Val la pena avançar l’amortització de la hipoteca?

Si tenim uns diners estalviats, i estem pagant una hipoteca, ens pot sorgir el dubte de si surt a compte retornar el préstec hipotecari abans del termini establert. Coral Santacruz, de l’equip de producte d’11Onze, detalla els avantatges i inconvenients de dur a terme una amortització anticipada.

La cancel·lació o amortització parcial o total del préstec hipotecari consisteix a reduir o pagar totalment el deute que tens pendent amb l’entitat financera abans del termini establert en el contracte. És a dir, fer servir els teus estalvis per a cancel·lar o pagar part del deute amb el banc. 

Tot i que a priori pot semblar una bona idea aprofitar diners estalviats per retornar o reduir un préstec hipotecari abans de temps, tot dependrà de les condicions d’amortització que s’hagin signat en el contracte de la hipoteca.

Reduir quota o termini d’amortització

Si ens decidim per fer una amortització parcial, podem reduir l’import de la quota (en referència al capital i interessos), o el termini (el temps que es tardarà a tornar el préstec). Per tant, “s’ha de valorar quina de les dues opcions és la més viable per a nosaltres, depenent de si volem acabar de pagar abans, o pagar menys cada mes”, apunta Santacruz.

Independentment de quina opció triem, haurem de comunicar a l’entitat financera la voluntat d’amortitzar la hipoteca i explicar la tipologia que volem aplicar. Hem de tenir en compte que aplicar aquest procés té un cost, com explica Santacruz, “és la comissió d’amortització anticipada, i a l’hora de signar la hipoteca ens haurem de fixar quines condicions ens ofereix l’entitat financera en aquest aspecte”.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

El mercat de les criptomonedes no deixa de créixer malgrat la seva volatilitat extrema. Després d’anys d’explosions especulatives i caigudes sobtades, els governs del món han posat la seva regulació al centre del debat. Uns la presenten com una protecció necessària per als petits inversors; altres, com una estratègia per protegir el sistema financer tradicional d’un competidor incòmode.

Després de més d’una dècada d’existència, les criptodivises han demostrat el seu potencial disruptiu sobre la política monetària i el control estatal dels diners. Gràcies a la tecnologia blockchain, ofereixen un sistema més transparent, descentralitzat i resistent a la inflació, ja que la majoria limiten l’emissió de noves unitats. Tot i això, el seu gran taló d’Aquil·les continua sent la volatilitat: un obstacle que dificulta que els tokens serveixin com a mitjà d’intercanvi estable.

Avui, els criptoactius ja no són un producte marginal. S’han convertit en instruments d’inversió, en cobertures contra monedes febles i, en alguns països, fins i tot en monedes de curs legal, com el bitcoin a El Salvador o l’USDT a països emergents. Aquesta expansió, però, també ha obert la porta al frau, la manipulació i el blanqueig, fet que ha accelerat la resposta dels reguladors.

Un mercat difícil de controlar

Supervisar el món cripto és, senzillament, un repte colossal. El terme criptoactiu engloba milers de projectes, tokens i protocols amb usos molt diferents: des de sistemes de pagament fins a aplicacions descentralitzades, stablecoins o NFT. La majoria operen en entorns globals sense fronteres clares i amb actors anònims o descentralitzats.

Per als reguladors, això suposa vigilar un ecosistema global sense seu central, on miners, desenvolupadors i intermediaris escapen sovint de la regulació financera tradicional. Mentre països com Suïssa o el Japó ja tenen marcs legals específics, altres, com els Estats Units o la Unió Europea, continuen debatent quins límits imposar sense ofegar la innovació.

El marc legal europeu i català

A Europa, el gran pas endavant ha estat l’aprovació del Reglament MiCA (Markets in Crypto-Assets), en vigor des del juny del 2023, que estableix per primera vegada un marc legal únic per als criptoactius dins de la UE. MiCA exigeix que tots els proveïdors de serveis —intercanvis, custodis o emissors de tokens— obtinguin una llicència regulada i ofereixin informació transparent als clients.

A Espanya, la seva implementació s’està coordinant amb el Banc d’Espanya i la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV). Paral·lelament, la Llei 11/2021 de prevenció del frau fiscal ja obliga les plataformes a informar l’Agència Tributària sobre les operacions dels seus clients, i el Reial decret 7/2021 estableix un registre oficial per a proveïdors de serveis de canvi i custòdia.

Aquestes mesures marquen el camí, però també desperten dubtes: fins a quin punt protegeixen l’inversor o reforcen el control estatal sobre els diners digital?

Riscos per als petits inversors

Tot i la popularitat creixent, les criptomonedes continuen sent una inversió d’alt risc. La volatilitat del mercat, la complexitat tecnològica i la manca de transparència d’alguns projectes han generat pèrdues milionàries. A més, moltes plataformes operen des de paradisos fiscals o jurisdiccions sense garanties legals, fet que dificulta la protecció dels usuaris davant d’estafes o pèrdues d’accés a les carteres digitals.

Classificar les criptomonedes com a productes d’inversió sotmesos a normes de protecció al consumidor —com proposa la CNMV— podria aportar més seguretat. Però també podria limitar l’accés i la naturalesa descentralitzada que ha fet del món cripto un laboratori de llibertat financera.

Regulacions dispars i efectes col·laterals

El Fons Monetari Internacional (FMI) adverteix que les prioritats reguladores divergeixen segons els països: mentre alguns posen l’accent en la protecció dels inversors, altres ho fan en la integritat del sistema financer. La Xina, per exemple, ha prohibit directament el minatge i les transaccions amb criptomonedes, mentre que països com Singapur o els Emirats Àrabs Units busquen atreure capital amb normatives favorables.

Aquestes diferències provoquen el que els experts anomenen regulatory arbitrage: empreses i plataformes que migren allà on les lleis són més laxes, mantenint igualment un abast global gràcies a Internet. El resultat? Una competència desigual i un risc constant de deslocalització tecnològica a escala mundial.

Cap a un marc global?

Davant aquesta fragmentació, l’FMI i el Banc de Pagaments Internacionals (BIS) demanen una regulació coordinada a escala global, que garanteixi seguretat jurídica sense eliminar la innovació. L’objectiu: establir límits clars i normes comunes per prevenir abusos, però sense desvirtuar la naturalesa oberta i descentralitzada de la tecnologia blockchain.

Tanmateix, molts experts adverteixen que una regulació massa estricta podria convertir les criptomonedes en una extensió del sistema financer que pretenien desafiar, transformant una eina de llibertat econòmica en un instrument més de vigilància i control monetari.

Entre el control i la llibertat

La gran pregunta és si la regulació servirà per empoderar els ciutadans o per limitar la seva sobirania financera. En un moment en què els bancs centrals preparen les seves pròpies monedes digitals (CBDC), la línia entre protecció i control és més fina que mai.

Les criptomonedes van néixer per desafiar un sistema que concentra el poder dels diners. Regular-les pot aportar seguretat i confiança, però també pot esborrar el seu esperit original. Com sempre, la clau no és si cal regular-les, sinó com: amb criteris de transparència i responsabilitat, o amb el desig de controlar allò que no es pot aturar.

11Onze Recomana Bitvavo, les criptomonedes de manera fàcil, segura i a baix preu.

En temps d’incertesa, els estalviadors busquen refugi. Tradicionalment, els bons sobirans s’han considerat un actiu segur, garantia dels estats. Però avui, amb guerres que amenacen l’estabilitat global, inflació persistent i nivells de deute públic molt elevats, molts es pregunten: continuen sent els bons de l’Estat la millor opció?

Durant dècades, els bons de l’Estat han estat sinònim de seguretat. Quan un govern emetia deute, el missatge implícit era clar: “nosaltres sempre pagarem”. Aquesta percepció els convertia en el refugi natural dels estalviadors en temps d’incertesa. Però el món ha canviat. Amb deutes públics disparats, inflació persistent i tensions geopolítiques creixents, molts es pregunten si els bons continuen sent aquella aposta segura que semblaven.

Els números parlen per si sols. Segons Eurostat, Espanya acumula un deute públic proper al 102% del PIB, França ja supera el 110% i Itàlia voreja el 137%. Als Estats Units, el deute federal ha sobrepassat els 34 bilions de dòlars. Aquestes xifres obliguen els governs a refinançar constantment el seu passiu, depenent dels mercats financers per mantenir la seva solvència.

El problema és que el cost d’aquest deute ha augmentat notablement. Després de la pujada de tipus d’interès entre 2022 i 2023, mantenir-lo s’ha convertit en una càrrega pressupostària enorme. Tot i que el BCE i la Fed han començat a moderar la política monetària, els tipus reals continuen sent elevats i la pressió fiscal sobre els ciutadans no afluixa. En aquest context, els bons ja no són un refugi absolut, sinó un actiu exposat a tensions pressupostàries i a exigències d’austeritat, com les que actualment pateix França sota la supervisió de Brussel·les.

Quan el bo no protegeix l’estalvi

La seguretat dels bons és també relativa si tenim en compte la inflació. Un bo pot oferir un 3% d’interès anual, però si la inflació és del 2,5%, el guany real és gairebé nul. I si la inflació puja per sobre del cupó, l’inversor perd poder adquisitiu.

Aquest escenari no és teòric: el 2022 i el 2023 ho vam viure en directe. Amb inflacions disparades a causa de la guerra d’Ucraïna, la crisi energètica i els colls d’ampolla en les cadenes de subministrament, els bons van generar pèrdues reals importants. Avui la inflació s’ha moderat —a la zona euro voreja el 2,4% i als Estats Units el 2,8%—, però continua sent una amenaça latent.

A més, els governs tenen un incentiu pervers: quan els preus pugen, el valor real del deute es redueix. La inflació actua com un alleujament per a les arques públiques, però erosiona l’estalvi dels ciutadans.

L’or: mil·lennis d’estabilitat

En aquest escenari, l’or es reafirma com el refugi per excel·lència. A diferència dels bons, no depèn de cap govern ni de cap banc central. Ningú pot imprimir més or, i aquesta escassetat natural el converteix en un actiu tangible, universal i de confiança.

La seva trajectòria històrica és incontestable. Quan els sistemes econòmics trontollen, l’or recupera protagonisme. Va passar durant la crisi del deute europeu del 2012, en la crisi financera global del 2008 i també durant la pandèmia del 2020. I torna a passar ara, amb conflictes oberts a Ucraïna i l’Orient Mitjà.

Les dades del World Gold Council ho deixen clar: el preu de l’or s’ha revalorat prop d’un 85% en els darrers quatre anys i més d’un 40% en l’última dècada. El 2024 i 2025 s’han assolit màxims històrics gràcies a la compra de més de 1.000 tones anuals per part dels bancs centrals, especialment la Xina, que busca reduir la seva dependència del dòlar.

Geopolítica i desdolarització

La multipolaritat mundial també juga a favor del metall groc. La Xina, l’Índia o Rússia impulsen iniciatives per reduir l’hegemonia del dòlar i reforçar alternatives monetàries. Tot i que el dòlar continua dominant, aquest procés ha augmentat la demanda d’or com a cobertura neutral. Si fins i tot els governs utilitzen l’or per protegir-se de la volatilitat financera, té sentit que els estalviadors particulars considerin fer el mateix.

L’anàlisi comparativa és clara. En la darrera dècada, molts bons sobirans han ofert rendiments reals negatius, mentre que l’or ha mantingut una trajectòria ascendent. Els bons depenen de la solvència dels estats i de les oscil·lacions dels tipus d’interès; l’or és independent i universalment convertible en qualsevol mercat.

En inflació alta, els bons perden valor, mentre que l’or actua com a protecció. I, en termes de confiança, mentre els bons es basen en la promesa de pagament d’un estat, l’or es fonamenta en la seva escassetat i en mil·lennis de reconeixement com a reserva de valor.

I per a l’estalviador?

Per a un petit inversor, la diferència és decisiva. Els bons poden semblar segurs, però amaguen riscos de pèrdua de poder adquisitiu i pèrdues si es venen abans del venciment. Per contra, l’or no ofereix guanys espectaculars a curt termini, però sí el que molts busquen: estabilitat i seguretat.

En un món d’inflació recurrent, deutes creixents i incertesa geopolítica, confiar cegament en els bons és arriscat. L’or, en canvi, ha resistit totes les crisis conegudes i continua consolidant-se com l’actiu refugi per excel·lència.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Els bitllets d’avió poden suposar un percentatge important del cost de les vacances quan viatgem a destins llunyans. Tenir en compte les següents recomanacions et pot permetre estalviar un bon grapat d’euros.

Com explicàvem a l’article “Quant no hi ha diners per fer vacances”, una de les grans tendències per als viatges d’enguany és “la cerca del màxim estalvi”. Amb el 20 % del pressupost, el transport suposa una de les principals despeses previstes, segons un estudi de l’Observatori Nacional del Turisme Emissor, i hem de tenir en compte que aquest percentatge es pot disparar si viatgem lluny. Per això, t’oferim algunes recomanacions per estalviar en els bitllets d’avió.

1. Anticipa’t. Tingues en compte que resulta clau reservar amb antelació els vols desitjats per aconseguir els millors preus. Quant més s’apropa la data del viatge, més cars solen ser els bitllets, ja que les aerolínies van apujant els preus a mesura que l’avió es va omplint. Si ets flexible amb la destinació, una altra alternativa és esperar a última hora per si algun vol no s’omple i sorgeix una oferta d’última hora.
2. Millor entre setmana. Els vols en cap de setmana acostumen a ser més cars que entre setmana, així que tenir flexibilitat en les dates ens ajudarà a pagar menys pel mateix trajecte.
3. Redueix el teu equipatge. Portar poc equipatge ens estalviarà haver de pagar per facturar la maleta. A més, un equipatge lleuger ens facilitarà els desplaçaments i poder-nos moure en transport públic. Per minimitzar l’equipatge convé portar peces de roba que s’eixuguin ràpidament i que es puguin combinar fàcilment entre elles.

Més enllà de l’estalvi, una recomanació per treure tot el suc a les vacances quan tenim destinacions llunyanes és aprofitar les escales: el fet d’escollir vols d’enllaç prou espaiats en el temps ens pot permetre visitar la ciutat on fem l’escala.

T’encanta viatjar? Amb 11Onze Viatges pots reservar allotjament al millor preu, sense escanyar a la indústria turística.

Els propietaris d’un habitatge, quan arriben a l’edat de la jubilació, poden considerar diverses opcions per a mantenir estable el seu nivell de renda. Expliquem l’opció de la hipoteca inversa.

La hipoteca inversa és, ras i curt, un crèdit que concedeix una entitat financera, que és garantit per una hipoteca que recau, normalment, sobre l’habitatge habitual del client. Si en una hipoteca ordinària es demanen els diners per a adquirir l’habitatge, i el deutor ha de tornar-los de manera periòdica, en la hipoteca inversa s’ofereix la propietat a canvi de rebre el préstec en prestacions també periòdiques, o en la quantitat acordada d’un sol cop.

Aquest producte està destinat a persones que superen els seixanta-cinc anys, a aquelles amb un grau de discapacitat igual o superior al 33 %, o que tinguin una severa o gran dependència. La hipoteca inversa sobre l’habitatge del qual són propietaris, els aportarà una renda addicional, alhora que la devolució d’aquest préstec no els serà exigible fins al moment de la seva defunció.

Hem de considerar que, al contrari que en una hipoteca normal, el deute no es va pagant i disminueix amb el temps. Al contrari, aquest augmenta a mesura que es van rebent prestacions i fins que el titular mor o s’assoleix el percentatge màxim segons el valor de taxació acordat quan se signa la hipoteca. Arribats a aquest cas, els hereus podrien optar per fer-se’n càrrec de la devolució fins a extingir el deute, si volen mantenir la propietat.

Els avantatges d’una hipoteca inversa

Aquest producte neix als anys seixanta als Estats Units i al Regne Unit, on, amb el nom de reverse mortgage, es va expandir sota la idea de fer servir un immoble, del qual s’és propietari, per a obtenir finançament. A Espanya es va adaptar i es troba regulada per la Llei 41/2007, en la seva disposició addicional primera (DA 1a). Després va ser modificada en l’article 5 de la Llei 1/2013, que reforçava la protecció dels deutors, entre altres detalls.

Arribats a l’edat de la merescuda jubilació, per a moltes persones pot ser interessant l’alternativa de la hipoteca inversa, per a no veure reduït el nivell de vida quan es deixa de treballar. A Catalunya es donen factors com ara un índex molt elevat de propietaris dels seus habitatges, l’augment de la longevitat, i unes perspectives no massa bones per a les pensions o les prestacions públiques, que obren el mercat d’aquest producte.

Un altre avantatge és que la propietat de l’habitatge no es transmet, sinó que es conserva, de manera que el beneficiari rep la renda i pot seguir vivint a casa seva, o, fins i tot, pot llogar-la. Ara bé, seran els hereus els que, per a mantenir l’immoble, quan es produeixi la defunció del titular, hauran de decidir si fan front al deute acumulat.

Com es calcula la renda

El primer que s’haurà d’establir serà la quantitat de capital que s’oferirà com a préstec en la hipoteca. Per a fer-ho, l’entitat considerarà, en primer lloc i més important, el valor de l’immoble que s’ofereix com a garantia. Per això, una taxació correcta serà fonamental. També es tindran en compte l’edat del titular, la seva esperança de vida, o si l’habitatge és o no l’habitual.

Les rendes que es rebran es calcularan en funció del capital acordat del préstec i condicionades per com decideixi el titular rebre-les. En primer lloc, es pot fer en un sol ingrés total o bé de forma periòdica (normalment, un pagament mensual). En segon lloc, i si s’opta per l’opció periòdica, també es pot escollir que sigui temporal o vitalícia.

Amb l’opció temporal, els pagaments es rebran fins que s’hagi exhaurit el total del capital acordat. El client no rebrà ja més ingressos, però tampoc haurà de fer front al deute fins a la seva defunció. El deute, això sí, continuarà generant interessos. L’opció vitalícia estira el capital durant tota la vida del client i, per tant, les quantitats rebudes seran menors.

Per últim, cal apuntar que les rendes de la hipoteca inversa no tributen com a rendiment en l’impost sobre la renda de les persones físiques i presenta exempcions en els pagaments dels documents notarials i actes jurídics que calen per a formalitzar-la.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

França tremola. No és un terratrèmol visible, però sí profund: les seves finances públiques s’esquerden i les parets del vell edifici europeu comencen a mostrar esquerdes semblants. El país que durant dècades va simbolitzar la força del continent, el motor cultural i polític de la Unió, ha entrat en una crisi que va més enllà dels números. El deute és només el termòmetre; el mal, en canvi, és molt més profund.

Amb un deute que ja supera el 112 % del PIB i un dèficit persistent de més del 5 %, França s’ha convertit en l’alumne reprès per Brussel·les. La Comissió Europea ha obert expedient per incompliment fiscal, mentre els mercats, impacients, han fet pujar la prima de risc francesa als nivells més alts des de la crisi del 2012. Les xifres són clares, però darrere d’elles hi batega un missatge que Europa encara no vol escoltar: el seu model de benestar ja no és sostenible.

Durant dècades, França va creure que la seva riquesa era eterna. L’estat del benestar, nascut després de la Segona Guerra Mundial com a escut social i símbol de progrés, es va convertir en una estructura tan pesada que avui és gairebé inamovible. El sector públic representa més del 57 % del PIB —el percentatge més alt de l’OCDE— i, tanmateix, el país creix menys que la mitjana europea.

La burocràcia, les subvencions i els ajuts s’han convertit en els pilars d’una economia que viu anestesiada pel deute. Segons l’INSEE, la productivitat industrial ha caigut un 8 % en la darrera dècada, mentre els salaris reals es mantenen estancats i la factura fiscal augmenta. França és, avui, una potència esgotada que treballa com un país mitjà, però gasta com si fos un imperi.

Quan el crèdit substitueix la confiança

El 2025, la despesa pública francesa supera els 1,6 bilions d’euros. Només els interessos del deute costen més que el pressupost del Ministeri de Defensa i del de Salut junts. Però París continua demanant préstecs per mantenir la seva maquinària estatal. Patrick Artus, economista de Natixis, ho va resumir sense embuts: “França ja no pot finançar el seu nivell de vida a crèdit”.

El drama, però, no és exclusivament francès. És europeu. Durant anys, la Unió Europea ha confós estabilitat amb prosperitat. Ha imposat regles fiscals per contenir la despesa, però alhora ha permès que el Banc Central Europeu inundés els mercats de liquiditat. El resultat és una paradoxa: governs endeutats i mercats addictes als tipus baixos. Quan el BCE tanca l’aixeta, el miratge s’esvaeix i apareix la realitat, mostrant un continent que viu per sobre de la seva productivitat.

El gegant cansat de l’eurozona

El cas francès és més que una crisi nacional; és un avís de col·lapse sistèmic. França és la segona economia de la zona euro, però la seva pèrdua de competitivitat ha posat en qüestió l’equilibri del projecte europeu. La seva indústria, que havia estat el cor de la producció continental, s’ha deslocalitzat. Els seus joves talents emigren cap a Alemanya o el nord d’Europa. El seu estat social, que havia estat exemple d’igualtat, ara és un laberint d’ineficiències.

Mentrestant, la Banque de France alerta que el cost del deute es menjarà una part creixent dels ingressos fiscals fins al 2030. I a Brussel·les, el debat ja no és si França incomplirà les regles fiscals, sinó quantes excepcions més caldrà inventar per evitar reconèixer l’evidència: ni França ni Europa poden complir-les.

Un sistema sense sobirania

Quan França va entrar a l’euro, va renunciar a la seva arma més poderosa: la capacitat de devaluar i de crear moneda. Avui, París no pot ajustar la seva economia sense passar per la lupa de Frankfurt. El Banc Central Europeu dicta el ritme, i els governs ballen al seu compàs.

Aquesta pèrdua de sobirania és el gran tabú europeu. Els estats han quedat reduïts a gestors del seu propi endeutament. Si volen créixer, han de gastar; si gasten, Brussel·les els sanciona. És un cercle viciós. Cada retallada redueix el consum i els ingressos fiscals, i cada estímul genera més dèficit. El que abans era un instrument de cooperació ara és una camisa de força.

Mario Draghi, que va salvar l’euro el 2012, ho va advertir fa poc: “Europa ha creat una unió monetària sense una veritable unió econòmica.” I França, el país que va imaginar la moneda única com a eina de poder continental, n’és avui la víctima més visible.

El reflex europeu

El mal francès té els mateixos símptomes que l’americà: deute, polarització política i dependència de la banca central. A l’altra banda de l’Atlàntic, Washington imprimeix diners per pagar els seus soldats. A Europa, París s’endeuta per mantenir el seu estat social. Són dues estratègies diferents per sostenir el mateix model: un sistema econòmic que promet més del que pot donar.

França no és, doncs, un cas aïllat. És el sismògraf de què vindrà. Si França trontolla, l’eurozona tremola. La seva prima de risc supera els 80 punts bàsics, Fitch i Moody’s amenacen amb rebaixes de qualificació, i els fons d’inversió redueixen exposició al deute europeu. L’escenari recorda els dies previs a la crisi del 2010, quan ningú volia admetre que la casa començava a cremar.

Un continent davant el seu propi mirall

Europa es troba, de nou, davant la seva contradicció més gran: voler ser una potència econòmica sense poder polític real. Les seves institucions poden multar França, però no poden rescatar-la sense posar en risc tot el sistema. Les seves economies són interdependents, i els seus governs, presoners del vot a curt termini.

El resultat és una sensació d’esgotament general. A París, les protestes per la reforma de les pensions simbolitzen aquest malestar profund les quals mostres una societat que vol conservar drets que ja no pot finançar. No és un problema moral, sinó estructural. França, com la resta d’Europa, viu entre la nostàlgia del seu passat i la por del seu futur.

L’agonia del model europeu

En última instància, el problema no és el deute, sinó la falta de visió. El model europeu s’ha construït sobre la idea que la integració econòmica comportaria prosperitat automàtica. Però sense innovació, productivitat ni sobirania, el projecte es desgasta. França és el seu reflex més dramàtic: massa gran per caure, massa endeutada per créixer.

Si no es replantegen les bases del sistema —una política fiscal comuna, una reindustrialització real, una banca central al servei dels ciutadans—, Europa es condemnarà a una lenta decadència.

França és avui la veu que tremola, però darrere seu se sent el murmuri d’un continent sencer. Els números poden maquillar-se; la realitat, no. L’euro va néixer per unir, però també ha encadenat. I mentre els dirigents europeus debaten sobre dècimes de dèficit, el rellotge del deute continua avançant, com una bomba de precisió. Europa no s’enfonsa de cop; s’esgota lentament. I França, a la corda fluixa, és el seu presagi més clar.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

El Forex o mercat de divises és un mercat global i descentralitzat en el qual es negocien divises. Núria Rambla, CEO Executive Assistant d’11Onze, ens explica el funcionament del mercat que mou el volum més gran d’inversions.

Forex, de la unió de les paraules Foreign i  Exchange, també és conegut com a FX o mercat de divises, i és el mercat financer més gran del món. És un mercat global per al comerç de divises on es poden negociar les principals divises mundials les 24 hores del dia, de dilluns a divendres. Però com apunta Rambla, “no hem de confondre el mercat de divises amb el mercat de la borsa, són diferents”.

Es tracta d’un mercat amb molta liquiditat on operen un gran nombre d’agents i inversors de tot el món, com ara bancs, institucions financeres i empreses que gestionen fons d’inversió. Per tant, representa una gran oportunitat per tota mena d’inversors que es veu reflectida en el volum d’inversió, “cada dia si negocien 2,9 bilions de dòlars i 1,1 bilions d’euros”, detalla Rambla.

Negociar els tipus de canvi entre dues divises

L’objectiu dels inversors és el d’obtenir beneficis amb la diferència de preus entre les diferents divises que cotitzen en el mercat. Cal tenir en compte que el valor d’una divisa pot variar depenent de nombrosos factors. La situació econòmica actual amb una inflació desbocada pot jugar un paper determinant en la demanda, però existeixen altres circumstàncies que poden fer pujar o baixar el valor d’una divisa.

Els inversors compren i venen divises basant-se en la seva previsió que un parell de divises experimentaran un moviment a l’alça o a la baixa en relació amb el seu valor inicial. En aquest sentit, Rambla apunta que el mercat de Forex “ens permet pactar preus i cobrir riscos, el que es coneix com a opcions i futurs”.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Va ser a finals del segle XI quan el feudalisme finalment s’imposaria. Els senyors feudals, nobles o membres de l’Església, obligarien els camperols a entregar un excedent sobre la seva feina, castrant les seves llibertats i forçant l’endeutament d’una gran part de la població. Oriol Garcia Farré, agent d’11Onze i historiador, ens ho explica.

Es tractava d’un sistema polític, econòmic, jurídic i social establert durant l’Edat Mitjana per tot el continent Europeu. Els regnes es dividien en petits territoris que tenien certa independència, els quals eren administrats pels nous senyors feudals, laics i eclesiàstics, que proporcionaven ‘protecció’ als camperols adscrits a la terra, a canvi de tributs i treball.

Almenys aquesta era la retòrica oficial, com explica Garcia, “la majoria de la documentació existent sobre el procés de feudalització només explica el que als senyors o als eclesiàstics els interessà documentar”, i continua, “tingueu present que en aquesta documentació quedaran al marge amplis sectors de la societat, com per exemple els pagesos”.

Obligatorietat de generar un excedent

Amb la imposició del feudalisme, la producció agrícola i ramadera va convertir-se en el pilar de l’economia. L’explotació sistemàtica dels pagesos a través del cobrament de tributs, sense els quals “no hauria estat mai possible la construcció de castells, torres, monestirs o les portalades romàniques”, apunta Garcia, donarà pas a la necessitat de “demandar i lligar noves terres de conreu”.

Així doncs, es va produir una intensificació de l’agricultura esperonada per la coerció dels senyors feudals exercida sobre les comunitats de pagesos lliures, “que durant tot aquest procés de feudalització van estar empeses a abandonar la seva economia de subsistència, amb l’única finalitat de generar un excedent”, afirma Garcia.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Amb l’actual inflació, els diners al banc no fan més que perdre valor dia rere dia. Però sempre és necessari mantenir una mica de liquiditat per si sorgeix algun imprevist. Per això els experts recomanen tenir un “matalàs” d’efectiu en els teus comptes d’estalvi que cobreixi com a mínim tres mesos de despeses.

La vida està plagada d’imprevistos. També en el pla econòmic. A vegades són positius, com un augment de sou, però a vegades hem d’afrontar sorpreses desagradables que fan mossa en la nostra butxaca. Pot ser des d’una despesa puntual extraordinària, com quan hem de reposar un electrodomèstic vell de casa, fins una cosa més seriosa, com patir una malaltia incapacitant o quedar-nos sense treball.

Per fer front a aquestes eventualitats, és necessari disposar d’un fons d’emergència. L’antic costum de guardar els diners en el matalàs o en qualsevol altre amagatall de la casa et permet disposar d’ells de manera immediata, però és poc recomanable pel risc de robatori i la nul·la rendibilitat.

És preferible recórrer a les entitats bancàries, tot i que has de tenir en compte el límit del Fons de Garantia de Dipòsits d’Entitats de Crèdit per a que els teus diners sempre estiguin protegits.

Assegura els teus estalvis

Com detalla el seu web, aquest organisme “té per objecte garantir els dipòsits en diners i en valors o altres instruments financers constituïts en les entitats de crèdit, amb el límit de 100.000 euros per als dipòsits en diners”.

Això desaconsella tenir més de 100.000 euros en comptes i dipòsits a termini d’una mateixa entitat, ja que el fons només cobrirà fins a 100.000 euros per titular en cas que el teu banc faci fallida.

Si, per exemple, tinguessis 120.000 euros en una entitat que ha fet fallida, encara que fora en diversos comptes o dipòsits, aquest organisme només et retornaria 100.000 i perdries els altres 20.000. D’aquí la conveniència de repartir els diners entre diverses entitats per a que els comptes i dipòsits no superin el límit garantit en cap d’elles.

De quant parlem?

Només en casos molt excepcionals el nostre fons d’emergència hauria d’assolir aquests 100.000 euros, especialment en un moment com aquest, en el qual l’elevada inflació fa que els diners dipositats al banc perdin valor mes rere mes. De totes maneres, l’import òptim dependrà en última instància de les nostres circumstàncies personals: bàsicament, quines són les nostres despeses previstes i amb quins ingressos podríem comptar en cas d’un esdeveniment negatiu.

Els experts solen recomanar que el coixí financer cobreixi com a mínim tres mesos de despeses. Cal tenir en compte que mantenir un saldo massa baix en el nostre compte ens pot fer entrar en números vermells amb facilitat, la qual cosa generaria despeses financeres pel descobert.

L’OCU, per exemple, indica que una quantitat prudent en els comptes corrents “pot ser l’equivalent a tres mesos del teu salari”. No recomana més perquè aquests comptes “no són el millor lloc per a mantenir els nostres estalvis, ja que pràcticament cap entitat les premia amb interessos”.

Quant al màxim, no sol recomanar-se més del necessari per a cobrir sis mesos de despeses. De fet, el portal ‘Finances per a tots’, una iniciativa del Banc d’Espanya, la Comissió Nacional del Mercat de Valors i el Ministeri d’Assumptes Econòmics i Transformació Digital, aconsella “acumular un fons equivalent a entre tres i sis mesos de despeses». A partir d’aquí es tracta de buscar inversions que garanteixin una bona rendibilitat.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’escalada de preus generalitzada també afecta la transició energètica, concretament en l’augment del cost dels materials i minerals utilitzats en les tecnologies verdes. Marifé Fariñas, de l’equip de Back Office d’11Onze, ens explica com la revolució verda està fent augmentar el preu de les matèries primeres.

No, la revolució verda no és la causa de l’elevada inflació, però sí que és veritat que una part de l’escalada de preus és atribuïble a la transició energètica. Com explica Fariñas, “la revolució verda ha augmentat el preu de les matèries primeres, algunes fins a un 90%”. Aquest augment de preus directament relacionat amb els materials i minerals utilitzats en favor d’energies renovables es coneix com a ‘greenflation’, o inflació verda.

Aquest fenomen no deixa de ser una paradoxa que forçosament acompanya l’esforç per lluitar contra el canvi climàtic, “fugir dels combustibles fòssils augmenta la demanda de les energies renovables, però aquesta sobre demanda fa pujar el preu dels materials que componen aquests productes”, apunta Fariñas.

Tot i que una reducció de la demanda d’aquestes matèries primeres no pot ser la solució si volem assolir els objectius de transició energètica, les economies d’escala, més finançament per a projectes verds, i sobretot, reduir el cost d’aquest finançament, poden compensar part dels efectes de la inflació verda.

Fer aquests canvis implica incrementar la producció, però com diu l’agent de Back Office, “tot i que això suposa uns costos de producció, els experts no creuen que serà una amenaça per a la viabilitat de l’energia neta”.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.