El límit del creixement

Durant anys, el relat econòmic dominant a l’Estat espanyol ha associat creixement amb èxit: més població, més consum, més turisme, més activitat immobiliària i més PIB. Però aquest model amaga una realitat incòmoda: créixer no sempre significa prosperar. La gran pregunta és per què algunes regions europees generen més riquesa amb menys població.

L’Informe Fènix posa dades a aquesta contradicció. Catalunya ha augmentat el seu PIB durant els darrers vint-i-cinc anys per sobre de la mitjana europea, però el PIB per càpita —la riquesa real per habitant— ha caigut en termes relatius respecte a Europa. És a dir, l’economia s’ha fet més gran, però no necessàriament més rica per a la gent que hi viu.

Mentre altres economies europees han apostat per la productivitat, la innovació i el valor afegit, gran part del model econòmic espanyol continua basant-se en el creixement quantitatiu: més població, més consum i més volum. La diferència és profunda, perquè acaba determinant els salaris, la capacitat d’estalvi, la qualitat dels serveis públics i, en definitiva, el nivell de vida de la població.

El gran error: confondre dimensió amb prosperitat

Una economia pot créixer de dues maneres. La primera consisteix a augmentar la productivitat: produir més valor amb més tecnologia, més innovació i més eficiència. És el model de les economies industrials avançades del nord d’Europa. La segona consisteix a augmentar el volum: més població, més treballadors, més construcció i més consum.

Aquest segon model pot fer créixer el PIB ràpidament durant un temps, però no garanteix millors salaris ni més benestar. I aquí apareix la gran divergència europea. Segons l’Informe, Catalunya ha passat de tenir un PIB per càpita sis punts superior a la mitjana europea a situar-se sis punts per sota. És un deteriorament molt significatiu per a una de les principals economies industrials del sud d’Europa.

La paradoxa és evident: l’activitat econòmica augmenta, però moltes famílies tenen la sensació objectiva de viure pitjor. El cost de la vida puja més ràpid que els salaris, la capacitat d’estalvi es redueix i l’accés a l’habitatge s’ha convertit en una de les principals preocupacions de les classes mitjanes.

Baviera: indústria, innovació i salaris alts

Si hi ha una regió que simbolitza el model europeu basat en productivitat, aquesta és Baviera. La locomotora industrial alemanya concentra empreses tecnològiques, indústria avançada, enginyeria, automatització i recerca aplicada. No és casualitat que presenti alguns dels salaris més elevats d’Europa i una de les taxes de productivitat més altes del continent.

L’Informe Fènix mostra que l’Alta Baviera supera àmpliament Catalunya en productivitat per hora treballada. La clau no és treballar més hores. La clau és generar més valor en cada hora treballada. Alemanya ha construït bona part del seu model econòmic sobre la indústria exportadora, la formació tècnica, la innovació empresarial i l’estabilitat institucional. Aquest ecosistema permet pagar salaris elevats sense destruir competitivitat. És exactament el contrari d’un model basat exclusivament en baixos costos laborals.

Països Baixos: un país petit amb productivitat gegant

Els Països Baixos demostren que la prosperitat no depèn tant de la mida d’una economia com de la qualitat del seu model productiu. Amb una població relativament reduïda i un territori petit, han aconseguit convertir-se en una de les economies més eficients del món. El port de Rotterdam, la logística avançada, l’agroindústria tecnificada i l’aposta tecnològica han creat un model altament competitiu. Segons l’Informe Fènix, els Països Baixos se situen molt per sobre de Catalunya en productivitat.

I això no és una qüestió abstracta. Es tradueix directament en salaris més elevats, més capacitat d’estalvi, major renda disponible i una millor situació financera de les famílies. Quan una economia genera més valor, la riquesa acostuma a repartir-se millor i ofereix més estabilitat social.

El País Basc: la gran anomalia de l’Estat espanyol

El cas del País Basc és especialment revelador perquè comparteix marc institucional amb Catalunya i la resta de l’Estat espanyol. Tot i això, el seu comportament econòmic ha estat molt diferent.

Segons l’Informe, el País Basc ha aconseguit millorar el seu PIB per càpita amb un creixement demogràfic molt inferior al català. Ho ha fet mantenint un fort teixit industrial, una aposta sostinguda per l’FP industrial, empreses exportadores de mida mitjana i una estructura econòmica menys dependent de sectors de baixa productivitat. No és una economia perfecta. Però demostra que, fins i tot dins l’Estat espanyol, és possible prioritzar la productivitat, la indústria i el valor afegit per sobre del simple creixement quantitatiu.

Catalunya: més activitat, menys renda relativa

Catalunya continua sent una economia potent, diversificada i emprenedora. Però les dades indiquen una tendència preocupant: el model de creixement dels darrers anys ha estat incapaç de traduir l’expansió econòmica en més prosperitat individual.

L’Informe Fènix identifica dos problemes estructurals: una productivitat inferior a la mitjana europea i una dependència creixent de sectors de baixa productivitat. Aquest model genera ocupació, sí, però sovint és ocupació amb sous baixos, elevada temporalitat, poc valor afegit i escassa capacitat d’estalvi.

Mentrestant, l’habitatge, els impostos i el cost de la vida continuen augmentant. El resultat és una sensació creixent d’empobriment de les classes mitjanes: treballar més ja no garanteix viure millor.

El futur no és créixer més, sinó créixer millor

Europa ja ha assumit que competir amb salaris baixos és una batalla perduda. El continent no pot competir amb Àsia en costos laborals, però sí en tecnologia, automatització, indústria avançada, recerca i capital humà.

Per això moltes de les economies europees més sòlides estan apostant per reindustrialitzar-se, atreure talent qualificat i augmentar la productivitat. Mentrestant, a bona part del sud d’Europa encara predomina un model basat en el volum: més turisme, més construcció, més població i més consum.

És un model que pot generar creixement ràpid durant un temps, però que també acostuma a provocar pressió sobre infraestructures, encariment de l’habitatge, salaris estancats i menor cohesió social. La gran pregunta és quin model econòmic vol Catalunya per a les pròximes dècades? Perquè el debat ja no és només quant creix una economia, sinó com ho fa i qui es beneficia d’aquest creixement. Les economies europees més pròsperes no són necessàriament les que més població acumulen, sinó les que generen més valor per treballador.

I aquesta és probablement la gran lliçó de l’Informe Fènix: sense productivitat no hi ha prosperitat sostenible. A la Comunitat 11Onze continuarem analitzant aquestes transformacions econòmiques per entendre com afecten els estalvis, els salaris i el futur de les famílies.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Els fabricants d’automòbils fan marxa enrere amb el cotxe elèctric enfront d’un alentiment de la demanda global i allarguen la data que tenien programada per posar fi a la producció de vehicles amb motor de combustió. Els alts preus, la retallada dels incentius i la manca de punts de recàrrega fiables han dissuadit als consumidors.

Des que el febrer de 2023 la Unió Europea ratifiqués la legislació que prohibiria, a partir de 2035, la venda i matriculació de tot vehicle que emetés emissions de CO₂, com a pilar central del Pacte Verd Europeu, la realitat del mercat de l’automòbil elèctric està forçant un canvi de rumb que posa en dubte l’estratègia establerta per assolir els objectius de reducció d’emissions.

Els cotxes elèctrics es continuen venent, però no es venen en els volums que es tenien previstos. L’últim informe de l’Observatori de Combustibles Alternatius de la Comissió Europea (EAFO) apunta que la penetració del cotxe elèctric a la Unió Europea continua sent molt baixa. Els vehicles lleugers amb motors elèctrics i híbrids només representen un 6,15% de la flota total, és a dir, uns 18 milions sobre els gairebé 290 milions de vehicles que circulen pel territori europeu.

A més, les matriculacions de vehicles elèctrics estan perdent pes en el conjunt de la Unió Europea. En el primer semestre de l’any, els vehicles purament elèctrics van representar el 12,5% de les matriculacions, mentre que l’any anterior es van quedar en un 12,9%, segons dades de l’Associació de Constructors Europeus d’Automòbils (ACEA). Per altra banda, els vehicles híbrids endollables han perdut 0,5 dècimes de quota de mercat, del 7,4% assolit durant el mateix període de 2023, han passat al 6,9% d’enguany.

Les dades de vendes de cotxes elèctrics del mes de juny segueixen aquesta tendència, perdent un 1% de la seva quota de mercat, mentre que les matriculacions de vehicles híbrids endollables van caure fins a un 19,9%. Es tracta d’un alentiment significatiu del mercat del vehicle elèctric quan tenint en compte que el total de les matriculacions —vehicles elèctrics i de combustió— durant aquest mes va augmentar un 4,3%, i un 4,6% en el conjunt dels primers sis mesos de l’any, respecte al mateix període de l’any anterior.

Les vendes de vehicles elèctrics no només han caigut de forma generalitzada a tota Europa. En el primer trimestre de 2024, els Estats Units van experimentar un descens del 7,3% en les vendes totals de cotxes elèctrics en comparació amb el quart trimestre de 2023. Només el continu creixement del mercat automobilístic de la Xina, que representa el 60% de les vendes mundials de vehicles elèctrics, està invertint aquesta tendència a la baixa.

Quan no surten els números

Després d’invertir milers de milions d’euros en el desenvolupament de noves plataformes elèctriques, marques com Ford, General Motors, Mercedes-Benz, Volkswagen i el grup Stellantis han alertat que han experimentat un descens significatiu de les comandes de vehicles elèctrics.

La resposta de la indústria de l’automòbil no s’ha fet esperar, i ja fa mesos que estan anunciant retallades de producció, tancaments de fàbriques i un replantejament del seu objectiu de convertir-se en fabricants de vehicles purament elèctrics abans del final d’aquesta dècada.

En aquest context, el Grup Volkswagen ha desestimat la possibilitat d’obrir una nova planta als voltants de Wolfsburg, com estava previst, i ha avisat del possible tancament de la fàbrica de cotxes elèctrics d’Audi a Brussel·les. Mercedes ha cancel·lat el desenvolupament d’una nova plataforma elèctrica per concentrar els seus esforços en nous vehicles més assequibles i amb motor de combustió.

Però la indústria europea juga contra rellotge, 2035 és la data límit per a vendre vehicles de combustió i, fins avui, aquesta prohibició segueix en vigor. No obstant això, aquesta normativa s’enfronta a la resistència de diversos fronts que qüestionen la viabilitat i l’impacte de tal mesura. L’Eurocambra va acordar una excepció fins a finals de 2035 per als fabricants amb petits volums de producció anual i quant als combustibles sintètics.

Manfred Weber, líder del Partit Popular Europeu (PPE), ha titllat “d’error” la prohibició, després de les eleccions al Parlament Europeu i ha promès que el partit debatria la seva revocació “en els pròxims dies.” No és l’única veu entre els euròcrates que advoquen per un acord menys restrictiu i, en última instància, el 2027 es decidirà si realment es fa efectiva aquesta legislació.

De la teoria a la realitat

Els alts preus, la retallada dels incentius i la manca de punts de recàrrega fiables han dissuadit als consumidors. L’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) apunta a alguns d’aquests factors com a principals obstacles per a l’adopció massiva de vehicles elèctrics a l’Estat espanyol. Segons l’organisme, l’ús de vehicles elèctrics és impracticable sense un lloc on es pugui recarregar diàriament a un preu econòmic, sigui a casa o en el lloc de treball.

Per altra banda, els preus desorbitats dels vehicles elèctrics exclouen als compradors amb menor poder adquisitiu, és a dir, a la majoria de la població del nostre país i de gran part d’Europa, que demanen vehicles més assequibles. Per tant, no és d’estranyar, que el Dacia Sandero hagi estat el cotxe més venut a la UE durant el primer semestre de l’any, en detriment del Tesla Model Y, que ha passat d’ocupar la primera posició el 2023 a la vuitena enguany, amb una caiguda del 26% de les vendes.

Una altra font de problemes per al sector del vehicle elèctric té a veure amb les denúncies d’obsolescència programada. Des de bateries que, pel seu alt cost, no són ni reparables ni reemplaçables, fins a actualitzacions de programari que donen un control total als fabricants en detriment dels tallers independents i dels propietaris, limiten la vida útil dels cotxes elèctrics, deixen escarmentats als usuaris i posen en dubte les credencials ecològiques d’aquest tipus de vehicle.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Espanya és el segon país de la Unió Europea on els seus ciutadans tenen més diners estalviats sense remunerar. Una gran part dels estalvis dels espanyols es troba en comptes corrents i dipòsits que donen una molt poca rendibilitat que no compensa la inflació. Invertim poc i malament?

Les famílies han estirat els gairebé 270.000 milions d’euros estalviats durant les fases de més incidència de la pandèmia per sostenir la despesa davant les fortes pujades de preus dels darrers dos anys. Tanmateix, la reobertura gradual de l’economia i l’encariment del cost de la vida ha fet evaporar una bona part d’aquesta bossa d’estalvi acumulada.

Així i tot, després de l’erosió patida durant el 2022, la taxa d’estalvi de les llars s’ha anat recuperant. Es va situar en el 6,2% de la seva renda disponible bruta en el primer trimestre de l’any, un increment del 83% respecte al mateix període de fa un any. Si s’eliminen els efectes estacionals i de calendari, equival al 14,2% de la seva renda disponible, 1,2 punts superior a la del trimestre anterior i la més elevada des del tercer trimestre de 2021, segons les últimes dades publicades per l’Institut Nacional d’Estadística (INE).

En total, són 14.119 milions d’euros més, al mateix temps que la inversió es va quedar en 14.200 milions d’euros, un 1,3% menys que l’any anterior. Per altra banda, es va registrar una necessitat de finançament de 773 milions d’euros, enfront dels 7.312 milions de finançament estimat per al mateix trimestre de 2023.

Instruments financers poc rendibles

Els dipòsits a termini fix (38%), la inversió directa (32%), els fons d’inversió (15%) i les lletres del Tresor i bons de termini variable, entre altres (11%), són les tres principals opcions escollides per les llars que busquen rendibilitzar els seus estalvis i protegir-se de l’increment de costos generalitzats. El problema ve donat perquè moltes d’aquestes opcions ofereixen una baixa rendibilitat que no compensa la inflació.

Per tant, tot i que en percentatge del PIB, els actius financers nets representen un 144,7%, una ràtio 3,4 punts més elevada que en l’exercici anterior, molts ciutadans no volen o no saben generar riquesa amb els seus estalvis, que estan sent consumits per l’elevada inflació.

A l’Estat espanyol hi ha gairebé un bilió d’euros en comptes corrents o en efectiu, sense remuneració i que fins i tot, en alguns casos, comporten despeses de manteniment. Rodrigo Buenaventura, president de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), explicava dos mesos enrere en una compareixença al Congrés dels Diputats, “Els nostres ciutadans inverteixen els seus estalvis de mode manifestament millorable”.

Com incrementar el rendiment dels estalvis

Per norma general, les inversions que ofereixen grans rendiments venen acompanyades d’un alt risc, mentre que les inversions de baix risc ofereixen rendiments més estables, encara que potencialment més baixos. Ara bé, des d’11Onze hem demostrat que no ha de ser sempre així.

L’estalvi amb 11Onze sempre parteix d’una màxima: cal que siguin propostes segures. Per això hem apostat decididament per l’or, pel seu històric paper com a reserva de valor. T’oferim lingots d’or en dos formats: Or Patrimoni i Or Llavor. Tenint en compte que l’or ha duplicat el seu valor en els últims cinc anys i que el seu preu va pujar un 15% el 2023, s’ha consolidat com a una opció excel·lent per fer front a la inflació.

La justícia social no té per què estar renyida amb generar beneficis pels teus estalvis. Gràcies a Finança Litigis pots ajudar a altres persones que han patit abusos per part de la banca o de l’Administració, mentre aconsegueixes rendiments d’entre el 9% i l’11% pels teus diners. 

Es tracta d’un producte que ha estat estructurat exclusivament per als membres de la comunitat 11Onze, oferint dues maneres de participar-hi: una opció que et retorna el capital i possibles beneficis al cap d’un any, o una altra opció en què el teu capital treballa durant uns anys i que et proporciona un retorn mensual al cap de sis mesos.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Durant anys ens han repetit una idea aparentment incontestable: si l’economia creix, la societat prospera. Però què passa quan el PIB augmenta i, tot i així, els salaris continuen estancats, l’habitatge és cada cop més inaccessible i estalviar s’ha convertit en un luxe? 

Aquesta és la gran contradicció que posa sobre la taula l’Informe Fènix: Catalunya genera més riquesa que fa vint-i-cinc anys, però els catalans són relativament més pobres que abans. La dada és tan contundent com incòmoda. 

A principis dels anys 2000, el PIB per càpita català estava sis punts per sobre de la mitjana europea. Avui, està sis punts per sota. En només un quart de segle, Catalunya ha perdut dotze punts de prosperitat relativa respecte als seus socis europeus. Això obliga a replantejar una pregunta fonamental: què vol dir realment créixer econòmicament, si aquest creixement no es tradueix en millors salaris, més capacitat d’estalvi i una vida més assequible per a la majoria?

El creixement demogràfic no garanteix prosperitat

Quan els governs anuncien que l’economia creix, normalment es refereixen al Producte Interior Brut, el PIB: el valor total de béns i serveis produïts per una economia. És una magnitud útil, però incompleta, perquè no explica com es reparteix aquesta riquesa ni quanta prosperitat correspon realment a cada ciutadà. Per això el PIB per càpita és molt més revelador: divideix la riquesa total entre la població i permet veure si el creixement arriba a les butxaques.

I aquí apareix la gran anomalia catalana. Segons l’Informe Fènix, el PIB català ha crescut per sobre de la mitjana europea durant els darrers vint-i-cinc anys, però el PIB per càpita ha evolucionat en direcció contrària. L’economia és més gran, però la prosperitat individual és menor. La metàfora és senzilla: si un pastís es fa més gran, però cada cop hi ha més persones assegudes a taula, les porcions poden acabar sent més petites.

Un dels factors clau és el fort creixement demogràfic de Catalunya, molt superior al de moltes regions europees comparables. Però més població no vol dir automàticament més prosperitat. L’informe mostra que territoris com el País Basc o Aragó han millorat el seu PIB per càpita amb increments demogràfics molt més moderats. Quan el creixement es concentra en sectors de baixa productivitat i salaris baixos, l’augment de població pot tensionar els serveis públics, encarir l’habitatge i reduir la renda disponible de les famílies.

La variable decisiva és la productivitat: quanta riquesa genera una economia per cada hora treballada. Sense productivitat no hi ha salaris alts, ni estalvi, ni serveis públics sòlids, ni prosperitat sostenible. I aquí Catalunya també mostra símptomes preocupants: l’Informe assenyala que la productivitat catalana ha passat del 92% al 87% de la mitjana europea en vint-i-cinc anys, quedant per sota de regions industrials com Baviera, Stuttgart, Llombardia o els Països Baixos. Dit d’una altra manera: créixer no n’hi ha prou; cal créixer millor.

El pes dels sectors de baix valor afegit

L’informe també assenyala un problema estructural que fa dècades que acompanya l’economia catalana i espanyola: gran part de l’ocupació creada prové de sectors de baixa productivitat. El turisme, l’hostaleria, la restauració o determinats serveis tenen un pes enorme en el model econòmic actual. Són activitats capaces de generar molt volum econòmic i molta ocupació aparent, però sovint amb salaris baixos, escassa inversió tecnològica i poca capacitat d’innovació. El problema no és l’existència d’aquests sectors, sinó la dependència excessiva d’un model amb poc valor afegit mentre es perd pes industrial, científic i tecnològic.

Les conseqüències acaben arribant directament a les nòmines i a la vida quotidiana. La precarització laboral, la dificultat per retenir talent qualificat i l’estancament salarial expliquen bona part de la sensació d’empobriment de les classes mitjanes. I aquesta percepció no és només emocional: les dades mostren com la inflació, l’habitatge, l’alimentació o l’energia han crescut molt més ràpidament que els salaris reals. Quan el cost de la vida augmenta més que els ingressos, la capacitat d’estalvi desapareix. I quan desapareix l’estalvi, també es debilita la seguretat financera de les famílies.

Créixer ja no és suficient

Durant dècades, el debat econòmic s’ha centrat gairebé exclusivament en créixer. Però l’Informe obliga a plantejar una pregunta molt més profunda: quin tipus de creixement estem construint? No totes les economies creixen igual. Algunes ho fan gràcies a la innovació, la indústria avançada, la tecnologia i l’augment de productivitat. D’altres creixen ampliant població i expandint sectors de baixa remuneració. Les dues poden incrementar el PIB, però només una aconsegueix generar prosperitat sostenible. Catalunya continua sent una economia dinàmica i emprenedora, però els indicadors mostren signes evidents d’esgotament del model actual.

Aquest és, probablement, el gran debat econòmic dels pròxims anys: com tornar a convertir el creixement en prosperitat real. Perquè la riquesa d’un país no es mesura només pel que produeix, sinó també per la capacitat dels seus ciutadans de viure millor, estalviar i construir un futur amb estabilitat. A la Comunitat 11Onze continuem analitzant les grans transformacions econòmiques que afecten el nostre dia a dia, amb una mirada crítica i pedagògica que ajudi a entendre què passa realment darrere les xifres. Perquè créixer no sempre vol dir prosperar.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

La poca rendibilitat que encara ofereixen els dipòsits bancaris i els baixos interessos que s’han pagat en l’última subhasta de lletres del Tresor no són suficients per contrarestar una inflació que a Catalunya s’ha mantingut en el 3,6% durant el mes de juny. Quines altres opcions existeixen per compensar la pujada de preus i protegir els nostres estalvis?

Després d’experimentar una tercera pujada consecutiva de preus, la inflació a Catalunya s’estanca al juny i es manté en el 3,6%, segons les dades publicades el divendres passat per l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Es tracta de la mateixa variació interanual que es va registrar el mes de maig i dues dècimes per sobre de la mitjana de l’Estat.

En aquest context, l’entusiasme per comprar lletres del Tresor experimentat des del desembre de 2023 per part dels inversors minoristes que buscaven contrarestar la inflació i rendibilitzar els seus estalvis per sobre de la baixa remuneració que ofereix la gran banca pels dipòsits no s’està veient compensat com s’esperava.

En l’última subhasta de lletres del Tresor, que va tenir lloc a principis de mes, el Tresor Públic ha pagat un tipus d’interès mitjà del 3,4% per les Lletres a un any, i del 3,3% per la referència a sis mesos. A més, hi ha consens entre els experts que la rendibilitat de les lletres baixarà encara més en els pròxims mesos, segons es vagi reduint el preu oficial dels diners.

Per altra banda, la banca espanyola continua sense oferir dipòsits amb uns interessos que compensin la pujada de preus. Per trobar els pocs bancs europeus que igualen o superin la inflació hem de mirar més enllà de l’Estat espanyol. És el cas del banc Lituà, Mano Bank (3,66%), o BluOr Bank de Letònia (3,65%).

Grans rendiments mantenint un baix risc

Per norma general, les inversions que ofereixen grans rendiments venen acompanyades d’un alt risc, mentre que les inversions de baix risc ofereixen rendiments més estables, encara que potencialment més baixos. Ara bé, des d’11Onze hem demostrat que no ha de ser sempre així.

L’estalvi amb 11Onze sempre parteix d’una màxima: cal que siguin propostes segures. Per això hem apostat decididament per l’or, pel seu històric paper com a reserva de valor. Aquest metall preciós no només representa una via útil i efectiva per diversificar els nostres estalvis i inversions, sinó que ens pot ajudar a obtenir liquiditat en cas de necessitat.

Des de Preciosos 11Onze t’oferim lingots d’or en dos formats: Or Patrimoni i Or Llavor. Tenint en compte que l’or ha duplicat el seu valor en els últims cinc anys i que el seu preu va pujar un 15% durant el 2023, s’ha consolidat com a una opció excel·lent per fer front a la inflació.

Guanyar diners a càrrec dels bancs

La justícia social no té per què estar renyida amb generar beneficis pels teus estalvis. Gràcies a Finança Litigis pots ajudar a altres persones que han patit abusos per part de la banca o de l’Administració, mentre aconsegueixes rendiments d’entre el 9% i l’11% pels teus diners.

Es tracta d’un producte que ha estat estructurat exclusivament per als membres de la comunitat 11Onze, oferint dues maneres de participar-hi: una opció que et retorna el capital i possibles beneficis al cap d’un any, o una altra opció en què el teu capital treballa durant uns anys i que et proporciona un retorn mensual al cap de sis mesos.

Gairebé el 100% dels clients de Finança Litigis han reinvertit els seus diners en el mateix producte. Tenint en compte que el capital està assegurat al 100% i que ha tingut una taxa d’èxit del 100% dels litigis des de la seva posada en marxa fa poc més d’un any, no tens excusa per tenir els teus estalvis aturats!

Preciosos 11Onze t’ho posa fàcil perquè puguis comprar or al millor preu i amb total seguretat. Truca’ns i parla sense cap compromís amb un dels nostres agents per aclarir qualsevol dubte que puguis tenir i protegeix-te de la inflació amb el valor refugi per excel·lència: Or físic!

Des de temps immemorials, allò que els geògrafs grecs van definir com a Península Ibèrica, ha esdevingut el solar on s’ha construït una Història, la qual ha anat forjant diferents realitats i maneres de ser. Però amb l’esdevenir d’Espanya —a principis del XIX— diferents concepcions polítiques han cercat la manera de vertebrar-la a qualsevol preu. Per aquest motiu, alguns s’han entestat a demostrar una fictícia uniformitat històrica i territorial, pel simple fet de compartir una mateixa geografia. Catalunya ha compartit aquest solar, però la seva realitat històrica és una altra i és bo recordar-ho, ara que el debat torna a estar obert.  

La història tradicional d’Espanya s’ha construït d’acord amb la premissa d’atorgar un protagonisme únic a Castella —perllongada amb Andalusia i Extremadura— la qual ha estat exclusivament identificada amb Espanya. A la perifèria, especialment el llevant mediterrani i el nord-oest peninsular, se li ha permès tenir o bé un paper secundari o bé adquirir una certa rellevància de manera puntual, sobretot en els moments on la decadència castellana es feia més palesa. 

Així doncs, Castella —sempre sota una òptica negacionista— ha fet creure que existeix una “nació espanyola” i unes identitats “perifèriques” que les ha autodefinit com a nacionalitats. Però la realitat és una altra. La nació espanyola com la nació catalana o la nació basca són, existeixen, perquè són viscudes i percebudes pels qui així mateix diuen formar-ne part. Per tant, es torna a fer ús de la banalització per tal de confondre l’opinió pública i intentar evitar qualsevol procés d’autodeterminació legítim. En aquest sentit, la construcció identitària de la nació espanyola es torna ben sovint una destrucció sistemàtica de les “perifèries”, és a dir, l’espanyolisme acaba construint la seva identitat a còpia de reprimir les diferències del territori que considera nacional. 

Aquesta visió ha posat de manifest el greu problema sobre la realitat històrica d’Espanya. En primer lloc, ha evidenciat la imperfecció d’Espanya com a projecte polític atès que ha mostrat reiteradament els continus problemes d’adaptabilitat a l’estàndard occidental, sobretot pel que fa a dinàmiques d’adopció del capitalisme, el liberalisme i el racionalisme en el triple aspecte de l’econòmic, el polític i el cultural. I, en segon lloc, i encara més important, el fracàs més absolut de Castella en la seva tasca de fer d’Espanya una comunitat harmònica, plenament satisfeta amb ella mateixa i tolerant amb la resta de territoris que la componen. Si s’amaga la plurinacionalitat de l’estat, es deforma el passat.

Esmicolant “la unitat de destí en el fet universal”

Dins del sistema escolar franquista, la historiografia es va articular en funció del concepte de “Reconquesta”, el qual es tracta d’un concepte historiogràfic —emprat encara en els currículums de secundària de Castella— que descriu el procés de recuperació —puix els musulmans no eren legítims propietaris de la geografia hispànica— del món feudal per sobre del món musulmà i jueu. Aquest procés arrencaria poc després de l’arribada dels àrabs a la península Ibèrica (segle VIII) i finalitzaria amb els Reis Catòlics (segle XV), els quals acabarien unificant “Espanya” com un Estat integral. Aquesta Reconquesta acabaria forjant “l’esperit espanyol”. 

A mitjan segle passat, un conjunt d’historiadors —a fi de legitimar els vencedors de la Guerra Civil— emprengueren la tasca de construir els arguments històrics on se sustentés el nou règim. El corpus teòric es va basar a trobar “l’essència d’Espanya”. Per tant, la historiografia espanyolista va arribar a “demostrar” que realment existien uns trets distintius de continuïtat entre el passat prehistòric fins a l’actualitat els quals defineixen aquest “esperit espanyol”.  

Actualment, les investigacions tendeixen a trencar l’homogeneïtat territorial de les províncies i mostren una predisposició cada vegada més clara a realitzar recerques que subratllin més les diferències socials i territorials, com per exemple els darrers estudis sobre els hispanogots del segle VIII, on es constaten diferències significatives entre les societats peninsulars, principalment condicionades pels hàbitats on desenvolupen les seves activitats. Les evidències arqueològiques —sense defugir de les fonts documentals— demostren fefaentment que el procés de romanització les va afectar de manera molt diferent.  

Per tant, les crisis de l’antiguitat tardana dels segles III al VIII provocarien canvis molt més profunds, els quals afectarien de manera desigual als diferents territoris peninsulars. En conseqüència, l’arribada dels àrabs a la península Ibèrica també afectaria aquestes societats de diferent manera, per la qual cosa, la idea de la continuïtat entre el regne visigot i les consegüents formacions polítiques es diluiria com el sucre.

L’arqueologia ha confirmat que la penetració del món musulmà dins el territori peninsular no va ser tan traumàtic com s’ha volgut fer creure. Les restes arqueològiques revelen que, després de la conquesta, el territori peninsular mai va ser abandonat. Per tant, tot això demostraria que molts hispanogots van professar la nova fe musulmana, no tant per convicció com per mantenir la propietat de la terra. I aquesta terra es veurà transformada per la introducció de nous sistemes de producció agrària, basats principalment en la gestió i la força de l’aigua.

Deslegitimar l’origen per anul·lar la diferència 

A partir del segle IX, la majoria dels territoris peninsulars s’organitzaran com a regnes, i el rei esdevindrà el seu màxim representant. En canvi, als territoris del nord-est peninsular el comtat serà l’estructura administrativa que s’implementarà, i el comte —imposat des d’Aquisgrà— s’encarregarà d’administrar justícia, garantir l’ordre públic i gestionar la fiscalitat.

Aquest element diferenciador —com fou l’organització carolíngia del territori català— serà àmpliament combatut per la historiografia franquista a través d’una política de disminució de la seva rellevància. Per aquest motiu, se la considerarà una estructura de govern amb poca rellevància històrica i, per això es durà a terme una nul·la voluntat de difusió —tant en els cercles acadèmics com en els currículums escolars— la qual cosa afectarà el seu coneixement. 

Per tant, no ens ha de resultar estrany que aquests d’historiadors no vulguin entendre que la nostra singularitat és el resultat d’un enquadrament jurídic diferent de la matriu hispànica. El territori català serà adscrit seguint la política carolíngia de la Renovatio Imperii. Segurament, fou per aquest motiu la seva nul·la difusió, atès que l’essència d’Espanya quedava molt llunyana! 

Certament, el títol de rei és un dels càrrecs polítics més antics i coneguts. L’arrel més antiga de la paraula la trobem a l’indoeuropeu REG (regir/governar) la qual evolucionarà al llatí com a REX. En el context de les transformacions polítiques que es van succeir a partir del segle IV a l’occident europeu, amplis territoris seran governats per líders militars d’origen germànic, els quals progressivament s’alliberaran del domini de Roma i s’organitzaran com a regnes. Els nous cabdills territorials —siguin gots, francs o sueus— seguiran la seva tradició jurídica i adoptaran el títol de rex com a màxima figura política. 

Per tant, tots els sobirans peninsulars seran continuadors de la seva legalitat jurídica. Mentre que les dinasties astur-lleonesa o na­varresa o castellana continuaran utilitzant el títol de rei, el sobirà català utilitzarà el títol de comte, atès que legalment continuarà lligat a la dinastia francesa —hereva de la legalitat carolíngia a través de la família Capeta— i legitimada pel Papa, fins a la signatura del Tractat de Corbeil i ratificat al Tractat d’Anagni de mitjan segle XIII. A la pràc­tica, tots seran sobirans amb la mateixa potestat, tant si són reis com si som comtes.

El fet més paradoxal sobre la història d’Espanya —edificada a partir del concepte historiogràfic de la Reconquesta— és que es construeix a partir d’una falsa premissa com és la d’assignar una legitimitat continuadora del regne visigot vers el regne astur. 

Està àmpliament estudiada que aquesta màxima no és certa. Els experts han demostrat que les poblacions indígenes cantàbriques —siguin asturs, càntabres o vascons— sempre van mantenir una relació molt distant i bèl·lica amb el món romà, visigot, àrab o carolingi. Per tant, el seu aïllament es deuria més per un problema d’escàs enquadrament administratiu que no pas per una resistència ferotge contra uns conqueridors romans, visigots, àrabs o carolingis. En conseqüència, el pamflet propagandístic que suposen les tres cròniques d’Alfons III d’Astúries —sobretot l’Albeldense, que de fet és d’on surt el famós concepte de Reconquesta— s’han de llegir com allò que són: una legitimació jurídica davant l’opinió pública (i Déu) de l’agressió efectuada contra una part de la població hispànica que l’única cosa que tenen de diferent —respecte a la resta de la població— és que professen una religió diferent.

La voluntat d’alterar la realitat

“In Dei nomine. Ego Ramirus, Dei gratia rex aragonensis, dono tibi, Raimundo [Berengario], barchinonensium comes et marchio, filiam meam in uxorem, cum tocius regni aragonensis integritate, sicut pater meus Sancius, rex, vel fratres mei, Petrus et Ildefonsus…” és, sens dubte, un dels fragments claus de la història de Catalunya que ha suscitat major bel·ligerància historiogràfica, sobretot per la part aragonesa. 

Aquest fragment correspon a les famoses “Capitulacions Matrimonials de Barbastre”, les quals van ser ratificades amb la “Renúncia de Saragossa” —ambdues de l’any 1137— per la qual el rei Ramir II d’Aragó, el Monjo, comunicava públicament als seus súbdits que donava la seva filla, el seu regne i els seus honors al comte Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, i que aquesta donació se segellarà a través del matrimoni entre el comte de Barcelona i la seva filla, Peronella.  

En conseqüència, el comte de Barcelona serà nomenat príncep hereu d’Aragó, i Ramir —tot i mantenir el títol— retornarà al monestir de Sant Pere el Vell d’Osca, d’on va sortir a correcuita per ser coronat rei. Per la seva banda, Peronella —amb tan sols un any— serà enviada a Barcelona per ser educada com a futura comtessa consort de Barcelona i reina d’Aragó. Tretze anys més tard, el comte Ramon Berenguer es casarà amb ella a Lleida, un cop va tenir l’edat legal per fer-ho, o sigui, catorze anys. Aleshores, serà el primogènit d’aquesta unió —Alfons el Trobador— qui esdevindrà la primera persona que ostentarà els dos títols —el de comte i el de rei— la qual cosa legitimarà la nova concepció política sorgida d’aquella donació. 

La realitat històrica no manipulada referma el fet que després de la “Renúncia pública de Saragossa” el regne d’Aragó quedà en un segon pla polític, atès que voluntàriament s’havia desposseït del seu valor successori, element clau al segle XII. Malgrat això, els successius comtes de Barcelona respectaran i mantindran sempre totes les institucions aragoneses, marcant l’inici de la Confederació Catalanoaragonesa. 

Per tant, és bàsic no caure en el parany polític que circula entre certs cercles espanyolistes, els quals argumenten que Peronella d’Aragó fou l’element clau que va permetre annexionar els comtats catalans al regne d’Aragó. Voler fer creure que una princesa d’un any enamori a un comte de Barcelona de vint-i-quatre anys, i que aquest —en plena expansió dels seus dominis— ofereixi els seus territoris a Aragó a canvi d’obtenir “un títol de més prestigi”, és ser un neci! I per reblar el clau, el fet de construir dues genealogies paral·leles —Alfons I de Catalunya és el mateix que Alfons II d’Aragó— demostra que existeix maldat i voluntat de tergiversar la realitat. 

La veritable problemàtica a la qual s’enfronta Aragó a principis del segle XII és la de trobar una solució jurídica al testament del rei Alfons I el Batallador, el qual havent mort sense descendència, havia donat tots els seus territoris als Ordes militars, i això va provocar un terrabastall institucional. Els castellans —aprofitant aquest buit de poder i legitimats per la repudiada exmuller del rei— iniciaren la invasió de Saragossa, seguida per la desconnexió de Navarra a través de la figura de Garcia Ramírez, conegut com el Restaurador. D’aquesta manera, Aragó quedava molt debilitada econòmicament amb el consegüent risc de desaparèixer. 

En contra del que han difós els extremistes aragonesos, la unió d’Aragó amb els comtats catalans va ser l’única sortida viable per a l’oligarquia aragonesa. Va ser l’única forma per frenar la pressió exercida, tant per castellans com per navarresos, i així poder potenciar la seva economia agrària i ramadera amb una sortida clara als mercats mediterranis.

Posar els límits al poder

A finals del segle XI, una nova mentalitat aparegué dins la societat barcelonina, la qual es basà en el treball, la moral empresarial i l’amistat. Per aquest motiu, Barcelona va poder desenvolupar una forma pròpia d’acumulació de capitals, assentada en l’augment i la millora de la producció agrícola del seu territori, cosa que li permeté esdevenir l’epicentre administratiu dels comtats catalans. Les nocions de benefici, d’inversió i de capital cristal·litzen al llarg del segle XII i condueixen als comtes de Barcelona a la conquesta de les ciutats de Tortosa, Lleida i Balaguer, i a l’intent frustrat de conquerir Mallorca. 

I tot plegat serà possible gràcies a un clima d’estabilitat social que després del terrabastall polític que havien suposat les revoltes feudals, es van acabar imposant les convenientiae o pactes feudals entre iguals. A partir d’aleshores, la cultura del pacte es va anar generalitzant per tots els comtats catalans i esdevindrà una de les particularitats de la nostra manera de ser. Fruit d’aquell pacte, es redactaria la primera versió dels Usatges de Barcelona, base del dret consuetudinari català. 

De manera gradual, la sobirania catalana s’anirà repartint entre els diferents braços —comte, noblesa, clergat i ciutadans honrats— que representaran gran part de la societat. Per tant, aquesta política constitucionalista serà un dels trets distintius de la Corona que a partir del segle XIII s’anirà ampliant a mesura que es continuïn executant les polítiques expansionistes comtals. Aquests nous territoris seran configurats com a Estats, on la Corona vetllarà per a mantenir les particularitats de cada territori. Aleshores, Catalunya passarà a definir-se com a Principat, atès que la seva màxima autoritat serà la figura d’un príncep o el primer entre iguals. 

A diferència de la resta de territoris peninsulars —on la problemàtica del poder se centrarà sobre la sacralització— a Catalunya, el conflicte se situarà sobre el seu ús. La constant evolució del dret català acabarà atorgant poder al comte per cessió (entre iguals). Per tant, se l’obligarà a gestionar correctament la seva despesa i a respectar els diferents furs, costums, privilegis o usatges dels seus territoris. D’aquesta manera, es fomentarà el pactisme entre iguals, amb la finalitat d’equilibrar els interessos econòmics entre la noblesa, el clergat i la burgesia, a fi de mantenir l’estabilitat social.  

Com a resultat —i molt abans que els anglesos— les Corts Catalanes esdevindran el model perfecte de parlamentarisme, les quals constituiran el nucli de la tradició pactista catalana que ha arribat fins als nostres dies. Malauradament, amb la derrota del 1714 i la implantació del Decret de Nova Planta, la Confederació Catalanoaragonesa va ser fulminada i esmicolada en diferents províncies d’una nova monarquia centralitzada que governaria per a tota la península Ibèrica sense diferències legals.  

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La primera llei de Newton apunta que un objecte sempre tendeix a estar o bé en repòs o bé en un moviment uniforme i rectilini, a menys que una força externa l’obligui a alterar el seu estat. Per aquest motiu, si una força centrípeta actua sobre aquest objecte, aquest es veurà atrapat per una força invisible anomenada central. D’aquesta manera, l’objecte veurà alterat el seu moviment, modificada la seva inèrcia i se li complicarà tornar al seu estadi físic original.

L’economista i historiador aragonès José Larraz López, membre destacat de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques, va escriure el 1943 un interessant llibre d’economia titulat “La época del mercantilismo en Castilla (1500-1700)”. Pel qui va ser procurador a les Corts franquistes i ministre de Franco el 1939, tot just acabava la guerra civil —per tant, home compromès fins al moll de l’os amb la dictadura franquista— a l’hora de referir-se a la unitat d’Espanya argumentava que aquella realitat política —entre els segles XV i el XVIII— havia estat molt diferent respecte a la del seu temps. En conseqüència, no era possible parlar de l’existència d’un mateix Estat unitari —Espanya— durant totes aquelles centúries, cosa que sí que passaria a partir de l’arribada dels Borbons.

El fet és que tant Galícia, Astúries, Cantàbria, Lleó i Castella —el nucli primitiu del regne— com les tres províncies basques —Àlaba, Guipúscoa i Biscaia—, més Extremadura, Andalusia i Múrcia acabaran formant part d’un mateix cos integrat. D’aquesta manera, la part central de la península Ibèrica —l’espai que va des del litoral cantàbric fins a l’estret de Gibraltar— acabarà compartint una mateixa frontera, i els territoris seran legislats per unes mateixes Corts —les castellanes— que utilitzaran una mateixa moneda i tots plegats seguiran una mateixa política econòmica i fiscal. Perdó, menys les tres províncies basques que, ja des del segle XIV, quedaran exemptes de totes les càrregues impositives castellanes. Per tant, queda palès que la resta de territoris peninsulars —Portugal i la Confederació Catalanoaragonesa— mai van formar part d’aquesta matriu castellana.

Certament, a mitjan segle XV, la península Ibèrica estava dividida en cinc blocs polítics d’importància desigual: Portugal, els territoris de la corona de Castella, el regne de Navarra, la Confederació Catalanoaragonesa i l’emirat musulmà de Granada. De fet, a mitjan segle XV, cada un d’aquells conjunts de territoris acabaran per adquirir una personalitat molt diferenciada, i es constituiran en societats originals amb els seus costums, les seves particularitats jurídiques, les seves pròpies institucions i, fins i tot, amb la seva pròpia llengua. 

Que un historiador de l’època més fosca de la dictadura —com és en José Larraz López— serveixi per a combatre la colossal desinformació o ignorància volguda per l’espanyolisme actual hauria d’avergonyir una part de la classe política, els mitjans de comunicació —inclosos els “influencers” amagats rere les xarxes— que una vegada i una altra, des de les seves supremes tribunes no s’han cansat ni es cansaran mai de proclamar l’existència d’una Espanya unitària des de fa més cinc-cents anys.

L’oligarquia castellana —des de fa massa temps i encara que parlant català a la intimitat— repeteix una vegada i una altra el mateix error quan parlen d’Espanya com a realitat política ja des del segle XV, tot referint-se com “la nación más antigua de Europa”. Si entenguessin d’una vegada per totes que des del segle XV fins a principis del XVIII, Castella va dur a terme una política de nul·la d’integració del món mediterrani —i portuguès—, i que aquesta només seria possible gràcies a l’ús de la força, combinada amb una repressió persistent i a un espoli constant dels recursos econòmics a fi de modular les seves legítimes aspiracions, segurament els ajudaria a entendre moltes qüestions que ens succeeixen avui en dia com Estat. I més concretament, els ajudaria a entendre que el projecte d’Espanya —tal com està plantejat des de l’arribada dels Borbons— és del tot insostenible.

L’inici de les divergències hispàniques

Després de la batalla de les Navas de Tolosa —a inicis del segle XIII—, Castella s’endinsà definitivament per l’interior de la Meseta inferior, cosa que li provocà una etapa d’extrema eufòria veient les possibilitats que li oferia el nou territori. Però aviat s’adonà que, tot i tenir molta voluntat, ensopegava amb el mateix problema què havia topat Lleó a finals del segle XII. Després de la Concòrdia de Benavent —acord de compra del regne de Lleó per part de Castella— fou quan Castella —excepte el territori nassarí— adquirí pràcticament el perímetre actual. 

La Meseta inferior, amb una orografia muntanyosa i abrupta —sobretot a les zones més properes al sistema Central— disposava d’unes terres poc aptes per a l’agricultura —excepte la vall del Guadalquivir—, amb escassetat i poca qualitat de les pastures, que sumades a la forta variabilitat climàtica entre estiu i hivern, esdevenien factors massa adversos per poder prendre’n el control ràpidament. A més, cal afegir-hi tres elements encara més determinants com són la baixa natalitat de la població del nord, la nul·la mobilitat d’habitants del nord vers al sud —malgrat fomentar les pressures o repartiments territorials— i les conseqüències d’aplicar una política excessivament repressiva contra la població autòctona —argumentant ximpleries— que culminarà amb l’expulsió dels moriscos andalusos. 

Tots aquests factors repercutiran molt negativament en l’economia castellana perquè s’esberlarà d’arrel qualsevol activitat manufacturera i comercial, com per exemple el comerç amb l’Orient o l’Àfrica a través de l’estret. En qualsevol cas, la Monarquia —a fi de perllongar la seva política expansiva —va continuar necessitant augmentar els seus ingressos regulars, cosa que va contribuir a una situació d’extrema inflació, que va repercutir en una alteració monetària i va generar un dèficit permanent en la seva balança comercial. 

Com a solució, la Monarquia va exercir una forta pressió fiscal sobre alguns sectors de la població —com ara els jueus—, però sobretot vers els grans ramats transhumants de la Meseta superior, just en el moment que tant Flandes com el nord d’Itàlia es convertien en els grans compradors de la llana castellana. Aquest trànsit llaner havia catapultat Burgos cap a la primera línia de ciutats d’Europa i va convertir el cantàbric com un important eix marítim vers Europa, cosa que va estimular el naixement d’una indústria tèxtil. Però tot s’esvaí en el moment que els interessos de la noblesa —propietària de les terres, fonamentada en antics drets de conquesta— van prevaldre per sobre de qualsevol iniciativa privada dels llaners, cosa que va impossibilitar el floriment econòmic dels segles posteriors.  

Davant l’ofec econòmic, la Monarquia —a fi de dinamitzar l’economia— va recórrer al crèdit que oferien les comunitats jueves, assentades en les principals ciutats hispanes. Així fou com més aviat que tard tant reis, nobles com ordes militars, comunitats eclesiàstiques o “concejos” —i fins i tot particulars o “situados”, com se’ls coneixia a l’època— van acabar abusant del crèdit, la qual cosa va esdevenir a la llarga un veritable problema intern. Davant el fort endeutament del tresor públic castellà, la Monarquia —a conseqüència de la generalització d’impagaments— va iniciar una reforma del seu sistema financer, encara que el veritable desllorigador fou la promulgació de l’Edicte de Granada —també conegut com a Decret de l’Alhambra— pel qual els Reis Catòlics decretaven l’expulsió de tots els jueus dels territoris hispans, cosa que va suposar obtenir grans béns a la Monarquia a curt termini. 

Pel que fa a la resta de territoris peninsulars —sobretot el món mediterrani i el món atlàntic portuguès—, van saber trobar en el mar una palanca de creixement que els va permetre continuar amb les seves polítiques expansives. Per exemple, la burgesia comercial catalana va saber aprofitar les conseqüències de la guerra amb França —la famosa croada de Felip l’Ardit— per a potenciar la seva indústria manufacturera. La creació dels Consolats de Mar i l’ampliació d’antigues rutes marítimes —iniciades al segle X— foren els mecanismes de penetració que aprofità la Confederació Catalanoaragonesa per a satisfer la demanda que tenien els seus productes —draps, eines de ferro, coralls, cuirs, espècies o esclaus— tant en els mercats peninsulars —Lisboa, Donostia, Bilbao o Sevilla— com en els mercats estrangers de Sardenya, Sicília, Bruges, Constantinoble, Tunis o Alexandria. 

Un territori format per “persones lliures”

Des de l’inici de l’expansió feudal —a inicis del segle IX—, els territoris del nord-oest peninsular es van configurar sota la fórmula juridicoadministrativa del “dominium”, fonamentada en el dret romà, cosa que significava que el titular de la propietat de la terra era un “dominus” o senyor. Per tant, el rei o el comte —màxima figura en la piràmide social— des del principi va esdevenir el propietari final —directament o indirecta— de totes aquelles terres que s’anessin expropiant. 

Hem de tenir present que cap senyor tindria el menor interès a posseir terres, aigües, ramats o molins si no hi haguessin pagesos capaços d’organitzar processos de treball estables que propiciessin la conversió de l’esforç en una renda. Per tant, amb la creació de l’Extremadura a partir del segle IX, la política expansiva castellanolleonesa es va executar per mitjà de les comunitats de “villa y tierra”, les quals esdevindrien l’element clau d’organització politicojurídica dins dels “nous territoris expropiats”. D’aquesta manera, el paisatge de la Meseta fou articulat a partir de la fundació d’un seguit de viles majors —emmurallades i amb representació a les Corts castellanes— de les quals depenien sis o vuit llogarets sense muralla situats al voltant de la vila principal. 

Per als senyors, el veritable perill pivotava en l’existència —dins d’aquell vast territori— de comunitats pageses lliures que escapessin d’aquella nova jurisdicció. Per aquest motiu, van crear mecanismes que suposessin un endeutament brutal d’aquelles comunitats de “villa y tierra” a través de les famoses cartes de poblament o “asentamientos” i dels contractes de “presura”, amb la finalitat que perdessin tota possible mobilitat, quedessin adscrits a la terra i, d’aquesta manera, asseguressin el retorn dels deutes contrets. 

I com que la vida del rei era tan “sacrificada” —encara avui ho és quan es permeten el luxe d’anar a caçar elefants— aquests acabaven cedint les terres pels serveis prestats a altres senyors, entitats eclesiàstiques o monestirs. Per tant, depenia de qui era el rendista final —o sigui, el propietari— que les terres eren conegudes com de reialenc, si era del rei; d’abadenc, si era d’un abat o d’un bisbe; de “solariego”, si era d’un noble o un orde militar; o de “behetria”, si eren els mateixos vilatans qui escollien el senyor. A la llarga, tota aquesta tipologia de propietats contribuirà a la formació dels grans latifundis “messetaris” —conegut com el procés de senyorialització— que a partir del segle XIV propiciarà la concentració de molt de poder, tant econòmic com territorial, en una part molt ínfima de la població castellana.

Cap a una nova concepció de l’Estat

A finals del segle XV, el món castellanolleonès acabarà “expropiant” uns 385.000 km² de terres —entre la Meseta superior i la inferior—, en les quals hi viuran prop de quatre milions i mig de persones, inclosa la població nassarí. I a la resta de la península, la població estarà repartida de la següent manera: als territoris de la Confederació Catalanoaragonesa hi viuran prop de nou-centes mil persones en uns 110.000 km²; unes cent vint mil persones viuran en 11.000 km² a Navarra; i a Portugal un milió de persones viuran en 88.000 km². 

Castella, encara que era el territori amb més extensió de la península Ibèrica, va continuar experimentant continus problemes econòmics i demogràfics, principalment empès pel procés de consolidació de la senyorialització, en detriment de l’esgotada economia expansiva, la qual s’havia basat en l’expropiació indiscriminada de terres i la reassignació de propietats a través de la coerció física. 

Aleshores, durant la segona meitat del segle XV, la Monarquia castellana va iniciar un procés de transformació econòmica a través d’una reforma monetària i fiscal, cosa que li va provocar un important desajustament social, fins al punt que va acabar repercutint directament als interessos nobiliaris. D’aquesta manera esclataran importants aldarulls per tot el regne i, en veure’s incapaç de calmar els ànims, la Monarquia aplicarà una política de satisfacció senyorial a través de l’oferiment de més terres, més drets i més pensions vitalícies a costa de l’erari públic i finançat mitjançant un impost especial sobre la població de les ciutats comuneres. I per reblar el clau, a principis del segle XVI, les principals Comunitats de Castella es veieren obligades a assumir un considerable impost per a cobrir la compra del títol Imperial —per part de la família dels Habsburg— cosa que desembocà en la famosa Revolta dels Comuners. 

Tanmateix, aquesta política va tenir un impacte insuficient a l’hora d’aplacar les ambicions senyorials, cosa que va fer aflorar l’existència d’una divisió encara molt més profunda en el si de l’aristocràcia castellana. Aviat es va palpar l’existència de dues faccions políticament antagòniques: per una banda, trobem les famílies dels Pacheco, Villena o Girón, els quals eren partidaris de prendre part més activa en les grans decisions polítiques del regne i, per tant, veien necessari afeblir la Monarquia per a controlar-la. I per l’altra, hi havia els Santillana o els Mendoza que entenien que havia arribat el moment d’abstenir-se del poder, perquè la Monarquia —edificada sobre una nova concepció d’Estat— era qui havia de garantir l’estabilitat del regne a fi d’assegurar els seus privilegis senyorials… in saecula saeculorum. 

Després de la Guerra Civil castellana (1475-1479), els dos territoris més extensos de la península Ibèrica —el regne de Castella i la Confederació Catalanoaragonesa— crearen plegats una nova entitat política coneguda amb el nom de Monarquia Hispànica, a la qual aviat li sumarien Granada (1492), Portugal (1497) i Navarra (1512). Aquell nou estat dinàstic fou configurat amb la unió de només dos elements clau: l’exèrcit i la política exterior. Per a la resta d’elements que configuraran l’Estat modern, com ara fronteres, monedes, lleis i institucions, romandran totalment separats. 

D’aquesta manera, la configuració i repartiment del poder —acordat a la Concòrdia de Segòvia per ambdues parts— es va estructurar de la següent manera: mentre Castella s’articularà segons l’autoritat sacralitzada de la reina i sempre per sobre de la noblesa i l’església —gràcies a una eficaç política d’endormiscament de les Corts—, la Confederació Catalanoaragonesa s’organitzà al voltant de la Constitució de l’Observança, la qual obligarà sempre al rei a governar i pactar d’acord amb les lleis del Principat. 

A la llarga, Castella oferirà menys resistència als monarques hispans, cosa que no passarà dins la Confederació Catalanoaragonesa, la qual respectant totes les seves realitats juridicopolítiques, acabaran limitant les iniciatives no pactades entre els diferents braços —comte-rei, noblesa, clergat i ciutadans honrats— que representaran part de la societat confederada. L’historiador John Elliott en el seu famós llibre “Imperial Spain (1469-1716)” molt encertadament ho va definir de la següent manera: els sobirans espanyols (castellans) eren reis absoluts a Castella i monarques constitucionals a Aragó (Catalunya).  

L’imperi inconscient

Només l’atzar i els alisis conduïren els primers navegants de la Confederació Catalanoaragonesa a la zona més poblada del continent americà. Des del principi dels viatges cap a l’oest, els primers navegants van tenir la certesa i la consciència que allí on havien arribat no eren les Índies Orientals, sinó que es tractava d’un territori completament diferent. I en adonar-se d’aquest fet, la Monarquia castellana va desplegar tota la seva moderna maquinària jurídica i administrativa per a posseir-lo legítimament. Sense encomanar-se a ningú i per dret de conquesta, la Monarquia va tornar a adjudicar-se la propietat d’aquells territoris tot ignorant la població autòctona. 

El descobriment d’importants jaciments de metalls preciosos —entre Mèxic i el Perú— propiciarà la fundació o refundació d’importants ciutats americanes, les quals adquiriran un altre rol territorial a fi d’assegurar importants fluxos regulars de riquesa vers Castella. Per tant, actuant com a nou-rics, Castella gastarà una quantitat indecent de recursos econòmics per a construir el seu concepte de civilització, fonamentada en el catolicisme. Aquesta obsessió —de vegades incontrolada— els portarà a embarcar-se en infinitat de conflictes de tota mena, com ara: disputes teològiques, conflictes familiars, afers comercials o fastuoses construccions megalòmanes.       

Però a principis del XVII, les mines americanes començaren a mostrar signes d’esgotament, cosa que s’accentuarà a mesura que avança el segle. Davant d’aquesta desacceleració, i a fi de mantenir el mateix ritme de despesa, la Monarquia recorrerà al préstec de bancs alemanys —els Fugger o els Welser— i la banca genovesa dels Spínola, Centurione, Balbi, Strata i, sobretot, Gio Luca Pallavicino. Aleshores, es veurà obligada a apujar els impostos i a exercir una pressió fiscal sobre el conjunt de tota la societat hispànica. Recordem la famosa “Unión de Armas” del Compte-Duc d’Olivares. Davant d’una allau generalitzat d’impagaments, l’Estat entrarà en un procés de successives bancarrotes (1627, 1647, 1652 i 1662), cosa que contribuirà a projectar-li una imatge molt desfavorable davant la resta de cancelleries europees. 

La història d’Espanya encara avui continua estigmatitzada per una “llegenda negra” concebuda entre els segles XVI i XVII —tant pels luterans de Wittenberg com pels holandesos de Dillenburg—, la qual buscava esmicolar la seva hegemonia al món. Posteriorment, a fi de controlar les matèries primeres de les colònies castellanes i portugueses, els anglesos amplificaran la propaganda protestant, com a element clau de desprestigi davant les elits colonials, cosa que els ajudaria a iniciar i finançar els processos d’independència de les colònies hispanes al llarg del segle XIX.

La deriva borbònica

De manera reiterada, Castella —i després Espanya— s’ha trobat sempre davant d’un perillós cercle viciós, en el qual la despesa contreta per l’Estat ha estat excessiva, i ha necessitat augmentar contínuament els impostos per a equilibrar els ingressos, cosa que l’ha portat —de manera perllongada en el temps— a una desmesurada pressió fiscal sobre el conjunt de la població. 

Amb l’entrada dels Borbons —després d’una llarga campanya de desprestigi contra els Àustries— els problemes econòmics es van agreujar quan, a través de la utilització de continus préstecs, représtecs, negociacions i renegociacions, aquests només serviren per a satisfer la seva “grandeur” personal, en detriment de la modernització de la societat d’acord amb l’esperit il·lustrat que imperava a tot Europa. 

Els Borbons sempre van ser conscients que l’única manera de sustentar econòmicament tot el regne hispànic era annexionant tots els territoris peninsulars i, d’aquesta manera, configurar un nou hexàgon geopolític, similar a l’hexàgon francès. Però això no fou possible perquè des de finals del XVII Portugal ja no formava part de la Monarquia Hispànica, encara que s’intentarà annexionar-lo en tres ocasions durant el XIX i XX. Per tant, els esforços només es van poder centrar sobre els territoris del Llevant peninsular que, primer amb la guerra de Successió i després amb els Decrets de Nova Planta, va permetre als Borbons vincular sectors productius —mestres artesans i mercaders— al nou sistema centralista. En conseqüència, aquesta fidelització vers els Borbons els va permetre —als afins al nou règim— accedir als grans contractes públics, cosa que els va abocar cap a una dependència absoluta del nou sistema centralista la qual acabarà teixint una xarxa de corrupció generalitzada en tots els nivells de la gestió pública.

D’exemples no en falten, com quan a principis del segle XIX la reina Maria Cristina —vídua de Ferran VII— va lliurar el poder als liberals espanyols, que a la vegada pactaren amb la burgesia industrial catalana per a forjar una interessada aliança política i socioideològica que es materialitzaria amb la institució d’un sistema proteccionista. D’aquesta manera es dilapidava la tradició mercantil catalana i es traïa l’esperit del 1705, perquè la negativa borbònica vers el lliure mercat del Principat amb Anglaterra i els Països Baixos —els seus principals socis comercials— va iniciar tot el procés que convergiria en l’11 de setembre de 1714.  

Tampoc amb la instauració del “règim democràtic del 78” la cosa va millorar pels interessos del Llevant peninsular. De fet, les seves conseqüències les patim diàriament els catalans, valencians i balears quan any rere any aportem xifres monstruoses dels nostres PIB a les arques de l’Estat en pro d’una “centralitat solidària” i recordem-ho, amb el vistiplau de polítics, industrials i banquers. I la història continua fins a l’actualitat, quan després d’una dècada políticament i social intensa, l’Estat acaba de proposar-li a Catalunya —aviat també se li proposarà a València i a les Illes— un finançament singular, segurament condicionada per una gran solidaritat. En fi!

La història ja va advertir Felip II quan visità per darrera vegada el seu pare, l’emperador Carles d’Habsburg, al monestir de Yuste quan li va aconsellar que si volia augmentar l’imperi, calia que situés la capital a Lisboa, perquè això significaria lligar-lo amb el Nou Món; si volia conservar-lo, la situés a Barcelona, és a dir, entroncar-lo amb la tradició clàssica; i que si volia perdre’l, situés la capital a Madrid. I, efectivament, Madrid va ser la capital més mal comunicada d’Europa fins a començaments del segle XX quan, gràcies al desenvolupament de les línies aèries i la construcció dels pantans, es va aconseguir dinamitzar aquella solitud enmig de la Meseta castellana. 

Tornem a Newton. I com passarem d’una força centrípeta cap a una força centrífuga? Doncs aquesta només serà possible si existeix una acceleració tangencial que permeti variar el mòdul de velocitat de l’objecte i, d’aquesta manera, podrà tornar al seu estadi físic original. Per tant, serà la innovació tecnològica qui provocarà una acceleració del moviment econòmic que aprofitant-se de “l’Open Banking” i “l’Embedded Finance” esdevinguin la força tangencial que possibiliti retornar al nostre estadi original? Aconseguir-ho està a les nostres mans! 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Les xarxes de WiFi obertes ofereixen conveniència, permetent-nos accedir a Internet en cafeteries, aeroports, hotels i altres llocs públics. No obstant això, aquestes xarxes rarament estan degudament protegides i comporten nombrosos riscos de seguretat que molts usuaris sovint passen per alt. 

Les xarxes de WiFi públiques són punts de connexió gratuïta a internet que podem trobar en multitud d’espais públics, com poden ser hotels, cafeteries, aeroports i centres comercials, i que ens permeten navegar per internet sense utilitzar la nostra tarifa de dades. Però és segur connectar-se a aquest tipus de xarxes? 

Encara que hi ha algunes excepcions, és important tenir en compte que, per norma general, les xarxes de WiFi públiques o obertes sovint tenen una seguretat més feble que les xarxes de WiFi privades com les que podem tenir a casa. Les mateixes característiques de fàcil connexió que les fan atractives per als consumidors també les converteixen en un imant per als hackers, els quals hi poden tenir accés sense les restriccions pròpies d’una xarxa degudament protegida. 

Així doncs, un hacker connectat a una d’aquestes xarxes podria configurar el seu equip per a interposar-se entre nosaltres i el proveïdor del servei, i així accedir a la nostra informació o robar les nostres dades.

Una altra de les tècniques més utilitzades pels pirates informàtics per a obtenir informació confidencial d’altres usuaris consisteix a crear una xarxa WiFi falsa amb el nom de l’establiment d’on es rep el senyal, per així poder accedir al dispositiu dels clients que es connectin a la seva xarxa.

Com ens podem protegir?

Evidentment, de vegades ens trobarem en situacions en les quals una xarxa de WiFi pública, oberta o no gaire segura serà l’única connexió disponible, per tant, és aconsellable que adoptem algunes precaucions bàsiques.

• Desactiva la connexió automàtica. Assegura’t que el teu mòbil o ordinador no es connecti automàticament a xarxes de WiFi públiques, configurant el teu dispositiu perquè et demani autorització abans de connectar-se a una xarxa.
• Actualitza el teu dispositiu. És essencial haver executat totes les actualitzacions pendents del teu dispositiu, ja sigui del sistema operatiu, navegador o de les aplicacions que utilitzis. Això permetrà tancar qualsevol forat de seguretat que pugui ser utilitzat per tercers.
• Descarregat un antivirus. Segurament ja utilitzes un antivirus en el teu ordinador, però també és recomanable instal·lar-ne un en el teu telèfon mòbil si el fas servir per a connectar-te en xarxes obertes de WiFi.
• Evita fer servir aplicacions bancàries. Quan estem connectats a una xarxa de WiFi pública, és aconsellable evitar accedir a l’aplicació del nostre banc o a qualsevol altra aplicació de pagaments que podem fer servir per a fer compres per internet.
• Fes servir una xarxa privada virtual (VPN). Moltes d’aquestes aplicacions de VPN són gratuïtes i ofereixen una connexió virtual xifrada entre tots dos punts d’intercanvi de dades que impedirà l’accés als ciberdelinqüents o, si més no, dificultarà la seva tasca.
• Fixa’t en els certificats SSL. SSL és una tecnologia estandarditzada que permet xifrar el trànsit de dades entre dos servidors web, protegint així la connexió. Si surten les lletres “HTTPS” al principi de la direcció (URL) d’un lloc web, aquest lloc està protegit per un certificat SSL. Per tant, activa l’opció de fer servir sempre HTTPS en els llocs web que visitis amb freqüència, o que requereixin les teves dades personals.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El nombre de persones que viuen en condicions d’esclavitud no ha parat de créixer des de 2016 i no és cap secret que la producció en massa de productes barats sovint depèn de fàbriques en països en desenvolupament on s’hi treballa en condicions infrahumanes. Llavors, per què ho continuem ignorant com a consumidors?

Les últimes estimacions de l’informe anual de Global Slavery Index indiquen que 50 milions de persones en el món són víctimes de l’esclavitud moderna i que gairebé 10 milions més d’homes, dones, nenes i nens han estat forçats a treballar o casar-se des de 2016. 

Tot i que l’esclavitud moderna pot adoptar moltes formes, en el món laboral, ens referim a aquella condició d’explotació segons la qual, en l’actualitat, una persona és obligada a treballar en condicions infrahumanes sense que pugui negar-se a causa de la coerció, les amenaces o l’abús de poder, entre altres. 

Tragèdies com la de Bangladesh el 2013, quan l’edifici Rana Plaça es va desplomar causant 1134 morts i 2500 ferits, o l’incendi de la fàbrica de bosses escolars el 2019, a Delhi, on  van morir desenes de treballadors que produïen articles i peces de vestir per a marques de roba occidentals, posaven al descobert el rol de la indústria de la moda en l’esclavitud moderna.

Es tracta d’un secret que fa anys que s’oculta a plena vista. Des de les matèries primeres fins a la fabricació, passant per l’embalatge i el lliurament, l’esclavitud moderna està incrustada en les cadenes de subministrament de la indústria mundial de la confecció que satisfà la demanda dels consumidors a Europa, els Estats Units i a altres economies desenvolupades.

El cost humà de la moda ràpida

El model de negoci de moda ràpida o “fast fashion”, inicialment popularitzat per les grans cadenes com Zara i H&M i al que recentment s’hi han apuntat altres marques com Shein o Temu, es basa en una producció i consum massiu que s’incrementen a la mateixa velocitat que els canvis de tendències. Els consumidors compren roba d’última moda però de baixa qualitat i a baix cost. 

Les marques que ofereixen aquest tipus d’articles, no sols canvien els seus productes amb freqüència, sinó que per a maximitzar beneficis, duen a terme una política de deslocalització fabricant-los en països en vies de desenvolupament, pagant als treballadors salaris molt baixos i fins i tot, fent com qui no veu les mancances quant a seguretat o condicions laborals.

Es tracta d’un model de producció que no només és molt agressiu amb el medi ambient i que ha portat la indústria tèxtil a convertir-se en la segona més contaminant del món, però que també crea cadenes de subministrament complexes i opaques, moltes d’elles entelades pel treball forçat.

La nostra responsabilitat com a consumidors

És veritat que les cadenes de subministrament globalitzades d’avui dia fan que sigui gairebé impossible evitar que els béns o serveis que consumim estiguin lliures de la xacra de l’explotació o fins i tot de l’esclavitud. Tanmateix, això no pot ser l’excusa per eludir la nostra responsabilitat com a consumidors a l’hora d’informar-nos de com es fabrica un producte, en comptes de simplement triar el més barat.

El relativisme cultural o la trivialització del concepte de l’esclavisme ens poden ajudar a afeblir el nostre sentit de culpabilitat, però aquesta gimnàstica semàntica no ens pot fer oblidar que, com a consumidors, podem jugar un paper important a fomentar la consciència col·lectiva comprant de manera responsable i exigint a les grans marques més accions concretes per fer front a un problema sistèmic que tots hem perpetuat. 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La computació quàntica ja no és ciència-ficció. Les grans potències tecnològiques hi estan invertint milers de milions perquè saben que pot transformar l’economia global. Des de la seguretat bancària fins a la logística, la intel·ligència artificial o el control monetari, els ordinadors quàntics prometen resoldre en minuts problemes que avui requeririen dècades. Però, qui controlarà aquesta potència?

Durant dècades, els ordinadors tradicionals han funcionat amb una mateixa lògica: el sistema binari. Tot es redueix a bits, que poden ser 0 o 1. Aquesta arquitectura ha permès construir des dels primers ordinadors fins als actuals sistemes d’intel·ligència artificial, però també té límits evidents.

Alguns problemes matemàtics són tan complexos que, fins i tot amb els ordinadors més potents del món, trigarien dècades o segles a resoldre’s. Aquí entra en joc la computació quàntica, que no treballa amb bits, sinó amb qubits. Aquests poden existir en dos estats alhora gràcies a la superposició quàntica: com una moneda girant a l’aire, que no és cara ni creu, sinó totes dues coses simultàniament.

Aquesta propietat permet als ordinadors quàntics explorar certs càlculs en paral·lel d’una manera impossible per a un ordinador clàssic. La conseqüència és enorme: problemes que avui considerem “impossibles” podrien resoldre’s en minuts. I això no és només una revolució tecnològica. És un canvi de paradigma econòmic.

La gran amenaça per al sistema financer

La primera gran víctima potencial de la computació quàntica podria ser la seguretat digital. El sistema financer global es basa en la criptografia: bancs, targetes de crèdit, transferències internacionals, signatures digitals o criptomonedes depenen de sistemes matemàtics que avui són pràcticament impossibles de trencar perquè requeririen desenes d’anys de càlcul computacional.

Però un ordinador quàntic prou avançat podria reduir aquest temps a minuts. Això significa que gran part de la infraestructura financera mundial podria quedar obsoleta. El que avui protegeix comptes bancaris, dades personals o reserves estatals podria deixar de ser segur. És precisament aquesta capacitat la que està desencadenant una nova cursa tecnològica global comparable a la carrera nuclear del segle XX.

Els Estats Units, la Xina i la Unió Europea competeixen per liderar una tecnologia que no només transformarà l’economia, sinó també la geopolítica mundial. La computació quàntica podria alterar l’equilibri de poder global de la mateixa manera que ho van fer internet, el petroli o la bomba atòmica. Qui lideri la quàntica tindrà un avantatge decisiu en l’economia del futur.

La computació quàntica no només afecta la seguretat financera. També pot revolucionar la productivitat global: optimitzar xarxes logístiques, reduir costos energètics, accelerar el desenvolupament farmacèutic i transformar els mercats financers. Els grans fons d’inversió podrien analitzar milions d’escenaris simultàniament, les asseguradores calcular riscos amb una precisió mai vista i els bancs centrals modelitzar crisis gairebé en temps real. El risc és evident: que aquesta tecnologia amplifiqui encara més les desigualtats econòmiques globals.

Europa vol evitar quedar enrere

Durant anys, Europa ha exportat talent tecnològic mentre els grans gegants digitals naixien als Estats Units o a la Xina. Però en computació quàntica la situació és diferent. La Comissió Europea ha incrementat les inversions en recerca quàntica amb programes com el “Quantum Flagship”, destinat a impulsar empreses, universitats i centres d’investigació europeus. L’objectiu és clar: evitar una dependència tecnològica absoluta de les grans potències. I no és només una qüestió econòmica, sinó també de sobirania.

En un món cada vegada més digitalitzat, qui controla la infraestructura tecnològica controla també la informació, les finances i bona part de la capacitat política. Ja ho hem vist amb el domini del dòlar i dels sistemes de pagament globals. La computació quàntica podria crear una nova dependència encara més profunda. I quan es combini amb la intel·ligència artificial, el canvi podria accelerar-se exponencialment: des de la medicina personalitzada fins a la predicció financera, la creació de nous materials o el desenvolupament d’armes autònomes. El debat ja no és si aquesta revolució arribarà, sinó qui la controlarà.

El risc d’un nou capitalisme extractiu digital

Cada gran revolució tecnològica ha vingut acompanyada d’una concentració de poder econòmic. Va passar amb la revolució industrial, va passar amb internet i podria tornar a passar amb la computació quàntica. Les grans corporacions tecnològiques ja acumulen dades, capacitat computacional i recursos financers a una escala mai vista.

La computació quàntica podria reforçar encara més aquesta hegemonia. És un escenari que encaixa amb la lògica del capitalisme extractiu modern: controlar la infraestructura per controlar l’economia. En aquest context, la tecnologia deixa de ser una eina neutral i es converteix en una eina de poder.

La història econòmica ens ensenya que cada gran canvi tecnològic redefineix els centres de poder mundials. La màquina de vapor va impulsar l’Imperi Britànic, el petroli va consolidar els Estats Units i internet va crear els gegants tecnològics actuals. La computació quàntica podria determinar qui liderarà l’economia global durant les pròximes dècades, perquè qui domini aquesta tecnologia no només tindrà avantatge econòmic, sinó també geopolític.

Un futur que ja ha començat

Encara som als inicis d’aquesta revolució. Els ordinadors quàntics actuals continuen tenint limitacions importants: els errors computacionals són elevats i la seva estabilitat és extremadament delicada. Però el desenvolupament avança ràpid, molt més del que la majoria de la societat percep.

Com va passar amb internet als anys noranta, molta gent encara veu la computació quàntica com una tecnologia llunyana. Però les grans empreses i els governs ja competeixen per dominar-la. Això significa que el futur econòmic del món podria començar a decidir-se ara mateix, dins de laboratoris que la majoria de ciutadans ni tan sols coneix.

Per això és fonamental entendre què està en joc. La computació quàntica no és només tecnologia: és economia, poder i sobirania. I per a la comunitat 11Onze, comprendre aquests canvis és una manera de protegir-nos, anticipar riscos i prendre millors decisions. Perquè el futur no l’escriuen només els qui dominen la tecnologia, sinó també els qui tenen el coneixement per no quedar-ne sotmesos.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució