Nosaltres [i ells]

Des de temps immemorials, allò que els geògrafs grecs van definir com a Península Ibèrica, ha esdevingut el solar on s’ha construït una Història, la qual ha anat forjant diferents realitats i maneres de ser. Però amb l’esdevenir d’Espanya —a principis del XIX— diferents concepcions polítiques han cercat la manera de vertebrar-la a qualsevol preu. Per aquest motiu, alguns s’han entestat a demostrar una fictícia uniformitat històrica i territorial, pel simple fet de compartir una mateixa geografia. Catalunya ha compartit aquest solar, però la seva realitat històrica és una altra i és bo recordar-ho, ara que el debat torna a estar obert.  

Oriol Garcia Farré, historiador i agent 11Onze

La història tradicional d’Espanya s’ha construït d’acord amb la premissa d’atorgar un protagonisme únic a Castella —perllongada amb Andalusia i Extremadura— la qual ha estat exclusivament identificada amb Espanya. A la perifèria, especialment el llevant mediterrani i el nord-oest peninsular, se li ha permès tenir o bé un paper secundari o bé adquirir una certa rellevància de manera puntual, sobretot en els moments on la decadència castellana es feia més palesa. 

Així doncs, Castella —sempre sota una òptica negacionista— ha fet creure que existeix una “nació espanyola” i unes identitats “perifèriques” que les ha autodefinit com a nacionalitats. Però la realitat és una altra. La nació espanyola com la nació catalana o la nació basca són, existeixen, perquè són viscudes i percebudes pels qui així mateix diuen formar-ne part. Per tant, es torna a fer ús de la banalització per tal de confondre l’opinió pública i intentar evitar qualsevol procés d’autodeterminació legítim. En aquest sentit, la construcció identitària de la nació espanyola es torna ben sovint una destrucció sistemàtica de les “perifèries”, és a dir, l’espanyolisme acaba construint la seva identitat a còpia de reprimir les diferències del territori que considera nacional. 

Aquesta visió ha posat de manifest el greu problema sobre la realitat històrica d’Espanya. En primer lloc, ha evidenciat la imperfecció d’Espanya com a projecte polític atès que ha mostrat reiteradament els continus problemes d’adaptabilitat a l’estàndard occidental,  sobretot pel que fa a dinàmiques d’adopció del capitalisme, el liberalisme i el racionalisme en el triple aspecte de l’econòmic, el polític i el cultural. I, en segon lloc, i encara més important, el fracàs més absolut de Castella en la seva tasca de fer d’Espanya una comunitat harmònica, plenament satisfeta amb ella mateixa i tolerant amb la resta de territoris que la componen. Si s’amaga la plurinacionalitat de l’estat, es deforma el passat.

Esmicolant “la unitat de destí en el fet universal”

Dins del sistema escolar franquista, la historiografia es va articular en funció del concepte de “Reconquesta”, el qual es tracta d’un concepte historiogràfic —emprat encara en els currículums de secundària de Castella— que descriu el procés de recuperació —puix els musulmans no eren legítims propietaris de la geografia hispànica— del món feudal per sobre del món musulmà i jueu. Aquest procés arrencaria poc després de l’arribada dels àrabs a la península Ibèrica (segle VIII) i finalitzaria amb els Reis Catòlics (segle XV), els quals acabarien unificant “Espanya” com un Estat integral. Aquesta Reconquesta acabaria forjant “l’esperit espanyol”. 

A mitjan segle passat, un conjunt d’historiadors —a fi de legitimar els vencedors de la Guerra Civil— emprengueren la tasca de construir els arguments històrics on se sustentés el nou règim. El corpus teòric es va basar a trobar “l’essència d’Espanya”. Per tant, la historiografia espanyolista va arribar a “demostrar” que realment existien uns trets distintius de continuïtat entre el passat prehistòric fins a l’actualitat els quals defineixen aquest “esperit espanyol”.  

Actualment, les investigacions tendeixen a trencar l’homogeneïtat territorial de les províncies i mostren una predisposició cada vegada més clara a realitzar recerques que subratllin més les diferències socials i territorials, com per exemple els darrers estudis sobre els hispanogots del segle VIII, on es constaten diferències significatives entre les societats peninsulars, principalment condicionades pels hàbitats on desenvolupen les seves activitats. Les evidències arqueològiques —sense defugir de les fonts documentals— demostren fefaentment que el procés de romanització les va afectar de manera molt diferent.  

Per tant, les crisis de l’antiguitat tardana dels segles III al VIII provocarien canvis molt més profunds, els quals afectarien de manera desigual als diferents territoris peninsulars. En conseqüència, l’arribada dels àrabs a la península Ibèrica també afectaria aquestes societats de diferent manera, per la qual cosa, la idea de la continuïtat entre el regne visigot i les consegüents formacions polítiques es diluiria com el sucre.

L’arqueologia ha confirmat que la penetració del món musulmà dins el territori peninsular no va ser tan traumàtic com s’ha volgut fer creure. Les restes arqueològiques revelen que, després de la conquesta, el territori peninsular mai va ser abandonat. Per tant, tot això demostraria que molts hispanogots van professar la nova fe musulmana, no tant per convicció com per mantenir la propietat de la terra. I aquesta terra es veurà transformada per la introducció de nous sistemes de producció agrària, basats principalment en la gestió i la força de l’aigua.

Deslegitimar l’origen per anul·lar la diferència 

A partir del segle IX, la majoria dels territoris peninsulars s’organitzaran com a regnes, i el rei esdevindrà el seu màxim representant. En canvi, als territoris del nord-est peninsular el comtat serà l’estructura administrativa que s’implementarà, i el comte —imposat des d’Aquisgrà— s’encarregarà d’administrar justícia, garantir l’ordre públic i gestionar la fiscalitat.

Aquest element diferenciador —com fou l’organització carolíngia del territori català— serà àmpliament combatut per la historiografia franquista a través d’una política de disminució de la seva rellevància. Per aquest motiu, se la considerarà una estructura de govern amb poca rellevància històrica i, per això es durà a terme una nul·la voluntat de difusió —tant en els cercles acadèmics com en els currículums escolars— la qual cosa afectarà el seu coneixement. 

Per tant, no ens ha de resultar estrany que aquests d’historiadors no vulguin entendre que la nostra singularitat és el resultat d’un enquadrament jurídic diferent de la matriu hispànica. El territori català serà adscrit seguint la política carolíngia de la Renovatio Imperii. Segurament, fou per aquest motiu la seva nul·la difusió, atès que l’essència d’Espanya quedava molt llunyana! 

Certament, el títol de rei és un dels càrrecs polítics més antics i coneguts. L’arrel més antiga de la paraula la trobem a l’indoeuropeu REG (regir/governar) la qual evolucionarà al llatí com a REX. En el context de les transformacions polítiques que es van succeir a partir del segle IV a l’occident europeu, amplis territoris seran governats per líders militars d’origen germànic, els quals progressivament s’alliberaran del domini de Roma i s’organitzaran com a regnes. Els nous cabdills territorials —siguin gots, francs o sueus— seguiran la seva tradició jurídica i adoptaran el títol de rex com a màxima figura política. 

Per tant, tots els sobirans peninsulars seran continuadors de la seva legalitat jurídica. Mentre que les dinasties astur-lleonesa o na­varresa o castellana continuaran utilitzant el títol de rei, el sobirà català utilitzarà el títol de comte, atès que legalment continuarà lligat a la dinastia francesa —hereva de la legalitat carolíngia a través de la família Capeta— i legitimada pel Papa, fins a la signatura del Tractat de Corbeil i ratificat al Tractat d’Anagni de mitjan segle XIII. A la pràc­tica, tots seran sobirans amb la mateixa potestat, tant si són reis com si som comtes.

El fet més paradoxal sobre la història d’Espanya —edificada a partir del concepte historiogràfic de la Reconquesta— és que es construeix a partir d’una falsa premissa com és la d’assignar una legitimitat continuadora del regne visigot vers el regne astur. 

Està àmpliament estudiada que aquesta màxima no és certa. Els experts han demostrat que les poblacions indígenes cantàbriques —siguin asturs, càntabres o vascons— sempre van mantenir una relació molt distant i bèl·lica amb el món romà, visigot, àrab o carolingi. Per tant, el seu aïllament es deuria més per un problema d’escàs enquadrament administratiu que no pas per una resistència ferotge contra uns conqueridors romans, visigots, àrabs o carolingis. En conseqüència, el pamflet propagandístic que suposen les tres cròniques d’Alfons III d’Astúries —sobretot l’Albeldense, que de fet és d’on surt el famós concepte de Reconquesta— s’han de llegir com allò que són: una legitimació jurídica davant l’opinió pública (i Déu) de l’agressió efectuada contra una part de la població hispànica que l’única cosa que tenen de diferent —respecte a la resta de la població— és que professen una religió diferent.

La voluntat d’alterar la realitat

“In Dei nomine. Ego Ramirus, Dei gratia rex aragonensis, dono tibi, Raimundo [Berengario], barchinonensium comes et marchio, filiam meam in uxorem, cum tocius regni aragonensis integritate, sicut pater meus Sancius, rex, vel fratres mei, Petrus et Ildefonsus…” és, sens dubte, un dels fragments claus de la història de Catalunya que ha suscitat major bel·ligerància historiogràfica, sobretot per la part aragonesa. 

Aquest fragment correspon a les famoses “Capitulacions Matrimonials de Barbastre”, les quals van ser ratificades amb la “Renúncia de Saragossa” —ambdues de l’any 1137— per la qual el rei Ramir II d’Aragó, el Monjo, comunicava públicament als seus súbdits que donava la seva filla, el seu regne i els seus honors al comte Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, i que aquesta donació se segellarà a través del matrimoni entre el comte de Barcelona i la seva filla, Peronella.  

En conseqüència, el comte de Barcelona serà nomenat príncep hereu d’Aragó, i Ramir —tot i mantenir el títol— retornarà al monestir de Sant Pere el Vell d’Osca, d’on va sortir a correcuita per ser coronat rei. Per la seva banda, Peronella —amb tan sols un any— serà enviada a Barcelona per ser educada com a futura comtessa consort de Barcelona i reina d’Aragó. Tretze anys més tard, el comte Ramon Berenguer es casarà amb ella a Lleida, un cop va tenir l’edat legal per fer-ho, o sigui, catorze anys. Aleshores, serà el primogènit d’aquesta unió —Alfons el Trobador— qui esdevindrà la primera persona que ostentarà els dos títols —el de comte i el de rei— la qual cosa legitimarà la nova concepció política sorgida d’aquella donació. 

La realitat històrica no manipulada referma el fet que després de la “Renúncia pública de Saragossa” el regne d’Aragó quedà en un segon pla polític, atès que voluntàriament s’havia desposseït del seu valor successori, element clau al segle XII. Malgrat això, els successius comtes de Barcelona respectaran i mantindran sempre totes les institucions aragoneses, marcant l’inici de la Confederació Catalanoaragonesa. 

Per tant, és bàsic no caure en el parany polític que circula entre certs cercles espanyolistes, els quals argumenten que Peronella d’Aragó fou l’element clau que va permetre annexionar els comtats catalans al regne d’Aragó. Voler fer creure que una princesa d’un any enamori a un comte de Barcelona de vint-i-quatre anys, i que aquest —en plena expansió dels seus dominis— ofereixi els seus territoris a Aragó a canvi d’obtenir “un títol de més prestigi”, és ser un neci! I per reblar el clau, el fet de construir dues genealogies paral·leles —Alfons I de Catalunya és el mateix que Alfons II d’Aragó— demostra que existeix maldat i voluntat de tergiversar la realitat. 

La veritable problemàtica a la qual s’enfronta Aragó a principis del segle XII és la de trobar una solució jurídica al testament del rei Alfons I el Batallador, el qual havent mort sense descendència, havia donat tots els seus territoris als Ordes militars, i això va provocar un terrabastall institucional. Els castellans —aprofitant aquest buit de poder i legitimats per la repudiada exmuller del rei— iniciaren la invasió de Saragossa, seguida per la desconnexió de Navarra a través de la figura de Garcia Ramírez, conegut com el Restaurador. D’aquesta manera, Aragó quedava molt debilitada econòmicament amb el consegüent risc de desaparèixer. 

En contra del que han difós els extremistes aragonesos, la unió d’Aragó amb els comtats catalans va ser l’única sortida viable per a l’oligarquia aragonesa. Va ser l’única forma per frenar la pressió exercida, tant per castellans com per navarresos, i així poder potenciar la seva economia agrària i ramadera amb una sortida clara als mercats mediterranis.

Posar els límits al poder

A finals del segle XI, una nova mentalitat aparegué dins la societat barcelonina, la qual es basà en el treball, la moral empresarial i l’amistat. Per aquest motiu, Barcelona va poder desenvolupar una forma pròpia d’acumulació de capitals, assentada en l’augment i la millora de la producció agrícola del seu territori, cosa que li permeté esdevenir l’epicentre administratiu dels comtats catalans. Les nocions de benefici, d’inversió i de capital cristal·litzen al llarg del segle XII i condueixen als comtes de Barcelona a la conquesta de les ciutats de Tortosa, Lleida i Balaguer, i a l’intent frustrat de conquerir Mallorca. 

I tot plegat serà possible gràcies a un clima d’estabilitat social que després del terrabastall polític que havien suposat les revoltes feudals, es van acabar imposant les convenientiae o pactes feudals entre iguals. A partir d’aleshores, la cultura del pacte es va anar generalitzant per tots els comtats catalans i esdevindrà una de les particularitats de la nostra manera de ser. Fruit d’aquell pacte, es redactaria la primera versió dels Usatges de Barcelona, base del dret consuetudinari català. 

De manera gradual, la sobirania catalana s’anirà repartint entre els diferents braços —comte, noblesa, clergat i ciutadans honrats— que representaran gran part de la societat. Per tant, aquesta política constitucionalista serà un dels trets distintius de la Corona que a partir del segle XIII s’anirà ampliant a mesura que es continuïn executant les polítiques expansionistes comtals. Aquests nous territoris seran configurats com a Estats, on la Corona vetllarà per a mantenir les particularitats de cada territori. Aleshores, Catalunya passarà a definir-se com a Principat, atès que la seva màxima autoritat serà la figura d’un príncep o el primer entre iguals. 

A diferència de la resta de territoris peninsulars —on la problemàtica del poder se centrarà sobre la sacralització— a Catalunya, el conflicte se situarà sobre el seu ús. La constant evolució del dret català acabarà atorgant poder al comte per cessió (entre iguals). Per tant, se l’obligarà a gestionar correctament la seva despesa i a respectar els diferents furs, costums, privilegis o usatges dels seus territoris. D’aquesta manera, es fomentarà el pactisme entre iguals, amb la finalitat d’equilibrar els interessos econòmics entre la noblesa, el clergat i la burgesia, a fi de mantenir l’estabilitat social.  

Com a resultat —i molt abans que els anglesos— les Corts Catalanes esdevindran el model perfecte de parlamentarisme, les quals constituiran el nucli de la tradició pactista catalana que ha arribat fins als nostres dies. Malauradament, amb la derrota del 1714 i la implantació del Decret de Nova Planta, la Confederació Catalanoaragonesa va ser fulminada i esmicolada en diferents províncies d’una nova monarquia centralitzada que governaria per a tota la península Ibèrica sense diferències legals.  

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’adopció d’una nova lògica econòmica a principis del segle XIX, permetrà adquirir una posició dominant a anglesos i holandesos per damunt de la resta d’economies europees, i per extensió, per damunt de la resta d’economies del món. Aquest fet provocà que les antigues monarquies europees —Castella, Portugal, França, Àustria, Prússia o Rússia— busquessin la manera d’abraçar aquella moderna visió socioeconòmica amb la finalitat d’erradicar la seva pobresa endèmica, però a diferència dels primers, els conduiria cap a uns tumultuosos processos d’adaptabilitat vers el nou sistema econòmic. 

Oriol Garcia Farré, historiador i agent 11Onze

A principis del segle XVII, els primers imperis colonials d’arrel profundament catòlica —com Castella o Portugal— es dessagnaven estructuralment a conseqüència del combat aferrissat durant dècades contra el món protestant i turc, cosa que els estava provocant importants pèrdues de recursos econòmics i una creixent deslegitimació territorial. La repressió exercida pels integristes catòlics castellans —amb el seu rei al capdavant— contra el món calvinista holandès, lluny de subjugar definitivament aquells territoris, va provocar l’efecte contrari, ja que els va fer aflorar un instint de supervivència àmpliament estudiat per les Ciències Socials.

A l’origen del conflicte hi trobem la negativa holandesa de contribuir econòmicament a la causa imperial hispana, la qual buscava universalitzar la cultura catòlica. Durant més de vuitanta anys, les trobes imperials buscaren la manera de trencar l’anell protector holandès que s’havia anat construint per a contrarestar la pressió exercida pels famosos terços de Flandes. Aquesta línia de defensa estava composta per quaranta-tres ciutats i cinquanta-cinc fortificacions. Obligats a viure dins d’aquell microcosmos territorial, la supervivència holandesa —com a poble— exigia racionalitzar i sistematitzar les iniciatives públiques i privades. 

Primer de tot, Amsterdam esdevindria l’epicentre del poder de les disset Províncies Unides. Des d’allí, es fomentaria la creació d’un mercat lliure i obert que fos capaç de satisfer les necessitats —en aquell context de guerra permanent— de totes les ciutats del territori neerlandès. Per això, s’animaria a diversificar l’agricultura com a base de la futura especialització i divisió del treball, es fomentaria la innovació tecnològica a fi de millorar la producció agrícola, es promourien fires i mercats per a fomentar l’intercanvi de béns i serveis, s’amplificarien les xarxes comercials internes i es buscarien rutes comercials externes a través del desenvolupament d’una potent indústria naval, i es garantiria el dret a la propietat privada dels mitjans productius. Però per damunt de tot, el govern de la federació de les Províncies Unides vetllaria pel compliment de tots els contractes comercials i asseguraria la plena llibertat de moviment, tant de persones com de mercaderies, per mitjà de la creació d’un exèrcit permanent holandès. 

Per tant, tot aquest nivell d’organització fruit de la conjunció entre la cosa pública i el fet privat estaria pensat per a satisfer les necessitats de la població davant la pressió catòlica, la qual provocaria un augment significatiu de la despesa pública. Per a reduir-la, es desenvoluparia un mecanisme de finançament que consistiria en l’emissió de títols de deute pública a llarg termini, els quals serien negociats a la recentment creada borsa de valors d’Amsterdam.

I Descartes va venir al rescat!

Un fet transcendent serà la contribució del filòsof René Descartes a la mentalitat de la societat del nord d’Europa. A través del seu tractat “L’Home” argumentarà que els humans estem dividits per dos components distints: una ment immaterial i un cos material, entès aquest darrer com una màquina perfecta. D’aquesta manera, aconseguirà separar la ment del cos i establir una relació jeràrquica entre ambdós. Per tant, donat que les classes senyorials dominen la naturalesa i busquen controlar-la amb finalitats productives, la ment haurà de dominar el cos amb el mateix propòsit. 

Aquesta mirada serà aprofitada pels calvinistes per a modelar al “bon cristià”, atès que serà aquell que controli el seu cos, les seves passions, els seus desitjos i d’aquesta manera acabarà autoimposant-se un orde regular i productiu. Per tant, qualsevol inclinació cap a l’alegria, el joc, l’espontaneïtat o els plaers de l’experiència corporal es consideraran potencialment immorals. 

Totes aquestes idees es fusionaran en un nou sistema de valors explícits: l’ociositat és pecat i la productivitat és virtut. Dins la teologia calvinista, el guany es convertirà en símbol de l’èxit moral. Serà la prova de la salvació. Per a maximitzar el guany, s’animarà a les persones a què organitzin les seves vides entorn de la productivitat i aquells que es quedin enrere —durant la carrera per la productivitat o caiguin en la pobresa— seran marcats amb l’estigma del pecat. Aquesta nova ètica de disciplina i d’autodomini es convertirà en el centre de la cultura del capitalisme. 

La creació de nous monopolis

Fins aleshores, les expedicions comercials funcionaven a partir de petites flotes creades i controlades expressament per les monarquies. La major part de les vegades, l’empresa es constituïa per un sol viatge comercial i, al seu retorn, la petita flota es liquidava amb la finalitat de no assumir els costos de manteniment. Per tant, la inversió en aquestes empreses era costosíssima i resultava d’alt risc, no només pels perills habituals de la pirateria, les malalties i els naufragis, sinó també per les condicions del mercat d’espècies, on actuava una demanda inelàstica —poc sensible al canvi de preus— amb una oferta relativament elàstica —canvi de preus que feia augmentar l’oferta—, la qual cosa podia provocar que els preus caiguessin just en el moment equivocat i arruïnessin les perspectives de rendibilitat de l’empresa. 

Per tant, si l’expedició comercial tenia èxit, s’ha calculat que la rendibilitat estava a prop del 400% respecte a la inversió inicial, cosa que permetia a la Corona dinamitzar la seva economia. En canvi, si resultava un fracàs, era la mateixa Corona qui assumia les pèrdues i, en conseqüència, era la població qui acabava pagant el deute a través de la pujada d’impostos i la reducció de salaris, atès que la Monarquia gestionava la violència. 

Però a principis del XVII, a través de la formalització d’uns acords estables —coneguts com a càrtels— es va obtenir dels respectius governs d’Anglaterra i d’Holanda unes cartes de privilegi concedides a iniciatives privades del sector de les espècies per a comerciar amb les Índies Orientals. Amb la creació de la Companyia Britànica de les Índies Orientals i la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals es van posar en marxa uns mecanismes empresarials capaços de controlar l’oferta i minimitzar el risc en el comerç mundial de les espècies. 

La novetat rau en el procés fundacional d’ambdues companyies quan toparen amb la problemàtica del finançament. Donada l’envergadura i els alts costos associats, els fundadors de les companyies no van ser capaços de finançar la totalitat del cost del projecte, cosa que va provocar l’obligatorietat d’aconseguir finançament mitjançant la venda de part dels seus valors a mercaders i petits estalviadors, als quals van concedir-los una part dels futurs beneficis de les companyies a canvi. 

La borsa esdevé la clau del nou sistema

D’aquesta manera, tant la Companyia Britànica de les Índies Orientals com la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals seran les primeres empreses participades per accionistes, les quals cotitzaran a la borsa de valors de Londres i Amsterdam, respectivament. A partir d’aleshores, qualsevol empresa anglesa que cerqués finançament tindria la possibilitat de comerciar amb els seus propis valors. En menys de cent anys, més d’un centenar empreses angleses comercialitzaran els seus propis valors a la borsa de Londres. Per la seva part, qualsevol resident dins les Províncies Unides tindrà la possibilitat de registrar per escrit —en qualsevol de les 17 Cambres holandeses— la quantitat de diners que vulgui invertir en borsa. A principis del segle XIX, ambdues companyies repartiran dividends anuals per valor d’un 40% a tots els seus accionistes i seran les primeres companyies que publicaran els seus beneficis anualment.

Sustentats per la racionalitat metòdica pròpia del món protestant, tant anglesos com holandesos aconseguiran donar continuïtat comercial a aquelles companyies, que a la llarga es convertiran en veritables multinacionals durant quasi tres-cents anys, gràcies a la utilització de la borsa de valors com a mecanisme per a finançar les futures expansions comercials. D’aquesta manera, el nou sistema econòmic s’autoregularà de manera més dinàmica i eficient, a diferència de l’antic sistema centralitzat, el qual encara restarà plenament vigent. Els nous mecanismes financers i les contínues iniciatives privades esmicolaran en pocs anys els antics monopolis comercials controlats pels primers imperis colonials, els quals s’havien autolegitimat per dret de conquesta a través dels Tractats de Tordesillas, Saragossa i Cateau-Cambrésis. 

Les dues companyies s’estructuraran com una corporació moderna de la cadena de subministrament global integrada verticalment i dividida per un conglomerat d’empreses que les permetrà diversificar-se en múltiples activitats comercials i industrials, com ara el comerç internacional, la construcció naval i la producció i comercialització d’espècies. Les companyies adquiriran tal envergadura a principis del XIX que obtindran poders quasi governamentals sobre les seves colònies, com per exemple la capacitat de fer la guerra, empresonar i executar condemnats, negociar tractats, emetre moneda, disposar de bandera pròpia o conquerir nous territoris. El cas més extrem es donarà amb la Companyia Britànica de les Índies Orientals que governarà l’Índia fins a la seva dissolució —a finals del XIX— quan passarà directament a mans de la Corona britànica. 

Per tant, mai podrem entendre la revolució industrial anglesa de finals del segle XVIII, si ho deslliguem de la revolució financera iniciada a principis del segle XVII. A mesura que Anglaterra sigui capaç d’aconseguir més matèries primeres i més mercats es veurà abocada a mecanitzar tots els seus processos productius, a fi de satisfer la creixent demanda mundial. A mitjan segle XIX, arribarà a controlar el 30% dels mercats mundials, encara que això canviarà en finalitzar el segle quan li apareguin nous competidors.

Un sistema per a satisfer el benestar social

A diferència del mercantilisme, el capitalisme decidirà no consumir tots els seus béns, atès que s’organitzarà de manera racional i metòdica amb l’únic propòsit de produir, acumular i invertir els seus béns per produir-ne més i més. En aquest sentit, les decisions d’inversió de capital estaran determinades per les expectatives del benefici, per la qual cosa la rendibilitat del capital invertit tindrà un paper fonamental en qualsevol activitat econòmica. 

Els savis il·lustrats defensaven el capitalisme com l’únic sistema econòmic capaç de generar prou riquesa per a satisfer el benestar social, el qual només seria possible mantenir a condició que es generés un creixement econòmic continuat en la producció de béns i serveis. Així doncs, cobrir aquesta crucial necessitat social només serà possible si es dona una progressiva especialització en el treball o bé si es van adquirint noves habilitats per part d’individus, empreses, territoris o països. Però també caldrà mantenir inalterable i sense intromissions l’existència de la lliure competència —argumentada mitjançant la llei de l’oferta i la demanda— la qual requerirà una voluntat de voler fer-ho sense coercions ni fraus per part dels partícips durant les transaccions comercials.

Aquest innovador sistema econòmic implicarà una nova manera de fer que es fonamentarà sobre l’existència de tres axiomes claus: l’acumulació de capitals com a font per al desenvolupament econòmic, una aferrissada privatització dels mitjans productius i l’obligatorietat d’obtenir beneficis constants. Per tant, els teòrics del capitalisme seran coneixedors que el manteniment del nou sistema econòmic obligarà a cercar sistemàticament nous mercats i a crear noves dependències de consum cada vegada més agressives entre individus, empreses, territoris o països d’arreu del món.

La perversitat del sistema

Dins del mateix sistema s’hi amaga el detonant d’autodestrucció que s’activa quan un bé comença a pujar cada cop més de preu, empès per la idea que el seu valor mai no podrà caure. Existeixen pocs àmbits de l’activitat humana en què la memòria històrica compti tan poc com en el camp de les finances. 

Les crisis i les bombolles financeres s’han anat repetint —d’una manera més o menys cíclica— des que el 6 de febrer de 1637, la inversió en bulbs de tulipes a Holanda inflés els preus fins al punt que un bulb podia arribar a valer el mateix que una casa, o quan el 1720 l’Estat anglès es va dedicar a modificar fraudulentament el valor real de les accions de la Companyia dels Mars del Sud per col·locar-hi deute, cosa que els acabaria desencadenant una crisi de dimensions bíbliques dins la seva economia. 

Podran ser tulipes, participacions d’empreses públiques, deute d’un país que està creixent, inversions en ferrocarrils, accions d’empreses puntcom o actius financers complexos, però al final sempre hi haurà un detonant: una guerra, una fallida, un rumor o simplement algú més llest que provocarà que uns quants s’avancin i venguin els valors, i darrere d’ells ho intenti la resta sense aconseguir-ho. Això que actualment denominem “l’esclat de la bombolla”. Es contreu el crèdit, el flux de diners es paralitza, i allò que abans valia molt ara no val res. Comença la crisi. Cada cop més gran, més expansiva i molt més contagiosa.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’exuberància econòmica de finals del segle XVII farà creure a les monarquies europees que la riquesa del món és estàtica i que només cal repartir-la. La constant entrada d’or i de plata dins l’economia els permetrà universalitzar la seva idea de civilització, i s’aprofitaran de la meravella causada en aquelles cultures amb pràctiques i creences ancestrals. Dels 700 milions de persones que habitaran el món, quasi 120 milions viuran a Europa, atès que la mundialització —iniciada dos segles abans— els possibilitarà una varietat alimentària que els permetrà allargar la seva esperança de vida. 

Oriol Garcia Farré, historiador i agent 11Onze

En finalitzar el segle, els europeus hauran verificat empíricament tota la terra, la qual cosa els permetrà generar una cartografia basada en l’observació de la realitat. Lluny quedarà aquella geografia imaginària fonamentada en les supersticions dogmàtiques. D’aquesta manera, apareixeran infinitud de descripcions sobre civilitzacions exòtiques dins l’imaginari europeu, el qual dibuixarà un canvi en els gustos —més orientalitzats— i suscitarà una progressiva actitud crítica davant les creences que els europeus tenen sobre el món. Aquest sentiment d’universalitat cultural s’anirà diluint a mesura que l’europeu entengui que el món també està habitat per una multitud de cultures i civilitzacions, les quals són diferents de les descripcions contingudes a la Bíblia.

Per tant, l’adopció del pensament crític comportarà la codificació enciclopèdica de la natura a través del revolucionari mètode científic, el qual es basarà en l’observació, l’experimentació i l’especulació empírica. La física —escrita amb llenguatge matemàtic— descriurà les formes i les mides dels cossos celestes, mitjançant l’ús de la recentment creada geometria analítica. I a partir d’aquest moment, la ciència esdevindrà un corpus de coneixement diferenciat de la filosofia i la religió. Tot plegat desembocarà en una percepció de la realitat que provocarà que les elits intel·lectuals europees es qüestionin conceptes tan bàsics com la propietat, la justícia, el poder i, per damunt de tot, la religió.

El qüestionament de la divinització del poder

De forma clara, l’Església — tant la catòlica com la protestant— haurà de fer front a multitud de veus discordants que dubtaran sobre l’origen diví dels textos sagrats, atès que es qüestionarà l’autoria divina de les Sagrades Escriptures. Aleshores, la religió esdevindrà un assumpte individual i privat entre l’home o la dona amb Déu. I en virtut d’aquesta privatització, els europeus progressivament s’alliberaran de dependre obligatòriament de les disciplines dogmàtiques imposades per l’Església des del segle X. 

El fet de qüestionar el fonament sagrat que justificava l’existència dels Estats cristians, esquerdarà la legitimitat confessional de l’autoritat política representada pel monarca. Amb la presa de consciència del propi jo —a través del principi racional “cogito ergo sum”— s’inaugurarà la filosofia moderna que portarà als savis il·lustrats a qüestionar obertament la divinització del poder reial. 

Aquest innovador pensament racional provocarà un xoc frontal entre els partidaris del poder absolut —en mans d’una sola persona i defensat aferrissadament per totes les monarquies europees— contra els defensors de l’estat natural de l’ésser humà, els quals argumentaran que “cap home no pot ser sotmès a la voluntat arbitrària d’un altre home, ni pot ser obligat a obeir lleis que un altre home no seguiria com ell.” Aquest pensament provocarà una profunda crisi de la consciència europea, la qual obrirà el camí cap a la invenció de la llibertat i la reclamació de la igualtat social.

El poder absolut i el mercantilisme

Els teòrics del poder monàrquic —com Jean Bodin o Thomas Hobbes— justificaran l’absolutisme com la forma més perfecta de govern i l’única capaç de gestionar la gran acumulació de riqueses que s’extreuen de les colònies. L’alt funcionariat —designat pel mateix rei— desenvoluparà mecanismes cada vegada més eficaços per organitzar meticulosament les finances de l’Estat, atès que els seus guanys no només s’aconseguiran per mitjà de la introducció de gran quantitat d’or i de plata dins del sistema econòmic, sinó que també es maximitzaran les exportacions i minimitzaran les importacions amb l’ajuda d’estratègics aranzels. 

Convençuts que la riquesa del món era estàtica perquè només calia agafar-la, intercanviar-la o robar-la, les monarquies absolutistes perseguiran qualsevol intromissió o iniciativa privada que desestabilitzi el sistema del comerç internacional, com per exemple la persecució sistemàtica de la pirateria. En canvi, la multitud de conflictes bèl·lics entre les diferents monarquies europees —al llarg del XVII i XVIII— seran vistos com un intercanvi necessari de riqueses, territoris o persones en què totes hi sortiran guanyant o perdent, i d’aquesta manera es mantindrà el sistema econòmic viu, el qual sempre haurà de sumar zero.   

Les monarquies europees —aclaparades per l’abundància— s’oblidaran completament de la vida dels seus súbdits. Meravellades per la situació, seran incapaces d’aplicar millores socials i econòmiques i aviat toparan amb el greu problema de la pobresa col·lectiva dins les seves societats. I en un context d’un incipient conflicte social —com serà el de principis del segle XVIII—, els economistes de l’època, Colbert, Mun, Serra o Misselden, defensaran l’aplicació d’una política de salaris baixos com única via per aconseguir la competitivitat en el comerç internacional, seguit del pervers argument que “si la població disposa de salaris superiors al nivell de subsistència, aquests esdevindran els causants de la reducció en l’esforç laboral.” 

La riquesa extreta de les colònies, no només s’acumularà o es transformarà en els recursos productius que l’economia requereix, sinó que sobretot s’utilitzarà per ser exhibida a través de les arts —arquitectura, pintura i escultura—, les ciències i la cultura. I tot plegat desembocarà en una paradoxa quan les principals monarquies absolutistes —francesa, austríaca, russa o castellana— seran capaces de viure dins dels seus fastuosos palaus, en la més exquisida i refinada opulència, sense importar-los l’escassetat de recursos amb els quals vivien la majoria dels seus súbdits. Tanmateix, aquesta dinàmica estructural s’esmicolarà amb la irrupció del racionalisme il·lustrat dins del pensament europeu, que contribuirà al trencament definitiu de l’statu quo de segles d’excessos monàrquics. El despotisme il·lustrat li atribuirà al monarca la missió de portar el progrés econòmic i el benestar social a tots els seus súbdits, cosa que produirà infinitud de conflictes socials. I en aquest punt, no totes les monarquies europees abordaran el problema de redistribuir la riquesa de la mateixa manera.

Dues solucions per a un mateix problema

Una de les respostes la donarà la Corona de Castella a través de les seves polítiques econòmiques, les quals encara li permetran ostentar una relativa predominança internacional. Malgrat tot, l’extracció massiva de metalls preciosos del “Nou Món” —que li havia permès obcecar-se amb la seva particular idea d’universalització cultural— li havia provocat una miopia i una nul·la adaptabilitat als moviments canviants de l’economia. Per tant, davant el repte de redistribuir la prosperitat entre els seus súbdits, es trobarà atrapada entre un deute gegantí i una societat poc dinàmica que dependrà majoritàriament de les decisions reials i dels recursos que arriben de les colònies. Tot plegat posarà de manifest l’existència d’una piràmide social parasitària que provocarà que un sol camperol —condicionat pel sistema de censos i de furs— estigui obligat a alimentar a trenta no-productors.   

Per tant, l’estratègia que seguirà la Corona de Castella —a través dels ‘validos’ del rei, els famosos duc de Lerma, el comte-duc d’Olivares o el pare Nithard— serà la d’exercir una forta pressió fiscal mitjançant l’increment o creació de nous impostos sobre les fràgils economies camperoles, o sobre les classes urbanes per mitjà de constants pujades de preus i baixades de salaris. Aquest programa econòmic buscarà obtenir els màxims recursos per a continuar sustentant la idea d’Imperi, atès que fins aleshores els havia permès gaudir d’una balança comercial positiva. En contraposició, se situaran la noblesa i el clergat, els quals quedaran totalment exemptes de totes aquestes càrregues fiscals, a part de permetre’ls incrementar el cobrament de les seves rentes. Al capdavall, tot desembocarà en un important empobriment de la societat castellana, amb conseqüències tan desastroses sobre la natalitat i el despoblament de grans territoris de la Meseta, i que no es recuperarà totalment fins a principis del segle XX. I per reblar el clau, la societat serà segrestada pel Tribunal del Santo Oficio de la Inquisición, la qual vetllarà —a través de la censura, la crema de llibres “prohibits” i un integrisme misogin— perquè no germini cap pensament crític que defugi de la línia oficialista. 

Per altra banda, trobem la resposta dels territoris del nord d’Europa —com són la Corona anglesa i les disset Províncies Unides— la qual suposarà introduir amb fermesa les idees il·lustrades dins la societat, la política i l’economia. Mentre Anglaterra acabarà constituint-se en una monarquia parlamentària, a través d’un procés polític que limitarà el poder del monarca i la separació de poders, la unió militar d’Utrecht —constituïda per les disset Províncies Unides— combatrà enèrgicament fins a la Pau de Münster l’ocupació de la Corona de Castella per esdevenir la república de les Províncies Unides del Nord. Ambdós territoris adoptaran una nova mirada sobre el comerç que provocarà la mutació del sistema econòmic i adoptarà una lògica de lliure mercat sense restriccions ni proteccions estatals. La generació de riquesa ja no es farà a través de la sang, sinó que serà per mitjà de l’habilitat que tingui l’individu en l’acumulació de capitals cosa que farà aparèixer la plusvàlua, origen de la nova conflictivitat. I en aquest nou paradigma econòmic, l’Estat ja no hi tindrà cabuda atès que els elements bàsics i irreductibles que impulsaran aquesta nova mentalitat serà —tant per empreses com per individus— sota l’imperatiu econòmic de maximitzar els guanys i minimitzar les pèrdues.

Canvi de paradigma econòmic

La universalitat cultural que havia imperat fins aleshores serà substituïda per nous raonaments basats en “si es pot demostrar que el rendiment econòmic que tota la producció industrial del món ha d’estar concentrada a Madagascar o a les illes Fiji o que tota la població d’Àfrica negra s’ha de traslladar al Nou Món per a treballar en les plantacions de cotó o de la canya de sucre, no existeix cap argument econòmic que pugui aturar aquestes iniciatives.” I d’aquesta manera, el capitalisme imposarà una globalització cada vegada més extensa i arribarà a regions cada vegada més remotes, les quals seran transformades de manera més profunda. 

El món es dividirà en parcel·les productives seguint criteris globals com “no té cap sentit produir plàtans a Noruega perquè la seva producció és molt més barata a Hondures”. Per tant, quan els terratinents argentins només produeixin carn o els grangers australians només esdevinguin experts productors de llana, serà el moment en què hauran abandonat la seva pròpia producció agrícola, ja que els resultarà més beneficiós comprar les produccions cereals per l’autoconsum a l’exterior. D’aquesta manera, aquestes transaccions els permetrà especular i treure més rendiment econòmic a les seves inversions. 

I en aquest sentit, tant Anglaterra com Holanda esdevindran els únics exportadors de capitals i serveis financers a les colònies americanes o asiàtiques amb la finalitat de desestabilitzar els antics imperis —Castella i Portugal— i d’aquesta manera assegurar-se les matèries primeres per a la incipient revolució industrial. Les borses de Londres o Anvers —fundades a finals del XVII— esdevindran les capitals comercials de la nova economia que es basarà sobre les expectatives d’un dinamisme especulatiu, les quals seran participades principalment pels descendents d’aquells jueus sefardites expulsats per la Monarquia Hispànica a finals dels XV.

Des del principi, tant Anglaterra com Holanda van tenir la certesa que per desenvolupar el nou paradigma econòmic calia engegar un procés de concentració de l’activitat econòmica per mitjà de la urbanització de les zones costaneres, cosa que els possibilità l’impuls de la construcció naval i el desenvolupament de manufactures properes als ports. Això els va permetre convertir els seus litorals en espais econòmicament molt dinàmics i potents. Un fet similar succeirà a la costa peninsular mediterrània, la qual passarà a ser un dels territoris amb un creixement econòmic similar al dels territoris del nord d’Europa. Serà aleshores quan Catalunya adquirirà la cohesió territorial sobre les bases d’un sistema urbà estretament entrellaçat amb Barcelona —com a centre comercial i polític— alhora que es desenvoluparà la indústria pels pobles propers —Sants i Sant Martí de Provençals— i l’activitat mercantil es reorientarà cap a l’Atlàntic i l’interior peninsular.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’arc cronològic que va des del Tractat de Tordesillas fins a la declaració d’independència dels Estats Unitats d’Amèrica suposa el primer procés —a escala mundial— del repartiment i explotació de tot el món, per part de les monarquies europees. Durant aquest període, es passarà dels suculents ingressos produïts pels botins de guerra o pels saquejos indiscriminats de les poblacions autòctones a una borratxera d’or i de plata —sense precedents— introduïda dins l’economia europea. Per aquest motiu, la construcció dels primers imperis colonials es basaran en una economia mercantil que els permetrà estar a l’altura de les expectatives.

Des de l’inici, les monarquies europees tingueren la convicció que tots els territoris del món els pertanyien per dret de conquesta. D’aquesta manera, la cartografia els va permetre anar ampliant i posseint la propietat d’una terra, sobre la qual es van autolegitimar com a possessors per imposar —no sempre a través de la força— el seu model de civilització per sobre les societats nadiues.

Aquest procés de supremacia cultural es fonamentà sobre la certesa religiosa de qüestionar la veritable naturalesa humana dels nadius. I la ferma creença en aquest raonament motivarà les monarquies europees a projectar una geografia de grans espais per a cristianitzar. La cobdícia dels nouvinguts donarà lloc a nombrosos abusos i genocidis, però també suposarà una catàstrofe demogràfica sense precedents en quant els territoris del nou món veuran reduïda a un 80% de la seva població nadiua.

El progressiu desenvolupament de les tècniques marítimes —com ara, la millora de la brúixola, la construcció de les caravel·les o l’actualització dels mapamundis— permetrà als europeus ser capaços de navegar per tots els mars i oceans que configuren el planeta en pocs anys. Aquesta gesta tindrà com a conseqüència la divisió del món en dues meitats, dues línies geogràfiques que, traçades entre els dos pols, els atorgarà la potestat rubricada per l’autoritat papal a repartir-se el món per zones de navegació, de pesca i de conquesta. La primera línia se situarà a 370 llegües a l’oest de les Illes del Cap Verd, mentre que la segona es fixarà a 297,5 llegües a l’est de les illes Moluques.

El descobriment d’importants jaciments de metalls preciosos a Amèrica —entre Mèxic i el Perú— o l’arribada a les illes de les espècies del sud-est asiàtic, propicià la fundació o refundació d’importants ciutats americanes, africanes o asiàtiques, les quals adquiriran un altre rol territorial a fi d’assegurar importants fluxos de riquesa vers Europa regularment. D’aquesta manera, les monarquies europees començaren a controlar tot el comerç que passarà pels seus territoris, amb la voluntat de protegir els seus guanys econòmics.

Des de principis del segle XVI fins a mitjan segle XVIII, els primers imperis colonials mantindran un estricte monopoli mercantilista amb les seves colònies, i es prohibirà comerciar amb persones o empreses que no siguin súbdits o afins a la Corona. Castella, per exemple, considerarà els anglesos, holandesos o francesos, no pas com a competidors sinó com enemics, causants de pràctiques corsàries i instigadors d’actes de pirateria.

El sistema mercantilista colonial

El comerç amb les colònies es fonamentarà sota la premissa que els colons hauran de vendre les seves matèries primeres —a baix cost i amb alts impostos— exclusivament a empreses designades per la Corona. Alhora, els colons només podran comprar els productes de consum manufacturats per aquest selecte grup d’empresaris. D’aquesta manera, les monarquies afavoriran l’enriquiment il·limitat d’empreses i individus propers a l’Estat, atès que se’ls anul·larà la competència. Aquest sistema mercantilista crearà necessitats inútils per als nadius i buscarà el manteniment perpetu del subdesenvolupament de les colònies —tant americanes, africanes com asiàtiques— amb el propòsit d’anul·lar possibles competidors directes amb la metròpolis.

I per reblar el clau, l’alt funcionariat proper al consell del rei també hi jugarà un paper molt destacat en aquest innovador sistema econòmic, ja que disposava de la capacitat d’agilitzar o endarrerir tràmits burocràtics per afavorir uns o altres. Per tant, serà inevitable l’aparició d’un comerç il·lícit i paral·lel entre colònies i propiciarà que molts empresaris, tant grans com petits, cerquin la manera de burlar-se dels controls burocràtics imposats per la mateixa Corona. 

Actuant com a nou-rics, els primers imperis colonials —principalment Castella— gastaran una quantitat indecent de recursos econòmics per a construir el seu concepte de civilització. Aquesta obsessió —de vegades incontrolada— els portarà a embarcar-se en infinitat de conflictes de tota mena, com ara: disputes teològiques, conflictes familiars, afers comercials o fastuoses construccions megalòmanes.      

Finançant l’imperi amb metalls preciosos

Coincidint amb el moment de major extracció econòmica de les colònies americanes —entre finals XVI i principis del XVII— Castella destinarà més de 7 milions de ducats al manteniment de la seva flota al Mediterrani durant la famosa batalla de Lepant. En uns set anys aproximadament, es gastarà la barbaritat d’11,7 milions de ducats per a finançar les innumerables campanyes de Flandes.

Per commemorar la victòria a la batalla de Saint-Quentin contra les tropes franceses, es destinaran prop més de 6,5 milions de ducats per a construir el fastuós Reial Monestir de Sant Llorenç de l’Escorial. Gràcies a la construcció i posada en marxa de la Grande y Felicísima Armada, la conegudíssima Armada invencible pels seus adversaris, enviaran 9 milions de ducats directament al fons del mar. I com no podia ser d’una altra manera, aquesta civilització catòlica i universal necessitarà la construcció d’una nova capital a la riba del riu Manzanares. Per al lector que tingui curiositat per la conversió, el ducat del segle XVI i de començaments del segle XVII tindria actualment una equivalència d’uns 167,1 euros. Cert, les xifres són… esfereïdores!

Per tant, entre el 1500 i el 1650, la monarquia castellana —i per proximitat, la resta de monarquies europees— viurà dins d’una veritable bombolla econòmica generada per l’entrada massiva dels metalls preciosos. Els darrers estudis estimen que la Corona castellana hauria extret de les colònies americanes unes 17.000 tones de plata i unes 70 tones d’or. Aquesta borratxera de metalls conduirà a l’Estat a tenir una visió tergiversada de l’economia real.

La paradoxa es produirà quan, malgrat la ingent entrada d’or i de plata i el cobrament d’impostos elevats, no arribaran a cobrir totes les despeses produïdes per l’Estat. Tinguem present que la Corona castellana només utilitzarà aquesta extraordinària riquesa per a finançar tots els deliris de grandesa de les elits castellanes, que en la majoria de les vegades toparà directament amb les necessitats reals de la població. Per aquest motiu, quan les oligarquies d’un país estan més interessades a treballar per la fastuositat que no pas per les possibilitats reals que ofereix la reinversió de capitals, tot plegat condueix a la destrucció del propi teixit productiu. 

Endeutament de la Corona castellana

A mitjan segle XVII, la Corona castellana arribarà a tenir un deute econòmic de més de 100 milions de ducats. Aquest deute gegantí els obligarà a declarar successives suspensions de pagaments. Per a tapar aquest forat, la Corona es veurà obligada a emetre gran quantitat de deute públic que anirà a parar a mans dels principals bancs europeus, com ara la banca alemanya —els Fugger o els Welser— i la banca genovesa dels Spínola, Centurione, Balbi, Strata i, sobretot, Gio Luca Pallavicino. La Corona pagarà els Welser a través de la concessió de l’explotació de les mines de Mèxic i el dret de conquesta sobre extensos territoris a les actuals Veneçuela i Colòmbia. Per la seva banda, els Fugger aconseguiran totes les concessions comercials sobre els territoris de Xile i el Perú. Actualment, són unes de les famílies més poderoses del continent. I, tots els luxosos palaus de l’strada nuova de Gènova, artèria del luxe de la ciutat, encara avui constitueixen la concentració més gran de residències aristocràtiques de tota Europa.

Davant les successives crisis financeres que la Corona castellana començarà a patir, molts empresaris europeus residents a les colònies americanes preferiran no embarcar els seus metalls preciosos cap als ports castellans —monopoli concedit a Cadis i Sevilla— per por a les massives confiscacions decretades per la Corona. Per això, buscaran invertir els seus actius en altres sectors emergents de l’economia colonial de finals del segle XVII, com seran l’agricultura, la ramaderia i la producció de manufactures. 

Per tant, la Corona castellana es veurà obligada a cercar noves fonts regulars d’ingressos. Per aquest motiu, posarà en marxa l’ambiciós pla del ministre del rei —el comte duc d’Olivares— conegut com la Unión de Armas, el qual pretendrà que cada regne que formi part de la Monarquia Hispànica —o sigui, principalment Portugal i la Corona d’Aragó— aportin un nombre determinat de diners i soldats.

Flexibilitzant el monopoli comercial

Portugal, que formava part de la Monarquia Hispànica des de finals del segle XVI, es negarà a concedir qualsevol aportació econòmica de més, donat que Castella explota les seves colònies, la qual cosa acabarà amb un conflicte bèl·lic que durarà més de 28 anys. Finalment, amb el suport econòmic d’Anglaterra i Holanda, Portugal aconseguirà deslligar-se del control dels Àustries, però el preu que haurà de pagar comportarà la cessió d’importants territoris del Brasil i el canvi de titularitat sobre les colònies de Ceilan —actual Sri Lanka—, Ciutat del Cap, Goa, Bombai, Macau i Nagasaki, entre d’altres.

Pel que fa a la Corona d’Aragó, l’oligarquia castellana no calibrarà la situació correctament quan accepti que el rei Felip IV juri les constitucions catalanes, condició sine qua non per obtenir els fons desitjats. La ignorància sobre les lleis que regulaven les funcions del rei dins dels territoris catalans serà el focus d’importants discussions institucionals, puix el rei —dins del Principat— estava obligat per llei a donar explicacions sobre la utilització dels recursos concedits. Per la seva banda, els catalans estaven més interessats a aprovar les seves propostes de noves constitucions catalanes i que s’atenguessin els greuges, que no pas a participar en guerres absurdes.

Però a la gènesi del debat institucional —entre Castella i el Principat— hi trobem un problema molt més profund. Si des de finals del segle XVI, Castella havia transitat cap a un sistema polític de caràcter absolutista, on el poder només resideix en una sola persona, la qual decideix sense haver de rendir comptes a cap parlament, al Principat passava el contrari, on les Corts Generals de Catalunya havien esdevingut l’òrgan legislatiu que representava tots els estaments de la societat, inclòs el rei.

L’entrada constant de metalls preciosos dins l’economia castellana es mantindrà estable fins a mitjan segle XVIII, però només un percentatge molt ínfim restarà dins del sistema econòmic castellà, atès que la resta continuarà utilitzant-se per a eixugar el monstruós deute de l’Estat. La historiografia estima que fins a l’any 1820, l’Estat espanyol no es recuperarà d’aquesta grandiosa despesa i serà —en gran part— pel fet d’haver-se annexionat l’economia productiva de tota la franja mediterrània peninsular a principis del segle XVIII. 

El sistema de privilegis i monopolis desenvolupats per la política comercial borbònica continuarà fent aigües i es veurà en la necessitat d’introduir nous agents per a garantir la viabilitat del comerç amb Amèrica. Per tant, amb el Reial decret de Lliure Comerç del 2 de febrer de 1778 trencarà definitivament el monopoli de Cadis i Sevilla i afavorirà el comerç directe de Catalunya amb Amèrica, que aportarà una nova manera de fer. Actualment, i curiosament, el 34% del PIB de l’Estat espanyol el continua aportant l’economia productiva de tota la franja mediterrània peninsular. Doncs, res és casual…

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El mapa polític de l’Europa de finals del segle XV es configura després d’infinitat d’esdeveniments socials, polítics i econòmics de caràcter conflictiu ocorreguts durant el segle anterior i amb una població reduïda a menys del 50% a causa de la Pesta Negra. La nova geografia política sorgida d’aquest procés mostrarà una gran varietat de formes institucionals del poder. Al costat de les dues herències del Baix Imperi cristià —el Sacre Imperi i el Papat—, les monarquies feudals sortiran àmpliament reforçades de tot aquest atzucac estructural, la qual cosa les legitimarà per a governar d’una manera diferent i les portarà a construir un nou concepte d’Estat.

Per a sustentar tota aquesta nova concepció de l’Estat, les monarquies europees buscaran els mecanismes bàsics que els permeti consolidar noves estructures estatals amb un caràcter marcadament centralitzador i unipersonal. Per aquest motiu, primer combatran enèrgicament contra totes aquelles famílies poderoses —els Armagnac, els Lancaster, els Bragança, els Mèdici o els Colom— que tinguin la capacitat de disputar les seves decisions. El combat no sempre serà per mitjà de l’ús de la violència, sinó que es començaran a crear complots per deslegitimar-los o se’ls aplicarà una mil·limètrica política matrimonial d’antropofàgia territorial a fi d’ampliar les propietats estatals de forma permanent, sense la necessitat d’un vessament de sang.

La nova concepció política durà a terme un clar arraconament dels òrgans més representatius de la ciutadania —com ara les Corts, els Estats Generals o les Dietes— els quals seran substituïts per un potent consell del rei, molt més especialitzat. D’aquesta manera, l’Estat multiplicarà la seva presència en el territori a través de la creació d’una potent xarxa administrativa vinculada a les diferents activitats del nou sistema de gestió. En poc temps, apareixerà el funcionariat, que esdevindrà vitalici en finalitzar el segle i que permetrà a un segment de la població enriquir-se il·limitadament pel sol fet de treballar a prop del poder. 

Fins aquest moment, les monarquies s’havien finançat amb els seus propis recursos a través de rendes ordinàries vinculades als drets senyorials o els beneficis produïts per les seves possessions, ja fos per l’explotació dels boscos, l’encunyació de monedes o el tràfic d’esclaus. Però ara això ja no seria suficient.

Un canvi de paradigma econòmic

Les monarquies europees calmaran la seva ambició a través de la imposició d’una triple estratègia: primer, convertiran aquells subministraments del sistema feudal en regulars i en abundants, la qual cosa farà aparèixer infinitat de fons de finançament extraordinaris sobre les persones i els béns, com ara les taxes sobre els intercanvis, la famosa gabella sobre la sal o els impostos sobre els habitatges, els focs, entre d’altres; segon, crearan la necessitat de consum, com per exemple nous hàbits alimentaris o la introducció de la moda en la necessitat de vestir; i tercer, forçaran alliberar-se de la necessitat habitual d’haver de demanar consentiment als seus súbdits, els quals —encara representats en òrgans institucionals— toparan amb l’argument que “en temps de pau aquesta petició és del tot innecessària”. Però l’element clau i fonamental que permetrà que tot aquest nou engranatge funcioni a la perfecció serà la creació d’un exèrcit permanent, orientat a controlar l’interior —entre amenaces i persuasions— i a projectar el poder del monarca vers l’exterior. 

L’or continuarà essent el principal problema de l’economia europea atès que encara serà del tot necessari per als intercanvis. Des de l’Antiguitat, la relació Orient-Occident havia passat per infinitud d’alts i baixos, però la seva balança comercial sempre havia estat deficitària —respecte a l’or— atès que el continent asiàtic era pobre en jaciments del preuat metall preciós. L’únic or que arribava amb certa regularitat a Europa —des del segle X— era l’or sudanès, però aquest mai arribarà a satisfer les necessitats de l’economia feudal.

L’estudi i valoració dels clàssics grecollatins

L’atmosfera d’un fort dinamisme econòmic impregnarà tot aquest període, el qual obligarà les monarquies europees a buscar nous camps d’acció i noves fonts de beneficis que permetin mantenir les noves i costosíssimes estructures d’Estat. Europa esdevindrà un espai massa petit per a satisfer la ‘grandeur’ dels naixents Estats moderns, però sobretot testimoniarà un dèficit de matèries primeres. Aleshores serà quan apareixerà el veritable desig d’acostar-se fins a l’origen de les fonts de l’or africà o les espècies orientals.

La cosmovisió de la societat medieval estava condicionada per la religió, les llegendes imaginàries i la desconeixença geogràfica, però això canviarà radicalment a partir del Quattrocento amb la recuperació de manuscrits grecs ignorats per l’Església —que controlava la cultura— atès que eren considerats textos pagans. Amb la introducció de les regles bàsiques sobre la correcta traducció llatina —promoguda per Petrarca i Boccaccio— s’aconseguirà transcriure correctament aquests manuscrits que cobraran un nou sentit. Les relectures de gran quantitat de textos clàssics —com ara Euclides, Pitàgores, Ptolemeu, Eratòstenes i molts d’altres— permetran construir un nou pensament crític que conduirà als savis humanistes a voler verificar quanta certesa contenen els textos antics sobre el món. 

Aquest humanisme afavorirà el trencament definitiu amb la tradició medieval i exaltarà les qualitats pròpies de la naturalesa humana. Permetrà descobrir el jo humà i li donarà un sentit racional a la seva existència. Aquest antropocentrisme deslligarà l’ésser de la meravella metafísica i el situarà davant les portes de la curiositat empírica. La divulgació d’aquest pensament innovador serà possible gràcies la invenció de la impremta de tipus mòbils. Però aquest canvi mental també facilitarà que un reduït grup de persones —instal·lades tant a Sagres com a Nuremberg— comencin a experimentar i aplicar mètodes científics moderns basats en les matemàtiques i l’astronomia, els quals alteraran la cosmovisió universal.

La conquesta i explotació colonial

Tot plegat possibilitarà que ambiciosos homes de negocis es llencin a la cerca de rutes marítimes que els condueixin a nous territoris on trobar abundants productes que els permetin satisfer la creixent demanda dels mercats europeus. I en aquest context, l’Estat afavorirà aquesta economia expansiva participant —de forma indirecta— en les aventures comercials d’aquests atrevits emprenedors que mostraran molta audàcia però poca experiència atlàntica.

L’atzar i els alisis conduïren als primers navegants a la zona més poblada del continent americà. La superfície terrestre del “Nou Món” —sumant tant el nord com el sud— suposa una àrea de 42,5 milions de km2. Abans de l’arribada dels europeus, s’estima que vivien a tot el continent uns 100 milions de persones, en contraposició als 1.000 milions que hi viuen actualment. I d’aquests, uns 80 milions de persones vivien a la franja que va entre Mèxic i el Perú. Per altra banda, en el progressiu descens vers al sud del continent africà, els europeus descobriren que el món musulmà hi havia penetrat molt més enllà del que pensaven. Més enllà de la línia de l’equador s’endinsaren per un món totalment desconegut i descobriren l’Àfrica negra. Amb una àrea de 32 milions de km2, les estimacions actuals parlen d’uns 60 milions de persones que podrien viure en tot el continent africà a finals del segle XV.

Des del principi dels viatges cap a l’oest, els primers navegants van tenir la certesa i la consciència que allí on havien arribat no eren les Índies Orientals, sinó que es tractava d’un territori completament diferent. I en adornar-se d’aquest fet, l’Estat va desplegar tota la seva moderna maquinària jurídica i administrativa per a posseir-lo legítimament. Sense encomanar-se a ningú i per dret de conquesta, les monarquies europees van començar a adjudicar-se la propietat d’aquells territoris tot ignorant la població autòctona. En aquest punt, la religió hi va jugar un paper clau per a justificar la destrucció, aniquilació i extermini de les cultures ancestrals que hi vivien harmònicament. Un camí similar seguirà el continent africà, encara que aquest procés s’iniciarà uns cent anys més tard.

A mesura que els nouvinguts —ja en nom de la Corona— van anar endinsant-se per aquests nous territoris, descobririen que els metalls preciosos no eren l’única font de riquesa. En menys de cinquanta anys, els mercats europeus seran abastits, en quantitats impensables fins aleshores, d’infinitat de productes tropicals, com ara el pebre, el sucre, el cotó o el tabac. La façana atlàntica veurà créixer una important xarxa portuària que anirà des de Cadis fins a Anvers i vertebrarà un nou espai econòmic. I aleshores, la Corona s’autodefinirà Imperi, sempre, amb un sol radiant!

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Ens endinsem per primera vegada per un camí pedregós on es barregen multitud de plans. L’objectivitat històrica -basada en el rigor documental- ha estat abduïda per un relat clarament intencionat que ha buscat justificar tota allò que servís per a construir una unitat de destí universal. Dubtar sobre el relat oficial que envolta el “Descobriment d’Amèrica” -on es fonamenta la matriu hispànica- ha obligat a infinitat d’historiadors a haver de treballar al marge de l’Acadèmia, sense cap altre recurs que la seva argúcia i intel·ligència. 

Oriol Garcia Farré, historiador i agent 11Onze

La matèria primera en la qual es fonamenta la història són les fonts documentals. Cròniques, cartularis, testaments, contractes, disposicions, novel·les, cants, restes arqueològiques o ‘Lebenswelt’, són una tipologia documental específica que cada historiador utilitza per a entendre i explicar el passat que -filtrat pel seu marc mental- acabarà modelant una percepció concreta d’aquella realitat.

És per aquest motiu que, durant la creació del coneixement, un s’endinsarà en apassionants debats, entre constructius i estèrils. Desacreditar l’adversari amb atacs personals és símptoma d’incapacitat dialèctica. Per tant, tot allò que estigui fora del rigor empíric ens evoca cap al món de la ficció o la xerrameca de cafè. Però, què passa quan una font documental es demostra que ha estat alterada, manipulada o cremada?

Les capitulacions de Santa Fe

Establerts al campament de Santa Fe de Granada, els recents vencedors de la guerra de Granada, els més que coneguts Reis Catòlics -títol atorgat pel papa Alexandre VI el 1496- signaven el 30 d’abril de 1492 unes capitulacions o acords amb en Cristòfol Colom per a dur a terme una important empresa ultraoceànica.

Els acords signats -coneguts com Les capitulacions de Santa Fe– esdevindran el marc jurídic per on se sustentarà tot el descobriment d’Amèrica, però també seran l’origen dels futurs litigis entre la Corona i la família Colom. Així mateix, hi quedarà palès l’atorgament dels títols d’almirall, virrei i governador general de tots els territoris descoberts i tots els beneficis que se’n derivessin d’aquesta empresa.

Les capitulacions adquiriran una importància jurídica cabdal per en Colom i els seus descendents, i per aquest motiu no se’n desprendrà mai en vida. De l’existència d’aquest original, se’n té constància fins al 1526, quan apareix per darrera vegada entre els documents conservats a l’Arxiu dels Colom al monestir cartoixà de Santa María de las Cuevas (Sevilla). Malauradament, aquest original no ens ha arribat mai.  

Al mateix temps que es lliurava a en Colom l’original de les capitulacions, s’inscrivia una còpia de l’original en el corresponent Llibre-Registre de disposicions legals de la Cancelleria Reial catalanoaragonesa de Barcelona. Aquesta entrada està registrada al llibre 3.569, folis 135 i 136, a la secció de ‘Diversorum sigilli secreti’, datada el mateix dia de la seva expedició, o sigui el 17 d’abril de 1492. Però així com es palesa al registre català, fins a la data no s’ha constatat cap registre similar en qualsevol cedulari castellà. I és ben sabut que les recerques sistemàtiques dutes a terme des de fa segles en els principals arxius castellans -Simancas, Índies o Duc de Veragua- han resultat infructuoses fins al moment.

La construcció jurídica de l’empresa marítima  

La potestat legislativa a la Corona d’Aragó no pertanyia privativament al monarca, sinó que havia de desenvolupar-la juntament amb els tres estaments: noblesa, clerecia i ciutats i viles. Si la iniciativa provenia del monarca, naixia la constitució, mentre que si sortia dels estaments de les corts, naixia el capítol de cort.

Des de 1363, es té constància d’aquesta pràctica jurídica a l’hora d’aparellar armades per part del rei amb els diputats dels diferents regnes de la Corona catalanoaragonesa. És per aquest motiu, que el rei Ferran va signar les capitulacions amb Colom, motiu pel qual queda recollit en un dels acords “perquè sia feta Armada en la Senyora del Senyor Rey, de Galées”. Per tant, ni a les fonts legals del dret castellà contemporànies, ni a les del dret pròpiament indià, es trobaran normes a través de les quals puguin ser fixats els conceptes jurídics que apareixen detalladament a les capitulacions.    

Les capitulacions seran negociades i preparades a Barcelona per un comitè format per en Joan de Coloma -representant de la Cancelleria Catalana i secretari personal del rei- i per en Joan Peres -representant d’en Colom- el qual era un destacat doctor en medicina i reconegut cosmògraf i propietari del castell de Sant Miquel, als afores de Pals d’Empordà. I serà des de l’antic port d’aquesta vila empordanesa, avui ja desaparegut, des d’on salparà l’expedició ultraoceànica.   

Quan les dues parts arribaren a l’acord -el 17 d’abril de 1492- les capitulacions foren enviades immediatament al campament de Santa Fe de Granada -on s’allotjaven els monarques catòlics- per a la seva ratificació oficial (el 30 d’abril de 1492) i, posteriorment, van ser entregades a en Cristòfol Colom. Finalment, a principis de 1493, les Corts Generals celebrades a Barcelona ratificaran l’acord. Tot plegat justifica el perquè aquestes ‘Capitulacions’ es van guardar únicament a l’Arxiu de la Corona d’Aragó: perquè és allí on es registraven i s’arxivaven els documents de la magistratura afectada.

El finançament de l’empresa marítima  

Tots els textos conservats evidencien amb molta claredat que els diners de l’empresa ultraoceànica els va avançar -en gran part- un valencià assentat a Barcelona, Lluís de Santàngel, que fou l’escrivà de racions de la Cancelleria catalana, la qual sovint exercia funcions fiscals. L’empresa també seria sufragada per altres il·lustres personatges com ara Gabriel Sanxis -tresorer general de la Corona d’Aragó-, Joan Cabrero -cambrer del rei Ferran- i Alfons de la Cavalleria, conseller reial. Es dona la circumstància que tots aquests il·lustres personatges tenien vincles comercials amb la família Colom de Barcelona des de feia dècades.

Tots els documents referents als pagaments reials de l’empresa ultraoceànica, compten les xifres en ducats, que era la moneda catalana. En canvi, aquesta moneda no s’utilitzarà a Castella fins al 1497 quan, després d’una forta oposició dels municipis castellans per considerar-la una moneda estrangera, serà imposada pels monarques.

Tinguem present que les estructures dels dos estats, Aragó i Castella, sempre es van mantenir separades, malgrat que es van crear organismes comuns a les dues corones, com ara la Inquisició. Per tant, cada corona tenia la seva tresoreria, amb el seu tresorer, els seus escrivans i els seus arxius reials. En conseqüència, si apliquem el mètode científic per esbrinar qui va pagar l’empresa de la descoberta, només caldrà repassar els llibres de comptes d’ambdues tresoreries. Malauradament, és impossible repassar el llibre de comptes de la tresoreria catalana atès que ha desaparegut. En canvi, altres fonts contemporànies catalanes parlen que s’estaven destinant milers de ducats per pagar naus i tripulacions durant tot aquell període.  

Ara bé, i què passa quan repassem el llibre de comptes de la tresoreria general castellana? Per cert, és públic i en edició moderna! Doncs que no hi apareix cap sortida de diners destinada a cap expedició marítima durant els anys noranta del segle XV. No hi ha cap document que parli de diners referents a naus, pilots, tripulacions o expedicions de cap classe.

El triomf de l’empresa marítima

Cristòfol Colom va ser rebut amb tots els honors pels monarques catòlics al Palau Reial de Barcelona, el 3 d’abril de 1493, després d’haver completat el primer viatge transoceànic. Les cròniques contemporànies expliquen que l’audiència va tenir un grandíssim ressò, i va aplegar un munt de curiosos vinguts de tot arreu.

Colom havia aconseguit trobar el continent perdut del qual en parlaven infinitat de textos antics: les terres existents a l’altra banda de l’Atlàntic “i que des de l’enfonsament de l’Atlàntida havien quedat incomunicades”. I com a prova d’aquesta descoberta -d’aquest “Nou Món”- va presentar davant els reis i a les altes instàncies del regne, els indígenes, animals, metalls i plantes que havien portat. Proves fefaents que demostraven que venien d’unes terres fins aleshores desconegudes.

De fet, a les Capitulacions de Santa Fe queda escrit que l’empresa es compromet a descobrir uns territoris “que estan en direcció a les Índies”. Com que aleshores no hi havia cap referent geogràfic per il·lustrar una expedició que tenia com a objectiu anar a l’altra banda de l’Atlàntic, es va utilitzar el referent geogràfic de les Índies i la Xina del Gran Khan. Ambdós casos, àmpliament descrits pels Viatges de Marco Polo, de finals del segle XIII.

Com constaten els documents oficials dels primers viatges colombins, els topònims emprats per a designar els “nous llocs” seran: la Florida, l’illa Montserrat, la regió de Valençuela, l’illa Margalida o la Jamaïca. Serà a partir de l’expulsió d’en Colom de totes les seves possessions americanes i el canvi de la política de la Corona -a mitjan segle XVI- que hi començaran a aparèixer els topònims castellans.       

Els litigis arran de la descoberta de l’empresa marítima

Quan Colom va tornar del seu primer viatge, els reis li van confirmar tots els poders estipulats a les Capitulacions de Santa Fe. Però en tornar de la segona expedició, la monarquia es va adonar que les terres descobertes no eren quatre illes perdudes, sinó que es tractava realment de terra ferma. Aquesta percepció va provocar que la monarquia es replantegés els poders atorgats a en Colom.

El problema jurídic amb què es topà la monarquia era greu. Eren conscients que havien acceptat i signat unes capitulacions, en les quals es permetia el naixement d’una nova dinastia instal·lada en un Nou Món i on Colom esdevindria el virrei vitalici, a més de ser un títol hereditari!

Coneixedors d’aquesta problemàtica i en absència de l’afectat -ja que es trobava d’expedició- el rei Ferran canviaria les regles del joc. La reforma virregnal de 1493 va comportar una limitació del poder del virrei, el qual quedaria subjugat al poder del rei i la possibilitat de destituir-lo sempre que es demostrés traïció a la Corona. El 1500, Francisco de Bobadilla acusaria Colom de trair la Corona.

Tota la documentació sobre el procés contra Colom ha desaparegut. Per fonts indirectes, se sap que la Corona va requisar tota la documentació que Colom havia d’aportar en defensa pròpia. I també se sap que els informes en què es van basar les acusacions van ser elaborats per Pere Bertran Margarit i Bernat Boïl.

I després de tot aquest muntatge, Colom va ser alliberat però desposseït de tots els títols signats a les capitulacions. O sigui, va esdevenir un personatge inofensiu per al poder. A partir del segle XVI, s’iniciarà un llarg període de litigis -primer contra Colom i després cap als seus descendents- per a restituir els acords. Durant més de vuitanta anys, la família Colom pledejarà contra la monarquia, però esdevindrà una qüestió estèril. 

BIBLIOGRAFIA BÀSICA

David Bassa i Jordi Bilbeny: Totes les preguntes sobre Cristòfor Colom. Col·lecció Descoberta, Llibres de l’Índex, 2015.

Jordi Vila: Les Capitulacions colombines de 1492: un document català. 1r Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica, Arenys de Munt, 2001.

Jordi Bilbeny: Cristòfor Colom, príncep de Catalunya, Proa, Col. Perfils, Barcelona, 2006.

Jordi Bilbeny: Inquisició i Decadència: Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI, Librooks, Barcelona, 2018.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

I l’endemà, res va tornar a ser igual. L’estat català desaparegué ‘ipso facto’ amb l’abolició de la Generalitat, el desmembrament municipal i l’anul·lació de les constitucions catalanes arran de la pèrdua de la guerra de Successió (1701 -1714). Després d’això, l’única administració que va restar activa a Catalunya fou l’exèrcit d’ocupació, que mantenint uns 25.000 soldats permanents dins del Principat, va consolidar l’objectiu borbònic a base d’una dura repressió que es perllongaria fins a mitjan segle XVIII. Però no tothom en va sortir mal parat…

Oriol Garcia Farré, historiador i agent 11Onze

Arran de la victòria, s’instal·larà a Catalunya de manera permanent l’elit de l’exèrcit borbònic: les Reials Guàrdies Castellanes i les Reials Guàrdies Valones, reforçades amb altres contingents especials d’ocupació militar. El total de tropes desplegades per tot el territori català fou d’un 47% respecte a la resta de la península Ibèrica. I si li sumem les desplegades per la resta dels territoris dels Països Catalans -València, Mallorca i Aragó- la cosa s’enfila fins al 65%. Una invasió en tota regla.

La redacció del Decret de Nova Planta convertirà Catalunya en una província més d’una nova monarquia centralitzada que governarà per a tota la península Ibèrica sense diferències legals. Per tant, el somni d’una monarquia hispànica fonamentada en l’existència de diferents regnes i realitats culturals peninsulars s’esmicolarà, però no desapareixerà. A partir d’aleshores només existiran unes úniques Corts, les de Castella, que representaran el conjunt dels territoris peninsulars, però s’enfocaran cap a una nova construcció política vertebrada al voltant d’identificar Castella amb el nou Estat.

La Catalunya del segle XVIII serà un territori governat únicament per militars. El cap suprem de l’administració de Catalunya serà el Capità General. L’administració territorial –los corregimientos– estaran en mans dels ‘corregidores’, que sempre seran militars. L’ordre públic -en primera instància- estarà sempre a càrrec de l’exèrcit i de les famoses “Esquadres d’en Veciana”. Aquesta institució fou fundada el 1719 per en Pere Anton Veciana i Rabassa, un desertor de la causa austriacista que a principis del 1713 va decidir posar-se al servei del rei Borbó i crear una organització paramilitar i policial que treballaria al servei del Capità General -en Francisco Pío de Saboya y Moura-, amb la missió de continuar reprimint la resistència borbònica interna. 

Veciana posarà en marxa un sistema de fitxes criminals -conegudes com a ‘sumàries’– que permetran al cos sistematitzar la informació policial. També crearà una xarxa de confidents pel territori i organitzarà els primers agents infiltrats dins la resistència. El 1735, Veciana haurà de renunciar al càrrec per motius d’edat i serà aleshores quan el Capità General traspassarà les responsabilitats del cos al seu fill, en Pere Màrtir Veciana. Des d’aleshores, el comandament del cos recaurà hereditàriament en la família Veciana durant cinc generacions, fins al 1836.

Repressió i terrorisme d’Estat

Durant onze anys, Catalunya serà un país sotmès a una duríssima repressió militar, la qual es perllongarà fins al 1725, quan mitjançant el Tractat de Viena celebrat entre els representants de Felip V de Castella i Carles VI d’Àustria, ambdues parts es reconeixeran mútuament els drets successoris i es posarà fi al plet dinàstic.

I què va passar amb els partidaris que van lluitar a favor de l’opció de l’arxiduc d’Àustria? Durant la guerra, a mesura que els exèrcits borbònics anaren ocupant el Principat, s’aplicà una mena de ‘terrorisme militar’ que consistia a perseguir la població local, independentment del grau de vinculació que hom hagués tingut amb la causa austriacista, amb l’objectiu de minar la moral. Després de la caiguda de Barcelona, es va perseguir indiscriminadament els principals comandaments militars que no havien pogut fugir cap a Àustria -com ara Antoni de Villarroel- i seran enviats a presons disseminades per la geografia ibèrica. La majoria acabaran morint sense recuperar mai la llibertat o d’altres seran enviats a galeres.

La llarga postguerra permetrà mantenir la repressió contra tots els elements armats que encara lluitaven contra el nou ordenament jurídic, com per exemple els coneguts ‘carrasclets’. Però també es perseguirà a totes aquelles famílies que tenien membres exiliats a Àustria, i a les quals se’ls prohibirà mantenir qualsevol relació epistolar. Als perdedors de la guerra se’ls embargaran propietats i se’ls anul·laran tots els seus drets. Fins i tot, se’ls prohibirà la participació en tots els concursos públics o la sol·licitud d’ajuts a l’Estat.

L’establiment de contingents permanents a Catalunya suposarà un augment important de la demanda militar derivada del necessari proveïment de les tropes reials. Segons es desprèn dels Manuals Generals de la Intendència de Catalunya -institució creada per a gestionar la postguerra- entre el 1714 i el 1735 s’hi troben recollits un total de 271 ‘asientos’ o contractes directament relacionats amb el proveïment de materials a l’exèrcit i a l’armada: pólvora, armes, trens d’artilleria, uniformes, menjar, ferratges pels cavalls. 

Els ‘asientos’ també servien per a la construcció o l’abastiment de casernes, com la Ciutadella, i per a produir tot el necessari per a les posteriors campanyes militars borbòniques,  com les d’Itàlia. I aquest abastiment es donarà gràcies a l’existència d’una considerable estructura productiva, comercial i financera que s’havia mantingut inalterada malgrat la guerra, i que serà capaç de produir de manera solvent els ‘asientos’ que la monarquia necessitarà durant les següents dècades.

Col·laboracionisme català

Aleshores, la pregunta a formular-nos és clara: com va ser possible mantenir una estructura productiva catalana dins del context bèl·lic de principis del XVIII? Com es va poder abastir l’exèrcit borbònic durant la invasió de Catalunya i el setge de Barcelona en un territori que desconeixia completament? Doncs amb l’ajuda de personatges locals que van abastir, prestar o ajudar l’exèrcit d’ocupació borbònic amb queviures, diners i logístiques durant tot aquell convuls període. Es tracta d’un grup de comerciants que canviaren de bàndol -igual que Pere Anton de Veciana- a la cerca d’una situació personal més favorable i aprofitant les circumstàncies per millorar la seva posició social i econòmica.

Noms com els Milans d’Arenys, els Mates i els Lapeira de Mataró o els Massiques de Vilassar i molts d’altres seran grans nissagues familiars que fonamentaran el seu prestigi al llarg del segle XVIII per haver obtingut importants privilegis com a agraïment pels serveis prestats durant l’ocupació del Principat. Molts d’aquest “il·lustres” personatges seran col·locats en institucions claus per al desplegament i execució del Decret de Nova Planta, perquè d’una altra manera no hauria estat possible.

El nou règim passaria “un cotó desinfectant per sobre Catalunya”, per construir posteriorment una nova xarxa de fidelitats locals que el consolidés dins del territori. Per aquest motiu, col·locaren al capdavant d’institucions claus, com ara el Tresor General (la fiscalitat de Catalunya), la Intendència General (abastiment i logística de Catalunya), les Confiscacions de Catalunya (embargament de propietats) o la Taula de canvi (Banc comunal), un sector minoritari, però nodrit, de la població del Principat que, per diferents raons, es van posicionar al cantó de la proposta borbònica. D’aquesta manera, la monarquia combinarà el principi d’autoritat, representat per les lleis desplegades al Decret de Nova Planta, amb una gran burocràcia institucional i una flexibilitat amb certs sectors socials locals,  principalment els mestres artesans i mercaders, amb suficients recursos econòmics per dinamitzar l’economia.

La vinculació interessada d’aquests sectors de la societat catalana vers al nou estat Borbó els comportà l’accés a noves fonts de renda derivades directament de les noves polítiques de l’absolutisme borbònic. La fidelització els permetrà accedir als grans contractes públics, la qual cosa els abocarà a una corrupció generalitzada en tots els nivells de la gestió pública.

Fins a finals de la dècada del 1740, Catalunya viurà un període dolorós d’adaptació a la nova condició de nació vençuda, sempre sospitosa de desafecció. A partir d’aleshores, les  decisions en matèria de política econòmica ja no es prendran a Barcelona, sinó a la Cort borbònica, seguint uns criteris basats en els somnis de grandesa de la nova monarquia regnant, independentment de les necessitats dels seus súbdits.

BIBLIOGRAFIA BÀSICA

Benet Oliva i Ricós: ‘Els proveïdors catalans de l’exèrcit borbònic durant el setge de Barcelona de 1713/1714’, Universitat de Barcelona, Barcelona, 2014.

David Ferré Gispets: Els efectes del “Contractor State” borbònic a la Catalunya d’inicis del segle XVIII, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2019.

Josep Maria Delgado Ribas: ‘Barcelona i el model econòmic de l’absolutisme borbònic: un tret per la culata’, Barcelona Quaderns d’Història, 23 (2016), pàg. 225-242.

Josep Juan Vidal: ‘Les conseqüències de la guerra de Successió: nous imposts a la Corona d’Aragó, una penalització o un futur impuls per al creixement econòmic?’, Universitat de les Illes Balears, Palma de Mallorca, 2013.

Descobreix les famílies que es van enriquir amb la derrota de 1714 a 11Onze TV.