La pèssima gestió dels fons Next Generation

Espanya només ha executat una tercera part dels fons europeus destinats a la recuperació de l’economia, convertint-se en el país de la Unió Europea que més fons retorna. Publiquem un excel·lent article de VIA Empresa, on David Garrofé fa una anàlisi de la situació en què es troben les adjudicacions de les ajudes europees.

Next Generation: Fons de recuperació? No, fons de devolució

La deficient gestió de les inversions europees per part de l’Estat allunya la possibilitat d’una transformació del model econòmic espanyol

David Garrofé – Empresari

Alguna cosa no s’està fent bé quan tot i que la majoria de la gent es pensa que Espanya és receptor net dels fons europeus, la realitat és que s’ha passat de ser un estat receptor dels fons de solidaritat en uns 8.000 milions d’euros a ser un aportador net en més de 5.000 milions en el darrer període operatiu del 2014 al 2020.  El misteri? Doncs que aquest país només ha gastat el 35% dels fons aprovats per Brussel·les i ha deixat d’executar el 65% dels fons disponibles, segons es reconeixia el setembre del 2020.  De fet, Espanya és el país que més fons retorna de la UE. Un autèntic despropòsit tenint en compte les elevades taxes oficials d’atur i l’endarreriment endèmic en la inversió tant pública com privada en innovació.   

Si volem esbrinar les causes penso que són prou evidents, i alhora tristes: uns marcs legals i operatius feixucs, molt burocratitzats i complexos de gestionar per la majoria de mortals. Cal a més sumar a la complexitat europea, la de les nostres administracions que també hi posen una capa extra de requeriments innecessària amb un nivell de control per part dels organismes d’intervenció que espanta els propis gestors públics. Està clar que la malfiança creixent sobre els administrats i la voluntat d’autoprotegir-se per part del funcionariat ha necrotitzat gran part de l’administració pública. Per acabar-ho d’adobar, tret de les zones territorials reconegudes com a zones objectiu 1 pel seu baix desenvolupament econòmic, la resta dels territoris, Catalunya al capdavant, només pot accedir a un 50% del cofinançament dels programes.

Amb aquest panorama històric d’incompliments i devolucions, afegim-hi ara els famosos i esperats fons de recuperació o Next Generation dissenyats per la UE

Podria explicar un munt d’anècdotes de comunitats autònomes i d’alguns ministeris que directament renuncien a presentar projectes per manca d’idees o encara pitjor, per la mandra i/o desconeixement a l’hora gestionar-ho. Literalment allò del “nen no t’emboliquis” però en lloc de referir-se a la política, estem parlant de les palanques essencials de desenvolupament de la nostra economia i del benestar col·lectiu.

Amb aquest panorama històric d’incompliments i devolucions, afegim-hi ara els famosos i esperats fons de recuperació o Next Generation dissenyats per la UE perquè Europa fes un salt endavant en l’àmbit de la innovació, la sostenibilitat i la digitalització i deixés de perdre posicions respecte a la Xina i els EUA en el marc de la pandèmia de la COVID. Estem parlant que només a Espanya li correspondrien inicialment uns 141.000 milions dels quals uns 70.000 milions serien en forma de crèdit, a executar en 4 anys. Ara sí, ens dèiem, Europa reacciona i ho vol fer ràpidament i bé com es va fer amb el Pla Marshall l’any 1947. Mirin, doncs la realitat està sent ben diferent, ni s’està fent ràpidament ni bé, i m’explicaré tot seguit.

En un primer moment i llegint la declaració de motius del programa Next Generation, semblava clar que es volien focalitzar aquests fons en programes transformadors de les economies regionals amb un fort protagonisme de les empreses per motivar-les a col·laborar entre elles i amb els organismes de recerca i innovació. També es proclamava que es posarien en marxa de forma imminent a principis de l’any 2020 i que es tindrien els criteris d’actuació en temps i forma. La realitat ha estat  una altra. Desenes de consultores, bàsicament radicades a Madrid i amb bones connexions personals i professionals amb els polítics i tècnics de l’administració central, es postulaven com a úniques vies per aconseguir el preuat coneixement de com accedir als fons. A major confusió, major facturació, s’atrevien a dir en privat. Aquest desori funcional va afectar també a Catalunya i el govern català va crear el CORECO, un comitè de selecció de projectes estratègics que acabés presentant en un sol paquet tots els projectes catalans. Una bona iniciativa per animar a les empreses a identificar projectes col·laboratius d’impacte i on es van presentar més de 542 projectes molt interessants que implicaven a milers d’empreses que havien de mobilitzar uns 42.000 milions d’euros. D’aquests, el govern català el dia 2 de febrer del 2021, veient que el Ministeri d’Indústria volia seleccionar-ne pocs però molt grans anomenats PERTE, va optar per seleccionar, reduir i compactar tots els que havia rebut per deixar-ne només 27. Calia doncs esperar a tindre clars els criteris de la convocatòria estatal per a presentar-los a Madrid.

Primer gran avís per a navegants: el Secretari General d’Indústria, Raúl Blanco, es va despenjar a l’endemà, el 3 de febrer del 2021, en unes declaracions públiques afirmant que el paquet presentat per la Generalitat era “electoralista” i per tant desqualificant tota la feina feta per molts empresaris, universitats i centres de recerca. El missatge era clar. El Govern Sánchez no deixaria aquesta cornucòpia econòmica en mans de les comunitats autònomes ni es deixaria perdre els rèdits polítics del seu repartiment. El Next Generation seria un programa centralitzat en un 90% i deixaria als territoris decidir sobre un minso 10%. Això si, com que la capil·laritat d’aquests era imprescindible per arribar a les empreses i assolir la despesa esperada per Brussel·les, va garantir a ERC que “territorialitzaria” el 50% dels fons a canvi de l’aprovació dels pressupostos generals de l’estat. La realitat és que el Govern central dissenya i valida les convocatòries segons el seu criteri i Catalunya ha de contractar més de 400 tècnics per gestionar la paperassa i justificació d’aquest 50%. Mentrestant l’altre 40% de fons va a parar en projectes on el Ministeri creu oportú. Negoci de Roberto las Cabras.

La màquina de fer bitllets està desbocada i encara algú culpabilitza principalment a Rússia de la nostra inflació. I és que no hi ha més cec que el que no hi vol veure

El 26 de maig del 2022, Brussel·les, després de rebre moltes queixes de diferents organismes, patronals, i comunitats autònomes, i veient l’evolució de les poques convocatòries i escàs pressupost disposat del Next Generation, exigeix al govern espanyol la participació activa dels territoris per dissenyar polítiques i programes. Al mateix temps veient que la recuperació econòmica espanyola està sent més petita i lenta del que s’esperava, incrementa els 141.000 milions d’euros amb 22.000 milions més. La màquina de fer bitllets està desbocada i encara algú culpabilitza principalment a Rússia de la nostra inflació. I és que no hi ha més cec que el que no hi vol veure.

La Ministra d’Afers Econòmics Nadia Calviño el 19 de juliol del 2022, veient-se molt pressionada per Brussel·les i havent rebut una addenda econòmica que no sap com gastar, obre a les comunitats autònomes la possibilitat de presentar projectes propis, dels quals Catalunya n’ha presentat per un import superior als 2.000 milions d’euros, sense que a data d’avui tingui cap resposta.

Tot apunta que estem davant d’un nou Plan E del President Zapatero que es va dedicar el 2009 a generar despesa pública sense cap sentit per animar l’economia. Serveixi d’exemple la convocatòria del 28 de maig del 2021 adreçada als Ajuntaments per fer rehabilitacions d’habitatges i canviar enllumenats públics. Clars exemples d’objectius innovadors i transformadors de la nostra economia.

No cal ser cap profeta per veure com acabarà la festa: Una acumulació de devolucions dels fons europeus clàssics als que se sumaran els del Next Generation amb reduïts impactes en el creixement del PIB del país, com a hores d’ara posen de manifest el Banc d’Espanya i l’Airef i amb una imperceptible transformació del nostre model econòmic. Mirin el que va fer l’agost del 2021 la Hisenda Pública deixant de publicar les dades sobre les transferències dels recursos del fons a les empreses. Nul·la transparència per por a la crítica i el descrèdit polític. Aconsello a qui li agradi seguir aquest tema que no dubti en  anar a buscar els bons informes de seguiment de l’aplicació dels recursos que està fent la CEOE en el seu observatori on constata que el nivell d’execució actual és del 25%. Sobren comentaris.

Si en aquest país parléssim menys dels pressupostos i més del retiment de comptes, probablement no patiríem tants problemes

Algun lector em podria retreure que no està gens bé denunciar les gestions d’altri sense fer propostes d’esmena i com que no costaria gaire fer-ho mínimament millor acabaré aquest article amb tres propostes concretes, ràpides i d’impacte

1. Territorialitzar de veritat i urgentment els fons. Catalunya té grans projectes i capacitat d’execució
2. Utilitzar la política fiscal i permetre deduccions fiscals a les empreses que facin projectes innovadors transformadors. Seria més ràpid, eficient i menys burocratitzat. Ja ho estan fent països com França, Dinamarca o Itàlia
3. No utilitzar els fons com una eina de política electoral utilitzant-los per finalitats impròpies respecte al seu disseny original. Les necessàries actuacions en l’àmbit social s’han de finançar amb els PGE o els fons europeus expressament previstos.

Si en aquest país parléssim menys dels pressupostos i més del retiment de comptes i d’acord amb això valoréssim els nostres governants i les seves polítiques, probablement no patiríem tant aquests problemes. 

Pots llegir l’article original aquí

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Un informe basat en dades recopilades per Bloomberg analitza la situació econòmica mundial i fa un llistat dels països en més risc d’entrar en fallida. Espanya no està a la llista, però exhibeix alguns dels marcadors d’una economia a la vora del col·lapse, sostinguda artificialment pel rescat del BCE. 

Tal com passa amb les empreses, els estats es poden declarar en fallida o fer suspensió de pagaments quan no poden fer front a les seves obligacions financeres per manca de liquiditat. Un deute públic desbocat, juntament amb un elevat deute extern i dèficit fiscal, són els principals indicadors que anticipen la fallida d’un país.

L’estudi fet per Bloomberg Economics avisa que ve una “una cascada històrica d’impagaments des dels mercats emergents”. És a dir, que hi ha un conjunt de països que actualment es troben en alt risc de fer suspensió de pagaments o caure en fallida. A més, apunta que s’ha duplicat el nombre de països en desenvolupament que es troben a la vora del col·lapse econòmic.

El Salvador, l’Argentina, Ghana, Egipte, Tunísia i el Pakistan encapçalen el llistat de 50 països que acumulen un quart de bilió de dòlars de deute que els pot portar a la mateixa situació de fallida econòmica en la qual es troba Sri Lanka. El primer país que ha deixat de pagar el seu deute sobirà aquest any.

Un deute públic espanyol que assoleix rècords històrics

Cada espanyol deu més de 31.000 euros. Aquesta és la xifra que li pertoca a cada ciutadà dels 1,45 bilions d’euros de deute públic acumulat. Un deute que es va engreixant a un ritme de 270 milions d’euros diaris, i que del 2020 al 2021 va incrementar el forat fiscal en 200.000 milions d’euros.

Una situació econòmica d’altíssima incertesa, amb una inflació desbocada i un PIB minvant en la mesura que totes les institucions fan previsions a la baixa cada pocs mesos, assenyalen la precarietat de les constants vitals d’un país incapaç de fer front al seu deute públic sense l’ajuda del BCE. Un rescat encobert que, com hem vist en altres crisis, té un cost i amenaça la nostra qualitat de vida. 

Des d’Europa ja demanen frenar els estímuls i reprendre la «disciplina fiscal«, un eufemisme de sobre conegut i que a la pràctica equival a més retallades i càrregues fiscals per a un ciutadà que amb prou feines pot fer front a la magnitud de la tragèdia econòmica actual. No és d’estranyar que, veient-se a venir una revolta popular, instin a trobar l’equilibri entre aquesta «disciplina fiscal» i la «pau social».

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

S’està formant una nova bombolla immobiliària? Si el preu de dels pisos et sembla massa car, probablement tens raó. Tant el Banc d’Espanya com el Banc Central Europeu ja han detectat indicis de “sobrevaloració” en el mercat de l’habitatge.

El Banc d’Espanya ha reconegut que els preus de l’habitatge mostren “incipients indicis de sobrevaloració”, segons l’Informe d’Estabilitat Financera’ que va publicar a finals d’abril. Tot i que aquest organisme creu que de moment la sobrevaloració és “reduïda”, recomana seguir de prop el comportament del mercat.

Segons aquest informe, els indicadors sobre desequilibris en el mercat immobiliari venien mostrant alguns senyals lleus de sobrevaloració des de principis del 2020, que es van incrementar lleugerament al 2021 malgrat la pandèmia.

Luis de Guindos, vicepresident del Banc Central Europeu, ja mostrava la seva preocupació al gener per la sobrevaloració del mercat de l’habitatge residencial i la situació del mercat hipotecari en alguns països de l’eurozona.

Un mercat immune a la pandèmia

El cert és que a finals de 2021 comprar un pis era un 6,4 % més car que dotze mesos abans, segons l’INE. I és que el mercat immobiliari ha estat dels pocs que s’han mostrat immunes al coronavirus. L’oferta no ha crescut a la mateixa velocitat que la demanda, per la qual cosa els preus han continuat pujant.

De fet, el preu de l’habitatge a Catalunya ha augmentat un 1,3 % a l’abril, segons el portal immobilari Idealista, amb el que el preu del metre quadrat s’ha situat en els 2.340 euros de mitjana. En el cas de Barcelona, l’increment ha estat del 0,7 %, per la qual cosa el preu del metre quadrat ja frega els 4.000 euros. I si donem un cop d’ull a l’evolució dels últims dotze mesos, Tinsa situa l’increment de preus en el conjunt de l’Estat en un 7,7 %.

Al 2021 es van vendre a Catalunya més de 89.000 habitatges, amb un preu mitjà per metre quadrat de 2.293 euros, i 2022 va començar amb més operacions de compravenda que 2008, segons el Col·legi de Registradors.

Un risc per al sector bancari?

El Banc d’Espanya considera que no hi ha senyals que les entitats financeres estiguin sent laxes a l’hora de concedir crèdits hipotecaris, però els desequilibris immobiliaris dins de l’eurozona suposen una “font de risc rellevant” per al sector bancari. Cal tenir en compte que la previsible pujada dels tipus d’interès per part del Banc Central Europeu incrementaria la quota mensual de les hipoteques amb interès variable, per la qual cosa la ràtio d’impagaments podria augmentar.

Segons l’informe del Banc d’Espanya, el creixement del crèdit per noves hipoteques va ser especialment significatiu al 2021, amb taxes interanuals superiors al 40 % en la part final de l’any. De totes maneres, la banca és ara menys sensible al mercat immobiliari que en l’última bombolla immobiliària, ja que el volum de crèdit a aquest sector no arriba en l’actualitat al 40 % del total, mentre que al 2007 suposava el 70 %.

Des de l’inici de la pandèmia, la majoria dels països de l’eurozona han experimentat lleugers increments en la ràtio del saldo total de crèdit hipotecari sobre el PIB. No obstant això, en el cas de l’Estat espanyol aquest increment es deu més a la reculada del PIB generat per la pandèmia que a l’acumulació de deute.

Llogar, missió impossible?

Si comprar un pis és car, llogar tampoc resulta gens econòmic. L’estudi ‘Relació de salaris i habitatge en lloguer en 2021’, elaborat per Infojobs i Fotocasa, indica que llogar un habitatge en solitari resulta gairebé una missió impossible. Per a viure en un pis de 80 m², l’any passat els catalans van haver de destinar de mitjana el 54 % del seu sou brut al pagament de la renda.

El preu mitjà de lloguer per metre quadrat es va situar l’any passat en 14,06 euros, un 0,4 % més que l’any anterior. Si comparem les dades amb les d’altres comunitats de l’Estat, Catalunya és on es destina un major percentatge del sou al lloguer de l’habitatge, seguida de País Basc (50%), Balears (49%) i Madrid (49%).

Per desgràcia, es tracta d’un percentatge molt superior al recomanat pels òrgans de control europeus i que fa gairebé impossible que els joves es puguin independitzar.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Quin preu tindrà el rescat del Banc Central Europeu per a evitar que es dispari la prima de risc del deute espanyol? Durant l’última dècada, la Unió Europea ha estat molt tolerant a l’hora d’exigir a Espanya el compliment dels seus compromisos. Però el volum de deute es fa cada vegada més insostenible, així que les retallades i les reformes semblen inevitables en un futur pròxim.

El Banc Central Europeu (BCE) va anunciar a mitjan juny la seva intervenció per evitar que es disparin les primes de risc de Grècia, Itàlia, Espanya i Portugal. En el fons, es tracta de nous rescats davant la desconfiança dels mercats cap a unes economies amb un deute disparat i un clar desequilibri en els seus comptes.

L’ajuda no suposa un xec en blanc, com no ho va ser cap dels rescats anteriors. Tot indica que la màniga ampla que s’ha concedit a Espanya en l’última dècada a l’hora de complir els seus compromisos de reformes podria acabar-se en breu. De moment, però, les regles fiscals que limiten el dèficit públic al 3% anual i el deute al 60% del PIB seguiran congelades en 2023.

Un informe de la Comissió Europea publicat al maig recalcava que l’endeutament espanyol supera els “nivells de prudència”, per la qual cosa podria desestabilitzar al conjunt de la UE a causa dels “desequilibris macroeconòmics”. Els tècnics comunitaris ja han demanat la introducció de mesures per mitigar el risc a llarg termini de la sostenibilitat fiscal, que haurien de ser adoptades aquest mateix any.

Pensions i mercat laboral

Davant aquesta situació, els jubilats podrien ser els grans damnificats. Les pensions suposen pràcticament un terç del pressupost de l’Estat espanyol, així que resulta la partida amb més marge per a la retallada. De fet, el Govern ja es planteja l’ampliació del període de referència per al càlcul de les pensions.

L’altre gran cavall de batalla de la Comissió Europea és la flexibilització del mercat laboral per reduir el percentatge d’aturats, que és el doble a Espanya que en el conjunt de la UE. Òbviament, aquesta reducció de la desocupació per millorar els comptes estatals portarà aparellada una certa precarització.

Sigui com sigui, l’objectiu de Brussel·les és que el deute espanyol se situï l’any que ve per sota del 114% del PIB. I estan per concretar les exigències que realitzarà al Govern espanyol quant a l’abast de les retallades i reformes. En qualsevol cas, és evident que el grau d’exigència en el compliment dels compromisos augmentarà. El gran creixement del deute durant l’última dècada no permeten una altra opció.

Tercer rescat a Espanya

Aquest és el tercer “rescat” d’Espanya, després del de 2012 al Govern de Mariano Rajoy per salvar la banca i el concedit fa dos anys a l’Executiu de Pedro Sánchez per afrontar els estralls de la pandèmia.

El primer va suposar la injecció de 100.000 milions d’euros a canvi de la signatura d’un “memoràndum d’entesa”. Tot i que aquest document se centrava sobretot en la reforma del sector financer, també abordava aspectes macroeconòmics. L’acord exigia rebaixar el dèficit anual del 6,3% en 2012 al 2,8% en 2014, amb les conseqüents retallades i pujades d’impostos que això va implicar. A més, el document establia que es vigilarien “estretament i regularment” els progressos en la reducció del dèficit i l’aplicació de reformes estructurals per ”corregir els desequilibris macroeconòmics”.

També els 140.000 milions d’euros que va prometre la UE fa ara dos anys a Espanya entre subvencions i préstecs implicaven condicions molt similars a les d’un rescat complet. Les ajudes s’estan lliurant per trams i el desemborsament se supedita a l’aplicació de les reformes promeses pel Govern espanyol. De nou, aquestes acabaran afectant en un moment o un altre sobretot al sistema de pensions i al mercat laboral.

El Govern espanyol ha d’enviar cada any a la Comissió Europea un pla d’estabilitat que examinen amb lupa a Brussel·les. I, tot i que no hi ha “homes de negre” a Madrid, qualsevol Govern europeu pot paralitzar els pagaments dels fons Next Generation si considera que Espanya no compleix allò que va prometre.

Les experiències grega i italiana

Fins a on podria arribar el pla de retallades i reformes que exigeixi la UE a Espanya? Els casos de Grècia i Itàlia demostren que als tecnòcrates europeus no els tremola el pols a l’hora de prendre mesures per a equilibrar els comptes.

Entre 2010 i 2018, el país hel·lè va viure un “corralito”, va aplicar múltiples retallades, va vendre empreses públiques i va reduir les pensions més d’un terç, a més de passar múltiples crisis polítiques. Es calcula que més de 400.000 grecs van haver d’abandonar el país durant aquest període. I, en el cas d’Itàlia, es va arribar a forçar l’any 2011 el canvi de primer ministre i el nomenament d’un Govern tècnic gairebé dissenyat per Brussel·les.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Digital Banking o banca digital és un terme que es refereix a la digitalització de totes les activitats i serveis tradicionals de la banca analògica, les quals en el passat eren només accessibles per als clients quan aquests es desplaçaven fins a una sucursal. Un procés de canvi que fa anys que dura, però que s’ha accelerat enormement d’ençà dels últims anys, sobretot a causa del canvi generacional que està patint el mercat.

Cada any la generació millennial està assolint cotes més altes de consum de productes financers, i actualment ja són la generació que més en consumeix. Per tant, el mercat s’ha hagut d’adaptar a poc a poc a les necessitats i preferències diferenciades dels millennials, els quals demanden agilitat, rapidesa i accessibilitat. L’assoliment d’aquest procés de digitalització està creant noves oportunitats per a les entitats financeres i, sobretot, per a la gent, permetent arribar directament a persones que viuen en tota mena de realitats i situacions diferents.

Banca digital i banca en línia: són el mateix?

Com a punt d’inici, hi ha una diferència primordial entre els termes digital banking i online banking que caldria saber distingir. La banca online es refereix a l’evolució que han fet moltes entitats financeres tradicionals envers el món online: és un procés de digitalització que se centra a oferir en línia certs serveis i productes bàsics del seu catàleg, com poden ser les transferències de diners o la gestió bàsica dels comptes corrents. Per altres qüestions, però, segueix sent necessari acudir a la sucursal.

El digital banking, per contra, es refereix a la intenció d’oferir totes les activitats i serveis de la banca tradicional, però traslladant-les a l’àmbit digital per tal de poder arribar directament al consumidor, reduint al màxim els intermediaris i agilitzant tot el procés. Així, a part de poder realitzar transferències o controlar els moviments del nostre compte, podem també sol·licitar un crèdit o demanar una hipoteca sense necessitat de desplaçar-nos a les oficines bancàries.

La transició de la banca analògica a la digital

En un principi, la banca era del tot analògica. S’oferien serveis tan bàsics com transferències, gestió de comptes corrents, xecs i pagarés, targetes de crèdit o de dèbit, retirades i ingressos d’efectiu, i oferiment de préstecs i hipoteques. Era, però, necessari desplaçar-se a la sucursal per tal de realitzar la majoria de les operacions.

Més endavant, sobretot a partir dels anys 2000, van començar a aparèixer noves formes de gestionar operacions financeres sense necessitat de ser presencialment a l’oficina bancària: havia nascut la banca en línia. Això va permetre que a poc a poc s’anés utilitzant més el comerç online, tot i que en aquella època encara era una mica rudimentari, i encara no s’havia popularitzat del tot entre la població general. És en aquesta època quan van néixer mètodes de pagament com PayPal, per tal de donar sortida a una nova necessitat dels consumidors inexistent fins aleshores: poder pagar amb seguretat a un desconegut per un producte en línia.

Sobre l’any 2010, però, l’inesperat èxit dels primers models d’iPhone i smartphones va impulsar a poc a poc la societat cap a una nova innovació: la banca mòbil. Es van començar a dissenyar les actualment tan conegudes aplicacions o apps per part dels bancs tradicionals, amb l’objectiu de poder tenir accés als serveis bancaris del nostre banc de tota la vida des del palmell de la mà. Aquesta nova revolució tecnològica va permetre també l’aparició dels pagaments contactless o sense contacte, facilitant la vida a milions de persones.

Finalment, l’ús massiu i la popularització en amplis segments de la societat, no només en millennials i en joves sinó en la gran majoria d’adults i gent de més edat, ha conduït recentment a la creació i popularització de la banca digital, amb la cara més visible essent els neobancs. Així, amb aquestes noves fintech i aplicacions que res tenen a veure amb les del passat, es pot navegar i sol·licitar qualsevol dels serveis financers tradicionals de forma ràpida i intuïtiva, reduint les barreres d’informació pels consumidors.

L’auge dels neobancs

D’ençà dels últims anys, han sigut els neobancs els que han portat la batuta pel que fa a la digitalització dels serveis financers, prenent els màxims avantatges de les seves capacitats digitals: aprofitar les plataformes online i l’anàlisi de dades per a generar interacció social, subministrar targetes digitals a l’instant, oferir informació i assistència personalitzada als clients, etc.

En un començament s’havien dirigit sobretot a un públic nadiu digital, com són la generació Z i els millennials, però a poc a poc han anat atraient molts altres segments de població més diversos i d’àmbits diferents. Això ha sigut gràcies a dos factors principals. El primer, la reducció de costos que han sigut capaços d’oferir en els seus serveis gràcies a la manca d’oficines, en contraposició amb la banca tradicional, la qual ha de pagar uns lloguers molt elevats i habitualment pateix molts sobrecostos.

I per una altra banda, és deu també a l’efecte que la pandèmia de la covid-19 ha tingut en molts consumidors d’edat més avançada, ja que han volgut buscar la forma de poder seguir duent a terme les seves activitats financeres habituals sense necessitat de sortir de casa, i és precisament en aquest àmbit en el qual els neobancs tenen un avantatge comparatiu envers la resta d’entitats financeres, ja que es mouen com un peix a l’aigua en l’àrea digital i hi tenen molta més experiència.

La banca directa: arribar a tota la societat

La popularització d’aquests serveis digitals ha suposat l’aparició del concepte direct banking o banca directa: la possibilitat i la voluntat de poder arribar a tots els clients, siguin d’on siguin i de qualsevol segment existent. Es poden oferir nous productes i serveis a segments específics de clients sense patir per les limitacions geogràfiques. Es pot arribar a consumidors de diferents nivells educatius, de diferents rendes econòmiques, es pot donar atenció personalitzada a milions de persones que d’altra manera no tindrien a qui dirigir-se, o a qui les entitats tradicionals podrien no atendre de la manera desitjada a causa de les limitacions físiques.

És, en definitiva, en un món cada vegada més ràpid i interconnectat on la combinació de la tecnologia actual amb les noves preferències d’agilitat i accessibilitat permet als neobancs i a la banca digital poder situar els clients al centre.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El sector turístic comença a aixecar cap després de dos anys infaustos a causa de les restriccions provocades per la pandèmia. De totes maneres, la cerca del “màxim estalvi” en les vacances s’ha tornat una prioritat per a moltes persones i el 12% de la població continuarà quedant-se a casa un estiu més, en molts casos per raons econòmiques.

Malgrat la millora en la situació sanitària i la relaxació de les mesures per evitar contagis, el 12% de la població segueix sense tenir previst viatjar enguany per vacances, segons un estudi de l’Observatori Nacional del Turisme Emissor. Es tracta d’un percentatge apreciable, tot i que la situació ha millorat considerablement per al sector turístic respecte a l’any passat, en què gairebé un terç dels enquestats es plantejaven quedar-se a casa.

En la meitat dels casos, els enquestats que no viatjaran enguany addueixen raons econòmiques, sent l’increment dels preus (25%) i el descens dels seus ingressos (20%) les causes més habituals. El percentatge dels qui han renunciat a viatjar per temors relacionats amb la pandèmia s’ha reduït del 23 % de fa un any a tan sols el 12 %.

Una de les grans tendències que destaca l’estudi per a aquest estiu és “el paper clau de la flexibilitat del viatge i la política de cancel·lació” en la contractació de les vacances. En aquest sentit, el 41 % dels enquestats es plantegen contractar una assegurança de cancel·lació; el 27 %, una assegurança d’accidents; i el 24 % una assegurança mèdica.

El 37 % dels viatgers ja havien fet alguna reserva per a les seves vacances d’estiu al maig, quan es va realitzar l’enquesta, però gairebé un de cada tres (31%) afirmaven que esperarien i farien la seva reserva “tan tard com sigui possible per estar segurs”.

Vacances ‘low cost’

Una altra de les grans tendències que apunta l’informe per als viatges d’enguany és “la cerca del màxim estalvi”. L’import mitjà que cada persona preveu gastar en les vacances segueix per sota de les xifres anteriors a la pandèmia, encara que enguany s’interromp la tendència decreixent que es mantenia des del 2018. Així, el pressupost és de 610 euros per persona, 44 euros més que en 2021. Es preveu que les principals despeses siguin l’allotjament (34 %), la restauració (25 %) i el transport (20 %).

Quant al tipus de vacances, el turisme de sol i platja és clarament majoritari (41 %), seguit a molta distància pel familiar (15 %), el de relax (15 %) i el cultural (14 %). Respecte a l’estiu de 2021, descendeix fins al 60 % la proporció de persones que viatjaran dins de l’Estat espanyol i augmenta la proporció dels qui opten per un destí internacional (18 %) o combinen totes dues opcions geogràfiques (22 %).

Malgrat la lleugera recuperació dels viatges amb destinacions internacionals, segueixen per sota dels nivells previs a 2020 i l’interès per les diferents àrees geogràfiques és molt desigual. En aquest sentit, Europa és el destí que més interès suscita, mentre que el poder d’atracció d’altres continents continua sent minoritari. L’avió experimenta una clara recuperació, pròxima ja als valors anteriors a la pandèmia, encara que el cotxe particular continua sent el mitjà de transport estrella, ja que és el triat per dos de cada tres enquestats.

La majoria dels viatgers (56 %) gaudirà d’unes vacances d’estiu com a mínim de 8 dies i un 14 % superaran els 15 dies. Agost és el mes protagonista de les vacances d’estiu per al 42 % dels enquestats, mentre que juliol és el mes triat en el 29 % dels casos.

L’hotel es consolida en 2022 com el tipus d’allotjament més popular (36 %), en augmentar 9 punts respecte a 2021, seguit de l’apartament turístic (22 %). En canvi, l’allotjament propi (21 %) experimenta un descens d’11 punts respecte a l’any passat i 18 respecte a 2020, un any en què va augmentar enormement per la pandèmia.

Un sector en recuperació

Segons l’estudi, les dades semblen constatar l’inici de la recuperació del sector turístic, ja que algunes de les xifres s’estan aproximant a les prèvies a la pandèmia. En aquesta progressió estarien jugant un paper clau “la millora de la situació sanitària i l’obertura (o la relaxació) de les mesures adoptades en els diferents països, relatives a la mobilitat i seguretat dels viatgers”.

Tot i això, l’informe adverteix que les dades positives no han d’eclipsar els grans reptes i incerteses: “una creixent inflació, l’alentiment de la taxa de creixement del PIB i la pèrdua de poder adquisitiu dels ciutadans”.

D’acord amb les dades de l’Enquesta de Turisme de Residents elaborada per l’Institut Nacional d’Estadística (INE), els residents en l’Estat espanyol van realitzar 143 milions de viatges durant 2021, un 41% més que l’any anterior. Catalunya va ser el segon destí més popular, triada pel 14% dels turistes espanyols. A més, els catalans vam acumular durant 2021 el major percentatge de viatges (18% del total) i la nostra despesa mitja diària va ser de 56 euros.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La intervenció del Banc Central Europeu ha retornat una certa estabilitat al mercat després que la prima de risc que paguen Grècia, Itàlia, Espanya i Portugal pel seu deute s’enfilés en la primera quinzena de juny. Però els interessos que paguen aquests països pel seu deute continuen pujant i la situació es fa cada cop més insostenible.

El 14 de juny la prima de risc de Grècia s’acostava perillosament als 300 punts bàsics, la d’Itàlia va arribar a fregar els 250, la d’Espanya va assolir els 140 i la portuguesa tancava la sessió en 138. Els interessos que havien de pagar els països del sud d’Europa pel seu deute s’havien disparat en els últims dies respecte als d’Alemanya.

Perquè això és el que mesura la prima de risc: cada punt bàsic de la prima de risc equival a un 0,01 % més d’interès respecte a la rendibilitat del bo alemany a deu anys. Per tant, 100 punts bàsics signifiquen pagar un 1 % més d’interès que Alemanya i 200 punts equivalen a un 2 % més.

El mercat havia anat mostrant en la primera meitat de juny la creixent desconfiança respecte al pagament del deute dels PIGS, un acrònim pejoratiu per a referir-se a Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya per les seves inicials en anglès. Així que el diferencial de l’interès que es veien obligats a pagar aquests països per a col·locar els seus bons de deute respecte a Alemanya havia anat pujant.

Molt de soroll per a molt poc

El Banc Central Europeu (BCE) va decidir intervenir i, després d’una reunió d’urgència, va anunciar el 15 de juny que reinvertirà part de la cartera del programa de compres d’emergència per la pandèmia (PEPP) per evitar que les primes de risc d’aquests països es disparin. Tothom ho ha interpretat, de manera ineludible, com un nou rescat per a aquests països, tal i com ja va passar en la darrera crisi. Espanya, doncs, sembla que serà rescatada de la fallida novament pel BCE.

Des de llavors, la situació s’ha calmat. La prima de risc del deute grec ha baixat en una setmana 70 punts bàsics, la italiana ja torna a estar per sota dels 200 punts i l’espanyola i la portuguesa no arriben als 110 punts.

En realitat, l’anunci del BCE no suposa una gran novetat. Com expliquem en l’article “Escac del BCE a les economies més fràgils”, en els últims anys el regulador bancari ha comprat prop de dos bilions d’euros en deute i va anunciar al març que les adquisicions es reduirien dràsticament a partir de juny. Però aquest organisme també va advertir que reinvertiria el principal retornat (és a dir, el capital, no els interessos) dels valors adquirits en el marc dels programes de compra de deute “durant el temps que sigui necessari per a mantenir unes condicions de liquiditat favorables”. Ara només va una mica més enllà, ja que afegeix la possibilitat de reinvertir també els interessos retornats.

Una bona notícia?

El fet que la prima de risc dels PIGS hagi baixat en els últims dies és una bona notícia en el sentit que el seu finançament no s’ha disparat respecte al d’Alemanya. Però això no significa que els interessos del seu deute costin el mateix que abans perquè l’interès que paga Alemanya pels seus bons a deu anys ha pujat 1,78 punts percentuals en tot just quatre mesos.

El rendiment dels bons alemanys, que estava en nivells negatius a principis de març, no ha deixat d’incrementar-se des de llavors, ni tan sols després de la reunió d’urgència del BCE, i s’ha situat en el 1,69%. En definitiva, tant Alemanya com els PIGS paguen bastant més avui pel seu deute que a principis de març.

Més núvols que clars en l’horitzó

S’apropen temps complicats per a tots, encara que, òbviament, el matalàs dels PIGS és molt més fi que el de països com Alemanya. La futura pujada de tipus del BCE per intentar controlar la inflació hauria de traduir-se en un augment generalitzat del cost del deute. I, a més, quan passin els efectes del recent anunci del regulador bancari sobre la compra de deute, no pot descartar-se que torni a incrementar-se el diferencial dels països del sud d’Europa respecte a Alemanya.

El BCE s’està quedant sense eines per a mantenir l’estabilitat d’una economia agafada amb pinces perquè es troba entre l’espasa de l’estancament i la paret de la inflació. I, amb un deute desbocat, els PIGS serien els principals perjudicats per les possibles mesures o retallades que Europa exigeixi en el futur.

Hi ha qui adverteix que, si arriba la recessió, la solidaritat dels socis europeus podria esquerdar-se, com ja va estar a punt de succeir fa una dècada. A partir d’aquí, el futur de l’eurozona és tota una incògnita, igual que el de les pensions i la sanitat pública.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El 31 de desembre de 2020 va finalitzar el període transitori previst en l’Acord de Retirada, amb el que el Regne Unit sortia de la Unió Europea. Aquesta sortida del bloc comunitari va tindre conseqüències econòmiques tant en l’àmbit comercial com el financer, però el seu impacte no va ser el mateix per tots els sectors de l’economia.

Es va intentar minimitzar el mal econòmic amb l’Acord de Comerç i Cooperació del 24 de desembre, però fins i tot amb el nou acord, la sortida del Regne Unit de la UE va tindre un impacte significatiu en l’economia europea i, en particular, en la nostra, que manté una exposició comercial i financera amb el Regne Unit superior a la que presenten altres economies de la UE.

El Regne Unit és el cinquè soci comercial per a Espanya, per darrere d’Alemanya, França, Itàlia i Portugal. Ell 2019 va rebre el 6,8% del total de les exportacions espanyoles, equivalents a 19.666,38 milions, import que podria minvar en funció dels aranzels i altres barreres que s’estableixin als productes espanyols.

Com explica l’agent d’11Onze Aitor Canudas, «Catalunya i Madrid són les dues comunitats que més béns venen al Regne Unit, seguides per Andalusia, Comunitat Valenciana, Galícia, País Basc i Aragó. Els automòbils, la fruita, els llegums i les hortalisses són els béns més venuts, però també metalls preciosos, motors, electrodomèstics o medicaments, entre altres.»

Des de l’1 de gener els fluxos de mercaderies entre Espanya i el Regne Unit van deixar de tindre la consideració d’operacions intracomunitàries per a passar a estar subjectes a formalitats de duanes i a la liquidació de l’IVA en el cas de les importacions (les exportacions estan exemptes), que suposen un volum anual d’11.808,21 milions amb dades de 2019.

Vendre o comprar béns al Regne Unit implicarà comptar amb un número identificador britànic, presentar declaració en la duana, proporcionar dades de protecció i seguretat, obtenir una llicència especial per a determinats béns o realitzar tràmits addicionals per al comerç de béns subjectes a impostos especials (alcohol, tabac o combustible).

Complexitats i perspectives d’un procés en evolució

Les mesures compensatòries que puguin establir-se per a ajudar als sectors i regions més perjudicats pel Brexit seran clau per minimitzar l’impacte d’aquest canvi de paradigma. Així com els convenis bilaterals que s’acabin establint entre la Unió Europea i el Regne Unit per a mitigar els efectes derivats dels canvis en la vinculació existent fins ara.

L’evolució de la cotització de la lliura enfront de l’euro, especialment amb relació a la depreciació de la lliura respecte a l’euro, implica un encariment dels productes espanyols que es venen al Regne Unit i una pèrdua de poder adquisitiu dels britànics, que pot afectar el sector turístic nacional.

Tanmateix, també existeix un possible impacte positiu, ja que el Brexit pot generar oportunitats per a Espanya, que podria guanyar pes en la presa de decisions de la UE davant la sortida d’una de les seves principals economies. D’altra banda, companyies radicades al Regne Unit, així com professionals d’alta qualificació, podrien optar per instal·lar-se en altres països de la UE, i Espanya pot ser especialment atractiva en aquest aspecte. 

A més, les empreses espanyoles, en particular les més grans, productives i diversificades geogràficament, podrien augmentar la seva capacitat exportadora, substituint una part de les vendes de les empreses britàniques a la UE,  fins i tot reemplaçant les exportacions espanyoles al Regne Unit.

Si vols conèixer opcions superiors per rendibilitzar els teus diners entra a Fons Garantits. Des d’11Onze Recomana et proposem les millors opcions del mercat.

Els fons Next Generation de la Unió Europea haurien d’aportar 140.000 milions d’euros a l’economia espanyola entre ajudes i préstecs. Mentre el Govern central presumeix d’una gestió exemplar, comunitats autònomes i organitzacions empresarials critiquen colls d’ampolla que alenteixen l’arribada dels diners a l’economia real.

El Programa d’Estabilitat 2022-2025 del Govern espanyol preveu que, juntament amb l’impacte de la guerra i la recuperació de l’activitat turística, “el tercer factor que determinarà el creixement en 2022 serà el Pla de Recuperació, els primers efectes del qual ja es van percebre l’any 2021 i que assolirà en aquest exercici la seva velocitat de creuer”. No obstant això, aquest tercer factor sembla avançar amb el fre de mà posat.

Els PERTE (Plans Estratègics per a la Recuperació i Transformació Econòmica) van néixer amb l’objectiu d’ordenar el repartiment de gran part dels 140.000 milions d’euros entre ajudes i préstecs que la UE ha concedit a Espanya per alleujar els estralls econòmics de la pandèmia. Fins ara s’han aprovat onze PERTE, tres dels quals tenen les convocatòries obertes i un, el del vehicle elèctric, ja està tancat.

Segons detalla el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència del Govern espanyol, la previsió és que les majors partides es destinin a la modernització i digitalització d’indústria i serveis (23 %), l’agenda urbana i rural (21 %) i les infraestructures (15 %). I en menor mesura, a l’educació (10 %), transició energètica (9 %), les polítiques d’ocupació i l’economia de les cures (7 %), la modernització de l’administració pública (6 %) i el Sistema Nacional de Salut (6 %), amb percentatges residuals per a cultura i esport.

Visions contraposades

L’Executiu espanyol presumeix de ser el que més fons Next Generation de la UE ha mobilitzat i el que amb més rapidesa ho ha fet. I la veritat és que la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, afirmava recentment que Espanya havia estat el primer país a sol·licitar el segon pagament dels fons de recuperació europeus.

No obstant això, les organitzacions empresarials tenen una visió molt diferent: estimen que només s’ha mobilitzat un 13 % dels prop de 33.000 milions que contemplen els onze PERTE aprovats i que ha arribat a l’economia real un 2 % del total.

Es calcula que queden per moure 8.000 dels 19.000 milions de 2021, als quals caldria afegir com a mínim altres 26.000 milions d’enguany. Però, a més, existeix el problema que part dels diners mobilitzats es van destinar a organismes públics com ADIF o segueixen encallats entre el Govern central i les comunitats autònomes, que aspiren a gestionar la concessió de la meitat de les ajudes.

Des de diverses organitzacions empresarials s’ha criticat al Govern espanyol per l’escassa agilitat, la falta de temps per a la preparació de sol·licituds en algunes convocatòries, la complexitat burocràtica i, en definitiva, el baix percentatge de fons Next Generation que han arribat a les empreses.

Tant el president de la CEOE, Antonio Garamendi, com el de la Confederació d’Empresaris de Galícia, Juan Manuel Vieites, han coincidit a assenyalar en els últims mesos que tan sols un de cada quatre euros ha arribat a les empreses.

D’altra banda, organismes com l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef) també han criticat al Govern pels retards en l’execució i la falta d’informació oficial.

L’efecte multiplicador de les ajudes europees

En les convocatòries previstes per l’administració central i les comunitats autònomes per a la segona meitat d’enguany, les línies de tren de rodalies, la digitalització, la salut i la indústria agroalimentària haurien de ser els àmbits que concentrin més fons.

L’efecte tractor de les ajudes públiques és evident, com posa en relleu un recent informe del Banc d’Espanya, que calcula que “un increment d’un 1% en la inversió pública estaria associat a un increment de la mateixa magnitud en la inversió privada en el curt termini”.

D’aquí la importància d’accelerar l’execució dels fons europeus. I la preocupació per una altra dada d’una enquesta del Banc d’Espanya: la proporció d’empreses interessades en participar a les convocatòries relacionades amb els projectes finançats amb els fons europeus es va reduir fins al 16,6 % en el primer trimestre de 2022, uns 7 punts percentuals menys que en el trimestre anterior.

El Banc d’Espanya espera que els fons Next Generation contribueixin en un 1,4 % al PIB espanyol de 2022, però aquest percentatge podria reduir-se si les ajudes no arriben en la mesura i a la velocitat previstes.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’elit econòmica mundial s’ha congregat aquesta setmana en la localitat suïssa de Davos. El temor a una possible recessió ha marcat la trobada anual del World Economic Forum, que segueix llastrada per l’escassa presència de dones.

“Una reunió familiar per a les persones que van trencar el món modern”. Així va definir la trobada anual del Fòrum de Davos Anand Giridharadas, excolumnista de ‘The New York Times’ i editor de ‘The Ink’. “Un entorn de col·laboració únic en el qual reconnectar, compartir idees, obtenir noves perspectives i crear comunitats i iniciatives de resolució de problemes”. Així la cataloga el World Economic Forum en el seu web.

Aquest esdeveniment, que en 2021 es va cancel·lar per la pandèmia, congrega cada any a polítics, empresaris, acadèmics, líders socials i celebritats a Davos per a abordar l’agenda global. Tot i que normalment se celebra al gener, entre muntanyes nevades, la variant ómicron de la covid-19 va obligar a retardar-lo i finalment s’ha desenvolupat entre el 22 i el 26 de maig.

Uns consideren que serveix per a que l’elit mundial es doni copets a l’esquena i s’intercanviï favors. Uns altres opinen que es tracta d’una plataforma per a buscar solucions als principals problemes i conflictes globals. Probablement, tant els uns com els altres tenen part de raó.

Una cita elitista

És evident que participar en aquest esdeveniment no està a l’abast de qualsevol. Per fer-ho, cal ser un dels aproximadament mil membres del World Economic Forum, la qual cosa pot sortir per més de mig milió d’euros, o ser convidat. Sigui per una via o per l’altra, la presència en l’esdeveniment suposa una oportunitat d’influir en l’agenda mundial.

La llista de participants d’enguany ha inclòs uns 1.250 líders empresarials, més de 300 polítics de tot el món i uns 200 representants d’ONG, a més d’emprenedors, acadèmics i altres membres de la societat civil.

El World Economic Forum va néixer l’any 1971 de la mà de Klaus M. Schwab, un professor de la Universitat de Ginebra que va convidar a prop de mig miler d’executius europeus a una trobada sobre gestió empresarial. En 1987 aquesta organització sense ànim de lucre va adoptar el seu nom actual i va adquirir un enfocament més ampli per a donar cabuda als grans temes que afecten el futur de la humanitat.

De la polarització a la guerra d’Ucraïna

L’edició de 2020, que va superar els 3.000 assistents, va posar de manifest la polarització en el món, amb dos grans protagonistes antagònics. D’una banda, el llavors president dels Estats Units, Donald Trump, i, de l’altre, l’activista Greta Thunberg, que tirava en cara als grans líders mundials la seva inacció davant el canvi climàtic.

Enguany han passat per Davos des de la directora executiva del Fons Monetari Internacional (FMI), Kristalina Georgieva, o la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, fins a figures empresarials com Bill Gates o George Soros. I en l’obertura va intervenir per videoconferència el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, qui va reclamar majors sancions per a Rússia. En qualsevol cas, l’aclaparadora majoria d’homes demostra que les elits del poder encara estan lluny de la paritat de gènere.

Les més de 150 sessions d’aquesta edició s’han articulat en vuit àrees temàtiques, que inclouen medi ambient, economia, tecnologia i innovació, treball, negoci, salut, cooperació i equitat social. La guerra a Ucraïna, la crisi energètica i alimentària, així com el seu impacte en la complexa situació econòmica, han acaparat els focus.

El temor a la recessió

Les males notícies no són bones per als negocis i a Davos es tendeix a oferir una visió una mica edulcorada del futur. Tot i això, enguany era difícil obviar el risc de recessió.

La directora del FMI va reconèixer amb la boca petita que no es pot descartar una contracció econòmica i va advertir que 2022 serà un “any dur”. Per la seva part, José Viñals, president de Standard Chartered, va reconèixer que les amenaces que planen sobre l’economia global poden convertir-se en “una tempesta perfecta”.

Encara que es produís una nova recessió, aquesta circumstància no impediria que segueixi ampliant-se la llista de nou-rics que aspiren a participar en el Fòrum de Davos. Un informe d’Oxfam indica que, malgrat l’enfonsament global de l’economia, durant la pandèmia va sorgir un nou milmilionari cada 30 hores.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.