La lluita contra els oceans de plàstic

Els residus plàstics formen ja ingents illes al mar i han arribat fins i tot al més profund de l’oceà. Aquests abocaments suposen una tragèdia ecològica que algunes iniciatives pretenen mitigar. La salut dels nostres mars i de la pròpia humanitat està en joc.

L’ONU estima que en 2050 els oceans contindran més plàstic que peixos. I és que cada any acaben al mar deu milions de tones de residus plàstics de tota mena, com, per exemple, l’envàs de l’aigua embotellada.

Això ha generat la formació de grans “illes” de plàstic a l’aigua. Per a fer-se una idea de la magnitud del problema, només cal dir que la major d’aquestes illes se situa en el Pacífic i triplica l’extensió de França.

Les conseqüències són dramàtiques per al planeta perquè molts animals marins ingereixen aquest plàstic i més d’un milió acaben morint cada any per la seva culpa.

Els microplàstics, aquelles peces amb una grandària inferior als 5 mil·límetres, fins i tot poden arribar al nostre organisme a través dels peixos que mengem. Les conseqüències van des de l’estrès oxidatiu de les nostres cèl·lules fins a la deterioració de l’ADN.

Tres iniciatives d’èxit

Per això, des de la societat civil cada vegada sorgeixen més iniciatives per a reduir la quantitat de plàstic que acaba als oceans, danyant la vida marina, contribuint al canvi climàtic i embrutant un bé essencial com és l’aigua.

Un exemple és el programa Water Heroes FC, impulsat per Xylem i el Manchester City. Aquest projecte, en el qual participa Pep Guardiola, intenta conscienciar al públic sobre els problemes de l’aigua i promou accions per a mitigar-los. Una de les seves iniciatives, “Plogging with Pep”, anima al públic a recollir escombraries mentre camina, corre o realitza qualsevol altre esport a l’aire lliure.

Un altre cas d’èxit són les Ocean Initiatives, de la Surfrider Foundation Europe. Amb 25 anys d’història, aquest programa de voluntariat mobilitza cada any a 40.000 participants en 40 països, que s’organitzen per a retirar escombraries de platges i vies fluvials.

Un tercer exemple és el projecte Ocean Cleanup, fundat fa una dècada per un jove de tan sols 20 anys. En aquest cas es tracta d’estructures flotants que aprofiten els corrents per a recollir les escombraries de rius i oceans. El seu ambiciós objectiu és eliminar el 90 per cent del plàstic flotant d’aquí al 2040.

Es tracta de tres exemples de com es pot contribuir a contenir les escombraries marines i mitigar la contaminació dels oceans. Cal no oblidar que suposen el 97 per cent de l’aigua del planeta.

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.

L’economista Teodor de Mas ha parlat del seu llibre ‘Fer diners’ a La Plaça d’11Onze, al programa Territori 17 de Ràdio Cardedeu. Comparteix el mètode de la seva família per estalviar, amb l’objectiu de “mirar de ser feliços i tenir temps”.

Que no existeix llibertat sense llibertat financera és cada vegada més evident, però aconseguir aquesta llibertat financera és realment complicat en una societat que ens empeny a gastar els diners que tenim. Teodor de Mas és economista i ha compilat en el llibre ‘Fer diners’ els coneixements financers que ha anat aprenent a través de generacions i generacions de la seva família, judeocatalana. El llibre s’ha convertit en un dels fenòmens literaris del moment i, per parlar-ne, va visitar La Plaça d’11Onze al programa Territori 17 de Ràdio Cardedeu.

Els diners i el temps

“La barra de mesura és el temps i no els diners. Els diners són una cosa que ens hem inventat els humans per comprar temps. L’única utilitat que tenen els diners és comprar temps”, explica Teodor de Mas, que assegura que ens cal tenir més intuïció per entendre què són els diners. Segons ell: “els diners són un idioma, una eina que hem de fer servir tots per mirar de ser feliços i tenir temps”.

Estalviar és la clau per aconseguir una certa llibertat financera, però és molt difícil. “Vivim en una societat de consum, no d’estalvi. Tot ens porta a consumir el que tenim, el que guanyem”, afirma De Mas. Per això, per a estalviar, cal posar-s’hi de debò: “Per estalviar cal ser seriós, cal definir un pressupost familiar o personal, decidir quina part estalviarem i no moure’ns d’aquí. Després, a final de mes cal treure els diners que hem estalviat i posar-los en un altre compte on no els puguem gastar per assegurar-nos que els estalviem”, explica l’autor de ‘Fer diners’.

Els catalans i els negocis

Els catalans tenim fama d’estalviadors i d’emprenedors. Però d’on ve aquesta idea? Segons Teodor de Mas, tenim la sort de no partir del no re: “els catalans tendim a emprendre perquè hi ha molt capital acumulat. Aquest és un territori ric, dens i potent. No partim de 0, partim del que s’ha fet des de fa generacions”. Igualment, però, de Mas aconsella als catalans canviar una mica la perspectiva respecte a l’estalvi, perquè assegura que els catalans som massa conservadors i assumim pocs riscos.

Podeu escoltar la resta de la conversa amb Teodor de Mas a la secció de La Plaça al Territori 17 de Ràdio Cardedeu.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Catalunya és un país amb una sòlida tradició publicitària. De Barcelona han sorgit agències de publicitat de renom internacional, que han estat reconegudes per la seva creativitat. La publicitat catalana arrenca fa més de 150 anys. A 11Onze repassem els millors moments de la nostra història.

La primera empresa dedicada a la publicitat de l’Estat espanyol neix a Catalunya de la mà de Rafael Roldós (1846-1918). La seva família estava vinculada al món de la impressió i ell va començar la seva trajectòria professional com a corredor d’anuncis per al ‘Diari de Barcelona’ i ben aviat va fundar Roldós y Compañía el 1872. L’exposició ‘Publicitat a Catalunya 1857-1957. Roldós i els pioners’, que es va mostrar al Palau Robert, recull tot aquest llegat.

Actualment, Roldós S.A és una de les empreses de publicitat més antigues del món i durant més de 100 anys va ser l’exemple a seguir per la resta d’agències de publicitat catalanes. A l’experiència de Roldós s’hi van afegir altres agències publicitàries, com les de Pere Prat Gaballí, Rafael Bori, Joan Aubeyzon, José Gardó o Malcolm Thomson, que van ajudar a consolidar la professió que fa de mitjancer entre els anunciants i els mitjans de comunicació. En un primer moment, és clar, les publicitats no tenien gairebé il·lustracions i els textos anaven cara barraca. “Lavado de cabello”, “Ganga, verdad”, “Aviso al público”, “Gran surtido” eren els eslògans comuns per cridar l’atenció dels lectors.

L’ascens del cartellisme

Les il·lustracions, però, guanyen pes de mica en mica. I també és Catalunya el primer lloc de l’Estat espanyol on apareix el cartell modern. La industrialització i la burgesia van ser els grans impulsors del Modernisme, estil carregat i preciosista, on també es va incorporar la publicitat, sempre a l’última moda. Sobretot arran de l’Exposició Universal de 1888, el cartellisme es va estendre arreu del territori, on es van convocar fins i tot concursos. El llibre que millor recull aquesta història és, sens dubte, l’obra dirigida per Carolina Serra, ‘Història de la publicitat de Catalunya’, on es reivindica la importància d’aquest sector.

Així, el primer cartell modernista és d’Alexandre de Riquer per una marca de fotografia l’any 1895. I aviat s’hi sumaran altres de Llorenç Brunet, Modest de Casademunt, Ramon Casas, Joan Llaverías o Francisco de Cidón. Possiblement el cartell més reconegut de l’època és ‘4 gats. Pere Romeu’ de Casas, en què veiem Romeu a la barra del famós restaurant barceloní Els Quatre Gats mirant directament al lector. Però n’hi ha d’altres, com els de l’Anís del Mono o els de Codorniu.

Guerra i repressió: l’aparició de nous formats

Amb la difusió de la ràdio, a finals dels 20 del segle XX, apareixen nous formats publicitaris que fan canviar tota la seva fesomia. La publicitat s’incorpora al món educatiu i els professionals es comencen a organitzar en associacions. El cartellisme, a més, pren una estètica racionalista i, sobretot durant la Guerra Civil, hi triomfaran els missatges polítics i les proclames. D’aleshores, destaca la feina del Comissariat de Propaganda de la Generalitat republicana per lluitar contra el feixisme, amb Jaume Miravitlles al capdavant. D’aquesta època són les reconegudes fotografies-cartell de Pere Català i Pic o la campanya transmèdia “El més petit de tots”.

Després de la Guerra Civil, l’aïllament internacional i la repressió faran desaparèixer completament el català a la publicitat. I no serà fins a principis dels anys 50 que la societat catalana tornarà a mostrar interès pel consum. D’aquesta època són anuncis com Potax o Cerebrino Mandri. Però serà l’any 1956 el que marcarà un abans i un després, perquè és quan Televisió Espanyola inicia les seves primeres emissions i apareixen noves agències de publicitat que canviaran per sempre més els formats publicitaris.

Els Jocs Olímpics i l’auge de l’audiovisual

És durant la dècada dels 60, 70 i 80 que es perfeccionarà la producció, l’art i el cinema publicitaris. S’exploren noves idees, es crea, s’innova i, finalment, es ven. Cal entendre que, en aquella època, els equips de publicistes no havien estudiat cap grau universitari: construeixen la professió a mesura que la practiquen. Així és com es van conformar equips multidisciplinaris, amb cineastes, grafistes, fotògrafs, directors d’art, productors i comercials.

Dels missatges senzills dels 60, com l’“OMO lava más blanco”, als rodatges passaran tan sols unes poques dècades. Amb l’esclat publicitari dels Estats Units i el Regne Unit, triomfen les fotografies i muntatges psicodèlics de Leopoldo Pomés. El més famós possiblement és del conyac Terry amb l’eslògan “Terry me va”. També hi destaquen noms com el de Jaime de la Peña o Pepe Fons, de Group Films. Peña es va endur el Lleó d’Or al Festival Internacional de Cinema Publicitari de Cannes per l’anunci “I Feel Lois”, del 1979. I també aleshores adquireixen renom els germans Moro, que estenen l’ús del ‘jingle’. D’ells són el “Está como nunca” de Fundador (1960) o l’anunci de Gallina Blanca del mateix any, on una gallina fa un ‘striptease’ a càmera.

Però és a partir dels 80 que tot pren una nova dimensió, que culminarà amb una imatge nova per Catalunya i Barcelona amb els Jocs Olímpics del 1992, i la realització de la pel·lícula olímpica per part de les productores Ovideo, Group Films i Lolafilms. Aleshores, l’art underground de fanzines i revistes culturals tindrà una influència cabdal de la mà d’il·lustradors com Mariscal o Nazario. A Group Films s’hi sumen altres agències com MMLB o RCP o Bassat & Asociados, i Barcelona es converteix en la fàbrica d’anuncis de tot l’Estat espanyol. Nenuco, Creu Roja, Byly, Trex… Cap a la dècada dels 90, s’incorporen els efectes especials i l’animació digital, i fins avui.

La publicitat forma part de la nostra memòria col·lectiva. Per això, encara recordem la cançó de la campanya per la llengua “Parla sense vergonya”, aquella altra d’“Envàs, on vas?” o la sensació de pau de l’anunci d’Audi amb l’eslògan “T’agrada conduir?”. Hem organitzat fins i tot batudes veïnals per aconseguir el cartell de La Mercè d’enguany o el de la il·lustradora Paula Bonet. I esperem en candeletes cada estiu l’anunci “Mediterràniament” d’Estrella Damm; i cada Nadal, el de La Grossa i el de Campofrío. La publicitat, ho vulguem o no, ens explica i ens fa.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

És possible aturar l’escalfament global? Durant gairebé una dècada l’organització Project Drawdown ha insistit que no es tracta d’una utopia si es prenen les mesures adequades per detenir l’acumulació de gasos d’efecte d’hivernacle en l’atmosfera.

Les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle van assolir en la dècada passada màxims històrics, per la qual cosa el ritme de l’escalfament global s’ha intensificat. La temperatura està augmentant a un ritme de gairebé 0,2 °C per dècada. I el pitjor és que podria pujar 1,5 °C més entre 2030 i 2052, segons un informe de l’ONU.

En aquest context, la publicació l’any 2017 del llibre ‘Drawdown’ va generar un enorme ressò mediàtic. Amb prop d’un centenar de propostes, es tractava del pla més complet fins a aquell moment per revertir l’escalfament global. El títol feia referència a aquest desitjat moment futur en el qual els nivells de gasos d’efecte d’hivernacle en l’atmosfera deixin d’augmentar i iniciïn un descens gradual que eviti conseqüències catastròfiques.

L’equip editorial del llibre va continuar avançant en les seves propostes per assolir aquest “punt crucial per a la vida en la Terra; un punt que hem d’assolir de forma tan ràpida, segura i equitativa com sigui possible”, segons detallen en el seu web. L’any 2020 van publicar “L’informe Drawdown”, que actualitza les seves propostes i planteja una sèrie de reflexions fonamentals sobre l’equilibri climàtic.

Un informe de referència

Les seves solucions posen l’accent principalment en els àmbits energètic, industrial, alimentari, del transport i de la construcció, en sumar el 90% de les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle. Les propostes, que pretenen servir de punt de partida per a legisladors, institucions i individus, es basen en deu idees clau que haurien de guiar els esforços de la humanitat per evitar el desastre mediambiental.

1. És possible assolir el punt «drawdown» a mitjan segle. Sí, malgrat les dificultats, és possible aturar l’increment de les emissions, però per a això és necessari maximitzar les solucions climàtiques disponibles en l’actualitat. Com adverteix l’informe, “disponible és millor que nou, i la societat està preparada per començar aquesta transformació avui dia”.
2. Es precisa un sistema complet de solucions. No existeix un remei únic i miraculós per a un problema tan complex com la crisi climàtica. Moltes de les solucions poden combinar-se i fer que es retroalimentin per obtenir l’impacte més gran possible. Per exemple, els edificis eficients fan que la generació d’electricitat renovable sigui més viable.
3. Les solucions rarament tenen només un impacte climàtic. Moltes d’elles poden generar ocupació, millorar la resiliència davant impactes climàtics com a tempestes i sequeres, i proporcionar altres beneficis mediambientals com la preservació de recursos hídrics.
4. L’estalvi que suposen les solucions climàtiques supera de manera significativa als costos. Els arguments sobre la falta de viabilitat econòmica de l’acció climàtica són falsos. L’informe calcula que els estalvis operatius nets multipliquen per entre quatre i cinc els costos d’implementació nets. I si tenim en compte el valor financer dels beneficis associats, com l’estalvi en serveis sanitaris gràcies a la reducció de la pol·lució, i els danys climàtics evitats, com la reducció de les pèrdues en agricultura, l’argument econòmic és encara més sòlid.
5. És fonamental impulsar les solucions que redueixen o substitueixen l’ús de combustibles fòssils. L’ús de combustibles fòssils per a electricitat, transport i calefacció genera dos terços de les emissions de gasos que atrapen calor en el món. D’aquí la importància d’aquest apartat. Aproximadament el 30% de les solucions proposades en l’informe plantegen una reducció del seu ús a través d’una major eficiència i gairebé altre 30% planteja alternatives. Aquestes mesures, que abasten des de l’impuls de les energies solar i eòlica a la readaptació d’edificis, poden proporcionar gairebé dos terços de les reduccions d’emissions necessàries per a arribar al punt «drawdown».
6. Cal afavorir els embornals de carboni de la naturalesa. Si volem evitar que es desbordi l’aigua d’una banyera, podem tancar l’aixeta, però també llevar el tap perquè el líquid se’n vagi per l’embornal. Una cosa similar succeeix amb el carboni en la naturalesa. Les activitats humanes poden afavorir els embornals de carboni naturals, i moltes solucions climàtiques basades en ecosistemes o relacionats amb l’agricultura tenen el doble benefici de reduir emissions i absorbir el carboni.
7. No es para prou atenció a algunes de les solucions climàtiques de major impacte. L’informe adverteix que, més enllà de les turbines eòliques terrestres i les plantes fotovoltaiques a escala industrial, és imprescindible avançar en aspectes com la reducció dels desaprofitaments alimentaris o millorar els processos de deixalla de refrigerants químics, que són potents gasos d’efecte d’hivernacle.
8. Es precisen acceleradors per a impulsar solucions a l’escala, velocitat i abast necessaris. Alguns acceleradors, com el canvi de polítiques i el desplaçament de capitals, estan més pròxims i tenen impactes més directes. Uns altres, com els canvis culturals i la generació de poder polític, estan més allunyats i són més indirectes en els seus efectes.
9. Els canvis s’han de donar a tots els nivells, des de l’individual fins al global. La crisi climàtica requereix canvis sistèmics i estructurals en la nostra societat. Són necessàries intervencions a escala individual, de comunitat, organitzativa, regionals, nacional i global per maximitzar els beneficis i aconseguir la transformació.
10. Seran necessaris molt compromís, col·laboració i enginy per revertir l’actual situació. L’informe adverteix que “la senda en la qual ens trobem és molt més que arriscada, i és fàcil sentir-se paralitzat per aquest perill.” Tot i això, també recalca que el canvi és possible: “junts podem construir un pont des d’on estem ara cap al món que volem” per a les generacions esdevenidores.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.

La Revolució Francesa, a banda d’aportar els conceptes de llibertat, igualtat i fraternitat, també va aportar l’inici de l’homogeneïtzació de la mètrica dels sistemes de pesos i mesures a escala mundial. Fins llavors, cada territori tenia els seus propis sistemes i, cadascun, a la seva manera, havia també intentat unificar-los. A 11Onze fem un repàs d’aquesta evolució!

França va ser, el 1791, el primer Estat a aprovar el sistema mètric decimal basat en el metre i el gram. A partir de llavors, l’ús del gram i el metre es va anar estenent arreu del món. Però la seva acceptació com a sistema mètric estàndard no es va aprovar fins al 1960, quan va ser reconegut internacionalment el Sistema Internacional d’Unitats (SI).

Cal tenir present que la necessitat de mesurar les coses ha estat present en els humans des de temps immemorials. Des que la humanitat ha hagut d’intercanviar productes, ha fet servir sistemes de mesura, dels quals se’n tenen constància des de fa més de 5.000 anys. Al llarg dels anys, els pobles han estat usant mesures adaptades a les seves circumstàncies i és per això que s’han anat proposant diferents sistemes únics de pesos i mesures.

La convenció del metre

Posar-se d’acord amb un sistema de mesures ha estat una feina àrdua. La seva acceptació per part d’alguns territoris no té encara 150 anys d’història. El 20 de maig de 1875 a París es va celebrar la Convenció del Metre, on 17 països van signar un tractat internacional que tenia com a objectiu crear una autoritat mundial en el camp de la metrologia, la ciència que estudia els sistemes de pesos i mesures.

A partir d’aquest tractat es van crear tres organismes que encara són vigents avui dia: la Conferència General de Pesos i Mesures (CGPM), el Comitè Internacional de Pesos i Mesures (CIMP) i l’Oficina Internacional de Pesos i Mesures (BIPM). La missió d’aquests organismes va ser i és determinar un sistema de mesurar estandarditzat. A l’11a Conferència General de Pesos i Mesures del 1960 es va aprovar el conegut SI, que determinava sis unitats de base. I a la 14a conferència general es va aprovar incorporar la setena magnitud base: el mol. 

El BIPM, a la revisió que va fer el 2018 del SI, va modificar les definicions de quatre de les unitats bàsiques: el kilogram, l’ampere, el kelvin i el mol, Les noves definicions s’han basat en el valor numèric fix de la constant de Planck (h), la càrrega elemental (e), la constant de Boltzmann (k) i la constant d’Avogadro (NA), respectivament. Aquest fet ens indica que els valors estan en constant revisió i que aquest sistema es redefineix i precisa amb l’objectiu de facilitar la producció industrial, la recerca científica i l’intercanvi comercial.

El metre, Barcelona i les illes Balears

De totes les mesures, el metre és una de les dues unitats que es va estandarditzar des del primer moment. I Barcelona, com tantes altres vegades a la història, va ser cabdal. L’any 1799, quan es va fer la seva primera definició, el metre equivalia a la deu milionèsima part d’un quadrant de meridià terrestre. Aquesta mesura es va determinar després que s’amidés la fracció del meridià de París, entre Dunkerque i Barcelona, l’any 1718. Després, entre el 1792 i el 1798, es van allargar les triangulacions geodèsiques fins a les illes Balears. En les feines de la segona part del mesurament hi va tenir un paper important el rossellonenc Francesc Aragó.

Així, l’any 1889 la definició de metre era la longitud del prototip internacional de platí-iridi, que va ser substituïda el 1960 per la definició basada en la longitud d’ona de la radiació corresponent a una transició particular en el criptó 86. Aquest canvi es va adoptar per millorar la precisió amb la qual es podia definir el metre, fet que es va aconseguir utilitzant un interferòmetre amb un microscopi viatger per mesurar la diferència de camí òptic a mesura que es comptaven les franges. Però l’any 1983 la definició va tornar a canviar i, des de llavors, el metre es defineix com la distància que recorre la llum en el buit en un interval de temps determinat.

Els diversos sistemes provoquen errors de càlculs

La complexitat a l’hora de definir cadascuna de les mesures té molts motius, però el principal són, sens dubte, els errors de càlcul. La història és plena de malentesos, picabaralles i desastres per no haver-hi un sistema de pesos i mesures estandarditzats. La història contemporània no se n’escapa, malgrat que gairebé tots els països han acceptat el SI —excepte els Estats Units, Libèria i Birmània—  i té episodis que continuen reivindicant la necessitat de fer servir un únic sistema, sobretot en un món tan globalitzat com el que vivim.

Un dels casos més sonats és el de l’Orbitador de Mart, el primer satèl·lit meteorològic, que la NASA va enviar a aquest planeta, però que no va poder mai fer la seva feina perquè l’any 1999, en arribar a l’òrbita de Mart, es va perdre. Les causes no se saben exactament. No obstant això, es té constància que hi va haver un error de càlcul. La NASA va fer servir el sistema imperial o anglosaxó, que empra mesures com les polzades, les milles o els galons, mentre que un dels contractistes va fer servir el sistema mètric decimal, que fa servir mesures com el metre, el kilogram o el litre. Una de les investigacions fetes per aclarir el cas va determinar que la causa de la pèrdua del satèl·lit va ser un error en “la conversió de les unitats”.

Magnituds tradicionals catalanes

Més enllà del protagonisme que té Barcelona en la definició del metre, la història de la mètrica de Catalunya és àmplia i plena de matisos. Els territoris havien creat els seus propis sistemes de mesurar, basats en l’herència que ens va deixar l’imperi romà. De fet, fins no fa pas massa anys, la gent encara feia servir en el seu argot comercial les unces, les lliures, la carga, el petricó i el jornal, entre altres.

A Catalunya, la voluntat d’unificar el sistema de metrologia arrenca del segle XIII. El primer acord en ferm, però, es va prendre a les Corts de Montsó celebrades el 1585, on es va plantejar la unificació dels sistemes entorn de les unitats de mesura que es feien servir a la ciutat de Barcelona. 

La unificació no va ser fàcil: només establir la metodologia ja va trigar dos anys. La reducció de pesos i mesures va començar a la Vegueria de Barcelona l’any 1587 i es va acabar a la Vegueria de Tortosa el 1594. Aquest laboriós treball s’ha conservat en gran part gràcies a les actes recollides en cinc volums que es conserven a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Els estudiosos de la metrologia catalana és on tenen el seu referent. I tu, encara fas servir alguna mesura antiga?

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant la super app El Canut per Android i Apple. Uneix-te a la revolució!

És la nova tendència mundial que democratitza l’accés al luxe des d’una visió sostenible i responsable amb el medi ambient.

Els laboratoris del segle XXI han aconseguit imitar els diamants naturals amb un nou producte sintètic que manté les característiques químiques, òptiques, tèrmiques i físiques de la pedra original. El producte final és pràcticament impossible de diferenciar a simple vista, però el procés d’obtenció sí que es diferencia, i molt. Però, tot i mostrar-se com una alternativa sostenible, el mercat de diamants, sintètics o naturals, segueix marcat per la controvèrsia.

Aquestes rèpliques es creen en un període de set a deu dies, posteriorment es tallen i es classifiquen seguint els mateixos estàndards que els diamants naturals. L’Institut Gemmològic Internacional reconeix aquests nous diamants i fins i tot els certifica, per garantir que compleixen els requisits per ser considerats diamants sintètics i no simples falsificacions de diamants.

La fi dels diamants de sang

El procés d’obtenció de diamants és un dels més criticats històricament, a causa de la relació directa entre la seva obtenció i l’explotació de recursos naturals. Es calcula que per cada quirat de diamants es mouen unes 250 tones de terra, i el drenatge àcid que cal fer per a la seva extracció, més enllà del terreny, contamina aigües superficials i subterrànies.

A aquesta problemàtica s’hi suma l’explotació de persones i la lluita dels països per accedir a aquestes mines estratègiques i d’alt interès econòmic, que sovint es troben ocupades i militaritzades. Són els anomenats “diamants de sang”, que a causa de la seva comercialització a països rics, financen conflictes armats. El Procés Kimberley, instaurat el 2003, és un compromís signat per 56 països, a fi de frenar la producció d’aquest tipus de diamants. 

Actualment, fruit dels acords presos pels països membres, només un 0,2% dels diamants que arriben al consumidor final són diamants de sang. Tanmateix, el procés d’obtenció i distribució segueix qüestionat arreu del món, en el que sembla ser un conflicte amb més interessos que solucions.

Dels diamants falsos als diamants ecològics

L’any 1952 apareixen els primers diamants creats al laboratori a través del mètode HPHT (alta pressió i alta temperatura). Des d’aleshores, han aparegut diversos laboratoris i mètodes que imiten aquest mineral, sempre associats al mercat negre i amb l’objectiu d’aconseguir imitacions a preus més baixos.

En els darrers anys, però, el mercat dels diamants ha evolucionat cap a una visió ecològica, que rebutja l’explotació social i mediambiental sense renunciar al luxe associat als diamants. Però la controvèrsia és deguda a la quantitat d’energia que necessiten els laboratoris per produir-los, un fet comú en qualsevol indústria, però que en qüestiona l’etiqueta de sostenibilitat. Les fonts d’energia utilitzades, la quantitat d’aigua necessària i la gestió de la distribució i els residus poden ser elements clau per frenar aquest impacte.

Democratització dels diamants per atraure públic jove

L’ecologia i el preu (entre un 40% i un 50% més econòmic), són els dos grans factors que han aconseguit apropar els diamants al conjunt de la societat, incloses les persones joves. Celebritats com Leonardo DiCaprio, Penélope Cruz o Meghan Markle s’apunten a la moda del luxe sintètic en les seves aparicions públiques i fins i tot marques de joies, com la danesa Pandora, s’hi sumen de forma radical: només comercialitzaran diamants sintètics.

Així doncs, s’obre un nou escenari en què el món dels diamants canvia totalment de perspectiva. Passa de l’explotació a la consciència ambiental, dels preus desorbitats a l’ampliació de la competència, i deixa de ser un luxe a l’abast de pocs per obrir-se a nous públics. La creació de diamants sintètics no suposa, ara per ara, una massificació del sector, de manera que el producte segueix conservant un alt valor, però per primera vegada se situa a l’abast del gran públic.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

Bioconstrucció o arquitectura sostenible són etiquetes que acompanyen a l’arquitectura convencional per a revolucionar-la, des dels fonaments, amb una premissa clau: a dins les cases hi han de viure éssers humans. Una idea tant evident com desafiant. En parlem amb l’arquitecta experta en bioconstrucció Sonia Hernández-Montaño

T’has plantejat mai amb quins materials s’ha construït la teva llar? Quina il·luminació preval o com la distribució dels espais està afectant el teu estat d’ànim? Arquitectura sana és el nom del projecte, i també la filosofia, que l’equip de la Sonia va portar a Catalunya l’any 2009 amb l’objectiu de fer més habitables les nostres llars des del punt de vista humà i de salut. 

La major part del nostre temps el passem dins d’espais tancats, però en termes generals no som conscients de fins a quin punt aquests espais poden incidir directament en la nostra salut física i mental. En un nou episodi de Persones, Hernández-Montaño remarca tots els elements i pràctiques que hem de tenir en compte per millorar la nostra vida.

La salut que no es veu

La construcció evoluciona constantment, i en les darreres dècades ha incorporat elements tecnològics i nous materials. Hernández-Montaño assenyala, però, que “en aquest camí ens hem oblidat que hi ha persones a dins els edificis, que els edificis no només han de consumir menys energia i minimitzar els recursos utilitzats sinó que també hem de sostenir la vida a l’interior”. Defensa que tots som arquitectes i tots podem utilitzar aquesta eina de salut per propiciar el benestar de les persones.

Entre els aspectes més destacats, trobem algunes accions clau per mantenir la qualitat de vida dins els espais, començant per la ventilació, un punt clau si es du a terme de la forma adequada i que fins i tot pot reduir la contaminació que pugui venir de l’exterior. El segon punt clau és la il·luminació, la “directora d’orquestra del nostre rellotge biològic” que ha d’anar canviant segons el moment del dia per acompanyar el nostre ritme circadiari.

També és imprescindible tenir en compte i reduir la presència de contaminants dins els espais interiors, un objectiu que rau en la tria de materials, tant de construcció, com en mobles o productes de neteja. Escolta la conversa sencera per a descobrir la resta de consells que faran de casa teva un espai de salut.

Si vols descobrir com beure la millor aigua, estalviar diners i ajudar al planeta, entra a Imprescindibles 11Onze.

El nou projecte de Llei de Seguretat Nacional obre la possibilitat que el govern espanyol pugui embargar diners i béns de la ciutadania en cas de crisi econòmica. Però aquesta i altres lleis estatals poden condicionar els estalvis en comptes europeus? En parlem amb Aina Ansó, del departament legal d’11Onze.

Un dels trets diferencials d’El Canut és la possibilitat d’obrir i gestionar comptes amb un IBAN europeu, no només espanyol. Una funció que atorga a la persona el control sobre els seus estalvis, i ofereix un ampli ventall de possibilitats que poden afavorir la gestió diària dels comptes, però també la seguretat i la liquiditat dels estalvis. Aina Ansó, del departament legal d’11Onze, ens dona les claus per entendre en què ens pot afectar el fet de tenir comptes corrents en països europeus.

Els nostres estalvis, fora de l’abast espanyol?

La primera incògnita a resoldre és si tenir un compte a l’estranger suposa que queda fora de l’abast d’Espanya. Ansó explica que, efectivament, “sí que suposa quedar fora de l’abast de l’Estat en l’àmbit fiscal, sempre que la quantia d’aquest compte no superi els 50.000 euros”. Si se supera aquesta xifra, sí que caldrà retre comptes de la fiscalitat dels diners situats fora d’Espanya.

“En aquest cas, s’haurà d’informar l’Agència Tributària mitjançant la presentació del model 720. Així mateix, si les transaccions amb l’exterior excedeixen el milió d’euros, serà necessari comunicar-ho també al Banc d’Espanya, mitjançant l’Enquesta sobre Transaccions Exteriors. Això és d’aplicació tant per a persones físiques com a entitats residents a l’Estat espanyol”, detalla Ansó. Per tal de gestionar bé el nostre patrimoni i esvair dubtes, l’experta legal també ens recomana buscar assessorament. En qualsevol cas, se superin o no els 50.000 euros, la ciutadania haurà de seguir fent la declaració de la renda al país on resideix fiscalment. 

A la recerca de protecció europea

El debat sobre la protecció dels nostres estalvis és complex, i la clau de volta en aquesta qüestió recau en qui en té el poder. En aquest sentit, creix la preocupació de la ciutadania espanyola davant l’avantprojecte que va aprovar el Consell de Ministres el passat 22 de juny i que reforma la Llei 36/2015 del 28 de setembre de Seguretat Nacional. 

“L’objectiu inicial, tal com s’havia de fer des del 2016, era especificar quins recursos pot utilitzar el govern espanyol davant d’una situació d’interès per a la seguretat nacional. És a dir, quina intervenció específica pot dur a terme l’Estat en cas de crisi, entesa com una situació que compromet la seguretat del país”. Una intervenció que, tal com remarca Ansó, encara no es pot concretar en ferm: “Per poder conèixer si finalment es podrà embargar un compte europeu o no, caldrà esperar a tenir el text definitiu, tot i que, observant els antecedents, el redactat definitiu podria ser tan ambigu que no ens permeti conèixer-ne l’abast real”.

En declaracions a 11Onze, l’advocat Arcadi Sala-Planell sí que s’atreveix a predir, però, que “aquesta llei no seria d’aplicació, si el client té els diners en un banc estranger, perquè Espanya no té competències fora del seu territori, i aquesta és una llei estatal. Per tant, per intervenir el banc central [d’un altre país] hauria de ser una llei europea”. “Seria escandalós”, rebla.

El control dels nostres estalvis

Tenint en compte l’avantprojecte, és clar que tenir els diners fora d’Espanya pot assegurar-nos més protecció per als nostres estalvis. Però per què ens protegeix més? Què diferencia Espanya d’altres països europeus? Ansó assenyala que “si tenim en compte el funcionament de la resta de països de la Unió Europea amb relació a qüestions de seguretat nacional, és cert que gran part d’aquests països reclamen un rigorós control Parlamentari i, en canvi, en el cas d’Espanya serà tan sols el Consell de Seguretat nacional qui decidirà”. 

Per cert, un Consell de Seguretat format pel president del Govern, el vicepresident, alguns ministres i altres autoritats, com el cap d’Estat Major de la Defensa, el secretari d’Estat de Seguretat, el director del Centre Nacional d’Intel·ligència, el director del Gabinet de la Presidència del Govern i el secretari d’Estat d’Exteriors, segons l’avantprojecte de Llei al qual va tenir accés El País.

Emparats per la legislació europea

El sistema de protecció dels diners en les fintech es regeix per la Directiva de 2015/2366, del Parlament Europeu i del Consell, de 25 de novembre de 2015, sobre serveis de pagament en el mercat interior. Aquesta normativa, desgrana Ansó, “obliga que els fons dels clients estiguin separats de l’empresa de diners electrònics i es dipositin en un compte separat d’una entitat de crèdit”. 

Ara bé, tal com assenyala l’experta legal, “aquests diners també es podrien fer servir per invertir en actius segurs, líquids i de baix risc”. “Al mateix temps, també cal tenir en compte que l’empresa de diners electrònics té l’obligació de contractar una assegurança, o una altra garantia que s’hi pugui comparar, per cobrir l’import equivalent als fons, per si l’empresa de diners electrònics fes fallida”, afegeix. 

Aquesta directiva europea, de fet, està en sintonia amb la legislació que han de complir les entitats de crèdit per assegurar fins a 100.000 euros per dipòsit, que busca garanties legals per als clients amb relació als seus estalvis.

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.

A 11Onze ens hem engrescat i hem recopilat alguns dels llibres que s’han escrit en català sobre l’avarícia. Com s’ha construït aquesta mala fama que diu que els catalans tenim un desig excessiu d’adquirir riqueses per guardar-les?

A través de tots aquests personatges avars, patètics, miserables i egòlatres, els escriptors catalans han retratat, no només la gasiveria de la burgesia catalana i la mesquinesa del ‘lumpen’ que malda per sobreviure, sinó la societat del seu temps en conjunt, tan patològicament malalta com tots aquells que l’habiten. 

1. L’escanyapobres (1884) de Narcís Oller (1846-1930) ha deixat a la literatura catalana algunes obres mestres, com ara aquesta, sovint lectura obligatòria de batxillerat la qual abandona el romanticisme i se submergeix de ple en el realisme i el naturalisme. La novel·la narra les desventures de l’Oleguer, l’avar que viu a la masia de la Coma i que, per culpa del seu caràcter esquerp, es baralla amb tots els pagesos de la contrada. Oleguer sempre mostra dues cares: de cara enfora, l’home treballador que manté la masia; però, de cara endins, l’home obsessionat amb els diners que humilia els seus subalterns. De l’autor és obligatori esmentar La febre d’or (1890-1892), perquè és la gran novel·la de la Barcelona del segle XIX, on la burgesia creix sense aturador gràcies a una especulació malsana. L’obra és un retrat d’un moment crucial de la història de Catalunya.
2. Terra Baixa (1897) d’Àngel Guimerà (1845 -1924). A Catalunya, sobretot durant les primeres dècades del segle XX, hem estat molt dels drames rurals i l’obra teatral d’en Guimerà és possiblement qui millor ho exemplifica. Aquesta obra mostra de forma descarnada el conflicte entre unes imaginàries terra alta i terra baixa. A partir d’una història d’amor possessiva, el drama tracta sobre les misèries de la vida al camp, les penúries de les llars catalanes de l’època i l’estructura jeràrquica de les societats rurals. 
3. Drames rurals (1904) de Víctor Català (1869-1966), pseudònim de Caterina Albert, també narra els drames rurals de la Catalunya de principis de segle XX. El Club Editor recopila en tres volums els contes d’aquesta gran autora catalana, que representa amb una sensibilitat sense precedents la cara més fosca de la vida rural, i que sovint s’acarnissa amb les dones. 
4. La Xava (1910) de Juli Vallmitjana (1873-1937), rescatat de l’oblit no fa massa, l’autor va saber retratar els ambients més pobres de la Barcelona de principis del segle XX, com també ho va fer a l’obra De la ciutat vella (1907) les quals parlen del carrer als barris de sota de Montjuïc. Narra la lluita descarnada per sobreviure i com els senyorets de Barcelona, avars i narcisistes, feien servir la pobresa més negra per construir la seva bohèmia d’or. Les seves obres, plenes d’històries petites, narren també els grans esdeveniments col·lectius de l’època, i el combat de les classes proletàries i la burgesia. 
5. L’auca del senyor Esteve (1907) de Santiago Rusiñol (1861-1931), també de principis del segle XX, narra la confrontació i la reconciliació entre el senyor Esteve, un comerciant arquetípic de la petita burgesia, i el seu fill, un artista modernista que no vol heretar el negoci familiar. L’obra va resseguint la vida del protagonista, un home prudent i pràctic, que ja de petit vol dedicar-se exclusivament a la seva botiga de vetes i fils, La Puntual, i que es casa amb Tomaseta, una dona del mateix tarannà. De fons, s’hi endevina Barcelona com una ciutat en procés de modernització. 
6. Vida Privada (1932) de Josep Maria de Sagarra (1894-1961). Després d’anys de prosperitat de la burgesia catalana a costa de l’explotació dels més pobres, qui narra com ningú la seva decadència és aquest autor. Ho fa a través de la història familiar dels Lloberola, que veu com s’esvaeix tot el seu patrimoni en mans dels més joves de la casa. Sagarra retrata amb ironia el procés de degradació social i moral de la família i fa un retrat de l’alta i la baixa societat, a través de les reunions en salons, sales de juntes i bordells. De Sagarra també cal esmentar altres obres seves, com La rambla de les floristes (1935), El cafè de la Marina (1933) o L’hostal de la Glòria (1931), perquè fan un retrat calidoscòpic dels avars i els miserables que poblen la història de Catalunya del segle XX. 
7. El carrer de les Camèlies (1966) de Mercè Rodoreda (1908-1983) és qui retrata els anys de la Guerra Civil i la postguerra a la perfecció. La novel·la ressegueix la vida de Cecília, una supervivent, que comença la seva vida miserable a La Rambla. Després, viu engabiada en un pis de l’Eixample i acaba venent-se en unes barraques del Carmel. Rodoreda retrata una societat consumida per l’avarícia dels anys anteriors, un viatge cap a la foscor. Aquesta tristor grisa serà una constant en les obres de Rodoreda, com ara a Aloma (1936) o a la famosa La plaça del diamant (1962). També retrà comptes amb el passat a la novel·la Mirall trencat (1974), un retrat de la decadència burgesa a l’estil de Sagarra.
8. Feliçment soc una dona (1969) de Maria Aurèlia de Capmany (1918-1991). Com ho fa Rodoreda a El carrer de les Camèlies, Capmany retrata la societat del seu temps a través del personatge de la Carola, que ha viscut intensament i ha estat víctima dels clarobscurs d’una ciutat avara que creix de manera desordenada. La protagonista enceta, al principi, un viatge a la recerca de la felicitat, però agafa el camí equivocat que li farà perdre tota la innocència. Capmany també retrata aquesta ciutat vençuda pels anys avars a Betúlia (1974). 
9. Benzina (1983) de Quim Monzó. L’efervescència avariciosa dels feliços anys vuitanta del segle XX la retrata Monzó a través de la història de l’Heribert. El personatge, que ha triomfat al món de l’art després d’una conquesta àrdua, viu una vida condescendent i avorrida fins que s’adona que els seus amors l’enganyen amb homes extravagants. 
10. El cau del conill (2011) de Cristian Segura. Ja al segle XXI, Segura retrata la plàcida existència de l’empresari Amadeu Conill: les partides de tenis al migdia, les demostracions de popularitat a la tribuna del Barça, els vermuts al Turó Park o les tardes de compres a l’Illa Diagonal. L’autor relata les tribulacions d’un prohom de la burgesia barcelonina en caiguda lliure i el relleu generacional d’una classe social en una decadència feliçment aconseguida en ple món globalitzat. 
11. Tsunami (2020) d’Albert Pijuan. Finalment, hi trobem els tres cosins de Pijuan, fills dels tres germans fundadors d’un grup turístic amb hotels arreu del món. Als divuit anys, gaudeixen com mai i com ningú durant la inauguració del nou hotel a Sri Lanka: festes, alcohol, submarinisme, paisatges exòtics, luxe asiàtic… Però les coses canviaran dràsticament quan una alerta de tsunami s’escampa per tots els racons de l’oceà Índic.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Quan un parla de justícia a les empreses, ben aviat surt el nostre alter ego legalista, i ens diem, ben convençuts que nosaltres complim totes i cadascuna de les lleis. Considerem que complint les lleis ja no cal cap més valoració moral de si les lleis estant bé o en caldria una actualització. La implementació de la justícia no es pot deixar en mans dels experts en ètica o dels advocats. No podem simplificar la valoració de què és just concretant-ho amb què és legal. Practicar l’ètica necessita educar el judici pràctic.

Fa relativament poc un jurista important comentava que si haguéssim d’esperar a canviar la legalitat amb el permís d’aquells que hi guanyen amb les lleis actuals, encara existiria l’esclavitud. I res més cert. De fet, a les empreses, les lleis són un mínim irrenunciable, però la justícia, i sobretot, el fet de produir resultats justos en el repartiment de recursos, responsabilitats, recompenses i reconeixements, sembla que va més enllà d’aquests mínims legals. La tasca de dirigir empreses inclou valorar si els sistemes empresarials que reparteixen els recursos tangibles o intangibles són els adequats. Aquesta valoració l’aparta del compliment de la legalitat, i més encara de la neutralitat. S’ha de prendre una decisió que s’escapa de consideracions merament tècniques, fent necessària la valoració de les conseqüències que resulten de la decisió, i si aquestes conseqüències són bones o no per tothom.

La llei no és suficient, cal anar un pas més enllà

Utilitzar una pretesa tècnica neutra (o llei positiva) porta a obviar que no ho és de neutra. Fem veure que utilitzem una ciència econòmica pretesament lliure de valoracions morals. I alimentem amb ella els continguts tècnics de molts programes de directius. Això après, s’acaba implementant a l’empresa. Pensem que la llei (tècnica) ja és suficient, i anem més enllà, deleguem els aspectes morals als experts en ètica. I ho justifiquem amb una tesi de separació que considera que els fets es poden observar sense valorar-los. Es menysprea com a poc científic qualsevol judici de valor, i es fa amb arguments del tipus, “estem parlant de coses factuals, estem parlant de ciència, de coses objectives”.  Aquesta neutralitat amb què es volen valorar les decisions és impossible. La tesi de separació convindria descartar-la, més que per inútil, per falsa. La implementació de les valoracions morals es fa necessària, essent els criteris de justícia un aspecte necessari per discriminar criteris a utilitzar en les decisions.

Les lleis econòmiques no van soles, com la llei de la gravetat, sinó que són fenòmens que actuen sobre les persones, que tenen voluntat, motivació i que aprenen per bé o mal. Utilitzar les lleis econòmiques pretenent que les persones ni es motiven, ni tenen voluntat ni aprenen, perpetua, l’statu quo, o l’empitjora. Decidir quins criteris han de prevaldre a l’hora de prendre una decisió, discernir entre opcions i ser capaços de preveure les conseqüències que les decisions tenen sobre els altres. La funció de les empreses per alguns economistes és només crear beneficis, com més millor. Però no hi ha cap llei determinista que pugui forçar aquesta funció. De fet, observant la realitat, fer que les empreses només tinguin la funció social de tenir beneficis, no ens ha portat massa lluny, i per tant sembla just proposar-ne d’altres. Fer que la seva funció sigui la de generar justícia i fer que la justícia sigui intermediària pel bé comú es fa del tot necessari. Les empreses han de trobar la seva utilitat i la seva funció social. Si acaben enfocant-se al bé comú, promocionant la justícia entre tots els grups d’interès, trobaran molts més adeptes que els actuals, i realitzaran una funció millor.

Empreses de persones per persones

Un altre factor important que cal tenir en compte i que sovint passa desapercebut, és que l’empresa com una comunitat de persones que participa d’una comunitat més àmplia, on les persones poden desenvolupar-s’hi i trobar-hi un sentit, permet aportar una legitimació més àmplia i autèntica a l’activitat empresarial i ajuda a entendre la mateixa existència de les empreses, el seu sentit. Veure-les com una eina perquè tres s’hi facin rics, té un sentit petit, que ara mateix comença a ser molt ridícul per molta gent. I com poden distingir unes empreses que contribueixen al bé comú de les que no? Una manera senzilla és mirar la seva missió, i sobretot la implementació: els fets. Els fets parlen molt més que les paraules. 

Veure si les empreses diuen que resolen i resolen necessitats reals amb els seus productes i serveis (contribueixen a un bé comú social), i veure de quina manera ho fan, és a dir, com utilitzen els recursos i com tracten les persones (bé comú intern), es fa del tot imprescindible si volem tenir un teixit empresarial que també ajudi a canviar consciències. La contribució al bé comú és el que fa que les empreses puguin tenir sentit i desplegar tot el seu potencial.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!