Hi ha una pregunta incòmoda que Catalunya i Europa fa massa temps que eviten: què passa quan un país encara té diners, però ja no controla el que menja? La resposta és senzilla i brutal. Que la sobirania és una il·lusió. Per això, quan a 11Onze defensem que cal pensar com el governador del teu propi banc central, no parlem només d’or. Parlem també d’aliments. D’allò que no es pot imprimir. D’allò que sosté la vida quan les cadenes globals fallen, els preus es disparen o la política gira l’esquena al territori.

Durant anys, el sector primari s’ha tractat com una relíquia romàntica. Com si la pagesia fos un record del passat i no una infraestructura crítica del present. Però la realitat s’ha tornat tossuda. La inflació alimentària, la sequera, la dependència exterior, l’envelliment del camp i les protestes agràries arreu d’Europa han recordat una veritat elemental: sense pagesia no hi ha seguretat alimentària, i sense seguretat alimentària no hi ha estabilitat econòmica ni política.

Catalunya ho viu en primera persona. Segons l’Idescat, el nombre d’explotacions agràries ha caigut de 54.972 el 2020 a 48.725 el 2023. És una davallada molt ràpida en molt poc temps. Alhora, la superfície agrària utilitzada també s’ha reduït. No parlem, doncs, només d’un canvi estadístic. Parlem de capacitat productiva que desapareix, de coneixement que es perd i de territori que queda més exposat.

La dada més preocupant, però, no és només quantes explotacions tanquen, sinó qui queda al capdavant de les que sobreviuen. El mateix Departament d’Agricultura recorda, en les noves bases d’ajut per a la successió d’explotacions, que a Catalunya el 40,92% dels caps d’explotació tenen 65 anys o més, mentre que els menors de 35 anys són només el 4,12%. És a dir: el relleu generacional no és un repte futur. És una emergència present.

La pagesia com a assegurança col·lectiva

A Europa, el dibuix és semblant. Eurostat constata que el 2020 hi havia 9,1 milions d’explotacions agràries a la UE, 5,3 milions menys que el 2005. En quinze anys s’ha evaporat prop del 37% de les granges europees. A més, el 57,6% dels gestors agraris tenien 55 anys o més, i només l’11,9% eren menors de 40 anys. Sí, la UE continua sent una gran potència agroalimentària. Però ho és sobre una base cada cop més envellida, concentrada i fràgil.

Aquest deteriorament no s’explica per una sola causa. És una suma d’asfíxies. D’una banda, els pagesos fa anys que denuncien preus en origen insuficients, poder excessiu de la gran distribució i competència de productes importats que no sempre suporten els mateixos estàndards que s’exigeixen aquí. Això ja ho advertíem a 11Onze el 2021: quan produir deixa de sortir a compte, el sistema no s’abarateix, es desmantella.

De l’altra, Brussel·les ha hagut d’admetre que les protestes de 2024 no eren cap anècdota. La mateixa Comissió Europea reconeix que el primer any d’aplicació dels plans de la PAC va coincidir amb l’impacte de la guerra d’Ucraïna, l’encariment de costos i els fenòmens climàtics adversos, i per això ha impulsat paquets de simplificació el 2024 i el 2025 per reduir càrrega administrativa i donar més flexibilitat als agricultors. Quan la burocràcia s’ha de simplificar d’urgència, és que abans s’havia convertit en una llosa.

La pagesia també és infraestructura estratègica

A Catalunya, a més, la sequera ha actuat com un accelerador de totes les vulnerabilitats. L’Agència Catalana de l’Aigua admet que l’episodi de sequera viscut entre principis del 2021 i març del 2025 ha superat tots els episodis històrics per extensió, intensitat i durada. Això no és un detall meteorològic. És un cop estructural sobre la producció d’aliments. I quan l’aigua falla, falla molt més que una collita: falla la confiança en la continuïtat del sistema.

Per això és un error pensar la pagesia només com un sector econòmic. La pagesia és també una reserva estratègica. Igual que l’or és una reserva monetària perquè preserva valor fora del sistema de promeses financeres, la producció alimentària és una reserva física perquè assegura l’accés al que és essencial fora de la fragilitat de les cadenes globals. L’or no es pot imprimir. El blat tampoc. Una moneda pot perdre credibilitat. Una collita, si existeix i és propera, continua alimentant.

Aquesta és la gran intuïció de l’article sobre el teu propi banc central: un patrimoni seriós no es construeix només amb números en pantalla, sinó amb actius reals. Actius sense risc de contrapartida o amb utilitat immediata. L’or compleix la primera funció: protegir poder adquisitiu i actuar com a assegurança davant els errors del sistema monetari. No és casualitat que el 2025 la demanda global d’or, incloent OTC, superés per primera vegada les 5.000 tones, ni que els bancs centrals hi afegissin 863 tones més. El mercat està dient amb diners reals que la confiança en els actius tangibles augmenta.

Els aliments compleixen la segona funció: sostenir la vida i la cohesió social. Sense menjar, no hi ha ordre econòmic que aguanti. I per això és tan greu que Europa hagi tolerat durant anys la desaparició de milions d’explotacions mentre confiava que el mercat global faria la resta. Els mercats globals funcionen molt bé fins que deixen de fer-ho. Ho vam veure amb la pandèmia. Ho vam veure amb la guerra. Ho hem vist amb l’energia. I ho tornarem a veure amb l’alimentació si continuem arraconant la pagesia.

Per què el camp és una assegurança de país

Hi ha qui encara veu el suport al camp com una despesa. És just al revés. És una assegurança col·lectiva. Tenir pagesia local viable vol dir tenir més capacitat per esmorteir xocs externs, més control sobre preus i subministrament, més ocupació arrelada al territori i més autonomia davant decisions preses lluny del país. La DUN del 2026 ja es preveu per a 45.000 explotacions agràries de Catalunya. La xifra, per si sola, ja indica dues coses alhora: el sector continua viu, però el marge per perdre més base productiva és cada cop menor.

El debat de fons, doncs, no és agrícola. És civilitzatori. Volem ser una societat que encara sap produir el que menja o una societat que només sap comprar-ho? Volem tenir reserves reals o continuar depenent exclusivament d’estructures financeres, logístiques i polítiques que no controlem? Quan un país abandona la seva pagesia, no només perd pagesos. Perd sobirania. Perd resiliència. Perd futur.

A 11Onze ho tenim clar. Si vols pensar com el governador del teu propi banc central, has d’entendre que la teva seguretat no depèn només del compte corrent. Depèn també de com protegeixes el teu estalvi amb actius reals, com l’or físic, i de com defenses els ecosistemes que fan possible la vida, començant per la pagesia i la producció d’aliments. Perquè la riquesa de debò no és només conservar valor. És conservar capacitat de viure. I això vol dir protegir allò que no es pot imprimir: l’or que preserva el patrimoni i la pagesia que ens alimenta. 

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.