Els Tres Reis: arqueologia d’un miratge útil

Si avui parlem dels Tres Reis com qui parla de parents llunyans, és perquè fa gairebé dos mil anys que Europa necessita creure en visitants que vinguin de més enllà del mapa. A partir d’un relat breu i poc detallat —quatre línies a l’Evangeli de Mateu— la tradició ha edificat una de les ficcions més duradores de la nostra cultura: tres figures exòtiques, coronades, que travessen deserts per homenatjar un infant anònim en un racó marginal de Judea.

El sorprenent no és que aquest relat persistís, sinó allò que revela la seva persistència. Cada generació ha reescrit els Reis d’Orient per respondre a les seves pròpies pors i desitjos. A l’Antiguitat tardana, eren astròlegs perses; a l’edat mitjana, reis feudals; a la Modernitat, bons salvadors que portaven regals. Sempre el mateix esquema: projectar fora allò que no entenem dins.

El que rarament recordem és que, en temps de Jesús, “Orient” no era pas un punt cardinal sinó un imaginari moral. L’imperi romà havia heretat dels grecs la convicció que els secrets més antics —la ciència, la màgia, la saviesa— provenien d’aquells territoris on el sol s’aixeca. L’Orient servia, doncs, com a escenari mental per col·locar-hi els coneixements que Europa encara no s’atrevia a anomenar propis. Era un lloc segur on situar la saviesa sense haver de confrontar la ignorància local.

D’aquí que el relat dels mags funcionés com una mena de frontera simbòlica entre allò que Europa volia ser i allò que encara no podia assumir. Tant si venien de Pèrsia, d’Aràbia o de l’Índia, aportaven una autoritat externa que permetia validar un naixement que, a ulls romans, no tenia cap rellevància. És significatiu que Mateu gairebé no descrigui el paisatge ni la ruta: no li cal. L’Orient no és un itinerari, és una justificació. Un marc conceptual que permet que un infant desconegut quedi immediatament inscrit dins la geopolítica de la transcendència.

Umberto Eco —a Baudolino— ho havia intuït amb aquell humor que dissecciona mites sense trencar-los: les societats no inventen només relats, sinó que inventen geografies que els facin versemblants. I potser per això els Tres Reis continuen caminant: perquè encara busquem un Orient que ens expliqui què ens falta a Occident.

Una història improbable amb funció precisa

El relat tradicional ens diu que els Tres Reis són tres, que són reis i que venen d’Orient. La història, en canvi, camina per un terreny més pedregós. La font original de Mateu és d’una austeritat reveladora: no parla de reis, no fixa cap número i tampoc no identifica cap origen geogràfic concret. 

Ha estat la tradició posterior qui ha projectat una exuberància iconogràfica que diu més de les necessitats polítiques i culturals de cada moment que no pas dels fets. El cristianisme naixent tenia més a guanyar amb un relat flexible que no pas amb una crònica precisa. La imprecisió era una oportunitat: permetia adaptar el mite als públics i, sobretot, als poders. 

Els primers testimonis cristians oscil·len entre dos, quatre o dotze mags, segons la comunitat i el calendari litúrgic. El “tres” emergeix al segle III com una solució narrativa elegant: tres regals, tres figures, tres continents. El número no explica el passat; ordena l’imaginari. Fins i tot la simbologia teològica —or per la reialesa, encens per la divinitat, mirra per la mort futura— s’hi incorpora més tard, quan la litúrgia necessita un guió estable. El relat, doncs, no és memòria: és arquitectura.

Quan Mateu diu “magoi”, parla de savis-sacerdots de tradició irànica, figures que combinaven astrologia, ritual i coneixement natural. Però la cultura medieval —sobretot a partir de l’època carolíngia— els eleva a la categoria de reis. Quina casualitat que passi just quan les monarquies necessiten legitimar el seu poder amb precedents bíblics. Convertir mags en reis permetia als carolingis establir un paral·lelisme útil: si fins i tot els monarques de terres llunyanes es prosternen davant el Crist, qualsevol rei cristià podia presentar-se com a continuador natural d’aquest gest fundacional. La fe esdevenia una còpia en blanc per a l’ordre polític.

No venien d’Orient: venien d’una idea de l’Orient. La geografia aquí és secundària: Pèrsia, Aràbia, Etiòpia, l’Índia… cada segle ha triat el seu mapa. A l’edat mitjana, els tres continents coneguts —Europa, Àsia, Àfrica— s’havien de reflectir en tres personatges, convertits així en símbols d’universalitat. Una invenció brillant que transforma la història en un al·legat: “tota la humanitat reconeix la veritat del Crist”. Però aquesta universalitat imaginada revela un mecanisme encara més profund: Europa sempre ha projectat el que necessita confirmar cap a aquest Orient moral, tan llunyà que ningú no en pot discutir els detalls.

El que resulta realment original —si llegim la tradició com un palimpsest— és que el relat dels mags no funciona com una escena de devoció, sinó com una crítica dissimulada a la ceguesa del poder. Herodes, a pocs quilòmetres del naixement, no sap res del que passa; uns estrangers, en canvi, ho han descobert llegint les estrelles. És un sarcasme polític antic: el poder local, obsessionat amb conservar-se, és incapaç de reconèixer allò que neix a la vora. Els mags busquen un rei i troben un infant; Herodes busca un infant i només reconeix una amenaça. Tot plegat és més que teologia: és diagnòstic.

Aquest desplaçament irònic —els poderosos que no saben, els estrangers que entenen— dota la història d’una profunditat inesperada. Els mags no arriben per confirmar un miracle, sinó per corregir una percepció errònia del món. I és, potser, aquesta funció crítica —més que no pas la seva aparença exòtica— el que ha mantingut viu el relat: la idea que la veritat arriba sovint de fora perquè dins som massa dependents de les nostres pròpies pors.

Allò que busquem i allò que no sabríem veure

Potser el més fascinant dels Tres Reis no és la seva arribada, sinó la incapacitat contemporània d’entendre què buscaven realment. El relat insisteix en una estrella, com si la veritat necessités sempre una llum exterior per fer-se visible. Però la paradoxa és que, quan els mags finalment arriben a Betlem, allò que troben no és una epifania resplendent, sinó un infant vulnerable i una família que intenta sobreviure enmig d’un ordre polític hostil. Els estrangers veuen la promesa; els habitants del lloc, només la precarietat. És un mecanisme universal: l’esperança necessita sovint ulls de fora, perquè els de dins estan massa contaminats per la necessitat de seguretat.

Aquesta història, llegida amb mirada llarga, incòmoda perquè trenca el mite de la clarividència del poder. Herodes consulta els seus savis i només obté por; els mags consulten els astres i hi troben sentit. És un xoc de cosmologies: el poder llegeix el món per defensar-se, mentre el savi el llegeix per comprendre’l. I aquí el relat esdevé actual sense forçar-lo: en un temps que confon informació amb criteri, les societats tornen a sospitar de qualsevol veritat que no confirmi les seves inèrcies. L’estrella, avui, no és símbol religiós, sinó recordatori incòmode: la llum no diu el que volem sentir; diu el que no sabem interpretar.

El miracle dels mags no és la seva arribada, sinó la seva capacitat d’ignorar el soroll del món i seguir una intuïció. Mentre Herodes converteix cada rumor en amenaça, ells transformen una llum fugaç en orientació vital. Potser per això la tradició els ha convertit en figures bondadoses: necessitem creure que encara hi ha humans capaços de llegir el cel sense convertir-lo en instrument de poder. Però el subtext és més incisiu: els mags no actuen per fe, sinó per consciència. I aquesta distinció moral, tan fràgil i tan actual, manté el relat en tensió.

Al capdavall, la història dels Reis ens ensenya que allò que busquem sovint no és allò que trobaríem si sabéssim mirar. Que la veritat no és mai espectacular: és discreta i incòmoda. Que el poder prefereix interpretar abans que entendre. I que la saviesa no consisteix a seguir una estrella, sinó a saber què fer quan la llum ja no hi és.

Perquè, si alguna cosa ens recorden els mags, és que el camí de la veritat és curt quan hi ha llum, però etern quan tenim por.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Diuen que la Constitució del 78 és el pilar de la democràcia espanyola. Potser ho és, però també és el seu cinturó de castedat. Tot el que pretén respirar fora del centre és reprimit en nom de la unitat. Allò que es va redactar per garantir l’autonomia ha acabat convertint-se en un mecanisme de submissió, un text que confon lleialtat amb obediència i convivència amb silenci.

Quan l’actual president de la Junta de Comunitats de Castella-la Manxa, el Sr. Emiliano García-Page va afirmar que “tots els diners dels catalans són nostres”, no feia una “boutade electoral”, sinó que estava pronunciant —sense filtres— la veritat més profunda d’un sistema dissenyat per convertir la solidaritat en apropiació. Des de la centralització borbònica del segle XVIII fins al règim constitucional del 1978, Espanya ha construït un model que confon unitat amb submissió i que troba a Madrid el seu centre gravitatori. Allò que històricament era una necessitat administrativa s’ha convertit avui en una forma de dominació econòmica i simbòlica.

Mentre la capital es proclama motor del progrés, la realitat és més prosaica, perquè Madrid no genera riquesa, sinó que l’absorbeix. El seu “miracle madrileny” és el resultat d’una arquitectura fiscal i jurídica feta per concentrar poder i renda, ofegant els territoris productius que sostenen el país.

El vincle directe amb la “España vaciada”

Segons l’Agència Tributària, Madrid aportava el 19,5 % del PIB estatal el 2023, però declarava el 24 % de les rendes més altes. La diferència no és productivitat, sinó absorció: la riquesa neix a la perifèria —Catalunya, País Valencià i Balears— i es declara al centre. L’Estat ha bastit un model radial en què tot —empreses, institucions, mitjans i esport— orbita al voltant d’un sol nucli, mentre el territori s’esllangueix.

Amb la bonificació del 100 % de l’Impost de Patrimoni i Successions i una fiscalitat a mida per a les grans fortunes, Madrid ha creat un paradís fiscal interior dins del mateix Estat. Més de 25.000 contribuents d’alt patrimoni hi han fixat residència en l’última dècada. El capital s’hi refugia, la perifèria s’esgota i l’Estat observa satisfet, perquè aquest desequilibri li és funcional.

Aquesta concentració de riquesa al centre no només empobreix els territoris productius, sinó que accelera el buidatge de bona part del país. Les zones rurals i industrials, privades d’inversió i activitat econòmica, pateixen un èxode constant de població jove i una dependència creixent de subvencions. L’anomenada “España vaciada” no és un fenomen natural ni demogràfic, sinó la conseqüència directa d’un Estat que xucla recursos, talent i oportunitats cap a Madrid.

Aquesta competència deslleial no es corregeix, sinó que s’estimula i s’impulsa. La suposada solidaritat constitucional és, en realitat, un mecanisme d’espoli legalitzat per tot el territori. I quan algun territori denuncia l’abús, ràpidament se’l titlla d’insolidari. Per tant, la paradoxa de tot plegat és massa completa, perquè qui sosté l’Estat és acusat de voler trencar-lo.

La densitat com a estratègia de dominació

La demografia —de fet— n’ha estat la primera conseqüència visible. A partir del 1950, la Meseta va començar a buidar-se de manera sostinguda, empesa per la necessitat d’alimentar a Madrid amb una gran quantitat de capital humà.

Aquest flux intern de població no va ser espontani, ja que responia a una estratègia d’Estat per reforçar el centre polític i administratiu. Madrid no va créixer per ser el motor econòmic del país, sinó per esdevenir-ne la seu de poder.

Aquesta concentració massiva va transformar la ciutat en un ecosistema de funcionaris, gestors, servidors públics i comissionistes, més que no pas de productors o innovadors o de start-ups. No és casualitat geogràfica, sinó el resultat d’un projecte polític de densitat de població, perquè allà on s’acumula població, s’acumula representació; i on hi ha representació, hi ha legitimitat.

La majoria parlamentària que garanteix aquest statu quo no és fruit de l’atzar. El 45 % dels escons del Congrés es reparteixen entre Madrid i les dues Mesetes, una configuració que converteix la concentració demogràfica en hegemonia política permanent. La Llei Electoral, dissenyada per sobreponderar la província com a unitat de representació, assegura que el centre governi fins i tot quan no té majoria social.

D’aquesta manera, la creació del bipartidisme —PSOE i PP— ha permès actuar com les dues cares d’un mateix règim, alternant-se en el poder sense alterar-ne el fonament. Així, Madrid no només s’ha blindat amb la llei i amb els vots, sinó també amb la moral del poder, sota aquella convicció tan arrelada que tot el que és central és racional, i tot el que és perifèric és sospitós.

Amb el temps, aquesta demografia induïda i aquesta sobreponderació electoral han esdevingut la base material i simbòlica del poder central. Quan arriba la democràcia, Madrid ja concentra prou pes electoral per condicionar qualsevol majoria. L’equilibri territorial deixa de ser un objectiu per convertir-se en una anomalia estadística. A partir d’aleshores, la concentració s’interpreta com a “eficiència” i el buidatge de la perifèria com una conseqüència natural del mercat.

Però en realitat, també en aquest aspecte demogràfic s’ha seguit la mateixa lògica de sempre, on la dependència esdevé el mètode de cohesió. Per tant, el centre creix a costa de la perifèria, i la perifèria es manté fidel perquè depèn de les transferències, dels contractes o de la presència institucional. I com en tota estructura històrica de dominació, la corrupció hi actua com un mecanisme de pau social, la qual compensa greuges, compra lleialtats i evita reformes que podrien desfer el sistema.

Així, la política demogràfica, l’economia radial i la corrupció estructural formen un únic engranatge. El poder no només s’exerceix des del centre, sinó que es fabrica des del centre, amb població, recursos i narratives posades al servei d’una mateixa finalitat —mantenir la unitat per mitjà de la dependència.

La corrupció com a argamassa

Cap estructura es manté sense ciment, i a Espanya aquest ciment és la corrupció. No és un vici modern, sinó una herència orgànica. Ja a les corts lleoneses del segle XI, el favor era la moneda de governar: la burocràcia servia per concedir, no pas per administrar. En aquest context, tant amb els Àustries com després amb els Borbons, aquest sistema cortesà es va amplificar i millorar, per esdevenir un mètode incrustat dins les entranyes de l’Estat. Quan Espanya encara no ho era —quan només era un mosaic de regnes governats des del centre —a través del projecte fallit de la Monarquia Hispànica— la gràcia substituïa el dret, i la lleialtat política passava per l’obediència econòmica.

Per tant, aquest patró no es va ni s’ha trencat mai, simplement s’ha modernitzat. Allà on abans hi havia mercès reials, avui hi ha contractes públics; on hi havia virreis, ara hi ha delegacions de govern; i on hi havia clienteles, ara hi ha partits. La corrupció actua com a continuïtat històrica del poder personalista, l’argamassa invisible que uneix les elits centrals amb les perifèries obedients.

I quan l’obediència falla, el mecanisme és l’endeutament. Provocar el deute és la forma moderna de sotmetre el territori. Les autonomies, mancats de sobirania fiscal i obligades a finançar serveis essencials amb recursos insuficients, es veuen abocades a recórrer a instruments com el Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA), un mecanisme dissenyat pel Ministeri d’Hisenda per proveir liquiditat… però a canvi d’una dependència estructural.

A través del FLA, allò que abans els havia negat en finançament —imposant condicions i controls—, ara transformen el deute en submissió política. Aquest mecanisme converteix la necessitat financera en dependència institucional, i la dependència, en lleialtat forçada. Així, l’espoli i l’endeutament funcionen com dues cares de la mateixa moneda, una moneda que sempre cau de cara per al centre i de creu per a la perifèria.

La llei com a escut

El fonament d’aquesta arquitectura no és econòmic, sinó jurídic. La Constitució del 1978, presentada com un pacte de convivència, va consagrar la unitat d’Espanya com a principi dogmàtic.

En aquest sentit, l’article 2 defineix Espanya com a “indissoluble”; l’article 138 promet “l’equilibri econòmic entre territoris”, però no fixa cap instrument per assegurar-lo; i l’article 156 reconeix l’autonomia financera de les comunitats, sempre que no es qüestioni la unitat. El resultat és un dret constitucional al centralisme, en què qualsevol descentralització efectiva es percep com una concessió, no com un dret.

La mateixa estructura jurídica reforça aquesta asimetria. L’Estat manté competències “bàsiques” en gairebé tots els àmbits —sanitat, educació, energia, fiscalitat— a través del que el Tribunal Constitucional anomena “principi d’igualtat bàsica dels espanyols”. Aquest principi, aparentment neutre, permet recentralitzar competències sempre que el govern central consideri que cal “garantir la cohesió nacional” o “evitar desigualtats territorials”. És el mecanisme jurídic que fa possible que l’Estat decideixi sobre impostos, infraestructures o recursos naturals que, en altres països federals, serien competència pròpia dels territoris. 

El sistema de finançament autonòmic n’és un exemple paradigmàtic: les comunitats recapten una part limitada dels impostos, però depenen de transferències anuals que el Ministeri d’Hisenda pot ajustar discrecionalment. Això genera una dependència estructural que transforma el principi d’autonomia en una ficció administrativa. 

I en aquest engranatge legal i financer, els bancs juguen un paper essencial. Entitats com La Caixa o el Banc Sabadell —originàriament nascudes per canalitzar l’estalvi i el crèdit productiu del teixit català— han acabat actuant com peons estructurals del sistema centralista. No per ideologia, sinó per necessitat de supervivència dins un marc regulador, fiscal i polític que recompensa la submissió i castiga la dissidència. 

El trasllat de seus socials després del referèndum del 2017 n’és la prova més evident: una operació jurídica presentada com a “decisió empresarial”, però que responia a una pressió política explícita de l’Estat i del Banc d’Espanya, decidida a utilitzar la por financera com a eina de control territorial.

Així, les mateixes entitats que van néixer per donar suport a l’economia productiva catalana s’han convertit en garants de l’statu quo, assegurant que els fluxos de crèdit i inversió continuïn passant pel centre i que l’estructura de dependència no es trenqui. 

D’aquesta manera, Madrid pot actuar com a paradís fiscal, aplicant bonificacions i rebaixes d’impostos que atrauen capitals, mentre Catalunya o el País Valencià no poden gestionar íntegrament els seus propis recursos sense ser acusats de trencar la unitat d’Espanya. Aleshores, el missatge és clar: la llibertat econòmica del centre és “eficiència”; la dels altres, “insolidaritat”. 

La llei s’erigeix així en l’escut del privilegi, transformant la desigualtat en norma i la dissidència en delicte moral. D’aquesta manera, permet el centralisme no defensar-se amb l’exèrcit, sinó que per mitjà de codis legals, bancs dòcils i institucions econòmiques disciplinades que fan del poder una qüestió de dret, i del dret, una eina de control.

Quan el territori qüestiona el sistema

El moviment independentista català no va ser —com es va voler presentar— un deliri identitari, sinó una reacció política davant un sistema econòmic i institucional insostenible. Durant dècades, Catalunya havia confiat en la idea que l’autogovern podia coexistir amb la lleialtat constitucional, però la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 contra l’Estatut d’Autonomia va trencar definitivament aquesta ficció.

Quan l’Estat va declarar inconstitucionals articles aprovats en referèndum i ratificats pel Congrés, va deixar clar que l’autonomia tenia límits de cartró: l’autogovern existia només mentre no posés en qüestió el centre. La demanda d’un finançament just no era només una qüestió comptable; era, en realitat, una denúncia del model extractiu que alimenta el cor de l’Estat amb els recursos de tot el llevant peninsular.

Perquè en el centre del debat econòmic hi van aparèixer les balances fiscals, el dèficit d’inversions, les infraestructures radials, cosa que va desembocar en un qüestionament de sobirania política, perquè evidenciava que la dependència financera és el veritable mecanisme de submissió.

El Procés del 2017 va posar en evidència que el centralisme no és una disfunció del sistema, sinó la seva essència fundacional. Quan una part del territori va gosar posar-ho en qüestió, l’Estat va respondre no amb diàleg, sinó amb represàlia institucional i mobilització judicial. En aquella resposta, la monarquia borbònica hi va jugar un paper especialment actiu, convertint-se en garant simbòlic del vell ordre.

Amb l’aplicació de l’article 155, la intervenció de la Generalitat i la persecució penal de líders polítics i civils van mostrar la crua realitat: la Constitució no és un marc de convivència, sinó un contracte de submissió que s’activa quan algú en prova els límits.

Per aquest motiu, el suposat “Nou Finançament Singular” que avui el PSOE i la seva filial pregonen als quatre vents, oferint-li a Catalunya, és una absoluta contradicció en tots els seus termes. Perquè si fos realment singular, trencaria la uniformitat fiscal que garanteix el poder del centre i implosionaria l’edifici constitucional sobre el qual es construeix el règim del 78.

El sistema no pot reformar-se sense destruir-se, perquè la seva fortalesa és la seva rigidesa. Aquest sistema va ser creat per viure de la centralització, i la centralització és incompatible amb la llibertat econòmica dels territoris.

Darrere del miratge del 78

Com ja advertia Montesquieu, “quan el poder es concentra, la llibertat s’esvaeix”. Espanya ha convertit aquesta màxima en programa d’Estat. Madrid actua com una metròpoli interior que governa per atracció i dependència: fiscal, mediàtica, política i esportiva. La corrupció engreixa els engranatges, la llei en consagra la legitimitat i la demografia en garanteix la continuïtat.

Per això, parlar de finançament singular és, avui, un oxímoron: cap singularitat és possible dins d’un sistema dissenyat per anul·lar-la. El centralisme madrileny no és una patologia, sinó que és el cor mateix del règim.

I mentre la riquesa continuï viatjant del llevant peninsular cap al centre, Espanya continuarà essent un Estat de dependències amb aparença de democràcia. El veritable miracle no és Madrid: és que el país encara aguanti. Perquè —com sempre— el poder no resideix on es treballa, sinó on s’arbitra la distribució del mèrit. Potser la pregunta no és si Espanya pot canviar, sinó si realment vol fer-ho.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Des de fa temps, la història ens retorna a un vell debat encara no resolt: què és ben bé Espanya? Una pregunta difícil que han hagut d’afrontar un grapat de generacions. Pel camí hi ha hagut tota meva de debats, promeses, triomfs i derrotes. I, malgrat tot, encara estem lluny de trobar una resposta. 

Després de la llarga nit franquista, a Espanya se li van plantejar nous reptes a partir de 1975. L’Estat havia de trobar l’equilibri entre la reforma que proposava el govern franquista i la ruptura que demanava part de l’oposició. La solució pactada va ser la de transitar plegats cap a un nou règim fonamentat en una nova Carta Magna. La Constitució espanyola de 1978 es va dividir en deu títols i 169 articles. Al text, el terme “nació” apareix tan sols en dues ocasions, mentre que el terme “Estat” conté 90 entrades.

La primera i més important menció a la “nació” és la que obre el Preàmbul. “La nació espanyola, desitjant establir la justícia, la llibertat i la seguretat i promoure el bé de tots els que la integren, fent ús de la seva sobirania…”, comença el text fundacional, tal com si la mateixa nació redactés el que s’hi llegirà. Més endavant, aquesta “nació” autoproclamada expressa la voluntat de “constituir-se en un Estat social i democràtic de dret”, el qual desplegarà tots els seus òrgans i funcions. 

La “nació”, objecte de litigi

Segons sembla, l’al·lusió a “els que la integren” es refereix als individus. En efecte, l’article 2 fonamenta la Constitució en “la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, la qual “reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”. Justament aquest article és objecte de continu litigi. 

Aquest famós article 2, en realitat, sembla que ens està dient que no són els individus els qui decideixen o desitgen una cosa, sinó que és la nació. Perquè la nació és qui ostenta la sobirania, no el poble. I qui anuncia aquesta proclamació de la sobirania tampoc és el poble, sinó que està personificada en la figura del Rei d’Espanya. Per tant, tot allò que integra la nació resulta confús.

El regne de les “nacionalitats”

Certament, l’al·lusió a les nacionalitats i a les regions apunta a la vella idea de la divisió territorial del regne. Aquesta paraula —“regne”— no s’esmenta enlloc a la Constitució. Cosa estranya, atès que Espanya es configura, en la seva forma, com a regne. Regne d’Espanya, en singular. Però aleshores, què són les nacionalitats? Què amaga el terme per referir-se a aquestes entitats orgàniques etnoculturals?

Sembla evident que es tracta d’un expedient púdic per al·ludir, sense anomenar-los, als antics regnes d’Hispània, a part de Castella, formats per: Catalunya, València, Mallorca, Aragó, Navarra, Galícia, el País Basc, Andalusia (i Portugal). Per tant, quin és el sentit i quina és la funció de les nacionalitats i de les regions? Impossible saber-ho, ja que aquests conceptes no tornen a aparèixer en tot el redactat de la Constitució.

Tot gira entorn de la “reconquesta”

Contra el discurs repetit com un mantra dins del sistema escolar franquista, l’aprenentatge d’Espanya es va articular en funció del concepte de “reconquesta”. Es tracta d’un terme historiogràfic —emprat encara en els currículums de secundària de Castella— que descriu el procés de recuperació del món feudal per sobre del món musulmà i jueu, perquè s’entén que els musulmans no eren els legítims propietaris de la geografia hispànica…

Aquest procés va arrencar poc després de l’arribada dels àrabs a la península Ibèrica al segle VIII i va finalitzar amb els Reis Catòlics al segle XV, els quals acabarien unificant “Espanya” com un Estat integral. Aquesta Reconquesta acabaria forjant “l’esperit espanyol”. O sigui, arguments històrics per justificar el nacionalcatolicisme imposat després de la Guerra Civil.

Tanmateix, no sembla que hagi existit mai ‘de facto’ una “nació espanyola”, és a dir, integradora de nacionalitats i regions, com ens vol fer creure la Constitució actual. Ni tan sols és segur que s’hagi consolidat mai com a Estat-nació, en el sentit modern. Ho veiem a continuació!

De la confederació a l’absolutisme

L’Estat dinàstic, iniciat pels Reis Catòlics, com hem dit, va acabar esdevenint un Estat absolutista. Abans de ser-ho, havia hagut de restringir el poder de la noblesa, forçar l’adscripció a la religió catòlica i cohesionar tot el poder en una devoció lleial al Rei. En contra del que pensen alguns, la llengua va restar al marge d’aquest esquema de poder. Per tant, no va ser mai un element unificador fins a principis del XVIII, encara que el franquisme intentés falsejar la història una vegada més.

El poder es va anar organitzant al voltant de cinc Consells d’Estat: Castella, Aragó, Itàlia, els Països Baixos, Portugal (1580-1640) i les Índies Occidentals. Per tant, els diferents territoris que configuraven la geografia de la Corona d’Hispaniae —plural d’Hispània— mantenien l’administració, la moneda i les lleis pròpies. En aquest sentit, es tractaria d’una mena confederació de nacionalitats, les quals conservaven les seves peculiaritats, furs i tradicions.

El predomini de Castella (que aglutinava Galícia, Astúries i Lleó) sobre els altres regnes existents de la península Ibèrica cada vegada va ser més evident, per extensió i població i, sobretot, després d’incorporar les Índies Occidentals al regne castellà, que ho va fer a títol de “descobriment”, amb tot el que va significar. D’aquesta manera, la progressiva translació de l’economia del mediterrani cap a l’atlàntic va comportar un canvi de paradigma en les relacions entre els diferents territoris que configuraven la Corona Hispànica.

Aquesta pluralitat, no sense sobresalts, va anar derivant cap a una major centralització del poder. Però el salt definitiu va ser després de la guerra de Successió i la subsegüent entronització de la dinastia borbònica al tron castellà. Entre 1707 i 1716, el nou rei Felip V va anar promulgant els coneguts Decrets de Nova Planta pels diferents territoris de la corona d’Aragó com a càstig per la seva rebel·lió i com a dret de conquesta. En canvi, aquesta pèrdua d’autonomia no va afectar mai ni Navarra ni les Províncies Basques, atès que aquests territoris havien estat fidels a la causa borbònica.

Va ser llavors quan Castella es va transformar en l’Espanya borbònica: una monarquia absoluta i fortament centralitzada. Prova d’aquest procés, Felip V escrivia el 1717: “He jutjat per convenient […] reduir tots els meus Regnes d’Espanya a la uniformitat d’unes mateixes lleis, usos, costums i tribunals, governant-se tots igualment per les lleis de Castella”. Així, com a resultat d’una repressió i per dret de conquesta, una Espanya castellanitzada per força es comença a configurar com un modern Estat (d’importació francesa) nacional (d’exportació castellana). Naturalment, la il·lusió va durar ben poc.

La il·lusió fallida de la “república federativa”

L’il·lustrat i escriptor José Marchena (1769-1821), exiliat a Baiona per escapar de la Inquisició, va escriure el 1792 un revelador informe per Jacques Pierre Brissot, un girondí i ministre d’assumptes exteriors de la República Francesa, sobre les dificultats d’implantar a Espanya una constitució semblant a la francesa del 1791. Les seves paraules són força reveladores: “França ha adoptat ara una constitució que fa d’aquesta vasta nació una república unida i indivisible. Però a Espanya, les diverses províncies de les quals tenen costums i usos molt diferents i a la qual s’hi ha d’unir Portugal, només hauria de poder-se formar una república federativa”.

En un sentit similar, el 1808, a Cadis, el cèlebre polític gironí, Antoni de Campmany va escriure, tot just començada la Guerra del Francès, en la famosa publicació ‘El Sentinella’: “… A França, doncs, no hi ha províncies ni nacions; no hi ha Provença ni provençals; ni Normandia ni normands. Tots s’esborraren del mapa dels seus territoris i fins i tot els seus noms […]. Tots es diuen francesos”. I més endavant detalla: “Llavors, què seria ja dels espanyols si no hi hagués hagut Aragonesos, Valencians, Murcians, Andalusos, Asturians, Gallecs, Extremenys, Catalans, Castellans? Cadascun d’aquests noms inflama l’orgull d’aquestes petites nacions, les quals configuren la gran nació”.

Dècada rere dècada, de les nou constitucions espanyoles redactades durant l’edat contemporània (1812-1978), totes tenen en comú —amb petits matisos—, una mateixa afirmació: són una constitució de la monarquia i de confessió catòlica, la religió del Rei i de la nació. Per tant, la unitat de la nació és la unitat de la monarquia.

Existeix, doncs, una nació de nacions?

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Quan Europa va emergir del caos de la Guerra dels Trenta Anys, a mitjan segle XVII, va decidir reordenar-se. Amb la Pau de Westfàlia (1648) i, poc després, el Tractat dels Pirineus (1659), el continent va consagrar una nova arquitectura política: cada rei regnaria dins del seu territori, i aquest quedaria tancat per una frontera jurídica. D’aquella operació de redisseny territorial en va néixer un món nou —el dels estats nació—, un invent jurídic que convertiria la geografia en propietat i la diversitat en sospita.

Durant segles, aquest sistema ha funcionat amb una eficiència tant brutal com sòlida, donant lloc a exèrcits regulars, monedes estables i burocràcies capaces de controlar el territori amb la mateixa fredor amb què traçaven els mapes. La frontera va deixar de ser una zona d’intercanvi per convertir-se en una línia de separació. I amb ella, Europa es va creure immortal. 

Però el temps desgasta totes les geometries. En ple segle XXI, les línies traçades a Westfàlia s’han començat a fondre, com si les fronteres del mapa polític europeu fossin de cera. Això ha permès que el capital circuli sense adreça, que les empreses operin sense pàtria i que les persones es moguin més per necessitat que no pas per vocació. En aquest nou escenari, el vell estat nació s’assembla cada cop més a una fortalesa buida: perfecta en la forma, però buit en el contingut. De fet, sembla que tornem a trobar-nos davant “La muntanya màgica” de Thomas Mann (1924), on l’autor va retratar brillantment els anys vint com una Europa reclosa, malalta i fascinada per la seva pròpia febre.

La fractura interior

L’Europa d’avui pateix una crisi que no és moral, sinó demogràfica i territorial. Les seves societats envelleixen a un ritme vertiginós, fet que provoca que els seus espais interiors es dilueixin progressivament i que el sistema de benestar —construït sobre la premissa d’una població activa abundant— només es pugui mantenir gràcies a l’entrada massiva de capital humà. 

El fet que cada any arribin centenars de milers de treballadors d’orígens diversos, que —com els bàrbars del segle IV— no venen a destruir sinó a sostenir el sistema, evitant el col·lapse. Aquest nou capital humà aporta la força laboral necessària, contribueix netament en la fiscalitat i possibilita que les cotitzacions socials continuïn alimentant els nostres serveis públics. Sense ells, la roda del benestar s’aturaria en sec, cosa que acceleraria la decadència d’Europa. 

Però Europa encara no ha entès que, com la Roma al segle V, només podrà sobreviure si és capaç de transformar la seva estructura política la qual integri de forma orgànica tot aquest capital humà.

Encara que aquesta crisi de població se li superposa a una altra de caràcter geogràfic. El mapa nocturn del continent mostra una Europa litoral il·luminada i un immens interior fosc. Les grans metròpolis —Londres, París, Barcelona, Milà, Madrid, Berlín— concentren la riquesa i el poder, mentre vastes àrees rurals es despoblen fins a convertir-se en deserts humans. És la nova frontera invisible que s’està configurant, on les divisions ja no són entre estats, sinó entre territoris útils i territoris abandonats. 

Els estats nació, nascuts per defensar la seva unitat, es troben ara dividits per dins. L’equilibri fiscal, la redistribució i la cohesió territorial que sostenien el pacte social s’han esquerdat. El sud paga la demografia del nord; l’oest viu del treball de l’est; el centre concentra allò que les perifèries produeixen. El resultat és un sistema desequilibrat que recorda el baix Imperi Romà: burocràtic, endeutat i dependent de fluxos humans que ja no pot controlar ni comprendre. 

De fet, aquest és el model d’Estat que el colonialisme del segle XVIII —francès, anglès o holandès— va exportar arreu del món. El mateix que, amb una arrogància supremacista, va dibuixar línies sobre mapes buits i va imposar per la força de les armes el principi de sobirania territorial com a fórmula universal, desvestida de qualsevol arrelament local. D’aquesta manera, les potències europees van projectar sobre Àfrica, Àsia i Amèrica el seu somni d’ordre racional mitjançant la creació de fronteres rectes, traçades amb escaire sobre deserts, selves o muntanyes desconegudes, encara que això suposés separar pobles que compartien llengua, cultura i economia, o ajuntar-los amb enemics històrics sota una mateixa bandera. 

El resultat va ser una geografia artificial, construïda sobre una arquitectura d’Estat sense fonament social. I quan aquelles colònies van assolir la seva independència, ho van fer sota una herència enverinada: l’estat nació havia estat un model imposat, però sense una societat que el sostingués. Les guerres civils, els genocidis i les fronteres absurdes del segle XX en són la factura. 

Perquè Europa, en voler civilitzar el món, va acabar universalitzant els seus propis errors. I potser ara, davant la seva pròpia crisi interna, el Vell Continent comença a comprendre que aquell patró de frontera rígida i identitat única no era una veritat històrica, sinó una anomalia del seu passat.

El futur passa pel limes

Durant el Baix Imperi, quan Roma va començar a esfondrar-se sota el seu propi pes, els pobles germànics van travessar el limes no pas per destruir l’Imperi, sinó per formar-ne part. Volien ser romans i, contràriament al que sovint es creu, la seva aportació —de mà d’obra, soldats, agricultors i tributs— va ser cabdal per mantenir viu el sistema. A partir d’aquell moment, aquest nou capital humà va permetre continuar roturant terres i mantenir en funcionament l’Estat.

Avui, la història sembla tornar sobre les mateixes passes. L’Europa que va inventar el concepte d’estat nació veu com el seu model s’esgota i, alhora, com noves poblacions n’alimenten la continuïtat. En el fons, és el mateix procés que ja va experimentar el Vell Continent en el passat, quan va necessitar aquells “bàrbars” per poder continuar essent.

Potser aquest fet provocarà que entrem en una nova Antiguitat tardana, una mena de moment de transició en què la sobirania ja no es mesurarà pel control d’un territori, sinó per la capacitat d’ordenar els fluxos que el travessen —capitals, persones, dades o idees. I l’Estat que no ho entengui i s’enroqui, segurament estarà condemnat a diluir-se.

El Mediterrani una vegada més, que un dia fou el cor econòmic del món, torna a tenir la clau del futur. És el lloc on es troben les dues meitats del vell sistema: el nord que envelleix i el sud que creix. Si Europa vol renéixer, haurà de tornar a mirar cap al Mare Nostrum i entendre que la seva supervivència depèn de la permeabilitat d’allò que la modernitat va voler transformar en impermeable.

Quan una civilització entra en decadència, la història li ofereix dues opcions: optar per alçar murs o obrir ponts. Roma va sobreviure mentre va saber integrar, i va desaparèixer just en el moment que va començar a excloure. Malgrat tot, Europa encara és a temps de redreçar la situació. Potser el final de l’estat nació no serà un col·lapse, sinó un retorn: aquell en què la geografia actua com a veritat i la història, com a advertiment.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Al llarg de la història, el concepte de frontera ha estat objecte de múltiples interpretacions. Per als romans, la frontera o limes era concebuda com una zona d’influència i control, més que no pas com una línia fixa. En canvi, en el món medieval, la frontera —coneguda com a marca o extremadura— era un espai dinàmic, flexible i sovint carregat d’oportunitats comercials i polítiques. No obstant això, a partir de mitjan segle XVII, la frontera es transformà en una línia jurídica de separació entre territoris, adquirint un caràcter marcadament administratiu.

Aquesta nova concepció de fronterera tingué conseqüències profundes en la configuració política d’Europa. La reorganització del mapa polític afavorí la consolidació de noves sobiranies estatals, però també significà el trencament de realitats culturals, socials, polítiques i econòmiques que havien estat cohesionades durant segles. Així, qualsevol persona, comunitat o territori que qüestionés aquest nou principi de sobirania —basat en la unitat absoluta i indivisible de l’Estat— s’enfrontava a dures represàlies militars i polítiques.

Seguint aquesta evolució, el concepte de frontera ha estat àmpliament analitzat per diverses disciplines de les Ciències Socials. Fins fa poc, aquests estudis han estat condicionats per perspectives politicohistòriques que han interpretat la frontera com un element fonamental per a la definició dels Estats. Un exemple d’això són les teories polítiques dels segles XIX i XX, que van justificar la delimitació precisa del territori i l’ús estratègic de la frontera com a instrument de defensa i afirmació de la sobirania estatal. Amb el temps, la política va permetre que l’Estat associés la seva identitat amb el concepte de nació, forçant així la unificació de diverses realitats històriques sota el model de Estat nació tot i que aquest procés acabaria generant tensions internes.

Tanmateix, els estudis més recents de geografia històrica han permès reformular la noció de frontera. S’ha demostrat que les fronteres no són simples línies físiques inamovibles, sinó que constitueixen espais de contacte dinàmics on es produeixen interaccions socials, econòmiques i culturals constants. Aquesta perspectiva desmunta la idea tradicional de frontera com un mur infranquejable i la redefineix com una zona de transició i relació. Un exemple paradigmàtic d’aquesta nova mirada és la tesi doctoral d’Òscar Jané Checa, que aporta una anàlisi rigorosa i ben documentada sobre la construcció de la frontera pirinenca al segle XVII i el seu impacte en la realitat catalana. Estudis com aquest ajuden a comprendre que la frontera no és només una divisió imposada, sinó també un espai viu que modela i transforma les societats que l’habiten.

Elements geogràfics que configuren una identitat

L’origen dels Països Catalans es remunta a l’època carolíngia quan, amb la política de la Renovatio Imperii, es van organitzar els territoris del sud dels Pirineus —des de Pamplona fins a Barcelona— en marques defensives enfront del món andalusí. Fins al segle XIII, els comtes de Barcelona van mantenir interessos al nord dels Pirineus, però després de la batalla de Muret, l’expansió es va reorientar cap al sud peninsular i l’est insular. Aquest procés fou possible gràcies a tres elements geopolítics fonamentals.

El primer element clau fou el mar, entès com a principal eix de comunicació i vertebració territorial. Això va permetre establir un triangle de riquesa entre València, Mallorca i Barcelona, un model que, malgrat els embats centralistes, encara avui persisteix com a referent econòmic i cultural.

El segon element determinant fou la diferència d’altitud entre la Meseta castellana i el litoral mediterrani. L’estructura física dels Països Catalans ha afavorit, des de l’antiguitat, una elevada densitat poblacional a les zones litorals i a les valls baixes, en contrast amb les regions interiors més elevades i aïllades. Aquesta realitat geogràfica ha donat lloc a models de poblament diferenciats: una costa oberta a les comunicacions i a l’intercanvi, mentre que l’interior ha mantingut una població més dispersa i autosuficient.

Aquesta distribució es pot observar clarament en un mapa nocturn de la península Ibèrica, on les zones més il·luminades corresponen a la Vall de l’Ebre —Saragossa—, el litoral mediterrani —des de la plana del Rosselló fins a Múrcia—, la Vall del Guadalquivir, la desembocadura del Tajo, les petites valls del litoral cantàbric i el centre peninsular, per ser-ne la capital. La resta del territori roman en la foscor, indicant una baixa densitat demogràfica que reflecteix la realitat de l’Espanya buida. 

El tercer element clau és la presència d’un gran desert demogràfic. Aquesta àrea, coneguda com la Serrania celtibèrica, presenta una densitat de població extremadament baixa i ha estat històricament desconnectada d’altres regions peninsulars. Es tracta de la segona zona menys poblada d’Europa, només per darrere de la Lapònia finlandesa. Aquest desert s’estén des de Tortosa, al nord amb Saragossa, a l’oest amb Madrid i al sud amb Ciudad Real. Aquest buit poblacional ha actuat al llarg dels segles com una barrera natural que ha preservat els Països Catalans del contacte directe amb l’interior peninsular, i ha reforçat la seva singularitat geopolítica. Només alguns accessos, com la Vall de l’Ebre —seguint la via fluvial— a través de l’eix Tortosa-Lleida-Saragossa i l’horta d’Alacant, han permès una certa connexió amb l’interior.

I aquesta separació física també s’ha reproduït al nord, on el migdia francès presenta característiques similars, tot i que en menor grau. Això explicaria per què els territoris catalans de l’Estat francès (Rosselló) i de l’Estat espanyol han viscut històricament aïllats els uns dels altres. 

Aquest marc geopolític, juntament amb la llengua com a element distintiu, ha consolidat la idea d’un país amb una estructura homogènia i amb sentit propi. Més enllà de la unitat lingüística de Salses a Guardamar, la configuració geogràfica explica la continuïtat territorial de la llengua catalana, que va expandir-se seguint un recorregut lògic sense obstacles naturals significatius.

Rivalitats dinàstiques i enfrontaments familiars

Després de la Guerra Civil castellana (1475-1479), els dos territoris més extensos de la península Ibèrica —el regne de Castella i la Confederació Catalanoaragonesa— van crear plegats una nova entitat política coneguda com la Monarquia Hispànica, a la qual aviat s’afegirien Granada (1492), Portugal (1497) i Navarra (1512). Aquest nou estat dinàstic es va configurar a partir de dos elements clau: l’exèrcit i la política exterior. Per contra, altres aspectes fonamentals de l’Estat modern, com les fronteres, la moneda, les lleis i les institucions, van romandre totalment separats per a cada territori. La Confederació Catalanoaragonesa, tot i formar part d’aquesta estructura dinàstica, va mantenir inicialment les seves pròpies institucions i sistemes jurídics, fet que va generar tensions recurrents amb la monarquia hispànica durant els segles posteriors.

El descobriment d’importants jaciments de metalls preciosos —entre Mèxic i el Perú— va propiciar la fundació o refundació de ciutats americanes, que van adquirir un paper territorial estratègic per garantir un flux constant de riquesa cap a Castella. Això va convertir Castella en un actor econòmic amb grans recursos, però també en un estat que gastava sumes desorbitades per construir la seva pròpia idea de civilització, basada en el catolicisme. Aquesta obsessió, sovint descontrolada, la va portar a embarcar-se en nombrosos conflictes de diversa índole, com disputes teològiques, enfrontaments dinàstics, afers comercials i projectes arquitectònics monumentals. A més, a principis del segle XVI, les principals Comunitats de Castella es van veure obligades a assumir un impost considerable per finançar la compra del títol imperial per part de la família dels Habsburg, fet que va desencadenar la famosa Revolta dels Comuners.

Amb l’adquisició del títol imperial, França —governada en aquell moment per la dinastia Valois— va percebre els Habsburg com el seu principal enemic, ja que amb aquella compra la família dels Àustries passava a controlar la major part dels territoris que envoltaven el regne francès. Aquesta situació agreujava encara més els reptes econòmics de França a mitjan segle XVI, puix els Habsburg, de manera indirecta, condicionaven la mobilitat comercial i restringien les oportunitats de creixement.

En conseqüència, sectors fonamentals com l’agricultura —especialment la vinya, el blat i altres cereals— i la manufactura tèxtil, que constituïen el motor econòmic del regne francès, es van veure limitats per les dificultats d’accés als mercats d’Itàlia i de les Províncies Unides. Ciutats clau com Lió, París i Marsella van experimentar els efectes d’aquest bloqueig, i es va veure coartada la seva llibertat comercial i la seva capacitat d’expansió econòmica.

Fou per aquest motiu —tot i ser una societat eminentment catòlica— que França va donar suport a les faccions protestants holandeses i alemanyes, a fi de contrarestar l’expansionisme hispànic. Aquesta estratègia s’inscrivia en el principi geopolític del Grand Dessein, que buscava envoltar els dominis hispànics amb aliats hostils per desgastar la influència dels Habsburg a Europa. Com a conseqüència, durant els següents segles, la Monarquia Hispànica i França s’enfrontaran aferrissadament pel control d’Europa.

Canvi en la dinàmica econòmica europea

A principis del segle XVII, les mines americanes començaren a mostrar signes d’esgotament, una tendència que s’accentuaria a mesura que avançava el segle. Aquesta desacceleració en l’entrada de metalls preciosos va posar en perill l’economia de la Monarquia Hispànica, que —per mantenir el seu elevat ritme de despesa— es va veure obligada a recórrer al préstec de bancs alemanys i la banca genovesa. Aquesta dependència financera va derivar en una pujada generalitzada dels impostos i en una forta pressió fiscal sobre tota la societat hispànica. Així, la monarquia es va veure forçada a buscar nous mecanismes de finançament, la qual cosa la portaria a exigir majors contribucions als diferents regnes de la Monarquia Hispànica.

En aquest context, el març de 1626, Barcelona va rebre el rei Felip IV, qui havia arribat a la ciutat per jurar les constitucions catalanes. No obstant això, el veritable objectiu de la visita era desencallar l’ambiciós pla del ministre del rei, el comte-duc d’Olivares. El projecte, conegut com la “Unión de Armas”, pretenia que cada regne de la Monarquia Hispànica, inclosa la Confederació Catalanoaragonesa, contribuís amb un nombre determinat de diners i soldats, una càrrega que fins aleshores havia recaigut principalment sobre Castella, atès que tenia el monopoli exclusiu dels metalls preciosos americans, a més de no haver-lo compartit mai.

Tanmateix, les oligarquies castellanes no van calibrar bé les implicacions del jurament de les constitucions catalanes. Mentre que aquest atorgava a Felip IV el títol de comte de Barcelona, també restringia la seva capacitat de disposar lliurement dels recursos econòmics de Catalunya. Això significava que el monarca necessitava el consentiment de la Diputació del General i de les Corts per obtenir nous impostos o sol·licitar recursos extraordinaris, cosa que limitava considerablement la capacitat de la monarquia per executar el projecte d’Olivares.

Durant aquella visita, les institucions catalanes van mostrar-li al rei més interès en la resolució de greuges que elles consideraven essencials que no pas en contribuir als conflictes militars d’interès exclusivament monàrquic. Entre aquestes reivindicacions destacaven la demanda de bloquejar les ingerències del Consell de Castella en els afers del Principat —iniciades en temps de Felip II—, la protecció del comerç català, la limitació dels privilegis de la Mesta castellana i altres monopolis que beneficiaven Castella en detriment de Catalunya, així com mesures per a protegir el comerç mediterrani davant la pirateria i la competència francesa i genovesa. De fet, Catalunya mai es va negar a defensar-se de possibles amenaces, però rebutjava una imposició fiscal i militar que vulnerés el seu ordenament jurídic.

Sense opcions clares a l’horitzó i excessivament condicionada per la seva política internacional, la Monarquia Hispànica va acabar per imposar una militarització forçada i un augment de la pressió fiscal — negociació prèvia— amb les institucions catalanes, cosa que va alimentar encara més la tensió entre el govern central i Catalunya. Aquesta conjuntura de malestar fou percebuda per la monarquia francesa com una oportunitat per debilitar el poder hispànic a la península Ibèrica. Des de feia dècades, França buscava fissures en la Monarquia Hispànica i la situació a Catalunya li va proporcionar el pretext ideal per intervenir-hi.

L’oportunitat es va presentar el 1639, quan la crisi social i institucional catalana va esdevenir el terreny fèrtil per a la insurrecció. França va actuar amb una estratègia calculada de desestabilització, basada en tres grans eixos. Primer, va oferir suport diplomàtic i polític a Catalunya, reconeixent la seva sobirania sota protecció francesa. En segon lloc, va intervenir militarment al Rosselló i altres zones catalanes, la qual cosa reforçava la percepció que França podia ser un aliat contra Castella. Finalment, va fomentar la divisió interna a Catalunya, jugant amb la rivalitat entre els partidaris de la resistència i aquells que veien en una aliança amb París una opció política viable. Amb aquests moviments, França va aconseguir afeblir la presència hispànica i situar-se com a actor clau en el conflicte català.

Identitats en conflicte

Davant la repressió de Felip IV i la política centralitzadora dels Àustries —encapçalada pel comte Duc d’Olivares—, Catalunya va proclamar Lluís XIII com a comte de Barcelona el 1641. Aquesta decisió va implicar una reformulació del discurs identitari català, situat entre la defensa de les seves institucions pròpies i la necessitat d’una aliança estratègica amb França.

Igualment, aquesta vinculació amb França no va ser homogènia ni exempta de tensions. La presència francesa a Catalunya no va comportar una integració plena dins la monarquia francesa, sinó que va generar descontentament entre diversos sectors de la societat, perquè a mesura que el suport militar francès es va anar transformant en una ocupació efectiva, la desafecció envers França va anar creixent, va afavorir finalment el retorn de Catalunya sota sobirania castellana el 1652.

La tesi de l’Oscar Jané Checa posa de manifest que la redefinició de les identitats no es va produir només a Catalunya, sinó també a França i Castella. Per a Castella, Catalunya esdevenia —i encara avui— una regió rebel que qüestionava el projecte imperial dels Àustries. Mentre que per a França, la Catalunya nord-oriental era un territori el qual es podria convertir en un territori fronterer que calia administrar i assimilar. I Catalunya —com sempre— va anar oscil·lant entre la defensa de les seves institucions i la necessitat d’encaixar d’alguna manera entre una de les dues monarquies veïnes.

Paral·lelament, la situació financera de la Monarquia Hispànica es va anar deteriorant. Davant la incapacitat de fer front als deutes contrets, l’Estat va entrar en un cicle de bancarrotes successives (1627, 1647, 1652 i 1662), fet que va minvar la seva credibilitat davant les cancelleries europees i va afeblir la seva posició internacional. En canvi, França va començar a aplicar el colbertisme, una forma de mercantilisme el qual fomentava la indústria, les manufactures de luxe i la navegació, convertint-la en poc temps en la gran potència econòmica europea de l’època de Lluís XIV. 

Un matí a l’illa dels Faisans

El 7 de novembre de 1659, l’illa dels Faisans, un illot fluvial situat a la desembocadura del riu Bidasoa, entre Hendaia i Irun, es convertí en l’escenari d’un moment crucial per a la història d’Europa: la signatura del Tractat dels Pirineus. Aquest acord posava fi a la llarga guerra entre les monarquies hispànica i francesa, un conflicte iniciat el 1635 en el context de la Guerra dels Trenta Anys.

L’illa dels Faisans, de dimensions modestes, havia estat triada per la seva ubicació estratègica com a territori neutral entre les dues potències. D’un costat, Luis de Haro, marquès del Carpio i home de confiança de Felip IV, representava una monarquia hispànica esgotada per dècades de guerres i immersa en un declivi inexorable. De l’altre, Jules Mazarin, el poderós primer ministre de Lluís XIV, defensava els interessos d’una França en ascens, consolidada com a potència emergent a Europa.

França, a més, arribava amb els deures fets. Des de feia mesos, el jurista, historiador i eclesiàstic Pierre de Marca, comissari reial, treballava en la delimitació de la nova frontera entre el Regne de França i la Monarquia Hispànica, especialment pel que fa a la incorporació del Rosselló i la Cerdanya. La seva obra pòstuma, “Marca Hispànica” (1688), esdevingué una referència fonamental en l’estudi de la frontera pirinenca i en la construcció de la identitat territorial francesa. Tot i no ser geògraf ni cartògraf, la seva influència en la configuració política del territori el convertí en una figura clau de la geopolítica del segle XVII.

Quan les plomes s’uniren al paper, es va confirmar la cessió de diverses places fortes i territoris que reconfiguraven la realitat política de la península Ibèrica. Castella cedia a França el comtat del Rosselló, el Conflent, el Vallespir i part de la Cerdanya, així es consolidava la divisió de Catalunya. Paral·lelament, el tractat estipulava el matrimoni de Maria Teresa d’Àustria, infanta de Castella, amb Lluís XIV de França, un enllaç dinàstic que pretenia segellar la pau mitjançant la unió familiar.

Mentre notaris i testimonis certificaven l’acord, a Madrid i París es preparaven les celebracions. Tanmateix, per als habitants de les regions afectades, especialment a Catalunya, la signatura d’aquell tractat representava una ferida profunda. I hauran de passar més de quaranta anys perquè la Monarquia Hispànica notifiqui oficialment a la Generalitat la cessió d’aquells territoris. La nova frontera pirinenca suposava un tall definitiu en el territori històric, i alhora una escletxa per on s’encendria, dècades més tard, la guerra de Successió Hispànica (1701-1715). Aquest conflicte, amb conseqüències tràgiques per a la Confederació Catalanoaragonesa, acabaria per instaurar el model borbònic a la península Ibèrica, alterant de manera irreversible l’equilibri polític i nacional de la regió.

La fractura econòmica i institucional de la frontera

Un dels elements clau en la integració de la Catalunya Nord a l’òrbita francesa —a part de la construcció d’infinitat de forts i fortaleses com Montlluís, Bellegarde, Prats de Molló, Vilafranca del Conflent, Perpinyà, Salses o Colliure— va ser la fiscalitat, especialment a través de l’impost de la sal, un producte essencial per a la conservació dels aliments. Mentre a la resta de Catalunya, la sal —provinent de les mines de Súria i Cardona— continuava sotmesa al sistema fiscal hispànic, els nous territoris francesos es van incorporar al règim de la gabelle, una l’alta taxa sobre la sal imposada per l’Estat francès, que a partir d’aleshores la consumiran de les salines de Peyriac-de-Mer, Sigean i Gruissan. Aquest canvi va obligar els habitants de la regió a modificar les seves estructures comercials i va reforçar la seva dependència econòmica de la monarquia francesa.

En conseqüència, molts productes que abans circulaven lliurement entre els territoris del nord i del sud dels Pirineus van quedar subjectes a taxes i regulacions imposades per ambdues monarquies. No obstant això, aquestes restriccions van generar noves dinàmiques comercials al marge de les lleis estatals. El contraban esdevingué una activitat econòmica de gran importància per a moltes comunitats frontereres, que trobaven en aquesta pràctica una forma de supervivència i prosperitat.

Amb el pas dels anys, aquesta fractura econòmica es va consolidar amb una assimilació institucional i cultural progressiva. L’administració francesa va desmantellar les institucions pròpies del Rosselló i la Cerdanya i va imposar progressivament la llengua francesa en l’educació i els àmbits oficials. Aquest procés va segellar la separació definitiva entre la Catalunya del sud i la del nord, generant una nova frontera que transcendia la geografia i esdevenia una fractura política i identitària que encara avui perdura.

Darrera reflexió sobre la frontera contemporània

Més de tres segles després, la frontera traçada al segle XVII continua tenint implicacions significatives. La Catalunya Nord, integrada administrativament dins de l’Estat francès, conserva trets culturals i històrics comuns amb la resta dels Països Catalans, però la seva integració a la República Francesa ha anat erosionant progressivament les seves especificitats. La frontera, que en el passat era una barrera administrativa i econòmica, ha esdevingut avui una separació simbòlica que marca la distància entre dues realitats polítiques i jurídiques diferents.

Aquestes fronteres, fixades amb la Pau de Westfàlia (1648) i reforçades pel Tractat dels Pirineus (1659), van ser concebudes com a línies infranquejables en un món dominat pels Estats Nació No obstant això, aquest model estatal ha entrat en crisi. La globalització, la construcció europea i les reivindicacions de les identitats nacionals qüestionen els límits fixats fa segles. Alexandre Deulofeu, amb la seva teoria de “La matemàtica de la història”, afirmava que els imperis i les nacions segueixen cicles previsibles de pujança i decadència, i que el model construït a Westfalià de sobiranies estatals forçades està destinat a desaparèixer.

En un context europeu on les fronteres es redefineixen constantment, la Unió Europea ha permès una major permeabilitat territorial, però les tensions identitàries i les lluites per l’autodeterminació demostren que la frontera no és només un límit geogràfic, sinó també una construcció política i històrica mutable. Així com el segle XVII va ser determinant per a la configuració de l’Estat nació modern, el segle XXI planteja nous desafiaments sobre la sobirania, les identitats nacionals i el paper de les fronteres en una Europa en transformació.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Quin abast històric té el relat que apareix a la “Cronica Fratris Salimbene di Adam Ordinis Minorum” la qual en dona fe d’una hipotètica ascensió del rei En Pere II el Gran al cim del Canigó, l’any 1285? I quina relació hi ha entre aquesta narració i la revolta popular esdevinguda a Sicília la primavera de 1282, coneguda com les vespres sicilianes?

A finals del segle XIII, el vell frare franciscà Salimbene d’Adam o de Parma (1221-1290), reclòs en el monestir de Montefalcone (Itàlia), tot realitzant un acte de memòria, redacta les seves impressions personals sobre la seva atzarosa vida. No es tracta d’un cronista apocalíptic, sinó profètic. No proposa una visió tremendista del seu món, sinó que narra uns fets per a la seva posterior reflexió. La seva “Cronica Fratris Salimbene di Adam Ordinis Minorum” escrita entre 1283 i 1290, és una mica de tot: autobiogràfica, història de l’orde, història de les ciutats del nord d’Itàlia, crònica universal del temps de Frederic II Hohenstaufen “stupor mundi” o diari de viatges a França i Itàlia.  

L’origen del mite

La tardor del 1889, G. Uzielle publicava dins del “Bollettino” del Club Alpí Italià un extens article titulat: “Leonardo da Vinci e le Alpi”. Aquest treball estava complementat per tres apèndixs, el tercer dels quals responia al títol: “Ascensione di Pietro III d’Aragona al Canigou”. De fet, es tracta d’un fragment (pàg. 354 – 355 de la primera edició) de la cèlebre crònica d’en Salimbene d’Adam. 

La primera edició moderna de la crònica es va realitzar dins de l’obra “Monumenta Historica ad provincias Parmensem et Placentinensem pertinentia, III” (Parma, 1857). La segona edició, més completa i elegant, fou dirigida per Oswald Holder-Egger i la podem trobar al “Monumenta Germania Historica: Scriptores, llibre XXXII” (Hanover, 1906). Així doncs, la importància de Salimbene d’Adam pel Pirineisme es deu al foli 459 (pàg. 597 – 599 de la segona edició) que duu per nom: “Sobre la mort del rei Pere d’Aragó”.

El context en el qual apareix l’article d’Uzielle al “Bollettino” italià és el context en el qual s’està a punt de materialitzar la gran obra del Pirineisme escrita per Henri Beraldi: “Cent ans aux Pyrénées”. Amb l’edició d’aquesta magna obra —set volums en total— es comença a edificar el corpus de coneixements que posteriorment coneixerem com a Pirineisme el qual es tracta d’una barreja entre la pràctica esportiva combinada amb l’emoció estètica i cultural, sempre desenvolupada dins la serralada dels Pirineus. D’alguna manera, el Pirineisme va ser creat com l’antagònic a l’Alpinisme perquè aquest només representava la pràctica esportiva.  

Beraldi, com a bibliòfil empedreït, crea tot aquest món; rescata personatges del passat: De Carbonnières, Russell, Cadier, Passet, els enginyers geodèsics, Brulle o Lister, etc. Els grans mites de les grans gestes pirinenques hi són presents. Però la cosa no acaba aquí. Cap a 1911, Beraldi signa un article titulat “Tentative de Pierre III au Canigou”, publicat a “Le passé du Pyrénéisme”, on escriu: “Finalment, ens trobem davant d’un primer fet ben caracteritzat d’alpinisme. Pujar per pujar, per conquerir un cim. Tres anys després de les Vespres Sicilianes. Ascensió per Vallmanya o Taurinyà, ascensió dels Cortalets seguida fins al clot dels Estanyols, un lloc molt impressionant amb un temps fosc; sobrevinguda brusca d’una broma negra. Amb poques paraules, temptativa al Canigó el 1285.”

Així doncs, arran d’aquests dos articles i de posteriors treballs més actuals, la historiografia situa com a primera ascensió al cim d’una muntanya la protagonitzada pel rei En Pere II el Gran l’any 1285, al cim del Canigó. Com veurem, el foli 459 de la crònica de Salimbene d’Adam ha estat erròniament interpretat com a verídic, quan en realitat és un tractament metafòric de les disputes de poder entre dos reis —Pere de Catalunya i Carles d’Anjou— i dos territoris, Catalunya i França.

La tessitura a la qual Salimbene d’Adam escriu la seva crònica es realitza dins d’un context molt particular. I és per això que cal analitzar tot el text de la crònica amb rigor i contextualitzar el succés narrat dins d’ella amb la mentalitat social i política del segle XIII. La mirada del present cap al passat s’ha de fer amb ulls crítics perquè, si no ho fem, estem condemnats a deformar la realitat històrica.   

Per tant, tot el que estigui fora d’aquesta línia de treball —rigorositat i contextualització— genera un debat estèril. La principal tasca de l’historiador és crear coneixement i, per a fer-ho possible, no hem de desvincular els esdeveniments ni del seu espai ni del seu temps. Perquè això no succeeixi, tenim al nostre abast un conjunt d’eines —documents, cròniques, anals, cronologies, restes arqueològics, història oral— que ens ajudaran a apropar-nos amb la transparència possible a l’estudi del passat. Però això no acaba aquí. Així doncs, apareix la segona norma que hem de seguir: la lectura de la documentació. La simple lectura no ens porta enlloc, sinó tan sols a la distorsió històrica. Per tant, cal saber llegir entre línies. I aquest és l’error el qual es pretén reparar.

Una mirada rere la crònica

Per a comprendre el rerefons que amaga la crònica de Salimbene d’Adam sobre la narració del Canigó, hem de realitzar un doble esforç: per una banda, hem d’entendre el context sociopolític en la qual fou redactada la crònica i, per l’altre, hem d’analitzar pacientment els successos esdevinguts entre 1280 i 1285. Aquests cinc anys són la clau que ens permetrà desemmascarar el mite.     

El foli 459, apartat A, comença amb el significatiu títol: “De la mort de Pere, rei d’Aragó”. Malgrat aquest inici, Salimbene ja ens ho adverteix en el foli 445, apartat B, quan ens comenta: “Coneixent per avançat, que en menys d’un any, quatre il·lustres personatges, seran lliurades a la mort per voluntat de Déu, allí on es troba el sepulcre de tot vivent” seguit de “El primer serà el rei Carles, el segon el papa Martí, el tercer Felip, rei de França, el quart Pere, rei d’Aragó.” Així doncs, el rei En Pere d’Aragó (de Catalunya) serà la quarta persona rellevant del panorama polític internacional de l’època que passà a millor vida durant aquell any de 1285. 

Recordant el que s’escriu anteriorment, Salimbene comença el text dient-nos que “De la mateixa manera, en el present mil·lenni, durant la vetlla del beat Martí, Pere, rei d’Aragó, va tancar, va concloure amb la seva pròpia mort, el darrer dia; en aquest, el menor dels germans, el guardià que el va escoltar en confessió; fou enterrat a Vila-Nova, en el mateix lloc que els germans menors.” Efectivament, el rei En Pere II de Catalunya va morir la nit del 10 a l’11 de novembre de 1285 —diada de Sant Martí— a Vilafranca del Penedès, encara que el cronista escrigui Villa-nova. De fet, ja feia unes setmanes que havia caigut greument malalt mentre es dirigia cap a Salou per embarcar-se direcció a Mallorca, per arreglar les qüestions familiars amb el seu germà Jaume, donat que aquest havia pres part activa en favor de la croada francesa contra ell rei En Pere. Feia una mica més d’un mes —l’1 d’octubre— que l’exercit del rei En Pere havia vençut les tropes croades al Coll de Panissars.

Les vespres sicilianes 

Però els conflictes no només es reduïen a qüestions familiars. A l’origen de la croada s’hi trobava la qüestió siciliana. Veient-se la mort de prop i sota pressió, el rei En Pere va demanar que Sicília tornés a l’Església i va demanar “enviar una ambaixada al papa Honori —quart—, per a obtenir concòrdia entre els fills de Pere d’Aragó i els fills de França que es comentava que eren consanguinis” i així resoldre el conflicte polític. 

Finalment, el darrer problema que havia de solucionar —arran de la croada francesa— era la qüestió castellà per la Regió de Múrcia. Però ni els problemes familiars, ni la qüestió siciliana i, ni de bon tros, els problemes amb Castella pogué fer-se’n càrrec, ja que la malaltia va posar fi a la seva vida.

El foli 459, apartat B, comença amb el suggerent títol: “Sobre la recomanació de Pere, rei d’Aragó, que queda evidenciat amb un exemple del que s’ha exposat amb anterioritat”. Aquest exemple és el que més controvèrsia ha suscitat dins del panorama historiogràfic.

Salimbene d’Adam ens presenta el protagonista de la seva narració, elogiant-lo de manera heroica “Aquest rei Pere d’Aragó fou un home de gran cor, un fort soldat, i savi en la guerra” i demostrada per mitjà d’actes passats. “Doncs aquest home tingué una gran audàcia, i molta empenta”, i més concretament pel “… que es fa palès en l’empresa del regne de Sicília, que contra el rei Carles —d’Anjou— i el papa Martí —quart— es va atrevir a envair-los.” Al llarg de tota la crònica, Salimbene d’Adam ens descriu detalladament tot aquest afer. De fet, el tema sicilià serà un dels grans conflictes del segle XIII. A l’origen del conflicte s’hi troba la qüestió de qui ha de posseir l’illa. L’interès sobre Sicília es deu, principalment, a què l’illa és el graner de la Mediterrània i la clau de la ruta del comerç cap a orient.

Carles d’Anjou havia cercat projectar la seva persona per tota la Mediterrània per mitjà d’una nova croada. Amb la intenció de donar un cop d’efecte als seus adversaris, projectava un nou saqueig sobre Constantinoble, reproduint els esquemes de la quarta croada (1204). Però la situació es va torçar quan el sud italià s’enfrontà obertament a la seva política personal. Els sicilians havien començat a comprendre que la seva projecció com a república —similar a la de Gènova o Venècia— estava en greu perill. Aquest debat, Carles no el va entendre i va preferir destruir tal iniciativa.

Seguint la política insular del seu pare —el rei En Jaume el Conqueridor—, el 30 d’agost de 1282 un poderós estol català comandat pel rei En Pere va desembarcar a les costes de Sicília —concretament a Trapani—, provinent de la costa tunisenca d’Al-Coll, on hi havia anat a ajudar el seu vassall i aliat Abu-Bekr, senyor de Constantina. Un cop a Sicília, el rei En Pere es dirigirà cap a Palerm per ser coronat rei el 27 de setembre de 1282. La seva presència allí no era gratuïta: la seva esposa era Constança de Sicília, neta de Frederic II Hohenstaufen “stupor mundi”. Amb aquest acte, el rei En Pere reivindicava la memòria del passat de la família Hohenstaufen a l’illa, el passat que havia intentat esborrar la política de Carles d’Anjou. Els sicilians estaven convençuts que aquesta —la catalana— era la millor opció i la més encertada per a forjar el seu projecte. És per això que els sicilians, el 31 de març de 1282, s’havien alçat en armes contra el domini francès a l’illa. Aquest fet fou conegut com la revolta de les vespres sicilianes.

El conflicte va posar en escac la política de Carles, conduint-lo a una situació tensa. La negativa del rei En Pere d’abandonar Sicília el va conduir a dos nous horitzons: la disputa bèl·lica contra Carles i la disputa legal contra el papa. D’ambdues en va sortir victoriós. Mentre que a Carles el va esclafar a Nicotera —Calàbria— a les forces del papa les va destrossar a Panissars.

Un exemple per l’audiència 

Salimbene ens explica que per a demostrar tot això, posarà un altre exemple sobre la valentia demostrada pel rei En Pere: “Evident, encara que seguit d’un altre exemple, amb això que clarament exposem”. Cal dir que a l’edat mitjana era molt normal recórrer a exemples fantàstics, impossibles de realitzar pels mortals, un terreny reservat tan sols per als herois. La finalitat de l’exemple és captar millor l’atenció del lector, com així ha estat. Aquest recurs de ficcionar un episodi per reforçar la imatge d’un rei valent no és un cas aïllat en la literatura medieval. Per exemple, en la tradició francesa, es troben històries similars sobre Carlemany i la seva llegendària ascensió als Pirineus, on es diu que va rebre una revelació divina sobre la seva missió a Hispània. Aquesta narració simbolitza la seva campanya per expandir el cristianisme i el seu paper com a defensor de la fe. De la mateixa manera, també es poden trobar paral·lelismes amb Ricard Cor de Lleó i les seves aventures a Terra Santa, així les novel·les cavalleresques franceses, situa l’heroi dins d’un espai d’incertesa —d’aventura— com és el bosc, per reafirmar el seu poder i coratge.

Salimbene ens situa el seu exemple en un espai concret “En els confins de Provença i d’Hispània” i ens presenta l’objectiu “s’aixeca una alta muntanya, que la gent del país l’anomena Mont Canigó” i l’envolta de misteri “encara que nosaltres podríem anomenar-la Mont Tenebrós.” Atès que el protagonista de l’exemple és el rei català, Salimbene, segurament va optar per escollir un espai geogràfic del territori del rei.

Des de temps llunyans, el Canigó havia estat considerada com la muntanya més alta de la serralada dels Pirineus, impossible d’arribar-hi. Però per si no havia quedat prou clar que l’empresa és molt arriscada, recorre a una descripció geogràfica que li ofereix el gram geògraf grec del segle II, Ptolemaeus d’Alexandria a la seva “Geographia” el qual va recollir observacions empíriques que permetien identificar punts de referència geogràfics rellevants per a la navegació: “Doncs, aquesta muntanya que els mariners veuen primer a l’arribada, després de partir és el darrer punt que podem veure, perquè quan ha desaparegut, cap altre és visible.” D’aquesta manera, l’objectiu impossible ha quedat fixat. Malgrat haver tingut alguns problemes interns, com ara les guerres amb els sarraïns, la revolta dels barons o els problemes familiars, la política insular iniciada pel rei En Pere arran del seu casori amb Constança de Sicília —el 13 de juny de 1262— ja no tindrà fre. El rei En Pere seguirà la seva política fins a les darreres conseqüències, encara que això esdevingui una qüestió personal.

Després d’emfasitzar sobre la perillositat de l’empresa plantejada pel rei En Pere, el cronista continua escrivint: “Mai cap home hi ha habitat, ni cap fill d’home s’ha atrevit a pujar-hi a causa de la seva alçada extraordinària, per la dificultat de l’itinerari i per l’esforç”. Malgrat haver tingut alguns recels importants a l’interior del reialme, sobretot per part de l’Església sobre les seves intencions d’envair Sicília, el rei En Pere va persistir en la idea inicial i va decidir tirar endavant amb l’aventura. En un primer moment, el rei En Pere comptarà amb el suport polític de dos importants aliats: Castella i Constantinoble. És per això que Salimbene ens diu: “Doncs bé, Pere d’Aragó havent decidit a pujar a la muntanya va cridar al seu costat a dos cavallers, amics íntims, que ell honrava amb el seu afecte, cosa que li prometeren no separar-se mai d’ell.”

Com ja hem dit abans, la campanya de Sicília va començar el 30 d’agost de 1282. Un cop iniciada, aturar-la era quasi impossible, malgrat l’excomunicació papal del 9 de novembre de 1282. En aquest punt, Salimbene ens parla que “Mentre pujaven sentiren trons espantosos i del tot terribles sentiren trons espantosos i del tot terribles” fins que els seus companys “caigueren a terra, morts de por sota el pes de la por i de l’espant d’allò que els havia vingut” que malgrat els esforços del rei En Pere per a restituir la situació, els dos companys “fins a perdre el coratge.” En realitat, les dues aliances que havia signat amb Castella i Constantinoble mai arribaren a fer-se efectives. Per altra banda, vist que l’excomunicació papal no havia donat resultats, el papa va lliurar els regnes del rei En Pere a qualsevol príncep cristià que els volgués conquerir. Per això, el 27 d’agost de 1283 l’oferia al rei de França i el 27 de febrer de 1284 —en una cerimònia celebrada a París— donava la investidura a Felip III de França, l’Ardit. Des d’aquell moment, la croada començava a dibuixar-se. Malgrat tot això, el rei En Pere va continuar amb la seva empresa.

El desafiament de Bordeus 

Però hi ha un fet que encara honra més la figura del rei Pere. Al foli 427, Salimbene ens explica amb gran detall el famós desafiament de Bordeus. Carles d’Anjou havia comunicat, per mitjà d’una ambaixada al rei En Pere, que aquest no havia estat cavalleresc i que havia entrat a Sicília sense raó. Per tant, aquesta qüestió l’havien de solucionar cavallerosament —o sigui, a cops d’espasa— i per aquest motiu se citaren per l’1 de juny de 1283 a la ciutat de Bordeus amb la finalitat de solucionar la qüestió siciliana. Ràpidament, el rei En Pere, s’adonà que es tractava d’una maniobra de distracció del rei francès per allunyar-lo i matar-lo lluny del seu regne —com li havia succeït al seu avi a Muret— cosa que l’alertà a marxar prematurament de Bordeus. I preveient la imminent invasió de Catalunya per les trobes croades del papa i del rei francès, el rei En Pere va demanar ajuda als seus aliats. La negativa fou total i al rei En Pere no li va quedar cap altre remei que afrontar la situació tot sol. És per motiu que Salimbene ens diu que davant d’aquest fet “Pere va decidir pujar amb grans dificultats tot sol.”

Així doncs, el rei En Pere va disposar el seu exèrcit —per tal de barrar al pas a les tropes croades— en els principals colls de la serra de l’Albera: Panissars, Pertús i Banyuls. Malgrat els intents dels croats per passar-hi, les tropes del rei En Pere van poder frenar els intents. Però va ser l’abat de Sant Pere de Rodes qui va mostrar a les tropes croades el pas del Coll de la Maçana —prop el castell de Requesens—, la qual cosa els va permetre travessar l’Albera —12 de juny de 1285— i arribar ràpidament fins a Girona per posar-hi setge. Després d’uns mesos d’intensos combats —terrestres i navals— les tropes catalanes venceren les tropes croades. Potser, de totes elles, la coneguda és la batalla del Coll de Panissars de l’1 d’octubre de 1285. 

El doble sentit de la crònica

I ara entrem en la qüestió més delirant de la narració. Salimbene ens explica que “I quan fou al cim de la muntanya —el rei En Pere—, hi va trobar un llac” i en veure’l “aquell lloc, hi va tirar una pedra. Aleshores sortir un drac horrible, de gran dimensió que es va posar a volar per tot l’aire que omplia d’ombres i que l’enfosquia amb el seu alè. Després —d’aquest succés— el rei En Pere va iniciar el descens.”

Aquest és el fragment on rau la gran metàfora que amaga el text de Salimbene per explicar el regnat d’En Pere II el Gran. La política insular del rei En Pere el va conduir a fitxar com a objectiu principal Sicília (el llac); després de temptejar la zona amb les campanyes de Tunísia, finalment hi ha el desembarcament a Trapani (tira la pedra); el papa Martí IV l’excomunica i posa tot els seus regnes sota la jurisdicció del rei francès (surt un gran i horrible drac); els francesos envaeixen Catalunya seguint la proclama de la croada dictaminada per la Santa Seu (el cel s’enfosqueix amb l’alè del drac); finalment, el rei En Pere surt victoriós de Bordeus i de la croada contra Catalunya (inicia el descens).

Finalitzada la seva aventura, Salimbene li reconeix els seus mèrits i les compara amb les empreses realitzades pel gran heroi llatí: Alexandre el gran. És per això que Salimbene ens diu: “Segons jo —Salimbene—, la gesta de Pere d’Aragó es pot comparar amb les gestes d’Alexandre, que amb moltes terribles empreses i gestes es va esforçar per a merèixer els elogis de la posteritat.”

La fi del mite

La figura del rei En Pere II el Gran de Catalunya no deixa de ser interessant pels esdeveniments que són lligats a ella. No es va astorar davant de tantes adversitats, arribant a meravellar als seus adversaris. Va saber afrontar el seu repte i el va superar. I aquesta és la seva metàfora; la seva existència personal. I aquesta és la mirada que recull Salimbene a la seva crònica. És per això que el context en la qual apareix la figura del rei En Pere II de Catalunya (d’Aragó) dins la crònica és sempre relatiu a la problemàtica siciliana. Aquesta qüestió, Salimbene la descriu d’una manera clara, descrivint l’evolució des de l’època de l’emperador Frederic II Hohenstaufen “stupor mundi”, passant pel període del rei Manfred i Carles d’Anjou fins a arribar al rei En Pere II de Catalunya.

Salimbene intueix que el rei En Pere II el Gran de Catalunya —igual que ho serà Carles d’Anjou— serà un dels personatges rellevants del panorama polític del segle XIII. Ho creu perquè coneix de primera mà els esdeveniments. Sap que el rei En Pere va haver de recórrer un llarg camí i va haver d’afrontar-se a tota mena de penalitats per assolir el seu objectiu final. És per això que Salimbene, reconeixent-li la seva tenacitat i la seva convicció de si mateix, ens mostra una certa simpatia vers el rei català. I per aquesta raó no ens ha d’estranyar la lloança metafòrica que realitza a la seva crònica un cop s’assabenta que el rei ha mort.

El problema —com sempre— rau en la mirada amb la qual ens apropem al passat. Des d’un punt de vista rigorós, tothom sap que l’existència d’un llac al cim d’una muntanya és més que improbable, perquè si així fos estaríem desafiant a les lleis de la física. És de sentit comú. Per no parlar sobre l’existència de dracs. Si neguem aquestes dues premisses, el nostre pensament com a historiadors ens ha de situar enfront d’una pregunta clau: Què ens intenta explicar el cronista a través de la seva narració? 

En canvi, si no realitzem aquest petit esforç i reconduïm la narració fictícia cap a la realitat, amb la finalitat de donar-li veracitat, ens endinsem per un camí molt perillós. Malgrat això, hom s’hi ha endinsat. És per això que trobem datacions a l’acció que narra en Salimbene. Ni el 1276, i encara menys el 1285 són possibles. No ho són perquè mai va existir l’aventura del Canigó, encara que la idea romàntica d’un feudal davant la muntanya sigui tan suggerent: La veritable aventura fou Sicília. El Pirineisme comença quan l’home té curiositat per entendre la realitat i es llança a l’aventura de l’observació, però… això són figues d’un altre paner. 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Què té de màgic la festivitat de Tots Sants? Celebrem la Castanyada com qui celebra el Halloween als països anglosaxons? Venerem la mort o la vida? Festejar la tardor amb panellets, castanyes i moniatos té més a veure amb el nostre passat agrícola de què pensem.

El procés genètic i cultural que els humans vam experimentar ara fa uns cinc milions d’anys ens va capacitar per transformar objectes en utensilis, fet que ens va permetre adaptar-nos amb més eficàcia als diferents climes de la terra. La mobilitat va ser clau per a la nostra supervivència. Però, ara fa 10.000 anys aproximadament, aquest nomadisme es va veure alterat per un descobriment encara més revolucionari: l’agricultura. 

La possibilitat de produir l’aliment propi va comportar que ens establíssim en zones aptes per al conreu i, al mateix temps, ens va permetre estabular els ramats salvatges per a assegurar-nos la proteïna de tot l’any. Aquestes societats sedentàries primitives van quedar condicionades per sempre més per un calendari agrícola i ramader. Serà aleshores quan apareixeran les primeres evidències del culte als déus, a les deesses i als avantpassats. 

I què hi té a veure tot plegat amb Tots Sants? Doncs que l’antropologia ha estudiat a fons com, en l’origen de la festivitat hi ha un patró, una creença, que es dona de manera similar en infinitat de cultures d’arreu del món. El seu punt de partida sempre és el mateix: la celebració del naixement d’un període d’obscuritat que s’allarga fins a un període de llum. Així és com trobem festivitats com les de la Pomona romana, la del Samhain celta o l’Udazkena basca. 

D’aquesta manera, el Samhain o l’Udazkena marcaven l’inici en el calendari agrícola del període en què els camps i les terres semblaven ermes —similar al món dels difunts— fins que, amb l’arribada de la primavera, tot tornava a començar. S’iniciava així un nou cicle de la vida. Aquestes creences paganes que practicaven els habitants del ‘pagus’ —els pagesos— van mantenir-se ben arrelades durant mil·lennis fins a la irrupció del cristianisme al segle I. 

El món catòlic s’apropia de les tradicions paganes

L’inici de la fi del paganisme va venir de la mà del papa Bonifaci IV, que l’any 610 va consagrar el Panteó romà d’Agripa, que fins aleshores s’havia dedicat al culte pagà de Júpiter. Aprofitant aquest fet, va instituir una festa que commemorava tots els sants desconeguts i anònims de la cristiandat i que se celebrava el 13 de maig. 

Però no va ser fins a mitjan segle IX, arran del Renaixement carolingi, quan s’instaura, definitivament i per tot l’occident medieval, el que coneixem com la festivitat de Tots Sants. L’encíclica papal de Gregori IV de l’any 840 va promulgar la cristianització definitiva de tots els territoris de l’imperi i va obligar a substituir les festes paganes, com ara el Samhain o les de Pomona, per la de Tots Sants, canviant la data de celebració a l’1 de novembre. Durant centúries, el món catòlic va continuar la seva política de suplantar tradicions ancestrals paganes per esdeveniments d’església, mentre que al món anglosaxó, on el protestantisme era preeminent, va relaxar aquesta pressió. 

Avui dia, observem que mentre Tots Sants és més aviat fosc, trist, de plorera i silenci, en canvi, Halloween —‘All Hallow’s Eve’— és festiva, dolça, divertida i, això sí, molt amplificada per l’aparell propagandístic nord-americà. A la resta del món, com ara Filipines o Mèxic —i sobretot arran de la pel·lícula ‘Coco’, de Pixar—, la festivitat té, encara més, un caire festiu: no només es visita la tomba del difunt, sinó que se celebra un pícnic familiar al seu voltant, on es col·loquen màscares, cintes de colors i, fins i tot, es cuinen plats especials. 

A Catalunya, alegria i severitat

Pel que fa a la nostra cultura, segons narra el folklorista i etnòleg Joan Amades al seu conegut ‘Costumari català’ (Salvat Editors, 1982), el dia de Tots Sants té dues cares ben diferents: l’alegre i festiva del matí i la rigorosa i severa de la tarda. Això és així perquè, tal com recorda Amades, hi ha una creença molt popular que, just quan fa mig dia de l’1 de novembre, les persones que han mort fa poc temps tornen unes hores a viure amb la família. 

Fins i tot hi havia la tradició, en algunes cases de Barcelona, de posar el plat a taula per al difunt, com si fos un convidat més. Així mateix, era molt comú, l’1 de novembre, convocar els difunts a casa, però també ajudar-los a tornar a l’eternitat. Per això, a la façana de les cases era habitual penjar-hi uns fanalets, i també s’hi posaven sobre les tombes. 

Al costumari, Amades també rememora un costum típic de les poblacions rurals, on era popular fer ofrenes de pa als difunts dins els cementiris. Aquesta tradició va evolucionar fins als populars panellets, que els forners van convertir en un negoci. 

Continuant amb la gastronomia, per aquestes dates les castanyes, els moniatos i els panellets han estat i són els aliments més usuals. A tall d’anècdota, per exemple, s’explica que en algunes zones de Catalunya hi havia la superstició que menjar castanyes feia caure els cabells i, per això, les dones no en volien menjar. Per aquest motiu, les castanyes se substituïen per pinyons. Potser per això molts panellets s’embolcallen amb les llavors del pi.

En definitiva, la festivitat de Tots Sants, d’avui, d’abans i de molt abans, sempre respon al mateix esperit: mantenir viva la memòria dels nostres avantpassats i venerar el cicle de la vida que tan bé s’expressa en el món de pagès. 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El segle XV, Catalunya va començar amb el Compromís de Casp, una assemblea de notables convocada amb l’únic objectiu d’escollir el següent rei de la Corona catalanoaragonesa. La mort de Martí l’Humà sense descendència legítima i sense haver nomenat oficialment successor al candidat natural Jaume d’Urgell, va donar molta força a la candidatura de Ferran d’Antequera, regent de Castella. I tot plegat, quina relació existeix amb el descobriment d’Amèrica?    

Al final del segle XIII, va cessar abruptament el procés expansiu que de manera sostinguda havia afectat tot Europa durant els dos segles anteriors. Era el primer símptoma de l’esgotament del sistema feudal. Des d’aleshores, les grans fams i epidèmies dels segles XIV i XV, posarien en evidència els forts desequilibris d’un sistema ja obsolet. 

La crisi generalitzada del feudalisme va afectar totes les estructures materials, socials i mentals. Fams i epidèmies determinaren reajustaments dels sistemes d’explotació agraris, el caràcter contradictori dels quals va fomentar les lluites camperoles i les reaccions senyorials, típiques del període. Les ciutats, beneficiades al començament pel fluix migratori camperol, es veieren commogudes per les tendències immobilistes de les oligarquies i els programes democratitzadors d’amplis sectors socials urbans.

Les monarquies europees es van trobar atrapades en aquest context de conflicte. La seva autonomia d’acció els exigia un drenatge més eficaç de recursos, que superés la vella malla de drets feudals, de gestió complexa i de rendiments incerts, encara que clarament insuficients. El concepte, tantes vegades repetit, que el rei “deu viure de lo seu” va constituir un hàbil estratagema per a limitar la monarquia, sostraient-li el control dels recursos financers.

La desigual textura econòmica i social dels països que componien la Corona catalanoaragonesa va determinar cronologies i desenvolupaments específics de la crisi. L’any 1333, “lo mal any primer”, va romandre com a símbol de la crisi agrària catalana, situació extensible a Mallorca; però Aragó, i també València, experimentaren greus dificultats arran de la crisi de les Unions (1347-48) i de la Guerra dels Dos Peres (1356-75). La diversitat social i institucional de la Corona va imposar continguts diferenciats a la crisi: el problema de remença fou una qüestió específica de Catalunya; a Mallorca, el camperolat era de condició lliure; i a Aragó i València, els mudèjars van constituir la massa dels treballadors en condicions de servitud rigorosa. Per això mateix, a Catalunya es va lluitar per l’adquisició de drets econòmics i jurídics. A Mallorca, els forans van combatre, al so de “qui deu que pac”, contra la corrupció administrativa generada pel deute públic i l’administració dels impostos. I a Aragó i València, no hi hagué lluites camperoles, exceptuant anècdotes aïllades, durant els segles XIV i XV.

El marc politicoinstitucional de la Corona catalanoaragonesa

La unió dinàstica d’Aragó i Catalunya, el 1137, determinà l’estructura politicoadministrativa de la Corona. Tant Aragó com Catalunya s’incorporaren, en aquella data, com a entitats que mantenien íntegres les seves disparitats econòmiques, fiscals i institucionals. Es tractava d’una confederació. Les conquestes de Mallorca i València, al segle XIII, no quedaren com a prolongacions de Catalunya o d’Aragó, sinó que ambdues entitats se sumaren a la Corona en qualitat de regnes dotats d’autonomia interna. Sicília, Sardenya i Nàpols, també amb el títol de regnes, s’incorporaren posteriorment a aquesta peculiar estructura. 

Darrere d’aquesta façana institucional, tanmateix, Catalunya va exercir la direcció durant bona part del segle XIV. El disseny de l’expansió mediterrània fou obra seva. Mallorca, poblada aclaparadorament per catalans, fou en alguns aspectes una prolongació del Principat; sense corts privatives, quan acudia a les convocatòries generals els seus representants se sumaven a la representació catalana, encara que esporàdicament fes valer la seva condició de regne separat. Durant el segle XV, València va assumir el paper econòmic de Catalunya, però no el lideratge que aquesta havia tingut dins la confederació.

L’estructura federativa de la Corona i les diferents circumstàncies de la incorporació de territoris determinaren la desigual intensitat de l’acció monàrquica en cada regne. Resulta evident la distinció entre els territoris units mitjançant pacte dinàstic, Aragó i Catalunya, i els territoris conquerits, València i les illes Balears. En aquests darrers, per norma general, la monarquia operà amb menys contribucions. Ni Mallorca ni València no van conèixer figures equiparables la justícia d’Aragó o a la Diputació del General de Catalunya. A Mallorca i València el rei va arribar a designar els càrrecs rectors dels municipis i els components de les assemblees per assegurar-se la continuïtat del drenatge econòmic. Per aquestes raons, Mallorca es doblegà a les demandes financeres de la monarquia, a la segona meitat del segle XIV, fins al límit de les seves possibilitats. Durant el segle XV, València en va prendre el relleu; la seva contribució a les empreses d’Alfons el Magnànim i, sobretot, de Ferran el Catòlic, va portar el municipi vora la fallida.

Malgrat l’eficàcia desigual de la monarquia en la captació de recursos, l’acció de la Corona en el terreny legislatiu, judicial i financer estigué sotmesa a control. Fou la teoria del pactisme. El principi va ser enunciat clarament per Francesc Eiximenis, que va assenyalar que tota autoritat emanava de la comunitat, ja que aquella no era sinó la síntesi de l’exercici de la llei que, a la vegada, era el conjunt de costums. El poder reial provenia d’un contracte tàcit entre el monarca i el poble, i ambdós s’obligaven al compliment de la llei. El sistema operava, a la pràctica, de manera que el rei no era proclamat fins després d’haver jurat els furs o constitucions. Tampoc no podia establir o abolir disposicions generals sense el coneixement i consentiment de les corts. L’aplicació i administració de la llei, és a dir, la justícia, estava limitada per la trama de jurisdiccions feudals de vell encuny, pel seguiment realitzat per les corts, i per institucions com ara la justícia d’Aragó.

En tot cas, la gestió executiva dels monarques quedava particularment limitada per l’escassetat de recursos ordinaris a la seva disposició. Com a tota monarquia feudal, el rei disposava d’un patrimoni privat, format per monopolis, drets sobre l’activitat agrària i comercial, taxes judicials i altres ingressos aleatoris. Les creixents necessitats econòmiques conduïren a una millora de la gestió i coordinació financeres, amb la creació del mestre racional al final del segle XIII. Però el sistema, malgrat les seves virtualitats, va mostrar aviat que era limitat. El disseny d’una política imperialista a la Mediterrània, durament combatuda per Gènova, exigí esforços financers colossals amb relació a les possibilitats que oferia el patrimoni reial. Aquest patrimoni estava adaptat a circumstàncies històriques superades, perquè tenia una base agrària que el feia poc adaptable. Però la seva magnitud permetia certs marges de maniobra, tot i que sempre perillosos, com a garantia de préstecs hipotecaris i hipoteques i, en darrera instància, la venda de drets i jurisdiccions.

Els Trastàmara arriben a la Corona catalanoaragonesa

Juntament amb el tractat de Corbeil (1259), que va comportar la renúncia al predomini català al sud de França, possiblement el Compromís de Casp ha estat el segon gran tema objecte de polèmica per la historiografia catalana.

Després de la mort de Martí el Jove, el 1409, Martí l’Humà posà en marxa diverses iniciatives successives: el seu matrimoni amb Margarida de Prades i el nomenament de Jaume d’Urgell com a governador i lloctinent general, càrrec reservat generalment als hereus. Cap no donà resultat. Ni el rei obtingué la successió desitjada, ni Jaume d’Urgell va saber assegurar-la-hi des del seu càrrec de privilegi. Pocs mesos abans de la seva mort, el rei intentà encara una nova fórmula, que consistia a reunir una assemblea de notables per assessorar-lo en el tema de la successió. L’assemblea no arribà a reunir-se a causa de la mort del monarca al final del 1410. La qüestió successòria quedà, doncs, oberta. 

Després d’un dramàtic interregne, la primavera de 1412 es reuniren a la vila aragonesa de Casp els representants dels parlaments català, valencià i aragonès per escollir, entre els quatre candidats —Ferran d’Antequera, Jaume d’Urgell, Alfons de Gandia i Frederic de Luna—, el nou rei de la Confederació. A instàncies dels aragonesos i recolzats per l’exèrcit castellà, els mallorquins havien quedat exclosos de l’elecció amb la clara intenció d’impedir un possible empat. Per tant, transcorreguts tres mesos de deliberació, els representants van triar en Ferran d’Antequera, cosa que suposava per primera vegada l’entronització d’una dinastia castellana —els Trastàmara— per a governar la Corona catalanoaragonesa.

L’esclat de la revolta urgellista

De fet, la candidatura Trastàmara a la Corona catalanoaragonesa ja havia estat planejada per Enric III de Castella —pare d’en Ferran—, però les seves ambicions sempre havien topat amb l’oposició de la noblesa i la societat catalana, en general. Una situació que el controvertit Compromís de Casp va aconseguir capgirar, trasbalsant violentament Catalunya.

La negativa de no acceptar la resolució de Casp va conduir a bona part de la societat catalana a enfrontar-se obertament contra el nou rei Ferran. D’aquesta manera, esclataren infinitat de revoltes —fonamentades per les més que evidents argúcies castellanes emprades en l’elecció— les quals foren encapçalades pel mateix comte d’Urgell. Per aquest motiu, la revolta (1412-1414) enfrontà els partidaris de la causa urgellista contra les tropes Trastàmara, i va derivar en violents enfrontaments. Després de quasi dos anys de sagnants combats, les tropes castellanes —i aragoneses— imposaren la seva superioritat, detingueren el comte d’Urgell, com a principal instigador i l’empresonen a perpetuïtat.

Havent sufocat les aspiracions urgellistes, el regnat de Ferran I es va caracteritzar per no dur a terme ni consolidar cap acció política concreta. I en pujar al tron el seu fill Alfons el Magnànim el 1416, la situació s’agreujà més quan el rei va fomentar un clima d’incomunicació, a vegades de confrontació, entre el rei i els estaments catalans. A més, amb el trasllat de la Cort a Nàpols, l’allunyà definitivament de la realitat dels seus regnes ibèrics, cosa que contribuí a l’aparició de noves revoltes, aquest cop protagonitzades per la pagesia, o sigui els remences.

La guerra civil catalana

A la mort del rei Alfons el Magnànim el 1458, el va succeir el seu germà en Joan II, el qual es va trobar amb una oligarquia catalana encara més recelosa contra les polítiques del Trastàmara, sobretot pel que fa a les seves pràctiques autoritàries. Per aquest motiu, i de manera progressiva, l’oligarquia catalana va anant decantar-se cap a l’opció que representava el príncep Carles de Viana —amb un tarannà més dialogant—, que encara essent fill de Joan II, hi estava obertament enfrontat. Les disputes entre pare i fill es van anar accentuant, cosa que va acabar amb l’empresonament del príncep i, per tant, la vulneració dels fonaments de les constitucions catalanes. O almenys, aquesta va ser l’excusa per la qual la Generalitat es va alçar en armes contra el rei Joan II, iniciant així la guerra civil catalana (1462-1472).

Durant el conflicte, la Generalitat va intentar desvincular el rei Joan II de la Corona catalanoaragonesa, per mitjà de l’oferiment d’aquesta, primer a Pere de Portugal, com a net del comte Jaume d’Urgell i que governaria fins a la seva mort, el 1466; i segon al duc de Provença, en Renat d’Anjou, el qual aportaria tropes franceses al contenciós bèl·lic. Malgrat això, la victòria es decantà del bàndol de Joan II, el qual va prometre un perdó general i fidelitat a les lleis i constitucions catalanes.

Mentrestant, però, Joan II havia casat el seu fill Ferran amb la seva cosina segona, la infanta Isabel de Castella el 1469, que cinc anys més tard accediria al tron castellà. Així, a la mort de Joan II, el 1479, Ferran va pujar al tron de la Corona catalanoaragonesa, cosa que va suposar la unió dinàstica d’ambdues Corones, però no territorial.  

La consolidació de la dinastia castellana dels Trastàmara al tron de Catalunya va anar acompanyada de constants revoltes i enfrontaments armats. Això és important per entendre la desconfiança mútua que planava en totes les relacions entre el rei Ferran el Catòlic i l’oligarquia catalana. En aquest context, s’ha d’emmarcar el regicidi frustrat que, el 7 de desembre de 1492, va patir el rei Ferran quan fou apunyalat pel remença en Joan de Canyamars enmig d’una audiència pública celebrada a Barcelona. I fou en aquesta atmosfera política, l’època en la qual es va forjar l’empresa colombina de descoberta.

Una família barcelonina del segle XV

L’existència d’abundant documentació referent a la família barcelonina dels Colom és molt extensa i contrastada. El seu àlbum familiar el formen humanistes, diputats, diplomàtics, mercaders, navegants, bisbes, almiralls, militars, cosmògrafs, bibliòfils i banquers. Els Colom, de fet, van ser els fundadors de la Taula de Canvi, la primera banca moderna d’Europa. És a dir, era una família extremadament vinculada a la cort reial i a la fiscalitat.  

Segons les cròniques, el Descobridor estava vinculat a les quatre grans corts europees: la portuguesa, la francesa, l’anglesa i espanyola (o sigui, la catalana). Se sap del cert que el barceloní Cristòfol Colom estava vinculat als Urgell, que es va casar amb una Coïmbra —Felipa— que el lligava a la cort portuguesa i, de retruc, a l’anglesa, perquè la família reial de Portugal eren els Lancaster, la dinastia reial anglesa, i que tenia entrada a la cort francesa, atès que els Urgell i els Anjou eren parents.

Tot plegat està àmpliament documentat, però la historiografia oficial no en fa cas perquè parteix de la premissa que el Descobridor no podia ser català. Però, està clar, que els historiadors han estat incapaços de justificar totes aquestes vinculacions reials amb el Colombo llaner, inculte i plebeu. Per a ells, la Cort, en lloc de ser l’extensió política de la família reial —com afirmen els experts—, és una mena de beneficència, on s’acull qualsevol rodamon, se’l manté durant set anys i se li paguen els vicis nàutics.

En resum, la documentació relativa a la família barcelonina dels Colom palesa l’existència d’un personatge molt destacat en la navegació i en el comerç, el qual va emprendre el seu camí formatiu com a mariner des de ben jovenet. A través del llibre de comptes de la família Colom —senyal de família important— se’n dedueix que va voltar per tota la Mediterrània —des de Barcelona fins a Grècia, passant per Egipte— i per l’Atlàntic —des de Groenlàndia fins a l’Àfrica equatorial— cosa que el Colombo genovès no es va moure mai de Gènova. Per tant, és grotesc pensar que un home a qui els reis van atorgar els càrrecs de virrei i almirall menteixi sobre la seva trajectòria, experiència i tradició familiar.

El darrer reducte rebel

L’Empordà —sempre favorable a la Generalitat— va ser el darrer reducte dels catalans fidels a Renat d’Anjou, a l’hora de rendir-se davant les tropes del rei Joan II Sense Fe. De fet, esdevingué un important focus en el qual hi acabà vivint una part de l’oligarquia catalana —contraris als Trastàmara—, conjuntament amb un contingent de tropes franceses i un important grapat de corsaris portuguesos, vinguts durant l’època de Pere de Portugal. I entre aquells “rebels” hi trobem els Ianes o Yàñez Pinçon —un d’ells, capità del castell de Palau-saverdera— o En Pero Vasques de Saavedra, sotasignant del document de rendició —signat a Peralada— del qual les cròniques en parlen com a “que era alcalde de la vila y fortaleza de Palos”. No cal recordar que el Palos andalús mai va tenir muralles.

A més, serà el mateix Descobridor qui a través d’una carta adreçada a En Ferran el Catòlic, li explicarà que amb anterioritat havia dirigit una operació naval, a prop de Marsella, a les ordres del rei Renat d’Anjou quan aquest va ser proclamat rei per Generalitat el 1466. A més, també aprofitarà per descriure amb gran detall altres batalles navals i fets històrics que ocorregueren durant la guerra civil catalana.

Tanmateix, acabada la guerra, el rei Joan II Sense Fe va exigir a tots els pobles rebels, el pagament d’una multa com a compensació per la traïció als Trastàmara. Per aquest motiu, hi ha infinitat de documents que parlen d’aquests pagaments de multes o les reclamacions d’aquestes. Per tant, també encaixa amb les referències històriques que expliquen que “esta villa de Palos, como tenía una fuerte deuda por sus acciones contrarias a la Corona…” faci referència al Pals empordanès.

I encara resulta més evident que durant les negociacions amb la monarquia per materialitzar l’empresa de descoberta, el Descobridor demanés explícitament als monarques que permetés que “Palos salde su deuda con la Corona ofreciendo hombres para la expedición” i quan la reina Isabel respongui ho faci amb d’aquesta manera: “la reina y señora de Palos confirma que la deuda que teníais con nos, queda redimida pero la tendréis que pagar con hombres”.

Finalment, quan es redactin les Capitulacions de Santa Fe, aquesta clàusula quedarà escrita en la forma i en el contingut sencer. D’aquesta manera, el Descobridor s’assegurava que els Reis Catòlics no aprofitarien la seva marxa per a manllevar-los les propietats, com a revenja per la seva rebel·lió. La malfiança que demostra aquesta clàusula només s’entén en un context d’enfrontament i de desconfiança política, com el que s’havia viscut a Catalunya amb els Trastàmara.

I què hauria passat si En Colom hagués pogut executar les clàusules contingudes dins les Capitulacions de Santa Fe? No ho sabrem mai! Però sí que sabem que sense saber-ho, els Reis Catòlics havien signat un contracte —les Capitulacions— amb el Descobridor que permetria el naixement d’una nova dinastia reial, ja que les Índies esdevindrien un nou regne i En Colom en seria el virrei vitalici. I a més, el càrrec seria hereditari.

Tal com explica la crònica del Pare Casaus, l’or que va arribar del segon viatge d’en Colom va ser requisat íntegrament pels oficials i duaners del regne, cosa que va permetre sufragar la campanya de recuperació de la Cerdanya i el Rosselló els quals havien estat empenyorats per Joan II per a finançar la guerra civil contra la Generalitat. Però el fet més preocupant succeirà en el decurs del tercer viatge, quan en Francisco de Bobadilla —amb amplis poders per jutjar l’Almirall— confiscarà la totalitat de la seva mercaderia argumentant que no s’havien enviat totes les riqueses promeses a la Corona. D’aquesta manera va començar una autèntica campanya de desprestigi públic que acabaria amb la detenció d’en Colom.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La historiografia espanyola tradicional, articulada entorn de la Reial Acadèmia de la Història —amb seu permanent a Madrid—, encara al segle XXI continua sostenint el concepte de “Reconquesta”. Un terme carregat d’intencionalitat política, que serveix per alimentar els postulats més unitaristes de la política espanyola —especialment de la dreta i la ultradreta—, cosa que permet perpetuar una visió monolítica i teleològica del passat peninsular.

Per sort, des de la fi de la dictadura franquista, una nova generació d’historiadors va trencar amb els dogmes imposats pel règim, inspirant-se en les metodologies de l’Escola dels Annals i del model científic francès. Aquest gir va comportar assumir que les fonts documentals no reflectien la totalitat de la realitat social, sinó únicament allò que el poder havia decidit registrar. Així, la major part de la societat —sobretot les comunitats pageses— havia quedat deliberadament exclosa d’aquell relat èpic oficial.

La incorporació progressiva de l’arqueologia com a font primària va permetre compensar el biaix documental. Aquesta mirada renovada va desmuntar la narrativa tradicional i va obrir la porta a estudiar formes d’organització social i models d’assentament històricament invisibilitzats. Gràcies a això, es van poder investigar dinàmiques productives, processos de distribució i reorganitzacions territorials que fins fa poques dècades restaven amagats.

A més, aquesta metodologia ha anat evidenciant les contradiccions flagrants entre el registre documental i les restes arqueològiques, posant al descobert nombrosos casos de documentació falsificada, especialment en litigis entre institucions eclesiàstiques i comunitats pageses, sobretot pel que fa a propietats, drets d’explotació o límits territorials. Aquest fet ha posat de manifest que el poder no només controlava la producció de l’excedent, sinó que legitimava el seu dret a fer-ho.

Avui dia, el consens historiogràfic és clar: la formació del feudalisme a la península Ibèrica no pot entendre’s com un procés lineal ni homogeni. Les recerques més recents mostren que no hi va haver un únic “model feudal peninsular”, sinó una constel·lació de processos territorials amb cronologies, intensitats i formes d’articulació diverses. Lluny d’una simple importació del model franc, el feudalisme castellanolleonès es va construir sobre una base complexa en què conflueixen estructures heretades de l’Antiguitat tardana, transformacions internes derivades de la pressió militar a la frontera amb Al-Àndalus i la concentració del poder territorial en mans d’una minoria d’elits locals.

En definitiva, aquests estudis han mostrat que, al llarg dels segles, les estructures de poder han exercit una coerció sistèmica sobre les capes subalternes, imposant progressivament la generació d’excedents per sostenir els sectors més improductius de la societat. Només a través d’una mirada polièdrica —econòmica, social, cultural i mental— serà possible comprendre la complexitat d’una realitat peninsular radicalment plural i diversa, molt allunyada de la simplificació que pivota sobre la suposada i inalterable essència d’Espanya.

La creació d’una nova realitat històrica

L’expansió castellanolleonesa pot ser llegida —si hom vol— com una història del Far West per la sorprenent similitud entre ambdues expansions, tant en la dinàmica d’ocupació i transformació com en la seva posterior consolidació territorial. Així, si hom substitueix les simitarres àrabs per arcs i fletxes indis, les espases per revòlvers de cowboys i els castells de pedra pels forts de fusta del setè de cavalleria, el resultat és un relat digne de la indústria cinematogràfica del western.

Tanmateix, aquesta analogia ens ha de servir per allunyar-nos de l’èpica espanyola fonamentada en el “destino en lo universal” i assumir —d’una vegada per totes— que el procés viscut pel món astur a finals del segle VIII no és un fet aïllat ni, de bon tros, el resultat d’una idea substancial immutable sobre la perpetuïtat històrica. Es tracta, més aviat, d’esdeveniments plenament similars als que es produïren en altres territoris del solar hispànic. 

Un cas paradigmàtic fou el regne de Pamplona, que, només mig segle més tard, adoptà un mecanisme de legitimació molt semblant: la proclamació regia —sense aval carolingi ni pressió califal immediata—, sustentada per l’Església i per un relat heroic —Roldan i Roncesvalls— que, a imatge del model asturià, convertí una aristocràcia local en dinastia reial.

A partir d’aquest postulat, podem entendre com es va gestar la nova realitat política del nord-oest peninsular a partir del segle IX. L’aparició d’una nova oligarquia de magnats ovetencs, enriquits gràcies a una eficient economia del pillatge —especialment sobre terres califals—, alterà l’status quo tribal d’elecció col·lectiva, substituint-lo per la transmissió hereditària del poder dins una sola família. Aquesta ruptura amb el passat prengué forma concreta i perdurable amb la fundació d’una nova capital sobre les restes d’un antic campament militar romà. D’aquesta manera, Lleó es va convertir en el nou epicentre del poder regi astur-lleonès.

El gest no només implicà el desplaçament de l’epicentre polític d’Oviedo a Lleó, sinó també l’adopció d’una nova intitulació —Rex Hispaniae—, la qual cosa evocava la noció plural de la Hispània, configurada a partir de les antigues províncies tardoromanes. Tanmateix, els navarresos proclamaran a Eneko Aritza —o Íñigo Arista— com a Rex Pampilonensium, una titulació que subratllava la seva autonomia i que, alhora, reivindicava un poder ancorat en un territori concret i en una comunitat política diferenciada. La coexistència d’aquestes dues fórmules —una d’abast peninsular i l’altra d’arrel estrictament regional— il·lustra perfectament la fragmentació del poder i la pluralitat de projectes polítics que caracteritzaren la península Ibèrica a l’alta edat mitjana. En definitiva, la noció d’“Hispània” quedava lluny d’unificar-se sota una sola corona, sinó que esdevenia un espai disputat, on cada regne buscava legitimar-se a partir de la seva pròpia tradició i genealogia.

La nova dinastia lleonesa reorganitzà el seu espai polític en quatre territoris: Galícia, Astúries, Cantàbria i Bardúlia —a partir del segle X, conegut com a Castella—, articulats mitjançant una moderna xarxa urbana concebuda per satisfer les necessitats d’una aristocràcia cada cop més dependent de la política expansiva reial. En paral·lel, el sud fou objecte d’un intens encastellament militar per garantir la seguretat del regne. Des d’aleshores, aquell territori situat al sud de la frontera fou conegut —no tant com a entitat política sinó com a espai de marca defensiva— amb el nom d’Extremadura, del llatí Extrema Durii, “a l’extrem del Duero”.

A diferència de les valls asturianes del nord, aquesta Extremadura —és a dir, la franja compresa entre els rius Duero i Tajo— oferia àmplies planes i boscos aptes per imposar, de manera progressiva i coercitiva, la producció cerealística i ramadera a gran escala, base de la supervivència del regne lleonès.

Només aquesta mirada explica el perquè de l’enorme dinamisme econòmic que la dinastia lleonesa va experimentar al llarg dels segles X–XII. Per tant, continuant amb l’analogia del Far West —com un cercador d’or embogit—, el regne de Lleó sempre va necessitar nous territoris per continuar alimentant la seva cobdícia i la dels seus aliats, a fi de mantenir l’estructura política, econòmica i cultural del regne.

La propaganda com a arma de destrucció massiva

Cada cop que les arques del regne lleonès exigien més ingressos, la recepta era invariable: expandir-se a costa de les terres sota jurisdicció califal. Aquesta set constant de recursos obeïa —sobretot— als capricis de les elits: l’ampliació d’algun palau o catedral, l’encàrrec d’una pintura mural que responia a gust purament ornamental i ideològic, l’adquisició de relíquies de procedència més que dubtosa, la compra de fastuoses joies per engrandir el tresor personal/reial o banquets pantagruèlics amb espècies vingudes de l’Orient, i —encara més important— uns quants viatges devots —i ben costosos— per venerar el Sant Sepulcre de Jerusalem. En resum, despeses absolutament imprescindibles per a la bona marxa de l’economia interna del regne.

A més, calia mantenir una elit guerrera que garantís l’estatus de les elits, cosa que representava una sagnia econòmica tan gran per a les arques reials —i, de retruc, per a les comunitats pageses— que l’única manera de legitimar-la era tenir aquests guerrers sempre en moviment. No fos cas que, avorrits, comencessin a buscar enemics dins de casa, com ben bé mostren nombrosos episodis documentats al segle XI. Davant d’aquest perill, les elits lleoneses optaren per canalitzar la violència feudal cap enfora, inventant i magnificant un enemic extern: l’infidel del món califal que, en defensar-se dels atacs feudals, encara justificava més la política expansiva lleonesa.

Però cap conquesta pot perdurar sense un relat que li doni cobertura moral. Les cròniques —com avui la televisió o el cinema— eren l’amplificador perfecte: escollien el pla, retallaven la realitat, inflaven la victòria més minsa i amagaven la derrota més humiliant. Tot embolcallat en un discurs heroic que convertia un saqueig en obra pia i una maniobra indigna en gesta fundacional. No explicaven el que passava, sinó el que convenia que quedés per a la posteritat.

I aquí és on entren en escena les cròniques Albeldense, Rotense i Sebastianense: plomes que escriuen al ritme que marca l’espasa, redactades ex post per aixecar una memòria feta a mida. Gràcies a elles, la usurpació es disfressà de gesta i la dinastia lleonesa s’autoproclamà hereva directa del llegendari regne dels gots. Paradoxa suprema: la mateixa dinastia que, en el seu moment, havia fet tot el possible per diferenciar-se —o fins i tot renegar— d’aquell llegat, ara el reivindicava com a pedigrí fundacional.

Per donar cos a la llegenda, no dubtaren a inventar herois com Pelai i batalles com Covadonga —episodis que, en el millor dels casos, només apareixen esmentats de passada en relats redactats segles després dels fets que pretenen descriure. De fet, les cròniques àrabs contemporànies ni tan sols en fan menció, cosa que revela fins a quin punt aquests mites són construccions polítiques més que no pas testimonis històrics.

Aquestes cròniques —el fonament sobre el qual s’aixeca la idea historiogràfica de la “Reconquesta”— no són pas una finestra transparent al passat, sinó un aparador de propaganda política i econòmica al servei d’una dinastia i d’una aristocràcia amb fam de terres i amb voluntat de perpetuar el seu estatus. Lluny de limitar-se a explicar esdeveniments, ancoren la ficció d’una missió històrica i construeixen un dret inventat per intervenir sobre territoris i comunitats que, fins aleshores, havien viscut al marge de la nova maquinària de poder. Una ficció que, més d’un mil·lenni després, encara respira… i que, en alguns àmbits acadèmics castellans, continua sent venerada amb la fe cega d’un dogma.

Un territori de “persones lliures”

Des de l’inici de l’expansió feudal —a inicis del segle IX—, els territoris del nord-oest peninsular es van configurar sota la fórmula juridicoadministrativa —fonamentada en el dret romà— del dominium, cosa que designava que, com a titular de la propietat de la terra, hi havia un dominus o senyor. Per tant, el rei o el comte va esdevenir —des del principi— el propietari final de totes aquelles terres que s’anessin expropiant.

Cap senyor tindria interès a posseir terres, aigües, ramats o molins si no hi haguessin pagesos capaços d’organitzar processos de treball estables que convertissin l’esforç en renda. Per això, a partir del segle X, la política expansiva lleonesa es va executar per mitjà de les comunitats de “villa y tierra”, que esdevindrien l’element clau d’organització politicojurídica dins dels nous territoris expropiats.

Contràriament al que sosté la historiografia tradicional, aquests territoris no eren un desert en el sentit literal del mot, és a dir, completament buits de població. El terme desert s’ha utilitzat de forma interessada per justificar l’ocupació, quan en realitat feia referència a zones que no es trobaven sota jurisdicció efectiva del poder lleonès o castellà. Hi vivien comunitats pageses lliures, amb formes pròpies d’autogovern i gestió de recursos, que escapaven al control fiscal i jurisdiccional dels nous senyors.

El veritable perill per a l’aristocràcia no era, doncs, un suposat buit demogràfic, sinó l’existència d’aquests grups independents que calia sotmetre. Per aconseguir-ho, es crearen mecanismes d’endeutament brutal —cartes de poblament, contractes de “pressura”— que immobilitzaven la població, l’adscrivien a la terra i permetien imposar la producció cerealista i ramadera a gran escala, amb l’objectiu d’assegurar la continuïtat de les rendes dels senyors.

Amb el temps, les terres acabaven cedides a altres senyors, entitats eclesiàstiques o monestirs, generant la diversitat de règims de propietat —reialenc, abadenc, solariego, behetria— que, a partir del segle XIV, desembocarien en la concentració de poder i terra en poques mans. La historiografia ha definit aquest procés com a senyoriu.

Però, a principis del segle XIII, aquesta política territorial va acabar ofegant la societat lleonesa. L’ambició dels rendistes —noblesa i clergat— exigia més terres i, per tant, més pagesos que les convertissin en renda. Tanmateix, com que part de la població autòctona havia estat expulsada o massacrada, Lleó —ara sí— es trobà amb amplis territoris despoblats. A més, la població lleonesa no tenia prou capacitat demogràfica a conseqüència d’una natalitat insuficient que impedia revertir la situació. Per aquest motiu, el model feudal lleonès esdevingué, a la llarga, poc flexible; i, tot i aportar estabilitat social, va acabar per frenar la innovació i la capacitat expansiva.

En paral·lel, el feudalisme castellà —el qual també havia nascut a la frontera amb Al-Àndalus— es configurà a partir d’una societat encara més militaritzada, on els pagesos eren alhora agricultors i soldats, obligats a defensar el territori mentre produïen l’excedent. Per tant, a cada nova conquesta s’exigia aixecar fortificacions i establir poblaments que transformaven comunitats senceres en unitats defensives.

Aquesta dinàmica convertí Castella en una societat extremadament adaptable a les diferents conjuntures expansives dels successius segles. Per aquest motiu, tant l’aristocràcia —laica i eclesiàstica— com els camperols compartien la mateixa funció social: garantir el domini territorial. Mentre Lleó preservava un feudalisme conservador, Castella desplegava un sistema feudal molt més agressiu, adaptable i dinàmic, capaç de projectar-se hegemònicament sobre la resta de territoris. Aquest model va funcionar mentre hi hagué prou territori per implementar-lo, és a dir, fins al segle XIV.

Davant aquest panorama d’esgotament estructural, la família reial lleonesa optà per una solució “pragmàtica”: vendre el regne de Lleó a Castella per una suma anual de 15.000 maravedisos —uns 2 milions d’euros actuals— per a cada membre de la família fins a la seva mort. L’acord quedà segellat a la Concòrdia de Benavent (1230).

El model extractiu castellà

Després de la compravenda del regne de Lleó, la seva integració dins l’òrbita castellana no només va transformar l’equilibri polític peninsular, sinó que va marcar un punt d’inflexió en el model d’explotació del territori. L’antiga diversitat d’estructures polítiques i econòmiques quedà absorbida per un sistema de govern que concentrava el poder i la terra en mans d’una minoria rendista, sovint absentista, que vivia allunyada de l’activitat productiva. Aquestes elits, ja fossin la monarquia, la gran noblesa o l’alta jerarquia eclesiàstica, es desvinculaven progressivament de les necessitats materials de la població i se centraven en la perpetuació dels seus privilegis.

L’economia peninsular castellana evolucionà cap a un model extractiu en què la riquesa no provenia de la innovació, la manufactura o el comerç intern, sinó de la capacitat d’extreure rendes agràries i fiscals d’unes masses pageses sotmeses, després d’haver experimentat el procés de senyoriu o pèrdua de llibertats. Ara el territori era percebut com una font inesgotable d’explotació, i no pas com un espai d’innovació. Aquesta lògica consolidà una estructura de desigualtat sistèmica, on el treball productiu quedava relegat a les capes més baixes mentre les elits concentraven la riquesa i el poder polític.

Quan, a partir del segle XVI, començaren a arribar a la península les remeses massives d’or i plata procedents d’Amèrica, aquest influx colossal de metall preciós no es destinà a diversificar l’economia, crear infraestructures o impulsar una base industrial pròpia. Ben al contrari: es convertí en combustible per finançar guerres llunyanes, sostenir una cort profundament corrupta, mantenir una aristocràcia cada cop més parasitària i pagar deutes perpetus amb banquers alemanys i italians. La corrupció no era una desviació del sistema, sinó un pilar del seu funcionament: el repartiment d’honors, càrrecs i privilegis servia per assegurar lleialtats polítiques i perpetuar el cercle rendista. El resultat fou que, mentre les arques reials castellanes veien entrar tones d’or, les estructures productives internes continuaven ancorades en patrons medievals i dependents de l’extracció de rendes.

Així, en arribar el segle XVIII, Castella arrossegava un dèficit estructural que convertia la debilitat del teixit urbà, la fragmentació dels mercats i la persistent concentració de la terra en obstacles insalvables per a la modernització i la industrialització. Les estructures senyorials, la manca d’una burgesia autònoma capaç de desafiar el poder aristocràtic i la preeminència de rendes agràries sobre la producció manufacturera havien modelat un país dual: un nord amb alguns nuclis urbans dinàmics però sense capacitat de tracció, i un sud dominat per grans latifundis improductius.

Aquest desequilibri no era fruit de circumstàncies puntuals, sinó la continuació —sota noves formes i nous noms— del model econòmic i polític nascut amb la integració de Lleó dins Castella. Un model que sobrevisqué intacte a cada canvi de dinastia i que, amb l’arribada dels Borbons, no només no es reformaria, sinó que acabaria amplificant-se.

Una dinàmica que perviu fins avui

A principis del segle XVIII, la mort del darrer Àustria desencadena una cruenta guerra successòria. Quan finalment el tron hispànic passa a mans dels Borbons, molts van creure que seria l’inici d’una reforma profunda de l’Estat, atès que Felip V heretava una hisenda sanejada gràcies a la gestió del seu predecessor, Carles II, i a la primera deflació controlada documentada a l’Europa occidental. Les arques reials presentaven superàvit, una situació inaudita per a un monarca acostumat a la cort francesa permanentment endeutada pels luxes pantagruèlics de Lluís XIV.

Però en poc menys de deu anys, aquell coixí econòmic es volatilitzà. El centralisme borbònic no va reformar el sistema, sinó que el va blindar. L’Estat va continuar vivint de les rendes i depenent de recursos externs, mentre el patrimoni públic seguia al servei dels interessos privats dels cercles de poder —una inèrcia que, de fet, ha arribat fins als nostres dies.

El nou aparell administratiu, calc del model francès, marcat per la mentalitat de l’hexàgon francès —aquella concepció segons la qual França no és només un estat, sinó un projecte territorial que sempre es vol més compacte, més controlat i amb fronteres “perfectes”— va servir per controlar més directament tots els territoris peninsulars i el flux de riquesa que s’hi generava. Per tant, aquest sistema no va ser emprat per modernitzar l’economia, i encara menys per redistribuir oportunitats. El clientelisme, la corrupció i el repartiment de càrrecs a fidels no només es mantenien: es van convertir en una estructura sistèmica. D’aquesta manera, el desequilibri històric entre els territoris peninsulars es consolidà de manera perpètua.

L’hexàgon que mai es tanca

En definitiva, el canvi de dinastia no va suposar el naixement d’una Espanya moderna, sinó la continuïtat d’un mecanisme secular, ara amb accent francès i embolcallat amb un relat més polit. Un relat que bevia de la mentalitat expansionista de l’hexàgon, però encara avui inacabat.

Seguint aquesta lògica política, Castella arribà fins a les Corts de Cadis (1812) —en plena guerra contra Napoleó— per formular per primera vegada “Espanya” com a estat unitari. L’objectiu de fons era l’homogeneïtzació territorial, cosa que mai s’arribà a assolir a causa de l’existència d’una diversitat lingüística, jurídica, cultural i econòmica interna.

La derrota de Napoleó i el posterior Congrés de Viena (1814–1815) van dibuixar un nou mapa continental. Les grans potències europees, obsessionades amb contenir França, van crear diversos “estats tap” —com ara els Països Baixos, Baviera o el Piemont-Sardenya— per frenar possibles expansions futures franceses. En aquest context, Catalunya, per la seva posició geogràfica, identitat històrica i tradició política, va tenir la possibilitat d’esdevenir la quarta pota d’aquest cinturó defensiu al sud. Però la combinació d’una Espanya governada per un Ferran VII absolutista i desacreditat, i d’unes elits econòmiques catalanes més interessades a mantenir els privilegis comercials dins l’imperi que no pas a redefinir la seva sobirania, van tancar aquella oportunitat històrica. Un episodi que demostra que les fronteres no sempre les marca la geografia, sinó les decisions —i renúncies— polítiques.

Des d’aleshores, el sistema clientelar i la corrupció estructural espanyola no només han sobreviscut, sinó que s’han adaptat a cada règim: de les xarxes d’influència teixides durant l’expansió feudal, evolucionades després pel procés de senyoriu de l’Antic Règim, als cacics del segle XIX, a les elits de la Restauració, als intermediaris del franquisme i als lobbies de la democràcia formal dels segles XX i XXI. El mecanisme sempre ha estat el mateix: concentrar poder i recursos en una minoria afí, mentre es proclama un discurs cohesionador que ignora o esborra les diferències internes.

I aquí és on el concepte de “Reconquesta” esdevé la peça clau de tota la ideologia política espanyola dels darrers dos-cents anys. A través d’un relat aparentment històric —amb una durada ininterrompuda d’uns mil anys—, aquest concepte fou emprat per les elits castellanes no només per justificar la unitat, sinó per presentar-la com a condició indispensable per sostenir l’estructura mateixa de l’Estat. Aquesta estructura s’alimenta creant dependències econòmiques i polítiques de les elits territorials envers el centre: privilegis, contractes, càrrecs i ajuts que asseguren la seva lleialtat i neutralitzen qualsevol dissidència. Sense aquesta xarxa de dependències —on la corrupció actua com a ciment—, el sistema esdevindria ingovernable.

Alhora, aquesta dinàmica de l’Estat espanyol també ha generat una resistència interna en alguns territoris que, malgrat les pressions, han sabut lluitar per preservar la seva singularitat, llengua, cultura i institucions pròpies. Però aquesta resistència —sovint menystinguda— també ha hagut de combatre no només l’ofensiva del centre, sinó la traïció d’aquells que, sense escrúpols, han venut el seu país a canvi de favors i rendes perpètues.

Així, la imposició de la supremacia castellana sobre la pluralitat peninsular és el mecanisme que permet perpetuar aquesta arquitectura de poder. L’hexàgon encara resta inacabat, no pas per manca de voluntat centralitzadora, sinó perquè la realitat peninsular —radicalment diversa des dels seus orígens— mai no s’ha acabat homogeneïtzant vers el centre. Només una mirada polièdrica permetria a Espanya vertebrar-se definitivament.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La igualtat entre dones i homes no només s’assoleix adquirint el dret de sufragi universal. La plena igualtat radica en canviar les estructures més profundes de la societat patriarcal. S’ha de treballar per aconseguir una societat que reflecteixi una verdadera relació entre iguals. Seguim amb l’exercici històric sobre grans personatges femenins de la nostra història contemporània.

A principis del segle XIX Catalunya va emprendre el camí cap a la modernitat per mitjà del procés d’industrialització. La mecanització de la indústria tèxtil i la vertebració del territori, amb la construcció de la xarxa ferroviària i de carreteres, van possibilitar que el país esdevingués una de les economies més dinàmiques d’Europa.

El capitalisme sorgit de tot aquell procés va comportar la generació de grans beneficis per a pocs a costa de grans desajustos socials. Inevitablement, aparegué el moviment obrer, que obligà a les classes més benestants a reflexionar sobre si era lícit obtenir uns beneficis constants sense efectuar un repartiment equitatiu de la riquesa. Aleshores aparegué la pregunta clau: la lluita de classes és inevitable?

La Història ha vist com en els darrers segles infinitat de teòrics han abordat la qüestió. Molts han teoritzat i legitimat voluntats obreres contra l’explotació laboral burgesa. I infinitud de moviments sindicals han treballat per alliberar l’obrer de l’opressió del patró. 

Interessos contraposats

La lluita de classes ha portat als obrers a utilitzar el dret a vaga i, com a darrera opció, l’enfrontament físic per assolir les seves reivindicacions. I als burgesos, recolzats en la potència de la plusvàlua, els ha permès pressionar a institucions públiques per contrarestar les legítimes reclamacions dels treballadors. Quan aquesta entesa ha estat impossible, han aparegut la guerra i els camps de concentració.

La dialèctica sobre les estratègies revolucionàries a seguir per a l’abolició del capitalisme i els processos per assolir una societat igualitària —que també significaria el final de l’opressió cap a les dones— va esdevenir el cavall de batalla del feminisme radical de la primera part del segle XX. 

Moltes han cregut que, per eliminar la desigualtat de gènere, primer calia lluitar per posar fi a les classes socials, el patriarcat i l’Església. Després de tot això, s’aconseguirà l’emancipació real de la dona. El sufragi universal femení no seria suficient, només una il·lusió progressista per controlar la seva veu. Per tant, per a les anarcofeministes calia anar molt més enllà. Seria la dictadura del proletariat qui portaria la plena igualtat d’ambdós gèneres? En aquest procés, seria necessari també destruir l’Estat, símbol de control burgès?

Una líder anarquista

Ningú haguera imaginat mai que una líder anarquista com Frederica Montseny i Mañé (1905-1994) arribés tan lluny. Filla única d’un matrimoni que militava en les incipients idees llibertàries, forjaria el seu caràcter revolucionari ja des de ben petita. L’adquisició de coneixement, efectuat per línia materna, la impregnaria d’un fort sentiment de llibertat, el qual modelaria el seu caràcter com a dona.

Frederica Montseny entenia que la lluita de classes era el camí necessari per assolir la plena llibertat individual, el poder de decisió i l’elecció de la forma de vida. Tot plegat configuraria l’essència de l’individu dins la societat. I, en aquest procés d’alliberament, tant per a dones com per a homes, seria de vital importància l’adquisició de coneixement.

Aquesta líder anarquista entén que les dones han de viure en absoluta llibertat i que ha d’haver-hi un equilibri perfecte entre dones i homes. Per tant, el seu marc mental està molt lluny del jo femení com a complement de tu masculí que imperava a la seva època, la qual cosa la portaria a l’exili a partir del gener de 1939.

De ben joveneta va destacar per la seva facilitat per a l’escriptura, així que va començar a col·laborar a la premsa anarquista i finalment es va afiliar a la Confederació Sindical dels Treballadors (CNT). Tant ‘La Revista Blanca’, òrgan teòric de l’anarquisme espanyol, com el diari ‘El lluitador’, de caràcter més satíric, esdevindrien uns immillorables altaveus per divulgar el seu pensament anarquista: entre 1923 i 1936 Frederica Montseny va escriure més de sis-cents articles. 

Una anarquista al Govern

La Història li tenia preparada un repte gegantí, d’aquells que et situen davant d’un dilema existencial important. Pocs mesos després de començar la Guerra Civil, el sindicalista Francisco Largo Caballero va constituir un govern d’unitat nacional, on havien d’estar representades totes les forces progressistes i revolucionàries que configuraven el panorama polític de l’Estat. El seu govern inclouria republicans, liberals i membres del PSOE, el PCE, el POUM i també la CNT.

D’aquesta manera, Frederica Montseny va esdevenir la primera dona a la història d’Espanya a ocupar un càrrec ministerial, com fou la cartera de Sanitat i Assistència Social. La decisió no havia estat gens fàcil per la seva ideologia i la pressió del sector més purista de l’anarquisme, que li reclamava la renúncia al càrrec.

La tossuderia i l’oportunitat de la situació van portar Montseny a impulsar el primer decret que legalitzava l’avortament. D’aquesta manera, s’avançava cinquanta anys al dret de la dona a decidir sobre el seu propi cos. 

Exili forçat

No obstant això, tot es va interrompre arran del triomf del feixisme a Espanya. A l’exili francès es toparia amb el feixisme nazi, el qual estaria a punt d’acabar amb la seva vida. Va romandre a França fins el 1977, quan va tornar per reconstruir el sindicat anarquista i prosseguir amb la tasca interrompuda el 1939. Tanmateix, el món havia canviat i la revolució havia quedat relegada per l’estat de benestar. 

Frederica Montseny va ser una de les primeres veus que va establir una correlació directa entre l’alliberament de les dones i les idees llibertàries. No es va considerar mai feminista, tot i que les seves tesis han acabat formant part del cos ideològic del feminisme contemporani.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!