Morir pagant: el negoci funerari

Se’ns fa difícil parlar de la mort, però encara ho és més parlar del preu que té morir. Volem trencar el tabú per parlar del procediment i els costos dels serveis funeraris, històricament criticats pels preus elevats i la falta de transparència.

La pandèmia de la Covid-19 ens ha deixat dades molt desagradables, encapçalades per les 23.000 defuncions que s’han registrat a Catalunya des de l’inici de la pandèmia. A aquesta xifra s’hi suma la desesperació de moltes famílies a l’hora de fer front a l’enterrament per a acomiadar el seu familiar dignament, ja sigui per falta de recursos econòmics, per les elevades despeses de la funerària o, en alguns casos, per no poder-se permetre o disposar d’una assegurança de decessos. 

Barcelona crea un protocol de bones pràctiques 

El primer obstacle amb què es troben moltes famílies comença al mateix centre sanitari: per falta d’informació, en molts casos desconeixen el procediment per contractar a l’hospital els serveis funeraris per la mort d’un familiar. Per donar resposta a aquesta necessitat, l’Ajuntament de Barcelona ha creat un protocol de bones pràctiques sobre serveis funeraris, al qual ja s’han adherit deu centres hospitalaris de la ciutat.

La finalitat d’aquest protocol és facilitar informació a les famílies sobre els passos a seguir i afavorir la llibertat a l’hora d’escollir una empresa funerària. Per això, els centres sanitaris, conjuntament amb els cementiris de la ciutat de Barcelona, disposen d’un tríptic on s’informa sobre preus, drets, empreses operadores, el procediment a seguir en cas d’assegurança, els serveis gratuïts i els serveis bonificats. El protocol també detalla com tota aquesta informació l’ha de facilitar el personal sanitari en una zona habilitada, per a mantenir la privacitat.

El preu dels enterraments, limitat pel coronavirus

L’impacte de la pandèmia i la situació de desemparament en què s’han trobat moltes famílies ha portat a la Generalitat a establir que “en cap cas els preus dels serveis funeraris podran ser superiors als vigents amb anterioritat al 14 de març de 2020”. Una mala praxi que ja havien denunciat alguns usuaris de funeràries, que alertaven d’uns preus massa elevats per als difunts per coronavirus.

Actualment, per la falta de transparència i d’informació per part de les funeràries i l’agreujant del coronavirus, es fa complicat establir un preu mitjà d’enterrament a Catalunya. Però per fer-nos una idea, a Barcelona, la limitació dels serveis funeraris durant la pandèmia es va situar en els 1.948,10 euros.

La recurrent falta de transparència

L’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) va dur a terme el 2020 un estudi on analitzava les pàgines web de 50 funeràries de diferents ciutats de l’Estat espanyol, i va arribar a la conclusió que la falta de transparència és constant i recurrent en aquest sector. Només cinc funeràries de les 50 que es van analitzar informaven i detallaven les seves tarifes; altres mostraven el preu de determinats serveis o simplement el cost total; i les 37 restants directament no informaven de preus.

A aquesta falta de transparència s’hi suma la falta de llibertat a l’hora d’escollir funeràries, especialment per a persones amb assegurances de decessos, que només poden escollir entre les opcions que l’asseguradora indica. A l’Estat espanyol, pràcticament la meitat de la població difunta el 2020 tenia assegurança (46,6%) i, per tant, se li limitava la tria. L’associació de petites funeràries Esfune alertava aquest mateix any a la Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència d’aquesta falta de llibertat, que segons el seu estudi afecta el 70% de les famílies, tinguin o no assegurança.

Res no ens lliure de la mort. Per això és tan important que el sector funerari ofereixi garanties i facilitats a les famílies i es comprometi amb la transparència. Perquè el deure de les funeràries és donar una bona mort.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

Les dones ocupen tan sols un 34% dels càrrecs directius a Espanya. Una xifra insuficient que ha fet aflorar un nou lideratge, en clau femenina, que trenca i debilita cada vegada més barreres socials.

Espanya estableix, per llei, que en els càrrecs directius privats les persones del mateix sexe no haurien de superar el 60%. Es busca el que, en paraules del filòsof i economista John Stuart Mill, seria una “perfecta igualtat que no admeti poder i privilegi per uns ni incapacitat pels altres”. A la pràctica, però, la xifra es desdibuixa i aquest propòsit segueix sent un repte. Des que el 1910 les dones van accedir a les universitats, es troben amb la paradoxa que, tot i tenir els mateixos estudis, no poden accedir als mateixos càrrecs.

Una vida laboral marcada des de fa generacions per patrons masculins i que, de mica en mica, tal com demostren les xifres, obre la porta a l’altra meitat de la societat. I tot i que la dificultat per accedir a certs càrrecs segueix vigent, la conciliació segueix sent un repte i la diferència de salaris una realitat, cada vegada són més les dones que prenen les regnes de la seva vida professional i, per tant, de la seva vida. El lideratge femení treu a la llum aquest esperit revolucionari que, lluny dels patrons fins ara marcats, reivindica que el poder també pot ser conscient, transformador i sostenible.

Emprenedoria i sororitat, el lideratge pren noves formes

Parlar de lideratge femení és, sovint, parlar d’emprenedoria. L’observatori realitzat per l’empresa Extraordinaria a l’any 2020 constatava que el 58% de dones emprenedores ho feien per necessitat. La lectura d’aquesta xifra ens pot portar a circumstàncies com la dificultat per promocionar dins les empreses, l’impacte de la conciliació familiar o la maternitat en la vida laboral o l’exclusió del mercat que pateixen moltes dones arribades a certa edat. Les causes són múltiples, i la resposta és clara: si no poden seguir el camí marcat per la societat, marcaran el seu propi camí.

És el cas de Gemma Fillol, que des de la seva experiència ha demostrat que l’emprenedoria esdevé lideratge. Actualment és CEO d’Extraordinaria, la xarxa d’emprenedoria i lideratge femení que connecta més de 50.000 dones a Espanya. A partir de les xifres de l’estudi, remarca que “les dones emprenem per motius diferents que els homes. De fet, una de les pors principals de les emprenedores no és no facturar sinó no arribar a tot. Al final, ens mou l’aquí i l’ara. Des d’Extraordinaria observem quins són aquests comportaments i com podem ajudar-les. Com crear sororitat”.

La societat segueix sent profundament desigual i Fillol reivindica accedir a les mateixes oportunitats i drets “des de la més absoluta diferència, perquè la diferència és enriquidora”. Segons ella, s’intenta liderar des d’una visió femenina, però el sistema és masculí, i això provoca el xoc d’aquests dos mons, de dues maneres d’actuar i veure el món. És per això que moltes dones que accedeixen a alts càrrecs ho fan des d’aquests patrons masculins que tradicionalment s’han associat al poder.

Quines són les claus del lideratge femení?

Més cooperació i menys competició. Més treball en equip i menys jerarquia. Més empatia, col·laboració i intuïció i menys passivitat, control i impulsivitat. Són molts els autors que han descrit les característiques d’aquest lideratge, i precisament aquesta necessitat de transformar conceptes que fins ara associàvem al poder, és el primer pas per entendre que el lideratge femení no ens parla només d’una dona assumint un càrrec, sinó que vol aportar una nova visió de treballar, de comunicar-se i, fins i tot, d’entendre l’empresa i els seus objectius.

Tal com remarca Fillol, “no es busca només crear negocis sostenibles a econòmicament sinó també en l’àmbit humà. Generar un impacte social, transformar l’statu quo. El propòsit és molt clar, s’estan construint empreses des d’un altre lloc i això és molt revolucionari. El capital no és el primer i la crisi de la Covid-19 ha demostrat que les empreses que han sobreviscut són les que s’han posat les piles en activar l’empatia i l’escolta activa”.

Precisament a aquesta visió femenina en clau de sensibilitat decisiva i empatia es referia la presidenta del BCE Christine Lagarde l’any 2008 quan pronunciava que “si hagués sigut Lehman Sisters en lloc de Lehman Brothers, el món es veuria diferent”.

Del lideratge exclusiu al lideratge participatiu

“La resiliència, la capacitat de sortir reforçat d’un impacte, és carn de lideratge” i aquesta és precisament la clau de les líders del futur. Allunyar-se de la imatge del poder i la possessió per vincular-se a la contribució i la cooperació. Un lideratge que passa d’estar a l’abast d’uns pocs a esdevenir popular: “Per mi, una persona líder és una persona responsable i compromesa amb el seu èxit i amb l’impacte que vol deixar en aquest món”.

L’autèntic lideratge femení és el que genera un impacte positiu, i no només des dels alts càrrecs, sinó de forma transversal. De baix a dalt. Tal com conclou Gemma Fillol, “tots generem un impacte. L’activisme es pot practicar des de vessants tan propers com l’escola dels fills, les botigues on compres o a qui votes. Totes hauríem de ser persones conscients, qüestionar-ho tot i estar compromeses amb els nostres anhels més profunds, l’empremta que volem deixar al món. Tots hauríem de ser líders”.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El 2026 ha començat amb uns Estats Units que han abandonat el llenguatge amable de l’ordre liberal. El món ja no gira entorn de valors compartits, sinó de recursos escassos. I quan aquests recursos esdevenen vitals, la diplomàcia deixa pas a la pressió. El que estem veient no és una suma de conflictes, sinó un canvi de paradigma.

Durant dècades, Washington es va presentar com el garant d’un ordre internacional basat en normes, mercats oberts i institucions multilaterals. El relat era clar: comerç lliure, democràcia, estabilitat. Però aquest model tenia una condició implícita: que els Estats Units controlessin les palanques clau del sistema —energia, finances, rutes comercials i moneda.

Avui, aquest control ja no és indiscutible. La Xina desafia l’hegemonia industrial, Rússia qüestiona l’arquitectura de seguretat europea i cada vegada més països busquen alternatives al dòlar. En aquest context, la política exterior nord-americana ha canviat de to: menys sermons, més múscul.

No és una deriva improvisada, sinó una resposta defensiva. Una geopolítica de supervivència sistèmica en un món on el poder ja no es dona per descomptat.

Quan les sancions substitueixen la invasió

El cas de Veneçuela il·lustra millor que cap altre com ha anat evolucionant l’exercici del poder global. El relat oficial continua parlant de democràcia i drets humans, però a la pràctica apunta en una altra direcció. El control energètic ja no s’exerceix amb marines, sinó amb sancions.

Veneçuela concentra les reserves de petroli més grans del planeta. Durant anys, el bloqueig financer i comercial imposat pels Estats Units ha estrangulat la seva capacitat productiva sense necessitat d’una sola bota sobre el terreny. D’aquesta manera, l’economia ha fet la feina que abans feia l’exèrcit.

Quan el mercat energètic global s’ha tensionat —per la guerra d’Ucraïna, la inflació i la inseguretat dels subministraments— Washington ha ajustat el mecanisme. Ha relaxat parcialment les sancions, no per convicció política, sinó per interès estratègic. El bloqueig no desapareix, però sí que es dosifica.

Les llicències especials concedides a empreses com l’americana Chevron no signifiquen una normalització de les relacions polítiques, sinó una gestió quirúrgica de l’escassetat. Ara Washington decideix qui pot extreure, en quina quantitat, a quin ritme i sota quines condicions. El càstig es transforma en permís, i la sanció esdevé la nova eina de governança. 

Aquest model té un avantatge evident per a l’hegemon, atès que ja no cal ocupar un territori ni enderrocar règims, pràctica molt estesa durant el segle XX.  Ara només n’hi ha prou amb controlar l’aixeta financera i energètica. Però el cost, a la llarga, esdevindrà massa elevat, perquè la utilització sistemàtica de sancions erosionarà la confiança internacional i accelerarà la recerca d’alternatives. D’aquesta manera, ja han començat a aparèixer pagaments fora del sistema dominant, acords bilaterals i sortides progressives del circuit del dòlar.

Per tant, el món s’enfronta a una paradoxa massa clara: com més s’utilitzi la sanció com a arma geopolítica, menys neutral semblarà la moneda que la faci possible.

Quan l’Àrtic ja no és perifèria

Si Veneçuela representa el sud energètic, Groenlàndia simbolitza el nord estratègic. Durant dècades, l’illa va ser percebuda com un espai remot, gairebé anecdòtic, però avui ha esdevingut una peça central del tauler global.

El desgel de l’Àrtic —a conseqüència del canvi climàtic— obre noves rutes marítimes, redueix distàncies comercials i exposa recursos fins ara inaccessibles, com són les terres rares, urani, minerals crítics per a la transició energètica. En paral·lel, Groenlàndia acull infraestructures militars clau per al sistema d’alerta primerenca i la defensa espacial nord-americana.

La pressió de Washington sobre Nuuk i Copenhaguen no és un caprici ni una sortida de to diplomàtica, sinó un missatge clar: l’Àrtic no pot quedar fora del seu radi de control. Ni per influència xinesa, ni per una autonomia plena que escapi a l’òrbita atlàntica.

Aquí la geopolítica adopta una forma més clàssica: presència militar, inversió selectiva, pressió diplomàtica. Però el fons és el mateix que a Veneçuela: la d’assegurar recursos i corredors abans que ho facin els rivals.

Què uneix Caracas i Nuuk? 

Aquest gir de la política exterior nord-americana no respon a un únic factor ni a una conjuntura passatgera. És el resultat d’una combinació de pressions estructurals que afecten el cor mateix del seu poder. Si Veneçuela i Groenlàndia semblen escenaris llunyans i inconnexos, és perquè amaguen un mateix patró. 

Al darrere de la nova assertivitat de Washington hi conflueixen tres vectors clau que expliquen per què el llenguatge ha canviat i per què la coerció econòmica i estratègica ha substituït el consens com a eina principal.

1. La reindustrialització. Els Estats Units han entès que dependre de cadenes globals fràgils és un risc estratègic. Energia barata i minerals crítics són imprescindibles per recuperar capacitat productiva.
2. La geopolítica del dòlar. La moneda nord-americana continua sent hegemònica, però ja no és incontestable. Cada sanció, cada exclusió del sistema financer, alimenta la idea que cal buscar alternatives. No és una desdolarització sobtada, però sí una erosió constant.
3. La credibilitat del poder. Quan una potència percep que el seu lideratge és qüestionat, tendeix a actuar de manera més contundent. No per força, sinó per evitar semblar feble. La fermesa esdevé un fi en si mateix.

El resultat és una política exterior més directa, menys retòrica i molt més pragmàtica. Una política que ja no promet un món millor, sinó que intenta evitar un món pitjor… per als seus interessos.

El risc d’un món sota permís

Aquest gir de la política global té conseqüències profundes. Normalitza la idea que la seguretat justifica sancions indefinides, extractivisme accelerat i la militarització de rutes comercials. L’economia mundial deixa de funcionar com un espai de regles compartides i es transforma en un sistema de llicències i excepcions, on el poder decideix qui pot produir, comerciar o prosperar… i qui no.

Per a Europa —i per a l’estalviador conscient— el missatge és inequívoc. El risc ja no és només financer, ni tan sols econòmic: és sistèmic. Entendre la geopolítica deixa de ser un exercici intel·lectual per convertir-se en una necessitat patrimonial. En un món fragmentat, ignorar el context global ja no és neutral; és una forma d’exposició.

De Veneçuela a Groenlàndia, els Estats Units no improvisen. S’adapten a un món més competitiu i menys dòcil, on el poder es concentra i els marges s’estrenyen. I en aquest escenari, l’estalvi deixa de ser un gest passiu per esdevenir una decisió estratègica: preservar valor, reduir dependències i guanyar autonomia. Quan la geopolítica estreny, la ignorància surt cara. Per això, a 11Onze apostem per mirar més enllà del titular, entendre el fons dels moviments i prendre decisions informades que protegeixin l’estalvi i el patrimoni en temps incerts.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

L’economia catalana està conformada per una veritable “gran teranyina”, com l’anomena Roger Vinton en el títol del seu llibre. Davant d’aquesta idea, i de la sospita que els nusos i els actors d’aquesta teranyina estan ben poc explicats, han aparegut de forma recurrent un bon nombre de llibres que intenten desenteranyinar-la. A 11Onze en fem un repàs.

Les reflexions que recollim a continuació, siguin de tall memoríalístic, com els de Josep Pla i Cristian Segura, o en forma d’assaig periodístic, com els de Roger Vinton, Gemma Garcia Fàbregas, Jordi Amat, Pere Cullell i Andreu Farràs, descriuen com funciona l’economia productiva i financera en mans d’unes elits que prefereixen romandre sempre en l’ombra.

• Homenots (1958-1962) de Josep Pla. ‘Homenots’ és una sèrie de 60 semblances fetes per Josep Pla sobre personatges del seu temps. Es van publicar entre el 1958 i el 1962 a l’Editorial Selecta i entre el 1969 i el 1974 a l’Editorial Destino en quatre volums. En el prefaci d’un dels volums, Pla afirmava que, per a ell, “un homenot és un tipus singular, insòlit, una persona que s’ha significat, en una qualsevol activitat, d’una manera remarcable”. Entre aquests perfils destaquen els de Prat de la Riba, Jaume Bofill, Joan Miquel Avellí i Ramon Godó, entre molts d’altres, que configuren el substrat econòmic i polític del país. 
• L’oasi català (2001) de Pere Cullell i Andreu Farràs. L’oasi català fa referència a les relacions estretes que es van gestar entre la burgesia catalana i el centralisme de la cort a Madrid del segle XIX. El terme sembla que el va encunyar el periodista Manuel Brunet. I sembla que, avui dia, hi hauria unes 400 persones que representarien aquesta elit catalana repartida en centres culturals i econòmics. Amb aquesta expressió van titular els periodistes Pere Cullell i Andreu Farràs el seu assaig, on expliquen les relacions familiars, educatives i d’estiueig de bona part d’aquests prohoms de la societat catalana, i que abracen tot el ventall polític català. 
• Els senyors del boom (2014) de Gemma Garcia Fàbregas. La periodista toca a fons una història molt sensible, la de la febre de l’or immobiliari viscuda als Països Catalans i els seus impactes socials, polítics i econòmics, amb informació de primera mà i una anàlisi molt documentada que obre una perspectiva nova sobre els motius d’una catàstrofe anunciada com va ser la de la bombolla immobiliària. 
• La gran teranyina (2017) de Roger Vinton. ‘La gran teranyina’ revela l’estructura opaca des d’on determinats agents exerceixen el poder a través del qual controlen fets i situacions que afecten diàriament la nostra societat. Aquest llibre ens permet, en paraules del mateix Vinton, “obrir els ulls i ser conscients de l’immens poder de l’individu”. Una investigació profunda que canvia la percepció que es té de Catalunya i que alguns han considerat un veritable manual de consulta o de brúixola en la selva del poder. 
• El fill del xofer (2020) de Jordi Amat. Arran de la figura fosca d’Alfons Quintà —periodista, advocat, oficial de la Marina Mercant i jutge, que el 19 de desembre de 2016 va assassinar la seva dona i després es va suïcidar amb una escopeta de caça—, Jordi Amat fa una reflexió sobre el poder. Darrere d’una carrera periodística fulgurant, que transcorre per la direcció de TV3 o les tertúlies d’Intereconomía, s’oculta una trajectòria fosca plena de xantatges, persecucions sexuals, abusos d’autoritat i tripijocs diversos, que mostra com funcionen les clavegueres del poder a Catalunya. 
• Gent d’ordre (2021) de Cristian Segura. A mig camí entre l’assaig, unes memòries i una crònica periodística, Cristian Segura escriu un retrat exhaustiu de les elits barcelonines. Una societat en transformació per causa de la globalització, de la consolidació de l’estat del benestar i també per l’hegemonia del nacionalisme català. Les elits no desapareixen, es transformen. I Barcelona n’és el paradigma.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Apple ha publicat aquest novembre un comunicat on anunciava que posaria a l’abast dels usuaris manuals, eines i peces de recanvi perquè poguessin fer les seves pròpies reparacions. Així, els consumidors podran reparar els seus mòbils i ordinadors a principis del 2022 als Estats Units, i a finals d’any a la Unió Europea.

El programa d’autoservei de reparació anunciat per Apple arriba després d’anys de pressió per part de la Federal Trade Comission dels Estats Units, la Unió Europea, i de la plataforma Pel Dret a Reparar. La notícia ha estat celebrada com una petita victòria per al consumidor. Tanmateix, com expliquen els responsables d’iFixit, el portal de manuals de reparació de productes electrònics i un dels principals proponents del dret a reparar, ens hem de fixar en els detalls del comunicat per entendre que no tot són flors i violes. 

“Apple està modelant aquest servei d’autoreparació seguint les línies del seu restrictiu programa Independent Repair Provider (IRP)”, alerta iFixit. És a dir, només es poden comprar recanvis nous directament a Apple, als preus d’Apple, i no es permet emprar components d’altres aparells o proveïdors, i, per tant, elimina qualsevol incentiu a l’hora de reparar aquests dispositius fora dels serveis oficials d’Apple.

A 11Onze ja pots utilitzar el teu iPhone com si fos la teva targeta 11Onze i fer pagaments segurs, ràpids i còmodes en qualsevol establiment amb TPV amb ‘contactless’. Si encara no tens la teva targeta 11Onze, aquí t’expliquem com demanar-la. De seguida que la tinguis, podràs començar a fer servir el teu mòbil per fer pagaments.

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.

Durant dècades, el dòlar ha estat molt més que una moneda. Ha estat una arquitectura de poder. Una eina silenciosa que ha permès als Estats Units finançar dèficits crònics, projectar influència global i condicionar la política exterior de mig món. Però aquest sistema —el del petrodòlar— ja no descansa exclusivament sobre la confiança.

Avui, cada cop més, el dòlar se sosté també sobre la coerció. I quan una moneda deixa de dominar perquè és útil i passa a fer-ho perquè fa por, la seva fragilitat esdevé estructural.

Per entendre el present cal tornar al passat. El 1971, el president Richard Nixon va posar fi unilateralment al patró or. El dòlar deixava de ser convertible en metall preciós i passava a ser una moneda fiduciària. En aparença, una decisió tècnica. En realitat, un terratrèmol monetari amb conseqüències globals.

La resposta nord-americana va ser tan simple com brillant: lligar el dòlar al petroli. A través d’acords amb l’OPEP, i especialment amb Aràbia Saudita, el cru mundial es va començar a comercialitzar gairebé exclusivament en dòlars. Qualsevol país que volgués energia havia de passar abans pel sistema financer nord-americà. I qualsevol excedent de dòlars acabava reciclant-se en deute públic dels Estats Units.

Així va néixer el petrodòlar: un sistema que permet als EUA importar béns reals a canvi de diners creats del no-res, sostenint un model de creixement que cap altra economia podria replicar sense col·lapsar.

El privilegi exorbitant

Durant dècades, aquest sistema va funcionar perquè era, senzillament, eficient. El dòlar era líquid, estable i àmpliament acceptat. Es va convertir en el centre natural del comerç internacional i en la principal reserva de valor per a governs, empreses i bancs centrals. Aquesta hegemonia no necessitava imposar-se per la força: es fonamentava en la confiança. És el que els economistes anomenen poder tou, una forma de dominació subtil però extraordinàriament efectiva.

Aquest privilegi ha permès als Estats Units viure durant anys per sobre de les seves possibilitats sense pagar-ne el preu immediat. Dèficits comercials estructurals, endeutament creixent i expansió monetària sostinguda no han provocat una crisi de confiança com la que patiria qualsevol altra economia. Washington ha pogut fer-ho perquè el món ha continuat demandant dòlars, impulsat pel comerç energètic i pel paper central del seu sistema financer. Però tot privilegi genera abusos. I tot abús, reaccions.

Del poder tou al poder dur

En les darreres dues dècades, el dòlar ha deixat de ser només una eina econòmica per convertir-se en un instrument de pressió geopolítica. Les sancions financeres, la congelació de reserves sobiranes, el bloqueig d’actius i l’expulsió de països del sistema de pagaments internacional han evidenciat que el sistema del dòlar no és neutral.

Quan alguns estats han intentat explorar vies alternatives per comercialitzar els seus recursos energètics fora del dòlar, el cost no sempre ha estat econòmic. Sovint ha estat polític, diplomàtic o estratègic. No es tracta d’afirmar una causalitat simple, sinó d’identificar un patró: sortir del sistema del petrodòlar té costos. I aquests costos no sempre es paguen als mercats.

Quan els països acumulen dòlars perquè són útils, el sistema és sòlid. Quan ho fan perquè temen les conseqüències de no fer-ho, el sistema esdevé fràgil. Aquí neix la desdolarització: no com una rebel·lió ideològica, sinó com una estratègia defensiva.

Les alternatives monetàries: esquerdar el monopoli

En aquest context emergeix la Xina, no com a substitut immediat dels Estats Units, sinó com a arquitecte d’alternatives. Pequín no pretén enderrocar l’ordre existent, sinó esquerdar-lo des de dins. El comerç bilateral en iuans, el sistema de pagaments CIPS —alternativa al sistema de pagament SWITCH—, el Banc Asiàtic d’Inversió en Infraestructures i la Nova Ruta de la Seda ofereixen als països una opció fins fa poc impensable: comerciar, invertir i finançar-se sense haver de passar necessàriament pel dòlar.

Aquesta alternativa és parcial i imperfecta, però suficient per alterar els incentius globals. Quan exportadors mitjans de petroli —d’Àfrica, Àsia Central o Amèrica Llatina— detecten vies de diversificació monetària, el càlcul estratègic canvia. Diversificar no és rebel·lar-se: és protegir-se. Cada contracte energètic fora del dòlar no és una ruptura, però sí un precedent. I els precedents, quan s’acumulen, transformen sistemes sencers.

Europa i Mercosur: el tercer eix monetari

Durant molt de temps, Europa ha estat presentada com un actor passiu, subordinat a l’òrbita nord-americana. Aquesta lectura, però, comença a quedar incompleta. L’acord entre la Unió Europea i Mercosur marca un punt d’inflexió geoestratègic que va més enllà del comerç.

Mercosur no és només un acord comercial: és una palanca monetària. Per primera vegada en dècades, la UE consolida un espai d’intercanvi massiu de matèries primeres, energia i béns industrials on les transaccions poden fer-se tant en dòlars com en euros. No és un desafiament frontal al petrodòlar, però sí una esquerda rellevant en el seu monopoli.

Això situa Europa en un paper nou: ambigu però actiu. Sense trencar amb Washington ni alinear-se plenament amb Pequín, la UE introdueix un tercer eix: el de la competència monetària silenciosa. Permetre que una part del comerç estratègic del Sud Global es denomini en euros no és una decisió tècnica, sinó profundament política.

Europa no esdevé una potència hegemònica alternativa, però deixa de ser només espectadora. En un món multipolar, oferir opcions ja és exercir poder.

Som davant del final del petrodòlar?

Parlar de l’enderrocament del petrodòlar no és parlar d’un col·lapse imminent. El dòlar continuarà sent central durant anys. Cap altra moneda pot substituir-lo avui en liquiditat, profunditat de mercat i confiança acumulada. Però una cosa és centralitat i una altra, molt diferent, és incontestabilitat. I aquesta última és la que comença a esquerdar-se.

El sistema del petrodòlar no caurà d’un dia per l’altre. No ho fan mai, els imperis monetaris. S’esmicolarà lentament, acord a acord, excepció a excepció, contracte a contracte. Quan el “cas excepcional” es repeteix prou vegades, deixa de ser-ho.

La pregunta incòmoda és inevitable: què passa quan una moneda es manté no per la seva fortalesa econòmica, sinó per la por que genera sortir-ne? La història monetària és clara: quan la confiança es transforma en coerció, el sistema entra en fase defensiva. I tard o d’hora, algú s’atreveix a dir prou. No per ideologia, sinó per necessitat.

Per a l’estalviador, per a les empreses i per a les economies petites, aquest canvi d’era no és una abstracció geopolítica. Té conseqüències directes sobre inflació, tipus d’interès, estabilitat financera i preservació del patrimoni. En aquest escenari, dependre d’una sola moneda, d’un sol sistema o d’un sol centre de poder deixar de ser una garantia i esdevé un risc.

Entendre com funciona el sistema del petrodòlar ja no és un exercici acadèmic. És una eina de supervivència econòmica. A 11Onze fa temps que advertim que la sobirania financera comença pel coneixement. I en un món que canvia les regles del joc, qui no les entén, les paga.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

El 2022 ens ha rebut amb la temuda inflació disparada. La llum sembla més un bé de luxe que un servei essencial i, a causa de la crisi de l’energia i dels subministraments, el preu dels productes bàsics de consum, l’anomenat IPC, tampoc deixa de pujar. Com afrontaran les famílies aquest increment desmesurat? Ens ho explica el cap de producte senior Jordi Sánchez. 

Europa ha arribat al 4% d’inflació, una xifra històrica, sobretot si es té en compte que la Unió Europea (UE) marca un màxim del 2% perquè l’economia funcioni correctament. Com ha fet notar l’Institut Nacional d’Estadística (INE), la pujada de preus del gas, l’electricitat i la gasolina ja comença a afectar greument l’IPC. La inflació provoca tanta preocupació que, sense anar més lluny, aquest desembre tots els ministres d’energia de la UE s’han reunit d’urgència. Però com afecta tot aquest context inflacionari a les famílies?

D’entrada, assenyala Sánchez, tot plegat es tradueix en una pèrdua de poder adquisitiu: al poc rendiment que dona la banca tradicional pels dipòsits s’hi suma la pujada de preu. “Com que tot és més car, però els diners que tenim al nostre compte són els mateixos, aleshores estem perdent diners”, argumenta. Alhora, aquesta inflació afecta, pel mateix motiu, als salaris, que no han augmentat al mateix nivell que ho està fent el cost de la vida. I aquesta crisi en cadena, és clar, també afecta les pensions i, de retruc, a la inversió dels Estats.

La lògica macroeconòmica diria que, davant d’aquesta situació, el millor que pots fer, si no pots rendibilitzar els teus estalvis, és gastar-los en tot de béns materials que necessitis. Però, evidentment, això ens pot dur a malgastar. Per això, el cap de producte senior adverteix que hem d’invertir sempre en un producte que iguali o superi aquest augment de la inflació. “Si hi ha una inflació del 4%, has de buscar productes que també hagin pujat o pugin aquest percentatge”, detalla. 

És en aquest sentit que molts estalviadors amb ganes de provar coses noves opten per invertir en borsa o diversificar els seus estalvis, una operació financera de risc que, tanmateix, no assegura assolir aquest percentatge d’augment en els ingressos. Per als perfils més conservadors, Sánchez recomana elaborar un pressupost familiar per mirar de controlar les despeses. Però, de solucions, n’hi ha moltes més. Les vols saber totes? Mira el vídeo de sota!

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Poden els estudiants trobar un pis assequible i adequat a les seves necessitats sense deixar-se un dineral ni acabar compartint habitació amb mitja Barcelona? Des d’11Onze intentarem donar quatre pinzellades i consells sobre les dificultats d’independitzar-se i entrar en la vida adulta.

L’estrès de la selectivitat ja s’ha acabat, i després d’un merescut descans, els alumnes entren en una nova etapa: comença la universitat, una fase de la vida en la qual aprendran sobre el sector en què es volen especialitzar i on els dubtes existencials, lluny d’esvair-se, molts cops es multipliquen.

A aquestes edats i després de tants anys d’esforç, sovint volem aprofitar aquesta sensació de llibertat i viure noves experiències, conèixer amistats diferents i, en definitiva, entrar de ple en la vida adulta, independitzant-nos dels nostres pares: comença la cerca del pis ideal. Això últim, però, pot resultar molt més difícil del que sembla.

El pressupost: un bé escàs

Per a començar amb la nostra recerca, el primer que hem de tenir clar és el pressupost: hem de definir quina és la quantitat màxima de diners que ens podem permetre desemborsar cada mes. Això té una importància capital, tenint en compte que molts estudiants a aquestes edats o bé no tenen ingressos regulars, o bé els que tenen són molt minsos. 

Malauradament, però, el preu del lloguer no serà l’únic aspecte a tenir en compte, sinó que també haurem de tenir present la distància entre el pis i la universitat: de res ens servirà el pis amb el lloguer més barat de Catalunya si hem de perdre quatre hores al dia en desplaçar-nos fins a classe! Segurament la clau serà buscar un punt mitjà entre estar suficientment a prop de la universitat però no al centre de la ciutat, amb suficients mitjans de transport disponibles, com ara estacions de metro o de tren.

Com més serem, més riurem?

A part de la distància, hi ha un altre factor que ens pot augmentar o disminuir la despesa mensual: el nombre de companys de pis. Òbviament, com més companys de pis tinguem, menys diners per persona pagarem, però haurem de tenir en compte quina quantitat de persones dins de la mateixa casa podem arribar a suportar, ja que massa gent compartint uns pocs metres quadrats pot arribar a fer-se feixuc, disminuint-nos la qualitat de vida. I d’igual manera, estar nosaltres sols en un pis enorme pot fer-nos sentir sols.

El temps és or: comencem la cerca com més aviat millor

Un cop hem decidit el pressupost que podem gastar en el lloguer, toca començar la recerca! Això sí, podem tenir en compte uns quants consells per tal que aquesta cerca sigui molt més eficient.

Primer, cal tenir sempre present el calendari: gran part de la demanda de pisos de lloguer per a universitaris es concentra, lògicament, abans del començament de la universitat. És per tant molt important començar la cerca abans d’aquest període: així tindràs molta més oferta i podràs triar i remenar. Si per contra, comencem a buscar pis a l’octubre, ens quedarem molt probablement amb els pisos que no hagi volgut ningú, sigui per un preu excessiu o per unes males característiques.

Agència o contactes: què és més eficient?

Una molt bona forma de començar a buscar és, en lloc de mirar primer les agències o els portals immobiliaris de la xarxa, preguntar a coneguts. Us en faríeu creus de la quantitat de gent que prefereix llogar a coneguts i decideix no penjar el seu anunci a internet. D’aquesta manera, a part d’estalviar-nos tot el procés de buscar, potser aconseguiríem una millor habitació pel mateix preu, gràcies a la confiança que tinguin en nosaltres.

Relacionat amb això, molts cops les universitats tenen una borsa d’habitatge on molts propietaris pengen les seves ofertes. Així, molts estudiants se’n poden veure beneficiats si troben una oferta que s’adapta a les seves necessitats, utilitzant el mateix campus o web de la universitat.

En cas de no trobar res amb cap d’aquests mètodes, ja comença a ser hora d’utilitzar les eines més tradicionals de recerca: les agències immobiliàries o els portals web, molts amb la seva pròpia app. Aquí tenim infinitat d’opcions, però algunes de les més conegudes són:

• Habitatgejove
• Idealista
• Aluni
• Fotocasa

Un cop hàgim decidit amb quin pis ens quedem, haurem de firmar el contracte i oferir la fiança estipulada per aquest. Recordem llegir detingudament el contracte per tal de comprovar que no hi hagi cap errata ni cap condició abusiva. Igualment, revisar l’estat del pis i comprovar que es troba en la mateixa situació que diu el contracte (per exemple, si l’acord diu que les parets estan ben pintades, comprovar que sigui així). No estaria de més fer algunes fotografies de l’estat general de l’habitatge el primer dia.

És per tant necessari pensar-s’ho bé i no llençar-nos a la piscina a la primera oportunitat que vegem: tots hem sentit o hem sigut partícips de veritables històries de terror entre companys de pis, o de pisos d’estudiants que semblen més un abocador de brossa que un habitatge en condicions. Està doncs a les nostres mans evitar que acabem sent protagonistes d’una d’aquestes històries.

Molta sort amb la recerca!

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Un informe de PISA avala que el nostre país està en la desena posició dels quinze països de l’OCDE analitzats, segons informa Price Water House (PwC) sobre coneixements financers en nens d’entre 13 i 15 anys. És a dir, que en matèria escolar, Espanya dedica als continguts financers un nombre d’hores molt inferior en comparació amb altres països malgrat comptar amb la jornada escolar més llarga.

L’educació financera es podria definir com la capacitat d’una persona d’entendre com funciona l’economia i prendre decisions a partir d’aquest coneixement. Aquest tipus d’informació ens permet desenvolupar habilitats que finalment es traduiran en un major benestar econòmic i per tant, estar millor preparats per a moments de crisi econòmica com els que estem vivint ara.

Si des de petits eduquem als nens en el concepte d’estalvi i en el bon ús dels diners, es trobaran millor preparats per a pròximes crisis que es puguin produir. L’ús responsable i la planificació econòmica és bàsica per a les futures generacions. Un exemple d’això és la fundació Inspiring Girls, que ha posat en marxa el Club Financer Inspiring Girls amb l’objectiu que adolescents i joves aprenguin a gestionar les seves pròpies finances i coneguin les noves tendències i el mercat financer d’una forma senzilla. El més rellevant és que compten amb l’experiència de dones reals que treballen en companyies de prestigi.

La literatura també ens pot ajudar

BAPI, és un llibre escrit per Pilar Mellado, tècnic de la CNMV, integrada en el programa voluntaris d’Educació Financera, i el seu objectiu és portar l’educació financera als més petits. L’autora va tenir la idea de crear aquest llibre per a difondre conceptes a través del protagonista, BAPI, un elefant imaginari que protagonitza un llibre infantil perquè els nens aprenguin conceptes financers bàsics, com a “guardiola”, “banc”, “despesa”, “estalvi” o “deute” d’una manera divertida.

Mellado afirma que “és important que els nens s’envoltin d’històries que els traslladin a un univers de superherois, prínceps i princeses, animals fantàstics o objectes que cobren vida”. Aquestes històries, a més de ser entretingudes per a ells, poden acompanyar-se del que ella anomena “píndoles educatives”, i aquest és l’objectiu de BAPI: divertir repartint píndoles financeres.

L’impacte de les xarxes socials en el consum

És cert que avui dia és difícil fer aquest exercici. Vivim en una societat consumista on tot es mostra. Les xarxes socials no ajuden al fet que els més petits es conscienciïn del que costa guanyar diners i molt menys estalviar.

En aquesta xarxa social, molts influencers patrocinats per grans marques mostren una infinitat de productes i serveis. Aquí és on recau el treball dels adults, explicar que no tot el que veiem i volem es pot comprar. Si volem que els més petits siguin persones educades, amb valors i d’èxit, hem d’aconseguir inculcar el sacrifici que comporta l’estalvi amb l’esforç per a aconseguir les coses que volen.

Un dels primers passos que podem fer és regalar una guardiola des de petits. A partir d’aquest moment, en el seu pròxim aniversari o data assenyalada, si reben algun regal econòmic, hauran de dipositar-lo en la seva guardiola. En aquest sentit, una pràctica per a tenir consciència dels diners és explicar-lo i posar exemples. És important explicar-los que, amb els diners que porten estalviant des de fa X temps, es poden comprar allò que volen, però que si ho gasten tot tornaran a zero.

Més endavant també es podeu proposar realitzar activitats per a guanyar diners. Crear un calendari amb objectius setmanals de feines de casa. Que siguin senzilles, però que requereixin la inversió d’un mínim de temps i esforç i que, si realitzen tot el que se’ls ha proposat, puguin obtenir diners. Amb aquest mètode sabran el que costa guanyar els diners gràcies al sacrifici.

L’educació financera ve donada des de casa. Si comencem amb aquestes pràctiques i aconseguim que en els col·legis cada vegada es parli més de finances personals i es posi en pràctica, estarem creant nous hàbits per a les noves generacions que faran que la seva vida sigui més fàcil i suportable. A més aconseguirem que puguin apreciar més les coses quan les comprin amb el fruit del seu esforç i tenacitat.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.

Tot i que l’educació financera és una competència necessària essencial en el dia a dia de la ciutadania, només un de cada tres ciutadans adults europeus té coneixements financers mínims. T’expliquem els passos a seguir per a optimitzar les teves finances.

Tenir les finances sota control, és a dir, el benestar financer, és essencial per a la nostra tranquil·litat i un pilar bàsic per assolir els nostres objectius personals. Conèixer els conceptes bàsics de l’economia familiar i les finances personals t’ajudarà a optimitzar els diners i a ser més eficient amb les teves despeses.

Establir objectius financers

Defineix clarament els teus objectius financers a curt, mitjà i llarg termini, establint metes realistes i assolibles. Tant si vols estalviar per a una emergència, comprar una casa o pagar l’educació dels teus fills, dividir els teus objectius financers en passos més petits i al teu abast et permetrà celebrar els assoliments a mesura que avances.

Crear un pressupost

Apunta quants diners ingresses cada mes i quants en gastes en un full d’Excel, una agenda o en una aplicació de finances personals per crear un pressupost ajustat a la teva situació personal. Aquest pressupost ha d’incloure ingressos com nòmines, inversions, ajudes estatals i despeses fixes com el lloguer/hipoteca, crèdits, alimentació i altres despeses no essencials com menjar fora, vacances i estalvis. 

Paga les factures puntualment

Assegura’t que estàs al dia en el pagament de factures fent una domiciliació dels pagaments, és a dir, autoritzant el teu banc perquè carregui automàticament una certa quantitat al teu compte corrent de manera periòdica i recurrent dels serveis que utilitzes: aigua, llum, gas, telèfon mòbil, etc. També pots utilitzar aplicacions de pagament de factures i establir recordatoris de pagament per correu electrònic o SMS.

Prioritza el pagament de deutes

Menys deutes significa més fons disponibles per al teu coixí de seguretat i més benestar emocional. Prioritza el pagament dels deutes amb taxes d’interès més altes i considera una possible consolidació del deute per reduir els interessos.

Estalviar regularment

Estableix una rutina d’estalvi automàtic amb una estratègia de pressupost invers, que consisteix a triar un objectiu d’estalvi, com pagar uns estudis, decidir quant vols aportar cada mes i reservar aquesta quantitat abans de repartir la resta de les teves despeses. Evidentment, no cal establir un objectiu, però tenir un propòsit sempre ens pot motivar a fer l’esforç per si més no, un fons d’emergència.

11Onze sempre al teu costat

Empoderar a la ciutadania a través de l’educació financera ha estat al cor d’11Onze des dels seus inicis. Ampliar els coneixements sobre economia i finances de la nostra comunitat, posant al seu abast totes les eines necessàries, és un dels pilars fundacionals de la primera fintech comunitària de Catalunya.

Des del llançament d’11Onze Escola, un projecte que ofereix sessions formatives sobre el món de les fintech perquè centres educatius, empreses i col·legis professionals de tot el país puguin formar els seus alumnes en matèria econòmica i financera, disposem d’una plataforma única que permet complementar el currículum escolar educant als joves en qüestions monetàries i que posa al seu abast eines per a la creació de riquesa. 

Amb el mateix propòsit de formar a la nostra comunitat, s’impulsen les lliçons de la secció Aprendre, que ofereix continguts com la sèrie El Diner, les Formacions 11Onze fetes pels mateixos treballadors o els nostres Cursos curts. A més, a l’apartat Descobreix d’11Onze TV també trobareu peces dels nostres agents sobre temes d’interès per al nostre dia a dia. Perquè des d’un bon principi teníem clar que sense una bona formació financera difícilment serem una societat lliure que pugui decidir el seu futur.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.