El “Descobriment d’Amèrica”: la gran mentida

Ens endinsem per primera vegada per un camí pedregós on es barregen multitud de plans. L’objectivitat històrica -basada en el rigor documental- ha estat abduïda per un relat clarament intencionat que ha buscat justificar tota allò que servís per a construir una unitat de destí universal. Dubtar sobre el relat oficial que envolta el “Descobriment d’Amèrica” -on es fonamenta la matriu hispànica- ha obligat a infinitat d’historiadors a haver de treballar al marge de l’Acadèmia, sense cap altre recurs que la seva argúcia i intel·ligència. 

 

Oriol Garcia Farré, historiador i agent 11Onze

 

La matèria primera en la qual es fonamenta la història són les fonts documentals. Cròniques, cartularis, testaments, contractes, disposicions, novel·les, cants, restes arqueològiques o ‘Lebenswelt’, són una tipologia documental específica que cada historiador utilitza per a entendre i explicar el passat que -filtrat pel seu marc mental- acabarà modelant una percepció concreta d’aquella realitat.

És per aquest motiu que, durant la creació del coneixement, un s’endinsarà en apassionants debats, entre constructius i estèrils. Desacreditar l’adversari amb atacs personals és símptoma d’incapacitat dialèctica. Per tant, tot allò que estigui fora del rigor empíric ens evoca cap al món de la ficció o la xerrameca de cafè. Però, què passa quan una font documental es demostra que ha estat alterada, manipulada o cremada?

 

Les capitulacions de Santa Fe

Establerts al campament de Santa Fe de Granada, els recents vencedors de la guerra de Granada, els més que coneguts Reis Catòlics -títol atorgat pel papa Alexandre VI el 1496- signaven el 30 d’abril de 1492 unes capitulacions o acords amb en Cristòfol Colom per a dur a terme una important empresa ultraoceànica.

Els acords signats -coneguts com Les capitulacions de Santa Feesdevindran el marc jurídic per on se sustentarà tot el descobriment d’Amèrica, però també seran l’origen dels futurs litigis entre la Corona i la família Colom. Així mateix, hi quedarà palès l’atorgament dels títols d’almirall, virrei i governador general de tots els territoris descoberts i tots els beneficis que se’n derivessin d’aquesta empresa.

Les capitulacions adquiriran una importància jurídica cabdal per en Colom i els seus descendents, i per aquest motiu no se’n desprendrà mai en vida. De l’existència d’aquest original, se’n té constància fins al 1526, quan apareix per darrera vegada entre els documents conservats a l’Arxiu dels Colom al monestir cartoixà de Santa María de las Cuevas (Sevilla). Malauradament, aquest original no ens ha arribat mai.  

Al mateix temps que es lliurava a en Colom l’original de les capitulacions, s’inscrivia una còpia de l’original en el corresponent Llibre-Registre de disposicions legals de la Cancelleria Reial catalanoaragonesa de Barcelona. Aquesta entrada està registrada al llibre 3.569, folis 135 i 136, a la secció de ‘Diversorum sigilli secreti’, datada el mateix dia de la seva expedició, o sigui el 17 d’abril de 1492. Però així com es palesa al registre català, fins a la data no s’ha constatat cap registre similar en qualsevol cedulari castellà. I és ben sabut que les recerques sistemàtiques dutes a terme des de fa segles en els principals arxius castellans -Simancas, Índies o Duc de Veragua- han resultat infructuoses fins al moment.

La construcció jurídica de l’empresa marítima  

La potestat legislativa a la Corona d’Aragó no pertanyia privativament al monarca, sinó que havia de desenvolupar-la juntament amb els tres estaments: noblesa, clerecia i ciutats i viles. Si la iniciativa provenia del monarca, naixia la constitució, mentre que si sortia dels estaments de les corts, naixia el capítol de cort.

Des de 1363, es té constància d’aquesta pràctica jurídica a l’hora d’aparellar armades per part del rei amb els diputats dels diferents regnes de la Corona catalanoaragonesa. És per aquest motiu, que el rei Ferran va signar les capitulacions amb Colom, motiu pel qual queda recollit en un dels acords “perquè sia feta Armada en la Senyora del Senyor Rey, de Galées”. Per tant, ni a les fonts legals del dret castellà contemporànies, ni a les del dret pròpiament indià, es trobaran normes a través de les quals puguin ser fixats els conceptes jurídics que apareixen detalladament a les capitulacions.    

Les capitulacions seran negociades i preparades a Barcelona per un comitè format per en Joan de Coloma -representant de la Cancelleria Catalana i secretari personal del rei- i per en Joan Peres -representant d’en Colom- el qual era un destacat doctor en medicina i reconegut cosmògraf i propietari del castell de Sant Miquel, als afores de Pals d’Empordà. I serà des de l’antic port d’aquesta vila empordanesa, avui ja desaparegut, des d’on salparà l’expedició ultraoceànica.   

Quan les dues parts arribaren a l’acord -el 17 d’abril de 1492- les capitulacions foren enviades immediatament al campament de Santa Fe de Granada -on s’allotjaven els monarques catòlics- per a la seva ratificació oficial (el 30 d’abril de 1492) i, posteriorment, van ser entregades a en Cristòfol Colom. Finalment, a principis de 1493, les Corts Generals celebrades a Barcelona ratificaran l’acord. Tot plegat justifica el perquè aquestes ‘Capitulacions’ es van guardar únicament a l’Arxiu de la Corona d’Aragó: perquè és allí on es registraven i s’arxivaven els documents de la magistratura afectada.

“Ni a les fonts legals del dret castellà contemporànies, ni a les del dret pròpiament indià, es trobaran normes a través de les quals puguin ser fixats els conceptes jurídics que apareixen detalladament a les capitulacions.”

El finançament de l’empresa marítima  

Tots els textos conservats evidencien amb molta claredat que els diners de l’empresa ultraoceànica els va avançar -en gran part- un valencià assentat a Barcelona, Lluís de Santàngel, que fou l’escrivà de racions de la Cancelleria catalana, la qual sovint exercia funcions fiscals. L’empresa també seria sufragada per altres il·lustres personatges com ara Gabriel Sanxis -tresorer general de la Corona d’Aragó-, Joan Cabrero -cambrer del rei Ferran- i Alfons de la Cavalleria, conseller reial. Es dona la circumstància que tots aquests il·lustres personatges tenien vincles comercials amb la família Colom de Barcelona des de feia dècades.

Tots els documents referents als pagaments reials de l’empresa ultraoceànica, compten les xifres en ducats, que era la moneda catalana. En canvi, aquesta moneda no s’utilitzarà a Castella fins al 1497 quan, després d’una forta oposició dels municipis castellans per considerar-la una moneda estrangera, serà imposada pels monarques.

Tinguem present que les estructures dels dos estats, Aragó i Castella, sempre es van mantenir separades, malgrat que es van crear organismes comuns a les dues corones, com ara la Inquisició. Per tant, cada corona tenia la seva tresoreria, amb el seu tresorer, els seus escrivans i els seus arxius reials. En conseqüència, si apliquem el mètode científic per esbrinar qui va pagar l’empresa de la descoberta, només caldrà repassar els llibres de comptes d’ambdues tresoreries. Malauradament, és impossible repassar el llibre de comptes de la tresoreria catalana atès que ha desaparegut. En canvi, altres fonts contemporànies catalanes parlen que s’estaven destinant milers de ducats per pagar naus i tripulacions durant tot aquell període.  

Ara bé, i què passa quan repassem el llibre de comptes de la tresoreria general castellana? Per cert, és públic i en edició moderna! Doncs que no hi apareix cap sortida de diners destinada a cap expedició marítima durant els anys noranta del segle XV. No hi ha cap document que parli de diners referents a naus, pilots, tripulacions o expedicions de cap classe.

Malauradament, és impossible repassar el llibre de comptes de la tresoreria catalana atès que ha desaparegut. En canvi, altres fonts contemporànies catalanes parlen que s’estaven destinant milers de ducats per pagar naus i tripulacions durant tot aquell període.

El triomf de l’empresa marítima

Cristòfol Colom va ser rebut amb tots els honors pels monarques catòlics al Palau Reial de Barcelona, el 3 d’abril de 1493, després d’haver completat el primer viatge transoceànic. Les cròniques contemporànies expliquen que l’audiència va tenir un grandíssim ressò, i va aplegar un munt de curiosos vinguts de tot arreu.

Colom havia aconseguit trobar el continent perdut del qual en parlaven infinitat de textos antics: les terres existents a l’altra banda de l’Atlàntic “i que des de l’enfonsament de l’Atlàntida havien quedat incomunicades”. I com a prova d’aquesta descoberta -d’aquest “Nou Món”- va presentar davant els reis i a les altes instàncies del regne, els indígenes, animals, metalls i plantes que havien portat. Proves fefaents que demostraven que venien d’unes terres fins aleshores desconegudes.

De fet, a les Capitulacions de Santa Fe queda escrit que l’empresa es compromet a descobrir uns territoris “que estan en direcció a les Índies”. Com que aleshores no hi havia cap referent geogràfic per il·lustrar una expedició que tenia com a objectiu anar a l’altra banda de l’Atlàntic, es va utilitzar el referent geogràfic de les Índies i la Xina del Gran Khan. Ambdós casos, àmpliament descrits pels Viatges de Marco Polo, de finals del segle XIII.

Com constaten els documents oficials dels primers viatges colombins, els topònims emprats per a designar els “nous llocs” seran: la Florida, l’illa Montserrat, la regió de Valençuela, l’illa Margalida o la Jamaïca. Serà a partir de l’expulsió d’en Colom de totes les seves possessions americanes i el canvi de la política de la Corona -a mitjan segle XVI- que hi començaran a aparèixer els topònims castellans.       

 

Els litigis arran de la descoberta de l’empresa marítima

Quan Colom va tornar del seu primer viatge, els reis li van confirmar tots els poders estipulats a les Capitulacions de Santa Fe. Però en tornar de la segona expedició, la monarquia es va adonar que les terres descobertes no eren quatre illes perdudes, sinó que es tractava realment de terra ferma. Aquesta percepció va provocar que la monarquia es replantegés els poders atorgats a en Colom.

El problema jurídic amb què es topà la monarquia era greu. Eren conscients que havien acceptat i signat unes capitulacions, en les quals es permetia el naixement d’una nova dinastia instal·lada en un Nou Món i on Colom esdevindria el virrei vitalici, a més de ser un títol hereditari!

Coneixedors d’aquesta problemàtica i en absència de l’afectat -ja que es trobava d’expedició- el rei Ferran canviaria les regles del joc. La reforma virregnal de 1493 va comportar una limitació del poder del virrei, el qual quedaria subjugat al poder del rei i la possibilitat de destituir-lo sempre que es demostrés traïció a la Corona. El 1500, Francisco de Bobadilla acusaria Colom de trair la Corona.

Tota la documentació sobre el procés contra Colom ha desaparegut. Per fonts indirectes, se sap que la Corona va requisar tota la documentació que Colom havia d’aportar en defensa pròpia. I també se sap que els informes en què es van basar les acusacions van ser elaborats per Pere Bertran Margarit i Bernat Boïl.

I després de tot aquest muntatge, Colom va ser alliberat però desposseït de tots els títols signats a les capitulacions. O sigui, va esdevenir un personatge inofensiu per al poder. A partir del segle XVI, s’iniciarà un llarg període de litigis -primer contra Colom i després cap als seus descendents- per a restituir els acords. Durant més de vuitanta anys, la família Colom pledejarà contra la monarquia, però esdevindrà una qüestió estèril. 

 

BIBLIOGRAFIA BÀSICA

David Bassa i Jordi Bilbeny: Totes les preguntes sobre Cristòfor Colom. Col·lecció Descoberta, Llibres de l’Índex, 2015.

Jordi Vila: Les Capitulacions colombines de 1492: un document català. 1r Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica, Arenys de Munt, 2001.

Jordi Bilbeny: Cristòfor Colom, príncep de Catalunya, Proa, Col. Perfils, Barcelona, 2006.

Jordi Bilbeny: Inquisició i Decadència: Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI, Librooks, Barcelona, 2018.

 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Comunitat

Qui va guanyar amb l’11 de setembre de 1714?

9min lectura

I l’endemà, res va tornar a ser igual.

Cultura

Desencontres històrics Catalunya-Espanya

10min lectura

L’economia ha estat una de les grans protagonistes de la

Cultura

Història de les crisis: l’antic món cau (1/2)

15min lectura

D’ençà que l’ésser humà va deixar el nomadisme per



I l’endemà, res va tornar a ser igual. L’estat català desaparegué ‘ipso facto’ amb l’abolició de la Generalitat, el desmembrament municipal i l’anul·lació de les constitucions catalanes arran de la pèrdua de la guerra de Successió (1701 -1714). Després d’això, l’única administració que va restar activa a Catalunya fou l’exèrcit d’ocupació, que mantenint uns 25.000 soldats permanents dins del Principat, va consolidar l’objectiu borbònic a base d’una dura repressió que es perllongaria fins a mitjan segle XVIII. Però no tothom en va sortir mal parat…

 

Oriol Garcia Farré, historiador i agent 11Onze


Arran de la victòria, s’instal·larà a Catalunya de manera permanent l’elit de l’exèrcit borbònic: les Reials Guàrdies Castellanes i les Reials Guàrdies Valones, reforçades amb altres contingents especials d’ocupació militar. El total de tropes desplegades per tot el territori català fou d’un 47% respecte a la resta de la península Ibèrica. I si li sumem les desplegades per la resta dels territoris dels Països Catalans -València, Mallorca i Aragó- la cosa s’enfila fins al 65%. Una invasió en tota regla.

La redacció del Decret de Nova Planta convertirà Catalunya en una província més d’una nova monarquia centralitzada que governarà per a tota la península Ibèrica sense diferències legals. Per tant, el somni d’una monarquia hispànica fonamentada en l’existència de diferents regnes i realitats culturals peninsulars s’esmicolarà, però no desapareixerà. A partir d’aleshores només existiran unes úniques Corts, les de Castella, que representaran el conjunt dels territoris peninsulars, però s’enfocaran cap a una nova construcció política vertebrada al voltant d’identificar Castella amb el nou Estat.

La Catalunya del segle XVIII serà un territori governat únicament per militars. El cap suprem de l’administració de Catalunya serà el Capità General. L’administració territorial –los corregimientos– estaran en mans dels ‘corregidores’, que sempre seran militars. L’ordre públic -en primera instància- estarà sempre a càrrec de l’exèrcit i de les famoses “Esquadres d’en Veciana”. Aquesta institució fou fundada el 1719 per en Pere Anton Veciana i Rabassa, un desertor de la causa austriacista que a principis del 1713 va decidir posar-se al servei del rei Borbó i crear una organització paramilitar i policial que treballaria al servei del Capità General -en Francisco Pío de Saboya y Moura-, amb la missió de continuar reprimint la resistència borbònica interna. 

Veciana posarà en marxa un sistema de fitxes criminals -conegudes com a ‘sumàries’– que permetran al cos sistematitzar la informació policial. També crearà una xarxa de confidents pel territori i organitzarà els primers agents infiltrats dins la resistència. El 1735, Veciana haurà de renunciar al càrrec per motius d’edat i serà aleshores quan el Capità General traspassarà les responsabilitats del cos al seu fill, en Pere Màrtir Veciana. Des d’aleshores, el comandament del cos recaurà hereditàriament en la família Veciana durant cinc generacions, fins al 1836.

“Pere Anton Veciana i Rabassa, un desertor de la causa austriacista que a principis del 1713 va decidir posar-se al servei del rei borbó i crear una organització paramilitar i policial que treballaria al servei del Capità General -en Francisco Pío de Saboya y Moura-.”

Repressió i terrorisme d’Estat

Durant onze anys, Catalunya serà un país sotmès a una duríssima repressió militar, la qual es perllongarà fins al 1725, quan mitjançant el Tractat de Viena celebrat entre els representants de Felip V de Castella i Carles VI d’Àustria, ambdues parts es reconeixeran mútuament els drets successoris i es posarà fi al plet dinàstic.

I què va passar amb els partidaris que van lluitar a favor de l’opció de l’arxiduc d’Àustria? Durant la guerra, a mesura que els exèrcits borbònics anaren ocupant el Principat, s’aplicà una mena de terrorisme militar’ que consistia a perseguir la població local, independentment del grau de vinculació que hom hagués tingut amb la causa austriacista, amb l’objectiu de minar la moral. Després de la caiguda de Barcelona, es va perseguir indiscriminadament els principals comandaments militars que no havien pogut fugir cap a Àustria -com ara Antoni de Villarroel- i seran enviats a presons disseminades per la geografia ibèrica. La majoria acabaran morint sense recuperar mai la llibertat o d’altres seran enviats a galeres.

La llarga postguerra permetrà mantenir la repressió contra tots els elements armats que encara lluitaven contra el nou ordenament jurídic, com per exemple els coneguts ‘carrasclets’. Però també es perseguirà a totes aquelles famílies que tenien membres exiliats a Àustria, i a les quals se’ls prohibirà mantenir qualsevol relació epistolar. Als perdedors de la guerra se’ls embargaran propietats i se’ls anul·laran tots els seus drets. Fins i tot, se’ls prohibirà la participació en tots els concursos públics o la sol·licitud d’ajuts a l’Estat.

L’establiment de contingents permanents a Catalunya suposarà un augment important de la demanda militar derivada del necessari proveïment de les tropes reials. Segons es desprèn dels Manuals Generals de la Intendència de Catalunya -institució creada per a gestionar la postguerra- entre el 1714 i el 1735 s’hi troben recollits un total de 271 ‘asientos’ o contractes directament relacionats amb el proveïment de materials a l’exèrcit i a l’armada: pólvora, armes, trens d’artilleria, uniformes, menjar, ferratges pels cavalls. 

Els ‘asientos’ també servien per a la construcció o l’abastiment de casernes, com la Ciutadella, i per a produir tot el necessari per a les posteriors campanyes militars borbòniques,  com les d’Itàlia. I aquest abastiment es donarà gràcies a l’existència d’una considerable estructura productiva, comercial i financera que s’havia mantingut inalterada malgrat la guerra, i que serà capaç de produir de manera solvent els ‘asientos’ que la monarquia necessitarà durant les següents dècades.

“Als perdedors de la guerra se’ls embargaran propietats i se’ls anul·laran tots els seus drets. Fins i tot, se’ls prohibirà la participació en tots els concursos públics o la sol·licitud d’ajuts a l’Estat.”

Col·laboracionisme català

Aleshores, la pregunta a formular-nos és clara: com va ser possible mantenir una estructura productiva catalana dins del context bèl·lic de principis del XVIII? Com es va poder abastir l’exèrcit borbònic durant la invasió de Catalunya i el setge de Barcelona en un territori que desconeixia completament? Doncs amb l’ajuda de personatges locals que van abastir, prestar o ajudar l’exèrcit d’ocupació borbònic amb queviures, diners i logístiques durant tot aquell convuls període. Es tracta d’un grup de comerciants que canviaren de bàndol -igual que Pere Anton de Veciana- a la cerca d’una situació personal més favorable i aprofitant les circumstàncies per millorar la seva posició social i econòmica.

Noms com els Milans d’Arenys, els Mates i els Lapeira de Mataró o els Massiques de Vilassar i molts d’altres seran grans nissagues familiars que fonamentaran el seu prestigi al llarg del segle XVIII per haver obtingut importants privilegis com a agraïment pels serveis prestats durant l’ocupació del Principat. Molts d’aquest “il·lustres” personatges seran col·locats en institucions claus per al desplegament i execució del Decret de Nova Planta, perquè d’una altra manera no hauria estat possible.

El nou règim passaria “un cotó desinfectant per sobre Catalunya”, per construir posteriorment una nova xarxa de fidelitats locals que el consolidés dins del territori. Per aquest motiu, col·locaren al capdavant d’institucions claus, com ara el Tresor General (la fiscalitat de Catalunya), la Intendència General (abastiment i logística de Catalunya), les Confiscacions de Catalunya (embargament de propietats) o la Taula de canvi (Banc comunal), un sector minoritari, però nodrit, de la població del Principat que, per diferents raons, es van posicionar al cantó de la proposta borbònica. D’aquesta manera, la monarquia combinarà el principi d’autoritat, representat per les lleis desplegades al Decret de Nova Planta, amb una gran burocràcia institucional i una flexibilitat amb certs sectors socials locals,  principalment els mestres artesans i mercaders, amb suficients recursos econòmics per dinamitzar l’economia.

La vinculació interessada d’aquests sectors de la societat catalana vers al nou estat Borbó els comportà l’accés a noves fonts de renda derivades directament de les noves polítiques de l’absolutisme borbònic. La fidelització els permetrà accedir als grans contractes públics, la qual cosa els abocarà a una corrupció generalitzada en tots els nivells de la gestió pública.

Fins a finals de la dècada del 1740, Catalunya viurà un període dolorós d’adaptació a la nova condició de nació vençuda, sempre sospitosa de desafecció. A partir d’aleshores, les  decisions en matèria de política econòmica ja no es prendran a Barcelona, sinó a la Cort borbònica, seguint uns criteris basats en els somnis de grandesa de la nova monarquia regnant, independentment de les necessitats dels seus súbdits.

 

BIBLIOGRAFIA BÀSICA

Benet Oliva i Ricós: ‘Els proveïdors catalans de l’exèrcit borbònic durant el setge de Barcelona de 1713/1714’, Universitat de Barcelona, Barcelona, 2014.

David Ferré Gispets: Els efectes del “Contractor State” borbònic a la Catalunya d’inicis del segle XVIII, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2019.

Josep Maria Delgado Ribas: ‘Barcelona i el model econòmic de l’absolutisme borbònic: un tret per la culata’, Barcelona Quaderns d’Història, 23 (2016), pàg. 225-242.

Josep Juan Vidal: ‘Les conseqüències de la guerra de Successió: nous imposts a la Corona d’Aragó, una penalització o un futur impuls per al creixement econòmic?’, Universitat de les Illes Balears, Palma de Mallorca, 2013.

 

Descobreix les famílies que es van enriquir amb la derrota de 1714 a 11Onze TV.

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

La cultura mercantil catalana del segle XVIII

1min lectura

El segle XVIII té per a Catalunya unes conseqüències

Cultura

La industrialització que vam fer en un segle

3min lectura

Dins la nostra memòria perdura intensament el 1714.

Cultura

Desencontres Catalunya-Espanya

10min lectura

L’economia ha estat una de les grans protagonistes de la



App Store Google Play