Estem a la vora d'una crisi sense precedents?

Marc Vidal, conferenciant i divulgador, adverteix que 2023 podria ser l’any d’una crisi que deixaria en “pura anècdota” totes les anteriors, com ja va pronosticar en 2019 un llibre de Marc Friedrich i Mathias Weik. La confluència de diverses circumstàncies pot propiciar la tempesta perfecta.

S’apropa la mare de totes les crisis? Això és el que planteja el llibre ‘El major crash de tots els temps’, de Marc Friedrich i Mathias Weik, que va ser un gran èxit de vendes a Alemanya l’any 2019. L’obra vaticina que aquest gran ‘crash’ econòmic arribarà l’any vinent, amb una caiguda sense remei de les borses europees. En definitiva, “una crisi que deixarà qualsevol anterior crisi en pura anècdota”, segons el conferenciant i divulgador Marc Vidal.

En l’obra també apareixen bancs centrals “imprimint diners com si no hi hagués un demà”, dipòsits bancaris pels quals et cobren i una conjuntura comercial catastròfica. A aquests ingredients hem d’afegir l’augment dels tipus d’interès, que no van preveure els autors del llibre i que ja estan concretant institucions com la Reserva Federal dels Estats Units.

La llosa del deute públic

Marc Vidal adverteix que els interessos que paga Espanya cada any ascendeixen a 26.800 milions d’euros, la qual cosa suposa un 2,15% del PIB i prop del 7% dels pressupostos, és a dir, “la meitat del que costa l’educació pública”. I recalca que això és “només per a pagar interessos, no per a saldar deute”. De fet, el divulgador aclareix que “cap Estat amortitza ni un euro del deute, el que fan és refinançar-lo cada any”. I remarca que Espanya ha de refinançar aquest any “237.000 milions” d’euros.

L’anàlisi que Vidal fa de la situació espanyola és desolador: l’IPC per sobre del 8%, un PIB que amb prou feines creix un 0,3%, una demanda interna que cau un 3,7%, el deute públic que ja suposa el 118% del PIB, l’oblidada prima de risc en 100, l’atur al 13,65% i l’energia de nou en xifres inassumibles. Segons el divulgador, per a reequilibrar els comptes, la retallada dels pressupostos hauria de ser de “gairebé el 10%”.

Per a fer front a una crisi de tal magnitud, Marc Vidal explica que els autors del llibre recomanen invertir en “actius reals”, com l’or, i fugir de la borsa i els diners físics, que es devaluaran per la gran quantitat de diners que han emès els bancs centrals. Ell afegeix que “és moment de posar-se en marxa, no de parar-se”.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Aprendre a administrar com gastem els nostres diners és primordial a l’hora de reduir les despeses familiars, i els petits desemborsaments poden acabar llastant la nostra economia més del que ens pensem.

L’empresari escocès-estatunidenc Andrew Carnegie (1835-1919) va formular la vella dita: «Take care of the pennies and the pounds will take care of themselves«, que ve a ser: “Cuida els cèntims i els euros es cuidaran ells mateixos”, per recordar als seus empleats de la necessitat de controlar les petites despeses. Tanmateix, aquests petits desemborsaments poden acabar llastant la nostra economia familiar.

Es coneixen com a despeses formiga tota una sèrie de petits pagaments per serveis o productes, de vegades innecessaris, que realitzem diàriament, quasi inconscientment, però que de mica en mica van minvant una part important del nostre pressupost al cap de l’any. Quantes vegades ens hem preguntat: “Però, en què m’he gastat els diners aquest mes?”.

Normalment, no donem importància a aquestes despeses quotidianes gràcies al seu cost relativament baix, això no obstant, identificar-les i reduir-les pot significar la diferència entre no arribar a fi de mes, o tenir un pressupost que ens permeti estalviar i anar de vacances.

Reduir les despeses invisibles

Tots som conscients dels costos de les factures de la llum, telèfon, gas, aigua, i les tenim assumides com un fet consumat. Tanmateix, per mandra, o per evitar problemes, poques vegades ens plantegem canviar de proveïdor per reduir el preu de la factura mensual. Un petit esforç que podria significar centenars d’euros estalviats al cap de l’any.

El cafè, el croissant, el menú del dinar, són petits capricis que ens alegren el dia, però un exemple perfecte de microdespeses, tot i que no sempre prescindibles, de les que en podem reduir el cost. Portar el dinar fet de casa o comprar al supermercat en comptes d’anar cada dia al bar només ens estalvia uns pocs euros setmanals, així i tot, sense dubte, ens sorprendrà l’estalvi que podem assolir en calcular quant suposen aquestes microdespeses en la factura anual.

Les comissions bancàries i les targetes de crèdit són unes despeses a les quals no donem massa importància, però que van sumant. Algunes entitats bancàries s’aprofiten del fet que aquestes petites comissions no seran vistes o reclamades pels clients. Reduir o eliminar el nombre de targetes de crèdit, i optar per una modalitat de pagament ajornat a final de mes que ens eviti pagar interessos, i són opcions que només requereixen un mínim d’esforç per la nostra part.

Canviar els hàbits de consum

Fixar-se en la compra de cada dia, comparar preus entre establiments o aprofitar les ofertes ens pot estalviar una quantitat important de diners, però canviar els nostres hàbits de consum és igualment important. Evitar comprar aigua embotellada, que sovint té un preu desmesurat, i beure aigua de l’aixeta o fer servir filtres, ens pot suposar un estalvi considerable que, alhora, contribueix a la reducció de residus plàstics al medi ambient.

Tanmateix, quantes vegades agafem el cotxe per distàncies curtes? I quant temps i diners perdem buscant aparcament? Potser podem plantejar-nos si una passejada, agafar el transport públic o fer servir una bici són més adients per alguns d’aquests trajectes. La nostra butxaca, salut, i el planeta ens ho agrairan.

Fer un replantejament dels nostres hàbits de consum i reduir les despeses formiga no ens ha de conduir a fer una vida monacal d’austeritat, al contrari, ens pot ajudar a tenir un bon pressupost per gaudir dels capricis que ens enriqueixen la vida, mentre eliminem despeses que ens la fan més difícil.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.

Al llarg de la història, els governs i els seus bancs centrals han protegit les reserves dels països comprant or. Tanmateix, davant la incertesa econòmica provocada per la crisi sanitària i una inflació desbocada, han incrementat les compres els darrers anys. 

Les dades publicades pel Fons Monetari Internacional (FMI) confirmen que la demanda d’or per part dels bancs centrals es va recuperar el 2021, amb un increment del 82% respecte al 2020. Les compres netes d’or dels bancs centrals van ascendir a 463 tones el 2021. Això suposa un important repunt de la demanda d’aquest sector després del mínim de la dècada de 255 tones el 2020, i el dotzè any consecutiu de compres netes, durant el qual els bancs centrals han comprat un total net de 5.692 tones d’or.

Encara que la demanda dels bancs centrals sovint està impulsada per la política i no per les demandes del mercat, i, per tant, pot ser menys predictible que altres fonts de demanda d’or, es confirma una tendència a l’alça. Un fenomen que no és cap novetat si parlem de països emergents o de països no-alineats amb els interessos geopolítics occidentals, però a la que el 2021 s’hi van afegir tot un seguit de compradors de bancs centrals dels mercats desenvolupats.

Per exemple, l’Autoritat Monetària de Singapur (MAS) va augmentar en una mica més de 26 tones, un augment del 20%, les seves existències d’or, el primer augment des de fa almenys 21 anys. «El canvi en les tinences d’or és el resultat dels esforços continus i en curs de la MAS per a assegurar que la cartera de les Reserves Oficials Estrangeres romangui ben diversificada i resistent a través de les condicions econòmiques i de mercat», va dir un portaveu de la MAS.

Rússia i la Xina disparen les compres d’or

Les sancions econòmiques imposades a Rússia han provocat que el banc central rus anunciés que suspendrà la compra d’or als bancs per a satisfer l’augment de la demanda del metall preciós per part de les llars, i capejar el temporal en els mercats russos. La supressió de l’impost sobre el valor afegit en aquestes operacions, juntament amb el desplom del ruble a mínims històrics, estan esperonant la compra d’or per part d’una població que vol protegir els seus estalvis.

No obstant això, tant Rússia com la Xina han estat incrementant les seves reserves d’or significativament des de fa anys. És gairebé segur que la Xina posseeix molt més or que ningú, inclosos els Estats Units. Hem vist molts exemples en les últimes dècades de com aquest últim país explotava i abusava de la condició del dòlar com a moneda de reserva mundial, per sancionar altres països contraris als seus interessos econòmics, per tant, accelerant el procés de desdolarització i la creació de sistemes monetaris alternatius substanciats per l’or.

Un procés que s’està accelerant gràcies al conflicte a Ucraïna, i a la col·laboració entre Rússia i la Xina, no només per contrarestar les sancions dels Estats Units i de la Unió Europea, sinó per assegurar que l’hegemonia del sistema monetari occidental té els dies comptats davant un món multipolar en el qual el continent asiàtic cada vegada té més pes en la balança econòmica global.

En definitiva, l’ampli ventall de compres en 2021 ha demostrat que continua havent-hi una important demanda per l’or com a actiu de valor refugi, i el rendiment a l’alça d’aquest metall durant els períodes de crisis s’ha convertit en la principal raó perquè els bancs centrals mantinguin or. Un recurs de protecció financera que no és exclusiu dels bancs centrals sinó que també està a l’abast de tothom. 

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Les inversions financeres sempre comporten riscos, però si volem rendibilitzar els nostres estalvis sense desvincular-nos de les inversions, els metalls preciosos, considerats valors refugi, són una bona opció de poc risc. T’expliquem per què poden ser una bona alternativa d’inversió en temps de crisi.

La inversió es mou per un conjunt de forces econòmiques i polítiques que conflueixen per determinar la seva rendibilitat. Per norma general, com més potencialment rendible sigui una inversió, també vindrà acompanyada d’un risc implícit més elevat. Tanmateix, en un context econòmic mundial marcat per la incertesa, és d’esperar que alguns inversors pensin a protegir el seu capital amb l’adquisició de valors refugi com els metalls preciosos.

Davant d’una inflació que continua augmentant, els metalls preciosos, com per exemple l’or, ofereixen una protecció inflacionista única basada en el seu valor intrínsec, que no comporta risc de crèdit i no pot inflar-se. Això és veritat sempre que estiguem parlant de comprar ‘or físic’, però no és el cas si comprem ‘or paper’, a través de fons d’inversió, o altres modalitats, en dòlars, euros o qualsevol altra moneda que sí que es pot veure afectada per la inflació.

Dit això, una inversió significativa en or, o qualsevol altre metall preciós físic, pot resultar massa costosa a causa de les despeses transaccionals i d’emmagatzematge, per la qual cosa els fons d’inversió amb derivats o accions d’empreses mineres ens poden ser, a la pràctica, més convenients i versàtils a l’hora de diversificar la nostra cartera d’inversions.

En quin metall preciós invertir?

El sistema de divises de canvis fixos vinculats a l’or es va trencar el 1971 amb la fi dels Acords de Bretton Woods. No obstant això, l’or continua sent l’actiu refugi per excel·lència i un dipòsit de valor sense parangó que té tendència a revalorar-se quan hi ha incertesa en els mercats. 

La plata és un metall molt més comú que l’or i amb un valor fins a 100 vegades inferior que el seu germà daurat, per tant, és més assequible i fàcil d’adquirir i vendre. La seva volatilitat és més elevada, però molt més estable que les divises, accions o bons, i també és considerat un actiu refugi per antonomàsia en cas de crisi econòmica.

Igual que la plata, el pal·ladi i platí són considerats metalls industrials, en aquest cas, especialment per a la indústria automobilística en forma de catalitzadors, o en processos industrials i electrònica. Tanmateix, es tracta de metalls que no tenen la mateixa facilitat de subscripció i que sovint requereixen grans aportacions i més coneixements financers.

Metall físic o a través de productes financers?

De la mateixa manera que l’adquisició d’un objecte de valor o una antiguitat és una compra que comporta poca complicació i està a l’abast de tothom que vulgui fer una petita inversió, l’or i la plata són igualment accessibles en format físic. No obstant això, és important comprar en un establiment que tingui el segell de la London Bullion Market Association (LBMA), que permet als particulars comprar i vendre or i plata amb unes mínimes garanties.

Si ens decantem per un fons d’inversió o ETF, hem de tenir en compte que no tindrem possessió del metall preciós, fet pel qual perd gran part del seu valor intrínsec, i que és un model d’inversió que dona més versatilitat, però exigeix uns coneixements borsaris bàsics que requereixen intermediaris professionals del sector. 

Encara que els metalls preciosos representen una via útil i efectiva per diversificar els nostres estalvis i inversions, i ens poden ajudar a obtenir liquiditat en cas de necessitat, és crucial avaluar el risc que estem disposats a assumir i definir clarament els objectius d’inversió, abans de tirar-s’hi de cap.

Preciosos 11Onze t’ho posa fàcil perquè puguis comprar or al millor preu i amb total seguretat. Truca’ns i parla sense cap compromís amb un dels nostres agents per aclarir qualsevol dubte que puguis tenir i protegeix-te de les crisis econòmiques amb el valor refugi per excel·lència: Or Patrimoni.

Els mercats financers acostumen a enviar senyals subtils abans que esclatin les grans crisis. El recent cas de BlackRock en el sector del private credit ha despertat una pregunta incòmoda entre molts inversors: fins a quin punt aquest mercat és realment líquid? 

El sector ha crescut fins a superar els dos bilions de dòlars i s’ha convertit en una peça clau del sistema financer global. Però el seu funcionament amaga una tensió estructural que ara torna a estar sota el focus.

La notícia que ha encès les alarmes és aparentment tècnica, però significativa. BlackRock va decidir limitar les retirades del seu fons HLEND després de rebre sol·licituds de reemborsament per valor d’uns 1.200 milions de dòlars, aproximadament un 9,3% del total del fons. Aquest tipus de vehicles d’inversió acostumen a aplicar restriccions —normalment al voltant del 5% trimestral— per una raó molt simple: els actius en què inverteixen no es poden vendre amb facilitat. El private credit consisteix principalment en préstecs directes a empreses privades, sovint de mida mitjana, que no cotitzen en borsa i que, per tant, no disposen d’un mercat secundari profund on aquests préstecs es puguin negociar ràpidament.

Quan molts inversors intenten recuperar els seus diners al mateix temps, els gestors es troben davant d’un problema clàssic de liquiditat: els fons prometen certa flexibilitat als inversors, però els actius que tenen a la cartera són estructuralment il·líquids. El mercat va reaccionar immediatament a aquest recordatori incòmode i la cotització de BlackRock va arribar a caure prop d’un 7% després de conèixer-se la decisió. Més enllà d’aquest moviment puntual, el que realment va inquietar els inversors és el missatge implícit: el private credit s’ha convertit en un mercat gegantí, però continua basant-se en actius difícils de vendre ràpidament quan la confiança del mercat comença a trontollar.

El creixement explosiu del private credit

El creixement del private credit no s’entén sense mirar enrere. Després de la crisi financera del 2008, els reguladors van reforçar els requisits de capital i control de risc de la banca tradicional, especialment a través dels acords de Basel III. Aquestes normes van obligar les entitats financeres a ser molt més prudents a l’hora de concedir préstecs, sobretot a empreses amb perfils de risc més elevats. El resultat va ser un canvi estructural en el mercat del crèdit: part del finançament que abans assumien els bancs va començar a desplaçar-se cap a actors no bancaris. Gestors d’actius i grans fons d’inversió van aprofitar aquest buit per entrar amb força en el negoci del crèdit privat.

Firmes com Blackstone, Apollo Global Management, Blue Owl Capital o la mateixa BlackRock van convertir aquest espai en una nova indústria financera. En poc més d’una dècada, el sector ha crescut fins a superar els 2 bilions de dòlars en préstecs, convertint-se en una font de finançament clau per a moltes empreses mitjanes, especialment als Estats Units. Per als inversors, aquests fons ofereixen una proposta atractiva: rendiments superiors als dels bons tradicionals en un entorn de tipus baixos. Tanmateix, aquest model també amaga una fragilitat estructural. Molts inversors hi aporten capital altament líquid, mentre que els gestors l’inverteixen en préstecs que poden trigar anys a recuperar-se. És un equilibri delicat que funciona mentre la confiança es manté intacta.

Tres escenaris possibles

La pregunta que avui es fan molts analistes no és si el private credit desapareixerà, sinó com reaccionarà si el context econòmic es torna més advers. Després d’una dècada de creixement accelerat, aquest mercat encara no ha estat sotmès a una recessió profunda que posi a prova la seva resistència. En aquest context, diversos analistes apunten tres escenaris plausibles per als pròxims anys.

1. Ajust ordenat
   El primer escenari és també el que molts experts consideren més probable. El sector podria entrar en una fase de normalització després d’anys d’expansió intensa. Alguns impagaments empresarials i restriccions puntuals a les retirades podrien aparèixer, mentre que els rendiments es moderarien respecte als nivells dels últims anys. 
   Tot i aquestes tensions, el sistema continuaria funcionant sense grans sobresalts. El private credit seguiria sent una font rellevant de finançament empresarial, però amb expectatives més prudents i una gestió del risc més estricta. La probabilitat estimada d’aquest escenari és alta. 
2. Tensió sectorial
   Un segon escenari podria produir-se si l’economia global entrés en recessió. En aquest cas, l’augment dels impagaments empresarials pressionaria els resultats dels fons i podria generar inquietud entre els inversors.
   Si aquesta preocupació es traduís en una onada de peticions de retirada, alguns fons podrien veure’s obligats a limitar reemborsaments. Les conseqüències serien pèrdues en alguns vehicles d’inversió, més volatilitat financera i una revisió general del risc del sector. El mercat no col·lapsaria, però entraria en una etapa de tensió. La probabilitat d’aquest escenari és moderada.
3. Crisi de liquiditat
   El tercer escenari és menys probable, però no impossible. Una crisi de confiança podria provocar una sortida simultània d’inversors. En aquest cas, els gestors es trobarien amb un problema estructural: la manca de compradors immediats per als préstecs que tenen a la cartera.
   Si això passés, els fons no podrien vendre els actius amb prou rapidesa, els preus dels préstecs caurien i alguns vehicles podrien bloquejar temporalment les retirades. Situacions similars ja s’han vist en fons immobiliaris o de private equity, on la liquiditat aparent desapareix quan el mercat entra en estrès. La probabilitat és baixa, però existent. 

Per què tornen els actius tangibles

Quan els mercats financers mostren signes de tensió, els inversors acostumen a recuperar una pregunta tan antiga com el mateix comerç: què té valor fora del sistema financer? En aquests moments, l’interès acostuma a desplaçar-se cap als actius tangibles, aquells que existeixen independentment de la confiança en un intermediari o en un mercat. 

Històricament, això s’ha traduït en una major demanda d’or físic, de matèries primeres o de determinats actius immobiliaris. No és casualitat que, en els darrers anys, molts bancs centrals hagin augmentat les seves reserves d’or per reforçar la seguretat dels seus balanços, recuperant el paper d’aquest metall com a actiu de reserva global. L’or ha funcionat durant segles com una protecció davant crisis monetàries, inflació o inestabilitat financera precisament perquè no depèn de cap emissor ni d’un sistema financer concret.

En realitat, el debat de fons no és si el sistema financer col·lapsarà. La història demostra que els mercats tenen una enorme capacitat d’adaptació. La qüestió clau és una altra: com protegir el patrimoni en un món amb més volatilitat, més deute i més incertesa geopolítica. 

Durant anys, molts inversors han concentrat les seves carteres en actius altament interconnectats —accions, bons o fons d’inversió— que depenen d’una mateixa infraestructura financera. Però episodis com el del private credit recorden que aquests mercats es basen en un element essencial: la confiança en la liquiditat. Quan aquesta confiança es debilita, la diversificació torna a convertir-se en un principi fonamental, no només entre productes financers, sinó també entre actius financers i actius tangibles.

El cas BlackRock no és una crisi sistèmica, però sí un recordatori oportú. En els períodes d’abundància financera és fàcil assumir que la liquiditat sempre existirà i que sempre hi haurà algú disposat a comprar els nostres actius. La història financera, però, ens ensenya que quan arriben les tensions aquesta certesa pot desaparèixer ràpidament.

Per això, més enllà de les modes del mercat, la pregunta que es fan avui molts estalviadors continua sent la mateixa que es feien els inversors fa segles: què és realment meu… i què depèn del sistema?

Per a la Comunitat 11Onze, entendre aquesta diferència és essencial. Perquè protegir el patrimoni no consisteix a predir el futur dels mercats, sinó a construir una estratègia d’estalvi i inversió capaç de resistir quan el sistema entra en tensió.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.

Sembla obvi, però, per aprendre a administrar els nostres diners, és primordial, primer, que ens els hàgim guanyat. Aconseguir diversificar els nostres guanys és una estratègia que ens pot blindar enfront d’una possible recessió o d’un imprevist. A 11Onze recopilem tres consells bàsics per fer-ho.

En moments d’incertesa és clau saber respondre a: com estalviar, com fer créixer els estalvis i com controlar les despeses. Difícilment serem experts a trobar respostes per totes tres preguntes alhora, però, si entenem els conceptes que s’amaguen rere cadascuna d’elles, tenim moltes més possibilitats de gestionar els nostres diners adequadament. No només aprendrem a cobrir les necessitats bàsiques, sinó que sabrem gaudir-ne i tindrem molt clar quan hem de prescindir d’aquelles que no ho són tant com ens pensàvem.

Estalvi: almenys un 10% dels ingressos

Sovint es diu que l’estalvi és la base principal de l’èxit financer. Tenir diners estalviats és el que ens dona la capacitat de respondre a situacions imprevistes —bé sigui una incapacitat per malaltia o càrrecs inesperats—, començar un negoci o tornar a estudiar. Però és important no confondre l’estalvi amb la inversió: mentre que el primer ens dona tranquil·litat, fins i tot en moments de crisi econòmica global, la inversió pot fer que els nostres estalvis es multipliquin, però també pot ser una font de maldecaps i la causa que perdem la nostra liquiditat.

Un dilema que ens podem trobar és si liquidar el deute o estalviar. Tot dependrà del tipus d’interès que tingui aquest deute. En casos d’interessos alts, com poden ser els de les targetes de crèdit, és generalment preferible deixar aquest deute a zero abans de plantejar-se l’estalvi. Però, en casos en què l’interès del deute sigui baix, com pot passar amb una hipoteca o, fins i tot, un crèdit personal, és raonable estalviar i alhora liquidar el deute lentament.

Creixement lent, risc baix, i a la inversa

Un compte d’estalvi ha estat la manera més tradicional que creixin els nostres diners, sobretot per a la gent més conservadora i poc aficionada al risc. Però, amb interessos relativament baixos i una inflació que ens visita molt més sovint del que seria desitjable, altres formes d’inversió van guanyant terreny, especialment davant d’una clientela cada dia més erudita en temes financers i amb un poder adquisitiu relativament superior a les generacions precedents.

En aquest punt, l’oferta de productes d’inversió és extensa i variada, amb diferents nivells de risc. Cadascú ha de ser conscient dels seus coneixements financers i, sobretot, de la quantitat de diners que s’està disposat a arriscar i perdre, especialment si l’expectativa de creixement és elevada i a curt termini. Cal tenir en compte que un gestor d’inversió pot ser una molt bona opció a l’hora d’escollir un producte financer que millori la rendibilitat dels nostres estalvis d’una manera substancial.

Despeses: necessitat vs. desig

Evidentment, no estalviarem tot el que guanyem, però hem de distingir entre dos tipus de despeses:

• Despeses de primera necessitat. Aquí hi comptem les despeses en el que és bàsic que necessitem per viure, com poden ser el menjar, l’allotjament, els subministraments d’electricitat, l’aigua, el transport públic, entre d’altres. 
• Desitjos i productes més superflus. Per eliminació, hi incloem tot el que no és estrictament necessari. Hi trobaríem les compres impulsives, articles de luxe, viatges de lleure, etc.

Fer aquesta distinció no implica que no puguem gastar diners en coses que desitgem, però que no necessàriament ens calen. El desig i les accions que no tenen una finalitat merament pràctica són part de la condició humana. Això és un fet. Per tant, també ens hem de permetre aquestes despeses, sempre que ens adherim a un pressupost preestablert, bé sigui setmanal o mensual.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

És el truc per estalviar més eficaç i, alhora, el més senzill. Aquesta estratègia la coneix ben poca gent, però que un cop la descobreixes no pots deixar de fer-la servir. Parlem del preestalvi per transferència.

Amb sous baixos, vides precàries i mil despeses, com s’aconsegueix estalviar? T’expliquem un mètode que t’ajudarà a assolir la independència financera. Això sí, caldrà mentalitzar-se, entrenar-se emocionalment, i això és potser la part més difícil de gestionar les finances pròpies. Perquè el consell que us donarem necessita constància i persistència, dues virtuts que la ciutadania de l’Estat espanyol no sempre demostra, a jutjar per les dades.

A Espanya, més de la meitat de la població no aconsegueix estalviar més de 50 euros al mes i els que se’n surten no acostumen a fer incrementar el seu saldo més de 200 euros. La qüestió, alerten els experts, no és que no tinguem diners per estalviar, sinó que no sabem com fer-ho. Per això, s’inventen desenes de mètodes que asseguren ser els que veritablement arreglaran la nostra situació: que si retallar despeses, que si fer servir aplicacions… Però cap d’aquests mètodes és tan eficaç com el preestalvi.

Estalviar abans de gastar

La fórmula no té pèrdua, perquè té només dos passos. El primer pas és obrir un segon compte, un compte d’estalvi. El segon pas és demanar a la teva entitat financera que, a principis de mes, un cop t’arribi la nòmina, faci una transferència automàtica al compte d’estalvi. Pots començar amb el 5% dels teus ingressos. 

El truc és tan eficaç precisament perquè és senzillíssim, perquè ni hi penses. Així no t’has de trencar el cap pensant que aquell mes no estàs complint amb el pressupost detallat de despeses que t’havies marcat: simplement els diners desapareixen abans no els puguis gastar. A més, com que aquests diners aniran a parar a un altre compte de forma automàtica, et farà massa mandra tornar-los a moure. Sense que t’adonis, en dos mesos començaràs a veure com el saldo del compte d’estalvi puja sense parar.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.

Europa s’ha despertat. O això diu. Després d’anys instal·lada en el confort del mercat únic, l’estat del benestar i la regulació com a senya d’identitat, la Unió Europea ha assumit que el món ha canviat. La guerra d’Ucraïna, la rivalitat entre els Estats Units i la Xina i la cursa tecnològica global han deixat una evidència incòmoda: Europa depèn massa dels altres.

Ara els líders europeus parlen de “sobirania estratègica”, d’autonomia industrial i de digitalització. Però la pregunta és inevitable: pot Europa transformar el seu model econòmic o arribarà tard a la nova partida global?

Durant dècades, Europa va prosperar gràcies a un sistema basat en l’energia barata russa, la defensa nord-americana i la tecnologia desenvolupada a Silicon Valley o Shenzhen. Ara, aquest equilibri s’ha trencat.

Segons dades d’Eurostat, abans de la guerra d’Ucraïna, més del 40% del gas importat per la UE provenia de Rússia. D’aquesta manera, la dependència energètica era estructural. A escala tecnològica, la situació no era pas millor, atès que el 2023, més del 65% del mercat mundial de «cloud computing» estava en mans d’empreses nord-americanes com Amazon, Microsoft i Google.

Mentrestant, els Estats Units impulsaven l’Inflation Reduction Act, amb més de 369.000 milions de dòlars en subsidis verds, la Xina consolidava un model d’Estat-capitalisme tecnològic amb planificació industrial directa. Per tot plegat, Europa ha acabat entenent que la globalització ja no és cooperació, sinó més aviat una qüestió de competència geopolítica.

De potència reguladora a potència productiva?

La resposta europea s’ha vestit amb un nom ambiciós: autonomia estratègica oberta. Una expressió que sona tècnica, però que amaga una inquietud profunda, com és la por de quedar atrapats en un món on la tecnologia, l’energia i els diners es decideixen fora de casa.

Europa ha entès que no pot continuar depenent dels xips asiàtics per fabricar els seus cotxes, ni dels servidors americans per allotjar les seves dades. Per això ha posat damunt la taula milers de milions per reactivar la indústria dels semiconductors i recuperar pes en una cadena de valor que avui amb prou feines controla. L’objectiu és clar: deixar de ser espectador en la gran cursa tecnològica.

Al mateix temps, la Unió Europea ha decidit marcar territori en un altre camp decisiu com és el de la intel·ligència artificial, per no només utilitzar-la, sinó també definir-ne les regles. I mentre les grans plataformes competeixen per dominar els algoritmes, el Banc Central Europeu avança en silenci cap a un euro digital que garanteixi que, almenys en l’àmbit monetari, la sobirania no depengui d’infraestructures alienes.

D’aquesta manera, Europa no vol limitar-se a regular el joc dels altres, sinó que vol tornar a jugar la partida: produint tecnologia, retenint dades i assegurant que la seva moneda continuï essent una eina de poder.

Però és aquí on apareix la contradicció. Perquè voler competir en un món de gegants exigeix alguna cosa més que bones intencions i marcs normatius. Exigeix múscul, velocitat i una cohesió que Europa encara està intentant construir.

El taló d’Aquil·les europeu

El problema no és només geopolític, sinó que més aviat estructural. Europa creix menys perquè produeix menys. El creixement potencial de la zona euro ha estat inferior al dels Estats Units durant l’última dècada. La productivitat laboral europea avança amb més lentitud, mentre que l’economia nord-americana ha capitalitzat millor la revolució digital.

A això s’hi suma un factor silenciós però determinant: Europa envelleix. La taxa de fertilitat es manté per sota del nivell de reemplaçament en la majoria d’estats membres. Menys població activa implica menys dinamisme econòmic, més pressió sobre l’estat del benestar i més dificultats per sostenir el model social europeu.

En aquest context, la digitalització no és una opció estètica, sinó més aviat una necessitat per compensar una força laboral decreixent.

Energia cara, competitivitat feble

Reindustrialitzar exigeix energia competitiva i després de la ruptura amb Rússia, Europa ha diversificat proveïdors i accelerat la transició energètica. Però el cost energètic continua sent superior al dels Estats Units, on el gas natural és molt més barat gràcies a l’explotació domèstica.

Això situa la indústria europea en una posició complexa, atès que competeix amb empreses nord-americanes amb energia més barata i amb empreses xineses que reben suport estatal directe. Aleshores, reindustrialitzar sense energia competitiva pot convertir-se en un exercici de voluntarisme.

La gran decisió europea

D’aquesta manera, Europa afronta un dilema profund: competir en la nova economia global amb unes regles fiscals i institucionals pensades per a un altre temps. Amb una pressió fiscal que supera el 40% del PIB i un deute mitjà elevat, la zona euro aspira a liderar la transició digital mantenint alhora una arquitectura política fragmentada i una disciplina pressupostària estricta.

Però sense un tresor europeu fort, sense capital risc propi a gran escala i amb una productivitat que creix més lentament que la dels seus competidors, la pregunta és inevitable: pot existir una política industrial real sense múscul financer?

En aquest context, la digitalització no és només una aposta tecnològica, sinó més aviat una qüestió de poder. Les infraestructures de pagament globals continuen dominades per actors nord-americans. Les plataformes digitals que gestionen dades europees són majoritàriament externes. I, per tant, la cadena de valor dels semiconductors està fortament concentrada a l’Àsia oriental.

En conseqüència, el debat sobre l’euro digital o la sobirania de les dades reflecteix una decisió molt més profunda: continuar sent una potència global o convertir-se en una perifèria sofisticada en un món dominat per Washington i Pequín. La sobirania, avui, no es proclama. S’inverteix. Per tot plegat, cal estar preparat per entendre —i protegir— el nostre futur econòmic en un món que ja no és el que era.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

A la Unió Europea, les dones cobren de mitjana un 13% menys que els homes. I la desigualtat salarial a Catalunya encara és major, ja que frega el 20%. Letònia i Estònia són els únics estats de la UE amb una major desigualtat salarial. Per sort, el problema podria reduir-se gràcies a les noves normes de transparència salarial.

Segons les últimes dades de l’Idescat, les dones a Catalunya cobren un 20% menys que els homes. Mentre que la mitjana del salari brut anual dels homes es va situar l’any 2020 per sobre dels 30.000 euros, el de les dones no va assolir els 24.100 euros. El percentatge és bastant pitjor que el de la Unió Europea, on les dones cobren de mitjana un 13% menys que els homes per hora treballada. De fet, Letònia i Estònia són els únics estats de la UE amb una escletxa major que Catalunya.

El principi d’igualtat de retribució està consagrat en l’article 157 del text fundacional de la Unió Europea. Tot i això, la bretxa salarial de gènere gairebé no s’ha reduit en una dècada, ja que ha passat del 15,8% l’any 2010 al 13% l’any 2020. Per això el 22 de febrer es commemora el Dia Europeu de la Igualtat Salarial, que pretén posar el focus en el problema per a que els membres de la UE prenguin mesures.

Cal tenir en compte que existeixen diverses desigualtats subjacents a aquesta bretxa salarial. No sols és que les dones guanyin menys que els homes quan fan el mateix treball. A més, les dones estan sobrerepresentades en sectors de remuneració relativament baixa, com la prestació de cures i l’educació, mentre que l’anomenat sostre de vidre provoca una infrarepresentació femenina en els càrrecs directius.

Transparència contra la desigualtat

Per sort, la presidència txeca i el Parlament Europeu van arribar al desembre a un acord provisional sobre les normes de transparència retributiva. Aquest facultarà a les dones per a que puguin aplicar el principi d’igualtat de retribució per un mateix treball mitjançant un conjunt de mesures vinculants en matèria de transparència retributiva.

Per evitar la discriminació, les empreses hauran d’assegurar-se que els seus empleats poden accedir als criteris per determinar la remuneració i els possibles augments salarials. Els treballadors i els seus representants també tindran dret a sol·licitar i rebre informació sobre el seu nivell retributiu individual i sobre els nivells retributius mitjans dels treballadors que facin el mateix treball o un treball d’igual valor, desglossats per sexes.

Les empreses amb una plantilla de més de 100 persones també hauran d’informar sobre la bretxa salarial entre treballadores i treballadors. Quan existeixi una diferència en el nivell salarial mitjà entre homes i dones d’almenys un 5% sense justificar, l’ocupador haurà de fer una avaluació que inclogui mesures per a corregir les diferències salarials injustificades.

Sancions per als infractors

Si l’ocupador no respecta el principi d’igualtat de retribució, els treballadors tindran dret a reclamar una indemnització. Els tribunals podran ordenar a l’empresa que posi fi a la infracció i adopti mesures correctores. Tant els organismes d’igualtat com els representants dels treballadors podran actuar en nom d’un o diversos empleats per fer complir el principi d’igualtat de retribució.

Tant de bo aquests siguin els primers passos cap a una igualtat real entre homes i dones quant a retribucions i oportunitats laborals. Faltarà que els estats membres de la UE adaptin la seva legislació a la nova directiva. Per a això disposen d’un termini de tres anys.

És curiós que Luxemburg, el país que té la mitjana salarial més elevada de la UE, amb més de 70.000 euros a l’any, sigui també el que presenta una menor bretxa salarial de gènere: les dones només cobren un 0,7% menys que els homes, segons Eurostat.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’ecosistema startup de Catalunya, majoritàriament ubicat a l’àrea metropolitana de Barcelona, continua creixent i consolidant a la ciutat comtal com a un dels principals hubs tecnològics d’innovació i emprenedoria digital d’Europa.

El desenvolupament de l’ecosistema digital d’empreses emergents a Catalunya ha convertit a Barcelona en un centre tecnològic de primer ordre que atrau algunes de les principals empreses globals. La sinergia entre administració pública, universitats, institucions i emprenedors ha posicionat a la capital catalana com el principal clúster tecnològic del sud d’Europa.

L’últim informe sobre l’ecosistema d’empreses emergents a Catalunya fet per ACCIÓ identificava un total de 1.902 startups el 2021 – un creixement de l’11,4% respecte a l’any anterior – que facturen 1.710 milions d’euros i donen feina a 19.300 treballadors. Aquestes xifres confirmen la tendència a l’alça vista en els darrers anys d’un ecosistema digital que viu de la capacitat per atraure talent i inversors, i que el Govern aspira que arribi a les 4.000 empreses emergents ell 2030. 

La maduresa del sector tecnològic català es fa palès amb l’estudi recentment publicat per CaixaBank i l’IESE, confirmant el lideratge de Catalunya, que concentra el 18% de les startups de tot l’Estat, la majoria d’aquestes a les comarques del Barcelonès i el Vallès Occidental.

Un sector internacional i multicultural

Nombrosos estudis confirmen que la diversitat cultural té un impacte positiu en la innovació, per tant, no és d’estranyar que l’èxit de moltes startups estigui estretament lligat a la seva capacitat per atraure talent internacional on emprenedors i treballadors de diversos orígens treballen en equips petits impulsats per un mateix objectiu estratègic.

En aquest sentit, un 26% dels treballadors i un 17% dels fundadors de les startups en territori català són estrangers. Una tendència que es preveu anirà en augment tenint en compte que el 73% d’aquestes startups compten amb clients internacionals, representant gairebé la meitat de la seva facturació.

El suport a l’emprenedoria digital, la situació privilegiada de Barcelona, l’ecosistema tecnològic de Catalunya, i l’esperit emprenedor de la cultura catalana han facilitat que les empreses emergents cada dia guanyin més punts per apoderar-se d’una gran part del teixit empresarial del país, convertint a Barcelona en el segon hub de la Unió Europea preferit per crear-hi una startup.

Si vols que el teu negoci faci un gran salt, utilitza 11Onze Business. El nostre compte d’empresa i autònoms ja està disponible. Informa-te’n!