Vivim en una meritocràcia, on l’esforç es veu recompensat? Realment funciona l’ascensor social? Nombrosos estudis qüestionen si l’èxit socioeconòmic de les persones depèn dels seus mèrits o si està predeterminat pels privilegis que atorga el lloc de naixement o la classe social.

Això que el futur és a les nostres mans, que tantes vegades hem escoltat dels nostres pares i avis, està en dubte. Almenys si no pertanyem a una família acomodada. Un estudi d’Esade mostra que la igualtat d’oportunitats en l’Estat espanyol és una fal·làcia: és 24 vegades més fàcil acabar entre l’1% de població amb major renda si es prové d’una de les famílies amb més ingressos que si es pertany a alguna de les de menys ingressos.

Per sort, la situació a Catalunya és molt millor que a Andalusia o Canàries, ja que ofereix el nivell més gran de mobilitat intergeneracional absoluta i relativa de la mostra, amb taxes similars a Escandinàvia. Però, així i tot, l’ascensor social està clarament desgreixat.

Un model qüestionat

Després de deixar enrere la societat feudal, que estava constituïda per estaments rígids, se suposava que la societat burgesa, basada en la teòrica igualtat davant la llei, havia de permetre que les persones de les classes més baixes progressessin socialment si s’esforçaven prou. Tradicionalment, els estudis eren la principal via d’ascens de les classes humils i mitjanes. No obstant això, cada vegada més experts indiquen que els estudis ja no garanteixen res i que la meritocràcia no existeix.

La idea que en la nostra societat l’esforç preval sobre els privilegis és fonamental per legitimar els sistemes polítics i econòmics liberals occidentals. Per mantenir l’ordre social establert, la majoria dels individus han de creure que poden progressar si s’esforcen prou.

Tot i això, com adverteix Michael Sandel, professor de Dret a Harvard, “el primer problema de la meritocràcia és que les oportunitats en realitat no són iguals per a tothom“. De fet, en les universitats de la denominada Ivy League, que inclou a vuit de les més prestigioses dels Estats Units, hi ha més estudiants que pertanyen a l’1% de les famílies amb més ingressos del país que al 60% amb menys ingressos.

Daniel Sanabria, catedràtic de Psicologia de la Universitat de Granada, afegeix que en realitat “el millor predictor del rendiment acadèmic i de l’èxit professional posterior no és el rendiment cognitiu, és el context sociocultural, que els teus pares tinguin diners.

L’aventura d’emprendre

S’han popularitzat històries de superació de joves emprenedors com Steve Jobs, que va fundar Apple en el garatge de la seva casa. No obstant això, no són casos representatius, sinó extremadament inusuals, històries que únicament li ocorren a una persona d’entre un milió. A més, en molts d’aquests casos existeixen factors determinants de l’èxit que van més enllà del mèrit i de l’esforç personal.

La recerca ha demostrat que la característica més comuna entre els emprenedors és l’accés a capital, sigui a través de la família o contactes que facilitin l’estabilitat financera. Més que una inclinació genètica, sol ser els diners i una xarxa de seguretat el que permet als emprenedors assumir riscos.

De fet, una famosa recerca dels economistes David Blanchflower i Andrew Oswald indica que els mesuraments de la personalitat i les puntuacions dels tests psicològics gairebé no ajuden a predir qui dirigeix el seu propi negoci. En realitat, “el que importa és el capital inicial“, asseguren de manera rotunda en el seu estudi.

En aquest sentit, l’últim Global Entrepreneurship Monitor, que analitza l’emprenedoria en el món, adverteix que les empreses solen posar-se en marxa sovint amb els diners de familiars, amics i companys de feina. I cal tenir en compte que molts fundadors de ‘startups’ no cobren un sou durant algun temps, alguna cosa que poden permetre’s poques persones.

Els rics d’ahir i d’avui

Sembla que la riquesa de les dinasties familiars es perpetuen en el temps molt més enllà del que es pensava, com suggereix una recerca dels economistes italians Guglielmo Barone i Sauro Mocetti. En comprovar la mobilitat intergeneracional i la distribució de la riquesa a Florència comparant els registres de 1427 amb els de 2011, van descobrir que les famílies florentines més riques continuaven tenint els mateixos cognoms gairebé sis-cents anys després. I altres estudis apunten al fet que no es tracta d’un fenomen exclusiu de la Toscana.

L’esforç individual no és cap garantia d’èxit avui dia per als joves. Un informe del Govern espanyol fins i tot reconeix que “néixer en una família amb pocs ingressos condiciona les oportunitats d’educació i desenvolupament molt més que en altres països europeus.” La pobresa s’està convertint cada vegada més en una gàbia sense sortida per a una part important de la població.

Tot i que els títols i la formació especialitzada augmenten en línies generals l’ocupabilitat i la renda mitjana, la majoria d’anàlisi mostren que les capes de la població que neixen en una posició social solen viure i morir en la mateixa posició.

De fet, els joves han vist com es menysté el seu present i s’hipoteca el seu futur. A l’hora de retallar en els últims anys les grans partides pressupostàries, la d’educació ha sortit molt pitjor parada que les de sanitat i pensions. Per tant, el principal dinamitzador de l’ascensor social grinyola més que mai. I el volum de deute públic que hauran de pagar en els pròxims anys s’ha disparat.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!