Les empreses felices són més rendibles

El raonament és senzill i potent alhora: l’actiu més important i rendible de qualsevol empresa són els seus treballadors i treballadores. Aleshores, què pot ser millor que mantenir l’actiu més important de l’organització en el seu estat natural, que és on es manifesta tot el seu potencial?

Aquest raonament, però, no és d’aplicació exclusiva a l’àmbit laboral. Les seves connotacions són primordials, ja que totes les persones som treballadores, si més no en potència, sigui en l’àmbit laboral actiu, postlaboral, en l’àmbit acadèmic, o en qualsevol altra situació. És evident, doncs, que la felicitat transcendeix qualsevol d’aquests raonaments, per a anar a raure en el comú denominador: l’ésser humà.

La recerca científica de la felicitat

Parlar de la felicitat no és cap novetat, Aristòtil ja en feia profundes dissertacions al segle IV aC. Però, en els últims anys, ha pres força el concepte de psicologia positiva, que és un corrent de la psicologia que estudia les bases del benestar psicològic i de la felicitat, així com de les fortaleses i virtuts humanes. La diferència respecte a altres corrents propers de la psicologia i amb els seus precedents històrics és que aquest es basa en el mètode científic. El psicòleg Martin Seligman en va establir les bases a la fi dels anys 1990, i d’altres autors, com Mihály Csíkszentmihályi, l’han fet créixer amb les seves contribucions. 

A primer cop d’ull, el propòsit de la psicologia positiva pot sonar massa arrogant: «ara la ciència pretén explicar-nos què és la felicitat?». Però són moltes les veus dissidents que consideren que la felicitat va molt més enllà del processament d’un simple conjunt de valors mesurables en l’àmbit de la psicologia.

Debats a banda, totes les persones sabem, sense que ens hagi calgut aprendre-ho, quan ens sentim bé, i, sobretot, quan ens sentim malament. És quelcom innat. I és que el nostre organisme va com una seda amb el benestar, mentre que comença a donar senyals d’alerta quan experimentem malestar. 

Què en diuen els experts

Atès que les empreses són sobretot conjunts de persones, pot semblar que sigui bàsic garantir el benestar i la satisfacció dels treballadors a la feina. Tanmateix, en la lògica empresarial lligada a la revolució industrial (encara molt present arreu), el paradigma general ha estat tot el contrari: fer-los treballar al màxim per a obtenir majors beneficis. Una visió on el seu benestar personal queda lluny de la incumbència de l’empresa.

Els estudis sobre aquest tema arriben a la conclusió que l’experiència dels treballadors que se senten a gust a la seva organització és molt més preuada que, fins i tot, els béns materials que poden rebre com a gratificació. I això és perquè aquesta experiència no té caducitat; sempre pot ser evocada i gaudida de nou.

La felicitat dels treballadors com a baròmetre de la salut empresarial

Així doncs, ara ja no es tracta de centrar-se només en la famosa experiència de client (CX), sinó que l’experiència del treballador també juga un paper cabdal en l’èxit de l’organització. Tant des del punt de vista de l’empresa, perquè un empleat feliç, creatiu o empàtic és sinònim d’un treballador més productiu, com des del punt de vista del treballador, perquè passem gairebé un terç de la nostra vida a la feina. 

És bona mostra de la consolidació d’aquesta tendència el sorgiment de diversos índexs, com ara l’Índex Global de Felicitat en el Lloc de Treball, que mesuren la felicitat al lloc de treball. Així mateix, es consolida la figura coneguda com a Chief Happiness Officer o director de benestar en aquelles organitzacions que aposten pel valor de les persones i la rendibilitat d’un empleat feliç.

La difusió aconsegueix conscienciació i implicació

Persones i empreses són una estranya barreja. Les persones som éssers tangibles que actuem moguts per la gratificació; posem els nostres esforços en allò que ens gratifica, sigui en la forma que sigui. Tanmateix, les empreses són en si intangibles, tot i que alhora estan formades per persones, i tenen com a propòsit o bé el benefici propi, el benefici social (sense afany de lucre) o bé una combinació de les dues, que aporti benefici però de forma sostenible per a la societat.  

Estranya barreja i, alhora, quina sinergia tan fructífera quan el focus de l’organització es posa en les persones!

A 11Onze s’ha cregut des de bon principi en aquest valor fonamental, que és compartit per totes les persones que formen la nostra comunitat. I funciona! 

Si vols que el teu negoci faci un gran salt, utilitza 11Onze Business. El nostre compte d’empresa i autònoms ja està disponible. Informa-te’n!

D’ençà que el 2021 la Comissió Europea demanés un estudi de viabilitat a propòsit de crear un registre patrimonial de tots els ciutadans, es repeteixen periòdicament els missatges alarmistes a la premsa alternativa i a les xarxes socials sobre la inevitable aplicació d’aquest registre d’actius per tenir un control absolut sobre la població. Quins són els fets, més enllà del sensacionalisme mediàtic?

En el context de la lluita contra el blanqueig de capitals i l’evasió fiscal, el juliol del 2021, la Comissió Europea va fer una licitació sobre un estudi de viabilitat per a un registre europeu centralitzat dels actius de tots els seus ciutadans.

Aquest projecte tenia com a finalitat analitzar la viabilitat d’establir un registre patrimonial que més tard es pogués debatre com a una futura iniciativa política. El seu objectiu era estudiar com recopilar i vincular la informació disponible de diverses fonts i estats membres sobre la propietat d’actius i analitzar el disseny, l’abast i els reptes d’aquest registre d’actius de la UE.

A més, la Comissió demanava que l’estudi tingués en compte “la possibilitat d’incloure en el registre, dades relatives a la propietat d’altres actius, com ara criptomonedes, obres d’art, béns immobles i or.” La intenció era obtenir una visió general dels possibles recursos que caldrien per portar a terme un registre d’aquest tipus, així com els reptes operatius i informàtics, i la viabilitat política i jurídica de la proposta.

La crida a la resistència civil

Tan aviat com es va fer pública la licitació van sorgir dures crítiques en contra de la proposta, argumentant que representava un perill per la llibertat i els drets civils de la ciutadania europea. Que aquestes noves mesures es prescriviren sense sentit ni comprensió i per pura cobdícia de poder de la casta política.

Aquest fet va esperonar una allau de preguntes al Parlament Europeu: Sobre quina base jurídica té previst la Comissió crear aquest registre central d’actius? Pot excloure la Comissió la possibilitat que en el futur s’introdueixin impostos addicionals sobre els ciutadans de la UE a través d’aquest registre? Es planteja la Comissió adaptar el registre a la legislació sobre protecció de dades?

Rolf von Hohenhau, president de l’Associació de Contribuents Europeus (TAE), avisava que “Si els ciutadans hi donen el seu suport, perdran tots els seus drets personals per una porta del darrere burocràtica. Amb el pretext d’impedir el blanqueig de diners, tots serem investigats.” I instigava a la població a “prendre els carrers com les armilles grogues a França.”

L’advocada holandesa Ellen Timmer feia una anàlisi de la iniciativa i apuntava que “No s’explica per què els registres d’actius en poder de les autoritats fiscals no són suficients i quin valor addicional cal esperar del nou registre d’actius.” Al mateix temps, les xarxes socials explotaven amb continguts que es feien virals alertant sobre el pla de la Comissió Europea.

Per altra banda, un portaveu de la Comissió afirmava que “L’estudi de viabilitat no és de cap manera indicatiu de cap pla per a establir un registre de la propietat a escala de la UE”, en declaracions a EURACTIV, afegint que aquest registre no figurava en el paquet de propostes legislatives de la Comissió per a lluitar contra el blanqueig de capitals.

Les sancions contra Rússia

El 17 de març de 2022, la Comissió Europea va posar en marxa la “Freeze and Seize Taskforce”, que ve a ser un grup operatiu per a facilitar la coordinació entre les autoritats dels estats membres a l’hora d’implementar les sancions contra els oligarques russos i bielorussos.

En aquest context, Theresa Neef, Gabriel Zucman i Thomas Piketty, de l’Observatori Fiscal de la UE i del Laboratori Mundial de Desigualtat, van presentar una proposta de Registre Europeu d’Actius que connectaria la informació sobre la propietat dels actius europeus a tota la UE. És a dir, donant suport al projecte de la Comissió Europea sota la justificació de reforçar les sancions contra Rússia.

Per altra banda, el partit dels Verds/Aliança Lliure Europea (Els Verds/ALE), es posicionava clarament a favor d’aquesta nova normativa: “Tots els països de la UE haurien de crear registres amb informació sobre la titularitat real que inclogui tots aquests tipus d’actius. Aquests registres haurien d’estar interconnectats i ser de lliure accés a través d’un punt d’accés únic europeu.”

Les conclusions de l’estudi

El març del 2024 es presentaven les conclusions de l’estudi sol·licitat per la Comissió Europea: “La creació de registres complets que denotin la propietat i el valor dels actius, que siguin exhaustius i complets, va resultar majoritàriament inviable des del punt de vista operatiu per a aquest grup d’actius.”

Prèviament, el portaveu de la Comissió Europea, Eric Mamer, ja havia aclarit que: “La Comissió Europea no té cap intenció d’establir una base de dades central sobre els actius dels ciutadans de la UE. És cert que actualment la Comissió està duent a terme un estudi a petició del Parlament Europeu amb vista a la practicitat de registrar patrimonis als estats membres de la UE. Aquest estudi general només mostra quins mecanismes hi ha en els 27 estats membres. La Comissió no està planificant cap activitat basada en els resultats d’aquest estudi.”

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

James Sène, president d’11Onze, s’adreça a la comunitat per la increïble resposta a la crida feta fa uns dies per finançar el sector agroalimentari.

Benvolguts membres d’11Onze,
Quatre dies.
Això és tot el que ha calgut.

Fa quatre dies vam compartir amb vosaltre un article que era més que una simple anàlisi de Basel III i del nou estatus de l’or. Era una crida a l’acció —una invitació a pensar diferent sobre com protegim els nostres estalvis, com donem suport a la nostra comunitat i com ens posicionem per al futur. Era una proposta perquè deixéssim de ser observadors passius dels canvis que vénen i ens convertíssim en participants actius en la construcció d’alguna cosa millor.

I vosaltres, com sempre, heu respost d’una manera que ens fa sentir humils, inspirats i profundament agraïts.

Les xifres que ens han commogut

En només quatre dies, gairebé 4.000 membres d’aquesta comunitat heu dedicat temps a llegir, reflexionar i interactuar amb les idees que us vam presentar. Però allò que realment ens ha emocionat—el que realment demostra el poder d’aquesta comunitat— és el que va passar immediatament després: 109 membres vau aixecar la mà per expressar interès en la proposta. No una curiositat passiva, sinó un interès genuí a formar part de la solució.

I després va arribar el moment que va confirmar allò que sempre hem cregut sobre aquesta comunitat: 19 de vosaltres vau fer explícitament un pas endavant, disposats a implicar-vos en el finançament de projectes relacionats amb l’agricultura i el subministrament d’aliments. No amb promeses vagues, sinó amb compromisos concrets.

Quan vam fer els números, els vam haver de revisar dues vegades. El compromís mitjà d’aquests 19 membres supera els 6.000 € cadascun.

Deixem reposar els números, pensem-ho. En un món en què la incertesa financera fa que la gent acumuli recursos, en què la por porta habitualment al replegament, a tancar-se, aquesta comunitat ha fet el contrari. Heu obert la vostra cartera. Heu ofert el vostre capital. Heu demostrat que l’esperit 11Onze no va només de protegir la pròpia riquesa, sinó de construir riquesa junts.

Per això, no podem estar-vos més agraïts. Des del fons del nostre cor: gràcies.

L’esperit que ens fa diferents

El que fa aquesta resposta tan extraordinària no són només les xifres: és l’esperit que hi ha al darrere. En una època en què les institucions financeres extreuen valor de les comunitats, vosaltres decidiu injectar-hi valor.

Quan els bancs tradicionals abandonen pagesos i petits productors, vosaltres feu un pas endavant per omplir el buit. Quan la saviesa dominant diu “cuida’t només de tu mateix”, vosaltres demostreu que la millor manera de protegir-se és protegint-nos els uns als altres.

Això és el que volem dir quan parlem de la necessitat de ser el governador del vostre propi banc central. No es tracta només de tenir or. Es tracta de desplegar capital de manera intel·ligent, estratègica i comunitària en els sectors que ens sostenen a tots. Heu entès aquest missatge. L’heu abraçat. I ara, junts, actuarem.

El que ve a continuació: un projecte digne de la vostra confiança

Amb el vostre suport i amb el vostre capital preparat, ara tenim tant la responsabilitat com el privilegi de presentar-vos un primer projecte que estigui a l’alçada del vostre entusiasme.

Ens comprometem a oferir:

• Qualitat: Avaluarem cada oportunitat amb el rigor i la cura que la vostra confiança exigeix. Sense dreceres. Sense concessions.
• Proximitat: Seran projectes locals, arrelats a les comunitats que compartim. Podreu veure, tocar i entendre exactament on està treballant el vostre capital.
• Excel·lents rendiments: El nostre objectiu és clar i ambiciós. Aspirem a oferir rendiments que dupliquin els que podríeu obtenir invertint en béns immobles per obtenir ingressos de lloguer —i fer-ho en un període responsable de 10 anys.

Això no és una promesa feta a la lleugera. Però creiem —i esperem que també ho cregueu vosaltres— que quan el capital es desplega intel·ligentment en sectors essencials com la producció d’aliments, amb les estructures i socis adequats, els rendiments excepcionals no només són possibles, sinó probables.

Quan l’impossible es torna possible

Volem aprofitar aquesta oportunitat per fer una altra petició a aquesta comunitat extraordinària. 

Mentre preparem el primer projecte, també us volem convidar a fer un pas més amb nosaltres. Si teniu idees de projectes a les vostres pròpies comunitats —iniciatives agrícoles, projectes de producció d’aliments, infraestructura agrícola local— si us plau, compartiu-les amb nosaltres.

I encara més: si coneixeu iniciatives que podrien beneficiar-se d’un préstec a interès zero, ho volem saber.

Sabem com sona. Sabem que sembla impossible. En un món en què el capital exigeix el seu tros de carn, en què els prestadors extreuen cada gota de retorn, la idea de préstecs sense interessos per a projectes comunitaris sembla gairebé absurda. Però aquí hi ha el que hem après de vosaltres, estimats amics: l’impossible és només allò que no s’ha intentat.

Hi ha maneres de generar grans rendiments fent el que és correcte. Hi ha estructures que permeten que el capital treballi per a la comunitat alhora que recompensa aquells que el proporcionen. Hi ha camins que les finances tradicionals no poden veure perquè es neguen a mirar més enllà de les seves pròpies suposicions.

Nosaltres hi mirem. I amb la vostra ajuda, trobarem aquests camins junts.

Als 19: sou els nostres pioners

Als 19 membres que ja heu fet un pas endavant amb compromisos concrets: no sou només inversors. Sou pioners.

Sou els que demostraran que un altre camí és possible. Sou els que, d’aquí a deu anys, sabreu que el vostre capital va ajudar a alimentar famílies, sostenir pagesos i construir resiliència a les comunitats que estimeu.

Farem honor a la vostra confiança presentant-vos un projecte que estigui a l’alçada del vostre coratge i visió. Treballarem incansablement per assegurar-nos que el vostre compromís sigui recompensat —no només financera, sinó també emocionalment, sabent que vau formar part d’alguna cosa extraordinària.

Aviat compartirem amb vosaltres —els 19— la primera oportunitat. I esperem que, quan ho fem, sentiu el mateix orgull i emoció que sentim nosaltres preparant-la.

Una invitació final per a tothom

Als gairebé 4.000 que vau llegir l’article: gràcies per la vostra atenció i compromís. Potser aquesta iniciativa no és per a vosaltres. Potser no és el moment. Potser simplement no voleu participar —i això està perfectament bé. Cap problema.

El que realment importa —molt més que qualsevol compromís puntual— és que continueu allà, que continueu escoltant. Això ens dona motius per continuar lluitant. Ens recorda que no estem sols. Alimenta la convicció que una altra via és possible.

Als 109 que vau expressar interès: aviat ens posarem en contacte amb més detalls. La vostra curiositat és la llavor de l’acció.

Als 19 que vau comprometre recursos: sou el nostre cor. Sou la prova que aquesta comunitat és diferent de qualsevol altra.

I a tots els membres d’11Onze: participeu o no en aquesta iniciativa concreta, sapigueu que formeu part d’alguna cosa especial. Una comunitat que llegeix, reflexiona i actua. Una comunitat que es protegeix construint conjuntament. Una comunitat que rebutja la idea que l’única manera de guanyar és que algú altre perdi.

Junts, estem construint un futur diferent.

Amb una gratitud fonda i la nostra salutació més càlida,
L’Equip 11Onze

P. D. — Si teniu idees de projectes, contactes amb iniciatives, o coneixeu pagesos o productors que es podrien beneficiar d’un finançament recolzat per la comunitat, poseu-vos en contacte aquí. Us escoltem. Estem preparats. I amb la vostra ajuda, construirem.

Sigui quin sigui el futur dels diners, sembla que les monedes digitals emeses pels bancs centrals no acaben d’arrencar. Tots els projectes pilot per implementar CBDC han fracassat o estan estancats. Els governs argumenten que són una eina per a fer la nostra vida més fàcil, mentre obvien esmentar que també augmenten la seva capacitat de rastrejar, controlar i castigar la ciutadania.

La tecnologia blockchain ha revolucionat la manera en què les persones interactuen amb els diners i els sistemes financers. Amb l’arribada de les criptomonedes s’han creat nous sistemes monetaris descentralitzats que no estan controlats per cap entitat governamental o financera. 

Tot i la seva volatilitat, la popularitat de monedes digitals com el bitcoin suposen una amenaça pel sistema financer tradicional, un canvi de paradigma que fa trontollar la posició privilegiada dels governs a l’hora d’exercir control sobre la ciutadania a través de les finances.

Davant d’aquest escenari, els bancs centrals d’arreu del món han començat a explorar la possibilitat d’emetre monedes digitals recolzades pel govern, conegudes com a CBDC (Central Bank Digital Currency). Aquestes monedes serien emeses i regulades pel banc central d’un país, i el seu valor estaria lligat a la moneda del país, o dit d’altra manera, basat en la confiança en el govern que l’emet.

Es tracta d’un model similar a les stablecoins o monedes estables, un tipus de criptomoneda vinculada al valor d’una moneda fiduciària, com el dòlar estatunidenc. Això significa que el seu valor no fluctua tant com el d’altres criptomonedes, la qual cosa les fa més atractives per al seu ús en pagaments digitals. Però a diferència de les CBDC, les stablecoins estan descentralitzades, és a dir, no són monedes digitals emeses, regulades i controlades pels bancs centrals de cada país.

En defensa de les CBDC

Les monedes digitals emeses pels bancs centrals podrien millorar significativament l’eficiència i la seguretat de les transaccions financeres. Les transaccions amb CBDC serien instantànies i podrien reduir els costos de processament de pagaments per a empreses i consumidors, que ara mateix pertany al duopoli gairebé universal que tenen Visa i Mastercard. Així mateix, no és cap secret que el control d’aquestes multinacionals per part del govern dels Estats Units, suposa una amenaça per la sobirania de qualsevol país no-alineat amb els interessos geopolítics i econòmics del gegant americà.

Per altra banda, les CBDC podrien ajudar a reduir l’economia submergida, ja que serien més difícils d’amagar que els diners en efectiu i menys anònimes que les criptomonedes. Concretament, la completa traçabilitat sobre les transaccions financeres facilitaria l’establiment de mecanismes de control, la qual cosa disminuiria el risc de frau.

Addicionalment, fomentarien la inclusió financera, facilitant un accés fàcil i segur als diners a les poblacions sense accés bancari o amb accés limitat. A més, podrien ser una alternativa als diners en efectiu en situacions extremes, com ara catàstrofes en les quals no es tingui accés a l’efectiu i quan els mitjans de pagament tradicionals, com els TPV, no funcionin.

Una solució a un problema inexistent?

Algú podria pensar que, en termes pràctics, les monedes digitals estatals ja fa anys que existeixen, perquè, de fet, la majoria de països ja tenen versions digitals de la seva moneda que els ciutadans fan servir diàriament en les transaccions bancàries i el comerç. Per tant, quines motivacions que hi ha darrere de la pressa que tenen els bancs centrals per implantar una nou model de moneda digital pròpia?

A mesura que avancem cap a la total implementació dels diners digitals, la llibertat de fer el que vulguem amb els nostres diners, de manera anònima o sense el control de l’Estat, cada vegada és més limitada. En aquest context, les criptomonedes ofereixen una alternativa a l’statu quo, democratitzant la creació de moneda mentre dilueixen el monopoli bancari tradicional.

Això, evidentment, no agrada a tothom, especialment als estats i a les institucions financeres. Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu, deixava clar que no li agrada veure un nou període de «banca lliure» gràcies a les criptomonedes, i que les CBDC són necessàries per a mantenir el paper dels bancs centrals.

Un sistema monetari fàcilment controlable

I és precisament aquí on es concentren les crítiques a les CBDC, s’elimina la privacitat que ara tenim amb els diners físics i les criptodivises. Amb la implantació de les seves monedes digitals, els governs tindran un control sobre els nostres diners sense precedents, sabent exactament com els gastem i amb la capacitat de parar pagaments o confiscar-los.

Es tractaria d’un sistema monetari completament programable, per la qual cosa també pot parar pagaments a unes certes àrees o grups de persones. Serveixi d’exemple com va actuar el govern canadenc davant les protestes dels camioners durant el “comboi de la llibertat”, bloquejant els comptes corrent de més de 200 simpatitzants de les protestes.

Així mateix, es pot limitar el seu període de validesa, proporcionant un incentiu per al consum, en lloc d’estar limitat per un llindar zero en els tipus d’interès, els governs podrien imposar tipus negatius als comptes digitals per a controlar el creixement econòmic. Les possibilitats són infinites, especialment si s’asseguren que no hi ha una alternativa.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El segle XX ens va educar en una fe obstinada: el futur seria millor que el passat. No era només optimisme; era arquitectura institucional. Després de la Segona Guerra Mundial es va materialitzar un nou ordre econòmic internacional que, amb matisos i tensions, ha arribat fins als nostres dies.

Els vencedors del conflicte van entendre que, perquè aquest nou ordre funcionés, calia establir un sistema politicoeconòmic capaç d’estabilitzar les monedes, reconstruir les economies devastades i assegurar mercats estables per a una expansió comercial a gran escala, i tot regulat segons les seves pròpies regles.

És per aquest motiu que la creació d’institucions com el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (1945) no va ser un simple acord tècnic; més aviat representava la inserció, dins l’imaginari col·lectiu general, d’una idea poderosa: el creixement podia ser organitzat, la prosperitat podia ser planificada i el futur podia ser administrat. D’aquesta convicció en van emergir dos models de societat —menys antagònics del que sovint es presenta— que durant dècades es disputarien l’hegemonia global.

Durant anys, aquella confiança —basada en tensionar ambdós models— va produir resultats tangibles. L’expansió industrial, la consolidació de l’estat del benestar i l’augment sostingut del PIB per càpita van reforçar la narrativa de progrés lineal. El demà no era una amenaça, sinó una promesa estructural.

Entre 1950 i 1973, el món va experimentar un creixement sostingut i generalitzat que va consolidar tres eixos bàsics: progrés material, ampliació dels drets socials i consolidació d’una classe mitjana confiada. Les democràcies occidentals van aprofitar per a projectar la idea que el futur seria una prolongació millorada del present.

Però aquell futur —que és el nostre present— ja no es percep igual. 

Avui el futur és advertència. El relat dominant parla de col·lapse climàtic —avalat pels informes del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic—, d’endeutament estructural i de riscos sistèmics associats a la intel·ligència artificial, debatuts en fòrums com l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic o el Parlament Europeu.

El futur ja no és una promesa d’emancipació, sinó un escenari de supervisió. La qüestió, però, no és si hi ha riscos —la història ens recorda que sempre n’hi ha hagut—, sinó per què totes les projeccions de futur semblen convergir en una mateixa conclusió implícita: més centralització.

Quan imaginem una crisi financera, imaginem bancs centrals amb poders ampliats; quan imaginem caos informatiu, imaginem regulacions massives; quan imaginem emergència climàtica, imaginem macroinfraestructures dirigides des de dalt. Per tant, la distopia, gairebé sempre, acaba en concentració.

La por com a arquitectura del centre

La història del pensament econòmic —de Karl Marx a Karl Polanyi— ha assenyalat un patró incòmode: les crisis del capitalisme no són simples interrupcions, sinó acceleradors de processos de concentració i reordenació institucional. No és un accident; és una dinàmica recurrent. Després del 1929, l’Estat va expandir competències per estabilitzar societats convulses. Després del 2008, els bancs centrals van inflar els seus balanços fins a límits desconeguts. I després del 2020, el deute públic global va registrar el major increment des de la Segona Guerra Mundial. Les crisis no dissolen el poder; el redistribueixen.

En paral·lel, el capital tendeix a reagrupar-se. En entorns d’incertesa, no desapareix: busca refugi. I el refugi acostuma a ser gran, concentrat i institucionalment protegit. Les crisis no només redistribueixen riquesa; redefineixen jerarquies.

La por, en aquest context, es converteix en arquitectura de poder. Quan el risc es percep com a sistèmic, la societat accepta —i sovint reclama— estructures més verticals. En aquest context d’inseguretat, també s’explica l’auge de forces polítiques que ofereixen ordre i identitat com a resposta a la incertesa global. La centralització no apareix com una imposició, sinó com una garantia d’ordre. I per tant, la seguretat justifica la concentració.

Aquí opera un mecanisme més subtil. El relat condiciona el flux del capital. Ja ho advertia John Maynard Keynes amb els seus “animal spirits”: les expectatives modelen la inversió. Si el futur s’imagina com a escassetat energètica, invertirem en macroinfraestructures; si es concep com a guerra tecnològica, reforçarem vigilància i defensa; si es tem inestabilitat financera, acceptarem mecanismes de control més estrictes. Imaginar centralització acaba produint centralització.

Tanmateix, aquesta inèrcia oblida una altra tradició històrica: la del mutualisme i les formes d’organització basades en la cooperació i la distribució del risc. Durant el segle XIX i bona part del XX, cooperatives, caixes d’estalvi i societats de socors mutu van demostrar que era possible articular sistemes financers sense una concentració extrema del poder. La descentralització no era teoria; era pràctica institucional.

Avui aquesta lògica reapareix sota noves formes. L’embedded finance —la integració de serveis financers dins plataformes digitals— pot dissociar banca i infraestructura tradicional, reduint intermediaris i redistribuint capacitat operativa. Com abans l’electricitat va separar producció i consum, o internet va néixer com una xarxa distribuïda, les tecnologies actuals poden reforçar grans plataformes o facilitar ecosistemes més oberts. La tecnologia no concentra ni distribueix poder per si sola; ho fa la seva arquitectura institucional.

El relat distòpic tendeix a presentar la concentració com a inevitable. Però la inevitabilitat sovint és cultural abans que tècnica. Quan assumim que només el centre ens pot protegir, el reforcem. Quan construïm xarxes, multipliquem els centres. I en aquesta elecció —més que en la tecnologia— es decideix la forma del futur.

La comunitat com a centre

Descentralitzar no significa abolir l’Estat ni glorificar el caos. Significa reduir dependències crítiques, diversificar riscos i distribuir la presa de decisions. Significa evitar que un únic actor —públic o privat— concentri vulnerabilitats que, quan fallen, arrosseguen tot el sistema. Les societats resilients no són les que acumulen més poder en un centre, sinó les que reparteixen millor la responsabilitat.

El debat real, per tant, no és tecnològic; és moral i cultural. Si assumim que el món és massa complex perquè comunitats informades el gestionin, acceptarem una verticalitat creixent com a única sortida possible. Però si assumim que la tecnologia pot empoderar xarxes distribuïdes, començarem a dissenyar institucions que reflecteixin aquesta confiança, perquè abans de transformar infraestructures, cal transformar imaginaris.

El segle XXI encara no està escrit. Les eines per descentralitzar energia, informació i finances ja existeixen. El que falta no és capacitat tècnica, sinó voluntat col·lectiva. Cada decisió d’estalvi, cada model d’inversió, cada arquitectura financera reforça un determinat tipus de sistema. El futur no depèn només dels riscos que afrontem, sinó del marc mental amb què els interpretem.

Si imaginem un futur inevitablement distòpic, invertirem en murs, intermediaris i estructures opaques. Si imaginem un futur descentralitzat, invertirem en xarxes, transparència i comunitat. En economia, el relat és capital anticipat: orienta fluxos, condiciona expectatives i consolida hegemonies. Qui defineix el relat del futur condiciona la forma del mercat.

En aquest context, la sobirania financera no és una proclama ideològica, sinó una estratègia de resiliència. Apropar la gestió dels recursos a la comunitat, fomentar l’educació financera i reduir dependències estructurals no fragmenta el sistema; el reforça. La descentralització no divideix: diversifica.

És aquí on 11Onze pren sentit com a comunitat fintech. No com una alternativa retòrica al sistema, sinó com una arquitectura diferent dins del sistema. Una proposta que aposta per transparència, participació i consciència financera en un entorn incert. Potser el futur no és apocalipsi ni utopia. Potser és, simplement, arquitectura. I tota arquitectura comença amb una decisió: concentrar o distribuir.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Prop de 500 empreses treballen a Catalunya en l’àmbit de la ciberseguretat. Es tracta d’una indústria en expansió per l’augment de les amenaces digitals. Només en un any el nombre de ciberatacs a Catalunya ha augmentat més del 30% i al món aquest tipus d’incidents ha crescut un 50%.

Durant el 8 i el 9 de novembre de 2014 Catalunya va patir un dels deu atacs informàtics més intensos d’aquell any al món. L’objectiu era tombar la consulta del 9N. No ho va aconseguir. Les mesures de ciberseguretat van permetre que la pàgina oficial de la consulta, Participa2014.cat, resistís. En canvi, van caure diverses pàgines web i serveis de la Generalitat, com la recepta electrònica o el registre d’historials clínics. Segons va desvelar fa unes setmanes una investigació periodística internacional, l’encarregat d’orquestrar l’atac informàtic va ser un empresari israelià, que no ha revelat qui el va pagar.

Es calcula que la Generalitat va patir aquell any gairebé 150 milions de ciberatacs. Tot i la magnitud de la xifra, no és res comparat amb el volum d’atacs informàtics que es produeixen en l’actualitat. L’any 2022 es van detectar 1.700 milions, segons el Govern. Això suposa un increment del 75% respecte a l’any anterior i multiplica per més de deu els incidents de 2014.

Catalunya, ben posicionada

Afortunadament, el sector de la ciberseguretat gaudeix d’una bona salut al nostre país. Segons un informe d’Acció i l’Agència de Ciberseguretat de Catalunya, hi ha 495 empreses que s’hi dediquen, amb una facturació de més de 1.000 milions d’euros i prop de 10.000 treballadors. El ritme de creixement en nombre de companyies, facturació i llocs de feina respecte a 2021 va ser de dos dígits.

Una dada significativa és que Catalunya va ser la tercera regió d’Europa occidental en captació d’inversió estrangera en l’àmbit de la ciberseguretat, amb 163 milions d’euros, només per darrere d’Irlanda i la regió de Brussel·les.

Tot i que el 85% de les companyies són pimes, més de la meitat (54%) superen el milió d’euros de facturació i el 29% són exportadores. Es tracta d’un sector amb una important concentració geogràfica, ja que vuit de cada deu empreses se situen en l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Un mercat global en expansió

Sense dubte, les creixents amenaces digitals a les quals s’exposen institucions, empreses i particulars esperonen l’expansió del sector de la ciberseguretat. La gran presència digital de les empreses, tant de cara a l’exterior com de portes endins en la gestió de dades i processos, les fa especialment vulnerables als ciberatacs, que poden tenir un considerable impacte negatiu en el compte de resultats.

Es calcula que el 71% dels ciberatacs realitzats l’any 2022 al món van tenir motivacions financeres i que el seu cost va ser d’uns 7.000 milions d’euros. Només el valor dels criptoactius robats supera els 3.000 milions d’euros. Per això no sorprèn que entre 2022 i 2027 s’esperi un ritme de creixement de la facturació mundial en ciberseguretat del 13,6% anual, fins a assolir gairebé els 300.000 milions d’euros.

A l’hora de protegir-nos, cal tenir molt present que el correu electrònic s’ha consolidat com el primer vector de distribució de ‘malware’ i s’utilitza en l’inici del 84% dels ciberatacs. A més, en el 74% dels incidents de ciberseguretat amb afectació a Catalunya l’any passat es van fer servir tècniques d’enginyeria social.

Si vols que el teu negoci faci un gran salt, utilitza 11Onze Business. El nostre compte d’empresa i autònoms ja està disponible. Informa-te’n!

Gemma Vallet, directora d’11Onze District -l’agència de publicitat in-House-, va protagonitzar la tercera xerrada dels Fintech Talks al coworking the Monday parlant dels NFT, amb la col·laboració de Raul Arribas, CTO d’11Onze. Et detallem com va anar la jornada.

Tercera sessió de les Fintech Talks d’11Onze al coworking de Monday. Les cadires pel públic assistent han substituït als sofàs, butaques i taules, on fa pocs minuts encara es podien escoltar ‘brainstormings’ d’empleats d’start-ups compartint espai de treball. A un costat, el bar, i a l’altre el gimnàs, on dues noies observen els preparatius de la xerrada entre descans i descans de cada exercici.

A dins ja és tot a punt, i la xerrada comença amb preguntes introductòries. Què són els NFT? Quines aplicacions tenen? Gemma Vallet arrenca amb una ‘masterclass’ sobre què són els NFT i com interactuen amb el món de la moda, és la seva especialitat i es nota. Vallet ens diu que “els NFT han arribat per quedar-se, perquè han nascut d’una necessitat de l’art digital”.

De seguida, el públic s’anima a preguntar per les qüestions més tècniques, per saber com es garanteix la propietat. “Els NFT garanteixen el control de la propietat per part de l’inversor, i sense intermediaris, gràcies a la tecnologia ‘blockchain’ [cadena de blocs]”, explica Vallet. I afegeix, “les cases de subhastes s’han de transformar i sumar-se a la transformació digital”.

NFT, una bombolla especulativa o valor real?

Aquest intercanvi gira la conversa cap a l’interès que molta gent té pels NFT com a valor d’inversió. És real? Està inflat? Quan val un dibuix digital d’un mico, realment? I això introdueix un debat etern: què és art? La qual cosa està molt bé, perquè vol dir que la tecnologia és un mitjà (en aquest cas per fer arribar art a més gent) però que les preguntes essencials són les mateixes. Té sentit pagar milions d’euros pels NFT de Pixelmon? Pel número 1 de Superman? Milers d’euros per col·leccionar plaques de cava? Cromos?

S’arriba a la conclusió que tot és relatiu, i que cadascú pot tenir raons molt diverses per invertir en NFT. Tanmateix, el Raül Arribas dona un consell: “si vols invertir en NFT, forma’t. I no compris pensant que allò valdrà X vegades més, perquè ningú ho sap. Compra perquè t’agrada”. Vallet hi està d’acord, i afegeix “L’originalitat dona valor, i un NFT demostra que el valor és teu”.

Ja és ben entrat el capvespre i la ponència formal es mou cap a la terrassa de Monday, on passa a ser una conversa més distesa, per acabar de preguntar alguna cosa que no s’ha comentat a la xerrada. El diàleg està en marxa, l’objectiu d’11Onze de teixir una comunitat financera es consolida. Ben aviat, podreu veure la conferència completa a La Plaça.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

Hi ha una pregunta incòmoda que Catalunya i Europa fa massa temps que eviten: què passa quan un país encara té diners, però ja no controla el que menja? La resposta és senzilla i brutal. Que la sobirania és una il·lusió. Per això, quan a 11Onze defensem que cal pensar com el governador del teu propi banc central, no parlem només d’or. Parlem també d’aliments. D’allò que no es pot imprimir. D’allò que sosté la vida quan les cadenes globals fallen, els preus es disparen o la política gira l’esquena al territori.

Durant anys, el sector primari s’ha tractat com una relíquia romàntica. Com si la pagesia fos un record del passat i no una infraestructura crítica del present. Però la realitat s’ha tornat tossuda. La inflació alimentària, la sequera, la dependència exterior, l’envelliment del camp i les protestes agràries arreu d’Europa han recordat una veritat elemental: sense pagesia no hi ha seguretat alimentària, i sense seguretat alimentària no hi ha estabilitat econòmica ni política.

Catalunya ho viu en primera persona. Segons l’Idescat, el nombre d’explotacions agràries ha caigut de 54.972 el 2020 a 48.725 el 2023. És una davallada molt ràpida en molt poc temps. Alhora, la superfície agrària utilitzada també s’ha reduït. No parlem, doncs, només d’un canvi estadístic. Parlem de capacitat productiva que desapareix, de coneixement que es perd i de territori que queda més exposat.

La dada més preocupant, però, no és només quantes explotacions tanquen, sinó qui queda al capdavant de les que sobreviuen. El mateix Departament d’Agricultura recorda, en les noves bases d’ajut per a la successió d’explotacions, que a Catalunya el 40,92% dels caps d’explotació tenen 65 anys o més, mentre que els menors de 35 anys són només el 4,12%. És a dir: el relleu generacional no és un repte futur. És una emergència present.

La pagesia com a assegurança col·lectiva

A Europa, el dibuix és semblant. Eurostat constata que el 2020 hi havia 9,1 milions d’explotacions agràries a la UE, 5,3 milions menys que el 2005. En quinze anys s’ha evaporat prop del 37% de les granges europees. A més, el 57,6% dels gestors agraris tenien 55 anys o més, i només l’11,9% eren menors de 40 anys. Sí, la UE continua sent una gran potència agroalimentària. Però ho és sobre una base cada cop més envellida, concentrada i fràgil.

Aquest deteriorament no s’explica per una sola causa. És una suma d’asfíxies. D’una banda, els pagesos fa anys que denuncien preus en origen insuficients, poder excessiu de la gran distribució i competència de productes importats que no sempre suporten els mateixos estàndards que s’exigeixen aquí. Això ja ho advertíem a 11Onze el 2021: quan produir deixa de sortir a compte, el sistema no s’abarateix, es desmantella.

De l’altra, Brussel·les ha hagut d’admetre que les protestes de 2024 no eren cap anècdota. La mateixa Comissió Europea reconeix que el primer any d’aplicació dels plans de la PAC va coincidir amb l’impacte de la guerra d’Ucraïna, l’encariment de costos i els fenòmens climàtics adversos, i per això ha impulsat paquets de simplificació el 2024 i el 2025 per reduir càrrega administrativa i donar més flexibilitat als agricultors. Quan la burocràcia s’ha de simplificar d’urgència, és que abans s’havia convertit en una llosa.

La pagesia també és infraestructura estratègica

A Catalunya, a més, la sequera ha actuat com un accelerador de totes les vulnerabilitats. L’Agència Catalana de l’Aigua admet que l’episodi de sequera viscut entre principis del 2021 i març del 2025 ha superat tots els episodis històrics per extensió, intensitat i durada. Això no és un detall meteorològic. És un cop estructural sobre la producció d’aliments. I quan l’aigua falla, falla molt més que una collita: falla la confiança en la continuïtat del sistema.

Per això és un error pensar la pagesia només com un sector econòmic. La pagesia és també una reserva estratègica. Igual que l’or és una reserva monetària perquè preserva valor fora del sistema de promeses financeres, la producció alimentària és una reserva física perquè assegura l’accés al que és essencial fora de la fragilitat de les cadenes globals. L’or no es pot imprimir. El blat tampoc. Una moneda pot perdre credibilitat. Una collita, si existeix i és propera, continua alimentant.

Aquesta és la gran intuïció de l’article sobre el teu propi banc central: un patrimoni seriós no es construeix només amb números en pantalla, sinó amb actius reals. Actius sense risc de contrapartida o amb utilitat immediata. L’or compleix la primera funció: protegir poder adquisitiu i actuar com a assegurança davant els errors del sistema monetari. No és casualitat que el 2025 la demanda global d’or, incloent OTC, superés per primera vegada les 5.000 tones, ni que els bancs centrals hi afegissin 863 tones més. El mercat està dient amb diners reals que la confiança en els actius tangibles augmenta.

Els aliments compleixen la segona funció: sostenir la vida i la cohesió social. Sense menjar, no hi ha ordre econòmic que aguanti. I per això és tan greu que Europa hagi tolerat durant anys la desaparició de milions d’explotacions mentre confiava que el mercat global faria la resta. Els mercats globals funcionen molt bé fins que deixen de fer-ho. Ho vam veure amb la pandèmia. Ho vam veure amb la guerra. Ho hem vist amb l’energia. I ho tornarem a veure amb l’alimentació si continuem arraconant la pagesia.

Per què el camp és una assegurança de país

Hi ha qui encara veu el suport al camp com una despesa. És just al revés. És una assegurança col·lectiva. Tenir pagesia local viable vol dir tenir més capacitat per esmorteir xocs externs, més control sobre preus i subministrament, més ocupació arrelada al territori i més autonomia davant decisions preses lluny del país. La DUN del 2026 ja es preveu per a 45.000 explotacions agràries de Catalunya. La xifra, per si sola, ja indica dues coses alhora: el sector continua viu, però el marge per perdre més base productiva és cada cop menor.

El debat de fons, doncs, no és agrícola. És civilitzatori. Volem ser una societat que encara sap produir el que menja o una societat que només sap comprar-ho? Volem tenir reserves reals o continuar depenent exclusivament d’estructures financeres, logístiques i polítiques que no controlem? Quan un país abandona la seva pagesia, no només perd pagesos. Perd sobirania. Perd resiliència. Perd futur.

A 11Onze ho tenim clar. Si vols pensar com el governador del teu propi banc central, has d’entendre que la teva seguretat no depèn només del compte corrent. Depèn també de com protegeixes el teu estalvi amb actius reals, com l’or físic, i de com defenses els ecosistemes que fan possible la vida, començant per la pagesia i la producció d’aliments. Perquè la riquesa de debò no és només conservar valor. És conservar capacitat de viure. I això vol dir protegir allò que no es pot imprimir: l’or que preserva el patrimoni i la pagesia que ens alimenta. 

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

Davant l’emergència climàtica, l’economia tendeix a descarbonizarse a marxes forçades. En un context de creixents impostos a les indústries contaminants, un estudi assenyala que augmentar el percentatge d’or en una cartera d’inversió diversificada redueix la seva petjada de carboni global sense perjudicar la rendibilitat.

Les dades de la UE confirmen que Europa va viure l’any 2022 el seu estiu més càlid i que les temperatures en el planeta durant els vuit últims anys han estat les més elevades des que existeixen registres. El ritme de l’escalfament global fa inajornable una reducció dràstica en les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle. Només així es podran evitar les conseqüències catastròfiques associades al canvi climàtic.

Davant aquesta realitat, el procés de descarbonització de l’economia és una prioritat tan urgent que està condicionant gran part de les actuals decisions polítiques, empresarials i d’inversió. I, en aquest sentit, un informe de la consultora Urgentem conclou que la inclusió de l’or en una cartera d’inversió diversificada “pot tenir un impacte positiu en el rendiment de la cartera des d’una perspectiva de transició climàtica”, ja que redueix la petjada de carboni global de la cartera sense perjudicar la rendibilitat.

Com més or, menys emissions

L’estudi va analitzar quina hauria estat l’evolució al llarg de cinc anys de carteres d’inversió diversificades amb diferents percentatges d’actius per determinar com la inclusió de l’or afecta al perfil de risc-rendiment i a la petjada de carboni global.

La seva conclusió és que, per exemple, en una cartera amb un 70% de renda variable i un 30% de renda fixa, dedicar un 10% d’aquesta cartera a l’or reduiria les emissions un 7%, mentre que augmentar el percentatge d’or al 20% suposaria una reducció del 17%. A més, hi ha indicis clars que la inclusió d’or en la cartera millora el perfil de risc-rendibilitat.

Tot i que cap de les combinacions d’actius analitzades aconseguiria l’objectiu de zero emissions l’any 2050, les que més s’aproximarien serien les que inclouen un major percentatge dedicat a l’or. De fet, les úniques que aconsegueixen reduir emissions són les que dediquen com a mínim un 20% de la inversió a l’or.

Quant a la contribució de les carteres d’inversió a l’augment de la temperatura global d’ara a l’any 2100, l’or també tindria un paper molt positiu per a mitigar el seu impacte climàtic. L’estudi calcula que dedicar la meitat de la cartera a l’or suposaria una reducció del 40% (més d’1 °C) en l’escalfament generat per aquesta cartera. Una cartera amb un 70% de renda variable i un 30% de renda fixa generaria un increment de 2,96 °C, mentre que una amb un 45% de renda variable, un 5% de renda fixa i un 50% d’or només l’augmentaria 1,76 °C.

I si augmenten els impostos a les emissions?

Una de les principals eines polítiques per a frenar el canvi climàtic i accelerar la transició cap a una economia lliure d’emissions són els impostos a l’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle. En aquest sentit, l’anàlisi dels preus associats al diòxid de carboni mostra que una major proporció d’or contribuirà a reduir el risc de mercat per a una cartera. I com més s’endureixin les polítiques de reducció d’emissions, més convenient serà ampliar el percentatge d’or en la cartera.

Els autors de l’estudi admeten que el marc temporal limitat (cinc anys) de les dades recaptades inicialment i el rendiment relativament superior de l’or durant aquest període poden haver esbiaixat les expectatives de rendibilitat de l’or, però adverteixen que l’anàlisi a més llarg termini també confirma l’efecte favorable de la inclusió d’or sobre el perfil de rendibilitat de la cartera, tot i que en menor mesura.

D’altra banda, els autors de l’informe assumeixen que un inversor hereta una proporció substancial de la petjada de carboni associada a l’extracció i producció d’or. Per això la seva anàlisi prospectiva els permet valorar quant afectaria les carteres el potencial de descarbonització d’aquest metall preciós.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

La pujada generalitzada de preus està complicant les finances de moltes llars. Cada vegada és més difícil quadrar els comptes per a arribar a final de mes i encara més dedicar una part dels nostres ingressos a l’estalvi. Davant aquesta situació, recollim onze consells per a millorar l’economia familiar.

1. Aplicar la fòrmula del 50/30/20. Es tracta d’intentar distribuir els nostres ingressos de forma que el 50 % es dediqui a les despeses (llum, aigua, lloguer, hipoteca, telèfon, menjar, estudis…), el 30 % al nostre oci (les nostres sortides en esmorzars o dinars fora de casa, vacances, regals…) i el 20% restant a l’estalvi.
2. Retallar subscripcions innecessàries. A quantes plataformes digitals estem subscrits? Les fem servir totes? Cal que les continuem pagant? I aquella subscripció a aquella revista que mai acabem llegint? Totes les subscripcions automàtiques s’han de revisar per valorar si són necessàries. Avui en dia existeixen diferents plataformes amb contingut en línia que són legals i gratuïtes, només cal fer una ullada per Internet per trobar-les. I recordem que les biblioteques també són una gran font de llibres i contingut audiovisual.
3. Revisar els nostres contractes de llum, gas i telèfon. Cal revisar amb molta cura els contractes que tenim amb les diferents companyies de serveis. És una de les partides on més diners se’ns en van sense adonar-nos al cap de l’any. No podem prescindir d’aquestes despeses, però sí reduir-les.
4. Fer més àpats a casa. Reduir les vegades que sortim a menjar fora de casa o que comprem menjar per emportar-nos pot arribar a ser una molt bona font d’estalvi. No cal deixar d’anar als restaurants, però sí reduir la quantitat d’àpats que fem fora de casa, i més si som una casa de família nombrosa.
5. Reutilitzar. Quan una cosa se’ns faci malbé, mirem si podem reparar-la i allargar-ne la vida abans de llençar-la a les escombraries. També és una bona eina d’estalvi comprar roba de segona mà, llibres, mobles i fins i tot electrodomèstics.
6. No comprar impulsivament. Una de les raons principals per les quals no fem un bon ús dels nostres diners són les compres compulsives. A partir d’ara, quan vulguem una cosa, donem-nos un marge de temps per saber si de veritat la necessitem. Ens sorprendrà comprovar que podem prescindir de gran part de les coses que volem comprar a cop de targeta.
7. Comparar preus. Quantes vegades ens ha passat que comprem un telèfon mòbil, per dir un exemple, i l’endemà veiem una oferta del mateix producte en una altra botiga? Això ens passa per no comparar. Hem d’aprendre a comparar tot el que comprem, fins i tot el menjar.
8. Fer servir menys el cotxe. Tot i que molta gent no pot prescindir del transport privat, sí que en podem reduir l’ús. Mirem d’utilitzar el transport públic o compartir cotxe si és possible. I fem ús també de la bicicleta, i sobretot, de les nostres cames, que caminar és sa i gratuït.
9. Escollir una bona entitat financera. Són necessàries totes les nostres targetes de crèdit? Quines comissions ens cobra la nostra entitat financera? Revisem si aquesta entitat financera ens ajuda a tenir una bona economia personal, o si, per contra, cal que fem un canvi. Actualment, hi ha moltes entitats financeres amb eines que ajuden a controlar les teves despeses i que alhora et donen un cop de mà per estalviar: escollim una bona entitat financera pel nostre futur.
10. Adaptar-nos a la nostra butxaca. Si ingressem una certa quantitat de diners, no fem més del que la nostra economia es pot permetre. No cal “estirar més el braç que la màniga”, com diem els catalans. Fem un ús responsable dels nostres diners segons els nostres guanys.
11. Ser previsors. Hem d’analitzar l’evolució de les nostres despeses en els últims mesos per comprovar en què se’ns va els diners i on podem retallar. Davant l’actual situació inflacionària, en alguns casos serà necessari aplicar una “economia de guerra” segons com estimem que evolucionaran els nostres ingressos i despeses.

Ja fa dies que sabem que els diners no fan la felicita. Però podem aportar estabilitat a la nostra economia personal per evitar-nos disgustos. A més, en aquests temps d’incerteses econòmiques, val la pena recordar la frase que ens va deixar el filòsof Sèneca: “No és pobre qui té poc, sinó qui molt desitja”.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.