L'ecosistema vinícola català avança a tota màquina

El sector vinícola de Catalunya factura més de 3.200 milions d’euros i dona feina a gairebé 10.500 persones. El volum de negoci d’aquesta cadena de valor s’ha duplicat des de l’any 2016, erigint-se en un referent global quant a qualitat vitivinícola, cultiu, elaboració i distribució.

Catalunya compta amb una rica tradició vitivinícola que es reflecteix en les seves dotze denominacions d’origen (DO): Alella, Catalunya, Cava, Conca de Barberà, Costers del Segre, Empordà, Montsant, Penedès, Pla de Bages, Priorat, Tarragona i Terra Alta. Aquests territoris són reconeguts tant en l’àmbit nacional com internacional per la producció de vins de qualitat i formen part d’un ecosistema vinícola que continua creixent en totes les seves especialitats.

Això és el que es desprèn de l’últim estudi sobre La cadena de valor vitivinícola a Catalunya, elaborat pel Departament d’Empresa i Treball de la Generalitat a través d’ACCIÓ, l’Agència per la Competitivitat de l’Empresa, que analitza l’estat de salut del sector dels vins i caves de Catalunya. 

Segons aquest informe, el volum de negoci d’aquest sector s’ha duplicat des de l’any 2016, quan es va analitzar aquest àmbit per última vegada, amb un 62% més d’empreses que facturen 3.267 milions d’euros anuals (un increment del 104%), l’equivalent a l’1,2% del PIB, i que donen feina a 10.460 persones.

Es tracta d’un teixit empresarial plenament consolidat, on la majoria de les empreses, el 81,2%, tenen més de deu anys de vida. El document també apunta que el 95,7% de les empreses catalanes d’aquest sector són pimes amb menys de 50 M€ de facturació. L’Alt Penedès, Priorat, Barcelonès, Vallès Occidental i Baix Llobregat són les comarques que concentren més empreses relacionades amb la cadena de valor vitivinícola, destacant la zona de Barcelona, amb el 55,6% del total.

Catalunya, un referent exportador

L’informe apunta que gairebé la meitat (49,5%) de les empreses del sector vitivinícola són exportadores i més d’un terç (35,4%) són exportadores regulars, fent de Catalunya la regió amb més exportadors regulars de productes vitivinícoles. Només l’any passat, les exportacions de vins i caves des del Principat van sumar 615 milions d’euros, cinc vegades més que el volum d’importació d’aquests productes.

Al llarg dels últims deu anys, les empreses catalanes han concentrat el 21,1% del total de vendes de vi i cava de l’Estat espanyol a l’exterior, consolidant-se com a territori líder tant en nombre d’empreses que fan negoci internacional com per volum de negoci generat. Així mateix, és la regió líder en exportadors regulars de productes vitivinícoles, equivalent al 30,6% del total d’Espanya.

El document també destaca que el sector vitivinícola català és un referent global quant a qualitat vitivinícola, cultiu, elaboració i distribució. En aquest sentit, recalca la importància de la distinció de Vi de Finca Qualificada (VFQ), que és el màxim reconeixement que pot rebre el vi català per part del Govern de la Generalitat i una eina de gran utilitat per millorar el posicionament d’aquests productors en mercats clau de tot el món.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Toni Mata guanya el XVè Premi Carlemany per al Foment de la Lectura amb una novel·la que posa l’educació financera al centre de la trama. El llibre ha estat escollit per un jurat de joves lectores que n’han destacat la complexitat, la mirada i la bona escriptura. Ara el pots aconseguir amb 11Onze.

Hi ha temes que, malgrat condicionar profundament les nostres vides, continuen sent incòmodes. Els diners són un d’ells. Parlem de feina, d’habitatge, d’inflació o de salaris, però sovint evitem abordar allò que connecta totes aquestes qüestions: la relació que mantenim amb els diners i el paper que tenen en la construcció de la nostra identitat.

Aquesta és una de les reflexions que Toni Mata comparteix en una recent entrevista radiofònica arran de la publicació de la seva nova novel·la “El centre del món”, publicada a Columna, una obra guardonada amb el Premi Carlemany per al foment de la lectura i que planteja una pregunta tan senzilla com incòmoda: què passa quan una adolescent descobreix que els diners són al centre de moltes de les decisions que acabaran definint la seva vida adulta?

La protagonista és la Paula, una noia de disset anys que viu a l’extraradi de Sabadell i que es troba en aquell moment de la vida en què totes les preguntes semblen obertes. Ha de decidir què vol fer amb el seu futur, quin camí vol seguir i quina mena d’adulta aspira a ser. Com tants altres joves, es debat entre fer allò que li agrada o allò que li permetrà guanyar-se la vida. Però a diferència de moltes novel·les juvenils convencionals, la Paula també observa com els diners aixequen murs invisibles entre les persones, condicionen oportunitats i es converteixen sovint en una eina de poder.

És un tema gens habitual en literatura per a joves i, de fet, va ser rebutjat per l’editorial on l’autor havia publicat diversos llibres. El motiu era senzill: aquell tema difícilment seria atractiu per al públic jove. Per aquest motiu Toni Mata afirmava que ‘El centre del món’ només podia publicar-se si ho volien els lectors, motiu pel qual va presentar l’obra al Premi Carlemany on són els lectors joves qui prenen la darrera decisió. La paradoxa és evident: vivim en una societat on els diners condicionen pràcticament totes les decisions importants de la vida adulta, però continuem considerant que no són un tema adequat per als nostres joves.

La novel·la “El centre del món” rebutja aquesta mirada paternalista. Mata defensa que els joves han de ser tractats amb respecte intel·lectual, sense simplificar excessivament el llenguatge ni evitar determinats temes. Per això la història utilitza un llenguatge ric, un plantejament realista i una mirada crítica sobre qüestions com la digitalització, la solitud, les desigualtats socials o el paper dels diners dins la nostra societat.

L’obra incorpora també una dimensió d’educació financera poc habitual en la literatura contemporània. Sense convertir-se en un manual, aborda qüestions relacionades amb la creació del diner, el paper de la banca, la digitalització de l’economia i la influència dels diners en les oportunitats vitals de les persones. Una preocupació que l’autor va començar a desenvolupar durant els anys dedicats a la divulgació financera vinculada a 11Onze.

Abans d’escriure la novel·la, Toni Mata va obtenir una beca de creació literària de la Institució de les Lletres Catalanes per tirar endavant el projecte. L’autor explica que no li hauria agradat que una obra finançada amb recursos públics acabés oblidada en un calaix. Ara, amb el Premi Carlemany sota el braç l’obra ja es troba disponible a totes les llibreries del país, publicada amb Columna Edicions.

Potser el principal encert de la novel·la és recordar-nos que créixer no consisteix només a fer anys. Créixer significa entendre que les decisions tenen conseqüències, que la llibertat exigeix responsabilitat i que els diners, ens agradi o no, formen part de moltes de les qüestions que acabaran configurant la nostra vida.

11Onze regala 110 exemplars

Per celebrar la publicació d’una obra que posa el focus en l’educació financera, 11Onze regalarà 110 exemplars de la novel·la a la seva comunitat.

Participar-hi és molt senzill. Només cal omplir el formulari adjunt. Les persones seleccionades rebran un tiquet amb un codi identificatiu i les instruccions necessàries per recollir el seu exemplar a la llibreria seleccionada.

Una oportunitat per descobrir una història que parla de joventut, literatura i diners, però sobretot de les preguntes que tots ens hem fet alguna vegada quan hem començat a construir el nostre futur. Una novel·la per a joves i per a adults perquè mira la societat que ens envolta i analitza el centre del món.

Quan es parla de cicle econòmic es fa referència a les fluctuacions de l’activitat econòmica que se succeeixen al llarg d’un determinat període de temps i que responen a quatre etapes: recuperació, auge, contracció i depressió. T’expliquem les diferents fases i les seves característiques.

Tot i que històricament les economies de mercat segueixen una tendència creixent, no acostumen a fer-ho d’una manera estable, sinó que es produeixen alts i baixos. Aquestes variacions són cícliques, és a dir, segueixen unes fases d’expansió, contracció, expansió, contracció… i així successivament. Per tant, les fluctuacions de l’activitat econòmica que es repeteixen al llarg del temps són inherents a les economies capitalistes i es coneixen com a cicle econòmic.

El cicle econòmic es pot dividir en quatre fases que descriuen les oscil·lacions de l’activitat econòmica i determinen l’evolució del PIB. Aquestes quatre etapes sovint tenen una intensitat i durada variables en cada cicle, però segueixen sempre un mateix patró.

1. Recuperació o expansió. És la fase ascendent del cicle, després que l’economia ha tocat fons. Es caracteritza per l’optimisme del mercat i dels consumidors que fa augmentar les inversions i la despesa. D’aquesta manera es produeix un increment en la producció, el comerç i l’ocupació. És a dir, totes les variables econòmiques tenen un moviment ascendent.
2. Auge o Cim. L’economia arriba al seu punt màxim de creixement. Això es reflecteix en una baixa taxa de desocupació i una elevada producció. Tanmateix, l’activitat econòmica comença a mostrar senyals d’esgotament o es produeix un sobreescalfament de l’economia a conseqüència de la manca de mà d’obra o escassetat de matèries primeres, la qual cosa pot fer augmentar els costos. Aquest és el punt de transició entre l’expansió i la recessió.
3. Contracció o recessió. Es tracta de la fase descendent del cicle. Aquesta fase es caracteritza per una reducció generalitzada de l’activitat econòmica: es contrau el PIB, cau la producció i augmenta l’atur. Les empreses retallen les inversions i els consumidors redueixen la despesa a causa de la incertesa sobre el futur econòmic.
4. Depressió o fons. L’economia arriba al seu punt més baix del cicle. És la fase de major escassetat de recursos, en la qual l’activitat econòmica està sota mínims i empitjora la qualitat de vida de la població, registrant-se una alta taxa de desocupació. Durant aquesta fase els preus baixen o es mantenen estables.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Les operacions de blanqueig de capitals d’organitzacions criminals poden implicar empreses, l’administració pública i a la gran banca amb la finalitat de donar una aparença legal a uns diners que s’han aconseguit de manera il·lícita. Juan Carlos Galindo, expert en prevenció de blanqueig de capitals i finançament del terrorisme,   explica els mecanismes que utilitzen els blanquejadors.

Gairebé tres quartes parts de les xarxes delictives que hi ha a la Unió Europea fan servir alguna forma de blanqueig de capitals per a finançar les seves operacions i ocultar els seus actius. Es calcula que aquestes transaccions tenen un valor total d’entre 117.000 i 210.000 milions d’euros en el conjunt de la UE.

La principal finalitat del blanqueig de capitals és legalitzar els diners obtinguts amb una activitat delictiva. Es pot tractar d’un procés relativament senzill dut a terme en l’àmbit local o nacional, o d’un procés molt sofisticat que impliqui nombrosos intermediaris de diverses jurisdiccions que utilitzin el sistema financer internacional.

En una entrevista al programa “ConPdePodcast”, Juan Carlos Galindo, expert en prevenció de blanqueig de capitals i finançament del terrorisme, exposa detalladament com es blanquegen els diners. Comença explicant els possibles orígens d’aquest terme: un que atribueix el concepte a Al Capone, que va comprar una cadena de bugaderies per utilitzar-les com a façana legal per reciclar els diners obtinguts amb les seves activitats delictives, i un altre que menciona un mètode colombià per falsificar bitllets americans.

Galindo explica que hi ha tres fases en el blanqueig de capitals —col·locació, transformació i integració— i en detalla alguns exemples pràctics:

1. Col·locació: Representa el primer pas per integrar el producte del delicte en el sistema financer legítim. Això pot fer-se a través de negocis pantalla, com restaurants o cafeteries, que aparenten tenir ingressos legítims.

2. Transformació: L’estratificació o transformació consisteix a convertir els diners en diversos actius financers o immobles per allunyar el seu origen il·lícit. Això inclou la compra d’accions, bons, propietats i altres actius a través de diferents empreses.

3. Integració: La tercera i última fase del procés de blanqueig té com a objectiu que els diners reentrin al mercat com a capital aparentment lícit, permetent al delinqüent gaudir-ne sense aixecar sospites.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La calor enganxosa. L’olor de pólvora. El soroll dels petards ressonant pels carrers. Les fogueres il·luminant les platges. La coca sobre la taula. Gent banyant-se al mar a mitjanit, com si l’aigua encara conservés algun poder antic. Any rere any, quan arriba la revetlla de Sant Joan, el Mediterrani sembla recordar alguna cosa que nosaltres ja no sabem explicar del tot. Però la repetim. I això, en història, mai és menor.

Perquè Sant Joan no és només una festa popular. És una supervivència. Una memòria col·lectiva disfressada de revetlla. Un ritual ancestral que ha travessat imperis, religions, canvis de calendari, revolucions industrials, urbanitzacions massives i pantalles digitals sense perdre del tot el seu centre simbòlic: el foc, l’aigua, la nit, el cos, la comunitat i el pas del temps.

Hi ha tradicions que duren perquè són boniques. D’altres duren perquè són útils. Però n’hi ha unes poques que persisteixen perquè responen a una necessitat profunda. Sant Joan pertany a aquesta darrera categoria. En una societat accelerada, fragmentada i cada vegada més artificial, continuem necessitant rituals que ens retornin —ni que sigui per unes hores— a la natura, a la comunitat i a una forma més antiga de comprendre’ns. La modernitat ha canviat les eines, però no ha eliminat les necessitats.

Quan el sol governava el temps

Abans dels rellotges, dels calendaris laborals i de les notificacions al mòbil, el temps el marcava el cel. No era una abstracció administrativa, sinó una experiència física. Es veia, es patia i es celebrava. Els pobles agrícoles i ramaders vivien pendents dels cicles solars perquè d’això depenia literalment la seva supervivència: sembrar massa aviat o collir massa tard podia significar la fam.

El solstici d’estiu era, en aquest sentit, un dels grans punts d’inflexió de l’any. La nit més curta. El dia més llarg. El moment en què la llum semblava imposar-se definitivament sobre la foscor, encara que només fos per començar, immediatament després, el seu lent retrocés. Aquesta paradoxa —el triomf que ja conté la decadència— explica bona part de la seva força simbòlica.

Els pobles mediterranis entenien la natura com una successió de cicles: naixement, creixement, plenitud, collita i desaparició. Res no era lineal. Tot tornava, però mai exactament igual. En aquest món, el foc no era només calor ni espectacle. Era purificació, protecció i fertilitat. Era una manera de parlar amb l’invisible.

Per això s’encenien fogueres. Per espantar mals esperits, per protegir les collites, per cremar allò vell i iniciar un nou cicle. Saltar el foc no era una simple prova d’atreviment juvenil, sinó un gest de pas: travessar les flames per deixar enrere una pell antiga. De la mateixa manera, banyar-se al mar durant aquella nit tenia una dimensió purificadora. L’aigua i el foc, aparentment oposats, compartien una mateixa funció: netejar, renovar, recomençar. Avui ho fem gairebé per inèrcia, però la inèrcia, sovint, és una memòria que ha oblidat les seves paraules.

El Mediterrani i l’Atlàntic: dues maneres de viure junts

La revetlla de Sant Joan també explica una manera mediterrània d’entendre la vida. Perquè el Mediterrani no és només una geografia. És una forma cultural, una manera d’habitar el temps, l’espai i els altres.

És el carrer com a extensió de la casa. És la plaça com a escenari natural de la vida pública. És el menjar compartit, la conversa llarga, la taula que sempre admet una cadira més, el soroll com a prova que encara hi ha vida. És també una certa resistència a convertir l’existència en una successió d’espais privats, silenciosos i funcionalment eficients.

Davant d’aquesta mirada, n’hi ha una altra, més atlàntica, que ha ordenat històricament la vida d’una manera diferent. No pitjor, però sí distinta. L’Atlàntic ha estat sovint el món de la distància, del port obert cap enfora, de la navegació llarga, del comerç, de la pluja persistent i de l’interior domèstic com a refugi. Allà on el Mediterrani tendeix a exposar la vida al carrer, l’Atlàntic ha tendit a protegir-la dins la casa, el club, la institució o la norma.

No és només una qüestió de clima, encara que el clima mai és innocent. És una manera de mirar. El Mediterrani celebra la proximitat; l’Atlàntic administra la distància. El Mediterrani improvisa al voltant d’una taula; l’Atlàntic construeix procediments. El Mediterrani entén la comunitat com a pacte; l’Atlàntic, sovint, com a imposició. En un cas, la vida col·lectiva neix del contacte. En l’altre, de l’organització.

La península Ibèrica és interessant precisament perquè conté aquestes dues mirades. Encara que alguns s’entestin a homogenitzar-la —com si una frontera administrativa pogués esborrar segles de geografia moral—, la península no és una sola manera de viure. És una convivència de paisatges, ritmes i cultures. Hi ha una Ibèria mediterrània, oberta al carrer, al foc, a la plaça i a la festa compartida. I hi ha una Ibèria atlàntica, feta de boires, ports, pedra humida, distàncies llargues i una relació més continguda amb l’espai públic. El problema no és que convisquin. El problema és voler negar-ho.

Perquè una comunitat política madura no necessita fingir uniformitat. Al contrari: hauria de saber llegir les seves diferències sense convertir-les sempre en conflicte. La geografia no determina mecànicament el caràcter dels pobles, però sí que educa hàbits, horaris, formes de trobada i maneres de celebrar. I, en aquest sentit, Sant Joan és una festa profundament mediterrània perquè treu la vida fora. La posa sota el cel. La fa visible, corporal i compartida.

Mentre moltes societats modernes han anat tancant la vida dins d’interiors cada cop més individualitzats —la casa, el cotxe, l’oficina, la pantalla—, el Mediterrani conserva una inclinació antiga cap a l’exterior. Aquí, la vida encara necessita aire, cos i presència. Sant Joan n’és una expressió clara: la gent surt de casa, ocupa carrers i platges, comparteix taula, mira el foc, escolta petards, menja coca, es banya, brinda, riu, s’abraça. Pot semblar una cosa menor, però no ho és pas.

Les societats no es mantenen només amb lleis, mercats i infraestructures. També necessiten rituals compartits. Necessiten moments en què la comunitat es representi a si mateixa, encara que no ho formuli així. Un poble que només produeix, consumeix i es comunica digitalment pot continuar funcionant; però pot deixar, lentament, de sentir-se comunitat.

Els rituals creen pertinença perquè converteixen el temps en relat. Ens recorden que formem part d’alguna cosa més gran que la nostra biografia immediata. Per això aquestes celebracions sobreviuen fins i tot en plena era digital, perquè hi ha necessitats humanes que cap algoritme pot substituir: la presència, el contacte, el ritme compartit, la consciència que no vivim sols. La tecnologia connecta. El ritual vincula. I no és el mateix.

La cristianització d’una festa més antiga

Com tantes altres tradicions europees, la festa de Sant Joan va ser absorbida i reinterpretada pel cristianisme. L’Església va situar la celebració del naixement de Sant Joan Baptista el 24 de juny, molt a prop del solstici d’estiu, integrant dins el calendari cristià uns rituals que ja estaven profundament arrelats entre la població.

Aquesta operació no va ser excepcional. El cristianisme, com tota gran arquitectura cultural, no només va substituir creences anteriors; sovint les va traduir. Va posar noms nous a gestos antics. Va donar una doctrina a pràctiques que venien de molt abans. Allò que no es podia eliminar, es podia ordenar. Allò que no es podia prohibir del tot, es podia batejar.

Però sota la capa cristiana, moltes pràctiques ancestrals van continuar respirant. Les herbes remeieres collides aquella nit. Els banys al mar. Les fogueres. Els rituals vinculats a la fertilitat, a la protecció, a la sort i a la renovació. Tot plegat forma part d’un substrat cultural antiquíssim que travessa segles i civilitzacions.

I això ens recorda una idea important: les cultures rarament desapareixen de cop. Es transformen. Es barregen. S’adapten. Canvien de llenguatge, de calendari i de justificació moral. Però moltes vegades continuen vivint sota formes noves, com les brases que persisteixen sota la cendra. Sant Joan és precisament això: una brasa antiga sota una festa moderna.

Continuem necessitant el foc

És curiós. Vivim envoltats de tecnologia, intel·ligència artificial, consum instantani i hiperconnectivitat. Mai havíem tingut tantes eines per comunicar-nos. Mai havíem pogut enviar tants missatges, compartir tantes imatges, acumular tantes dades sobre nosaltres mateixos. I, tanmateix, poques èpoques han parlat tant de solitud, ansietat i desconnexió emocional. Potser per això continuem reunint-nos al voltant del foc.

El foc obliga a aturar-se. Té una autoritat silenciosa. Hipnotitza sense exigir res. Genera conversa i contemplació alhora. Davant d’una foguera, el temps deixa de ser productiu i torna a ser humà. Ningú mira una flama amb pressa. Ningú calcula el rendiment d’un instant quan el foc dansa davant del mar.

La modernitat ens ha fet més eficients, però no necessàriament més sencers. Hem guanyat comoditat, velocitat i accés immediat a gairebé tot. Però també hem perdut pauses, llindars, silencis compartits i formes simbòliques de marcar el pas del temps. La vida contemporània tendeix a dissoldre els cicles: tot és disponible, tot és simultani, tot és ara. Sant Joan, en canvi, ens recorda que la vida humana necessita ritme. Que no n’hi ha prou amb viure dies; cal saber-los distingir.

Per això el foc continua parlant-nos, perquè ens retorna a una part molt antiga de nosaltres mateixos. Ens recorda que som éssers simbòlics abans que usuaris, consumidors o perfils digitals. Que necessitem celebrar. Que necessitem deixar enrere i que necessitem començar de nou. I que, fins i tot en un món dominat per pantalles, encara busquem sentit mirant unes flames dansar davant de l’aigua.

Quan la tradició es converteix en consum

Naturalment, Sant Joan tampoc ha escapat de la mercantilització. Cap celebració popular queda al marge d’un temps que ho converteix gairebé tot en producte, espectacle o excés. La indústria del consum té una gran habilitat per buidar els rituals del seu sentit i conservar-ne només l’embolcall.

Petards industrials, turisme massiu, alcoholització de la revetlla, brutícia a les platges, soroll sense mesura i una progressiva pèrdua del simbolisme original conviuen avui amb el pòsit ancestral de la festa. El risc és evident: que el ritual deixi de ser una experiència de comunitat i renovació per convertir-se només en entreteniment intensiu.

Però fins i tot aquí convé evitar la nostàlgia fàcil. No hi ha hagut mai una tradició completament pura. Tota festa popular ha barrejat sempre espiritualitat i excés, ordre i desordre, comunitat i transgressió. La qüestió no és idealitzar un passat que probablement tampoc no va existir com l’imaginem, sinó preguntar-nos què volem preservar del ritual. Perquè una tradició no mor només quan deixa de practicar-se. També mor quan continua practicant-se sense entendre res del que significava.

I Sant Joan encara té alguna cosa a dir-nos. Sota el soroll, el consum i la superfície, continua existint aquella necessitat humana de trobar moments col·lectius que donin sentit al pas del temps. Continuem encenent fogueres perquè, en el fons, continuem necessitant el que representen: purificar, reunir, recordar, recomençar. El problema no és que la festa canviï, sinó que és que canviï fins a quedar buida.

El foc que encara ens uneix

Cada any, durant la nit de Sant Joan, el Mediterrani torna a il·luminar-se amb focs petits i efímers. Les flames duren poc, però el gest ve de molt lluny. Potser sense saber-ho, repetim un ritual mil·lenari que parla de comunitat, renovació i esperança. I potser aquesta és la força real de les tradicions: ens permeten participar d’una memòria que no cal comprendre del tot per sentir-la viva.

En una època marcada per la incertesa, la velocitat i la desconnexió, Sant Joan ens recorda una cosa essencial: els humans necessitem sentir-nos part d’un relat compartit. No n’hi ha prou amb existir individualment. Cal pertànyer. Cal celebrar. Cal trobar moments en què el temps deixi de passar simplement i adquireixi sentit.

Potser per això Sant Joan continua emocionant-nos, perquè durant unes hores recuperem una memòria antiga: la d’un món que entenia que la vida tenia ritmes, cicles i moments sagrats. Un món que sabia que la llum no es podia donar per descomptada i que, precisament per això, calia celebrar-la. La nit de Sant Joan no ens retorna al passat. Ens recorda que el passat encara crema dins nostre. I mentre continuem mirant el foc davant del mar, potser encara no ho hem oblidat tot.

I potser aquesta és la veritable funció de les festes que sobreviuen als segles: recordar-nos que una comunitat no es construeix només compartint institucions, mercats o infraestructures, sinó compartint símbols, rituals i memòries. Durant la nit de Sant Joan, encara que sigui només per unes hores, tornem a sentir que formem part d’alguna cosa col·lectiva. D’una cadena humana molt més antiga que nosaltres mateixos. El foc ens reuneix, el carrer ens reconnecta i la celebració ens recorda que cap societat pot sostenir-se únicament sobre l’individualisme. Perquè, al final, tota comunitat necessita moments on mirar-se a si mateixa i reconèixer-se viva.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució

L’or continua sent l’actiu refugi per excel·lència per a les persones que volen protegir els seus estalvis de la persistent inflació. Tanmateix, com en qualsevol inversió, és important conèixer i tenir en compte els pros i contres de fer una compra d’aquest metall preciós.

La capacitat de l’or per oferir una protecció contra la inflació, mantenint o incrementant el seu valor en contexts de crisis econòmiques, el converteix en una compra pràcticament obligada si volem diversificar i rendibilitzar els nostres estalvis.

Un fet que s’ha confirmat d’ençà que va començar a pujar la inflació a partir del 2021, assolint el seu nivell més alt (7,4%) en trenta anys el març de 2022, provocant que moltes llars hagin patit amb resignació una davallada del seu poder adquisitiu i la pèrdua de gran part dels seus estalvis. 

Encara que aquesta pujada desmesurada de preus s’ha frenat, la inflació a Catalunya es manté en el 3,6%, segons les últimes dades emeses per l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Es tracta d’una taxa d’inflació que ni la baixa rendibilitat dels dipòsits bancaris ni les lletres del Tresor han pogut compensar.

En canvi, en els darrers cinc anys, l’or ha experimentat un augment espectacular de valor, duplicant el seu preu. Pel que fa al 2024, durant els primers sis mesos de l’any el seu valor ha augmentat en un 12%, seguint la tendència a l’alça de 2023, superant a la majoria dels principals tipus d’actius d’inversió i reafirmant-se com a l’actiu més valuós del mercat.

Ara bé, tot i que comprar or pot ser una molt bona opció per protegir els nostres estalvis i ens pot ajudar a obtenir liquiditat en cas de necessitat, és crucial avaluar els avantatges i desavantatges de fer aquest tipus d’inversió abans de tirar-s’hi de cap.

Les bones notícies

• Manté el seu valor: L’or continua sent l’actiu refugi per excel·lència i un dipòsit de valor sense parangó que té tendència a revalorar-se quan hi ha incertesa en els mercats.
• Protecció contra la inflació: Com hem explicat més amunt, l’or ha demostrat ser una bona cobertura contra la inflació i la devaluació dels nostres estalvis.
• Alta liquiditat: Gràcies al seu valor intrínsec, és un actiu altament líquid que es pot vendre fàcilment, la qual cosa facilita la seva conversió en efectiu en cas de necessitat. 
• Diversificació d’inversions: La cotització de l’or sovint es mou de manera inversa als mercats borsaris i monetaris, actuant com una protecció en períodes de volatilitat i ajudant-nos a diversificar la nostra cartera d’inversió.

Les no tan bones

• Barreres d’entrada: Invertir en or físic pot requerir una despesa inicial significativa. Tot i que hi ha alternatives com els fons d’inversió, no tothom té fàcil accés a aquestes opcions. Des d’11Onze Preciosos fem compres col·lectives, de manera que podem obtenir les millors ofertes per a tots els membres de la nostra comunitat.
• No genera ingressos passius: A diferència d’altres inversions com les accions o els bons, l’or és un actiu que no genera dividends ni interessos. Això vol dir que, per norma general, els inversors no reben ingressos regulars pel fet de posseir or. Tanmateix, existeixen productes com l’Or Llavor, que pot generar ingressos passius i regulars amb la compra d’or. 
• Costos d’emmagatzematge: L’or físic necessita un emmagatzematge segur com caixes fortes o serveis d’emmagatzematge professional. Un servei de custòdia t’assegures que el teu or estarà protegit i assegurat, però això té un cost. A canvi, des d’11Onze Preciosos, quan arriba el moment, ens encarreguem de vendre al preu més beneficiós possible l’or dels nostres clients que han contractat un servei de custòdia amb nosaltres.

Preciosos 11Onze t’ho posa fàcil perquè puguis comprar or al millor preu i amb total seguretat. Truca’ns i parla sense cap compromís amb un dels nostres agents per aclarir qualsevol dubte que puguis tenir i protegeix-te de les crisis econòmiques amb el valor refugi per excel·lència.

La historiografia espanyola tradicional, articulada entorn de la Reial Acadèmia de la Història —amb seu permanent a Madrid—, encara al segle XXI continua sostenint el concepte de “Reconquesta”. Un terme carregat d’intencionalitat política, que serveix per alimentar els postulats més unitaristes de la política espanyola —especialment de la dreta i la ultradreta—, cosa que permet perpetuar una visió monolítica i teleològica del passat peninsular.

Per sort, des de la fi de la dictadura franquista, una nova generació d’historiadors va trencar amb els dogmes imposats pel règim, inspirant-se en les metodologies de l’Escola dels Annals i del model científic francès. Aquest gir va comportar assumir que les fonts documentals no reflectien la totalitat de la realitat social, sinó únicament allò que el poder havia decidit registrar. Així, la major part de la societat —sobretot les comunitats pageses— havia quedat deliberadament exclosa d’aquell relat èpic oficial.

La incorporació progressiva de l’arqueologia com a font primària va permetre compensar el biaix documental. Aquesta mirada renovada va desmuntar la narrativa tradicional i va obrir la porta a estudiar formes d’organització social i models d’assentament històricament invisibilitzats. Gràcies a això, es van poder investigar dinàmiques productives, processos de distribució i reorganitzacions territorials que fins fa poques dècades restaven amagats.

A més, aquesta metodologia ha anat evidenciant les contradiccions flagrants entre el registre documental i les restes arqueològiques, posant al descobert nombrosos casos de documentació falsificada, especialment en litigis entre institucions eclesiàstiques i comunitats pageses, sobretot pel que fa a propietats, drets d’explotació o límits territorials. Aquest fet ha posat de manifest que el poder no només controlava la producció de l’excedent, sinó que legitimava el seu dret a fer-ho.

Avui dia, el consens historiogràfic és clar: la formació del feudalisme a la península Ibèrica no pot entendre’s com un procés lineal ni homogeni. Les recerques més recents mostren que no hi va haver un únic “model feudal peninsular”, sinó una constel·lació de processos territorials amb cronologies, intensitats i formes d’articulació diverses. Lluny d’una simple importació del model franc, el feudalisme castellanolleonès es va construir sobre una base complexa en què conflueixen estructures heretades de l’Antiguitat tardana, transformacions internes derivades de la pressió militar a la frontera amb Al-Àndalus i la concentració del poder territorial en mans d’una minoria d’elits locals.

En definitiva, aquests estudis han mostrat que, al llarg dels segles, les estructures de poder han exercit una coerció sistèmica sobre les capes subalternes, imposant progressivament la generació d’excedents per sostenir els sectors més improductius de la societat. Només a través d’una mirada polièdrica —econòmica, social, cultural i mental— serà possible comprendre la complexitat d’una realitat peninsular radicalment plural i diversa, molt allunyada de la simplificació que pivota sobre la suposada i inalterable essència d’Espanya.

La creació d’una nova realitat històrica

L’expansió castellanolleonesa pot ser llegida —si hom vol— com una història del Far West per la sorprenent similitud entre ambdues expansions, tant en la dinàmica d’ocupació i transformació com en la seva posterior consolidació territorial. Així, si hom substitueix les simitarres àrabs per arcs i fletxes indis, les espases per revòlvers de cowboys i els castells de pedra pels forts de fusta del setè de cavalleria, el resultat és un relat digne de la indústria cinematogràfica del western.

Tanmateix, aquesta analogia ens ha de servir per allunyar-nos de l’èpica espanyola fonamentada en el “destino en lo universal” i assumir —d’una vegada per totes— que el procés viscut pel món astur a finals del segle VIII no és un fet aïllat ni, de bon tros, el resultat d’una idea substancial immutable sobre la perpetuïtat històrica. Es tracta, més aviat, d’esdeveniments plenament similars als que es produïren en altres territoris del solar hispànic. 

Un cas paradigmàtic fou el regne de Pamplona, que, només mig segle més tard, adoptà un mecanisme de legitimació molt semblant: la proclamació regia —sense aval carolingi ni pressió califal immediata—, sustentada per l’Església i per un relat heroic —Roldan i Roncesvalls— que, a imatge del model asturià, convertí una aristocràcia local en dinastia reial.

A partir d’aquest postulat, podem entendre com es va gestar la nova realitat política del nord-oest peninsular a partir del segle IX. L’aparició d’una nova oligarquia de magnats ovetencs, enriquits gràcies a una eficient economia del pillatge —especialment sobre terres califals—, alterà l’status quo tribal d’elecció col·lectiva, substituint-lo per la transmissió hereditària del poder dins una sola família. Aquesta ruptura amb el passat prengué forma concreta i perdurable amb la fundació d’una nova capital sobre les restes d’un antic campament militar romà. D’aquesta manera, Lleó es va convertir en el nou epicentre del poder regi astur-lleonès.

El gest no només implicà el desplaçament de l’epicentre polític d’Oviedo a Lleó, sinó també l’adopció d’una nova intitulació —Rex Hispaniae—, la qual cosa evocava la noció plural de la Hispània, configurada a partir de les antigues províncies tardoromanes. Tanmateix, els navarresos proclamaran a Eneko Aritza —o Íñigo Arista— com a Rex Pampilonensium, una titulació que subratllava la seva autonomia i que, alhora, reivindicava un poder ancorat en un territori concret i en una comunitat política diferenciada. La coexistència d’aquestes dues fórmules —una d’abast peninsular i l’altra d’arrel estrictament regional— il·lustra perfectament la fragmentació del poder i la pluralitat de projectes polítics que caracteritzaren la península Ibèrica a l’alta edat mitjana. En definitiva, la noció d’“Hispània” quedava lluny d’unificar-se sota una sola corona, sinó que esdevenia un espai disputat, on cada regne buscava legitimar-se a partir de la seva pròpia tradició i genealogia.

La nova dinastia lleonesa reorganitzà el seu espai polític en quatre territoris: Galícia, Astúries, Cantàbria i Bardúlia —a partir del segle X, conegut com a Castella—, articulats mitjançant una moderna xarxa urbana concebuda per satisfer les necessitats d’una aristocràcia cada cop més dependent de la política expansiva reial. En paral·lel, el sud fou objecte d’un intens encastellament militar per garantir la seguretat del regne. Des d’aleshores, aquell territori situat al sud de la frontera fou conegut —no tant com a entitat política sinó com a espai de marca defensiva— amb el nom d’Extremadura, del llatí Extrema Durii, “a l’extrem del Duero”.

A diferència de les valls asturianes del nord, aquesta Extremadura —és a dir, la franja compresa entre els rius Duero i Tajo— oferia àmplies planes i boscos aptes per imposar, de manera progressiva i coercitiva, la producció cerealística i ramadera a gran escala, base de la supervivència del regne lleonès.

Només aquesta mirada explica el perquè de l’enorme dinamisme econòmic que la dinastia lleonesa va experimentar al llarg dels segles X–XII. Per tant, continuant amb l’analogia del Far West —com un cercador d’or embogit—, el regne de Lleó sempre va necessitar nous territoris per continuar alimentant la seva cobdícia i la dels seus aliats, a fi de mantenir l’estructura política, econòmica i cultural del regne.

La propaganda com a arma de destrucció massiva

Cada cop que les arques del regne lleonès exigien més ingressos, la recepta era invariable: expandir-se a costa de les terres sota jurisdicció califal. Aquesta set constant de recursos obeïa —sobretot— als capricis de les elits: l’ampliació d’algun palau o catedral, l’encàrrec d’una pintura mural que responia a gust purament ornamental i ideològic, l’adquisició de relíquies de procedència més que dubtosa, la compra de fastuoses joies per engrandir el tresor personal/reial o banquets pantagruèlics amb espècies vingudes de l’Orient, i —encara més important— uns quants viatges devots —i ben costosos— per venerar el Sant Sepulcre de Jerusalem. En resum, despeses absolutament imprescindibles per a la bona marxa de l’economia interna del regne.

A més, calia mantenir una elit guerrera que garantís l’estatus de les elits, cosa que representava una sagnia econòmica tan gran per a les arques reials —i, de retruc, per a les comunitats pageses— que l’única manera de legitimar-la era tenir aquests guerrers sempre en moviment. No fos cas que, avorrits, comencessin a buscar enemics dins de casa, com ben bé mostren nombrosos episodis documentats al segle XI. Davant d’aquest perill, les elits lleoneses optaren per canalitzar la violència feudal cap enfora, inventant i magnificant un enemic extern: l’infidel del món califal que, en defensar-se dels atacs feudals, encara justificava més la política expansiva lleonesa.

Però cap conquesta pot perdurar sense un relat que li doni cobertura moral. Les cròniques —com avui la televisió o el cinema— eren l’amplificador perfecte: escollien el pla, retallaven la realitat, inflaven la victòria més minsa i amagaven la derrota més humiliant. Tot embolcallat en un discurs heroic que convertia un saqueig en obra pia i una maniobra indigna en gesta fundacional. No explicaven el que passava, sinó el que convenia que quedés per a la posteritat.

I aquí és on entren en escena les cròniques Albeldense, Rotense i Sebastianense: plomes que escriuen al ritme que marca l’espasa, redactades ex post per aixecar una memòria feta a mida. Gràcies a elles, la usurpació es disfressà de gesta i la dinastia lleonesa s’autoproclamà hereva directa del llegendari regne dels gots. Paradoxa suprema: la mateixa dinastia que, en el seu moment, havia fet tot el possible per diferenciar-se —o fins i tot renegar— d’aquell llegat, ara el reivindicava com a pedigrí fundacional.

Per donar cos a la llegenda, no dubtaren a inventar herois com Pelai i batalles com Covadonga —episodis que, en el millor dels casos, només apareixen esmentats de passada en relats redactats segles després dels fets que pretenen descriure. De fet, les cròniques àrabs contemporànies ni tan sols en fan menció, cosa que revela fins a quin punt aquests mites són construccions polítiques més que no pas testimonis històrics.

Aquestes cròniques —el fonament sobre el qual s’aixeca la idea historiogràfica de la “Reconquesta”— no són pas una finestra transparent al passat, sinó un aparador de propaganda política i econòmica al servei d’una dinastia i d’una aristocràcia amb fam de terres i amb voluntat de perpetuar el seu estatus. Lluny de limitar-se a explicar esdeveniments, ancoren la ficció d’una missió històrica i construeixen un dret inventat per intervenir sobre territoris i comunitats que, fins aleshores, havien viscut al marge de la nova maquinària de poder. Una ficció que, més d’un mil·lenni després, encara respira… i que, en alguns àmbits acadèmics castellans, continua sent venerada amb la fe cega d’un dogma.

Un territori de “persones lliures”

Des de l’inici de l’expansió feudal —a inicis del segle IX—, els territoris del nord-oest peninsular es van configurar sota la fórmula juridicoadministrativa —fonamentada en el dret romà— del dominium, cosa que designava que, com a titular de la propietat de la terra, hi havia un dominus o senyor. Per tant, el rei o el comte va esdevenir —des del principi— el propietari final de totes aquelles terres que s’anessin expropiant.

Cap senyor tindria interès a posseir terres, aigües, ramats o molins si no hi haguessin pagesos capaços d’organitzar processos de treball estables que convertissin l’esforç en renda. Per això, a partir del segle X, la política expansiva lleonesa es va executar per mitjà de les comunitats de “villa y tierra”, que esdevindrien l’element clau d’organització politicojurídica dins dels nous territoris expropiats.

Contràriament al que sosté la historiografia tradicional, aquests territoris no eren un desert en el sentit literal del mot, és a dir, completament buits de població. El terme desert s’ha utilitzat de forma interessada per justificar l’ocupació, quan en realitat feia referència a zones que no es trobaven sota jurisdicció efectiva del poder lleonès o castellà. Hi vivien comunitats pageses lliures, amb formes pròpies d’autogovern i gestió de recursos, que escapaven al control fiscal i jurisdiccional dels nous senyors.

El veritable perill per a l’aristocràcia no era, doncs, un suposat buit demogràfic, sinó l’existència d’aquests grups independents que calia sotmetre. Per aconseguir-ho, es crearen mecanismes d’endeutament brutal —cartes de poblament, contractes de “pressura”— que immobilitzaven la població, l’adscrivien a la terra i permetien imposar la producció cerealista i ramadera a gran escala, amb l’objectiu d’assegurar la continuïtat de les rendes dels senyors.

Amb el temps, les terres acabaven cedides a altres senyors, entitats eclesiàstiques o monestirs, generant la diversitat de règims de propietat —reialenc, abadenc, solariego, behetria— que, a partir del segle XIV, desembocarien en la concentració de poder i terra en poques mans. La historiografia ha definit aquest procés com a senyoriu.

Però, a principis del segle XIII, aquesta política territorial va acabar ofegant la societat lleonesa. L’ambició dels rendistes —noblesa i clergat— exigia més terres i, per tant, més pagesos que les convertissin en renda. Tanmateix, com que part de la població autòctona havia estat expulsada o massacrada, Lleó —ara sí— es trobà amb amplis territoris despoblats. A més, la població lleonesa no tenia prou capacitat demogràfica a conseqüència d’una natalitat insuficient que impedia revertir la situació. Per aquest motiu, el model feudal lleonès esdevingué, a la llarga, poc flexible; i, tot i aportar estabilitat social, va acabar per frenar la innovació i la capacitat expansiva.

En paral·lel, el feudalisme castellà —el qual també havia nascut a la frontera amb Al-Àndalus— es configurà a partir d’una societat encara més militaritzada, on els pagesos eren alhora agricultors i soldats, obligats a defensar el territori mentre produïen l’excedent. Per tant, a cada nova conquesta s’exigia aixecar fortificacions i establir poblaments que transformaven comunitats senceres en unitats defensives.

Aquesta dinàmica convertí Castella en una societat extremadament adaptable a les diferents conjuntures expansives dels successius segles. Per aquest motiu, tant l’aristocràcia —laica i eclesiàstica— com els camperols compartien la mateixa funció social: garantir el domini territorial. Mentre Lleó preservava un feudalisme conservador, Castella desplegava un sistema feudal molt més agressiu, adaptable i dinàmic, capaç de projectar-se hegemònicament sobre la resta de territoris. Aquest model va funcionar mentre hi hagué prou territori per implementar-lo, és a dir, fins al segle XIV.

Davant aquest panorama d’esgotament estructural, la família reial lleonesa optà per una solució “pragmàtica”: vendre el regne de Lleó a Castella per una suma anual de 15.000 maravedisos —uns 2 milions d’euros actuals— per a cada membre de la família fins a la seva mort. L’acord quedà segellat a la Concòrdia de Benavent (1230).

El model extractiu castellà

Després de la compravenda del regne de Lleó, la seva integració dins l’òrbita castellana no només va transformar l’equilibri polític peninsular, sinó que va marcar un punt d’inflexió en el model d’explotació del territori. L’antiga diversitat d’estructures polítiques i econòmiques quedà absorbida per un sistema de govern que concentrava el poder i la terra en mans d’una minoria rendista, sovint absentista, que vivia allunyada de l’activitat productiva. Aquestes elits, ja fossin la monarquia, la gran noblesa o l’alta jerarquia eclesiàstica, es desvinculaven progressivament de les necessitats materials de la població i se centraven en la perpetuació dels seus privilegis.

L’economia peninsular castellana evolucionà cap a un model extractiu en què la riquesa no provenia de la innovació, la manufactura o el comerç intern, sinó de la capacitat d’extreure rendes agràries i fiscals d’unes masses pageses sotmeses, després d’haver experimentat el procés de senyoriu o pèrdua de llibertats. Ara el territori era percebut com una font inesgotable d’explotació, i no pas com un espai d’innovació. Aquesta lògica consolidà una estructura de desigualtat sistèmica, on el treball productiu quedava relegat a les capes més baixes mentre les elits concentraven la riquesa i el poder polític.

Quan, a partir del segle XVI, començaren a arribar a la península les remeses massives d’or i plata procedents d’Amèrica, aquest influx colossal de metall preciós no es destinà a diversificar l’economia, crear infraestructures o impulsar una base industrial pròpia. Ben al contrari: es convertí en combustible per finançar guerres llunyanes, sostenir una cort profundament corrupta, mantenir una aristocràcia cada cop més parasitària i pagar deutes perpetus amb banquers alemanys i italians. La corrupció no era una desviació del sistema, sinó un pilar del seu funcionament: el repartiment d’honors, càrrecs i privilegis servia per assegurar lleialtats polítiques i perpetuar el cercle rendista. El resultat fou que, mentre les arques reials castellanes veien entrar tones d’or, les estructures productives internes continuaven ancorades en patrons medievals i dependents de l’extracció de rendes.

Així, en arribar el segle XVIII, Castella arrossegava un dèficit estructural que convertia la debilitat del teixit urbà, la fragmentació dels mercats i la persistent concentració de la terra en obstacles insalvables per a la modernització i la industrialització. Les estructures senyorials, la manca d’una burgesia autònoma capaç de desafiar el poder aristocràtic i la preeminència de rendes agràries sobre la producció manufacturera havien modelat un país dual: un nord amb alguns nuclis urbans dinàmics però sense capacitat de tracció, i un sud dominat per grans latifundis improductius.

Aquest desequilibri no era fruit de circumstàncies puntuals, sinó la continuació —sota noves formes i nous noms— del model econòmic i polític nascut amb la integració de Lleó dins Castella. Un model que sobrevisqué intacte a cada canvi de dinastia i que, amb l’arribada dels Borbons, no només no es reformaria, sinó que acabaria amplificant-se.

Una dinàmica que perviu fins avui

A principis del segle XVIII, la mort del darrer Àustria desencadena una cruenta guerra successòria. Quan finalment el tron hispànic passa a mans dels Borbons, molts van creure que seria l’inici d’una reforma profunda de l’Estat, atès que Felip V heretava una hisenda sanejada gràcies a la gestió del seu predecessor, Carles II, i a la primera deflació controlada documentada a l’Europa occidental. Les arques reials presentaven superàvit, una situació inaudita per a un monarca acostumat a la cort francesa permanentment endeutada pels luxes pantagruèlics de Lluís XIV.

Però en poc menys de deu anys, aquell coixí econòmic es volatilitzà. El centralisme borbònic no va reformar el sistema, sinó que el va blindar. L’Estat va continuar vivint de les rendes i depenent de recursos externs, mentre el patrimoni públic seguia al servei dels interessos privats dels cercles de poder —una inèrcia que, de fet, ha arribat fins als nostres dies.

El nou aparell administratiu, calc del model francès, marcat per la mentalitat de l’hexàgon francès —aquella concepció segons la qual França no és només un estat, sinó un projecte territorial que sempre es vol més compacte, més controlat i amb fronteres “perfectes”— va servir per controlar més directament tots els territoris peninsulars i el flux de riquesa que s’hi generava. Per tant, aquest sistema no va ser emprat per modernitzar l’economia, i encara menys per redistribuir oportunitats. El clientelisme, la corrupció i el repartiment de càrrecs a fidels no només es mantenien: es van convertir en una estructura sistèmica. D’aquesta manera, el desequilibri històric entre els territoris peninsulars es consolidà de manera perpètua.

L’hexàgon que mai es tanca

En definitiva, el canvi de dinastia no va suposar el naixement d’una Espanya moderna, sinó la continuïtat d’un mecanisme secular, ara amb accent francès i embolcallat amb un relat més polit. Un relat que bevia de la mentalitat expansionista de l’hexàgon, però encara avui inacabat.

Seguint aquesta lògica política, Castella arribà fins a les Corts de Cadis (1812) —en plena guerra contra Napoleó— per formular per primera vegada “Espanya” com a estat unitari. L’objectiu de fons era l’homogeneïtzació territorial, cosa que mai s’arribà a assolir a causa de l’existència d’una diversitat lingüística, jurídica, cultural i econòmica interna.

La derrota de Napoleó i el posterior Congrés de Viena (1814–1815) van dibuixar un nou mapa continental. Les grans potències europees, obsessionades amb contenir França, van crear diversos “estats tap” —com ara els Països Baixos, Baviera o el Piemont-Sardenya— per frenar possibles expansions futures franceses. En aquest context, Catalunya, per la seva posició geogràfica, identitat històrica i tradició política, va tenir la possibilitat d’esdevenir la quarta pota d’aquest cinturó defensiu al sud. Però la combinació d’una Espanya governada per un Ferran VII absolutista i desacreditat, i d’unes elits econòmiques catalanes més interessades a mantenir els privilegis comercials dins l’imperi que no pas a redefinir la seva sobirania, van tancar aquella oportunitat històrica. Un episodi que demostra que les fronteres no sempre les marca la geografia, sinó les decisions —i renúncies— polítiques.

Des d’aleshores, el sistema clientelar i la corrupció estructural espanyola no només han sobreviscut, sinó que s’han adaptat a cada règim: de les xarxes d’influència teixides durant l’expansió feudal, evolucionades després pel procés de senyoriu de l’Antic Règim, als cacics del segle XIX, a les elits de la Restauració, als intermediaris del franquisme i als lobbies de la democràcia formal dels segles XX i XXI. El mecanisme sempre ha estat el mateix: concentrar poder i recursos en una minoria afí, mentre es proclama un discurs cohesionador que ignora o esborra les diferències internes.

I aquí és on el concepte de “Reconquesta” esdevé la peça clau de tota la ideologia política espanyola dels darrers dos-cents anys. A través d’un relat aparentment històric —amb una durada ininterrompuda d’uns mil anys—, aquest concepte fou emprat per les elits castellanes no només per justificar la unitat, sinó per presentar-la com a condició indispensable per sostenir l’estructura mateixa de l’Estat. Aquesta estructura s’alimenta creant dependències econòmiques i polítiques de les elits territorials envers el centre: privilegis, contractes, càrrecs i ajuts que asseguren la seva lleialtat i neutralitzen qualsevol dissidència. Sense aquesta xarxa de dependències —on la corrupció actua com a ciment—, el sistema esdevindria ingovernable.

Alhora, aquesta dinàmica de l’Estat espanyol també ha generat una resistència interna en alguns territoris que, malgrat les pressions, han sabut lluitar per preservar la seva singularitat, llengua, cultura i institucions pròpies. Però aquesta resistència —sovint menystinguda— també ha hagut de combatre no només l’ofensiva del centre, sinó la traïció d’aquells que, sense escrúpols, han venut el seu país a canvi de favors i rendes perpètues.

Així, la imposició de la supremacia castellana sobre la pluralitat peninsular és el mecanisme que permet perpetuar aquesta arquitectura de poder. L’hexàgon encara resta inacabat, no pas per manca de voluntat centralitzadora, sinó perquè la realitat peninsular —radicalment diversa des dels seus orígens— mai no s’ha acabat homogeneïtzant vers el centre. Només una mirada polièdrica permetria a Espanya vertebrar-se definitivament.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Quin abast històric té el relat que apareix a la “Cronica Fratris Salimbene di Adam Ordinis Minorum” la qual en dona fe d’una hipotètica ascensió del rei En Pere II el Gran al cim del Canigó, l’any 1285? I quina relació hi ha entre aquesta narració i la revolta popular esdevinguda a Sicília la primavera de 1282, coneguda com les vespres sicilianes?

A finals del segle XIII, el vell frare franciscà Salimbene d’Adam o de Parma (1221-1290), reclòs en el monestir de Montefalcone (Itàlia), tot realitzant un acte de memòria, redacta les seves impressions personals sobre la seva atzarosa vida. No es tracta d’un cronista apocalíptic, sinó profètic. No proposa una visió tremendista del seu món, sinó que narra uns fets per a la seva posterior reflexió. La seva “Cronica Fratris Salimbene di Adam Ordinis Minorum” escrita entre 1283 i 1290, és una mica de tot: autobiogràfica, història de l’orde, història de les ciutats del nord d’Itàlia, crònica universal del temps de Frederic II Hohenstaufen “stupor mundi” o diari de viatges a França i Itàlia.  

L’origen del mite

La tardor del 1889, G. Uzielle publicava dins del “Bollettino” del Club Alpí Italià un extens article titulat: “Leonardo da Vinci e le Alpi”. Aquest treball estava complementat per tres apèndixs, el tercer dels quals responia al títol: “Ascensione di Pietro III d’Aragona al Canigou”. De fet, es tracta d’un fragment (pàg. 354 – 355 de la primera edició) de la cèlebre crònica d’en Salimbene d’Adam. 

La primera edició moderna de la crònica es va realitzar dins de l’obra “Monumenta Historica ad provincias Parmensem et Placentinensem pertinentia, III” (Parma, 1857). La segona edició, més completa i elegant, fou dirigida per Oswald Holder-Egger i la podem trobar al “Monumenta Germania Historica: Scriptores, llibre XXXII” (Hanover, 1906). Així doncs, la importància de Salimbene d’Adam pel Pirineisme es deu al foli 459 (pàg. 597 – 599 de la segona edició) que duu per nom: “Sobre la mort del rei Pere d’Aragó”.

El context en el qual apareix l’article d’Uzielle al “Bollettino” italià és el context en el qual s’està a punt de materialitzar la gran obra del Pirineisme escrita per Henri Beraldi: “Cent ans aux Pyrénées”. Amb l’edició d’aquesta magna obra —set volums en total— es comença a edificar el corpus de coneixements que posteriorment coneixerem com a Pirineisme el qual es tracta d’una barreja entre la pràctica esportiva combinada amb l’emoció estètica i cultural, sempre desenvolupada dins la serralada dels Pirineus. D’alguna manera, el Pirineisme va ser creat com l’antagònic a l’Alpinisme perquè aquest només representava la pràctica esportiva.  

Beraldi, com a bibliòfil empedreït, crea tot aquest món; rescata personatges del passat: De Carbonnières, Russell, Cadier, Passet, els enginyers geodèsics, Brulle o Lister, etc. Els grans mites de les grans gestes pirinenques hi són presents. Però la cosa no acaba aquí. Cap a 1911, Beraldi signa un article titulat “Tentative de Pierre III au Canigou”, publicat a “Le passé du Pyrénéisme”, on escriu: “Finalment, ens trobem davant d’un primer fet ben caracteritzat d’alpinisme. Pujar per pujar, per conquerir un cim. Tres anys després de les Vespres Sicilianes. Ascensió per Vallmanya o Taurinyà, ascensió dels Cortalets seguida fins al clot dels Estanyols, un lloc molt impressionant amb un temps fosc; sobrevinguda brusca d’una broma negra. Amb poques paraules, temptativa al Canigó el 1285.”

Així doncs, arran d’aquests dos articles i de posteriors treballs més actuals, la historiografia situa com a primera ascensió al cim d’una muntanya la protagonitzada pel rei En Pere II el Gran l’any 1285, al cim del Canigó. Com veurem, el foli 459 de la crònica de Salimbene d’Adam ha estat erròniament interpretat com a verídic, quan en realitat és un tractament metafòric de les disputes de poder entre dos reis —Pere de Catalunya i Carles d’Anjou— i dos territoris, Catalunya i França.

La tessitura a la qual Salimbene d’Adam escriu la seva crònica es realitza dins d’un context molt particular. I és per això que cal analitzar tot el text de la crònica amb rigor i contextualitzar el succés narrat dins d’ella amb la mentalitat social i política del segle XIII. La mirada del present cap al passat s’ha de fer amb ulls crítics perquè, si no ho fem, estem condemnats a deformar la realitat històrica.   

Per tant, tot el que estigui fora d’aquesta línia de treball —rigorositat i contextualització— genera un debat estèril. La principal tasca de l’historiador és crear coneixement i, per a fer-ho possible, no hem de desvincular els esdeveniments ni del seu espai ni del seu temps. Perquè això no succeeixi, tenim al nostre abast un conjunt d’eines —documents, cròniques, anals, cronologies, restes arqueològics, història oral— que ens ajudaran a apropar-nos amb la transparència possible a l’estudi del passat. Però això no acaba aquí. Així doncs, apareix la segona norma que hem de seguir: la lectura de la documentació. La simple lectura no ens porta enlloc, sinó tan sols a la distorsió històrica. Per tant, cal saber llegir entre línies. I aquest és l’error el qual es pretén reparar.

Una mirada rere la crònica

Per a comprendre el rerefons que amaga la crònica de Salimbene d’Adam sobre la narració del Canigó, hem de realitzar un doble esforç: per una banda, hem d’entendre el context sociopolític en la qual fou redactada la crònica i, per l’altre, hem d’analitzar pacientment els successos esdevinguts entre 1280 i 1285. Aquests cinc anys són la clau que ens permetrà desemmascarar el mite.     

El foli 459, apartat A, comença amb el significatiu títol: “De la mort de Pere, rei d’Aragó”. Malgrat aquest inici, Salimbene ja ens ho adverteix en el foli 445, apartat B, quan ens comenta: “Coneixent per avançat, que en menys d’un any, quatre il·lustres personatges, seran lliurades a la mort per voluntat de Déu, allí on es troba el sepulcre de tot vivent” seguit de “El primer serà el rei Carles, el segon el papa Martí, el tercer Felip, rei de França, el quart Pere, rei d’Aragó.” Així doncs, el rei En Pere d’Aragó (de Catalunya) serà la quarta persona rellevant del panorama polític internacional de l’època que passà a millor vida durant aquell any de 1285. 

Recordant el que s’escriu anteriorment, Salimbene comença el text dient-nos que “De la mateixa manera, en el present mil·lenni, durant la vetlla del beat Martí, Pere, rei d’Aragó, va tancar, va concloure amb la seva pròpia mort, el darrer dia; en aquest, el menor dels germans, el guardià que el va escoltar en confessió; fou enterrat a Vila-Nova, en el mateix lloc que els germans menors.” Efectivament, el rei En Pere II de Catalunya va morir la nit del 10 a l’11 de novembre de 1285 —diada de Sant Martí— a Vilafranca del Penedès, encara que el cronista escrigui Villa-nova. De fet, ja feia unes setmanes que havia caigut greument malalt mentre es dirigia cap a Salou per embarcar-se direcció a Mallorca, per arreglar les qüestions familiars amb el seu germà Jaume, donat que aquest havia pres part activa en favor de la croada francesa contra ell rei En Pere. Feia una mica més d’un mes —l’1 d’octubre— que l’exercit del rei En Pere havia vençut les tropes croades al Coll de Panissars.

Les vespres sicilianes 

Però els conflictes no només es reduïen a qüestions familiars. A l’origen de la croada s’hi trobava la qüestió siciliana. Veient-se la mort de prop i sota pressió, el rei En Pere va demanar que Sicília tornés a l’Església i va demanar “enviar una ambaixada al papa Honori —quart—, per a obtenir concòrdia entre els fills de Pere d’Aragó i els fills de França que es comentava que eren consanguinis” i així resoldre el conflicte polític. 

Finalment, el darrer problema que havia de solucionar —arran de la croada francesa— era la qüestió castellà per la Regió de Múrcia. Però ni els problemes familiars, ni la qüestió siciliana i, ni de bon tros, els problemes amb Castella pogué fer-se’n càrrec, ja que la malaltia va posar fi a la seva vida.

El foli 459, apartat B, comença amb el suggerent títol: “Sobre la recomanació de Pere, rei d’Aragó, que queda evidenciat amb un exemple del que s’ha exposat amb anterioritat”. Aquest exemple és el que més controvèrsia ha suscitat dins del panorama historiogràfic.

Salimbene d’Adam ens presenta el protagonista de la seva narració, elogiant-lo de manera heroica “Aquest rei Pere d’Aragó fou un home de gran cor, un fort soldat, i savi en la guerra” i demostrada per mitjà d’actes passats. “Doncs aquest home tingué una gran audàcia, i molta empenta”, i més concretament pel “… que es fa palès en l’empresa del regne de Sicília, que contra el rei Carles —d’Anjou— i el papa Martí —quart— es va atrevir a envair-los.” Al llarg de tota la crònica, Salimbene d’Adam ens descriu detalladament tot aquest afer. De fet, el tema sicilià serà un dels grans conflictes del segle XIII. A l’origen del conflicte s’hi troba la qüestió de qui ha de posseir l’illa. L’interès sobre Sicília es deu, principalment, a què l’illa és el graner de la Mediterrània i la clau de la ruta del comerç cap a orient.

Carles d’Anjou havia cercat projectar la seva persona per tota la Mediterrània per mitjà d’una nova croada. Amb la intenció de donar un cop d’efecte als seus adversaris, projectava un nou saqueig sobre Constantinoble, reproduint els esquemes de la quarta croada (1204). Però la situació es va torçar quan el sud italià s’enfrontà obertament a la seva política personal. Els sicilians havien començat a comprendre que la seva projecció com a república —similar a la de Gènova o Venècia— estava en greu perill. Aquest debat, Carles no el va entendre i va preferir destruir tal iniciativa.

Seguint la política insular del seu pare —el rei En Jaume el Conqueridor—, el 30 d’agost de 1282 un poderós estol català comandat pel rei En Pere va desembarcar a les costes de Sicília —concretament a Trapani—, provinent de la costa tunisenca d’Al-Coll, on hi havia anat a ajudar el seu vassall i aliat Abu-Bekr, senyor de Constantina. Un cop a Sicília, el rei En Pere es dirigirà cap a Palerm per ser coronat rei el 27 de setembre de 1282. La seva presència allí no era gratuïta: la seva esposa era Constança de Sicília, neta de Frederic II Hohenstaufen “stupor mundi”. Amb aquest acte, el rei En Pere reivindicava la memòria del passat de la família Hohenstaufen a l’illa, el passat que havia intentat esborrar la política de Carles d’Anjou. Els sicilians estaven convençuts que aquesta —la catalana— era la millor opció i la més encertada per a forjar el seu projecte. És per això que els sicilians, el 31 de març de 1282, s’havien alçat en armes contra el domini francès a l’illa. Aquest fet fou conegut com la revolta de les vespres sicilianes.

El conflicte va posar en escac la política de Carles, conduint-lo a una situació tensa. La negativa del rei En Pere d’abandonar Sicília el va conduir a dos nous horitzons: la disputa bèl·lica contra Carles i la disputa legal contra el papa. D’ambdues en va sortir victoriós. Mentre que a Carles el va esclafar a Nicotera —Calàbria— a les forces del papa les va destrossar a Panissars.

Un exemple per l’audiència 

Salimbene ens explica que per a demostrar tot això, posarà un altre exemple sobre la valentia demostrada pel rei En Pere: “Evident, encara que seguit d’un altre exemple, amb això que clarament exposem”. Cal dir que a l’edat mitjana era molt normal recórrer a exemples fantàstics, impossibles de realitzar pels mortals, un terreny reservat tan sols per als herois. La finalitat de l’exemple és captar millor l’atenció del lector, com així ha estat. Aquest recurs de ficcionar un episodi per reforçar la imatge d’un rei valent no és un cas aïllat en la literatura medieval. Per exemple, en la tradició francesa, es troben històries similars sobre Carlemany i la seva llegendària ascensió als Pirineus, on es diu que va rebre una revelació divina sobre la seva missió a Hispània. Aquesta narració simbolitza la seva campanya per expandir el cristianisme i el seu paper com a defensor de la fe. De la mateixa manera, també es poden trobar paral·lelismes amb Ricard Cor de Lleó i les seves aventures a Terra Santa, així les novel·les cavalleresques franceses, situa l’heroi dins d’un espai d’incertesa —d’aventura— com és el bosc, per reafirmar el seu poder i coratge.

Salimbene ens situa el seu exemple en un espai concret “En els confins de Provença i d’Hispània” i ens presenta l’objectiu “s’aixeca una alta muntanya, que la gent del país l’anomena Mont Canigó” i l’envolta de misteri “encara que nosaltres podríem anomenar-la Mont Tenebrós.” Atès que el protagonista de l’exemple és el rei català, Salimbene, segurament va optar per escollir un espai geogràfic del territori del rei.

Des de temps llunyans, el Canigó havia estat considerada com la muntanya més alta de la serralada dels Pirineus, impossible d’arribar-hi. Però per si no havia quedat prou clar que l’empresa és molt arriscada, recorre a una descripció geogràfica que li ofereix el gram geògraf grec del segle II, Ptolemaeus d’Alexandria a la seva “Geographia” el qual va recollir observacions empíriques que permetien identificar punts de referència geogràfics rellevants per a la navegació: “Doncs, aquesta muntanya que els mariners veuen primer a l’arribada, després de partir és el darrer punt que podem veure, perquè quan ha desaparegut, cap altre és visible.” D’aquesta manera, l’objectiu impossible ha quedat fixat. Malgrat haver tingut alguns problemes interns, com ara les guerres amb els sarraïns, la revolta dels barons o els problemes familiars, la política insular iniciada pel rei En Pere arran del seu casori amb Constança de Sicília —el 13 de juny de 1262— ja no tindrà fre. El rei En Pere seguirà la seva política fins a les darreres conseqüències, encara que això esdevingui una qüestió personal.

Després d’emfasitzar sobre la perillositat de l’empresa plantejada pel rei En Pere, el cronista continua escrivint: “Mai cap home hi ha habitat, ni cap fill d’home s’ha atrevit a pujar-hi a causa de la seva alçada extraordinària, per la dificultat de l’itinerari i per l’esforç”. Malgrat haver tingut alguns recels importants a l’interior del reialme, sobretot per part de l’Església sobre les seves intencions d’envair Sicília, el rei En Pere va persistir en la idea inicial i va decidir tirar endavant amb l’aventura. En un primer moment, el rei En Pere comptarà amb el suport polític de dos importants aliats: Castella i Constantinoble. És per això que Salimbene ens diu: “Doncs bé, Pere d’Aragó havent decidit a pujar a la muntanya va cridar al seu costat a dos cavallers, amics íntims, que ell honrava amb el seu afecte, cosa que li prometeren no separar-se mai d’ell.”

Com ja hem dit abans, la campanya de Sicília va començar el 30 d’agost de 1282. Un cop iniciada, aturar-la era quasi impossible, malgrat l’excomunicació papal del 9 de novembre de 1282. En aquest punt, Salimbene ens parla que “Mentre pujaven sentiren trons espantosos i del tot terribles sentiren trons espantosos i del tot terribles” fins que els seus companys “caigueren a terra, morts de por sota el pes de la por i de l’espant d’allò que els havia vingut” que malgrat els esforços del rei En Pere per a restituir la situació, els dos companys “fins a perdre el coratge.” En realitat, les dues aliances que havia signat amb Castella i Constantinoble mai arribaren a fer-se efectives. Per altra banda, vist que l’excomunicació papal no havia donat resultats, el papa va lliurar els regnes del rei En Pere a qualsevol príncep cristià que els volgués conquerir. Per això, el 27 d’agost de 1283 l’oferia al rei de França i el 27 de febrer de 1284 —en una cerimònia celebrada a París— donava la investidura a Felip III de França, l’Ardit. Des d’aquell moment, la croada començava a dibuixar-se. Malgrat tot això, el rei En Pere va continuar amb la seva empresa.

El desafiament de Bordeus 

Però hi ha un fet que encara honra més la figura del rei Pere. Al foli 427, Salimbene ens explica amb gran detall el famós desafiament de Bordeus. Carles d’Anjou havia comunicat, per mitjà d’una ambaixada al rei En Pere, que aquest no havia estat cavalleresc i que havia entrat a Sicília sense raó. Per tant, aquesta qüestió l’havien de solucionar cavallerosament —o sigui, a cops d’espasa— i per aquest motiu se citaren per l’1 de juny de 1283 a la ciutat de Bordeus amb la finalitat de solucionar la qüestió siciliana. Ràpidament, el rei En Pere, s’adonà que es tractava d’una maniobra de distracció del rei francès per allunyar-lo i matar-lo lluny del seu regne —com li havia succeït al seu avi a Muret— cosa que l’alertà a marxar prematurament de Bordeus. I preveient la imminent invasió de Catalunya per les trobes croades del papa i del rei francès, el rei En Pere va demanar ajuda als seus aliats. La negativa fou total i al rei En Pere no li va quedar cap altre remei que afrontar la situació tot sol. És per motiu que Salimbene ens diu que davant d’aquest fet “Pere va decidir pujar amb grans dificultats tot sol.”

Així doncs, el rei En Pere va disposar el seu exèrcit —per tal de barrar al pas a les tropes croades— en els principals colls de la serra de l’Albera: Panissars, Pertús i Banyuls. Malgrat els intents dels croats per passar-hi, les tropes del rei En Pere van poder frenar els intents. Però va ser l’abat de Sant Pere de Rodes qui va mostrar a les tropes croades el pas del Coll de la Maçana —prop el castell de Requesens—, la qual cosa els va permetre travessar l’Albera —12 de juny de 1285— i arribar ràpidament fins a Girona per posar-hi setge. Després d’uns mesos d’intensos combats —terrestres i navals— les tropes catalanes venceren les tropes croades. Potser, de totes elles, la coneguda és la batalla del Coll de Panissars de l’1 d’octubre de 1285. 

El doble sentit de la crònica

I ara entrem en la qüestió més delirant de la narració. Salimbene ens explica que “I quan fou al cim de la muntanya —el rei En Pere—, hi va trobar un llac” i en veure’l “aquell lloc, hi va tirar una pedra. Aleshores sortir un drac horrible, de gran dimensió que es va posar a volar per tot l’aire que omplia d’ombres i que l’enfosquia amb el seu alè. Després —d’aquest succés— el rei En Pere va iniciar el descens.”

Aquest és el fragment on rau la gran metàfora que amaga el text de Salimbene per explicar el regnat d’En Pere II el Gran. La política insular del rei En Pere el va conduir a fitxar com a objectiu principal Sicília (el llac); després de temptejar la zona amb les campanyes de Tunísia, finalment hi ha el desembarcament a Trapani (tira la pedra); el papa Martí IV l’excomunica i posa tot els seus regnes sota la jurisdicció del rei francès (surt un gran i horrible drac); els francesos envaeixen Catalunya seguint la proclama de la croada dictaminada per la Santa Seu (el cel s’enfosqueix amb l’alè del drac); finalment, el rei En Pere surt victoriós de Bordeus i de la croada contra Catalunya (inicia el descens).

Finalitzada la seva aventura, Salimbene li reconeix els seus mèrits i les compara amb les empreses realitzades pel gran heroi llatí: Alexandre el gran. És per això que Salimbene ens diu: “Segons jo —Salimbene—, la gesta de Pere d’Aragó es pot comparar amb les gestes d’Alexandre, que amb moltes terribles empreses i gestes es va esforçar per a merèixer els elogis de la posteritat.”

La fi del mite

La figura del rei En Pere II el Gran de Catalunya no deixa de ser interessant pels esdeveniments que són lligats a ella. No es va astorar davant de tantes adversitats, arribant a meravellar als seus adversaris. Va saber afrontar el seu repte i el va superar. I aquesta és la seva metàfora; la seva existència personal. I aquesta és la mirada que recull Salimbene a la seva crònica. És per això que el context en la qual apareix la figura del rei En Pere II de Catalunya (d’Aragó) dins la crònica és sempre relatiu a la problemàtica siciliana. Aquesta qüestió, Salimbene la descriu d’una manera clara, descrivint l’evolució des de l’època de l’emperador Frederic II Hohenstaufen “stupor mundi”, passant pel període del rei Manfred i Carles d’Anjou fins a arribar al rei En Pere II de Catalunya.

Salimbene intueix que el rei En Pere II el Gran de Catalunya —igual que ho serà Carles d’Anjou— serà un dels personatges rellevants del panorama polític del segle XIII. Ho creu perquè coneix de primera mà els esdeveniments. Sap que el rei En Pere va haver de recórrer un llarg camí i va haver d’afrontar-se a tota mena de penalitats per assolir el seu objectiu final. És per això que Salimbene, reconeixent-li la seva tenacitat i la seva convicció de si mateix, ens mostra una certa simpatia vers el rei català. I per aquesta raó no ens ha d’estranyar la lloança metafòrica que realitza a la seva crònica un cop s’assabenta que el rei ha mort.

El problema —com sempre— rau en la mirada amb la qual ens apropem al passat. Des d’un punt de vista rigorós, tothom sap que l’existència d’un llac al cim d’una muntanya és més que improbable, perquè si així fos estaríem desafiant a les lleis de la física. És de sentit comú. Per no parlar sobre l’existència de dracs. Si neguem aquestes dues premisses, el nostre pensament com a historiadors ens ha de situar enfront d’una pregunta clau: Què ens intenta explicar el cronista a través de la seva narració? 

En canvi, si no realitzem aquest petit esforç i reconduïm la narració fictícia cap a la realitat, amb la finalitat de donar-li veracitat, ens endinsem per un camí molt perillós. Malgrat això, hom s’hi ha endinsat. És per això que trobem datacions a l’acció que narra en Salimbene. Ni el 1276, i encara menys el 1285 són possibles. No ho són perquè mai va existir l’aventura del Canigó, encara que la idea romàntica d’un feudal davant la muntanya sigui tan suggerent: La veritable aventura fou Sicília. El Pirineisme comença quan l’home té curiositat per entendre la realitat i es llança a l’aventura de l’observació, però… això són figues d’un altre paner. 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Al contrari de la inflació, la deflació és un fenomen econòmic caracteritzat per una caiguda generalitzada i sostinguda dels preus de béns i serveis. Encara que d’entrada pot semblar una bona notícia per als consumidors perquè augmenta el seu poder adquisitiu, pot tenir conseqüències negatives per a l’economia.

La inflació és un concepte econòmic vinculat a l’evolució de l’Índex de Preus de Consum (IPC) que pràcticament tothom sap què significa, però què en sabem de la deflació? Contràriament a la inflació, la deflació o inflació negativa és un descens generalitzat i sostingut —com a mínim dos semestres— dels preus de béns i serveis.

Una deflació sol estar associada a crisis i recessions econòmiques. Es produeix quan l’oferta de béns i serveis en una economia és superior a la demanda, provocant que les empreses es vegin obligades a reduir preus per a poder vendre la producció i evitar acumular grans quantitats d’estocs.

De bon principi, una baixada generalitzada de preus ens pot semblar una cosa positiva, ja que es produirà un ajust de preus que afavorirà als consumidors. És a dir, si es mantenen els sous, augmenta el poder adquisitiu de les persones. Però també pot generar un cercle viciós de baixada de preus, provocant una reducció de la despesa i fent que el consum i la inversió s’estanquin, la qual cosa suposaria un menor creixement econòmic i un augment de l’atur.

Efectes negatius d’una deflació en l’economia

Una deflació pot desincentivar el consum: si pensem que el preu d’un producte continuarà baixant, posposarem la nostra decisió de compra esperant un millor preu. Per tant, si aquesta creença es manté en el temps i tots els consumidors posposen les seves decisions de compra, les empreses es veuran forçades a continuar abaixant els preus dels seus productes per la manca de vendes. Aquest efecte és el que es coneix com a espiral deflacionista.

Això comportarà menys beneficis per les empreses, que hauran de reduir costos, per la qual cosa tendiran a rebaixar els salaris dels seus empleats o, acomiadar treballadors, provocant un augment de la desocupació. Així doncs, una deflació pot crear o empitjorar una recessió, desencadenant crisis econòmiques de llarga durada.

Per altra banda, els preus dels actius, com les accions i els immobles, també poden caure durant períodes de deflació, afectant negativament el patrimoni net dels individus i les empreses. Aquest efecte pot provocar que sigui més difícil fer front als deutes, en augmentar la càrrega real d’aquests, la qual cosa podria portar a famílies i empreses a no poder fer front a les seves obligacions.

És per això que els bancs centrals es marquen com a objectiu l’estabilitat de preus en la seva política monetària i amb el control de l’oferta de diners, buscant una inflació entorn del 2%. Mesures que posen en pràctica a fi de mitigar la possibilitat que es produeixi una deflació i així evitar que s’hagin d’injectar diners a l’economia per augmentar l’oferta monetària, reduint el valor dels diners, perquè apugin els preus.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Si no acabes d’entendre per què, tot i viure en una suposada meritocràcia, el teu esforç no es veu recompensat, no pateixis, un model informàtic sobre la creació de riquesa tomba la noció que l’èxit econòmic està lligat al talent i a l’esforç individual, arribant a la conclusió que la sort hi juga un paper molt més important.

La loteria de les oportunitats es reparteix des del nostre naixement, però tenim poques possibilitats que ens toqui. Això sembla ser la conclusió de la tesi que defensen un grup de científics dirigits per Alessandro Pluchino, professor de física teòrica, mètodes i models matemàtics de la Universitat de Catània. 

Pluchino i el seu equip van desenvolupar un model informàtic que a través de simulacions analitza la distribució de la riquesa i l’èxit en una població hipotètica, amb l’objectiu de comprovar fins a quin punt intervenen factors com el talent humà i la sort.

Es tractava disseccionar fins a quin punt el paper de l’atzar influeix en el paradigma meritocràtic àmpliament dominant en les cultures occidentals, que es basa en la noció que l’èxit es deu principalment, si no exclusivament, a qualitats personals com el talent, la intel·ligència, les habilitats, l’esforç o l’assumpció de riscos.

Com funciona el model informàtic?

L’equip va introduir al simulador les dades d’una població hipotètica de persones dotades de la distribució mitjana de talent i intel·ligència. A continuació, el model informàtic va generar una simulació equivalent a una vida laboral de quaranta anys, introduint esdeveniments afortunats i desafortunats al llarg del temps, que equivalen a oportunitats per augmentar o disminuir la riquesa.

Seguint aquest mètode, els investigadors van descobrir que, la major part de les vegades, la riquesa està més vinculada a la sort que al mateix talent: “El nostre model mostra que si bé és cert que es necessita cert grau de talent per tenir èxit en la vida, gairebé mai les persones més talentoses assoleixen els cims més alts, sent superades per individus mitjanament talentosos, però sensiblement més afortunats.”

Al final, l’equip va comprovar si la distribució de la riquesa resultant coincidia amb la del món real, on el 80% de la població posseeix el 20% de la riquesa. I així va ser, una vegada i una altra. Dit d’altra manera, els resultats van confirmar que, malgrat les diferències en talent i esforç, l’atzar juga un paper crucial en determinar qui arriba a ser extremadament ric. Això significa que moltes persones amb talent i treballadores no esdevenen riques simplement perquè no han tingut la mateixa sort que altres.

Per altra banda, les simulacions també van demostrar que les oportunitats són distribuïdes de manera desigual. La gent que ja té certs avantatges, com un bon nivell educatiu o una bona xarxa de contactes, té més probabilitats de trobar-se amb oportunitats que poden portar a grans guanys econòmics, mentre que aquells que comencen des d’una posició menys privilegiada sovint ho tenen més difícil per accedir a les mateixes oportunitats.

Si vols descobrir com aconseguir guanys pels teus estalvis amb un producte de justícia social, 11Onze Recomana Finança Litigis.