Nueve desencuentros históricos Cataluña-España

L’economia ha estat una de les grans protagonistes de la relació entre Catalunya i Espanya. Tot realitzant un exercici de síntesi, recollim nou d’aquests moments claus de la nostra història. Potser no són els més coneguts, però, sens dubte, sí que són els que han marcat un abans i un després. Un rere l’altre, ofereixen una cronologia dels encontres i desencontres.

“Mentre Espanya no comprengui el fet català,
Espanya estarà sotmesa a tots els infortunis.”
Américo Castro, 1924 

1479. La construcció d’un Estat dinàstic

Després de la Guerra Civil castellana, els dos regnes més extensos de la península Ibèrica (Castella i la Confederació Catalana) van crear plegats una nova entitat política coneguda amb el nom de Monarquia Hispànica. Aquest Estat dinàstic es va configurar a partir de la unió de només dos elements clau: l’exèrcit i la política exterior. Per a la resta d’elements que configuren un Estat modern, com ara fronteres, monedes, lleis i institucions, van romandre totalment separats. Així, pel que fa a la configuració i repartiment del poder, cal tenir present que, mentre Castella s’articulava segons l’autoritat de la reina (Isabel), sempre per sobre de la noblesa i l’església, en canvi, la Confederació Catalana es va organitzar al voltant de la Constitució de l’Observança, que obligava el rei (Ferran) a governar i pactar d’acord amb les lleis del Principat. Vet aquí una primera diferència en el sistema d’organització polític i econòmic entre Espanya i Catalunya.

1556. La deriva de la història

A la mort de la reina castellana (Isabel), l’Estat dinàstic peninsular va estar a punt de desfer-se. Després de vicissituds familiars, el tron l’acabarà ocupant el net, per incapacitat de la filla (Joana) i per la mort del gendre (Felip). D’aquesta manera, la unió dinàstica entre els dos regnes va quedar confirmada definitivament en les persones de Carles (futur emperador) i els seus successors. Durant anys, l’emperador Carles va buscar consolidar la idea d’una monarquia universal que fos políglota i oberta per a tot el territori de l’imperi dels Habsburg. La política de l’emperador va anar encaminada a canviar el rumb de la història europea. De res li va servir creure que era possible la convivència entre els drets de les ciutats i els de les regions amb l’estructura imperial, atès que la idea de l’Estat Nació s’estava imposant, empesa en gran part per la Reforma. Tampoc no va aconseguir mai crear les complicitats necessàries entre castellans i catalans per forjar un país comú.

1585. La perversitat del sistema

La tardor de 1585, el rei Felip II de Castella va presidir la celebració de les Corts Generals de la Confederació Catalana a Montsó. Seguint la tradició instaurada pel seu pare (Carles), Felip II reconeixia així la dualitat de poder en el territori peninsular que conformaven les corones de Castella i Catalunya. El sistema parlamentari sempre comporta tensions —perquè el debat ho té—, però semblava que s’arribaria a un acord. El problema va sorgir quan els oficials reials van intentar boicotejar descaradament les resolucions de les Corts. I encara és més pervers quan la Monarquia —de manera unilateral— decideix manipular i tornar a redactar els acords presos per les Corts Catalanes per afavorir els seus interessos. Entre les alteracions més destacades i que van afectar de ple tota la Confederació Catalana, hi havia aquelles relatives al control del comerç, a l’augment de la despesa de la Reial Audiència en territori de la confederació i que van diluir el control que la Diputació del General (la Generalitat) pogués tenir sobre el Sant Ofici (la Inquisició), el braç repressor de la monarquia.

1626. Cap a una unitat centralitzada única

El març del 1626, Barcelona rep el rei de Castella, Felip IV, que havia arribat a la ciutat per jurar les Constitucions catalanes. El motiu no fou altre que poder desencallar l’ambiciós pla del ministre del rei, el comte duc d’Olivares. El projecte, conegut com la «Unión de Armas», pretenia que cada regne que formava part de Castella —o sigui, principalment la Confederació Catalana— aportés un nombre determinat de diners i soldats. Però el que no van calibrar bé les oligarquies castellanes va ser que si Felip IV jurava les Constitucions catalanes, certament se li atorgava automàticament el títol de comte de Barcelona, cosa que l’obligava a fiscalitzar els seus recursos. Per tant, els catalans estaven més interessats que s’aprovessin les seves propostes de noves Constitucions catalanes i que s’atenguessin els greuges, que no pas a participar en guerres absurdes. Curiosament, dues dècades més tard, el territori nord-català serà extirpat del cos principal de manera deshonesta. I no serà fins quaranta anys més tard que Castella notificarà oficialment a la Generalitat la pèrdua del territori nord-català.

1760. Les regles del joc canvien

Des de feia unes dècades, una nova família d’origen francès ostentava el tron de Castella, els Borbons. Enrere havia quedat la disputa oberta sobre aquell ascens, fins al punt que s’havia hagut de dirimir en el camp de batalla. Passades quatre dècades del Decret de Nova Planta, el rei Carles III va convocar les Corts generals a Madrid. En aquell nou paradigma polític sorgit del camp de batalla, els representants dels antics territoris de la Confederació Catalana —format per Catalunya, Aragó, València i Mallorca— van presentar plegats un memorial que contenia una crítica frontal al sistema borbònic vigent. Simplificant molt, el document conegut com el “Memorial de Greuges” defensava que el nou Estat havia de vetllar per la pluralitat territorial i havia d’allunyar-se d’estructures centralistes i unificadores.

1810. La construcció d’una nova realitat política

En un context de guerra europea, arribaren fins a Cadis més de 240 diputats d’arreu del territori convençuts que anaven a fer història, atès que s’anava a redactar una moderna Constitució. El rei Carles IV d’Espanya havia estat deposat per absolutista, després de l’ocupació francesa del territori peninsular. A les Corts de Cadis es va establir que el poder residia en el conjunt dels ciutadans, representats a les Corts. Però Cadis també va suposar —per primera vegada— l’oportunitat real per la qual els polítics catalans van ser cridats a participar activament en el nou sistema polític espanyol que s’estava creant. En aquell revolucionari context, la delegació catalana va defensar obertament la proposta de modernitzar Espanya d’acord amb el projecte austriacista liquidat feia menys d’un segle. Per tant, calia fonamentar el desenvolupament econòmic i social d’acord amb la industrialització dels territoris. Però pel Tractat de Valençay es va restituir en el tron a Ferran VII com a monarca absolut, i va frustrar totes aquelles idees modernes sorgides de les Corts de Cadis i de la seva revolucionària Constitució, que havia sacsejat Espanya.

1870. La història sempre ofereix una segona oportunitat

Aquell estiu del 1870 a París, Maria Isabel Lluïsa de Borbó i Borbó-Dues Sicílies, reina d’Espanya, abdicà. Aquesta renúncia del poder —igual que l’emperador Carles— era la conseqüència d’un intens debat polític sobre com s’havia d’articular la modernitat d’Espanya. La disputa entre carlins i liberals s’havia dirimit en els camps de batalla durant les darreres tres dècades. Però durant les dècades següents l’atzucac continuaria. Espanya havia entrat en un laberint del qual trigarà cent anys a sortir. La modernitat va comportar una profunda transformació estructural, inclòs el repartiment del poder. La historiografia ha abordat aquest període des de la perspectiva de la primera crisi del capitalisme espanyol. Però, en realitat, a l’origen del problema econòmic de tot plegat hi ha la corrupció. 

Polítics, militars i nobles van especular tant en les companyies ferroviàries com en la construcció, fins al punt que a finals de la dècada hi va haver un crac borsari de dimensions bíbliques. La Guerra Civil dels Estats Units va provocar un augment dels preus de la matèria primera —el cotó—, motor de la indústria tèxtil catalana, que —per manca de previsió de l’Estat— va provocar la ruïna de molts empresaris d’aquest sector. I un període perllongat de males collites va provocar un augment estrepitós del preu dels aliments bàsics, que va afectar negativament les classes més populars. En aquest context tan difícil i atès que l’Estat estava tan endeutat, es van aportar dues solucions: per una banda, augmentar la pressió fiscal sobre les classes populars i, per l’altra, embolicar-se en una aventura colonial com va ser la Guerra de les Illes Xinxa, davant les costes del Perú.

1931. La muntanya és un bon lloc per pensar

Aquella primavera del 1931, Espanya va optar per gestionar el poder seguint una fórmula fracassada en el passat. La corrupció havia esgotat el sistema de la Restauració borbònica i, per tant, calia buscar una nova relació amb el poder. La pregunta que es plantejava llavors —i encara avui— era si Espanya podia ser una federació de nacions. Calia provar-ho! En aquest context, s’instal·laren al Santuari de Núria els diputats del recentment creat Govern de la Generalitat de Catalunya, encarregats de redactar una proposta de relació entre Catalunya i Espanya. Tothom tenia la certesa d’estar davant d’un moment històric. 

El resultat fou un text constitucional que responia a la voluntat de Catalunya i al seu legítim dret d’exercir l’autodeterminació. S’estava proposant una situació d’igualtat jurídica i política respecte als altres pobles de l’Estat. Es plantejava ampliar la mirada. Davant del text, l’Estat es va posar nerviós. Un any més tard, les Corts espanyoles van aprovar un Estatut que ja no tenia res a veure amb el que havia refrendat mesos enrere el poble de Catalunya. Es rebutjava la fórmula federal, es reduïen competències de la Generalitat i s’instaurava la cooficialitat del català i el castellà en un model bilingüe. Catalunya quedava reduïda a una “regió autònoma dins l’Estat espanyol”. Va ser aleshores quan a la llunyania començaren a sentir-se remors de sabres que obligaven Espanya a tornar al camp de batalla.

2004. Cap a un nou paradigma històric

Amb la ressaca dels esdeveniments de la darrera dècada del segle passat, tothom va creure que Espanya havia optat per reconèixer la seva diversitat. La llengua catalana era —fins i tot— parlada en els cercles més íntims de l’oligarquia castellana. En un clima de puixança econòmica, estabilitat social i de reconeixement mutu, Catalunya va creure que podia tornar a plantejar la seva relació amb Espanya. Era possible? L’escrupolositat de l’escomesa —igual que en el passat—, en l’elaboració d’un nou marc constitucional com fou el nou Estatut de Catalunya, va suposar un important esforç per trobar un punt d’encontre on hi fossin representades tots els espectres socials. La continuació és sabuda per tothom. L’1 d’octubre de 2017 és la constatació de la impossibilitat del diàleg i la necessitat de tornar a l’inici de tot: a molt abans de la Guerra Civil castellana de 1479.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Escoge bien tus palabras porque serán determinantes en tu estado de ánimo, en tus relaciones y, incluso, en tu felicidad. Todos llevamos miedos, inseguridades y negatividad dentro, y el lenguaje tiene el poder de transformar esto a nuestro favor.

El lenguaje es un elemento comunitario más, y quizás el más poderoso. Es a partir de discursos que votamos a un partido político u otro, o que un equipo de fútbol sale más o menos motivado al campo. Desde que nacemos aprendemos a través del lenguaje, ya sea hablado, escrito o a través de símbolos. Y son estas palabras, que la comunidad dota de significado, las que describen el mundo que nos rodea, y a nosotros mismos.

Construir una comunidad a través del lenguaje

«La palabra es mitad de quien la pronuncia, mitad de quien la escucha». Así lo describía el filósofo Michel de Montaigne. El lenguaje que compartimos nos hace formar parte de una comunidad, ya sea de forma genérica a través del idioma o de forma personalizada a través de un argot o palabras que solo se utilizan en nuestra zona. 

Cuanto más rico es el vocabulario, más facilidad tendrá la sociedad para describir el entorno y todo lo que pasa. En gallego, por ejemplo, existen más de 70 palabras para describir la lluvia. Gracias a ello, esta comunidad tendrá más conocimiento en este ámbito por el simple hecho de que su lengua tiene la capacidad de describirlo. Palabra a palabra construimos el entorno y nuestro presente, pero también nos construimos a nosotros mismos.

El poder del lenguaje positivo

Tal como decía el filósofo mexicano Octavio Paz, estamos hechos de palabras y estas son nuestra única realidad. Por lo tanto, la forma como hablamos describirá esta realidad, y podemos hacerlo de forma positiva o negativa.

Luis Castellanos es uno de los referentes mundiales en lenguaje positivo. El escritor y filósofo ha constatado, después de años de estudio, que el lenguaje positivo influye directamente en nuestra felicidad. Las palabras que elegimos para describir cómo nos sentimos, cómo nos vemos, o las que utilizamos para relacionarnos condicionan nuestra vida. 

Defiende que todas las palabras, positivas o negativas, tienen una carga emocional. Para hacernos una idea, teoriza que, si a la hora de relacionarnos utilizamos una palabra negativa, tenemos que aportar cinco positivas para contrarrestarlas y ganarnos la relación otra vez. Este es el impacto de la negatividad en las palabras.

Construir la felicidad palabra a palabra

Acciones tan sencillas como cambiar las palabras que utilizamos en nuestro día a día pueden tener un gran impacto en nuestro estado de ánimo y comportamiento. Os dejamos algunos ejemplos:

• Difícil/reto: cambiar «es difícil» por «es un reto» es suficiente para transformar la información que damos al cerebro. En vez de cerrarnos las puertas al resultado positivo, destacamos que trabajaremos para conseguirlo.
• Tengo que hacer / quiero hacer: nos ayudará a evitar la sensación negativa de obligatoriedad.
• Me gustaría hacer… pero: todo aquello que viene después del «pero» es donde se concentrará nuestra atención. Cambiémoslo por un «aunque», por ejemplo: «me gustaría montar mi negocio aunque me da respeto». Este respeto no es un impedimento, sino un reto más.
• Poco a poco / paso a paso: para muchos, «poco a poco» no tiene una connotación negativa, pero es cierto que expresa lentitud y pobreza. Cambiarlo por «paso a paso» implica movimiento y lograr objetivos, aunque sean pequeños.
• Eliminar el NO de nuestro vocabulario: cuando expresamos un «sí» abrimos todo un mundo de posibilidades que el «no» cierra. Eliminar el «no» eliminará, también, muchas frustraciones.
• Adjetivos: cuando describimos el entorno o las personas, prioricemos siempre los comentarios positivos. Ver el mundo con optimismo es la mejor descarga de serotonina para tu cuerpo.

A pesar de que al principio es un ejercicio frustrante, puesto que no nos sale de forma natural, esta práctica de transformar el lenguaje hacia un relato más consciente y positivo puede cambiarnos la vida. Este es el gran poder del lenguaje. ¿Te animas a probarlo?

¿Quieres ser el primero en recibir las últimas noticias sobre 11Onze? Clica aquí para suscribirte a nuestro canal de Telegram

La confiança és l’ingredient fonamental de l’economia moderna. Sense ella, els mercats tendeixen a desplomar-se com un castell de naips. Des d’11Onze, repassem 11 moments de la història en què la histèria s’ha apoderat dels inversors i l’economia ha pagat les conseqüències.

Ja en l’Edat Antiga es poden trobar els primers capítols de pànic financer. Tot i això, ha estat amb el desenvolupament del capitalisme i els sistemes financers moderns quan s’han multiplicat els episodis d’histèria col·lectiva, ja que la confiança ha guanyat pes com la pedra angular de tot l’entramat econòmic.

La realitat de l’economia productiva no canvia radicalment d’un dia per a un altre. No es poden construir ni destruir moltes fàbriques en un breu espai de temps, però un succés puntual pot alterar completament la percepció dels inversors i desencadenar una crisi de grans proporcions.

Mentre tothom vol comprar, els preus no deixen de pujar i l’economia sembla gaudir d’una salut de ferro, però quan, per alguna raó, s’imposa la febre venedora, l’efecte bola de neu pot arrasar qualsevol estructura econòmica. Aquí tens alguns dels moments més paradigmàtics de pànic financer dels últims segles.

Febre de les tulipes

Les tulipes es van fer molt populars als Països Baixos entre finals del segle XVI i principis del XVII. Com són flors de temporada, es va crear un mercat de futurs i l’especulació va fer que els preus es disparessin entre 1636 i 1637, en la considerada com a primera bombolla econòmica de la història capitalista. Al final la bombolla va esclatar, va provocar la ruïna de molts inversors i gairebé va provocar el col·lapse de l’economia holandesa. En el segle següent el fenomen de les bombolles es va reproduir al Regne Unit amb la Companyia de les Mars del Sud i a França amb la Companyia del Mississipí.

Crisi de crèdit de 1772

L’optimisme per la marxa de l’Imperi Britànic va provocar una ràpida expansió del crèdit al Regne Unit. L’eufòria va arribar a un abrupte final el 8 de juny de 1772, quan un banc es va enfonsar a causa de les pèrdues en les seves inversions i un dels seus socis va fugir a França. La notícia es va difondre ràpidament i va desencadenar el pànic bancari a Anglaterra, amb llargues cues als bancs per exigir la retirada dels seus diners. La crisi es va estendre ràpidament a altres parts d’Europa i les colònies britàniques d’Amèrica. Les posteriors dificultats per les quals va travessar la Companyia de les Índies Orientals a causa de l’escassetat d’efectiu va portar al govern britànic a aprovar l’any següent una llei que li concedia el monopoli de la venda de te a Amèrica del Nord. Les protestes acabarien per provocar la independència dels Estats Units.

Pànic de 1873

Va ser el causant de la primera «Gran Depressió», una denominació que després es va associar a la crisi dels anys trenta del segle XX als Estats Units. A Europa, al col·lapse de la Borsa de Viena li van seguir les fallides de diversos bancs a Àustria i Alemanya. Als Estats Units, l’enfonsament de diverses entitats bancàries va provocar que la Borsa de Nova York interrompés les seves operacions per primera vegada en la seva història. Diversos països a un costat i un altre de l’Atlàntic van patir un prolongat estancament econòmic. La desmonetizació de la plata a Alemanya i als Estats Units, l’augment de les inversions especulatives, la inflació i la Guerra Franco-Prussiana van ser algunes de les causes del desastre.

Recessió de 1914

A mesura que la Primera Guerra Mundial semblava cada vegada més inevitable, l’afany venedor en els mercats globals va anar augmentant. Al final, es va desencadenar el pànic entre els inversors, que tractaven de desfer-se d’accions i bons per acumular or. El mercat borsari dels Estats Units i la Borsa de Londres van haver de tancar el 31 de juliol i no van reobrir fins a diversos mesos després. La crisi es va contagiar a desenes de països i la majoria de borses del món també van haver de tancar en els següents dies i setmanes.

Crac de 1929

Els bojos anys vint van portar al crac de Wall Street l’any 1929 i la Gran Depressió que va venir a continuació. La bonança econòmica havia estimulat l’especulació en la borsa, moltes vegades gràcies a préstecs que es concedien alegrement. Només en les primeres setmanes d’octubre d’aquest any les cotitzacions borsàries van arribar a pujar un 300%. Però el 24 d’octubre, en el que es coneix com el Dijous Negre, la Borsa de Nova York va patir la pitjor devallada de la seva història. Milers d’inversors ho van perdre tot de la nit al dia i el pànic es va generalitzar. Al final, la crisi va travessar fronteres i va provocar una depressió econòmica mundial. Només als Estats Units uns 15 milions de persones es van quedar sense feina en els anys següents.

Crisi del petroli de 1973

L’enviament d’armes a Israel durant la Quarta Guerra Àrab-Israeliana va provocar l’embargament de petroli als Estats Units i els seus aliats per part de l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP), integrada majoritàriament per països àrabs. Això va donar lloc a un període d’estagflació en les economies occidentals, caracteritzat per una elevada inflació a causa del repunt dels preus del petroli i l’estancament econòmic. Al Regne Unit es va arribar a racionar el subministrament elèctric.

Dilluns Negre de 1987

Després de cinc anys de febre alcista en les Borses, el 19 d’octubre de 1987 els mercats de valors de tot el món es van enfonsar en un breu espai de temps. La devallada es va iniciar a Hong Kong i la histèria financera es va propagar cap a l’oest a mesura que les Borses europees i nord-americanes anaven obrint. L’índex Dow Jones va perdre més d’un 22% en aquesta jornada. Les turbulències dels següents dies van fer que els descensos en molts mercats borsaris superessin el 20% i a Nova Zelanda es va arribar al 60%.

Crisi asiàtica de 1997

La crisi es va iniciar a Tailàndia i es va estendre ràpidament a altres països com Indonèsia, Malàisia, Singapur, Hong Kong i Corea del Sud. Els fluxos de capital especulatiu davant l’elevat creixement dels anomenats “tigres asiàtics” havia generat un excés de deute en les economies d’aquests països. El fet que el govern tailandès es veiés obligat a abandonar el tipus de canvi fix enfront del dòlar nord-americà al juliol de 1997 va desencadenar una onada de pànic en els mercats financers asiàtics i el retorn de milers de milions de dòlars d’inversió estrangera. El Fons Monetari Internacional va haver de sortir al rescat de les economies més afectades per evitar impagaments.

Bombolla de les ‘puntcom’

Algú es recorda de Terra? Va sortir a Borsa el 17 de novembre de 1999 i el primer dia es va revaloritzar un 184%. Després de revaloritzar-se més d’un 1.000% en un trimestre a principis de l’any 2000, el valor de les accions es va desplomar en la Setmana Santa d’aquell any. Tres anys després, Telefónica va acabar recomprant les accions a menys de la meitat del preu al qual van sortir inicialment. Va ser una de les nombroses empreses ‘puntcom’ que, amb l’eclosió d’Internet a finals dels noranta, van veure com se sobredimensionava el seu valor. Es calcula que només en l’Estat espanyol entre 1999 i 2000 es van llançar més de mil empreses el model de negoci de les quals girava entorn d’Internet. Després de l’esclat de la bombolla l’any 2000, molt poques ‘puntcom’ van acabar sobrevivint.

Crisi financera de 2008-2009

El 15 de setembre de 2008 Lehman Brothers, el quart banc d’inversió més gran del món, es va declarar en fallida. Va ser la constatació d’una situació insostenible que va fer que els mercats immobiliari i financer es desplomessin, també al nostre país. Fins llavors, els bancs d’Estats Units havien estat concedint préstecs a clients de dubtosa solvència i els havien reempaquetat com a productes financers “segurs” que es venien a institucions financeres de tot el món. Mentrestant, aquí vivíem la nostra particular bombolla immobiliària, que semblava no tenir sostre. La festa va acabar amb la crisi financera més greu des de la Gran Depressió i una factura milionària per als contribuents, que van haver de salvar al sector bancari.

Pandèmia de COVID-19

L’aparició de la COVID-19 va inocular la por en els mercats de tot el món en els primers mesos de 2020. El que inicialment semblava ser un problema estrictament xinès, es va convertir en poques setmanes en un malson global, que incloïa dues crisis interdependents: una sanitària i una altra econòmica. En menys d’un any van morir milions de persones i el PIB mundial va caure gairebé un 6%, segons les dades del Banc Mundial.

Tots aquests exemples ens mostren com l’eufòria o el pànic poden condicionar la visió de la realitat econòmica. La història està plena de bombolles i cants de sirena que s’han d’evitar.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

En estos momentos, más que nunca, hay que apostar por los productos de proximidad para que se pueda continuar la tarea que desarrollan 8000 viticultores y las 800 bodegas que hay en Cataluña. Bodegas que con el confinamiento y el cierre de restaurantes y bares, están teniendo dificultades para llegar a sus ventas estimadas y hacer frente a los gastos de estructura

La cultura, la tradición y el paisaje del vino forman parte de la historia de Cataluña. Nuestro país cuenta con 12 denominaciones de origen que avalan la calidad de nuestros vinos: Alella, Cataluña, Cava, Conca de Barberà, Costers del Segre, Empordà, Montsant, Penedès, Pla del Bages, Priorat, Tarragona y Terra Alta. En cada una de estas zonas, la geografía, el clima y las variedades de uva hacen que los vinos elaborados en Cataluña sean diversos entre ellos pero con un denominador común: productos de calidad gracias a la dedicación y el afán de superación de los productores y elaboradores.

• Cataluña, cuna de la viticultura

CEVIPE (Centro Vinícola del Penedès) es una empresa cooperativa de segundo grado que integra 16 cooperativas vinícolas arraigadas en el territorio del Alt y Baix Penedès, Garraf, el Tarragonès, Alt Camp y la Conca de Barberà. Su misión es ofrecer recursos técnicos y humanos para mejorar la renta económica de los viticultores y, por tanto, orientan sus objetivos en un proceso de mejora continua, desde la calidad del cultivo de la vid hasta la elaboración y comercialización de los vinos y cavas. El compromiso con el territorio es un activo exclusivo, amparando sus productos bajo el distintivo de calidad de las diferentes Denominaciones de Origen de Cataluña y de la Denominación de Origen Cava.

La entidad nació en 1985 cuando las cinco cooperativas del Baix Penedès Albinyana, Bellvei, Lorenzo, Calafell y Vendrell fundaron la cooperativa de segundo grado con el fin de facilitar los procesos de innovación y modernización, al tiempo que reducían costes y alcanzaba una concentración en el volumen de oferta en el mercado del cava. El buen funcionamiento y el aumento de la demanda de estos vinos propició el proceso de integración de más cooperativas al grupo. 

Gracias a la unión de estas cooperativas se pudo invertir en equipos de refrigeración para fermentar el mosto a temperatura controlada, un sistema que se empezaba a extender a otros puntos de Europa y que en Cataluña todavía era residual. El sistema de elaboración tradicional quedaba atrás y comenzaba una nueva era en cuanto a la calidad del vino. El mercado pedía vinos afrutados y de sabor agradable, y esto sólo se podía conseguir fermentando los mostos a baja temperatura, para evitar la vaporización de los aromas. En estos vinos, la demanda ya era muy superior y seguía creciendo.

• De Cataluña a Europa: los vinos catalanes abren camino

El incentivo económico, junto con la visión de futuro de los dirigentes de CEVIPE, facilitó la puesta en marcha de un sistema productivo moderno y de calidad que favoreció la conquista de los mercados y, como consecuencia, el incremento de clientes. Esto motivó el proceso de integración de más cooperativas al grupo y supuso un importante esfuerzo económico en el sector cooperativo de esta región que vio imprescindible modernizar sus bodegas para obtener el vino base que pedían las empresas comercializadoras del sector.

A finales de los años ochenta e inicios de los noventa, CEVIPE comenzó a abrirse a Europa para dar a conocer sus vinos, principalmente en Alemania, Francia y Luxemburgo. Actualmente, el volumen de exportación está en torno a un 20%. La apertura en Europa profesionalizó y ampliar los puntos de mira de la cooperativa que juega un papel primordial en el equilibrio de la oferta y la demanda en beneficio del mantenimiento de las explotaciones vinícolas de la zona. CEVIPE tiene más de 2.200 socios viticultores, estos cultivan más de 6.200 hectáreas con una producción media de 55 millones de kilos cada año y una facturación media de 30 millones de euros anuales. Están presentes en 5 Denominaciones de Origen diferentes además de sus 3 agrotiendas situadas en el pueblo de El Vendrell y en L’Arboç. Cuentan con una página web desde donde se puede comprar cómodamente desde cualquier punto con conexión a internet e, incluso, pedir encargos a domicilio.

• Un Sant Jordi marcado por el vino

En Cataluña hay 62 cooperativas vitivinícolas que elaboran el 50% del vino catalán y aglutinan más de la mitad de los viticultores. La Federación de Cooperativas Agrarias de Cataluña (FCAC) llevó a cabo un concurso el día de Sant Jordi del año pasado, en plena pandemia, donde pedían a los participantes «¿Con qué libro y vino de cooperativa celebrarás San Jorge?», Una iniciativa muy celebrada desde casa bajo el hashtag #santjordiacasa que impulsaba, de forma divertida, una nueva manera de celebrar la fiesta a través del vino. El ganador fue Jaume Rojales, con una publicación en Facebook, que recomendaba el vino «Lágrimas de Otoño» de la cooperativa San José Wines de Bot. El libro «La Catedral del Mar» fue elegido mediante un sorteo aleatorio en línea entre todos los participantes.

El resultado: los usuarios recomendaron más de 50 vinos cooperativos y a través de los perfiles de Twitter y Facebook de la FCAC se recibieron numerosas publicaciones de consumidores recomendando libros junto con estos 50 vinos de todo el territorio. Las cooperativas que fueron más representadas fueron Bodegas Domenys, Celler Batea, Bodega Cooperativa de Gandesa, Empordàlia y San José Wines. También se recomendaron vinos de la Bodega Cooperativa de Garriguella, Vinícola del Priorat, Cooperativa de Bràfim, Covides, Bodega Cooperativa de Espolla, Cooperativa Falset Marçà, Vinícola de Sarral, Cooperativa Agrícola de Corbera de Ebro, Cooperativa de Salomón o Cooperativa de Ulldemolins, entre otros.

A las puertas de un nuevo San Jorge y con la esperanza de poderlo celebrar en la calle como era tradición, el sector del vino abre una nueva posibilidad a la ciudadanía demostrando que, aunque nos quedamos en casa, si lo hacemos en compañía de un buen vino de proximidad, la celebración será doble. Así pues, tanto si se llenan las calles de rosas y libros como si no, ¿con qué vino cooperativo celebrarás Sant Jordi este año?

Todos hemos sido víctimas e, incluso, contribuímos a ello sin darnos cuenta. La desinformación, entendida como aquella información manipulada que se difunde con intención de engañar, es un fenómeno tan antiguo como la comunicación. Combatir las conocidas ‘fake news’ está al alcance de cada uno de nosotros.

“La desinformación tiene una parte de falsedad y una parte de discurso del odio. Para combatirla, hay que trabajar el respeto por la opinión de los otros, la empatía, la ética y la conversación”. Nereida Carrillo, periodista e impulsora de Learn to Check, advierte de la razón principal de la desinformación: el engaño. Intereses, poder e información se mezclan en un contexto social y tecnológico que hace que cualquier contenido de este tipo se viralice y circule por todo el mundo en cuestión de segundos. La veracidad de la información traspasa los roles de los periodistas y queda en manos del usuario.

La desinformación ha aumentado significativamente los últimos años a causa de las nuevas tecnologías, que permiten una circulación de la información más rápida y global. Pero no solo las redes sociales son altavoces de esta desinformación: también lo son los grandes medios de comunicación, aunque a menudo les cueste admitirlo. Porque el fenómeno de la desinformación es tan antiguo como la comunicación y la voluntad del poder hegemónico de imponer su relato. Además, cualquier información, nos explica Carrillo, siempre parte del prisma que aporta el autor: “La información objetiva no existe, siempre hay un relato de los hechos y explicamos qué pasa en el mundo a través de nuestros filtros culturales, de género o de edad”, razona.

Convencer con argumentos

El Colegio de Periodistas de Cataluña describe en el primer artículo del Código Deontológico que hay que informar de manera cuidadosa y precisa. Dejando la búsqueda de la verdad para la filosofía, tanto en periodismo como en los contenidos que se crean y difunden por redes lo que se persigue es la honestidad y la veracidad. La información tiene que ser plural, no tiene que confundir, tiene que ir orientada a informar y hay que contrastar las fuentes para evitar manipulaciones. 

Cuando menos, en todo esto es en lo que nos tendríamos que fijar a la hora de verificar la información. Uno de los objetivos ambiciosos de Learn to Check es que cualquier persona sea capaz de contrastar la información que le llegue. Por eso sólo hay un camino: la formación en herramientas y en espíritu crítico. Gracias a los conocimientos que su plataforma comparte en abierto, cualquiera puede verificar, sin depender de mediadores. Una forma de empoderar a la ciudadanía y conseguir, entre todos, frenar la desinformación en lo que se llama verificación distribuida. La doctora en comunicación también advierte que en las redes nos hemos acostumbrado a defender nuestra posición desde los extremos: “Los algoritmos de las redes sociales polarizan, nos sitúan a todos en polos opuestos y parece que los matices no existen, que no pueda haber intercambio o conversaciones”.

Veracidad: el filtro lo pones tú

En entornos cerrados como WhatsApp o Telegram, es muy difícil rastrear de dónde proviene la información, y a menudo esto nos lleva a confundir fuentes de confianza con fuentes fiables, nos explica Carrillo. Las fiables son aquellas que han sido contrastadas y, por lo tanto, parten de la veracidad; mientras que las primeras parten de la confianza hacia la persona que nos lo envía. Este es el principal problema de la gente mayor, que se dejan llevar por la confianza y verifican la información según quien envía el mensaje e, incluso, según qué medio informa de una noticia.

Para combatir la desinformación, especialmente en la era de redes sociales, Carrillo defiende que hay que volver a la conversación y aprender a difundir información y, sobre todo, nuestras ideas, de forma razonada y con argumentos. “Mentir es una forma muy fácil y poco ética de convencer”, remarca, y añade que escuchar a las personas que no piensan como nosotros, aunque quizás no te haga cambiar de opinión, te permitirá entender al otro. Más empatía y más veracidad para encarar la era de la comunicación global.

11Onze es la fintech comunitaria de Cataluña. Abre una cuenta descargando la app El Canut para Android o iOS. ¡Únete a la revolución!

A lo largo de nuestra educación hemos aprendido grandes referentes que han marcado la historia por sus hallazgos o investigaciones. La gran mayoría de ellos, nombres de hombres que han logrado el éxito. Lo que no te cuentan los libros, es que muchos de estos referentes han trabajado conjuntamente con mujeres sin las cuales su hazaña no hubiera sido posible.

En todos los sectores laborales encontramos a mujeres que han sido invisibilizadas simplemente por el hecho de ser mujeres. Incluso, en muchos de los casos, su trabajo ha sido atribuido a la figura de un hombre que se ha llevado todo el reconocimiento y el mundo de la economía no es una excepción. Queremos dar luz a estas mujeres que han quedado a la sombra y reivindicar su aportación a la historia.

Beatrice Webb, ideas revolucionarias

Desde muy pequeña, Beatrice tenía muchas inquietudes intelectuales y se mostró muy interesada por las ideas socialistas fruto de las ideas revolucionarias que corrían en ese momento. Nació en 1858 en Gloucester (Inglaterra), una época en la que el sector obrero de la Revolución Industrial sufría la explotación indiscriminada de la patronal y las familias vivían en la miseria. Impulsada por este contexto y su delicada salud, Beatrice llevó a cabo una educación prácticamente autodidacta muy enfocada en la filosofía, las ciencias y las letras.

En 1890 conoció al intelectual socialista Sidney Webb quien luego se convirtió en su marido. Juntos comenzaron a trabajar en nuevas teorías celebrando reuniones con otros simpatizantes del socialismo donde discutían durante horas sobre diferentes temáticas. En 1897 publicaron lo que sería el trabajo más importante de sus vidas y un instrumento clave para entender la revolución socialista no marxista de Inglaterra, ‘Democracia Industrial’.

A ellos se les atribuye la idea de un Estado que garantice una vida digna a sus ciudadanos, un término que ella misma denominó ‘house – keeping state’. Pese a conformar un perfecto tándem y haber trabajado juntos en diferentes publicaciones, solo el nombre de su marido, Sydney Webb, pasó a la historia como uno de los reformistas sociales más importantes en Inglaterra.

Anna Schwartz, esencial para la teoría monetarista

Si mencionamos el apellido Friedman, es probable que hayamos oído hablar de él o incluso, le reconozcamos como el padre de la teoría monetarista. Y, ciertamente, él contribuyó en la creación de su reputación pero contó con la ayuda de Anna Schwartz, una investigadora que quedó a la sombra del prestigio de Friedman.

Nacida en Nueva York en 1915, pasó gran parte de sus años de vida trabajando en la National Bureau of Economic Research de su ciudad natal. En 1963, sin embargo, su carrera hace un salto gracias a la publicación de ‘Una historia monetaria de Estados Unidos, desde 1867 hasta 1960’ (‘A Monetary History of the United States, 1867 a 1960’), un trabajo que vio la luz gracias a la investigación conjunta de Schwartz y Milton Friedman. La obra marcó la historia de la economía estadounidense y aún hoy en día es un referente sobre la buena gestión de la economía y cómo evitar fluctuaciones en el ámbito nacional.

Friedman fue nombrado como el padre fundador de la teoría monetarista, relegando a Schwartz a un segundo lugar. En 1976 recibió el Nobel de Economía gracias a la obra fruto del trabajo conjunto con Schwartz, pero ella no recibió ninguna mención en el comité ni tampoco en la esfera pública. Años después, críticos británicos destacaron la investigación de Schwartz reclamando su importancia en el desarrollo de la teoría, sin embargo, no obtuvo su reconocimiento.

Ellas son sólo dos ejemplos de referentes femeninos que han contribuido a la historia pero que por el hecho de ser mujeres, han quedado relegadas en un segundo plano, a las sombras. Ahora, con más recursos de los que contaban antes y una mirada más crítica, podemos desempolvar aquellas figuras que a pesar de haber aportado su granito de arena, han quedado excluidas de los libros de historia.

11Onze se está convirtiendo en un fenómeno como primera comunidad fintech de Cataluña. Ahora, lanza la primera versión de El Canut, la super app de 11Onze, para Android y Apple. Desde El Canut se puede abrir la primera cuenta universal en el territorio catalán.

Cataluña es un país con una sólida tradición publicitaria. De Barcelona han surgido agencias de publicidad de renombre internacional, que han sido reconocidas por su creatividad. La publicidad catalana arranca hace más de 150 años. En 11Onze repasamos los mejores momentos de nuestra historia.

La primera empresa dedicada a la publicidad del Estado español nace en Cataluña de la mano de Rafael Roldós (1846-1918). Su familia estaba vinculada al mundo de la impresión y él empezó su trayectoria profesional como corredor de anuncios para el ‘Diari de Barcelona’ y bien pronto fundó Roldós y Compañía en 1872. La exposición ‘Publicitat a Catalunya 1857-1957. Roldós i els pioners’, que se mostró en el Palau Robert, recoge todo este legado.

Actualmente, Roldós S.A es una de las empresas de publicidad más antiguas del mundo y durante más de 100 años fue el ejemplo a seguir por el resto de agencias de publicidad catalanas. A la experiencia de Roldós se sumaron otras agencias publicitarias, como las de Pere Prat Gaballí, Rafael Bori, Joan Aubeyzon, José Gardó o Malcolm Thomson, que ayudaron a consolidar la profesión que hace de mediador entre los anunciantes y los medios de comunicación. En un primer momento, está claro, las publicidades no tenían casi ilustraciones y los textos eran directos. “Lavado de cabello”, “Chollo, de verdad”, “Aviso al público”, “Gran surtido” eran los eslóganes comunes para llamar la atención de los lectores.

El ascenso del cartelismo

Sin embargo, poco a poco las ilustraciones ganan peso. Y también es Cataluña el primer lugar del Estado español donde aparece el cartel moderno. La industrialización y la burguesía fueron los grandes impulsores del Modernismo, estilo cargado y preciosista, donde también se incorporó la publicidad, siempre a la última moda. Sobre todo a raíz de la Exposición Universal de 1888, el cartelismo se extendió en todo el territorio, donde se convocaron incluso concursos. El libro que mejor recoge esta historia es, sin duda, la obra dirigida por Carolina Serra, ‘Història de la publicitat de Catalunya’, donde se reivindica la importancia de este sector.

Así, el primer cartel modernista es de Alexandre de Riquer para una marca de fotografía en 1895. Y pronto se sumarán otros de Llorenç Brunet, Modest de Casademunt, Ramon Casas, Joan Llaverías o Francisco de Cidón. Posiblemente el cartel más reconocido de la época es ‘4 gats. Pere Romeu’ de Casas, en el que vemos a Romeu en la barra del famoso restaurante barcelonés Els Quatre Gats mirando directamente al lector. Pero hay otros, como los del Anís del Mono o los de Codorniu.

Guerra y represión: la aparición de nuevos formatos

Con la difusión de la radio, a finales de los 20 del siglo XX, aparecen nuevos formatos publicitarios que hacen cambiar toda su fisonomía. La publicidad se incorpora al mundo educativo y los profesionales se empiezan a organizar en asociaciones. El cartelismo, además, toma una estética racionalista y, sobre todo durante la Guerra Civil, triunfarán los mensajes políticos y las proclamas. Entonces, destaca el trabajo del Comisariado de Propaganda de la Generalitat republicana para luchar contra el fascismo, con Jaume Miravitlles al frente. De esta época son las reconocidas fotografías-cartel de Pere Català i Pic o la campaña transmedia “El més petit de tots”.

Después de la Guerra Civil, el aislamiento internacional y la represión harán desaparecer completamente el catalán en la publicidad. Y no será hasta principios de los años 50 que la sociedad catalana volverá a mostrar interés por el consumo. De esa época son anuncios como Potax o Cerebrino Mandri. Pero será en 1956 el año que marcará un antes y un después, porque es cuando Televisión Española inicia sus primeras emisiones y aparecen nuevas agencias de publicidad que cambiarán para siempre los formatos publicitarios.

Los Juegos Olímpicos y el auge del audiovisual

Es durante la década de los 60, 70 y 80 que se perfeccionará la producción, el arte y el cine publicitarios. Se exploran nuevas ideas, se crea, se innova y, finalmente, se vende. Hay que entender que, en aquella época, los equipos de publicistas no habían estudiado ningún grado universitario: construyen la profesión a medida que la practican. Así es como se conformaron equipos multidisciplinarios, con cineastas, grafistas, fotógrafos, directores de arte, productores y comerciales.

De los mensajes sencillos de los 60, como el “OMO lava más blanco”, a los rodajes pasarán tan solo unas pocas décadas. Con el boom publicitario de Estados Unidos y Reino Unido, triunfan las fotografías y montajes psicodélicos de Leopoldo Pomés. El más famoso posiblemente es del coñac Terry con el eslogan “Terry me va”. También destacan nombres como el de Jaime de la Peña o Pepe Fons, de Group Films. Peña se llevó el León de Oro en el Festival Internacional de Cine Publicitario de Cannes por el anuncio “I Feel Lois”, de 1979. Y también entonces adquieren renombre los hermanos Moro, que extienden el uso del ‘jingle’. De ellos son el “Está como nunca” de Fundador (1960) o el anuncio de Gallina Blanca del mismo año, donde una gallina hace un ‘striptease’ a cámara.

Pero es a partir de los 80 que todo toma una nueva dimensión, que culminará con una imagen nueva para Cataluña y Barcelona con los Juegos Olímpicos del 1992, y la realización de la película olímpica por parte de las productoras Ovideo, Group Films y Lolafilms. Entonces, el arte underground de fanzines y revistas culturales tendrá una influencia capital de la mano de ilustradores como Mariscal o Nazario. A Group Films se suman otras agencias como MMLB o RCP o Bassat & Asociados, y Barcelona se convierte en la fábrica de anuncios de todo el Estado español. Nenuco, Cruz Roja, Byly, Trex… Hacia la década de los 90, se incorporan los efectos especiales y la animación digital, y hasta hoy.

La publicidad forma parte de nuestra memoria colectiva. Por eso, todavía recordamos la canción de la campaña por la lengua “Parla sense vergonya”, aquella otra de “Envàs, on vas?” o la sensación de paz del anuncio de Audi con el eslogan “¿Te gusta conducir?”. Hemos organizado incluso redadas vecinales para conseguir el cartel de La Mercè de este año o el de la ilustradora Paula Bonet. Y esperamos con entusiasmo cada verano el anuncio “Mediterràniament” de Estrella Damm; y cada Navidad, el de La Grossa y el de Campofrío. La publicidad, queramos o no, nos explica y nos hace.

11Onze es la fintech comunitaria de Cataluña. Abre una cuenta descargando la app El Canut para Android o iOS. ¡Únete a la revolución!

La Revolución Francesa, además de aportar los conceptos de libertad, igualdad y fraternidad, también aportó el inicio de la homogeneización de la métrica de los sistemas de pesos y medidas a escala mundial. Hasta entonces, cada territorio tenía sus propios sistemas y, cada uno, a su manera, había intentado unificarlos. En 11Onze hacemos un repaso de esta evolución.

Francia fue, en 1791, el primer Estado en aprobar el sistema métrico decimal basado en el metro y el gramo. A partir de entonces, el uso del gramo y el metro se fue extendiendo en todo el mundo. Pero su aceptación como sistema métrico estándar no se aprobó hasta 1960, cuando fue reconocido internacionalmente el Sistema Internacional de Unidades (SI).

Hay que tener presente que la necesidad de medir las cosas ha sido una constante humana desde tiempos inmemoriales. Desde que la humanidad ha tenido que intercambiar productos, ha usado sistemas de medición, de los cuales se tienen constancia desde hace más de 5.000 años. A lo largo de los años, los pueblos han ido utilizando medidas adaptadas a sus circunstancias. Por eso mismo, se han ido proponiendo diferentes sistemas únicos de pesos y medidas.

La convención del metro

Ponerse de acuerdo con un sistema de medidas ha sido un trabajo arduo. Su aceptación por parte de algunos territorios no ha cumplido todavía 150 años de historia. El 20 de mayo de 1875 en París se celebró la Convención del Metro, donde 17 países firmaron un tratado internacional que tenía como objetivo crear una autoridad mundial en el campo de la metrología, la ciencia que estudia los sistemas de pesos y medidas.

A partir de ese tratado se crearon tres organismos que todavía son vigentes hoy en día: la Conferencia General de Pesos y Medidas (CGPM), el Comité Internacional de Pesos y Medidas (CIMP) y la Oficina Internacional de Pesos y Medidas (BIPM). La misión de estos organismos fue y es determinar un sistema de medición estandarizado. En la 11.ª Conferencia General de Pesas y Medidas de 1960 se aprobó el conocido SI, que determinaba seis unidades de base. Y en la 14.ª conferencia general se aprobó incorporar la séptima magnitud base: el mol. 

El BIPM, en la revisión que hizo en el 2018 del SI, modificó las definiciones de cuatro de las unidades básicas: el kilogramo, el amperio, el kelvin y el mol, Las nuevas definiciones se han basado en el valor numérico fijo de la constante de Planck (h), la carga elemental (e), la constante de Boltzmann (k) y la constante de Avogadro (NA), respectivamente. Este hecho nos indica que los valores están en constante revisión y que este sistema se redefine y precisa con el objetivo de facilitar la producción industrial, la investigación científica y el intercambio comercial.

El metro, Barcelona y las islas Baleares

De todas las medidas, el metro es una de las dos unidades que se estandarizó desde el primer momento. Y Barcelona, como tantas otras veces en la historia, jugó un papel capital. En 1799, cuando se hizo su primera definición, el metro equivalía a la diez millonésima parte de un cuadrante del meridiano terrestre. Esta medida se determinó después de que se midiera la fracción del meridiano de París, entre Dunkerque y Barcelona, en 1718. Después, entre 1792 y 1798, se alargaron las triangulaciones geodésicas hasta las islas Baleares. En los trabajos de la segunda parte de la medición tuvo un papel importante el rosellonés Francesc Aragó.

Así, en 1889 la definición de metro era la longitud del prototipo internacional de platino-iridio, que fue sustituida en 1960 por la definición basada en la longitud de onda de la radiación correspondiente a una transición particular en el criptón 86. Este cambio se adoptó para mejorar la precisión con la cual se podía definir el metro, hecho que se consiguió utilizando un interferómetro con un microscopio viajero para medir la diferencia de camino óptico a medida que se contaban las franjas. Pero en 1983 la definición volvió a cambiar y, desde entonces, el metro se define como la distancia que recorre la luz en el vacío en un intervalo de tiempo determinado.

Los diversos sistemas provocan errores de cálculos

La complejidad a la hora de definir cada una de las medidas tiene muchos motivos, pero el principal son, sin duda, los errores de cálculo. La historia está llena de malentendidos, rifirrafes y desastres por no haber un sistema de pesos y medidas estandarizados. La historia contemporánea no se escapa de ello, a pesar de que casi todos los países han aceptado el SI —excepto los Estados Unidos, Liberia y Birmania— y tiene episodios que continúan reivindicando la necesidad de usar un único sistema, sobre todo en un mundo tan globalizado como el que vivimos.

Uno de los casos más sonados es el del Orbitador de Marte, el primer satélite meteorológico, que la NASA envió a este planeta, pero que no pudo nunca culminar su trabajo porque en 1999, al llegar a la órbita de Marte, se perdió. Las causas no se conocen exactamente. Sin embargo, se tiene constancia que hubo un error de cálculo. La NASA utilizó el sistema imperial o anglosajón, que emplea medidas como las pulgadas, las millas o los galones, mientras que uno de los contratistas usó el sistema métrico decimal, que usa medidas como el metro, el kilogramo y el litro. Una de las investigaciones hechas para aclarar el caso determinó que la causa de la pérdida del satélite fue un error en “la conversión de las unidades”.

Magnitudes tradicionales catalanas

Más allá del protagonismo que tiene Barcelona en la definición del metro, la historia de la métrica de Cataluña es amplia y llena de matices. Los territorios habían creado sus propios sistemas de medición, basados en la herencia que nos dejó el imperio romano. De hecho, hasta no hace demasiados años, la gente todavía empleaba en su argot comercial las onzas, las libras, la carga, el ‘petricó’ y el jornal, entre otros.

En Cataluña, la voluntad de unificar el sistema de metrología arranca del siglo XIII. El primer acuerdo en firme, pero, se tomó en las Cortes de Monzón celebradas en 1585, donde se planteó la unificación de los sistemas en torno a las unidades de medida que se empleaban en la ciudad de Barcelona. 

La unificación no fue fácil: solo establecer la metodología ya tardó dos años. La reducción de pesos y medidas empezó a la Veguería de Barcelona en 1587 y se acabó a la Veguería de Tortosa el 1594. Este laborioso trabajo se ha conservado en gran parte gracias a las actas recogidas en cinco volúmenes que se conservan en el Archivo de la Corona de Aragón. Los estudiosos de la metrología catalana es donde tienen su referente. Y tú, ¿todavía empleas alguna medida antigua?

11Onze es la comunidad fintech de Cataluña. Abre una cuenta descargando la super app El Canut en Android y Apple. ¡Únete a la revolución!

A 11Onze ens hem engrescat i hem recopilat alguns dels llibres que s’han escrit en català sobre l’avarícia. Com s’ha construït aquesta mala fama que diu que els catalans tenim un desig excessiu d’adquirir riqueses per guardar-les?

A través de tots aquests personatges avars, patètics, miserables i egòlatres, els escriptors catalans han retratat, no només la gasiveria de la burgesia catalana i la mesquinesa del ‘lumpen’ que malda per sobreviure, sinó la societat del seu temps en conjunt, tan patològicament malalta com tots aquells que l’habiten. 

1. L’escanyapobres (1884) de Narcís Oller (1846-1930) ha deixat a la literatura catalana algunes obres mestres, com ara aquesta, sovint lectura obligatòria de batxillerat la qual abandona el romanticisme i se submergeix de ple en el realisme i el naturalisme. La novel·la narra les desventures de l’Oleguer, l’avar que viu a la masia de la Coma i que, per culpa del seu caràcter esquerp, es baralla amb tots els pagesos de la contrada. Oleguer sempre mostra dues cares: de cara enfora, l’home treballador que manté la masia; però, de cara endins, l’home obsessionat amb els diners que humilia els seus subalterns. De l’autor és obligatori esmentar La febre d’or (1890-1892), perquè és la gran novel·la de la Barcelona del segle XIX, on la burgesia creix sense aturador gràcies a una especulació malsana. L’obra és un retrat d’un moment crucial de la història de Catalunya.
2. Terra Baixa (1897) d’Àngel Guimerà (1845 -1924). A Catalunya, sobretot durant les primeres dècades del segle XX, hem estat molt dels drames rurals i l’obra teatral d’en Guimerà és possiblement qui millor ho exemplifica. Aquesta obra mostra de forma descarnada el conflicte entre unes imaginàries terra alta i terra baixa. A partir d’una història d’amor possessiva, el drama tracta sobre les misèries de la vida al camp, les penúries de les llars catalanes de l’època i l’estructura jeràrquica de les societats rurals. 
3. Drames rurals (1904) de Víctor Català (1869-1966), pseudònim de Caterina Albert, també narra els drames rurals de la Catalunya de principis de segle XX. El Club Editor recopila en tres volums els contes d’aquesta gran autora catalana, que representa amb una sensibilitat sense precedents la cara més fosca de la vida rural, i que sovint s’acarnissa amb les dones. 
4. La Xava (1910) de Juli Vallmitjana (1873-1937), rescatat de l’oblit no fa massa, l’autor va saber retratar els ambients més pobres de la Barcelona de principis del segle XX, com també ho va fer a l’obra De la ciutat vella (1907) les quals parlen del carrer als barris de sota de Montjuïc. Narra la lluita descarnada per sobreviure i com els senyorets de Barcelona, avars i narcisistes, feien servir la pobresa més negra per construir la seva bohèmia d’or. Les seves obres, plenes d’històries petites, narren també els grans esdeveniments col·lectius de l’època, i el combat de les classes proletàries i la burgesia. 
5. L’auca del senyor Esteve (1907) de Santiago Rusiñol (1861-1931), també de principis del segle XX, narra la confrontació i la reconciliació entre el senyor Esteve, un comerciant arquetípic de la petita burgesia, i el seu fill, un artista modernista que no vol heretar el negoci familiar. L’obra va resseguint la vida del protagonista, un home prudent i pràctic, que ja de petit vol dedicar-se exclusivament a la seva botiga de vetes i fils, La Puntual, i que es casa amb Tomaseta, una dona del mateix tarannà. De fons, s’hi endevina Barcelona com una ciutat en procés de modernització. 
6. Vida Privada (1932) de Josep Maria de Sagarra (1894-1961). Després d’anys de prosperitat de la burgesia catalana a costa de l’explotació dels més pobres, qui narra com ningú la seva decadència és aquest autor. Ho fa a través de la història familiar dels Lloberola, que veu com s’esvaeix tot el seu patrimoni en mans dels més joves de la casa. Sagarra retrata amb ironia el procés de degradació social i moral de la família i fa un retrat de l’alta i la baixa societat, a través de les reunions en salons, sales de juntes i bordells. De Sagarra també cal esmentar altres obres seves, com La rambla de les floristes (1935), El cafè de la Marina (1933) o L’hostal de la Glòria (1931), perquè fan un retrat calidoscòpic dels avars i els miserables que poblen la història de Catalunya del segle XX. 
7. El carrer de les Camèlies (1966) de Mercè Rodoreda (1908-1983) és qui retrata els anys de la Guerra Civil i la postguerra a la perfecció. La novel·la ressegueix la vida de Cecília, una supervivent, que comença la seva vida miserable a La Rambla. Després, viu engabiada en un pis de l’Eixample i acaba venent-se en unes barraques del Carmel. Rodoreda retrata una societat consumida per l’avarícia dels anys anteriors, un viatge cap a la foscor. Aquesta tristor grisa serà una constant en les obres de Rodoreda, com ara a Aloma (1936) o a la famosa La plaça del diamant (1962). També retrà comptes amb el passat a la novel·la Mirall trencat (1974), un retrat de la decadència burgesa a l’estil de Sagarra.
8. Feliçment soc una dona (1969) de Maria Aurèlia de Capmany (1918-1991). Com ho fa Rodoreda a El carrer de les Camèlies, Capmany retrata la societat del seu temps a través del personatge de la Carola, que ha viscut intensament i ha estat víctima dels clarobscurs d’una ciutat avara que creix de manera desordenada. La protagonista enceta, al principi, un viatge a la recerca de la felicitat, però agafa el camí equivocat que li farà perdre tota la innocència. Capmany també retrata aquesta ciutat vençuda pels anys avars a Betúlia (1974). 
9. Benzina (1983) de Quim Monzó. L’efervescència avariciosa dels feliços anys vuitanta del segle XX la retrata Monzó a través de la història de l’Heribert. El personatge, que ha triomfat al món de l’art després d’una conquesta àrdua, viu una vida condescendent i avorrida fins que s’adona que els seus amors l’enganyen amb homes extravagants. 
10. El cau del conill (2011) de Cristian Segura. Ja al segle XXI, Segura retrata la plàcida existència de l’empresari Amadeu Conill: les partides de tenis al migdia, les demostracions de popularitat a la tribuna del Barça, els vermuts al Turó Park o les tardes de compres a l’Illa Diagonal. L’autor relata les tribulacions d’un prohom de la burgesia barcelonina en caiguda lliure i el relleu generacional d’una classe social en una decadència feliçment aconseguida en ple món globalitzat. 
11. Tsunami (2020) d’Albert Pijuan. Finalment, hi trobem els tres cosins de Pijuan, fills dels tres germans fundadors d’un grup turístic amb hotels arreu del món. Als divuit anys, gaudeixen com mai i com ningú durant la inauguració del nou hotel a Sri Lanka: festes, alcohol, submarinisme, paisatges exòtics, luxe asiàtic… Però les coses canviaran dràsticament quan una alerta de tsunami s’escampa per tots els racons de l’oceà Índic.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si hi ha un moment clau en la història d’Espanya, aquest és l’arribada a Amèrica i el posterior saqueig. Aquella riquesa va ser la llavor del que s’anomenaria Imperi Espanyol i que, tal com explica l’historiador d’11Onze Oriol Garcia Farré, no va ser res més que la presa de pèl a uns catalans.

Toni Mata, director de continguts i mitjans d’11Onze

El 12 d’octubre és la data preferida del nacionalisme espanyol. La celebren a mà alçada els feixistes a Montjuïc i rememora, amb nostàlgia, aquell Dia de la Raça de l’època franquista que, al seu torn, s’emmirallava en “el Imperio Español donde nunca se ponía el sol”. Quin mal de panxa els agafaria si sabessin que el ‘descobriment’ va ser cosa dels catalans. La cursiva de ‘descobriment’ es deu, efectivament, a què a les terres americanes ja hi vivia gent i que tant xinesos com vikings ja hi havien arribat. Però els espanyols van ser els que es van decidir a espoliar riqueses i esclavitzar indígenes. Per tant, en aquest sentit sí, la primícia és 100% europea. Des d’aleshores, aquests fets duen el malnom de “colonització”. 

Colom era català? Va home, va

Però anem al que ens ocupa: si dieu en veu alta “Colom era català”, us caurà al damunt una allau de desqualificacions que us titllaran de fanàtic, il·luminat, supremacista o ves a saber què. I, per tal d’evitar el soroll, qualsevol català dirà “deixem-ho estar”. Ara bé, els historiadors tenen l’obligació d’analitzar els fets i això és el que hem demanat a l’historiador Oriol Garcia Farré. Mirant-ho amb una mica de detall, tal com podeu llegir en aquest article, costa de sostenir el relat espanyol.

Per què? Vegem-ho. El 1492 Espanya no existia. Era la unió de dues corones: la Corona de Castella i la Corona catalanoaragonesa. El tan estimat (a Espanya) Ferran el Catòlic, era el rei català, però això no vol dir que fos gaire estimat a Catalunya. Era de la família Trastàmara, que havia accedit al tron després de l’extinció del llinatge dels comtes de Barcelona amb la mort de Martí l’Humà, i que en aquella època tenia força contestació social a Catalunya. De fet, el pare de Ferran, Joan II d’Aragó, va protagonitzar la Guerra Civil catalana contra les institucions catalanes per obtenir el control polític. També es va enfrontar amb els pagesos, en les famoses guerres remences que encara recordem amb el crit de “Via fora!”.

Des d’aleshores no eren la dinastia més estimada de la història de Catalunya. És més, el 7 de desembre de 1492, al Palau Reial de Barcelona un remença del Maresme va intentar assassinar Ferran el Catòlic. El magnicidi va estar a punt de culminar-se, i, si hi voleu aprofundir, ho podeu fer amb aquest capítol d’El Lloc dels Fets que vaig escriure fa uns anys per TV3.

Per tant, el casament de Ferran el Catòlic amb Isabel de Castella era pels Trastàmara, allò que ara diuen els ‘influencers’, escriptors o cantants catalans que treballen en castellà: buscaven més públic. L’ampliació de la corona cap a Castella era la millor opció per mantenir-se en el poder, per als Trastàmara. I un bon dia, un senyor anomenat Cristòfor Colom els proposa una idea boja: anar a descobrir les terres de l’altre cantó de l’oceà Atlàntic. Com sabem que aquesta era una empresa catalana? Fent servir les dades i la lògica.

D’una banda, la Corona catalanoaragonesa era una potència naval, mentre que a Castella no devien saber ni si la mar era salada. Penseu que estem al segle XV i que les distàncies no eren les mateixes. Catalunya, en canvi, havia dominat el Mediterrani i havia impulsat el Llibre del Consolat de Mar, que regulava el dret marítim internacional des del segle XIV.

Però si anem als fets, la cosa és encara pitjor. En la comptabilitat de la corona castellana de l’època no hi consta cap inversió per l’expedició de Colom. Recordem que es tracta de dues corones i només consten pagaments en ducats, que és la moneda que s’utilitzava a la Corona catalanoaragonesa. Què ens diu això? Ras i curt que l’expedició la van pagar els catalans. I si la van pagar és perquè tenien experiència en el comerç marítim i confiaven que aquell tal Colom duria riqueses. Per cert, Colón costa força de trobar com a cognom espanyol. Sembla, més aviat, una apropiació castellana. De fet, el mateix que va passar amb tot el que va comportar el ‘descobriment’ d’Amèrica.

Quan a Castella es van adonar que el negoci era massa lucratiu per deixar-lo en mans catalanes, van canviar els acords amb Colom, el van acusar de traïció (sedició no era un terme utilitzat a l’època!) i la família va caure en desgràcia. Vaja, que tot plegat havia de servir a la glòria d’Espanya. Això explica també la destrucció de documentació de tots aquells fets. Resulta evident que es va voler esborrar la petjada catalana de la més gran fita espanyola de tota la història.

Colom potser va ser, doncs, el primer català entabanat pel projecte espanyol. S’encetava així la tradició catalana de contribuir al projecte espanyol, quedar-ne apartat de les bones notícies i maleir-se per haver-hi contribuït. Una tradició que ha seguit vigent fins als nostres dies amb una bonhomia aclaparadora.

No m’ho acabo de creure

És normal no creure’s aquesta història perquè estem tan avesats a la història oficial (adoctrinats, se’n diu), que l’impuls és pensar que tot plegat és una invenció. Però cal fer revisar els fets de manera crítica i tan freda com sigui possible. Quin port tenia Palos de la Frontera al segle XIV? I quin port tenia Pals a la mateixa època? És important informar-se, veure els estudis de restes arqueològiques i lligar caps. I els famosos germans Pinçon? Valencians que tenien els seus negocis a terres gironines, molt a prop de Pals. En propers articles, l’Oriol Garcia aprofundirà sobre aquestes proves esborrades per la historiografia espanyola. La veritat, però, sembla òbvia. La presa de pèl potser va començar el 1492.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!