Solar Punk: estètica verda o revolució econòmica?

Després de parlar del relat i de la sobirania energètica, emergeix una pregunta incòmoda —i, potser, inevitable: què passa quan imaginem un futur descentralitzat dins d’un sistema que, per naturalesa, tendeix a concentrar el poder? Aquesta tensió no és nova. De fet, recorre tota la història econòmica moderna: la lluita entre la capacitat tècnica de distribuir i la necessitat sistèmica de centralitzar.

El Solar Punk no és només una moda visual ni una estètica amable. És, en essència, una impugnació silenciosa però profunda al capitalisme extractiu. No perquè el negui frontalment, sinó perquè en qüestiona el principi rector: que el valor ha de fluir cap al centre per ser eficient.

A primera vista, el Solar Punk es presenta com una reacció optimista a la saturació de narratives distòpiques: plantes en façanes, energia solar als terrats, comunitats autosuficients i tecnologia integrada amb la natura. Però aquesta iconografia, aparentment innocent, amaga una proposta econòmica de gran abast: producció distribuïda, comunitats resilients, reducció de dependències i un reequilibri del poder. I és precisament aquí on rau la seva força —i la seva incomoditat.

Perquè el capitalisme contemporani no és fruit de l’atzar, sinó d’una evolució històrica molt concreta. Tal com ja hem analitzat a La PLaça , el sistema ha passat de conquerir territoris a estructurar dependències. Després de la Segona Guerra Mundial, el centre econòmic mundial es va desplaçar cap als Estats Units, no només per la seva capacitat productiva, sinó per la seva arquitectura financera i la institucionalització del dòlar com a eix global. No es tractava només de produir més, sinó de definir les regles del joc.

Aquest model es basa en una dinàmica extractiva que ha anat refinant-se amb el temps. Ja no parlem només de recursos naturals, sinó d’extracció de rendes financeres, de dades i de valor a través del deute. És un sistema que concentra riquesa i poder en nodes centrals, consolidant dependències que sovint passen desapercebudes perquè s’han normalitzat. I és, precisament, aquesta normalitat la que el Solar Punk posa en qüestió.

Una nova economia… o el límit del sistema?

No és només una qüestió ambiental. És estructural. El model productiu global està dissenyat perquè la riquesa flueixi cap als centres de decisió, i aquesta dinàmica no és accidental: és la condició de la seva estabilitat. La concentració no és una disfunció del sistema; és la seva lògica interna.

Les dades ho confirmen: segons el World Inequality Report, l’1% més ric acumula una part creixent de la riquesa mundial, mentre els sectors estratègics —energia, tecnologia i finances— es consoliden en mans d’uns pocs actors. Tal com ja s’analitza a La xacra del capitalisme clientelar, la proximitat entre poder polític i grans corporacions no és una anomalia, sinó una forma de governança. Quan els recursos es concentren, la capacitat de decisió també ho fa.

En aquest context, el Solar Punk apareix sovint com una proposta mal interpretada. No parla de col·lapse, sinó de regeneració; no d’escassetat, sinó d’eficiència distribuïda; no d’individualisme, sinó de comunitat. Però aquesta lectura, si es queda en la superfície, perd el més rellevant: el seu potencial transformador.

En termes econòmics, el Solar Punk implica microproducció energètica, economia circular, infraestructures locals, tecnologia oberta i reducció d’intermediaris. Però, sobretot, implica una cosa més profunda: una redistribució del flux de valor. I això és el que el fa difícil d’assimilar dins del sistema actual.

Quan una comunitat produeix la seva energia, no només redueix costos: altera la direcció de la renda. Quan finança projectes locals, no només impulsa l’economia: redefineix la relació entre capital i territori. Quan aposta per producció distribuïda, no només guanya autonomia: debilita les dependències estructurals. De fet, a Europa, les comunitats energètiques locals creixen impulsades pel marc regulador de la Unió Europea. No és una revolució declarada, sinó una correcció progressiva.

Aquest plantejament entra en conflicte amb els fonaments del sistema actual. El capitalisme extractiu necessita dependència energètica, financera i tecnològica per sostenir-se. El Solar Punk qüestiona aquests tres pilars de manera simultània. I ho fa sense estridències: no proposa substituir el sistema, sinó reduir-ne la capacitat d’absorció.

Per això el debat real no és estètic, sinó estructural. El model actual mostra esquerdes evidents —vulnerabilitat energètica, endeutament crònic, tensions geopolítiques i fragilitat de les cadenes de subministrament— que no són anomalies, sinó conseqüències d’una arquitectura pensada per concentrar.

El Solar Punk no proposa una ruptura immediata, sinó una adaptació que, si prospera, pot acabar transformant el sistema des de dins. Per tant, no és una revolució frontal, sinó que més aviat una desviació del curs, sense barricades i amb decisions quotidianes que, acumulades, alteren l’estructura.

Cap a una economia més resilient i distribuïda

A 11Onze creiem que entendre el sistema és el primer pas per no dependre’n acríticament. La història econòmica ens ensenya que cap model és immutable, però també que cap transformació és espontània. Sempre hi ha una tensió prèvia, una consciència que madura lentament abans de fer-se visible.

En un entorn cada cop més volàtil, la descentralització energètica i financera no és una moda, sinó una resposta racional a les vulnerabilitats d’un model excessivament concentrat. Però aquesta resposta no és només tècnica. És, sobretot, cultural i moral.

El futur no serà només una qüestió de tecnologia, sinó de com decidim organitzar el poder, els recursos i les dependències. I aquesta decisió no es pren en abstracte: es construeix en cada elecció col·lectiva i en cada estructura que acceptem o qüestionem.

Per això, la qüestió de fons no és si el Solar Punk triomfarà com a estètica, sinó si serem capaços d’assumir el cost —i la responsabilitat— de redistribuir el poder econòmic abans que les tensions del sistema s’intensifiquin. Perquè la història no canvia quan apareixen noves idees, canvia quan aquestes idees es converteixen en estructura. I el futur, com sempre, no és allò que imaginem, sinó allò que decidim sostenir.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució

La indústria de l’or no és aliena a l’espiral inflacionista dels dos últims anys. Tot i això, el seu impacte ha estat molt diferent per a unes empreses i altres. El marge de benefici de les companyies mineres s’ha reduït molt, mentre que les empreses de ‘royalties’ que les financen a penes s’han vist perjudicades.

Els beneficis de les companyies mineres, amb grans despeses d’estructura, s’han vist molt minvats per l’enorme encariment de l’energia i els combustibles. En canvi, les empreses de ‘royalties’ o regalies, aquelles que faciliten finançament o terrenys a les empreses mineres a canvi d’un percentatge dels ingressos o de la producció, han sortit reforçades.

Des de principis de 2021, l’or s’ha revalorat menys d’un 20%. Tot i que es tracta d’un percentatge important, és molt inferior a l’experimentat per l’energia i els combustibles durant el mateix període. Per exemple, l’electricitat s’ha encarit entre un 20 i un 30%; el carbó ha doblat el seu preu i en molts moments ha arribat a quadruplicar-lo o quintuplicar-lo, i el petroli s’ha encarit entorn d’un 50%, amb pics màxims entre març i juny de l’any passat en què més que doblava el cost de principis de 2021. A això cal sumar considerables augments salarials a tot el món.

El llast de l’estructura

Tenint en compte que les operacions mineres requereixen grans quantitats de maquinària, energia i personal, no sorprèn que el marge de benefici net de les grans companyies dedicades a explotar jaciments d’or hagi descendit considerablement en els dos últims anys.

Les dades de les dues empreses mineres més importants del món ho fa evident. Després d’assolir un marge net de més del 36% en el segon trimestre de 2020, els balanços del gegant Newmont Goldcorp han anat empitjorant progressivament fins a registrar resultats negatius en els dos últims trimestres. En el mateix període, el marge de benefici net de Barrick Gold ha passat del 39% a menys del 4%.

Empreses de ‘royalties’ i ‘streaming’

Molt diferent ha estat l’evolució de les empreses de ‘royalties’, entre les quals habitualment s’engloben tant les de ‘royalties’ pròpiament dites com les de ‘streaming’. Aquestes solen finançar les activitats de les companyies mineres a través del que equivaldria en l’Estat espanyol a un contracte de comptes de participació, que és un híbrid entre un préstec i una participació societària. Aquesta fórmula de finançament sol resultar més atractiva per a les empreses mineres que el deute tradicional o l’ampliació de capital.

Els contractes de ‘royalties’ o regalies atorguen als prestataris un percentatge de les vendes de la companyia minera durant la vida útil d’un jaciment. Tot i que existeixen moltes fórmules d’acord, la més habitual fixa els ‘royalties’ sobre la base del retorn net de la fosa o, cosa que és el mateix, als ingressos bruts. La particularitat dels acords de ‘streaming’ o transmissió és que la contraprestació al finançament inicial no és econòmica, sinó directament una part de la producció d’or de la mina.

Dos factors han permès que les empreses de ‘royalties’ gairebé no s’hagin vist afectades per la inflació i hagin mantingut enormes marges de benefici. D’una banda, com la majoria dels acords de ‘royalties’ calculen els cànons com un percentatge dels ingressos bruts de la mina en lloc dels seus beneficis, la seva facturació no s’ha ressentit en els dos últims anys. I, per una altra, com tenen uns costos d’estructura mínims, la partida de despeses pràcticament no ha augmentat.

Una estructura mínima

A diferència de les companyies mineres, que compten amb enormes plantilles i han de mantenir en funcionament grans instal·lacions, amb flotes de vehicles i maquinària pesant, l’estructura de les empreses de ‘royalties’ només inclou unes oficines amb unes desenes d’empleats, entre enginyers de mines, geòlegs, tècnics metal·lúrgics i financers.

Això ha permès que Franco-Nevada i Wheaton Precious Metals, les majors empreses de ‘royalties’ del món, hagin mantingut uns marges de benefici net per sobre del 50% en tots els seus informes trimestrals des de mitjan 2021 malgrat l’elevada inflació.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

El descens de la inflació interanual al març no és més que un miratge estadístic. En realitat, el cost de la vida en l’eurozona era en concloure aquest mes un 0,96% més elevat que al final de febrer. I la vida és avui gairebé un 15% més cara que fa dos anys.

Les estadístiques són a vegades enganyoses. Eurostat indica que la inflació interanual en l’eurozona va baixar del 8,5% al febrer al 6,9% al març. El que sembla una bona notícia no ho és en absolut.

En realitat, es tracta d’un miratge perquè els preus es van apujar un 0,96% en un sol mes. Si es mantingués el ritme de març, el cost de la vida dins d’un any seria un 11,52% més cara que avui, quan l’objectiu anual del Banc Central Europeu és del 2%. A més, la inflació subjacent, que no inclou aliments, energia, alcohol i tabac, es va situar en el 5,7%, el rècord històric.

La causa d’aquesta aparent contradicció entre el descens de la inflació interanual i l’increment real de la inflació durant el mes de març és l'»efecte graó». Amb la guerra d’Ucraïna, els preus es van disparar al març de l’any passat a causa sobretot del cost de l’energia, que més tard s’ha anat contenint. Com a conseqüència, quan es compara l’augment de preus interanual de març amb el de febrer, l’increment percentual és menor.

La inflació interanual de febrer inclou aquesta enorme pujada de preus de març de 2022. En canvi, en el càlcul de la de març ja no es contempla. Es parteix de la situació a 31 de març de 2022, una vegada ja s’havia produït el gran augment de preus i reflecteix l’evolució entre l’1 d’abril de 2022 i el 31 de març de 2023.

Una inflació desbocada

En qualsevol cas, avui la vida en la zona euro és gairebé un 15% més cara que fa dos anys. A mesura que l’any 2021 se superava la inactivitat econòmica provocada per la COVID-19, els diners acumulats durant les restriccions de la pandèmia van aflorar i es va produir un augment extraordinari de la demanda de béns i serveis. Com l’oferta, amb seriosos problemes en les cadenes de subministrament, no va ser capaç de cobrir el gran increment de la demanda, els preus van començar a pujar.

Quan semblava que la situació podia tornar a estabilitzar-se, la guerra d’Ucraïna va desencadenar una nova escalada de preus, sobretot per les tensions en el mercat de l’energia, però també en uns altres. Cal tenir en compte que Rússia i Ucraïna subministren al món una quarta part del blat, una cinquena part del blat de moro i el 80% de l’oli de gira-sol. A més, Rússia és un dels principals proveïdors mundials de pal·ladi, platí, titani i fertilitzants, que són bàsics per a la producció agrícola.

Alguns experts pronosticaven que la inflació es moderaria en la segona meitat de 2022. Esperaven que la desaparició de la demanda extraordinària, la contenció dels costos salarials i l’augment de tipus d’interès fessin el seu treball. Tot i això, aquestes circumstàncies no han bastat per a retornar la inflació a uns nivells acceptables.

Massa diners en circulació?

La veritat és que els bancs centrals han inundat de diners el mercat en els últims anys per fer front a les successives crisis, la qual cosa ha disparat les oportunitats de despesa. I l’oferta de béns i serveis no ha augmentat en la mateixa proporció.

Com adverteix la teoria de la inflació de l’oferta monetària que va popularitzar l’economista Milton Friedman, amb més diners en les seves butxaques, consumidors i empreses tendeixen a gastar més, per la qual cosa serà difícil frenar la inflació.

La majoria de les previsions apunten a un alentiment, però no és clar que es produeixi al ritme esperat. Per exemple, la Reserva Federal dels Estats Units preveia que la inflació assolís el seu punt màxim en 2022 i comencés a caure en 2023, per recuperar l’objectiu del 2% en 2025. I el Fòrum Econòmic Mundial estima que es reduirà en més de dos punts percentuals tant aquest any com el que ve.

A això hauria de contribuir decisivament l’augment dels tipus d’interès per part dels bancs centrals. Els tipus d’interès més alts fan que els costos dels préstecs siguin menys atractius per a les empreses i els consumidors, la qual cosa es tradueix en una menor demanda i menys inversions. Tot i això, està per veure fins a on es podran apujar els tipus sense fer descarrilar unes economies ranquejants des de fa anys.

Tot indica que els ciutadans hauran de continuar pagant a través de la inflació la factura d’una política monetària curtterminista, que en els últims anys sol ha sabut afrontar els problemes a força de fabricar bitllets.

Si vols aconseguir que els teus estalvis generin guanys per damunt de la inflació, 11Onze Recomana t’ofereix Finança Litigis.

Vivim en una època on cada vegada costa més arribar a final de mes. Els preus pugen, els salaris no segueixen el ritme i la sensació general és clara: els diners valen menys. Però… i si no fos un error del sistema? I si la inflació fos, en realitat, una eina silenciosa de recaptació? Aquest article planteja una pregunta incòmoda però necessària: qui es beneficia realment de la inflació?

Durant anys, la inflació s’ha presentat com un fenomen inevitable. Un efecte secundari del creixement econòmic, una variable tècnica que els bancs centrals han de gestionar amb més o menys encert. Però aquesta visió teòrica xoca frontalment amb la realitat del dia a dia, on la percepció ciutadana és molt més tangible i immediata.

Omplir el carro de la compra és cada vegada més car, pagar el lloguer s’ha convertit en un repte i, tot i això, els ingressos no creixen al mateix ritme. El resultat és clar: una pèrdua sostinguda de poder adquisitiu. Les dades ho corroboren: el salari necessari per viure dignament supera àmpliament el salari mínim real, una bretxa que no ha fet més que ampliar-se amb l’augment del cost de la vida . En resum, treballes… però cada vegada arribes menys lluny.

Pagar més sense que ho sembli

Aquí és on apareix el concepte clau: el gran impost invisible. A diferència dels impostos tradicionals, la inflació no es vota ni s’aprova al Parlament, ni tampoc apareix recollida en cap llei concreta. I, tanmateix, té un efecte molt similar. Funciona com un mecanisme silenciós de recaptació que impacta directament en la butxaca dels ciutadans, sense el desgast polític que comportaria una pujada explícita d’impostos.

Aquest efecte es produeix, en primer lloc, a través de l’IVA. Quan els preus augmenten, també ho fa la base sobre la qual s’aplica aquest impost. Això implica que, fins i tot consumint exactament el mateix, acabes pagant més. En paral·lel, entra en joc l’IRPF: si els salaris s’ajusten nominalment per compensar la inflació, és fàcil acabar saltant de tram impositiu. Però aquest increment no reflecteix una millora real del poder adquisitiu, sinó simplement la pèrdua de valor dels diners.

El resultat és profundament pervers: pagues més impostos sense ser més ric. De fet, sovint ets més pobre en termes reals. Les dades ho evidencien: l’Estat espanyol va registrar una recaptació rècord el 2022, impulsada en gran part per aquest efecte inflacionari . En aquest context, la conclusió és clara: no cal apujar impostos de manera directa quan el sistema permet incrementar-los de forma invisible a través de la devaluació dels diners.

Un sistema que necessita inflació

Aquest fenomen no és casual. Té arrels profundes que cal entendre per captar la magnitud del problema. Des de la fi del patró or el 1971, les monedes han deixat d’estar recolzades per actius tangibles i han passat a ser diners fiduciàries, és a dir, el seu valor depèn únicament de la confiança en el govern que les emet . Aquest canvi de paradigma ha obert la porta a una capacitat gairebé il·limitada de creació monetària per part dels bancs centrals, alterant profundament les regles del joc econòmic.

Quan augmenta la massa monetària, el valor dels diners existents es dilueix. És una idea senzilla però poderosa: si hi ha més diners en circulació per representar la mateixa riquesa, cada unitat val menys. Aquesta és la base de la inflació estructural. I en un sistema altament endeutat, aquesta dinàmica no és una anomalia, sinó una necessitat. La inflació permet reduir el valor real del deute, sostenir la despesa pública i esquivar decisions polítiques impopulars. Però aquest mecanisme no és gratuït: trasllada el cost cap a la ciutadania.

El resultat és una paradoxa inquietant. Treballes més, cobres més en termes nominals, però tens menys capacitat de compra i, a més, pagues més impostos. És el que molts economistes descriuen com una transferència silenciosa de riquesa, dels estalviadors cap als emissors de moneda. Aquesta dinàmica encaixa amb un sistema econòmic extractiu, on les regles afavoreixen els centres de poder en detriment de la majoria . En aquest context, la inflació deixa de ser un error del sistema per esdevenir-ne una característica estructural.

Protegir el valor en un sistema que el dilueix

Davant d’aquest escenari, la pregunta és inevitable: com es protegeix el valor dels diners en un sistema que tendeix a erosionar-lo constantment? És aquí on entra en joc l’or, no com una moda passatgera ni com una aposta especulativa, sinó com una resposta que ha resistit el pas del temps. Al llarg dels segles, aquest metall preciós ha mantingut el seu valor fins i tot quan imperis sencers han desaparegut. És escàs, tangible i no depèn de cap govern, una combinació que el converteix en un actiu singular dins del sistema financer .

A diferència de les divises, l’or no es pot crear del no-res. A diferència de molts actius financers, no comporta risc de contraparti. I en contextos d’incertesa econòmica o geopolítica, tendeix a actuar com a refugi de valor. No és casualitat que els bancs centrals estiguin incrementant les seves reserves ni que el seu preu hagi assolit màxims històrics en els darrers anys. Quan el sistema mostra fragilitats, el capital busca seguretat.

Invertir en or, per tant, no és una reacció desesperada, sinó una decisió estratègica. No es tracta de substituir tots els actius, sinó de diversificar amb criteri i de mantenir una part del patrimoni fora del circuit monetari tradicional. És una manera de recuperar control en un entorn cada cop més incert. Si la inflació actua com un impost invisible, protegir-se’n deixa de ser una opció per convertir-se en un exercici de consciència financera.

Però el veritable repte va més enllà de la inflació. Aquesta és només el símptoma d’un sistema que premia l’endeutament, penalitza l’estalvi i dilueix el valor dels diners amb el temps. Entendre aquest mecanisme és el primer pas per deixar de ser-ne víctima. Perquè la inflació no desapareixerà. Els impostos tampoc. Però entendre com funciona el sistema… això sí que pot canviar-ho tot.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.

Es coneix com a recessió una contracció generalitzada de l’activitat econòmica d’un país durant un període de temps determinat que té conseqüències negatives per a l’economia i la societat en general. No obstant això, hi ha estudis que demostren que, en alguns aspectes, una recessió pot tenir efectes positius per a la salut de les persones.

Les recessions econòmiques són generalment percebudes com a fenòmens destructius per a l’economia i la societat. Aquests períodes de creixement econòmic negatiu venen acompanyats d’elevats nivells de desocupació, pobresa i exclusió social que condicionen l’estat del benestar.

La contracció de l’oferta i la demanda provoca que les empreses hagin de reduir costos i no precisin uns certs perfils professionals per a mantenir la seva producció, per tant, reduint l’ocupació. Aquest augment de l’atur comporta una disminució dels ingressos i el poder adquisitiu de les famílies, que tenen dificultats per satisfer les seves necessitats bàsiques, la qual cosa augmenta la pobresa.

En un context de contracció econòmica puja el risc de patir trastorns de salut mental com la depressió o l’ansietat. Així mateix, els efectes d’una crisi econòmica poden afectar a les persones amb baixos ingressos o amb treballs precaris de manera desproporcionada, augmentant la desigualtat econòmica i social. 

Ara bé, paradoxalment, s’ha comprovat que les recessions redueixen la mortalitat, degut en gran part als efectes sanitaris de l’alentiment de l’activitat econòmica. Almenys això és el que es desprèn d’un estudi publicat per l’Oficina Nacional de Recerca Econòmica dels Estats Units i dirigit per l’economista Amy Finkelstein, que ha analitzat els efectes de les recessions en la salut de les persones.

Les recessions ens allarguen la vida

L’anàlisi elaborada per l’economista Amy Finkelstein, constata que les taxes de mortalitat entre els ciutadans estatunidencs van descendir un 0,5% per cada augment de l’1% en la taxa de desocupació durant la gran recessió que es va produir a la fi de la dècada dels anys 2000. Les seves estimacions impliquen que gràcies a aquesta recessió, una de cada 25 persones de 55 anys va guanyar un any més de vida.

També s’observa que com més gran era la desocupació en una zona, més temps s’allargava la vida de les persones, sobretot les majors de 64 anys i les que no tenien un títol universitari. “Aquestes reduccions de la mortalitat apareixen immediatament”, diu l’informe, “i persisteixen durant almenys 10 anys.”

De fet, es corrobora com les persones d’avançada edat són les que es veuen més beneficiades per l’increment de l’esperança de vida, ja que, tot i que per la seva edat estan generalment més exposades a un major risc de mortalitat, resulten ser menys afectades pels efectes negatius de les recessions, com ara una reducció dels ingressos laborals.

Una atmosfera més neta

La principal causa d’una major longevitat de vida és un aire més net. Tots vam poder comprovar com les mesures de restricció de la circulació, derivades del confinament a causa de la crisi sanitària de la Covid-19, van una reducció dràstica del diòxid de nitrogen en les principals ciutats de l’Estat, fins al punt que gaudíem de l’aire més net en l’última dècada.

De la mateixa manera, les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle, com els òxids nitrosos, van disminuir entorn del 21% entre 2005 i 2011. La major part d’aquesta reducció es va observar en les zones urbanes i al llarg de les principals autopistes.

L’informe apunta que els causants de defuncions que van disminuir durant la recessió, com les malalties cardíaques, el suïcidi i els accidents de trànsit, també estan relacionades amb una reducció de la contaminació. 

Encara que els autors confirmen recerques anteriors que apunten a una reducció de les morts per accidents de trànsit a causa de la menor circulació de vehicles, la contaminació també pot causar la mort per culpa de l’absorció de partícules en el torrent sanguini i alterar el funcionament del cor. Per tant, augmenten els accidents de trànsit perquè les persones estan més agitades i experimenten una funció cognitiva més lenta en temps real, la qual cosa explica un altre 10-20% de la disminució de la mortalitat.

Els investigadors conclouen que “els resultats suggereixen importants compensacions entre activitat econòmica i mortalitat.” En tot cas, cadascú ha de decidir individualment si compensa tenir una vida més curta per gaudir d’una economia més activa.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Per trobar feina en l’era digital no n’hi ha prou a adquirir habilitats tècniques, sinó que també s’han de tenir qualitats interpersonals que són crítiques per a l’èxit en un entorn laboral cada vegada més complex i diversificat. Els professionals que puguin dominar aquestes competències estaran millor preparats per prosperar i fer front als reptes i oportunitats que presenta el mercat laboral del futur.

La nova revolució tecnològica que estem vivint ha comportat una digitalització i automatització accelerada de moltes tasques, impulsada per la intel·ligència artificial que estan transformant radicalment el mercat laboral. Aquesta evolució radical de la naturalesa del treball requereix noves habilitats i competències personals que seran crítiques per les feines del futur.

Es tracta d’un canvi de paradigma que està possibilitant una reducció de la càrrega de treball sense disminuir la productivitat i que també podria fer factible una reducció de la jornada laboral que faciliti la conciliació entre la vida laboral i personal, reduint l’estrès i millorant la salut i el benestar dels treballadors. Tanmateix, pot tenir un impacte negatiu en els treballadors en reemplaçar algunes feines amb l’automatització o reduir les hores de treball disponibles.

En aquest context, encara que algunes feines quedaran obsoletes, també en sorgiran d’altres que substituiran a les que aniran desapareixent. Esperem que això es produeixi tant en termes de quantitat com en qualitat de l’ocupació, però, si més no, requerirà fer un esforç i una inversió en educació i formació.

Resolució de problemes, creativitat i capacitat d’adaptació

Tot i que continuarà havent-hi moltes feines especialitzades que experimentaran pocs canvis, el mercat laboral cada vegada requerirà professionals més dinàmics i creatius que tinguin una gran capacitat per adaptar-se als canvis. 

De fet, segons un estudi del Baròmetre de Competències i Ocupacions de Catalunya, impulsat per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i PIMEC, aquesta és la competència més valorada per les empreses a l’hora de contractar futurs professionals. Concretament, es constata que un 51 % de les ofertes laborals publicades a Catalunya el 2023 exigien aquesta competència que, a més, és demanada en la majoria de sectors (96 %) i ocupacions (68 %).

Així mateix, destaquen com a qualitats més valorades la capacitat d’assumir responsabilitat, de gestionar el temps i d’acceptar les crítiques. Unes dades que són especialment rellevants en les ocupacions TIC, que també concentren la demanda de persones que tinguin l’habilitat de “pensar de manera creativa” i de “resoldre problemes” que, per altra banda, es demana de manera significativa en el 70% dels sectors i en el 40% de les ocupacions,

Altrament, el baròmetre ha detectat que la importància de l’habilitat de “treballar en equip” es concentra especialment al sector de les activitats professionals, científiques i tècniques, on el 24% de les vacants requereixen aquesta habilitat. En tot cas, i com va recalcar Antoni Cañete, president de la Pimec, estem parlant de “competències toves” que són les que es poden aplicar a totes les professions i fan referència a habilitats “molt humanes, transferibles i transversals”. 

11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!

Cada vegada són més les nacions africanes que fan fora als Estats Units i França del continent mentre donen la benvinguda a la Xina i Rússia. L’ús de la coerció i el poder militar que caracteritza a la doctrina imperialista occidental estan sent substituïdes per un nou model de cooperació que busca el benefici mutu en comptes de l’hegemonia d’una de les parts.

“La lluita del poble africà en tot el continent, i en particular al Sahel, no és un fet aïllat. En tot el continent africà s’estan aixecant. Tot el continent està cremant en aquests moments. Així que no hem vist l’últim de les masses populars africanes enderrocant governs. Només hem vist el principi. Estan fent fora a França, Estats Units serà el pròxim,” declarava el 19 setembre de 2023 Eugene Puryear, periodista i activista, durant les protestes contra l’imperialisme i bel·licisme estatunidenc i francès al Sahel que van tenir lloc en la jornada inaugural de l’Assemblea General de les Nacions Unides a Nova York.

En països d’Àfrica Occidental com Níger, Mali, Guinea, Burkina Faso i Txad proliferaven les protestes contra el colonialisme francès i els cops d’estat contra els governs clientelars occidentals, dels que sorgien noves administracions que anunciaven una nova via cap a l’autodeterminació i sobiranisme. 

Arikana Chihombori-Quao, ex-representant permanent de la Unió Africana als Estats Units, afirmava que els recents cops militars a Níger, Mali, Burkina Faso i Guinea formaven part de les primeres fases d’una “revolució africana” contra el neocolonialisme occidental. I afegia que aquesta onada d’intervencions militars és una reacció a l’actual “saqueig dels recursos naturals del continent” per part d’Occident.

Els EUA retirarà les seves tropes de Txad i Níger

França estava en el punt de mira, però com vaticinava Puryear, els Estats Units no tardarien a seguir el mateix camí de tornada cap a casa. Pocs mesos després, el govern estatunidenc ha anunciat que retirarà les seves tropes de Txad i Níger en qüestionar els països africans el seu paper en la lluita antiterrorista. 

A principis d’abril, el secretari de Premsa del Pentàgon, Patrick Ryder, va declarar que AFRICOM està tenint converses amb funcionaris txadians sobre un pla per a “reposicionar algunes forces militars estatunidenques des de Txad,” però que “es tracta d’una mesura temporal en el marc d’una revisió en curs de la nostra cooperació en seguretat, que es reprendrà després de les eleccions presidencials del 6 de maig a Txad.”

Níger alberga una important base aèria estatunidenca a la ciutat de Agadez que es fa servir per a diverses operacions militars, incloses vols de vigilància tripulats i no tripulats. Pel que fa al Txad, Estats Units hi té tropes de les Forces d’Operacions Especials estacionades a la base militar francesa.

Un canvi de paradigma de la coerció a la cooperació

El model colonialista o neocolonialista occidental s’ha caracteritzat per l’ús de la coerció i el poder militar per aconseguir els seus objectius i imposar les seves agendes polítiques i econòmiques sota els pretextos de garantir l’estabilitat política i la lluita contra el terrorisme, sovint en detriment dels interessos i la sobirania dels països receptors d’aquest patró de “democràcia”. 

Tanmateix, estem presenciant com molts països, no només africans, estan optant per establir noves relacions amb altres actors internacionals com la Xina i Rússia que, a diferència dels països occidentals, ofereixen una alternativa basada en la cooperació mútua i el respecte per la seva sobirania.

La Xina, en particular, ha establert una presència significativa a tot el continent africà mitjançant inversions massives en infraestructures, recursos naturals i desenvolupament econòmic a través de la Iniciativa de la Franja i la Ruta. Inversions que es fan a canvi de facilitar les seves exportacions de productes i de tenir accés a les matèries primeres necessàries per al creixement de la seva economia. 

De manera similar, Rússia ha buscat establir aliances en àmbits com la seguretat, l’energia i els recursos naturals. A través de la cooperació en matèria de defensa i la inversió en el sector energètic. Tal com ha passat a Níger, on després de fer fora a les tropes franceses i estatunidenques, la nova junta governamental ha recorregut a Rússia a la recerca de seguretat.

Per altra banda, la pèrdua de credibilitat d’Occident en matèria de drets humans i dret internacional arran de les guerres imposades al continent africà i a l’Orient Mitjà per mantenir la seva hegemonia econòmica escudant-se en la lluita contra el terrorisme, o el seu suport incondicional al genocidi a Gaza, no fan més accelerar un procés de canvi cap a un món multipolar que, ara com ara, sembla imparable.

Si vols descobrir la millor opció per protegir els teus estalvis, entra a Preciosos 11Onze. T’ajudarem a comprar al millor preu el valor refugi per excel·lència: l’or físic.

Inflació, biflació, estagflació… Descobreix què volen dir els diferents conceptes vinculats a l’evolució de l’Índex de Preus de Consum (IPC) que tant estan esbombant últimament els mitjans de comunicació.

Aquest any hem experimentat les taxes d’inflació més elevades des del 1985, amb increments que han arribat a fregar el 10 % anual. Com a conseqüència, el poder adquisitiu de la població s’està reduint. I la situació de Catalunya no és gaire diferent a la dels països del nostre entorn. 

Cada vegada és més freqüent sentir parlar de diversos conceptes relacionats amb l’evolució dels preus que et convindria conèixer. Et presentem el nostre particular diccionari de la inflació.

Si vols conèixer opcions superiors per rendibilitzar els teus diners entra a Fons Garantits. Des d’11Onze Recomana et proposem les millors opcions del mercat.

La Cambra de Representants dels Estats Units ha aprovat un altre paquet d’ajuda de 57.000 milions d’euros per a Ucraïna i uns 24.700 milions més per a Israel. Però quins seran els beneficiaris d’aquests diners? Els pobles que estan patint una catàstrofe humanitària o la indústria armamentística?

Després de mesos de bloqueig d’un grup de legisladors republicans, en una excepcional sessió de cap de setmana, la Cambra de Representants dels Estats Units aprovava aquest dissabte un paquet addicional d’uns 89.000 milions d’euros en assistència per a Ucraïna, Israel i Taiwan.

Les tres partides d’ajuda exterior es van votar de manera independent i aportaran 57.000 milions d’euros per a Ucraïna, 24.700 milions per a Israel i 7.600 milions per a la seguretat de la regió de l’Indo-Pacífic, incloent-hi milers de milions per a Taiwan. El paquet també inclou la prohibició, fins al març de 2025, del finançament a l’Agència de l’ONU per als Refugiats de Palestina a Orient Pròxim (UNRWA, per les seves sigles en anglès), que proporciona assistència vital a Gaza.

La major part d’aquesta ajuda es destinarà al suport armamentístic, incloent-hi nous sistemes d’armament per a l’exèrcit ucraïnès i israelià directament de contractistes de defensa estatunidencs, així com per al reproveïment dels arsenals d’armament dels Estats Units i els seus aliats. Recordem que l’administració Biden està a punt d’aprovar la venda a Israel de fins a 50 avions de combat F-15 en un acord que s’espera que superi els 18.000 milions de dòlars.

Segons la retòrica oficial del govern del president Joe Biden, aquests diners són un sacrifici urgent i necessari en un moment en què els aliats dels Estats Units estan assetjats per amenaces i guerres. Els opositors Republicans del projecte de llei argumentaven que aquestes partides pressupostàries haurien d’estar lligades a fer front als problemes de seguretat de les fronteres nacionals i a la creixent càrrega del deute del país, advertint contra la despesa de més fons, que en gran manera es canalitzen directament a la indústria armamentística.

Es disparen els beneficis de la indústria armamentística

El paquet d’assistència militar aprovat aquest passat cap de setmana és l’últim de tot un seguit d’importants subvencions o reciclatge d’impostos cap al sector armamentístic que s’han produït d’ençà que va esclatar la guerra a Ucraïna, i que s’han convertit en una mina d’or per a la industrial militar estatunidenca i europea. Es tracta d’un fet que es repeteix en cada conflicte armat i que, per tant, no ens hauria de sorprendre.

Segons un estudi realitzat per GlobalTimes, els contractistes d’armes dels Estats Units van rebre gairebé la meitat —400.000 milions de dòlars— dels 858.000 milions destinats al pressupost de defensa de 2023. Des de l’inici de la guerra a Ucraïna, les majors empreses del sector que cotitzen a Wall Street han acumulat pujades en la seva cotització per valor de 24.000 milions d’euros.

A més, les vendes d’armes estatunidenques a l’estranger van augmentar considerablement l’any passat, assolint la xifra rècord de 223.000 milions d’euros, un 56% més que en 2022, segons dades del Departament d’Estat.

Quant a la resta de l’OTAN, la decisió de les principals membres d’augmentar la seva inversió en defensa a causa de la pressió dels Estats Units ha disparat la projecció de creixement de moltes multinacionals de la indústria armamentística que, en alguns casos, han registrat alces de fins a 150% en borsa i guanys per sobre del 300% respecte a l’any anterior, com és el cas de l’alemanya Rheinmetall.

En el cas d’Espanya, està experimentant l’increment més gran en despesa militar dels últims 40 anys. El pressupost en defensa ja representa un 23% més respecte al passat 2022, sent aquesta la partida amb major creixement de la despesa estatal. Empreses del sector de la defensa, com Indra, Navantia o Santa Bàrbara de Sistemas, n’han tret grans beneficis.

Tenint en compte el genocidi a Gaza i que la guerra a Ucraïna fa mesos que és força evident que està més que perduda, costa entendre com aquestes noves partides d’armament beneficien a algú, més enllà de la indústria de defensa i a les butxaques dels polítics que hi estan lligats. Però com va dir Serge Varlay, treballador de BlackRock: els polítics són fàcils de comprar i la guerra és bona per als negocis.

Si vols descobrir com aconseguir guanys pels teus estalvis amb un producte de justícia social, 11Onze Recomana Finança Litigis.

Parlem d’ansietat, d’insomni i d’esgotament. Però sovint ignorem una de les seves causes principals: la inseguretat econòmica.

Quan pensem en salut mental, acostumem a mirar cap a dins. L’autoestima, les emocions, el ritme de vida. Però hi ha un factor extern, persistent i silenciós que condiciona profundament el benestar de milions de persones: els diners. O, més ben dit, la falta de control sobre ells.

L’estrès financer no sempre fa soroll. No apareix com una crisi sobtada, sinó com un degoteig constant de preocupacions que acaba afectant el cos, la ment i les relacions personals.

Quan els diners condicionen la salut

Arribar just a final de mes. No entendre per què els números no quadren. Viure amb la sensació que qualsevol imprevist pot desestabilitzar-ho tot. Aquesta tensió sostinguda genera estrès crònic, un dels principals factors de risc per a la salut física i mental.

Diversos estudis de l’Organització Mundial de la Salut assenyalen que l’estrès prolongat està relacionat amb trastorns del son, problemes cardiovasculars, ansietat i depressió. Quan la causa de l’estrès és econòmica, el problema s’agreuja: no es pot “desconnectar” dels diners. Són presents cada dia.

La inseguretat financera no només afecta l’individu. Té un impacte directe en les relacions de parella, en la criança, en la vida social i fins i tot en el rendiment laboral. El cap està ocupat. La capacitat de concentració disminueix. El cansament emocional s’acumula.

Viure en mode supervivència

Quan els diners escassegen o es perceben com una amenaça constant, el cervell entra en mode supervivència. Prioritza el curt termini. Reacciona, però no planifica. I això té conseqüències.

La incertesa econòmica porta sovint a:

• Endeutament per cobrir necessitats immediates.
• Dependència del crèdit com a solució recurrent.
• Immobilisme per por d’equivocar-se.
• Decisions impulsives preses des de l’angoixa.
  

Aquest patró no és una qüestió de falta d’intel·ligència o responsabilitat. És una resposta humana a l’estrès. Però és també un cercle viciós: decisions preses des de la por acostumen a empitjorar la situació econòmica, i això incrementa encara més l’estrès.

Quan la por decideix per nosaltres

Un dels efectes més perversos de l’estrès financer és que deleguem les decisions a la por. No revisem números. No planifiquem. No preguntem. Evitem mirar el compte o els rebuts perquè ens generen angoixa.

Aquesta evitació pot alleujar momentàniament, però a llarg termini empitjora el problema. La manca d’informació alimenta la sensació de descontrol. I el descontrol és una de les principals fonts d’ansietat.

Segons dades del Banc d’Espanya, una part significativa de la població reconeix no entendre els productes financers bàsics que utilitza. Aquesta bretxa de coneixement no és només econòmica: és emocional.

Educació financera com a cura preventiva

Aquí és on entra en joc un element clau sovint infravalorat: l’educació financera. No com una fórmula per fer-se ric, sinó com una eina de salut preventiva. Saber com funcionen els diners redueix l’ansietat. No elimina els riscos, però permet entendre’ls, anticipar-los i gestionar-los amb criteri. El coneixement no garanteix certeses, però sí control. I el control redueix l’estrès.

Tenir una visió clara transforma la relació amb els diners. El que abans era una amenaça difusa es converteix en un problema concret, abordable i planificable. Per tant, cal entendre conceptes bàsics com:  

• Ingressos i despeses
• Deutes i terminis 
• Capacitat d’estalvi real 
• Opcions disponibles

Finances i benestar: una relació inseparable

Durant anys s’ha separat el món de l’economia del món del benestar. Com si els diners fossin una qüestió freda, tècnica, aliena a la salut emocional. La realitat és just la contrària.

La tranquil·litat financera no depèn de tenir molts diners, sinó de sentir que es té control i criteri. Hi ha persones amb ingressos elevats que viuen angoixades, i d’altres amb recursos limitats, però una gestió clara que dormen tranquil·les.

Cuidar les finances és també cuidar la ment. Posar ordre als números és una forma de reduir soroll mental. Recuperar marge de decisió. Deixar de viure sempre reaccionant. 

El primer pas no és guanyar més, sinó entendre millor

Davant l’estrès financer, sovint pensem que la solució és guanyar més diners. I, en alguns casos, ho és. Però moltes vegades el primer pas no és augmentar ingressos, sinó entendre millor que passa amb els que ja tenim.

La claredat redueix la por. La planificació redueix la incertesa. I la informació transforma l’estrès en acció. No és un procés immediat. Però és profundament alliberador.

Cuidar la salut també implica cuidar les finances. A La Plaça d’11Onze entenem els diners com una eina al servei de la vida, no com una font de patiment. Perquè recuperar el control econòmic no és només una decisió racional: és un acte de benestar emocional.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!