Historia de las crisis: agrietar los miedos (2/2)

A mesura que el segle XXI ha deixat enrere el bel·ligerant segle XX, el sistema econòmic s’ha anat fent cada vegada més complex. Pel camí, algunes crisis han estat terriblement violentes i de conseqüències devastadores; altres, anecdòtiques. Finalitzem aquesta radiografia sobre les grans crisis de la història de la humanitat.    

Malgrat que el segle XX és un segle curt, les seves conseqüències afecten encara el nostre dia a dia. La historiografia considera que el seu arc cronològic va des del final de la Primera Guerra Mundial (1918) fins a la caiguda del mur de Berlín (1989), tot i que es podria allargar fins a l’atac de les torres bessones de Nova York (2001). La intensitat dels esdeveniments és de tal magnitud que ens obliga a reflexionar cap on anem. Per això, el segle XXI l’hem iniciat amb un munt de preguntes transcendentals a respondre: la crisi climàtica, el model productiu, el consum, l’habitatge, la relació amb els diners, la tecnologia, la llibertat… Sabrem trobar respostes que beneficiïn el conjunt de les societats?

1929: El megacrac

Hi ha fets històrics… i després hi ha EL FET històric. I, per al món contemporani, aquest l’és. És la frontissa que marca un abans i un després. Una concatenació de decisions polítiques, econòmiques i socials que acabarien portant el món a l’abisme. Les seves causes i conseqüències han estat estudiades per totes les disciplines de les ciències socials. I, encara avui, es pren com la referència per definir si una crisi econòmica tindrà un impacte més o menys gran. Parlem del crac borsari americà de l’octubre de 1929.

L’economia americana de principis dels anys 20 del segle XX es va assentar seguint un esquema purament especulatiu, la qual cosa va provocar un important desfasament entre l’economia real i l’activitat borsària, que s’aniria agreujant i agreujant cada cop més.

Davant del tancament dels mercats europeus i del descens dels preus agraris, el govern americà i els bancs van intentar contrarestar-ho amb l’oferta d’un volum considerable de crèdits. Aquestes mesures van donar lloc a una gran abundància de capitals a curt termini i a l’especulació, especialment a partir del 1926. Per a més desgràcia, les autoritats monetàries no van actuar a temps per posar fre a aquest lucre malaltís.

Així va ser que, en començar l’octubre del 1929, es van produir tendències a l’alça de les inversions. Però quan la venda d’accions es va disparar, el 24 d’octubre es va desfermar el pànic, i el mateix va succeir el dimarts 29 d’octubre. La caiguda de la borsa va ser inevitable a causa de la nul·la demanda d’accions i es va desencadenar una crisi global de dimensions bíbliques. Apocalíptica. Molt pitjor que la crisi anglesa de 1720, atès que va afectar el món sencer.

Fins al 1932, uns 5.096 bancs es van declarar en suspensió de pagaments. El seu esfondrament va arrossegar a la fallida moltes empreses, que veien com s’acumulaven els estocs de mercaderies, cosa que va comportar un important descens dels preus, especialment en el sector agrari. Finalment, el descens de l’activitat econòmica va provocar un augment desbocat de l’atur. 

Per frenar l’hemorràgia del sistema financer, a partir de 1931, la repatriació massiva de capitals nord-americans d’Europa —que havien ajudat a finançar la postguerra de la Primera Guerra Mundial— va provocar les fallides dels bancs europeus, principalment austríacs i alemanys. A partir d’aquí, la història és coneguda. El món sencer es veié abocat a una llarga nit apocalíptica.

1945: Després de l’Apocalipsi

60 milions de morts. Aquest és el cost total en vides que va haver de pagar la humanitat per la Segona Guerra Mundial. La destrucció de ciutats, pobles, infraestructures, paisatges, béns materials, indústria… fou gegantí. Descomunal. La despesa econòmica ha estat xifrada en 200.000 milions de dòlars del 1947, la qual cosa equivaldria actualment a uns tres bilions de dòlars. La devastació d’Europa i parts de l’extrem asiàtic, com ara el Japó, va ser de tal magnitud que el món sencer va experimentar una profunda i dolorosa postguerra. Calia començar a escriure la història de nou amb urgència. Però, quines opcions hi havia?

Igual que havia succeït en el passat en la resolució de conflictes bèl·lics, com ara al Congrés de Viena per redibuixar el mapa d’Europa després de la derrota napoleònica o al Tractat de Versalles després de la Primera Guerra Mundial, la trobada entre vencedors era un fet imminent. Calia projectar el futur i, per aquest motiu, els aliats es van reunir a la ciutat alemanya de Potsdam, l’estiu de 1945.

Els acords van tenir una resolució relativa, perquè es van anar configurant en les següents dècades. Tanmateix, els vencedors van actuar més com a notaris de la nova situació geopolítica que no pas com a cervells de la nova reordenació mundial. Per tant, la Conferència de Potsdam va visualitzar amb claredat la divisió del món en dos blocs. Dos models polítics, socials i econòmics que provocarien diversos conflictes armats de baixa intensitat al llarg de les següents quatre dècades.

L’avenç tecnològic que va suposar la Segona Guerra Mundial portaria la humanitat a sortir a l’espai exterior, a la Lluna i més enllà, però també va suposar el desenvolupament de la bomba atòmica com a arma de destrucció massiva. Aquesta amenaça ha estat emprada des d’aleshores com a instrument de pressió política.

1973: Si jugues amb foc, et pots cremar

Acabada la Segona Guerra Mundial, el model de creixement que va adoptar el món occidental, inclòs el Japó, es va basar en el consum massiu de petroli. D’aleshores ençà, l’economia d’Occident ha tingut una forta dependència d’aquest recurs limitat. I és ben sabut que, si vols que la teva economia funcioni correctament, has de saber quines són les teves amistats i ser conseqüent amb els teus actes.

El 6 d’octubre de 1973, el dia del Iom Kippur o Dia de l’Expiació del Pecat, la festivitat més important pels jueus, tropes d’Egipte i de Síria van llançar una gran ofensiva contra Israel per tal recuperar el Sinaí i els Alts del Golan perduts el 1967. Després de tres setmanes de combats, els israelians, amb el suport dels Estats Units, van aconseguir restablir la seva hegemonia a la zona.

Aleshores, els països àrabs de l’OPEP, és a dir, els que controlaven el petroli, no contents amb la situació, van decidir embargar el petroli a tots els països occidentals com a represàlia vers els qui havien donat suport al conflicte. La mesura va provocar un increment desorbitat del preu del petroli —es va passar de pagar 2,90 dòlars a 11,90— cosa que va provocar un fort augment de la inflació a escala mundial.

Per a l’economia nord-americana, principal motor econòmic d’Occident, l’embargament va suposar una desacceleració dràstica de l’economia, amb el consegüent augment de l’atur. De fet, ja feia mesos que el mercat havia començat a mostrar símptomes preocupants de desacceleració, als quals se sumava la decisió del president Nixon de deslligar el dòlar del patró or. Així va ser com, amb la fi del sistema pactat en els acords de Bretton Woods, es va abocar l’economia a l’abisme.

L’embargament va durar sis mesos i va generar importants problemes de subministrament energètic, així com una etapa de baix creixement econòmic generalitzat a escala mundial. Alguns països, com França, van buscar altres fonts energètiques, com l’energia nuclear, mentre que els Estats Units i el Canadà van optar per la crema de residus de fusta. 

Precisament, el nostre present ens obliga a plantejar-nos si aquest model de consum energètic desbocat, que ha estat durant dècades la principal font de creixement per al món occidental, es pot continuar mantenint. La crisi climàtica és una realitat ben palpable i cal treballar de valent per trobar solucions reals que promoguin un canvi de model productiu i de consum molt més sostenible.

1988: El sistema va col·lapsar

Si volien sobreviure, havien de fer un pas endavant. Per no col·lapsar, calia fer una reforma molt rellevant, i mil·limètricament calculada, del sistema implementat el 1917. L’encarregat de dur a terme aquest repte gegantí va ser un jove advocat, escollit primer secretari del Partit Comunista tres anys abans, i sobre el qual la vella guàrdia tenia dipositades totes les esperances. A principis de la dècada dels 80 del segle XX, l’URSS estava davant d’una cruïlla històrica important. Com era possible que, essent la segona potència industrial del món, no fos capaç de produir prou béns de consum i aliments per satisfer les necessitats de la seva població?

La situació s’havia fet més que evident a partir dels 70, quan el sistema soviètic s’havia mostrat ineficaç pel que feia a planificació central. I a això s’hi sumava el pes descomunal de la despesa militar, un endarreriment tecnològic brutal i una deficient qualitat del treball a causa d’una mà d’obra desmotivada. A més, tot això era gestionat per un partit únic conformat per velles glòries!

Les reformes econòmiques i polítiques promogudes a partir del 1988 pel primer secretari del Partit Comunista rus, Mikhaïl Gorbatxov, anaven encaminades a reajustar el sistema sense destruir-lo. Aquest reajustament implicava una liberalització del mercat i una obertura del comerç exterior. No obstant això, tard o d’hora, se sabia que ambdues opcions desembocarien en una democratització de la societat. L’acceptació explícita de la transició d’una economia centralitzada i planificada cap a l’economia de mercat posava fi a més de 70 anys d’experiment soviètic, iniciat en aquella llunyana Revolució d’Octubre del 1917.

Malgrat totes les mesures dutes a terme, la Perestroika va fracassar. El debilitament del poder central, la reactivació dels nacionalismes i l’aparició d’importants conflictes interns va accelerar el final de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques en menys de tres anys. Després d’això, li va seguir un període de fortes crisis als antics territoris de l’URSS, molts dels quals encara perduren avui en dia, com demostra el que passa a Ucraïna, on es barregen motius històrics i interessos geopolítics derivats de la guerra freda.       

2001: ‘Corralito’, quan els diners es van volatilitzar

I van voler tocar el cel. A principis dels 90, l’Argentina havia posat en marxa el Pla de Convertibilitat, que consistia a mantenir un canvi fix d’un peso per un dòlar (1:1). Aquesta mesura pretenia acabar amb la hiperinflació i estabilitzar els preus a través del creixement econòmic. D’aquesta manera, es buscava reduir el dèficit fiscal després d’un període de recessió amb el consegüent endeutament de l’Estat.

A principis del 2000, el deute extern argentí provocat per la convertibilitat va començar a ser cada vegada més important, cosa que va propiciar un augment exponencial del dèficit fiscal. Tot plegat, va començar a generar desconfiança entre els inversors, tant interns com externs, que, moguts pel rumor d’una possible suspensió de pagaments de l’Estat, van iniciar una fugida massiva de capitals.

El drama de tot plegat va començar un fatídic 3 de desembre de 2001, quan l’Argentina es va enfrontar a una limitació de la llibertat dels titulars dels comptes per disposar de diners en efectiu dipositats a les entitats bancàries. Aquest ‘corralito’ va ser decretat pel president de la República per estabilitzar l’economia, la qual cosa va provocar l’efecte contrari.

Què havia fet l’Estat davant d’una situació extrema? Doncs demanar un préstec de 40.000 milions de dòlars al Fons Monetari Internacional (FMI) l’any 2000. I quan se li van acabar, què va fer? Doncs tornar a demanar un altre préstec de 30.000 milions de dòlars a l’FMI el 2001. D’aquesta manera, el novembre del 2001, el deute públic de la República Argentina es va situar a prop dels 145.000 milions de dòlars. O sigui, un 150% del seu PIB. Per tenir una equivalència i ser conscients de la magnitud de la tragèdia, les economies occidentals d’aquell període estaven a prop del 50% d’endeutament del seu PIB. Un any més tard, l’Argentina abandonava la convertibilitat [1:1,45], devaluava la seva moneda i es declarava en bancarrota.  

La taxa d’atur s’havia situat a prop del 35%, la prima de risc s’elevà per sobre dels 5.000 punts, la inflació se situà en el 52% i el 60% de la població esdevindria pobre en els següents anys. Davant d’aquesta situació tan dramàtica, esclataren importants aldarulls a les principals ciutats argentines. I quina va ser la reacció de l’Estat? Una contundent i indiscriminada repressió. Les seqüeles d’aquella crisi perduren en la societat argentina i la por d’un altre ‘corralito’ continua existint en la seva memòria. Es calcula que en 11 mesos, quasi 25.000 milions es van volatilitzar. El 2010, Grècia va viure una situació similar al ‘corralito’ d’Argentina.

2008: Una hipoteca dona tant?

Segur que aquesta història et sona: “Tenia un piset que em van deixar els meus pares en herència. El vaig vendre. Amb l’import obtingut, vaig comprar un terreny que vaig hipotecar per construir la casa dels meus somnis, perquè sempre havia volgut viure fora de la ciutat. D’aquesta operació financera em van quedar uns estalvis.

Un bon dia, vaig rebre la trucada del meu assessor, el del banc de tota la vida, el qual m’oferia invertir els meus estalvis en la promoció d’una luxosa urbanització de cases unifamiliars a prop del mar. Semblava una inversió segura. Com que estava avalada pel mateix banc, hi vaig confiar. Llavors, el meu assessor em va comentar, sense estar signat enlloc, que amb aquesta operació podria viure despreocupadament dels diners la resta de la meva vida.

Aleshores, va ser quan em vaig engrescar. Per la confiança que em generava l’operació, per la gestió personalitzada de tants anys plegats i, per dir-ho clar i català, per guanyar més diners, vaig sumar als estalvis una ampliació de la hipoteca de la casa. També vaig demanar una mica més per construir-me una piscina, renovar-me el cotxe i, fins i tot, vaig anar de vacances a les Illes Fiji.

Però un dilluns fatídic em va trucar l’assessor per comentar-me que la promoció havia estat un fracàs i que, per tant, ho havia perdut tot. A partir d’aquell moment, la quota mensual de la meva hipoteca se’m va incrementar un 800%”.

Aquesta va ser la il·lusió amb què el sistema financer, encapçalat principalment pels bancs, va fer creure a molta gent que era possible viure en un món feliç. Tanmateix, a partir del 2008, la realitat va ser una altra: un veritable desastre que, sumat a altres productes que el sistema financer va desenvolupar i comercialitzar, com les hipoteques ‘subprime’, les preferents o els futurs, acabaria engolint la cobdícia d’aquest mateix sistema.

Infinitat d’estudis, articles, entrevistes, reportatges, documentals o pel·lícules han explicat fins a l’avorriment la crisi financera global del 2008, que va tenir el seu origen en la comercialització d’un conjunt de bons d’habitatges col·locats al mercat pels principals bancs als Estats Units. En un principi, aquests bons immobiliaris oferien a l’inversor un alt rendiment amb un risc baix. Aviat, això va propiciar que aquests productes es convertissin en l’instrument de moda i els preferits pels bancs.

Els bons estaven sustentats per un conjunt d’habitatges hipotecats, amb pagaments regulars al corrent per part dels propietaris. En aquesta fase, la taxa d’interès es mantenia baixa. Fins aquí, un producte normal del 2000 que oferien els bancs. Però la cosa va començar a canviar a partir del 2006, quan algun espavilat va trobar la manera de mantenir el flux constant de capital que aquests bons generaven.

Per tant, la clau de volta radicava en ampliar el mercat i començar a oferir crèdits hipotecaris a tort i a dret, sense comprovar ni ingressos regulars ni l’historial creditici de qui l’anava a adquirir. Segurament, l’espavilat d’abans ja sabia que això tenia un límit, perquè les cases són finites i els pagadors regulars, també. Perquè, què passa quan un no paga? El sistema ho pot assumir. I què passa quan dos no paguen? El sistema encara pot assumir-ho. I què passa quan molts no paguen? Aquí és quan apareix el problema. Tot s’esfondra. La resta és sabut. 

A mitjans dels anys 80, l’economia japonesa ja havia passat per un procés similar de revalorització d’actius financers i immobiliaris, que els experts havien considerat com una de les majors bombolles especulatives de la història moderna. El 2006 ningú va mirar al passat. Només uns pocs se’n van adonar. Si t’interessa saber com s’ho van fer, no et pots perdre la pel·lícula ‘The Big Short’ (2015).

2022: Cap a una simbiosi amigable

Potser va ser massa agosarat i el temps ha demostrat que es va equivocar. Va ser en el context de la caiguda del mur de Berlín, l’any 1989, quan el politòleg nord-americà Francis Fukuyama va publicar el seu cèlebre i polèmic article sobre “el final de la història”.

La tesi plantejava que, amb el final de la guerra freda, la història havia arribat a la seva fi, perquè s’havia arribat a una uniformitat ideològica global. Aquesta afirmació se sustentava sobre la idea que havia estat la democràcia liberal, representada pel capitalisme occidental, la que havia estat capaç de fer caure el comunisme del bloc soviètic i, per tant, seria capaç de frenar en el futur altres guerres i revolucions. Però realment la història s’havia acabat?

La realitat del nostre present ens obliga a mirar cap al passat per entendre el que ens està succeint. I el debat actual pivota sobre l’enfrontament de dos models, a priori antagònics, que busquen una simbiosi amigable, i que troben la seva hipèrbole en dues novel·les distòpiques escrites precisament al segle XX.

D’una banda, tenim el model que tan bé va descriure l’escriptor Aldous Huxley a la distopia ‘Un món feliç’ (1932), en què descriu un món on les persones són controlades per mitjà de l’entreteniment, les drogues i unes relacions afectives deformades. De l’altra, el model que va descriure George Orwell a la també distòpica novel·la ‘1984’ (1949), on planteja un món dirigit per una elit que, per mitjà del llenguatge i de la manipulació de la ment, ens vigila i castiga amb violència.

Serà la quarta revolució industrial, amb tota aquesta hiperconnectivitat, la que possibilitarà la coexistència d’‘Un món feliç’ i de ‘1984’ en una mateixa matriu? Són Rússia i la Xina la concreció d’aquesta simbiosi? Què passarà amb Occident, que s’encamina més aviat cap a un ‘Don’t look up!’ (No miris amunt!), com a la pel·lícula que porta el mateix nom?

Arribem al final d’aquesta radiografia econòmica, on hem analitzat les crisis dels darrers segles a partir de moments concrets. I, a mesura que ens hem apropat al present, hem abandonat l’anàlisi històrica amb què les ciències socials interpreten l’esdevenir de les generacions per convertir-nos en opinadors de l’actualitat. Com més a prop som del que ens passa, més perdem la perspectiva necessària per comprendre amb mirada crítica el que succeeix. Encara no som capaços de percebre la multidimensionalitat del present històric, perquè ens manca el pòsit temporal. 

Molts dels esdeveniments actuals encara estan en marxa i molts altres ni tan sols han començat. Quin futur ens espera? No ho sabem. Sí que sabem què va succeir en el passat, sí que sabem que hi ha preguntes que la història ens ajuda a respondre. I, sobretot, sí que sabem que serà de vital importància preparar-se, construir una cultura financera sòlida, en comunitat i amb llibertat, per no tornar a caure en l’abisme, pel que vindrà.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Existe un hilo dorado que atraviesa toda la historia de la humanidad. No se encuentra en los libros, ni tampoco en las fronteras de los antiguos imperios, pero es tan real como las piedras de los templos o la sangre de las conquistas. Ese hilo es el oro. No como simple metal, sino como símbolo cargado de significado: divinidad, poder, belleza, riqueza y control.

Desde el momento en que el ser humano descubre la capacidad de trabajar el metal noble, este se convierte en un espejo donde cada civilización proyecta sus sueños y sus miedos. Para los egipcios, el oro era la carne de los dioses; para los romanos, la clave del dominio mundial; para la Iglesia medieval, la materialización de la gloria divina; y para los Estados modernos, la base para controlar la economía global.

A lo largo de los siglos, el oro ha cambiado de forma, pero no de función. Ha sido idolatrado y saqueado, enterrado y desenterrado, convertido en moneda, en relicario o en joya de Estado. Ha construido palacios, pero también ha destruido imperios. Ha simbolizado tanto la eternidad como la decadencia.

El oro en Egipto, reflejo de la divinidad solar y la eternidad faraónica

En el antiguo Egipto, el oro no era solo un recurso valioso. Era, literalmente, la carne de los dioses. Esta concepción simbólica se recoge en múltiples textos sagrados como el “Libro de los Muertos”, donde se describe la relación entre el dios Ra —la divinidad solar suprema— y el metal precioso. El oro, inmutable ante la corrosión y el tiempo, se convertía en el símbolo perfecto de la eternidad divina.

Los faraones, concebidos como encarnaciones vivas de Horus e hijos de Ra, usaban el oro para legitimar y perpetuar su poder. No solo decoraban tumbas y templos con este metal: muchos objetos rituales, sarcófagos, máscaras y joyas litúrgicas estaban trabajados en oro puro, como la famosa máscara funeraria de Tutankamón (siglo XIV a.C.), que por sí misma es una exaltación del oro como soporte de la inmortalidad.

El oro en Roma, moneda de conquista y dominio imperial

Si para los egipcios el oro era carne divina, para los romanos se convirtió en el motor de un imperio. Con Roma, el metal noble se desdiviniza y se transforma en herramienta de poder terrenal: el fundamento de un sistema monetario, la recompensa de un legionario, la clave de un soborno y el símbolo de la grandeza imperial.

El primer gran paso lo da Julio César, que entre los años 46 y 44 a.C. acuña grandes cantidades de aureus para financiar su ambiciosa expansión militar. El aureus, una moneda de oro de altísima pureza, equivalía a 25 denarios de plata y simbolizaba no solo riqueza sino autoridad.

El oro en el mundo carolingio: sacralización del poder y renovación del Imperio

Con la caída de Roma, el mundo occidental entra en una larga transición. Pero el oro no desaparece: cambia de manos y de sentido. Será Carlomagno, rey de los francos y primer emperador del Sacro Imperio Romano Germánico, quien reformule el papel del oro como herramienta de legitimidad política y religiosa.

Su reinado acaecido entre el 742 y el 814, marca un punto de inflexión. En Aquisgrán, capital simbólica de su poder, se construye una capilla palatina monumental, inspirada en el modelo bizantino de San Vital de Rávena. Cúpulas, mosaicos y reliquias enmarcadas en oro muestran que la nueva Roma no será una ciudad, sino una idea: la Renovatio Imperii Romanorum. El propio Carlomagno es coronado por sorpresa por el papa León III en el año 800, en una ceremonia llena de liturgia dorada que busca consolidar la alianza entre el trono y el altar.

La Renovatio Imperii Romanorum se fundamenta, pues, en un retorno al orden, a la ley, a la fe. El oro, en este contexto, no es moneda de circulación habitual —pues la economía franca es esencialmente rural—, sino símbolo de jerarquía, de lo sagrado y de la misión. Es la aureola del poder encarnado.

El oro andalusí: esplendor, refinamiento y sabiduría

Paralelamente, en la península ibérica florece otra visión del oro. Con Abd al-Rahman III, el Califato de Córdoba alcanza su máximo esplendor, convirtiéndose en uno de los centros culturales más brillantes de la Edad Media. Aquí, el oro no es solo poder: es refinamiento, es ciencia, es belleza.

La Mezquita de Córdoba, ampliada y embellecida durante su reinado, hace un uso magistral del oro en su decoración interior. Mosaicos bizantinos, importados directamente de Constantinopla, recubren el mihrab con dorados sutiles que captan la luz y elevan el espacio. A diferencia de la monumentalidad cristiana, aquí el oro no impone: seduce.

El Califato acuña el dinar, moneda de oro con inscripciones coránicas, que circula por todo al-Ándalus y el Magreb, demostrando el dinamismo comercial y político del islam peninsular. Pero no es solo una cuestión económica: el dinar actúa también como carta de presentación del poder musulmán, en una época en la que la caligrafía sustituye a la iconografía como expresión de fe.

La corte cordobesa se convierte, además, en centro de traducción, astronomía, medicina y filosofía. El oro financia bibliotecas, escuelas y jardines. De hecho, los cordobeses entienden la riqueza de otra manera: no como acumulación, sino como fertilidad cultural. Así, mientras los carolingios refuerzan la sacralización del poder con oro litúrgico, los omeyas de Córdoba lo ven como vía para proyectar sofisticación y liderazgo intelectual. Dos formas de brillar en una misma época.

El oro feudal: financiar iglesias, castillos y cruzadas

La Edad Media europea es un mundo fragmentado, rural y teocrático. En este contexto, el oro —más escaso que en épocas anteriores— adquiere un valor redoblado: no es solo riqueza, sino medio para acceder a la gracia divina o proyectar autoridad feudal.

Con el inicio de las Cruzadas — el siglo XI—  ve cómo este metal vuelve a moverse a gran escala. La expedición de las monarquías europeas hacia Jerusalén no se entiende sin el apoyo financiero de los señores feudales, que hipotecan tierras, venden títulos e incluso ceden castillos para obtener oro. Bajo el pretexto religioso, el verdadero objetivo será la posesión de territorios en Tierra Santa, como botín de guerra y control de las rutas comerciales entre oriente y occidente.

Así, el oro medieval no es moneda cotidiana —la plata domina las transacciones menores—, pero sí instrumento privilegiado para conectar tierra, fe y espada. Su presencia en las reliquias, los retablos y las cruces procesionales testimonia un valor que trasciende la economía: el oro como lenguaje visual de la trascendencia.

El oro de Mali: esplendor africano e impacto global

Mientras Europa ara campos y construye catedrales, en el corazón de África florece un imperio de riqueza desconcertante: el Imperio de Mali. Y su soberano más emblemático, Mansa Musa I, ha pasado a la historia —no solo por su devoción— sino por ser la persona más rica que la humanidad ha conocido jamás.

Su viaje a La Meca, en 1324, es legendario. Según el historiador árabe Ibn Fadlallah al-Umari, Musa repartió tantos kilos de oro en los mercados de El Cairo que el precio del metal se desplomó durante una década. Llevaba miles de esclavos, caballos y camellos cargados con oro puro de las minas de Bambouk y Bure, en la actual Mali. Este episodio no es una exageración romántica: está documentado por diversas fuentes e incluso aparece en el famoso Atlas Catalán (1375), donde Mansa Musa figura dibujado con una esfera de oro en la mano.

Su reinado supuso una explosión cultural y arquitectónica: se funda la gran mezquita de Djenné, y la ciudad de Tombuctú se convierte en centro de saber, donde se copian manuscritos y se preserva el conocimiento greco-árabe. El oro de Mali no sirve para conquistar: sirve para educar, comerciar y establecer relaciones con el mundo islámico y mediterráneo.

El oro de México: símbolo sagrado y sudor del sol

Cuando los conquistadores españoles pusieron el pie en Tenochtitlán en 1519, quedaron tan impresionados por el orden, la simetría y la monumentalidad de la ciudad que el propio Cortés la comparó con Venecia. Pero hubo un elemento que eclipsó a todos los demás: el oro.

En el universo religioso de los aztecas, el oro no era moneda ni bien acumulable. Era, literalmente, el sudor del sol —teocuitlatl—, una materia sagrada que solo podía ser trabajada por artesanos especializados, los toltecas. Con él se elaboraban máscaras, discos ceremoniales, ornamentos para los dioses y objetos rituales. Su función era simbólica y espiritual, no mercantil. A diferencia de Europa, aquí no existían monedas de oro ni sistemas bancarios, sino una economía basada en el tributo y el trueque, con el cacao como medio de pago más habitual.

Moctezuma II, emperador de los aztecas, mantenía una corte refinada donde el oro formaba parte del culto divino y del ceremonial de Estado. Las fuentes —como las Cartas de Relación de Cortés o la Verdadera historia de la conquista de la Nueva España de Bernal Díaz del Castillo— describen las riquezas del palacio imperial con fascinación y codicia: “Tenían tantas piezas de oro, tan bellas y misteriosas, que ningún rey cristiano poseía otras iguales.”

Pero ese mismo oro, que en la lógica azteca era sagrado, para los europeos era capital. La incomprensión entre ambas visiones fue absoluta. Los aztecas ofrecieron oro a Cortés como señal de respeto y hospitalidad. Él lo interpretó como sumisión. A partir de ahí, comenzó el expolio.

El oro en Castilla: de la codicia a la decadencia imperial

Con la conquista de América, la monarquía hispánica —bajo los Reyes Católicos primero, y sobre todo con Carlos I y Felipe II después— accede a cantidades de oro y plata hasta entonces impensables. Solo entre 1503 y 1660, se calcula que llegaron a Sevilla más de 180 toneladas de oro y 16.000 de plata procedentes de las colonias, especialmente de Perú y México. Este flujo, conocido como el “oro de Indias”, se convirtió en la columna vertebral del poder imperial castellano.

Pero ese tesoro —lejos de consolidar un imperio estable— envenenó la economía peninsular. El oro permitía mantener guerras continuas en Flandes o Italia, pero no se reinvertía en estructuras productivas. A diferencia de Inglaterra u Holanda, Castilla optó por el gasto militar y la importación, provocando inflación galopante y dependencia exterior. La metáfora es clara: un imperio rico… pero pobre.

Felipe II simboliza esta paradoja. Bajo su reinado se construye El Escorial, un palacio-monasterio-fortaleza que quiere ser a la vez centro religioso y administrativo del Imperio. Su arquitectura es severa, hierática, casi antimundana, pero cargada de símbolos de poder. El oro no brilla como en Versalles: pesa. Es el recuerdo material de un imperio que aspira a dominar el mundo desde un desierto de piedra.

El oro papal: del lujo al arte eterno

En Roma, en cambio, el oro adopta otra función. Con el Renacimiento, la Iglesia católica impulsa una renovación artística y espiritual… y el oro se convierte en el pigmento preferido de Dios. El papa Julio II , conocido como “el papa guerrero”, entiende que para reafirmar el poder espiritual de Roma es necesario dominar el lenguaje de la belleza. Y el oro es el canal perfecto.

Durante su pontificado, contrata a los mejores artistas del momento: Miguel Ángel, Rafael, Bramante… e impulsa la construcción de la nueva Basílica de San Pedro, con una cúpula que aún hoy define el horizonte romano. El oro recubre altares, cúpulas, frescos, objetos litúrgicos y retablos. Pero aquí no es solo creencia: es catequesis visual. El mensaje es claro: la gloria de Dios debe ser tangible. En una Europa dividida por las primeras críticas protestantes, Roma habla a través del arte. Y el oro se convierte en lenguaje de fe.

El oro en Francia: escenografía del poder absoluto

Si en Roma el oro es arte sagrado, en Francia se convierte en teatro del poder absoluto. Con Luis XIV —el Rey Sol— Versalles se transforma en una escenografía monumental donde cada cornisa, cada espejo y cada adorno dorado comunica una única idea: todo gira en torno al rey.

El oro de Versalles no sirve para pagar guerras —que habrá unas cuantas, pues es la base del mercantilismo— ni para convencer al pueblo —que pasa hambre—, sino para proyectar el mito del monarca omnipotente. En palabras del propio Luis XIV: “El Estado soy yo.”

Eso significa que el oro no se reparte: se concentra. En la Galería de los Espejos, con más de 350 espejos frente a 17 ventanas doradas, el reflejo múltiple del rey crea una ilusión de infinito. Es la teatralización del poder hecha palacio.

El oro en Inglaterra: regulación, confianza y un imperio invisible

Con la llegada de la Revolución Industrial y el desarrollo del sistema bancario moderno, el oro ya no circula en sacos ni en carrozas. Ahora, se guarda en cámaras de seguridad y fundamenta el valor de la moneda. Es la era del patrón oro.

Inglaterra, pionera en la banca centralizada, establece el patrón oro a partir de 1717 con la reforma del sistema monetario liderada por Isaac Newton, entonces director de la Royal Mint. Newton fija oficialmente el valor de la libra esterlina en función de una cantidad concreta de oro. Con ello, se pone en marcha una nueva relación: oro = confianza.

La Goldsmiths’ Company de Londres, fundada en 1327, se convierte en una de las instituciones clave en el desarrollo de este sistema. Inicialmente, era el gremio de orfebres que con el tiempo evolucionará hacia un organismo regulador y garante del peso y la pureza del oro, creando estándares que aún hoy rigen el mercado (Good Delivery List).

Con el patrón oro, las grandes potencias industriales estabilizan sus monedas y generan confianza internacional. El oro no es necesario verlo, basta con saber que está ahí. Y así se construye un imperio invisible, con bancos centrales que custodian toneladas de oro —como el Bank of England o la Federal Reserve Bank de Nueva York—, haciendo del metal un pilar silencioso del orden mundial.

El oro se convierte en dólar. Y el mundo se dolariza

Tras dos guerras mundiales, los estados europeos están arruinados, pero Estados Unidos conserva reservas masivas de oro. Así, en julio de 1944, en Bretton Woods (New Hampshire), se decide un nuevo sistema monetario internacional: todas las monedas se vincularán al dólar, y este a su vez al oro: 35 $ por una onza de oro.

Así, el dólar se convierte en el nuevo oro, y Estados Unidos en su gestor. Esta decisión transforma el mundo: el comercio internacional, las finanzas, las relaciones diplomáticas… todo empieza a girar en torno al dólar. Es una hegemonía monetaria con base dorada.

Pero al mismo tiempo comienza la gran contradicción: EE.UU. imprime más dólares de los que puede garantizar con oro. Europa y Japón crecen, la guerra de Vietnam se vuelve carísima, y la confianza tambalea. De repente, el oro pesa demasiado… o demasiado poco.

El dólar abandona el patrón oro. El mundo se desajusta

El 15 de agosto de 1971, Richard Nixon anuncia unilateralmente la suspensión de la convertibilidad del dólar en oro. El sistema de Bretton Woods se derrumba. Por primera vez, el dinero deja de tener una referencia física objetiva. Ahora, su valor se basa únicamente en la confianza y en la gestión de los bancos centrales.

Es el inicio de la era del dinero fiduciario, del dinero “fiat”, en el que los billetes y los ceros digitales tienen valor porque… así lo decidimos. Esto abre la puerta a la expansión de la deuda, la liberalización financiera y las burbujas especulativas.

Mientras tanto, el oro —expulsado del sistema— vuelve a crecer como activo refugio. Las crisis del petróleo (1973 y 1979), la inflación desbocada de los años ochenta, la caída del muro de Berlín y las crisis financieras del siglo XXI (2008, 2020…) hacen que el oro vuelva a ser considerado un seguro contra la incertidumbre.

Cuando todo tambalea, el oro permanece

Hoy, en pleno siglo XXI, cuando las criptomonedas bailan, cuando la deuda pública alcanza cifras astronómicas y cuando la desconfianza hacia las instituciones se vuelve crónica, el oro persiste como una referencia silenciosa pero poderosa.

Los bancos centrales de países como China, Rusia, Turquía o la India compran toneladas de oro para desdolarizar sus reservas. Los inversores institucionales lo consideran un seguro frente a la inflación y la volatilidad. Y cada vez más ciudadanos lo ven como una forma de soberanía personal, fuera del sistema bancario.

El oro no da intereses. No promete rentabilidad. Pero no miente. Es tangible, finito, universalmente reconocido. Cuando todo tambalea —cuando las bolsas caen, cuando los gobiernos dudan, cuando las monedas fluctúan—, el oro permanece. Y por eso, después de milenios, sigue siendo el reflejo eterno de las civilizaciones.

Proteger los ahorros con oro físico ha sido una de las principales aportaciones de 11Onze a su comunidad y, ahora, se amplía el abanico de productos. Por eso, ante la volatilidad, de la todavía alta inflación y de la creciente crisis de confianza en el sistema bancario, el oro vuelve a reforzarse como valor refugio. Descubre el Oro Semilla en Preciosos 11Onze.

L’arc cronològic que va des del Tractat de Tordesillas fins a la declaració d’independència dels Estats Unitats d’Amèrica suposa el primer procés —a escala mundial— del repartiment i explotació de tot el món, per part de les monarquies europees. Durant aquest període, es passarà dels suculents ingressos produïts pels botins de guerra o pels saquejos indiscriminats de les poblacions autòctones a una borratxera d’or i de plata —sense precedents— introduïda dins l’economia europea. Per aquest motiu, la construcció dels primers imperis colonials es basaran en una economia mercantil que els permetrà estar a l’altura de les expectatives.

Des de l’inici, les monarquies europees tingueren la convicció que tots els territoris del món els pertanyien per dret de conquesta. D’aquesta manera, la cartografia els va permetre anar ampliant i posseint la propietat d’una terra, sobre la qual es van autolegitimar com a possessors per imposar —no sempre a través de la força— el seu model de civilització per sobre les societats nadiues.

Aquest procés de supremacia cultural es fonamentà sobre la certesa religiosa de qüestionar la veritable naturalesa humana dels nadius. I la ferma creença en aquest raonament motivarà les monarquies europees a projectar una geografia de grans espais per a cristianitzar. La cobdícia dels nouvinguts donarà lloc a nombrosos abusos i genocidis, però també suposarà una catàstrofe demogràfica sense precedents en quant els territoris del nou món veuran reduïda a un 80% de la seva població nadiua.

El progressiu desenvolupament de les tècniques marítimes —com ara, la millora de la brúixola, la construcció de les caravel·les o l’actualització dels mapamundis— permetrà als europeus ser capaços de navegar per tots els mars i oceans que configuren el planeta en pocs anys. Aquesta gesta tindrà com a conseqüència la divisió del món en dues meitats, dues línies geogràfiques que, traçades entre els dos pols, els atorgarà la potestat rubricada per l’autoritat papal a repartir-se el món per zones de navegació, de pesca i de conquesta. La primera línia se situarà a 370 llegües a l’oest de les Illes del Cap Verd, mentre que la segona es fixarà a 297,5 llegües a l’est de les illes Moluques.

El descobriment d’importants jaciments de metalls preciosos a Amèrica —entre Mèxic i el Perú— o l’arribada a les illes de les espècies del sud-est asiàtic, propicià la fundació o refundació d’importants ciutats americanes, africanes o asiàtiques, les quals adquiriran un altre rol territorial a fi d’assegurar importants fluxos de riquesa vers Europa regularment. D’aquesta manera, les monarquies europees començaren a controlar tot el comerç que passarà pels seus territoris, amb la voluntat de protegir els seus guanys econòmics.

Des de principis del segle XVI fins a mitjan segle XVIII, els primers imperis colonials mantindran un estricte monopoli mercantilista amb les seves colònies, i es prohibirà comerciar amb persones o empreses que no siguin súbdits o afins a la Corona. Castella, per exemple, considerarà els anglesos, holandesos o francesos, no pas com a competidors sinó com enemics, causants de pràctiques corsàries i instigadors d’actes de pirateria.

El sistema mercantilista colonial

El comerç amb les colònies es fonamentarà sota la premissa que els colons hauran de vendre les seves matèries primeres —a baix cost i amb alts impostos— exclusivament a empreses designades per la Corona. Alhora, els colons només podran comprar els productes de consum manufacturats per aquest selecte grup d’empresaris. D’aquesta manera, les monarquies afavoriran l’enriquiment il·limitat d’empreses i individus propers a l’Estat, atès que se’ls anul·larà la competència. Aquest sistema mercantilista crearà necessitats inútils per als nadius i buscarà el manteniment perpetu del subdesenvolupament de les colònies —tant americanes, africanes com asiàtiques— amb el propòsit d’anul·lar possibles competidors directes amb la metròpolis.

I per reblar el clau, l’alt funcionariat proper al consell del rei també hi jugarà un paper molt destacat en aquest innovador sistema econòmic, ja que disposava de la capacitat d’agilitzar o endarrerir tràmits burocràtics per afavorir uns o altres. Per tant, serà inevitable l’aparició d’un comerç il·lícit i paral·lel entre colònies i propiciarà que molts empresaris, tant grans com petits, cerquin la manera de burlar-se dels controls burocràtics imposats per la mateixa Corona. 

Actuant com a nou-rics, els primers imperis colonials —principalment Castella— gastaran una quantitat indecent de recursos econòmics per a construir el seu concepte de civilització. Aquesta obsessió —de vegades incontrolada— els portarà a embarcar-se en infinitat de conflictes de tota mena, com ara: disputes teològiques, conflictes familiars, afers comercials o fastuoses construccions megalòmanes.      

Finançant l’imperi amb metalls preciosos

Coincidint amb el moment de major extracció econòmica de les colònies americanes —entre finals XVI i principis del XVII— Castella destinarà més de 7 milions de ducats al manteniment de la seva flota al Mediterrani durant la famosa batalla de Lepant. En uns set anys aproximadament, es gastarà la barbaritat d’11,7 milions de ducats per a finançar les innumerables campanyes de Flandes.

Per commemorar la victòria a la batalla de Saint-Quentin contra les tropes franceses, es destinaran prop més de 6,5 milions de ducats per a construir el fastuós Reial Monestir de Sant Llorenç de l’Escorial. Gràcies a la construcció i posada en marxa de la Grande y Felicísima Armada, la conegudíssima Armada invencible pels seus adversaris, enviaran 9 milions de ducats directament al fons del mar. I com no podia ser d’una altra manera, aquesta civilització catòlica i universal necessitarà la construcció d’una nova capital a la riba del riu Manzanares. Per al lector que tingui curiositat per la conversió, el ducat del segle XVI i de començaments del segle XVII tindria actualment una equivalència d’uns 167,1 euros. Cert, les xifres són… esfereïdores!

Per tant, entre el 1500 i el 1650, la monarquia castellana —i per proximitat, la resta de monarquies europees— viurà dins d’una veritable bombolla econòmica generada per l’entrada massiva dels metalls preciosos. Els darrers estudis estimen que la Corona castellana hauria extret de les colònies americanes unes 17.000 tones de plata i unes 70 tones d’or. Aquesta borratxera de metalls conduirà a l’Estat a tenir una visió tergiversada de l’economia real.

La paradoxa es produirà quan, malgrat la ingent entrada d’or i de plata i el cobrament d’impostos elevats, no arribaran a cobrir totes les despeses produïdes per l’Estat. Tinguem present que la Corona castellana només utilitzarà aquesta extraordinària riquesa per a finançar tots els deliris de grandesa de les elits castellanes, que en la majoria de les vegades toparà directament amb les necessitats reals de la població. Per aquest motiu, quan les oligarquies d’un país estan més interessades a treballar per la fastuositat que no pas per les possibilitats reals que ofereix la reinversió de capitals, tot plegat condueix a la destrucció del propi teixit productiu. 

Endeutament de la Corona castellana

A mitjan segle XVII, la Corona castellana arribarà a tenir un deute econòmic de més de 100 milions de ducats. Aquest deute gegantí els obligarà a declarar successives suspensions de pagaments. Per a tapar aquest forat, la Corona es veurà obligada a emetre gran quantitat de deute públic que anirà a parar a mans dels principals bancs europeus, com ara la banca alemanya —els Fugger o els Welser— i la banca genovesa dels Spínola, Centurione, Balbi, Strata i, sobretot, Gio Luca Pallavicino. La Corona pagarà els Welser a través de la concessió de l’explotació de les mines de Mèxic i el dret de conquesta sobre extensos territoris a les actuals Veneçuela i Colòmbia. Per la seva banda, els Fugger aconseguiran totes les concessions comercials sobre els territoris de Xile i el Perú. Actualment, són unes de les famílies més poderoses del continent. I, tots els luxosos palaus de l’strada nuova de Gènova, artèria del luxe de la ciutat, encara avui constitueixen la concentració més gran de residències aristocràtiques de tota Europa.

Davant les successives crisis financeres que la Corona castellana començarà a patir, molts empresaris europeus residents a les colònies americanes preferiran no embarcar els seus metalls preciosos cap als ports castellans —monopoli concedit a Cadis i Sevilla— per por a les massives confiscacions decretades per la Corona. Per això, buscaran invertir els seus actius en altres sectors emergents de l’economia colonial de finals del segle XVII, com seran l’agricultura, la ramaderia i la producció de manufactures. 

Per tant, la Corona castellana es veurà obligada a cercar noves fonts regulars d’ingressos. Per aquest motiu, posarà en marxa l’ambiciós pla del ministre del rei —el comte duc d’Olivares— conegut com la Unión de Armas, el qual pretendrà que cada regne que formi part de la Monarquia Hispànica —o sigui, principalment Portugal i la Corona d’Aragó— aportin un nombre determinat de diners i soldats.

Flexibilitzant el monopoli comercial

Portugal, que formava part de la Monarquia Hispànica des de finals del segle XVI, es negarà a concedir qualsevol aportació econòmica de més, donat que Castella explota les seves colònies, la qual cosa acabarà amb un conflicte bèl·lic que durarà més de 28 anys. Finalment, amb el suport econòmic d’Anglaterra i Holanda, Portugal aconseguirà deslligar-se del control dels Àustries, però el preu que haurà de pagar comportarà la cessió d’importants territoris del Brasil i el canvi de titularitat sobre les colònies de Ceilan —actual Sri Lanka—, Ciutat del Cap, Goa, Bombai, Macau i Nagasaki, entre d’altres.

Pel que fa a la Corona d’Aragó, l’oligarquia castellana no calibrarà la situació correctament quan accepti que el rei Felip IV juri les constitucions catalanes, condició sine qua non per obtenir els fons desitjats. La ignorància sobre les lleis que regulaven les funcions del rei dins dels territoris catalans serà el focus d’importants discussions institucionals, puix el rei —dins del Principat— estava obligat per llei a donar explicacions sobre la utilització dels recursos concedits. Per la seva banda, els catalans estaven més interessats a aprovar les seves propostes de noves constitucions catalanes i que s’atenguessin els greuges, que no pas a participar en guerres absurdes.

Però a la gènesi del debat institucional —entre Castella i el Principat— hi trobem un problema molt més profund. Si des de finals del segle XVI, Castella havia transitat cap a un sistema polític de caràcter absolutista, on el poder només resideix en una sola persona, la qual decideix sense haver de rendir comptes a cap parlament, al Principat passava el contrari, on les Corts Generals de Catalunya havien esdevingut l’òrgan legislatiu que representava tots els estaments de la societat, inclòs el rei.

L’entrada constant de metalls preciosos dins l’economia castellana es mantindrà estable fins a mitjan segle XVIII, però només un percentatge molt ínfim restarà dins del sistema econòmic castellà, atès que la resta continuarà utilitzant-se per a eixugar el monstruós deute de l’Estat. La historiografia estima que fins a l’any 1820, l’Estat espanyol no es recuperarà d’aquesta grandiosa despesa i serà —en gran part— pel fet d’haver-se annexionat l’economia productiva de tota la franja mediterrània peninsular a principis del segle XVIII. 

El sistema de privilegis i monopolis desenvolupats per la política comercial borbònica continuarà fent aigües i es veurà en la necessitat d’introduir nous agents per a garantir la viabilitat del comerç amb Amèrica. Per tant, amb el Reial decret de Lliure Comerç del 2 de febrer de 1778 trencarà definitivament el monopoli de Cadis i Sevilla i afavorirà el comerç directe de Catalunya amb Amèrica, que aportarà una nova manera de fer. Actualment, i curiosament, el 34% del PIB de l’Estat espanyol el continua aportant l’economia productiva de tota la franja mediterrània peninsular. Doncs, res és casual…

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Se acaban de cumplir veinte años de la independencia de Timor Oriental, el primer territorio que logró independizarse en el siglo XXI. Hasta ahora le han seguido otros cinco: Montenegro en 2006; Kosovo, Abjasia y Osetia del Sur en 2008, y Sudán del Sur en 2011. 

El 20 de mayo de 2002 se hacía efectiva la independencia de Timor Oriental tras una cruel ocupación indonesia y una transición tutelada por la ONU. Le siguieron Montenegro en 2006 y Kosovo en 2008, tras más de una década de conflictos en los Balcanes. También en 2008 unos pocos países reconocieron la independencia de Abjasia y Osetia del Sur en su conflicto con Georgia. El último país en independizarse en lo que llevamos de siglo XXI ha sido Sudán del Sur en 2011. 

Timor Oriental (2002)

El 20 de mayo de 2002 alcanzaba la plena independencia este enclave ubicado en la mitad oriental de la isla de Timor. Lo hacía después de una transición de más de dos años bajo control de la ONU. Le habían precedido siglos de colonización portuguesa y una brutal ocupación indonesia. El nuevo país, emplazado entre Australia e Indonesia, era en aquel momento el más pobre de Asia.

La descolonización de Timor Oriental guarda ciertos paralelismos con la del Sáhara Occidental. Al igual que la retirada de España de la colonia africana propició la ocupación de Marruecos, la retirada portuguesa en 1975 fue aprovechada por Indonesia para invadir el territorio e iniciar una cruel represión, que provocó entre 100.000 y 250.000 muertos. 

En el referéndum promovido por la ONU en 1999 ganó la opción de la independencia, que se hizo efectiva en 2002. Sin embargo, la inestabilidad política y social continuó hasta 2012, año en que la misión de la ONU abandonó definitivamente el país.

Timor Oriental, con una extensión que no llega a la mitad de Cataluña y una población de más de un millón de habitantes, cuenta con una constitución inspirada en la portuguesa. Su producto interior bruto (PIB) ha pasado de menos de 500 millones de dólares en 2002 a superar los 1.800 millones en 2020.

Montenegro (2006)

El territorio de Montenegro estuvo a lo largo de dos milenios bajo control de romanos, bizantinos, serbios y otomanos, con algunos intervalos de autonomía. En 1878 se convirtió en un principado, pero, a raíz de la Primera Guerra Mundial, se integró en lo que después acabaría siendo Yugoslavia, junto a Eslovenia, Croacia, Serbia, Macedonia y Bosnia-Herzegovina. 

Las tensiones nacionales entre las diferentes repúblicas se mantuvieron tras la Segunda Guerra Mundial, con Yugoslavia en la órbita comunista. Para aplacarlas, se aprobó en 1974 una nueva Constitución que garantizaba la autodeterminación de cada una de las seis repúblicas yugoslavas. 

El conflicto étnico estalló en la década de 1990. Yugoslavia se desmembró y solo Montenegro se mantuvo unida a Serbia, aunque un referéndum el 21 de mayo de 2006 estableció también la división de ambos países. La independencia fue aprobada con más del 55 % de los votos, la condición que había establecido la Unión Europea para aceptar al nuevo Estado. 

Desde su independencia, el PIB de Montenegro ha pasado de 2.722 millones de dólares en 2006 a 4.779 millones en 2020. La Unión Europea ha otorgado al país balcánico el estatus de candidato a la adhesión.

Kosovo (2008)

Al igual que Montenegro, Kosovo pasó por la dominación de múltiples imperios y reinos antes de acabar integrada en Yugoslavia. Además, los enfrentamientos étnicos han marcado su historia desde la Edad Media.

En 1990 la asamblea de la región proclamó la República de Kosovo dentro de Yugoslavia y dos años más tarde se declaró independiente, aunque Serbia no reconoció esa decisión. La guerra que enfrentó a serbios y albaneses entre 1998 y 1999 concluyó con la intervención de la OTAN y el establecimiento de un protectorado de la ONU. 

El Parlamento de Kosovo proclamó su independencia de forma unilateral el 17 de febrero de 2008, aunque siguió bajo la tutela internacional durante cuatro años. Un centenar de países y organismos multilaterales han reconocido a la nueva república, aunque algunos Estados, entre los que se encuentra España, siguen sin aceptar su independencia.

El PIB de Kosovo, con una población de casi dos millones de personas, ha pasado de 5.690 millones de dólares en 2008 a 7.610 millones en 2020.

Abjasia y Osetia del Sur (2008)

La situación de Abjasia y Osetia del Sur recuerda un poco a la de las provincias separatistas de Ucrania. Estos dos territorios prorrusos del Cáucaso proclamaron su independencia de Georgia un año después de la desmembración de la URSS, pero ningún país reconoció oficialmente a los dos nuevos estados hasta 2008.

La guerra en 2008 entre Georgia y estas dos provincias separatistas motivó la participación de Rusia, que decantó la balanza a favor de Abjasia y Osetia del Sur. Rusia y otros cuatro países reconocieron entonces su independencia, aunque la mayoría de la comunidad internacional sigue considerándolas parte de Georgia.

El territorio de Abjasia ocupa 8.665 km², mientras que el de Osetia del Sur no llega a los 4.000 km². En cuanto a la población, la de la primera no alcanza el cuarto de millón de habitantes, mientras que la segunda apenas supera los 50.000. Se estima que en 2020 el PIB de Abjasia no alcanzaba los 500 millones de dólares y el de Osetia del Sur estaba en torno a los 100 millones. La economía de ambos territorios depende en gran medida de Rusia.

Sudán del Sur (2011)

Ubicado al sur del desierto del Sahara, en África Central, Sudán fue dominado en la antigüedad por los nubios. Tras siglos de independencia, a principios del siglo XIX quedó bajo control turco. Y, tras un nuevo periodo de independencia, en 1899 fue invadido por Egipto, que por entonces era un protectorado de Reino Unido. 

Sudán dejó de ser una colonia británica en 1956, pero las diferencias étnicas y religiosas lo sumieron en una guerra civil hasta 1972 entre el norte, donde predominan los musulmanes, y el sur, donde son mayoría cristiana y animista.

El conflicto volvió a estallar en 1983 y se prolongó hasta 2005. En enero de ese año se firmó un acuerdo de paz que garantizaba un periodo de seis años de autonomía para la región del sur, tras el cual se celebraría un referéndum de independencia.

En el plebiscito, celebrado a principios de 2011, la independencia obtuvo un apoyo superior al 98 % de los votos. La independencia del estado meridional fue proclamada oficialmente el 9 de julio de ese año, con lo que el país quedó dividido entre Sudán y Sudán del Sur.

Con un territorio casi tan grande como el de Francia, su población ronda los 13 millones de personas y su PIB supera ligeramente los 3.000 millones de dólares.

11Onze es la comunidad fintech de Cataluña. Abre una cuenta descargando la super app El Canut para Android o iOS. ¡Únete a la revolución!

La nueva guerra fría entre los Estados Unidos y Rusia se ha visto espoleada por el conflicto en Ucrania. Las sanciones económicas impuestas por el bloque occidental controlado por el gigante americano están castigando la economía rusa, pero también la de la Unión Europea. Rusia ha tomado medidas para contrarrestar la amenaza americana y el oro juega un papel clave que puede desencadenar un cambio de paradigma en el orden económico internacional.

El uso de sanciones económicas por parte de los Estados Unidos y de sus estados clientelistas como instrumento de coacción no es nuevo. En las últimas décadas ha acontecido una doctrina que se ha aplicado extensamente desde la administración americana. Tanto demócratas como republicanos las han utilizado contra cualquier país que se oponga a los intereses económicos o políticos norteamericanos.

A lo largo de la historia se ha demostrado que la aplicación de sanciones no es efectiva a la hora de forzar un cambio de comportamiento. Aun así, puede ser una herramienta útil cuando se quiere castigar económicamente a un país, especialmente a la clase trabajadora, o debilitar su capacidad defensiva en preparación para un golpe de estado o una intervención militar. Aun así, la aplicación de estas medidas de coerción económica también tiene una contrapartida.

Mientras que países con poca capacidad militar o influencia económica global no tienen más remedio que recurrir al mercado negro o a acuerdos comerciales con estados no aliados a Occidente a fin de eludir las sanciones económicas, grandes actores globales como China o Rusia están creando un sistema económico alternativo o multilateral para blindar sus economías, así como su capacidad tecnológica y militar.

Alternativas a la interdependencia occidental

Como en tantos conflictos internacionales, la retórica aplicada por los medios de información y políticos occidentales cuando repiten constantemente que la “comunidad internacional” han decidido según qué cosas o que condenan las acciones de según qué países, no podemos olvidar que esta supuesta “comunidad internacional” solo engloba a los Estados Unidos, Canadá, el Reino Unido, la Unión Europea, y quizás Australia, Japón y alguna isla de la Micronesia, pero deja fuera de juego a gran parte de la comunidad internacional que o bien es contraria a esta retórica o prefiere mantenerse neutral.

Por lo tanto, tenemos que tener presente este mundo multilateral a la hora de entender que, si bien la mal llamada “comunidad internacional” incluye una parte muy significativa de los actores globales más influyentes, hay otros bloques económicos importantes como el asiático, encabezado por China, bastante relevantes y que están aumentando su influencia global año tras año.

Dicho esto, es cierto que el poder de influencia del que presume Occidente gracias a su dominio de las herramientas de interconexión del sistema financiero mundial va más allá de su miópica definición de comunidad internacional. La hegemonía del dólar como moneda de reserva mundial, el protocolo Swift de comunicaciones entre bancos, transacciones bancarias a través de Visa o Mastercard, junto con el control del Fondo Monetario Internacional y Banco Mundial, otorgan a Occidente, especialmente a los Estados Unidos, una capacidad de persuasión sin parangón.

En este sentido, tanto Rusia como China ya han creado sistemas alternativos que han entrado en funcionamiento en los últimos años y que en mayor o menor medida están menguando los efectos negativos de las sanciones impuestas por parte de Occidente en las últimas décadas, y más recientemente debido al conflicto en Ucrania. El dinero digital nacional o sistemas de pagos entre comerciantes, como UnionPay y Mir, ven incrementada su popularidad más allá de las fronteras de estos dos países.

La nueva fiebre del oro nos acerca al patrón

No es ningún secreto que países fuera de la esfera occidental hace años que están comprando grandes cantidades de oro, pero quizás no es tan conocido que bancos centrales de otros estados están haciendo lo mismo. El valor refugio de este metal precioso en tiempo de crisis está más que establecido, pero el incremento del interés en la compra de oro transciende la preocupación por la burbuja de la deuda soberana de los estados o una inflación desbocada.

Cómo se vio el mes pasado desde Rusia, también puede servir para estabilizar un sistema monetario según el cual el valor de las divisas esté sostenido por su convertibilidad al oro. Lo que se conoce como el “patrón oro”. Así, pues, el Gobierno ruso anunció la convertibilidad, temporal, del rublo al oro a un precio fijo, lo cual estabilizó el valor del rublo, recuperándose de la caída ante el dólar.

Aun así, queda por ver qué estrategia final se quiere seguir y las consecuencias para el sistema monetario internacional. El anuncio por parte del Gobierno ruso que países que aplicaran las sanciones impuestas por los Estados Unidos tendrían que comprar petróleo y gas natural pagando en rublos o en oro podría provocar que gran parte del comercio mundial de energía se aleje del dólar, rompiendo el statu quo establecido.

Aunque, como informó el ministro de Finanzas ruso, Antón Siluanov, las sanciones occidentales han congelado la mitad de las reservas de divisas y de oro del país, cerca de 300.000 millones de dólares, Rusia sigue siendo el segundo productor de oro mundial, después de China, y tiene reservas por un valor de 140.000 millones de dólares. La dificultad intrínseca de hacer un seguimiento de las compras o ventas hechas con metales preciosos pone en entredicho la efectividad de las sanciones.

La viabilidad de que Rusia mantenga el rublo ligado al oro está estrechamente relacionada con la demanda de energía rusa. La interdependencia con países de la Unión Europea menguará, a pesar de que países como Hungría y Alemania ya han anunciado que seguirán comprando gas a Rusia pagando en rublos, o euros convertidos a rublos, a través de la cuenta bancaria de Gazprom.

Aun así, teniendo en cuenta la multi-polaridad del poder global y la respuesta de la comunidad internacional (real), no se puede subestimar la habilidad de Moscú para dar un movimiento ganador en esta partida de juego de ajedrez geopolítico internacional.

Si quieres descubrir la mejor opción para proteger tus ahorros, entra en Preciosos 11Onze. Te ayudaremos a comprar al mejor precio el valor refugio por excelencia: el oro físico.

El mundo evoluciona constantemente, pero la información no siempre se mueve al mismo ritmo. Wikipedia recoge esta necesidad y la hace su fortaleza: todo lo que necesitas saber, lo tienes a un clic. Hablamos con Pau Colominas, wikipedista y uno de los responsables de redes sociales de la versión en lengua catalana de esta enciclopedia.

En un mundo donde todo avanza a un ritmo acelerado, mantener la información actualizada al momento es prácticamente un lujo exclusivo de las redes sociales. Con un filtro de objetividad (en más o menos medida) y bajo códigos deontológicos, se suman los medios de comunicación para explicar los acontecimientos diarios que suceden por todas partes. Pero, ¿dónde queda recogida toda esta información? Sean hechos, personas, conceptos o fechas, el alcance de información desde internet es tan compleja que llega a ser difusa y, incluso, poco fiable.

En un nuevo episodio de Personas, hablamos con Pau Colominas sobre la Wikipedia, una enciclopedia libre donde un gran número de voluntarios recogen y difunden todo tipo de contenidos en nuestra lengua. Todo lo que encontraríamos en una enciclopedia impresa, está. Con un matiz importante: la información se puede actualizar al momento. Un hito que solo se puede conseguir gracias a la digitalización y al esfuerzo de centenares de wikipedistas que dedican tiempo a difundir conocimiento en catalán para la comunidad catalana e internacional.

Búsquedas en catalán y de calidad

Pau Colominas pone sobre la mesa un dato crucial: “el catalán fue la segunda lengua en colgar contenidos a la plataforma, por detrás del inglés”. Desde entonces, la creación de contenidos en nuestra lengua ha ido en aumento, hasta llegar a los 700.000 artículos que encontramos actualmente. El impacto de nuestra lengua en la plataforma es relevante, y Colominas destaca especialmente la calidad de este contenido, que, a menudo, comenta, “es hasta superior al de otras lenguas”.

El foco del problema, pero, se mantiene a la hora de hacer las búsquedas, y nos remarca que “incluso los catalanes nativos suelen hacer búsquedas a internet en lengua castellana”. Entre los motivos, Colominas identifica la configuración de los ordenadores y buscadores, y el imaginario de tiempos pasados en que la presencia del catalán en internet era baja y con contenidos de menor calidad.

La implicación de toda una comunidad para difundir conocimiento

Un gran equipo de voluntarios hace posible que la misión de la Wikipedia llegue a buen puerto. Nos explica Colominas que no hace falta ser un erudito en ninguno de las materias, sino tener la voluntad de dedicar tiempo. Remarca que la difusión de conocimiento no parte del contenido , sino de las fuentes: “la garantía de la Wikipedia es la garantía de las fuentes que usas”.

Toda la información que recoge la Wikipedia se caracteriza porque ha sido publicada con anterioridad, y esto por sí solo ya reduce el margen para la inventiva. Además, un equipo de wikipedistas como el Pau filtran e identifican cualquier contenido que pueda atentar contra personas o colectivos o bien que pueda suponer un conflicto de intereses.

11Onze es la comunidad fintech de Cataluña. Abre una cuenta descargando la super app El Canut en Android y Apple. ¡Únete a la revolución!

La mayoría de las veces aprendemos sobre economía de forma autodidacta. En la escuela no se enseñan suficientes conceptos financieros. Por eso, si quieres que tu hijo o hija tenga conocimientos en este campo, te recomendamos cinco libros para entender el valor del dinero y del ahorro.

11Onze es la comunidad fintech de Cataluña. Abre una cuenta descargando la super app El Canut en Android y Apple. ¡Únete a la revolución!

El Gremio de Libreros prevé una jornada récord para esta Diada, porque hay más paradas que nunca. Pero entre este mar de novedades, ¿cuáles tienen relación con la economía o el momento actual? Os hacemos unas recomendaciones.

11Onze es la fintech comunitaria de Cataluña. Abre una cuenta descargando la app El Canut en Android y Apple. ¡Únete a la revolución!

En un mundo cada vez más conectado —y más acelerado— encontrar momentos para detenerse y mirar hacia fuera (o adentro) se ha convertido en todo un lujo. Y en este contexto, los libros siguen siendo uno de los mejores medios para viajar. No hace falta hacer la maleta ni comprar billetes de avión: la lectura nos lleva lejos, nos transforma y nos devuelve diferentes.

Os proponemos un recorrido literario por los viajes —históricos e interiores— a través de la literatura catalana. Una selección de obras que nos tocan mundo sin salir de casa: 

• Viaje a Rusia, Josep Pla.
  Publicado en 1925, recoge las crónicas del viaje de Pla a la Rusia postrevolucionaria. Llegó un año después de la muerte de Lenin, y se encontró con figuras como Andreu Nin. Su mirada aguda, irónica y lúcida transforma el relato periodístico en un documento literario de primer orden.
• El último arriero, Josep Maria Espinàs.
  Una travesía a pie por el Valle de Arán y el Pallars de 1956. Espinàs, con su tono cercano y observador, nos adentra en un mundo rural que hoy parece casi mítico. El paisaje, la gente y los detalles hacen de esta obra un paseo emocional y cultural por el Pirineo de otros tiempos.
• El gran libro de los exploradores catalanes, Joan de Déu Prats. Con ilustraciones de Maria Padilla, este libro recupera historias fascinantes de catalanes que recorrieron el mundo entero: desde la corte del Gran Kan hasta África o India. Una obra cuidadosamente documentada y visualmente deliciosa, publicada en 2021.
• Marruecos sensual y fanático, Aurora Bertrana.
  Publicado en 1936, narra el viaje a Marruecos de la autora gerundense. Libro valiente, de una mujer avanzada a su tiempo, que analiza las relaciones entre hombres y mujeres en una cultura diferente. Una mirada crítica y apasionada, llena de humanidad y respeto.
• Historias de Japón, Xavier Moret.
  Una inmersión directa en la cultura japonesa a través de los viajes del autor por Tokio, Kioto, Osaka y las islas Honshu, Kyushu y Shikoku. Moret nos guía con buen humor y curiosidad por el país de los contrastes. Una lectura ideal para abrir horizontes.
• El Pájaro de fuego, Emili Teixidor.
  Aparentemente juvenil, pero con capas que pueden ser disfrutadas por cualquier lector. Ambientada en el siglo XIII, sigue los pasos de un joven trovador que se adentra en el mundo de los cátaros, monasterios y juglares. Una gran aventura literaria ambientada en la edad media catalana.
• Días de frontera, Vicenç Pagès Jordà.
  Una mirada distinta del concepto de viaje: la frontera. Esta novela se sitúa a caballo entre Figueres, La Jonquera y Perpiñán, donde la geografía se funde con las tensiones emocionales de una pareja. Un libro delicado y profundo que nos habla de los espacios físicos y de los límites personales.
• Todas mis madres, Victoria Szpunberg.
  Una historia de migración, identidad y raíces. De Barcelona a Argentina y de vuelta, pasando por el exilio y la reconstrucción de la memoria familiar. Un viaje que no se realiza con los pies, sino con el corazón y la memoria. Una de las voces femeninas contemporáneas más potentes del panorama catalán.

Los libros son auténticos compañeros de viaje. Nos hacen crecer, imaginar y entender el mundo desde ángulos inesperados. Por eso, hoy más que nunca, vale la pena reanudar esa cita de Joana Raspall: “Con los libros para amigos no te faltará compañía. Cada página puede ser una estrella que te hace de guía” Buen viaje literario.

11Onze es la comunidad fintech de Cataluña. Abre una cuenta descargando la app El Canut para Android o iOS. ¡Únete a la revolución!

D’ençà que l’ésser humà va deixar el nomadisme per constituir-se en societats sedentàries, l’aparició de l’estratificació social, basada en l’acumulació de riquesa, va esdevenir un fet. Des de llavors s’han alternat períodes de bonança i de crisis. En aquesta primera part, repassem la història de les grans crisis dels segles XVII, XVIII i XIX.

En el naixement del capitalisme incipient, les crisis van sorgir sobretot per l’expansió dels mercats, els grans monopolis comercials, el consum de productes de moda i les males collites provocades per canvis mediambientals. Des de la crisi de les tulipes, fins a les companyies del mar del sud, passant per les guerres napoleòniques, els problemes del deute, de la depreciació, de la inflació i la consegüent caiguda de règims polítics emergien com ho fan avui dia. Com s’ho van fer aleshores? Com aquestes crisis van fer caure l’antic règim? Les respostes que van trobar ens poden ajudar a comprendre el nostre aquí i ara.

1637: Per què les tulipes costen tant? 

Amb la Unió d’Utrecht, les 17 Províncies Unides es van conjurar per treballar plegades per deslligar-se de l’ocupació de la Corona de Castella. Aquesta lluita comuna els va permetre viure una pujança econòmica i comercial que les va dur a un dels períodes més daurats de la seva història. El procés de creixement econòmic va fer eclosió a principis del segle XVII, quan ja constituïdes com a República Holandesa, van esdevenir la primera potència econòmica mundial. Era possible compaginar l’ètica protestant i l’esperit del capitalisme sorgit dels monopolis comercials de les mars del Japó?

Sí, i el pintor neerlandès Frans Hals ho va retratar. L’artista, considerat el gran retratista flamenc del segle XVII, va pintar per a la posteritat infinitat de retrats per a les classes acomodades holandeses, que tenien molt d’interès a deixar constància de la seva bona fortuna. Un clar exemple és el seu conegut quadre ‘Retrat d’una parella’, que mostra a un matrimoni agafant-se de la mà, símbol de lleialtat.

En aquest context d’exuberància econòmica, fou quan les tulipes van adquirir una rellevància incomprensible, atès que van convertir-se en l’expressió de major ostentació econòmica que es podia mostrar en públic. Perquè ens fem una idea, durant la dècada dels anys 20, només un bulb de tulipa es podia vendre fàcilment per 1.000 florins, mentre que el sou mitjà anual d’un holandès era de 150 florins. És a dir: un neerlandès mitjà havia de treballar durant quasi deu anys per adquirir un bulb de tulipa exòtic.

Aquest exotisme desmesurat va desembocar en una bogeria per la compra de tulipes a futur que duraria anys, fins a arribar a provocar una crisi financera descomunal i la fallida total del sistema econòmic holandès a partir del 6 de febrer de 1637. Aquesta bombolla de les tulipes que va petar potser ens recorda a la bombolla immobiliària del 2008 i les maleïdes hipoteques ‘subprime’. 

1720: Qui té un amic, té un tresor

Si t’ofereixen l’oportunitat d’invertir en una empresa i t’asseguren que et reportarà moltíssims beneficis, segurament t’ho pensaràs. Després, et faràs la següent pregunta: aquesta empresa exactament què produeix per generar tants beneficis? A l’Anglaterra de principis del segle XVIII, molts inversors —petits, grans i molt grans— aquesta pregunta la van obviar. De fet, ni tan sols se la van plantejar.

L’afany per conquerir nous mercats per tal d’incrementar les balances comercials de les principals monarquies europees —castellana, francesa i anglesa— va provocar importants conflictes bèl·lics continentals. I, tots ells, comportaven uns elevadíssims costos econòmics per als eraris públics. Per això, es van veure obligades a cercar el control de nous territoris d’ultramar, principalment de les Amèriques; i el domini del món, en general.

L’emissió de deute era una de les fórmules emprades pels Estats per finançar les seves polítiques expansionistes. A l’Anglaterra del 1719, la Companyia dels Mars del Sud era una de les moltes empreses que compraven part del deute. A la vegada, l’empresa emetia accions per finançar-se i amb aquests diners tornava a comprar deute. Tanmateix, a diferència de la resta de competidors, la Companyia dels Mars del Sud va aconseguir un acord crucial d’exclusivitat en esdevenir l’única companyia anglesa amb potestat per comerciar directament amb les colònies sud-americanes de la Corona Castellana.

Aquest acord va provocar que els mercats financers es veiessin desbordats per una gran eufòria compradora d’accions de la companyia. Tanmateix, no hem d’oblidar que tot aquest engranatge —ple de trucs organitzats—, era mogut per l’Estat anglès per finançar-se. El fet curiós és que aquesta companyia pràcticament no va exercir mai cap activitat, però les seves accions van pujar més d’un 1.000% en menys d’un any.

Així i tot, quan l’eufòria va desaparèixer i els preus de les accions van col·lapsar, va haver-hi una crisi de liquiditat, que es va estendre per tota l’economia anglesa i va desencadenar en una crisi de dimensions bíbliques. Per davant es va emportar a milers d’inversors que ho van perdre tot, el govern va dimitir en bloc, el Parlament es va dissoldre i una comissió gestora es va fer càrrec de la gestió del país. Els representants de la Companyia dels Mars del Sud van acabar tots a la Torre de Londres. Finalment, Anglaterra va entrar en una llarga i profunda recessió econòmica que va durar dècades.

1797: La construcció d’una nova capital

Reunits a la ciutat de Filadèlfia, 55 representants de les antigues colònies americanes es disposaven a redactar una innovadora i revolucionària Carta Magna per a la incipient nació. Enrere quedava la guerra i el futur semblava prometedor. La nova constitució —d’arrel il·lustrada— s’inspirava en els principis de la llibertat i la igualtat. Aquella generació d’europeus que havien crescut i lluitat per implementar els principis de la raó en les seves societats, van observar el revolucionari sistema democràtic i republicà dels recentment nascuts Estats Units com el pas definitiu cap a la modernitat. A partir d’aleshores, tots els homes esdevindrien iguals per naturalesa i davant la llei.

La constitució nord-americana plantejava la creació d’un govern federal, limitat en les seves competències, però superior als Estats, equipat amb branques executiva i judicial, i un cos legislatiu bicameral: el Senat i la Cambra de Representants. I tots aquests organismes, on s’havien d’ubicar? S’havia de construir una nova capital?

Les discussions per decidir la ubicació van ser llargues i tenses, encara que al final es va decidir que es construiria en uns extensos terrenys sobre el riu Potomac, al sud de Baltimore. L’urbanisme de la capital havia de representar l’esperit il·lustrat mitjançant grans avingudes, rotondes, extenses zones enjardinades, i tot havia de respirar un estil neoclàssic. Tanmateix, què passa quan comences a construir la capital i més del 40% dels terrenys són privats?

La North American Land Company pretenia, amb la compra dels lots de terra, vendre’ls a inversors europeus. Així i tot, aquesta venda massiva no es va materialitzar, perquè Europa estava massa entretinguda amb Napoleó, causant principal de la tensió monetària i la retirada massiva de dipòsits dels principals bancs europeus. Per això, la North American Land Company va accedir als principals mercats crediticis europeus —anglès, francès i holandès—, va provocar la desfeta de la xarxa creditícia de l’Atlàntic, i va acabar per accelerar el col·lapse del sistema i en una important aturada comercial. 

1815: El món després de Viena

Una figura a cavall va emergir entre les boires matinals a la Prairie de la Rencontre, a prop de Grenoble. Dirigint-se a l’exèrcit —que el venia a detenir per haver-se escapat de l’illa d’Elba— va cridar: “Soldats! Soc el vostre emperador. No em reconeixeu?”. Al cap d’un mes i mig, entrava a París entre crits de “Visca l’Emperador!”. La història estava disposada a donar-li una nova oportunitat a en Napoleó Bonaparte.

La restauració de la monarquia francesa —i, per tant, de l’antic règim— xocava de ple amb l’esperit revolucionari que Napoleó havia estat combatent durant quasi dues dècades.  Semblava que les dues concepcions sobre la gestió del poder eren irreconciliables i calia dirimir-ho en el camp de batalla. Realment, Waterloo va significar la fi del somni revolucionari d’en Bonaparte?

Els vencedors de Waterloo —Àustria, Gran Bretanya, Rússia, Prússia i França— es van citar a Viena per restaurar l’antic ordre prerevolucionari. Convençuts de redreçar la situació, aviat es van adonar que les guerres napoleòniques havien produït uns canvis radicals i profunds a Europa, així com a altres parts del món. Tots els esforços per revertir les polítiques napoleòniques van ser infructuosos. 

Durant quasi 20 anys, la subjugació dels països europeus sota l’Imperi Francès va permetre introduir moltes de les característiques liberals de la Revolució Francesa: la democràcia, les lleis, el procés judicial de les Corts, l’abolició de la servitud, la reducció del poder de l’Església catòlica i la demanda d’un límit als poders de la monarquia. Un dels llegats més importants de l’expansió napoleònica a Europa va ser la instauració del dret civil i les seves institucions.

1845: El genocidi gastronòmic de la patata

A partir del segle XII, Irlanda va caure sota el domini d’Anglaterra, que va traslladar a l’illa població no autòctona perquè s’establissin com a colons. Al segle XIV, es van imposar les anomenades Normes de Kilkenny, que prohibien els matrimonis mixtos, així com l’ús del gaèlic i els costums del país. Oliver Cromwell, al segle XVII, va ordenar la confiscació de terres i altres béns dels catòlics irlandesos, que podien passar a mans dels colons protestants anglesos, els únics que podien obtenir beneficis de les terres.

Abans d’aquesta confiscació, l’alimentació tradicional irlandesa es basava en cereals, carn, lactis, verdura i fruites. Després de la confiscació, grans quantitats de productes —cereals, bestiar, lactis, aus— van començar a sortir diàriament dels ports irlandesos cap a Anglaterra. Per això, els irlandesos van ser forçats a mantenir una dieta exclusivament a base de patates i llet.

I de cop i volta, l’any 1845, a les plantacions de patates va aparèixer una terrible plaga provocada pel fong ‘Phytophthora infestans’, que es va estendre ràpidament i va afectar de manera fatídica tots els cultius de patates. La plaga va desencadenar un terrible episodi de fam per tota la pagesia irlandesa, i va causar la mort de més d’un milió de persones. Mentrestant, el Parlament anglès no va prendre cap mesura per ajudar a la pagesia irlandesa: únicament va enviar a Irlanda uns 200.000 soldats per mantenir la situació comercial sota control i evitar l’aixecament de la població. D’aquesta manera, s’assegurava que desenes de milions de caps de bestiar, tones de farina, gra, aus i productes lactis sortissin del país.

Davant d’aquesta situació tan dramàtica —agreujada per uns rigorosos hiverns—, entre el 1845 i el 1849, més d’un milió i mig d’irlandesos van decidir deixar de passar gana a les estepes verdes i emigrar al nou món.

1866: Rendibilitats fictícies

Certs estudis tècnics demostraven que a Ogassa —població situada sota el Taga— hi havia abundància de carbó, fet que possibilitaria l’explotació de la zona a gran escala. Aquesta extracció plantejava la necessitat de construir una xarxa moderna per transportar el material a un baix cost fins a Barcelona per fer funcionar les modernes màquines de vapor de la incipient indústria tèxtil. Per aquest motiu, es van destinar gran quantitat de recursos econòmics —públics i privats— a la construcció de la xarxa ferroviària catalana. Amb aquesta infraestructura es pretenia aconseguir una indústria més competitiva i diversificada.

Ràpidament, la Monarquia es va pujar al carro del desenvolupament territorial per a tot l’àmbit estatal. I la història ens ha ensenyat que la construcció d’una nova gran infraestructura a escala estatal requereix molts recursos econòmics. Moltíssims. Per això, es va haver de reformar el sistema financer estatal per mitjà de dues importants lleis: la Llei de Bancs d’Emissió i la Llei de Societats de Crèdit. 

Però els mecanismes financers que havien fet possible la gran expansió de la dècada van tocar fons el 1866 amb el crac de la Borsa de Barcelona. Simplificant molt, els motius van ser tres. El primer, la progressiva acumulació de pèrdues de les principals empreses creditores —com per exemple, Catalana General de Crèdit, molt implicada en la construcció i explotació ferroviària—, que van anar demostrant que seria impossible recuperar totes les inversions realitzades. Segon, la intensa participació de la societat en el negoci ferroviari, tant en forma d’accions i obligacions en cartera com en préstecs garantits, que seria afectada per una caiguda dràstica de la seva cotització. I tercer, l’increment desmesurat dels tipus d’interès, amb els efectes inevitables sobre tot el sistema financer. Tot plegat acabaria esgotant tots els recursos econòmics atresorats durant dècades.

1879: La mort de les vinyes

La Sentència Arbitral de Guadalupe —de finals del segle XV—, va posar fi a la qüestió de la remença a Catalunya. Una de les seves conseqüències va ser sobre la propietat de la terra, que es va anar disgregant. Les grans propietats es van anar parcel·lant en règim d’emfiteusi, semblant a un arrendament, per mitjà d’un contracte de rabassa morta. Aquest instrument jurídic tenia com a objectiu la cessió al pagès d’unes terres ermes, és a dir, no treballades, perquè aquest hi plantés ceps i treballés la vinya mentre visquessin els ceps que havia plantat. D’aquesta manera, el pagès es convertia en usufructuari de les terres que conreava, a canvi de pagar un cens anual al propietari.

Al llarg dels segles XVIII i XIX, les principals comarques catalanes productores de vi van incrementar exponencialment la seva producció agrària, a causa d’una forta demanda del mercat. Aquest fet va portar a l’increment espectacular d’explotació de noves terres, amb la consegüent necessitat d’una abundant mà d’obra i, a la llarga, un augment demogràfic. La dècada dels anys 80 del segle XIX, Catalunya va viure l’edat d’or de la vitivinicultura, mentre França estava infectada per la fil·loxera.

Aquest insecte americà atacava les arrels de la vinya i les matava lentament, la qual cosa explica la seva lenta extensió territorial. Però la fil·loxera va saltar a Catalunya per l’Empordà l’any 1879. El 1893 va arribar al Penedès, on en vuit anys va arrasar fins a 385.000 hectàrees de vinya. I el 1899 va arribar a la Terra Alta.

Encegats pels beneficis, aquella generació només va pensar en el curt termini. Ni es va plantejar la possibilitat que la fil·loxera els afectés, ni de bon tros que els pagesos haguessin d’arrencar els ceps i, encara menys, passar un temps sense produir. I, si els ceps es morien, què passaria amb els contractes de rabassa morta? La situació es va complicar. I molt. 

Primer de tot, es van substituir el 99% dels ceps europeus —‘Vitis vinifera’— pels ceps americans —‘Vitis rotundifolia’—, atès que són molt més resistents a la fil·loxera. I segon, els propietaris de les terres van considerar trencats el contractes de rabassa morta amb la mort dels ceps, tot i que els rabassaires demanaven la renovació dels contractes per l’excepcionalitat de la situació. Donat l’augment de la conflictivitat, les opcions van anar encaminades en dues direccions: que els antics rabassaires esdevinguessin parcers, la qual cosa volia dir perdre la majoria dels antics drets sobre la terra o emigrar a la ciutat, i esdevenir mà d’obra barata per a les modernes fàbriques tèxtils.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!