Quin és és el principal actiu financer del món?

Trobar un lloc on viure ha deixat de ser una necessitat bàsica per convertir-se en una competició global. Ja no es tracta només de pagar un sostre, sinó d’entrar —o quedar-ne exclòs— d’un mercat dominat per grans capitals. A Espanya, moltes famílies destinen més del 40% dels ingressos al lloguer, mentre a Catalunya la pobresa creix malgrat l’expansió econòmica. I el preu de l’habitatge no s’atura. La pregunta és clara: com ha passat que un dret essencial s’hagi convertit en el principal actiu financer del món… i qui n’està pagant el preu?

Durant dècades, l’habitatge va ser un pilar de seguretat vital. Un espai per viure, formar una família i construir estabilitat. Però aquest paradigma es va trencar a finals del segle XX, quan la financiarització de l’economia va transformar el maó en un vehicle d’inversió dins del sistema global. Igual que accions o bons, però amb una diferència determinant: és limitat i imprescindible. Aquesta doble naturalesa el converteix en un actiu extraordinàriament atractiu.

En un context de tipus d’interès baixos i excés de liquiditat, els grans capitals van identificar ràpidament aquesta oportunitat. Invertir en habitatge oferia rendibilitat, seguretat i una demanda garantida. El resultat ha estat una competència desigual, on els ciutadans han deixat de competir entre ells per passar a fer-ho contra fons globals amb capacitat gairebé il·limitada. Així, el mercat immobiliari ha deixat de respondre a necessitats socials per obeir lògiques purament financeres.

Aquest procés no és accidental. Respon a un model econòmic que converteix els actius reals en instruments d’extracció de renda. Ja no cal controlar territoris: n’hi ha prou amb controlar els actius clau. I entre tots ells, l’habitatge destaca per damunt de la resta. Perquè no és només una inversió. És una necessitat vital. I és precisament aquí on rau la seva força… i el seu perill.

Salaris que no segueixen el ritme

Els salaris no estan seguint el ritme del cost de l’habitatge, i aquí rau el nucli del problema. Segons l’Àrea Metropolitana de Barcelona, calen més de 1.300 euros mensuals per viure dignament, una xifra a la qual molts treballadors no arriben. Mentrestant, l’habitatge pot absorbir fins al 34% de la despesa familiar, o fins al 45% si s’hi sumen els subministraments. 

Aquest desajust està consolidant una nova realitat: la dels treballadors pobres, persones amb feina que no poden garantir una vida digna. Treballar ja no garanteix viure. I aquest és el veritable canvi de paradigma.

En paral·lel, la inflació ha accelerat aquest desequilibri de manera silenciosa però contundent. La liquiditat injectada pels bancs centrals no es distribueix de manera uniforme, sinó que es canalitza cap als actius: borsa, matèries primeres… i habitatge. Això genera una inflació d’actius que dispara els preus sense que els salaris s’ajustin al mateix ritme, erosionant el poder adquisitiu de la majoria.

A més, aquesta inflació té un efecte fiscal pervers. L’augment dels preus eleva impostos com l’IVA i pot empènyer els treballadors a trams superiors d’IRPF sense una millora real dels ingressos. El resultat és clar: cada cop es paga més, però es viu pitjor. Una dinàmica que evidencia la fractura entre l’economia real i la financera.

Quan el mercat deixa de servir a la societat

El problema de l’habitatge no és només social, és estructural. El model econòmic actual opera com un sistema extractiu que concentra riquesa a través d’actius clau, i l’habitatge n’és el millor exemple. Genera ingressos recurrents, es revaloritza amb el temps i és indispensable per viure. Aquesta combinació el converteix en una eina perfecta per extreure renda de la població.

No és un error del sistema. És el sistema funcionant tal com està dissenyat, perquè aquest mecanisme es veu reforçat per dinàmiques de capitalisme clientelar, on les relacions entre poder polític i econòmic poden afavorir els grans tenidors. Així, el mercat deixa de respondre a una lògica d’oferta i demanda per passar a operar segons interessos concentrats. El resultat és un sistema que perpetua desigualtats i limita l’accés a un dret fonamental.

Catalunya exemplifica aquesta contradicció amb claredat. L’economia creix, el turisme marca rècords i la inversió augmenta, però la pobresa també ho fa. Creix l’economia, però no el benestar. I això no és una contradicció: és una conseqüència. L’habitatge n’és el reflex més evident: mentre els preus pugen, cada vegada més persones en queden excloses o hi accedeixen en condicions precàries.

Viure en un actiu

El canvi de paradigma és radical. Abans, vivíem en habitatges; avui, vivim dins d’actius financers. Això implica que el lloguer ja no paga només un servei, sinó que alimenta una rendibilitat, sovint global i desvinculada del territori. Aquí emergeix la gran paradoxa: com més puja el valor de l’habitatge, més es debilita la capacitat econòmica de la societat que hi viu.

Davant d’aquest escenari, el debat públic sovint es queda en la superfície. Es parla de regulació de preus, ajudes o habitatge social, però rarament s’aborda l’arrel del problema. I és que la qüestió no és només social, sinó sistèmica: un model econòmic que converteix necessitats bàsiques en instruments de rendibilitat i posa el benefici per davant del benestar col·lectiu. Sense entendre això, qualsevol resposta serà incompleta.

El que estem vivint és una transferència de riquesa silenciosa però constant. De les rendes del treball cap als propietaris d’actius. De la classe mitjana cap als grans capitals. L’habitatge s’ha convertit en el principal canal d’aquest procés, redefinint, de facto, el contracte social sobre el qual s’havia construït l’estabilitat de les societats modernes.

Entendre aquest canvi és el primer pas per recuperar el control. Només amb educació financera podem identificar els mecanismes que ens afecten i prendre decisions amb criteri. Perquè quan l’habitatge es converteix en actiu, el dret a viure es converteix en privilegi.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Parlem d’ansietat, d’insomni i d’esgotament. Però sovint ignorem una de les seves causes principals: la inseguretat econòmica.

Quan pensem en salut mental, acostumem a mirar cap a dins. L’autoestima, les emocions, el ritme de vida. Però hi ha un factor extern, persistent i silenciós que condiciona profundament el benestar de milions de persones: els diners. O, més ben dit, la falta de control sobre ells.

L’estrès financer no sempre fa soroll. No apareix com una crisi sobtada, sinó com un degoteig constant de preocupacions que acaba afectant el cos, la ment i les relacions personals.

Quan els diners condicionen la salut

Arribar just a final de mes. No entendre per què els números no quadren. Viure amb la sensació que qualsevol imprevist pot desestabilitzar-ho tot. Aquesta tensió sostinguda genera estrès crònic, un dels principals factors de risc per a la salut física i mental.

Diversos estudis de l’Organització Mundial de la Salut assenyalen que l’estrès prolongat està relacionat amb trastorns del son, problemes cardiovasculars, ansietat i depressió. Quan la causa de l’estrès és econòmica, el problema s’agreuja: no es pot “desconnectar” dels diners. Són presents cada dia.

La inseguretat financera no només afecta l’individu. Té un impacte directe en les relacions de parella, en la criança, en la vida social i fins i tot en el rendiment laboral. El cap està ocupat. La capacitat de concentració disminueix. El cansament emocional s’acumula.

Viure en mode supervivència

Quan els diners escassegen o es perceben com una amenaça constant, el cervell entra en mode supervivència. Prioritza el curt termini. Reacciona, però no planifica. I això té conseqüències.

La incertesa econòmica porta sovint a:

• Endeutament per cobrir necessitats immediates.
• Dependència del crèdit com a solució recurrent.
• Immobilisme per por d’equivocar-se.
• Decisions impulsives preses des de l’angoixa.
  

Aquest patró no és una qüestió de falta d’intel·ligència o responsabilitat. És una resposta humana a l’estrès. Però és també un cercle viciós: decisions preses des de la por acostumen a empitjorar la situació econòmica, i això incrementa encara més l’estrès.

Quan la por decideix per nosaltres

Un dels efectes més perversos de l’estrès financer és que deleguem les decisions a la por. No revisem números. No planifiquem. No preguntem. Evitem mirar el compte o els rebuts perquè ens generen angoixa.

Aquesta evitació pot alleujar momentàniament, però a llarg termini empitjora el problema. La manca d’informació alimenta la sensació de descontrol. I el descontrol és una de les principals fonts d’ansietat.

Segons dades del Banc d’Espanya, una part significativa de la població reconeix no entendre els productes financers bàsics que utilitza. Aquesta bretxa de coneixement no és només econòmica: és emocional.

Educació financera com a cura preventiva

Aquí és on entra en joc un element clau sovint infravalorat: l’educació financera. No com una fórmula per fer-se ric, sinó com una eina de salut preventiva. Saber com funcionen els diners redueix l’ansietat. No elimina els riscos, però permet entendre’ls, anticipar-los i gestionar-los amb criteri. El coneixement no garanteix certeses, però sí control. I el control redueix l’estrès.

Tenir una visió clara transforma la relació amb els diners. El que abans era una amenaça difusa es converteix en un problema concret, abordable i planificable. Per tant, cal entendre conceptes bàsics com:  

• Ingressos i despeses
• Deutes i terminis 
• Capacitat d’estalvi real 
• Opcions disponibles

Finances i benestar: una relació inseparable

Durant anys s’ha separat el món de l’economia del món del benestar. Com si els diners fossin una qüestió freda, tècnica, aliena a la salut emocional. La realitat és just la contrària.

La tranquil·litat financera no depèn de tenir molts diners, sinó de sentir que es té control i criteri. Hi ha persones amb ingressos elevats que viuen angoixades, i d’altres amb recursos limitats, però una gestió clara que dormen tranquil·les.

Cuidar les finances és també cuidar la ment. Posar ordre als números és una forma de reduir soroll mental. Recuperar marge de decisió. Deixar de viure sempre reaccionant. 

El primer pas no és guanyar més, sinó entendre millor

Davant l’estrès financer, sovint pensem que la solució és guanyar més diners. I, en alguns casos, ho és. Però moltes vegades el primer pas no és augmentar ingressos, sinó entendre millor que passa amb els que ja tenim.

La claredat redueix la por. La planificació redueix la incertesa. I la informació transforma l’estrès en acció. No és un procés immediat. Però és profundament alliberador.

Cuidar la salut també implica cuidar les finances. A La Plaça d’11Onze entenem els diners com una eina al servei de la vida, no com una font de patiment. Perquè recuperar el control econòmic no és només una decisió racional: és un acte de benestar emocional.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Cada any, a finals de març i d’octubre, avancem o retardem els rellotges amb una aparent normalitat. Però darrere d’aquest gest rutinari s’amaga una anomalia estructural que impacta directament en la nostra salut, la nostra economia i la nostra manera de viure. Catalunya —i tota la península Ibèrica— viu en un fus horari que no li correspon. I això no és innocu. La pregunta és inevitable: per què ho acceptem… i qui en surt beneficiat?

Geogràficament, Catalunya està alineada amb el meridià de Greenwich. Això significa que, per posició natural, li correspondria el mateix horari que Portugal o el Regne Unit (UTC+0 a l’hivern). Tanmateix, la realitat és una altra: seguim l’horari d’Europa Central (UTC+1 a l’hivern i UTC+2 a l’estiu), compartit amb ciutats com Berlín o París.

Aquesta anomalia no és fruit de l’atzar, sinó d’una decisió política. L’any 1940, el règim franquista va avançar l’hora per alinear-se amb l’Alemanya nazi. El que havia de ser un ajust puntual es va convertir en una herència estructural que, dècades després, encara condiciona la nostra manera de viure.

Les conseqüències són evidents: el sol surt i es pon més tard del que ens correspondria, els nostres horaris socials no encaixen amb els ritmes biològics, i acabem vivint en un desfasament permanent. Un petit desajust aparent… amb un impacte profund en el nostre dia a dia.

El rellotge biològic no entén de política

El nostre cos no entén de decrets ni de decisions polítiques, atès que funciona seguint els ritmes circadians, un mecanisme biològic regulat principalment per la llum solar. És aquest rellotge intern el que determina quan tenim son, quan estem alerta i quan el nostre organisme rendeix millor.

Quan el temps oficial s’allunya del temps solar, aquest equilibri es trenca. Dormim menys i pitjor, augmenta la fatiga acumulada i la nostra capacitat de concentració es veu afectada. A llarg termini, aquest desajust també s’associa amb un increment del risc de problemes metabòlics i cardiovasculars.

Diversos estudis de cronobiologia defineixen aquest fenomen com un “jet lag social” permanent, comparable a viure en un canvi horari constant. I aquí apareix la gran paradoxa: en una societat obsessionada amb la productivitat, estem organitzant el temps d’una manera que, precisament, la deteriora.

Productivitat baixa, però jornades llargues

Espanya és un dels països europeus amb jornades laborals més llargues, però amb una productivitat per sota de la mitjana. No és una casualitat. El desajust horari impacta directament en el rendiment: més cansament implica menys capacitat de treball, més hores no equivalen a més eficiència, i un pitjor descans deriva en més baixes laborals.

A aquest escenari s’hi afegeix una cultura horària allargada —dinars tardans, sopars nocturns i franges de màxima audiència que s’allarguen fins ben entrada la nit— que amplifica el problema. El resultat és un model que prioritza la presència per sobre del rendiment real.

En paral·lel, una de les grans justificacions del canvi d’hora —l’estalvi energètic— ha quedat obsoleta. Diversos estudis de la Comissió Europea indiquen que l’impacte és mínim, i fins i tot negatiu en alguns casos. Els patrons de consum han canviat: més climatització, més tecnologia i menys dependència de la llum natural. Mantenim, així, una mesura pensada per a una economia industrial del segle XX… en una economia digital del segle XXI.

Qui decideix el temps?

Aquí és on el debat es torna realment interessant. El temps no és només una qüestió tècnica, sinó també una eina de control social i econòmic. Decidir l’hora oficial implica, en el fons, decidir quan treballem, quan consumim, quan descansem i com vivim. No és un detall menor: és una arquitectura invisible que ordena la nostra quotidianitat.

Aquesta realitat encaixa amb una lògica més àmplia: la d’un sistema que prioritza una eficiència econòmica aparent per sobre del benestar real. Com passa en àmbits financers, monetaris o fiscals, sovint assumim com a normals estructures que responen a decisions polítiques i interessos concrets. El temps, com els diners, tampoc és neutral.

El debat sobre eliminar el canvi d’hora fa anys que està sobre la taula a la Unió Europea, però continua encallat. Potser perquè la qüestió de fons és més profunda del que sembla: quin horari volem com a societat? Volem viure alineats amb els ritmes naturals… o amb les dinàmiques del mercat? Recuperar un horari coherent amb la nostra geografia no és només comoditat; és salut, productivitat i qualitat de vida.

El temps és un recurs. Potser el més valuós que tenim. I gestionar-lo malament té un cost que paguem cada dia, sovint sense adonar-nos-en. A 11Onze creiem que entendre aquestes dinàmiques és el primer pas per prendre decisions més lliures i informades. Perquè només quan qüestionem allò que sembla normal podem començar a recuperar el control —del temps, dels diners i, en definitiva, de la nostra vida.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

El raonament és senzill i potent alhora: l’actiu més important i rendible de qualsevol empresa són els seus treballadors i treballadores. Aleshores, què pot ser millor que mantenir l’actiu més important de l’organització en el seu estat natural, que és on es manifesta tot el seu potencial?

Aquest raonament, però, no és d’aplicació exclusiva a l’àmbit laboral. Les seves connotacions són primordials, ja que totes les persones som treballadores, si més no en potència, sigui en l’àmbit laboral actiu, postlaboral, en l’àmbit acadèmic, o en qualsevol altra situació. És evident, doncs, que la felicitat transcendeix qualsevol d’aquests raonaments, per a anar a raure en el comú denominador: l’ésser humà.

La recerca científica de la felicitat

Parlar de la felicitat no és cap novetat, Aristòtil ja en feia profundes dissertacions al segle IV aC. Però, en els últims anys, ha pres força el concepte de psicologia positiva, que és un corrent de la psicologia que estudia les bases del benestar psicològic i de la felicitat, així com de les fortaleses i virtuts humanes. La diferència respecte a altres corrents propers de la psicologia i amb els seus precedents històrics és que aquest es basa en el mètode científic. El psicòleg Martin Seligman en va establir les bases a la fi dels anys 1990, i d’altres autors, com Mihály Csíkszentmihályi, l’han fet créixer amb les seves contribucions. 

A primer cop d’ull, el propòsit de la psicologia positiva pot sonar massa arrogant: «ara la ciència pretén explicar-nos què és la felicitat?». Però són moltes les veus dissidents que consideren que la felicitat va molt més enllà del processament d’un simple conjunt de valors mesurables en l’àmbit de la psicologia.

Debats a banda, totes les persones sabem, sense que ens hagi calgut aprendre-ho, quan ens sentim bé, i, sobretot, quan ens sentim malament. És quelcom innat. I és que el nostre organisme va com una seda amb el benestar, mentre que comença a donar senyals d’alerta quan experimentem malestar. 

Què en diuen els experts

Atès que les empreses són sobretot conjunts de persones, pot semblar que sigui bàsic garantir el benestar i la satisfacció dels treballadors a la feina. Tanmateix, en la lògica empresarial lligada a la revolució industrial (encara molt present arreu), el paradigma general ha estat tot el contrari: fer-los treballar al màxim per a obtenir majors beneficis. Una visió on el seu benestar personal queda lluny de la incumbència de l’empresa.

Els estudis sobre aquest tema arriben a la conclusió que l’experiència dels treballadors que se senten a gust a la seva organització és molt més preuada que, fins i tot, els béns materials que poden rebre com a gratificació. I això és perquè aquesta experiència no té caducitat; sempre pot ser evocada i gaudida de nou.

La felicitat dels treballadors com a baròmetre de la salut empresarial

Així doncs, ara ja no es tracta de centrar-se només en la famosa experiència de client (CX), sinó que l’experiència del treballador també juga un paper cabdal en l’èxit de l’organització. Tant des del punt de vista de l’empresa, perquè un empleat feliç, creatiu o empàtic és sinònim d’un treballador més productiu, com des del punt de vista del treballador, perquè passem gairebé un terç de la nostra vida a la feina. 

És bona mostra de la consolidació d’aquesta tendència el sorgiment de diversos índexs, com ara l’Índex Global de Felicitat en el Lloc de Treball, que mesuren la felicitat al lloc de treball. Així mateix, es consolida la figura coneguda com a Chief Happiness Officer o director de benestar en aquelles organitzacions que aposten pel valor de les persones i la rendibilitat d’un empleat feliç.

La difusió aconsegueix conscienciació i implicació

Persones i empreses són una estranya barreja. Les persones som éssers tangibles que actuem moguts per la gratificació; posem els nostres esforços en allò que ens gratifica, sigui en la forma que sigui. Tanmateix, les empreses són en si intangibles, tot i que alhora estan formades per persones, i tenen com a propòsit o bé el benefici propi, el benefici social (sense afany de lucre) o bé una combinació de les dues, que aporti benefici però de forma sostenible per a la societat.  

Estranya barreja i, alhora, quina sinergia tan fructífera quan el focus de l’organització es posa en les persones!

A 11Onze s’ha cregut des de bon principi en aquest valor fonamental, que és compartit per totes les persones que formen la nostra comunitat. I funciona! 

Si vols que el teu negoci faci un gran salt, utilitza 11Onze Business. El nostre compte d’empresa i autònoms ja està disponible. Informa-te’n!

La salut física no és una qüestió estètica ni un luxe aspiracional: és un actiu econòmic clau. Un cos en forma —fort, mòbil i funcional— redueix despeses futures, augmenta l’autonomia i protegeix el patrimoni personal. Exactament com una bona decisió financera. Allò que avui sembla temps invertit, demà es tradueix en llibertat i marge de maniobra.

Invertim temps i diners a protegir els estalvis, però sovint descuidem l’actiu que ho sosté tot: el cos. La mala forma física no només passa factura a la salut; també erosiona ingressos, multiplica despeses i limita oportunitats. Estar en forma és una inversió silenciosa, poc visible a curt termini, però decisiva quan arriben els imprevistos.

Baixes laborals recurrents, fatiga crònica, menor productivitat i un ús creixent de fàrmacs formen part de la factura invisible d’un cos descuidat. A això s’hi afegeixen patologies sovint evitables —lumbàlgies, artrosi, diabetis tipus 2— que acaben convertint-se en despesa estructural, tant personal com pública. Segons l’Organització Mundial de la Salut, una gran part de les malalties cròniques està associada a hàbits de vida modificables. Dit d’una altra manera: no cuidar el cos és assumir una hipoteca de despesa futura que es paga a terminis, però amb interessos creixents.

La lectura econòmica és clara. L’energia física condiciona la capacitat de treball; la mobilitat garanteix autonomia quotidiana; el dolor crònic, en canvi, roba focus, temps i rendiment. Un cos descuidat és un actiu que es deprecia amb rapidesa. Un cos cuidat, en canvi, manté valor amb el pas del temps, exactament igual que una inversió ben gestionada.

Força, autonomia i futur: la rendibilitat d’un cos actiu

La força muscular i la mobilitat són, probablement, l’assegurança més barata que existeix. Entrenar el cos no és una qüestió estètica ni esportiva, sinó profundament preventiva. Reduir el risc de caigudes, protegir les articulacions, enfortir ossos i preservar la capacitat funcional és clau, sobretot a partir dels 40 o 50 anys. En el cas de les dones, mantenir la força és també una eina essencial contra l’osteoporosi i la pèrdua d’autonomia futura.

La recerca mèdica és clara: no es tracta de fer esport, sinó de poder fer vida. Caminar sense dolor, aixecar pesos quotidians, mantenir l’equilibri i moure’s amb seguretat. La força no és exhibició; és autonomia acumulada. Cada múscul treballat avui és una limitació menys demà, una despesa evitada i una llibertat preservada.

La dependència no arriba de cop. Es construeix amb els anys, sovint de manera silenciosa. Un envelliment passiu porta associats costos familiars elevats, pèrdua de dignitat personal i una pressió creixent sobre els sistemes públics. En canvi, un envelliment actiu permet conservar autonomia, reduir despesa sanitària i mantenir qualitat de vida. Les dades d’Eurostat mostren un envelliment accelerat de la població europea, mentre que informes del Banc d’Espanya alerten de la tensió creixent sobre la despesa sanitària. La salut física, en aquest context, és també un bé col·lectiu.

I tot això no és una qüestió de temps ni de diners, sinó de prioritats. Estar en forma no requereix gimnàs ni grans recursos: moviment quotidià, força bàsica i constància. Caminar més, seure menys, entrenar els músculs essencials. Des de la mirada d’11Onze, la lògica és la mateixa que amb l’estalvi: no cal fer-ho perfecte, cal fer-ho sostingut. La constància, no l’heroisme, és la que genera rendiment… també quan parlem del cos.

El cos també és patrimoni

El cos també és patrimoni. Cuidar-lo és una de les decisions més rendibles que es poden prendre al llarg de la vida. No cotitza en borsa ni genera titulars, però condiciona totes les altres inversions: el temps que podem dedicar, els diners que podem guanyar o estalviar, la llibertat per decidir i la qualitat de vida que podem sostenir amb els anys.

Igual que els estalvis, el cos necessita atenció, criteri i constància. No admet solucions miraculoses ni rendiments immediats, però respon amb fiabilitat a les decisions sostingudes. Perquè, al final, és el capital personal que ho sosté tot: sense salut, cap altre patrimoni no és plenament utilitzable.

Si vols conèixer una assegurança justa per a la teva llar i per a la societat, descobreix 11Onze Segurs.

Tot i que l’educació financera és una competència necessària essencial en el dia a dia de la ciutadania, només un de cada tres ciutadans adults europeus té coneixements financers mínims. T’expliquem els passos a seguir per a optimitzar les teves finances.

Tenir les finances sota control, és a dir, el benestar financer, és essencial per a la nostra tranquil·litat i un pilar bàsic per assolir els nostres objectius personals. Conèixer els conceptes bàsics de l’economia familiar i les finances personals t’ajudarà a optimitzar els diners i a ser més eficient amb les teves despeses.

Establir objectius financers

Defineix clarament els teus objectius financers a curt, mitjà i llarg termini, establint metes realistes i assolibles. Tant si vols estalviar per a una emergència, comprar una casa o pagar l’educació dels teus fills, dividir els teus objectius financers en passos més petits i al teu abast et permetrà celebrar els assoliments a mesura que avances.

Crear un pressupost

Apunta quants diners ingresses cada mes i quants en gastes en un full d’Excel, una agenda o en una aplicació de finances personals per crear un pressupost ajustat a la teva situació personal. Aquest pressupost ha d’incloure ingressos com nòmines, inversions, ajudes estatals i despeses fixes com el lloguer/hipoteca, crèdits, alimentació i altres despeses no essencials com menjar fora, vacances i estalvis. 

Paga les factures puntualment

Assegura’t que estàs al dia en el pagament de factures fent una domiciliació dels pagaments, és a dir, autoritzant el teu banc perquè carregui automàticament una certa quantitat al teu compte corrent de manera periòdica i recurrent dels serveis que utilitzes: aigua, llum, gas, telèfon mòbil, etc. També pots utilitzar aplicacions de pagament de factures i establir recordatoris de pagament per correu electrònic o SMS.

Prioritza el pagament de deutes

Menys deutes significa més fons disponibles per al teu coixí de seguretat i més benestar emocional. Prioritza el pagament dels deutes amb taxes d’interès més altes i considera una possible consolidació del deute per reduir els interessos.

Estalviar regularment

Estableix una rutina d’estalvi automàtic amb una estratègia de pressupost invers, que consisteix a triar un objectiu d’estalvi, com pagar uns estudis, decidir quant vols aportar cada mes i reservar aquesta quantitat abans de repartir la resta de les teves despeses. Evidentment, no cal establir un objectiu, però tenir un propòsit sempre ens pot motivar a fer l’esforç per si més no, un fons d’emergència.

11Onze sempre al teu costat

Empoderar a la ciutadania a través de l’educació financera ha estat al cor d’11Onze des dels seus inicis. Ampliar els coneixements sobre economia i finances de la nostra comunitat, posant al seu abast totes les eines necessàries, és un dels pilars fundacionals de la primera fintech comunitària de Catalunya.

Des del llançament d’11Onze Escola, un projecte que ofereix sessions formatives sobre el món de les fintech perquè centres educatius, empreses i col·legis professionals de tot el país puguin formar els seus alumnes en matèria econòmica i financera, disposem d’una plataforma única que permet complementar el currículum escolar educant als joves en qüestions monetàries i que posa al seu abast eines per a la creació de riquesa. 

Amb el mateix propòsit de formar a la nostra comunitat, s’impulsen les lliçons de la secció Aprendre, que ofereix continguts com la sèrie El Diner, les Formacions 11Onze fetes pels mateixos treballadors o els nostres Cursos curts. A més, a l’apartat Descobreix d’11Onze TV també trobareu peces dels nostres agents sobre temes d’interès per al nostre dia a dia. Perquè des d’un bon principi teníem clar que sense una bona formació financera difícilment serem una societat lliure que pugui decidir el seu futur.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Amb l’entrada d’any, tots ens proposem assolir algunes fites personals. I, possiblement, el propòsit que suma més adeptes és el de fer exercici. Ara, un estudi de la Universitat de Boston demostra que l’entrenament intens i breu pot millorar la forma física molt més que els exercicis suaus, com caminar 10.000 passes al dia. T’ho expliquem!

Ens passem el dia davant de la pantalla, a l’oficina o teletreballant, i sovint és un miracle si aconseguim arrencar-li al dia una mitja horeta per fer esport. Aquests 30 minuts, però, poden ser la clau per compensar les vuit hores de treball. Els investigadors de la facultat de Medicina de la Universitat de Boston, liderats pel doctor Matthew Nayor, han analitzat l’esforç de més de 2.000 persones i han conclòs que l’exercici és saludable sempre, és clar, però si s’entrena fort i breu s’obté un resultat millor.

“Hem constatat que, en la millora del cos, l’activitat intensa, però amb menys temps d’esforç, és més eficient que caminar”. El doctor Nayor, que també exerceix com a cardiòleg al Centre Mèdic de Boston, el principal hospital universitari de la ciutat, assegura en un article al World Economic Forum, que “l’efecte negatiu que té el sedentarisme en la forma física pot compensar-se amb nivells molt alts d’activitat”.

A partir de l’estudi, publicat al ‘European Heart Journal’, els investigadors també van descobrir que, curiosament, els valors alts d’activitat i els valors baixos, ambdós realitzats amb vuit anys de diferència, tenen nivells equivalents en l’aptitud física. “Això fa pensar que pot haver-hi un efecte memòria”, afirma Nayor. Sense dissuadir les persones de complir amb les 10.000 passes diàries, els científics demostren que l’esforç intens és tres vegades més eficient que només caminar.

La fita: 75 minuts setmanals d’exercici intens

Així, en una taula d’exercicis, els investigadors consideren que un exercici de nivell baix com caminar és fer entre 60 i 99 passes per minut, un nivell moderat és fer entre 100 i 129 passos per minut i un nivell intens és fer més de 130 passes per minut.

Amb aquesta classificació, els investigadors recomanen o bé dedicar entre 150 i 300 minuts setmanals a fer un exercici moderat o bé invertir entre 75 i 150 minuts a la setmana a fer exercici intens, és a dir, exercitar-nos entre 25 i 50 minuts tres dies a la setmana. Amb qualsevol de les dues rutines, obtindrem els mateixos resultats físics. Així que, endavant amb els propòsits d’any nou!

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Nadal ens encanta… fins que ens passa per sobre. Menjars que no s’acaben, agendes impossibles, compres obligades i una pressió ambiental que no perdona. Cada any prometem viure’l “amb calma”, però acabem atrapats en la mateixa roda. La pregunta és simple: com podem gaudir de les festes sense acabar exhausts, arruïnats o emocionalment aclaparats?

Nadal arriba cada any embolicat en una postal de perfecció amb taules impecables, famílies idíl·liques i una felicitat que sembla obligatòria. Però la realitat va per una altra banda. Les festes concentren pressions familiars, socials i econòmiques en pocs dies, i tothom intenta estar a l’altura mentre el ritme s’accelera. Ens movem d’un dinar a un altre, d’una visita a una trobada, sovint sense temps ni per respirar. Cal dir que no es percep com una falta, i això ens porta a encadenar obligacions que ens deixen exhausts.

Aquestes exigències xoquen amb el miratge permanent de les xarxes socials, on tot sembla lluminós, perfecte i amable. Però si la teva família és complicada, si hi ha tensions, o simplement arrossegues cansament emocional, aquest aparador pot fer-te sentir que la teva experiència de Nadal “no és prou bona”. Les expectatives es multipliquen i la realitat, sovint imperfecta, pesa. Quan els dies passen entre presses, agendes impossibles i converses que preferiríem evitar, el desgast emocional és inevitable.

La saturació sol arribar en silenci. Es manifesta en forma d’insomni, irritabilitat, problemes digestius o la sensació de funcionar en pilot automàtic. Són avisos clars que no s’han d’ignorar, perquè el cos demana una pausa. I és aquí on cal recordar la idea essencial que Nadal no s’ha de sobreviure, s’ha de poder viure. Posar límits, ajustar expectatives i acceptar que no hi ha Nadal perfectes és el que realment ens permet gaudir d’aquestes festes d’una manera més sana i humana.

Consells alimentaris amb seny

Menjar bé durant les festes no vol dir renunciar a res, sinó saber compensar. El problema no és el dinar de Nadal en si mateix, sinó convertir cada trobada, cada sobretaula i cada aperitiu en un banquet absolut. Per això, servir-se racions petites i repetir només si realment hi ha gana és una estratègia senzilla que estalvia centenars de calories sense renunciar al plaer. Menjar amb consciència i no per compromís és la primera clau d’un Nadal més lleuger.

Un altre pilar fonamental és cuidar el que solem oblidar sovint, com és la hidratació i el descans. L’alcohol deshidrata, altera el son i intensifica el cansament acumulat, de manera que alternar cada copa amb un got d’aigua marca una diferència real l’endemà. Dormir entre set i vuit hores és un protector infal·lible el qual regula la digestió, millora l’estat d’ànim i evita que els excessos es converteixin en malestar prolongat. Quan el cos descansa, la ment també ho fa.

Finalment, petits gestos quotidians poden transformar la manera com vivim les festes. Una caminada després d’un àpat pesant accelera la digestió i activa el cos; evitar el sucre ocult de salses preparades, refrescos i pastisseria industrial redueix l’excés calòric sense que ho notem; i equilibrar un dia molt carregat amb verdures, sopes o fruita ajuda a recuperar el ritme natural. El cos també celebra Nadal, però no necessita un festival gastronòmic permanent per fer-ho.

Benestar emocional per sobreviure les festes

Nadal és, paradoxalment, un moment en què la salut mental queda sovint en segon pla. Tothom vol que les festes surtin bé, que hi hagi harmonia, que les tensions no apareguin i que la il·lusió no s’esquerdi. Però aquesta pressió pot passar per sobre del que realment sentim. Les emocions incòmodes —tristesa, cansament, estrès— es guarden sota la catifa perquè “no toquen”, i això només intensifica el malestar.

Per això és essencial reivindicar el dret de dir “no”. No cal donar explicacions llargues ni justificacions elaborades, atès que amb un “necessito descansar” o “aquest any prefereixo un Nadal més tranquil” ha de ser suficient. Posar límits és una forma de cura personal i, a la vegada, una manera de prevenir conflictes en trobades familiars complicades. Ajustar horaris, optar per espais neutres o pactar temes prohibits—com la política o qüestions personals—pot transformar un dinar tens en una trobada suportable.

També hi ha qui viu Nadal amb solitud, un sentiment que les postals, la publicitat i les xarxes acostumen a amplificar. Desactivar aquesta idea del “Nadal perfecte” és profundament alliberador, perquè no cal estar radiant ni tenir plans carregats d’esdeveniments. Activitats senzilles com fer voluntariat, anar al cinema, dedicar temps a la lectura o quedar amb algú que comparteixi la mateixa calma poden convertir les festes en un espai amable. Nadal no és una competició d’alegria, és una oportunitat per sostenir-nos, per cuidar-nos i per donar-nos permís per ser humans.

Consum responsable: la clau d’un Nadal més sa (també mentalment)

El consum nadalenc no només afecta la butxaca, sinó que també modela la nostra autoestima i la manera com interpretem les festes. La pressió per encertar els regals, per comprar més del necessari o per estar a l’altura d’un ideal publicitari pot convertir un acte afectuós en una font de tensió. Reduir el nombre de regals o pactar límits clars és una manera d’alliberar temps, diners i, sobretot, la sensació de no arribar mai a tot.

Tallant la roda del consum impulsiu, Nadal es torna més respirable. Comprar “perquè toca”, “perquè l’altre ho espera” o “per no quedar malament” genera ansietat i culpa, i sovint ens deixa amb un sentiment de buit quan les festes ja han passat. Decidir amb antelació què volem regalar i quin pressupost tenim és una eina potent per evitar compres precipitades. D’aquesta manera, el regal recupera el seu sentit original: un detall, no una obligació. El consum torna a estar al servei de les persones, i no a l’inrevés.

Les alternatives són moltes i, sovint, més significatives. Un dinar compartit, una excursió o una activitat fan més memòria que un objecte. Oferir temps—cuidar infants, ajudar en una mudança, preparar un àpat—és un regal emocionalment potent. I les manualitats o detalls personalitzats donen sentit sense necessitat de gastar desmesuradament. Un consum moderat és també un consum més conscient, i aquesta consciència és la base d’un Nadal més sa, més simple i molt més amable.

Per aquest motiu, gaudir de Nadal no depèn del que compres, sinó del que vius. El descans, els límits, l’alimentació equilibrada i el consum responsable no són concessions, sinó que són formes de preservar la salut física, emocional i financera en un dels moments més intensos de l’any. Quan cuides el teu ritme, Nadal deixa d’empènyer-te i comença a acompanyar-te. És aleshores quan el pots celebrar de debò.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La precarietat no és un accident del sistema, és la seva nova estructura. Ens connecta a tots a través de la incertesa, la dependència i el deute. I només entenent-ho podrem trencar el cercle i recuperar la sobirania sobre les nostres vides.

El sociòleg polonès Zygmunt Bauman va captar com pocs l’essència del nostre temps. Allò que ell anomenava modernitat líquida és avui una realitat palpable: tot el que abans era sòlid —la feina, les relacions, la seguretat econòmica— s’ha tornat fràgil i efímer. El treballador que podia planificar una vida, fer una hipoteca o criar fills amb certa tranquil·litat, ha estat substituït per un individu que encadena feines temporals, subsidis i deutes. Aquesta inestabilitat no és només econòmica: és emocional, psicològica i cívica. Un ciutadà que viu amb por és més fàcil de governar, però també molt menys lliure.

La inseguretat com a instrument de control

Les crisis —financera, sanitària, energètica, climàtica— s’han convertit en una constant. La incertesa ja no és una excepció, sinó una condició estructural. Cada nova onada de dificultats justifica un nou paquet de mesures “temporals” que, amb el temps, es tornen permanents. Mentrestant, la població s’acostuma a viure amb l’aigua al coll: salaris que no arriben a cobrir el cost de la vida, inflació que erosiona l’estalvi, lloguers que devoren sous i una fiscalitat creixent que ofega les classes mitjanes.

Aquesta precarietat generalitzada crea dependència. Els governs la gestionen amb subsidis i ajudes puntuals, mentre la banca i les grans corporacions ofereixen crèdit fàcil per mantenir el consum. És un cercle viciós que transforma els drets socials en favors i el treballador en deutor perpetu. La por de perdre l’ingrés o la casa esdevé una poderosa eina de submissió.

El resultat és una societat que viu pendent del pròxim rebrot econòmic o del pròxim índex de l’IPC, i que acaba confonent la supervivència amb el progrés. Com advertia Bauman, “la llibertat sense seguretat és una condemna, però la seguretat sense llibertat és una presó invisible”.

Del treball estable al treball fràgil

En pocs anys, el concepte de feina s’ha transformat radicalment. La flexibilitat —paraula aparentment positiva— s’ha convertit en sinònim de temporalitat, subcontractació i inseguretat. Els contractes curts i la feina parcial s’han normalitzat fins al punt que ja no sorprenen. En canvi, un contracte indefinit o una jornada de quaranta hores sembla gairebé un privilegi.

Segons l’INE, més del 25% dels treballadors joves a l’Estat espanyol tenen contractes temporals. A Catalunya, el salari mitjà real ha perdut més d’un 7% de poder adquisitiu en els últims cinc anys, mentre el cost de l’habitatge ha augmentat un 30%. La desigualtat entre sous i preus és ja estructural: treballar no garanteix viure dignament.

Aquest model laboral fragmentat genera una població permanentment disponible i fàcil de substituir. El treballador no pot projectar futur ni acumular patrimoni. Quan la feina deixa de ser una font d’estabilitat i passa a ser una lluita diària per la subsistència, el contracte social es trenca.

La precarietat laboral també és precarietat cívica. Un ciutadà sense horitzó no participa, no protesta, no exigeix. Simplement, sobreviu. I aquesta és, potser, la nova victòria del sistema: transformar el treballador en consumidor obedient i esgotat.

La pèrdua de llibertat i la necessitat de sobirania econòmica

La inseguretat econòmica erosiona silenciosament la llibertat. Quan tot depèn del salari del mes o del crèdit concedit, l’autonomia personal es difumina. Vivim en societats aparentment lliures, però sotmeses a mecanismes de control subtils: deute, dependència tecnològica i desinformació constant.

El repte és tornar a construir sobirania. En l’àmbit col·lectiu, això vol dir recuperar el control sobre els recursos bàsics —energia, habitatge, finances— i fomentar economies locals resilients. En l’àmbit individual, vol dir reaprendre hàbits d’autogestió: estalviar, invertir amb criteri, fugir del deute innecessari i apostar per la formació financera com a eina d’alliberament.

L’educació econòmica és la clau per transformar la por en poder. Quan entenem com funciona el sistema, ja no ens hi sotmetem cegament. A 11Onze fa temps que ho defensem: l’estalvi és sobirania, la informació és llibertat i la comunitat és força. 

El camí cap a una societat menys precària no depèn d’esperar solucions externes, sinó per construir seguretat des de baix, des de la cooperació i la consciència. Potser Bauman tenia raó: la precarietat és el nou vincle social. Però encara hi som a temps de convertir aquest vincle en una xarxa de solidaritat, no de submissió.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

La producció d’aliments genera un terç de les emissions globals de gasos d’efecte d’hivernacle, tanmateix, és insuficient per a milions de persones que pateixen inseguretat alimentària i nutricional. Alguns estudis proposen un canvi d’enfocament cap a un sistema més sostenible, centrant-se tant en el benestar humà com en el mediambiental.

Un informe elaborat per la comunitat de les Noves Fronteres de la Nutrició del Fòrum Econòmic Mundial, en col·laboració amb Accenture, advoca per un canvi significatiu en l’estratègia de transformació del sistema alimentari mundial que estigui basat en la salut humana i planetària. Una via cap a un sistema alimentari sostenible que permetria a les persones portar una vida més feliç, saludable i productiva.

Es tracta d’una iniciativa que integra els sectors públics, privats i comunitaris, centrant-se a augmentar la disponibilitat, l’accés i l’adopció d’opcions alimentàries nutritives, sense deixar de banda els objectius de sostenibilitat. Subratlla la necessitat d’una col·laboració intersectorial per a transformar els sistemes i les polítiques alimentàries amb l’objectiu final d’aconseguir un panorama alimentari més equitatiu i sostenible amb millors resultats per a la salut mundial.

La iniciativa detalla els passos a seguir per a assolir dietes més sanes, posant l’accent en els aliments rics en nutrients, mínimament processats i predominantment vegetals. Entre els principals suggeriments figuren incentivar la producció d’aliments orgànics que siguin assequibles i accessibles, mentre es reforça el vincle entre alimentació i salut en la consciència dels consumidors. 

Així mateix, proposa facilitar un entorn de venda al detall que faci de les opcions nutritives l’opció per defecte. Perquè, tot i que la majoria dels indicadors que fan referència a les dietes inadequades que afecten els sectors de la societat més vulnerables se centren en la desnutrició, la malnutrició també es defineix per la falta de vitamines, minerals, fibra i altres micronutrients clau.

Una oportunitat econòmica en la transformació dels sistemes alimentaris

Les conclusions del Fòrum Econòmic Mundial coincideixen amb un altre informe mundial elaborat per destacats economistes i científics de la Food System Economics Commission (FSEC), que constata que els sistemes alimentaris existents destrueixen més valor del que creen, especialment a causa dels costos mediambientals i sanitaris. 

I és que la mala alimentació també està relacionada amb un major risc de patir malalties mentals comunes. Només la depressió, té un cost d’un bilió de dòlars a l’any per a l’economia mundial en pèrdues de productivitat laboral.

De fet, un estudi de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) calcula que els costos mediambientals, socials i sanitaris ocults dels sistemes agroalimentaris actuals van ascendir a més d’11 bilions d’euros el 2020.

En aquest sentit, el canvi cap a un sistema alimentari mundial més sostenible podria generar fins a 7,9 bilions d’euros de beneficis l’any, a banda de millorar la nostra salut i alleujar la crisi climàtica. Per tant, el cost de la transformació seria molt menor que els potencials dividends, proporcionant una vida millor a centenars de milions de persones.

L’estudi proposa desviar les subvencions i els incentius fiscals dels monocultius a gran escala que són destructius i que depenen dels fertilitzants, els pesticides i la tala de boscos, als petits i mitjans productors. Si més no com a una alternativa al sistema actual que empeny als agricultors a gestionar grans explotacions intensivament industrialitzades. 

Això no obstant, el principal repte d’una transició cap a aquest nou model agroalimentari és l’augment dels costos dels aliments. Un canvi de paradigma que requereix no només una conscienciació del consumidor, sinó tenir en compte la situació econòmica actual, tret que vulguem passar de les protestes dels pagesos a una revolta popular globalitzada.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!