Els Reis de l’Orient, una història de veritat

La festivitat dels Reis de l’Orient és la celebració més coneguda del cicle nadalenc. I, en canvi, només l’evangeli de Sant Mateu en dona notícies específiques d’aquests prohoms, però de manera força enigmàtica. Ni tan sols n’explicita els noms, el nombre o la procedència exacta. Aleshores, quina és la història veritable dels Reis de l’Orient? 

Comencem fixant-nos bé en com Sant Mateu introdueix els Reis de l’Orient en el seu evangeli. Primer, assegura que Jesús va néixer a Betlem de Judea, en temps del rei Herodes i, després, relata l’aparició dels mags de la següent manera: “Poc després van arribar a Jerusalem uns mags que venien de l’Orient i que preguntaren ‘On és el rei dels jueus, que acaba de néixer? Hem vist allà a l’Orient la seva estrella i venim a inclinar-nos davant d’ell’”.

De fet, la notícia, ens diu Sant Mateu a l’evangeli, “va torbar molt el rei Herodes, i amb ell tot Jerusalem”. És així que Herodes deixa marxar els mags, però els demana que, abans de tornar als seus pobles, l’informin del lloc exacte on ha nascut l’infant, de manera que també ell pugui anar a adorar-lo. Però els mags sembla que no van complir amb la paraula donada a Herodes…

L’evangeli diu que els prohoms continuen el seu camí, sempre seguint l’estel, fins que just s’atura al lloc on és Jesús. Aleshores, Sant Mateu narra: “I van entrar a la casa, van veure el nen amb Maria, […] es postraren davant d’ell i van obrir els cofres que portaven per oferir-li presents d’or, encens i mirra. I com que un somni els va advertir que no havien de reveure Herodes, se’n van tornar al seu país per un altre camí”. Després d’això, no se’n torna a parlar mai més d’ells.

El garbuix que embolica la història

Si analitzem acuradament la narració evangèlica de Sant Mateu, ràpidament ens adonem que en cap moment se’ns diu que fossin tres personatges, però, en canvi, sí que ens diu que “uns mags” deixaren tres regals (l’or, l’encens i la mirra). Tampoc se’ns defineix el lloc de la trobada. I el més sorprenent de tot plegat: en cap moment se’ns especifica l’estatus de rei d’aquests personatges.

Si cerquem més informació canònica —l’oficial— sobre aquests personatges, enlloc trobem  més informació. Tanmateix, si anem a l’altre evangeli que narra el naixement i la infància de Jesús, el de Sant Lluc, enlloc se citen els mags, ni la matança d’innocents, ni la fugida a Egipte. En canvi, Sant Lluc sí que aporta detalls sobre l’anunciació, el trasllat de Josep i Maria embarassada a Betlem, per inscriure’s al cens ordenat per l’emperador romà August, l’adoració dels pastors i el naixement de Jesús en un estable.  

Per tant, el Nou Testament ofereix versions de Nadal ben diferents que, amb la maduració del pas dels segles, amb aportacions intencionades i interpretacions esbiaixades, han acabat configurant el fantàstic i trenat relat que coneixem. No hem de perdre de vista que pel camí també se li van anar afegint nous personatges, com el bou i la mula, que el papa Benedicte XVI ha rebutjat públicament, o el quart rei mag i altres invencions.

Mags vol dir màgics?

La pregunta, doncs, que ens suggereix el relat inicial és: per què Mateu fa aparèixer aquests curiosos personatges? El fet important i a tenir molt present és que l’evangeli original de Sant Mateu va ser escrit en grec, manuscrit del qual no ens ha arribat fins als nostres dies. Només disposem de la versió traduïda al llatí per Sant Jeroni, però ja al segle IV.

Si seguim analitzant el text, la clau de tot plegat rau en la paraula “mag”. És aquest el mot emprat en el text original escrit en grec? I aleshores ens assalta una altra pregunta força inquietant: què significava ser un mag en el context en el qual s’escriu l’evangeli?

L’etimologia històrica ens ofereix dues possibilitats. Si la paraula original escrita fos en grec “μάγο”, seria usada amb una connotació pejorativa. Una expressió adreçada a definir fetillers, interpretadors de somnis, encantadors, practicants de ritus obscurs i, fins i tot, xarlatans. Sembla que no és el cas! En canvi, si la paraula original en grec fou traduïda d’una paraula del persa antic, “maguusha”, aleshores el significat seria: sacerdot. Segurament, la més probable!

Per tant, si seguim per aquest camí etimològic, trobem en el passat babilònic una casta religiosa de sacerdots perses coneguts com a “mags” amb un reconegut prestigi en coneixements astrològics i seguidors de la religió zoroàstrica. Per entendre encara millor l’etimologia històrica, cal tenir present que la presència jueva a Pèrsia fou molt notable des de l’època de Nabucodonosor (segle VI aC), quan aquest governant babilònic va conquerir Judà i va esclavitzar els jueus. 

Aquestes comunitats hebrees, que esperaven el Messies, segurament haurien influït en la tradició astrològica persa. Al segle VI dC, aquests mags —ara sí, amb nom i nombre— van ser representats a l’estil persa —principalment per la seva indumentària— al conegut mosaic de Sant Apol·linar el Nou de la basílica de Ravenna (Itàlia).

La llegenda es consolida amb el cànon bíblic

Tant si la visita dels Reis de l’Orient va succeir com si no, arribem al Concili de Nicea del 325, quan el discurs oficial de l’Església queda institucionalitzat i s’acorda que seran només quatre els evangelis oficials —Mateu, Lluc, Joan i Marc—, que marcaran el discurs del dogma. La resta de textos, més de 70, seran considerats apòcrifs, és a dir, poc fiables, atès que es basen en suposicions que no es poden contrastar.

És curiós perquè tots aquests textos van ser escrits a la mateixa època que els quatre evangelis canònics. El que resulta evident és que, amb el pas dels segles, es va anar forjant la teologia, la litúrgia i la tradició cristiana, complementades amb altres escrits que omplen els buits que havien deixat els textos oficials. Va ser en aquest procés que va anar prenent forma el relat dels mags perses.

Si defugim el fantàstic i som absolutament racionals, l’anàlisi textual ens situa davant d’un relat purament propagandístic. L’incipient i modern discurs cristià sorgit de Nicea va tenir la necessitat de demostrar que el seu radi d’acció era ampli, integrador de cultures i dotat d’una dimensió universal. El relat dels Reis de l’Orient complia amb aquest missatge i —no menys important— permetia enllaçar les profecies de l’Antic Testament amb el Nou Testament, atès que demostrava que les sagrades escriptures no s’equivocaven en què “tots els reis vinguts d’arreu es postraran davant d’ell”.

Tampoc és casual que es fixés en tres el nombre dels mags: perquè és el nombre de la divinitat per excel·lència, de la Santíssima Trinitat; perquè és el reflex de les tres edats de l’ésser humà, la joventut, la maduresa i la vellesa; perquè són els tres continents coneguts en el seu present, Europa, Àsia i Àfrica; i perquè són les tres dimensions del temps, passat, present i futur.

Els pedaços que fan la història

Va ser a partir de llavors que es va començar a crear una iconografia especial, amb significats diversos. Aviat va deixar de ser important l’autèntica realitat dels personatges d’Orient i prengué importància el simbolisme ritual de l’edat mitjana. El món Carolingi els va convertir en reis. La història diu que Frederic I Barba-roja, durant la Tercera Croada, va trobar els cossos dels tres reis mags a Constantinoble i els va portar fins a Alemanya. Actualment, la catedral de Colònia conserva les relíquies dels Reis de l’Orient. Els ordes mendicants del segle XIII aportaren a la tradició de fer el pessebre i, l’epifania hi té un lloc destacat. El Renaixement va aportar la negror del rei Baltasar. 

La llarga nit del temps va anar fixant i generant nous detalls sobre els Reis de l’Orient, els quals impregnarien la tradició cultural europea per sempre més. La història dels Reis de l’Orient és, doncs, una història construïda a pedaços, que ha canviat generació rere generació i que ha arribat fins als nostres dies convertida en espectacle comercial. I, com tota bona història, està feta a foc lent.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Des de temps immemorials, allò que els geògrafs grecs van definir com a Península Ibèrica, ha esdevingut el solar on s’ha construït una Història, la qual ha anat forjant diferents realitats i maneres de ser. Però amb l’esdevenir d’Espanya —a principis del XIX— diferents concepcions polítiques han cercat la manera de vertebrar-la a qualsevol preu. Per aquest motiu, alguns s’han entestat a demostrar una fictícia uniformitat històrica i territorial, pel simple fet de compartir una mateixa geografia. Catalunya ha compartit aquest solar, però la seva realitat històrica és una altra i és bo recordar-ho, ara que el debat torna a estar obert.  

La història tradicional d’Espanya s’ha construït d’acord amb la premissa d’atorgar un protagonisme únic a Castella —perllongada amb Andalusia i Extremadura— la qual ha estat exclusivament identificada amb Espanya. A la perifèria, especialment el llevant mediterrani i el nord-oest peninsular, se li ha permès tenir o bé un paper secundari o bé adquirir una certa rellevància de manera puntual, sobretot en els moments on la decadència castellana es feia més palesa. 

Així doncs, Castella —sempre sota una òptica negacionista— ha fet creure que existeix una “nació espanyola” i unes identitats “perifèriques” que les ha autodefinit com a nacionalitats. Però la realitat és una altra. La nació espanyola com la nació catalana o la nació basca són, existeixen, perquè són viscudes i percebudes pels qui així mateix diuen formar-ne part. Per tant, es torna a fer ús de la banalització per tal de confondre l’opinió pública i intentar evitar qualsevol procés d’autodeterminació legítim. En aquest sentit, la construcció identitària de la nació espanyola es torna ben sovint una destrucció sistemàtica de les “perifèries”, és a dir, l’espanyolisme acaba construint la seva identitat a còpia de reprimir les diferències del territori que considera nacional. 

Aquesta visió ha posat de manifest el greu problema sobre la realitat històrica d’Espanya. En primer lloc, ha evidenciat la imperfecció d’Espanya com a projecte polític atès que ha mostrat reiteradament els continus problemes d’adaptabilitat a l’estàndard occidental, sobretot pel que fa a dinàmiques d’adopció del capitalisme, el liberalisme i el racionalisme en el triple aspecte de l’econòmic, el polític i el cultural. I, en segon lloc, i encara més important, el fracàs més absolut de Castella en la seva tasca de fer d’Espanya una comunitat harmònica, plenament satisfeta amb ella mateixa i tolerant amb la resta de territoris que la componen. Si s’amaga la plurinacionalitat de l’estat, es deforma el passat.

Esmicolant “la unitat de destí en el fet universal”

Dins del sistema escolar franquista, la historiografia es va articular en funció del concepte de “Reconquesta”, el qual es tracta d’un concepte historiogràfic —emprat encara en els currículums de secundària de Castella— que descriu el procés de recuperació —puix els musulmans no eren legítims propietaris de la geografia hispànica— del món feudal per sobre del món musulmà i jueu. Aquest procés arrencaria poc després de l’arribada dels àrabs a la península Ibèrica (segle VIII) i finalitzaria amb els Reis Catòlics (segle XV), els quals acabarien unificant “Espanya” com un Estat integral. Aquesta Reconquesta acabaria forjant “l’esperit espanyol”. 

A mitjan segle passat, un conjunt d’historiadors —a fi de legitimar els vencedors de la Guerra Civil— emprengueren la tasca de construir els arguments històrics on se sustentés el nou règim. El corpus teòric es va basar a trobar “l’essència d’Espanya”. Per tant, la historiografia espanyolista va arribar a “demostrar” que realment existien uns trets distintius de continuïtat entre el passat prehistòric fins a l’actualitat els quals defineixen aquest “esperit espanyol”.  

Actualment, les investigacions tendeixen a trencar l’homogeneïtat territorial de les províncies i mostren una predisposició cada vegada més clara a realitzar recerques que subratllin més les diferències socials i territorials, com per exemple els darrers estudis sobre els hispanogots del segle VIII, on es constaten diferències significatives entre les societats peninsulars, principalment condicionades pels hàbitats on desenvolupen les seves activitats. Les evidències arqueològiques —sense defugir de les fonts documentals— demostren fefaentment que el procés de romanització les va afectar de manera molt diferent.  

Per tant, les crisis de l’antiguitat tardana dels segles III al VIII provocarien canvis molt més profunds, els quals afectarien de manera desigual als diferents territoris peninsulars. En conseqüència, l’arribada dels àrabs a la península Ibèrica també afectaria aquestes societats de diferent manera, per la qual cosa, la idea de la continuïtat entre el regne visigot i les consegüents formacions polítiques es diluiria com el sucre.

L’arqueologia ha confirmat que la penetració del món musulmà dins el territori peninsular no va ser tan traumàtic com s’ha volgut fer creure. Les restes arqueològiques revelen que, després de la conquesta, el territori peninsular mai va ser abandonat. Per tant, tot això demostraria que molts hispanogots van professar la nova fe musulmana, no tant per convicció com per mantenir la propietat de la terra. I aquesta terra es veurà transformada per la introducció de nous sistemes de producció agrària, basats principalment en la gestió i la força de l’aigua.

Deslegitimar l’origen per anul·lar la diferència 

A partir del segle IX, la majoria dels territoris peninsulars s’organitzaran com a regnes, i el rei esdevindrà el seu màxim representant. En canvi, als territoris del nord-est peninsular el comtat serà l’estructura administrativa que s’implementarà, i el comte —imposat des d’Aquisgrà— s’encarregarà d’administrar justícia, garantir l’ordre públic i gestionar la fiscalitat.

Aquest element diferenciador —com fou l’organització carolíngia del territori català— serà àmpliament combatut per la historiografia franquista a través d’una política de disminució de la seva rellevància. Per aquest motiu, se la considerarà una estructura de govern amb poca rellevància històrica i, per això es durà a terme una nul·la voluntat de difusió —tant en els cercles acadèmics com en els currículums escolars— la qual cosa afectarà el seu coneixement. 

Per tant, no ens ha de resultar estrany que aquests d’historiadors no vulguin entendre que la nostra singularitat és el resultat d’un enquadrament jurídic diferent de la matriu hispànica. El territori català serà adscrit seguint la política carolíngia de la Renovatio Imperii. Segurament, fou per aquest motiu la seva nul·la difusió, atès que l’essència d’Espanya quedava molt llunyana! 

Certament, el títol de rei és un dels càrrecs polítics més antics i coneguts. L’arrel més antiga de la paraula la trobem a l’indoeuropeu REG (regir/governar) la qual evolucionarà al llatí com a REX. En el context de les transformacions polítiques que es van succeir a partir del segle IV a l’occident europeu, amplis territoris seran governats per líders militars d’origen germànic, els quals progressivament s’alliberaran del domini de Roma i s’organitzaran com a regnes. Els nous cabdills territorials —siguin gots, francs o sueus— seguiran la seva tradició jurídica i adoptaran el títol de rex com a màxima figura política. 

Per tant, tots els sobirans peninsulars seran continuadors de la seva legalitat jurídica. Mentre que les dinasties astur-lleonesa o na­varresa o castellana continuaran utilitzant el títol de rei, el sobirà català utilitzarà el títol de comte, atès que legalment continuarà lligat a la dinastia francesa —hereva de la legalitat carolíngia a través de la família Capeta— i legitimada pel Papa, fins a la signatura del Tractat de Corbeil i ratificat al Tractat d’Anagni de mitjan segle XIII. A la pràc­tica, tots seran sobirans amb la mateixa potestat, tant si són reis com si som comtes.

El fet més paradoxal sobre la història d’Espanya —edificada a partir del concepte historiogràfic de la Reconquesta— és que es construeix a partir d’una falsa premissa com és la d’assignar una legitimitat continuadora del regne visigot vers el regne astur. 

Està àmpliament estudiada que aquesta màxima no és certa. Els experts han demostrat que les poblacions indígenes cantàbriques —siguin asturs, càntabres o vascons— sempre van mantenir una relació molt distant i bèl·lica amb el món romà, visigot, àrab o carolingi. Per tant, el seu aïllament es deuria més per un problema d’escàs enquadrament administratiu que no pas per una resistència ferotge contra uns conqueridors romans, visigots, àrabs o carolingis. En conseqüència, el pamflet propagandístic que suposen les tres cròniques d’Alfons III d’Astúries —sobretot l’Albeldense, que de fet és d’on surt el famós concepte de Reconquesta— s’han de llegir com allò que són: una legitimació jurídica davant l’opinió pública (i Déu) de l’agressió efectuada contra una part de la població hispànica que l’única cosa que tenen de diferent —respecte a la resta de la població— és que professen una religió diferent.

La voluntat d’alterar la realitat

“In Dei nomine. Ego Ramirus, Dei gratia rex aragonensis, dono tibi, Raimundo [Berengario], barchinonensium comes et marchio, filiam meam in uxorem, cum tocius regni aragonensis integritate, sicut pater meus Sancius, rex, vel fratres mei, Petrus et Ildefonsus…” és, sens dubte, un dels fragments claus de la història de Catalunya que ha suscitat major bel·ligerància historiogràfica, sobretot per la part aragonesa. 

Aquest fragment correspon a les famoses “Capitulacions Matrimonials de Barbastre”, les quals van ser ratificades amb la “Renúncia de Saragossa” —ambdues de l’any 1137— per la qual el rei Ramir II d’Aragó, el Monjo, comunicava públicament als seus súbdits que donava la seva filla, el seu regne i els seus honors al comte Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, i que aquesta donació se segellarà a través del matrimoni entre el comte de Barcelona i la seva filla, Peronella.  

En conseqüència, el comte de Barcelona serà nomenat príncep hereu d’Aragó, i Ramir —tot i mantenir el títol— retornarà al monestir de Sant Pere el Vell d’Osca, d’on va sortir a correcuita per ser coronat rei. Per la seva banda, Peronella —amb tan sols un any— serà enviada a Barcelona per ser educada com a futura comtessa consort de Barcelona i reina d’Aragó. Tretze anys més tard, el comte Ramon Berenguer es casarà amb ella a Lleida, un cop va tenir l’edat legal per fer-ho, o sigui, catorze anys. Aleshores, serà el primogènit d’aquesta unió —Alfons el Trobador— qui esdevindrà la primera persona que ostentarà els dos títols —el de comte i el de rei— la qual cosa legitimarà la nova concepció política sorgida d’aquella donació. 

La realitat històrica no manipulada referma el fet que després de la “Renúncia pública de Saragossa” el regne d’Aragó quedà en un segon pla polític, atès que voluntàriament s’havia desposseït del seu valor successori, element clau al segle XII. Malgrat això, els successius comtes de Barcelona respectaran i mantindran sempre totes les institucions aragoneses, marcant l’inici de la Confederació Catalanoaragonesa. 

Per tant, és bàsic no caure en el parany polític que circula entre certs cercles espanyolistes, els quals argumenten que Peronella d’Aragó fou l’element clau que va permetre annexionar els comtats catalans al regne d’Aragó. Voler fer creure que una princesa d’un any enamori a un comte de Barcelona de vint-i-quatre anys, i que aquest —en plena expansió dels seus dominis— ofereixi els seus territoris a Aragó a canvi d’obtenir “un títol de més prestigi”, és ser un neci! I per reblar el clau, el fet de construir dues genealogies paral·leles —Alfons I de Catalunya és el mateix que Alfons II d’Aragó— demostra que existeix maldat i voluntat de tergiversar la realitat. 

La veritable problemàtica a la qual s’enfronta Aragó a principis del segle XII és la de trobar una solució jurídica al testament del rei Alfons I el Batallador, el qual havent mort sense descendència, havia donat tots els seus territoris als Ordes militars, i això va provocar un terrabastall institucional. Els castellans —aprofitant aquest buit de poder i legitimats per la repudiada exmuller del rei— iniciaren la invasió de Saragossa, seguida per la desconnexió de Navarra a través de la figura de Garcia Ramírez, conegut com el Restaurador. D’aquesta manera, Aragó quedava molt debilitada econòmicament amb el consegüent risc de desaparèixer. 

En contra del que han difós els extremistes aragonesos, la unió d’Aragó amb els comtats catalans va ser l’única sortida viable per a l’oligarquia aragonesa. Va ser l’única forma per frenar la pressió exercida, tant per castellans com per navarresos, i així poder potenciar la seva economia agrària i ramadera amb una sortida clara als mercats mediterranis.

Posar els límits al poder

A finals del segle XI, una nova mentalitat aparegué dins la societat barcelonina, la qual es basà en el treball, la moral empresarial i l’amistat. Per aquest motiu, Barcelona va poder desenvolupar una forma pròpia d’acumulació de capitals, assentada en l’augment i la millora de la producció agrícola del seu territori, cosa que li permeté esdevenir l’epicentre administratiu dels comtats catalans. Les nocions de benefici, d’inversió i de capital cristal·litzen al llarg del segle XII i condueixen als comtes de Barcelona a la conquesta de les ciutats de Tortosa, Lleida i Balaguer, i a l’intent frustrat de conquerir Mallorca. 

I tot plegat serà possible gràcies a un clima d’estabilitat social que després del terrabastall polític que havien suposat les revoltes feudals, es van acabar imposant les convenientiae o pactes feudals entre iguals. A partir d’aleshores, la cultura del pacte es va anar generalitzant per tots els comtats catalans i esdevindrà una de les particularitats de la nostra manera de ser. Fruit d’aquell pacte, es redactaria la primera versió dels Usatges de Barcelona, base del dret consuetudinari català. 

De manera gradual, la sobirania catalana s’anirà repartint entre els diferents braços —comte, noblesa, clergat i ciutadans honrats— que representaran gran part de la societat. Per tant, aquesta política constitucionalista serà un dels trets distintius de la Corona que a partir del segle XIII s’anirà ampliant a mesura que es continuïn executant les polítiques expansionistes comtals. Aquests nous territoris seran configurats com a Estats, on la Corona vetllarà per a mantenir les particularitats de cada territori. Aleshores, Catalunya passarà a definir-se com a Principat, atès que la seva màxima autoritat serà la figura d’un príncep o el primer entre iguals. 

A diferència de la resta de territoris peninsulars —on la problemàtica del poder se centrarà sobre la sacralització— a Catalunya, el conflicte se situarà sobre el seu ús. La constant evolució del dret català acabarà atorgant poder al comte per cessió (entre iguals). Per tant, se l’obligarà a gestionar correctament la seva despesa i a respectar els diferents furs, costums, privilegis o usatges dels seus territoris. D’aquesta manera, es fomentarà el pactisme entre iguals, amb la finalitat d’equilibrar els interessos econòmics entre la noblesa, el clergat i la burgesia, a fi de mantenir l’estabilitat social.  

Com a resultat —i molt abans que els anglesos— les Corts Catalanes esdevindran el model perfecte de parlamentarisme, les quals constituiran el nucli de la tradició pactista catalana que ha arribat fins als nostres dies. Malauradament, amb la derrota del 1714 i la implantació del Decret de Nova Planta, la Confederació Catalanoaragonesa va ser fulminada i esmicolada en diferents províncies d’una nova monarquia centralitzada que governaria per a tota la península Ibèrica sense diferències legals.  

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La primera llei de Newton apunta que un objecte sempre tendeix a estar o bé en repòs o bé en un moviment uniforme i rectilini, a menys que una força externa l’obligui a alterar el seu estat. Per aquest motiu, si una força centrípeta actua sobre aquest objecte, aquest es veurà atrapat per una força invisible anomenada central. D’aquesta manera, l’objecte veurà alterat el seu moviment, modificada la seva inèrcia i se li complicarà tornar al seu estadi físic original.

L’economista i historiador aragonès José Larraz López, membre destacat de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques, va escriure el 1943 un interessant llibre d’economia titulat “La época del mercantilismo en Castilla (1500-1700)”. Pel qui va ser procurador a les Corts franquistes i ministre de Franco el 1939, tot just acabava la guerra civil —per tant, home compromès fins al moll de l’os amb la dictadura franquista— a l’hora de referir-se a la unitat d’Espanya argumentava que aquella realitat política —entre els segles XV i el XVIII— havia estat molt diferent respecte a la del seu temps. En conseqüència, no era possible parlar de l’existència d’un mateix Estat unitari —Espanya— durant totes aquelles centúries, cosa que sí que passaria a partir de l’arribada dels Borbons.

El fet és que tant Galícia, Astúries, Cantàbria, Lleó i Castella —el nucli primitiu del regne— com les tres províncies basques —Àlaba, Guipúscoa i Biscaia—, més Extremadura, Andalusia i Múrcia acabaran formant part d’un mateix cos integrat. D’aquesta manera, la part central de la península Ibèrica —l’espai que va des del litoral cantàbric fins a l’estret de Gibraltar— acabarà compartint una mateixa frontera, i els territoris seran legislats per unes mateixes Corts —les castellanes— que utilitzaran una mateixa moneda i tots plegats seguiran una mateixa política econòmica i fiscal. Perdó, menys les tres províncies basques que, ja des del segle XIV, quedaran exemptes de totes les càrregues impositives castellanes. Per tant, queda palès que la resta de territoris peninsulars —Portugal i la Confederació Catalanoaragonesa— mai van formar part d’aquesta matriu castellana.

Certament, a mitjan segle XV, la península Ibèrica estava dividida en cinc blocs polítics d’importància desigual: Portugal, els territoris de la corona de Castella, el regne de Navarra, la Confederació Catalanoaragonesa i l’emirat musulmà de Granada. De fet, a mitjan segle XV, cada un d’aquells conjunts de territoris acabaran per adquirir una personalitat molt diferenciada, i es constituiran en societats originals amb els seus costums, les seves particularitats jurídiques, les seves pròpies institucions i, fins i tot, amb la seva pròpia llengua. 

Que un historiador de l’època més fosca de la dictadura —com és en José Larraz López— serveixi per a combatre la colossal desinformació o ignorància volguda per l’espanyolisme actual hauria d’avergonyir una part de la classe política, els mitjans de comunicació —inclosos els “influencers” amagats rere les xarxes— que una vegada i una altra, des de les seves supremes tribunes no s’han cansat ni es cansaran mai de proclamar l’existència d’una Espanya unitària des de fa més cinc-cents anys.

L’oligarquia castellana —des de fa massa temps i encara que parlant català a la intimitat— repeteix una vegada i una altra el mateix error quan parlen d’Espanya com a realitat política ja des del segle XV, tot referint-se com “la nación más antigua de Europa”. Si entenguessin d’una vegada per totes que des del segle XV fins a principis del XVIII, Castella va dur a terme una política de nul·la d’integració del món mediterrani —i portuguès—, i que aquesta només seria possible gràcies a l’ús de la força, combinada amb una repressió persistent i a un espoli constant dels recursos econòmics a fi de modular les seves legítimes aspiracions, segurament els ajudaria a entendre moltes qüestions que ens succeeixen avui en dia com Estat. I més concretament, els ajudaria a entendre que el projecte d’Espanya —tal com està plantejat des de l’arribada dels Borbons— és del tot insostenible.

L’inici de les divergències hispàniques

Després de la batalla de les Navas de Tolosa —a inicis del segle XIII—, Castella s’endinsà definitivament per l’interior de la Meseta inferior, cosa que li provocà una etapa d’extrema eufòria veient les possibilitats que li oferia el nou territori. Però aviat s’adonà que, tot i tenir molta voluntat, ensopegava amb el mateix problema què havia topat Lleó a finals del segle XII. Després de la Concòrdia de Benavent —acord de compra del regne de Lleó per part de Castella— fou quan Castella —excepte el territori nassarí— adquirí pràcticament el perímetre actual. 

La Meseta inferior, amb una orografia muntanyosa i abrupta —sobretot a les zones més properes al sistema Central— disposava d’unes terres poc aptes per a l’agricultura —excepte la vall del Guadalquivir—, amb escassetat i poca qualitat de les pastures, que sumades a la forta variabilitat climàtica entre estiu i hivern, esdevenien factors massa adversos per poder prendre’n el control ràpidament. A més, cal afegir-hi tres elements encara més determinants com són la baixa natalitat de la població del nord, la nul·la mobilitat d’habitants del nord vers al sud —malgrat fomentar les pressures o repartiments territorials— i les conseqüències d’aplicar una política excessivament repressiva contra la població autòctona —argumentant ximpleries— que culminarà amb l’expulsió dels moriscos andalusos. 

Tots aquests factors repercutiran molt negativament en l’economia castellana perquè s’esberlarà d’arrel qualsevol activitat manufacturera i comercial, com per exemple el comerç amb l’Orient o l’Àfrica a través de l’estret. En qualsevol cas, la Monarquia —a fi de perllongar la seva política expansiva —va continuar necessitant augmentar els seus ingressos regulars, cosa que va contribuir a una situació d’extrema inflació, que va repercutir en una alteració monetària i va generar un dèficit permanent en la seva balança comercial. 

Com a solució, la Monarquia va exercir una forta pressió fiscal sobre alguns sectors de la població —com ara els jueus—, però sobretot vers els grans ramats transhumants de la Meseta superior, just en el moment que tant Flandes com el nord d’Itàlia es convertien en els grans compradors de la llana castellana. Aquest trànsit llaner havia catapultat Burgos cap a la primera línia de ciutats d’Europa i va convertir el cantàbric com un important eix marítim vers Europa, cosa que va estimular el naixement d’una indústria tèxtil. Però tot s’esvaí en el moment que els interessos de la noblesa —propietària de les terres, fonamentada en antics drets de conquesta— van prevaldre per sobre de qualsevol iniciativa privada dels llaners, cosa que va impossibilitar el floriment econòmic dels segles posteriors.  

Davant l’ofec econòmic, la Monarquia —a fi de dinamitzar l’economia— va recórrer al crèdit que oferien les comunitats jueves, assentades en les principals ciutats hispanes. Així fou com més aviat que tard tant reis, nobles com ordes militars, comunitats eclesiàstiques o “concejos” —i fins i tot particulars o “situados”, com se’ls coneixia a l’època— van acabar abusant del crèdit, la qual cosa va esdevenir a la llarga un veritable problema intern. Davant el fort endeutament del tresor públic castellà, la Monarquia —a conseqüència de la generalització d’impagaments— va iniciar una reforma del seu sistema financer, encara que el veritable desllorigador fou la promulgació de l’Edicte de Granada —també conegut com a Decret de l’Alhambra— pel qual els Reis Catòlics decretaven l’expulsió de tots els jueus dels territoris hispans, cosa que va suposar obtenir grans béns a la Monarquia a curt termini. 

Pel que fa a la resta de territoris peninsulars —sobretot el món mediterrani i el món atlàntic portuguès—, van saber trobar en el mar una palanca de creixement que els va permetre continuar amb les seves polítiques expansives. Per exemple, la burgesia comercial catalana va saber aprofitar les conseqüències de la guerra amb França —la famosa croada de Felip l’Ardit— per a potenciar la seva indústria manufacturera. La creació dels Consolats de Mar i l’ampliació d’antigues rutes marítimes —iniciades al segle X— foren els mecanismes de penetració que aprofità la Confederació Catalanoaragonesa per a satisfer la demanda que tenien els seus productes —draps, eines de ferro, coralls, cuirs, espècies o esclaus— tant en els mercats peninsulars —Lisboa, Donostia, Bilbao o Sevilla— com en els mercats estrangers de Sardenya, Sicília, Bruges, Constantinoble, Tunis o Alexandria. 

Un territori format per “persones lliures”

Des de l’inici de l’expansió feudal —a inicis del segle IX—, els territoris del nord-oest peninsular es van configurar sota la fórmula juridicoadministrativa del “dominium”, fonamentada en el dret romà, cosa que significava que el titular de la propietat de la terra era un “dominus” o senyor. Per tant, el rei o el comte —màxima figura en la piràmide social— des del principi va esdevenir el propietari final —directament o indirecta— de totes aquelles terres que s’anessin expropiant. 

Hem de tenir present que cap senyor tindria el menor interès a posseir terres, aigües, ramats o molins si no hi haguessin pagesos capaços d’organitzar processos de treball estables que propiciessin la conversió de l’esforç en una renda. Per tant, amb la creació de l’Extremadura a partir del segle IX, la política expansiva castellanolleonesa es va executar per mitjà de les comunitats de “villa y tierra”, les quals esdevindrien l’element clau d’organització politicojurídica dins dels “nous territoris expropiats”. D’aquesta manera, el paisatge de la Meseta fou articulat a partir de la fundació d’un seguit de viles majors —emmurallades i amb representació a les Corts castellanes— de les quals depenien sis o vuit llogarets sense muralla situats al voltant de la vila principal. 

Per als senyors, el veritable perill pivotava en l’existència —dins d’aquell vast territori— de comunitats pageses lliures que escapessin d’aquella nova jurisdicció. Per aquest motiu, van crear mecanismes que suposessin un endeutament brutal d’aquelles comunitats de “villa y tierra” a través de les famoses cartes de poblament o “asentamientos” i dels contractes de “presura”, amb la finalitat que perdessin tota possible mobilitat, quedessin adscrits a la terra i, d’aquesta manera, asseguressin el retorn dels deutes contrets. 

I com que la vida del rei era tan “sacrificada” —encara avui ho és quan es permeten el luxe d’anar a caçar elefants— aquests acabaven cedint les terres pels serveis prestats a altres senyors, entitats eclesiàstiques o monestirs. Per tant, depenia de qui era el rendista final —o sigui, el propietari— que les terres eren conegudes com de reialenc, si era del rei; d’abadenc, si era d’un abat o d’un bisbe; de “solariego”, si era d’un noble o un orde militar; o de “behetria”, si eren els mateixos vilatans qui escollien el senyor. A la llarga, tota aquesta tipologia de propietats contribuirà a la formació dels grans latifundis “messetaris” —conegut com el procés de senyorialització— que a partir del segle XIV propiciarà la concentració de molt de poder, tant econòmic com territorial, en una part molt ínfima de la població castellana.

Cap a una nova concepció de l’Estat

A finals del segle XV, el món castellanolleonès acabarà “expropiant” uns 385.000 km² de terres —entre la Meseta superior i la inferior—, en les quals hi viuran prop de quatre milions i mig de persones, inclosa la població nassarí. I a la resta de la península, la població estarà repartida de la següent manera: als territoris de la Confederació Catalanoaragonesa hi viuran prop de nou-centes mil persones en uns 110.000 km²; unes cent vint mil persones viuran en 11.000 km² a Navarra; i a Portugal un milió de persones viuran en 88.000 km². 

Castella, encara que era el territori amb més extensió de la península Ibèrica, va continuar experimentant continus problemes econòmics i demogràfics, principalment empès pel procés de consolidació de la senyorialització, en detriment de l’esgotada economia expansiva, la qual s’havia basat en l’expropiació indiscriminada de terres i la reassignació de propietats a través de la coerció física. 

Aleshores, durant la segona meitat del segle XV, la Monarquia castellana va iniciar un procés de transformació econòmica a través d’una reforma monetària i fiscal, cosa que li va provocar un important desajustament social, fins al punt que va acabar repercutint directament als interessos nobiliaris. D’aquesta manera esclataran importants aldarulls per tot el regne i, en veure’s incapaç de calmar els ànims, la Monarquia aplicarà una política de satisfacció senyorial a través de l’oferiment de més terres, més drets i més pensions vitalícies a costa de l’erari públic i finançat mitjançant un impost especial sobre la població de les ciutats comuneres. I per reblar el clau, a principis del segle XVI, les principals Comunitats de Castella es veieren obligades a assumir un considerable impost per a cobrir la compra del títol Imperial —per part de la família dels Habsburg— cosa que desembocà en la famosa Revolta dels Comuners. 

Tanmateix, aquesta política va tenir un impacte insuficient a l’hora d’aplacar les ambicions senyorials, cosa que va fer aflorar l’existència d’una divisió encara molt més profunda en el si de l’aristocràcia castellana. Aviat es va palpar l’existència de dues faccions políticament antagòniques: per una banda, trobem les famílies dels Pacheco, Villena o Girón, els quals eren partidaris de prendre part més activa en les grans decisions polítiques del regne i, per tant, veien necessari afeblir la Monarquia per a controlar-la. I per l’altra, hi havia els Santillana o els Mendoza que entenien que havia arribat el moment d’abstenir-se del poder, perquè la Monarquia —edificada sobre una nova concepció d’Estat— era qui havia de garantir l’estabilitat del regne a fi d’assegurar els seus privilegis senyorials… in saecula saeculorum. 

Després de la Guerra Civil castellana (1475-1479), els dos territoris més extensos de la península Ibèrica —el regne de Castella i la Confederació Catalanoaragonesa— crearen plegats una nova entitat política coneguda amb el nom de Monarquia Hispànica, a la qual aviat li sumarien Granada (1492), Portugal (1497) i Navarra (1512). Aquell nou estat dinàstic fou configurat amb la unió de només dos elements clau: l’exèrcit i la política exterior. Per a la resta d’elements que configuraran l’Estat modern, com ara fronteres, monedes, lleis i institucions, romandran totalment separats. 

D’aquesta manera, la configuració i repartiment del poder —acordat a la Concòrdia de Segòvia per ambdues parts— es va estructurar de la següent manera: mentre Castella s’articularà segons l’autoritat sacralitzada de la reina i sempre per sobre de la noblesa i l’església —gràcies a una eficaç política d’endormiscament de les Corts—, la Confederació Catalanoaragonesa s’organitzà al voltant de la Constitució de l’Observança, la qual obligarà sempre al rei a governar i pactar d’acord amb les lleis del Principat. 

A la llarga, Castella oferirà menys resistència als monarques hispans, cosa que no passarà dins la Confederació Catalanoaragonesa, la qual respectant totes les seves realitats juridicopolítiques, acabaran limitant les iniciatives no pactades entre els diferents braços —comte-rei, noblesa, clergat i ciutadans honrats— que representaran part de la societat confederada. L’historiador John Elliott en el seu famós llibre “Imperial Spain (1469-1716)” molt encertadament ho va definir de la següent manera: els sobirans espanyols (castellans) eren reis absoluts a Castella i monarques constitucionals a Aragó (Catalunya).  

L’imperi inconscient

Només l’atzar i els alisis conduïren els primers navegants de la Confederació Catalanoaragonesa a la zona més poblada del continent americà. Des del principi dels viatges cap a l’oest, els primers navegants van tenir la certesa i la consciència que allí on havien arribat no eren les Índies Orientals, sinó que es tractava d’un territori completament diferent. I en adonar-se d’aquest fet, la Monarquia castellana va desplegar tota la seva moderna maquinària jurídica i administrativa per a posseir-lo legítimament. Sense encomanar-se a ningú i per dret de conquesta, la Monarquia va tornar a adjudicar-se la propietat d’aquells territoris tot ignorant la població autòctona. 

El descobriment d’importants jaciments de metalls preciosos —entre Mèxic i el Perú— propiciarà la fundació o refundació d’importants ciutats americanes, les quals adquiriran un altre rol territorial a fi d’assegurar importants fluxos regulars de riquesa vers Castella. Per tant, actuant com a nou-rics, Castella gastarà una quantitat indecent de recursos econòmics per a construir el seu concepte de civilització, fonamentada en el catolicisme. Aquesta obsessió —de vegades incontrolada— els portarà a embarcar-se en infinitat de conflictes de tota mena, com ara: disputes teològiques, conflictes familiars, afers comercials o fastuoses construccions megalòmanes.       

Però a principis del XVII, les mines americanes començaren a mostrar signes d’esgotament, cosa que s’accentuarà a mesura que avança el segle. Davant d’aquesta desacceleració, i a fi de mantenir el mateix ritme de despesa, la Monarquia recorrerà al préstec de bancs alemanys —els Fugger o els Welser— i la banca genovesa dels Spínola, Centurione, Balbi, Strata i, sobretot, Gio Luca Pallavicino. Aleshores, es veurà obligada a apujar els impostos i a exercir una pressió fiscal sobre el conjunt de tota la societat hispànica. Recordem la famosa “Unión de Armas” del Compte-Duc d’Olivares. Davant d’una allau generalitzat d’impagaments, l’Estat entrarà en un procés de successives bancarrotes (1627, 1647, 1652 i 1662), cosa que contribuirà a projectar-li una imatge molt desfavorable davant la resta de cancelleries europees. 

La història d’Espanya encara avui continua estigmatitzada per una “llegenda negra” concebuda entre els segles XVI i XVII —tant pels luterans de Wittenberg com pels holandesos de Dillenburg—, la qual buscava esmicolar la seva hegemonia al món. Posteriorment, a fi de controlar les matèries primeres de les colònies castellanes i portugueses, els anglesos amplificaran la propaganda protestant, com a element clau de desprestigi davant les elits colonials, cosa que els ajudaria a iniciar i finançar els processos d’independència de les colònies hispanes al llarg del segle XIX.

La deriva borbònica

De manera reiterada, Castella —i després Espanya— s’ha trobat sempre davant d’un perillós cercle viciós, en el qual la despesa contreta per l’Estat ha estat excessiva, i ha necessitat augmentar contínuament els impostos per a equilibrar els ingressos, cosa que l’ha portat —de manera perllongada en el temps— a una desmesurada pressió fiscal sobre el conjunt de la població. 

Amb l’entrada dels Borbons —després d’una llarga campanya de desprestigi contra els Àustries— els problemes econòmics es van agreujar quan, a través de la utilització de continus préstecs, représtecs, negociacions i renegociacions, aquests només serviren per a satisfer la seva “grandeur” personal, en detriment de la modernització de la societat d’acord amb l’esperit il·lustrat que imperava a tot Europa. 

Els Borbons sempre van ser conscients que l’única manera de sustentar econòmicament tot el regne hispànic era annexionant tots els territoris peninsulars i, d’aquesta manera, configurar un nou hexàgon geopolític, similar a l’hexàgon francès. Però això no fou possible perquè des de finals del XVII Portugal ja no formava part de la Monarquia Hispànica, encara que s’intentarà annexionar-lo en tres ocasions durant el XIX i XX. Per tant, els esforços només es van poder centrar sobre els territoris del Llevant peninsular que, primer amb la guerra de Successió i després amb els Decrets de Nova Planta, va permetre als Borbons vincular sectors productius —mestres artesans i mercaders— al nou sistema centralista. En conseqüència, aquesta fidelització vers els Borbons els va permetre —als afins al nou règim— accedir als grans contractes públics, cosa que els va abocar cap a una dependència absoluta del nou sistema centralista la qual acabarà teixint una xarxa de corrupció generalitzada en tots els nivells de la gestió pública.

D’exemples no en falten, com quan a principis del segle XIX la reina Maria Cristina —vídua de Ferran VII— va lliurar el poder als liberals espanyols, que a la vegada pactaren amb la burgesia industrial catalana per a forjar una interessada aliança política i socioideològica que es materialitzaria amb la institució d’un sistema proteccionista. D’aquesta manera es dilapidava la tradició mercantil catalana i es traïa l’esperit del 1705, perquè la negativa borbònica vers el lliure mercat del Principat amb Anglaterra i els Països Baixos —els seus principals socis comercials— va iniciar tot el procés que convergiria en l’11 de setembre de 1714.  

Tampoc amb la instauració del “règim democràtic del 78” la cosa va millorar pels interessos del Llevant peninsular. De fet, les seves conseqüències les patim diàriament els catalans, valencians i balears quan any rere any aportem xifres monstruoses dels nostres PIB a les arques de l’Estat en pro d’una “centralitat solidària” i recordem-ho, amb el vistiplau de polítics, industrials i banquers. I la història continua fins a l’actualitat, quan després d’una dècada políticament i social intensa, l’Estat acaba de proposar-li a Catalunya —aviat també se li proposarà a València i a les Illes— un finançament singular, segurament condicionada per una gran solidaritat. En fi!

La història ja va advertir Felip II quan visità per darrera vegada el seu pare, l’emperador Carles d’Habsburg, al monestir de Yuste quan li va aconsellar que si volia augmentar l’imperi, calia que situés la capital a Lisboa, perquè això significaria lligar-lo amb el Nou Món; si volia conservar-lo, la situés a Barcelona, és a dir, entroncar-lo amb la tradició clàssica; i que si volia perdre’l, situés la capital a Madrid. I, efectivament, Madrid va ser la capital més mal comunicada d’Europa fins a començaments del segle XX quan, gràcies al desenvolupament de les línies aèries i la construcció dels pantans, es va aconseguir dinamitzar aquella solitud enmig de la Meseta castellana. 

Tornem a Newton. I com passarem d’una força centrípeta cap a una força centrífuga? Doncs aquesta només serà possible si existeix una acceleració tangencial que permeti variar el mòdul de velocitat de l’objecte i, d’aquesta manera, podrà tornar al seu estadi físic original. Per tant, serà la innovació tecnològica qui provocarà una acceleració del moviment econòmic que aprofitant-se de “l’Open Banking” i “l’Embedded Finance” esdevinguin la força tangencial que possibiliti retornar al nostre estadi original? Aconseguir-ho està a les nostres mans! 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El mapa polític de l’Europa de finals del segle XV es configura després d’infinitat d’esdeveniments socials, polítics i econòmics de caràcter conflictiu ocorreguts durant el segle anterior i amb una població reduïda a menys del 50% a causa de la Pesta Negra. La nova geografia política sorgida d’aquest procés mostrarà una gran varietat de formes institucionals del poder. Al costat de les dues herències del Baix Imperi cristià —el Sacre Imperi i el Papat—, les monarquies feudals sortiran àmpliament reforçades de tot aquest atzucac estructural, la qual cosa les legitimarà per a governar d’una manera diferent i les portarà a construir un nou concepte d’Estat.

Per a sustentar tota aquesta nova concepció de l’Estat, les monarquies europees buscaran els mecanismes bàsics que els permeti consolidar noves estructures estatals amb un caràcter marcadament centralitzador i unipersonal. Per aquest motiu, primer combatran enèrgicament contra totes aquelles famílies poderoses —els Armagnac, els Lancaster, els Bragança, els Mèdici o els Colom— que tinguin la capacitat de disputar les seves decisions. El combat no sempre serà per mitjà de l’ús de la violència, sinó que es començaran a crear complots per deslegitimar-los o se’ls aplicarà una mil·limètrica política matrimonial d’antropofàgia territorial a fi d’ampliar les propietats estatals de forma permanent, sense la necessitat d’un vessament de sang.

La nova concepció política durà a terme un clar arraconament dels òrgans més representatius de la ciutadania —com ara les Corts, els Estats Generals o les Dietes— els quals seran substituïts per un potent consell del rei, molt més especialitzat. D’aquesta manera, l’Estat multiplicarà la seva presència en el territori a través de la creació d’una potent xarxa administrativa vinculada a les diferents activitats del nou sistema de gestió. En poc temps, apareixerà el funcionariat, que esdevindrà vitalici en finalitzar el segle i que permetrà a un segment de la població enriquir-se il·limitadament pel sol fet de treballar a prop del poder. 

Fins aquest moment, les monarquies s’havien finançat amb els seus propis recursos a través de rendes ordinàries vinculades als drets senyorials o els beneficis produïts per les seves possessions, ja fos per l’explotació dels boscos, l’encunyació de monedes o el tràfic d’esclaus. Però ara això ja no seria suficient.

Un canvi de paradigma econòmic

Les monarquies europees calmaran la seva ambició a través de la imposició d’una triple estratègia: primer, convertiran aquells subministraments del sistema feudal en regulars i en abundants, la qual cosa farà aparèixer infinitat de fons de finançament extraordinaris sobre les persones i els béns, com ara les taxes sobre els intercanvis, la famosa gabella sobre la sal o els impostos sobre els habitatges, els focs, entre d’altres; segon, crearan la necessitat de consum, com per exemple nous hàbits alimentaris o la introducció de la moda en la necessitat de vestir; i tercer, forçaran alliberar-se de la necessitat habitual d’haver de demanar consentiment als seus súbdits, els quals —encara representats en òrgans institucionals— toparan amb l’argument que “en temps de pau aquesta petició és del tot innecessària”. Però l’element clau i fonamental que permetrà que tot aquest nou engranatge funcioni a la perfecció serà la creació d’un exèrcit permanent, orientat a controlar l’interior —entre amenaces i persuasions— i a projectar el poder del monarca vers l’exterior. 

L’or continuarà essent el principal problema de l’economia europea atès que encara serà del tot necessari per als intercanvis. Des de l’Antiguitat, la relació Orient-Occident havia passat per infinitud d’alts i baixos, però la seva balança comercial sempre havia estat deficitària —respecte a l’or— atès que el continent asiàtic era pobre en jaciments del preuat metall preciós. L’únic or que arribava amb certa regularitat a Europa —des del segle X— era l’or sudanès, però aquest mai arribarà a satisfer les necessitats de l’economia feudal.

L’estudi i valoració dels clàssics grecollatins

L’atmosfera d’un fort dinamisme econòmic impregnarà tot aquest període, el qual obligarà les monarquies europees a buscar nous camps d’acció i noves fonts de beneficis que permetin mantenir les noves i costosíssimes estructures d’Estat. Europa esdevindrà un espai massa petit per a satisfer la ‘grandeur’ dels naixents Estats moderns, però sobretot testimoniarà un dèficit de matèries primeres. Aleshores serà quan apareixerà el veritable desig d’acostar-se fins a l’origen de les fonts de l’or africà o les espècies orientals.

La cosmovisió de la societat medieval estava condicionada per la religió, les llegendes imaginàries i la desconeixença geogràfica, però això canviarà radicalment a partir del Quattrocento amb la recuperació de manuscrits grecs ignorats per l’Església —que controlava la cultura— atès que eren considerats textos pagans. Amb la introducció de les regles bàsiques sobre la correcta traducció llatina —promoguda per Petrarca i Boccaccio— s’aconseguirà transcriure correctament aquests manuscrits que cobraran un nou sentit. Les relectures de gran quantitat de textos clàssics —com ara Euclides, Pitàgores, Ptolemeu, Eratòstenes i molts d’altres— permetran construir un nou pensament crític que conduirà als savis humanistes a voler verificar quanta certesa contenen els textos antics sobre el món. 

Aquest humanisme afavorirà el trencament definitiu amb la tradició medieval i exaltarà les qualitats pròpies de la naturalesa humana. Permetrà descobrir el jo humà i li donarà un sentit racional a la seva existència. Aquest antropocentrisme deslligarà l’ésser de la meravella metafísica i el situarà davant les portes de la curiositat empírica. La divulgació d’aquest pensament innovador serà possible gràcies la invenció de la impremta de tipus mòbils. Però aquest canvi mental també facilitarà que un reduït grup de persones —instal·lades tant a Sagres com a Nuremberg— comencin a experimentar i aplicar mètodes científics moderns basats en les matemàtiques i l’astronomia, els quals alteraran la cosmovisió universal.

La conquesta i explotació colonial

Tot plegat possibilitarà que ambiciosos homes de negocis es llencin a la cerca de rutes marítimes que els condueixin a nous territoris on trobar abundants productes que els permetin satisfer la creixent demanda dels mercats europeus. I en aquest context, l’Estat afavorirà aquesta economia expansiva participant —de forma indirecta— en les aventures comercials d’aquests atrevits emprenedors que mostraran molta audàcia però poca experiència atlàntica.

L’atzar i els alisis conduïren als primers navegants a la zona més poblada del continent americà. La superfície terrestre del “Nou Món” —sumant tant el nord com el sud— suposa una àrea de 42,5 milions de km2. Abans de l’arribada dels europeus, s’estima que vivien a tot el continent uns 100 milions de persones, en contraposició als 1.000 milions que hi viuen actualment. I d’aquests, uns 80 milions de persones vivien a la franja que va entre Mèxic i el Perú. Per altra banda, en el progressiu descens vers al sud del continent africà, els europeus descobriren que el món musulmà hi havia penetrat molt més enllà del que pensaven. Més enllà de la línia de l’equador s’endinsaren per un món totalment desconegut i descobriren l’Àfrica negra. Amb una àrea de 32 milions de km2, les estimacions actuals parlen d’uns 60 milions de persones que podrien viure en tot el continent africà a finals del segle XV.

Des del principi dels viatges cap a l’oest, els primers navegants van tenir la certesa i la consciència que allí on havien arribat no eren les Índies Orientals, sinó que es tractava d’un territori completament diferent. I en adornar-se d’aquest fet, l’Estat va desplegar tota la seva moderna maquinària jurídica i administrativa per a posseir-lo legítimament. Sense encomanar-se a ningú i per dret de conquesta, les monarquies europees van començar a adjudicar-se la propietat d’aquells territoris tot ignorant la població autòctona. En aquest punt, la religió hi va jugar un paper clau per a justificar la destrucció, aniquilació i extermini de les cultures ancestrals que hi vivien harmònicament. Un camí similar seguirà el continent africà, encara que aquest procés s’iniciarà uns cent anys més tard.

A mesura que els nouvinguts —ja en nom de la Corona— van anar endinsant-se per aquests nous territoris, descobririen que els metalls preciosos no eren l’única font de riquesa. En menys de cinquanta anys, els mercats europeus seran abastits, en quantitats impensables fins aleshores, d’infinitat de productes tropicals, com ara el pebre, el sucre, el cotó o el tabac. La façana atlàntica veurà créixer una important xarxa portuària que anirà des de Cadis fins a Anvers i vertebrarà un nou espai econòmic. I aleshores, la Corona s’autodefinirà Imperi, sempre, amb un sol radiant!

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

A mesura que el segle XXI ha deixat enrere el bel·ligerant segle XX, el sistema econòmic s’ha anat fent cada vegada més complex. Pel camí, algunes crisis han estat terriblement violentes i de conseqüències devastadores; altres, anecdòtiques. Finalitzem aquesta radiografia sobre les grans crisis de la història de la humanitat.    

Malgrat que el segle XX és un segle curt, les seves conseqüències afecten encara el nostre dia a dia. La historiografia considera que el seu arc cronològic va des del final de la Primera Guerra Mundial (1918) fins a la caiguda del mur de Berlín (1989), tot i que es podria allargar fins a l’atac de les torres bessones de Nova York (2001). La intensitat dels esdeveniments és de tal magnitud que ens obliga a reflexionar cap on anem. Per això, el segle XXI l’hem iniciat amb un munt de preguntes transcendentals a respondre: la crisi climàtica, el model productiu, el consum, l’habitatge, la relació amb els diners, la tecnologia, la llibertat… Sabrem trobar respostes que beneficiïn el conjunt de les societats?

1929: El megacrac

Hi ha fets històrics… i després hi ha EL FET històric. I, per al món contemporani, aquest l’és. És la frontissa que marca un abans i un després. Una concatenació de decisions polítiques, econòmiques i socials que acabarien portant el món a l’abisme. Les seves causes i conseqüències han estat estudiades per totes les disciplines de les ciències socials. I, encara avui, es pren com la referència per definir si una crisi econòmica tindrà un impacte més o menys gran. Parlem del crac borsari americà de l’octubre de 1929.

L’economia americana de principis dels anys 20 del segle XX es va assentar seguint un esquema purament especulatiu, la qual cosa va provocar un important desfasament entre l’economia real i l’activitat borsària, que s’aniria agreujant i agreujant cada cop més.

Davant del tancament dels mercats europeus i del descens dels preus agraris, el govern americà i els bancs van intentar contrarestar-ho amb l’oferta d’un volum considerable de crèdits. Aquestes mesures van donar lloc a una gran abundància de capitals a curt termini i a l’especulació, especialment a partir del 1926. Per a més desgràcia, les autoritats monetàries no van actuar a temps per posar fre a aquest lucre malaltís.

Així va ser que, en començar l’octubre del 1929, es van produir tendències a l’alça de les inversions. Però quan la venda d’accions es va disparar, el 24 d’octubre es va desfermar el pànic, i el mateix va succeir el dimarts 29 d’octubre. La caiguda de la borsa va ser inevitable a causa de la nul·la demanda d’accions i es va desencadenar una crisi global de dimensions bíbliques. Apocalíptica. Molt pitjor que la crisi anglesa de 1720, atès que va afectar el món sencer.

Fins al 1932, uns 5.096 bancs es van declarar en suspensió de pagaments. El seu esfondrament va arrossegar a la fallida moltes empreses, que veien com s’acumulaven els estocs de mercaderies, cosa que va comportar un important descens dels preus, especialment en el sector agrari. Finalment, el descens de l’activitat econòmica va provocar un augment desbocat de l’atur. 

Per frenar l’hemorràgia del sistema financer, a partir de 1931, la repatriació massiva de capitals nord-americans d’Europa —que havien ajudat a finançar la postguerra de la Primera Guerra Mundial— va provocar les fallides dels bancs europeus, principalment austríacs i alemanys. A partir d’aquí, la història és coneguda. El món sencer es veié abocat a una llarga nit apocalíptica.

1945: Després de l’Apocalipsi

60 milions de morts. Aquest és el cost total en vides que va haver de pagar la humanitat per la Segona Guerra Mundial. La destrucció de ciutats, pobles, infraestructures, paisatges, béns materials, indústria… fou gegantí. Descomunal. La despesa econòmica ha estat xifrada en 200.000 milions de dòlars del 1947, la qual cosa equivaldria actualment a uns tres bilions de dòlars. La devastació d’Europa i parts de l’extrem asiàtic, com ara el Japó, va ser de tal magnitud que el món sencer va experimentar una profunda i dolorosa postguerra. Calia començar a escriure la història de nou amb urgència. Però, quines opcions hi havia?

Igual que havia succeït en el passat en la resolució de conflictes bèl·lics, com ara al Congrés de Viena per redibuixar el mapa d’Europa després de la derrota napoleònica o al Tractat de Versalles després de la Primera Guerra Mundial, la trobada entre vencedors era un fet imminent. Calia projectar el futur i, per aquest motiu, els aliats es van reunir a la ciutat alemanya de Potsdam, l’estiu de 1945.

Els acords van tenir una resolució relativa, perquè es van anar configurant en les següents dècades. Tanmateix, els vencedors van actuar més com a notaris de la nova situació geopolítica que no pas com a cervells de la nova reordenació mundial. Per tant, la Conferència de Potsdam va visualitzar amb claredat la divisió del món en dos blocs. Dos models polítics, socials i econòmics que provocarien diversos conflictes armats de baixa intensitat al llarg de les següents quatre dècades.

L’avenç tecnològic que va suposar la Segona Guerra Mundial portaria la humanitat a sortir a l’espai exterior, a la Lluna i més enllà, però també va suposar el desenvolupament de la bomba atòmica com a arma de destrucció massiva. Aquesta amenaça ha estat emprada des d’aleshores com a instrument de pressió política.

1973: Si jugues amb foc, et pots cremar

Acabada la Segona Guerra Mundial, el model de creixement que va adoptar el món occidental, inclòs el Japó, es va basar en el consum massiu de petroli. D’aleshores ençà, l’economia d’Occident ha tingut una forta dependència d’aquest recurs limitat. I és ben sabut que, si vols que la teva economia funcioni correctament, has de saber quines són les teves amistats i ser conseqüent amb els teus actes.

El 6 d’octubre de 1973, el dia del Iom Kippur o Dia de l’Expiació del Pecat, la festivitat més important pels jueus, tropes d’Egipte i de Síria van llançar una gran ofensiva contra Israel per tal recuperar el Sinaí i els Alts del Golan perduts el 1967. Després de tres setmanes de combats, els israelians, amb el suport dels Estats Units, van aconseguir restablir la seva hegemonia a la zona.

Aleshores, els països àrabs de l’OPEP, és a dir, els que controlaven el petroli, no contents amb la situació, van decidir embargar el petroli a tots els països occidentals com a represàlia vers els qui havien donat suport al conflicte. La mesura va provocar un increment desorbitat del preu del petroli —es va passar de pagar 2,90 dòlars a 11,90— cosa que va provocar un fort augment de la inflació a escala mundial.

Per a l’economia nord-americana, principal motor econòmic d’Occident, l’embargament va suposar una desacceleració dràstica de l’economia, amb el consegüent augment de l’atur. De fet, ja feia mesos que el mercat havia començat a mostrar símptomes preocupants de desacceleració, als quals se sumava la decisió del president Nixon de deslligar el dòlar del patró or. Així va ser com, amb la fi del sistema pactat en els acords de Bretton Woods, es va abocar l’economia a l’abisme.

L’embargament va durar sis mesos i va generar importants problemes de subministrament energètic, així com una etapa de baix creixement econòmic generalitzat a escala mundial. Alguns països, com França, van buscar altres fonts energètiques, com l’energia nuclear, mentre que els Estats Units i el Canadà van optar per la crema de residus de fusta. 

Precisament, el nostre present ens obliga a plantejar-nos si aquest model de consum energètic desbocat, que ha estat durant dècades la principal font de creixement per al món occidental, es pot continuar mantenint. La crisi climàtica és una realitat ben palpable i cal treballar de valent per trobar solucions reals que promoguin un canvi de model productiu i de consum molt més sostenible.

1988: El sistema va col·lapsar

Si volien sobreviure, havien de fer un pas endavant. Per no col·lapsar, calia fer una reforma molt rellevant, i mil·limètricament calculada, del sistema implementat el 1917. L’encarregat de dur a terme aquest repte gegantí va ser un jove advocat, escollit primer secretari del Partit Comunista tres anys abans, i sobre el qual la vella guàrdia tenia dipositades totes les esperances. A principis de la dècada dels 80 del segle XX, l’URSS estava davant d’una cruïlla històrica important. Com era possible que, essent la segona potència industrial del món, no fos capaç de produir prou béns de consum i aliments per satisfer les necessitats de la seva població?

La situació s’havia fet més que evident a partir dels 70, quan el sistema soviètic s’havia mostrat ineficaç pel que feia a planificació central. I a això s’hi sumava el pes descomunal de la despesa militar, un endarreriment tecnològic brutal i una deficient qualitat del treball a causa d’una mà d’obra desmotivada. A més, tot això era gestionat per un partit únic conformat per velles glòries!

Les reformes econòmiques i polítiques promogudes a partir del 1988 pel primer secretari del Partit Comunista rus, Mikhaïl Gorbatxov, anaven encaminades a reajustar el sistema sense destruir-lo. Aquest reajustament implicava una liberalització del mercat i una obertura del comerç exterior. No obstant això, tard o d’hora, se sabia que ambdues opcions desembocarien en una democratització de la societat. L’acceptació explícita de la transició d’una economia centralitzada i planificada cap a l’economia de mercat posava fi a més de 70 anys d’experiment soviètic, iniciat en aquella llunyana Revolució d’Octubre del 1917.

Malgrat totes les mesures dutes a terme, la Perestroika va fracassar. El debilitament del poder central, la reactivació dels nacionalismes i l’aparició d’importants conflictes interns va accelerar el final de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques en menys de tres anys. Després d’això, li va seguir un període de fortes crisis als antics territoris de l’URSS, molts dels quals encara perduren avui en dia, com demostra el que passa a Ucraïna, on es barregen motius històrics i interessos geopolítics derivats de la guerra freda.       

2001: ‘Corralito’, quan els diners es van volatilitzar

I van voler tocar el cel. A principis dels 90, l’Argentina havia posat en marxa el Pla de Convertibilitat, que consistia a mantenir un canvi fix d’un peso per un dòlar (1:1). Aquesta mesura pretenia acabar amb la hiperinflació i estabilitzar els preus a través del creixement econòmic. D’aquesta manera, es buscava reduir el dèficit fiscal després d’un període de recessió amb el consegüent endeutament de l’Estat.

A principis del 2000, el deute extern argentí provocat per la convertibilitat va començar a ser cada vegada més important, cosa que va propiciar un augment exponencial del dèficit fiscal. Tot plegat, va començar a generar desconfiança entre els inversors, tant interns com externs, que, moguts pel rumor d’una possible suspensió de pagaments de l’Estat, van iniciar una fugida massiva de capitals.

El drama de tot plegat va començar un fatídic 3 de desembre de 2001, quan l’Argentina es va enfrontar a una limitació de la llibertat dels titulars dels comptes per disposar de diners en efectiu dipositats a les entitats bancàries. Aquest ‘corralito’ va ser decretat pel president de la República per estabilitzar l’economia, la qual cosa va provocar l’efecte contrari.

Què havia fet l’Estat davant d’una situació extrema? Doncs demanar un préstec de 40.000 milions de dòlars al Fons Monetari Internacional (FMI) l’any 2000. I quan se li van acabar, què va fer? Doncs tornar a demanar un altre préstec de 30.000 milions de dòlars a l’FMI el 2001. D’aquesta manera, el novembre del 2001, el deute públic de la República Argentina es va situar a prop dels 145.000 milions de dòlars. O sigui, un 150% del seu PIB. Per tenir una equivalència i ser conscients de la magnitud de la tragèdia, les economies occidentals d’aquell període estaven a prop del 50% d’endeutament del seu PIB. Un any més tard, l’Argentina abandonava la convertibilitat [1:1,45], devaluava la seva moneda i es declarava en bancarrota.  

La taxa d’atur s’havia situat a prop del 35%, la prima de risc s’elevà per sobre dels 5.000 punts, la inflació se situà en el 52% i el 60% de la població esdevindria pobre en els següents anys. Davant d’aquesta situació tan dramàtica, esclataren importants aldarulls a les principals ciutats argentines. I quina va ser la reacció de l’Estat? Una contundent i indiscriminada repressió. Les seqüeles d’aquella crisi perduren en la societat argentina i la por d’un altre ‘corralito’ continua existint en la seva memòria. Es calcula que en 11 mesos, quasi 25.000 milions es van volatilitzar. El 2010, Grècia va viure una situació similar al ‘corralito’ d’Argentina.

2008: Una hipoteca dona tant?

Segur que aquesta història et sona: “Tenia un piset que em van deixar els meus pares en herència. El vaig vendre. Amb l’import obtingut, vaig comprar un terreny que vaig hipotecar per construir la casa dels meus somnis, perquè sempre havia volgut viure fora de la ciutat. D’aquesta operació financera em van quedar uns estalvis.

Un bon dia, vaig rebre la trucada del meu assessor, el del banc de tota la vida, el qual m’oferia invertir els meus estalvis en la promoció d’una luxosa urbanització de cases unifamiliars a prop del mar. Semblava una inversió segura. Com que estava avalada pel mateix banc, hi vaig confiar. Llavors, el meu assessor em va comentar, sense estar signat enlloc, que amb aquesta operació podria viure despreocupadament dels diners la resta de la meva vida.

Aleshores, va ser quan em vaig engrescar. Per la confiança que em generava l’operació, per la gestió personalitzada de tants anys plegats i, per dir-ho clar i català, per guanyar més diners, vaig sumar als estalvis una ampliació de la hipoteca de la casa. També vaig demanar una mica més per construir-me una piscina, renovar-me el cotxe i, fins i tot, vaig anar de vacances a les Illes Fiji.

Però un dilluns fatídic em va trucar l’assessor per comentar-me que la promoció havia estat un fracàs i que, per tant, ho havia perdut tot. A partir d’aquell moment, la quota mensual de la meva hipoteca se’m va incrementar un 800%”.

Aquesta va ser la il·lusió amb què el sistema financer, encapçalat principalment pels bancs, va fer creure a molta gent que era possible viure en un món feliç. Tanmateix, a partir del 2008, la realitat va ser una altra: un veritable desastre que, sumat a altres productes que el sistema financer va desenvolupar i comercialitzar, com les hipoteques ‘subprime’, les preferents o els futurs, acabaria engolint la cobdícia d’aquest mateix sistema.

Infinitat d’estudis, articles, entrevistes, reportatges, documentals o pel·lícules han explicat fins a l’avorriment la crisi financera global del 2008, que va tenir el seu origen en la comercialització d’un conjunt de bons d’habitatges col·locats al mercat pels principals bancs als Estats Units. En un principi, aquests bons immobiliaris oferien a l’inversor un alt rendiment amb un risc baix. Aviat, això va propiciar que aquests productes es convertissin en l’instrument de moda i els preferits pels bancs.

Els bons estaven sustentats per un conjunt d’habitatges hipotecats, amb pagaments regulars al corrent per part dels propietaris. En aquesta fase, la taxa d’interès es mantenia baixa. Fins aquí, un producte normal del 2000 que oferien els bancs. Però la cosa va començar a canviar a partir del 2006, quan algun espavilat va trobar la manera de mantenir el flux constant de capital que aquests bons generaven.

Per tant, la clau de volta radicava en ampliar el mercat i començar a oferir crèdits hipotecaris a tort i a dret, sense comprovar ni ingressos regulars ni l’historial creditici de qui l’anava a adquirir. Segurament, l’espavilat d’abans ja sabia que això tenia un límit, perquè les cases són finites i els pagadors regulars, també. Perquè, què passa quan un no paga? El sistema ho pot assumir. I què passa quan dos no paguen? El sistema encara pot assumir-ho. I què passa quan molts no paguen? Aquí és quan apareix el problema. Tot s’esfondra. La resta és sabut. 

A mitjans dels anys 80, l’economia japonesa ja havia passat per un procés similar de revalorització d’actius financers i immobiliaris, que els experts havien considerat com una de les majors bombolles especulatives de la història moderna. El 2006 ningú va mirar al passat. Només uns pocs se’n van adonar. Si t’interessa saber com s’ho van fer, no et pots perdre la pel·lícula ‘The Big Short’ (2015).

2022: Cap a una simbiosi amigable

Potser va ser massa agosarat i el temps ha demostrat que es va equivocar. Va ser en el context de la caiguda del mur de Berlín, l’any 1989, quan el politòleg nord-americà Francis Fukuyama va publicar el seu cèlebre i polèmic article sobre “el final de la història”.

La tesi plantejava que, amb el final de la guerra freda, la història havia arribat a la seva fi, perquè s’havia arribat a una uniformitat ideològica global. Aquesta afirmació se sustentava sobre la idea que havia estat la democràcia liberal, representada pel capitalisme occidental, la que havia estat capaç de fer caure el comunisme del bloc soviètic i, per tant, seria capaç de frenar en el futur altres guerres i revolucions. Però realment la història s’havia acabat?

La realitat del nostre present ens obliga a mirar cap al passat per entendre el que ens està succeint. I el debat actual pivota sobre l’enfrontament de dos models, a priori antagònics, que busquen una simbiosi amigable, i que troben la seva hipèrbole en dues novel·les distòpiques escrites precisament al segle XX.

D’una banda, tenim el model que tan bé va descriure l’escriptor Aldous Huxley a la distopia ‘Un món feliç’ (1932), en què descriu un món on les persones són controlades per mitjà de l’entreteniment, les drogues i unes relacions afectives deformades. De l’altra, el model que va descriure George Orwell a la també distòpica novel·la ‘1984’ (1949), on planteja un món dirigit per una elit que, per mitjà del llenguatge i de la manipulació de la ment, ens vigila i castiga amb violència.

Serà la quarta revolució industrial, amb tota aquesta hiperconnectivitat, la que possibilitarà la coexistència d’‘Un món feliç’ i de ‘1984’ en una mateixa matriu? Són Rússia i la Xina la concreció d’aquesta simbiosi? Què passarà amb Occident, que s’encamina més aviat cap a un ‘Don’t look up!’ (No miris amunt!), com a la pel·lícula que porta el mateix nom?

Arribem al final d’aquesta radiografia econòmica, on hem analitzat les crisis dels darrers segles a partir de moments concrets. I, a mesura que ens hem apropat al present, hem abandonat l’anàlisi històrica amb què les ciències socials interpreten l’esdevenir de les generacions per convertir-nos en opinadors de l’actualitat. Com més a prop som del que ens passa, més perdem la perspectiva necessària per comprendre amb mirada crítica el que succeeix. Encara no som capaços de percebre la multidimensionalitat del present històric, perquè ens manca el pòsit temporal. 

Molts dels esdeveniments actuals encara estan en marxa i molts altres ni tan sols han començat. Quin futur ens espera? No ho sabem. Sí que sabem què va succeir en el passat, sí que sabem que hi ha preguntes que la història ens ajuda a respondre. I, sobretot, sí que sabem que serà de vital importància preparar-se, construir una cultura financera sòlida, en comunitat i amb llibertat, per no tornar a caure en l’abisme, pel que vindrà.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

D’ençà que l’ésser humà va deixar el nomadisme per constituir-se en societats sedentàries, l’aparició de l’estratificació social, basada en l’acumulació de riquesa, va esdevenir un fet. Des de llavors s’han alternat períodes de bonança i de crisis. En aquesta primera part, repassem la història de les grans crisis dels segles XVII, XVIII i XIX.

En el naixement del capitalisme incipient, les crisis van sorgir sobretot per l’expansió dels mercats, els grans monopolis comercials, el consum de productes de moda i les males collites provocades per canvis mediambientals. Des de la crisi de les tulipes, fins a les companyies del mar del sud, passant per les guerres napoleòniques, els problemes del deute, de la depreciació, de la inflació i la consegüent caiguda de règims polítics emergien com ho fan avui dia. Com s’ho van fer aleshores? Com aquestes crisis van fer caure l’antic règim? Les respostes que van trobar ens poden ajudar a comprendre el nostre aquí i ara.

1637: Per què les tulipes costen tant? 

Amb la Unió d’Utrecht, les 17 Províncies Unides es van conjurar per treballar plegades per deslligar-se de l’ocupació de la Corona de Castella. Aquesta lluita comuna els va permetre viure una pujança econòmica i comercial que les va dur a un dels períodes més daurats de la seva història. El procés de creixement econòmic va fer eclosió a principis del segle XVII, quan ja constituïdes com a República Holandesa, van esdevenir la primera potència econòmica mundial. Era possible compaginar l’ètica protestant i l’esperit del capitalisme sorgit dels monopolis comercials de les mars del Japó?

Sí, i el pintor neerlandès Frans Hals ho va retratar. L’artista, considerat el gran retratista flamenc del segle XVII, va pintar per a la posteritat infinitat de retrats per a les classes acomodades holandeses, que tenien molt d’interès a deixar constància de la seva bona fortuna. Un clar exemple és el seu conegut quadre ‘Retrat d’una parella’, que mostra a un matrimoni agafant-se de la mà, símbol de lleialtat.

En aquest context d’exuberància econòmica, fou quan les tulipes van adquirir una rellevància incomprensible, atès que van convertir-se en l’expressió de major ostentació econòmica que es podia mostrar en públic. Perquè ens fem una idea, durant la dècada dels anys 20, només un bulb de tulipa es podia vendre fàcilment per 1.000 florins, mentre que el sou mitjà anual d’un holandès era de 150 florins. És a dir: un neerlandès mitjà havia de treballar durant quasi deu anys per adquirir un bulb de tulipa exòtic.

Aquest exotisme desmesurat va desembocar en una bogeria per la compra de tulipes a futur que duraria anys, fins a arribar a provocar una crisi financera descomunal i la fallida total del sistema econòmic holandès a partir del 6 de febrer de 1637. Aquesta bombolla de les tulipes que va petar potser ens recorda a la bombolla immobiliària del 2008 i les maleïdes hipoteques ‘subprime’. 

1720: Qui té un amic, té un tresor

Si t’ofereixen l’oportunitat d’invertir en una empresa i t’asseguren que et reportarà moltíssims beneficis, segurament t’ho pensaràs. Després, et faràs la següent pregunta: aquesta empresa exactament què produeix per generar tants beneficis? A l’Anglaterra de principis del segle XVIII, molts inversors —petits, grans i molt grans— aquesta pregunta la van obviar. De fet, ni tan sols se la van plantejar.

L’afany per conquerir nous mercats per tal d’incrementar les balances comercials de les principals monarquies europees —castellana, francesa i anglesa— va provocar importants conflictes bèl·lics continentals. I, tots ells, comportaven uns elevadíssims costos econòmics per als eraris públics. Per això, es van veure obligades a cercar el control de nous territoris d’ultramar, principalment de les Amèriques; i el domini del món, en general.

L’emissió de deute era una de les fórmules emprades pels Estats per finançar les seves polítiques expansionistes. A l’Anglaterra del 1719, la Companyia dels Mars del Sud era una de les moltes empreses que compraven part del deute. A la vegada, l’empresa emetia accions per finançar-se i amb aquests diners tornava a comprar deute. Tanmateix, a diferència de la resta de competidors, la Companyia dels Mars del Sud va aconseguir un acord crucial d’exclusivitat en esdevenir l’única companyia anglesa amb potestat per comerciar directament amb les colònies sud-americanes de la Corona Castellana.

Aquest acord va provocar que els mercats financers es veiessin desbordats per una gran eufòria compradora d’accions de la companyia. Tanmateix, no hem d’oblidar que tot aquest engranatge —ple de trucs organitzats—, era mogut per l’Estat anglès per finançar-se. El fet curiós és que aquesta companyia pràcticament no va exercir mai cap activitat, però les seves accions van pujar més d’un 1.000% en menys d’un any.

Així i tot, quan l’eufòria va desaparèixer i els preus de les accions van col·lapsar, va haver-hi una crisi de liquiditat, que es va estendre per tota l’economia anglesa i va desencadenar en una crisi de dimensions bíbliques. Per davant es va emportar a milers d’inversors que ho van perdre tot, el govern va dimitir en bloc, el Parlament es va dissoldre i una comissió gestora es va fer càrrec de la gestió del país. Els representants de la Companyia dels Mars del Sud van acabar tots a la Torre de Londres. Finalment, Anglaterra va entrar en una llarga i profunda recessió econòmica que va durar dècades.

1797: La construcció d’una nova capital

Reunits a la ciutat de Filadèlfia, 55 representants de les antigues colònies americanes es disposaven a redactar una innovadora i revolucionària Carta Magna per a la incipient nació. Enrere quedava la guerra i el futur semblava prometedor. La nova constitució —d’arrel il·lustrada— s’inspirava en els principis de la llibertat i la igualtat. Aquella generació d’europeus que havien crescut i lluitat per implementar els principis de la raó en les seves societats, van observar el revolucionari sistema democràtic i republicà dels recentment nascuts Estats Units com el pas definitiu cap a la modernitat. A partir d’aleshores, tots els homes esdevindrien iguals per naturalesa i davant la llei.

La constitució nord-americana plantejava la creació d’un govern federal, limitat en les seves competències, però superior als Estats, equipat amb branques executiva i judicial, i un cos legislatiu bicameral: el Senat i la Cambra de Representants. I tots aquests organismes, on s’havien d’ubicar? S’havia de construir una nova capital?

Les discussions per decidir la ubicació van ser llargues i tenses, encara que al final es va decidir que es construiria en uns extensos terrenys sobre el riu Potomac, al sud de Baltimore. L’urbanisme de la capital havia de representar l’esperit il·lustrat mitjançant grans avingudes, rotondes, extenses zones enjardinades, i tot havia de respirar un estil neoclàssic. Tanmateix, què passa quan comences a construir la capital i més del 40% dels terrenys són privats?

La North American Land Company pretenia, amb la compra dels lots de terra, vendre’ls a inversors europeus. Així i tot, aquesta venda massiva no es va materialitzar, perquè Europa estava massa entretinguda amb Napoleó, causant principal de la tensió monetària i la retirada massiva de dipòsits dels principals bancs europeus. Per això, la North American Land Company va accedir als principals mercats crediticis europeus —anglès, francès i holandès—, va provocar la desfeta de la xarxa creditícia de l’Atlàntic, i va acabar per accelerar el col·lapse del sistema i en una important aturada comercial. 

1815: El món després de Viena

Una figura a cavall va emergir entre les boires matinals a la Prairie de la Rencontre, a prop de Grenoble. Dirigint-se a l’exèrcit —que el venia a detenir per haver-se escapat de l’illa d’Elba— va cridar: “Soldats! Soc el vostre emperador. No em reconeixeu?”. Al cap d’un mes i mig, entrava a París entre crits de “Visca l’Emperador!”. La història estava disposada a donar-li una nova oportunitat a en Napoleó Bonaparte.

La restauració de la monarquia francesa —i, per tant, de l’antic règim— xocava de ple amb l’esperit revolucionari que Napoleó havia estat combatent durant quasi dues dècades.  Semblava que les dues concepcions sobre la gestió del poder eren irreconciliables i calia dirimir-ho en el camp de batalla. Realment, Waterloo va significar la fi del somni revolucionari d’en Bonaparte?

Els vencedors de Waterloo —Àustria, Gran Bretanya, Rússia, Prússia i França— es van citar a Viena per restaurar l’antic ordre prerevolucionari. Convençuts de redreçar la situació, aviat es van adonar que les guerres napoleòniques havien produït uns canvis radicals i profunds a Europa, així com a altres parts del món. Tots els esforços per revertir les polítiques napoleòniques van ser infructuosos. 

Durant quasi 20 anys, la subjugació dels països europeus sota l’Imperi Francès va permetre introduir moltes de les característiques liberals de la Revolució Francesa: la democràcia, les lleis, el procés judicial de les Corts, l’abolició de la servitud, la reducció del poder de l’Església catòlica i la demanda d’un límit als poders de la monarquia. Un dels llegats més importants de l’expansió napoleònica a Europa va ser la instauració del dret civil i les seves institucions.

1845: El genocidi gastronòmic de la patata

A partir del segle XII, Irlanda va caure sota el domini d’Anglaterra, que va traslladar a l’illa població no autòctona perquè s’establissin com a colons. Al segle XIV, es van imposar les anomenades Normes de Kilkenny, que prohibien els matrimonis mixtos, així com l’ús del gaèlic i els costums del país. Oliver Cromwell, al segle XVII, va ordenar la confiscació de terres i altres béns dels catòlics irlandesos, que podien passar a mans dels colons protestants anglesos, els únics que podien obtenir beneficis de les terres.

Abans d’aquesta confiscació, l’alimentació tradicional irlandesa es basava en cereals, carn, lactis, verdura i fruites. Després de la confiscació, grans quantitats de productes —cereals, bestiar, lactis, aus— van començar a sortir diàriament dels ports irlandesos cap a Anglaterra. Per això, els irlandesos van ser forçats a mantenir una dieta exclusivament a base de patates i llet.

I de cop i volta, l’any 1845, a les plantacions de patates va aparèixer una terrible plaga provocada pel fong ‘Phytophthora infestans’, que es va estendre ràpidament i va afectar de manera fatídica tots els cultius de patates. La plaga va desencadenar un terrible episodi de fam per tota la pagesia irlandesa, i va causar la mort de més d’un milió de persones. Mentrestant, el Parlament anglès no va prendre cap mesura per ajudar a la pagesia irlandesa: únicament va enviar a Irlanda uns 200.000 soldats per mantenir la situació comercial sota control i evitar l’aixecament de la població. D’aquesta manera, s’assegurava que desenes de milions de caps de bestiar, tones de farina, gra, aus i productes lactis sortissin del país.

Davant d’aquesta situació tan dramàtica —agreujada per uns rigorosos hiverns—, entre el 1845 i el 1849, més d’un milió i mig d’irlandesos van decidir deixar de passar gana a les estepes verdes i emigrar al nou món.

1866: Rendibilitats fictícies

Certs estudis tècnics demostraven que a Ogassa —població situada sota el Taga— hi havia abundància de carbó, fet que possibilitaria l’explotació de la zona a gran escala. Aquesta extracció plantejava la necessitat de construir una xarxa moderna per transportar el material a un baix cost fins a Barcelona per fer funcionar les modernes màquines de vapor de la incipient indústria tèxtil. Per aquest motiu, es van destinar gran quantitat de recursos econòmics —públics i privats— a la construcció de la xarxa ferroviària catalana. Amb aquesta infraestructura es pretenia aconseguir una indústria més competitiva i diversificada.

Ràpidament, la Monarquia es va pujar al carro del desenvolupament territorial per a tot l’àmbit estatal. I la història ens ha ensenyat que la construcció d’una nova gran infraestructura a escala estatal requereix molts recursos econòmics. Moltíssims. Per això, es va haver de reformar el sistema financer estatal per mitjà de dues importants lleis: la Llei de Bancs d’Emissió i la Llei de Societats de Crèdit. 

Però els mecanismes financers que havien fet possible la gran expansió de la dècada van tocar fons el 1866 amb el crac de la Borsa de Barcelona. Simplificant molt, els motius van ser tres. El primer, la progressiva acumulació de pèrdues de les principals empreses creditores —com per exemple, Catalana General de Crèdit, molt implicada en la construcció i explotació ferroviària—, que van anar demostrant que seria impossible recuperar totes les inversions realitzades. Segon, la intensa participació de la societat en el negoci ferroviari, tant en forma d’accions i obligacions en cartera com en préstecs garantits, que seria afectada per una caiguda dràstica de la seva cotització. I tercer, l’increment desmesurat dels tipus d’interès, amb els efectes inevitables sobre tot el sistema financer. Tot plegat acabaria esgotant tots els recursos econòmics atresorats durant dècades.

1879: La mort de les vinyes

La Sentència Arbitral de Guadalupe —de finals del segle XV—, va posar fi a la qüestió de la remença a Catalunya. Una de les seves conseqüències va ser sobre la propietat de la terra, que es va anar disgregant. Les grans propietats es van anar parcel·lant en règim d’emfiteusi, semblant a un arrendament, per mitjà d’un contracte de rabassa morta. Aquest instrument jurídic tenia com a objectiu la cessió al pagès d’unes terres ermes, és a dir, no treballades, perquè aquest hi plantés ceps i treballés la vinya mentre visquessin els ceps que havia plantat. D’aquesta manera, el pagès es convertia en usufructuari de les terres que conreava, a canvi de pagar un cens anual al propietari.

Al llarg dels segles XVIII i XIX, les principals comarques catalanes productores de vi van incrementar exponencialment la seva producció agrària, a causa d’una forta demanda del mercat. Aquest fet va portar a l’increment espectacular d’explotació de noves terres, amb la consegüent necessitat d’una abundant mà d’obra i, a la llarga, un augment demogràfic. La dècada dels anys 80 del segle XIX, Catalunya va viure l’edat d’or de la vitivinicultura, mentre França estava infectada per la fil·loxera.

Aquest insecte americà atacava les arrels de la vinya i les matava lentament, la qual cosa explica la seva lenta extensió territorial. Però la fil·loxera va saltar a Catalunya per l’Empordà l’any 1879. El 1893 va arribar al Penedès, on en vuit anys va arrasar fins a 385.000 hectàrees de vinya. I el 1899 va arribar a la Terra Alta.

Encegats pels beneficis, aquella generació només va pensar en el curt termini. Ni es va plantejar la possibilitat que la fil·loxera els afectés, ni de bon tros que els pagesos haguessin d’arrencar els ceps i, encara menys, passar un temps sense produir. I, si els ceps es morien, què passaria amb els contractes de rabassa morta? La situació es va complicar. I molt. 

Primer de tot, es van substituir el 99% dels ceps europeus —‘Vitis vinifera’— pels ceps americans —‘Vitis rotundifolia’—, atès que són molt més resistents a la fil·loxera. I segon, els propietaris de les terres van considerar trencats el contractes de rabassa morta amb la mort dels ceps, tot i que els rabassaires demanaven la renovació dels contractes per l’excepcionalitat de la situació. Donat l’augment de la conflictivitat, les opcions van anar encaminades en dues direccions: que els antics rabassaires esdevinguessin parcers, la qual cosa volia dir perdre la majoria dels antics drets sobre la terra o emigrar a la ciutat, i esdevenir mà d’obra barata per a les modernes fàbriques tèxtils.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’arc cronològic que va des del Tractat de Tordesillas fins a la declaració d’independència dels Estats Unitats d’Amèrica suposa el primer procés —a escala mundial— del repartiment i explotació de tot el món, per part de les monarquies europees. Durant aquest període, es passarà dels suculents ingressos produïts pels botins de guerra o pels saquejos indiscriminats de les poblacions autòctones a una borratxera d’or i de plata —sense precedents— introduïda dins l’economia europea. Per aquest motiu, la construcció dels primers imperis colonials es basaran en una economia mercantil que els permetrà estar a l’altura de les expectatives.

Des de l’inici, les monarquies europees tingueren la convicció que tots els territoris del món els pertanyien per dret de conquesta. D’aquesta manera, la cartografia els va permetre anar ampliant i posseint la propietat d’una terra, sobre la qual es van autolegitimar com a possessors per imposar —no sempre a través de la força— el seu model de civilització per sobre les societats nadiues.

Aquest procés de supremacia cultural es fonamentà sobre la certesa religiosa de qüestionar la veritable naturalesa humana dels nadius. I la ferma creença en aquest raonament motivarà les monarquies europees a projectar una geografia de grans espais per a cristianitzar. La cobdícia dels nouvinguts donarà lloc a nombrosos abusos i genocidis, però també suposarà una catàstrofe demogràfica sense precedents en quant els territoris del nou món veuran reduïda a un 80% de la seva població nadiua.

El progressiu desenvolupament de les tècniques marítimes —com ara, la millora de la brúixola, la construcció de les caravel·les o l’actualització dels mapamundis— permetrà als europeus ser capaços de navegar per tots els mars i oceans que configuren el planeta en pocs anys. Aquesta gesta tindrà com a conseqüència la divisió del món en dues meitats, dues línies geogràfiques que, traçades entre els dos pols, els atorgarà la potestat rubricada per l’autoritat papal a repartir-se el món per zones de navegació, de pesca i de conquesta. La primera línia se situarà a 370 llegües a l’oest de les Illes del Cap Verd, mentre que la segona es fixarà a 297,5 llegües a l’est de les illes Moluques.

El descobriment d’importants jaciments de metalls preciosos a Amèrica —entre Mèxic i el Perú— o l’arribada a les illes de les espècies del sud-est asiàtic, propicià la fundació o refundació d’importants ciutats americanes, africanes o asiàtiques, les quals adquiriran un altre rol territorial a fi d’assegurar importants fluxos de riquesa vers Europa regularment. D’aquesta manera, les monarquies europees començaren a controlar tot el comerç que passarà pels seus territoris, amb la voluntat de protegir els seus guanys econòmics.

Des de principis del segle XVI fins a mitjan segle XVIII, els primers imperis colonials mantindran un estricte monopoli mercantilista amb les seves colònies, i es prohibirà comerciar amb persones o empreses que no siguin súbdits o afins a la Corona. Castella, per exemple, considerarà els anglesos, holandesos o francesos, no pas com a competidors sinó com enemics, causants de pràctiques corsàries i instigadors d’actes de pirateria.

El sistema mercantilista colonial

El comerç amb les colònies es fonamentarà sota la premissa que els colons hauran de vendre les seves matèries primeres —a baix cost i amb alts impostos— exclusivament a empreses designades per la Corona. Alhora, els colons només podran comprar els productes de consum manufacturats per aquest selecte grup d’empresaris. D’aquesta manera, les monarquies afavoriran l’enriquiment il·limitat d’empreses i individus propers a l’Estat, atès que se’ls anul·larà la competència. Aquest sistema mercantilista crearà necessitats inútils per als nadius i buscarà el manteniment perpetu del subdesenvolupament de les colònies —tant americanes, africanes com asiàtiques— amb el propòsit d’anul·lar possibles competidors directes amb la metròpolis.

I per reblar el clau, l’alt funcionariat proper al consell del rei també hi jugarà un paper molt destacat en aquest innovador sistema econòmic, ja que disposava de la capacitat d’agilitzar o endarrerir tràmits burocràtics per afavorir uns o altres. Per tant, serà inevitable l’aparició d’un comerç il·lícit i paral·lel entre colònies i propiciarà que molts empresaris, tant grans com petits, cerquin la manera de burlar-se dels controls burocràtics imposats per la mateixa Corona. 

Actuant com a nou-rics, els primers imperis colonials —principalment Castella— gastaran una quantitat indecent de recursos econòmics per a construir el seu concepte de civilització. Aquesta obsessió —de vegades incontrolada— els portarà a embarcar-se en infinitat de conflictes de tota mena, com ara: disputes teològiques, conflictes familiars, afers comercials o fastuoses construccions megalòmanes.      

Finançant l’imperi amb metalls preciosos

Coincidint amb el moment de major extracció econòmica de les colònies americanes —entre finals XVI i principis del XVII— Castella destinarà més de 7 milions de ducats al manteniment de la seva flota al Mediterrani durant la famosa batalla de Lepant. En uns set anys aproximadament, es gastarà la barbaritat d’11,7 milions de ducats per a finançar les innumerables campanyes de Flandes.

Per commemorar la victòria a la batalla de Saint-Quentin contra les tropes franceses, es destinaran prop més de 6,5 milions de ducats per a construir el fastuós Reial Monestir de Sant Llorenç de l’Escorial. Gràcies a la construcció i posada en marxa de la Grande y Felicísima Armada, la conegudíssima Armada invencible pels seus adversaris, enviaran 9 milions de ducats directament al fons del mar. I com no podia ser d’una altra manera, aquesta civilització catòlica i universal necessitarà la construcció d’una nova capital a la riba del riu Manzanares. Per al lector que tingui curiositat per la conversió, el ducat del segle XVI i de començaments del segle XVII tindria actualment una equivalència d’uns 167,1 euros. Cert, les xifres són… esfereïdores!

Per tant, entre el 1500 i el 1650, la monarquia castellana —i per proximitat, la resta de monarquies europees— viurà dins d’una veritable bombolla econòmica generada per l’entrada massiva dels metalls preciosos. Els darrers estudis estimen que la Corona castellana hauria extret de les colònies americanes unes 17.000 tones de plata i unes 70 tones d’or. Aquesta borratxera de metalls conduirà a l’Estat a tenir una visió tergiversada de l’economia real.

La paradoxa es produirà quan, malgrat la ingent entrada d’or i de plata i el cobrament d’impostos elevats, no arribaran a cobrir totes les despeses produïdes per l’Estat. Tinguem present que la Corona castellana només utilitzarà aquesta extraordinària riquesa per a finançar tots els deliris de grandesa de les elits castellanes, que en la majoria de les vegades toparà directament amb les necessitats reals de la població. Per aquest motiu, quan les oligarquies d’un país estan més interessades a treballar per la fastuositat que no pas per les possibilitats reals que ofereix la reinversió de capitals, tot plegat condueix a la destrucció del propi teixit productiu. 

Endeutament de la Corona castellana

A mitjan segle XVII, la Corona castellana arribarà a tenir un deute econòmic de més de 100 milions de ducats. Aquest deute gegantí els obligarà a declarar successives suspensions de pagaments. Per a tapar aquest forat, la Corona es veurà obligada a emetre gran quantitat de deute públic que anirà a parar a mans dels principals bancs europeus, com ara la banca alemanya —els Fugger o els Welser— i la banca genovesa dels Spínola, Centurione, Balbi, Strata i, sobretot, Gio Luca Pallavicino. La Corona pagarà els Welser a través de la concessió de l’explotació de les mines de Mèxic i el dret de conquesta sobre extensos territoris a les actuals Veneçuela i Colòmbia. Per la seva banda, els Fugger aconseguiran totes les concessions comercials sobre els territoris de Xile i el Perú. Actualment, són unes de les famílies més poderoses del continent. I, tots els luxosos palaus de l’strada nuova de Gènova, artèria del luxe de la ciutat, encara avui constitueixen la concentració més gran de residències aristocràtiques de tota Europa.

Davant les successives crisis financeres que la Corona castellana començarà a patir, molts empresaris europeus residents a les colònies americanes preferiran no embarcar els seus metalls preciosos cap als ports castellans —monopoli concedit a Cadis i Sevilla— per por a les massives confiscacions decretades per la Corona. Per això, buscaran invertir els seus actius en altres sectors emergents de l’economia colonial de finals del segle XVII, com seran l’agricultura, la ramaderia i la producció de manufactures. 

Per tant, la Corona castellana es veurà obligada a cercar noves fonts regulars d’ingressos. Per aquest motiu, posarà en marxa l’ambiciós pla del ministre del rei —el comte duc d’Olivares— conegut com la Unión de Armas, el qual pretendrà que cada regne que formi part de la Monarquia Hispànica —o sigui, principalment Portugal i la Corona d’Aragó— aportin un nombre determinat de diners i soldats.

Flexibilitzant el monopoli comercial

Portugal, que formava part de la Monarquia Hispànica des de finals del segle XVI, es negarà a concedir qualsevol aportació econòmica de més, donat que Castella explota les seves colònies, la qual cosa acabarà amb un conflicte bèl·lic que durarà més de 28 anys. Finalment, amb el suport econòmic d’Anglaterra i Holanda, Portugal aconseguirà deslligar-se del control dels Àustries, però el preu que haurà de pagar comportarà la cessió d’importants territoris del Brasil i el canvi de titularitat sobre les colònies de Ceilan —actual Sri Lanka—, Ciutat del Cap, Goa, Bombai, Macau i Nagasaki, entre d’altres.

Pel que fa a la Corona d’Aragó, l’oligarquia castellana no calibrarà la situació correctament quan accepti que el rei Felip IV juri les constitucions catalanes, condició sine qua non per obtenir els fons desitjats. La ignorància sobre les lleis que regulaven les funcions del rei dins dels territoris catalans serà el focus d’importants discussions institucionals, puix el rei —dins del Principat— estava obligat per llei a donar explicacions sobre la utilització dels recursos concedits. Per la seva banda, els catalans estaven més interessats a aprovar les seves propostes de noves constitucions catalanes i que s’atenguessin els greuges, que no pas a participar en guerres absurdes.

Però a la gènesi del debat institucional —entre Castella i el Principat— hi trobem un problema molt més profund. Si des de finals del segle XVI, Castella havia transitat cap a un sistema polític de caràcter absolutista, on el poder només resideix en una sola persona, la qual decideix sense haver de rendir comptes a cap parlament, al Principat passava el contrari, on les Corts Generals de Catalunya havien esdevingut l’òrgan legislatiu que representava tots els estaments de la societat, inclòs el rei.

L’entrada constant de metalls preciosos dins l’economia castellana es mantindrà estable fins a mitjan segle XVIII, però només un percentatge molt ínfim restarà dins del sistema econòmic castellà, atès que la resta continuarà utilitzant-se per a eixugar el monstruós deute de l’Estat. La historiografia estima que fins a l’any 1820, l’Estat espanyol no es recuperarà d’aquesta grandiosa despesa i serà —en gran part— pel fet d’haver-se annexionat l’economia productiva de tota la franja mediterrània peninsular a principis del segle XVIII. 

El sistema de privilegis i monopolis desenvolupats per la política comercial borbònica continuarà fent aigües i es veurà en la necessitat d’introduir nous agents per a garantir la viabilitat del comerç amb Amèrica. Per tant, amb el Reial decret de Lliure Comerç del 2 de febrer de 1778 trencarà definitivament el monopoli de Cadis i Sevilla i afavorirà el comerç directe de Catalunya amb Amèrica, que aportarà una nova manera de fer. Actualment, i curiosament, el 34% del PIB de l’Estat espanyol el continua aportant l’economia productiva de tota la franja mediterrània peninsular. Doncs, res és casual…

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Què té de màgic la festivitat de Tot Sants? Celebrem la Castanyada com qui celebra el Halloween als països anglosaxons? Venerem la mort o la vida? Festejar la tardor amb panellets, castanyes i moniatos té més a veure amb el nostre passat agrícola del que pensem.

El procés genètic i cultural que els humans vam experimentar ara fa uns cinc milions d’anys ens va capacitar per transformar objectes en utensilis, fet que ens va permetre adaptar-nos amb més eficàcia als diferents climes de la terra. La mobilitat va ser clau per a la nostra supervivència. Però, ara fa 10.000 anys aproximadament, aquest nomadisme es va veure alterat per un descobriment encara més revolucionari: l’agricultura. 

La possibilitat de produir l’aliment propi va comportar que ens establíssim en zones aptes per al conreu i, al mateix temps, ens va permetre estabular els ramats salvatges per a assegurar-nos la proteïna de tot l’any. Aquestes societats sedentàries primitives van quedar condicionades per sempre més per un calendari agrícola i ramader. Serà aleshores quan apareixeran les primeres evidències del culte als déus, a les deesses i als avantpassats. 

I què hi té a veure tot plegat amb Tot Sants? Doncs que l’antropologia ha estudiat a fons com, en l’origen de la festivitat hi ha un patró, una creença, que es dona de manera similar en infinitat de cultures d’arreu del món. El seu punt de partida sempre és el mateix: la celebració del naixement d’un període d’obscuritat que s’allarga fins a un període de llum. Així és com trobem festivitats com les de la Pomona romana, la del Samhain celta o l’Udazkena basca. 

D’aquesta manera, el Samhain o l’Udazkena marcaven l’inici en el calendari agrícola del període en què els camps i les terres semblaven ermes —similar al món dels difunts— fins que, amb l’arribada de la primavera, tot tornava a començar. S’iniciava així un nou cicle de la vida. Aquestes creences paganes que practicaven els habitants del ‘pagus’ —els pagesos— van mantenir-se ben arrelades durant mil·lennis fins a la irrupció del cristianisme al segle I. 

El món catòlic s’apropia de les tradicions paganes

L’inici de la fi del paganisme va venir de la mà del Papa Bonifaci IV, que l’any 610 va consagrar el Panteó romà d’Agripa, que fins aleshores s’havia dedicat al culte pagà de Júpiter. Aprofitant aquest fet, va instituir una festa que commemorava tots els sants desconeguts i anònims de la cristiandat i que se celebrava el 13 de maig. 

Però no va ser fins a mitjans del segle IX, arran del Renaixement carolingi, quan s’instaura, definitivament i per tot l’occident medieval, el que coneixem com la festivitat de Tots Sants. L’encíclica papal de Gregori IV de l’any 840 va promulgar la cristianització definitiva de tots els territoris de l’imperi i va obligar a substituir les festes paganes, com ara el Samhain o les de Pomona, per la de Tots Sants, canviant la data de celebració a l’1 de novembre. Durant centúries, el món catòlic va continuar la seva política de suplantar tradicions ancestrals paganes per esdeveniments d’església, mentre que al món anglosaxó, on el protestantisme era preeminent, va relaxar aquesta pressió. 

Avui dia, observem que mentre Tots Sants és més aviat fosc, trist, de plorera i silenci, en canvi, Halloween —‘All Hallow’s Eve’— és festiva, dolça, divertida i, això sí, molt amplificada per l’aparell propagandístic nord-americà. A la resta del món, com ara Filipines o Mèxic —i sobretot arran de la pel·lícula ‘Coco’, de Pixar—, la festivitat té, encara més, un caire festiu: no només es visita la tomba del difunt, sinó que se celebra un pícnic familiar al seu voltant, on es col·loquen màscares, cintes de colors i, fins i tot, es cuinen plats especials. 

A Catalunya, alegria i severitat

Pel que fa a la nostra cultura, segons narra el folklorista i etnòleg Joan Amades al seu conegut ‘Costumari català’ (Salvat Editors, 1982), el dia de Tots Sants té dues cares ben diferents: l’alegre i festiva del matí i la rigorosa i severa de la tarda. Això és així perquè, tal com recorda Amades, hi ha una creença molt popular que, just quan fa mig dia de l’1 de novembre, les persones que han mort fa poc temps tornen unes hores a viure amb la família. 

Fins i tot hi havia la tradició, en algunes cases de Barcelona, de posar el plat a taula per al difunt, com si fos un convidat més. Així mateix, era molt comú, l’1 de novembre, convocar els difunts a casa, però també ajudar-los a tornar a l’eternitat. Per això, a la façana de les cases era habitual penjar-hi uns fanalets, i també s’hi posaven sobre les tombes. 

Al costumari, Amades també rememora un costum típic de les poblacions rurals, on era popular fer ofrenes de pa als difunts dins els cementiris. Aquesta tradició va evolucionar fins als populars panellets, que els forners van convertir en un negoci. 

Seguint amb la gastronomia, per aquestes dates les castanyes, els moniatos i els panellets han estat i són els aliments més usuals. A tall d’anècdota, per exemple, s’explica que en algunes zones de Catalunya hi havia la superstició que menjar castanyes feia caure els cabells i, per això, les dones no en volien menjar. Per aquest motiu, les castanyes se substituïen per pinyons. Potser per això molts panellets s’embolcallen amb les llavors del pi.

En definitiva, la festivitat de Tot Sants, d’avui, d’abans i de molt abans, sempre respon al mateix esperit: mantenir viva la memòria dels nostres avantpassats i venerar el cicle de la vida que tan bé s’expressa en el món de pagès. 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Fins a mitjan segle XX, la versió oficial sobre l’expedició transoceànica que va suposar la descoberta del “Nou Món” es va moure entre el mite i l’argumentari romàntic. Però res del que s’havia explicat fins aleshores ha resultat ser del tot cert, ni tan sols ho són els indrets tant de sortida com de tornada. Durant dècades, un reduït grup d’historiadors —rebutjats per l’Acadèmia i ignorats pels mitjans— han persistit en el seu treball de desllorigar una teranyina premeditada de falsedats que envolten els veritables fets. 

Si defugim de la fantasia i ens centrem a fer una veritable anàlisi de la realitat històrica, la qual està fonamentada en l’estudi objectiu i científic de les fonts documentals —siguin directes o indirectes, primàries o secundàries— ràpidament ens adonarem que la usurpació de la identitat històrica sobre l’expedició transoceànica realitzada contra l’almirall català Cristòfol Colom és un fet real. I és així! 

Sense cap motxilla —ni econòmica ni institucional— que condicioni les recerques, un reduït grup d’historiadors han estat capaços de trobar la mirada silenciada per la censura castellana sobre el descobriment d’Amèrica i la identitat real dels seus protagonistes. Els estudis comparatius de manuals divulgatius, històries generals o planisferis, tant d’edicions castellanes, portugueses com franceses, han permès descobrir com la Corona de Castella —a través d’una punyent censura recolzada per unes de lleis específiques— va arribar a controlar la major part dels textos que narren els fets sobre l’empresa americana. Per sort, la curiositat ha desemmascarat la manipulació i ha revelat la tosquedat amb la qual va treballar la Corona de Castella per a fiscalitzar els fets, a fi de confondre l’opinió pública sobre la veritable autoria de la descoberta.

Per tant, tampoc ens ha d’estranyar que “l’epopeia castellana” aparegui a principis del segle XVI, just quan en Colom és desposseït de tots els títols signats a les “Capitulacions de Santa Fe” que, recordem-ho, fou el marc jurídic per on se sustentà tot el descobriment d’Amèrica. Amb aquell judici, la Corona va aconseguir que els Colom esdevinguessin una família inofensiva per al poder. Certament, a partir d’aleshores s’inicià un llarg període de litigis —primer contra en Cristòfol Colom i després cap als seus descendents— per anul·lar els acords. Durant més de vuitanta anys, la família Colom pledejarà contra la monarquia, però esdevindrà una qüestió estèril. 

Una documentació adulterada

La tasca engegada —primer per la Corona de Castella i més tard per Espanya— ha promogut al llarg dels segles un garbuix de versions oficials i singulars, amb infinitat de dades barrejades, llocs inversemblants de partença o tornada, personatges reals barrejats amb ficticis, canvis d’identitat o disparitat d’orígens naturals dels principals personatges. Això ha permès configurar un relat novel·lesc, mutable als gustos de l’audiència i perfecte per a cobrir les necessitats de la política d’Espanya, en cada moment. Per tant, no ens ha d’estranyar que l’èpica s’hagi fonamentat en una premeditada nebulosa. Però aquest premeditat emboirament s’ha començat a dissipar amb l’aparició de destacats estudis forans als cercles espanyolistes, els quals han aconseguit revertir la tendència de repetir com un mantra la narració oficial. 

Un exemple d’aquest canvi de tendència han estat les investigacions de la historiadora nord-americana Alícia Gould, les quals han permès resseguir tots els cognoms dels expedicionaris que apareixen en els suposats registres oficials dels diferents viatges d’en Colom, i s’ha arribat a la següent conclusió: res és veritable, tot és fum! Perquè la seva recerca ha anat molt més enllà dels textos on hi apareixen els llistats dels noms dels tripulants. La recerca ha constatat que la majoria dels cognoms dels tripulants no tenen cap continuació documental que certifiqui que tal mariner o personatge —que apareix als llistats— va tenir una existència efectiva i real. Però també sobta moltíssim que en aquests famosos llistats no hi aparegui cap cognom català entre la tripulació. Aleshores, si pensem que tots aquests cognoms han estat adulterats i busquem els seus equivalents en català —Garay per Garau o Fernández per Ferrandis o  Cases per Casaus—, resulta que tots encaixen amb cognoms ben documentats, no només com a personatges reals catalans de carn i ossos, sinó com a mariners, cosmògrafs o militars.     

En conclusió, les cròniques colombines que ens han arribat denoten un clar adulterament, atès que estan plenes d’anacronismes i importants incoherències temporals, cosa que esdevé inexplicable quan teòricament —la font principal— va ser escrita per un bibliòfil, culte i amb gran memòria, com fou el fill d’en Colom. La crítica textual ha permès demostrar que tots aquests suposats originals han estat retocats. Per aquest motiu, creure’s les fonts a ulls clucs, sense exercir cap mena de crítica documental, ni sospitar de les intencionalitats polítiques dels arranjadors dels llibres, ens porta, més que al rigor i a l’academicisme historiogràfic, directament a la fe.

El punt de sortida de l’expedició

Avui sabem per destacats treballs de recerca de les historiadores —tant de la pionera Núria Coll com de l’Eva Sans— que la vil·la de Pals d’Empordà va tenir un important port natural. I ho sabem perquè aquests estudis han permès documentar infinitud de testimonis que parlen sobre transaccions comercials que s’hi duien a terme i, per tant, havia esdevingut un rellevant port comercial des de principis del segle XIII. A més, la toponímia i l’arqueologia del paisatge han permès identificar tant restes d’edificacions com accidents geogràfics documentats en antigues cartografies. Tot això, compaginat amb estudis paleo-hidrogràfics de l’entorn de Pals, venen a confirmar allò que els documents testimonien. 

Si tenim present que la superfície del planeta està exposada a un canvi constant que provoca moviments regulars, i entenem que els mars s’allunyen de les platges o a l’inrevés, entendrem que l’entorn de Pals de finals del segle XV no té res a veure amb el paisatge de Pals que veiem avui en dia. És obvi!

Per tant, allò que sorprèn més de la versió oficial —referent al punt de partença de l’expedició transoceànica d’en Colom— és el topònim d’on surt: Palos de Moguer. Sens dubte és el mateix cas que Sant Esteve de les Roures, dos indrets que no existeixen, ni han existit mai. Certament, a la província de Huelva existeixen dos pobles, separats per 16 km, que responen al topònim de Palos de la Frontera i Moguer. Ambdós casos es troben a més de 40 km del litoral atlàntic. I per si no n’hi hagués prou, encara sorprèn més quan cap dels dos indrets mai ha estat envoltat per muralles ni han tingut un campanar d’estil gòtic català de 21,28 metres d’alçada. 

Tinguem present que el segle XV, Catalunya havia esdevingut una important potència nàutica europea. De fet, és on hi havia les més destacades escoles de pilots, centres de cosmografia, tallers d’instrumentació per la navegació i munt d’especialistes en confecció de cartes nàutiques. A més, des de mitjan segle XIII, el Principat havia dut a terme una política insular molt activa que va consolidar més d’un centenar de consolats de mar escampats arreu de la Mediterrània. 

En canvi, per la mateixa època, a Castella no hi havia ni escoles de nàutica, ni escoles de pilots, ni centres de cosmografia, ni cap mena d’infraestructura nàutica capaç de dur a terme una expedició transoceànica com la que realitzà l’almirall català Cristòfol Colom. Són molts els historiadors que remarquen la profunda contradicció que suposa l’empresa americana en si mateixa, atès que aquesta seria executada en un context on Castella encara continuava guerrejant dins del seu territori contra el món àrab, no disposava de cap infraestructura comercial desenvolupada, i menys encara, tenia una flota naval prou potent per dur-la a terme. En un context d’una profunda crisi econòmica —que acabarà amb la revolta de les Comunitats castellanes— es fa estrany que Castella tingués alhora prou capacitat militar, i sobretot nàutica, per engegar una empresa transatlàntica. Com a dada rellevant, la creació del primer consolat castellà —el de Sevilla— es farà efectiu l’any 1543. 

Però la prova definitiva sobre el punt de sortida de l’expedició d’en Colom ens la dona l’Antonio de Herrera a la portada de la seva obra “Historia General de los Hechos de los Castellanos en las Islas y Tierra Firme del Mar Oceano”, on en ambdues edicions de 1601 i la de 1726 hi apareix un gravat que teòricament vol il·lustrar “la villa de Palos” d’Andalusia, quan en realitat ens està representant meticulosament la silueta de vil·la de Pals d’Empordà. Només cal observar el gravat per reconèixer ràpidament el seu característic campanar. Tanmateix, hi apareix la representació de les tres caravel·les, les quals curiosament duen la bandera catalana, cosa que es repeteix successivament en els gravats que il·lustren l’interior de l’obra. I per si tot això no fos suficient, la cita que acompanya el gravat diu textualment: “El Almirante salió de Palos, villa del conde de Miranda, a descubrir”. Doncs, com ha remarcat la historiografia espanyola, el Palos andalús pertanyia al comte de Niebla. En canvi, el senyor de Miranda era el comte d’Empúries. Continuem!

El punt de tornada i recepció de l’expedició

Avui sabem del cert que l’almirall català Cristòfol Colom va ser rebut amb tots els honors pels monarques catòlics al Palau Reial de Barcelona, el 3 d’abril de 1493, després d’haver completat el primer viatge transoceànic. I aquest esdeveniment —acceptat per tota la historiografia— fou absolutament silenciat per la versió oficial fins no fa gaire. 

Durant segles, tant Portugal com Andalusia van ostentar d’aquest privilegi, fins a la irrupció de l’estudi de l’historiador Antoni Rumeu de Armas, que a través del seu extens treball “Colón en Barcelona” —i publicat en plena dictadura franquista (1944)— va tenir la valentia de documentar l’arribada del Descobridor d’Amèrica a la capital catalana. L’estudi d’en Rumeu de Armas fou un treball clau per al futur dels estudis colombins, i va contribuir amb una innovadora recerca —pel detall i per la precisió de la investigació— a testimoniar com la ciutat de Barcelona tingué un paper fonamental en la descoberta del “Nou Món”. A partir d’aleshores, no han parat d’aparèixer documents de tota mena que constaten que la rebuda del descobridor es va fer a Barcelona.

Rumeu de Armas va ser capaç de demostrar que la versió oficial estava edificada sobre una falsedat quan es parlava de Palos de Moguer com el lloc de sortida i tornada de l’expedició. L’anàlisi de la documentació —sobretot del diari de bord— va permetre demostrar que el binomi Pals d’Empordà-Barcelona foren els veritables punts de partença, tornada i recepció de l’expedició. Del diari de bord també s’hi dedueix que l’expedició va ser planificada com un viatge de reconeixement. Per tant, d’una curta durada i amb una tornada més o menys fixada. 

En aquest primer viatge, en Colom havia aconseguit trobar el continent perdut del qual en parlaven infinitat de textos antics: les terres existents a l’altra banda de l’Atlàntic “i que des de l’enfonsament de l’Atlàntida havien quedat incomunicades”. I com a prova d’aquesta descoberta, d’aquest “Nou Món”, va presentar davant els reis i les altes instàncies del regne, els indígenes, animals, metalls preciosos i plantes que havien portat. Proves fefaents que demostraven que venien d’unes terres fins aleshores desconegudes.

Tanmateix, els Reis Catòlics —des de l’estiu de 1492— s’allotjaren entre Barcelona, Girona i Figueres, atès que el Principat es trobava immers en un conflicte territorial amb els francesos, que havien envaït la Cerdanya i el Rosselló, a fi de bescanviar-los pel regne de Nàpols. Aleshores, el rei Ferran el Catòlic —que vetllava pels interessos dels seus estats— va començar a organitzar la defensa militar del territori. I és per aquest motiu que ambdós monarques trobant-se a Catalunya i sabent que l’expedició era només de reconeixement i, per tant, de curta durada, esperaren la tornada d’en Colom a Barcelona. I fou allí fins on s’hi va acostar una delegació portuguesa per a negociar el repartiment de les noves terres descobertes, procés que finalitzarà amb el Tractat de Tordesillas. I també fou fins allí on arribaren les butlles de donació pontifícia —del Papa Borja, “il papa catalano”— les quals foren fetes públiques pel bisbe Pere Garcia de Barcelona. A més, les cròniques contemporànies expliquen que l’audiència de Barcelona va tenir un grandíssim ressò, i que la rebuda va ser una autèntica festa popular i espontània, amb tots els barcelonins festejant-ho al carrer, un fet que no recull cap crònica castellana. 

Tal com explica la crònica del Pare Casaus, l’or que va arribar del segon viatge d’en Colom va ser requisat íntegrament pels oficials i duaners del regne, cosa que va permetre sufragar la campanya de recuperació de la Cerdanya i el Rosselló, i va permetre finançar la construcció de la fortalesa de Salses. Però el fet més preocupant succeirà en el decurs del tercer viatge, quan en Francisco de Bobadilla —amb amplis poders per jutjar l’almirall— confiscarà la totalitat de la seva mercaderia argumentant que no s’havien enviat totes les riqueses promeses a la Corona. D’aquesta manera va començar una autèntica campanya de desprestigi públic que acabaria amb la detenció d’en Colom. 

Tota la documentació sobre el procés contra Colom ha desaparegut. Per fonts indirectes, se sap que la Corona va requisar tota la documentació que Colom havia d’aportar en defensa pròpia. I també se sap que els informes en què es van basar les acusacions van ser elaborats per Pere Bertran Margarit i Bernat Boïl, representants de la Corona. Per tant, no ens ha d’estranyar el tipus de judici-farsa —cosa a què ja ens té acostumats la Corona de Castella—  en el qual es va veure involucrat primer en Cristòfol Colom i després la seva família. En un acte de gosadia extraordinària, la Corona es va extralimitar quan va desposseir per mitjà de falsedats—al navegant més famós del moment— de tots els seus títols adquirits merescudament. 

Arribats fins aquí, la història del descobriment d’Amèrica esdevé una qüestió immoral pels catalans. Des del segle XV, la catalanofòbia ha marcat les relacions entre Castella i Catalunya. No podem continuar acceptant l’origen genovès del Descobridor, no podem continuar creient que la configuració de la tripulació de les tres caravel·les fos castellana i —per sobre de tot— no podem continuar legitimant Castella com la promotora de l’expedició transoceànica que va suposar la descoberta del “Nou Món”. Perdó, segons la versió oficial, amb l’ajuda inestimable de la reina Isabel de Castella que —amb l’empenyorament de les seves joies personals— va ajudar a sufragar totes les despeses del viatge. Tot plegat, no té cap sentit!  

BIBLIOGRAFIA BÀSICA

• Antonio Rumeu de Armas: En Colom a Barcelona, Editorial Llibres de l’Índex, 2012. 
• Eva Sans i Narcís Subirana: El Port de Pals. ANNALS de l’Institut d’Estudis Gironins, Volum LIV, Girona, 2013.
• David Bassa i Jordi Bilbeny: Totes les preguntes sobre Cristòfor Colom. Col·lecció Descoberta, Editorial Llibres de l’Índex, 2015.
• Jordi Vila: Les Capitulacions colombines de 1492: un document català. 1r Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica, Arenys de Munt, 2001.
• Jordi Bilbeny: Cristòfor Colom, príncep de Catalunya, Proa, Col. Perfils, Barcelona, 2006.
• Jordi Bilbeny: Inquisició i Decadència: Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI, Librooks, Barcelona, 2018.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Ens endinsem per primera vegada per un camí pedregós on es barregen multitud de plans. L’objectivitat històrica —basada en el rigor documental— ha estat abduïda per un relat clarament intencionat que ha buscat justificar tota allò que servís per a construir una unitat de destí universal. Dubtar sobre el relat oficial que envolta el “Descobriment d’Amèrica” —on es fonamenta la matriu hispànica— ha obligat a infinitat d’historiadors a haver de treballar al marge de l’Acadèmia, sense cap altre recurs que la seva argúcia i intel·ligència. 

La matèria primera en la qual es fonamenta la història són les fonts documentals. Cròniques, cartularis, testaments, contractes, disposicions, novel·les, cants, restes arqueològiques o ‘Lebenswelt’, són una tipologia documental específica que cada historiador utilitza per a entendre i explicar el passat que —filtrat pel seu marc mental— acabarà modelant una percepció concreta d’aquella realitat.

És per aquest motiu que, durant la creació del coneixement, un s’endinsarà en apassionants debats, entre constructius i estèrils. Desacreditar l’adversari amb atacs personals és símptoma d’incapacitat dialèctica. Per tant, tot allò que estigui fora del rigor empíric ens evoca cap al món de la ficció o la xerrameca de cafè. Però, què passa quan una font documental es demostra que ha estat alterada, manipulada o cremada?

Les capitulacions de Santa Fe

Establerts al campament de Santa Fe de Granada, els recents vencedors de la guerra de Granada, els més que coneguts Reis Catòlics —títol atorgat pel papa Alexandre VI el 1496— signaven el 30 d’abril de 1492 unes capitulacions o acords amb en Cristòfol Colom per a dur a terme una important empresa ultraoceànica.

Els acords signats —coneguts com Les capitulacions de Santa Fe— esdevindran el marc jurídic per on se sustentarà tot el descobriment d’Amèrica, però també seran l’origen dels futurs litigis entre la Corona i la família Colom. Així mateix, hi quedarà palès l’atorgament dels títols d’almirall, virrei i governador general de tots els territoris descoberts i tots els beneficis que se’n derivessin d’aquesta empresa.

Les capitulacions adquiriran una importància jurídica cabdal per en Colom i els seus descendents, i per aquest motiu no se’n desprendrà mai en vida. De l’existència d’aquest original, se’n té constància fins al 1526, quan apareix per darrera vegada entre els documents conservats a l’Arxiu dels Colom al monestir cartoixà de Santa María de las Cuevas (Sevilla). Malauradament, aquest original no ens ha arribat mai.  

Al mateix temps que es lliurava a en Colom l’original de les capitulacions, s’inscrivia una còpia de l’original en el corresponent Llibre-Registre de disposicions legals de la Cancelleria Reial catalanoaragonesa de Barcelona. Aquesta entrada està registrada al llibre 3.569, folis 135 i 136, a la secció de ‘Diversorum sigilli secreti’, datada el mateix dia de la seva expedició, o sigui el 17 d’abril de 1492. Però així com es palesa al registre català, fins a la data no s’ha constatat cap registre similar en qualsevol cedulari castellà. I és ben sabut que les recerques sistemàtiques dutes a terme des de fa segles en els principals arxius castellans —Simancas, Índies o Duc de Veragua— han resultat infructuoses fins al moment.

La construcció jurídica de l’empresa marítima  

La potestat legislativa a la Corona d’Aragó no pertanyia privativament al monarca, sinó que havia de desenvolupar-la juntament amb els tres estaments: noblesa, clerecia i ciutats i viles. Si la iniciativa provenia del monarca, naixia la constitució, mentre que si sortia dels estaments de les corts, naixia el capítol de cort.

Des de 1363, es té constància d’aquesta pràctica jurídica a l’hora d’aparellar armades per part del rei amb els diputats dels diferents regnes de la Corona catalanoaragonesa. És per aquest motiu, que el rei Ferran va signar les capitulacions amb Colom, motiu pel qual queda recollit en un dels acords “perquè sia feta Armada en la Senyora del Senyor Rey, de Galées”. Per tant, ni a les fonts legals del dret castellà contemporànies, ni a les del dret pròpiament indià, es trobaran normes a través de les quals puguin ser fixats els conceptes jurídics que apareixen detalladament a les capitulacions.    

Les capitulacions seran negociades i preparades a Barcelona per un comitè format per en Joan de Coloma —representant de la Cancelleria Catalana i secretari personal del rei— i per en Joan Peres —representant d’en Colom— el qual era un destacat doctor en medicina i reconegut cosmògraf i propietari del castell de Sant Miquel, als afores de Pals d’Empordà. I serà des de l’antic port d’aquesta vila empordanesa, avui ja desaparegut, des d’on salparà l’expedició ultraoceànica.   

Quan les dues parts arribaren a l’acord —el 17 d’abril de 1492— les capitulacions foren enviades immediatament al campament de Santa Fe de Granada —on s’allotjaven els monarques catòlics— per a la seva ratificació oficial (el 30 d’abril de 1492) i, posteriorment, van ser entregades a en Cristòfol Colom. Finalment, a principis de 1493, les Corts Generals celebrades a Barcelona ratificaran l’acord. Tot plegat justifica el perquè aquestes ‘Capitulacions’ es van guardar únicament a l’Arxiu de la Corona d’Aragó: perquè és allí on es registraven i s’arxivaven els documents de la magistratura afectada.

El finançament de l’empresa marítima  

Tots els textos conservats evidencien amb molta claredat que els diners de l’empresa ultraoceànica els va avançar —en gran part— un valencià assentat a Barcelona, Lluís de Santàngel, que fou l’escrivà de racions de la Cancelleria catalana, la qual sovint exercia funcions fiscals. L’empresa també seria sufragada per altres il·lustres personatges com ara Gabriel Sanxis —tresorer general de la Corona d’Aragó—, Joan Cabrero —cambrer del rei Ferran— i Alfons de la Cavalleria, conseller reial. Es dona la circumstància que tots aquests il·lustres personatges tenien vincles comercials amb la família Colom de Barcelona des de feia dècades.

Tots els documents referents als pagaments reials de l’empresa ultraoceànica, compten les xifres en ducats, que era la moneda catalana. En canvi, aquesta moneda no s’utilitzarà a Castella fins al 1497 quan, després d’una forta oposició dels municipis castellans per considerar-la una moneda estrangera, serà imposada pels monarques.

Tinguem present que les estructures dels dos estats, Aragó i Castella, sempre es van mantenir separades, malgrat que es van crear organismes comuns a les dues corones, com ara la Inquisició. Per tant, cada corona tenia la seva tresoreria, amb el seu tresorer, els seus escrivans i els seus arxius reials. En conseqüència, si apliquem el mètode científic per esbrinar qui va pagar l’empresa de la descoberta, només caldrà repassar els llibres de comptes d’ambdues tresoreries. Malauradament, és impossible repassar el llibre de comptes de la tresoreria catalana atès que ha desaparegut. En canvi, altres fonts contemporànies catalanes parlen que s’estaven destinant milers de ducats per pagar naus i tripulacions durant tot aquell període.  

Ara bé, i què passa quan repassem el llibre de comptes de la tresoreria general castellana? Per cert, és públic i en edició moderna! Doncs que no hi apareix cap sortida de diners destinada a cap expedició marítima durant els anys noranta del segle XV. No hi ha cap document que parli de diners referents a naus, pilots, tripulacions o expedicions de cap classe.

El triomf de l’empresa marítima

Cristòfol Colom va ser rebut amb tots els honors pels monarques catòlics al Palau Reial de Barcelona, el 3 d’abril de 1493, després d’haver completat el primer viatge transoceànic. Les cròniques contemporànies expliquen que l’audiència va tenir un grandíssim ressò, i va aplegar un munt de curiosos vinguts de tot arreu.

Colom havia aconseguit trobar el continent perdut del qual en parlaven infinitat de textos antics: les terres existents a l’altra banda de l’Atlàntic “i que des de l’enfonsament de l’Atlàntida havien quedat incomunicades”. I com a prova d’aquesta descoberta —d’aquest “Nou Món”— va presentar davant els reis i a les altes instàncies del regne, els indígenes, animals, metalls i plantes que havien portat. Proves fefaents que demostraven que venien d’unes terres fins aleshores desconegudes.

De fet, a les Capitulacions de Santa Fe queda escrit que l’empresa es compromet a descobrir uns territoris “que estan en direcció a les Índies”. Com que aleshores no hi havia cap referent geogràfic per il·lustrar una expedició que tenia com a objectiu anar a l’altra banda de l’Atlàntic, es va utilitzar el referent geogràfic de les Índies i la Xina del Gran Khan. Ambdós casos, àmpliament descrits pels Viatges de Marco Polo, de finals del segle XIII.

Com constaten els documents oficials dels primers viatges colombins, els topònims emprats per a designar els “nous llocs” seran: la Florida, l’illa Montserrat, la regió de Valençuela, l’illa Margalida o la Jamaïca. Serà a partir de l’expulsió d’en Colom de totes les seves possessions americanes i el canvi de la política de la Corona —a mitjan segle XVI— que hi començaran a aparèixer els topònims castellans.       

Els litigis arran de la descoberta de l’empresa marítima

Quan Colom va tornar del seu primer viatge, els reis li van confirmar tots els poders estipulats a les Capitulacions de Santa Fe. Però en tornar de la segona expedició, la monarquia es va adonar que les terres descobertes no eren quatre illes perdudes, sinó que es tractava realment de terra ferma. Aquesta percepció va provocar que la monarquia es replantegés els poders atorgats a en Colom.

El problema jurídic amb què es topà la monarquia era greu. Eren conscients que havien acceptat i signat unes capitulacions, en les quals es permetia el naixement d’una nova dinastia instal·lada en un Nou Món i on Colom esdevindria el virrei vitalici, a més de ser un títol hereditari!

Coneixedors d’aquesta problemàtica i en absència de l’afectat —ja que es trobava d’expedició— el rei Ferran canviaria les regles del joc. La reforma virregnal de 1493 va comportar una limitació del poder del virrei, el qual quedaria subjugat al poder del rei i la possibilitat de destituir-lo sempre que es demostrés traïció a la Corona. El 1500, Francisco de Bobadilla acusaria Colom de trair la Corona.

Tota la documentació sobre el procés contra Colom ha desaparegut. Per fonts indirectes, se sap que la Corona va requisar tota la documentació que Colom havia d’aportar en defensa pròpia. I també se sap que els informes en què es van basar les acusacions van ser elaborats per Pere Bertran Margarit i Bernat Boïl.

I després de tot aquest muntatge, Colom va ser alliberat però desposseït de tots els títols signats a les capitulacions. O sigui, va esdevenir un personatge inofensiu per al poder. A partir del segle XVI, s’iniciarà un llarg període de litigis —primer contra Colom i després cap als seus descendents— per a restituir els acords. Durant més de vuitanta anys, la família Colom pledejarà contra la monarquia, però esdevindrà una qüestió estèril. 

BIBLIOGRAFIA BÀSICA

David Bassa i Jordi Bilbeny: Totes les preguntes sobre Cristòfor Colom. Col·lecció Descoberta, Llibres de l’Índex, 2015.

Jordi Vila: Les Capitulacions colombines de 1492: un document català. 1r Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica, Arenys de Munt, 2001.

Jordi Bilbeny: Cristòfor Colom, príncep de Catalunya, Proa, Col. Perfils, Barcelona, 2006.

Jordi Bilbeny: Inquisició i Decadència: Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI, Librooks, Barcelona, 2018.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’ app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!