Els EUA poden continuar pagant el seu exèrcit?

Des del final de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units han estat el garant de l’ordre global i la superpotència militar per excel·lència. Però avui, amb un deute desbocat i un govern paralitzat, Washington es troba davant d’una pregunta incòmoda: fins quan podrà continuar pagant els seus soldats? 

El tancament parcial del govern dels EUA o “shutdown”, la seva paràlisi pressupostària i els interessos d’un deute que ja supera el seu PIB nacional, posen en escac la sostenibilitat del model imperial nord-americà. 

El 2025, el deute federal dels EUA supera els 41 bilions de dòlars, més del 120% del seu PIB. Només els interessos anuals ja superen els 1,2 bilions de dòlars, una quantitat superior al pressupost combinat del Pentàgon i el Departament de Salut. Amb els tipus d’interès elevats, el cost de refinançar aquest deute s’ha convertit en una llosa que devora els ingressos fiscals.

A principis d’octubre, el Congrés no va aconseguir aprovar el pressupost per a l’any fiscal 2026, forçant el tancament parcial del govern federal. Segons estimacions de la Partnership for Public Service i del Congressional Budget Office (CBO), prop de 900.000 treballadors federals podrien ser enviats a casa sense salari, i uns 700.000 més haurien de continuar treballant sense cobrament. En els altres “shutdowns” o tancaments parcials, el Congrés havia garantit per llei el pagament de les tropes, però aquesta vegada la polarització política ha bloquejat fins i tot aquesta mesura.

En un intent de contenció, l’administració Trump ha anunciat el desviament temporal de 8.000 milions de dòlars de fons de recerca i desenvolupament per cobrir les nòmines militars. Una maniobra que, segons Reuters i Associated Press, no podrà mantenir-se si el tancament supera el mes de novembre i que, a més, podria contravenir l’Antideficiency Act, la llei que prohibeix gastar sense autorització del Congrés.

Un exèrcit sense sou i una societat armada

Tot i que el pagament de les tropes és una prioritat absoluta per al govern, la inestabilitat fiscal té efectes sobre la moral i la cohesió interna. Molts soldats viuen amb pressupostos ajustats, i segons el Military Family Advisory Network, un de cada tres membres de famílies militars reconeix que no podria cobrir una emergència de 500 dòlars.

En paral·lel, l’exèrcit nord-americà ha intensificat el seu desplegament a ciutats com Chicago, Atlanta o Filadèlfia, amb l’argument de combatre la violència armada i la crisi migratòria. Fonts independents apunten que aquest moviment busca assegurar el control civil davant possibles disturbis. En un país on hi ha més armes que habitants, qualsevol pèrdua de confiança institucional pot convertir una crisi econòmica en una crisi social.

Els experts coincideixen que els Estats Units no estan a les portes d’una guerra civil, però sí d’una polarització extrema que recorda els darrers dies de la Roma republicana: un Estat dividit, amb un exèrcit que pot esdevenir instrument d’ordre o d’opressió segons qui el controli. Això és perquè això no és la primera vegada que passa.

Quan els imperis deixen de pagar els seus soldats

La història ens ofereix un patró recurrent d’aquesta situació, en què grans imperis han caigut quan ja no han pogut finançar el seu propi poder militar.

A l’Imperi Romà, els impagaments de mercenaris i legionaris van accelerar la descomposició al llarg del segle V. Sense pagament ni aliment, les tropes van començar a saquejar les mateixes províncies de les quals eren les responsables màximes de protegir. De fet, molts dels anomenats “bàrbars” que van contribuir a la caiguda de Roma havien estat abans soldats o aliats impagats de l’exèrcit imperial. 

Durant l’edat mitjana, episodis similars es van repetir. És el cas dels famosos condottieri italians del segle XV, els quals eren contractats per les ciutats-estat com Florència o Venècia, i sovint canviaven de bàndol o saquejaven el territori quan els prínceps o ducs no els podien pagar.

La Castella del segle XVI va viure un procés similar després d’un segle i mig de guerres imperials, les contínues bancarrotes de la Monarquia Hispànica —1557, 1575, 1596 i 1607— van deixar sense finançament estable l’exèrcit dels Terços i la flota d’Índies. Els banquers genovesos i alemanys van tancar el crèdit a la Corona, i les tropes, sense sou, van protagonitzar revoltes com la dels soldats castellans a Anvers el 1576, coneguda com la “Fúria espanyola”, que va devastar la ciutat i va marcar el principi del declivi militar i financer de l’imperi.

Però, també a la França del segle XVII, després de la Guerra dels Trenta Anys, els impagaments als exèrcits reials van provocar motins i desercions massives, forçant la corona a recórrer a costosos préstecs que van hipotecar el futur de l’Estat.

Més endavant, l’Imperi Austrohongarès, en els darrers dies de la Primera Guerra Mundial, també va veure com la fallida econòmica feia impossible mantenir la seva maquinària bèl·lica. I l’URSS, en la dècada de 1980, va entrar en col·lapse quan la caiguda del preu del petroli i el deute intern van fer inviable continuar sostenint l’exèrcit més gran del planeta.

A tots aquests casos, el problema no va ser només econòmic, sinó també polític i social. Quan l’exèrcit deixa de cobrar, l’autoritat del govern s’esvaeix. I el que abans era una estructura de control, es converteix en un factor d’inestabilitat.

El risc d’un “default” silenciat

El deute nord-americà continua sent considerat el pilar del sistema financer mundial, però aquesta confiança no és infinita. Amb el dòlar perdent pes com a moneda de reserva (el seu pes global ha caigut del 70% al 58% en dues dècades, segons el Fons Monetari Internacional), cada vegada més països redueixen la seva exposició als bons del Tresor.

Una eventual suspensió temporal de pagaments o una emissió monetària descontrolada podrien accelerar la desdolarització i desestabilitzar els mercats de capitals. En aquest context, l’or ha pujat prop d’un 20% des de finals d’agost, reflectint la pèrdua de confiança en els actius denominats en dòlars.

A curt termini, els Estats Units poden evitar un col·lapse total venent reserves estratègiques, ajornant projectes i imprimint diners. Però a mitjà termini, el risc és clar: no es pot mantenir un exèrcit global amb finances domèstiques esgotades.

Un imperi davant el mirall

Com tots els imperis abans d’ells, els Estats Units es troben en un punt d’inflexió. L’hegemonia no es perd en un sol dia, sinó quan les estructures que la sostenen deixen de tenir fonament. El deute, la fractura política i la pèrdua de credibilitat institucional s’acumulen. I el perill no és només econòmic, és també moral: un Estat que viu per damunt de les seves possibilitats acaba depenent de la fe dels altres.

L’exèrcit nord-americà ha estat històricament el reflex del seu poder econòmic. Si aquest es debilita, també ho farà el seu paper com a garant de l’ordre mundial. Els mercats ho saben, els bancs centrals ho intueixen i els ciutadans, cada cop més, ho perceben.

Els EUA encara tenen la capacitat de girar full i renegociar el seu deute, reduir la despesa militar i impulsar una nova política fiscal que prioritzi la sostenibilitat. Però això exigeix un consens polític que avui sembla llunyà. Mentre el Congrés es baralla, el rellotge del deute segueix corrent i la pregunta roman oberta. Poden els EUA continuar pagant el seu exèrcit? Encara sí. Però cada dia que passa, la resposta és menys segura.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Tot i que els grans organismes econòmics internacionals tracten de llançar un missatge tranquil·litzador sobre el control de la inflació, l’experiència del Regne Unit en els anys setanta genera seriosos dubtes. L’or es mostra com una opció interessant per a protegir-se de la depreciació dels diners davant un cicle de “mercats baixistes” que podria allargar-se en el temps.

La inflació porta mesos superant àmpliament les optimistes previsions dels grans organismes econòmics internacionals. La crua realitat fa que una vegada i una altra aquestes institucions es vegin obligades a recalcular les seves previsions a l’alça.

Totes coincideixen a l’hora de llançar un missatge tranquil·litzador. El mantra és que els percentatges descontrolats d’enguany tendiran a moderar-se l’any vinent i que ja en 2024 es recuperarà una taxa pròxima al 2 % desitjat. A això hauria de contribuir decisivament la pujada dels tipus d’interès dels grans bancs centrals.

L’últim a apuntar en aquesta direcció és el Fons Monetari Internacional, que preveu en un informe que la contenció dels salaris evitarà una perillosa espiral inflacionària.

Aprendre del passat

No obstant això, alguns economistes adverteixen que existeixen paral·lelismes entre la situació actual i l’estagflació viscuda al Regne Unit fa mig segle. Des de 1970, el Govern britànic havia estat dopant l’economia amb uns pressupostos expansius i una rebaixa dels tipus d’interès. Com a conseqüència, la inflació es va anar disparant fins a situar-se en el 9,1 % l’any 1973, un percentatge similar a l’actual.

Igual que ara, els tipus d’interès havien començat a pujar. Entre juny i novembre de 1973 van passar del 7,5 % al 1 3%, la qual cosa va provocar l’esclat de la bombolla immobiliària i la consegüent crisi bancària. A més, entre maig de 1972 i gener de 1975, el principal índex borsari va perdre un 74 % del seu valor. La sobtada aturada de l’economia no va evitar que la inflació es descontrolés: va assolir un 16 % l’any 1974 i un 24,2 % l’any 1975.

La gran inquietud és que la història es repeteixi. El mal és que ara el diferencial entre la taxa d’inflació i els tipus d’interès és molt més gran que llavors, per la qual cosa la correcció de la política monetària podria tenir un efecte molt més demolidor sobre l’economia. La contracció global del crèdit bancari serà greu i moltes empreses es tornaran insolvents.

Davant les actuals taxes d’inflació, el lògic seria que els tipus d’interès i el cost del deute públic es disparessin. I, previsiblement, els bancs centrals faran el que sempre han fet en el passat per afrontar aquest tipus de crisi: imprimir més bitllets, amb la qual cosa es reduirà encara més el seu valor real.

L’or, valor refugi

L’augment dels tipus d’interès a principis dels anys setanta no va ser un obstacle per a la revaloració de l’or: va passar de menys de 18 lliures esterlines per unça quan els tipus d’interès eren del 6 % a més de 40 lliures quan van pujar al 13 % al novembre de 1974. I és que, com va dir el fundador de J. P. Morgan, en realitat “l’or és diners, tota la resta és crèdit”.

Des de la suspensió dels acords de Bretton Woods l’any 1971, que va suposar abandonar el patró oro, la massa monetària en el món s’ha multiplicat per més de 30, la qual cosa equival a la seva devaluació. De fet, les llars de classe mitjana amb un sol sou eren comuns abans de 1970 i ara són una utopia. Comprar un habitatge o fins i tot un cotxe sense endeutar-se s’ha convertit en un privilegi només a l’abast d’alguns rics.

En canvi, l’or ha recorregut el camí contrari al de la massa monetària i el seu valor s’ha multiplicat per 38. De fet, des de desembre de 2015, l’or s’ha revaloritzat més d’un 40 % respecte a l’euro.

Recomanat pel major ‘hedge fund’

D’aquí ve que no sorprengui la recomanació de Bridgewater Associates, el major ‘hedge fund’ del món, d’adquirir or físic tot i que bastants inversors veuen en l’actual depreciació de molts altres actius financers una oportunitat de compra.

La raó per apostar per l’or que esgrimeix Rebecca Patterson, cap d’estratègia d’inversió en Bridgewater, és la necessitat de protegir-se d’una fase de “mercats baixistes” que es mantindrà en el temps. En conseqüència, la lògica de comprar actius en la fase de contracció econòmica, quan els preus estan baixos, per a vendre poc després quan l’economia s’expandeixi i tornin a pujar podria no ser vàlida en aquesta ocasió.

A més, tant l’economia xinesa com l’índia estan recuperant la seva fam històrica per l’or, la qual cosa contribuirà a la pujada del preu d’aquest metall a curt termini.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

De la mateixa manera que sol·licitem crèdits i altres mecanismes de finançament quan els diners que guanyem no arriben a cobrir les despeses de la nostra llar, és habitual que un Estat demani un préstec quan els seus ingressos no són suficients per afrontar les seves necessitats pressupostàries. T’expliquem d’on surt aquest finançament i les conseqüències d’un deute públic elevat.

El deute públic o deute sobirà és el conjunt de deutes de totes les administracions públiques d’un Estat cap a inversors particulars o altres països, mentre que el saldo negatiu que origina la necessitat de finançament se’l coneix com a dèficit públic. És una forma de finançament que permet al país obtenir ingressos immediats, quan la recaptació d’impostos no és suficient per cobrir les seves necessitats pressupostàries, per a retornar-los gradualment al llarg del temps.

Tot i que les xifres poden resultar sorprenents, en si mateix, el deute sobirà no és ni bo ni dolent. Els països poden requerir finançament per inversions públiques i així estimular el creixement de l’economia, sense patir les conseqüències d’apujar impostos o emetre més moneda pròpia.

Dit això, no és el mateix endeutar-se per fer una inversió que generarà valor a l’economia, que demanar finançament per cobrir una despesa descontrolada. Així mateix, hi ha països que són capaços d’afrontar nivells alts de deute pel fet que els mercats financers confien en la seva capacitat de pagament, gràcies a l’estabilitat de les seves economies o de la seva moneda nacional. 

Finançament a través de títols de deute públic

En funció de les necessitats de finançament de cada país hi ha diferents models d’emissió de títols de deute públic. El termini d’amortització del préstec, a curt, mitjà o llarg termini, i les diverses modalitats d’obtenir interessos en determinen les principals diferencies.

Les Lletres del Tresor tenen el termini de reemborsament més curt, de 3, 6, 12 i fins a 18 mesos, per tant, ofereixen un interès més baix, que els Bons de l’Estat, amb un termini d’entre dos i cinc anys, que a més reparteixen cupons als inversors, que aniran cobrant de manera periòdica.

Per últim, els governs poden emetre Obligacions de l’Estat amb terminis de reemborsament de fins a 30 anys, pensats per a inversors a llarg termini que busquen un retorn d’interessos més elevats. Precisament perquè es tracta d’actius amb un període de venciment tan llarg on el tipus d’interès no depenen tant de la política monetària del Banc Central del país, sinó de factors estructurals de l’economia, són un bon baròmetre del grau de confiança dels inversors en la futura estabilitat econòmica d’un Estat.

Desequilibri pressupostari i endeutament públic desbocat

Les polítiques d’inversió pública expansives arran de l’estancament econòmic provocat per la crisi sanitària han disparat el deute sobirà de molts països fins a rècords històrics. Economistes i organismes internacionals mostren la seva preocupació per l’elevat nivell de deute públic global, que pot acabar sent insostenible per les economies en desenvolupament.

És a dir, el deute és un instrument necessari per al creixement, sempre que sigui sostenible, però la realitat és que les xifres de deute públic en el món han augmentat considerablement en els últims anys, acostant-se a les del PIB global, per tant, estan lluny d’aquesta sostenibilitat. El deute públic d’Espanya segueix marcant rècords històrics, l’últim el passat mes d’agost quan va assolir 1,49 bilions d’euros després de repuntar en 4.440 milions.

Les dades publicades pel Banc d’Espanya el divendres 21 d’octubre en el seu darrer informe econòmic, apuntaven que en els últims 12 mesos s’ha incrementat el deute en 72.029 milions d’euros més. Així mateix, Eurostat afirmava que el deute de la zona euro en el segon trimestre també assolia una xifra rècord de 12,1 bilions d’euros. Com es paga tot això?

Alguns analistes diuen que el deute públic mai es paga realment, és a dir que mai es redueix en termes absoluts perquè sempre es va renovant. Fins i tot quan un Estat fa fallida, com va passar amb Grècia el 2008, es renegocien les condicions i s’emet nou deute. A la pràctica, però, l’estem pagant tots, de manera desigual. Com va passar a Grècia, paga més qui menys té, el que guarda efectiu a la seva butxaca o al compte corrent, que veu com els seus diners cada vegada perden més valor.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Fa prop de deu mil anys, la humanitat va experimentar una transformació radical: vam deixar enrere el nomadisme i vam descobrir l’agricultura. Aquest canvi va significar establir-nos a la terra, domesticar ramats i organitzar-nos al voltant d’un calendari agrícola que marcava la vida de les comunitats. Cada mes comportava feines específiques, moments de celebració i també rituals de protecció davant la incertesa del futur. 

Aquell ritme natural, basat en el treball, la constància i la previsió, va ser la clau de la supervivència de les societats pageses. En el món actual, marcat per la inestabilitat econòmica i financera, aquella saviesa ancestral continua sent vigent. El que abans era collir gra, veremar o guardar reserves per a l’hivern, avui és ordenar despeses, estalviar i protegir el patrimoni.

I què hi té a veure tot plegat amb l’estalvi i amb l’or? Igual que els nostres avantpassats confiaven en el calendari agrícola per assegurar la vida de la comunitat, nosaltres necessitem un calendari financer que ens guiï. Recuperar la saviesa pagesa és entendre que només amb previsió, esforç i constància podem assegurar el futur. L’or de Preciosos 11Onze n’és l’expressió moderna: la llavor que, sembrada avui, garanteix fruits demà.

Una tradició ancestral

Així com el calendari agrícola marcava el ritme de la sembra, la cura i la collita, també podem pensar l’estalvi com un cicle pagès. Cada etapa té les seves feines i aprenentatges, i totes són igual d’importants per garantir una bona collita final. Preciosos 11Onze, amb les seves modalitats Or Llavor i Or Patrimoni, adapta aquesta saviesa antiga al present, convertint l’or en un actiu que ens acompanya en cada fase del camí. Aquestes fases són:

1. Preparar-se per créixer. Els pagesos començaven l’any podant les vinyes i llaurant els camps. Calia eliminar branques inútils i airejar la terra. Era un treball invisible, però essencial per a la collita futura.
   En finances passa el mateix. Abans d’invertir, cal posar ordre: reduir despeses supèrflues, establir un pressupost i planificar l’estalvi. En un context en què els salaris creixen menys que el cost de la vida i els impostos ofeguen especialment les classes mitjanes, preparar bé el terreny és més necessari que mai. Or Llavor representa aquest primer pas de previsió: posar les bases d’un estalvi sòlid.
2. El valor de començar. La sembra dels cereals i la brotada dels arbres simbolitzaven el naixement del cicle agrícola. Una llavor petita es transformava en un futur aliment.
   També a l’estalvi, el més difícil és fer la primera aportació. Però és en aquest gest on comença el creixement. Cada gram d’or a Or Patrimoni és una llavor de futur financer, un brot que anuncia estabilitat enmig d’un mercat volàtil. En un món on la digitalització monetària (CBDC) amenaça la llibertat econòmica començar amb actius tangibles és apostar per l’autonomia.
3. Tenir cura del que has sembrat. Arribava el moment de pasturar el bestiar i vigilar els camps. La sega del blat exigia constància i disciplina. Sense cura, la feina de mesos es podia perdre. En finances, també cal cuidar allò que hem començat.
   L’estalvi no és un acte puntual, sinó un hàbit sostingut en el temps. Igual que el pagès vigila els seus camps, nosaltres hem de ser constants amb les aportacions i resistents davant les temptacions de la despesa fàcil. Només així l’estalvi en or es consolida i evita que la inflació ens robi poder adquisitiu.
4. El fruit del treball constant. L’estiu era temps de separar el gra de la palla i collir fruites madures. Era el moment de veure recompenses tangibles després de mesos de feina.
   En el terreny financer, aquest pas equival a distingir el que és essencial del que no té valor. L’or sempre ha estat un actiu segur i estable, capaç de resistir col·lapses de divises i crisis econòmiques. Quan comencem a acumular-lo, els primers beneficis es fan evidents: guanyem tranquil·litat i confiança. A diferència de l’especulació amb criptomonedes, l’or ofereix fruits reals i segurs.
5. Transformar el que has collit. La verema i la collita de l’oliva representaven la transformació: del raïm en vi, de l’oliva en oli. Aliments que perduren molt més que la fruita fresca.
   Amb l’or de Preciosos 11Onze passa el mateix. El que hem anat acumulant no es queda inert, sinó que es transforma en una reserva duradora, una assegurança contra les crisis. Igual que el vi i l’oli, que es guarden per consumir-los en el futur, l’or és un patrimoni que conserva valor i es transmet de generació en generació. Davant la desdolarització creixent i la inestabilitat financera global, tenir un actiu intemporal és una estratègia de protecció.
6. Reserves per a l’hivern. La matança del porc i el foc de la llar simbolitzaven la previsió. Era el moment d’assegurar reserves per suportar el fred i les dificultats hivernals.
   En finances, aquest hivern pren la forma de recessions, inflació persistent i incerteses geopolítiques. Davant d’això, l’or actua com la nostra reserva energètica, capaç de mantenir-nos estables quan els mercats fluctuen. En plena bombolla del carboni que amenaça el sistema bancari i amb una pressió fiscal històrica, disposar d’un estalvi tangible és sinònim de seguretat.

Preciosos 11Onze: saviesa antiga, solució actual

Igual que els nostres avantpassats guardaven gra, vi o oli per assegurar la vida de la comunitat, avui podem guardar or per protegir el futur dels nostres fills. El cicle de la terra ens recorda que tot esforç té el seu fruit i que la previsió és la millor aliada davant la incertesa. 

Amb Preciosos 11Onze recuperem aquesta saviesa ancestral en clau moderna: un estalvi tangible, segur i universal, capaç d’acompanyar-nos en temps de bonança i, sobretot, en temps difícils.

Perquè, al capdavall, la vida és cíclica. I igual que el camp sempre torna a reverdir, l’or és la llavor que garanteix continuïtat, estabilitat i futur. Un llegat que no només protegeix el present, sinó també les generacions futures. 

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

L’accés a Internet i la digitalització dels serveis ens faciliten moltes tasques quotidianes que abans requerien una presència física. La contrapartida d’aquesta revolució tecnològica és el perill de ser víctima de la ciberdelinqüència. Et presentem algunes males pràctiques que hauries d’evitar per a protegir-te contra el frau a la Xarxa. 

No donar importància a les contrasenyes

Una mala gestió de les contrasenyes pot facilitar molt la feina als delinqüents informàtics. Tot i això, molta gent no els hi dona gaire importància i fa sevir claus molt senzilles per accedir a serveis tan importants com la banca en línia. És important emprar contrasenyes robustes de més de vuit caràcters que continguin una combinació de majúscules, minúscules, números i caràcters especials. A més, cal evitar fer servir la mateixa contrasenya per accedir a diferents serveis i activar l’autenticació en dos factors quan sigui possible. Un gestor de contrasenyes ens ajudarà a administrar i a recordar totes les claus.

Fer servir una xarxa de Wi-Fi pública

Les connexions de Wi-Fi públiques no sempre estan xifrades adequadament, per tant, les dades enviades i rebudes poden estar desprotegides. Si no pots evitar fer-les servir, assegura’t de tenir instal·lat una VPN (Virtual Private Network) en el teu dispositiu, una xarxa privada virtual que t’ajudarà a encriptar les teves comunicacions.

Ignorar les actualitzacions del sistema

Les actualitzacions de seguretat dels nostres dispositius i aplicacions poden ser inconvenients, però són essencials per evitar que els ciberdelinqüents aprofitin les vulnerabilitats dels sistemes per accedir als nostres dispositius i robar les nostres dades personals. Mantenir tots els dispositius actualitzats amb les últimes versions de programari ens protegirà contra les últimes vulnerabilitats conegudes.

Fer clic a qualsevol enllaç

Clicar en enllaços sospitosos pot instal·lar programari maliciós en el teu dispositiu o portar-te a pàgines de phishing dissenyades per enganyar-te i obtenir la teva informació personal o credencials d’inici de sessió. Aquestes pàgines poden semblar autèntiques, però en realitat són falses i tenen la intenció de robar la teva informació. Evita proporcionar informació personal, com ara números de compte bancari o contrasenyes a través de correus electrònics. Una empresa legítima mai et demanarà informació personal o contrasenyes per correu electrònic o missatge de text. 

No fer còpies de seguretat regularment

Molts dispositius fan còpies de seguretat al núvol automàticament. Això és important perquè pots arribar a perdre o no tenir accés a la teva informació i arxius per motius diversos: infeccions del sistema, programaris maliciosos, pèrdua del dispositiu… Tanmateix, per mandra o per la falta de capacitat de memòria en els dispositius, sovint no fem les còpies de seguretat necessàries. Esborrar arxius innecessaris o fer servir una memòria externa ens pot ajudar a assegurar que sempre tenim una còpia de la nostra informació més important.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

El boom del preu de l’or no és un miratge ni una moda. És el símptoma d’un sistema monetari que s’afebleix mentre els inversors busquen refugi davant la pèrdua de valor del diner fiduciari.

A principis d’any, pocs s’atrevien a predir que l’or superaria els 4.000 dòlars l’unça. Fins i tot bancs d’inversió com Goldman Sachs auguraven que el metall preciós podria estancar-se per sota dels 3.300 dòlars. No obstant això, la realitat ha desbordat les expectatives: l’or ha trencat tots els esquemes i els mercats ja parlen de nous sostres històrics per als anys vinents.

Però, darrere d’aquest espectacular ascens, hi ha un missatge molt més profund. Segons l’anàlisi de Citadel, un dels fons d’inversió més poderosos del món, el boom de l’or amaga una tendència molt preocupant: el que anomenen “operació devaluació”. Una estratègia global per deixar que les monedes fiduciàries es devaluïn lentament, reduint el pes real dels deutes estatals i, de retruc, el poder adquisitiu dels ciutadans.

La pèrdua silenciosa del valor dels diners

Els governs i bancs centrals han convertit la inflació en una eina de supervivència econòmica. Després d’anys d’estímuls monetaris, crèdit barat i impressió massiva de diners, el sistema s’ha acostumat a viure amb una dosi constant de devaluació. Quan la inflació erosiona el valor de les monedes, el deute es fa més “assumible”, però també els estalvis dels ciutadans valen menys cada dia.

Segons dades del Fons Monetari Internacional (FMI), les economies avançades acumulen un deute públic superior al 112 % del PIB, el més alt des de la Segona Guerra Mundial. I tal com adverteix el Banc Central Europeu (BCE), la inflació a la zona euro encara es manté per sobre del 2,8 % el 2025, malgrat la política de tipus elevats. Aquesta pèrdua de poder adquisitiu és el mecanisme silenciós que trasllada la factura del deute als ciutadans.

No és una teoria conspirativa, sinó un mecanisme conegut i repetit al llarg de la història. I, com sempre, hi ha un actiu que s’hi resisteix: l’or.

L’or: el termòmetre de la desconfiança

Quan les monedes perden credibilitat, l’or en guanya. A diferència del diner fiduciari, no depèn de cap govern ni es pot imprimir a voluntat. És finit, tangible i universal. Per això, cada vegada que el sistema monetari trontolla, el seu valor es dispara.

Les xifres parlen per si soles: segons el World Gold Council, els bancs centrals van comprar 1.037 tones d’or el 2024, un 4 % més que l’any anterior, el volum més alt des del 1967. La Xina encapçala aquesta cursa, amb nou mesos consecutius d’acumulació, seguida per Turquia, l’Índia i Polònia. Mentre Occident es debat entre deutes i impressió de diners, els països emergents reforcen les seves reserves amb actius reals.

Aquesta tendència encaixa amb la que 11Onze ja apuntava en un article anterior de La Plaça: en quatre anys, l’or s’ha revalorat un 85 %, i tot indica que continuarà pujant davant la debilitat estructural del dòlar i la inflació persistent.

Amb data d’octubre de 2025, segons Bloomberg, l’or cotitza al voltant dels 4.020 dòlars per unça, assolint un màxim històric i consolidant-se com l’actiu amb millor rendiment del darrer cicle econòmic.

El sector es mou i 11Onze analitza

Aquest moviment global no només reflecteix una tendència econòmica, sinó també un canvi de mentalitat: els inversors tornen a buscar actius tangibles i valors reals. El conjunt del sector financer redescobreix l’or com a actiu estratègic. Bancs, gestors patrimonials i plataformes d’inversió hi veuen un contrapès davant la pèrdua de valor de les divises.

Però des d’11Onze mantenim una visió diferent: no es tracta d’un producte d’inversió més, sinó d’una eina de preservació de valor i sobirania econòmica. La nostra experiència en metalls preciosos ens mostra que l’or físic 100 % assignat, amb custòdia professional i transparència total, és l’única manera real de protegir el patrimoni davant un escenari de devaluació generalitzada.

Invertir en or no és una reacció de por, sinó un exercici de responsabilitat financera. És entendre que la riquesa no depèn només del que guanyes, sinó del que aconsegueixes conservar.

Devaluar o preservar: dues cares del futur econòmic

El que Citadel anomena “operació devaluació” pot semblar una estratègia sofisticada de gestió del deute, però pel ciutadà comú es tradueix en una sostracció silenciosa del seu poder adquisitiu. Mentre els bancs centrals busquen oxigen imprimint diners, l’or ofereix respir a qui vol preservar el seu esforç.

A 11Onze ho hem dit moltes vegades: quan el sistema tremola, l’or resisteix. No es tracta d’abandonar la moneda, sinó d’equilibrar els riscos. En un context d’incertesa i devaluació planificada, l’or continua essent el refugi més antic i fiable del món. Perquè si els diners es desfan com el gel… l’or continua brillant.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

L’inversor nord-americà torna a avisar que els Estats Units estan en perill d’un col·lapse financer perquè s’està generant massa deute i hi ha escassetat de compradors. A més, apunta que la inflació, els baixos tipus d’interès i la fragmentació política empitjoraran la situació.

Ray Dalio, reconegut inversor i fundador del fons d’inversió Bridgewater Associates, fa mesos que va avisant del perill d’un col·lapse financer. Durant les negociacions sobre el sostre de deute per evitar una suspensió de pagaments de l’administració americana, Dalio explicava en un post a LinkedIn que no n’hi havia prou amb acordar un nou límit de deute si no es concretava com contenir o reduir la despesa i que “augmentar el límit del deute de la manera en què el Congrés i els presidents han fet repetidament conduirà finalment a un col·lapse financer desastrós».

De fet, no cal ser un gurú de les finances per saber que gastar més del que guanyem i finançar-ho amb deute és la recepta perfecte pel desastre econòmic. Això, però, no és necessàriament sempre veritat si tens la capacitat d’imprimir diners sense conseqüències. L’hegemonia del dòlar com a moneda de reserva mundial i la demanda assegurada d’aquesta divisa gràcies al reciclatge de petrodòlars atorga als Estats Units una de facto “targeta black” que els permet gastar diners sense gaires preocupacions.

Quan no es pot satisfer als deutors i creditors

Tot i aquest comodí, el fundador de Bridgewater apunta que a la llarga no és sostenible, perquè l’augment dels actius i passius de deute més ràpid que els ingressos acaba per fer impossible pagar un tipus d’interès que satisfaci els creditors, i al que hi puguin fer front els deutors. És a dir, els tipus d’interès han de ser prou alts perquè el creditor obtingui un bon rendiment pels seus diners, però no fins al punt que el deutor no pugui pagar el seu deute.

Així mateix, argumenta que aquest escenari pot conduir al pànic i acabar creant una crisi de deute semblant a la reacció en cadena que precedeix a les crisis bancàries, però en aquest cas contra el banc central i amb bons del govern. Una situació que descriu com desastrosa que “causarà un desgavell financer i trastorns socials”

En aquest context, l’inversor creu que ens estem acostant a aquest punt d’inflexió en què la quantitat de deute emès pel govern superarà la demanda, la qual cosa obligaria a una impressió ingent de diners i una venda de bons governamentals que posaria al banc central en una posició insostenible. En altres paraules, els creditors no prestaran més diners i vendran els seus actius de deute -provocant una pujada dels tipus d’interès- o forçaran que el banc central imprimeixi més diners i compri deute en un intent de mantenir els tipus d’interès baixos, per tant, creant inflació i provocant una contracció de l’activitat econòmica. 

Com evitar o preparar-se pel col·lapse

“Crec que s’ha de reformar el sistema i donar una resposta expeditiva amb un bipartidisme intel·ligent”, apunta Dalio en una entrevista a Bloomberg. I afegeix, “Si seguim per aquest camí, en termes del que és probable en els pròxims cinc i deu anys, s’arribaria a un punt en el qual aquest acte d’equilibri es fa molt difícil».

En qualsevol cas, aquestes mesures o canvi de paradigma depenen en gran part dels polítics, sobre els quals la població no té gaire influència independentment dels resultats electorals. Cal recordar que els interessos de la banca i dels poders fàctics tenen prioritat  per sobre dels de la ciutadania. Davant d’una crisi financera només una minoria selecta té accés a informació privilegiada que li permet assessorar la gravetat de la situació per protegir els seus estalvis.

Llavors, com podem protegir les nostres finances davant d’un desastre econòmic que sembla més que probable? Ray Dalio ho té clar, encara que reconeix que té una “petita” quantitat de bitcoin, prefereix l’or, al que descriu com “universal i atemporal”, i continua «no entenc per què la gent s’inclina més pel bitcoin que per l’or. Si ens fixem en l’àmbit internacional, l’or és, per als bancs centrals, el tercer actiu de reserva”. I és que en aquest context econòmic la compra d’or és una de les poques opcions que tenen, no només els bancs, sinó, la gent per salvaguardar els seus diners. 

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

La inflació ha tornat a situar-se al centre del debat econòmic global. Malgrat que als Estats Units els preus han començat a moderar-se amb força, a Europa la desacceleració és molt més lenta i desigual. Quins factors expliquen aquesta diferència? És només qüestió de política monetària o hi ha elements estructurals més profunds que mantenen l’Europa atrapada en la persistència inflacionista?

La inflació no és un fenomen nou, però la seva gestió depèn de les institucions i de la història de cada regió. Als Estats Units, la Reserva Federal (Fed) ha actuat de manera contundent i ràpida: increments agressius dels tipus d’interès i una comunicació clara per reforçar la credibilitat. A Europa, en canvi, el Banc Central Europeu (BCE) ha hagut de maniobrar amb més lentitud i cautela, perquè governa una unió monetària amb economies molt diverses: Alemanya no és Espanya, ni Itàlia és Finlàndia.

A més, el Vell Continent ha arrossegat durant dècades una dependència energètica forta de l’exterior, especialment del gas rus, que ha esdevingut el taló d’Aquil·les de la seva estabilitat de preus.

Els factors econòmics clau

1. L’energia com a motor inflacionari europeu. Segons dades d’Eurostat, l’energia va arribar a explicar fins a un 40% de la inflació a la zona euro l’any 2022. La guerra d’Ucraïna i les sancions a Rússia van disparar el cost del gas i l’electricitat, i això es va traslladar a tota la cadena productiva. Als EUA, en canvi, la independència energètica gràcies al fracking i al petroli domèstic ha esmorteït l’impacte.  
2. Mercat laboral i salaris. Als EUA, el mercat laboral és més flexible i els salaris s’ajusten ràpidament a les expectatives. Això genera un “efecte xoc” inicial més alt, però després els preus tendeixen a estabilitzar-se. A Europa, la negociació col·lectiva i els contractes a llarg termini han fet que els salaris s’hagin revisat amb retard, mantenint viva la inflació subjacent. Segons l’OCDE, el creixement salarial real a Europa es concentra sobretot en els últims dos anys, cosa que ha prolongat la pressió inflacionista. 
3. Política fiscal. El govern dels EUA va aplicar fortes ajudes durant la pandèmia, però després les va reduir amb rapidesa. A Europa, molts estats han mantingut subsidis i ajudes (bonificacions a la gasolina, subsidis a l’energia, IVA reduït en alguns productes). Aquest suport, tot i necessari per protegir famílies i empreses, ha acabat alimentant la persistència dels preus. 
4. Diferències en política monetària. La Fed va començar a apujar tipus el març de 2022 i en pocs mesos ja havia superat el 4%. El BCE, en canvi, no va iniciar les pujades fins a l’estiu del mateix any i de manera més gradual. La conseqüència: la inflació als EUA ha caigut per sota del 3% a mitjan 2024, mentre que la zona euro encara es manté al voltant del 4-5% en molts països (ECB).

Un impacte social i polític diferent

La persistència de la inflació a Europa no és només un problema econòmic: també és polític i social. Els consumidors veuen com la cistella de la compra continua sent molt més cara que fa tres anys, malgrat les promeses de moderació. Aquest malestar alimenta el descontentament i, en molts països, reforça els discursos populistes.

Als EUA, en canvi, la narrativa oficial ha pogut capitalitzar la rapidesa de la Fed, mostrant una certa recuperació de confiança en el sistema econòmic.

Europa davant del mirall

La inflació persistent a Europa és el reflex d’una debilitat estructural: dependència energètica, rigidesa laboral i manca d’agilitat institucional. El BCE ha millorat el seu ritme, però la veritable pregunta és si la Unió Europea està disposada a fer els canvis de fons que necessiten les seves economies.

La lliçó que ens arriba des dels EUA és clara: la rapidesa i la contundència poden ser doloroses al principi, però eviten un patiment més llarg. Europa, atrapada entre la prudència i la complexitat, encara busca la seva sortida.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Mentre que els Estats Units i la Unió Europea ja han canalitzat gairebé 75.000 milions d’euros per a la producció de la pròxima generació de semiconductors, Washington intensifica les sancions contra la Xina per evitar perdre una batalla estratègica per la supremacia tecnològica que tindrà implicacions globals.

En els darrers anys s’ha intensificat la guerra tecnològica entre els Estats Units i la Xina en l’àmbit de la producció de circuits integrats essencials en una àmplia gamma d’aplicacions, des de telèfons intel·ligents fins a automòbils, equipament militar o la investigació científica. 

Durant dècades, els Estats Units han dominat la indústria de la producció de microxips, amb empreses com Intel, Qualcomm i Nvidia, que els han atorgat un avantatge estratègic en un món cada vegada més digitalitzat. Encara que actualment només tenen una quota mundial del 10% en la producció de semiconductors, dominen la cadena de valor en un 40%. A més, tenen un control absolut sobre els grans productors de microxips a Taiwan, Corea del Sud i el Japó, així com d’ASML, l’empresa holandesa líder en el desenvolupament i fabricació de màquines fotolitogràfiques que s’utilitzen per a produir aquests circuits integrats.

L’entrada en joc de nous actors com la Xina és vista com una amenaça contra l’hegemonia tecnològica dels Estats Units. En aquest context, fa anys que Washington ha anat aprovant tot un seguit de sancions per castrar la competència i el desenvolupament tecnològic del gegant asiàtic sota diferents justificacions sobre seguretat nacional mentre obligava els seus Estats clientelars a aplicar les mateixes restriccions.

Més sancions i més subvencions

Segons informava Bloomberg aquest diumenge 12, els Estats Units i la Unió Europea ja han canalitzat gairebé 75.000 milions d’euros per a la producció de la pròxima generació de semiconductors, intensificant un enfrontament global amb la Xina per la supremacia dels xips. Només el mes passat, funcionaris de l’administració nord-americana van anunciar 5.650 milions en subvencions per a Micron Technology Inc., el major fabricant estatunidenc de xips de memòria per a computadores.

Es tracta de la primera fase d’una inversió d’uns 351.000 milions d’euros destinats per governs de l’esfera d’influència nord-americana per a impulsar el desenvolupament i producció dels microprocessadors més avançats.

Al mateix temps, Washington ha revocat les llicències que encara permetien a empreses com Intel i Qualcomm vendre alguns xips per a ordinadors portàtils i telèfons mòbils Huawei, el fabricant xinès d’equips de telecomunicacions anteriorment ja sancionat. 

Per part seva, Pequín han anunciat recentment subvencions per a les empreses que comprin xips d’intel·ligència artificial (IA) de producció nacional. En el marc d’aquesta iniciativa, la ciutat aspira a ser 100% autosuficient en maquinari i programari d’infraestructures informàtiques intel·ligents per al 2027.

“No hi ha dubte que hem passat el Rubicó en termes de competència tecnològica amb la Xina, particularment en semiconductors,” va dir Jimmy Goodrich, alt funcionari de la Xina i assessor tecnològic estratègic de Rand Corp. “Totes dues parts bàsicament han fet d’aquest un dels seus principals objectius estratègics nacionals.”

L’impacte negatiu de les sancions

Les sancions i els controls a l’exportació no sols han tingut repercussions negatives per a la Xina, limitant el seu accés a l’última generació de semiconductors, sinó també per a les empreses occidentals que han perdut una gran quota de mercat i dels seus ingressos.

Per altra banda, això ha accelerat el desenvolupament tecnològic i la competència de les empreses xineses en un sector també considerat estratègic per al seu govern, que està intensificant les seves inversions nacionals en xips més avançats, al mateix temps que redueix les quotes de mercat de les empreses estatunidenques.

De la mateixa manera, els fabricants de xips taiwanesos, que actualment posseeixen gairebé la meitat de la capacitat mundial de producció de xips, probablement veuran disminuir la seva quota de mercat global a conseqüència de l’impuls inversor de la Xina. Atès que la tecnologia i la seguretat nacional estan cada vegada més interrelacionades, és poc probable que les sancions occidentals contra els semiconductors moderin les ambicions del gegant asiàtic.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si ja operes amb criptomonedes a través de la plataforma Bitvavo que 11Onze Recomana, t’oferim 6 trucs per augmentar la seguretat del teu compte. Aprofita els consells i les promocions de Bitvavo i aprèn com funciona el món de les criptomonedes.

Durant aquest mes de juliol Bitvavo està oferint dues promocions per aquells usuaris que es donin d’alta a la plataforma. Però no només això, també ens dona idees per millorar la seguretat del nostre compte. T’ho expliquem a continuació:

1. Habilitar l’autenticació de dos factors. El primer pas per protegir el compte de Bitvavo és activar l’autenticació de dos factors (2FA). Així s’afegeix una capa extra de seguretat d’una manera ben senzilla: requerint un codi únic generat per una aplicació d’autenticació. Això dificulta notablement l’accés no autoritzat, per tant, és una magnífica barrera contra els hackers.
   Una altra cosa, si utilitzes una aplicació d’autenticació, d’aquelles que et reconeix a tots els dispositius, no sincronitzis els codis de Bitvavo amb el teu compte personal. Guarda’ls només al dispositiu.
2. Utilitza una contrasenya segura. Com pots crear una contrasenya forta? Doncs no és complicat, evita fer servir paraules comunes, frases o informació personal que pugui ser fàcilment endevinada. Sempre es recomana fer una combinació de lletres majúscules i minúscules, números i caràcters especials. Però, fes el favor, apunta-la en algun lloc, no te n’oblidis!
3. Mantingues la privadesa de la informació del teu compte. És una obvietat, però val la pena recordar-la i que mai comparteixis els detalls del teu compte Bitvavo amb ningú. Això inclou la teva contrasenya, la pregunta de seguretat i les claus API. A més, ves amb compte amb les estafes de phishing i els correus electrònics falsos que poden intentar robar la teva informació personal. Recorda, ni Bitvavo ni 11Onze et demanaran mai informació del teu compte a través de correu electrònic o d’una trucada telefònica.
4. Assegura el teu correu electrònic. El teu correu està vinculat a Bitvavo, per tant, seria bona idea que també en milloressis la seguretat. Per això pots activar l’autenticació de dos factors i comprovar regularment si hi ha filtracions de comptes. Hi ha eines per comprovar-ho com haveibeenpwned.com. També, una altra opció, és crear un correu electrònic només per a les teves gestions amb Bitvavo.
5. Utilitza el codi anti-phishing. Si actives el codi anti-phishing, s’inclourà a tots els correus electrònics generats automàticament enviats per Bitvavo. Amb aquest codi, pots comprovar si el correu electrònic procedeix realment de Bitvavo. Podeu canviar el vostre codi anti-phishing seguint les instruccions aquí. O mirant el vídeo que us enllacem aquí sota. 
6. Mira de mantenir-te informat. Consulta regularment els teus comptes, els blogs oficials i La Plaça. Això t’ajudarà a mantenir-te informat sobre qualsevol problema de seguretat o actualització a la plataforma.
7. EXTRA: Bloquejant la retirada de fons. Bitvavo també permet bloquejar absolutament les retirades de diners. D’aquesta manera només es pot operar en criptomonedes, però mai es poden treure els diners en euros. Això evita la possibilitat que algú pugui suplantar l’usuari i descarregar els diners. La plataforma neerlandesa explica en aquest article com bloquejar la retirada de dipòsits i com tornar-la a activar quan sigui necessari. 

Com utilitzar el codi anti-phising

11Onze Recomana Bitvavo, les criptomonedes de manera fàcil, segura i a baix preu.