Europa parla cada cop més d’“autonomia estratègica”. Però què vol dir exactament? Independència energètica, tecnològica o militar? O és només un eslògan polític en un món cada cop més fragmentat? En plena tensió geopolítica global, la Unió Europea intenta redefinir el seu paper entre els Estats Units i la Xina. I en aquest escenari, territoris com Catalunya poden trobar una finestra d’oportunitat… o quedar atrapats en una nova dependència.

Durant dècades, Europa ha construït el seu model econòmic sobre una base aparentment eficient però profundament dependent: energia barata de Rússia, manufactura competitiva de la Xina i seguretat militar sota el paraigua dels Estats Units. Aquest equilibri, que semblava funcional, s’ha trencat. La guerra a Ucraïna, les tensions comercials globals i l’ús creixent de sancions com a eina de pressió geopolítica han posat en evidència una realitat incòmoda: Europa no controla les seves palanques estratègiques.

El sistema econòmic global no és neutre, sinó que respon a estructures de poder que han generat dependències tecnològiques, financeres i comercials a escala mundial. Aquesta arquitectura limita la sobirania real dels territoris i condiciona les seves decisions. Per això, la qüestió ja no és si Europa vol ser independent, sinó identificar amb claredat de què vol —i pot— deixar de dependre.

Reindustrialització: tornar a produir… a quin preu?

Una de les respostes de Brussel·les és clara: reindustrialitzar Europa. La pandèmia i la crisi de subministraments van evidenciar fins a quin punt la dependència de la Xina era crítica, des dels microxips fins als productes farmacèutics. Durant anys, Europa ha externalitzat la seva capacitat productiva, prioritzant costos baixos per sobre de la sobirania industrial. Ara, el gir és evident, amb incentius per fabricar semiconductors, plans per recuperar sectors estratègics i inversions en energies renovables i matèries primeres.

Però aquest procés no és gratuït. Produir a Europa és més car, i això impacta directament en l’economia: pressiona els marges empresarials, pot traduir-se en preus més elevats per als consumidors i obliga a desplegar subvencions públiques massives. Aquí emergeix una tensió central que marcarà el futur del continent: fins a quin punt es pot guanyar autonomia sense perdre competitivitat en un mercat globalitzat.

Al mateix temps, Europa intenta reduir la seva dependència dels Estats Units en àmbits clau com la tecnologia, els sistemes de pagament o la defensa. Tanmateix, el risc és substituir una dependència per una altra: minerals crítics de tercers països, noves dependències tecnològiques o el pes creixent de grans corporacions subvencionades. El repte, per tant, no és només canviar de proveïdors, sinó repensar de fons un model econòmic que fins ara s’ha basat en dependències estructurals.

Catalunya: perifèria o node estratègic?

En aquest nou escenari, el paper de Catalunya no és evident, però tampoc menor. Disposa d’una base industrial sòlida i una posició geogràfica estratègica al sud d’Europa que la converteixen en un candidat natural a esdevenir un node logístic i productiu rellevant. Ports, infraestructures i un teixit empresarial diversificat poden jugar a favor en un procés de reindustrialització que busca proximitat i resiliència.

Ara bé, aquesta oportunitat conviu amb limitacions estructurals importants. La pressió fiscal elevada i la manca de capacitat plena de decisió econòmica poden actuar com a fre en un moment en què captar inversió és clau. A això s’hi suma un problema de fons: el desequilibri entre salaris i cost de la vida. Quan el poder adquisitiu es veu erosionat, el mercat intern es debilita, i sense demanda interna robusta, qualsevol estratègia industrial perd solidesa.

Per això, la qüestió no és només si Catalunya pot aprofitar aquesta nova etapa, sinó en quines condicions ho farà. Pot ser una oportunitat si s’atrau indústria d’alt valor afegit i es reforça el teixit productiu amb més capacitat de decisió. Però també pot ser un risc si només s’assumeixen costos i es manté la dependència estructural. En definitiva, no n’hi ha prou amb formar part del mapa europeu: cal tenir marge real per definir les pròpies regles del joc.

Autonomia real o relat polític?

Europa vol recuperar control sobre àmbits clau com l’energia, la tecnologia, la defensa o les finances, però tots aquests sectors estan profundament entrellaçats amb interessos globals. En aquest context, el risc de captura per part de grans corporacions o lobbies no és menor, especialment dins d’un sistema que sovint respon a dinàmiques de capitalisme clientelar que distorsionen les decisions polítiques . La història recent ho confirma: els grans canvis econòmics no sempre alliberen, sovint redefineixen les dependències.

Per això, la veritable qüestió no és només produir més o diversificar proveïdors, sinó garantir una sobirania real. Això implica control efectiu sobre els fluxos financers, independència energètica tangible, autonomia tecnològica i capacitat política per definir estratègies pròpies. Sense aquests pilars, l’autonomia és incompleta i pot acabar sent només una narrativa ben construïda. Per a Catalunya, el repte és especialment delicat: aprofitar aquesta nova finestra d’oportunitat sense quedar atrapada en una nova arquitectura de dependència.

El món canvia, i amb ell les regles del joc. Europa es mou, però la pregunta clau és si nosaltres ens mourem amb criteri o a remolc. Entendre aquests canvis no és opcional: és imprescindible per protegir el nostre estalvi, prendre decisions amb consciència i construir un futur econòmic amb més control i menys dependència. Perquè la veritable autonomia comença quan entenem el sistema… i decidim com volem jugar-hi.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució