Maria Aurèlia Capmany: el dret a l’emancipació

El sol es va pondre. Una llarga nit, freda i decadent, es va estendre per tota la geografia espanyola durant gairebé quaranta anys. Finalment, les armes havien imposat el “jo per sobre de tu”. Però la convicció i tenacitat de moltes dones va permetre capgirar la situació a mesura que avançava el segle. Continuem amb l’exercici històric sobre la història de la dona contemporània. 

El drama augmentà quan unes 500.000 persones travessaren la frontera amb França entre les acaballes del 1938 i el gener del 1939, fugint de l’horror. De fet, feia mesos que s’intuïa que això passaria. La victòria del feixisme a l’Estat espanyol va ser una realitat a partir de l’abril de 1939, quan es van truncar definitivament les esperances i il·lusions d’una majoria social que havia treballat per crear una societat més justa i igualitària. A partir de llavors, la pau s’imposaria sota l’amenaça constant de presó pels dissidents vers el nou ordre.

El règim imposat a través de les armes estava fonamentat en el nacionalsindicalisme, però després de la Segona Guerra Mundial es veié obligat a transitar cap a una altra concepció del poder amb la finalitat de garantir la seva supervivència. El món sorgit a partir del 1945 ja no seria el mateix que el del final de la Guerra Civil Espanyola, atès que la realitat històrica es construiria a partir de l’enfrontament del bloc capitalista i el comunista.

Fou llavors quan el franquisme va apostar decididament pel nacionalcatolicisme com a articulació social. La retòrica catòlica seria més assumible pels aliats occidentals, guanyadors del conflicte bèl·lic mundial. I la manifestació més visible d’aquesta concepció del poder seria tornar a atorgar l’hegemonia a l’Església, la qual controlaria tots els aspectes de la vida pública i privada de la societat. L’Estat posaria en la nòmina als clergues i dotaria a l’Església d’una àmplia exempció d’impostos i, el més important, li tornaria a atorgar l’absoluta llibertat en la gestió de l’educació. 

Involució del paper de la dona

La dictadura franquista destruiria tots els assoliments aconseguits durant la República. L’Església legitimaria la redefinició del paper de la dona dins la societat. Així, el franquisme frenaria totes les conquestes femenines del període anterior argüint un discurs antifeminista, en el qual la dona es percebria com un ésser inferior a l’home, tant espiritualment com intel·lectualment.

Amb aquest pretext, el nou règim relegaria a la dona a les tasques de la llar, com a mare i com a esposa. Moltes dones patirien la repressió del règim, sobretot en el període 1939-1945. Alimentar, socórrer o curar combatents republicans fou considerat un delicte pel qual moltes dones foren empresonades o ubicades en camps de concentració i, fins i tot, afusellades. Altres, condicionades per la por, silenciaren la seva participació en els camps de batalla, esdevenint un record purament privat.

Tanmateix, el règim va legitimar dues organitzacions juvenils, la Sección Femenina i el Frente de Juventudes, les quals foren constituïdes per adoctrinar tots els joves en els principis del ‘movimiento’. D’aquesta manera, es pretenia construir una nova societat articulada obligatòriament pels nous valors que fonamentaven el franquisme.

Nou gir polític

Cap a finals de la dècada de 1950 alguna cosa va començar a canviar. El fracàs de l’autarquia i la tensa situació internacional, amb la guerra freda de fons, portaran al règim cap a una obligada reorganització de forces en les famílies de poder. Els falangistes, grans dominadors de l’escena política fins aleshores i garants de la simbologia i retòrica feixista, seran substituïts per joves polítics tecnòcrates vinculats a l’Opus Dei.

Aquest canvi permetrà al règim generar un nou discurs ideològic i projectar una imatge social més moderna vers l’exterior. D’aquesta manera, el ‘desarrollismo’ afavorirà el creixement d’una classe mitjana espanyola que sustentarà el règim durant unes dècades més, però també li causaria l’aniquilació. Aquest aperturisme controlat, per exemple, tolerarà l’edició d’obres en català, però també permetrà rescatar de les golfes de la memòria les reivindicacions sobre l’igualat social de gènere.

La dona a Catalunya

En aquest context va ser quan Maria Aurèlia Capmany i Farnés (1918-1991) va publicar el seu famós assaig ‘La dona a Catalunya’ (1966), una de les obres cabdals per a la recuperació de les reivindicacions del feminisme a Catalunya. Era filla del folklorista Aureli Capmany i Maria Farnés, i neta del periodista i polític catalanista Sebastià Farnés. Des de petita, Maria Aurèlia Capmany va manifestar una habilitat innata per a l’escriptura i  les activitats literàries en general. L’impacte que va suposar el seu assaig li va permetre deixar la docència per dedicar-se íntegrament a les activitats literàries i el teatre.

La tesi principal que planteja Maria Aurèlia Capmany a ‘La dona a Catalunya’ pivota sobre la concepció que no es pot avançar en el problema del gènere si abans no s’arreglen els problemes socials i polítics de Catalunya. I això ho escriu una persona que era dona, catalana i socialista. O sigui, el dimoni per al Règim! 

Un problema palpable

Per a Capmany, el problema de gènere existeix i és palpable dins la societat. El seu assaig manifesta dues problemàtiques importants: per una banda, la definició de les dones com a alteritat i dependència; i, per una altra, les desigualtats socials i l’accés de les dones al món públic. [Recordem-ho, controlat per l’Església.] I, en aquest sentit, la conclusió a la qual arriba Maria Aurèlia Capmany és ben clara: les dones tenen el mateix estatus social que els homes, però només en aparença, perquè la realitat és que totes tenen consciència de la seva manca d’integració, de l’estat d’evolució i de la inestabilitat de la seva inserció a la societat en què viuen.

La dona que treballa pot descobrir fàcilment les condicions objectives de la seva marginació, ja que treballa igual que un home, estudia les mateixes assignatures, obté els mateixos títols que un home, però amb aquests títols farà un treball de segona. Per tant, si una dona vol dedicar-se a una activitat més enllà de les parets de casa seva, ho haurà de fer discretament i sense donar-hi importància. 

En conseqüència, Capmany tornarà a plantejar la tesi dels anys trenta, la qual defensa aferrissadament el “jo igual que tu”. Tanmateix, al llarg de la seva dilatada carrera, primer com escriptora i després com a política, treballarà incansablement per a la igualtat i la integració de la dona dins la societat. Combatrà l’ultraconservadorisme ranci del règim franquista a través de la seva prolífica obra, arribant a la conclusió que la paraula clau per a l’alliberament de la dona és l’emancipació. Com diu la seva cançó de ‘Teatre de cabaret’, fou una dona emancipada que va haver de pensar i decidir, sola i assenyada, i ho va fer des de la llibertat i el diàleg.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Actualment existeixen més dispositius mòbils que persones al món. Els mòbils han canviat la manera de viure, de treballar, de comunicar-nos i fins i tot la nostra qualitat de vida, el benestar i la salut.

Una aplicació és un programari autònom fet per complir una tasca determinada i que s’optimitza per fer-lo servir en telèfons intel·ligents, tauletes o rellotges intel·ligents en funció de les característiques disponibles. Quan és una aplicació de salut se la sol anomenar mobile Health (mHealth) i segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) és la “prestació de serveis i informació sanitària mitjançant tecnologies mòbils”. 

Què és una aplicació de salut?

S’integra dins el camp de l’eSalut, entès com l’ús de tecnologies de la comunicació i informació per als serveis de salut (ordinadors, telèfons mòbils, GPS, monitors d’instrumental mèdic connectat, robots mèdics, etc.). No deixen de ser programes informàtics que s’utilitzen en plataformes mòbils i que sovint estan connectats a dispositius mèdics que ens indiquen com millorar la nostra salut o prevenir-ne riscos. A més a més també n’hi ha de diagnosi, per tractar pacients o comunicar-nos amb el nostre sistema de salut.

La Comissió Europea avala que la pràctica mèdica i de salut pública és compatible amb telèfons mòbils, dispositius de monitoratge de pacients, assistents digitals personals i altres dispositius sense fils. A més, inclou en aquesta categoria aplicacions relacionades amb la informació sanitària a la població, recordatoris de medicaments proporcionats per SMS, telemedicina, sistemes de formació i orientació i fins i tot aplicacions d’estil de vida i benestar creades amb l’objectiu de mantenir o millorar els comportaments saludables de la població mitjançant la pràctica de l’esport i del “wellness”.

Com es controlen i quins criteris de qualitat s’utilitzen?

Al Principat de Catalunya ja fa temps que es fa servir un mètode d’avaluació de les aplicacions mòbils de salut, mitjançant variables objectives, anomenat iSYScore.

Els criteris que utilitza iSYScore per seleccionar les apps mòbils de salut més adequades a les necessitats s’elabora a partir de les opinions dels usuaris, desenvolupadors i professionals de la sanitat, i es basen en tres criteris:  la popularitat, la confiança i la utilitat.

Quins problemes tenen aquestes aplicacions?

Bàsicament, la poca fidelització. Hi ha poques aplicacions que hagin aconseguit una estabilitat a llarg termini. Un estudi confirma que el 70% de malalts crònics que les han utilitzat les deixen de fer servir al cap de sis mesos. I el 80% de les aplicacions s’abandonen en tan sols dues setmanes. Per millorar aquestes xifres, seria recomanable una personalització a partir de diferents perfils. Cada persona és única i aquestes aplicacions actuen de forma genèrica.

Un altre problema al qual s’han d’afrontar és quant a la propietat i protecció de dades, sumat al desprestigi que pot tenir el producte si el primer usuari que la prova no li funciona.

Consells per escollir una aplicació fiable

1. Informar-nos: Buscar i comparar aplicacions a cercadors com Google. 
2. Ressenyes: Buscar en fòrums l’opinió que en tenen els usuaris. 
3. Llistat d’opcions: Fer una tria de 4 o 5 aplicacions.
4. Fiabilitat: Assegurar-nos que tinguin una evidència científica, i un bon lloc per fer-ho és buscar-ne les referències a PubMed (National Center for Biotechnology Information).
5. Testejar: Seria aconsellable testejar (provar) l’aplicació amb algun amic. Si per exemple pateixes d’insomni, és important que el teu amic no en tingui i així podeu posar en comú com ha anat.
6. Qui hi ha darrere? Per ser una aplicació de qualitat (fiable), és important que en el seu procés hi hagin participat tecnòlegs, professionals de la salut (que seran diferents en funció de l’objectiu del producte) i experts en legislació i maneig de dades. 
7. Obsolescència: Els estudis clínics requereixen temps i en el món de les noves tecnologies és quelcom que passa molt ràpidament i que, per tant, cal tenir en compte.

Seguir aquests simples passos t’assegurarà que les aplicacions que utilitzis siguin del tot fiables.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Una recerca científica ha demostrat per primera vegada que els microplàstics ja corren pel nostre torrent sanguini, que ve a ser el riu de la vida al nostre organisme. El següent pas serà comprovar fins a quin punt es dipositen en òrgans com el cervell i quin és el seu efecte.

S’havien trobat microplàstics en llocs remots com l’Himàlaia i la glacera Vatnajokull, la major capa de gel d’Europa. Fins i tot s’havien trobat restes de plàstic en la placenta humana. Però encara no hi havia evidència científica que els microplàstics correguessin per les nostres venes. Fins ara.

Un estudi dirigit per Heather Leslie i Marja Lamoree, de la Universitat Lliure d’Amsterdam, ha constatat per primera vegada que minúsculs trossos de plàstic provinents del nostre entorn poden ser absorbits pel torrent sanguini humà. Els resultats de la seva recerca es van publicar a la fi de març en la revista científica ‘Environment International’.

Tres de cada quatre

L’equip investigador va analitzar la sang de 22 persones per a detectar la presència de cinc polímers diferents, que són els components bàsics del plàstic. El resultat mostra que tres quartes parts dels individus examinats presentaven nanoplásticos o microplàstics al seu torrent sanguini, és a dir, partícules de plàstic de menys de cinc mil·límetres. Només un de cada quatre participants en l’estudi estava lliure de quantitats detectables de plàstic.

El polietilentereftalat (PET), el polietilè i els polímers d’estirè eren els més abundants a les mostres de sang, seguits del polimetilmetacrilat. Quant al polipropilè, les concentracions eren massa baixes per a un mesurament precís.

El polietilentereftalat s’utilitza molt als envasos de begudes i menjar, així com a la indústria tèxtil; el polietilè s’empra, entre moltes altres coses, en les bosses dels supermercats; els polímers d’estirè són presents en envasos lleugers, i el polimetilmetacrilat s’utilitza majoritàriament en medicina.

De la sang als òrgans?

La investigadora principal, Heather Leslie, ha declarat que aquest estudi confirma que “el nostre torrent sanguini, el nostre riu de la vida, per dir-ho així, té plàstic”. El següent pas seria conèixer en quina mesura aquestes partícules passen del torrent sanguini a teixits i òrgans com el cervell. Així es podrà determinar millor en quin grau l’exposició a les partícules de plàstic suposa una amenaça per a la salut pública.

Aquesta recerca ha estat finançada per l’ONG Common Seasi el programa ZonMw Microplàstics i Salut, l’objectiu del qual és determinar els efectes de les partícules de plàstic sobre la nostra salut. Es tracta d’una de les múltiples iniciatives europees que volen establir fins a quin punt l’exposició als microplàstics resulta nociva per a la salut humana. En aquest marc, un grup de científics italians va publicar a principis d’any una recerca que també constatava la presència de microplàstics a la placenta humana.

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.

Quan el 2021 una investigació de ProPublica va revelar dades fiscals d’alguns dels homes més rics dels Estats Units, milions de persones es van fer la mateixa pregunta. Com era possible que fortunes com les de Jeff Bezos, Elon Musk o Warren Buffett haguessin crescut en desenes de milers de milions de dòlars mentre la seva factura fiscal aparentment era molt inferior al ritme d’aquest enriquiment?

La polèmica va ser immediata. Alguns ho van interpretar com la prova que el sistema fiscal afavoreix els més rics. Altres van argumentar que simplement posava de manifest una realitat que la majoria de la població desconeix: les grans fortunes no funcionen igual que les economies familiars.

La resposta a aquesta aparent contradicció es resumeix en una expressió molt coneguda a Wall Street: Buy, Borrow, Die. (Comprar, endeutar-se i morir). Tres paraules que descriuen una de les estratègies patrimonials més eficients per preservar la riquesa durant generacions, perquè no es tracta d’un mecanisme il·legal ni d’una escletxa amagada. Més aviat és una conseqüència directa de la manera com funcionen els actius, el crèdit i la fiscalitat en les economies modernes.

Les fortunes no viuen dels diners, sinó dels actius

Quan pensem en una persona multimilionària solem imaginar grans quantitats de diners disponibles en comptes bancaris. Però la realitat és molt diferent. La major part de les grans fortunes no està formada per efectiu, sinó per actius.

Jeff Bezos va construir la seva fortuna gràcies al valor de les accions d’Amazon, mentre que Elon Musk concentra bona part del seu patrimoni en les seves participacions a Tesla i SpaceX, i Warren Buffett ha acumulat la seva riquesa a través de Berkshire Hathaway. En tots aquests casos, la riquesa no és principalment diners líquids, sinó actius que augmenten de valor amb el temps.

Aquesta diferència és fonamental perquè els actius es tracten fiscalment de manera diferent dels salaris. Quan una persona cobra una nòmina, genera una renda que tributa pràcticament de manera immediata. En canvi, quan una acció, una empresa o un immoble es revaloren, aquest increment de valor no acostuma a generar impostos fins que es produeix una venda.

És aquí on comença a entendre’s la lògica del Buy, Borrow, Die. Les grans fortunes no necessiten vendre constantment els seus actius per sentir-se riques. Precisament perquè aquests actius continuen augmentant de valor, vendre’ls sovint és l’opció menys atractiva.

Per què vendre és l’última opció?

Imaginem un fundador que posseeix accions valorades en mil milions d’euros. Si aquestes accions han multiplicat el seu valor durant anys, vendre’n una part implica activar impostos sobre els guanys acumulats.

Per a la majoria de persones això és perfectament normal. Però per a una gran fortuna, vendre té un doble cost. D’una banda, genera una factura fiscal important i de l’altra, redueix el patrimoni que continua produint riquesa. Per aquest motiu, molts grans patrimonis intenten evitar les vendes sempre que sigui possible. El seu objectiu no és només conservar la riquesa acumulada, sinó continuar beneficiant-se de la revalorització futura dels seus actius.

La pregunta és inevitable: si no venen, com obtenen els diners necessaris per invertir, comprar propietats o mantenir un nivell de vida extraordinàriament elevat?

La resposta es troba en la segona paraula de la fórmula.

Quan el deute es converteix en una eina

Per a moltes famílies, endeutar-se és una necessitat. Es demanen préstecs perquè no es disposa dels recursos suficients per adquirir un habitatge, un vehicle o afrontar una despesa important. Per a les grans fortunes, en canvi, el deute pot convertir-se en una eina estratègica.

Els bancs estan disposats a prestar enormes quantitats de diners a persones que controlen patrimonis valorats en centenars o milers de milions d’euros. Les accions d’una empresa, una cartera financera o altres actius poden servir com a garantia d’aquests préstecs. Això permet obtenir liquiditat sense vendre res. D’aquesta manera, el multimilionari continua sent propietari de les seves accions, continua beneficiant-se de la seva revalorització i, al mateix temps, disposa dels diners necessaris per finançar noves inversions o despeses personals.

La gran diferència és que un préstec no es considera un ingrés. És deute. I aquesta distinció és clau des del punt de vista fiscal. Mentre el patrimoni continuï augmentant de valor a un ritme superior al cost dels interessos, l’estratègia funciona. És una lògica que pot semblar contraintuïtiva per a moltes persones, però que explica per què el deute no té el mateix significat per a una família que per a una gran fortuna.

La tercera peça: l’herència

La part més desconeguda de l’estratègia arriba al final del procés. Als Estats Units existeix un mecanisme fiscal conegut com a step-up in basis, sistema pel qual permet que els actius heretats actualitzin el seu valor fiscal al moment de la transmissió. Per tant, a la pràctica, això significa que una part important de les plusvàlues acumulades durant la vida del propietari pot no tributar de la mateixa manera que ho faria si els actius haguessin estat venuts en vida.

És aquí on el model Buy, Borrow, Die adquireix tota la seva força. Primer s’acumulen actius, després s’utilitzen com a garantia per obtenir liquiditat i finalment, aquests actius passen a la següent generació sota unes condicions fiscals que poden resultar molt més favorables que una venda tradicional. És per aquest motiu que no és casualitat que aquesta estratègia s’associï sovint a grans fortunes familiars, fundadors d’empreses tecnològiques, inversors de Wall Street o estructures patrimonials dissenyades per preservar la riquesa durant dècades.

Un debat que divideix economistes i polítics

Com era d’esperar, el Buy, Borrow, Die genera un intens debat, atès que els seus defensors argumenten que no es poden gravar guanys que encara no s’han materialitzat i que aquestes pràctiques són una conseqüència lògica del funcionament dels mercats financers. També recorden que els préstecs garantits per actius són eines perfectament legals que utilitzen empreses i inversors de tot el món.

Els seus crítics, en canvi, consideren que aquest model permet que les grans fortunes tributin proporcionalment menys que moltes persones que depenen exclusivament dels ingressos del seu treball. Des del seu punt de vista, el sistema afavoreix la concentració de la riquesa i facilita que grans patrimonis passin d’una generació a una altra amb una càrrega fiscal relativament reduïda.

Més enllà de la ideologia de cadascú, el debat posa sobre la taula una realitat incòmoda: els diners no es comporten igual quan provenen del treball que quan provenen del patrimoni.

El que ens ensenya sobre els diners

El més interessant del Buy, Borrow, Die no és que existeixi, sinó que el més interessant és que la majoria de persones no n’hagin sentit parlar mai. Durant dècades, l’educació financera s’ha centrat principalment en conceptes com l’estalvi, els préstecs o els pressupostos familiars. Tot això és important, però explica només una part del sistema.

Per entendre com es construeixen i es preserven les grans fortunes cal comprendre també el paper dels actius, les plusvàlues, el crèdit garantit i la transmissió patrimonial. És en aquest terreny on sovint es generen les diferències més grans entre qui simplement treballa pels diners i qui aconsegueix que els diners treballin per ell. 

Perquè la gran lliçó del Buy, Borrow, Die no és que existeixi una fórmula màgica per fer-se ric, sió que la gran lliçó radica en com les regles que governen els diners són molt més complexes del que acostumem a pensar.

El coneixement financer és llibertat

El Buy, Borrow, Die no és una fórmula que la majoria de ciutadans pugui aplicar de la mateixa manera que un multimilionari, però entendre-la és important perquè revela com funciona realment el sistema financer quan s’opera des del patrimoni i no només des del salari.

La gran lliçó d’aquesta estratègia no és que existeixi una manera de pagar menys impostos o de preservar grans fortunes. La gran lliçó és saber quines són les regles que governen els diners les quals sovint són molt més complexes d’allò que ens han explicat, perquè mentre una part de la societat aprèn a utilitzar aquestes regles al seu favor, la majoria de persones ni tan sols sap que existeixen.

D’aquesta manera, l’educació financera ha de formar part de la cultura general de qualsevol ciutadà. No per convertir-nos en multimilionaris ni per replicar les estratègies dels grans patrimonis, sinó perquè comprendre conceptes com el deute, els actius, la fiscalitat, la inflació o la creació monetària ens ajuda a interpretar millor el món econòmic que ens envolta i a prendre decisions més informades sobre el nostre futur. Perquè, al capdavall, la llibertat econòmica no comença amb el patrimoni, sinó més aviat comença amb el coneixement. I només quan entenem les regles del joc podem aspirar a prendre decisions realment lliures.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució.

L’acceleració de la digitalització ha estat un dels reptes més importants per les pimes durant la pandèmia. Les dades diuen que un 70% de les empreses a Espanya es van digitalitzar durant la pandèmia segons un informe de la consultora IPG. Això vol dir que 7 de cada 10 van orbir una botiga en línia.

Si bé a moltes pimes ja fa anys que la digitalització els ronda pel cap i era un dels temes pendents, la pandèmia va accelerar que moltes empreses estiguin en línia i, gràcies a això, segurament moltes no van haver de tancar les portes.  Es considera pime una empresa de menys de 250 treballadors i la facturació de la qual no supera els 5 milions d’euros.

El cost de la digitalització 

Quan una pime cerca per internet la manera de digitalitzar-se, probablement li sortiran moltes ofertes i a preus molt econòmics d’empreses que es dediquen a aquest món. Fins i tot, podrà comprar un domini, cosa que li suposarà una despesa menor, ja que per 10 € a l’any se’n pot tenir un. També podrà trobar moltes pàgines que li facilitaran plantilles i, si ho acompanya amb imatges, podrà arribar a fer, tota sola, una pàgina web. I encara més fàcil ens ho ha posat la irrupció de la IA.

Però, com diu la dita: si ets confiter, fes confits.

Són molts els elements a tenir en compte a l’hora de fer un comerç electrònic. Depèn del negoci que es tingui, de si es disposa d’un catàleg extens, de si es treballa en l’àmbit internacional, o de si es tenen novetats constantment. El més aconsellable que a l’hora de digitalitzar el negoci, és contractar una agència que ajudi a posar en marxa aquest gran projecte. Són moltes coses les que s’han de tenir presents, i disposar d’un bon e-commerce, que funcioni perfectament i que no tingui errors, serà la clau de l’èxit.

Coses a tenir en compte

Abans de posar en marxa una botiga en línia, s’ha de tenir en compte:

1. Fer una anàlisi de la competència: navegar per internet (mirar webs i xarxes socials).
2. Fer una anàlisi de la mateixa empresa: identificar el propi e-commerce. Decidir si es pot fer amb la gent interna de l’empresa o si es necessita ajuda externa, com és el cas d’una agència especialitzada en pàgines web. 
3. Tenir en compte el temps estipulat necessari per a fer una pàgina web, ja que sempre pot sortir algun imprevist. Per això, cal que no es comuniqui la data de sortida del negoci a les xarxes fins que aquest no estigui assegurat al 100%.
4. Un cop la pàgina web ja estigui en marxa, s’ha d’actualitzar constantment.
5. S’ha de ser molt ràpid: quan un usuari pregunti sobre algun producte o servei, s’ha de contestar com més aviat millor perquè, si no, hi ha el risc que potser ho acabarà comprant en un altre lloc.

La pandèmia ens va canviar els hàbits de consum, i també ens va deixar clar que, si volem mantenir el nostre negoci, s’ha de tenir un lloc en línia perquè els possibles clients puguin trobar i veure el que oferim.

Estem a l’era de l’omnicanalitat, i cal tenir la capacitat de satisfer tant un client que compra en la botiga física, com el que compra en línia, com el que ho fa a través d’una trucada o a través d’un correu electrònic, o, fins i tot, ho fa a través de les xarxes socials del negoci.

El passat 

Fa anys, era impensable pensar que una empresa, pel fet de tenir una pàgina web, podria aconseguir clients. Fins aleshores, la tècnica per assolir compradors, normalment era exclusivament mitjançant un equip comercial que, juntament amb una estratègia de màrqueting, feien el que s’anomena “porta freda”, és a dir, vendre el producte o servei des de zero. Aquesta tasca comercial, en moltes ocasions, podia durar setmanes o mesos. 

El present  

Avui dia, quan s’obre un negoci, encara que s’ofereixin serveis, cal tenir una pàgina web on els possibles clients puguin veure què s’ofereix, què s’ha fet, l’equip que forma l’empresa, i una cosa essencial, la filosofia d’empresa que es té (la missió i la visió). Amb només aquesta informació, el possible client pot fer-se una idea de qui s’és.

Aparentment, pot semblar molt més fàcil arribar al client a través d’una pàgina web que fent-ho amb un equip comercial, però no és ben bé així. Tot no és tenir una pàgina web. Les xarxes socials són una altra eina que s’ha de tenir molt present en la societat d’avui dia que està permanentment connectada. Durant la pandèmia, les empreses han hagut de digitalitzar els seus negocis. Aquesta ha estat l’única manera d’obtenir ingressos. Les dades ens diuen que 7 de cada 10 empreses que abans del confinament no tenien un e-commerce han hagut de pujar al carro de la digitalització si no volien tancar el negoci. El sector de l’alimentació, la moda, l’electrònica, la bellesa i els productes de la llar són els que més s’han pogut beneficiar d’haver fet aquest pas.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

Quan demanes informació per valorar si fas una inversió el primer pas és signar un document certificant-te com a inversor qualificat. Aquest document no t’obliga a fer cap inversió, però és un requisit legal perquè te n’informin.

És molt recomanable no fer mai cap inversió sense entendre-la. Fem inversions amb la intenció d’obtenir beneficis, però totes les inversions impliquen un risc. De vegades el risc pot ser perdre el capital, de vegades no aconseguir guanys o n’hi ha que, fins i tot, poden posar en risc patrimoni, si és que el fem servir com a garantia de la inversió. Sigui com vulgui, abans de realitzar una inversió és essencial signar un document declarant ser coneixedors d’aquest risc i de les nostres competències com a inversors. 

11Onze Recomana el Finança Litigis

En el cas d’11Onze Recomana, el fet que el proveïdor que ofereix Finança Litigis sigui britànic obliga a complir amb la normativa del Regne Unit. Per tant, abans que el proveïdor pugui facilitar tots els detalls del producte cal omplir el que es coneix com a un document de Self-Certified Sophisticated Investor. En català ve a ser un inversor qualificat autocertificat, és el concepte que l’organisme regulador responsable de supervisar els serveis financers al Regne Unit, la Financial Conduct Authority (FCA), per les seves sigles en anglès, defineix com un inversor que compleix determinats criteris de coneixement i experiència en assumptes financers.

En altres paraules, és la manera en què l’inversor li comunica a l’empresa o plataforma d’inversió que sap què fa i que se sent còmode essent informat dels riscos que comporta la inversió. Es tracta d’un requisit que han de complir els inversors en certs productes o serveis d’inversió oferts des del Regne Unit, perquè l’empresa comercialitzadora tingui la garantia que el seu client comprèn l’operació.

A què t’obliga l’autocertificació?

Signar el document autocertificant-te com a inversor no t’obliga a res. Només autoritza l’empresa comercialitzadora a donar-te informació sobre un producte d’inversió sofisticat. Això permet als clients accedir a uns certs tipus d’inversions que no estan disponibles per al públic en general, com ara accions d’empreses privades i altres valors que no cotitzen en borsa. Tanmateix, ajuda a protegir els inversors menys experimentats de fer inversions potencialment arriscades que potser no entenen del tot i prendre decisions més informades.

Però omplir-lo no significa que acabis fent la inversió. En qualsevol inversió, un cop tinguis la informació has d’analitzar-la, fer totes les preguntes que necessitis, comprendre els riscos (si n’hi ha) i decidir si val la pena. En el cas de Finança Litigis, l’empresa proveïdora està supervisada per 11Onze per garantir la qualitat i la transparència en la gestió. Així mateix, la comunitat 11Onze pot fer qualsevol suggeriment que cregui oportú. Va ser a petició de la comunitat que 11Onze Recomana va renegociar les condicions de Finança Litigis, simplificant-les.

Invertir o no invertir

Totes les inversions requereixen inversors, però no tots els inversors són iguals. Invertir pot ser una decisió complexa, sobretot per als principiants, per tant, abans de fer una inversió és important conèixer el nostre perfil d’inversor i si tenim els coneixements bàsics per a invertir en un producte determinat. Hem d’adaptar les inversions a les nostres possibilitats i entendre sempre què estem fent amb els nostres diners. En una època de baixos rendiments dels dipòsits bancaris i d’alta inflació, és necessari aprendre a invertir de manera segura per no perdre poder adquisitiu. A 11Onze intentem que la nostra comunitat pugui fer-ho amb el mínim risc possible, per això 11Onze Recomana a la seva comunitat Finança Litigis.

Si vols descobrir com aconseguir guanys pels teus estalvis amb un producte de justícia social, 11Onze Recomana Finança Litigis.

Les reivindicacions del professorat van molt més enllà d’un conflicte laboral: són un advertiment sobre el futur d’una societat que corre el risc de convertir el coneixement en un privilegi. Quan una societat abandona l’escola pública, abandona el seu futur.

Les mobilitzacions del professorat que s’han repetit durant els darrers anys a Catalunya no són només un conflicte laboral. Són el símptoma d’un problema molt més profund. Quan mestres i professors reclamen menys alumnes per aula, més personal de suport, menys burocràcia, salaris dignes i recursos per fer possible una escola inclusiva, no estan parlant únicament de les seves condicions de treball. Estan advertint que un dels pilars fonamentals de qualsevol societat moderna s’està esquerdant.

A Catalunya, el malestar docent s’ha expressat amb vagues, manifestacions i protestes massives. Les demandes són clares: més pressupost, més professionals, més suport psicològic i social, reducció de ràtios i menys càrrega administrativa. En una protesta recent a Barcelona, els docents reclamaven “integradores socials i psicòlegs” abans que més pantalles, una frase que resumeix perfectament el fons del debat: el problema de l’escola no és només tecnològic, és humà.

La qüestió, per tant, no és si els mestres tenen raó o no en una negociació concreta. La qüestió és si una societat pot permetre’s ignorar els professionals que cada dia veuen, abans que ningú, les conseqüències de la desigualtat, la pobresa, la desestructuració familiar, la precarietat i la manca de recursos públics.

Invertir en educació és invertir en prosperitat

L’educació pública és probablement la inversió més rendible que pot fer un país. No hi ha cap altra política pública amb una capacitat tan gran per transformar l’economia, reduir desigualtats, millorar la sans crítics. Però, paradoxalment, massa sovint es tracta com una despesa més, una partida que es pot ajustar quan els pressupostos no quadren.

Les dades internacionals mostren una realitat difícil de rebatre. Els països que més aposten per l’educació pública són també els que acostumen a presentar millors indicadors de cohesió social, innovació, confiança institucional i qualitat democràtica. Segons dades del Banc Mundial, Suècia destinava el 2022 un 7,3% del PIB a educació, mentre que Dinamarca i Finlàndia hi destinaven un 6,4%. Espanya se situava en el 4,6%, per sota de la mitjana de la Unió Europea, que era del 4,7%.

Aquesta diferència no és només comptable. És política. Els països nòrdics fa dècades que entenen l’educació com una infraestructura estratègica. No com un servei assistencial, ni com una despesa social, ni com un aparador de reformes educatives. L’entenen com la base del seu model de societat.

Finlàndia n’és l’exemple més citat, però sovint se n’explica només la superfície. El seu èxit no es basa en una fórmula màgica, sinó en una decisió col·lectiva molt clara: garantir que qualsevol escola pública pugui oferir una educació d’alt nivell. No es tracta de crear uns quants centres excel·lents per a una minoria, sinó d’elevar el nivell general del sistema perquè el lloc de naixement o la renda familiar no determinin el futur d’un infant.

Aquesta és la diferència entre una societat que vol aprofitar tot el seu talent i una societat que només cultiva el talent dels qui ja tenen privilegis.

Quan el coneixement torna a ser un privilegi

Quan l’educació es mercantilitza, el coneixement deixa de ser un dret i es converteix progressivament en un producte. I quan això passa, les oportunitats comencen a concentrar-se allà on ja es concentra la riquesa. L’escola privada pot presentar-se com una opció individual, però quan el sistema públic s’afebleix, aquesta “opció” deixa de ser neutral. Es converteix en una via de segregació silenciosa.

No cal atacar frontalment l’educació privada per veure’n els riscos. N’hi ha prou amb observar què passa quan l’educació pública perd qualitat: les famílies amb més recursos busquen alternatives, els centres públics concentren més complexitat social, la desigualtat educativa augmenta i l’ascensor social es bloqueja. El resultat és una societat on l’origen pesa més que l’esforç i on el talent queda condicionat pel compte corrent familiar.

La història ens ho recorda constantment. Durant segles, l’educació va ser patrimoni de les elits. El coneixement era una forma de poder i, precisament per això, es mantenia fora de l’abast de la majoria. La gran revolució dels sistemes públics d’educació va ser trencar aquesta lògica. Per primera vegada, milions de persones van poder accedir a eines que abans estaven reservades a una minoria: lectura, pensament crític, ciència, història, matemàtiques, cultura i consciència cívica.

Sense aquesta democratització del coneixement no s’entenen les classes mitjanes modernes, ni el desenvolupament industrial europeu, ni la innovació científica, ni la consolidació de les democràcies contemporànies. Una societat educada és més difícil de manipular. Llegeix més, pregunta més, contrasta més i accepta menys dogmes. Per això l’escola pública no és només una institució educativa. És una garantia democràtica.

En ple segle XXI, aquesta funció és encara més important. La intel·ligència artificial, la desinformació, la polarització política, la crisi climàtica, la transformació del mercat laboral i la complexitat del sistema financer exigeixen ciutadans molt més preparats que en qualsevol altra època. I, tanmateix, encara discutim si cal invertir més en educació.

La pregunta correcta no és quant costa una educació pública de qualitat. La pregunta correcta és quant ens costarà no tenir-la?

Perquè una educació insuficient no apareix immediatament com una factura. Apareix anys després en forma de baixa productivitat, desigualtat, fracàs escolar, precarietat, dependència tecnològica, desafecció democràtica i vulnerabilitat davant la manipulació. Les retallades educatives sempre semblen estalvis a curt termini, però acaben sent deutes socials a llarg termini.

L’assignatura pendent: formar ciutadans financerament lliures

Defensar l’educació pública no significa negar l’existència d’altres models educatius. Significa afirmar una idea molt més elemental: cap societat avançada pot construir el seu futur sobre una escola pública feble. L’educació privada pot complementar un sistema, però no pot substituir la funció igualadora, democràtica i cohesionadora d’una xarxa pública forta, ben finançada i exigent.

I aquesta defensa del coneixement no s’acaba a l’escola. Al contrari. Una societat realment avançada és aquella que converteix el coneixement en un bé públic accessible durant tota la vida. L’educació no s’acaba quan un jove obté un títol acadèmic. Les transformacions tecnològiques, econòmiques i socials obliguen qualsevol ciutadà a continuar aprenent si vol mantenir la seva autonomia i la seva capacitat de decisió.

En aquest context, hi ha una disciplina que continua sent una de les grans absents dels currículums educatius: l’educació financera. Resulta difícil entendre que una persona pugui completar tot el seu recorregut educatiu sense haver rebut una formació sòlida sobre el funcionament dels diners, els efectes de la inflació, la creació de deute, els mecanismes de l’estalvi o la protecció del patrimoni.

Aquesta absència té conseqüències molt reals. Milions de persones prenen decisions econòmiques que condicionaran tota la seva vida sense disposar dels coneixements necessaris per entendre plenament allò que signen, allò que compren o allò que inverteixen.

Al capdavall, la llibertat econòmica no comença amb els diners. Comença amb el coneixement. I de la mateixa manera que una escola pública forta és imprescindible per construir una societat més justa, una ciutadania formada financerament és imprescindible per construir una societat més lliure, més crítica i menys dependent dels interessos d’aquells que tradicionalment han concentrat el poder econòmic.

Per això, quan defensem l’educació, no defensem només les escoles. Defensem el dret de les persones a comprendre el món que les envolta. Perquè només qui entén les regles del joc pot aspirar realment a canviar-les.

Aquesta necessitat de coneixement no s’acaba a les aules. En una societat cada vegada més complexa, entendre com funcionen els diners, la inflació, el deute o els sistemes monetaris és també una forma de llibertat. Malauradament, l’educació financera continua sent una de les grans assignatures pendents del nostre temps.

A 11Onze creiem que el coneixement financer ha de formar part de la cultura general de qualsevol ciutadà. Per això, des de La Plaça treballem per apropar aquests conceptes a la nostra comunitat d’una manera rigorosa i accessible. Si vols aprofundir en aquesta mirada, la sèrie “ El diner “ ofereix un recorregut imprescindible per entendre els mecanismes que han modelat l’economia moderna. Perquè el coneixement continua sent la millor eina per construir una societat més lliure, més crítica i més conscient del seu futur.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució

Has tingut mai la sensació que estàs perdent el temps mentre assisteixes a una reunió amb els teus companys d’equip i/o el teu cap? Ets a la reunió, però penses en altres coses? Es poden evitar aquestes sensacions fent que les reunions siguin més eficients? Intentem explicar-te com.

Segons diuen els especialistes en Construcció d’Equips (o team building, en anglès) i lideratge, una de les qüestions essencials és tenir clar el perquè es convoca una reunió. A vegades, hom té la sensació que ens trobem en aquella sala, simplement perquè toca o perquè ho posa el calendari, sense que hi hagi un objectiu definit.

Avui en dia, i després de tot el que ha passat aquest darrer any, també hi ha qui distingeix entre l’organització de reunions presencials, i reunions virtuals, donat que aquestes últimes no sempre són fàcils de controlar, ja sigui perquè tothom parla a la vegada, o perquè comencen a fallar les connexions dels assistents.

Però en qualsevol cas, les pautes essencials són les mateixes:

1. Abans de convocar una reunió, sigui presencial o virtual, hem de tenir clar l’objectiu: Què en volem extreure? És realment necessària?
2. Si és possible, s’ha de planificar amb prou temps per a informar els interessats, i que aquests es puguin preparar la reunió igual que el/la convocant, de manera que el temps s’aprofiti al màxim. De la mateixa manera, si escau, és recomanable facilitar la documentació necessària als assistents.
3. La convocatòria ha d’arribar només a les persones imprescindibles. De res serveix l’assistència de 20 persones, si els realment interessats i/o afectats són només 5. A l’empresa, el temps és or, i no és productiu que hi hagi molta gent fent d’espectadors forçats.
4. Calcular la durada de la reunió, també és important per evitar que s’allargui més de l’imprescindible, i evidentment s’ha de ser puntual perquè el compliment de l’horari sigui real. En el càlcul hem de pensar a reservar un temps per a precs i preguntes que es poden donar al final de la trobada.
5. L’espai on se celebra la reunió, en cas de les presencials, ha de ser adequat pel nombre de persones convocades, i ha de comptar amb totes les eines tecnològiques i analògiques necessàries per exposar clarament totes les qüestions sobre les quals s’ha de parlar.
6. Ja a la reunió, hem d’assignar el “paper” que ha d’assumir cada un dels assistents, si és que s’han de marcar les intervencions. El que està clar és que hi ha d’haver un moderador, que habitualment serà el convocant, per evitar que es dilueixi l’objectiu pel qual estem reunits. 
7. Per un correcte desenvolupament, abans de començar, el moderador/convocant ha de llegir l’ordre del dia per tenir clars els temes a parlar o a resoldre, i deixar clar el motiu de la reunió. I a partir d’aquí, s’ha d’assegurar que es respecta el temps assignat a cada un dels temes i dels intervinents, perquè es compleixi l’horari establert, i tothom pugui exposar el que correspongui.
8. Finalitzades totes les intervencions previstes, és el moment dels precs i preguntes, per acabar de polir els temes tractats, resoldre els dubtes sorgits, i decidir si s’han de fer noves aportacions abans de donar per acabada la sessió.
9. En el tancament és important definir les conclusions extretes, així com les solucions als problemes que s’hagin plantejat durant la reunió, i els terminis d’execució de les accions a emprendre.
10. Per últim, és important fer un resum o un aixecament d’acta que reculli tot el que s’ha exposat, quines han estat les intervencions, les conclusions, i fins i tot, que detalli quines són les decisions que s’han pres i les accions que s’han de dur a terme a partir d’ara. 

La consecució de totes aquestes premisses ens hauria de garantir la realització de reunions internes, amb proveïdors, o amb clients, efectives i eficients, per no acabar tenint sensació de pèrdua de temps. És especialment important, en una empresa, aprofitar el temps al màxim, per poder assolir uns objectius de productivitat i d’eficiència, que generin els beneficis econòmics necessaris per a la supervivència d’una organització, garantint així, l’estabilitat professional i personal de tots els implicats.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

L’impost al sol era una taxa obligatòria per als usuaris que tenien autoabastiment d’energia fotovoltaica, als quals se’ls feia pagar un impost per mantenir la xarxa elèctrica. El govern espanyol va eliminar aquest impost l’any 2018 i cada vegada són més les persones que instal·len plaques solars a les seves llars.

Nova normativa

Amb l’adeu a l’impost al sol l’any 2018, va entrar en vigor la nova llei d’autoconsum d’energia fotovoltaica 15/2018. 

I què fa aquesta llei per a facilitar la instal·lació de plaques solars a casa teva? Doncs segons el Col·lectiu Solar, el moviment social per a promoure l’energia solar a la societat, amb l’acabament de l’impost i l’entrada en vigor de la nova llei:

• tenim la possibilitat d’injectar energia sobrant en xarxa,
• podem fer autoconsum compartit d’energia,
• s’elimina el límit de 10 kW/llar: si és fins a 15 kW, no cal permís de la companyia elèctrica (això sí, cal un certificat elèctric de baixa tensió),
• se suprimeix l’obligatorietat d’un comptador de sortida,
• es permet també l’ús de més potència solar que la contractada,
• el titular que té la instal·lació no ha de ser el mateix que el que la consumeix,
• es pot contractar la potència que es desitgi (sempre múltiples de 100 W),
• es crea el registre d’administració per l’autoconsum simplificat,
• i es racionalitzen les sancions d’autoconsum.

Augment d’instal·lacions d’autoconsum fotovoltaic

Aquest canvi ha fet que a Catalunya es dispari el nombre d’instal·lacions d’autoconsum fotovoltaic, sobretot a partir de 2019 amb l’aprovació de la nova llei d’autoconsum. Segons dades de l’Institut Català d’Energia, fins al setembre d’aquest passat 2020, hi ha registrades 6.377 instal·lacions a les llars catalanes d’autoconsum fotovoltaic en funcionament, les quals tenen una potència total de 68,57 MW. També trobem un increment pel que fa a les instal·lacions aquest passat any 2020, gairebé el doble que el 2019. A més, són instal·lacions més petites, cosa que ens ve a dir que hi ha un auge en instal·lacions per l’autoconsum domèstic.

El municipi amb major nombre d’instal·lacions d’autoconsum a Catalunya és Sant Cugat del Vallès, seguit per Barcelona, Vallirana, Sabadell, Terrassa, Santa Eulàlia de Ronçana, Alella, Castelldefels i Lleida. 

Quant als municipis amb major potència instal·lada, ens trobem que Barcelona encapçala la llista, seguit de  Sant Cugat del Vallès, Balenyà, Granollers, Reus, Vic, Lleida i Terrassa. 

Com a curiositat, el municipi que disposa de més instal·lacions fotovoltaiques d’autoconsum a  Catalunya, segons el nombre d’habitants del municipi, és Santa Eulàlia de Ronçana, un petit municipi d’uns 7.200 habitants, de la comarca del Vallès Oriental. 

Ara que en sabem més, ja us heu decidit a fer una instal·lació per a generar energia solar a la vostra llar? L’Ajuntament de Barcelona disposa d’una guia pràctica amb tot el que necessitem si volem instal·lar plaques fotovoltaiques a casa nostra, amb una guia sobre costos, la seguretat, temes legals o els dubtes que ens poden sorgir si vivim en un edifici d’habitatges. 11Onze us volia donar quatre pinzellades del que és l’energia fotovoltaica i de la possibilitat actual de fer aquestes instal·lacions a la nostra llar. Ara, això sí, sou vosaltres els que heu de decidir com aprofitar la llum solar de casa vostra.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Al llarg de la humanitat, s’han ensorrat imperis, molts sistemes econòmics han fet fallida i s’han produït desenes de col·lapses de divises. Tanmateix, l’or sempre ha estat el valor refugi on escudar-se per protegir patrimonis i riqueses. A 11Onze fem un repàs de la història del valor de l’or. 

Aquesta història de les riqueses i de l’or comença fa prop l’any 3000 aC. Els egipcis antics van ser els primers a crear joies amb aquest metall preciós. No obstant això, no va ser fins al segle VI aC. quan l’or va començar a fer-se servir com a moneda de canvi. Va ser de la mà dels comerciants, que buscaven un model que els permetés estandarditzar les seves transaccions.

Aquest model que feia servir l’or es va fer hegemònic al món conegut, tant a Europa com a Àfrica, Àsia o Amèrica. L’or es va convertir en un veritable símbol de riquesa i patrimoni. I, de mica en mica, es van buscar maneres de refinar aquell sistema. La primera vegada que es va estandarditzar el valor d’una moneda que encara continua en circulació per representar el govern d’un país va ser a Gran Bretanya prop del 1066. Així es va donar nom a la lliura esterlina.

I va ser precisament sobre la lliura esterlina que es va establir per primera vegada el patró or. Però no va ser fins força segles més tard, segons els historiadors. Així, el 1717 s’estableix el primer estàndard basat en l’or, i ho fa de la mà, ni més ni menys, que d’Isaac Newton. És el científic qui, en un assaig sobre el sistema monetari, estableix una proporció d’or a plata que defineix una relació entre les monedes d’or i el penic de plata que hauria de ser la unitat de compte estàndard en la Llei de la Reina Anna de Gran Bretanya.

Això no obstant, un veritable patró or demana que hi hagi una font de bitllets i monedes de curs legal, i que aquesta font estigui sostinguda per la convertibilitat a l’or. I això no va succeir a Anglaterra fins que David Hume desenvolupa el sistema de patró or el 1752. A partir d’aleshores, aquest patró or es va anar estenent a la resta de països i serà el sistema monetari característic del segle XIX.

D’aquesta manera, en el patró or s’estableix que la moneda d’un país és totalment convertible en grams d’or, és a dir, s’estandarditza quina proporció d’or hi ha en cadascuna de les monedes encunyades en circulació. De fet, els bancs centrals tenien l’obligació de canviar divises en or si un ciutadà ho demanava. I, a més, existia la lliure circulació de capital, és a dir, que els individus podien exportar i importar capitals en or, sovint representats en paper moneda més que en metàl·lic.

Tot i que el dòlar ja era una moneda espanyola en circulació a les Amèriques, no va ser fins 20 anys després de la seva fundació, el 1792, que els Estats Units també van adoptar el patró or per encunyar el dòlar americà i, en fer-ho, van anar guanyant protagonisme en el món monetari. Tanmateix, després de la Primera Guerra Mundial i del crac del 1929 i la Gran Depressió, molts països van decidir abandonar el patró or per poder devaluar les seves monedes i recuperar una economia que anava de mal borràs. 

La fi del patró or

La conferència de Bretton Woods del 1944 va marcar el camí: es va acordar que es vincularien totes les divises al dòlar, amb la condició de mantenir el dòlar a un tipus de canvi fix amb el preu de l’or. El model, però, va durar uns escassos 30 anys, fins al 1971, quan el president Richard Nixon va posar fi al patró or per poder reflotar l’economia americana durant la Guerra del Vietnam, de la mateixa manera que ho havien fet abans altres governs pel crac del 1929.

A partir d’aquell moment, el dòlar i la resta de divises que hi ha al món, incloses les criptomonedes com el bitcoin, són el que s’anomena monedes ‘fiat’, és a dir, que depenen completament de la confiança que els donem, com ha explicat a La Plaça el responsable de producte d’11Onze, Jordi Sánchez. Per tant, no estan avalades per metalls preciosos i això fa que siguin més inestables.

De fet, la fi del patró or és, per a molts experts, l’inici de la perversió de tot el sistema monetari, que imprimeix bitllets quan li convé, i que fa que, actualment, el valor del dòlar estigui sobredimensionat i ocasioni turbulències a l’economia que poden desencadenar una crisi global de deute. És per això que l’or torna a ser el valor segur que dona protecció als inversors.

Protegir-se i evitar les bombolles d’or

L’or no ha deixat de tenir mai importància en l’economia mundial. Sense anar més lluny, els balanços dels bancs centrals europeus, com el Banc Central Europeu (BCE), la Reserva Federal dels Estats Units i el Banc d’Anglaterra, i organismes internacionals com el Fons Monetari Internacional (FMI) han de mantenir aproximadament la cinquena part de les reserves mundials del metall preciós. Així s’eviten bombolles de l’or i es controla la seva cotització.

A més, en contextos convulsos com el que vivim, els governs protegeixen les reserves del país comprant or, com estan fent la Xina i l’Índia actualment, tal com desgranava l’exsecretari general de la Cecot, David Garrofé, en un dels darrers episodis del podcast Ens Interessa. Precisament perquè la ciutadania corrent també tingui l’oportunitat de protegir el seu patrimoni de la inflació rampant, 11Onze ha llançat Preciosos 11Onze. 

El material que floreix de la terra

Cal tenir present que l’or és un material preciós limitat, motiu pel qual és difícil que perdi el seu valor, i es troba a la natura en estat pur, en trossets allargassats o en partícules petites. A finals del 2006, s’estimava que l’or que s’havia minat al llarg de la història equivalia a 158.000 tones, el que representa només un cub de 20 metres de costat. 

L’or com a element, a banda del seu color groc metàl·lic inigualable, destaca entre la resta de metalls perquè és el més mal·leable i dúctil que es coneix. Els científics valoren la seva densitat i l’alt punt de fusió que té. També l’alta afinitat electrònica, que el fa un bon conductor de la calor i l’electricitat. A més, no l’afecta l’aire ni la majoria d’agents químics. En economia, l’or és també així de confiable.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.