El caganer, la figura de culte pessebrista

És l’estrella del pessebre, però l’amaguem ben amagat, sovint darrere del naixement de Jesús. El caganer és la figura del pessebre que millor resumeix aquesta dèria catalana per l’escatologia. L’agent Mònica Cornudella ens explica la història d’aquest personatge de culte.

De versions se n’han fet de tots els famosos catalans i d’arreu del món, i n’hi ha qui els col·lecciona, però normalment el caganer porta barretina, una camisa blanca, un pantaló fosc i una faixa, talment representant un pagès o un pastor. És una de les figures més entranyables del pessebre, i sovint actua, dins el bucòlic escenari, una mica com el Wally dels llibres d’‘On és Wally?’: tothom s’esmerça per trobar el racó on es deu haver amagat.

Expliquen els historiadors que la figura del caganer apareix als pessebres catalans a partir del segle XVII, però no es va fer popular fins al segle XIX. La tradició del caganer, tot i l’escatologia evident, està ben acceptada per l’Església. Malgrat que es desconeix per què els catalans vam decidir col·locar una figura fent les seves necessitats enmig del pessebre, l’imaginari col·lectiu ha convingut que, amb les seves femtes, adoba la terra i la fertilitza per a tot l’any. Sigui quin sigui l’origen del caganer, val la pena conèixer-ne més curiositats al vídeo de sota!

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.

Si alguna cosa ens indica que s’acosten les festes de Nadal és veure torrons als aparadors de les pastisseries i als prestatges de les botigues d’alimentació. Els torrons, juntament amb les neules, són, sens dubte, el producte estrella de les postres dels àpats de Nadal. 

L’origen dels torrons, segons la teoria més acceptada, és àrab-jueu. El fet, però, és que n’hi ha d’altres que indiquen que el seu origen és dels Països Catalans, ja sigui pel seu nom, “torró”, o perquè als Països Catalans és on viu el seu punt àlgid. La raó és que de torrons se’n fan des de fa centúries, des d’Alacant fins a la Catalunya Nord, tant de manera artesanal com de manera industrial. 

Avui dia hi ha torrons per a tots els gustos. A banda dels tradicionals —fets d’avellanes, ametlles, mel o sucre i clara d’ou, forts i fluixos—, també n’hi ha de sabors ben diferents i adaptats a totes les necessitats dels clients: per a diabètics, celíacs, vegans… I per a paladars i gustos diferents: de crema cremada, de xocolata amb fruits secs, amb licor, amb fruita, amb sal i un llarg etcètera. Perquè la imaginació del mestre torronaire fa que cada any surtin al mercat torrons amb gustos nous.

Una recepta que ha arribat fins als nostres dies

Els ingredients principals del torró són l’avellana o l’ametlla, la mel o el sucre i la clara d’ou. El primer receptari de cuina on es menciona una recepta de torrons és el ‘Llibre de Sent Soví’, de l’any 1324 i d’autor anònim. Però la més antiga conservada és la del torró d’avellanes que surt al ‘Llibre de totes maneres de confits’ del segle XV. 

De la cuina andalusina hi ha un receptari d’Ibn Razin, del segle XIII. En ambdues receptes es diu que els torrons s’elaboren amb fruits secs, mel i clara d’ou, amb les mateixes proporcions i seguint el mateix procés. Però hi ha una diferència entre elles: el fruit sec que es fa servir. A la recepta àrab fan servir ametlles i nous, mentre que a la catalana s’hi fan servir avellanes. El torró d’Agramunt ha mantingut la recepta medieval del ‘Llibre de totes maneres de confits’, tant pel que fa als ingredients com a l’elaboració.

Agramunt o Xixona?

Així, els torrons poden ser elaborats de manera artesanal i de manera industrial. Els torrons artesanals es fan en petits obradors que estan escampats arreu del territori. N’hi ha uns, però, que tenen el segell de qualitat i de procedència. Els més tradicionals són el torró fort i el torró fluix —popularment coneguts com a torró d’Alacant i torró de Xixona, respectivament— i el torró d’Agramunt. 

Per tal de garantir la qualitat i l’origen del producte, s’han aprovat un seguit de normatives que fa que els torrons artesans quedin legalment protegits. Els torrons estan sota l’empara reguladora de consells reguladors de les identificacions geogràfiques protegides (IGP). Aquests productes han de ser produïts, transformats o elaborats en el lloc que dona nom a la indicació, incloses les denominacions tradicionals de productes agroalimentaris, geogràfiques o no, si compleixen els requisits esmentats al Reglament 510/2006.

D’aquesta manera, el torró d’Agramunt, fet a la població d’Agramunt (Urgell), s’elabora amb la recepta més antiga coneguda i es presenta en tauletes rodones o rectangulars enmig de pa d’àngel de diverses mides i pesos. El percentatge mínim d’ametlla o avellana és del 46% al 60%, segons si el torró és de categoria extra o suprema. Es té constància documental que a Agramunt es fan torrons des del 1741, quan hi havia registrats set mestres torronaires.

Els ingredients dels torrons de Xixona i Alacant són, també, les ametlles, la mel, el sucre i la clara d’ou. La identificació geogràfica de Xixona destaca que el tret diferencial és el procediment, amb tècniques tradicionals pròpies (el torrat, la cocció “punt de bola”, l’anomenat “arrematat”, etc.) i utensilis autòctons (torradors, mecàniques, molins de pedra, refinadors i boixets, entre altres). Es té constància que el 1588 ja es feien torrons a Xixona gràcies a una notícia recollida per l’historiador Joaquim Miret i Sans. I les primeres notícies del torró d’Alacant són de la segona meitat del segle XVI.

Algunes curiositats catalanes

A Catalunya sabem del consum de torrons per Nadal i en altres festivitats importants des del començament del segle XIII, tal com assenyala el ‘Costumari’ del monestir de Sant Cugat del Vallès, escrit entre el 1221 i el 1223. Els torrons, en aquella època, ja eren unes postres festives que compartien taula amb les neules i el piment (una beguda feta amb vi, mel i espècies). També hi ha referències literàries durant el segle XIV. 

El franciscà Francesc Eiximenis considerava que els torrons eren una menja massa luxosa i en la seva obra, ‘Terç del Crestià’, escrita l’any 1384, recomanava que no es mengés torró per combatre el pecat de la golosia. En contra, en aquella època hi havia recomanacions favorables a la menja dels torrons. Per exemple, el metge de la cort, Arnau de Vilanova, en la seva obra ‘Regimen sanitatis ad regem Aragonum’, lloava les virtuts dietètiques dels fruits secs quan eren confits fets amb mel o sucre.

D’altra banda, trobem en documents del 1376 que al monestir de Pedralbes les monges feien torrons per a altres congregacions, com ara, per als frares franciscans. Al segle XIV el consum de torrons es va estendre a totes les classes socials, ja que es té constància que se’n donava als pobres de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona. Al segle XV, no només en menjaven els frares, sinó que també els nobles, que a més de menjar-ne, també els regalaven. 

D’on ve el nom del torró?

Quant al seu nom, el diccionari de la llengua catalana diu: “s. XIV; d’origen incert, probablement der. de ‘torrar’, amb sufix ‘-ó’ d’acció; potser també der. de ‘terra’ en el sentit de ‘terròs’, per comparació amb un conglomerat de terra, que donà en cat. ant. ‘terró’, ‘terronet’, amb assimilació de la ‘-e-’ a la ‘-ó’, afavorida pel verb ‘torrar’”. 

També es diu que el nom de “torró” ve d’un pastisser barceloní del segle XVIII que es deia Torró, un cognom prou popular en aquella època. Joan Coromines considera que el mot “torró”, antigament, era “terró”, i que probablement deriva de terra amb el significat de terròs. D’altra banda, també es creu que es diu “torró” perquè els seus ingredients són torrats.

Un dolç conegut arreu del món

Els torrons, vinguin d’on vinguin, són sens dubte un producte mediterrani. A l’antiga Grècia, durant els jocs olímpics, es donava als atletes una barreja de fruits secs amb mel. A la cultura àrab, hi ha molts dolços fets amb fruits secs barrejats amb mel o sucre, com ara l’‘halva’, però tenen textures diferents del torró. 

Al nord d’Itàlia, a la ciutat de Cremona, s’hi fan unes postres anomenades ‘torrone’, fetes també amb els ingredients clàssics dels torrons. Diu la llegenda que el nom de ‘torrone’ va sorgir el 1441 amb motiu del casament de Francesco Sforza i Bianca Maria Visconti, ducs de Milà. Per celebrar les noces es va preparar un pastís amb la forma del castell de Cremona. A Sicília també hi ha tradició torronera, igual que a la Llombardia, al Vèneto i altres punts d’Itàlia.

A més, a la Catalunya Nord, fer torrons o ‘tourons’ és una tradició que s’ha conservat i moltes pastisseries en fan i venen durant l’època de Nadal. Queda palès que són unes postres tradicionals i arrelades quan la cultura popular n’ha fet, fins i tot, una dita: “Nadal sense torrons, Nadal de ningú”. 

Avui dia, els torrons estan presents arreu del món. Aquest producte artesanal és considerat d’alta qualitat i, com a l’edat mitjana, s’ofereix com a regal. Les seves propietats dietètiques reconegudes el fan una menja sana que, a més d’endolcir-nos la vida, ens ajuda a mantenir una dieta equilibrada.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució

La història del tió de Nadal és centenària i ben curiosa. Segur que has trobat el teu en algun racó de bosc o s’ha presentat a casa sense avisar, però quants anys fa que el tió caga regals? Quina és la història d’aquest ésser mitològic de Nadal? Ens ho explica l’agent Jennifer Roca.

“Soca”, “tronc de Nadal” o “tió de Nadal”. Així és com s’anomena aquest personatge català de les festes nadalenques, sigui femella o mascle. Sense demora, el tió arriba a les llars catalanes per Nadal per atipar-se, amb nocturnitat, de tota mena d’aliments —tenen gran afició per les mandarines— fins al dia 25 de desembre. És aleshores que, si se li canta la cançó del tió i se li pica la panxa ben fort amb un bastó, caga regals sense parar.

Una de les curiositats històriques sobre el tió és el moment en què pràcticament es van extingir de Catalunya, després de la Segona Guerra Mundial. Antigament, a les masies, la soca de Nadal es col·locava a la vora de la llar de foc, però quan els camperols catalans van emigrar a les grans ciutats a la recerca de feina, com que vivien en pisos, van pensar que no calia celebrar aquella antiga tradició. 

No va ser fins a la dècada dels 70 que Ferran Margarit va tenir la brillant idea de pintar una cara als tions i posar-los a la venda a la Fira de Santa Llúcia de Barcelona. La iniciativa va ser un èxit, perquè va recordar als infants la tradició del tió de Nadal, gairebé desapareguda. Des d’aleshores, la passió per fer cagar el tió no ha deixat de créixer. En vols saber més coses? Acaba de veure el vídeo!

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.

Els bancs centrals s’han convertit en una eina imprescindible per al funcionament i la regulació del sistema monetari mundial. Però tot va començar amb el pànic financer provocat pel banquer Johan Palmstruch, creador dels bitllets moderns.

A Johan Palmstruch avui se’l recorda com un pioner, però també el podríem considerar un estafador. Aquest empresari i comerciant holandès, del segle XVII, va modernitzar el sistema monetari i bancari mundial gairebé sense voler. Només per anar fent.

El primer banc central

Suècia estava immersa en conflictes armats que requerien que la corona invertís més i més diners. Per això, Palmstruch va convèncer al rei Carles X Gustau de Suècia de crear l’Stockholms Banco l’any 1657. Era un banc privat, però el director era rei i la meitat dels beneficis eren per la corona. Va ser, per tant, el precursor dels bancs centrals.

El negoci era evident, perquè el banc rebia el suport del govern suec. En aquella època al país hi havia monedes de coure, de plata i d’or. Suècia era un gran productor de coure, però els deutes per les aventures bèl·liques s’acumulaven i la paritat de la moneda de coure amb les de plata i or cada vegada era més difícil. El coure es depreciava per l’arribada de coure d’Àsia a baix cost, fet que provocava que s’arribessin a fer monedes de coure de 19 quilos per mantenir la paritat. 

El paper dels dipòsits

En aquest context, Palmstruch va introduir una altra novetat: va demanar permís per utilitzar els dipòsits dels clients per fer préstecs. Això ara és ben normal, però aleshores era innovador. Ell feia un càlcul de risc i pensava que no es donaria mai la situació que tots els clients es presentessin per reclamar els seus diners. S’equivocava.

El coure va continuar depreciant-se i l’any 1660 el govern suec va decidir emetre noves monedes. Els clients del banc van demanar retirar les seves velles monedes per gastar-les abans que continuessin perdent valor, però Palmstruch no podia retornar els diners a tothom. Quina idea va tenir a continuació?

La creació del bitllet modern

Ara els bitllets són la nostra moneda d’ús comú, però aleshores no van ser res més que una fugida endavant. Una mena de pagaré que es va inventar i va aconseguir que la corona li autoritzés. Els bitllets que imprimien no eren res més que una promesa de pagament. Els Palmstruchers, que és com se’ls coneixia, van ser els primers bitllets moderns. Insistim que es tracta d’una innovació monetària que neix, només, per tapar un forat financer. 

El paper moneda com a certificat de dipòsit ja feia temps que circulava. Però els Palmstruchers van ser els primers bitllets en el sentit actual: emesos en paper per una quantitat fixa, al portador, recolzats pel Govern i sense necessitat d’especificar el dipositant, la quantitat del dipòsit o l’interès. N’hi va haver prou? Evidentment que no.

Rescat i banc central

L’Stockholms Banco va emetre massa bitllets i el crèdit es va disparar. El banc va fer fallida l’any 1664 i el govern el va haver de rescatar i retornar els diners als clients. Palmstruch va anar a la presó, en va sortir l’any 1670 i un any després va morir.

Havia estat condemnat per frau i, curiosament, va acabar creant les entitats que haurien de regular que no hi hagi frau. Com que l’Stockholms Banco va ser liquidat l’any 1667, l’any següent el govern va crear el Banc d’Estocolm. Ara sí, el primer banc central completament públic. Amb control del parlament, amb l’objectiu de finançar al govern i amb la prohibició d’emetre bitllets.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Fa anys que assistim a un canvi en els hàbits de compra. Mentre que en el comerç tradicional els clients visiten físicament la botiga, miren, escullen i paguen, en el comerç electrònic l’essència és exactament la mateixa, però al món digital. Així que l’un defineix l’altre, però quines són les diferències? Les resumeix l’agent Mònica Cornudella. 

La primera gran diferència entre l’un i l’altre, és clar, és l’espai: la botiga física o la botiga virtual. Amb el comerç electrònic, es pot comprar des de casa, i això és un gran avantatge. A favor del comerç electrònic també hi juga la segona diferència, l’horari. Mentre que en el comerç tradicional ens hem de cenyir a un horari comercial, en el comerç electrònic podem comprar a qualsevol hora del dia. A més, la ubicació és un tercer factor diferencial: mentre que l’un et permet comprar de proximitat, amb l’altre pots trobar productes de l’altra punta del món.

Però, alerta, perquè la quarta diferència és la relació entre el comprador i el venedor, i en aquest punt qui en surt més beneficiat, ara per ara, és el comerç tradicional, perquè la compra física permet establir una relació propera, mentre que en el comerç electrònic tot el procés s’ha automatitzat i la interacció és molt més freda. 

A més, cal tenir presentar encara una cinquena diferència: com el comprador assegura la qualitat del producte. Si en el comerç tradicional, pots tocar i remenar els productes, en el comerç electrònic com a molt pots veure una bona galeria de fotografies o vídeos. La darrera diferència és en el pagament: què és millor, pagar al moment o quan t’arriba el producte a casa? Acaba de descobrir-ho al vídeo de sota!

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.

Que si té de tot, que si serà de la seva talla, que si li agradarà… Regalar per Nadal de vegades pot ser un maldecap. Però no hem de comprar per comprar. Podem fer regals de forma conscient, responsable i solidària. La cap de producte junior Sara Casals ens en dona algunes pistes.

Amb els regals solidaris l’encertaràs sempre i hi ha tanta varietat com organitzacions no governamentals, entitats socials i federacions hi ha al món. D’entrada, el regal pot ser una targeta solidària amb la qual fem una donació en nom d’una tercera persona. Però també poden ser regals, perquè aquestes entitats acostumen a tenir botigues virtuals on difonen la seva causa amb marxandatge. Us llistem algunes:

• Arrels Fundació, un taller de dignitat. Aquesta entitat que dona suport a les persones sense llar, fa temps que les ajuda mitjançant un taller ocupacional, on elaboren un ampli ventall de productes. A la seva botiga hi trobareu un munt d’objectes fets per persones en situació de vulnerabilitat. Enguany, a més, han obert una botiga física al centre de Barcelona, La Troballa, on es poden trobar tots els seus productes.
• Proactiva Open Arms, contra la crisi del refugi. L’ONG que rescata persones a les portes d’Europa, a la mar mediterrània, té una botiga on ven tot de productes de marxandatge, però on a més pots trobar regals especials, com entrades a concerts solidaris o targetes de regal per donar suport a la seva causa.
• Botiga solidària de Sant Joan de Déu, el regal doble. En aquesta botiga solidària pots fer dos regals en un: faràs feliç la persona que rebrà el regal, però ajudaràs totes les persones que necessiten ser cuidades. S’hi poden trobar des de mitjons, fins a neules, polseres, llibretes, caixes de xocolatines i caramels i, fins i tot, regals d’empresa.
• Top Manta, la botiga de la diversitat. Una bona colla de venedors ambulants de Barcelona, farts de la persecució policial i esgotats per les traves en la regularització de la seva situació administrativa, van fundar Top Manta, una marca ecològica, diversa, solidària i de disseny. Tenen peces de roba exclusives realitzades per dissenyadors i il·lustradors de renom i el seu darrer model de vamba, l’Ande Dem, ha estat tot un èxit de vendes.

Remena per internet i troba’n moltes més: l’associació de pallassos d’hospital Pallapupas, la Fundació Josep Carreras contra la leucèmia, Amics de la Gent Gran, l’AFANOC contra el càncer infantil… La llista és interminable, però t’animem a explorar-la sencera!

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.

Els cantem sense voler, i serveixen per vendre productes, serveis o candidats polítics, tant hi fa. Durant les festes de Nadal, el ‘jingle’, i més concretament, els ‘jingles’ nadalencs, sonen a tota hora als centres comercials, a les botigues i a la televisió. Però què fa que s’enganxin tant?

Els experts asseguren que la primera cançó comercial de la història va ser per una publicitat de cereals del 1926. Es titulava “Have You Tried Wheaties?”, hi sonava un quartet a cappella i la va produir Note Line Music Productions als Estats Units. Però va ser a partir de la dècada dels 30 del segle XX que el ‘jingle’ es va popularitzar i, amb l’expansió de la televisió, va agafar una nova dimensió.

Un ‘jingle’ és un missatge publicitari que es canta. Normalment, són cançonetes de durada molt curta, de no més de 60 segons, que no podem deixar de taral·lejar. Els ‘jingles’ acompanyen els anuncis radiofònics i televisius, perquè són fàcils de recordar, solen esmentar el nom de la marca o l’eslògan, i són molt i molt repetitius. És el que es coneix com a ‘branding’ auditiu. 

L’efectivitat feta melodia

De fet, segons els experts, la música produeix nivells de reconeixement de fins al 90%, mentre que els elements verbals només arriben al 60%. Es calcula que els ‘jingles’ que contenen paraules funcionen un 14% millor que aquells que només són melòdics. A més, els que mencionen el nom de la marca són un 30% més efectius que els que no l’esmenten. Si a sobre desperten l’emoció, l’empatia i la confiança, els publicistes han arribat a bon port.

Els professionals del ‘jingle’ asseguren que no és només una cançó, ni de bon tros, i necessita molt d’art. D’entrada, el ‘jingle’ ha de ser persuasiu i ha de complir fil per randa amb l’estratègia publicitària que se li hagi encomanat. Per això, l’estil musical ha de ser coherent amb la identitat de la marca i el producte que anuncia.

Com més directe sigui més incidirà en el nostre cervell bombardejat a missatges. En resum, ha de ser clar, curt i senzill. De ‘jingles’ n’hi ha de publicitaris, és a dir, per vendre un producte o un servei; identificadors, que permeten identificar fàcilment una marca; i polítics, que difonen una idea.

Nadal, l’època daurada

Però si una època recull tot l’esperit dels ‘jingles’ és Nadal: la dèria del ‘jingle’ contamina els artistes més reconeguts. I, a partir d’aquí, no hi ha límits. Fa més de 40 anys que es versionen cançons i nadales, i sempre tenen èxit. Des del “Let It Snow! Let It Snow! Let It Snow!” de Frank Sinatra, fins al “Blue Christmas” d’Elvis Presley, passant pel “What Are You Doing New Year’s Eve” d’Ella Fitzgerald o el “White Christmas” d’Otis Redding. Sense comptar els discos de Nadal de Michael Bublé, el cas més sonat és el de Mariah Carey i el seu “All I Want For Christmas Is You”. Precisament aquest any, la cançó ha arribat als 1.000 milions de reproduccions, una bestiesa mai vista per un ‘jingle’ i que li ha valgut el certificat de diamant.

A l’Estat espanyol, els ‘jingles’ nadalencs estan ben representats per nadales de tota mena: les mítiques de Raphael, que aquest 2021, després de 56 anys ininterromputs, no protagonitzarà la famosa gala de Nadal de TVE, però també les més modernes i nostrades, com “Aquí és Nadal i estic content!” de La Pegatina, “Simplement” de Blaumut o “Si ens veiessis” de Joan Dausà i Sara Pi. 

I per què recordem tan bé els ‘jingles’, siguin o no de Nadal? Almenys hi ha tres raons, segons els psicòlegs, que fan que escoltar música i recordar-la sigui com muntar a bicicleta: per simple exposició, perquè vinculem les cançons a records concrets de la nostra vida i per l’anomenada memòria motora, és a dir, perquè el nostre cervell processa les lletres de les cançons de forma subconscient, com si fossin un hàbit més, com caminar, conduir o nedar. I tu, quants ‘jingles’ ets capaç de recordar?

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.

Fa més de 3.000 anys, abans de la irrupció de Grècia, la humanitat ja disposava de societats desenvolupades i interconnectades econòmicament. Aquesta mena de globalisme pretèrit va provocar una fallida en cadena quan el canvi climàtic, les migracions i les noves tecnologies van fer caure la primera peça del dòmino.

La globalització no és un invent del segle XXI, ni del XX, ni tan sols del colonialisme i l’imperialisme que tanta sang van vessar. Molt abans la humanitat ja havia teixit una xarxa comercial connectant societats més avançades del que sovint pensem. A l’Edat de Bronze, cap al segon mil·lenni abans de Crist, hi havia diverses civilitzacions ben desenvolupades al voltant del mar Mediterrani. Parlem de l’antiga Babilònia (a l’actual Iraq), la cultura Micènica (a l’actual Grècia, que controlava el comerç amb la península Itàlica), l’imperi Hitita (actual Turquia) i l’Antic Egipte. Aquestes quatre civilitzacions havien establert unes relacions comercials que, més enllà de conflictes puntuals, els permetien el progrés mutu.

Com van col·lapsar?

Aquell món globalitzat i cosmopolita va ser esborrat del mapa en la que és considerada com una de les grans catàstrofes de la humanitat. I tot va començar amb catàstrofes climàtiques: una forta disminució de les pluges (durant tres segles) va deixar molt tocats els centres de producció d’aliments claus de la civilització. El mirall amb l’actualitat és espaordidor si pensem en l’acumulació de males collites i la conseqüent pujada de preus dels aliments bàsics que ja fa anys que escuren les butxaques dels ciutadans del nostre país.

La falta de pluges va provocar la fam i la fam va convertir-se en una migració desesperada i violenta. Ara aquells miserables són coneguts com els Pobles de la Mar, una munió de pobles units per la gana que es movien pel món buscant alguna cosa per menjar i que van arrasar primer Micenes, després l’imperi Hitita i que van trobar el seu mur de contenció amb Egipte. El faraó Ramsès III els va poder aturar a la desembocadura del Nil, però la grandíssima despesa bèl·lica va deixar la seva societat també tocada de mort. Així la pobresa es va estendre per Egipte i Babilònia, sobretot perquè havien perdut els seus dos principals clients i no tenien a qui vendre ni a qui comprar. Aquells imperis moderns i interconnectats van fer fallida i van donar lloc a petites ciutats-estat autàrquiques, tancades en si mateixes, mirant només de sobreviure. És el que es coneix com l’Època Fosca, que es va allargar fins a l’aparició de les polis gregues.

Repetirem la història?

Les societats i les economies modernes estan més connectades que mai, d’una manera que no és comparable a l’Edat de Bronze. Si al Japó hi ha un sotrac econòmic, la fiblada arriba tot el món en un devastador efecte papallona. Així mateix, però, hi ha més mecanismes i recursos dels que hi ha hagut en cap altre moment de la història per tal d’evitar que la catàstrofe sigui tràgica.

La primera clau, com ens ensenya la història, és la producció d’aliments. Garantir un nivell mínim de benestar al gruix de la població mundial és essencial per a la supervivència mútua. Ara bé, hi ha elements difícils de controlar. La natura, el canvi climàtic, les pors i desconfiances que generen conflictes de tota mena… el món és un polvorí sempre a punt per explotar. La qüestió és si la humanitat serà hàbil per mullar la metxa.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

L’estira-i-arronsa geopolític dels últims anys entre Orient i Occident ha posat de manifest un canvi de paradigma que és cada dia més evident. Hem tornat a un món multipolar on l’hegemonia dels Estats Units va perdent força any rere any. Analitzem les causes i conseqüències d’aquest reequilibri i repartiment del poder global.

El món està més interconnectat que mai, però el poder està més repartit. La distribució del poder en la geopolítica mundial ha variat històricament entre els Estats. Del sistema bipolar establert durant el període de la Guerra Freda, en què dues grans potències compartien el poder, es va passar a un món unipolar després del col·lapse de l’URSS i el bloc comunista. Aquest canvi de l’ordre mundial va establir una hegemonia nord-americana substantivament basada en dues columnes: el poder militar i l’econòmic.

Tanmateix, l’abast i la preeminència de la influència geopolítica estatunidenca era única i anava molt més enllà de la definició d’una superpotència tradicional. D. Hubert Vedrine, ministre d’Afers Exteriors francès, va encunyar un nou terme, hiperpotència, per descriure un domini de poder que no només dictava l’àmbit econòmic, tecnològic o militar global, sinó que també incloïa l’imperialisme cultural que detallaven sarcàsticament els membres del grup de música alemany Rammstein en la coneguda cançó Amerika.

Dit això, la comunitat internacional no va trigar a plantar les llavors per desafiar aquest nou statu quo. Economies emergents, com el bloc format pels BRICS, van començar a situar-se de manera organitzada en l’escena internacional, donant sentit al concepte de món multipolar que definia les bases d’un nou ordre polític i econòmic.

L’ascens d’Àsia i el declivi d’Occident

El 1988, el líder xinès Deng Xiaoping va dir al llavors primer ministre indi Rajiv Gandhi

que l’arribada del ‘segle asiàtic’ estava lluny de ser un fet fins que la Xina, l’Índia i els països veïns es desenvolupessin. Tres dècades després, pocs dubten que estem vivint una nova època daurada del continent asiàtic. Àsia és la regió de major creixement del món i el contribuent més gran al PIB global, amb la Xina com la segona economia mundial.

Els cicles econòmics i els mercats financers se centren cada vegada menys en els Estats Units. L’ús i abús de les sancions econòmiques en vers qualsevol corporació o país, fins i tot països aliats, que no se sotmet als interessos del gegant americà, no fa més que consolidar els esforços per part de la Xina, Rússia i altres països no alineats al bloc geopolític occidental a crear sistemes econòmics alternatius.

Beijing, amb el seu enfocament en aconseguir la independència tecnològica i vinculació d’altres països a la Iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda (del seu nom en anglès Belt and Road Initiative), inverteix el seu capital, ajudant a aixecar les economies regionals de parts del món oblidades per Occident, o a les que els antics poders colonials exigeixen molt més, sovint amb l’ús de la força, per rebre molt poc a canvi. Tot un conjunt de múltiples aliances que divideixen i distribueixen encara més els centres de poder i influència.

Encara que ens trobem davant d’un reequilibri necessari i inevitable de l’ordre mundial, en última instància, que els Estats puguin fer un bon ús de la ressurgència d’aquesta nova tendència cap a la multipolaritat dependrà de la seva ubicació geoestratègica, demografia, recursos energètics i, sobretot, del seu poder econòmic, que demarcarà els límits de la seva autonomia relativa a les superpotències establertes.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

Des de fa temps, la història ens retorna a un vell debat encara no resolt: què és ben bé Espanya? Una pregunta difícil que han hagut d’afrontar un grapat de generacions. Pel camí hi ha hagut tota meva de debats, promeses, triomfs i derrotes. I, malgrat tot, encara estem lluny de trobar una resposta. 

Després de la llarga nit franquista, a Espanya se li van plantejar nous reptes a partir de 1975. L’Estat havia de trobar l’equilibri entre la reforma que proposava el govern franquista i la ruptura que demanava part de l’oposició. La solució pactada va ser la de transitar plegats cap a un nou règim fonamentat en una nova Carta Magna. La Constitució espanyola de 1978 es va dividir en deu títols i 169 articles. Al text, el terme “nació” apareix tan sols en dues ocasions, mentre que el terme “Estat” conté 90 entrades.

La primera i més important menció a la “nació” és la que obre el Preàmbul. “La nació espanyola, desitjant establir la justícia, la llibertat i la seguretat i promoure el bé de tots els que la integren, fent ús de la seva sobirania…”, comença el text fundacional, tal com si la mateixa nació redactés el que s’hi llegirà. Més endavant, aquesta “nació” autoproclamada expressa la voluntat de “constituir-se en un Estat social i democràtic de dret”, el qual desplegarà tots els seus òrgans i funcions. 

La “nació”, objecte de litigi

Segons sembla, l’al·lusió a “els que la integren” es refereix als individus. En efecte, l’article 2 fonamenta la Constitució en “la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, la qual “reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i les regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”. Justament aquest article és objecte de continu litigi. 

Aquest famós article 2, en realitat, sembla que ens està dient que no són els individus els qui decideixen o desitgen una cosa, sinó que és la nació. Perquè la nació és qui ostenta la sobirania, no el poble. I qui anuncia aquesta proclamació de la sobirania tampoc és el poble, sinó que està personificada en la figura del Rei d’Espanya. Per tant, tot allò que integra la nació resulta confús.

El regne de les “nacionalitats”

Certament, l’al·lusió a les nacionalitats i a les regions apunta a la vella idea de la divisió territorial del regne. Aquesta paraula —“regne”— no s’esmenta enlloc a la Constitució. Cosa estranya, atès que Espanya es configura, en la seva forma, com a regne. Regne d’Espanya, en singular. Però aleshores, què són les nacionalitats? Què amaga el terme per referir-se a aquestes entitats orgàniques etnoculturals?

Sembla evident que es tracta d’un expedient púdic per al·ludir, sense anomenar-los, als antics regnes d’Hispània, a part de Castella, formats per: Catalunya, València, Mallorca, Aragó, Navarra, Galícia, el País Basc, Andalusia (i Portugal). Per tant, quin és el sentit i quina és la funció de les nacionalitats i de les regions? Impossible saber-ho, ja que aquests conceptes no tornen a aparèixer en tot el redactat de la Constitució.

Tot gira entorn de la “reconquesta”

Contra el discurs repetit com un mantra dins del sistema escolar franquista, l’aprenentatge d’Espanya es va articular en funció del concepte de “reconquesta”. Es tracta d’un terme historiogràfic —emprat encara en els currículums de secundària de Castella— que descriu el procés de recuperació del món feudal per sobre del món musulmà i jueu, perquè s’entén que els musulmans no eren els legítims propietaris de la geografia hispànica…

Aquest procés va arrencar poc després de l’arribada dels àrabs a la península Ibèrica al segle VIII i va finalitzar amb els Reis Catòlics al segle XV, els quals acabarien unificant “Espanya” com un Estat integral. Aquesta Reconquesta acabaria forjant “l’esperit espanyol”. O sigui, arguments històrics per justificar el nacionalcatolicisme imposat després de la Guerra Civil.

Tanmateix, no sembla que hagi existit mai ‘de facto’ una “nació espanyola”, és a dir, integradora de nacionalitats i regions, com ens vol fer creure la Constitució actual. Ni tan sols és segur que s’hagi consolidat mai com a Estat-nació, en el sentit modern. Ho veiem a continuació!

De la confederació a l’absolutisme

L’Estat dinàstic, iniciat pels Reis Catòlics, com hem dit, va acabar esdevenint un Estat absolutista. Abans de ser-ho, havia hagut de restringir el poder de la noblesa, forçar l’adscripció a la religió catòlica i cohesionar tot el poder en una devoció lleial al Rei. En contra del que pensen alguns, la llengua va restar al marge d’aquest esquema de poder. Per tant, no va ser mai un element unificador fins a principis del XVIII, encara que el franquisme intentés falsejar la història una vegada més.

El poder es va anar organitzant al voltant de cinc Consells d’Estat: Castella, Aragó, Itàlia, els Països Baixos, Portugal (1580-1640) i les Índies Occidentals. Per tant, els diferents territoris que configuraven la geografia de la Corona d’Hispaniae —plural d’Hispània— mantenien l’administració, la moneda i les lleis pròpies. En aquest sentit, es tractaria d’una mena confederació de nacionalitats, les quals conservaven les seves peculiaritats, furs i tradicions.

El predomini de Castella (que aglutinava Galícia, Astúries i Lleó) sobre els altres regnes existents de la península Ibèrica cada vegada va ser més evident, per extensió i població i, sobretot, després d’incorporar les Índies Occidentals al regne castellà, que ho va fer a títol de “descobriment”, amb tot el que va significar. D’aquesta manera, la progressiva translació de l’economia del mediterrani cap a l’atlàntic va comportar un canvi de paradigma en les relacions entre els diferents territoris que configuraven la Corona Hispànica.

Aquesta pluralitat, no sense sobresalts, va anar derivant cap a una major centralització del poder. Però el salt definitiu va ser després de la guerra de Successió i la subsegüent entronització de la dinastia borbònica al tron castellà. Entre 1707 i 1716, el nou rei Felip V va anar promulgant els coneguts Decrets de Nova Planta pels diferents territoris de la corona d’Aragó com a càstig per la seva rebel·lió i com a dret de conquesta. En canvi, aquesta pèrdua d’autonomia no va afectar mai ni Navarra ni les Províncies Basques, atès que aquests territoris havien estat fidels a la causa borbònica.

Va ser llavors quan Castella es va transformar en l’Espanya borbònica: una monarquia absoluta i fortament centralitzada. Prova d’aquest procés, Felip V escrivia el 1717: “He jutjat per convenient […] reduir tots els meus Regnes d’Espanya a la uniformitat d’unes mateixes lleis, usos, costums i tribunals, governant-se tots igualment per les lleis de Castella”. Així, com a resultat d’una repressió i per dret de conquesta, una Espanya castellanitzada per força es comença a configurar com un modern Estat (d’importació francesa) nacional (d’exportació castellana). Naturalment, la il·lusió va durar ben poc.

La il·lusió fallida de la “república federativa”

L’il·lustrat i escriptor José Marchena (1769-1821), exiliat a Baiona per escapar de la Inquisició, va escriure el 1792 un revelador informe per Jacques Pierre Brissot, un girondí i ministre d’assumptes exteriors de la República Francesa, sobre les dificultats d’implantar a Espanya una constitució semblant a la francesa del 1791. Les seves paraules són força reveladores: “França ha adoptat ara una constitució que fa d’aquesta vasta nació una república unida i indivisible. Però a Espanya, les diverses províncies de les quals tenen costums i usos molt diferents i a la qual s’hi ha d’unir Portugal, només hauria de poder-se formar una república federativa”.

En un sentit similar, el 1808, a Cadis, el cèlebre polític gironí, Antoni de Campmany va escriure, tot just començada la Guerra del Francès, en la famosa publicació ‘El Sentinella’: “… A França, doncs, no hi ha províncies ni nacions; no hi ha Provença ni provençals; ni Normandia ni normands. Tots s’esborraren del mapa dels seus territoris i fins i tot els seus noms […]. Tots es diuen francesos”. I més endavant detalla: “Llavors, què seria ja dels espanyols si no hi hagués hagut Aragonesos, Valencians, Murcians, Andalusos, Asturians, Gallecs, Extremenys, Catalans, Castellans? Cadascun d’aquests noms inflama l’orgull d’aquestes petites nacions, les quals configuren la gran nació”.

Dècada rere dècada, de les nou constitucions espanyoles redactades durant l’edat contemporània (1812-1978), totes tenen en comú —amb petits matisos—, una mateixa afirmació: són una constitució de la monarquia i de confessió catòlica, la religió del Rei i de la nació. Per tant, la unitat de la nació és la unitat de la monarquia.

Existeix, doncs, una nació de nacions?

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!