El desplegament del sistema extractiu

L’arc cronològic que va des del Tractat de Tordesillas fins a la declaració d’independència dels Estats Unitats d’Amèrica suposa el primer procés —a escala mundial— del repartiment i explotació de tot el món, per part de les monarquies europees. Durant aquest període, es passarà dels suculents ingressos produïts pels botins de guerra o pels saquejos indiscriminats de les poblacions autòctones a una borratxera d’or i de plata —sense precedents— introduïda dins l’economia europea. Per aquest motiu, la construcció dels primers imperis colonials es basaran en una economia mercantil que els permetrà estar a l’altura de les expectatives.

Des de l’inici, les monarquies europees tingueren la convicció que tots els territoris del món els pertanyien per dret de conquesta. D’aquesta manera, la cartografia els va permetre anar ampliant i posseint la propietat d’una terra, sobre la qual es van autolegitimar com a possessors per imposar —no sempre a través de la força— el seu model de civilització per sobre les societats nadiues.

Aquest procés de supremacia cultural es fonamentà sobre la certesa religiosa de qüestionar la veritable naturalesa humana dels nadius. I la ferma creença en aquest raonament motivarà les monarquies europees a projectar una geografia de grans espais per a cristianitzar. La cobdícia dels nouvinguts donarà lloc a nombrosos abusos i genocidis, però també suposarà una catàstrofe demogràfica sense precedents en quant els territoris del nou món veuran reduïda a un 80% de la seva població nadiua.

El progressiu desenvolupament de les tècniques marítimes —com ara, la millora de la brúixola, la construcció de les caravel·les o l’actualització dels mapamundis— permetrà als europeus ser capaços de navegar per tots els mars i oceans que configuren el planeta en pocs anys. Aquesta gesta tindrà com a conseqüència la divisió del món en dues meitats, dues línies geogràfiques que, traçades entre els dos pols, els atorgarà la potestat rubricada per l’autoritat papal a repartir-se el món per zones de navegació, de pesca i de conquesta. La primera línia se situarà a 370 llegües a l’oest de les Illes del Cap Verd, mentre que la segona es fixarà a 297,5 llegües a l’est de les illes Moluques.

El descobriment d’importants jaciments de metalls preciosos a Amèrica —entre Mèxic i el Perú— o l’arribada a les illes de les espècies del sud-est asiàtic, propicià la fundació o refundació d’importants ciutats americanes, africanes o asiàtiques, les quals adquiriran un altre rol territorial a fi d’assegurar importants fluxos de riquesa vers Europa regularment. D’aquesta manera, les monarquies europees començaren a controlar tot el comerç que passarà pels seus territoris, amb la voluntat de protegir els seus guanys econòmics.

Des de principis del segle XVI fins a mitjan segle XVIII, els primers imperis colonials mantindran un estricte monopoli mercantilista amb les seves colònies, i es prohibirà comerciar amb persones o empreses que no siguin súbdits o afins a la Corona. Castella, per exemple, considerarà els anglesos, holandesos o francesos, no pas com a competidors sinó com enemics, causants de pràctiques corsàries i instigadors d’actes de pirateria.

El sistema mercantilista colonial

El comerç amb les colònies es fonamentarà sota la premissa que els colons hauran de vendre les seves matèries primeres —a baix cost i amb alts impostos— exclusivament a empreses designades per la Corona. Alhora, els colons només podran comprar els productes de consum manufacturats per aquest selecte grup d’empresaris. D’aquesta manera, les monarquies afavoriran l’enriquiment il·limitat d’empreses i individus propers a l’Estat, atès que se’ls anul·larà la competència. Aquest sistema mercantilista crearà necessitats inútils per als nadius i buscarà el manteniment perpetu del subdesenvolupament de les colònies —tant americanes, africanes com asiàtiques— amb el propòsit d’anul·lar possibles competidors directes amb la metròpolis.

I per reblar el clau, l’alt funcionariat proper al consell del rei també hi jugarà un paper molt destacat en aquest innovador sistema econòmic, ja que disposava de la capacitat d’agilitzar o endarrerir tràmits burocràtics per afavorir uns o altres. Per tant, serà inevitable l’aparició d’un comerç il·lícit i paral·lel entre colònies i propiciarà que molts empresaris, tant grans com petits, cerquin la manera de burlar-se dels controls burocràtics imposats per la mateixa Corona. 

Actuant com a nou-rics, els primers imperis colonials —principalment Castella— gastaran una quantitat indecent de recursos econòmics per a construir el seu concepte de civilització. Aquesta obsessió —de vegades incontrolada— els portarà a embarcar-se en infinitat de conflictes de tota mena, com ara: disputes teològiques, conflictes familiars, afers comercials o fastuoses construccions megalòmanes.      

Finançant l’imperi amb metalls preciosos

Coincidint amb el moment de major extracció econòmica de les colònies americanes —entre finals XVI i principis del XVII— Castella destinarà més de 7 milions de ducats al manteniment de la seva flota al Mediterrani durant la famosa batalla de Lepant. En uns set anys aproximadament, es gastarà la barbaritat d’11,7 milions de ducats per a finançar les innumerables campanyes de Flandes.

Per commemorar la victòria a la batalla de Saint-Quentin contra les tropes franceses, es destinaran prop més de 6,5 milions de ducats per a construir el fastuós Reial Monestir de Sant Llorenç de l’Escorial. Gràcies a la construcció i posada en marxa de la Grande y Felicísima Armada, la conegudíssima Armada invencible pels seus adversaris, enviaran 9 milions de ducats directament al fons del mar. I com no podia ser d’una altra manera, aquesta civilització catòlica i universal necessitarà la construcció d’una nova capital a la riba del riu Manzanares. Per al lector que tingui curiositat per la conversió, el ducat del segle XVI i de començaments del segle XVII tindria actualment una equivalència d’uns 167,1 euros. Cert, les xifres són… esfereïdores!

Per tant, entre el 1500 i el 1650, la monarquia castellana —i per proximitat, la resta de monarquies europees— viurà dins d’una veritable bombolla econòmica generada per l’entrada massiva dels metalls preciosos. Els darrers estudis estimen que la Corona castellana hauria extret de les colònies americanes unes 17.000 tones de plata i unes 70 tones d’or. Aquesta borratxera de metalls conduirà a l’Estat a tenir una visió tergiversada de l’economia real.

La paradoxa es produirà quan, malgrat la ingent entrada d’or i de plata i el cobrament d’impostos elevats, no arribaran a cobrir totes les despeses produïdes per l’Estat. Tinguem present que la Corona castellana només utilitzarà aquesta extraordinària riquesa per a finançar tots els deliris de grandesa de les elits castellanes, que en la majoria de les vegades toparà directament amb les necessitats reals de la població. Per aquest motiu, quan les oligarquies d’un país estan més interessades a treballar per la fastuositat que no pas per les possibilitats reals que ofereix la reinversió de capitals, tot plegat condueix a la destrucció del propi teixit productiu. 

Endeutament de la Corona castellana

A mitjan segle XVII, la Corona castellana arribarà a tenir un deute econòmic de més de 100 milions de ducats. Aquest deute gegantí els obligarà a declarar successives suspensions de pagaments. Per a tapar aquest forat, la Corona es veurà obligada a emetre gran quantitat de deute públic que anirà a parar a mans dels principals bancs europeus, com ara la banca alemanya —els Fugger o els Welser— i la banca genovesa dels Spínola, Centurione, Balbi, Strata i, sobretot, Gio Luca Pallavicino. La Corona pagarà els Welser a través de la concessió de l’explotació de les mines de Mèxic i el dret de conquesta sobre extensos territoris a les actuals Veneçuela i Colòmbia. Per la seva banda, els Fugger aconseguiran totes les concessions comercials sobre els territoris de Xile i el Perú. Actualment, són unes de les famílies més poderoses del continent. I, tots els luxosos palaus de l’strada nuova de Gènova, artèria del luxe de la ciutat, encara avui constitueixen la concentració més gran de residències aristocràtiques de tota Europa.

Davant les successives crisis financeres que la Corona castellana començarà a patir, molts empresaris europeus residents a les colònies americanes preferiran no embarcar els seus metalls preciosos cap als ports castellans —monopoli concedit a Cadis i Sevilla— per por a les massives confiscacions decretades per la Corona. Per això, buscaran invertir els seus actius en altres sectors emergents de l’economia colonial de finals del segle XVII, com seran l’agricultura, la ramaderia i la producció de manufactures. 

Per tant, la Corona castellana es veurà obligada a cercar noves fonts regulars d’ingressos. Per aquest motiu, posarà en marxa l’ambiciós pla del ministre del rei —el comte duc d’Olivares— conegut com la Unión de Armas, el qual pretendrà que cada regne que formi part de la Monarquia Hispànica —o sigui, principalment Portugal i la Corona d’Aragó— aportin un nombre determinat de diners i soldats.

Flexibilitzant el monopoli comercial

Portugal, que formava part de la Monarquia Hispànica des de finals del segle XVI, es negarà a concedir qualsevol aportació econòmica de més, donat que Castella explota les seves colònies, la qual cosa acabarà amb un conflicte bèl·lic que durarà més de 28 anys. Finalment, amb el suport econòmic d’Anglaterra i Holanda, Portugal aconseguirà deslligar-se del control dels Àustries, però el preu que haurà de pagar comportarà la cessió d’importants territoris del Brasil i el canvi de titularitat sobre les colònies de Ceilan —actual Sri Lanka—, Ciutat del Cap, Goa, Bombai, Macau i Nagasaki, entre d’altres.

Pel que fa a la Corona d’Aragó, l’oligarquia castellana no calibrarà la situació correctament quan accepti que el rei Felip IV juri les constitucions catalanes, condició sine qua non per obtenir els fons desitjats. La ignorància sobre les lleis que regulaven les funcions del rei dins dels territoris catalans serà el focus d’importants discussions institucionals, puix el rei —dins del Principat— estava obligat per llei a donar explicacions sobre la utilització dels recursos concedits. Per la seva banda, els catalans estaven més interessats a aprovar les seves propostes de noves constitucions catalanes i que s’atenguessin els greuges, que no pas a participar en guerres absurdes.

Però a la gènesi del debat institucional —entre Castella i el Principat— hi trobem un problema molt més profund. Si des de finals del segle XVI, Castella havia transitat cap a un sistema polític de caràcter absolutista, on el poder només resideix en una sola persona, la qual decideix sense haver de rendir comptes a cap parlament, al Principat passava el contrari, on les Corts Generals de Catalunya havien esdevingut l’òrgan legislatiu que representava tots els estaments de la societat, inclòs el rei.

L’entrada constant de metalls preciosos dins l’economia castellana es mantindrà estable fins a mitjan segle XVIII, però només un percentatge molt ínfim restarà dins del sistema econòmic castellà, atès que la resta continuarà utilitzant-se per a eixugar el monstruós deute de l’Estat. La historiografia estima que fins a l’any 1820, l’Estat espanyol no es recuperarà d’aquesta grandiosa despesa i serà —en gran part— pel fet d’haver-se annexionat l’economia productiva de tota la franja mediterrània peninsular a principis del segle XVIII. 

El sistema de privilegis i monopolis desenvolupats per la política comercial borbònica continuarà fent aigües i es veurà en la necessitat d’introduir nous agents per a garantir la viabilitat del comerç amb Amèrica. Per tant, amb el Reial decret de Lliure Comerç del 2 de febrer de 1778 trencarà definitivament el monopoli de Cadis i Sevilla i afavorirà el comerç directe de Catalunya amb Amèrica, que aportarà una nova manera de fer. Actualment, i curiosament, el 34% del PIB de l’Estat espanyol el continua aportant l’economia productiva de tota la franja mediterrània peninsular. Doncs, res és casual…

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La festivitat dels Reis de l’Orient és la celebració més coneguda del cicle nadalenc. I, en canvi, només l’evangeli de Sant Mateu en dona notícies específiques d’aquests prohoms, però de manera força enigmàtica. Ni tan sols n’explicita els noms, el nombre o la procedència exacta. Aleshores, quina és la història veritable dels Reis de l’Orient? 

Comencem fixant-nos bé en com Sant Mateu introdueix els Reis de l’Orient en el seu evangeli. Primer, assegura que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes i, després, relata l’aparició dels mags de la següent manera: “Poc després van arribar a Jerusalem uns mags que venien de l’Orient i que preguntaren ‘On és el rei dels jueus, que acaba de néixer? Hem vist allà a l’Orient la seva estrella i venim a inclinar-nos davant d’ell’”.

De fet, la notícia, ens diu Sant Mateu a l’evangeli, “va torbar molt el rei Herodes, i amb ell tot Jerusalem”. És així que Herodes deixa marxar els mags, però els demana que, abans de tornar als seus pobles, l’informin del lloc exacte on ha nascut l’infant, de manera que també ell pugui anar a adorar-lo. Però els mags sembla que no van complir amb la paraula donada a Herodes…

L’evangeli diu que els prohoms continuen el seu camí, sempre seguint l’estel, fins que just s’atura al lloc on és Jesús. Aleshores, Sant Mateu narra: “I van entrar a la casa, van veure el nen amb Maria, […] es postraren davant d’ell i van obrir els cofres que portaven per oferir-li presents d’or, encens i mirra. I com que un somni els va advertir que no havien de reveure Herodes, se’n van tornar al seu país per un altre camí”. Després d’això, no se’n torna a parlar mai més d’ells.

El garbuix que embolica la història

Si analitzem acuradament la narració evangèlica de Sant Mateu, ràpidament ens adonem que en cap moment se’ns diu que fossin tres personatges, però, en canvi, sí que ens diu que “uns mags” deixaren tres regals (l’or, l’encens i la mirra). Tampoc se’ns defineix el lloc de la trobada. I el més sorprenent de tot plegat: en cap moment se’ns especifica l’estatus de rei d’aquests personatges.

Si cerquem més informació canònica —l’oficial— sobre aquests personatges, enlloc trobem  més informació. Tanmateix, si anem a l’altre evangeli que narra el naixement i la infància de Jesús, el de Sant Lluc, enlloc se citen els mags, ni la matança d’innocents, ni la fugida a Egipte. En canvi, Sant Lluc sí que aporta detalls sobre l’anunciació, el trasllat de Josep i Maria embarassada a Betlem, per inscriure’s al cens ordenat per l’emperador romà August, l’adoració dels pastors i el naixement de Jesús en un estable.  

Per tant, el Nou Testament ofereix versions de Nadal ben diferents que, amb la maduració del pas dels segles, amb aportacions intencionades i interpretacions esbiaixades, han acabat configurant el fantàstic i trenat relat que coneixem. No hem de perdre de vista que pel camí també se li van anar afegint nous personatges, com el bou i la mula, que el papa Benedicte XVI ha rebutjat públicament, o el quart rei mag i altres invencions.

Mags vol dir màgics?

La pregunta, doncs, que ens suggereix el relat inicial és: per què Mateu fa aparèixer aquests curiosos personatges? El fet important i a tenir molt present és que l’evangeli original de Sant Mateu va ser escrit en grec, manuscrit del qual no ens ha arribat fins als nostres dies. Només disposem de la versió traduïda al llatí per Sant Jeroni, però ja al segle IV.

Si seguim analitzant el text, la clau de tot plegat rau en la paraula “mag”. És aquest el mot emprat en el text original escrit en grec? I aleshores ens assalta una altra pregunta força inquietant: què significava ser un mag en el context en el qual s’escriu l’evangeli?

L’etimologia històrica ens ofereix dues possibilitats. Si la paraula original escrita fos en grec “μάγο”, seria usada amb una connotació pejorativa. Una expressió adreçada a definir fetillers, interpretadors de somnis, encantadors, practicants de ritus obscurs i, fins i tot, xarlatans. Sembla que no és el cas! En canvi, si la paraula original en grec fou traduïda d’una paraula del persa antic, “maguusha”, aleshores el significat seria: sacerdot. Segurament, la més probable!

Per tant, si seguim per aquest camí etimològic, trobem en el passat babilònic una casta religiosa de sacerdots perses coneguts com a “mags” amb un reconegut prestigi en coneixements astrològics i seguidors de la religió zoroàstrica. Per entendre encara millor l’etimologia històrica, cal tenir present que la presència jueva a Pèrsia fou molt notable des de l’època de Nabucodonosor (segle VI aC), quan aquest governant babilònic va conquerir Judà i va esclavitzar els jueus. 

Aquestes comunitats hebrees, que esperaven el Messies, segurament haurien influït en la tradició astrològica persa. Al segle VI dC, aquests mags —ara sí, amb nom i nombre— van ser representats a l’estil persa —principalment per la seva indumentària— al conegut mosaic de Sant Apol·linar el Nou de la basílica de Ravenna (Itàlia).

La llegenda es consolida amb el cànon bíblic

Tant si la visita dels Reis de l’Orient va succeir com si no, arribem al Concili de Nicea del 325, quan el discurs oficial de l’Església queda institucionalitzat i s’acorda que seran només quatre els evangelis oficials —Mateu, Lluc, Joan i Marc—, que marcaran el discurs del dogma. La resta de textos, més de 70, seran considerats apòcrifs, és a dir, poc fiables, atès que es basen en suposicions que no es poden contrastar.

És curiós perquè tots aquests textos van ser escrits a la mateixa època que els quatre evangelis canònics. El que resulta evident és que, amb el pas dels segles, es va anar forjant la teologia, la litúrgia i la tradició cristiana, complementades amb altres escrits que omplen els buits que havien deixat els textos oficials. Va ser en aquest procés que va anar prenent forma el relat dels mags perses.

Si defugim el fantàstic i som absolutament racionals, l’anàlisi textual ens situa davant d’un relat purament propagandístic. L’incipient i modern discurs cristià sorgit de Nicea va tenir la necessitat de demostrar que el seu radi d’acció era ampli, integrador de cultures i dotat d’una dimensió universal. El relat dels Reis de l’Orient complia amb aquest missatge i —no menys important— permetia enllaçar les profecies de l’Antic Testament amb el Nou Testament, atès que demostrava que les sagrades escriptures no s’equivocaven en què “tots els reis vinguts d’arreu es postraran davant d’ell”.

Tampoc és casual que es fixés en tres el nombre dels mags: perquè és el nombre de la divinitat per excel·lència, de la Santíssima Trinitat; perquè és el reflex de les tres edats de l’ésser humà, la joventut, la maduresa i la vellesa; perquè són els tres continents coneguts en el seu present, Europa, Àsia i Àfrica; i perquè són les tres dimensions del temps, passat, present i futur.

Els pedaços que fan la història

Va ser a partir de llavors que es va començar a crear una iconografia especial, amb significats diversos. Aviat va deixar de ser important l’autèntica realitat dels personatges d’Orient i prengué importància el simbolisme ritual de l’edat mitjana. El món Carolingi els va convertir en reis. La història diu que Frederic I Barba-roja, durant la Tercera Croada, va trobar els cossos dels tres reis mags a Constantinoble i els va portar fins a Alemanya. Actualment, la catedral de Colònia conserva les relíquies dels Reis de l’Orient. Els ordes mendicants del segle XIII aportaren a la tradició de fer el pessebre i, l’epifania hi té un lloc destacat. El Renaixement va aportar la negror del rei Baltasar. 

La llarga nit del temps va anar fixant i generant nous detalls sobre els Reis de l’Orient, els quals impregnarien la tradició cultural europea per sempre més. La història dels Reis de l’Orient és, doncs, una història construïda a pedaços, que ha canviat generació rere generació i que ha arribat fins als nostres dies convertida en espectacle comercial. I, com tota bona història, està feta a foc lent.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La teoria evolutiva és molt més complexa que una reducció a simples competències individuals. El cas és que, a partir de la teoria de l’evolució de les espècies de Charles Darwin, hom va arribar a la conclusió que les jerarquies socials existents dins les societats contemporànies eren el resultat d’una “selecció natural” o de la “supervivència del més apte”. Tanmateix, la tria selectiva i aplicació de conceptes biològics en un marc social i antropològic poden ser molt lesives per la humanitat.

A finals del segle XIX, el naturalista i filòsof anglès Herbert Spencer va impulsar l’aplicació dels conceptes biològics de la “selecció natural” i de la “supervivència del més fort” al camp de les Ciències Socials. D’aquesta manera, Spencer va inventar el concepte de “darwinisme social”, el qual suposava una aplicació tergiversada i intencionada de la teoria evolutiva de Darwin.

 El concepte va fer molt de furor dins dels cercles acadèmics, com per exemple a l’escola econòmica neoclàssica o marginalista, representada pels economistes Jevons, Menger, Walras, Pareto o Marshall. Aquest corrent de pensament econòmic es va centrar principalment a explicar els comportaments individuals i l’intercanvi de béns i serveis, abandonant els grans temes clàssics referents a la generació de riquesa i la seva distribució, les quals havien ocupat les anàlisis econòmiques des de mitjans del XVII. 

Tanmateix, no és cap casualitat que aquest concepte tingués gran acceptació —sobretot entre l’alta societat europea— donat que va aparèixer just en el moment en què les antigues monarquies europees es transformaven en els moderns Estats actuals, adoptaven el capitalisme com l’únic sistema socioeconòmic i abandonaven el mercantilisme per sempre més. 

 D’aquesta manera, els Estats occidentals —incloent-hi els emergents Estats Units— van començar a donar gran importància a la competència entre individus —entengui’s aquí també entre empreses, territoris o països— dins del sempre defensat lliure mercat i a justificar el perquè existeixen actors forts que veuen augmentar la seva riquesa i el seu poder, en contraposició dels agents considerats dèbils que veuen disminuir la seva riquesa i el seu poder, si és que alguna vegada en van tenir! 

 Per tant, el “darwinisme social” només significaria l’expressió ideal de les relacions materials dominants. Des d’aleshores, el concepte ha esdevingut molt popular entre les societats occidentals, el qual ha estat àmpliament divulgat en els cercles acadèmics i socials, atès que ha proporcionat a les societats occidentals una justificació pseudocientífica de les seves posicions privilegiades arreu del món. A més, ha permès continuar justificant racionalment el seu passat colonitzador d’Amèrica, Àfrica i Àsia. I fins i tot, els ha permès justificar la misogínia.

Naturalment, existeixen altres opcions!

Als antípodes de Spencer trobem al geògraf i zoòleg rus Piotr Kropotkin qui, a finals del XIX, aportarà una mirada totalment oposada al “darwinisme social”. Per a Kropotkin, la cooperació és el factor clau en l’evolució humana, mentre que la competència esdevé una qüestió paral·lela. 

A través del seu llibre “El suport mutu: un factor en l’evolució”, Kropotkin desgrana com la cooperació i l’ajuda recíproca són pràctiques comunes i essencials dins la natura. Si els humans renunciem a la solidaritat i la substituïm per la cobdícia, serà quan apareixerà l’estratificació social, es justificarà l’absolutisme i s’acabarà endolcint el feixisme. Aquest darrer estadi no el va poder observar en Piotr Kropotkin, però, en canvi, sí que ho va poder descriure magníficament en George Orwell en la seva coneguda faula de “La revolta dels animals”. 

D’aquesta manera, només una moral basada en la llibertat, la solidaritat i la justícia podrà superar els nostres instints destructius, els quals també formen part de la naturalesa humana. Per tant, serà de vital importància que la ciència esdevingui el fonament de l’ètica, obligant-la a defugir de qualsevol principi sacralitzador del poder. I també serà important l’estudi constant de les estructures socials, les quals ens permetran produir el coneixement necessari per cobrir les necessitats humanes, base per al desenvolupament d’una societat lliure.

Aquells que pensin que “la llibertat és fer tot allò que un vol”, són ximples! Hegel afirmava que “la llibertat és consciència de la necessitat” i Montesquieu, molt bellament deia que “la llibertat és poder fer allò que hem de fer”. Després hi ha els farsants que diuen que “la llibertat és no tenir límits”. I on troba això? Potser en la geometria on només hi ha el punt i la recta o les corbes regulars. No, la vida és pura exigència amb límits. Una llibertat que no sigui amb responsabilitat és un frau —afirma el filòsof espanyol Antonio Escohotado a la seva obra “Los enemigos del comercio. Una historia moral de la propiedad”.

Per tant, el suport mutu és el terme que descriu la cooperació, la reciprocitat i el treball en equip, el qual comporta o implica un benefici mutu per a les persones que cooperen o que hi estan involucrades. Existeixen infinitat d’exemples de mutualisme dins del regne animal i vegetal, com per exemple el treball col·laboratiu que fan les formigues a l’hora de recollir els aliments per l’hivern; o l’estratègia tan eficaç de les plantes, que aprofiten la interacció amb els insectes i ocells per pol·linitzar. Més de cent setanta mil espècies acaben contribuint al 35 % de la producció global de cultius alimentaris. 

Certament, la natura està plena d’exemples i en Kropotkin aporta infinitat d’arguments per a demostrar que els humans som interdependents. De fet, aquesta és la clau del nostre èxit com a espècie dins l’evolució humana, fins al punt que les primeres societats humanes van practicar aquesta estratègia quan va esdevenir una qüestió de supervivència. 

La idea de l’individu socialment independent és un mite que ha estat àmpliament promogut pels Estats occidentals —sobretot al món anglosaxó— i per les grans corporacions multinacionals, les quals han projectat infinitat de models triomfants d’homes i de dones fets a si mateixos. La clara visualització dels seus triomfs ha permès al sistema modelar-nos a partir del concepte de Spencer. D’alguna manera, s’ha aconseguit convertir-nos en consumidors atomitzats i fàcilment controlables, atès que d’ençà que som petits se’ns educa per esdevenir persones individuals, autosuficients, independents, possessores de propietats o portadores de smartphones que, malgrat que ens faciliten la connexió entre nosaltres, paradoxalment ens aboquen a l’aïllament. Sense saber-ho, duem incrustat el darwinisme social dins dels nostres cervells.

Noves maneres per velles estratègies

Cèlebre és la frase de Voltaire quan diu que “la civilització no suprimeix la barbàrie, sinó que la perfecciona.” Encara que sembli estranya, la frase continua essent actual. L’esclavitud ha existit sempre i sempre existirà, només que el món contemporani ha suavitzat els mètodes. Quins són els dos aspectes que un ésser humà defensaria amb la seva vida? Els seus fills i un lloc on romandre. 

I actualment, quins són els dos mecanismes que ens subjuguen al sistema? Doncs, formar una família i adquirir un habitatge. L’habilitat del sistema rau en el fet que ha estat capaç de crear negocis rendibles al voltant d’aquests dos principis. És per això que s’ha fomentat el desig de la propietat privada i la formació de la família ideal com a entitat de consum, al mateix temps que s’han anat congelant els salaris, s’han apujat els preus dels habitatges i han anat augmentant els costos de la vida per criar els nostres fills. D’aquesta manera, s’ha aconseguit una població de dependents i convençuts per gran part de les seves vides. Aquests són algú que s’endeutarà i se sotmetrà davant d’un treball precari o d’una llei injusta a fi de mantenir aquests estàndards que imposa el sistema. És per això que està a les nostres mans dir prou!

El mutualisme a Catalunya

A Catalunya, existeixen infinitat d’exemples de mutualisme, els quals tenen el seu origen en els gremis i les confraries de l’edat mitjana. Des de finals del segle XIX, les mútues, les cooperatives o les associacions han esdevingut un dels trets distintius de la societat catalana. Només cal veure la recaptació de La Marató de TV3 any rere any! La riquesa del seu teixit associatiu mostra una gran diversitat d’entitats que vertebren el nostre país, que van des d’associacions de lleure i esport, de mútues o asseguradores de salut, de previsió social, a cooperatives agràries, passant per associacions culturals o veïnals fins a arribar a les organitzacions polítiques, les caixes d’estalvi o la banca comunitària.

La banca comunitària se sustenta sobre el principi del mutualisme, el qual es basa en les tendències associatives dels éssers humans per a aconseguir satisfer les seves necessitats a través de la cooperació voluntària i pacífica, l’ajuda mútua i la solidaritat en un model on els productors intercanvien lliurement productes i serveis.

Des del primer moment vam explicar que 11Onze és una fincom. Una plataforma fintech on la comunitat pot educar-se financerament, consumir continguts i accedir a un ventall de productes financers en continu creixement: des del compte d’El Canut pots fer la teva gestió bancària, comprar d’or, criptos i aviat tenir accés a préstecs.

Vols saber quin és el gran secret dels catalans?

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Com ja havia succeït amb la resolució de passats conflictes bèl·lics, la trobada entre els vencedors de la Segona Guerra Mundial a la ciutat alemanya de Potsdam l’estiu de 1945 va tornar a dividir el món en dos blocs. Les grans potències occidentals van posar en pràctica un nou model econòmic que els permetria imposar la seva preeminència per sobre d’altres països.

Dos models polítics, socials i econòmics —en principi antagònics— que durant dècades s’enfrontarien diverses vegades en petits conflictes armats, de baixa intensitat i que esdevindrien la gran palanca de creixement econòmic per al món occidental.

Però la Conferència de Potsdam també va constatar que el capitalisme industrial —iniciat a finals del segle XVIII— era un model econòmic esgotat. Els més de seixanta milions de morts a conseqüència de la Segona Guerra Mundial, obligava les antigues monarquies europees —ara evolucionades a democràcies occidentals— a adoptar formes molt més sibil·lines d’aconseguir els seus objectius econòmics. Per tant, la nova estratègia extractiva havia de ser menys catastròfica i més efectiva. Per aquest motiu, el nou model econòmic que s’anirà desplegant progressivament ja no implicarà haver d’ocupar un territori físicament, sinó que n’hi haurà prou amb controlar les elits locals.  

Amb aquesta nova estratègia, els Estats Units, com a grans vencedors i sustentats per una potent maquinària militar, seran capaços de desplaçar el centre econòmic mundial —d’Europa a Amèrica del Nord— per mitjà de la imposició de la seva moneda, la pressió financera exercida pels seus bancs, i amb la creació d’una dependència tecnològica a escala global. Per tant, la implantació de les seves més que conegudes multinacionals —Amazon, Nike, Coca-Cola, Pepsi, Apple, McDonald, Disney o HP, entre d’altres— els permetrà conquerir directament o indirectament a la quasi totalitat del món. L’entreteniment, principalment el cinema i els grans esdeveniments esportius com els Jocs Olímpics, la Super Bowl o Mundials de Futbol, seran les veritables armes de subjugació mental i material que possibilitaran estendre el somni nord-americà arreu del món.

La pau social, base de la nova eficiència econòmica

Tot va començar la primavera del 1951 a Mont-real, quan representants de diferents agències d’intel·ligència occidentals es van reunir en secret amb professors universitaris de psiquiatria a l’hotel Ritz-Carlton de la ciutat canadenca. Del resultat d’aquella reunió se sap, per documents desclassificats, que l’exèrcit nord-americà va invertir una gran quantitat de diners a la Universitat McGill de Mont-real per a investigar sobre l’aïllament sensorial. 

La investigació va ser iniciada pel Dr. Donald Olding Hebb, qui acabaria abandonant el projecte en adonar-se de la magnitud de la tragèdia, i acabada pel Dr. Donald Ewen Cameron, el qual les portaria fins a un nivell superior. Cameron arribà a experimentar amb un gran nombre de pacients que van ser sotmesos a una multitud de sessions d’electroxocs, combinades amb cures de son i una constant repetició de missatges gravats fins a l’extenuació mental. 

L’estudi va constatar que l’aïllament sensorial no deixa de ser una manera de generar una monotonia extrema que acabava provocant una reducció de la capacitat de pensament crític a través de l’ennuvolament de la ment de l’individu. Per tant, quan una persona no és capaç de raonar… mal assumpte!     

Els resultats de tots aquests experiments permetran a les agències d’intel·ligència occidental dissenyar mecanismes de control sobre la seva pròpia població amb l’objectiu de garantir l’estabilitat social dins les democràcies. En conseqüència, es repetirà fins a l’avorriment la idea de llibertat d’expressió, llibertat de premsa i el dret a la propietat privada, base fonamental del lliure mercat. I a fi de garantir l’eficiència econòmica, es farà de la competència un instrument per a impulsar el creixement econòmic, constant amb la premissa que “si l’empresa del costat té millors productes i més vendes que jo, en conseqüència, hauré de desenvolupar millors idees per a ser millor que la meva competència.” 

I una altra qüestió no menor respecte als estudis sobre l’aïllament sensorial, és que permetran a les agències d’intel·ligència occidentals elaborar manuals d’interrogatori —com el famós manual KUBARK de l’exèrcit dels EUA i de la CIA— els quals es posaran en pràctica contra els dissidents del sistema, tant interns com externs, als postulats occidentals.  

La gestió de la por

L’avenç tecnològic que va suposar la Segona Guerra Mundial portaria la humanitat a sortir a l’espai exterior —a la Lluna i més enllà— però també va suposar el desenvolupament de la bomba atòmica com arma de destrucció global. Aquesta serà emprada com a instrument de pressió política que encara avui persisteix.

Els cinc països principals que fabriquen armes al món — els Estats Units, Anglaterra, França, Rússia i la Xina— són els que tenen a càrrec seu la nostra pau. Fan el negoci de la guerra, però venen la pau, sobretot a través dels mitjans d’informació al servei dels poders hegemònics occidentals que fan un examen de democràcia a cada país. Són grans mitjans de comunicació que confonen la llibertat d’expressió amb la llibertat de pressió i decideixen qui és un dictador o un colpista, que curiosament té el “mal costum” de fer votar a la gent per saber què pensen sobre aquella política o una altra qüestió que els pugui afectar. I aquells mitjans que no segueixen aquestes directrius són clausurats o portats als confins del sistema. Els mitjans mostren una realitat que moltes vegades no existeix a fi de suggestionar-nos, incomunicar-nos i enfrontar-nos entre nosaltres!

La teràpia de xoc econòmic

Com tothom sap, el crac del 1929 a Wall Street va desencadenar la Gran Depressió dels anys trenta. Fins al 1932, uns 5.096 bancs es van declarar en suspensió de pagaments. El seu esfondrament va arrossegar moltes empreses a la fallida, les quals veien com s’acumulaven els estocs de mercaderies, i va comportar un important descens dels preus, especialment en el sector agrari. Finalment, el descens de l’activitat econòmica va provocar un augment desbocat de la desocupació. 

Influenciat per l’economista John M. Keynes, el recentment proclamat president dels Estats Units, F. D. Roosevelt, va posar en marxa un important programa d’ocupació pública perquè la gent pogués tornar a treballar: la política coneguda com a New Deal. Però no serà fins després de la Segona Guerra Mundial quan finalitzarà la depressió, gràcies en gran part a la implantació del famós pla Marshall, el qual generalitzarà el model regulador i intervencionista de Keynes a la majoria dels territoris occidentals.  

Contrari als postulats de Keynes, trobem ja a finals dels anys quaranta del segle XX, un reduït grup d’intel·lectuals —coneguts amb el nom de la Societat Mont Pelerin i dirigits per l’economista austríac Friedrich August von Hayek— els quals estaven convençuts que si els governs deixaven de prestar serveis i de regular els mercats, els problemes de l’economia mundial es resoldrien sols. Un dels seus màxims representants i professor d’economia a la Universitat de Chicago, Milton Friedman, creia que a través d’una teràpia de xoc econòmic impulsaria a les societats a acceptar un capitalisme més pur i desregulat.  

Certament, les tesis de la doctrina del xoc s’han acabat imposant arreu del món en diferents processos. Aquestes mesures radicals han triomfat no tant de la mà de la llibertat i la democràcia, com de la seva imposició gràcies a xocs, crisis i estats d’emergència. Per tant, lluny d’endolcir el paper dels Estats Units a l’hora d’esdevenir un país hegemònic en l’àmbit mundial, la seva capacitat de controlar el món ve donada per les sancions, restriccions, bloquejos, congelacions, confiscacions o la intervenció militar.

I per damunt de tot, ha estat fonamental el paper que ha jugat la creació d’una burocràcia internacional específica, generada estrictament per no dependre de les Nacions Unides i, per tant, per estar exempta de qualsevol control directe que pugui molestar a la comunitat internacional. Aquests organismes supranacionals —Banc Mundial, Organització Mundial del Comerç i Fons Monetari Internacional— han executat mil·limètricament totes aquestes teràpies de xoc econòmic arreu del món, combinant la pressió política amb l’extorsió. I d’exemples no en falten!

Un sistema necessitat de gàngsters econòmics

El 2004, el nord-americà John Perkins —un antic treballador de la consultora americana CHA Consulting, Inc.— va publicar un interessant llibre titulat “Confessions of an Economic Hit Man”, en el qual explica amb tota mena de detalls com va participar en diferents processos de colonització econòmica dels països del Tercer Món, especialment al continent sud-americà, durant els anys vuitanta. 

Perkins, com a economista en cap de CHA Consulting, tenia la tasca d’identificar països amb recursos naturals que interessaven als clients —majoritàriament corporacions— que representava la seva consultora. 

Un cop identificats, la següent fase consistia a enviar un “petit exèrcit de xacals” cap al país en qüestió per a prometre’ls que, amb la venda dels seus recursos, el país assoliria l’estàndard occidental, pel que fa a benestar social i estabilitat econòmica. I finalment, s’obligava el país a sol·licitar un gran préstec —a través del Banc Mundial o altres organitzacions vinculades— justificat davant l’opinió pública com a part de l’acord i pel fet de no disposar ni de la tecnologia ni de la infraestructura necessària per extreure, produir o manufacturar el recurs natural.   

Però aquesta quantitat de diners no arribaven mai al país en qüestió, ja que sortien del Banc Mundial —amb seu a Washington— i es desviaven a un compte a Houston, Texas o San Francisco, on curiosament el titular era una empresa que treballava per a la consultora, i que estava especialitzada en la construcció de la infraestructura necessària per extreure, produir o manufacturar el recurs natural. 

Per tant, els diners servien per a pagar les despeses de les obres —centrals elèctriques, carreteres, parcs industrials, ports— que al final només generaven grans beneficis per a les empreses adjudicatàries. Cert és que, en grau menor, també acabaven enriquint a una minoria local que posseïen les indústries bàsiques o els establiments comercials, però en detriment de la majoria. Per tant, al final del procés tots els recursos econòmics del país destinats a la sanitat, l’educació o altres serveis públics servien per a pagar aquells préstecs. Tal com explica en John Perkins, el fet de conèixer ‘a prioiri’ la incapacitat del país per retornar els préstecs era una part important per executar el pla. 

D’aquesta manera, el sistema ha permès que corporacions occidentals o organismes supranacionals —Banc Mundial, Organització Mundial del Comerç i Fons Monetari Internacional— acabin creant una mena d’imperi paral·lel que controla àmplies zones del planeta: les anomenades “zones d’influència”. És per aquest motiu, que les democràcies occidentals tenen la capacitat de dir a un d’aquests països “influenciats voluntàriament” que si no pot pagar els seus préstecs, sempre pot vendre’s l’explotació dels seus recursos… això sí, sense l’obligació d’un compromís social o mediambiental; o ha de permetre la construcció d’una base militar al seu territori, o ha de votar contra determinats països considerats “enemics” a la següent trobada de les Nacions Unides.

 Quan el president d’un d’aquests països no accepta, la major part de les vegades s’acaba intervenint o enderrocant el govern. El procés s’inicia amb una forta campanya de desprestigi nacional i internacional, es creen notícies falses de tota mena per condicionar l’opinió pública i, al final —en favor de la democràcia—, s’executa el cop d’estat totalment justificat. I si la cosa no surt bé, se l’acabava assassinant. La història contemporània està plena d’exemples: Mossadeq a l’Iran (1953), Ngô Đình Diệm al Vietnam (1955), Lumumba al Congo (1960) o Allende a Xile (1973). I més recentment, les pressions de tota mena que han hagut de suportar en Lula da Silva per frenar la desforestació de l’Amazònia brasilera, Maduro per nacionalitzar el petroli veneçolà o Petro per la descarbonització de l’economia Colombiana.

L’economia de la mort 

El 2009, en plena recessió global, el psicòleg anglès Oliver James va publicar el llibre “The Selfish Capitalist”, el qual conclou que darrere de les malalties mentals de la societat occidental actual, s’hi amaga el capitalisme practicat els darrers cinquanta anys. Simplificant molt, la tesi del llibre exposa com l’economia neoliberal anglosaxona ha empès als individus a voler tenir cada cop més i més cotxes, telèfons mòbils, roba, diners… i tot plegat ha desembocat en una insatisfacció permanent de l’individu. Basant-se en un estudi publicat per l’Organització Mundial de la Salut el 2004, conclou que les malalties mentals afecten quasi un 23% de la població al món anglosaxó i a un 11,5% a la resta dels països europeus, atès que van entrar més tard en la roda neoliberal.  

Per exemple, als Estats Units, el nombre de joves estudiants amb un deute descomunal va en augment, de la mateixa manera que hi ha un nombre brutal de gent endeutada per tractaments sanitaris, per targetes de crèdit o per hipoteques. Per tant, aquest sistema que es va dissenyar per a explotar els països anomenats “en vies de desenvolupament”, ara s’ha girat en contra d’occident. 

Per altra banda, l’economia neoliberal ha buscat maximitzar els beneficis a curt termini sense tenir en compte el cost social i l’impacte mediambiental. I en aquest aspecte, els neoliberals com en Friedman es van equivocar: més enllà del curt termini, cal incrementar els beneficis a llarg termini, d’aquesta manera hi sortirem tots guanyant. Si ens guiem pel propòsit de pagar una taxa de rendiment decent als inversors que inverteixen, podrem començar a canviar el model.Segons el darrer informe de l’Institut Internacional d’Estudis per a la Pau d’Estocolm (SIPRI), la despesa militar mundial total va augmentar un 3,7% en termes reals el 2022, fins a assolir un nou màxim històric de 2,24 bilions de dòlars. Si gran part d’aquests diners es destinessin a pagar a les mateixes empreses que obtenen aquests contractes milionaris, però en comptes de pagar per fabricar míssils, es fes per a recollir tots els plàstics dels oceans, recuperar els medis naturals destruïts, netejar els abocaments de residus dels oceans… el planeta en sortiria guanyant. I en aquest procés, les noves tecnologies ens poden ajudar a fer-ho possible.

La multipolaritat

Aquest sistema ha funcionat mentre els guanyadors han estat els Estats Units, ja que permetia que els seus aliats s’emportessin un tros del pastís amb la condició que recolzessin la seva política internacional o facilitessin l’accés de les seves empreses als seus mercats. Els Estats Units han estat capaços de compartir el pastís amb tots aquells que s’alineessin, però no amb aquells que estiguessin disposats a disputar-li els seus interessos econòmics.   

Arribats aquí, entrem en una nova era on la distribució del poder polític, militar i financer ja no recaurà en un sol país. En poques paraules, el món deixarà de ballar al so d’una sola música. De fet, ja hem començat a ballar al so de la música oriental, sota ritmes de la balalaica, combinada amb una mica de samba, uns tocs d’Indi-pop i una pinzellada de mbaqanga.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Des de fa temps, la història ens retorna a un vell debat encara no resolt: què és ben bé Espanya? Una pregunta difícil que han hagut d’afrontar un grapat de generacions. Pel camí hi ha hagut tota meva de debats, promeses, triomfs i derrotes. I, malgrat tot, encara estem lluny de trobar una resposta. 

Oriol Garcia Farré, historiador i agent 11Onze

Després de la llarga nit franquista, a Espanya se li van plantejar nous reptes a partir de 1975. L’Estat havia de trobar l’equilibri entre la reforma que proposava el govern franquista i la ruptura que demanava part de l’oposició. La solució pactada va ser la de transitar plegats cap a un nou règim fonamentat en una nova Carta Magna. La Constitució espanyola de 1978 es va dividir en deu títols i 169 articles. Al text, el terme “nació” apareix tan sols en dues ocasions, mentre que el terme “Estat” conté 90 entrades.

La primera i més important menció a la “nació” és la que obre el Preàmbul. “La nació espanyola, desitjant establir la justícia, la llibertat i la seguretat i promoure el bé de tots els que la integren, fent ús de la seva sobirania…”, comença el text fundacional, tal com si la mateixa nació redactés el que s’hi llegirà. Més endavant, aquesta “nació” autoproclamada expressa la voluntat de “constituir-se en un Estat social i democràtic de dret”, el qual desplegarà tots els seus òrgans i funcions. 

La “nació”, objecte de litigi

Segons sembla, l’al·lusió a “els que la integren” es refereix als individus. En efecte, l’article 2 fonamenta la Constitució en “la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, la qual “reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”. Justament aquest article és objecte de continu litigi. 

Aquest famós article 2, en realitat, sembla que ens està dient que no són els individus els qui decideixen o desitgen una cosa, sinó que és la nació. Perquè la nació és qui ostenta la sobirania, no el poble. I qui anuncia aquesta proclamació de la sobirania tampoc és el poble, sinó que està personificada en la figura del Rei d’Espanya. Per tant, tot allò que integra la nació resulta confús.

El regne de les “nacionalitats”

Certament, l’al·lusió a les nacionalitats i a les regions apunta a la vella idea de la divisió territorial del regne. Aquesta paraula —“regne”— no s’esmenta enlloc a la Constitució. Cosa estranya, atès que Espanya es configura, en la seva forma, com a regne. Regne d’Espanya, en singular. Però aleshores, què són les nacionalitats? Què amaga el terme per referir-se a aquestes entitats orgàniques etnoculturals?

Sembla evident que es tracta d’un expedient púdic per al·ludir, sense anomenar-los, als antics regnes d’Hispània, a part de Castella, formats per: Catalunya, València, Mallorca, Aragó, Navarra, Galícia, el País Basc, Andalusia (i Portugal). Per tant, quin és el sentit i quina és la funció de les nacionalitats i de les regions? Impossible saber-ho, ja que aquests conceptes no tornen a aparèixer en tot el redactat de la Constitució.

Tot gira entorn de la “reconquesta”

Contra el discurs repetit com un mantra dins del sistema escolar franquista, l’aprenentatge d’Espanya es va articular en funció del concepte de “reconquesta”. Es tracta d’un terme historiogràfic —emprat encara en els currículums de secundària de Castella— que descriu el procés de recuperació del món feudal per sobre del món musulmà i jueu, perquè s’entén que els musulmans no eren els legítims propietaris de la geografia hispànica…

Aquest procés va arrencar poc després de l’arribada dels àrabs a la península Ibèrica al segle VIII i va finalitzar amb els Reis Catòlics al segle XV, els quals acabarien unificant “Espanya” com un Estat integral. Aquesta Reconquesta acabaria forjant “l’esperit espanyol”. O sigui, arguments històrics per justificar el nacionalcatolicisme imposat després de la Guerra Civil.

Tanmateix, no sembla que hagi existit mai ‘de facto’ una “nació espanyola”, és a dir, integradora de nacionalitats i regions, com ens vol fer creure la Constitució actual. Ni tan sols és segur que s’hagi consolidat mai com a Estat-nació, en el sentit modern. Ho veiem a continuació!

De la confederació a l’absolutisme

L’Estat dinàstic, iniciat pels Reis Catòlics, com hem dit, va acabar esdevenint un Estat absolutista. Abans de ser-ho, havia hagut de restringir el poder de la noblesa, forçar l’adscripció a la religió catòlica i cohesionar tot el poder en una devoció lleial al Rei. En contra del que pensen alguns, la llengua va restar al marge d’aquest esquema de poder. Per tant, no va ser mai un element unificador fins a principis del XVIII, encara que el franquisme intentés falsejar la història una vegada més.

El poder es va anar organitzant al voltant de cinc Consells d’Estat: Castella, Aragó, Itàlia, els Països Baixos, Portugal (1580-1640) i les Índies Occidentals. Per tant, els diferents territoris que configuraven la geografia de la Corona d’Hispaniae —plural d’Hispània— mantenien l’administració, la moneda i les lleis pròpies. En aquest sentit, es tractaria d’una mena confederació de nacionalitats, les quals conservaven les seves peculiaritats, furs i tradicions.

El predomini de Castella (que aglutinava Galícia, Astúries i Lleó) sobre els altres regnes existents de la península Ibèrica cada vegada va ser més evident, per extensió i població i, sobretot, després d’incorporar les Índies Occidentals al regne castellà, que ho va fer a títol de “descobriment”, amb tot el que va significar. D’aquesta manera, la progressiva translació de l’economia del mediterrani cap a l’atlàntic va comportar un canvi de paradigma en les relacions entre els diferents territoris que configuraven la Corona Hispànica.

Aquesta pluralitat, no sense sobresalts, va anar derivant cap a una major centralització del poder. Però el salt definitiu va ser després de la guerra de Successió i la subsegüent entronització de la dinastia borbònica al tron castellà. Entre 1707 i 1716, el nou rei Felip V va anar promulgant els coneguts Decrets de Nova Planta pels diferents territoris de la corona d’Aragó com a càstig per la seva rebel·lió i com a dret de conquesta. En canvi, aquesta pèrdua d’autonomia no va afectar mai ni Navarra ni les Províncies Basques, atès que aquests territoris havien estat fidels a la causa borbònica.

Va ser llavors quan Castella es va transformar en l’Espanya borbònica: una monarquia absoluta i fortament centralitzada. Prova d’aquest procés, Felip V escrivia el 1717: “He jutjat per convenient […] reduir tots els meus Regnes d’Espanya a la uniformitat d’unes mateixes lleis, usos, costums i tribunals, governant-se tots igualment per les lleis de Castella”. Així, com a resultat d’una repressió i per dret de conquesta, una Espanya castellanitzada per força es comença a configurar com un modern Estat (d’importació francesa) nacional (d’exportació castellana). Naturalment, la il·lusió va durar ben poc.

La il·lusió fallida de la “república federativa”

L’il·lustrat i escriptor José Marchena (1769-1821), exiliat a Baiona per escapar de la Inquisició, va escriure el 1792 un revelador informe per Jacques Pierre Brissot, un girondí i ministre d’assumptes exteriors de la República Francesa, sobre les dificultats d’implantar a Espanya una constitució semblant a la francesa del 1791. Les seves paraules són força reveladores: “França ha adoptat ara una constitució que fa d’aquesta vasta nació una república unida i indivisible. Però a Espanya, les diverses províncies de les quals tenen costums i usos molt diferents i a la qual s’hi ha d’unir Portugal, només hauria de poder-se formar una república federativa”.

En un sentit similar, el 1808, a Cadis, el cèlebre polític gironí, Antoni de Campmany va escriure, tot just començada la Guerra del Francès, en la famosa publicació ‘El Sentinella’: “… A França, doncs, no hi ha províncies ni nacions; no hi ha Provença ni provençals; ni Normandia ni normands. Tots s’esborraren del mapa dels seus territoris i fins i tot els seus noms […]. Tots es diuen francesos”. I més endavant detalla: “Llavors, què seria ja dels espanyols si no hi hagués hagut Aragonesos, Valencians, Murcians, Andalusos, Asturians, Gallecs, Extremenys, Catalans, Castellans? Cadascun d’aquests noms inflama l’orgull d’aquestes petites nacions, les quals configuren la gran nació”.

Dècada rere dècada, de les nou constitucions espanyoles redactades durant l’edat contemporània (1812-1978), totes tenen en comú —amb petits matisos—, una mateixa afirmació: són una constitució de la monarquia i de confessió catòlica, la religió del Rei i de la nació. Per tant, la unitat de la nació és la unitat de la monarquia.

Existeix, doncs, una nació de nacions?

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’economia ha estat una de les grans protagonistes de la relació entre Catalunya i Espanya. Tot realitzant un exercici de síntesi, recollim nou d’aquests moments claus de la nostra història. Potser no són els més coneguts, però, sens dubte, sí que són els que han marcat un abans i un després. Un rere l’altre, ofereixen una cronologia dels encontres i desencontres.

“Mentre Espanya no comprengui el fet català,
Espanya estarà sotmesa a tots els infortunis.”
Américo Castro, 1924 

1479. La construcció d’un Estat dinàstic

Després de la Guerra Civil castellana, els dos regnes més extensos de la península Ibèrica (Castella i la Confederació Catalana) van crear plegats una nova entitat política coneguda amb el nom de Monarquia Hispànica. Aquest Estat dinàstic es va configurar a partir de la unió de només dos elements clau: l’exèrcit i la política exterior. Per a la resta d’elements que configuren un Estat modern, com ara fronteres, monedes, lleis i institucions, van romandre totalment separats. Així, pel que fa a la configuració i repartiment del poder, cal tenir present que, mentre Castella s’articulava segons l’autoritat de la reina (Isabel), sempre per sobre de la noblesa i l’església, en canvi, la Confederació Catalana es va organitzar al voltant de la Constitució de l’Observança, que obligava el rei (Ferran) a governar i pactar d’acord amb les lleis del Principat. Vet aquí una primera diferència en el sistema d’organització polític i econòmic entre Espanya i Catalunya.

1556. La deriva de la història

A la mort de la reina castellana (Isabel), l’Estat dinàstic peninsular va estar a punt de desfer-se. Després de vicissituds familiars, el tron l’acabarà ocupant el net, per incapacitat de la filla (Joana) i per la mort del gendre (Felip). D’aquesta manera, la unió dinàstica entre els dos regnes va quedar confirmada definitivament en les persones de Carles (futur emperador) i els seus successors. Durant anys, l’emperador Carles va buscar consolidar la idea d’una monarquia universal que fos políglota i oberta per a tot el territori de l’imperi dels Habsburg. La política de l’emperador va anar encaminada a canviar el rumb de la història europea. De res li va servir creure que era possible la convivència entre els drets de les ciutats i els de les regions amb l’estructura imperial, atès que la idea de l’Estat Nació s’estava imposant, empesa en gran part per la Reforma. Tampoc no va aconseguir mai crear les complicitats necessàries entre castellans i catalans per forjar un país comú.

1585. La perversitat del sistema

La tardor de 1585, el rei Felip II de Castella va presidir la celebració de les Corts Generals de la Confederació Catalana a Montsó. Seguint la tradició instaurada pel seu pare (Carles), Felip II reconeixia així la dualitat de poder en el territori peninsular que conformaven les corones de Castella i Catalunya. El sistema parlamentari sempre comporta tensions —perquè el debat ho té—, però semblava que s’arribaria a un acord. El problema va sorgir quan els oficials reials van intentar boicotejar descaradament les resolucions de les Corts. I encara és més pervers quan la Monarquia —de manera unilateral— decideix manipular i tornar a redactar els acords presos per les Corts Catalanes per afavorir els seus interessos. Entre les alteracions més destacades i que van afectar de ple tota la Confederació Catalana, hi havia aquelles relatives al control del comerç, a l’augment de la despesa de la Reial Audiència en territori de la confederació i que van diluir el control que la Diputació del General (la Generalitat) pogués tenir sobre el Sant Ofici (la Inquisició), el braç repressor de la monarquia.

1626. Cap a una unitat centralitzada única

El març del 1626, Barcelona rep el rei de Castella, Felip IV, que havia arribat a la ciutat per jurar les Constitucions catalanes. El motiu no fou altre que poder desencallar l’ambiciós pla del ministre del rei, el comte duc d’Olivares. El projecte, conegut com la “Unión de Armas”, pretenia que cada regne que formava part de Castella —o sigui, principalment la Confederació Catalana— aportés un nombre determinat de diners i soldats. Però el que no van calibrar bé les oligarquies castellanes va ser que si Felip IV jurava les Constitucions catalanes, certament se li atorgava automàticament el títol de comte de Barcelona, cosa que l’obligava a fiscalitzar els seus recursos. Per tant, els catalans estaven més interessats que s’aprovessin les seves propostes de noves Constitucions catalanes i que s’atenguessin els greuges, que no pas a participar en guerres absurdes. Curiosament, dues dècades més tard, el territori nord-català serà extirpat del cos principal de manera deshonesta. I no serà fins quaranta anys més tard que Castella notificarà oficialment a la Generalitat la pèrdua del territori nord-català.

1760. Les regles del joc canvien

Des de feia unes dècades, una nova família d’origen francès ostentava el tron de Castella, els Borbons. Enrere havia quedat la disputa oberta sobre aquell ascens, fins al punt que s’havia hagut de dirimir en el camp de batalla. Passades quatre dècades del Decret de Nova Planta, el rei Carles III va convocar les Corts generals a Madrid. En aquell nou paradigma polític sorgit del camp de batalla, els representants dels antics territoris de la Confederació Catalana —format per Catalunya, Aragó, València i Mallorca— van presentar plegats un memorial que contenia una crítica frontal al sistema borbònic vigent. Simplificant molt, el document conegut com el “Memorial de Greuges” defensava que el nou Estat havia de vetllar per la pluralitat territorial i havia d’allunyar-se d’estructures centralistes i unificadores.

1810. La construcció d’una nova realitat política

En un context de guerra europea, arribaren fins a Cadis més de 240 diputats d’arreu del territori convençuts que anaven a fer història, atès que s’anava a redactar una moderna Constitució. El rei Carles IV d’Espanya havia estat deposat per absolutista, després de l’ocupació francesa del territori peninsular. A les Corts de Cadis es va establir que el poder residia en el conjunt dels ciutadans, representats a les Corts. Però Cadis també va suposar —per primera vegada— l’oportunitat real per la qual els polítics catalans van ser cridats a participar activament en el nou sistema polític espanyol que s’estava creant. En aquell revolucionari context, la delegació catalana va defensar obertament la proposta de modernitzar Espanya d’acord amb el projecte austriacista liquidat feia menys d’un segle. Per tant, calia fonamentar el desenvolupament econòmic i social d’acord amb la industrialització dels territoris. Però pel Tractat de Valençay es va restituir en el tron a Ferran VII com a monarca absolut, i va frustrar totes aquelles idees modernes sorgides de les Corts de Cadis i de la seva revolucionària Constitució, que havia sacsejat Espanya.

1870. La història sempre ofereix una segona oportunitat

Aquell estiu del 1870 a París, Maria Isabel Lluïsa de Borbó i Borbó-Dues Sicílies, reina d’Espanya, abdicà. Aquesta renúncia del poder —igual que l’emperador Carles— era la conseqüència d’un intens debat polític sobre com s’havia d’articular la modernitat d’Espanya. La disputa entre carlins i liberals s’havia dirimit en els camps de batalla durant les darreres tres dècades. Però durant les dècades següents l’atzucac continuaria. Espanya havia entrat en un laberint del qual trigarà cent anys a sortir. La modernitat va comportar una profunda transformació estructural, inclòs el repartiment del poder. La historiografia ha abordat aquest període des de la perspectiva de la primera crisi del capitalisme espanyol. Però, en realitat, a l’origen del problema econòmic de tot plegat hi ha la corrupció. 

Polítics, militars i nobles van especular tant en les companyies ferroviàries com en la construcció, fins al punt que a finals de la dècada hi va haver un crac borsari de dimensions bíbliques. La Guerra Civil dels Estats Units va provocar un augment dels preus de la matèria primera —el cotó—, motor de la indústria tèxtil catalana, que —per manca de previsió de l’Estat— va provocar la ruïna de molts empresaris d’aquest sector. I un període perllongat de males collites va provocar un augment estrepitós del preu dels aliments bàsics, que va afectar negativament les classes més populars. En aquest context tan difícil i atès que l’Estat estava tan endeutat, es van aportar dues solucions: per una banda, augmentar la pressió fiscal sobre les classes populars i, per l’altra, embolicar-se en una aventura colonial com va ser la Guerra de les Illes Xinxa, davant les costes del Perú.

1931. La muntanya és un bon lloc per pensar

Aquella primavera del 1931, Espanya va optar per gestionar el poder seguint una fórmula fracassada en el passat. La corrupció havia esgotat el sistema de la Restauració borbònica i, per tant, calia buscar una nova relació amb el poder. La pregunta que es plantejava llavors —i encara avui— era si Espanya podia ser una federació de nacions. Calia provar-ho! En aquest context, s’instal·laren al Santuari de Núria els diputats del recentment creat Govern de la Generalitat de Catalunya, encarregats de redactar una proposta de relació entre Catalunya i Espanya. Tothom tenia la certesa d’estar davant d’un moment històric. 

El resultat fou un text constitucional que responia a la voluntat de Catalunya i al seu legítim dret d’exercir l’autodeterminació. S’estava proposant una situació d’igualtat jurídica i política respecte als altres pobles de l’Estat. Es plantejava ampliar la mirada. Davant del text, l’Estat es va posar nerviós. Un any més tard, les Corts espanyoles van aprovar un Estatut que ja no tenia res a veure amb el que havia refrendat mesos enrere el poble de Catalunya. Es rebutjava la fórmula federal, es reduïen competències de la Generalitat i s’instaurava la cooficialitat del català i el castellà en un model bilingüe. Catalunya quedava reduïda a una “regió autònoma dins l’Estat espanyol”. Va ser aleshores quan a la llunyania començaren a sentir-se remors de sabres que obligaven Espanya a tornar al camp de batalla.

2004. Cap a un nou paradigma històric

Amb la ressaca dels esdeveniments de la darrera dècada del segle passat, tothom va creure que Espanya havia optat per reconèixer la seva diversitat. La llengua catalana era —fins i tot— parlada en els cercles més íntims de l’oligarquia castellana. En un clima de puixança econòmica, estabilitat social i de reconeixement mutu, Catalunya va creure que podia tornar a plantejar la seva relació amb Espanya. Era possible? L’escrupolositat de l’escomesa —igual que en el passat—, en l’elaboració d’un nou marc constitucional com fou el nou Estatut de Catalunya, va suposar un important esforç per trobar un punt d’encontre on hi fossin representades tots els espectres socials. La continuació és sabuda per tothom. L’1 d’octubre de 2017 és la constatació de la impossibilitat del diàleg i la necessitat de tornar a l’inici de tot: a molt abans de la Guerra Civil castellana de 1479.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Què té de màgic la festivitat de Tot Sants? Celebrem la Castanyada com qui celebra el Halloween als països anglosaxons? Venerem la mort o la vida? Festejar la tardor amb panellets, castanyes i moniatos té més a veure amb el nostre passat agrícola del que pensem.

El procés genètic i cultural que els humans vam experimentar ara fa uns cinc milions d’anys ens va capacitar per transformar objectes en utensilis, fet que ens va permetre adaptar-nos amb més eficàcia als diferents climes de la terra. La mobilitat va ser clau per a la nostra supervivència. Però, ara fa 10.000 anys aproximadament, aquest nomadisme es va veure alterat per un descobriment encara més revolucionari: l’agricultura. 

La possibilitat de produir l’aliment propi va comportar que ens establíssim en zones aptes per al conreu i, al mateix temps, ens va permetre estabular els ramats salvatges per a assegurar-nos la proteïna de tot l’any. Aquestes societats sedentàries primitives van quedar condicionades per sempre més per un calendari agrícola i ramader. Serà aleshores quan apareixeran les primeres evidències del culte als déus, a les deesses i als avantpassats. 

I què hi té a veure tot plegat amb Tot Sants? Doncs que l’antropologia ha estudiat a fons com, en l’origen de la festivitat hi ha un patró, una creença, que es dona de manera similar en infinitat de cultures d’arreu del món. El seu punt de partida sempre és el mateix: la celebració del naixement d’un període d’obscuritat que s’allarga fins a un període de llum. Així és com trobem festivitats com les de la Pomona romana, la del Samhain celta o l’Udazkena basca. 

D’aquesta manera, el Samhain o l’Udazkena marcaven l’inici en el calendari agrícola del període en què els camps i les terres semblaven ermes —similar al món dels difunts— fins que, amb l’arribada de la primavera, tot tornava a començar. S’iniciava així un nou cicle de la vida. Aquestes creences paganes que practicaven els habitants del ‘pagus’ —els pagesos— van mantenir-se ben arrelades durant mil·lennis fins a la irrupció del cristianisme al segle I. 

El món catòlic s’apropia de les tradicions paganes

L’inici de la fi del paganisme va venir de la mà del Papa Bonifaci IV, que l’any 610 va consagrar el Panteó romà d’Agripa, que fins aleshores s’havia dedicat al culte pagà de Júpiter. Aprofitant aquest fet, va instituir una festa que commemorava tots els sants desconeguts i anònims de la cristiandat i que se celebrava el 13 de maig. 

Però no va ser fins a mitjans del segle IX, arran del Renaixement carolingi, quan s’instaura, definitivament i per tot l’occident medieval, el que coneixem com la festivitat de Tots Sants. L’encíclica papal de Gregori IV de l’any 840 va promulgar la cristianització definitiva de tots els territoris de l’imperi i va obligar a substituir les festes paganes, com ara el Samhain o les de Pomona, per la de Tots Sants, canviant la data de celebració a l’1 de novembre. Durant centúries, el món catòlic va continuar la seva política de suplantar tradicions ancestrals paganes per esdeveniments d’església, mentre que al món anglosaxó, on el protestantisme era preeminent, va relaxar aquesta pressió. 

Avui dia, observem que mentre Tots Sants és més aviat fosc, trist, de plorera i silenci, en canvi, Halloween —‘All Hallow’s Eve’— és festiva, dolça, divertida i, això sí, molt amplificada per l’aparell propagandístic nord-americà. A la resta del món, com ara Filipines o Mèxic —i sobretot arran de la pel·lícula ‘Coco’, de Pixar—, la festivitat té, encara més, un caire festiu: no només es visita la tomba del difunt, sinó que se celebra un pícnic familiar al seu voltant, on es col·loquen màscares, cintes de colors i, fins i tot, es cuinen plats especials. 

A Catalunya, alegria i severitat

Pel que fa a la nostra cultura, segons narra el folklorista i etnòleg Joan Amades al seu conegut ‘Costumari català’ (Salvat Editors, 1982), el dia de Tots Sants té dues cares ben diferents: l’alegre i festiva del matí i la rigorosa i severa de la tarda. Això és així perquè, tal com recorda Amades, hi ha una creença molt popular que, just quan fa mig dia de l’1 de novembre, les persones que han mort fa poc temps tornen unes hores a viure amb la família. 

Fins i tot hi havia la tradició, en algunes cases de Barcelona, de posar el plat a taula per al difunt, com si fos un convidat més. Així mateix, era molt comú, l’1 de novembre, convocar els difunts a casa, però també ajudar-los a tornar a l’eternitat. Per això, a la façana de les cases era habitual penjar-hi uns fanalets, i també s’hi posaven sobre les tombes. 

Al costumari, Amades també rememora un costum típic de les poblacions rurals, on era popular fer ofrenes de pa als difunts dins els cementiris. Aquesta tradició va evolucionar fins als populars panellets, que els forners van convertir en un negoci. 

Seguint amb la gastronomia, per aquestes dates les castanyes, els moniatos i els panellets han estat i són els aliments més usuals. A tall d’anècdota, per exemple, s’explica que en algunes zones de Catalunya hi havia la superstició que menjar castanyes feia caure els cabells i, per això, les dones no en volien menjar. Per aquest motiu, les castanyes se substituïen per pinyons. Potser per això molts panellets s’embolcallen amb les llavors del pi.

En definitiva, la festivitat de Tot Sants, d’avui, d’abans i de molt abans, sempre respon al mateix esperit: mantenir viva la memòria dels nostres avantpassats i venerar el cicle de la vida que tan bé s’expressa en el món de pagès. 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Fins a mitjan segle XX, la versió oficial sobre l’expedició transoceànica que va suposar la descoberta del “Nou Món” es va moure entre el mite i l’argumentari romàntic. Però res del que s’havia explicat fins aleshores ha resultat ser del tot cert, ni tan sols ho són els indrets tant de sortida com de tornada. Durant dècades, un reduït grup d’historiadors —rebutjats per l’Acadèmia i ignorats pels mitjans— han persistit en el seu treball de desllorigar una teranyina premeditada de falsedats que envolten els veritables fets. 

Si defugim de la fantasia i ens centrem a fer una veritable anàlisi de la realitat històrica, la qual està fonamentada en l’estudi objectiu i científic de les fonts documentals —siguin directes o indirectes, primàries o secundàries— ràpidament ens adonarem que la usurpació de la identitat històrica sobre l’expedició transoceànica realitzada contra l’almirall català Cristòfol Colom és un fet real. I és així! 

Sense cap motxilla —ni econòmica ni institucional— que condicioni les recerques, un reduït grup d’historiadors han estat capaços de trobar la mirada silenciada per la censura castellana sobre el descobriment d’Amèrica i la identitat real dels seus protagonistes. Els estudis comparatius de manuals divulgatius, històries generals o planisferis, tant d’edicions castellanes, portugueses com franceses, han permès descobrir com la Corona de Castella —a través d’una punyent censura recolzada per unes de lleis específiques— va arribar a controlar la major part dels textos que narren els fets sobre l’empresa americana. Per sort, la curiositat ha desemmascarat la manipulació i ha revelat la tosquedat amb la qual va treballar la Corona de Castella per a fiscalitzar els fets, a fi de confondre l’opinió pública sobre la veritable autoria de la descoberta.

Per tant, tampoc ens ha d’estranyar que “l’epopeia castellana” aparegui a principis del segle XVI, just quan en Colom és desposseït de tots els títols signats a les “Capitulacions de Santa Fe” que, recordem-ho, fou el marc jurídic per on se sustentà tot el descobriment d’Amèrica. Amb aquell judici, la Corona va aconseguir que els Colom esdevinguessin una família inofensiva per al poder. Certament, a partir d’aleshores s’inicià un llarg període de litigis —primer contra en Cristòfol Colom i després cap als seus descendents— per anul·lar els acords. Durant més de vuitanta anys, la família Colom pledejarà contra la monarquia, però esdevindrà una qüestió estèril. 

Una documentació adulterada

La tasca engegada —primer per la Corona de Castella i més tard per Espanya— ha promogut al llarg dels segles un garbuix de versions oficials i singulars, amb infinitat de dades barrejades, llocs inversemblants de partença o tornada, personatges reals barrejats amb ficticis, canvis d’identitat o disparitat d’orígens naturals dels principals personatges. Això ha permès configurar un relat novel·lesc, mutable als gustos de l’audiència i perfecte per a cobrir les necessitats de la política d’Espanya, en cada moment. Per tant, no ens ha d’estranyar que l’èpica s’hagi fonamentat en una premeditada nebulosa. Però aquest premeditat emboirament s’ha començat a dissipar amb l’aparició de destacats estudis forans als cercles espanyolistes, els quals han aconseguit revertir la tendència de repetir com un mantra la narració oficial. 

Un exemple d’aquest canvi de tendència han estat les investigacions de la historiadora nord-americana Alícia Gould, les quals han permès resseguir tots els cognoms dels expedicionaris que apareixen en els suposats registres oficials dels diferents viatges d’en Colom, i s’ha arribat a la següent conclusió: res és veritable, tot és fum! Perquè la seva recerca ha anat molt més enllà dels textos on hi apareixen els llistats dels noms dels tripulants. La recerca ha constatat que la majoria dels cognoms dels tripulants no tenen cap continuació documental que certifiqui que tal mariner o personatge —que apareix als llistats— va tenir una existència efectiva i real. Però també sobta moltíssim que en aquests famosos llistats no hi aparegui cap cognom català entre la tripulació. Aleshores, si pensem que tots aquests cognoms han estat adulterats i busquem els seus equivalents en català —Garay per Garau o Fernández per Ferrandis o  Cases per Casaus—, resulta que tots encaixen amb cognoms ben documentats, no només com a personatges reals catalans de carn i ossos, sinó com a mariners, cosmògrafs o militars.     

En conclusió, les cròniques colombines que ens han arribat denoten un clar adulterament, atès que estan plenes d’anacronismes i importants incoherències temporals, cosa que esdevé inexplicable quan teòricament —la font principal— va ser escrita per un bibliòfil, culte i amb gran memòria, com fou el fill d’en Colom. La crítica textual ha permès demostrar que tots aquests suposats originals han estat retocats. Per aquest motiu, creure’s les fonts a ulls clucs, sense exercir cap mena de crítica documental, ni sospitar de les intencionalitats polítiques dels arranjadors dels llibres, ens porta, més que al rigor i a l’academicisme historiogràfic, directament a la fe.

El punt de sortida de l’expedició

Avui sabem per destacats treballs de recerca de les historiadores —tant de la pionera Núria Coll com de l’Eva Sans— que la vil·la de Pals d’Empordà va tenir un important port natural. I ho sabem perquè aquests estudis han permès documentar infinitud de testimonis que parlen sobre transaccions comercials que s’hi duien a terme i, per tant, havia esdevingut un rellevant port comercial des de principis del segle XIII. A més, la toponímia i l’arqueologia del paisatge han permès identificar tant restes d’edificacions com accidents geogràfics documentats en antigues cartografies. Tot això, compaginat amb estudis paleo-hidrogràfics de l’entorn de Pals, venen a confirmar allò que els documents testimonien. 

Si tenim present que la superfície del planeta està exposada a un canvi constant que provoca moviments regulars, i entenem que els mars s’allunyen de les platges o a l’inrevés, entendrem que l’entorn de Pals de finals del segle XV no té res a veure amb el paisatge de Pals que veiem avui en dia. És obvi!

Per tant, allò que sorprèn més de la versió oficial —referent al punt de partença de l’expedició transoceànica d’en Colom— és el topònim d’on surt: Palos de Moguer. Sens dubte és el mateix cas que Sant Esteve de les Roures, dos indrets que no existeixen, ni han existit mai. Certament, a la província de Huelva existeixen dos pobles, separats per 16 km, que responen al topònim de Palos de la Frontera i Moguer. Ambdós casos es troben a més de 40 km del litoral atlàntic. I per si no n’hi hagués prou, encara sorprèn més quan cap dels dos indrets mai ha estat envoltat per muralles ni han tingut un campanar d’estil gòtic català de 21,28 metres d’alçada. 

Tinguem present que el segle XV, Catalunya havia esdevingut una important potència nàutica europea. De fet, és on hi havia les més destacades escoles de pilots, centres de cosmografia, tallers d’instrumentació per la navegació i munt d’especialistes en confecció de cartes nàutiques. A més, des de mitjan segle XIII, el Principat havia dut a terme una política insular molt activa que va consolidar més d’un centenar de consolats de mar escampats arreu de la Mediterrània. 

En canvi, per la mateixa època, a Castella no hi havia ni escoles de nàutica, ni escoles de pilots, ni centres de cosmografia, ni cap mena d’infraestructura nàutica capaç de dur a terme una expedició transoceànica com la que realitzà l’almirall català Cristòfol Colom. Són molts els historiadors que remarquen la profunda contradicció que suposa l’empresa americana en si mateixa, atès que aquesta seria executada en un context on Castella encara continuava guerrejant dins del seu territori contra el món àrab, no disposava de cap infraestructura comercial desenvolupada, i menys encara, tenia una flota naval prou potent per dur-la a terme. En un context d’una profunda crisi econòmica —que acabarà amb la revolta de les Comunitats castellanes— es fa estrany que Castella tingués alhora prou capacitat militar, i sobretot nàutica, per engegar una empresa transatlàntica. Com a dada rellevant, la creació del primer consolat castellà —el de Sevilla— es farà efectiu l’any 1543. 

Però la prova definitiva sobre el punt de sortida de l’expedició d’en Colom ens la dona l’Antonio de Herrera a la portada de la seva obra “Historia General de los Hechos de los Castellanos en las Islas y Tierra Firme del Mar Oceano”, on en ambdues edicions de 1601 i la de 1726 hi apareix un gravat que teòricament vol il·lustrar “la villa de Palos” d’Andalusia, quan en realitat ens està representant meticulosament la silueta de vil·la de Pals d’Empordà. Només cal observar el gravat per reconèixer ràpidament el seu característic campanar. Tanmateix, hi apareix la representació de les tres caravel·les, les quals curiosament duen la bandera catalana, cosa que es repeteix successivament en els gravats que il·lustren l’interior de l’obra. I per si tot això no fos suficient, la cita que acompanya el gravat diu textualment: “El Almirante salió de Palos, villa del conde de Miranda, a descubrir”. Doncs, com ha remarcat la historiografia espanyola, el Palos andalús pertanyia al comte de Niebla. En canvi, el senyor de Miranda era el comte d’Empúries. Continuem!

El punt de tornada i recepció de l’expedició

Avui sabem del cert que l’almirall català Cristòfol Colom va ser rebut amb tots els honors pels monarques catòlics al Palau Reial de Barcelona, el 3 d’abril de 1493, després d’haver completat el primer viatge transoceànic. I aquest esdeveniment —acceptat per tota la historiografia— fou absolutament silenciat per la versió oficial fins no fa gaire. 

Durant segles, tant Portugal com Andalusia van ostentar d’aquest privilegi, fins a la irrupció de l’estudi de l’historiador Antoni Rumeu de Armas, que a través del seu extens treball “Colón en Barcelona” —i publicat en plena dictadura franquista (1944)— va tenir la valentia de documentar l’arribada del Descobridor d’Amèrica a la capital catalana. L’estudi d’en Rumeu de Armas fou un treball clau per al futur dels estudis colombins, i va contribuir amb una innovadora recerca —pel detall i per la precisió de la investigació— a testimoniar com la ciutat de Barcelona tingué un paper fonamental en la descoberta del “Nou Món”. A partir d’aleshores, no han parat d’aparèixer documents de tota mena que constaten que la rebuda del descobridor es va fer a Barcelona.

Rumeu de Armas va ser capaç de demostrar que la versió oficial estava edificada sobre una falsedat quan es parlava de Palos de Moguer com el lloc de sortida i tornada de l’expedició. L’anàlisi de la documentació —sobretot del diari de bord— va permetre demostrar que el binomi Pals d’Empordà-Barcelona foren els veritables punts de partença, tornada i recepció de l’expedició. Del diari de bord també s’hi dedueix que l’expedició va ser planificada com un viatge de reconeixement. Per tant, d’una curta durada i amb una tornada més o menys fixada. 

En aquest primer viatge, en Colom havia aconseguit trobar el continent perdut del qual en parlaven infinitat de textos antics: les terres existents a l’altra banda de l’Atlàntic “i que des de l’enfonsament de l’Atlàntida havien quedat incomunicades”. I com a prova d’aquesta descoberta, d’aquest “Nou Món”, va presentar davant els reis i les altes instàncies del regne, els indígenes, animals, metalls preciosos i plantes que havien portat. Proves fefaents que demostraven que venien d’unes terres fins aleshores desconegudes.

Tanmateix, els Reis Catòlics —des de l’estiu de 1492— s’allotjaren entre Barcelona, Girona i Figueres, atès que el Principat es trobava immers en un conflicte territorial amb els francesos, que havien envaït la Cerdanya i el Rosselló, a fi de bescanviar-los pel regne de Nàpols. Aleshores, el rei Ferran el Catòlic —que vetllava pels interessos dels seus estats— va començar a organitzar la defensa militar del territori. I és per aquest motiu que ambdós monarques trobant-se a Catalunya i sabent que l’expedició era només de reconeixement i, per tant, de curta durada, esperaren la tornada d’en Colom a Barcelona. I fou allí fins on s’hi va acostar una delegació portuguesa per a negociar el repartiment de les noves terres descobertes, procés que finalitzarà amb el Tractat de Tordesillas. I també fou fins allí on arribaren les butlles de donació pontifícia —del Papa Borja, “il papa catalano”— les quals foren fetes públiques pel bisbe Pere Garcia de Barcelona. A més, les cròniques contemporànies expliquen que l’audiència de Barcelona va tenir un grandíssim ressò, i que la rebuda va ser una autèntica festa popular i espontània, amb tots els barcelonins festejant-ho al carrer, un fet que no recull cap crònica castellana. 

Tal com explica la crònica del Pare Casaus, l’or que va arribar del segon viatge d’en Colom va ser requisat íntegrament pels oficials i duaners del regne, cosa que va permetre sufragar la campanya de recuperació de la Cerdanya i el Rosselló, i va permetre finançar la construcció de la fortalesa de Salses. Però el fet més preocupant succeirà en el decurs del tercer viatge, quan en Francisco de Bobadilla —amb amplis poders per jutjar l’almirall— confiscarà la totalitat de la seva mercaderia argumentant que no s’havien enviat totes les riqueses promeses a la Corona. D’aquesta manera va començar una autèntica campanya de desprestigi públic que acabaria amb la detenció d’en Colom. 

Tota la documentació sobre el procés contra Colom ha desaparegut. Per fonts indirectes, se sap que la Corona va requisar tota la documentació que Colom havia d’aportar en defensa pròpia. I també se sap que els informes en què es van basar les acusacions van ser elaborats per Pere Bertran Margarit i Bernat Boïl, representants de la Corona. Per tant, no ens ha d’estranyar el tipus de judici-farsa —cosa a què ja ens té acostumats la Corona de Castella—  en el qual es va veure involucrat primer en Cristòfol Colom i després la seva família. En un acte de gosadia extraordinària, la Corona es va extralimitar quan va desposseir per mitjà de falsedats—al navegant més famós del moment— de tots els seus títols adquirits merescudament. 

Arribats fins aquí, la història del descobriment d’Amèrica esdevé una qüestió immoral pels catalans. Des del segle XV, la catalanofòbia ha marcat les relacions entre Castella i Catalunya. No podem continuar acceptant l’origen genovès del Descobridor, no podem continuar creient que la configuració de la tripulació de les tres caravel·les fos castellana i —per sobre de tot— no podem continuar legitimant Castella com la promotora de l’expedició transoceànica que va suposar la descoberta del “Nou Món”. Perdó, segons la versió oficial, amb l’ajuda inestimable de la reina Isabel de Castella que —amb l’empenyorament de les seves joies personals— va ajudar a sufragar totes les despeses del viatge. Tot plegat, no té cap sentit!  

BIBLIOGRAFIA BÀSICA

• Antonio Rumeu de Armas: En Colom a Barcelona, Editorial Llibres de l’Índex, 2012. 
• Eva Sans i Narcís Subirana: El Port de Pals. ANNALS de l’Institut d’Estudis Gironins, Volum LIV, Girona, 2013.
• David Bassa i Jordi Bilbeny: Totes les preguntes sobre Cristòfor Colom. Col·lecció Descoberta, Editorial Llibres de l’Índex, 2015.
• Jordi Vila: Les Capitulacions colombines de 1492: un document català. 1r Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica, Arenys de Munt, 2001.
• Jordi Bilbeny: Cristòfor Colom, príncep de Catalunya, Proa, Col. Perfils, Barcelona, 2006.
• Jordi Bilbeny: Inquisició i Decadència: Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI, Librooks, Barcelona, 2018.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Des de temps immemorials, allò que els geògrafs grecs van definir com a Península Ibèrica, ha esdevingut el solar on s’ha construït una Història, la qual ha anat forjant diferents realitats i maneres de ser. Però amb l’esdevenir d’Espanya —a principis del XIX— diferents concepcions polítiques han cercat la manera de vertebrar-la a qualsevol preu. Per aquest motiu, alguns s’han entestat a demostrar una fictícia uniformitat històrica i territorial, pel simple fet de compartir una mateixa geografia. Catalunya ha compartit aquest solar, però la seva realitat històrica és una altra i és bo recordar-ho, ara que el debat torna a estar obert.  

La història tradicional d’Espanya s’ha construït d’acord amb la premissa d’atorgar un protagonisme únic a Castella —perllongada amb Andalusia i Extremadura— la qual ha estat exclusivament identificada amb Espanya. A la perifèria, especialment el llevant mediterrani i el nord-oest peninsular, se li ha permès tenir o bé un paper secundari o bé adquirir una certa rellevància de manera puntual, sobretot en els moments on la decadència castellana es feia més palesa. 

Així doncs, Castella —sempre sota una òptica negacionista— ha fet creure que existeix una “nació espanyola” i unes identitats “perifèriques” que les ha autodefinit com a nacionalitats. Però la realitat és una altra. La nació espanyola com la nació catalana o la nació basca són, existeixen, perquè són viscudes i percebudes pels qui així mateix diuen formar-ne part. Per tant, es torna a fer ús de la banalització per tal de confondre l’opinió pública i intentar evitar qualsevol procés d’autodeterminació legítim. En aquest sentit, la construcció identitària de la nació espanyola es torna ben sovint una destrucció sistemàtica de les “perifèries”, és a dir, l’espanyolisme acaba construint la seva identitat a còpia de reprimir les diferències del territori que considera nacional. 

Aquesta visió ha posat de manifest el greu problema sobre la realitat històrica d’Espanya. En primer lloc, ha evidenciat la imperfecció d’Espanya com a projecte polític atès que ha mostrat reiteradament els continus problemes d’adaptabilitat a l’estàndard occidental, sobretot pel que fa a dinàmiques d’adopció del capitalisme, el liberalisme i el racionalisme en el triple aspecte de l’econòmic, el polític i el cultural. I, en segon lloc, i encara més important, el fracàs més absolut de Castella en la seva tasca de fer d’Espanya una comunitat harmònica, plenament satisfeta amb ella mateixa i tolerant amb la resta de territoris que la componen. Si s’amaga la plurinacionalitat de l’estat, es deforma el passat.

Esmicolant “la unitat de destí en el fet universal”

Dins del sistema escolar franquista, la historiografia es va articular en funció del concepte de “Reconquesta”, el qual es tracta d’un concepte historiogràfic —emprat encara en els currículums de secundària de Castella— que descriu el procés de recuperació —puix els musulmans no eren legítims propietaris de la geografia hispànica— del món feudal per sobre del món musulmà i jueu. Aquest procés arrencaria poc després de l’arribada dels àrabs a la península Ibèrica (segle VIII) i finalitzaria amb els Reis Catòlics (segle XV), els quals acabarien unificant “Espanya” com un Estat integral. Aquesta Reconquesta acabaria forjant “l’esperit espanyol”. 

A mitjan segle passat, un conjunt d’historiadors —a fi de legitimar els vencedors de la Guerra Civil— emprengueren la tasca de construir els arguments històrics on se sustentés el nou règim. El corpus teòric es va basar a trobar “l’essència d’Espanya”. Per tant, la historiografia espanyolista va arribar a “demostrar” que realment existien uns trets distintius de continuïtat entre el passat prehistòric fins a l’actualitat els quals defineixen aquest “esperit espanyol”.  

Actualment, les investigacions tendeixen a trencar l’homogeneïtat territorial de les províncies i mostren una predisposició cada vegada més clara a realitzar recerques que subratllin més les diferències socials i territorials, com per exemple els darrers estudis sobre els hispanogots del segle VIII, on es constaten diferències significatives entre les societats peninsulars, principalment condicionades pels hàbitats on desenvolupen les seves activitats. Les evidències arqueològiques —sense defugir de les fonts documentals— demostren fefaentment que el procés de romanització les va afectar de manera molt diferent.  

Per tant, les crisis de l’antiguitat tardana dels segles III al VIII provocarien canvis molt més profunds, els quals afectarien de manera desigual als diferents territoris peninsulars. En conseqüència, l’arribada dels àrabs a la península Ibèrica també afectaria aquestes societats de diferent manera, per la qual cosa, la idea de la continuïtat entre el regne visigot i les consegüents formacions polítiques es diluiria com el sucre.

L’arqueologia ha confirmat que la penetració del món musulmà dins el territori peninsular no va ser tan traumàtic com s’ha volgut fer creure. Les restes arqueològiques revelen que, després de la conquesta, el territori peninsular mai va ser abandonat. Per tant, tot això demostraria que molts hispanogots van professar la nova fe musulmana, no tant per convicció com per mantenir la propietat de la terra. I aquesta terra es veurà transformada per la introducció de nous sistemes de producció agrària, basats principalment en la gestió i la força de l’aigua.

Deslegitimar l’origen per anul·lar la diferència 

A partir del segle IX, la majoria dels territoris peninsulars s’organitzaran com a regnes, i el rei esdevindrà el seu màxim representant. En canvi, als territoris del nord-est peninsular el comtat serà l’estructura administrativa que s’implementarà, i el comte —imposat des d’Aquisgrà— s’encarregarà d’administrar justícia, garantir l’ordre públic i gestionar la fiscalitat.

Aquest element diferenciador —com fou l’organització carolíngia del territori català— serà àmpliament combatut per la historiografia franquista a través d’una política de disminució de la seva rellevància. Per aquest motiu, se la considerarà una estructura de govern amb poca rellevància històrica i, per això es durà a terme una nul·la voluntat de difusió —tant en els cercles acadèmics com en els currículums escolars— la qual cosa afectarà el seu coneixement. 

Per tant, no ens ha de resultar estrany que aquests d’historiadors no vulguin entendre que la nostra singularitat és el resultat d’un enquadrament jurídic diferent de la matriu hispànica. El territori català serà adscrit seguint la política carolíngia de la Renovatio Imperii. Segurament, fou per aquest motiu la seva nul·la difusió, atès que l’essència d’Espanya quedava molt llunyana! 

Certament, el títol de rei és un dels càrrecs polítics més antics i coneguts. L’arrel més antiga de la paraula la trobem a l’indoeuropeu REG (regir/governar) la qual evolucionarà al llatí com a REX. En el context de les transformacions polítiques que es van succeir a partir del segle IV a l’occident europeu, amplis territoris seran governats per líders militars d’origen germànic, els quals progressivament s’alliberaran del domini de Roma i s’organitzaran com a regnes. Els nous cabdills territorials —siguin gots, francs o sueus— seguiran la seva tradició jurídica i adoptaran el títol de rex com a màxima figura política. 

Per tant, tots els sobirans peninsulars seran continuadors de la seva legalitat jurídica. Mentre que les dinasties astur-lleonesa o na­varresa o castellana continuaran utilitzant el títol de rei, el sobirà català utilitzarà el títol de comte, atès que legalment continuarà lligat a la dinastia francesa —hereva de la legalitat carolíngia a través de la família Capeta— i legitimada pel Papa, fins a la signatura del Tractat de Corbeil i ratificat al Tractat d’Anagni de mitjan segle XIII. A la pràc­tica, tots seran sobirans amb la mateixa potestat, tant si són reis com si som comtes.

El fet més paradoxal sobre la història d’Espanya —edificada a partir del concepte historiogràfic de la Reconquesta— és que es construeix a partir d’una falsa premissa com és la d’assignar una legitimitat continuadora del regne visigot vers el regne astur. 

Està àmpliament estudiada que aquesta màxima no és certa. Els experts han demostrat que les poblacions indígenes cantàbriques —siguin asturs, càntabres o vascons— sempre van mantenir una relació molt distant i bèl·lica amb el món romà, visigot, àrab o carolingi. Per tant, el seu aïllament es deuria més per un problema d’escàs enquadrament administratiu que no pas per una resistència ferotge contra uns conqueridors romans, visigots, àrabs o carolingis. En conseqüència, el pamflet propagandístic que suposen les tres cròniques d’Alfons III d’Astúries —sobretot l’Albeldense, que de fet és d’on surt el famós concepte de Reconquesta— s’han de llegir com allò que són: una legitimació jurídica davant l’opinió pública (i Déu) de l’agressió efectuada contra una part de la població hispànica que l’única cosa que tenen de diferent —respecte a la resta de la població— és que professen una religió diferent.

La voluntat d’alterar la realitat

“In Dei nomine. Ego Ramirus, Dei gratia rex aragonensis, dono tibi, Raimundo [Berengario], barchinonensium comes et marchio, filiam meam in uxorem, cum tocius regni aragonensis integritate, sicut pater meus Sancius, rex, vel fratres mei, Petrus et Ildefonsus…” és, sens dubte, un dels fragments claus de la història de Catalunya que ha suscitat major bel·ligerància historiogràfica, sobretot per la part aragonesa. 

Aquest fragment correspon a les famoses “Capitulacions Matrimonials de Barbastre”, les quals van ser ratificades amb la “Renúncia de Saragossa” —ambdues de l’any 1137— per la qual el rei Ramir II d’Aragó, el Monjo, comunicava públicament als seus súbdits que donava la seva filla, el seu regne i els seus honors al comte Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, i que aquesta donació se segellarà a través del matrimoni entre el comte de Barcelona i la seva filla, Peronella.  

En conseqüència, el comte de Barcelona serà nomenat príncep hereu d’Aragó, i Ramir —tot i mantenir el títol— retornarà al monestir de Sant Pere el Vell d’Osca, d’on va sortir a correcuita per ser coronat rei. Per la seva banda, Peronella —amb tan sols un any— serà enviada a Barcelona per ser educada com a futura comtessa consort de Barcelona i reina d’Aragó. Tretze anys més tard, el comte Ramon Berenguer es casarà amb ella a Lleida, un cop va tenir l’edat legal per fer-ho, o sigui, catorze anys. Aleshores, serà el primogènit d’aquesta unió —Alfons el Trobador— qui esdevindrà la primera persona que ostentarà els dos títols —el de comte i el de rei— la qual cosa legitimarà la nova concepció política sorgida d’aquella donació. 

La realitat històrica no manipulada referma el fet que després de la “Renúncia pública de Saragossa” el regne d’Aragó quedà en un segon pla polític, atès que voluntàriament s’havia desposseït del seu valor successori, element clau al segle XII. Malgrat això, els successius comtes de Barcelona respectaran i mantindran sempre totes les institucions aragoneses, marcant l’inici de la Confederació Catalanoaragonesa. 

Per tant, és bàsic no caure en el parany polític que circula entre certs cercles espanyolistes, els quals argumenten que Peronella d’Aragó fou l’element clau que va permetre annexionar els comtats catalans al regne d’Aragó. Voler fer creure que una princesa d’un any enamori a un comte de Barcelona de vint-i-quatre anys, i que aquest —en plena expansió dels seus dominis— ofereixi els seus territoris a Aragó a canvi d’obtenir “un títol de més prestigi”, és ser un neci! I per reblar el clau, el fet de construir dues genealogies paral·leles —Alfons I de Catalunya és el mateix que Alfons II d’Aragó— demostra que existeix maldat i voluntat de tergiversar la realitat. 

La veritable problemàtica a la qual s’enfronta Aragó a principis del segle XII és la de trobar una solució jurídica al testament del rei Alfons I el Batallador, el qual havent mort sense descendència, havia donat tots els seus territoris als Ordes militars, i això va provocar un terrabastall institucional. Els castellans —aprofitant aquest buit de poder i legitimats per la repudiada exmuller del rei— iniciaren la invasió de Saragossa, seguida per la desconnexió de Navarra a través de la figura de Garcia Ramírez, conegut com el Restaurador. D’aquesta manera, Aragó quedava molt debilitada econòmicament amb el consegüent risc de desaparèixer. 

En contra del que han difós els extremistes aragonesos, la unió d’Aragó amb els comtats catalans va ser l’única sortida viable per a l’oligarquia aragonesa. Va ser l’única forma per frenar la pressió exercida, tant per castellans com per navarresos, i així poder potenciar la seva economia agrària i ramadera amb una sortida clara als mercats mediterranis.

Posar els límits al poder

A finals del segle XI, una nova mentalitat aparegué dins la societat barcelonina, la qual es basà en el treball, la moral empresarial i l’amistat. Per aquest motiu, Barcelona va poder desenvolupar una forma pròpia d’acumulació de capitals, assentada en l’augment i la millora de la producció agrícola del seu territori, cosa que li permeté esdevenir l’epicentre administratiu dels comtats catalans. Les nocions de benefici, d’inversió i de capital cristal·litzen al llarg del segle XII i condueixen als comtes de Barcelona a la conquesta de les ciutats de Tortosa, Lleida i Balaguer, i a l’intent frustrat de conquerir Mallorca. 

I tot plegat serà possible gràcies a un clima d’estabilitat social que després del terrabastall polític que havien suposat les revoltes feudals, es van acabar imposant les convenientiae o pactes feudals entre iguals. A partir d’aleshores, la cultura del pacte es va anar generalitzant per tots els comtats catalans i esdevindrà una de les particularitats de la nostra manera de ser. Fruit d’aquell pacte, es redactaria la primera versió dels Usatges de Barcelona, base del dret consuetudinari català. 

De manera gradual, la sobirania catalana s’anirà repartint entre els diferents braços —comte, noblesa, clergat i ciutadans honrats— que representaran gran part de la societat. Per tant, aquesta política constitucionalista serà un dels trets distintius de la Corona que a partir del segle XIII s’anirà ampliant a mesura que es continuïn executant les polítiques expansionistes comtals. Aquests nous territoris seran configurats com a Estats, on la Corona vetllarà per a mantenir les particularitats de cada territori. Aleshores, Catalunya passarà a definir-se com a Principat, atès que la seva màxima autoritat serà la figura d’un príncep o el primer entre iguals. 

A diferència de la resta de territoris peninsulars —on la problemàtica del poder se centrarà sobre la sacralització— a Catalunya, el conflicte se situarà sobre el seu ús. La constant evolució del dret català acabarà atorgant poder al comte per cessió (entre iguals). Per tant, se l’obligarà a gestionar correctament la seva despesa i a respectar els diferents furs, costums, privilegis o usatges dels seus territoris. D’aquesta manera, es fomentarà el pactisme entre iguals, amb la finalitat d’equilibrar els interessos econòmics entre la noblesa, el clergat i la burgesia, a fi de mantenir l’estabilitat social.  

Com a resultat —i molt abans que els anglesos— les Corts Catalanes esdevindran el model perfecte de parlamentarisme, les quals constituiran el nucli de la tradició pactista catalana que ha arribat fins als nostres dies. Malauradament, amb la derrota del 1714 i la implantació del Decret de Nova Planta, la Confederació Catalanoaragonesa va ser fulminada i esmicolada en diferents províncies d’una nova monarquia centralitzada que governaria per a tota la península Ibèrica sense diferències legals.  

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’adopció d’una nova lògica econòmica a principis del segle XIX, permetrà adquirir una posició dominant a anglesos i holandesos per damunt de la resta d’economies europees, i per extensió, per damunt de la resta d’economies del món. Aquest fet provocà que les antigues monarquies europees —Castella, Portugal, França, Àustria, Prússia o Rússia— busquessin la manera d’abraçar aquella moderna visió socioeconòmica amb la finalitat d’erradicar la seva pobresa endèmica, però a diferència dels primers, els conduiria cap a uns tumultuosos processos d’adaptabilitat vers el nou sistema econòmic. 

A principis del segle XVII, els primers imperis colonials d’arrel profundament catòlica —com Castella o Portugal— es dessagnaven estructuralment a conseqüència del combat aferrissat durant dècades contra el món protestant i turc, cosa que els estava provocant importants pèrdues de recursos econòmics i una creixent deslegitimació territorial. La repressió exercida pels integristes catòlics castellans —amb el seu rei al capdavant— contra el món calvinista holandès, lluny de subjugar definitivament aquells territoris, va provocar l’efecte contrari, ja que els va fer aflorar un instint de supervivència àmpliament estudiat per les Ciències Socials.

A l’origen del conflicte hi trobem la negativa holandesa de contribuir econòmicament a la causa imperial hispana, la qual buscava universalitzar la cultura catòlica. Durant més de vuitanta anys, les trobes imperials buscaren la manera de trencar l’anell protector holandès que s’havia anat construint per a contrarestar la pressió exercida pels famosos terços de Flandes. Aquesta línia de defensa estava composta per quaranta-tres ciutats i cinquanta-cinc fortificacions. Obligats a viure dins d’aquell microcosmos territorial, la supervivència holandesa —com a poble— exigia racionalitzar i sistematitzar les iniciatives públiques i privades. 

Primer de tot, Amsterdam esdevindria l’epicentre del poder de les disset Províncies Unides. Des d’allí, es fomentaria la creació d’un mercat lliure i obert que fos capaç de satisfer les necessitats —en aquell context de guerra permanent— de totes les ciutats del territori neerlandès. Per això, s’animaria a diversificar l’agricultura com a base de la futura especialització i divisió del treball, es fomentaria la innovació tecnològica a fi de millorar la producció agrícola, es promourien fires i mercats per a fomentar l’intercanvi de béns i serveis, s’amplificarien les xarxes comercials internes i es buscarien rutes comercials externes a través del desenvolupament d’una potent indústria naval, i es garantiria el dret a la propietat privada dels mitjans productius. Però per damunt de tot, el govern de la federació de les Províncies Unides vetllaria pel compliment de tots els contractes comercials i asseguraria la plena llibertat de moviment, tant de persones com de mercaderies, per mitjà de la creació d’un exèrcit permanent holandès. 

Per tant, tot aquest nivell d’organització fruit de la conjunció entre la cosa pública i el fet privat estaria pensat per a satisfer les necessitats de la població davant la pressió catòlica, la qual provocaria un augment significatiu de la despesa pública. Per a reduir-la, es desenvoluparia un mecanisme de finançament que consistiria en l’emissió de títols de deute pública a llarg termini, els quals serien negociats a la recentment creada borsa de valors d’Amsterdam.

I Descartes va venir al rescat!

Un fet transcendent serà la contribució del filòsof René Descartes a la mentalitat de la societat del nord d’Europa. A través del seu tractat “L’Home” argumentarà que els humans estem dividits per dos components distints: una ment immaterial i un cos material, entès aquest darrer com una màquina perfecta. D’aquesta manera, aconseguirà separar la ment del cos i establir una relació jeràrquica entre ambdós. Per tant, donat que les classes senyorials dominen la naturalesa i busquen controlar-la amb finalitats productives, la ment haurà de dominar el cos amb el mateix propòsit. 

Aquesta mirada serà aprofitada pels calvinistes per a modelar al “bon cristià”, atès que serà aquell que controli el seu cos, les seves passions, els seus desitjos i d’aquesta manera acabarà autoimposant-se un orde regular i productiu. Per tant, qualsevol inclinació cap a l’alegria, el joc, l’espontaneïtat o els plaers de l’experiència corporal es consideraran potencialment immorals. 

Totes aquestes idees es fusionaran en un nou sistema de valors explícits: l’ociositat és pecat i la productivitat és virtut. Dins la teologia calvinista, el guany es convertirà en símbol de l’èxit moral. Serà la prova de la salvació. Per a maximitzar el guany, s’animarà a les persones a què organitzin les seves vides entorn de la productivitat i aquells que es quedin enrere —durant la carrera per la productivitat o caiguin en la pobresa— seran marcats amb l’estigma del pecat. Aquesta nova ètica de disciplina i d’autodomini es convertirà en el centre de la cultura del capitalisme. 

La creació de nous monopolis

Fins aleshores, les expedicions comercials funcionaven a partir de petites flotes creades i controlades expressament per les monarquies. La major part de les vegades, l’empresa es constituïa per un sol viatge comercial i, al seu retorn, la petita flota es liquidava amb la finalitat de no assumir els costos de manteniment. Per tant, la inversió en aquestes empreses era costosíssima i resultava d’alt risc, no només pels perills habituals de la pirateria, les malalties i els naufragis, sinó també per les condicions del mercat d’espècies, on actuava una demanda inelàstica —poc sensible al canvi de preus— amb una oferta relativament elàstica —canvi de preus que feia augmentar l’oferta—, la qual cosa podia provocar que els preus caiguessin just en el moment equivocat i arruïnessin les perspectives de rendibilitat de l’empresa. 

Per tant, si l’expedició comercial tenia èxit, s’ha calculat que la rendibilitat estava a prop del 400% respecte a la inversió inicial, cosa que permetia a la Corona dinamitzar la seva economia. En canvi, si resultava un fracàs, era la mateixa Corona qui assumia les pèrdues i, en conseqüència, era la població qui acabava pagant el deute a través de la pujada d’impostos i la reducció de salaris, atès que la Monarquia gestionava la violència. 

Però a principis del XVII, a través de la formalització d’uns acords estables —coneguts com a càrtels— es va obtenir dels respectius governs d’Anglaterra i d’Holanda unes cartes de privilegi concedides a iniciatives privades del sector de les espècies per a comerciar amb les Índies Orientals. Amb la creació de la Companyia Britànica de les Índies Orientals i la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals es van posar en marxa uns mecanismes empresarials capaços de controlar l’oferta i minimitzar el risc en el comerç mundial de les espècies. 

La novetat rau en el procés fundacional d’ambdues companyies quan toparen amb la problemàtica del finançament. Donada l’envergadura i els alts costos associats, els fundadors de les companyies no van ser capaços de finançar la totalitat del cost del projecte, cosa que va provocar l’obligatorietat d’aconseguir finançament mitjançant la venda de part dels seus valors a mercaders i petits estalviadors, als quals van concedir-los una part dels futurs beneficis de les companyies a canvi. 

La borsa esdevé la clau del nou sistema

D’aquesta manera, tant la Companyia Britànica de les Índies Orientals com la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals seran les primeres empreses participades per accionistes, les quals cotitzaran a la borsa de valors de Londres i Amsterdam, respectivament. A partir d’aleshores, qualsevol empresa anglesa que cerqués finançament tindria la possibilitat de comerciar amb els seus propis valors. En menys de cent anys, més d’un centenar empreses angleses comercialitzaran els seus propis valors a la borsa de Londres. Per la seva part, qualsevol resident dins les Províncies Unides tindrà la possibilitat de registrar per escrit —en qualsevol de les 17 Cambres holandeses— la quantitat de diners que vulgui invertir en borsa. A principis del segle XIX, ambdues companyies repartiran dividends anuals per valor d’un 40% a tots els seus accionistes i seran les primeres companyies que publicaran els seus beneficis anualment.

Sustentats per la racionalitat metòdica pròpia del món protestant, tant anglesos com holandesos aconseguiran donar continuïtat comercial a aquelles companyies, que a la llarga es convertiran en veritables multinacionals durant quasi tres-cents anys, gràcies a la utilització de la borsa de valors com a mecanisme per a finançar les futures expansions comercials. D’aquesta manera, el nou sistema econòmic s’autoregularà de manera més dinàmica i eficient, a diferència de l’antic sistema centralitzat, el qual encara restarà plenament vigent. Els nous mecanismes financers i les contínues iniciatives privades esmicolaran en pocs anys els antics monopolis comercials controlats pels primers imperis colonials, els quals s’havien autolegitimat per dret de conquesta a través dels Tractats de Tordesillas, Saragossa i Cateau-Cambrésis. 

Les dues companyies s’estructuraran com una corporació moderna de la cadena de subministrament global integrada verticalment i dividida per un conglomerat d’empreses que les permetrà diversificar-se en múltiples activitats comercials i industrials, com ara el comerç internacional, la construcció naval i la producció i comercialització d’espècies. Les companyies adquiriran tal envergadura a principis del XIX que obtindran poders quasi governamentals sobre les seves colònies, com per exemple la capacitat de fer la guerra, empresonar i executar condemnats, negociar tractats, emetre moneda, disposar de bandera pròpia o conquerir nous territoris. El cas més extrem es donarà amb la Companyia Britànica de les Índies Orientals que governarà l’Índia fins a la seva dissolució —a finals del XIX— quan passarà directament a mans de la Corona britànica. 

Per tant, mai podrem entendre la revolució industrial anglesa de finals del segle XVIII, si ho deslliguem de la revolució financera iniciada a principis del segle XVII. A mesura que Anglaterra sigui capaç d’aconseguir més matèries primeres i més mercats es veurà abocada a mecanitzar tots els seus processos productius, a fi de satisfer la creixent demanda mundial. A mitjan segle XIX, arribarà a controlar el 30% dels mercats mundials, encara que això canviarà en finalitzar el segle quan li apareguin nous competidors.

Un sistema per a satisfer el benestar social

A diferència del mercantilisme, el capitalisme decidirà no consumir tots els seus béns, atès que s’organitzarà de manera racional i metòdica amb l’únic propòsit de produir, acumular i invertir els seus béns per produir-ne més i més. En aquest sentit, les decisions d’inversió de capital estaran determinades per les expectatives del benefici, per la qual cosa la rendibilitat del capital invertit tindrà un paper fonamental en qualsevol activitat econòmica. 

Els savis il·lustrats defensaven el capitalisme com l’únic sistema econòmic capaç de generar prou riquesa per a satisfer el benestar social, el qual només seria possible mantenir a condició que es generés un creixement econòmic continuat en la producció de béns i serveis. Així doncs, cobrir aquesta crucial necessitat social només serà possible si es dona una progressiva especialització en el treball o bé si es van adquirint noves habilitats per part d’individus, empreses, territoris o països. Però també caldrà mantenir inalterable i sense intromissions l’existència de la lliure competència —argumentada mitjançant la llei de l’oferta i la demanda— la qual requerirà una voluntat de voler fer-ho sense coercions ni fraus per part dels partícips durant les transaccions comercials.

Aquest innovador sistema econòmic implicarà una nova manera de fer que es fonamentarà sobre l’existència de tres axiomes claus: l’acumulació de capitals com a font per al desenvolupament econòmic, una aferrissada privatització dels mitjans productius i l’obligatorietat d’obtenir beneficis constants. Per tant, els teòrics del capitalisme seran coneixedors que el manteniment del nou sistema econòmic obligarà a cercar sistemàticament nous mercats i a crear noves dependències de consum cada vegada més agressives entre individus, empreses, territoris o països d’arreu del món.

La perversitat del sistema

Dins del mateix sistema s’hi amaga el detonant d’autodestrucció que s’activa quan un bé comença a pujar cada cop més de preu, empès per la idea que el seu valor mai no podrà caure. Existeixen pocs àmbits de l’activitat humana en què la memòria històrica compti tan poc com en el camp de les finances. 

Les crisis i les bombolles financeres s’han anat repetint —d’una manera més o menys cíclica— des que el 6 de febrer de 1637, la inversió en bulbs de tulipes a Holanda inflés els preus fins al punt que un bulb podia arribar a valer el mateix que una casa, o quan el 1720 l’Estat anglès es va dedicar a modificar fraudulentament el valor real de les accions de la Companyia dels Mars del Sud per col·locar-hi deute, cosa que els acabaria desencadenant una crisi de dimensions bíbliques dins la seva economia. 

Podran ser tulipes, participacions d’empreses públiques, deute d’un país que està creixent, inversions en ferrocarrils, accions d’empreses puntcom o actius financers complexos, però al final sempre hi haurà un detonant: una guerra, una fallida, un rumor o simplement algú més llest que provocarà que uns quants s’avancin i venguin els valors, i darrere d’ells ho intenti la resta sense aconseguir-ho. Això que actualment denominem “l’esclat de la bombolla”. Es contreu el crèdit, el flux de diners es paralitza, i allò que abans valia molt ara no val res. Comença la crisi. Cada cop més gran, més expansiva i molt més contagiosa.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!