Nico, Carol and her dog Euro explain financial concepts in a simple way so that your children can better understand how the economy works, from the origin of money to the meaning of inflation.
Recommended for ages 4 and up.
Six nations became independent in the 21st century
Twenty years have just passed since the independence of East Timor, the first territory to achieve independence in the 21st century. Five others have followed: Montenegro in 2006; Kosovo, Abkhazia and South Ossetia in 2008; and South Sudan in 2011.
On 20 May 2002, East Timor gained independence after a cruel Indonesian occupation and a UN-supervised transition. Montenegro followed in 2006 and Kosovo in 2008, after more than a decade of conflict in the Balkans. Also in 2008, a few countries recognised the independence of Abkhazia and South Ossetia in their conflict with Georgia. The last country to become independent so far in the 21st century was South Sudan in 2011.
East Timor (2002)
On 20 May 2002, this enclave in the eastern half of the island of Timor achieved full independence. It did so after a transition of more than two years under UN control. It had been preceded by centuries of Portuguese colonisation and a brutal Indonesian occupation. The new country, sandwiched between Australia and Indonesia, was at the time the poorest in Asia.
The decolonisation of East Timor has certain parallels with that of Western Sahara. Just as Spain’s withdrawal from the African colony led to Morocco’s occupation, the Portuguese withdrawal in 1975 was used by Indonesia to invade the territory and initiate a cruel repression, resulting in between 100,000 and 250,000 deaths.
The UN-sponsored referendum in 1999 was won by the independence option, which became effective in 2002. However, political and social instability continued until 2012, when the UN mission left the country for good.
East Timor, which is less than half the size of Catalonia and has a population of more than one million, has a constitution modelled on the Portuguese one. Its gross domestic product (GDP) has grown from less than $500 million in 2002 to more than $1.8 billion in 2020.
Montenegro (2006)
The territory of Montenegro was under Roman, Byzantine, Serbian and Ottoman control for two millennia, with some intervals of autonomy. In 1878 it became a principality, but after World War I it was integrated into what was to become Yugoslavia, along with Slovenia, Croatia, Serbia, Macedonia and Bosnia-Herzegovina.
National tensions between the different republics continued after World War II, with Yugoslavia in the communist orbit. To defuse these tensions, a new constitution was adopted in 1974 guaranteeing self-determination for each of the six Yugoslav republics.
Ethnic conflict erupted in the 1990s. Yugoslavia was dismembered, and only Montenegro remained united with Serbia, although a referendum on 21 May 2006 also established the division of the two countries. Independence was approved with more than 55% of the vote, the condition set by the European Union for accepting the new state.
Since independence, Montenegro’s GDP has grown from $2.722 billion in 2006 to $4.779 billion in 2020. The EU has granted the Balkan country candidate status.
Kosovo (2008)
Like Montenegro, Kosovo went through the domination of multiple empires and kingdoms before being integrated into Yugoslavia. In addition, ethnic clashes have marked its history since the Middle Ages.
In 1990 the region’s assembly proclaimed the Republic of Kosovo within Yugoslavia and two years later it declared independence, although Serbia did not recognise this decision. The 1998-1999 war between Serbs and Albanians ended with NATO intervention and the establishment of a UN protectorate.
Kosovo’s parliament unilaterally proclaimed independence on 17 February 2008, although it remained under international tutelage for four years. Some 100 countries and multilateral organisations have recognised the new republic, although some states, including Spain, still do not accept Kosovo’s independence.
The GDP of Kosovo, with a population of almost two million people, has risen from $5.69 billion in 2008 to $7.61 billion in 2020.
Abkhazia and South Ossetia (2008)
The situation of Abkhazia and South Ossetia is somewhat reminiscent of that of the separatist provinces of Ukraine. These two pro-Russian territories in the Caucasus proclaimed their independence from Georgia a year after the break-up of the USSR, but neither country officially recognised the two new states until 2008.
The 2008 war between Georgia and these two separatist provinces prompted Russia’s involvement, which tipped the balance in favour of Abkhazia and South Ossetia. Russia and four other countries then recognised their independence, although most of the international community still considers them part of Georgia.
Abkhazia’s territory covers 8,665 km², while South Ossetia’s is less than 4,000 km². In terms of population, the population of the former is less than a quarter of a million, while the latter barely exceeds 50,000. In 2020, Abkhazia’s GDP was estimated at less than $500 million and South Ossetia’s at around $100 million. The economies of both territories are heavily dependent on Russia.
South Sudan (2011)
Located south of the Sahara Desert in Central Africa, Sudan was once dominated by the Nubians. After centuries of independence, it came under Turkish control in the early 19th century. After another period of independence in 1899, Sudan was invaded by Egypt, which was then a protectorate of the UK.
Sudan ceased to be a British colony in 1956, but ethnic and religious differences plunged it into civil war until 1972 between the Muslim-dominated north and the Christian- and animist-majority south.
Conflict broke out again in 1983 and lasted until 2005. In January of that year a peace agreement was signed guaranteeing a six-year period of autonomy for the southern region, after which a referendum on independence would be held.
In the plebiscite, held in early 2011, independence won over 98% of the vote. The southern state’s independence was officially proclaimed on 9 July of that year, leaving the country divided between Sudan and South Sudan.
With a territory almost as large as France, it has a population of around 13 million people and a GDP of just over USD 3 billion.
11Onze is the community fintech of Catalonia. Open an account by downloading the super app El Canut for Android or iOS and join the revolution!
The new Cold War between the United States and Russia has been spurred on by the conflict in Ukraine. Economic sanctions imposed by the Western bloc controlled by the American giant are punishing the Russian economy, but also that of the European Union. Russia has taken measures to counter the American threat, and gold plays a key role that could trigger a paradigm shift in the international economic order.
The use of economic sanctions by the US and its client states as an instrument of coercion is not new. In recent decades, it has been a doctrine that has been applied extensively by the US administration. Democrats and Republicans alike have used it against any country that opposes US economic or political interests.
Throughout history, the application of sanctions has been shown to be ineffective in forcing a change of behaviour. Still, it can be a useful tool when the aim is to punish a country economically, especially the working class, or to weaken its defensive capacity in preparation for a coup or military intervention. However, the application of these punitive measures also has a downside.
While countries with little military capacity or global economic clout have no choice but to resort to the black market or trade agreements with states not aligned with the West in order to circumvent economic sanctions, big global players such as China or Russia are creating an alternative or multilateral economic system to shield their economies, as well as their technological and military capabilities.
Alternatives to Western interdependence
As in so many international conflicts, the rhetoric applied by Western media and politicians when they constantly repeat that the “international community” has decided certain things or condemns the actions of certain countries, we cannot forget that this so-called “international community” only includes the United States, Canada, the United Kingdom, the European Union, and perhaps Australia, Japan, and some Micronesian islands, but leaves out a large part of the international community that either opposes this rhetoric or prefers to remain neutral.
Therefore, we have to keep this multilateral world in mind when understanding that, while the mislabelled “international community” includes a very significant part of the most influential global actors, there are other important economic actors such as the Asian bloc, led by China, which are quite relevant and are increasing their global influence year after year.
That said, it is true that the power of influence that the West boasts thanks to its dominance of the interconnection tools of the global financial system goes beyond its myopic definition of the international community. The hegemony of the dollar as the world’s reserve currency, the Swift protocol for communications between banks, banking transactions via Visa or Mastercard, together with control of the International Monetary Fund and the World Bank, give the West, especially the United States, an unparalleled capacity for persuasion.
In this sense, both Russia and China have already created alternative systems that have come into operation in recent years and that to a greater or lesser extent are lessening the negative effects of the sanctions imposed by the West in recent decades, and more recently due to the conflict in Ukraine. Domestic digital money or merchant-to-merchant payment systems, such as UnionPay and Mir, are growing in popularity beyond the borders of these two countries.
The new gold rush brings us closer to the gold standard
It is no secret that countries outside the Western sphere have been buying large amounts of gold for years, but it is perhaps less well known that central banks of other states are doing the same. The safe-haven asset value of the precious metal in times of crisis is more than established, but the increased interest in buying gold transcends concerns about sovereign debt bubbles or runaway inflation.
As seen last month from Russia, it can also serve to stabilise a monetary system whereby the value of currencies is underpinned by their convertibility to gold. This is known as the “gold standard”. Thus, the Russian government announced the temporary convertibility of the rouble to gold at a fixed value, which stabilised the value of the rouble, recovering from the fall against the dollar.
Still, it remains to be seen what final strategy will be pursued and the consequences for the international monetary system. The Russian government’s announcement that countries that apply US sanctions would have to buy oil and natural gas in roubles or gold could cause much of the global energy trade to shift away from the dollar, breaking the status quo.
Although, as Russian Finance Minister Anton Siluanov reported, Western sanctions have frozen half of the country’s foreign exchange and gold reserves, about $300 billion, Russia remains the world’s second-largest gold producer after China, with reserves worth $140 billion. The intrinsic difficulty in tracking purchases or sales made with precious metals calls into question the effectiveness of sanctions.
The viability of Russia keeping the rouble pegged to gold is closely related to Russian energy demand. Interdependence with EU countries will wane, even though countries such as Hungary and Germany have already announced that they will continue to buy gas from Russia paying in roubles, or euros converted into roubles, through Gazprom’s bank account.
Still, given the multipolarity of global power and the response of the (real) international community, Moscow’s ability to make a winning move in this international geopolitical chess game cannot be underestimated.
If you want to discover the best option to protect your savings, enter Preciosos 11Onze. We will help you buy at the best price the safe-haven asset par excellence: physical gold.
The world is constantly evolving, but information does not always move at the same pace. Wikipedia takes this need and makes it its strength: everything you need to know is just a click away. We talked to Pau Colominas, Wikipedian and one of the people in charge of social networks in the Catalan-language version of this encyclopaedia.
In a world where everything advances at an accelerated pace, keeping information up to date is practically a luxury exclusive to social networks. With a filter of objectivity (to a greater or lesser extent) and under deontological codes, the media joins in to explain the daily events that happen everywhere. But where is all this information collected? Be it facts, people, concepts, or dates, the scope of information from the internet is so complex that it becomes diffuse and even unreliable.
In a new episode of People, we talk to Pau Colominas about Wikipedia, a free encyclopaedia where many volunteers collect and disseminate all kinds of content in our language. Everything we would find in a printed encyclopaedia is there. With an important nuance: the information can be updated at any time. A milestone that can only be achieved thanks to digitalisation and the efforts of hundreds of Wikipedians who dedicate their time to disseminating knowledge in Catalan to the Catalan and international community.
Searches in Catalan and quality
Pau Colominas highlights a crucial fact: “Catalan was the second language to upload content to the platform, after English“. Since then, the creation of content in our language has been on the rise, reaching the 700,000 articles that we can currently find. The impact of our language on the platform is significant, and Colominas highlights, in particular, the quality of this content, which, he says, “is often superior to that of other languages”.
The focus of the problem, however, remains when it comes to doing searches, and he points out that “even native Catalans tend to search the internet in Spanish“. Among the reasons, Colominas identifies the configuration of computers and search engines, and the imaginary of times gone by when the presence of Catalan on the internet was low and with lower quality content.
Episode 18 | People: Wikipedia
The involvement of an entire community to disseminate knowledge
A large team of volunteers makes it possible for Wikipedia’s mission to come to fruition. Colominas explains that you don’t need to be a scholar in any of the subjects, but you do need to be willing to dedicate time. He stresses that the dissemination of knowledge does not start from the content, but from the sources: “The guarantee of Wikipedia is the guarantee of the sources you use“.
All the information that Wikipedia collects is characterised by the fact that it has been published before, and this alone reduces the scope for inventiveness. In addition, a team of Wikipedians like Pau filter and identify any content that may be offensive to individuals or groups, or that may represent a conflict of interest.
11Onze is the fintech community of Catalonia. Open an account by downloading the super app El Canut on Android and Apple and join the revolution!
Most of the time we learn about economics on our own. Not enough financial concepts are taught at school. That is why, if you want your son or daughter to have knowledge in this field, we recommend five books to help them understand the value of money and saving.
‘Mi primer libro de economía: ahorro e inversión’, María Jesús Soto (2012)
‘Mon y Nedita: mi primer libro de economía’, Montse Junyent Ferrer and Lucía Serrano (2017)
It is about two mice who want to give a present to their mother and start an adventure to discover the value of money. It helps the youngest children to understand that everything has a price and that to withdraw money from a cashpoint you first have to deposit it in the bank.
Recommended for ages 4 and up.
‘Finanzas para ardillas (Vol. 1): El Dinero’, Gabriela L. del Cid and Pablo A. Blázquez (2017)
Through games and interactive crafts, the youngest members of the household will learn about the economy with Gardi the squirrel, who explains what money is, its functions, its origin and its evolution over time.
Recommended for ages 5 and up.
‘Simplemente dinero’ series, Steve Way and Mark Beech (2013)
This series consists of six books and will teach your children, through stories, illustrations, photos and diagrams, how money came about, how it has evolved in different parts of the world and how we use it.
Recommended series for ages 6 and up.
‘¿Dónde crece el dinero?’, Laura Mascaró (2019)
Based on different peculiarities, this illustrated book teaches children basic financial concepts, such as value and price.
Recommended for ages 9 and up.
The Booksellers’ Guild predicts a record-breaking day for this Diada because there are more book stands than ever before. But among this sea of new books, which ones talk about the economy or address the current economic situation?
ADULT NOVELS
Guerra i Pau
Edicions 1984 reissues this classic by Lev Tolstoy, at a time when it could not be more topical. One of the great classics of Russian literature that delves into the great issues of humanity, as current today as Tolstoy’s Russia. It is a key work, with countless rounded and memorable characters. This is the first translation, by Judit Díaz, made directly from the canonical Russian version. Virginia Woolf said that there was no experience of human existence that did not appear in this work and, perhaps, reading these two very long volumes is a good opportunity to see that neither Russia nor the past are as far away as we think.
Source: Edicions 1984
ESSAY
Tecnofeudalisme
Yanis Varoufakis, former Greek finance minister, launches a very suggestive idea in this essay: the successor to capitalism is what he calls techno-feudalism. Tecnofeudalismo, unfortunately, can only be found in Spanish in a Deusto edition, nonetheless, it is a remarkable work that follows the star of Shoshana Zuboff’s La era del capitalismo de la vigilancia. Varoufakis’s point is so obvious that no one has ever said it before: we have entered an age of techno-feudalism, where Big Tech appropriate our data, just as feudal lords appropriated the fruit of the land. Understanding this astonishing alteration of the social order is key if we want to work towards a more economically just society. And the way out, as the Remenses would say.
Source: Deusto
ESSAY
Ecomitos
Victor Resco de Dios is a professor of forestry engineering at the University of Lleida and has published Ecomitos, with Plataforma Editorial. It analyses the lies about the measures to combat climate change: how can a small percentage of the population pollute so much more than most of the population; are the measures being implemented effective; do they have scientific support or only political support? The fight against climate change is essential, but this book helps us avoid being taken for a ride. The only regret is that despite being a Catalan publisher and a book by a Catalan university professor, there is still no edition in our language.
Source: Plataforma Editorial
YOUNG ADULTS
L’Alè dels Llaurats
After the good reception of Nascuts per ser Breus Toni Mata publishes the second part of this devastating and bloody dystopia that dissects the selfishness, fallacies and hopelessness of today’s capitalism. In L’Alè dels Llaurats, Mata returns to the Eternal City that captivated young people and won him the Joaquim Ruyra, Protagonista Jove and Menjallibres awards. The Head of Content and Communication at 11Onze offers a new dose of moral dilemmas and extractive economics in this long-awaited second part that explores the limits of dehumanisation.
Source: Grup Enciclopèdia
CHILDREN
El refugiat
Maria Barbal, winner of the Premi d’Honor de les Lletres Catalanes and author of the Joaquim Ruyra Prize for “Pedra de tartera”, presents El refugiat. It tells the story of a squirrel who has to leave the forest where he lives because of a fire and ends up in a new place where he has to win over everyone because no one knows him. At a time when war adventurism and rampant xenophobia coexist, Barbal’s proposal is tremendously appropriate to make children understand that nobody leaves home just because they want to.
Source: Grup 62
In an increasingly connected—and fast-paced—world, finding moments to stop and look outside (or inside) has become a luxury. And in this context, books remain one of the best ways to travel. No need to pack your bags or buy plane tickets: reading takes us far away, transforms us and changes us.
We propose a literary journey through travel —both historical and internal— via Catalan literature. A selection of works that take us around the world without leaving home:
- Journey to Russia, Josep Pla.
Published in 1925, this book recounts Pla’s journey to post-revolutionary Russia. He arrived a year after Lenin’s death and met figures such as Andreu Nin. His sharp, ironic and lucid gaze transforms the journalistic account into a literary document of the highest order. - The Last Muleteer, Josep Maria Espinàs.
A journey on foot through the Aran Valley and Pallars in 1956. Espinàs, with his friendly and observant tone, takes us into a rural world that today seems almost mythical. The landscape, the people, and the details make this work an emotional and cultural journey through the Pyrenees of yesteryear. - The Great Book of Catalan Explorers, Joan de Déu Prats.
With illustrations by Maria Padilla, this book recovers fascinating stories of Catalans who travelled the world: from the court of the Great Khan to Africa and India. A carefully documented and visually delightful work, published in 2021. - Sensual and fanatical Morocco, Aurora Bertrana.
Published in 1936, it recounts the author’s journey to Morocco. A courageous book by a woman ahead of her time, it analyses the relationships between men and women in a different culture. A critical and passionate view, full of humanity and respect. - Stories of Japan, Xavier Moret.
A direct immersion in Japanese culture through the author’s travels in Tokyo, Kyoto, Osaka, and the islands of Honshu, Kyushu, and Shikoku. Moret guides us with good humour and curiosity through this country of contrasts. An ideal read for broadening horizons. - The Fire bird, Emili Teixidor
- Seemingly juvenile, but with layers that can be enjoyed by any reader. Set in the 13th century, it follows in the footsteps of a young troubadour who enters the world of the Cathars, monasteries, and minstrels. A great literary adventure set in medieval Catalonia.
- Border Days, Vicenç Pagès Jordà.
A different take on the concept of travel: the border. This novel is set between Figueres, La Jonquera and Perpignan, where geography merges with the emotional tensions of a couple. A delicate and profound book that speaks to us of physical spaces and personal boundaries. - All My Mothers, Victoria Szpunberg.
A story of migration, identity, and roots. From Barcelona to Argentina and back, through exile and the reconstruction of family memory. A journey that is not made with the feet, but with the heart and memory. One of the most powerful contemporary female voices on the Catalan scene.
Books are true travelling companions. They help us grow, imagine and understand the world from unexpected angles. That is why, today more than ever, it is worth revisiting that quote from Joana Raspall: ‘With books as friends, you will never lack company. Each page can be a star that guides you.’ Have a good literary journey!
11Onze is the community fintech of Catalonia. Open an account by downloading the app El Canut for Android or iOS and join the revolution!
D’ençà que l’ésser humà va deixar el nomadisme per constituir-se en societats sedentàries, l’aparició de l’estratificació social, basada en l’acumulació de riquesa, va esdevenir un fet. Des de llavors s’han alternat períodes de bonança i de crisis. En aquesta primera part, repassem la història de les grans crisis dels segles XVII, XVIII i XIX.
En el naixement del capitalisme incipient, les crisis van sorgir sobretot per l’expansió dels mercats, els grans monopolis comercials, el consum de productes de moda i les males collites provocades per canvis mediambientals. Des de la crisi de les tulipes, fins a les companyies del mar del sud, passant per les guerres napoleòniques, els problemes del deute, de la depreciació, de la inflació i la consegüent caiguda de règims polítics emergien com ho fan avui dia. Com s’ho van fer aleshores? Com aquestes crisis van fer caure l’antic règim? Les respostes que van trobar ens poden ajudar a comprendre el nostre aquí i ara.
1637: Per què les tulipes costen tant?
Amb la Unió d’Utrecht, les 17 Províncies Unides es van conjurar per treballar plegades per deslligar-se de l’ocupació de la Corona de Castella. Aquesta lluita comuna els va permetre viure una pujança econòmica i comercial que les va dur a un dels períodes més daurats de la seva història. El procés de creixement econòmic va fer eclosió a principis del segle XVII, quan ja constituïdes com a República Holandesa, van esdevenir la primera potència econòmica mundial. Era possible compaginar l’ètica protestant i l’esperit del capitalisme sorgit dels monopolis comercials de les mars del Japó?
Sí, i el pintor neerlandès Frans Hals ho va retratar. L’artista, considerat el gran retratista flamenc del segle XVII, va pintar per a la posteritat infinitat de retrats per a les classes acomodades holandeses, que tenien molt d’interès a deixar constància de la seva bona fortuna. Un clar exemple és el seu conegut quadre ‘Retrat d’una parella’, que mostra a un matrimoni agafant-se de la mà, símbol de lleialtat.
En aquest context d’exuberància econòmica, fou quan les tulipes van adquirir una rellevància incomprensible, atès que van convertir-se en l’expressió de major ostentació econòmica que es podia mostrar en públic. Perquè ens fem una idea, durant la dècada dels anys 20, només un bulb de tulipa es podia vendre fàcilment per 1.000 florins, mentre que el sou mitjà anual d’un holandès era de 150 florins. És a dir: un neerlandès mitjà havia de treballar durant quasi deu anys per adquirir un bulb de tulipa exòtic.
Aquest exotisme desmesurat va desembocar en una bogeria per la compra de tulipes a futur que duraria anys, fins a arribar a provocar una crisi financera descomunal i la fallida total del sistema econòmic holandès a partir del 6 de febrer de 1637. Aquesta bombolla de les tulipes que va petar potser ens recorda a la bombolla immobiliària del 2008 i les maleïdes hipoteques ‘subprime’.
1720: Qui té un amic, té un tresor
Si t’ofereixen l’oportunitat d’invertir en una empresa i t’asseguren que et reportarà moltíssims beneficis, segurament t’ho pensaràs. Després, et faràs la següent pregunta: aquesta empresa exactament què produeix per generar tants beneficis? A l’Anglaterra de principis del segle XVIII, molts inversors —petits, grans i molt grans— aquesta pregunta la van obviar. De fet, ni tan sols se la van plantejar.
L’afany per conquerir nous mercats per tal d’incrementar les balances comercials de les principals monarquies europees —castellana, francesa i anglesa— va provocar importants conflictes bèl·lics continentals. I, tots ells, comportaven uns elevadíssims costos econòmics per als eraris públics. Per això, es van veure obligades a cercar el control de nous territoris d’ultramar, principalment de les Amèriques; i el domini del món, en general.
L’emissió de deute era una de les fórmules emprades pels Estats per finançar les seves polítiques expansionistes. A l’Anglaterra del 1719, la Companyia dels Mars del Sud era una de les moltes empreses que compraven part del deute. A la vegada, l’empresa emetia accions per finançar-se i amb aquests diners tornava a comprar deute. Tanmateix, a diferència de la resta de competidors, la Companyia dels Mars del Sud va aconseguir un acord crucial d’exclusivitat en esdevenir l’única companyia anglesa amb potestat per comerciar directament amb les colònies sud-americanes de la Corona Castellana.
Aquest acord va provocar que els mercats financers es veiessin desbordats per una gran eufòria compradora d’accions de la companyia. Tanmateix, no hem d’oblidar que tot aquest engranatge —ple de trucs organitzats—, era mogut per l’Estat anglès per finançar-se. El fet curiós és que aquesta companyia pràcticament no va exercir mai cap activitat, però les seves accions van pujar més d’un 1.000% en menys d’un any.
Així i tot, quan l’eufòria va desaparèixer i els preus de les accions van col·lapsar, va haver-hi una crisi de liquiditat, que es va estendre per tota l’economia anglesa i va desencadenar en una crisi de dimensions bíbliques. Per davant es va emportar a milers d’inversors que ho van perdre tot, el govern va dimitir en bloc, el Parlament es va dissoldre i una comissió gestora es va fer càrrec de la gestió del país. Els representants de la Companyia dels Mars del Sud van acabar tots a la Torre de Londres. Finalment, Anglaterra va entrar en una llarga i profunda recessió econòmica que va durar dècades.
“Què passa quan comences a construir la capital dels EUA i més del 40% dels terrenys són privats? La North American Land Company va provocar la desfeta de la xarxa creditícia de l’Atlàntic, i va acabar per accelerar el col·lapse del sistema”
1797: La construcció d’una nova capital
Reunits a la ciutat de Filadèlfia, 55 representants de les antigues colònies americanes es disposaven a redactar una innovadora i revolucionària Carta Magna per a la incipient nació. Enrere quedava la guerra i el futur semblava prometedor. La nova constitució —d’arrel il·lustrada— s’inspirava en els principis de la llibertat i la igualtat. Aquella generació d’europeus que havien crescut i lluitat per implementar els principis de la raó en les seves societats, van observar el revolucionari sistema democràtic i republicà dels recentment nascuts Estats Units com el pas definitiu cap a la modernitat. A partir d’aleshores, tots els homes esdevindrien iguals per naturalesa i davant la llei.
La constitució nord-americana plantejava la creació d’un govern federal, limitat en les seves competències, però superior als Estats, equipat amb branques executiva i judicial, i un cos legislatiu bicameral: el Senat i la Cambra de Representants. I tots aquests organismes, on s’havien d’ubicar? S’havia de construir una nova capital?
Les discussions per decidir la ubicació van ser llargues i tenses, encara que al final es va decidir que es construiria en uns extensos terrenys sobre el riu Potomac, al sud de Baltimore. L’urbanisme de la capital havia de representar l’esperit il·lustrat mitjançant grans avingudes, rotondes, extenses zones enjardinades, i tot havia de respirar un estil neoclàssic. Tanmateix, què passa quan comences a construir la capital i més del 40% dels terrenys són privats?
La North American Land Company pretenia, amb la compra dels lots de terra, vendre’ls a inversors europeus. Així i tot, aquesta venda massiva no es va materialitzar, perquè Europa estava massa entretinguda amb Napoleó, causant principal de la tensió monetària i la retirada massiva de dipòsits dels principals bancs europeus. Per això, la North American Land Company va accedir als principals mercats crediticis europeus —anglès, francès i holandès—, va provocar la desfeta de la xarxa creditícia de l’Atlàntic, i va acabar per accelerar el col·lapse del sistema i en una important aturada comercial.
1815: El món després de Viena
Una figura a cavall va emergir entre les boires matinals a la Prairie de la Rencontre, a prop de Grenoble. Dirigint-se a l’exèrcit —que el venia a detenir per haver-se escapat de l’illa d’Elba— va cridar: “Soldats! Soc el vostre emperador. No em reconeixeu?”. Al cap d’un mes i mig, entrava a París entre crits de “Visca l’Emperador!”. La història estava disposada a donar-li una nova oportunitat a en Napoleó Bonaparte.
La restauració de la monarquia francesa —i, per tant, de l’antic règim— xocava de ple amb l’esperit revolucionari que Napoleó havia estat combatent durant quasi dues dècades. Semblava que les dues concepcions sobre la gestió del poder eren irreconciliables i calia dirimir-ho en el camp de batalla. Realment, Waterloo va significar la fi del somni revolucionari d’en Bonaparte?
Els vencedors de Waterloo —Àustria, Gran Bretanya, Rússia, Prússia i França— es van citar a Viena per restaurar l’antic ordre prerevolucionari. Convençuts de redreçar la situació, aviat es van adonar que les guerres napoleòniques havien produït uns canvis radicals i profunds a Europa, així com a altres parts del món. Tots els esforços per revertir les polítiques napoleòniques van ser infructuosos.
Durant quasi 20 anys, la subjugació dels països europeus sota l’Imperi Francès va permetre introduir moltes de les característiques liberals de la Revolució Francesa: la democràcia, les lleis, el procés judicial de les Corts, l’abolició de la servitud, la reducció del poder de l’Església catòlica i la demanda d’un límit als poders de la monarquia. Un dels llegats més importants de l’expansió napoleònica a Europa va ser la instauració del dret civil i les seves institucions.
“Convençuts de redreçar la situació, els vencedors de Waterloo aviat es van adonar que les guerres napoleòniques havien produït uns canvis radicals i profunds a Europa i el món. Tots els esforços per revertir-los van ser infructuosos”
1845: El genocidi gastronòmic de la patata
A partir del segle XII, Irlanda va caure sota el domini d’Anglaterra, que va traslladar a l’illa població no autòctona perquè s’establissin com a colons. Al segle XIV, es van imposar les anomenades Normes de Kilkenny, que prohibien els matrimonis mixtos, així com l’ús del gaèlic i els costums del país. Oliver Cromwell, al segle XVII, va ordenar la confiscació de terres i altres béns dels catòlics irlandesos, que podien passar a mans dels colons protestants anglesos, els únics que podien obtenir beneficis de les terres.
Abans d’aquesta confiscació, l’alimentació tradicional irlandesa es basava en cereals, carn, lactis, verdura i fruites. Després de la confiscació, grans quantitats de productes —cereals, bestiar, lactis, aus— van començar a sortir diàriament dels ports irlandesos cap a Anglaterra. Per això, els irlandesos van ser forçats a mantenir una dieta exclusivament a base de patates i llet.
I de cop i volta, l’any 1845, a les plantacions de patates va aparèixer una terrible plaga provocada pel fong ‘Phytophthora infestans’, que es va estendre ràpidament i va afectar de manera fatídica tots els cultius de patates. La plaga va desencadenar un terrible episodi de fam per tota la pagesia irlandesa, i va causar la mort de més d’un milió de persones. Mentrestant, el Parlament anglès no va prendre cap mesura per ajudar a la pagesia irlandesa: únicament va enviar a Irlanda uns 200.000 soldats per mantenir la situació comercial sota control i evitar l’aixecament de la població. D’aquesta manera, s’assegurava que desenes de milions de caps de bestiar, tones de farina, gra, aus i productes lactis sortissin del país.
Davant d’aquesta situació tan dramàtica —agreujada per uns rigorosos hiverns—, entre el 1845 i el 1849, més d’un milió i mig d’irlandesos van decidir deixar de passar gana a les estepes verdes i emigrar al nou món.
1866: Rendibilitats fictícies
Certs estudis tècnics demostraven que a Ogassa —població situada sota el Taga— hi havia abundància de carbó, fet que possibilitaria l’explotació de la zona a gran escala. Aquesta extracció plantejava la necessitat de construir una xarxa moderna per transportar el material a un baix cost fins a Barcelona per fer funcionar les modernes màquines de vapor de la incipient indústria tèxtil. Per aquest motiu, es van destinar gran quantitat de recursos econòmics —públics i privats— a la construcció de la xarxa ferroviària catalana. Amb aquesta infraestructura es pretenia aconseguir una indústria més competitiva i diversificada.
Ràpidament, la Monarquia es va pujar al carro del desenvolupament territorial per a tot l’àmbit estatal. I la història ens ha ensenyat que la construcció d’una nova gran infraestructura a escala estatal requereix molts recursos econòmics. Moltíssims. Per això, es va haver de reformar el sistema financer estatal per mitjà de dues importants lleis: la Llei de Bancs d’Emissió i la Llei de Societats de Crèdit.
Però els mecanismes financers que havien fet possible la gran expansió de la dècada van tocar fons el 1866 amb el crac de la Borsa de Barcelona. Simplificant molt, els motius van ser tres. El primer, la progressiva acumulació de pèrdues de les principals empreses creditores —com per exemple, Catalana General de Crèdit, molt implicada en la construcció i explotació ferroviària—, que van anar demostrant que seria impossible recuperar totes les inversions realitzades. Segon, la intensa participació de la societat en el negoci ferroviari, tant en forma d’accions i obligacions en cartera com en préstecs garantits, que seria afectada per una caiguda dràstica de la seva cotització. I tercer, l’increment desmesurat dels tipus d’interès, amb els efectes inevitables sobre tot el sistema financer. Tot plegat acabaria esgotant tots els recursos econòmics atresorats durant dècades.
“Els rabassaires van haver de triar: perdre la majoria dels antics drets sobre la terra o emigrar a la ciutat i esdevenir mà d’obra barata per a les modernes fàbriques tèxtils”
1879: La mort de les vinyes
La Sentència Arbitral de Guadalupe —de finals del segle XV—, va posar fi a la qüestió de la remença a Catalunya. Una de les seves conseqüències va ser sobre la propietat de la terra, que es va anar disgregant. Les grans propietats es van anar parcel·lant en règim d’emfiteusi, semblant a un arrendament, per mitjà d’un contracte de rabassa morta. Aquest instrument jurídic tenia com a objectiu la cessió al pagès d’unes terres ermes, és a dir, no treballades, perquè aquest hi plantés ceps i treballés la vinya mentre visquessin els ceps que havia plantat. D’aquesta manera, el pagès es convertia en usufructuari de les terres que conreava, a canvi de pagar un cens anual al propietari.
Al llarg dels segles XVIII i XIX, les principals comarques catalanes productores de vi van incrementar exponencialment la seva producció agrària, a causa d’una forta demanda del mercat. Aquest fet va portar a l’increment espectacular d’explotació de noves terres, amb la consegüent necessitat d’una abundant mà d’obra i, a la llarga, un augment demogràfic. La dècada dels anys 80 del segle XIX, Catalunya va viure l’edat d’or de la vitivinicultura, mentre França estava infectada per la fil·loxera.
Aquest insecte americà atacava les arrels de la vinya i les matava lentament, la qual cosa explica la seva lenta extensió territorial. Però la fil·loxera va saltar a Catalunya per l’Empordà l’any 1879. El 1893 va arribar al Penedès, on en vuit anys va arrasar fins a 385.000 hectàrees de vinya. I el 1899 va arribar a la Terra Alta.
Encegats pels beneficis, aquella generació només va pensar en el curt termini. Ni es va plantejar la possibilitat que la fil·loxera els afectés, ni de bon tros que els pagesos haguessin d’arrencar els ceps i, encara menys, passar un temps sense produir. I, si els ceps es morien, què passaria amb els contractes de rabassa morta? La situació es va complicar. I molt.
Primer de tot, es van substituir el 99% dels ceps europeus —‘Vitis vinifera’— pels ceps americans —‘Vitis rotundifolia’—, atès que són molt més resistents a la fil·loxera. I segon, els propietaris de les terres van considerar trencats el contractes de rabassa morta amb la mort dels ceps, tot i que els rabassaires demanaven la renovació dels contractes per l’excepcionalitat de la situació. Donat l’augment de la conflictivitat, les opcions van anar encaminades en dues direccions: que els antics rabassaires esdevinguessin parcers, la qual cosa volia dir perdre la majoria dels antics drets sobre la terra o emigrar a la ciutat, i esdevenir mà d’obra barata per a les modernes fàbriques tèxtils.
11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!
A la Unió Europea, les dones cobren de mitjana un 13% menys que els homes. I la desigualtat salarial a Catalunya encara és major, ja que frega el 20%. Letònia i Estònia són els únics estats de la UE amb una major desigualtat salarial. Per sort, el problema podria reduir-se gràcies a les noves normes de transparència salarial.
Segons les últimes dades de l’Idescat, les dones a Catalunya cobren un 20% menys que els homes. Mentre que la mitjana del salari brut anual dels homes es va situar l’any 2020 per sobre dels 30.000 euros, el de les dones no va assolir els 24.100 euros. El percentatge és bastant pitjor que el de la Unió Europea, on les dones cobren de mitjana un 13% menys que els homes per hora treballada. De fet, Letònia i Estònia són els únics estats de la UE amb una escletxa major que Catalunya.
El principi d’igualtat de retribució està consagrat en l’article 157 del text fundacional de la Unió Europea. Tot i això, la bretxa salarial de gènere gairebé no s’ha reduit en una dècada, ja que ha passat del 15,8% l’any 2010 al 13% l’any 2020. Per això el 22 de febrer es commemora el Dia Europeu de la Igualtat Salarial, que pretén posar el focus en el problema per a que els membres de la UE prenguin mesures.
Cal tenir en compte que existeixen diverses desigualtats subjacents a aquesta bretxa salarial. No sols és que les dones guanyin menys que els homes quan fan el mateix treball. A més, les dones estan sobrerepresentades en sectors de remuneració relativament baixa, com la prestació de cures i l’educació, mentre que l’anomenat sostre de vidre provoca una infrarepresentació femenina en els càrrecs directius.
Transparència contra la desigualtat
Per sort, la presidència txeca i el Parlament Europeu van arribar al desembre a un acord provisional sobre les normes de transparència retributiva. Aquest facultarà a les dones per a que puguin aplicar el principi d’igualtat de retribució per un mateix treball mitjançant un conjunt de mesures vinculants en matèria de transparència retributiva.
Per evitar la discriminació, les empreses hauran d’assegurar-se que els seus empleats poden accedir als criteris per determinar la remuneració i els possibles augments salarials. Els treballadors i els seus representants també tindran dret a sol·licitar i rebre informació sobre el seu nivell retributiu individual i sobre els nivells retributius mitjans dels treballadors que facin el mateix treball o un treball d’igual valor, desglossats per sexes.
Les empreses amb una plantilla de més de 100 persones també hauran d’informar sobre la bretxa salarial entre treballadores i treballadors. Quan existeixi una diferència en el nivell salarial mitjà entre homes i dones d’almenys un 5% sense justificar, l’ocupador haurà de fer una avaluació que inclogui mesures per a corregir les diferències salarials injustificades.
Sancions per als infractors
Si l’ocupador no respecta el principi d’igualtat de retribució, els treballadors tindran dret a reclamar una indemnització. Els tribunals podran ordenar a l’empresa que posi fi a la infracció i adopti mesures correctores. Tant els organismes d’igualtat com els representants dels treballadors podran actuar en nom d’un o diversos empleats per fer complir el principi d’igualtat de retribució.
Tant de bo aquests siguin els primers passos cap a una igualtat real entre homes i dones quant a retribucions i oportunitats laborals. Faltarà que els estats membres de la UE adaptin la seva legislació a la nova directiva. Per a això disposen d’un termini de tres anys.
És curiós que Luxemburg, el país que té la mitjana salarial més elevada de la UE, amb més de 70.000 euros a l’any, sigui també el que presenta una menor bretxa salarial de gènere: les dones només cobren un 0,7% menys que els homes, segons Eurostat.
11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!
Finalitzem el recorregut cronològic que ens ha apropat a la història de la reivindicació del ‘jo femení’, a través de cinc dones que han marcat el curs de la història contemporània, escrita en femení i des de casa nostra. Segles d’història que han donat peu a petites i grans victòries per a la normalització d’un punt de vista basat en pures convencions socials que poc tenen a veure amb la naturalesa humana. Ara, el feminisme al segle XXI continua alçant la veu per una de les reivindicacions històriques més antigues: la igualtat entre dones i homes.
Mirar enrere ens serveix per a comprovar que, malgrat que la història ha estat escrita per homes, les dones han tingut un paper clau. En tots els àmbits i des de totes les lluites. Protagonistes a l’ombra de la història de la humanitat, on cada lluita i cada dret adquirit a favor del gènere femení s’ha debatut de nou més endavant. Una història circular que ens evoca constantment i independentment del país o del moment a un mateix punt: tot el camí recorregut ens ha permès avançar, en més o menys mesura, segons la societat i el prisma subjectiu amb el qual ho mirem. Un avenç, però, insuficient. La lluita no s’atura. La igualtat encara queda lluny per a les joves generacions.
La superioritat masculina i el #patriarcat
La superioritat moral (i res més que moral) entre sexes, ètnies, cultures o classes socials no fa més que evidenciar un afany de control que, lluny de ser natural, neix de construccions socials basades en el poder, sovint vinculat als diners o directament a la força física. Qualsevol raonament o comportament que neixi de la superioritat no podrà ser considerat just i, per tant, no hauria de ser considerat feminista. L’eternització de la lluita feminista ens evoca a múltiples conclusions. En posem una sobre la taula: per continuar avançant, els homes han de prendre partit.
La història ha estat escrita per l’home, el món ha estat liderat per l’home i inclús les religions són altament masculines. Podem parlar de progrés si encara comptem cada dona que per primera vegada accedeix a un lloc de poder? Si calen lleis per aconseguir paritat laboral? Si el cos de la dona, les decisions maternals o la forma de vestir es decideixen per homes arreu del món o si la violència masclista continua assassinant i violant a nenes, noies i dones al costat de casa nostra? Si tot això és el que constitueix el món actual en el qual vivim, canviar-ho ha de ser, sens dubte, una qüestió genèrica. No es pot redefinir el paper de la dona sense redefinir el de l’home. I tot recau en l’educació, que ha d’allunyar-se del patriarcat, el terme que defineix l’organització social dominada per homes.
#NotAllMen, però sí totes les dones
La meitat de la població encara viu sota l’estigma del sexe dèbil, sota el control del patriarcat i amb la certesa que, tot i no veure’s directament afectada una mateixa o les dones del meu entorn, mirant a banda i banda tothom té alguna història propera que evidencia tota la feina que queda per a fer. Al llarg de la història, el feminisme ha passat per diversos estadis que, seguint el context de cada moment, han implicat un tipus de lluita o altra, basada en ideals conservadors, liberals o reivindicatius. Són moltes les dones a les quals podríem posar cara i de les quals podem explicar la història. Algunes d’elles han fet grans avenços per a les dones, altres simplement van aplanar el camí amb idees, obres o obrint portes que fins aleshores restaven tancades.
El feminisme, entès com la recerca d’igualtat entre homes i dones, té tantes interpretacions, corrents o significats com persones en parlin. Interpretacions que varien segons l’educació rebuda, la tradició familiar o els comportaments que cadascú ha vist a casa seva. És comprensible, doncs, que apareguin pensaments com ara que les dones feministes són unes “exagerades”, que “no existeixen desigualtats avui en dia” o que la vida s’ha de viure “tal com s’ha fet tota la vida”, justificant que les tradicions, per més misògines que siguin, s’han de respectar abans que canviar-les per aconseguir paritat. Davant aquesta realitat, amb més èmfasi cal recalcar que el feminisme ha de partir del respecte, la base a partir de la qual s’aspirarà a la llibertat. Pot ser lliure qui viu amb la mirada posada en els altres?
De l’alliberament a la normalització sexual #lovewins
Són moltes les societats que han acceptat que l’orientació sexual no ha de ser motiu d’odi, i molt menys d’agressions o sentències legals. Es normalitza la llibertat sexual i es deixen enrere alguns estigmes vinculats a la sexualitat, especialment entre les generacions joves i en els països occidentals. Una desestigmatització que neix en la consciència sobre el propi cos, la llibertat de decisió, i el respecte cap a altres ideologies. També en la construcció de parelles proliferen corrents com el poliamor o les relacions obertes, que més enllà de l’anhel propi de qualsevol generació de joves per a descobrir-se, provar coses noves i viure experiències, també evidencia i atorga esperança davant un futur que es pronostica com a respectuós i de mentalitat oberta. Judicis morals, els mínims. Llibertat i respecte per sobre de tot.
Una vegada més, i lamentablement, no hi ha cap situació o context lliure d’agressions per part de persones que per sexe o orientació sexual se senten amb superioritat respecte a qui és diferent. L’orientació sexual encara és motiu d’agressions, i no s’aturen tampoc les relacions amoroses conservadores i amb rols de gènere marcats per la presència masculina. Tampoc s’aturen les relacions forçades, la violència física, mental i sexual cap a les dones, la sexualització del cos femení o el judici social i individual cap a les dones per gaudir d’una sexualitat plena i fonamentada amb la seva llibertat. Llibertat, però, que la societat s’esforça a remarcar que és limitada, sempre dins de cànons socials, estàndards i subjecte a múltiples crítiques als ulls del món. Potser per aquest motiu, perquè l’avenç mai és suficient ni generalitzat, la lluita feminista constantment comparteix espai amb la lluita d’altres minories o col·lectius en recerca de la llibertat que per naturalesa hauria de ser adjudicada.
La lluita serà compartida o no serà #MeToo
La realitat de moviments com el #MeToo corrobora que en el moment que una dona alça la veu per a fer una denúncia, n’apareixen milers al seu costat que han viscut el mateix i, sigui per desconeixement, per por, o pel sentiment de normalitat davant d’actituds que no haurien de ser-ho, han preferit callar durant anys. Això és perquè, quin tipus de normalitat pot ser viure en ple segle XXI, on prevalen uns minuts de satisfacció sexual d’un home davant la vida d’una dona? Són moltes les batalles guanyades, els avenços i els escenaris on s’està assolint la paritat. Són molts els homes que han estat educats i eduquen des d’aquest prisma del respecte, independentment del sexe o l’orientació sexual, i també cada vegada són més els joves que creixen sense l’estigma del patriarcat de base i les joves que identifiquen i denuncien qualsevol situació que va en contra de la seva llibertat.
De totes les coses positives que podríem llistar i sentir-nos orgulloses, principalment per respecte a totes les que han dedicat la seva vida a la causa i fins i tot l’han perdut, n’hi ha una que ressalta per damunt de totes: la lluita per la vida. En el moment que desaparegui la superioritat moral que sentencia vides a canvi d’ideals arreu del món, el feminisme podrà fer el pas definitiu per a començar a parlar de llibertat.
11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!
Food prices are still skyrocketing and have grown by 15.4% although the overall inflation has decreased. Is it possible to eat well and well priced? At 11Onze we propose 11 dishes to get the most out of your budget.
Data from the INE (National Statistics Institute) reveal a fact that people had already noticed, for sure, when shopping: that food prices do not stop rising. This has caused, according to the OCU, that 90% of the citizens modify their shopping habits, that they buy 23% less food, that they have reduced by 18% the purchase of fruit and vegetables and that 3 out of 10 have limited the purchase of meat and fish.
This may cause families’ diets to shift towards cheaper and perhaps less healthy purchases. Reviewing the data, there are basic products such as milk that have risen by 33.4%, eggs by 22.9% or potatoes by 18.9%. Meats went up between 13% and 25%, while legumes and vegetables went up between 11% and 15%. Fruit has risen by 4%, but it should be borne in mind that it is one of the most expensive products.
Freezing, the great ally
So what to do? There is a risk of tending to a diet based on processed foods, pasta and flour, which have better prices but are worse for our health. For this reason, it is advisable to take advantage of the offers to buy in bulk, which allows to reduce the cost per unit and to freeze the leftovers. Obviously, it is necessary to take advantage of the offers of fresh meat and fish at a discount due to a near expiration date, because we can freeze them directly. But this can also be done with other products. Cheeses such as cheddar or mozzarella can be frozen if you plan to use them for melting. You can also freeze butter, or boiled eggs. And as far as fruit is concerned, it is best to use it to make compote or cakes that can be frozen.
Traditional recipes against inflation
If you don’t want to give up traditional flavors or healthy cooking, you can dive into the Corpus of Catalan Culinary Heritage. You’ll find recipes that make the most of the most expensive ingredients. We have selected 11.
- Omelette with juice. An omelette stuffed with vegetables or potatoes and accompanied by sofrito. A simple dish, to dip bread.
- Chicken with chanfaina. One of the least expensive and healthy meats, accompanied by one of the most common resources of Catalan cuisine.
- Chickpeas with cod and spinach. The legumes are the base product, the cod and spinach complement them.
- Onion soup. A good way to take advantage of the dry bread and make a tasty soup.
- Sausage with pears. With some ripe pears we can prepare a dish of contrasting flavors with one of the classic meat dishes in Catalonia.
- Scudella of pumpkin and beans. Little meat and a good spoon dish.
- Escudella Montserrat. Conger eel (or similar) and cauliflower are the stars of this dish that also has rice, chickpeas and noodles.
- Rice in the casserole. A classic of Catalan cuisine and a good way to serve very good dishes with a modest investment.
- Cut-up rice. If you buy a whole chicken to roast, take advantage of the trimmings to make this dish.
- Rice a la Piula. With a base of anchovies, a good rice with a seafood flavor.
- Sardines with potatoes and smashed eggs. If you like the famous “huevos estrellados”, here you have a version with sardines.
This is just one of the thousands of recipes in the Culinary Corpus of Catalan Heritage. Very often, our ancestors used to cook making the most of a small portion of meat or fish. Accompanied with legumes, potatoes, vegetables or rice, the portions that could be served with that more expensive ingredient multiplied. What they did not know then, perhaps, is that this also made the dish a nutritionally more complete and healthier meal.
Now, with food inflation rising to 15.4%, perhaps it is a good time to recover this way of cooking. Surely, in addition to saving money, we will gain health.
And you, what recipes do you prepare at home?
11Onze is the community fintech of Catalonia. Open an account by downloading the super app El Canut for Android or iOS and join the revolution!
