Catalunya millora en productivitat, però aquesta millora no es tradueix automàticament en una percepció real de benestar per a la majoria de la població. El 2024, la productivitat total dels factors va aportar 1,8 punts al creixement del PIB català, que va créixer un 3,5% segons l’Idescat. Dit d’una altra manera: una part rellevant del creixement ja no prové només de treballar més hores o d’acumular més capital, sinó de produir millor.

El problema és que aquesta millora macroeconòmica conviu amb una realitat molt menys lluïda: viure continua sent car, especialment a l’àrea metropolitana de Barcelona. Treballem amb més tecnologia, més eficiència i més capacitat productiva, però, paradoxalment, cada cop costa més arribar a final de mes. Els salaris pugen, sí, però no sempre ho fan al mateix ritme que l’habitatge, l’alimentació, l’energia o els serveis bàsics. I quan el cost de viure s’enfila més ràpid que el marge disponible, la productivitat deixa de ser percebuda com una millora i passa a ser vista com una promesa trencada.

Durant dècades ens han repetit una idea gairebé sagrada: si l’economia creix, la societat millora. Si produïm més, vivim millor. Aquest relat ha estat el pilar del pensament econòmic dominant, assumit com una veritat indiscutible tant per governs com per institucions. Però la realitat quotidiana comença a esquerdar aquesta narrativa.

Catalunya —i Europa en general— ha incrementat la seva capacitat productiva al llarg de les darreres dècades. Les empreses són més eficients, la tecnologia permet fer més amb menys i el PIB continua creixent en termes globals. Tanmateix, aquesta millora no es reflecteix amb la mateixa intensitat en el dia a dia de la majoria de la població. El ciutadà no viu del PIB: viu del sou que li queda després de pagar lloguer, menjar, llum, transport, impostos i deutes.

Aquí és on les dades fan mal. El salari brut anual mitjà a Catalunya va ser de 29.978,69 euros el 2023, un 4,2% més que l’any anterior. Però la mitjana salarial —més representativa del treballador corrent, perquè no queda tan distorsionada pels sous alts— va ser de 25.826,11 euros anuals. Això equival a uns 2.152 euros bruts mensuals en dotze pagues, abans d’impostos i cotitzacions.

El contrast amb el cost de la vida és contundent. Segons l’Àrea Metropolitana de Barcelona, el salari de referència metropolità —és a dir, el salari necessari per cobrir una cistella bàsica i viure dignament— es va situar el 2024 en 1.527,83 euros nets mensuals de mitjana per adult. Però per a una persona sola a Barcelona ciutat el llindar puja fins als 1.886,14 euros mensuals, i per a una persona sola amb fills arriba als 2.719,28 euros.

Això vol dir que una part important de la població no necessita “luxes” per anar justa: només necessita pagar la vida normal. I aquesta és la clau de l’article. El problema no és que la gent visqui per sobre de les seves possibilitats; sovint és que les possibilitats reals han quedat per sota del cost ordinari de viure.

L’habitatge és el gran forat negre. A Barcelona ciutat, el lloguer mitjà anual dels contractes habituals va ser de 1.134,61 euros mensuals el 2025. Per districtes, l’Eixample va arribar als 1.283,96 euros mensuals de mitjana, Gràcia als 1.082,33 euros, Sant Martí als 1.094 euros i Sarrià-Sant Gervasi als 1.603,74 euros. Fins i tot Nou Barris, el districte amb una mitjana més baixa, es va situar en 796,21 euros mensuals.

Aquestes xifres expliquen per què tanta gent percep que el sou s’evapora. Si una persona cobra prop de la mediana salarial catalana i ha de viure sola de lloguer a Barcelona, l’habitatge pot absorbir una part desproporcionada del salari net. I si hi afegim alimentació, subministraments, transport, telefonia, assegurances i impostos, l’estalvi queda reduït a la mínima expressió. No és una sensació: és aritmètica.

La inflació afegeix una segona capa de pressió. El 2025, l’IPC mitjà anual a Catalunya va créixer un 2,4%, però el grup d’habitatge, aigua, electricitat, gas i altres combustibles va augmentar un 4,8% de mitjana anual. Al desembre del 2025, l’IPC interanual català va ser del 2,5%, amb habitatge i restaurants/hotels entre els grups més inflacionistes, tots dos al 4,1%.

Per tant, el problema no és només quant puja el salari, sinó què passa amb les partides que no pots deixar de pagar. Si pugen més els elements bàsics que sostenen la vida quotidiana, el salari real disponible cau encara que el salari nominal augmenti. És la diferència entre “cobrar més” i “viure millor”. I avui aquesta diferència és el centre del malestar.

La trampa fiscal: pagar més sense guanyar més

A aquesta realitat s’hi suma un factor sovint invisible, però determinant: la fiscalitat. Amb la inflació, els ingressos poden augmentar en termes nominals, però això no implica una millora real del poder adquisitiu. Tot i així, els impostos sí que poden créixer. És el que es coneix com a “progressivitat en fred”: una pujada silenciosa de la càrrega fiscal quan els trams i mínims fiscals no s’ajusten plenament a la inflació.

A l’Estat espanyol, aquesta dinàmica conviu amb una recaptació tributària en màxims. El 2025, els ingressos tributaris van assolir els 325.356 milions d’euros, un 10,4% més que el 2024, segons l’Agència Tributària. L’organisme atribueix l’increment a l’augment de les bases imposables i a l’impacte de mesures normatives i de gestió.

El problema és que, per al ciutadà corrent, aquesta explicació macroeconòmica es tradueix en una experiència molt concreta: pagar més IVA perquè els preus són més elevats, pagar més IRPF si el salari puja nominalment, i veure com una part de qualsevol millora salarial queda absorbida abans d’arribar al compte corrent. El sistema fiscal actua com una esponja: reté una part de la pujada abans que aquesta pugui convertir-se en benestar.

El resultat és una paradoxa aparent: el salari pot pujar, però el marge disponible es redueix. I quan això passa, el ciutadà no percep progrés, sinó estrenyiment. No veu “creixement”, veu que cada mes necessita més diners per mantenir el mateix nivell de vida.

En paral·lel, el model econòmic actual tendeix a concentrar el valor generat en mans d’actors amb més capacitat de capturar rendes: grans corporacions, sectors financers, propietaris d’actius i estructures amb influència sobre els centres de decisió. Aquest fenomen no té tant a veure amb produir més com amb controlar millor els fluxos econòmics. Aquí és on la productivitat pot convertir-se en una trampa: si el valor addicional no es distribueix millor, la societat produeix més, però la majoria no viu proporcionalment millor.

Productivitat sense benestar: el gran error

El gran error conceptual és confondre productivitat amb benestar. La productivitat mesura quant produïm amb els recursos disponibles. El benestar mesura com vivim. I avui aquests dos indicadors ja no avancen necessàriament plegats.

Podem tenir empreses més eficients, un PIB a l’alça, més tecnologia i més automatització, però això no garanteix que una família pugui pagar un lloguer raonable, estalviar, tenir fills o afrontar una despesa imprevista sense endeutar-se. La millora productiva només es converteix en progrés social quan arriba al salari, al temps disponible, al cost de l’habitatge, a la capacitat d’estalvi i a la seguretat econòmica.

De fet, aquesta desconnexió es fa evident en el dia a dia: dificultats creixents per accedir a l’habitatge, menys capacitat d’estalvi, dependència del crèdit i una sensació generalitzada d’incertesa econòmica. La riquesa es crea, però no sempre es reparteix de manera equilibrada. Quan la ciutadania percep que viu pitjor, no és una il·lusió ni un error de percepció: és un símptoma clar que el sistema prioritza el creixement quantitatiu, penalitza les rendes del treball i premia el capital, la propietat d’actius i l’especulació.

La pregunta incòmoda és inevitable: de què serveix produir més si la majoria no pot viure millor? Quin sentit té celebrar la productivitat si l’habitatge s’empassa el salari? Quina mena de prosperitat és aquella que fa créixer la recaptació, els beneficis i el PIB, però deixa el ciutadà amb menys marge real?

La resposta passa per replantejar els fonaments del sistema: com es distribueix la riquesa, quin paper tenen els salaris dins l’economia, com es limita el pes abusiu de l’habitatge sobre les rendes del treball, quin nivell de pressió fiscal és sostenible i, sobretot, què entenem per prosperitat en el segle XXI. Perquè la productivitat, per si sola, no omple la nevera, no paga el lloguer i no garanteix una vida digna. Pot ser una eina formidable de progrés. Però si no es tradueix en salaris suficients, preus assumibles i estabilitat vital, deixa de ser una promesa de benestar i es converteix en una trampa perfectament mesurable.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució