La taxa d’emancipació se situa a vint-i-nou anys, l’atur juvenil voreja el 30 % i el 90 % de les contractacions són temporals. Aquest és el context en què cada any milers de joves s’han d’emancipar, en situació de risc i sense suport familiar. Tot és encara més complicat si t’emancipes després de ser un menor tutelat.

Són joves que han hagut de marxar de casa en circumstàncies molt diverses o sense pares que se’n puguin fer càrrec, sigui de forma temporal o prolongada en el temps. La càrrega emocional darrere dels menors tutelats els obliga a créixer per avançat i madurar dins d’una societat que els estigmatitza i, en el cas dels estrangers, els discrimina.

La complexitat de la situació s’agreuja quan tot això s’ha de viure durant la infantesa. Garantir la seva protecció i assistència és una tasca primordial a escala social que sovint queda invisibilitzada. No podem posar cares a tots els protagonistes d’aquestes històries, però intentarem aportar dades que ens apropin a la seva realitat, viscuda des de Catalunya. Parlem amb en Josep, pare d’acollida, i amb en Joan Carles Martín, director de serveis de l’ASJTET Girona que gestiona la cooperativa Suara. 

Catalunya, pionera en el programa de suport a extutelats

Les estadístiques del Departament de Drets Socials de la Generalitat comptabilitzen, en data de maig de 2021, 7.590 menors en mesura de protecció, dels quals 334 han arribat aquest mateix any. Catalunya va ser pionera en reconèixer la necessitat de protecció per a joves extutelats i ho reconeix legalment des del 2010. La resta de comunitats autònomes s’hi han sumat en més o menys mesura, però la xarxa que s’ha creat a Catalunya i la seva posició geogràfica segueixen sent un reclam per als menors estrangers que arriben al país.

La Generalitat compta amb una gran xarxa de suport als menors tutelats a través de la DGAIA, la Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència, que s’encarrega de vetllar pels drets dels infants i procurar que se’ls ofereixin oportunitats i qualitat de vida. D’aquí es deriva, entre altres, el CRAE, el Centre Residencial d’Acció Educativa, on són acollits centenars de nens i nenes que no accedeixen a famílies d’acollida.

Un cop finalitza la tutela de l’estat, Catalunya encara els ofereix un altre recurs: l’ASJTET, l’Àrea de Suport a Joves Tutelats i Extutelats que els acompanya, mitjançant una xarxa de recursos concertats a les entitats, en el procés d’emancipació entre els 18 i els 21 anys. Suport professional per a accedir a un habitatge, que pot ser assistit o no; suport acadèmic per a acompanyar-los en la formació, i inserció laboral per a guanyar independència, juntament amb una prestació mínima a la qual poden accedir per a iniciar aquesta nova etapa d’emancipació, sovint forçada pel context. 

Infants a la recerca d’un futur

En el cas del Josep, pare d’acollida d’un nen d’onze anys, el procés d’emancipació encara els queda lluny. L’acollida implica estar amb el menor fins que els pares es recuperin; per tant, res els pot assegurar que arribaran junts als 18 anys. 

Serà el menor qui decideixi, en el seu moment, on vol viure, però sens dubte ells voldran contribuir en el seu creixement: «Ell té molt clar que no vol tornar amb els pares; ens diu que els seus pares no tenen una bona qualitat de vida, i ell vol qualitat de vida. Nosaltres li hem dit que pot venir amb nosaltres i, si vol seguir estudiant, també l’ajudarem». 

Són l’exemple de com acollir pot suposar el naixement d’una segona família que, tot i no ser de sang, aporta a l’infant una atenció afectiva que mai havia tingut. Ell i la seva parella són una família col·laboradora a temps parcial; per tant, només el veuen els caps de setmana i per vacances, tot i que mantenen el contacte entre setmana i sovint fan videotrucades o el van a veure als partits de futbol. 

Ens explica que és suport 100 % emocional, i que gràcies a aquesta experiència el nen va molt millor a l’escola. De fet, el dia de tornar al centre on s’està entre setmana, els pregunta contínuament pels minuts que queden fins a l’hora de marxar i «tornar a la seva crua realitat» que encara l’ha d’acompanyar durant set anys més.

Càrrega emocional a tres bandes

«En aquest món es pot aprendre de dues maneres: des de les coses ben fetes o des de les coses mal fetes. Aquests joves han après a fer bé les coses perquè la pauta era fer-les malament per part dels seus pares». Les paraules d’en Joan Carles descriuen la realitat de molts joves extutelats. Una càrrega emocional a tres bandes per als joves, qui ho pateixen especialment, però també per a les famílies d’acollida i els professionals socials que es dediquen a ajudar-los i intentar facilitar-los les coses.

Es troben que les experiències vitals que arrosseguen solen ser especialment dures en els autòctons. Famílies desestructurades, poca qualitat de vida, pares sense interès per donar una vida digna als fills, abusos i violacions, i tantes altres circumstàncies que fan que, per a alguns joves, accedir al servei de tutela sigui una oportunitat per a progressar, i potser l’única. Altres, tot i no ser la majoria, esperaran amb ganes els divuit anys per a tornar amb els pares.

Una emancipació marcada per l’estigma social 

Ho pateixen els autòctons i s’agreuja en el cas dels estrangers. La dificultat de la inserció social per als extutelats se suma a les circumstàncies personals i a la càrrega emocional que la majoria arrosseguen. «La característica comuna que tenen tots és que a casa no han estat protegits o estimats», ens explica en Joan Carles. Una realitat sovint massa complexa per a viure-la sense acompanyament familiar, i on el suport que es realitza des de l’ASJTET i des d’entitats com Suara esdevé vital.

Per sort, la xarxa d’acompanyament és àmplia a Catalunya, però la demanda ho és més. L’arribada massiva de joves estrangers en els darrers anys ha saturat el sistema i ha comportat que molts autòctons no siguin tutelats si no es troben en una situació molt precària. Per a tots ells, la inserció social és clau perquè es puguin adaptar a la societat: «Aquesta és la roda que s’hauria de trencar en un bon estat de benestar, procurar que els fills de la gent que ha estat tutelada no siguin també tutelats». Una tasca social d’integració que sovint queda tacada pel racisme i que ha portat les seves vides a ser objecte de campanyes polítiques.

El racisme, la dificultat afegida per als joves immigrants

A Catalunya, els menors que han fet procés migratori són actualment 1.353, un 95,9 % dels quals són nois, i el 60,7 % tenen disset anys, és a dir, que voregen l’edat d’emancipació. Tutelar aquests menors estrangers significa que els pares renuncien al seu fill.

Després d’anys d’experiència, en Joan Carles remarca que «no te’n vas del teu país, de casa teva, en pastera o sota un camió ni vens a un lloc on estàs sol perquè sí». Molts persegueixen el somni europeu que els ofereix una oportunitat fora del seu poble, on ja tenen el destí marcat. Altres ho fan per encàrrec familiar d’anar a treballar i enviar diners. Diferents motius que descriuen una dura realitat: milers de menors d’edat arrisquen la vida a la recerca d’un futur.

Explica que des de Suara es troben cada dia amb dificultats perquè els joves estrangers accedeixin a feines o habitatges, tot i tenir ingressos, parlar l’idioma i estudiar. «Necessitem una societat amb memòria. Molts dels nostres avis van desplaçar-se per a sobreviure en sortir de la postguerra; no sé si estem tornant el que devem. Però no perdem l’esperança, nosaltres estem allà i continuarem treballant. És un treball d’arquitectura, d’anar col·locant les coses una a una perquè ells es puguin anar aguantant i puguin tirar endavant».

Unir esforços per a oferir-los una vida digna 

Comenta en Josep, des de la seva experiència, que l’acollida i tot el que envolta els menors tutelats no només és un tema invisibilitzat sinó que, quan se’n parla, s’opta més per la morbositat de la situació que pel suport i l’atenció que realment es mereix la situació. «Hi ha molts nens que no troben famílies i, per sort, nosaltres en el nostre entorn som un aparador. Es coneix l’adopció, però no l’acollida». 

El treball psicològic per a uns i altres és dur, però la recompensa és encara més gran, i en això coincideixen tots els testimonis. Al cap i a la fi, d’això tracta la vida: d’aportar, d’acceptar debilitats, de sumar fortaleses i que cadascú posi el seu granet de sorra per construir una societat lliure i justa on tothom tingui un lloc i, sobretot, una oportunitat, independentment de l’origen o el que hagi viscut.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram