioteca Popular de la Dona va esdevenir un èxit sense precedents, com constaten els llibres de registres de lectores que s’hi aplegaven cada diumenge després de missa i el fort increment de la demanda docent. Ràpidament, hagueren d’abandonar la parròquia per instal·lar-se primer al carrer Elisabets i després a l’actual carrer Sant Pere Més Baix de Barcelona. Està documentat que fins al juliol del 1936, la biblioteca disposava d’un fons amb més de 23.000 volums i l’Institut impartia docència a unes 6.200 alumnes.

L’exili forçat i canvi de paradigma polític

Francesca Bonnemaison va creure que la història li oferia una segona oportunitat per amplificar el seu ideal de dona i començà a fer campanyes després de la proclamació de la Segona República. Per aquest motiu, va constituir -aconsellada per Francesc Cambó- la secció femenina de la conservadora Lliga Regionalista. Des d’aleshores, treballaria incansablement per a difondre el seu model de dona, basat en la religió, el coneixement i la família.   

Però tot va canviar a partir del juliol de 1936. Després del fallit cop d’estat i el consegüent esclat de la Guerra Civil, tot es va polaritzar. Membres de la Lliga Regionalista -recordem-ho, un partit conservador catalanista- esdevindrien col·laboracionistes del feixisme a través de l’espionatge intern i d’oficines de premsa a l’exterior -com la de París-, que es dedicarien a elaborar continguts per explicar el nou relat franquista al món.

La “proletarització” duta a terme per la insurrecció anarquista a principis del conflicte de la Biblioteca i de l’lnstitut de Cultura va fer entendre a Bonnemaison que la seva vida corria perill. Aquella inseguretat la va portar fins a París, on va esdevenir la secretària personal d’en Francesc Cambó. A l’estranger va treballar incansablement per difondre els ideals dels insurrectes, atès que confiava que aquests tornarien a garantir l’ordre i l’estabilitat social, amb els que el seu ideal de dona encaixava perfectament.

En tornar a Barcelona l’any 1941, es va adonar que la dictadura franquista havia articulat la societat a partir de la família i seguint les pautes catòliques, però la majoria de dones havien estat obligades a abandonar les seves feines per dedicar-se exclusivament a les tasques domèstiques i familiars. D’aquesta manera, la dona passava a ser considerada inferior a l’home i no tindria cap mena d’autonomia.

Descobrir que els vencedors practicaven aquest sectarisme ideològic, sumat a una agressivitat sense precedents vers a tot allò que fos català, la va fer caure en una profunda depressió de la qual ja no es va recuperar mai. I més encara quan l’lnstitut de Cultura i la Biblioteca de la Dona van ser controlats per la Falange i aquesta es va dedicar a tergiversar completament l’esperit fundacional d’aquell divendres de 1909. 

Si bé és cert que l’ideal de dona de la Francesca Bonnemaison era d’inspiració conservadora i paternalista, no hem d’oblidar mai que va donar ales a milers de barcelonines amb la creació de les seves institucions, i molt abans de les mítiques ‘Fawcett Library’ de Londres o la ‘Biblioteque Marguerite Durand’ de París. Francesca Bonnemaison va ser una pionera en el seu temps, creant els elements necessaris per empoderar a la dona, pas primordial cap a la igualtat social.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Els preus dels aliments segueixen disparats i han crescut un 15,4% tot i que el global de la inflació hagi baixat. És possible menjar bé i bé de preu? A 11Onze et proposem 11 plats per treure el màxim rendiment al teu pressupost.

Les dades de l’INE (Institut Nacional d’Estadística) revelen un fet que la gent ja havia notat, de ben segur, quan fa la compra: que els preus dels aliments no paren de pujar. Això ha provocat, segons l’OCU, que el 90% dels ciutadans modifiquin els seus hàbits de compra, que comprin un 23% menys de menjar, que hagin reduït en un 18% la compra de fruita i verdures i que 3 de cada 10 hagin limitat la compra de carn i peix.

Això pot provocar que la dieta de les famílies basculi cap a compres més barates i, potser, menys saludables. Revisant les dades, hi ha productes bàsics com la llet que han pujat un 33,4%, els ous un 22,9% o les patates un 18,9%. Les carns han pujat entre un 13% i un 25%, mentre que les llegums i verdures han pujat entre l’11% i el 15%. La fruita ha pujat un 4% però cal tenir en compte que és un dels productes habitualment més cars.

Congelar, el gran aliat

Què cal fer, doncs? Hi ha el risc de tendir a una alimentació basada en aliments processats, pastes i farines, que tenen millors preus però són pitjors per a la nostra salut. Per això, el que és recomanable d’entrada és aprofitar les ofertes per comprar a l’engròs, fet que permet reduir el cost per unitat i congelar el sobrant. Evidentment, cal aprofitar les ofertes de carns i peixos frescos amb descompte per data de caducitat propera, perquè els podem congelar directament. Però això també es pot fer amb altres productes. Formatges com el cheddar o la mozzarel·la es poden congelar si els penses fer servir per fondre. També es pot congelar la mantega, o ous bullits. I pel que fa a la fruita, el més recomanable és aprofitar-la per fer-ne compota o pastissos que es poden congelar.

Receptes tradicionals contra la inflació

Si no voleu renunciar als sabors tradicionals ni a la cuina saludable, podeu fer una immersió en el Corpus del Patrimoni Culinari Català. Hi trobareu receptes que treuen el màxim rendiment als ingredients més costosos. N’hem seleccionat 11.

• Truita amb suc. Una truita farcida de llegums o patates i acompanyada de sofregit. Un plat senzill, per sucar-hi pa.
• Pollastre amb samfaina. Una de les carns menys cares i saludables, acompanyada per un dels recursos més habituals de la cuina catalana. 
• Cigrons amb bacallà i espinacs. Les llegums són el producte base, el bacallà i els espinacs els complementen.
• Sopa de ceba. Una bona manera d’aprofitar el pa sec i fer una sopa saborosa.
• Botifarra amb peres. Amb unes peres madures podem preparar un plat de contrast de sabors amb un dels clàssics de la carn a Catalunya.
• Escudella de carbassa i mongetes. Ben poca carn i un bon plat de cullera.
• Escudella Montserrat. El congre (o similar) i la col-i-flor són les estrelles d’aquest plat que també duu arròs, cigrons i fideus.
• Arròs a la cassola. Un clàssic de la cuina catalana i una bona manera de servir molts bons plats amb una inversió modesta.
• Arròs dels menuts. Si compreu un pollastre sencer per rostir-lo, aprofiteu-ne els menuts per fer aquest plat d’aprofitament.
• Arròs a la Piula. Amb un base d’anxoves, un bon arròs caldós amb un regust mariner.
• Sardines amb patates i ous esclafats. Si t’agraden els famosos ous estrellats aquí en tens una versió nostrada amb sardines.

Aquesta és només una tria dels milers de receptes del Corpus Culinari del Patrimoni Català. Molt sovint, els nostres avantpassats cuinaven treient molt rendiment a una petita porció de carn o peix. Acompanyada amb llegums, patates, verdures o arròs, les racions que es podien servir amb aquell ingredient més car es multiplicaven. El que no sabien aleshores, potser, és que així també feien d’aquell plat un àpat nutricionalment més complet i saludable.

Ara, amb una inflació que en el cas dels aliments s’enfila fins al 15,4% potser és un bon moment de recuperar aquella manera de cuinar. Segurament, a més d’estalviar diners, guanyarem salut.

I vosaltres, quina recepta d’aprofitament prepareu a casa?

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!