Com DeepSeek desafia l'hegemonia dels Estats Units

La inesperada aparició en escena del model d’IA xinès de codi obert de DeepSeek està sacsejant Silicon Valley i els mercats mundials. Llançat el 20 de gener, ofereix un rendiment comparable al pal de paller d’OpenAI per una fracció del seu cost i utilitzant uns microxips menys avançats.

El llançament del nou model de DeepSeek just quan Donald Trump jurava el seu càrrec com a president dels EUA el 20 de gener no va ser casualitat. La Xina enviava el missatge que, tot i les restriccions de Washington en l’exportació de microxips d’última generació per frenar el desenvolupament tecnològic i la competitivitat de les empreses xineses, Pequín pot ser el líder mundial en IA.

Un dia després, Masayoshi Son, conseller delegat de SoftBank, Sam Altman, conseller delegat d’OpenAI, i Larry Ellison, president d’Oracle acompanyaven a la nova administració Trump mentre anunciava una inversió del sector privat de fins a 500.000 milions de dòlars per a finançar infraestructures per a la intel·ligència artificial, amb l’objectiu de deixar enrere a les nacions rivals en aquesta tecnologia crítica per a les empreses.

Impacte en les borses mundials

L’anunci de la Casa Blanca no va evitar el desplom en els mercats borsaris d’empreses com Nvidia, un dels pilars de la revolució tecnològica generada per la IA i principal fabricant de microxips en el subministrament de maquinari per a la IA, que va veure com les seves accions queien més d’un 15%, perdent 589.000 milions de dòlars en un sol dia. 

Es tracta de la pèrdua més gran de valor per part d’una acció en la història de la Borsa i relegava a Nvidia al tercer lloc del rànquing, per darrere d’Apple i Microsoft. 

La caiguda de Nvidia va arrossegar altres gegants tecnològics i diverses empreses lligades als xips i semiconductors: Advanced Micro Devices (AMD -10.38%), Marvell (-19,11%), Broadcom (-17,40%) i Grail (-9,16%), Microsoft (-2,17). Aquest desgavell també va afectar les borses europees, amb baixades significatives en empreses com ASML (-8%), Schneider Electric (-10%) i Siemens (-5%).

Als inversors els preocupava que l’enfocament innovador de DeepSeek provoqués un col·lapse de la demanda de processadors gràfics i altres components dels centres de dades, que són essencials per al desenvolupament de la IA.

Un model de negoci disruptor

Una de les claus de l’èxit del model d’IA xinès és la demostració que la indústria és capaç de desenvolupar intel·ligència artificial eficient i pràctica sense la necessitat de dependre dels avançats i costosos microxips de Nvidia. Gràcies a les restriccions de Washington, l’empresa es va veure forçada a utilitzar microxips del model H800, una versió menys potent dels disponibles per a les empreses estatunidenques.

A més, DeepSeek afirma que amb les seves noves tecnologies és capaç de reduir els costos d’entrenament d’algorismes en un 75%, apuntant que només ha invertit 7 milions de dòlars en desenvolupar el seu model, enfront dels 50 milions que s’ha gastat OpenAI amb el ChatGPT. D’aquesta manera, pot oferir accés a la seva interfície per només 0,14 dòlars per milió de tokens d’entrada, una xifra molt inferior als 15 dòlars que cobra OpenAI pel mateix servei.

L’altre pilar de l’èxit de DeepSeek és el seu enfocament de codi obert, que permet a qualsevol desenvolupador modificar i adaptar el programari segons les seves necessitats. Un model de negoci que contrasta amb els usos més restrictius que imposen les empreses occidentals en les seves aplicacions d’IA. Per això no és d’estranyar que, el dimecres al matí, DeepSeek es convertís en l’aplicació més popular, no només d’IA, sinó en el còmput general, a les botigues d’aplicacions d’Apple i Google. 

La irrupció de DeepSeek està demostrant que l’hegemonia tecnològica dels Estats Units en IA ja no està garantida. Hi ha pocs dubtes que tard o d’hora Washington també imposarà prohibicions i restriccions a aquest nou competidor xinès sota el pretext de la seguretat nacional, tal com ha fet anteriorment amb ZTE, Huawei i TikTok, però, irònicament, la creixent agressivitat de l’administració nord-americana en el marc geopolític a fi d’evitar el col·lapse de l’imperi no fa més que accelerar el desenvolupament d’alternatives tecnològiques, comercials i financeres per part d’altres actors globals.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

L’atur repunta lleugerament a Catalunya durant el mes de juliol tot i que es manté el rècord d’ocupació. Però ens podem refiar de la fiabilitat de les dades oficials? Hi ha treballadors inactius que s’haurien de comptar com a desocupats?

Catalunya ha registrat un repunt de l’atur després de cinc mesos consecutius de tendència a la baixa. Segons dades publicades pel Ministeri de Treball, durant el juliol, el mercat laboral català va sumar 1.612 aturats més (+0,49%) que al juny.  Malgrat aquest lleuger increment de l’atur, es manté la xifra de desocupació més baixa des de la crisi del 2008.

Actualment, hi ha un total de 331.356 desocupats, però en el darrer any, el total d’aturats s’ha reduït en 10.035 persones, un 2,94% menys. En comparació amb el 2022, hi ha 103.185 contractes més, el que equival a un 2,8% d’increment. En total, a Catalunya hi ha 3,75 milions de treballadors i una taxa d’atur del 8,44%.

Les dades de l’atur al conjunt d’Espanya també reflecteixen les millors xifres des de fa 15 anys. L’economia espanyola segueix creant ocupació i reduint l’atur pel cinquè mes consecutiu, encara que alenteix el ritme al juliol per sota de la mitjana històrica. La població activa augmenta fins a assolir els 23,8 milions de persones i el nombre d’ocupats supera els 21 milions, un altre màxim històric.

L’atur es queda en l’11,6%, una caiguda d’11,7 punts, després que 365.300 persones hagin trobat feina aquest segon trimestre de l’any, sumant 595.614 afiliats a la Seguretat Social des del gener. Per altra banda, el nombre d’aturats registrats a les oficines dels serveis públics d’ocupació va baixar en 10.968 persones al juliol, un -0,41% respecte al mes anterior, fins a un total de 2,68 milions.

Els treballadors inactius que no consten com a desocupats

El març del 2022 entrava en vigor l’última reforma laboral que tenia com a un dels seus objectius principals canviar el model productiu, passant dels contractes temporals als indefinits per reduir la temporalitat i la precarietat. D’aquesta manera desapareixien els contractes d’obra i servei, mentre es restringia la possibilitat de fer contractes temporals a situacions molt concretes que no poden superar els 90 dies treballats per any.

A canvi, es proposava que les empreses fessin servir els contractes fixos discontinus, de manera que treballadors que fan feines de temporada no s’hagin de preocupar per si els renovaran el contracte després d’un període d’inactivitat i tinguin els mateixos drets que els treballadors amb un contracte fix indefinit. 

Tot i els beneficis pels treballadors que aporta aquesta figura contractual, té com a contrapartida que ja no es comptabilitzen com a desocupats uns treballadors que abans sí que se’n consideraven. En altres paraules, quan un treballador amb contracte fix discontinu entra en període d’inactivitat cobra l’atur, però no compta com a desocupat, sinó que es considera com a un “demandant d’ocupació amb relació laboral”.

Es tracta d’un nombre significatiu de persones que, només a Catalunya, l’any passat ja representaven el 5,7% del conjunt de treballadors afiliats a la Seguretat Social a Catalunya sota aquesta modalitat contractual. Si agafem xifres del conjunt de l’Estat el desembre de 2022 i gener d’aquest any, equivalien a 443.078 i 660.000 demandants d’ocupació no comptabilitzats.

Òbviament, les dades oficials tampoc fan constar les persones que busquen feina, però que no estan inscrites al SOC o al SEPE, sigui perquè són treballadors autònoms, perquè no en treuen cap benefici, o perquè són part de l’economia submergida. Així com tampoc s’especifica quantes persones treballen a mitja jornada, no per voluntat, sinó perquè no troben altra feina de jornada completa.

I és cert que aquestes xifres són difícils de comptabilitzar, però més transparència en les dades relacionades amb els fixos discontinus no requereix cap esforç, sinó la simple voluntat de reduir la divergència entre la realitat del mercat laboral i la retòrica oficial, una necessitat ineludible si és que de veritat volem avaluar l’efectivitat de les polítiques d’ocupació.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

En els últims anys s’ha estès el mite que la nostra mala gestió del correu electrònic és summament nociva per al medi ambient. Les últimes recerques relativitzen el seu impacte i apunten a altres hàbits digitals com a responsables d’una part apreciable de l’escalfament global.

El llibre ‘How Bad Are Bananas? The Carbon Footprint of Everything’, publicat l’any 2010, ha popularitzat la idea que els correus electrònics provoquen una gran petjada de carboni. El seu autor estimava que cada missatge, encara que només sigui per a respondre «gràcies», genera un mínim de 0,3 grams de CO₂ pel consum energètic associat als nostres dispositius i, sobretot, als grans centres de dades. I cal tenir en compte que cada dia s’envien entre 150.000 i 300.000 milions de correus electrònics en el món, tot i que la majoria són ‘spam’.

Algunes recerques recents relativitzen aquest suposat perjudici mediambiental dels nostres missatges. A part d’alliberar una mica d’espai en els servidors que els allotgen, no hi ha proves que es redueixi substancialment el consum energètic de la infraestructura digital si evitem els nostres correus prescindibles i esborrem els innecessaris.

Molt poques vegades encenem un mòbil o ordinador només per enviar un correu electrònic i tant els sistemes d’emmagatzematge com els de transmissió de dades funcionen sense descans, fins i tot quan no els utilitzem, per la qual cosa el consum d’energia es manté bastant estable.

Una perspectiva actualitzada

Amb les noves estimacions, es calcula que escalfar aigua en una tetera requereix més electricitat que l’enviament i magatzematge de mil correus electrònics. I eliminar aquest miler de missatges de la nostra safata tindria un benefici de carboni d’uns cinc grams de CO₂, el mínim que generaria el nostre ordinador en mitja hora si el mantenim encès per esborrar-los. Tot i que costi assimilar-ho, esborrar manualment els correus electrònics pot tenir un major impacte en les emissions de carboni que emmagatzemar-los.

En realitat, una primera mesura eficaç per limitar la petjada de carboni del correu electrònic és reduir en la mesura que sigui possible el nombre de dispositius electrònics que fem servir per gestionar-lo i conservar-los el temps més gran possible, ja que la seva fabricació genera una petjada de carboni important.

Però, sobretot, salvaguardar el medi ambient implica emprar dispositius que ofereixin una bona eficiència energètica i racionalitzar el temps en què els mantenim encesos: cal no oblidar que una part de l’electricitat amb la qual alimentem aquests dispositius té el seu origen en combustibles fòssils.

L’origen d’un trànsit excessiu

Òbviament, evitar correus innecessaris, escriure de manera concisa, incloure enllaços a arxius en lloc d’adjuntar-los, limitar el nombre de destinataris, buidar regularment la carpeta de ‘spam’ i donar-se de baixa de butlletins que realment no ens interessen són bones pràctiques que reduiran el trànsit d’Internet. Però, si realment volem contribuir amb els nostres hàbits digitals a la bona salut del planeta, hauríem de mirar més enllà del nostre correu electrònic.

Els intercanvis de correus només representen l’1% del trànsit d’Internet, la qual cosa és una minúcia si ho comparem amb els serveis de ‘streaming’ de vídeo, que ja suposen més del 80% del que transita per la xarxa. I això sí que suposa una quantitat apreciable de tones de CO₂.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.

La notícia que Aràbia Saudita ha decidit no renovar un suposat acord amb els Estats Units que l’obligava a vendre el seu petroli en dòlars s’ha fet viral a les xarxes i a la premsa alternativa, suscitant debats sobre el possible declivi del dòlar com a moneda de reserva mundial, mentre experts dels mitjans generalistes la titllaven de notícia falsa. 

La informació que es va fer viral a les xarxes i que va ser repetida per alguns mitjans informatius la setmana passada apuntava que el 9 de juny de 2024 l’Aràbia Saudita no havia renovat el seu acord de 50 anys sobre el petrodòlar amb els Estats Units, segons el qual, estava obligada a vendre el seu petroli exclusivament en dòlars estatunidencs i invertir els seus excedents en bons del Tresor estatunidenc.

El debat s’ha centrat en el fet que aquest desenvolupament pot accelerar la tendència a la desdolarització, segons la qual els països busquen reduir la seva dependència del dòlar estatunidenc. Per tant, debilitant encara més l’hegemonia del dòlar com a moneda de reserva mundial i accelerant el seu declivi.

La premsa generalista simplement va ignorar la notícia o la va qualificar de “fake news”, citant experts com, Paul Donovan, economista cap d’UBS Global Wealth Management, que afirmaven que mai va existir un acord formal que exigís a l’Aràbia Saudita fixar el preu del seu cru en dòlars. De fet, segons explicava Donovan, després que se signés l’acord de cooperació econòmica conjunta de 1974, l’Aràbia Saudita va continuar acceptant altres divises, com ara la lliura esterlina, i no va ser fins a finals d’aquell mateix any quan el Regne va deixar d’acceptar la lliura com a pagament.

Tanmateix, també han sortit a la llum declaracions donant credibilitat al suposat acord: “Des dels anys setanta, els Estats Units han estat pressionant a l’Aràbia Saudita perquè vengui el seu cru en dòlars amb la finalitat de protegir l’estatus del dòlar i exigint a l’Aràbia Saudita que compri bons i armes estatunidenques”, afirmava Shigeto Kondo, investigador principal del Centre JIME de l’Institut d’Economia Energètica del Japó.

Repassem una mica d’història

L’estatus del dòlar com a moneda de reserva mundial precedeix la creació de la petrodivisa coneguda com el petrodòlar, bàsicament, els ingressos per exportacions de petroli denominats en dòlars estatunidencs. Dit això, no podem obviar els fluxos financers, coneguts com a reciclatge de petrodòlars, segons els quals, els diners que els països occidentals gasten en comprar petroli acaben tornant en gran part a l’economia dels Estats Units a través d’inversions financeres o la compra de deute per part dels productors d’energia.

És cert que aquest patró de divisa establert el 1973 no neix d’un contracte ni d’un tractat, però sí d’un acord, diguem-li implícit, inicialment entre els Estats Units i l’Aràbia Saudita que més tard s’ampliaria a altres països de l’OPEP, segons el qual els països productors de petroli es comprometien a vendre el seu petroli en dòlars a canvi de rebre protecció del soci americà i de reinvertir el superàvit de les exportacions de petroli en comprar armament i deute dels Estats Units a través de Bons del Tresor. 

Dit d’altra manera, després d’una crisi petroliera que va posar en qüestió el futur del dòlar com a moneda de reserva, sobretot després que França, Alemanya i altres països liquidessin les seves reserves en dòlars, l’exèrcit dels Estats Units es va convertir en una força militar mercenària dels règims teocràtics del Golf Pèrsic a canvi d’assegurar que el dòlar continués sent la moneda preferida per a les compres de petroli a tot el món, perpetuant la seva demanda i el seu valor. 

Aquest reciclatge de petrodòlars crea una demanda de deute del país emissor quasi il·limitada, que permet als Estats Units imprimir gran quantitat de diners (deute) sense conseqüències. Encara més, qualsevol líder d’aquesta regió que s’ha oposat a vendre el seu petroli en la divisa americana —com van fer Saddam Hussein i Muammar al-Ghadafi— ha estat considerat una amenaça directa al petrodòlar, és a dir, a l’hegemonia dels Estats Units. A continuació, aquests països han estat intervinguts militarment, fet que, “casualment”, ha provocat que es reprengui la venda del seu petroli en dòlars.

La realitat d’un món multipolar

En última instància, és irrellevant si existia o no existia un acord formal entre els dos països que concretés l’ús de la divisa estatunidenca en la compravenda de petroli. El context geopolític i econòmic mundial en els anys setanta era molt diferent de l’actual. El dòlar s’havia perfilat com a la moneda de reserva “de facto” abans que es firmés cap acord i no hi havia cap alternativa real. 

Avui, però, ens trobem en el context d’un món multipolar que està esperonant un reequilibri necessari i inevitable de l’ordre mundial i que no requereix l’expiració d’un acord de fa cinquanta anys. Al Fòrum de Davos de 2023, el ministre de Finances de l’Aràbia Saudita, Mohammed Al-Jadaan, anunciava que el regne estava obert a acceptar monedes locals per al comerç de petroli i reafirmava la seva decisió en la visita a l’Índia el passat mes de setembre. Les vendes de cru en altres monedes ja no són cap novetat.

Durant les últimes dues dècades, el dòlar ha passat de representar més del 70% de les reserves oficials globals al  58% actual, segons dades de l’FMI. Això no vol dir que, ni de bon tros, estigui en perill imminent de perdre el seu estatus com a divisa mundial, però és innegable que la seva supremacia com a divisa comercial i l’hegemonia que li atorga als Estats Units estan sent erosionades any rere any i tenen els dies comptats.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Encara que el dòlar estatunidenc està lluny de perdre el seu estatus com a moneda de reserva mundial, la creixent tendència a la desdolarització està erosionant gradualment el seu lloc en la cúspide de la piràmide financera global. Quines serien les conseqüències de la fi de la supremacia del dòlar com a divisa comercial?

Des del final de la Segona Guerra Mundial, el dòlar estatunidenc ha mantingut el privilegi de ser la principal moneda de reserva del món. Tanmateix, durant els darrers anys diversos països han redoblat els seus esforços per a allunyar-se dels lligams que comporta dependre per a tota mena d’intercanvi comercial i financer del bitllet verd.

Segons dades de l’FMI, en les últimes dues dècades el dòlar ha passat de representar més del 70% de les reserves oficials globals al  58% actual. Aquest declivi s’ha accelerat dramàticament al llarg del darrer any a causa de la creixent tendència a la desdolarització com a mecanisme de defensa en contra de l’abús de les sancions econòmiques per part dels Estats Units.

Això s’ha traduït en el fet que altres actors globals estan fomentant l’ús de les seves divises en el comerç bilateral i incrementant de manera exponencial les seves reserves d’or. En aquest context, el grup de països emergents que formen part del bloc econòmic dels BRICS no només han impulsat les seves pròpies institucions financeres amb l’objectiu de convertir-se en una alternativa a les occidentals, sinó que estan treballant en la creació d’una nova moneda única com a contrapartida al dòlar per a efectuar transaccions internacionals.

La importància del petrodòlar

L’estatus del dòlar com a moneda de reserva mundial precedeix la creació de la petrodivisa coneguda com el petrodòlar, bàsicament, els ingressos per exportacions de petroli denominats en dòlars estatunidencs. 

Aquest patró de divisa neix el 1973 mitjançant un acord, inicialment entre els Estats Units i l’Aràbia Saudita, que més tard s’ampliaria a altres països de l’OPEP, segons el qual els països productors de petroli es comprometien a vendre el seu petroli en dòlars a canvi de rebre protecció del soci americà i de reinvertir el superàvit de les exportacions de petroli en comprar armament i deute dels Estats Units a través de Bons del Tresor. El que es coneix com a reciclatge de petrodòlars.

Dit d’altra manera, després d’una crisi petroliera que va posar en qüestió el futur del dòlar com a moneda de reserva, l’exèrcit dels Estats Units es va convertir en una força militar mercenària dels règims teocràtics del Golf Pèrsic a canvi d’assegurar que el dòlar esdevingués la moneda preferida per a les compres de petroli a tot el món, perpetuant la seva demanda i el seu valor. 

El cost de trencar del càrtel monetari

El president Richard Nixon i el secretari d’estat Henry Kissinger havien enginyat un pla perfecte per a mantenir els Estats Units com a l’únic poder hegemònic mundial, però aquest acord depenia de la lleialtat dels països productors a vendre el seu petroli exclusivament en dòlars i a la voluntat dels Estats Units d’eliminar els enemics d’aquests països a la regió.

Això explica molts dels conflictes i guerres que han tingut lloc a l’Orient Mitjà els últims 50 anys. Qualsevol líder de la demarcació que s’oposi a vendre el seu petroli en la divisa americana —com van fer Saddam Hussein i Muammar al-Ghadafi— suposa una amenaça directa al petrodòlar, és a dir, a l’hegemonia dels Estats Units i, per tant, aquests països han de ser “alliberats o democratitzats” amb una intervenció militar. 

La mateixa política exterior intervencionista que anys enrere tant els serveis secrets del Regne Unit com dels Estats Units havien fet servir contra l’Iran. Amb el cop d’estat del 1953 van enderrocar el govern presidit pel primer ministre Mohammad Mosaddegh quan el parlament iranià va votar a favor de nacionalitzar l’explotació de petroli, després que l’Anglo-Persian Oil Company (APOC) —ara British Petroleum (BP)— es negués a participar en una auditoria per a verificar qui pagava els cànons contractats, i d’aquesta manera limitar el seu control sobre les reserves de petroli iranià.

L’Aràbia Saudita dona l’esquena al dòlar

Després de gairebé cinc dècades d’una relació exclusiva amb el dòlar, el ministre de Finances de l’Aràbia Saudita, Mohammed Al-Jadaan, anunciava al Fòrum de Davos de 2023 que el regne està obert a acceptar monedes locals per al comerç de petroli i reafirmava la seva decisió en la visita a l’Índia el passat mes de setembre.

El fet que el principal aliat del petrodòlar s’uneixi a països dels BRICS que ja estan comerciant petroli amb monedes locals, en un moment en què les importacions estatunidenques de petroli saudita estan en mínims històrics i les compres xineses del mateix cru continuen creixent, apunta que el regne saudita podria estar preparant-se per a un canvi de paradigma en l’ordre internacional.

Perquè quedi clar, encara que els països productors de petroli acceptin altres monedes de canvi, el dòlar no perdrà la seva rellevància i atractiu internacional d’un dia per l’altre, però si el domini de la divisa americana es dilueix cap a la multipolaritat, l’ordre geopolític i econòmic actual podria canviar considerablement. Especialment, quan tenim en compte que Rússia, l’Iran i Veneçuela, països que estan sotmesos a estrictes sancions dels EUA, posseeixen el 40% de les reserves provades de petroli dels membres de l’OPEP+. 

Perdre la targeta de crèdit il·limitada

Tenir la moneda de reserva mundial ha permès als Estats Units incórrer en grans dèficits, tant en el comerç internacional com en la despesa pública, sense conseqüències. Perdre l’hegemonia del dòlar significaria majors costos de finançament, un menor accés al capital, la desvaloració de les borses del país i una devaluació de la moneda, causada per una disminució de la demanda de bons del Tresor. En altres paraules, Estats Units, per primera vegada en moltes dècades s’hauria d’estrènyer el cinturó per evitar una fallida d’una economia altament endeutada. 

Per altra banda, l’impacte d’una devaluació del dòlar possiblement augmentaria les exportacions i disminuiria les importacions, per tant, reduint el dèficit comercial dels Estats Units. A més, és probable que altres divises i actius d’inversió segurs com l’or augmentessin el seu valor de manera substancial en un context en el qual el capital global deixés a correcuita el bitllet verd.

Aquesta desdolarització podria ajudar a reequilibrar l’ordre mundial i les economies no-alineades a Occident. No obstant això, davant l’amenaça d’una possible defunció del dòlar com a moneda de reserva mundial, és més que probable que els Estats Units i els seus estats clientelars continuïn utilitzant el seu poder militar per evitar, o si més no allargar, l’inevitable col·lapse de l’imperi.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

En plena escalada de tensió amb l’Iran, una nova variable ha entrat en joc als mercats globals: els tuits —o publicacions— de Donald Trump. Cada missatge sacseja el preu del petroli, les borses i les expectatives dels inversors. Casualitat o estratègia? La línia entre informació i avantatge informatiu és cada cop més difusa. 

La relació entre guerra i economia no és nova. Històricament, els conflictes han impactat els preus de l’energia, les divises i els mercats financers. Però el moment actual introdueix una nova capa: la immediatesa de la informació, que accelera qualsevol reacció fins a nivells sense precedents.

Declaracions polítiques, filtracions o simples missatges a xarxes socials poden desencadenar moviments instantanis. En qüestió de minuts, el petroli pot variar diversos punts percentuals després d’una declaració política. No cal que els fets es materialitzin perquè el mercat reaccioni. N’hi ha prou amb la percepció, amb l’expectativa. El Analitzem com la geopolítica, els tuits i l’avantatge informatiu sacsegen els mercats i impulsen el retorn als actius realsmercat ja no espera. Reacciona. En les darreres setmanes s’ha fet evident una sincronia inquietant: comunicacions polítiques rellevants, moviments immediats del petroli i reaccions en cadena a les borses. 

Aquesta correlació és observable amb dades, però el que realment obre interrogants no és la reacció posterior, sinó el que passa abans. Quan determinats moviments es produeixen minuts o hores abans que la informació sigui pública, el debat deixa de ser sobre volatilitat i passa a ser sobre avantatge informatiu.

El risc invisible: qui juga amb avantatge

Els mercats financers es basen en una premissa fonamental: tots els participants haurien de tenir accés a la mateixa informació. Quan això no passa, apareix una distorsió estructural que posa en dubte el funcionament del sistema. Als Estats Units, aquesta problemàtica no és nova. L’aprovació del STOCK Act el 2012 ja va evidenciar el risc que càrrecs públics poguessin utilitzar informació no pública per operar als mercats.

En aquest context, la sincronització entre determinades comunicacions polítiques i moviments financers reobre un debat incòmode: fins a quin punt els mercats reflecteixen informació pública… o avantatge informatiu? No es tracta d’assenyalar culpabilitats concretes, sinó d’entendre els incentius i els patrons que es repeteixen en el temps i que poden generar desequilibris.

Tal com s’exposa a L’actualitat del sistema extractiu, les grans estructures de poder han evolucionat cap a formes més subtils de control. Ja no cal intervenir directament; n’hi ha prou amb influir en la informació. La gestió de la narrativa —política, mediàtica o financera— es converteix així en una eina capaç de generar valor, volatilitat i oportunitats. En aquest escenari, qui té accés anticipat a la informació no només interpreta el mercat… el pot anticipar.

Basel III: el sistema busca refugi

Davant d’aquest entorn, el sistema financer ha començat a reaccionar. Amb la implementació de Basel III, els reguladors internacionals han reforçat els requisits de qualitat dels actius bancaris. Es tracta d’un canvi profund que busca recuperar la confiança en un sistema cada cop més tensionat per la volatilitat i la incertesa.

Hi ha, però, un element especialment revelador: l’or físic passa a ser considerat un actiu de màxima qualitat (Tier 1). Aquest moviment no és casual. Implica reconèixer que no tots els actius financers tenen la mateixa solidesa i que no tot es pot basar únicament en la confiança o en la informació disponible.

Quan el sistema exigeix més actius reals, està admetent, de manera implícita, que la confiança en el “paper” no és suficient. És un gir silenciós però significatiu, que apunta cap a una necessitat creixent d’estabilitat en un entorn dominat per la volatilitat i les asimetries informatives.

En aquest context, l’or recupera protagonisme no per tradició, sinó per pura lògica, perquè aquest metall ha estat històricament el refugi quan els sistemes monetaris o financers es desestabilitzen. No depèn de cap emissor, no es pot crear arbitràriament i no es pot anticipar amb informació privilegiada. “És, en essència, un actiu que existeix fora del relat… i fora del joc de la informació.

Dues velocitats: especulació vs. valor 

El mercat actual sembla moure’s en dues dimensions molt diferenciades. A curt termini, domina la velocitat: la informació, la reacció immediata i una volatilitat creixent que respon més a expectatives que a fonaments. És un espai on el temps es mesura en segons i on qualsevol estímul pot desencadenar moviments bruscos.

En canvi, a llarg termini, la lògica és una altra. Aquí el focus es desplaça cap a la preservació de valor i la seguretat. Quan augmenta la percepció que els preus poden estar influïts per informació anticipada, els inversors busquen actius menys exposats a aquesta dinàmica. No és una qüestió ideològica, sinó una resposta racional davant un sistema que genera dubtes sobre la seva pròpia equitat.

Un mercat just… o només aparent?

Mentre alguns actors poden aprofitar aquestes asimetries, l’impacte real es distribueix sobre la resta de la societat. L’augment del preu de l’energia, la inflació persistent, la pèrdua de poder adquisitiu i la inseguretat per a l’estalvi en són les conseqüències més visibles. Es tracta d’un patró conegut: els beneficis es concentren en pocs actors, mentre els riscos es reparteixen entre la majoria.

Els mercats financers es construeixen sobre una idea aparentment simple: la igualtat d’oportunitats informatives. Però quan aquesta igualtat es posa en dubte, també ho fa la seva legitimitat. No cal manipular el mercat quan es pot operar abans que la resta. És en aquest punt on la confiança comença a erosionar-se i on els fonaments del sistema queden exposats.

En un món on la informació pot moure mercats en segons, entendre qui té accés a què —i quan— esdevé essencial per protegir el patrimoni. Perquè quan el dubte s’instal·la, el capital no busca explicacions: busca refugi en allò que no depèn del temps, ni del relat, ni de la informació anticipada. Busca, simplement, el que és real. I això, en els mercats actuals, cada vegada és més escàs. A La Plaça d’11Onze continuem analitzant aquestes dinàmiques per ajudar-te a prendre decisions amb criteri en un sistema cada cop més complex.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

El Banc Popular de la Xina lidera el rècord de compres d’or per part dels bancs centrals de tot el món, fins a un màxim històric de 800 tones des de principi d’any, en un context econòmic en què els països tracten de protegir-se contra la inflació i reduir la seva dependència del dòlar.

Segons l’últim informe del World Gold Council (WGC), només en el tercer trimestre d’aquest any, els bancs centrals han adquirit 337 tones d’or. Encara que lluny de batre el rècord del tercer trimestre de 2022, les compres acumulades des de principi d’any han assolit les 800 tones, un augment interanual del 14% i nou rècord absolut.

La persistent inflació, la tendència a la desdolarització, i la devaluació d’algunes de les principals divises mundials en un context de conflictes armats i geopolítics a Europa, Àsia i l’Orient Mitjà, han esperonat les compres d’or com a dipòsit de valor, mantenint el seu preu al voltant dels 2.000 dòlars l’unça.

Concretament, el conflicte armat entre Palestina i Israel i la por que s’estengui a altres països de l’Orient Mitjà amb la subseqüent escalada del preu del petroli, ha augmentat les compres d’or i la pujada del seu valor. Un fet que ha agafat per sorpresa als analistes dels mercats, que esperaven una disminució de les compres des del màxim històric de l’any passat.

La Xina al capdavant de la compra en reserves

Es confirma una vegada més el voraç apetit de la República Popular de la Xina per comprar el metall daurat. El banc central del gegant asiàtic lidera el rècord de compres d’or després d’haver adquirit un total de 181 tones des de principi d’any, augmentant les seves tinences d’or, almenys oficialment, fins al 4% de les seves reserves. 

Per altra banda, aquest increment en l’acumulació d’or s’ha vist acompanyat per una reducció de les seves tinences en Bons del Tresor estatunidencs. Tot i que la Xina, juntament amb el Japó, segueix sent un dels majors compradors estrangers d’aquests valors, es confirma la tendència a desfer-se del deute dels Estats Units atesa la preocupació pel dèficit fiscal, l’estabilitat de la seva divisa i l’esforç per deslligar les seves economies del dòlar, conegut com el procés de desdolarització.

En aquest context, el WGC preveu que la inversió total en or a finals d’any —incloses les compres extra-borsàries— juntament amb les compres dels bancs centrals, superin els nivells de l’any passat. I és que, malauradament, la incertesa econòmica i geopolítica dels últims anys no només ha augmentat sinó que sembla que continuarà empitjorant.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

L’automatització, la intel·ligència artificial i la robòtica estan transformant la manera en què vivim i treballem. Aquests avenços tecnològics milloren la productivitat, però també plantegen reptes i preguntes sobre com afectaran els treballadors i a l’economia en general.

L’evolució de la durada de la jornada laboral ha mantingut una tendència decreixent en les últimes quatre dècades. Segons un informe publicat en el Butlletí Econòmic del Banc d’Espanya, la jornada laboral mitjana a l’Estat entre 1987 i 2019, s’ha reduït de 37 a 31,8 hores setmanals.

Aquest estudi analitza el conjunt de canvis estructurals de l’economia que han contribuït a la reducció de la jornada laboral i les perspectives que es mantingui aquesta tendència en un futur. Assenyala l’augment del pes del sector serveis, l’impuls a la parcialitat laboral i el progrés de la tecnologia com a principals factors contribuents al descens de la jornada laboral mitjana.

Els avanços tecnològics en automatització, robòtica i digitalització de la informació i la comunicació, han modificat la naturalesa de moltes tasques laborals i possibilitat una reducció de la càrrega de treball sense disminuir la productivitat. Una reducció de la jornada laboral que facilita la conciliació entre la vida laboral i personal, redueix l’estrès i millora de la salut i el benestar dels treballadors.

Tanmateix, tot i que és cert que la tecnologia comporta beneficis personals i contribueix a augmentar la productivitat i l’eficiència a les empreses, també pot tenir un impacte negatiu en els treballadors en reemplaçar algunes feines amb l’automatització o reduir les hores de treball disponibles.

Invertir en educació i formació

L’informe assenyala que la inversió en capital humà i la innovació són factors clau en la millora de la productivitat. És a dir, les regions que inverteixen en educació i formació tenen una força laboral més preparada per l’adopció de noves tecnologies i per aprofitar les oportunitats d’aquesta revolució ocupacional.

Segons l’estudi de Randstad, ‘Flexibility at work: abrazando el cambio’, a l’Estat espanyol el 52% dels llocs de treball actuals corre el risc d’automatitzar-se, parcialment o totalment, en la pròxima dècada. Així i tot, cal tenir en compte que quan parlem de pèrdua de llocs de treball, són les tasques que requereixen menys competències, i no les professions en si mateixes, les que la tecnologia està automatitzant. 

En un context de crisi econòmica i davant de la incapacitat de moltes empreses per augmentar els salaris significativament, la reducció d’hores de feina, tot mantenint els salaris i la productivitat, pot ser un factor determinant a l’hora de captar talent. En tot cas, el procés d’adaptació per part de la societat a aquesta nova realitat laboral requerirà la col·laboració del teixit empresarial i l’administració pública perquè ningú es quedi enrere.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Europa podria tornar a parlar de racionament d’aliments. No és un titular alarmista: és una advertència directa del cor del sistema financer. La pregunta no és només si passarà, sinó què implica realment aquest escenari. Sobretot, què diu sobre la fragilitat del model econòmic actual i la nostra dependència de factors que no controlem. I, encara més important, quines conseqüències pot tenir en la vida quotidiana de milions de ciutadans europeus.

Quan Christine Lagarde parla, els mercats escolten. Però aquesta vegada el missatge va més enllà de la política monetària. La presidenta del Banc Central Europeu ha obert la porta a mesures extremes com el racionament d’aliments si les tensions geopolítiques i energètiques es mantenen. No és l’escenari central, però tampoc es pot descartar en un context cada cop més volàtil.

Per entendre l’abast de l’advertència cal mirar el context global: una economia encara tocada per la pandèmia, tensionada per la guerra d’Ucraïna i sotmesa a una inflació persistent. Ara, el focus es desplaça cap a l’Orient Mitjà i a punts crítics com l’estret d’Ormuz. Si aquesta via clau es veu interrompuda, el món podria perdre fins a un 13% del subministrament diari de petroli, amb un impacte que aniria molt més enllà del combustible i acabaria afectant tota la cadena econòmica.

Energia, escassetat i control: el retorn d’un vell fantasma

L’energia és el sistema circulatori de l’economia. Quan falla, tot es veu afectat. No és només una qüestió de carburant o electricitat: és l’arrel de tota activitat productiva. Quan el cost energètic puja, s’encareix tot el que depèn d’ell, des de la indústria fins als serveis més bàsics.

Fertilitzants més cars. Transport més car. Producció més cara. El resultat és inevitable: aliments més cars. Ja ho hem viscut recentment. Després de la COVID i la guerra d’Ucraïna, el cost de la vida es va disparar mentre els salaris quedaven enrere, provocant una pèrdua sostinguda de poder adquisitiu. I això en un escenari sense disrupcions extremes de subministrament.

El problema és que aquest cop podria anar més enllà. No parlem només d’inflació, sinó de possibles interrupcions físiques en les cadenes de subministrament. Quan no hi ha prou recursos per a tothom, la lògica del mercat deixa pas a la gestió política de l’escassetat. I és en aquest punt quan el racionament deixa de ser un record del passat per convertir-se en una opció real.

CBDC: la peça que encaixa massa bé

En paral·lel a aquests advertiments, els bancs centrals acceleren el desplegament de les monedes digitals (CBDC). Sobre el paper, es presenten com una evolució natural del sistema financer: més eficients, més ràpides i amb menys costos de transacció. Una adaptació lògica a una economia cada cop més digitalitzada.  

Però aquesta innovació incorpora un element diferencial que no es pot ignorar: el control. Tal com s’ha analitzat a 11Onze en foces articles, les CBDC permeten una traçabilitat total de les transaccions i obren la porta a mecanismes de supervisió directa sobre els ciutadans. No és només una nova forma de pagar, sinó una eina que podria redefinir la relació entre l’Estat i els diners.

A diferència de l’efectiu, aquestes monedes podrien:

• Limitar què pots comprar
• Determinar on pots gastar
• Imposar dates de caducitat als diners
• Aplicar tipus d’interès negatius de forma directa
• Bloquejar comptes en temps real

És a dir, un sistema en què la política econòmica deixa de ser una eina indirecta i passa a actuar en temps real sobre la ciutadania. Les decisions ja no es limiten a tipus d’interès o impostos, sinó que poden afectar directament com, quan i en què es poden utilitzar els diners. Un canvi de paradigma que transforma la gestió econòmica en un mecanisme de control immediat.

Crisi i control: la lògica del sistema

Aquesta combinació —crisi sistèmica i augment del control— no és nova. El model econòmic actual s’ha anat construint, en gran part, a partir de grans xocs: guerres, crisis financeres o emergències globals. Són moments excepcionals que permeten aplicar mesures que, en condicions normals, generarien un fort rebuig social .

És el que alguns economistes -com ara Noemi klein- defineixen com la “doctrina del xoc”. Quan la por i la incertesa dominen, el marge de maniobra dels governs s’amplia. La ciutadania, buscant estabilitat, accepta canvis profunds que transformen les regles del joc econòmic i social.

En paral·lel, la pressió sobre les classes mitjanes no deixa de créixer. La inflació no només encareix el cost de la vida, sinó que també incrementa la recaptació fiscal de manera silenciosa, fent que els ciutadans paguin més sense que hi hagi una pujada explícita d’impostos. El resultat és un escenari delicat: menys poder adquisitiu, més càrrega fiscal i una dependència creixent de subsidis públics que, en un entorn de moneda digital programable, podrien acabar condicionant també com i en què es poden gastar.

I mentre tot això passa… l’or torna al centre

En un context d’incertesa creixent, els bancs centrals reforcen les seves reserves amb aquest metall preciós, recuperant un patró de comportament que s’ha repetit al llarg de la història . No és una decisió casual, sinó una resposta a la desconfiança envers un sistema cada cop més tensionat.

L’or no depèn de cap govern, no es pot crear del no-res ni manipular amb facilitat. És tangible, limitat i universalment acceptat. En aquest sentit, representa gairebé l’antítesi de les monedes digitals emeses pels bancs centrals. Per això, mentre els diners es digitalitzen, creix també l’interès pels actius físics. Al final, tot es redueix a una qüestió de confiança.

Però el debat de fons no és tecnològic, sinó polític i social. La pregunta incòmoda és inevitable: quin preu estem disposats a pagar per l’estabilitat? Si les crisis energètiques i alimentàries es consoliden, les mesures excepcionals poden deixar de ser temporals. I allò que avui es presenta com una solució d’emergència pot acabar definint les regles del joc a llarg termini.

Tenim tots els ingredients d’una tempesta perfecta: tensions geopolítiques, dependència energètica, inflació estructural, endeutament elevat i una digitalització accelerada del sistema monetari. Entendre aquest escenari no és alarmisme, sinó més aviat responsabilitat. El sistema està canviant ràpidament. I només qui entengui què està passant podrà protegir el seu patrimoni i la seva llibertat econòmica

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Des de l’inici de la pandèmia, els 23 principals milmilionaris espanyols han vist créixer el seu patrimoni un 29%. Al mateix temps, tan sols el primer any de pandèmia, més d’un milió de ciutadans es van trobar en una situació de carència material severa a l’Estat. Així ho demostra Oxfam Intermón en un informe sobre les desigualtats creixents al món. 

Segons l’ONG, la riquesa dels deu homes més rics del món s’ha duplicat. El patrimoni d’aquests rics més rics ha passat, durant els primers dos anys de pandèmia, dels 700.000 milions de dòlars als 1,5 bilions, el que suposa 1.300 milions de dòlars al dia. Tot això alhora que els ingressos del 99% restant de la població s’han deteriorat sense aturador.

De fet, Oxfam Intermón també recorda que cada 26 hores sorgeix un nou milmilionari al món, mentre que les desigualtats provoquen la mort d’almenys una persona cada quatre segons. El director de l’ONG, Franc Cortada, ha assegurat que, actualment, els rics més rics acumulen sis vegades més riquesa que els 3.100 milions de persones més pobres del món plegats. I també han estat els responsables de més del doble de les emissions de carboni que aquests milions de persones pobres. “Si aquests deu homes més rics demà perdessin el 99,99% del seu patrimoni, continuarien sent els més rics del planeta”, ha asseverat.

Segons la revista ‘Forbes’, els homes més rics del món són: Jeff Bezos, d’Amazon; Elon Musk, de Tesla; Bernard Arnault, conseller delegat de Louis Vuitton, i la seva família; Bill Gates, fundador de Microsoft; Mark Zuckerberg, fundador de Facebook, ara Meta; Warren Buffet, president de Berkshire Hathaway; Larry Ellison, cofundador d’Oracle; Larry Page i Sergey Brin, cofundadors de Google; Mukesh Ambani, de Reliance Industries; i Amancio Ortega, de Zara. No hi ha cap dona a la llista.

Les desigualtats maten

Així, tal com recull l’ONG a l’informe ‘Les desigualtats maten’, lluitar contra les desigualtats podria evitar la mort de 21.000 persones al dia. Oxfam Intermón també recorda a l’estudi que, a escala mundial, “els milmilionaris han augmentat la seva fortuna en cinc bilions de dòlars, més que en els últims 14 anys acumulats”. És, segons l’ONG, l’increment més gran des que es tenen registres.

El resultat, assegura Oxfam Intermón, és “més riquesa per a uns pocs i més deute públic per a tots”. A més, s’estima que la desigualtat entre països creixerà per primera vegada en tan sols una generació. Les desigualtats que ha causat la pandèmia, recull l’informe, s’acarnissen sobretot en les dones i les nenes, així com en totes les persones migrades o en situació d’exclusió. 

A l’Estat, plou sobre mullat

Oxfam Intermón també recull que, a l’Estat espanyol, les polítiques d’austeritat que es van engegar durant la crisi van suposar una xacra per al sistema sanitari, que ha aguantat el cop de la pandèmia en una situació extrema. “No podem permetre’ns veure com s’enfonsa el sistema públic de salut”, ha remarcat Cortada. Mentrestant, els rics més rics a l’Estat espanyol han vist augmentar el seu patrimoni.

Per això, l’ONG reclama als governs, entre altres, aplicar més impostos sobre les grans fortunes, reorientar les polítiques amb fons públics, combatre la bretxa de gènere i abordar la crisi climàtica d’una vegada per totes. I, en concret, li recorda a l’Estat espanyol que ha d’aprofitar l’oportunitat de la reforma tributària, ha de garantir que els fons europeus per la pandèmia siguin “una oportunitat real i efectiva”, que reforci les polítiques de protecció social i que inverteixi en sanitat i educació.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!