¿Qué es la deuda pública y por qué es importante?

Del mismo modo que solicitamos créditos y otros mecanismos de financiación cuando el dinero que ganamos no llegan para cubrir los gastos de nuestro hogar, es habitual que un Estado pida un préstamo cuando sus ingresos no son suficientes para afrontar sus necesidades presupuestarias. Te explicamos de donde sale esta financiación y las consecuencias de una deuda pública elevada.

La deuda pública o deuda soberana es el conjunto de deudas de todas las administraciones públicas de un Estado hacia inversores particulares u otros países, mientras que al saldo negativo que origina la necesidad de financiación se le conoce como déficit público. Es una forma de financiación que permite al país obtener ingresos inmediatos, cuando la recaudación de impuestos no es suficiente para cubrir sus necesidades presupuestarias, para devolverlos gradualmente a lo largo del tiempo.

A pesar de que las cifras pueden resultar sorprendentes, en sí misma, la deuda soberana no es ni buena ni mala. Los países pueden requerir financiación para inversiones públicas para así estimular el crecimiento de la economía, sin sufrir las consecuencias de subir impuestos o emitir más moneda propia.

Dicho esto, no es el mismo endeudarse para hacer una inversión que generará valor a la economía, que pedir financiación para cubrir un gasto descontrolado. Así mismo, hay países que son capaces de afrontar niveles altos de deuda por el hecho que los mercados financieros confían en su capacidad de pago, gracias a la estabilidad de sus economías o de su moneda nacional.

Financiación a través de títulos de deuda pública

En función de las necesidades de financiación de cada país hay diferentes modelos de emisión de títulos de deuda pública. El plazo de amortización del préstamo, a corto, medio o largo plazo, y las diversas modalidades de obtener intereses determinan las principales diferencias.

Las Letras del Tesoro tienen el plazo de reembolso más corto, de 3, 6, 12 y hasta 18 meses, por lo tanto, ofrecen un interés más bajo, que los Bonos del Estado, con un plazo de entre dos y cinco años, que además reparten cupones a los inversores, que irán cobrando de manera periódica.

Por último, los gobiernos pueden emitir Obligaciones del Estado con plazos de reembolso de hasta 30 años, pensados para inversores a largo plazo que buscan un retorno de intereses más elevados. Precisamente porque se trata de activos con un periodo de vencimiento tan largo donde el tipo de interés no dependen tanto de la política monetaria del Banco Central del país, sino de factores estructurales de la economía, son un buen barómetro del grado de confianza de los inversores en la futura estabilidad económica de un Estado.

Desequilibrio presupuestario y endeudamiento público desbocado

Las políticas de inversión pública expansivas a raíz del estancamiento económico provocado por la crisis sanitaria han disparado la deuda soberana de muchos países hasta récords históricos. Economistas y organismos internacionales muestran su preocupación por el elevado nivel de deuda pública global, que puede acabar siendo insostenible para las economías en desarrollo.

Es decir, la deuda es un instrumento necesario para el crecimiento, siempre que sea sostenible, pero la realidad es que las cifras de deuda pública en el mundo se han aumentado considerablemente en los últimos años, acercándose a las del PIB global, por lo tanto, están lejos de esta sostenibilidad. La deuda pública de España sigue marcando récords históricos, el último el pasado mes de agosto, cuando alcanzó una cifra de 1,49 billones de euros después de repuntar en 4.440 millones.

Los datos publicados por el Banco de España el viernes 21 de octubre en su último informe económico, apuntaban que en los últimos 12 meses se ha incrementado la deuda en 72.029 millones de euros más. Así mismo, Eurostat afirmaba que la deuda de la zona euro en el segundo trimestre también lograba una cifra récord de 12,1 billones de euros. ¿Cómo se paga todo esto?

Algunos analistas dicen que la deuda pública nunca se paga realmente, es decir, que nunca se reduce en términos absolutos porque siempre se va renovando. Incluso cuando un Estado quiebra, como pasó con Grecia el 2008, se renegocian las condiciones y se emite nueva deuda. A la práctica, pero, lo estamos pagando todos, de manera desigual. Cómo pasó en Grecia, paga más quien menos tiene, el que guarda efectivo en su bolsillo o en la cuenta corriente, que ve como su dinero cada vez pierden más valor.

Si quieres descubrir la mejor opción para proteger tus ahorros, entra en Preciosos 11Onze. Te ayudaremos a comprar al mejor precio el valor refugio por excelencia: el oro físico.

L’inversor nord-americà torna a avisar que els Estats Units estan en perill d’un col·lapse financer perquè s’està generant massa deute i hi ha escassetat de compradors. A més, apunta que la inflació, els baixos tipus d’interès i la fragmentació política empitjoraran la situació.

Ray Dalio, reconegut inversor i fundador del fons d’inversió Bridgewater Associates, fa mesos que va avisant del perill d’un col·lapse financer. Durant les negociacions sobre el sostre de deute per evitar una suspensió de pagaments de l’administració americana, Dalio explicava en un post a LinkedIn que no n’hi havia prou amb acordar un nou límit de deute si no es concretava com contenir o reduir la despesa i que “augmentar el límit del deute de la manera en què el Congrés i els presidents han fet repetidament conduirà finalment a un col·lapse financer desastrós».

De fet, no cal ser un gurú de les finances per saber que gastar més del que guanyem i finançar-ho amb deute és la recepta perfecte pel desastre econòmic. Això, però, no és necessàriament sempre veritat si tens la capacitat d’imprimir diners sense conseqüències. L’hegemonia del dòlar com a moneda de reserva mundial i la demanda assegurada d’aquesta divisa gràcies al reciclatge de petrodòlars atorga als Estats Units una de facto “targeta black” que els permet gastar diners sense gaires preocupacions.

Quan no es pot satisfer als deutors i creditors

Tot i aquest comodí, el fundador de Bridgewater apunta que a la llarga no és sostenible, perquè l’augment dels actius i passius de deute més ràpid que els ingressos acaba per fer impossible pagar un tipus d’interès que satisfaci els creditors, i al que hi puguin fer front els deutors. És a dir, els tipus d’interès han de ser prou alts perquè el creditor obtingui un bon rendiment pels seus diners, però no fins al punt que el deutor no pugui pagar el seu deute.

Així mateix, argumenta que aquest escenari pot conduir al pànic i acabar creant una crisi de deute semblant a la reacció en cadena que precedeix a les crisis bancàries, però en aquest cas contra el banc central i amb bons del govern. Una situació que descriu com desastrosa que “causarà un desgavell financer i trastorns socials”

En aquest context, l’inversor creu que ens estem acostant a aquest punt d’inflexió en què la quantitat de deute emès pel govern superarà la demanda, la qual cosa obligaria a una impressió ingent de diners i una venda de bons governamentals que posaria al banc central en una posició insostenible. En altres paraules, els creditors no prestaran més diners i vendran els seus actius de deute -provocant una pujada dels tipus d’interès- o forçaran que el banc central imprimeixi més diners i compri deute en un intent de mantenir els tipus d’interès baixos, per tant, creant inflació i provocant una contracció de l’activitat econòmica. 

Com evitar o preparar-se pel col·lapse

“Crec que s’ha de reformar el sistema i donar una resposta expeditiva amb un bipartidisme intel·ligent”, apunta Dalio en una entrevista a Bloomberg. I afegeix, “Si seguim per aquest camí, en termes del que és probable en els pròxims cinc i deu anys, s’arribaria a un punt en el qual aquest acte d’equilibri es fa molt difícil».

En qualsevol cas, aquestes mesures o canvi de paradigma depenen en gran part dels polítics, sobre els quals la població no té gaire influència independentment dels resultats electorals. Cal recordar que els interessos de la banca i dels poders fàctics tenen prioritat  per sobre dels de la ciutadania. Davant d’una crisi financera només una minoria selecta té accés a informació privilegiada que li permet assessorar la gravetat de la situació per protegir els seus estalvis.

Llavors, com podem protegir les nostres finances davant d’un desastre econòmic que sembla més que probable? Ray Dalio ho té clar, encara que reconeix que té una “petita” quantitat de bitcoin, prefereix l’or, al que descriu com “universal i atemporal”, i continua «no entenc per què la gent s’inclina més pel bitcoin que per l’or. Si ens fixem en l’àmbit internacional, l’or és, per als bancs centrals, el tercer actiu de reserva”. I és que en aquest context econòmic la compra d’or és una de les poques opcions que tenen, no només els bancs, sinó, la gent per salvaguardar els seus diners. 

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

La inflación ha vuelto a situarse en el centro del debate económico global. Aunque en Estados Unidos los precios han empezado a moderarse con fuerza, en Europa la desaceleración es mucho más lenta y desigual. ¿Qué factores explican esta diferencia? ¿Es solo cuestión de política monetaria o existen elementos estructurales más profundos que mantienen a la Europa atrapada en la persistencia inflacionista?

La inflación no es un fenómeno nuevo, pero su gestión depende de las instituciones y de la historia de cada región. En Estados Unidos, la Reserva Federal (Fed) ha actuado de forma contundente y rápida: incrementos agresivos de los tipos de interés y una comunicación clara para reforzar la credibilidad. En Europa, en cambio, el Banco Central Europeo (BCE) ha tenido que maniobrar con mayor lentitud y cautela, porque gobierna una unión monetaria con economías muy diversas: Alemania no es España, ni Italia es Finlandia.

Además, el Viejo Continente ha arrastrado durante décadas una fuerte dependencia energética del exterior, especialmente del gas ruso, que se ha convertido en el talón de Aquiles de su estabilidad de precios.

Los factores económicos clave

• La energía como motor inflacionario europeo. Según datos de Eurostat, la energía llegó a explicar hasta un 40% de la inflación en la zona euro en 2022. La guerra de Ucrania y las sanciones a Rusia dispararon el coste del gas y la electricidad, lo que se trasladó a toda la cadena productiva. En Estados Unidos, en cambio, la independencia energética gracias al fracking y al petróleo doméstico ha amortiguado el impacto. 
• Mercado laboral y salarios. En Estados Unidos, el mercado laboral es más flexible y los salarios se ajustan rápidamente a las expectativas. Esto genera un “efecto choque” inicial más alto, pero después los precios tienden a estabilizarse. En Europa, la negociación colectiva y los contratos a largo plazo han hecho que los salarios se hayan revisado con retraso, manteniendo viva la inflación subyacente. Según la OCDE, el crecimiento salarial real en Europa se concentra sobre todo en los últimos dos años, lo que ha prolongado la presión inflacionista. 
• Política fiscal. El gobierno de Estados Unidos aplicó fuertes ayudas durante la pandemia, pero después las redujo con rapidez. En Europa muchos estados han mantenido subsidios y ayudas (bonificaciones a la gasolina, subsidios a la energía, IVA reducido en algunos productos). Este apoyo, aunque necesario para proteger a familias y empresas, ha acabado alimentando la persistencia de los precios.
• Diferencias en política monetaria. La Fed empezó a subir tipos en marzo de 2022 y en pocos meses ya había superado el 4%. El BCE, en cambio, no inició las subidas hasta el verano del mismo año y de forma más paulatina. La consecuencia: la inflación en Estados Unidos ha caído por debajo del 3% a mediados de 2024, mientras que la zona euro todavía se mantiene en torno al 4-5% en muchos países (ECB).

Un impacto social y político diferente

La persistencia de la inflación en Europa no es únicamente un problema económico: es también político y social. Los consumidores ven cómo la cesta de la compra sigue siendo mucho más cara que hace tres años, a pesar de las promesas de moderación. Este malestar alimenta el descontento y, en muchos países, refuerza los discursos populistas.

En Estados Unidos, en cambio, la narrativa oficial ha podido capitalizar la rapidez de la Fed, mostrando cierta recuperación de confianza en el sistema económico.

Europa frente al espejo

La inflación persistente en Europa es el reflejo de una debilidad estructural: dependencia energética, rigidez laboral y carencia de agilidad institucional. El BCE ha mejorado su ritmo, pero la verdadera pregunta es si la Unión Europea está dispuesta a realizar los cambios de fondo que necesitan sus economías.

La lección que nos llega desde Estados Unidos es clara: la rapidez y la contundencia pueden ser dolorosas al principio, pero evitan un sufrimiento más largo. Europa, atrapada entre la prudencia y la complejidad, todavía busca su salida.

Si quieres descubrir la mejor opción para proteger tus ahorros, entra en Preciosos 11Onze. Te ayudaremos a comprar al mejor precio el valor refugio por excelencia: el oro físico.

L’increment d’esdeveniments climàtics extrems suposa un repte per als governs i la població. Quines són les conseqüències econòmiques del canvi climàtic? Com ens podem preparar per als desastres naturals que afecten el nostre territori? En parlem amb Gemma Vallet, directora d’11Onze District i Carolina Rafales, de l’equip de producte.

Es preveu que l’estiu d’aquest any sigui un dels més calorosos de la sèrie històrica, es tracta d’una previsió que sembla repetir-se any rere any. Una entrada d’estiu marcada per un temps inestable i tempestes. Cada vegada més sovint, els meteoròlegs avisen que ve una nova DANA (depressió aïllada a nivells alts), més coneguda com a gota freda, que pot provocar precipitacions intenses durant hores o dies.

Els efectes del canvi climàtic són cada cop més palpables i no ens queda més remei que adaptar-nos i prendre les mesures necessàries per pal·liar els efectes econòmics i socials que acompanyen aquests esdeveniments climàtics extrems. Com explica Carolina Rafales, “Aquests fenòmens meteorològics poden presentar tempestes violentes i pedregades, per això cal estar preparats”.

Com fer front a una DANA

Aquest fenomen meteorològic es caracteritza per les precipitacions torrencials, sovint violentes i acompanyades de forts vents, que poden produir inundacions. El fet que aquestes precipitacions es produeixin en poc temps i en zones molt localitzades fa que puguin causar d’anys a les infraestructures i edificis perquè es fa difícil canalitzar tanta quantitat d’aigua.

Si la regió on vivim pot ser afectada per una gota freda “és essencial estar informats del desenvolupament de la tempesta i evitar sortir de casa a peu o en cotxe”, apunta Rafales. 

Així mateix, ens recorda que “cal assegurar-se que les canonades i desaigües de casa nostra estan lliures d’obstruccions”.

De la mateixa manera, no estaria de més preparar-nos per si marxés la llum, un dels efectes negatius que sovint acompanyen aquestes tempestes. Rafales ens aconsella tenir sempre els mòbils ben carregats, o bateries externes auxiliars. En casos d’inundacions extremes haurem d’abandonar l’àrea afectada i buscar refugi en una zona alta, per la qual cosa és aconsellable tenir reparat un kit d’emergències que inclogui roba de recanvi, llanternes, una ràdio, una farmaciola i provisions.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

Un sondeo de Invesco sobre bancos centrales y fondos soberanos publicado este lunes confirma que cada vez más países están repatriando sus reservas de oro como protección contra las sanciones económicas de Occidente.

La tendencia de acumular oro ante la incertidumbre económica y geopolítica no es nueva. A lo largo del último año se han ido repitiendo las noticias sobre las compras récord de oro por parte de los bancos centrales que buscan diversificar sus reservas para protegerse de la volatilidad de los mercados financieros, una inflación desbocada y las tensiones geopolíticas provocadas por el conflicto en Ucrania.

Según datos publicados el pasado mes de abril por el Consejo Mundial del Oro (WGC), los bancos centrales registraban unas compras netas de 125 toneladas de oro a finales de febrero de este año. Se trata de una cifra que, en términos interanuales, no se veía desde el 2010 y que sigue la tendencia al alza experimentada durante el 2022, acabando el año con una cantidad récord de 1.136 toneladas de oro vendidas.

La caída de los mercados financieros durante el año pasado y el miedo a una posible gran recesión generaron pérdidas generalizadas, pero la congelación de casi la mitad de las reservas de oro y divisas de Rusia por valor de 640.000 millones de dólares por parte de Occidente a causa del conflicto en Ucrania. Este hecho parece haber sido clave en provocar un cambio de política en las estrategias de inversión de actores gubernamentales, acelerando la repatriación de reservas de oro por parte de los bancos centrales.

Nuestro oro en nuestro país

Esta es la conclusión de una encuesta hecha por Invesco, una empresa global de gestión de activos, a 85 fondos soberanos y 57 bancos centrales. El estudio muestra que casi el 60% de las entidades consultadas están preocupadas por el precedente de las sanciones contra Rusia y consideran que estos hechos han provocado que el oro sea un activo más atractivo, mientras que el 68% mantiene las reservas en sus arcas en comparación con el 50% del 2020.

El representante de un banco central citado de manera anónima declaraba: “Teníamos oro en Londres, pero ahora lo hemos transferido de nuevo a nuestro propio país para mantenerlo como un activo de refugio y tenerlo a salvo”. Robert Ringrow, jefe de instituciones oficiales en Invesco que supervisó el informe, confirmaba que este es el mantra que se ha visto en el último año: “Si el oro es mío, entonces lo quiero en mi país”.

Las sanciones económicas que a menudo acompañan a las tensiones geopolíticas también son la principal causa de la creciente desdolarización. A pesar de que la mayoría de los bancos centrales y entidades consultadas en el estudio todavía no ven una alternativa real al dólar como moneda de reserva mundial. Por lo tanto, no es casualidad que mientras que la cuota de mercado del dólar estadounidense ha caído hasta el 58,4% a finales del cuarto trimestre de este año, la demanda de oro está logrando máximos históricos.

Si quieres descubrir la mejor opción para proteger tus ahorros, entra en Preciosos 11Onze. Te ayudaremos a comprar al mejor precio el valor refugio por excelencia: el oro físico.

L’Índia és un dels principals mercats d’or del món. Una enorme quantitat d’aquest or es troba en les llars de la classe treballadora, que el consideren una part important del seu patrimoni, un valor refugi i un sistema d’intercanvi comercial informal en un país on una gran part de la ciutadania encara no té accés a serveis bancaris. El govern fa anys que intenta introduir aquest or en el sistema financer, però canviar una tradició cultural no és feina fàcil.

Segons un estudi fet per l’India Gold Policy Centre (IGPC), es calcula que les famílies índies posseeixen fins a 30.000 tones d’or, una enorme quantitat d’aquest metall preciós que es mostren molt poc disposades a monetitzar. En un país on l’accés als serveis bancaris encara no està a l’abast d’una gran part de la població, especialment en les franges rurals, l’or s’ha considerat com un valor segur i s’ha convertit en la inversió preferida de la ciutadania.

En l’última dècada, l’aposta del Govern per reduir l’exclusió financera de la població s’ha mostrat efectiva, però encara hi ha una part significativa de la ciutadania (190 milions de persones) que està exclosa de l’accés bancari. Tanmateix, l’Índia és un gran exemple de com facilitar la inclusió financera a través d’una sòlida xarxa de connectivitat mòbil i d’Internet, i d’un ampli ecosistema d’empreses emergents fintech que ofereixen accessibilitat i facilitat d’ús dels seus serveis.

No obstant això, el Govern era conscient que calia fer molt més si es volen monetitzar quantitats significatives d’or, encara en mans privades, en l’economia, especialment tenint en compte que aquesta devoció pel metall daurat està tan profundament arrelada en la psique índia. I és que actualment, el 87% de les llars del país, fins i tot les que tenen els nivells d’ingressos més baixos, posseeixen alguna quantitat d’or

El pla governamental de monetització

El 2015 el govern de l’Índia posava en marxa un programa de monetització de l’or, Gold Monetization Scheme (GMS), amb l’objectiu de mobilitzar l’or retingut a les llars i a les institucions del país, per tal d’incrementar el seu ús amb finalitats productives i, a llarg termini, reduir la dependència del país de les importacions de lingots i així mitigar el dèficit comptable.

El Pla de Monetització de l’Or permetia als clients rebre pagaments d’interessos pels seus comptes tan aviat com dipositaven or. Un dipositant que realitzava un dipòsit a curt termini, d’entre un i tres anys, rebia un 2,25% d’interès anual en virtut del pla. A més, el govern també va anunciar el llançament d’un Pla de Bons d’Or Sobirà i la creació de la Moneda d’Or Índia.

Tanmateix, vuit anys després, el World Gold Council (WGC) informava que només el 0,22% (21 tones d’or) dels excedents d’or de les llars índies s’han monetitzat en el marc del programa des que es va posar en marxa el pla del govern. És evident que el programa ha fracassat a l’hora d’incentivar les famílies a desfer-se de l’or físic, potser perquè que no es va entendre plenament la manera en què les llars índies veien la possessió d’or.

Subseqüents canvis en el programa, oferint millors condicions amb el llançament del Revamped Gold Monetisation Scheme (R-GMS), i l’increment d’un 15% en l’impost sobre la importació de lingots d’or han aconseguit reduir les importacions del metall preciós en un 30% respecte al 2022. Tot i això, ha quedat clar que al govern li caldrà fer molt més si vol convèncer a la població índia d’ingressar al banc l’or que té amagat a sota el llit.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

A diferència de les divises fiat, el Bitcoin és una moneda digital descentralitzada que no està sotmesa al control d’un govern o banc central. El seu valor no està definit per una entitat, sinó que es deriva de la confiança del consumidor. Però en què es fonamenta aquesta confiança?

Tot i les diferències, les criptomonedes com el Bitcoin comparteixen algunes similituds amb les monedes fiduciàries tradicionals a les quals tots estem acostumats. Per tant, és important entendre què dona valor als diners fiat abans d’analitzar per què hi ha un gran nombre de persones que veuen al bitcoin com un dipòsit de valor.

Lluny queda un sistema monetari segons el qual el valor de les divises està sostingut per la seva convertibilitat a l’or. D’ençà que el president Richard Nixon va reunir el seu equip a Camp David per anunciar que suspenia la convertibilitat del dòlar amb l’or. El dòlar va passar de ser una moneda que basava el seu valor en l’existència d’una contrapartida en or, a ser una moneda fiduciària, diners fiat, amb un valor que deriva de la relació entre l’oferta i la demanda i l’estabilitat del govern emissor. 

Així doncs, els governs i els bancs centrals poden crear diners per ampliar la seva oferta monetària i estimular la despesa a través de mecanismes econòmics sense preocupar-se de tenir suficients reserves d’or, almenys això és la teoria. Per tant, tot i que aquestes monedes fiduciàries no estan sostingudes per actius tangibles, el seu valor és causat per la confiança col·lectiva en les divises. Com a contrapartida, les polítiques monetàries dels governs i banc centrals, així com l’evolució de l’economia poden fer fluctuar aquesta confiança i el valor de la moneda. 

Descentralització, seguretat i oferta limitada

L’ecosistema monetari del Bitcoin està totalment descentralitzat, és a dir, cap autoritat central regula la base monetària, eliminant la necessitat d’intermediaris i atorgant als usuaris més control sobre les seves transaccions financeres. En eliminar les autoritats centrals, es democratitza la creació de moneda, donant més poder i llibertat a la comunitat d’usuaris.

La creació de Bitcoins segueix unes regles detallades en un protocol molt estricte que es basa en la tecnologia blockchain. Aquesta tecnologia de cadena de blocs utilitza algoritmes criptogràfics i la fa més segures que les monedes físiques i altament immune a crisis. A més, si l’usuari vol fer una transferència o un pagament, té total llibertat, ni el banc, ni VISA, ni Mastercard l’han d’autoritzar. Aquestes característiques i el fet milers de comerciants ja accepten Bitcoin com a pagament per béns i serveis, li han donat un valor d’utilitat.

Per altra banda, des de la seva introducció, es va establir un límit màxim de 21 milions de monedes que es poden minar, la qual cosa introduïa un element d’escassetat intrínsec que també contribueix a donar-li valor, quan tenim en compte la relació entre preu i escassetat. És per això que molta gent considera el Bitcoin com a reserva de valor, tot i la seva volatilitat. La regulació global dels criptoactius i la competència amb altres monedes digitals marcaran el futur del Bitcoin, però en última instància, serà la confiança de la gent el que assegurarà, o no, la seva existència.             

11Onze Recomana Bitvavo, les criptomonedes de manera fàcil, segura i a baix preu.

La Xina és el major productor d’or del món i fa anys que compra enormes quantitats d’aquest metall preciós. No obstant això, les xifres oficials de les seves reserves d’or continuen sent absurdament baixes. Quina és la quantitat real de les seves reserves d’or? I per què tant secretisme?

Atès que és la segona economia mundial, la República Popular de la Xina disposa d’enormes reserves de divises. Actualment, és el país del món amb les majors reserves d’or i efectiu -si sumem les dues variables- però la xifra real de les seves reserves del metall daurat és un misteri que preocupa a altres actors globals.

A diferència de molts bancs centrals que comuniquen les seves compres d’or a l’FMI cada trimestre, els bancs centrals de la Xina, Rússia i altres països, compren i emmagatzemen or sense declarar-ho com a reserves. Això explicaria per què la Xina posseeix, almenys segons les dades del World Gold Council (WGC), escasses reserves d’or en relació amb el total de reserves divises.

Per exemple, les reserves de divises de la Xina ascendeixen a 3,20 bilions de dòlars, la xifra més alta de tots els països, i el WGC estima que té 2.113,46 tones d’or en reserves, un 3% del total de les seves reserves. Si ho comparem amb els Estats Units, que acumula un 60% de les seves reserves en or -més de 8.000 tones- o amb la mitjana d’altres països que equival a un 40% i un 50% de les seves reserves, veiem que l’estimació de l’or acumulat per part de la Xina està molt per sota de la quantitat que seria lògic esperar.

La distinció entre or monetari i or no monetari

La mateixa Xina ha admès més d’una vegada que les xifres reals de les seves reserves d’or estan molt per sobre de les dades publicades per WGC, tanmateix, s’ha mantingut en silenci des del 2019. Alguns analistes creuen que el gegant asiàtic podria tenir més de dues vegades les reserves d’or dels Estats Units, mentre que la majoria donen per segur que posseeix almenys el doble de la quantitat d’or declarada oficialment.

Però per poder fer una estimació del volum total real de les reserves d’or de la Xina, primer hem de distingir clarament entre l’or monetari (propietat d’un banc central) i l’or no monetari (propietat del sector privat). Això és important saber-ho perquè la Xina només fa públiques les importacions d’or no monetari.

Sigui importat, extret o reciclat, es calcula que el sector privat Xinès ha acumulat fins a 23.000 tones d’or, que sumat a l’or de l’Estat, podria elevar la quantitat total d’or a la Xina fins a més de 30.000 tones. Una quantitat que sembla fàcilment factible tenint en compte que la Xina és un importador net d’or des dels anys ‘90, tot i que produeix un 15% de l’or mundial que, per tant, es queda en el mercat domèstic.

La militarització del dòlar i del sistema financer global

El control que els Estats Units exerceixen sobre el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM), així com el seu poder de decidir quins bancs tenen accés a SWIFT (Society for Worldwide Interbank Financial Telecommunication), sumat a l’hegemonia del dòlar com a moneda de reserva mundial, els hi confereixen un poder de negociació, intimidació i càstig que és sovint utilitzat per interessos econòmics propis i a costa dels interessos d’altres països.

Aquest és un fet que s’ha evidenciat encara més amb les sancions econòmiques contra Rússia arran de la guerra a Ucraïna i la subseqüent apropiació indeguda de la meitat de les seves reserves de divises i d’or a l’estranger, per intentar soscavar l’estabilitat financera del país. Això, però, no és novetat per una Xina que ha estat objecte de les sancions occidentals durant dècades i que, a més, ha de fer front a una creixent guerra comercial instigada pels EUA, que és emmirallada pels seus estats clientelars a Europa i Oceania.

En aquest context, Pequín veu com Washington continua treballant per agreujar les tensions geopolítiques entre la Xina i Taiwan, cosa que augmenta la possibilitat d’un conflicte bèl·lic indirecte amb els EUA, similar al que està fent front Rússia al continent europeu. En tot cas, és un escenari que reafirma la posició tant de Rússia com de la Xina en el seu intent de desdolarització, fomentant l’ús de les seves divises en el comerç bilateral i incrementant de manera continuada les seves tinences d’or.

Davant d’aquests esdeveniments, no és d’estranyar que la Xina, com fan altres països, es decanti per la discreció a l’hora de donar a conèixer la xifra real de les seves reserves. De la mateixa manera, no es pot descartar que aquesta acumulació “furtiva” d’or estigui relacionada amb el llançament d’una moneda digital recolzada pel metall daurat. Una maniobra estratègica que desestabilitzaria el dòlar i posaria en perill la seva hegemonia, al mateix temps que fomentaria la confiança cap a l’associació política i econòmica dels BRICS.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Con el cambio climático, los desastres naturales son cada vez más frecuentes. Y no siempre es tu compañía la responsable de indemnizarte cuando alguno de tus bienes asegurados sufre daños.

El cambio climático está provocando fenómenos meteorológicos cada vez más extremos. Los largos periodos de sequía y temperaturas en máximos históricos dan paso en ocasiones a fuertes tormentas de agua o hielo. Un ejemplo es el pedrisco que castigó comarcas como el Baix Empordà, el Gironès y el Pla de l’Estany a finales de agosto. Los bloques de hielo que cayeron, algunos de más de diez centímetros de diámetro, provocaron incluso la muerte de una niña de 20 meses.

Más allá de la imposibilidad de compensar desgracias personales como esa, las pólizas de seguro pueden cubrir algunos daños materiales vinculados a los desastres naturales, pero no tienen por qué cubrirlos todos. Además, las características del incidente determinarán si nos tiene que indemnizar directamente nuestra compañía o el Consorcio de Compensación de Seguros, una entidad que cubre riesgos extraordinarios en caso de ciertas catástrofes naturales. Eso sí, única y exclusivamente en caso de que el bien afectado esté asegurado.

Los daños en vehículos y hogares provocados por el impacto de granizo o pedrisco, muy típicos de finales de verano, quedan fuera de esa cobertura de “riesgos extraordinarios”. Por ello, es nuestra propia compañía la que debería indemnizarnos según la cobertura contratada. Si nuestro seguro de coche incluye cristales, podremos reclamar las lunas dañadas por el granizo. Pero las abolladuras en la chapa solo nos las compensarán si tenemos el seguro a todo riesgo.

En cuanto a los daños en los campos de cultivo y las explotaciones ganaderas o agropecuarias, tampoco quedan cubiertos por el Consorcio. Existe un sistema estatal para darles cobertura, el Agroseguro, que da derecho a compensaciones económicas si tenemos asegurado alguno de estos espacios frente a un fenómeno meteorológico concreto y resulta dañado por este.

¿Qué cubre el Consorcio de Compensación de Seguros?

Esta entidad se hace cargo, entre otros, de los daños en nuestros bienes asegurados provocados por inundaciones extraordinarias, terremotos, maremotos, erupciones volcánicas, tempestades ciclónicas atípicas y la caída de cuerpos siderales o aerolitos.

De las anteriores catástrofes naturales, las inundaciones son las que más daños producen en Cataluña. Y, a efectos de cobertura, se consideran como tales “el anegamiento del terreno producido por lluvias o deshielo; por aguas procedentes de lagos con salida natural, de rías o ríos, o de cursos naturales de agua en superficie cuando se desborden de sus cauces normales”, según el propio Consorcio. Asimismo, se incluye el embate de mar en la costa, aunque no haya anegamiento.

Hay que tener en cuenta que no quedan comprendidos bajo este concepto de inundación la lluvia caída directamente sobre el riesgo asegurado, o la recogida por su cubierta o azotea, su red de desagüe o sus patios, como tampoco la inundación ocasionada por rotura de presas, canales, alcantarillas, colectores y otros cauces subterráneos artificiales, salvo que la rotura se haya producido como consecuencia directa del evento extraordinario cubierto por el Consorcio.

En el caso de una tempestad ciclónica atípica quedan incluidos, entre otros, los tornados y los vientos extraordinarios, caracterizados por la existencia de rachas superiores a los 120 km/h.

El asegurado tiene pleno derecho a la indemnización, aunque por parte de los poderes públicos no se emita una declaración oficial de «catástrofe» o de «zona catastrófica». Pero para que este organismo cubra los daños causados por terremotos, maremotos, erupciones volcánicas y caída de cuerpos siderales o aerolitos, deben certificarlos el Instituto Geográfico Nacional o el organismo público competente en la materia. 

¿Cuándo no cubre los daños el Consorcio?

Según el Reglamento del Seguro de Riesgos Extraordinarios, en algunas circunstancias no tendremos derecho a indemnización por parte del Consorcio de Compensación de Seguros a pesar de haber asegurado el bien dañado.

Uno de los casos es cuando el seguro contratado es de transporte de mercancías, de construcción y montaje, de responsabilidad civil, de enfermedad, de defensa jurídica o de asistencia en viaje. La misma exclusión se aplica a las pólizas que cubren producciones agropecuarias susceptibles de asegurarse a través del sistema de Seguros Agrarios Combinados.

En cuanto al tipo de daños, por ejemplo, no están cubiertos los producidos por alteraciones en el suministro de cualquier tipo de energía. Tampoco está cubierta la pérdida de beneficios a consecuencia de daños sufridos por otros bienes o por otras personas físicas o jurídicas distintas del asegurado.

Cómo se financia el Consorcio

El Consorcio de Compensación de Seguros, que depende del Ministerio de Asuntos Económicos y Transformación Digital, se financia con un porcentaje de cada póliza de vehículo y de hogar que se contrata.

Es importante tener en cuenta que este tipo de indemnizaciones no tiene nada que ver con las ayudas que puedan ofrecer las Administraciones públicas en caso de declarar como “zona catastrófica” una área concreta del territorio por algún efecto meteorológico extremo.

Si quieres conocer un seguro justo para tu hogar y para la sociedad, descubre 11Onze Segurs.

Tots estem familiaritzats amb els conceptes bàsics de les assegurances. Però, saps com funciona aquest sector, quina és la seva regulació i d’on provenen els seus beneficis?

Les assegurances no són més que eines financeres que permeten cobrir determinats riscos. Ho fan des de fa milers d’anys. El Codi de Hammurabi, un compendi de lleis de l’antiga Babilònia, ja regulava els préstecs a risc de mar, que feien possible a prestadors i naviliers compartir els riscos i els beneficis del comerç marítim.

A tots ens sonen més o menys els conceptes bàsics de les assegurances. Una pòlissa no és més que un contracte entre l’assegurat i la companyia d’assegurances mitjançant la qual, a canvi d’una prima (preu de l’assegurança), l’entitat asseguradora es compromet a indemnitzar per un mal produït o a satisfer un capital, renda o una altra prestació en cas de produir-se un sinistre contemplat en les cobertures d’aquest contracte.

Tots els detalls de la cobertura de l’assegurança i altres condicions estan recollits en la pòlissa, que estableix els drets i obligacions de totes dues parts. El prenedor, que és la persona o empresa que contracta el segur i paga la prima; l’assegurat, que és qui està exposat al risc cobert per l’assegurança, i el beneficiari, que és qui té dret a rebre la contraprestació convinguda en la pòlissa, poden coincidir o ser diferents persones o entitats.

És probable que aquests conceptes ens resultin familiars. Però, sabem com funciona el sector assegurador? Repassem com es regula i d’on provenen els seus beneficis.

El marc regulador

Existeixen diferents tipus d’entitats asseguradores en funció de la seva constitució jurídica: societats anònimes, mútues, cooperatives i mutualitats de previsió social. A més, cadascuna d’elles pot operar en un o en múltiples àmbits (automòbil, llar, responsabilitat civil…), però sempre requereixen l’autorització de l’organisme regulador.

Per garantir el correcte funcionament del sector, estan regulats tant les característiques com el funcionament d’aquestes entitats, establint límits a la seva activitat i imposant uns mínims de solvència o una certa formació per als seus empleats.

L’1 de gener de 2016 va entrar en vigor Solvència II, la directiva europea per la qual totes les asseguradores europees estimen la seva solidesa financera de la mateixa manera. Aquesta directiva obliga a calcular la quantitat de recursos que ha de tenir un assegurador per afrontar possibles escenaris negatius relacionats amb el negoci (que hi hagi més contratemps de l’esperat o que les indemnitzacions siguin de major import), amb les inversions (una caiguda de la Borsa, per exemple) o d’altres tipus. L’assegurador ha de tenir fons propis suficients com per a cobrir aquest eventual forat.

Solvència II se sustenta en tres pilars. El primer determina els recursos propis mínims requerits a cada asseguradora en funció dels riscos assumits. El segon planteja la valoració qualitativa dels riscos, que són identificats, mesurats, monitorats i administrats segons l’exposició al risc de cada companyia, i estableix un control intern d’aquests riscos a través del govern corporatiu per millorar l’eficiència i la rendibilitat de les entitats. El tercer pilar busca una major transparència de les empreses asseguradores gràcies als informes periòdics que han de presentar.

Aquesta directiva europea es complementa amb la Llei d’ordenació, supervisió i solvència de les entitats asseguradores i reasseguradores, que regula el sector en l’Estat espanyol.

Una primera font d’ingressos

Segons dades del Fons Monetari Internacional, el volum de primes emeses en el món arribava l’any 2016 als 24 bilions d’euros, dels quals el 85% pertanyien a assegurances de vida.

En el cas de les assegurances de vida, el principal canal de comercialització és el bancari, amb una quota de mercat una mica superior al 70%, mentre que els agents i corredors d’assegurances presenten una quota de mercat lleugerament per sobre del 20%.

En canvi, la resta d’assegurances es comercialitzen principalment a través d’agents i corredors d’assegurances, els qui aconsegueixen una quota de mercat del 60% aproximadament, seguits per la venda directa (19%) i el canal bancari (13%).

Una primera via per la qual les companyies d’assegurances guanyen diners és avaluant acuradament el risc de cadascuna d’aquestes pòlisses perquè els ingressos per primes superin a les reclamacions que hagin d’abonar.

La veritable naturalesa del negoci

No obstant això, les asseguradores són sobretot gestores dels recursos que els seus clients els confien a través de les primes, ja que utilitzen part d’aquests ingressos per invertir. De fet, es calcula que el 12% dels actius mundials estan en mans de companyies d’assegurances.

Això sí, a partir de la gran crisi financera, la legislació estableix uns límits prudencials estrictes a l’hora d’invertir. Fins l’any 2007, el sector assegurador va viure un idíl·lic període de tranquil·litat. Però la gran crisi financera, que es va emportar per davant al gegant de les assegurances nord-americà AIG, va aflorar l’estreta relació de les asseguradores amb les entitats bancàries, tant per la participació en el seu capital social com en les seves emissions de renda fixa i variable.

Segons Unespa, que aglutina a prop de 200 asseguradores de l’Estat espanyol, aquestes inverteixen principalment en deute públic i, en menor mesura, en fons i accions privades: per cada euro invertit en aquests últims, es dediquen sis al deute públic. A més, aquesta associació aclareix que, en èpoques de bonança econòmica “les asseguradores han arribat a tenir una capacitat d’inversió equivalent al 2 % del PIB”.

Les reassegurances, un negoci en auge

Una tercera via d’ingressos són les reassegurances. Es tracta d’acords mitjançant els quals un assegurador, denominat cedent, transfereix a un altre assegurador, denominat reassegurador, la totalitat o una part dels seus riscos a canvi d’una part de la prima. Això permet al cedent protegir-se de grans pèrdues potencials en situacions d’excessiva exposició.

El canvi climàtic i la pandèmia de COVID-19 estan impulsant aquesta àrea de negoci, el volum del qual s’espera que superi els 500.000 milions d’euros l’any 2025.

Grans canvis en l’horitzó

Molts senyals indiquen que el sector assegurador es prepara per a una època de canvis transcendentals. En aquest sentit, s’espera que es formin ecosistemes en els quals proveïdors de diferents indústries interactuaran per crear valor a partir de dades compartides. Per tant, no es vendran tant productes i serveis aïllats com experiències creades gràcies a una multitud d’actors.

El 67% dels líders del sector assegurador consideren que els models de negoci actuals seran irrecognoscibles en els pròxims cinc anys i que aquests ecosistemes seran el principal agent de canvi, segons dades d’Accenture Research. A més, el 58% de les companyies asseguradores asseguren buscar ja de manera activa ecosistemes en els quals integrar-se i tres de cada quatre preveuen que almenys la meitat dels seus beneficis procediran d’aquests ecosistemes en els pròxims cinc anys.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.