Com evitar la síndrome postvacacional

La tornada a la rutina després d’unes vacances sempre ha estat una mica feixuga. Però en els darrers anys, el fenomen conegut com a “síndrome postvacacional” s’ha convertit en una realitat força comuna per a moltes persones. 

Malgrat que no es tracta d’una malaltia reconeguda, ni tampoc d’un trastorn clínic com la depressió, els seus efectes poden ser prou intensos per alterar el benestar emocional i la capacitat de concentració durant els primers dies —o setmanes— de retorn a la feina.

Aquest malestar s’expressa de formes molt diverses: 

• Algunes persones senten una sensació difusa de desgana. 
• Altres noten cansament físic sense causa aparent, dificultat per dormir, poca motivació o una irritabilitat persistent. 
• Hi ha qui se sorprèn de no reconèixer-se, de no tenir ganes de reprendre la feina ni les activitats habituals, ni tan sols les que normalment li agraden. 

En el fons, el cos i la ment estan fent un esforç d’adaptació a un canvi brusc de ritme. I aquest procés, lluny de ser immediat, pot trigar dies a resoldre’s.

Per què ens passa?

Les vacances suposen una alteració substancial de les nostres rutines. El rellotge s’atura, els horaris s’alliberen, la ment es desconnecta del soroll constant del dia a dia i recuperem una mica de control sobre el nostre temps. Aquesta sensació de llibertat, de respir, és precisament el que s’esvaeix quan arriba l’hora de tornar. I no tothom ho encara igual.

La situació actual tampoc hi ajuda. Vivim en un context marcat per la incertesa econòmica, la precarietat laboral i una exigència constant que sovint ens manté en estat d’alerta. Si a tot això hi sumem una tornada abrupta al món laboral —de vegades amb agendes plenes des del primer dia—, no és estrany que el cos i la ment protestin.

Prevenir el xoc de tornada

Aquest malestar, però, no és inevitable. De fet, es pot prevenir o, com a mínim, alleugerir si es fa una tornada intel·ligent i progressiva. El primer consell que molts especialistes comparteixen és evitar tornar de vacances el dia abans de reincorporar-se a la feina. Reservar-se dos o tres dies de transició ajuda a posar ordre, descansar, preparar la logística familiar i planificar amb calma la setmana. És un marge que ens permet reconnectar a poc a poc amb la realitat quotidiana.

També és útil reprendre les rutines de descans uns dies abans. Recuperar uns horaris de son més regulars —anar a dormir i llevar-se a la mateixa hora cada dia— permet que el cos es vagi reajustant. Sovint oblidem que el nostre sistema nerviós necessita pautes estables per funcionar bé, i un dels factors clau és el descans reparador.

Trobar espais de benestar dins la rutina

Un altre element fonamental per fer més suportable la tornada és mantenir alguna activitat gratificant fora de la feina. Les vacances no haurien de ser l’únic espai de plaer de l’any. Fer esport, caminar, ballar, cuinar, veure amics… qualsevol d’aquestes activitats pot ajudar a contrarestar l’estrès i estimular la producció d’endorfines, les hormones naturals del benestar. En definitiva, es tracta de no passar d’un extrem a l’altre, sinó de conservar espais de qualitat dins de la rutina.

També pot ser molt útil fixar-se petits objectius motivadors a curt termini. No cal que siguin grans fites: una excursió el cap de setmana, un concert, començar un nou curs, reprendre una afició oblidada… Qualsevol estímul positiu ens pot ajudar a veure que la vida quotidiana no és només feina i responsabilitats. I, de retruc, ens ajuda a reconstruir una certa il·lusió de cara al futur immediat.

I si el malestar no desapareix?

Ara bé, cal estar alerta si els símptomes persisteixen més enllà de les dues o tres primeres setmanes. En aquest cas, potser no estem davant d’una simple síndrome postvacacional, sinó d’una insatisfacció més profunda amb la feina, d’un desgast emocional acumulat o, fins i tot, d’un trastorn de salut mental que requereix atenció. No podem normalitzar un malestar crònic ni resignar-nos a viure amb l’ànim per terra. Si cal, convé consultar amb un professional que pugui orientar-nos.

En el fons, la síndrome postvacacional ens fa una pregunta incòmoda: vivim al ritme adequat? Si la resposta és que no, potser és hora de revisar les nostres prioritats i d’explorar formes de viure més sostenibles, més humanes. Potser la tornada a la feina no hauria de ser un xoc, sinó una oportunitat per fer les coses una mica millor.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La producció d’aliments genera un terç de les emissions globals de gasos d’efecte d’hivernacle, tanmateix, és insuficient per a milions de persones que pateixen inseguretat alimentària i nutricional. Alguns estudis proposen un canvi d’enfocament cap a un sistema més sostenible, centrant-se tant en el benestar humà com en el mediambiental.

Un informe elaborat per la comunitat de les Noves Fronteres de la Nutrició del Fòrum Econòmic Mundial, en col·laboració amb Accenture, advoca per un canvi significatiu en l’estratègia de transformació del sistema alimentari mundial que estigui basat en la salut humana i planetària. Una via cap a un sistema alimentari sostenible que permetria a les persones portar una vida més feliç, saludable i productiva.

Es tracta d’una iniciativa que integra els sectors públics, privats i comunitaris, centrant-se a augmentar la disponibilitat, l’accés i l’adopció d’opcions alimentàries nutritives, sense deixar de banda els objectius de sostenibilitat. Subratlla la necessitat d’una col·laboració intersectorial per a transformar els sistemes i les polítiques alimentàries amb l’objectiu final d’aconseguir un panorama alimentari més equitatiu i sostenible amb millors resultats per a la salut mundial.

La iniciativa detalla els passos a seguir per a assolir dietes més sanes, posant l’accent en els aliments rics en nutrients, mínimament processats i predominantment vegetals. Entre els principals suggeriments figuren incentivar la producció d’aliments orgànics que siguin assequibles i accessibles, mentre es reforça el vincle entre alimentació i salut en la consciència dels consumidors. 

Així mateix, proposa facilitar un entorn de venda al detall que faci de les opcions nutritives l’opció per defecte. Perquè, tot i que la majoria dels indicadors que fan referència a les dietes inadequades que afecten els sectors de la societat més vulnerables se centren en la desnutrició, la malnutrició també es defineix per la falta de vitamines, minerals, fibra i altres micronutrients clau.

Una oportunitat econòmica en la transformació dels sistemes alimentaris

Les conclusions del Fòrum Econòmic Mundial coincideixen amb un altre informe mundial elaborat per destacats economistes i científics de la Food System Economics Commission (FSEC), que constata que els sistemes alimentaris existents destrueixen més valor del que creen, especialment a causa dels costos mediambientals i sanitaris. 

I és que la mala alimentació també està relacionada amb un major risc de patir malalties mentals comunes. Només la depressió, té un cost d’un bilió de dòlars a l’any per a l’economia mundial en pèrdues de productivitat laboral.

De fet, un estudi de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) calcula que els costos mediambientals, socials i sanitaris ocults dels sistemes agroalimentaris actuals van ascendir a més d’11 bilions d’euros el 2020.

En aquest sentit, el canvi cap a un sistema alimentari mundial més sostenible podria generar fins a 7,9 bilions d’euros de beneficis l’any, a banda de millorar la nostra salut i alleujar la crisi climàtica. Per tant, el cost de la transformació seria molt menor que els potencials dividends, proporcionant una vida millor a centenars de milions de persones.

L’estudi proposa desviar les subvencions i els incentius fiscals dels monocultius a gran escala que són destructius i que depenen dels fertilitzants, els pesticides i la tala de boscos, als petits i mitjans productors. Si més no com a una alternativa al sistema actual que empeny als agricultors a gestionar grans explotacions intensivament industrialitzades. 

Això no obstant, el principal repte d’una transició cap a aquest nou model agroalimentari és l’augment dels costos dels aliments. Un canvi de paradigma que requereix no només una conscienciació del consumidor, sinó tenir en compte la situació econòmica actual, tret que vulguem passar de les protestes dels pagesos a una revolta popular globalitzada.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Actualment existeixen més dispositius mòbils que persones al món. Els mòbils han canviat la manera de viure, de treballar, de comunicar-nos i fins i tot la nostra qualitat de vida, el benestar i la salut.

Una aplicació és un programari autònom fet per complir una tasca determinada i que s’optimitza per fer-lo servir en telèfons intel·ligents, tauletes o rellotges intel·ligents en funció de les característiques disponibles. Quan és una aplicació de salut se la sol anomenar mobile Health (mHealth) i segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) és la “prestació de serveis i informació sanitària mitjançant tecnologies mòbils”. 

Què és una aplicació de salut?

S’integra dins el camp de l’eSalut, entès com l’ús de tecnologies de la comunicació i informació per als serveis de salut (ordinadors, telèfons mòbils, GPS, monitors d’instrumental mèdic connectat, robots mèdics, etc.). No deixen de ser programes informàtics que s’utilitzen en plataformes mòbils i que sovint estan connectats a dispositius mèdics que ens indiquen com millorar la nostra salut o prevenir-ne riscos. A més a més també n’hi ha de diagnosi, per tractar pacients o comunicar-nos amb el nostre sistema de salut.

La Comissió Europea avala que la pràctica mèdica i de salut pública és compatible amb telèfons mòbils, dispositius de monitoratge de pacients, assistents digitals personals i altres dispositius sense fils. A més, inclou en aquesta categoria aplicacions relacionades amb la informació sanitària a la població, recordatoris de medicaments proporcionats per SMS, telemedicina, sistemes de formació i orientació i fins i tot aplicacions d’estil de vida i benestar creades amb l’objectiu de mantenir o millorar els comportaments saludables de la població mitjançant la pràctica de l’esport i del “wellness”.

Com es controlen i quins criteris de qualitat s’utilitzen?

Al Principat de Catalunya ja fa temps que es fa servir un mètode d’avaluació de les aplicacions mòbils de salut, mitjançant variables objectives, anomenat iSYScore.

Els criteris que utilitza iSYScore per seleccionar les apps mòbils de salut més adequades a les necessitats s’elabora a partir de les opinions dels usuaris, desenvolupadors i professionals de la sanitat, i es basen en tres criteris:  la popularitat, la confiança i la utilitat.

Quins problemes tenen aquestes aplicacions?

Bàsicament, la poca fidelització. Hi ha poques aplicacions que hagin aconseguit una estabilitat a llarg termini. Un estudi confirma que el 70% de malalts crònics que les han utilitzat les deixen de fer servir al cap de sis mesos. I el 80% de les aplicacions s’abandonen en tan sols dues setmanes. Per millorar aquestes xifres, seria recomanable una personalització a partir de diferents perfils. Cada persona és única i aquestes aplicacions actuen de forma genèrica.

Un altre problema al qual s’han d’afrontar és quant a la propietat i protecció de dades, sumat al desprestigi que pot tenir el producte si el primer usuari que la prova no li funciona.

Consells per escollir una aplicació fiable

1. Informar-nos: Buscar i comparar aplicacions a cercadors com Google. 
2. Ressenyes: Buscar en fòrums l’opinió que en tenen els usuaris. 
3. Llistat d’opcions: Fer una tria de 4 o 5 aplicacions.
4. Fiabilitat: Assegurar-nos que tinguin una evidència científica, i un bon lloc per fer-ho és buscar-ne les referències a PubMed (National Center for Biotechnology Information).
5. Testejar: Seria aconsellable testejar (provar) l’aplicació amb algun amic. Si per exemple pateixes d’insomni, és important que el teu amic no en tingui i així podeu posar en comú com ha anat.
6. Qui hi ha darrere? Per ser una aplicació de qualitat (fiable), és important que en el seu procés hi hagin participat tecnòlegs, professionals de la salut (que seran diferents en funció de l’objectiu del producte) i experts en legislació i maneig de dades. 
7. Obsolescència: Els estudis clínics requereixen temps i en el món de les noves tecnologies és quelcom que passa molt ràpidament i que, per tant, cal tenir en compte.

Seguir aquests simples passos t’assegurarà que les aplicacions que utilitzis siguin del tot fiables.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La intel·ligència artificial genera admiració i rebuig a parts iguals. Els avantatges d’un món digitalitzat xoquen amb l’anhel de no perdre pràctiques tradicionals. La por, principalment, és perdre la part humana, però i si la tecnologia ens ajudés a potenciar-la? 

En els darrers anys, la investigació en àmbits científics s’ha vist esperonada gràcies a la incorporació de la IA, la intel·ligència artificial. Universitats, empreses i projectes uneixen esforços per avançar i millorar tant en diagnòstic de malalties com en tractament, posant especial èmfasi en millorar la qualitat de vida dels pacients, tan física com psicològicament.

La intel·ligència artificial arriba a l’àmbit de la salut mental i se situa en aquesta encreuada, entre terapeutes i pacients, per agilitzar el procés de diagnòstic, facilitar el seu reconeixement i millorar la precisió de cada tractament.

Algoritmes per a prevenir malalties

En tot el que afecta la salut mental, el factor de la prevenció és clau. Per això entitats, empreses i organitzacions uneixen esforços —cada vegada més sofisticats— per posar a l’abast de la població eines que facilitin el procés de demanar ajuda. D’aquest primer pas en dependrà el diagnòstic, el tractament i la recuperació.

Països com els Estats Units han posat fil a l’agulla i cada vegada més centres de recerca s’orienten cap a la IA. Hi trobem projectes com The Trevor Project, que a través d’IA ha creat un espai segur per al col·lectiu LGBTIQ+, especialment com a suport per als més joves. La raó és tan senzilla com preocupant: calculen que només als Estats Units, 1,8 milions de joves es plantegen el suïcidi cada any, i almenys un jove intenta suïcidar-se cada 45 segons. Si ampliem aquestes xifres, calculades només en relació amb el col·lectiu LGBTIQ+, entre el total de la població, les xifres augmenten considerablement.

A Catalunya també s’han desenvolupat projectes de recerca i empreses orientats a IA per a la salut mental. Per exemple, el Projecte STOP, liderat des de la Universitat Pompeu Fabra, està orientat a detectar la depressió i prevenir el suïcidi i els desordres alimentaris. Ho fan gràcies a un algoritme que actua enfocat a les xarxes socials, un espai on els usuaris són especialment vulnerables. Gràcies a les últimes campanyes dutes a terme, el projecte ha aconseguit augmentar un 60% les trucades al Telèfon de l’Esperança, una fundació que acompanya a totes aquelles persones que se senten soles o poden necessitar ajuda.

Les paraules adequades poden salvar vides

La IA ha permès fer un pas endavant, i empreses de diferents àmbits estan creant algoritmes per a contribuir-hi. El primer avantatge que suposen les eines digitals és l’accessibilitat, que permet tenir a mà recursos terapèutics des de qualsevol lloc i en qualsevol moment. Un avantatge clau, tot i que pot minimitzar el seu efecte en perfils de persones poc tecnològiques o sense recursos.

La sofisticació dels sistemes d’IA és tal que són capaços d’analitzar el comportament del pacient, les expressions facials, el to de veu o el llenguatge que utilitza. Amb totes aquestes dades, la radiografia d’un pacient pot ser molt més realista, i el diagnòstic més acurat. Dos factors claus en salut mental, i més si tenim en compte que la meitat dels pacients rep diagnòstics erronis, segons ha calculat Aimentia, una empresa catalana que desenvolupa eines digitals per als professionals de l’àmbit de la salut mental.

Altres algoritmes van més enllà i analitzen les converses entre pacients i terapeutes amb l’objectiu de proporcionar als professionals un enfocament més precís a l’hora de comunicar-se amb el pacient. La meta de tots aquests projectes és clara: aconseguir que els problemes de salut mental, que segons l’OMS afecten una de cada quatre persones, arribin a tractar-se i curar-se.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

Si no acabes d’entendre per què, tot i viure en una suposada meritocràcia, el teu esforç no es veu recompensat, no pateixis, un model informàtic sobre la creació de riquesa tomba la noció que l’èxit econòmic està lligat al talent i a l’esforç individual, arribant a la conclusió que la sort hi juga un paper molt més important.

La loteria de les oportunitats es reparteix des del nostre naixement, però tenim poques possibilitats que ens toqui. Això sembla ser la conclusió de la tesi que defensen un grup de científics dirigits per Alessandro Pluchino, professor de física teòrica, mètodes i models matemàtics de la Universitat de Catània. 

Pluchino i el seu equip van desenvolupar un model informàtic que a través de simulacions analitza la distribució de la riquesa i l’èxit en una població hipotètica, amb l’objectiu de comprovar fins a quin punt intervenen factors com el talent humà i la sort.

Es tractava disseccionar fins a quin punt el paper de l’atzar influeix en el paradigma meritocràtic àmpliament dominant en les cultures occidentals, que es basa en la noció que l’èxit es deu principalment, si no exclusivament, a qualitats personals com el talent, la intel·ligència, les habilitats, l’esforç o l’assumpció de riscos.

Com funciona el model informàtic?

L’equip va introduir al simulador les dades d’una població hipotètica de persones dotades de la distribució mitjana de talent i intel·ligència. A continuació, el model informàtic va generar una simulació equivalent a una vida laboral de quaranta anys, introduint esdeveniments afortunats i desafortunats al llarg del temps, que equivalen a oportunitats per augmentar o disminuir la riquesa.

Seguint aquest mètode, els investigadors van descobrir que, la major part de les vegades, la riquesa està més vinculada a la sort que al mateix talent: “El nostre model mostra que si bé és cert que es necessita cert grau de talent per tenir èxit en la vida, gairebé mai les persones més talentoses assoleixen els cims més alts, sent superades per individus mitjanament talentosos, però sensiblement més afortunats.”

Al final, l’equip va comprovar si la distribució de la riquesa resultant coincidia amb la del món real, on el 80% de la població posseeix el 20% de la riquesa. I així va ser, una vegada i una altra. Dit d’altra manera, els resultats van confirmar que, malgrat les diferències en talent i esforç, l’atzar juga un paper crucial en determinar qui arriba a ser extremadament ric. Això significa que moltes persones amb talent i treballadores no esdevenen riques simplement perquè no han tingut la mateixa sort que altres.

Per altra banda, les simulacions també van demostrar que les oportunitats són distribuïdes de manera desigual. La gent que ja té certs avantatges, com un bon nivell educatiu o una bona xarxa de contactes, té més probabilitats de trobar-se amb oportunitats que poden portar a grans guanys econòmics, mentre que aquells que comencen des d’una posició menys privilegiada sovint ho tenen més difícil per accedir a les mateixes oportunitats.

Si vols descobrir com aconseguir guanys pels teus estalvis amb un producte de justícia social, 11Onze Recomana Finança Litigis.

L’automatització, la intel·ligència artificial i la robòtica estan transformant la manera en què vivim i treballem. Aquests avenços tecnològics milloren la productivitat, però també plantegen reptes i preguntes sobre com afectaran els treballadors i a l’economia en general.

L’evolució de la durada de la jornada laboral ha mantingut una tendència decreixent en les últimes quatre dècades. Segons un informe publicat en el Butlletí Econòmic del Banc d’Espanya, la jornada laboral mitjana a l’Estat entre 1987 i 2019, s’ha reduït de 37 a 31,8 hores setmanals.

Aquest estudi analitza el conjunt de canvis estructurals de l’economia que han contribuït a la reducció de la jornada laboral i les perspectives que es mantingui aquesta tendència en un futur. Assenyala l’augment del pes del sector serveis, l’impuls a la parcialitat laboral i el progrés de la tecnologia com a principals factors contribuents al descens de la jornada laboral mitjana.

Els avanços tecnològics en automatització, robòtica i digitalització de la informació i la comunicació, han modificat la naturalesa de moltes tasques laborals i possibilitat una reducció de la càrrega de treball sense disminuir la productivitat. Una reducció de la jornada laboral que facilita la conciliació entre la vida laboral i personal, redueix l’estrès i millora de la salut i el benestar dels treballadors.

Tanmateix, tot i que és cert que la tecnologia comporta beneficis personals i contribueix a augmentar la productivitat i l’eficiència a les empreses, també pot tenir un impacte negatiu en els treballadors en reemplaçar algunes feines amb l’automatització o reduir les hores de treball disponibles.

Invertir en educació i formació

L’informe assenyala que la inversió en capital humà i la innovació són factors clau en la millora de la productivitat. És a dir, les regions que inverteixen en educació i formació tenen una força laboral més preparada per l’adopció de noves tecnologies i per aprofitar les oportunitats d’aquesta revolució ocupacional.

Segons l’estudi de Randstad, ‘Flexibility at work: abrazando el cambio’, a l’Estat espanyol el 52% dels llocs de treball actuals corre el risc d’automatitzar-se, parcialment o totalment, en la pròxima dècada. Així i tot, cal tenir en compte que quan parlem de pèrdua de llocs de treball, són les tasques que requereixen menys competències, i no les professions en si mateixes, les que la tecnologia està automatitzant. 

En un context de crisi econòmica i davant de la incapacitat de moltes empreses per augmentar els salaris significativament, la reducció d’hores de feina, tot mantenint els salaris i la productivitat, pot ser un factor determinant a l’hora de captar talent. En tot cas, el procés d’adaptació per part de la societat a aquesta nova realitat laboral requerirà la col·laboració del teixit empresarial i l’administració pública perquè ningú es quedi enrere.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Trobar un lloc on viure ha deixat de ser una necessitat bàsica per convertir-se en una competició global. Ja no es tracta només de pagar un sostre, sinó d’entrar —o quedar-ne exclòs— d’un mercat dominat per grans capitals. A Espanya, moltes famílies destinen més del 40% dels ingressos al lloguer, mentre a Catalunya la pobresa creix malgrat l’expansió econòmica. I el preu de l’habitatge no s’atura. La pregunta és clara: com ha passat que un dret essencial s’hagi convertit en el principal actiu financer del món… i qui n’està pagant el preu?

Durant dècades, l’habitatge va ser un pilar de seguretat vital. Un espai per viure, formar una família i construir estabilitat. Però aquest paradigma es va trencar a finals del segle XX, quan la financiarització de l’economia va transformar el maó en un vehicle d’inversió dins del sistema global. Igual que accions o bons, però amb una diferència determinant: és limitat i imprescindible. Aquesta doble naturalesa el converteix en un actiu extraordinàriament atractiu.

En un context de tipus d’interès baixos i excés de liquiditat, els grans capitals van identificar ràpidament aquesta oportunitat. Invertir en habitatge oferia rendibilitat, seguretat i una demanda garantida. El resultat ha estat una competència desigual, on els ciutadans han deixat de competir entre ells per passar a fer-ho contra fons globals amb capacitat gairebé il·limitada. Així, el mercat immobiliari ha deixat de respondre a necessitats socials per obeir lògiques purament financeres.

Aquest procés no és accidental. Respon a un model econòmic que converteix els actius reals en instruments d’extracció de renda. Ja no cal controlar territoris: n’hi ha prou amb controlar els actius clau. I entre tots ells, l’habitatge destaca per damunt de la resta. Perquè no és només una inversió. És una necessitat vital. I és precisament aquí on rau la seva força… i el seu perill.

Salaris que no segueixen el ritme

Els salaris no estan seguint el ritme del cost de l’habitatge, i aquí rau el nucli del problema. Segons l’Àrea Metropolitana de Barcelona, calen més de 1.300 euros mensuals per viure dignament, una xifra a la qual molts treballadors no arriben. Mentrestant, l’habitatge pot absorbir fins al 34% de la despesa familiar, o fins al 45% si s’hi sumen els subministraments. 

Aquest desajust està consolidant una nova realitat: la dels treballadors pobres, persones amb feina que no poden garantir una vida digna. Treballar ja no garanteix viure. I aquest és el veritable canvi de paradigma.

En paral·lel, la inflació ha accelerat aquest desequilibri de manera silenciosa però contundent. La liquiditat injectada pels bancs centrals no es distribueix de manera uniforme, sinó que es canalitza cap als actius: borsa, matèries primeres… i habitatge. Això genera una inflació d’actius que dispara els preus sense que els salaris s’ajustin al mateix ritme, erosionant el poder adquisitiu de la majoria.

A més, aquesta inflació té un efecte fiscal pervers. L’augment dels preus eleva impostos com l’IVA i pot empènyer els treballadors a trams superiors d’IRPF sense una millora real dels ingressos. El resultat és clar: cada cop es paga més, però es viu pitjor. Una dinàmica que evidencia la fractura entre l’economia real i la financera.

Quan el mercat deixa de servir a la societat

El problema de l’habitatge no és només social, és estructural. El model econòmic actual opera com un sistema extractiu que concentra riquesa a través d’actius clau, i l’habitatge n’és el millor exemple. Genera ingressos recurrents, es revaloritza amb el temps i és indispensable per viure. Aquesta combinació el converteix en una eina perfecta per extreure renda de la població.

No és un error del sistema. És el sistema funcionant tal com està dissenyat, perquè aquest mecanisme es veu reforçat per dinàmiques de capitalisme clientelar, on les relacions entre poder polític i econòmic poden afavorir els grans tenidors. Així, el mercat deixa de respondre a una lògica d’oferta i demanda per passar a operar segons interessos concentrats. El resultat és un sistema que perpetua desigualtats i limita l’accés a un dret fonamental.

Catalunya exemplifica aquesta contradicció amb claredat. L’economia creix, el turisme marca rècords i la inversió augmenta, però la pobresa també ho fa. Creix l’economia, però no el benestar. I això no és una contradicció: és una conseqüència. L’habitatge n’és el reflex més evident: mentre els preus pugen, cada vegada més persones en queden excloses o hi accedeixen en condicions precàries.

Viure en un actiu

El canvi de paradigma és radical. Abans, vivíem en habitatges; avui, vivim dins d’actius financers. Això implica que el lloguer ja no paga només un servei, sinó que alimenta una rendibilitat, sovint global i desvinculada del territori. Aquí emergeix la gran paradoxa: com més puja el valor de l’habitatge, més es debilita la capacitat econòmica de la societat que hi viu.

Davant d’aquest escenari, el debat públic sovint es queda en la superfície. Es parla de regulació de preus, ajudes o habitatge social, però rarament s’aborda l’arrel del problema. I és que la qüestió no és només social, sinó sistèmica: un model econòmic que converteix necessitats bàsiques en instruments de rendibilitat i posa el benefici per davant del benestar col·lectiu. Sense entendre això, qualsevol resposta serà incompleta.

El que estem vivint és una transferència de riquesa silenciosa però constant. De les rendes del treball cap als propietaris d’actius. De la classe mitjana cap als grans capitals. L’habitatge s’ha convertit en el principal canal d’aquest procés, redefinint, de facto, el contracte social sobre el qual s’havia construït l’estabilitat de les societats modernes.

Entendre aquest canvi és el primer pas per recuperar el control. Només amb educació financera podem identificar els mecanismes que ens afecten i prendre decisions amb criteri. Perquè quan l’habitatge es converteix en actiu, el dret a viure es converteix en privilegi.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Parlem d’ansietat, d’insomni i d’esgotament. Però sovint ignorem una de les seves causes principals: la inseguretat econòmica.

Quan pensem en salut mental, acostumem a mirar cap a dins. L’autoestima, les emocions, el ritme de vida. Però hi ha un factor extern, persistent i silenciós que condiciona profundament el benestar de milions de persones: els diners. O, més ben dit, la falta de control sobre ells.

L’estrès financer no sempre fa soroll. No apareix com una crisi sobtada, sinó com un degoteig constant de preocupacions que acaba afectant el cos, la ment i les relacions personals.

Quan els diners condicionen la salut

Arribar just a final de mes. No entendre per què els números no quadren. Viure amb la sensació que qualsevol imprevist pot desestabilitzar-ho tot. Aquesta tensió sostinguda genera estrès crònic, un dels principals factors de risc per a la salut física i mental.

Diversos estudis de l’Organització Mundial de la Salut assenyalen que l’estrès prolongat està relacionat amb trastorns del son, problemes cardiovasculars, ansietat i depressió. Quan la causa de l’estrès és econòmica, el problema s’agreuja: no es pot “desconnectar” dels diners. Són presents cada dia.

La inseguretat financera no només afecta l’individu. Té un impacte directe en les relacions de parella, en la criança, en la vida social i fins i tot en el rendiment laboral. El cap està ocupat. La capacitat de concentració disminueix. El cansament emocional s’acumula.

Viure en mode supervivència

Quan els diners escassegen o es perceben com una amenaça constant, el cervell entra en mode supervivència. Prioritza el curt termini. Reacciona, però no planifica. I això té conseqüències.

La incertesa econòmica porta sovint a:

• Endeutament per cobrir necessitats immediates.
• Dependència del crèdit com a solució recurrent.
• Immobilisme per por d’equivocar-se.
• Decisions impulsives preses des de l’angoixa.
  

Aquest patró no és una qüestió de falta d’intel·ligència o responsabilitat. És una resposta humana a l’estrès. Però és també un cercle viciós: decisions preses des de la por acostumen a empitjorar la situació econòmica, i això incrementa encara més l’estrès.

Quan la por decideix per nosaltres

Un dels efectes més perversos de l’estrès financer és que deleguem les decisions a la por. No revisem números. No planifiquem. No preguntem. Evitem mirar el compte o els rebuts perquè ens generen angoixa.

Aquesta evitació pot alleujar momentàniament, però a llarg termini empitjora el problema. La manca d’informació alimenta la sensació de descontrol. I el descontrol és una de les principals fonts d’ansietat.

Segons dades del Banc d’Espanya, una part significativa de la població reconeix no entendre els productes financers bàsics que utilitza. Aquesta bretxa de coneixement no és només econòmica: és emocional.

Educació financera com a cura preventiva

Aquí és on entra en joc un element clau sovint infravalorat: l’educació financera. No com una fórmula per fer-se ric, sinó com una eina de salut preventiva. Saber com funcionen els diners redueix l’ansietat. No elimina els riscos, però permet entendre’ls, anticipar-los i gestionar-los amb criteri. El coneixement no garanteix certeses, però sí control. I el control redueix l’estrès.

Tenir una visió clara transforma la relació amb els diners. El que abans era una amenaça difusa es converteix en un problema concret, abordable i planificable. Per tant, cal entendre conceptes bàsics com:  

• Ingressos i despeses
• Deutes i terminis 
• Capacitat d’estalvi real 
• Opcions disponibles

Finances i benestar: una relació inseparable

Durant anys s’ha separat el món de l’economia del món del benestar. Com si els diners fossin una qüestió freda, tècnica, aliena a la salut emocional. La realitat és just la contrària.

La tranquil·litat financera no depèn de tenir molts diners, sinó de sentir que es té control i criteri. Hi ha persones amb ingressos elevats que viuen angoixades, i d’altres amb recursos limitats, però una gestió clara que dormen tranquil·les.

Cuidar les finances és també cuidar la ment. Posar ordre als números és una forma de reduir soroll mental. Recuperar marge de decisió. Deixar de viure sempre reaccionant. 

El primer pas no és guanyar més, sinó entendre millor

Davant l’estrès financer, sovint pensem que la solució és guanyar més diners. I, en alguns casos, ho és. Però moltes vegades el primer pas no és augmentar ingressos, sinó entendre millor que passa amb els que ja tenim.

La claredat redueix la por. La planificació redueix la incertesa. I la informació transforma l’estrès en acció. No és un procés immediat. Però és profundament alliberador.

Cuidar la salut també implica cuidar les finances. A La Plaça d’11Onze entenem els diners com una eina al servei de la vida, no com una font de patiment. Perquè recuperar el control econòmic no és només una decisió racional: és un acte de benestar emocional.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Cada any, a finals de març i d’octubre, avancem o retardem els rellotges amb una aparent normalitat. Però darrere d’aquest gest rutinari s’amaga una anomalia estructural que impacta directament en la nostra salut, la nostra economia i la nostra manera de viure. Catalunya —i tota la península Ibèrica— viu en un fus horari que no li correspon. I això no és innocu. La pregunta és inevitable: per què ho acceptem… i qui en surt beneficiat?

Geogràficament, Catalunya està alineada amb el meridià de Greenwich. Això significa que, per posició natural, li correspondria el mateix horari que Portugal o el Regne Unit (UTC+0 a l’hivern). Tanmateix, la realitat és una altra: seguim l’horari d’Europa Central (UTC+1 a l’hivern i UTC+2 a l’estiu), compartit amb ciutats com Berlín o París.

Aquesta anomalia no és fruit de l’atzar, sinó d’una decisió política. L’any 1940, el règim franquista va avançar l’hora per alinear-se amb l’Alemanya nazi. El que havia de ser un ajust puntual es va convertir en una herència estructural que, dècades després, encara condiciona la nostra manera de viure.

Les conseqüències són evidents: el sol surt i es pon més tard del que ens correspondria, els nostres horaris socials no encaixen amb els ritmes biològics, i acabem vivint en un desfasament permanent. Un petit desajust aparent… amb un impacte profund en el nostre dia a dia.

El rellotge biològic no entén de política

El nostre cos no entén de decrets ni de decisions polítiques, atès que funciona seguint els ritmes circadians, un mecanisme biològic regulat principalment per la llum solar. És aquest rellotge intern el que determina quan tenim son, quan estem alerta i quan el nostre organisme rendeix millor.

Quan el temps oficial s’allunya del temps solar, aquest equilibri es trenca. Dormim menys i pitjor, augmenta la fatiga acumulada i la nostra capacitat de concentració es veu afectada. A llarg termini, aquest desajust també s’associa amb un increment del risc de problemes metabòlics i cardiovasculars.

Diversos estudis de cronobiologia defineixen aquest fenomen com un “jet lag social” permanent, comparable a viure en un canvi horari constant. I aquí apareix la gran paradoxa: en una societat obsessionada amb la productivitat, estem organitzant el temps d’una manera que, precisament, la deteriora.

Productivitat baixa, però jornades llargues

Espanya és un dels països europeus amb jornades laborals més llargues, però amb una productivitat per sota de la mitjana. No és una casualitat. El desajust horari impacta directament en el rendiment: més cansament implica menys capacitat de treball, més hores no equivalen a més eficiència, i un pitjor descans deriva en més baixes laborals.

A aquest escenari s’hi afegeix una cultura horària allargada —dinars tardans, sopars nocturns i franges de màxima audiència que s’allarguen fins ben entrada la nit— que amplifica el problema. El resultat és un model que prioritza la presència per sobre del rendiment real.

En paral·lel, una de les grans justificacions del canvi d’hora —l’estalvi energètic— ha quedat obsoleta. Diversos estudis de la Comissió Europea indiquen que l’impacte és mínim, i fins i tot negatiu en alguns casos. Els patrons de consum han canviat: més climatització, més tecnologia i menys dependència de la llum natural. Mantenim, així, una mesura pensada per a una economia industrial del segle XX… en una economia digital del segle XXI.

Qui decideix el temps?

Aquí és on el debat es torna realment interessant. El temps no és només una qüestió tècnica, sinó també una eina de control social i econòmic. Decidir l’hora oficial implica, en el fons, decidir quan treballem, quan consumim, quan descansem i com vivim. No és un detall menor: és una arquitectura invisible que ordena la nostra quotidianitat.

Aquesta realitat encaixa amb una lògica més àmplia: la d’un sistema que prioritza una eficiència econòmica aparent per sobre del benestar real. Com passa en àmbits financers, monetaris o fiscals, sovint assumim com a normals estructures que responen a decisions polítiques i interessos concrets. El temps, com els diners, tampoc és neutral.

El debat sobre eliminar el canvi d’hora fa anys que està sobre la taula a la Unió Europea, però continua encallat. Potser perquè la qüestió de fons és més profunda del que sembla: quin horari volem com a societat? Volem viure alineats amb els ritmes naturals… o amb les dinàmiques del mercat? Recuperar un horari coherent amb la nostra geografia no és només comoditat; és salut, productivitat i qualitat de vida.

El temps és un recurs. Potser el més valuós que tenim. I gestionar-lo malament té un cost que paguem cada dia, sovint sense adonar-nos-en. A 11Onze creiem que entendre aquestes dinàmiques és el primer pas per prendre decisions més lliures i informades. Perquè només quan qüestionem allò que sembla normal podem començar a recuperar el control —del temps, dels diners i, en definitiva, de la nostra vida.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El raonament és senzill i potent alhora: l’actiu més important i rendible de qualsevol empresa són els seus treballadors i treballadores. Aleshores, què pot ser millor que mantenir l’actiu més important de l’organització en el seu estat natural, que és on es manifesta tot el seu potencial?

Aquest raonament, però, no és d’aplicació exclusiva a l’àmbit laboral. Les seves connotacions són primordials, ja que totes les persones som treballadores, si més no en potència, sigui en l’àmbit laboral actiu, postlaboral, en l’àmbit acadèmic, o en qualsevol altra situació. És evident, doncs, que la felicitat transcendeix qualsevol d’aquests raonaments, per a anar a raure en el comú denominador: l’ésser humà.

La recerca científica de la felicitat

Parlar de la felicitat no és cap novetat, Aristòtil ja en feia profundes dissertacions al segle IV aC. Però, en els últims anys, ha pres força el concepte de psicologia positiva, que és un corrent de la psicologia que estudia les bases del benestar psicològic i de la felicitat, així com de les fortaleses i virtuts humanes. La diferència respecte a altres corrents propers de la psicologia i amb els seus precedents històrics és que aquest es basa en el mètode científic. El psicòleg Martin Seligman en va establir les bases a la fi dels anys 1990, i d’altres autors, com Mihály Csíkszentmihályi, l’han fet créixer amb les seves contribucions. 

A primer cop d’ull, el propòsit de la psicologia positiva pot sonar massa arrogant: «ara la ciència pretén explicar-nos què és la felicitat?». Però són moltes les veus dissidents que consideren que la felicitat va molt més enllà del processament d’un simple conjunt de valors mesurables en l’àmbit de la psicologia.

Debats a banda, totes les persones sabem, sense que ens hagi calgut aprendre-ho, quan ens sentim bé, i, sobretot, quan ens sentim malament. És quelcom innat. I és que el nostre organisme va com una seda amb el benestar, mentre que comença a donar senyals d’alerta quan experimentem malestar. 

Què en diuen els experts

Atès que les empreses són sobretot conjunts de persones, pot semblar que sigui bàsic garantir el benestar i la satisfacció dels treballadors a la feina. Tanmateix, en la lògica empresarial lligada a la revolució industrial (encara molt present arreu), el paradigma general ha estat tot el contrari: fer-los treballar al màxim per a obtenir majors beneficis. Una visió on el seu benestar personal queda lluny de la incumbència de l’empresa.

Els estudis sobre aquest tema arriben a la conclusió que l’experiència dels treballadors que se senten a gust a la seva organització és molt més preuada que, fins i tot, els béns materials que poden rebre com a gratificació. I això és perquè aquesta experiència no té caducitat; sempre pot ser evocada i gaudida de nou.

La felicitat dels treballadors com a baròmetre de la salut empresarial

Així doncs, ara ja no es tracta de centrar-se només en la famosa experiència de client (CX), sinó que l’experiència del treballador també juga un paper cabdal en l’èxit de l’organització. Tant des del punt de vista de l’empresa, perquè un empleat feliç, creatiu o empàtic és sinònim d’un treballador més productiu, com des del punt de vista del treballador, perquè passem gairebé un terç de la nostra vida a la feina. 

És bona mostra de la consolidació d’aquesta tendència el sorgiment de diversos índexs, com ara l’Índex Global de Felicitat en el Lloc de Treball, que mesuren la felicitat al lloc de treball. Així mateix, es consolida la figura coneguda com a Chief Happiness Officer o director de benestar en aquelles organitzacions que aposten pel valor de les persones i la rendibilitat d’un empleat feliç.

La difusió aconsegueix conscienciació i implicació

Persones i empreses són una estranya barreja. Les persones som éssers tangibles que actuem moguts per la gratificació; posem els nostres esforços en allò que ens gratifica, sigui en la forma que sigui. Tanmateix, les empreses són en si intangibles, tot i que alhora estan formades per persones, i tenen com a propòsit o bé el benefici propi, el benefici social (sense afany de lucre) o bé una combinació de les dues, que aporti benefici però de forma sostenible per a la societat.  

Estranya barreja i, alhora, quina sinergia tan fructífera quan el focus de l’organització es posa en les persones!

A 11Onze s’ha cregut des de bon principi en aquest valor fonamental, que és compartit per totes les persones que formen la nostra comunitat. I funciona! 

Si vols que el teu negoci faci un gran salt, utilitza 11Onze Business. El nostre compte d’empresa i autònoms ja està disponible. Informa-te’n!