És hora de reindustrialitzar la Unió Europea

Brussel·les vol assegurar la sobirania de la Unió Europea millorant l’autonomia, competitivitat i resiliència del seu sector industrial, per reduir la seva dependència en altres actors globals.

El sector industrial de la Unió Europea encara representa més del 20% de la seva economia, genera uns 35 milions de llocs de treball i equival al 80% de les exportacions de béns, tanmateix, està en perill de quedar-se a la cua del de les dues grans potències del món, la Xina i els Estats Units, que estan promovent processos de reindustrialització massius.

El desfalc de les cadenes de valor de proveïment de matèries primeres i semiconductors causat per la pandèmia i les sancions a Rússia van posar de manifest la necessitat de reflexionar sobre com impulsar polítiques de reindustrialització que garanteixin l’autonomia estratègica dels 27 estats membres.

Era evident que s’havia de reforçar la base estructural en sectors clau, com l’alta tecnologia de doble ús, el subministrament energètic, les matèries primeres, les terres rares i la indústria de defensa, mentre s’afavoria la transició energètica cap a un nou model econòmic menys dependent dels hidrocarburs.

Finançar la sobirania tecnològica i la transició energètica

En aquest context, es van llançar els fons Next Generation de la UE, un programa acordat com a resposta econòmica a la pandèmia de la Covid-19 i dotat amb 800.000 milions d’euros que s’havien de destinar a finançar les transicions digital i ecològica.

Ara bé, una gran part d’aquest finançament s’ha vist obstaculitzat per la burocràcia. Fins a desembre del 2023 només havien desemborsat al voltant del 30% de les subvencions i préstecs disponibles, segons dades de la UE. Aquesta pèssima gestió de les ajudes del programa, allunya la possibilitat d’una transformació del model econòmic que es pretenia canviar.

El mateix mes de desembre que els ministres de la UE es posaven d’acord en augmentar la producció de tecnologies verdes per mitjà del Reglament sobre la Indústria de Zero Emissions Netes. L’objectiu és cobrir el 40% de les necessitats de la UE en productes de tecnologies estratègiques, com els panells solars fotovoltaics o les turbines eòliques, per poder competir amb la Xina.

Així mateix, es posava en marxa la iniciativa de “Chips for Europe” amb l’objectiu d’impulsar la sobirania tecnològica del continent, garantint que Europa compleixi el seu objectiu de la dècada digital de duplicar la seva quota de mercat mundial en semiconductors fins al 20%. Un projecte que s’ha vist reforçat amb iniciatives estatals com els PERTE de l’Estat espanyol o les subvencions de més de 22.000 milions d’euros per part d’Alemanya als fabricants de semiconductors perquè estableixin plantes de producció al seu territori.

La sobirana implica actuar com a una entitat sobirana

Un punt que les institucions europees no poden obviar, és que garantir la sobirania industrial no sols ha de basar-se en l’ús de subvencions, sinó en un canvi de mentalitat en l’àmbit geopolític. Europa ha d’imposar la seva pròpia política exterior en comptes d’actuar com una entitat supeditada als interessos econòmics dels Estats Units. 

Les sancions econòmiques imposades pels Estats Units a Rússia, l’Iran i la Xina en les últimes dècades, però especialment a Rússia arran de la guerra a Ucraïna, posen en qüestió el ‘cui bono’ que hi ha darrere els interessos econòmics dels actors involucrats en aquests conflictes. Aquestes sancions econòmiques han beneficiat enormement als Estats Units i han tingut conseqüències devastadores per a les economies dels països membres de la Unió Europea. 

Les creixents tensions entre els Estats Units i la Xina són el preludi d’una repetició de l’estira-i-arronsa geopolític que s’ha vist amb Rússia, que ha desembocat en un conflicte bèl·lic a Europa i que ha perjudicat enormement el sector industrial europeu. El bloc econòmic de la Unió Europea té prou poder i capacitat de negociació per vetllar pels interessos del seu sector industrial enfront dels grans actors globals, però això implica afrontar un fet que és ineludible, la Unió Europea actuarà com una entitat sobirana o no serà.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Països fora de l’esfera occidental estan comprant grans quantitats d’or i establint sistemes monetaris alternatius a l’hegemonia del dòlar. Però és possible tornar al patró or? Xavi Viñolas, redactor d’11Onze ens en fa cinc cèntims.

Les conseqüències de la bombolla del deute sobirà dels estats i d’una inflació desbocada que no para d’augmentar poden ser desastroses per a l’economia global. Els estats estan imprimint grans quantitats de diners a causa de la crisi provocada per la pandèmia de la Covid-19, i, per tant, acumulant un deute públic que difícilment es podrà pagar sense més impostos i retallades a càrrec del contribuent.

Aquest és un escenari que ens podria fer plantejar la plausibilitat de tornar al patró or, és a dir, un sistema monetari segons el qual el valor de les divises està sostingut per la seva convertibilitat a l’or, i on els estats veuen limitada la seva capacitat d’imprimir diners que no es puguin substanciar amb les seves reserves d’or. Un sistema que també controlaria gran part de l’especulació que trobem en el sistema monetari actual, sovint clau en la creació de bombolles financeres.

Però realment és factible tornar al patró or? Algun país ho ha  provat? Quines alternatives al sistema monetari establert s’estan perfilant? Per saber-ne més mireu el vídeo que hi ha a continuació.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

La salut física no és una qüestió estètica ni un luxe aspiracional: és un actiu econòmic clau. Un cos en forma —fort, mòbil i funcional— redueix despeses futures, augmenta l’autonomia i protegeix el patrimoni personal. Exactament com una bona decisió financera. Allò que avui sembla temps invertit, demà es tradueix en llibertat i marge de maniobra.

Invertim temps i diners a protegir els estalvis, però sovint descuidem l’actiu que ho sosté tot: el cos. La mala forma física no només passa factura a la salut; també erosiona ingressos, multiplica despeses i limita oportunitats. Estar en forma és una inversió silenciosa, poc visible a curt termini, però decisiva quan arriben els imprevistos.

Baixes laborals recurrents, fatiga crònica, menor productivitat i un ús creixent de fàrmacs formen part de la factura invisible d’un cos descuidat. A això s’hi afegeixen patologies sovint evitables —lumbàlgies, artrosi, diabetis tipus 2— que acaben convertint-se en despesa estructural, tant personal com pública. Segons l’Organització Mundial de la Salut, una gran part de les malalties cròniques està associada a hàbits de vida modificables. Dit d’una altra manera: no cuidar el cos és assumir una hipoteca de despesa futura que es paga a terminis, però amb interessos creixents.

La lectura econòmica és clara. L’energia física condiciona la capacitat de treball; la mobilitat garanteix autonomia quotidiana; el dolor crònic, en canvi, roba focus, temps i rendiment. Un cos descuidat és un actiu que es deprecia amb rapidesa. Un cos cuidat, en canvi, manté valor amb el pas del temps, exactament igual que una inversió ben gestionada.

Força, autonomia i futur: la rendibilitat d’un cos actiu

La força muscular i la mobilitat són, probablement, l’assegurança més barata que existeix. Entrenar el cos no és una qüestió estètica ni esportiva, sinó profundament preventiva. Reduir el risc de caigudes, protegir les articulacions, enfortir ossos i preservar la capacitat funcional és clau, sobretot a partir dels 40 o 50 anys. En el cas de les dones, mantenir la força és també una eina essencial contra l’osteoporosi i la pèrdua d’autonomia futura.

La recerca mèdica és clara: no es tracta de fer esport, sinó de poder fer vida. Caminar sense dolor, aixecar pesos quotidians, mantenir l’equilibri i moure’s amb seguretat. La força no és exhibició; és autonomia acumulada. Cada múscul treballat avui és una limitació menys demà, una despesa evitada i una llibertat preservada.

La dependència no arriba de cop. Es construeix amb els anys, sovint de manera silenciosa. Un envelliment passiu porta associats costos familiars elevats, pèrdua de dignitat personal i una pressió creixent sobre els sistemes públics. En canvi, un envelliment actiu permet conservar autonomia, reduir despesa sanitària i mantenir qualitat de vida. Les dades d’Eurostat mostren un envelliment accelerat de la població europea, mentre que informes del Banc d’Espanya alerten de la tensió creixent sobre la despesa sanitària. La salut física, en aquest context, és també un bé col·lectiu.

I tot això no és una qüestió de temps ni de diners, sinó de prioritats. Estar en forma no requereix gimnàs ni grans recursos: moviment quotidià, força bàsica i constància. Caminar més, seure menys, entrenar els músculs essencials. Des de la mirada d’11Onze, la lògica és la mateixa que amb l’estalvi: no cal fer-ho perfecte, cal fer-ho sostingut. La constància, no l’heroisme, és la que genera rendiment… també quan parlem del cos.

El cos també és patrimoni

El cos també és patrimoni. Cuidar-lo és una de les decisions més rendibles que es poden prendre al llarg de la vida. No cotitza en borsa ni genera titulars, però condiciona totes les altres inversions: el temps que podem dedicar, els diners que podem guanyar o estalviar, la llibertat per decidir i la qualitat de vida que podem sostenir amb els anys.

Igual que els estalvis, el cos necessita atenció, criteri i constància. No admet solucions miraculoses ni rendiments immediats, però respon amb fiabilitat a les decisions sostingudes. Perquè, al final, és el capital personal que ho sosté tot: sense salut, cap altre patrimoni no és plenament utilitzable.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

La celebració de la pròxima cimera dels BRICS que tindrà lloc a Sud-àfrica el 22 d’agost podria sacsejar l’estructura financera global amb la presentació del full de ruta per la creació d’una nova moneda global garantida per l’or físic. 

L’agència de notícies russa RT informava que l’ambaixada russa a Kènia va anunciar la iniciativa: “Els BRICS planegen introduir una nova moneda comercial recolzada per or a la cimera del mes d’agost. El patró or serà molt beneficiós per a enfortir la moneda única”. A més, afegia que “41 països han demanat unir-se als BRICS”.

No és cap secret que els cinc estats emergents que conformen el grup dels BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica) estan treballant en la introducció de la seva pròpia divisa. Rússia i la Xina, els principals impulsors d’aquesta idea, fa dècades que van firmar acords per iniciar programes de desdolarització per protegir i blindar les seves economies davant les sancions del govern dels EUA i el Fons Monetari Internacional (FMI). 

Es tractaria d’una moneda digital basada en el iuan xinès, encriptada per fer efectius els pagaments deguts entre les parts participants, però a diferència de les criptomonedes no estaria descentralitzada. Tanmateix, si finalment es confirma la decisió d’adoptar una nova moneda global vinculada a matèries primeres, concretament a l’or, podria redefinir l’estructura financera global i representar una amenaça significativa pel dòlar com a moneda de reserva mundial. 

Una proposta factible a llarg termini?

La ministra de Relacions Internacionals i Cooperació de Sud-àfrica, Naledi Pandor, declarava que els BRICS volen “garantir que no siguem víctimes de sancions que tinguin efectes secundaris en països que no estan implicats en els assumptes que han donat lloc a aquestes sancions unilaterals”, i que la discussió sobre la viabilitat d’una moneda comuna està a l’horitzó. 

D’altra banda, Leslie Maasdorp, vicepresident del New Development Bank dels BRICS, avisava que: “Passarà molt de temps fins que es desenvolupin els moviments de divises, per la qual cosa qualsevol debat sobre monedes alternatives és, de fet, una aspiració molt més a mitjà i llarg termini“, i afegia que tot i que s’estan considerant propostes, “ara mateix no hi ha cap suggeriment de crear una moneda BRICS i el iuan Xinès està molt lluny de convertir-se en una moneda de reserva”.

En aquest context, l’Índia s’ha desmarcat dels seus socis del grup, anunciant que podria no participar en el llançament d’una moneda única. Subrahmanyam Jaishankar, ministre d’afers exteriors, declarava en una roda de premsa celebrada el dilluns 3 de juliol de 2023, que l’Índia no té plans per a crear una moneda BRICS. En el seu lloc, l’Índia se centra en l’enfortiment de la seva moneda nacional, la rupia, i fer la rupia més forta serà la principal prioritat del govern.

La rivalitat geopolítica entre la Xina i l’Índia feia preveure possibles tensions, especialment quan tenim en compte que l’Índia considera que la Xina, liderada per Xi Jinping, està intentant convertir-se en una superpotència econòmica i militar mundial i que els BRICS podrien ser el trampolí per a aconseguir aquest objectiu.

Una cosa està clara, la cimera que se celebrarà del 22 al 24 d’agost a Ciutat del Cap, no passarà desapercebuda i serà observada amb interès i preocupació pels actors occidentals hegemònics que s’oposen al reequilibri i repartiment del poder global.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Els bancs que faciliten el negoci del sector de la defensa i el control de fronteres han incrementat les seves inversions en empreses armamentístiques. 

Aquesta és la conclusió d’un informe publicat el mes de març que va ser elaborat pel Centre Delàs d’Estudis per la Pau arran de la campanya Banca Armada, amb el qual pretén informar i sensibilitzar a la societat perquè exigeixi que les entitats financeres tallin tota la seva relació amb les indústries de defensa i seguretat.

Es tracta d’una iniciativa finançada per l’Ajuntament de Barcelona dins del marc del projecte “De la banca armada a la banca ètica, el desarmament comença aquí”, que, a més del Centre Delàs, ha comptat amb la participació de diverses entitats que treballen en l’àmbit de la desmilitarització, del finançament ètic i de la cultura de la pau, com la ‘Fundación de Finanzas éticas”, la Coop57, i l’Alternativa Antimilitarista Moc.

Concretament, l’informe, es fixa en els actors que faciliten la militarització dels països al voltant de la Mediterrània i el control de fronteres, que els activistes de la campanya descriuen com a ‘guerra de fronteres’. Paral·lelament, critica a la Unió Europea per fer que les seves fronteres siguin cada vegada més impenetrables davant de l’allau d’immigrants, victimitzant i vulnerant els drets d’aquestes persones.

Tota la gran banca hi està involucrada

Dins del rànquing internacional de la Banca Armada no se salva pràcticament ningú, hi consten grans inversors institucionals, entitats financeres i companyies asseguradores, la major part d’elles radicades als Estats Units. Pel que fa a la Unió Europea, destaquen entitats com Deutsche Bank, BNP Paribas Crédit Agricole i Barclays Bank. 

En aquesta llista també hi trobem al Banco Santander i al BBVA amb 4.985 i 4.752 milions de dòlars, respectivament, seguides de la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI), una entitat pública, amb 4.129 milions, les úniques entitats de l’estat Espanyol es troben en aquest rànquing mundial.

Respecte al País Valencià, en destaquen entitats bancàries com el grup Bankia-CaixaBank i el Banco Sabadell, amb 182 i 95 milions respectivament. Concretament, entre crèdits i préstecs, CaixaBank ha invertit fins a 110 milions d’euros en Boeing i Banco Sabadell 66 milions en Airbus. Tot i que es tracta d’empreses aeroespacials que només tenen una part de la seva facturació en sector de defensa, especialment Airbus amb un 82% dedicat a l’aviació comercial i el 18% a la indústria de defensa, l’informe també inclou les seves empreses subsidiàries i participacions en entitats que sí que tenen una relació directa amb la indústria armamentística.

Potser el més sorprenent d’aquest informe és la presència de cooperatives de crèdit com Caixa d’Enginyers i Caja Rural, ja que tenen inversions en empreses que contribueixen al control de fronteres a través de la fabricació de radars o consultoria tecnològica de l’espai fronterer Schengen. I és que davant d’un sector industrial totalment globalitzat, que acapara tota mena d’empreses no només del sector aeroespacial sinó d’altres àmbits tecnològics, desvincular la banca de la indústria de defensa, dos sectors altament polititzats, sembla pràcticament missió impossible.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La majoria hem assumit que la pensió de jubilació suposarà una reducció important de la nostra capacitat adquisitiva, si bé encara són pocs els que estan prenent mesures. T’oferim cinc consells financers per gaudir d’una jubilació digna, la qual cosa en cap cas implica contractar un pla de pensions.

El futur de les pensions està en dubte. L’envelliment de la població i l’esperança més gran de vida estan dinamitant el precari equilibri entre els ingressos per cotitzacions i els pagaments de pensions. Es calcula que la Seguretat Social va tancar 2022 amb un dèficit de gairebé 5.000 milions d’euros. I el forat es fa més gran cada dia.

El panorama és tan ombrívol que l’economista Javier Díaz-Giménez advertia a l’octubre que per a equilibrar el sistema seria necessari reduir a la meitat les pensions, duplicar les contribucions i retardar la jubilació als 74 anys.

Falta de preparació

Malgrat la incertesa sobre el futur de les pensions, una recent enquesta de l’Organització de Consumidors i Usuaris posa de manifest que set de cada deu persones no estan preparant la seva jubilació. I això que la majoria assumeix que els seus ingressos minvaran després de la jubilació.

Dos de cada cinc no ho fan per incapacitat material: o bé no tenen suficients ingressos per a estalviar (20%) o tenen altres despeses a les quals han de donar prioritat (20%). Un 35% no es prepara pel que gairebé podria considerar-se “irresponsabilitat”, ja que creuen que la seva pensió serà suficient, es consideren massa joves o directament no els preocupa. I un 19% al·lega desconeixement, perquè no saben com preparar-se financerament.

Consells per conservar poder adquisitiu

Sobretot pensant en els membres d’aquest últim grup, aquí van alguns consells per millorar la nostra situació econòmica durant la jubilació:

1. Com més aviat millor, millor. S’equivoquen aquells que es consideren massa joves per preocupar-se per la seva jubilació. L’interès compost fa que començar a estalviar abans suposi una gran diferència en la quantitat disponible per a la jubilació. Si cada any invertim una mateixa quantitat i obtenim una rendibilitat del 5%, començar als 20 anys ens permetrà retirar-nos amb gairebé el doble de capital que si comencem als 30. Cal tenir en compte que els rendiments de cada any se sumen al capital sobre el que es calculen els interessos del següent, amb la qual cosa començar abans multiplica els resultats finals.
2. Estalvia el que puguis. La quantitat ideal depèn de les teves possibilitats i els teus objectius. Com mostra l’enquesta de l’OCU, hi ha un percentatge important de persones que gairebé no poden dedicar res a la seva jubilació. Si no és el teu cas, un bon punt de partida seria invertir entre el 10 i el 15% dels teus ingressos. Si cada any pots augmentar l’aportació, millor.
3. Ni fons de pensions ni gairebé cap fons d’inversió. Un estudi adverteix que la rendibilitat mitjana dels fons de pensions del mercat espanyol entre 2006 i 2021 (1,83%) va ser fins i tot inferior a la dels bons de l’estat en aquest mateix període (4%). I una cosa similar va succeir amb els fons d’inversió, ja que la seva rendibilitat mitjana va ser de l’1,91%. La recerca mostra que només 64 dels 562 fons d’inversió analitzats van tenir una rendibilitat superior a la dels bons de l’estat.
4. Diversifica. A l’hora d’invertir sempre es diu que no és bo posar tots els ous en la mateixa cistella. Per equilibrar rendibilitat i risc, convé tenir una cartera diversificada, on poden tenir cabuda accions, bons, actius immobiliaris, or i fins i tot criptoactius. La idea és no exposar-se a un únic tipus d’actiu que pugui desplomar-se i volatilitzar els nostres estalvis. I els percentatges de cada actiu dependran de la nostra edat i el risc que estem disposats a assumir.
5. L’atractiu dels fons indexats. Dins d’aquesta cartera diversificada, val la pena que tinguin un protagonisme especial els fons indexats de les grans borses internacionals. Aquesta opció és més senzilla, segura i barata que jugar en bossa, ja que els fons indexats compren totes les accions o bons d’una categoria o mercat, amb el que les nostres pèrdues o guanys s’ajusten a la seva evolució global. Convé pensar en gran perquè la rendibilitat mitjana de l’IBEX-35 entre 2006 i 2021 va ser només de l’1,35%, mentre que la del S&P500 va ser del 10,7%.

Segons l’enquesta de l’OCU, avui dia només un de cada deu jubilats compta amb altres fonts d’ingressos diferents de la pensió pública, sobretot el lloguer de propietats immobiliàries i els plans de pensions. Per això, no és d’estranyar que un bon percentatge dels pensionistes es penedeixin de no haver estalviat alguna cosa més pensant en el futur. Val la pena que el seu lament ens serveixi d’advertiment.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

“Psicosi a la borsa”. “Wall Street embogeix”. “El mercat entra en depressió”. Quantes vegades hem llegit a la premsa expressions que comparen l’economia amb els trastorns de salut mental? Entitats com Obertament consideren que l’argot de l’economia estigmatitza i que cal posar-hi remei. 

“Les he vist de tots els colors. Fins i tot un catedràtic d’economia, en un article d’opinió, deia ‘economia esquizoide’, perquè, segons ell, ‘l’economia entrava en una dissociació entre dues tendències simultànies i contradictòries’”. Ho denuncia sense embuts en Dani al blog d’Obertament, on l’entitat fa pedagogia sobre llenguatge inclusiu amb centenars de testimonis en primera persona. La queixa es repeteix una vegada i una altra.

Va ser precisament l’ús habitual de les paraules “psicosi” i “esquizofrènia” com a metàfores pejoratives el que va fer saltar totes les alarmes. D’aleshores ençà, Obertament ha elaborat fins a cinc informes amb l’ajut del Grup Barnils, amb les seves campanyes corresponents i amb jornades formatives arreu del territori per a conscienciar sobre l’estigma que arrossega la salut mental als mitjans i, específicament, en les informacions d’internacional, opinió, política i economia. “La personalitat esquizoide no té res a veure amb l’economia. No em barregi peres amb pomes!”, rebla en Dani.

Perquè, sens dubte, el primer greuge és fer servir metàfores que consoliden l’estigma sense tenir present què implica tenir un trastorn de salut mental. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), una de cada quatre persones en té o en tindrà al llarg de la vida, i poden aparèixer en qualsevol moment, des de la infància fins a la vellesa. Segons el darrer informe d’Obertament, per exemple, l’OMS calcula que prop de 300 milions de persones al món han tingut una depressió, un 4,4% de la població global.

I, malgrat tot, aquestes persones se senten sovint discriminades en el seu entorn familiar i laboral. De fet, segons un estudi publicat per la Universitat Autònoma de Barcelona i Spora Sinergies, el 80,1% de les persones amb un problema de salut mental a Catalunya ha patit discriminació i estigma, i el 54,9% han estat discriminades molt sovint.

Els trastorns, res a veure amb la violència

Per això, quan els mitjans o els professionals de l’economia i la política vinculen la salut mental amb conflictes, crisis o contextos de dificultat reforcen encara més aquesta discriminació. El segon greuge, efectivament, és vincular els trastorns de salut mental amb la violència. En aquest sentit, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) adverteix en una guia que “se n’exagera el risc d’agressivitat, s’afavoreixen la por i la desconfiança i s’eixampla el buit del desconeixement sobre els temes de la salut mental”.

Quan ho fem, reproduïm sense voler un discurs que descriu l’economia com un entorn agressiu, en què la competició sense moral mana i les suspicàcies mouen els fils del mercat. És realment aquesta la imatge que tenim de com funciona l’economia? El CAC també recorda que fer servir termes com “esquizofrènic”, “bipolar”, “psicosi”, “depressiu” per a descriure situacions caòtiques, irracionals, extravagants o per a desqualificar l’adversari; emprar una adjectivació negativa; o optar per afirmacions alarmants i morboses, “perpetua falses creences i estereotips”. 

Estereotips que són gairebé insults

I, és clar, el tercer greuge és l’estereotip, tal com denuncia Obertament. Sovint fem servir expressions que, de tan normalitzades, no percebem com són de despectives. Així, per exemple, sovint es relacionen temes d’actualitat econòmica que són irreversibles amb la salut mental, que s’associa erròniament amb una malaltia incurable que impedeix a les persones “dur una vida normalitzada”.

D’aquesta manera, sovint es confon un trastorn mental amb una discapacitat psíquica o una demència. Les entitats també alerten que, pensant que fem un exercici d’empatia, caiem en “un to paternalista i compassiu”. Aquesta idea, a més, es reforça amb il·lustracions que desperten rebuig, tristesa o un abisme interior fosc i desesperat. Res més allunyat de la realitat. Al capdavall, tal com denuncia Obertament, acabem convertint la salut mental en “un calaix de sastre”.

Per això, per contra, les entitats recomanen fer servir expressions com “Una persona que té o ha tingut…”, emprar adjectius i recursos que no facin referència a la salut mental, contextualitzar bé els trastorns de salut mental, escoltar i respectar més les persones que tenen aquest diagnòstic, fer valdre les històries de superació i evitar el sensacionalisme. 

Tots aquests consells, al final, fan que no es posi el focus sobre la persona, sinó sobre la societat que provoca trastorns tan habituals com l’angoixa o la depressió. Si venim a canviar col·lectivament l’economia i construir una banca més justa, més honesta i més ètica, en lloc de reproduir prejudicis, pot ser que ho girem tot com un mitjó. Comencem per la llengua.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Els cinc estats emergents que formen el grup dels BRICS representen cinc de les economies més grans del món. Una força creixent que pretén redefinir l’ordre polític i econòmic internacional, fins ara dominat per les organitzacions creades per les potències occidentals.

El fòrum integrat pel Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica, un grup de grans economies emergents conegut com els BRICS, representa més del 40% de la població i gairebé el 25% del PIB mundial. Una aliança estratègica que ha fixat les bases d’un nou ordre polític i econòmic internacional, pensat per oferir una alternativa al model occidental, fins ara sotmès al poder hegemònic dels Estats Units i del dòlar com a moneda de reserva en l’economia global. 

Molts altres països han manifestat el seu interès per adherir-se al bloc: l’Iran i l’Argentina van sol·licitar la seva adhesió durant el 2022, mentre que l’Aràbia Saudita, Turquia, Algèria i Egipte també han manifestat el seu interès. Tenint en compte que alguns d’aquests països són els principals productors de petroli, no es pot menysprear l’impacte que aquestes adhesions tindrien en reforçar l’esfera d’influència de l’aliança.  

Democratitzant la globalització

Amb la creació d’un nou banc de desenvolupament i un fons d’estabilitat financera, els BRICS exerciran un paper clau en la configuració del sistema financer mundial. L’objectiu és proporcionar fonts alternatives de finançament als països en desenvolupament. S’espera que aquestes iniciatives desafiïn l’statu quo de les institucions financeres tradicionals dominades per Occident, com el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial.

La necessitat de muntar aquesta estructura alternativa ha sorgit, en part, pel fet que l’FMI no s’ha adaptat a la nova situació econòmica d’un món multipolar. Els nous poders emergents ja no es conformen en ser tractats com el pati del darrere dels Estats Units, països on durant dècades s’han instaurat governs, amb la complicitat de l’FMI, per servir els interessos de les corporacions americanes, tal com està passant a Ucraïna.

El persistent veto nord-americà a les propostes de donar als països emergents drets de vot dins més ajustats al seu pes en l’economia mundial, junt amb la negativa a reformar les polítiques restrictives, davant de crisis econòmiques, que asseguren la misèria per la població i grans beneficis per les multinacionals, han esperonat un canvi de paradigma que reequilibrarà el repartiment del poder global.

Desmarcant-se del dòlar

Rússia i la Xina fa dècades que van firmar acords per iniciar programes de desdolarització per protegir i blindar les seves economies davant les sancions del govern dels EUA i el Fons Monetari Internacional (FMI). La guerra comercial contra la Xina i les sancions econòmiques sense precedents contra Rússia arran del conflicte a Ucraïna, han accelerat aquest procés de desdolarització al que cada dia s’hi van sumant més països, preocupats per l’abús de privilegi del gegant americà, a l’hora de militaritzar l’accés i ús del dòlar per servir els seus interessos econòmics i geopolítics.

En aquest context, els BRICS estan estudiant la creació de la seva pròpia divisa, una moneda comuna com proposava Lula da Silva, president del Brasil, que afebliria encara més la capacitat dels Estats Units per portar a terme la seva agressiva política exterior. El president Vladímir Putin, anunciava el juny del 2022, que la idea serà debatuda en la cimera dels BRICS que tindrà lloc a Sud-àfrica l’agost del 2023.

Així mateix, els bancs centrals de la Xina, Rússia, Turquia, Uzbekistan, Qatar i l’Índia, estan comprant i acumulant reserves d’or en quantitats rècord, que no s’havien vist des de fa 55 anys. Un fenomen que alguns analistes geopolítics veuen com un senyal inequívoc que estan diversificant les seves economies per alliberar-se de l’hegemonia del dòlar.

Per altra banda, l’ús de les sancions econòmiques per excloure bancs del protocol de comunicacions interbancàries SWIFT, ha consolidat els esforços per la creació de sistemes alternatius com el (CIPS) xinès o el (SPFS) rus, al qual ja tenen accés 52 entitats financeres de 12 països, i que ja està disponible per a la connexió de bancs dels cinc països que formen l’aliança dels BRICS.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Segons dades de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) la banca participa en fins a 174 empreses del sector energètic. El percentatge d’accions que tenen aquestes entitats financeres els assegura la presa de decisions en els Consells d’Administració i Juntes d’Accionistes.

Les grans entitats bancàries participen en un gran nombre d’empreses energètiques a través d’accions o consellers en llocs clau de la seva administració, la qual cosa els permet influir en la direcció d’aquestes companyies i en la manera en què es perfila la gestió de la transició energètica.

CaixaBank és un dels bancs més actius en aquest sector, participant en empreses com, Naturgy i TotalEnergies.  En el cas de Naturgy, CaixaBank va ser accionista majoritari de Repsol fins a 2019. L’entitat financera manté el seu control sobre aquestes empreses a través de CriteriaCaixa i compta amb consellers en llocs clau de les companyies energètiques. 

Per part seva, Bankia també té membres en els consells d’administració de la Xarxa Elèctrica d’Espanya, mentre que Banc Santander participa en empreses com Endesa a Xile, Tècniques Reunides i ENCE Energia & Cel·lulosa. El Banc Sabadell també té una presència important en el sector de l’energia, amb consellers en Repsol, ENCE Energia & Cel·lulosa i Enagas.

Conflicte d’interessos

Tenint en compte que la crisi energètica ha disparat el preu de l’energia i, per tant, els beneficis d’aquestes companyies – els grans bancs i les principals energètiques han acumulat més de 64.000 en beneficis durant els tres anys de pandèmia i crisi inflacionista – es fa difícil justificar aquelles posicions al·lèrgiques a la intervenció pública d’aquests sectors econòmics.

No deixa de ser curiós que els mateixos actors oposats a la intervenció del govern no semblen tenir cap problema en perpetuar i justificar les portes giratòries. Un negoci rodó, que a través de fitxar a expresidents i exministres per a les directives de bancs i energètiques, ha facilitat l’oligopoli elèctric del mercat de l’energia a l’Estat espanyol, preservant la manipulació preus a costa del consumidor, i amb beneficis extraordinaris per aquests dos sectors de l’economia.

Les solucions als problemes derivats del conflicte d’interessos dels accionistes d’aquestes empreses no es poden limitar a les imposicions fiscals puntuals al sector financer i energètic, després que hagin obtingut beneficis extraordinaris. Si volem eliminar el problema de soca-rel, potser faríem bé de preguntar-nos què s’està pagant quan es contracta un polític, sense estudis ni experiència rellevant, per a un càrrec a un banc o companya elèctrica.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La transició verda promet energia neta, sobirania i sostenibilitat. Però darrere plaques solars, bateries i cotxes elèctrics s’hi amaguen nous colls d’ampolla geopolítics. El futur verd també té amos. I no són europeus.

La lluita contra el canvi climàtic ha esdevingut una prioritat política i econòmica global. Però reduir aquest procés a una qüestió ambiental és un error. La transició ecològica és, sobretot, una reconfiguració del poder mundial. I Europa corre el risc de substituir la dependència del petroli i del gas per una nova dependència “verda” de minerals crítics controlats per tercers països, amb impacte directe sobre preus, inflació i seguretat econòmica.

Durant dècades, l’economia global ha girat al voltant del petroli, el gas i l’urani. Aquests recursos han determinat aliances, guerres, inflació i dependències estructurals. Avui, el relat és diferent, però la base material continua sent imprescindible. La transició verda no elimina la dependència dels recursos: la transforma.

Els nous protagonistes són el liti, el cobalt, el níquel, el coure i les terres rares. Sense aquests minerals, no hi ha bateries, ni plaques solars, ni aerogeneradors, ni mobilitat elèctrica. Cap tecnologia verda és immaterial. Tot dispositiu “net” té darrere una cadena extractiva intensiva, sovint invisible per al consumidor final.

La demanda d’aquests recursos creix de manera exponencial. Segons dades de la Comissió Europea, un cotxe elèctric necessita fins a sis vegades més minerals que un vehicle de combustió. El canvi tecnològic és profund, però la lògica econòmica continua sent la mateixa: qui controla el recurs, controla el sistema.

El mapa real del poder verd

El relat oficial parla de transició, diversificació i autonomia. Però el mapa real del subministrament de minerals crítics explica una altra història. El control està fortament concentrat en pocs països, molts dels quals fora de l’òrbita europea.

La Xina és l’actor central. Domina el refinatge de terres rares, del liti i del cobalt, i controla etapes clau de la cadena de valor, encara que no sempre sigui el principal extractor. La República Democràtica del Congo concentra més del 70% del cobalt mundial, sovint en condicions socials i ambientals molt qüestionables. Xile, Argentina i Austràlia lideren l’extracció de liti.

Europa, en canvi, és estructuralment dependent. Importa el 98% de les terres rares que consumeix i depèn massivament de l’exterior per a la majoria dels minerals crítics, segons dades de la European Commission i de l’US Geological Survey. La transició verda europea s’edifica, paradoxalment, sobre recursos que no controla.

La nova dependència verda

Substituir el gas rus per minerals xinesos o africans no elimina la vulnerabilitat. La desplaça. Aquesta nova dependència verda exposa Europa a tensions geopolítiques, restriccions comercials i xantatges econòmics cada cop més freqüents.

L’exemple és clar: el 2023, la Xina va imposar restriccions a l’exportació de gal·li i germani, minerals clau per a la indústria tecnològica i energètica. Un moviment que va sacsejar les cadenes de subministrament globals i va evidenciar fins a quin punt la transició verda és també una arma geopolítica.

Segons el Fons Monetari Internacional, la fragmentació geopolítica del comerç mundial incrementa els riscos d’escassetat, volatilitat de preus i pressions inflacionistes estructurals. La transició energètica, sense sobirania material, pot convertir-se en una font d’inestabilitat econòmica permanent.

Qui acaba pagant la transició? 

El cost de la dependència sempre baixa cap avall. Quan els recursos s’encareixen o escassegen, el sistema no absorbeix el xoc: el trasllada. Energia més cara, costos industrials a l’alça i subvencions sostingudes amb deute públic acaben filtrant-se inevitablement als preus finals. La transició verda, tal com s’està desplegant, no és neutra en termes econòmics: genera tensions inflacionistes que impacten directament en el poder adquisitiu de la ciutadania.

Aquest impacte va molt més enllà de la factura energètica. Afecta els aliments, l’habitatge i la mobilitat, i tensiona especialment les classes mitjanes, que tornen a actuar com a principal amortidor del sistema. Les dades mostren que l’augment dels costos energètics i dels inputs industrials ha estat un factor clau de la inflació recent, erosionant l’estalvi i reduint el marge de maniobra de llars i empreses. La pregunta ja no és si la transició és necessària, sinó qui n’assumeix realment el cost.

Aquí emergeix una contradicció estructural: no hi ha sostenibilitat sense sobirania. Europa parla de reindustrialització i autonomia estratègica, però arriba tard, amb costos elevats i fortes resistències socials. El reciclatge és imprescindible, però insuficient per satisfer una demanda creixent de minerals crítics. Mentrestant, la cursa global pels recursos avança i el marge de maniobra es redueix. Podem parlar de sostenibilitat si depenem d’altres potències per fer-la possible? Aquesta és la pregunta incòmoda que Europa encara no ha respost.

El futur verd també és poder

El futur verd també és poder. La transició ecològica no és només una qüestió climàtica ni tecnològica, sinó una qüestió de control, recursos i sobirania econòmica. Canviar de model energètic sense replantejar qui controla les matèries primeres és substituir una dependència per una altra. I en aquest joc de forces, Europa parteix amb desavantatge.

Si el futur sostenible no es construeix amb realisme geopolític, el cost no el pagaran els mercats ni les grans corporacions, sinó la ciutadania. Preus més alts, inflació persistent i una menor capacitat de decisió econòmica són el peatge d’una transició dissenyada sense control dels recursos crítics. La sostenibilitat, sense sobirania, esdevé fràgil i socialment regressiva.

A 11Onze, creiem que parlar de sostenibilitat sense parlar de recursos és autoenganyar-se. Entendre qui controla el futur és el primer pas per protegir l’estalvi, preservar la llibertat econòmica i mantenir la capacitat de decisió en un món cada cop més tens i fragmentat. Perquè el veritable progrés no és només verd: ha de ser també just, resilient i sobirà.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.