El negoci de la ‘lletra petita’

La ‘lletra petita’ de qualsevol relació contractual sovint passa desapercebuda per al consumidor a l’hora de contractar un servei o adquirir un producte. Un fet que algunes empreses aprofiten per introduir clàusules amb pactes abusius. La llei diu que els contractes han d’estar escrits de manera clara i comprensible, però, així i tot, les trampes de la ‘lletra petita’ es repeteixen. Per què? Jordi Coll, agent d’11Onze, ens en fa cinc cèntims.

Si parlem de mides, la ‘lletra petita’ ja no existeix, almenys en referència a la contractació de serveis. Des de l’1 juny d’aquest any la llei obliga a bancs, asseguradores i a qualsevol altra empresa de serveis, a redactar els contractes que ofereixen als consumidors amb caràcters d’una mida mínima de 2,5 mil·límetres.

La nova normativa pretén evitar els perjudicis causats a clients a conseqüència de la il·legibilitat dels contractes, impossibles o més difícils de llegir a causa de la lletra petita. L’escàndol de les participacions preferents i les obligacions subordinades que van afectar especialment a part de la població més vulnerable, com la gent gran, va posar de manifest la urgent necessitat de reformar la normativa.

Com explica Coll, “sovint les empreses utilitzen la lletra petita amb contractes que no són negociables, i amb la finalitat que arribin a passar desapercebuts pels consumidors”, i continua, “fins i tot es far servir per introduir clàusules amb pactes abusius”.

La mida no ho és tot

Canviarà alguna cosa aquesta nova normativa? L’anterior llei ja marcava una mida mínima de la lletra petita, així com demanava claredat i transparència en els contractes. Però tot i les sentències judicials favorables als clients, condemnant a les empreses implicades, els abusos es repetien. Per què? Perquè és un bon negoci. El percentatge de clients afectats que es queixen és ínfim, per tant, atès que els beneficis són considerables, surt a compte pagar les multes, sancions i judicis sense canviar res.

Tot i que; com apunta Coll, “la normativa vigent permet que el consumidor soliciti la no aplicació d’aquestes clàusules quan no s’hagin redactat amb l’adequada claredat i transparència, o bé es declari la seva nul·litat quan són abusives”, les males pràctiques no s’han eliminat. 

L’excusa de les entitats bancàries, per justificar-se, quan se’ls demanen explicacions pels contractes abusius de targetes de crèdit o productes bancaris com les preferents, és passar la pilota al client, dient que havia d’haver llegit el contracte. Realment, la grandària de la lletra marcarà la diferència? O és la redacció de les clàusules i la integritat ètica de les entitats el que també s’hauria d’adreçar?

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Des de fora, el directiu d’una l’empresa pot semblar una figura omnipotent. Aquell que té més experiència i que sap coordinar i gestionar diferents situacions problemàtiques per la mateixa empresa, però no sempre pot prendre unes decisions segures i correctes. Pot fallar o bé estar confós i no saber ben bé què fer. Una d’aquestes opcions, però, ha estat més castigada que l’altre

En el món empresarial, sovint es comenta que és millor estar en l’error que patir confusió. Dit així, tots hi podríem estar d’acord, però el problema d’aquest tipus d’arguments, és que moltes vegades els esgrimeixen directius que prefereixen defensar els seus errors amb obstinació dient que és millor al llarg del temps descobrir que la raó no es trobava de la seva banda, però emfatitzant que trobar-se confús és molt pitjor que estar equivocat. Però en les empreses, molt pitjor que la confusió (que a més en molts casos i de manera temporal pot arribar a ser necessària i inevitable), és l’obstinació en quedar-se en l’error una estona massa llarga i no voler entrar en raons per sortir-ne. Justificar l’error és molt pitjor que la confusió, i a més no ens fa evolucionar en la racionalitat que tant necessitem. I pot passar que tinguem empleats cansats de repetir arguments que clamen al cel i que ens permetrien sortir del caos (confusió), i de l’error, al mateix temps.

Passar de l’error a l’evolució personal

Defensar que tinc tot el dret a estar equivocat i que no passa res si ho estic és una obvietat. I a més defensar-ho de manera obstinada entra en el terreny de la irracionalitat més absurda. A curt termini es pot defensar que prefereixo creure en alguna cosa, i arribar a la conclusió que no té sentit, que no pas viure enmig de la confusió sense tenir cap opinió formada donat que em manca informació. Però viure en l’error, hauria de ser una qüestió accidental un estat transitori mentre capto més informació per tal de veure si cal continuar en el mateix error, o puc canviar d’estat i evolucionar cap a una altra veritat millor. El problema és que molts directius, sobretot aquells que han tingut èxit i creuen que l’èxit ha estat exclusivament cosa seva, prefereixen estar confortablement equivocats, que no pas passar un cert període de confusió interna, compartit amb els altres i acceptar coses noves.

Com a persones, i més si incidim sobre els altres, hauríem de voler perseguir opcions que ens apropin tant com sigui possible a la veritat. Acceptant que mai s’hi arriba, però intentant-ho. Cal tenir present, que és molt probable que a curt termini ens trobem en una situació errònia, però si realment tenim interès a comprendre el què ens rodeja, no hauríem de voler establir-hi la nostra residència gaire temps. L’error hauria de convertir-se en una experimentació. Provem opcions que ens semblen raonables i mirem en equip si ens valen. Si no és el cas, no passa res, continuem amb altres opcions. Error i confusió han de ser transitoris.

En millorar la racionalitat tant l’error com la confusió tenen la seva missió. Però no cal preferir l’error a la confusió. Caminar cap a l’autenticitat i la maduresa directiva no es fa prioritzant l’error a la confusió sinó veient en cada cas si un està confós o equivocat. I confiar en els altres, perquè en equip és més fàcil superar estats de confusió i errors innecessaris.

Equivocar-se també és un factor necessari

Cal tenir en compte també que la presa de decisions a les empreses es basa moltes vegades a trobar opcions i donar arguments a favor i en contra de les mateixes. El més habitual és que qui decideix tingui les seves pròpies preferències, basades en el seu bagatge professional, experiència vital i també en qüestions subjectives que poden tenir més o menys un suport racional. Cal que un mateix es conegui i sàpiga quines preferències té i en què es basen, veient els avantatges i inconvenients de seguir-les. Això implica cert procés de maduració professional que es basa a portar a terme, fallar i tornar a començar. Saber els avantatges i inconvenients portarà de vegades a fer-nos canviar d’opinió, però en d’altres només ens farà ser conscients que la nostra opció preferent s’ha d’afrontar de manera realista. Aquest procés de decisió, amb opcions i coneixent les nostres preferències, en què es basen, examinant els punts forts i dèbils que tenen, és el més complet a l’hora de decidir.

Hem d’esforçar-nos per resoldre confusions, però sobretot sense quedar-nos encallats en el nostre dret a equivocar-nos: s’ha demostrat que als directius difícilment se’ls nega aquest dret. Mentre que de vegades aquests mateixos directius neguen qualsevol experimentació als seus empleats. Tant si creen errors com si no. Els directius han de fomentar l’experimentació, donant confiança a la seva gent (i a ells mateixos), per acceptar l’error. Però sense entretenir-s’hi massa. Estar confusos no és el pitjor, estar massa temps equivocats, sabent-ho, sí!

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

Quines són les funcions del Banc Central Europeu? De quines eines disposa l’organisme que dirigeix Christine Lagarde? Com s’organitza? Lara de Castro, HR Business Partner d’11Onze, ofereix totes les claus en un curs sobre una de les institucions més importants de la Unió Europea.

El Banc Central Europeu (BCE), que té la seva seu a la ciutat alemanya de Frankfurt, és responsable de la política monetària dels països que formen l’eurozona i tenen l’euro com a moneda única.

Com explica Lara de Castro, es va constituir uns mesos abans que 11 Estats de la UE adoptessin l’euro com a moneda única l’1 de gener de 1999: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Espanya, Finlàndia, França, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, Països Baixos i Portugal. Fins avui, la llista de països de l’eurozona s’ha ampliat fins a 19, amb Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Grècia, Letònia, Lituània, Malta i Xipre.

El BCE i els bancs centrals nacionals dels estats membres de l’eurozona constitueixen l’Eurosistema. Aquest no s’ha de confondre amb el sistema europeu de bancs centrals, que també integra els bancs centrals nacionals dels països de la UE que no tenen l’euro com a moneda pròpia.

A més, hi ha territoris que fan servir l’euro, però, com puntualitza De Castro, no pertanyen a l’eurozona i, per tant, “no participen de cap manera de la política monetària del BCE”. És el cas de San Marino, Ciutat del Vaticà, Mònaco, Kosovo, Montenegro i Andorra, l’únic que “té euros amb el text en català”.   

Com explica De Castro, la posada en marxa del BCE “es va semblar a la d’una societat anònima” en el sentit que té accions i capital social. De fet, el seu capital social actual és de més de 10.800 milions d’euros, que “estan en mans dels bancs centrals dels estats membres, que actuen com a accionistes”. L’assignació de capital inicial es va basar en la població i el PIB dels estats fundadors, i ha estat modificada en sis ocasions.

El pilar de la unió monetària

“L’objectiu primordial del BCE és el manteniment del valor de l’euro”, com indica Lara de Castro. I amb aquest objectiu intenta mantenir estables els preus i que la inflació en el conjunt de la zona euro no superi el 2 % anual. En aquest sentit, és el responsable de fixar les grans línies de la política monetària i executar-la. 

A més, “és el banc superior a tots els bancs centrals i privats que operen a la zona euro” i, per garantir que tot el sistema funcioni, té el dret exclusiu sobre l’emissió de moneda i supervisa les reserves dels estats membres i el seu estat financer, explica la HP Business Partner d’11Onze. També pot adquirir deute dels estats membres de la UE amb la finalitat d’impulsar-ne l’economia, com ha fet de forma massiva durant els últims anys.

Quines són les eines de política monetària que té a l’abast el Banc Central Europeu? Per començar, hi ha les operacions de mercat obert, que són de quatre tipus i serveixen per controlar el tipus d’interès i gestionar la liquiditat del mercat. A més, hi ha les “facilitats permanents”, que estan disponibles per als bancs de l’Eurosistema tant per a crèdits com per a dipòsits. I també cal mencionar el que es coneix com a “manteniment d’unes reserves mínimes”, que obliga als bancs privats de la zona euro a dipositar una part dels dipòsits en el banc central d’aquell país.

Tres grans òrgans de direcció

L’estructura administrativa del BCE gira entorn tres grans òrgans: el Consell de Govern, el Comitè Executiu i el Consell General.

El poder de decisió en matèria de política monetària per a l’eurozona recau en el Consell de Govern, integrat per sis membres del comitè executiu i els governadors dels bancs centrals dels Estats de l’eurozona. La seva funció és definir la política monetària, “mitjançant la fixació dels tipus d’interès al qual els bancs comercials poden obtenir diners del banc central”, com indica Lara de Castro.

El Comitè Executiu està format pel president i el vicepresident del BCE i altres quatre membres nomenats pel Consell Europeu. La seva funció és posar en pràctica la política monetària definida pel Consell de Govern i donar les instruccions necessàries als bancs centrals nacionals.

Pel que fa al Consell General, inclou el president i el vicepresident del BCE, juntament amb els governadors dels bancs nacionals dels estats membres de la Unió Europea. Com especifica De Castro, s’encarrega de donar suport al BCE en tasques de consulta i coordinació, i ajuda en la preparació de l’ampliació de l’eurozona”.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Tothom es trobarà o s’ha trobat en algun moment de la seva vida amb la necessitat d’adquirir un immoble, però què ens convé més, comprar o llogar? Quina opció ens beneficia més? 

Comprar o llogar és l’etern dilema del sector immobiliari. Hi ha els perpetus defensors, tant d’una opció com de l’altra, amb interminables discussions sobre quina ens resulta més avantatjosa. Al final, però, la resposta és ben simple: depèn. Depèn de la nostra situació i de les nostres necessitats. El que sembla ideal per algú de quaranta anys, amb un treball estable, pot acabar sent absolutament el contrari per a un jove de vint i escaig amb ganes de veure món. Una decisió personal, però que requereix una planificació important. Analitzem la situació actual i les tendències predominants.

Ser propietari, una qüestió cultural?

Aquesta disjuntiva es pot considerar també un tema cultural: el 74% dels catalans viuen en habitatges de la seva propietat, i la resta en habitatges de lloguer. Passa el mateix en molts països del sud, mentre que al nord d’Europa aquests números canvien radicalment: països com Alemanya o Suïssa amb prou feines superen el 40% de propietaris. La tendència d’adquirir una propietat segueix a la baixa, especialment entre el públic jove, que viuen unes perspectives econòmiques que dificulten aquesta decisió.

La compra: inversió a futur

En comprar un pis, sigui en un sol pagament o a través d’una hipoteca, estem invertint en el nostre futur, destinant-hi una part important dels nostres estalvis. Tenir un habitatge de propietat és una inversió a futur, que et permet vendre i recuperar part dels diners en qualsevol moment. De fet, la situació econòmica actual anima a considerar l’opció d’hipotecar-se, ja que el baix nivell en què es troba l’euríbor pot reduir significativament els interessos que pagaríem en cas de contractar una hipoteca. A més, els preus dels pisos, tot i no ser baixos, es pot considerar que han moderat relativament el seu preu després de l’any de pandèmia. 

Adquirir un habitatge equival a ser propietari d’una cosa fixa, material i que sempre estarà allà, i que per tant ens resultarà beneficiós si el nostre pla de futur implica tenir estabilitat: mantenir-nos al mateix lloc durant anys, tenir una feina estable que no ens exigeixi canviar de localitat o que l’espai sigui l’adequat pels plans familiar que tinguem.

El lloguer: llibertat… a quin preu?

El lloguer és l’opció oposada a la compra, i el podem resumir amb les paraules llibertat i flexibilitat: ens permet no estar lligats a cap dels habitatges que escollim, i si en un any volem marxar perquè anem a treballar a l’estranger, venen uns veïns que no ens agraden, o simplement per canviar d’aires, no hi ha cap problema, tret de les condicions particulars que hàgim signat al contracte. Una gestió que també esdevé significativament més econòmica que en el cas de la hipoteca, ja que no necessitarem notari ni gestions legals rellevants. Aquest és un punt clau per als joves o les famílies amb menys recursos que no disposen d’estalvis suficients per realitzar els tràmits d’una hipoteca.

Aquesta flexibilitat amaga, però, un hàndicap important: la duració limitada dels contractes. El lloguer que hem agafat durarà una quantitat determinada d’anys. A partir d’aleshores, és possible que el preu canviï i augmenti. Independentment del barri o població en què vivim, podem trobar-nos en la situació de no poder pagar el nou lloguer, tot i haver estat molts anys pagant regularment uns diners que al final “hem perdut”: no s’han traduït en fer-nos propietaris.

També cal recordar que la llibertat que pot proporcionar un lloguer pot ser un concepte relatiu, ja que hi ha coses sobre les quals no podem escollir, per exemple les modificacions del pis que vulguem fer, per les quals necessitarem el permís del propietari. 

La nostra situació i el nostre perfil són únics

Comprar o llogar poden semblar, i certament són, dos conceptes oposats, però al cap i a la fi, no deixen de ser dues cares de la mateixa moneda: la necessitat de tenir un lloc on viure.

Al final, cada persona és un món, i el que uns poden considerar bàsic, per altres no és més que un luxe innecessari, o fins i tot, un desavantatge. Hem de fer-nos una idea de quins són els nostres plans de futur i, d’acord amb la nostra situació personal i les nostres finances, escollir una opció o altra.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

Els usuaris d’11Onze han rebut una comunicació per part de Weavr-Paynetics, proveïdors dels comptes d’El Canut, anunciant la decisió unilateral de finalitzar el servei a mitjan juny. Per què passa això, ara?

És ben senzill: Weavr-Paynetics ha estat fallant en el seu servei, arribant a bloquejar els diners de diversos usuaris d’11Onze sense cap justificació. Des d’aleshores 11Onze defensa els seus clients, ha aturat els pagaments a Weavr fins que es resolguin els casos pendents i ha elevat una queixa al Banc Central de Bulgària i a la Financial Conduct Authority del Regne Unit. 11Onze no permetrà que cap usuari vegi vulnerats els seus drets sense conseqüències.

“No cobraran si no tornen els diners dels nostres usuaris. No negociarem res que no sigui això. Precisament la comunitat ha de servir per defensar els drets de cadascun dels seus membres amb la força del grup”, així s’adreçava James Sène president d’11Onze als seus treballadors després que Weavr-Paynetics enviés una notificació de finalització del servei a tots els usuaris d’El Canut. Una maniobra, la d’adreçar-se directament als usuaris d’11Onze, que busca provocar un dany reputacional a l’entitat catalana per doblegar-la en aquest cas. La resposta d’11Onze, però, ha estat contundent: dona 7 dies a Weavr per retractar-se de la finalització del servei i per desbloquejar els fons dels usuaris d’El Canut.

Qui és qui

En primer lloc cal tenir clar qui és qui en aquest afer. Paynetics és l’entitat financera que ofereix l’IBAN búlgar i que és dipositària dels comptes, mentre que Weavr és l’agent britànic que proveeix el servei perquè 11Onze el pugui oferir a la seva comunitat. És a dir, quan hi ha una alta, 11Onze compila la documentació de l’usuari, Weavr la verifica i autoritza la creació d’un compte a Paynetics. Això vol dir que, cada vegada que hi ha una incidència, l’equip de Back-Office d’11Onze la gestiona amb Weavr. 

Cronologia dels fets

La Llei Antiblanqueig de la Unió Europea obliga les entitats financeres a acreditar l’origen lícit dels fons que els seus clients ingressen. És un procediment estandarditzat al qual se sotmeten totes les entitats. 11Onze i els seus usuaris sempre han complert entregant la documentació requerida, però, tot i això, Weavr ha bloquejat injustificadament els diners d’alguns usuaris d’11Onze. Tal com explica el director financer d’11Onze, Oriol Tafanell: “davant de la intolerable lentitud per a desbloquejar aquests dipòsits (parlem de mesos i anys en alguns casos), vam decidir deixar de pagar per uns serveis que no s’estaven prestant degudament al mes de juliol de 2024”. És a dir, la resposta d’11Onze va ser diàfana: compliu amb les vostres obligacions degudament, aleshores tornarem a pagar pels vostres serveis, com havíem fet fins ara.

Segons Tafanell, “d’ençà d’aleshores, es van anar desbloquejant alguns dipòsits, però ara per ara, encara n’hi ha que no han tingut aquesta sort, tot i haver complert, per part nostra i dels nostres clients, amb tots i cadascun dels requeriments, alguns surrealistes, que se’ns han demanat per al seu desbloqueig. Aquesta situació enrocada, la nostra negativa a pagar si no es desbloquegen tots els dipòsits, ens va portar a escriure al Banc Nacional de Bulgària (supervisor de Paynetics AD) i a la Financial Conduct Authority del Regne Unit (supervisora de les pràctiques bancàries)”.

Mea culpa de Weavr

I què en deia de tot plegat Weavr quan reclamava que 11Onze tornés a pagar regularment? Que era cert, que havien fallat en els seus serveis. En un correu del 25 de febrer de 2025 adreçat a 11Onze, el director executiu adjunt de Weavr, Jon Burrell, afirmava que: “soc conscient que hi ha hagut una sèrie de problemes operatius històrics, incloent-hi un cas pendent de llarga duració. Tingui la seguretat que ara estic supervisant personalment el nivell del servei que se’ls presta, incloent-hi l’escalament del mencionat problema de llarga duració per garantir la resolució més ràpida possible”. Dos mesos després encara no han desbloquejat els diners d’aquest usuari d’11Onze. Ara és només un cas. Un usuari d’11Onze que fa massa temps que té els seus diners bloquejats injustificadament. I la resposta d’11Onze és la mateixa que donaríem per qualsevol dels usuaris individuals de l’entitat: defensar els membres de la comunitat davant de qualsevol abús bancari. Des d’11Onze, lamentem profundament que aquest abús vingui d’un dels nostres proveïdors i anunciem requeriments a les autoritats pertinents (European Bank Authority, Financial Conduct Authority UK, Banc Central de Bulgària) perquè facin la intermediació necessària o sancionin Weavr.

La proposta inacceptable

Actualment, els diners impagats per 11Onze a Weavr són el doble de l’import retingut per Weavr als seus clients. S’ha arribat a aquest punt perquè 11Onze va retenir pagaments pel valor dels dipòsits bloquejats. Des d’aleshores han passat molts mesos i Weavr no ha desbloquejat tots els fons. Finalment, l’entitat va fer una proposta inacceptable per 11Onze: que l’entitat abonés el 50% de la facturació acumulada i que ens oblidessim dels dipòsits retinguts. La resposta de James Sène, president d’11Onze, és contundent: “El que no entén Weavr, és que no volem intercanviar euros retinguts indegudament dels nostres clients per euros de facturació seva cap a 11Onze. No entrarem en això perquè posa en risc a qualsevol membre d’11Onze, no acceptarem comerciar amb els seus drets de la nostra gent. No ho farem MAI, passi el que passi, no hem fet tot aquest camí per renunciar als nostres drets. El que ens va fer aixecar-nos del sofà per crear 11Onze va ser la idea de garantir la llibertat de les persones a disposar, únicament ells, de l’ús dels seus diners. A mi no m’importa que siguin 10 euros amb 35 cèntims o 30.000 euros. Són del client i punt”.

A continuació i, per tal de ser transparents amb els usuaris d’11Onze, compartim els missatges clau en aquest conflicte entre Weavr-Paynetics i 11Onze. A través d’11Onze Magazine i de la nostra newsletter continuarem informant puntualment d’aquest cas i continuarem donant a conèixer documentació rellevant per a la comunitat.

Quan som petits, reforçar allò que fem bé, es considera bàsic, i tots els pares i mares ho intentem fer amb els nostres fills. Però ens anem fent grans, i anem entrant en una societat i unes empreses on elogiar, de vegades, s’observa amb certa distància i suspicàcia. Per què hem creat aquest vincle malaltís entre l’elogi i la manca de sinceritat?

“– Què vol de mi, que m’afalaga tant? Segur que em vol demanar alguna cosa”. Sembla que hem creat un divorci entre dues paraules: elogi i sinceritat. Si et dic “cul d’olla” soc sincer, però si et comento que ho has fet molt bé, em mires amb cara de sospita. Mirat així, com podem girar la truita? Una veritat universal (o quasi universal, sempre hi ha gustos per tot), és que ens agrada que ens elogiïn. Una altra veritat universal és que ens agrada més la sinceritat que la hipocresia. Una altra constatació empírica és que l’elogi crea en la persona que el rep la sensació que tot pot anar millor. El fa creure en ell, el fa sentir optimista.  Però, i pel que fa a les empreses? Es pot utilitzar de la mateixa manera?

L’elogi com a feina que fomenta la productivitat

M’agradaria centrar-me en certs estudis que han mostrat resultats contundents, trobant que l’elogi fa que el treballador estigui més content i sigui més productiu. Quina novetat! Això ja ho sabíem. El problema és veure perquè el vinculem amb la hipocresia. A conseqüència d’aquesta troballa organitzativa, algunes empreses aconsellen als directius dir als treballadors que són bons. Imaginem un cas en què després d’elogiar a tort i a dret a tothom, enviem a un cert grup de treballadors un fred e-mail, comunicant que els acomiadem. Com lliga això amb l’elogi anterior? És aquesta la manera d’acomiadar a qui valorem? Encara que reduir la plantilla es trobés justificat, algú valorat de debò, segurament mereix un altre tracte. Aquest treballador i els que es quedin, després d’aquesta experiència, es prendran els elogis de manera diferent. De fet, promoure receptes empresarials a curt termini, com ho és voler aconseguir que els treballadors estiguin contents i produeixin més, dient-los elogis, perquè sí, i no perquè se’ls mereixen, porta lligada la hipocresia. I reforça la idea que quan se’m diuen coses bones és perquè es vol quelcom de mi. 

Més important que discutir les bonances de l’elogi “sí” o l’elogi “no”, seria bo entrar en un debat de productivitat a llarg termini: elogi com i elogi quan.  Que les bones paraules proliferin tant se val si toca o no, agreuja el problema de què en general a qui les diu se’l veu com un hipòcrita. I ens allunya del benestar real que produeix rebre elogis. Només ens dispensa una minsa alegria a curt termini, però si arribat el moment, els fets ens fan notar que tot era fals, ens tornarem sarcàstics i malfiats d’aquelles bones paraules que tant necessitàvem.

Elogiar no és igual a “perdre autoritat”

Quan a algú li donen un càrrec de responsabilitat per primera vegada i en cas que tingui persones a càrrec seu, el dubte que li sorgeix és com pot aconseguir que les persones se’l prenguin seriosament i implicar-los en el projecte. Alguns opten per pensar que són de massa bona fe, i per tant que els caldrà mostrar una cara artificial i dura cap als seus subordinats.  D’altres opten per a ser tot el contrari, deixar fer tot allò que el treballador vulgui i ser un cap “bonàs”. El què amaguen les dues opcions és una manca d’experiència, una manca d’acceptació i maduresa de com som i de com portem el fet de manar i ser manats. Dirigir equips de persones vol disciplina personal i haver aprofundit i voler continuar aprofundint en l’autoconeixement de cadascú i en l’empatia cap als altres. I això implica saber valorar la qualitat del teu equip humà i quan cal reconèixer una bona feina feta.

Per aconseguir un bon clima i treballadors motivats, les empreses necessiten promocionar l’elogi, però per motius no instrumentals. I més ara, que moltes persones que tenen feina, tenen por de perdre-la, i poden perdre-la, tot i no merèixer-ho. Darrere l’elogi, a sobre i a sota, hi hauria d’haver sinceritat i autenticitat. Les persones notaríem que es creu en nosaltres. I això com es fa? Doncs vinculant aquest elogi a coses concretes, que siguin constatables. I no contradir-lo amb fets que maltractin als treballadors. I complementar-lo amb altres fets que el sostinguin. 

 Ser humà vol dir necessitar rebre bones notícies dels que ens envolten, sobre les nostres qualitats i resultats, i notar que aquestes persones creuen de veritat en nosaltres. Que no volen merament instrumentalitzar-nos, per ser una eina més al servei dels seus objectius. Tots hi guanyaríem i aprendríem des d’una actitud més propera a la nostra naturalesa humana, tan necessària de fomentar en temps de xarxes socials.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si descobreixes que la teva entitat financera ha cedit la hipoteca del teu habitatge a un fons voltor, has de conèixer el dret de retracte. En parlem amb el cap legal d’11Onze, Arcadi Sala-Planell, que ens explica per què és tan difícil d’exercir en cas d’impagament de la hipoteca.

“Els fons voltors són fons internacionals molt potents que es dediquen a comprar hipoteques d’entitats financeres”, comença explicant Sala-Planell. Per “sanejar o maquillar” els seus comptes, continua, les entitats financeres “cedeixen” —i remarca bé la paraula, perquè és la clau per justificar la trava legal, com veurem— les hipoteques dels seus clients en paquets de milers al fons voltors, que consten com a titulars. “Estan adquirint aquests habitatges a un preu ridícul, de tan sols 10.000 euros per habitatge en alguns casos”, alerta el cap legal d’11Onze. 

La història es repeteix: aquest procediment s’assembla massa al que les immobiliàries van utilitzar per ‘cedir’ les anomenades hipoteques ‘subprime’ a fons d’inversió, i que el 2008 va desencadenar una crisi mundial sense precedents. Per això, els experts avisen del risc que esclati una nova bombolla hipotecària. “Fa massa anys que passa… I el problema jurídic amb què es troben els consumidors és que tu segueixes pagant la hipoteca a la teva entitat financera, però pertany a un fons voltor i l’entitat no t’ho comunica…”, avisa Sala-Planell, que considera que hauríem de tenir tot el dret a saber-ho.

Què és el dret de retracte?

Sobretot perquè, tal com explica, quan l’usuari signa el contracte d’una hipoteca amb una entitat financera té dret a retracte, és a dir, dret a adquirir l’habitatge al mateix preu pel qual l’ha adquirit el fons voltor. “Si tens un deute hipotecari de 200.000 euros, per exemple, però la cessió de la hipoteca per part de l’entitat financera al fons voltor ha estat només per 10.000 euros, pagant 10.000 euros t’hauries de poder quedar amb l’habitatge i la resta del deute queda cancel·lat”, assevera el cap legal.

Tanmateix, per evitar la morositat hipotecària, no només hi ha molta desinformació, sinó que s’han posat en marxa un seguit d’argúcies legals per tal d’evitar que la gent exerceixi el seu dret de retracte amb llibertat. És aquí on la paraula “cedir” compleix el seu propòsit. “Les entitats financeres i els fons voltors no fan servir la paraula ‘compravenda’ o ‘venda’ en els seus contractes, sinó ‘cessió de crèdit’ i, per això, els jutges estan denegant les denúncies per qüestions tècniques i no estan prosperant els retractes”, denuncia Sala-Planell. 

Un fons voltor facilita o dificulta un desnonament?

Pel mateix motiu, quan es produeix una execució hipotecària, és a dir, quan la persona no pot pagar la hipoteca, tot i que és el fons voltor qui avisa de l’impagament, l’entitat financera és qui s’encarrega d’executar el desnonament en nom del fons voltor. “Si ho fes el fons voltor, estaria demostrant que és propietari d’una compravenda i, per tant, l’usuari podria reclamar el seu dret de retracte”, argumenta Sala-Planell.

Tanmateix, els fons voltors, no només són els que avisen al propietari de l’impagament de la hipoteca, sinó que, a més, quan l’usuari ha de gestionar el deute o negociar una rebaixa de la hipoteca o una dació en pagament, ho ha de fer amb el fons voltor. La gestió, en aquest punt, es complica. 

Com que molts tribunals no estan dictant a favor dels clients, una de les estratègies més intel·ligents és allargar el procediment. D’aquesta manera, guanyes marge per negociar, però també per trobar alguna clàusula abusiva que serveixi per declarar nul el contracte hipotecari i, per tant, també la seva venda a un fons voltor. Perquè a la pràctica, els fons voltors actuen com el que són, titulars del crèdit hipotecari, però, en canvi, els propietaris no poden reclamar el seu dret de retracte. Com podem desllorigar aquest entramat legal?

Si vols conèixer opcions superiors per rendibilitzar els teus diners entra a Fons Garantits. Des d’11Onze Recomana et proposem les millors opcions del mercat.

Segur que has sentit a parlar de l’economia col·laborativa, és a dir, totes aquelles activitats que suposen un intercanvi de béns i serveis entre persones. Però què caracteritza exactament aquest model? Com posar-lo en pràctica en l’era digital?

Abans que l’economia col·laborativa fos tendència, el seu consum es limitava al cercle més pròxim. Tot quedava a casa, tenia una escala gairebé familiar. Tanmateix, gràcies a Internet, és possible connectar amb persones de tot el món amb interessos comuns. La digitalització de la societat i la crisi econòmica han afavorit el desenvolupament de nous models de negoci i noves formes de consum.

L’economia col·laborativa té diversos avantatges. El primer, i més important, és que permet optimitzar els recursos, perquè podem donar més utilitat als nostres productes. A més, també ofereix al consumidor final més varietat. Alhora, és un bon model per estalviar, perquè els clients poden comprar béns i serveis de segona mà a un preu inferior al de mercat. Tot plegat genera un ecosistema basat en el compromís, la solidaritat i la generació d’idees, sovint de la mà d’emprenedors amb nous negocis, que generen ocupació, riquesa i innovació.

D’altra banda, però, també cal tenir present que l’economia col·laborativa, en tractar-se d’un model entre particulars, no té un mercat regulat legalment i la competència és força deslleial. Per això, és un sector que dona lloc a queixes i protestes dels sectors afectats, fet que pot desprotegir al consumidor. 

Economia compartida, un ventall de possibilitats

Dins d’aquest model d’economia col·laborativa, que sovint també s’anomena “economia compartida”, n’hi ha de moltes menes diferents, amb diferents funcions, que varien en funció de les necessitats i els productes. Hi ha, per exemple, els negocis de consum col·laboratiu, que fan servir plataformes digitals a través de les quals els usuaris es posen en contacte per intercanviar béns o articles, com el transport col·laboratiu, l’allotjament col·laboratiu i el comerç col·laboratiu de segona mà, entre d’altres.

També hi ha les empreses de coneixement obert, és a dir, tots aquells negocis que promouen la difusió del coneixement sense barreres legals o administratives. Poden presentar-se en el dia a dia o a través de plataformes informàtiques a les quals acudeixen usuaris amb necessitats. Així mateix, trobem el model de producció col·laborativa, és a dir, xarxes d’interacció digital que promouen la difusió de projectes o serveis de tota mena. La diferència amb els dos models anteriors és que el que s’ofereix també es produeix en el si d’aquestes plataformes.

Finalment, trobem les iniciatives de finances col·laboratives. Microcrèdits, préstecs, estalvis, donacions i vies de finançament s’inclouen en aquest subgrup, on els usuaris es posen en contacte per satisfer necessitats en qualsevol d’aquests aspectes. El millor exemple el veiem en les plataformes de ‘crowdfunding’, un model de finançament per aquells que desitgen fer donacions per iniciatives concretes.

Les quatre característiques del model

Malgrat l’heterogeneïtat dels negocis i indústries que s’engloben dins d’aquest model, les empreses de l’economia col·laborativa es poden descriure a través de quatre característiques:

1. Fan servir tecnologies de la informació (TIC), disponibles a través de plataformes basades en la web, com les “aplicacions” mòbils en dispositius amb accés a Internet, per a facilitar les transaccions entre dues parts.
2. Confien en els sistemes de qualificació basats ​​en l’usuari, per al control de qualitat, la qual cosa garanteix un nivell de confiança entre els consumidors i els proveïdors de serveis que no s’han trobat prèviament.
3. Ofereixen als treballadors flexibilitat, perquè aquest equip sovint brinda els seus serveis a través de plataformes de correspondència digital.
4. L’equip disposa de les seves eines pròpies. En la mesura en què les eines i els actius són necessaris per a proporcionar un servei, les empreses de correspondència digital confien que els treballadors usin els seus.

En definitiva, el model d’economia col·laborativa pot ajudar a fer créixer els nostres negocis, perquè permet als consumidors estalviar, perquè aposta pel desenvolupament sostenible, perquè impulsa una nova gestió dels recursos, perquè hi ha més oferta i perquè, al final, tot plegat suposa un benefici mediambiental.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Escull bé les teves paraules perquè seran determinants en el teu estat d’ànim, en les teves relacions i, fins i tot, en la teva felicitat. Tots portem pors, inseguretats i negativitat a dins, i el llenguatge té el poder de transformar això a favor nostre.

El llenguatge és un element comunitari més, i potser el més poderós. És a partir de discursos que votem a un partit polític o altre, o que un equip de futbol surt més o menys motivat al camp. Des que naixem aprenem a través del llenguatge, sigui parlat, escrit o a través de símbols. I són aquestes paraules, que la comunitat dota de significat, les que descriuen el món que ens envolta, i a nosaltres mateixos.

Construir una comunitat a través del llenguatge

«La paraula és meitat de qui la pronuncia, meitat de qui l’escolta». Així ho descrivia el filòsof Michel de Montaigne. El llenguatge que compartim ens fa formar part d’una comunitat, sigui de forma genèrica a través de l’idioma o de forma personalitzada a través d’un argot o paraules que només s’utilitzen a la nostra zona. 

Com més ric és el vocabulari, més facilitat tindrà la societat per a descriure l’entorn i tot el que hi passa. En gallec, per exemple, existeixen més de 70 paraules per a descriure la pluja. Gràcies a això, aquesta comunitat tindrà més coneixement en aquest àmbit pel simple fet que la seva llengua té la capacitat de descriure-ho. Paraula a paraula construïm l’entorn i el nostre present, però també ens construïm a nosaltres mateixos.

El poder del llenguatge positiu

Tal com deia el filòsof mexicà Octavio Paz, estem fets de paraules i aquestes són la nostra única realitat. Per tant, la forma en què parlem descriurà aquesta realitat, i podem fer-ho de forma positiva o negativa.

Luis Castellanos és un dels referents mundials en llenguatge positiu. L’escriptor i filòsof ha constatat, després d’anys d’estudi, que el llenguatge positiu influeix directament en la nostra felicitat. Les paraules que escollim per a descriure com ens sentim, com ens veiem, o les que utilitzem per a relacionar-nos condicionen la nostra vida. 

Defensa que totes les paraules, positives o negatives, tenen una càrrega emocional. Per a fer-nos una idea, teoritza que, si a l’hora de relacionar-nos utilitzem una paraula negativa, n’hem d’aportar cinc de positives per a contrarestar i guanyar-nos la relació una altra vegada. Aquest és l’impacte de la negativitat en les paraules.

Construir la felicitat paraula a paraula

Accions tan senzilles com canviar les paraules que utilitzem en el nostre dia a dia poden tenir un gran impacte en el nostre estat d’ànim i comportament. Us en deixem alguns exemples:

• Difícil/repte: canviar «és difícil» per «és un repte» és suficient per a transformar la informació que donem al cervell. En comptes de tancar-nos les portes al resultat positiu, destaquem que treballarem per a aconseguir-ho.
• He de fer / vull fer: ens ajudarà a evitar la sensació negativa d’obligatorietat.
• M’agradaria fer… però: tot allò que ve després del «però» és on es concentrarà la nostra atenció. Canviem-ho per un «tot i que», per exemple: «m’agradaria muntar el meu negoci tot i que em fa respecte». Aquest respecte no és un impediment sinó un repte més.
• A poc a poc / pas a pas: per a molts, «a poc a poc» no té una connotació negativa, però és cert que expressa lentitud i pobresa. Canviar-ho per «pas a pas» implica moviment i assolir objectius, encara que siguin petits.
• Eliminar el NO del nostre vocabulari: quan expressem un «sí» obrim tot un món de possibilitats que el «no» tanca. Eliminar el «no» eliminarà, també, moltes frustracions.
• Adjectius: quan descrivim l’entorn o les persones, prioritzem sempre els comentaris positius. Veure el món amb optimisme és la millor descàrrega de serotonina per al teu cos.

Tot i que al principi és un exercici frustrant, ja que no ens surt de forma natural, aquesta pràctica de transformar el llenguatge cap a un relat més conscient i positiu pot canviar-nos la vida. Aquest és el gran poder del llenguatge. I tu, t’animes a provar-ho?

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

La confiança és l’ingredient fonamental de l’economia moderna. Sense ella, els mercats tendeixen a desplomar-se com un castell de naips. Des d’11Onze, repassem 11 moments de la història en què la histèria s’ha apoderat dels inversors i l’economia ha pagat les conseqüències.

Ja en l’Edat Antiga es poden trobar els primers capítols de pànic financer. Tot i això, ha estat amb el desenvolupament del capitalisme i els sistemes financers moderns quan s’han multiplicat els episodis d’histèria col·lectiva, ja que la confiança ha guanyat pes com la pedra angular de tot l’entramat econòmic.

La realitat de l’economia productiva no canvia radicalment d’un dia per a un altre. No es poden construir ni destruir moltes fàbriques en un breu espai de temps, però un succés puntual pot alterar completament la percepció dels inversors i desencadenar una crisi de grans proporcions.

Mentre tothom vol comprar, els preus no deixen de pujar i l’economia sembla gaudir d’una salut de ferro, però quan, per alguna raó, s’imposa la febre venedora, l’efecte bola de neu pot arrasar qualsevol estructura econòmica. Aquí tens alguns dels moments més paradigmàtics de pànic financer dels últims segles.

Febre de les tulipes

Les tulipes es van fer molt populars als Països Baixos entre finals del segle XVI i principis del XVII. Com són flors de temporada, es va crear un mercat de futurs i l’especulació va fer que els preus es disparessin entre 1636 i 1637, en la considerada com a primera bombolla econòmica de la història capitalista. Al final la bombolla va esclatar, va provocar la ruïna de molts inversors i gairebé va provocar el col·lapse de l’economia holandesa. En el segle següent el fenomen de les bombolles es va reproduir al Regne Unit amb la Companyia de les Mars del Sud i a França amb la Companyia del Mississipí.

Crisi de crèdit de 1772

L’optimisme per la marxa de l’Imperi Britànic va provocar una ràpida expansió del crèdit al Regne Unit. L’eufòria va arribar a un abrupte final el 8 de juny de 1772, quan un banc es va enfonsar a causa de les pèrdues en les seves inversions i un dels seus socis va fugir a França. La notícia es va difondre ràpidament i va desencadenar el pànic bancari a Anglaterra, amb llargues cues als bancs per exigir la retirada dels seus diners. La crisi es va estendre ràpidament a altres parts d’Europa i les colònies britàniques d’Amèrica. Les posteriors dificultats per les quals va travessar la Companyia de les Índies Orientals a causa de l’escassetat d’efectiu va portar al govern britànic a aprovar l’any següent una llei que li concedia el monopoli de la venda de te a Amèrica del Nord. Les protestes acabarien per provocar la independència dels Estats Units.

Pànic de 1873

Va ser el causant de la primera «Gran Depressió», una denominació que després es va associar a la crisi dels anys trenta del segle XX als Estats Units. A Europa, al col·lapse de la Borsa de Viena li van seguir les fallides de diversos bancs a Àustria i Alemanya. Als Estats Units, l’enfonsament de diverses entitats bancàries va provocar que la Borsa de Nova York interrompés les seves operacions per primera vegada en la seva història. Diversos països a un costat i un altre de l’Atlàntic van patir un prolongat estancament econòmic. La desmonetizació de la plata a Alemanya i als Estats Units, l’augment de les inversions especulatives, la inflació i la Guerra Franco-Prussiana van ser algunes de les causes del desastre.

Recessió de 1914

A mesura que la Primera Guerra Mundial semblava cada vegada més inevitable, l’afany venedor en els mercats globals va anar augmentant. Al final, es va desencadenar el pànic entre els inversors, que tractaven de desfer-se d’accions i bons per acumular or. El mercat borsari dels Estats Units i la Borsa de Londres van haver de tancar el 31 de juliol i no van reobrir fins a diversos mesos després. La crisi es va contagiar a desenes de països i la majoria de borses del món també van haver de tancar en els següents dies i setmanes.

Crac de 1929

Els bojos anys vint van portar al crac de Wall Street l’any 1929 i la Gran Depressió que va venir a continuació. La bonança econòmica havia estimulat l’especulació en la borsa, moltes vegades gràcies a préstecs que es concedien alegrement. Només en les primeres setmanes d’octubre d’aquest any les cotitzacions borsàries van arribar a pujar un 300%. Però el 24 d’octubre, en el que es coneix com el Dijous Negre, la Borsa de Nova York va patir la pitjor devallada de la seva història. Milers d’inversors ho van perdre tot de la nit al dia i el pànic es va generalitzar. Al final, la crisi va travessar fronteres i va provocar una depressió econòmica mundial. Només als Estats Units uns 15 milions de persones es van quedar sense feina en els anys següents.

Crisi del petroli de 1973

L’enviament d’armes a Israel durant la Quarta Guerra Àrab-Israeliana va provocar l’embargament de petroli als Estats Units i els seus aliats per part de l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP), integrada majoritàriament per països àrabs. Això va donar lloc a un període d’estagflació en les economies occidentals, caracteritzat per una elevada inflació a causa del repunt dels preus del petroli i l’estancament econòmic. Al Regne Unit es va arribar a racionar el subministrament elèctric.

Dilluns Negre de 1987

Després de cinc anys de febre alcista en les Borses, el 19 d’octubre de 1987 els mercats de valors de tot el món es van enfonsar en un breu espai de temps. La devallada es va iniciar a Hong Kong i la histèria financera es va propagar cap a l’oest a mesura que les Borses europees i nord-americanes anaven obrint. L’índex Dow Jones va perdre més d’un 22% en aquesta jornada. Les turbulències dels següents dies van fer que els descensos en molts mercats borsaris superessin el 20% i a Nova Zelanda es va arribar al 60%.

Crisi asiàtica de 1997

La crisi es va iniciar a Tailàndia i es va estendre ràpidament a altres països com Indonèsia, Malàisia, Singapur, Hong Kong i Corea del Sud. Els fluxos de capital especulatiu davant l’elevat creixement dels anomenats “tigres asiàtics” havia generat un excés de deute en les economies d’aquests països. El fet que el govern tailandès es veiés obligat a abandonar el tipus de canvi fix enfront del dòlar nord-americà al juliol de 1997 va desencadenar una onada de pànic en els mercats financers asiàtics i el retorn de milers de milions de dòlars d’inversió estrangera. El Fons Monetari Internacional va haver de sortir al rescat de les economies més afectades per evitar impagaments.

Bombolla de les ‘puntcom’

Algú es recorda de Terra? Va sortir a Borsa el 17 de novembre de 1999 i el primer dia es va revaloritzar un 184%. Després de revaloritzar-se més d’un 1.000% en un trimestre a principis de l’any 2000, el valor de les accions es va desplomar en la Setmana Santa d’aquell any. Tres anys després, Telefónica va acabar recomprant les accions a menys de la meitat del preu al qual van sortir inicialment. Va ser una de les nombroses empreses ‘puntcom’ que, amb l’eclosió d’Internet a finals dels noranta, van veure com se sobredimensionava el seu valor. Es calcula que només en l’Estat espanyol entre 1999 i 2000 es van llançar més de mil empreses el model de negoci de les quals girava entorn d’Internet. Després de l’esclat de la bombolla l’any 2000, molt poques ‘puntcom’ van acabar sobrevivint.

Crisi financera de 2008-2009

El 15 de setembre de 2008 Lehman Brothers, el quart banc d’inversió més gran del món, es va declarar en fallida. Va ser la constatació d’una situació insostenible que va fer que els mercats immobiliari i financer es desplomessin, també al nostre país. Fins llavors, els bancs d’Estats Units havien estat concedint préstecs a clients de dubtosa solvència i els havien reempaquetat com a productes financers “segurs” que es venien a institucions financeres de tot el món. Mentrestant, aquí vivíem la nostra particular bombolla immobiliària, que semblava no tenir sostre. La festa va acabar amb la crisi financera més greu des de la Gran Depressió i una factura milionària per als contribuents, que van haver de salvar al sector bancari.

Pandèmia de COVID-19

L’aparició de la COVID-19 va inocular la por en els mercats de tot el món en els primers mesos de 2020. El que inicialment semblava ser un problema estrictament xinès, es va convertir en poques setmanes en un malson global, que incloïa dues crisis interdependents: una sanitària i una altra econòmica. En menys d’un any van morir milions de persones i el PIB mundial va caure gairebé un 6%, segons les dades del Banc Mundial.

Tots aquests exemples ens mostren com l’eufòria o el pànic poden condicionar la visió de la realitat econòmica. La història està plena de bombolles i cants de sirena que s’han d’evitar.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.