Estalviar per festes? Amb 11Onze ho pots fer!

Nadal, rebaixes, l’inici de gener… estalviar durant aquestes festes marcades pel consumisme sembla impossible, però a 11Onze us donem uns quants consells per fer possible l’impossible. Comença l’any amb una bona planificació econòmica.

Entre els regals que fem a les nostres persones properes, els que fem per compromís, els àpats fora de casa i tot el que comprem per fer-los a casa, sumen una xifra que sovint és més alta del que voldríem. T’ha passat mai començar el mes amb una quantitat clara per estalviar i, en acabar el mes, veure que les despeses s’han menjat tot l’estalvi? A tots ens ha passat alguna vegada, i tot i que sabem que mal de molts no és consol, el que farem és posar-hi remei, i donar-te consells perquè puguis controlar les teves despeses durant les festes.

Una balança en equilibri precari

Equilibra la balança entre què vols gastar i què pots gastar. Sembla el punt més bàsic, però a l’hora de la veritat, quants de nosaltres fem pressupostos amb la nostra economia personal? Com ja saps, la regla número u de l’estalvi és definir ingressos i despeses. En l’apartat d’ingressos apuntarem els diners que entren al compte, i en l’apartat de despeses apuntarem tot allò que, tant sí com no, hem de pagar cada mes, els costos fixos, com ara el lloguer, les assegurances o l’escola. 

L’import restant és el que podràs destinar a gastar i estalviar. Et recomanem definir primer de tot la quantitat a estalviar, i deixar la resta per gastar. Si saps que, per festes, per vacances d’estiu o en època d’aniversaris, se te’n va el pressupost irremeiablement, un consell pot ser que cada mes destinis una quantitat determinada per cobrir aquestes despeses extraordinàries. Com una guardiola, pensada perquè la puguis fer servir quan ho necessitis.

En què gastem més diners?

Per festes hi ha dos punts clau en què se’ns en van els estalvis: els àpats i els regals. En el primer cas, aquest any les restriccions per la Covid ens impedeixen fer trobades, per tant, econòmicament ens pot beneficiar. En cas de sortir, és recomanable comparar diversos restaurants i preus, ja que en dies assenyalats aquest preu se sol disparar. Un truc per controlar la despesa és definir prèviament la quantitat màxima que volem gastar. D’aquesta manera, no se’ns anirà el pressupost.

Pel que fa als àpats a casa, una solució per no assumir tot el cost pot ser repartir-lo. A tots ens agrada ser els amfitrions i poder convidar a casa nostra, però cal tenir en compte que en funció de l’àpat la despesa pot ser superior a la prevista. Repartir-se el menú, fer que ens convidin al beure i a les postres, o bé dividir costos en finalitzar, pot ser una manera de gaudir dels nostres familiars i amics sense que afecti la nostra economia. Per altra banda, sabem que els regals són la principal despesa durant les festes de Nadal i Reis, i per això us hem elaborat una llista de deu consells per organitzar les vostres compres. 

El parany de les ofertes

Quantes vegades ens ha passat que comprem productes que ni tan sols ens havíem planejat comprar simplement perquè l’oferta era irrepetible? Una oferta ens alerta que aquell producte està al nostre abast: és un ara o mai. I, evidentment, l’acabem comprant tot pensant en els diners que ens estalviem respecte al preu original.

Però la principal pregunta a fer-nos és si estàvem disposats a comprar-ho pel preu original. Realment ens fa falta? Ho farem servir? Deixar-nos endur per aquesta falsa sensació d’estalvi l’únic que ens genera és una despesa addicional amb la qual no comptàvem. Davant les ofertes, no abaixem la guàrdia i rumiem tant en la utilitat que donarem al producte com en el preu que estem pagant. I tot el que és secundari i que no entri dins el pressupost mensual, podrà esperar fins al mes vinent. Avança’t a les teves despeses i pren el control de la teva economia!

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.

És l’estrella del pessebre, però l’amaguem ben amagat, sovint darrere del naixement de Jesús. El caganer és la figura del pessebre que millor resumeix aquesta dèria catalana per l’escatologia. L’agent Mònica Cornudella ens explica la història d’aquest personatge de culte.

De versions se n’han fet de tots els famosos catalans i d’arreu del món, i n’hi ha qui els col·lecciona, però normalment el caganer porta barretina, una camisa blanca, un pantaló fosc i una faixa, talment representant un pagès o un pastor. És una de les figures més entranyables del pessebre, i sovint actua, dins el bucòlic escenari, una mica com el Wally dels llibres d’‘On és Wally?’: tothom s’esmerça per trobar el racó on es deu haver amagat.

Expliquen els historiadors que la figura del caganer apareix als pessebres catalans a partir del segle XVII, però no es va fer popular fins al segle XIX. La tradició del caganer, tot i l’escatologia evident, està ben acceptada per l’Església. Malgrat que es desconeix per què els catalans vam decidir col·locar una figura fent les seves necessitats enmig del pessebre, l’imaginari col·lectiu ha convingut que, amb les seves femtes, adoba la terra i la fertilitza per a tot l’any. Sigui quin sigui l’origen del caganer, val la pena conèixer-ne més curiositats al vídeo de sota!

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.

Nadal ens encanta… fins que ens passa per sobre. Menjars que no s’acaben, agendes impossibles, compres obligades i una pressió ambiental que no perdona. Cada any prometem viure’l “amb calma”, però acabem atrapats en la mateixa roda. La pregunta és simple: com podem gaudir de les festes sense acabar exhausts, arruïnats o emocionalment aclaparats?

Nadal arriba cada any embolicat en una postal de perfecció amb taules impecables, famílies idíl·liques i una felicitat que sembla obligatòria. Però la realitat va per una altra banda. Les festes concentren pressions familiars, socials i econòmiques en pocs dies, i tothom intenta estar a l’altura mentre el ritme s’accelera. Ens movem d’un dinar a un altre, d’una visita a una trobada, sovint sense temps ni per respirar. Cal dir que no es percep com una falta, i això ens porta a encadenar obligacions que ens deixen exhausts.

Aquestes exigències xoquen amb el miratge permanent de les xarxes socials, on tot sembla lluminós, perfecte i amable. Però si la teva família és complicada, si hi ha tensions, o simplement arrossegues cansament emocional, aquest aparador pot fer-te sentir que la teva experiència de Nadal “no és prou bona”. Les expectatives es multipliquen i la realitat, sovint imperfecta, pesa. Quan els dies passen entre presses, agendes impossibles i converses que preferiríem evitar, el desgast emocional és inevitable.

La saturació sol arribar en silenci. Es manifesta en forma d’insomni, irritabilitat, problemes digestius o la sensació de funcionar en pilot automàtic. Són avisos clars que no s’han d’ignorar, perquè el cos demana una pausa. I és aquí on cal recordar la idea essencial que Nadal no s’ha de sobreviure, s’ha de poder viure. Posar límits, ajustar expectatives i acceptar que no hi ha Nadal perfectes és el que realment ens permet gaudir d’aquestes festes d’una manera més sana i humana.

Consells alimentaris amb seny

Menjar bé durant les festes no vol dir renunciar a res, sinó saber compensar. El problema no és el dinar de Nadal en si mateix, sinó convertir cada trobada, cada sobretaula i cada aperitiu en un banquet absolut. Per això, servir-se racions petites i repetir només si realment hi ha gana és una estratègia senzilla que estalvia centenars de calories sense renunciar al plaer. Menjar amb consciència i no per compromís és la primera clau d’un Nadal més lleuger.

Un altre pilar fonamental és cuidar el que solem oblidar sovint, com és la hidratació i el descans. L’alcohol deshidrata, altera el son i intensifica el cansament acumulat, de manera que alternar cada copa amb un got d’aigua marca una diferència real l’endemà. Dormir entre set i vuit hores és un protector infal·lible el qual regula la digestió, millora l’estat d’ànim i evita que els excessos es converteixin en malestar prolongat. Quan el cos descansa, la ment també ho fa.

Finalment, petits gestos quotidians poden transformar la manera com vivim les festes. Una caminada després d’un àpat pesant accelera la digestió i activa el cos; evitar el sucre ocult de salses preparades, refrescos i pastisseria industrial redueix l’excés calòric sense que ho notem; i equilibrar un dia molt carregat amb verdures, sopes o fruita ajuda a recuperar el ritme natural. El cos també celebra Nadal, però no necessita un festival gastronòmic permanent per fer-ho.

Benestar emocional per sobreviure les festes

Nadal és, paradoxalment, un moment en què la salut mental queda sovint en segon pla. Tothom vol que les festes surtin bé, que hi hagi harmonia, que les tensions no apareguin i que la il·lusió no s’esquerdi. Però aquesta pressió pot passar per sobre del que realment sentim. Les emocions incòmodes —tristesa, cansament, estrès— es guarden sota la catifa perquè “no toquen”, i això només intensifica el malestar.

Per això és essencial reivindicar el dret de dir “no”. No cal donar explicacions llargues ni justificacions elaborades, atès que amb un “necessito descansar” o “aquest any prefereixo un Nadal més tranquil” ha de ser suficient. Posar límits és una forma de cura personal i, a la vegada, una manera de prevenir conflictes en trobades familiars complicades. Ajustar horaris, optar per espais neutres o pactar temes prohibits—com la política o qüestions personals—pot transformar un dinar tens en una trobada suportable.

També hi ha qui viu Nadal amb solitud, un sentiment que les postals, la publicitat i les xarxes acostumen a amplificar. Desactivar aquesta idea del “Nadal perfecte” és profundament alliberador, perquè no cal estar radiant ni tenir plans carregats d’esdeveniments. Activitats senzilles com fer voluntariat, anar al cinema, dedicar temps a la lectura o quedar amb algú que comparteixi la mateixa calma poden convertir les festes en un espai amable. Nadal no és una competició d’alegria, és una oportunitat per sostenir-nos, per cuidar-nos i per donar-nos permís per ser humans.

Consum responsable: la clau d’un Nadal més sa (també mentalment)

El consum nadalenc no només afecta la butxaca, sinó que també modela la nostra autoestima i la manera com interpretem les festes. La pressió per encertar els regals, per comprar més del necessari o per estar a l’altura d’un ideal publicitari pot convertir un acte afectuós en una font de tensió. Reduir el nombre de regals o pactar límits clars és una manera d’alliberar temps, diners i, sobretot, la sensació de no arribar mai a tot.

Tallant la roda del consum impulsiu, Nadal es torna més respirable. Comprar “perquè toca”, “perquè l’altre ho espera” o “per no quedar malament” genera ansietat i culpa, i sovint ens deixa amb un sentiment de buit quan les festes ja han passat. Decidir amb antelació què volem regalar i quin pressupost tenim és una eina potent per evitar compres precipitades. D’aquesta manera, el regal recupera el seu sentit original: un detall, no una obligació. El consum torna a estar al servei de les persones, i no a l’inrevés.

Les alternatives són moltes i, sovint, més significatives. Un dinar compartit, una excursió o una activitat fan més memòria que un objecte. Oferir temps—cuidar infants, ajudar en una mudança, preparar un àpat—és un regal emocionalment potent. I les manualitats o detalls personalitzats donen sentit sense necessitat de gastar desmesuradament. Un consum moderat és també un consum més conscient, i aquesta consciència és la base d’un Nadal més sa, més simple i molt més amable.

Per aquest motiu, gaudir de Nadal no depèn del que compres, sinó del que vius. El descans, els límits, l’alimentació equilibrada i el consum responsable no són concessions, sinó que són formes de preservar la salut física, emocional i financera en un dels moments més intensos de l’any. Quan cuides el teu ritme, Nadal deixa d’empènyer-te i comença a acompanyar-te. És aleshores quan el pots celebrar de debò.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Si alguna cosa ens indica que s’acosten les festes de Nadal és veure torrons als aparadors de les pastisseries i als prestatges de les botigues d’alimentació. Els torrons, juntament amb les neules, són, sens dubte, el producte estrella de les postres dels àpats de Nadal. 

L’origen dels torrons, segons la teoria més acceptada, és àrab-jueu. El fet, però, és que n’hi ha d’altres que indiquen que el seu origen és dels Països Catalans, ja sigui pel seu nom, “torró”, o perquè als Països Catalans és on viu el seu punt àlgid. La raó és que de torrons se’n fan des de fa centúries, des d’Alacant fins a la Catalunya Nord, tant de manera artesanal com de manera industrial. 

Avui dia hi ha torrons per a tots els gustos. A banda dels tradicionals —fets d’avellanes, ametlles, mel o sucre i clara d’ou, forts i fluixos—, també n’hi ha de sabors ben diferents i adaptats a totes les necessitats dels clients: per a diabètics, celíacs, vegans… I per a paladars i gustos diferents: de crema cremada, de xocolata amb fruits secs, amb licor, amb fruita, amb sal i un llarg etcètera. Perquè la imaginació del mestre torronaire fa que cada any surtin al mercat torrons amb gustos nous.

Una recepta que ha arribat fins als nostres dies

Els ingredients principals del torró són l’avellana o l’ametlla, la mel o el sucre i la clara d’ou. El primer receptari de cuina on es menciona una recepta de torrons és el ‘Llibre de Sent Soví’, de l’any 1324 i d’autor anònim. Però la més antiga conservada és la del torró d’avellanes que surt al ‘Llibre de totes maneres de confits’ del segle XV. 

De la cuina andalusina hi ha un receptari d’Ibn Razin, del segle XIII. En ambdues receptes es diu que els torrons s’elaboren amb fruits secs, mel i clara d’ou, amb les mateixes proporcions i seguint el mateix procés. Però hi ha una diferència entre elles: el fruit sec que es fa servir. A la recepta àrab fan servir ametlles i nous, mentre que a la catalana s’hi fan servir avellanes. El torró d’Agramunt ha mantingut la recepta medieval del ‘Llibre de totes maneres de confits’, tant pel que fa als ingredients com a l’elaboració.

Agramunt o Xixona?

Així, els torrons poden ser elaborats de manera artesanal i de manera industrial. Els torrons artesanals es fan en petits obradors que estan escampats arreu del territori. N’hi ha uns, però, que tenen el segell de qualitat i de procedència. Els més tradicionals són el torró fort i el torró fluix —popularment coneguts com a torró d’Alacant i torró de Xixona, respectivament— i el torró d’Agramunt. 

Per tal de garantir la qualitat i l’origen del producte, s’han aprovat un seguit de normatives que fa que els torrons artesans quedin legalment protegits. Els torrons estan sota l’empara reguladora de consells reguladors de les identificacions geogràfiques protegides (IGP). Aquests productes han de ser produïts, transformats o elaborats en el lloc que dona nom a la indicació, incloses les denominacions tradicionals de productes agroalimentaris, geogràfiques o no, si compleixen els requisits esmentats al Reglament 510/2006.

D’aquesta manera, el torró d’Agramunt, fet a la població d’Agramunt (Urgell), s’elabora amb la recepta més antiga coneguda i es presenta en tauletes rodones o rectangulars enmig de pa d’àngel de diverses mides i pesos. El percentatge mínim d’ametlla o avellana és del 46% al 60%, segons si el torró és de categoria extra o suprema. Es té constància documental que a Agramunt es fan torrons des del 1741, quan hi havia registrats set mestres torronaires.

Els ingredients dels torrons de Xixona i Alacant són, també, les ametlles, la mel, el sucre i la clara d’ou. La identificació geogràfica de Xixona destaca que el tret diferencial és el procediment, amb tècniques tradicionals pròpies (el torrat, la cocció “punt de bola”, l’anomenat “arrematat”, etc.) i utensilis autòctons (torradors, mecàniques, molins de pedra, refinadors i boixets, entre altres). Es té constància que el 1588 ja es feien torrons a Xixona gràcies a una notícia recollida per l’historiador Joaquim Miret i Sans. I les primeres notícies del torró d’Alacant són de la segona meitat del segle XVI.

Algunes curiositats catalanes

A Catalunya sabem del consum de torrons per Nadal i en altres festivitats importants des del començament del segle XIII, tal com assenyala el ‘Costumari’ del monestir de Sant Cugat del Vallès, escrit entre el 1221 i el 1223. Els torrons, en aquella època, ja eren unes postres festives que compartien taula amb les neules i el piment (una beguda feta amb vi, mel i espècies). També hi ha referències literàries durant el segle XIV. 

El franciscà Francesc Eiximenis considerava que els torrons eren una menja massa luxosa i en la seva obra, ‘Terç del Crestià’, escrita l’any 1384, recomanava que no es mengés torró per combatre el pecat de la golosia. En contra, en aquella època hi havia recomanacions favorables a la menja dels torrons. Per exemple, el metge de la cort, Arnau de Vilanova, en la seva obra ‘Regimen sanitatis ad regem Aragonum’, lloava les virtuts dietètiques dels fruits secs quan eren confits fets amb mel o sucre.

D’altra banda, trobem en documents del 1376 que al monestir de Pedralbes les monges feien torrons per a altres congregacions, com ara, per als frares franciscans. Al segle XIV el consum de torrons es va estendre a totes les classes socials, ja que es té constància que se’n donava als pobres de l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona. Al segle XV, no només en menjaven els frares, sinó que també els nobles, que a més de menjar-ne, també els regalaven. 

D’on ve el nom del torró?

Quant al seu nom, el diccionari de la llengua catalana diu: “s. XIV; d’origen incert, probablement der. de ‘torrar’, amb sufix ‘-ó’ d’acció; potser també der. de ‘terra’ en el sentit de ‘terròs’, per comparació amb un conglomerat de terra, que donà en cat. ant. ‘terró’, ‘terronet’, amb assimilació de la ‘-e-’ a la ‘-ó’, afavorida pel verb ‘torrar’”. 

També es diu que el nom de “torró” ve d’un pastisser barceloní del segle XVIII que es deia Torró, un cognom prou popular en aquella època. Joan Coromines considera que el mot “torró”, antigament, era “terró”, i que probablement deriva de terra amb el significat de terròs. D’altra banda, també es creu que es diu “torró” perquè els seus ingredients són torrats.

Un dolç conegut arreu del món

Els torrons, vinguin d’on vinguin, són sens dubte un producte mediterrani. A l’antiga Grècia, durant els jocs olímpics, es donava als atletes una barreja de fruits secs amb mel. A la cultura àrab, hi ha molts dolços fets amb fruits secs barrejats amb mel o sucre, com ara l’‘halva’, però tenen textures diferents del torró. 

Al nord d’Itàlia, a la ciutat de Cremona, s’hi fan unes postres anomenades ‘torrone’, fetes també amb els ingredients clàssics dels torrons. Diu la llegenda que el nom de ‘torrone’ va sorgir el 1441 amb motiu del casament de Francesco Sforza i Bianca Maria Visconti, ducs de Milà. Per celebrar les noces es va preparar un pastís amb la forma del castell de Cremona. A Sicília també hi ha tradició torronera, igual que a la Llombardia, al Vèneto i altres punts d’Itàlia.

A més, a la Catalunya Nord, fer torrons o ‘tourons’ és una tradició que s’ha conservat i moltes pastisseries en fan i venen durant l’època de Nadal. Queda palès que són unes postres tradicionals i arrelades quan la cultura popular n’ha fet, fins i tot, una dita: “Nadal sense torrons, Nadal de ningú”. 

Avui dia, els torrons estan presents arreu del món. Aquest producte artesanal és considerat d’alta qualitat i, com a l’edat mitjana, s’ofereix com a regal. Les seves propietats dietètiques reconegudes el fan una menja sana que, a més d’endolcir-nos la vida, ens ajuda a mantenir una dieta equilibrada.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució

La història del tió de Nadal és centenària i ben curiosa. Segur que has trobat el teu en algun racó de bosc o s’ha presentat a casa sense avisar, però quants anys fa que el tió caga regals? Quina és la història d’aquest ésser mitològic de Nadal? Ens ho explica l’agent Jennifer Roca.

“Soca”, “tronc de Nadal” o “tió de Nadal”. Així és com s’anomena aquest personatge català de les festes nadalenques, sigui femella o mascle. Sense demora, el tió arriba a les llars catalanes per Nadal per atipar-se, amb nocturnitat, de tota mena d’aliments —tenen gran afició per les mandarines— fins al dia 25 de desembre. És aleshores que, si se li canta la cançó del tió i se li pica la panxa ben fort amb un bastó, caga regals sense parar.

Una de les curiositats històriques sobre el tió és el moment en què pràcticament es van extingir de Catalunya, després de la Segona Guerra Mundial. Antigament, a les masies, la soca de Nadal es col·locava a la vora de la llar de foc, però quan els camperols catalans van emigrar a les grans ciutats a la recerca de feina, com que vivien en pisos, van pensar que no calia celebrar aquella antiga tradició. 

No va ser fins a la dècada dels 70 que Ferran Margarit va tenir la brillant idea de pintar una cara als tions i posar-los a la venda a la Fira de Santa Llúcia de Barcelona. La iniciativa va ser un èxit, perquè va recordar als infants la tradició del tió de Nadal, gairebé desapareguda. Des d’aleshores, la passió per fer cagar el tió no ha deixat de créixer. En vols saber més coses? Acaba de veure el vídeo!

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.

En plena era digital i globalitzada, les tradicions de Nadal catalanes continuen essent un punt d’identitat i cohesió cultural. No són folklore “antic”, sinó memòria viva que explica qui som. Recorden que la modernitat no anul·la l’arrel, sinó que la necessita per donar sentit al present. I és precisament aquesta combinació de continuïtat i transformació la que manté les tradicions en un estat de vitalitat sorprenent.

La Catalunya del segle XXI conviu amb pantalles, algoritmes, intel·ligència artificial i un consum globalitzat que difumina llengües, ritmes i maneres de viure. Però cada desembre reapareix, com un reflex de la llarga durada històrica, un país antic que recorda d’on ve. 

Durant segles, les comunitats catalanes hem utilitzat les festivitats d’hivern per ordenar el temps i reforçar els llaços socials en l’època més fràgil de l’any. I avui, malgrat l’acceleració tecnològica, entre tions que desperten rialles, pessebres vivents que ocupen carrers i masies, Pastorets que omplen teatres i fires d’hivern que encenen els pobles, la cultura popular demostra que no és un vestigi, sinó que és una memòria activa que ha sabut adaptar-se per continuar explicant-nos.

Per què les tradicions aguanten?

Històricament, Nadal no era només una celebració religiosa, sinó un ritual de cohesió en la cruïlla agrícola de l’hivern. Entre el solstici i el calendari litúrgic, les comunitats s’asseguraven un espai comú on reforçar la solidaritat i, si calia, redistribuir recursos per garantir la supervivència de tothom. L’arbre, el tió o les figures del pessebre neixen d’aquest mateix impuls, el de donar forma simbòlica a la idea de comunitat.

En temps d’incertesa —que no són tan diferents dels d’abans— aquestes tradicions ofereixen permanència, un punt fix en un món canviant. I funcionen com una pedagogia identitària les quals expliquen d’on venim sense imposar un discurs, simplement repetint gestos que contenen segles de memòria acumulada. Cada generació hi afegeix matisos, però el sentit profund persisteix, amb la finalitat de reconèixer-nos en allò que ens ha fet poble.

La narrativa simbòlica d’un poble

Hi ha tres elements que expliquen la singularitat del Nadal català —i la manera com la nostra cultura converteix el mite en pedagogia col·lectiva— són els Reis Mags, el Caganer i el Tió. Tres figures que, lluny de ser simples curiositats folklòriques, resumeixen tres maneres d’entendre la nostra relació amb el món:

1. El Tió és molt més que un joc infantil: és un ritual agrícola antic adaptat a la modernitat. Alimentar-lo setmanes abans de Nadal no és un caprici, sinó una metàfora poderosa perquè allò que cuidem, creix; allò que compartim, retorna. En un món accelerat, aquest tronc humanitzat recorda que l’abundància no és immediata, sinó resultat de la constància i la cura. El “cagar” regals —una inversió simbòlica exquisidament catalana— transforma l’esperança en un acte comunitari. S’hi barreja humor, màgia i pedagogia de l’espera, cosa que esdevé un aprenentatge imprescindible per als infants i un recordatori essencial per als adults.
2. Pocs símbols expliquen tan bé l’ànima catalana com el Caganer. Aquesta figura, que escandalitza visitants, però que nosaltres entenem com un gest natural i necessari, és la síntesi d’una mirada popular que s’ha resistit sempre a l’autoritat solemne. Posar el Caganer al pessebre és humanitzar el relat bíblic, però també recordar que tota vida —i tota societat— es basa en processos humils, materials i sovint invisibles. És un contrapunt democràtic que reflecteix que on hi ha poder, hi posem una rialla. Allà on hi ha mite, hi posem un toc d’ironia. És la manera catalana d’equilibrar el sacre i el profà, evitant que cap dels dos domini del tot el relat col·lectiu.
3. Els Reis Mags són la part més universal de la nostra tradició de Nadal, però Catalunya n’ha fet una lectura particular. Les cavalcades, que omplen carrers i barris, són una coreografia comunitària on autoritats, entitats i veïns participen d’un ritual compartit. Més enllà dels regals, els Reis Mags representen la idea de saviesa i generositat que ve de fora, com un record que les cultures es construeixen en diàleg constant amb l’exterior. L’Orient que imaginem no és geogràfic, sinó simbòlic d’un lloc d’on arriben coneixement, misteri i esperança. 

En conjunt, totes elles expliquen un mateix principi en la qual la cultura catalana no entén Nadal com un producte de consum, sinó com una constel·lació de relats —alguns màgics, alguns irreverents— que connecten generacions i reforcen el sentit de comunitat. En un món globalitzat, aquesta combinació de retorn, humor i saviesa continua essent una de les formes més fines d’autodefensa cultural.

Pessebres vivents: patrimoni que no s’apaga

Els primers pessebres vivents catalans apareixen a mitjan segle XX, però beuen d’una tradició molt més antiga, provinent de les representacions sacres medievals i la cultura teatral dels gremis. Quan un poble decideix muntar un pessebre vivent, no només recrea un episodi bíblic, sinó que connecta amb un model d’autoorganització comunitària que ve de molt lluny.

Són un fenomen etnogràfic singular perquè impliquen tot un poble. Els pessebres vivents activen un ecosistema comunitari on avis, adults i infants hi aporten ofici, logística i vitalitat. No és un espectacle extern, sinó que és la memòria d’un poble posada en moviment. 

Aquests esdeveniments generen economia local, atès que els visitants reactiven allotjaments, restauració i artesania, i donen aire a oficis tradicionals sovint marginals. El pessebre vivent esdevé un motor hivernal que demostra que la cultura també és economia.

I, finalment, retornen una mena d’autoestima territorial. Convertir places, boscos i carrerons en Betlem és reivindicar el paisatge i la història pròpia. El poble es mira amb uns ulls nous i el territori passa de decorat a patrimoni compartit. Per tant, el seu èxit creixent és revelador, perquè en un món saturat de pantalles, la gent busca experiència, materialitat, contacte humà. El pessebre vivent ofereix just això: una veritat compartida.

Els Pastorets: un teatre que sobreviu a tot

“Els Pastorets” catalans —hereus directes de les representacions medievals del Misteri i sistematitzats al segle XIX— constitueixen un cas d’estudi excepcional en la història del teatre popular. Combinant religió, sàtira i crítica social, han resistit dictadures, censures i mutacions culturals profundes sense perdre vitalitat. La seva força radica en una aliança singular de paròdia, pedagogia i arrelament.

D’una banda, la seva paròdia estructural —amb diables que amplifiquen els vicis del poder i pastors que escenifiquen, amb tendresa i humor, la ingenuïtat humana— actua com un mirall crític permanent. És aquesta capacitat de fer visible l’absurd del món la que manté l’obra viva, renovada i sempre actual.

De l’altra, el valor pedagògic que han assumit les entitats de teatre amateur, especialment a partir de l’impuls associatiu del primer terç del segle XX, ha convertit “Els Pastorets” en una autèntica escola de ciutadania per la disciplina compartida, el treball en equip, la responsabilitat generacional i l’aprenentatge intergeneracional. En aquest sentit, el teatre popular ha funcionat com un espai de formació moral tan potent com qualsevol aula.

I, finalment, l’obra arrela perquè cada comunitat n’ha fet la versió, adaptant llenguatge, humor i escenes a la mateixa realitat local. No és una tradició congelada en un manual, sinó que és una pràctica viva que el poble repensa, reinventa i actualitza. Per això “Els Pastorets” són, encara avui, la pedrera del teatre català el qual ha esdevingut un espai on es formen actors, es construeixen comunitats i es manté viva la relació entre cultura popular i creació escènica. Déu i el Dimoni comparteixen escenari, però la lliçó és sempre humana, perquè quan una tradició passa per mans del poble, no es conserva —evoluciona.

Fires, mercats i gastronomia: l’hivern com a economia moral

Les fires d’hivern, hereves directes de l’economia preindustrial, van néixer com a punts de trobada on es renovaven contractes de conreu, es venien eines i es mantenien xarxes comercials que garantien la supervivència local. 

Aquest llegat persisteix en cites com la Fira Medieval de Vic, el mercat d’avets d’Espinelves o les nombroses fires d’artesania del país, que avui recuperen tres funcions essencials: sostenen una economia de proximitat que permet a productors i artesans mantenir viva la seva activitat; preserven oficis tradicionals —fusters, cistellers, ceramistes, formatgers— que sovint només troben en aquests espais un aparador real; i reforcen una identitat gastronòmica que converteix l’escudella, els galets, els canelons o els torrons en relats materials de la nostra història, feta d’enginy i d’escassetat. 

Més que un mercat, aquestes fires catalanes actuen com una autèntica economia moral en el sentit més estricte de la tesi formulada per l’historiador E. P. Thompson a “The Moral Economy of the English Crowd in the Eighteenth Century” el quan explica com l’economia és un sistema d’intercanvi on el valor no es mesura només en diners, sinó en la confiança, continuïtat i reconeixement mutu. 

Per tant, allò que s’hi ven i s’hi compra respon a un codi comunitari que protegeix oficis, garanteix la dignitat del productor i manté viu l’equilibri social. En aquest sentit, la fira recupera un principi antic, però essencial com que l’economia és sostenible quan serveix el poble, i no quan el desarrela.

La memòria com a eina de futur

En aquest sentit, les tradicions catalanes que perduren no són un refugi del passat, sinó un pont que uneix generacions en un temps on tot tendeix a oblidar-se ràpidament. Un poble que no es reconeix en les seves pràctiques simbòliques perd el fil que l’ha sostingut. En canvi, un poble que les revisa i les manté, guanya en coherència i en futur. El Nadal català, amb la seva barreja d’antiguitat i reinvenció, ens recorda que la veritable força d’una cultura no és resistir, sinó saber transformar-se sense perdre l’ànima.

Això és perquè, al capdavall, les tradicions no són petjades del que vam ser, sinó brúixoles del que encara podem ser. La modernitat avança de pressa, però només arrela quan troba una història que l’aculli. Per això, el futur d’un país no es mesura pel que innova, sinó pel que és capaç de preservar amb sentit. Perquè un poble que perd les seves tradicions es queda sense memòria; i un poble sense memòria, simplement, deixa d’existir.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

A 11Onze volem que la gent es formi per empoderar-se econòmicament. Pots començar-ho a fer amb la sèrie El Diner. 

El diner és una sèrie d’animació que podeu trobar a la Plaça, amb l’objectiu d’explicar de manera amena i molt senzilla el món de l’economia. La sèrie consta de nou capítols amb lliçons com “Història de la moneda”, “La creació monetària” o “La concentració de la riquesa”. En finalitzar cada capítol trobem un qüestionari per saber si n’hem entès els conceptes. Però, quina és la definició del diner? I de l’economia?

El diner és el cor de la nostra economia: és l’eina que ens facilita l’intercanvi de béns (el menjar que comprem, una casa, un ordinador o una bicicleta) i serveis (el temps que paguem pel temps que algú ha dedicat a fer alguna una cosa: un metge, una advocada, una mestra d’escola, un mecànic…) a través d’una moneda. 

Aquesta moneda acostuma a tenir forma de moneda central material (en forma de bitllet i de monedes, els diners que podem tocar i portar a la cartera), anomenada també moneda manual, líquida o efectiu. Aquestes monedes són fabricades al Banc Central Europeu (BCE), a banda d’afavorir que l’economia funcioni. 

L’altra moneda amb la qual podem pagar els béns i serveis és la moneda escriptural o secundària, és a dir, els números del nostre compte corrent, que no existeixen físicament i que tan sols existeixen dintre del sistema informàtic de la comptabilitat del banc. Aquests diners són gestionats pels bancs comercials privats, els que treballen directament amb la ciutadania i que trobem a la nostra ciutat o al nostre barri. Són els que distribueixen les monedes i els bitllets que crea el BCE.

Satisfer l’oferta i la demanda

Si mirem la lliçó “Aprèn a avaluar l’economia”, de l’apartat Aprendre de la Plaça, també entendrem per què l’economia és un sistema de distribució i de gestió dels recursos limitats per satisfer la demanda de les persones.

Però el terme economia va més enllà, ja que tots contribuïm a fer-la possible. Els nostres actes s’hi reflecteixen: en allò que consumim, les hores que treballem, els béns que posseïm, els diners que podem arribar a estalviar. La suma dels actes que prenem individualment tota la ciutadania és el destí de l’economia global. Dit d’una altra manera: l’economia és el resultat del que nosaltres decidim. 

Esperem que amb aquesta petita introducció de la sèrie El Diner, i del resum dels seus conceptes, us hagin vingut ganes d’aprendre sobre economia i sobre el món de les finances. Ja ho diuen: “A la vida, unes vegades es guanya, i d’altres s’aprèn”.

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Aprendre el valor dels diners pot ser molt més que un joc per la canalla. Transmetre’ls els valors de l’economia els pot aportar valors com la responsabilitat, la col·laboració, l’estalvi, aprendre a negociar o, fins i tot, emprendre.

Els experts recomanen començar a parlar de la gestió econòmica particular i familiar a partir dels set anys, quan els infants ja poden conscienciar-se que el caixer no dona els diners perquè és màgic, sinó perquè els adults, amb la seva feina, els guanyen i els guarden al banc.

És al nucli familiar on s’aprenen els primers valors sobre els diners. Actualment, la majoria d’infants de la nostra societat han crescut en un sistema consumista que els ha acostumat a tenir-ho tot, i a tenir-ho ja. En aquest sentit, la primera lliçó que cal aprendre és que l’accés als diners està limitat a la capacitat de producció d’un mateix. Cal fer-los veure el valor de viure dins de les seves limitacions, i que des de molt joves siguin conscients que saber gastar és tan important com saber com estalviar.

Els nens i els adolescents, els grans consumidors

Montse Junyent, formada en direcció i administració d’empreses, aconsella transmetre als infants “el valor dels diners, que costen de guanyar i que se n’ha de fer un ús ètic”. Mostrar-los, des de petits, que totes les decisions que prenem tenen una incidència econòmica, des de la compra i acumulació de joguines, fins a la pràctica de comprar i llançar, el malbaratament d’aliments, o fins i tot l’ús de bosses de plàstic. Els infants poden entendre que una d’aquestes bosses pot acabar al mar i trigar quatre-cents cinquanta anys a desintegrar-se. Conscienciar-los que la Terra és finita i ens hem de responsabilitzar i cuidar-la a través d’accions de consum sostenibles. Adults i nens han de ser conseqüents amb aquesta idea i actuar amb responsabilitat en tots els àmbits, en la nostra relació amb la gent, amb l’entorn, el món o la nostra manera de consumir. 

Junyent també defensa l’economia del bé comú, amb la finalitat de “contribuir a la construcció d’un sistema de vida més sostenible i just”. Aposta per “transmetre i donar a conèixer models econòmics alternatius sostenibles i ajudar les criatures a créixer com a persones compromeses, amb criteri, informació i voluntat de canviar allò que no els agradi”. És a dir, donar als infants totes aquelles eines que els permetin ser independents i prendre les seves pròpies decisions, basades en valors com el compromís, la sostenibilitat, l’honestedat, la innovació o la creativitat. 

Valors que es poden transmetre de moltes maneres, també a través de jocs o contes, i que comencen a l’escola. La sostenibilitat, per exemple, és un dels temes que més preocupa actualment, i per tant del qual es parla, i molt, dins del sistema educatiu. Per contra, segons Junyent, parlar d’economia des d’una visió ètica i responsable, no s’imparteix tant com caldria.

El valor dels diners a través de la setmanada

Molts pares tenen dubtes sobre si han de donar diners als fills. Sovint es pregunten quan haurien de començar a donar-los la setmanada, i quina és la quantitat ideal.

La setmanada pot esdevenir una manera determinant per ensenyar els nens a administrar i valorar els diners, un aprenentatge que els serà de gran utilitat de cara al futur. No hi ha una edat establerta per començar a utilitzar els diners, però és imprescindible que en el moment que ho facin, han de comprendre el seu valor i la importància de l’estalvi. 

Alguns pares relacionen la setmanada amb la realització de tasques de la llar, una visió que molts altres posen en dubte, justificant que tots els membres de la família han de col·laborar en aquest tipus d’activitats. Sigui quina sigui la mentalitat, la qüestió és que el model d’educació que rep l’infant sigui coherent. Per tant, no es tracta de donar setmanada o no, sinó de buscar la fórmula perfecta perquè l’aprenentatge sigui a través dels valors.

Suggerir als fills en què haurien de gastar-se la setmanada

A mesura que l’infant creixi, la setmanada podrà anar augmentant, sempre en funció de l’ús que se’n faci. És important suggerir als fills en què haurien de gastar-la, tenint en compte els seus desitjos i la necessitat que tenen d’un cert producte. Més enllà d’evitar la compra de productes que no els puguin beneficiar, és important establir una conversa fluida, sense imposar res, on fer-li veure les conseqüències de cadascuna de les seves compres. També serà un bon moment per mostrar-los noves formes de consum, sempre apostant per un model de consum sostenible, que pugui aportar-los un benefici real i el més prolongat en el temps, i que entenguin, en definitiva, que els diners hi són per facilitar-los la vida i que utilitzar-los de forma inconscient pot portar-los a situacions negatives.

El més comú és iniciar aquest aprenentatge cap als cinc o sis anys, tot i que també pot ser beneficiós fer-ho en edat preescolar. Per exemple, se’ls pot mostrar com recollir les seves joguines pot tenir una recompensa, sigui en forma de llaminadura o d’alguna altra cosa, la qüestió és assolir l’aprenentatge que, si les nostres accions tenen un impacte positiu, en som recompensats. I potser en un primer moment serà a través de coses materials, o quan comencem a treballar serà a través dels diners, però amb els anys aquest aprenentatge els farà entendre que la millor recompensa és la que es fa un mateix, des dels mateixos valors.

Ensenyar a estalviar i compartir

Una bona manera de mostrar la importància d’estalviar pot ser dividir els diners que rep l’infant, des de petit, en dues parts. La primera en forma de guardiola que pot tenir a casa, i on guardaran tots aquells diners que es pugui gastar, el que vindria a ser l’economia diària. Per altra banda, pot tenir un compte al banc on aportar aquells diners destinats a l’estalvi futur. D’aquesta manera, crearà una relació amb els diners des de les dues perspectives i entendrà la seva transcendència.

Un altre aprenentatge important serà el de compartir. Els diners no tenen per què ser de possessió individual, també es poden compartir. Una idea que socialment pot semblar controvertida, ja que ens relacionem amb els diners des del punt de vista de la possessió i, per tant, els individualitzem. Educar els infants en aquest sentit els permetrà viure aquesta relació des d’un altre punt de vista, amb més visió col·lectiva i de responsabilitat social. És important demostrar, a través de l’exemple, que els diners poden ser una via per ajudar als altres, des de fer donatius pels més desfavorits fins a comprar en una botiga determinada on els beneficis es destinin a projectes socials. Hi ha moltes maneres d’ajudar, i val la pena inculcar aquest hàbit en els infants i joves.

Com a conclusió, els infants han de rebre lliçons clares respecte als diners, i la millor manera sempre serà la pràctica, copiant les conductes que veuen a casa. Per tant, els pares han de ser l’exemple d’aquest aprenentatge, ensenyar-los no a comprar per impuls, sinó a planificar les seves metes, tant a curt com a llarg termini. Quan sigui el moment oportú, se’ls pot incentivar a fer petites tasques remunerades, i si s’enfoca des d’un punt de vista educatiu, donar-los setmanada pot esdevenir una manera determinant d’ensenyar als infants a administrar i valorar els diners, una lliçó que pot marcar les seves vides. Finalment, i tenint en compte el pes que tenen les noves generacions de cara al futur, contribuir a un aprenentatge enfocat a la construcció d’un sistema de vida més sostenible i just per a tots.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

Els bancs centrals s’han convertit en una eina imprescindible per al funcionament i la regulació del sistema monetari mundial. Però tot va començar amb el pànic financer provocat pel banquer Johan Palmstruch, creador dels bitllets moderns.

A Johan Palmstruch avui se’l recorda com un pioner, però també el podríem considerar un estafador. Aquest empresari i comerciant holandès, del segle XVII, va modernitzar el sistema monetari i bancari mundial gairebé sense voler. Només per anar fent.

El primer banc central

Suècia estava immersa en conflictes armats que requerien que la corona invertís més i més diners. Per això, Palmstruch va convèncer al rei Carles X Gustau de Suècia de crear l’Stockholms Banco l’any 1657. Era un banc privat, però el director era rei i la meitat dels beneficis eren per la corona. Va ser, per tant, el precursor dels bancs centrals.

El negoci era evident, perquè el banc rebia el suport del govern suec. En aquella època al país hi havia monedes de coure, de plata i d’or. Suècia era un gran productor de coure, però els deutes per les aventures bèl·liques s’acumulaven i la paritat de la moneda de coure amb les de plata i or cada vegada era més difícil. El coure es depreciava per l’arribada de coure d’Àsia a baix cost, fet que provocava que s’arribessin a fer monedes de coure de 19 quilos per mantenir la paritat. 

El paper dels dipòsits

En aquest context, Palmstruch va introduir una altra novetat: va demanar permís per utilitzar els dipòsits dels clients per fer préstecs. Això ara és ben normal, però aleshores era innovador. Ell feia un càlcul de risc i pensava que no es donaria mai la situació que tots els clients es presentessin per reclamar els seus diners. S’equivocava.

El coure va continuar depreciant-se i l’any 1660 el govern suec va decidir emetre noves monedes. Els clients del banc van demanar retirar les seves velles monedes per gastar-les abans que continuessin perdent valor, però Palmstruch no podia retornar els diners a tothom. Quina idea va tenir a continuació?

La creació del bitllet modern

Ara els bitllets són la nostra moneda d’ús comú, però aleshores no van ser res més que una fugida endavant. Una mena de pagaré que es va inventar i va aconseguir que la corona li autoritzés. Els bitllets que imprimien no eren res més que una promesa de pagament. Els Palmstruchers, que és com se’ls coneixia, van ser els primers bitllets moderns. Insistim que es tracta d’una innovació monetària que neix, només, per tapar un forat financer. 

El paper moneda com a certificat de dipòsit ja feia temps que circulava. Però els Palmstruchers van ser els primers bitllets en el sentit actual: emesos en paper per una quantitat fixa, al portador, recolzats pel Govern i sense necessitat d’especificar el dipositant, la quantitat del dipòsit o l’interès. N’hi va haver prou? Evidentment que no.

Rescat i banc central

L’Stockholms Banco va emetre massa bitllets i el crèdit es va disparar. El banc va fer fallida l’any 1664 i el govern el va haver de rescatar i retornar els diners als clients. Palmstruch va anar a la presó, en va sortir l’any 1670 i un any després va morir.

Havia estat condemnat per frau i, curiosament, va acabar creant les entitats que haurien de regular que no hi hagi frau. Com que l’Stockholms Banco va ser liquidat l’any 1667, l’any següent el govern va crear el Banc d’Estocolm. Ara sí, el primer banc central completament públic. Amb control del parlament, amb l’objectiu de finançar al govern i amb la prohibició d’emetre bitllets.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Fa anys que assistim a un canvi en els hàbits de compra. Mentre que en el comerç tradicional els clients visiten físicament la botiga, miren, escullen i paguen, en el comerç electrònic l’essència és exactament la mateixa, però al món digital. Així que l’un defineix l’altre, però quines són les diferències? Les resumeix l’agent Mònica Cornudella. 

La primera gran diferència entre l’un i l’altre, és clar, és l’espai: la botiga física o la botiga virtual. Amb el comerç electrònic, es pot comprar des de casa, i això és un gran avantatge. A favor del comerç electrònic també hi juga la segona diferència, l’horari. Mentre que en el comerç tradicional ens hem de cenyir a un horari comercial, en el comerç electrònic podem comprar a qualsevol hora del dia. A més, la ubicació és un tercer factor diferencial: mentre que l’un et permet comprar de proximitat, amb l’altre pots trobar productes de l’altra punta del món.

Però, alerta, perquè la quarta diferència és la relació entre el comprador i el venedor, i en aquest punt qui en surt més beneficiat, ara per ara, és el comerç tradicional, perquè la compra física permet establir una relació propera, mentre que en el comerç electrònic tot el procés s’ha automatitzat i la interacció és molt més freda. 

A més, cal tenir presentar encara una cinquena diferència: com el comprador assegura la qualitat del producte. Si en el comerç tradicional, pots tocar i remenar els productes, en el comerç electrònic com a molt pots veure una bona galeria de fotografies o vídeos. La darrera diferència és en el pagament: què és millor, pagar al moment o quan t’arriba el producte a casa? Acaba de descobrir-ho al vídeo de sota!

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.